Butlletí CC - Carmelites Descalços de Catalunya i Balears

Reproducció parcial de la portada del
butlletí de la Joventut Carmelitana de
l’any 1976, d’en Rafael Pujals.
NÚM. 68/DESEMBRE/2011
Butlletí CC

COMUNITAT
CRISTIANA
CARMELITES
Carrer Sant Miquel, 44
BADALONA
e-mail: badalona@carmelcat.cat
Els articles que es publiquen en
aquest Butlletí expressen únicament
l’opinió dels seus autors
APORTACIÓ ANUAL: 5 €.
Han col·laborat en la redacció, correcció i edició
d’aquest número:
Joan Badia
Agustí Borrell
Cachita
Josep M. Canals, o.cart.
M.Carme Casamajó
Teresa Català
El Gat dels Frares
Miquel Lleonart
Enric Masdeu
Xavier Miró
Jaume Oliveras
Pentinagats
Rafael Pujals
M. Pilar Serra
Wilson Srampickal
Cinto Vera
Butlletí CC

CC
NÚM. 68- ANY XVII - DESEMBRE 2011
Pòrtic
S
ortosament els mals temps no vénen sols. Per què ho diem això?
Doncs, perquè acostumen a provocar un seguit de reflexions i una presa
de consciència general que fa que ens adonem que la realitat de la vida
no és aquell núvol en el qual acostumem a viure en èpoques de bonança, sinó
que, aquesta realitat que ara descobrim crua, és, i ho segueix sent, per a moltes
persones la normalitat del dia a dia des de fa molt de temps.
Assistim a un despertar social de la solidaritat, una virtut que fins fa poc
la majoria teníem una mica endormiscada perquè “ja hi havia qui tenia cura
d’ajudar els necessitats”. Però ara que hem vist que les dificultats van afectant
de mica en mica el nostre entorn, ara que ja veiem les orelles del llop, sembla
que s’ha remogut en el nostre interior aquell pòsit que hi va anar deixant
aquella formació cristiana que havíem rebut, basada en la solidaritat amb el
proïsme. I no solament en els qui ens considerem cristians “practicants” sinó
també, a un nivell molt més general, en el conjunt de la societat. Aquelles velles
arrels fan rebrotar branques noves en ple hivern.
Com diu Lucía Caram, religiosa dominica de Manresa, en la seva columna
de Catalunya Cristiana, referint-se a les persones que “practiquen” la seva
fe: «No vull que ningú es quedi amb un gust amarg quan responc, sense més
explicacions, que “aquells” que serveixen els germans són practicants, perquè
practiquen la caritat: quina millor relació, ocupació, vocació i missió?»
A casa nostra, i sobretot en aquestes dates de més sensibilitat social, es
multipliquen les demandes d’ajuda, però també és palpable el creixement de
respostes que troben els nostres voluntaris de Quart Món, des de diferents
àmbits, per poder atendre-les de la millor manera possible.
Que la pau i l’amor que ens porta l’Infant, que torna a néixer aquests
dies, arribi arreu i que tothom pugui celebrar aquestes diades d’una manera
ben digne.
Butlletí CC

En els 50 anys de la mort
de Josep Maria de Sagarra
(Barcelona, 1894-1961). Poeta, dramaturg,
periodista, novel·lista,traductor.
La utilització d'una llengua viva
i rica, l'ús de recursos retòrics
d'una gran plasticitat, i sobretot,
la intenció de distreure o
commoure el lector o l'espectador,
el connecten amb el públic
i el lector popular i és recompensat
amb èxits teatrals clamorosos,
com La corona d'espines
(1930), L'Hostal de la
Glòria (1931), El Cafè de la
Marina (1933) o La Rambla de
les floristes (1935). En el camp
de la poesia cal destacar Cançons
de rem i de vela (1923),
El comte Arnau (1928) i El poema
de Nadal (1931). La novel·la
Vida privada (1932) és
considerada la novel·la emblemàtica
de Barcelona.
Col·labora amb assiduïtat a la
premsa i aplega algunes d'aquestes
col·laboracions en dos
volums: Cafè, copa i puro
(1929) i L'aperitiu (1937). El
1938 s'estableix a França on es
dedica, fonamentalment, a la
traducció de la Divina Comèdia.
El 1940, de retorn a Catalunya,
s'incorpora a la vida literària
clandestina i, amb l'ajut d'alguns
mecenes, enllesteix la
traducció de Dante, tradueix el
teatre de Shakespeare i escriu
unes amenes i extenses Memòries
(1954). Una bona part de
les seves obres es tradueixen a
diverses llengües i algunes es
duen al cinema i la televisió.
Gabriel Boloix. AELC
Va ser una nit que va florir l’estrella,
i va néixer l’Infant!
Imaginem que fou la nit més bella,
més musical, més flamejant...
I fa molt temps, molt temps, i algú ensiborna
el nostre pit per atiar l’oblit,
per fer-nos infidels, però retorna
cada any, aquesta nit.
La nostra vanitat prou s’afigura
que està damunt del bé i del mal,
mes no hi val ganivet, ni ànima dura,
és més forta la nit de Nadal!
Ai, si no fos aquesta nit, tan clara!
Seríem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para,
pell d’home que arrossega la corrent!
Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit,
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.
I ens dóna un punt d’humilitat de cendra
per estimar un racó dintre l’espai,
i desperta en el cor aquell blau tendre
que hem volgut escanyar i que no mor mai.
Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós,
i diguem: «Glòria a Déu en les altures»
amb aquell to que ho deien els pastors.
I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
i l’orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta nit fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat.
Josep M. de Sagarra
El poema de Nadal. Final.
Butlletí CC

És curiós com hi ha
moltes persones que
aquests dies es posen malhumorades,
esquerpes,
tristes... Té la seva lògica.
Hi ha un "crescendo” a nivell
de mitjans, carrer, aparadors,
... tot ens parla del
Nadal que s'acosta i arreu
es deixen anar desitjos de
pau, felicitat, alegria. I arriba
el Nadal i se suposa que tothom ha d'estar
feliç, exultant... Llavors, el dins trist, angoixat,
ansiós, deprimit, enfadat, dolgut... pesa més.
Pesa tant que esdevé ferida oberta al mig d'una
voràgine compulsiva de compra, regal, felicitació
i llumeta. I el cor se sent sol i trist malgrat
tanta escalfor que crida fora.
N’hem fet un gra massa. Els creients i els
no creients. Massa de llumetes, massa de regals,
massa de menjars, massa de decoració,
massa de pelis i massa de bons desitjos televisius,
socials, mediàtics, comuns.
I el cor es queda arrugat i pansit perquè
es delia per allò que tothom proclamava i que...
no ha arribat.
Cal trobar el Nadal al cor, cadascú el seu.
El Nadal del bon dia, de la sortida o la posta del
sol, de la lluna al cel, de la nit amb, encara, quatre
estrelles. El Nadal del fred i el foc, i el tió
amb la manteta. El Nadal de l'escudella i la carn
d'olla i la família reunida entorn de la taula. El
Nadal del vers damunt la cadira i la propina de
l'àvia o el padrí. El Nadal de cantar una cançó
davant el pessebre, de recordar al qui ja no hi
és. El Nadal de permetre'ns sentir, sentir la nostàlgia,
la tendresa, la pèrdua, el carinyo, l'amor.
Penso que la nostra societat ens presenta
un Nadal consumista tan espatarrant que mai
l’arribem a tocar. Perquè mai arriba la llum
daurada a escalfar el nostre cor des del consumisme
i des del tenir! La llum daurada arriba
Teresa Català
des del gest de l'amiga,
des de l'abraçada de la
filla, des de la carícia del
company... des de la trucada
de l'amic, des de la
lletra de la companya de
camí que cerca, viu, riu i
camina a prop, fent-nos
costat.
Nadal és temps de ser un
a prop de l'altre. Només
des d'aquest ser-hi es pot viure el Nadal. No hi
ha Nadal en el fer solitari... Nadal és companyonia,
somriure que escalfa perquè es dóna...
No existeix l'anunci, amics. Existeix la realitat
de totes les persones que intenten, molt a
poc a poc, encendre una llumeta sempre al seu
cor. Sense la llumeta dins anem perduts, tots.
Així que no ens deixem enlluernar per les garlandes
lluminoses de fora! Cerquem la petita
llumeta que duem dins, aquella que ens donarà
l'escalfor, aquella que ens mostrarà el camí,
aquella que ens farà companyia...
Nadal ha de ser això, l'espurna de dins
que brilla. Ser-ne conscient... I que cadascú hi
posi el nom que més li plagui, per això no ens
enfadarem! Poseu-li nom a la petiteta llum que
necessiteu, que sou, que voleu, que teniu, que
cerqueu, que trobeu, que doneu, que compartiu,
que amagueu, que agraïu...
El que us dic per Nadal serveix també per
l'Any Nou. El mateix. Que tots els propòsits,
festes i campanades no us treguin de la mirada
la petita llum... Salvaguardeu-la, protegiu-la,
mimeu-la! Només això quedarà i pagarà la pena
que quedi després de la festa. I només això us
deixarà el cor encès i la mirada neta.
Ens acostem a un nou any... us desitjo
que mireu endins i us centreu en la vostra petita
llum. La resta anirà venint sola...
Butlletí CC

es va reunir el dia 30 de novembre
Comença el consell amb la cita de santa Teresa
"Ahora comenzamos y procuren ir comenzando
siempre de bien en mejor", per recordar
tres valors, treball, fraternitat i intimitat
amb Déu, que han de ser el nucli fort de la
nostra comunitat i que cal mantenir. Els diferents
grups exposen les seves realitats:
3r Món, Cuba: Després del viatge de l‟agost
que va coincidir amb la celebració del pelegrinatge
de la Mare de Déu del Cobre que es
trobava a Matanzas en aquell moment, comenten
que actualment s‟envia un cop al mes
un paquet amb medicació. També es
col·labora amb la Catedral de Matanzas. Ho
han fet extensiu a la població i sembla que hi
ha resposta per part de persones que no són
del grup de Cuba.
El “Projecte per la Pau” del col·legi Badalonès,
aquest any l‟han fet conjuntament amb 3r
Món.
S‟està pensant en la possibilitat de fer un viatge
pels 400 anys de la Mare de Déu del Cobre.
Seria una mica més turístic i atractiu perquè
s‟hi apunti més gent.
Catequesi adults: S‟han format dos grups
com en anys anteriors. El primer, un divendres
al mes, en sessió oberta a tothom, el dediquen
a comentar la Sagrada Escriptura, i
l'altre divendres segueixen llegint i comentant
"Les Fundacions" de Santa Teresa.
L'altre grup, cada quinze dies comenta aquesta
l'obra de Santa Teresa.
Quart Món: Segueixen treballant com sempre.
S‟agraeix la participació dels joves per
l‟ajuda en descarregar el camió. Aquest mes
de desembre serà més mogut, amb diferents
campanyes de sensibilització, la de les escoles
i altres accions solidàries.
S‟haurà d‟estar atents a la retallada de menjar
que hi haurà per part de la comunitat europea.
Es fa esment de les persones que de forma
continuada durant tot l‟any fan aportacions
d‟aliments.
Borsa de treball: s‟atenen les visites a partir
de les 17h de forma continuada fins que no
queda ningú esperant.
Taller de Pares i Mares: Segueixen organit-
zant xerrades; la propera, pel gener. Estan a
disposició de l‟esplai i i volen connectar amb
les famílies de la catequesi. Van presentar-se
als pares i mares directament a les reunions.
S‟ha iniciat un espai de “Cafè tertúlia”, una
taula rodona on es dialoga sobre diversos temes.
Comencen a pensar en la idea de fer
passejades-tertúlia, els dies que els infants
són d‟excursió. Pensen fer algunes xerrades
entre setmana per afavorir que puguin venir
més gent, com els joves, especialment els
monitors.
Es comenta el premi “Climent Mur”, a les bones
persones, concedit a Lluís Platero.
Catequesi d’Infants: Els de segon han començat
el nou Catecisme i segueixen la litúrgia.
Participen en el Concurs Bíblic, i els infants
ho fan amb il·lusió. Pensen que estan en
un molt bon moment i que tothom treballa
amb bona sintonia. Es dóna una idea i tothom
la treballa conjuntament i amb responsabilitat.
Catequesi de Confirmació: Es va fent camí.
És un grup molt divers. Confiança, complicitat...
Es treballa fent camí per veure si d‟aquí
un any es confirmaran o no. Son adolescents
amb realitats molt diverses que els fa viure i
pensar de forma molt diferent. També hi ha un
grupet de post-comunió que treballa el Nou
Testament. Ha sortit material del Bisbat, una
adaptació catalana que agrada.
Pregària: El Grup de Pregària segueix trobant
-se els dijous. A l‟Advent, conjuntament amb
el grup de litúrgia, organitzen una trobada de
pregària Comunitària.
En el grup Viatge Interior, són els mateixos
membres que normalment participen d‟aquesta
meditació i pregària, que un cop al mes
presenten la seva vivència.
Pastoral de la Salut: Es recorda a Josep Esteve
i la seva esposa com a fundadors d‟aquest
servei i tota la tasca que va realitzar fins
el mateix dia de la seva mort. Recorda que ell
és de les persones que va posar els fonaments
de la Comunitat entesa com la tenim.
De setze voluntaris que eren es van quedar
en sis. Posteriorment s‟hi han afegit tres persones
més.
Butlletí CC

Esplai Mar Blau: Fa 16 anys que funcionen i
són pràcticament les mateixes persones. No
poden fer molts plans de futur ja que fan en
funció de com tenen els avis. Falten persones
que vinguin a fer la seva tasca, ja tots els voluntaris
es van fent grans i aviat seran ells els
avis que seuran a participar. Com cada any,
vendran números per una panera per Nadal.
Esplai Cra-Crac: S‟està celebrant el 30 aniversari.
La setmana passada es va fer un sopar,
commemoratiu, amb poca participació per
l‟escassa difusió.
Són 28 monitors i uns 150 infants. Hi havia
preocupació perquè plegués el grup dels més
grans, però han decidit seguir i amb molta
il·lusió. Tots els monitors hi estan abocats.
Aquest any nova formada de monitors, els Ingots.
Estem fent formació constant, com la impartida
per en Xavier Miró, o el curs de guitarra
pel gener...
Les obres del pati els afecta. Per Nadal faran
els Pastorets. La recaptació ajudarà a subvencionar
l‟esplai.
Teatre: Estan treballant en la propera obra.
Exposen que part dels diners que obtinguin de
les entrades les destinaran a fer millores en
l‟escenari a nivell tècnic.
Litúrgia: Es parla del canvi de dinàmica de la
missa dels dissabtes a la tarda. Es va plantejar
per tal de incloure música més adequada als
infants. Hi ha un grup més o menys constant
de directores de cant i guitarres, que ara co-
Enric Masdeu
A vegades ha sortit en alguna conversa el
tema de la vida religiosa, en general, i de
les monges, en particular. L‟altre dia m‟hi
vaig tornar a trobar. Hi ha persones, fins i
tot algunes que es declaren creients i
“practicants”, que no els entra en el cap
que algú pugui entregar la seva vida a la
seva vocació religiosa i, invariablement,
sempre deixen anar les mateixes preguntes,
“però, què fan?, per a què serveix?”.
La ignorància sobre aquest tema és, potser,
tolerable en aquells que no han tingut
l‟oportunitat de conèixer el fet religiós en
mença i cal veure com funciona. També es
preparen noves cançons.
Com cada advent es fan uns fulls setmanals i
s‟organitza un dia de pregària comunitària.
El grup s‟està renovant, amb baixes i noves
incorporacions.
Publicacions: Es manté al dia la pàgina web,
que hauria d‟ésser un referent per a tothom.
Continuen el butlletí CC i altres publicacions.
Altres:
-Un testimoni manifesta l‟agraïment per la tasca
que fa el Grup de la Pastoral de la Salut.
-Joc del Carmel: Es parla de fer créixer l‟interès
pel joc i veure quina és la resposta de
les altres comunitats. S‟acorda una trobada
per parlar de millorar la difusió.
-Es demana un espai per als Ingots, ara que ja
han deixat l‟esplai, perquè puguin trobar-se i
tenir activitats de reflexió i treball.
-Finalment, es comenta la marxa de les obres
del pati.
Lema i objectiu del curs: el consell permanent
desenvoluparà el lema i l‟objectiu a partir
de les 4 propostes sorgides:
1.- Seguir el pla pastoral de la diòcesi que proposa
tres objectius.
2.- “Obrir portes”. Trobar noves persones,
comptar amb més gent.
3.- Treballar l’Actitud com a valor. No és tan
important el que fem sinó com ho fem.
4.- “Dona‟m la mà”, entès com a donar i com a
rebre.
general, perquè l‟estructura de la nostra
societat actual no els ho posa gens fàcil.
Podríem dir que això, com a mínim, hauria
de formar part de la cultura general de les
persones, però ja sabem que aquesta matèria
en els nostres temps cotitza a la baixa.
El desconeixement, però, és gairebé culpable
quan qui formula aquestes pregunta
són persones que s‟autoqualifiquen com a
cristianes. Això vol dir que no han entès
res. Desconeixen la riquesa i la diversitat
de carismes del món religiós i no s‟han
preocupat de la seva pròpia formació.
No van més enllà de seguir quatre pràctiques
religioses mal apreses que, segons
ells, “sempre s‟han fet així”.
Butlletí CC

Trobades de Formació Carmelitana
Teófanes Egido
Origen i finalitat de l’obra
fundacional de santa Teresa
El passat mes d’octubre va tenir lloc a la nostra
sala d’actes la primera conferència sobre el llibre
de les Fundacions de Santa Teresa de Jesús, a
càrrec de l'historiador carmelita descalç de Valladolid
i professor a la universitat de la mateixa ciutat,
Teófanes Egido.
Amb claredat i de manera agradable (que va
atraure des de l’inici l’atenció del nombrós públic
que no va tenir por de la pluja) i amb coneixement
profund del tema, va exposar, després d’una àmplia
història del perquè, quan i com va anar escrivint
el llibre la santa, el contingut dels dos primers
capítols de “Les Fundacions”. El llibre el va començar
a escriure a Salamanca l’any 1573, i desprès
d’un pròleg escrit per ella mateixa, comença la narració
de la fundació de Medina del Campo. En primer
lloc, però, destacà el conferenciant, el que és
PROPERES TROBADES:
essencial en el llibre: Les Fundacions són
un projecte eclesial. El protagonista del
llibre és Déu. Però també és un llibre
narratiu en què, sense presses, l’autora,
amb prosa popular i no exempta a vegades
de fina ironia i humor, explica i narra
les dificultats i lluites per anar fundant
els nous monestirs que el superior de
l’orde, el pare Rubeo, li deixa fer, així
com la fundació de dos convents de religiosos.
El llibre l’escriu en diverses etapes sempre
obeint el confessor i gràcies als
ànims que li dóna Déu, amb la finalitat
de parlar “amb veritat de les mercès del
Senyor”. És una crònica dels monestirs
que va fundant, tenint en compte, també,
com han de viure en aquests monestirs,
amb “rigor” (virtut molt apreciada en aquell
temps), que vol dir en aquest cas, vida de clausura,
amb pobresa, tot al servei de la pregària i el silenci,
i dóna consells a les superiores per a una vida de
verdadera fraternitat. I, finalment, també l’escriu
per donar gràcies a totes aquelles persones que
d’una manera o un altra han col·laborat en les fundacions.
La santa estima l’Església, té una passió per
propagar i ajudar a l’evangelització del poble a través
de “flacas mujercitas”, com diu ella mateixa
amb fina ironia. La conversió dels heretges (que
per la santa estan fora de l'Església com els luterans,
però que també es poden trobar en l'interior
de l'Església) i a més a més a través de la predicació
que va sentir d'un missioner franciscà que explica a
les monges del convent de Sant Josep d'Àvila les
ànimes que es perdien per falta de doctrina, tal
com explica la mateixa Teresa, faran que la vida
religiosa teresiana sigui, des del principi, una encarnació
de l'oració missionera i eclesial, viscuda en la
interioritat de la persona. Xavier Miró
dilluns 30 de gener: Fundació dels carmelites descalços,
Joan Badia, carmelita descalç de Barcelona
dilluns 27 de febrer : Fundacions de Toledo i Pastrana,
Cristina Barreda, Carmelita Teresa de San Josep, de Lleida
Butlletí CC

Xavier Miró
Fundació de Medina del Campo
I primers moviments per a
la fundació de frares
El 28 de novembre va tenir lloc la segona conferència
del cicle de formació. En aquesta ocasió el
conferenciant va ser en Xavier Miró, laic de la nostra
comunitat de Badalona. Amb amenitat, va explicar
l’inici de les aventures de Santa Teresa per
terres de Castella. De fet el llibre de les Fundacions
és “una crònica en la seva finalitat històrica, un relat
en la seva percepció psicològica i prosa didàctica
en la seva funció pedagògica, amb un bon sentit
de l’humor i certa ironia a vegades”. I totes aquestes
característiques les podem observar quan narra
la crònica de la fundació del convent de Medina
del Campo (1567). El verdader protagonista del
llibre és Déu. No podem prescindir d’aquest component
religiós: ella ens va narrant les referències
cronològiques i geogràfiques, temps i espai, i les
dificultats, a vegades molt grans, que van sorgint,
curs 2011-12
però sempre amb la mirada posada en
Déu i en l’Església.
Una primera part de la xerrada va consistir
en explicar els preparatius de la
fundació: sense diners i, encara que
tenia els permisos dels seus superiors,
no tenia casa. Quan reuneix unes
“blanquillas”, com diu ella, uns poquets
diners, es troba que al poble no la volen,
creuen que està boja per fundar un
convent sense renda, ni casa en condicions
per viure (la casa que ha comprat té
parets caigudes i pensen que es tardaria
molt a poder-la condicionar com a convent).
Durant la nit (vigília de la festa de
l’Assumpció de la Mare de Déu), procuren
netejar un petit pati, “portal adonde
se podia hacer una iglesia pequeña,
aderezándola con algunos paños...”, per posar-hi el
Santíssim. Alguns mesos més tard, van poder arreglar
la casa, com diu la santa: ”con todo tardaria
dos meses; más púsose de manera que pudimos
estar unos años razonablemente. Después lo ha ido
nuestro Señor mejorando”.
Al que interessa és aprendre de la confiança
que sempre va tenir en Déu i també en les persones
que la van ajudar. La Fe i l’Esperança de la santa
van ser els motors d’aquesta fundació. I l’Amor a
Jesús present en l’eucaristia: “...para mí es grandísimo
consuelo ver una Iglesia más adonde haya Santísimo
Sacramento”.
Al final, també es va fer referència al desig que
tenia la santa de fundar un convent de religiosos.
Seran el P. Antoni de Heredia i al jovenet Sant Joan
de la Creu. Va acabar amb unes paraules escrites
per la mateixa santa: “El Señor...sea siempre bendito,
amén; que no parece aguarda más de ser querido
para querer”, que també valen per a tots nosaltres
avui dia. MC
dilluns 26 de març: Fundació de Salamanca i consells a les priores,
Trinidad González, Serventes del Sagrat Cor de Jesús, de Vic
dilluns 23 d’abril: Fundacions de Beas de Segura i Sevilla
Luís Javier F. Frontela, Carmelita descalç de Valladolid
dilluns 21 de maig: Tres anys de dificultats i represa de les fundacions
Anna Boj, carmelita descalça de Mataró
Butlletí CC

Comiat a en Josep Esteve
Si he conegut algú preparat per a fer el
traspàs a l’altre vida, aquest era en Josep
Esteve, sens dubte.
La seva vida va ésser tan discreta com la
seva mort, però en la humilitat de la seva
tasca en servei dels malalts i ancians, s’amaga
la grandesa d’un home, amb un cor i un
esperit immensos. Capaç d’estar fins a l’últim
alè de vida complint la seva missió. Perquè
això era per a ell aquell Ministeri laïcal
que en Josep i la seva esposa, la Rosa, havien
rebut de mans del bisbe Jubany en els
anys vuitanta del segle passat. Encara que
ja abans, el matrimoni Esteve-Bachs anaven
a visitar malalts en nom de la comunitat del
Carme.
Van fer aquest servei fins que la salut de
la Rosa va ressentir-se i en no poder, en Josep
tot sol, atendre tots els compromisos
que tenia, es va crear el grup de laics que
van repartir-se les visites, més les misses
del Centre Socio-sanitari del Carme, i de l’-
Hospital Municipal. Per aquell mateix temps
s’havia inaugurat l’esplai Mar Blau, del qual
en Josep, també era voluntari de base.
Sempre disposat a ajudar els seus avis, els
seus malalts.
Cadascú dels que formàvem el grup
de Pastoral vam anar amb ell un
temps per aprendre la manera de
fer aquestes visites i així unificar criteris.
Es pot dir que vam aprendre
molt d’ell, del seu tarannà irònic, de
la seva gran humanitat i tendresa.
Sempre tenia una frase escaient per
a tothom i els nostres malalts i persones
grans que visitàvem ja ens
esperaven per fer una estona de
conversa, pregar junts i rebre Aquell
que sempre estima i és consol i esperança
per a tothom.
Després de la mort de la Rosa, ja no
va ésser el mateix Josep. Es va tornar
silenciós i estava com trist i neguitós.
Tot i així, no es queixava mai. Sempre
contestava quan ens interessàvem per
ell: “Estic bé, gràcies a Déu”, i va seguir fent
les seves visites fins al dia de la seva mort.
Com podeu veure, la tasca, el servei, la
missió d’en Josep era senzilla però no
menys important. Tot un repte per aquesta
nostra societat, en què el que compta és ser
famós, ric i com més frívol millor. Les noves
generacions d’aquesta comunitat no l’han
conegut, però ell, juntament amb altres, va
contribuir a crear la comunitat actual.
Josep estimat, ens has deixat, però continuarem
la teva tasca. Amb el teu exemple
intentarem seguir el camí que en vas ensenyar,
mentre ho puguem fer amb dignitat i
amor.
La Pastoral de la Salut i l’esplai Mar Blau
sabem que allà on ets vetllaràs per tots i, si
convé, ens ajudaràs a trobar més voluntaris
per continuar la teva tasca.
Gràcies Josep ! A reveure!
M. Pilar Serra
Butlletí CC

a fons
Vaig pujar a Montalegre per parlar amb el pare Canals. M’havia dit en Jaume Oliveras que segurament
ell em podria donar un cop de mà per confegir aquest “a fons” dedicat a la cartoixa. Tot i
que ja hi havia estat en altres ocasions, quan vaig enfilar un caminoi vorejat de xiprers que condueix
a la porteria del monestir em va entrar un no sé què dins de la pell. Era conscient que anava a irrompre
en un lloc on el temps s’ha aturat des de fa centúries i que, amb la meva presència, potser
profanava el silenci cartoixà, un dels carismes més estimats pels seus estadants.
Després de fer sonar la campaneta, em franquejà el pas el germà porter. Portava un bon salconduit,
venia de la comunitat dels carmelites de Badalona i això em franquejà fàcilment el pas..
“–Vostè és el pare...? –No, sóc laic, però...”, no sé si ho va acabar d’entendre aquell bon home
vingut de més enllà de l’Ebre, un dels pocs cartoixans que quedaven a la península i que s’han aplegat
a Montalegre. El porter va desaparèixer per uns moments i tornà per dir-me que m’esperés en
un auster però ample locutori. No trigà gaire el pare Josep M. Canals. Aviat entengué el que li demanava,
uns exemplars endarrerits del butlletí li donaren idea de la nostra publicació, i em digué
que m’esperés. Al cap d’una estona va tornar amb uns papers a la mà: “–Mira si això et pot servir...”.
Estiguérem parlant una bona estona d’ell mateix i de la cartoixa, del Carmel, dels frares que
coneixia... El so de la campana em recordà on era i, discretament, em vaig acomiadar. Retornant a
la ciutat em va semblar que traspassava novament la barrera del temps, a la manera de les
pel·lícules de ciència ficció. En el “a fons” d’aquest trimestre, doncs, hi trobareu els dos escrits del
pare Canals: un testimoni de la seva vocació cartoixana i els trets característics del carisma de l’orde
de sant Bru.
Per altra banda, comptem amb una aportació d’en Jaume Oliveras, que coneix profundament
el fet cartoixà i Montalegre. De fet, una xerrada seva a casa nostra em donà la idea de proposar
aquest tema pel butlletí. Complementen l’“a fons” un escrit sobre la vida de sant Bru, unes curiositats
relacionades amb l’orde i un poema d’en Miquel Lleonart sobre la fundació de la cartoixa de
Montalegre. EM
Butlletí CC

a fons
Jaume Oliveras
Oberts al mar i tancats per la Serralada
Litoral i amb una bi-mil·lenària història, Badalona
ha atresorat una llarga crònica i
hem convertit en signes de la pròpia identitat
tot el que hem sabut integrar en la nostra
fisonomia, tant d’antany com de l’avui
més immediat. Talment, doncs, diríem que
als peus dels nostres límits muntanyencs, a
banda i banda, a les valls de Betlem i Montalegre,
dos imposants monestirs marquen
la vida espiritual de la història badalonina,
des de les primeries del segle XV quan,
amb vuit anys de diferència, un i altre hi
erigiren unes potents comunitats de vida
contemplativa, regides pels ordes jerònim i
cartoixà.
Sant Jeroni de la Murtra –en la frontera
entre Badalona i Santa Coloma- i Santa
Maria de Montalegre– en el punt de trobada
de Badalona, Tiana i Sant Fost- fa siscents
anys que aixequen les seves pedres
als extrems de la ciutat, amb sort ben di-
versa però amb tossuda constància per
deixar petja entre els seus vilatans. De
Sant Jeroni i la rica vida lligada a les cases
nobles catalanes és difícil obviar la tràgica
nit de quasi dues centúries d’abandó, quan
les lleis de desamortització de Mendizábal
iniciaren el procés de degradació d’un cenobi
tan principal. Amb tot, el referent es
mantingué i encara ara reviu de les mateixes
cendres.
Una petita caravana de carros conduïts
per homes vestits de blanc, un dia de finals
de febrer del 1415 arribaven a la carena
del Mont Hilaris, en la confluència del Barcelonès
i el Vallès, i ocupaven un desbaratat
monestir que feia anys havien abandonat
unes monges agustines. Venien del
castell de Vallparadís, a la rodalia de Terrassa,
i en un dels carros portaven el taüt
de Blanca de Centelles, noble dama que
havia estat la seva protectora. Era un grup
de frares cartoixans dirigits pel prior Domè-
Butlletí CC

nec de Bonafè, un emprenedor i ambiciós
home d’Església que dirigí una operació
de fusió de les cartoixes de Vallparadís
i Sant Pol, tot adquirint una important
propietat en aquest indret de la
serralada marina.
Hi hauria molt a parlar de Bonafè i
del naixement de la Cartoixa de Montalegre,
fundada per butlla donada per un
Papa cismàtic i amb una situació crítica
de l’Orde cartoixà, però pocs anys després
els fills de Bru de Colònia aconseguiren
refer la unitat, amb Francesc de
Maresme com a principal protagonista.
El papa Eugeni IV reconegué la fundació
i la cartoixa comprà noves terres i
inicià la construcció d’un gran cenobi als
peus del vell monestir. Joan d’Enea, arquitecte
educat a la Toscana i profés a
Portacoeli, dibuixa plànols i dirigeix les
obres d’una fàbrica destinada a llarga
vida. La cartoixa catalana s’endinsa en
un període de gran esplendor i referma
la seva influència sobre un ampli territori.
Des d’aleshores, el lligam amb Badalona
és més que evident i el cenobi de
Santa Maria de Montalegre, tot i regirse
per l’estricte silenci cartoixà, es sent
copartícip dels avatars badalonins i in-
tervé i es compromet amb ells quan les
circumstàncies ho fan necessari.
L’exclaustració del 1835 fa marxar
els monjos però només d’una manera
provisional i aviat els hàbits blancs es
tornen a moure per la Conreria. Tan
sols en tres altres ocasions s’abandona
el cenobi: els dos anys d’ocupació napoleònica,
al trienni liberal i durant la
Guerra Incivil, períodes curts que permeten
assegurar que la Cartoixa sempre
ha estat viva i que durant sis-cents
anys ha contribuït a escriure la nostra
pròpia història.
Ara, catorze monjos formen la comunitat
cartoixana, un grup que manté
l’esperit contemplatiu en solitud i silenci
i assegura la presència d’una fundació
catalana en l’organigrama de l’Orde, un
fet gens banal quan Catalunya ha estat
un dels països que ha format part més
activa de la crònica cartoixana. Des de
la vall de Montalegre una llum encesa
dia i nit assegura que una certa espiritualitat
segueix viva en l’ànima badalonina.
Butlletí CC

a fons
L’any 1939, al meu poble, Corbera de Llobregat,
s’hi van aplegar els infant de tres anys
(1936-1939) per fer-hi la primera comunió. Una
solemnitat esplèndida, era la festa de la Pentecosta.
A l’homilia, el sacerdot ens va dir: “Ara,
han mort assassinats molts sacerdots i en fan
falta molts, pregueu a Jesús que si Ell vol, esteu
disposats a ser-ho”!
Aquesta pregària la vaig fer amb molta
emoció i va donar resultat: Conreria (1943),
seminari major (1946-1954) i ordenació sacerdotal
a Montserrat (11 juliol 1954).
Després, el meu ministeri sacerdotal va
transcórrer en barris obrers: Gràcia, Campoamor
i Espronceda de Sabadell, San Andreu de
Palomar, Poble Nou i Pomar de Badalona. Per
què? Jo ho vaig demanar al bisbe: la meva família
materna, aragonesa, va sofrir el trauma
de la immigració dels anys 20 (Terol – Barcelona)
i jo volia ajudar els immigrants dels anys 50
-60. Hi va ajudar la crida del Concili a fer l’opció
pels pobres i la vinculació a la Unió Sacerdotal
amb una exigència radical de vida evangèlica.
28 juny 1984.- Després d’uns exercicis a la
cartoixa de Montalegre, en una concelebració, a
la solemnitat del Sagrat Cor de Jesús, després
de la comunió, estava prostrat al cor entre els
dos monjos més grans de la comunitat, vaig
sentir aquesta moció espiritual: “La guerra va
matar-ne alguns, ara la comunitat és molt vella
i necessita relleus, tu podries ser-ne, de cartoixà!“
Ho vaig explicar per escrit al prior, dient
les causes que em portaven a prendre aquesta
decisió de fer-me cartoixà.
Fra Josep M. Canals, cartoixà
Amb la distància de 45 anys hi ha hagut dues dates que m’han
marcat profundament i m’han orientat vers el sacerdoci i a la cartoixa:
28 maig 1939 i 28 juny 1984
Abans d’aquests exercicis jo n’havia fet
molts: els del seminari, cada any, uns quants
d’intensius, primer de quinze dies (1953 i 1956)
i després de mes (1972 – 1982). Tots aquests
exercicis em van crear una inclinació a la solitud,
a la pregària i a la contemplació: “la mística
del desert” que jo, per amistat amb els Germanets/es
de Foucauld, integrava en la meva
vida de prevere en els barris obrers on exercia
el ministeri. Llargues estones d’adoració silenciosa
de l’Eucaristia van anat madurant la decisió.
L’estiu del 1984, després dels exercicis a la
cartoixa de Montalegre, vaig anar de pelegrí a
la tomba de sant Bru, a Calàbria, al sud d’Itàlia,
anotant les emocions que sentia en un Diari.
Allà, el procurador, català, em va invitar a la
seva cel·la a prendre un cafè i una copa de licor
que fabricava ell mateix i li feia gràcia d’invitar
els amics. Em va dir: –“Saps que tanquen Montalegre?”
–“No pot ser, si ara jo hi entraré!”.
Vam tenir una estona de conversa però les seves
paraules provocaren un xoc sentimental
molt fort en mi... i al sortir de la seva cel·la, hi
havia un reclinatori amb la Verge de Lourdes;
espontàniament m’hi vaig agenollar dient: –
“Déu meu us ofereixo la meva vida perquè no
tanquin Montalegre i vull consagrar tots els
anys que em queden de vida per donar a conèixer
el carisma cartoixà!”. Vaig anar a celebrar
l’eucaristia, davant de les relíquies de Sant Bru,
amb una gran emoció i llàgrimes. Després en la
prostració, davant de l’altar, vaig tornar a sentir
la mateixa emoció que al cor de Montalegre.
Aquesta data, 28 de maig, és la de la mort
del meu pare en accident de treball l’any 1931,
Butlletí CC

El que distingeix els cartoixans d’altres
ordes religiosos és l’equilibri just
entre la vida eremítica i la vida cenobítica
o monàstica. Aquesta síntesi dels dos estils
de vida caracteritza el disseny principal
de sant Bru: soledat en companyia.
Sant Bru no funda, ni continua, sinó que
crea un estil de vida propi.
El primer tret diferencial a destacar,
en aquest sentit, és l’eremític. L’orientació
espiritual dels cartoixans, dòcils a
l’acció de l’Esperit Sant, que actua en ells
per fer “pensar, desitjar i actuar” d’acord
amb el fi que persegueix l’orde i amb la
missió especial que ha de complir en el si
del Cos místic, que és glorificar Déu, amb
una vida plenament i única consagrada a
contemplar-lo i estimar-lo. Viure de Déu i
Fra Josep M. Canals, cartoixà
quan jo tenia un any... Sempre he tingut la
convicció que el meu pare, en moments importants
de la meva vida, sobretot a l’hora de
prendre decisions, s’ha fet present al meu
costat, amb una gran emoció i fervor, que
m’han infós coratge i fortalesa per seguir
endavant malgrat les dificultats. L’Ofrena la
vaig formalitzar, escrita i signada per mi mateix
i pel prior, a l’hora de l’ofertori d’una eucaristia
concelebrada el dia 15 d’agost del
1984. Aquets tres escrits: “Impressions” dels
exercicis, l’Ofrena i el Diari del pelegrinatge
els vaig entregar al R.P. en una entrevista (8-
10 de setembre), a la Grande Chartreuse,
que va confirmar la meva vocació dient-me:
“-És un gràcia extraordinària que Déu li ha
concedit, si vol, ja es pot quedar!” Vaig professar
el Nadal de 1992 (7 anys de formació)
i el Capítol general em va enviar a Montalegre,
24 de maig del 1993.
per a Déu, en la soledat i el silenci del desert.
Un segon tret és l’esperit de virginitat
i simplicitat que domina, orienta i
corona tota la vida i és la seva principal
característica. L’ideal del cartoixà és
aquesta virginitat espiritual que, unint-lo
cada dia més íntimament amb Déu, fa
d’ell un veritable ressuscitat plenament
animat de l’acció divina.
El tercer tret característic de l’esperit
cartoixà és la soledat i el silenci. La vida
del cartoixà eremita està configurada
per la de Jesús en el desert. Com Jesús,
el monjo es retira a la soledat de la seva
cel·la per pregar en silenci i es posa a l’escolta
de Déu per deixar-se transformar
per Ell.
Butlletí CC

a fons
ons conciliars.
La humilitat dels cartoixans, un dels principals
trets del seu carisma, va fer que, un
cop mort Bru de Colònia, el seu fundador,
no promoguessin la seva canonització. Bru
només era venerat en el si de l’orde fins
que, cinc-cents anys després, l’any 1623,
el papa Gregori XV va estendre el culte a
sant Bru a tota l’Església.
Tot i que sant Bru (Colònia, 1030 - Calàbria,
1101) havia nascut a Renània, la seva
formació era bàsicament francesa ja
que ben aviat fou enviat a aprofundir en
els seus estudis a Reims. La celebració,
durant la seva estada a la ciutat, d’un concili
presidit pel papa Lleó IX, que va promoure
una profunda reforma de l’Església,
va animar-lo a dedicar tots els seus esforços
a procurar l’aplicació de les resoluci-
Durant una llarga etapa de la seva vida exercí la docència a Reims fins que un conflicte
amb l’arquebisbe simoníac de la ciutat l’allunyà de la seves funcions i hagué d’exiliar-se, juntament
amb altres companys defensors de les reformes. Serà en aquest moment que Bru i els seus
companys decideixen viure la seva fe en la soledat de la vida eremítica.
La destitució del bisbe simoníac retorna Bru a Reims, amb la proposta d’ocupar la seu vacant.
Però Bru, amb 50 anys, ja ha pres una decisió i ben aviat ho abandona tot i es retira a Molesmes,
on té contactes amb el monestir del císter. Tot i que l’atrau la severitat de l’estil de vida
cistercenca, radicalitza el seu compromís de viure en solitud i, juntament amb altres sis religiosos,
marxa a ocupar uns terrenys cedits pel bisbe de Grenoble al massís de Chartreuse, als Alps francesos.
El dia de sant Joan de l’any 1084, Bru i els seus companys ja estan instal·lats, gairebé a
2000 metres d’altura, en unes cabanes de fusta que s’han construït i que envolten una senzilla
església de pedra. Així començava, sense cap regla jurídica fundacional, un nou estil de vida que
ha durat fins als nostres dies. Anys més tard, ja consolidada l’experiència cartoixana, i amb una
certa expansió de l’orde, es van redactar els Costums per tal d’unificar criteris.
Bru, tot just passarà sis anys als Alps perquè el papa Urbà II, antic alumne seu, el crida a
Roma com a conseller. Entristit, obeeix el papa i marxa al Vaticà, per, després, seguir-lo a un exili
forçat a causa de l’invasió de les tropes de l’antipapa Climent III. Tot això angoixa Bru que espera
poder retornar a la Chartreuse i així ho demana. El papa sembla que cedeix, però li demana que
faci una fundació cartoixana al sud d’Itàlia. Novament, Bru ha de renunciar a tornar a la seva
Chartreuse i, l'any 1091, funda la nova cartoixa de Santa Maria de la Torre, a la regió de Calàbria,
on morirà deu anys més tard: el 6 d'octubre de 1101. CC
Butlletí CC

L’orde de la Cartoixa té actualment uns 450
monjos i monges, repartits en 24 cases per
diferents països. A la cartoixa de la Mare de
Déu de Montalegre de Tiana hi ha actualment
14 monjos. L’orde va decidir, fa poc,
unificar en un sol monestir els que hi havia
dispersos per les diferents cartoixes d’Espanya
i Portugal.
Des de ben aviat (1145), l’orde de sant Bru
va tenir una branca femenina. Una mica
mitigada al principi, actualment el seu estil
de vida és exactament igual que el dels
monjos, amb lleus variants. Tenen cinc cases,
dues a França, dues a Itàlia i una a
Espanya, a la Pobla de Benifassà (Castelló),
aquesta, des de 1960.
Al sobri però espaiós locutori de la cartoixa
de Montalegre hi ha un mobiliari senzill i
alguns quadres amb dibuixos al carbó que
reprodueixen diferents racons del cenobi;
també hi ha un oli que representa la mort
de sant Bru i una imatge de la Mare de
Déu... del Carme!
La jornada del monjo ve marcada per l’Ofici
Diví. La major part del temps es passa a la
cel·la, fent pregària, llegint i fent treballs
manuals. El dia comença amb les Matines i
Laudes (0,15 de mitjanit, a l’església, i dura
un parell d’hores), Prima (cal llevar-se per
començar a les 7,00), Missa conventual
(8,00), Tèrcia (a les 10,00), Sexta (a les
12,00), Nona (14,00), Vespres (18,00) i
Completes (18,45) i tot seguit descans. Es
menja a la cel·la, excepte els diumenges
que es fa en comunitat i a la tarda hi ha
recreació i passeig.
A l’humil cementiri de la cartoixa hi ha enterrat
el bisbe badaloní Ramon Daumal
(1912-2008), exemple de coherència de
senzillesa tant en la vida com en la mort.
Només els cartoixans saben el nom de les
130 plantes utilitzades per fabricar el licor
Chartreuse. Cada any es necessiten 18 tones
de plantes diverses que arriben a la
Grande Chartreuse, aportades per diferents
proveïdors. A la “sala de las plantes”, són
dessecades, separades, triturades i barrejades
segons una fórmula secreta de l’any
1605. Després s’envien a la destil·leria de
Voiron en grans saques numerades, per
elaborar el licor.
El que ara coneixem com a Seminari de la
Conreria va ser el primer lloc on s’establiren
els cartoixans quan decidiren venir al
Maresme a començaments del segle XV.
Havien deixat Vallparadís, a Terrassa, i
comprat a les monges agustines el vell monestir
que hi havia en aquest indret. Més
tard, ja traslladats al monestir actual que
hi ha sota la carena, dedicaren l’edifici de la
part alta a “conreria”, dependències externes
del monestir on el pare “conrer” tenia
cura dels conreus i dels negocis i relacions
que afectaven a l’economia de la cartoixa.
També aquí es donava estatge als transeünts.
Aquell indret, actualment, encara és
conegut amb el nom de la Conreria.
Va anar d’un pèl que sant Joan de la Creu
no entrés a la cartoixa. Quan va ingressar
al convent dels carmelites de Medina del
Campo, amb vint-i-un anys, després de
professar va demanar als seus superiors,
que li ho van concedir, poder seguir la Regla
original sense les mitigacions habituals
concedides pels papes. Ell hauria volgut
ocupar un lloc molt discret i ser un germà
lleg, però per obediència hagué d’estudiar i
ordenar-se sacerdot. Ja ordenat, va arribar
a considerar la possibilitat de deixar el Carmel
i fer-se cartoixà. La clarividència de
santa Teresa va ser cabdal per captar-lo
com a company de viatge per estendre la
reforma teresiana entre els frares.
Butlletí CC

a fons
Pel bosc ombriu de Montalegre, un dia,
de la ciutat venien, fa molts anys,
dos joves estudiants de Teologia
seguint de la muntanya els viaranys.
De retorn cap a casa, caminaven
gaudint la placidesa d’un bell jorn
i amb admirat diàleg ponderaven
l’immens mar de verdor del seu entorn.
Lloc ideal, per fer-hi una cartoixa
-digué dels dos companys el més petit-
lluny del brogit del món i tota angoixa
què més per a parlar amb Déu, vol l’esperit?
Sóc del mateix parer –l’altre afegia-
i pots creure el que et dic, sense dubtar:
Si per voler de Déu, fos Papa un dia,
tal cartoixa, ací on som, faria alçar.
Doncs jo, en tal cas –el primer responia-
quan s’alcés la cartoixa en lloc tan bell,
seguidor de sant Bru, el primer seria
dels cartoixans, en traspassar el portell.
Anys i més anys, fent son camí passaren...
Un llec d’Escala Dei, al Priorat,
a qui Joan d’Enea anomenaven
pel seu prior, un dia fou cridat.
Miquel Lleonart
Ja en presència d’aquell, dir-li sentia
-tot ell confós i ple d’ansietat-
que partir cap a Roma al punt deuria
doncs pel Papa mateix, era cridat.
I així ho va fer. Al cap de poc marxava
vers la Roma immortal, obedient,
on finit son camí als peus postrava
del Pontífex romà, amb acatament.
Més, fou gran la sorpresa que rebia,
quan del Papa en trobar-se al seu davant,
en ell el seu company hi descobria
dels temps ja un xic llunyans d’estudiant.
I en son retrobament, joiós li deia,
el Papa en to amical: Oh tu, amic meu!...
-Recordes aquell vot, que un dia feia
anant per Montalegre, al costat teu?-
Allí et vàreig prometre que si un dia
arribés a ser Papa, com sóc ja,
una bella cartoixa hi alçaria.
Tu en seràs, doncs, el primer cartoixà!
Per tal d’iniciar tan noble empresa
a Roma he procurat fer-te arribar.
Tindràs el meu ajut .Ves amb llestesa
a Montalegre l’obra a començar!
Butlletí CC

EL CRISTIANISME A L‟INDIA
A l’Índia hi ha 25 milions de cristians, un 2,5% de la població total
No és cap sorpresa
saber que molta gent
no coneix gairebé res
sobre el cristianisme a
l‟extrem orient, particularment
a l‟Índia. Potser
perquè, parlant religiosament,
l‟Índia és sovint
identificada amb l‟hinduisme
o el budisme.
De fet, l‟Índia s‟ha convertit
en la llar per a
moltes religions com l‟islam,
el cristianisme, el
jainisme, el sikhisme, a
Wilson Srampickal
més de l‟hinduisme i el
budisme. A l‟Índia hi ha
25 milions de cristians
(un 2.5% de la població
total del país), que és
una mica més de tota la
població d'Austràlia i
Nova Zelanda, o lleugerament
per sota de la
població total de Canadà,
o de la població total
de diversos països
d'Europa. Hi ha parts de
l‟Índia amb molts cristians,
com a qualsevol
part d‟Europa o d‟Amèrica;
per exemple Kerala,
Goa i Mizoram.
Es creu que el cristianisme
va arribar a
l‟Índia al segle primer,
amb la predicació de
apòstol sant Tomàs, però
no hi ha dades concretes
per confirmar-ho.
Com que hi havia relacions
comercials entre
l‟Índia i Pèrsia, molts no
descarten la possibilitat
Butlletí CC

de la vinguda de l‟apòstol
al país. També hi
ha una altra tradició,
més confirmada, que
afirma que un tal Tomàs
de Canà, un comerciant
de Pèrsia, va
visitar Kerala amb 400
cristians, l‟any 345,
„per enfortir els cristians
a Kerala’. Això voldria
dir que ja hi havia
presència de cristians
a l‟Índia, almenys, des
de principis del segle
IV. Tanmateix, el cristianisme
va començar a
estendre‟s amb l‟arribada
de missioners
d‟Europa encapçalats
per Francesc Xavier,
l‟any 1498.
Ara bé, a l‟Índia el
cristianisme està representat,
a més dels
catòlics, per altres diversesdenominacions,
com l‟església jacobita,
l‟església d‟Índia
sud (CSI), els baptistes,
els anglicans i
els protestants. L‟Església
catòlica agrupa
el 60% dels cristians
de l‟Índia i està dividida
en tres ritus: ritu llatí,
ritu siro-malabar i
ritu siro-malankara,
cadascun amb la seva
pròpia història. Hi ha
127 diòcesis del ritu
llatí, 25 de ritu siro-
malabar i 5 de siromalankara.
Això també
ens mostra una veritable
riquesa de la diversitat
en la catolicitat.
Sorgeix una qüestió
a l‟hora relacionar
l‟antiguitat del cristianisme
a l‟Índia i el
nombre de cristians
que hi ha al país.
Molts es pregunten
per què el cristianisme
no ha arrelat a l‟Índia
(que valora l’antiguitat)
com en altres països?
Algunes respostes podrien
ser: la riquesa de
l‟espiritualitat del hinduisme
i la neutralitat
dels governs. L‟hinduisme
és una religió
que ofereix una espiritualitat
que ha arrelat
a l‟Índia des de temps
immemorial. També,
l‟hinduisme dóna molta
més importància a
l‟experiència que a les
estructures, normes i
dogmes. La gent sempre
valora aquesta dimensió
religiosa. L‟Índia
és un estat aconfessional
on cadascun
pot viure la seva creença;
l‟estat mai ha intervingut
de manera
decisiva per marcar i
desmarcar les creences
religioses. Ho considero
com una bene-
dicció a l‟hora de practicar
la fe. Hi ha una
certa llibertat personal
interior, és a dir, que la
persona practica la fe
no perquè ho hagi manat
o afavorit l‟estat.
En general, la relació
entre el cristianisme
i les altres religions
és molt bona. El cristianisme
està ben valorat
per les altres religions.
Tanmateix, tot i
que hi ha grups molt
radicals i fanàtics que
busquen oportunitats
per trencar la bonança
religiosa que hi ha al
país, crec que el cristianisme
té un futur brillant
a l‟Índia, especialment
pel que fa a predicar
l‟Evangeli als pobres
i marginats, a la
gent jove i gran, a la
gent de les diferents
castes, etc. També l‟-
Església catòlica té un
futur optimista a l‟hora
de descobrir vocacions
a la vida sacerdotal
i religiosa, especialment
a Kerala (l‟estat
sud de l‟Índia) que s‟ha
convertit en un lloc
de referència.
Butlletí CC

-22-
HOMES I DONES DEL CARMEL
Les vides, i la mort, d’aquests dos carmelites descalços convergeixen,
a la primera meitat del segle XVII, en uns moments de
consolidació de l’imperi colonial portuguès en terres asiàtiques.
Dionís (Pierre Berthelot), nascut a Normandia
l’any 1600, havia pres els hàbits
del Carmel després d’uns anys de plena
activitat nàutica recorrent els oceans, acumulant
una gran experiència i formació,
arribant a ser nomenat almirall de França i
Portugal amb tot just 19 anys. La seva cultura
en el camp de la cosmografia i la navegació
era àmpliament coneguda i arribà
a confeccionar unes Taules Marítimes que
encara es conserven al Museu Britànic.
A Goa (Índia) va fer amistat amb el pare
Felip de la Santíssima Trinitat, que el va
encaminar cap a l’orde. Ho deixà tot i l’any
1636 va professar com a carmelita
descalç. Els seus estudis li aplanaren el camí
i va ser ordenat prevere dos anys després.
Redempte (Tomàs Rodríguez de la Cuhna)
era dos anys més gran que ell i havia
nascut a Paredes (Portugal). També de jove
s’enrolà a la marina i va navegar fins a
terres d’orient. Però, segons explicà, aquella
tipus de vida no l’acabava d’omplir. A
Tatta, després de conèixer uns carmelites
que el van captivar per la seva senzillesa i
devoció marianes, va demanar entrar a
l’orde. Ja profés, va ser destinat a diferents
punts fins que, a Goa, uns anys més
tard coincidirà amb el pare Dionís. Els dos
van confraternitzar i rivalitzaven en generositat
i amor vers Déu, Maria i els ger-
mans.
Poc després de l'ordenació sacerdotal
del pare Dionís, va acompanyar com a director
espiritual i expert marítim i coneixedor
de la llengua malaia, una ambaixada
portuguesa per entrevistar-se amb el sultà
d’Achen, a Sumatra. El pare Redempte, a
petició del seu amic, també formà part de
l’expedició.
Van ser rebuts pel sultà, però els va
empresonar i els va fer torturar per intentar
convertir-los a la fe islàmica. Per la seva
negativa, van patir la mort el 29 de novembre
de 1638. Són considerats els dos
primers màrtirs del Carmel teresià. El papa
Lleó XIII va signar la seva beatificació l’any
1900.
Butlletí CC

28
Joan Badia
Agrair és mostrar sentiments de gratitud, és a dir, moure’ns a estimar
pels beneficis rebuts i correspondre-hi d’alguna manera
1.– Agrair
Aquesta experiència es fa pregària solament
quan darrere d’aquest sentiment hi ha el Tu
personal de Déu, font de dons i de valors totalment
gratuïts. El qui prega sap que tot el
que té és do de Déu. I sap que Déu mateix
s’ha fet do. Aquesta mentalitat es manifesta
des de fa segles en les nostres fórmules
col·loquials: «Gràcies a Déu», «Si Déu vol».
Si Déu és l’objecte del nostre agraïment estem
fent pregària d’agraïment.
La pregària d’agraïment apareix en primer
lloc davant la visió dels dons naturals: el sol
de cada matí, el do de la pròpia vida, els
mitjans per a sostenir-la, els amics per
acompanyar-la, els objectius vers on hem de
dirigir-la. En cada un d’aquests dons s’hi intueix
alguna cosa inesperada, no merescuda,
que provoca el nostre agraïment.
Però aquesta modalitat de pregària vibra en
plenitud davant la constatació de tants dons
sobrenaturals com el Senyor ha vessat i vessa
constantment sobre nosaltres. És el que
anomenem gràcia, fe, i tots aquells mitjans
rebuts a través de la seva Església.
L’agraïment és un sentiment tan arrelat en la
consciència humana que fins i tot el mateix
Déu fet home s’estranyà que, de deu leprosos
que havia curat, solament un tornés a
donar-li gràcies. I és que, efectivament, ja
des de petits ens ensenyen a donar gràcies i
no hi ha res més degradant que dir-li a algú:
desgraciat.
Agraïment, per tant, pels dons de la natura,
de la fe, pels sagraments, pels germans, per
Crist...
2.– El llenguatge de l’agraïment
Si tot el que hem dit és així, és ben lògic que
emprem aquesta modalitat per a pregar. Però
¿com haurà de ser el nostre llenguatge
agraït a l’hora de tractar amb Déu? Doncs,
Butlletí CC

molt semblant al de la nostra convivència social.
Normalment, qui agraeix comença per
recordar i reviure el benefici rebut. Després
l’interpreta com a realment vingut de Déu.
Intenta tot seguit compartir aquesta joia comunicant-la
als altres. I, finalment, enlaira
una de les pregàries més belles: la del cor
profundament agraït.
Un model de pregària agraïda? El prefaci de
l’Eucaristia, en el qual es crida tothom a l’agraïment,
fins i tot el cor dels àngels. La seva
mateixa estructura és un model d’agraïment.
Comença amb una advocació: «Amunt els
cors» «Donem gràcies a Déu». Enumera després
els motius d’agraïment en cercles amplis
d’espai i de temps. Acaba sempre recordant
el motiu únic i suficient d’agraïment: Jesucrist,
eucaristia perfecta.
Recordem finalment la pregària d’agraïment
per antonomàsia: l’Eucaristia. És el model
més perfecte de qualsevol actitud de pregària
agraïda. Senzillament perquè l’eucaristia
aconsegueix la immersió plena de l’orant en
la pregària de Crist. En el seu mateix sacrifici.
Psicològicament la pregària d’agraïment ha
d’estar dominada per la joia i el goig. Per això
s’ha d’expressar com un moment de llum
interior. Però també ha d’estar a prop de la
carència d’altres temps i que encara es recorda.
Una carència que va fer brollar –i encara
ho pot fer– la petició. Una petició que, un
cop satisfeta, provoca l’agraïment més sincer.
3.– Per a ser «de condició agraïda...».
Per a pregar agraint és lògic que hem d’ésser
de condició agraïda. Per tal, hem de recordar
que per tenir aquest tarannà, ens cal:
-capacitat d’astorament (si res no ens crida
l’atenció, tot ho veurem massa lògic i natural),
-capacitat de recepció (si creiem que tot ho
hem aconseguit amb el nostre esforç, res no
ens convidarà a donar gràcies),
-capacitat de contemplació (si no aprofundim
en el sentit de la gratuïtat que hi ha a la
base de tot el que Déu ha posat al nostre costat,
sempre tindrem raons per dubtar que Déu
Pare n’és l’origen).
La pregària a
casa nostra
La nostra comunitat carmelitana ofereix
diferents moments per a la pregària
comunitària:
Grup de Pregària. Cada dijous, a
les 20 h. a l‟església. Pregària d‟estil
carmelità.
“Viatge interior”. Aquest grup es
troba un dia al mes, a la capella del
3r pis. Centra la seva pregària en
espais de silenci i meditació.
Laudes. Els dies feiners, a les 7,45
(abans de la missa de les 8,00 h.) i
els diumenges i festius, a les 9,30 h.
També en altres moments com la pregària
prèvia a les trobades dels grups de
Catequesi d'Adults (a les 21,30 h., cada
dos divendres de mes), el rés del rosari
dels dissabtes a la tarda i els espais de
pregària dels infants de la catequesi.
A més, és possible sintonitzar, encara
que sigui d‟una manera particular i des de
casa, amb la pregària comunitària. A la
nostra pàgina web s‟hi pot trobar “La pregària
del dijous”, amb el text de la reflexió
que fa cada setmana el Grup de Pregària.
L‟adreça és:
www.carmelcat.cat/badalona/pregaria.html
Butlletí CC

Uns anys després, ja colonitzada tota l’illa,
van anar apareixent les primeres poblacions i
cap a finals del segle XVI ja es treballava la canya
de sucre donant pas a la que seria, juntament
amb el tabac, una dels principals fonts de
riquesa de l’illa: la industria sucrera.
A mitjan segle XIX, a l’illa hi havia
una bona part de població de procedència
catalana i d’altres terres s’Espanya.
Concretament, a la vila de Matanzas
existia l’anomenada “Sociedad
de Beneficencia de Naturales y Oriundos
de Cataluña e Islas Baleares”, i és
sabut que entre ells destacava un bon
nombre de pobladors d’ascendència
badalonina.
L’ermita de Montserrat
L’any 1870, durant unes festes que
un grup d’asturians feien prop de Matanzas
per celebrar la festa de la Mare
de Déu de Covadonga, els catalans s’hi
van afegir amb els seus balls i vestits
típics. Allà va néixer la idea d’erigir
una ermita en honor de la Mare de
Déu de Montserrat en el lloc anomenat
“las alturas de Simpson” que, per
la seva orografia, els recordava les
muntanyes de Montserrat. Allà es reunien
cada any per celebrar les festes
tradicionals i religioses de la colònia
catalana.
L’any següent ja es va celebrar una
Cinto Vera
Diuen que quan Cristòfol Colón va arribar a l’illa de Cuba, l’any
1492, va deixar escrita aquesta frase: “Ésta és la tierra más
hermosa que jamás ojos humanos vieron”.
festa en una capella provisional i, ben aviat, es
va començar a construir una ermita. De la direcció
de les obres en tingué cura, de manera
gratuïta, l’arquitecte català Bartomeu Borrell.
L’any 1875 s’hi col·locava una imatge de la
Butlletí CC

Moreneta portada directament des de Barcelona,
obra de l’escultor Joan Roig i Soler, molt
similar a la que es venera a Montserrat. Davant
de l’ermita, d’un sobri estil local, hi havia una
placeta amb quatre figures que representaven
les quatre províncies catalanes. Uns anys més
tard, es va construir un altar que volia representar
la muntanya de Montserrat, fet amb
suro portat directament des de l’Empordà.
La festa de l’ermita va anar prenent volada i
va anar arrelant a la vila de Matanzas. Allà, fins
a mitjan segle XX, hi pujaven romeries. Amb el
temps i els canvis de règim, però, vingué una
certa decadència fins al punt que l’ermita estava
gairebé en runes. Va ser un article escrit a la
premsa per Clara Emma Chávez, titulat
“Requiem por la Ermita”, en el qual l’autora, a
la vista dels “aun majestuosos y vigilantes restos
de la ermita de Monserrat” es preguntava
en nom de l’ermita: “¿por qué me están dejando
morir?”, el que va despertar un nou interès
a Matanzas per la seva ermita, avui feliçment
reconstruïda.
Cada any, el dia 8 de desembre, s’hi celebra
la festa de “la colla”. Famílies d’ascendència
catalana, hi pugen amb vestits tradicionals i
música catalana, per celebrar l’aniversari de la
inauguració de l’ermita. L’espai, ara recuperat,
pretén ser un lloc de referència per al turisme
que visita la ciutat matancera.
Badalonins a Matanzas
Encara avui, parlant amb la gent gran de
Matanzas, algú em va dir al saber d’on era:
“¡Hombre, Badalona, la generosa!”. Aquest comentari,
juntament amb altres indicis que he
anat trobant en els meus viatges a Matanzas,
va anar despertant la meva curiositat per les
relacions que la nostra ciutat va tenir amb
aquesta població coneguda com la Venècia Cubana
per la quantitat de ponts sobre els tres
rius que desemboquen a la badia. La veritat és
que en el substrat de la memòria popular hi ha
molts indicis de la presència de gent de la nostra
ciutat a terres cubanes i de les connexions
familiars i comercials que les vinculaven.
Una de les vinculacions més antigues de les
que tinc constància està relacionada amb l’Anís
del Mono. La primera medalla d’or que va ob-
Primera festa popular dels catalans a
l’ermita de Montserrat de Matanzas
Cachita, de la comunitat carmelitana de Matanzas
La matinada del dia 8 de setembre de 1871, la colònia catalana va realitzar allí la seva
primera gran festa popular per retre homenatge a la Mare de Déu de Montserrat, per la
qual cosa es va aixecar una capella provisional, al voltant de la qual es van anar
col·locant tendes de campanya cobertes de flors, gallardets i inscripcions al·legòriques.
Aquestes tendes es van convertir en un tret distintiu de les festes. A la matinada, nou
bandes del Cos de Voluntaris tocaren diana. Després es va celebrar una missa davant
de l'ajuntament i tot seguit els romers es van congregar a la Plaza de las Armas al crit de
"A Montserrat, catalans!".
Es va fer menjar, en cuines improvisades, per a 5000 persones: escudella i carn d‟olla,
amb pilota i gallina, carn guisada amb fesols, vedella estofada i crema catalana, tot
acompanyat d‟amanides de pebrots, cebes, olives, pa i un excel·lent vi de San Vicente.
Carretes adornades, comparses, homes vestits a la manera de les comarques de l‟antic
principat, pans, paelles, pollastres i porrons, amb tomàquets i “ajíes” per amanir les víctimes
penjades, desfilaven cap a les Alturas de Simpson, en processó, per retornar al
capvespre amb l‟imatge de la Mare de Déu de Montserrat.
Butlletí CC

tenir aquesta firma badalonina, propietat de la família
Bosch, va ser l’any 1881 a l’exposició de Matanzas.
També, la firma badalonina Destilerias Diana
d’Eduard Garriga, avui desapareguda, va comercialitzar
una beguda alcohòlica anomenada
Caña Matanzas. Eren temps d’un intents comerç
entre l’illa caribenya i la metròpoli.
I una curiositat. L’edifici de l’ajuntament de Badalona
de la dècada de 1860, obra de l’arquitecte
Francesc de Paula del Villar, està inspirat en l’ajuntament
de Vilaclara (Cuba), on l’alcalde d’aquell
moment, Josep Viñas, hi tenia plantacions de tabac.
Per nosaltres, la gent que formem part del Grup
de Cuba de la nostra comunitat carmelitana, és
tota una satisfacció que la nostra tasca, molt reduïda,
sigui molt apreciada per la gent de la comunitat
de Matanzas, on portem el nostre suport, i el
nom de Badalona, amb un sa orgull.
ALGÚ SAP
PER QUÈ?
Seguint el camí que va de Santiago de Compostela
fins a Finisterre (Fisterra), es passa per la localitat
de Ponte Maceira, on cal creuar el riu Tambre
per un esplèndid pont medieval del segle XIV. A l’altra banda , hi ha una ermita (foto) molt
reformada que actualment porta el nom de Sant Blais (San Brais), però a tot arreu consta
com “antigua ermita del Carmen”. A sobre de la porta hi ha un escut de pedra de l’Orde del
Carme Descalç, la qual cosa indicaria la possibilitat que en algun moment hi hagués hagut
presència de frares o monges carmelites. Enlloc, però, hem trobat cap referència .
Algú pot aportar informació sobre aquesta qüestió?
Butlletí CC

Qui no ha sentit parlar de l’Enric Borràs? Tot i que per
als més joves comença a ser una figura bastant distant,
a Badalona hi ha algunes referències que ens retornen a
la memòria el nom d’aquest actor badaloní que va deixar
una empremta inesborrable als grans escenaris d’Espanya
i d’Amèrica llatina durant la primera meitat del
segle passat. Com a mínim, l’actor dóna nom a un carrer
i a un Institut de Secundària del barri de la Salut i, a
la casa on va néixer al carrer de sant Pere, hi ha una
placa commemorativa.
Borràs, que va fer companyia amb una actriu badalonina
d’adopció, la coneguda Margarida Xirgu, la qual tenia
casa a la nostra ciutat, era molt conegut, sobretot, per
la seva genial interpretació del Manelic de Terra Baixa.
El seu pas pel teatre professional va ser la causa que
l’artista no es prodigués massa a la nostra ciutat.
El que, potser, molta gent no sap és que en Borràs, un
dia de l’any 1944, va visitar la nostra comunitat carmelitana.
Ho he pogut llegir a l’article “Enric Borràs a Badalona”,
que en Gerard Guerra i Ribó signa al número 20
de la revista “Carrer dels Arbres” del Museu de Badalona.
Feia deu anys que en Borràs no havia vingut a la nostra ciutat, des de que l’any 1934 la Companyia
Xirgu Borràs havia presentat El ferrer de tall, d’en Frederic Soler Pitarra, al Teatre Zorrilla.
La guerra va ser una clivella molt profunda per a la vida normal del nostre país.
Copio textualment el que ens diu en Gerard Guerra sobre l’estada de l’actor a casa nostra:
“Deu anys més tard, Borràs va tornar a Badalona, aquest cop per assistir a la inauguració
d’un altar a Santa Teresa de Lisieux al convent dels carmelites descalços, situat molt a
prop del teatre Zorrilla. Borràs, de l’escalinata estant, va recitar uns poemes a la gent allí
congregada, després d’haver-se inaugurat l’altar. Al setmanari Revista de Badalona, una
crònica de José Andrés de Parada diu:
«No se hizo el maestro rogar, que es de grandes señores ser pródigos y generosos
de lo que poseen, y Don Enrique desplegó la maravilla de su arte y bordó en
la seda de su emoción los versos que fluían de sus labios con esa sonoridad, mitad
plata, mitad bronce, que es el prodigio de su garganta. Y fueron desgranándose
en ella los “consejos” de El alcalde de Zalamea, el canto a la Sardana de Maragall,
una hermosa poesía a María Inmaculada; y a cada estrofa, más ascendía a
las cumbres geniales de la sublimidad, la voz del recitador genial, y más se ahondaba
en los pechos de sus oyentes el dardo de la emoción»”
Realment, l’expressivitat del redactor de la Revista és aclaparadora. Igual que ho era el to recitatiu
dels actors d’aquell temps. De manera que, si entreu a l’església del Carme i pareu l’orella,
sentireu que del silenci de les naus puja el run-run de la cantarella de l’Enric Borràs recitant
aquells poemes.
Pentinagats
Butlletí CC

En Josep Esteve, del grup de Pastoral de la Salut, sempre atent a recollir tot allò
que pugui despertar l‟interès de les persones que visita, uns mesos abans de la
seva mort, ens va fer arribar aquest text per posar-lo al butlletí.
BENEFICIS DEL
SOMRIURE
Uns visitants que van anar a Calcuta van demanar
a la Mare Teresa que els donés un consell
abans de marxar.
Els va dir: “És molt senzill i molt important:
somriure sempre”. I és que un somriure esplèndid
pot ser tan beneficiós per a qui el dóna com per a
qui el rep.
Un somriure, una mica d’alegria, un rictus afable…
poden renovar l’humor físic i espiritual.
Sí, decideix-te a somriure davant de qualsevol
dificultat i somriu davant de qualsevol persona.
En rebre un elogi o una correcció, un petó o
una critica... au, somriu.
Decideix-te a oferir alegria. L’alegria beneficia a
qui la rep i enriqueix qui la dóna.
Decideix-te a donar un somriure cordial, ampli i
generós.
Decideix-te a comunicar alegria, canviaràs a bé.
Un somriure ofert en el moment a qui ens atén,
serveix, cuida... pot ser el millor agraïment.
Decideix-te a donar el pa saborós i nutritiu d’un
bell somriure per insignificant que sigui.
Decideix-te a donar una mica d’alegria. Pot
convertir-se en raig de llum per a qui viu immers
en tenebres i solituds.
Decideix-te a portar a la pràctica el manament
de l’amor a través d’un petit somriure.
Un somriure sempre és beneficiós, tant per al
cos com per a l’esperit. Per al qui el dóna com per
a qui el rep.
És viure millor.
(de “Paraules per viure millor”)
L’autor
Josep Maria Alimbau Argila,
(Vilanova i la Geltrú, 1931) és
sacerdot amb una llarga experiència
com a periodista tant a la ràdio
(Ràdio Barcelona) com en les seves
col·laboracions per al Full
Dominical i altres revistes. Ha
estat pedagog i és autor de diferents
llibres publicats en català,
castellà i altres idiomes, sempre
en el camp de l’apostolat i l’espiritualitat,
entre els quals destaquen:
“Paraules per al silenci”,
“Paraules per a la vida” i “Paraules
per a moments difícils”.
Butlletí CC

Un divendres, dia de mercat al llogarret, un
rústic pastor d’ovelles baixà de les altes muntanyes
per tal de vendre els seus productes.
Acabà aviat i aprofità per anar-se a confessar.
Entrà a l’església, s’agenollà davant el confessionari
on ja hi era el capellà, es senyà i mentre
ho feia digué:
-En el nom del Pare i de l’Esperit Sant.
-I el Fill ?
-L’he deixat a la muntanya pasturant el ramat.
* * * * *
El rector d’un petit poble estava molt preocupat
per un feligrès, un pastor tan talòs i curt
de gambals que, per més que s’hi esforçava,
no hi havia manera humana de fer-li aprendre
el parenostre de memòria.
Un bon dia el bon rector va tenir una bona
pensada. Anà al prat on el pastor estava vigilant
el ramat i li comptà les ovelles i notà que
el seu nombre coincidia amb les paraules del
parenostre. Satisfet del descobriment li digué
al pastor:
-Escolta fill meu, que tenen nom aquestes
ovelles?
-Nom? Per què?
-Com les anomenes, doncs?
-La una, la dues, la tres...
El rector va veure el cel obert.
-Doncs mira, et proposo que a la una l’anomenis“pare”,
la dues “nostre”, la tres “que”, la
quatre “esteu”...
I així seguí fins l’amen. Ho aconseguí i cada
cop que el rector volia que resés el parenostre
li feia dir el nom de les ovelles per ordre de
número des de la primera a la última i oli en un
llum.
Però vet aquí que un dia repetint la jugada el
El gat dels frares
pastor no les va dir totes i el rector li digué:
-I el cel i la terra?
-Ai, pobretes! Ahir se me les va cruspir el llop.
** * * *
Un capellà de pagès hagué d’anar a assistir un
moribund a una masia molt allunyada de la parròquia.
Un cop arribat s’adonà que s'havia deixat
el Sant Crist a la sagristia. Demanà una
debanadora. En tragué un dels travessers i el
va fer serví de creu. La mostrà al moribund i li
va preguntar:
-Recordes, fill, qui va estar en aquesta creu?
-Sí, la troca de llana.
El capellà es dirigí als familiars que estaven
allí plorosos tement el fatal desenllaç d’un
moment a l’altre i els hi digué:
-No patiu que d’aquesta se’n surt: té el cap
ben clar.
* * * * *
Butlletí CC

ESGLÉSIES DE BADALONA (8)
ESGLÉSIA DE LA MARE DE DÚ DEL ROSER
L’església de la parròquia de la Mare de Déu del
Roser és una de les que més he visitat durant les
meves passejades, i no per motius de funerals o
altres celebracions, sinó perquè quan hi he passat,
moltes vegades he trobat la porta de l’església
oberta.
El barri de Lloreda es va formar, més o menys,
cap a l’any 1950, majoritàriament amb treballadors
vinguts sobretot del sud d’Espanya. El barri
era conegut, fins aleshores, amb el nom de “La
Balsa” per la gent del centre de Badalona (Allà els
anys seixanta, la gent del grup ODOYAS de la nostra
comunitat hi va anar algunes vegades per portar
ajuda per a la gent del barri). A partir de 1965,
les empreses constructores van crear, a la part
alta de la nova autopista que va dividir la ciutat de
Badalona en dos, la gran Zona Residencial de Badalona,
amb el nom de Nova Lloreda. Amb motiu
de les Olimpíades de Barcelona, l’any 1992 va néixer
el barri de Montigalà-Batllòria.
Amb l’augment de població es va crear, l’any
1963, una nova parròquia separada de la parròquia
de la Mare de Déu de la Salut, l’actual Parròquia
de la Mare de Déu del Roser. En l’actualitat
la parròquia abasta cinc barris: Lloreda, La
Pau, Puigfred, Nova Lloreda i Montigalà.
En el seus inicis, la parròquia va tenir rectors dels
Operaris Diocesans del P. Sol: el primer fou Mn.
Rafael Angelats Puig. Van tenir com a llocs de culte
tot “un rosari” de capelles: plaça Dr. Fleming,
avinguda de la Lloreda, passatge Riu Fresser. L’Ajuntament
de Badalona va donar permís per a la
construcció d’una església, en un solar de 800 m 2
de superfície, a l’avinguda de la Lloreda. Però segons
la normativa municipal, d’aquest solar només
se’n podien edificar 250 m 2 .
Al 1983-1984 es van fer càrrec de la parròquia els
religiosos de la Companyia dels Servents dels
Pobres de Somasca, coneguts com a Pares
Somascos. Aquests religiosos van inaugurar la
nova església al 1988, però sense sagristia, ni despatx,
ni dependències parroquials necessàries per
a l’activitat pastoral, degut a la poca extensió del
terreny. Gràcies al vicari de la zona, mossèn Joaquim
Brustenga, que va fer els tràmits necessaris
a l’Ajuntament, es van obtenir els permisos per
poder ampliar l’espai edificable. Però els fonaments
no eren adequats per construir les dependències
i es va haver de derruir l’església i construir-ne
una de nova. L’església actual és senzilla i
bonica, amb una torre característica. Trobem,
Xavier Miró
abans d’entrar a l’església, un petit jardí presidit
per una imatge de la Mare de Déu del Roser.
L’any 2008, els pares somascos van celebrar el 25
aniversari de la seva presència al barri. Como diuen
actualment, Lloreda ja no és la Balsa, és Lloreda:
lloc plantat de llorers, casa de la
“Verge Lauretana”.
Potser, molts de nosaltres és la primera vegada que
hem sentit el nom d’aquesta Congregació Religiosa
dels Pares Somascos. Qui són? Són clergues regulars
que reben el nom d’un poble petit del nord d’Itàlia,
Somasca. Allí va morir l’any 1537 el seu fundador,
sant Jeroni Emiliani, “Pare Universal dels Orfes”. La
finalitat principal de la congregació és l’educació dels
orfes i del jovent abandonat, però assumeix, en situacions
particulars, altres activitats que l’Església els
encomani. Des de 1985 porten la direcció del “Fogar
de Santa Rosalia” de Teià, que acull i educa a menors
procedents de famílies desestructurades de Barcelona
i del Maresme.
Nota: Agraïm la informació que ens hem rebut del pare
Juan de la comunitat religiosa de la parròquia de la Mare
de Déu del Roser, sense la qual no hauríem pogut escriure
aquesta ressenya .
Butlletí CC

Defuncions: Josep Esteve, responsable (amb la seva esposa Rosa) de la Pastoral de la
Salut de la comunitat. Joan Monés Pujol-Busquets, metge, amb diferents vinculacions
a casa nostra. Els tenim presents en la nostra pregària.
Els joves de “En veu alta, G.T.” estan preparant una nova obra de teatre per a començaments
de l’any que ve. No volem desvelar el títol perquè el guarden en secret, però
apuntem que es d’un autor català i que riurem de valent.
Les obres del pati van a ritme molt lent. El motiu és que primer cal fer els tancaments
necessaris dels accessos a les finques veïnes que ens autoritzen a utilitzar el seu espai per
a mobilitzar la runa i la maquinària necessàries.
La Fundació Joan Maragall i l’editorial Claret han publicat en la seva col·lecció Quaderns,
un llibret del pare Agustí Borrell. Es tracta de “Viatge Interior”, que porta el subtítol de
“De la recerca de si mateix a l’encontre amb l’absolut”. Una bona eina per aprofundir en el
coneixement del tractament de la interioritat humana des de l’Antic Testament als nostres
místics.
A la parròquia de Sant Josep de Mataró, antiga església dels carmelites descalços de la
nostra província fins a la Desamortització del segle XIX, han acabat les obres de restauració
de la cripta. Durant el procés s’han trobat restes dels
frares que hi havien estat enterrats, i han estat recollides
i dipositades en un lloc digne dins la capella de la cripta.
El dia 2 de novembre va tenir lloc una celebració en ocasió
de l’acabament de les obres. Cada mes la parròquia
farà una eucaristia en memòria dels carmelites descalços
i altres difunts enterrats a la cripta.
El dia 20, en una eucaristia presidida pel bisbe de Sant
Feliu, Mons. Agustí Cortès, es va celebrar a l’església de Sant Esteve d’Ordal, el trasllat d’ud’una
part de les restes del beat germà Joaquim Casas, un dels màrtirs de la nostra
província l’any 1936, quan era estudiant a Badalona. Es tracta d’uns ossos que van restar
juntament amb els del seu cosí seminarista Josep Casas, quan es va traslladar el seu cos al
cementiri de Badalona.
Sala del Carme - Badalona
23 i 26 de desembre i 1 de gener
L’esplai Cra-Crac
presenta
d’en Josep M. Folch i Torres
Butlletí CC

Obertes les inscripcions
Butlletí CC