Días estupendos - Grup Focus

Días estupendos és la tercera part d’una trilogia que va començar amb Risas y
destrucción i va continuar amb Sí, pero no lo soy.
Al començament, o millor dit, l’impuls de tot, fou un joc. No pretenia arribar a construir
una trilogia, però una cosa va portar a l’altra de forma inesperada i orgànica. Dic que
en l’arrel de tot hi ha el joc perquè Risas y destrucción més que el principi d’alguna
cosa és el resultat de moltes proves que vaig fer durant quasi cinc anys.
Volia escriure una obra construïda amb fragments, amb històries curtes, amb
esquetxos. Per altra banda volia escriure a partir de materials, temes, arguments,
històries tretes de la realitat, que jo no hagués escollit (l’atzar em serveix per arribar
allà on no espero, però on tanmateix vull arribar), i per últim, volia que tot sorgís del
títol. Per què? Per un costat existien influències d’altres creadors (Pina Bausch,
Cristoph Marthaler, Monty Python), per altra banda existien influències en els
processos de creació que tenien a veure amb la dramatúrgia de la fragmentació
(Sinisterra, David Creig), i per últim, i això és el més important, era la sensació real,
vital, existencial i concreta que la vida no té un argument que el travessa, sinó que
està construïda amb successos juxtaposats que creen una mena de mosaic.
Així que la vida no em sembla tant una línia recta, sinó un cercle, o millor, una espiral.
De manera que per parlar de la vida havia d’ajuntar fragments aparentment
contradictoris que continguessin una paradoxa en la seva simple successió. Tal com jo
veia que passava a la meva vida: amb deu anys els oculistes descobreixen que tinc
miopia. Em posen ulleres. Aquell mateix any començo a jugar a bàsquet. Per què van
arribar a l’hora aquests dos esdeveniments? Per què van produir l’horror d’un nen de
deu anys jugant a bàsquet? En molt poc espai de temps vaig ser tres persones
diferents. Primer, un nen de deu anys; segon, un nen de deu anys amb ulleres; tercer,
un nen de deu anys amb ulleres que juga a bàsquet.
Tinc la sensació que els esdeveniments i les decisions que prenem van construint una
identitat que té poc de planificat i molt d’atzarós, per això m’interessava que els
mateixos actors visquessin situacions sense relació aparent.
El tema dels personatges és el catalitzador de tota la resta. Jo vaig escrivint cada
història a partir de les pàgines web que per atzar em surten al Google després
d’escriure al cercador el títol de l’obra. Aquestes històries les protagonitzen
personatges diferents. En una pot haver-hi una mare que intenta que la seva filla no se
suïcidi, i en la següent pot haver-hi una dona que té fantasies sexuals amb els seus
veïns. Allò revelador és que en la posada en escena aquests dos personatges sense
relació els interpreta una mateixa actriu, amb el mateix vestuari, i amb una gestualitat
semblant. El resultat que s’obté és un super-personatge vivint situacions totalment
diferents i les viu enfrontant-s’hi de manera totalment diferent. D’aquesta forma
m’endinso en el tema de la identitat, que és el tema que dóna unitat a la trilogia.
Una persona és moltes persones. No existeix la personalitat com una estructura
definida i que reacciona de la mateixa forma a impulsos diferents. L’existència apareix