Diari de Girona Reportatge La vida en la mort Una nova editorial de ...

Reportatge
El grup
fa la força
Cristina Pané, de
Lloret de Mar, ha
superat dos càncers
de pit. PÀGINES 2 i 3
Diari de Girona
Diumenge 29
de maig de 2011
Dominical
Reportatge
La vida en la mort
Una nova editorial de la
Bisbal s’estrena amb un
recorregut literari i
fotogràfic per les tombes
de destacats escriptors
catalans. PÀGINES 4 i 5
Entrevista Josep Oliu «Hi haurà més retallades socials: s’ha de complir l’objectiu de dèficit». PÀGI NES 6 i 7 Reportatge Nean der -
tals al Llepard d’Amer PÀGI NES 8 i 9 Entrevista Elsa Punset «Estem tardant molt a transformar el sistema educatiu». PÀGINA 11
SUPLEMENT
✱
Sense crisi El Saló de l’Automòbil de Barcelona supera les expectatives de visitants i vendes. PÀGINES 18 i 19

FOTOS PORTADA: A L’ESQUERRA, CRISTINA
PANÉ A LLORET DE MAR (FOTO: ALÍCIA
BADA/DIEGO ESPADA); A LA DRETA, LA TOMBA
DE MERCÈ RODOREDA A ROMANYÀ DE LA
SELVA (FOTO: JUDIT PUJADÓ).
SUMARI
29 de maig de 2011
4 i 5 Reportatge
La vida en la mort
Una nova editorial de la Bisbal
s’estrena amb un recorregut
literari i fotogràfic per les
tombes de destacats escriptors.
6 i 7 Entrevista
Josep Oliu
El president de Banc Sabadell
assegura que «hi haurà més
retallades socials: s’ha de
complir l’objectiu de dèficit».
8 i 9 Reportatge
Neandertals
al Llepard d’Amer
Les eines tallades que han
aparegut en un jaciment a l’aire
lliure prop del riu Brugent proven
la presència dels homínids.
10 Reportatge
Hitchcock
i els pollastres
11 Entrevista
Elsa Punset
Escriptora i filòsofa, sostè
que «estem tardant molt a
transformar el sistema educatiu».
Dominical
Passeig General Mendoza 2.
17002 GIRONA.
Telèfon: 972 20 20 66
Director
Jordi Xargayó
Cap de redacció
Alfons Petit
Administrador
Fèlix Noguera
Publicitat
Paco Martí
2 Dominical
Diumenge 29
de maig de 2011
E n
Supervivents: Cristina Pané,
El grup fa
la força
Cristina Pané, de Lloret de Mar, treballa des de la junta local de
l’AECC per involucrar la societat en la lluita contra el càncer;
i sap de què parla, perquè ha vençut la malaltia dues vegades
TEXT I FOTOGRAFIA: ALÍCIA BADA/DIEGO ESPADA (WWW.SUPERVIVENTS.COM)
aquest camí en què s’ha convertit «Supervivents»,
cada mes és no només una trobada,
sinó també una sorpresa. Ja sabem que anem
a entrevistar i fotografiar una persona que ha patit
i sobreviscut a una situació crítica, el que no sospitem
són les condicions, les motivacions, el com.
Cada mes és un nova incursió en la geografia de
les comarques gironines i en la geografia de la voluntat
humana, dels mecanismes que donen força
a una persona concreta o a un grup per enfrontar-
se a una crisi i sortir-ne victoriós.
Aquest mes, el nostre camí ens va portar a Lloret
de Mar, un d’aquests llocs de la nostra geografia
on més pesa l’estereotip sobre la realitat. Arribem
a la població turística per antonomàsia just
quan comença la temporada. Esperem trobar-nos
un lloc de pas, edificis i més edificis d’apartaments,
amb multituds que vénen a la recerca de sol, de
platja, de diversió, passen uns dies i desapareixen.
Amb el superflu i perible. Com passa habitualment,

60 anys, Lloret de Mar; ha superat dos càncers de pit
entre el que esperes i el que trobes existeix un
abisme tan ampli com la ceguesa de no voler veure,
o la impaciència de no aturar-se a escoltar.
Hem quedat a primera hora de la tarda, davant
de l’Església de Sant Romà. El centre de Lloret és
acollidor, net, amb la intensa vida del carrer del
Mediterrani que gaudeix del sol i de la vida. L’església,
remodelada a finals del XIX i principis del
XX, és d’estil modernista, amb formes i colors que
reforcen la sensació del goig de ser-hi. Allà ens
trobem amb Cristina Pané, filla de Lloret de Mar,
que alegrement gaudeix de la vida als seus 60
anys i havent superat dos càncers de pit.
CONÈIXER ELS SEUS NÉTS
Cristina Pané havia treballat sempre amb el seu
marit Josep en un negoci familiar d’emmarcat i
venda de làmines i quadres. Van tenir dos fills, Josep
i Joan, i una filla, Cristina. Portaven una vida
normal i corrent fins que el febrer de 1997, quan
ella tenia 47 anys, li van diagnosticar un càncer
de pit. Malgrat la duresa de la notícia, Cristina,
que es defineix com una dona valenta i optimista,
es va agafar a la idea que volia complir 50 anys,
que volia tenir i conèixer els seus néts i que d’un
càncer no es moriria. Per a ella, el suport incondicional
del seu marit, dels seus fills, dels familiars
i dels amics va fer que la duresa del tractament
fos molt més suportable. La van operar a
l’Hospital de Barcelona per extirpar-li el tumor i
els ganglis, i li van fer sessions de radioteràpia a
l’Hospital Clínic de Barcelona.
Una vegada curada va seguir amb les revisions
semestrals i va tornar a la seva vida amb normalitat.
Però dos mesos abans que es complissin els
cinc anys de la intervenció li van trobar un nou
tumor, i no era una reproducció de l’anterior, sinó
un càncer completament nou. Com acostuma a
passar, després del desgast de superar un primer
càncer, quan ja sembla que tot es pot començar
a oblidar, la notícia d’haver de tornar a començar
és descoratjadora, i Cristina es va ensorrar.
Com en altres casos similars, explica emocionada
la paciència i el sofriment de la seva família
i amics, el molt que ells pateixen i ajuden quan
el malalt està patint. Van haver de començar de
nou i en aquesta ocasió li van practicar la mastectomia
dels dos pits i després la reconstrucció
de tots dos. La va operar el doctor Carreras Padrós,
a la Clínica Sagrada Família de Barcelona,
el dia 11 de desembre del 2001, i recorda emocionada
com abans de l’operació, des de la seva
finestra, veia El Corte Inglés de la Diagonal de
Barcelona, i com observava la gent que hi entrava
i en sortia amb les bosses on portaven els re-
gals de Nadal, ella que és una persona amb fortes
conviccions religioses i viu el Nadal amb especial
intensitat.
Cristina Pané és catequista i des de fa anys
col·labora amb la Catequesi de nens i nenes i pares
i mares de Primera Comunió. Treballa amb
grups d’entre 10 i 12 nens i nenes, i durant dos
anys fan dues sessions mensuals, d’octubre a abril,
i amb els pares, una sessió al mes. Comenta que
no li preocupen les abstraccions teològiques, sinó
que ensenya a viure l’Evangeli amb els valors de
cada dia com són la solidaritat i l’afecte entre tothom.
Aquell dia previ a la seva operació, en una ciutat
que no era la seva, veient a desconeguts ciutadans
que es preparaven per gaudir del Nadal,
va sentir que ja havia arribat al fons, que la vida
continuaria amb ella o sense, i que ella volia curar-se
i viure. Ens explica com la família es va bolcar
amb ella, no va passar un sol dia ingressada
sense que algun d’ells anés a portar-li el menjar i
a estar al seu costat.
Després de l’operació, el tractament de quimioteràpia
el va rebre a l’Hospital Clínic de Barcelona,
recorda, al costat de la duresa de les sessions,
la incomoditat dels desplaçaments i les molèsties
a familiars i amics. El seu metge, el Dr. Car -
reras Padrós, es va asseure un dia al seu costat i
li va dir: «Cristina, molt poques persones tenen
una segona oportunitat i encara menys una tercera.
Aprofita-la!».
Ara, Cristina Pané té 60 anys i a més dels seus
tres fills té dues nétes i un nét. Somriu, treballa a
la cafeteria Cafè de la Vila de Lloret, propietat d’un
dels seus fills, i diu als seus treballadors que per
a ella aixecar-se i poder anar a treballar és l’alegria
més gran del dia. Que han de gaudir de les
petites il·lusions del dia a dia, la sortida del sol,
un cafè, una passejada, una estona de conversa i
rialles, passejar amb els seus néts.
Per a Cristina un dels grans suports va ser l’Associació
Espanyola contra el Càncer (AECC), que
a través de Maria Clara Pagespetit (qui va ser presidenta
durant deu anys de l’AECC a Lloret de
Mar) feien unes reunions a l’Hospital sociosanitari
de la localitat. En una època en la qual el càncer
era gairebé sinònim de mort, els malalts podien
parlar i compartir experiències, pors i esperances.
Cristina va començar a participar en tots
els actes que l’AECC feia a Lloret, i fa cinc anys,
quan la junta que hi havia va decidir que havien
de deixar pas a un nou grup, Cristina Pané, al costat
de Cristina Cabañas, Mercè Martí, Sílvia Reig,
Neus Sala i Joan Antoni Hernández van formar
una nova junta amb la qual continuar la feina.
INVOLUCRAR LA SOCIETAT
Van formar i formen un equip que ha anat involucrant
la societat de Lloret en la lluita contra el
càncer. Organitzant activitats com la postulació
pels carrers de Lloret per Sant Joan, el sopar benèfic
del primer dijous d’octubre a l’Hotel Santa
Marta, el sopar només per a dones (amb més de
330 assistents) a mitjan desembre a l’Hotel Guitart
Monterrey, cada maig una excursió cultural a
algun lloc de Catalunya gràcies a la cessió gratuïta
del transport per part d’Autocars Canals...
Han signat un conveni amb l’Associació de Taxistes
de Lloret, a través del seu president Joan
Terrades, i l’Ajuntament per als trasllats dels malalts
a l’Hospital Josep Trueta de Girona. Tenen
un grup de voluntaris a l’Hospital sociosanitari de
Lloret i a l’Hospital Comarcal de Blanes per acompanyar
malalts i familiars de malalts de càncer.
Aquest any han col·laborat amb les XI Jornades
del Menú de l’Arròs de l’Art a Lloret de Mar, que
se celebren entre l’1 i el 31 de maig, i en les quals
un euro de cada menú es destinarà a la investigació
científica contra el càncer...
A la ciutat del turisme, de l’efímer, de la diversió
sense complicacions, hi hem trobat una dona
valenta i decidida, un grup de persones que treballen
unides, una població on ciutadans, autoritats
i empresaris col·laboren. Relata Cristina Pané
que amb motiu dels quinze anys de l’AECC a Lloret
de Mar, l’any passat, van fer un pin que és una
estrella de mar de plata, i ens explica el perquè:
«Una estrella de mar, perquè per a tots nosaltres
el mar és molt important, i perquè els seus cinc
braços representen la solidaritat, la companyia,
l’estima, la lluita i l’esperança».
Ens acomiadem d’ella i no podem deixar de
sentir admiració quan la seva última frase és, com
no podia ser menys, coneixent-la, «si necessiteu
alguna cosa més, m’ho dieu».
Reportatge
3 Dominical
Diumenge 29
de maig de 2011
Fotos:
A la pàgina anterior,
Cristina Pané a l’interior
de l’església
de Sant Romà de
Lloret de Mar. En
aquesta pàgina, a
dalt, a l’interior de la
cafeteria on treballa,
propietat d’un dels
seus fills; a baix,
amb Cristina Caba -
ñas i Mercè Martí,
integrants amb ella
de la junta de
l’AECC a LLoret, a
l’Hotel Guitart
Monterrey, seu de
l’entitat.
Amb la col·laboració de
Girona
Telèfon: 972 20 13 06-972 22 00 29
Correu electrònic: girona@aecc.es

4 Dominical
Diumenge 29
de maig de 2011
A mb
Tombes i lletres, retem un homenatge
que pensem que mira cap als dos costats:
cap al passat perquè ens duu tan
lluny com a l’època de Ramon Llull i tan malauradament
a prop com a la de l’Andreu Vidal.
Però també cap al present dels nostres
narradors d’avui, conxorxats com estan i com
estem a continuar ordint històries i a inventar
nous móns. El món és també un xic millor gràcies
als autors d’avui». Amb aquestes línies es
tanca la presentació del llibre Tombes i lletres.
Homenatge fotogràfic i literari a 41 escriptors
nostres, l’estrena d’una nova editorial nascuda
a la Bisbal d’Empordà per iniciativa dels escriptors
Judit Pujadó, col.laboradora de Diari
de Girona, i Xavier Cortadellas. Edicions Sidillà
debuta amb aquest volum en el qual una
quarentena d’escriptors catalans actuals parlen
d’una quarentena de ja difunts a partir de les
seves tombes, i també amb El poble dels Centfocs,
de Cortadellas i amb il.lustracions d’Albert
Llenas, un recull de llegendes de les Gavarres.
«Comencem amb il·lusió i experiència, sabent
que les editorials petites han fet un gran paper
en el món dels llibres i de la nostra cultura. Volem
que el continuïn fent. Tenim la voluntat de
ser una editorial catalana independent i de qualitat,
oberta al món i moderna, al servei dels
lectors, dels escriptors i del país i de la literatura».
D’aquesta manera presenten Pujadó i Cortadellas
la seva iniciativa, que «neix a finals del
2010 després que les persones que en formen
part i l’han fundada, Xavier Cortadellas i Judit
Pujadó, hàgim fet durant anys de novel·listes,
de periodistes de publicacions diàries o periòdiques,
i hàgim estat sobretot lectors. Durant
aquests anys, també hem corregit, hem escrit
crítiques, llibres d’història, hem treballat en fotografia
i hem editat revistes, quaderns i llibrets.
Sovint amb altra gent i sempre sota l’empara
d’altres editorials o d’altres grups».
Per a la seva aventura en solitari s’han marcat
la intenció d’estructurar les seves col.leccions
al voltant d’uns quants grans temes: narrativa
catalana i estrangera, col·lecció La Talaia
(dins de la qual s’ha publicat El poble dels
Centfocs), assaig i obres de no-ficció i llibres
especials (com ara Tombes i lletres). Per batejar
l’editorial han triat el nom de Sidillà, un indret
amb misteri: «Se’n pressuposen moltes coses,
tot i que no se’n sap gaire res. Va ser un
poblat a l’alta Edat mitjana, les arenes del Ter
el colgaven periòdicament, homes i dones van
haver d’anar-se’n. Vuit-cents anys més tard, només
n’és visible la ruïna de l’església de Sant
Romà. S’hi arriba amb paciència, esforç, coneixement
del país i una mica de sort. La tapen
els pins, l’arena la colga; cada any, a finals
de primavera, la flaire del romaní s’hi torna a
sentir, entre mosquits, grills i cigales que també
tornen. De Sidillà (o Cidillà) la gent de Foixà
en diu Sant Romans de les Arenes».
L’amor per la literatura i el territori que es
3
desprèn del projecte impulsat per Pujadó i Cortadellas
es veu clarament reflectit en els dos
primers volums que han publicat, i especialment
a Tombes i lletres, en el qual els comentaris
sobre els autors morts estan acompanyats
per fotografies de les seves tombes captades
per la mateixa Judit Pujadó i per Eduard Punset,
que han recorregut els Països Catalans, de
Prada de Conflent (Pompeu Fabra) a Sueca
(Joan Fuster) i de Cadaqués (Rosa Leveroni) a
Mequinensa (Jesús Moncada) per poder fer les
fotografies, que es presenten en blanc i negre.
EL PUNT DE PARTIDA
En la presentació del llibre, els seus editors comenten
que el punt de partida va ser un volum
similar, Tumbas de poetas y pensadores, de Cees
Nooteboom i Simone Sassen. Van pensar que
un treball semblant centrat en la literatura catalana
seria un bon material per posar en mar-
La vida
en la mort
Els escriptors Judit Pujadó i Xavier Cortadellas han creat a la
Bisbal Edicions Sidillà, que s’ha estrenat amb un recorregut
literari i fotogràfic per les tombes de destacats autors catalans
1
2
xa una editorial. I van començar a treballar en
la idea, que implicAva d’entrada trobar les tombes
dels autors que apareixerien al volum:
«Moltes són conegudes de tothom, formen part
de rutes literàries i són punt de trobada de seguidors
fidels, com la de Jacint Verdaguer al cementiri
de Montjuïc, on els homenatges hi van
deixant una estesa de records. Però no passa
el mateix amb totes. Hi ha tombes ben difícils
de localitzar. N’hi ha que han desaparegut i hi
ha hagut autors com Jesús Moncada o Joan Perucho
que van estimar-se més una no-tomba.
Van ser incinerats i van barrejar-se per sempre
amb els paisatges que van estimar, amb els llocs
que van conformar la seva vida i, sovint, el seu
món literari, que són, naturalment, les seves altres
vides». Una altra de les opcions que van
adoptar des del primer moment va ser la de
buscar autors de tots els territoris de parla catalana,
«no només del Principat, perquè en la
TEXT: ALFONS PETIT
baula d’una cadena que és qualsevol cultura,
tots ens llegim i compartim, tots sumem».
Finalment el projecte va prendre cos i es
van aconseguir les fotografies de les tombes i
la col.laboració d’autors actuals per parlar dels
que ja no hi són. I finalment, el llistat d’escriptors
que han aconseguit reunir Pujadó i
Cortadellas per al seu projecte és remarcable.
Així, Antoni Puigverd escriu de Pompeu Fabra,
Albert Roca de Ramon Llull, Judit Pujadó
de Sant Vicent Ferrer, Mireia Lleó d’Ausiàs
March, Quim Lecina d’Àngel Guimerà, Narcís
Comadira de Jacint Verdaguer, Tània Juste de
Narcís Oller, Rosa Font de Joaquim Ruyra, Arnau
Pons de Joan Maragall, Jordi Bonet de Santiago
Rusiñol, Vicenç Pagès de Caterina Albert,
Francesc-Marc Álvaro d’Eugeni d’Ors, Josep
Pujol de Josep Carner, Carles Duarte de Clementina
Arderiu i Carles Riba (enterrats a la
mateixa tomba del cementiri de Sarrià de Bar-

4
5
7 8 9
celona), Xavier Lloveras de J. V. Foix, Jaume
Subirana de Joan Salvat Papasseit, Borja Bagunyà
de Josep Maria de Sagarra, Melcior Comes
de Llorenç Villalonga, Miquel Pairolí de
Josep Pla, Francesc Prat de Marià Manent, Sam
Abrams d’Artur Bladé, Maria Mercè Roca de
Mercè Rodoreda, Dolors Miquel de Màrius Torres,
Xavier Cortadellas de Rosa Leveroni, Vicent
Sanchís d’Enric Valor, Quim Torra de Joan
Sales, Neus Canyelles de Bartomeu Rosselló-
Pòrcel, Joan Ollé de Salvador Espriu, Eduard
Márquez de Joan Vinyoli, Damià Pons de Josep
Palau i Fabre, Jordi de Manuel de Manuel
de Pedrolo, Víctor Amela de Joan Perucho, Isabel
Olesti de Gabriel Ferrater, Manuel Baixauli
de Joan Fuster, Isabel-Clara Simó de Vicent
Andrés Estellés, Lolita Bosch de Blai Bonet,
Jordi Lara de Miquel Martí i Pol, Bartomeu Fiol
de Baltasar Porcel, Ferran Sáez de Jesús Moncada,
Jordi Pàmias de Maria-Mercè Marçal i Al-
bert Roig d’Andreu Vidal. Entre tots aquests autors
n’hi ha sis d’enterrats a les comarques gironines:
Rosa Leveroni a Cadaqués, Caterina
Albert a l’Escala, Joaquim Ruyra a Blanes, Mercè
Rodoreda a Romanyà de la Selva, Joan Sales
a Siurana i Josep Pla a Llofriu.
Sobre la tomba de l’escriptora escalenca,
que signava amb el pseudònim Víctor Català,
escriu Vicenç Pagès Jordà que el seu nínxol
«no està situat de cara al mar, sinó de costat,
apuntant a la casa més bonica del carrer Gregal,
com si busqués la bellesa en una altra banda
ara que el mar ha desaparegut del cementiri».
Maria Mercè Roca apunta sobre Mercè Rodoreda
que «va viure els últims anys a Romanyà,
al cor de les Gavarres, aïllada, en la solitud
i el silenci que necessitava per poder seguir
escrivint, en una casa als quatre vents
–com el cementiri–, d’unes vistes bellíssimes
–un autèntic mirador a sobre Catalunya–, amb
6
un gran jardí, el jardí que sempre havia enyorat
i que sortia a les seves novel.les».
I encara un altre exemple gironí del que poden
trobar els lectors i lectores a les pàgines
de Tombes i lletres. Aquest cop, escriu Miquel
Pairolí sobre la tomba de Josep Pla que «a davant
mateix del cementiri, a l’altra banda del
camí, hi ha un detall que complauria molt el
senyor Pla si el pogués veure. Hi han plantat
un olivar. Amb una ordenació geomètrica tirada
amb llinyola, els arbres són tendres, de
primer o segon any (...) A tocar del cementiri,
que reuneix noms extingits –tot el que resta
de vides i famílies senceres que han passat
avall, com deia el senyor Pla– aquest olivar,
plantat de nou, que creixerà i fruitarà i tal vegada
existirà durant molts anys si ho permeten
els avatars humans, insinua el contrapès
de la vida amb la mort. El creixement tan pausat
de les oliveres, el pacífic oblit dels morts».
Reportatge
5 Dominical
Diumenge 29
de maig de 2011
Fotos:
1
La tomba de
Pompeu Fabra a
Prada de Conflent.
2
El cementiri de
Cadaqués, on està
enterrada Rosa
Leveroni.
3
La portada del llibre
«Tombes i lletres».
4
La tomba de Joan
Sales al cementiri de
Siurana.
5
El nínxol que ocupa
Caterina Albert al
cementiri de
l’Escala.
6
Josep Pla és enterrat
a Llofriu.
7
Les restes de Sant
Vicenç Ferrer reposen
a la Catedral de
Gwined (Vannes), a
la Bretanya francesa.
8
La tomba de
Joaquim Ruyra al
cementiri de Blanes.
9
Carles Riba i
Clementina Arderiu
estan enterrats junts
al cementiri de
Sarrià de Barcelona.
(Imatges extretes del
llibre «Tombes i lletres»)

6 Dominical
Diumenge 29
de maig de 2011
“
Hem estat
de vacances
per període
electoral,
però un cop
acabades
cal tornar a
treballar i fer
els deures,
encara que
no són gaire
agradables.
“
“
Cal baixar
del 9% al 3%
el dèficit i per
a això haurem
de posar
sobre la taula
les prioritats
de les
retallades que
caldrà fer.
Obligarà a ser
fins en l’ús
dels fons
públics
destinats
a sanitat,
educació
i inversió
pública, i
intentar no fer
inversions
inútils, no fer
prestacions
sanitàries que
es puguin
estalviar i no
gastar en
educació
en coses que
no tenen
rendiment
social. Aquest
és el debat
dels pròxims
dos anys.
“
JOSEP Oliu President del Banc Sabadell
Josep Oliu no dubta que hi haurà més retallades socials després
de les «vacances per període electoral» que es van acabar diumenge
passat. És més, el president del Banc Sabadell explica que el
país les necessita per poder reduir el dèficit públic i així evitar el
rescat de l’economia espanyola.
“Hi haurà més
retallades
socials: s’ha
de complir
l’objectiu
de dèficit”
T ot
TEXT: IRENE BASCOY FOTOGRAFIA: RICARDO GROBAS
i que no vol pronunciar-se obertament
–«depèn de la política», diu–, Josep Oliu opina
que, malgrat el mal resultat del PSOE a
les eleccions municipals, s’hauria d’esgotar la legislatura.
En qüestions econòmiques, en canvi, no
té pèls a la llengua a l’hora de respondre.
Quina valoració fa de la reforma del sistema
financer? És la que necessita el sistema i en el
moment adequat? La reforma és positiva en el
sentit que dóna seguretat al mercat i al sistema.
Les caixes tenien una rigidesa per augmentar el
capital en un cas de necessitat com l’actual i ara
se’ls ofereix un recurs d’última instància que és el
FROB, és dir el Govern, que aportarà aquest capital,
per tant això tranquil·litza al sector. La pedra
de toc d’aquesta reforma serà en els pròxims
sis mesos, en la mesura que es veurà la capacitat
de les caixes per posar al mercat els seus plans i
ser capaces d’atreure capital privat a més del capital
públic. Avui sobre això tenim encara incerteses.
Potser en el moment de la crisi financera no
vam tenir tots plegats una idea prou clara que
aquesta crisi aparentment financera en un país endeutat
com el nostre provocaria una seriosa crisi
econòmica i per tant respecte a la situació real de
moltes entitats financeres potser havíem d’haver
anticipat que el deteriorament seria més gran. Això
vist des del futur, el passat sempre sembla obvi,
quan s’està en el present no se sap que passarà.
El sector financer, i especialment les caixes
d’estalvis, viuen una reforma històrica. Quin
escenari dibuixa en dos anys? Hi haurà caixes
d’estalvis encara o seran ja testimonials,
després del Reial Decret que força la creació
de bancs? Crec que hi haurà en el sistema finan -
cer futur, d’aquí a tres, quatre o cinc anys, bancs
que alguns tindran com a propietaris caixes d’estalvis,
i altres com a propietaris el mercat i altres
com a propietaris el mercat i caixes d’estalvis.
En aquest context de canvi, Banc Sabadell preveu
noves integracions, com va fer en el passat
amb Banco Herrero o el Guipuscoà, l’úl-
tim cas? De moment no. No tenim res més a integrar.
La integració del Banc Guipuscoà, en cinc
mesos, ha estat molt ràpida i molt exemplar. Es
basa a posar a la fitxa del Banc Guipuscoà tota
l’organització comercial de Sabadell a les províncies
basques, Navarra i La Rioja. Unifiquem totes
les oficines de Sabadell i Guipuscoà d’aquestes
províncies en el segon, i les sucursals del Guipuscoà
fora d’aquest territori a Banc Sabadell. Això
vol dir que Banc Guipuscoà serà un banc integrat
dins del Sabadell, tindrà la seva marca pròpia en
el seu territori i actuarà amb els productes i pràctiques
i polítiques comercials de Banc Sabadell.
Actuarà com una regional de Banc Sabadell, però
amb especificitat pròpia en el seu territori.
Està obert a noves integracions? El nostre projecte
és un projecte integrador, multiregional i
obert a qui vulgui unir-s’hi. No hem comprat Banc
Guipuscoà, sinó que s’ha unit al nostre projecte.
Ara hi ha molt moviment i molta incertesa, i potser
en el futur algun d’aquests bancs procedents
de caixes o no de caixes poden considerar que
podria ser interessant unir-se al nostre projecte
des del punt de vista del seu valor i dels seus accionistes
i des del punt de vista industrial i de capacitat
d’oferir producte i servei als seus clients.I
estaríem preparats. De moment, no hi ha res.
Li agradaria integrar el Banc Pastor? No ens
importaria. El coneixem molt bé. És un gran banc.
Cap perfectament en el nostre esquema d’integració,
de la mateixa manera que s’hi han integrat
altres bancs. El respectem. No depèn de la nostra
voluntat. És un tema que no està sobre la taula. A
mi per l’amistat i el respecte que tinc per aquest
banc sens dubte m’agradaria. No podria dir el mateix
d’altres bancs, tindria més incerteses.
El model d’integració que oferiria al Banc astor
seria el mateix que l’ofert al Guipuscoà?
Semblant. I al Banc Pastor o al banc que creï Novacaixagalicia
o a qualsevol altre banc. Nosaltres
entenem que és prioritària la proximitat amb el
client i per això mantenim la imatge de marca del
banc que integrem si té una posició dominant al
seu territori. Les sinèrgies de costos i de productes
també són prioritàries. Amb aquesta operació,
tothom hi podria guanyar.
Hi ha interès per part de Banc Sabadell pel
Banc Pastor? Hi ha una gran amistat.
Les caixes volen vendre sucursals i actius in-

dustrials per recapitalizar-se, però ningú no
compra. Esperen que baixin els preus? La situació
actual no és de comprar ni de vendre. N’hi
hauria molts capaços de vendre, però és difícil
trobar algú amb capacitat de comprar.
A la Generalitat li agradaria que Sabadell anés
en ajuda de CaixaCatalunya. Hi està disposat?
Mai ens ho ha plantejat la Generalitat, però tam-
poc està descartat. La Generalitat, almenys l’actual,
no pensa incidir en els processos de futur de
les entitats financeres que hi ha a Catalunya.
Té sentit a aquestes altures parlar d’entitats
gallegues, basques o catalanes? A mi no m’agrada
gaire. El nostre model és integrar per equilibrar
quota de mercat respecte a Catalunya i
Astúries, que és on tenim les quotes de mercat
més altes. Si em diuen, «i què tal integrar-se amb
la caixa asturiana?», doncs què vol que li digui,
millor amb una andalusa, ens ajudaria a reequilibrar
més. Jo veig més capacitat de generar rendiment
i més capacitat de futur en unions que siguin
complementàries dins de la geografia espanyola.
Les caixes voldran un preu alt en sortir al
mercat o en ser valorades pel FROB, però per
al sistema financer, què serà millor? El millor
seria que fos ajustat, però per error val més que
sigui una mica baix perquè garanteix més que qui
acudeixi a l’ampliació de capital faci un bon negoci.
Seria dolent que qui acudís ara fes mal negoci
perquè després no hi acudiria ningú més.
Passarà el sector financer el test d’estrès? L’aprovarà,
faltaria més.
Espanya ha allunyat l’amenaça del rescat amb
les reformes iniciades? De moment, sí. Tots els
grans actors europeus pensen que en aquest moment
no hi haurà rescat per a Espanya perquè farà
els deures en una línia de consolidació fiscal i de
reformes estructurals, i que anirà fent-les fins arribar
a una sostenibilitat dels comptes públics, i per
això els mercats segueixen prestant diners a Espanya.
Això és una revàlida que cada tres mesos
s’ha de renovar. Cal seguir complint promeses de
reformes estructurals i de rebaixa del dèficit fiscal
sobre el PIB, tant per part del Govern central
com de les comunitats autònomes. El mercat seguirà
molt de prop Espanya i qualsevol desviació
negativa pot crear un escenari de tornada als
temps de temors per part dels nostres creditors,
que són els agents exteriors. Comptem amb confiança
exterior però amb certs dubtes sobre la nostra
capacitat d’implementar les reformes. Si ho
fem, està fora de dubte que l’economia i el crèdit
del mercat aniran progressivament millorant.
Troba a faltar alguna reforma? La primera reforma
va ser per canviar el marc contractual però
hi ha d’haver contractes més flexibles. Cal tornar
sobre això. Ara el focus està en la negociació
col·lectiva. Aquesta reforma ha de posar-se en
marxa per acord o sense acord, sí o sí. Hem estat
de vacances per període electoral, però un cop
acabades cal tornar a treballar i fer els deures, encara
que no són molt agradables. Des del punt de
vista de la despesa pública, cal baixar del 9% al
3% el dèficit i per a això haurem de posar sobre
la taula les prioritats de les retallades que caldrà
fer. Obligarà a ser fins en l’ús dels fons públics
destinats a sanitat, educació i inversió pública, i
intentar no fer inversions inútils, no fer prestacions
sanitàries que es puguin estalviar i no gastar
en educació en coses que no tenen rendiment
social. Aquest és el debat dels pròxims dos anys.
Llavors hi haurà més retallades en la despesa
social? Per descomptat, i en inversió pública.
Petites i a tot arreu. Cal complir l’objectiu de dèficit.
Si no, com passem d’un dèficit del nou al sis
del PIB?
I com que estàvem de vacances per període
electoral no ens ho han dit encara? Ja en tornarem
a parlar, d’això, un cop passat aquest període.
Els Governs autonòmics estan fent els ajustos
que li corresponen? Jo crec que no. Només
un Govern autonòmic s’ha posat fins ara les piles
seriosament i és el català. I precisament perquè
ja va passar les eleccions fa sis mesos i no està de
vacances i està treballant. Espero que ara s’hi posin
els altres. La Generalitat retallarà aquest any
un 10% la despesa social, i l’any que ve encara
més.
Un cop passades les eleccions, preveu anuncis
de noves retallades? Probablement se
n’anunciaran perquè Espanya ha de tenir marges
de seguretat per complir els seus objectius de
deute. Si l’objectiu és del 6% de dèficit cal intentar
el 5,8% per si de cas hi ha alguna desviació. El
mercat no acceptaria incompliments en aquest
sentit.
Amb la debacle electoral del PSOE a les municipals,
seria bo un avançament de les eleccions
generals? No contestaré. Depèn de la política,
no sé si és bo. Des del punt de vista institucional,
a mi em sembla que el millor és esgotar
els procediments, com als Estats Units, quan s’acaba
s’acaba i hi ha canvi.
Entrevista
7 Dominical
Diumenge 29
de maig de 2011
“
Només un
Govern
autonòmic
s’ha posat
fins ara les
piles
seriosament
i és el català.
I precisament
perquè ja va
passar les
eleccions fa
sis mesos
i no està de
vacances
i està
treballant.
Espero que
ara s’hi posin
els altres. La
Generalitat
retallarà
aquest any
un 10% la
despesa
social, i l’any
que ve
encara més.
“
“
Cal seguir
complint
promeses
de reformes
estructurals
i de rebaixa
del dèficit
fiscal sobre el
PIB, tant per
part del
Govern
central com
de les
comunitats
autònomes.
El mercat
seguirà molt
de prop
Espanya.
“

8 Dominical
Diumenge 29
de maig de 2011
Neandertals
al Llepard d’Amer
Tot i que no s’hi ha trobat cap crani, les eines tallades que han aparegut al jaciment a l’aire lliure
situat molt a prop d’un codolar del riu Brugent proven la presència d’aquests homínids a la zona
1
A ls
TEXT I FOTOGRAFIA: JOAN ABAD, ALBERT AULINES, FRANCESC XAVIER MEDINA
I QUIM PLANAS (ASSOCIACIÓ ARQUEOLÒGICA DE GIRONA)
El Llepard Sant Roc
actuals Homo sàpiens ens ha tocat descriure
el llarg periple evolutiu d’aquell
remot primat que va abandonar la vida
arborícola. «Venim del mico!», exclamava la gent
de principis del segle passat, entre enriolada i
escèptica. Només cal que ens mirem els braços:
som animals preparats per braquiar. És a
dir: per guanyar-nos el sustent anant de branca
en branca, com fan actualment determinades
mones selvàtiques. La transformació del
seu hàbitat, a causa d’un canvi climàtic, va obligar
el nostre llunyà avantpassat a canviar la
seva estratègia de supervivència. Aquest fet,
cabdal per a la nostra espècie, va modificar
paulatinament la seva morfologia, adaptant-la
al nou ecosistema. Homo habilis, Homo erectus,
Homo antecessor, l’home de Heidelberg,
els neandertals, nosaltres... Els sàpiens som
diem-ne els vencedors, els campions de l’adaptabilitat,
i és per això que som nosaltres qui
escrivim la història de la saga dels homínids.
En realitat, però, som la suma de totes les espècies
que ens han precedit, per una qüestió
molt simple i alhora molt complexa: construïm
instruments. Estructures cranials i corporals diferents,
però el cordó umbilical entre espècies
en cap moment no es va interrompre, perquè
som hereus d’una molt vella tradició, la qual
ens ha permès colonitzar tot el planeta i ésser
al capdamunt de la cadena tròfica: la tecnologia,
el foc.
El registre fòssil relaciona les espècies d’homínids
que ens han precedit amb una molt concreta
manera de tallar la pedra. Homo habilis
s’associa a eines molt rudimentàries, unifacials
2
(Mode 1). Homo erectus fa un salt tecnològic:
fabrica artefactes bifacials un milió i mig d’anys
enrere, a l’Àfrica Oriental (Mode 2). Els neandertals
ja saben obtenir eines de tall amb un
procediment revolucionari: els nuclis preparats
per poder fabricar instruments «en sèrie» (Mode
3). Homo sapiens utilitza el sílex, la millor matèria
primera al seu abast, i és capaç d’explotar
aquest material fins a esgotar les seves possibilitats
de talla, obtenint-ne un gran nombre
i molt variat d’objectes: puntes de fletxa i làmines
mil·limètriques, en aparença delicades
en extrem, però amb una gran capacitat de penetració
(Mode 4). Quan en localitza els instruments
tallats en pedra abans descrits, l’arqueòleg
pot orientar-se i tot seguit situar-se en
el temps. Pot saber, grosso modo, quina espècie
d’homínid és l’autor material d’aquella eina
de tall que té a les mans i pot, finalment, ex-
plicar-nos l’apassionant viatge evolutiu i en el
temps d’Homo.
EL JACIMENT DEL LLEPARD
A meitat dels anys vuitanta, Jordi Barris ens va
acompanyar als peus de la masia el Llepard, situada
al nord-est i per damunt dels cingles de
Sant Roc (Amer.) Aquest massís calcari es va
formar al període Eocè i està flanquejat pel riu
Brugent i la riera Llémena, ambdós tributaris
del riu Ter, que és l’eix vertebrador de tot l’ecosistema.
Jordi Barris es va posar en contacte
amb nosaltres per mostrar-nos un jaciment a
l’aire lliure, emplaçat al costat d’un rierol. El
lloc ens va semblar fantàstic: apartat del món,
idíl·lic. Les eines de pedra i degut a la forta erosió
del sòl, eren pertot arreu, escampades en
una àrea d’uns cinc-cents metres quadrats.
Aquelles pedres tallades encaixaven amb la tradició
tecnològica neandertalinia –Levallois, Le
Mustier–, i així ho vam publicar en un dels nostres
Quaderns de Treball. Al nostre país i en
aquelles dates, tot just començava l’aprenentatge
dels arqueòlegs que s’han dedicat a l’estudi
i la divulgació del fenomen paleolític. Llavors,
l’Acadèmia els anava a la contra. Aquells
rocs «eren trastos dels micos». No tenien cap futur
ni rellevància. Coses de hippies, que llavors
eren molt irrespectuosos amb el Coneixement
que impartia la Institució.
Un jaciment arqueològic a l’aire lliure, al nostre
entendre té la mateixa validesa que un abric
o una cova, tot i que el registre arqueològic és
més escàs, perquè la matèria orgànica s’integra
a la terra i no en queda cap rastre –ecologia,

3
4
6
sostenibilitat–, excepte en comptades ocasions.
Però els materials recuperats ens expliquen
sempre la mateixa història: fabricació d’instruments
per tal de poder accedir a tots els recursos
que ofereix el lloc. Dones, homes, nens.
Precarietat o abundància. Crueltat extrema o
màxima solidaritat. Intercanvis. Nomadisme.
Ocupacions puntuals, estacionals. Establiments
que es perllonguen en el temps. Refugi. Fogars,
confort. Pells esteses al sol. Caçadors tornant
al campament. Carn abrigada de mosques. El
bosc primigeni, sense alterar, amb exemplars
d’arbres colossals. Dones al costat del foc, sota
un gran exemplar de roure, cuinant. Cabanes,
estructures per a l’aixopluc de la comunitat, del
clan. Gana. Agressions o actes defensius a causa
de litigis territorials. Animals predadors, famèlics,
que et poden devorar. Excrements.
Olors fètides. Fred glacial. Sexe. Voler o valo-
5
rar els altres. L’heroi local. El millor caçador,
que explica les seves gestes a la vora d’un foc
nocturn mostrant les seves cicatrius, orgullós.
Paraules, expressions facials, desacords. Baralles.
Set. Calor sufocant. Sofriment. Malalties.
Màgia, pintures corporals, penjolls, superstició.
Creences. Déus terribles. Abundància. Gent
rient o plorant. El sol i la lluna. Vida i mort. Una
inhumació o una foguera calcinant un cadàver.
Neix un infant. Un cadell d’animal salvatge convivint
amb el grup. Mainada jugant, rient, entrenant-se.
Ritus iniciàtics. Herbes remeieres. El
xaman i els seus bolets o plantes, algunes preses
amb intencions medicinals i d’altres, no. Les
tempestes, el tro, els llamps. La calma. Innovacions.
Adaptacions, errors de càlcul, accidents…
L’escenari dels humans ha estat, i és,
sempre el mateix, encara que el marc sigui diferent.
Abans els homes i les dones necessità-
7
vem caçar directament els animals, per alimentar-nos.
Ara anem al super i els «cacem»
amb la Visa.
Sí, els vells neandertals també van ocupar el
que ara són les terres del Llepard, encara que
no s’hi hagi trobat cap crani, que és el fetitxe
per antonomàsia de l’arqueologia prehistòrica.
Encara que no hi hagi cap datació. Ni pòl·lens.
Cap estructura aparent. Ni restes òssies d’animals
fossilitzats. Però sí que hi ha el discurs
contundent de la seva tecnologia, les eines de
pedra que expliquen la seva història, que al
nostre entendre és fonamental.
I suficient.
(Per saber-ne més:
Narcís Figueras i Joan Llinàs, coord., «Història
de la Selva»; Antonio Rosas, «Los neandertales;
Douglas Palmer i Peter Barrett, «Evolución
de la historia de la vida»)
Reportatge
9 Dominical
Diumenge 29
de maig de 2011
Fotos:
1
Situació del jaciment
neandertal del
Llepard en el context
ecològic dels
cingles de Sant Roc.
2
Cargol fòssil del
període eocè localitzat
als cingles de
Sant Roc.
3
Aquesta destral de
mà (bifaç) és la in -
sígnia de la cultura
axeliana (Mode 2)
als cingles de Sant
Roc.
4
Instruments típics
dels homes de
neandertal (Mode 3
= ganivets sorgits
de nuclis preparats).
5
La presència neandertal
als cingles de
Sant Roc només es
pot comprendre a
partir de la interpretació
de les eines de
pedra tallada.
6
Al codolar del riu
Brugent, els neandertals
obtenien les
matèries primeres
per fabricar els seus
instruments.
7
En primer terme i a
peu de camí, el jaciment
neandertal. Al
fons, El Llepard.

Reportatge
10 Dominical
Diumenge 29
de maig de 2011
P assa
a Marràqueix i és una escena inoblidable.
En la pel·lícula d’Alfred Hitchcock
El hombre que sabía demasiado,
Ben McKenna (James Stewart) intenta menjar
ànec amb olives amb la mà pura dels musulmans,
però, davant de la dificultat, sent la necessitat
imperiosa d’ajudar-se amb la impura.
El cambrer gesticula horroritzat. Ben acaba desistint
i estavella, des esperat, la cuixa contra la
safata. Les olives són l’únic de l’ànec que un
pot menjar a mà en un restaurant. L’últim ànec
amb olives que vaig menjar va ser a Allard, de
París, ocupant un seient a la taula tan estret
que hauria reptat a duel el cambrer si m’hagués
animat a menjar-lo amb les mans, la pura
o la impura. Crec recordar que ho vaig fer mantenint
un complicat equilibrisme per no envair
l’espai del veí. Qui hagi freqüentat cert tipus
de bistrots a París sabrà de seguida entendre
al que m’estic referint.
La possibilitat de menjar amb els dits també
és present, per raons diferents, en una altra
de les grans pel·lícules de Hitchcock. És el
cas d’Encadenados, en la qual Alicia Huberman
(Ingrid Bergman), filla d’una americà condemnat
per espionatge a favor d’Alemanya, coneix
un agent de contraespionatge, Devlin
(Cary Grant), i per amor es mostra disposada
a desemmascarar als conspiradors nazis, mentre
aquests intenten enverinar-la. A l’hotel de
Rio, Alicia, que odia cuinar, anima Devlin a
quedar-se a l’habitació i menjar un pollastre
que ella mateixa està disposada a rostir. Aquest
li pregunta qui netejarà després els ganivets i
les forquilles i ella li respon que menjaran amb
els dits, això sí, cadascú al seu propi plat. Després,
el pollastre es daura més del compte fins
al punt de cremar-se i decideixen utilitzar els
coberts.
PASSIÓ PER LA CUINA
Hitch va tenir sempre predilecció per menjar
molt i bé. Era un avesat gormand i en les seves
pel·lícules es nota una endimoniada passió
per la cuina. El plaer del menjar enfront de
la mort. Un sucós filet marchand de vin, uns
ous ferrats amb bacó, un pastís de ronyons,
unes costelletes de xai amb menta o una guatlla
al raïm, eren plats amb els quals gaudia el
genial cineasta. Alguns són presents en les seves
pel·lícules i protagonitzen alguna seqüència.
El cadàver venia, després, a la postres, però
mentrestant els protagonistes de les històries
del genial autor de suspens s’afartaven i la càmera
es posava atenta sobre el plat, com si volgués
induir a la sospita o a la interpretació d’un
secret a punt de descobrir-se. La gastronomia
és, a vegades, pur misteri.
El cadàver el tenim en Hitch al final o, en
últim cas, entre plat i plat. Excepte en el cas
de La soga, en la qual els assassins, com recordaran,
amaguen al mort en un bagul que
Hitchcock
i els pollastres
El menjar té un protagonisme especial en la cinematografia del
genial director anglès, un gran aficionat als plaers de la taula,
que estava disposat a compartir-los amb els seus personatges
els serveix de taula per menjar copioses viandes
entre les quals s’hi troba, evidentment, el
pollastre, sobre el qual es produeix una autèntica
digressió. Brandon Shaw (John Dall),
un dels personatges de la història, troba l’ocasió
d’explicar com Philip Morgan, interpretat
pel recentment desaparegut Farley Granger, va
agafar aversió als pollastres el dia que, presa
d’un instint assassí, li va recargolar el coll a tots
els que hi havia a la granja de la seva mare.
Brandon adorna el seu relat explicant que en
aquell mateix moment els ocells cantaven i les
campanes de les esglésies repicaven per tot
arreu. Philip nega que ell s’hagués dedicat a
recargolar colls de pollastres davant dels gestos
estupefactes de Janet (Joan Chandler) i Rupert
(James Stewart). El cadàver, mentrestant,
reposa al bagul.
A les pel·lícules de Hitchcock es menja i es
beu, però aquells que ho fan s’arrisquen en
ocasions a no tenir novament la possibilitat de
tornar-ho a fer en aquesta vida. A El caso Paradine,
la senyora Paradine (Alida Valli) és sospitosa
d’haver enverinat al seu marit cec. Quan
la detenen, es disposa a sopar i està bevent un
xerès. Deixa encarregat que avisin la cuinera
que no cal que prepari res per a ella, i la cuinera,
efectivament, no haurà de fer-ho ja mai
més perquè la senyora Paradine acabarà penjant
d’una corda. Irving Patrick Paradine se suposa
que va menjar abans de morir pollastre
rostit, patates fregides, coliflor i amanida. Posteriorment
demana al seu ajuda de cambra una
copa de borgonya.
A Frenesí, la pel·lícula en la qual un perillós
assassí de dones fa la seva i utilitza una agulla
com a escuradents, l’inspector en cap Oxford
devora al seu despatx un abundant esmorzar
anglès, amb salsitxes, ous i bacó, per alleujarse
dels «excessos culinaris» de la seva dona,
que assisteix a un curset de cuina i recorre ha-
TEXT: LUIS M. ALONSO
bitualment a les més sofisticades tècniques
franceses. Impossible per a un anglès bàsic.
«Sargent, és clar que la meva dona assisteix a
un curs de cuina francesa per a gurmets. I, pel
que sembla, encara no s’ha assabentat que al
nostre país cal esmorzar fort tres vegades al
dia. Un esmorzar anglès com correspon i no
aquest ridícul cafè complet», li explica Oxford
al seu ajudant a Scotland Yard. La doctora Petersen,
Ingrid Bergman, a Recuerda, també té
afició a les salsitxes. De fet, quan el doctor Ballantine
(Gregory Peck) li pregunta en un pícnic,
a punt d’enamorar-se l’un de l’altra, si prefereix
pernil o salsitxes, exclama que l’últim.
UNA RECEPTA SENZILLA
Oxford, un insular de cap a peus, té més problemes
per deslliurar-se d’un cap de peix a la
bullabessa que li prepara la seva diligent dona
que per atrapar el previsible assassí, un majorista
que es mou pel vell mercat de fruites del
Covent Garden londinenc. El que li ofereix madame
Oxford a l’inspector en una de les seqüències
de la pel·lícula són guatlles amb raïm.
És una cosa molt senzilla, gens sofisticada, excepte
per a un anglès tossut. Se salpebren dues
peces per persona, s’emboliquen en talls de
bacó, es lliguen o es punxen amb un escuradents.
Una vegada embridades, es dauren en
mantega, es ruixen amb vi negre i es rosteixen
a la mateixa paella durant deu minuts. Es
treuen i se serveixen amb la salsa reduïda i el
bacó trossejat fi. Fàcil de fer.
Berndt Schulz recrea, en un preciós llibret
sobre Hitch i la seva gana, la conversa, al restaurant
Sea Food, de la senyora Bundy i de Melanie
després del primer atac a la pel·lícula Los
pájaros. Parlen d’ornitologia mentre la cambrera
anuncia una comanda en veu alta: «Tres
pollets amb patates i una cervesa!». Una altra
vegada, els maleïts pollastres.

ELSA Punset Escriptora i filòsofa
Llicenciada en Filosofia i Lletres per la Universitat d’Oxford, té un màster en humanitats i un altre
en periodisme. Ha escrit «Brújula para navegantes emocionales« (2008) i «Inocencia radical» (2011),
col·la bora amb mitjans de comunicació i ofereix xerrades i cursos sobre intel·ligència emocional.
A Elsa
Punset la preocupa que els joves
perdin la innocència i la curiositat, així
com l’estancament d’un sistema educatiu
que se sosté sobre les mateixes bases de fa
un segle. La filla d’Eduard Punset creu que els
infants haurien de tenir més aficions i a l’escola
se’ls haurien de plantejar més estímuls i que
entre aquests poguessin triar. La humanista afirma
que si un professor de fa cent anys entrés
en una aula actual no notaria la diferència.
En el seu últim llibre, Inocencia radical, reflexiona
sobre la pèrdua de la innocència.
Per què és important que no perdem aquesta
qualitat? Cada vegada que veig una persona
gran que té alguna cosa que la fa jove, això
és la curiositat. L’humà aprèn dos patrons des
que és petit: l’amor o afecte i la curiositat. Això
fa que tinguis ganes de relacionar-te amb els
altres des de l’amor i des de la curiositat per
descobrir. Si això t’ho redueixen quan ets petit,
et redueixen la vida, envellit prematurament.
I això es veu en molts joves, als quals falta passió,
motivació, curiositat. Actualment, aquesta
capacitat de curiositat i d’afecte es tracta com
una cosa excepcional, quan és una cosa per a
la qual estem biològicament dotats. No té sentit
que eduquem els fills i visquem en un entorn
que impedeixi que desenvolupem aquestes
qualitats. Amb el meu llibre vull reivindicar
que tenim un cervell que, d’una banda, està
programat per sobreviure, per protegir-se de
l’altre, tenir por i estressar-se. Però, d’altra banda,
tenim aquesta capacitat increïble de connectar,
comunicar, parlar i sentir.
Una enquesta ha revelat fa poc que el nombre
de joves no creients s’ha duplicat.
Quins valors prevalen en la joventut del segle
XXI? Venim d’una societat, la del segle XIX
i XX, en la qual fins a cert punt era més fàcil
viure. S’exigia molt menys a la gent. Qui tenia
una vida dura l’acceptava millor i pertanyia a
una jerarquia que li deia què havia de creure.
Fa cinquanta anys, tot això s’ensorra juntament
amb les estructures socials, rurals i religioses.
Però el sistema educatiu, que és el que ense -
nya la gent a acceptar una determinada forma
de viure en societat, continua ensenyant les mateixes
coses que si tinguéssim aquests pilars.
Quines conseqüències té això? Que la gent
està completament perduda. A més, estem tardant
molt a transformar el sistema educatiu per
donar resposta al nou món en què vivim. El
món de la meva mare i el de la meva àvia s’assemblaven
molt, però el de les meves filles no
s’hi assembla gens, i no obstant això se’ls està
educant de la mateixa manera. Si es despertés
un educador de fa cent anys i entrés en una
aula d’ara, no ho notaria. Els oferim els mateixos
continguts i els expliquem el mateix. Hauríem
d’estar debatent cada dia com solucionar
les altes xifres de fracàs escolar, i en comptes
d’això reforcem un sistema malalt i caduc.
Com es pot motivar els joves? Un nen que a
l’escola està desmotivat, que no sent curiositat,
és un nen que no avança, que fracassarà i serà
una persona molt infeliç. El cervell, si no té forma
d’alimentar aquesta curiositat, es dedica al
que es dediquen avui dia molts joves, que és a
distreure’s. Però les distraccions al final no omplen.
Hem de lluitar per un sistema educatiu
que miri el nen als ulls i li digui que té una cosa
única, i que li pregunti què sap fer, què el motiva.
Els nens haurien de tenir més aficions i
l’escola hauria de plantejar més estímuls entre
els quals poder triar. Això ens donaria adults
molt diferents. L’època de la supervivència física
ja ha passat, aquest serà el segle de la supervivència
emocional. Però això demana prevenció,
impedir que la gent arribi malament a
l’etapa adulta.
S’evitarien així problemes com el de la violència
masclista o l’assetjament escolar?
Fins fa poc es pensava que l’humà tenia una
“Un nen ha
de ser capaç
de posar nom
a les seves
emocions”
TEXT: PINO ALBEROLA FOTOGRAFIA: ISABEL RAMÓN
part cognitiva molt desenvolupada i una part
emocional sense la qual podíem viure. Ara s’ha
vist que a la base de cada pensament hi ha l’emoció,
i que l’instint emocional i el pensament
racional funcionen a la vegada. Si n’hi ha un
que es dispara abans, és l’emocional, que és inconscient.
Són comportaments que no controles
perquè no t’han ensenyat a entendre’ls. A
l’escola no podem educar només la part racional.
No podem injectar continguts al nen, si no
estem educant-lo per comprendre’s a ell mateix
i les seves emocions i com saber gestionarles.
Un nen ha de ser capaç de posar nom a les
seves emocions, saber què és el que l’aclapara.
Llavors pot gestionar-les i no n’és esclau.
La investigació del cervell no deixa de sorprendre’ns.
Com serà la psiquiatria d’aquí
a vint anys? Completament diferent. Fins ara
la psicologia i la psiquiatria es basaven, més
que a prevenir, a arreglar el disbarat. Una de
les coses que s’estan veient ara és que no ens
podem esperar a tenir
aquest 20% de malaltia
mental que pronostiquen
per al 2020. Cal actuar
abans. Això s’aconsegueix
sabent com funcionem
per dins, i ho estem
començant a descobrir
en l’última dècada
gràcies a les tècniques
d’imatge que ens
permeten entrar en el
cervell. Fins als anys 60
es pensava més que el
cervell era immutable i
que a partir dels 18 anys
ja no canviaves. Es pensava
que l’única manera
de produir canvis en
el cervell era a través de
fàrmacs, i ara s’ha vist
que el pensament i el
comportament són vitals
per a aquests canvis.
Amb aquests descobriments,
on queden
les diferències entre
homes i dones? No
som tan diferents. Les
emocions bàsiques són
les mateixes. Per temes
evolutius ens han fet ser
molt diferents. Són segles
i segles en els quals ens han assignat un
paper. Però crec que d’aquí a uns centenars
d’anys serem més similars.
Un consell per sobreviure en aquests
temps de crisi? Recordar una cosa que m’aju -
da molt. És un exercici senzill, però molt eficaç.
Es tracta d’entrenar el cervell en positiu,
pensant durant dues o tres setmanes en deu coses
bones que t’han passat durant el dia. Al principi
costa molt perquè les coses bones passen
desapercebudes, el cervell sempre percep les
dolentes. Quan algú et fa o diu una cosa dolenta,
després t’han de fer o dir cinc coses bones
per compensar. Som molt més sensibles al
que és negatiu. Així que aquest exercici serveix
per educar la mirada i veure allò que és bo. Al
final, deu coses queden curtes. T’acabes fixant
en mil coses, en la mirada d’algú, en un edifici
nou... coses que abans et passaven totalment
desapercebudes. Tenim un filtre molt cruel al
cervell i cal obrir-lo.
Entrevista
11 Dominical
Diumenge 29
de maig de 2011
“
El món de la
meva mare i
el de la meva
àvia
s’assembla -
ven molt, però
el de les
meves filles
no s’hi
assembla
gens, i no
obstant això
se’ls està
educant de la
mateixa
manera. Si es
despertés un
educador de
fa cent anys i
entrés en una
aula d’ara, no
ho notaria.
Els oferim els
mateixos
continguts i
els expliquem
el mateix.
“

Establiments
antics
12 Dominical
Diumenge 29
de maig de 2011
Història
Si bé es diu que
el negoci va començar
el 1840,
podria ser més
antic, possiblement
del 1913,
quan Fernando
Piferrer, que havia
estat comandant
de marina
amb els carlistes,
el va muntar
a Anglès. De
bon començament
servien cafès
i pastissos,
però anys més
tard es van dedicar
només als
pastissos i els
ultramarins.
Amb el temps
s’hi va muntar
una fàbrica de
galetes, que
acabaria tancant.
Origen
1840.
Fundador
Fernando Piferrer.
Propietari
actual
Jordi Margarit
Bussalleu.
Treballadors
Règim familiar.
Activitat
Elaboració i
venda de pastisos.
E s
Pastisseria Piferrer
És la pastisseria més antiga d’Anglès i una de les més veteranes
de les comarques gironines; durant un temps va ser drogueria i
va tenir també una fàbrica de galetes, que va acabar tancant
calcula que l’establiment és molt més
antic del que consta en els diferentes documents
que se’n conserven. Possiblement
dati de 1813, quan Fernando Piferrer, que
havia nascut a Estanyol i que va ser comandant
de Marina a la Guerra dels Carlins, es va
instal·lar a Anglès amb la seva dona i va muntar
un cafè, on també es despatxaven algunes
peces de pastisseria. Aquest establiment era al
número 13 del carrer Major, en ple barri antic,
que aleshores era la zona on vivia gairebé tot
el poble, tret de la gent de pagès. Anglès, en
aquella època, no ultrapassava els 600 habitants,
i encara repartits arreu del terme municipal.
El negoci va començar a funcionar molt bé
i l’any 1840 Fernando Piferrer i la seva dona
van decidir traslladar-lo algunes portes més
avall, concretament al número 17 del mateix
carrer Major. Aquí és on comença a funcionar
l’autèntica pastisseria. La casa on es van instal·lar
era coneguda com a «Ca l’Adroguer», perquè
s’hi venien pintures, tints, ciris, espelmes
i altres productes per a la llar. També era una
mena de farmàcia que despatxava cures i desinfectants.
Piferrer i senyora van mantenir
aquestes activitats, al marge de tenir la pastisseria.
L’any 1898 l’empresa va passar a ser regentada
pel fill de Fernando, que es deia Francisco
Piferrer i va continuar la tradició familiar
sense fer cap canvi al local ni cap innovació
en l’elaboració dels pastissos. En canvi, el seu
fill, Josep Maria Piferrer Capdaigua, i la seva
dona, Dolors Bellsolà i Rabasseda, l’any 1920
van fer ampliacions i van muntar una fàbrica
de galetes al costat mateix de las pastisseria,
que va tenir molt d’èxit entre la clientela. Possiblement
l’excés de feina va fer que Josep Maria
Piferrer i Capdaigua morís molt jove, a començaments
de la dècada de 1930.
UN MOSSO A LA GUERRA
Poc temps després, el 1934, Delfí Margarit i
Balmanya va entrar a treballar a l’empresa quan
tenia 16 anys, fent feines de mosso, cosa que
va durar poc temps perquè el 1936 va començar
la Guerra Civil i va haver de marxar al
front. A la botiga s’hi va quedar Dolors Bell-
TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU
solà i Rabasseda, amb les seves filles, Dolors i
Mercè Piferrer. No van haver de tancar mai les
portes, malgrat que cada dia que passava hi
havia menys coses per vendre perquè mancava
la matèria prima.
A la postguerra la família va tenir els lògics
problemes derivats de la falta de productes per
poder elaborar pastissos. L’any 1940, Delfí Margarit
i Balmanya es va casar amb Dolors Piferrer
i Bellsolà i es van dedicar de ple a la botiga.
La fàbrica de galetes ja feia temps que estava
tancada i només elaboraven dolços. Com
que la situació començava a millorar, la famí-
Anglès
lia Margarit-Piferrer va obrir aleshores una altra
botiga a la llavors Plaza de José Antonio
d’Anglès, avui plaça de la Rutlla. Durant alguns
anys van mantenir les dues botigues, fins que
el 1997 van tancar la del barri vell.
Emili Margarit i Piferrer i Mercè Bussalleu i
Pidemont van estar al capdavant de la botiga
des de l’any 1972 i fins al 1997. Actualment, el
negoci està regentat pel seu fill, Jordi Margarit
Bussalleu, que comparteix la feina amb la seva
mare. En Jordi està casat i, s’espera que la descendència
vulgui seguir amb la tradició d’una
pastisseria que ara té més de 170 anys.

L a
col la classifiquem entre les verdures de
fulla, al costat de les bledes, els espinacs,
etc... En canvi, la coliflor, com el seu nom
indica, és, en sentit estricte, una flor. La col és
una de les verdures més esteses arreu del món,
d’Europa a Àsia, fins a Amèrica. N’hi ha diverses
menes. Verda, blanca, de pell de galàpet,
vermella o morada (lllombarda), així com diverses
menes de cols xineses. Amb la col, crua,
envinagrada, fermentada o cuita, es fan amanides.
També bullits i escudelles, i és la base
de menges tan famoses com el trinxat, les perdius
a la col o la sauerkraut.
Es componen bàsicament d’aigua, però són
força nutritives per la bona quantitat de vitamines
i minerals que contenen. Tenen poques
calories i un bon poder saciant i són diürètiques
i adequades per a les malalties cardiovasculars.
Afavoreixen la motilitat intestinal i el
pàncrees. La que té més contingut de vitamines
és la col verda.
Justament, cada col té una especialització.
Per al trinxat –que per a mi és el plat de referència–,
la col verda d’hivern, de la mena dita
de pell de galàpet (o gripau), i encara millor si
està «tocada pel fred». La col, en efecte, suporta
bé el glaç i la neu, ja que té un anticongelant
natural, i passada pel fred adquireix una
suavitat de gust que la fa única. Aquesta també
dita a vegades col d’olla és la millor per a
les sopes de col, un clàssic de la cuina europea.
De sopes de col n’hi ha a França, a Alemanya,
a Mallorca i a Catalunya.
Com a mínim, la col verda no manca mai a
l’escudella d’arròs i fideus –que és la versió gironina
de l’escudella barrejada–, així com a l’escudella
i carn d’olla, si bé no se n’ha d’abusar.
A casa, quan es feia l’escudella, en el moment
d’afegir-hi l’arròs i els fideus, s’hi posaven unes
fulles de col tallades menudes, en juliana, i en
resultava una magnífica composició. Això ho
saben a Portugal, on es fa un famós caldo ver-
Una amanida d’hivern, però que podem
fer durant tot l’any, i que combina molt
bé amb els llegums. A casa era molt
corrent, i també a l’Empordà: l’Hotel Empordà
(al qual Manuel Fraga Iribarne, quan era
ministre, no li va deixar dir «motel», que sonava
pecaminós), primer amb Josep Mercader
i després amb Jaume Subirós, ha fet
famós el plat de flam de peuada amb col
confitada, que és aquesta mateixa col conservada
en aigua, sal i vinagre.
Verdura
universal
La col està estesa per tot el món i és fonamental al centre i l’est
d’Europa; es pot consumir en amanida i en plats més elaborats
de amb fulla de col tallada en juliana, la típica
col verda dita gallega. A Irlanda, amb la col, fan
un plat similar al trinxat, el colcannon, si bé es
fa amb mantega.
La col és molt dúctil, i així és la base de magnífics
farcits. Des de les cols senceres farcides,
com els caulets farcits de la Vall d’Aran i Gascunya,
passant pels deliciosos farcellets catalans
a les fulles de col farcides d’arròs, carn,
etc... pròpies de la cuina turca, grega, balcànica
i àrab. La col també és excel.lent com a guarnició
de plats de carn, aviram i caça: la famosa
perdiu a la col, que trobem tant a França com
a Catalunya, o bé les versions balears, amb
tudó, o les casolanes d’aquí, amb colomí (com
el que es feia a casa) o pollastre. Fins i tot a la
costa n’hi ha versions amb peix o marisc, com
ara sèpia.
A tot el nord, centre i oest d’Europa, la col és
una verdura fonamental –la blanca–, especial-
Amanida de col
Ingredients
● Una mata de
col verda.
● Aigua.
La recepta
● Sal.
● Oli.
● Vinagre blanc
de qualitat.
Elaboració
Renteu bé les fulles de col, traient-ne les fulles
exteriors, els tronxos i les parts dures.
– Poseu aigua a bullir, tireu-hi la col i traieu-
ment la col agra, dita sauekraut en alemany i
choucroute en francès. La trobem a França, on
la choucroute garnie és tot un clàssic dels bistros
i les brasseries, i conté col fermentada, salsitxes
tipus Frankfurt, cansalada i a vegades garró
(en espanyol codillo); és, per tant, força similar
a la sauerkraut alemanya.
Els xinesos la salten. La col també és excel -
lent amanida, tant crua –als Estats units se’n fa
una famosa amanida, la coleslaw, que jo vaig
aprendre a fer amb la meva amiga Jo, de Califòrnia,
d’origen jueu i bàltic– o com fem a Girona,
i jo encara faig, simplement escaldada i
amanida, o, encara millor, escaldada, i conservada
en una barreja d’aigua i vinagre. Va ser
una de les receptes que el gran Josep Mercader
va posar en circulació per acompanyar determinats
plats.
La col llombarda (vermella) també es fa servir
en amanida.
la del foc, com si féssiu una infusió.
– Deixeu-la refredar, escorreu-la i amaniula
amb sal, oli i vinagre.
Notes
La mateixa col es pot confitar amb aigua i vinagre.
– A casa, seguint aquest sistema, també
confitàvem bitxos (pebrots dolços de Girona,
o de confitar) i bròquil (coliflor), i més escadusserament,
tomàquets verds.
Gastronomia
13 Dominical
Diumenge 29
de maig de 2011
Jaume
Fàbrega
«Bona Vida»
http://blocs.mes -
vilaweb.cat/jau -
mefabrega
http://jaumefabre
ga.blogspot.com

14 Dominical
Diumenge 29
de maig de 2011
Agustí
Ensesa
Bonet
Escola de
Tastavins
És l’última novetat del celler Castell de
Peralada amb la qual una vegada més
confirma que és la nau capitana dels vins
de la comarca. Amb la base del raïm Macabeu
per al blanc i el Lladoner per al negre,
el primer amb una petita aportació
de Sauvignon Blanc –que li confereix notes
herbàcies– i el segon amb la presència
de Syrah –que li aporta color i encís–,
del Gironès Col·leccionisme
Xavier
Romero
L a
Llotja de Sils, que
figura amb tots els
honors al calendari
de Fires de Catalunya que
coordina la Direcció General
de Comerç de la
Generalitat, ja està preparada
per celebrar els
propers dissabte i diumenge,
dies 4 i 5 de juny,
la seva XXXIII edició. La
idea engegada fa una
trentena d’anys per Salvador
Claret Sargatal i
una colla d’amics del motor
en diverses modalitats,
però sobretot aficionats
als cotxes i motos antigues,
s’ha convertit des
de fa uns anys en un referent
internacional i una
de les trobades més importants
en el seu àmbit.
Desenes d’estands han
demanat poder ser-hi
presents, i si el temps hi
acompanya es podria
produir un rècord de visitants
i de participants en
tots els actes paral·lels al
certamen. Com escrivia
Martí Nogué, alcalde de
Sils, a la salutació de benvinguda,
«l’amor per un
univers que ens evoca el
pas del temps i que ens
familiaritza amb la nostra
història; l’amor per uns
objectes quotidians –els
automòbils i les motos
antigues– que es converteixen,
en ocasions, en
objects de culte, d’amiració
i, si em permeteu l’expressió,
de desig. En definitiva, amor per la cultura
i el progrés»
Salvador Claret comenta que «tots els qui organitzem
la Llotja esperem que a l’edició d’enguany
ens tornem a aplegar a Sils i que novament
la trobada acompleixi els objectius per a
la qual fou creada; oferir el més ampli assortiment
de materials i d’accesoris per a la compra
i la restauració dels nostres vehicles i ser el punt
de trobada més popular de la nostra afició, unes
finalitats, que si ho rumiem una mica, després
de tants anys continuen essent les mateixes».
I és precisament al voltant de la Col.lecció
d’Automòbils –fundada durant la decada de
1950 per Salvador Claret i Naspleda, d’estructura
familiar però convertida des dels seus incis
en el primer museu estatal en el seu gènere
obert diàriament al públic, que ofereix un recorregut
en cinc sales per tot allò relacionat amb
l’automoció: material d’aviació, motocicletes,
El vi
Cigonyes
Blanc i negre 2010
es creen aquests nous vins com a homenatge
a la colònia de cigonya blanca que
nia als jardins del Castell. És una celebra -
ció de l’èxit del programa de reintroducció
d’aquestas aus desenvolupat per iniciativa
de la familia Suqué-Mateu des de
l’any 1995. El Cigonyes blanc és aromàtic,
rodó, persistent i amb un final amable.
El negre, de curta criança, és aromà-
Llotja de Sils
El proper cap de setmana hi torna la gran festa del motor
velocípedes, cotxes, motors estacionaris i molts
altres objectes–, d’on sorgeixen aquestes iniciatives,
com les anunciades per a la propera
tardor: 17 de setembre, diada del Hispano Suiza;
1 d’octubre, fira de miniatures i joguines
d’automoció; i 20 de novembre, desena mostra
i engegada d’enginys mecànics.
A més, durant aquests dies, i fins al proper 5
de juny, la Col·lecció Claret, amb la col.laboració
de l’Arxiu Municipal de Sils, presenta a la
sala d’exposicions de la localitat la mostra Els
scalextric, entre el joc i la passió. Es tracta del
joc que ha engrescatat generacions de grans i
de menuts, que es manté totalment vigent a hores
d’ara, i que aquests grans aficionats al motor
i al col.leccionisme han preparat amb l’exhibició
dels diferents jocs que van influir en el
seu naixement, les primeres marques, els slot
espanyols, i un seleccionat recull dels més emblemàtics
vehicles de la història del slot.
tic, melós, equilibrat i sedós. Són dos moderns
vins empordanesos amb un preu
molt correcte d’entre 7 i 8 euros. Aquests
dos vins van ser presentats a principis de
maig a la Llotja del Mar de Barcelona i
demà ho seran a la premsa espe cialitzada,
clients i amics als jardins del Castell de
Peralada. Més informació: www.castilloperelada.com
i www.girovi.cat.
Gironins del segle XIX
Llorenç
Ros-Llogaia
Perpinyà
ira quin poble tan petit! –va exclamar el
Mseu fill mirant per la finestreta del cotxe.
– Sí, però a vegades llocs com aquest han
vist néixer personatges increïbles.
– Vols dir?
Llorenç Ros-Llogaia Perpinyà va néixer el
1760 a les Olives (Garrigoles). Fill d’un dels
masos més importants de la zona –tradicionalment
anomenat Mas Llogaia i ara conegut
com a Can Ros de les Olives–, va ingres -
sar a l’Acadèmia Militar de Barcelona per seguir
la carrera d’armes. També va aprofitar
per estudiar matemàtiques.
El 1783 era cadet del regiment d’infanteria
d’Amèrica i, gràcies als seus coneixements
en ciències, va quedar agregat al cos
d’enginyers de l’exèrcit de Navarra fins el
1795. Ros-Llogaia va començar a despuntar
entre els oficials de les colònies americanes.
Primer va ser capità agregat al batalló de la
ciutat de Caracas (Veneçuela), i més endavant
va ascendir a tinent coronel i a comandant.
El 1806, el líder independentista veneçolà
Francisco de Miranda –que ja havia
participat a la Guerra de la Independència
dels Estats Units i a la Revolució Francesa–
va intentar alliberar la seva terra natal amb
l’ajuda de l’Imperi Britànic però l’acció va
fracassar, entre altres raons perquè va topar
amb la resistència de les tropes espanyoles.
Ros-Llogaia era un dels integrants del grup
de comandament i va ser condecorat per la
corona com a reconeixement per les seves
accions durant el conflicte. La seva trajectòria
no es va aturar aquí i, després de passar
dos anys al capdavant del batalló de Padros,
el capità general de Veneçuela, Domingo de
Monteverde, el va nomenar el 1812 governador
amb el grau de coronel.
Aleshores ja estava casat amb Manuela de
Olano. La parella va tenir un fill, es creu que
adoptiu, que també passaria a la història: Antoni
Ros i de Olano, nascut a Caracas però
que el 1814 es va traslladar a Can Ros de les
Olives, on passaria la
seva infantesa. Seguint
els passos del pare, va
ingressar a l’exèrcit.
Militar i polític d’idees
liberals, va ser el creador
de les Escoles Normals
quan fou ministre,
el 1847, i va publicar
alguns llibres. El
1877 presidí els Jocs
Florals de Barcelona i
feu el discurs inaugural
en català. Va morir
el 1886, als 82 anys.
Pel que fa a Llorenç
Ros-Llogaia, no s’ha
pogut establir la data
de la seva defunció.
Xavier
Carmaniu
Mainadé
Historiador
i periodista

Combinacions de quadres
El texà no passarà mai de moda entre la gent més jove. La
imatge d’aquesta temporada és la dels minivestits de quadres
i camises texanes per a elles, i per a ells, els pantalons estrets
de camals i desgastats.
Sabatilles per a l’asfalt
Aquestes sabatilles de Vans són
un remake de dissenys clàssics, que
s’han posat al dia amb soles més
gruixudes i colors nous. A més, són
un calçat unisex, una tendència cada
vegada més valorada per nois i
noies. Les sabatilles continuaran sent
el calçat preferit dels més joves
aquest estiu.
Cuir rígid i de color
La primavera és l’estació de l’esclat del color en la natura, i és
també l’època en la qual es comencen a veure els colors més
vius en la roba i els complements. Lamarthe ha creat aquesta
bossa, de la col·lecció Porofino, quadrada i feta de cuir rígid de
color carbassa i amb dues nanses curtes. Crida l’atenció pels
petits retalls quadrats que l’ornamenten i que deixen veure un
folre blanc...
Per a les més joves
Diverses marques han
apostat aquesta primavera
per les granotes, de cotó
molt fi i de colors diferents,
com aquesta, que és rosa
xiclet, de Freddy. Es
portaran amb samarretes
de tirants i vambes de
colors...
Artesania en
bosses de pell
La col·lecció
Libellula de Bracialini
és de bosses de pell
negra adornades
amb un delicat treball
artesà de flors fetes
amb retalls de vellut i
llana, que fan un
homenatge a la
primavera.
Tendències
15 Dominical
Diumenge 29
de maig de 2011

Cinema
16 Dominical
Diumenge 29
de maig de 2011
Els vampirs
fan riure
Colin Farrell és el sorprenent protagonista del «remake» de
«Noche de miedo», una de les sèries B més simpàtiques dels
anys 80, en el qual es manté l’equilibri entre comèdia i ensurt
N oche
de miedo és, segurament, una de
les sèries B més simpàtiques dels 80: si
bé és cert que el film de Tom Holland
ha envellit força malament (l’escena de les
discoteca dilucida, per bé o per mal, la dècada
en què va ser rodada) i que desaprofita
alguna idea narrativa (com l’atracció que
sent la mare del protagonista pel seu enigmàtic
veí), encara funciona a la perfecció gràcies
al seu sentit de l’humor, el carisma dels
seus personatges i una profunda cinefília que
ha contribuït notablement al seu culte.
En temps de remakes, era inevitable que la
cinta de Tom Holland també tingués el seu,
i aquest presenta uns ingredients molt prometedors.
El seu
director és Craig
Gillespie, cineasta
que ha despuntat
amb comèdies
tan extravagants
(i efectives)
com United
States of Tara,
Cuestión de pelotas i Lars y una chica de verdad,
mentre que la seva guionista, Marti Noxon,
forma part de l’equip de la sèrie Mad
Men.
Però el més sorprenent és que el film
compta, substituint Chris Sarandon, amb ni
més ni menys que Colin Farrell, que ha acceptat
el paper més llaminer de la funció en
plena consagració de la seva maduresa dramàtica
en títols com Camino a la libertad.
La nova versió respecta el punt de partida
TEXT: PEP PRIETO
de la seva predecessora, amb un jove universitari,
Charley Brewster, sospitant, i després
descobrint, que el seu veí és un vampir
que està segrestant jovenetes de la zona. Per
descomptat que els seus temors són rebuts
amb incredulitat per tothom, policia, amics i
xicota, però quan aquesta última es converteix
en objecte de desig del veí, les coses es
compliquen. Desesperat, Brewster demana
ajuda a Peter Vincent, presumpte caçador de
vampirs que presenta un programa televisiu
sobre pel·lícules de terror.
És d’esperar que Gillespie preservarà l’equilibri
entre comèdia i ensurt de l’original,
però també fa pinta que ha reforçat les tin-
Professionals competents
El director Craig Gillespie ha signat
comèdies efectives i la guionista Marti Noxon
forma part de l’equip de la sèrie «Mad Men»
tes en l’àcida mirada a la vida residencial
nord-americana. Noche de miedo disposa, al
costat de Farrell, d’intèrprets tan solvents com
Anton Yelchin, el britànic David Tennant
(molt conegut al seu país gràcies a la sèrie
Doctor Who, que té el difícil repte de substituir
l’impagable Roddy McDowall), Christopher
Mintz-Plasse, Toni Collette, Imogen Poots
(que aviat veruem a la nova versió de Jane
Eyre), Dave Franco i Sandra Vergara, germana
de la protagonista de Modern Family.
127 horas
Director: Danny Boyle.
Intèrprets: James Franco,
Kate Mara, Amber Tamblyn.
Distribuïdora: Fox.
Durada: 94 minuts.
La vida de l’alpinista Aron
Ralston donava, efectivament,
per fer-ne una pel·lícula;
el que no està tan clar
és si necessitava un tractament
tan retòric com el que
li dispensa l’autor de Slumdog Millionaire. És cert
que el film té un notable sentit del ritme i compta
amb un clímax realment extraordinari, però al mateix
temps Danny Boyle es perd dins del seu propi
artifici (calien tantes «fugues» mentals?) i la presumpta
espiritualitat de la història s’acaba diluint
entre un mar d’obvietats. El millor de la pel·lícula
acaben resultant les prestacions dramàtiques de
James Franco, nominat a l’Oscar. P. P.
Animal Kingdom
Director: David Michôd.
Intèrprets: Guy Pearce,
Ben Mendelsohn.
Distribuïdora: Avalon.
Durada: 112 minuts.
Una autèntica meravella, retrat
expeditiu i despietat
d’una família australiana
que, rere la cosmètica de
les decisions quotidianes,
amaga una lluita aferrissada pel poder i el control
dels més febles. Rodada amb mà de ferro i esplèndidament
matisada (aquesta és una d’aquelles
pel·lícules en què cada pla, cada solució visual,
alberga un concepte) destaca també pel seu
gran repartiment, tot i que és Jacki Weaver la veritable
mestressa de la funció: veure-la al film suposa
no treure-se-la mai més del cap. P. P.
Twelve
Director: Joel Schumacher.
Intèrprets: Chace Crawford,
Emma Roberts.
Distribuïdora: Emon.
Durada: 93 minuts.
Joel Schumacher torna a intentar
radiografiar els clarobscurs
juvenils en aquesta
desafortunada combinació
entre thriller i melodrama
en el qual una festa d’aniversari s’acaba convertint
en l’escenari d’una catarsi col·lectiva. El pitjor
de la pel.lícula no és la seva arbitrarietat (vol anar
de provocadora, però és d’un moralista gairebé
insuportable) sinó la vacuïtat de la majoria de personatges,
per més que el planter d’intèrprets (especialment
Emma Roberts) prova de dotar-los d’una
certa densitat. P. P.
Franklyn
DVD
Director: Gerald McMorrow.
Intèrprets: Ryan Phillippe,
Eva Green.
Distribuïdora: Emon.
Durada: 98 minuts.
Com un capítol allargassat
de la sèrie Fringe però en
mediocre: és una història de
dimensions paral·leles i romanticismes
desfermats que funciona eventualment
com a paràbola fantàstica però que sucumbeix
a la seva pròpia indefinició. El director hi
posa ganes, però la cosa queda en una raresa
sense transcendència. Mirant-la és inevitable pensar
en Dark City, per exemple, que era, amb tots
els seus defectes, infinitament superior. P. P.
JA ÉS PRIMAVERA A GIRONA – LA MOSCA JA ÉS AQUÍ DE NOU
NOVETAT: ÀMPLIA GAMMA DE COLORS DE MOSQUES PRIMAVERALS TRIA I ENGANXA’T
FES-LA VOLAR ARA TU TAMBÉ – NO BADIS, JA EN QUEDEN POQUES
NOUS SET COLORS PER AQUEST 2011: TARONJA, LILA, VERD, GRANA, BLAU FOSC I BLAU CEL, GRIS DE LUXE I ELS JA HABITUALS BLANC I NEGRE
PUNTS DE VENDA: PAPERERIA PAPIRONA (Hortes, 20), JAN COL·LECCIÓ (Ferreries Velles, 11), i també als ja habituals LLIBRERIA CARLEMANY, LLIBRERIA GELI i LLIBRERIA 22
Recordeu que ara també podeu aconseguir l’Auca de Sant Narcís per tan sols 3 euros amb la mosca inclosa

La millor cançó de
Bob Dylan
B ob
La revista «Rolling Stone» va decretar que «Like a rolling stone» és el títol més important
del segle XX; el músic nord-americà, que acaba de complir setanta anys, la va crear el 1965
Dylan compleix setanta anys. Acaba
de tocar a Pequín, on ha acceptat la censura
de les seves cançons més representatives.
L’ascens al septuagenariat del poeta
obliga a plantejar-se quina és la seva cançó més
representativa. Cal respondre a la primera, sense
deixar forat a una competició artificial entre
el mig miler de composicions amb la seva firma.
És molt probable que la guanyadora estigui
datada el 1965, quan l’artista protagonitza
una epifania de quatre àlbums que només pot
comparar-se a arravataments similars d’Einstein
o Picasso. Gairebé sense pensar, el títol que
emergeix una vegada i una altra és Like a rolling
stone. No debades es tracta d’una oda a
la repetició que no envelleix. Sísif a cavall es
transforma en la dona que «cavalcava amb el
seu diplomàtic» i menyspreava les maneres de
pallasso del cantant.
Dylan compleix 70 anys. Les seves cançons,
no. La revista Rolling Stone va decretar que Like
a rolling stone és el títol més important del segle
vint. Encara que es detecta un cert favoritisme
en la coincidència, costaria desmentir
aquesta adjudicació. És una cançó d’amor contra
una dona, Miss Solitària. Desborda una feridora
ambigüitat, com totes les composicions
del seu autor. Radiografia l’anatomia de l’orgull,
la devolució de la moneda als qui van concebre
al poeta com un profeta. Per descomptat,
els ingredients no expliquen sinó que enterboleixen
el resultat final. A falta de decidir
quines drogues van formar part de la seva creació,
funciona com un raig làser perquè el bufó
increpi a la princesa.
Like a rolling stone no contempla una reivindicació
del vagabund o rolling stone que
Dylan emprendrà en altres cançons, com Like
a hobo. En aquest autoretrat torna a perfilarse
com la persona «que no encaixa» de Just like
a woman. La cançó del segle és el retrobament
de l’autor amb ell mateix, la primera vegada
que es desprèn del paper heroic que li atribuïen
els seus devots. Blowin’ in the wind il·lumina
rítmicament un foc de campament o una
celebració religiosa. Like a rolling stone no sembla
escrita per la mateixa persona, i a ningú se
li ocorreria incloure-la en el cantoral d’una missa.
«Hi havia una vegada que vesties tan fantàstica/
llançaves exquisida un cèntim als captaires,
no és cert?».
La millor cançó de Dylan és una catilinària
de sis minuts, la revenja terapèutica que els
TEXT: MATÍAS VALLÉS
amants despitats –«ara no sembles tan orgullosa»–
aspiren a protagonitzar un dia. El cantant
humiliat trepana immisericordiós a la seva destinatària
amb un «què se sent?» mortificant. L’artista
no canta la composició, l’escup. L’ha reinterpretat
amb variacions substancials en centenars
d’ocasions, probablement sense igualar
la versió primitiva. La víctima dels improperis
no és una persona concreta, el cantant estava
entestat a defraudar als qui desitjaven encorsetar-lo
com a líder d’una revolució. «Vull agullonar-los»,
li va declarar precisament a la revista
Rolling Stone.
El contingut reivindicatiu no amaga un to
mobilitzador. Like a rolling stone és un dels
grans moments en l’exaltació de la llibertat individual.
Poblada per esparracats dickensians,
aconsegueix l’«èxtasi triomfal» celebrat per
NUCLI NATURAL EvO2 & 100% SWISS NATURE
Nucli natural compost per lavanda, herbes suïsses i
EvO2
Nucli transpirable que regula la humitat i manté una
temperatura estable independentment dels canvis climàtics
i estacionals.
La planta de lavanda ofereix propietats calmants i
antiestrès.
Les herbes suïsses estimulen la circulació sanguínia
i tenen propietats antiinflamatòries i antireumàtiques.
Allen Ginsberg. El
príncep a la gropa
del qual es va enfilar
la protagonista de la
cançó «es va endur
tot el que va poder
robar-te». Sobretot, la
seva història serà explicada
pels joglars
«que no et dignaves
ni a girar-te per mirar-los».
Dylan munta
una representació
dramàtica en la qual
el pícar s’erigeix en
el jutge que exigeix
responsabilitats.
«Ningú et va ensenyar
a viure al carrer,/
i ara hauràs d’acostumar-te
a fer-ho».
Encara que el consens
empenta cap a
Like a rolling stone,
caldria preguntar-se
quina cançó de
Dylan elegiria l’autor
de totes elles. Per
descomptat, mai la
faria pública, de manera
que els pronunciaments
en les seves
entrevistes funcionen
com una cortina
de fum. L’artista ha
apostat per la consoladora To Ramona, una altra
cançó de ruptura. Un dylanià autoconscient
s’inclinaria probablement per Desolation row.
Per a gent d’ordre, Mr. tambourine man ofereix
les dosis mínimes de rebel·lia i la suavitat
que permeten col·locar-li un Phil Collins en la
casella següent de l’iPod.
Els enemics acèrrims de la veu nasal de Dylan
poden gaudir Like a rolling stone en les infinites
adaptacions de la cançó. Entre les versions
més sorprenents i recomanables destaca la italiana
Come una pietra scalciata, una traducció
al hip-hop que preserva íntegra l’energia nuclear
de l’original. Els seus autors han tingut la
gosadia d’afegir-li els sobretons de cançó protesta
que el seu autor desitjava evitar costés el
que costés. La creativitat obliga a regirar-se contra
els genis amb els seus propis materials.
PRESTIGE
Música
17 Dominical
Diumenge 29
de maig de 2011
Els 5 més
venuts
ESPANYA
1 ▲ Fácil Maldita
Nerea
2 ▲ Puño y
corazón Sergio
Contreras
3 ▼ Drama y luz
Maná
4 = Pablo Albo -
rán Pablo Albo -
rán
5 ▲ Fuerteven tu -
ra Russian Red
REGNE UNIT
1 = 21 Adele
2 ▲ Director’s
cut Kate Bush
3 = 19 Adele
4 ▼ Let them
talk Hugh Lurie
5 ▼ Doo Wops &
Hooligans Bruno
Mars
ESTATS
UNITS
1 = 21 Adele
2 ▲ Now 38
Diversos
3 ▲ The lonely
island Turtleneck
& Chain
4 ▲ Lovestrong
Christina Perri
5 ▲ Goblin Tyler
The Creator
c/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı c/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

SUMARI
29 de maig de 2011
El futur
Ecologia i caràcter
El Mini E combina una avançada
tecnologia elèctrica amb un
comportament molt dinàmic
La presentació
Equilibri dièsel
La berlina A6 d’Audi estrena el
motor 2.0 TDI de 177CV i 4,9
litres de consum de combustible
Celrà
Vilamalla
Palamós
SUPLEMENT
Blanes
Olot
Ripoll
MOTOR
Vic
GIRONA
Suplement de Diari de Girona.
Director: Jordi Xargayó i Teixidor.
Coordinador: Àlex Chenoix.
Disseny Gràfic: Joan Montaner.
Redacció, Distribució i Publicitat:
Passeig Gral. Mendoza, 2. 17002
Girona.
Tel. 972 20 20 66 Correu electrònic:
motor.diaridegirona@epi.es
Fax 972 20 20 05
LA CRISI
EL SALÓ
NO
ENFONSA
Barcelona tanca el Saló de l’Automòbil després
La cita automobilística per excel·lència
al nostre país va tancar diumenge
passat les seves portes després de
celebrar la seva 36a edició en un context
marcat per la forta crisi i l'absència
de nombroses marques, no només elitistes
com Porsche, Infinity o Lexus, sinó també
generalistes com Citroën o Opel. Les
pressions en l’àmbit institucional a les associacions
de fabricants i importadors i les facilitats
donades pels organitzadors, han salvat
un saló que ho veia tot molt negre mesos
enrere.
Malgrat aquests pals a les rodes, el certamen
va satisfer organització i expositors. El
nombre de vendes de vehicles i la gran
afluència de públic va superar les expeectatives
que s’havien creat. Així ho assenyalava
Enrique Lacalle, president del Saló; el qual
després afegia: «la satisfacció generalitzada
de les marques pel nivell de vendes demostra
que, en una situació complexa, el Saló de
Barcelona sempre té recompensa».
Diari de Girona
de superar les expectatives de vendes i visites
Més enllà de les xifres de vehicles venuts
–uns 450, per exemple, a Mercedes– els
constructors van poder ensenyar les seves
grans novetats. Audi ava ensenyar el seu Q3
per primera vegada a Europa amb l'ingredient
que es fabricarà en casa nostra. Un tot
camí que segueix els passos del seu germà
gran, Q5, però amb uns objectius de vendes
molt superiors. BMW és un altre dels fabricants
alemanys que més soroll ha fet en
aquest Saló, tant amb la seva Sèrie 1 M com
amb el 5 o el 6 càbrio. Ford i Sara Carbonero
també es van fer notar amb la presentació
del nou Focus, el CMax Energi, i amb els concept
Vertrek i BMax.
Hyundai, va voler que Barcelona fos l’indret
per presentar el seu Elantra a tot Europa.
Jeep amb el seu Grand Cherokee i el petit
Compass van ser focus d'atenció, de la ma-
teixa manera que els coreans de Kia amb la
primícia del Picanto, Optima, i el Rio. Land
Rover exposava amb orgull el Range Rover
Evoque, que marcarà una nova etapa en la
marca. Lancia arribava amb l’Ypsilon, el Thema
i el Gran Voyager. Mazda va ensenyar el
Minagi Concept que derivarà en el model CX
5. Mercedes lluïa un dels estands més luxosos
amb el C cupè com a protagonista i Mini
va enlluernar amb els seus nous escúters.
Els japonesos de Nissan, que jugaven a
casa, van mostrar des de la NV200, passant
per l’Esflow o l'elèctric Leaf. Entre els francesos,
Peugeot destacava el seu nou 308, i
els de Renault ho feien amb el simpàtic Twizy,
la berlina Fluence o la furgoneta Kangoo.
Seat no hi podia faltar i va llançar el vistosos
concept-cars mentre Volkswagen presentava
una altra novetat, el Beetle. DdG

El protagonista del Saló barceloní. Malgrat
que a la Fira de Barcelona s’hi ensenyaven
diverses novetats europees i una de mundial,
l’esperat Audi Q3 va ser el gran focus
d’atenció dels visitants. El SUV més petit de
la marca de les quatre anelles va poder-se
veure per primera vegada a Europa, i no va
defraudar ningú amb una línia molt semblant
a la del seu germà gran, el Q5. Un model
que a Audi esperen que els llançi al capdamunt
de les xifres de vendes.
Participa i podràs
guanyar una targeta
BP ULTIMATE*
carregada amb 200 euros
de carburant cada mes
–13 tagetes per sortejar cada mes–
Gran expectació per al nouvingut.
Fa pocs dies era presentat al món
sencer des del Saló de Sanghai
amb enorme expectació tenint en
compte el model de què es tracta,
tota una llegenda de l'automòbil,
el Volkswagen Beetle. Tres versions
TSI de 105, 160 i 200 cavalls
de potència, que arribaran amb
motors sobrealimentats, estaran
disponibles a la xarxa de concessionaris
a partir d'octubre, encara
que ja s'accepten comandes. El
nou model segueix les línies que
el van fer famós molts anys enrere,
però actualitzat, amb menys
consum, millor comportament i un
maleter més ampli que l'anterior.
Un èxit assegurat per a la marca
alemanya que més ven a Europa.
Esportivitat extrema. De la mà de Nissan es va poder veure un dels prototips més espectaculars. Es tracta de l’Esflow,
un esportiu elèctric de dues places i que podria marcar les formes de la propera generació «Z».
VOTA I GUANYA
Tria el Cotxe de l’Any 2012
Un val
BOSCH CAR SERVICE
per valor de 200 € per usar en
qualsevol dels més de 600 tallers
Bosch Car Service d’Espanya
*Els regals són per sorteig entre tots els lectors del Grupo Prensa Ibérica
Diari de Girona
–4 vals per sortejar cada mes–
ENTRA A LA PÀGINA WEB
I PARTICIPA DE FORMA GRATUÏTA
Motor
19 Dominical
Diumenge 29
de maig de 2011
Jeep, tot terrenys per al
mercat europeu.
El Jeep Compass arriba
amb un aspecte exterior i
interior renovat respecte
a la versió anterior, amb
més equipament, i nous
motors. Al nostre país es
comercialitza amb dos
motoritzacions dièsel de
136 i 163 cavalls de potència
i amb canvi manual.
El sistema de tracció
pot ser a les rodes davanteres
o total (que es
connecta automàticament
quan cal).
Range Rover Evoque, de moda. La marca anglesa ha fet un gir de 180 graus
després de presentar el Range Rover Evoque. El model ha estat un gran èxit
allà on l’han presentat al públic. La llista de comandes és llarga, l'acceptació
del producte, esplèndida i el preu, força ajustat. Qualitat i disseny en una bona
marca com Land Rover, no falla.
Kia ,amb totes les seves
armes. A aquest
nou model dels coreans
Kia, anomenat
Rio, se li nota en el
disseny la mà de Peter
Shreyer, exdiseador
d'Audi, que li
dóna un aire més esportiu.
Estarà disponible
en versions 3, 4 i 5
portes, i serà una
mica més gran que el
model anterior.
Els cotxes seleccionats com a candidats el mes maig són:

Motor
20 Dominical
Diumenge 29
de maig de 2011
El catàleg de cotxes elèctrics que
actualment hi ha al mercat, exceptuant
models elitistes com
el Tesla, ofereixen ben poques
emocions a l’hora de conduir.
Aquest no és el cas del Mini E, capaç
de combinar la tecnologia elèctrica més
avançada amb un comportament de
primera línia. Però per si el còctel no
fos prou atractiu, encara hi afegeix un
ingredient més: el carismàtic disseny
Mini, que ha aconseguit seduir el gran
mercat. Malgrat tot això, dos inconvienients:
un és que encara no té una data
oficial de comercialització i l’altre serà,
Diversió
ecològica
sens dubte, el preu d’adquisició. De
moment, i per anar obrint boca, la marca
va posar 600 unitats a disposició de
clients privats. En aquest projecte pilot,
els Mini E van ser lliurats a finals del
2008 a un grup seleccionat d'empreses
i clients privats nord-americans de
Califòrnia, Nova York i Nova Jersey.
Després d'aquest primer pas aquesta
experiència s'ha estès a diversos països
com Alema nya, Gran Bretanya i
França.
El motor elèctric d’aquest vehicle
sense emissions té un parell màxim de
220 Nm, del qual el conductor pot gau-
AUTOS
Diari de Girona
dir en tot el rang de «revolucions». Això
li permet accelerar de 0 a 100 km/h en
8,5 segons. D’altra banda, la velocitat
punta del Mini és de 152 km/h, limitada
electrònicament. Malgrat mantenir
un reglatge de les suspensions específic
d’acord amb el pes afegit de les
bateries de liti, el comportament al damunt
de l’asfalt és de primera. Una
mostra del seu potencial esportiu és
l’autoblocant que munta, i que és opcional
en el Cooper S. Això li permet
traçar els revolts amb molta fluïdesa i
mantenir una gran tracció en sortir-ne
El motor, de 150 kW de potència
TONI
(204 CV), rep l'energia provinent d'un
acumulador de ions de liti d'alt rendiment.
La potència es transmet a les rodes
davanteres gairebé en absolut silenci
i sense generar emissions, a través
d'una transmissió exempta de marxes.
Autonomia de 170 quilòmetres
La bateria compta amb una autonomia
d’uns 170 quilòmetres i es pot carregar
en dues hores i mitja si es té una presa
de corrent d’alt voltatge. En cas contrari,
el repostatge pot superar les sis
hores. DdG
COMPRAVENDA DE VEHICLES NOUS, D’OCASIÓ I KM 0 - VEHICLES SENSE CARNET
FINANÇAMENT A LA SEVA MIDA, SENSE ENTRADA I GARANTIA FINS A 12 MESOS
CITROËN
BERLINGO
1.9 D AC. DA
ANY 07
6.500 €
SUZUKI
VITARA 1.6 JLX
HARD TROP
DA. TC.
ANY 92
3.300 €
El Mini E, ofereix un comportament dinàmic a l’alçada del Cooper
però amb una avançada tecnologia elèctrica sense emissions
OPEL CORSA
1200. 16V.
CLIMA. DA.
CC. ABS
ANY 06
5.300 €
BMW 320 D
CLIMA. DA.
CC. ABS
ANY 99
5.500 €
SUZUKI
SAMURAI 1.3
LONG BODY
ANY 90
1.900 €
LADA
NIVA 1.7
ANY 95
1.600 €
SEAT IBIZA
1.4 TD. 180 CV.
CLIMA. DA.
CC. ABS
ANY 07
6.500 €
PEUGEOT
307 SW 2.0 HDi
FULL EQUIP
ANY 93
6.500 €
Polígon CAN ILLUS - Ctra. C-63, km 33 (Ctra. Anglès-Sta. Coloma, davant gasolinera) - 17441 BRUNYOLA
Tel. - Fax 972 42 32 65 - Tel. mòbil 608 43 00 84 - www.autostoni.com - e-mail:toni@autostoni.com

Eficiència dièsel
Audi posa a la venda el nou
A6 amb el motor 2.0 TDI de
177 cavalls i que gasta una
mitjana de 4,9 litres de
combustible de mitjana
E
ls clients d’Audi, que han escollit
la berlina A6, tenen una nova mo-
torització a la seva disposició. La
marca alemanya ha començat la comercialització
de l’A6 amb el nou motor
2.0 TDI de 177 CV amb caixa de
canvis manual de sis velocitats. Amb
un consum mitjà de 4,9 litres per cada
100 quilòmetres i unes emissions de
CO2 de tan sols 129 g /km, no hi ha
cap altre vehicle del segment que ofereixi
menor nivell de consum i emissions.
A més, aquesta nova variant
disposa d'un preu molt competitiu en
el segment de les berlines de representació,
just per sota de la barrera
dels 40.000 euros.
De la mateixa manera que la res-
ta de la gamma A6, incorpora noves
solucions en tots els àmbits tècnics.
La carrosseria és molt lleugera gràcies
al seu elevat percentatge de
components d'alumini. La varietat de
sistemes d'assistència i multimèdia
és molt àmplia i el maneig resulta intuïtiu.
Per completar el generós equipament
de sèrie del A6 2.0 TDI, en el
Diari de Girona
qual destaquen elements com l'arrencada
per botó o l'Audi Drive Select,
Audi llança també un paquet en
el qual s'agrupen diferents elements
i que s'ofereix per un preu més atractiu
per al client: 1.950 euros.
El paquet d'equipament Essence
consta de reposabraços central davanter,
control de velocitat Tempomat
Motor
21 Dominical
Diumenge 29
de maig de 2011
i llandes de sis braços de disset polzades.
També hi afegeix l’MMI radio
plus (amb lector de targetes SD, amplificador
de 6 canals i 10 altaveus),
la instal·lació bàsica del Bluetooth i la
pantalla de 7 polzades d'alta resolució
en el tauler de control que inclou
ordinador de bord i programa d'eficiència.
DdG

22 Publicitat
Diumenge 29
de maig de 2011

VEHICLES D’OCASIÓ CERTIFICATS
Àngel Blanch té cotxes perfectes per a tu, perfectes per a tothom
Seat Ibiza
1.9 TDI - 5 portes
Any 2008
Opel Astra Enjoy
Gasolina o dièsel
Any 2010
Opel Zafira Enjoy
1.7 CDTI
Any 2010
Toyota Aygo
1.0 gasolina
Any 2006
Seat Ibiza
1.9 TDI - 5 portes
Any 2007
Renault Espace
2.0 DCI 150cv
Any 2008
BMW Sèrie 1
1.8 gasolina
Any 2002
Seat León
1.9 TDI - 5 portes
Any 2005
Opel Corsa
Gasolina o dièsel
Diversos models
Any 2010
Citroën Berlingo
Peugeot Partner dièsel
Diverses unitats
Any 2007/08
Citroën C2
1.1 gasolina
Any 2007
Opel Meriva
Dièsel / Gasolina
Diversos models
Peugeot 207
1.4 HDI
Diversos models
Any 2008
Kia Carens
2.0 CRDI
Any 2005
Peugeot 107
1.4 HDI
Any 2008
Opel Agila Cosmo
1.3 CDTI - 5 portes
Any 2006
Publicitat 23
Diumenge 29
de maig de 2011

Aprimar-se definitivament d’una manera
natural, ràpida i duradora.
La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode natural utilitzat a França des
de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals, Holovital aconsegueix reduir el sobrepès
sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seu benestar general i el seu control d’ansietat.
Holovital
El centre de tractaments naturals
Holovital va ser creat el
1994 a Barcelona per Ana
Geli. A través d’un mètode completament
natural utilitzat a França des
de fa quinze anys en més de 55 centres
i basat en antigues tècniques
orientals, Holovital aconsegueix reduir
el sobrepès.
Des de setembre de 2003 Holovital
s’ha establert a la ciutat de
Girona, al carrer Pare Maria
Claret, 14 2n 2a, on Patricia Ribera
i el seu equip ja han solucionat el
problema de sobrepès de molts homes
i dones.
El mètode
És un mètode molt antic en les societats
orientals, que hem adaptat al
sistema alimentari d’Occident. És un
tractament tàctil, basat en antigues
tècniques orientals que consisteix en
lleugeres pressions digitals sobre
punts concrets del cos; no s’utilitzen
ni agulles ni medicaments ni aparells.
Activem els punts reflexos d’un òrgan
i regulem el funcionalment de tot
l’organisme mitjançant aquests
punts.
Amb aquestes sessions, s’aconsegueix
treure la gana, l’ansietat i regular
l’organisme perquè realitzi millor
totes les seves funcions. Durant
el tractament millora la pell, el cabell,
les ungles, la persona dorm millor, es
normalitzen els paràmetres de colesterol
i de glucosa, si estan alterats,
i en els casos de menopausa es redueixen
notablement les sufocacions,
així com els dolors articulars.
Com a complement a la digitopuntura,
és necessari seguir una dieta
sana que cobreixi totes les necessitats
nutritives amb el mínim
Patricia Ribera Riera
Directora
aport de greixos.
Una dieta que, com que es treuen
l’ansietat i la gana, no costa gens de
seguir, sense carències, rumiada perquè
la persona mantingui un to anímic
òptim. Es proporciona una llista
d’aliments naturals de la dieta mediterrània
que inclouen fruita, verdura,
carn i peix; tot triat i combinat en funció
del tipus de pacient.
Els resultats
Depenent de cada cas el pacient
pot sotmetre’s a un tractament curt
(de 4 a 6 setmanes) en el qual és possible
perdre entre 8 i 10 quilos, o un
de llarg (de 9 setmanes) en el qual es
poden rebaixar de 15 a 18 quilos,
sempre seguit d’una fase de manteniment
de 3 setmanes, que tenen
com a finalitat estabilitzar el pes adquirit.
Finalitzat el procés, vostè podrà
tornar a menjar normalment sense
guanyar pes.
És un tractament que poden seguir
dones (fins i tot aquelles que es
troben en període postpart –sempre
i quan no estiguin alletant–), homes i
nens a partir dels 18 anys d’edat, sense
contraindicacions. Amb dietes
adaptades a persones amb diabetis o
vegetarianes.
Es tracta d’un mètode que té en
compte el binomi cos-ment, ajudant
Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.
APRIMAMENT
APRIMAMENT
Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals
Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaç
i durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.
els pacients a incrementar la seva
autoestima, el benestar general i el
control d’ansietat. Per a Holovital, el
més important és la salut de la persona.
A Holovital Aprimament, els resultats
són ràpids i duradors. Les nostres
tècniques són saludables. Ajudem
a portar un control sobre el cos,
i, el que és més important, a trobar-
• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes • Sense patir depressions.
Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada basada en principis energètics.
☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87
Rda. Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA
PROMOCIÓ PRIMAVERA
Inici dels tractaments
al mes de maig
DESCOMPTES IMPORTANTS
Primera
visita
gratuïta
se més dinàmic i amb més ganes
de viure.
Holovital té les seves instal·lacions
situades al c/ Pare Maria
Claret, 14 2n 2a. Aquesta és
una bona opció per a aquelles
persones que es vulguin aprimar
sense passar-ho malament ni patir
gana, i a la vegada gaudir d’un
bon estat de salut i optimisme.