21.07.2013 Views

Mister Sofà - Diari de Girona

Mister Sofà - Diari de Girona

Mister Sofà - Diari de Girona

SHOW MORE
SHOW LESS

Create successful ePaper yourself

Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.

Entrevista Sergi Bonet El gironí és membre <strong>de</strong> la Reial Acadèmia <strong>de</strong> les Ciències i les Arts <strong>de</strong> Barcelona PÀG. 6 i 7. Entrevista Joan<br />

Vila, gerent <strong>de</strong> Papelera La Confianza PÀG 2 i 3. Reportatge La crítica dialogada L’últim article <strong>de</strong> Maria Lluïsa Borràs PÀGS. 10 i 11.<br />

REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES<br />

SUPLEMENT<br />

REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES<br />

<strong>Mister</strong><br />

<strong>Sofà</strong><br />

<strong>Diari</strong> <strong>de</strong> <strong>Girona</strong><br />

Diumenge 31<br />

<strong>de</strong> gener <strong>de</strong> 2010<br />

Dominical<br />

✱<br />

Reportatge<br />

Setanta anys d’art<br />

La Fundació Caixa<br />

<strong>Girona</strong> exposa una<br />

primera entrega <strong>de</strong>l<br />

seu fons artístic<br />

PÀGINES 4 i 5<br />

Opel Astra: Els lectors d’Editorial Prensa Ibérica escullen el nou mo<strong>de</strong>l com el Cotxe <strong>de</strong> l’Any 2010. PÀGINA 18<br />

REBAIXES<br />

Ctra. Barcelona (l’Avellaneda) - Tel. / fax 972 20 82 14 - GIRONA<br />

REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES<br />

REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES REBAIXES


FOTOS PORTADA: ANIOL RESCLOSA («PRESÈN-<br />

CIES D’UNA COL·LECCIÓ. FONS D’ART DE<br />

CAIXA GIRONA) I MARC MARTÍ (SERGI BONET I<br />

MARIA LLUÏSA BORRÀS)<br />

SUMARI<br />

31 <strong>de</strong> gener <strong>de</strong> 2010<br />

4 i 5 Reportatge<br />

Setanta anys d’art<br />

La Fundació Caixa <strong>Girona</strong><br />

exposa una primera entrega<br />

<strong>de</strong>l seu fons artístic, exhibint 40<br />

obres bàsicament pictòriques.<br />

6 i 7 Entrevista<br />

Sergi Bonet<br />

El científic gironí acaba <strong>de</strong> ser<br />

nomenat membre <strong>de</strong> la Reial<br />

Acadèmia <strong>de</strong> les Ciències<br />

i les Arts <strong>de</strong> Barcelona.<br />

9 Reportatge<br />

El <strong>de</strong>sengany nazi<br />

<strong>de</strong> Montserrat<br />

Himmler va buscar sense<br />

fortuna el Sant Grial a la<br />

muntanya catalana, convençut<br />

que li faria guanyar la guerra.<br />

10 i 11 Reportatge<br />

La crítica dialogada<br />

«Dominical» publica una<br />

semblança <strong>de</strong> Maria Lluïsa<br />

Borràs i el darrer article que va<br />

escriure abans <strong>de</strong> la seva mort.<br />

11 Gastronomia<br />

Temps <strong>de</strong> garotes<br />

Dominical<br />

Passeig General Mendoza 2.<br />

17002 GIRONA.<br />

Telèfon: 972 20 20 66<br />

Director<br />

Jordi Xargayó<br />

Cap <strong>de</strong> redacció<br />

Alfons Petit<br />

Administrador<br />

Fèlix Noguera<br />

Publicitat<br />

Paco Martí<br />

2 Dominical<br />

Diumenge 31<br />

<strong>de</strong> gener <strong>de</strong> 2010<br />

J oan<br />

Vila i Simon va néixer l’any 1954 a Sarrià<br />

<strong>de</strong> Ter (<strong>Girona</strong>). És enginyer industrial per<br />

l’Escola <strong>de</strong> Terrassa i diplomat en enginyeria<br />

paperera per l’Escola <strong>de</strong> Grenoble. Actualment és<br />

gerent <strong>de</strong> l’empresa Papelera La Confianza SA, on<br />

treballa <strong>de</strong>s <strong>de</strong> l’any 1981.<br />

El concepte «empresari» com es pot <strong>de</strong>finir<br />

avui en dia? Un empresari és una persona que té<br />

empenta per crear coses, ha <strong>de</strong> tenir força mental;<br />

no pot ser empresari qui dubta massa, per exemple<br />

en Zapatero. No es pot dubtar, s’ha <strong>de</strong> ser <strong>de</strong>cidit<br />

i s’ha <strong>de</strong> tenir força. Situacions com l’actual<br />

<strong>de</strong>manen ser fort, però sobretot s’ha <strong>de</strong> tenir curiositat,<br />

perquè si no tens curiositat difícilment pots<br />

adonar-te <strong>de</strong> les oportunitats <strong>de</strong> negoci, s’ha <strong>de</strong> tenir<br />

una cosa que jo no tinc gaire, que és capacitat<br />

<strong>de</strong> diàleg; s’ha <strong>de</strong> tenir un nivell <strong>de</strong> coneixement<br />

empresarial mínim, que vol dir que s’ha <strong>de</strong> saber<br />

<strong>de</strong> macroeconomia, has <strong>de</strong> saber llegir el diari i has<br />

<strong>de</strong> saber també <strong>de</strong> microeconomia, d’economia<br />

d’empresa, no has <strong>de</strong> fer com un botiguer, que es<br />

pensa que tot el que hi ha al calaix és tot seu, no,<br />

hi ha coses que són <strong>de</strong>ls proveïdors...<br />

I entre l’empresariat gironí es compleixen<br />

aquestes condicions? Crec que en general sí, tot<br />

i que no et sabria dir en quin percentatge, perquè<br />

molta part <strong>de</strong>l boom turístic ha anat <strong>de</strong> bracet <strong>de</strong>l<br />

món <strong>de</strong> la construcció, s’ha solapat, s’ha barrejat.<br />

Els pagesos, per exemple, són gent que els falta<br />

aquest concepte d’economia d’empre sa, <strong>de</strong> veure<br />

la gestió, no només com a treballador <strong>de</strong>l camp,<br />

sinó com a empresari. Tots sabem que als pagesos<br />

els falta un impuls comercial, fa falta agrupar-se<br />

entre ells, amb cooperatives o no, per po<strong>de</strong>r asseure’s<br />

amb els canals <strong>de</strong> distribució, els falta la<br />

part empresarial. I els industrials també tenim les<br />

nostres mancances, perquè les nostres empreses<br />

són excessivament petites; segurament hem estat<br />

massa individualistes, això és una cosa que a les<br />

empreses espanyoles passa, i a les catalanes enca -<br />

ra més, ens costa agrupar, ens costa fusionar-nos<br />

amb altres empreses. Som poc exportadors i hauríem<br />

<strong>de</strong> ser-ho molt més, hauríem d’estar exportant<br />

el cinquanta per cent i no tan sols com a empreses<br />

sinó en el conjunt <strong>de</strong>l país. Ho tinc clar, és<br />

més important per a nosaltres el mercat francès que<br />

l’espanyol, però en realitat no és així perquè nosaltres<br />

no venem el cinquanta per cent a França,<br />

això és un objectiu... Bé, això és una mica el que<br />

hi ha en el món <strong>de</strong> l’empresariat gironí, hi ha <strong>de</strong><br />

tot: n’hi ha <strong>de</strong> molt bons i n’hi ha <strong>de</strong> nefastos.<br />

Quina responsabilitat social ha <strong>de</strong> tenir l’empresari?<br />

Això <strong>de</strong> la responsabilitat social se n’ha<br />

parlat en excés, la veritable responsabilitat <strong>de</strong> l’empresari<br />

és que l’empresa funcioni bé i amb honra<strong>de</strong>sa,<br />

és a dir, que creixi l’empresa, que creï llocs<br />

<strong>de</strong> treball i que això es faci sense fer trampes, ni<br />

amb els treballadors, ni amb els clients i proveïdors,<br />

ni amb l’administració. A partir d’aquí evi<strong>de</strong>nt<br />

ment que se’n <strong>de</strong>riven altres responsabilitats,<br />

però el més important és que funcioni bé. Sovint<br />

llegim que empreses grans, com Telefònica o Repsol,<br />

que lloguen gent amb minusvàlua o fan actes<br />

d’ajuda a no sé que, <strong>de</strong>sprés resulta que a dins <strong>de</strong><br />

l’empresa són uns autèn tics negrers. Aquesta propaganda<br />

que s’ha fet en els darrers anys <strong>de</strong> la responsabilitat<br />

social <strong>de</strong> les empreses ha estat moltes<br />

vega<strong>de</strong>s només un argument per amagar que no<br />

s’han fet les coses ben fetes. Sempre m’ho he mirat<br />

d’aquesta manera, per a mi és més important<br />

resoldre bé els llocs <strong>de</strong> treball, tenir sous <strong>de</strong>cents<br />

i tenir treball <strong>de</strong> nivell, i no ser un autèntic estafador<br />

però cobrint-te les espatlles amb preteses accion<br />

socials... i amb això et diria que el cas més flagrant<br />

és el <strong>de</strong> Telefònica, una empresa que a Espanya<br />

tothom se la posa en boca com a mo<strong>de</strong>l i jo<br />

diria que és el cas més nefast que tenim al nostre<br />

país. Només s’ha <strong>de</strong> veure on té els centres d’informació<br />

a l’usuari: a l’Equador i a Casa blanca. Com<br />

té l’atenció a l’usuari? Fatal, totes les línies telefòniques<br />

<strong>de</strong>l país estan fetes un <strong>de</strong>sastre! És el típic<br />

cas d’una empresa que només mira pels beneficis.<br />

Els empresaris gironins estan preparats, en<br />

general, per a la tasca que <strong>de</strong>senvolupen? O és<br />

un empresariat que sorgeix bàsicament <strong>de</strong> la<br />

tradició familiar? No, ja no, entre altres coses<br />

perquè ara precisament es trenca la tradició familiar...<br />

i sectors que tradicionalment eren així, com<br />

el cas <strong>de</strong>l tèxtil, han <strong>de</strong>saparegut, però la resta, diria<br />

que cada vegada és menys familiar. Estan preparats<br />

o no? És difícil <strong>de</strong> dir, <strong>de</strong>pèn <strong>de</strong> amb qui ens<br />

comparem, m’entens? Si ens comparem amb el<br />

Marroc estem preparadíssims, però, en canvi, si ens<br />

comparem amb els francesos, jo diria que no. Ni<br />

com els francesos, ni com els italians, ni com els<br />

alemanys. No tenim el domini <strong>de</strong> llengües d’ells,<br />

sempre hi ha excepcions, perquè hi ha gent molt<br />

bona, però falta formació i falten recursos. Un <strong>de</strong>ls<br />

drames també <strong>de</strong> les empreses catalanes i gironines<br />

és que al ser tan petites difícilment po<strong>de</strong>n tenir<br />

recursos importants per fer salts importants.<br />

A part <strong>de</strong>ls impon<strong>de</strong>rables externs, quines són<br />

les carències més importants <strong>de</strong> l’empresariat<br />

gironí. Falta d’imaginació, falta d’empenta, falta<br />

<strong>de</strong> projecte empresarial? Diria que justament<br />

l’empenta i la imaginació és el que ens diferencia<br />

<strong>de</strong> la resta, ara el que falla és un excés d’individualisme<br />

que porta a que la talla <strong>de</strong> les empreses<br />

sigui massa petita i per tant el capi tal social també<br />

sigui molt reduït, això és un límit claríssim, i un altre<br />

és la manca <strong>de</strong> relació entre empresa i universitat.<br />

Tenim una universitat que només serveix per<br />

formar tècnics, però no ens serveix més enllà d’aquí<br />

i consti que jo no em queixo <strong>de</strong> la formació<br />

<strong>de</strong>ls tècnics, el que passa és que la investigació a<br />

la universitat hauria d’estar estretament lligada amb<br />

els problemes <strong>de</strong>l món empresarial i això no va,<br />

perquè no en sabem més. Ja hi ha un patronat empresa-Universitat<br />

<strong>de</strong> <strong>Girona</strong>, ja fa coses, però no és<br />

suficient. És molt difícil fer sortir el món universitari<br />

<strong>de</strong> la seva endogàmia, sovint un tema <strong>de</strong> doctorat<br />

es tria simplement perquè és més fàcil per qui<br />

el fa, més que perquè l’empresa ho proposa. Hau-<br />

ria <strong>de</strong> ser fonamental que els temes <strong>de</strong> doctorat es<br />

proposessin <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l món <strong>de</strong> l’empresa. Un altre<br />

tema encara més greu que el <strong>de</strong> la universitat és el<br />

<strong>de</strong> la formació professional, mira: aquí som seixanta<br />

<strong>de</strong> plantilla i només dos vénen <strong>de</strong> la formació<br />

professional, la resta els hem hagut <strong>de</strong> formar<br />

nosaltres. La formació professional i la universitat<br />

són una mancança terrible, sobretot pels temps que<br />

ens vénen ara. Això sí, un actiu que no tenen en<br />

altres llocs és el teixit industrial que tenim, per<br />

exemple, que pugui trobar a Olot un programador<br />

especialitzat en ordinadors d’alt nivell, té un valor<br />

impressionant, l’electricista especialitzat que ens<br />

porta tot el tema <strong>de</strong> la baixa tensió és <strong>de</strong> Besalú, a<br />

dos quilòmetres <strong>de</strong> la fàbrica. En la nostra àrea po<strong>de</strong>m<br />

treballar amb tota mena <strong>de</strong> professionals d’aquí,<br />

això ves a fer-ho a Sevilla... Aquí tenim un potencial<br />

enorme i se’ns està morint perquè estan tan-


JOAN Vila i Simon Gerent <strong>de</strong> l’empresa Papelera La Confianza, s.a.<br />

Aquesta a Joan Vila obre una série d’entrevistes a dotze empresaris gironins que s’aniran publicant en<br />

aquest espai l’últim diumenge <strong>de</strong> cada mes, per commemorar el centenari <strong>de</strong> la Cambra <strong>de</strong> Co merç<br />

<strong>de</strong> <strong>Girona</strong>. Per començar, Vila es mostra molt crític amb l’organisme: «No entenc el paper que fa», diu.<br />

“Hem <strong>de</strong> fer un<br />

«reset» total, fallen<br />

massa coses”<br />

cant empreses per inanició, hem arribat a un punt<br />

excessivament baix. El totxo no ens <strong>de</strong>ixava veure<br />

la realitat, ens <strong>de</strong>ien: «creixem molt», però vam<br />

anar per<strong>de</strong>nt teixit industrial.<br />

Les infraestructures, com influeixen en<br />

aquest teixit empresarial? L’avantatge és que<br />

estem a la vora <strong>de</strong> la frontera. Nosaltres comprem<br />

pasta <strong>de</strong> paper <strong>de</strong> Xile a Palamós, al mateix preu<br />

que podríem obtenir-la a Astúries. El problema és<br />

el tren i en el futur encara ho serà més amb els<br />

preus que arribaran els carburants. Mira, et donaré<br />

una dada: un vaixell carregat <strong>de</strong> pasta <strong>de</strong> paper<br />

que surt <strong>de</strong> Vancouver, que passa pel canal<br />

<strong>de</strong> Panamà, travessa l’Atlàntic, gira tota la Península<br />

Ibèrica i arriba a Palamós, val 36 euros la<br />

tona. Amb un camió, a 36 euros la tona, anem només<br />

una mica més enllà <strong>de</strong> Saragossa. Per tant,<br />

TEXT I FOTOGRAFIA: QUIM CURBET<br />

qui té avantatge? Doncs qui té el port a casa seva,<br />

el tren està a mig camí. Portar una cosa <strong>de</strong> Xina<br />

val igual que portar-ho <strong>de</strong> Saragossa. O ens posem<br />

la ceba al cap que hem d’afavorir la competitivitat<br />

<strong>de</strong> les empreses a tots els nivells o això no<br />

va. A França tenen clar que una empresa és un<br />

actiu important <strong>de</strong>l país i aquí tenim la imatge que<br />

tenim.<br />

La Cambra <strong>de</strong> Comerç hi té algun paper a jugar?<br />

Cap, i mira que sóc a la Comissió d’Energia,<br />

però no entenc el paper <strong>de</strong> la Cambra. Algunes<br />

vega<strong>de</strong>s fa el paper <strong>de</strong> patronal i no ho és,<br />

<strong>de</strong>fensen el territori, d’acord, però les patronals<br />

també... es po<strong>de</strong>n fer coses, però és molt poc àgil,<br />

la manera que tenen <strong>de</strong> fer eleccions és feudal.<br />

Quan van néixer probablement jugaven algun paper,<br />

però ara no. Una cosa que haurien <strong>de</strong> fer les<br />

Cambres, i les patronals també, és anar a veure<br />

les empreses i no ho fan. Com vols que els empresaris<br />

se sentin representats per tu si no els has<br />

anat a veure mai, si no hi has parlat mai? En canvi<br />

a França les Cambres funcionen molt bé, allà<br />

el seu paper està molt més <strong>de</strong>finit. Hem <strong>de</strong> fer un<br />

«reset» total, fallen massa coses.<br />

En Joan Vila és un home apassionat que et contagia<br />

fàcilment les seves passions. Quan acaba <strong>de</strong><br />

parlar, m’adono que m’ha <strong>de</strong>ixat un regust amarg<br />

perquè la situació no és fàcil, però ell ràpidament<br />

canvia el gest <strong>de</strong> la cara per ensenyar-me una gràfica<br />

que ha elaborat, en un viatge recent a Egipte,<br />

sobre la productivitat <strong>de</strong>ls treballadors... a la<br />

gran piràmi<strong>de</strong> <strong>de</strong> Gizeh fa més <strong>de</strong> 3.000 anys,<br />

comparant-la amb la d’ara. En Joan Vila i Simon<br />

difícilment es rendirà.<br />

Entrevista<br />

3 Dominical<br />

Diumenge 31<br />

<strong>de</strong> gener <strong>de</strong> 2010<br />

“<br />

No pot ser<br />

empresari qui<br />

dubta massa,<br />

per exemple<br />

en Zapatero<br />

“<br />

“<br />

La formació<br />

professional i<br />

la universitat<br />

són una<br />

mancança<br />

terrible,<br />

sobretot<br />

per als temps<br />

que ens<br />

vénen ara<br />


4 Dominical<br />

Diumenge 31<br />

<strong>de</strong> gener <strong>de</strong> 2010<br />

Fotos:<br />

1<br />

«Qui té por <strong>de</strong>l<br />

roig?», Valerio<br />

Adami. Tècnica<br />

mixta sobre tela,<br />

1975.<br />

2<br />

«Londres», Santi<br />

Roca-Delpech<br />

Costa. Oli sobre<br />

tela, 1974.<br />

1<br />

S alvador<br />

Dalí trenca l’homogeneïtat <strong>de</strong> la<br />

primera entrega <strong>de</strong>l fons d’art Caixa <strong>Girona</strong>,<br />

que ha començat a <strong>de</strong>svetllar el seu<br />

patrimoni artístic exposant quaranta obres; totes<br />

són quadres menys un Llibre <strong>de</strong> Litografies<br />

<strong>de</strong> l’artista empordanès –datat <strong>de</strong> 1980–, que<br />

s’exhibeix obert per la pàgina que conté un retrat<br />

<strong>de</strong> Josep Pla. Aquesta és una <strong>de</strong> les peces<br />

que la Fundació Caixa <strong>Girona</strong> ha anat compilant<br />

al llarg <strong>de</strong> setanta anys, configurant així<br />

un testimoni <strong>de</strong> la producció artística a les comarques<br />

gironines però també mantenint-se<br />

obert a autors cabdals en la història creativa<br />

<strong>de</strong>l país.<br />

Joan Miró, l’Homenatge Roland Penros d’Eduardo<br />

Chillida i un aiguafort <strong>de</strong> Pablo Picasso<br />

comparteixen l’avantsala <strong>de</strong> l’exposició, que<br />

es pot veure al Centre Cultural <strong>de</strong> Caixa <strong>Girona</strong><br />

Fontana d’Or. Just davant la vitrina que custodia<br />

les litrografies dalinianes –aportant la dosi<br />

<strong>de</strong> surrealime que complementen peces com<br />

el Bo<strong>de</strong>gó d’après Miró <strong>de</strong> Joan Massanet–, s’erigeix<br />

un impactant quadre <strong>de</strong> Valerio Adami<br />

–Qui té por <strong>de</strong>l roig?–; que comparteix un espai<br />

<strong>de</strong> pas amb Rostoll <strong>de</strong> Josep Guinovart, Lamot<br />

<strong>de</strong> Mo<strong>de</strong>st Cuixart, Alpha <strong>de</strong> Joan Josep<br />

Tharrats i un quadre <strong>de</strong> la sèrie Don Pablo<br />

d’Antoni Clavé.<br />

La sala gran s’ha reservat per a les obres <strong>de</strong><br />

major format, amb un lloc <strong>de</strong>stacat per al Nocturn<br />

urbà <strong>de</strong>l recentment <strong>de</strong>saparegut Albert<br />

Ràfols-Casamada; obra que provoca un contrast<br />

visual amb les properes Flors sobre blanc<br />

<strong>de</strong> Joan Hérnán<strong>de</strong>z Pijuan, posseïdora d’una<br />

lluminositat col·locada a la vora <strong>de</strong> la fosca <strong>Girona</strong><br />

<strong>de</strong> Fre<strong>de</strong>ric Amat i la Gènesi d’Enric Ansesa.<br />

De les avantguar<strong>de</strong>s <strong>de</strong> principis <strong>de</strong>l segle<br />

XX que encenten el recorregut per aquestes<br />

«Presències d’una col·lecció (I). Fons d’art Caixa<br />

<strong>Girona</strong>» –Miró, Picasso, Dalí, Masanet–, fins<br />

a manifetacions artístiques més recents com<br />

l’esmentat quadre <strong>de</strong> Ràfols-Casamada (2002),<br />

el Referent emocional <strong>de</strong> Joan Pere Vila<strong>de</strong>cans<br />

–una altra obra <strong>de</strong> gran fomat datada d’aquest<br />

mateix any– i l’oli <strong>de</strong> Santi Moix, les peces d’Amat<br />

i Ansesa i Gènesi III <strong>de</strong> Quim Coromines<br />

data<strong>de</strong>s el 2003. Aquest és el límit temporal <strong>de</strong><br />

la col·lecció que ara s’exposa a la Fontana d’Or<br />

i que, en sentit contrari, es remunta fins a l’any<br />

1932.<br />

A les tres últimes dèca<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l segle passat<br />

pertanyen 1 m2 <strong>de</strong> mar a Cadaqués <strong>de</strong> Josep<br />

Niebla, un acrílic sobre tela –sense títol– <strong>de</strong><br />

Francesc Artigau, una visió <strong>de</strong> les Cases <strong>de</strong><br />

l’Onyar <strong>de</strong>l gironí Josep Perpinyà, l’obra Escriure<br />

a <strong>Girona</strong> <strong>de</strong> Quim Domene o el Cap<br />

vell marroquí <strong>de</strong> Lluís Bosch Martí. Totes elles<br />

ocupen un altre espai, on també tenen cabuda<br />

Domènec Fita –Reunir–, Lluís Vila –Indret<br />

relatiu–, Quim Coromines, Narcís Comadira<br />

–Mur–, Antoni Pitxot –Figura–, Santi Moix –Oil<br />

on linen–, Rafael Bartolozzi –Escenario <strong>de</strong><br />

campo–, un paisatge <strong>de</strong> Josep Maria Riera i<br />

Setanta anys<br />

d’art<br />

La Fundació Caixa <strong>Girona</strong> exposa una primera entrega<br />

<strong>de</strong>l seu patrimoni artístic, centrat en la producció pictòrica<br />

i mostrant referents historicoartístics <strong>de</strong>l segle XX<br />

2<br />

TEXT: PILI TURON FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA<br />

Aragó, Assumpció Mateu –l’única dona present<br />

a l’exposició, <strong>de</strong> qui es mostra el quadre<br />

titulat Indret–.<br />

LA GIRONA OBERTA A LA MODERNITAT<br />

La col·lecció busca el vincle <strong>de</strong>ls artistes amb<br />

<strong>Girona</strong> o amb el seu art, tot i que no sempre<br />

és possible i en la majoria <strong>de</strong>ls casos fonamentalment<br />

mostra referents historicoartístics,<br />

nacionals i internacionals.<br />

En el cas <strong>de</strong> Pablo Picasso –i tal com apunten<br />

<strong>de</strong>s <strong>de</strong> la Fundació–, «avui encara no sabem<br />

<strong>de</strong>l cert si va pernoctar i fer estada a casa<br />

d’un industrial gironí que freqüentava el París<br />

inquiet <strong>de</strong> la primera meitat <strong>de</strong>l segle passat»;<br />

mentre que <strong>de</strong> Joan Miró sí hi ha constància<br />

<strong>de</strong> testimonis <strong>de</strong> diverses esta<strong>de</strong>s seves a la <strong>de</strong>marcació.<br />

Entre els autors que nodreixen el patrimoni<br />

artístic <strong>de</strong> Caixa <strong>Girona</strong> hi apareixen noms


4<br />

propis d’aquestes comarques, que posen <strong>de</strong><br />

manifest la seva visió particular <strong>de</strong>l territori i,<br />

d’una manera especial, «el pas <strong>de</strong> la <strong>Girona</strong> grisa<br />

i provinciana a una <strong>Girona</strong> oberta a la mo<strong>de</strong>rnitat;<br />

una ciutat que lluita per ser un mo<strong>de</strong>l<br />

<strong>de</strong> vida pon<strong>de</strong>rada entre la història i el futur,<br />

mitjançant el treball i la cultura en un marc<br />

<strong>de</strong> compromís social i solidari» –tal com apunten<br />

els responsables <strong>de</strong>l muntatge.<br />

Si ara s’ha optat per exhibir obra pictòrica<br />

–que permet observar diferents tècniques, entre<br />

les quals hi ha olis, acrílics, aiguaforts o tècniques<br />

mixtes–, la continuació d’aquestes «Presències<br />

d’una col·lecció» també inclourà escultures,<br />

dibuixos, gravats i altres fomats artístics,<br />

tots ells representats en el fons <strong>de</strong> la fundació.<br />

Tot un corpus que vol situar en primer<br />

terme el vincle <strong>de</strong> la institució amb el món cultural<br />

i les seves diferents manifestacions artístiques;<br />

una relació que –tal com remarquen–<br />

5<br />

ha eatat «d’una interactivitat palesa» al llarg <strong>de</strong>ls<br />

darrers setanta anys.<br />

La seva constitució té orígens dispars, però<br />

la majoria <strong>de</strong> les obres s’han anat incorporant<br />

al fons <strong>de</strong> Caixa <strong>Girona</strong> <strong>de</strong>sprés d’haver estat<br />

adquiri<strong>de</strong>s en diferents èpoques; tot i que una<br />

part molt representativa es va encarregar amb<br />

motiu <strong>de</strong> la inauguració <strong>de</strong> la nova seu <strong>de</strong> l’entitat<br />

–situada entre els carrers Migdia i <strong>de</strong> la<br />

Creu <strong>de</strong> <strong>Girona</strong>.<br />

3<br />

6<br />

7<br />

Reportatge<br />

5 Dominical<br />

Diumenge 31<br />

<strong>de</strong> gener <strong>de</strong> 2010<br />

Fotos:<br />

3<br />

«Positiu», Robert<br />

Llimós. Tècnica<br />

mixta sobre tela,<br />

1970.<br />

4<br />

«Referent emocional»,<br />

Joan Pere<br />

Vila<strong>de</strong>cans. Tècnica<br />

mixta sobre tela,<br />

2002.<br />

5<br />

«Nocturn urbà»,<br />

Albert Ràfols-<br />

Casamada.<br />

6<br />

«Des <strong>de</strong> la llum»,<br />

Gerard Sala. Oli<br />

sobre tela, 2001.<br />

7<br />

Un visitant <strong>de</strong> l’exposició<br />

observant<br />

«Flors sobre blanc»,<br />

d’Hernán<strong>de</strong>z Pijoan.<br />

Oli sobre tela, 2003.


6 Dominical<br />

Diumenge 31<br />

<strong>de</strong> gener <strong>de</strong> 2010<br />

Da<strong>de</strong>s<br />

biogràfiques<br />

Nascut a <strong>Girona</strong> el<br />

12 <strong>de</strong> febrer <strong>de</strong><br />

1960, Sergi Bonet<br />

Marull es va llicenciar<br />

en Biologia<br />

l’any 1982 per la<br />

Universitat <strong>de</strong> Barcelona<br />

i es va doctorar<br />

en Biologia<br />

l’any 1986 per la<br />

Universitat Autònoma<br />

<strong>de</strong> Barcelona.<br />

L’any 1995 va ser<br />

Catedràtic <strong>de</strong> Universitat<br />

<strong>de</strong> Biologia<br />

Cel·lular. La seva recerca<br />

s’ha centrat<br />

en la Biologia <strong>de</strong> la<br />

Reproducció i ha<br />

publicat 65 articles<br />

internacionals en revistes<br />

in<strong>de</strong>xa<strong>de</strong>s i<br />

38 articles nacionals<br />

i llibres. Ha participat<br />

en 120 congressosinternacionals<br />

i nacionals, i ha<br />

dirigit 61 projectes<br />

<strong>de</strong> recerca i contractesd’investigació<br />

amb empreses, i<br />

també 13 tesis doctorals.<br />

L’any 1987 va<br />

ocupar el càrrec <strong>de</strong><br />

Sercretari General<br />

<strong>de</strong>l Col·legi Universitari<br />

<strong>de</strong> <strong>Girona</strong>, càrrec<br />

que va <strong>de</strong>senvolupar,<br />

juntament<br />

amb el <strong>de</strong> Vicerector<br />

<strong>de</strong> Coordinació<br />

<strong>de</strong> la Universitat <strong>de</strong><br />

<strong>Girona</strong> fins l’any<br />

2002.<br />

L’any 1997 va rebre<br />

el premi a la millor<br />

investigació<br />

aplicada en biotecnologia<br />

<strong>de</strong> la reproducció<br />

porcina a<br />

l’Estat espanyol i<br />

l’any 2002 la PI-<br />

MEC-SEFES li va<br />

concedir el premi a<br />

la millor col·laboracióUniversitat-Empresa<br />

a Catalunya.<br />

Recentment ha estat<br />

nomenat membre<br />

corresponent <strong>de</strong><br />

la Reial Acadèmia<br />

<strong>de</strong> les Ciències i les<br />

Arts <strong>de</strong> Barcelona.<br />

Avui dirigeix el<br />

Centre Technosperm<br />

(Biologia <strong>de</strong> la<br />

Reproducció Animal<br />

i Humana) ubicat al<br />

Parc Científic i Tecnològic<br />

<strong>de</strong> la UdG,<br />

un centre <strong>de</strong> recerca<br />

<strong>de</strong> referència internacional<br />

que<br />

compta amb les<br />

dues més altes<br />

acreditacions <strong>de</strong><br />

qualitat <strong>de</strong> la Generalitat<br />

<strong>de</strong> Catalunya<br />

(Grup <strong>de</strong> Recerca<br />

Consolidat i Centre<br />

<strong>de</strong> la Xarxa d’Innovació<br />

i Transferència).<br />

U ns<br />

tudiants amb comandament a distància<br />

imprimeixen hàgils moviments a petits robots<br />

submarins a la piscina <strong>de</strong>l Parc Científic<br />

i Tecnològic. Just al davant, a l’extrem <strong>de</strong> l’edifici<br />

Jaume Casa<strong>de</strong>mont, hi ha la sòlida placa metàl·lica<br />

<strong>de</strong> Technosperm. Sergi Bonet ens rep amb<br />

bata blanca i protectors plàstics verds als peus.<br />

Només <strong>de</strong>sprés d’abillar-nos com als quiròfans<br />

ens convida a visitar un <strong>de</strong>ls laboratoris <strong>de</strong> biotecnologia<br />

<strong>de</strong> la reproducció animal més ben<br />

equipat <strong>de</strong>l món. Aquí es podria clonar un ésser<br />

humà, però l’activitat principal consisteix a analitzar<br />

i tractar esperma porcí per fecundar truges<br />

d’arreu <strong>de</strong>l món. Aquestes truges engendraran<br />

carnosos garrins que possiblement jo i vostè consumirem<br />

en <strong>de</strong>licioses i fines rodanxes compra<strong>de</strong>s<br />

al supermercat. Per rematar l’entrevista, ens<br />

<strong>de</strong>splacem uns metres fins El Ginjoler, el refinat<br />

restaurant que amb plats com «carpaccio <strong>de</strong> vieires<br />

al gingebre» o «bacallà confitat amb albergínia<br />

i allioli suau d’ametlles» posa la cirereta al pastís<br />

gironí <strong>de</strong>l talent i la innovació. Més d’un començal<br />

s’alça per felicitar efusivament Sergi Bonet pel<br />

seu recent nomenament com a membre <strong>de</strong> la<br />

Reial Acadèmia <strong>de</strong> les Ciències i les Arts <strong>de</strong> Barcelona.<br />

Si jo entro amb les sabates brutes i es produeix<br />

una contaminació en el seu laboratori,<br />

què pot passar? Es pot traslladar a una empresa<br />

una infecció <strong>de</strong> la qual ella feia temps que<br />

n’era absent.<br />

Què envien vostès a les empreses que s’ha <strong>de</strong><br />

tractar amb tantes prevencions? Semen, bàsicament,<br />

dosis seminals que les empreses utilitzen<br />

per inseminar truges i po<strong>de</strong>r garatir els seus processos<br />

reproductius i <strong>de</strong> fertilització.<br />

Po<strong>de</strong>m dir que aquí es millora la qualitat <strong>de</strong><br />

l’esperma porcí? Aquí intentem millorar el rendiment<br />

reproductiu <strong>de</strong> les explotacions porcines,<br />

i això vol dir no només la qualitat <strong>de</strong>l semen, sinó<br />

també la qualitat sanitària <strong>de</strong>l semen, cosa molt<br />

important. Treballem molt la conservació <strong>de</strong>l semen,<br />

la congelació <strong>de</strong>l semen. Un semen que optens<br />

d’un mascle <strong>de</strong> qualsevol espècie –també en<br />

el cas <strong>de</strong> la humana–, el pots tenir <strong>de</strong> quatre a set<br />

dies, però <strong>de</strong>sprés perd qualitat fecundant. Perquè<br />

això no passi, s’ha <strong>de</strong> congelar, i els processos<br />

<strong>de</strong> congelació <strong>de</strong> cèl·lules són molt complicats<br />

quan pretens que un cop <strong>de</strong>scongela<strong>de</strong>s segueixin<br />

vives. Això requereix una investigació<br />

constant. En aquests moments nosaltres aconseguim<br />

congelar el semen <strong>de</strong> porcí, que era una <strong>de</strong><br />

les espècies més difícils, per obtenir <strong>de</strong>sprés un<br />

semen <strong>de</strong>scongelat amb facultat fecundant quan<br />

es vulgui.<br />

Tota la carn <strong>de</strong> porc que mengem els humans<br />

ha estat fecundada artificialment? Avui po<strong>de</strong>m<br />

dir que el 99 per cent, sí.<br />

És gironí l’esperma que aquí es tracta i s’envia<br />

arreu <strong>de</strong>l món? Normalment les empreses<br />

ens envien el semen <strong>de</strong>ls seus mascles. De vega<strong>de</strong>s<br />

tenen problemes <strong>de</strong> transport o <strong>de</strong> baixada<br />

<strong>de</strong> qualitat d’aquell semen. Aleshores ens l’envien<br />

aquí i nosaltres el retornem millorat. També fem<br />

control sanitari <strong>de</strong>l semen.<br />

Amb quines empreses tracten? Tenim clients<br />

a Itàlia, França, Alemanya, la Xina...<br />

Technoesperm és com el FC Barcelona, milita<br />

a la primera divisió mundial? Po<strong>de</strong>m dir<br />

que, com a centre que aglutina en la seva totalitat<br />

l’estudi <strong>de</strong> porcí, som ara els únics que al món<br />

po<strong>de</strong>m garantir aquesta oferta.<br />

Technosperm és una empresa privada? No,<br />

Technosperm és un grup <strong>de</strong> recerca.<br />

Sergi Bonet<br />

Acaba <strong>de</strong> ser nomenat membre <strong>de</strong> la Reial Acadèmia <strong>de</strong> les Ciències i les Arts <strong>de</strong> Barcelona. És el<br />

director <strong>de</strong> Technosperm, un centre <strong>de</strong> recerca i serveis especialitzat en el tractament i la millora <strong>de</strong><br />

l’esperma porcí, molt <strong>de</strong>manat per les empreses rama<strong>de</strong>res que busquen eficàcia fertilitzant.<br />

TEXT: DANIEL BONAVENTURA FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ<br />

Però vostès facturen. Tenen beneficis? Un<br />

grup <strong>de</strong> recerca no té entitat jurídica pròpia, la té<br />

la Universitat <strong>de</strong> <strong>Girona</strong>. Nosaltres establim convenis<br />

amb empreses sempre passant per la UdG.<br />

Com a grup <strong>de</strong> recerca tenim finançament a partir<br />

<strong>de</strong> les convocatòries públiques d’investigació,<br />

o bé a través <strong>de</strong> projectes d’investigació que les<br />

empreses ens encarreguen. Millorar esperma és<br />

un servei. Nosaltres fem aquests serveis a les empreses<br />

i la universitat cobra. Aquests diners reverteixen<br />

al propi grup <strong>de</strong> recerca. Però la part<br />

principal d’un grup <strong>de</strong> recerca és la investigació,<br />

que inclou recerca bàsica, recerca aplicada i transferència.<br />

Quin pes té en el pressupost total el servei a<br />

empreses? No arriba ni al 5 per cent. La resta són<br />

projectes d’investigació finançats a través <strong>de</strong> convocatòries<br />

públiques d’investigació <strong>de</strong> la Generalitat,<br />

l’Estat espanyol o la Unió Europea. Competim<br />

amb altres grups. També hi ha els projectes<br />

<strong>de</strong> recerca fets en cooperació amb les empreses,<br />

i aquesta és una recerca finançada <strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />

l’àmbit privat. El 25 per cent són fons públics i el<br />

70 per cent provenen <strong>de</strong> les empreses. Les empreses<br />

<strong>de</strong>manen eficàcia i posen molta pressió al<br />

grup <strong>de</strong> recerca, perquè s’han d’assegurar els resultats.<br />

Per això aquest grup <strong>de</strong> recerca té un funcionament<br />

que s’acosta al <strong>de</strong> les empreses priva<strong>de</strong>s,<br />

perquè s’ha adaptat a totes les exigències noves<br />

i al que implica la convergència europea. Ens<br />

hem avançat, crec, a allò que la societat exigirà<br />

als grups <strong>de</strong> recerca <strong>de</strong> les universitats, que és donar<br />

resposta al que la societat exigirà: respondre<br />

a les seves necessitats. En cinc anys, Technosperm<br />

ha multiplicat per quinze o per vint els recursos<br />

que tenia. Ara mateix, tot i la crisi, tenim<br />

més feina <strong>de</strong> la que po<strong>de</strong>m fer, estem en una crisi<br />

<strong>de</strong> creixement.<br />

I tot fet <strong>de</strong>s d’una universitat «petita». Per a<br />

una universitat «petita» la millor recerca és avançar-se,<br />

no anar mai a la cua. Nosaltres ens vam<br />

avançar, vam anar especialitzant cada membre<br />

<strong>de</strong>l grup en diferents tècniques, vam viatjar a diversos<br />

països <strong>de</strong>l món. Jo vaig aprofundir en el<br />

llenguatge <strong>de</strong> l’empresa privada, per enténdrela.<br />

Després va venir un pla d’infrastructura, fins<br />

equipar el centre i inaugurar-lo, ara fa uns cinc<br />

anys, i a partir d’aquell moment ha estat una explosió.<br />

Per tant, nosaltres no investiguem el que<br />

ens ve bé, investiguem el que ens <strong>de</strong>manen.<br />

El tempta muntar una empresa privada que<br />

podria ser lucrativa en paral·lel? No. Jo tinc<br />

vocació <strong>de</strong> servidor públic. Després que la universitat<br />

pública m’ha format, no fóra bo que marxés<br />

a muntar una empresa privada. M’he <strong>de</strong> posar<br />

al servei <strong>de</strong> la societat que m’ha format. La intenció<br />

d’aquest grup <strong>de</strong> recerca és precisament<br />

crèixer a partir d’ara encara molt més en qualitat<br />

<strong>de</strong>l servei.


Quin repte <strong>de</strong> recerca té en aquest moment<br />

plentejat? Estem començant a trobar resultats en<br />

el sexatge <strong>de</strong>l semen. Es tracta d’aconseguir que<br />

la <strong>de</strong>scendència realment surti sexada. Això té un<br />

interès no només en el porcí, sinó també en altres<br />

espècies, perquè la carn <strong>de</strong> femella és més<br />

valorada que la <strong>de</strong>l mascle per raons ormonals.<br />

Per qualsevol rama<strong>de</strong>r és un valor afegir extraordinari<br />

po<strong>de</strong>r garantir una <strong>de</strong>sviació <strong>de</strong> mascle a<br />

femella en la <strong>de</strong>scendència. Avui ja hi ha tècnicques<br />

<strong>de</strong> sexatge, però a uns costons que els rama<strong>de</strong>rs<br />

no po<strong>de</strong>n assumir.<br />

Aquestes són tècniques genètiques? Aquestes<br />

són tècniques <strong>de</strong> les quals poc es pot explicar per-<br />

què és matèria reservada.<br />

Si la reproducció es pot fer en laboratoris, en<br />

què quedarà el sexe? (Riu) La reproduccio feta<br />

<strong>de</strong> forma natural té unes satisfaccions que no es<br />

po<strong>de</strong>n ni comparar amb els avantatges <strong>de</strong> fer reproducció<br />

in vitro. Qualsevol persona intel·ligent<br />

optarà per la reproducció natural.<br />

Ens esperen grans sorpreses en el terreny <strong>de</strong><br />

la reproducció humana? Ens esperen sorpreses<br />

<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l punt <strong>de</strong> vista <strong>de</strong>l diagnòstic preventiu<br />

<strong>de</strong> malalties hereditàries i <strong>de</strong> malalties associad<strong>de</strong>s<br />

a la salut <strong>de</strong>ls progenitors. Els aspectes més<br />

controvertits són la clonació, la manipulació embrionària<br />

o el sexage <strong>de</strong>ls embrions, que avui són<br />

tècnicament possibles, però no legals, excepte<br />

quan hi ha un risc <strong>de</strong> malaltia associada a un <strong>de</strong>terminat<br />

sexe. Sincerament, no crec que mai la<br />

societat estigui interessada en triar el sexe <strong>de</strong> la<br />

<strong>de</strong>scendència, per tant, no es veuran revolucions<br />

en aquest sentit.<br />

És tècnicament possible <strong>de</strong>cidir tenir un fill<br />

mascle, d’ulls blaus, cabells rossos i que tingui<br />

la veu <strong>de</strong> Frank Sinatra? Això avui no és<br />

possible. L’única cosa que pots arribar a controlar<br />

<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l punt <strong>de</strong> vista biològic és la genètica,<br />

però la genètica té un pes petit en la configuració<br />

d’una personalitat. Hi ha la part innata i la part<br />

adquirida, vivencial. Si col·loques dos bessons<br />

univitelins en cultures i ambients diferents, et sortiran<br />

dues persones fins i tot físicament no tan<br />

semblants, i encara més <strong>de</strong> caràcter i d’i<strong>de</strong>ologia.<br />

Els individus naixem per ser diferents.<br />

Com avalua la regulació que la Xina ha fet <strong>de</strong><br />

la natalitat? Bé, la regulació <strong>de</strong> la natalitat és un<br />

fet controvertit, però en alguns casos necessari.<br />

Mentre no hi hagi una prohibició <strong>de</strong> la <strong>de</strong>scendència,<br />

el control <strong>de</strong> la <strong>de</strong>scendència pot anar en<br />

benefici <strong>de</strong>ls que neixen. Tenir quinze o vint fills<br />

en una família no assegura la qualitat <strong>de</strong> vida.<br />

Se sent frenat per raons morals o ètiques treballant<br />

en la modificació <strong>de</strong>ls processos <strong>de</strong> la<br />

natura? No, sempre que allò que fas és un benefici<br />

volgut per la societat. Un científic és un servidor<br />

públic i, si la societat li <strong>de</strong>mana, ha d’investigar<br />

sobre, per exemple, malalties hereditàries.<br />

Li va anar d’un trist en dues ocasions gua nyar<br />

les eleccions al rectorat <strong>de</strong> la UdG. Li ha quedat<br />

alguna mena <strong>de</strong> ressentiment o<br />

frustració? No, cap ni una. Van ser dues experiències<br />

molt gratificants. La meva vocació ha estat<br />

<strong>de</strong>s <strong>de</strong> sempre ser millor professor i millor investigador.<br />

L’aposta pel rectorat va ser una etapa<br />

en què creia que podia fer un bon servei a la universitat.<br />

La Universitat va <strong>de</strong>cidir que no era el<br />

moment. Vaig aprendre molt i vaig fer molt bons<br />

amics.<br />

Descarta completament tornar-ho a provar?<br />

És evi<strong>de</strong>nt que si la Universitat ho creu convenient,<br />

no <strong>de</strong>scartaré mai posar-me al font <strong>de</strong> la<br />

Universitat.<br />

La recerca l’hem vist avui en <strong>de</strong>tall als laboratoris<br />

que vostè ens ha mostrar, però i la docència?<br />

Ara estic gaudint d’exempció docent perquè<br />

vaig rebre <strong>de</strong> la Generalitat un premi a la tasca<br />

investigador. Estic en un parèntesi <strong>de</strong> tres anys<br />

<strong>de</strong> no fer docència perquè em pugui <strong>de</strong>dicar molt<br />

més a la tasca investigadora. Però hi tornaré i ho<br />

trobo a faltar.<br />

Quina especialitat imparteix? Biologia <strong>de</strong> la<br />

Reproducció i Biologia Cel·lular.<br />

Va ser secretari general en l’època <strong>de</strong>l rector<br />

Josep Maria Nadal. Aquells eren uns anys d’arrencada<br />

i il·lusió <strong>de</strong>l projecte universitari.<br />

Com valora la trajectora <strong>de</strong> la UdG fins avui?<br />

Molt bé. Acabat el mandat <strong>de</strong>l rector Nadal, la Universitat<br />

va apostar per un rector amb saba nova.<br />

Vist amb perspectiva, crec que és bo que hi hagi<br />

uns relleus, uns canvis en les formes. Els que<br />

arrossegàvem el pes <strong>de</strong> la trajectòria <strong>de</strong> Nadal l’arrossegàvem<br />

pel bé i pel mal. Crec sincerament<br />

que la Universitat va ser intel·ligent en apostar per<br />

una nova via <strong>de</strong> gestió.<br />

Defineixi amb dos adjectius els tres rectors<br />

que ha tingut la UdG, Josep Maria Nadal, Joan<br />

Batlle i Anna Maria Geli? Nadal: visionari i apassionat.<br />

Batlle: pracmàtic i apassionat. Geli: pru<strong>de</strong>nt<br />

i apassionada.<br />

Quina mena <strong>de</strong> rector hauria estat vostè? Jo<br />

hagués apostat per la professionalitat i la passió.<br />

Quin és el principal valor <strong>de</strong> la UdG? La seva<br />

gent. El capital humà, especialment el més jove.<br />

Hi ha un potencial extraordinari. Els que ja tenim<br />

una edat po<strong>de</strong>m seguir donant. El potencial està<br />

en els joves.<br />

Anna Maria Geli ha iniciat el seu segon mandat<br />

amb un discurs entusiasta i optimista que<br />

interpreta la crisi com un repte i una oportunitat.<br />

L’estimula aquest discurs? Naturalment.<br />

Jo serviré la Universitat i la millor manera<br />

és millorant les meves aptituds docents i investigadores.<br />

Però hi ha motius per pensar que hi haurà<br />

aquesta resposta participativa <strong>de</strong> la gent? Jo<br />

crec que molta gent la té, la il·lusió. Però també<br />

és veritat que la il·lusió s’ha d’alimentar, i aquest<br />

equip <strong>de</strong> goverm surt amb mota il·lusió i amb ganes<br />

<strong>de</strong>contaminar-la a tota la gent <strong>de</strong> la Universitat.<br />

Hem d’estar esperançats que les coses sortiran<br />

bé.<br />

El fet que quaranta empreses s’hagin instal·lat<br />

al Parc Científic en dos anys <strong>de</strong> crisi és<br />

una bona notícia? És una molt bona notícia per<br />

a la ciutat <strong>de</strong> <strong>Girona</strong> i les seves comarques, sí.<br />

És molt <strong>de</strong>ficitari, el Parc, econòmicament<br />

parlant? No ho sé, en sóc usuari, <strong>de</strong>sconec el balanç<br />

econòmic.<br />

Com a director <strong>de</strong> Technosperm està satisfet<br />

<strong>de</strong> tenir la seu aquí? Molt satisfet. El servei que<br />

he rebut per part <strong>de</strong> la direcció <strong>de</strong>l Parc és pràcticament<br />

immillorable.<br />

Quina opinió li mereix la política en recerca<br />

que duen a terme els governs català i es -<br />

panyol? És una política molt pru<strong>de</strong>nt, que no<br />

aposta. Un país que vulgui donar qualitat <strong>de</strong> vida<br />

a la seva societat ha d’apostar sempre per la generació<br />

<strong>de</strong> coneixement. És una cosa que electoralment<br />

moltes vega<strong>de</strong>s vesteix dir-ho, però <strong>de</strong>sprés,<br />

a la pràctica, sempre surten altres prioritats.<br />

Hi hauria d’haver una política d’educació i recerca<br />

<strong>de</strong>s que l’ésser humà entra en el sistema educatiu,<br />

que <strong>de</strong>passés <strong>de</strong> molt les voluntats i els interessos<br />

polítics, com hi ha a la Sanitat.<br />

De fet el Govern espanyol aposta per mantenir<br />

la societat <strong>de</strong>l benestar? Evi<strong>de</strong>ntment, una<br />

societat ha <strong>de</strong> ser solidària i això no és discutible.<br />

Hi ha persones amb més sort o menys sort a la<br />

vida i la societat ha <strong>de</strong> ser solidària, però per po<strong>de</strong>r<br />

fer-ho cal anar sempre avançant i això només<br />

es pot fer consi<strong>de</strong>rant el coneixement i l’educació<br />

com un element clau.<br />

Potser han sigut, els governants, massa solidaris<br />

amb els bancs? (Riu). No sóc especialista<br />

en economia, però sí és cert que per fer una anàlisi<br />

correcta <strong>de</strong> les coses, les hem d’analitzar totes.<br />

Els bancs <strong>de</strong>uen haver fet coses malament.<br />

Per tant, el que diré a continuació no eximeix la<br />

responsabilitat <strong>de</strong>ls bancs: això ha sigut un sistema<br />

que s’ha retroalimentat per l’afany consumista<br />

<strong>de</strong> la societat. Potser la societat va pensar que<br />

aquest exponent <strong>de</strong> creixement era imparable<br />

sense haver traçat una direcció a<strong>de</strong>quada, i el sector<br />

<strong>de</strong> la construcció ens ha arrossegat a la <strong>de</strong>sfeta,<br />

cosa que ens podíem haver perfectament estalviat.<br />

Entrevista<br />

7 Dominical<br />

Diumenge 31<br />

<strong>de</strong> gener <strong>de</strong> 2010<br />

En busca<br />

<strong>de</strong> la felicitat<br />

– Veu brots verds?<br />

Em resulta difícil. Els<br />

funcionaris tenim el<br />

privilegi <strong>de</strong> la feina<br />

segura i en temps<br />

<strong>de</strong> crisi els preus<br />

baixen i el sou no<br />

ens el toquen i la crisi<br />

no la notem. Però<br />

tots tenim família<br />

propera que viu moments<br />

amb molta dificultat.<br />

Quan escoltes<br />

la gent <strong>de</strong>l carrer<br />

parlar, no veus en<br />

els seus comentaris<br />

brots verds, i ells<br />

són els que trepitgen<br />

arran <strong>de</strong> bosc.<br />

Els polítics van en<br />

avió. La societat<br />

afectada per la crisi<br />

no veig que <strong>de</strong>tecti<br />

brots verds.<br />

– Espera l’arribada<br />

d’aquests brots<br />

verds? Espero que<br />

sí, però perquè es<br />

produeixei un canvi<br />

real caldrà reenfocar<br />

moltíssimes coses.<br />

És cert que em d’apostar<br />

per la formació<br />

i la recerca, i per<br />

tant per les noves<br />

tecnologies, per<br />

comptes <strong>de</strong> la construcció.<br />

Però també<br />

cal una reflexió sobre<br />

els principis que<br />

ens mouen en la<br />

convivència i en la<br />

prosperitat. El consum<br />

genera riquesa,<br />

i això ha situat com<br />

a objectiu final el<br />

consum, i el consumisme<br />

crea unes<br />

necessitats no reals<br />

en les persones,<br />

però necessàries<br />

per po<strong>de</strong>r-se posicionar.<br />

Em caigut en<br />

la trampa i ara hem<br />

d’aprendre a valorar<br />

aspectes no relacionats<br />

amb el consumisme<br />

o amb el tenir,<br />

sinó amb la relació;<br />

és a dir, per<br />

exemple el que estem<br />

fent ara nosaltres,<br />

disfrutar d’aquesta<br />

conversa.<br />

– El consumisme és<br />

una trampa? Sí, perquè<br />

<strong>de</strong>ixes <strong>de</strong> banda<br />

moltes coses que<br />

en realitat seran les<br />

que recordaràs<br />

quan al llarg <strong>de</strong> la<br />

vida pensis allò que<br />

realment t’ha fet feliç.<br />

Segurament tindran<br />

més relació<br />

amb una conversa o<br />

amb el somriure<br />

<strong>de</strong>ls fills que no pas<br />

amb el primer, segon<br />

o tercer cotxe<br />

que et vas comprar.


Reportatge<br />

8 Dominical<br />

Diumenge 31<br />

<strong>de</strong> gener <strong>de</strong> 2010<br />

H a<br />

tornat. Desmond Miles reapareix per<br />

<strong>de</strong>sfer un altre greuge dos anys <strong>de</strong>sprés<br />

<strong>de</strong> mantenir en suspens (literalment)<br />

molts aficionats al vi<strong>de</strong>ojoc amb el primer Assassin’s<br />

creed. Un títol que, malgrat les seves<br />

ombres, va il·luminar un camp poc sembrat d’obres<br />

memorables. Ven<strong>de</strong>s notables i crítiques<br />

amistoses que <strong>de</strong>stacaven la reconstrucció precisa<br />

i preciosista d’escenaris <strong>de</strong> l’Orient Mitjà<br />

<strong>de</strong>l segle XII, i la possibilitat <strong>de</strong> campar com es<br />

volgués per <strong>de</strong>corats amplis prenent <strong>de</strong>cisions<br />

amb una llibertat que captivava l’atenció durant<br />

hores. Moltes hores. El jugador agafava els<br />

comandaments <strong>de</strong> la complicada trama per fer<br />

d’spi<strong>de</strong>rman per façanes <strong>de</strong> tota mena i condició,<br />

i en especial gaudia <strong>de</strong> l’escalada <strong>de</strong> catedrals,<br />

per on es podia moure amb moviments<br />

felins i córrer pels terrats exhibint una agilitat<br />

portentosa... encara que per aconseguir-ho<br />

s’hagués <strong>de</strong> pagar el peatge inicial d’estavellarse<br />

contra el terra més d’una vegada. Moltes vega<strong>de</strong>s.<br />

Visualment esplèndid, l’original Asassin’s creed<br />

<strong>de</strong>fallia a l’hora <strong>de</strong> lligar missions que mantinguessin<br />

el nivell, i l’avenç es tornava a estones<br />

massa rutinari i previsible, amb excessos<br />

<strong>de</strong> talaies per coronar. Era d’esperar que es<br />

corregissin aquestes mancances en el seu segon<br />

lliurament, i les expectatives s’han complert<br />

en gran mesura. Aquest Assassin’s creed<br />

II d’Ubisoft potencia les fites aconsegui<strong>de</strong>s amb<br />

una virtuosa recreació <strong>de</strong> l’època renaixentista<br />

i torna més interessants els seus laberíntics<br />

passadissos poblats per conspiradors, trames<br />

ocultes i assassinats, amb els quals anar lligant<br />

(o més aviat matant) caps. Aquí no es tracta <strong>de</strong><br />

carregar-se un piló <strong>de</strong> monstres (nazis, zombis,<br />

alienígenes o terroristes) amb armes d’última<br />

<strong>de</strong>generació: mana el sigil, impera la cautela,<br />

es valora l’habilitat i la intel·ligència enverinada<br />

per travessar el cos <strong>de</strong> la història <strong>de</strong>ixant<br />

el menor rastre possible. La sang justa i<br />

necessària. Hi ha molt en joc.<br />

Com bé saben els que van aprendre<br />

a enfilar-se per parets impossibles<br />

en el primer lliurament, el joc<br />

té «truc» per lligar-lo amb el món actual<br />

i que Desmond Miles pugui reviure<br />

les vivències <strong>de</strong>ls seus avantpassats<br />

per la via <strong>de</strong> genètica. Amb<br />

el seu impactant pròleg «<strong>de</strong> pel.lícula»<br />

(molt graciós l’ús d’un nadó<br />

per «aprendre» els primers moviments)<br />

i una primera fase didàtica<br />

en què s’ha <strong>de</strong> parar atenció als<br />

cops precisos per acabar amb enemics<br />

(que no són Einstein, sigui dit<br />

d’entrada), fer-se amb riqueses o<br />

pujar a les alça<strong>de</strong>s, Asasssin’s ens<br />

llença virtualment a la Itàlia <strong>de</strong> final<br />

<strong>de</strong>l segle XV, i apareixem dins <strong>de</strong>l<br />

cos d’un jove florentí a qui li sobren<br />

luxes i li falta vergonya. La venjança<br />

farà d’ell una màquina <strong>de</strong> matar,<br />

al mateix temps que el condurirà a<br />

un procés <strong>de</strong> maduració.<br />

Si l’apartat gràfic manté el tipus (i<br />

el millora en alguns aspectes), la<br />

història està millor tramada (amb una estructura<br />

més «pel·liculera», per dir-ho així, inclós un<br />

final inesperat) i s’hi afegeixen ingredients <strong>de</strong>finitivament<br />

simpàtics, uns «didàctics» per conèixer<br />

una mica més d’història i d’altres sorprenents,<br />

com l’ús <strong>de</strong> personatges reals per enriquir<br />

la trama amb la seva fama, sobretot un<br />

generós Leonardo da Vinci.<br />

LA CLAU DE L’ENCANT<br />

Les acrobàcies i les ostentacions a les baralles<br />

han rebut un vernís <strong>de</strong> frescor que les fa més<br />

varia<strong>de</strong>s i creïbles (dins d’un ordre), encara que<br />

el jugador que vulgui una acció directa, sense<br />

contemplacions i a raig ja pot anar buscant un<br />

altre lloc. Aquí el més entretingut, i és la clau<br />

<strong>de</strong>l seu encant, és aturar-se en els <strong>de</strong>corats, perfeccionar<br />

els moviments, anar <strong>de</strong> plataforma<br />

en plataforma sentint que es guanya en soltura<br />

i rapi<strong>de</strong>sa en la presa <strong>de</strong> <strong>de</strong>cisions. Observar<br />

cada racó <strong>de</strong> les ciutats a la recerca d’informació<br />

o arsenal.<br />

I, <strong>de</strong> passada, anar sumant florins mitjançant<br />

missions molt varia<strong>de</strong>s, unes honra<strong>de</strong>s i les altres<br />

no tant. Com més diners tinguem, més possibilitats<br />

hi haurà d’«invertir-los» en reclutar tota<br />

mena <strong>de</strong> personatges que ens po<strong>de</strong>n ajudar en<br />

moments complicats (encara que menys necessaris<br />

<strong>de</strong>l que ens expliquen). I, si ens sentim<br />

més «creatius», po<strong>de</strong>m gastar-nos els diners<br />

L’assassí<br />

escalador<br />

La continuació d’«Assassin’s creed» és un excel·lent vi<strong>de</strong>ojoc,<br />

amb la seva espectacular recreació històrica <strong>de</strong> la Itàlia <strong>de</strong>l<br />

s. XV i una ambiciosa trama <strong>de</strong> venjança, misteris i aventures<br />

en fer compres, ja sigui per prevenir, reforçar<br />

el nostre armament (o reparar-lo si es posa malament<br />

la cosa) o arreglar la nostra figura.<br />

Envoltats <strong>de</strong> personatges secundaris que ens<br />

po<strong>de</strong>n ser d’ajuda (i pitjor mo<strong>de</strong>lats que el protagonista,<br />

tot sigui dit) o convertir-se en un autèntic<br />

malson, les nostres aventures parteixen<br />

d’una premissa que convé no perdre <strong>de</strong> vista:<br />

no ens han <strong>de</strong> veure. Si ho fan, ho lamentarem,<br />

TEXT: TINO PERTIERRA<br />

o ens veurem obligats a recórrer a tota mena<br />

d’argúcies per perdre notorietat.<br />

És una <strong>de</strong> les bases que juguen els seus creadors<br />

per garantir la diversió i la varietat en el<br />

<strong>de</strong>senvolupament d’unes aventures ben assorti<strong>de</strong>s<br />

d’intriga, sorpreses i acció calculada. Moltes<br />

hores per passar el temps i, a més, gaudir<br />

d’una bonica passejada per una Itàlia perillosament<br />

fascinant.


J esús<br />

El <strong>de</strong>sengany<br />

<strong>de</strong> Montserrat<br />

Heinrich Himmler va seguir, el 1940, el rastre <strong>de</strong>l Sant Grial a l'abadia benedictina catalana,<br />

convençut que li atorgaria po<strong>de</strong>rs per guanyar la Guerra. El reichsführer <strong>de</strong> les SS creia que<br />

la muntanya catalana era el Montsalvat <strong>de</strong> «Parsifal» <strong>de</strong> Wagner<br />

era jueu, no ari, però Heinrich<br />

Himmler no ho tenia clar la tarda que va<br />

fer una visita llampec al monestir <strong>de</strong><br />

Montserrat, el 23 d'octubre <strong>de</strong> 1940; el mateix<br />

dia que Hitler s'entrevistava a Hendaia amb<br />

Franco. El reichsführer <strong>de</strong> les SS, acompanyat<br />

<strong>de</strong> dues dotzenes d'oficials i <strong>de</strong>l general Karl<br />

Wolff, expert en esoterisme i ciències ocultes,<br />

buscava en el Sant Grial el talismà que li atorgués<br />

po<strong>de</strong>rs i fes guanyar la guerra a Alemanya.<br />

Encara que tot això resulti d'allò més<br />

xocant, Himmler creia que la copa que Jesucrist<br />

va utilitzar en l'últim sopar i que ha format<br />

part <strong>de</strong> les llegen<strong>de</strong>s artúriques era a Montserrat,<br />

convençut que la muntanya catalana era<br />

el Montsalvat <strong>de</strong> «Parsifal», <strong>de</strong> Wagner. Segurament,<br />

es va endur un <strong>de</strong>ls <strong>de</strong>senganys més<br />

grans <strong>de</strong> la seva vida <strong>de</strong>sprés que els monjos<br />

li insistissin que el seu únic Grial era la Moreneta<br />

i la tradició besar-la.<br />

L'historiador Rüdiger Safranski recorda a Romanticisme<br />

com Himmler planificava una imposició<br />

d’allò ari a gran escala als territoris<br />

orientals conquistats. Per esclavitzar-los, havia<br />

estudiat la mitologia germànica, conscient que<br />

a la germanofília romàntica li faltava allò <strong>de</strong>cisiu:<br />

biologisme i racisme. Impulsor <strong>de</strong>l Ahnerbe,<br />

el sinistre institut nazi d'investigacions<br />

arqueològiques, es va obstinar a trobar proves<br />

que confirmessin la suposada superioritat<br />

<strong>de</strong> la raçà ària a tot el món i po<strong>de</strong>r justificar<br />

d'aquesta manera el genocidi que va costar la<br />

vida a milions d'éssers humans.<br />

La visita a Montserrat <strong>de</strong>l cap <strong>de</strong> les SS, un<br />

episodi curiós i simptomàtic <strong>de</strong> la <strong>de</strong>mència<br />

nacionalsocialista, està recollida amb <strong>de</strong>talls<br />

en el reportatge Los vimos pasar, <strong>de</strong> Juan Sariol<br />

i Jaime Arias, publicat el 1948 <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong><br />

la <strong>de</strong>rrota <strong>de</strong> Hitler i, també, per Montserrat<br />

Rico en la seva novel·la La abadia profanada.<br />

Possiblement, res <strong>de</strong>l que va ocórrer<br />

s’hauria sabut sense el testimoni <strong>de</strong>l pare Andreu<br />

Ripol, el llavors joveníssim monjo que va<br />

servir <strong>de</strong> guia a Himmler i va llançar una galleda<br />

d’aigua freda a les seves expectatives.<br />

Ripol, que s'expressava perfectament en alemany,<br />

aquell dia va tenir la responsabilitat<br />

d'enfrontar-se a l'al·lucinació ària, <strong>de</strong>sprés que<br />

l'abat <strong>de</strong>l Monestir, Antoni M. Marcet, es negués<br />

a rebre al cap nazi, a causa, presumiblement,<br />

<strong>de</strong> la persecució <strong>de</strong> l'Església catòlica<br />

que estava portant a terme el III Reich. El jove<br />

monjo va voler ensenyar l’abadia als visitants,<br />

però Himmler només buscava la constatació<br />

<strong>de</strong> la seva boja i<strong>de</strong>a <strong>de</strong>l Grial i volia explorar<br />

tota la documentació que hi hagués en la biblioteca<br />

<strong>de</strong>l cenobi.<br />

INSISTIA QUE JESUCRIST ERA ARI<br />

Quan van passar per davant <strong>de</strong> la imatge <strong>de</strong><br />

la verge negra, Ripol va explicar que besarla<br />

era allò acostumat i Himmler va respondre<br />

que ja s'encarregaria ell d'acabar amb aquest<br />

tipus <strong>de</strong> supersticions. El nazi, com més tard<br />

va explicar el mateix monjo, insistia en la seva<br />

obsessió que Jesucrist era ari per la via <strong>de</strong> Jacob;<br />

i Ripol amb un somriure beatífic li aclaria<br />

que tot es tractava d'un invent seu. Ni l'abadia<br />

<strong>de</strong> Montserrat era dipositària <strong>de</strong> la relíquia<br />

<strong>de</strong> l'últim sopar, ni <strong>de</strong> cap document que<br />

servís per provar la filiació <strong>de</strong> Perceval, l'heroi<br />

griàlic. Himmler se'n va anar <strong>de</strong>l monestir,<br />

com és <strong>de</strong> suposar, amb la cua entre cames.<br />

La incursió <strong>de</strong> les SS a la muntanya sagrada<br />

<strong>de</strong> Catalunya va coincidir en la mateixa data<br />

Text: Luis M. Alonso<br />

que Hitler havia recorregut el camí més llarg<br />

fins a Hendaia per obtenir <strong>de</strong> Franco el conegut<br />

compromís d'intervenció espanyola a la<br />

Guerra, cosa que mai es va produir. De fet, el<br />

cap <strong>de</strong> la «policia negra» havia arribat a Madrid<br />

dos dies abans per preparar l'entrevista a El<br />

Pardo. El dia 23, Himmler va volar a Barcelo-<br />

2 3<br />

4 5<br />

6<br />

na. L'alcal<strong>de</strong>, Miguel Mateu i Pla, el va rebre a<br />

l'aeroport i, tal com havia succeït a la capital<br />

d'Espanya, els principals carrers <strong>de</strong> la ciutat es<br />

van omplir <strong>de</strong> ban<strong>de</strong>res nazis. Va dinar al Ritz<br />

i va saludar <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l balcó <strong>de</strong> la seva suite una<br />

multitud que l’aplaudia. D'allà va marxar cap<br />

a Montserrat i <strong>de</strong>l monestir va tornar a l’hotel,<br />

que va abandonar l'en<strong>de</strong>mà, diuen que sense<br />

la maleta negra on portava els plànols i els documents<br />

sobre el Grial, que va perdre al Ritz<br />

i el robatori <strong>de</strong> la qual s'ha atribuït als serveis<br />

d'espionatge britànics, la resistència francesa<br />

i fins i tot a la mediació <strong>de</strong> Bernard Hilda, el<br />

músic d'origen jueu que no es va cansar <strong>de</strong><br />

combatre els nazis <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> veure's obligat<br />

a fugir d'ells.<br />

El 23 d'octubre no va ser la millor <strong>de</strong> les dates<br />

per al III Reich: al mateix temps que<br />

<strong>de</strong>sapareixia el maletí negre <strong>de</strong> Himmler; el<br />

seu cap, el Führer perdia la paciència a Hendaia<br />

amb aquell «homenet ingrat i covard»,<br />

sobre qui més tard va dir que preferiria que li<br />

arrenquessin mitja dotzena <strong>de</strong> <strong>de</strong>nts sense<br />

anestèsia abans <strong>de</strong> tornar a entrevistar-se amb<br />

ell.<br />

1<br />

Reportatge<br />

9 Dominical<br />

Diumenge 31<br />

<strong>de</strong> gener <strong>de</strong> 2010<br />

Fotos:<br />

1 Heinrich<br />

Himmler inspecciona<br />

un camp <strong>de</strong><br />

presoners a<br />

Rússia (1940-41).<br />

2 Visitant una<br />

txeca republicana<br />

abans <strong>de</strong> marxar<br />

<strong>de</strong> Barcelona.<br />

3 El reichsführer<br />

en arribar a<br />

Barcelona, passant<br />

revista a les<br />

tropes.<br />

4 El cap <strong>de</strong> la SS<br />

saludant els monjos<br />

<strong>de</strong> Montserrat.<br />

5 Al lloc sagrat,<br />

acompanyat <strong>de</strong><br />

jerarques polítics<br />

falangistes.<br />

6 El pare Andreu<br />

Ripol.


10 Dominical<br />

Diumenge 31<br />

<strong>de</strong> gener <strong>de</strong> 2010<br />

Fotos:<br />

1<br />

Maria Lluïsa Borràs<br />

amb Antoni Tàpies,<br />

Josep Maria Mestres<br />

Quadreny i Joan<br />

Brossa<br />

(Fotografia:<br />

Jaume Maymó)<br />

2<br />

La crítica, amb<br />

Josep Verrier, el dia<br />

que va rebre la Creu<br />

Sant Jordi.<br />

3<br />

Borràs escoltant<br />

Joan Miró i Brossa,<br />

el 1979<br />

(Fotografia:<br />

Jaume Maymó)<br />

4<br />

En plena conversa<br />

en una imatge més<br />

recent.<br />

5<br />

Maria Lluïsa Borràs,<br />

el 2004<br />

(Fotografia:<br />

Marc Martí)<br />

La crítica<br />

dialogada<br />

L ’art<br />

L’escriptura crítica d’autors com Maria Lluïsa Borràs es <strong>de</strong>splega com un organisme coherent<br />

amb una clara funció biològica: fer més fluid el diàleg entre l’artista i l’espectador<br />

«L’experiència per ella mateixa regeix<br />

en aquest camp –i, parlant amb<br />

propietat, l’experiència <strong>de</strong><br />

l’experiència...» Clement Greenberg<br />

és un domini maleït que interessa una<br />

minoria. Aquest aforisme, al més pur estil<br />

nietzschià, el va proferir Maria Lluïsa<br />

Borràs (Barcelona, 1931-Palafrugell, 2010) ara<br />

fa sis anys en el transcurs d’una entrevista il·luminadora<br />

que li va realitzar Llàtzer Moix per a<br />

La Vanguardia: «És difícil trencar aquest cercle<br />

reduït –continuava la crítica d’art–, i malgrat<br />

tot, és necessari. Perquè els joves artistes<br />

actuals realitzen una complerta radiografia <strong>de</strong><br />

les coses que succeeixen al món. Tenen antenes<br />

que altres no tenen. Capturen els fenòmens<br />

d’una realitat canviant. L’art, a partir <strong>de</strong>ls<br />

60, ha trencat amb tot. Jo mateixa, com a espectadora,<br />

no puc dir si això està bé o malament,<br />

però sí que veig com l’art ha abordat tots<br />

els terrenys, <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la sociologia fins a la tecnologia,<br />

i ho ha fet amb una gran llibertat. El<br />

que succeeix és que l’art ha pagat un preu per<br />

aquesta llibertat: sovint és incomprensible».<br />

Justament per això, Borràs tenia clar que<br />

l’objectiu <strong>de</strong> la crítica d’art era solucionar<br />

aquest alienament mitjançant la construcció <strong>de</strong><br />

ponts <strong>de</strong> sentit que unissin artistes i espectadors<br />

<strong>de</strong> l’art. Una funció pedagògica que, com<br />

afirma Arthur Danto –un <strong>de</strong>ls crítics actualment<br />

més influents– ha <strong>de</strong> trobar la seva fonamentació<br />

en intentar explicar els significats <strong>de</strong> les<br />

obres i, al mateix temps, el motiu pel qual<br />

aquests significats es presenten <strong>de</strong> la manera<br />

que ho fan: «Es pot plantejar naturalment –escriu<br />

l’esteta americà– la qüestió <strong>de</strong> per què l’artista<br />

(o els artistes en general) transmeten els<br />

seus missatges en coses i no en paraules; crec<br />

que l’encarnació reforça el contingut comunicat,<br />

fent <strong>de</strong> l’art una branca <strong>de</strong> la retòrica»; per<br />

això l’escriptura crítica d’autors com Maria Lluïsa<br />

Borràs es <strong>de</strong>splega com un organisme coherent<br />

amb una clara funció biològica que és,<br />

com dèiem, la <strong>de</strong> fer més fluïd el diàleg entre<br />

l’artista i l’espectador.<br />

En aquest sentit, es fa difícil imaginar algú<br />

que s’ajustés millor que Maria Lluïsa Borràs a<br />

la caracterització <strong>de</strong>l crític d’art «i<strong>de</strong>al» que fa,<br />

per exemple, Donal Kuspit, un autor estrictament<br />

coetani: «Per ser un crític sofisticat cal<br />

posseir una elevada educació i, <strong>de</strong> manera més<br />

particular, tenir un profund coneixement, com<br />

a mínim, d’alguns aspectes <strong>de</strong> les ciències humanes<br />

i socials, així com <strong>de</strong> la història <strong>de</strong> l’art,<br />

història cultural i història intel·lectual. Cal posseir,<br />

també, un <strong>de</strong>terminat coneixement científic<br />

i tecnològic per abordar <strong>de</strong> forma a<strong>de</strong>quada<br />

<strong>de</strong>terminats tipus d’art. I no s’ha d’escatimar<br />

cap d’aquests coneixements per a la<br />

comprensió <strong>de</strong> l’art contemporani. Aquesta ha<br />

<strong>de</strong> ser la perspectiva <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la qual analitzar i<br />

interpretar l’art, articulant el seu significat i valor<br />

sense oblidar mai, però, que això no <strong>de</strong>ixa<br />

<strong>de</strong> ser una perspectiva molt particular». Potser<br />

per això Borràs va preferir la història <strong>de</strong><br />

1<br />

2<br />

3<br />

4<br />

TEXT: EUDALD CAMPS<br />

l’art a l’estètica –oposant-se en aquest sentit a<br />

la filosofia <strong>de</strong> l’art <strong>de</strong>fensada per Danto–: perquè,<br />

com ella mateixa va dir en alguna ocasió,<br />

la història son faves conta<strong>de</strong>s, la qual cosa permet<br />

al crític fonamentar els seus raonaments<br />

més enllà <strong>de</strong>l sempre pantanós viatge hermenèutic.<br />

D’entre les incomptables aportacions que<br />

Maria Lluïsa Borràs ens ha llegat, segueix erigint-se<br />

amb força totèmica la monografia que<br />

va <strong>de</strong>dicar a Picabia i que la va convertir en<br />

Doctora en Història <strong>de</strong> l’Art per la Universitat<br />

<strong>de</strong> Barcelona: se sap que va ser, al llarg <strong>de</strong> la<br />

dècada <strong>de</strong>ls 60, com una presència interrogadora<br />

constant per a la família d’aquell indià<br />

afrancesat a qui la història recent –i els ma-<br />

lentesos perfectament articulats per André Breton–<br />

havia transformat en una presència difosa<br />

que calia restituir mitjançant un treball d’orfebreria<br />

<strong>de</strong> la memòria que trobava els seus<br />

materials preciosos en les obres disperses i, es<br />

clar, també en les anècdotes més banals que<br />

solien puntejar el cercle surrealista; el seu rigor<br />

i la seva <strong>de</strong>dicació quasi obstinada va donar<br />

com a resultat un llibre imprescindible que<br />

difícilment podrà ser superat.<br />

A banda d’aquesta obra, insistim, cabdal i<br />

modèlica, la biografia <strong>de</strong> Borràs resulta aclaparadora:<br />

com a crítica d'art, va col·laborar al<br />

setmanari Destino, al diari La Vanguardia i,<br />

darrerament, al Dominical <strong>de</strong>l <strong>Diari</strong> <strong>de</strong> <strong>Girona</strong>;<br />

va publicar diverses monografies sobre<br />

5


N o<br />

hi ha gaires artistes que siguin coneguts<br />

només pel nom, com és el cas <strong>de</strong> l’Àlvar.<br />

Àlvar Suñol Muñoz-Ramos va néixer el 20<br />

<strong>de</strong> gener <strong>de</strong> 1935 a Montgat i va cursar estudis<br />

d’art a l’Escola <strong>de</strong> Belles Arts <strong>de</strong> Sant Jordi <strong>de</strong><br />

Barcelona. Entre els companys d’estudi era conegut<br />

per Àlvar i així ha seguit, estranyament,<br />

tota la vida per a tothom. Quan l’amic Gallardo<br />

em va proposar anar-lo a visitar per po<strong>de</strong>r apreciar<br />

la seva última obra <strong>de</strong> primera mà jo no sabia<br />

que s’havia traslladat a viure a l’Empordà.<br />

Això no vol dir que la seva obra em fos <strong>de</strong>sconeguda,<br />

ja que el consi<strong>de</strong>rava com un <strong>de</strong>stacat<br />

<strong>de</strong>ls pintors <strong>de</strong> l’Escola <strong>de</strong> París.<br />

Era una casa una mica misteriosa i fosca, al final<br />

d’un camí que portava a un casalot antic:<br />

però l’amabilitat <strong>de</strong> la seva esposa Montserrat,<br />

que va sortir a rebre’ns, va il·luminar l’estança.<br />

Era una tarda molt freda <strong>de</strong> començaments<br />

d’hivern i ens va oferir un te al costat <strong>de</strong> la llar<br />

absolutament reparador.<br />

Vaig començar per confessar que el tenia per<br />

un <strong>de</strong>ls pintors <strong>de</strong> l’École <strong>de</strong> Paris i que feia anys<br />

que li havia perdut totalment la pista. Em va respondre<br />

que, efectivament, havia viscut molt <strong>de</strong><br />

temps a París i que no era la primera vegada que<br />

el confonien amb un membre <strong>de</strong> l’École <strong>de</strong> Paris.<br />

I va afegir: «És un terme genèric que no fa referència<br />

a cap escola que hagi existit en realitat,<br />

sinó a un grup d’artistes molt divers». I segueix.<br />

Sembla que no s’ha trobat cap altra terme millor<br />

que École <strong>de</strong> Paris per <strong>de</strong>signar la supremacia<br />

<strong>de</strong> la capital els anys <strong>de</strong> <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> la Segona<br />

Guerra en matèria d’art. L’École <strong>de</strong> Paris agrupa<br />

tots els artistes que van fer <strong>de</strong> París el niu <strong>de</strong> la<br />

creació artística fins als anys seixanta. Jo vaig conèixer<br />

Chagall i vaig mantenir contactes especialment<br />

amb Grau Sala, Apel·les Fenosa, Pelayo,<br />

Guansé o Xavier Valls.<br />

No va ser fins l’any 1925 que es va fer popular<br />

l'expressió «École <strong>de</strong> Paris». Des <strong>de</strong>l 1900 fins<br />

a la Primera Guerra, van viure a París un conjunt<br />

d’artistes: Marc Chagall, Pablo Picasso, Pascin<br />

et Ama<strong>de</strong>o Modigliani, per citar només el més<br />

cèlebres.<br />

Li <strong>de</strong>mano que em parli d’ell. Explica que als<br />

18 anys va obtenir la borsa <strong>de</strong> viatge Alhambra<br />

<strong>de</strong> Granada, que li va permetre estudiar a la capital<br />

andalusa durant tres mesos i, com qui diu,<br />

«obrir-me a nous horitzons».<br />

De tornada a Barcelona va presentar una pintura<br />

al premi Ciutat <strong>de</strong> Barcelona que li va merèixer<br />

el primer premi. Aquesta pintura forma<br />

part avui <strong>de</strong> la col·lecció <strong>de</strong>l Museu d’Art Mo<strong>de</strong>rn<br />

<strong>de</strong> Barcelona.<br />

PROCÉS CAP AL REFINAMENT<br />

Observo que <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> passar per diferents fases<br />

i èpoques ha arribat al refinament actual, una<br />

composició molt cuidada que evi<strong>de</strong>ntment beu<br />

<strong>de</strong> fonts clàssiques, <strong>de</strong>l primer renaixement italià,<br />

<strong>de</strong> Piero <strong>de</strong>lla Francesca o <strong>de</strong> Vermeer, <strong>de</strong><br />

Balthus, <strong>de</strong>l Romànic Català...<br />

Però hi ha una arrel molt personal: personatges<br />

seràfics semblen amagar-se i a la vegada aquí<br />

i allà apareix algún toc que busca artificialment<br />

la mo<strong>de</strong>rnitat (una llauna <strong>de</strong> Coca-Cola o un paquet<br />

<strong>de</strong> tabac.)<br />

El punt <strong>de</strong> partida és sempre la geometria i la<br />

temàtica, sempre figurativa, s’inspira en l’arquitectura<br />

clàssica, amb referències freqüents als<br />

mateixos pintors. Com he dit: Piero <strong>de</strong>lla Francesca,<br />

Vemeer o Balthus. Des d’un punt <strong>de</strong> vista<br />

cromàtic, hi ha un predomini <strong>de</strong> nebuloses i<br />

<strong>de</strong> tons in<strong>de</strong>finits com vistos a través d’un vel.<br />

Altres aspectes estètics que el caracteritzen<br />

compten amb uns perfils humans certament exòtics<br />

i la utilització d’icones com ara la imatge <strong>de</strong><br />

Pau Casals, símbol <strong>de</strong> catalanitat.<br />

Domènech i Montaner, Chillida, Josep Lluís<br />

Sert, Villèlia, i va fer <strong>de</strong> comissària d'exposicions<br />

com les <strong>de</strong>dica<strong>de</strong>s a Olga Sacharoff o a<br />

Enric C. Ricart. Borràs, que també va obtenir<br />

la Medalla d'Or <strong>de</strong> la ciutat <strong>de</strong> Barcelona, era<br />

Membre <strong>de</strong> la Real Acadèmia <strong>de</strong> Belles Arts <strong>de</strong><br />

Sant Jordi, Membre <strong>de</strong> l'ACCA, <strong>de</strong> l'AICA, <strong>de</strong>l<br />

Pen Club, <strong>de</strong> la Comissió Executiva <strong>de</strong>l Patronat<br />

<strong>de</strong> la Fundació Joan Miró <strong>de</strong> Barcelona i <strong>de</strong><br />

la Fundació Joan Brossa. També era sòcia d'honor<br />

<strong>de</strong> l'Associació d'Escriptors en llengua<br />

catalana...<br />

LA BIBLIOTECA DE BORRÀS<br />

Autora d’incomptables catàlegs i llibres d’art,<br />

va <strong>de</strong>dicar, com és lògic, una gran atenció a la<br />

TEXT: MARIA LLUÏSA BORRÀS FOTOGRAFIA: JOSÉ LUIS GARCÍA ABRIL<br />

Aquest és el darrer article que la crítica d’art va escriure, pocs dies<br />

abans <strong>de</strong> la seva mort<br />

1<br />

2<br />

Àlvar<br />

Suñol<br />

L’artista, nascut a Montgat i resi<strong>de</strong>nt a l’Empordà, <strong>de</strong>mostra<br />

la pervivència <strong>de</strong> l’escola <strong>de</strong> París<br />

formació <strong>de</strong> la seva biblioteca personal, integrada<br />

per les lectures més íntimes, per les pròpies<br />

publicacions, i pels nombrosíssims catàlegs<br />

que per imperatius professionals arribaven<br />

a les seves mans. Es tracta d’un corpus compacte<br />

i més que notable que compta amb uns<br />

18.000 volums que l’Ajuntament <strong>de</strong> Palafrugell<br />

va adquirir, el setembre <strong>de</strong> 2007, per la mòdica<br />

quantitat <strong>de</strong> 56.760 euros (surt a poc més <strong>de</strong><br />

tres euros la peça) amb la intenció <strong>de</strong> donar<br />

forma al futur centre Palafrugell Art Viu. Dos<br />

anys i escaig més tard, la biblioteca <strong>de</strong> Borràs<br />

segueix aïllada en alguna <strong>de</strong>pendència municipal<br />

(encara no està organitzada) lluny <strong>de</strong> la<br />

curiositat d’estudiosos <strong>de</strong> la matèria, mentre que<br />

el centre d’art, pel que sembla, ni tan sols for-<br />

ma part <strong>de</strong>ls objectius immediats <strong>de</strong>l renovat<br />

equip <strong>de</strong> govern. Malauradament, l’aforisme<br />

inicial és radicalment vigent: «L’art és un domini<br />

maleït que interessa a una minoria». Atès això,<br />

la fórmula és pura tautologia: com que les minories<br />

no fan guanyar eleccions, aleshores els<br />

seus interessos resten ajornats mentre duri l’amenaça<br />

<strong>de</strong> les urnes.<br />

En tot cas, i més enllà <strong>de</strong> la crematística política,<br />

resta per a tots nosaltres la gran lliçó <strong>de</strong><br />

Maria Lluïsa Borràs: la crítica <strong>de</strong> l’art, com qualsevol<br />

altra activitat que tingui com a objectiu<br />

les ciències humanes, només pot ser realitzada<br />

en condicions saludables <strong>de</strong>s <strong>de</strong> l’entrega incondicional<br />

i el rigor analític. La resta són notes<br />

a peu <strong>de</strong> pàgina.<br />

Artistes <strong>de</strong><br />

l’Empordà<br />

11 Dominical<br />

Diumenge 31<br />

<strong>de</strong> gener <strong>de</strong> 2010<br />

Maria<br />

Lluïsa<br />

Borràs<br />

Fotos:<br />

1<br />

Àlvar Suñol<br />

al seu estudi<br />

empordanès.<br />

2<br />

Una selecció<br />

<strong>de</strong> les obres<br />

<strong>de</strong>l pintor.


Establiments<br />

antics<br />

12 Dominical<br />

Diumenge 31<br />

<strong>de</strong> gener <strong>de</strong> 2010<br />

Història<br />

És, sens dubte,<br />

el restaurant<br />

més vell <strong>de</strong> la<br />

ciutat <strong>de</strong> <strong>Girona</strong><br />

i el que conserva<br />

més història<br />

dins les seves<br />

parets. Va ser<br />

punt <strong>de</strong> benvinguda<br />

a <strong>Girona</strong><br />

<strong>de</strong>l rei Ferran II<br />

el Catòlic i d’altres<br />

mandataris<br />

polítics posteriors.<br />

Va aguantar<br />

la Guerra <strong>de</strong>l<br />

Francès i també<br />

la Guerra Civil.<br />

Va ser hostal i<br />

alberg <strong>de</strong> viatgers<br />

a Barcelona,<br />

amb diligència.<br />

Actualment<br />

és un restaurant<br />

molt conegut,<br />

bar i estanc.<br />

Origen<br />

L’hostal és <strong>de</strong> la<br />

segona meitat<br />

<strong>de</strong>l segle XVI<br />

Fundador<br />

Desconegut<br />

Propietaris<br />

actuals<br />

Joan Busó<br />

Planas i Imma<br />

Busó Perpiñà<br />

Treballadors<br />

Regim familiar<br />

i 17<br />

Activitat<br />

Restaurant, bar<br />

i estanc<br />

L ’actual<br />

restaurant-estancl’Avellaneda<br />

té origens<br />

medievals. Segons diversos<br />

documents, l’edifici<br />

data <strong>de</strong> l’any<br />

1350 i era conegut com<br />

el mas o torre Feliu.<br />

Com a hostal, probablement,<br />

es va crear la<br />

segona meitat <strong>de</strong>l segle<br />

XVI, però sí que és<br />

cert que l’11 d’agost <strong>de</strong><br />

1496, a l’esplanada <strong>de</strong><br />

l’Avellaneda, hi fou rebut<br />

amb tots els honors<br />

el rei Ferran II el<br />

Catòlic que va venir a<br />

<strong>Girona</strong>.<br />

No va ser, però, fins<br />

a la segona meitat <strong>de</strong>l<br />

segle XVI quan la casa es va convertir en hostal,<br />

<strong>de</strong>sprés que les Corts espanyoles van <strong>de</strong>rogar<br />

una llei que <strong>de</strong>ia que no hi podia haver<br />

allotjaments ni tavernes a menys d’una llegua<br />

<strong>de</strong> distància <strong>de</strong>ls murs d’una ciutat. <strong>Girona</strong> era<br />

un <strong>de</strong>ls casos. Poc temps <strong>de</strong>sprés, l’Avellaneda<br />

es va convertir en el primer hostal que trobaven<br />

els viatgers quan sortien <strong>de</strong> l’aleshores<br />

molt petit casc urbà gironí en direcció sud, a<br />

Barcelona. Les diligències feien parada a la<br />

casa, per anar <strong>de</strong>sprés al <strong>de</strong>saparegut hostal<br />

<strong>de</strong> la Seva, a Fornells <strong>de</strong> la Selva, per seguir a<br />

l’hostal <strong>de</strong> la Granota a Sils, a l’hostal <strong>de</strong> Cal<br />

Coix i continuar més tard per altres indrets <strong>de</strong>l<br />

camí <strong>de</strong> Barcelona, ja fora <strong>de</strong>ls límits provincials<br />

gironins.<br />

HOSTAL, ESTANC I RESTAURANT<br />

Fins fa pocs anys, no existia cap mena <strong>de</strong> documentació<br />

sobre les activitats comercials <strong>de</strong><br />

la casa. Gairebé tota la paperassa es trobava<br />

repartida entre les diferents famílies que han<br />

portat el negoci durant molts anys, algunes <strong>de</strong><br />

les quals ja han <strong>de</strong>saparegut. Se sap que, com<br />

a hostal i avituallament <strong>de</strong> viatgers, va començar<br />

en la data esmentada <strong>de</strong> la meitat <strong>de</strong>ls<br />

anys 1500. Allà, que era terme municipal <strong>de</strong><br />

Palau Sacosta, s’hi ajuntaven diligències i traginers,<br />

així com gent que anava a treballar als<br />

nombrosos camps i boscos <strong>de</strong>ls pobles <strong>de</strong> Palau<br />

i <strong>de</strong> Fornells.<br />

Durant la Guerra <strong>de</strong>l Francès (1808-1812),<br />

va ser punt d’avituallament <strong>de</strong> les tropes franceses<br />

que assetjaven la ciutat que hi <strong>de</strong>ixaven<br />

L’Avellaneda <strong>Girona</strong><br />

És un <strong>de</strong>ls edificis més antics <strong>de</strong> la ciutat <strong>de</strong> <strong>Girona</strong>, que data<br />

<strong>de</strong> l’any 1350. Fou hostal a partir <strong>de</strong> la segona meitat <strong>de</strong>l segle<br />

XVI. Abans, el 1496, s’hi va rebre al rei Ferran II el Catòlic<br />

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU<br />

<strong>de</strong>scansar les seves montures i els soldats.<br />

Quan va acabar aquesta guerra l’hostal va tornar<br />

a rutllar com a tal i va anar augmentant la<br />

seva activitat, ja que poc <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> l’any 1800,<br />

quan es va crear l’empresa nacional Tabacalera,<br />

els que aleshores eren els amos <strong>de</strong>l negoci<br />

van aconseguir la concessió <strong>de</strong> venda <strong>de</strong><br />

tabacs i a l’hostal es va afegir l’estanc. La nova<br />

carretera <strong>de</strong> Barcelona, que el 1855 va substituir<br />

el vell camí que passava pel carrer <strong>de</strong> Migdia,<br />

va fer que la casa anés prosperant.<br />

Durant la dècada <strong>de</strong> 1930 se sap que l’Avellaneda<br />

estava regentada per la família Ciurana,<br />

que era molt coneguda i molt estimada per<br />

la parròquia <strong>de</strong> bosquetans, camperols i viatgers<br />

ocasionals. La Guerra Civil va passar gairebé<br />

<strong>de</strong>sapercebuda perquè les bombes<br />

queien sobre la ciutat <strong>de</strong> <strong>Girona</strong> i no als afores,<br />

com eren llavors l’Avellaneda i Palau Sacosta.<br />

Durant la retirada cap a Franca <strong>de</strong> les<br />

forces republicanes, va ser punt d’avituallament.<br />

A la postguerra, la casa era regida com a<br />

hostal i lloc <strong>de</strong> menjars per Pere Ciurana i Francisca<br />

Alsina; que l’any 1987 van traspassar a<br />

Joan Busó i Planas i a la seva dona Montserrat<br />

Perpiñà i Rovira, que van ampliar el negoci i<br />

convertir-lo en un afamat restaurant, sempre<br />

conegut com el més vell <strong>de</strong> la ciutat <strong>de</strong> <strong>Girona</strong>.<br />

L’hostal s’havia suprimit ja feia anys. En<br />

l’actualitat, la casa és regentada per la filla <strong>de</strong>l<br />

matrimoni Imma Busó i Perpiñà, que espera<br />

continuar amb la centenària activitat.


E riços<br />

<strong>de</strong> mar, oriços, orices, cassoletes, eriçons,<br />

garoines, bogamarins, garotes... No<br />

importa la varietat <strong>de</strong>ls seus noms, <strong>de</strong><br />

nord a sud <strong>de</strong> les nostres costes, sinó el seu sabor...<br />

I el seu misteri. Les garotes o eriçons, en<br />

efecte, estan ro<strong>de</strong>ja<strong>de</strong>s d’espectació i llegenda.<br />

D’una banda, uns, amb paraules <strong>de</strong> Julio<br />

Camba, consi<strong>de</strong>ren que «no hi ha cap marisc<br />

que sintetitzi el mar d’una manera tan perfecta<br />

com una garota»: és curiós que ho digui un<br />

gallec, en un país on no se’n mengen! Així ho<br />

pensen els pescadors <strong>de</strong> la Costa Brava, que<br />

els consumeixen amb veritable passió, els francesos<br />

(oursin, nom pres <strong>de</strong> l’occità orsin <strong>de</strong><br />

mar, «osset» <strong>de</strong> mar) –a Provença, on també s’anomenen<br />

alissons, són una passió–, els asturians<br />

(oricio), els gaditans (erizo <strong>de</strong> mar), els<br />

grecs –achinós–, els turcs –<strong>de</strong>zin kestanesi–, els<br />

japonesos... I, en canvi, rebutgen aquest curio -<br />

sís sim equino<strong>de</strong>rm els gallecs i portuguesos<br />

(ouriço do mar), d’altres catalans-valencians,<br />

els xilens (aquí hi ha els japonesos, que ho arrasen<br />

tot) i els irlan<strong>de</strong>sos (que n’exporten a França).<br />

Aquest Echinus esculentus, que pot ser el terror<br />

<strong>de</strong>ls banyistes a la costa (les seves punxes<br />

són difícils i doloroses <strong>de</strong> treure) té el seu misteri<br />

i la seva llegenda... El misteri –comprovat,<br />

però–, és que és veritablement saborós (i fins<br />

no perjudicial) en un temps molt breu que va<br />

<strong>de</strong> <strong>de</strong>sembre a febrer («les minves <strong>de</strong> gener»),<br />

en temps <strong>de</strong> fred (i imprescindiblement sense<br />

tramuntana, o sigui, amb el mar tranquil), i coincidint<br />

amb les llunes a<strong>de</strong>qua<strong>de</strong>s... La llegenda<br />

ens diu que només són comestibles o «plens»<br />

els eriçons femelles, i això els pescadors us ho<br />

solen explicar ben convençuts. En realitat, però,<br />

es tracta d’un animal hermafrodita, <strong>de</strong>l qual hi<br />

ha diverses espècies (més <strong>de</strong> 750). La consi<strong>de</strong>rada<br />

millor comestible és la Paracentrotus lividus,<br />

comuna a la Mediterrània. Però també n’hi<br />

ha al Cantàbric, tant a Astúries com a Galícia.<br />

SE’N MENGEN LES GÒNADES<br />

La forma tradicional <strong>de</strong> «pescar-lo» (o, millor,<br />

recollir-lo com un fruit), era amb un «mirafons»<br />

o mirall; actualment, però, es fa amb equips<br />

d’immersió. De la garota en consumim les gòna<strong>de</strong>s<br />

o «gemes», d’un bonic color ataronjat: una<br />

veritable «essència <strong>de</strong>l mar», immillorable si és<br />

<strong>de</strong>gustada com ho han fet tradicionalment els<br />

pescadors i coneixedors <strong>de</strong> la Costa Brava –entre<br />

ells Mo<strong>de</strong>st Cuixart, enyorat animador <strong>de</strong><br />

cèlebres garota<strong>de</strong>s amb cava a peu <strong>de</strong> platja–.<br />

Si bé hi ha qui, un cop oberts amb una tenalla<br />

especial ( o unes tisores resistents), es<br />

menja la gema sola, amb una cullereta i l’acom -<br />

panya amb cava, la forma tradicional <strong>de</strong> disfrutar<br />

<strong>de</strong> les garotes és acompanyant-les <strong>de</strong> pa<br />

<strong>de</strong> pagès, vi negre lleuger, alls tendres i botifarra<br />

negra –això abans era un esmorzar o un berenar–.<br />

Tot un àpat, tota una festa! Hi ha garoina<strong>de</strong>s<br />

cèlebres com la <strong>de</strong> Cadaqués (per Sant<br />

Sebastià, el 21 <strong>de</strong> gener; els cadaquesencs diuen<br />

que els eriços <strong>de</strong> S’Arenella són els millors) i<br />

les que, fins a principis <strong>de</strong> març, tenen lloc a la<br />

Costa brava central.<br />

Les garotes po<strong>de</strong>n tenir superbes aplicacions<br />

culinàries. La millor manera és menjar-les al na-<br />

Els pescadors provençals fan miaoneses<br />

allioli (amb ou) i maioneses amb gemes<br />

d’eriçons: heus aquí la <strong>de</strong>liciosa orsinada,<br />

mot que ve <strong>de</strong> la paraula orsin (osset)<br />

o eriçó en occità. A Marsella, per cert, hi ha<br />

una autèntica passió pel consum <strong>de</strong> garotes:<br />

es mengen a dotzenes i se solen menjar el<br />

marcat mateix, acaba<strong>de</strong>s <strong>de</strong> pescar.<br />

Elaboració<br />

Teniu l’ou fora <strong>de</strong> la nevera una bona estona<br />

abans, i l’oli i el vinagre a temperatura ambient.<br />

Poseu un pols <strong>de</strong> sal al morter, piqueulo.<br />

Afegiu-hi el rovell. Amb la mà <strong>de</strong> morter<br />

aneu remenant, sempre en la mateixa direcció,<br />

afegint-hi l’oli gota a gota <strong>de</strong>l setrill. Per<br />

aromatitzar, allargar i aclarir la salsa, hi tireu<br />

unes gotes <strong>de</strong> vinagre o llimona. A mitja confecció,<br />

tireu-hi els gemes <strong>de</strong>ls eriçons, ben<br />

Temps <strong>de</strong><br />

garotes<br />

Gastronomia<br />

13 Dominical<br />

Diumenge 31<br />

<strong>de</strong> gener <strong>de</strong> 2010<br />

La millor manera <strong>de</strong> menjar aquests misteriosos animals marins<br />

és al natural, si bé po<strong>de</strong>n tenir superbes aplicacions culinàries<br />

tural, a l’estil català –en altres llocs s’hi posa<br />

l’innecessari suc <strong>de</strong> llimona–, amb pa, botifarra<br />

i alls, a l’estil <strong>de</strong> Palafrugell. Per també es<br />

po<strong>de</strong>n menjar en salses, com l’oursina<strong>de</strong> provençal<br />

–base també d’una sopa–, en remenats<br />

Salsa d’eriçons<br />

Ingredients<br />

● Un rovell d’ou (o<br />

dos).<br />

● Una dotzena<br />

d’eriçons (se n’hi<br />

La recepta<br />

po<strong>de</strong>n posar<br />

més).<br />

● Sal.<br />

● Oli.<br />

● Vinagre (opcional).<br />

aixafa<strong>de</strong>s en un morter. Continueu remenat,<br />

fins que tot quedi ben lligat. Amb mig setrill<br />

d’oli fareu una bona morterada.<br />

Notes<br />

La maionesa d’eriçons s’ha <strong>de</strong> fer al moment<br />

i consumir-la tot seguit; no la guar<strong>de</strong>u mai, ni<br />

tan sols a la nevera.<br />

– Variants: afegir-hi suc <strong>de</strong> llimona en comptes<br />

<strong>de</strong> vinagre, o precindir-ne. Sense ous,<br />

però, és difícil <strong>de</strong> lligar.<br />

– Serviu-la amb peix bullit en brou curt<br />

d’ous o truites, gratinats (amb cava), amb pasta<br />

–a l’estil <strong>de</strong> l’Alguer– o arròs, a l’estil <strong>de</strong> la<br />

Costa Brava. També formen part <strong>de</strong> plats més<br />

creatius, com amani<strong>de</strong>s, plats <strong>de</strong> peix i fins <strong>de</strong><br />

carn.<br />

d’herbes aromàtiques, o a la planxa: orada,<br />

nero, déntol, llissa, llobarro, sarg, rap... És realment<br />

exquisit, pel gust rellevant i marí <strong>de</strong><br />

les garotes.<br />

– També serveix per afegir a una sopa (que<br />

també es pot anomenar orsinada). En tots els<br />

casos es tracta <strong>de</strong> plats antics, que ja apareixen<br />

als receptaris provençals <strong>de</strong>l segle<br />

XIX.<br />

– També es pot menjar sola, damunt una llesca<br />

<strong>de</strong> pa torrada o sense torrar, o acompanyant<br />

hortalisses com les patates fetes al caliu<br />

o bulli<strong>de</strong>s amb pela.<br />

– A Catalunya –i també a Provença– trobem<br />

variants en què el que es fa servir (en una picada)<br />

són els ous <strong>de</strong>l marisc (galeres, llagosta...)<br />

o el fetge <strong>de</strong>l rap, moll, etc... Són salses<br />

exquisi<strong>de</strong>s, que excel·leixen en els plats<br />

<strong>de</strong> peix.<br />

Jaume<br />

Fàbrega<br />

«Bona Vida»<br />

http://blocs.mes -<br />

vilaweb.cat/jau -<br />

mefabrega<br />

http://jaumefabre<br />

ga.blogspot.com


14 Dominical<br />

Diumenge 31<br />

<strong>de</strong> gener <strong>de</strong> 2010<br />

Agustí<br />

Ensesa<br />

Bonet<br />

Escola <strong>de</strong><br />

Tastavins<br />

<strong>de</strong>l Gironès<br />

Xavier<br />

Romero<br />

Espectacular potencial aromàtic que ens ofereix<br />

el vi blanc Treyu <strong>de</strong> la recent collita 2009. D'un<br />

bonic color groc molt pàl·lid amb reflexos verdosos<br />

per la seva joventud. Aroma primària proce<strong>de</strong>nt<br />

<strong>de</strong>l raïm, molt afruitada, amb notes <strong>de</strong> fruita<br />

madura, cítrics i fruites exòtiques. En boca, és encisador,<br />

golós i sedós. Elaborat majoritàriament<br />

amb la varietat alsaciana Gewürztraminer, autoritzada<br />

a la DO Empordà, que li aporta atractiu i<br />

S i<br />

hi ha un prototip d’ídol <strong>de</strong><br />

la mitomania aquest resultaria<br />

ser, sens dubte, Elvis Aaron<br />

Presley, el rei <strong>de</strong>l rock and roll.<br />

A punt <strong>de</strong> complir-se 23 anys <strong>de</strong><br />

la seva mort, durant aquests dies –<br />

<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l passat dia 8– s’està commemorant<br />

arreu <strong>de</strong>l món que l’artista<br />

hagués celebrat, en cas d’haver<br />

viscut, els seus 75 anys d’existència.<br />

Tot i que, com dèiem<br />

abans, el personatge en qüestió ve<br />

a representar l’estendard <strong>de</strong> la mitomania<br />

–aquella variant <strong>de</strong>l<br />

col·leccionisme més obsessiva i<br />

<strong>de</strong>vota <strong>de</strong> celebritats en particular–,<br />

el que també haurem <strong>de</strong> reconèixer<br />

és que tant la figura personal<br />

com l’obra com a músic d’Elvis<br />

arrosega una fenomenal quantitat<br />

<strong>de</strong> material <strong>de</strong> l’anomenat<br />

col·leccionisme popular, que tantes<br />

satisfaccions ha <strong>de</strong>parat als<br />

seus seguidors especialment.<br />

Discos <strong>de</strong> vinil, fotografies, postals,<br />

segells <strong>de</strong> correus, biografies,<br />

còmics, cartells, pel·lícules i sense<br />

<strong>de</strong>ixar-nos el vessant <strong>de</strong> la seva peculiar<br />

roba i complements; tot<br />

això, els aficionats, ho han pogut<br />

trobar durant els darrers 50 anys.<br />

I la història, la llegenda, continua<br />

ben viva a hores d’ara, amb les romeries que<br />

hom pot veure a Graceland, la darrera casa <strong>de</strong><br />

Presley convertida pels seus <strong>de</strong>vots en un veritable<br />

santuari <strong>de</strong> peregrinatge i que, per altra<br />

banda, tants divi<strong>de</strong>nds està reportant als seus<br />

hereus.<br />

L’any 1997, quan feia tot just vint anys <strong>de</strong>l seu<br />

traspàs el dia 16 d’agost, ja vam comentar en<br />

aquestes pàgines el fenomen Elvis, un es<strong>de</strong>veniment<br />

social dins el món <strong>de</strong> l’espectacle que ve<br />

a tenir una semblança al que durant aquest últim<br />

any ha provocat la <strong>de</strong>saparició d’un altre rei,<br />

en aquest cas <strong>de</strong>l pop, Michael Jackson. Entre<br />

altres coses, parlàvem <strong>de</strong> diferents aspectes d’aquell<br />

traspàs, alguns d’ells força polèmics i subjectes<br />

a elucubracions com ara que el cantant<br />

encara romandria viu; que morí per la seva addicció<br />

a les drogues, pressumptes causants <strong>de</strong><br />

la <strong>de</strong>sfeta física que patí els darrers temps, quan<br />

resultà comprovat que fóra la forta medicació a<br />

què s’havia <strong>de</strong> sotmetre per tal <strong>de</strong> paliar l’intens<br />

dolor que li provocava el seu càncer <strong>de</strong> còlon;<br />

que si s’hagués tractat d’un suïcidi, quan restava<br />

evi<strong>de</strong>nt la seva il·lusió per la vida en haver<br />

Col·leccionisme<br />

El vi<br />

Oliver Conti<br />

Treyu 2009<br />

elegància, Macabeu que li dóna estructura i Sauvignon<br />

Blanc que el fa exòtic i diferent. Vi molt<br />

<strong>de</strong>licat per <strong>de</strong>gustar sol ben fresc, amb un primer<br />

plat suau com ara el foie o amb un formatge cremós<br />

com a últim plat abans <strong>de</strong> la fruita.<br />

El celler elaborador Oliver Conti està situat als<br />

afores <strong>de</strong> Capmany. És el somni que van tenir els<br />

germans Jordi i Xavier Oliver Conti l'any 1991, que<br />

es comença a fer realitat el l993 amb les vinyes i<br />

El rei<br />

<strong>de</strong>l rock<br />

Elvis Presley hauria complert 75 anys aquest mes <strong>de</strong> gener<br />

signat diversos contractes i haver d’encetar al<br />

cap <strong>de</strong> dos dies una important gira d’actuacions,<br />

a més a més <strong>de</strong>l gran amor que sentia per la seva<br />

filla Lisa Marie, que tingué amb Priscilla.<br />

Totes aquestes especulacions farien, per altra<br />

banda, que el ressò <strong>de</strong> la vida i l’obra <strong>de</strong>l Rei<br />

augmentés <strong>de</strong> tal manera que encara continuaria<br />

batent rècords <strong>de</strong> ven<strong>de</strong>s <strong>de</strong> discos <strong>de</strong>sprés<br />

<strong>de</strong> mort; que els seus incomptables clubs <strong>de</strong> fans<br />

repartits arreu <strong>de</strong>l món assoleixen encara una<br />

major activitat, i que la reproducció <strong>de</strong> tots<br />

aquells objectes i articles ja esmentats, es mantingui<br />

totalment vigent i amb escreix malgrat haver<br />

passat 32 anys i mig <strong>de</strong> la mort; sense oblidar-nos<br />

<strong>de</strong>ls continus concursos d’imitadors, i<br />

<strong>de</strong> les excursions d’admiradors i <strong>de</strong> curiosos que<br />

a diari s’apropen a Graceland, a l’Elvis Presley<br />

Boulevard <strong>de</strong> Memphis<br />

Més <strong>de</strong> 700 títols enregistrats, mil milions <strong>de</strong><br />

discos venuts, concerts multitudinaris, un munt<br />

<strong>de</strong> cintes, entre les que <strong>de</strong>stacen les filma<strong>de</strong>s a<br />

Hawai, vestits i un centenar <strong>de</strong> Cadillacs. Una<br />

història, en <strong>de</strong>finitiva, que va per camí <strong>de</strong> durar<br />

molt <strong>de</strong> temps.<br />

el celler, i avui està consolidat. Les vinyes conrea<strong>de</strong>s<br />

en terreny granític, molt àcid i pobre en matèria<br />

orgànica, és i<strong>de</strong>al per produir vins <strong>de</strong> qualitat.<br />

Cabernet Sauvignon, Cabernet Franc i Merlot<br />

són els ceps per als vins negres i Gewürztraminer<br />

i Sauvignon Blanc per als blancs. Celler pioner en<br />

el <strong>de</strong>senvolupament <strong>de</strong> l'Empordà per elaborar<br />

vins <strong>de</strong> prestigi. Més informació: www.oliverconti.com<br />

i www.girovi.cat.<br />

Gironins <strong>de</strong>l segle XIX<br />

Francesc<br />

Godó<br />

Tuègols<br />

XAVIER CARMANIU<br />

l blau <strong>de</strong>l mar li eixamplava l’esperit. Ho<br />

Ehavia <strong>de</strong>scobert tot durant aquell temps<br />

que n’havia hagut d’estar allunyat. És cert<br />

que l’ambient <strong>de</strong> París l’havia colpit: aquella<br />

gentada amunt i avall, els cabarets, els cafès,<br />

les galeries d’art, els concerts... però feia<br />

massa que no sentia l’alenada fresca <strong>de</strong> l’aigua<br />

salada, ni aquella olor tan intensa que<br />

li arribava a l’ànima per encendre els records<br />

d’infantesa. Per això, ara, se sentia feliç solcant<br />

les ones i embarcat en aquell vaixell<br />

rumb a l’altre costat <strong>de</strong> món.<br />

Francesc Godó Tuègols era fill <strong>de</strong> la localitat<br />

empordanesa <strong>de</strong> Cadaqués. I, malgrat que<br />

no s’ha pogut conèixer la data exacte <strong>de</strong>l seu<br />

naixement, sembla que s’hauria produït durant<br />

el darrer terç <strong>de</strong>l segle XIX.<br />

Les primeres da<strong>de</strong>s fiables <strong>de</strong> la biografia<br />

<strong>de</strong> Francesc Godó Tuègols són <strong>de</strong>ls seus<br />

temps <strong>de</strong> joventut, quan va marxar a Barcleona,<br />

on estudiaria música al conservatori<br />

<strong>de</strong>l Gran Teatre <strong>de</strong>l Liceu. Per ampliar els<br />

seus coneixements, tot seguit va viatjar fins<br />

a París, que, a principis <strong>de</strong>l segle XX, era la<br />

capital mundial <strong>de</strong> les avantguar<strong>de</strong>s culturals.<br />

Una vegada completada la seva formació<br />

musical, va emigrar a Amèrica per buscar<br />

nous horitzons. Es va instal·lar a Xile, repartint<br />

la seva estada entre Santiago i Valparaíso.<br />

Francesc Godó Tuègols va entrar en contacte<br />

amb la colònia catalana resi<strong>de</strong>nt a Xile<br />

i, ben aviat, es va convertir en un <strong>de</strong>ls seus<br />

activistes més dinàmics. El 1912, per exemple,<br />

va participar en la fundació <strong>de</strong> la revista<br />

<strong>de</strong>l Centre Català, anomenada Germanor,<br />

juntament amb Emili Macià –que va ser-ne<br />

el primer director– i Francesc Camplà. Godó<br />

va prendre les regnes <strong>de</strong> la publicació el<br />

1914 i en fou el màxim responsable fins al<br />

moment <strong>de</strong> la seva mort.<br />

Paral·lelament, va<br />

presidir la secció d’Auxilis<br />

Socials <strong>de</strong>l Centre<br />

Català i va treballar<br />

com a agent <strong>de</strong> la companyia<br />

d’assegurances<br />

«La Catalana». Ocupacions<br />

que compaginava<br />

amb la seva activitat<br />

musical.<br />

En els darrers anys<br />

<strong>de</strong> la seva vida, va pre-<br />

sidir la comissió <strong>de</strong> festes<br />

<strong>de</strong>l Centre Català,<br />

on va instituir la Festa<br />

<strong>de</strong> la Dona Catalana.<br />

Francesc Godó Tuègols<br />

va morir el 1932 a<br />

Santiago <strong>de</strong> Xile.<br />

Xavier<br />

Carmaniu<br />

Mainadé<br />

Historiador<br />

i periodista


L’amor és a l’aire<br />

El vermell és el color <strong>de</strong> l’amor i la passió, però per a les més atrevi<strong>de</strong>s el<br />

negre també pot ser un to apte per al dia <strong>de</strong>ls enamorats per excel·lència;<br />

s’acosta Sant Valentí i les propostes més <strong>de</strong>tallistes, romàntiques i sensuals<br />

comencen a aparèixer per fer-nos gaudir soles o en parella<br />

4<br />

11<br />

1<br />

8<br />

12<br />

5<br />

9<br />

2<br />

7<br />

3<br />

6<br />

10<br />

13<br />

Tendències<br />

15 Dominical<br />

Diumenge 31<br />

<strong>de</strong> gener <strong>de</strong> 2010<br />

Fotos:<br />

1<br />

Jaqueta <strong>de</strong> punt,<br />

Lacoste.<br />

2<br />

Blocs,<br />

Ordning&Reda.<br />

3<br />

Penjoll <strong>de</strong> plata,<br />

Efva Attling.<br />

4<br />

Estilogràfica<br />

Bohème Paso<br />

Doble,<br />

Montblanc.<br />

5 i 8<br />

Jardineres,<br />

Flowerbox.<br />

6<br />

Aneguet<br />

vibrador, Venca.<br />

7<br />

Bambes, Vans.<br />

9<br />

Planxes per al<br />

cabell, Artero.<br />

10<br />

Bossa, Kipling.<br />

11<br />

Sexy Girl Kit,<br />

Venca.<br />

12<br />

Llibreta,<br />

Miquelrius by<br />

Jordi Labanda.<br />

13<br />

Bossa <strong>de</strong><br />

maquillatge,<br />

Amway.<br />

Text:<br />

Ana Rodríguez


Cinema<br />

16 Dominical<br />

Diumenge 31<br />

<strong>de</strong> gener <strong>de</strong> 2010<br />

Guerra <strong>de</strong><br />

sexes<br />

Jennifer Aniston i Gerard Butler protagonitzen «Exposados»,<br />

una comèdia dirigida per Andy Tennant que explota el rèdit<br />

comercial <strong>de</strong> la parella que encapçala el repartiment<br />

D es<br />

que el cinema és cinema, aquest ha<br />

mostrat la guerra <strong>de</strong> sexes. I <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la<br />

irrupció <strong>de</strong>l cinema d’acció pròpiament<br />

dit, aquest s’ha casat per conveniència amb la<br />

comèdia per explicar la història <strong>de</strong> dues persones<br />

(sempre heterosexuals, per <strong>de</strong>scomptat)<br />

aparentment antagòniques que acaben enamora<strong>de</strong>s<br />

<strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> passar per mil i una<br />

aventures i <strong>de</strong>scarregar unes bones dosis d’adrenalina.<br />

Així, Exposados és una operació comercial<br />

perfectament calculada per treure rèdits comercials<br />

<strong>de</strong> la imatge <strong>de</strong> la seva parella protagonista:<br />

ell, Gerard Butler, acaba <strong>de</strong> <strong>de</strong>mostrar<br />

amb La<br />

Cruda Realidad<br />

que pot donar diners<br />

encara que<br />

no es <strong>de</strong>diqui a<br />

matar espartans;<br />

ella, Jennifer Aniston,<br />

sap perfectament<br />

que és l’actual<br />

reina <strong>de</strong> la comèdia i que la quantia <strong>de</strong><br />

les seves recaptacions és proporcional a la química<br />

<strong>de</strong>l seu company <strong>de</strong> repartiment. Una altra<br />

garantia d’èxit: el director <strong>de</strong> l’invent (?) és<br />

Andy Tennant, un senyor que ha aconseguit<br />

que dues ximpleries com Hitch o Como locos<br />

a por el oro donessin més diners <strong>de</strong>l que mai<br />

haurien imaginat els seus propis productors.<br />

L’argument <strong>de</strong> Exposados té un aire a Dos<br />

pájaros a tiro, Huida a medianoche i fins i tot<br />

a Knight and day, la cinta d’acció amb Tom<br />

TEXT: PEP PRIETO<br />

Cruise i Cameron Díaz que s’estrena l’estiu vinent.<br />

La protagonista, Cassidy Daley, és una periodista<br />

que ha presenciat un assassinat, però<br />

no està disposada a <strong>de</strong>clarar perquè no vol ni<br />

sentir a parlar <strong>de</strong>l programa <strong>de</strong> protecció <strong>de</strong><br />

testimonis. La noia <strong>de</strong>sapareix <strong>de</strong>l mapa i les<br />

autoritats <strong>de</strong>ci<strong>de</strong>ixen posar el cas en mans <strong>de</strong><br />

Milo Boyd, un reconegut caçador <strong>de</strong> recompenses<br />

que és ni més ni menys que l’exmarit<br />

<strong>de</strong> Cassidy. Com que coneix tots els costums<br />

<strong>de</strong> la seva exdona, no triga a enxampar-la. El<br />

problema serà el retorn a casa, perquè els artífexs<br />

<strong>de</strong>l crim han dissenyat un pla per evitar<br />

L’argument<br />

La protagonista és una periodista que ha<br />

presenciat un assassinat que no vol <strong>de</strong>clarar i<br />

l’encarregat <strong>de</strong> trobar-la és el seu exmarit<br />

que hi arribin vius. Units a la força, davant <strong>de</strong><br />

tota mena <strong>de</strong> perills, Cassidy i Milo començaran<br />

a recuperar la complicitat perduda. Escrita<br />

per Sarah Thorp (responsable <strong>de</strong> l’horrorosa<br />

Giro inesperado), Exposados s’articula a<br />

partir <strong>de</strong> la química entre Butler i Aniston, però<br />

també <strong>de</strong>ls previsibles equívocs sexuals i d’unes<br />

escenes d’acció roda<strong>de</strong>s amb ànima burlesca.<br />

El planter <strong>de</strong> secundaris inclou actrius<br />

tan solvents com Cathy Moriarty, Siobhan Fallon<br />

i Christine Baranski.<br />

La Huérfana<br />

Director: Jaume Collet-Serra.<br />

Intèrprets: Vera Farmiga,<br />

Peter Sarsgaard.<br />

Distribuïdora: Warner.<br />

Durada: 107 minuts.<br />

Collet-Serra no té el talent<br />

d’altres col·legues nostrats<br />

<strong>de</strong>l fantàstic, però en<br />

aquest notable thriller la<br />

seva aportació és <strong>de</strong>cisiva:<br />

es tracta d’una atractiva subversió <strong>de</strong> les pel·lícules<br />

amb nena malèfica que bascula hàbilment en<br />

els girs estil De Palma i els cops d’efecte ben dosificats.<br />

El film conté més d’una escena memorable<br />

(la seducció <strong>de</strong>l pare al sofà), un bon crescendo<br />

narratiu (tot i sobrar-li la previsible «resurrecció»<br />

<strong>de</strong>l mal) i unes actrius esplèndi<strong>de</strong>s, <strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />

Farmiga a una Isabelle Fuhrman que es cruspeix<br />

totes les seqüències en què apareix. P. P.<br />

The Killing Room<br />

Director: Jonathan Liebesman.<br />

Intèrprets:Timothy Hutton,<br />

Peter Stormare.<br />

Distribuïdora: Vértice.<br />

Durada: 100 minuts.<br />

Inèdit als cinemes <strong>de</strong>l nostre<br />

país, aquest film d’intriga<br />

documenta un experiment<br />

en què els participants han<br />

d’aprendre a matar-se els<br />

uns als altres sense ser <strong>de</strong>tectats. El que explica<br />

no és nou ni està explicat amb la millor <strong>de</strong> les fórmules,<br />

però el seu és un suspens funcional, dotat<br />

d’unes bones atmosferes, que també treu un bon<br />

rendiment <strong>de</strong> les seves actrius Chloe Sevigny i<br />

Clea DuVall. Liebesman, per cert, ja apuntava maneres<br />

a En la oscuridad i La matanza <strong>de</strong> Texas. El<br />

orígen. P. P.<br />

El soplón<br />

Director: Steven So<strong>de</strong>rbergh.<br />

Intèrprets: Matt Damon,<br />

Melanie Lynskey, Scott Bakula.<br />

Distribuïdora: Warner.<br />

Durada: 108 minuts.<br />

So<strong>de</strong>rbergh insisteix a recuperar<br />

visualment i narrativament<br />

el cinema <strong>de</strong>ls anys 60 i 70 en totes les seves<br />

facetes. En aquesta comèdia sobre un agent<br />

doble especialment <strong>de</strong>sastrós reprodueix l’estètica<br />

amb fi<strong>de</strong>litat i disposa d’una gran banda sonora<br />

<strong>de</strong> Marvin Hamlisch, però en tot moment fa la<br />

sensació que la pel·lícula és només una immensa<br />

broma sense més transcendència. És dinàmica i<br />

divertida, això sí, i Matt Damon hi està realment<br />

magnífic. P.P.<br />

G-Force<br />

Director: Hoyt Yeatman.<br />

Intèrprets: Bill Nighy, Will<br />

Arnett, Zach Galifianakis.<br />

Distribuïdora: Disney.<br />

Durada: 88 minuts.<br />

Una producció <strong>de</strong> Jerry<br />

Bruckheimer sobre un grup<br />

<strong>de</strong> ratolins ensinistrats per<br />

a l’espionatge més sofisticat. Una parida <strong>de</strong> proporcions<br />

còsmiques, en <strong>de</strong>finitiva, que es limita a<br />

entretenir sense gaires pretensions i conté algunes<br />

escenes d’acció marca <strong>de</strong> la casa. El més curiós<br />

és el gran nombre <strong>de</strong> talents implicats; la versió<br />

original compta amb les veus <strong>de</strong> Nicolas<br />

Cage, Penélope Cruz, Sam Rockwell, Jon Favreau,<br />

Tracy Morgan i Steve Buscemi. P.P.<br />

✔ Bolera amb 12 pistes.<br />

✔ Promocions cada dia <strong>de</strong> la setmana.<br />

✔ Festes d’aniversari.<br />

✔ Parc infantil temàtic <strong>de</strong> 600 m2.<br />

✔ Festes infantils d’aniversari amb animació i «festa dance».<br />

✔ Entra<strong>de</strong>s per hores: els nens estan vigilats per monitors<br />

i els pares gau<strong>de</strong>ixen d’una estona <strong>de</strong> tranquil·litat.<br />

✔ Tornejos d’empresa i grups.<br />

Camí <strong>de</strong>ls Carlins s/n - 17190 SALT - Tel. +34 972 43 92 03<br />

✔ Matinals especials per a escoles i grups.<br />

www.espaibowling.com Obrim cada dia!<br />

DVD


Novetats<br />

Charlotte Gainsbourg, «IRM»<br />

La cantant i actriu<br />

Charlotte<br />

Gainsbourg, filla<br />

<strong>de</strong> Jane Birkin<br />

i Serge<br />

Gainsbourg, ha<br />

publicat aquesta<br />

setmana el<br />

seu tercer àlbum,<br />

IRM, per al<br />

qual ha comptat<br />

amb el nordamericà<br />

Beck<br />

com a productor<br />

i compositor. Aquest treball sorgeix <strong>de</strong>sprés<br />

que Gainsbourg patís un acci<strong>de</strong>nt d’esquí nàutic<br />

que va estar a punt <strong>de</strong> costar-li la vida. IRM<br />

es presenta amb el senzill Heaven can wait i també<br />

compta amb una edició limitada que conté<br />

un tema extra i un DVD amb un documental sobre<br />

les sessions <strong>de</strong> gravació.<br />

Directe <strong>de</strong> The White Stripes<br />

The White Stripes publicarà al març, i <strong>de</strong>sprés<br />

<strong>de</strong> 13 anys <strong>de</strong> carrera, el seu primer disc en directe<br />

oficial. El treball inclourà 16 cançons enregistra<strong>de</strong>s<br />

durant una gira <strong>de</strong> la parella a Canadà<br />

l’any 2007 i es comercialitzarà acompanyant<br />

el llençament en format domèstic <strong>de</strong>l documental<br />

Un<strong>de</strong>r Great White Northern Lights.<br />

Emmett Malloy va dirigir aquesta pel·lícula, que<br />

es va estrenar en la darrera edició <strong>de</strong>l Festival<br />

Internacional <strong>de</strong> Cine <strong>de</strong> Toronto i mostra, precisament,<br />

la gira cana<strong>de</strong>nca.<br />

Tercer disc <strong>de</strong> Gorillaz<br />

Plastic Beach<br />

serà el títol<br />

<strong>de</strong>l tercer<br />

disc <strong>de</strong> Gorillaz,<br />

la banda<br />

virtual <strong>de</strong>l<br />

cantant Damon<br />

Albarn i<br />

el dibuixant<br />

Jamie Hewlett,<br />

que es<br />

publicarà el 8<br />

<strong>de</strong> març i inclourà setze temes. De moment, ja<br />

es pot escoltar el primer senzill <strong>de</strong> l’àlbum, Stylo<br />

–a càrrec <strong>de</strong> Bobby Womack i Mos Def–, que<br />

<strong>de</strong>s <strong>de</strong> dilluns es pot <strong>de</strong>scarregar per Internet.<br />

El llistat <strong>de</strong> col·laboradors d’aquest nou treball<br />

discogràfic inclou De La Sol, Lou Reed, Paul Simonon,<br />

Mick Jones o The National Orchestra For<br />

ArabicMusic, entre d’altres.<br />

Scorpions es dissoldrà el 2012<br />

Scorpions ha anunciat la seva dissolució per a<br />

2012, quan tanquin els concerts que han anunciat<br />

per presentar el dissetè disc <strong>de</strong> la seva carrera,<br />

Sting in the Tail –està previst que surti a la<br />

venda al març. La gira començarà al seu país,<br />

Alemanya, i, segons va informar el grup, els portarà<br />

pels cinc continents. Quan s’acomiadin <strong>de</strong>finitivament,<br />

la història <strong>de</strong> Scorpions sumarà 47<br />

anys; encara que només un <strong>de</strong>ls seus integrants,<br />

el guitarrista Rudolf Schenker, n’ha format part<br />

tot aquest temps.<br />

El millor<br />

disc d’Alicia<br />

La vocalista nord-americana Alicia Keys experimenta amb nous<br />

sons i noves estructures musicals al seu quart disc d’estudi, The<br />

element of freedom, que parla «<strong>de</strong>l creixement <strong>de</strong> les persones»<br />

E nfilada<br />

als altars<br />

pel públic i la<br />

indústria discogràfica,<br />

la cantant<br />

Alicia Keys no s’atura<br />

i experimenta amb<br />

«nous sons» i «estructures<br />

musicals» en el<br />

seu quart disc d’estudi,<br />

The element of freedom,<br />

que ella mateixa<br />

<strong>de</strong>fineix com «el<br />

millor» <strong>de</strong> la seva carre<br />

ra. «Crec que he<br />

evolucionat i madurat<br />

molt amb aquest<br />

disc», assenyala l’artista<br />

sobre un àlbum<br />

que tracta sobre «el<br />

creixement <strong>de</strong> les<br />

persones». «Cada dia<br />

que passa et tornes<br />

més fort, i això és el<br />

que he intentat expressar<br />

amb aquestes cançons», afegeix.<br />

El contrast <strong>de</strong> sensacions <strong>de</strong>fineix l’últim treball<br />

d’Alicia Keys, que es mostra reservada, fins<br />

i tot tímida per moments, en un àlbum les setze<br />

composicions <strong>de</strong>l qual <strong>de</strong>sprenen cali<strong>de</strong>sa i<br />

proximitat. «Moltes persones m’han dit que semblo<br />

més continguda, i és molt curiós perquè algunes<br />

<strong>de</strong> les cançons d’aquest disc són les més<br />

difícils que hagi hagut <strong>de</strong> cantar», assegura la<br />

intèrpret. En aquest sentit, consi<strong>de</strong>ra que ha<br />

après a «controlar millor la veu» i a no cantar<br />

amb «un estil únic». «Abans, en ocasions, la veu<br />

se me n’anava <strong>de</strong> les mans», confessa Keys, que<br />

al llarg <strong>de</strong> la seva trajectòria ha venut més <strong>de</strong><br />

trenta milions <strong>de</strong> discos.<br />

En el seu nou àlbum, l’artista afegeix arranjaments<br />

electrònics i traços <strong>de</strong> hip hop elegant<br />

a la seva coneguda barreja <strong>de</strong> neo-soul, rhythm<br />

& blues i pop. «No m’agrada etiquetar la música<br />

i encasellar-me en una sèrie d’estils, però<br />

agraeixo que la gent vegi que les meves cançons<br />

tenen sons diferents, perquè això significa<br />

que ho estic fent bé», sostè.<br />

Com en els seus treballs anteriors, Alicia Keys<br />

transita per paratges emotius i sentimentals a<br />

The element of freedom. «Són aspectes que sempre<br />

són presents en totes les persones, i no<br />

m’espanta tornar-me repetitiva perquè quan t’enamores,<br />

encara que no sigui la primera vegada,<br />

sempre experimentes noves sensacions»,<br />

consi<strong>de</strong>ra la vocalista, nascuda a Nova York.<br />

El single Doesn’t mean a thing, Wait til’ you<br />

VISCOTARDOR<br />

Matalàs HR + Viscoelàstica<br />

Teixit Stretch<br />

Teixit 3D a la platabanda<br />

Mida: 80 x 190<br />

L’ART DEL DESCANS<br />

see my smile o Like the sea són algunes <strong>de</strong> les<br />

composicions incloses en el quart disc d’estudi<br />

<strong>de</strong> Keys, que va comptar amb la col·laboració<br />

<strong>de</strong> Beyoncé en l’espurnejant Put it in a love<br />

song. I parlant d’artistes convidats, Keys no oblida<br />

la seva participació en la cançó Looking for<br />

paradise, <strong>de</strong> l’últim disc <strong>de</strong> Alejandro Sanz. «La<br />

vam gravar al vaixell d’un amic comú a les tres<br />

<strong>de</strong> la matinada, mentre solcàvem el mar, i va<br />

ser un moment meravellós», recorda.<br />

L’artista assegura que el seu estil, tan personal<br />

i i<strong>de</strong>ntificable, «mai» li suposarà «un obstacle»<br />

a l’hora d’enfrontar-se a nous reptes musicals.<br />

«Les coses que sento i que intento transmetre<br />

es po<strong>de</strong>n explicar <strong>de</strong> moltes maneres diferents<br />

i, <strong>de</strong> fet, crec que he seguit evolucionant»,<br />

apunta l’artista, que va saltar a la fama<br />

l’any 2001 amb el seu aplaudit <strong>de</strong>but discogràfic,<br />

Songs in a minor. Sobre el seu talent musical,<br />

Keys assegura que li queda «molt» per millorar.<br />

«No es tracta només d’atacar diferents estils,<br />

sinó també <strong>de</strong> tocar altres instruments o explotar<br />

el meu costat creatiu en l’àmbit <strong>de</strong> cinema<br />

o teatre», remata aquesta dona que, entre<br />

d’altres reconeixements, acumula dotze premis<br />

Grammy. Malgrat això, i per primera vegada<br />

<strong>de</strong>s que es <strong>de</strong>dica a la música <strong>de</strong>s d’un punt <strong>de</strong><br />

vista professional, Keys no ha accedit amb el<br />

seu últim treball al primer lloc <strong>de</strong> les llistes <strong>de</strong><br />

ven<strong>de</strong>s als Estats Units. «És només una curiositat,<br />

i en faig prou sabent que el meu nou nadó<br />

s’està venent bé», postil·la.<br />

Música<br />

17 Dominical<br />

Diumenge 31<br />

<strong>de</strong> gener <strong>de</strong> 2010<br />

Els 5 més<br />

venuts<br />

ESPANYA<br />

1 ▲ Paraíso<br />

Express<br />

Alejandro Sanz<br />

2 ▼ Vinagre y<br />

rosas Joaquín<br />

Sabina<br />

3 = Antes <strong>de</strong> que<br />

cuente diez Fito<br />

& Fitipal dis<br />

4 ▲ Sin mirar<br />

atrás David<br />

Bisbal<br />

5 ▲ X Aniversarium<br />

Estopa<br />

REGNE UNIT<br />

1 = Lungs Flo -<br />

rence and The<br />

Machine<br />

2=Sunny Si<strong>de</strong><br />

up Paolo Nutini<br />

3 ▲ The<br />

Betrayet<br />

Lostprophets<br />

4 ▲ My World<br />

Justin Bieber<br />

5 ▼ The Fame<br />

Lady Gaga<br />

ESTATS<br />

UNITS<br />

1 ▲ Contra<br />

Vampire<br />

Weekend<br />

2 ▼ I dreamed a<br />

dream Susan<br />

Boyle<br />

3 ▼ Animal<br />

Ke$ha<br />

4 ▼ The Fame<br />

Lady Gaga<br />

5 ▼ The element<br />

of freedom Alicia<br />

Keys<br />

C/ Rutlla, 11 · Tel./Fax 972 20 34 23<br />

17002 GIRONA<br />

C/ Maluquer Salvador, 3 · Tel. 972 22 33 43<br />

17002 GIRONA<br />

Pl. Rector Ferrer, 4 · Tel. 972 26 20 98<br />

17800 OLOT

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!