Setges - Diari de Girona

DdG
www.diaridegirona.cat
Diari de Girona
GIRONA
EN ARMES
200 anys dels Setges
de la Guerra
del Francès
SUPLEMENT ESPECIAL 40 PÀGINES | DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008
IL.LUSTRACIÓ DE MARTÍ FERRER

2 INTRODUCCIÓ
DdG
Diari de Girona
FUNDAT EL 1889
EDITA
DIARI DE GIRONA, S.A.
DIRECTOR GENERAL
DE CONTINGUTS
Ferran Belda
DIRECTOR GENERAL DE GESTIÓ
Juan Antonio López
SUBDIRECTOR
GENERAL DE GESTIÓ
Llorenç Galiana
DIRECTOR
Jordi Xargayó
i Teixidor
CAP DE REDACCIÓ
Alfons Petit
DISSENY
Martí Ferrer
i Adrià Boix
TEXTOS
Genís Barnosell,
Jordi Bohigas, Pere
Masferrer, Enric
Mirambell, Francesc
Xavier Morales, Alfons
Petit, Lluís Maria de
Puig, Xavier Valeri i
Jordi Vilamitjana
FOTOGRAFIA
Marc Martí
FONTS CONSULTADES
JOSEP CLARA, LA CLAU DEL
REGNE, RAFAEL DALMAU, ED.
2008; LLUÍS MARIA DE PUIG,
GIRONA, GUERRA I
ABSOLUTISME, QUADERNS
D’HISTÒRIA DE GIRONA. 2007;
JAUME FABRE, GUIA
D’ESCULTURES AL CARRER,
AJUNTAMENT DE GIRONA.
1991; QUIM CUFÍ I PERE
CORNELLÀ, DICGIRONARI, ICE I
AJUNTAMENT DE GIRONA.
2000; JAUME PRAT I JORDI
PERICOT, LA MURALLA DE
GIRONA, AJUNTAMENT DE
GIRONA. 2008; CARLES
RAHOLA, GIRONA I NAPOLEÓ.
RECERCA, EDICIÓ I PRÒLEG DE
LLUÍS MARIA DE PUIG.
BIBLIOTECA FUNDACIÓ VALVI.
2007; ARTISTES GIRONINS
1800-1900. DIPUTACIÓ
PROVINCIAL. 1974; JOSEP
FONTANA, LA GUERRA DEL
FRANCÈS, 1808-1814, PÒRTIC,
2008; BENITO PÉREZ GALDÓS,
GERONA, ESPASA CALPE, 2008;
JOSEP CLARA, INTRODUCCIÓ A
LA HISTÒRIA DE GIRONA, CCG
EDICIONS, 2004; JOAQUIM PLA
CARGOL, ELS SETGES DE
GIRONA EL 1808 I 1809,
RAFAEL DALMAU, EDITOR,
1962; PEPITA BARBARÀ,
ROSES, DALAU CARLES PLA,
1984;
WWW.PEDRESDEGIRONA.COM;
WWW.AJUNTAMENT.GI;
WWW.ENCICLOPEDIA.CAT;
HTTP://CA.WIKIPEDIA.ORG/WIKI
/GIRONA;
WWW.GIRONA18081809.COM;
BUTLLETINS DE L’ASSOCIACIÓ
«EL BALUARD» DE GIRONA.
a ciutat de Girona ha estat
l’escenari de molts
setges al llarg de la seva
història. Però si n’hi ha
alguns d’especialment recordats,
tant per la transcendència del moment
històric, com per la intensitat
dels combats, com per la resistència
que hi van oposar els habitants
de la ciutat, aquests són els de la
Guerra del Francès, que es van produir
els anys 1808 i 1809. I que no
van ser tres, com durant tants i
tants anys s’havia repetit –allò de
«Girona, tres vegades immortal»,
sinó únicament dos.
Avui fa 200 anys justos que el general
francès Duhesme es plantava
a les portes de Girona amb una força
de 10.000 homes, disposada a
ocupar-la. Era la segona vegada
que el militar francès ho intentava,
però el 20 de juny de 1808 el seu
atac va ser rebutjat per l’escassa
dotació militar gironina, amb l’ajuda
de voluntaris de la ciutat. Duhesme
tampoc no tindria sort
aquesta vegada. Després d’aproximadament
un mes de setge (el pri-
Especial 200 anys dels Setges
DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008 | Diari de Girona
200 anys dels Setges de Girona
ELS ATACS DE LES TROPES FRANCESES DELS ANYS 1808 I 1809 HAN MARCAT LA HISTÒRIA DE LA CIUTAT
L
mer) sense haver aconseguit ensorrar
les defenses gironines –que
enginyers francesos havien qualificat
només uns mesos abans d’extraordinàriament
febles–, un error
d’apreciació seu i dels seus oficials
el va fer fugir amb la cua entre cames,
pràcticament, abandonant
molt material de guerra pel camí.
Duhesme ja no tornaria a Girona.
Però França sí. Militars tan notables
com Augereau, Saint-Cyr,
Verdier, Reille són noms propis del
segon setge de les tropes napoleòniques
contra la ciutat de Girona.
Un setge que, aquest cop sí, aconseguiria
el seu objectiu, si bé després
de nou intensos mesos de
bombardejos, combats i resistència,
que van delmar Girona, tant en
vides humans com en béns materials.
Precisament per això, si
aquest segon setge té un nom propi
és el del general Álvarez de Castro,
Governador de Girona, i que durant
molts anys va ser considerat
un heroi nacional, l’encarnació
dels valors suprems de la pàtria, a
més vilment assassinat pels france-
MARC MARTÍ
sos quan el tenien presoner. Les
més recents investigacions i anàlisis
de la història qüestionen notablement
el paper d’Álvarez de Castro:
la seva insistència a no rendirse
quan era del tot impensable un
altre resultat del setge que no fos
un triomf francès va contribuir a
agreujar el nombre de baixes pels
bombardejos, els combats, les malalties
i la gana. I també va incrementar
notablement les pèrdues
materials que va patir la ciutat, que
trigaria molts anys a recuperar-se
de les destrosses. I a més hi ha proves
que evidencien que no el van
matar els francesos, sinó que va
morir per culpa de la malaltia que
de fet ja el va fer cedir el comandament
de la plaça de Girona.
Una altra prova de la transcendència
dels setges de la Guerra del
Francès és el gran nombre de vestigis
que en queden al nucli urbà de
la ciutat de Girona en forma d’indrets
emblemàtics, de monuments
i sobretot de carrers.
Tot això, i alguna cosa més, s’explica
en les pàgines que segueixen.

UNES 8.000 PERSONES VIVIEN A GIRONA JUST ABANS DE L’INICI DELS SETGES DE LES TROPES NAPOLEÒNIQUES. ERA UNA
CIUTAT AMB UNA NOTABLE PRESÈNCIA DE L’ESTAMENT ECLESIÀSTIC, AMB UNES DEFENSES AFEBLIDES DESPRÉS D’UN
SEGLE SENSE GAIREBÉ CONFLICTES BÈL.LICS, I AMB UNA GUARNICIÓ MILITAR ESCASSA I AMB POCS RECURSOS.
LA GIRONA DE L’ANY 1808
ENRIC MIRAMBELL I BELLOC
E
En el moment en què
Girona anava a començar
la transcendental
etapa que condicionaria
per una colla d’anys la
seva vida, era una ciutat considerada
com a plaça forta. La seva posició
en el camí que porta des de
França a l’interior de la península
Ibèrica havia propiciat el seu assetjament
per part de tropes invasores
en repetides ocasions, al
llarg de la seva història. Malgrat la
seva condició de ciutat fortificada
i el seu emplaçament estratègic, les
fortificacions estaven pràcticament
abandonades i la seva guarnició
es limitava a uns tres-cents
homes del Regiment d’Ultònia.
El nucli urbà era molt reduït. El recinte
murat no havia estat ampliat
des del segle XV. Sí que posteriorment
s’havien construït elements
defensius exteriors. Però l’eixample
imprescindible per facilitar
l’increment demogràfic s’havia de
situar fora muralla. Amb tots els inconvenients
que això representava.
El recinte urbà estava envoltat
per la muralla. Per la part de Llevant
era la que havia fet construir
Pere el Cerimoniós a mitjan segle
XIV. Des de la Torre Gironella seguia
en direcció sud , per baixar
fins la riba dreta de l’Onyar, i vorejant
el curs del riu arribava fins
el pont de Sant Francesc. Aquell
pont medieval era l’antecessor de
l’actual pont de Pedra. La muralla
que tancava la ciutat per la banda
de ponent era una mica més moderna
i d’una amplada superior a
l’anterior. Podien circular-hi carruatges
i peces d’artilleria. Seguia
tot el curs de l’actual Gran Via de
Jaume I, des del modern passeig de
Canalejas fins la que és ara plaça
de Salvador Espriu, i finalment
seguia el curs de l’Onyar per la seva
banda esquerra, fins la proximitat
del pont de Sant Francesc.
Entrades i sortides
Els portals principals d’entrada i
sortida del clos murat eren el de
França, dit també de Santa Maria,
situat al final de la plaça de Sant
Pere, i el de l’Areny, en les proximitats
del pont de Sant Francesc.
En el primer s’iniciava el camí de
França i en el segon el camí de Barcelona.
Menys importants eren
els portals del Carme, d’en Vila, de
l’Àngel de Santa Clara, de la Barca,
i del Socors. Fora muralla es trobaven
els barris de Pedret, al Nord.
I al Sud els del Carme i de la Rutlla
, un a cada banda de l’Onyar.
Aquestes barriades perifèriques
les integraven unes poques cases
molt senzilles, ocupades per famílies
de molt modesta posició
econòmica i social. En temps de
guerra les autoritats militars gironines
disposaven l’enderroc d’aquelles
que poguessin servir de su-
port als que atacaven la ciutat.
Aquelles barriades quedaven desprotegides
i, en cas de perill, els
seus habitants s’havien de refugiar
a l’interior de la plaça fortificada.
Al pla, fins el veí municipi de Santa
Eugènia hi eren, disperses, un
bon nombre de masies, que amb
el producte de llurs hortes abastien
el mercat de la ciutat.
En el segle XVII s’havien construït
les defenses exteriors. La
principal d’aquestes obres era el
castell de Montjuïc. Una important
construcció que dominava la ciutat
i en el seu interior hi podia allotjar
uns centenars de soldats. Quatre
torres exteriors completaven i
garantien la seguretat del castell.
Els anomenats forts de la muntanya
asseguraven la defensa de la
ciutat per la banda de Llevant. El
del Calvari coronava la muntanyeta
on acaba l’actual camí de les
Creus, a la Vall de Sant Daniel. Els
del Capítol, del Conestable, de la
Reina Anna, i el de Caputxins s’arrengleraven
a les Pedreres, dominant
per una banda la Vall de Sant
Daniel i per l’altra la ciutat i el pla.
On hi ha ara la torre d’Alfons XII
s’hi aixecava l’anomenat reducte
de la Ciutat.
A l’esquerra de l’Onyar, cinc
grans baluards, completaven la
muralla del Mercadal. Eren el de
Sant Francesc de Paula, de Santa
Clara, del Governador, de Santa
Creu i de Figuerola.
Especial 200 anys dels Setges
Diari de Girona | DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008
Plànol de Girona del segle XIX, obra de Josep Cabot, que detalla els principals indrets de la ciutat i reprodueix esquemàticament els fets més
importants dels setges de 1808 i 1809 (Biblioteca Central Militar de l’Arxiu Històric Militar de Madrid).
Durant la major part del segle
XVIII la ciutat havia viscut en pau.
Exceptuant els primers anys del segle,
amb la guerra de Successió, i
la poca repercussió que va tenir per
la ciutat la Guerra Gran dels anys
noranta, la resta de la centúria va
ser especialment un llarg període
exempt de guerres que afectessin
les terres gironines. La ciutat no va
patir els temuts setges, i els gironins
es pogueren dedicar a feines pacífiques,
no preocupant-se de la
conservació i el manteniment en
bon estat de les muralles i demés
obres de defensa. Fins i tot s’arribà
a convertir alguns dels fossats
de les muralles en petites hortes.
Quan es prengué la determinació
de plantar cara als exèrcits napoleònics,
el primer que es va haver
de fer va ser desbrossar els fossats
i reparar tots els murs que estaven
en males condicions.
En aquella ciutat hi vivien poc
més de vuit mil persones. L’estament
eclesiàstic hi tenia una important
representació. El Capítol de
la Catedral, i demés clergues al servei
de la seu. El Capítol de la
Col·legiata de Sant Feliu. Nou convents
masculins i cinc de femenins.
La seva presència es feia notar
considerablement entre la població.
La gent d’ofici s’agrupava en els
gremis i confraries. Tant els gremis
com l’element eclesiàstic influïren
notablement en la decisió de
la ciutat de preparar-se per la seva
L’ESCENARI 3
SENSE INSTRUCCIÓ
«El nivell cultural de la
majoria de la població civil
era molt baix»
POCS CONFLICTES
«Durant la major part del
segle XVIII la ciutat havia
viscut en pau»
DEFENSES
«A l’esquerra de l’Onyar, cinc
grans baluards completaven la
muralla del Mercadal»
defensa armada. El nivell cultural
de la majoria de la població civil
era molt baix. En el segle anterior
s’havia clausurat la Universitat, i
també el col·legi dels jesuïtes,
quan aquests religiosos havien
estat expulsats per Carles III. No
existien altres centres docents, a
part dels eclesiàstics, com el Seminari
i els convents, per la formació
dels respectius professos ,
que algunes escoles d’ensenyament
bàsic, creades i mantingudes
pel municipi.
Adhesió a Ferran VII
Els eclesiàstics influïen en la formació
del poble mitjançant la predicació
i el consell personal. La
majoria dels gironins eren, per
tradició secular, catòlics i monàrquics.
Amb una adhesió incondicional
i gairebé demencial i delirant
envers la persona de Ferran
VII, un rei que no mereixia cap dels
sacrificis que es feren per defensar
la seva causa.
La guarnició militar era realment
molt reduïda. Es limitava a
tres-cents homes del Regiment
d’Ultònia. L’armament era escàs.
Gairebé no hi havia artilleria. El
castell de Montjuïc i els baluards
i les torres estaven pràcticament
desguarnits. Si la ciutat s’havia de
posar en peu de guerra s’hauria de
comptar amb la població civil que
pogués empunyar les armes. Unes
armes que s’haurien d’improvisar.
Una bona força de suport podria
ser la dels sometents de la comarca,
bons coneixedors del terreny
i ben preparats per actuar
com a guerrillers per hostilitzar els
exèrcits que assetgessin la ciutat.
Aquesta era la situació de Girona
quan el poble, més que no pas
les autoritats, decidí plantar cara
als exèrcits que havien passejat per
més de mig Europa les seves banderes
victorioses. I desafiar a l’omnipotent
Napoleó que s’havia proposat
crear la unitat imperial d’Europa,
centrada a França, tal com
havia fet Carlemany deu segles
abans.
ENRIC MIRAMBELL I BELLOC
CRONISTA OFICIAL DE LA
CIUTAT DE GIRONA

4 ELS FETS
Les dates de
la invasió
El 20 de juliol del 1808, les tropes
napoleòniques comandades pel
general Guillaume Philibert
Duhesme iniciaven el primer setge
de Girona durant la Guerra del
Francès. Un mes abans, el 20 de
juny, el mateix Duhesme havia
intentat ocupar la ciutat, però el
seu atac va ser rebutjat. Just avui,
doncs, es compleixen dos-cents
anys del primer setge, que també
s’acabaria amb fracàs per als
soldats de Napoleó. Un any i uns
mesos més tard, però, acabarien
aconseguint el seu objectiu de
conquerir la ciutat.
DdG GIRONA
Especial 200 anys dels Setges
DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008 | Diari de Girona
10/2/1808
Visita cordial
Duhesme i Lechi, amb les seves tropes,
passen per Girona de camí cap a Barcelona.
Són convidats pel Governador de Girona, el
general Mendoza. Se’ls rep com amics.
Els defensors de Girona
FORCES REGULARS ESCASSES I MOLTS VOLUNTARIS
Girona va haver de fer front a l’atac de les tropes napoleòniques del 20 de juny de 1808 i als setges de 1808 i 1809 amb guarnicions militars regulars escasses (si bé el
nombre d’efectius a la ciutat va augmentar considerablement entre 1808 i 1809), reforçades amb voluntaris locals i també de procedents d’altres indrets de Catalunya. Sobre
aquestes línies es mostren alguns dels defensors de Girona, segons les il.lustracions que ha elaborat el dibuixant i pintor francès Michel Sàez per encàrrec de l’associació gironina
El Baluard (també és l’autor de les de la pàgina següent), a partir dels estudis sobre els uniformes que ha fet aquesta entitat. D’esquerra a dreta, Tambor del Cos Reial d’Artilleria
(1809), Capità del Regiment Ultònia (1808), Húsar de Sant Narcís (1808), Soldat del Regiment de Baza (1809) i Voluntari del Primer Terç de Miquelets de Girona (1809).
Girona en armes
AVUI FA 200 ANYS, EL GENERAL DUHESME ES PLANTAVA A LES PORTES DE LA
CIUTAT AMB UN EXÈRCIT D’UNS 10.000 HOMES; COMENÇAVA EL PRIMER SETGE
«No aturaria un exèrcit ni mitja
hora». Aquesta és la impressió que el
viatger anglès Arthur Young es va endur
del sistema de fortificacions de Girona
quan va passar per la ciutat a finals
del segle XVIII. Una opinió semblant
se’n van endur els enginyers
francesos que, mentre feien camí cap
a Barcelona, ja l’any 1808, van inspeccionar
les defenses gironines. No es podien
imaginar quantes vides humanes
es perdrien ni quanta destrucció es generaria
en l’intent de conquerir aquella
ciutat tan poc protegida.
Les tropes napoleòniques van passar
per primer cop per Girona, l’any
5/6/1808
L’aixecament de Girona
Diversos sectors de Girona exigeixen a les
autoritats rebutjar l’invasor francès i afegir-se
a la causa de Ferran VII. Es crea una
Junta Local de Defensa.
20/6/1808
Primer atac francès
El general Duhesme intenta conquerir Girona
al capdavant de 5.000 soldats, però és
derrotat per una guarnició reduïda encara
que reforçada amb voluntaris.
Vençut dues
vegades
EL GENERAL DUHESME
NO VA ACONSEGUIR
CONQUERIR GIRONA
Ho va intentar amb
l’atac del 20 de juny i el
setge del juliol i l’agost
de 1808. Sense èxit.
(Dibuix de Michel Sàez)
20/7/1808
Comença el primer setge
Duhesme i Reille, amb 10.000 homes, arriben
per la banda de Palau, encerclen Girona
i desvien la sèquia Monar. Rebutjada la
proposta de rendició, intensifiquen l’atac.
1808, el dia 10 de febrer. Una divisió es
dirigia cap a Barcelona sota el comandament
dels generals Duhesme i
Lechi. En teoria, formaven part del contingent
que Napoleó havia enviat a l’Estat
espanyol amb la intenció d’arribar
fins a Portugal, un país la sobirania sobre
el qual, segons el Tractat de Fointenebleau,
havien de compartir França
i Espanya. Poques persones sospitaven
encara tot el que acabaria passant.
És per això que el llavors governador
de la ciutat, el General Mendoza,
va convidar a taula Duhesme i
Lechi, mentre les seves tropes s’allotjaven
a l’hospici, al seminari, a les casernes,
als convents i en cases particulars.
L’endemà van continuar el camí
cap a Barcelona i com una prova més
que no veien cap obstacle en el sistema
defensiu de Girona –el general
Morescot va inspeccionar el castell de
Montjuïc, la muralla, les torres...–, no
van deixar cap guarnició a la ciutat. De
fet, els fossats estaven amagats d’herba,
les muralles cobertes d’heures, i les
forces que guarnien els castells i reductes
els anaren abandonant. Aquesta
situació abocà en un estat considerablement
precari de les muralles i els
forts de Girona el 1808: fins el punt que
en alguns s’hi havien fet horts.
En les setmanes que van seguir a
aquell primer contacte va anar creixent
la inquietud entre la població. El moviment
de tropes napoleòniques era
continu i es feia cada vegada més evident
que la seva intenció no era la d’ocupar
la part que els pertocava de
Portugal. Malgrat l’abdicació de Carles
IV i la proclamació de Ferran VII com
a nou rei, la població s’adonava que en
realitat era Napoleó qui s’havia fet
amb el poder a l’Estat espanyol. Les seves
tropes, a més, havien anat ocupant

16/8/1808
Retirada de les tropes napoleòniques
Després d’una hàbil maniobra estratègica de les forces
catalanes, els oficials francesos i el mateix Duhesme
es creuen atacats per una força superior en
nombre i deixen el setge, abandonant molt material.
Els assetjants francesos
places fortes, i en la seva relació amb
el poble es mostraven cruels: saquejos,
pillatges, abusos... estaven a l’ordre
del dia. Fins que va esclatar la insurrecció.
A Madrid, el 2 de maig, i progressivament
en molts altres indrets de
l’Estat espanyol.
A Girona l’ambient també s’havia
anat caldejant. Cada cop era més habitual
l’arribada de tropes que demanaven
tota mena d’abastiments i que
actuaven amb prepotència. Es produïen
incidents que el general Men-
1/4/1809
Amenaça de pena de mort
Davant dels indicis d’un imminent setge francès, el
nou Governador de Girona, Mariano Álvarez de Castro,
dicta un ban en el qual amenaça amb la pena de
mort qualsevol persona que parli de rendició.
UNA TROPA MULTINACIONAL AMB MÉS DIFICULTATS DE LES PREVISTES
Els comandaments de l’Exèrcit napoleònic pensaven que no trobarien massa resistència quan van intentar ocupar Girona el 20 de juny de 1808, i tampoc no s’esperaven la
resposta que rebrien en el setge del juliol i l’agost del mateix any. El 1809, en canvi, ja es van presentar a la ciutat més preparats, amb un Exèrcit que va prestar especial atenció
als atacs contra les defenses gironines i que combinava soldats francesos amb altres d’italians i alemanys. Tots els militars reproduïts sobre aquestes línies són, però, francesos.
D’esquerra a dreta, Sapador del 42è Regiment d’Infanteria de Línia, Oficial de «Voltigeurs» del 32è Regiment d’Infanteria Lleugera (1809), Soldat del Segon Batalló de Sapadors
Enginyers (1809), Sapador del Segon Batalló d’Enginyers (1809) i Sergent Major del Segon Regiment d’Infanteria de Línia (1809)
doza intentava aturar amb decrets en
els quals amenaçava qui no ajudés els
soldats francesos. Fins que va arribar
l’aixecament popular, que es va produir
els dies 5, 6 i 7 de juny.
Pressió a les autoritats
Representants dels diferents gremis
de la ciutat van pressionar l’Ajuntament,
l’Església i l’Exèrcit perquè rebutgessin
l’invasor i s’adherissin a la
causa de Ferran VII. Van ser moments
de tensió, amb intents d’atemptat con-
tra diversos oficials francesos i fins i tot
d’assaltar la casa del general Mendoza,
a qui s’acusava de col·laboracionista. Finalment
es va constituir una Junta de
Defensa, es van lliurar armes al poble
i van ser destituïdes les autoritats que
no havien demostrat la seva intenció
d’oposar-se als francesos. Entre ells, el
mateix Mendoza, que va ser substituït
pel coronel Julián de Bolívar, que es
va situar al capdavant de la Junta de Defensa,
subdividida en les juntes governativa,
militar i econòmica, inte-
Especial 200 anys dels Setges
Diari de Girona | DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008
5/5/1809
Comença el segon setge
Verdier i Reille, sota el comandament superior del
mateix Saint-Cyr, es planten a les portes de Girona i
estableixen un setge que durarà més de nou mesos.
A Girona hi havia uns 10.000 efectius militars.
8/7/1809
Intens bombardeig de Montjuïc
Les tropes assetjants intensifiquen els atacs contra
el castell, considerat una peça fonamental en la defensa
de la ciutat. Álvarez de Castro insisteix en
aquesta idea, però el castell cau el 10 d’agost.
grada per representants de les professions
liberals, els gremis i el clergat.
La Junta s’havia d’encarregar de
preparar la defensa de Girona, en previsió
de possibles atacs de les tropes
franceses, i en aquest sentit va contactar
amb poblacions veïnes, per promoure
aixecaments similars que permetessin
formar companyies de voluntaris
i sometents. La intenció era aprofitar
aquests contactes per reforçar els
ELS FETS 5
MARC MARTÍ
PASSA A LA PÀGINA 6
EL GRAN DIA
DE GIRONA
El 19 de
setembre de
1809 la ciutat va
viure un dels
combats més
sagnants
Després d’intensosbombardejos
i de lluites cos
a cos, tropes franceses
van aconseguir
entrar per Alemanys
fins a la
plaça dels Lledoners.
Però finalmen
l’escomesa va
ser rebutjada, causant
un nombre
molt important de
baixes a les tropes
napoleòniques. El
pintor Ramon Martí
i Alsina va immortalitzar
aquella
jornada, l’any
1865, en aquest
quadre, que s’exposa
al Museu
d’Art de Girona.

6 ELS FETS
19/9/1809
El gran dia heroic de Girona
Després d’uns dies d’intensos bombardejos, els francesos
llancen, per ordre de Saint-Cyr, un gran atac
sobre Girona, amb la intenció que sigui el decisiu. La
lluita és terrible, però l’ofensiva és rebutjada.
UN REGIMENT
D’IRLANDESOS
Va tenir un
paper destacat
en la defensa
de Girona
En la defensa
de Girona de l’atac
de les tropes napoleòniques
del
20 de juny de
1808 hi va tenir
un paper determinat
el Regiment
Ultònia, tot i que
comptava amb només
uns 300 efectius,
comandats
pel tinent coronel
Pedro O’Daly i el
comandant Juan
O’Donovan. L’Ultònia
era un regiment
de voluntaris
irlandesos (fins al
1835 l’Exèrcit espanyol
admetia la
integració de tropes
voluntàries
estrangeres), que
també es va distingir
en els dos
setges de Girona,
si bé es va haver
de refer amb soldats
de casa. Un
cop acabada la
Guerra del Francès,
el Regiment
va ser dissolt el
1818, si bé la seva
bandera (en la
il·lustració de Michel
Sàez) va quedar
en poder de
l’Ajuntament de
Girona.
VE DE LA PÀGINA 5
Especial 200 anys dels Setges
DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008 | Diari de Girona
sistemes de defensa de Girona tant pel
que fa a l’aspecte humà com al material
(armament, munició...).
En paral.lel, la població gironina, coordinada
per la Junta, va escometre la
tasca de restaurar les fortificacions i la
muralla, recompondre camins, aplegar
queviures, preparar els hospitals, i incrementar
la dotació humana per a la
defensa. En aquell moment, l’única guarnició
de Girona era el Regiment Ultònia,
que comptava amb uns 30o soldats,
però se’n varen aconseguir uns
1.500 amb la creació de companyies de
miquelets i d’un esquadró de cavalleria
de Sant Narís (hússars).
32 carros de ferits
A mitjan juny de 1808, el general Duhesme,
que era la màxima autoritat dels
francesos establerts a Catalunya, va sortir
de Barcelona amb uns 5.000 homes
per conquerir Girona, que s’havia convertit
en un obstacle que dificultava les
comunicacions d’entrada i sortida de
la Península. Duhesme va arribar a la
ciutat el 20 de juny, i hi va enviar un
emissari amb una proposta de rendició.
L’enviat del general francès va ser
arrestat i la seva oferta, rebutjada. Lla-
10/12/1809
La capitulació
Julián de Bolívar, que ha assumit el Govern de Girona
per la malaltia d’Álvarez de Castro, es rendeix a les
tropes d’Augereau. Més de 17.000 persones, entre
soldats i civils, havien lluitat per defensar Girona.
UNA INVASIÓ ENCOBERTA
vors va començar l’atac contra Girona,
amb canonades primer contra alguns
baluards de la muralla (la Mercè, Sant
Francesc, Santa Clara), i després enviant-hi
la infanteria amb les seves
baionetes, de nit i amb operacions
per sorpresa. Però els resistents gironins,
ben organitzats malgrat la migradesa
d’efectius, van suportar l’a-
11/12/1809
L’entrada a Girona
Les tropes napoleòniques entren a Girona; l’endemà,
Tomàs Puig, que ja ho era de Figueres, és nomenat
corregidor de Girona. La convivència entre els gironins
i els militars francesos causa alguns problemes.
L’inici de la Guerra del Francès
Les tropes napoleòniques van entrar a l’Estat espanyol a finals de 1807, en
principi amb la intenció d’anar cap a Portugal en virtut del Tractat de Fontaineblueau,
segons el qual Espanya i França es repartien aquell país. Però els Exèrcits
de Napoleó van anar ocupant places fortes espanyoles, amb la cada cop
menys oculta voluntat de fer-se amb el control d’Espanya: l’Emperador aspirava
a convertir la corona espanyola en una mena de satèl·lit que col·laborés amb ell
en la guerra contra Anglaterra i en l’engrandiment de França. I en això Espanya
hi jugava un paper important perquè controlava bona part del comerç amb les
colònies americanes. Malgrat que Carles IV i Ferran VII van deixar la monarquia
espanyola en mans de Napoleó, va acabar esclatant una revolta popular contra
l’ocupació francesa que va tenir com a primer escenari Madrid (el 2 de maig), i
que es va anar escampant per tot el territori. Es van anar constiuint Juntes de
Govern i Defensa en les quals s’implicaven representants del clergat, de la burgesia,
del poble i de l’Exèrcit molestos amb els francesos i poc a poc van anar
creixent els enfrontaments contra les tropes napoleòniques. Començava la Guerra
del Francès (anomenada Guerra de la Independencia a la resta de l’Estat).
tac, i amb nota: segons algunes fonts,
les tropes napoleòniques van patir
300 morts i 32 carros de ferits, mentre
que els gironins només van registrar set
morts i 27 ferits. Duhesme, per la seva
part, es va adonar que per assolir el seu
objectiu calia una altra preparació i més
forces, i per això, en lloc d’insistir, l’endemà
va ordenar a les seves tropes que
10/3/1814
Retirada definitiva
Les tropes franceses abandonen Girona i en la seva
retirada intenten volar els forts i part de les muralles.
Però davant de l’estrèpit que es genera, el general
Suchet decideix aturar la demolició i es disculpa.
tornessin cap a Barcelona (durant la
seva reculada, varen ser hostilitzats per
grups de sometents i de civils organitzats
en escamots, atacs que varen provocar
considerables pèrdues en homes
i, sobretot, en materials).
S’havia acabat el primer atac de la
Guerra del Francès contra Girona; durant
molts anys se’l va considerar com
un primer setge, però els fets demostren
que no ho va ser.
La satisfacció popular per aquella
victòria contra l’Exèrcit invasor es va
traduir en un gran acte d’homenatge al
patró de la ciutat, Sant Narcís (veure pàgina
7), però no va fer que s’abaixés la
guàrdia. Al contrari. Conscients que les
tropes napoleòniques tornarien de
nou per intentar conquerir Girona, es
van incrementar els esforços per reforçar
els sistemes de defensa de la ciutat
i per proveir-se de materials necessaris
per a la resistència. Així, es va
aconseguir fer créixer la guarnició en
uns 2.500 homes (van arribar a la ciutat
dos batallons del regiment de Borbó
i el segon batalló de Voluntaris de
Barcelona), i es va arribar al centenar
de canons.
En paral·lel, l’alçament contra els
francesos s’havia generalitzat a Espanya,
i les tropes napoleòniques co-

mençaven a patir derrotes importants
(el Bruc, Bailén, Saragossa...). A Catalunya,
a més, s’estenia una guerra de
guerrilles per assetjar l’enemic, de la mà
dels sometents de Joan Baget, les partides
del tinent coronel Milans del
Bosch, els sometents i miquelets de
l’Empordà, el grup de Joan Clarós... Les
seves accions creaven moltes dificultats
als soldats francesos i els obligaven
a estar sempre alerta.
Però Duhesme volia conquerir Girona.
I ho va tornar a intentar a partir
del 20 de juliol, quan va arribar a la ciutat
per la banda de Palau al capdavant
d’una força d’uns 10.000 homes (hi havia
sumat els del general Reille). Va encerclar
la ciutat, va emplaçar una potent
artilleria, va desviar la sèquia Monar
perquè els molins fariners de la ciutat
no puguessin funcionar, i va començar
a bombardejar Girona. Les
canonades es van intensificar després
que els gironins rebutgessin una proposta
de rendició –fins a 600 bombes
i granades van arribar a caure sobre la
ciutat en només dos dies–, i fruit d’aquests
bombardeigs es va obrir un esvoranc
en un dels murs de Montjuïc,
encara que no suficient perquè hi entressin
les seves tropes. Moltes cases
també van patir destrosses.
Però durant els atacs francesos a la
EL SEGON SETGE
«La batalla fou acarnissada:
a canonada, baioneta i ganivet,
ens diuen els testimonis»
ERROR D’APRECIACIÓ
Duhesme i els seus oficials van
calcular que eren atacats per una
força molt superior en nombre
ciutat, a Hostalric s’anaven concentrant
tropes i acumulant queviures per socórrer
Girona. El general Comte de Caldagués
comandà l’expedició i el comboi
es dirigí cap a Girona, seguint camins
emboscats per Cassà de la Selva
fins arribar a Castellar, on s’uniren a la
columna contingents de 800 sometents
comandats per Milans del Bosch i
Joan Clarós amb 2.500 voluntaris i alguns
destacaments de Guàrdies Espanyoles
i Valones procedents de la
vençuda Roses. El 15 d’agost, en la
seva via cap a Girona, atacaren per Sant
Daniel, alhora que els defensors de la
ciutat organitzaven una forta columna
que va sortir de la ciutat i també va atacar
el assetjadors; els sometents de la
comarca de Banyoles també van atacar
per la vora esquerra del Ter, entre
Salt i Sarrià. Lluís Maria de Puig escriu
que «la batalla fou acarnissada: a canonada,
baioneta i ganivet, ens diuen
els testimonis. I durà fins la nit».
Davant de la contundència dels gironins,
Duhesme i els seus oficials
van calcular que eren atacats per una
força molt superior en nombre, i van
optar per una retirada precipitada la nit
del 16 al 17 d’agost, en la qual van deixar
abandonat molt material de guerra.
A més, els mateixos grups que havien
ajudat els defensors de Girona van
continuar fustigant les tropes franceses
en el seu camí cap a Barcelona. Segons
De Puig, «pel que han assenya lat historiadors
militars, el desencert de Duhesme
fou complet, per la manca de vigilància,
excés de confiança i menyspreu
de l’enemic, primer, i imperícia
militar i una evident manca de volun-
PASSA A LA PÀGINA 8
Especial 200 anys dels Setges
Diari de Girona | DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008
MARC MARTÍ
UN NOMENAMENT PECULIAR
Sant Narcís, patró de Girona.
El Generalíssim
Sant Narcís
«El juliol de 1808, al començament
del succés que va fer inscriure
el nom de Girona als manuals d’història
espanyola, arribà el moment
culminant del fanatisme narcissià»,
escriu l’historiador Josep Clara al
seu llibre La clau del regne. Girona,
setges i mites (2007). Clara recorda
les llegendes que ja atribueixen al
sant intervencions en defensa de la
ciutat, curiosament també contra
els francesos (les mosques atacantlos
i matant-ne els cavalls...). En el
cas que relata l’historiador, però, es
va anar més enllà: «El sant, com si
es tractés d’un personatge real i
viu, fou nomenat generalíssim de
l’Exèrcit de Catalunya, en mèrit a
una suposada intervenció contra els
francesos, aquesta vegada sense
mosques. En una cerimònia religosa
i teatral, a la qual assistiren les autoritats
civils i militars, hom li lliurà
la faixa, l’espasa i el bastó de comandament,
així com el diploma
que certificava la designació. El notari
Puig i Dorca va ser l’encarregat
de notificar a la mòmia la investidura
de viva veu».
Josep Clara recorda també que
«per convidar el poble a l’acte, Julián
de Bolívar, governador de la
plaça, va signar una proclama de
mobilització general en què parlava
dels prodigis extraordinaris que havia
fet el sant per derrotar els francesos:
«¿No habéis visto los prodigios
que acaba de obrar en favor de
su pubelo querido? Él abrió los ojos
y la boca para aseguraros la protección
del cielo y ha levantado después
su mano derecha para bendecir
nuestras gloriosas hazañas. El extraordinaro
resplandor, que en la
noche del día 21 una multitud de almas
inocentes y justas observó
dentro de su capilla, ¿qué otra cosa
es que una señal expresiva de su inmensa
gloria que le circuye y de la
que nos promete contra nuestros
enemigos?».
Lluís Maria de Puig, a Girona, guerra
i absolutisme. Resistència al
francès i defensa de l’antic règim
(1793-1833) (2007) també es refereix
a aquells fets i apunta que «cal
pensar que, enmig de la tensió
emocional del moment, aquests
elements taumatúrgics, sostinguts
fortament pel sector de la guia espiritual,
feien un efecte psicològic inqüestionable
i actuaven sens dubte
a favor de la confiança i la determinació
en la defensa de Girona».
ELS FETS 7
DIARI DE GIRONA
ELS SETGES
EN L’ART
Molts artistes
s’han inspirat en
la resistència de
Girona
La resistència
de Girona contra la
invasió francesa
ha estat el tema
que han elegit diversos
artistes per
crear algunes
obres prou conegudes.
Així, es poden
citar els noms
de Laureà Barrau,
Ramon Martí i Alsina,
Tomás Muñoz,
César Álvarez Dumont,
Modest Urgell,
Joan Figueras
i Miquel Blai (en
aquesta pàgina es
mostren dues escultures
al.lusives
de l’escultor olotí
que s’exposen al
Museu d’Art de Girona),
entre d’altres.

8 ELS FETS
VE DE LA PÀGINA 7
tat de reaccionar, més tard».
Els mesos següents van ser relativament
tranquils a Girona, si bé la situació
es complicava per als contraris
a Napoleó en el conjunt de l’Estat espanyol.
L’Emperador de França, cosncient
que les derrotes que estava experimentant
posaven en perill els seus
plans, va intervenir personalment amb
un Exèrcit de 200.000 homes que va fer
canviar radicalment la situació. A Catalunya
se segueix la mateixa política,
i el general Gouvion Saint-Cyr es fa càrrec
del comandament de l’Exèrcit.
Després de conquerir Roses i Barcelona,
rep l’ordre de prendre Girona, Tarragona
i Tortosa.
A Girona, malgrat la tranquil.litat, no
s’havien estat amb els braços plegats.
S’havia continuat amb els treballs de reforçament
de les defenses –gràcies en
bona part a aportacions econòmiques
dels mateixos gironins– i així s’havia reparat
el castell de Montjuïc, a més de
forts, muralles, baluards i fossars. Es va
aconseguir munició i arma ment i la guarnició
es va incrementar fins als 5.723
homes: 800 del Regiment d’Ultònia;
1.330 del Regiment de Borbó; 1.125 del
Segon Batalló de Voluntaris de Barcelona;
600 del Primer Batalló de Miquelets
de Vic; 1.120 del Primer Batalló
de Miquelets de Girona; 108 de
l’Esquadró de Sant Narcís; 278 del Reial
Cos d’Artilleria; 240 Miquelets del
Segon Terç de Girona agregats a l’artilleria;
130 Mariners de la Costa, agregats
a l’artilleria; i 22 sapadors minadors
PREPARANT EL SEGON SETGE
Es va aconseguir munició i
armaments i la guarnició es va
incrementar fins als 5.723 homes
UN GOVERNADOR RESSENTIT
Álvarez de Castro havia hagut
d’entregar sense resistència
el Castell de Montjuïc
(aquestes eren les dades a 8 de maig de
1809; l’11 de desembre, un cop acabat
el setge, en quedaven 2.008).
Una altra cosa havia canviat: el Governador
de Girona era ara Mariano Álvarez
de Castro, un personatge controvertit
i que tindria una influència decisiva
en els fets dels mesos següents.
Només unes setmanes abans, Álvarez
de Castro havia hagut d’entregar sense
resistència el Castell de Montjuïc a
les tropes napoleòniques, un episodi
que el va afectar molt. Abans del segon
setge de Girona, dirigia una força de l’Exèrcit
de Catalunya que havia de frenar
en la mesura del possible la divisió de
Saint-Cyr. Però davant del poder de les
tropes franceses, va haver de fugir i refugiar-se
a Girona. Quan ja era a la ciutat
el van nomenar Governador, i la persona
que ho havia estat fins llavors, Julián
de Bolívar, va passar a ser el seu segon.
Álvarez de Castro era un home dur
i intransigent, i ho va deixar clar des del
principi. Malgrat que l’ambient a la ciutat
era relativament optimista després
dels dos triomfs que ja s’havien obtingut
contra els napoleònics, el nou Governador
va dictar l’1 d’abril un ban en
el qual, davant la perspectiva d’un
nou setge francès, amenaçava amb la
pena de mort per a qualsevol persona
que pronunciés la paraula rendició o
Especial 200 anys dels Setges
DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008 | Diari de Girona
PASSA A LA PÀGINA 10
Sobre aquestes línies, a dalt, un gravat , del segle XIX, que il.lustra un episodi
dels Setges de Girona; a baix, el ban de Mariano Álvarez de Castro en el qual
s’amenaçava amb la pena de mort a qui pronunciés la paraula rendició.
LITERATURA
De dalt a baix, portada d’una
edició antiga de «Gerona»;
Benito Pérez Galdós; i una
il.lustració per a una edició de
«Gerona» que mostra nens
gironins durant els setges.
La «Gerona»
de Pérez Galdós
DIARI DE GIRONA
Gerona, una novel.la que Benito
Pérez Galdós va inscriure dins dels
seus Episodios Nacionales, és de
llarg l’obra literària més popular relacionada
amb els Setges de la ciutat.
De fet, es tracta d’una reconstrucció
del setge de 1809 de Girona
a partir de personatges ficticis. En
aquest sentit, Josep Clara apunta
que l’obra de Pérez Galdós «no
s’endinsa en la psicologia gironina
perquè no la coneixia, i és essencialment
una novel.la, “en el sentido
de que lo ficticio es de tal forma
preponderante que casi se podría
situar la acción en el asedio de cualquier
ciudad esforzada, dominada e
inspirada por un general de heroísmo
de enagenado”», en opinió de
J.B. Ribas. En qualsevol cas, Gerona,
escrit el 1874, va ajudar a projectar
la mitologia gironina en cercles més
amplis i heterogenis.
Altres obres literàries sobre els
Setges de Girona daten de l’època
de la Renaixença i el corrent romàntic,
i són escrites en català. Entre els
autors que van tocar aquest tema
hi ha Víctor Gebhardt, Lluís Cutchet,
Joaquim Riera i Bertran i Joan Baptista
Ferrer. També en van escriure
poesies Àngel Guimerà i Frederic
Soler, Pitarra. Segons aquest darrer,
«la defensa de Catalunya i l’amor a
Espanya s’uniren en la lluita», a parer
de Josep Clara.

Especial 200 anys dels Setges
Diari de Girona | DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008
ELS FETS 9
MARC MARTÍ
EL GRAN DIA
DE GIRONA, EN
UN DIORAMA
S’exposa al
Museu d’Història
de la Ciutat
La fotografia de
l’esquerra mostra
un detall del diorama
de grans dimensions
que es
pot veure al Museu
d’Història de la
Ciutat de Girona i
que reprodueix l’anomenat
«Gran
Dia de Girona», el
19 de setembre de
1809, quan els defensors
de la ciutat
van rebutjar un
terrible atac francès.

Especial 200 anys dels Setges
10 ELS FETS DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008 | Diari de Girona
VE DE LA PÀGINA 8
capitulació: «para atajar qualquiera
maquinación que pudiera haber intentado
el enemigo con introducir en la
Plaza algún perverso: para el caso de
presentarse los enemigos al frente de ella:
impomgo pena de la vida executada inmediatament
a qualquiera persona, sea
de la clase, grado o condición que fuere,
que tuviese la vileza de proferir la voz
de rendición o capitulación», deia textualment.
Lluís Maria De Puig argu-
menta que «el missatge tenia probablement
dues intencions més: donar a
conèixer als gironins que per defensar
la ciutat estava disposat a tot, i fer saber
als assetjats quina determinació de
resistència tenien al seu davant».
El cop d’efecte d’Álvarez de Castro no
devia impressionar gaire els francesos,
que el 5 de maig de 1809 es plantaven
de nou a les portes de la ciutat, amb una
força de 17.000 homes que dirigien els
generals Verdier i Reille, sota el comandament
superior del mateix Saint-
Cyr (més endavant se’n faria càrrec el
mariscal Augereau, duc de Castiglione).
Dins de Girona els esperaven uns
10.000 efectius, un miler dels quals foren
les vuit companyies de voluntaris
allistats a l’anomenada Croada gironina
(dividides per oficis, inclosos capellans,
frares i gent de posició), ajudats
per les dones agrupades en la companyia
de Santa Bàrbara, encarregades en
principi d’atendre malalts, proporcionar
munició i altres treballs complementaris
a la defensa de la ciutat... Tam-
bé hi havia un grup de 60 homes anomenats
Companyia de la reserva, que
funcionava a les ordres directes del general
i li feia d’escorta. Josep Clara assegura
que «els assetjats van defensarse
amb un coratge enfortit pel fanatisme:
els religiosos prengueren les armes
i defensaren les bretxes com si es tractés
d’una guerra de religió».
El pla de Verdier consistia en apoderar-se,
primer, del Castell de Montjuïc
i, des d’aquest, atacar el sector de
muralla més proper: la torre Gironella

al sector més elevat, la cortina de Sant
Cristòfol, la de Manegat, els murs de la
part oriental de la Seu, el baluard de
Sarracines i la muralla de Santa Llúcia,
al peu de la muntanya de Montjuïc.
El 19 de juny va ser atacada la torre
de Sant Lluís, que era l’avançada de
Montjuïc per la banda nordest; davant
l’atac francès va ser abandonada pels
escassos defensors que la guarnien,
que es refugiaren al castell de Montjuïc.
El mateix va passar amb la torre de Sant
Narcís. Uns dies més tard també va ser
abandonada la torre de Sant Daniel,
una altra avançada del castell.
El 8 de juliol, per un descuit d’un artiller,
es va produir un incendi al magatzem
de pòlvora de la torre de Sant
Joan, situat a mitja muntanya de Montjuïc,
incendi que va provocar una forta
explosió i l’enrunament de la defensa.
Tota la guarnició va quedar
morta o ferida; només se salvaren vuit
homes. La destrucció d’aquesta torre,
que assegurava la comunicació entre
la ciutat i Montjuïc, va ser una pèrdua
molt important pels esdeveniment
posteriors. Mentrestant, els francesos
anaven augmentant el nombre de bateries
i les seves peces d’artilleria.
El 2 de juliol, el comandament francès
va enviar al general Àlvarez un missatge
proposant-li d’entaular negociacions
per aturar la lluita davant Girona,
proposta a la que Àlvarez respon -
gué, des del seu habitatge a la Casa Pastors,
a la plaça de la Catedral, que no hi
havia res a tractar i que no li enviés més
missatgers. Segons recull De Puig, «di-
Especial 200 anys dels Setges
Diari de Girona | DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008
uen els testimonis que un munt de gent
s’aplegà davantla residència d’Álvarez
per pressionar-lo i impedir la negociació
o la rendició. No feia falta».
A partir del 8 de juliol, relata Lluís
Maria de Puig, «l’atac a Montjuïc fou
brutal. Bombardeig, obertura d’una
gran bretxa i 2.500 soldats preparats i
entrenats es llançaren a la conquesta
del castell. La lluita fou d’una gran duresa
i mortaldat. Però els defensors van
ELS FETS 11
PASSA A LA PÀGINA 13
LES HEROÏNES DE
SANTA BÀRBARA
Van rebre
diverses
distincions per la
seva entrega
Les dones de la
Companyia de
Santa Bàrbara, formada
per voluntàries
gironines,
eren les encarregades
de portar
aliments i municions
als que lluitaven
a les muralles
i baluards i
acompanyar o
transportar els ferits
als hospitals.
L’heroïcitat que
van demostrar durant
el setge els
van valer diverses
condecoracions, i
en l’actualitat la
ciutat les recorda
amb un mausoleu
a la capella de
Sant Narcís de l’església
de Sant Fèlix,
i amb un carrer.
A l’esquerra, el
quadre «Les heroïnes
de Santa Bàrbara»,
de Ramon
Martí i Alsina, que
s’exposa a la sala
de plens de la Diputació
de Girona.

Especial 200 anys dels Setges
12 ELS FETS DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008 | Diari de Girona
Els uniformes dels atacants i els defensors de Girona
UN EXPERT FRANCÈS INVESTIGA ELS UNIFORMES DE TOTS ELS COMBATENTS A LA CIUTAT
Marc Morillon és un expert francès que col.labora amb El Baluard i que en la recent Expo Mundial de Figures Històriques presentava un completíssim estudi sobre els uniformes
de les tropes assetjants a Girona. Morillon està enllestint un treball similar amb els defensors de la ciutat. La seva recerca s’ha editat en làmines. En reproduïm algunes (d’esquerra
a dreta i de dalt a baix): l’Estat Major de l’Exèrcit napoleònic; artilleria de setge; militars del Primer i el Segon Regiment d’Infanteria de Línia del Gran Ducat de Berg; del Primer i el
Segon Regiment d’Infanteria de Línia del Regne de Nàpols; del Segon Regiment de Caçadors a Cavall del Regne de Nàpols; d’un Batalló de Granaders de la Guàrdia Reial d’Itàlia;
artilleria de setge; del Segon Regiment d’Infanteria de Línia del Regne de Westfàlia; i una companyia de sapadors i minaires de la brigada de setge del Corps Impérial du Génie.

Un plànol del setge de Girona el desembre de 1809.
aconseguir amb una fermesa extraordinària
rebutjar les escomeses una
rere l’altra. I les hosts de Verdier hagueren
d’abandonar l’intent amb una
quantitat esfereïdora de baixes. Des de
Girona tothom seguia el que passava
a Montjuïc, car el castell era vital per a
la sort de la ciutat. Álvarez, l’endemà,
felicità la guarnició del castell i a tots els
gironins, i es cantà un tedèum solemne
a la catedral».
Però els atacs contra Montjuïc van
continuar, i malgrat l’ordre d’Álvarez de
Castro de defensar-lo «a toda costa»,
acabà caient en mans franceses el 10
d’agost. Aquesta decepció es va veure
compensada per l’arribada, l’1 de setembre,
de reforços: el general Blake va
aconseguir enviar-hi el general García
Conde amb un comboi de queviures i
2.800 soldats, que van ser molt ben rebuts
a la ciutat perquè ja no quedaven
reserves alimentàries i s’havien patit
moltes baixes (encara que no tots els
soldats s’hi van poder quedar per l’escassetat
dels aliments).
Especial 200 anys dels Setges
Diari de Girona | DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008
Tres il.lustracions de Joaquim Pla Dalmau que mostren, a l’esquerra, l’Estat Major de Girona el novembre de 1809; a la
dreta, a dalt, sergents d’Ultònia i de la Divisió Duhesme a Girona, el 10 de febrer de 1808, abans que comencés la
Guerra del Francès; i a baix, sometents de Catalunya (1808-1809).
VE DE LA PÀGINA 11
L’alegria dels assetjats duraria ben
poc, perquè Saint-Cyr va ordenar a Verdier
l’atac definitiu sobre Girona. I
aquest atac es va produir el 19 de setembre:
«Les tropes franceses –detalla
De Puig– feren cap a les bretxes, una i
altra vegada al llarg de tot el dia. La lluita
fou tremenda. Els cronistes i testimonis
gironins l’han descrita en termes
d’epopeia. Les bombes, el cos a cos, els
morts apilonats, els ferits... la resistència
fou d’una convicció i una valentia
PASSA A LA PÀGINA 14
ELS FETS 13
UN ALTRE SETGE
Plànol del setge de Roses.
Roses, situació
desesperada
DIARI DE GIRONA
Després que Duhesme hagués
fracassat dues vegades en el seu
intent de conquerir Girona, el general
francès es trobava en un moment
molt difícil: haver estat rebutjat
dues vegades el col·locava en
una situació que propiciava la
creença que era possible la lluita
contra els francesos, el que va provocar
l'entrada d'un nou exèrcit a
Catalunya, comandat pel mariscal
Saint-Cyr, per la frontera de la Jonquera.
D’entrada, va atacar i va conquerir,
després d’un setge de més o
menys un mes, la plaça de Roses, el
que va fer que disposés d'un bon
port per al proveïment del seu exèrcit,
alhora que no deixava darrere
seu, en el seu avenç cap a Barcelona,
cap plaça forta en mans dels
seus enemics.
Després d'una aferrissada defensa,
les tropes franceses s'apoderaren
del fort de la Trinitat i de la vila
el 6 de desembre de 1808.
El 5 de desembre, després d’una
reunió del Governador, Pedro O’Daly,
amb tots els comandaments de
la guarnició, van redactar un document
en el qual quedava acreditada
la greu situació que patia la localitat:
«Se expuso el deplorable estado
de sus obras reducidas a un
montón de escombros por más de
ocho mil granadas reales, y bombas
que han caído en ella desde el día
diez y nueve de noviembre (...); la
falta de municiones pues de pólvora
sólo existen cuarenta quintales;
(...) la notable incomodidad de los
heridos y enfermos, pasando ya de
ciento ochenta entre ambas clases,
sin tener remedios, ni facultativos
para atender a su curación; no tener
la menor noticia de socorro, ni saber
nada de las posiciones que ocupa
nuestro ejército por no haber tenido
la menor comunicación con los
ingleses, ni aun con los barcos de la
costa, desde que el enemigo puso
artillería en la villa e impidió que se
aproxime lancha alguna a la playa,
delante de la Plaza; hallarnos faltos
de víveres, particularmemnte de
vino y toda clase de carne, que no
hay ni de salada, ni de fresca ni aún
para los enfermos. En vista de lo expuesto,
se trató de proponer al general
francés los medios de conseguir
una honrosa capitulación».
L’endemà al matí, la guarnició
abandonava Roses i les tropes franceses
li retien honors.

Especial 200 anys dels Setges
14 ELS FETS DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008 | Diari de Girona
UNA SITUACIÓ
INSOSTENIBLE
La guerra,
la gana i les
malalties van
delmar la
població
La intensitat
dels atacs francesos
i la manca d’aliments
i de mesures
higièniques
van disparar la xifra
de morts, ferits
i malalts a Girona
en els últims mesos
del setge. La
Catedral era usada
com a hospital,
però va arribar a
quedar desbordada
(a la dreta, a
dalt, una il.lustració
per a una edició
de 1883 de
Gerona, de Benito
érez Galdós, mostra
l’escena). Tots
aquests motius
van afavorir que
les autoritats locals,
un cop incapacitat
Álvarez de
Castro, acceptessin
la rendició (a
baix, el document
de la capitulació
de Girona).
MEMÒRIA HISTÒRICA
MARC MARTÍ
Vestuari de l’època dels Setges.
El museu que no va
arribar a ser
L’any 1943, José Álvarez Sáenz
de Buruaga, director del Museu Provincial
d’Arqueologia, llençava la
idea de constituir un museu monogràfic
dels Setges de la Guerra del
Francès. «Gerona, la heroica ciudad
de los sitios, debe crear, para íntimo
goce y enseñanza de todos, un museo
en el que se expongan orgullosas
las reliquias de momentos inolvidables».
Com explica Josep Clara,
«la base del fons existia en el mateix
museu que ell dirgia –eren objectes
que ja s’exposaven al públic
de manera dispersa a les sales de
Sant Pere de Galligans– i el funcionari
prometia l’ajuda professional i
patriòtica que requeria la idea de situar-los
en un marc més idoni».
Però no se’n va fer gaire res fins
que el 1959, coincidint amb el cent
cinquantè aniversari de la Guerra
del Francès, es va muntar una exposició
commemorativa en un edifici
del carrer de la Força, amb un catàleg
ampli i ric de peces, de procedència
molt diversa. L’exposició es
va tancar un cop acabada la commemoració,
i part del material que no
va haver de ser retornat a particulars
i institucions va donar peu a la
constitució d’un petit museu d’història
de la ciutat, centrat sobretot
en els setges napoleònics. Aquest
museu s’estaria un temps en el mateix
pis del carrer de la Força, i posteriorment
va passar a les Serracines,
amb un caire encara més modest.
Part del material que integrava el
fons d’aquell museu es pot contemplar
ara a la sala dedicada a la Guerra
del Francès que hi ha al Museu
d’Història de la ciutat.
MARC MARTÍ
Armament i la bandera d’Ultònia.
VE DE LA PÀGINA 13
extremes». Fins i tot un petit grup de
soldats francesos va aconseguir infiltrar-se,
per Alemanys, fins a la plaça
dels Lledoners, però van ser rebutjats.
Al final de la jornada, Girona continuava
en mans dels defensors, que havien
patit 72 baixes i una cinquantena
de ferits, per més de 600 morts francesos.
Josep Clara recull un poema que
va ser publicat només dos dies després
d’aquells fets: «Venciste, fiel Gerona
(¡qué memoria! / Al francés orgulloso;
le has pisado: / Llenóte tu valor de honor
y gloria, / Y por ti todo nuestro Principado.
/ ¡Qué recuerdos hará de ti la
historia! / ¡Cómo será tu nombre eternizado!
Dirán los descendientes con
ventura: Gerona dio a los galos sepultura».
No va ser l’única conseqüència,
aquest poema, dels fets del 19 de setembre
de 1809. Els responsables de l’Exèrcit
francès van decidir estrènyer
encara més el setge, confiats que la
manca d’aliments, les malalties i la
desesperació acabarien amb la resistència
gironina. A la ciutat, per la seva
part, l’optimisme per aquell triomf els
va fer pensar que arribarien més reforços
i més subministraments. Però no
va ser així. A l’octubre, el mariscal
Pierre Augereau substituia Saint-Cyr al
capdavant de les tropes franceses, i aplicava
una política d’atacs sistemàtics per
afeblir encara més les defenses i la moral
dels assetjats. Augereau havia proposat
de nou la rendició a Álvarez de
Castro, però aquest s’hi havia negat. Començava
l’etapa més dura del setge. Seguint
De Puig, «la ciutat entrà llavors en
una situació d’ensorrament en tots els
sentits. Álvarez, imbuït d’una obsessió
per resistir o morir, sense considerar
CANVI
A l’octubre el mariscal Pierre
Augereau substituïa Saint-Cyr al
capdavant de les tropes franceses
BALANÇ
4.300 homes de la guarnició van
sortir presoners cap a França i 1.600
més es trobaven als hospitals
cap altra alternativa que hagués pogut
evitar o alleugerir la mortaldat espantosa
que s’anava produint, volia emular
Palafox a Saragossa. El clergat, que
s’ho jugava tot contra els francesos, ho
tenia tot a perdre si entraven els assetjadors,
segons pensava, amb el règim
emanat de la revolució. I la població era
sensible als diferents impusos que li arribaven:
al dels militars, que volien
resistir; al dels frares i capellans, que els
animaven en nom de Déu; i al pànic a
una sort més negra encara que la que
estaven vivint, és a dir, a ser passats per
les armes, fets presoners i exiliats o a engreixar
les tropes franceses».
Durant aquelles setmanes va anar
augmentant el nombre de víctimes, els
hospitals eren plens i la mancança
d’aliments començava a fer-se desesperada.
Però Álvarez, entossudit a no
rendir-se, va donar l’ordre fins i tot de
disparar contra qualsevol defensor
que abadonés la primera línia. De
Puig apunta en aquest sentit que «quan
algú li deia com pensava acabar amb
aquella situació, responia que “en el cementerio”,
i quan la guarnició plantejà
que no hi havia aliments, contestà:
“que se mueran de hambre”».
La situació es va continuar deterio-

Un gravat francès mostra Girona durant l’etapa de la dominació napoleònica.
rant. A cada nova oferta de capitulació
dels francesos, Álvarez responia amb
un no. Els assetjants incrementaven els
bombardejos. S’havien acabat les medicines
i els aliments, i la població va
arribar a menjar carn podrida i rates.
Apareixien malalties com la dissenteria
i l’escorbut, fins que el mateix Álvarez
de Castro també va caure malalt,
delirant, i se’l va haver d’apartar del càrrec.
El coronel Haro, un dels defensors
de Girona, va resumir la situació dient
que «Álvarez debió haber salido con la
guarnición, abandonando una plaza
que era incapaz de defenderse, pero se
obstinó en continuar la defensa, acabó
con el vecindario, se murió la tropa, a
él mismo le costó la vida su tenacidad
y se perdió la plaza».
Álvarez de Castro va ser substituït per
Julián de Bolívar, que de seguida va
convocar la Junta de Defensa per estudiar
una possible capitulació. I després
d’intensos debats i davant dels te-
mors d’una part de la població, finalment
la ciutat va acceptar caure en
mans de les tropes napoleòniques.
Era el 10 de desembre. El setge havia
durat més de nou mesos.
L’entrega de les armes
L’endemà, 11 de desembre, es van reunir
les tropes que havien defensat Girona
i les que guarnien els forts de Les
Pedreres, sota les ordres del coronel
Laiglésia del regiment de Borbó, a la
plaça de les Cols. A les 9 del matí emprengueren
la marxa cap a les línies
franceses i sortiren de la ciutat per la
porta de l’Areny. L’exèrcit napoleònic
estava format en parada al llarg del baluard
de Sant Francesc i per la part exterior
de la muralla del Mercadal, arran
del camí de Sarrià. Els defensors gironins,
en passar davant les tropes
formades, lliuraven les armes damunt
el glacis del baluard, tal com s’havia
acordat en els termes de capitulació.
Uns 4.300 homes de la guarnició van
sortir presoners cap a França, mentre
uns 1.600 més es trobaven als hospitals.
Els ocupants francesos es varen trobar
una Girona que havia perdut la meitat
dels seus habitants (uns 4.600 el 1812
contra 8.743 a començaments de 1809),
i una destrucció urbana considerable:
242 cases totalmente destruïdes
(111 dins la ciutat i 131 en els ravals),
48 parcialment enderrocades (35 a la
ciutat i 13 en els ravals) i 104 cases deshabitades
(Ramon Alberch).
Tomàs Puig, que ja ho era de Figue -
res, va ser nomenat corregidor de Girona
i es va establir un nou Ajuntament
que va jurar fidelitat a Josep Napoleó.
Es van prduir conflictes entre els veïns
i els soldats i oficials francesos que s’allotjaven
a les seves cases. Però es va
restablir el subministrament d’aliments
i medicines i això va anar asserenant
els ànims. El 21 de desembre, Álvarez
de Castro, encara malalt, va ser
Especial 200 anys dels Setges
Diari de Girona | DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008
traslladat a Montpeller. Però el mateix
Napoleó va ordenar que fos retornat a
Barcelona, perquè el volia jutjar per escarmentar
els militars espanyols que no
juressin fidelitat a Josep Napoleó. Durant
el viatge, l’estat de salut de l’ex-
Governador de Girona es va agreujar i
va morir al Castell de Figueres, encara
que durat molt temps es va fer córrer
la brama que havia estat torturat o
enverinat pels francesos.
«Com a fet diferencial d’altres situacions
bèl.liques –escriu Josep Clara–,
la proesa dels gironins en la defensa
de la ciutat fou obra, realment, de tots
els estaments i classes, però sobretot del
poble menut, el qual, fanatitzat pel clergat,
pagà més que ningú les conseqüències
de la penúria i la ruïna».
Convertida en capital de corregiment
i després en capital del Departament
del Ter, Girona va continuar annexada
a França fins a la sortida dels
napoleònics, el març de 1814.
ELS FETS 15
50
ANYS DESPRÉS
Supervivents
dels setges
Un grup de supervivents
dels
setges de Girona
van ser fotografiats
50 anys després
de la sortida
de les tropes franceses
de la ciutat.
La imatge és exposada
al Museu
d’Història de la
Ciutat.

16 ELS PROTAGONISTES
DESTACATS MILITARS ESPANYOLS I
FRANCESOS ES VAN ENFRONTAR EN ELS
SETGES DE GIRONA I VAN POSAR A PROVA
L’AUDÀCIA, EL VALOR I LA RESISTÈNCIA DE LES
TROPES QUE TENIEN A LES SEVES ORDRES.
Només hi
faltava Napoleó
DdG GIRONA
Expliquen les cròniques que en
alguns dels moments més intensos
dels setges de Girona de 1808
i 1809 hi va haver qui va assegurar
haver vist el mateix Napoleó Bonaparte,
l’Emperador de França, a
la ciutat, donant ordres a les tropes
franceses. Els historiadors han
desmentit rotundament a questa
presència, encara que de fet sí
que Napoleó es feia notar, a Girona,
i de manera molt important: al
cap i a la fi, van ser els seus plans
de conquesta d’Espanya els que
van provocar tot el que hi va passar
a principis del segle XIX.
Si bé Napoleó, per tant, movia
en la distància els fils del que passava,
a Girona van ser altres persones
les que van assumir el paper
protagonista. Certament que ho
van ser tots i cadascun dels combatents
en tots dos bàndols, encara
que és especialment remarcable la
resistència que van oferir les tropes
i la ciutadania de Girona, assetjades
durant setmanes i mesos
i malgrat això sense deixar de lluitar.
Però els seus noms no han passat
als llibres d’història. Ja acostuma
a passar, això.
Sí que ho han fet, en canvi, els
dels comandaments que dirigien
aquestes tropes, i entre ells hi ha
personatges molt destacats. El
controvertit Mariano Álvarez de
Castro té una especial significació
a Girona, pel que va implicar la
seva tossuderia a no voler-se rendir,
pe rò n’hi ha més (Augereau,
Saint-Cyr, Bolívar, Fournàs, O’Donnell...).
Pere Masferrer, de l’Associació
El Baluard Centre d’Estudis
Històrics, ha reproduït les biografies
d’alguns d’ells (en les pàgines
que segueixen) a partir dels textos
que va escriure Emili Grahit en el
volum XIII dels Annals de l’Institut
d’Estudis Giornins.
Especial 200 anys dels Setges
DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008 | Diari de Girona
«Napoleó creuant els Alps», de Jacques Louis David (1800).

ELS DEFENSORS Assetjat
EN LA IL·LUSTRACIÓ
GRAN, OBRA DE
MICHEL SÁEZ, UN
FUSILER DEL 2N
BATALLÓ DE
VOLUNTARIS DE
BARCELONA (1808)
(LES IL·LUSTRACIONS
DE BOLÍVAR,
FOURNÀS, IBÁÑEZ Y
CALDAGUÉS SÓN DE
FÈLIX XUNCLÀ I VAN
SER PUBLICADES AL
BUTLLETÍ D´«EL
BALUARD» EL 1999)
MARIANO ÁLVAREZ DE CASTRO
Governador Militar de Girona durant el setge de 1809
Especial 200 anys dels Setges
Diari de Girona | DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008
Mariano Álvarez de Castro –el nom complet del qual era Mariano José Manuel Bernardo
Álvarez Bermúdez de Castro y López Aparicio– (Burgo de Osma, 1749 - Figueres,
1810) va ser el militar espanyol que encapçalà la defensa de la ciutat de Girona
durant el setge de 1809, en la Guerra del Francès.
Havent ingressat de jove a l'exèrcit, participà amb el grau d'oficial al setge de Gibraltar
de 1787. Més endavant, prengué part activa a la Guerra Gran o Guerra de la Convenció.
Al 1808, amb el grau de brigadier, fou el governador militar del castell de Montjuïc, a
Barcelona. En un principi, Álvarez es negà a rendir la fortalesa, però el capità general
de Catalunya l'obligà a una rendició que marcà el seu comportament posterior. Un cop
rendí Montjuïc, fugí de Barcelona i s'uní a les forces que lluitaven contra els exèrcits
napoleònics que ocupaven Espanya.
Al 1809 fou nomenat governador militar de la plaça de Girona i se li encarregà la seva
defensa enfront les tropes franceses. La ciutat ja havia patit un atac i un setge fallit
l'any anterior, el primer al juny i el segon al juliol. Álvarez assumí la tasca de defensar
la plaça fins al final, descartant tota possible rendició. Pretenia de recuperar el seu
honor perdut en la humiliant capitulació forçada del castell de Montjuïc de Barcelona.
El mes de maig de 1809 els francesos començaren el tercer i darrer setge de Girona.
Álvarez tenia al seu càrrec una ciutat mal preparada, amb unes defenses en mal estat
i envellides, a més de disposar de pocs homes per a la defensa de Girona. Al seu davant,
el general Laurent Gouvion Saint-Cyr i 18.000 homes ben equipats emprengueren
un setge ferotge que durà set mesos. Álvarez, tot i l'escassetat d'armes, municions
i proveïments, prohibí en un ban qualsevol intent de capitulació, sota pena de
mort. Igualment, rebutjà tot parlamentari que els exèrcits francesos enviessin.
A començament del mes de desembre, en plena agonia d'una ciutat afamada i exhausta,
Álvarez emmalaltí i el militar Julián de Bolívar prengué el comandament de la
plaça; al cap de pocs dies, el 10 de desembre, Girona capitulava. Álvarez i la resta de
militars presoners dels francesos foren traslladats al captiveri provisional de Perpinyà.
Tanmateix, la mala salut d'Álvarez féu que aquest morís el 22 de gener de 1810 al
castell de Sant Ferran de la ciutat de Figueres. Immediatament, es difongué la notícia
que els francesos havien enverinat el general o causat la seva mort a partir de maltractaments.
Actualment, es creu que la mateixa malaltia d'Álvarez acabà amb la seva
vida.
JULIÁN MANUEL DE BOLÍVAR Y ELORDUI
Coronel, Tinent de Rei i President de la Junta Governantiva de Girona
ELS PROTAGONISTES 17
BLAS DE FOURNÀS
Tinent coronel de l’Exèrcit espanyol, destinat a Girona durant el setge de
1809 i autor del llibre «Diario del ataque y de la defensa de la plaza de Gerona
en su último sitio, año de 1809»
Don Blas de Fournàs, un dels principals
defensors de Girona el 1809, va néixer a
Narbona (França), el 3 d’octubre de 1761.
Els seus pare foren el Baró de Frabesau i
Gabriela Josefina Garchac, de la més distingida
noblesa francesa. En un principi la
família va voler que es dediqués a la
carrera eclesiàstica, per la qual cosa va
entrar al seminari de la seva ciutat natal
per cursar-hi els corresponents estudis
de filosofia i teologia; però la mort del
seu germà gran va fer canviar de parer el
seu pare, fent-lo ingressar al Col·legi Militar
de Sant Estanislau, on aviat se’l va conèixer
per la seva aplicació i aprofitament,
la qual cosa el va fer mereixedor
d’una plaça de cadet en el regiment de
Flandes; va ascendir per antiguitat a subtinent
el 31 de gener de 1785 i a tinent
l’1 d’abril de 1788 obtenint, a més, el
1791, el despatx d’ajudant major de l’esmentat
regiment. Quan va esclatar la revolució
francesa, el seu origen de la noblesa el va fer sospitós als ulls dels revolucionaris,
per la qual cosa fou apartat del servei. Va fugir a Coblensa, on es va unir
a l’exèrcit dels prínceps, germans del rei, i el 13 de maig de 1793 es va allistar a la
setena companyia de caçadors nobles que formaven part de les tropes de Condé,
distingint-se notablement sota el comandament de Wurmsert.
Un cop dissolt l’exèrcit dels aliats, va passar a Itàlia i arribant-li la notícia que els
espanyols encara estaven en guerra amb la república, es va embarcar cap a Barcelona,
entrant al servei d’Espanya l’1 de maig de 1794, servint de voluntari a la legió
Reial dels Pirineus, comandada pel Marquès de S. Simón, obtenint als tres mesos
el lloc de tinent. El 1798 fou nomenant Ajudant major del regiment Borbó, i el
1801 mestre de cadets amb l’encàrrec especial d’ensenyar la tàctica moderna.
Quan va esclatar l’aixecament contra els francesos, es trobava a Mallorca, d’on va
passar a Catalunya, sent destinat a l’avantguarda, mantenint a la línia del Fluvià
diverses accions, sorprenent diversos combois i fent molts presoners. Va entrar a
Girona al principi del setge de 1809, amb el grau de tinent coronel.
A la rendició de Girona, havent arribat al càrrec de Brigadier, va passar a França
com a presoner de guerra, i en aquesta situació fou elevat a Mariscal de Camp el 3
de gener de 1810. Diverses vegades va intentar de fugar-se, i ho va aconseguir a
principis de 1814. Es va incorporar amb l’avantguarda austríaca, tot i haver-se
trencat un braç. Passant per Suïssa, Alemanya i Anglaterra, es va traslladar a Espanya,
sent destinat a la caserna a Mallorca, on s’hi va quedar fins el 6 de juny de
1816, quan fou nomenat Cap de Plana Major de l’exèrcit expedicionari d’Amèrica,
substituint el General O’Donnell quan calia.
Quan va esclatar el moviment revolucionari, no va voler-s’hi adherir, per la qual
cosa fou empresonat, encara que aviat va recuperar la llibertat i se’l va destinar a
Catalunya; però fou deportat a França fins que el 1822 va tornar encara que com
a presoner a Maó. El 1823 fou nomenat Governador de Tarragona; l’1 de juliol de
1824 fou nomenat Tinent General; el 9 d’agost, General de la Guàrdia Reial d’infanteria,
el juliol de 1825 Capità General de Granada i el 30 del mateix mes fou
traslladat a Guipúscoa, on hi va estar com a comandant fins el 1830, quan va passar
a Saragossa, amb el càrrec de Capità General d’Aragó, fins el 1832.
Quan va cessar en aquest comandament va continuar residint a la mateixa ciutat,
exercint els càrrecs de director de la Sociedad Económica de Amigos del país, i de
president de la Real Academia de Bellas Artes de San Luis. Va dedicar també els
seus darrers anys a escriure el Diario del ataque y de la defensa de la plaza de Gerona
en su último sitio, año de 1809 i a reunir documents del mateix o que havien
de servir-li d’il·lustració. Va morir el 20 de febrer de 1845 als 83 anys.
La seva carrera militar comença com a cadet el 1764; ascendeix a alferes el 1766 i a capità el 1789, fins a coronel el 1795. A finals
de 1807 demana a sa majestat el rei poder-se retirar a Bilbao, però el 19 de març de 1808 és nomenat Tinent de Rei de la plaça de Girona.
El coronel Bolívar, que en aquell moment era Capità dels Esquadrons Lleugers a la Brigada de Carrabiners, va entrar a formar part
de l’Estat Major de la plaça de Girona amb aquest nomenament.
Sempre s’ha exagerat el comportament i heroisme d’Álvarez de Castro i aquest fet ha limitat l’opinió i el record del militar que va ser
president de la Junta Govern de Girona en els dos primers setges: Julián de Bolívar, un home molt més ponderat i menys impulsiu, tenaç
i sempre amb serenitat, que va portar les regnes de la defensa de Girona en els dies més crucials del principi i fi de la batalla.
El dia 5 de juny de 1808, per aclamació del poble gironí , se’l nomenà Governador Militar interí.
Sota el seu comandament, els tres-cents soldats del Regiment Ultònia que es trobaven a la ciutat de Girona van refusar les forces del
General Duhesme i l’obligaren a retirar-se. El dia 20 de juny, un mes més tard, va tenir lloc el segon atac de Duhesme i de nou una nova
victòria gironina. Girona havia superat amb els pocs homes i recursos del Regiment Ultònia els dos primers setges i havia augmentat el
seu títol de ciutat Immortal amb legítim orgull.
Amb aquestes gestes queden acreditades les dots d’insigne militar, però a més, i per mitjà de les Juntes Governatives i Econòmiques
–que de bona manera presidia–, la seva acció s’estén per tota la ciutat i província i amb sàvies providències és l’ànima que sense grans
mitjans repara i enrobusteix les fortificacions i organitza la fabricació d’estris bèl·lics; ordena el front marítim legislant sobre la navegació
en cors i de cabotatge; disposa l’encunyació de moneda, regula la provisió, dicta mesures sobre sanitat i ordre públic, etc.
El protagonisme de Julián de Bolívar reapareix al final de la Guerra, quan se li va encarregar que fos ell qui gestionés la capitulació de Girona
en aquelles hores tràgiques.

Especial 200 anys dels Setges
18 ELS PROTAGONISTES DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008 | Diari de Girona
ENRIQUE O'DONNELL
Coronel del Regiment Ultònia i comte de la Bisbal
Descendent d’una antiga família irlandesa, Enrique O’Donnell
va néixer a Andalusia l’any 1779. Des de l’edat dels quinze anys
es va dedicar a la carrera d’armes. Va prendre part en la guerra
contra França, presentant-se en algunes de les operacions que varen
tenir lloc al Rosselló i a l’Empordà.
Quan va esclatar la Guerra del Francès, O’Donnell es trobava de
guarnició a Girona com a sergent en cap del Regiment Ultònia i
formava part de la Junta constituïda de la ciutat quan aquesta es
va aixecar contra la dominació francesa. O’Donnell es va distingir
en la defensa de la plaça en l’atac i el setge que es van succeir el
1808 i lloaren tant el seu valor com el coratge mostrat en l’atac
contra les posicions de l’enemic a Montjuïc, quan la guarnició i les
forces del comte Caldagues van fer aixecar el setge.
O’Donnell va contribuir molt a organitzar la defensa de Girona i
quan va començar el setge de 1809 era el coronel del Regiment
Ultònia. Es va distingir d’una manera molt notable en els primers
combats que es van patir en prendre a les forces enemigues les
posicions per als atacs contra la plaça. Va prendre part activa en
l’organització de la cèlebre Croada Gironina, als individus de la
qual va donar la instrucció militar.
Reclamat pel general en cap de l’exèrcit de les operacions de Catalunya,
Joaquín Blake, va sortir de Girona i va rebre l’encàrrec de
procurar el socors d’aquesta ciutat en la mesura que les circumstàncies
ho permetessin.
Quan es va organitzar el comboi per poder proveir d’avituallament
a la plaça, ja era brigadier i tenia el comandament de l’avantguarda
de l’exèrcit, amb el qual va dur a terme el vigorós atac de Brunyola
el 31 de juliol de 1809, tot fent creure a Saint –Cyr que per aquell
punt es donava socors a Girona, fins que cridat cap a aquella zona
el gruix de les forces atacants, García Conde va poder introduir el
comboi per la plana.
S’ha parlat de la valentia amb la qual va aconseguir introduir una
part del segon comboi el 25 de setembre i de l’agosarada marxa
amb la qual va aconseguir travessar el setge i passar amb la seva
divisió cap a Santa Coloma de Farners. Igualment s’ha fet mèrit de
la gloriosa acció de Bàscara, que li va valer l’ascens a Mariscal de
Camp.
Durant la resta del setge de Girona, va atacar diferents vegades
les línies enemigues i, encara que no en va aconseguir la derrota a
causa de la inferioritat numèrica de l’exèrcit de Blake, va poder obtenir
l’entrada d’alguns petits ajuts de diners per a la guarnició de
Girona.
Verificada la rendició d’aquesta plaça, se succeïren diversos generals
al comandament de l’Exèrcit de Catalunya, fins que el càrrec
va recaure en Enrique O’Donnell, a petició dels mateixos catalans,
entre els quals era tan estimat com admirat. Per aquell moment ja
era tinent general.
El 14 de febrer de 1810 va atacar i vèncer els francesos a Moià
(Barcelona), des d’on va passar a Vic. Allà va escometre amb 9.000
homes a 11.000 soldats francesos, que ben aviat es reforçaren
per 1.400 militars més. No va poder resistir a tan gran nombre de
forces i va tenir 2.000 baixes, encara que va causar-ne gairebé les
mateixes als enemics bona part de les quals gràcies a la precisió
de la seva artilleria. El general Sohuam, que manava les tropes
franceses, va quedar ferit.
Després de la batalla de Vic, O’Donnell es va retirar a Tarragona,
on va ser reforçat amb una divisió aragonesa de 7.000 homes. Va
fer grans esforços pel Castell d’Hostalric, que després d’una defensa
brillant i obstinada, a l’abril va quedar en mans dels francesos.
Va començar llavors una sèrie d’operacions tan actives i continuades
que no passava ni un sol dia que no hi hagués acció, combat o
escaramussa. Va atacar la divisió Habert i encara que no va aconseguir
desallotjar-la de les seves posicions, va poder penetrar a
Tortosa des d’on va passar el juliol a Tarragona. Per mitjà d’un hàbil
i ràpid moviment va reduir Macdonald a Reus, de tal manera
que aquest general francès va haver d’aixecar el campament precipitadament
per evitar que el seu exèrcit morís de gana. Tanmateix,
O’Donnell no va poder evitar que Macdonald s’emportés de
Reus una contribució de 2.720.000 reals.
Portant a feliç terme una marxa encara més agosarada, va venir
amb la seva divisió fins a Vidreres. Va deixar a la població el gruix
de les seves forces, es va posar al capdavant d’una companyia
d’infanteria i una altra de cavalleria i va caure amb la major velocitat
possible sobre les forces de Schwartz que es trobaven a la Bisbal
d’Empordà. Va neutralitzar totes les patrulles franceses (degollant
alguns soldats i fent presoners els altres) i, tan ràpida va ser
la sorpresa que Schwartz va haver de tancar-se precipitadament a
l’antic castell i va capitular ràpidament. Poc temps després, les tropes
entraven a Palamós i Sant Feliu de Guíxols, que va costar als
enemics 1.300 homes que van ser fets presoners, disset canons i
a més 450 morts i uns 900 ferits. Entre els presoners i havia el
mateix Schwartz i 60 oficials de graduacions. Aquesta victòria va
reanimar molt l’esperit de les tropes i ciutadans de la zona i li va
valer, a O’Donnell, el títol de Comte de la Bisbal, malgrat que una
greu ferida a la cama dreta el va deixar coix per sempre.

RAIMUNDO
CALDAGUÉS
Mariscal de camp
Dels seus primers anys no se’n tenen
notícies. Tenia el títol de comte del seu mateix
nom de família i també hi ha qui assegura
que va néixer a França. El que sí és
cert és que va servir en primer lloc als
exèrcits francesos i va passar als Estats
Units amb el comte de Rochambeau. L’any
1791 va retornar de nou a França i obtingué
la graduació de tinent coronel. El 1792
es va posar al servei d’Espanya i és molt
probable que prengués part en la Guerra
del Rossellonès contra la república francesa.
Quan va esclatar la Guerra del Francès, Raimuno
Caldalgues es trobava a Maó com a
Brigadier i es va traslladar a Tarragona juntament
amb la majoria de les tropes menorquines.
Encara no havia tingut temps
de desembarcar que ja rebre l’encàrrec d’aixecar
el primer setge de la ciutat de Girona,
una tasca que va portar amb molta prudència
i que va comportar un excel·lent resultat
que li valgué a Cadalgués el nomenament
com a mariscal de camp.
Cadalgués va prosseguir en les operacions
restants, que varen tenir lloc amb l’exèrcit
de Saint-Cyr, malauradament fet presoner.
Va ser conduït a França i no va obtenir la llibertat
fins a l’acabament de la guerra.
El 1815 va voler provocar en el sud de
França un moviment favorable al restabliment
dels Borbons, però els seus esforços
no varen resultar.
Cadalgués va ser ascendit a tinent general
i va obtenir el comandament de la desena
divisió militar. Poc temps després, l’edat i
els mals físics que patia el varen obligar a
retirar-se del servei.
Especial 200 anys dels Setges
Diari de Girona | DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008
JOAQUÍN IBÁÑEZ
Baró d’Eroles, cap del terç de Miquelets de Talarn
Va néixer a Aragó el 1785, fill d’una família noble de Catalunya. Es preparava
per començar l’exercici de la professió d’advocat quan va produir l’aixecament del
1808 contra els francesos. Comissionat per la Junta de la Vall d’Aran es va traslladar
a Tarragona per treballar per a la formació de la nova junta del Principat. El
Baró D’Eroles va ser nomenat cap del terç de miquelets de Talarn i va entrar a Girona
amb la seva gent per prendre part en la defensa de la plaça durant el gran
setge de 1809. A causa de la capitulació fou conduït a França presoner de guerra,
però va aconseguir escapar amb altres companys amb els quals el gener de
1810 es va presentar a l’exèrcit reunit a Vic.
El Baró d’Eroles fou posat al front d’una de les columnes que operaven a l’Empordà
i va intervenir en molts combats. Al matí del 21 d’octubre, Eroles va escometre
el campament enemic de Lladó. L’any següent va prendre part en la memorable i
sorprenent presa del castell de Sant Ferran de Figueres, realitzada per Rovira, i
dos dies més tard es va fer amb Olot i Castellfollit, tornant a Figueres el dia 16
d’abril.
El mes de juny d’aquell any va ajudar la defensa de Terrassa i a principis de juliol
va encarregar-se de la defensa de la muntanya de Montserrat. Eroles comptava
amb 3.000 homes i el dia 25 fou atacat per més de 15.000 que dirigia el general
Suchet. Es va defensar intensament, però al final va haver-se de retirar cedint a
l’excessiva superioritat dels enemics.
Eroles va obeir les ordres de Lacy i acompanyat del coronel anglès Green va atacar
el 29 d’agost les illes Medes. Hi ha dades que indiquen que el mes d’octubre
va bloquejar els francesos a Cervera. El 1811 va ascendir Mariscal de Camp i es
va trobar amb la seva divisió de Puigcerdà el 30 d’octubre, va envair la comarca
francesa més immediata. Va arribar l’any 1812 i els francesos, veient amenaçada
la plaça de Tarragona, van enviar-hi reforços que van caure sota el poder de Lacy
després d’un combat renyit. Eroles en aquest combat s’hi va distingir de tal manera
que, segons l’informe del seu cap, va fer «de general, de cuirasser i de granader
al mateix temps».
Després d’aquella jornada el general Eroles va quedar-se a Reus. Allí es va veure
atacat per dues divisions franceses, que li varen causar 500 baixes, i va aconseguir
salvar-se amb la resta de la seva gent gràcies a la seva serenitat i a l’heroisme
de 200 caçadors, que per poder salvar els altres es varen sacrificar. L’endemà
Eroles lluitava a Igualada contra 3.600 homes i al cap de pocs ho feia a Osca i a la
Roda, el 5 de març. En aquest últim combat va rebutjar vigorosament l’escomesa
del general Bourke, que fou ferit, i va derrotar i va fer fugir els enemics, que van
deixar prop de mil homes sobre el camp de batalla.
Eroles va tornar a Catalunya, passant la resta de l’any en escaramusses, i cap el
juny de 1813, amb l’ajut del general Copons, va emprendre la destrucció dels
punts fortificats, entre Tarragona i Tortosa, encara que per la seva escassetat de
forces no va poder impedir que l’enemic donés assistència a les guarnicions de
Tarragona i Coll de Balaguer. Un cop finalitzada la guerra va precipitar a Figueres
la retirada dels francesos.
Un cop firmada la pau, Eroles va demanar l’extradició de Josep Pujol, conegut com
a «Boquica», cap d’una contraguerrilla a causa del qual es produí l’afusellament
del capità Narcís Massanas, ajudant del Baró d’Eroles. Les autoritats franceses
van posar Pujol en mans d’Eroles i aquest, després de conduir-lo pres al castell de
Sant Ferran de Figueres, el va condemnar a la forca el 24 d’agost de 1814.
Posat al capdavant de les seves tropes, Eroles es va afanyar a oferir-se sense
condicions a Ferran VII, quan aquest va tornar a Espanya. Era partidari de reformes
per enfortir l’autoritat del monarca, i es va mostrar enemic del restabliment
del sistema constitucional el 1820, de manera que va prendre part en les conspiracions
absolutistes, i en iniciar-se el moviment reialista el 1822, va adoptar el
títol de general en cap de l’exèrcit reial i va formar part de la regència constituïda
a Urgell el 14 d’agost del mateix any. Va sortir després en campanya reunint un
exèrcit de 20.000 homes, entre partides, desertors i antics soldats de la guàrdia,
dominant des de Balaguer cap a Solsona, Ripoll i Sant Llorenç de la Muga, vencent
en dues accions diferents les forces constitucionals. El govern li va privar de
totes les seves feines i condecoracions. El 27 d’octubre, va caure amb 6.000 homes
sobre les forces d’Espoz i Mina, entre Torà i Sanahuja, però el cap lliberal va
saber-lo derrotar i el va perseguir sense treva, la qual cosa el va obligar a refugiar-se
a França, el 29 de novembre, amb els seus companys de regència.
Eroles va tornar a Espanya quan
va venir el duc d’Angulema i
amb 10.000 homes va engruixir
la divisió Moncey que entrava
per Catalunya. En arribar a Madrid
van ser convocats els consells
de Castella i d’Índies per
formar un consell de regència,
composat per quatre membres,
un dels quals fou Eroles, que va
abandonar el lloc el 1824 quan
fou nomenat capità general de
Catalunya. Eroles va aconseguir
la pacificació del principat amb
una política temperada i prudent.
Quan més s’esperava del geni
d’aquest home, va patir alienació
mental i va morir el 22 d’agost
de 1825, als 40 anys,
essent capità general de l’exèrcit.
ELS PROTAGONISTES 19
ELS ATACANTS Assetjant
EN LA IL·LUSTRACIÓ
GRAN DE LA PÀGINA
21, OBRA DE MICHEL
SÁEZ, UN OFICIAL DE
FUSELLERS DEL 5È
REGIMENT
D’INFANTERIA DE
LÍNIA DEL REGNE
D’ITÀLIA (1809)
GUILLAUME
PHILIBERT
DUHESME
General en Cap del VII Cos
de l'Exèrcit Imperial francès
Va néixer a Bourgneuf (Saone-et-Loire,
França) l’any 1776. L’any 1791 va
marxar com a capità d’una companyia
que ell mateix havia finançat i va servir a
les ordres de Dumouriez. Ben aviat, va
aconseguir la distinció de coronel i va sobresortir
en el combat de Villeneuve, on
ferit per dues bales i, banyat en la seva
pròpia sang, va posar el genoll a terra i
sacsejant la seva espasa cap als seus
granaders que fugien, els va fer tornar a
combat i aconseguir la victòria. Aquesta
acció heroica li va valer la graduació de
general de brigada (1793). La seva carrera
militar està plena de fets d’aquesta
mena.
Va assistir a la batalla de Fleurus i succeí
a Kléber en el setge de Maëstricht. També
va ser promogut a general de divisió
el 8 de novembre de 1794 i va entrar en
armes a la guerra de Vendée sota les ordres
de Hoche i va participar en la guerra
d’Alemanya amb l’exèrcit del Rhin i Moselle
de 1796 a 1798. També va prendre
part activa en la conquesta dels estats
romans i de Nàpols el 1799 i va estar en
les batalles de Rivoli i Lodi l’any 1800.
Duhesme va ser nomenat Cap de l’Exèrcit
dels Pirineus Orientals l’any 1803. El seu
pas per Girona va comportar-li les dues
derrotes que s’esdevingueren als peus
dels murs de la ciutat. Aquests fets, juntament
amb diverses dificultats i els abusos
que s’havien esdevingut durant la
seva administració, el feren caure en desgràcia
i l’obligaren a deixar el comandament
de Barcelona l’any 1810.
No va tornar a l’exèrcit actiu fins al començament
de la campanya de 1814.
Duhesme es va unir a Lluís XVIII i aquest
el va nomenar Par de França. Malgrat tot,
va acceptar durant aquells cent dies a
combatre i comandar valerosament la
guàrdia jove a Waterloo. Malferit, el varen
obligar a refugiar-se a casa de Genape,
on va ser assassinat, sense que els hússars
de Brunswick el defensessin.
Duhesme va ser comte de l’Imperi i el seu
nom es troba escrit a les taules de bronze
de Versalles i a l’Arc de Triomf.

Especial 200 anys dels Setges
20 ELS PROTAGONISTES DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008 | Diari de Girona
LAURENT GOUVION SAINT-CYR
Mariscal de l’Imperi
Laurent Gouvion Saint-Cyr, marquès de Gouvion-Saint-Cyr (Toul, 13 de maig
de 1764 - Hyères, 17 de març de 1830), fou un destacat polític i militar francès.
Casat el 1795 amb la seva cosina, Anne de Gouvion, de qui va tenir un únic fill,
Laurent (1815-1904). El van fer marquès el 1817. El nom de Gouvion Saint-Cyr
està gravat a l'arc de Triomf de París.
Durant la Revolució
Després el provar el teatre i el dibuix, Laurent Gouvion tria la carrera militar i
entra el 1789 al personal del protector nacional de París, gràcies al seu parent,
l'important general de brigada Jean-Baptiste Gouvion.
S'ofereix voluntari l'1 de setembre de 1792 amb el 1r batalló de caçadors republicans,
on afegeix al seu nom el de la mare per distingir-se dels altres de l'escola
militar de Sant-Cyr. Ell és capità, l’1 de novembre, ajudant del general Léonard
Honoré Gay de Vernon el febrer de 1793, comandant i cap d'estat major
del general Claude-François Ferey el setembre de 1793. En l'exèrcit del Rin durant
la guerra de la Primera Coalició fa una carrera fulgurant: general de la brigada
el 5 de juny de 1794 i de divisió l'11.
En el bloqueig de Magúncia (1795) sota les ordres de Jean-Charles Pichegru i
de Jean-Baptiste Kléber, organitza la retirada i experimenta una derrota a
Pfrimm el novembre de 1794, però pren Zweibrücken, el 5 de desembre de
1794. Comandarà l'ala esquerra de l'exèrcit del Rin-i-Mosel·la, i més tard el centre.
Durant el Directori
El 1796 batalla a Rastadt, Ettlingen, i pren Stuttgart el 18 de juliol, llavors defensa
Kehl a finals d'any. Substituint Lazare Hoche, difunt, com a cap de l'exèrcit
del Rin-i-Mosel.la, envaïx Basilea a finals de 1797. Llavors substitueix André
Masséna per abús de poder, torna a Alemanya i demana l'esquerrà a l'exèrcit
del Danubi, que està a Stockach (el 25 de març de 1799), llavors passa a l'exèrcit
d'Itàlia, controla Gènova i torna a l'exèrcit del Rin com ajudant de Jean Victor
Marie Moreau, guanyant a Biberach el 9 de maig de 1800.
Durant el Consulat i el Primer Imperi
No es va entendre amb Moreau i demana una llicència a Bonaparte, que el designa
conseller d'estat i l'envia a comandar els exèrcits Franco-Espanyols durant
la guerra de Portugal (1801). Ambaixador a Madrid (1801) al costat de Lucien
Bonaparte, Gouvion demana llavors l'exèrcit de Nàpols. No havent expressat
la seva adherència a l'imperi, se l'elimina de la llista dels mariscals. El 1805,
a Itàlia segueix sent el cap de l'exèrcit de Nàpols. De finals de 1806 a l'agost de
1808, es queda al comandament dels camps de Boulogne-sur-Mer.
El maig de 1808 s'adhereix a l'imperi i és enviat a l'agost a Catalunya a combatre
en la Guerra del Francès. Notable tàctic, Gouvion guanya vàries victòries i
allibera el Bloqueig de Barcelona. Rebutjant realitzar l'ordre d'assetjar simultàniament
Girona, Tarragona i Tortosa, és substituït per Charles Pierre François
Augereau i deixa el lloc abans de la seva arribada.
Empresonat fins el 1811, quan es rehabilita al consell de l'estat demana el 6è
cos d'exèrcit a la campanya de Rússia, on és victoriós però és ferit seriosament
a la batalla de Polotsk, el 18 d'agost de 1812, i finalment ascendit a mariscal de
l'Imperi, que la seva aspror i la seva manca de sociabilitat havien evitat que obtingués
abans. L'agost de 1813, defensa Dresden fins que cau a les mans dels
austríacs, capitulant de la ciutat.
Durant la Restauració
Ministre de la marina i després de guerra de 1817 a 1819, reorganitzarà l’exèrcit
d'una manera notable i deixarà el seu nom a la llei del reclutament.
JOSEPH CHABRAN
General de Divisió de l’Exèrcit Imperial francès
Va néixer a França l’any 1763 i va ingressar a l’exèrcit com a voluntari el 1790, ascendint a tots els graus militars
fins arribar a General de Brigada després de la batalla de Roveredo. Al mateix temps que rebia el seu nomenament,
li va ser entregat un sabre honorífic amb una inscripció a la fulla, en la qual s’hi llegia la següent inscripció:
«A l’ajudant Genereral Chabran amb el nomenament de General de Brigada per les batalles de Lodi, Londant,
Roveredo i Trento, el 10 de vendimiari, any X».
Quan es va produir la sublevació de Verona, Chabran va ser enviat a lluitar contra els insurrectes els quals va vèncer,
apoderant-se de la plaça. La moderació que va demostrar en aquelles circumstàncies tan difícils va comportar
que més endavant li encarreguessin una missió més important, la de reprimir l’agitació que hi havia als departaments
de les Boques del Roine i dels Alps, la qual cosa va aconseguir. Després de la batalla de Marengo, en la qual
va contribuir al seu bon desenllaç, Chabran va prendre el comandament del Piemont i en aquest lloc va demostrar
que tenia bona visió administrativa i va restablir l’ordre al país, vetllant per la seguretat dels camins i fent renéixer
la confiança i tranquil·litat a tota la comarca. Poc després, es va formar la nova coalició contra França i Napoleó va
encarregar-li la defensa de les costes de Nantes i més tard el comandament de la desena divisió militar.
Quan va començar la Guerra del Francès, va prendre part amb la seva divisió de l’exèrcit de Catalunya, lluitant al
setge de Girona en el qual va veure perillar la seva vida més d’una vegada. Va arribar a entrar a Girona.
Més endavant va obtenir el comandament de divuit exèrcits i va mostrar-se sempre com una persona prudent i
amb gran energia. Aquestes característiques li valgueren l’afecte i simpatia dels barcelonins. En retornar a França
es va retirar del servei militar. Li va ser atorgat el títol de comte el dia 3 de desembre de 1814. Va morir l’any
1843.
PIERRE AUGEREAU
Mariscal de l’Imperi
Pierre François Charles Augereau, fill d’un criat i d’una comerciant
de fruites dels afores de Saint-Marceau, va nèixer a París el 1757.
Va servir com a carrabiner a les tropes italianes fins el 1787 i va exercir
després com a mestre d’esgrima a Nàpols. Va tornar a França el
1792 i es va allistar als exèrcits de la República, on es va distingir de
tal manera que en qüestió de dos o tres anys va arribar a general de
divisió, tot havent lluitat contra Espanya a les campanyes del Rosselló
i de l’Empordà.
Acabada aquella guerra va passar a l’exèrcit francès destinat a intervenir
a Itàlia, on la seva habilitat i talent militar el van elevar al mateix
rang que els primer generals d’aquella època. Després d’haver forçat el
pont de Lodi, defensat per una formidable artilleria, es va apoderar de
Castiglione i de Bolonya, i va acabar aquesta cèlebre campanya amb la
famosa jornada d’Arcola, en la qual va compartir amb Bonaparte l’honor
de la victòria. L’exèrcit francès semblava trontollar davant de l’artilleria
dels austríacs i Augereau va agafar una bandera, es va llançar sobre
el pont escombrat per la metralla i, volant a pas de càrrega, va
arrossegar els seus soldats contra l’enemic, que va vèncer malgrat
l’obstinada resistència. Augereau fou escollit pel general en cap, després
del tractat de Campo Formio, per conduir a París les banderes preses
als austríacs. El Directori li va fer donació de la bandera que va fer
servir tan noblement. Poc temps després, i d’acord amb el govern, va
realitzar el cop d’estat del 18 fructidor, i va arrestar en persona Ramel
i Pichegru. Malgrat tot, va patir un fort desengany perquè esperava
entrar en el Directori.
Fou enviat a l’exèrcit del Rin i Moselle per substituir el general Hoche,
que acabava de morir, i després a Perpinyà en qualitat de comandant
de la desena divisió militar; va considerar que aquestes missions eren
una mena de desterrament, per la qual cosa es va fer membre del consell
dels cinc-cents, pel departament d’Haute Garonne. Va arribar a París
gairebé alhora que Bonaparte, del qual en aquell moment en semblava
opositor, però s’hi va acostar després del seu triomf del «18 Brumaire»
rebent-ne el comandament de l’exèrcit d’Holanda. Gràcies al
nou poder, i sobretot a la seva pròpia fortuna, després de la proclamació
de l’imperi, Augereau fou elevat a mariscal i va rebre els nomenaments
de gran àguila de la legió d’honor i el ducat de Castiglione, en
record d’un dels seus principals fets d’armes a la campanya d’Itàlia. Es
va distingir a les batalles de Jena i d’Eylan. El 1809 va venir a Catalunya,
prenent el comandament de l’exèrcit que fins aleshores havia dirigit
Saint Cyr, i encara que va poder rebre la capitulació agònica de Girona.
Després va tenir una sèrie de contratemps. A la campanya de Rússia
va rebre un comandament i va fer prodigis de valor a la batalla de
Leipzig. Tot i així no va tenir cap objecció a sotmetre’s a Lluís XVIII, de
qui va rebre el títol de Par de França i el comandament de la desena
cinquena divisió militar.
Durant els Cent Dies va fer esforços en va per obtenir el favor de Napoleó,
que l’havia fet degradar per traïdor,
a la seva proclamació al seu retorn de l’illa
d’Elba. Quan varen tornar els borbons varen
rebutjar els seus serveis i Augereau es
va retirar a les seves finques de la Housaye,
on va morir el 1816 d’un edema de pit.
Augereau va ser un soldat de fortuna. Tenia
un gran talent militar, era irresistiblement
intrèpid, sempre acompanyat de resolucions
i grans inspiracions, però es desanimava
fàcilment fins i tot quan guanyava.
Les seves condicions personals no són,
però, suficients i la història li retreu les seves
dilapidacions.
JOSEPH LECHI
General de Divisió de l'Exèrcit Imperial
francès
Va néixer a Brescia, Itàlia, cap el
1770. Lechi era partidari del sistema
republicà i es va allistar a l’exèrcit
francès el 1796. Quan va haver ascendit
a General de brigada, va obtenir
el comandament dels cossos italians
refugiats a França amb la invasió
de Souvarow. Va assistir a la batalla
de Marengo el 1800. Quan va ser nomenat
General de divisió va prendre
part el 1805 en la conquesta del Véneto
a las ordres de Massena i després
va participar en la invasió dels
Abruzzos l’any 1806.
En tenir lloc la invasió espanyola de
1808, Lechi va entrar en el front d’una
divisió italiana a les ordres de Duhesme,
amb el qual va patir-hi les
dues derrotes contra l’exèrcit espanyol
als murs de la ciutat de Girona, encara
que després decidís prendre part
en el segon setge d’aquesta ciutat. El
16 de juny de 1808 va sortir de la capital
del principat una divisió francesa
sota el comandament del General Lechi,
formada per un exèrcit de cinc a
sis mil homes de totes les armes, amb
vuit peces d’artilleria i el corresponent
tren de municions. El 20 de juny
Girona va rebre un primer atac.
Lechi va ser nomenat comandant superior
de Barcelona. Només va ser conegut,
però, pels seus actes odiosos i
cruels, fins al punt d’acabar detingut
per ordre directa de Napoleó, encara
que recobrés la llibertat gràcies a la
gran influència del seu protector, el
príncep Murat.
A la campanya de 1815 contra els
austríacs, va estar al capdavant de la
divisió italiana i va cobrir la retirada
després de la batalla de Tolentino. Va
morir a Milà, l’any 1836, víctima de
còlera.

DOMINIQUE PINO
General de l’Exèrcit Imperial francès
Va néixer a
Milà el 1760. Fill
d’una família dedicada
al comerç,
el seu caràcter
impetuós i decidit
el va portar a
adherir-se a la
causa de la revolució
de 1796.
Aleshores fou
nomenat comandant
d’una legió
armada precipitadament
i va
anar a prendre
possessió de diversos
territoris
del duc de Parma,
en els confins del Milanesat. Se suposa que des d’aleshores Pino va donar
suport a l’intent de fer Itàlia independent.
Va inspirar sospites des de l’any 1798 quan es trobava manant a Pesaro amb el
seu amic el general Lahoz, a causa de les quals se’ls va obligar a deixar la feina.
Lahoz no va voler obeir i fou declarat el cap d’una sublevació contra els francesos.
Pino, en canvi, va anar a entregar-se al general Mounir. Es diu que estant
Lahoz presoner i mortalment ferit, va demanar veure Pino abans de morir, el qual
li va girar l’esquena, i com que Lahoz suplicava perquè li acabessin de treure la
vida, Pino va manar a un soldat que assassinés el seu antic company d’armes.
Aquest succés ha estat desmentit i Pino va fer pesar, aparentant la màxima indignació,
sobre el seu amic ja difunt, la responsabilitat de l’emancipació d’Itàlia.
A partir d’aquesta època va vantar-se de fidelitat il·limitada a Bonaparte i va contribuir
molt eficaçment a la defensa d’Ancona. Quan els austríacs varen envair
Itàlia el 1799, es va refugiar a França, tornant a la seva pàtria quan Bonaparte la
va reconquerir el 1800.
Va tenir com a ajudant de camp el cèlebre Fóscolo, ardent partidari de la independència
italiana.
El 1802 Bonaparte va confiar al general Pino el comandament de la Romanya i
després el va nomenar el seu ministre de la guerra i comte. Amb motiu de la
guerra de 1805, el va substituir en el ministeri el general Caffarelli, i Pino va tornar
a manar la seva divisió a les diverses campanyes en les que es va trobar sota
les ordres de Napoleó, distingint-se per la seva intel·ligència i valor.
El 1809, sota el comandament del comte Gouvion Saint-Cyr, general de divisió,
comandant en cap del 7è cos de l’exèrcit francès, el trobem en el setge de Girona.
Les tropes de l’exèrcit d’Observació que atacava Girona el composaven tres
divisions: la 1a estava sota el comandament del general Souhan, la 3a la comandava
el general Chabot i a la 2a (anomenada la italiana), Pino n’era el seu general.
Aquesta segona divisió estava formada per tres brigades: 1a brigada sota el
comandament del general Mazzuchelli, formada per 3 batallons del 1er de línia i
3 batallons del 4t de línia; el general Fontane comandava la 2a brigada, que estava
composada per 3 batallons del 2on lleuger, 3 batallons del 6è de línia i 1 batalló
del 7è de línia; la 3a brigada estava sota el comandament del general Polombini
i el composaven 3 esquadrons de caçadors reials i 3 i 3 esquadrons de
dragons de Napoleó (892 homes a cavall). Pino disposava i tenia sota el seu comandament,
durant el setge de Girona, 7.262 homes.
A la tardor de 1813 va tornar a Itàlia, enviat per l’emperador per protegir els esforços
del Virrei contra el progressos d’Àustria, mentre que ell es batia amb els
aliats a Dresden i Leipzig. El general Pino va maniobrar al capdavant de la seva
divisió el 13 de setembre sobre el Leppa, Adelsberg i Fiume, i després d’haver
reunit algunes tropes a Bolonya, va marxar contra els austríacs que acabaven de
desembarcar a les ribes del Po, prop de Volano. Murat aleshores va començar el
seu moviment amb els napolitans. Es diu que en aquell moment es van descobrir
els veritables designis de Pino, o que es va sospitar que hi havia diversos generals
disposats a cooperar amb l’empresa d’un príncep que donava esperances de
formar una sola nació amb els diferents estats d’Itàlia; i certament és que Pino
fou objecte de desconfiança, fins que descontent, o per un mandat superior, va
deixar l’exèrcit i es va retirar a Milà, on hi va viure com un simple particular i a
l’expectativa del resultat de la campanya. Va creure que seria una conjuntura
propícia per aconseguir els seus desitjos, la necessitat en què es trobaren els
francesos d’abandonar la península italiana l’abril de 1814, i sembla que no va
fer estranys a la insurrecció del 20 del mateix mes. Tot i així, durant el motí que
va arrastrar el ministre Prina als carrers, Pino va procurar frenar el furor del poble,
va arengar des del terrat del pòrtic del teatre, a prop del qual va passar aquella
sagnant escena, i va preservar el palau del pillatge que l’amenaçava. Va deure a
aquest comportament i a les seves intencions patriòtiques, el seu nomenament
com un dels set individus de la regència provisional, obtenint el comandament
de la força armada. Va cessar la importància de Pino, pocs dies després, amb l’entrada
a Milà de les tropes austríaques, que van posar al feldmariscal Bellagarde
al front de la regència.
Després d’aquests esdeveniments es va declarar la seva retirada amb una pensió
de 3.000 florins i se’n va anar a viure pacíficament a una bonica finca del llac
de Como, propietat d’una distingida dama vídua amb la qual acabava de casar-se.
El comte Pino no va tornar a brillar com a general, tot i les repetides temptatives
que va fer per veure realitzat el seu somni favorit de la independència italiana.
Va morir a Milà, la seva ciutat natal, el 1826.
Especial 200 anys dels Setges
Diari de Girona | DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008
ELS PROTAGONISTES 21

22 EL PREU DE LA GLÒRIA
DURANT MOLTS ANYS VA SER CONSIDERAT UN HEROI, L’ENCARNACIÓ DELS IDEALS QUE VAN PROVOCAR QUE LES TROPES
QUE DEFENSAVEN GIRONA RESISTISSIN UNA I ALTRA VEGADA LES ESCOMESES DELS FRANCESOS. PERÒ EL SEU PAPER EN
ELS SETGES JA FA ANYS QUE ES QÜESTIONA, PERQUÈ LA SEVA OBCECACIÓ VA IMPEDIR SALVAR MILERS DE VIDES.
SOBRE L’ÁLVAREZ DE CASTRO
LLUÍS MARIA DE PUIG
E
l que va ser el cap militar
a Girona durant el
famós setge de 1809, el
general Álvarez de
Castro, presentat pels cronistes, per
la historiografia romàntica, per la
novel·lística patriòtica (Perez Galdós)
i pel discurs oficial com un defensor
de la ciutat ple de virtuts
amb una aureola d’heroi i màrtir,
assassinat criminalment pels francesos,
al cap dels anys ha resultat
una figura capgirada per la història:
ha passat a ser discutit com a
militar i criticat per la seva estranya
personalitat, a més de considerar
que va portar la ciutat a un
sacrifici inútil i per tant va ser responsable
d’una immolació absurda
i injustificable, amb milers
de morts que s’havien d’haver
evitat, i que es van produir per una
obcecació quasi patòlogica d’Álvarez.
Per la resta s’ha demostrat
que la descripció del seu assassinat
era del tot una invenció grollera.
És cert que ja una colla d’historiadors
havien assenyalat elements
que contradiuen radicalment
aquella visió exaltadora del personatge.
El general Gómez de Arteche,
Lluís Cutchet o Miguel de
Haro, entre d’altres, no deixaren de
remarcar els trets crítics del personatge
i la seva actuació. Dídac
Ruiz i Prudenci Bertrana el qualificaren
de boig i Carles Rahola el
blasmà durament quan el centenari
de l’epopeia. Santiago Sobrequés
va insistir en l’extremisme de
la seva acció. Qui signa aquestes
ratlles va aportar documentació, fa
25 anys, sobre la falòrnia de la se -
va mort. Però la corrent heroicista
sempre recolzada pel discurs
polític oficial ha continuat mantenint
la visió llegendària i, per tant
falsa, de la defensa de Girona que
comanava el general Álvarez de
Castro, així com de la seva mort.
Relat manipulat
Amb la informació i les anàlisis
d’historiadors fora de dubte ja
n’hi havia prou per parar l’exaltació
d’Álvarez i la fàbula de la seva
acció exemplar a Girona. Només la
ignorància afegida a l’interès polític
i la inèrcia d’una evocació
sentimental de la tragèdia dels
setges obviant tot el que podia
distorsionar la visió heroicista, ha
perllongat durant tants anys un relat
manipulat amb absència del
més mínim rigor històric. L’aproximació
que segueix –forçosament
breu– donarà idea del que diguem,
en el benentès que un text en forma
de llibre veurà aviat la llum.
Don Mariano Álvarez de Castro
López del Pino Troncoso de Lira y
Sotomayor, tal com es feia posar en
els papers, arribà a Girona quan
aquesta ciutat havia protagonitzat
ja durs enfrontaments amb el francès.
El nostre general era fill de
Granada, on nasqué el 8 de Setembre
del 1749, i descendia d’una
família castellana de certa notorietat.
El seu pare, místic lliurat
als silicis i als dejunis, sembla que
l’influí en l’extraordinari fervor religiós
que sempre mostrà, per bé
que es quedà orfe molt jovenet i
visqué a casa d’un seu oncle, amb
la seva mare, a Soria i Burgo de
Osma, on cursà els primers estudis.
El 1768 ingressà a l’escola militar,
a l’acadèmia de Barcelona del
Cuerpo de las Reales Guardias Españolas.
S’incorporà a l’exèrcit i fou
promogut al grau de Cadet l’any
Especial 200 anys dels Setges
DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008 | Diari de Girona
1778, participà en el setge de Gibraltar
el 1779-83, i en la guerra
amb Portugal; fou nomenat governador
militar de Portalegre.
El 1779 fou nomenat a Sevilla
Cavaller de la Orden de Santiago.
El 1783 ascendí a tinent i més
tard, de capità, va ser professor a
l’acadèmia militar. Tornà a Catalunya
en ocasió de la Guerra Gran
formant a les ordres del general Ricardos.
Aleshores pogué enfrontarse
per primera vegada amb l’enemic
francès. Estigué a les accions
del Voló, Arlés, Ribesaltes i Truillàs,
i caigué ferit a Colliure. Per la seva
Al centre
de Girona
ÁLVAREZ DE CAS-
TRO ÉS EL GRAN
PROTAGONISTA
DEL MONUMENT
DE LA PLAÇA DE LA
INDEPENDÈNCIA
El Governador de
la ciutat durant del
setge de 1809
apareix a l’estàtua
encoratjant els seus
soldats i passant per
sobre dels cadàvers.
trajectòria bèl·lica, el 1794 pujà a
coronel i el 1795 a Brigadier. L’any
1808, després d’haver estat governador
de la plaça d’Alegrete, es
trobava a Madrid, d’on fugí després
del dos de Maig famós. Traslladat
a Catalunya, fou designat governador
del castell de Montjuïc. Precisament
llavors, els francesos van
voler ocupar amb una operació de
sorpresa el castell. Álvarez volia resistir,
però el capità general de
Catalunya, el comte d’Ezpeleta, li
ordenà que cedís l’entrada als
francesos. Tots els historiadors
han remarcat que el general restà
molt afectat per aquell fet, car
hauria volgut resistir fos com fos.
Els seus més generosos biògrafs assenyalen
que es manifestà summament
emprenyat i visiblement
rancorós respecte als francesos.
Al cap d’uns mesos el general
Álvarez de Castro es trobava a Girona
guardant-se de les tropes de
Saint-Cyr quan el Capità General
de Catalunya donà l’ordre que es
quedés a la ciutat, promovent-lo a
Mariscal de Camp i afegint a les seves
responsabilitats les de Governador.
Álvarez era un home dur i
orgullós, amb una concepció de les
coses que quedà reflectida immediatament
el dia 1 d’abril en què
publicà un famós Ban en el qual
proclamava que «impongo pena de
muerte ejecutada immediatamente
a cualquier persona, sea de la clase,
grado o condición que fuere, que
tuviese la vileza de proferir la voz
de rendición o capitulación». Una
mesura tan forta i un to tan radical
són l’evidència, primer, que
hi havia gent que, efectivament,
parlava d’aquella alternativa, i en
segon lloc Álvarez de Castro amb
aquesta actitud irreductible connectava
amb els més disposats a
resistir, si bé també es temia que en
un moment donat de l’enfrontament
es produís el defalliment. Per
inspirar determinació portava «en
la copa de su sombrero el lema Por
Fernando VII vencer o morir escrito
con negros caracteres, en una roja
cinta, colocada allí en figura diagonal».
Aquest era l’home que
anava a dirigir la defensa de Girona
davant del setge imminent.
L’obcecació de resistir
El cinc de maig començà el darrer
assetjament, que no acabà fins el
10 de desembre. Els fets són coneguts:
enfrontaments ferotges
fins el setembre, i fam, misèria, epidèmies
terribles els darrers mesos,
desercions, sacrificis, heroisme,
ruïna... I enmig d’aquell calvari, Álvarez
es distingí per la seva obcecació
de resistir i resistir. El general
gironí va comportar-se durant
la gesta com un home intransigent,
dur, implacable, exigint no solament
disciplina, sinó lliurament total.
Castigà amb duresa extrema
qualsevol error en la defensa, per
justificat que fos, projectà sobre els
gironins proclames enèrgiques i els
sectors populars, influenciats sobretot
pel clergat regular, li prodigaren
alhora temor i admiració,
com sol passar en aquestes circumstàncies.
D’altra banda, Álva -
rez era un home profundament religiós,
com diran alguns dels seus
biò grafs, fanàticament religiós,
que creia en els miracles i en la inter
venció concreta i directa de la
divina providència en els seus
propis afers.
Aleshores, a finals de setembre
començava l’etapa més terrible
de la resistència: el de l’agonia i el

sacrifici inútil de Girona. El mes
d’Octubre arribà el nou cap de les
tropes franceses, el Mariscal Augereau,
Duc de Castiglione, encarregat
d’acabar amb el setge.
Només d’arribar va proposar capitulació,
refusada despectivament
per Álvarez. Augereau intensificà
el càstig amb bombardeigs
constants i un bloqueig impenetrable.
La ciutat entrà llavors
en una situació d’ensorrament en
tots els sentits. Però Álvarez, imbuït
d’una obsessió per resistir o morir,
sense considerar cap altra alternativa
que hagués pogut evitar
o alleugerir la mortaldat espantosa
que s’anava produint, volia
emular Palafox a Saragossa. El
mes de setembre van morir 239
homes de la guarnició i passaven
de 1.200 els malalts a l’hospital. La
situació de Girona a partir d’octubre
és desesperada, l’alimentació
quasi acabada, les epidèmies
faran infinitament més morts que
la batalla. I no hi havia senyal de
cap possible ajuda.
Capitulació honorable
Augereau, coneixedor de les penalitats
que es vivien a Girona, intentà
a finals d’Octubre convèncer
Álvarez de la inutilitat de l’esforç,
oferint una capitulació honorable
i acabant amb aquella destrucció
innecessària i cruel. Res a fer. Álvarez
va refusar i en la seva línia
d’irredentisme irracional donà
l’ordre que es disparés contra tot
defensor que abandonés la primera
línia. Quan algú li preguntà
com pensava acabar amb aquella
situació, respongué que «en el cementerio»
i quan la guarnició
plantejà que no hi havia aliments,
contestà «...cuando falten del todo
los víveres nos lo comeremos a usted
y cuando se acaben los de su calaña
yo veré lo que debe hacerse».
Era un home que, com expressà,
considerava que «es lo mismo morir
de hambre que en las brechas».
Aquesta era la seva manera d’entendre
la resistència.
La guarnició creia que seria
molt millor intentar una sortida
del que quedava de tropa, intentant
travessar les línies enemigues
i incorporar-les a les forces de
la Junta Superior, per continuar la
guerra. Álvarez s’hi negava. El dia
7 de novembre, Augereau tornà a
oferir capitulació, ja que no tenia
sentit aquella tragèdia. De nou
ni se’l respongué. Durant octubre
van morir 793 homes de la guarnició.
L’escassesa de queviures
era catastròfica. Es menjava carn
crua i podrida, i tota mena de co -
sa comestible, com ara rates. Apareixeran
la disenteria i l’escorbut.
La situació era tràgica, i ningú
po dia convèncer Álvarez, portat
per una mena de fugida endavant
taumatúrgica «No he querido salir
ni capitular porque mi honor me
manda morir entre esas ruinas», li
escrivia a una seva germana. Tal
com assenyalà el coronel Haro, Alvarez,
«debió haber salido con la
guarnición, abandonando una
plaza que era incapaz de defenderse,
però se obstinó en continuar
la defensa, acabó con el vecindario,
se murió la tropa, a él mismo
le costó la vida su tenacidad y
se perdió la plaza. Pero no era
dado a su carácter variar y así se
perdió todo (...) menos la carrera
Especial 200 anys dels Setges
Diari de Girona | DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008
Tres retrats diferents de Mariano Álvarez de Castro.
EL PREU DE LA GLÒRIA 23
de la gloria y el honor». En un moment
donat, els caps militars es
van rebel·lar després d’una conspiració.
El General i la Junta es
comprometeren a millorar la situació
dels ferits i malalts dels
hospitals. Però amb això no es
calmaren del tot: una vintena d’oficials
van saquejar les cases d’alguns
prohoms gironins i en un sol
dia desertaren tres tinents coronels,
un capità, un tinent, tres
subtinents 18 sergents i una colla
de soldats.
La situació era impossible. Tornaren
els bombardeigs massius.
Les cases queien i sepultaven els
ciutadans. El mes de novembre
van morir 1.385 membres de la
guarnició. El dia 15 de Novembre
Álvarez rebé una nota del Capità
General anunciant que no podia
ajudar Girona de cap manera. Era
tard però encara era hora d’una capitulació
honrosa, o de salvar la
guarnició per la prossecució de la
guerra. Doncs no. Álvarez es mostrava
irreductible. I encara es matingué
aquella situació suïcida 25
dies més.
Fou a començaments de desembre
quan s’agreujà el seu estat
i entrà en deliri total. Se’l rellevà del
comanament. Llavors, la plaça va
capitular. Amb la capitulació s’iniciava
el darrer periple del general,
que aconseguí una nova
llegenda ara entorn de la seva
mort. Álvarez fou emportat cap a
França pels invasors i quan era a
Narbona, fou retornat a Figueres,
on morí l’endemà d’haver arribat,
el dia 21 de gener de 1810. A partir
d’aquest moment s’expandí
l’espècie que havia estat una mort
violenta. La versió més convencional
és la que parla d’Álvarez assegut
en una cadira, on se l’impedeix
dormir a cops de baioneta,
sense subministrar-li alimentació.
Una altra versió –per inventar
no quedem– és que havia
mort enverinat. I això s’ha anat explicant
fins als nostres dies, tot i
que historiadors de pes ho desmentiren
en el seu moment. No hi
ha cap prova documental i tot
prové de referències indirectes,
verbals. Carles Rahola també insistí
en la manca de serietat d’aquesta
versió.
No el van matar
Em va ser possible trobar documentació
concreta sobre l’afer.
Vaig trobar a París, fa trenta anys,
i ho vaig publicar tot seguit, notícies
precises sobre la qüestió que
abona plenament l’opinió de Gómez
Arteche, el qual creia que
fou malaltia la causa inequívoca de
la mort. Als Archives Nationales i
als Archives de la Guerre de la capital
francesa, mentre cercava
materials sobre l’etapa napoleònica
a Catalunya, vaig tenir la sort
de topar-me amb una sèrie de
missives, algunes d’elles adreçades
a Napoleó, en les quals es comunica
el decés del general. Per tant,
des de fa molts anys sabem, doncs,
que seguint les ordres personals de
Napoleó, Álvarez ha de ser traslladat
a Barcelona on hagués fet un
escarment públic. Diverses comunicacions
assenyalen que ha
estat posat en camí, que parà a
Narbona i d’ací fou transferit a
Figueres, on va morir.
L’esdeveniment és comunicat a
UN HOME MOLT RELIGIÓS
«Creia en els miracles i en la
intervenció concreta i directa
de la divina providència»
INTENTS D’ACABAR AMB ÁLVAREZ
«En un moment donat els
caps militars es van rebel·lar
després d’una conspiració»
ELS RESULTATS
«En el cas de Girona foren
milers les víctimes dels deliris
de grandesa d’Álvarez»
Napoleó. Se li diu que l’exgovernador
militar de Girona s’ha mort
de malaltia a Figueres i que per
aquesta causa no serà possible
complir les ordres directes de
l’emperador. No pot ser més clar
que se’ls mor sent les ordres de
l’emperador d’un caire ben diferent
a la que la llegenda negra ha
anat difonent. Napoleó havia demanat
que es comprovés si Álvarez
havia jurat, com altres militars
de la guarnició de Barcelona, fidelitat
a Josep Napoleó. És evident
que volia fer un espectacle públic
amb Álvarez, però aquest, malalt
i debilitat, va traspassar. Els francesos
no volien, doncs, que morís,
ans al contrari. Això no obsta que
encara avui al Castell de Figueres
hi continuï exposada una placa on
s’afirma la versió inventada.
Miguel de Haro, que tractà molt
de prop al general, afirmà que
estava obsessionat per la idea
d’im mortalitzar-se, i que gaudia
amb els perills, perquè segons ell
així s’aconseguia més glòria. Girona
pagà tan cara –la futura història
de Girona, la del segle XIX
que començava– la carrera de la
glòria i de l’honor d’Álvarez de Castro,
que no és possible avui enaltir
aquella actitud personal militarista
i inhu ma na. Els milers de vides
dels giro nins valien molt més
que la car rera d’aquell general
vanitós i que la supervivència dels
que tenia l’obligació de salvar i protegir,
posant al davant el seu afany
de notorietat. Almenys, després del
setembre, s’hagués pogut evitar
una destrucció innecessària i la
mortaldad espantosa. És clar, però,
que en aquest cas Álvarez de Castro
no hagués aconseguit tanta glòria.
Aquesta és la història. Álvarez
de Castro, per les seves característiques
personals, va ser un indubtable
defensor de Girona, enèrgic
i determinat, però la seva
completament errada concepció
militar i la seva dèria d’immortalitzar-se
van ser causa de la pèrdua
de tot, i el que és més tràgic, el fan
responsable directe de milers de
morts gironins. Car, ni la carrera
militar ni la fama ni la glòria ni
l’honor d’un general poden justificar
posar en perill la vida dels
seus. I en el cas de Girona foren
milers les víctimes dels deliris de
grandesa d’Álvarez.
L’actuació d’Álvarez de Castro ha
de tenir un judici molt sever dels
historiadors. Girona li deu la tragèdia
més espantosa de tota la
seva història.
LLUÍS MARIA DE PUIG
POLÍTIC I HISTORIADOR

24 HISTORIOGRAFIA
GENÍS BARNOSELL
D
urant la guerra de
1808-1814, es lliuraren
a les comarques
gironines un gran
nombre de petites escaramusses i
unes quantes batalles campals,
però la característica fonamental
de l’enfrontament en aquestes terres
fou sens dubte la guerra de setges.
La guerra de setges es produïa
quan un exèrcit amb inferioritat
de condicions es refugiava en una
fortalesa o ciutat emmurallada
per fer front a un exèrcit superior.
Aleshores, aquest se situava ales
afores i els convidava a rendir-se.
Si això no es produïa, l’exèrcit assetjant
començava l’excavació de
trinxeres i la instal·lació de la seva
artilleria per impedir que els assetjats
poguessin sortir i per bombardejar
la ciutat. Amb el bombardeig
es volia acovardir els resistents,
desmuntar la seva artilleria
i enrunar les muralles. Una
vegada assolit aquest objectiu,
s’assaltava la ciutat amb la infanteria
a través dels forats oberts a les
muralles, fet que implicava un
nombre elevadíssim de baixes per
poc que a dins de la ciutat restessin
quatre defensors dempeus –fet
que mostra una vegada més l’enorme
menyspreu que els oficials,
normalment nobles o benestants,
tenien per la tropa, plebea
o pobra–. Els assetjats, des de dins
de la ciutat, intentaven endarrerir
les tasques de setge, esperant que
l’arribada de reforços exteriors
permetés atacar els assetjants i
aixecar el setge.
A les comarques gironines es
donaren un gran nombre de setges
i, a més, un d’ells –el de Girona durant
els mesos de maig i desembre
de 1809– mereix ser comptat entre
els més llargs de totes les guerres
napoleòniques.
L’important nombre de setges
que es donaren en aquells anys
s’explica pel nombre de punts fortificats
que protegien la tradicional
ruta d’entrada a la Península: Roses
(amb la seva ciutadella i el
Fort de la Trinitat), Figueres (amb
Sant Ferran), Girona («clau» tradicional
de la ruta), i Hostalric (a
mig camí de Barcelona).
Fora de Sant Ferran, cap d’aquestes
fortaleses no es lliurà sense
combatre i això implicà que
l’exèrcit francès les hagué de prendre
després d’assetjar-les i bombardejar-les.
Roses resistí un primer
atac el juliol de 1808 i es rendí
el 6/12/1808 després d’un set-
ge d’un mes. Girona resistí un
atac el 20/6/1808 i un primer setge
que tingué lloc entre el 20/7 i el
17/8 de 1808, i no capitulà fins el
10 de desembre de 1809, després
d’un segon setge de set mesos.
Hostalric fou evacuat per la guarnició
espanyola el 12/5/1810, després
de resistir quatre mesos i que
la vila fos saquejada el novembre
de 1809. Sant Ferran caigué sense
disparar cap tret el març de 1808
però fou recuperat pels resistents
catalans amb un audaç cop de
mà l’abril de 1811. Aleshores els
francesos assetjaren el castell i el
tornaren a prendre a l’agost.
Ja he dit que entre tots els setges,
Especial 200 anys dels Setges
DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008 | Diari de Girona
GIRONA NO ERA UNA CIUTAT TAN INDEFENSABLE COM S’HA DIT, I ELS
SEUS ASSETJADORS NO EREN UN EXÈRCIT MASSA BEN PREPARAT NI
ORGANITZAT. HI HA MITES QUE CONVENEN SER REVISATS.
LA GUERRA
DE SETGES I
ELS SEUS MITES
Gravat del segle XIX («Historia de la guerra de la Independencia en
Cataluña», 1861) que mostra l’atac de les tropes del general
O’Donnell contra efectius francesos a la Torre de Sant Lluís de Girona.
el que potser mereix més atenció
és el de Girona de 1809, a causa de
la seva llarga durada, que exigeix
una explicació complexa. Per donar-la,
cal parlar abans dels mites
que s’han aixecat sobre aquells fets.
Durant molts anys, una colla d’autors
que van de Manuel Cúndaro
a la primera meitat del segle XIX a
Emili Grahit a finals del mateix segle,
o Pla i Cargol al segle XX –o
Carles Rahola en no pocs aspectes–
van coincidir en una sèrie
d’interpretacions que ara es demostren
totalment inadequades
per entendre la realitat. En síntesi,
se sostenia que Girona era una
plaça forta indefensable, que el po-
ble gironí i l’exèrcit es van mostrar
units tothora, i que (com a substitut
de les muralles i els forts, que
no eren suficients) els gironins
van mostrar un coratge gairebé sobrenatural
que va permetre de resistir
durant molts mesos al millor
exèrcit del món. Tanmateix, la realitat
era prou més complexa.
Així, si bé les muralles medievals
de Girona eren clarament antiquades,
la geografia del lloc implicava
que l’atac només fos possible
per la zona del Mercadal o per
Montjuïc. L’amenaça de riuades
–com efectivament s’esdevingué–
i el fàcil accés des del camí de Barcelona
desaconsellaren als francesos
de muntar la seva artilleria
a la zona compresa entre Fornells
i el Ter, de manera que només els
restava la possibilitat d’atacar per
Montjuïc. Això situava el gruix
dels seus magatzems sobre la seva
línia de comunicació amb França
i el Ter feia de defensa contra l’enviament
de reforços des del Sud,
però implicava també atacar per la
zona amb defenses més modernes
i en un terreny on era molt complicat
d’excavar trinxeres.
Les tropes desplegades per l’Imperi
francès, a més, no eren, ni de
lluny, les millors del món. Tenien
percentatges molt elevats de reclutes
poc foguejats, i, per tant,
amb escassa capacitat de combat.
Eren més multinacionals que altres
cossos d’exèrcit, i, per tant, amb dificultats
de coordinació. I la rivalitat
entre els seus comandaments
abocaren l’ofensiva pràcticament
al fracàs en diverses ocasions. A
partir de l’agost de 1808, havien sofert
tantes baixes i estaven tant
afectades per les malalties que la
seva capacitat de combat es reduí
al mínim –de manera que la situació
s’estabilitzà en unes taules,
en què els defensors de la ciutat no
tenien cap capacitat de trencar el
setge, però en què els atacants no
es podien arriscar a un nou assalt.
Els defensors
Els efectius que defensaven Girona,
per altra banda, eren força reduïts
(al voltant de 8.000 homes en
els moments amb més efectius, per
38.000 soldats assetjants), molts
amb poca experiència de combat.
Hi hagué, però, dos factors que jugaren
a favor seu. En primer lloc,
els exèrcits atacants havien de ser
sempre molt més grans que els assetjats
(de tres a set vegades més
grans), perquè, com ja he dit, en els
assalts a les ciutats es produïa un
gran nombre de baixes. En segon
lloc, entre les tropes que defensaren
Girona hi havia un nucli de tropes
professionals que fou suficient
per organitzar la defensa,
instruir els novells i enfrontar-se,
en els moments decisius, a aquelles
unitats imperials més ben preparades.
Una altra cosa ben diferent és
que comptessin amb el suport
unànime de la població. Més aviat,
a banda dels convençuts (tam bé
n’hi hagué, i no pocs), la «unanimitat»
a la ciutat fou mantinguda
amb mecanismes molt clàssics
de disciplina militar –com ara
aplicar la pena de mort a qualsevol
desertor o «sediciós», inclosos
aquells que simplement manifestaven
la voluntat de rendir-se.
ELS ATACANTS
«Les tropes desplegades per
l’Imperi francès no eren, ni de
lluny, les millors del món»
L’«HEROISME» DELS GIRONINS
«La “unanimitat” fou
mantinguda amb mecanismes
clàssics de disciplina militar»
EL SETGE DE 1809
«Mereix ser comptat
entre els més llargs de totes
les guerres napoleòniques»
Finalment, la historiografia tradicional
suposava que els gironins
«eren» –sense dubtes ni vacil·lacions
de cap mena– coratjosos
i heroics i que per això resistien
tota mena de penalitats en defensa
de la ciutat. Els estudis de la
segona meitat del segle XX, però,
han demostrat que la «capacitat»
o la «determinació» de combatre
depenen d’un conjunt de circumstàncies
(com la selecció prèvia
dels soldats o la cohesió del
grup i la comunicació entre els
seus membres) que en el cas de Girona
ni tan sols hem començat a
estudiar.
En definitiva, per explicar perquè
Girona va resistir tant, el millor
que podem dir a hores d’ara és
que la ciutat no era tan indefensable
com es deia i que la «determinació»
de lluitar es va fonamentar
en una combinació d’elements
diversos, entre els quals
foren fonamentals l’existència d’una
base social disposada a fer-ho,
un nucli de tropes professionals i
una disciplina estricte que va eliminar
qualsevol intent de dissidència.
Les evidents mancances de
l’exèrcit francès van fer la resta.
Acabat aquest relat, ens pot assaltar
un dubte. Si els nostres
avantpassats es van convèncer
que la defensa de la ciutat va ser un
fet heroic que calia recordar i celebrar,
què hem de fer nosaltres,
que sabem que tot plegat va ser
prou més complex? O, pitjor encara,
no serà trair la seva memòria
analitzar-los amb ulls crítics, qüestionar
el seu «heroisme», dubtar de
la seva entrega?
Aquesta és, des del meu punt de
vista, una manera equivocada
d’enfrontar-se al tema. Hem de recordar
que tota narració mítica
–com ho és la versió tradicional
dels setges de Girona–, deforma la
realitat per emocionar el lector i
aconseguir així la seva aprovació
per a uns fets que, si es presentessin
tal com són, potser serien rebutjats.
Per tant, l’única manera de
poder valorar raonadament uns
fets és conèixer-los tan bé com sigui
possible. I aquesta és la tasca
que ens hem de proposar per
aquest bicentenari. Si en altres
èpoques es va deformar la realitat
atribuint a tots els gironins comportaments
i valors en gran part
imaginaris, el que cal fer ara és difondre
amb rigor el que sabem i
posar les bases per augmentar
aquest coneixement.
GENÍS BARNOSELL
PROFESSOR D'HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA
A LA UNIVERSITAT DE GIRONA

Especial 200 anys dels Setges
Diari de Girona | DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008
PUBLICITAT 25

26 L’ESTRATÈGIA
DURANT LA GUERRA DEL FRANCÈS, LES TROPES NAPOLEÒNIQUES MAI NO VAN CONTROLAR LA MUNTANYA, LA QUAL
COSA VA PROPICIAR QUE TANT OLOT COM RIPOLL I LES SEVES ZONES D’INFLUÈNCIA FOSSIN CENTRES DE RESISTÈNCIA
DES DELS QUALS VAN SORTIR ATACS CAP A LES ZONES CONTROLADES PELS FRANCESOS, A L’EMPORDÀ I AL VALLESPIR.
LA MUNTANYA INDÒMITA
XAVIER VALERI
L
’estratègia del domini
francès envers l’interior
de les comarques
de Girona, durant tota
la guerra, va seguir la línia de pujar
columnes i assegurar rutes des
de l’Empordà i Girona cap a la
muntanya. Tot i la col.laboració de
companyies del país comandades
per Josep Pujol («Boquica») i
de la consolidació de fortificacions
a Banyoles, Besalú i Olot, els
napoleònics mai van controlar la
muntanya. Els francesos no van
entrar seriosament per la Cerdanya
i el Vallespir com havien fet per la
Guerra Gran i en les guerres del segle
XVII. Això va fer que tant Olot
com Ripoll i les seves zones d’influència
fossin centres de resistència
d’on van sortir atacs a les zones
dominades pels napoleònics
tant a l’Empordà com al Vallespir.
Napoleó va concebre Catalunya
com una teatre d’operacions secundaris
vàlid per a una entrada
secundària de tropes i per això va
consolidar sobretot la línia de la
costa, Figueres, Roses, Girona,
Hostalric, Barcelona i Tarragona.
Ell mateix, quan va entrar, va ferho
pel País Basc per anar de dret a
les planes de Castella, Madrid i el
gran objectiu de Portugal. El fet va
propiciar que a l’interior de Catalunya
se li consolidés una raconada
hostil que li va suposar molts
maldecaps.
L’inici de les hostilitats
A partir del dia en què la gent de
Madrid es revoltà contra l’exèrcit
francès, es començà a crear un alçament
general contra la presència
de tropes franceses a Catalunya.
El 6 de juny de 1808, els sometents
d’Igualada, Manresa i Santpedor
derrotaren una columna manada
per Schwartz que havia sortit de
Barcelona en direcció als molins
polvorers de Manresa.
Al cap de pocs dies, a Girona es
formà una junta de defensa, a la
qual s’ajuntà la que s’havia format
a Figueres. A Banyoles (3.900 habitants),
el beneficiat del monestir
Josep Rovira i Plantés es va
plantar a la Plaça de Les Rodes i en
un dia de mercat va posar en combat
una força de 200 homes i 400
en reserva. D’aquesta manera, uns
podien combatre mentre els de la
reserva tenien cura dels camps.
Rovira no féu altra cosa que seguir
el sistema secular dels miquelets,
paisans manats per un militar.
Organitzà el contingent als primers
contraforts de la Garrotxa a Mieres
i a Sant Miquel de Campmajor. Un
altre banyolí, Josep Vila, es dedicà
a alçar tots els pobles des de Figueres
fins a Barcelona.
La revolta va provocar que el 20
de juny, el general governador de
Barcelona, Guillaume Philibert
Duhesme es plantés davant les
muralles de Girona amb 6.000
Especial 200 anys dels Setges
DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008 | Diari de Girona
soldats i 8 canons. El governador
de Girona Julián de Bolívar estava
decidit a defensar-se i havia fet portar
50 canons de les bateries de la
costa, mariners, i diverses agrupacions
de voluntaris que reforçaven
les forces regulars que ja hi
havia a la ciutat.
La força de Duhesme fou detectada
ben abans de la seva arribada
a les envistes de la ciutat: el
19 de juny va arribar a les parròquies
de la Garrotxa i el Pla de l’Estany
una petició d’auxili de Julián
de Bolívar que requeria gent armada
per la defensa de la ciutat. La
demanda de Bolívar féu repicar a
sometent totes les campanes de la
muntanya i del Pla de d’Estany. La
gent, exaltada per les consignes de
les Juntes, pels rumors i perquè encara
la guerra no havia castigat la
població, va acudir en massa a la
defensa de Girona (8.000 habitants).
Aviat els atacs del sometent van
topar amb més o menys efectivitat
amb els assetjadors a Vilabareix
i altres punts de la rodalia de la ciutat.
A més, les forces de dins els
murs resistien sense gaire dificultats.
En veure la situació, Duhesme
va iniciar la que seria una dura retirada
cap a Barcelona, però amb
la intenció de tornar. El 2o de juliol,
Reille, que havia intentat sense
èxit sotmetre la ciutadella de Roses,
i Duhesme, van concentrar
Un heroi
de França
UN MONUMENT
DEDICAT AL MA-
RISCAL LOUIS GA-
BRIEL SUCHET, A
PARÍS
Suchet va liderar
les tropes que el
mes de juliol de
1812 van ocupar
Vic i la seva plana.
Els arxius de l’Ajuntament
de la capital
d’Osona van ser
portats al monestir
de Ripoll en 18 calaixos.
uns 12.000 soldats davant de Girona.
El 4 d’agost s’escampà per les
Garrotxes una ordre signada per
Baudili Farró de Banyoles en la
qual es demanava gent armada,
per tal de reunir-se amb els d’altres
pobles al punt de La Beguda al costat
de Riudellots de la Creu a Palol
de Revardit.
Per la seva part, a Olot s’havia
creat un batalló de miquelets, format
per sis companyies Les manades
per Josep Vives i Josep Fillol
s’ajuntaren a la força del coronel de
les guerrilles de la Junta a l’Empordà,
Joan Clarós. La funció dels
olotins primer fou la de col.laborar
en el bloqueig del castell de Fi-
gueres. El 4 de juliol fustigaren
una columna que finalment aconseguí
reforçar la fortalesa. El dia 11
atacaren a Castelló d’Empúries la
força francesa que volia ocupar Roses.
Entre l’acció de Clarós, la guarnició
de la ciutadella i unitats de
navals angleses els francesos van
haver de deixar el setge de Roses.
El 12 de juliol a Olot (11.000 habitants)
hi hagué una revolta contra
l’alcalde major de Camprodon
(1.700 habitants), Ramon de Lomanya.
Per tal de protegir-lo, les
autoritats el traslladaren a l’hospici,
on el vigilava una guàrdia de miquelets.
A la nit, un grup de contrabandistes
francesos penetrà a la
ciutat i intentà emportar-se l’alcalde
sense èxit. Els miquelets els
perseguiren i en feren un de presoner.
Mentre conduïen el pres a
l’Hospici, un tret sortit de prop de
la font de l’Àngel el va matar a ell
i a Josep Aulet, el miquelet olotí
que el portava. En saber-se la notícia
es formà un motí que estigué
apunt d’aconseguir entrar a l’habitació
de Lomanya. Finalment
la Junta de Defensa d’Olot obeí l’ordre
de trasllat de la Junta de Vic.
Lomanya sortí amb escorta de la
ciutat però una multitud sortí a
matar-lo, cosa que aconseguiren al
Bosc de Tosca, ja al terme de Les
Preses. Amb ell foren assassinats
l’agutzil en Marçal Valls i el barader,
Jaume Boronell .
A finals de novembre el general
Joan Miquel Vives es féu càrrec de
l’exèrcit de Catalunya. A finals del
1808 disposava de 20.000 infants,
1.000 genets i 20 canons, dels
quals va deixar 6.000 soldats a les
comarques de Girona, on tenia el
suport dels miquelets de Joan Clarós
i de Josep Rovira. La resta es va
desplegar per atacar Barcelona, on
Duhesme feia una defensa activa.
A més, Vives va rebre una columna
de 12.000 homes, comandada
pel general Reding, l’heroi de
Bailén. Amb aquest reforç els espanyols
van tancar els francesos a
Barcelona (100.000 habitants) i al
castell de Figueres. Tanmateix va
entrar una columna de 20.000 soldats
per Perpinyà que va aixecar el
bloqueig de Figueres, va ocupar
Roses, que era la clau de la costa
oriental d’Espanya, i va derrotar Vives
a Cardedeu (en la més gran batalla
a camp obert a Catalunya).
La nova força va provocar que
les tropes regulars es refugiessin a
Tarragona. Després la columna
va pujar a Girona per assegurar les
comunicacions entre Figueres
(6.000 habitants) i Barcelona. Amb
la intenció va formalitzar el setge
de Girona 6 de juny de 1809. Tot i
això, uns 800 miquelets de la Garrotxa
la nit del 16 d’agost es van introduir
a la ciutat.
El 10 de desembre el mariscal
Augereau va entrar a Girona. Un
cop conquerida Girona, els francesos
van perseguir les tropes es-

panyoles fins a Ripoll, on van arribar
el 28 de desembre del 1809.
Per arribar a la muntanya, els
francesos a partir del 1810 van usar
el guiatge de Josep Pujol («Boquica»),
que es va destacar pel saqueig
indiscriminat de les zones
que passaven al domini francès.
El 20 de febrer del 1810 els napoleònics
van ocupar Hostalric,
cosa que va assegurar les comunicacions
entre la frontera i Barcelona.
El 13 d’abril, van començar
el setge de Lleida que va caure
el 14 de maig. El 1810 els francesos
havien ocupat Banyoles i hi
havien construït un fort al Puig de
la Bellacasa. A Besalú havien penjat
4 o 5 paisans que menaven la
resistència i hi havien fet una caserna
que acollia 500 soldats i 40
cavalls.
El 20 de febrer la divisió volant
d’Olot manada per Ángel Sotomayor
intentà recuperar la vila
sense èxit. El 4 de desembre del
1810 el cap de l’exercit espanyol, el
baró d’Eroles, des d’Olot demana
l’aportació d’atzembles per als
transports a tots els pobles de la rodalia.
Un cop tingué els bagatges,
el baró d’Eroles atacà la brigada
Clément, que es retirava de la Vall
d’Hostoles.
Des de començaments de març
de 1811, els francesos, manats pel
general Clément, romanien a Olot.
Tanmateix per la rodalia voltava el
batalló de miquelets del coronel
Francesc Rovira i Plantés, amb la
intenció de fer-los la vida difícil.
Per això els francesos van sortir a
encalçar-los. El contacte va tenir
lloc en el nucli urbà de Begudà.
L’intercanvi de trets va produir
almenys un mort entre les files del
coronel. Els miquelets van fugir i
la seva ruta més probable contempla
travessar la muntanya de
Rapàs, passar el Fluvià i per on ara
hi ha la Sebastiana pujar cap al
Puig de Vivers.
Rendició de les Funoses
El cert és que vuit dies després, els
homes de Rovira, manats per Llovera,
van recuperar el castell de Figueres
i van fer presonera la guarnició.
Dins la fortalesa van trobar
encara viu el general Álvarez
de Castro, el qual va morir al cap
de poc. Ho varen aconseguir en
una agosarada acció sorpresa, la
qual va propiciar que al cap d’uns
dies els homes del baró d’Eroles
recuperessin Olot. La ruta que
van fer els homes de Rovira per
traslladar-se a la rodalia de Figueres
va ser Riudaura, Santa
Margarida de Bianya, Oix, Santa
Barbara, Sadernes, Gitarriu i Llorona.
La clau de la recuperació
d’Olot fou que els francesos tenien
una guarnició de 200 homes a la
masia de les Funoses. Des de la
masia, dominaven el poble de
Castellfollit i l’accés a Olot.
El baró d’Eroles, coneixedor de
la caiguda del castell, va voler enfonsar
tota la línia de penetració
francesa cap a la muntanya i per
això va atacar Olot. Els francesos
es varen refugiar al fortí de Sant
Francesc, on van repel.lir tots els
atacs. Aconsellat per Trinxeria,
Eroles va decidir atacar els soldats
que estaven a Les Funoses, els
quals se li varen rendir. El baró va
traslladar els presoners al fortí
per comminar la rendició. Els de-
Mariscals
a Girona
ETIENNE MACDO-
NALD I LOUIS GA-
BRIELS SUCHET
El mariscal Mac-
Donald, a la imatge
superior, era el
1812 el cap principal
de les forces napoleòniques
a Catalunya,
i el mes d’agost
va recuperar el
castell de Figueres.
A baix, Suchet, que
va combatre a la Gar
rotxa.
Especial 200 anys dels Setges
Diari de Girona | DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008
fensors, en veure els seus companys
presos, es varen rendir.
Tot seguit van venir set mesos
de tranquil.litat en els quals els
francesos no es varen presentar
per la rodalia, cosa que va servir a
Olot per castigar espies i col.laboracionistes
amb la mort.
Reacció i domini napoleònic
Al juliol el mariscal Louis Gabriel
Suchet va ocupar Vic i la seva
plana. Els arxius de l’Ajuntament
foren encabits en 18 calaixos i
portats al monestir de Ripoll. En
traslladar-se la Junta Corregimental
de Vic a Ripoll, la vila va
convertir-se, transitòriament, en
capital del Principat fidel a Espanya.
A l’Empordà, el mariscal i cap
principal de les forces napoleòniques
a Catalunya, Etienne Mac-
Donald, va bloquejar el castell,
amb tot el que va poder, de manera
que per l’agost tornava a ésser
seu. Amb el castell, Girona, Banyoles
Besalú i Vic estaven en el
seu poder, però Olot i Ripoll no.
Quan va començar l’any 1812,
el general de divisió Charles Decaen
tenia Olot en e punt de mira.
El 22 de gener de 1812, els napleònics
van entrar a Olot per romandre-hi
dos dies i marxar. Per
a molts dels habitants de la ciutat
va ésser un mal senyal. Al cap de
dotze dies, una columna napoleònica
va tornar a entrar a Olot, on
van romandre vuit dies. La seva
proximitat va propiciar la por dels
habitants de la rodalia, que els sabien
capaços de saquejar i d’assassinar.
Els francesos van tractar de
consolidar la seva posició a Olot,
cosa que va propiciar una topada
al pla de la Pinya. L’endemà els
francesos varen marxar cap a Besalú,
on Clément tenia el seu
quarter general.
El mes de febrer Rovira va col. -
locar la seva força en la línia Amer
Mieres per oposar-se als moviments
dels francesos que volien
ocupar Olot. Prop de Mieres va
aconseguir desbaratar una columna
que, amb suport dels miquelets
afrancesats de Josep Boquica,
pujava a Olot. El 2 de març
del 1812 va tenir lloc l’emboscada
de Fàbrega, la qual va exterminar
una companyia de 100 homes
que havia sortit de Girona per tal
de preparar el terreny a una columna
de 600 soldats. Fàbrega va
rebre l’avís d’algun espia a Mieres,
per la qual cosa va tenir temps de
preparar un parany en què van
participar 3 companyies del II Regiment
de Sant Ferran, és a dir part
de la força del coronel Rovira.
Les accions no van poder evitar
que el 9 d’abril la columna del general
Charles Decaen entrés a
Olot per quedar-s’hi. En aquest
moment van començar a treballar
per consolidar el seu domini de la
comarca. El 21 de juliol del 1812 els
francesos van ordenar als habitants
de Castellfollit que fessin
molta calç per a la fortificació
d’Olot. En aquests temps, els francesos
van fer un pas que rodejava
Castellfollit, cosa que els va permetre
assegurar la ruta entre Olot,
Besalú, Figueres, Banyoles, Girona-
per una temporada llarga.
Van prohibir i castigar la possessió
d’armes per part dels catalans
L’ESTRATÈGIA 27
BANYOLES
«En un dia de mercat va posar
en combat una força de 200
homes i 400 en reserva»
RESISTÈNCIA
«A Olot s’hi havia creat un
batalló de miquelets, format
per sis companyies»
CONTROL
«L’any 1813 els francesos
havien consolidat el seu
domini a la Garrotxa»
i van mantenir un règim de terror.
L’any 1813 els francesos havien
consolidat el seu domini a la Garrotxa
i l’objectiu era apoderar-se
del camí de la Salut i reduir Vic,
que tornava estar a mans dels espanyols.
La intenció al mes de
juliol va provocar un fort combat
amb les forces del baró d’Eroles
prop del Santuari de la Salut de
Sant Feliu de Pallerols i un altre
l’octubre entre Sant Privat i el Mallol.
L’única cosa que aconseguí el
combat fou afluixar un temps la
pressió que Rovira mantenia sobre
Olot.
Durant tota la guerra, els francesos
van intentar dominar la
muntanya pujant de Girona o
l’Empordà cap a Olot. Les tres vegades
que els francesos van entrar
a Ripol, on hi havia una fàbrica
d’armes, ho van fer des d’Olot.
A mitjan març del 1813, Rovira
va sortir de Ripoll i es va presentar
a Prats de Molló, on va saquejar
el poble. Va matar set o vuit persones
i es va emportar un immens
botí. També va agafar 22
hostatges com a penyora dels pagament
de contribucions pendents.
Es veu que Rovira va fer
aquesta acció com a resposta a les
atrocitats que l’afrancesat Boquica
i els seus homes havien comès
a la Garrotxa i el Ripollès.
El 23 de juny del 1813, el Baró
d’Eroles intentà recuperar Banyoles
a través d’un atac des de
Mieres. A Miànigues tingué lloc
una batalla que va enfrontar 2.514
espanyols contra 3.650 francesos.
Al final l’artilleria va decantar la
victòria cap als napoleònics, però
la cavalleria d’Eroles, 114 genets,
va aconseguir fer mol de mal als
guerrillers pro francesos de Boquica,
que hi va perdre un germà
i ell mateix va quedar ferit. Al cap
de poc, França va decidir acabar
amb els serveis de la força de Boquica,
el qual va marxar a França
d’on fou repatriat per penjar-lo a
Figueres el 1815.
El 1814, els francesos, arran de
la desfeta de Rússia i de l’avanç
d’un gran exercit aliat (anglès, espanyol
i portuguès) van retrocedir
en tots els fronts de la península i
es van veure obligats a retirar-se de
Catalunya, on ja es podien considerar
un exèrcit assetjat a les ciutats
i les fortaleses que temia per
la manera de sortir del país. Com
que tenien a França coma a hoste
el futur rei d’Espanya Ferran VII,
van poder pactar una retirada pacifica
que va tenir lloc entre el
març i el maig.
XAVIER VALERI
PERIODISTA

28 LA HISTÒRIA DE BOQUICA
XAVIER VALERI
L
a imatge dels camins
de les Salines i l’Albera,
abans que cap altre;
camins fondos i estrets,
sepultats entre les branques
espinoses, les falgueres, l’heura, les
fulles punxegudes dels roures. Senders
curulls de fullaraca humida a
tota hora perquè la flora només hi
deixa passar algun raig de sol escadusser
al migdia. Camins que es
queden en un silenci total que només
en ocasions trenca el cant
d’algun ocell, al qual la presència
humana encara no espanta.
Aquests camins el van criar, el van
salvar i el van portar fins els llocs on
va cometre les més grans barbaritats
del gènere humà. Van ser els
camins de l’home més odiat i més
criticat que hi ha hagut mai a Catalunya.
Se sap d’ell que el van inscriure
els seus pares Pau i Francisca, amb
el nom de Josep Pujol, nascut el 26
de setembre del 1778 a Besalú. Va
créixer entre els 350 habitants del
poble i amb setze anys d’alguna
manera es va escapar del saqueig
amb què van castigar Besalú les tropes
del general francès Augereau
durant la Guerra Gran. En aquesta
època ja recorria els camins i les
dreceres de l’Empordà amb el seu
pare, que li ensenyava l’ofici de traginer.
No poques vegades es devia
haver aturat a Figueres, el mercat
més gran de la frontera espanyola
per fer negocis o descarregar gènere.
Encara molt jove va decidir fer el
negoci sol i es creu que va augmentar
els beneficis primer amb el
contraban i després fent de lladre.
Qui li havia de dir en aquesta època
que comandaria una companyia
d’homes de guerra mercenària
que es coneixerien amb el nom de
parrots, guàrdies de frontera de la
Catalunya Francesa.
Va fer prou diners per casar-se
amb Maria Cruzet Cortada, a la capella
dels Dolors de l’església de
Sant Vicenç de Besalú, el 25 de
maig del 1800. En aquests anys hi
ha senyals que, almenys, va aparentar
ser un bon cap de família, ja
que a l’abril del 1802 es féu congregant
de la Confraria de la Nostra
Senyora dels Dolors.
Habilitats innates
Quan va començar la Guerra del
Francès en un principi es va posar
al servei dels realistes. Va formar
part dels primers guerrillers que
fustigaren els francesos, demostrant
unes innates habilitats de
comandament i d’estratègia, militar.
Els boscos i els camins de l’Alt
Empordà i de la Garrotxa van esdevenir
els seus més grans aliats.
Tanmateix, la Junta de Figueres
el va detenir per delictes contra la
propietat o per fer d’espia dels
francesos. El més probable és que
ho fes seguir tot. Va ser traslladat a
la presó de Tarragona, d’on es va escapar
amb un gran odi contra Espanya,
els capellans i els catalans
anti-napoleònics.
En aquesta època ja se’l devia
conèixer com a Boquica, potser pel
delicte de la boca; del xerrar massa,
del criticar o de fer confidències.
En tot cas, una cosa que en un
temps de creences absolutes es
castigava molt. Val a dir que Boquica
no fou l’únic guerriller realista
que fou castigat per actes de
bandidatge. Damià Bosch, el ferrer
de Vilafant, fou condemnat a mort
i penjat a la plaça de Llorà.
Se sap que Boquica es presentà
al general Lamarque, que manava
les tropes franceses de l’Empordà,
i li va oferir els seus serveis. El
juny del 1810 el general en cap de
les forces franceses a Catalunya,
MacDonald, per tal de contrarestar
l’acció dels guerrillers envers la
població civil, va crear el cos de Ca-
Especial 200 anys dels Setges
DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008 | Diari de Girona
JOSEP PUJOL, BOQUICA, CONEIXIA PERFECTAMENT ELS CAMINS DE LA
GARROTXA I L’EMPORDÀ. EN ELS PRIMERS ANYS DE LA GUERRA VA
FUSTIGAR LES TROPES FRANCESES, PERÒ VA CANVIAR DE BÀNDOL.
L’HOME MÉS ODIAT
Estàtua dedicada al general francès Jean Maximilien Lamarque, que va
recomanar Boquica com a cap d’un cos que va ajudar els napoleònics.
GARANTIES DE SEGURETAT
Pànic a la ciutat de Girona
Una mostra del temor que va arribar a inspirar Boquica entre la població
de les comarques gironines contrària als napoleònics la dóna
l’historiador i polític Lluís Maria de Puig en el seu llibre Girona, guerra i
absolutisme. Resistència al francès i defensa de l’antic règim (1793-
1833). De Puig hi explica que en els inicis de 1814 va començar la retirada
dels invasors francesos. El mes de febrer ja només hi quedava l’exèrcit,
i el 9 de març «es comunicà a la població que l’endemà la tropa
abandonaria la ciutat. Com serien les coses que als gironins els entrà el
pànic que si no arribava immediatament l’exèrcit espanyol la ciutat podria
ser saquejada pel criminal Boquica al davant d’una banda de caragirats
o brivalla, que no eren gaire lluny. Els francesos van reforçar les
guàrdies i van donar garanties als gironins».
çadors Estrangers Miquelets de
l’Empordà, format per pròfugs,
delinqüents i contrabandistes.
Mac Donald, aconsellat per Lamarque,
va posar Boquica, amb
rang militar, al capdavant. Sens
dubte, tenia mèrits perquè se li
atorgués aquesta confiança: coneixia
la difícil feina de manar homes,
disposava de coratge, i havia
perdut la consciència cristiana.
Boquica era l’únic membre no
francès de la lògia maçònica Napoleon
le Grand, documentada a
Girona el 1811.
La feina d’aquest cos era el de
donar suport a les columnes franceses
i la de castigar la gent del país
que col.laborava amb els guerrillers
o l’exèrcit regular espanyol. Era
un poder de càstig immens, ja que
tota la pagesia catalana tenia un sol
enemic que eren els francesos.
Encara que sovint patien i es queixaven
de les taxes, lleves, i tota
mena d’explotacions i sacrificis a
què els sotmetia la Junta partidària
del rei d’Espanya.
La nit del 9 d’abril, una columna
de mil homes, entre guerrillers
i soldats, va sortir de Riudaura, a la
Garrotxa, i va arribar als boscos de
Vilarig. Poc després avançà cap al
castell de Sant Ferran, amb una
avantguarda comandada pel coronel
Llovera. Darrere seu seguia el
gruix de la tropa manada pel coronel
Josep Rovira, clergue del
monestir de Banyoles. Llovera enllaçà
ben aviat amb Pere Pou en la
contraguàrdia de Sant Joan. En
Pere Pou havia obert la porta perquè
disposava d’una còpia de les
claus. Aviat les avantguardes es
van moure per dins del castell,
eliminant tot el que no s’identifiques
amb la paraula «setge», que és
de difícil pronuncia per un no catalanoparlant.
Un cop reduïda la
sorpresa guarnició i eliminats els
cossos de guàrdia. A les sis del
matí i amb una salva triple s’hissà
la bandera espanyola al baluard de
Sant Narcís.
Aquesta acció va representar
que, al cap de pocs dies, Olot tornés
a mans dels monàrquics, però
també suposaria la definitiva opció
de Boquica. Els francesos, amb
el seus caps suprems a Catalunya,
Macdonald i Bareguey d’Illiers es
van presentar amb un gran exercit
i van bloquejar el castell. Alhora,
Tarragona, que era l’única plaça
gran que quedava als espanyols
–llevat de Cadis– va caure en mans
del general Suchet.
Amb el castell assetjat i sense
ajut possible, Boquica va oferir la
possibilitat de franquejar l’entrada
i sortida del castell fins que es poguessin
reunir reforços al cap de l’exercit
espanyol, el general Baró
d’Eroles –que s’havia escapat del
bloqueig–. El militar espanyol, a pesar
de saber l’elevat risc de trampa
i necessitat d’ajut, va escollir un comissionat
en la persona del seu
edecà i amic el capità, Narcís Massanas,
de Sant Feliu de Guíxols. Boquica
només de veure Massanas el
va fer prendre, i el va lliurar als francesos
que el van jutjar i executar a
Pont de Molins. Al cap de poc, el
castell de Figueres es va haver de
rendir i com a conseqüència Olot
va tornar a caure en poder dels
francesos.
Amb les terres que coneixia a
mans dels napoleònics, Boquica va
començar la feina de castigar la població
que col.laborava amb els guerrillers
i l’exercit espanyol, cosa
que es va convertir en un bandidatge
sense repressió,. El cas és que
no hi havia cap masia ni poble que
fos partidari de França, això feia
que tota casa fos susceptible de rebre
càstigs. Així, el 25 d’octubre del
1812 va entrar a sac i destral a la vila
d’Arbúcies, va agafar ostatges del
Comú i va exigir vint-i-dues mil
pessetes per la seva alliberació. Al
cap de poc va saquejar a consciència
la Garrotxa, de manera
que poques masies i pobles es van
lliurar de les seves barbaritats. A
cops de destral entraven a les cases
de Sant Joan les Fonts i Beget per
un cop a dins torturar amb foc els
propietaris perquè diguessin on
amagaven els diners.
La crueltat d’en Boquica era immensa.
El doctor Joaquim Danés
explica que un seu avantpassat va
oferir corda a dos «espanyols-catalans»
que el portaven pres. A
pesar de tot es va escapar i va venjar-se:
va fer esquarterar un dels
captors i l’altre el va fer arrossegar
per un cavall desbocat. El ferrer de
la Vall del Bac no va viure tranquil
fins que va saber que en Boquica
havia desaparegut del món.
És molt conegut el seu saqueig
de Camprodon el 20 de febrer del
1813. El fred de l’hivern provocava
que els pobles i les masies fossin
més propícies a atacs dels homes
del mercenari, coneguts com a
Parrots d’en Boquica. Durant el
bon temps els vigies de les tal.laies
i els propietaris d’hostals avisaven
de la presència de guerrillers
pro-francesos i la gent solia amagar-se
al bosc o dormir en cabanes,
coves i llocs amagats.
Crítiques dels francesos
Tantes van ser les barbaritats que
va cometre contra la població civil
que els militars francesos van començat
a criticar-lo. En canvi, la feina
de donar cobertura a les columnes
franceses va ser el que
més li van valorar. El 1810, en l’atac
a Olot de la brigada del general Clemend
, Boquica va prendre un
posició important. En el posterior
atac de Ripoll va ser el primer
d’entrar a la vila. En la batalla de la
Garriga (1810) va prendre dos forts
i va fer molts presoners. L’actuació
en aquest combat li va suposar la
facultat de portar xarreteres per ordre
del general Lamarque. En la batalla
de la Salut, els seus homes i ell
van contenir durant 16 hores l’exèrcit
espanyol, cosa que va permetre
la retirada dels francesos. Els
camins que tant coneixia, ara, l’ajudaven
en la lluita contra els soldats
del Baró d’Eroles, però aquests
comptaven amb el suport de gent
que també coneixia les dreceres.
Quan la dominació napoleònica
davallava, la persecució dels
parrots per part dels espanyols va
donar el seu fruit el 23 de juny del
1813, quan les tropes del Baró d’Eroles
els van batre a Banyoles. En
aquesta lluita va morir el seu germà
i Boquica va ser ferit. Al cap de
poc temps, els general Suchet,
convençut de la inanitat militar de
les barbaritats dels homes d’en
Boquica, va desfer el cos de Caçadors
Estrangers Miquelets de l’Empordà.
Llavors Boquica va passar a ser
un simple bandit, sense el suport
de cap estat. Un cop acabada la guerra
es va refugiar a França, on en
un principi va ser ben acollit, però
en perdre el poder Napoleó, el ja
Mariscal de Camp Josep Ibáñez,
baró d’Eroles, demanà al govern
francès l’extradició de Boquica.
En mans de les autoritats espanyoles,
va ser condemnat a mort.
Decidiren executar-lo a Figueres,
on abans el van soterrar fins a la
cintura perquè tothom qui volgués
li fes retret. Pel seu davant van
passar milers de persones de tot el
bisbat de Girona i cap va dir-li res.
Només una dona va pegar-lo per la
mort del seu fill. Després va pujar
al cadafal, on el penjaren.
XAVIER VALERI
PERIODISTA

NO NOMÉS LA CIUTAT DE GIRONA VA PATIR ELS EFECTES DELS SETGES. MOLTES LOCALITATS DE LES COMARQUES
GIRONINES ES VAN CONVERTIR EN CAMPS DE REFUGIATS I EN D’ALTRES S’HI VAN FER GRANS DESTROSSES. ES CALCULA
QUE ALMENYS 30.000 PERSONES (VÍCTIMES DE GIRONA AL MARGE) VAN MORIR EN AQUELL PERÍODE A LA DEMARCACIÓ.
ELS SETGES, DE PORTES ENFORA
JORDI BOHIGAS I FRANCESC XAVIER MORALES
E
Els setges que va patir
Girona els anys 1808 i
1809, a diferència dels
que s’havien produït
els segles XIII, XV i següents, van
afectar tot un territori bastant més
ampli que el de la pròpia ciutat. Els
setges de les guerres napoleòniques
ja no eren aquells setges medievals,
realitzats gairebé a tocar les
muralles. En realitat, es tractava de
grans moviments de desenes de
milers de tropes, durant els quals
es cercava l’enemic de fora les fortaleses
per derrotar-lo i es requisava
tot l’aliment possible. Tot i que
els exèrcits napoleònics evitaven
els setges tant com podien, la realitat
a la Península Ibèrica va ser
una altra. Durant els tres primers
anys de guerra, els pobles de la
geografia gironina varen viure immersos
en aquesta dinàmica de
continus desplaçaments de tropes,
els quals tant afectaven al comú de
la població.
En un primer moment, l’estiu de
1808 es produeixen els dos intents
de conquesta de Girona i
l’èxit napoleònic sobre Roses el desembre
d’aquell any. A partir de
maig de 1809, però, es concentraran
al voltant de Girona, en un radi
d’uns quants quilòmetres, prop de
trenta mil soldats procedents de tot
l’Imperi Napoleònic: és el VII Cos
d’Exèrcit, sota el comandament suprem
del general Gouvion Saint-
Cyr, primer, i del mariscal Augereau
després. Per això aquell any
1809 és l’any del dur i llarg setge sobre
la capital del Ter. Després de la
rendició, però, els moviments de
tropes no acabaren fins ben entrat
el 1810, a causa de la resistència
que continuava oferint el castell
d’Hostalric.
En aquests tres anys, difícilment
podem trobar algun poble gironí
que no patís algun dels efec-
Especial 200 anys dels Setges
Diari de Girona | DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008
Sometents a Vallfogona, en un gravat del segle XIX.
tes dels prolongats combats. A
partir de juny de 1809 molts habitants
fugirien durant mesos, sobretot
els del centre de la Selva i del
Pla de l’Estany, mentre d’altres
parròquies, un xic més allunyades
de la pressió francesa, es convertiren
en veritables camps de refugiats.
Els hem detectat en pobles i
viles de l’Empordà com la Bisbal i
GUERRA A TOT GIRONA 29
Cruïlles, en les muntanyes que
envolten la Selva com la Cellera,
Amer, Anglès i Romanyà, les del
Pla de l’Estany –Pujarnol, etc.–, i a
la costa: Malgrat de Mar, Tossa, Palamós,
Blanes, etc...
Destruccions enormes
Les destruccions, en general, foren
enormes, com en els casos de Cal-
des de Malavella o Celrà, agreujades
per les constants fugides i per
les contribucions forçades en espècie
i en treball exigides pels diferents
exèrcits.
En llocs com Santa Coloma de
Farners o Vilobí d’Onyar, prop de
dos terços de la població ja no tornaren
a les seves cases després de
l’expatriació; les causes foren les
malalties i la fam. Calculem, doncs,
que almenys trenta mil persones
–que s’haurien d’afegir als de l’interior
de la ciutat i a les baixes franceses–
moriren en el corregiment
de Girona (sense comptar el de Figueres)
entre 1808 i 1810. I d’aquests,
la meitat foren baixa durant
el 1809. L’impacte, però, va ser
menor en les parròquies de la
Garrotxa. En conjunt, es calcula
que es va perdre almenys un 12%
de la població.
Tanmateix, l’important nombre
de casaments registrats poc
després de la caiguda de Girona,
juntament amb un breu augment
dels naixements, ens porta a pensar
en una recuperació més constant
que ràpida dels terribles efectes
del període 1808-1810.
A partir d’aquella data, la població
es concentrà en sobreviure
enmig del tènue control imperial
i de les ràtzies patriotes llançades
en diversos punts de les comarques
gironines.
JORDI BOHIGAS I FRANCESC XAVIER MORALES
HISTORIADORS

30 ENTREVISTA
JORDI VILAMITJANA GIRONA
Darrerament, Josep Clara ha publicat
un llibre en què estudia i sistematitza
els Setges patits per Girona
al llarg de la seva història: La
clau del regne (Rafael Dalmau, ed.
2008). Amb Josep Clara, parlem
d’aquest llibre, dels setges, de l’època
de Napoleó, dels mites i llegendes
suscitats en els darrers
200 anys. En primer lloc, volem
aclarir conceptes, saber d’alguns
mites i desvetllar alguns tòpics.
P Guerra del Francès o Guerra de
la Independència?
R El nom popular seria Guerra del
Francès. Després, cap als anys 30-
40 del segle XIX comença a introduir-se
aquesta paraula, Guerra de
la Independència, però les primeres
obres no tenen aquest nom.
Es fa servir fins i tot la paraula «revolució»
–«Guerra y Revolución»–
perquè es veu l’aixecament com si
fos una revolució, perquè també
comporta una sèrie de canvis polítics
i accelera també, d’alguna
manera, el que seria la descomposició
de l’antic règim. A Catalunya
es fa servir més, des d’un punt
de vista popular, aquesta forma de
Guerra del Francès perquè l’altra
s’ha utilitzat més per la historiografia
castellana o espanyolista.
Però també té tradició, Guerra de
la Independència. Vicens Vives
va recuperar aquesta forma de
Guerra del Francès. Ell, de l’altra
guerra anterior que tenim contra
la República Francesa, en diu la
Guerra Gran. Són formes populars
que hi ha per referir-se a aquests
episodis.
P Ara seria indiferent, dir una o
l’altra?
R
Ara en català hi ha aquesta tra-
dició de dir-ne Guerra del Francès,
i en canvi en castellà es fa servir
Guerra de la Independència que,
de fet, ja ve del segle XIX.
P
La resistència a Napoleó de
Girona –una ciutat, en principi,
amb uns baluards febles, amb
unes estructures defensives molt
poc fiables–, va ser una heroïcitat
o una temeritat?
R
Especial 200 anys dels Setges
DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008 | Diari de Girona
JOSEP CLARA
Historiador. Josep Clara Resplandis (Girona, 1949) és doctor en Filosofia i Lletres (secció Història), per la Universitat
Autònoma de Barcelona. És professor titular d’Història contemporània a la Universitat de Girona i membre corresponent de
la Reial Acadèmia de la Història. Ha format part de la redacció de Presència i de la Revista de Girona. S’ha especialitzat en la
història política i social del Sexenni Democràtic (1868-1874), la II República (1931-1939) i el franquisme (1939-1976).
Josep Clara, a la plaça de Catalunya de Girona, davant del bust de Prudenci Betrana, un dels primers a qüestionar la figura d’Álvarez de Castro.
«En aquest setge hi participen
totes les classes socials; això és
el que el fa diferent dels altres»
Des del punt de vista defensiu,
la ciutat tenia unes defenses que
eren poc fiables; totes les impressions
que hi ha de gent que passa
per Girona a finals del segle XVI-
II, o fins i tot els mateixos enginyers
militars francesos, considera-
«El control del que era la
part urbana de Girona era
en una part molt important
en mans de l’Església»
«Han de passar 30 o 40
anys per poder tornar a
tenir la demografia que tenia
Girona abans dels setges»
«De setges a la ciutat n’hi
ha hagut un munt, més de
vint. I aleshores per què es parla
d’aquests i no dels altres?»
ven que era una plaça de poca categoria,
des del punt de vista defensiu,
i que, per tant, seria fàcilment
derrotada si es que s’oposava.
D’altra banda, hi ha la resistència.
Una cosa és que la gent es
resisteixi a ser envaïda; i l’altra, veure
què representen els francesos
per a les classes dirigents de la ciutat
i fins a quin punt aquest fet en
condiciona la defensa a mort. La
resistència a ultrança es produeix
al llarg dels Setges com a resultat
coincident d’haver-hi persones
en el comandament com Álvarez
de Castro i d’haver-hi tota una sèrie
de gent que col·labora amb
aquesta idea perquè s’oposa a
l’entrada dels francesos. És un
grup molt important, que veu
trontollar els seus interessos: bàsicament
les classes dirigents, la
gent dels gremis i sobretot la gent
de l’església. Tot això provoca que
hi hagi uns grups que d’alguna manera
forcin aquesta resistència. El
poble menut hi col·labora perquè
els dirigents sempre són els qui
marquen el camí i fan veure al poble
qui són els enemics.
Per què veien trontollar els
seus interessos? Per l’esperit de la
Revolució Francesa?
R
P
MARC MARTÍ
Els francesos significaven unes
altres idees, unes idees diferents,
les idees de la Revolució Francesa.
Els interessos de l’Església van
quedar tocats per la Revolució
Francesa. La influència que tenia
l’Església en aquestes societats és
molt gran. I els mateixos frares
lluiten, també; no només ajuden a
fanatitzar la gent, sinó que també
Una bibliografia
molt àmplia
Josep Clara és autor d’un
nombre important de llibres i
publicacions sobre història gironina,
entre les quals hi ha: Introducció
a la historia de Girona (1983,
amb reedicions de 1993 i 2004); El
federalisme a les comarques gironines
(1868-1874) (1986); Els fills
de la llum: els francmaçons de les
comarques gironines (1811-1987)
(1988); Girona sota el franquisme:
1939-1976 (1991); Desaparició i
retorn de la imatge de la Mare de
Déu de Núria (1967-1972) (1993);
Epistolari de Jaume Vicens (1994);
Exèrcit i societat a la Catalunya
contemporània (1996); Epistolari
de Jaume Vicens Vives II (1998); El
partit únic: la Falange i el Movimiento
a Girona (1935-1977)
(1999); Epistolària de Josep Cartaña,
Bisbe de Girona (1934-1963)
(2000); Girona 1939 : quatre sentències
de mort (2001); La primera
oposició al franquisme: els grups
clandestins a la demarcació de Girona
(1939-1950) (2002); Esclaus
i peons de la nueva España : els batallons
de treballadors a Catalunya
(1939-1942) (2007). També col·labora
regularment amb publicacions
especialitzades en la història com
Annals de l’Institut d’Estudis Gironins
o Annals de l’Institut d’Estudis
Empordanesos.
participen. La defensa de la ciutat
és de totes les classes.
P
Hi va haver realment una fa-
natització de la gent? Què se’ls
deia?
R
En altres èpoques, en els setges,
Girona servia de mur defensiu i els
qui defensaven aquestes muralles
bàsicament eren els professionals
de la guerra, eren els soldats,
els militars. En canvi, en
aquest setge, hi participen totes les
classes socials. Això és el que el fa
diferent dels altres setges. La fanatització
arriba a través de la mà
de la religió, fent intervenir els
mites clàssics que hi ha a Girona:
Sant Narcís, que estava al costat de
la gent, que feia miracles, que ajudava
i que per això el van nomenar
Generalíssim. En aquestes societats
antigues hi ha unes coses que
són sagrades, que són la religió, la
figura del Rei i el que podríem anomenar
un determinat concepte
de pàtria de la gent. És a dir, el que
som nosaltres i el que són ells, els
enemics, els francesos, els que
poden d’alguna manera portarnos
el mal, els que poden conquerir-nos
i poden posar-nos sota
les seves direccions.
P Un altre mite d’aquesta època:
Álvarez de Castro, era boig?
R
Álvarez de Castro només parti-
cipa en una part dels setges de Girona.
Potser s’ha vinculat molt als
setges de Girona, però de fet és el
que protagonitza l’últim setge, el
que dura més. Aleshores ell és el
governador militar de la plaça. La
gent que l’ha estudiat, fins i tot els
mateixos companys d’armes, gent
que va col·laborar, discuteixen la
seva actuació. Una cosa és resistir,
fins a un determinat límit, i l’altra
és que sembla que tenia aspira-

cions d’immortalitzar-se. Aquest
fet, combinat amb unes condicions
adverses –manca d’alimentació,
clima advers–,ajuda a trastornar-lo
i, per tant, acaba malalt.
Quan es rendeix la plaça és quan
ell està en una situació en què no
pot continuar al capdavant de la
defensa de la ciutat. Si era boig o
no, jo no tinc elements per dir-ho,
però no era normal, almenys des
del punt de vista dels altres militars
que ens han deixat testimonis,
que s’arribés a aquestes últimes
conseqüències i, a la vegada, que
no es pogués aprofitar aquesta
gent que podia lluitar contra els
francesos per a altres accions si
s’hagués acabat abans el setge.
P Com s’hauria de celebrar el
bicentenari?
R
És molt difícil, aixó. Tot això de
les commemoracions sempre vol
dir que no són neutres. Se n’elegeixen
unes, se’n bandegen unes
altres. A cada moment es vol treure
rendibilitat de les coses. Qui és
que ho coordina? Qui ho celebra?
Són les institucions, els que
manen. I, per tant, en cada moment
històric, trien aquelles dates
que creuen que s’han de rememorar
de la història de Girona o de
Catalunya. Per a l’historiador totes
les coses poden tenir una determinada
importància. De setges a
la ciutat n’hi ha hagut un munt,
més de vint. I aleshores, per què es
parla d’aquests i no dels altres? Perquè
se’n vol treure algun profit.
P
Però no és en dels Setges que
mor més gent i que queda més
destruïda Girona?
R
Sí, però fixem-nos que a finals
dels segle XIX Enric Claudi Girbal
va constatar ja que hi havia una
gran indiferència ciutadana per
aquest tema, que era una cosa
força generalitzada i que els qui es
preocupaven per aquells successos
i les coses velles eren titllats
d’«entusiastes de campanar». Per
tant, vol dir que vuitanta anys després
dels fets, la cosa ja havia quedat
molt diluïda. Aleshores això es
torna a recuperar amb el centenari.
Tot i que hi ha aquestes veus crítiques
que ho qüestionen (Pruden -
ci Bertrana i Dídac Ruíz, per exem -
ple), amb el franquisme torna a
pren dre altra vegada gran em -
bran zida, perquè lliga de nou amb
el militarisme, amb l’espanyolisme
i això té el seu punt culminant l’any
1959. Després la cosa ja davalla.
Tots els elements que intervenen
en aquest paisatge queden
més diluïts i eren ja criticats.
Això serveix perquè es torni a
parlar de Girona. És una excusa
més, diguéssim. La gent mira la
història més recent i, en canvi, la
que queda més reculada, doncs la
gent no en fa cas. Per tant, dels setges
de l’època medieval ningú no
en parla. Són molt importants els
setges del segle XV, o el setge de
1285. Fins i tot, molts no tenen ni
cap símbol, ni cap nom de carrer,
ni cap imatge que evoqui a la ciutat
aquests fets històrics. Per tant,
es parla d’aquests perquè són més
recents, i encara hi ha aquest pòsit
de l’any 1959, i hi ha gent que viu
d’aquella època.
L’any 1959 el Setge es va celebrar
més que mai, perquè el primer
centenari va quedar molt tocat, a
part que va coincidir amb tot
Josep Clara amb el seu últim llibre «La clau del regne».
aquest qüestionament de la figura
d’Álvarez de Castro, que de fet ja
havia començat en el segle XIX.
Eren militars, els que van comen -
çar a qüestionar la figura d’Álvarez
de Castro. Aleshores, l’any 59 l’Estat
va aportar diners, cosa que no
havia fet l’any 1909. Va aportar
diners a la commemoració, va
desplaçar ministres, van assistir als
actes personalitats del Govern
Central i a la vegada es va portar
gent de França també.
P
Però no n’ha quedat, per ex-
emple, cap monument de l’acte
de 1959.
R
No, perquè ja hi eren abans. El
d’Álvarez de Castro és d’iniciativa
particular i l’altre, el del Lleó, coincidiria
amb el primer centenari.
Però el rèdit de la commemoració
de l’any 59 va ser molt migrat. Girona
va continuar desatesa per
part de l’Administració Central,
malgrat l’alegria de l’Ajuntament,
a l’hora de raspallar les autoritats
de Madrid. Només cal comprovar
les despeses públiques per càpita,
atorgades a les terres gironines, a
mitjan decenni dels 60, quan Girona
ocupava el lloc 22è per sota
de Valladolid, Cadis o les Balears,
però també per sota d’Osca, Sòria
o Zamora. Això sí, a l’hora de recaptar
diners, Girona era la segona
província contribuent i tan solament
era superada per Guipúscoa.
Per tant, el creixement, el
progrés que Girona va experimentar
durant aquells anys fou, en
la part més important, d’iniciativa
autòctona. Les compensacions
per contribuir a mantenir el desenvolupament
i la prosperitat de
l’Estat no li reportaren un lloc preferent.
P
En segon lloc, de la mà d’un
professor d’Història volem fer
una aproximació a l’època, al
marc concret en què es van desenvolupar
Els Setges. Com era la
Girona de 1807? Quins estaments
dominaven? Quin estatus econòmic
hi havia?
R
Era una ciutat molt tancada per
muralles; ens hem d’imaginar una
ciutat petita, tancada dins de les
muralles, que tenia entre 8.000 i
9.000 habitants. Només cal veure
una mica la topografia de la ciutat
i les restes que queden de convents.
Era una ciutat dominada
pels convents i els capellans. Hi havia
una gran quantitat d’edificis
Especial 200 anys dels Setges
Diari de Girona | DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008
MARC MARTÍ
EN CURT
Què és el més destacable,
1 el més important, dels
Setges Napoleònics?
Que la resistència portada al
R: límit porta a la destrucció d’una
ciutat; l’aïllament de Girona contra
els francesos; i la quantitat de gent
que va morir. Tot això es feia en nom
d’uns ideals (rei, religió, pàtria...). En
aquella època la gent podia morir en
nom d’un ideal. Avui és evident que
no. La gent del primer centenari dels
setges ja ho van constatar.
Podem parlar de «tres»
2 setges o de «dos»?
De setges només n’hi va haver
R: dos. Els militars que ja ho van
estudiar van dir que només eren dos.
Alguns historiadors i publicistes ho
han mitificat sense conèixer l’art de
la guerra. El primer setge fou una escaramussa
i «la privació d’entrar aliments»
no és un setge sinó un bloqueig.
És va passar tanta gana
3 com explica Galdós o les
cròniques de l’època?
I tant. Hem de tenir en compte
R: que una ciutat emmurallada
on pràcticament no hi ha terra per
conrear, vol dir que tot ha de venir
de fora. Com que els francesos van
bloquejar tots els voltants (tot i que
també van cometre errors), a la ciutat
es va passar molta gana.
S’hi hauria de fer alguna
4 cosa al castell de Montjuïc?
El castell de Montjuïc és pro-
R: pietat de l’Ajuntament. Com a
part arqueològica, de la mateixa manera
que es va fer un passeig arqueològic
per preservar la part de
muralla medieval, també es podria
fer una cosa semblant al castell. Ara,
potser la ciutat té unes altres prioritats
més urgents...
que tenia l’Església, a part dels que
eren dedicats específicament al
culte o les congregacions, a part de
tots els edificis que podia haver heretat
de donacions. Per tant, el
control del que era la part urbana
de Girona era en una part molt important
en mans de l’Església.
Hi havia altres sectors actius, sobretot
la gent que es dedicava al comerç,
tots els diversos oficis, els
gremis i també hi havia una gent
privilegiada que era la gent que tenia
finques –rendistes, podríem
dir-ne–, gent representant de la noblesa,
forasters amb finques a Girona
o a fora de la ciutat. Hi havia
un sector nombrós de gent dedicada
a l’Església; hi havia nou
convents: el de Sant Pere de Galli -
gants, el de Sant Domènec, el dels
Caputxins, el del Carme calçats, el
del Carme descalços, la Mercè,
Sant Francesc d’Assis, Sant Francesc
de Paula, el de Sant Agustí. Per
tant, serien nou de masculins i després
encara hi havia els femenins:
les Caputxines, les monges de
Santa Clara, les Bernardes...
Era una ciutat insalubre, sobretot
per la qüestió dels rius i les
humitats i les boires que hi ha en
ENTREVISTA 31
aquest sector i, per tant, era una
ciutat que tenia molts més morts
que naixements. Sobretot, també,
perquè hi havia establiments de la
beneficència o sanitaris i, per tant,
a l’Hospital no només hi moria
gent de la ciutat sinó també gent
que podien ser d’altres pobles.
Les indústries més importants
eren a l’Hospici, les fàbriques de
mitges, i la resta eren petits tallers
i comerços i els diversos oficis i gremis
que hi havia.
P Què feia por dels francesos a
aquesta societat? La religió?
R
Sí, és clar. La Revolució France-
sa és un cop dur per tot allò que siguin
les classes privilegiades de
l’antic règim, la noblesa i el clergat.
Veien que la gent podia perdre els
seus béns (cosa que després va
passar). S’estava fent el canvi de
passar de la societat de l’antic règim
a la societat liberal. Això es va
produir a França a partir del 1789
i, en canvi, aquí aquesta època de
la guerra és l’època en què tot just
aquesta societat començava a
trontollar. Més endavant a Espanya
també es passarà a aquesta societat
liberal sense necessitat que hi
hagi vessament de sang, i l’Església
hi perdrà: perdrà les propietats
que tenia. És curiós, per exemple,
que de fet n’hi ha dues d’invasions
dels francesos en aquesta època.
Una és la de l’any 1808 i després
n’hi ha una altra de l’any 1823. L’any
1808 és la idea de revolució la
que ve cap aquí, per tant, els aturem.
En canvi, l’any 1823 és la
idea de reacció i, per tant, després
se’ls obren les portes. Aleshores a
França són amics nostres, quan vénen
a portar ordre en nom de la
Santa Aliança...
P
En els anys que varen ser a
Girona (1809-1814), quins canvis
hi va haver?
R
Els francesos intenten tornar a
posar ordre, perquè tot l’urbanisme
havia quedat molt malmès. Ells
intenten tornar a endegar la vida
quotidiana, tornar a intentar restaurar
la vida, tornar a la normalitat;
però s’hi torna d’una manera
molt lenta. S’han perdut moltes
persones, una part molt important
de la població; els francesos no poden
recuperar tota aquesta gent
que s’han mort o que han marxat
a l’exili. Han de passar 30 o 40 anys
per poder tornar a tenir altra vegada
la demografia que tenia Girona
abans del setges. Girona es repoblarà
en part amb gent que ve
de les comarques a omplir la ciutat
quan hi torna a haver activitat
industrial. Però, és clar, això costa
molt, la recuperació és lenta. Els
francesos s’hi estan un lapse de
temps molt petit i poden fer molt
poca cosa.
P
Hi ha algun estudi fet sobre
aquest tema? Si va repercutir sobre
la llengua, etc...?
R
Ells volen utilitzar el català per
atraure’s els catalans. D’això hi ha
un llibre de Lluís Maria de Puig, Girona
francesa, que és el que explica
una mica tota aquesta època. És
curiós que una de les persones que
col·labora amb els francesos és el
bisbe. El mateix bisbe que havia
animat el poble a aixecar-se, és el
que fa un gran elogi del germà de
Napoleó a través d’una pastoral.
L’Església sempre s’ha sabut adaptar
al que toca...

32 EL LLEGAT URBÀ
ELS SETGES, AL CARRER
LA CIUTAT DE GIRONA CONSERVA INDRETS EMBLEMÀTICS, CARRERS I PLACES, I MONUMENTS QUE PORTEN EL NOM DE
PROTAGONISTES DESTACATS I DE MOMENTS DECISIUS DELS ENFRONTAMENTS CONTRA LES TROPES NAPOLEÒNIQUES
JORDI VILAMITJANA
E
ls setges de Girona de 1808 i 1809 van generar en
el decurs dels anys consegüents tota mena d’actes
de recordança i exaltació. Fruit d’aquests esdeveniments,
diversos monuments, edificacions
i plaques de carrers ocupen de manera ben simbòlica diversos
indrets de la ciutat. En el dos-centè aniversari de tan
extraordinaris anys de la història de Girona s’escau un record
d’aquells elements urbans que configuren la memòria
col·lectiva de tots els gironins i gironines.
Entre aquests elements se’n conserven alguns que en
aquells dies de principis del segle XIX van servir per ajudar
a la defensa de la ciutat, com la muralla (desapareguda en
part, però en una altra conservada i recuperada), els punts
forts de Sobreportes, Sant Cristòfol i Torre Gironella, i el cas-
27
5
Direcció
Estació
ferrocarril
RENFE
Jardins de la Devesa
34
7
4
plaça
Constitució
carrer Bacià
1
Gran Via Jaume I
Casa
Cultura
plaça Hospital
plaça
Josep Pla
carrer
Santa
Clara
plaça Pompeu Fabra
Gran Via Jaume I carrer Joan Maragall
26
1
1
Direcció
plaça
del Mercat
carrer
Hortes
15
carrer
del Nord
30
plaça
Sant 29
Agustí
pont de Pedra
plaça
Catalunya
9
Especial 200 anys dels Setges
DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008 | Diari de Girona
plaça
Salvador
Espriu
carrer
de la
Barca
carrer
Calderers
tell de Montjuïc, reduït pràcticament a ruïnes però encara
ben visible.
El major nombre de vestigis dels setges es troben en el nomenclàtor
de carrers de la ciutat, que fan memòria de militars
que van participar en aquells fets (Álvarez de Castro,
General Mendoza, Julià de Bolívar, General O’Donnel) a
col.lectius que s’hi van distingir especialment (Heroïnes de
Santa Bàrbara, Artillers, Regiment de Baza, Terç de Miquelets),
passant per dates emblemàtiques, com les del 20 de juny
de 1808 o el 8 de juliol de 1809.
Finalment, la ciutat ha volgut retre homenatge als defensors
de Girona amb alguns monuments entre els quals els més
emblemàtics són el que hi ha a la plaça de la Independència
(que mostra el general Álvarez de Castro i alguns dels seus
homes) i el Lleó de la plaça Calvet i Rubalcaba.
Pujada
Sant
Feliu
Rambla de la Llibertat
plaça
del Vi
14
carrer
Albareda
1
Sant Feliu
32
Pou
Rodó
Palau de
Justícia
placeta
de l’Institut
Vell
10
31
Cort Reial
Fontana
d’Or
carrer Ciutadans
Ajuntament
carrer
del Teatre
Galligants
Banys
Àrabs
Sant
Lluc
2
plaça
de la
Catedral
Centre
Bonastruc
ça Porta
carrer
Força
carrer
Auriga
carrer
Portala Nou
1
Església
de Sant
Nicolau
plaça
dels
Apostols
plaça
de l’Oli
Església
del Diputació
Carme
Cultura
Generalitat
plaça
Sant Josep
Catedral
19
Arxiu Històric
Bisbat
plaça Lledoners
carrer Bellmirall
pujada
Sant
Domènec
1
Capella
de Santa
Llúcia
Església
de Sant Pere
de Galligants
Església
de Sant
Martí
Sacosta
Jardins
de John
Lennon
Passeig Arqueològic
Jardins
de la Francesa
2
Universitat
plaça
Sant
Domènec
Font
del
Bisbe
Monestir de
Sant Daniel
Jardins del
Dr. Figueres
Font d’en Pericot
1
Jardins
Alemanys
Calvari
Església
de Sant
Domènec
1
2
EL LLEGAT URBÀ DE LA GUERRA DEL FRANCÈS
1. La muralla
2. Els punts forts: Sobreportes, Sant Cristòfol,
Torre Gironella
3. Montjuïc
4. La Devesa
5. Álvarez de Castro
6. Tambor Ansó
7. Artillers
8. Àngela Bivern
9. General Mendoza
10. Minali
11. Pau Miranda
12. Montorró
13. Julià de Bolívar
14. Croades
15. Blas de Fournàs
16. Heroïnes de Santa Bàrbara
17. General O’Donnell
18. Regiment de Baza
19. Talarn
20. Terç de Miquelets
21/22/23/24. Torre de Sant Joan, Torre de Sant
Lluís, Torre de Sant Daniel i Torre de Sant Narcís
25. Torre Suchet
26. Ultònia
27. Vint de juny de 1808
28. Vuit de juliol de 1809
29. El monument de la plaça de la Independència
30. El lleó de la plaça Calvet i Rubalcaba
31. El mausoleu d’Álvarez de Castro
32. A les Heroïnes de Santa Bàrbara
33. Als morts dels Setges
34. El duro de Girona de la Plaça de la Constitució
26
16
8
18 20
13
6
28
22
12
23
21
24
25
11
17
3
33

EDIFICACIONS EMBLEMÀTIQUES Plànol
A LA PÀGINA 32 ES
POT CONSULTAR
L’EMPLAÇAMENT
D’AQUESTS INDRETS
1. LA MURALLA
Girona ha estat, des de la seva fundació, una plaça forta. Aquest fet explica que
fins a començaments del segle XX en què se’n demoliren les que feien nosa per al
creixement urbanístic, Girona hagi estat fonamentalment una ciutat envoltada de
muralles.
El primer circuit, d’origen romà, tenia forma de triangle amb els vèrtexs a Torre
Gironella, la plaça de Sant Feliu i els Quatre Cantons. Aquest perímetre està força
ben conservat a Sobreportes, a la plaça de Sant Domènec i a la Torre Gironella. El
recorregut complet de la muralla més antiga és el següent: castell i portal de Sobreportes,
torres Cornèlia i Júlia (Passeig Arqueològic), baluard i portal de Sant
Cristòfol, castell i portal de Torre Gironella, torre del Telègraf, portal de Sant Domènec,
torre de les Àligues, porta i torre Rufina (plaça Sant Domènec), portal Escola
Pia i torre Vescomptal, castell de Girona i portal Migdia (inici carrer de la Força),
portal i torre d’en LLopart (Quatre Cantons), torre de les Ballesteries o Boschmonar
i torre de l’Institut Vell.
El recinte romà serví de base a la muralla medieval, que tingué un recorregut
semblant i unes torres rodones molt més elevades que les romanes. Del recinte
medieval de Girona cal remarcar les altres torres: les de Sobreportes, la del castell
dit Vescomtal i la del Portal de la Força. La muralla medieval amplià la romana cap
al Nord i cap al Sud. Muralla del sector Nord: baluard de les Sarraïnes (plaça dels Ju-
Especial 200 anys dels Setges
Diari de Girona | DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008
EL LLEGAT URBÀ 33
rats), portal de Sant Daniel, torre de Santa Llúcia, cortina de Santa Llúcia, portal de
França (al nord de la plaça de Sant Pere), baluard de Sant Pere (Policia Nacional),
portal de la Barca, portal dels Perolers, baluard de Sant Narcís (plaça de Sant Feliu).
Muralla del sector Sud: torre del Telègraf, torre dels Predicadors, baluard de
les Guerres Carlines, portal i torre del General Peralta (plaça Ferrater i Mora), Portal
dels Socors, Portal Nou, baluard de la Mercè, portal de les Beates, portal d’en
Banyoles, portal del Carme, torre del Carme, portal de l’Àngel (plaça Catalunya),
torre de Sant Francesc (pont de Pedra), portal i baluard de l’Areny (sala Fidel Aguilar),
portal de les Cols, portal Bonaventura, portal d’en Cardonet (pont de Ferro),
torre d’en Vilella i portal d’en Renart (pont de Sant Agustí).
Pràcticament no es conserva res de la muralla del Mercadal, com tampoc dels
baluards edificats al segle XVII. Començava a l’actual passeig de Canalejas i seguia
el recorregut de la Gran Via fins a les immediacions del Mercat del Lleó. La
defensa estava configurada per cinc baluards (Figuerola –actualment Correus–, de
la Santa Creu –actualment, Col·legi Bruguera–, del Governador –entre 20 de juny i
Sèquia–, de Santa Clara –entre Álvarez de Castro i Coll i Turbau– i de Sant Francesc
–actual Mercat del Lleó–), una lluneta (Lluneta de Bournonville –zona de les botxes
de la Devesa –), 18 torres, 8 portals, la cortina de muralla que ho enllaçava tot i un
fossat.

Especial 200 anys dels Setges
34 EL LLEGAT URBÀ DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008 | Diari de Girona
2. ELS PUNTS FORTS:
SOBREPORTES, SANT
CRISTÒFOL, TORRE GIRONELLA
El portal de Sobreportes fou la porta de les Gàl·lies de la ciutat
romana, la porta Nord de la Via Augusta. Fortament protegit
per dues torres cilíndriques dels segle XIII, té una amplada
de 3 metres i setanta centímetres.
El portal de Sant Cristòfol dóna accés al primer tram del
passeig fora muralla a sobre mateix de la vall de Sant Daniel. El
portal és del segle XVIII i és la fortificació d’una antiga capella
dedicada a aquest sant. En el dia gran de Girona (19 de setembre
de 1809) s’hi visqueren combats cos a cos d’una intensitat
bàrbara. Entre els defensors hi hagué 71 morts, 181 ferits i 7
cremats; entre els atacants, les víctimes foren centenars.
Durant els segles XIII-XV assolí un relleu especial la Torre
Gironella, descrita pel cronista Desclot com a «molt bella, fort e
alta, de gros mur, de pedra e de calç». La primera cita que tenim
de l'existència d'un castell a la Gironella data de l'any
1056. Quan els francesos abandonaren finalment Girona, el
1814, abans de partir feren volar la Torre Gironella, que restà
en ruïnes fins a temps moderns, en què el sector ha estat objecte
de rehabilitacions.
3. MONTJUÏC.
La muntanya de Montjuïc va formar part fins al 1962 de l’antic municipi de Sant Daniel. Està situada a 220 metres
d’alçària al nord i a l’oest de Girona. El castell de Montjuïc fou un bastió construït a la muntanya de Montjuïc
per ordre de Felip IV al 1653, per assegurar la seguretat dels accessos al Pla de Girona des del nord. A prop del castell,
s’hi construïren també quatre torres de defensa: Sant Joan, Sant Daniel, Sant Narcís i Sant Lluís.
La planta general del castell és quadrada, amb un recinte constituït per quatre baluards, enllaçats amb murs de
150 metres de longitud mitjana. Va ser de gran utilitat a la Guerra del Francès, fins que finalment va ser abandonat
l'11 de juny de 1811. Va ser inutilitzat el 1814, al final de la guerra, per ordre del mariscal Louis-Gabriel Suchet,
després d'haver construït el 1812 la torre Suchet. Al 1843, un bombardeig del general Prim la va destruir.
Algunes dates destacables dels Setges a Montjuïc: 20-21 de juny de 1808, primer atacs francesos; 20 de juliol al
20 d’agost de 1808, primer setge de Girona; 5 de maig al 10 de desembre de 1809, segon setge; 8 de juliol de
1809, la torre de Sant Joan va quedar destruïda en explotar accidentalment la pólvora que hi havia emmagatzemada;
l’11 d’agost de 1809, el castell va capitular; 11 de juny de 1811, el Castell tornà a ser ocupat pels francesos;
1812, els francesos construiren la torre Suchet prop d’on hi havia hagut la de Sant Joan; 1814, voladura de les torres
de defensa del Castell (menys la torre Suchet) per part dels francesos que abandonaven Girona.
4. LA DEVESA
Tot i que s’ha de desmentir categòricament la creença popular que la Devesa, tal com és ara, fou obra dels francesos
i que aquests foren els primers d’usar-la com a passeig, no és menys cert que hi van tenir una intervenció
important.
Després dels setges de 1808-1809, la Devesa va quedar molt malmesa. Entre 1810 i 1814, els francesos la
van replantar i la van conservar. Sota les seves ordres, les plantacions d’arbres es van començar a fer basant-se en
plans d’urbanització sobre cartografia.
La Devesa, en el disseny d’avui, data de 1859 i fou obra de l’arquitecte municipal Martí Sureda i Deulovol. En
l’actualitat hi ha aproximadament 3.000 arbres que ocupen 40 hectàrees. Els plàtans més alts arriben als 60 metres
i són els arbres més alts de Catalunya.

CARRERS I PLACES
5. ÁLVAREZ
DE CASTRO
Carrer de l’Eixample, entre Gran Via a
l’alçada d’Hisenda i la carretera Barcelona.
Mariano Álvarez de Castro fou un
militar nascut a Burgo de Osma el
1749 que va morir a Figueres el 1810.
Va ser governador de Girona i en va dirigir
la defensa en el 3r setge.
9. GENERAL
MENDOZA
És un passeig de l’Eixample que va
de la plaça Catalunya fins a la Rutlla.
Joaquin de Mendoza y de Hemiaga
era mariscal. Fou governador militar de
Girona l’any 1808. Seguint ordres va
autoritzar el pas de les tropes franceses.
Quan es produí l’alçament, fou rellevat.
Tou i que era molt gran, va demanar
defensar la ciutat. Li fou assignat
el baluard de les Sarracines. Observant
l’enemic fou ferit d’un tret disparat
des de Montjuïc i a conseqüència de
la ferida va morir.
6. TAMBOR ANSÓ
Carrer de Sant Daniel que comença a
les monges i apunta, com si diguéssim,
cap a la font del Ferro.
Llucià Ansó fou un jove tamborer
que es distingí pel seu heroic comportament
en la defensa del castell de
Montjuïc durant el setge de 1909. Ferit,
va refusar ser rellevat. Va tocar el
tambor per avisar de l’artilleria enemiga
fins que les forces el van abandonar.
10. MINALI
Carrer del Barri Vell, entre Ciutadans
i la Rambla. Travessa els carrers Peixateries
Velles, plaça de les Castanyes,
carrer Mercaders i Ferreries Velles.
Guillem Minali fou brigadier dels
exèrcits, coronel d’enginyers i comandant
de plaça durant els Setges. Va escriure
una Historia Militar de Gerona
que comprende particularmente los
dos sitios de 1808 y 1809. Intervingué
en les negociacions finals.
Especial 200 anys dels Setges
Diari de Girona | DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008
7. ARTILLERS
Carrer del Barri del Mercadal-Devesa
que passa entre el Col·legi Bruguera i
l’Hotel Ultònia.
Aquest carrer ret homenatge als artillers
que van defensar Girona durant
els setges.
11. PAU MIRANDA
Carrer del barri de Monjuïc. És el més
oriental, sobre la Vall de Sant Daniel.
Pau Miranda fou Brigadier dels
Reials Exèrcits i tinent coronel del reial
cos d’Artilleria. Fou peça clau en la defensa
de la ciutat.
EL LLEGAT URBÀ 35
8. ÀNGELA BIVERN
Carrer del barri de Monjuïc, el més a
l’oest de la muntanya, davant del Ter i
de Sant Ponç.
Àngela Bivern i Puig (Girona, 1787-
Palol d’Onyar, 1845) fou comandanta
de l’esquadra de Santa Dorotea a la
Companyia de les dones de Santa Bàrbara.
El seu heroisme fou elogiat per
tothom. Rebé del rei Ferran VII la Creu
de defensa de Girona, que li besà quatre
vegades les mans.
12. MONTORRÓ
Carrer del barri de Sant Daniel, a
prop del convent de les monges benedictines,
que puja recte i es bifurca al
peu de Monjuïc.
Mariano Montorró fou subtinent del
primer terç de miquelets de Vic que
lluitaren a Girona. Tingué una actuació
destacada en els episodis del 3 de juliol
de 1809, quan l’artilleria francesa
va enderrocar un tros de muralla i la
bandera que hi onejava va caure al fossat.
Montorró es va llançar a rescatar-la
enmig del foc enemic. Álvarez, per
aquesta gesta, l’ascendí a Tinent.

Especial 200 anys dels Setges
36 EL LLEGAT URBÀ DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008 | Diari de Girona
13. JULIÀ DE BOLÍVAR
Carrer del barri del Carme-Les Pedreres.
S’enfila des de la porta principal de l’IES Vicens
Vives fins al carrer del Sol.
Fou general de Brigada. Fou el substitut
d’Álvarez quan aquest caigué malalt.
17. GENERAL
O’DONNELL
Carrer del barri de MonjuÏc, entre Puig
d’Águiles i 8 de juliol de 1809.
Enrique José O’Donnell i Anethan (Sant
Sebastià, 1776 – Montpeller, 1834) fou militar.
Destacà en els setges. Juntament amb
Blake aconseguí entrar a la ciutat un comboi
de queviures vencent el setge francès.
14. LES CROADES
Carrer del Barri Vell, de la Rambla Verdaguer
al carrer Albereda.
La companyia de la Croada fou un cos militar
auxiliar creat pel general Álvarez. El formaven
8 companyies. N’hi havia una d’estudiants
i dues d’eclesiàstics.
18. REGIMENT
DE BAZA
Carrer del barri Carme-Les Pedreres, de
dalt de tot de la Pujada de les Pedreres fins
al carrer Isabel la Catòlica.
Fou un cos militar que intervingué en la
defensa de Girona durant els Setges. Inicialment
el formaven 1.368 soldats; en el moment
de la capitulació, en quedaven 1.074.
Van defensar el baluard de Sant Pere.
15. BLAS DE FOURNÀS
Carrer del Barri Vell, de Carreras Peralta
(començament Força) a la Cort-Reial, davant
de can Geli.
Fou un militar nascut a Narbona el 1761
i mort a Saragossa el 1845. S’oposà amb les
armes als revolucionaris francesos i passà
de voluntari a l’exèrcit espanyol. Arribà a capità
general d’Aragó.
19. TALARN
Carrer del Barri Vell, darrera del Teatre
Municipal.
Aquest nom evoca els terços que van reforçar
la defensa de Girona durant el setge
de 1809. Eren un cos militar creat al segle
XVIII amb tasques de vigilància fronterera
que pertanyia a Lleida.
16. HEROÏNES DE
SANTA BÀRBARA
Carrer del Barri del Carme-Vista Alegre,
entre Pascual i Prats i Onyar, paral·lel al Carme.
Hi ha la Clínica Quirúrgica Onyar (ex-
Aliança).
Fou un cos auxiliar femení creat el 1809
per Álvarez de Castro per ajudar els defensors
de la ciutat en el 3r setge. Duien queviures
i municions als punts de combat, socorrien
ferits i combatien.
20. TERÇ DE
MIQUELETS
Carrer del barri del Carme-Les Pedreres,
des de la Pujada de les Pedreres fins al carrer
Isabel la Catòlica.
Els miquelets eren membres d’una milícia
especial, de vegades de caràcter mercenari,
de vegades de caràcter voluntari, reclutada
per defensar fets puntuals.

21/22/23/24. TORRE DE SANT JOAN, TORRE DE SANT LLUÍS, TORRE DE SANT DANIEL I TORRE DE SANT NARCÍS
Carrers del barri de Montjuïc. Reben el nom de les quatre torres que defensaven el castell de Montjuïc. Torre de Sant Daniel, a l’Est; Torre de Sant Joan, al sud-oest; Torre de Sant Lluís, al
nord; Torre de Sant Narcís, al nord-est.
25. TORRE SUCHET
Carrer del barri de Montjuïc.
Torre aïllada de planta quadrada perfectament
visible des de Torre Gironella,
construïda el 1812 pels francesos. Duu el
nom del Mariscal Suchet, que fou l’encarregat
de volar les torres de defensa de la
ciutat l’any 1814, quan els francesos
abandonaven Girona.
26. ULTÒNIA
Carrer de l’Eixample, des de la confluència
de Rutlla i General Mendoza fins a Lorenzana
per la plaça Calvet i Rubalcaba
(Lleó).
Regiment d’origen irlandès que va lluitar
contra els francesos el 1808. Ultònia
podria ser una llatinització d’Ulster.
Especial 200 anys dels Setges
Diari de Girona | DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008
27. VINT DE JUNY
DE 1808
Carrer del barri del Mercadal-Devesa, de
la Gran Via a Bonastruc de Porta, per davant
de l’antiga seu del Banc d’Espanya,
futura Subdelegació del Govern.
Data en què Girona fou encerclada per
una força de 5.000 homes que comandava
el general Duhesme. Malgrat el mal estat
de les fortificacions i els pocs efectius,
amb l’ajut de la població civil es va refusar
l’atac.
EL LLEGAT URBÀ 37
28. VUIT DE JULIOL
DE 1809
Carrer del barri de Monjuïc, que el circumval·la
pel nord i l’est.
Data en què l’exèrcit francès va començar
els atacs més durs sobre el Castell de
Monjuïc.

Especial 200 anys dels Setges
38 EL LLEGAT URBÀ DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008 | Diari de Girona
MONUMENTS
29. EL MONUMENT DE LA PLAÇA DE LA INDEPENDÈNCIA
L'escultura situada al centre de la plaça Independència és el primer dels monuments commemoratius
dedicats als herois dels Setges de 1808 i 1809. Als defensors de Girona el 1808 i 1809 es va inaugurar
el 28 d'octubre de 1894, quinze anys abans del centenari dels Setges i obeeix a una iniciativa privada.
L'escultor Antoni Parera va realitzar aquesta peça durant una estada a Roma, becat per l'Ajuntament
de Saragossa, i es pensa que el protagonista de l'escultura era un heroi de la ciutat aragonesa: Parera va
representar la figura del general Palafox, militar que va defensar Saragossa dels setges napoleònics.
Sembla que l'Ajuntament de Saragossa no va voler l'escultura i Antoni Parera la va presentar a una exposició
d'art. El financer i senador per Girona Ferran Puig, en veure-la, va decidir comprar-la i regalar-la a la
ciutat.
Popularment s'ha considerat que el protagonista de l'escena és el general Álvarez de Castro, defensor
de Girona durant els Setges. És la figura central de la composició, dret i amb mirada desafiant, vestit
amb l'uniforme militar i amb una espasa a la mà esquerra. Als seus peus, s'hi veuen les figures de dos
soldats, un de mort i l'altre encara viu, amb una mena de trabuc a les mans i en situació de lluita.
Al pedestal s'hi poden llegir dues inscripcions. La primera, situada a la part davantera diu: «A los defensores
de Gerona en 1808 y 1809». La segona, a la part del darrere, diu: «A la immortal Gerona de su
hijo Fernando Puig y Gibert, 1894».
A banda, a la part posterior de l'escultura, també s'hi pot llegir el nom de «Federico Masriera. Fundidor-Barcelona».
30. EL LLEÓ DE LA PLAÇA
CALVET I RUBALCABA
Inaugurada
oficialment el 7 de novembre 1909, l'obra
L'exèrcit als herois de 1808 i 1809, coneguda oficialment
com El lleó, fou un homenatge de l'Exèrcit als herois que
van participar als Setges de 1808 i 1809 a la ciutat de Girona,
coincidint amb el centenari.
El projecte era del comandant d'enginyers Josep Ferré
Vergés, i la columna i el lleó van ser obra de Joan Oliver de
Bezzi (els definitius es van instal·lar el 1915 ja que els
primers eren de materials peribles). Els relleus del baluard
són de J. Campeny.
La columna, de fust estriat, serveix de pedestal a la figura
del lleó, dret damunt d'un capitell de grans dimensions
i amb unes imponents volutes. El lleó, en actitud
desafiant, recolza les dues potes davanteres sobre un
canó. Aquesta escultura ha donat el nom popular a la plaça
ja que és coneguda per tothom com la plaça del Lleó.
Es conserven diferents inscripcions, com ara la làpida
del baluard, on es pot llegir: «Este monumento se erigió
para perpetuar el recuerdo de los memorables sitios que
sufrió esta inmortal ciudad en los años 1808 y 1809, sobre
el baluarte de San Francisco que formaba parte del recinto
fortificado del Mercadal, con el producto de los donativos
recibidos al celebrar su primer centenario. 1909 a
1915». En el pàrquing soterrat del Mercat s’hi poden veure
les restes de la muralla en aquest punt.
A més, també hi ha dues làpides que diuen: «A l'heroisme
d'els Somatens de 1808. Els somatens de 1909.
Pau, pau i sempre pau» i «Los artilleros del siglo xx a sus
héroes de los sitios de Gerona: Mariscal de campo don Joaquín
de Mendoza, Capitán don Salustino Gerona, Teninente
agregado don Andrés Pons, Teninente agregado
don Antonio Cacesa, Subteniente don Josef de Orio, Artillª
Rgto. Barna don Manuel Sarriá».
A la columna s'hi llegeixen quatre noms de militars
dels Setges: «Guillermo Minali, M. Álvarez de Castro, Joaquín
de Mendoza, Blas de Fournier». També hi ha la inscripció
«El ejército a los héroes 1808-1809».

31. EL MAUSOLEU D’ÁLVAREZ DE CASTRO
El Mausoleu d’Álvarez de Castro està situat en un lateral de la capella de Sant
Narcís, a la Col·legiata de Sant Feliu. El projecte fou aprovat per la Real Academia
de San Fernando i fou obra de l’arquitecte Martí Sureda, que en va dirigir també la
part arquitectònica i la seva construcció. L’urna i l’estàtua són respectivament dels
escultors Geroni Suñol i Joan Figueras. La resta del monument, incloses les parts
escultòriques, duen la signatura de Jaume Salas, acreditat lapidari de l’època a Girona.
El basament és de planta rectangular (1,80x1,34x1,42). Enmig dels dos pedestals
del frontal, hi ha en relleu dos escuts d’Álvarez. Al damunt i en la part anterior
del basament, hi ha l’urna. En la part posterior i damunt d’un pedestal, l’estàtua.
El pedestal és un prisma ortogonal que s’eleva 40 centímetres. Al damunt, una
estàtua que representa Girona: «está sentada y su actitud es tranquila notándose
en su bien acabado rostro cierto sello de tristeza y dignidad» (Manuel Almeda, Revista
de Gerona, maig 1880).
El monument fou començat el 1867. Tanmateix, fins al 2 de maig de 1880 no
es va disposar el trasllat de les despulles d’Álvarez a l’urna del nou Mausoleu.
33. ALS MORTS DELS SETGES
Entrant al cementiri Vell de Girona per la porta principal, s’arriba a una plaça
central presidida per una creu en record de tots els morts de Girona. A l’esquerra
hi ha el panteó on reposen les restes de Laureà Figuerola, creador de la pesseta
(1868-2001); a la dreta, el mausoleu en record dels morts gironins de 1808-
1809 que es va construir durant els actes commemoratius del centenari dels Setges.
Es va inaugurar el 8 de novembre de 1909 i en fou promotora la Junta del
Cementiri. La inscripció diu: «A los defensores de Gerona en los sitios de 1808-
1809. La Junta del cementerio en 1809».
El 15 de juliol de 1909, la Junta del Cementiri de Girona va acordar, accedint a
una instància de la comissió del Somatent, contribuir a la celebració del centenari
dels Setges, pagant la construcció d’un mausoleu sobre la sepultura de les restes
de catorze defensors supervivents que reposen al cementiri. Segons el Diario de
Gerona, que publicà la notícia «el acuerdo es digno del mayor elogio y demuestra
en la Junta del Cementerio (...) un patriotismo que muchos deberían imitar, porque
por senzillo que sea el mausoleo sera una prueba patente de que los gerundenses
de 1909 rindieron justo tributo a la memoria de los héroes de 1809».
A les 3 de la tarda del dia 8 de novembre de 1909, la Junta del Cementiri va
lliurar al Somatent el Mausoleu que va costejar per a guardar-hi les restes dels
defensors de la ciutat. Va assistir a l’acte la Junta en ple i una Comissió del Somatent
presidida pel vocal de la Junta Organitzadora, el Sr. Marquès de Camps. El
Marquès va dipositar una corona i va pronunciar «sentides i patriòtiques frases
honorant llur memòria». El va contestar en nom de la Junta el Sr. Vicari General
«amb eloqüents frases».
El dia 27 de novembre de 1909, Manuel Barona, catedràtic de l’Institut de Girona,
fent una glossa dels actes de commemoració del centenari, va escriure
aquest comentari –que també és una descripció– del Mausoleu del cementiri:
«Por último; en el Cementerio se edificó otro monumento por cierto sencillo, y
por lo mismo conmovedor y digno de elogio. Sobre figurada muralla se eleva una
cruz de piedra; en la que depositaron coronas, comisiones encargadas al efecto.
(...) x» (La Lucha, 27-XI-1909)
Especial 200 anys dels Setges
Diari de Girona | DIUMENGE, 20 DE JULIOL DE 2008
EL LLEGAT URBÀ 39
32. A LES HEROÏNES DE SANTA BÀRBARA
Per subscripció popular es va erigir un monument d’homenatge a les Heroïnes de Santa Bàrbara,
la primera pedra del qual es va posar el dia cinc de novembre de 1920, a la església de Sant Feliu,
concretament a la capella 15 de San Narcís, davant per davant del túmul del general Álvarez de Castro.
El mausoleu, obra dels germans Oslé, fou inaugurat solemnement el quatre de juny de 1925 pel
rei Alfons XIII. A les cantonades del sarcòfag on reposen les restes de les heroïnes que van morir en
el Setge, hi ha representats els sants que van donar nom a les seccions de la companyia: La Puríssima
Concepció, Sant Narcís, Santa Dorotea i Santa Eulàlia. Sobre el túmul hi ha la figura jacent d’una
de les seves comandantes.
Entre totes las condecoracions i honors que es van concedir als defensors de la ciutat, la Companyia
de Santa Bàrbara va obtenir 131 Mencions Honorífiques. A 32, se’ls va reconèixer oficialment
el valor en grau màxim; 30, en grau heroic i 69, en grau reconegut. A més, 10 foren condecorades
amb la Creu del Setge de Girona. Les Dones de la Companyia de Santa Bàrbara van patir un total
de tretze baixes mortals i moltes altres va ser ferides. La majoria eren naturals de Girona i voltants
i estaven emparentades, directa o indirectament, amb personal militar i particularment amb
personal del Regiment Ultònia. Hi havia 109 dones solteres, 16 de casades i 6 vídues. Les edats oscil·laven
entre els 13 i els 44 anys. La meitat no arribava als 20 anys i un terç no passava de 30.
34. EL DURO DE GIRONA DE LA PLAÇA DE LA CONSTITUCIÓ
La plaça de la Constitució es va dissenyar a l'espai que ocupaven unes naus industrials i commemora
la promulgació, el dia 6 de desembre de 1978, de la primera constitució democràtica de l'Estat espanyol
després del Franquisme. El projecte de reordenació d'aquest espai es va encarregar a l'equip
format per Elies Torres, José A. Martínez Lapeña, Juli Esteban, Antoni Font i Jon Montero, amb la col·laboració
de l'arquitecte Carles Lloret i dels aparelladors S. Passarin i Ll. Sànchez. La plaça, dura entre les
dures, tapadora de l’enorme pàrquing que hi ha sota, està «decorada» amb peces de formigó que en
paraules dels arquitectes vol ser «una recreació d'una arbreda separada dels carrers pels curiosos volums
de formigó polièdrics».
A banda d'aquestes peces de formigó, s'hi van incloure uns caps de carpes de l'Onyar, que serveixen
com a escopidors de pluja; una font de lletres que regalimava en els quatre rius de la ciutat i que
ja no va de cap manera; unes mosques de sant Narcís als escocells metàl·lics dels arbres; uns divertits
bancs que prenen diferents formes... i diferents monedes, just davant de la que fou seu del Banc d'Espanya.
En el catàleg de l'exposició De la pesseta a l'euro. Història de la pesseta: 1868-2001 (Fundació
Caixa de Girona, 2001) s’hi explica la història d'una d'aquestes monedes. El duro de Girona de
1808 (la paraula duro inscrita com a valor damunt d'una moneda tan sols apareix en dues emissions
de necessitat a la guerra de la Independència, aquesta de Girona i una altra de Tortosa) es va encunyar
durant la Guerra de la Independència mentre la ciutat estava lliure de l'ocupació francesa. La falta
de numerari va dur la Junta Local de Govern de Girona a fabricar moneda a partir de la plata recollida
en cases particulars i esglésies. Era el 18 de desembre de 1808. Julián de Bolívar, governador interí de
la ciutat, va ordenar el 20 de gener de 1809 que els duros encunyats aquells dies fossin tinguts per
bons i vertaders.

ELS MILLORS MOBLES AL MILLOR PREU
HIPER MOBLE GIRONA
A GIRONA
HIPER MOBLE GIRONA
Ctra. Barcelona, 121 - Tel. 972 41 03 53 - 17003 GIRONA
C/ Bonastruc de Porta, 29 - Tel. 972 20 70 66 / 972 20 73 17 - 17001 GIRONA
HIPER MOBLE SELECCIÓ I DISSENY
Ctra. Barcelona, 135-137 - Tel. i Fax 972 20 33 04 - 17003 GIRONA
GALERIES DEL MOBLE
C/. Güell, 162 / Orient (cantonada Bastiments) - Tel. 972 23 43 11 (2 línies) - 17005 GIRONA
A SALT
HIPER MOBLE GIRONA
Pg. dels Països Catalans, 22 - Tel. 972 23 02 61 (3 línies) - 17190 SALT (Girona)
A OLOT
HIPER MOBLE OLOT
Carretera de les Tries, 10 - Tel. i Fax: 972 26 92 07 - 17800 OLOT (Girona)
A BLANES
HIPER MOBLE BLANES
Av. Joan Carles I, 168 - Tel. i Fax: 972 35 09 95 - 17300 BLANES (Girona)
HIPER MOBLE BLANES SELECCIÓ
Av. de l'Estació (cantonada Av. Europa) - Tel. 972 35 56 21 - 17300 BLANES (Girona)