351 - IME

Llibre d’exilis
No se sap el nombre exacte d’exiliats menorquins després de la guerra civil, però el
nombre no es faria enfora de la xifra de 500. Al gruix d’exiliats que van marxar de l’illa a
bord del Devonshire i el veler Carmen Picó, hi hem d’afegir aquells que, en el moment de
l’aixecament feixista vivien i treballaven fora de Menorca i a aquells altres que, al llarg
dels tres anys van passar a la península, principalment per qüestions militars.
En aquesta primera part de l’estudi he volgut fixar-me en els menorquins que resideixen i
treballen fora de l’illa el juliol de 1936. Entre aquests s’ha de destacar al dirigent azanyista
Francesc Carreras Reura, aleshores governador civil de Madrid; al socialista de la Unió
Socialista de Catalunya, i després membre del PSUC, Estanislau Ruiz Ponseti, que va
arribar a esser conseller de Proveïments de la Generalitat de Catalunya (juliol-agost del
1936); al sociòleg i escriptor membre d’Acció Catalana Marçal Pascuchi Cardona; al
comunista i regidor de Barcelona durant la Guerra Jordi Benejam Català, a l’economista
Jaume Alzina Caules, funcionari de la Generalitat entre el 1932 i el 1938, l’advocat Josep
Benejam Català, la científica Margalida Comas Camps, els membres de la família Rubió
Tudurí, menorquins de naixement i barcelonins d’adopció, al científic Jaume Ferrer, a
l’anarquista Octavi Alberola, al pedagog Joan Comas i Camps, que ocupava una plaça
d’inspector a Madrid. A més, també residia a Catalunya des de feia temps el destacat
dirigent anarquista Liberto Callejas, pseudònim de Joan Perelló Sintes, els germans
maonesos Vicenç i Josep Guarner. N’hi ha alguns més, però ells formarien una petita part
del gruix d’exiliats menorquins.
En aquesta primera recerca biogràfica, auspiciada per la beca de l’Institut d’Estudis
Menorquins, em centraré en cinc noms, quatre dels quals formarien part de l’exili mexicà.
Entre els exiliats menorquins a Mèxic podem esmentar Francesc Carreras, Jordi Benejam
Català, Liberto Callejas, Manuel Cabrera Cánovas, Catalina Capó Ferrer i els seus fills
Catalina, Joan i Pilar Carretero Capó, Joan Comas i Camps, Carmel Fiol Pons, Vicenç
Guarner Vivanco, Ignasi Ponsetí Vives, Estanislau Ruiz Ponseti, Francesc Faustí Sintes
Olives, Francesc Tudurí García, Fernando Redondo Ituarte, etc. Altres menorquins, no tant
per elecció com per oportunitat, van arribar a altres països sud-americans. Entre aquests
podríem destacar: Marçal Pascuchi, a Veneçuela, Santiago Rubió a Argentina, Miquel
Amantegui a Cuba, Miquel Mascaró a Equador, Enrique Limosner a Puerto Rico,
Francesc Carreras a Colòmbia en una primera etapa.
Malgrat que l’actual treball s’ha basat únicament en cinc noms podem extreure una sèrie
de consideracions importants de caràcter general.
1) En el govern i llocs de responsabilitat de la Segona República, a diferents àmbits, ens
troben amb un nombre significatiu de menorquins, la majoria dels quals estan
instal.lats professionalment a Barcelona.
2) Existeixen dos exilis: a) l’exili dels menorquins en llocs de responsabilitat que és
majoritàriament envers a Amèrica; b) l’exili dels menorquins de carrer, càrrecs locals,
militars i tropa que abandonen Menorca el febrer de 1939 i que és principalment a
França i a Alger.
3) L’exili menorquí a Amèrica ens presenta una gran diversitat ideològica: nacionalistes
(Pascuchi o Rubió), republicans (Carreras, Ponsetí, Fiol), anarquistes (Liberto Callejas,
Octavi Alberola), militars d’alta graduació (els germans Guarner Vivancos, Fernando

Redondo) i, sobretot, comunistes (Ruiz Ponsetí, Joan Comas, Jordi Benejam, Miquel
Amantegui, Manuel Cabrera)
4) L’exili menorquí a Amèrica és de personalitats de gran nivell en el món de la ciència,
de la política, del periodisme, de la tècnica i l’economia.
5) No existeix una relació fraternal col.lectiva entre els menorquins i d’origen menorquí
que es troben a Mèxic: Guarner es relaciona amb Joan Comas, Ruiz Ponsetí es
relaciona puntualment amb Jordi Benejam, Liberto Callejas es relaciona amb Josep i
Octavi Alberola, i prou. En tot cas, no són relacions en funció del lloc d’origen, sinó en
funció de l’afinitat ideològica.
6) Gairebé cap dels exiliats a Mèxic i Amèrica torna a viure a Espanya. Per a la gran
majoria d’ells, l’exili representà també una adéu definitiu als orígens.
7) Els cinc personatges biografiats ara presenten unes trajectòries vitals molt diferents,
que també poden il.lustrar les diferents experiències de l’exili que es van viure:
a) El desterrament. Liberto Callejas viu l’exili com un desterrament, mai no es va integrar
en el Mèxic que l’acollí més allà dels cercles anarquistes locals. Per a Liberto, la
desfeta de la guerra civil també va ser una desfeta de la construcció d’una nova
societat.
b) La integració. Joan Comas és un exemple d’integració en el nou món. Comas pren la
decisió de començar des de zero just a l’arribar a Mèxic i en cap moment es planteja ni
el retorn ni la participació en la política de l’exili espanyol.
c) La continuïtat. Francesc Carreras mantindrà l’activitat política durant tot l’exili i
contribuirà enormement al manteniment de la formació azanyista encara després de la
mort d’Azanya, la mantindrà a Colòmbia primer i a Mèxic després. Carreras tornarà a
l’Espanya de Franco per morir a casa.
d) La descoberta llunyana de la pàtria. Marçal Pascuchi havia viscut la desafecció de
Menorca en la seva joventut. Curiosament, és a l’exili argentí quan redescobreix els
seus orígens i decideix tornar, encara que sigui ocasionalment, a viure a Menorca.
e) La desaparició. En el cas de’Estanislau Ruiz, la seva biografia de l’exili és la de la
desaparició. De tots els personatges estudiats, ell és qui va ostentar responsabilitats
polítics, institucionals i de partit, més altes. Curiosament, la seva integració a la
societat mexicana va ser per anar convertint-se en una persona normal: administratiu el
matí i avicultor el capvespre.
8) Com es pot observar, les experiències vitals són extraordinàriament diverses, amb
molts pocs comuns. Quins serien aquests punts a part del seu origen menorquí?
a) L’experiència de l’exili americà. Tret de Pascuchi, la resta segueixen una
cronologia molt igual.
b) La seva producció intel.lectual. Tots cinc escriuen, creen pensament, publiquen
obres diverses i en formats diferents.
c) Joan Hernández Mora. El professor maonès també és un vincle comú entre dos
d’ells: Joan Comas i Marçal Pascuchi (i també amb Vicenç Guarner i Santiago
Rubió, que protagonitzaran futures entregues). L’acció d’Hernández Mora va
permetre que aquests personatges mantinguessin un cert vincle amb Menorca
d) L’oblit. Tret de Joan Comas Camps, la resta de personatges estudiats són uns grans
desconeguts de la historiografia menorquina i de la Menorca actual.
Josep Portella Coll
Desembre de 2010.