temporada - IOCO
temporada - IOCO
temporada - IOCO
You also want an ePaper? Increase the reach of your titles
YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.
SUOR ANGÉLICA O LA BLANCA PRESÓ<br />
Un convent de monges és una bombolla. És un espai aïllat del món, un llac serè sols arrissat<br />
per tempestes tan violentes com l’alenar d’un serafí, els micropecats de les novícies: riure al cor,<br />
amagar-se una rosa a la màniga... els desitjos que cal suprimir: menjar coses bones, abraçar un<br />
anyell... El fet que el sol, durant tres dies a l’any, il·lumini la font del claustre i sembli transmutar<br />
l’aigua en or és un esdeveniment. Aleshores, una monja fa la poètica proposta d’abocar una gerra<br />
d’aquella acqua d’oro sobre la tomba de sor Bianca Rosa.<br />
La monja apotecaria li demana a suor Angèlica que prepari una tisana a una germana malalta, i<br />
és que quan era lliure va aprendre les virtuts de les herbes i les flors.<br />
Però, per davall d’aquelles aigües aparentment tan tranquil·les, hi bateguen els monstres d’uns<br />
insondables dolors interiors. Vuit anys enrere, suor Angèlica va cometre un delicte gravíssim,<br />
imperdonable: va estimar un home i tingué un fill de fadrina. El càstig que li imposà la seva<br />
aristocràtica i despietada família va ser dràstic: reclusió de per vida al convent i, pitjor encara, la<br />
separà del seu fill, de qui no ha tornat a tenir cap nova els darrers set anys. (El pare degué aplicar<br />
la regla del Don Juan de Zorrilla: “y una hora para olvidarlas.”)<br />
Arriba un carruatge amb la tia de Suor Angélica; la princesa li porta un document que ha de<br />
signar, és la renúncia a la seva part de l’herència en favor de la seva germana que, ella sí, ha<br />
acceptat el matrimoni amb el candidat que li ha escollit la família.<br />
Abans de signar la cessió, Angèlica vol saber noves del seu minyó, però la seva tia li confessa que<br />
l’infant morí de febres als cinc anys. Suor Angèlica es desmaia i quan es recobra signa el document.<br />
Ja li han pres la llibertat i el fill, quina importància pot tenir ara el patrimoni?<br />
Quan es queda sola, esqueixada pel dolor, sent com el seu fill la crida des del cel i decideix reunirse<br />
amb ell, mitjançant una bullidura que l’adormi per a sempre.<br />
Se la pren, i llavors pensa per un moment que Déu la precipitarà a l’infern com a càstig pel seu<br />
suïcidi qualsevol diria que li agrada veure patir les seves criatures però el llibretista Forzano és<br />
més pietós que aquella casta de déu que han creat els homes a la seva imatge i semblança, mesquí<br />
i venjatiu, i va escriure una escena final que és de les més commovedores de tot el repertori<br />
d’òperes: quan el beuratge ha fet el seu efecte i ella ja ha passat a l’altra dimensió, veu com el seu<br />
fillet se li acosta amb els bracets estesos cap a ella. És, una vegada més, la redempció per l’amor.<br />
Suor Angélica és la segona de les tres òperes en un sol acte que Puccini estrenà al Met de Nova<br />
York el 1918, un mes després d’acabada la Primera Guerra Mundial amb títol de Il Tríttico i se<br />
solen representar juntes, precisament perquè, com els tríptics de la pintura, tenen una interacció<br />
mútua: Il Tabarro (el tavard o abric) és una tràgica i sòrdida història de gelosia; Gianni Schicchi,<br />
una divertidíssima farsa sobre una família que es baralla per una herència (per cert que la famosíssima<br />
ària diu Mio babbino caro: mon paret estimat, no bambino, com creu molta gent). Suor<br />
Angélica és l’òpera central, un trànsit corprenedor entre aquell drama passional i l’enginyosa<br />
engalipada i el triomf de l’amor de Gianni Schicchi.<br />
A Mallorca, com a molts altres països, els convents han estat la via morta on s’estacionaven les<br />
filles segones de les cases que es diuen “nobles” a elles mateixes, i degueren ser milers les jovenetes<br />
que varen esllanguir i envellir sense poder gaudir mai de l’amor.<br />
En un cas, emperò, una d’elles es va rebel·lar per defensar els seus drets com a dona, un argument<br />
que Guillem Cabrer va plasmar en la seva obra de teatre Aina Sacoma i que també podria donar<br />
lloc a una òpera, si aquesta planta es conreàs per aquestes contrades. Es tractà d’Elisabet Font<br />
dels Olors i Penyaflor el seu nom mateix ja era bell com un poema que havia estat reclosa pels<br />
seus pares al Convent de la Misericòrdia, al lloc on ara hi ha el Banc d’Espanya.<br />
Un amic de la família era Manuel Bustillo, tinent de Dragons soldats de cavalleria equipats amb<br />
sabre i arma de foc nat a Burgos, i que per això la visitava sovint.<br />
No li calgué cap Brígida, com a Don Juan, per seduir la pobra Elisabet; n’hi degué haver prou<br />
amb unes quantes mirades enceses i unes parauletes xiuxiuejades a través de la reixa del locutori,<br />
i és que ella sols aspirava a poder viure com una dona, gaudir de la companyia d’un marit,<br />
bressolar els seus infantons als braços ben igual que Suor Angèlica.<br />
La nit del 6 d’agost de 1741 ella es despenjà amb una corda des del cor a la capella, on el tinent<br />
l’esperava amb un bolic de roba d’home. Ella es canvià i els dos sortiren de Ciutat per una claveguera<br />
que els degué semblar un camí de roses i s’embarcaren en un vaixell francès que anava<br />
a Cartagena.<br />
L’endemà es va descobrir la fuita, la família i la superiora del convent exposaren aquell gravíssim<br />
trencament de les normes al capità general i aquest envià el capità Antoni Barceló i Pont de la<br />
Terra a perseguir la parella.<br />
El gànguil francès sols tenia un pal; el xabec del capità Antoni en tenia tres i el comandava un<br />
dels millors navegants de la Mediterrània. Va fer tesar les escotes fins que brunzien com les cordes<br />
d’un violí i agafà en persona el timó per cenyir el vent fins al darrer grau. A l’alba del tercer<br />
dia el guaita cridà «Vela a xaloc!». Quan el sol s’enramava darrere les muntanyes de Cartagena,<br />
envoltat de núvols ominosament rojos com la sang, el xabec abordà el gànguil; els enamorats<br />
foren encadenats i conduïts de tornada a Ciutat.<br />
Tan bon punt va tornar ingressar al convent, Isabel va quedar sotmesa a una penitència molt<br />
cruel, que va durar fins a la seva mort, quaranta anys més tard: dos dies a la setmana havia de<br />
dejunar a pa i aigua, ser assotada i besar els peus a totes les monges de la comunitat. (Em deman<br />
quin dels tres càstigs seria el pitjor).<br />
Al set de maig de l’any següent el pobre tinent, després d’un llarg procés de deu mesos, va ser<br />
executat amb un aparell molt semblant a la guillotina que, ironies del destí, havia dissenyat ell<br />
mateix. Tota la ciutat estava commoguda per aquella història i el capità general va treure les<br />
tropes al carrer per evitar que la gernació alliberàs per la força el tinent. Fins i tot va decretar<br />
pena de mort contra qualsevol persona que demanàs clemència per ells.<br />
Una vegada escapçat, els seus companys d’armes, fins i tot els seus comandaments i ciutadans<br />
honorables, dugueren el taüt damunt les seves espatlles, des del Born fins a l’església de Montision,<br />
on va ser enterrat. Ho feren aposta de passar per davant de Capitania General i la Seu, com<br />
a protesta silenciosa davant les autoritats per la seva despietada sentència.<br />
I és que el poble té sovint més bon cor i sentit de la justícia que no aquells que l’administren i<br />
volen mantenir l’status quo a qualsevol preu... sempre i quan qui el pagui siguin els altres.<br />
Per part meva, pens que el capità en Toni també hagués pogut mirar cap a una altra banda, no ho trobau?<br />
Pere Morey Servera. http://www.escriptors.cat/autors/moreyp<br />
20<br />
21