21.04.2015 Views

1ccdHWZ

1ccdHWZ

1ccdHWZ

SHOW MORE
SHOW LESS

Create successful ePaper yourself

Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.

Setmanari d’informació i de cultura religiosa<br />

Any XXXIII<br />

●<br />

22<br />

Núm. 1.700 ● 2,50 euros<br />

Bon Sant<br />

Jordi!<br />

I bona<br />

festa de<br />

la Mare<br />

de Déu<br />

de<br />

Montserrat<br />

abril 2012<br />

Retaule de la Mare de Déu i sant Jordi, atribuït a Lluís Borrassà, de finals del segle XIV, església de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès.<br />

Es pot visitar fins al 15 de juliol al MNAC en el marc de l’exposició Catalunya 1400. El gòtic internacional.<br />

Agustí Codinach


2<br />

Opinió<br />

22 abril 2012<br />

Editorial<br />

Marató de lectura<br />

Enguany se celebra el centenari de Joan Sales<br />

i Vallès (Barcelona 1912-1983), personatge<br />

cabdal de les lletres catalanes del segle<br />

XX, poeta, soldat, novel·lista i editor i, tota<br />

la vida, cristià i catalanista. Com a editor<br />

va fundar juntament amb la seva esposa,<br />

Núria Folch, el Club Editor, que va publicar<br />

per primera vegada les populars novel·les<br />

La Plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda,<br />

i Bearn, de Llorenç Vilallonga. Sales, que<br />

va fer la guerra al bàndol republicà, fou<br />

promotor de la revista Quaderns de l’Exili,<br />

editada a Mèxic. Va traduir al català Dostoievski,<br />

Kazantzakis i François Mauriac. Vivia<br />

el convenciment que l’escriptor ha de constituir-se<br />

en testimoni de la veritat. És autor<br />

de la novel·la Incerta glòria (premi Joanot<br />

Martorell 1969), considerada un monument<br />

de la literatura catalana. Una novel·la de<br />

guerra i d’amor que conté una reflexió profunda<br />

sobre el sentit i especialment sobre<br />

les dificultats de la vida que només poden<br />

il·luminar l’amor humà i el diví representat<br />

per la creu.<br />

Incerta glòria tracta també d’altres temes<br />

cabdals i d’actualitat perenne, com la soledat<br />

de l’ésser humà i l’ineluctable pas del<br />

temps. A partir d’una situació concreta, esdevé<br />

una reflexió universal sobre una època<br />

dramàtica, marcada per les guerres, una<br />

experiència vital que aguditza fins als límits<br />

allò que és propi de la joventut: l’afany<br />

d’amor, de vida, d’immortalitat...<br />

Ara l’Institut d’Estudis Humanístics Miquel<br />

Coll i Alentorn (INHECA), amb la col·<br />

laboració de Club Editor i de Ràdio Estel i<br />

Catalunya Cristiana, ha organitzat una lectura<br />

pública i ininterrompuda d’Incerta glòria<br />

que començarà el diumenge 22 d’abril<br />

a les 18 h al carrer Nàpols 35 de Barcelona<br />

i conclourà l’endemà, dia de Sant Jordi a<br />

les 19.30 h. Per completar tota la lectura ha<br />

calgut mobilitzar molts voluntaris que llegiran<br />

cada un d’ells dues o tres pàgines de la<br />

novel·la.<br />

Ràdio Estel retransmetrà en directe alguns<br />

fragments de la lectura i ho farà en tota<br />

la seva extensió a través d’internet. És una<br />

altra manera de llegir, de manera pública i<br />

Un nou llindar<br />

comunitària, on cada lector amb el seu propi<br />

accent i amb la seva peculiar vivència, va<br />

desvetllant els continguts del llibre mentre<br />

els qui l’escolten de manera presencial o a<br />

través dels mitjans de comunicació s’uneixen<br />

en una singular experiència conjunta.<br />

Tots som, d’alguna manera, allò que hem<br />

llegit i en fer-ho d’aquesta manera prenem<br />

consciència de la importància de la lectura<br />

que retorna la vida a un text perquè esdevé<br />

diàleg amb un autor i amb la seva obra. És<br />

una altra manera de celebrar Sant Jordi, on<br />

el perfum de les roses i el misteri de cada<br />

llibre s’agermanen en una festa única.<br />

Pasqua<br />

El dol del món,<br />

la creu,<br />

la pell ferida,<br />

els ulls exhausts<br />

que acullen les ones de mirades,<br />

l’odi, la fe,<br />

el rostre esfereït.<br />

«Atrauré tothom cap a mi»<br />

El vent antic del temps s’aquieta,<br />

generacions de vides aturen el seu gest<br />

en aquesta hora,<br />

on el passat és una flama<br />

que torna a ser de foc.<br />

Silenci<br />

El cos que dorm sobre el seu llit de pedra.<br />

Els peus, però, s’allunyen del desert.<br />

Des de l’abisme de la sang<br />

a un oceà de llum.<br />

Des del naufragi a l’alba.<br />

Carles Duarte i Montserrat<br />

Director: Mn. Jaume Aymar i Ragolta<br />

Redactors: Eduard Brufau, Miquel Àngel Codina, Samuel<br />

Gutiérrez, Rosa M. Jané, Carme Munté, Rosa Peraire<br />

Lingüista: Montserrat Pibernat<br />

Arxiu i fotografia: Eulàlia Grande<br />

Corresponsals: Mónica García, BARCELONA; Guillem Farré,<br />

CASTELLÓ; Víctor Gay, GIRONA; Jordi Curcó, LLEIDA; Cristina Sànchez,<br />

MALLORCA; Júlia Ayala, SOLSONA; Joan Boronat, TARRAGONA; Víctor<br />

M. Cardona, TORTOSA; Patrícia Navas, URGELL; Xavier Bisbal, VIC<br />

Col·laboradors d´aquesta setmana: Ana Alba, Jaume<br />

Aymar, Pilarín Bayés, Cinto Busquet, Lucía Caram, Agustí<br />

Codinach, Antoni Coll, Joan Guiteras, Andreu Ibarz, Llorenç<br />

Lladó, Dani Majà, Joan A. Mateo, Victòria Molins, Glòria<br />

Monés, Francesc Nicolau, Joan Pallarès-Personat, Joan Piñol,<br />

Joan Planellas, Josep Rius-Camps, Lluís Serra, Josep M. Soler,<br />

Andreu Sotorra, Sebastià Taltavull, Pere Tena, Marc Vilarassau,<br />

Miquel A. Violan, P-J Ynaraja.<br />

Redacció, administració, publicitat i promoció:<br />

C/ Comtes de Bell-lloc, 67-69 - 08014 BARCELONA<br />

Tel. 934 092 810, Fax 934 092 775<br />

a/e: redaccio@catalunyacristiana.cat (Redacció)<br />

a/e: administracio@catalunyacristiana.cat (Administració<br />

i subscripcions)<br />

a/e: publicitat@catalunyacristiana.cat (Publicitat)<br />

Pàgina web: www.catalunyacristiana.cat<br />

www.facebook.com/catalunyacristiana<br />

Fundadors: Mn. Joan E. Jarque i Mn. Francesc Malgosa<br />

Edita: Fundació Catalunya Cristiana per a l’evangelització<br />

i la cultura<br />

Publicitat: Josep Harris<br />

Promoció: Alfons Miralles<br />

Administració: Isabel Giralt (comptabilitat), Janet Duatis<br />

(subscripcions)<br />

Autoedició i compaginació: Carlos Aguado<br />

Impressió: Impressions Intercomarcals, SA Ctra. C-1.411, Km<br />

34. Polígon industrial El Cementiri. Tel. 938 788 403. Fax 938<br />

788 212 - 08272 SANT FRUITÓS DE BAGES - DLB 14.387/79<br />

Difusió controlada per<br />

Membre de la UCIP<br />

International Catholic Union of Press<br />

Membre de l’APPEC<br />

Associació de Publicacions Periòdiques en català<br />

SUBSCRIPCIONS ANUALS EN CATALÀ O CASTELLÀ<br />

Catalunya, resta de l’Estat espanyol i Andorra: 124,80 €<br />

Gibraltar i Portugal: 124,80 €<br />

Resta d’Europa: 199,85 €<br />

Amèrica i Àfrica: 237,86 €<br />

Àsia i Oceania: 315,81 €<br />

El setmanari rep l’ajut del Departament de<br />

Presidència de la Generalitat de Catalunya<br />

Sebastià Taltavull Anglada<br />

Bisbe auxiliar de Barcelona<br />

És Jesús qui ho diu. Ho ha dit referint-se al moment<br />

en què serà enlairat a la creu perquè el contemplem<br />

en aquesta incomprensible situació i creguem que<br />

és justament aquesta la seva força d’atracció. Així<br />

ho vèiem el diumenge de Rams a la Sagrada Família<br />

després d’haver escoltat la lectura de la Passió segons<br />

sant Marc i fixant amb emoció els nostres ulls en el<br />

Crucificat que presideix la basílica de Gaudí. Vam admirar<br />

que amb un zoom instantani també ho fessin<br />

les càmeres de televisió. Era la resposta col·lectiva a<br />

la pregunta que demana pel secret de tant d’atractiu<br />

i que ens deia a cau d’orella: «No fixeu els ulls en<br />

ningú més que en Ell.»<br />

Contemplar el rostre de Crist Fill, Sofrent i Ressuscitat<br />

en una única mirada és el que més equilibra la<br />

visió d’aquest Jesús fins al punt que un no creient<br />

arriba a dir: «És veritat, aquest home és el Fill de<br />

Déu!» L’atracció de Jesús ha tocat el cor d’algú que<br />

havia restat indiferent i ara, en la contemplació del<br />

qui ha estat enlairat, orienta vers Ell no sols la mirada<br />

sinó tota la seva vida. És el resultat de la trobada<br />

amb Jesús. Si això és així, podem concloure que és<br />

la força de la Resurrecció la que fa que l’atracció de<br />

Jesús cap a ell sigui la font de la nostra transformació<br />

interior i l’impuls missioner per donar-lo a conèixer.<br />

Si Jesús ens atreu cap a ell no és per mantenir-nos<br />

immòbils sense fer res o tancats en unes devocions<br />

que ens deixen sentimentalment satisfets, sinó perquè<br />

estiguem disposats a donar la vida com ell i fer-nos<br />

així creïbles, impregnant d’Evangeli el nostre entorn.<br />

Aleshores, haurem evangelitzat de<br />

nou! El temps pasqual és el temps<br />

de la confiança, de la joia i de l’anunci,<br />

temps de la nostra encarnació en la «Galilea» de<br />

la diversitat cultural, presents a l’atri dels gentils on<br />

cada dia trobem noves oportunitats d’encontre amb<br />

el Ressuscitat pel sol fet de trobar-nos amb algú a<br />

qui podem acollir i estimar. Ells i elles tenen dret a<br />

sentir-se atrets per Jesucrist i convidats a viure’n les<br />

conseqüències. Tanmateix, som nosaltres, els creients,<br />

els qui hem de voler portar-los a Ell i dir-los «Mireu<br />

l’Anyell de Déu!» i donar així l’humil testimoni que<br />

«és Ell el qui ha de créixer i jo he de minvar». Només<br />

Ell pot atreure, però compta amb nosaltres perquè<br />

siguin molts els qui ho visquin amb goig.


En primer pla<br />

3<br />

22 abril 2012<br />

El llegat literari i espiritual de Joan Sales<br />

La lectura pública d’«Incerta glòria» per Sant Jordi commemorarà el centenari<br />

del naixement de l’escriptor<br />

Eduard Brufau<br />

De tots els autors en català del segle<br />

XX Joan Sales (1912-1983) ocupa un<br />

lloc ben especial. La seva obra no es<br />

deixa encasellar en cap corrent literari<br />

ni ideològic concret, sinó que és l’expressió<br />

personal de la visió que tenia<br />

de l’existència humana i de la recerca<br />

vital per trobar-hi un sentit últim. Les<br />

circumstàncies històriques, la guerra<br />

i l’exili, li van fer tastar l’aspecte més<br />

dolorós de l’existència i al mateix temps<br />

la seva evolució personal el va dur de<br />

la militància comunista al cristianisme,<br />

sense abandonar mai l’estimació per<br />

Catalunya i la llengua. Absent durant<br />

massa anys del currículum acadèmic<br />

oficial, el pas dels anys posa la seva<br />

obra al lloc destacat que es mereix.<br />

Editor, traductor, dramaturg i poeta,<br />

Joan Sales és sobretot conegut per la<br />

seva gran novel·la, Incerta glòria, que<br />

desenvolupa la idea d’una humanitat<br />

que busca el seu propi sentit enmig dels<br />

daltabaixos de la civilització.<br />

La vida<br />

Joan Sales va néixer a Barcelona ara<br />

fa cent anys. Durant l’època d’estudiant<br />

de Dret va abraçar les tesis comunistes<br />

i va ser militant del PSUC i del Partit<br />

Comunista Català. L’any 1933 es va casar<br />

pel civil amb Núria Folch, a qui havia<br />

conegut en aquest darrer partit. L’entusiasme<br />

de Sales pel comunisme, però,<br />

es va anar desinflant, sobretot arran<br />

de la guerra civil. El mateix any 1936<br />

va començar l’amistat amb el poeta<br />

Màrius Torres, amb qui va mantenir una<br />

voluminosa i interessant correspondència<br />

publicada anys després.<br />

El conflicte, però, va marcar profundament<br />

la vida de Sales, que llavors<br />

tenia vint-i-tres anys. Defensor de la<br />

legitimitat democràtica de la República<br />

va ser destinat al front d’Aragó, on ell<br />

mateix relata que va viure un «calvari».<br />

Però encara havia de conèixer la<br />

cara més fosca i cruel de la guerra.<br />

En ple conflicte els seus tres germans<br />

petits no es van incorporar a files, ell<br />

va ser formalment acusat de no haver-los<br />

denunciat, i els seus germans<br />

van acabar morint en un camp de<br />

concentració.<br />

Amb la derrota republicana Joan<br />

Sales, l’esposa i la filla es veuen forçats<br />

a exiliar-se a Mèxic. En aquesta època<br />

el procés d’acostament de l’escriptor<br />

cap al cristianisme es fa evident, fins<br />

al punt que Joan Sales i Núria Folch<br />

es casen per l’Església. A Mèxic l’autor<br />

d’Incerta glòria va fundar Quaderns<br />

de l’Exili, una revista que va publicar<br />

obres destacades d’autors catalans<br />

dels segles XIX i XX, com ara Canigó<br />

de Jacint Verdaguer i La nacionalitat<br />

catalana, d’Enric Prat de la Riba.<br />

L’any 1948 aconsegueix tornar a<br />

Catalunya i continua l’activitat editorial<br />

amb la fundació del Club Editor,<br />

on continuarà publicant obres d’autors<br />

catalans contemporanis. Entre<br />

les novel·les publicades hi ha El mar,<br />

de Blai Bonet, Bearn o la sala de les<br />

nines, de Llorenç Villalonga, i La plaça<br />

del Diamant, de Mercè Rodoreda. Joan<br />

Sales també es dedica a traduir obres<br />

de rerefons cristià de grans novel·listes<br />

europeus, com ara el Crist de nou<br />

crucificat, de Nikos Kazantzakis, o Els<br />

germans Karamàzov, de Dostoievski.<br />

És en aquesta època que Joan Sales<br />

escriu Incerta glòria, que apareixerà<br />

l’any 1956 i guanyarà el premi Joanot<br />

Martorell, però que no es publicarà en<br />

la versió definitiva fins a l’any 1971.<br />

Aquesta és la seva obra més coneguda,<br />

però Sales també és autor del recull de<br />

poemes Viatge d’un moribund,<br />

Rondalles clàssiques,<br />

l’obra de teatre<br />

Tirant lo Blanc a Grècia<br />

i l’adaptació per a nois<br />

i noies del mateix Tirant<br />

lo Blanc.<br />

Amb la fi de la dictadura<br />

Joan Sales és nomenat<br />

director de l’Oficina<br />

de Català de la Diputació<br />

de Barcelona. L’any 1976<br />

va publicar tota la seva<br />

correspondència amb<br />

Màrius Torres, que és<br />

considerada un mitjà<br />

privilegiat per conèixer<br />

tots dos autors.<br />

«Incerta glòria»<br />

La gran novel·la de<br />

Joan Sales és un retrat<br />

profund i polièdric de<br />

l’ànima humana. Al llarg<br />

de les seves vuit-centes<br />

pàgines el lector s’endinsa<br />

en la vida de diversos<br />

personatges durant la<br />

guera civil i la llarga potsguerra, i és<br />

testimoni dels actes més heroics i dels<br />

crims més vils. El mateix Joan Sales,<br />

però, avisa de no confondre l’argument<br />

bèl·lic amb el tema del llibre:<br />

«Aquesta no és pas “una novel·la de<br />

guerra” com alguna vegada s’ha dit; la<br />

guerra no hi és més que en un teló de<br />

fons... I el títol és de Shakespeare: “the<br />

uncertain glory of an april day.” Tots,<br />

en aquest món, busquem una glòria<br />

que aquest món no pot donar.»<br />

Incerta glòria va ser especialment<br />

ben rebuda a França, on la crítica la<br />

va aplaudir unànimement. L’escriptor<br />

Jacques de Ricaumont va afirmar que<br />

«poques novel·les profanes tenen el<br />

pes metafísic d’Incerta glòria… L’única<br />

preocupació de l’escriptor és “la veritat,<br />

lluny de la mentida negra i de la<br />

mentida roja”». L’obra, doncs, defuig<br />

clarament el maniqueisme, l’atracció<br />

fàcil i enganyosa del simplisme. Llegir<br />

Incerta glòria és endinsar-se en<br />

el fil narratiu de la mateixa vida, en<br />

el mal i el bé, en la desesperació i la<br />

conversió. L’obra ens ensenya, com<br />

diu el mateix Joan Sales, que «en tot<br />

conflicte entre la gramàtica i la vida,<br />

les persones de seny donaran sempre<br />

preferència a la vida».<br />

«Incerta glòria»<br />

de prop<br />

L’escriptor Carles Torner, director de<br />

Qüestions de Vida Cristiana, analitza<br />

la gran novel·la de Joan Sales:<br />

Valor literari: «És una novel·la<br />

total. Traductor de Dostoievski i Kazantzakis,<br />

Joan Sales la va escriure<br />

des del cor de la gran tradició literària<br />

europea, i per això Incerta glòria<br />

va ser saludada per la crítica francesa<br />

emparentant-la amb aquests<br />

autors i amb Bernanos, Orwell,<br />

Greene, Proust, Malraux…»<br />

Valor espiritual: «Qualsevol creient<br />

sentirà com la seva fe i la seva<br />

experiència ressonen en les pàgines<br />

del llibre, se sentirà interpel·lat,<br />

acompanyat, consolat… És una obra<br />

gran per la seva multidimensionalitat.»<br />

Marató de lectura<br />

Per celebrar el centenari del naixement<br />

de Joan Sales l’Institut<br />

d’Estudis Humanístic Coll i Alentorn<br />

(INEHCA), organitza els dies 22 i 23<br />

d’abril, coincidint amb Sant Jordi,<br />

una lectura pública continuada<br />

d’Incerta glòria. Sales va ser militant<br />

d’Unió Democràtica de Catalunya,<br />

partit al qual està vinculat l’INEHCA.<br />

Els lectors seran personalitats<br />

del món polític i cultural, però la<br />

participació està oberta a tothom.<br />

La lectura, retransmesa per Ràdio<br />

Estel, es farà a la seu de l’INEHCA,<br />

c/ Nàpols, 35 de Barcelona, i<br />

els interessats s’hi poden apuntar<br />

trucant al telèfon 934 869 754 o<br />

al correu elecrònic maratojoansales@inehca.cat.<br />

El president de<br />

l’Institut, Llibert Cuatrecasas, concep<br />

aquesta lectura com un homenatge<br />

a Joan Sales: «Vivim temps afortunadament<br />

molt diferents dels que<br />

descriu l’autor pel desplegament de<br />

la realitat nacional catalana, la seva<br />

cultura i la seva llengua, però, com<br />

ell ens diria, res no està definitivament<br />

assegurat.»<br />

Perdre o guanyar un<br />

campionat…<br />

Perdre o guanyar<br />

unes eleccions…<br />

Perdre o guanyar<br />

la vida…<br />

Pels<br />

pèls!<br />

Ja ho va dir Joan<br />

Sales: incerta<br />

glòria.


4<br />

22 abril 2012<br />

En primer pla<br />

Per què cal llegir «Incerta glòria»?<br />

Marc Vilarassau, sj<br />

Publicat al núm.<br />

28 de la revista<br />

«El Bon Pastor»<br />

Què passa quan descobreixes<br />

que el llibre<br />

de la teva vida no està<br />

escrit en sànscrit ni en rus ni en alemany,<br />

sinó —atenció!— en català? Doncs que<br />

ho vius gairebé com una teofania i en<br />

parles a tota hora i a tothom. Però,<br />

pot ser que ningú no me n’hagués<br />

parlat abans? No puc dir que no. El<br />

títol no m’era desconegut, l’autor<br />

tampoc. Recordo algun lleu esment<br />

de l’obra, escoltat com de passada,<br />

juntament amb alguna imatge fugaç<br />

d’aquell llibre gruixut i rònec que es<br />

moria de fàstic al prestatge més alt de<br />

la biblioteca. «Algun dia...», em deia,<br />

però hi havia tantes coses per llegir<br />

abans... Sí, tantes coses perfectament<br />

prescindibles i mediocres al seu costat!<br />

Ningú m’havia parlat d’Incerta glòria<br />

com en canvi m’havien parlat d’altres<br />

obres mestres de la literatura universal.<br />

És per això que en parlo ara amb<br />

aquesta insistència que pot semblar<br />

immoderada. Heu d’entendre que, a<br />

més de complir un deure, estic saldant<br />

un deute acumulat.<br />

Incerta glòria reflecteix la realitat de<br />

«la guerra del Desastre Nacional», com<br />

l’anomenava el mateix Sales, vista des<br />

del bàndol dels vençuts, que és sempre<br />

el bàndol que més risc té de caure en<br />

una de les dues mistificacions típiques<br />

de tota guerra: la de passar-la sota<br />

silenci o la de convertir-la en un mite.<br />

Sales descriu la guerra, a la rereguarda<br />

del front republicà, sense caure en cap<br />

dels dos excessos. Dibuixa personatges<br />

reals en un context ben real que va<br />

del més noble sacrifici per un ideal a<br />

la misèria moral. Hi ha escriptors que<br />

els ha tocat assumir el paper de taquígrafs<br />

i han hagut d’aixecar l’acta d’un<br />

poble i d’una època. En Sales va complir<br />

l’encàrrec de forma magistral. Si vols<br />

saber què va passar a la rereguarda<br />

del front republicà pots anar als arxius,<br />

als annals, als papers de Salamanca, als<br />

testimonis encara vius..., però no pots<br />

deixar d’anar, en cap cas, a Incerta glòria.<br />

Sales és un dels que ha registrat amb<br />

més precisió les coordenades geogràfiques,<br />

polítiques i espirituals d’un front<br />

que encara ara, i potser més que mai,<br />

segueix situant en el mapa l’esquerda<br />

que ens separa.<br />

A Incerta glòria és la vida qui mana<br />

sobre la literatura, l’estil està al servei<br />

de la veritat i la ficció obeeix els dictats<br />

d’una memòria que vol ser fidel a aquell<br />

manament que diu: «No mistificaràs<br />

allò que has viscut ni parlaràs d’allò que<br />

no has tastat.» La prosa de Joan Sales<br />

obeeix la mateixa llei que regeix l’ofici<br />

de tots els grans autors: res de prestat si<br />

no és per retre homenatge, res que no<br />

s’hagi sofert o gaudit abans. Sales li ho<br />

va prescriure al seu amic Màrius Torres<br />

com un manament: «Com més et desfacis<br />

de la temptació dels versos lleugers<br />

i impersonals que no comprometen,<br />

més apassionadament et llegirem.» I<br />

va ser ell el primer de guardar-lo, el<br />

manament. La prova és que l’autor va<br />

necessitar vint anys per escriure Incerta<br />

glòria. Vint anys de destil·lació dóna un<br />

licor amb molt poca escòria que s’ha de<br />

beure a poc a poc i paladejant.<br />

Em sabria molt greu no haver llegit<br />

La muntanya màgica, no per Hans<br />

Castorp o el seu cosí Joachim, que són<br />

perfectament prescindibles, sinó per en<br />

Settembrini i en Nafta. Doncs bé, qui<br />

no llegeixi Incerta glòria no coneixerà<br />

mai ni en Juli Soleràs ni la Trini. Vet<br />

aquí una raó concloent. En aquests<br />

dos personatges hi és tot el seny i tota<br />

la rauxa del català, però no separats,<br />

sinó en tots dos alhora i barrejats. En<br />

Juli és la rauxa de l’amor impossible<br />

per la Trini, temperat pel seny d’una<br />

fidelitat innegociable. La Trini és el<br />

seny resignat de l’amor no correspost<br />

pel Lluís fins que la rauxa ho envia tot<br />

i definitivament a pastar. En Juli és el<br />

seny lúcid i un punt cínic, barrejat amb<br />

la rauxa d’una fascinació quasi morbosa<br />

per l’absurd que no es redimeix amb<br />

cap altra cosa que no sigui la creu,<br />

paradigma de l’amor i del fracàs. La<br />

Trini és la rauxa de demanar el bateig<br />

venint d’una família d’anarquistes anticlericals,<br />

mitigada pel seny d’una fe<br />

ben austera, feroçment refractària a les<br />

flonjors religioses i als escarafalls.<br />

L’intercanvi epistolar entre aquests<br />

dos personatges és un dels més memorables<br />

que s’hagin escrit mai. En ells hi<br />

trobem, condensats, la intel·ligència<br />

emocional de la Trini, la crua lucidesa<br />

del Juli, la tensió afectiva que batega<br />

en cada mot, oscil·lant entre l’enamorament<br />

i l’amistat, entre el desig i<br />

la confidència, entre allò que es diu i<br />

allò que no es pot acabar de dir mai.<br />

La Trini parla amb aquella combinació<br />

de gosadia i sobrietat que pertany en<br />

exclusiva a algunes dones que han<br />

sabut convertir la intel·ligència en el<br />

pòrtic de la humilitat, amb aquella<br />

naturalitat absolutament desproveïda<br />

de pretensions, amb aquella ingenuïtat<br />

tan clarivident i perspicaç, amb tot allò<br />

que no sabria com descriure i que dóna<br />

a la seva escriptura una consistència<br />

i a la seva veu una vibració difícils<br />

d’igualar.<br />

Mireu, si no, com ens narra la Trini la<br />

seva conversió i el seu posterior bateig.<br />

En aquest episodi surt un dels temes<br />

cabdals del llibre, un «tema» que la Trini<br />

ha rebut d’en Soleràs: «Quan em vas<br />

regalar aquells Evangelis... encara hi<br />

ha el mateix senyal, entre les mateixes<br />

pàgines on tu l’havies posat; obrint-lo<br />

pel senyal, vaig trobar aquell passatge<br />

famós on Jesús diu que per salvar-nos<br />

hem de menjar la seva carn i beure la<br />

seva sang. Tots els deixebles l’abandonen<br />

sentint-li una cosa tan monstruosa...<br />

només queda Simó... i tu havies<br />

subratllat en vermell la seva resposta:<br />

“Si no et segueixo a tu, a qui seguiré?”<br />

«Explicar el<br />

cristianisme és<br />

explicar aquest binomi<br />

de la creu o<br />

l’absurd, no com un<br />

dilema fatal, sinó<br />

com una evidència<br />

lluminosa que<br />

esclata de cop i ja<br />

no t’abandona mai»<br />

I a la pàgina blanca de guarda, havies<br />

escrit: “la creu o l’absurd”.»<br />

Explicar el cristianisme és explicar<br />

aquest binomi de «la creu o l’absurd»,<br />

no com un dilema fatal, sinó com una<br />

evidència lluminosa que esclata de cop<br />

i ja no t’abandona mai. La Trini explica<br />

la seva conversió, precisament, com el<br />

relat de la comprensió d’aquest fosc<br />

dilema que de cop s’omple de claror:<br />

«Un dia el Lluís em va dur a Sant Joan<br />

de Déu i vaig conèixer el famós germà<br />

Ramon... Estava donant el menjar a<br />

uns idiotes, que grunyien i bavejaven...<br />

ell els donava el menjar i els eixugava<br />

les baves com la cosa més natural del<br />

món... Mentre donava cullerades de<br />

sopa a un d’ells, aquest es va orinar als<br />

pantalons... Durant dies i dies el vaig<br />

tenir clavat a la memòria... Unes setmanes<br />

després m’estava asseguda a la<br />

meva butaca, al peu de la finestra, com<br />

de costum... Jo creia veure la cara d’un<br />

d’aquells idiotes, aquell que s’havia<br />

orinat, i al mateix temps sentia com una<br />

veu molt llunyana que em deia: “l’obscè<br />

i el macabre, la Creu o l’Absurd”...<br />

Alguna cosa a què arrapar-se!... però<br />

fou aleshores que vaig comprendre<br />

les teves paraules: la Creu o l’absurd;<br />

aleshores que vaig comprendre el vers<br />

antic: O crux, ave, spes unica.»<br />

Res més lluny dels efluvis místics propis<br />

d’una certa pietat tova i clerical que<br />

dominava en alguns cercles catòlics de<br />

l’època, especialment femenins, i que<br />

ni tan sols la guerra havia aconseguit<br />

envigorir. La Trini va viure el seu baptisme<br />

com un tràmit necessari, important,<br />

però sense fer-ne un gra massa ni posar<br />

els ulls en blanc. La fe, quan s’ha pastat<br />

en determinats fangars, anteposa la<br />

superfície mat a la brillant: «El capellà<br />

jove tenia una fesomia enèrgica, resoluda,<br />

i era precisament això el que em sobrava:<br />

tanta energia, tanta resolució...<br />

tanta convicció! Parlava amb un aplom<br />

que m’irritava; com es poden veure tan<br />

clares unes coses tan fosques? Com se’n<br />

pot estar tan segur, tan convençut?<br />

L’altre, en canvi, el vell, el jesuïta, el de<br />

les golfes de l’Arc del Teatre, se li veia<br />

tant que no estava segur de res! La seva<br />

mirada d’apòstol decrèpit i apallissat<br />

tenia tan poca convicció i en canvi tanta<br />

fe.» Quina proximitat amb la raó de la<br />

pròpia conversió que el mateix Sales<br />

refereix en una de les cartes que adreça<br />

a la seva amiga Mercè Figueres: «Si us<br />

digués que és ara, amb tantes esglésies<br />

cremades i tants sacerdots immolats,<br />

que sento com mai en tants anys l’impuls<br />

de tornar a aquesta religió que<br />

ha inspirat tantes persecucions al llarg<br />

dels segles?»<br />

Llegir un llibre de set-centes seixanta-quatre<br />

pàgines i que acaba de<br />

forma més que incertament gloriosa,<br />

en aquest cas, ni és cap creu ni és cap<br />

absurd, us ho ben asseguro. No va ser<br />

per res que Juan Goytisolo va qualificar<br />

Incerta glòria com la millor novel·la del<br />

segle XX a la península Ibèrica. Ni que<br />

sigui un cop a la vida estem en disposició<br />

de fer quelcom que ens redimeixi<br />

d’una bona pila de pecats. Fem-ho,<br />

doncs, no a glòria nostra, que és tan<br />

incerta, sinó a glòria d’Aquell que ha<br />

tingut la delicadesa d’inspirar aquesta<br />

immensa obra d’art en català. Misi absit<br />

gloriari nisi in Cruce Domini Nostri<br />

Iesuchristi. Amén.


En primer pla<br />

5<br />

22 abril 2012<br />

«“Incerta glòria” ha estat víctima d’un silenciament,<br />

però que li ha anat magníficament bé»<br />

Maria Bohigas, néta de Joan Sales i directora de Club Editor<br />

Carme Munté<br />

A la població prioratina de Siurana,<br />

penjada dalt d’un cingle i darrer bastió<br />

àrab a Catalunya; al petit cementiri adjunt<br />

al bellíssim temple romànic dedicat<br />

a Santa Maria, descansa amb absoluta<br />

senzillesa l’escriptor i editor Joan Sales.<br />

Va ser la seva dona, Núria Folch, que<br />

també reposa al mateix cementiri, qui<br />

va voler que fos Siurana el darrer emplaçament.<br />

El matrimoni havia descobert el<br />

poble fent recerca toponímica a petició<br />

del filòleg Joan Coromines i van decidir<br />

fer-ne, juntament amb Barcelona, la seva<br />

residència. A Siurana els tres néts van<br />

passar-hi els estius. Maria Bohigas Sales<br />

(París, 1969), la néta que ha agafat el<br />

relleu de l’editorial fundada per Joan<br />

Sales (Club Editor, 1959), continua vivint<br />

a la casa familiar de Barcelona i passant<br />

temporades a Siurana.<br />

Tenia 14 anys quan va morir l’avi.<br />

Quins records guarda d’aquells primers<br />

anys en què passava els estius<br />

a Siurana?<br />

Érem tres néts, fills de l’única filla<br />

de Joan Sales, la Núria Sales, i vivíem<br />

a França. Per tant, venir aquí era per a<br />

nosaltres un moment d’oasi. En aquella<br />

època a Siurana no hi havia carretera<br />

asfaltada, tot just un camí de terra esbotzat,<br />

i per tant, un cop hi eres ja no<br />

te’n movies. Hi fèiem una vida molt<br />

asilvestrada i lliure. Passàvem moltíssimes<br />

hores pel bosc i pel riu. El meu<br />

avi era una persona molt fantasiosa i<br />

especialment traçuda a l’hora d’explicar<br />

rondalles.<br />

Com es va anar acostant a la<br />

vessant literària i editora del seu<br />

avi?<br />

Un cop mort, acostar-me a la seva<br />

obra va ser la manera de mantenir-hi<br />

el lligam. El primer llibre que vaig llegir<br />

del meu avi va ser la traducció d’Els<br />

germans Karamàzov. Va ser aquesta la<br />

porta d’accés cap a la seva personalitat<br />

literària i, de fet, és una porta compartida<br />

amb molta gent que l’ha conegut<br />

abans que res com a traductor. A partir<br />

d’aquí vaig anar obrint tot el ventall<br />

ben ampli de la seva obra: traductor,<br />

escriptor i editor.<br />

Va estudiar Filologia Catalana a<br />

la Universitat de Barcelona.<br />

Sí, perquè el català ens havia estat<br />

transmès a través dels pares i dels avis,<br />

però no l’havíem estudiat ni llegit sistemàticament.<br />

Per tant, la carrera em<br />

va permetre convertir la llengua en una<br />

eina dúctil. Volia posseir-la, no únicament<br />

a través de l’experiència familiar<br />

sinó també del que jo en fes.<br />

Com s’introdueix en el món editorial?<br />

Va coincidir que la meva àvia, després<br />

d’haver portat durant sis anys<br />

l’editorial tota sola arran de la mort<br />

del meu avi, es va associar amb Columna.<br />

Jo estava estudiant, era l’any 1989,<br />

i vaig començar a treballar a Columna.<br />

Però aquella primera etapa va durar<br />

poc, perquè l’any 1991 vaig tornar a<br />

França i fins al 2004 vaig estar viatjant<br />

i treballant en la traducció literària del<br />

Agustí Codinach<br />

Maria Bohigas viu i conserva els records dels avis a la casa de Barcelona, al barri<br />

del Carmel.<br />

francès al català.<br />

L’any 2005 va tenir ocasió de reprendre<br />

l’editorial...<br />

L’editorial estava agònica, existia<br />

legalment però no comercialment.<br />

D’alguna manera, doncs, la meva tasca<br />

no va consistir tant a prendre la torxa<br />

familiar, sinó a emprendre un projecte<br />

propi, si bé sense ignorar la identitat<br />

particular i el fons molt ric de Club Editor.<br />

L’any 2005 Club Editor es va separar<br />

de Columna i es va associar amb Edicions<br />

de 1984. La represa<br />

de l’editorial va coincidir<br />

amb la creació del<br />

monopoli Grup62. De<br />

cop i volta, els segells<br />

editorials catalans amb<br />

més fons i riquesa, i que<br />

tenen per tant els drets<br />

de les obres que configuren<br />

la nostra cultura,<br />

van passar a regirse<br />

per les normes de la<br />

rendibilitat econòmica<br />

tal com les entén Planeta,<br />

és a dir, que un llibre<br />

no es publica si no té<br />

assegurades unes vendes<br />

realment fortes.<br />

Des d’un punt de vista cultural, això és<br />

un suïcidi.<br />

Què ens estem perdent a causa<br />

d’aquest monopoli?<br />

La literatura no consisteix només a<br />

llegir el que s’està produint ara, sinó<br />

també els autors d’altres èpoques. Es<br />

tracta d’una mena de vaivé entre l’ara<br />

i l’abans. Aconseguir això és pràcticament<br />

impossible en català. Has de recórrer<br />

a les biblioteques amb un gran<br />

fons perquè hi ha escriptors molts importants<br />

que, fora de l’edició primera,<br />

no els pots llegir en la seva totalitat.<br />

Què es va proposar amb Club<br />

Editor?<br />

D’ençà de la represa del 2005 hem<br />

volgut, d’una banda, recuperar el fons<br />

històric, és a dir, posar a disposició del<br />

«El fet que una<br />

obra sigui<br />

marcadament<br />

cristiana ja no<br />

és obstacle<br />

perquè un<br />

no-cristià la<br />

llegeixi»<br />

públic una sèrie d’obres dels anys seixanta<br />

i reivindicar la vigència que té tota<br />

obra literària que sigui bona i la seva<br />

capacitat de parlar al públic més enllà<br />

d’una o dues generacions. De l’altra,<br />

traduir autors contemporanis al català<br />

de manera que el públic pugui llegir-los<br />

en la seva llengua. De fet, una literatura<br />

que no incorpora autors estrangers està<br />

tocada i ni tan sols és ben bé una literatura<br />

amb majúscula. En tercer lloc, la<br />

tercera branca del nostre projecte editorial<br />

és publicar textos<br />

inèdits en català i<br />

descobrir autors desconeguts.<br />

Què destacaria<br />

de la faceta d’editor<br />

del seu avi?<br />

Si he pogut recuperar<br />

moltes obres<br />

del Club Editor històric<br />

és perquè havien<br />

estat molt ben<br />

treballades. En general,<br />

un llibre, si no<br />

és una obra mestra,<br />

passats 25 anys ja no<br />

hi ha qui el llegeixi.<br />

M’he trobat que ben<br />

bé una quarta part del que havia publicat<br />

el meu avi és no només llegívol sinó<br />

interessant, ben escrit, estimulant... és<br />

a dir, són llibres que van ser ben triats<br />

i treballats.<br />

I què ens pot dir d’Incerta glòria?<br />

Que la considero l’obra més meravellosa<br />

del meu avi, per l’arquitectura<br />

magistral, pels personatges meravellosament<br />

vius i perquè juntament amb La<br />

plaça del diamant, de Mercè Rodoreda,<br />

és de les dues novel·les més punyents<br />

que he llegit en català. És una novel·la<br />

que et fa cargolar de riure, que és capaç<br />

de ser còmica en una dimensió genial,<br />

alhora que fonda, complexa i fosca. És<br />

una obra mestra en aquest sentit i, tot<br />

i ser molt recollida, és capaç de dirigirse<br />

profundament i apassionadament a<br />

lectors molt diferents que hi busquen<br />

coses molt diferents.<br />

De fet, la dimensió de la fe hi és<br />

molt present.<br />

És un tema central. Precisament una<br />

dimensió que té Incerta glòria i que ha<br />

fet que no caigués especialment en gràcia<br />

a sectors molt importants ha estat<br />

el fet de ser una novel·la filosòfica; una<br />

novel·la sobre la fe i el dubte. Encara<br />

avui, arran del centenari, continuem<br />

llegint que Incerta glòria és la primera<br />

novel·la sobre la guerra escrita des<br />

del bàndol dels vençuts. És curiós que<br />

aquest sigui el tret primer que se’n destaqui,<br />

quan és el mateix autor el qui<br />

ens diu que la novel·la no tracta de la<br />

guerra, sinó de l’afany d’immortalitat,<br />

de l’afany de glòria. És de les poques<br />

novel·les filosòfiques bones que hi ha<br />

en català, per no dir l’única.<br />

Té una base real la sensació que<br />

Incerta glòria ha caigut en l’oblit?<br />

En els últims deu anys es ven permanentment,<br />

cosa que vol dir que hi ha<br />

una curiositat intensa i que el fet que<br />

una obra sigui marcadament cristiana<br />

ja no és obstacle perquè un no-cristià<br />

la llegeixi.<br />

Però no sempre ha estat així!<br />

Entre els anys seixanta i vuitanta el<br />

sector intel·lectual dominant era marxista,<br />

i amb els anys les fronteres de tipus<br />

ideològic van esdevenir sectàries. En el<br />

món acadèmic els que han constituït el<br />

cànon literari, els que han fet històries<br />

de la literatura catalana, els que han<br />

marcat les lectures preceptives a l’escola<br />

i a la universitat, els que han dissenyat<br />

les oposicions per treure una plaça de<br />

professor era gent que tenia, literalment,<br />

fòbia a tot el que representava<br />

Joan Sales.<br />

I què motiva aquesta recuperació<br />

de l’oblit?<br />

Després d’un període molt llarg<br />

en què ningú no anomenava Incerta<br />

glòria, hi ha un lectorat que es posa<br />

a llegir-la i, a més, sense cap prejudici<br />

perquè mai no n’havia sentit a parlar.<br />

Darrere d’aquest silenci, els lectors<br />

descobreixen una de les obres més entranyables,<br />

més punyents, més fondes<br />

i més inoblidables que hagin llegit mai<br />

en la seva llengua. Aquest és el millor<br />

homenatge que es podia fer a Sales:<br />

el fet que un públic espontani, lliure i<br />

variat senti per Incerta glòria autèntica<br />

devoció. Incerta glòria ha estat víctima<br />

d’un silenciament, però que li ha anat<br />

magníficament bé.<br />

I per a la figura del seu avi?<br />

La figura de Sales i el conjunt de la<br />

seva obra encara estan per descobrir, i<br />

això és el que hem de treballar.<br />

El centenari és una bona ocasió?<br />

El centenari es tradueix en una decisió<br />

editorial presa amb Montserrat<br />

Casals de publicar una biografia escrita<br />

per ella de Joan Sales i que sortirà al<br />

novembre. Hi ha una gran ignorància de<br />

qui era, què va fer i per què ho va fer.<br />

Per tant, la biografia té la vocació de fer<br />

descobrir la complexitat de la persona i<br />

de l’obra de Joan Sales.


2012<br />

Terrassa<br />

Associació d‘Amics de Catalunya Cristiana<br />

Terra Santa<br />

Del 21 al 28 de maig<br />

Del 17 al 24 d’agost<br />

Del 30 novembre al<br />

7 de desembre<br />

Expedicions culturals<br />

MESOPOTÀMIA Ruta bíblica per terres aramees<br />

Del 20 al 29 d’agost<br />

Les terres entre l’Eufrates i el Tigris pertanyen a la cultura universal d’un<br />

món transcendent i determinant. Viatjant per les terres del Creixent Fèrtil<br />

ens acostarem allà on la tradició ens recorda per on van passar els patriarques<br />

bíblics i també per on van passar tants d’altres pelegrins il·lustres,<br />

com Egèria en el s. IV, donant també testimoni d’unes terres d’antiga<br />

tradició cristiana. Antioquia, Gaziantep, Urfa (l’antiga Edessa), són alguns<br />

dels llocs amb nom destacat. Tindrem ocasió de navegar per l’Eufrates,<br />

arribar a la vora del Tigris a Hasankeyf i descobrir llocs arqueològics excepcionals<br />

com Nemrut o Perre. A Istanbul visitarem part del barri jueu i<br />

per descomptat els grans llocs de la tradició cristiana.<br />

Un viatge per les terres aramees de Mesopotàmia.<br />

Lourdes<br />

Del 28 juny<br />

al 2 de juliol<br />

Del 20 al<br />

24 de setembre<br />

Units al pelegrinatge de<br />

l’Hospitalitat de la Mare<br />

de Déu de Lourdes<br />

Organització tècnica<br />

GC 1045 D<br />

ARMÈNIA<br />

Un país marcat<br />

per la fe<br />

ARMÈNIA és una nació arrelada<br />

en les tradicions bíbliques.<br />

Segons una d’elles, a la<br />

muntanya de l’Ararat, símbol<br />

del poble armeni (avui dins<br />

de fronteres turques), va<br />

ser on Noè va desembarcar<br />

de l’Arca, i segons una altra<br />

llegenda on és situat l’Edèn.<br />

També és el lloc on van portar<br />

els apòstols Judes Tadeu<br />

i Bartomeu la relíquia de la<br />

Santa Llança (de Longinos).<br />

Primer país que adopta el<br />

cristianisme com a religió<br />

d’estat l’any 301 dC. Salvaguarda<br />

del cristianisme des<br />

de la seva identitat com a<br />

nació.<br />

Del 2 al 12 de juliol<br />

Viatjar a Armènia és descobrir les<br />

seves esglésies, la seva litúrgia,<br />

el deliciós menjar, la seva gent.<br />

Un país acollidor, de gran bellesa<br />

paisatgística i cultural, un país<br />

marcat per la seva fe que ens<br />

arriba al cor.<br />

SRI LANKA:<br />

l’esperit de l’antiga Ceilan<br />

La ruta colonial de les<br />

espècies al cor de l’Índic<br />

De l’1 al<br />

9 de novembre<br />

L’actual SRI LANKA és l’antiga CEILAN,<br />

una illa al sud del continent indi que ens ofereix<br />

l’oportunitat d’endinsar-nos en una magnífica ruta a través de plantacions<br />

d’espècies, parcs nacionals on gaudirem d’un safari entre elefants,<br />

meravellosos paisatges de muntanya entre plantacions de te, les antigues<br />

capitals del regnes singalesos, etc. Tot envoltat d’un dels paisatges més<br />

impressionants d´Àsia on la selva més verda i una atractiva costa tropical<br />

són la llar d’un poble amable i hospitalari on actualment regna la pau<br />

i l’harmonia entre cristians, budistes, hindús i musulmans.


Església a Roma<br />

7<br />

22 abril 2012<br />

L’Església, a prop dels qui pateixen<br />

Missatge de Pasqua de Benet XVI<br />

Redacció<br />

Ciutat del Vaticà<br />

En la salutació de Pasqua Urbi et<br />

orbi, Benet XVI va assenyalar que el<br />

Senyor, victoriós i ressuscitat, encoratja<br />

els cristians enmig de les dificultats i<br />

persecucions i, a més, és present com<br />

a força d’esperança a través de la seva<br />

Església, proper a cada situació humana<br />

de patiment i injustícia.<br />

El Papa va recordar que tot cristià<br />

reviu l’experiència de Maria Magdalena:<br />

«És un encontre que canvia la<br />

vida: l’encontre amb un home únic,<br />

que ens fa sentir tota la bondat i la<br />

veritat de Déu, que ens allibera del<br />

mal, no d’una manera superficial,<br />

momentània, sinó que ens n’allibera<br />

radicalment, ens guareix completament<br />

i ens torna la nostra dignitat.»<br />

Per això, Maria Magdalena anomena<br />

a Jesús «la meva esperança», «perquè<br />

ha estat Ell qui l’ha feta renéixer, li ha<br />

donat un futur nou, una existència<br />

bona, lliure del mal». «Crist, la meva<br />

esperança», va continuar el Bisbe de<br />

Roma, «vol dir que cada desig meu bo<br />

troba en Ell una possibilitat real: amb<br />

Ell puc esperar que la meva vida sigui<br />

bona i sigui plena, eterna, perquè és<br />

Déu mateix que s’ha fet proper fins a<br />

entrar en la nostra humanitat».<br />

Maria Magdalena, com els altres<br />

deixebles, deia el Pontífex, «ha hagut<br />

de veure Jesús rebutjat pels caps del<br />

poble, capturat, flagel·lat, condemnat<br />

a mort i crucificat. Deu haver estat insuportable<br />

veure la bondat en persona<br />

sotmesa a la maldat humana, la veritat<br />

escarnida per la mentida, la misericòrdia<br />

injuriada per la venjança. Amb la<br />

mort de Jesús sembla que l’esperança<br />

de tots els qui van confiar en Ell fracassa.<br />

Però aquella fe no va deixar mai<br />

de mancar completament: sobretot en<br />

el cor de la Mare de Déu la flama va<br />

quedar encesa amb vivor també en la<br />

foscor de la nit».<br />

El Papa va voler posar en relleu que,<br />

en aquest món, «l’esperança no pot<br />

deixar de fer comptes amb la duresa del<br />

mal. No és tan sols el mur de la mort el<br />

que l’obstaculitza, sinó més encara les<br />

puntes esmolades de l’enveja i l’orgull,<br />

de la mentida i de la violència». I va<br />

afegir: «Jesús ha passat per aquesta<br />

trama mortal, per obrir-nos el pas cap<br />

al regne de la vida. Hi va haver un moment<br />

en què Jesús semblava derrotat:<br />

les tenebres havien envaït la terra, el<br />

silenci de Déu era total, l’esperança una<br />

paraula que ja semblava vana.»<br />

Fe viva i forta<br />

Segons Benet XVI, «la fe reneix més<br />

viva i més forta que mai, ja invencible,<br />

fonamentada en una experiència decisiva.<br />

(…) Els senyals de la resurrecció<br />

testimonien la victòria de la vida sobre<br />

la mort, de l’amor sobre l’odi, de la<br />

misericòrdia sobre la venjança». En el<br />

missatge pasqual, el Papa assenyalava<br />

que amb la resurrecció ha passat «una<br />

cosa realment nova, que canvia la<br />

condició de l’home i del món. Jesús és<br />

algú de qui ens podem fiar de manera<br />

«Els senyals de la resurrecció testimonien<br />

la victòria de la vida sobre la mort,<br />

de l’amor sobre l’odi, de la misericòrdia<br />

sobre la venjança»<br />

Cridats a l’encontre amb el Senyor<br />

ACI / Ciutat del Vaticà<br />

El Dilluns de Pasqua, després del rés<br />

del Regina caeli, el Papa va exhortar a<br />

rebre amb els braços oberts la victòria<br />

de Déu sobre la mort. Des de la seva<br />

residència d’estiu de Castelgandolfo,<br />

Benet XVI va explicar que, així com les<br />

dones i les deixebles van anar al sepulcre,<br />

«tots estem cridats a trobar-nos<br />

amb el Senyor ressuscitat». «Ell se’ns<br />

mostra en la Paraula, en la fracció del<br />

pa o enmig de l’assemblea aplegada<br />

en nom seu. La seva presència amorosa<br />

ens porta la pau, ens fa vèncer la por<br />

i ens omple del seu Esperit, ens envia<br />

a anunciar amb valentia l’alegria de<br />

la seva victòria sobre la mort, el goig<br />

de la salvació», i «d’això, n’hem de ser<br />

testimonis».<br />

Abans del rés marià, va encoratjar<br />

en aquest temps de Pasqua a «llegir<br />

amb el nostre cor» els relats de la<br />

resurrecció de Crist que apareixen<br />

en els quatre evangelis, «es tracta de<br />

narracions que de maneres diferents<br />

presenten els encontres dels deixebles<br />

amb Jesús ressuscitat, i permeten així<br />

meditar sobre aquest esdeveniment<br />

estupend que ha transformat la<br />

història i dóna sentit a l’existència<br />

de tots els homes, de cadascun de<br />

nosaltres».<br />

El Papa va ressaltar que les dones<br />

tenen un gran espai en la narració de<br />

Crist ressuscitat, així com en la seva<br />

absoluta, i no tan sols confiar en el seu<br />

missatge, sinó precisament en Ell, perquè<br />

el ressuscitat no pertany al passat,<br />

sinó que és present avui, viu».<br />

Per això, el Pontífex va tenir un<br />

record per a les comunitats cristianes<br />

perseguides a causa de la fe, i per<br />

a totes les persones que pateixen<br />

situacions d’injustícia. «Que Crist ressuscitat<br />

atorgui esperança al Pròxim<br />

Orient, perquè tots els components<br />

ètnics, culturals i religiosos d’aquesta<br />

regió col·laborin en favor del bé comú<br />

i el respecte dels drets humans.<br />

En particular, que a Síria s’aturi el<br />

vessament de sang i es dugui a terme<br />

sense tardança la via del respecte,<br />

del diàleg i de la reconciliació, com<br />

auspicia també la comunitat internacional.<br />

I que els nombrosos pròfugs<br />

provinents d’aquell país i necessitats<br />

d’assistència humanitària trobin acollida<br />

i solidaritat que n’alleugereixin<br />

els sofriments pesarosos.»<br />

L’Iraq també va estar present en les<br />

paraules del Papa: «Que la victòria<br />

pasqual encoratgi el poble iraquià a<br />

no escatimar cap esforç per avançar<br />

en el camí de l’estabilitat i del desenvolupament.<br />

I, a Terra Santa, que<br />

israelians i palestins reprenguin el<br />

procés de pau.»<br />

Finalment, Àfrica també va ocupar<br />

un lloc en les intencions de Benet XVI:<br />

«Que el Senyor sustenti les comunitats<br />

cristianes del continent africà, els<br />

doni esperança per afrontar les dificultats<br />

i les faci agents de pau i artífexs<br />

del desenvolupament de les societats<br />

a les quals pertanyen. Que Jesús<br />

ressuscitat reconforti les poblacions<br />

de la Banya d’Àfrica i n’afavoreixi la<br />

reconciliació; que ajudi la regió dels<br />

Grans Llacs, al Sudan i al Sudan del<br />

Sud, i concedeixi als seus respectius<br />

habitants la força del perdó. I que a<br />

Mali, que travessa un moment polític<br />

delicat, Crist gloriós li atorgui pau i estabilitat.<br />

Que a Nigèria, teatre en els<br />

darrers temps de sagnants atemptats<br />

terroristes, l’alegria pasqual infongui<br />

les energies necessàries per construir<br />

una societat pacífica i respectuosa de<br />

la llibertat religiosa de tots els seus<br />

ciutadans.»<br />

passió, i va recordar que en aquells<br />

temps, «el testimoni de les dones no<br />

podia tenir valor oficial, jurídic, però<br />

les dones van viure una experiència de<br />

relació especial amb el Senyor, que és<br />

fonamental per a la vida concreta de<br />

la comunitat cristiana», i «això sempre<br />

és així, en tots els temps, i no només a<br />

l’inici del camí de l’Església».<br />

Finalment, el Pontífex va animar a<br />

imitar el «model sublim i exemplar»<br />

de Maria, la Mare del Senyor, perquè<br />

«precisament, a través de l’experiència<br />

transformadora de la Pasqua del<br />

seu Fill, la Mare de Déu va esdevenir<br />

també Mare de l’Església, és a dir,<br />

de cadascun dels creients de tota la<br />

comunitat».


8<br />

22 abril 2012<br />

Església a Roma<br />

Benet XVI: «La fe és el veritable il·luminisme»<br />

El Pontífex presideix la Vetlla Pasqual<br />

Redacció<br />

Ciutat del Vaticà<br />

«La fe és el veritable il·luminisme<br />

perquè a diferència de l’il·luminisme<br />

de la Il·lustració racionalista, és una<br />

irrupció de llum de Déu al nostre món,<br />

una obertura dels nostres ulls a la veritable<br />

llum.» El Papa ho va explicar<br />

en la solemne celebració de la Vetlla<br />

Pasqual a la basílica de Sant Joan del<br />

Laterà.<br />

Benet XVI va constatar que «s’ha<br />

obert una dimensió nova per a l’home.<br />

La creació s’ha fet més gran i més<br />

espaiosa. La Pasqua és el dia d’una<br />

nova creació, però precisament per<br />

això l’Església comença la litúrgia amb<br />

l’antiga creació, perquè aprenguem a<br />

comprendre la nova».<br />

Així, en la Vetlla Pasqual, al principi<br />

de la Litúrgia de la Paraula, es llegeix<br />

el relat de la creació del món. En<br />

aquest context, va indicar el Pontífex,<br />

cal subratllar dos aspectes importants.<br />

El primer és que «es presenta la creació<br />

com una totalitat, de la qual forma part<br />

la dimensió del temps. Els set dies són<br />

una imatge d’un conjunt que es desenvolupa<br />

en el temps. Estan ordenats<br />

amb vista al setè dia, el dia de la llibertat<br />

de totes les creatures envers Déu i<br />

de les unes envers les altres. Per tant,<br />

la creació està orientada a la comunió<br />

entre Déu i la creatura; existeix perquè<br />

hi hagi un espai de resposta a la gran<br />

glòria de Déu, una trobada d’amor i<br />

llibertat».<br />

El segon aspecte és que a la Vetlla<br />

Pasqual l’Església comença sentint la<br />

primera frase de la història de la creació:<br />

«Déu va dir: “Que existeixi la<br />

llum.”» «Com un senyal», va subratllar<br />

el Bisbe de Roma, «el relat de la creació<br />

s’inicia amb la creació de la llum. El sol<br />

i la lluna són creats només en el quart<br />

dia. La narració de la creació els anomena<br />

fonts de llum, que Déu ha posat<br />

en el firmament del cel. Amb això, els<br />

priva premeditadament del caràcter<br />

diví, que les grans religions els havien<br />

atribuït. No, ells no són déus de cap manera.<br />

Són cossos lluminosos, creats pel<br />

Déu únic. Però estan<br />

precedits per la llum,<br />

per la qual la glòria<br />

de Déu es reflecteix<br />

en la naturalesa de<br />

les creatures».<br />

El Papa va reflexionar<br />

sobre el fet<br />

que «la llum fa possible<br />

la vida. Fa possible<br />

la trobada. Fa<br />

possible la comunicació.<br />

Fa possible el<br />

coneixement, l’accés<br />

a la realitat, a la veritat.<br />

I, fent possible<br />

el coneixement, fa<br />

possible la llibertat<br />

i el progrés. El mal<br />

s’amaga. Per tant, la<br />

llum és també una<br />

expressió del bé,<br />

que és lluminositat i<br />

crea lluminositat». I<br />

va prosseguir: «És el<br />

dia en què podem actuar.<br />

(...) Déu va crear<br />

el món com un espai<br />

de coneixement i de<br />

veritat, espai per a<br />

la trobada i la llibertat,<br />

espai del bé i de<br />

l’amor. La matèria<br />

primera del món és<br />

bona, l’ésser és bo en ell mateix. I el<br />

mal no prové de l’ésser, que és creat<br />

per Déu, sinó que existeix en virtut de<br />

la negació.»<br />

Creació nova<br />

Per Pasqua, el matí del primer dia<br />

de la setmana, Déu torna a dir: «Que<br />

existeixi la llum.» Segons el Papa, comença<br />

la «creació totalment nova. (...)<br />

La vida és més forta que la mort. El bé<br />

és més fort que el mal. L’amor és més<br />

fort que l’odi. La veritat és més forta<br />

que la mentida. L’obscuritat dels dies<br />

passats es dissipa quan Jesús ressorgeix<br />

de la tomba i ell mateix es fa llum pura<br />

de Déu. (...) Ell ens arrossega a tots cap<br />

a Ell a la vida nova de la resurrecció<br />

«Crist, la llum, és<br />

foc, és flama que<br />

destrueix el mal, i<br />

així transforma el<br />

món i a nosaltres<br />

mateixos»<br />

i venç tota forma d’obscuritat. Ell és<br />

el nou dia de Déu, que val per a tots<br />

nosaltres.»<br />

Sobre el sagrament del Baptisme i<br />

la professió de fe, va comentar que «el<br />

Senyor ha construït un pont per a nosaltres,<br />

a través del qual el nou dia arriba<br />

a nosaltres. (...) El nou dia, el dia de la<br />

vida indestructible arriba també per a<br />

nosaltres. Crist ens agafa la mà. A partir<br />

d’ara Ell et protegirà i així entraràs<br />

en la vida veritable. Per això, l’Església<br />

antiga ha anomenat el baptisme photismos,<br />

il·luminació».<br />

«Per què?», es va preguntar el Pontífex.<br />

I va respondre: «L’obscuritat amenaça<br />

veritablement l’home perquè, sí,<br />

aquest pot veure i examinar les coses<br />

tangibles, materials, però no cap a on<br />

va el món i d’on procedeix. (...) L’obscuritat<br />

sobre Déu i els seus valors són<br />

la veritable amenaça per a la nostra<br />

existència i per al món en general. Si<br />

Déu i els valors, la diferència entre el<br />

bé i el mal, romanen en l’obscuritat,<br />

aleshores totes les altres il·luminacions<br />

que ens donen un poder tan increïble,<br />

no són només progrés, sinó que són al<br />

mateix temps també amenaces que ens<br />

posen en perill, a nosaltres i al món.»<br />

Benet XVI va alertar del perill de no<br />

poder identificar Déu i el bé.<br />

Sobre el ciri pasqual, va dir que és<br />

una llum que «viu en virtut del sacrifici.<br />

La llum de l’espelma il·lumina mentre<br />

es consumeix ella mateixa. Fa llum donant-se<br />

ella mateixa. (...) El foc és una<br />

força que forja el món, un poder que<br />

transforma. I el foc escalfa. També en<br />

això es fa novament visible el misteri<br />

de Crist. Crist, la llum, és foc, és flama<br />

que destrueix el mal, i així transforma el<br />

món i a nosaltres mateixos. (...) I aquest<br />

foc és al mateix temps calor, no una<br />

llum freda, sinó una llum en la qual<br />

surten al nostre encontre l’escalf i la<br />

bondat de Déu».<br />

Igualment, va cridar l’atenció dient<br />

que «podem veure així també en el ciri<br />

una referència a nosaltres i a la nostra<br />

comunió en la comunitat de l’Església,<br />

que existeix perquè la llum de Crist pugui<br />

il·luminar el món».<br />

Mor el cardenal sirià Ignace Moussa I Daoud<br />

Zenit / Ciutat del Vaticà<br />

El dissabte 7 d’abril va morir el cardenal<br />

Ignace Moussa I Daoud, prefecte emèrit de<br />

la Congregació per a les Esglésies Orientals i<br />

patriarca emèrit d’Antioquia dels Sirians. Va<br />

ser internat en una clínica de Roma a causa<br />

d’un problema cardiovascular. El cardenal va<br />

néixer el 18 de setembre del 1930 a Meskané,<br />

un poble de l’arxieparquia d’Homs, Hama et<br />

Nabk dels sirians a Síria. Va ser ordenat sacerdot<br />

el 17 d’octubre del 1954 a Charfet, el<br />

Líban. El sínode catòlic patriarcal sirià, reunit<br />

a Charfet el 2 de juliol del 1977, el va elegir<br />

bisbe per a la seu de l’eparquia del Caire dels<br />

sirians a Egipte, la qual cosa fou acceptada<br />

pel papa Pau VI el 22 de juliol del mateix any.<br />

Va ser consagrat bisbe el 18 de setembre del<br />

1977.<br />

Posteriorment es va convertir en l’arquebisbe<br />

de l’arxieparquia d’Homs, Hama et Nabk<br />

dels sirians l’1 de juliol del 1994 i fou elegit<br />

patriarca d’Antioquia dels sirians, al Líban, el<br />

13 d’octubre del 1998, havent rebut l’ecclesiastica<br />

communio de Joan Pau II el 20 d’octubre.<br />

Havent renunciat al govern pastoral del patriarcat,<br />

va ser prefecte de la Congregació per<br />

a les Esglésies Orientals del 25 de novembre<br />

del 2000 al 9 de juny del 2007, i va assumir el<br />

càrrec de canceller del Pontifici Institut Oriental.<br />

Fou creat cardenal al consistori del 21<br />

de febrer del 2001.<br />

Quan va conèixer la notícia de la seva mort,<br />

Benet XVI va enviar un telegrama de condol<br />

al patriarca d’Antioquia dels sirians en el qual<br />

es podia llegir: «Recordant els pobladors de<br />

la regió que viuen moments difícils, prego al<br />

Senyor que aculli en la seva alegria i la seva<br />

pau l’ànima d’aquest pastor fidel que s’ha dedicat<br />

amb fe i generositat al servei del Poble<br />

de Déu.»


Església a Roma 9<br />

22 abril 2012<br />

El Papa destaca el valor de la família cristiana<br />

Una parella d’esposos focolars prepara les meditacions del Via Crucis<br />

Redacció<br />

Ciutat del Vaticà<br />

El Papa va centrar les seves paraules<br />

conclusives, al final del Via Crucis celebrat<br />

Divendres Sant al Colosseu romà, en<br />

la importància de la família i l’esperança<br />

que la passió de Crist té per a elles.<br />

Aquesta vegada, el Bisbe de Roma<br />

va encomanar la preparació de les<br />

meditacions de les catorze estacions<br />

del Via Crucis a un matrimoni, Danilo<br />

i Anna Maria Zanzucchi, membres del<br />

Moviment dels Focolars i fundadors de<br />

Famílies Noves.<br />

«En l’aflicció i en la dificultat… la<br />

família no està sola: Jesús està present<br />

amb el seu amor, la sosté amb la seva<br />

gràcia i li dóna força per tirar endavant,<br />

per afrontar els sacrificis i superar tot<br />

entrebanc», va dir Benet XVI.<br />

El camí de la creu, va reflexionar el<br />

Papa, «és una vida que semblava sense<br />

sortida i que, això no obstant, ha canviat<br />

la vida i la història de l’home, ha<br />

obert el pas cap al “cel nou i la terra<br />

nova”», Segons el Bisbe de Roma,<br />

«l’experiència del patiment i de la<br />

creu marca la humanitat, marca fins i<br />

tot la família; quantes vegades el camí<br />

es fa fatigós i difícil. Incomprensions,<br />

divisions, preocupacions pel futur dels<br />

fills, malalties, dificultats de tota mena.<br />

Al nostre temps, a més, la situació de<br />

moltes famílies es veu agreujada per<br />

la precarietat del treball i per altres<br />

efectes negatius de la crisi econòmica.<br />

El Via Crucis és una invitació per a<br />

tots nosaltres, i especialment per a les<br />

famílies, a contemplar Crist crucificat<br />

per tenir la força d’anar més enllà de<br />

les dificultats».<br />

«L’estació del dolor<br />

i de la prova, si la<br />

vivim amb Crist,<br />

amb fe en Ell, ja<br />

conté la llum de<br />

la resurrecció»<br />

Benet XVI va assegurar que la creu<br />

de Jesús és «el signe suprem de l’amor<br />

de Déu per cada home, la resposta<br />

sobreabundant a la necessitat que té<br />

tota persona de ser estimada. Quan<br />

ens trobem amb la prova, quan les<br />

nostres famílies han d’afrontar el dolor,<br />

la tribulació, mirem la creu de Crist: hi<br />

trobem el valor i la força per continuar<br />

caminant». I va afegir: «En l’aflicció i la<br />

dificultat, no estem sols; la família no<br />

està sola: Jesús és present amb el seu<br />

amor, la sosté amb la seva gràcia i li dóna<br />

força per tirar endavant, per afrontar<br />

els sacrificis i superar tot entrebanc. I és<br />

a aquest amor de Crist al qual hem de<br />

recórrer quan les vicissituds humanes<br />

i les dificultats amenacen de ferir la<br />

unitat de la nostra vida i de la família.<br />

El misteri de la passió, mort i resurrecció<br />

de Crist anima a continuar endavant<br />

amb esperança: l’estació del dolor i de<br />

la prova, si la vivim amb Crist, amb fe<br />

en Ell, ja conté la llum de la resurrecció,<br />

la vida nova del món ressuscitat,<br />

la pasqua de cada home que creu en la<br />

seva Paraula.»<br />

El Pontífex va afirmar que «en aquell<br />

home crucificat, que és el Fill de Déu, fins<br />

i tot la mateixa mort adquireix un significat<br />

i una orientació nous, és rescatada i<br />

vençuda, és el pas cap a la nova vida».<br />

[ ]<br />

Teologia Actual<br />

La revista oberta als nous horitzons del pensament<br />

i de la vida, arrelada en la tradició cristiana i teixida<br />

en el saber fer del nostre poble.<br />

Dóna-la a conèixer. Cal fer-ho!<br />

SOL·LICITUD DE COL·LABORADOR<br />

Benvolgut/uda<br />

Si estimes la nostra cultura i desitges conèixer el pensament actual en<br />

l’Església i en la societat, t’oferim la publicació trimestral TEOLOGIA ACTUAL<br />

Nom i cognoms.........................................................................................<br />

Adreça........................................................................... CP........................<br />

Població........................................................ Província..............................<br />

Telèfon.......................... Adreça electrònica..............................................<br />

Mòbil..........................................................................................................<br />

Indica la forma de pagament que elegeixis (el cost anual és de 28 euros):<br />

* Amb domiciliació bancària:<br />

Nom i cognoms del titular........................................................................<br />

Nom del banc o caixa.................................................................................<br />

Adreça de l’agència....................................................................................<br />

Població......................................................................................................<br />

Entitat Oficina Control Núm. compte<br />

* Amb un xec a nom de la Fundació Didascaleion<br />

(Per facilitar-te el certificat per a la desgravació fiscal, si t’interessa, cal<br />

que ens donis a conèixer les dades del teu NIF:............................................)<br />

(signatura)<br />

Data:...................................... a................. de...................... de.......................<br />

Envieu-la a: FUNDACIÓ DIDASCALEION c/ Sant Sever, 9 - 08002 Barcelona


10<br />

22 abril 2012<br />

Església a Roma<br />

La vertadera llibertat es troba en<br />

el servei a Déu<br />

Litúrgia del Dijous Sant a la basílica de Sant Joan del Laterà<br />

Redacció<br />

Ciutat del Vaticà<br />

Durant la missa de la Cena del Senyor,<br />

celebrada a la basílica de Sant<br />

Joan del Laterà, el Papa va recordar<br />

que la vertadera llibertat només<br />

s’aconsegueix acceptant el pla de Déu<br />

per a la humanitat. Reflexionant sobre<br />

la pregària de Jesús a la muntanya<br />

de les Oliveres, va posar en relleu que<br />

«la voluntat natural de l’home Jesús<br />

retrocedeix espantada davant d’una<br />

cosa tan ingent. Demana d’evitarho.<br />

Tanmateix, com a Fill, abandona<br />

aquesta voluntat humana en la voluntat<br />

del Pare: no jo, sinó tu. Amb<br />

això ha transformat l’actitud d’Adam,<br />

el pecat primordial de l’home, salvant<br />

d’aquesta manera l’home.»<br />

El Pontífex va explicar que l’actitud<br />

d’Adam havia estat «no el que tu has<br />

volgut, Déu; vull ser déu jo mateix».<br />

«Aquesta supèrbia», va continuar<br />

dient, «és la veritable essència del pecat.<br />

Pensem ser lliures i veritablement<br />

nosaltres mateixos només si seguim<br />

exclusivament la nostra llibertat. Hem<br />

d’alliberar-nos d’Ell, pensem nosaltres;<br />

només així serem lliures. Aquesta és<br />

la rebel·lió fonamental que travessa<br />

la història, i la mentida de fons que<br />

desnaturalitza la vida».<br />

Segons el Bisbe de Roma, quan<br />

l’home es posa contra Déu, «es posa<br />

contra la pròpia veritat i, per tant, no<br />

arriba a ser lliure, sinó alienat d’ell<br />

mateix. Únicament som lliures si som<br />

en la nostra veritat, si restem units a<br />

Déu, si no ens en desentenem d’Ell o<br />

el neguem. En el forcejament de la<br />

pregària a la muntanya de les Oliveres,<br />

Jesús ha desfet la falsa contradicció<br />

entre obediència i llibertat, i ha obert<br />

el camí cap a la llibertat».<br />

L’homilia del Papa va recórrer la nit<br />

fosca de Jesús i va indicar que també<br />

forma part d’aquesta nit de solitud i<br />

abandonament, la traïció de Judes,<br />

l’arrest, la negació de Pere, l’acusació<br />

del Sanedrí i el lliurament a Pilat. «La<br />

nit significa manca de comunicació,<br />

una situació en què l’un no veu l’altre»,<br />

☎<br />

SERVEI DE LLOGUER<br />

Des del 1860<br />

C/ Puigcerdà, 100-102<br />

08019 Barcelona<br />

Tel. 933 080 104 - Fax 933 087 193<br />

va comentar Benet XVI, «és un símbol<br />

de la incomprensió, de l’ofuscament<br />

de la veritat. És l’espai en què el mal,<br />

que ha d’amagar-se davant de la llum,<br />

pot prosperar. (...) La nit és símbol<br />

de la mort, de la pèrdua definitiva<br />

de comunió i de vida. Jesús entra<br />

en la nit per superar i inaugurar el<br />

nou dia de Déu en la història de la<br />

humanitat».<br />

El Pontífex va cridar l’atenció sobre<br />

el paper dels deixebles, ja que ells «són<br />

testimonis del primer tram d’aquest<br />

ACI / Ciutat del Vaticà<br />

El Papa viatjarà del 14 al 16 de setembre<br />

al Líban i podria, fins i tot, «si<br />

les condicions milloren», tenir com a<br />

destí Síria. Així ho va indicar el líder<br />

de l’Església grecomelquita (catòlica),<br />

el patriarca Gregorios III, el qual en<br />

conferència de premsa el 15 de març a<br />

Roma va afirmar que l’any 2010, per al<br />

Sínode dels Bisbes del Pròxim Orient,<br />

«vam anar nosaltres a ell, i ara ell ve<br />

Lloguer de: cadires, taules, tarimes, passarel·les, tanques metàl·liques, parament<br />

de taula, estovalles, peanyes per a protocol, penja-robes...<br />

Muntatge de: festes, concerts, reunions, exàmens, congressos, conferències,<br />

desfilades de modes, banquets i tota classe d’actes a petita o<br />

gran escala.<br />

CASA GAY Vendes Hostaleria: c/ Roger de Llúria, 12-14 - 08010 Barcelona - Tel. 933 181 495<br />

Servei de lloguer: c/ Puigcerdà, 100-102 - 08019 Barcelona - Tel. 933 080 104<br />

«Jesús entra en la<br />

nit per superar i<br />

inaugurar el nou<br />

dia de Déu en la<br />

història de la<br />

humanitat»<br />

El Papa visitarà el Líban al setembre<br />

a nosaltres». El Papa «vindrà a donarnos<br />

el seu suport als cristians perquè<br />

estiguem units», va dir el patriarca. A<br />

més «d’un missatge de pau» per a tots<br />

els pobles del Pròxim Orient, el Pontífex<br />

portarà l’exhortació apostòlica postsinodal<br />

amb les conclusions del Sínode<br />

dels Bisbes del 2010. La trobada del<br />

2010 va tenir lloc abans de les revoltes<br />

als països àrabs, en el decurs de les quals<br />

les minories cristianes han estat afectades<br />

a Egipte i Síria, especialment.<br />

A la regió, el Líban és considerat un<br />

model d’estabilitat i de coexistència<br />

religiosa. Els organismes del govern<br />

estan dividits entre els musulmans i<br />

els catòlics maronites, encapçalats pel<br />

patriarca Bechara Rai, que formen el<br />

21% de la població total. El Papa ha<br />

estat convidat al Líban pel primer ministre<br />

Najib Mikati, un musulmà sunnita,<br />

durant el seu viatge al Vaticà el<br />

novembre del 2011.<br />

Amb motiu d’aquest viatge apostòlic<br />

de Benet XVI, l’arquebisbe maronita<br />

d’Antioquia (Líban), Mons. Paul Nabil<br />

El-Sayah, ha expressat les seves grans<br />

esperances que la visita al seu país millori<br />

la situació dels cristians al Pròxim<br />

Orient. En una entrevista a Ràdio Vaticana,<br />

Mons. Nabil ha manifestat que té<br />

grans expectatives per a aquest viatge,<br />

«considerant la situació dels cristians<br />

a la regió i també la situació política».<br />

La visita del Papa al Pròxim Orient «és<br />

èxode, de la humiliació extrema que,<br />

tanmateix, era el pas essencial per sortir<br />

cap a la llibertat i la vida nova, cap<br />

a la qual tendeix l’èxode. Els deixebles,<br />

la proximitat dels quals va voler Jesús<br />

en aquesta hora de tribulació, com<br />

a element de suport humà, aviat es<br />

van adormir. Malgrat tot, van sentir<br />

alguns fragments de les paraules de<br />

la pregària de Jesús i van observar la<br />

seva actitud».<br />

Tot allò se’ls va gravar profundament<br />

en l’ànima i ells ho van transmetre<br />

als cristians. Entre altres coses, va<br />

subratllar el Papa, la relació de Jesús<br />

amb Déu: «Ell està sempre en comunió<br />

amb Déu. El fet de ser amb el Pare és<br />

el nucli de la seva personalitat. (...)<br />

Hem de prestar més atenció al que els<br />

evangelistes ens relaten sobre l’actitud<br />

de Jesús durant la seva pregària. Mateu<br />

i Marc diuen que “va caure amb<br />

el rostre a terra”; assumeix per tant<br />

l’actitud total de submissió, que ha<br />

estat conservada en la litúrgia romana<br />

del Divendres Sant».<br />

Un altre aspecte que va destacar el<br />

Pontífex és que «Jesús forceja amb el<br />

Pare. Combat amb ell mateix. I combat<br />

per nosaltres. Experimenta l’angoixa<br />

davant del poder de la mort. Això és,<br />

abans que res, el torbament propi de<br />

l’home, més encara, de tota creatura<br />

vivent davant de la presència de la<br />

mort». Això no obstant, en Jesús es<br />

tracta d’alguna cosa més: «Veu la marea<br />

bruta de tota la mentida i de tota<br />

la infàmia que li ve en aquell calze que<br />

ha de beure. És l’esgarrifament del<br />

totalment pur i sant davant de tot el<br />

cabal del mal d’aquest món, que recau<br />

sobre Ell. Ell també em veu, i prega per<br />

mi. Així, en aquest moment d’angoixa<br />

mortal Jesús és un element essencial en<br />

el procés de la redempció.»<br />

una notícia esplèndida» i la seva arribada<br />

«produirà un efecte positiu sobre<br />

l’Església i sobre el país en general», va<br />

assenyalar.<br />

Mons. Nabil va considerar que aquest<br />

gest del Bisbe de Roma, «farà renéixer<br />

l’entusiasme en l’Església i engrescarà<br />

totes les comunitats libaneses: no només<br />

a rebre Benet XVI, sinó a reflexionar<br />

sobre la seva situació i renovar<br />

el pacte que hi ha entre les diverses<br />

religions del país per a una convivència<br />

que —com deia Joan Pau II— fa del<br />

Líban, més que un país, un missatge de<br />

diàleg entre les religions».<br />

Al Pròxim Orient, aquest «és un missatge<br />

que necessitem molt en aquest<br />

moment, no només la nostra regió, sinó<br />

tot el món», va agregar. La visita del<br />

Pontífex també té un altre aspecte particular.<br />

Benet XVI lliurarà l’exhortació<br />

postsinodal del Sínode per al Pròxim<br />

Orient, cosa que ajudarà a portar «un<br />

nou dinamisme, no únicament a l’Església<br />

del Líban, sinó a tota la regió, precisament<br />

perquè es tracta d’un Sínode<br />

per al Pròxim Orient», va subratllar. A<br />

més, el prelat va explicar que els joves<br />

del país esperen que el Papa els animi<br />

en el seu camí d’evangelització. Veure<br />

Benet XVI «serà per a ells realment un<br />

motiu d’entusiasme, com ja va passar<br />

l’any 1997, quan Joan Pau II va venir a<br />

lliurar l’exhortació apostòlica postsinodal<br />

del Sínode per al Líban».


Editorial Albada ofereix, de manera gratuïta, a les parròquies de Catalunya una col·lecció de llibres<br />

per a la seva biblioteca.<br />

En el nostre catàleg hi ha una relació de llibres sobre la família i l’educació dels fills, tan importants avui dia.<br />

Les parròquies interessades el poden demanar a:<br />

Editorial Albada, S.L.<br />

Plaça Freixa Argemí, 8, 4t 2a - 08224 Terrassa<br />

Tel. comercial: Mariana Granillo 609 070 854<br />

a/e: fverdera@intermezzo.es<br />

S’envia catàleg per a les classes de catequesi


12<br />

22 abril 2012<br />

Església al món<br />

Israel<br />

Sant Jordi: una icona palestina<br />

És venerat per cristians i musulmans<br />

Ana Alba<br />

Jerusalem<br />

A uns 5 quilòmetres de Betlem i uns<br />

14 de Jerusalem, al cor de Palestina,<br />

trobem la vila d’Al-Khader, on viuen<br />

gairebé 10.000 persones. Els camins que<br />

porten al poble estan plens d’oliveres i<br />

la terra és d’un ocre sec i pedregós. El<br />

paisatge bé podria ser d’algunes zones<br />

de Lleida o Tarragona. Pels camps d’Al-<br />

Khader va córrer fa uns 1.700 anys el fill<br />

de Gerontius, oficial de l’exèrcit romà<br />

nascut a Capadòcia, i Polychronia, una<br />

jove palestina. El nom de naixement<br />

del nen es desconeix, però va passar<br />

a la història com a Georgios, que en<br />

grec vol dir «camperol o el qui treballa<br />

la terra» i és un dels noms més posats<br />

pels cristians al llarg de la història en<br />

les seves diferents traduccions: Jordi,<br />

Jorge, George, Khader…<br />

Georgios va néixer entre els anys 275<br />

i 285 a Palestina, a la ciutat de Lydda<br />

—actual Lod, a Israel—, a uns pocs<br />

quilòmetres d’on se situa ara l’aeroport<br />

de Ben Gurion-Tel-Aviv, i la seva<br />

infantesa va transcórrer en una casa de<br />

camp en una zona que en els nostres<br />

dies pertany al municipi d’Al-Khader,<br />

a Cisjordània.<br />

Georgios va perdre el pare quan tenia<br />

només 14 anys i la seva mare no<br />

va viure gaires anys més. Aleshores, va<br />

decidir marxar a Nicomedia —actual<br />

Turquia— i presentar-se a l’emperador<br />

Dioclecià, que havia conegut el seu pare,<br />

un dels millors oficials.<br />

Georgios va assolir el rang de Tribunus<br />

i gaudia de la confiança de Dioclecià.<br />

Però l’any 302, l’emperador va<br />

emetre un edicte ordenant l’arrest dels<br />

soldats cristians i obligant-los a oferir<br />

un sacrifici als déus romans. Georgios<br />

va confessar que era cristià i es va negar<br />

a acatar les ordres imperials. Dioclecià<br />

va intentar fer canviar d’opinió amb<br />

regals, terres i esclaus, però Georgios<br />

no va cedir i va ser empresonat, torturat<br />

i finalment decapitat el 23 d’abril<br />

de l’any 303 a Nicomedia. En aquesta<br />

data va començar a forjar-se una figura<br />

llegendària que va traspassar fronteres<br />

i va arribar arreu del món. Després<br />

de ser canonitzat l’any 494 pel papa<br />

Gelasius I, Georgios es va convertir en<br />

Sant Jordi, un dels sants més estimats<br />

del planeta.<br />

A Palestina, la seva terra, sant Jordi<br />

és el sant més popular i és venerat per<br />

cristians —catòlics i ortodoxos—<br />

i per musulmans.<br />

Totes les comunitats fan<br />

peticions i ofrenes al<br />

sant. La figura de sant<br />

Jordi, a Palestina, uneix<br />

l’esfera religiosa amb la<br />

tradició cultural i els costums<br />

ancestrals.<br />

«La majoria de les festivitats<br />

cristianes aquí es<br />

corresponen amb el calendari<br />

agrícola palestí,<br />

en el qual participen els<br />

musulmans», explica el<br />

doctor Ali Qleibo, professor<br />

de la Universitat<br />

Al-Quds de Jerusalem<br />

i antropòleg. «Quan<br />

l’emperador Constantí i<br />

la seva mare Elena van<br />

venir a Terra Santa van<br />

sacralitzar la geografia i<br />

el temps, el calendari. Si<br />

es volia convertir els pagans,<br />

calia apel·lar a les<br />

seves emocions i costums<br />

i per això van ajustar els<br />

fets importants del cristianisme<br />

al calendari i a<br />

la geografia que ja era<br />

sagrada per als cananites,<br />

que ja era als cors i<br />

els costums de la gent»,<br />

subratlla Qleibo.<br />

Sant Jordi, Georgios,<br />

és el que treballa la terra,<br />

i a Palestina està estretament<br />

vinculat a l’agricultura.<br />

La seva figura associada en el món<br />

musulmà és Al-Khader, que significa<br />

«el verd». Jordi i Khader conflueixen<br />

en una sola persona i representen els<br />

mateixos atributs: són els protectors de<br />

l’agricultura i de la fertilitat, no només<br />

de la terra sinó també dels homes i les<br />

dones. És per això que molts palestins<br />

sol·liciten la protecció de sant Jordi per<br />

als seus conreus i també porten ofrenes<br />

al sant per demanar-li que els concedeixi<br />

ser pares. A més, sant Jordi és la<br />

figura que ajuda també a guarir l’esperit<br />

i per aquest motiu, tradicionalment,<br />

els palestins portaven les persones amb<br />

problemes mentals davant del sant de<br />

Lod.<br />

«Sant George-Al-Khader té arrels<br />

profundes en la psique palestina i dóna<br />

testimoni de les nostres arrels cananites<br />

comunes. Les esglésies d’Al-Kha-<br />

Icona de sant Jordi, patró de Palestina.<br />

«Molts palestins<br />

sol·liciten la protecció<br />

de sant Jordi per als<br />

seus conreus i també<br />

porten ofrenes al<br />

sant per demanar-li<br />

que els concedeixi<br />

ser pares»<br />

der, prop de Betlem, i de Lod i Taybeh<br />

atrauen cristians i musulmans locals.<br />

En un país on sovint els espais sagrats<br />

pertanyen a una comunitat religiosa i<br />

n’exclouen l’altra, les esglésies de Sant<br />

George són una excepció», assegura<br />

Qleibo. Sant Jordi, enterrat a l’església<br />

de Lod que porta el seu nom, uneix<br />

els palestins. «A Al-Khader, els fidels<br />

musulmans i cristians pregaven junts,<br />

fins i tot una vegada que el patriarca<br />

grecoortodox de Jerusalem va visitar<br />

el monestir, el 1850, es va quedar molt<br />

sorprès perquè hi havia musulmans que<br />

es batejaven i cristians que es circumcidaven<br />

en senyal de fertilitat», comenta<br />

Qleibo.<br />

Per tota la geografia palestina i israeliana<br />

el nom de sant Jordi està present:<br />

el monestir d’Al-Khader, l’església de<br />

Lod, la de Sant George a Taybeh (Cisjordània),<br />

el monestir de Sant George a<br />

Wadi Qelt i el de Jericó, tots dos també<br />

a Cisjordània, són centres de peregrinació<br />

de cristians i musulmans devots d’un<br />

sant envoltat de mites<br />

i misteris.<br />

La llegenda de Sant<br />

Jordi per excel·lència<br />

és la del drac, que presenta<br />

diverses versions,<br />

segons el racó del món<br />

on s’expliqui. El que<br />

està clar per a totes<br />

les tradicions és que<br />

sant Jordi va matar el<br />

drac, «el Leviatan», diu<br />

el professor Qleibo.<br />

«Representa el triomf<br />

de l’home bo sobre el<br />

mal», afegeix.<br />

Les cadenes del famós<br />

drac es conserven,<br />

segons la tradició<br />

palestina, al monestir<br />

d’Al-Khader. Els fidels<br />

visiten l’església del<br />

recinte per demanar<br />

ajuda al sant per diferents<br />

motius. La persona<br />

que desitja que sant<br />

Jordi li concedeixi una<br />

gràcia, ha de passar-se<br />

les cadenes del drac pel<br />

cap tres vegades en un<br />

seguit de moviments<br />

que els habitants locals<br />

coneixen, però que el<br />

nouvingut es veu incapaç<br />

de realitzar si no<br />

li donen instruccions.<br />

Altres versions asseguren<br />

que les cadenes de<br />

l’església no són les del<br />

drac sinó les que van<br />

posar a sant Jordi quan va ser empresonat<br />

per ordre de Dioclecià.<br />

Sigui com sigui, el monestir grecoortodox<br />

de Sant George a Al-Khader es<br />

va erigir als terrenys on la tradició diu<br />

que sant Jordi va viure de petit. L’edifici<br />

d’ara és del 1912, però a l’interior<br />

queden parts d’una església del segle<br />

XVI. La iconografia no deixa dubte al<br />

visitant sobre qui és el sant a qui està<br />

consagrat el monestir.<br />

A l’església de Sant George de Taybeh,<br />

un poble de Cisjordània de majoria<br />

cristiana, cada dissabte es fan sacrificis<br />

d’animals, els duen a terme tant musulmans<br />

com cristians, fet que confirma<br />

que el pes de la tradició encara és molt<br />

fort a la zona.<br />

A Lod, l’església de Sant Jordi comparteix<br />

recinte amb la mesquita d’Al-<br />

Khader. «Els musulmans eren devots de<br />

la mesquita des del segle VII», indica<br />

Qleibo. L’església, ortodoxa grega, va<br />

ser construïda el segle XV amb permís<br />

de les autoritats otomanes.<br />

Qleibo lamenta que moltes de les llegendes<br />

i tradicions que envolten la figura<br />

de sant Jordi —patró de Catalunya,<br />

Palestina, Grècia, Anglaterra, Geòrgia,<br />

Sèrbia, Rússia i una llarga llista de països<br />

i territoris— es van perdre amb l’expulsió<br />

i la fugida dels palestins en la guerra<br />

del 1948, que va enfrontar Israel amb<br />

els països àrabs. «Quan perds la terra,<br />

perds el mythos que va unit a ella»,<br />

afirma el professor.


14<br />

22 abril 2012<br />

Opinió<br />

Punt de vista<br />

Mn. Llorenç Lladó Calafat<br />

Rector de Bunyola i Palmanyola<br />

La llengua<br />

catalana a<br />

Mallorca:<br />

una visió<br />

Són moltes les persones —algunes eminents en<br />

la matèria— que han sabut bastir, amb saviesa,<br />

servei i amor, l’Església i la societat mallorquina i<br />

la seva identitat cultural i lingüística catalana. Més<br />

amunt que els gusts personals, el cert i segur és<br />

que a Mallorca (com a les altres Illes germanes) la<br />

llengua pròpia és el català. Que en l’escriptura i en<br />

la parla mostrem varietats expressives, això fa més<br />

rica la llengua.<br />

Però segueix vigent un estigma que ens ve de<br />

l’avior. «Mallorquí, sí; català,<br />

no.» Bonament a aquests se’ls ha<br />

de dir que s’acomiadin dels «300<br />

millones que hablan español»,<br />

perquè, segons ells, a Argentina<br />

o a l’Uruguai no parlen la llengua<br />

de Cervantes.<br />

Fidel a una Església de comunió,<br />

fruit del Concili Ecumènic<br />

Vaticà II, el Sínode diocesà que<br />

celebrà l’Església de Mallorca entre<br />

els anys 1995-1999, en el seu<br />

missatge final afirmava: «Com a<br />

Església de Mallorca, a partir del<br />

Sínode i a les portes del tercer<br />

mil·lenni, feels a la consigna “Siau<br />

qui sou”, volem aprofundir i<br />

promoure la identitat del poble<br />

mallorquí, expressada en la cultura,<br />

en les tradicions i en la llengua<br />

pròpies. [...] Estam disposats<br />

a excloure i denunciar qualsevol<br />

comportament de xenofòbia, a<br />

acollir i integrar nous valors en<br />

la nostra trajectòria secular, restant<br />

sempre poble unit i no mai<br />

esqueixat per enfrontaments<br />

Saber escoltar<br />

Joan Guiteras i Vilanova<br />

Degà del Capítol Catedral<br />

de Barcelona<br />

Dues preguntes<br />

amb resposta<br />

pertorbadors de la seva personalitat.»<br />

I com altres vegades ha succeït a la nostra història,<br />

han sobrevingut elements pertorbadors de la nostra<br />

personalitat cultural i lingüística. No és estrany anomenar<br />

pertorbador el Molt Honorable Sr. President<br />

del Govern de les illes Balears. Qui ha pertorbat la<br />

pau cultural i lingüística del poble d’aquestes illes,<br />

amb un quart de segle d’existència, és el seu Govern.<br />

Els governs del seu mateix partit i els altres governs<br />

alternatius, mantingueren, amb molt de seny, les<br />

coses com estaven.<br />

Personalitats del món de la cultura, de les arts<br />

i de la llengua i milenars de ciutadans de les illes<br />

hem presentat justificades objeccions a la intenció<br />

del Govern. El 25 de març passat la Ciutat de Palma<br />

gaudí d’una històrica manifestació de més de 40.000<br />

persones de totes les edats i procedències, amb molts<br />

de castellanoparlants també, que són a l’illa i viuen<br />

la integració a la nostra cultura.<br />

Les majories absolutes, mal enteses, es tornen<br />

prepotents. La veu de la UIB i de les universitats<br />

que amb ella s’han solidaritzat —els Missioners dels<br />

SS. CC. de Lluc i La Real; el col·lectiu de Preveres de<br />

Part Forana; altres veus d’Església— s’han deixat fer<br />

sentir. El silenci del Consell Episcopal i dels Consells<br />

Diocesans em dol i em preocupa.<br />

Una proposta operativa del<br />

Sínode diu: «Per ser el català<br />

de Mallorca la llengua pròpia<br />

del nostre poble, l’Església de<br />

Mallorca l’usarà normalment<br />

tant en la seva documentació i<br />

comunicacions com en les celebracions.<br />

Sempre estarà oberta<br />

a l’hospitalitat envers els feels<br />

que encara no entenen la<br />

nostra llengua i serà sensible<br />

al dret dels creients a adreçarse<br />

a Déu en la pròpia llengua<br />

nadiua...» (SDM 2.3.18).<br />

El temps pasqual ens convida<br />

a viure una presència, la de<br />

Jesús, el Senyor, que en la seva<br />

vida històrica parlava arameu,<br />

una llengua també poc valorada<br />

pels prepotents de torn.<br />

Al culte del temple parlaven<br />

hebreu; els rics i potentats parlaven<br />

grec i els soldats d’ocupació,<br />

llatí. El nostre «arameu»<br />

no té preu, no està venal, ni<br />

pot admetre rebaixes.<br />

Dimarts Sant, a la catedral, hi va haver una gran<br />

solemnitat. 240 sacerdots, revestits amb els seus<br />

ornaments, emplenaven la gran nau de la seu. Els<br />

acompanyaven un bon nombre de fidels. Què passava<br />

en aquest temple? Què s’hi celebrava? La Missa<br />

Crismal. Ho explico.<br />

La Missa Crismal és concelebrada pel bisbe i pels<br />

sacerdots. Hi són beneïts l’oli dels malalts i el dels<br />

catecúmens. S’hi consagra també el Crisma. Aquesta<br />

celebració rep el nom de la consagració del Crisma,<br />

oli perfumat d’ús en el Baptisme, la Confirmació i<br />

l’Ordenació presbiteral. L’oli dels malalts serveix per<br />

ungir els qui estan malalts amb una certa gravetat<br />

o en edat molt avançada de la vellesa. L’oli dels catecúmens<br />

es fa servir pels que es disposen a rebre el<br />

baptisme.<br />

Resulta que, a la Missa Crismal, els sacerdots renoven<br />

les promeses de la seva ordenació sacerdotal.<br />

Després de l’homilia, el bisbe s’adreça als sacerdots<br />

amb un doble interrogatori, d’aquesta manera: «Voleu<br />

unir-vos i conformar-vos millor a Jesús, el Senyor i,<br />

renunciant a vosaltres mateixos, refermar les promeses<br />

dels deures sagrats envers l’Església, que, moguts<br />

per l’amor de Crist, acceptàreu amb goig el dia de la<br />

vostra ordenació?» «Ho vull», contesten els preveres.<br />

«Voleu ser fidels dispensadors dels misteris de Déu en<br />

la celebració de l’eucaristia i en els actes del culte diví,<br />

i ser fidels en la predicació de la paraula, imitant el<br />

Crist, cap i pastor, sense cap mena d’interès terrenal i<br />

moguts únicament pel zel de la salvació dels homes?»<br />

Els sacerdots responen: «Ho vull.»<br />

El bisbe conclou el doble interrogatori i convida<br />

els fidels presents a pregar per la fidelitat dels ministres<br />

de Crist. També demana que resin per tal que<br />

ell mateix —el bisbe— sigui imatge del Crist Sacerdot,<br />

Bon Pastor, Mestre i Servent. Puc assegurar que<br />

la Missa Crismal impressiona. Una bona lliçó per tal<br />

que preguem sempre pels sacerdots i que implorem<br />

vocacions sacerdotals. Ens hi va el pa de la Paraula i<br />

el de l’Eucaristia!<br />

A propòsit de...<br />

P-J Ynaraja<br />

Capellà del Montanyà<br />

(ynaraja@ynaraja.e.telefonica.net)<br />

Nens robats<br />

Vivia a Burgos, devia tenir uns 6 anys, i la meva<br />

mare em va portar un dia a l’hospici. Era un edifici<br />

molt gran. A ella li interessava ensenyar-me la part<br />

de darrere. En una paret hi havia unes escales, la de<br />

la dreta anava cap al centre, i d’allà en sortia una<br />

altra cap a l’esquerra. A la cúspide, hi havia una<br />

finestreta. Em va dir: «Si una mare vol abandonar<br />

el seu fill sense que mori, ve aquí, toca el timbre<br />

i se’n va. Aleshores, de seguida surt una monja i<br />

el recull i, així, la criatura no mor.» La meva mare<br />

em va explicar que, els que es deien Expósito de<br />

cognom, eren persones, o els seus ascendents, als<br />

quals aquestes institucions havien salvat. Més tard,<br />

per terres val·lisoletanes em vaig trobar una monja<br />

d’una institució com aquesta. Li vaig comentar<br />

aquest tema del cognom i em va dir que això era<br />

abans, que ara es trien noms que no desacreditin.<br />

Anecdòticament, em va explicar que havien trobat<br />

un nadó a pocs metres de l’entrada, dins del<br />

convent. Li van posar de nom Domingo (el dia de<br />

la setmana que va passar) Díez (el del mes) i, de<br />

segon, de la Escalera, perquè el van abandonar a<br />

sota d’una escala. Un guàrdia civil també em va<br />

explicar que el govern va autoritzar els membres<br />

del cos que es deien Expósito de poder-se’l canviar.<br />

El bon home em deia: «Jo no m’avergonyeixo<br />

del que va ser el meu avi o el meu besavi.» Una<br />

altra anècdota, més divertida. Algú explicava que<br />

un amic seu tenia pare però que era fill de mare<br />

desconeguda. La cosa va anar així. Fruit d’una trobada<br />

fugaç, una noia es va quedar embarassada.<br />

No es van tornar a trobar, i ell no se’n va preocupar<br />

gens. Un dia, com a venjança, la jove anònima el<br />

va trucar i li va dir que, aquella nit, s’havia quedat<br />

embarassada i que deixaria el nen a l’hospici. El noi<br />

molt sorprès va voler conèixer la criatura, però li<br />

ho va negar. Ella se sentia enganyada i la venjança<br />

va ser comunicar-li-ho, però sense que ell pogués<br />

tenir-ne el goig. El noi, amb consciència cristiana,<br />

va anar a la institució, va explicar què havia passat<br />

i el dia que havien abandonat el seu fill. El va<br />

recuperar i al registre civil es va declarar el pare,<br />

però de mare desconeguda.<br />

No oblideu que eren altres temps i que una noia<br />

soltera i mare estava molt mal vista. Recórrer a<br />

una comare per facilitar-te unes herbes amb un<br />

resultat incert, o perquè matés el fetus amb una<br />

agulla de fer mitja feia por i, fer-ho tan brutalment,<br />

remordia la consciència. Diversos sacerdots, metges<br />

i monges s’oferien per portar l’assumpte amb discreció<br />

i asseguraven a les noies un matrimoni que<br />

adoptés el nadó i que li donés el nom i un futur,<br />

tot discretament i sense morir cap innocent.<br />

Quants han salvat la vida així! Avui això es vol<br />

oblidar perquè no és «políticament correcte» parlar-ne,<br />

tot i que molts viuen gràcies a aquestes<br />

gestions.<br />

Reblo el clau. Un matrimoni em va demanar ajuda<br />

perquè volien adoptar un fill. Els havien informat<br />

que el podien trobar en un hospital determinat.<br />

Va donar la coincidència que un cosí meu hi treballava<br />

i hi tenia un càrrec. També vaig recórrer al<br />

capellà. La institució pública sí que lliurava criatures<br />

anònimes, però havien de ser matrimonis d’aquella<br />

autonomia i els meus amics vivien en una altra. Cal<br />

dir que tant l’hospital, com el matrimoni, eren del<br />

que avui anomenem nacionalitats històriques.<br />

Ara toca desacreditar l’Església i es recorre a fets<br />

que poden ser històrics i injustos però, amb la mateixa<br />

obstinació, ignorar tantes conductes exemplars<br />

(cosa que no és justa), i, crec jo, «reparar un tort»<br />

és responsabilitat dels laics cristians.


Opinió<br />

15<br />

22 abril 2012<br />

Finestra a la vida<br />

Signes d’avui<br />

Victòria Molins, s.t.j.<br />

viqui70@yahoo.es<br />

Viure «a tope»<br />

és ben bonic!<br />

Va ser un d’aquells dies tan plens, que a la nit, quan el silenci del llit t’embolcalla,<br />

les imatges que t’omplen el record són com un regal de vida en<br />

plenitud i l’única cosa que surt del cor és la paraula gràcies. I, sens dubte,<br />

almenys en el meu cas, aquest gràcies va adreçat a Déu, l’horitzó de la meva<br />

vida.<br />

Va omplir el matí i li va donar sentit el funeral d’un home de Déu que havia<br />

lliurat la seva vida als més desfavorits de la nostra ciutat, en Josep M.<br />

Gaja. Comprenc que és difícil d’entendre aquesta joia per un funeral. Però<br />

va ser així. La capella més gran del Tanatori de Sancho de Ávila va quedar<br />

petita per acollir tants i tants amics —molts del món de marginació— que<br />

el volíem acompanyar en el seu últim viatge a la Casa del Pare, com ell ho<br />

havia fet aquí, pels carrers de la nostra ciutat, tants dies i tantes nits...<br />

Jo em sentia, enmig de tota aquella gent, feliç de pertànyer a aquest tipus<br />

d’Església on tots tenim cabuda, els de dins i els de fora, els qui creuen en<br />

Déu i aquells en els quals Déu creu. I vaig fer meves les paraules que va<br />

deixar com a herència i missatge el nostre amic Josep M. als qui anaven a<br />

visitar-lo en els últims dies de la seva malaltia: «Estimeu i sigueu feliços.»<br />

En sortir de Sancho de Ávila i amb el regust d’un comiat més pasqual que<br />

quaresmal, em vaig dirigir cap a un dels carrerons del Raval a visitar una<br />

àvia entranyable que estava pendent d’un diagnòstic mèdic. És una velleta<br />

encisadora que ho agraeix tot amb una alegria que a mi em commou. No<br />

es queixa mai de res i tot ho troba bé. Ella sí que estima i és feliç, com recomanava<br />

en Josep M.<br />

A la tarda encara em quedaven dos afers més i dues alegries compartides.<br />

La visita a una família que patia un desnonament per una vivenda declarada<br />

en ruïna, i la notícia que els havien designat un pis de protecció. I, per<br />

somiar que no quedi: ja pensaven en l’àpat que farien i al qual estàvem<br />

convidades.<br />

El dia va acabar amb la celebració dels deu anys de Tot Raval una fundació<br />

del barri que dóna suport a molts projectes socials i culturals i aixopluga<br />

moltes persones que estimem el barri i que el volem considerar un barri<br />

digne.<br />

Des de la nostra comunitat teresiana d’inserció, vull manifestar el goig de<br />

viure i conviure amb tantes persones que estimen el Raval, que lluiten i treballen<br />

per la seva millora i que contribueixen a la seva riquesa humana, cultural,<br />

social, espiritual, valorant les nostres tradicions i les aportacions dels<br />

nouvinguts. Amb totes elles sentim el goig d’estar unides en la diversitat.<br />

Zoom<br />

Eduard Brufau<br />

Agustí Codinach<br />

Lluís Serra Llansana<br />

llserrall@gmail.com<br />

Sant Jordi, vine, estem<br />

exhaustos<br />

La Llegenda àurea, compilació de vides de sants efectuada per Jacobus<br />

de la Voragine (segle XIII), inclou la lluita de sant Jordi contra el drac. La<br />

versió catalana situa l’escena a Montblanc (Tarragona). Per apaivagar les<br />

ires del monstre, capaç de bellugar-se per terra, mar i aire, l’alè del qual<br />

corrompia l’aire enverinant a qui el respirava, el poble lliurava diàriament<br />

per sorteig una persona, que li servia d’aliment. Un dia li va tocar a la filla<br />

del rei, una princesa jove i bonica. Malgrat que hi va haver algú que es va<br />

oferir per substituir-la, el rei no va cedir. Amb aplom, la princesa va deixar<br />

darrere seu les muralles, des dels merlets de les quals la població s’amuntegava<br />

per observar apesarat la mort de la dona. Es va trobar un cavaller,<br />

a qui va informar que se n’anés per evitar la seva trobada amb el monstre.<br />

Sant Jordi li va dir que no tingués por i que havia vingut perquè ella i la<br />

ciutat fossin lliures. La irrupció sobtada del monstre va dibuixar un gest<br />

d’horror a la cara de la princesa i va posar a prova el tremp del cavaller.<br />

Amb la seva llança precisa, va ferir greument el drac, que el va lliurar a la<br />

princesa. El va arrossegar fins a la plaça del poble, on la gent molt alegre<br />

va posar fi a la seva ferocitat.<br />

Monstres nous sembren de terror el nostre país. Cada dia hem de fer grans<br />

sacrificis per calmar la ira dels dracs. Estem assetjats. L’ambient s’ha tornat<br />

irrespirable. Ens ataquen per terra (ni corredor mediterrani), mar (ni obres<br />

al port), i aire (ni gestió aeroportuària). Alguna cosa fem malament i no<br />

sempre sabem què és. Els agressors se senten forts i poderosos. Sembla que<br />

no hi ha res a fer. Només sucumbir a les exigències i lliurar cada dia l’obsequi<br />

al monstre que ens permeti sobreviure. La por ens tenalla. Els projectes<br />

es dilueixen. L’atur augmenta. La política financera va a la deriva. Els joves<br />

pensen a marxar a altres països per desenvolupar el seu talent. Els serveis<br />

es retallen, perquè sobretot l’espoli fiscal i també la incompetència d’alguns<br />

governants han deixat les arques buides. La crisi universal no serveix<br />

de consol. Tot són reticències i obstacles. Inversions ridícules. Joves indignats<br />

davant d’un món que s’ensorra: the game is over (el joc s’ha acabat).<br />

Els somnis tenen un preu i no hi ha diners per pagar-lo. Encara pitjor, no hi<br />

ha il·lusió ni esperança. La llengua perseguida, amb l’espasa de Dàmocles<br />

de polítics i jutges que volen sentenciar-ne la desaparició. Les illes veïnes<br />

pateixen per això fins a límits insospitats. Els relats tergiversen la realitat,<br />

fins i tot en el camp esportiu. Es menteix sense escrúpols. Només ens resta<br />

observar, des de la muralla, com perdem efectius mentre el monstre<br />

s’alimenta dels nostres fills. El panorama també té llums, però sembla que<br />

perden la brillantor davant del diagnòstic. Estem exhaustos. Si no podem<br />

anar junts, serà millor separar-nos abans que morir d’asfíxia. Cada vegada<br />

més gent pensa en la independència. El victimisme no serveix. Cal apostar<br />

per la unitat interna, l’esperança, l’esforç, la intel·ligència, la solidaritat,<br />

el diàleg i, si cal, la decisió inrrompible. Sense concessions a la violència i a<br />

l’antipolítica.<br />

Sant Jordi, no ens abandonis. Preguem amb Salvador Espriu: «Senyor sant<br />

Jordi, patró, cavaller sense por, guarda’ns sempre del crim de la guerra civil.<br />

Allibera’ns dels nostres pecats d’avarícia i enveja, del drac de la ira i de<br />

l’odi entre germans, de tot altre mal. Ajuda’ns a merèixer la pau i salva la<br />

parla de la gent catalana. Amén.»<br />

Fins al 17 de maig<br />

es pot visitar al<br />

Caixaforum de<br />

Barcelona l’exposició<br />

«Goya. Llums<br />

i ombres». Entre<br />

les obres d’aquest<br />

gran pintor espanyol<br />

n’hi ha diverses<br />

de contingut<br />

religiós, com ara<br />

una Immaculada,<br />

un sant Joan<br />

Baptista o aquest<br />

esbós del 1817 de<br />

les santes patrones<br />

de Sevilla, Justa<br />

i Rufina, amb la<br />

Giralda al fons.<br />

SANTA MARTA<br />

SERVICIOS ASISTENCIALES<br />

Assistència en postoperatoris, malalts crònics,<br />

malalts temporals.<br />

Companyia a gent gran, ajuda a domicili,<br />

desplaçament a la consulta mèdica.<br />

Cura del nadó i nounat.<br />

Servei en clíniques i cases particulars sense<br />

limitació horària.<br />

Infermeres, auxiliars de clínica, puericultores,<br />

cuidadores/ors.<br />

Tel. 932 453 758 / 932 315 227


16<br />

22 abril 2012<br />

Opinió<br />

Des del monestir<br />

La felicitat és més si es comparteix<br />

Lucía Caram<br />

Religiosa dominica de Manresa<br />

Vaig tenir el privilegi de participar en el II Congrés<br />

de l’Institut de la Felicitat de la Coca-Cola<br />

que tenia com a lema «La felicitat és més si es<br />

comparteix».<br />

La meva reflexió em va portar a manifestar que<br />

el secret de la felicitat, més que donar i rebre<br />

—el qui dóna sempre està per damunt del qui<br />

rep—, rau a estimar la vida i compartir-la cada<br />

dia. I és alguna cosa més, és viure sense retenir.<br />

El germà d’Assís, Francesc, no volia que els seus<br />

germans tinguessin possessions, perquè, si no,<br />

necessitarien armes per defensar-les. És feliç el<br />

qui comparteix allò que és i que té.<br />

I compartint la vida, es creen uns vincles que<br />

són més forts que la carn i la sang, i el cor es<br />

dilata i els braços s’obren per abraçar, acaronar,<br />

consolar, però no es tanquen per retenir ningú,<br />

de forma egoista. Donant-nos descobrim que el<br />

nostre cor és ple de noms i de rostres gravats a<br />

foc: i això no té preu, i és un gran tresor, és la<br />

felicitat en grau pur.<br />

Viure així ens porta a entendre que la felicitat és<br />

una manera d’anar per la vida, lleugers d’equi-<br />

patge, sense res a perdre, perquè tot està entregat.<br />

El més important no és que fem el que volguem,<br />

sinó que volguem el que fem. I no poques vegades<br />

la felicitat rau no a fer el que voldríem,<br />

sinó allò que reclamen els compromisos adquirits<br />

amb les persones amb qui compartim la vida.<br />

La nostra llibertat és més gran quan vivim per<br />

als altres, quan posem la vida al servei del Regne<br />

i d’un nou Ordre, quan som capaços de viure<br />

«expropiats per a utilitat pública», anteposant el<br />

bé de tothom al propi i particular; perquè com a<br />

Jesús, la vida, «ningú no me la pren, sóc jo qui la<br />

dono lliurement» (Jn 10,18).<br />

La sal de la terra<br />

Antropologia, connectivitats i<br />

«el núvol»<br />

Andreu Ibarz<br />

Director general de Blanquerna-URL i<br />

professor de la Facultat de Ciències<br />

de l’Educació Blanquerna-URL<br />

Fins fa ben poc —i en el marc de les meves classes<br />

universitàries—, una de les metàfores més<br />

reeixides per explicar els trets que caracteritzen<br />

els éssers humans ha estat el binomi internet-intranet<br />

(local). En efecte, he presentat la persona<br />

humana —insisteixo en la metàfora— com una<br />

realitat relacional, oberta, que necessita comunicar-se<br />

i establir lligams, aprendre dels altres, conèixer<br />

noves realitats, cercar respostes més enllà<br />

d’ella mateixa, constituir grups per realitzar tasques...<br />

(internet). Alhora, necessitada d’una vida<br />

interior, un espai més personal i també més segur<br />

o si més no més acotat, un espai per a la provisionalitat,<br />

la construcció de la identitat, els somnis,<br />

els projectes, la memòria... (intranet o local).<br />

En generalitzar-se no només les xarxes socials<br />

sinó també la informàtica en núvol —molt especialment<br />

entre els joves— com una forma de<br />

computació que té els seus fonaments a internet<br />

i, mitjançant la qual, els recursos compartits,<br />

programari i informació, es proporcionen a<br />

ordinadors i d’altres dispositius a la carta com a<br />

serveis, confesso que la meva metàfora entrà en<br />

crisi. Sembla, doncs, que el «món exterior» o el<br />

«món cap enfora» s’ha imposat! Em pregunto si<br />

la informàtica en núvol és un pur fenomen tecnològic<br />

resultat de diverses circumstàncies com<br />

la universalització de l’amplada de banda o, en<br />

el fons, també ve acompanyada d’un cert canvi<br />

més profund. Certament es detecten un seguit<br />

de valors, escenaris, maneres de viure i alguns<br />

interrogants profunds. Per això, hom pot parlar<br />

de cibercafè, cibercultura, ciberètica o ciberterrorisme.<br />

Més enllà dels processos d’aprenentatge i de<br />

compartir, què estem consolidant i quins interrogants<br />

anem trobant? D’una banda constatem<br />

una gran confiança vers les TIC com a escenari<br />

universal que també incorpora el valor de la<br />

seguretat; la tendència a l’homogeneïtzació dels<br />

continguts: tot es converteix en informació (des<br />

de la foto familiar fins als treballs de classe);<br />

la ubiqüitat o omnipresència de la informació<br />

—adjudiquem una característica que fins ara era<br />

pròpia de les deïtats— amb una correlació social:<br />

la mobilitat de les persones i la globalització dels<br />

projectes; la possibilitat d’una participació contemporaneïtzada<br />

de diverses comunitats d’interessos<br />

similars; es va fent caduca la tensió públicprivat<br />

per una major preocupació per l’economia<br />

d’escala; la ponderació de la velocitat i quantitat<br />

d’informació, l’accessibilitat dels continguts i del<br />

bon funcionament dels sistemes en detriment<br />

de la feblesa de les relacions humanes i socials;<br />

l’exigència de l’accessibilitat des de qualsevol<br />

instrument en un futur immediat; la progressiva<br />

difuminació de les fronteres entre allò tangible<br />

i allò intangible; la descoberta de noves vulnerabilitats,<br />

etc. En aquest context, remarcaria la<br />

necessitat d’afavorir el conreu de la «connectivitat<br />

interior» de la persona que permeti un<br />

equilibri antropològic entre el ser i el fer, que<br />

possibiliti assimilar el que vivim i respondre a la<br />

realitat amb llibertat, profunditat i serenor. En<br />

definitiva, també «món interior» però ni cec ni<br />

escapista.<br />

Mirada al món<br />

Sant Jordi i els «valors líquids»<br />

Cinto Busquet<br />

Capellà i teòleg<br />

Malgrat la incerta historicitat de sant Jordi i la<br />

gran quantitat d’elements llegendaris que s’han<br />

anat incorporant al llarg dels segles a la seva<br />

figura, el record d’aquest màrtir, mort l’any 303<br />

arran de la persecució contra els cristians duta<br />

a terme per part de l’emperador Dioclecià, es<br />

manté transversalment en les diverses confessions<br />

cristianes, i el seu patronatge recorre la<br />

geografia europea i més enllà: des de Catalunya<br />

i Aragó fins a Anglaterra o Portugal, des de Rússia<br />

i Lituània fins a Geòrgia o Etiòpia.<br />

La imatge del cavaller sant Jordi lluitant victoriós<br />

contra el temible drac és un símbol universal<br />

molt suggeridor: per fort que pugui ser el Mal<br />

i per invencible que pugui semblar la injustícia,<br />

el Bé i la Bondat estan destinats a imposar-s’hi;<br />

tanmateix, per alliberar la terra dels diversos<br />

«dracs» que la desolen, calen guerrers intrèpids<br />

i generosos que defensin les causes nobles i la<br />

dignitat dels febles.<br />

Des que al món hi ha éssers humans amb consciència<br />

d’ells mateixos i dels altres, conviuen,<br />

en les persones i en els pobles, les llums i les<br />

ombres de la condició humana. La lluita contra<br />

el Drac Destructor es combat a dins de cadascun<br />

de nosaltres i al bell mig de la història col·lectiva<br />

que ens toca viure. No podem romandre-hi<br />

indiferents: ens cal optar entre la prepotència<br />

opressiva i la humilitat de qui enforteix l’altre,<br />

entre la voracitat egoista i la llibertat d’esperit<br />

de qui comparteix, entre la Mentida i la Veritat,<br />

entre el Terror i l’Harmonia, entre la Indiferència<br />

i l’Amor, entre el Mal i Déu.<br />

Sant Jordi i tots els màrtirs cristians són una<br />

icona pasqual del Crist que, amb la seva mort i<br />

la seva resurrecció, ens dóna la certesa que la<br />

batalla final contra tota negativitat ja ha estat<br />

guanyada, tot i que encara ens quedin molts<br />

combats per afrontar tot fent camí pels viaranys<br />

de la història.<br />

En un temps en què valors i creences es relativitzen<br />

i s’esfumen amb facilitat en nom d’una suposada<br />

interculturalitat integradora, sant Jordi<br />

ens continua convidant avui, a dones i homes de<br />

cultures ben diverses, a fer les tries bones per a<br />

nosaltres i per als altres, tot recordant que allò<br />

que és bo i és just, ho és arreu i per a tothom.


Cartes del lector 17<br />

22 abril 2012<br />

Acció positiva<br />

Llegim als mitjans que joves<br />

universitaris (dels que es volen<br />

quedar) busquen oportunitats de<br />

futur i que alguns, tot i la crisi de<br />

feina, amb 24 anys, han tingut<br />

diverses ocupacions. Cap d’elles<br />

és la feina de la seva vida, però,<br />

sens dubte, l’experiència que cadascun<br />

d’ells ha aconseguit l’ha<br />

ajudat a créixer en coneixements<br />

i en capacitat per decidir. La millor<br />

escola és l’acció positiva; treballar<br />

per aprendre.<br />

La universitat i les escoles professionals<br />

ensenyen, però no<br />

n’aprens fins que has de posar en<br />

pràctica, al mercat laboral, el que<br />

has après i per això cal treballar<br />

de sol a sol, com deien els nostres<br />

avis. Perquè quan de veritat<br />

«saps» és quan l’experiència del<br />

dia a dia acompanya els teus coneixements.<br />

No tingueu por: agafeu i després<br />

podreu escollir. La pitjor crisi<br />

és quedar-se aturat. Una «mala»<br />

feina pot ser una gran oportunitat.<br />

A. VILLALONGA<br />

Barcelona<br />

Qualitat i alumnes<br />

a classe<br />

Segons assegura l’Informe Pisa<br />

de l’OCDE, no és cert que el fracàs<br />

escolar estigui relacionat amb un<br />

nombre més gran d’alumnes a<br />

l’aula, i Espanya és un trist exemple<br />

de com fracassar amb aules de fins<br />

a 27 alumnes. Per això, Educació<br />

acceptarà que les autonomies<br />

arribin a un màxim de 35 escolars<br />

per classe, cosa que no suposaria<br />

massificació ni posaria en perill la<br />

qualitat de l’ensenyament. Una<br />

mesura plena de sentit comú per<br />

estalviar en temps de crisi sense<br />

aplicar retallades.<br />

JESÚS MARTÍNEZ MADRID<br />

Salt<br />

L’ocasió perduda<br />

Deu per cent<br />

Llegeixo amb sorpresa que a alguns els sembla molt poca la retenció<br />

del 10% dels capitals repatriats pels evasors. Parlen, fins<br />

i tot, d’amnistia fiscal. Res de tot això. S’ha de tenir en compte<br />

que, a més de retenir d’entrada aquest 10% de la suma inicial,<br />

aquestes quantitats tan importants s’afegiran, com és lògic,<br />

als comptes dels titulars, els quals veuran incrementat l’IRPF<br />

de manera astronòmica per a l’exercici següent. El que s’hauria<br />

d’aconseguir, d’una manera o altra, és un control, per part<br />

del Banc d’Espanya que, a través dels bancs emissors, té prou<br />

mitjans per controlar aquestes sortides. Si surten, no és difícil<br />

saber-ho. Els bancs coneixen —només faltaria— el destí de les<br />

seves operacions.<br />

RAMONA ROMEU VIRGILI<br />

Barcelona<br />

Una vaga general implica un<br />

esforç d’organització, de comunicació,<br />

d’importants moviments de<br />

masses i de despesa econòmica. És<br />

un dret, certament, com ho és també<br />

quedar-se qui ho vulgui al lloc<br />

de treball, sense ser considerat un<br />

ésser asocial i insolidari, perquè se<br />

solidaritza amb els que s’estimen<br />

més que els afers s’arreglin d’una<br />

altra manera.<br />

Però la darrera vaga general<br />

ha estat la gran ocasió perduda<br />

perquè hem caigut en mans dels<br />

professionals —només cal veure<br />

amb quina precisió trenquen els<br />

vidres amb una massa o amb les<br />

potes d’una cadira metàl·lica, com<br />

tomben els contenidors…— amb<br />

el resultat de les imatges que s’han<br />

difós àmpliament i ens perjudiquen<br />

globalment a tots. Salvatges,<br />

com sempre.<br />

Ha estat un desgast humà,<br />

una pèrdua econòmica important,<br />

molts contratemps per no<br />

aconseguir absolutament res. Els<br />

sindicats haurien de tornar les<br />

subvencions oficials que reben; és<br />

una indecència que es justifiquin<br />

amb desordres, però accepten els<br />

diners.<br />

ISABEL ESTEBAN GÜELL<br />

Barcelona<br />

Eutanàsia<br />

Hi ha una mena de pressió perquè<br />

pugui prosperar una llei que<br />

donés suport a l’eutanàsia, basada<br />

en el patiment indegut. Sóc una<br />

persona d’edat molt avançada i<br />

he vist moltes reaccions i diversos<br />

finals. En primer lloc, aclarir,<br />

que ningú, absolutament ningú,<br />

hospitalitzat o a casa, pateix de<br />

manera insuportable perquè per<br />

això hi ha els calmants i, quan cal,<br />

els sedants.<br />

He viscut un temps pràcticament<br />

a l’hospital, tenint cura de familiars,<br />

i puc afirmar que no he sentit<br />

a ningú demanar la mort ni tampoc<br />

cridar de dolor. Els que diuen<br />

aquestes coses farien bé, abans de<br />

parlar, de fer un tomb pels hospitals<br />

per visitar els ingressats; molts<br />

Catalunya Cristiana agraeix<br />

les cartes dels seus lectors<br />

i demana que no superin les<br />

vint línies mecanografiades.<br />

Les cartes han d’anar firmades<br />

amb nom i cognoms i ha<br />

de constar-hi l’adreça i el telèfon.<br />

Catalunya Cristiana es<br />

reserva el dret de publicar les<br />

que consideri oportunes i no<br />

s’identifica amb l’opinió dels<br />

lectors. No es mantindrà correspondència<br />

ni s’atendran<br />

visites o trucades respecte<br />

dels originals no publicats.<br />

no reben visites. D’altra banda, si<br />

el raonament del patiment pogués<br />

posar fi a la vida d’una persona es<br />

podria posar fi a la meitat de la humanitat.<br />

No conec absolutament<br />

ningú que no pateixi per una causa<br />

o altra. I ningú no vol morir.<br />

MÓNICA SERRA VIDAL<br />

Sant Cugat del Vallès<br />

L’espasa de Sant<br />

Jordi<br />

No ploris ocell... no ploris...<br />

Obre els teus ulls i mira:<br />

Recorda quan trepitjaves,<br />

amb plaer, la praderia...<br />

Llençaves tendres murmuris<br />

d’encisadora harmonia,<br />

que, plens de joia i dolçor,<br />

ens portaven l’alegria...<br />

Ara, quan voles sovint<br />

pels boscos i rodalia,<br />

trobes un verd fosquejat,<br />

sense color, sense vida...<br />

I quan volis per damunt<br />

d’una ciutat enfosquida,<br />

plena de fum i deixalles...<br />

les teves ales anima...<br />

No ploris, ocell, no ploris,<br />

que n’és, de curta, la vida;<br />

vola en núvols d’esperança,<br />

i et tornarà l’alegria....<br />

Mira a dalt de la muntanya...<br />

Veus una espasa florida?<br />

És l’espasa de sant Jordi,<br />

ornada de flors divines...<br />

Ella ens fa oblidar la guerra,<br />

ella ens porta nova vida...<br />

És una espasa de pau,<br />

no causa mort ni ferida,<br />

tan sols ens dóna confiança,<br />

molta calma i tendra estima...<br />

Amb les teves ales suaus<br />

i la meva fantasia<br />

volarem pels horitzons<br />

de la natura florida...<br />

Sembrarem de flors i plantes<br />

les ciutats, pobles i viles...<br />

Rentarem el rierol<br />

que entre els arbres discorria…<br />

Ja pots somriure, ocellet...<br />

ha tornat la llum del dia:<br />

Veuràs a vora del mar<br />

les fantàstiques gavines<br />

i les tendres colometes<br />

travessaran nostres viles<br />

portant els rams d’olivera,<br />

senyal de pau i justícia.<br />

SATURNINO VALLE<br />

Barcelona<br />

El Consultori<br />

prEgunTES I rESpoSTES<br />

SoBrE doCTrInA I MorAL<br />

pel Dr. Joan Antoni Mateo<br />

La resurrecció<br />

Em costa d’imaginar la resurrecció! És<br />

un retorn a la vida, i prou? Canviarem<br />

d’aspecte? Sembla que a Jesús no el<br />

reconeixien després d’haver ressuscitat.<br />

Bona pregunta per a aquest temps de<br />

Pasqua que hem començat. Quan explico<br />

aquest tema als nens de catequesi constato<br />

que, efectivament, tendeixen a comprendre<br />

la resurrecció com un retorn a la<br />

vida que es tenia abans, com una mena<br />

de reanimació del cadàver. I molts adults<br />

troben la idea mateixa de resurrecció com<br />

una cosa mítica, inviable en la realitat.<br />

No ens ha de sorprendre. La realitat de la<br />

resurrecció va ser un esdeveniment absolutament<br />

nou. Ningú no havia ressuscitat mai<br />

abans de Crist, perquè Ell és primícia dels<br />

que ressuscitaran entre els morts. Fins i tot,<br />

els autors del Nou Testament es van trobar<br />

amb una pobresa de vocabulari per significar<br />

aquesta novetat i van fer servir termes<br />

tals com «despertar-se» o «aixecar-se» per<br />

expressar un fet tan insòlit. I hem de recordar<br />

la resposta escèptica que va rebre sant<br />

Pau a l’areòpag d’Atenes davant de l’anunci<br />

de Jesucrist ressuscitat d’entre els morts.<br />

Tanmateix, és un concepte fonamental i<br />

irrenunciable per a la fe cristiana.<br />

Per comprendre com cal la resurrecció de<br />

Jesús ens hem de centrar no només en la<br />

resurrecció, sinó en la vida i la mort que la<br />

precedeixen. No ressuscita una vida qualsevol.<br />

Es tracta del triomf definitiu de la vida<br />

del Senyor. Una vida entregada a Déu i als<br />

homes no estava destinada al fracàs. La resurrecció<br />

de Jesucrist és el fonament de la<br />

nostra esperança i, sens dubte, un missatge<br />

molt necessari per al nostre món enfonsat<br />

en tantes crisis. Jesús, en la seva resurrecció,<br />

no té simplement la vida d’abans,<br />

sinó una vida i una plenitud que ja no<br />

poden morir. El missatge de la resurrecció<br />

ens diu que val la pena viure i morir com<br />

Jesús, assumint el sacrifici necessari per a<br />

la consecució del bé. La vida entregada per<br />

amor està destinada a donar molt de fruit i<br />

a rebre el premi més gran que podem imaginar.<br />

Pel que fa a la glorificació del nostre<br />

cos, la fe ens diu una cosa molt important:<br />

la salvació expressada en la resurrecció<br />

afecta tot l’home, cos i ànima. El cos del<br />

Ressuscitat, conservat en la seva identitat<br />

fonamental, adquireix una perfecció<br />

i una glòria que només va ser intuïda en<br />

la transfiguració. Els deixebles reconeixen<br />

el Senyor, encara que Ell algunes vegades<br />

«dosifica» la seva automanifestació. I pel<br />

que fa al nostre aspecte una vegada hem<br />

participat de la resurrecció de la carn,<br />

m’atreviria a dir que serà de tanta plenitud<br />

i bellesa que cap especialista en «estètica»<br />

d’aquest món ho podria aconseguir.<br />

• Si voleu enviar les vostres consultes<br />

al Dr. Mateo, podeu adreçar-vos a:<br />

elconsultori@hotmail.com<br />

www.balmesiana.org<br />

apartat de correus 121 -<br />

25620 Tremp (Lleida).<br />

Cal indicar sempre «Consultori».


18<br />

22 abril 2012<br />

Paraula i vida<br />

Els sants patrons de Catalunya<br />

Veu dels pastors<br />

Lluís Martínez Sistach<br />

Cardenal, arquebisbe<br />

de Barcelona<br />

Davant la festa, els propers dies, de Sant Jordi i la<br />

Mare de Déu de Montserrat, patrons de Catalunya,<br />

em vénen a la memòria aquestes paraules de sant<br />

Pau adreçades al seu deixeble Timoteu, que era<br />

bisbe de la ciutat d’Efes: «Recomano que feu pregàries,<br />

oracions, súpliques i accions de gràcies per<br />

tots els homes, pels reis i per tots els qui tenen autoritat,<br />

perquè puguem portar una vida tranquil·la<br />

i serena, tota donada a la pietat i a l’honestedat.»<br />

I l’Apòstol afegeix: «Això és bo i agradable a Déu,<br />

salvador nostre.»<br />

Certament, si tenim en compte les orientacions<br />

que ens dóna la doctrina social de l’Església, el bon<br />

i eficaç funcionament de les institucions autonòmiques<br />

té una dimensió ètica i moral clara. En la<br />

situació actual es plantegen dificultats a moltes<br />

famílies, a molts treballadors, a moltes empreses.<br />

Penso en el problema de l’atur, que ja ha superat<br />

els cinc milions d’afectats en el conjunt de l’Estat,<br />

problema que es fa més greu entre la joventut,<br />

àmbit humà en què l’atur assoleix el 50% dels joves<br />

en edat laboral. L’Església, d’una banda, ha de<br />

guardar-se d’interferir en la política. L’organització<br />

de la societat i de les seves institucions és una responsabilitat<br />

dels polítics i dels ciutadans, com ens<br />

ha recordat Benet XVI en la seva primera encíclica<br />

Déu és amor. Afirma que «l’Església no pot ni ha<br />

d’emprendre per compte propi l’empresa política<br />

de realitzar la societat més justa possible. No pot ni<br />

ha de substituir l’Estat. La societat justa no pot ser<br />

obra de l’Església, sinó de la política».<br />

Tanmateix, l’Església —afegeix Benet XVI en la<br />

seva encíclica— «tampoc no pot ni ha de quedar-se<br />

al marge de la lluita per la justícia. Ha d’inserirs’hi<br />

mitjançant l’argumentació racional i ha de<br />

desvetllar les forces espirituals sense les quals la<br />

justícia, que sempre exigeix també renúncies, no<br />

pot afirmar-se ni prosperar». L’Església treballa per<br />

la justícia esforçant-se per obrir la intel·ligència i la<br />

voluntat de les persones a les exigències del bé.<br />

I també treballa per la justícia, donant exemple i<br />

esforçant-se per ésser solidària a la nostra societat,<br />

sobretot en aquests moments de crisi econòmica<br />

profunda i perllongada. No es tracta només de<br />

paraules o de bons propòsits, sinó de fets que<br />

responen a un dels tres objectius prioritaris del Pla<br />

Pastoral Diocesà que estem aplicant a l’arxidiòcesi<br />

de Barcelona, que té aquest enunciat: La solidaritat,<br />

expressió de la fe cristiana. He comentat aquest<br />

objectiu en un capítol de la darrera carta pastoral<br />

titulat «La solidaritat, expressió del nostre amor i<br />

de la nostra fe.»<br />

Una evangelització sincera i coherent ha d’arribar a<br />

la solidaritat. I puc dir que en bona mesura ja s’està<br />

fent. Les 220 parròquies del nostre arquebisbat,<br />

davant la crisi, atenen de mitjana unes 150 famílies<br />

cada una, fet que dóna un col·lectiu d’unes 150.000<br />

persones ateses en les seves necessitats bàsiques,<br />

com és l’alimentació. Com deia en la carta pastoral<br />

esmentada, titulada Nova evangelització i solidaritat,<br />

«em plau agrair l’augment de la solidaritat<br />

per part de les parròquies, Càritas, congregacions<br />

religioses, institucions eclesials i moltíssimes persones<br />

que, com a voluntaris o donants, han fet i fan<br />

possible mitigar el patiment de moltes persones i<br />

famílies». La crisi, malauradament, continua. Ens<br />

diuen que aquest és un dels anys més difícils de<br />

tota la crisi. Per això, continua essent molt urgent<br />

la nostra solidaritat efectiva amb Catalunya i amb<br />

els problemes dels seus ciutadans i ciutadanes.<br />

Aquest és el compromís que hem de renovar en la<br />

festa dels sants patrons del Principat.<br />

Als quatre vents<br />

Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat<br />

En aquesta setmana que es presenta, Catalunya<br />

celebra dues festes entranyables: Sant Jordi i la<br />

Mare de Déu de Montserrat. El destí sembla haver-les<br />

unit perquè, recolzant-se l’una en l’altra,<br />

sigui encara més destacable l’arrel cristiana d’unes<br />

jornades tan populars.<br />

Ambdues van associades a llegendes medievals.<br />

Però aquesta antiguitat de segles no n’ha disminuït<br />

la importància, sinó que, per contra, l’augmenta<br />

en el cor dels catalans.<br />

Sant Jordi, segons una llegenda, era un militar<br />

romà del segle III de la Capadòcia (Turquia) que<br />

es va negar a seguir l’ordre de l’emperador Dioclecià<br />

de perseguir els cristians, per la qual cosa va<br />

acabar martiritzat i decapitat. Es va enfrontar a un<br />

drac insaciable quan estava a punt de menjar-se la<br />

princesa, filla del rei. Amb la seva llança el cavaller<br />

li va donar mort. L’escena se situa en diverses<br />

geografies, i una d’elles és Montblanc. Seria allí on<br />

el sant va matar el drac i va veure com de la seva<br />

La Bona Notícia també a internet<br />

www.catalunyacristiana.cat<br />

I ara entra a la nova pàgina web de Catalunya Cristiana i consulta<br />

la nostra hemeroteca. Hi trobaràs trenta anys de premsa religiosa.<br />

Catalunya Cristiana col·labora amb<br />

www.flama.info<br />

Jaume Pujol Balcells<br />

Arquebisbe de Tarragona<br />

i Primat<br />

sang naixia una rosa.<br />

Per descomptat, no parlem de ciència, sinó de<br />

llegendes, però el que queda és que el bé acaba<br />

vencent el mal i l’amor derrota l’odi. La rosa que es<br />

regala cada 23 d’abril és símbol de l’amor. La bellesa<br />

d’aquesta tradició l’ha fet molt popular i exportable,<br />

sobretot quan a Catalunya l’amor s’uneix a la<br />

cultura amb el regal d’un llibre. Aquesta tradició és<br />

més recent, arrenca de 1926, però s’ha consolidat<br />

fins al punt que la rosa i el llibre són avui símbols<br />

inseparables de la festa.<br />

També la Mare de Déu de Montserrat té la seva<br />

llegenda de temps medievals. Uns pastors l’haurien<br />

trobat en una cova després que una llum a la muntanya<br />

n’hauria indicat la presència. Com en tantes<br />

altres tradicions semblants, van ser vans els intents<br />

de trasllat, en aquest cas a Manresa, i es va construir<br />

al lloc una ermita, precedent a l’actual Santuari.<br />

Montserrat inspira Catalunya. Ho va destacar, com<br />

ningú, Mn. Cinto Verdaguer, amb versos inoblidables<br />

i el cant excels del Virolai. Cada any són<br />

incomptables els pelegrins que pugen a la muntanya<br />

que és diferent de totes, no només per la seva<br />

orografia, sinó per la seva espiritualitat. Com sant<br />

Ignasi en el seu dia, milions de persones han trobat<br />

al costat de la Mare de Déu de Montserrat la pau<br />

espiritual i l’orientació de les seves vides.<br />

Des de Tarragona s’organitzen moltes visites a<br />

Montserrat, a part de les familiars. Fins i tot hi ha<br />

marxes per recórrer el camí a peu, amb l’emoció<br />

d’acostar-se a cada hora a la destinació fixada. Així<br />

també ha d’esdevenir-se en la nostra vida. La Mare<br />

de Déu ens espera en la seva muntanya santa i a<br />

tot arreu. A Montferri tenim una referència propera<br />

d’aquesta devoció en el bell santuari obra de<br />

Josep Maria Jujol.<br />

Que siguin dos dies, el 23 i el 27, que quedin<br />

emmarcats en el calendari de la nostra vida com<br />

a símbols de l’amor a Déu i als altres i d’amor a la<br />

nostra Verge moreneta.


Glòria Monés<br />

Litúrgia 19<br />

22 abril 2012<br />

Calendari de la setmana<br />

Lectures de la missa, santoral i altres celebracions<br />

(Cicle litúrgic B; ferial 2)<br />

ABRIL<br />

22. Diumenge<br />

III Diumenge de Pasqua, Blanc. Lectures:<br />

Fets 3,13-15.17-19 / Salm 4 / 1 Joan<br />

2,1-5a / Lluc 24,35-48<br />

ALTRES CELEBRACIONS: Sants, Caius<br />

i Soter, p. i mr.; Agapit I, p.; Santes,<br />

Senorina, vg.<br />

23. Dilluns<br />

Sant Jordi (S), Vermell. Lectures: Apocalipsi<br />

12,10-12a / Salm 33 / 1 Joan 5,1-5<br />

/ Joan 15,1-8<br />

ALTRES CELEBRACIONS: Sants, Gerard,<br />

b.; Adalbert, b. i mr.; beat Gil d’Assís,<br />

rel.; Santes, beata Elena d’Udine, rel.;<br />

beata Teresa-Maria de la Creu, rel.<br />

24. Dimarts<br />

Fèria, Blanc. Lectures: Fets 7,51-8,1a<br />

/ Salm 30 / Joan 6,30-35. O bé: Sant<br />

Fidel de Sigmaringen (ML), Vermell.<br />

Tarragona: Sant Pere Ermengol (MO),<br />

Vermell.<br />

ALTRES CELEBRACIONS: Sants, Gregori<br />

d’Elvira, b.; Benet Menni, prev. i fund.;<br />

Cerasi i Febadi, b.; Santes, Maria Eufràsia<br />

Pelletier, rel. i fund.<br />

Temps dE PASQUA<br />

(Salteri: setmana 3)<br />

25. Dimecres<br />

Sant Marc (F), Vermell. Lectures: 1 Pere<br />

5,5b-14 / Salm 88 / Marc 16,15-20<br />

ALTRES CELEBRACIONS: Sants, Anià, b.;<br />

Santes, Calixta, mr.<br />

26. Dijous<br />

Sant Isidor (F), Blanc. Lectures: 1 Corintis<br />

2,1-10 / Salm 118 / Mateu 5,13-16<br />

ALTRES CELEBRACIONS: Sants, Anaclet,<br />

p. i mr.; Marcel·lí, p. i mr.; Pascasi, b.;<br />

Rafael Arnaiz Barón, rel.<br />

27. Divendres<br />

La Mare de Déu de Montserrat (S),<br />

Blanc. Lectures: Fets 1,12-14 / Salm 86 /<br />

Efesis 1,3-6.11-12 / Lluc 1,39-47<br />

ALTRES CELEBRACIONS: Sants, Toribi<br />

de Mogrovejo, b.; beats Domènec i<br />

Gregori, prev.; Santes, Zita, vg.<br />

28. Dissabte<br />

Fèria, Blanc. Lectures: Fets 9,31-42 /<br />

Salm 115 / Joan 6,60-69. O bé: Sant<br />

Pere Chanel (ML), Vermell; O bé: Sant<br />

Lluís Maria Grignion de Montfort (ML),<br />

Blanc.<br />

ALTRES CELEBRACIONS: Sants, Prudenci,<br />

b.; Cirí, mr.; beat Luquesi, rel.; Santes,<br />

Valèria, mr.<br />

Comentari de la Paraula<br />

Josep Rius-Camps<br />

Teòleg i biblista<br />

El Ressuscitat es deixa<br />

«palpar» i «menja»<br />

amb els deixebles<br />

Diumenge passat parlàvem de l’experiència tangible del Ressuscitat.<br />

Avui Lluc ens en parlarà en termes manllevats probablement<br />

a Joan. Els deixebles d’Ulammaús (còdex Beza) contaren als Onze<br />

i als altres deixebles reunits a Jerusalem l’experiència que ells<br />

acabaven de fer quan, decebuts de tot, «en el camí» de tornada<br />

cap al passat Jesús se’ls havia donat a conèixer «en la partició<br />

del pa». En totes les aparicions de Jesús tant a les dones com als<br />

deixebles —sempre i tan sols a creients—, topem sempre amb<br />

enormes dificultats per reconèixer-lo, amb mostres d’incredulitat,<br />

de por i alienació: «Ells, però, aterrits i amarats de por, es creien<br />

contemplar un fantasma.» Per assegurar-los que era ben real el<br />

que estaven experimentant els diu: «Mireu les meves mans i els<br />

meus peus, que sóc jo en persona. Palpeu i mireu, l’esperit no té<br />

ossos ni carns, com veieu que jo tinc.» Joan ho expressava d’una<br />

manera semblant. Lluc, però, encara va més enllà: «Encara ells<br />

no s’ho acabaven de creure, de tanta alegria, i estaven sorpresos,<br />

quan digué: “¿Teniu quelcom per menjar?”. I li oferiren un tros de<br />

peix a la brasa. I prenent-lo en presència d’ells en menjà.» Lluc, com<br />

Joan, és ben conscient que l’experiència del Ressuscitat només es<br />

pot expressar emprant el llenguatge simbòlic. (Una interpretació<br />

literal traspua una mancança d’experiència interior.) Mentre que<br />

en el primer volum totes les aparicions de Jesús es desenvolupen<br />

en l’espai simbòlic d’un sol dia, en el segon volum Lluc ens dirà<br />

que Jesús va menjar, beure i conviure amb ells durant 40 dies<br />

(cf. Ac 1,3; 10,41 D; 13,31), subratllant, així, la unitat d’aquest<br />

espai i la duració i completesa. Una altra constant d’aquestes<br />

experiències fundants és la insistència que entrava en el projecte<br />

de Déu que el Messies fracassés humanament: «El Messies ha de<br />

patir i ressuscitar al tercer dia.» Una lliçó que tampoc nosaltres<br />

no hem aprovat encara.<br />

Lectures bíbliques<br />

Diumenge III de Pasqua<br />

Lectura primera Ac 3,13-15,17-19<br />

Vau matar el qui ens obre el camí de la vida,<br />

però Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts<br />

Molts exclamen:<br />

«En qui trobarem el nostre goig?<br />

Que sigui el nostre estendard<br />

la claror de la vostra mirada, Senyor!» R.<br />

Lectura dels Fets dels Apòstols:<br />

Lectura segona<br />

1Jn 2,1-5a<br />

En aquells dies, Pere digué al poble: «El Déu<br />

d’Abraham, d’Isahac i de Jacob, Déu dels nostres pares,<br />

ha glorificat Jesús, el seu Servent, que vosaltres vau<br />

entregar i vau negar, quan Pilat creia que l’havia de<br />

deixar lliure. Ell era l’innocent i el sant, però vosaltres<br />

el vau negar i vau demanar a Pilat que us indultés un<br />

assassí, mentre matàveu el qui ens obre el camí de<br />

la vida. Però Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts.<br />

Nosaltres en som testimonis. Ja sé, germans, que ni<br />

vosaltres ni els vostres dirigents no sabíeu el que fèieu,<br />

però així Déu ha complert allò que havia anunciat per<br />

boca de tots els profetes: que el seu Messies havia de<br />

patir. Ara, doncs, penediu-vos i convertiu-vos, i seran<br />

esborrades les vostres culpes.»<br />

Salm responsorial 4<br />

Responeu-me quan us invoco,<br />

oh Déu que em feu justícia.<br />

M’heu eixamplat el cor en els perills,<br />

compadiu-me i escolteu el meu prec.<br />

R. Que sigui el nostre estendard<br />

la claror de la vostra mirada, Senyor.<br />

Sapigueu que el Senyor<br />

m’ha fet favors meravellosos;<br />

el Senyor m’escolta<br />

sempre que l’invoco. R.<br />

Ell és la víctima propiciatòria<br />

pels nostres pecats i pels de tot el món<br />

Lectura de la primera carta de sant Joan:<br />

Fillets, us escric això perquè no pequeu. Però si<br />

algú pecava, recordeu que tenim prop del Pare un<br />

defensor, Jesucrist, que és just. Ell mateix és la víctima<br />

propiciatòria pels nostres pecats. I no només pels<br />

nostres, sinó pels de tot el món. Per saber si coneixem<br />

Jesucrist, mirem si complim els seus manaments. Els<br />

qui diuen que el coneixen, però de fet no compleixen<br />

els seus manaments, són mentiders, no diuen pas la<br />

veritat. Però els qui fan cas de la paraula de Jesucrist<br />

han arribat de debò a estimar Déu perfectament.<br />

Al·leluia Lc 24,32<br />

Jesús, Senyor nostre, obriu-nos el sentit de les<br />

Escriptures; feu que s’abrusi el nostre cor quan<br />

vós ens parleu.<br />

Evangeli Lc 24,35-48<br />

Així ho diuen les Escriptures:<br />

el Messies havia de patir i de ressuscitar<br />

d’entre els morts el tercer dia<br />

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc:<br />

En aquell temps els deixebles contaven el que els<br />

havia passat pel camí, i com havien reconegut Jesús<br />

quan partia el pa. Mentre parlaven d’això, Jesús mateix<br />

es presentà enmig d’ells i els digué: «La pau sigui<br />

amb vosaltres.» Ells, esglaiats, van creure que veien un<br />

esperit. Jesús els digué: «Per què us alarmeu? Per què<br />

us vénen al cor aquests dubtes? Mireu-me les mans i<br />

els peus, sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu bé; els esperits<br />

no tenen carn i ossos com veieu que jo en tinc.»<br />

I mentre deia això els ensenyava les mans i els peus.<br />

Veient-los sorpresos, i que de tanta alegria encara no<br />

acabaven de creure-ho, els digué: «No teniu aquí res<br />

per menjar?» Ells li donaren un tall de peix a la brasa<br />

i se’l menjà davant d’ells. Després els digué: «Quan<br />

encara era amb vosaltres, us havia dit que s’havia de<br />

complir tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei<br />

de Moisès, i en els dels Profetes i dels Salms.» Llavors<br />

els obrí els ulls perquè comprenguessin el sentit de les<br />

Escriptures, i els digué: «Així ho diuen les Escriptures:<br />

El Messies havia de patir i de ressuscitar d’entre els<br />

morts el tercer dia, i calia predicar en nom d’ell a tots<br />

els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el<br />

perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis.»


20<br />

22 abril 2012<br />

Litúrgia<br />

Pasqua a la litúrgia bizantina<br />

Pere Tena<br />

Bisbe auxiliar emèrit de Barcelona<br />

La Pasqua en el calendari julià<br />

És ben sabut que les litúrgies orientals, en les<br />

diverses famílies litúrgiques, segueixen un<br />

calendari diferent del que seguim en general a<br />

Occident. És l’anomenat calendari julià, que va<br />

ser fixat substancialment per Juli Cèsar, i que va<br />

estar en vigor fins a la reforma del papa Gregori<br />

XIII, en el segle XVI, que el va corregir per adequar-lo<br />

millor al temps astronòmic. Les Esglésies<br />

d’Orient no van acollir aquella reforma, i segueixen<br />

amb el mateix calendari julià. Això té com<br />

a conseqüència que les dates de les festes no<br />

coincideixen, començant per la Pasqua. Aquest<br />

any, concretament, la litúrgia bizantina celebra<br />

la Pasqua el diumenge 2 d’abril (per a nosaltres<br />

correspon al diumenge 15 d’abril). Estan, doncs,<br />

en plena setmana de Pasqua, que ells anomenen<br />

la setmana de la «renovació», amb un gran sentit<br />

del que és la Pasqua per als cristians.<br />

Alguns textos bíblics de la Pasqua<br />

bizantina<br />

La litúrgia oriental es caracteritza per la riquesa i<br />

abundància de textos, tant bíblics com de composició<br />

pròpia, però aquests estan com impregnats<br />

d’inspiració bíblica. Tal com vam contemplar<br />

l’himne Ad cenam Agni providi (vegeu diumenge<br />

anterior), de la litúrgia pasqual romana, ens<br />

aturem ara en alguns dels textos de la litúrgia<br />

pasqual bizantina, entre els molts dignes de<br />

comentari.<br />

Els versets que acompanyen el tropari pasqual<br />

d’entrada i la tercera antífona són presos del<br />

salm 67: «S’aixeca Déu: que es dispersin els<br />

enemics, i fugin davant d’ell els qui l’odien. Que<br />

s’esvaeixin de pressa com el fum, i es fonguin<br />

com la cera vora el foc. Que s’alegrin davant<br />

d’ell els justos» (v. 2.3.4). La intenció és clara: la<br />

resurrecció de Crist és la victòria sobre el pecat i<br />

la mort, que són els veritables enemics. Ara bé, el<br />

salm 67 és un cant èpic dedicat a l’èxode d’Israel,<br />

des d’Egipte fins al temple de Jerusalem, i Déu és<br />

el qui va, victoriós, al davant del poble! Hom adverteix<br />

la intenció de la litúrgia bizantina: cantar<br />

la resurrecció de Crist com la gran victòria que<br />

inaugura el camí nou i porta fins a la Jerusalem<br />

del cel. A la litúrgia romana, aquest salm es canta<br />

per la festa de l’Ascensió.<br />

Potser algú pot sorprendre’s, d’entrada, quan<br />

s’adona que l’evangeli del diumenge de la Resurrecció,<br />

a la litúrgia bizantina, és el Pròleg de<br />

l’evangeli de Joan. La litúrgia romana el té fixat<br />

per la solemnitat de Nadal. I tanmateix, hi ha<br />

una profunda motivació per la lectura pasqual<br />

d’aquest Pròleg. Tot ell és un cant a Crist, Fill de<br />

Déu, Paraula eterna del Pare que s’ha fet carn<br />

entre els homes per donar als homes la filiació divina.<br />

L’evangelista ha contemplat la seva glòria!<br />

No hi haurà aquí una referència silenciosa a la<br />

mirada vers el costat traspassat de Crist, que el<br />

mateix evangelista dóna testimoni d’haver contemplat?<br />

(vegeu Joan 19,34-35). Més encara: la<br />

plenitud de Crist, que és la plenitud de la divinitat<br />

(vegeu Colossencs 1,19; 2,9-10), s’ha comunicat<br />

als homes a partir de la Pasqua, quan Jesucrist<br />

s’ha convertit en font de salvació per a tots els<br />

qui creuen en ell (vegeu Hebreus 5,9, i Prefaci<br />

comú I del Missal Romà). La lectura pasqual del<br />

Pròleg de Joan descobreix en aquest text tota la<br />

seva grandesa.<br />

La menjadora i el sepulcre<br />

La icona bizantina de la Nativitat del Senyor és<br />

un altre testimoni de la manera com la pietat<br />

bizantina veu la relació entre el naixement de<br />

Jesús i la seva mort-resurrecció. En realitat, és un<br />

testimoni de la fe en la unitat del misteri de Crist,<br />

i això d’una manera senzilla: a la icona de la Nativitat,<br />

l’infant està representat de tal manera que<br />

sembla que estigui en una cova fosca, i ell amortallat.<br />

Les faixes dels bolquers queden assimilades<br />

a les benes del llençol mortuori. Els evangelis,<br />

sobretot Joan, dóna importància al llençol deixat<br />

al sepulcre. Heus aquí un altre motiu per contemplar,<br />

amb els nostres germans de l’Orient, aquesta<br />

icona de Nadal a la llum de la Pasqua, i per fer<br />

una suau referència a Maria, la mare de Jesús,<br />

que fou la qui l’embolcallà a Betlem, i la que<br />

més s’alegrà en veure’l gloriosament ressuscitat,<br />

deixant el sepulcre buit!<br />

El sant de la setmana<br />

Per Eduard Brufau<br />

ABRIL<br />

23<br />

Beata Teresa Maria de la Creu<br />

✓ Nascuda prop de Florència l’any 1846<br />

✓ Fundadora de les Carmelites de Santa Teresa<br />

✓ Va dedicar la vida a la formació dels joves<br />

i els orfes<br />

✓ Va morir l’any 1910<br />

✓ Beatificada el 1986 per Joan Pau II<br />

Aquesta beata italiana va néixer en un poblet de la Toscana anomenat Campi Bisenzio, en una<br />

família molt pobra. La mort del pare quan la petita Teresa tenia menys d’un any encara va<br />

complicar més la situació econòmica familiar.<br />

Quan tenia dinou anys, després d’una malaltia que la va forçar a fer llit durant una temporada,<br />

va sentir la vocació religiosa i va resoldre seguir l’exemple de santa Teresa d’Àvila. Pocs<br />

anys després va passar a viure en comunitat amb unes companyes en una casa, guiades pel<br />

prevere Ernesto Jacopozzi. Va ser el naixement de la congregació de les Carmelites de Santa<br />

Teresa, dedicada a l’educació de joves, a la cura d’orfes i a les missions. El grup va créixer ràpidament<br />

i aviat es van fundar comunitats noves en altres indrets de la Toscana i més tard a la<br />

resta d’Itàlia. L’any 1904 la congregació va rebre l’aprovació pontifícia, cosa que en va facilitar<br />

l’expansió a la resta del món, sobretot a Síria, el Líban i Terra Santa. La beata Teresa Maria de<br />

la Creu es va dedicar en cos i ànima a la pregària i l’educació dels joves, i va morir veient l’expansió<br />

mundial de la seva fundació.


[CatCristllibres]<br />

suplement D’INFORMACIÓ I RESSENYES LITERÀRIES AMB MOTIU DE SANT JORDI<br />

Els llibres, vells amics<br />

Jaume Aymar i<br />

Ragolta<br />

Director<br />

Històricament hi ha hagut diverses<br />

maneres de llegir: un pot llegir sol i en<br />

silenci; pot llegir sol i en veu alta. En<br />

grup, en comunitat, es llegeix també en<br />

silenci i en veu alta. I totes són lectures<br />

vàlides, però totes tenen accents i<br />

matisos diversos. Als monestirs hi ha la<br />

lectura orant, la lectura espiritual, la<br />

que es proclama al cor o al refectori. Si<br />

hi aneu d’hostes, diríeu que els monjos<br />

o les monges, ocupats en l’àpat o en<br />

el servei a les taules, estan absents del<br />

que es llegeix al refectori, però no és<br />

així: solen estar molt més atents del<br />

que sembla. De vegades, és una lectura<br />

formativa; d’altres, més recreativa, però<br />

han adquirit l’hàbit d’escoltar-la i la<br />

comenten.<br />

Avui al metro molts llegim: de vegades,<br />

novel·les; d’altres, llibres d’estudi, el diari<br />

o el periòdic gratuït que ens acaben<br />

de lliurar. Naturalment el profit que<br />

es treu de cada lectura és divers, però<br />

sempre hi ha alguna cosa que es reté<br />

i que va deixant un pòsit en el nostre<br />

interior. Perquè llegir és dialogar. I ens<br />

agrada tornar a aquelles lectures que<br />

han anat confegint la nostra vida. Són<br />

els nostres llibres de capçalera. A molts,<br />

quan ens anem fent grans, ens agrada<br />

rellegir. A d’altres, subratllar paraules<br />

o frases, o intercalar-hi un punt. És<br />

com cultivar l’amistat, el diàleg amb els<br />

amics de sempre, aquell que no resta<br />

mai del tot interromput, malgrat que<br />

passi temps.<br />

Quan per Sant Jordi comprem un llibre<br />

pensant en una persona estimada,<br />

volem que li faci profit, que hi pugui<br />

dialogar, que quan el deixi tingui ganes<br />

de tornar-hi. Hi ha llibres que tenen la<br />

dedicatòria o la signatura d’una persona<br />

que ens la va regalar i que potser ja<br />

és molt lluny, o ha passat a l’altra vida.<br />

És, com diria Leonardo Boff, un «sagrament<br />

de vida». A través de la lectura<br />

conversem amb l’amic absent.<br />

Sant Jordi, llibres i roses. Deixem-nos<br />

aconsellar a l’hora de comprar-lo. Si la<br />

rosa exhala el seu perfum i té la gràcia<br />

de la unitat, també el llibre té el seu<br />

misteri i pot obrir-nos a horitzons de<br />

saviesa insospitats.<br />

«I ens agrada tornar a aquelles<br />

lectures que han anat<br />

confegint la nostra vida»<br />

Agustí Codinach<br />

SUMARI<br />

II<br />

Núria Calduch-<br />

Benages, autora<br />

de tres llibres sobre<br />

la Bíblia<br />

III-V Ressenyes de llibres<br />

religiosos,<br />

de temàtica diversa<br />

i infantils<br />

VII Francesc Grané<br />

parla del seu llibre<br />

«Aliment per al<br />

desig etern»<br />

VIII Presentació del<br />

volum «Amb Déu<br />

o sense», de Torralba<br />

i Villatoro


II<br />

22 abril 2012<br />

CatCristllibres<br />

«La Paraula de Déu ha d’entrar<br />

en els areòpags moderns»<br />

Núria Calduch-Benages presenta tres llibres sobre la Bíblia<br />

Rosa María Jané Chueca<br />

Núria Calduch-Benages, filla de la<br />

Sagrada Família de Natzaret, és doctora<br />

en Sagrada Escriptura i professora a<br />

la Pontifícia Universitat Gregoriana de<br />

Roma. El 17 de maig serà a Barcelona, a<br />

la Llibreria Paulines, per presentar tres<br />

nous llibres: Dame, Señor, tu mirada. Reflexiones<br />

bíblicas sobre la vida cristiana<br />

(PPC), Els profetes, missatgers de Déu<br />

(CPL) i Saboreando la Palabra. Sobre la<br />

lectura orante o creyente (Verbo Divino).<br />

Amb ella parlem sobre la Paraula<br />

de Déu i el seu missatge per als homes<br />

i dones d’avui.<br />

A la nostra societat laica i descreguda,<br />

almenys a Europa, encara hi<br />

ha interès per la Paraula de Déu?<br />

A algú segurament el sobtarà la<br />

meva resposta, però, malgrat la crisi<br />

d’identitat que viu actualment el continent<br />

europeu, s’adverteixen aquí i<br />

allà senyals d’un renovat interès per la<br />

Bíblia. Encara que parlo, evidentment,<br />

de grups reduïts i que no fan rebombori<br />

a la xarxa social, impressiona la fidelitat<br />

i constància de moltes persones, joves<br />

inclosos, que es reuneixen per compartir<br />

la lectura de la Bíblia, per seguir un curs<br />

bíblic o, senzillament, per resar amb els<br />

textos bíblics. A més, no podem oblidar<br />

la tasca, sovint poc reconeguda però<br />

d’importància cabdal, realitzada pels<br />

professors i professores de religió i les/<br />

els catequistes que, malgrat totes les<br />

dificultats que han d’afrontar, intenten<br />

obrir la ment i el cor dels infants i els<br />

joves a la Paraula de Déu. Sense «el lèxic<br />

de la nostra cultura occidental» (així<br />

definia la Bíblia el poeta Paul Claudel),<br />

Europa no pot comprendre el seu art,<br />

la seva cultura, la seva història, en definitiva,<br />

la seva identitat.<br />

Quina és l’actualitat de l’Escriptura?<br />

Què diu a l’home i la dona del<br />

segle XXI?<br />

L’Escriptura sempre és actual perquè<br />

conté un missatge de salvació vàlid per<br />

a tothom, en totes les èpoques i en tots<br />

els temps. En altres paraules, l’Escriptura<br />

ens transmet la Paraula de Déu<br />

i la Paraula de Déu és essencialment<br />

paraula de vida. En les pàgines de la<br />

Bíblia trobem un Déu que ens parla, es<br />

comunica, estableix una relació personal<br />

amb cada home i cada dona que s’hi<br />

atansa. Narracions, personatges, històries,<br />

profecies, oracles, paràboles, símbols<br />

i ensenyaments serveixen només<br />

per trobar una via que ens condueixi a<br />

Déu, cosa que només és possible gràcies<br />

a l’acció de l’Esperit. La identitat de<br />

la Bíblia no es basa en la «lletra» sinó<br />

en el seu «esperit» que transcendeix el<br />

temps i l’espai.<br />

Com pot transformar la vida la<br />

Paraula de Déu?<br />

De moltes maneres, perquè l’Esperit<br />

que viu en ella actua de forma imprevisible<br />

i adaptant-se a cada persona i a les<br />

seves circumstàncies. Ho explicaré amb<br />

un testimoni que vaig sentir de viva veu<br />

en el Sínode de la Paraula, l’any 2008.<br />

Nascuda a l’URSS, país de l’ateisme<br />

«El món actual<br />

requereix un<br />

diàleg més intens<br />

entre Bíblia i cultura<br />

per respondre<br />

els nombrosos<br />

interrogants que<br />

assetgen l’home<br />

i la dona d’avui»<br />

d’estat, a Natalja Fedorova Borovskaja,<br />

professora de la universitat estatal russa<br />

d’Humanitats i de l’acadèmia russa de<br />

Belles Arts, ningú no li havia parlat de<br />

Déu. Ella mateixa confessà que mai no<br />

havia pensat en Déu fins que va iniciar<br />

els seus estudis d’art, música i literatura a<br />

la universitat de Moscou. Foren les icones<br />

russes, els quadres del Renaixement italià<br />

i la Passió segons Mateu de Johann Sebastian<br />

Bach els que la iniciaren en la lectura<br />

de la Bíblia. Començà a llegir els textos<br />

bíblics per poder comprendre aquestes<br />

obres d’art que tant admirava. I vet aquí<br />

que un dia, mentre llegia l’evangeli a la<br />

seva habitació, es va adonar que no estava<br />

sola. L’acompanyava una presència que<br />

a partir d’aquell instant es convertiria en<br />

l’únic amor de la seva vida. Sembla increïble,<br />

però és veritat. La Paraula de Déu no<br />

és informativa sinó performativa. És a dir,<br />

realitza allò que proclama.<br />

Què ha de fer l’Església per aconseguir<br />

que els fidels «s’enamorin» de<br />

la Paraula?<br />

Tot el que estigui a les seves mans. A<br />

partir del Concili Vaticà II l’Església ha fet<br />

un gran esforç per respondre els signes<br />

dels temps, tot i que no sempre ho ha<br />

aconseguit. Les seves respostes han estat<br />

satisfactòries per a uns i insuficients per<br />

als altres, cosa del tot comprensible donada<br />

l’heterogeneïtat dels seus membres.<br />

El món actual requereix un diàleg més<br />

intens entre Bíblia i cultura (llengua, filosofia,<br />

art, ciència, ètica…) sobretot per<br />

respondre els nombrosos interrogants<br />

que assetgen l’home i la dona d’avui.<br />

Això significa que la Paraula de Déu ha<br />

d’entrar com el llevat en un món pluralista<br />

i secularitzat, en els areòpags moderns,<br />

portant l’Evangeli al cor de la cultura i<br />

de les cultures. Només cal citar la nova<br />

iniciativa llançada per Mons. Gianfranco<br />

Ravasi, president del Pontifici Consell per<br />

a la Cultura, l’Atri dels gentils. Cal incentivar<br />

l’estudi de l’Escriptura i la lectura orant<br />

de la Bíblia fent-ne una bona propaganda,<br />

oferint cursos, utilizant<br />

les noves tecnologies, creant<br />

i guiant grups de joves… en<br />

definitiva, sense escatimar<br />

esforços quan es tracta de<br />

difondre la Paraula.<br />

Cada vegada sembla<br />

que augmenta la pràctica<br />

de la lectio divina, per<br />

què?<br />

L’àmplia difusió de la<br />

lectio divina constitueix un<br />

autèntic signe d’esperança<br />

per a l’Església perquè, com<br />

diu el missatge final del Sínode<br />

de la Paraula recollit en<br />

l’exhortació Verbum Domini,<br />

«veritablement és capaç<br />

no només de fer que el fidel<br />

descobreixi el tresor de la<br />

Paraula de Déu, sinó també<br />

de propiciar la trobada amb<br />

Crist, Paraula divina i vivent»<br />

(n. 87). La lectio divina és un<br />

tema actual, però no és una<br />

moda del moment. Les seves<br />

arrels s’enfonsen en els primers<br />

segles del cristianisme,<br />

més exactament en l’època patrística i<br />

el monacat primitiu. Avui s’adverteix la<br />

necessitat d’adequar la forma clàssica<br />

de la lectio divina a les diverses situacions,<br />

tenint en compte les possibilitats<br />

reals dels fidels. La lectio divina no és<br />

una classe, ni una conferència, ni tampoc<br />

una simple reflexió o comentari<br />

entorn de la Paraula; no és dir quelcom<br />

sobre el text que hem escollit per a<br />

la nostra lectura. La lectio divina no<br />

se situa en l’àmbit acadèmic, sinó en<br />

l’àmbit de la fe. Els que hi participen no<br />

aspiren a graus o títols ni tampoc volen<br />

incrementar els seus coneixements<br />

bíblics. El que desitgen és assolir una<br />

major familiaritat amb la Bíblia, mantenir<br />

un diàleg viu amb Déu, obtenir un<br />

coneixement profund de Jesucrist i del<br />

seu Evangeli… en definitiva, desitgen<br />

aprofundir, créixer i comprometre’s en<br />

la fe personalment i comunitàriament.<br />

I això és el que, encara que no ho sembli,<br />

moltes persones, especialment els<br />

joves, avui dia desitgen.<br />

L’Antic Testament encara fa<br />

«por» a molta gent. Com aproximar-nos-hi?<br />

En general, els cristians no estan<br />

gaire familiaritzats amb l’Antic Testament<br />

perquè el troben difícil de llegir<br />

i d’entendre. Segurament que molts<br />

es pregunten: quin lligam poden tenir<br />

aquests textos obscurs i antics amb la<br />

nostra vida? Doncs bé, analitzem els<br />

obstacles que impedeixen la lectura<br />

dels textos veterotestamentaris. En<br />

primer lloc, s’imposa el seu volum<br />

(constitueix el 77% de la Bíblia) i diversitat,<br />

ja que conté 46 llibres escrits<br />

en èpoques diverses, amb mètodes i<br />

gèneres literaris variats i que reflecteixen<br />

circumstàncies diverses. En segon<br />

lloc, la seva antiguitat (ens en separen<br />

més de 2.000 anys d’història) i la seva<br />

distància cultural. En tercer lloc, la<br />

seva distància lingüística. L’Antic Testament<br />

va ser escrit fonamentalment<br />

en hebreu, però també hi ha algunes<br />

seccions en arameu i alguns llibres en<br />

grec, la qual cosa ens obliga a utilitzar<br />

traduccions, no sempre fidedignes als<br />

originals i, sovint, poc comprensibles<br />

per al lector/lectora actual. D’aquí la<br />

importància de poder disposar d’edicions<br />

de la Bíblia amb bones (i actualitzades)<br />

introduccions i notes. Tanmateix,<br />

els obstacles més difícils de superar<br />

són els que afecten directament el<br />

contingut. Em limito a les qüestions<br />

més debatudes actualment: les escenes<br />

de violència divina i humana, la<br />

amoralitat de certs personatges bíblics<br />

importants i una teologia insuficient<br />

respecte al més enllà.<br />

Per aproximar-nos a les pàgines de<br />

l’Antic Testament cal una bona guia<br />

que ens indiqui el camí a seguir i els<br />

obstacles que cal evitar; que ens expliqui<br />

el paisatge per on passem, la història<br />

que s’amaga sota les ruïnes que<br />

contemplem i que tingui clar l’objectiu<br />

que perseguim. Sense guia, correm el<br />

risc de perdre’ns.<br />

Hauríem d’intentar conèixer<br />

més el món jueu?<br />

I tant! No oblidem que les Escriptures<br />

Sagrades dels jueus, és a dir, l’Antic<br />

Testament, són part fonamental de la<br />

Bíblia cristiana. L’Antic Testament no<br />

és simplement una part entre altres de<br />

la nostra Bíblia. N’és la base, el fonament<br />

en el qual recolza el Nou Testament.<br />

Quan l’apòstol Pau vol expressar<br />

l’essencial de la fe cristiana, subratlla<br />

dues vegades la conformitat amb les<br />

Sagrades Escriptures del poble jueu dient<br />

«que Crist morí pels nostres pecats,<br />

segons les Escriptures; que fou sepultat<br />

i que ressuscità al tercer dia segons les<br />

Escriptures» (1Co 15,3-5). Això constitueix<br />

evidentment un vincle molt fort<br />

entre els cristians i el poble hebreu.<br />

Si volem aprofundir i conèixer<br />

més bé la Bíblia, per quin llibre<br />

hem de començar, quina metodologia<br />

hem de seguir?<br />

La primera opció seria freqüentar<br />

algun curs d’iniciació a la Bíblia i després<br />

seguir amb una formació permanent<br />

ben organitzada o participar en<br />

algun grup de lectio divina. De totes<br />

maneres, a nivell personal suggeriria<br />

començar per la lectura dels evangelis,<br />

especialment l’evangeli de Marc, una<br />

selecció de salms i alguns textos profètics<br />

(per exemple, els oracles messiànics<br />

referits a Crist), per després continuar<br />

amb algunes cartes de Pau (les més<br />

senzilles) i alguns textos narratius<br />

(Gènesi 1–11, el llibre de Rut, Jonàs,<br />

Judit, Ester…) abans d’endinsar-se en<br />

els textos poètics o legislatius, que són<br />

de més difícil comprensió.


CatCristllibres<br />

III<br />

22 abril 2012<br />

georg Ratzinger, Mi hermano, el<br />

Papa. Editorial San Pablo, Col·lecció<br />

Caminos Desclée, 2012, 310 pàg.<br />

Divo Barsotti, San Francisco.<br />

Oración viviente. Editorial Desclée<br />

De Brouwer, Col·lecció Testigos, 2012,<br />

432 pàg.<br />

Antonio Fuentes Mendiola, La<br />

amistad. Un tesoro por descubrir.<br />

Ediciones Palabra, Col·lecció<br />

Cuadernos Palabra, 2012, 288 pàg.<br />

Eberhard Schockenhoff,<br />

Ética de la vida. Herder Editorial,<br />

Col·lecció Ayer y Biblioteca Herder,<br />

2012, 686 pàg.<br />

Records d’una<br />

vocació<br />

Aquí es presenten els records de tota<br />

una vida, des dels anys d’infància<br />

fins als del pontificat, amb detalls inèdits<br />

de la vocació de Joseph Ratzinger.<br />

Ningú no coneix millor Benet XVI que<br />

el seu propi germà. Georg Ratzinger<br />

ens explica com era el seu germà de<br />

petit, com va trobar el camí de la fe,<br />

per què va sorgir-hi el desig de servir<br />

a l’Església i com va assumir al llarg<br />

de la seva vida els desafiaments dels<br />

ministeris que li van ser confiats.<br />

Pregària franciscana<br />

El sacerdot Divo Barsotti, un dels escriptors<br />

d’espiritualitat més importants<br />

del segle XX, ens ofereix en aquest<br />

volum una sèrie de meditacions sobre<br />

alguns textos fonamentals de la<br />

pregària franciscana, especialment<br />

l’Ofici de la Passió, el Testament i la<br />

Chartula. L’autor se submergeix amb<br />

sant Francesc «en l’abisme de l’amor<br />

de Déu, on només és possible perdre’s<br />

quan hi ha una consciència plena de la<br />

pròpia petitesa».<br />

Un do de Déu<br />

L’amistat ha estat i és una de les virtuts<br />

més valorades de tots els temps.<br />

A Babilònia, Grècia i Roma, així com<br />

en el món bíblic i en el cristià, ha estat<br />

objecte d’estudi per filòsofs, teòlegs<br />

i pensadors. Un proverbi àrab afirma<br />

que «es pot viure sense un germà, però<br />

no sense un amic». Qui segueix les passes<br />

de Jesús descobrirà que l’amistat<br />

és un do de Déu, un veritable tresor.<br />

L’amic fidel és una benedicció de Déu.<br />

Una fita alta i bonica.<br />

Avenços biomèdics<br />

En gairebé cap altre àmbit de la<br />

ciència pot reconèixer-se actualment<br />

amb tanta claredat l’ambivalència de<br />

la modernitat com ara en la recerca<br />

biomèdica. Mitjançant l’anàlisi de<br />

qüestions fonamentals de l’ètica de la<br />

vida, el teòleg Eberhard Schockenhoff<br />

desenvolupa criteris per a una formació<br />

responsable del judici ètic que permeti<br />

una valoració dels avenços biomèdics<br />

des d’una òptica cristiana, vàlida també<br />

per a una societat laica.<br />

Alejandro Fernández Barrajón,<br />

Noche oscura, resplandor y estrellas.<br />

Editorial Paulinas, Col·lecció<br />

Búsqueda, 2012, 64 pàg.<br />

Joseph Ratzinger, Pueblo y casa<br />

de Dios en la doctrina de san<br />

Agustín sobre la Iglesia.<br />

Ediciones Encuentro, Col·lecció<br />

Ensayos, 2012, 430 pàg.<br />

Romano guardini, Tres escritos<br />

sobre la universidad. Ediciones<br />

Universidad de Navarra (EUNSA),<br />

Col·lecció Astrolabio, 2012, 92 pàg.<br />

Chiara Amirante, Nuevos horizontes.<br />

El mundo de la calle y la<br />

nueva evangelización. Editorial<br />

Ciudad Nueva, Col·lecció Testimonios,<br />

2012, 130 pàg.<br />

testimoni de<br />

superació<br />

El religiós mercedari Alejandro Fernández<br />

Barrajón, expresident de la<br />

CONFER, ens ofereix un testimoni de<br />

superació d’una greu malaltia. Enmig<br />

del dolor i de la incertesa, es fa present<br />

la resplendor de la fe que el manté en<br />

la confiança de poder superar la prova.<br />

I els «estels» que habiten el seu firmament<br />

són els qui l’acompanyen en la<br />

dificultat i li donen forces: la família,<br />

els amics, els metges, la comunitat...<br />

Estudi teològic<br />

El concepte de poble de Déu en<br />

l’eclesiologia d’Agustí d’Hipona és el<br />

tema central d’aquest llibre, redactat<br />

com a tesi doctoral per Joseph Ratzinger.<br />

Aquest estudi també desenvolupa<br />

algunes qüestions que s’insereixen amb<br />

plena actualitat en el debat postconciliar<br />

sobre el concepte d’Església. Un<br />

llibre essencial per conèixer el pensament<br />

sobre l’Església de qui avui, amb<br />

el nom de Benet XVI, té la tasca de<br />

dirigir aquesta mateixa Església.<br />

La recerca de la<br />

veritat<br />

En aquests tres escrits, el sacerdot i teòleg<br />

Romano Guardini reflexiona sobre<br />

el sentit i missió de la universitat. El nucli<br />

del seu missatge consisteix a recordar que<br />

la institució universitària ha de tendir a<br />

la recerca de la veritat sense sotmetre’s a<br />

cap servilisme, ja sigui polític, mercantil<br />

o burocràtic. Des de la dramàtica experiència<br />

de l’Alemanya de la primera meitat<br />

del segle XX, Guardini adverteix dels perills<br />

de subordinar la veritat a altres fins<br />

i de la necessitat de fonamentar-la en la<br />

veritat transcendent.<br />

oasi de tendresa<br />

Chiara Amirante, consultora del<br />

Pontifici Consell per a la Nova Evangelització,<br />

és la fundadora i presidenta<br />

de la comunitat Nous Horitzons. En<br />

aquestes pàgines, amb una gran dosi<br />

d’espontaneïtat i realisme, narra la<br />

seva aventura extraordinària amb els<br />

desheretats del carrer, els habitants<br />

dels submons de marginació i desesperació<br />

presents a cada ciutat. Uns oasis<br />

de tendresa en els quals es mostra la<br />

misericòrdia de Déu.


IV<br />

22 abril 2012<br />

CatCristllibres<br />

Autors diversos, 23 roses<br />

per Sant Jordi. Ara Llibres, 2012,<br />

94 pàg.<br />

Jesús Sánchez Adalid, Alcazaba.<br />

Ediciones Martínez Roca, Col·lecció<br />

MR Novela Histórica, 2012, 448 pàg.<br />

Josep Cuní y Pilar Rahola,<br />

En directe. Rosa dels Vents, 2012,<br />

156 pàg.<br />

oliver tauste i Pere Cervantes, Tranki<br />

pap@s. Editorial Oniro, Col·lecció<br />

El Niño y su Mundo, 2012, 144 pàg.<br />

Amor i versos<br />

tres cultures<br />

Parella mediàtica<br />

Consells útils<br />

L’escriptor Jaume Subirana ha recollit<br />

en aquest llibre una sèrie de poesies<br />

adients especialment per recitar amb<br />

motiu de la festivitat de Sant Jordi, en<br />

les quals es parla d’amor i de sentiments.<br />

Hi ha poemes d’autors clàssics<br />

com Petrarca, William Shakespeare,<br />

Gustavo Adolfo Bécquer o Rosalía de<br />

Castro, i de poetes catalans il·lustres<br />

com Joan Maragall, Joan Salvat-Papasseit,<br />

Màrius Torres, Miquel Martí i<br />

Pol o Maria Mercè Marçal.<br />

La jove Judit es queda vídua d’Aben<br />

Ahmad al-Fiqui, un musulmà amb el<br />

qual el seu pare la va casar per conveniència.<br />

Després de la seva mort, la<br />

Judit, d’origen jueu, decideix cercar un<br />

nou marit, però és rebutjada tant per<br />

musulmans com per jueus a causa de la<br />

situació extrema que es viu a Mèrida.<br />

Jesús Sánchez Adalid tracta amb una<br />

nova llum el segle IX i ens descobreix un<br />

dels moments més decisius i desconeguts<br />

en la història de les tres cultures.<br />

Després de quinze anys analitzant<br />

plegats l’actualitat informativa en<br />

diferents mitjans de comunicació, els<br />

periodistes Josep Cuní i Pilar Rahola<br />

protagonitzen aquesta conversa escrita.<br />

Es tracta del primer cop que un llibre<br />

recull els seus pensaments, no sempre<br />

concordants, però expressats en una<br />

xerrada pausada i reflexiva. Parlen<br />

i discuteixen sobre diferents temes:<br />

Catalunya, la llengua, les xarxes socials,<br />

el periodisme, la família, l’amor,<br />

la mort, etc.<br />

L’objectiu d’aquest manual, amè,<br />

senzill i de llenguatge directe, és que<br />

pares i educadors aprenguin tot el que<br />

cal pel que fa a les noves tecnologies<br />

de la informació i la comunicació (TIC).<br />

Internet té nombrosos avantatges, però<br />

també alguns riscos per als nens i<br />

adolescents. De la mà de dos experts<br />

en la matèria, i basant-se en casos reals,<br />

s’ofereixen consells útils perquè els<br />

pares sàpiguen com evitar i afrontar<br />

aquests perills.<br />

Kate Morton, Les hores<br />

llunyanes. Suma de Letras, 2012,<br />

638 pàg.<br />

Màrius Carol, Un té en el Savoy.<br />

La Esfera de los Libros, Col·lecció Biografías<br />

y Memorias, 2012, 208 pàg.<br />

Juan Marín Pozo, Finanzas para un<br />

tonto. Editorial Aguilar, 2012,<br />

272 pàg.<br />

toni Soler, El llibre de jocs de<br />

Crackòvia. Columna Edicions,<br />

2012, 120 pàg.<br />

trama absorbent<br />

Edie Burchill i la seva mare mai no<br />

han estat gaire unides. Un diumenge<br />

a la tarda arriba a casa una carta, que<br />

feia temps que estava extraviada, i Edie<br />

comença a pensar que la fredor de la<br />

seva mare oculta un antic secret. Amb<br />

un estil captivador i una manera elegant<br />

de narrar, Kate Morton aporta<br />

una nova visió a la novel·la clàssica victoriana<br />

per endinsar-nos en una trama<br />

absorbent i compondre un puzzle tan<br />

bonic com brillant.<br />

Noces d’or<br />

El 14 de maig del 2012 es compleixen<br />

les noces d’or de Joan Carles i Sofia. Una<br />

data idònia per fer balanç d’aquests<br />

cinquanta anys de relació personal i<br />

professional dels reis d’Espanya. Màrius<br />

Carol és l’autor del llibre, que constitueix<br />

un testimoni valuós d’aquests<br />

cinquanta anys de tasca institucional,<br />

familiar i personal. Un llibre imprescindible<br />

per entendre més bé el paper de<br />

la monarquia en la història més recent<br />

d’Espanya.<br />

El món de les<br />

finances<br />

Penseu que una casa és una inversió<br />

a llarg termini per la qual esteu disposats<br />

a hipotecar-vos durant quaranta<br />

anys? Algun cop heu dipositat diners en<br />

un compte a canvi d’un joc de maletes?<br />

El psicoterapeuta financer Juan Marín<br />

Pozo ofereix en aquest llibre els conceptes<br />

clau per comprendre l’enrevessat<br />

món de les finances sense necessitat de<br />

ser un expert. Per a això recorre a la història<br />

de Juan Tonto, plena d’exemples<br />

aplicables a la vida quotidiana.<br />

Jocs i futbol<br />

Vols jugar a ser com Mourinho?, saps<br />

fer un sudoku amb els cognoms dels<br />

jugadors de l’Espanyol?, et ve de gust<br />

jugar al futbol però sobre una taula?,<br />

veus sempre el programa Crackòvia<br />

de TV3 i podries contestar qualsevol<br />

pregunta sobre el tema? Si has contestat<br />

que sí a totes aquestes preguntes,<br />

aquest llibre segur que t’interessarà.<br />

S’hi proposen una gran varietat de jocs<br />

(de taula, de pati, passatemps, retallables...)<br />

per a tota la família.


CatCristllibres<br />

V<br />

22 abril 2012<br />

lliBrES pEr alS méS JoVES<br />

Enric Benavent (text) i Sebastià<br />

Serra (il·lustracions), Francesc<br />

d’Assís. Publicacions de l’Abadia de<br />

Montserrat, Col·lecció Sabies Qui?,<br />

2012, 24 pàg.<br />

David mckee (text i il·lustracions),<br />

L’Elmer i l’avi Eldo.<br />

Editorial Beascoa, Col·lecció<br />

L’Elmer, 2012, 32 pàg.<br />

roberto aliaga (text) i Carles<br />

arbat (il·lustracions), El nòvio<br />

de la bruixa. Edebé, Col·lecció<br />

Els Meus Contes Preferits de Tren<br />

Blau, 2012, 32 pàg.<br />

antoni Dalmases (text) i pere<br />

Ginard (il·lustracions), La llegenda<br />

del rei Artur i els seus cavallers.<br />

Combel Editorial, Col·lecció L’Hora<br />

dels Clàssics, 2012, 192 pàg.<br />

un home estimat<br />

memòria d’elefant<br />

un objectiu singular<br />

llegenda universal<br />

En aquest llibre, el llop de Gubbio<br />

explica als més petits què va fer Francesc<br />

d’Assís i de quina manera va viure; així<br />

podran saber per què és avui un home<br />

tan estimat. En aquesta nova col·lecció,<br />

els infants coneixeran homes i dones<br />

de totes les èpoques que, per haver<br />

portat una vida solidària i senzilla, han<br />

traspassat fronteres i són respectats i<br />

admirats per tothom. Els dibuixos interactuen<br />

amb les fotografies dels indrets<br />

reals de cada història.<br />

L’Elmer, l’elefant de colors més famós<br />

de la literatura infantil, ha anat<br />

a visitar l’Eldo. Es diverteix recordant<br />

al seu avi les coses que solien fer junts<br />

quan era petit. Però l’Eldo és tan desmemoriat<br />

com l’Elmer creu? S’està fent<br />

gran, però malgrat tot és un elefant.<br />

I els elefants, segons sempre ens han<br />

explicat, no obliden mai. O sí? Altres<br />

títols d’aquesta col·lecció són L’Elmer<br />

i el cangur saltimbanqui, L’Elmer i en<br />

Wilbur i L’Elmer ha tornat!<br />

La bruixa Leotarda era una bruixa<br />

com una altra qualsevol. Compartia casa<br />

amb una òliba, dues sargantanes,<br />

tres gats, quatre aranyes i cinc ratolins.<br />

Això no obstant, se sentia sola.<br />

Molt sola. Un dia, de matinada, després<br />

d’esternudar tres cops, la bruixa<br />

va prendre seriosament una decisió:<br />

«Em buscaré un nòvio!» Havent dinat,<br />

Leotarda va agafar l’escombra i se’n va<br />

anar al parc. Aconseguirà finalment el<br />

seu objectiu?<br />

Primera reescriptura completa en<br />

català del cicle artúric a partir de les<br />

diverses fonts literàries que recullen<br />

aquesta llegenda universal protagonitzada<br />

pel rei Artur, la reina Ginebra, el<br />

mag Merlí i el cavaller Lancelot. Antoni<br />

Dalmases ha sabut traslladar l’èpica<br />

del món medieval a un llenguatge actual<br />

i planer. Alhora, les magnífiques<br />

il·lustracions de Pere Ginard recreen<br />

esplèndidament l’ambient i els personatges<br />

de l’època.<br />

miquel Àngel Sayrach (text i<br />

il·lustracions), Missió 1.X.2.<br />

Editorial Base, Col·lecció Les<br />

Aventures de Bibi i Tobi, 2012, 48 pàg.<br />

Josefina llargués (text) i amadeu<br />

Casas (il·lustracions), La Filomena<br />

llaminera. Cossetània Edicions,<br />

Col·lecció El Globus, 2012, 120 pàg.<br />

pierdomenico Baccalario (text),<br />

Los viajeros imaginarios.<br />

Editorial Montena, Col·lecció<br />

Ulysses Moore, 2012, 304 pàg.<br />

lauren St. John (text) i David<br />

Dean (il·lustracions), Segrest al<br />

Carib. Editorial Bambú, Col·lecció<br />

Bambú Joves Lectors, 2012, 296 pàg.<br />

Formigues intrèpides<br />

aventura culinària<br />

una gran odissea<br />

pirates i taurons<br />

En aquest llibre, les formigues Bibi<br />

i Tobi han de vetllar per la seguretat<br />

del savi Simforet, que treballa en el<br />

projecte d’un coet espacial. En una<br />

negligència, el savi és segrestat. Per<br />

reparar l’error, Bibi i Tobi s’acreditaran<br />

com a periodistes i recorreran tots els<br />

països veïns per descobrir qui ha raptat<br />

Simforet. La investigació es presenta<br />

llarga i complicada, però no hi ha res<br />

impossible per a les dues formigues<br />

intrèpides.<br />

Després de La Filomena els fogons<br />

remena, la Filomena torna amb una<br />

nova aventura culinària. L’educació en<br />

la salut és vital per al desenvolupament<br />

físic i emocional dels infants. Aquestes<br />

pàgines proposen a pares i fills tot un<br />

seguit de suggeriments, consells útils<br />

i receptes llamineres, senzilles, divertides<br />

i, especialment, saludables. Una<br />

dieta sana i equilibrada no implica<br />

necessàriament privar-nos de petits<br />

plaers de tant en tant.<br />

Un sinistre veler negre, amb una<br />

tripulació molt estranya formada per<br />

micos sota les ordres de Spencer, enemic<br />

d’Ulysses Moore, està destruint<br />

Kilmore Cove a base de canonades.<br />

Spencer no s’aturarà fins a assolir el seu<br />

objectiu: destruir les Portes del Temple.<br />

En aquesta ocasió, Julia, Jason, Rick,<br />

Anita i Tommaso necessitaran ajuda<br />

externa per poder vèncer l’amenaça.<br />

Aconseguiran els nois salvar Ulysses<br />

Moore i les Portes del Temple?<br />

Imagineu-vos que guanyeu un creuer<br />

al Carib amb estada en una illa paradisíaca.<br />

Aquest somni s’ha fet realitat<br />

per a la Laura, que acaba de guanyar<br />

aquestes vacances increïbles. Però el<br />

que la jove detectiu es pensava que<br />

serien les vacances ideals podria costarli<br />

la vida. A milers de quilòmetres de casa,<br />

la Laura s’embarca en una aventura<br />

trepidant en què no hi falten taurons<br />

afamats, temibles pirates i un volcà a<br />

punt d’entrar en erupció.


CatCristllibres<br />

VII<br />

22 abril 2012<br />

«En l’eucaristia s’expressa de forma<br />

privilegiada la intimitat amb Déu»<br />

Francesc Grané, autor d’«Aliment per al desig infinit» (Ed. Claret)<br />

Samuel Gutiérrez<br />

El misteri que s’amaga darrere l’eucaristia<br />

ha estat, per a Francesc Grané<br />

(Mataró, 1964), un element de reflexió<br />

des de la seva infantesa. La missa<br />

ha esdevingut el centre del seu llarg<br />

itinerari de recerca interior. La síntesi<br />

que expressa millor aquest recorregut<br />

ens arriba amb el títol mateix del seu<br />

nou llibre: Aliment per al desig infinit.<br />

L’obra és una aposta agosarada per<br />

redescobrir l’eucaristia i resituar-la<br />

en el debat cultural contemporani.<br />

Per a Francesc Grané, professor de<br />

la Universitat Ramon Llull i director<br />

del Centre Edith Stein, l’eucaristia és<br />

una cadena d’amor que ens porta a<br />

donar-nos. Amb un llenguatge senzill<br />

i planer, però alhora també profund i<br />

místic, ens convida a entrar amb humilitat<br />

en un misteri capaç de transformar<br />

tota la nostra vida.<br />

Com neix aquesta nova aventura<br />

literària sobre l’eucaristia?<br />

Neix de la proposta que em van fer<br />

des de BTV i la xarxa de televisions<br />

locals de retransmetre la missa del<br />

Sant Pare a la Sagrada Família. Va ser<br />

l’ocasió per elaborar unes reflexions<br />

que fa molts anys que faig, gairebé<br />

des de petit, sobre l’eucaristia. Es<br />

tractava de fer servir un llenguatge<br />

pedagògic i significatiu per retransmetre<br />

una realitat que es transmet<br />

de forma sorprenent des de fa 2.000<br />

anys. És un tema central que a les generacions<br />

joves se’ns escapa. La missa<br />

del Sant Pare era un bon motiu per<br />

fer una retransmissió d’acord amb el<br />

que considerava que pot significar<br />

l’eucaristia des d’un punt de vista<br />

existencial. En aquest sentit, no volia<br />

fer una retransmissió en clau arqueològica,<br />

sinó explicar l’eucaristia des<br />

d’un punt de vista antropològic, fent<br />

el lligam entre la simbologia bíblica i<br />

els referents de la cultura actual, sense<br />

perdre el rigor del Misteri que porta<br />

en si mateixa.<br />

Són reflexions, com deia, que<br />

arrenquen de la seva infància...<br />

Jo sóc de les generacions que encara<br />

van ser educats en una visió de l’eucaristia<br />

en una clau molt misteriosa,<br />

posant en relleu que allà s’hi esdevenia<br />

una cosa molt gran, còsmica. Crec<br />

que aquest sentiment de misteri i de<br />

grandesa va ser positiu, perquè hi ha<br />

coses a la vida que realment no es poden<br />

explicar. Observava que aquest<br />

misteri tenia conseqüències: persones<br />

pròximes que vivien situacions<br />

extremament dures vivien en l’eucaristia<br />

una transformació: podien<br />

viure amb esperança, i amb alegria,<br />

malgrat tot. Més tard, als anys vuitanta<br />

vaig participar en moviments<br />

d’acció catòlica, on es feien grans<br />

celebracions molt ben preparades,<br />

amb milers de persones. El meu interrogant<br />

era sempre el mateix: els nous<br />

llenguatges, la introducció d’una pedagogia<br />

activa sobre l’eucaristia, fa<br />

que s’entengui més o ens fa perdre<br />

de vista l’essencial? Aquesta reflexió<br />

m’ha acompanyat sempre. Però davant<br />

la meva pròpia incomprensió<br />

d’alguns elements, sempre he optat<br />

per confiar en el sentit que li han<br />

trobat a la missa centenars de generacions<br />

abans que jo al llarg de<br />

2.000 anys. Hi ha moltes coses en la<br />

vida, sovint les coses importants, que<br />

es fan i que s’entenen a posteriori.<br />

L’eucaristia entraria en aquests paràmetres.<br />

L’essència de la missa és<br />

la relació amb Déu. En l’eucaristia<br />

s’expressa de forma privilegiada<br />

aquesta intimitat i per tant el pas<br />

previ per entrar-hi i trobar-li sentit<br />

serà sempre el de prendre consciència<br />

d’aquesta relació personal.<br />

Per a molts l’eucaristia es tracta<br />

d’un culte anacrònic.<br />

Hi ha molts tòpics actuals que qüestionen<br />

una celebració com l’eucaristia:<br />

és una celebració lenta, per a molts<br />

avorrida, sempre es fa el mateix... És<br />

un fals debat, perquè les coses importants<br />

són lentes, difícils d’entrar,<br />

sovint avorrides inicialment. Per altra<br />

banda, crec que en la pedagogia de<br />

la transmissió de la fe hi ha coses que<br />

se’ns han escapat. S’ha volgut fer tot<br />

totalment entenedor i fàcil, quan en<br />

realitat el que ens caldria és aprofundir<br />

en tot el llegat cultural i religiós<br />

que hem rebut, començant pels textos,<br />

per la Paraula de Déu, que és la<br />

que ens permetrà fer una experiència<br />

Francesc Torralba:<br />

«Amb un llenguatge<br />

proper, a la vegada que<br />

místic i quotidià, l’autor<br />

d’aquest llibre ens<br />

invita a reflexionar sobre<br />

el sagrament de<br />

l’eucaristia com a lloc de<br />

trobada entre l’eternitat<br />

i el temps»<br />

Josep M. Rovira<br />

Belloso:<br />

«Aquest aliment per<br />

al desig infinit és un<br />

aliment que ens transforma.<br />

Ens fa semblants<br />

a Déu. Entrem en l’eucaristia<br />

amb un llenguatge<br />

que s’assembla al que<br />

empren els pares quan<br />

dialoguen amb els<br />

seus fills»<br />

de Déu nova, actual i contemporània.<br />

Del «Jesús és amic» a la dimensió de<br />

Déu. L’eucaristia és una unitat del text<br />

—Escriptura— i del pa i el vi. Som convidats<br />

a digerir-ho tot, especialment<br />

el sentit actual dels textos. Des del<br />

desconeixement de l’Escriptura, no<br />

podem construir res. Perquè la Paraula<br />

ingerida i mastegada modela<br />

la nostra pròpia experiència i ens<br />

configura vitalment.<br />

A mig camí entre l’assaig i la<br />

meditació, el llibre vol oferir un<br />

servei i mostrar que l’eucaristia<br />

no ha de ser necessàriament, com<br />

opina molta gent, un espai per a<br />

l’avorriment i la passivitat...<br />

L’eucaristia reflecteix tot l’itinerari<br />

cristià, que és el procés de mort i resurrecció.<br />

Tu t’ofereixes a Déu i Ell se’t<br />

dóna. Tu renuncies al teu narcisisme i<br />

Ell t’alimenta, et guia i t’omple la vida.<br />

Tot això no és un descobriment meu,<br />

és un llegat de fa molts anys. El repte<br />

actual és trobar formulacions que ens<br />

permetin entrar en la dinàmica de la<br />

vida de Déu, viure-ho profundament.<br />

Ens toca avui redescobrir l’eucaristia i<br />

resituar-la en el debat cultural.<br />

Vostè parla de l’eucaristia des<br />

de la seva condició laïcal, d’home<br />

casat i pare de tres fills. Com influeix<br />

això en la manera d’afrontar<br />

aquest tema?<br />

Des de l’experiència personal amb<br />

els meus fills, entenc molt bé les dificultats<br />

que tenen les noves generacions<br />

d’entrar en l’eucaristia. No tenen<br />

el bagatge cultural que hi havia<br />

abans. Tampoc molts de nosaltres. Hi<br />

ha llenguatges que ja no els diuen<br />

res. La solució, com he dit abans, no<br />

és fer-ho tot entenedor i fàcil, sinó<br />

més aviat ajudar-los a trobar un sentit<br />

profund a una celebració de la qual<br />

no entenen moltes coses. El llibre vol<br />

ser un acompanyament fins al llindar<br />

del misteri. Després, el salt de la fe l’ha<br />

de fer cadascú.<br />

«Aliment per al desig infinit.»<br />

Per què aquest títol tan poètic i<br />

alhora filosòfic, gairebé metafísic?<br />

És la traducció del que em sembla<br />

que és l’eucaristia en un llenguatge<br />

d’avui. Juntament amb els petits desitjos<br />

—desitjos forts, tanmateix!— de<br />

la vida quotidiana, però que acaben<br />

provocant buidor, en l’ésser humà hi<br />

ha un desig més profund, que mai no<br />

acaba, desig de sentit, de plenitud,<br />

d’Amor Infinit... En definitiva, encara<br />

que no li sapiguem posar nom, és un<br />

desig de Déu, de transcendència. Com<br />

explica sant Agustí, Déu es troba en<br />

l’origen d’aquest desig i alhora és la<br />

fita de la nostra recerca. L’eucaristia,<br />

que és l’element central del diàleg<br />

amb Déu, esdevé l’expressió més clara<br />

d’aquest sadollament. La metàfora<br />

digestiva és impressionant! En l’eucaristia,<br />

em menjo Déu, per convertir-lo<br />

en carn de la meva carn: és Ell qui<br />

omple el sentit que em falta, perquè<br />

jo no m’ho puc donar tot, jo no em<br />

faig a mi mateix.


VIII<br />

22 abril 2012<br />

CatCristllibres<br />

Diàleg entre dos mons: la creença i la increença<br />

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE «AMB DÉU O SENSE. QUARANTA CARTES CREUADES»<br />

Miquel Àngel Codina<br />

Barcelona<br />

L’Auditori de la Facultat de Comunicació<br />

Blanquerna de la Universitat<br />

Ramon Llull es va quedar petit<br />

el dimarts 10 d’abril per acollir tota<br />

la gent que va anar a la presentació<br />

del llibre Amb Déu o sense. Quaranta<br />

cartes creuades, de Francesc Torralba<br />

i Vicenç Villatoro i publicat per Fragmenta<br />

Editorial. Nombroses persones<br />

van haver de seguir l’acte a peu dret. I<br />

és que l’expectació que havia despertat<br />

aquest volum era màxima.<br />

L’acte va ser presentat per Ignasi<br />

Moreta, doctor en Humanitats i editor<br />

de Fragmenta, i Josep Maria Carbonell,<br />

president de la Fundació Joan Maragall<br />

i degà de la Facultat de Comunicació<br />

Blanquerna. Hi van participar els autors<br />

del llibre, Francesc Torralba, catedràtic<br />

de Filosofia, i Vicenç Villatoro, escriptor,<br />

periodista i director de l’Institut<br />

Ramon Llull; Pilar Rahola, periodista i<br />

escriptora, i Ramon M. Nogués, escolapi<br />

i catedràtic emèrit de Biologia.<br />

Dos gegants intel·lectuals<br />

«Aquest llibre que avui presentem<br />

ens ofereix tot un seguit de reflexions,<br />

a través de la riquesa de les mirades<br />

dels seus autors —un creient (Francesc<br />

Torralba) i un agnòstic (Vicenç Villatoro)—,<br />

que ens ajudaran a anar al fons<br />

dels temes que envolten la nostra vida:<br />

l’amor i la mort, el bé i el mal, la<br />

transcendència…», va afirmar Josep<br />

Maria Carbonell. Després de recordar<br />

que l’acte estava organitzat conjuntament<br />

per Fragmenta Editorial i la<br />

Fundació Joan Maragall, va felicitar<br />

Ignasi Moreta per estar al capdavant<br />

de Fragmenta, «un projecte editorial<br />

molt meritori, de primer nivell».<br />

Per la seva banda, Moreta va reconèixer<br />

que Amb Déu o sense. Quaranta<br />

cartes creuades és «d’aquelles obres<br />

que l’editor incita, provoca i acompanya<br />

al llarg de tot el seu procés d’elaboració».<br />

«Vaig tenir el privilegi —va<br />

dir— de ser el primer lector del llibre,<br />

després dels autors òbviament. Per a<br />

mi va representar una gran experiència<br />

llegir el diàleg de dos gegants intellectuals<br />

com Francesc Torralba i Vicenç<br />

Villatoro.»<br />

Monument literari<br />

En la seva intervenció, Pilar Rahola<br />

va revelar que «trobo molt interessant<br />

la conversa sobre la transcendència<br />

espiritual; m’enriqueix, tot i que no<br />

sempre em resol els dubtes». I va afegir:<br />

«Visc en el dubte permanent. Més<br />

que creure o no, considero que el més<br />

interessant és pensar en Déu. I sobretot<br />

en la idea del Déu bondadós que<br />

acompanya els éssers humans.»<br />

Rahola va subratllar que «és una<br />

delícia literària, gairebé poètica, llegir<br />

aquestes cartes». Així mateix, va opinar<br />

el següent: «Aquest llibre proporciona<br />

un bassal d’idees i paraules de dues<br />

ments poderoses que han fet de la dialèctica<br />

el seu paradís. Un autèntic mo-<br />

Agustí Codinach<br />

Francesc Torralba i Vicenç<br />

Villatoro, Amb Déu o sense.<br />

Quaranta cartes creuades.<br />

Fragmenta Editorial, Col·lecció<br />

Assaig, 2012, 350 pàg.<br />

nument literari. M’interessa el Villatoro,<br />

però m’interpel·la el Torralba. Són<br />

dues ànimes bones, amb valors i virtuts<br />

profundes.»<br />

«Celebro el gènere epistolar en<br />

aquests temps de SMS. Aquestes cartes<br />

m’han suggerit moltíssimes coses»,<br />

va indicar Ramon M. Nogués. Pel que<br />

fa a una conversa mantinguda entre<br />

Vicenç Villatoro i el P. Maur Esteva, que<br />

el primer dóna a conèixer en una de les<br />

cartes, Nogués treu la conclusió que hi<br />

ha creients que «anhelen una religió<br />

amb poc folklore». Ara bé, admet que<br />

«una religió amb poc folklore ha de<br />

tenir molta metàfora, ja que el llenguatge<br />

poètic és necessari per viure i,<br />

per tant, per creure».<br />

«Les religions —va observar— han<br />

de ser capaces de passar una “auditoria<br />

d’humanitat”, si no, es tracta de<br />

religions fracassades. Aquesta “auditoria”<br />

hauria de tenir l’ésser humà<br />

com a centre de la religió. Les religions<br />

tenen avui l’obligació de generar models<br />

de convivència. Aquestes cartes de<br />

Torralba i Villatoro ofereixen una visió<br />

de Déu profundament encarnada en la<br />

realitat humana.»<br />

Complicitat i discrepàncies<br />

Finalment, els autors van prendre la<br />

paraula. Francesc Torralba va ressaltar<br />

que el va entusiasmar la proposta de<br />

l’editor d’elaborar un llibre a través<br />

«d’un intercanvi epistolar mantingut<br />

durant gairebé sis mesos sobre temes<br />

que humanament ens preocupen». El<br />

filòsof va confessar que al llarg d’aquest<br />

temps es va crear «una complicitat entre<br />

els dos interlocutors». «El gènere<br />

epistolar —va emfasitzar— és ric quan<br />

acceptes el repte d’hostatjar la paraula<br />

de l’altre. Això t’obliga a pensar, a<br />

qüestionar-te a fons per què crec el que<br />

crec. Certament, aquest gènere m’ha<br />

donat molt joc.»<br />

Torralba va manifestar que aquesta<br />

correspondència es va produir en «un<br />

clima de respecte», però que això no<br />

va eludir que hi sorgissin de vegades<br />

«discrepàncies substantives». També va<br />

deixar ben clar que a Amb Déu o sense.<br />

Quaranta cartes creuades «no hi ha<br />

voluntat de convenciment a l’altre, però<br />

sí de persuasió, és a dir, d’expressar<br />

amb arguments les opcions personals<br />

que hem fet». Tot plegat, ha constituït<br />

per a ell «una experiència de profunda<br />

intensitat humana».<br />

Veritat sense disfressa<br />

Vicenç Villatoro va admetre davant<br />

del públic assistent que essencialment<br />

«Una experiència<br />

de profunda<br />

intensitat<br />

humana»<br />

(Francesc Torralba)<br />

«No és un llibre<br />

de doctrines, sinó<br />

de metàfores»<br />

(Vicenç Villatoro)<br />

Amb Déu o sense. Quaranta cartes<br />

creuades és «un llibre d’autor: Ignasi<br />

Moreta» i que li ha agradat participar-hi,<br />

atès que s’hi ha sentit «molt<br />

còmode». El periodista va voler destacar<br />

que el volum emana «veritat» per<br />

tots costats. «En un llibre de cartes hi<br />

has d’anar sense disfressa. No és un<br />

llibre de doctrines, sinó de metàfores.<br />

Aquest diàleg d’idees fa descobrir-te a<br />

tu mateix coses que no t’havies plantejat<br />

mai», va dir.<br />

Així mateix, Villatoro va constatar<br />

que «nosaltres no representem ningú;<br />

ni en Francesc és el portaveu dels<br />

creients, ni jo dels agnòstics. Això permet<br />

modular les teves postures i dóna<br />

una força especial al llibre». També<br />

va aclarir que el volum no té conclusions:<br />

«No en teníem cap obligació.»<br />

Pel que fa al contingut, va afirmar que<br />

el gran tema que tracta és «com viure<br />

junts sent diferents». I que la qüestió<br />

fonamental que plantegen les seves<br />

pàgines és la següent: «Com fem per<br />

viure junts?»


22 Església a Catalunya<br />

22 abril 2012<br />

Barcelona<br />

Marcar un gol a l’atur juvenil<br />

Els presidents del Barça i l’Espanyol acompanyen el cardenal en la presentació<br />

del projecte Joves a l’Atur<br />

CARDENAL LLUÍS<br />

MARTÍNEZ SISTACH<br />

«Els joves sense feina són<br />

joves que no veuen futur<br />

en la seva vida»<br />

SANDRO ROSELL<br />

«Des d’avui cinquanta<br />

joves comencen a treballar<br />

al Camp Nou durant tres<br />

mesos»<br />

Agustí Codinach<br />

RAMON CONDAL<br />

«Lluitarem tots dos clubs<br />

contra l’atur juvenil,<br />

i tant de bo que tinguem<br />

èxit tots plegats»<br />

El cardenal Lluís Martínez Sistach, flanquejat pels presidents del Barça i l’Espanyol, mostra l’eslògan de la iniciativa.<br />

De<br />

MatinaDa<br />

Nits de dissabte a<br />

diumenge<br />

de 00.00 h a 1 h<br />

Redifusió del programa les nits de<br />

diumenge a dilluns d’1 a 2 h.<br />

Per a tots aquells que no<br />

podeu dormir,<br />

us fem companyia<br />

amb<br />

ESTHER NOSÀS<br />

NOSAR<br />

COMUNICACIÓ<br />

tel. 606 974 623<br />

www.dematinada.es<br />

carme Munté<br />

Barcelona<br />

El Palau Episcopal de l’arquebisbat<br />

de Barcelona va semblar durant uns<br />

minuts la sala de premsa del Camp<br />

Nou. Un gran nombre de periodistes<br />

de mitjans de comunicació esportius<br />

esperaven alguna declaració «sucosa»<br />

de Sandro Rosell, president del FC<br />

Barcelona, o de Ramon Condal, president<br />

del RCD Espanyol.<br />

Però aquell dia, dimecres 11 d’abril,<br />

els presidents del Barça i de l’Espanyol<br />

no havien acudit a la seu del bisbat<br />

de Barcelona precisament per parlar<br />

de partits de futbol o de si el Barça<br />

guanyarà o no la lliga; hi havien acudit<br />

per posar la imatge dels seus clubs<br />

al servei del projecte Joves a l’Atur<br />

impulsat pel cardenal Lluís Martínez<br />

Sistach amb motiu de les seves noces<br />

d’or sacerdotals.<br />

Amb l’eslògan «Marca un gol a l’atur<br />

juvenil» i amb la complicitat del Barça i<br />

de l’Espanyol, el projecte Joves a l’Atur<br />

de Càritas diocesana de Barcelona va<br />

tenir una presentació de gala i un ressò<br />

mediàtic sense precedents.<br />

«Sr. Cardenal, estem aquí per ajudar<br />

i fer tot el que puguem», va dir Sandro<br />

Rosell, que va explicar que la Fundació<br />

FC Barcelona havia signat un conveni<br />

amb Càritas per tal que «des d’avui<br />

mateix cinquanta joves escollits per<br />

Càritas comencin a treballar al Camp<br />

Nou durant tres mesos en temes de<br />

jardineria, manteniment...».<br />

Es tracta d’un contracte de pràctiques<br />

remunerades per a cinquanta<br />

joves «privilegiats» que no únicament<br />

tindran una petita font d’ingressos sinó<br />

que sobretot experimentaran sens<br />

dubte un augment de la confiança i<br />

autoestima, molt minvada en el cas de<br />

les persones que atén Càritas. «Com tots<br />

sabeu, buscar feina és probablement<br />

la feina més dura que hi ha», va dir el<br />

president del Barça, «i per buscar feina<br />

la millor manera és tenir feina».<br />

El projecte Joves a l’Atur s’inscriu en<br />

l’acció de Càritas contra l’atur, a través<br />

del programa de formació i inserció<br />

sociolaboral, que l’any 2011 va atendre<br />

2.471 persones, el 38,5% de les quals<br />

són joves. «Els joves sense feina són<br />

joves que no veuen un futur, i això pot<br />

tenir conseqüències molt greus per a<br />

la seva vida», va dir el cardenal Lluís<br />

Martínez Sistach en presentar una iniciativa<br />

que considera urgent i necessària.<br />

«Tots sabem que avui», va afegir, «un<br />

50% dels joves no troben feina i això<br />

és un problema molt greu».<br />

Per això va agrair molt sincerament<br />

que els presidents del Barça i de l’Espanyol<br />

haguessin respost afirmativament<br />

a la seva petició de col·laboració per<br />

tal de sensibilitzar la societat sobre<br />

aquesta problemàtica. «Quan els vaig<br />

demanar col·laboració, els vaig trobar<br />

molt sensibilitzats i molt disponibles. És<br />

més, jo els vaig demanar alguna cosa i<br />

ells em van superar oferint-me moltes<br />

més coses.»<br />

Tant és així que el president de<br />

l’Espanyol va recordar que quan el<br />

cardenal li va fer la demanda de seguida<br />

va mostrar-li la disponibilitat a<br />

ajudar en el que fos necessari perquè,<br />

davant l’atur juvenil, «tots hem de<br />

col·laborar».<br />

Una de les iniciatives a què s’han<br />

compromès tots dos clubs és a fer aparèixer<br />

al camp de futbol una pancarta<br />

amb l’eslògan «Marca un gol a l’atur<br />

juvenil» tot ajudant perquè la societat<br />

se sensibilitzi amb aquesta situació tan<br />

problemàtica i col·labori amb el projecte<br />

Joves a l’Atur.<br />

En el cas de l’Espanyol, la previsió era<br />

que els jugadors duguessin la pancarta<br />

en el partit de diumenge 15 d’abril<br />

contra el València, mentre que en el<br />

cas del Barça serà en el partit del dia<br />

2 de maig contra el Màlaga. També es<br />

projectarà un DVD per les pantalles del<br />

camp. Les aportacions econòmiques es<br />

poden fer al compte corrent de Càritas<br />

diocesana-Projecte Joves a l’Atur: 2100-<br />

0965-51-0200163608.<br />

El projecte busca oferir a les persones<br />

amb dificultats sociolaborals<br />

recursos per poder inserir-se en el món<br />

laboral. Per aconseguir aquest objectiu<br />

es duen a terme itineraris d’inserció<br />

laboral personalitzats i adaptats a diferents<br />

necessitats: orientació laboral<br />

i espais de recerca de feina; formació<br />

ocupacional; mediació laboral amb les<br />

empreses i borsa de treball; i acollida i<br />

coneixement de la llengua.<br />

Amb la col·laboració dels dos principals<br />

clubs de futbol de Barcelona, sens<br />

dubte que seran moltes més les persones<br />

que se sumaran al projecte de marcar<br />

un gol a l’atur juvenil. «Lluitarem<br />

tots dos clubs perquè així sigui, i tant<br />

de bo que tinguem èxit tots plegats»,<br />

va dir el president de l’Espanyol tot deixant<br />

de banda les rivalitats esportives i<br />

sumant-se a aquesta iniciativa solidària<br />

del cardenal Lluís Martínez Sistach. Una<br />

iniciativa que, d’altra banda, s’emmarca<br />

en la Missió Metròpolis que s’ha dut a<br />

terme en onze ciutats europees més:<br />

Budapest, Brussel·les, Dublín, Frankfurt,<br />

Lisboa, Liverpool, París, Torí, Varsòvia,<br />

Viena i Zagreb.


Església a Catalunya<br />

23<br />

22 abril 2012<br />

Barcelona<br />

«Mn. nicolau és un dels professors més<br />

savis que he tingut, i un tros de pa»<br />

Xavier Pérez, autor d’«Història gràfica del Seminari Menor de la Conreria»<br />

carme Munté<br />

El Seminari Menor de la Conreria<br />

va funcionar del 1940 al 1998 i són<br />

moltes les generacions d’alumnes i de<br />

formadors que hi han deixat empremta.<br />

Tots ells trobaran al llibre Història gràfica<br />

del Seminari Menor de la Conreria<br />

(1940-1998) un retall de la pròpia història<br />

personal i col·lectiva. Xavier Pérez<br />

Gómez (Granollers, 1966), llicenciat<br />

en Història i màster en Arxivística, va<br />

ser alumne de la Conreria del 1977 al<br />

1983. Després d’haver impulsat la web<br />

d’antics alumnes, ara ha editat aquest<br />

llibre que, d’altra banda, també té una<br />

vessant solidària, ja que un cop cobertes<br />

les despeses d’impressió la resta de<br />

diners seran donats a Càritas diocesana.<br />

Els qui estiguin interessats a adquirir<br />

Història gràfica del Seminari Menor<br />

de la Conreria poden trobar-lo a les<br />

llibreries Claret de Barcelona, El Full de<br />

Badalona i Robafaves de Mataró.<br />

Per quin motiu s’ha decidit a escriure<br />

aquest llibre?<br />

El motiu principal és que formo part<br />

del grup impulsor de la web dels antics<br />

alumnes creada el 2005, juntament<br />

amb Quim Puigdemont i el meu germà<br />

Ferran. Aquesta web (seminariconreria.<br />

blogspot.com) va començar a rebre fotografies<br />

i textos d’exalumnes i vaig pensar<br />

que estaria bé publicar-ne una selecció.<br />

Hem rebut aportacions fins i tot d’antics<br />

seminaristes que viuen a l’estranger com<br />

Miguel Fargas, que resideix a Dinamarca,<br />

o Justo Hernández, a França. Hi ha fotos<br />

curiosíssimes, tant dels anys 40 i 50 com<br />

dels anys més recents. Penso que aquest<br />

llibre agradarà molt a tots els que hi vam<br />

estudiar, tant els que ara són sacerdots<br />

com els que són seglars.<br />

Quins records conserva del seu<br />

pas pel Seminari?<br />

Vaig estar-hi sis anys, del 1977 al<br />

1983, i per tant en tinc molts: les estones<br />

de convivència amb els companys,<br />

amb alguns dels quals vam forjar una<br />

gran amistat, cosa lògica ja que estàvem<br />

interns de dilluns a divendres, o la gran<br />

admiració per superiors i professors<br />

que vaig tenir i que eren bellíssimes<br />

persones, i alguns molt savis. En podria<br />

Terrassa<br />

esmentar molts, però<br />

ara mateix recordo Mn.<br />

Antoni Oriol, Mn. Jordi<br />

Sotorra, Mn. Francesc<br />

Nicolau, Mn. Manuel<br />

Tort, Mn. Jaume Sust,<br />

Mn. Leandre Casamor,<br />

Mn. García-Die, el pare<br />

Jaume Sidera o el<br />

pare Vila, aquests dos<br />

claretians. O també el<br />

contacte amb la natura,<br />

ja que estàvem als<br />

boscos de la Conreria<br />

amb magnífiques vistes<br />

al mar, a la cartoixa de<br />

Montalegre i a la part<br />

del Vallès.<br />

Pot explicar-nos<br />

alguna anècdota divertida?<br />

Les classes amb Mn.<br />

Francesc Nicolau, que<br />

ens feia matemàtiques<br />

a BUP i també Ciències<br />

Naturals i Filosofia. Mn.<br />

Nicolau és un dels professors<br />

més savis que he<br />

tingut mai, i un tros de<br />

pa. Ell ho veia tot tan<br />

clar que no comprenia,<br />

a vegades, com nosaltres no enteníem<br />

un teorema o operació matemàtica.<br />

Davant dels nostres dubtes ens deia:<br />

«Però si això ho sap qualsevol pagès!»<br />

Anava i tornava a la Conreria en el seu<br />

cotxe amb Mn. Sust, professor de Física<br />

i Química, i aprofitaven per comentar<br />

notícies de revistes científiques com la<br />

Recherche o d’altres. Alguns companys<br />

de Barcelona que a vegades baixaven<br />

amb ells al cotxe ens explicaven que<br />

algun cop Mn. Nicolau, quan estava<br />

aturat en un semàfor, deia: «Mireu, la<br />

matrícula d’aquell cotxe és múltiple de<br />

tal número.» El seu cap sempre estava<br />

funcionant.<br />

Aquest llibre és una conjuminació<br />

de dades històriques i de records<br />

personals?<br />

De records personals hi ha la meva<br />

introducció i l’apartat de testimonis,<br />

que no són gaires, però sí molt qualificats.<br />

De dades històriques hi ha també<br />

«Molts nois van<br />

conèixer una Església<br />

més senzilla i propera<br />

i ara la defensen<br />

i l’estimen quan<br />

algú la critica»<br />

una part important, ja que he fet un<br />

buidatge exhaustiu de la bibliografia<br />

i de notícies aparegudes a la premsa, i<br />

també he parlat amb antics alumnes i<br />

superiors per tal de recollir la memòria<br />

oral. Tot això m’ha permès redactar<br />

una detallada cronologia que és un<br />

resum de la història del Seminari Menor.<br />

També hi ha una llista exhaustiva<br />

dels superiors i professors amb els anys<br />

un miler de participants a la Setmana de la família<br />

redacció / Terrassa<br />

Del 19 al 25 de març va tenir lloc la<br />

III Setmana de la Família del bisbat de<br />

Terrassa, organitzada per la Delegació<br />

episcopal de Pastoral Familiar i en la<br />

qual van participar més d’un miler de<br />

persones. Els actes es van dur a terme<br />

entre les poblacions de Cardedeu,<br />

Cerdanyola, la Garriga, Matadepera,<br />

Mollet, Montcada, Rubí, Granollers,<br />

Sabadell, Sant Quirze, Terrassa i Valldoreix,<br />

i van consistir en activitats de<br />

formació, pregària i oci. En aquest<br />

que van ser a la Conreria. O sigui, el<br />

llibre és un 50% de textos i un 50% de<br />

fotografies.<br />

El Seminari Menor va funcionar<br />

com a tal fins a l’any 1998. Què van<br />

sentir quan es va haver de tancar?<br />

Vam sentir pena i enyorança. És lògic<br />

que et sàpiga greu que una casa o<br />

institució que estimes desaparegui. A<br />

més, perquè saps que hi va haver uns<br />

sacerdots que van lluitar molt per tirar<br />

endavant el Seminari de la Conreria en<br />

temps de gran crisi com fou a primers<br />

dels anys 70. Però el tancament definitiu<br />

va ser un fet que ja esperàvem els<br />

que estàvem al corrent de la vida de la<br />

Conreria, ja que el 1993 hi va haver un<br />

primer intent de tancar-la.<br />

La història del Seminari ens permet<br />

fer un retrat de la història d’un<br />

país i de l’Església?<br />

I tant, en aquests 58 anys d’història<br />

del Seminari Menor veus clarament<br />

com es va passar de l’Església preconciliar<br />

a l’Església postconciliar: això es<br />

veu només mirant les fotos, per com<br />

vestien els seminaristes. O la crisi de<br />

vocacions que apareix a finals dels<br />

seixanta. Socialment es veu també una<br />

mica l’evolució de Catalunya: als anys 40<br />

i 50 la gran majoria d’estudiants eren<br />

catalanoparlants, i a partir de finals<br />

del 60 i sobretot als 70 a la Conreria hi<br />

ha una gran entrada de nens castellanoparlants,<br />

com jo mateix, que sóc fill<br />

d’una família d’emigrants aragonesos.<br />

Hi convivíem tots plegats amb gran germanor<br />

i alegria, i molts vam aprendre<br />

a parlar català, tot i que al principi ens<br />

costava. I d’altres companys que venien<br />

de pobles més de la Catalunya interior<br />

coneixien nens de barriades i ciutats<br />

de l’extraradi de Barcelona. Era una<br />

barreja molt positiva, tot molt natural.<br />

Molts nois de la meva època, que venien<br />

potser de famílies no gaire practicants,<br />

van conèixer una Església més senzilla<br />

i propera i ara la defensen i l’estimen<br />

quan algú la critica. Cal recordar que<br />

a partir del 1971 el Seminari Menor es<br />

va obrir i va fer alhora de seminari i de<br />

col·legi intern per a nens dels pobles i<br />

ciutats de la rodalia. Fou, al meu entendre,<br />

una decisió molt encertada.<br />

marc també es va convocar la primera<br />

trobada diocesana de prematrimonials<br />

presidida pel bisbe Josep Àngel Saiz, en<br />

què van participar un bon nombre de<br />

matrimonis i capellans.<br />

Com a cloenda, el diumenge 25 de<br />

març, Mons. Josep Àngel Saiz va oferir<br />

una conferència a partir del lema de<br />

la Setmana: «La família: el treball i la<br />

festa», basada en les deu catequesis<br />

preparatòries de la VII Trobada Mundial<br />

de Famílies a Milà. A continuació, a les<br />

vuit del vespre, va presidir la missa amb<br />

les famílies a la catedral de Terrassa.


24<br />

22 abril 2012<br />

Església a Catalunya<br />

Sant Feliu de Llobregat<br />

Fa cent anys naixia l’abat Gabriel Brasó<br />

Josep M. Soler<br />

Abat de Montserrat<br />

Fa pocs dies s’esqueia<br />

el centenari del naixement<br />

del pare abat<br />

Gabriel Brasó i Tulla.<br />

Va ser un home que es<br />

va voler prendre seriosament Jesucrist i<br />

el seu Evangeli i, per això, es va prendre<br />

seriosament la vida de monjo i la seva<br />

condició de fill de l’Església. Nascut a<br />

Sarrià el 29 de març del 1912, va cursar<br />

brillantment la carrera eclesiàstica al<br />

Seminari de Barcelona. Rebé l’ordenació<br />

presbiteral el 1935. El 1941 va entrar<br />

al nostre monestir. I hi va professar el<br />

1942. Acabat, anà a Roma on obtingué<br />

les llicències en Teologia i en Arqueologia<br />

cristiana. L’any 1956 publicà l’obra<br />

que li va donar més anomenada internacional,<br />

Litúrgia i espiritualitat, que<br />

va ser traduïda de seguida al castellà<br />

i després a altres llengües. Tornat a<br />

Montserrat, el pare abat Aureli el va nomenar<br />

prior. I el 1961 va ser elegit abat<br />

coadjutor del nostre monestir. Mogut<br />

precisament per l’exemple de Jesucrist,<br />

que ha de ser la norma de tot abat (cf.<br />

Cadires plegables<br />

Prestatgeria i armaris<br />

import difusió<br />

mobiliari per a col·lectivitats<br />

Directes de fÀbrica<br />

Cadires per a sales polivalents<br />

«a mida»<br />

Cadires apilables, metàl·liques i polipropilè<br />

Sales d’actes<br />

Regla de sant Benet, 2,2), va escollir<br />

com a lema la frase «Servir en l’amor».<br />

El pare abat Gabriel era d’una fidelitat<br />

insubornable als seus ideals. En el seu<br />

servei abacial, va afavorir la renovació<br />

de la vida monàstica de la comunitat<br />

segons les directrius del Concilia Vaticà<br />

II. Promogué, el 1965, la celebració del<br />

II Congrés Litúrgic de Montserrat. Eren<br />

uns temps difícils, de crisi en l’Església<br />

i a l’interior de la comunitat. Entre les<br />

idees que sorgien, sovint era difícil de<br />

veure-hi clar; amb les seves qualitats i<br />

amb els seus límits, amb el seu temperament<br />

directe, va mirar d’actuar de<br />

la millor manera possible en bé de la<br />

comunitat i de l’Església, sense que,<br />

ni a ell ni a molts, els fos estalviat el<br />

sofriment. En l’àmbit social, va ser un<br />

defensor dels drets humans i de la llibertat<br />

d’expressió. I per això no dubtà<br />

d’enfrontar-se amb algun membre significatiu<br />

del govern d’aleshores; així va<br />

evitar, entre altres coses, el tancament<br />

de la revista Serra d’Or.<br />

L’any 1966 va ser elegit abat president<br />

de la Congregació Benedictina<br />

de Subiaco. Això li suposà deixar<br />

Montserrat i passar a residir a Roma.<br />

Pissarres, taules i cadires per a biblioteques, residències,<br />

escoles, locals parroquials, associacions<br />

Taules i cadires per a restaurants, cafeteries,<br />

residències, geriàtrics...<br />

Cadires amb pala, metàl·liques fusta i polipropilè<br />

Pressupostos sense compromís<br />

Agent comercial: A. Pérez Sabaté<br />

Allà, el seu desig de<br />

servir l’Església s’obrí<br />

a un abast mundial,<br />

a través sobretot del<br />

servei als monestirs<br />

que tenia encomanats.<br />

La seva teologia<br />

i la seva espiritualitat<br />

litúrgica així com la<br />

seva doctrina monàstica,<br />

van enriquir<br />

els monestirs. A més,<br />

la seva posterior designació<br />

com a vicari<br />

de l’Abat Primat<br />

de la Confederació<br />

Benedictina, va ampliar<br />

la seva irradiació<br />

monàstica. Les<br />

comunitats que va<br />

servir en guarden un<br />

gran record pel seu<br />

testimoniatge de fe<br />

profunda i pel seu<br />

mestratge de vida<br />

monàstica. Donada<br />

la seva relació amb el<br />

papa Pau VI, des dels<br />

temps que Montini<br />

era arquebisbe de<br />

Milà, li foren confiades algunes missions<br />

de confiança per part de la Santa<br />

Seu; això li permeté, entre altres coses,<br />

de poder treballar perquè els bisbes<br />

de les diòcesis catalanes fossin de la<br />

terra o en coneguessin la llengua i la<br />

manera de ser. Per la Quaresma del<br />

1969 va rebre l’encàrrec de predicar<br />

els exercicis espirituals al Papa i a la<br />

Cúria Romana.<br />

La seva bona salut, que li havia permès<br />

de viatjar repetidament pel món<br />

visitant els monestirs, va sofrir de cop<br />

una interrupció brusca el maig del 1977;<br />

li descobriren un tumor maligne que<br />

amb pocs mesos el va anar minant. Va<br />

voler, però, que la seva malaltia fos un<br />

darrer «servei en l’amor» als monestirs i<br />

a l’Església, malgrat la feblesa creixent,<br />

malgrat els moments de foscor. Morí<br />

per Cap d’any del 1978, a Montserrat,<br />

i va ser sepultat a la cripta de la nostra<br />

basílica. El dia abans del seu traspàs,<br />

volgué acomiadar-se de la comunitat<br />

aplegada al seu voltant; expressà la<br />

seva confiança en el Senyor, agraí tot<br />

el que havia rebut de Montserrat —que<br />

havia ocupat un lloc central en la seva<br />

vida, segons que va dir— i totes les<br />

atencions que havien tingut amb ell<br />

durant la malaltia així com la pregària<br />

de la comunitat per ell; humilment va<br />

demanar perdó pel que no hagués fet<br />

prou bé en la seva missió pastoral, insistí<br />

a dir que fóssim fidels a Jesucrist com<br />

a monjos. I acabà expressant el desig<br />

d’anar cap al Pare (G. Brasó, Servir en<br />

l’amor. Publicacions de l’Abadia de<br />

Montserrat, 1978, p. 178).<br />

La mateixa vigília de la mort, havia<br />

escrit una carta de comiat als monestirs<br />

de la Congregació de Subiaco, que ell<br />

presidia. Hi agraïa que el Senyor l’hagués<br />

estimat i hagués volgut que ell el<br />

conegués i l’estimés; agraïa que, a pesar<br />

dels seus pecats i de les seves infidelitats<br />

a l’Amor, el Senyor s’hagués fet el seu<br />

perdó i la seva esperança; el Senyor que<br />

en aquells moments li estava donant<br />

El P. Gabriel Brasó amb el papa Pau VI.<br />

«Amb les seves<br />

qualitats i amb els<br />

seus límits, amb el<br />

seu temperament<br />

directe, va mirar<br />

d’actuar de la millor<br />

manera possible en<br />

bé de la comunitat<br />

i de l’Església,<br />

sense que, ni a ell ni<br />

a molts, els fos<br />

estalviat el sofriment»<br />

els retocs necessaris —deia— per a<br />

preparar-lo per l’encontre amb ell, quan<br />

pels mèrits de Jesucrist pogués passar<br />

d’aquest món al Pare. I acabava deixant<br />

com a testament espiritual a les comunitats<br />

una convicció seva molt profunda:<br />

«El monjo ha de ser un enamorat del<br />

Crist» (cf. ibíd., p. 175-176).<br />

Els monjos de Montserrat donem gràcies<br />

a Déu per aquest germà nostre que<br />

va servir el nostre monestir i santuari, els<br />

altres monestirs de la Congregació de<br />

Subiaco, la Confederació benedictina i<br />

l’Església; per aquest germà que, per<br />

fidelitat a l’Evangeli, va servir, també,<br />

Catalunya. I, mentre expressem el desig<br />

que Déu li hagi concedit de participar en<br />

el goig de la casa del Pare, ens sentim<br />

encoratjats pel seu exemple a posar<br />

Jesucrist al centre de la nostra vida,<br />

per correspondre a l’amor del Senyor,<br />

el qual no dubtà de donar la vida per<br />

nosaltres, per tota la humanitat.


Església a Catalunya<br />

25<br />

22 abril 2012<br />

Urgell<br />

L’art de viure segons l’Evangeli<br />

El bisbe Raúl Berzosa destaca la importància de la iniciació cristiana, el diàleg<br />

amb els no creients i l’àmbit de l’educació<br />

Patrícia Navas<br />

La Seu d’Urgell<br />

Els nous evangelitzadors tenen davant<br />

seu tres grans dimensions a tenir<br />

en compte per arribar a les persones<br />

allunyades de l’Església: els processos<br />

d’iniciació cristiana, l’atri dels gentils i<br />

l’emergència educativa. Ho va destacar<br />

el bisbe de Ciudad Rodrigo, Mons. Raúl<br />

Berzosa, durant una conferència sobre<br />

nova evangelització pronunciada el 2<br />

d’abril passat a la Seu d’Urgell i adreçada<br />

als preveres de la diòcesi. Segons<br />

el bisbe, la referència a aquests tres<br />

àmbits, on es desenvolupen essencialment<br />

la catequesi, el diàleg amb els<br />

no creients i l’ensenyament als diversos<br />

centres docents, constitueix el nucli del<br />

document preparatori (Lineamenta)<br />

del proper Sínode dels Bisbes sobre<br />

nova evangelització que se celebrarà<br />

al Vaticà el proper mes d’octubre.<br />

El prelat va destacar la importància<br />

d’afegir avui, a l’evangelització ordinària,<br />

l’anunci de Crist allà on mai no s’ha<br />

sentit parlar d’Ell. Nova evangelització<br />

és «obrir la ment i el cor dels nostres<br />

contemporanis a Déu», va dir, «és<br />

tornar amb nou ardor missioner vers<br />

aquells batejats que s’han allunyat o<br />

no es troben inserits a la comunitat; és<br />

el Concili Vaticà II i la carta de Joan Pau<br />

II Novo millennio ineunte posats en acte»,<br />

va explicar. I va afegir citant Benet<br />

XVI: «Nova evangelització no és altra<br />

cosa, en definitiva, que mostrar a la<br />

humanitat d’avui l’art de viure segons<br />

l’Evangeli de Jesucrist. Així serà nova i<br />

veritablement evangelització.»<br />

Amb un esquema molt definit i una<br />

exposició ordenada, d’una manera<br />

molt amena i propera, i amb una<br />

transparència que no va amagar, per<br />

exemple, la tristesa pel recent traspàs<br />

de la seva mare, el bisbe de la petita<br />

diòcesi propera a Salamanca es va a<br />

adreçar a prop d’un centenar de sacerdots<br />

com a nous evangelitzadors i<br />

els va dir que la nova evangelització<br />

«és una mena de despertador que ens<br />

fa recordar on som i on no som com a<br />

Església; on Déu ens parla amb claredat<br />

i on ho fa veladament o gairebé d’una<br />

manera oculta a través dels signes dels<br />

temps». Per a Mons. Berzosa, germà de<br />

sor Verónica, coneguda fundadora de<br />

la fructífera congregació de religioses<br />

Iesu Communio, «no es tracta de reevangelitzar<br />

o repetir allò que ja vam<br />

fer; ni realitzar res de juxtaposat o contraposat<br />

a la pastoral ordinària; ni, per<br />

descomptat, es tracta de trencar l’ecumenisme<br />

o d’una nova apologètica vers<br />

els no creients; sí que és descobrir un<br />

nou ardor o esperit missioner, que comporta<br />

nous llenguatges o expressions i<br />

nous mètodes pastorals. Perquè la nova<br />

cultura d’avui exigeix anunciar “des de<br />

dins d’ella mateixa” la Bona Notícia de<br />

Jesucrist i del seu Evangeli».<br />

El bisbe d’origen burgalès també va<br />

destacar les claus pastorals per evangelitzar<br />

segons el papa Benet XVI. En<br />

primer lloc, per evangelitzar són útils<br />

els efectes surfing (o immersió en tot<br />

allò que sigui humà per emergir vers allò<br />

diví) i marketing (testimonis i comunitats<br />

que atreuen la mirada i fan sentir la<br />

necessitat de ser escollits i fets seus), així<br />

com l’exemple dels sants. A més, l’evangelització<br />

segueix l’efecte dòmino, en<br />

el sentit que l’esplendor de la veritat,<br />

la bondat i la bellesa s’imposa per ell<br />

mateix. Com a clau més important, el<br />

bisbe va destacar la necessitat d’assumir,<br />

guarir i elevar tot allò humà, és a dir, de<br />

treure a la llum allò que potser és ocult<br />

dins la persona. La «teràpia integral de<br />

l’amor», la complementarietat entre fe<br />

i raó, entre veritat i caritat, la tornada a<br />

les fonts genuïnes de la revelació segons<br />

el triple programa del Concili Vaticà II,<br />

les comunitats vives de referència, la<br />

nova evangelització i la necessitat de<br />

respondre les noves pobreses «amb el<br />

crucificat i amb els nous crucificats»<br />

tancaven la llista de claus «benetes»<br />

de l’evangelització.<br />

Els preveres assistents a l’acte, que<br />

s’emmarcava dins la jornada sacerdotal<br />

que se celebra cada any durant la<br />

Setmana Santa, van rebre, entre altres<br />

presents, un llibre sobre la confessió.<br />

A la seva conferència, el bisbe Berzosa<br />

també va destacar la importància de<br />

la confessió i la direcció espiritual i va<br />

afirmar que «el confessionari és un<br />

gran mirall» que mostra el creixement<br />

interior. Finalment, va indicar que els<br />

pobres «han de sentir-se a les nostres<br />

comunitats com a casa seva».<br />

El Concili Vaticà II, 50 anys després<br />

Del 12 d’abril al 10 de maig, la Fundació Joan Maragall organitza un cicle de conferències coordinat per Pere Lluís Font i dedicat a commemorar<br />

els 50 anys de l’inici del Concili Vaticà II. En primícia Catalunya Cristiana us ofereix una síntesi de cadascuna d’aquestes conferències.<br />

El 24 d’abril, Armand Puig parlarà de «La Constitució dogmàtica “Dei Verbum” sobre la Revelació» i el 26 d’abril Joan Planellas ho farà<br />

sobre «La constitució dogmàtica “Lumen gentium” sobre l'Església». Per a més informació: 934 880 888 / www.fundaciojoanmaragall.org<br />

Joan<br />

Planellas<br />

Teòleg i vicedegà<br />

de la Facultat<br />

de Teologia de<br />

Catalunya<br />

La constitució dogmàtica «Lumen Gentium» sobre l’Església<br />

El projecte inicial de la Lumen<br />

gentium (LG) era el de desenvolupar<br />

i completar la doctrina que el Concili<br />

Vaticà I, sobtadament interromput el<br />

1870, havia començat a formular sobre<br />

l’Església. Amb tot, els Pares conciliars<br />

van refusar el primer esbós format per<br />

onze capítols centrats en l’«Església<br />

militant». Aleshores, es passà a un<br />

projecte amb quatre grans temes: 1)<br />

L’Església com a «misteri», presentat<br />

com a alternativa a una visió merament<br />

societària de l’Església; 2) L’episcopat,<br />

per tal de completar el Vaticà I, que<br />

tan sols s’ocupà de la doctrina sobre el<br />

primat del Papa; 3) El Poble de Déu i,<br />

especialment, els laics, i 4) La santedat<br />

en l’Església, com a do i compromís de<br />

tots els cristians.<br />

A partir d’aquests quatre grans<br />

temes inicials, s’arribà a un text final<br />

de vuit capítols, sobretot per mitjà del<br />

desdoblament dels temes esmentats.<br />

El més significatiu va ser el capítol dels<br />

laics que inicialment portava per títol<br />

El poble de Déu, especialment els laics,<br />

desdoblant-se amb un capítol previ<br />

dedicat al Poble de Déu (cap. II), al<br />

davant del de l’episcopat, que passà<br />

a ser el capítol III, i va esdevenir així<br />

una de les decisions més importants i<br />

conegudes del nostre document. Aleshores,<br />

el capítol sobre els laics quedà<br />

en quart lloc.<br />

Els elements nuclears o eixos principals<br />

en què es mou l’eclesiologia de<br />

la Constitució LG i que han incidit fortament<br />

durant aquests cinquanta anys<br />

en la manera d’entendre l’Església i la<br />

seva missió en el món d’avui creiem que<br />

són aquests set: 1) El fonament trinitari<br />

de l’Església, en el marc de la història<br />

de la salvació; 2) L’ampli plantejament<br />

teològic sobre els orígens i la fundació<br />

de l’Església per part de Jesús, en el<br />

marc de tota la seva obra salvadora;<br />

3) La descripció de l’Església com a<br />

sagrament de salvació, subratllant<br />

com la seva missió i finalitat s’orienten<br />

cap al misteri de Crist; 4) La<br />

descripció de l’Església com a Poble<br />

de Déu, incidint en la primacia de la<br />

qualitat del cristià per sobre de tota<br />

estructura jeràrquica; 5) El tractament<br />

donat a la pertinença, incorporació i<br />

ordenació a l’Església, que possibilita<br />

el diàleg ecumènic i interreligiós; 6)<br />

L’ensenyament sobre la sacramentalitat<br />

episcopal com a fonament teològic<br />

de la col·legialitat, i 7) L’àmplia<br />

presentació teològica del laïcat cristià,<br />

que té com a vocació específica cercar<br />

el Regne de Déu en el tractament de<br />

les coses temporals.<br />

La Constitució LG, donat el seu objectiu<br />

i finalitat, té lligams molt estrets<br />

amb la resta dels documents conciliars.<br />

D’una banda, amb les tres constitucions<br />

més, hom coneix millor la dependència<br />

de l’Església en relació amb la Paraula<br />

de Déu (DV), i amb els sagraments (SC),<br />

tot acarant-se adequadament amb el<br />

món d’avui (GS). D’altra banda, els<br />

nou decrets conciliars i les tres declaracions<br />

despleguen la virtualitat de la<br />

LG, tots ells aprovats posteriorment i<br />

amb moltíssimes referències a aquest<br />

document marc, que cohesiona i unifica<br />

l’ensenyament conciliar sobre el misteri<br />

de l’Església.


26 In memoriam<br />

22 abril 2012<br />

Josep Maria Gaja Galofré<br />

(Barcelona 1932-2012)<br />

Quan ens deixen un<br />

llegat de llum<br />

Pere Grau i Verdaguer<br />

Amics de Catalunya Cristiana<br />

«Sigueu feliços i estimeu» és el que<br />

en Josep M. deia als qui el visitaven<br />

a l’hospital els darrers dies de la seva<br />

vida.<br />

Nat a Barcelona, casat amb Coral,<br />

quatre fills, dos nois i dues noies, cinc<br />

néts, tres nens i dues nenes, va morir el<br />

passat dia de Sant Josep després d’una<br />

curta malaltia, detectada a finals del<br />

mes de desembre i que ell va acceptar<br />

amb total serenitat.<br />

Era un home religiós i bona<br />

prova n’és que els darrers dies<br />

de vida, amb la seva dona i els<br />

seus fills, resava contínuament<br />

el Parenostre, l’Avemaria i el<br />

Glòria i escoltava el salm 27: «El<br />

Senyor m’il·lumina i em salva.<br />

Qui em pot fer por? El Senyor<br />

és el mur que protegeix la meva<br />

vida, qui em pot esfereir?»<br />

Es va adonar que es moria, ho<br />

va acceptar amb tranquil·litat, i<br />

es va voler acomiadar dels amics<br />

i fins al final va trametre el seu<br />

missatge molt ben plasmat en<br />

el recordatori: «Escampa per<br />

tot arreu l’alegria que hi ha dins<br />

teu. Que la teva alegria sigui<br />

contagiosa, i viu per foragitar<br />

la tristesa de tots els que t’envolten.»<br />

Va col·laborar amb Josep M.<br />

Pañella i Josep M. Agustí en<br />

el Projecte del Centre Arrels,<br />

primer al carrer Sant Sadurní i<br />

després al carrer Riereta, i es va<br />

dedicar principalment al carrer.<br />

Ens deia: «Si veus algú assegut<br />

en un banc, amb una bossa de<br />

plàstic als peus i amb la mirada perduda,<br />

apropa-t’hi.» El mateix va fer en<br />

l’obra social Santa Lluïsa de Marillac<br />

i ell no va tenir por d’acostar-se a la<br />

gent, sobretot a aquelles persones<br />

que ningú no estimava, per tal de<br />

portar-los una paraula d’esperança,<br />

un missatge de pau.<br />

Es pot dir que en Josep M., de<br />

l’aventura de l’acompanyament als<br />

més necessitats, que és una empresa<br />

de reeiximent dubtós, en va fer un art.<br />

Va marcar un camí i va obrir moltes<br />

vies d’esperança i sempre amb naturalitat<br />

i el seu somriure als llavis. A<br />

la foto annexa el podem veure amb<br />

Emiliano, un usuari d’Arrels, que els<br />

darrers temps de la seva vida estava<br />

en una Residència de Sant Llorenç<br />

Savall i al qual va estimar i acompanyar<br />

fins a la seva mort.<br />

Anàvem a veure’l junts, i en una<br />

visita l’11 de febrer del 2003, l’Emiliano<br />

no era al jardí, ni a la sala, ni<br />

davant del televisor. Com que estava<br />

indisposat, el trobàrem a la seva<br />

habitació i l’infermer que l’atenia ja<br />

ens va avançar que es tractava d’un<br />

problema intestinal, possiblement<br />

greu, que a la tarda tenien una nova<br />

consulta mèdica i que probablement<br />

se’n decidiria l’ingrés a un hospital<br />

de Sabadell.<br />

Efectivament, les nostres visites van<br />

canviar de Centre, ara a l’Hospital Parc<br />

Taulí de Sabadell, i el primer diagnòstic<br />

malauradament es va confirmar.<br />

Dia a dia l’Emiliano estava més prostrat,<br />

la seva mirada seguia serena però<br />

més trista. El divendres 14 de març,<br />

en Josep M. el va afaitar, l’Emiliano<br />

va morir el dimarts següent, i com<br />

a última imatge ens quedà una cara<br />

neta amb una mirada agraïda i un<br />

somriure apaivagat. El dijous dia 20,<br />

al Cementiri de Sant Llorenç Savall, li<br />

donàvem el nostre darrer adéu.<br />

Aquell dia, de retorn a casa, un<br />

«A la foto el podem<br />

veure amb Emiliano,<br />

un usuari d’Arrels,<br />

que els<br />

darrers temps de la<br />

seva vida estava en<br />

una Residència de<br />

Sant Llorenç Savall<br />

i al qual va estimar<br />

i acompanyar fins<br />

a la seva mort»<br />

pensament de l’abbé Pierre: «Si podem<br />

fer quelcom per una persona,<br />

fem-ho, però sobretot, en fer aquest<br />

gest, mirem-lo i estimem-lo.»<br />

És el que en Josep M. va fer en vida.<br />

Gràcies, moltes gràcies, peel teu<br />

exemple, el teu mestratge i per la teva<br />

bonhomia.<br />

Eduard Sala<br />

Obra Social Santa Lluïsa de Marillac<br />

Companyia de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül<br />

El 19 de març passat va morir en Josep Maria Gaja Galofre. Va marxar<br />

amb les mans plenes i absolutament convençut que l’esperava el Pare.<br />

Des de feia més de 25 anys, acompanyava persones sense llar vinculades<br />

a l’Obra Social Santa Lluïsa de Marillac, de la Companyia de les Filles de<br />

la Caritat, i a Arrels Fundació.<br />

Ha estat una vida en bona part dedicada a reconèixer la dignitat humana<br />

de cada persona en situació d’exclusió social extrema amb què es va<br />

relacionar: les visites a l’hospital, l’acompanyament en la convalescència,<br />

la trobada al carrer... o, durant els darrers 9 anys, l’acollida i l’esmorzar<br />

ofert els matins, a la Barceloneta.<br />

Amb el que millor podríem<br />

definir-lo és amb<br />

les paraules de Joan: ha<br />

estat «sal de la terra»<br />

i «llum del món» (Jn<br />

5,13-16).<br />

Ell creia fermament<br />

amb el missatge de Jesús<br />

de Natzaret i, de l’Evangeli,<br />

en va fer vida per<br />

als altres.<br />

Va fer seva l’opció<br />

evangèlica pels més pobres,<br />

la mirada del bon<br />

samarità, la Justícia fonamentada<br />

en la Caritat<br />

/ Amor i el missatge central<br />

d’un Jesús que renta<br />

els peus.<br />

Creia en la construcció<br />

del Regne des de la<br />

proximitat, els vincles i la<br />

reciprocitat de mirades.<br />

La clau la posava en la<br />

qualitat de la presència<br />

(el «ser-hi») i no tant<br />

en el «fer» sinó en el<br />

«fer junts» i «fer amb»,<br />

cedint el protagonisme<br />

als invisibles i absents, massa sovint exclosos dins una societat generadora<br />

de nàufrags. Una de les persones sense llar que en Josep M. va atendre<br />

als esmorzars de l’Obra Social Santa Lluïsa de Marillac ens va fer arribar el<br />

poema Desayunando con un ángel, que va escriure en record seu. D’aquest<br />

escrit, en volem reproduir el següent fragment:<br />

«Tu sonrisa es rabo de nube / iluminada donde el almuerzo habita lúgubre.<br />

/ Juega el día con hambre en tus manos. / Acaricias almas torcidas<br />

e inertes, / cuencos que sostienen perdidas desdichas y silentes, / caminos<br />

errantes, soplidos de la nada. / Animas las ánimas de los Don Nadie, / los<br />

más sencillos, los que nadie ve / doblando los armarios del alma. (...)<br />

»Ya es casi la hora de empezar un nuevo día/ y reconozco que no me<br />

gusta madrugar. / Te preocupas tanto de preparar mi café / que olvidas<br />

que se enfría el tuyo. / Me recibes con los brazos abiertos, / me ayudas,<br />

me oyes, / y eso alivia mis penas» (Ander C.).<br />

En Josep M. Gaja va deixar-nos un llegat de llum a tots aquells que vam<br />

tenir la immensa sort de fer amb ell una part del viatge en la construcció<br />

del Regne. «Seguiré il·luminant —ens deia— encara que sigui enmig de la<br />

foscor. I seguiré sembrant encara que altres trepitgin la collita. I dibuixaré<br />

somriures en rostres plens de llàgrimes. I transmetré un bàlsam d’amor<br />

quan vegi dolor.»<br />

En Josep M. ens va fer, a cadascun de nosaltres, un encàrrec explícit:<br />

«Escampa per tot arreu l’alegria que hi ha dins teu. Que la teva alegria<br />

sigui contagiosa, i viu per foragitar la tristesa de tots els que t’envolten.»<br />

De nosaltres depèn reflectir-ho a la vida.<br />

«Seguiré il·luminant —ens deia— encara que<br />

sigui enmig de la foscor. I seguiré sembrant<br />

encara que altres trepitgin la collita. I dibuixaré<br />

somriures en rostres plens de llàgrimes. I<br />

transmetré un bàlsam d’amor quan vegi dolor»


28 Cultura<br />

22 abril 2012<br />

La Creu de Sant Jordi a Mn. Jusèp Amiell Solé<br />

Redacció<br />

La Seu d’Urgell<br />

El 20 d’abril es lliuren, un any més,<br />

les tradicionals Creus de Sant Jordi al<br />

Palau de la Generalitat de Catalunya.<br />

Entre les 25 personalitats i les 15 entitats<br />

que han estat distingides pel seu<br />

servei al país, hi figuren Mn. Jusèp<br />

Amiell Solé, prevere del bisbat d’Urgell<br />

i canonge de la catedral de Santa Maria<br />

de la Seu d’Urgell. Aquest insigne<br />

reconeixement a Mn. Amiell ha estat<br />

motivat «per la sostinguda tasca de<br />

recerca, preservació i promoció que<br />

ha fet del patrimoni, de les tradicions<br />

i de la llengua de la Vall d’Aran, a la<br />

qual ha traduït el Nou Testament, i<br />

també per la seva trajectòria pastoral<br />

en el si del bisbat d’Urgell, vinculada<br />

singularment a la Vall, de la qual ha<br />

estat arxiprest».<br />

Mn. Jusèp Amiell va néixer el 18<br />

d’abril del 1930 al poble de Garòs, a la<br />

Vall d’Aran, estudià al Seminari de la<br />

Seu d’Urgell, fou ordenat prevere el 20<br />

de juny del 1954 i des d’aleshores ha<br />

desenvolupat moltes responsabilitat<br />

pastorals i de govern al bisbat d’Urgell.<br />

Des del setembre del 2007, per motius<br />

d’edat, està adscrit a la parròquia de<br />

Vielha, i des del juny de 2011 és canonge<br />

de la catedral de la Seu d’Urgell.<br />

Mn. Jusèp Amiell ha estat coautor del<br />

Petit Missau Aranés (1978) i ha revifat<br />

l’ús de l’aranès en els goigs dels sants<br />

«L’any 2010 va ser<br />

publicada la seva<br />

traducció del Nou<br />

Testament en<br />

llengua aranesa,<br />

i l’any següent<br />

va completar la<br />

seva traducció<br />

dels Salms»<br />

venerats als pobles de la Vall d’Aran. Ha<br />

estat secretari de la Fondacion deth Musèu<br />

Etnologic dera Val d’Aran, membre<br />

del Patronat deth Musèu dera Val d’Aran,<br />

cofundador de la revista Tèrra Aranesa, i<br />

ha rebut el Prèmi Lengua Viua (2004). El<br />

2010 fou publicada la seva traducció del<br />

Nou Testament en llengua aranesa, i l’any<br />

següent completà la seva traducció dels<br />

Salms. El juny del 2010, li fou atorgada per<br />

unanimitat la Medalla d’Or del Conselh<br />

Generau d’Aran per la seva trajectòria en<br />

defensa de la Val d’Aran, la seva llengua<br />

i la seva cultura.<br />

Altres guardonats<br />

d’Església<br />

Entre els guardonats enguany amb la<br />

Creu de Sant Jordi també hi ha la religiosa<br />

xaveriana Dolors Canal Vilarrasa<br />

i les fundacions Blanquerna, Trinijove,<br />

Marianao i Banc dels Aliments, així<br />

com la Passió d’Esparreguera.<br />

El reconeixement a l’educadora i<br />

religiosa de la Institució Xaveriana,<br />

Dolors Canal Vilarrasa ha estat «per<br />

la seva trajectòria en l’àmbit educatiu<br />

i, singularment, en la Formació<br />

Professional» i per la seva vinculació<br />

a «importants instàncies educatives<br />

inspirades en l’humanisme cristià».<br />

La Generalitat ha valorat també la<br />

seva «tasca pionera en la promoció<br />

professional de la dona». Dolors Canal<br />

ha estat professora i directora de<br />

l’Escola Tècnico-Professional Xavier de<br />

Barcelona. Per la seva part, la Fundació<br />

Blanquerna ha estat reconeguda<br />

«per la seva aportació a la comunitat<br />

educativa a partir de la fidelitat a uns<br />

valors humanistes, a un estil de mestratge<br />

i a la vocació de servei públic<br />

des de la iniciativa social». Blanquerna,<br />

una fundació de l’arquebisbat de<br />

Barcelona, acaba de celebrar els 50<br />

anys dels seus inicis com a centre de<br />

formació de mestres.


Cultura<br />

29<br />

22 abril 2012<br />

Dorotea de Chopitea, exemple de vida cristiana<br />

La Fundació Catalunya-Amèrica impulsa la creació d’una escultura de la venerable<br />

Miquel Àngel Codina<br />

Barcelona<br />

El santuari de Maria Auxiliadora va<br />

aplegar, el 27 de març passat, més d’un<br />

centenar de persones en la celebració<br />

d’una missa en record de la venerable<br />

Dorotea de Chopitea (Santiago de Xile,<br />

1816 – Barcelona, 1891), cooperadora<br />

salesiana i gran benefectora dels Salesians<br />

i d’altres famílies espirituals.<br />

El P. Ángel Asurmendi, provincial<br />

dels Salesians de Barcelona, va presidir<br />

l’eucaristia. Va destacar la figura<br />

de Dorotea de Chopitea, el seu diàleg<br />

constant amb el Senyor i el seu compromís<br />

amb les desigualtats socials del<br />

seu temps. El P. Asurmendi va assegurar<br />

que «la font de la caritat de Chopitea<br />

va ser Jesús, a qui sempre volia agradar<br />

en tot» i va afegir que «se’ns proposa<br />

com un exemple de vida».<br />

Al final de l’eucaristia, va tenir lloc la<br />

presentació de la Fundació Catalunya-<br />

Amèrica, que ha impulsat la proposta<br />

de recollir fons per a la creació d’una<br />

escultura de Dorotea de Chopitea.<br />

Una dama generosa<br />

L’objectiu essencial de la Fundació<br />

Catalunya-Amèrica, que té la seu al<br />

monestir gòtic de Sant Jeroni de la<br />

Murtra (Badalona), és fomentar els<br />

lligams entre Catalunya i el nou continent.<br />

«En aquest context, pretenem<br />

enaltir aquelles persones que, al llarg<br />

de la seva trajectòria, hagin contribuït<br />

a enfortir les relacions espirituals, culturals<br />

i humanes a banda i banda de<br />

l’Atlàntic. Una d’aquestes personalitats<br />

és la venerable Dorotea de Chopitea»,<br />

afirma Mn. Jaume Aymar, president de<br />

la Fundació Catalunya-Amèrica.<br />

«Aquesta dama generosa —posa en<br />

relleu Mn. Aymar— va promoure un<br />

gran nombre d’obres docents, benèfiques<br />

i assistencials a Catalunya, la majoria<br />

de les quals encara subsisteixen.<br />

Va fer venir sant Joan Bosco a la Ciutat<br />

Comtal i els salesians i salesianes, que<br />

tant han contribuït i contribueixen a la<br />

promoció integral de la infància i la joventut.<br />

Doña Dorotea no va oblidar mai<br />

els seus orígens xilens i va col·laborar<br />

igualment a la fundació d’altres obres<br />

socials dels salesians a Xile, a les ciutats<br />

de Santiago de Xile i Talca.»<br />

Nascuda en el si d’una família aristòcrata<br />

i cristiana, Dorotea de Chopitea es<br />

va instal·lar amb els seus pares el 1819 a<br />

Barcelona. Als 16 es va casar amb Josep<br />

M. Serra Muñoz, que més tard seria<br />

cònsol del govern xilè a Barcelona. El<br />

matrimoni va tenir sis filles. Ben aviat,<br />

la família va començar a col·laborar en<br />

el patrocini d’obres pies.<br />

De les obres socials impulsades per<br />

Dorotea de Chopitea a Barcelona, cal<br />

destacar les següents: el col·legi Sagrat<br />

Cor de Sarrià, la sala d’asil Sagrat Cor,<br />

l’obrador de la Sagrada Família (escola<br />

granja), el col·legi-residència Sagrat<br />

Cor, les Escoles Professionals Salesianes,<br />

el col·legi Santa Dorotea, la sala d’asil<br />

Sant Joan Baptista, la sala d’asil Sant<br />

Rafael, el col·legi Sant Josep, La Salle<br />

Barceloneta, La Salle Gràcia, el col·legi<br />

Sant Ignasi, el col·legi de l’Assumpció i<br />

l’ermita del Sagrat Cor.<br />

Va morir a Barcelona als 75 anys i va<br />

deixar gairebé tota la seva fortuna a la<br />

beneficència. El 1927 es van traslladar<br />

les seves despulles des del cementiri del<br />

Poble Nou al santuari de Maria Auxiliadora.<br />

Va ser declarada venerable per<br />

Joan Pau II el 9 de juny del 1983.<br />

Escultura realista<br />

Jaume Cases, escultor, pintor, dibuixant<br />

i dissenyador amb reconegut<br />

prestigi internacional, és l’encarregat<br />

de crear l’escultura de Dorotea de Chopitea.<br />

Actualment treballa al temple<br />

de la Sagrada Família. «L’escultura és<br />

d’estil realista. Tant la venerable com<br />

la nena que l’acompanya porten vestits<br />

d’època. La nena agafa un llibre amb<br />

la mà, com a símbol de la implicació<br />

de Dorotea en l’educació. Pensant<br />

en l’entorn on ha d’anar ubicada (el<br />

monestir de Sant Jeroni de la Murtra),<br />

vam pensar que el marbre de Carrara<br />

seria el material més adient. Les mides<br />

de l’escultura seran 1,50 m d’alçada,<br />

70 cm d’amplada i 80 cm de llargada»,<br />

explica Jaume Cases.<br />

Cases recorda que «Mn. Jaume<br />

Aymar em va deixar un llibre de Dorotea<br />

de Chopitea, escrit per Ramon Alberdi.<br />

El vaig llegir i la veritat és que em va<br />

emocionar. Jo no havia sentit mai parlar<br />

d’aquesta senyora, que es va dedicar<br />

«L’escultura vol<br />

transmetre l’amor<br />

de la venerable<br />

Dorotea pels infants<br />

i adolescents i la<br />

preocupació per la<br />

seva formació»<br />

tota la vida a ajudar els infants més pobres,<br />

va fundar molts col·legis… Sembla<br />

mentida que no sigui més coneguda».<br />

I afegeix: «L’escultura vol transmetre<br />

l’amor de la venerable Dorotea pels<br />

infants i adolescents i la preocupació<br />

per la seva formació.»<br />

L’escultor reconeix que «la maqueta<br />

va sortir força ràpida. Ara bé, fer l’escultura<br />

ja requereix molt més temps. Primer,<br />

he de modelar el fang; després, fer<br />

els motlles de guix d’escaiola; omplir els<br />

motlles per treure l’escultura amb guix<br />

i, així, poder copiar-la en marbre».<br />

Per tal de finançar l’escultura, que<br />

té un cost de 30.000 euros, «parlant<br />

amb Mn. Aymar, vam pensar que una<br />

bona ajuda podria ser fer seixanta reproduccions<br />

de la maqueta en bronze<br />

per vendre-les», informa Jaume Cases.<br />

Aquestes reproduccions tindran 38<br />

cm d’alçada i es vendran a 800 euros<br />

cadascuna.<br />

S’ha obert un compte corrent a<br />

Caja España-Caja Duero, a nom de<br />

«Pro Monument Venerable Dorotea<br />

de Chopitea», per aconseguir recursos<br />

per finançar l’estàtua: 2096-2526-16-<br />

3467092504.<br />

Model de virtuts<br />

L’any 1927 es va obrir el procés de<br />

beatificació de Dorotea de Chopitea.<br />

El P. Francesc Grabulosa, salesià i vicepostulador<br />

de la causa de beatificació<br />

de Dorotea de Chopitea, explica que<br />

l’any 1957 el papa Pius XII «va ordenar<br />

a la Cúria episcopal de Barcelona<br />

que s’obrís un nou procés, anomenat<br />

apostòlic, atès que la prova de la seva<br />

santedat cristiana era un fet. Als anys<br />

setanta i vuitanta va continuar-ne l’estudi<br />

i es va veure que la persona i l’obra<br />

de la senyora Dorotea encaixava a la<br />

perfecció en l’espiritualitat propugnada<br />

pel Concili Vaticà II».<br />

Joan Pau II la va declarar venerable<br />

el juny del 1983, «és a dir, una dona<br />

que va viure la vida cristiana en grau<br />

eminent, digna de ser un model de<br />

virtuts. Ara cal prosseguir el camí de<br />

la seva beatificació i canonització. Es<br />

demana un miracle, però si més no, el<br />

miracle de la seva vida resta ben palès»,<br />

comenta el P. Grabulosa.<br />

Dorotea de Chopitea va viure «un segle<br />

de convulsions polítiques, d’industrialització<br />

a Barcelona i de problemes<br />

socials punyents (famílies obreres, nens<br />

i nenes sense escola, manca d’atenció<br />

sanitària...). Ella va copsar aquesta<br />

problemàtica i va actuar. Casada amb<br />

Josep M. Serra Muñoz, va emprar la<br />

seva riquesa en accions caritatives i<br />

benèfiques. Més de trenta institucions<br />

(cases asil, hospitals, escoles, esglésies)<br />

avui dia vigents a la Ciutat Comtal i arreu<br />

continuen implementant els valors<br />

de la vida cristiana, moral i cristiana a<br />

la nostra societat».<br />

Pel que fa a la creació d’una escultura<br />

de la venerable, el P. Francesc Grabulosa<br />

assenyala que «em sembla una molt bona<br />

iniciativa i des de la vicepostulació de<br />

la causa de beatificació de la venerable<br />

hi donem suport». I constata que «la<br />

Fundació Catalunya-Amèrica vol unir<br />

valors culturals, cristians i socials de les<br />

nostres nacions americanes. Dorotea va<br />

néixer a Xile, on els seus pares tenien<br />

els negocis. Van venir a Barcelona amb<br />

4 anys. Per tant, té el sentit de germanor,<br />

de presència a Catalunya, segons<br />

l’esperit de l’esmentada entitat».<br />

Així mateix, opina que troba «molt<br />

encertada l’escultura, que representa<br />

una dona jove, acompanyada d’una nena<br />

amb un llibre a la mà. Tot un exemple<br />

de qui acompanya caritativament i fa<br />

possible educació i cultura. El somni de<br />

la seva vida». També pensa que l’elecció<br />

de Jaume Cases com a autor de l’estàtua<br />

és excel·lent: «És un escultor prestigiós,<br />

que ha executat diverses escultures per<br />

a la basílica de la Sagrada Família.»


30 Cultura<br />

22 abril 2012<br />

Tasta Poblet, cuina de tradició monàstica elaborada<br />

per joves amb dificultats d’inserció laboral<br />

Joan Boronat<br />

Poblet<br />

Des de fa un temps un grup de 14 alumnes,<br />

la majoria joves, de l’Escola Restaurant Tasta<br />

Poblet s’encarreguen d’elaborar i servir els<br />

àpats que diàriament s’ofereixen a la nova<br />

hostatgeria del monestir de Poblet, que va ser<br />

inaugurada l’estiu del 2010. A hostes i visitants<br />

se’ls presenta la possibilitat de fruir de la tradició<br />

culinària monàstica amb receptes senzilles i<br />

aliments naturals, tot buscant l’equilibri nutricional<br />

i el gaudi dels sentits amb productes de<br />

proximitat i sovint fruit de la terra del mateix<br />

cenobi cistercenc.<br />

El centre respon a un projecte formatiu<br />

comú engegat per la Comunitat Monàstica de<br />

Poblet i la Fundació Santa Teresa del Vendrell,<br />

que té com a objectiu oferir a les persones de<br />

la comarca de la Conca de Barberà amb més<br />

dificultats d’inserció la possibilitat d’accedir<br />

a una formació de qualitat dins del sector de<br />

l’hostaleria, «que permeti l’accés al mercat<br />

laboral a joves amb fracàs escolar i també a<br />

persones amb discapacitat», assenyala Modest<br />

Corbella, el director d’aquesta escola de cuina<br />

i restauració.<br />

La iniciativa va néixer, d’una banda, arran<br />

de l’experiència de la Fundació Santa Teresa<br />

del Vendrell amb l’Escola de Turisme del Baix<br />

Penedès i, de l’altra, de la voluntat del monestir<br />

pobletà de fer un servei a les persones de<br />

la comarca. Es tracta, doncs, d’una escola de<br />

nivell inicial, amb un programa que facilita<br />

la formació teòrica i pràctica per aprendre<br />

l’ofici d’auxiliars de cuina i de menjador, i que<br />

té continuïtat mitjançant la realització d’un<br />

període de pràctiques en empreses del sector.<br />

Amb la finalització d’aquest procés formatiu,<br />

els alumnes han d’estar a disposició per a la<br />

inserció laboral o per a la reincorporació a l’ensenyament<br />

reglat per cursar els cicles formatius<br />

de grau mitjà.<br />

Un total de quatre professors i tres treballadors<br />

integren l’equip del restaurant, i la formació<br />

que s’imparteix té el suport del Departament<br />

d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya<br />

a través dels Programes de Qualificació Personal<br />

Inicial (PQPI). Per la seva part, el Consell Comarcal<br />

de la Conca de Barberà facilita el transport<br />

del professorat i alumnat fins al monestir.<br />

Són alumnes que se senten atrets per l’art<br />

culinari, com Miquel Bautista, de Vimbodí,<br />

que diu que «sovint faig el dinar a casa, però<br />

no és el mateix cuinar per a la família que per<br />

a 50 persones, com es fa aquí» i assegura que<br />

li encanta «alternar la cuina i el servei de menjador»,<br />

en la confiança de poder dedicar-se,<br />

més endavant, a aquest ofici. En termes similars<br />

s’expressa Bernat Albiñana, de les Piles, que<br />

manifesta que a l’escola restaurant Tasta Poblet<br />

«pots experimentar el treball creatiu de la cuina<br />

i aprendre a servir a taula» i afirma que «el contacte<br />

amb la gent és molt gratificant, quan et<br />

feliciten pel menjar i pel servei». Són plats que<br />

reflecteixen l’acurada elaboració i la saviesa que<br />

neix de l’experiència dels convents i monestirs,<br />

en un ambient que eleva l’esperit.<br />

Fa unes setmanes es va fer la presentació<br />

oficial de l’Escola Restaurant Tasta Poblet, amb<br />

l’assistència de gairebé tots els alcaldes de la<br />

Conca de Barberà i representants de diferents<br />

administracions, a més del director general de<br />

la Fundació Santa Teresa, José Carlos Eiriz, que<br />

van palesar el seu suport a aquest projecte, qualificat<br />

de «valent en temps de crisi». L’abat de<br />

Poblet, P. Josep Alegre, va destacar la importància<br />

de sumar esforços en benefici de la comarca,<br />

«com és el cas d’aquest projecte formatiu, que<br />

alhora presta un servei de restauració a l’hostatgeria<br />

sense finalitats lucratives».


Cultura<br />

31<br />

22 abril 2012<br />

«Chiara d’Assís és la millor intèrpret<br />

dels ideals de sant Francesc»<br />

P. Francesc Gamissans, autor de la primera biografia de<br />

santa Clara escrita en català<br />

Jordi Curcó<br />

Entre les novetats editorials d’aquest<br />

Sant Jordi pel que fa al llibre religiós,<br />

en trobarem una de molt interessant.<br />

És tracta de Chiara d’Assís, escrit pel P.<br />

Francesc Gamissans, franciscà de la fraternitat<br />

de Lleida i alhora col·laborador<br />

del nostre setmanari. El llibre ha estat<br />

publicat per l’editorial lleidatana Pagès<br />

Editors, amb motiu del VIII Centenari<br />

de la fundació de les monges clarisses<br />

(1212-2012).<br />

P. Gamissans, tinc entès que la<br />

seva és la primera biografia de la<br />

santa escrita en català, oi?<br />

És veritat! La vaig escriure fa anys,<br />

amb un pròleg deliciós del qui fou<br />

arquebisbe de Tarragona, Dr. Josep<br />

Pont i Gol. Se’n feren tres edicions i<br />

fou traduïda al castellà. Però totes<br />

dues versions estan avui exhaurides, i<br />

això m’ha mogut a fer-ne una de nova,<br />

amb nous capítols i una diagramació<br />

moderna.<br />

Com definiríeu la figura de Clara<br />

d’Assís?<br />

Com la millor intèrpret dels ideals<br />

de sant Francesc. Tots dos sants nasqueren,<br />

visqueren i moriren a Assís. Es<br />

portaven pocs anys d’edat i es tenien<br />

una amistat molt afectuosa. Clara fou<br />

una dona ferma, culta, dolça i ensems<br />

decidida. La primera dona que va escriure<br />

una Regla per a les seves monges,<br />

i que no acceptà del Papa l’oferiment<br />

que li feia de dispensar-li la pobresa<br />

evangèlica. «Sant Pare, dispenseu-me<br />

«Ara estic preparant<br />

una obra de teatre<br />

dedicada a la<br />

llegenda de la Mare<br />

de Déu del Blau, de<br />

tanta tradició a la<br />

ciutat de Lleida»<br />

dels meus pecats —li digué—, però no<br />

del privilegi de l’altíssima pobresa de<br />

Nostre Senyor Jesucrist!»<br />

El vostre llibre, Chiara d’Assís, és<br />

història o novel·la?<br />

Ni una cosa ni l’altra. No és d’investigació<br />

científica per als estudiosos,<br />

tot i que es fonamenta en la història<br />

contemporània. Tampoc no hi ha res<br />

d’inventat o d’imaginari. Per tant, no<br />

té res de novel·la; més aviat el llibre<br />

es pot inscriure en l’àmbit d’un estil<br />

periodístic.<br />

A banda d’aquest llibre, en teniu<br />

altres de publicats, oi?<br />

Sí, una vintena, i de temes variats.<br />

L’últim es titula justament De tots<br />

colors. Potser, al que més temps he<br />

dedicat és a la traducció al català de<br />

les fonts franciscanes, que ocupen<br />

cinc volums amb una mitjana de 200<br />

pàgines cada volum.<br />

També heu escrit obres de teatre,<br />

com la dedicada al beat Francesc Castelló.<br />

El teatre d’inspiració cristiana<br />

gairebé ha desaparegut, avui?<br />

I tant! Com també ha minvat la<br />

divulgació de llegendes populars. Chesterton<br />

diu que «la tradició de tot un<br />

poble mou més respecte que un llibre<br />

històric, escrit per un sol home...». El<br />

teatre tradicional d’inspiració cristiana<br />

és una escola d’humanisme i de<br />

catequesi de primer ordre. Entre altres<br />

obres de teatre que he escrit, i que a<br />

Lleida ha representat diverses vegades<br />

el grup TOAR, n’hi ha una sobre la vida<br />

i personalitat del papa Joan XXIII. Ara<br />

n’estic preparant una de dedicada a la<br />

llegenda de la Mare de Déu del Blau, de<br />

tanta tradició a la ciutat de Lleida.<br />

Vós sou membre de la fraternitat<br />

franciscana de Lleida, on els<br />

franciscans són molt arrelats i estimats.<br />

Veieu perillar la presència de<br />

«Història de Catalunya», de la Pilarín<br />

Bayés, de forma interactiva<br />

Redacció / Barcelona<br />

l’orde a la capital de Ponent, com<br />

ha passat en altres indrets, com a<br />

Balaguer?<br />

És possible! La manca de vocacions<br />

religioses al nostre país és un fet malaurat<br />

que ha obligat els superiors a<br />

tancar cases. No entraré a considerar<br />

els motius d’aquesta trista davallada,<br />

que són molts i complexos. Una cosa<br />

és certa: ni a Balaguer ahir, ni a Lleida<br />

avui, els franciscans no tancaríem<br />

convents, si els ciutadans —que ens<br />

estimen tant— presentessin d’obsequi<br />

al superior provincial un cove o panera<br />

amb tres frarets de vocació franciscana<br />

a dins... M’entens, oi?<br />

Òbviament! Una altra cosa: el<br />

santuari de Sant Antoni de Pàdua és<br />

el punt de referència del franciscanisme<br />

a Lleida. Quina importància<br />

creieu que té per a la ciutat aquesta<br />

església?<br />

Això ho haurien de dir els fidels que<br />

hi acudeixen. En tot cas, et diré que, a<br />

més del culte litúrgic, el nostre santuari<br />

intenta fer-se ressò del carisma de sant<br />

Francesc: la pau i el bé, l’estimació i la<br />

solidaritat, el perdó, l’allotjament, el<br />

diàleg amb tothom, l’alegria i l’optimisme<br />

cristià.<br />

Vós sou, a més de franciscà,<br />

periodista i bon col·laborador del<br />

nostre setmanari. Com veieu la presència<br />

de l’Església en els mitjans<br />

de comunicació?<br />

La veig pobra i minsa. D’altra banda,<br />

les informacions del mitjans comuns són<br />

reduccionistes i no sempre objectives. Es<br />

posa molt més l’accent en els aspectes<br />

negatius, alguns d’escandalosos, de<br />

la mateixa Església, que no pas en els<br />

positius. I això no és de bon gust, ni representa<br />

aquella honestedat que han<br />

d’alenar els mitjans de comunicació.<br />

La culpa?<br />

Una mica de les dues bandes. Pel que<br />

fa a alguns sectors de l’Església, hi ha<br />

por, una temença desorbitada; es tanca<br />

a qualsevol informació. A altres, en<br />

l’àmbit eclesiàstic, només els obsessiona<br />

la mort i el més enllà, i sobretot el sexe,<br />

quan altres aspectes de la vida social són<br />

més greus i angoixants. Per part dels<br />

periodistes laics, passen per una mena<br />

de xarampió: a molts els manca un<br />

elemental respecte a les corporacions,<br />

com l’Església, que, malgrat les seves<br />

deficiències institucionals, desenvolupa<br />

—ni que sigui per suplència— una<br />

acció social i assistencial envers els més<br />

pobres i marginats, que molts polítics ja<br />

voldrien com a afiliats al seu partit. En<br />

totes dues parts, Església i mitjans de<br />

comunicació, cal més confiança mútua i<br />

un diàleg més equànime; i menys recels<br />

i mal humor. Deixa’m acabar justament<br />

amb una frase irònica de Chesterton,<br />

que també era comunicador: «El periodisme<br />

és l’art d’omplir columnes,<br />

impreses darrere els anuncis...»<br />

Pilarín Bayés treu al mercat la seva primera aplicació per a iPad. És una<br />

adaptació totalment interactiva de l’emblemàtic llibre dels anys setanta<br />

Història de Catalunya, escrit per Oriol Vergés i editat per Martín Casanovas.<br />

Aquesta nova aplicació té dues grans finalitats: la pedagògica i la lúdica. Es<br />

pot consultar en tres idiomes: català, castellà i anglès. Ja es pot descarregar a<br />

l’AppStore. La versió gratuïta et permet llegir i interactuar amb una part del<br />

llibre i, si es vol, es pot comprar el llibre sencer per 0,79 euros.


32 Cultura<br />

22 abril 2012<br />

Un llibre fet amb el cor<br />

Narra les experiències d’un grup de joves malalts de<br />

l’Hospital Sant Joan de Déu<br />

Joan Piñol<br />

Barcelona<br />

«Un llibre fet amb el cor.» Així és<br />

com el periodista Roger de Gràcia va<br />

presentar el llibre i el projecte 250<br />

quilòmetres el dijous 22 de març a la<br />

Pedrera. Aquest llibre, de l’Editorial<br />

Estrella Polar, explica la història d’un<br />

nen que pateix una malaltia greu i<br />

narra com veu la seva vida i la seva<br />

relació amb els més propers: la família,<br />

els amics i els metges.<br />

La novel·la és fruit de les experiències<br />

de tretze nens i nenes de l’Hospital Sant<br />

Joan de Déu que pateixen diferents<br />

malalties i que han volgut expressar en<br />

un llibre com viuen i com veuen la vida.<br />

L’autor, Víctor Panicello, va aglutinar<br />

aquestes experiències en un sol relat<br />

que, sota el títol 250 quilòmetres, ja ha<br />

guanyat el premi Columna Jove 2012.<br />

Durant la presentació, l’autor va compartir<br />

escenari amb els joves i també<br />

amb les seves famílies i els responsables<br />

de l’hospital. «Tot va començar que<br />

jo volia fer un llibre sobre ells… i he<br />

acabat fent-lo amb ells.» Així resumia<br />

Panicello l’aventura que ha suposat<br />

escriure un llibre a «26 mans».<br />

Les arrels del projecte són ben allunyades<br />

de la literatura. Es troben en<br />

l’ànim d’uns metges i dels responsables<br />

de l’Hospital de Sant Joan de Déu que,<br />

sota el guiatge de Maria Josep Planes,<br />

volien ajudar els nens i joves ingressats<br />

al centre. «Volíem un hospital pensat<br />

i fet per als nens i els joves», va dir<br />

Planes. La franja infantil estava ben<br />

coberta amb activitats i una sala de<br />

jocs, però els adolescents d’entre 14<br />

i 18 anys no s’hi sentien còmodes. És<br />

per això que a l’octubre del 2010 es va<br />

decidir crear un Consell de Joves format<br />

per nois i noies que estiguessin a l’hospital,<br />

o hi haguessin estat, per tal que<br />

opinessin sobre què calia<br />

millorar. El resultat va<br />

ser espectacular, ja que<br />

es van posar a treballar<br />

immediatament renunciant<br />

al seu temps d’oci<br />

per ajudar els altres malalts.<br />

Tal com va indicar la<br />

responsable del projecte<br />

a l’hospital, les propostes<br />

van ser diverses, com<br />

posar colors més alegres<br />

i fer més acollidor el<br />

centre. També van fer indicacions<br />

gens frívoles,<br />

com revisar el protocol<br />

d’anestèsia per evitar<br />

que els infants patissin.<br />

Per què uns joves adolescents<br />

es van involucrar<br />

tant en un projecte com<br />

aquest? Una de les noies<br />

va oferir la resposta:<br />

«L’hospital i els metges<br />

han fet tantíssim per nosaltres<br />

que era just que<br />

els ajudéssim.» El llibre,<br />

doncs, intenta explicar<br />

moltes d’aquestes emocions.<br />

Roger de Gràcia,<br />

encarregat de presentar<br />

l’acte, va afirmar que la<br />

novel·la volia fer entendre<br />

una realitat: «Molts<br />

no entenem bé la vida<br />

d’aquests joves amb malalties tan dures,<br />

però llegint aquest llibre t’arriba<br />

perfectament el missatge perquè està<br />

escrit amb sinceritat i des del cor.»<br />

Un dels secrets del projecte és que<br />

molta gent s’hi ha anat sumant desinteressadament<br />

per ajudar els nens<br />

de l’Hospital Sant Joan de Déu: l’Obra<br />

Social de CatalunyaCaixa, la Fundació<br />

del Barça, la productora Mirapro, la<br />

Fundació Ànima, etc. Tan és així que van<br />

aconseguir que el jugador blaugrana<br />

Éric Abidal fes el pròleg del llibre on,<br />

des de la seva experiència a través de la<br />

malaltia que està passant, dóna ànims<br />

als joves. Igualment, des de Mirapro<br />

s’ha fet un joc per a Iphone que es basa<br />

en la novel·la 250 quilòmetres. Fins i tot<br />

s’ha fet un curtmetratge, basat en el llibre,<br />

que protagonitza l’actor Francesc<br />

Colomer, famós per haver guanyat un<br />

Goya per la pel·lícula Pa negre.<br />

El fet que tantes entitats i empreses<br />

s’hagin afegit al projecte, que inicialment<br />

només preveia el llibre, ha<br />

canviat, en part, els objectius. Tant els<br />

nois com l’escriptor Víctor Panicello han<br />

cedit els seus drets sobre el llibre per tal<br />

de recaptar diners per als nens malalts<br />

a l’Hospital Sant Joan de<br />

Déu. Igualment, els diners<br />

del premi i el que es recapti<br />

amb les altres iniciatives<br />

anirà destinat a finalitats<br />

benèfiques. La principal<br />

iniciativa que tenen en<br />

ment és poder construir<br />

una sala especial per als<br />

joves malalts de l’hospital.<br />

«El nostre somni és veure<br />

una final de la Champions<br />

amb tots els nois de l’hospital<br />

i que puguem veure<br />

guanyar el Barça», va afirmar<br />

amb humor Planes.<br />

Al final de l’acte, els responsables<br />

d’Edicions 62 van<br />

lliurar el premi Columna<br />

Jove 2012 al llibre 250 quilòmetres,<br />

juntament amb<br />

el xec que l’acompanya.<br />

El jurat del premi va voler<br />

posar en relleu que el llibre<br />

ha estat premiat per la seva<br />

qualitat literària. «Quan el<br />

vam premiar no sabíem res<br />

del projecte ni del Consell<br />

de Joves de l’hospital», va<br />

aclarir la responsable de<br />

l’editorial.<br />

Un dels joves, en Boris,<br />

va explicar que tot va començar<br />

«com una bola de<br />

ping-pong, però ara s’ha<br />

convertit en una bola de<br />

bitlles, que és gran però també pesa».<br />

En efecte, l’aventura que van començar<br />

aquests joves amb un escriptor per tal<br />

d’escriure un llibre sobre les seves experiències<br />

ha esdevingut un projecte molt<br />

més gran. Tot plegat, després de passar<br />

moments durs quan un dels joves va<br />

morir fa uns mesos. Així doncs, el llibre<br />

i tot el que fan va dedicat de manera<br />

especial a aquest amic i company que<br />

van perdre.<br />

Gent de casa<br />

Jaume Sarroca, bisbe d’Osca<br />

Joan Pallarès-Personat<br />

Historiador<br />

jpallarespersonat@gmail.com<br />

Si pregunteu arreu qui era Jaume<br />

Sarroca, molt poca gent us sabrà<br />

contestar. Cert és que ni fou un gran<br />

evangelitzador, ni un conqueridor<br />

adornat pels llorers del triomf, ni<br />

tan sols un gran intel·lectual, però<br />

és ben cert que la seva feina, potser<br />

burocràtica i rutinària, va tenir una<br />

importància cabdal per a la història<br />

de Catalunya.<br />

Aquest és el cas de Jaume Sarroca,<br />

o Jaume Ça Roca que també ho hem<br />

vist així. Nascut no sabem on, però<br />

cap al 1248, era fill d’Elvira Sarroca.<br />

Ella, juntament amb Blanca d’Antilló<br />

i Berenguera Fernández, fou una<br />

de les tres amants declarades de<br />

Jaume I (a més de Guillema Cabrera,<br />

Berenguela Alfonso, Sibil·la de Saga,<br />

Teresa Gil de Vidaure, amb la qual<br />

es casà secretament, Elo Álvarez i la<br />

comtessa Aurembiaix d’Urgell). El rei<br />

es va casar amb Elionor de Castella,<br />

de la qual es divorcià, i amb Violant<br />

d’Hongria.<br />

El germà del nostre personatge,<br />

Pere Sarroca, era anomenat Pere del<br />

Rei; tots els historiadors afirmen que<br />

també era fill natural de Jaume I, ja<br />

que es crià a la cort reial.<br />

Destinat al servei religiós, cap<br />

al 1260 ja el veiem com a rector a<br />

Albalat, prop del riu Cinca. Set anys<br />

més tard, era canonge a la catedral de<br />

Lleida i cap al 1269, ja en la senectut<br />

de Jaume I, l’acompanyà en aquella<br />

fracassada croada a Terra Santa, armant<br />

galera pròpia. Fou consagrat<br />

com a bisbe d’Osca l’any 1273, quan<br />

deixà la canongia de Lleida al seu<br />

germà Pere.<br />

Prova de la seva influència i ascendent<br />

a la cort de Jaume I, n’és que cap<br />

al 1274 va ser un dels testimonis del<br />

testament del rei, al qual acompanyà<br />

en el seu viatge de Xàtiva a València.<br />

Una altra prova és que es barallà<br />

amb el seu probable germanastre<br />

Pere, qui li confiscà els béns; quan<br />

aquest va començar a regnar, el va<br />

acusar d’haver-se apropiat d’objectes<br />

de Jaume I. També s’enemistà amb<br />

Pedro Martínez d’Artasona, Justícia<br />

d’Aragó, al qual arribà a excomunicar.<br />

La croada contra el rei Pere el 1285<br />

el féu reconciliar-se amb ell i tancar<br />

files al servei de la corona, lleialtat<br />

que ja no abandonà, tot coronant el<br />

successor de Pere, Alfons dit el Benigne,<br />

el 1286 a Saragossa. Va morir<br />

el 1289, sembla que a Poblet, ja que<br />

fou enterrat a la capella del Sant<br />

Sepulcre del reial monestir cistercenc<br />

de Poblet, panteó reial.<br />

On rau l’aportació històrica de<br />

Jaume Sarroca? Molts autors afirmen<br />

que Jaume I dictà la primera de les<br />

grans cròniques, el Llibre dels fets, a<br />

Jaume Sarroca, el qual s’encarregà<br />

de redactar-la i recrear-la. El Llibre<br />

dels fets parla de la vida de Jaume<br />

I des de la seva naixença, el 1208,<br />

fins a la seva mort, el 1276. La còpia<br />

manuscrita més antiga que tenim<br />

data del 1343.<br />

• Per saber-ne més: Jaume Sarroca y<br />

la escribanía de Jaime I, de Josep<br />

Trenchs Odena, i articles als tres<br />

volums de Jaime I y su época (Institución<br />

Fernando el Católico,<br />

Congrés d’Història de la Corona<br />

d’Aragó, 1979).


Cultura<br />

33<br />

22 abril 2012<br />

Escola de pregària infantil en format digital<br />

Samuel Gutiérrez<br />

«Envia ordres a la terra; corre de pressa<br />

la seva paraula.» Aquest verset del<br />

salm 147 ha esdevingut per a Barcelona<br />

Multimedia tot un lema de vida. En els<br />

darrers deu anys, la intrèpida editorial<br />

catalana s’ha especialitzat cada vegada<br />

més en la difusió de continguts bíblics<br />

per a infants a través de les noves<br />

tecnologies. La seva última proposta<br />

bibliogràfica és la publicació en format<br />

digital del llibre Els Salms dels Nens,<br />

un recull de 22 salms magníficament<br />

il·lustrats i pensats especialment per<br />

als més menuts.<br />

La nova aposta de Barcelona Multimedia<br />

vol omplir un buit en els continguts<br />

bíblics de l’editorial, que tot i que<br />

en els últims set anys ha invertit molts<br />

esforços en temes bíblics, els salms<br />

havien esdevingut una assignatura<br />

pendent. «Teníem la insatisfacció de no<br />

haver tractat els salms amb tota la seva<br />

riquesa espiritual i d’imatges —explica<br />

Toni Matas, director de BCNmultimedia—.<br />

D’aquesta insatisfacció va néixer,<br />

amb en Picanyol, el projecte de dedicar<br />

tot un llibre només als salms.» Des de<br />

l’editorial barcelonina estan convençuts<br />

que els salms poden esdevenir<br />

una molt bona escola de pregària per<br />

als nens: «Escoltar els salms és escoltar<br />

la pregària que el salmista adreça al<br />

Senyor, una pregària inspirada alhora<br />

per l’Esperit, com ho són totes les pregàries.<br />

Podem ensenyar als infants que,<br />

en llegir els salms, ens els fem nostres<br />

per adreçar-los a Déu en cada moment<br />

de la nostra vida i que, en aquest sentit,<br />

tots esdevenim salmistes cantant una<br />

lloança al Senyor.»<br />

Del recull de 22 salms que fa el llibre,<br />

la majoria publicats íntegrament,<br />

destaca la composició en doble pàgina,<br />

amb el text a l’esquerra i el dibuix d’en<br />

Picanyol a la dreta. «En aquesta obra<br />

—confessa Matas— podem trobar algunes<br />

de les il·lustracions més belles i<br />

inspirades de tota l’obra de Picanyol.»<br />

I afegeix: «Lluny del dibuix humorístic<br />

de les tires de l’Ot el bruixot, o del<br />

dibuix realista de La Bíblia dels Nens,<br />

els dibuixos d’Els Salms dels Nens de<br />

«En aquesta obra<br />

podem trobar algunes<br />

de les il·lustracions<br />

més belles i inspirades<br />

de tota l’obra de<br />

Picanyol»<br />

Picanyol ens revelen de forma lluminosa<br />

l’artista cristià, poètic, espiritual i<br />

transcendent.»<br />

Salms de lloança, lamentació, acció<br />

de gràcies, sapiencials o litúrgics... El<br />

nou llibre Els Salms dels Nens inclou<br />

els diversos tipus i gèneres de salms,<br />

que poden ser llegits directament pels<br />

infants o en companyia dels pares o<br />

catequistes. L’objectiu és introduir els<br />

infants i les seves famílies en una tradició<br />

ben antiga de pregària personal i<br />

comunitària. «Als salms —asseguren des<br />

de BCNmultimedia— podem escoltar,<br />

en cada moment de la vida, allò que<br />

Déu ens vol dir, o trobar les respostes<br />

per respondre-hi.» L’avantatge, a més,<br />

del format digital fa que el llibre estigui<br />

sempre a l’abast de les famílies —en un<br />

viatge en cotxe, o durant una excursió,<br />

o abans d’anar a dormir— i això els fa<br />

encara més propers.<br />

Juntament amb la publicació d’Els<br />

Salms dels Nens, BCNmultimedia treballa<br />

ja també en altres projectes bíblics,<br />

com ara La Pregària Diària de la Bíblia<br />

dels Nens, que és un devocionari per<br />

a infants amb 365 pregàries basades<br />

en els textos de la Bíblia, tal com es<br />

publiquen cada dia en l’Appstore per<br />

a iPhone i iPad del mateix nom; i Qui<br />

és Qui de la Bíblia dels Nens, un llibre<br />

que explica els 100 personatges més<br />

populars de la Bíblia amb textos de la<br />

Bíblia i dibuixos de Picanyol. Tanmateix,<br />

el projecte més ambiciós de l’editorial<br />

enguany és Els Jocs de la Bíblia dels<br />

Nens. Es tracta d’un conjunt de videojocs<br />

sobre la Bíblia per a iPhone i iPad<br />

que faran «les delícies» dels jugadors i<br />

jugadores dels famosos CD-ROM Otijocs<br />

que l’editorial ha publicat des de l’any<br />

1996 amb els dibuixos de Picanyol.<br />

Mi religión es mi ideal<br />

Si manifiesto<br />

Que mi religión es mi ideal…<br />

Salgo al encuentro<br />

Del que es mi Deidad…<br />

Es su ejemplo<br />

Un alivio para mí…<br />

Donde voy yo dejo<br />

Su huella sin fin…<br />

Mas las notas<br />

De un arpa enamorada<br />

Dejo sonar…<br />

Mientras la obra<br />

De una vida anonadada<br />

Se pierde al azar…<br />

Sólo conquisto las almas<br />

Para el Salvador sin tardar…<br />

Sólo me pide que lo haga<br />

Siempre que quiera amar…<br />

Hay algún cargo de conciencia<br />

Siempre en esta senda.<br />

Pero el lugar de la ciencia<br />

No está exento de problemas.<br />

No quisiera dejar a nadie<br />

Desatendido en mi espera…<br />

Hago lo que puedo, como cualquiera…<br />

Y no quiere decir que no falle…<br />

Pero vuelve a sonar una estela<br />

De arpa perfumada de violeta…<br />

Es el tránsito de las azucenas<br />

En pleno estallido de la primavera.<br />

Y se conjugan Dios y las notas<br />

Florales y armónicas<br />

De los olores y los sonidos,<br />

Cuando al rato se oye un suspiro…<br />

Es mi boca que exala<br />

Un alivio como una palabra<br />

Dejando que el aire fluya<br />

Con olores y sabores<br />

En un amanecer<br />

Que no es de ayer…<br />

Que es de las flores<br />

De todos los colores<br />

Que Dios hizo nacer con su Querer.<br />

María del Carmen Igualada Mas.<br />

18 de marzo de 2012


© David Ruano<br />

34<br />

22 abril 2012<br />

Crítica literària<br />

Ensumeu llibres, llegiu les roses<br />

(Sant Jordi, és clar)<br />

Cultura<br />

Miquel Àngel<br />

Violan<br />

Periodista i escriptor<br />

Dies de llibres i roses al voltant de<br />

Sant Jordi. Retorna la data estimada,<br />

possiblement el dia més bonic de l’any.<br />

Una nova oportunitat per mostrar el<br />

nostre bon gust regalant lectures plaents,<br />

ensumant llibres formatius i llegint<br />

la bellesa de les roses.<br />

Amor i física quàntica<br />

Ves per on, explicar l’entrellat de la<br />

física quàntica, aquella que té a veure<br />

amb les partícules més petites que<br />

els àtoms, i alhora narrar una història<br />

d’amor…, té èxit!<br />

Que li preguntin a Sònia Fernández-<br />

Vidal, una jove autora barcelonina que<br />

ha publicat a La Galera dos títols amb<br />

èxit: La porta dels tres panys i Quantic<br />

love. Novel·les quàntiques de lectura<br />

massiva.<br />

«Quan observes la realitat quàntica,<br />

t’adones que les regles es tornen<br />

boges», afirma l’autora, que ja ha venut<br />

diverses edicions dels seus llibres i<br />

han estat traduïts a diversos idiomes.<br />

Així, les coses poden estar a dos llocs<br />

alhora o bé trobar-se en dues situacions<br />

diferents i simultànies. És l’anomenat<br />

principi de superposició.<br />

Als seus llibres aquesta investigadora<br />

—que ha deixat la ciència per la literatura—<br />

hi aboca la seva passió científica i<br />

ho fa d’una manera divulgativa, la qual<br />

cosa rep el beneplàcit del públic lector.<br />

Dos llibres interesssants per a aquest<br />

Sant Jordi, doncs.<br />

Futbol quàntic?<br />

Però, els principis de la física quàntica<br />

no només ens serveixen per a l’amor,<br />

també ens serveixen per al futbol. O<br />

més ben dit, per entendre un determinat<br />

tipus de futbol: el del Barça de<br />

Pep Guardiola.<br />

Així ho veu almenys Sandro Modeo,<br />

assagista i periodista, al seu llibre El Barça.<br />

Per què el Barça és el millor equip<br />

de la història del futbol?, publicat per<br />

Edicions 62. Versat en la història del futbol<br />

i procliu a l’anàlisi transdisciplinària,<br />

l’autor compara el joc blaugrana amb<br />

les meravelles de la física quàntica, la<br />

música simfònica i altres símils artístics.<br />

Música celestial per al seguidor culer,<br />

amanit amb pinzellades antropològiques<br />

sobre la manera de ser i d’estar dels<br />

catalans: capdavanters darrerament en<br />

l’art de fer puntades a la pilota. Molt<br />

presents al món global com a marca de<br />

luxe, emergent i prestigiosa.<br />

Ser-hi presents<br />

La importància de ser-hi presents.<br />

D’això ens parla el darrer llibre de Miriam<br />

Subirana, dona polifacètica que<br />

excel·leix en el seu coneixement de la<br />

meditació i altres arts orientals tan útils<br />

per al creixement personal. L’obra es<br />

titula El poder de nuestra presencia,<br />

publicada per una editorial d’alt nivell:<br />

Kairós.<br />

Miriam Subirana és doctora<br />

en Belles Arts i en els darrers<br />

anys s’ha endinsat en el<br />

terreny del coaching espiritual:<br />

exerceix de «transportadora»<br />

cap a fites de caràcter<br />

espiritual. Lideratge, indagació<br />

apreciativa i la recerca<br />

constant de la creativitat<br />

són trets que la caracteritzen<br />

i consoliden com a referent<br />

d’una literatura molt directa,<br />

adreçada a despertar la nostra<br />

saviesa interior.<br />

Desfermar el nostre<br />

potencial<br />

Si voleu consolidar un<br />

Sant Jordi positiu i engrescador,<br />

endinseu-vos en la lectura del llibre<br />

Ahora yo, la darrera aportació del doctor<br />

Mario Alonso Puig, obra publicada<br />

per Plataforma Actual.<br />

En temps de sotrac permanent, retallades<br />

sense fi i desorientació col·lectiva,<br />

el doctor Alonso Puig ens aporta un xic<br />

de llum alhora que ens convida a seguir<br />

un full de ruta: convertir-nos en allò que<br />

realment volem ser.<br />

Utòpic? Pur ham comercial? Argument<br />

desgastat? Llegiu les pàgines<br />

d’aquest llibre i us adonareu que hi ha<br />

davant de tots nosaltres una gran tasca<br />

col·lectiva pendent que la crisi actual<br />

ens serveix en safata: un món millor.<br />

Us apunteu al gran repte?<br />

Crítica teatral<br />

L’enfonsament de la casa pairal<br />

Andreu Sotorra<br />

Escriptor i periodista<br />

col·laborador de<br />

Ràdio Estel<br />

REI I SENYOR,<br />

de Josep Pous i Pagès.<br />

INTÈRPRETS: Lluís Soler,<br />

Quimet Pla, Roser Camí,<br />

Sara Espígul i Pep Cruz,<br />

entre altres.<br />

DIRECCIÓ: Toni Casares.<br />

Sala Petita. Teatre Nacional<br />

de Catalunya, Barcelona.<br />

Fins al 29 d’abril.<br />

L’hereu de can Reixac torna a casa<br />

amb la visió idealitzada de la masia i<br />

del seu pare, fins que es treu la bena<br />

dels ulls per enfrontar-s’hi i per posar-se<br />

al costat de la seva germana per evitar<br />

el seu casament de conveniència. L’actuació<br />

del cap de la nissaga Reixac es<br />

deu a la defensa aferrissada del nom de<br />

família i, sobretot, com remarca sovint<br />

l’oncle Ventura, el seu germà, es deu<br />

també a la defensa aferrissada del nom<br />

de la casa, de les pedres i els fonaments<br />

que l’aguanten i l’han aguantada durant<br />

tres segles.<br />

La casa pairal de Rei i senyor és un<br />

protagonista paral·lel al del personatge<br />

principal, Andreu Reixac (interpretat per<br />

l’actor Lluís Soler). El drama, anomenat<br />

rural, sorgit d’una de les últimes plomes<br />

del modernisme, és el drama de la casa<br />

que, si no s’enfonsa de seguida, sí que<br />

inicia, amb l’enfrontament a l’autoritat<br />

del pare i la sortida del fill i la filla de<br />

la família, l’enfonsament que a la llarga<br />

els caurà al damunt.<br />

Josep Pous i Pagès (Figueres, 1873<br />

- Barcelona, 1952) sí que devia fer tremolar<br />

els fonaments dels seus coetanis<br />

quan va estrenar Rei i senyor, al Teatre<br />

Romea, el 1918. A ningú no li agrada<br />

que li refreguin les ferides i, a Rei i senyor,<br />

Pous i Pagès qüestiona l’autoritat<br />

del poderós, els seus mètodes per fer<br />

i desfer sobre les terres que creu que<br />

li pertanyen i el seu dret a governar i<br />

L’actriu Roser<br />

Camí, Lluís Soler<br />

i Sara Espígul.<br />

Al fons, Carles<br />

Romero.<br />

decidir sobre tots els que l’envolten: la<br />

seva dona, la filla a qui vol casar per<br />

força, el fill que torna després de quatre<br />

anys a fora, els servents, els masovers,<br />

les criades...<br />

El conflicte familiar s’origina quan Remei,<br />

la filla dels Reixac, es nega a casarse<br />

amb qui determina el seu pare perquè<br />

ella estima el xicot Miquel d’Aiguaviva,<br />

d’una família amb qui el cap dels Reixac<br />

ha fet ratlla i creu per una picabaralla<br />

arran d’unes reivindicacions de diners<br />

sobre la feina de les terres.<br />

Sense l’arribada de Narcís, el germà<br />

de Remei a la casa, el previsible hereu de<br />

la hisenda, el futur de la Remei hauria<br />

acabat segurament al fons del pou, com<br />

diuen que va passar amb una àvia de la<br />

família. L’enfrontament cara a cara entre<br />

pare i fill porta a decidir que els dos<br />

germans marxin de la casa i que el pare<br />

els condemni per sempre a no tornar-hi<br />

a posar mai més els peus.<br />

El quadre final que ha reservat com a<br />

llicència la posada en escena d’aquesta<br />

obra recuperada ara pel TNC, reflecteix<br />

el clima d’empresonament en què s’ha<br />

convertit la masia, quan Eugènia, la dona<br />

d’Andreu Reixac, mare que veu perduts<br />

per sempre els seus dos fills, busca<br />

a les palpentes una sortida a les parets<br />

que l’envolten, les quals, en un efecte<br />

escenogràfic silenciós i sorprenent fa<br />

desaparèixer les quatre portes, convertits<br />

tots els cancells en murs, com si d’un<br />

film de gènere fantàstic es tractés.<br />

El director Toni Casares, amb la dramatúrgia<br />

de Pere Riera, han desempolsat<br />

una de les obres menys conegudes de<br />

Josep Pous i Pagès —perquè l’establerta<br />

per càtedra havia estat fins ara el relat<br />

La vida i la mort d’en Jordi Fraginals— i<br />

ho han fet sense trair l’esperit dramàtic<br />

d’un altre temps, però enriquint-ne<br />

la força de la llengua i l’expressió amb<br />

un treball d’actors que aconsegueixen<br />

l’equilibri imprescindible entre la perillosa<br />

pàtina de l’ahir i la inevitable interpretació<br />

de l’avui.


Ciència<br />

Actualitats científiques<br />

Per Francesc Nicolau<br />

Professor de la Facultat<br />

de Filosofia de Catalunya<br />

Ja ha passat un segle d’ençà de la<br />

descoberta dels raigs còsmics<br />

Hem llegit un article que feia balanç sobre el que<br />

ha aportat a la ciència el descobriment dels anomenats<br />

«raigs còsmics» i m’ha semblat prou interessant<br />

per fer-vos-en un petit resum. A primers del<br />

segle XX hom creia que la nostra única comunicació<br />

amb l’univers que ens rodeja havia de ser la llum<br />

i prou. I que només dins del sistema solar hi havia<br />

també l’existència de meteorits que ens podien<br />

caure sobre el planeta. Però res més. La troballa<br />

d’altres realitats vingudes del cosmos ens n’han<br />

eixamplat la visió.<br />

La cosa començà amb la descoberta de la radioactivitat<br />

(Becquerel 1896). Gràcies als electroscopis es<br />

pogué observar que hi ha radiacions que provenen<br />

de certs minerals i que contínuament actuen des de<br />

l’interior de la Terra i descarreguen a la llarga els<br />

electroscopis que es trobin en qualsevol laboratori.<br />

I el físic austríac Victor Franz Hess (1883-1964) va<br />

voler escatir si l’allunyament de la superfície terrestre<br />

faria minvar la força de les radiacions. El 1911 es<br />

trobà amb la sorpresa que passava tot al contrari:<br />

globus sonda que com més s’elevaven, més radiació<br />

detectaven. Què passava?<br />

De moment hom pensà en radiació electromagnè-<br />

Victor Franz Hess (1883-1964).<br />

tica intensa, però més tard es veié que eren partícules<br />

ionitzades, principalment protons que arribaven<br />

de l’exterior, les que provocaven aquella descàrrega<br />

dels electroscopis. I Hess acabà rebent el premi<br />

Nobel de Física el 1936 per la seva descoberta. Cal<br />

afegir-hi aquí que el 1934 havia mort el físic italià<br />

35<br />

22 abril 2012<br />

Domenico Pacini que també havia investigat aquells<br />

misteriosos «ragis còsmics» (com s’anomenaren) i<br />

potser se’l mereixia tant com l’austríac.<br />

Del 1920 al 1950 els raigs còsmics van ser de gran<br />

importància per a l’estudi de la física de les partícules<br />

elementals, ja que van ser la font del coneixement<br />

d’algunes que no es tenien. Gràcies a aquests<br />

raigs s’arribà a descobrir el 1932 l’existència real<br />

dels positrons (previstos en hipòtesi per Dirac) i el<br />

1946 dels muons (anomenats també electrons pesats).<br />

Actualment aquestes partícules ja s’obtenen<br />

als grans acceleradors.<br />

Avui dia els raigs còsmics ja han estat estudiats i<br />

s’ha pogut establir amb molta exactitud els seus<br />

components: s’ha vist que efectivament la seva<br />

major part és constituïda per protons, un 90%, però<br />

a més s’hi observen nuclis d’àtoms ben interessants,<br />

un 9% són d’heli (després de l’hidrogen l’element<br />

més lleuger) i l’1% restant és d’àtoms més pesants,<br />

fins i tot de ferro, i algun altre de massa més alta<br />

encara, com ha estat d’urani alguna vegada. El que<br />

ens arriba a la superfície terrestre són raigs còsmics<br />

secundaris, que vol dir els que resulten dels primaris<br />

que són els que provoquen xocs a les capes superiors<br />

de l’atmosfera (a la capa d’ozó principalment)<br />

bo i produint les partícules secundàries, que ja no<br />

són gaire perilloses per a la vida, com ho serien els<br />

directes que, això sí, encara ho són per als astronautes<br />

si no anessin prou protegits. És important que<br />

la ciència ens hagi fet reconèixer aquesta realitat<br />

còsmica que ens rodeja.<br />

Certeses científiques i fe cristiana<br />

17. Sobre l’indeterminisme quàntic hi ha diverses interpretacions<br />

Al capítol anterior vam veure com ens<br />

havíem de sentir satisfets del fet que<br />

la física quàntica actual hagi bandejat<br />

el determinisme laplacià incompatible<br />

amb la nostra fe cristiana (a més de<br />

ser-ho amb la nostra experiència personal<br />

de la llibertat psicològica) i també,<br />

cal afegir-ho, incompaginable amb<br />

la no-automaticitat dels éssers vius en<br />

general. Però aquell concepte que vam<br />

introduir de «determinisme purament<br />

ontològic» potser no va quedar prou<br />

ben explicat per als nostres lectors i hem<br />

pensat dedicar aquest altre capítol a explicar<br />

com s’ha originat aquesta idea i<br />

algunes de les seves diferents interpretacions.<br />

Es diu «determinisme» perquè<br />

hi ha una determinació en l’actuació<br />

de la partícula, que li ve «purament»,<br />

només, de la seva naturalesa contingent,<br />

en el seu ordre «òntic», i no de<br />

la mecànica, que no la determina sinó<br />

tan sols dins del marge que li permet el<br />

principi d’incertitud, de tal manera que<br />

el seu comportament pot ser dirigit per<br />

un altre agent. Això és el que volíem<br />

expressar quan parlàvem del «determinisme<br />

purament ontològic». I, és clar,<br />

els nostres lectors ens preguntaran: és<br />

aquesta l’única explicació compatible<br />

amb la mecànica quàntica?<br />

El papa Pius XII ja hi va dir la<br />

seva opinió<br />

El principi d’incertitud formulat per<br />

Heisenberg el 1927 va anar penetrant<br />

ben aviat entre els professionals de la<br />

física i també entre els filòsofs. Einstein<br />

pensava en paràmetres ocults («Déu no<br />

juga als daus») i els pensadors cercaven<br />

què calia dir-hi des del punt de vista de<br />

la filosofia de la natura. I no cal dir que<br />

la qüestió arribà també a àmbits universitaris<br />

cristians. En aquests s’insistí que<br />

no podria mai dir-se que les partícules<br />

estiguessin dotades d’autèntica llibertat,<br />

i per això es posaren en contra del<br />

que s’anomenà «indeterminisme probabilista»,<br />

que afirmava que les partícules<br />

escollien realment dins del marge que<br />

la probabilitat els assignava. I començà<br />

a introduir-se l’expressió de «determinisme<br />

purament ontològic», i també altres<br />

fórmules de no tant d’èxit. Així la cosa, no<br />

és estrany que en el IV Congrés Tomístic<br />

Internacional, organitzat per la Pontifícia<br />

Acadèmia de Sant Tomàs d’Aquino,<br />

del 14 de novembre de 1955, quan tocà<br />

que prengués la paraula el Papa parlés<br />

d’aquesta qüestió. Prou sabem que<br />

aquest pontífex, sempre que calia parlar<br />

del que feia referència a la ciència o a les<br />

seves descobertes, s’assessorava amb especialistes<br />

i no podem dubtar que també<br />

ho féu en aquesta ocasió, expressant així<br />

el que era la veu dominant en les escoles<br />

catòliques. No era, és clar, cap declaració<br />

ex catedra, però resumia l’opinió més general<br />

dins de l’àmbit catòlic i, en aquest<br />

sentit, és bo de conèixer. Aquest és el<br />

text del que digué:<br />

«N’hi ha prou amb un coneixement<br />

més profund i més adequat del pensament<br />

filosòfic tomista per obrir una<br />

senda a la veritat entre els excessos del<br />

determinisme mecanicista i de l’indeterminisme<br />

probabilista. La philosophia<br />

perennis, en efecte, admet l’existència<br />

de principis actius intrínsecs a la naturalesa<br />

dels cossos, els elements pels quals<br />

reaccionen, dins d’un mínim interval,<br />

diversament respecte de les mateixes<br />

accions externes, i, per això, no es poden<br />

determinar unívocament els seus<br />

efectes. D’aquí es desprèn la impossibilitat<br />

de preveure tals efectes per mitjà<br />

només del coneixement experimental<br />

de les condicions externes. Per una altra<br />

banda, tals principis actius de la naturalesa<br />

material tenen, malgrat tot, la seva<br />

pròpia manera d’obrar interna, exempta<br />

de tota classe de llibertat i per tant de<br />

probabilitat, estant subjectes com estan<br />

a un veritable determinisme intrínsec.»<br />

Així Pius XII feia seva la doctrina del<br />

determinisme purament ontològic (ell<br />

en diu «intrínsec») i negava la «llibertat»<br />

de les partícules admetent, però,<br />

la indeterminació mecànica de la física<br />

quàntica.<br />

Una altra interpretació és l’indeterminisme<br />

de contingència<br />

Però no tots els autors catòlics van fer<br />

seva aquesta doctrina. No acabant d’entendre<br />

aquesta mena de determinació<br />

òntica de les partícules ni com es pot<br />

compondre amb la llibertat humana,<br />

afirmen que en els últims components<br />

de la matèria hi ha un indeterminisme<br />

real, no el simplement probabilista que<br />

hem dit, sinó el que ve determinat per<br />

la naturalesa contingent del món material<br />

inert.<br />

Tenim, doncs, en cristià dues postures<br />

davant de l’indeterminisme quàntic: el<br />

determinisme purament ontològic (Pius<br />

XII i molts seguidors) i l’indeterminisme<br />

de contingència. Els que proposen<br />

aquesta segona explicació es basen en<br />

el concepte tomístic de contingent. Va<br />

ser el P. Cornelio Fabro que amb el seu<br />

article Contingenza del mondo materale<br />

e indeterminismo fisico (publicat a<br />

Il problema della scienza, Brescia 1954)<br />

posà les bases d’aquesta explicació de<br />

les quals altres autors es valdran per defensar<br />

aquesta mena d’indeterminisme.<br />

Diu el P. Fabro que en l’àmbit de la filosofia<br />

de Sant Tomàs el concepte de<br />

contingència es troba en els esdeveniments<br />

que anomenem contingents de<br />

dues maneres diferents: o bé és la contingència<br />

que hi ha en els actes lliures<br />

dels humans i prové del poder d’autodeterminar-se,<br />

o bé la que prové de la<br />

imperfecció, de falta de domini, de la<br />

seva situació òntica. Per això dir que «si<br />

coneguéssim l’estat efectiu actual d’una<br />

partícula podríem preveure el seu futur»<br />

no té cap sentit ja que en ella sempre<br />

hi ha una situació que per naturalesa és<br />

mòbil i fluida.<br />

En la línia del P. Fabro, Fr. Innocenzo<br />

d’Arenzano va defensar la seva tesi<br />

doctoral i en l’extracte publicat a «Divus<br />

Thomas» el 1961, Necessità e contingenza<br />

nell’agire della natura secondo<br />

S. Tommaso, hi diu que en l’obrar dels<br />

cossos materials pot haver-hi una certa<br />

indeterminació, ni que sigui només d’ordre<br />

negatiu, cosa que pot ser exigida per<br />

la contingència que, en el camp físic,<br />

segons Sant Tomàs, no és pas fictícia o<br />

atribuïble només a la incapacitat de la<br />

ment humana, sinó ben objectiva, existent<br />

en la realitat.<br />

I el P. Filippo Salvaggi en el seu llibre<br />

Causalità e indeterminismo (Roma<br />

1959) es mostra clarament en la mateixa<br />

línia de doctrina d’aquests autors. A<br />

la pàg. 388 hi diu: «Cal reconèixer la<br />

impossibilitat d’una descripció enterament<br />

objectiva en termes mecanicistes<br />

i d’absolut i rigorós determinisme, i, per<br />

tant, la necessitat d’un cert essencial indeterminisme<br />

ontològic» i seguirà una<br />

explicació que diu que pot provenir de la<br />

composició hilemòrfica de la matèria.<br />

Determinisme purament ontològic o<br />

indeterminisme de contingència? Amb<br />

quin dels dos ens quedem? No som qui<br />

per dir-hi l’última paraula. Que el lector<br />

jutgi i vegi. Potser es tracta de les dues<br />

cares d’una mateixa moneda. Aquestes<br />

dues interpretacions no són pas incomponibles<br />

del tot. Deixem-ho per a filòsofs<br />

més bregats.


36<br />

22 abril 2012<br />

Agenda<br />

ABRIL ÉS EL MES<br />

CONSAGRAT ALS<br />

DOLORS I SOLEDAT DE<br />

LA MARE DE DÉU<br />

BARCELONA<br />

• ARXIPRESTAT DE LA CISA.— El<br />

diumenge 22 d’abril, Pasqua arxiprestal<br />

a la parròquia de Sant Pere<br />

del Masnou: a les 16.30, acollida; a les<br />

17.00, celebració de l’eucaristia.<br />

• CATEDRAL.— El cor de cambra<br />

Francesc Valls participarà el diumenge<br />

22 d’abril en l’eucaristia de les<br />

10.30: entrada: Jubilate Deo de Halmos;<br />

ofertori: Lauda anima mea de<br />

Palestrina; comunió: Cantate Domino<br />

de Miskinis; sortida: Regina caeli d’Aichinger;<br />

el dilluns 23 en l’eucaristia de<br />

les 19.00: ofertori: Confitebuntur coeli<br />

de Palestrina; comunió: O sacrum convivium<br />

a 6 de Victoria; el divendres<br />

27 en l’eucaristia de les 19.00: ofertori:<br />

Nigra sum de Palestrina; comunió:<br />

Magnificat a 6 de Francesc Valls.<br />

• I CONGRÉS INTERNACIONAL EDIFI-<br />

CAR LA PAU EN EL SEGLE XXI.— El<br />

dilluns 23 d’abril, a les 19.30, acte<br />

inaugural del congrés al Saló del Tinell<br />

(pl. del Rei, s/n – Barcelona). Cal confirmar<br />

l’assistència: tel. 934 145 936,<br />

info@edificarlapau.org.<br />

• ASSOCIACIÓ AMICS DELS ÀN-<br />

GELS.— El dimarts 24 d’abril, a les<br />

18.30, cinefòrum City of angels, amb<br />

Mn. Peio Sánchez, director del Departament<br />

de Cinema de l’arquebisbat de<br />

Barcelona. Serà al Seminari Conciliar,<br />

c/ Diputació, 231 – Barcelona.<br />

• FACULTAT DE TEOLOGIA.— Organitza,<br />

juntament amb l’Institut Cultural<br />

Romanès, el dimecres 25 d’abril, a<br />

les 12.00, una conferència sobre El cristianisme<br />

i la civilització europea, amb<br />

Horia-Roman Patapievici, escriptor i<br />

president de l’Institut Cultural Romanès.<br />

C/ Diputació, 231 – Barcelona.<br />

• CERCLE LA SALLE.— El dijous 26<br />

d’abril, a les 18.30, eucaristia anticipada<br />

de la festa de la Mare de<br />

Déu de Montserrat. Pl. del Nord, 14<br />

– Barcelona, tel. 932 181 077 i 690 378<br />

450, mfmagaz@gmail.com, http://cerclelasalle.com.<br />

• AMICS DE SANT FRANCESC.— El<br />

dijous 26 d’abril, a les 20.00, trobada<br />

sobre L’Església catòlica i el protestantisme,<br />

a càrrec de fra Josep Gendrau,<br />

o.f.m. C/ Santaló, 80 – Barcelona.<br />

• GRUPS D’ORACIÓ I AMISTAT.— El<br />

dissabte 28 d’abril, recés de Pasqua<br />

a la parròquia major de Santa Anna<br />

(c/ Santa Anna, 29 – Barcelona), dirigit<br />

per Mn. Josep Anton Arenas, director<br />

espiritual del Seminari de Barcelona i<br />

canonge de la catedral. Començarà<br />

a les 17.00 amb l’eucaristia; espai de<br />

convivència al claustre. Obert a tothom.<br />

Informació al tel. 932 181 005,<br />

goracionamistad@yahoo.es.<br />

• MIQUEL PUJOL.— El diumenge 29<br />

d’abril, a les 20.00, concert de violoncel<br />

amb Miquel Pujol a la catedral de<br />

Barcelona. Presentació a càrrec de J.<br />

M. Martí Bonet.<br />

• I FÒRUM FRAGMENTA.— Tindrà<br />

lloc el dissabte 5 de maig, de 10.00<br />

a 19.00, amb el tema Llegir, parlar,<br />

contemplar. Més informació: www.<br />

fragmenta.cat.<br />

• CURS D’ICONOGRAFIA.— Del dissabte<br />

21 de juliol al dilluns 30,<br />

a Arenys de Mar, amb el professor<br />

Giancarlo Pellegrini (titular del Studio<br />

Iconografico Labarum Coeli de Bolonia).<br />

Tema del curs: Arcàngels Miquel i<br />

Gabriel. Més informació i inscripcions:<br />

tel. 972 262 210 y 628 772 969, carmenayguavives@gmail.com.<br />

GIRONA<br />

• FONT SANTA.— El divendres 27<br />

d’abril, a les 19.00, Dia de la Família<br />

al santuari de la Mare de Déu de la<br />

Font Santa (Jafre).<br />

• DR. ZARAGOZA.— El dissabte 28<br />

d’abril, a les 13.00, presentació del<br />

llibre Recull de documents i articles<br />

d’història guixolenca i valldarenca.<br />

Volum IV, del Dr. Ernest Zaragoza<br />

Pascual. Serà a l’Hostal de la Gavina<br />

de S’Agaró.<br />

LLEIDA<br />

SOLUCIONS DEL «JUGA I APRÈN»:<br />

• TROBADA DE FORMACIÓ CARME-<br />

LITANA.— El dimarts 24 d’abril, a<br />

les 20.00, Capítols 22-26: Fundacions<br />

de Beas de Segura i Sevilla, amb<br />

Javier Frontela (carmelita descalç<br />

de Valladolid). Santuari de Santa<br />

Qui va dir què?<br />

• Pere: «T’asseguro que quan eres jove et vesties per anar on volies; però<br />

quan siguis vell, estendràs els braços i un altre et vestirà i et portarà on<br />

no vulguis anar.»<br />

• Les dones: «No us espanteu. Sé que busqueu Jesús el crucificat, però no<br />

és aquí; ha ressuscitat com va dir.»<br />

• Tomàs: «Fica aquí el teu dit i mira les meves mans, i porta les teves mans<br />

i fica-les al meu costat. No siguis incrèdul, sinó creu!»<br />

• Els deixebles: «Aneu doncs, i feu deixebles meus tots els habitants del<br />

món; bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant»; «Rebeu<br />

l’Esperit Sant. A qui perdoneu els pecats, els quedaran perdonats; i a qui<br />

no els els perdoneu, els quedaran sense perdonar.»<br />

• Maria Magdalena: «Deixa’m, perquè encara no he anat a reunir-me amb<br />

el meu Pare. Però vés i digues als meus germans que vaig a reunir-me amb<br />

el qui és el meu Pare i el vostre Pare, el meu Déu i el vostre Déu.»<br />

On som?<br />

Emmaús (Terra Santa)<br />

Teresina de Lleida, pl. de les Missions,<br />

1 – Lleida.<br />

• MARE DE DÉU DE MONTSERRAT.—<br />

El dimarts 24 d’abril, a les 20.00,<br />

eucaristia a la parròquia de l’Assumpció<br />

de la Mare de Déu de Torregrossa<br />

(celebrants: Mn. Jesús Mateu, rector,<br />

i Mn. Xavier Batiste, consiliari de la<br />

Confraria. Cantarà el cor parroquial);<br />

el dimecres 25, a les 19.30, eucaristia<br />

al santuari-parròquia de Santa<br />

Teresina dels Pares Carmelites de<br />

Lleida (celebrants: P. Josep Castellà,<br />

prior del santuari, i Mn. Xavier Batiste.<br />

Hi assistiran les religioses Carmelites<br />

Missioneres del P. Palau. Cantarà la<br />

coral Flor del Carmel); el divendres<br />

27, a les 9.00, eucaristia a la catedral<br />

de Lleida, presidida per Mn. Xavier<br />

Batiste: a les 12.00, repic de campanes;<br />

a les 19.00, visita espiritual; a les 19.30,<br />

solemne concelebració eucarística<br />

presidida pel bisbe de Lleida, Mons.<br />

Joan Piris.<br />

SANT FELIU DE LLOBREGAT<br />

• VICARIA DEL PENEDÈS-ANOIA-<br />

GARRAF.— El diumenge 22 d’abril,<br />

a les 18.00, trobada pasqual a la parrò-<br />

"<br />

Anuncis per paraules<br />

COMPRA i VENDA<br />

COMPRO SEGELLS, monedes, postals,<br />

rellotges, quadres de pintura, joies i<br />

tota classe d’objectes i mobles antics.<br />

Passo a domicili. Tel. 933 578 394.<br />

DIVERSOS<br />

LLAR D’ANCIANS Prudenci Miralles,<br />

petita gran residència. Petita (hi ha lloc<br />

per a 16 persones), gran (els residents la<br />

fan gran). Places disponibles, ambient<br />

familiar. Tel. 932 681 867.<br />

quia de Sant Antoni Abat de Vilanova<br />

i la Geltrú amb el lema «Vosaltres en<br />

sou testimonis». Eucaristia presidida<br />

pel bisbe de Sant Feliu, Mons. Agustí<br />

Cortés.<br />

• MARE DE DÉU DE MONTSERRAT.—<br />

El divendres 27 d’abril, a les 20.00,<br />

eucaristia presidida pel bisbe Agustí<br />

Cortés a la catedral. Hi participarà la<br />

coral parroquial Sant Llorenç.<br />

• VOCACIONS.— El diumenge 29<br />

d’abril, a les 17.00, trobada a la Casa<br />

de l’Església de Sant Feliu de Llobregat<br />

de les persones que treballen com a<br />

voluntaris en els diferents àmbits de<br />

l’Església. La trobada acabarà a les<br />

19.00 amb una eucaristia presidida<br />

pel bisbe Agustí Cortés a la catedral<br />

de Sant Feliu.<br />

• COVA DE SANT IGNASI.— Taller Relectura<br />

de la vida amb l’enneagrama,<br />

el cap de setmana de l’11 al 13 de<br />

maig. Més informació: tel. 938 720<br />

422, covaee@covamanresa.cat, www.<br />

covamanresa.cat.<br />

Si voleu anunciar-vos, ompliu la BUTLLETA D’INSERCIÓ a<br />

base d’una lletra per quadret, deixant un espai en blanc<br />

entre cada paraula i envieu-ho juntament amb un gir postal<br />

o xec bancari a CATALUNYA CRISTIANA<br />

c/ Comtes de Bell-lloc, 67-69 - 08014 Barcelona.<br />

També podeu fer un ingrés o transferència al número<br />

de compte de “la Caixa”: 2100 3013 20 2200391741<br />

Nombre de setmanes<br />

VIC<br />

JOSEP. Crec que sóc bona persona, seriós,<br />

complidor, detallista i esportista.<br />

No admeto la hipocresia. Cerco noia<br />

de 45 a 55 anys per a amistat. Tel. 932<br />

268 632 (de 16 a 23 hores).<br />

ADVOCADA especialista en nul·litats<br />

matrimonials i separacions. 1a visita<br />

gratuïta. Tel. 934 510 707.<br />

DESCOBREIX premsa cristiana, ens<br />

comunica, ens uneix, ens enforteix.<br />

x 15 € Import total<br />

NOM ...............................................................................................................................<br />

ADREÇA ..........................................................................................................................<br />

POBLACIÓ ......................................................................... C. P. ....................................<br />

TELÈFON ...................................................... DNI/CIF .....................................................<br />

Preu per setmana 15 euros (IVA Inclòs)<br />

RESERVAT EL DRET DE PUBLICACIÓ


38<br />

22 abril 2012<br />

Des del carrer<br />

Joan Pineda i Sirvent, Ona d’Or dels premis<br />

cinematogràfics «Família»<br />

«La música és l’ànima de les pel·lícules»<br />

Samuel Gutiérrez<br />

Les dues grans passions de Joan<br />

Pineda (Barcelona, 1931) han estat<br />

sempre, des de ben petit, la música i<br />

el cinema. Tot i que professionalment<br />

es va decantar per la medicina, en els<br />

darrers cinquanta anys el compositor<br />

i intèrpret català ha musicat centenars<br />

de pel·lícules de gairebé tots els<br />

grans directors del cinema de l’època<br />

muda: Chaplin, Méliès, Chomón, Griffith,<br />

Sjöstrom... També ha compost la<br />

banda sonora de disset llargmetratges<br />

i d’uns cinquanta curts. Pineda, pioner<br />

a Espanya a defensar i difondre<br />

la música de cinema, és col·laborador<br />

habitual de la Filmoteca de Catalunya<br />

i ha participat en molts festivals internacionals.<br />

Com a reconeixement a la<br />

seva llarga trajectòria en el camp de la<br />

música de cinema, i també pels seus valors<br />

humans, l’associació CinemaNet va<br />

lliurar-li el 20 de març passat l’Ona d’Or<br />

dels Premis Cinematogràfics Família.<br />

Com va ser això de començar a<br />

musicar, ara ja fa més de 50 anys,<br />

pel·lícules del cinema mut?<br />

Des de ben petit, m’agradava molt<br />

la música i m’agradava molt el cinema.<br />

Gairebé em fascinaven, em feien<br />

vibrar. Per això, també molt jove em<br />

vaig interessar per les bandes sonores<br />

i pels seus compositors, una dimensió<br />

del cinema de la qual no parlava ningú.<br />

Ha estat un dels leitmotiv de la meva<br />

vida. Ha estat realment una batalla,<br />

perquè és un element que no ha estat<br />

mai prou valorat. En aquest context, un<br />

dia, improvisadament, vaig començar a<br />

tocar el piano, darrere d’una pantalla,<br />

per acompanyar una pel·lícula muda<br />

la sonorització de la qual havia fallat.<br />

Va ser durant una sessió de cinefòrum<br />

que organitzava el Col·legi de Metges.<br />

Encara recordo la pel·lícula: Fausto, de<br />

Murnau. L’actuació va agradar molt i el<br />

que va començar com un experiment<br />

va esdevenir amb el temps gairebé una<br />

vocació.<br />

I tot per un error en la sonorització...<br />

Rauxa<br />

Meravellem-nos!<br />

Les persones som els únics éssers vius que tenim la<br />

capacitat de meravellar-nos, de quedar-nos gratament<br />

sorpresos per alguna cosa que ens crida íntimament i<br />

que al mateix temps ens supera. Ens podem meravellar<br />

davant d’un paisatge, d’una nit estelada, d’una obra<br />

d’art, d’una cançó, d’un llibre, d’una persona, d’una<br />

paraula... D’alguna manera hi percebem una bellesa<br />

profunda, un ordre magnífic i meravellós al qual tota<br />

criatura humana aspira.<br />

La nostra capacitat per meravellar-nos és, en definitiva,<br />

un senyal de la nostra petitesa davant de la grandesa i<br />

A partir d’aquí vaig començar a<br />

musicar en directe altres pel·lícules de<br />

cinema mut i m’hi vaig anar interessant<br />

més i més. També vaig començar<br />

a estudiar una mica aquest món i vaig<br />

iniciar la meva pròpia col·lecció. Era<br />

un hobby, però de mica en mica em<br />

van anar convidant a cineclubs fins que<br />

em van cridar fins i tot del festival de<br />

Sant Sebastià. Des dels anys 80 fins a<br />

l’any 2000 vaig tenir moltíssimes peticions<br />

i havia de fer mans i mànigues<br />

per poder-ho conjuminar amb la meva<br />

professió: la medicina.<br />

Vostè també ha fet bandes sonores.<br />

Sí, això va ser més cap als anys 70, i és<br />

una cosa molt diferent del fet de musicar<br />

en directe una pel·lícula de cinema<br />

mut. La banda sonora et ve marcada<br />

pel director un cop ja ha estat muntada<br />

la pel·lícula. Realment és un altre<br />

món, que em demanava massa temps<br />

i el vaig haver de deixar.<br />

En aquesta lluita per potenciar<br />

la música del cinema, què representa<br />

per a vostè la música d’una<br />

pel·lícula?<br />

Jo diria que és l’ànima de la pel·<br />

lícula. Això ja ho deia Griffith, sobretot<br />

pel que fa al cinema mut. La<br />

música pot canviar totalment el sentit<br />

del fotograma. La gràcia, però, del<br />

llenguatge cinematogràfic és que ho<br />

integra tot. Tots els elements són importants.<br />

Per a mi, personalment, la<br />

música sempre ha tingut la capacitat<br />

de commoure i això, precisament, és<br />

el que he intentat transmetre a l’espectador.<br />

El cinema ens ha d’emocionar!<br />

Per acabar, una recomanació de<br />

cinema mut, i si pot ser, amb música<br />

seva en directe?<br />

Una pel·lícula que em surt molt bé,<br />

tot i que no tota la música és meva,<br />

és La passion de Jeanne d’Arc (1928),<br />

de Carl Th. Dreyer. Es tracta, a més,<br />

d’un clàssic del cinema espiritual, amb<br />

molt de contingut, que pots veure cent<br />

vegades i no cansa mai. Aquest tipus<br />

de pel·lícules dramàtiques, pausades,<br />

com també ho són moltes pel·lícules<br />

nòrdiques, ofereix un camp amb molta<br />

expressivitat. Són pel·lícules esplèndides!<br />

Eduard<br />

Brufau<br />

la bellesa Déu, que ens parla a través de la seva obra.<br />

Quan ens reconeixem petits i fràgils davant de Déu no<br />

ens en lamentem pas, no ens desesperem per la nostra<br />

inevitable imperfecció. Ben al contrari, ens omple de<br />

joia, ens meravella que Déu ens estimi infinitament<br />

malgrat la nostra insignificant existència. Seguim així<br />

l’exemple de la Mare de Déu, que en el moment de<br />

l’Anunciació es meravella que Déu l’hagi escollit a ella<br />

—una noia humil, una «esclava»— per ser la mare del<br />

Crist, el Salvador. La nostra petitesa no és cap vergonya,<br />

és el que ens permet reconèixer Déu com a Pare.<br />

Pensant-ho millor<br />

Antoni Coll<br />

Gilabert<br />

Periodista<br />

Científics<br />

que creuen<br />

en Déu<br />

Amb motiu d’un col·loqui celebrat a<br />

Constantí sobre ciència i religió, vaig<br />

tenir l’ocasió de repassar unes quantes<br />

afirmacions de científics universalment<br />

reconeguts. Aquí en teniu<br />

un recull:<br />

Isaac Newton: «Allò que sabem és<br />

una gota d’aigua. Allò que ignorem<br />

és l’oceà. L’admirable disposició i<br />

harmonia de l’univers no ha pogut<br />

sortir sinó del pla d’un ésser omniscient<br />

i omnipotent.»<br />

En termes semblants es van expressar<br />

Copèrnic i Kepler, els millors astrònoms<br />

de segles anteriors.<br />

Darwin: «Mai no he negat l’existència<br />

de Déu. Penso que la teoria de<br />

l’evolució és totalment compatible<br />

amb la fe en Déu.»<br />

De manera semblant es va manifestar<br />

Gregor Mendel, monjo agustí<br />

que va definir les lleis de l’herència<br />

genètica.<br />

Edison: «El meu màxim respecte i la<br />

meva màxima admiració per tots els<br />

enginyers, especialment el més gran<br />

de tots: Déu.»<br />

Una cosa similar va comentar, molts<br />

anys després, Werner Von Braun, dissenyador<br />

dels coets V-2 i del projecte<br />

Saturn que va conduir l’home a la<br />

Lluna. Albert Einstein, que tampoc<br />

pot ser considerat cap ximple, deia:<br />

«A tot investigador profund de la<br />

naturalesa no el pot commoure sinó<br />

una mena de sentiment religiós,<br />

perquè li és impossible concebre que<br />

hagi estat ell el primer d’haver vist<br />

les relacions delicadíssimes que contempla.»<br />

En definitiva, la ciència empírica<br />

no demostra ni nega l’existència de<br />

Déu, perquè no és possible una demostració<br />

al laboratori. Però, n’hi ha<br />

prou d’obrir una finestra, observar<br />

un paisatge i contemplar el miracle<br />

de la vida per dir-nos: aquest rellotge<br />

no l’he construït jo.<br />

Aquestes reflexions i recollida d’afirmacions<br />

se m’acut que poden ser<br />

útils quan encara ressonen els ecos<br />

d’un debat celebrat a Oxford entre<br />

un científic mediàtic que presumeix<br />

d’ateu i l’arquebisbe de Canterbury,<br />

màxima autoritat anglicana.<br />

Està bé que debatin un físic (per tant<br />

un científic experimental) i un teòleg,<br />

home d’Església de molt nivell.<br />

Però potser oferiria una visió millor<br />

de la realitat un debat entre dos<br />

bons científics. Cadascun aportaria<br />

raons per creure en Déu o per negarlo;<br />

en tot cas no es podria dir que el<br />

veritable científic és qui el nega.

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!