You also want an ePaper? Increase the reach of your titles
YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.
<strong>Sant</strong> <strong>Jordi’15</strong><br />
<strong>Sant</strong><br />
Curs 2014-15 núm. extraordinari
PREMIS LLENGUA CATALANA 2<br />
POESIA [1r i 2n d'ESO]<br />
• Al zoo 2<br />
• Viu el moment 3<br />
PROSA [1r i 2n d'ESO]<br />
• La pèrdua d'una persona 4<br />
• El motiu d'una venjança 5<br />
POESIA [3r i 4t d'ESO]<br />
• Soledat 7<br />
• Moment de calma 8<br />
PROSA [3r i 4t d'ESO]<br />
• Feèrica dama 9<br />
• Ells 10<br />
• Marder 13<br />
POESIA [Batxillerat]<br />
• Relat 15<br />
• Una gran part de mi 16<br />
PROSA [Batxillerat]<br />
• Carta a l'amor prohibit 17<br />
PREMIS LLENGUA CASTELLANA 20<br />
POESIA [1r i 2n d'ESO]<br />
• Corazones rebeldes 20<br />
PROSA [1r i 2n d'ESO]<br />
• ¿Sueño o realidad? 21<br />
• Una pérdida inesperada 23<br />
POESIA [3r i 4t d'ESO]<br />
• Lapso amoroso 25<br />
• Me gustas tú o no 26<br />
PROSA [3r i 4t d'ESO]<br />
• Babadook 27<br />
• A veces amananece<br />
a las 4:48 29<br />
POESIA [Batxillerat]<br />
• Resumen 32<br />
PROSA [Batxillerat]<br />
• Sin título 33<br />
PREMIS LLENGUA ANGLESA 38<br />
POESIA [ESO]<br />
• Life's course 38<br />
PROSA [ESO]<br />
• The little white book 39<br />
PROSA [Batxillerat]<br />
• The book 40<br />
ALTRES CERTÀMENS I GUARDONS<br />
FOTOGRAFIA MATEMÀTICA 18<br />
EXPRESSIÓ ARTÍSTICA 36<br />
INTERPRETACIÓ MUSICAL 42<br />
LOGOTIP DEL CENTRE 43<br />
Consell de redacció:<br />
Coordinació, disseny i maquetació:<br />
Carlos Cerro [Director] Sònia Fajarnés i Sebastià Pons<br />
Teresa Campins [Cap departament de Visual i plàstica]<br />
Sònia Fajarnés [Cap departament de Ll. Castellana]<br />
Lluc Ferrer<br />
[Cap departament de Música]<br />
Josep M. Hurtado [Cap departament d'Idiomes]<br />
Sebastià Pons [Cap departament de Ll. Catalana]<br />
Montserrat Térmens [Cap departament de Matemàtiques]<br />
Correcció de textos: Departaments de llengües catalana, castellana i idiomes.
Poesia en CATALÀ [1r i 2n d'ESO]<br />
AL ZOO<br />
Avui els pares m’han portat<br />
a un indret meravellós.<br />
He conegut un munt d’animals<br />
i m’han explicat que es diu zoo.<br />
He vist girafes ben altes<br />
i balenes colossals.<br />
He pogut saludar els suricates<br />
i fer-me amic dels elefants.<br />
De gran vull volar com els ibis<br />
i rugir com un tigre daurat.<br />
Vull camuflar-me com una zebra<br />
i córrer tant com un lleopard.<br />
M’agradaria saltar com la llebre<br />
o viure com una tortuga.<br />
Nedar com un peix espasa<br />
i arrossegar-me com una eruga.<br />
Avui li he dit a la mare:<br />
-Vull adoptar un animal!-<br />
-Però si ja et tenim a tu- m’ha respost<br />
-Un altre ja no ens cal-.<br />
2
VIU EL MOMENT<br />
En quina direcció ens portarà el vent?<br />
A gregal o a ponent?<br />
Quina direcció ens marca<br />
el camí d’aquest llarg destí?<br />
Turons orientals, marees occidentals;<br />
bufa el vent...<br />
en bona part del continent:<br />
A gregal o a ponent?<br />
El vent desvetlla la gent,<br />
no cal ser impacient.<br />
Amb l’arribada d’aquest moment<br />
el destí el marcarà el vent<br />
Donem llibertat a la ment.<br />
Vivim el present!<br />
3
Prosa en CATALÀ [1r i 2n d'ESO]<br />
LA PÈRDUA D’UNA PERSONA<br />
Mai heu sentit aquest buit? El buit que se sent quan algú se’n va, desapareix; quan sents<br />
que part dels teus records, dels teus somriures, de les teves llàgrimes, que part dels teus<br />
dies viscuts amb aquesta persona també moren amb ella, s’esfumen, marxen i deixen<br />
aquella tristesa, deixen aquella por, que creix per instants, la por de no tornar a viure<br />
aquells moments... No heu sentit ràbia? Mai heu pensat que la gent que t’estimes no<br />
hauria hagut de marxar mai? No et vénen ganes de cridar i dir-li al món que no, que això<br />
no ha passat, que és injust?<br />
Una de les millors maneres de sentir-te millor quan mor algú proper és escriure-li una carta,<br />
llegir-la mil cops i després cremar-la. Diuen que si la cremes, el dolor no et queda a dins. Es<br />
veu que és una manera idònia de dir adéu.<br />
Encara que... passen el dies i t’adones que no és el mateix, que necessites retrobar<br />
aquella persona, abraçar-la i sentir de nou la seva veu.<br />
Llavors és... quan tanques els ulls, fort,<br />
molt fort, i en un petit instant, tots els<br />
moments viscuts passen pel teu cap. Se’t<br />
tensa el cos, prems les dents, tanques els<br />
llavis i comences a plorar; fluix, molt fluix,<br />
silenciosament. En obrir els ulls, plens de<br />
llàgrimes, els tornes a tancar, i elles<br />
cauen. S’hi condensen aquells moments<br />
que semblen perduts, així com els<br />
somriures, les rialles, la confiança i<br />
experiències compartides.<br />
Aleshores admets que l’has perduda<br />
sense remei. Que ha marxat, per<br />
sempre. Que no tornaràs a sentir la<br />
seva olor, ni a copsar la brillantor<br />
dels seus ulls. Admets que el seu cor<br />
ja no batega, i que mai més, mai, la<br />
tornaràs a veure. Admets que ha<br />
mort.<br />
Comences ser fort i a viure sense la<br />
seva presència. Malgrat que no t’hi<br />
acostumes. Cada dia li dediques un<br />
petit moment. Li desitges el millor<br />
allà dalt, al cel, on són els àngels. I a<br />
les nits, abans d’anar a dormir,<br />
xiuxiueges un ‘’T’estimo’’, sincer, des<br />
del cor.<br />
4
EL MOTIU D'UNA VENJANÇA<br />
Ja acabaven les vacances de Setmana <strong>Sant</strong>a i havia quedat amb algunes amigues que<br />
havien tornat a Barcelona, després d’haver estat de colònies i viatges familiars. Com<br />
cada any, jo m’havia quedat a Barcelona, ja que a casa érem cinc i s'havia d'estalviar<br />
per a les vacances d’estiu.<br />
Eren tres quarts de cinc i ja començaven a arribar les noies. Havíem quedat davant la<br />
Sedeta, el nostre institut. Un cop totes reunides vam decidir fer una “selfie” per recordar<br />
aquella tarda i després vam anar a berenar.<br />
Va anar tot molt bé. Totes explicaven el que havien fet aquests dies: que si la platja... que<br />
si la muntanya... I jo a Barcelona!<br />
Quan vaig arribar a casa ja era tard. Vaig endollar el mòbil a l’ordinador i vaig passar-hi la<br />
foto per poder editar-la. Havia quedat una mica fosca, així que l'havia d’anar ampliant<br />
per augmentar-ne la brillantor. En ampliar la part esquerra hi aparegué una taca en una<br />
de les finestres de l'institut. Vaig ampliar-la més i ... amb gran esglai vaig poder comprovar<br />
que s'hi podia distingir el que, sense cap mena de dubte, era una silueta humana.<br />
L’endemà al matí havia d’anar a casa de la meva tieta per portar-li uns encàrrecs de la<br />
meva mare. Casualment vam parlar de l’institut, perquè ella també n'havia estat alumna.<br />
Va explicar que quan tenia la meva edat hi havia hagut una època de molts robatoris i<br />
que un dels treballadors del centre n’havia sortit mal parat. Fins i tot alguns mitjans de<br />
comunicació se n'havien fet ressò.<br />
Em vaig dirigir a l'hemeroteca de la Universitat de Barcelona, per recomanació de la<br />
meva mare, perquè sovint hi havia anat. A la secció de notícies dels instituts de la ciutat<br />
hi vaig trobar una notícia que deia: “Robatori a l’institut La Sedeta”. Vaig seguir llegint: “Els<br />
alumnes acusen el conserge de ser el responsable de les desaparicions d’objectes dintre<br />
les taquilles ja que ell és l’únic que les pot obrir, perquè té còpies de les claus (...) Ha estat<br />
acomiadat a causa d’aquest incident tan greu que ha perjudicat...”.<br />
En tornar cap a casa estava ben decidida a descobrir aquest misteri apassionant.<br />
Començava el primer dia del tercer trimestre. Era dimarts i acabàvem les classes a dos<br />
quarts de sis, per tant, era el dia perfecte. Com tenia una activitat extraescolar, els meus<br />
pares no es preocuparien si tornava una mica tard, perquè pensarien que estava a<br />
bàsquet. Ningú podria imaginar que tenia pensat fer aquella tarda.<br />
La darrera classe va acabar puntualment. Els alumnes ja baixaven per les escales amb<br />
ganes d’arribar a casa. En canvi jo vaig anar dissimuladament al lavabo i m’hi vaig<br />
tancar. Portava la motxilla plena de llibres, sudokus i altres passatemps, perquè no se’m<br />
fes pesada l’espera. El meu pla consistia a esperar-me tancada fins a les 20:00h, que era<br />
l’hora en què marxaven tots els professors i tancaven l’institut. A partir d'aquell moment<br />
podria començar a investigar quina relació hi havia entre aquella notícia i la misteriosa<br />
silueta de la fotografia.<br />
Va arribar l’hora, ja no hi quedava ningú. Vaig sortir del meu amagatall i vaig iniciar la<br />
recerca. Vaig caminar per tots els passadissos, escales, lavabos... Però de moment no<br />
vaig trobar-hi res d'anormal.<br />
Només em quedava un lloc: els túnels del soterrani. Allà la gent no hi baixava, perquè<br />
estava tot fosc i ple de pols. Eren de l'època en què La Sedeta havia estat una fàbrica<br />
tèxtil. Vaig baixar les escales del gimnàs i vaig arribar a la porta de reixes de ferro on un<br />
cartell indicava: NO ENTREU! PERILL DE DESCÀRREGA ELÈCTRICA. Malgrat tot hi vaig<br />
entrar.<br />
5
Tot caminant, il·luminava el misteriós passatge amb la llanterna del mòbil. En un moment<br />
determinat vaig veure de lluny una claror tènue.<br />
Vaig seguir endavant fins que hi vaig arribar. Era una petita cambra. Una bombeta i uns<br />
cables, penjaven del sostre. També hi havia una pila feta de mòbils, bolígrafs, peces de<br />
roba, etc. Al fons hi vaig identificar una cadira amb un home que llegia el diari. El vaig<br />
reconéixer de seguida en veure-li la cara: era l’antic conserge que havia estat acusat<br />
dels robatoris!<br />
En veure’m va aixecar el cap i em va preguntar què volia. Li ho vaig explicar tot: les<br />
fotos, la notícia del diari, etc. Ell em va explicar que l’havien acusat injustament per un<br />
fet que s’havien inventat uns nois. Per això els petits furts i robatoris que, de tant en tant,<br />
es produïen inexplicablement al centre era la seva revenja.<br />
Portava anys i panys vivint allà sota. A les nits robava tot allò que podia. No havia<br />
superat aquella acusació injusta i falsa que li havia costat la feina i un munt de<br />
desgraciades conseqüpències.<br />
Aquell home em va caure bé, per això vaig prometre no explicar el seu secret i deixar-lo<br />
continuar amb la seva petita venjança.<br />
Al dia següent vaig tornar a la normalitat de l’institut, però alguna cosa havia canviat,<br />
perquè sabia una cosa que els meus companys ni s’imaginaven, i passés el que passés<br />
mai no la podria explicar.<br />
6
Poesia en CATALÀ [3r i 4t d'ESO]<br />
SOLEDAT<br />
La immensa soledat,<br />
bèstia freda i ferotge,<br />
que ataca sense pietat,<br />
quan avança el rellotge.<br />
Persones sàvies i perdudes,<br />
en un món nou, canviat,<br />
com ànimes caigudes,<br />
d’un record allunyat.<br />
Llàgrimes silenciades,<br />
en pàl·lides i fredes galtes,<br />
de persones oblidades,<br />
pel trist pas del temps.<br />
Erm paratge d’agonia,<br />
amagat i dur infern,<br />
pou profund, sense sortida,<br />
imparable plor intern.<br />
Amarg sentiment,<br />
i àcida sensació,<br />
d’una caiguda candent,<br />
cap a un oceà de dolor.<br />
Lluita la paraula amable,<br />
per vèncer la soledat,<br />
l’afecte, l’amor d’algú,<br />
que retorna al món,<br />
l’ens oblidat.<br />
7
MOMENT DE CALMA<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
8
FEÈRICA DAMA<br />
Prosa en CATALÀ [3r i 4t d'ESO]<br />
Poesia en CATALÀ [3r i 4t d'ESO]<br />
Era una fada. Vull dir que òbviament no ho era, però els seus moviments àgils, les seves<br />
sempre dolces paraules, la naturalitat i espontaneïtat amb què reconfortava els amics...<br />
Els seus peuets petitons que es movien inquiets sota la taula quan sentia que algú s’ho<br />
estava passant malament. Uns peuets que no arribaven a terra... Tota ella reduïda, les<br />
manetes gracioses i els ulls juganers. Llavis de flor i arracades de perla. Dents de diamant i<br />
cintes de clavell. Era enjogassada i sensible, sincera i amb tacte; una delícia.<br />
Les conversacions que podies mantenir amb ella eren jovials, àgils i mel•líflues, deixaven<br />
bon gust de boca. Menjava arròs floral, parisenc de pètals de rosa. I també se<br />
n’adornava la llarga cabellera rossa, amb roses. Vestia sempre de blanc, blau o verd i<br />
semblava un floc de neu, una gota d’aigua, un brot verd de primavera. Era un desig, una<br />
benedicció. Un àngel sense ales, que volava en saltirons i als pensaments. La teníem pels<br />
aires, i la testa plena de pardals. Estàvem pels núvols, i ella volava. Ales de libèl•lula o de<br />
saltamartí, d’un blau platejat i translúcid. Així li hagueren escaigut. Es movia amb la<br />
rapidesa de la primera i saltava com la segona. Revoltillava com una papallona perduda<br />
i alegrava els que la veien.<br />
Però ella no era feliç.<br />
Estava atrapada en un món gris i<br />
enyorava el verd de les valls<br />
profundes, els murmuris dels rierols, el<br />
món dins les coves. La remor dels<br />
arbres, els missatges del vent, les<br />
nàiades que vivien a l'estany i ningú<br />
veia.<br />
Fins i tot enyorava les flors, superbes<br />
en bellesa i les ovelles, que tan<br />
generosament l'ajudaven a no tenir<br />
fred. I la ferocitat dels llops, el seu<br />
esperit indomable, i la llibertat veloç<br />
de l'àliga i les carícies dolces dels<br />
conillets. Melancolia de la soledat,<br />
enyorança d'un món sense<br />
patiment extern, que ella hagués de<br />
resoldre. S'estimava la vida i la<br />
humanitat i aquesta era la<br />
condemna de l'ésser immortal pur;<br />
que per entregar l'alegria s'havia<br />
perdut a ella.<br />
La felicitat tancà els ulls, i quan els<br />
obrí estaven plens de llàgrimes, però<br />
somrigué amb tendresa; quedava<br />
molta feina a fer.<br />
9
ELLS<br />
–Tenim una avaria! – va cridar la Sarah. – El sistema d’orientació tridimensional de la nau<br />
s’ha desestabilitzat! Anem directes cap a un camp d’asteroides! – En sentir això, en Maro<br />
va córrer cap a la porta que portava a la cambra dels comandaments. La va intentar<br />
obrir, però estava tancada. Mentre picava, va dir:<br />
–Rist, obre la porta immediatament! – Ningú va contestar. Ni ell, ni la Sarah, ni la física<br />
Hassara sabia què passava. Abans que pogués anar a buscar el destructor de matèria, la<br />
Hassara ja li havia donat el seu. Va prémer el botó vermell i durant uns instants es va veure<br />
una llum blanca molt potent i es va sentir un soroll eixordador. Quan la llum va<br />
desaparèixer, el sistema de seguretat de la porta estava desactivat. En Maro va obrir la<br />
porta d’un cop de peu i van veure la cabina de comandaments totalment destruïda. No<br />
hi havia rastre d’en Rist, i no podien modificar el rumb de la nau.<br />
La Sarah estava histèrica. En ser la responsable de seguretat, la idea d’una mort imminent<br />
no li cabia al cap. La Hassara va arrencar a córrer cap a la zona dels compartiments i de<br />
la càrrega. La seva sorpresa va ser molt gran quan va veure que les tres tones de bidons<br />
de gas havien desaparegut. La Sarah i en Maro, que acabaven d’arribar, estaven<br />
bocabadats. Això significava que no podien demanar ajut, ja que, com indicava el<br />
Reglament Superior de Transport Espacial, en cas de pèrdua de la càrrega, els enllaços<br />
amb la Central es desconnecten, per evitar el risc de robatori de dades. Estaven<br />
encallats. No podien fer res. De sobte, van sentir un soroll que venia dels compartiments.<br />
En arribar allà, es van trobar en Rist lligat amb blexidita a la paret. Estava blanquíssim.<br />
Tenia els cabells rossos tots despentinats i els seus ulls eren de color gris. L’havien enverinat.<br />
La Sarah va injectar-li un líquid blavós fluorescent que va fer que el seu aspecte millorés en<br />
qüestió de segons. Es va posar a plorar. Entre sanglots, va dir:<br />
–No us creureu el que m’ha passat. Estava fent la meva guàrdia a la sala de<br />
comandaments i van aparèixer uns éssers que em van fer beure una substància estranya i<br />
em van portar aquí per lligar-me a la paret. Mentrestant, es van anar emportant els bidons<br />
cap al pis de sota. A mi em van dir que si els deia el codi per accedir als sistemes de la<br />
Central em deixarien viure. Els el vaig dir. Després, van desaparèixer i em van deixar aquí.<br />
El que no entenc és que mentre estaven aquí, no feien cap soroll. No se sentia res. L’únic<br />
que vaig sentir va ser la proposta que us he explicat abans. Però el més<br />
estrany és que vaig veure que entre aquests éssers hi havia un grup d’humans que<br />
portaven uns uniformes on hi havia escrites les lletres GPE, i al costat...– la seva veu va<br />
quedar ofegada per un moviment brusc. Havien arribat al camp d’asteroides.<br />
La Hassara va sortir a la sala de càrrega, es va posar de genolls i va començar a resar a<br />
Ramasah, el déu originari del seu planeta. La Sarah va cridar que entrés als<br />
compartiments, que era la part més segura de la nau. Ella no en va fer cas. Poc després<br />
d’això, un sacseig encara més fort que el primer, els va fer caure a tots menys a en Rist,<br />
que estava lligat. En Maro va veure que els rínxols castanys de la Sarah començaven a<br />
voleiar, i que la Hassara havia desaparegut. Un asteroide havia trencat les parets de la<br />
nau. L’aire s’escapava. Va prémer el botó de confinament i tant la porta que donava a<br />
la sala de càrrega com la que donava a la sala de comandaments van tancar-se<br />
hermèticament. La Sarah va preguntar:<br />
10
–Què creieu que és millor, que romanguem acoblats a la nau o que ens desenganxem?<br />
Jo crec que és millor que ens desacoblem, ja que si algun dels asteroides impacta al nucli<br />
del motor, la nau explotarà i morirem. – Tant en Maro com en Rist hi van estar d’acord. La<br />
Sarah va obrir una làmina de la paret i va començar a teclejar a la pantalla que havia<br />
quedat descoberta. Al cap de mig minut, es va iniciar un compte enrere. Una veu<br />
femenina va dir:<br />
–Inici del protocol de desacoblament de la zona de compartiments. Desacoblament en<br />
10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1, desacoblament! – Els compartiments van començar a donar<br />
voltes i tots els armaris van obrir-se, deixant les seves pertinences volant. Diversos objectes<br />
punxeguts van clavar-se al cos d’en Rist, i altres aparells van deixar inconscients la Sarah i<br />
en Maro.<br />
Es van despertar gairebé a les fosques, només els il·luminaven els llums d’emergència. Els<br />
compartiments havien deixat de donar voltes. Ja no eren a l’espai. En Rist era mort. La<br />
Hassara també. Només quedaven ells dos.<br />
La Sarah va obrir la maleta del material d’emergència i es van posar les màscares<br />
d’oxigen. En Maro va obrir la porta. Una llum encegadora els va fer tapar els ulls. Uns<br />
moments després, les seves pupil·les es van adaptar a la llum. Només veien vermell. Eren<br />
en un planeta. La Sarah va treure el seu localitzador i va veure que estaven a un sistema<br />
solar amb vuit grans planetes. Ells es trobaven al quart, el planeta 3IG1-OD1-2E.<br />
Tot i així, indicava que el tercer planeta estava completament destruït. Tenia múltiples<br />
grans cràters i li faltava un gran tros d’escorça. La Sarah va dir:<br />
–El localitzador ha detectat una estructura subterrània prop d’on som. Et sembla bé que hi<br />
anem? Podem trobar més subministraments. – En Maro hi va estar d’acord.<br />
Es van posar a caminar. Van estar hores senceres per arribar-hi. Hores buides, només<br />
caminar. Ni tan sols miraven el localitzador. Quan menys s’ho esperaven, va començar a<br />
fer soroll, indicant que havien arribat. No veien res. Vermell i més vermell. Però la Sarah, en<br />
moure el peu, va deixar descoberta una superfície metàl·lica.<br />
11
Es van posar a cavar. Desesperadament.<br />
Com si fossin salvatges. Ja havien<br />
caminat inacabables hores i ara havien<br />
de cavar. Estaven esgotats. Però van<br />
acabar ràpidament. Van deixar visible<br />
una petita finestra, que amb un cop van<br />
trencar. L’interior era fosc. Van il·luminarse<br />
amb llanternes. Van deixar-se caure<br />
agafats pel cable del cinturó. Van arribar<br />
a un passadís i van veure una llum al final.<br />
No sabien què fer. Els dos estaven<br />
atemorits. La Sarah, arriscant-se, va fer un<br />
pas endavant i en Maro la va seguir.<br />
Quan hi van arribar, van veure un aparell<br />
fet amb tecnologia desconeguda que<br />
emetia una llum feble. Els dos estaven<br />
molt sorpresos. Van tocar la pantalla i<br />
aquesta va respondre. Van veure una<br />
llista de successos, que increïblement<br />
estaven escrits en una llengua molt<br />
semblant a la seva.<br />
Van llegir un llarg historial molt antic que<br />
explicava que una civilització<br />
desconeguda, havia estat fent<br />
experiments genètics al tercer planeta, el<br />
que estava destruït. La primera vegada<br />
que Ells van aconseguir crear un<br />
ecosistema global, les coses se’ls van<br />
descontrolar. Les espècies dominats<br />
estaven esgotant els recursos, i van haver<br />
d’utilitzar el protocol d’eliminació.<br />
Després, van crear el que Ells<br />
anomenaven la Raça Definitiva. Segons<br />
explicava, estaven tant convençuts del<br />
seu èxit que van clonar-ne milers<br />
d’exemplars, i aquests, destinats a ser els<br />
seus servents, van rebel·lar-se en contra<br />
d’Ells i van matar-ne la majoria; els únics<br />
creadors que van quedar van romandre<br />
en aquestes instal·lacions per deixar<br />
constància dels seus experiments. Alguns<br />
espècimens de la Raça Definitiva van<br />
fugir amb naus espacials cap a racons<br />
llunyans de l’Univers, però un petit grup<br />
va quedar-se al tercer planeta.<br />
De sobte, la pantalla va començar a fer<br />
pampallugues, i a l’últim moment, la<br />
Sarah va poder llegir que el títol era:<br />
Experimentant amb la raça humana.<br />
12
MARDER<br />
«Un projectil Pzgr. 40 disparat des d'un tanc o un canó d'artilleria Howitzer, penetra<br />
qualsevol tanc britànic». Aquestes paraules i una setmana d'entrenament van ser tot el<br />
que va fer falta per entrar a l'exèrcit alemany com a artiller d'un Marder III; un tanc blindat<br />
únicament per la part davantera i pels costats, i la part posterior oberta. Aquest tanc<br />
disposava d'un canó de 88mm que podia disparar a més de dos quilòmetres amb tres<br />
tipus de projectils diferents: el Higr. contra infanteria, el Pzgr. 40 contra grans blindats i el<br />
HiPzgr. una barreja dels dos anteriors.<br />
Estava destinat a l'Àfrica per defensar Tunísia i altres colònies alemanyes, i a la vegada<br />
conquerir el continent per assegurar el transport de mercaderies i elements militars.<br />
A les vuit del matí d'un dijous, van volar 16 bombarders SBM 79 modificats per poder<br />
transportar persones. Jo era en un d'ells rumb a Àfrica, rumb a la guerra. Durant el vol no<br />
va haver cap incident, inclús vaig conèixer un parell de soldats d'artilleria els quals van<br />
morir uns mesos després, assassinats en una emboscada britànica.<br />
En la primera cosa que em vaig fixar uns minuts abans d'aterrar va ser en la gran<br />
muntanya de provisions i bidons de fuel.<br />
Uns instants després d'aterrar ja ens dirigien en direcció a un edifici amb una gran<br />
bandera que onejava amb el símbol nazi. Era el centre de comandament de l'Àfrica<br />
alemanya. Allà ens van portar a una sala de reunions, on ens van explicar la situació en<br />
què estàvem i els objectius de la campanya durant els pròxims tres mesos; tota<br />
l'explicació va ser presidida pel mariscal Rommel, la màxima autoritat.<br />
Acabada la reunió, ens van donar un paper a tots els assistents en què sortia un número<br />
acabat amb una lletra. El meu era el 236-B. Aquests números i lletra identificaven el tanc<br />
en el qual em passaria 24 hores durant molt de temps.<br />
Tots els vehicles innactius estaven en un de solar gegantí. Mentre cercava el meu tanc,<br />
vaig caminar més de mitja hora per aquell solar enorme. Durant aquell temps vaig pensar<br />
en el tipus de companys que tindria.<br />
Vaig veure un cartell davant d'un Marder III acabat de sortir de fàbrica on posava: 236-B.<br />
També hi havia diverses persones; jo havia estat l'últim d'arribar. El conductor es deia<br />
Henry Groschenberg; el comandant, Adelfried Schwarez, que a la vegada feia de ràdio<br />
operador, un home seriós i compromès i, per últim, la persona amb qui estaria a la torreta<br />
de sol a sol, que es deia Dustin Rundfield.<br />
Després de les presentacions, el comandant ens va donar un informe on s'explicava que<br />
havíem d'arribar a un punt estratègic per donar foc de cobertura a uns tancs d'assalt que<br />
pretenien flanquejar unes posicions britàniques.<br />
Dels pocs inconvenients que tenia un Marder III era la seva lentitud. Trigaríem més de dos<br />
dies per arribar a la posició, així que el comandant ens va ordenar a mi i a en Dustin anar<br />
a buscar la munició. Simultàniament el comandant i el conductor anirien a buscar<br />
provisions i fuel.<br />
A l'informe sortia que les posicions enemigues eren bàsicament d'infanteria, així que vam<br />
agafar 35 projectils Higr., 10 HiPzgr. i 5 projectils Pzgr. 40. Després vam anar a dormir. Havia<br />
estat un dia molt llarg.<br />
Al dia següent vam marxar cap a la posició estratègica en un turó situat a 100m d'altura<br />
just darrere de la posició enemiga. Durant aquell viatge infinit, vaig poder xerrar amb els<br />
meus companys: en Dustin tenia una xicota amb qui portava uns pocs mesos i estava<br />
molt enamorat; en Henry estava casat i esperava un fill; per últim el comandant no va dir<br />
gaire cosa, només que ningú l'esperava a casa. El primer dia de viatge va ser molt dur,<br />
13
per culpa del sol, però encara va ser molt pitjor la nit. Una de les coses que ens van<br />
advertir en la reunió va ser que a la nit mai havíem de sortir del tanc perquè hi havia tot<br />
tipus d'animals perillosos; a més dormir en un tanc sense res tou on poder recolzar el cap<br />
va ser horrorós.<br />
El segon dia va ser exactament igual que el primer. Tota l'estona assegut en un vehicle<br />
que trontollanva contínuament a 30 quilòmetres per hora. Al tercer dia vam arribar a la<br />
posició acordada. Allí ens esperaven uns deu Marder III. Set minuts després que<br />
arribéssim, els primers tancs d'assalt atacaven per darrere i pels costats la posició<br />
britànica: els Marder III obríem foc a discreció. Vaig gastar 24 projectils Higr. , però això<br />
era el de menys, tots vèiem com aquells soldats britànics perdien la vida un a un. Mai<br />
m'havia sentit tan malament... en aquell instant vaig preguntar-me: «Per què estic<br />
lluitant?».<br />
Vam acampar en un turó. Quan tothom dormia, cap a les dotze de la nit, continuava<br />
pensant en la pregunta que m'havia fet abans i em responia: «Em nego a matar gent<br />
innocent que defensa el seu país, que defensa la seva família. No puc estar a les ordres<br />
d'un home baixet amb ànsies de conquerir el món».<br />
Tot seguit vaig agafar un rifle, aigua, menjar, un pal i un tros de tela blanca, que vaig<br />
convertir en una bandera de rendició, i vaig posar rumb cap a les línies britàniques: era<br />
un desertor que volia aliar-se amb el bàndol enemic.<br />
Crec que vaig marxar del campament cap a les tres de la matinada. A les cinc de la<br />
tarda vaig divisar la segona línia defensiva. En aquell moment vaig alçar la bandera i<br />
deu minuts després un camió ple d'homes armats va aturar-se davant meu.<br />
Emmanillat i desarmat em van fer pujar al camió. Vam arribar a un campament i em<br />
conduïren a una gran tenda de campanya. Vaig seure i van començar a fer-me<br />
preguntes en anglès, però no n'entenia cap. No vaig poder contestar a res. Suposo que<br />
la persona que em va fer el primer interrogatori s'adonà que no l'entenia. Llavors va<br />
avisar un soldat que parlava alemany. Li vaig explicar els meus ideals i perquè havia<br />
desertat. Una hora després va acabar l'interrogatori, el soldat va marxar i em van portar<br />
menjar, aigua i roba.<br />
L'endemà, el mateix soldat i el seu superior van continuar amb aquell interrogatori fins<br />
que finalment es van convèncer que no era cap espia. Per això, van oferir-me un tracte.<br />
Si els donava informació sobre posicions alemanyes, tàctiques, número aproximat de<br />
soldats, bombarders, tancs etc. em portarien a Anglaterra. Allà tindria una nova vida i<br />
treballaria com a assessor militar, perquè sabia les tàctiques del mariscal Rommel<br />
pràcticament de memòria. Em van donar uns minuts per decidir-me. Vaig acceptar.<br />
Aquella mateixa tarda sortia volant des de una pista d'aterratge improvisada per anar<br />
cap a Anglaterra.<br />
14
Poesia en CATALÀ [Batxillerat]<br />
RELAT<br />
Refinats símptomes dels teus efectes<br />
desemmascaren les meves primàries essències;<br />
absència de tu.<br />
En solitud o companyia,<br />
Exhausta espera des que et percebo<br />
Fins que et beso,<br />
intangibles sensacions, potser amor.<br />
Nocivitat real o inventada,<br />
efectes impalpables per mi o els altres,<br />
que tard o d’hora arriben<br />
amb més o menys malícia.<br />
15
UNA GRAN PART DE MI<br />
Tieta, com va per allà dalt?<br />
A passat quelcom bestial.<br />
Des que no estàs al meu costat,<br />
m’he adonat que tot ha canviat.<br />
Et penso molts cops quan parlem de l’ahir,<br />
sento que encara estàs aquí, amb mi.<br />
Només volia saludar-te des d’aquí<br />
ja sabràs que penso amb tu cada matí.<br />
A cada dinar la família et recordava,<br />
sempre s’ha pensat que ha passat el que tocava.<br />
No dubtis que has estat la més forta de tots<br />
d’això estaré segura molts cops.<br />
El lloc que tinc més afecte de la casa,<br />
es allà on tinc la teva fotografia guardada.<br />
Creia que era una cosa de vells,<br />
tot això de donar consells<br />
Però, amb el pas del temps,<br />
he anat aprenent d’ells.<br />
La gent del teu poble et coneixia<br />
com la dona de l’alegria.<br />
Sempre amb un somriure a la cara,<br />
encara que sigui per una tonteria.<br />
Donaria el que fos per rebre una forta abraçada,<br />
de les que em donaves sempre i se m’ha quedat<br />
gravada.<br />
M’hauria de començar a acomiadar,<br />
tot i que tinc moltes coses més a explicar.<br />
15
Prosa en CATALÀ [Batxillerat]<br />
CARTA A L'AMOR PROHIBIT<br />
Encara no sóc completament conscient de la sort que vaig tenir de trobar-te per<br />
casualitat en aquella botiga.<br />
M’has canviat la vida, estimat.<br />
Als matins, ets el primer pensament que em creua el cap. I quan desperto i et veig allà, al<br />
meu costat, em sento completament feliç de tenir-te. M’acompanyes en tot moment, i no<br />
saps com d’agraïda n’estic. Mai m’has fallat, mai. I segueixes amb mi, malgrat que a<br />
vegades hagi intentat apartar-te de mi.<br />
M’agrades, m’agrades molt. Sempre m’has agradat, de fet.<br />
Des del primer cop que una amiga em va explicar com eres, vaig saber que<br />
m’encantaves.<br />
Tens les respostes a totes les meves preguntes. M’il·lumines els dies més tristos. Gràcies a tu<br />
he après què és la puntualitat, tot i que també he arribat tard per culpa teva, alguns<br />
cops. I cada dia descobreixo un món nou gràcies a tu.<br />
Em distreus, en tots els sentits possibles. Si bé m’he distanciat una mica dels meus amics<br />
per culpa teva. Ara bé n’he conegut de nous gràcies a tu. Pero si et tinc a tu, què més<br />
necessito? Em treus els millors somriures i fas que la panxa m’acabi fent mal de tant riure.<br />
Quan sóc amb tu, sembla que el temps s'aturi: només existim tu, jo i les teves paraules. És<br />
que fins i tot quan t’equivoques em semblés preciós. Sempre em proposes els millors plans,<br />
i és impossible avorrir-se tenint-te al costat. Sincerament, no sé què faria la majoria de<br />
tardes sense tu.<br />
No ets perfecte, ja ho sé. Tens alguns errors, que et tornen més bonic encara. Si fossis<br />
perfecte, m’hagués cansat de tu.<br />
Les meves amigues sempre em diuen que tenen enveja de mi perquè els agradaria tenirte.<br />
Jo somric, perquè sé que podrien tenir algú semblant..., però com tu, no hi ha ningú.<br />
Ets tot el que necessito, i sempre seré aquí per recollir-te quan caiguis.<br />
Ens ajudem mútuament: jo et dono l’energia que a mi em sobra, i tu em dónes... Tot. M’ho<br />
dones tot, amor.<br />
Mai havia estat tan, tan... enamorada? No ho sé, no sé quina és la paraula exacta per a<br />
descriure el que sento per tu. Alguns diuen que creuo l’obsessió, potser sí. Qui ho sap? El<br />
que sí que sé és que m’agrada estar amb tu, i que no et canviaria per res del món.<br />
Si et veiés amb una altra m’enfonsaria. De fet, puc ben dir, que mai he sigut tan feliç com<br />
quan estic amb tu. No sé si durarem per sempre, saps que no m’agrada pensar en el futur.<br />
Però creu-me, encara que et perdi, mai podré trobar algú que et substitueixi.<br />
Tinc a la memòria tots els moments que hem viscut. Totes les primeres vegades, les<br />
baralles, els somriures, les paraules boniques...<br />
16
M’ho guardo tot per mi i, si algun dia has<br />
de marxar de la meva vida, ho seguiré<br />
recordant. Dintre d’uns anys el teu record<br />
serà, segurament, l’única cosa que<br />
guardaré de tu. Per últim, et volia dir que<br />
crec que t’estimo. Sé que molts cops t’ho<br />
he dit, però mai n’era 100% conscient.<br />
Avui sí, t’ho dic –malgrat no estar-ne del<br />
tot segura–, i vull que sempre recordis<br />
que ningú mai t’estimarà més del que jo<br />
t’arribo a estimar.<br />
Malgrat tot, vida meva, malgrat haverme<br />
barallat mil cops amb la meva mare<br />
per culpa teva, malgrat haver-me<br />
distanciat d’alguns amics, malgrat les<br />
vegades que et llençaria per la finestra...<br />
Malgrat tot, t’ho dic i t’ho diré mil cops si<br />
cal fins que entenguis, estimat iPhone:<br />
T’estimo.<br />
17
Premis Fotografia matemàtica<br />
18
Poesia en CASTELLÀ [1r i 2n d'ESO]<br />
CORAZONES REBELDES<br />
Almas libres<br />
corazones rebeldes<br />
no podéis ser cazados<br />
sois dignos de escapar.<br />
Sonrisas quebradas,<br />
alas de papel,<br />
sueños destruidos<br />
como palabras vacías.<br />
Espíritus efímeros<br />
entrañas indómitas,<br />
escapad del dédalo,<br />
despareced sin más.<br />
Son heridas del destino,<br />
silencios oscuros,<br />
sombras, secretos,<br />
llantos escondidos.<br />
Almas libres<br />
corazones rebeldes<br />
no podéis ser cazados<br />
sois dignos de escapar.<br />
20
Prosa en CASTELLÀ [1r i 2n d'ESO]<br />
a en CATALÀ [3r i 4t d'ESO]<br />
¿SUEÑO O REALIDAD?<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
21
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
22
UNA PÉRDIDA INESPERADA<br />
¿No es curioso como el futuro de una persona puede cambiar en únicamente un<br />
segundo? ¿En un pequeño acto? ¿En una simple palabra?<br />
La historia que ahora os contaré es algo que lo demuestra.<br />
Yo tenía 19 años y vivía en Barcelona junto a mi familía. Mi madre era alta y pelirroja,<br />
trabajaba de médico en el Hospital Central de la ciudad. Mi padre era rubio y con ojos<br />
azules; siempre le decía que sus ojos eran los más bonitos del mundo, realmente me<br />
encantaban. Él trabajaba en el mismo hospital que mi madre, allí fué donde se<br />
conocieron. También tenía un hermano mellizo pelirrojo y con pecas, igual que yo. De<br />
pequeños siempre nos decían que parecíamos la misma persona, porqué no solamente<br />
éramos muy iguales físicamente, sinó que también nos parecíamos mucho en nuestra<br />
forma de ser y de pensar. A los dos nos gustaban las mismas cosas, íbamos a la misma<br />
escuela y posteriormente al mismo instituto. Teníamos, incluso, el mismo grupo de<br />
amigos.<br />
Sinceramente me cansaba un poco ser tan iguales, a menudo me daba la sensación<br />
de ser un clon. Ésto me molestaba bastante porque quería ser una persona con mi<br />
propia personalidad y pensamiento.<br />
Fué en ese verano, concretamente en el mes de Junio que a mi padre se le ocurrió<br />
organizar un viaje familiar ya que hacía muchos años que no viajábamos a otro sitio,<br />
que no fuese el pueblo de nuestros abuelos.<br />
Mi madre tuvo una idea para elegir el lugar donde pasaríamos nuestro verano.<br />
Consistía en que cada uno de nosotros propusiera un lugar y luego juntos pensaríamos<br />
cual nos gustaba más. Papá propuso Francia, dijo que era un lugar precioso y que no<br />
era necesario viajar lejos para ver lugares bonitos. Mi hermano propuso ir a Italia, igual<br />
que mi madre. Yo, en cambio, propuse viajar a Estados Unidos (pero no coló).<br />
Finalmente ganó la propuesta de mi hermano y mi madre.<br />
Todo estaba preparado, iríamos desde el 1 hasta el 14 de Agosto.<br />
Ya había llegado el día tan esperado. Las ganas de viajar y el dejar atrás los exámenes,<br />
los trabajos y todo el estrés, corrían por mis venas...<br />
Estábamos en el aeropuerto esperando en la cola del control de equipaje cuando<br />
recibí una llamada de mi mejor amiga. Marta me decía que la habían aceptado en<br />
una universidad muy importante en Alemania. En su voz se podía percibir su emoción y<br />
orgullo. Ella llevaba mucho tiempo esperando la respuesta de aceptación de esa<br />
universidad y me alegraba muchísimo que la hubiesen aceptado aún sabiendo lo que<br />
representaría el hecho que ya no podríamos compartir las clases, cotilleos... al fin y al<br />
cabo era como una hermana para mi. Al terminar de contármelo todo me dijo que su<br />
vuelo salia el dia 11 y que por eso me llamaba, porque justo coincidia en el tiempo que<br />
yo estaría de vacaciones con mi familia.<br />
Me suplicó que me quedara, no podía irme sin despedirme , me decía. Les conté todo<br />
a mi familia y dijeron que lo entendían, y que debía quedarme para aprovechar el<br />
poco tiempo que me quedaba con ella.<br />
23
En el fondo la idea de quedarme<br />
no me acavaba de convencer,<br />
aún sabiendo que era lo correcto.<br />
Sentía un nudo en el estómago<br />
que me hacía sentir culpable al<br />
no ir con mi familía a aquel viaje<br />
tan esperado.<br />
Me estaba despidiendo de mi<br />
hermano cuando me dijo –Eh, no<br />
te preocupes, nos las apañaremos<br />
sin ti. Por cierto, dale recuerdos de<br />
mi parte a Marta ¿vale? – dijo con<br />
una sonrisa amistosa mientras me<br />
abrazaba con fuerza.<br />
Al día siguiente estaba un poco<br />
preocupada, porque había<br />
llamado a mi familía y no me<br />
respondían, pero pensaba –debe<br />
de ser la cobertura, o que no han<br />
encontrado tiempo para nada–,<br />
pero no me lo creía ni yo misma.<br />
Había quedado con Marta en la<br />
Plaça Catalunya a las 18h. Justo<br />
estaba bajando las escaleras de<br />
mi portal a toda prisa para no<br />
hacerla esperar, cuando ví que un<br />
coche de policía estaba<br />
aparcado justo delante de<br />
nuestra casa. Salí del portal<br />
mirando al policía del coche<br />
intentando averiguar lo que<br />
pasaba. Él hizo lo mismo. Primero<br />
miró una foto que llevaba en la<br />
mano y luego a mi, rápidamente<br />
se acerco y me dijo –¿Disculpa, te<br />
llamas Sílvia verdad? ¿Sílvia<br />
Fernandez?–<br />
Me explicó que el avión donde viajaba mi familía<br />
había tenido un accidente y que sólamente había<br />
habido 5 supervivientes que se encontraban en<br />
estado crítico. En ese momento no sentí otra cosa<br />
que no fuera dolor. Empecé a verlo todo borroso y al<br />
cabo de pocos segundos sentí como las lágrimas me<br />
acariciaban lentamente las mejillas. Era horrible, no<br />
podía soportarlo. Sentía un fuerte dolor en el pecho<br />
que parecía infinito. Empecé a recordar los últimos<br />
momentos a su lado... Me sentía culpable por<br />
quejarme de mi hermano porque lo compartíamos<br />
casi todo juntos y ahora ya nunca jamás podría<br />
volver a compartir nada con él ni siquiera un simple<br />
abrazo. Me arrepentía muchísimo de no haber<br />
valorado lo que tenía, todo lo que tenía... hay una<br />
frase muy acertada para esta situación: –No nos<br />
damos cuenta de lo que tenemos hasta que lo<br />
perdemos–.<br />
Nunca sabemos cuando será la última vez que<br />
veremos a alguien, el futuro puede canviar en<br />
cualquier momento. Por eso debemos aprender a<br />
valorar a las personas y aprovechar al máximo<br />
todos los buenos momentos vividos. Porque quizás,<br />
cuando nos demos cuenta, ya será demasiado tarde<br />
para poder apreciarlo.<br />
En aquel instante no comprendía<br />
nada, –¿Por qué aquél policía<br />
sabía mi nombre? ¿Y por qué me<br />
buscaba? –. No tuvo que pasar<br />
mucho tiempo para que lo<br />
comprendiera. Empezó con un –lo<br />
siento mucho– después de esta<br />
frase nunca viene nada bueno.<br />
24
Poesia en CASTELLÀ [3r i 4t d'ESO]<br />
LAPSO AMOROSO<br />
¿Es descriptible el amor?<br />
preguntó el niño al poeta,<br />
el amor, contestó éste,<br />
por misteriosa razón,<br />
no es sino dulce saeta<br />
clavada en el corazón.<br />
Ángel ardiente,<br />
palpitante y divino,<br />
cual sentimiento ferviente,<br />
¿será fruto del destino?<br />
Un anhelo incontrolable<br />
que enardece los sentidos,<br />
como una llama insaciable<br />
de arrítmicos latidos.<br />
El afecto inhibido<br />
de tímida seducción,<br />
huye hacia un lugar perdido<br />
al que se le llama amor.<br />
Dos almas unidas<br />
por una eterna pasión,<br />
enlazadas por estima<br />
e infinita devoción.<br />
Y el espíritu se envuelve<br />
en un cálido suspiro,<br />
que tiernamente deviene,<br />
un recuerdo adormecido.<br />
25
ME GUSTAS TÚ O NO<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
26
Prosa en CASTELLÀ [3r i 4t d'ESO]<br />
Babadook<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
27
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
28
A VECES AMANECE A LAS 4:48<br />
Tal vez era la madrugada lo que ejercía ese efecto sobre mí. Ni el más dulce licor era<br />
capaz de extasiarme hasta semejante nivel. Los primeros rayos de sol se colaban<br />
tímidamente entre el jolgorio nocturno del centro. Acurrucado en el tejado, cigarro en<br />
mano descansaba. Feliz, pues lo que yo veía, invisible era a ojos de los demás. Apagué<br />
el cigarrillo y me alcé.<br />
Como una llamada al exceso, el sol se escondía y el bullicio, cada vez más frenético,<br />
se apoderaba de la ciudad. Desde el tejado me dedicaba a observarlo todo.<br />
Parsimoniosamente, el humo iba elevándose mientras mis ojos danzaban de una calle<br />
a otra, de un grupo de exaltados jóvenes a otro. En el fondo todo era lo mismo. La<br />
misma melodía cada día, variando solo su tonalidad, se repetía, y me había vuelto ya<br />
un experto en escucharla, en acompañarla, en hacerla mía sin necesidad de intervenir<br />
en ella, de cambiar pequeñas disonancias que la alteraban, a veces<br />
sorprendentemente para bien otras previsiblemente para mal.<br />
Los pasos a mi espalda me hicieron girar. Tambaleándose peligrosamente, con<br />
movimientos torpemente armoniosos y una sincera sonrisa de suficiencia ella<br />
avanzaba. Alaska. Una belleza extraña. No era bonita. Era arte, y el arte no pretende<br />
ser bonito, sino conmoverte.<br />
Su mente era como un diamante. Preciosa pero cortante. Adquiría un sentido distinto<br />
en cada momento, para cada persona, dependiendo del ángulo, de la luz. Sus<br />
palabras no acostumbraban a quedar claras. Sin motivo alguno aparecían, flotaban<br />
unos segundos y se iban. Nadie era capaz de recordarlas aunque un sentimiento de<br />
pérdida te acosaba. Y es que aunque nunca la hubiese observado, su voz era la única<br />
que siempre tan clara había oído, como si de mi conciencia se tratase.<br />
—Quizás cada uno escucha el sonido de la noche a su manera, cada uno ve la luz<br />
donde la quiere ver. Vemos las cosas como nosotros somos, un reflejo de nuestro<br />
interior, no como ellas realmente son, pues en sí, significado alguno no tienen. E<br />
incorrecta puede ser nuestra visión sobre ellas, pero si las odias, puede que a ti mismo<br />
estés odiando”.<br />
Y mientras mi percepción de la ciudad se oscurecía, inseguro de a quien culpar de<br />
aquella negrura, ella violentamente se alzó, gritando al cielo, empapada de una<br />
violeta luz enfermiza y proclamó:<br />
29
—Y yo lo odio todo. Una venganza al mundo le debo por semejante visión. Un acto<br />
liberador dicen, más en sí, un acto dependiente de una paz divina imposible de<br />
alcanzar ni para el propio Dios. Demasiado mundana se encuentra a la violencia más<br />
así hasta el más limpio de pecado se beneficia de ella y sus hazañas motivo de<br />
jactancia son. Pues el más puro es en realidad una imagen irreal, falsa y todos sus<br />
atributos verdaderos tampoco son. Y aunque digan que el mal en el ser contrario se<br />
esconde, amañado esto es, pues si el mal en el pecado se hallara, en la tierra el<br />
infierno podría aparecer. Así que de tu acción no te lamentes, pues ni pena ni<br />
penitencia alguna te espera más la tuya propia. Y que peor que una aflicción eterna,<br />
pues de la autotortura solo autotortura puede nacer. Así que como Dios de mi misma,<br />
me perdono, y como juez de mi misma, me absuelvo. Y libre de todo pecado, puedo<br />
pecar otra vez. – concluyó con una sonrisa creciente antes de empezar a saltar de un<br />
lado a otro del tejado.<br />
Reía y bailaba. Balanceándose<br />
peligrosamente entre las tejas se<br />
movía a un ritmo propio. Y hasta la<br />
luna observaba en eterno<br />
momento de libertad. Y hasta las<br />
estrellas miraban, avergonzadas<br />
de su débil luz. Y hasta los<br />
segundos ralentizaban su propia<br />
muerte con tal de contemplarla.<br />
Que la gravedad parecía quererla<br />
tirar, pero yo estaba seguro de<br />
que sus alas daban para más.<br />
Que no caía hasta que ella quería<br />
tocar el suelo, y el alba parecía el<br />
instante ideal, pues todo baile<br />
debe tener un final y su mente<br />
estaba cansada de horas de<br />
danzar. Pero sus descalzos pies<br />
recorrían dudosos la cornisa del<br />
tejado.<br />
—El instante en que mueres es un<br />
reflejo de cómo has vivido, de<br />
quien eres.<br />
Se me acercó. Sus ojos brillaban<br />
más que las estrellas que nos<br />
observaban, pero no era un brillo<br />
bonito. Te cortaba por dentro,<br />
desgarrándote. Que el imaginario<br />
escondido en el fondo de su<br />
mente no adquiría para mi ningún<br />
sentido, se la comía viva por<br />
dentro, la sacudía violentamente<br />
magullándola como el golpe<br />
eterno de un dedo sobre su piel. Y<br />
que de locura vivía, pero de<br />
locura también podía morir.<br />
30
—Cuando te vayas piensa en mí y cuando nos encontremos, recuerda a qué huele tu<br />
muerte, pues esa será tu única verdad.<br />
Y desapareció. Así como se fue también la luna. Sentía su dulce risa descontrolada en<br />
mi mente, y sabía lo que debía hacer. A ella se lo debía todo. Me había mostrado el<br />
verdadero sentido de vivir; el de saber escapar de la vida.<br />
Tal vez era la madrugada lo que ejercía ese efecto sobre mí. Ni el más dulce licor era<br />
capaz de extasiarme hasta semejante nivel. Los primeros rayos de sol se colaban<br />
tímidamente entre el jolgorio nocturno del centro. Acurrucado en el tejado, cigarro en<br />
mano descansaba. Feliz, pues lo que yo había visto, invisible era a ojos de los demás.<br />
Apagué el cigarrillo y me alcé. Las 4:48. Di un paso al frente, subí la mirada, inspiré<br />
profundamente y caí.<br />
31
Poesia en CASTELLÀ [Batxillerat]<br />
RESUMEN<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX<br />
32
Prosa en CASTELLÀ [Batxillerat]<br />
SIN TÍTULO<br />
La historia que les contaré a continuación sucedió hace más de veinticinco años. No<br />
es un cuento típico, ni mucho menos. De hecho, no diría que es un cuento. Más bien<br />
diría que es una memoria. Una de las más tristes que tengo. Siento avanzarles que esta<br />
bonita historia no tiene un final feliz. A decir verdad, tiene un final triste, por lo menos<br />
para mí.<br />
Todo empieza nueve meses después de una noche de alcohol, cuando dos personas<br />
que se supieron amar en silencio, crearon entre caricias a la chica que nació con el<br />
corazón de cristal. Según supe después, la chica perdió su inocencia – y, entiéndanme<br />
bien, por inocencia me refiero a felicidad – poco después de cumplir los dieciséis años.<br />
Por lo que entendí de sus balbuceos, fue su padre quien, cinturón en mano, le robó su<br />
más preciado bien. Tres años después, corazón en mano, la conocí yo, para devolverle<br />
aquello que le faltó.<br />
Vivía en una civilización dónde los corazones rotos buscaban la felicidad que<br />
encontraron en la persona que los había roto. Llegué a ese antro en búsqueda de la<br />
felicidad que mi último y – voy a ser sincero con ustedes – único amor me había<br />
robado; y sólo buscaba un lugar dónde poder apartarme por un rato de mis<br />
pensamientos. Créanme, nadie es suficientemente consciente del montón de cosas<br />
que encuentra cuando no busca nada. Recuerdo con todo detalle la primera vez que<br />
la vi. Se encontraba sentada en la barra de un bar – si es que a eso se le puede llamar<br />
bar – bebiendo una botella de agua. Permítanme remarcar lo gracioso de la situación,<br />
pues no hay mucha gente que esté sola en la barra de un bar a altas horas de la<br />
noche bebiendo agua. Y mucho menos alguien como ella.<br />
No era una chica guapa, aunque tampoco era fea. Era una chica más. Normalmente<br />
no me habría fijado en ella. Quizás, si hubiera tenido mis amigos al lado, nos habríamos<br />
burlado de ella un rato. No con mala intención, por supuesto. Sólo que nunca sabemos<br />
qué hacer en los bares como ese. Aun así, había algo en ella que hacía que no<br />
pudiera dejar de mirarla. Quizás el aura oscura que la envolvía, o quizás su cara<br />
inocente, que no encajaba para nada en un lugar como ese. El caso es que cuando<br />
giró su cabeza y pude ver sus almendrados ojos, supe que había encontrado lo que<br />
andaba buscando. Le sonreí y apartó rápidamente la cabeza, aunque pude ver<br />
perfectamente cómo el color llegaba a sus mejillas. Me acerqué a ella con esa sonrisa<br />
que tenía tan entrenada. ¿Saben ese momento cuando ven a una chica preciosa en<br />
un bar, quieren hablar con ella, y ponen esa horrorosa sonrisa? Pues así le sonreí y,<br />
mirándolo con perspectiva, me arrepiento de ello. Una chica como ella no merecía<br />
una sonrisa como esa. Intenté romper el hielo, pero parecía que no quería hablar. Me<br />
sonreía cortésmente cuando le hacía un cumplido, y respondía con monosílabos o<br />
encogiéndose de hombros a mis preguntas. Quise invitarla a una copa, pero rechazó<br />
mi oferta. Aun así, sí acepto una botella de agua, y otra, y otra. A pesar de todo, yo sí<br />
hablé. Me pasé toda la noche contándole mi vida. Empecé por mi desastrosa infancia<br />
– la cual puede que les cuente otro día – y acabé con el amor que me había llevado<br />
allí. Me escuchaba con atención, y me miraba con los ojos entrecerrados cuando no<br />
entendía algo, pero seguía sin hablar. No fue hasta las tres de la madrugada – creo<br />
que eran las tres, no miré el reloj en toda la noche – que me cogió la mano y me sacó<br />
a trompicones fuera del bar. Así era ella, pasaba de no hablarme a cogerme la mano<br />
y arrastrarme fuera de aquél antro en medio segundo.<br />
33
Estuvimos caminando durante casi una hora antes de llegar a un muelle. Si no fuera<br />
por los barcos que había en él, hubiera pensado que estaba completamente<br />
abandonado. No había rastro de personas humanas en un ratio de cien metros, por lo<br />
menos. Se sentó en el suelo, y puso los pies en el agua. Me pareció muy curioso que<br />
hiciera eso, puesto que estábamos a unos tres grados de temperatura, y aún se veía<br />
nieve por las calles. Pero lo que más me sorprendió fue que empezó a hablar. Me<br />
explicó lo sola y diferente que se sentía, me dijo que toda la gente que la rodeaba<br />
estaba de acuerdo con el modo que les habían enseñado de quererse, un modo<br />
temporal e instantáneo, y que ella no podía entenderlo. Ella creía en el amor eterno.<br />
Ella creía que alguien podía despertar cada mañana al lado de la persona que le<br />
hacía feliz, y no cansarse nunca. Me dijo que necesitaba sentirse amada. Después se<br />
echó a llorar. Sin más. Me miró a los ojos y empezó a llorar como nunca había visto<br />
llorar a nadie, ni siquiera a mí mismo. Aunque no soy de llorar, cuando lloro, lloro<br />
mucho. Me explicó que se había sentido así durante casi toda su vida y, cuando<br />
terminó de relatarme la que me pareció la peor infancia para un crío, me miró a los<br />
ojos. Los suyos estaban rojos e hinchados por las lágrimas, pero aun así me parecieron<br />
preciosos, diferentes, brillantes. Suyos. Y entonces, justo en ese instante, supe que<br />
estaba perdido. No tuve más remedio que besarla cuando vi que ella sonreía, porque<br />
también lo supo.<br />
Pasamos toda la noche en ese maldito muelle, acostados, en el sentido más inocente<br />
de la palabra. No hicimos el amor, ni siquiera lo intenté como habría hecho con<br />
cualquier otra chica. Sólo me tumbé ahí, a su lado, y disfruté de sus labios. Nuestras<br />
manos no se separaron en toda la noche, encajaban a la perfección. Pero al salir el<br />
sol, me abandonó. Se levantó, me dijo que era tarde, me dio un último beso, y se fue. Y<br />
yo me quedé ahí mirándola. No la supe parar, no supe evitar que se fuera – a pesar de<br />
ver en sus ojos que me lo estaba rogando – y la dejé ir. Les juro que nunca me<br />
perdonaré por ello.<br />
Por suerte o por desgracia, dos meses después, cuando ya casi no me dolía recordar<br />
sus besos, la volví a encontrar en el andén del tren que me llevaba a la universidad. No<br />
nos habíamos visto des de la noche en que el amor me atrapó como a un pez en sus<br />
macabras redes. Me sonrió, y me mostró su camiseta, dónde se leía perfectamente el<br />
nombre de la universidad a la que asistía que, obviamente, no era la misma que la<br />
mía. No puedo recordar a cuál fue, pero era muy lista. Creo que fue a Oxford o algo<br />
así. Quién sabe, igual conoció al amor de su vida allí. Esa vez, en la estación, fue ella<br />
quien se acercó. Me dio dos besos y me habló sobre lo que había estado haciendo<br />
estos dos meses. No mencionó nada de la última vez que nos vimos, ni siquiera me<br />
preguntó que cómo había logrado olvidarla. Aunque, sinceramente, tampoco creo<br />
que le importara. Parecía haber olvidado cómo reparé su corazón con trozos del mío.<br />
Subimos al tren, se sentó a mi lado, y me dijo la parada en la que bajaba. Y le sonreí,<br />
como si la vida no me hubiera quitado las ganas de hacerlo.<br />
Tengo que decirles que estaba guapísima. Había ganado un poco del peso que le<br />
faltaba, y se había peinado el pelo. Lo llevaba suelto y sus negros rizos caían por sus<br />
hombros hasta alcanzar su pecho. Se había maquillado un poco, aunque sé que<br />
nunca lo hacía porque el delineador de ojos le había quedado completamente<br />
irregular. Tenía los labios y las mejillas algo rosadas y, junto con la forma de la cara,<br />
parecía un poco una niña. Esto me hizo sonreír, su inocencia me tenía cautivado.<br />
34
Cuando el tren arrancó, la chica del corazón de cristal calló. Creo que se puso a<br />
contar en cuántos pedazos había partido mi corazón. Yo, acelerando igual que el tren,<br />
empecé a hablar. Dije que me alegraba mucho de que estuviera ahora tan feliz, y que<br />
me gustaría poder decirle lo mismo. Y le expliqué cómo me sentía después de los dos<br />
meses conviviendo con un insomnio que tenía el mismo gusto que sus besos. Su cara<br />
cambió, su sonrisa seguía ahí, pero ya no llegaba a sus ojos. Finalmente, acabó por<br />
esconder sus dientes. Se giró hacia la ventana, y calló durante las seis horas de viaje.<br />
Sin embargo, antes de bajar me besó de un modo que aún no sé cómo interpretar.<br />
Frío, pero apasionado a la vez. Cortés, pero rompiendo las normas. Ese beso fue una<br />
antítesis en mayúsculas. Me prometió que nos volveríamos a ver, pero se fue.<br />
Siento informarles que nunca llegó a cumplir su promesa, aunque yo seguía viéndola<br />
cada noche antes de despertar. Un día, a medianos de febrero, me encontré con una<br />
invitación a una boda. Venía sin sello, así que quienquiera que la había dejado ahí, la<br />
había traído en mano. No sé cómo se lo hizo la chica del corazón de cristal para<br />
dejarla en mi casa pero ahí estaba, en mis manos. La boda se celebraba dentro de<br />
unas semanas, y decidí no ir antes incluso de planteármelo. Me arrepiento de ello<br />
cada día, pues me pregunto qué hubiera pasado si hubiera ido. Des de ese día, me<br />
persiguen las dudas. Créanme, es muchísimo más fácil vivir con un ‘no’ que con un ‘¿y<br />
si…?’.<br />
No logré olvidarla jamás. Seguía apareciendo cada noche en mis sueños y des del día<br />
del tren no volví a besar a nadie. Ni siquiera lo intenté, pues no hubo nadie que tuviera<br />
unos labios dignos de hacerme olvidar los suyos. No hubo nadie digno de borrar su<br />
huella. Ni lo habrá. Ella era, es y será siempre la única chica a quien le di el permiso de<br />
llevarse mi corazón. Y no la reprocho por ello. De todos modos, yo tampoco lo usaba.<br />
35
Premis Expressió artística<br />
36
Poesia en ANGLÈS [ESO]<br />
LIFE'S COURSE<br />
Splendid birth, life’s start,<br />
the seeds of growth,<br />
where a beating heart,<br />
swears eternal troth.<br />
Lively childhood, endless trip,<br />
travelling in a fantasy land,<br />
where the world tries to grip<br />
a child’s trusting hand.<br />
Adolescence, maturity age,<br />
when personality gets free,<br />
turning the infancy page,<br />
and growing as the roots of a tree.<br />
Adulthood, the longest way,<br />
where, as a fragile sigh,<br />
You get into a memory flight<br />
whereas the eternal youth wants to stay,<br />
And in a never-ending infancy,<br />
people face day after day,<br />
our indifferent and cruel society,<br />
where kindness seems to delay.<br />
And finally, arrives death,<br />
Calming our remorse.<br />
Leaving with our everlasting soul,<br />
giving us our last breath.<br />
And someone told me that life leaves you scars,<br />
but if you cry because the sun disappears,<br />
you'll be blinded by your own tears,<br />
and they'll prevent you from seeing the stars.<br />
38
Prosa en ANGLÈS [ESO]<br />
THE LITTLE WHITE BOOK<br />
This is the story of a very special family: the Books family<br />
The father of the family was a history book, and the mother, a romantic novel. They lived<br />
in a far away library, and they had 3 children: the eldest, was a terror book, and he was<br />
always scared. The middle sister was an exciting adventure novel. Everything was fine,<br />
and their life was OK, but when the youngest son was born, the family was very worried,<br />
because, when they opened the little book, there wasn’t any word inside! The book was<br />
totally empty. Their parents thought that as he grew up, he would be filled up, but the<br />
years passed, and the little book continued blank.<br />
One day, their parents, tired of waiting, thought that it was very strange and they<br />
decided to visit the Big Encyclopaedia, the wisest book in the library.<br />
The whole family walked for many hours, even for days… And they finally reached the<br />
shelf of the Big Encyclopaedia, and they told him about the situation.<br />
The Big Encyclopaedia thought for a short time, and finally told him the answer:<br />
- You’re a very special book, little book, but your problem has a very simple solution.<br />
Your pages are blank because they want to be written by you. To solve it, you only<br />
need a pencil or a feather, and you must write the story of your life inside you. Believe<br />
me, little book, and you will be happy forever.<br />
Nowadays, the Little White Book is a very famous poet, and he has written a lot of<br />
poems. Because the truth is that the best texts are the ones inside you.<br />
39
Prosa en ANGLÈS [Batxillerat]<br />
THE BOOK<br />
I’m here to talk to you about this new technology most of you haven’t heard of it yet. Its<br />
name is book. It is a better version of the e-reader. It is used completely wireless and you<br />
don’t have the need to charge it because the battery will never run out of energy. You<br />
can use it wherever you want, as it doesn’t need any connections such as Wi-Fi or 3G.<br />
You will only need some light and free time, of course. Even though it has a lot of<br />
applications, it is usually used to entertain.<br />
It is like a movie that goes directly to your brain through your eyes. It is classified into<br />
chapters and each chapter has between one and infinite pages. When you finish a<br />
page you can turn to the next one with a really easy and comfortable movement of<br />
your fingers.<br />
It has lots of complements such as a portable light or a bookrest. I know most of you<br />
won’t even know what a bookrest is. Don’t worry; I can explain it to you. A bookrest is an<br />
engine made of wood that holds the book you’re reading in that moment in order to<br />
avoid your arms getting tired of holding the weight of the book by themselves.<br />
Another complement is a pair of glasses, or one magnifying glass to make the reading<br />
easier by making letters bigger. This might be really useful for old or middle-aged people<br />
that can’t see perfectly well without glasses.<br />
40
You can find books in a lot of places and they are usually really cheap. Prices go<br />
between 7 and 50 euros, depending on which type of book it is. If it’s a specialized<br />
physics book, it might be more expensive than a tales for children book.<br />
This product is a hundred per cent made with natural products and can be reused as<br />
many times as you want. It is always a good idea to give as a present, as it has a lot of<br />
benefits for whoever uses it. Not only it gives you a tone of culture, but it also gives you –<br />
without you noticing it – vocabulary lessons, which is never bad.<br />
It can be used for people of all ages, from kids to the elderly, without any worrying<br />
because you can’t get physically hurt by them. But be careful with them because they<br />
are easily breakable as they are made of paper.<br />
What are you waiting for? Movies such as “The Notebook” or “Peter Pan” were based<br />
on books. J. K. Rowling, Barack Obama and Paul McCartney are already using them,<br />
why don’t you use it?<br />
ADDITIONAL INFORMATION: It can’t be used under the water. It might contain violence,<br />
drugs or sex scenes. It can hurt your feelings as well and you can fall in love with fictional<br />
characters or places.<br />
41
Premis d’Interpretació musical<br />
SOLISTA<br />
Presto, de la sonata en mi menor<br />
Joseph Haydn<br />
COMBO<br />
Counting stars<br />
One Republic<br />
42<br />
When I was your man<br />
Bruno Mars
Logotip de l'institut [guardó especial]<br />
El nou logotip de l'institut<br />
s'inspira en el passat fabril de<br />
l'edifici que ocupa: l'antiga<br />
fàbrica de seda Pujol i<br />
Casacuberta, construïda a<br />
principi del s. XX.<br />
43
Barcelona [Gràcia], maig de 2015<br />
Edita: