Sant Jordi’15

Sant Jordi’15 

Sant 

Curs 2014-15 núm. extraordinari

PREMIS LLENGUA CATALANA 2 

POESIA [1r i 2n d'ESO] 

• Al zoo 2 

• Viu el moment 3 

PROSA [1r i 2n d'ESO] 

• La pèrdua d'una persona 4 

• El motiu d'una venjança 5 

POESIA [3r i 4t d'ESO] 

• Soledat 7 

• Moment de calma 8 

PROSA [3r i 4t d'ESO] 

• Feèrica dama 9 

• Ells 10 

• Marder 13 

POESIA [Batxillerat] 

• Relat 15 

• Una gran part de mi 16 

PROSA [Batxillerat] 

• Carta a l'amor prohibit 17 

PREMIS LLENGUA CASTELLANA 20 

POESIA [1r i 2n d'ESO] 

• Corazones rebeldes 20 

PROSA [1r i 2n d'ESO] 

• ¿Sueño o realidad? 21 

• Una pérdida inesperada 23 

POESIA [3r i 4t d'ESO] 

• Lapso amoroso 25 

• Me gustas tú o no 26 

PROSA [3r i 4t d'ESO] 

• Babadook 27 

• A veces amananece 

a las 4:48 29 

POESIA [Batxillerat] 

• Resumen 32 


• Sin título 33 

PREMIS LLENGUA ANGLESA 38 

POESIA [ESO] 

• Life's course 38 

PROSA [ESO] 

• The little white book 39 


• The book 40 

ALTRES CERTÀMENS I GUARDONS 

FOTOGRAFIA MATEMÀTICA 18 

EXPRESSIÓ ARTÍSTICA 36 

INTERPRETACIÓ MUSICAL 42 

LOGOTIP DEL CENTRE 43 

Consell de redacció: 

Coordinació, disseny i maquetació: 

Carlos Cerro [Director] Sònia Fajarnés i Sebastià Pons 

Teresa Campins [Cap departament de Visual i plàstica] 

Sònia Fajarnés [Cap departament de Ll. Castellana] 

Lluc Ferrer 

[Cap departament de Música] 

Josep M. Hurtado [Cap departament d'Idiomes] 

Sebastià Pons [Cap departament de Ll. Catalana] 

Montserrat Térmens [Cap departament de Matemàtiques] 

Correcció de textos: Departaments de llengües catalana, castellana i idiomes.

Poesia en CATALÀ [1r i 2n d'ESO] 

AL ZOO 

Avui els pares m’han portat 

a un indret meravellós. 

He conegut un munt d’animals 

i m’han explicat que es diu zoo. 

He vist girafes ben altes 

i balenes colossals. 

He pogut saludar els suricates 

i fer-me amic dels elefants. 

De gran vull volar com els ibis 

i rugir com un tigre daurat. 

Vull camuflar-me com una zebra 

i córrer tant com un lleopard. 

M’agradaria saltar com la llebre 

o viure com una tortuga. 

Nedar com un peix espasa 

i arrossegar-me com una eruga. 

Avui li he dit a la mare: 

-Vull adoptar un animal!- 

-Però si ja et tenim a tu- m’ha respost 

-Un altre ja no ens cal-. 

2

VIU EL MOMENT 

En quina direcció ens portarà el vent? 

A gregal o a ponent? 

Quina direcció ens marca 

el camí d’aquest llarg destí? 

Turons orientals, marees occidentals; 

bufa el vent... 

en bona part del continent: 

A gregal o a ponent? 

El vent desvetlla la gent, 

no cal ser impacient. 

Amb l’arribada d’aquest moment 

el destí el marcarà el vent 

Donem llibertat a la ment. 

Vivim el present! 

3

Prosa en CATALÀ [1r i 2n d'ESO] 

LA PÈRDUA D’UNA PERSONA 

Mai heu sentit aquest buit? El buit que se sent quan algú se’n va, desapareix; quan sents 

que part dels teus records, dels teus somriures, de les teves llàgrimes, que part dels teus 

dies viscuts amb aquesta persona també moren amb ella, s’esfumen, marxen i deixen 

aquella tristesa, deixen aquella por, que creix per instants, la por de no tornar a viure 

aquells moments... No heu sentit ràbia? Mai heu pensat que la gent que t’estimes no 

hauria hagut de marxar mai? No et vénen ganes de cridar i dir-li al món que no, que això 

no ha passat, que és injust? 

Una de les millors maneres de sentir-te millor quan mor algú proper és escriure-li una carta, 

llegir-la mil cops i després cremar-la. Diuen que si la cremes, el dolor no et queda a dins. Es 

veu que és una manera idònia de dir adéu. 

Encara que... passen el dies i t’adones que no és el mateix, que necessites retrobar 

aquella persona, abraçar-la i sentir de nou la seva veu. 

Llavors és... quan tanques els ulls, fort, 

molt fort, i en un petit instant, tots els 

moments viscuts passen pel teu cap. Se’t 

tensa el cos, prems les dents, tanques els 

llavis i comences a plorar; fluix, molt fluix, 

silenciosament. En obrir els ulls, plens de 

llàgrimes, els tornes a tancar, i elles 

cauen. S’hi condensen aquells moments 

que semblen perduts, així com els 

somriures, les rialles, la confiança i 

experiències compartides. 

Aleshores admets que l’has perduda 

sense remei. Que ha marxat, per 

sempre. Que no tornaràs a sentir la 

seva olor, ni a copsar la brillantor 

dels seus ulls. Admets que el seu cor 

ja no batega, i que mai més, mai, la 

tornaràs a veure. Admets que ha 

mort. 

Comences ser fort i a viure sense la 

seva presència. Malgrat que no t’hi 

acostumes. Cada dia li dediques un 

petit moment. Li desitges el millor 

allà dalt, al cel, on són els àngels. I a 

les nits, abans d’anar a dormir, 

xiuxiueges un ‘’T’estimo’’, sincer, des 

del cor. 

4

EL MOTIU D'UNA VENJANÇA 

Ja acabaven les vacances de Setmana Santa i havia quedat amb algunes amigues que 

havien tornat a Barcelona, després d’haver estat de colònies i viatges familiars. Com 

cada any, jo m’havia quedat a Barcelona, ja que a casa érem cinc i s'havia d'estalviar 

per a les vacances d’estiu. 

Eren tres quarts de cinc i ja començaven a arribar les noies. Havíem quedat davant la 

Sedeta, el nostre institut. Un cop totes reunides vam decidir fer una “selfie” per recordar 

aquella tarda i després vam anar a berenar. 

Va anar tot molt bé. Totes explicaven el que havien fet aquests dies: que si la platja... que 

si la muntanya... I jo a Barcelona! 

Quan vaig arribar a casa ja era tard. Vaig endollar el mòbil a l’ordinador i vaig passar-hi la 

foto per poder editar-la. Havia quedat una mica fosca, així que l'havia d’anar ampliant 

per augmentar-ne la brillantor. En ampliar la part esquerra hi aparegué una taca en una 

de les finestres de l'institut. Vaig ampliar-la més i ... amb gran esglai vaig poder comprovar 

que s'hi podia distingir el que, sense cap mena de dubte, era una silueta humana. 

L’endemà al matí havia d’anar a casa de la meva tieta per portar-li uns encàrrecs de la 

meva mare. Casualment vam parlar de l’institut, perquè ella també n'havia estat alumna. 

Va explicar que quan tenia la meva edat hi havia hagut una època de molts robatoris i 

que un dels treballadors del centre n’havia sortit mal parat. Fins i tot alguns mitjans de 

comunicació se n'havien fet ressò. 

Em vaig dirigir a l'hemeroteca de la Universitat de Barcelona, per recomanació de la 

meva mare, perquè sovint hi havia anat. A la secció de notícies dels instituts de la ciutat 

hi vaig trobar una notícia que deia: “Robatori a l’institut La Sedeta”. Vaig seguir llegint: “Els 

alumnes acusen el conserge de ser el responsable de les desaparicions d’objectes dintre 

les taquilles ja que ell és l’únic que les pot obrir, perquè té còpies de les claus (...) Ha estat 

acomiadat a causa d’aquest incident tan greu que ha perjudicat...”. 

En tornar cap a casa estava ben decidida a descobrir aquest misteri apassionant. 

Començava el primer dia del tercer trimestre. Era dimarts i acabàvem les classes a dos 

quarts de sis, per tant, era el dia perfecte. Com tenia una activitat extraescolar, els meus 

pares no es preocuparien si tornava una mica tard, perquè pensarien que estava a 

bàsquet. Ningú podria imaginar que tenia pensat fer aquella tarda. 

La darrera classe va acabar puntualment. Els alumnes ja baixaven per les escales amb 

ganes d’arribar a casa. En canvi jo vaig anar dissimuladament al lavabo i m’hi vaig 

tancar. Portava la motxilla plena de llibres, sudokus i altres passatemps, perquè no se’m 

fes pesada l’espera. El meu pla consistia a esperar-me tancada fins a les 20:00h, que era 

l’hora en què marxaven tots els professors i tancaven l’institut. A partir d'aquell moment 

podria començar a investigar quina relació hi havia entre aquella notícia i la misteriosa 

silueta de la fotografia. 

Va arribar l’hora, ja no hi quedava ningú. Vaig sortir del meu amagatall i vaig iniciar la 

recerca. Vaig caminar per tots els passadissos, escales, lavabos... Però de moment no 

vaig trobar-hi res d'anormal. 

Només em quedava un lloc: els túnels del soterrani. Allà la gent no hi baixava, perquè 

estava tot fosc i ple de pols. Eren de l'època en què La Sedeta havia estat una fàbrica 

tèxtil. Vaig baixar les escales del gimnàs i vaig arribar a la porta de reixes de ferro on un 

cartell indicava: NO ENTREU! PERILL DE DESCÀRREGA ELÈCTRICA. Malgrat tot hi vaig 

entrar. 

5

Tot caminant, il·luminava el misteriós passatge amb la llanterna del mòbil. En un moment 

determinat vaig veure de lluny una claror tènue. 

Vaig seguir endavant fins que hi vaig arribar. Era una petita cambra. Una bombeta i uns 

cables, penjaven del sostre. També hi havia una pila feta de mòbils, bolígrafs, peces de 

roba, etc. Al fons hi vaig identificar una cadira amb un home que llegia el diari. El vaig 

reconéixer de seguida en veure-li la cara: era l’antic conserge que havia estat acusat 

dels robatoris! 

En veure’m va aixecar el cap i em va preguntar què volia. Li ho vaig explicar tot: les 

fotos, la notícia del diari, etc. Ell em va explicar que l’havien acusat injustament per un 

fet que s’havien inventat uns nois. Per això els petits furts i robatoris que, de tant en tant, 

es produïen inexplicablement al centre era la seva revenja. 

Portava anys i panys vivint allà sota. A les nits robava tot allò que podia. No havia 

superat aquella acusació injusta i falsa que li havia costat la feina i un munt de 

desgraciades conseqüpències. 

Aquell home em va caure bé, per això vaig prometre no explicar el seu secret i deixar-lo 

continuar amb la seva petita venjança. 

Al dia següent vaig tornar a la normalitat de l’institut, però alguna cosa havia canviat, 

perquè sabia una cosa que els meus companys ni s’imaginaven, i passés el que passés 

mai no la podria explicar. 

6

Poesia en CATALÀ [3r i 4t d'ESO] 

SOLEDAT 

La immensa soledat, 

bèstia freda i ferotge, 

que ataca sense pietat, 

quan avança el rellotge. 

Persones sàvies i perdudes, 

en un món nou, canviat, 

com ànimes caigudes, 

d’un record allunyat. 

Llàgrimes silenciades, 

en pàl·lides i fredes galtes, 

de persones oblidades, 

pel trist pas del temps. 

Erm paratge d’agonia, 

amagat i dur infern, 

pou profund, sense sortida, 

imparable plor intern. 

Amarg sentiment, 

i àcida sensació, 

d’una caiguda candent, 

cap a un oceà de dolor. 

Lluita la paraula amable, 

per vèncer la soledat, 

l’afecte, l’amor d’algú, 

que retorna al món, 

l’ens oblidat. 

7

MOMENT DE CALMA 

XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX 





















8

FEÈRICA DAMA 

Prosa en CATALÀ [3r i 4t d'ESO] 

Poesia en CATALÀ [3r i 4t d'ESO] 

Era una fada. Vull dir que òbviament no ho era, però els seus moviments àgils, les seves 

sempre dolces paraules, la naturalitat i espontaneïtat amb què reconfortava els amics... 

Els seus peuets petitons que es movien inquiets sota la taula quan sentia que algú s’ho 

estava passant malament. Uns peuets que no arribaven a terra... Tota ella reduïda, les 

manetes gracioses i els ulls juganers. Llavis de flor i arracades de perla. Dents de diamant i 

cintes de clavell. Era enjogassada i sensible, sincera i amb tacte; una delícia. 

Les conversacions que podies mantenir amb ella eren jovials, àgils i mel•líflues, deixaven 

bon gust de boca. Menjava arròs floral, parisenc de pètals de rosa. I també se 

n’adornava la llarga cabellera rossa, amb roses. Vestia sempre de blanc, blau o verd i 

semblava un floc de neu, una gota d’aigua, un brot verd de primavera. Era un desig, una 

benedicció. Un àngel sense ales, que volava en saltirons i als pensaments. La teníem pels 

aires, i la testa plena de pardals. Estàvem pels núvols, i ella volava. Ales de libèl•lula o de 

saltamartí, d’un blau platejat i translúcid. Així li hagueren escaigut. Es movia amb la 

rapidesa de la primera i saltava com la segona. Revoltillava com una papallona perduda 

i alegrava els que la veien. 

Però ella no era feliç. 

Estava atrapada en un món gris i 

enyorava el verd de les valls 

profundes, els murmuris dels rierols, el 

món dins les coves. La remor dels 

arbres, els missatges del vent, les 

nàiades que vivien a l'estany i ningú 

veia. 

Fins i tot enyorava les flors, superbes 

en bellesa i les ovelles, que tan 

generosament l'ajudaven a no tenir 

fred. I la ferocitat dels llops, el seu 

esperit indomable, i la llibertat veloç 

de l'àliga i les carícies dolces dels 

conillets. Melancolia de la soledat, 

enyorança d'un món sense 

patiment extern, que ella hagués de 

resoldre. S'estimava la vida i la 

humanitat i aquesta era la 

condemna de l'ésser immortal pur; 

que per entregar l'alegria s'havia 

perdut a ella. 

La felicitat tancà els ulls, i quan els 

obrí estaven plens de llàgrimes, però 

somrigué amb tendresa; quedava 

molta feina a fer. 

9

ELLS 

–Tenim una avaria! – va cridar la Sarah. – El sistema d’orientació tridimensional de la nau 

s’ha desestabilitzat! Anem directes cap a un camp d’asteroides! – En sentir això, en Maro 

va córrer cap a la porta que portava a la cambra dels comandaments. La va intentar 

obrir, però estava tancada. Mentre picava, va dir: 

–Rist, obre la porta immediatament! – Ningú va contestar. Ni ell, ni la Sarah, ni la física 

Hassara sabia què passava. Abans que pogués anar a buscar el destructor de matèria, la 

Hassara ja li havia donat el seu. Va prémer el botó vermell i durant uns instants es va veure 

una llum blanca molt potent i es va sentir un soroll eixordador. Quan la llum va 

desaparèixer, el sistema de seguretat de la porta estava desactivat. En Maro va obrir la 

porta d’un cop de peu i van veure la cabina de comandaments totalment destruïda. No 

hi havia rastre d’en Rist, i no podien modificar el rumb de la nau. 

La Sarah estava histèrica. En ser la responsable de seguretat, la idea d’una mort imminent 

no li cabia al cap. La Hassara va arrencar a córrer cap a la zona dels compartiments i de 

la càrrega. La seva sorpresa va ser molt gran quan va veure que les tres tones de bidons 

de gas havien desaparegut. La Sarah i en Maro, que acabaven d’arribar, estaven 

bocabadats. Això significava que no podien demanar ajut, ja que, com indicava el 

Reglament Superior de Transport Espacial, en cas de pèrdua de la càrrega, els enllaços 

amb la Central es desconnecten, per evitar el risc de robatori de dades. Estaven 

encallats. No podien fer res. De sobte, van sentir un soroll que venia dels compartiments. 

En arribar allà, es van trobar en Rist lligat amb blexidita a la paret. Estava blanquíssim. 

Tenia els cabells rossos tots despentinats i els seus ulls eren de color gris. L’havien enverinat. 

La Sarah va injectar-li un líquid blavós fluorescent que va fer que el seu aspecte millorés en 

qüestió de segons. Es va posar a plorar. Entre sanglots, va dir: 

–No us creureu el que m’ha passat. Estava fent la meva guàrdia a la sala de 

comandaments i van aparèixer uns éssers que em van fer beure una substància estranya i 

em van portar aquí per lligar-me a la paret. Mentrestant, es van anar emportant els bidons 

cap al pis de sota. A mi em van dir que si els deia el codi per accedir als sistemes de la 

Central em deixarien viure. Els el vaig dir. Després, van desaparèixer i em van deixar aquí. 

El que no entenc és que mentre estaven aquí, no feien cap soroll. No se sentia res. L’únic 

que vaig sentir va ser la proposta que us he explicat abans. Però el més 

estrany és que vaig veure que entre aquests éssers hi havia un grup d’humans que 

portaven uns uniformes on hi havia escrites les lletres GPE, i al costat...– la seva veu va 

quedar ofegada per un moviment brusc. Havien arribat al camp d’asteroides. 

La Hassara va sortir a la sala de càrrega, es va posar de genolls i va començar a resar a 

Ramasah, el déu originari del seu planeta. La Sarah va cridar que entrés als 

compartiments, que era la part més segura de la nau. Ella no en va fer cas. Poc després 

d’això, un sacseig encara més fort que el primer, els va fer caure a tots menys a en Rist, 

que estava lligat. En Maro va veure que els rínxols castanys de la Sarah començaven a 

voleiar, i que la Hassara havia desaparegut. Un asteroide havia trencat les parets de la 

nau. L’aire s’escapava. Va prémer el botó de confinament i tant la porta que donava a 

la sala de càrrega com la que donava a la sala de comandaments van tancar-se 

hermèticament. La Sarah va preguntar: 

10

–Què creieu que és millor, que romanguem acoblats a la nau o que ens desenganxem? 

Jo crec que és millor que ens desacoblem, ja que si algun dels asteroides impacta al nucli 

del motor, la nau explotarà i morirem. – Tant en Maro com en Rist hi van estar d’acord. La 

Sarah va obrir una làmina de la paret i va començar a teclejar a la pantalla que havia 

quedat descoberta. Al cap de mig minut, es va iniciar un compte enrere. Una veu 

femenina va dir: 

–Inici del protocol de desacoblament de la zona de compartiments. Desacoblament en 

10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1, desacoblament! – Els compartiments van començar a donar 

voltes i tots els armaris van obrir-se, deixant les seves pertinences volant. Diversos objectes 

punxeguts van clavar-se al cos d’en Rist, i altres aparells van deixar inconscients la Sarah i 

en Maro. 

Es van despertar gairebé a les fosques, només els il·luminaven els llums d’emergència. Els 

compartiments havien deixat de donar voltes. Ja no eren a l’espai. En Rist era mort. La 

Hassara també. Només quedaven ells dos. 

La Sarah va obrir la maleta del material d’emergència i es van posar les màscares 

d’oxigen. En Maro va obrir la porta. Una llum encegadora els va fer tapar els ulls. Uns 

moments després, les seves pupil·les es van adaptar a la llum. Només veien vermell. Eren 

en un planeta. La Sarah va treure el seu localitzador i va veure que estaven a un sistema 

solar amb vuit grans planetes. Ells es trobaven al quart, el planeta 3IG1-OD1-2E. 

Tot i així, indicava que el tercer planeta estava completament destruït. Tenia múltiples 

grans cràters i li faltava un gran tros d’escorça. La Sarah va dir: 

–El localitzador ha detectat una estructura subterrània prop d’on som. Et sembla bé que hi 

anem? Podem trobar més subministraments. – En Maro hi va estar d’acord. 

Es van posar a caminar. Van estar hores senceres per arribar-hi. Hores buides, només 

caminar. Ni tan sols miraven el localitzador. Quan menys s’ho esperaven, va començar a 

fer soroll, indicant que havien arribat. No veien res. Vermell i més vermell. Però la Sarah, en 

moure el peu, va deixar descoberta una superfície metàl·lica. 

11

Es van posar a cavar. Desesperadament. 

Com si fossin salvatges. Ja havien 

caminat inacabables hores i ara havien 

de cavar. Estaven esgotats. Però van 

acabar ràpidament. Van deixar visible 

una petita finestra, que amb un cop van 

trencar. L’interior era fosc. Van il·luminarse 

amb llanternes. Van deixar-se caure 

agafats pel cable del cinturó. Van arribar 

a un passadís i van veure una llum al final. 

No sabien què fer. Els dos estaven 

atemorits. La Sarah, arriscant-se, va fer un 

pas endavant i en Maro la va seguir. 

Quan hi van arribar, van veure un aparell 

fet amb tecnologia desconeguda que 

emetia una llum feble. Els dos estaven 

molt sorpresos. Van tocar la pantalla i 

aquesta va respondre. Van veure una 

llista de successos, que increïblement 

estaven escrits en una llengua molt 

semblant a la seva. 

Van llegir un llarg historial molt antic que 

explicava que una civilització 

desconeguda, havia estat fent 

experiments genètics al tercer planeta, el 

que estava destruït. La primera vegada 

que Ells van aconseguir crear un 

ecosistema global, les coses se’ls van 

descontrolar. Les espècies dominats 

estaven esgotant els recursos, i van haver 

d’utilitzar el protocol d’eliminació. 

Després, van crear el que Ells 

anomenaven la Raça Definitiva. Segons 

explicava, estaven tant convençuts del 

seu èxit que van clonar-ne milers 

d’exemplars, i aquests, destinats a ser els 

seus servents, van rebel·lar-se en contra 

d’Ells i van matar-ne la majoria; els únics 

creadors que van quedar van romandre 

en aquestes instal·lacions per deixar 

constància dels seus experiments. Alguns 

espècimens de la Raça Definitiva van 

fugir amb naus espacials cap a racons 

llunyans de l’Univers, però un petit grup 

va quedar-se al tercer planeta. 

De sobte, la pantalla va començar a fer 

pampallugues, i a l’últim moment, la 

Sarah va poder llegir que el títol era: 

Experimentant amb la raça humana. 

12

MARDER 

«Un projectil Pzgr. 40 disparat des d'un tanc o un canó d'artilleria Howitzer, penetra 

qualsevol tanc britànic». Aquestes paraules i una setmana d'entrenament van ser tot el 

que va fer falta per entrar a l'exèrcit alemany com a artiller d'un Marder III; un tanc blindat 

únicament per la part davantera i pels costats, i la part posterior oberta. Aquest tanc 

disposava d'un canó de 88mm que podia disparar a més de dos quilòmetres amb tres 

tipus de projectils diferents: el Higr. contra infanteria, el Pzgr. 40 contra grans blindats i el 

HiPzgr. una barreja dels dos anteriors. 

Estava destinat a l'Àfrica per defensar Tunísia i altres colònies alemanyes, i a la vegada 

conquerir el continent per assegurar el transport de mercaderies i elements militars. 

A les vuit del matí d'un dijous, van volar 16 bombarders SBM 79 modificats per poder 

transportar persones. Jo era en un d'ells rumb a Àfrica, rumb a la guerra. Durant el vol no 

va haver cap incident, inclús vaig conèixer un parell de soldats d'artilleria els quals van 

morir uns mesos després, assassinats en una emboscada britànica. 

En la primera cosa que em vaig fixar uns minuts abans d'aterrar va ser en la gran 

muntanya de provisions i bidons de fuel. 

Uns instants després d'aterrar ja ens dirigien en direcció a un edifici amb una gran 

bandera que onejava amb el símbol nazi. Era el centre de comandament de l'Àfrica 

alemanya. Allà ens van portar a una sala de reunions, on ens van explicar la situació en 

què estàvem i els objectius de la campanya durant els pròxims tres mesos; tota 

l'explicació va ser presidida pel mariscal Rommel, la màxima autoritat. 

Acabada la reunió, ens van donar un paper a tots els assistents en què sortia un número 

acabat amb una lletra. El meu era el 236-B. Aquests números i lletra identificaven el tanc 

en el qual em passaria 24 hores durant molt de temps. 

Tots els vehicles innactius estaven en un de solar gegantí. Mentre cercava el meu tanc, 

vaig caminar més de mitja hora per aquell solar enorme. Durant aquell temps vaig pensar 

en el tipus de companys que tindria. 

Vaig veure un cartell davant d'un Marder III acabat de sortir de fàbrica on posava: 236-B. 

També hi havia diverses persones; jo havia estat l'últim d'arribar. El conductor es deia 

Henry Groschenberg; el comandant, Adelfried Schwarez, que a la vegada feia de ràdio 

operador, un home seriós i compromès i, per últim, la persona amb qui estaria a la torreta 

de sol a sol, que es deia Dustin Rundfield. 

Després de les presentacions, el comandant ens va donar un informe on s'explicava que 

havíem d'arribar a un punt estratègic per donar foc de cobertura a uns tancs d'assalt que 

pretenien flanquejar unes posicions britàniques. 

Dels pocs inconvenients que tenia un Marder III era la seva lentitud. Trigaríem més de dos 

dies per arribar a la posició, així que el comandant ens va ordenar a mi i a en Dustin anar 

a buscar la munició. Simultàniament el comandant i el conductor anirien a buscar 

provisions i fuel. 

A l'informe sortia que les posicions enemigues eren bàsicament d'infanteria, així que vam 

agafar 35 projectils Higr., 10 HiPzgr. i 5 projectils Pzgr. 40. Després vam anar a dormir. Havia 

estat un dia molt llarg. 

Al dia següent vam marxar cap a la posició estratègica en un turó situat a 100m d'altura 

just darrere de la posició enemiga. Durant aquell viatge infinit, vaig poder xerrar amb els 

meus companys: en Dustin tenia una xicota amb qui portava uns pocs mesos i estava 

molt enamorat; en Henry estava casat i esperava un fill; per últim el comandant no va dir 

gaire cosa, només que ningú l'esperava a casa. El primer dia de viatge va ser molt dur, 

13

per culpa del sol, però encara va ser molt pitjor la nit. Una de les coses que ens van 

advertir en la reunió va ser que a la nit mai havíem de sortir del tanc perquè hi havia tot 

tipus d'animals perillosos; a més dormir en un tanc sense res tou on poder recolzar el cap 

va ser horrorós. 

El segon dia va ser exactament igual que el primer. Tota l'estona assegut en un vehicle 

que trontollanva contínuament a 30 quilòmetres per hora. Al tercer dia vam arribar a la 

posició acordada. Allí ens esperaven uns deu Marder III. Set minuts després que 

arribéssim, els primers tancs d'assalt atacaven per darrere i pels costats la posició 

britànica: els Marder III obríem foc a discreció. Vaig gastar 24 projectils Higr. , però això 

era el de menys, tots vèiem com aquells soldats britànics perdien la vida un a un. Mai 

m'havia sentit tan malament... en aquell instant vaig preguntar-me: «Per què estic 

lluitant?». 

Vam acampar en un turó. Quan tothom dormia, cap a les dotze de la nit, continuava 

pensant en la pregunta que m'havia fet abans i em responia: «Em nego a matar gent 

innocent que defensa el seu país, que defensa la seva família. No puc estar a les ordres 

d'un home baixet amb ànsies de conquerir el món». 

Tot seguit vaig agafar un rifle, aigua, menjar, un pal i un tros de tela blanca, que vaig 

convertir en una bandera de rendició, i vaig posar rumb cap a les línies britàniques: era 

un desertor que volia aliar-se amb el bàndol enemic. 

Crec que vaig marxar del campament cap a les tres de la matinada. A les cinc de la 

tarda vaig divisar la segona línia defensiva. En aquell moment vaig alçar la bandera i 

deu minuts després un camió ple d'homes armats va aturar-se davant meu. 

Emmanillat i desarmat em van fer pujar al camió. Vam arribar a un campament i em 

conduïren a una gran tenda de campanya. Vaig seure i van començar a fer-me 

preguntes en anglès, però no n'entenia cap. No vaig poder contestar a res. Suposo que 

la persona que em va fer el primer interrogatori s'adonà que no l'entenia. Llavors va 

avisar un soldat que parlava alemany. Li vaig explicar els meus ideals i perquè havia 

desertat. Una hora després va acabar l'interrogatori, el soldat va marxar i em van portar 

menjar, aigua i roba. 

L'endemà, el mateix soldat i el seu superior van continuar amb aquell interrogatori fins 

que finalment es van convèncer que no era cap espia. Per això, van oferir-me un tracte. 

Si els donava informació sobre posicions alemanyes, tàctiques, número aproximat de 

soldats, bombarders, tancs etc. em portarien a Anglaterra. Allà tindria una nova vida i 

treballaria com a assessor militar, perquè sabia les tàctiques del mariscal Rommel 

pràcticament de memòria. Em van donar uns minuts per decidir-me. Vaig acceptar. 

Aquella mateixa tarda sortia volant des de una pista d'aterratge improvisada per anar 

cap a Anglaterra. 

14

Poesia en CATALÀ [Batxillerat] 

RELAT 

Refinats símptomes dels teus efectes 

desemmascaren les meves primàries essències; 

absència de tu. 

En solitud o companyia, 

Exhausta espera des que et percebo 

Fins que et beso, 

intangibles sensacions, potser amor. 

Nocivitat real o inventada, 

efectes impalpables per mi o els altres, 

que tard o d’hora arriben 

amb més o menys malícia. 

15

UNA GRAN PART DE MI 

Tieta, com va per allà dalt? 

A passat quelcom bestial. 

Des que no estàs al meu costat, 

m’he adonat que tot ha canviat. 

Et penso molts cops quan parlem de l’ahir, 

sento que encara estàs aquí, amb mi. 

Només volia saludar-te des d’aquí 

ja sabràs que penso amb tu cada matí. 

A cada dinar la família et recordava, 

sempre s’ha pensat que ha passat el que tocava. 

No dubtis que has estat la més forta de tots 

d’això estaré segura molts cops. 

El lloc que tinc més afecte de la casa, 

es allà on tinc la teva fotografia guardada. 

Creia que era una cosa de vells, 

tot això de donar consells 

Però, amb el pas del temps, 

he anat aprenent d’ells. 

La gent del teu poble et coneixia 

com la dona de l’alegria. 

Sempre amb un somriure a la cara, 

encara que sigui per una tonteria. 

Donaria el que fos per rebre una forta abraçada, 

de les que em donaves sempre i se m’ha quedat 

gravada. 

M’hauria de començar a acomiadar, 

tot i que tinc moltes coses més a explicar. 

15

Prosa en CATALÀ [Batxillerat] 

CARTA A L'AMOR PROHIBIT 

Encara no sóc completament conscient de la sort que vaig tenir de trobar-te per 

casualitat en aquella botiga. 

M’has canviat la vida, estimat. 

Als matins, ets el primer pensament que em creua el cap. I quan desperto i et veig allà, al 

meu costat, em sento completament feliç de tenir-te. M’acompanyes en tot moment, i no 

saps com d’agraïda n’estic. Mai m’has fallat, mai. I segueixes amb mi, malgrat que a 

vegades hagi intentat apartar-te de mi. 

M’agrades, m’agrades molt. Sempre m’has agradat, de fet. 

Des del primer cop que una amiga em va explicar com eres, vaig saber que 

m’encantaves. 

Tens les respostes a totes les meves preguntes. M’il·lumines els dies més tristos. Gràcies a tu 

he après què és la puntualitat, tot i que també he arribat tard per culpa teva, alguns 

cops. I cada dia descobreixo un món nou gràcies a tu. 

Em distreus, en tots els sentits possibles. Si bé m’he distanciat una mica dels meus amics 

per culpa teva. Ara bé n’he conegut de nous gràcies a tu. Pero si et tinc a tu, què més 

necessito? Em treus els millors somriures i fas que la panxa m’acabi fent mal de tant riure. 

Quan sóc amb tu, sembla que el temps s'aturi: només existim tu, jo i les teves paraules. És 

que fins i tot quan t’equivoques em semblés preciós. Sempre em proposes els millors plans, 

i és impossible avorrir-se tenint-te al costat. Sincerament, no sé què faria la majoria de 

tardes sense tu. 

No ets perfecte, ja ho sé. Tens alguns errors, que et tornen més bonic encara. Si fossis 

perfecte, m’hagués cansat de tu. 

Les meves amigues sempre em diuen que tenen enveja de mi perquè els agradaria tenirte. 

Jo somric, perquè sé que podrien tenir algú semblant..., però com tu, no hi ha ningú. 

Ets tot el que necessito, i sempre seré aquí per recollir-te quan caiguis. 

Ens ajudem mútuament: jo et dono l’energia que a mi em sobra, i tu em dónes... Tot. M’ho 

dones tot, amor. 

Mai havia estat tan, tan... enamorada? No ho sé, no sé quina és la paraula exacta per a 

descriure el que sento per tu. Alguns diuen que creuo l’obsessió, potser sí. Qui ho sap? El 

que sí que sé és que m’agrada estar amb tu, i que no et canviaria per res del món. 

Si et veiés amb una altra m’enfonsaria. De fet, puc ben dir, que mai he sigut tan feliç com 

quan estic amb tu. No sé si durarem per sempre, saps que no m’agrada pensar en el futur. 

Però creu-me, encara que et perdi, mai podré trobar algú que et substitueixi. 

Tinc a la memòria tots els moments que hem viscut. Totes les primeres vegades, les 

baralles, els somriures, les paraules boniques... 

16

M’ho guardo tot per mi i, si algun dia has 

de marxar de la meva vida, ho seguiré 

recordant. Dintre d’uns anys el teu record 

serà, segurament, l’única cosa que 

guardaré de tu. Per últim, et volia dir que 

crec que t’estimo. Sé que molts cops t’ho 

he dit, però mai n’era 100% conscient. 

Avui sí, t’ho dic –malgrat no estar-ne del 

tot segura–, i vull que sempre recordis 

que ningú mai t’estimarà més del que jo 

t’arribo a estimar. 

Malgrat tot, vida meva, malgrat haverme 

barallat mil cops amb la meva mare 

per culpa teva, malgrat haver-me 

distanciat d’alguns amics, malgrat les 

vegades que et llençaria per la finestra... 

Malgrat tot, t’ho dic i t’ho diré mil cops si 

cal fins que entenguis, estimat iPhone: 

T’estimo. 

17

Premis Fotografia matemàtica 

18

Poesia en CASTELLÀ [1r i 2n d'ESO] 

CORAZONES REBELDES 

Almas libres 

corazones rebeldes 

no podéis ser cazados 

sois dignos de escapar. 

Sonrisas quebradas, 

alas de papel, 

sueños destruidos 

como palabras vacías. 

Espíritus efímeros 

entrañas indómitas, 

escapad del dédalo, 

despareced sin más. 

Son heridas del destino, 

silencios oscuros, 

sombras, secretos, 

llantos escondidos. 

Almas libres 

corazones rebeldes 

no podéis ser cazados 

sois dignos de escapar. 

20

Prosa en CASTELLÀ [1r i 2n d'ESO] 

a en CATALÀ [3r i 4t d'ESO] 

¿SUEÑO O REALIDAD? 

XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX 














XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX 




























21

XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX 














XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX 

22

UNA PÉRDIDA INESPERADA 

¿No es curioso como el futuro de una persona puede cambiar en únicamente un 

segundo? ¿En un pequeño acto? ¿En una simple palabra? 

La historia que ahora os contaré es algo que lo demuestra. 

Yo tenía 19 años y vivía en Barcelona junto a mi familía. Mi madre era alta y pelirroja, 

trabajaba de médico en el Hospital Central de la ciudad. Mi padre era rubio y con ojos 

azules; siempre le decía que sus ojos eran los más bonitos del mundo, realmente me 

encantaban. Él trabajaba en el mismo hospital que mi madre, allí fué donde se 

conocieron. También tenía un hermano mellizo pelirrojo y con pecas, igual que yo. De 

pequeños siempre nos decían que parecíamos la misma persona, porqué no solamente 

éramos muy iguales físicamente, sinó que también nos parecíamos mucho en nuestra 

forma de ser y de pensar. A los dos nos gustaban las mismas cosas, íbamos a la misma 

escuela y posteriormente al mismo instituto. Teníamos, incluso, el mismo grupo de 

amigos. 

Sinceramente me cansaba un poco ser tan iguales, a menudo me daba la sensación 

de ser un clon. Ésto me molestaba bastante porque quería ser una persona con mi 

propia personalidad y pensamiento. 

Fué en ese verano, concretamente en el mes de Junio que a mi padre se le ocurrió 

organizar un viaje familiar ya que hacía muchos años que no viajábamos a otro sitio, 

que no fuese el pueblo de nuestros abuelos. 

Mi madre tuvo una idea para elegir el lugar donde pasaríamos nuestro verano. 

Consistía en que cada uno de nosotros propusiera un lugar y luego juntos pensaríamos 

cual nos gustaba más. Papá propuso Francia, dijo que era un lugar precioso y que no 

era necesario viajar lejos para ver lugares bonitos. Mi hermano propuso ir a Italia, igual 

que mi madre. Yo, en cambio, propuse viajar a Estados Unidos (pero no coló). 

Finalmente ganó la propuesta de mi hermano y mi madre. 

Todo estaba preparado, iríamos desde el 1 hasta el 14 de Agosto. 

Ya había llegado el día tan esperado. Las ganas de viajar y el dejar atrás los exámenes, 

los trabajos y todo el estrés, corrían por mis venas... 

Estábamos en el aeropuerto esperando en la cola del control de equipaje cuando 

recibí una llamada de mi mejor amiga. Marta me decía que la habían aceptado en 

una universidad muy importante en Alemania. En su voz se podía percibir su emoción y 

orgullo. Ella llevaba mucho tiempo esperando la respuesta de aceptación de esa 

universidad y me alegraba muchísimo que la hubiesen aceptado aún sabiendo lo que 

representaría el hecho que ya no podríamos compartir las clases, cotilleos... al fin y al 

cabo era como una hermana para mi. Al terminar de contármelo todo me dijo que su 

vuelo salia el dia 11 y que por eso me llamaba, porque justo coincidia en el tiempo que 

yo estaría de vacaciones con mi familia. 

Me suplicó que me quedara, no podía irme sin despedirme , me decía. Les conté todo 

a mi familia y dijeron que lo entendían, y que debía quedarme para aprovechar el 

poco tiempo que me quedaba con ella. 

23

En el fondo la idea de quedarme 

no me acavaba de convencer, 

aún sabiendo que era lo correcto. 

Sentía un nudo en el estómago 

que me hacía sentir culpable al 

no ir con mi familía a aquel viaje 

tan esperado. 

Me estaba despidiendo de mi 

hermano cuando me dijo –Eh, no 

te preocupes, nos las apañaremos 

sin ti. Por cierto, dale recuerdos de 

mi parte a Marta ¿vale? – dijo con 

una sonrisa amistosa mientras me 

abrazaba con fuerza. 

Al día siguiente estaba un poco 

preocupada, porque había 

llamado a mi familía y no me 

respondían, pero pensaba –debe 

de ser la cobertura, o que no han 

encontrado tiempo para nada–, 

pero no me lo creía ni yo misma. 

Había quedado con Marta en la 

Plaça Catalunya a las 18h. Justo 

estaba bajando las escaleras de 

mi portal a toda prisa para no 

hacerla esperar, cuando ví que un 

coche de policía estaba 

aparcado justo delante de 

nuestra casa. Salí del portal 

mirando al policía del coche 

intentando averiguar lo que 

pasaba. Él hizo lo mismo. Primero 

miró una foto que llevaba en la 

mano y luego a mi, rápidamente 

se acerco y me dijo –¿Disculpa, te 

llamas Sílvia verdad? ¿Sílvia 

Fernandez?– 

Me explicó que el avión donde viajaba mi familía 

había tenido un accidente y que sólamente había 

habido 5 supervivientes que se encontraban en 

estado crítico. En ese momento no sentí otra cosa 

que no fuera dolor. Empecé a verlo todo borroso y al 

cabo de pocos segundos sentí como las lágrimas me 

acariciaban lentamente las mejillas. Era horrible, no 

podía soportarlo. Sentía un fuerte dolor en el pecho 

que parecía infinito. Empecé a recordar los últimos 

momentos a su lado... Me sentía culpable por 

quejarme de mi hermano porque lo compartíamos 

casi todo juntos y ahora ya nunca jamás podría 

volver a compartir nada con él ni siquiera un simple 

abrazo. Me arrepentía muchísimo de no haber 

valorado lo que tenía, todo lo que tenía... hay una 

frase muy acertada para esta situación: –No nos 

damos cuenta de lo que tenemos hasta que lo 

perdemos–. 

Nunca sabemos cuando será la última vez que 

veremos a alguien, el futuro puede canviar en 

cualquier momento. Por eso debemos aprender a 

valorar a las personas y aprovechar al máximo 

todos los buenos momentos vividos. Porque quizás, 

cuando nos demos cuenta, ya será demasiado tarde 

para poder apreciarlo. 

En aquel instante no comprendía 

nada, –¿Por qué aquél policía 

sabía mi nombre? ¿Y por qué me 

buscaba? –. No tuvo que pasar 

mucho tiempo para que lo 

comprendiera. Empezó con un –lo 

siento mucho– después de esta 

frase nunca viene nada bueno. 

24

Poesia en CASTELLÀ [3r i 4t d'ESO] 

LAPSO AMOROSO 

¿Es descriptible el amor? 

preguntó el niño al poeta, 

el amor, contestó éste, 

por misteriosa razón, 

no es sino dulce saeta 

clavada en el corazón. 

Ángel ardiente, 

palpitante y divino, 

cual sentimiento ferviente, 

¿será fruto del destino? 

Un anhelo incontrolable 

que enardece los sentidos, 

como una llama insaciable 

de arrítmicos latidos. 

El afecto inhibido 

de tímida seducción, 

huye hacia un lugar perdido 

al que se le llama amor. 

Dos almas unidas 

por una eterna pasión, 

enlazadas por estima 

e infinita devoción. 

Y el espíritu se envuelve 

en un cálido suspiro, 

que tiernamente deviene, 

un recuerdo adormecido. 

25

ME GUSTAS TÚ O NO 

XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX 
























26

Prosa en CASTELLÀ [3r i 4t d'ESO] 

Babadook 











































27































28

A VECES AMANECE A LAS 4:48 

Tal vez era la madrugada lo que ejercía ese efecto sobre mí. Ni el más dulce licor era 

capaz de extasiarme hasta semejante nivel. Los primeros rayos de sol se colaban 

tímidamente entre el jolgorio nocturno del centro. Acurrucado en el tejado, cigarro en 

mano descansaba. Feliz, pues lo que yo veía, invisible era a ojos de los demás. Apagué 

el cigarrillo y me alcé. 

Como una llamada al exceso, el sol se escondía y el bullicio, cada vez más frenético, 

se apoderaba de la ciudad. Desde el tejado me dedicaba a observarlo todo. 

Parsimoniosamente, el humo iba elevándose mientras mis ojos danzaban de una calle 

a otra, de un grupo de exaltados jóvenes a otro. En el fondo todo era lo mismo. La 

misma melodía cada día, variando solo su tonalidad, se repetía, y me había vuelto ya 

un experto en escucharla, en acompañarla, en hacerla mía sin necesidad de intervenir 

en ella, de cambiar pequeñas disonancias que la alteraban, a veces 

sorprendentemente para bien otras previsiblemente para mal. 

Los pasos a mi espalda me hicieron girar. Tambaleándose peligrosamente, con 

movimientos torpemente armoniosos y una sincera sonrisa de suficiencia ella 

avanzaba. Alaska. Una belleza extraña. No era bonita. Era arte, y el arte no pretende 

ser bonito, sino conmoverte. 

Su mente era como un diamante. Preciosa pero cortante. Adquiría un sentido distinto 

en cada momento, para cada persona, dependiendo del ángulo, de la luz. Sus 

palabras no acostumbraban a quedar claras. Sin motivo alguno aparecían, flotaban 

unos segundos y se iban. Nadie era capaz de recordarlas aunque un sentimiento de 

pérdida te acosaba. Y es que aunque nunca la hubiese observado, su voz era la única 

que siempre tan clara había oído, como si de mi conciencia se tratase. 

—Quizás cada uno escucha el sonido de la noche a su manera, cada uno ve la luz 

donde la quiere ver. Vemos las cosas como nosotros somos, un reflejo de nuestro 

interior, no como ellas realmente son, pues en sí, significado alguno no tienen. E 

incorrecta puede ser nuestra visión sobre ellas, pero si las odias, puede que a ti mismo 

estés odiando”. 

Y mientras mi percepción de la ciudad se oscurecía, inseguro de a quien culpar de 

aquella negrura, ella violentamente se alzó, gritando al cielo, empapada de una 

violeta luz enfermiza y proclamó: 

29

—Y yo lo odio todo. Una venganza al mundo le debo por semejante visión. Un acto 

liberador dicen, más en sí, un acto dependiente de una paz divina imposible de 

alcanzar ni para el propio Dios. Demasiado mundana se encuentra a la violencia más 

así hasta el más limpio de pecado se beneficia de ella y sus hazañas motivo de 

jactancia son. Pues el más puro es en realidad una imagen irreal, falsa y todos sus 

atributos verdaderos tampoco son. Y aunque digan que el mal en el ser contrario se 

esconde, amañado esto es, pues si el mal en el pecado se hallara, en la tierra el 

infierno podría aparecer. Así que de tu acción no te lamentes, pues ni pena ni 

penitencia alguna te espera más la tuya propia. Y que peor que una aflicción eterna, 

pues de la autotortura solo autotortura puede nacer. Así que como Dios de mi misma, 

me perdono, y como juez de mi misma, me absuelvo. Y libre de todo pecado, puedo 

pecar otra vez. – concluyó con una sonrisa creciente antes de empezar a saltar de un 

lado a otro del tejado. 

Reía y bailaba. Balanceándose 

peligrosamente entre las tejas se 

movía a un ritmo propio. Y hasta la 

luna observaba en eterno 

momento de libertad. Y hasta las 

estrellas miraban, avergonzadas 

de su débil luz. Y hasta los 

segundos ralentizaban su propia 

muerte con tal de contemplarla. 

Que la gravedad parecía quererla 

tirar, pero yo estaba seguro de 

que sus alas daban para más. 

Que no caía hasta que ella quería 

tocar el suelo, y el alba parecía el 

instante ideal, pues todo baile 

debe tener un final y su mente 

estaba cansada de horas de 

danzar. Pero sus descalzos pies 

recorrían dudosos la cornisa del 

tejado. 

—El instante en que mueres es un 

reflejo de cómo has vivido, de 

quien eres. 

Se me acercó. Sus ojos brillaban 

más que las estrellas que nos 

observaban, pero no era un brillo 

bonito. Te cortaba por dentro, 

desgarrándote. Que el imaginario 

escondido en el fondo de su 

mente no adquiría para mi ningún 

sentido, se la comía viva por 

dentro, la sacudía violentamente 

magullándola como el golpe 

eterno de un dedo sobre su piel. Y 

que de locura vivía, pero de 

locura también podía morir. 

30

—Cuando te vayas piensa en mí y cuando nos encontremos, recuerda a qué huele tu 

muerte, pues esa será tu única verdad. 

Y desapareció. Así como se fue también la luna. Sentía su dulce risa descontrolada en 

mi mente, y sabía lo que debía hacer. A ella se lo debía todo. Me había mostrado el 

verdadero sentido de vivir; el de saber escapar de la vida. 

Tal vez era la madrugada lo que ejercía ese efecto sobre mí. Ni el más dulce licor era 

capaz de extasiarme hasta semejante nivel. Los primeros rayos de sol se colaban 

tímidamente entre el jolgorio nocturno del centro. Acurrucado en el tejado, cigarro en 

mano descansaba. Feliz, pues lo que yo había visto, invisible era a ojos de los demás. 

Apagué el cigarrillo y me alcé. Las 4:48. Di un paso al frente, subí la mirada, inspiré 

profundamente y caí. 

31

Poesia en CASTELLÀ [Batxillerat] 

RESUMEN 

























32

Prosa en CASTELLÀ [Batxillerat] 

SIN TÍTULO 

La historia que les contaré a continuación sucedió hace más de veinticinco años. No 

es un cuento típico, ni mucho menos. De hecho, no diría que es un cuento. Más bien 

diría que es una memoria. Una de las más tristes que tengo. Siento avanzarles que esta 

bonita historia no tiene un final feliz. A decir verdad, tiene un final triste, por lo menos 

para mí. 

Todo empieza nueve meses después de una noche de alcohol, cuando dos personas 

que se supieron amar en silencio, crearon entre caricias a la chica que nació con el 

corazón de cristal. Según supe después, la chica perdió su inocencia – y, entiéndanme 

bien, por inocencia me refiero a felicidad – poco después de cumplir los dieciséis años. 

Por lo que entendí de sus balbuceos, fue su padre quien, cinturón en mano, le robó su 

más preciado bien. Tres años después, corazón en mano, la conocí yo, para devolverle 

aquello que le faltó. 

Vivía en una civilización dónde los corazones rotos buscaban la felicidad que 

encontraron en la persona que los había roto. Llegué a ese antro en búsqueda de la 

felicidad que mi último y – voy a ser sincero con ustedes – único amor me había 

robado; y sólo buscaba un lugar dónde poder apartarme por un rato de mis 

pensamientos. Créanme, nadie es suficientemente consciente del montón de cosas 

que encuentra cuando no busca nada. Recuerdo con todo detalle la primera vez que 

la vi. Se encontraba sentada en la barra de un bar – si es que a eso se le puede llamar 

bar – bebiendo una botella de agua. Permítanme remarcar lo gracioso de la situación, 

pues no hay mucha gente que esté sola en la barra de un bar a altas horas de la 

noche bebiendo agua. Y mucho menos alguien como ella. 

No era una chica guapa, aunque tampoco era fea. Era una chica más. Normalmente 

no me habría fijado en ella. Quizás, si hubiera tenido mis amigos al lado, nos habríamos 

burlado de ella un rato. No con mala intención, por supuesto. Sólo que nunca sabemos 

qué hacer en los bares como ese. Aun así, había algo en ella que hacía que no 

pudiera dejar de mirarla. Quizás el aura oscura que la envolvía, o quizás su cara 

inocente, que no encajaba para nada en un lugar como ese. El caso es que cuando 

giró su cabeza y pude ver sus almendrados ojos, supe que había encontrado lo que 

andaba buscando. Le sonreí y apartó rápidamente la cabeza, aunque pude ver 

perfectamente cómo el color llegaba a sus mejillas. Me acerqué a ella con esa sonrisa 

que tenía tan entrenada. ¿Saben ese momento cuando ven a una chica preciosa en 

un bar, quieren hablar con ella, y ponen esa horrorosa sonrisa? Pues así le sonreí y, 

mirándolo con perspectiva, me arrepiento de ello. Una chica como ella no merecía 

una sonrisa como esa. Intenté romper el hielo, pero parecía que no quería hablar. Me 

sonreía cortésmente cuando le hacía un cumplido, y respondía con monosílabos o 

encogiéndose de hombros a mis preguntas. Quise invitarla a una copa, pero rechazó 

mi oferta. Aun así, sí acepto una botella de agua, y otra, y otra. A pesar de todo, yo sí 

hablé. Me pasé toda la noche contándole mi vida. Empecé por mi desastrosa infancia 

– la cual puede que les cuente otro día – y acabé con el amor que me había llevado 

allí. Me escuchaba con atención, y me miraba con los ojos entrecerrados cuando no 

entendía algo, pero seguía sin hablar. No fue hasta las tres de la madrugada – creo 

que eran las tres, no miré el reloj en toda la noche – que me cogió la mano y me sacó 

a trompicones fuera del bar. Así era ella, pasaba de no hablarme a cogerme la mano 

y arrastrarme fuera de aquél antro en medio segundo. 

33

Estuvimos caminando durante casi una hora antes de llegar a un muelle. Si no fuera 

por los barcos que había en él, hubiera pensado que estaba completamente 

abandonado. No había rastro de personas humanas en un ratio de cien metros, por lo 

menos. Se sentó en el suelo, y puso los pies en el agua. Me pareció muy curioso que 

hiciera eso, puesto que estábamos a unos tres grados de temperatura, y aún se veía 

nieve por las calles. Pero lo que más me sorprendió fue que empezó a hablar. Me 

explicó lo sola y diferente que se sentía, me dijo que toda la gente que la rodeaba 

estaba de acuerdo con el modo que les habían enseñado de quererse, un modo 

temporal e instantáneo, y que ella no podía entenderlo. Ella creía en el amor eterno. 

Ella creía que alguien podía despertar cada mañana al lado de la persona que le 

hacía feliz, y no cansarse nunca. Me dijo que necesitaba sentirse amada. Después se 

echó a llorar. Sin más. Me miró a los ojos y empezó a llorar como nunca había visto 

llorar a nadie, ni siquiera a mí mismo. Aunque no soy de llorar, cuando lloro, lloro 

mucho. Me explicó que se había sentido así durante casi toda su vida y, cuando 

terminó de relatarme la que me pareció la peor infancia para un crío, me miró a los 

ojos. Los suyos estaban rojos e hinchados por las lágrimas, pero aun así me parecieron 

preciosos, diferentes, brillantes. Suyos. Y entonces, justo en ese instante, supe que 

estaba perdido. No tuve más remedio que besarla cuando vi que ella sonreía, porque 

también lo supo. 

Pasamos toda la noche en ese maldito muelle, acostados, en el sentido más inocente 

de la palabra. No hicimos el amor, ni siquiera lo intenté como habría hecho con 

cualquier otra chica. Sólo me tumbé ahí, a su lado, y disfruté de sus labios. Nuestras 

manos no se separaron en toda la noche, encajaban a la perfección. Pero al salir el 

sol, me abandonó. Se levantó, me dijo que era tarde, me dio un último beso, y se fue. Y 

yo me quedé ahí mirándola. No la supe parar, no supe evitar que se fuera – a pesar de 

ver en sus ojos que me lo estaba rogando – y la dejé ir. Les juro que nunca me 

perdonaré por ello. 

Por suerte o por desgracia, dos meses después, cuando ya casi no me dolía recordar 

sus besos, la volví a encontrar en el andén del tren que me llevaba a la universidad. No 

nos habíamos visto des de la noche en que el amor me atrapó como a un pez en sus 

macabras redes. Me sonrió, y me mostró su camiseta, dónde se leía perfectamente el 

nombre de la universidad a la que asistía que, obviamente, no era la misma que la 

mía. No puedo recordar a cuál fue, pero era muy lista. Creo que fue a Oxford o algo 

así. Quién sabe, igual conoció al amor de su vida allí. Esa vez, en la estación, fue ella 

quien se acercó. Me dio dos besos y me habló sobre lo que había estado haciendo 

estos dos meses. No mencionó nada de la última vez que nos vimos, ni siquiera me 

preguntó que cómo había logrado olvidarla. Aunque, sinceramente, tampoco creo 

que le importara. Parecía haber olvidado cómo reparé su corazón con trozos del mío. 

Subimos al tren, se sentó a mi lado, y me dijo la parada en la que bajaba. Y le sonreí, 

como si la vida no me hubiera quitado las ganas de hacerlo. 

Tengo que decirles que estaba guapísima. Había ganado un poco del peso que le 

faltaba, y se había peinado el pelo. Lo llevaba suelto y sus negros rizos caían por sus 

hombros hasta alcanzar su pecho. Se había maquillado un poco, aunque sé que 

nunca lo hacía porque el delineador de ojos le había quedado completamente 

irregular. Tenía los labios y las mejillas algo rosadas y, junto con la forma de la cara, 

parecía un poco una niña. Esto me hizo sonreír, su inocencia me tenía cautivado. 

34

Cuando el tren arrancó, la chica del corazón de cristal calló. Creo que se puso a 

contar en cuántos pedazos había partido mi corazón. Yo, acelerando igual que el tren, 

empecé a hablar. Dije que me alegraba mucho de que estuviera ahora tan feliz, y que 

me gustaría poder decirle lo mismo. Y le expliqué cómo me sentía después de los dos 

meses conviviendo con un insomnio que tenía el mismo gusto que sus besos. Su cara 

cambió, su sonrisa seguía ahí, pero ya no llegaba a sus ojos. Finalmente, acabó por 

esconder sus dientes. Se giró hacia la ventana, y calló durante las seis horas de viaje. 

Sin embargo, antes de bajar me besó de un modo que aún no sé cómo interpretar. 

Frío, pero apasionado a la vez. Cortés, pero rompiendo las normas. Ese beso fue una 

antítesis en mayúsculas. Me prometió que nos volveríamos a ver, pero se fue. 

Siento informarles que nunca llegó a cumplir su promesa, aunque yo seguía viéndola 

cada noche antes de despertar. Un día, a medianos de febrero, me encontré con una 

invitación a una boda. Venía sin sello, así que quienquiera que la había dejado ahí, la 

había traído en mano. No sé cómo se lo hizo la chica del corazón de cristal para 

dejarla en mi casa pero ahí estaba, en mis manos. La boda se celebraba dentro de 

unas semanas, y decidí no ir antes incluso de planteármelo. Me arrepiento de ello 

cada día, pues me pregunto qué hubiera pasado si hubiera ido. Des de ese día, me 

persiguen las dudas. Créanme, es muchísimo más fácil vivir con un ‘no’ que con un ‘¿y 

si…?’. 

No logré olvidarla jamás. Seguía apareciendo cada noche en mis sueños y des del día 

del tren no volví a besar a nadie. Ni siquiera lo intenté, pues no hubo nadie que tuviera 

unos labios dignos de hacerme olvidar los suyos. No hubo nadie digno de borrar su 

huella. Ni lo habrá. Ella era, es y será siempre la única chica a quien le di el permiso de 

llevarse mi corazón. Y no la reprocho por ello. De todos modos, yo tampoco lo usaba. 

35

Premis Expressió artística 

36

Poesia en ANGLÈS [ESO] 

LIFE'S COURSE 

Splendid birth, life’s start, 

the seeds of growth, 

where a beating heart, 

swears eternal troth. 

Lively childhood, endless trip, 

travelling in a fantasy land, 

where the world tries to grip 

a child’s trusting hand. 

Adolescence, maturity age, 

when personality gets free, 

turning the infancy page, 

and growing as the roots of a tree. 

Adulthood, the longest way, 

where, as a fragile sigh, 

You get into a memory flight 

whereas the eternal youth wants to stay, 

And in a never-ending infancy, 

people face day after day, 

our indifferent and cruel society, 

where kindness seems to delay. 

And finally, arrives death, 

Calming our remorse. 

Leaving with our everlasting soul, 

giving us our last breath. 

And someone told me that life leaves you scars, 

but if you cry because the sun disappears, 

you'll be blinded by your own tears, 

and they'll prevent you from seeing the stars. 

38

Prosa en ANGLÈS [ESO] 

THE LITTLE WHITE BOOK 

This is the story of a very special family: the Books family 

The father of the family was a history book, and the mother, a romantic novel. They lived 

in a far away library, and they had 3 children: the eldest, was a terror book, and he was 

always scared. The middle sister was an exciting adventure novel. Everything was fine, 

and their life was OK, but when the youngest son was born, the family was very worried, 

because, when they opened the little book, there wasn’t any word inside! The book was 

totally empty. Their parents thought that as he grew up, he would be filled up, but the 

years passed, and the little book continued blank. 

One day, their parents, tired of waiting, thought that it was very strange and they 

decided to visit the Big Encyclopaedia, the wisest book in the library. 

The whole family walked for many hours, even for days… And they finally reached the 

shelf of the Big Encyclopaedia, and they told him about the situation. 

The Big Encyclopaedia thought for a short time, and finally told him the answer: 

- You’re a very special book, little book, but your problem has a very simple solution. 

Your pages are blank because they want to be written by you. To solve it, you only 

need a pencil or a feather, and you must write the story of your life inside you. Believe 

me, little book, and you will be happy forever. 

Nowadays, the Little White Book is a very famous poet, and he has written a lot of 

poems. Because the truth is that the best texts are the ones inside you. 

39

Prosa en ANGLÈS [Batxillerat] 

THE BOOK 

I’m here to talk to you about this new technology most of you haven’t heard of it yet. Its 

name is book. It is a better version of the e-reader. It is used completely wireless and you 

don’t have the need to charge it because the battery will never run out of energy. You 

can use it wherever you want, as it doesn’t need any connections such as Wi-Fi or 3G. 

You will only need some light and free time, of course. Even though it has a lot of 

applications, it is usually used to entertain. 

It is like a movie that goes directly to your brain through your eyes. It is classified into 

chapters and each chapter has between one and infinite pages. When you finish a 

page you can turn to the next one with a really easy and comfortable movement of 

your fingers. 

It has lots of complements such as a portable light or a bookrest. I know most of you 

won’t even know what a bookrest is. Don’t worry; I can explain it to you. A bookrest is an 

engine made of wood that holds the book you’re reading in that moment in order to 

avoid your arms getting tired of holding the weight of the book by themselves. 

Another complement is a pair of glasses, or one magnifying glass to make the reading 

easier by making letters bigger. This might be really useful for old or middle-aged people 

that can’t see perfectly well without glasses. 

40

You can find books in a lot of places and they are usually really cheap. Prices go 

between 7 and 50 euros, depending on which type of book it is. If it’s a specialized 

physics book, it might be more expensive than a tales for children book. 

This product is a hundred per cent made with natural products and can be reused as 

many times as you want. It is always a good idea to give as a present, as it has a lot of 

benefits for whoever uses it. Not only it gives you a tone of culture, but it also gives you – 

without you noticing it – vocabulary lessons, which is never bad. 

It can be used for people of all ages, from kids to the elderly, without any worrying 

because you can’t get physically hurt by them. But be careful with them because they 

are easily breakable as they are made of paper. 

What are you waiting for? Movies such as “The Notebook” or “Peter Pan” were based 

on books. J. K. Rowling, Barack Obama and Paul McCartney are already using them, 

why don’t you use it? 

ADDITIONAL INFORMATION: It can’t be used under the water. It might contain violence, 

drugs or sex scenes. It can hurt your feelings as well and you can fall in love with fictional 

characters or places. 

41

Premis d’Interpretació musical 

SOLISTA 

Presto, de la sonata en mi menor 

Joseph Haydn 

COMBO 

Counting stars 

One Republic 

42 

When I was your man 

Bruno Mars

Logotip de l'institut [guardó especial] 

El nou logotip de l'institut 

s'inspira en el passat fabril de 

l'edifici que ocupa: l'antiga 

fàbrica de seda Pujol i 

Casacuberta, construïda a 

principi del s. XX. 

43

Barcelona [Gràcia], maig de 2015 

Edita:

Sant Jordi’15

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

Delete template?

Save as template?