Llegir l'article complet (en PDF) - CapGros.com

PER MARIA COLL
FOTOGRAFIA: SERGIO RUIZ
DOCUMENTACIÓ GRÀFICA: ARXIU MUNICIPAL DE
MATARÓ I MUSEU ARXIU DE SANTA MARIA.
MR 18
la
amunt i
avall
iera
Canal natural de la desembocadura de les aigües
que baixaven de les muntanyes, l’actual centre
comercial de Mataró va ser, durant molts anys,
senzillament una Riera. Concretament, un sector
de la denominada riera de Cirera, que recollia les
aigües del centre-nord del terme municipal per
enviar-les al mar. Els veïns de l’entorn n’eren molt
conscients d’això, especialment els mesos de les
tempestes. “Quan plovia molt la Riera semblava
un gran bassal i ni les fustes que la gent posava
a les portes protegien els edificis de les inundacions”,
recorda la religiosa del col·legi Cor de
Maria Carme Pinart. L’any 1890 el passeig central
havia estat convertit en calçada per carruatges amb
voreres als costats i rengleres de plàtans. Però el
problema de les rierades persistia. No va ser fins
el 1916 que la canalització es va resoldre amb el
projecte de desviació de les aigües de la riera de
Cirera cap a les de Valldeix i Sant Simó. L’obra
de Melcior de Palau, que va finalitzar el 1923, va
consistir en la construcció d’un canal de 1.150
metres de llargària i una amplària de sis metres.
El 1924 es posaven llambordes a tota la via.
Aquesta obra va permetre l’any 1928 la circulació
del tramvia, actiu fins el 1965. “Pujava
i baixava sense problemes; fins i tot, s’aturava
davant de casa per recollir-nos, malgrat que no
hi havia parada fins al xurrero”, comenta Jaume
Bigay, veí del carrer. Al final dels anys trenta, s’hi
van plantar til·lers, substituint els vells plàtans.
Finalment, a les dècades dels anys cinquanta i
seixanta es va urbanitzar la zona superior. Des
del 1977 es denomina Riera la totalitat de la via,
des del Parc Central a la Rambla.
Al començament dels anys vuitanta s’aprovà el
projecte de conversió d’una bona part del carrer
en una illa de vianants, segons el projecte de l’arquitecte
Josep M. Puig i Boltà. També després es
va ser de vinanants el tram que queda entre el
carrer de Sant Josep i la muralla de la Presó.
El canvi més sorprenent de la Riera, però, ha
tingut lloc els darrers anys. La reurbanització del
primer tram, entre la plaça Santa Anna i el carrer
Sant Josep, es va inaugurar el març de 1998, i va
consistir a pavimentar, plantar arbres, soterrar
cables i instal·lar nou enllumenat i bancs. El passat
dia 12 de febrer es va inaugurar el segon tram,
entre el carrer Sant Josep i a la Muralla de la
Presó. Amb aquesta inversió de 1.078.434 euros,
s’acaben les intervencions a la Riera, ja que no es
preveu cap actuació al tram superior.
MR 19

la
amunt i
avall
iera
Centre educatiu
Centre educatiu
Sobre aquestes línies,
estat actual de la Riera
després de l’última
reurbanització.
Al centre, la Riera
entre el carrer d’en
Pujol i l’Ajuntament
a principis de segle.
(MASMM)
A l’esquerra, la Riera
des de la cantonada
del carrer Sant Josep
als anys quaranta.
(AMM)
Els escolars han estat alguns dels principals
protagonistes de la història de la Riera. No és
estrany, si tenim en compte que està envoltada
de centres educatius: al mateix carrer hi ha el
col·legi Valldemia i l’Immaculat Cor de Maria, i,
molt a prop, hi havia hagut el col·legi Sant Josep
de les Germanes Concepcionistes i encara hi ha
l’Escola Pia Santa Anna. Dels dos centres ubicats
a la Riera, el més antic és el Valldemia, creat el
1855 per Ermengol Coll de Valldemia en uns
terrenys de més de 23.000 m2 sota la denominació
de Col·legi Catalunya. A partir del 1888, se’n
van fer càrrec els germans maristes, que van fer
de l’escola un internat pensat per als hereus de
les bones famílies de la comarca. “El diumenge
al matí venia molta gent de fora de Mataró, sobretot
els pares dels estudiants de Valldemia que
aprofitaven els dies de festa per visitar els fills”,
recorda la propietària del ja desaparegut i popular
cal xurrero de la cantonada de la Riera amb el
carrer Argentona, Carme Tur. Fins a la dècada
dels cinquanta, aquesta escola, així com el Teatre
Monumental, van restar aïllats a la part alta de la
Riera, separada del carrer per una tanca de figueres
de moro i lledoners, ja que davant del recinte
educatiu només hi havia terres de cultiu, on de
vegades s’instal·lava un teatre ambulant.
De l’any 1862 data el col·legi Immaculat Cor
de Maria que es va fundar a l’antiga casa Can
Campllonch, un dels edificis nobles del carrer i
Can Guarro. Les alumnes d’aquest centre, abans i
encara ara, donaven molta vida a la Riera perquè
celebraven moltes activitats de portes enfora. La
religiosa de l’escola Carme Pinart recorda la seva
època d’estudiant al mateix centre: “Les alumnes
més grans feien labors a la classe del segon pis de
l’escola per fer calaixera abans de casar-se i els seus
promesos, per cridar la seva atenció, els tiraven
pedretes al vidre de la finestra des del carrer. La
madre Patrocini es posava molt nerviosa davant
d’aquest espectacle”.
Una botiga va unir durant generacions tots els
infants que cada dia circulaven per la Riera amb
l’uniforme i la cartera a la mà: Can Pepet. “Tots
els nens sortint d’escola anàvem a buscar pegadolces
i regalèssies en aquesta botiga, que estava
a la cantonada entre la Riera i el carrer Nou, just
davant de la farmàcia”, explica el propietari d’un
tradicional comerç de la Riera, Jaume Bigay. I
afegeix: “A part de les llaminadures, hi havia dues
coses d’aquell establiment que ens sorprenien: el
seu propietari, un senyor molt gran, i l’aparador
de joguines, baldufes i baletes que donava al carrer
Nou, on sempre hi havia una colla de nens
bocabadats”. Fins i tot s’explica que alumnes del
Cor de Maria van improvisar una pancarta i un
petit acte de protesta davant Can Pepet el dia que
va córrer la veu que tancava.
A dalt, sortida dels escolars
de l’Immaculat
Cor de Maria, ubicat a
la Riera des del 1862.
El col·legi Valldemia,
a principis de segle.
(ASMM)
MR 20
MR 21

la
amunt i
avall
iera
Nucli de poder
Nucli de poder
MR 22
Sobre aquestes línies,
a la dreta, antics jutjats
el 1978 poc abans
de ser enderrocats.
(AMM)
A dalt, antiga presó
de Mataró, la primera
construcció panòptica
amb aquest ús.
Des de fa aproximadament cinc segles, la Riera
és la principal via de Mataró. En aquest carrer
s’han concentrat al llarg dels anys diferents nuclis
de poder locals, entre ells l’Ajuntament. Encara
que la casa consistorial, tal com avui la coneixem,
es va construir l’any 1866, abans ja hi havia, a la
mateixa illa, la denominada Casa del Consell o
Casa de la Universitat de la Vila, un casal projectat
per Jaume Vendrell l’any 1635 adaptant l’antic
Hospital de Santa Magdalena. A mitjan segle XIX,
Miquel Garriga va dirigir la reforma interior i
exterior de l’edifici, donant-li l’aspecte neoclàssic
actual: una àmplia balconada, un rellotge sota la
cornisa i dos escuts a banda i banda, amb atributs
de la indústria i del comerç, com a elements més
significatius. La rehabilitació duraria quasi deu
anys. Més tard, el 1893, també es reformava el
sostre de la Sala de Plens per ordre de l’arquitecte
municipal, Josep Puig i Cadafalch, que va decorar
l’embigat amb els escuts d’armes del Principat
de Catalunya, la Creu de Sant Jordi, l’escut
de la ciutat de Mataró, el de l’antiga província
marítima de Mataró i el d’agrupacions gremials
i professionals. El 1914, el pati interior es cobria
amb una claraboia. La darrera reforma de l’edifici
es va estrenar fa dos anys i va afectar sobretot
la Sala de Plens, –la modernització de la qual va
ser àmpliament criticada–, i el pati interior, que
va recuperar la blancor.
El fet que l’Ajuntament s’alci al bell mig de la
Riera ha provocat que, ja des dels segles XVII i
XVIII, importants famílies de la ciutat s’hi hagin
construït els seus domicilis, petits palauets amb
grans entrades per als carros, bells esgrafiats
i luxoses estances. D’aquestes cases, avui dia
ens queda un exemple testimonial, Can Palau,
al número 63. Però fa unes dècades n’hi havia
d’altres de molt conegudes, com Can Baró, Can
Campllonch o el Casal d’en Guarro, àlies Parroquià.
A partir d’inicis del segle XX, i sobretot
després de la Guerra Civil, tots aquests palauets
van anar desapareixent i els amplis baixos es van
convertir en comerços.
Precisament, molt a prop de Can Palau, on es
van allotjar les germanes de la comunitat teresiana
de Mataró durant la guerra, hi va haver,
fins a la segona meitat de segle XX, els jutjats.
“Recordo com a mig matí els funcionaris sortien
de l’edifici, on solament hi havia un jutge, per
anar a fer un cafè a Can Montells, que estava
al costat, o al cafè España, un establiment amb
taules de marbre que hi havia una mica més
amunt”, explica Jaume Bigay. En aquest edifici
també hi havia el registre civil, on s’atansaven
els ciutadans acabats de casar catòlicament per
formalitzar legalment el matrimoni i també els
que inscrivien els seus fills.
Un altre edifici emblemàtic d’aquesta via i d’alta
qualitat arquitectònica és la Presó, obra d’Elies
Rogent. Es tracta del primer centre penitenciari
amb sistema panòptic, és a dir, de forma semicircular,
estructura pensada per facilitar la vigilància
de totes les cel·les des d’un únic punt. El 1853
l’Ajuntament adquireix, amb ajudes estatals, uns
terrenys, llavors encara als afores de Mataró, per
ubicar-hi el nou centre, ja que fins aleshores als
delinqüents se’ls custodiava a la casa consistorial.
L’edifici es va inaugurar una dècada després i
durant molts anys va limitar la urbanització nord
de la ciutat. Actualment és la seu de la Colla
Castellera Capgrossos.
Ja en temps de la dictadura franquista, a la part
baixa de la Riera i a la banda de l’Ajuntament,
s’hi va instal·lar el Sindicat, un organisme obrer
d’estructura vertical que poc tenia a veure amb
els que havien actuat durant el conflicte bèl·lic.
L’edifici del Sindicat era compartit per les installacions
de Ràdio Mataró.
A dalt, façana de Can
Palau, una de les
cases senyorials que
queden a la Riera.
A baix, façana de
l’Ajuntament als anys
vuitanta del segle
passat. (MAMM)
MR 23

la
amunt i
avall
iera
Un escenari històric i costumista
Un escenari històric i costumista
MR 24
A dalt, desfilada el
1940 del primer aniversari
de l’entrada dels
nacionals. (AMM)
A baix, unes ciutadanes
passegen per la
Riera una Setmana
Santa. (MAMM)
Encara que tothom l’ha conegut sempre com
la Riera, aquest carrer mataroní ha tingut al llarg
de la història diversos noms. Tal com documenta
l’historiador Ramon Salicrú, “a les darreries del
segle XIX i durant una trentena d’anys, la Riera
pròpiment dita va rebre el nom oficial de Rambla
de Mendizábal i el tram que va del carrer
Argentona fins al Parc, va ser denominada Rambla
del Duque de la Victoria i, des del 1931, Rambla
Ferrer i Guàrdia. Posteriorment (1939), el tram
que va del carrer Argentona fins la cantonada del
carrer de Barcelona amb la muralla Sant Llorenç
va ser designat Rambla del Generalísimo i la part
nord de la riera, Avenida Tercio Nuestra Señora
de Montserrat”. La Riera, des del segle XVIII, ha
estat l’escenari dels esdeveniments històrics.
Per exemple, aquí va tenir-hi lloc una trobada
reial: “A Can Baró, després conegut amb el títol
de Palau, s’hi va allotjar Elisabet de Brunswick,
l’esposa de Carles d’Àustria, el rei Carles III per
als catalans, on aquest va visitar-la per conèixerla
per primera vegada”, explica l’ex-alcalde de
Mataró, Antoni Martí i Coll, que actualment
viu en aquesta casa. La Riera acull també la proclamació
de la Segona República la tarda del 14
d’abril del 1931, quan els mataronins llencen un
bust d’Alfons XIII balcó avall. I és l’escenari de
l’entrada militar dels nacionals el 27 de gener del
1939, punt final de la Guerra Civil per a la ciutat.
Aquest és el fet que amb més emoció recorda la
religiosa del Cor de Maria Carme Pinart: “Amb
els de casa vam anar a veure l’entrada dels militars
des d’un balcó de Ca l’Abadal, una llibreria que
estava just davant de l’Ajuntament, i des d’allí vam
mirar la desfilada dels militars i molt nois amb
cares blanques que després de tres anys sortien
del seu amagatall”.
Més endavant, en plena Transició, també van
desfilar per la Riera les primeres manifestacions,
algunes reclamant un Estatut per a Catalunya,
les quals generalment acabaven a la plaça Santa
Anna. Un cop aconseguida l’anhelada democràcia,
la Riera ha estat en diverses ocasions passarel·la
de destacats polítics. “Durant molt de temps, la
majoria de mítings electorals que se celebraven a
Mataró es feien al Monumental o la Sala Cabañes.
Per això, des de la xurreria vèiem passar Riera
amunt, saludant la gent, aquells que hi havien
d’intervenir, per exemple Miquel Roca, Nicolás
Redondo, Cristina Almeida o José María Aznar”,
explica Carme Tur.
A banda dels fets històrics, cada any la Riera
és escenari dels principals esdeveniments costumistes
a la ciutat: la cavalcada dels Reis Mags,
la rua de Carnaval o el pregó de Festa Major i la
dormida de gegants també de Les Santes. Si bé
no és el cas d’aquestes tradicions, n’hi ha d’altres
que ja no s’escenifiquen a la Riera. “La majoria
de processons, sobretot les de Dijous i Divendres
Sant, passaven per la Riera. Era un espectacle molt
respectuós, tothom feia absolut silenci i ningú es
movia, però sobretot, a mi m’impressionaven els
penitents que anaven descalços i amb cadenes”, comenta
Carme Tur. Una altra processó tenia lloc el
dia de les patrones de Mataró. “Aquell dia sortien
les relíquies de Santa Juliana i Semproniana sota
el tàlem i davant d’elles hi anaven nenes vestides
de Santes del Martiri amb túniques vermelles,
mentre que darrere desfilaven nenes vestides de
Santes de la Glòria, amb túniques blanques de
seda amb brodats daurats i platejats, una corona
i una palma; els pares apuntaven les seves filles a
participar d’aquesta processó abans i tot de tenir
l’edat”, recorda també Pinart. La gent estrenava
vestits nous per anar a la processó i llogaven cadires
a la Riera per veure-la des de primera fila
A principis de segle, a més, el tram baix d’aquest
eix cèntric de la ciutat acollia la Fira de Mataró,
amb alguna atracció, però sobretot amb paradetes
de joguines i objectes. Carme Pinart encara
se’n recorda: “Les monges tenien molta feina per
controlar-nos; totes les nenes que teníem classe a
les aules de la banda de la Riera trèiem el cap per
la finestra per veure les coses que s’hi exposaven,
com nines, estoigs o anells”.
A dalt, la dormida de
gegants de les Santes
de l’any passat, en
plena Riera.
A baix, parades de
jocs que s’instal·laven
a la Riera a principis
de segle. (MAMM)
MR 25

la
amunt i
avall
iera
A comprar i berenar
A comprar i berenar
MR 26
A dalt, la part baixa de
la Riera, on hi havia
els magatzems Sant
Jordi. (AMM)
A baix, façana de La
Cartuja de Sevilla,
situada davant de
l’Ajuntament. (AMM)
La Riera es va convertir en un gran centre comercial
a partir de la dècada dels cinquanta. Abans
ja hi havia botigues, però no eren tan nombroses.
Hi trobem comerços realment històrics, d’aquells
que fins i tot els mataronins de més edat recorden
des de sempre. És el cas de la ferreteria Colomer,
les pastisseries Miracle i Ca l’Uñó –abans Can
Font–, la botiga de mobles Domènech, la de teles
El Pilar, la de roba La Moda –que abans estava a
l’altra banda de Riera–, la de parament de la llar
Can Bigay, la farmàcia Fité –on antigament es
feien medicaments químics de forma artesanal– o
la farmàcia Pascual, ara denominada Roca. Altres
establiments, alguns de clausura recent, també han
quedat gravats en la memòria dels ciutadans, per
exemple la papereria i llibreria Comercial Papelera,
les botigues de roba infantil Can Lligonya
i Robes Ponts, la sabateria Can Jané, la botiga
de joguines Diamant, els establiments d’esports
Oms i Canal, els d’electrodomèstics Can Soler i
Can Caymari, o Can Fité, on venien comestibles
i grams de colònia a granel. A la dècada dels
cinquanta hi havia dos establiments amb noms
curiosos: la sastreria Ciutat de Londres i La
Cartuja de Sevilla, botiga de la família Melé que
estava davant de l’Ajuntament i venia objectes de
la llar i imatges religioses, que uns anys després
es vendrien a La Moreneta. Els escolars de Santa
Anna recorden especialment Ca l’Anglada, una
botiga de roba on hi havia una corona de corbates
que els nens feien voltar, quan passaven, per fer
empipar la dependenta.
Els Magatzems Sant Jordi van ser un altre dels
establiments més populars dels anys cinquanta
i seixanta. Allà va treballar-hi, des dels catorze
anys, la Montserrat Bellalta. Precisament, ella, com
altres dependentes de la Riera, va conèixer el seu
marit en aquest espai. “Davant dels magatzems hi
havia dos arbres, un d’ells estava completament
tort, de tantes vegades que s’hi havien repenjat
els nostres nòvios esperant que sortíssim de la
botiga”, narra aquesta mataronina. Aleshores, la
relació entre les dependentes de tots els comerços
era molt amical.
En la mateixa època, tot i que les diferències
socials a Mataró ja no eren tan accentuades com
abans de la guerra, encara hi havia comerços a
la Riera exclusivament accessibles a les classes
més benestants. Era el cas de la joieria Esteve,
Can Mestres, una botiga de peces de pell, o La
Parisina, més coneguda com la Parisién, botiga de
roba propietat de la família Filbà. “A la Parisina hi
anava a comprar el bo i millor de Mataró. Quan
hi anàvem una de nosaltres era perquè teníem
uns estalvis i ens els gastàvem amb alguna peça
de robeta bona”, recorda Bellalta.
A part dels comerços, la Riera també ha concentrat
sempre molts cafès i bars. És històrica la
Granja Caralt, fundada pel matrimoni format per
Pepita Bartrès i Jaume Castellví, que van batejar
l’establiment amb el nom de la granja de Sant
Andreu de Llavaneres que els proporcionava la
llet. Hi destaquen també Can Montells –ara Nova
Riera– i el Centre Mataroní, abans centre social
de les classes altes de la ciutat.
L’any passat va baixar la persiana el xurrero,
establiment ubicat a la Riera des de l’any 1920,
conegut pels seus xurros i patates i pel seu propietari,
Pere Tur, un dels homes més emblemàtics
d’aquest carrer. Carme Tur apunta que la seva
família va obrir la xurreria a la cantonada amb
el carrer Argentona “perquè llavors era lluny del
centre” i allà no es podia “molestar amb els fums
i les olors” els veïns. Tancava la Riera el bar Canaletes,
substituït el 1965 per una botiga de roba,
però encara referent com a punt de trobada entre
els mataronins d’algunes generacions.
A dalt, el bar Canaletes
als anys seixanta,
centre de tertúlia dels
mataronins. (AMM)
A baix, Pere Tur, el xurrero,
un dels personatges
més entranyables
de la Riera. (AMM)
MR 27

la
amunt i
avall
iera
Un passeig d’enamorats
Un passeig d’enamorats
MR 28
A dalt, el Centre
Mataroní a l’actualitat.
Era l’antic bar dels
senyors de la ciutat.
A baix, el cinema Modern
l’any 1979, quan
ja havia patit algunes
reformes. (AMM)
“Quan era jove, ara tinc vuitanta anys, no
considerava la jornada completa si entre les vuit
i les nou del vespre no anava a la Riera a passejar,
això sí, sempre vigilada per les germanes
grans”, explica Carme Pinart. Passejar per la Riera,
amunt i avall, va ser la principal distracció
dels mataronins durant bona part de tot el segle
passat, fins i tot durant la guerra, quan els carrers
no tenien llum per por de bombardeigs i la gent
caminava a les palpentes. Això sí, sobretot fins
als primers anys dels quaranta, abans de sortir
de casa calia tenir clar per quina banda de carrer
s’havia de caminar. “Els fabricants i els membres
de les classes benestants de Mataró passejaven
pel costat esquerre [la banda de l’Ajuntament] de
la Riera entre el tram de l’Ajuntament i el carrer
Barcelona, s’asseien a les taules del Casino Mataronés
–també conegut com a Casino dels Senyors,
però actualment Centre Mataroní–, on veien la
gent passar; mentre que la banda dreta era per
als obrers, els comunistes i la gent d’espardenyes”,
recorda la religiosa. Aquesta distracció era també
habitual entre els nois: “Ens passejàvem amunt i
avall de la Riera, dient coses maques a les noies,
cercant amics i amigues, perquè aleshores tots ens
coneixíem”, comenta Antoni Martí Coll, que evoca
el terme “tocar línia”, que volia dir anar fins al
final de la Rambla i fer mitja volta. Més tard, amb
el creixement dels barris com a fruit de l’onada
migratòria dels anys seixanta, la Riera continua
amb la mateixa funcionalitat. Tur rememora cada
diumenge al matí, quan passejaven per la Riera
els veïns del Centre: “Anaven a missa, a comprar
les postres a Can Miracle o a Ca l’Uñó, i després
venien a buscar les patates a casa”. I afegeix que “el
diumenge a la tarda baixaven moltes famílies de
les barriades que venien al Centre a passejar”.
A finals de segle XIX els principals centres socials
de la Riera eren, a part de l’esmentat Casino
Mataronés (1875), la Societat Apolo,
també coneguda com a Casino Filharmònic
(1849), el Casino Orfeo (1860) i
el Casino Armonía (1872). En canvi, els
treballadors es distreien al Casino del
Comerç (1888) o a l’Ateneu de la Classe
Obrera (1883), on després hi hauria el
Restaurant Sant Bernat i actualment
hi ha l’Ateneu Caixa Laietana. Segons la darrera
propietària del xurrero, “a l’Ateneu cada tarda
s’hi aplegaven amb tots els farcells els gitanos de
Mataró. Allí hi prenien el cafè i la copa després
d’haver dinat al Parral”.
Un cop passada l’efervescència dels casinos i els
ateneus, ja a l’equador de la centúria, van créixer
amb força dos nuclis lúdics a la Riera, el teatre del
Círcol Catòlic Obrer, anomenat popularment Sala
Cabañes en honor al primer president de l’entitat,
Emili Cabañes, i el cinema Modern, ubicat al
mig del tram de la Riera comprès entre el carrer
Argentona i el carrer Sant Josep, on després hi
hauria el Bulevard Maresme i actualment una
popular franquícia. “El Modern tenia una entrada
molt gran, tot era de fusta i bastant lletjot, auster
i molt fosc”, descriu Tur. En aquest cinema,
d’una capacitat per a mil butaques, sempre hi
havia cues, especialment el dijous a la tarda, el
dia de la setmana que les minyones tenien festa.
A més, el Modern estava a prop d’altres cinemes:
el Clavé, a la Rambla i el Foment, al carrer Nou.
Un triangle del setè art que reproduïa una escena
curiosa. “Cada tarda, quan passejàvem per la
Riera vèiem pujar amunt i avall nois amb unes
grans saques on portaven els rotllos de pel·lícula
de cinema a cinema, ja que entre sessió i sessió se
les intercanviaven”, explica Montserrat Bellalta.
Amb menys carisma, també funcionava el Teatre
Monumental, adquirit per l’Ajuntament l’any
1984, i conegut encara per alguns ciutadans com
El Bosque, ja que així s’anomenava la primera
sala, que va destruir un incendi. El pare de Bellalta
treballava a una lleteria del carrer Sant Sadurní i,
segons recorda, l’establiment “tenia les vaques en
un estable darrere d’El Bosque”. “Recordo que
la nit que va cremar va haver de córrer a treure
tots els animals perquè no morissin; una corrua
de vaques va baixar Riera avall”.
A dalt, una imatge
actual de la Sala Cabañes,
a la part alta de
la Riera.
A baix, el Teatre
Monumental el dia de
la seva reobertura el
1950. (AMM)
BIBLIOGRAFIA:
LLOVET, Joaquim. Mataró.
Dels orígens de la vila a la
ciutat contemporània. Caixa
Laietana: Mataró, 2000.
ENRICH, Francesc; Mataró.
Imatges del primer quart de
segle. Col·lecció “Caps de
Bou”, núm. 5. Patronat
Municipal de Cultura de
Mataró i Editorial Alta
Fulla: Mataró, 1986.
SALICRÚ, RAMON; Nomenclàtor
dels carrers de Mataró
(en preparació).0
MR 29