Views
3 years ago

el-proces-publicar-def-web2

el-proces-publicar-def-web2

Elprocés.Revistacontracultural‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐Ànima teva persistent d’argila.Una lectura de Sunt lacrimae rerumJosep M. Fonalleras“De fondària”,diu Enric Casasses, “n’hi vas veientmés a cadallegida,el fons dels seus grans poemesésunacosamòbilqueesvaadaptantalesfondàriesaquèpotarribarl’ànimadelllegidor”.Suntlacrimaererumés un gran poema i,doncs,generaaquestalectura múltiple i canviant, aquest busseig. Hi hallàgrimes en les coses o les coses ens fan plorar osón les coses que ploren,ellesmateixes.I,tot plegat,ésunafibladaenl’esperitdelshomes.Unasolaexcursióperlesvariantsdelatraducciódel’hexàmetrevirgiliàenstindriaocupatsalllargdetotl’article.Hiha unaversió castellana,de l’humanistaEnriquedeVillena,que em sembla del tot pertinent –“soncausadellorarestascosasepungenelentendimientodelosmortales”–totiquen’hihad’altres,menyscanòniques,quetambéreflecteixen,empenso,l’esperitdel’original.Unaésdel XVII,del poetaanglèsJohn Dryden.Hiparladeles“paretsmudesqueexpliquenlafamadel guerreriel dolordeTroia”,quereclama“pietat”.Bé, situem‐nos. Enees ha fugit de Troia i,desprésd’unatempesta,ésempèsperlasevamare,Venus, a les costes deCartago. S’hi trobarà ambDido,lareina,ambquiviuràunahistòriad’amordefinaltràgic,com sabemperfectament.Totjustarribar,al temple de Juno, contempla un fris amb ungrupescultòricquerefàladesfetadelasevaciutatamansdelsgrecs.LanotíciadelacaigudadeTroiaésconegudaarreuiseràaquí,enelrecorddeladerrotaidelapèrduade familiarsiamics,on començaràelrelatqueEneesfaaDido del’ensulsiada.Memòria.Una cosa, la pedra.Una cosa que fa plorar. Hi hallàgrimes,enaquestacosa,enlapedra,iésellamateixaqui lesgeneraen elsullsdequi lacontemplacom a remembrança del patiment i demanda depietateneldolorcompartit.Somaquíi encarano hem entrat albar d’enPeredeCanPatxei,aTamariu,oncantavahavaneresfinsala matinadael fill del’Hermós.Per què? Perquèlaintroducció que faVinyoli de lacita del vers462 del llibre primer de l’Eneida no és en absolutsobreraogratuïta,sinócapital,decisiva,al’horadellegir l’evocacióqueel poetafadels“amicsquehanmort”i“queselifanpropers”quanelsrecorda.Éslamateixa operació que efectua Enees, la remembrança,laconstataciódelapèrduaidelplorquelescosestenendesat i queles coses,el temps,provoquenenl’esperithumà.Vinyoli–inoésgairehabitualenell–dibuixaambelseu“ai”unacertaelegia(deutoradellamentd’Enees)ques’estén al llarg delpoemai quetambéensveacompanyadad’unrecorregutimpetuósenlajoia,d’unabreuexcursió finsalBegur que“haestatelllocmésimportant idefinitiucom acentredelesmevesexperiènciesdetotordre,poèticivital”.Hihal’enyordelapresència,queguareixlamalaltiaamorosa(o amical) provocada per la distància, perl’enyorament, com diu la cita de Sant Joan de laCreu.Iésapartird’aquí,del’imaginarimuraldeCanPatxei, on neix el detall de l’evocació. “Davantaquestes coses cal plorar”.Però no pas només davantla pèrdua o latragèdia,sinó davant el tempsquetranscorre,quefuig.Davant latardaquepassa,la tenora que ressona.També davant aquell esclatdefelicitatqueesconcentraenlescloïssesdel’aperitiu.Quicontempla aquests moments, que s’acumulenvertiginosos,hofadesde lacalmaque neix“albotódelaroda”,acompanyatenlamirada.Sensetemps,sensemoviment.Un “botó”quetornarà,anysmés tard enla imponent Elegia deVallvidrera:“On cessa tot, al centre del silenci / quiet, sensefissures, i ja tot és molt distant / i sense afanyderes...”.Melangiós,potser sí, però alhora allunyat,iambundeixdesomorta“joiedevivre”queclamaafavordelasolidaritat(tornemal’ElegiadeVallvidrera:“Somuntot sabent‐nos solidaris”),de lacomunió(també amb els absents,que imposen la sevapresència!).Unfris,elquecontemplaVinyoli,onell122

Elprocés.Revistacontracultural‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐mateixesreflecteixi queell observades del’exterior.Elrecordimplicanonomésl’elegiasinótambél’instintdesupervivència.Lescosesploren.Ara,elsarbresesmalmetenielsfruiters exsuden goma.Estanmalalts.Iploren.Tots’acaba,peròhihauncritafavordecompartirelqueensfonamentaperquèno ensengoleixi“eldaltabaix”.Hemvistcomelpoetahitorna,favariacionsd’aquestesllàgrimesinherentsenlescosesqueensenvolten. Entre l’assumpció del dolor i lacrida perconfondre’l.Entreelrelatd’allòviscutil’absènciadequihovaviure.Iespreguntaaellmateix:Quantunohisiguis,quèse’nfaràdetotaixòquefouànimatevapersistentd’argila,quetothoguardaimprèsitoumalgratnoser‐hitu?123

el-proces-vi-3
1iKBMzl
Joves poetes del XXI
Poesia
Treball - Hermeneia