Views
3 years ago

el-proces-publicar-def-web2

el-proces-publicar-def-web2

Elprocés.Revistacontracultural‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐Per què paraules?Lluís SolàElprimer vers d’una delesgranscomposicions tardanesdeJoanVinyolicomençaaixí:“Perquèparaules?”.És una pregunta pesant situada en un puntdecisiu del poema, just al començament, quan laveuassajad’obrir‐seunpasenlarealitatiencaratotés possible,però també massatendre,massadelicat.En tot cas, és el que vindrà immediatamentdesprés el que començarà aorientar amb força elrumb dels primers sons i del text.Arabé,aquestapregunta ni tan solament acaba el vers o primeraentonació del vers. Només n’erigeix abruptament,exigentment,laprimerapart,elprimer compàs,elcompàsmésbreu.Lapodemcompararalsacordsocops de percussió inicials amb què alguns músicshan cregut que havien d’iniciar una simfonia o unquartet. Ben bé com si la potència dels primersmomentsfesgairebéimpossiblelacontinuaciódelapeçaovolguessinmanifestar‐nosquequalsevolcontinuacióésprovisionaliesporàdica.I,tanmateix,hosabem,hi hacontinuació,hi haevolució,en el poemadeJoanVinyoliienelspoemesengeneral,enlessimfoniesiquartets.Lapreguntaquecomençatanradicalmenteltrajectedelaveupertanyal text ElegiadeVallvidrera,un títol que anuncia dos elements fonamentalsdetotamanifestacióverbal.Elprimer element,elegia,ensrefereixelcaràcteroclimaenquèesmoulacomposició, el temprament i el temperament queprenenl’escaladelsafectes.Nohihaparaulaquenoestiguiimpregnadaperl’estat afectiudelqui lapronuncia.L’afectivitatnoésunafacultatdel’homedelaqual puguemprescindirono.L’afectivitat,queesvertebrasempreen estats afectius,constitueixunacondició de l’homei una qualitat inherent.La poesia,l’art, sempre ho han sabut i ho han tingut encompte. En canvi, en altres dominis de l’activitathumana,sovint han aparegut reticències i resistènciesal’actuaciódel’afectivitat.D’altrabanda,elmot“elegia” no únicament reconeix el clima personalque haafectat el procésde composició del text,elclimaapartirdelqualigràciesalqualeltexts’articula.El mot ens posa amés sobre lapista d’una determinadaidentificaciódel’estatafectiudelpoemaamb el que impregnen altres textos de la tradicióoccidental,ésadir,el climaoestat elegíac.Vinyoli,doncs, en denominar “elegia”el poema vinculaunestat personal al sentiment que han experimentatmolts homes i moltspoetes d’altresèpoques.Situaelseuestatdinslahistòriadel’afectivitathumana. El segon element del títol, el topònim“Vallvidrera”,anunciael llocdes d’oniapartir d’onés anunciadalaparaula.La veu sempreha de serarticuladaomoduladaenunlloc,queesdevéellloc.Siguiunaciutat,unacasa,unboscoundesert.Eljoqueanuncialaparaula,noméslapot anunciarenunlloc, en el lloc. L’absoluta necessitat material d’uncosperquè hi hagi veu humanaexigeixaixí mateixl’absolutasituació del jo en un lloc.La veu, doncs,sempreésacíinopasenunaltrelloc.Peròelllocdel’homeidelaparaulanoésúnicamentunindretfísico geogràfic. És tambéun lloc històric i comunitarideterminat.Perquèhihagiparaulatambécalqueuntu,queunacomunitatdetusqueviuenicreixensotalamateixaparaula,peròcadascunsolenlaveuisolenlaparaula,facipossiblelaconstitucióilavehiculaciódel diàleg.No únicament la veu, doncs, sinótambélallenguarequereixunlloc,ellloc.I quanlaparaulaésanunciada,llavorselllocesdevéelcentredelmón,elfonamentindispensable.És,doncs,enunestatafectiudeterminatienunlloc determinat ques’erigeixlapreguntaineludiblequetrencael silenci i queinicial’entonació delpoema:“Perquèparaules?”Lapregunta,quenomésocupalaprimerapart del vers,enstornadecopalsilenci.Fa sensible, oïble, la ruptura del començamentmelòdic quan la melodia tot just comença aconcretar‐se, a vertebrar‐se. L’aturada brusca del’impulsinicialtrencaelversiprovocaunaregolfadade l’energia que transporta. En certa manera, enstorna al començament i, així,elvers adquireixunaenergia addicional. Però, per damunt de tot, ensexpressa,enla rupturamelòdicai rítmica delversi124

Elprocés.Revistacontracultural‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐en la insuturació que es produeix, la manera comsón conformades les percepcions físiques i psíquiquesenundeterminat momenthistòric.Per aixòlaforma d’aquest vers no és una excepció. El cursbrusc,juxtaposat,tensionat,trencatqueelmanifestamés aviat es presenta com el patró principal decomposiciómusicaldetotelpoema.Ensconstaqueel Vinyoli de la darrera èpocaés un mestre en elsajustamentsienlesdislocacionsdelvers.Enlesrupturesi en els estiraments o arrossegaments de launitat melòdicai oracional queés el vers hasituatenbonapartl’expressiódelapercepciódelritmedelescoses,lapercepciódelritmedel’experiència.Nosolament,però,la sevapercepció,ans,sobretot,laque ha configurat l’estat i el to vitals dels homesidonesdelasevaèpoca.Però,defet,elversnoespotaturar.I en resultauna situació paradoxal. D’una banda, la pregunta“Perquèparaules?”,quellançaeltextcapalasevarealització,reclamaunaresposta,comtoteslespreguntes.D’unaaltrabanda,lacategoriadelapreguntaposaenqüestióqualsevolpossibilitatdeteixirun text,d’establiruncursoun discurs.Lapreguntaésundetonantabsolutquefasaltarlapossibilitatderesposta.Car,ambquèseràsatisfetaaquestaiqualsevolpregunta si no és amb paraules? Ara bé,aquestano ésunapreguntacomles altrespreguntes.Aquestaéslapreguntamésdifícil,éslapreguntadefinitiva,essencial.Desprésd’aquestapreguntajanoenspodemferméspreguntesnipodemesperarcapmenaderesposta.Noúnicament,doncs,hiha unaaturadamelòdicaquasi al centredel primerverssinóque,sobretot,esprodueixuncol∙lapsedelsistemaverbal,delallenguacomallengua.Laprimerapartdelverses demanaper lautilitat i lanecessitatd’allò queconstitueixlasubstànciaprimeradelapoesiai,probablement,nosolamentdelapoesia.Laparauladelversesdemanapelvalor,pelsentitiperlanecessitatdelesparaules.Éscomsielcosposés en dubte declaradament la seva utilitat i lasevanecessitat com a cos. L’aturada hauriadeserdefinitiva.Comespotcontinuarunversdavantd’aquestasituació? I, tanmateix,el vers continua. Elspoetes, com els altres homes, es troben en situacionsdifícils o moltdifícils,peròelspoetess’hitrobenespecialment en els versos. I saben, com elsaltreshomes,que,adesgratdetot,calprosseguir.Ara,enl’obradelapoesiacomenl’obradelasensibilitat, del saber i de la consciència humanesens movem imprescindiblement en les paraules iamb les paraules. I la segona part del vers,el quehauria hagut deser l’acabament del’oració i delamelodiadelaprimerapart,perbéqueestrobipràcticamentdesguarnida, desfundada, incapacitadaperfer‐ho,hadereprendrelaparaula.Noesproposapas, però, de constituir‐se en una resposta alapreguntaexigent.Elquesapquehadeferifaésnocedir. Ha d’inventar, trobar un altre to, assajar elsalt.El verssapquelamúsicano espotacabar,quenecessita sons iparaules percontinuar‐se.Sapqueelversi elpoemaesnodreixenjustamentd’aquestasubstància,iqueelshomes,el mónilescosestambése’nnodreixen.Elversacceptalasituacióescandalosaaquèl’haportatlapreguntai,amblaparaula,plantaunaaltra vegada la veu i construeixunasegonamelodia.I ésaixíqueel versensdiu:“ei,nom’he pasensorrat,no m’he pas acabat, encara noets nialasegonameitat delamevapresència,isibépotseretsemblaimpossiblequepuguicontinuar,tanmateix continuo, com continuen les coses delmónpassielquepassi.”Id’aquestamaneradeclaraque només amb la paraula els homes i els poetespodenposardemanifestlaqüestiódelesparaules.Quehagipogutsercomençatunpoemaambuna pregunta així, “Per què paraules?”, posa enevidència una situació històrica en què l’home haposatendubtel’home.Cadavegadaquediscutimlafuncióoelvalordelaparauladiscutimsobrelafuncióielvalor del’home.El quedefet,però,ésrealmenthistòricésqueel poemaespugui feraquestapregunta i que no sigui ni estrany ni extemporanique se la faci. És justament la situació natural dedesconfiançaquedenotaenverslaparaulaelqueenfaunautènticsignehistòric.JoanVinyolisapcopsarla naturalitat amb què aquest signe opera dins lasevaèpocai,alhora,l’excepcionalitat,lainsostenibilitatque representa. La contundència energèticaamb quèllançaelprimerversexpressalaconsciènciadetal situació i el sofriment que causa.Quelapoesiasigui unadelestasqueshumanesméssensiblesimésvulnerablesalsaccidents deles paraulesés lògic i necessari. En el moment que no ho fosdeixariadeserun delsllocseminentsdemanifestaciódelacondicióhumana.No costagaired’arribar a laconstatació quetota l’època contemporàniaha viscut, a occident simés no, sota la preocupació per la paraula.Fenòmensmolt diversos,procedentsdelavidapolítica,social,econòmica,religiosa,nacional,ciutadanai, fins i tot, dels cercles mateixos de l’ensenyament,hanafectat laimatge i el valor que l’hometeniade l’home.Laparaula,l’òrganmés importantde què disposal’homeper representar i per representar‐se,perpensariperpensar‐se,per serl’ésser125

el-proces-vi-3
1iKBMzl
Poesia
Joves poetes del XXI
Treball - Hermeneia