Views
3 years ago

el-proces-publicar-def-web2

el-proces-publicar-def-web2

Elprocés.Revistacontracultural‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐gaparla,ésclar,del“Cantd’Abelone”deRilke,queVinyolitambéinclouenunaltredelsseusllibres.Enelcasqueensocupa,però,hemd’anara“Cançódemar”,iaallòqueensendiul'autor:“Vameravellarmequeelmeupoema,nascutarrand’unsomni,fostot ell com preparat per arribar al “màgic”vers final.”Vegem,però,elpoemasencer:Aquinracód’antigamarvingut,francderecances,m’hequedatrocós,matinalmentatònitquejofosunaltre,net,insomne,resolut?Queveloçmentcorriasenseporperlafinorporosadel’asfaltcapons’assecaencadabarca,alpal,lateranyinaambfoscasalabror!Quanhesentitlavellaolordesalmarinaapropihetocatelsesculls,heinterrogatlamardesdelsorralisem’hanfettoteslesperlesulls.Noestractariatantqueel versfinalneixiindependentmentdelareferènciaaldeShakespeare,com semblaria que vol fer‐nos creure Vinyoli en lasevanota d'aclariment 5 , sinó del fet que n’és unainversió: aquí,les perles es transformen en ulls. Hiha malgrat tot un cert paral∙lelisme que justifical’acarament entreun i altrepoema,fent‐losestablirun diàleg, orientant una determinada lectura deltext del poeta català. “Cançó de mar” narra unaanadacapalamar;allàel jopoètic,comel nàufragde l’obra teatral, es transforma en “un altre, net,insomne,resolut”;ara bé,al capdavall elfet d’interrogarlamarprovocaunaltrecanvienelsubjecte,eldelesperlesenulls.Nohiha,així,unafusióentrel’homeilanaturacomlaquefeiapossiblelamort(ila creació poètica),sinó un distanciament fruit delcaireinquisitiuqueprenlamiradahumana.Ambdóspoemes,“Cançód’Ariel”i“Cançódemar”,s’oposen,d’aquestamanera,quantal’experiènciaevocada.Obrienlasecciódospoemes,“Cançóblava”i“Cançó lila”,quepodemreconsiderar ara.Enelprimer,elllenguatgeéslapossibilitat(aparentment,atravésdelsuïcidi)de“ser‐feliçcombeureunvasdellet”,totmirant “eldedins secret del blaudelaparaula”.“Cançólila”s’organitzaalvoltant d’un apòstrofeal“motlila”,possiblearreld’unpoemaquenoesrealitza.Podemrelacionar aquestaideaambunadeterminada tradició que arrenca amb la paraulavivade Maragall, i quetrobarà diferents inflexionsen l’obra deCarneri deRiba;ésCarner,potser,quis’apropa més alstermes vinyolians,en textos com“Virtut d’una paraula” i “Teoria de l’ham poètic”.Així,el“motarribat encarasense/projectedesentit”alqualesreferiràVinyolien“ElegiadeVallvidrera,III” és, per a Carner,el principi generador d’unvers “donat” (gairebé diríem “màgic”) que serà elnucli del poema definitiu, almenys com a centreorganitzadordesentit.Vinyolimateixhifareferènciaen una carta a Miquel Martí i Pol d’octubre de1978:Devegadespensoqueno,quelapoesianoésnomésqüestió de treball, sinó qüestió de contemplació.Com quearaesticentresoquatre poemesalavegada,emfaig untipdellegir‐losirellegir‐los,persitot d’unatrobo laparaulavàlida, la paraula quedónasentiticohesióalqueseràelpoema,siarribaaser‐ho, laparaulallum (clau).Esdeu poderescriuredemolteso,almenys,d’algunesmaneres.–Aranopensoqueempassimaiallòdelversqueelsdéusetregalen perquè el poeta faci la resta de la feina.Ningú no emregalacaphendecasíl∙lab (sic)acabatqueengenerid’altresfàcilment.No. Mésaviatunao duesparaules; així, tal com sona: paraules, peròquevolen,sipucexpressar‐meaixí,seralgunacosaquenosé què és. Finsquetot d’unas’hiafegeixenaltresmotsialtresque vaig acceptant fins que séqueallòjaés. 6Com dèiem, però, en “Cançó lila” el poemanoesduaterme;eljo,abandonat,s’exposallavorsa“morir negat” (un altre cop el naufragi, el de Shakespeare,peròtambéeld’Eliot),esperant“l’àmforaque salva”; aquesta expressió,amb la qualconclouel poema, ensremet al “perill que salva” d’un Hölderlinfiltrat per Carles Riba.L’àmfora serà,llavors,una mena d’entrega al’incert d’on sortirà,definitivament,elpoema, almenys en els termes en quèaixòserà plantejat,de nou,en“ElegiadeVallvidrera”.Diversosfilstextuals,però,esbarregenaquí,partintdel poemadeShakespeare,reprenent lainflexióeliotiana i afegint‐hi,com amínim,lalecturade Hölderlin i Riba, abandadela mateixa reflexióvinyoliana.Xifrableaquestadarrera,segurament,enladavalladaquesignificael vers“sem’hanfettoteslesperlesulls”,en elqualVinyoliafirmalafragilitatd’unaexperiènciaplenadelapoesia,quetanmateixno es cansadebuscarique,adiferènciadels altresautorsevocats,captaenallòquetédefungible(d’aquíel debatible apropament a lesrealitats concretes,la“segonaelegia”de què haparlatJoanTeixidor),sense refermar‐se en la pretensió d’una permanènciadins aquell estat; el fet d’emprar lametàfora d’un negat fa, en realitat, prou visibleladificultatd’instal∙lar‐seentalestatambgarantiesde138

Elprocés.Revistacontracultural‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐romandre‐hi,desobreviure‐hi,d’habitar‐lo.Un mecanisme del tot visible en l’obra delpoetadeSantaColomadeFarnerséslaintratextualitat:la constant represa d’una sèrie de motius ilemes(coml’insistent “Totésaraires”quel’obsessionaràdurantlaprimera meitat dels anys setanta)que,enlarepetició,assoleixen unarenovadacàrregade sentit que es va transmetent de poema enpoema,enriquint‐se acada pas;saltant,fins i tot,per sobre de les “èpoques” creatives de l’autor, iabastant tot sovint les seves referències (sovint,també, obsessives, com hem anat veient) a altresautors.Noésestranya,així,ladensitatquetranspira“Elegia deVallvidrera”, veritable testament poèticdeVinyoli (acompanyat perdossuitesmés,“Vesprealacafeteria”i“Sensemans”),poemaqueseràl’últimaparadadelnostrecamí.S’obre,defet,amb unainterpel∙lació directaalamar,dinslaqualeljopoèticéscaracteritzatcomun bus quehi cerca“perlesque abanshavien estatulls”,és a dir,lanovamiradad’aquellque hapenetraten l’àmbit demort fictíciadel poema 7 .Aquí,lacita deShakespeareja no ve marcada; immediatamentrecognoscible després de Domini màgic, elsseusressonss’anirandisseminantalllargdelpoema,creuant elmotiu deles “perles” ambels ressons ribians(“perla”éstambé,defet,undelsmots‐claudel’autordelesEstancesiSalvatgecor)ihölderlinians.La“perla”reapareixal fragmentIII;tot i queaïllada,convocajaelrecorddelacitashakespearianai laredimensiona;aquí les perlesqueforen ullssón el resultat de la recerca iniciada amb el “motarribat”i ques’adreçaals“déus”quedonen “sentit,certesaiforça”;ésadir,elpoema.Retrobemtambél’ofegat,pelperill quel’activitat significa,però tambéperlapossibilitat quedónadeviurepersempre.S’insinua així un moviment purificador, que ens ésdescritendosmoments:alfragmentIV: incendiqueesdestrueixasimateix,mentresalvadesquedenlescosesquetocàiméspuresIalVIII,respectealatrobadaamb“algú”: vaigquedar‐mecec,peròvidentd’algunacosacerta,certíssima;Hi ha, per tant, un canvi en la mirada quecondueixalarevelaciód’unaltreespaiqueés,jahopodemdir,el“dominimàgic”del“realpoètic”.Iqueés,així,laconclusiófinaldinsl’obradeVinyolialvol‐tantdeltema,enunplantejamentproperalafeno‐menologiahusserliana.Podemconsiderarelpoemacom la representació d’una situació imaginària, omés concretament, la representació d’un acte deparla imaginari on, a més, la major part d’indicacionscontextualsrestenvelades(contrael casdelanarrativa,on aquestes són ben presents,ni que siguinindeterminades),demaneraqueellectorhadereconstruirunasituació fictíciaqueinclouelsubjectequel’enuncia.És a dir:en el poema,cal girarelsulls(otancar‐los)delscontingutsdelapercepcióalscontinguts dela consciència (queésel mateixmovimentquedemanavaHusserlcomapasprimerperal coneixement); així, curtcircuitant la seva funciócomunicativa més immediata,els mots esdevenenuna“cosaricairara”,senseperdreresd’allòqueenellseramortal.ElprocésapareixenVinyolilligatalamort, en termes propers als emprats per MauriceBlanchot aL'espacelittéraire:“escriureésdonar‐seal’absènciadetemps”;peral’autorfrancès,enlaliteraturaelllenguatge esdevé unaimatge(gairebéunfantasma)desi mateix,en absènciadels esdevenimentsquerecull.Així:Viureunesdevenimentenimatgenoésdesprendre’sd’aquest esdeveniment, desinteressar‐se’n (...); ésdeixar‐se agafar, passarde laregió del real, en laqual ensmantenim a distància de lescosesper adisposar millor d’elles, a aquella altra regió on ladistànciaensreté, aquelladistànciaque ésllavorsprofunditat no vivent, no disponible, llunyaniainapreciable que s’ha transformat en la potènciasobiranaiúltimadelescoses(...). D’aquesta transformacióderivaelpoderdelamàgiaNomoltllunytrobemunVinyolique,en cartaaMiquelMartíiPoldel’agostde1979,afirma:Primer detot hi haun “embrió inert”o “germencreatiu”(eindumpferschöpferischerKeim)i, d’altrabanda, el llenguatge, tots els recursos delsmotsadisposició delpoeta.Té,el poeta, algunacosaquegerminaenell,peralaqualhadetrobarparaules(elsubratllatésmeu),però nopotsaberquinesparauleslicalenfinsalmomentqueleshatrobat; no pot identificar aquest embrió fins quehaestat transformat en un arranjament de lesparaules justes en l’ordre just (el subratllat ésmeu). I quanhatrobataquestesparaules, la“cosa”peralaqualcaliatrobar‐leshadesaparegut,substituïdaperunpoema.Perbéqueaquestanosiguil’últimaparaulade Vinyoli (que, ben lluny de donar‐la, rectificarà139

el-procc3a9s-5-publicacioweb
S'Esclop - Biblioteca Digital de les Illes Balears
Joan brossa, la poesia més enllà del paper - Albert Lladó
Montaje libro poesia - Fundación Juan March
proyección y contraproyecto en la poesía española contemporánea
Fes teu aquest desig i endinsa't al cor de les paraules - Tinet
S'Esclop - Biblioteca Digital de les Illes Balears
Poemas completos Vol. 3 - Publicar libros - Publicatuslibros.com
Nota de premsa i avanç de programació - CoNCA Consell Nacional ...
perfil de joan salvat-papasseit (1894-1924) - Isidor Cònsul
Antologia de poesia catalana - Escola xarXa de Berga - Inici
de salvador espriu a joves poetes - Reial Acadèmia de Bones Lletres
el saber callar a tiempo enernestocardenalyenla poesia campesina ...
S'Escbp - Biblioteca Digital de les Illes Balears
LA «ODISEA» COMO POESIA - InterClassica
LA POESIA TRES VECES REBELDE DE ZHARA EL HASNAUI - RUA
4. El optimismo vital de la lírica de
Maragall traduït - Biblioteca de Catalunya
Antologia de poemes de revolta de Joan Brossa