Revista Segle xix (1)

Editorial Literatura Segle XIX
Tot i que amb retard respecte a la resta d'Europa, s'introdueixen
les teories naturalistes i realistes que afecten sobretot al teatre i a
la narrativa. Els autors catalans creen una sintonia amb el públic.
Apareix el narrador més important: Narcís Oller; Verdaguer i
Guimerà es consoliden com a autors.
Les noves generacions d'escriptors donen per finalitzat aquell
Renaixement i fins i tot s'arriba a historiografiar aquells albors,
sense una pretensió erudita. És el cas de Breve reseña del actual
renacimiento de la lengua y literatura catalanas o la immensa
Historia del Renacimiento literario contemporáneo en Catalunya,
Baleares y Valencia del gadità Francisco María Tubino apareguda a
Madrid entre 1880 i 1881.
Lubomir Lubomirov
Jocs Florals triomfen a la Universitat de València

Els jocs florals son certàmens literaris que esdevenen promotors i
difusors d'una llengua. Foren instituïts per primer cop, l'any 1323, a
Tolosa de Llenguadoc.
Gracies a Joan Cortada, Josep Lluís Pons i Gallarza, Víctor Balaguer,
Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors, Miquel Victorià Amer i
Antoni de Bofarull, que van sol·licitar a l’ajuntament de Barcelona la
restauració dels jocs florals instituïts per Joan I el 1393. I pel març
d’aquell any l’ajuntament va aprovar la petició i aquest destinà un
pressupost per a la compra dels tres joiells corresponents als tres premis
ordinaris. En els Jocs Florals de l’any 1859, van ser premiats entre altres,
Teodor Llorente, en valencià i Vicent Wenceslau Querol, en poesia
castellana. Els jocs florals se celebraren del 1859 al 1936, amb una
particularitat, que els del 1902, van ser suspesos per l’autoritat militar, i
es feren a Sant Martí del Canigó, i els del 1924 a Tolosa, al Llenguadoc.
És cert que els Jocs Florals donaren un fort impuls a la Renaixença,
també és cert que a la darreria del s. XIX començaren a convertir-se en
una institució anacrònica.
Samuel Palomares
Entrevista a Teodor Llorente
- Reporter: Bona vesprada, Senyor Teodor Llorente es un
plaer poder fer-li algunes preguntes.
- Teodor Llorente: Gràcies, per a mi també es un plaer poder
realitzar aquesta entrevista.
- Reporter: En que et vas inspirar per a escriure “Delirios de
amor”?

- Teodor Llorente: en les circumstàncies que hem van passar
de petit en el amor
- Reporter: perquè vas continuar escrivint?
- Teodor Llorente: perquè des-de molt menut hem vaig
interessar per l’art de la ploma.
- Reporter: alguna vegada as sentit que les coses no anaven
com t’agradarien?
- Teodor Llorente: si, moltes vegades notava que no tenia
inspiració per a escriure, però sempre trobava la forma de
ixir de la situació.
- Reportar: Bé, quina es l’obra que mes valores o més t'ha
costat d'escriure?
- Teodor Llorente: ''Llibret de versos'' sense cap dubte.
- Reportar: gràcies per el teu temps i esperem tornar a
tindré una entrevista amb tu.
- Teodor Llorente: gràcies, igualment, fins a la pròxima.
Unai Zamora
Mar i Cel
Mar i cel torna en el seu 40è aniversari. Es pot considerar una operació fàcil i sense gaire
risc repetir un musical d'èxit, però no es pot qüestionar que continua funcionant. Hi ha
l'espectacularitat del vaixell i l'emoció per les contradiccions dels dos personatges,
condemnats a no poder-se estimar. Dagoll Dagom, tot i comptar amb una rejovenida tripulació,
són uns bregats navegants i saben portar a port les emocions, la ràbia i una certa
reconciliació.
Cal fer referència al nou repartiment. Per primer cop, Saïd no és Carlos Gramaje, sinó Roger
Berruezo. El seu físic aportarà una força extra al Saïd. Se l'ha de fer més seu i plantar més
cara en les coreografies de rebel·lió. És exquisit en els moments romàntics. Ana Sanmartín és

una elegant i valenta Blanca. Una Julieta decidida amb seguretat en el cant i la interpretació.
També llueixen Mireia Dolç, que fa una sentida mare de Saïd, i Pep Cruz, que manté la doble
cara de l'espavilat sempre trobant vent a favor dels seus beneficis.
No és una navegació a la nostàlgia perquè la complexa musicalitat segueix interessant als
pares i als fills, que ho miren amb uns ulls i hi ha un llenguatge audiovisual potent. En aquesta
producció hi ha un desplegament de mitjans per fer més dinàmic el decorat del mercat i del
palau. És vistós però el que de debò continua sent l'ull de l'huracà són les balades que revelen
les contradiccions de les religions: l'ànsia de poder ho podreix tot.
Nadia Pérez
Guia de monuments de Catalunya
Anem a fer un recorregut dels monuments i tradicions de
Catalunya en el segle XIX fins als nostres temps
Començarem amb el conjunt arqueològic de Tàrraco
La ciutat de Tarragona és un valuós testimoni de la presència de l’imperi Romà a les terres del
Mediterrani durant l’antiguitat. La seva herència cultural, de la qual es conserven elements de
les ciutats romanes tan distintius com les muralles, el circ, l’amfiteatre, el fòrum o
l’aqüeducte, evidencia la sublimitat de la capital de la Hispània romana i proporciona detalls

sobre com era la vida quotidiana en aquest període història.
Els Castells; una tradició a Catalunya
Els castells són una tradició catalana que té origen en el ball de Valencians, uns balls que es
realitzaven en les processons religioses i que culminaven amb l’aixecament d’una construcció
humana. Els primers castells daten del segle XVIII en algunes zones del Penedès i del Camp
de Tarragona, però actualment la tradició s’ha ampliat per gran part de la geografia catalana.
Aquestes torres humanes, que s’alcen a partir de constància,
cooperació i cohesió de tots els que hi participen, han esdevingut un dels trets més simbòlics i
característics de la cultura catalana, i ara, gràcies al fet que l’any 2010 es van incloure a la
llista del Patrimoni Immaterial de la Unesco, també han aconseguit una projecció mundial.
Hospital de la Santa Creu i Sant Pau
Aquesta altra obra de Domènech i Montaner també va ser inclosa a la llista del patrimoni
europeu l’any 1997. Aquest edifici, destinat a exercir com a centre, la salut o l’educació.
Vicent Cremades
Passatemps

Carmen Estevan