REVISTA_DEFINITIU_2017

Categoria C (Anglès)
Categoria D
(Instrumental 3 i Català)
PRIMER PREMI
TRUE LOVE
He walks with the help of a walking stick,
He shuffles slowly his feet,
Wrinkles covering his face,
The snow dyed his hair,
But nothing erases the light of his eyes,
When he opens the door and see sher.
Isabel Codinachs
(Anglès 3)
ACCÈSSIT
I LOVE…
Love, that love is beautiful.
I love time, free time,
Always there, available,
Always for me to fill it.
Time, hours….they are my love.
They are for me and I am for them.
Ah…now I have time…
Pilar Mayans
(Anglès 3)
Mohamed Abouhaboucha
(Català 2)
Sanae Sialioua
(Instrumental 1 matí)
Categoria E
(Instrumental 1 i 2)
Suplement especial Sant Jordi abril 2017

Categoria A (GES 1)
Categoria B (GES 2, CFGS,
COMPETIC i PAU+25)
Categoria B (GES 2,CFGS,
COMPETIC i PAU+25)
PER LA MEVA MARE
Estimada mare
Vull que sàpigues el que sento i per això t’escric
aquestes paraules.
Moltes gràcies mare per tot el què has fet,vas
aconseguir el teu propòsit i avui sóc una dona de fets
Te’n recordes mare d’aquells moments difícils… Els
diners escassejaven i tres fills et miraven famolencs
però mai va faltar res mai va faltar el teu amor.
Als teus braços no hi va haver mai por ni dolor. Durs
cops vaig rebre i quan no em podia ni moure tu
m’aixecaves quan em semblava que estava tot
perdut.
Ara encara m’aixequen els teus braços quan em
sento malament encara que no estiguis al meu costat.
La partida de la vida és molt més fàcil havent crescut
amb tu, per fi estic guanyant … per fi he arribat lluny .
Ouassila El Omary
(GES 1 tarda)
POR AMOR AL ODIO
Algunos “seguiré intentándolo” después de una
traición significan seguir drogándote con una mentira
constante, con felicidad simulada y sonrisas de
fábrica, para no aceptar que ni quedándote vas a
lograr ser feliz. A veces las despedidas no son por
falta de amor, a veces hay que despedirse o morir en
el siguiente intento por aceptar que algunas almas
solo causan dolor. Hasta el punto de llegar a
convertirte en una persona que no eres tú, pero
sigues persistiendo creyendo que eso es amor,
convirtiéndote en una persona que no reconoces.
Frustrándote porque ya no sabes qué hacer, ni qué
decir, ni cómo actuar. Quieres ser feliz dentro de una
mentira que ni tú mismo te crees. Asfixiándote en una
burbuja de ilusiones, donde vives una desesperación
constante, queriendo ser tú misma, repitiéndotelo una
y otra vez hasta sentirte una maldita suicida. Y es allí
entonces, donde encuentras la pieza que le hacía
falta a tu corazón, la encuentras debajo de cicatrices y
ríos de dolor, allí donde nace el amor y finalmente
florece un adiós.
Wendy Andrea Tacuri
(GES 2 vespre)
LA CREU DEL MATAGALLS (Accèssit)
Era una tarda d’estiu i havíem deixat el cotxe a un bosc de la falda
del Montseny. Deixàvem el cotxe allà perquè començava el camí
fins a la creu del Matagalls. Aquest dia hi vaig anar amb el meu
amic Lluís i la meva gossa Lluna.
Tot pujant pel camí, la Lluna no parava de jugar amb els troncs
morts que anava trobant. Ens els portava perquè juguéssim amb
ella. El camí que seguíem pel mig del bosc era molt bonic, perquè
anaves trobant rierols i et venien ganes de banyar-te, però el temps
no acompanyava. El cel estava molt tapat i amenaçava pluja. A
mesura que ens enfilàvem muntanya amunt, deixàvem el bosc per
veure un paisatge més muntanyenc. La Lluna empaitava un tudó
que estava despistat i vàrem decidir amb en Lluís que giràvem per
no acabar molls de dalt a baix. Només ens quedaven tres-cents
metres per arribar al cim, on hi ha la Creu, per això s’anomena així
la muntanya, i des d’allà es pot observar tota la plana de Vic, els
Pirineus, el Cadí, el Canigó, etc. La Lluna es va començar a posar
neguitosa perquè la percebia el xàfec que havia de caure. Quan
baixàvem pel camí va caure un llampec a prop nostre, ens vam
espantar molt, i la Lluna es va posar a córrer com si no hagués
corregut mai i va desaparèixer dins els arbustos.
Vam arribar al cotxe ben molls, plovia a bots i barrals. Pensàvem
que la lluna estaria allà però no hi era. Així que vam decidir anar-la
a buscar, vaig agafar dos paraigües i vam tornar a fer el caminet.
S’estava fent fosc per seguir-la buscant així que amb molta
frustració i ira l’havíem de deixar allà, amb tot el xàfec que queia.
Però vaig decidir deixar un paraigua obert al terra, recolzat amb
pedres, perquè no marxés amb el vent, i la manta de la Lluna que li
agradava tant a sota. Tot tornant cap a casa estava molt preocupat,
perquè la Lluna era més que una gossa, era una amiga fidel,
sempre contenta i feliç. Aquella nit no vaig poder dormir, tenia un
neguit a l’estómac de culpa i la trobava a faltar.
L’endemà, ben d’hora al matí vaig tornar al Montseny, en arribar
vaig veure el paraigua i mirant fixament vaig veure que un gos treia
la cua. Era la cua de la Lluna, estava allà. Quan em va veure es va
tornar boja de tal manera que no em deixava sortir del cotxe.
Finalment vaig poder sortir i se’m va tirar a sobre, estava ben molla,
la vaig abraçar ben fort, mentre plorava, però ella tenia els ulls plens
de felicitat.
“De vegades el nostre millor amic té quatre potes, mou la cua per
saludar-nos i està disposat a donar la vida per nosaltres” per mi això
és amor.
Toni Clapera
(PACFGS matí)