Views
6 days ago

ara_1518390002

26 DILLUNS, 12 DE FEBRER

26 DILLUNS, 12 DE FEBRER DEL 2018 ara debat Carnaval: la passió i el respecte On jo visc, a Vilanova i la Geltrú, ens prenem la festa molt seriosament, passionalment. Per als meus paisans, la més important de l’any és el Carnaval. Ja som conscients que aquesta festa té una dimensió universal i que no ens la podem arrogar en exclusivitat, però nosaltres la sentim i la vivim com a local, que és una manera de ser universal. Ens la prenem tan seriosament que un nombre gens menyspreable dels meus convilatans i convilatanes són sagitaris, com jo, nou mesos passada la festa. Aquests dies de Carnaval els mitjans solen descriure’ls com de permissivitat, de disbauxa, de transgressió, d’irreverència, etc. Però aquests termes, aquestes descripcions, tenen un regust mastegat, de fòssil, démodé: són més un clixé, més una reiteració litúrgica d’un any per l’altre, que una realitat social. Avui, per a la majoria de la població europea, els dies de Carnaval ja no actuen com a vàlvula d’escapament (dies exempts), com sí que ho havien sigut inequívocament temps enrere i en altres contextos històrics, amb honroses i de vegades insospitades excepcions. Precisament aquest clixé, aquests suposats dies de permissivitat i transgressió de la usual observança (sobretot en hàbits sexuals), ens introdueix en una reflexió sobre comportaments agressius en la festa denunciats últimament i que han estat motiu d’escàndol a la premsa, l’airejament dels quals (de vegades amb sincera indignació, de vegades per encobert aprofitament mediàtic) ha incorporat una nova i afortunada divisa a l’hora de denunciar l’assetjament. Em refereixo a l’emblemàtic i contundent “No és no”. No voldria que aquest article es pogués interpretar com un intent de disculpar o assuavir conductes agressives –ni sexuals ni de cap mena– que se solen donar en qualsevol concentració de multituds amb ànim festiu. El cas, però, és que havent-me dedicat professionalment durant molts anys a treballar en el camp de la gestió festiva al carrer, BIENVE MOYA FOLKLORISTA, ESCRIPTOR I GESTOR CULTURAL com a observador de tota mena de reaccions i comportaments que es donen en espais festius públics, he sentit interès a distingir, destriar i no confondre actituds passionals i respectuoses amb actituds agressives. Les primeres es donen en la festa (no sempre relacionades amb la sexualitat), i un observador extern i aliè al que s’està realitzant les podria trobar reprovables i se’n podria escandalitzar i tot. Però per tal de no sacrificar la llibertat personal més pregona –sempre que no perjudiqui a ningú i alhora que mostrem repulsa i indignació per tota actitud vexatòria–, caldria també saber oposar una matisada resistència a dimitir massa fàcilment del desig de transgressió, de poder lliurar-nos, tots i totes, a una agitació primària –un impuls que crec sincerament que tots devem haver sentit en algun moment feliç–. Caldria que no teméssim assumir aquesta mena d’íntimes expansions –distingint-les i calibrant-les– que ens remeten, ben segur, a instàncies arquetípiques de la nostra psique. Caldria, en definitiva –estaria bé–, que sabéssim distingir entre la brutal agressió sexual filla de l’esperit del vencedor sobre el vençut, el feble (la dona, en els casos que justament ens han escandalitzat), del bàquic joc, amb voluntat orgiàstica ritual, en què dues persones, siguin del gènere que siguin, participen en igualtat. Aquest últim és el cas del joc que es dona en la festa, i més en algunes festes (que n’hi ha, els ho asseguro) que conserven un vincle quasi verge amb vells rituals humans. I, renunciant i abominant de l’agressió, saber moure’s en la festa ben entesa, que ens pot transportar, encara que sigui per un temps limitat, a la cobejada recerca d’una Edat d’Or mai assolida i sempre anhelada. Perquè el camí bàquic que ens ha preservat la festa (i no cal reduir-ho a les populars i tradicionals del calendari, però també), avui, i per sort nostra, encara és viu entre els humans. Aquest camí orgiàstic, ocult i que malda per comparèixer en els moments més feliços, encara és possible assolir-lo; sobretot durant els anys de joventut. L’airejament d’escàndols sobre comportaments agressius en la festa ha incorporat una afortunada divisa: “No és no” TJERK VAN DER MEULEN Caldria que sabéssim distingir la brutal agressió del bàquic joc de dues persones en igualtat CARTES I MISSATGES Els pròxims sereu vosaltres Aquest escrit va per als meus amics –que en tinc, i molts, i bons– espanyols. Bona gent que es mira el que passa a Catalunya amb sentiments que van des de l’entusiasme més abrandat de molts, fins a l’empatia cap a nosaltres d’uns quants, passant per la indiferència –almenys és el que diuen– d’una altra part important de la població. Als entusiastes i als indiferents els dic: els pròxims sereu vosaltres; si l’estat espanyol amb l’ajuda de tota la seva maquinària mediàtica, policial, militar i judicial aconseguís –encara s’ha de veure– reduirnos al que ells consideren que som (ni més ni menys que una colònia), doncs sí, els pròxims sereu vosaltres. L’estat espanyol, que no sou vosaltres sinó les oligarquies que porten segles manant, que consideren que el país és seu, que el país és la seva finca, volen tot el país, tot Espanya, reduït a això, a una propietat, i que els ciutadans que ara més o menys sou passeu a ser súbdits, i la totalitat del país una colònia, no d’un estat, sinó d’una gent, d’una classe o “casta”, que deien els avui desapareguts comuns. Ja us ho he dit, després no digueu que no estàveu advertits. AGUSTÍ VILELLA I GUASCH CAMBRILS El color dels semàfors Un matí recent, quan em dirigia cap a la feina amb bicicleta, una vianant va decidir creuar mentre jo tot just anava a passar pel tram on el carril bici travessa el pas de vianants. De sobte, em va deixar anar un “¡Está verde, guapa!”, cridant i amb clara manca de respecte per l’ús d’un adjectiu que no pretén afalagar sinó tot el contrari. La seva gosadia impertinent em va sorprendre perquè sempre que travesso una cruïlla miro bé tots els semàfors: els meus, els dels cotxes i els dels vianants, i jo tenia la certesa de passar amb el meu semàfor verd. Vaig girar el cap per mirar el color del seu semàfor i, efectivament, ella estava travessant en vermell. Mentre m’allunyava, li vaig contestar: “No, señora, ¡usted está cruzado en rojo!” Aquest fet no és aïllat. Un altre dia un grup d’unes dotze persones van decidir travessar en vermell mentre algunes bicicletes passàvem amb el nostre semàfor verd. Ni es van immutar. Em vaig sorprendre a mi mateixa dient “Esteu creuant en vermell!”, una obvietat que va ser ignorada. Coneixem bé les habituals crítiques als ciclistes que circulen de manera imprudent i temerària, però també ho fan els vianants. Gairebé cada dia veig com certes actituds i pràctiques d’alguns vianants –aparentment enfadats amb els ciclistes– provoquen situacions de risc fàcilment evitables si tots féssim cas del color del “nostre semàfor”. LINA MASANA BOFARULL TARRAGONA No som d’eixe món Fa uns dies es va celebrar la cerimònia de la imposició del collaret, de l’Insigne Orde del Toisó d’Or, a la princesa Elionor de Borbó i Ortiz. En el discurs de Felip VI, després de la imposició de la insígnia, el rei li recomana: “Et guiaràs permanentment per la Constitució, complint-la i observant-la”. ¿Pensava mentre deia això en la seva germana Cristina i el seu cunyat desterrats a Suïssa? Elionor, en una solemne cerimònia edulcorada i molt emotiva per als presents, es va presentar en societat, saludant els seus progenitors donant-los la mà i amb mitja genuflexió. A Elionor també l’acompanyaven vint nens i nenes, escollits entre els guanyadors del concurs “Què és un rei per a tu?” Pregunta maliciosa: ¿tota aquesta parafernàlia no és un subtil adoctrinament de les criatures per fer-les monàrquiques i addictes a l’establishment? Tot plegat, un món que fa ferum de resclosit per fer propaganda d’una monarquia inútil i obsoleta. Els republicans, certament, no som d’eixe món! JORDI LLEAL I GIRALT BADALONA Les cartes enviades pels lectors han de tenir un màxim de 1.000 caràcters. El diari es reserva el dret de resumir-les. Els seus autors hi han de fer constar nom i cognoms, adreça postal i electrònica, número de carnet d’identitat i un telèfon de contacte. Les cartes no es respondran. Podeu expressar-vos al diari a través de la web www.ara.cat, i per les següents vies: @diariARA facebook.com/diariARA @ cartes@ara.cat Carrer Diputació, 119, 08015, Barcelona Fe d’errades: opinio@ara.cat

ara DILLUNS, 12 DE FEBRER DEL 2018 l’entrevista HORACIO ALTUNA Dibuixant entrevista 27 Històric Amb Carlos Trillo va formar un dels tàndems de referència del còmic dels anys 70 i 80. En el cim de la seva carrera a l’Argentina va emigrar a Catalunya, on va continuar dibuixant obres mestres com ‘Ficcionario’ o ‘El último recreo’, que ara es reedita “Ni el Perich ni Chumy Chúmez podrien fer avui el seu tipus d’humor” El dibuixant Horacio Altuna, argentí que fa 37 anys que viu com un sitgetà més, fotografiat a la llibreria Calders de Barcelona. CRISTINA CALDERER XAVI SERRA “Als 40 anys havia tocat sostre i em sentia en una mena de cruïlla vital, no sabia si seguir o plegar” “Ja em sentia reconegut, però guanyar el premi del Saló del Còmic em va fer sentir que ja era d’aquesta terra” L’editorial Astiberri ha recuperat un dels grans còmics dels 80. El último recreo imagina un món que els nens han heretat d’uns adults que han desaparegut, arrasats per un virus mortal. Un pati de jocs ple d’innocència i crueltat amb data de caducitat: l’arribada de la pubertat. Amb guions de Carlos Trillo, l’obra està il·lustrada per un Horacio Altuna (Córdoba, Argentina, 1942) en plenitud de facultats i que acabava d’aterrar a Catalunya. Com va ser la ser la seva arribada al mercat espanyol? El 1981 vaig venir a Europa sense la dona ni els fills per buscar feina. Vaig anar a veure Josep Toutain i va coincidir que acabaven de marxar Carlos Giménez i els autors que van fundar Rambla, així que em van rebre encantats. Aquí no em coneixia ningú, però jo era un dibuixant fet. Què el va fer decidir a marxar de l’Argentina? Era plena dictadura i havia perdut amics i companys. També era una cosa mig existencial: als 40 anys em sentia en una mena de cruïlla vital, no sabia si seguir o plegar. A l’Argentina havia tocat el meu sostre professional: treballava al diari Clarín i a la revista Humor, que tirava 300.000 exemplars. Em preguntava: “Després d’això, què?” No em sentia bé. L’hi vaig explicar a la meva dona i ella em va donar suport. Vaig arribar a Barcelona el 15 d’abril del 1982 i el 25 d’abril ja vivia a Sitges. I encara hi soc. És l’únic autor nascut fora d’Espanya que ha guanyat el Gran Premi del Saló del Còmic. Guanyar el premi em va fer sentir que ja era d’aquesta terra. Però ja em sentia reconegut abans perquè vaig ser president de l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya, sent sud-americà i sense parlar català. I vaig ser votat per unanimitat. La ciència-ficció era el tema estrella de les revistes de Toutain. ¿Li agradava? No era una lectura que em resultés gaire atractiva, però era la condició per treballar amb Toutain. Per sort a Trillo sí que li agradava, així que vam fer El último recreo, que era ciència-ficció però molt propera. El último recreo sorgeix de la tensió entre la seva vocació realista i el gust per la ciència-ficció de Trillo. Sí, sempre discutíem plegats com havien de ser les històries. I amb El último recreo jo volia fer una cosa lligada a la realitat. La idea era que els nois i noies són els últims supervivents, però la referència continuen sent els pares. Ells segueixen la seva petjada: un fill de policia recorre a les armes, la filla de l’actriu als seus encants... L’herència, vulguis o no, que deixa una generació a l’altra. Els pecats dels pares sempre passen als fills. Absolutament. Tots som fills d’algú. És una visió pessimista però al final hi ha un raig d’esperança. Hi ha una possibilitat que deixin de morir en arribar a la pubertat. I no és casualitat que els dos personatges que podrien sobreviure siguin una noia blanca i un noi negre. Aquesta idea és meva. I no, no havia llegit el Mecanoscrit del segon origen. El último recreo té alguna cosa de revisió del mite de Peter Pan. Els protagonistes tampoc volen ser adults, però perquè no volen morir. Però no són gaire conscients. Com que no senten la pulsió sexual abans d’arribar a la pubertat no ho entenen. És com envellir. Tu saps que la biologia no menteix i que els anys et cauen al damunt, però no ho vius com una cosa dramàtica. Ho vius i prou. O a mi almenys em passa. Per a mi, el moment clau d’El último recreo és quan els nens marxen de la ciutat i abandonen les joguines. És el final de la infància. Sí, el moment en què t’enfrontes al món per viure d’una altra manera i deixes anar el llast, que són les coses que has estimat sempre. Ningú recorda quan es comencen a abandonar les joguines. Un dia ja no t’importa el camió de joguina i deixes de jugar-hi, ja no et fa il·lusió i l’abandones per un videojoc. Però a El último recreo vam fer que fos una decisió. La portada original mostrava un nen i una nena preadolescents caminant per una ciutat en ruïnes, tots dos amb el pit descobert. En la nova edició la nena va tapada. L’editorial em va demanar una nova portada i jo vaig fer aquesta versió, que s’acosta més als personatges. Però la idea de tapar la noia és meva. Estic fart de la correcció política, però davant la possibilitat que algú digués alguna cosa pel fet de deixar el pit de la nena al descobert vaig preferir evitar-me problemes. No és l’únic que ha corregit les reedicions de treballs d’aquella època. Beà també ho fa. Jo em miraria molt tot el que vaig fer per al Playboy, per exemple. La correcció política és la censura dels nostres temps. Si fins i tot el gremi dels pallassos es queixa per una pel·lícula que fan de Stephen King... És ridícul. I amb el tema dels menors i les dones s’exagera molt. Liberatore no podria fer RanXerox avui dia. Ni el Perich ni Chumy Chúmez podrien fer avui dia el tipus d’humor que feien, perquè no podrien parlar de jueus ni disminuïts. Un fotògraf francès, David Hamilton, s’especialitzava en certa bellesa adolescent i ara no pot publicar. Ara no es pot retratar la bellesa d’una noia d’entre 12 i 18 anys perquè està prohibit. És ridícul.e