Views
7 months ago

ara_1518390002

28 DILLUNS, 12 DE FEBRER

28 DILLUNS, 12 DE FEBRER DEL 2018 ara Cultura MEMÒRIA HISTÒRICA El regnat cultural d’un ‘Destino’ germanòfil i franquista Francesc Vilanova defensa que el setmanari es va imposar en el sistema cultural català de la postguerra SÍLVIA MARIMON BARCELONA La llengua i la cultura catalanes van desaparèixer de Barcelona el gener del 1939. Com si mai hagués existit, es va suprimir l’Institut d’Estudis Catalans, es van eliminar els Jocs Florals i la Biblioteca de Catalunya es va convertir en la Biblioteca Central. Tota la xarxa d’entitats culturals republicanes i obreres van ser esborrades del mapa, i els col·legis professionals i la universitat van patir una intensa depuració de professionals i intel·lectuals. El potent sistema cultural català va passar a ser història, però les autoritats franquistes no van reeixir a l’hora d’imposar el seu model: van fracassar els intents de publicacions com Solidaridad Nacional, Alerta i Estilo. El setmanari Destino. Política de Unidad va ser el que va acabar dominant la vida intel·lectual i cultural de la Catalunya franquista, segons explica l’historiador i director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer, Francesc Vilanova, a Franquisme i cultura. Destino. Política de Unidad. La lluita per l’hegemonia intel·lectual a la postguerra catalana (1939-1949), (Lleonard Muntaner). “Sense fer catalanisme ni liberalisme, la qualitat del producte, l’absoluta manca de competència solvent i la disponibilitat d’un mercat captiu, que no volia llegir la literatura infumable del falangisme o la demagògia descordada de La Vanguardia Española, van ajudar, van ser arguments suficients, perquè a partir del 1946 l’editorial i el setmanari es convertissin en l’empresa cultural més activa del país”, escriu Vilanova. Destino. Política de Unidad va néixer a la rereguarda franquista i havia de ser el butlletí informatiu dels falangistes catalans en combat. Els seus pares van ser Josep M. Fontana i Javier de Salas, però entre el gener i el juny del 1939 la capçalera va passar a mans de Josep Vergés, Ignacio Agustí i Juan Ramón Masoliver. Destino es va acabar consolidant i va guanyar la batalla a la dècada dels quaranta. “Els falan- Un quiosc de premsa a Barcelona el gener del 1951. Entre les publicacions que s’hi anuncien hi ha el Mein Kampf de Hitler. EFE gistes van cometre un greu error de càlcul perquè el seu plantejament era que la societat catalana tenia sentiment majoritàriament espanyol i estava segrestada per una colla de fanàtics catalanistes. El producte que oferien, a més, era d’una pèssima qualitat. El sistema cultural anterior al 1939 era potentíssim i era hegemònicament català i catalanista, cosa que van menysprear”, diu Vilanova. La batalla cultural entre els falangistes i la gent de Destino per imposar-se en una societat que havia quedat òrfena de referents (exiliats, represaliats, assassinats i emmudits) va tenir molts atacs verbals i alguns capítols violents. El 18 de juliol –el dia que se celebrava l’aixecament de Franco– del 1944 es van presentar a la redacció de Destino un grup d’homes alts i robustos, vestits amb camisa blava, pantalons de muntar i botes de canya. Van destrossar quadres, llibres i tinters, van arrencar telèfons, van presumir de pistola i van fer alçar el braç als treballadors. Abans d’anar-se’n van escriure a la paret: F.E. Antidemocràtic i germanòfil Els primers anys de la postguerra, Destino no dissimulava la seva admiració per Hitler: “Coincideix amb el programa nazi en alguns criteris ideològics com la destrucció del comunisme i la construcció d’una nova Europa autoritària i autàrquica”, explica l’historiador. El setmanari és germanòfil fins al 1943. Però els que dirigien Destino eren sobretot pragmàtics. Es van adaptar a una nova realitat en la qual qui manava era la llengua espanyola i amb una

ara DILLUNS, 12 DE FEBRER DEL 2018 29 cultura MOR L’ACTOR I DIPLOMÀTIC JOHN GAVIN Galant de Psicosi i diplomàtic amb Reagan, John Gavin va morir divendres als 86 anys a casa seva, a Beverly Hills. Gavin va protagonitzar molts films romàntics a les dècades dels 50 i 60. El 1981 va ser nomenat ambaixador a Mèxic. Hitchcock el va escollir per ser l’amant de Janet Leigh a Psicosi i poc després es va posar a la pell de Juli Cèsar a Espàrtac. Va protagonitzar amb Susan Hayward Back Street i va ser la parella de Katherine Hepburn a La boja de Chaillot. Els nazis es queden a Montjuïc fins al maig Més de 80.000 persones han passat per l’exposició sobre la Barcelona nazi S.M. BARCELONA cultura intervinguda totalment per l’Estat. “No van ser catalanistes, van impulsar la renovació de la cultura espanyola des de la perifèria amb el premi Nadal, una iniciativa privada i, per tant, amb més autonomia que un premi oficial, per exemple”, diu Vilanova. Sintetitzar Destino no és fàcil. Tampoc fer recerca històrica. Va desaparèixer el seu arxiu central i molts dels seus papers són inaccessibles perquè estan en mans privades. Hi ha hagut bones investigacions com Les tres vides de Destino (Barcelona, 1990), de Josep M. Huertas i Carles Geli. “Destino deixa com a herència una zona grisa que genera un cert consens memorialístic al voltant de les seves virtuts i oblidant alguns dels seus continguts més punxeguts –explica Vilanova–. L’avantatge i el desavantatge de Destino és que va durar molts anys. La immensa majoria de teoritzacions, interpretacions i comentaris que se n’han fet fan referència a un setmanari antifranquista, procatalà, liberal, anglòfil i europeista que és el Destino dels anys 60. Però abans era anticatalanista, antliberal, antidemocràtic, anticomunista i germanòfil”. La llarga ombra de Vergés No era una publicació homogènia. Hi escrivien Josep Pla i Josep Estelrich, que tenien força autonomia. Rafael Vázquez Zamora i Joan Teixidor, que des de Catalunya va començar a publicar alguns textos en català. “Manuel Brunet, Santiago Nadal i Andrés Révész explicaven el món. Però per damunt de tothom planava la llarga i poderosa ombra de Josep Vergés, acompanyat i assessorat per Josep Pla”, diu Vilanova. Què en queda del llegat de la publicació? “Modela molt una certa manera de veure el passat en la qual es dilueixen les fronteres entre el món franquista i el món antifranquista, entre els que van plantar cara i els que no perquè no eren antifranquistes o franquistes purs i durs”, sintentiza Vilanova.e L’amor que professava una part de la societat barcelonina per Hitler suscita força interès. El maig passat, després de quatre anys d’investigacions, els historiadors Mireia Capdevila i Francesc Vilanova van destapar aquesta admiració a Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) (L’Avenç, Ajuntament de Barcelona i Fundació Pi i Sunyer), que ja ha arribat a la segona edició i se n’ha fet una versió en castellà. Part del miler d’imatges que els dos historiadors van localitzar als arxius s’exhibeix des del novembre al castell de Montjuïc, a l’exposició Nazis i feixistes, l’ocupació simbòlica de Barcelona (1939-1945), que ja han visitat més de 80.000 persones. Arran Invasió L’exposició fa visible l’ocupació de la ciutat amb esvàstiques i actes feixistes de l’èxit s’ha decidit prorrogar-la: s’acabava el 23 de febrer i ara s’allarga fins al 30 d’abril. “És una Barcelona molt desconeguda per molta gent, són imatges molt potents que fan visible l’ocupació de la ciutat amb esvàstiques i actes feixistes. El cor de la capital catalana bategava a ritme alemany”, diu Capdevila. Com es pot observar al mapa amb què comença l’exposició, el centre de Barcelona es va omplir de seus de l’amic nazi: el Banc Alemany Transatlàntic, la Cambra de Comerç Alemanya, la Casa Alemanya de Barcelona, el Mercat d’Artesania Alemany, el Col·legi Alemany... A l’exposició es fa visible que molts edificis emblemàtics es van engalanar amb esvàstiques. “Hi havia la implicació i la simpatia d’una part de la societat que cedia edificis a cost zero a l’amic nazi”, explica Capdevila. Les esvàstiques van onejar a la Universitat de Barcelona amb motiu de l’Exposició del Llibre Alemany. Per a l’Exposició d’Arquitectura Moderna Alemanya, l’Ajuntament va cedir gratuïtament l’edifici del Museu d’Art Modern a la Ciutadella, l’actual Parlament. Els aniversaris de Hitler se celebraven al Palau de la Música i el Teatre Tívoli, i el Coliseum i el Cinema Victòria eren l’escenari de les grans festivitats alemanyes. Visita del líder nazi Gustav Adolf Scheel a Barcelona. ARXIU FOTOGRÀFIC DE BARCELONA “Els nous amics alemanys van arribar per aire i per mar, ho van fer amb la complicitat de totes les autoritats, i això ho fem visible”, diu Capdevila. Hi ha fotografies de l’arribada de nazis a un devastat aeroport del Prat i al port de Barcelona. A l’exposició s’explica, per exemple, que al port es va fer evident que la neutralitat de Franco era mentida. Hi va haver un intercanvi de presoners el 1943 i el tracte no va ser el mateix per als britànics i els alemanys: “A les esposes alemanyes els donaven rams de flors i a les britàniques no, a l’oficial alemany se’l va allotjar al Ritz i se li va pagar tot i el britànic va haver de dormir a casa del representant del seu país”. L’Ajuntament de Barcelona també va rebre amb tots els honors les delegacions d’amics alemanys i italians, i s’hi veien sovint homenatges i condecoracions. Les estacions de França i del Nord són un altre escenari d’aquestes simpaties. El 27 de novembre del 1941 van acollir la sortida de més de sis-cents “productors”: voluntaris per anar a treballar a les fàbriques i indústries alemanyes. Aquell mateix hivern es van enviar més de vuit-centes caixes d’obsequis, per valor de 76.000 pessetes, als voluntaris de la División Azul. La investigació de Capdevila i Vilanova sobre els primers anys de la postguerra a Barcelona no s’acaba aquí. Ara fan recerca sobre l’altre bàndol, el rastre de francesos i britànics durant aquells primers temps sota la dictadura.e

cavallers ahir futbolistes avui futbolistes avui ... - FC Barcelona
1803140909_webrevistasentmenat27
1803140909_webrevistasentmenat27
Andreu i Abelló i Josep Benet, sense pèls a la llengua - Atipus
LA VEU.17 DE 15.04.2011
n.º 61 - hivern 99 - Ens de Comunicació Associativa
Descarregar en format PDF - Jordi Pujol
Plaça del Pou 123. Març 2013 - Altafulla
Descarrega - Esquerra Republicana de Catalunya
número 40 - Federació Catalana de Basquetbol
la resistència musical de sarajevo campanya d ... - MOC - Barcelona