Views
1 week ago

ara_1518390002

30 DILLUNS, 12 DE FEBRER

30 DILLUNS, 12 DE FEBRER DEL 2018 ara cultura LITERATURA Una poeta obscena i alhora espiritual ‘Del desig’, de la brasilera Hilda Hilst, és el primer títol del segell Prometeu JORDI NOPCA BARCELONA “Què és la carn? Què és Això / que recobreix l’os / aquest cabdell llis i convuls / aquest desordre de plaer i conflicte / aquest caos de dolor duplicat i pastós? / La carn. Poc que el sé, aquest Això”. La poeta brasilera Hilda Hilst va dedicar bona part de la seva creativitat a buscar maneres de traslladar als versos la sensualitat, l’erotisme i el plaer. “Dona’m la via de l’excés, l’estupor”, deia. Del desig, el primer títol seu que es pot llegir en català –inaugura el segell Prometeu de la vilanovina El Cep i la Nansa– gràcies a l’excel·lent feina dels traductors Josep Domènech i Ponsatí i Joana Castells Savall, és una manera òptima d’accedir a l’univers creatiu “d’una de les figures més importants de la literatura brasilera de la segona meitat del segle XX, que està actualment en procés de canonització literària al seu país”, segons explica Helena González Fernández, professora titular de literatura gallega i investigadora del Centre Dona i Literatura a la Universitat de Barcelona. Qui era Hilst? “¿Una esnob, una sacerdotessa, una monja? –es demana González al pròleg–. ¿Una boja, una parapsicòloga a la recerca de les veus dels morts que enregistrava seguint, amb rigor científic, Friedrich Jürgenson? ¿La jove «Hilda dels altres», com va dir Carlos Drummond de Andrade en anys de bohèmia i jo- 02 ventut apassionada? ¿L’elegant escriptora de l’alta societat paulista o la senyora que malvesteix una samarreta del Che Guevara mentre fuma, beu i parla infatigable? ¿L’hermètica poeta fascinada per la sexualitat i la mort o l’obsessionada pels àngels i la transcendència? ¿O encara la vella senyora H., literatura pornògrafa carregada d’humor?” 01. Hilst, a la dècada dels 50. GAMBETI 02. Els traductors de l’obra, Josep Domènech Ponsatí i Joana Castells Savall. CÈLIA ATSET 03. L’editor Xavier Arola. CÈLIA ATSET La llibertat de l’autora Nascuda el 1930 a Jaú, va créixer des del 1937 a la ciutat de São Paulo, on va estudiar dret i ben aviat va sorprendre per la seva “actitud lliure davant les convencions morals”. Va debutar el 1950 amb Presságio, i després de sis poemaris més va deixar la ciutat per instal·lar-se a la hisenda de la seva mare, que va batejar amb el nom de Casa del Sol, que va remodelar “en estil convent colonial”. Hi va viure aïllada amb l’escultor Dante Casarini, de qui es va separar el 1980. Els acompanyaven una colla d’amics, i també un petit exèrcit de gossos, que en les bones èpoques van arribar a ser una seixantena. “Vaig descobrir Hilst gràcies al meu amic i poeta Ronald Polito –recorda Josep Domènech Ponsatí–. Quan ell treballava a l’editorial Globo me’n va regalar l’obra completa. Em va agradar tot o gairebé tot el 01 que en vaig llegir”. Gràcies a Domènech Ponsatí, poeta i llibreter de la Llibreria Geli de Girona, podem llegir en català Vides seques, de Graciliano Ramos; Barba xopa de sang, de Daniel Galera; Orfes d’Eldorado, de Milton Hatoum; El fill etern, de Cristóvão Tezza; El cobrador, de Rubem Fonseca; Aigua viva i L’hora de l’estrella, de Clarice Lispector, i El trist final d’en Policarpo Quaresma, de Lima Barreto, entre d’altres. “Sempre he traduït per amor a l’art: si només hagués de fer el que una editorial em demana ja hauria plegat fa temps”, diu Domenèch Ponsatí, que fa quatre anys es va començar a trobar amb Joana Castells Savall. “Jo havia començat a traduir Amavisse, una de les set parts de Del desig, i després de comentar-l’hi un dia a en Josep vam decidir fer tot el volum a mitges –explica Castells–. De Hilst m’agrada que té un univers molt peculiar, una barreja insòlita d’obscenitat i espiritualitat”. Prometeu, el segell on ha aparegut el llibre de Hilda Hilst, “apostarà per gèneres minoritaris com la poesia i el teatre” i publicarà els títols “en edicions bilingües”, segons diu l’editor Xavier Arola. “Publicarem autors disruptius, que van apostar per la llibertat i que entenien el món d’una manera diferent, tant a nivell literari com biogràfica- 03 ment”. Els pròxims llibres que Prometeu posarà en circulació aquest 2018 són Deliri d’amor, d’Alda Merini, Si poc cobrem, res pagarem!, del premi Nobel de literatura Dario Fo, i el teatre complet de Natalia Ginzburg. e La veu universal de Sophia de Mello Breyner J.N. BARCELONA Els poemes de Sophia de Mello Breyner Andresen han arribat amb comptagotes en català i castellà. Ponç Pons en va traduir una Antologia poètica –breu però suculenta– a Lleonard Muntaner el 2003, el mateix any que la Universitat de Salamanca va publicar En la desnudez de la luz, en versió de Jacobo Sanz. El 2004, un mes abans de la mort de la poeta portuguesa, Galaxia Gutenberg també va llançar una antologia seva, a càrrec d’Ángel Campos: Nocturno mediodía. Des de llavors, l’obra de Sophia de Mello Breyner ha desaparegut de les llibreries catalanes, si bé Mireia Vidal-Conte va escollir l’autora de Mar novo com una de les 39 poetes de l’antologia Com elles (Lleonard Muntaner, 2017). El silenci editorial al voltant de Sophia de Mello Breyner s’ha tornat a trencar amb una aportació de primer nivell, el volum que Quaderns de Versàlia acaba de publicar. Són gairebé 300 pàgines que inclouen articles i poemes. En la part d’assajos hi ha aportacions de Rodolfo Alfonso, Gustavo Rubim, Mireia Vidal-Conte i Maria Andresen, filla primogènita de l’autora i editora de l’última obra completa, publicada a Assírio & Alvim (2015). “En Sophia, la poesia no té pàtria ni amo per biografiar –escriu–. Té alguna cosa d’intemporal per sobre del to col·loquial”. A continuació hi ha una extensa antologia de poemes La poeta Sophia de Mello Breyner treballant en un dels seus poemes. WIKIPEDIA que recorren les seves més de cinc dècades de trajectòria: en català hi contribueixen Jordi Sebastià, Mireia Vidal-Conte i Núria Busquet, Gabriel de la S.T. Sampol i Alfons Navarret; en castellà, Santiago Kovadloff, Rodolfo Alfonso, Francielle Piuco Biglia, Roberto Schramm Jr. i Rosario Lázaro Igoa. Joaquim Sala-Sanahuja presenta per primera vegada en català la interessantíssima Art poètica de l’autora, on es pot llegir: “El poema no parla d’una vida ideal, sinó d’una vida concreta: angle d’una finestra, ressò dels carrers, de les ciutats i de les habitacions, ombra de les parets, aparició dels rostres, silenci, distància i fulgor dels estels, respiració de la nit, flaire de til·la i d’orenga”. Tanquen aquesta esplèndida iniciativa l’aportació d’una vintena de poetes, que han escrit textos a partir de versos o poemes de la portuguesa. Quaderns de Versàlia és una de les propostes editorials del grup sabadellenc Papers de Versàlia, integrat per Marcel Ayats, Josep Gerona, Esteban Martínez, Quilo Martínez i Josep Maria Ripoll. El primer volum de la col·lecció va sortir el 2011 i estava dedicat a Rainer Maria Rilke. Des de llavors, el grup ha confeccionat –amb molta cura i gran quantitat d’encerts– sis monogràfics més, aprofundint en l’obra d’Emily Dickinson, Giuseppe Ungaretti, W.H. Auden, Paul Éluard, Pier Paolo Pasolini i Sophia de Mello Breyner. Aquest 2018 s’han marcat el repte de divulgar l’obra del senegalès Léopold Sédar Senghor. En català només se’n pot llegir Etiòpiques, que J.M. Fulquet va traduir per a l’Editorial Andorra el 2007.e

ara DILLUNS, 12 DE FEBRER DEL 2018 cultura 31 LITERATURA “T’acabes trobant el que has sembrat” Blanca Busquets publica ‘La fugitiva’, on evoca el passat d’una dona de 90 anys JORDI NOPCA BARCELONA “Els secrets són la sal de la vida: està bé que en tinguem i enriqueixen la nostra manera de ser”, diu Blanca Busquets, somrient. El que els altres no saben de nosaltres i el que desconeixem de nosaltres mateixos són dos dels eixos de la seva narrativa, que ha arribat amb regularitat des que la periodista i novel·lista va debutar el 2003 amb Presó de neu (Proa). Set anys després d’aconseguir el premi Llibreter amb La nevada del cucut (Rosa dels Vents, 2010), Busquets publica La fugitiva (Proa), que està emparentada amb la seva novel·la anterior, Jardí a l’obaga. “Mentre reconstruïa la vida d’un masover de noranta anys, l’Aniol, vaig pensar que seria interessant explicar també el periple vital de la dona de qui s’havia enamorat, la Mireia”, explica. Quan l’acció del llibre arrenca, la Mireia també és nonagenària i viu sola en un pis de Barcelona. La seva única distracció és espiar els llogaters del pis del costat i rebre la visita de l’única persona de la família amb qui es porta bé, la seva neta Sònia. “La Mireia s’estima els seus fills, però no ho sap ni ella –diu–. De vegades passa que t’estimes els pares però costa que us entengueu. La incomprensió mútua fa que de vegades petis”. Centrantse a aprofundir en el periple vital de la Mireia, Blanca Busquets ha creat el personatge més fosc de la seva trajectòria. “Una de les meves intencions era demostrar que els dolents, tret que estiguin malalts, sempre són dolents a causa de les seves circumstàncies”, assegura. Igual que passava amb l’Aniol de Jardí a l’obaga, els fets que viu durant la Guerra Civil el poble de la Carena –versió ficcionada de Cantonigròs, que l’autora coneix molt bé– deixen una empremta difícil d’esborrar en el personatge. “Ella es tanca a casa per sobreviure, és el lloc on se sent segura –diu–. Igual que el personatge de Blanca Busquets (Barcelona, 1961) ha presentat la novel·la a la llibreria Laie. PERE TORDERA Scarlett O’Hara, ella també es promet que mai més tornarà a passar gana”. Els anys de joventut de la Mireia passen al poble, però més endavant ella –“que s’ha casat bé, però ha perdut el marit”, afegeix l’autora– s’instal·la a Sarrià, i també estiuejarà a la Costa Brava. “Parlo de la dècada dels 60 i dels 70, de quan només hi estiuejaven els pijitos”, continua Busquets. La novel·la, però, no és únicament una passejada per escenaris idíl·lics: la protagonista també acaba passant una temporada a la presó per motius que només els lectors descobriran. “El 2001 i 2002 vaig ser voluntària al departament de psiquiatria d’una presó –explica–. Tot el que trobes al món està condensat en aquell món en miniatura. A les presons no es pot parlar de segons quines coses. La policia no hi pot entrar, només hi ha funcionaris, i n’hi ha, evidentment, que són professionals i a més bones persones, però també n’hi ha que són uns sàdics”. Fugir perpètuament A mesura que Busquets anava treballant en la novel·la anava rebatejant-la. “No tenia clar el títol, fins que em vaig adonar que la Mireia era un personatge que s’havia passat la vida fugint –diu–. Fuig perquè no vol trobar-se amb l’esca del pecat, amb el punt de partida que l’hi ha capgirat tot”. L’autora ha fet un exercici d’introspecció a consciència en el personatge per arribar a explicar-se des de la seva versió dels fets: “Quan escrius t’has d’oblidar de tu mateix, tant se val si el personatge és políticament correcte o no. A la vida t’acabes trobant el que has sembrat”. És el que li passa a la Mireia. Ara bé, la novel·lista no revela si el seu personatge acaba trobant la redempció, després de passar comptes amb ella mateixa.e

cavallers ahir futbolistes avui futbolistes avui ... - FC Barcelona
1803140909_webrevistasentmenat27
Andreu i Abelló i Josep Benet, sense pèls a la llengua - Atipus
LA VEU.17 DE 15.04.2011
1803140909_webrevistasentmenat27
Descarregar en format PDF - Jordi Pujol
L'espill mallorquí (1) - Catalunya Oberta
NAVEGADOR - Fundació Josep Irla
Descarrega - Esquerra Republicana de Catalunya
número 40 - Federació Catalana de Basquetbol
Plaça del Pou 123. Març 2013 - Altafulla
un «còmic» setmanal a I! HORA IMATGES I POSTALS ... - Atipus
número 42 - Federació Catalana de Basquetbol