TAST JULIOL-AGOST 2018

Fundadors
9
FF UNDADORS
juliol-agost ´18
400
Maria Antònia Canals
M’han demanat que escrivís alguns records de la història
de Rosa Sensat, és a dir, de la història d’aquests cinquanta
anys que ara celebrem.
Primerament he de dir que, malgrat el meu costum de
tractar amb les xifres, en aquesta ocasió el cinquanta
m’impressiona.
D'esquerra a dreta: Enric Lluch, Maria Teresa Codina, Anna Maria Roig, Jordi Cots, Pere Darder,
Marta Mata i Maria Antònia Canals.
En celebrar els 50 anys de la fundació de l’Associació de Mestres Rosa Sensat
l’any 2015 vam demanar a quatre dels fundadors que posessin per escrit alguns
dels seus records d’aquells moments. No es van fer pregar massa per fer-nos
arribar els seus escrits, emocionants i curulls de sentit. Ens recorden quins
foren els seus referents més emblemàtics —Alexandre Galí i Artur Martorell— i
el paper providencial de Marta Mata com a baula imprescindible per fer-ho
possible. Verbalitzen com van viure la creació d’aquella Escola de mestres,
com un «gest de resurrecció», que és més que una estricta militància; expliquen
que mai es van plantejar l’adhesió a una pedagogia específica; i deixen
dit que l’objectiu era, per damunt de tot, «renovar l’escola perquè mestres i
infants aprenguin essent feliços».
Sí, aquests cinquanta anys m’impressionen molt! Potser
perquè és un número dels que en diem rodons... O potser
per allò del mig segle...
No, penso que no és pas per res de tot això: més aviat és
perquè tot seguit després d’haver pronunciat «cinquanta
anys» m’agafa un xic de tremolor, com un calfred, fruit
d’una idea que em burxa el magí tot repetint: «I tots plegats
no hem canviat pas gaire, no hem canviat prou..., no hem
canviat gran cosa...».
I, si vull ser sincera, no puc enfilar un altre pensament
que aquest: què hauríem de fer perquè l’educació a casa
nostra fes un pas endavant?
Però ara no es tracta d’això, sinó de celebrar el passat.
Realment, els records dels primers temps són inefables,
tenen un pes especial. Penso que deuen ser com el pensament
i el cor, atrapats en un mateix acte, d’un soldat
que sobreviu una guerra molt dura i després s’emociona
en recordar cada batalla.
I és així: emocionem-nos!