20.11.2018 Views

Revista Àmbits OPCAT

Una radiografia dels partits polítics

Una radiografia dels partits polítics

SHOW MORE
SHOW LESS

Create successful ePaper yourself

Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.

Àmbits

de política i societat

Tardor 2018

Una radiografia dels

partits polítics: la

importància de

l'estructura orgànica i el

seu funcionament

Albert Garrigós i Bou

Federica Giardina

Sergi Lostao Moré

Andreu Paneque Martín

Gerard Pasanau Català

Tània Verge Mestre

Entrevista a Marc

Guinjoan


Números anteriors

la revista amb contingut


Àmbits

de política i societat

Nº 51. Tardor 2018 . Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya

MONOGRÀFIC

'UNA RADIOGRAFIA DELS PARTITS POLÍTICS: LA

IMPORTÀNCIA DE L'ESTRUCTURA ORGÀNICA I

EL SEU FUNCIONAMENT'

3

5

10

16

22

28

34

40

Presentació

L'equip de l'OPCAT

L'OPCAT, una eina acadèmica divulgativa

Tània Verge i Sergi Lostao

Catalunya comparada

Albert Garrigós

La selecció del líder

Andreu Paneque

Dones i Política

Federica Giardina

L'estructura orgànica dels partits

Sergi Lostao

Transparència digital als partits polítics

Gerard Pasanau

Entrevista a Marc Guinjoan

1


Coordinador d'aquest número

Observatori dels Partits Polítics de Catalunya (OPCAT)

Col·laboradors

Tània Verge Mestre, Sergi Lostao Moré, Albert Garrigós

i Bou, Andreu Paneque Martín, Federica Giardina,

Gerard Pasanau Català, Marc Guinjoan

Editat per

Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya

c/ Roger de Llúria 155-157, entresòl 1a, 08037, Barcelona

Tel: 93 241 41 22

a/e: comunicacio@colpis.cat

https://ambitscolpis.com/

2


Presentació

Katz i Mair (1995) parlaven de l’evident necessitat de tenir partits polítics en les

democràcies representatives modernes. De fet, tot i l’existència i

desenvolupament de mecanismes de democràcia directa o participativa, els

partits continuen sent el centre de l’activitat política formal. En aquest sentit, i

atesa la importància dels partits polítics com a organitzacions, en aquest

monogràfic s’ha volgut posar èmfasi en un aspecte rellevant al qual no es presta

molta atenció: el funcionament intern dels partits polítics.

Els articles que podreu llegir han estat escrits per membres de l’OPCAT,

l’Observatori dels Partits Polítics de Catalunya, projecte vinculat al Departament

de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra. En l’article

escrit per Tània Verge i Sergi Lostao s’exposa quina és la naturalesa i

objectius de l’Observatori, així com la relació amb el projecte internacional del

que adopta la metodologia, el Political Party Database Project (PPDB). L’article

d’Albert Garrigós posa en relació alguns dels aspectes que ha explorat

l’OPCAT en el marc català amb el de la resta de països inclosos al PPDB, com són

els recursos interns dels partits polítics, la freqüència amb què celebren els seus

congressos i el nombre de suborganitzacions que tenen.

Pel que fa als lideratges dels partits, posem el focus en els mecanismes de

selecció dels líders i candidats a través de l’article d’Andreu Paneque. També

ens fixem en el tractament de la qüestió de gènere que duen a terme els partits

polítics en la confecció de les llistes electorals, la selecció de càrrecs interns i allò

específic que disposen els seus estatuts amb l’article de Federica Giardina.

Així mateix, analitzem les semblances i diferències entre partits en el disseny de

l’estructura orgànica d’aquests en l’article de Sergi Lostao. Per últim,

exposem el marc legal al que els partits estan sotmesos pel que fa a la

transparència i quina és la seva situació en l’article de Gerard Pasanau.

Finalment, entrevistem a en Marc Guinjoan, doctor en Ciències Polítiques i

Socials, i investigador postdoctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona en el

grup de recerca Democràcia, eleccions i ciutadania. Especialista en sistemes

electorals i estratègies de partit.

La nostra voluntat és que el conjunt d’articles pugui servir com una aproximació

a alguns dels elements fonamentals per entendre el funcionament intern dels

partits polítics. No volem deixar passar l’oportunitat de recordar que l’OPCAT és

un projecte obert, on tota la informació, tant la més acadèmica com la més

divulgativa, està a l’abast de tothom qui la vulgui consultar. En aquest sentit, us

animem a visitar la nostra web i a treure’n el màxim profit.

L’equip de l’OPCAT

3


L'OPCAT: una eina

acadèmica i divulgativa

Tània Verge

Professora agregada al

Departament de Ciències

Polítiques i Socials de la

UPF. Directora de la

Unitat d'Igualtat de la

UPF.

@taniaverge

Sergi Lostao

Politòleg i Formador

d'Oratòria i Debat

@sergilostao

"Malgrat el

volum d’estudis

dedicat a

l’anàlisi dels

partits polítics,

la seva

organització

interna segueix

essent considerada

en bona mesura

una “caixa

negra” ".

L’Observatori dels Partits Polítics de Catalunya estudia el

funcionament intern dels partits catalans a través d’una

doble vessant acadèmica i divulgativa.

Els partits polítics han estat àmpliament estudiats en la

nostra disciplina, fins i tot pot considerar-se que van ser els

primers objectes d’anàlisi de la Ciència Política moderna,

convertint-se, amb posterioritat, en un subcamp propi de la

disciplina. I és que els partits polítics desenvolupen

funcions clau en les democràcies contemporànies. D’una

banda, pel que fa a les funcions representatives, agreguen

les demandes i interessos socials i canalitzen la participació

política de la ciutadania a través de la mobilització

electoral. D’altra banda, el sistema polític atribueix als

partits funcions operatives com la selecció i reclutament de

líders, la formació de governs i la formulació de polítiques

públiques.

Com afecta el funcionament intern dels partits a aquestes

funcions? En quina mesura l’organització interna dels

partits facilita la introducció de noves demandes socials? A

través de quines mesures busquen reflectir la diversitat

social en la seva estructura i en les llistes electorals?

Quines són les seves fonts de finançament principal?

Respondre aquestes preguntes, en un context de crisi

política i econòmica sense precedents que ha sacsejat el

sistema de partits català i espanyol, és sens dubte d’un gran

interès acadèmic i mediàtic.

Malgrat el volum d’estudis dedicat a l’anàlisi dels partits polítics,

la seva organització interna segueix essent considerada en bona

mesura una “caixa negra” degut a les dificultats d’identificació de

la informació rellevant i d’operacionalització de les variables. Un

altre repte pendent és la comparació entre partits de diferents

sistemes polítics. Aquests dos reptes han estat abordats pel

Political Party Database Project (PPDB) i l’Observatori dels

Partits Polítics de Catalunya (OPCAT).

4


AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

El Political Party Database Project

El PPDB és un projecte internacional que ha produït una

base de dades d’accés obert sobre diversos aspectes del

funcionament intern dels partits polítics d’una vintena de

països, a partir d’una codificació comuna de les variables.

En aquest enllaç es pot consultar el primer article

acadèmic que resumeix el projecte i que exposa els seus

primers resultats. Una versió més extensa de la informació

recollida i analitzada també està disponible en el llibre

Organizing Political Parties: Representation,

Participation, and Power . En aquest enllaç es pot trobar

una llista de diferents articles publicats que utilitzen la

informació recollida al PPDB. El projecte està coordinat

per Thomas Poguntke (Universitat Heinrich Heine de

Düsseldorf), Susan Scarrow (Universitat de Houston) i

Paul Webb (Universitat de Sussex). La informació pels

partits polítics de l’Estat espanyol ha estat recollida per

Tània Verge i Arnau Rovira (Universitat Pompeu Fabra).

Els aspectes analitzats en el PPDB es poden dividir en

quatre grans blocs. El primer tracta els aspectes

organitzatius dels partits: càrrecs i líders interns, afiliació i

militància, documents organitzatius i representació de

grups. El segon estudia la dimensió participativa:

mecanismes de presa de decisions, congressos, elaboració

del programa electoral i ús d’internet i xarxes socials. El

tercer fa referència a aspectes electorals: formació de

5


candidatures, organització del grup parlamentari i limitació

de càrrecs. Per últim, el quart i darrer bloc recull qüestions

relacionades amb les finances dels partits. A la web del

PPDB també s’inclou un repositori dels estatuts dels partits

polítics analitzats.

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

La primera ronda del PPDB es va publicar al gener de 2017

i inclou informació de 122 partits de 19 països. En el cas

espanyol es van incloure tots aquells partits que

tradicionalment han comptat amb un grup parlamentari

propi: Partido Popular (PP), Partido Socialista Obrero

Español (PSOE), Izquierda Unida (IU), Convergència

Democràtica de Catalunya (CDC) i Partit Nacionalista Basc

(PNB). Actualment, s’està preparant una segona onada per

actualitzar la informació i ampliar els partits analitzats.

"L’OPCAT ha

recollit la

informació

relativa als partits

amb representació

al Parlament de

Catalunya en la

X i XI legislatures

(2012-2015 i

2015-2017). "

L’Observatori dels Partits Polítics de Catalunya

Tot aplicant la metodologia del PPDB, l’OPCAT ha recollit

la informació relativa als partits amb representació al

Parlament de Catalunya en la X i XI legislatures

(2012-2015 i 2015-2017, respectivament). Així, els partits

inclosos en l’anàlisi són: Candidatura d’Unitat Popular

(CUP), Ciutadans (Cs), Convergència Democràtica de

Catalunya (CDC), Esquerra Republicana de Catalunya

(ERC), Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), Iniciativa per

Catalunya Verds (ICV), Moviment d’Esquerres (MES),

Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Partit

Demòcrata Europeu Català, (PDeCAT), Partit Popular de

Catalunya (PPC), Podem i Unió Democràtica de Catalunya

(UDC). A l‘emprar la mateixa codificació de les variables,

els partits catalans poder ser comparats amb la resta de

partits dels països inclosos al PPDB.

L’anàlisi s’ha realitzat en dos moments temporals diferents.

S’ha dut a terme una “fotografia” més recent, corresponent

a la XI legislatura i una “fotografia” anterior, corresponent

al moment previ a la darrera modificació estatutària de

cada partit. D’aquesta manera, es pot realitzar tant una

comparació entre partits com una comparació longitudinal

que permet copsar l’evolució dels partits en els darrers

anys.

El projecte està impulsat per un equip d’investigadors i

6


AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

investigadores de la Universitat Pompeu Fabra que ha estat

finançat pel Departament d’Afers i Relacions Institucionals

i Exteriors i Transparència de la Generalitat de Catalunya,

a través de la convocatòria d’Ajuts a projectes de recerca

en l’àmbit de la qualitat democràtica (DEMOC 2015).

Tanmateix, l’OPCAT no només ha volgut replicar la

metodologia del PPDB a Catalunya. També ha volgut

aportar una visió divulgativa del funcionament dels partits

polítics. És per això que el projecte ha desenvolupat una

plataforma online on es pot consultar tota la informació

acadèmica en relació a la metodologia del PPDB aplicada

així com també altres aspectes analítics que ajuden a

comprendre el funcionament dels partits.

A la secció “el model de partits a Catalunya” es pot trobar

una síntesis de la informació més rellevant dels partits

catalans. Des d’aspectes d’ampli domini públic com són la

data de fundació dels partits, el nombre de congressos que

han celebrat o el nombre de persones que n’exerceixen el

lideratge, fins a informació habitualment més opaca com

són les xifres de militància i les quotes que es paguen,

passant per les mesures d’acció positiva per a determinats

col·lectius, i el tipus d’estructura sectorial més habitual en

els partits. També s’ha creat un Índex Composat de Partits,

que serveix per comparar els partits entre si respecte la

concentració de poder dels òrgans executius, la

participació directa de la militància, el vincle amb la

societat i els recursos econòmics de què disposen els

partits. Per últim, a “El model orgànic de partits” es

resumeixen els principals elements de l’estructura orgànica

dels partits polítics. Tota aquesta informació també es pot

consultar individualment per cada partit amb major detall

a través de les infografies elaborades per a cadascun d’ells.

A la secció “Catalunya Comparada” es posa en relació la

7


"L’objectiu de

l’OPCAT és

seguir

actualitzant les

dades

periòdicament i

incorporar tots

aquells partits que

obtinguin

representació al

Parlament"

situació de Catalunya com a conjunt respecte la resta de

països inclosos al PPDB en diferents paràmetres: recursos,

estructura i vincle amb la societat. També cal esmentar que

la web inclou un repositori amb un gran ventall de

documentació relativa als partits catalans. Alguns d’aquests

documents és la primera vegada que esdevenen d’accés

obert.

L’objectiu de l’OPCAT és seguir actualitzant les dades

periòdicament i incorporar tots aquells partits que

obtinguin representació al Parlament de Catalunya. En

aquest sentit, properament s’incorporaran les dades de

Catalunya en Comú (CeC) i d’Units per Avançar (UxA).

A més de complir els objectius acadèmics i de divulgació

que s’han esmentat anteriorment, l’OPCAT també ha

suposat un impuls rellevant de cara a potenciar la

transparència dels partits polítics catalans, com posa en

evidència la seva inclusió en el Portal de Transparència de

la Generalitat de Catalunya. Des de l’equip coordinador de

l’OPCAT, destaquem la magnífica disposició dels partits

polítics catalans a cedir-nos una gran quantitat

d’informació, fins i tot més de la que inicialment havíem

demanat. Així, doncs, l’anomenada “caixa negra” dels

partits és avui molt més transparent.

BIBLIOGRAFIA

Poguntke, Thomas, Susan E. Scarrow i Paul D. Webb, amb Elin H.

Allern, Nicholas Aylott, Ingrid van Biezen, Enrico Calossi, Marina

Costa Lobo, William P. Cross, Kris Deschouwer, Zsolt Enyedi, Elodie

Fabre, David M. Farrell, Anika Gauja, Eugenio Pizzimenti, Petr

Kopecký, Ruud Koole, Wolfgang C. Müller, Karina Kosiara-Pedersen,

Gideon Rahat, Aleks Szczerbiak, Emilie van Haute, i Tània Verge

(2016). “Party rules, party resources and the politics of parliamentary

democracies: How parties organize in the 21st century”. Party

Politics 22 (6): 661-678.

Poguntke, Thomas, Susan E. Scarrow i Paul D. Webb (eds.),

Organizing Political Parties: Representation, Participation, and

Power, Oxford University Press, 2017, 384 pàgines, ISBN:

9780198758631.

8


Catalunya comparada: Indicadors

internacionals de funcionament

intern dels partits polítics

Albert Garrigós

Tècnic d'anàlisi

econòmica a la

Direcció General de

Contractació Pública -

Departament de la

Vicepresidència i

d'Economia i

d'Hisenda -

Generalitat de

Catalunya

@albertgarri

És car el sistema de partits polítics de Catalunya? En quina

mesura els partits depenen de la seva militància o ho fan

d’ingressos públics? Quin paper juguen les seves

organitzacions internes? És un sistema de partits

caracteritzat per un elevat nombre d’assemblees i

congressos? En aquest article s’abordaran aquestes i d’altres

qüestions a partir de la comparació del sistema de partits

polítics de Catalunya amb el d’altres democràcies

representatives.

Per realitzar aquesta anàlisi comparativa, l’Observatori de

Partits Polítics de Catalunya (OPCAT) pren com a marc

metodològic de referència el Political Party Database Project

(PPDB) i estudia a fons el funcionament intern dels partits

polítics de Catalunya. Això permet que els resultats assolits

puguin ésser comparats amb els de les 19 democràcies

representatives analitzades pel PPDB Project a través d’un

sistema d’indicadors.[1]

9


Recursos interns dels partits polítics a Catalunya

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAA

El conjunt de

partits amb

representació al

Parlament de

Catalunya té un

cost de 50 cèntims

d’euro per elector

El primer grup d’indicadors destacats són aquells que

tracten sobre els recursos del conjunt de partits polítics. És

a dir, els que fan referència al seu finançament, a la

dependència que tenen dels ingressos públics, al volum de

personal que hi treballa i a la importància de la militància

respecte al seu electorat. Els resultats d’aquests indicadors

es poden veure gràficament a la Taula 1.

Taula 1: Indicadors comparats sobre recursos interns

dels sistemes de partits polítics

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades del projecte OPCAT i del PPDB

Project.

Així, en primer lloc, podem apreciar com el conjunt de partits

amb representació al Parlament de Catalunya té un cost de 50

cèntims d’euro per elector. Aquesta xifra suposa que Catalunya

se situï com el setè sistema de partits polítics més econòmic per a

la ciutadania, amb un cost per sota de la mitjana del conjunt de

països, que és de 93 cèntims. D’altra banda, també es pot

observar com Noruega encapçala aquest rànquing amb un

sistema de partits polítics que costa 2,77 euros per elector;

mentre que a la cua hi trobem el cas de Polònia, on el conjunt de

partits polítics representa 0,17 euros per ciutadà. A l’hora

d’interpretar aquestes dades, compartim la valoració que en fan

Poguntke, Scarrow i Webb (2016): “podríem pensar,

10


AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

raonablement, que dos o tres euros per elector no és un preu

massa car per pagar la democràcia”.

Un altre indicador rellevant sobre el finançament del sistema de

partits és veure en quina mesura el sistema és depenent dels

ingressos provinents de fons públics. De nou, la Taula 1 mostra

aquests resultats. Es pot veure, per tant, com els partits catalans

són els quarts amb major dependència del finançament públic a

l’obtenir el 76% d’ingressos d’aquesta font. Aquest valor se situa

força a prop del nivell màxim assolit per Hongria amb un 82%,

per sobre, també, de la mitjana del conjunt de països (58%) i

lluny dels valors més baixos com el cas d’Alemanya (35%), el

Canadà (34%) o el valor estadísticament extrem del Regne Unit,

amb un 9%.

Una tercera dada a destacar és la que fa referència al nombre

mitjà de persones treballadores (staff) per partit polític. A priori,

el sistema modern de campanyes electorals, amb una creixent

dependència de professionals del màrqueting i de la

comunicació, juntament amb un context de disminució de les

xifres de militància dels partits[2], ens portarien a pensar que

els partits actualment disposen d’una àmplia plantilla de

professionals que els assisteixen. Tanmateix, a la pràctica,

observem que els països dels quals es té informació[3] tenen una

mitjana de 34 persones treballadores per partit. En el cas de

Catalunya, es pot veure com la xifra assolida és molt propera a

aquesta mitjana i se situa en 40 persones treballadores per

partit. A la vegada, Espanya, amb 106 treballadors per partit i

Dinamarca amb 9, representen els valors màxims i mínims

d’aquest indicador.

En quart lloc, una de les variables clàssiques a l’hora de mesurar

la fortalesa interna dels partits polítics ha estat observar els seus

nivells de militància. A fi de no veure’s afectada per les

diferències de població de cada país una ràtio útil és la de

nombre de persones afiliades respecte el volum total d’electors.

D’aquesta manera, podem veure com Catalunya presenta una

ràtio militància/electorat del 3,42%, això vol dir que de cada 100

electors únicament 3,42 militen en algun partit polític. Aquest

valor és lleugerament superior al de la mitjana dels països

analitzats que és del 3,24%. Veiem també com Israel presenta els

nivells màxims de militància relativa, amb un 6,22%, mentre

que el Canadà té els valors més baixos amb un 0,83%.

"Una de les

variables

clàssiques a l'hora

de mesurar la

fortalesa interna

dels partits polítics

ha estat observar

els seus nivells de

militància"

Per concloure aquest bloc, s’ha elaborat un darrer indicador per

11


AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAA

tal de poder mesurar la fortalesa interna dels sistemes a partir

dels seus recursos. Per fer-lo s’ha relacionat la ràtio afiliació per

electorat amb la ràtio finançament per electorat. Així s’ha

aconseguit un índex sintètic en el qual els diferents sistemes de

partits assoleixen valors positius (quan la solidesa interna dels

partits és més elevada) i negatius, (quan tal solidesa és menor).

D’aquesta manera veiem que el país amb uns partits amb major

fortalesa, pel que fa als seus recursos interns, és el de Noruega,

amb un +3,52, mentre que el de Polònia és el que obté una pitjor

puntuació amb -2,69. En el cas de Catalunya, el valor assolit és

de -0,68, valor que mostra una robustesa inferior a la de la

mitjana.

Estructura i funcionament intern

El segon bloc d’indicadors inclou aquells elements comparables,

respecte al conjunt de països analitzats, referents a la seva

estructura interna i funcionament. Tots aquests resultats

s’agrupen a la Taula 2.

Taula 2: Indicadors comparats sobre estructura i

funcionament intern dels sistemes de partits polítics

"Un segon

indicador sobre

l'estructura es pot

veure en el

nombre mitjà de

suborganitzacions"

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’OPCAT i del PPDB Project.

En primer lloc, es mesura la freqüència amb la qual els partits

duen a terme congressos o assemblees, que tant poden ser de

caràcter ordinari com extraordinaris. En el cas de Catalunya,

aquests congressos es fan cada 3,08 anys, per sobre del valor

mitjà del conjunt de països analitzats que és cada 2,14 anys, i

convertint-lo en el tercer sistema de partits que més triga a

12


AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAAA

celebrar aquest tipus d’acte. El valor màxim, pel que fa a aquest

indicador l’obté Espanya, on els partits de mitjana celebren un

congrés cada 3,8 anys; mentre que en el cas del Regne Unit, que

obté el valor mínim, els partits celebren un congrés o assemblea

cada menys d’un any (0,86 anys).

Un segon indicador sobre l’estructura i el funcionament intern

dels partits polítics es pot veure en el seu nombre mitjà de

suborganitzacions[4]. D’una banda trobem casos com el d’Itàlia

o el d’Hongria, en el qual els partits tenen una mitjana de 2,8

suborganitzacions; mentre que a l’altre extrem, Estats com

Dinamarca o la República Txeca en tenen únicament 0,6. En el

cas de Catalunya, aquest valor és d’1, fet que la situa per sota de

la mitjana general d’ 1,6 suborganitzacions per partit polític.

Conclusions

A l’inici d’aquest article plantejàvem múltiples qüestions sobre el

funcionament intern del sistema de partits polítics catalans en

comparació al d’altres democràcies representatives. Un cop

analitzats els diferents indicadors podem afirmar que, malgrat

aquest sistema no mostra cap anomalia destacable respecte els

del conjunt d’Estats observats, sí que presenta les següents

particularitats:

– Pel que fa als recursos, ens trobem amb un sistema que té

un cost per a l’electorat inferior a la mitjana i on el finançament

dels partits depèn, principalment de fons públics. Tanmateix, el

nombre de personal del que disposen els partits, així com els

seus nivells relatius d’afiliació, són propers als de la mitjana de

la resta de sistemes observats. Aquestes dades suposen que

l’índex de fortalesa interna sigui lleugerament negatiu i per sota

de la mitjana global.

– En referència a la seva estructura i funcionament intern,

hem vist com el sistema de partits català és un dels que presenta

una xifra de suborganitzacions associades als partits més baixes.

A més, també és un dels sistemes en el qual els partits celebren

congressos o assemblees en menor freqüència.

BIBLIOGRAFIA

Poguntke, Thomas, Susan E. Scarrow i Paul D. Webb, amb Elin H.

Allern, Nicholas Aylott, Ingrid van Biezen, Enrico Calossi, Marina

13


Costa Lobo, William P. Cross, Kris Deschouwer, Zsolt Enyedi, Elodie

Fabre, David M. Farrell, Anika Gauja, Eugenio Pizzimenti, Petr

Kopecký, Ruud Koole, Wolfgang C. Müller, Karina Kosiara-Pedersen,

Gideon Rahat, Aleks Szczerbiak, Emilie van Haute, i Tània Verge

(2016). “Party rules, party resources and the politics of parliamentary

democracies: How parties organize in the 21st century”. Party

Politics 22 (6): 661-678.

Van Biezen, Ingrid, Mair, Peter i Poguntke, Thomas (2011). “Going,

going, … gone? The decline of party membership in contemporary

Europe”. European Journal of Political Research, Volume 51, Issue

1: (24-56).

NOTES

[1] Entenem per suborganitzacions aquelles organitzacions que

disposen d’una personalitat jurídica pròpia diferenciada a la del partit

polític, malgrat tenir una vinculació amb aquest mateix partit.

[2] En aquest sentit, vegi’s, per exemple: (Van Biezen, Mair i

Poguntke 2011)

[3] En l’estudi dut a terme pel PPDB Project i publicat per (Poguntke,

Scarrow i Webb, 2016), es fa esment que molts partits no volen

facilitar aquesta dada, per aquesta raó en aquest indicador

únicament es disposa d’informació referent a 14 casos.

[4] El conjunt d’indicadors que s’analitzaran a continuació es troben

disponibles, en format de visors web interactius, a la pàgina web de

l’OPCAT, a la secció “Catalunya comparada”: http://www.upf.edu/

web/opcat/catalunya-comparada

14


AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

La selecció del líder:

inclusió o control de

partit?

Andreu Paneque

Politòleg i professor

assistent Universitat

Pompeu Fabra.

Cofundador Polititza't

@anddreuPM

Pujol, Arrimadas, Junqueras, Xavier Domènech… totes i

cadascuna d’aquestes persones han estat líders dels partits

polítics catalans. La forma d’accedir-hi, però, i la seva

posició dintre del partit no ha estat ni molt menys la

mateixa.

Trobem com en la literatura acadèmica s’argumenta que la

diagnosi del líder del partit no és una feina senzilla, ja que si

bé és veritat que a l’Europa continental el líder es vincula

amb la capitania de la organització extra-parlamentaria, a

vegades aquest líder formal no coincideix amb el líder real.

(Rahat i Hazan, 2016)

En aquest sentit, i sent conscients de l’existència de diferents

exemples a Europa, si ens centrem en el cas català podem

trobar exemples on el que consta com a líder formal de

l’organització no és el líder real de la mateixa. Un exemple

clar en la història de Catalunya és la situació de Jordi Pujol a

Convergència en el període 1980-1989. Si bé es veritat que

ningú pot discutir el lideratge de l’ex-president de Catalunya,

formalment la presidència del partit requeia en Ramon Trias

Fargas.

A tot això, i donant forma a les dues tendències existents a la

literatura, la política catalana actual també ens dona d’altres

exemples en els que els líders formals també són els reals. En

aquests casos, trobem exemples com ERC, Cs, Podem o PP,

on el líder formal de la organització també és el real, i a més,

el candidat a les eleccions parlamentàries.

En aquest sentit, i afegint complicació a l’anàlisi del

concepte, si ens fixem en la tipologia dels lideratges catalans

podem veure com aquesta capitania mostra diferents

representacions: lideratges únics o compartits (Astudillo,

2010). Per una banda, mentre es podria afirmar que en

termes generals la política catalana aposta per un lideratge

15


"Què preval als

partits: la

democràcia interna

o bé la voluntat de

control del

candidat? "

"Els partits polítics

fan ús de diferents

processos de selecció

per tal de fer en la

mesura justa un

equilibri entre

control i

inclusivitat"

únic, podem veure com diferents partits opten per

lideratges compartits. De fet, els primers en adoptar

aquesta estratègia a Catalunya van ser ICV, seguint la

tendència que varen crear els partits verds alemanys, i que

posteriorment també ha adquirit la CUP. Incidint en

aquesta estratègia, també cal dir que si bé la CUP i EUiA

atorguen la seva direcció a un col·lectiu, ICV adopta una

variant dels lideratges compartits on dues persones tenen

un mateix càrrec i per tant no s’identifica un únic líder.

Finalment, i puntualitzant un altre exemple de lideratges

compartits presents a Catalunya, cal fixar-nos en el cas de

Demòcrates de Catalunya, on tot i que la presidència formal

recau en Núria de Gispert, el lideratge real es reparteix

entre Antoni Castellà i ella mateixa, fins i tot podent fent-la

extensa a Assumpció Laïlla[1].

Un cop analitzat el que pot representar ser líder del partit,

cal centrar-nos en la capacitat de decisió que té l’electorat

per tal de decidir aquesta figura. Qui té aquesta capacitat

d’elecció? Què preval pels partits: la democràcia interna o

bé la voluntat de control del candidat? La literatura ens

explica com els partits anglosaxons relacionen directament

la figura del líder de partit amb el candidat a la

presidència. Així doncs, ser líder del partit es transforma

en condició necessària per a poder presentar candidatura a

les eleccions nacionals. En l’Europa continental però,

aquesta dinàmica es veu contraposada, i els partits polítics

opten per un doble procés de selecció: el candidat a la

presidència i el líder orgànic[2] (Lago, Astudillo, 2018).

És justament en aquest punt, en el moment de l’elecció dels

líders, en la que els partits polítics es troben davant la

disjuntiva de si volen ser més inclusius, permetent la

participació de les seves bases i de la ciutadania, o tenir

eines de control sobre l’elecció del candidat. Davant

aquesta problemàtica els partits polítics fan ús de diferents

processos de selecció per tal de fer en la mesura justa un

equilibri entre control i inclusivitat. De fet, en el cas català

trobem un ampli ventall de tipologies d’elecció[3], totes

elles influenciades per un seguit d’herències organitzatives

de models de partits de masses clàssics, juntament amb la

presència de les innovacions dutes a terme pels mateixos

partits durant els anys vuitanta[4].

16


Elecció del Líder del Partit

Font: Creació pròpia, dades OPCAT

Si ens centrem en les particularitats de l’elecció del líder

orgànic als partits catalans, podem veure com a nivell

d’inclusivitat (Rahat i Hazan, 2001) tots i cadascun dels

partits opten per deixar en mans dels membres del partit

l’elecció del líder de l’organització. Concretament, i

destacant les particularitats, veiem com ERC, PSC i ICV

aposten per a permetre la votació a militants, simpatitzants

i amics, i finalment, MES i Podem aposten per una votació

oberta a la ciutadania.

"Les diferències

principals les

trobem en els

mètodes de control

que estableixen els

partits per tenir

més o menys

controlats els

candidats al

lideratge"

Les diferències principals les trobem en els mètodes de

control que estableixen els partits per tenir més o menys

controlats els candidats al lideratge. Per part de la majoria

dels partits es duu a terme un control previ de les

candidatures, per exemple demanant un percentatge

mínim d’avals (ERC, CUP, MES) o de compromisos dels

afiliats (PPC) per a poder accedir a les votacions.

17


Elecció del Candidat del Partit

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

"Hi ha més diversitat

d'elecció, tot i que en

cap cas la igura del

líder escull el

candidat a la

presidència"

Font: Creació pròpia, dades OPCAT

"Trobem com l'ús de

les primàries per a

escollir candidat a la

presidència és

tendència comuna

entre els partits"

Posant el focus aquest cop en la classificació de les

eleccions del candidat, podem veure com en aquest sentit

hi ha més diversitat d’elecció, tot i que en cap cas la figura

del líder escull el candidat a la presidència. L’elit del partit

sí que ho fa en un partit com el Partit Popular de

Catalunya. En aquest sentit, el cas del PPC es doblament

curiós a Catalunya perquè no només és el Comitè Electoral

qui decideix el càrrec mesurant els mèrits que s’han

realitzat per a l’activitat del partit, sinó que a més, en

termes de descentralització veiem com aquesta decisió la

pren el Comitè Nacional.

En aquest cas es podria pensar que és un element comú en

termes de lideratges regionals en els partits d’àmbit estatal,

però en aquest cas, el que trobem és que, tot i que sense

cap mena de dubte el partit central té un pes específic, la

resta de partits amb representació estatal, fan ús de les

primàries amb un selectorat basat en els membres de partit

(Cs), membres i simpatitzants (PSC) o fins i tot en els

votants (Podem).

Seguint doncs amb l’anàlisi, tot i les diferències entre

nivells d’inclusió entre els partits catalans, però també

entre els partits d’esquerra i dreta, trobem com l’ús de les

primàries per a escollir candidat a la presidència és

tendència comuna entre els partits. De fet, tal i com

Detterberck i Astudillo (2017) puntualitzen, el motiu pel

qual s’introdueixen les primàries en aquesta tipologia

18


d’eleccions es sustenta en diferents arguments. En primer

lloc, s’explica com els partits intenten combatre la

desafecció política i per tant, volen potenciar la connexió

entre votant i partit. En un segon lloc es recalca la idea de

com les primàries poden ajudar a fer callar els militants

actius, i fer que el candidat esdevingui més moderat per a

poder abastar un target electoral més gran. Finalment, i les

més recent, són aquelles que apunten a motius interns de

partit i a agreujants comparatius. Per una banda, fruit de

les divisions internes dins del partit, si cap facció pot

predominar per sobre l’altre, s’opta per a fer unes

primàries i així buscar un jutge per a decidir. I per l’altre,

es veu com a resposta al fet que si un altre partit fa

eleccions i tu no, a pesar que les primàries no t’aporten

quantitativament un avantatge, si no ho fas et repercuteix.

(Lago, Astudillo, 2018)

A tot això però, i malgrat donar l’opció a votar i/o fer

primàries, les organitzacions justament d’esquerres, com

són PSC, EUIA i la CUP, afegeixen l’ús de comissions

electorals i consells polítics per a la configuració de la llista

candidata. Aquests partits utilitzen aquesta eina com

forma de preservar uns determinats llocs per a aspectes de

consens, com també de gènere[5]. En aquest sentit, i

seguint puntualitzant en exemples de control per part dels

partits polítics, podem veure com diferents partits, siguin

del caire ideològic que siguin, afegeixen als requisits dels

avals per a poder presentar candidatures, al fet que les

persones que vulguin ser cap de llista, haurà de tenir un

justificar un mínim de pertinença al partit[6]. En

contraposició a aquest fet, podem veure com en casos com

Cs i Demòcrates, els candidats poden ser independents,

sense necessitat d’acreditar cap temps dintre del partit.

"L'elecció del líder

conté en si mateix

diverses voluntats i

conseqüències

polítiques"

Per tant, el que si que veiem, més enllà de les diferents

argumentacions que es donen a la literatura, és que

l’elecció del líder, lluny de ser simplement una acció

rudimentària, conté en si mateix diverses voluntats i

conseqüències polítiques. Per una banda, tal i com hem

argumentat el dilema entre la eficàcia i la capacitat de

resposta del partit a l’hora d’escollir el seu candidat. Per

altra banda, en la percepció de la ciutadania en la

democràcia interna del partit[7], i finalment, com a mera

estratègia electoral per a poder treure rèdit polític.

19


BIBLIOGRAFIA

-Astudillo, Javier (2010). “¿Se organiza mejor la derecha que la

izquierda?Un estudio de la organización de los partidos de derechas

en las democracias occidentales.”, Documentos de trabajo,

Laboratorio de alternativas, Num. 166.

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAA

-Astudillo, Javier i Detterberck, Klaus (2017). “Why, sometimes,

primaries? Intra-party democratization as a default selection

mechanism in German and Spanish mainstream parties”. Paper

presentat en el 11th Conference del ECPR a Oslo (6-9 Setembre).

-Barnea, Shlomit, y Gideon Rahat (2007), “Reforming Candidate

Selection Methods: A Three-Level Approach” en Party Politics, no 13,

375-94.

–Kenig, Ofer, Gideon Rahat y Reuven Y. Hazan (2013), “Leadership

selection versus candidate selection in parliamentary democracies:

similarities and differences”, paper presentado en 7th ECPR General

Conference, Burdeos.

-Rahat and Hazan (2001). Candidate Selection Methods.

Politics. Vol 7 No. 3 pp.297-322. London.

Party

-Lago, Ignacio i Astudillo, Javier (2018). “Its not me, its you; the

electoral effecs of intra-party democracy”, en Seminario ICS-ULisboa

(24 mayo 2018).

-Marsh, Michael (1993), “Introduction: selecting the party leader” en

Euro- pean Journal of Political Research, vol. 24, no 3, pp. 229–231.

-Michels, Robert (1911). Los partidos políticos. Un esudio sociológico

de las tendencias oligárquicas de la democracia moderna. Amorrortu

Editories. Buenos Aires.

NOTES

[1] Com ve s’explicita en la seva pàgina web: https://democrates.cat/

democrates-de-catalunya-aprova-la-comissio-delegada-amb-

20


castella-lailla-i-de-gispert-com-a-portaveus-politics/)

[2] En aquest sentit la tendència normalitzada rau en ratificar el líder orgànic com a

elecció posterior per a ser candidat.

[3] Existeixen concretament: el grup parlamentari, l’òrgan directiu del partit, un col·legi

electoral, un congrés de partit, un congrés obert o primàries.

[4] És d’aquesta manera doncs, que s’entén com actualment, podem trobar des de la

rotació de líders en la CUP, com els colideratges prèviament esmentats, o bé la

utilització de primàries per a l’elecció de candidats i líders orgànics (Astudillo,

Detterberck, 2017).

[5] Important esmentar com organitzacions com Demòcrates i PdCAT també utilitzen

aquesta tipologia de mecanismes. En un primer cas centrant-se en les quotes

mínimes per territoris i gènere, i en el segon, focalitzant en les vegueries.

[6] En el cas de la CUP i PDeCat exigeixen un mínim de 6 mesos a la organització

per a poder ser del partit.

[7] Amb la que Michels (1911) argumentava com justament amb aquesta falsa

percepció d’elecció per part del electorat no es fa res més que participar en una

elecció ja donada, i cedir la legitimitat com per actuar.

21


AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

Dones i Política:

El binomi entre quotes i

igualtat real

Federica Giardina

Coordinadora de la

Càtedra UNESCO en

Educació i Tecnologia

pel Canvi Social.

Assistent de recerca a la

Universitat Oberta de

Catalunya.

@fedegrdn

Participació política: els passos cap a la igualtat de

gènere

La societat actual s’enfronta a un dels reptes més grans del

segle XXI: el reconeixement de la plena igualtat efectiva

entre dones i homes. En un moment històric pel moviment

dels drets de les dones a tot el món, a Europa, Espanya i

Catalunya les grans mobilitzacions feministes del passat

8M han posat sobre la taula la desigualtat de gènere en

temes com la disparitat salarial, la violència de gènere i els

valors socials que encara avui en dia estan vinculats a una

cultura patriarcal i fortament masclista. En aquest context,

la infra-representació de les dones en la política no és una

excepció. De fet, segons les ultimes dades publicades per

ONU Dones “només un 23,3% dels diputats nacionals eren

dones” arreu del món al juny de 2017, el que vol dir que la

proporció de dones parlamentàries ha tingut un augment

lleu des del 1995, quan el percentatge era d’11,3%.

A Espanya la transversalitat de la qüestió de gènere ha

sigut una estratègia fonamental de l’Estat a partir del Plan

for Equal Opportunities between Men and Women del

1997[1] de la Comissió Europea. La pressió social per una

banda i la necessitat d’harmonització amb les polítiques

europees per l’altra, van conduir el govern espanyol durant

els últims 20 anys a crear institucions com l’Instituto de la

Mujer y para la Igualdad de Oportunidades, a implementar

mesures i aprovar lleis per consolidar l’estratègia estatal de

gènere. El canvi més emblemàtic en el marc jurídic

espanyol és la Llei Orgànica 3/2007, que proclamà la

igualtat efectiva de dones i homes i el principi de no

discriminació per raó de sexe. En quant a representació

política aquesta llei defineix l’obligació de prendre mesures

reals i efectives de paritat, aplicant a les llistes electorals[2]

una composició equilibrada de sexes amb una quota

22


mínima del 40% i una màxima del 60% per cada sexe

distribuïda a través de diferents trams de la llista.

Segons dades del European Institute for Gender Equality, al

2015 Espanya estava en línia amb la mitjana europea en el

percentatge de ministres, superava la mitjana amb el 38,4%

de dones en el parlament espanyol i assolia el 44,7% de

dones en els parlaments autonòmics. Amb l’actual govern

del PSOE, Espanya se situa per sobre de la mitjana europea

pel que fa a la presència de dones a l’executiu.

La situació de la igualtat de gènere a Catalunya

El càrrec polític més alt que ha ocupat una dona a Catalunya

ha estat el de Vicepresidència (Joana Ortega d’UDC i Neus

Munté de CDC durant la X i XI Legislatura respectivament).

La Mesa del Parlament de Catalunya ha vist succeir-se

durant les legislatures IX, X i XI Núria de Gispert[3] i

Carme Forcadell, mantenint també una igualtat entre els 7

membres. Tot i així, la tendència a garantir la igualtat

sembla haver quedat en segon pla durant les ultimes

eleccions del 21 de desembre de 2017, en les quals els partits

van tornar al vell ordre proposant homes amb la única

excepció d’ERC amb Alba Vergés.

Si analitzem les dades de les llistes de les formacions

polítiques que es van presentar a les eleccions

autonòmiques de Catalunya de 2015, podem observar que

tots els partits respecten el règim de quotes i que EUiA,

Podem i ICV presenten una igualtat perfecta del 50/50.

Elaboració pròpia a través de dades OPCAT (Observatori de Partits

Catalans)

23


No obstant això, veiem que les dades canvien pel que fa als

candidats/des elegits/des, essent les xifres de dones més

baixes els casos de CDC amb un 39%, la CUP amb un 30%,

ERC amb un 36% i el PPC amb un 36%. Els únics dos

partits que se situen sobre el 40% d’escons ocupats per

dones són, respectivament, PODEM amb un 40%, el PSC

amb un 44% i el PDeCAT[4] amb un 45%.

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

"Cal destacar

l'escassa presència

de les dones en

posicions de

sortida a les

llistes"

Elaboració pròpia a través de dades OPCAT

Aquestes dades, tot i que no reflecteixen exactament les

polítiques dels partits en qüestió de gènere[5], donen una

imatge de com en realitat molts partits es conformen amb

la llei d’ igualtat, però que de facto no es tradueix en una

igualtat real al Parlament.

A més a més, cal destacar l’escassa presència de les dones

en posicions de sortida a les llistes, ja que són els homes

qui tenen més possibilitats d’obtenir l’escó i les dones

queden desproporcionadament relegades al final dels

trams. Conseqüència d’aquest problema sistèmic és el fet

que partits com ERC i el PSC van presentar “llistes

cremallera” en les passades eleccions del 21D, per tal de

permetre una igualtat real en els trams.

Entrant més en detall en l’anàlisi de l’estat actual de la

representació política, ens preguntem on són les dones i

quin rol juguen en els partits. Segon les dades recollides

per l’OPCAT, en 5 dels 12 partits els càrrecs principals són

ocupats per dones: Mireia Boya i Laia Estrada com a

portaveus de la CUP, Inés Arrimadas portaveu de Cs, Núria

24


de Gispert i Titón Laïlla com portaveus de Demòcrates,

Marta Rovira com a Secretària General d’ERC, Marta Ribas

com a Coordinadora Nacional d’ICV i Neus Munté com a

Presidenta del PDeCAT.

CDC, EUiA, PSC i PODEM tenen dones en les Secretaries

d’Igualtat / Àrees de dones o LGBTI i en alguna sectorial;

mentre que MES i el PPC no tenen cap dona entre els seus

càrrecs principals. Pel que fa la presència de dones als

òrgans executius dels partits, la bretxa entre dones i homes

és encara més gran: EUiA i ICV són els dos únics partits

que tenen igualtat a l’òrgan executiu.

Un altre aspecte clau per entendre quin tipus d’inclusió de

la perspectiva de gènere hi ha als partits catalans és la

transversalitat de la qüestió de gènere en els estatuts, és a

dir en la forma de principis generals, mesures d’inclusió,

col·lectius, sectorials i/o organitzacions adherides. Entre

els 12 partits analitzats, 4 inclouen la qüestió de gènere ens

els seus principis estatutaris: MES es governa amb valors

d’equitat i drets iguals de la ciutadania; el PSC comparteix

el valor d’igualtat; la CUP fa una referència clara a la

defensa de la igualtat i la llibertat sexual i de gènere, i ICV

es defineix com a formació política feminista que ha

reconegut en el seu estatut Dones amb Iniciativa com a

organització adherida i òrgan de partit.

"Ens preguntem

on són les dones i

quin rol juguen en

els partis polítics"

Pel que fa a les mesures d’inclusió de dones, l’anàlisi de les

dades OPCAT ha evidenciat que només els partits

d’esquerres tenen mesures d’inclusió específiques, tot i que

amb diferents graus de compromís amb la igualtat de

gènere, en els seus estatuts: CUP, ERC, EUiA, ICV, PSC i

PODEM. Des de mesures de paritat total 50/50 de PODEM

(llistes a les primàries obertes, elecció del Consell Ciutadà i

del Consell de Coordinació), del PSC (òrgans de direcció i

execució, vocalies i secretaries) i d’ICV (amb Dones amb

Iniciativa com a òrgan de partit, composició igualitària de

l’assemblea nacional i coordinació nacional formada

sempre per un home i una dona), passant per la quota

mínima 40/60 de la CUP (òrgans de partit i càrrecs de

designació), ERC (Presidència de l’assemblea nacional de

les dones i clara referència a la defensa de les dones en els

seus programes electorals) fins a EUiA (quotes mínimes

respectades a les llistes electorals, consell nacional i un

mínim del 30% de dones en els organismes de direcció).

Els altres partits no esmenten als seus estatuts cap mesura

específica sobre la igualtat de gènere.

25


CONCLUSIONS

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAA

"El camí cap a

una cultura de

gènere que

impulsi un canvi

de mentalitat

general és encara

llarg"

El règim de quotes constitueix un element fonamental per

aconseguir la igualtat entre homes i dones, ja que

augmenta el nombre de dones involucrades en política.

Tanmateix, la introducció d’aquesta mesura reformista

(Verge 2012) dins del sistema de partits no és suficient per

garantir la igualtat en la representació entre els dos sexes,

sobretot en la presa de decisions i en el repartiment del

poder. Si bé és cert que les dones han entrat en els espais

formals de l’esfera pública espanyola i catalana, donant-les

una visibilitat política que abans no tenien, també és cert

que el camí cap a una cultura de gènere que impulsi un

canvi de mentalitat general és encara llarg. De fet, les grans

manifestacions dels últims anys, el número creixent de

dones que denuncien la violència de gènere i demanen més

igualtat de condicions i tractament tant en l’àmbit sòcioeconòmic

com polític, són elements claus per entendre que

el sostre de vidre, aquesta barrera invisible que discrimina

el “segon sexe”, està ben lluny de trencar-se.

BIBLIOGRAFIA

ANNUAL REPORT FROM THE COMMISSION – Equal

Opportunities for Women and Men in the European Union –

1998 disponible: https://eur-lex.europa.eu/legal-content/EN/

TXT/?uri=CELEX%3A51999DC0106

La Vanguardia (06/06/2018), El Gobierno de Pedro Sánchez,

más allá de la paridad: once ministras y seis ministros,

d i s p o n i b l e :h t t p ://w w w .l a v a n g u a r d i a .c o m /p o l i t i c a /

20180606/444148408247/ministros-gobierno-pedro-sanchezmujeres.html

European Institute for Gender Equality – Gender Equality

Index 2017 Spain: disponible: http://eige.europa.eu/genderequality-index/2015/domain/power/ES

h t t p s ://w w w.b o e .e s /b u s c a r /p d f /2 0 0 7 /B O E -A -2 0 0 7 -6 11 5 -

consolidado.pdf

Ley Orgánica 3/2007, de 22 de marzo, para la igualdad

efectiva de mujeres y hombres. Boletín Oficial del Estado,

26


núm. 71, de 23 de marzo de 2007, pp. 1 a 59.

ONU Mujeres, (Juliol 2017) Hechos y cifras: liderazgo y

participación política. Presencia de mujeres en los

parlamentos, diponible: http://www.unwomen.org/es/what-wed

o /l e a d e r s h i p -a n d -p o l i t i c a l -p a r t i c i p a t i o n /f a c t s -a n d -

figures#notes

Verge Mestre, T. (2012) Les quotes: són necessàries?,

Barcelona: Observatori per a la Igualtat RIDEG, 02/12

d i s p o n i b l e :h t t p ://o b s e r v a t o r i -d i a g n o s t i c s .u a b .e s /

revistaelectronica/PDF/TaniaVerge02.pdf

NOTES

[1]https://eur-lex.europa.eu/legal-content/EN/TXT/?uri=CELEX

%3A51999DC0106

[2] Eleccions europees, generals, autonòmiques i locals.

[3] Primera dona a presidir el Parlament de Catalunya.

[4] En aquest anàlisi es mantenen per separat les dades de

CDC i el PDeCAT, ja que formalment CDC encara existeix com

a partit amb entitat jurídica pròpia. Les dades de CDC

corresponen als resultats de les eleccions de 2015 i les del

PDeCAT corresponen a la segona meitat del 2016, quan

s’acaba de crear el partit.

[5] A la XI legislatura els partits independentistes es van

presentar amb la coalició de JxSí, mentre que EUiA, ICV i

Podem s’integraven en la coalició de Catalunya Sí que es Pot.

27


L'estructura orgànica dels partits:

Variació dins l'uniformitat

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

Sergi Lostao Moré

Politòleg i Formador

d'Oratòria i Debat.

@sergilostao

Els partits polítics a Catalunya presenten un elevat grau

d’uniformitat en el disseny de la seva estructura orgànica,

en part degut als requeriments legals. Tot i així hi ha

aspectes rellevants on s’observa una variació destacable.

Si s’analitzen els partits polítics existents a Catalunya des

de les òptiques de la ideologia, dels seus vincles amb

organitzacions d’abast espanyol o d’altres aspectes tractats

en aquest monogràfic (transparència, selecció de líders),

s’observa una alta heterogeneïtat. No obstant això, la situació

és diferent si es posa el focus en la seva estructura orgànica.

Elaboració pròpia OPCAT

El marc legal dels partits polítics

Abans d’entrar en detall cal tenir en compte que un factor

clau per entendre el funcionament intern dels partits és el

28


AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

marc legal vigent. A l’Estat Espanyol els partits polítics són

una tipologia d’organització sotmesa a regulacions

importants en gairebé tots els aspectes. Així doncs, l’article

6 de la Constitució Espanyola de 1978 determina que als

partits polítics “L’estructura interna i el funcionament

hauran de ser democràtics”. Per tant, en la mateixa carta

magna s’inclou el primer element que influeix en la

estructura dels partits: el seu funcionament democràtic.

Els condicionants legals no acaben aquí. L’article 7 de la

Llei Orgànica 6/2002 de Partits Polítics tracta precisament

sobre l’organització i funcionament d’aquests. S’estableix

que hauran de tenir una assemblea general que aplegui el

conjunt dels seus membres, sigui de forma directa o a

través de compromissaris. Es defineix aquesta assemblea

com a òrgan superior de govern del partit, el qual haurà de

prendre les decisions més importants.

També s’estipula que els òrgans de direcció hauran de ser

recollits estatutàriament i s’hauran de proveir mitjançant

sufragi lliure i directe. Es considera que per regla general

els acords es prenen per majoria simple dels membres o

representants del partit presents. A més a més, en la línia

del que expressa el text constitucional, els estatuts han de

proporcionar mecanismes de control democràtic respecte

els dirigents elegits.

"L'Assemblea és

l'òrgan suprem i

obligatori per llei"

D’aquesta manera veiem com hi ha tres elements que els

partits han de considerar i que no són opcionals. El primer

és el funcionament democràtic. El segon és l’existència

d’una assemblea periòdica, com a màxim òrgan de govern

del partit (que de forma directa o a través de representats

inclogui tots els membres del partit). El tercer és

l’existència d’òrgans de direcció.

L’Assemblea o Congrés del Partit

Com ja hem comentat, l’Assemblea (molts cops anomenada

també Congrés) és l’òrgan suprem i obligatori per llei que

trobem en tots els partits. Ordinàriament es sol convocar

cada 3 o 4 anys, encara que en el cas del PDeCAT la

convocatòria és bianual i en el de la CUP i MES és anual.

Els partits també acostumen a preveure supòsits on es pot

convocar extraordinàriament. En el seu marc es prenen

decisions de gran importància pel partit, com sol ser la

29


selecció de càrrecs interns, l’aprovació de línies

estratègiques i pressupostos, la modificació d’estatuts i la

ratificació de la tasca dels altres òrgans dels partits.

A l’assemblea estan cridats tots els membres del partit,

sigui de forma directa (és el cas de la CUP, Demòcrates,

ERC, PDeCAT i Podem) o a través de representants, sovint

també anomenats delegats o compromissaris (EUiA, ICV,

PSC i PPC). Si aquest és el cas, normalment respon a una

lògica territorial, encara que en alguns casos es preveu la

participació de representants de les sectorials (PSC). Per

últim, Cs i MES contemplen en els seus estatus les dues

opcions.

L’executiva

"Hi ha partits on

l'executiva és

elegida de forma

directa per la

militància i en

d'altres de forma

indirecte"

L’executiva és el màxim òrgan de govern del partit entre

assemblees. Pren noms diversos segons el partit

(Secretariat Nacional, Comitè Executiu, Comissió

Executiva, Junta…). S’acostuma a reunir amb una

periodicitat alta i normalment és elegida en el marc de

l’assemblea. Per tant, hi ha partits on aquesta és elegida de

forma directa per la militància i en d’altres de forma

indirecta.

Els militants de partits com la CUP, Cs, Demòcrates, ERC i

el PDeCAT elegeixen de forma directa diferents càrrecs de

l’executiva en el marc de l’assemblea. En canvi, en el cas

d’EUIA i ICV són els delegats de l’assemblea qui

l’elegeixen. En el cas de MES, el PSC i Podem la militància

escull directament només el líder del partit, essent la resta

de l’executiva elegida en el marc de l’assemblea. Pel que fa

al PPC els compromissaris elegeixen el president del partit.

Una dada destacable és que hi ha partits que reserven una

sèrie de llocs a l’executiva a les persones que ocupen

determinats càrrecs orgànics o institucionals. Per tant,

aquests no són membres electes sinó nats. És el cas d’ERC,

el PSC, el PDECAT i el PPC.

No obstant això, en la manera com es produeix aquesta

elecció també hi ha certa variabilitat en el mètode electoral,

doncs els partits poden decidir si es voten llistes tancades

(PDeCAT) o obertes (Demòcrates). Això sovint està regulat a

través dels òrgans que estatutàriament tinguin aquesta potestat.

30


AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

També trobem variabilitat en la configuració dels propis

òrgans de direcció. Hi ha casos on només existeix un únic

nivell d’executiva (CUP, Cs, Demòcrates, MES, PSC i

PODEM), casos on hi ha dos nivells (EUiA, PDeCAT i PPC)

i fins i tot casos on hi ha tres (ERC i ICV). Així mateix, en

la majoria de partits existeix una figura uninominal que

exerceix el lideratge del partit, amb excepcions clares com

la bicefàlia d’ICV i el lideratge col·legiat de la CUP. A més,

trobem el cas del PDeCAT, el qual incorpora una dualitat

tant en la presidència, en un principi amb Neus Munté i

Artur Mas[1], com en la direcció executiva, amb una

coordinadora executiva i un coordinador de la

organització.

El Consell

"Tots els partits

disposen d'un

òrgan situat entre

l'executiva i el

congrés, gairebé

sempre anomenat

Consell"

Tots els partits disposen d’un òrgan situat entre l’executiva

i el congrés/assemblea, que es reuneix diverses vegades a

l’any, gairebé sempre anomenat “Consell”. La seva funció

principal sol ser el control executiu. Per naturalesa és un

òrgan conformat per un nombre major de persones que

l’executiva.

En la majoria de partits els seus membres normalment són

elegits per l’assemblea (sigui per vot directe de la

militància com a ERC, MES i Podem) o per vot dels

compromisaris (EUiA i ICV). Tanmateix, en alguns casos

s’hi inclouen també una sèrie de membres nats, com sol ser

els membres de l’executiva, càrrecs electes o representants

territorials, com és el cas d’ERC. En el cas del PSC,

PDeCAT i del PPC la pràctica totalitat dels membres són

nats. En el cas de la CUP i Demòcrates, està format

únicament per representants de les assemblees territorials.

Òrgans secundaris

Més enllà dels tres grans òrgans que acabem d’exposar, els

partits polítics disposen d’òrgans secundaris que tenen

encomanades funcions concretes. Alguns d’ells es troben

de forma similar en un nombre considerable de partits,

encara que el seu nom pot variar. Cal destacar la Comissió

de Garanties (que sol vetllar pels drets dels militants) en la

majoria de partits catalans[2]. Trobem també la Comissió

de Finances, a càrrec d’aspectes econòmics del partit, a

ICV, PSC i PDeCAT. Per últim existeix la Comissió d’Ètica i

31


Registres o de Règim Disciplinari (que normalment vetlla per

les bones pràctiques dels càrrecs orgànics) a Cs, PSC i PDeCAT.

"El disseny de

l'estructura

orgànica dels

partits és un

element

fonamental per

entendre el seu

funcionament

intern"

A banda d’aquests òrgans i en relació amb els vincles amb

la societat, cal destacar les organitzacions juvenils, presents

en els casos de Cs, Demòcrates, ERC, EUiA, ICV, PDeCAT,

PSC i PPC. En altres casos trobem organitzacions de dones

(ICV). També és habitual que els partits organitzin el

treball en comissions sectorials (economia, educació, medi

ambient, cultura, etc.). Els òrgans secundaris esmentats

acostumen a tenir garantida una presència de membres

nats en els òrgans de direcció del partit (executiva i

consell), a més d’algun tipus de participació en l’assemblea.

En alguns casos els partits també realitzen trobades

periòdiques entre assemblees amb diferents finalitats. És el

cas de les Trobades d’Unitat Popular i de les Assemblees de

Regidors i Regidores de la CUP, les Conferències Nacionals

i Sectorials d’ERC, la Conferència Política Nacional d’EUiA

o la Convenció del PPC.

Per últim, destacar l’existència de fundacions vinculades als

partits (ERC, EUiA, ICV, PSC, PP i Podem), tot i què,

estatutàriament no s’especifica la presència de membres

nats dels partits en aquestes organitzacions, ni viceversa.

Conclusions

El disseny de l’estructura orgànica dels partits, malgrat

venir en part marcat per requeriments legals, és un element

fonamental per entendre el seu funcionament intern.

D’altra banda, també és important destacar la funció de la

mateixa per a configurar aspectes claus com el rol de la

militància, el rendiment de comptes o la configuració dels

mecanismes de control democràtic.

BIBLIOGRAFIA

Constitució Espanyola de 1978

Llei Orgànica 6/2002, de 27 de juny, de Partits Polítics

NOTES

[1] Actualment només hi ha una presidencia ocupada per Neus Munté.

[2] Concretament el cas de la CUP, Ciutadans, Demòcrates, EUiA, ICV,

PSC, PDeCAT, PPC i Podem.

32


Transparència digital als partits

polítics. Els mecanismes dels partits

polítics per mostrar-se transparents

Sergi Gerard Pasanau Català

Politòleg, coordinant el

programa Escola Refugi.

Divulgador - Administratiu a

Open Cultural Center

@gerardpasanau

“Sense transparència no es coneix el funcionament del

partit”.

“Sense transparència no hi ha proximitat amb els militants

i acostament a la ciutadania”

Aquestes dues afirmacions són habituals entre la gent

interessada en la política. Vivim en un entorn en què la

falta de transparència i els casos de corrupció fan que la

ciutadania desconfiï de la política. Les tecnologies digitals

han sigut molt importants per a que els ciutadans puguin

tenir accés obert a les dades dels partits polítics i és un

esforç per facilitar el coneixement del funcionament dels

partits.

La transparència com a concepte és molt ampli, però

referent a l’àmbit que ens pertoca es pot definir com “un

principi de referència en l’actuació de les institucions i les

entitats que facilita a les persones amb les quals es

relacionen el coneixement relatiu a tots els seus àmbits

d’actuació”[1].

L’objectiu de la transparència no és únicament posar dades

o informació a disposició de les persones. Cal aportar dades

obertes que tinguin un sentit i que facilitin un bon

coneixement dels funcionament dels partits polítics. Dades

les quals s’ofereixen a la pàgina web de l’OPCAT.

33


Legislació sobre transparència

L’ordre jurídic normatiu que regula els partits polítics és el

següent.

Legislació espanyola

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

L’any 2013 es va aprovar a les Corts Espanyoles la Llei de

Transparència, que va obligar a tot el Sector Públic Estatal

així com a altres institucions i organitzacions (entre les

quals els partits polítics) a publicar les dades que “afecten

a les entitats públiques per garantir la transparència a la

seva activitat i regular el dret d’accés dels ciutadans a la

informació pública”.

Així doncs, els partits polítics han d’actualitzar

periòdicament les seves dades i informació que sigui

rellevant per garantir la transparència de la seva activitat

relacionada amb el funcionament i control de l’actuació

pública.

Pel que fa a aspectes de finançament hi ha dues lleis. Per

una banda, la Llei Orgànica 8/2007 sobre finançament dels

partits polítics estableix una regulació del finançament, les

subvencions que perceben els partits polítics amb

representació parlamentària i el control intern i extern de

les seves finances.

"Els partits polítics

han d'actualitzar

periòdicament les

seves dades i

informació que

sigui rellevant per

garantir la

transparència "

Per altra banda, la Llei Orgànica 3/2015, de control de la

activitat econòmica-financera dels Partits Polítics és una

de les normes de referència per al control intern financer

dels partits polítics. Aquesta llei és la que regula que els

partits polítics compleixin les normes en matèria de

finançament i retiment de comptes als òrgans que

qualifiquen els seus comptes i l’ús del finançament rebut

tant de forma privada com pública, via subvencions per

tenir grups parlamentaris i municipals, establint també els

límits de les donacions privadesa a l’article 5 d’aquesta llei.

Legislació catalana

La Llei 19/2014 de transparència, accés a la informació

pública i bon govern és la que regula les obligacions en

matèria de transparència a les administracions catalanes.

En el seu article 3.4 estableix les obligacions de

34


transparència que també són aplicables als partits polítics i a

les fundacions vinculades en els supòsits següents:

a) Si perceben subvencions o ajuts públics de més de 100.000

euros anuals.

b) Si almenys el 40% de llurs ingressos anuals procedeix de

subvencions o ajuts públics, sempre que aquesta quantitat

sigui de més de 5.000 euros.

Mecanismes de Transparència

Portals de Transparència

Disposar d’aquest mecanisme de transparència és obligatori

per als partits polítics que compleixin els requisits exposats

anteriorment de la llei catalana de transparència.

"Els portals de

transparència

serveixen per

canalitzar la

publicació de

tanta quantitat

d'informació i el

compliment de les

obligacions de

publicitat activa "

Els Portals de Transparència com bé diuen tant la llei catalana

de transparència com l’espanyola – Preàmbul de la Llei

Espanyola – serveixen per “canalitzar la publicació de tanta

quantitat d’informació i facilitat el compliment de les

obligacions de publicitat activa”, l’actualització permanent de

dades.

A continuació fem un recull de la situació dels partits polítics

pel que fa a l’estat dels seus Portals de Transparència.

Font: Taula elaboració pròpia consultant webs partits polítics

35


Com podem observar a la taula superior els partits polítics

que tenen la obligació per llei de tenir Portal de

Transparència el tenen accessible a la pàgina web de forma

clara. En el cas de Cs i el PPC no tenen de forma clara les

dades del partit pel que fa al nivell de Catalunya.

Cal esmentar que tant Podem com Cs tenen els seus

Estatuts accessibles però fora del Portal de Transparència.

A més el PSC, té la seva informació organitzativa (Estatuts

i Codis Interns) a l’apartat Principis i Valors.

També, la manca d’informació econòmica i organitzativa

en els partits més nous s’explica per la seva curta vida. En

el cas de Demòcrates, MES i Units per Avançar no

compleixen els requisits d’obligatorietat de cara a tenir

Portal de Transparència.

Codi de conducta o codi ètic

L’article 51 de la llei catalana de Transparència estableix el

contingut mínim del codi de conducta. El codi de conducta,

o codi ètic, inclou els compromisos dels membres del partit

d’actuar de forma honesta, de no incitar a ningú a

infringir-lo i acceptar i complir les mesures adoptades en

el cas d’incomplir les obligacions establertes. L’Òrgan que

vetlla pel control del codi de conducta és la Comissió de

Transparència o l’òrgan equivalent.

Creuant les dades de l’OPCAT amb la informació a les

pàgines web dels partits polítics, podem comprovar que

tots els partits tenen un document que és el codi de

conducta o d’ètica. En la majoria dels casos aquest és de

fàcil accés al Portal de Transparència de la seva pàgina web

exceptuant Demòcrates, que per llei no li cal tenir;

Catalunya en Comú, que s’estan construint encara i el PSC,

que el té a l’apartat Principis i Valors. Tant C’s, PPC i

Podem segueixen el codi de conducta estatal.

Normes de control intern

Les normes de control intern fan referència als aspectes de

finançament dels partits polítics perquè controlin com

s’aconsegueixen els diners i com es gasten, tal com estipula

l’article 15 de la Llei Orgànica 8/2007 sobre finançament

dels partits polítics.

36


D’acord amb aquest article, els partits polítics tenen

l’obligació de tenir un mecanisme intern de transparència,

que és avaluat per un òrgan intern estipulat en els Estatuts.

Normalment aquest és una Comissió Econòmica que fa

l’auditoria dels comptes.

Així, actualment, tots els partits polítics estipulen als seus

Estatuts o en un document apart tots els mecanismes de

control intern que li pertoquen fer a l’òrgan que fa

l’auditoria interna de les finances. A més a més, també hi

ha partits en que una empresa els hi fa una auditoria dels

comptes abans de que aquests siguin enviats al Tribunal de

Comptes i/o a la Sindicatura de Comptes. Aquests ens

administratius són el mecanisme extern que avalua les

finances dels partits polítics.

"L'obertura

democràtica dels

partits polítics ha

vingut de la mà de

la legislació"

Conclusions

L’obertura democràtica dels partits polítics ha vingut de la

mà de la legislació. És a dir, la legislació sobre bones

pràctiques i transparència ha impulsat els partits a facilitar

l’accés a les seves dades d’una forma fàcil i àgil a través

d’internet. Això ha implicat un retiment de comptes més

continu a la militància i a la ciutadania, dins l’actual marc

que considera la transparència com quelcom desitjable. En

aquest sentit, alguns partits han volgut posar especial

èmfasi en aquesta obertura, anant fins i tot més enllà dels

objectius mínims que els requereix la legislació.

BIBLIOGRAFIA

La transparència en 20 preguntes, Guia de transparència per a

partits polítics, organitzacions sindicals i empresarials, Generalitat de

Catalunya, 2015 http://exteriors.gencat.cat/web/.content/autogovern/

documents/TRANSPARENCIA/

Guia_transparencia_partits_politics_organitzacions.pdf

Llei 19/2013, de 9 de desembre, de Transparència, Accés a la

Informació Pública i Bon Govern

Llei Orgànica 8/2007, de 4 de juliol, sobre finançament dels partits

polítics

37


Llei Orgànica 3/2015, de 30 de març, de control de l’activitat

econòmic-financera dels Partits Polítics

Llei 19/2014, de 29 de desembre, de transparència, accés a la

informació pública i bon govern

NOTES

[1] (La transparència en 20 preguntes, Guia de transparència per a

partits polítics, organitzacions sindicals i empresarials, Generalitat

de Catalunya, 2015) http://exteriors.gencat.cat/web/.content/

autogovern/documents/TRANSPARENCIA/

Guia_transparencia_partits_politics_organitzacions.pdf

38


AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

"Les campanyes electorals estan focalitzades

cada vegada més al lideratge polític"

Entrevista al Dr. Marc Guinjoan

Una bona recepta de cuina sempre cal que tingui bons

ingredients per a que s’obtingui un bon resultat. En el

nostre cas, Marc Guinjoan, era el candidat perfecte per a

poder treure una bona entrevista i, a més, amb fonament

teòric. En Marc Guijoan és doctor en Ciències Polítiques i

Socials, i investigador postdoctoral a la Universitat

Autònoma de Barcelona en el grup de recerca Democràcia,

eleccions i ciutadania. Especialista en sistemes electorals i

estratègies de partit i, a més, és fundador, juntament amb

Toni Rodon i Marc Santjaume, del bloc El pati descobert.

Quines funcions tenen els partits polítics en les

democràcies?

Els partits polítics en una democràcia representativa són

els canalitzadors dels interessos de la ciutadania. Per tant,

són l’organisme a cavall entre les demandes de la

ciutadania i les polítiques públiques. Les democràcies

representatives parlamentàries actuals han de funcionar

probablement de manera inevitable a través de partits

polítics o a través d’agregacions d’individus que es

constitueixin en alguna forma similar a un partit polític, ja

Andreu Paneque

Politòleg i Professor

assistent Universitat

Pompeu Fabra.

Sergi Lostao

Politòleg i Formador

d'oratòria i debat.

39


sigui un partit polític estricament, en una agrupació

d’electors o en candidatures independents.

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

Quins creus que podrien ser els reptes actuals dels

partits polítics?

Els partits polítics tradicionals s’han d’adaptar a les noves

demandes de la societat, que els partits nous son més

capaços de canalitzar, o ja des d’una base poden

incorporar. Això evidentment té a veure amb la qüestió de

gènere, la democràcia interna del partit, la celebració de

primàries, la gestió relativament democràtica de la

pluralitat interna i de les seves demandes. Els partits

tradicionalment han estat molt masculinitzats i han

integrat difícilment a les dones a les estructures

orgàniques del partit, i encara menys a les estructures de

direcció i de lideratge final. Els partits polítics haurien

d’incorporar una fórmula de major contacte amb la

societat, no necessàriament amb els seus militants.

Sobretot entenent la situació en que actualment ser

militant d’un partit polítics és una rara avis, i per tant els

partits polítics, d’una manera o altra, volen estar en

contacte amb els seus simpatitzants, que no

necessàriament, militants. Això hi ha partits que ho

gestionen millor, d’altres pitjor. Per exemple en el cas de

Podem, ho gestiona relativament bé, amb la integració de

tota la militància o simpatitzants en un sistema online, en

que es permeten votacions i expressar les voluntats sobre

les decisions en cada tema.

"Els partits

tradicionalment

han estat molt

masculinitzats i

han integrat

diícilment a les

dones "

Quin vincle creus que hi ha entre la ciutadania i els

partits, dins l’espectre de la política catalana i

espanyola?

El vincle depèn en gran part de la tipologia de partit. No és

el mateix el vincle que té el PPC amb els seus militants, que

el vincle que té ERC, que ha estat un partit històricament

assembleari, o Podem, que adapta l’assemblearisme a les

noves tecnologies. Per tant, el vincle depèn del tipus de

formació. A partir d’aquí, crec que aquest aspecte també va

molt relacionat amb la gestió interna dels partits polítics, i

de la demanda de pluralitat dins dels mateixos partits. I

fins i tot, probablement, del poder que té aquell partit

polític. Perquè és evident que és molt més senzill gestionar

un partit polític de manera totalment democràtica

internament si no tens el poder i ets un partit petit que no

pas si ets un partit de primera línia de govern. Sí que és

40


cert que en aquest sentit sembla ser que els partits

d’esquerres estan més predisposats a gestionar la pluralitat

interna o donar més veu a la militància i als simpatitzants.

Però realment crec que on hi ha la divergència és en la

dicotomia poder / no poder, haver-ne tocat o no, i després

entre la dreta i l’esquerra.

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

"Els partits

populistes tenen

una dosi molt

important de

lideratge, de

messianisme, un

líder que ho

engloba tot"

Quina tipologia de lideratges creus que hi ha

actualment als partits polítics actuals? Creus que hi ha

alguna relació amb la tipologia de campanyes

electorals que es presenten avui en dia?

Segurament a primera instància podria dir que té certa

relació amb la línia argumental del que comentava

anteriorment. El fet però, és que més enllà de la dicotomia

del poder, és veritat que els partits populistes tenen una

dosi molt important de lideratge, de messianisme, un líder

que ho engloba tot. En aquest sentit, i en la societat

televisada i mediatitzada que vivim actualment, el líder

polític té probablement –i desafortunadament– un poder

molt important, i per tant, el que es valoren i necessiten

són lideratges forts.

De fet, fins fa poc, el lideratge probablement menys fort

dins dels partits polítics espanyols era el mateix Mariano

Rajoy. Era un líder de consens entre les diferents famílies

dins del PP, però sense poder de lideratge. Albert Rivera

claríssimament és un líder total a Cs, el mateix passa amb

Pablo Iglesias. Pedro Sánchez ho és amb certs matisos. Si

ens movem específicament a Catalunya, el lideratge de

Carles Puigdemont era un lideratge total, que s’ha

demostrat fins i tot en el moment que ha hagut de deixar la

presidència. No ha estat disposat a donar-la a qualsevol

persona, i ha agafat a una persona que sabés que estaria

d’acord amb les seves directrius polítiques.

Més enllà d’això, trobem espais on el lideratge és molt més

plural, per exemple, diria el cas de Podem o el que

actualment és Catalunya en Comú-Podem. En aquest sentit,

trobem un lideratge molt més plural, multifacètic,

probablement fruit del seu origen i la seva composició

orgànica mixta: entre Podem, els Comuns, ICV i EUiA.

Tanmateix, cal destacar com depenent de les eleccions

utilitzen una tipologia de campanya o una altra. De fet, a

les eleccions al Parlament de Catalunya amb Xavier

Domènech, van fer una campanya electoral amb prous

cares, però no va passar el mateix amb les eleccions a

41


Barcelona amb Ada Colau, on varen fer una campanya

absolutament focalitzada en la seva persona.

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

En el cas de la CUP no té lideratge personal, i per tant és

un partit transversal, on les seves campanyes son d’acord

amb la seva estructura orgànica del partit. A excepció

probablement de l’organització anticapitalista, els altres

partits tenen un fort lideratge. En el cas d’ERC, trobem

com basava el seu lideratge en un líder fort, Oriol

Junqueras, i en menor mesura Marta Rovira. Però per

qüestions que ja coneixem, aquests lideratges actualment

no es poden exercir.

Si aquesta tipologia de lideratges els relacionem amb les

campanyes electorals es pot destacar una certa relació. Les

campanyes electorals estan focalitzades cada vegada més al

lideratge polític. En una societat on els mitjans de

comunicació tenen el poder que tenen, on un minut de

televisió o de ràdio és tan car, això condueix a una societat i

una estructura de partits cada cop més “lideritzada” i

allunyada dels militants, simpatitzants o fins i tot dels

càrrecs intermitjos de l’organització.

Quina valoració faries de l’existència de primàries per a

l’elecció de líders i candidats electorals?

Les primàries com a estructura o principi de funcionament

dels partits em sembla que és absolutament lloable i

necessari, com a eina d’horitzontalitat i control de la base

del partit. Però a nivell pràctic veiem que les primàries

funcionen com funcionen i com en la majoria dels partits

polítics existeix la voluntat i capacitat, innegable, de la

estructura orgànica dels mateixos per a que guanyi el

candidat o candidata que ells volen. Probablement, el cas

que ha trencat més en això ha estat el de Pedro Sánchez: va

competir contra l’estructura del PSOE i va aconseguir

guanyar. Dit això, recalcaria la idea de com en la gran

majoria d’ocasions els partits polítics tenen unes

dinàmiques d’arrossegament molt fortes que permeten que

els líders es consolidin, donant-li, a més, una pàtina de

funcionament intern democràtic.

"Les campanyes

electorals estan

focalitzades cada

vegada més al

lideratge polític"

Quin efecte creus que té el sistema electoral en les

característiques dels partits davant la selecció de líder,

configuració de llistes, etc.?

El nostre sistema electoral proporcional el que ens hauria

de portar, des d’un punt de vista teòric, seria a una menor

42


"Més que reptes,

els partits polítics

s'han d'integrar

en les noves

tecnologies,

enteses com

xarxes socials"

personalització de la política. Després hi ha tensions que

per altra banda, des del meu entendre, provenen

principalment del mercat mediàtic i la necessitat dels

partits polítics de guanyar eleccions amb recursos escassos,

que porten a prioritzar el paper de líder. Acabem doncs en

una situació en la que nosaltres escollim els diputats en

unes circumscripcions multinominals en les quals, en el

millors dels casos, els votants en coneixen el cap de llista,

però difícilment la resta de membres de la candidatura. En

el pitjor dels casos, la persona que vota a Lleida, coneix el

candidat de Barcelona. O en el cas de les estatals, la

persona que vota a Sòria, coneix el candidat de Madrid. Per

tant, tot i que sí que és cert que el sistema electoral ens

hauria de portar a un sistema menys personalista, veiem

que hi ha pulsions molt fortes cap a la personalització dels

partits i dels seus lideratges.

Quins creus que són els reptes dels partits polítics

amb les noves tecnologies?

Més que els reptes, els partits polítics s’han d’integrar en

les noves tecnologies, enteses com xarxes socials. El repte

és incorporar-les en el seu mitjà de funcionament, com

crec que ja estan fent la gran majoria de partits. Jo crec

que els partits han entès que a través de les xarxes socials

tenen una via de comunicació amb els seus simpatitzants,

seguidors i potencials votants que és molt important, és un

nou canal mediàtic, paral·lel, diguem-ne als canal

tradicionals com la Televisió, ràdio i premsa escrita.

I en termes de democràcia interna què poden aportar

les noves tecnologies?

Les noves tecnologies, juguen un paper molt important. El

cas més exemplificador jo diria que es el de Podemos, en el

que totes les decisions rellevants que es prenen dins del

partit es voten a través d’Internet, amb les dificultats i

problemàtiques que hem comentat anteriorment. És a dir,

al final les bases internes del partit acabaran donant suport

al que suggereixi el líder. Per tant, sí que estem parlant de

democràcia interna, però d’una democràcia interna poc

plural i relativament monitoritzada pel líder. Però

probablement actualment és al màxim a què podem

aspirar. I per tant, les noves tecnologies en aquest sentit sí

que són un element que afavoreix la democràcia interna

dels partits.

43


Podries fer un comentari o reflexió sobre el nivell de

participació política a Catalunya o a l’Estat Espanyol?

Participació entesa a nivell de partits

La militància en els partits és força residual, estem parlant

d’organitzacions que en nombres de militància, si no estic

equivocat, està al voltant del 2% de la població, essent un

dels percentatges més baixos d’Europa. Però s’ha de dir

que tradicionalment sempre han estat partits amb baixos

nivells de militància, sigui pels motius que sigui. Potser

per una història de desconfiança cap als partits polítics,

fruit de la transició, fruit de la desconfiança en la política

que va inculcar el govern franquista. I això és una cosa que

difícilment canviarà.

La militància dels partits polítics de cap manera s’ha

considerat ni ha estat històricament una cosa molt

arrelada a la nostra societat. Ni tampoc una persona que

específicament es sent identificada amb un partit sent la

necessitat de militar-hi, tal i com les dades ens demostren.

També és veritat que els partits polítics han buscat amb

relativa poca insistència la militància, perquè aquesta de

cap manera és la seva font principal de finançament,

perquè si no m’equivoco aquesta font representa entre un

3 i 5% dels seus ingressos. Si parlem de per exemple la

CUP o Podem, estaríem parlant d’un altre tema, perquè

possiblement ells sí que van a buscar més militància,

precisament perquè les seves decisions es basen en un

procés molt transversal de decisió. Però els partits polítics

clàssics estan relativament poc interessats en la militància,

ja que el seu finançament no els hi prové directament dels

seus militants.

Hi ha un altre tema important que és el dels candidats

independents. Per exemple, ERC en la passada legislatura

tenia una bona colla d’independents al govern i al

parlament. Els partits polítics estan relativament poc

interessats en la militància però sí que ho estan en captar

gent de fora, sobretot el perfil d’independent. Avui en dia

ser militant d’un partit pot associar-se amb una adhesió

sense condicions a la formació política, cosa que no passa

amb els candidats independents. D’aquesta manera podem

entendre com, tot i que els partits estan relativament poc

interessats en augmentar la militància, sí que tenen

incentius molt forts per identificar i comprometre a

persones del seu entorn.

"La militància en

els partits és força

residual...

Està al voltant del

2% de la població,

essent un dels

percentatges més

baixos d'Europa"

"Els partits polítics

clàssics estan

relativament poc

interessats en la

militància"

44

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!