Revista Àmbits Girona

colpis

Àmbits

de política i societat

Hivern 2019

Girona, perfil divers

Joaquim Brugué

Xavier Casademont

Carles Ferreira

Salvador Martí

Maria Àngels Porxas

Macià Serra

Joan Trias

Anaïs Varo

Entrevista a

Joaquim Nadal


Números anteriors

la revista amb contingut


Àmbits

de política i societat

Núm. 52. Hivern 2019. Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya

MONOGRÀFIC

GIRONA, PERFIL DIVERS

3

5

10

14

19

25

32

37

Presentació

Macià Serra

Les necessitats socials a les comarques gironines

Joaquim Brugué i Xavier Casademont

Girona: la demarcació més diversa

Salvador Martí

Els resultats electorals a Girona: diferents, però no tant

Macià Serra

El color polític dels alcaldes i alcaldesses a les comarques

gironines

Carles Ferreira

Les polítiques d’habitatge a les comarques gironines:

passat i futur

Joan Trias i Anaïs Varo

L’atenció a la salut mental a les comarques gironines:

èxits i reptes

Maria Àngels Porxas

Entrevista a Joaquim Nadal

1


Coordinadors d'aquest número

Macià Serra i Joan Trias

Col·laboradors

Joaquim Brugué, Xavier Casademont, Carles Ferreira,

Salvador Martí, Maria Àngels Porxas, Macià Serra, Joan

Trias, Anaïs Varo

Editat per

Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya

c/ Roger de Llúria 155-157, entresòl 1a, 08037, Barcelona

Tel: 93 241 41 22

a/e: comunicacio@colpis.cat

https://ambitscolpis.com/

2


AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAA

Presentació

Les comarques gironines es troben entre la província de Barcelona i la frontera

francesa, en un entorn geogràfic privilegiat, entre el Pirineu i la Costa Brava, i

amb diversos paisatges que van de la muntanya a la costa, passant per la plana de

l’Empordà o la Garrotxa. Algunes de les idees preconcebudes sobre aquest

territori fan referència a ser un lloc on es viu bé, amb sous alts, pocs problemes

socials i on el nacionalisme català hi és majoritari. En aquest monogràfic volem

veure si aquestes idees preconcebudes s’ajusten a la realitat, o si aquesta és una

mica més complexa que els clixés.

Si bé la ciutat de Girona és la ciutat més gran de la província, hi ha una xarxa de

ciutats mitjanes molt importants, que darrerament han experimentat un gran

creixement. Així, si la ciutat de Girona es troba al llindar dels 100.000 habitants,

Figueres, Blanes, Lloret i Olot es troben entre els 30.000 i els 45.000 habitants i

Salt, Palafrugell i Sant Feliu de Guíxols superen els 20.000, mentre que a

Banyoles, Roses i Palamós els falta ben poc per arribar-hi. Dels 755.716 habitants

de la província, el conjunt dels 12 municipis més grans només representen el 51%

de la població. Per tant la meitat dels habitants es troben distribuïts entre els més

de 200 municipis restants. Aquest fet mostra com si bé la ciutat de Girona

exerceix de capital (especialment administrativa amb la Diputació, la seu de la

Generalitat a Girona, la subdelegació del govern de l’estat o la Universitat), no

acumula un percentatge de població tan alt com en moltes altres províncies.

Aquest monogràfic compta amb articles de diversos professors i investigadors de

la Universitat de Girona. Molts d’ells en el grau de Ciències Polítiques i de

l’Administració, un grau que si bé és jove, ja s’ha consolidat i ha graduat diverses

promocions de politòlegs. Els articles versen sobre alguns aspectes socials i

polítics de les comarques gironines sense la voluntat de ser exhaustius, sinó

d’apuntar algunes dinàmiques i elements que ens permetin veure-hi més enllà de

les estadístiques i les imatges preconcebudes.

En Quim Brugué i en Xavier Casademont ens apropen a la realitat social i les

seves necessitats. Ens mostren que la pobresa, les desigualtats socials i l’exclusió

social no són alienes a les comarques gironines, sino que hi són ben presents en

molts municipis. I també apunten en quins sectors s’han centrat les polítiques

públiques de serveis socials i on es podria fer un esforç superior.

En Salvador Martí enfoca la diversitat social de les comarques gironines avui i ens

retrata qualitativament algunes de les comunitats més nombroses. Les

comarques gironines disten força de l’homogeneïtat social, lingüística i d’orígens

per alguns imaginada. En lloc d’això trobem que és la segona província espanyola

amb un percentatge d’immigració més elevat, i on comunitats d’orígen divers

3


conviuen amb la població autòctona, algunes amb la voluntat de

romandre-hi i d’altres amb la voluntat de retornar als seus

països. Tot plegat amb diferents patrons de comportament,

d’integració i de distribució en el territori.

En Macià Serra assenyala algunes dinàmiques electorals de les

comarques gironines comparant-les amb les de la resta de

Catalunya, per ressaltar les diferències però també les

continuïtats. En Carles Ferreira s’apropa als batlles i batllesses

de les comarques de Girona mostrant el predomini històric de

CiU, si bé cada vegada menys aclaparador. Ambdós articles

mostren que la unitat d’anàlisi útil no és la comarca sinó que per

explicar els resultats electorals és molt important la dicotomia

costa-interior, així com la mida del municipi.

Finalment hi ha dos articles relatius a polítiques públiques que si

bé no són noves, no són les que habitualment han atret l’interès

dels investigadors. Per una banda l’Anaïs Varo i en Joan Trias

mostren les polítiques d’habitatge a la província i una

experiència innovadora i cooperativa en un municipi petit,

mostrant que les innovacions es poden impulsar des de

municipis petits i mitjans.

Finalment, la Maria Àngels Porxas ens apropa a les polítiques de

salut mental i exposa com s’ha abordat el repte d’atendre una

part molt important de la població a través d’una xarxa integral,

que és innovadora i model per altres territoris.

Tot plegat no dóna un a imatge completa ni exhaustiva de la

realitat social i política de les comarques gironines, però apunta

algunes pistes per a començar a enderrocar les imatges

construïdes d’un territori bucòlic, i en canvi mostra una societat

diversa, plural i on les administracions públiques, sobretot la

local, tenen nombrosos reptes a afrontar.

Macià Serra

Professor de Ciència Política a la UdG

4


Les necessitats socials a les

comarques gironines

Les comarques de Girona són habitualment descrites amb

atributs pomposos, que tendeixen a destacar els seus

innegables actius, i a presentar-la de forma idíl·lica com un

territori benestant i pròsper. De fet, les dades demogràfiques

i macroeconòmiques així ho corroboren: l’estructura

demogràfica de la província presenta una pauta singular

respecte el conjunt del país: és la província amb un

percentatge més elevat de població jove i més baix de

població major de 65 anys. Girona, en comparació amb la

resta de Catalunya, ha estat tradicionalment una de les

províncies amb més creixement i dinamisme econòmic, amb

els índexs de desocupació més baixos, i amb una renda

mitjana disponible més elevada. A més, cap comarca supera

la mitjana catalana pel que fa a l’atur registrat, i el mateix

passa quan s’analitza l’atur de llarga durada. En base a

aquests indicadors, doncs, semblaria que parlar de

necessitats socials, pobresa i exclusió social a Girona és un

oxímoron. Però ja sabem que, darrere les estadístiques i les

dades, sovint s’amaguen altres situacions que, a primera

vista, són imperceptibles, i que si s’analitzen amb major

deteniment poden fer aflorar realitats inicialment

silenciades.

Quim Brugué

professor UdG

@QuimBrugue

Xavier Casademont

Politòleg,

professor a la UdG.

@XeviCasademont

5


AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAA

Lamentablement, doncs, aquesta no deixa de ser una visió

superficial i simplista d’una realitat que, per definició, és

complexa i admet múltiples matisos i contrapunts, si el que es

pretén és fugir del cofoisme i l’autocomplaença. Tanmateix, es fa

veritablement difícil parlar de la província com un tot, sense

tenir en compte les diverses realitats desiguals que coexisteixen

sota un mateix territori. Només cal fixar-se en les diferents

realitats territorials que hi conviuen: zones urbanes i rurals;

zones costaneres, de muntanya i d’interior; zones frontereres;

municipis disseminats, etc. I és que, per exemple, les comarques

de Girona també tenen les seves perifèries, i pateixen

problemàtiques socials derivades de múltiples dimensions, com

són la demografia, l’economia i el mercat de treball, les relacions

socials i comunitàries, l’urbanisme i l’habitatge, les

discriminacions, etc. En aquest text, doncs, farem una mirada

transversal a algunes de les principals necessitats que afecten la

província en base a alguns exemples concrets i plantejarem

alguns del principals reptes de present i de futur.

Abans d’entrar de ple en l’anàlisi de les principals necessitats, cal

començar fent referència al marc institucional que s’ocupa de la

qüestió social. Si bé és cert que quan es parla de les polítiques

socials es fa referència a polítiques públiques educatives,

sanitàries o de pensions, en aquest text farem referència a

l’àmbit propi dels serveis socials. Tot i que no existeix un consens

unànime sobre quin és l’objecte dels serveis socials, i que sovint

les problemàtiques socials es configuren a partir de la

multidimensionalitat i en interacció amb altres polítiques

públiques, els serveis socials s’ocupen de les necessitats

relacionades amb l’autonomia i la dependència, les materials i

instrumentals, així com les relacionals.

D’ençà de la reinstauració de la democràcia, Catalunya ha

desenvolupat, en base a una competència pròpia, un sistema de

serveis socials que s’escampa pel territori amb la col·laboració de

les administracions locals. Així, els ajuntaments de més de

20.000 habitants disposen de serveis socials bàsics propis,

mentre que la resta ho fan a través dels Consells Comarcals. El

sistema català de serveis socials disposa d’una cartera de serveis

amplíssima, en àmbits molt diversos com l’autonomia i la

dependència, la violència, les situacions de risc, les necessitats

materials i relacionals, entre altres, intervenint sobre col·lectius

com la infància i l’adolescència, les persones grans, amb

diversitat funcional, persones immigrades, etc. Paral·lelament a

l’acció del sistema públic, les comarques de Girona també

6


disposen d’un Tercer Sector potent, amb entitats que

tradicionalment s’havien dedicat a la qüestió social, així com de

noves que s’han especialitzat en col·lectius o necessitats

concretes. Alhora, com és propi dels països mediterranis, el rol

de la família, i especialment de la dona, és determinant,

assumint bona part dels dèficits de l’estat i el mercat, amb

notables costos personals per a les dones.

Des d’una perspectiva institucional i de les polítiques públiques,

les comarques de Girona disposen, com la resta de Catalunya,

d’una xarxa pública de serveis socials relativament consolidada,

malgrat ser el pilar més feble de l’estat del benestar (Vilà, 2011).

Els quaranta anys de democràcia han servit per consolidar la

qüestió social en tant que drets de ciutadania, sobretot amb

l’aprovació de la Llei de Serveis Socials al 2007 i, paral·lelament,

la xarxa ha anat abandonant el tradicional component

voluntariós i assistencialista per convertir-se en un sistema

professionalitzat i modern, malgrat les limitacions que l’afecten,

sobretot en termes de finançament i recursos (Pelegrí, 2011).

Girona, tot i això, ha estat un territori relativament innovador a

l’hora de gestionar els serveis socials, tant per la creació de

consorcis comarcals, que han afavorit la gestió i la qualitat en la

prestació dels serveis, com per ser el bressol d’iniciatives socials

pioneres i de referència, com són la Cooperativa la Fageda, en

l’atenció a les persones discapacitades, entre altres.

Però, quines són algunes de les realitats que ens porten a parlar

d’un escenari menys reeixit del que habitualment es difon?

L’anàlisi exhaustiva de les memòries dels serveis socials

municipals i d’informes són d’especial interès per aquesta

qüestió.

Malgrat les característiques demogràfiques que s’han esmentat

anteriorment, les necessitats en l’àmbit de la promoció de

l’autonomia i atenció a la dependència, especialment vinculades

amb l’envelliment, són una de les principals necessitats que

afecten els serveis socials gironins. Així, les necessitats d’atenció

en centres residencials, així com el desplegament de serveis per

atendre les persones al domicili, és una de les que implica més

esforços, i que continuarà sent important en els propers anys,

atesa la tendència que mostren les projeccions demogràfiques.

Aquestes necessitats, però, no només es dirigeixen cap a les

persones dependents, sinó també cap als cuidadors, que sovint

assumeixen càrregues personals molt intenses que els acaben

repercutint en la seva salut física i emocional.

"Des d’una

perspectiva

institucional i de

les polítiques

públiques, les

comarques de

Girona disposen,

com la resta de

Catalunya, d’una

xarxa pública de

serveis socials

relativament

consolidada,

malgrat ser el

pilar més feble de

l’estat del benestar"

7


AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAA

"Girona té sobre

la taula diversos

reptes actuals i de

futur. n’apuntem

tres: l’atenció a la

inància (...)

aprofundir en les

polítiques d’inclusió

social (...) les

polítiques d’atenció

a la dependència i

de promoció a

l’autonomia"

Així mateix, tant en els anys previs com els posteriors a la crisi de

2008, s’han publicat diversos estudis i informes que alerten

d’una situació creixent de vulnerabilitat i de risc d’exclusió social

a diverses localitats. Vegem-ne un parell d’exemples: segons la

radiografia de la pobresa a Figueres (Martínez i Fornies, 2017),

publicat al setembre de 2017, gairebé la meitat dels seus

habitants es troben en risc de pobresa o exclusió social. Les taxes

de privació material són sensiblement més elevades que la meitat

de Catalunya, cosa que significa, per exemple, que no poden fer

front a despeses imprevistes. La ciutat d’Olot també ha elaborat

un informe sobre la cohesió social amb uns resultats similars

(Brugué, Carrera i Casademont, 2017). Concretament, entre un 5

i un 10% de la població es troben en situació de pobresa severa i

malgrat que les xifres d’ocupació són elevades, una anàlisi de les

condicions laborals evidencia, entre altres coses, un predomini

de salaris baixos (la meitat dels assalariats cobra entre 655 i

1.200€). Així mateix, hi ha un col·lectiu important de persones,

proper al 10%, en risc de veure com es cronifica la seva situació

d’inactivitat laboral, amb tot el que això comporta. Aquests dos

exemples no són casos aïllats, sinó que molts altres municipis i

barris presenten situacions similars en múltiples àmbits i

col·lectius.

Pel que fa a les necessitats en l’àmbit relacional, cal esmentar les

conseqüències d’una societat cada vegada més individualista i en

què les transformacions de les estructures familiars deixen en

una posició més fràgil als individus. Un dels aspectes a tenir en

compte, per tant, és el debilitament dels vincles familiars i

comunitaris, que tradicionalment havien estat claus. Així mateix,

la consolidació d’una societat més diversa, fonamentalment a

partir de la immigració, també planteja reptes importants en

termes de cohesió social.

Tenint en compte algunes de les consideracions genèriques

apuntades fins ara, Girona té sobre la taula diversos reptes

actuals i de futur. De forma esquemàtica n’apuntem tres, al

nostre parer prioritaris. En primer lloc, l’atenció a la infància,

entesa com una etapa cabdal en el desenvolupament del futur

dels ciutadans, i en la qual les diferències socioeconòmiques

poden conduir inexorablement a eixamplar les desigualtats

socials. Cal treballar, doncs, preventivament, en polítiques de

suport a la infància i a les famílies, vetllant per una correcta

atenció, especialment en aquells perfils més vulnerables. En

segon lloc, cal aprofundir en les polítiques d’inclusió social, unes

polítiques que necessàriament s’han de dissenyar des de la

8


globalitat, incorporant àmbits com el laboral, l’educatiu, el

sanitari, l’urbanisme, etc. I, finalment, cal preveure

adequadament les polítiques d’atenció a la dependència i de

promoció a l’autonomia, tenint en compte les creixents

demandes que apareixeran en aquest àmbit, i la necessitat de

facilitar respostes innovadores que permetin una correcta

atenció a les persones, en base a la dignitat i la qualitat de vida.

BIBLIOGRAFIA

Brugué, Q., Carrera, E. i Casademont, X. (2017). La cohesió social a

la Garrotxa. Realitats i reptes de futur. Olot: Consorci d’Acció Social

de la Garrotxa.

Martinez, M. i Forniés, A. (2017). Radiografia de la pobresa de

Figueres. 2017 Enquesta d’exclusió social i pobresa Resultats

globals i indicadors i taxes de pobresa. Figueres: Ajuntament de

Figueres.

Pelegrí, X. (2010). El sistema català de serveis socials (1977-2007).

Cultura i política. Barcelona: Departament d’Acció Social i

Ciutadania.

Vilà, A. (2011). Serveis Socials: aspectes històrics, institucionals i

legislatius. Barcelona: UOC.

9


Girona: la demarcació més

diversa

Salvador Martí i Puig

Professor de ciència

política de la

Universitat de Girona

i investigador associat

del CIDOB

Quan es pensa en les comarques gironines sovint s'evoca un

paisatge equilibrat i bucòlic on deambulen pagesos, botiguers i, a

la costa, molts hipsters que són els qui han rellevat als pescadors

que antuvi sorgien les xarxes a peu de cala. Pot ser és mèrit (o

culpa) de Josep Pla, però els paisatges i la gent que viu a la

demarcació de Girona han canviat profundament durant les

darreres tres dècades. Tampoc l'Empordà és una "petita

Toscana" de paisatge equilibrat que des de dalt d'un campanar es

pot veure el campanar veí.

Avui la demarcació de Girona --si bé conserva quelcom de la

bellesa que elogien els poetes i prosistes-- és un espai de gran

complexitat urbana i humana esquinçada per múltiples

desequilibris geogràfics, econòmics, socials i demogràfics.

Certament l'activitat econòmica de la província de Girona ha

gaudit d'un intens i sostingut creixement des de fa dècades, però

també s'ha pagat un preu força alt, més enllà de la mala

distribució dels beneficis en qüestió.

El sector de serveis (sobretot el turisme) i l'alimentari han estat

els motors d'un model de creixement intensiu en mà d'obra no

necessàriament qualificada, al qual se li ha sumat l'atractiu de

ser un territori ben connectat a una gran capital com Barcelona i

a mitja hora de França, vaja, d'Europa. Tot plegat ha fet que avui

Girona sigui la desena província de l'estat on hi ha més persones

estrangeres censades, i la segona amb major proporció de

persones immigrants amb un 23% -només per darrere d'Almeria

que en té un 24% (Arango et al 2017: 319, 320).

A Girona hi havia registrades 140.402 persones estrangeres com

a residents l'any 2016. Entre elles hi figura població de més d'un

centenar de nacionalitats, però la comunitat d'origen marroquí

és la més nombrosa amb 38936 segons l'INE. També segons

l'INE segueixen la comunitat hondurenya amb 25700, la

romanesa amb 18828, la senegambiana amb 12220, la

veneçolana amb 5281, la d'Índia amb 4932 i la xinesa amb 4519

(INE 2016). Però les dades mai són ajustades a la realitat. Molts

membres d'aquestes comunitats no figuren com a tals perquè ja

s'han naturalitzat i molts d'altres viuen a les comarques però no

estan censats, doncs hi ha molt subregistre.

10


AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

Aquestes comunitats estan presents a tota la geografia i en

especial en alguns municipis amb gran densitat de població

migrant, com Salt, i també en algunes localitats amb una

important presència de comunitats específiques, per exemple els

romanesos a Lloret de Mar o a la Jonquera; els marroquins a

Figueres o els gambians a Banyoles. Òbviament cadascuna de les

comunitats té característiques molt diferents. Algunes fan

dècades d'haver arribat, com la marroquina o la gambiana, i

d'altres com l'hondurenya o la veneçolana són força recents. En

aquest sentit es pot dir que la comunitat marroquina va ser la

pionera i avui ja hi ha catalans de segona i tercera generació

d'aquest origen. Sobre aquest fet, el de les generacions

descendents, cal assenyalar la importància de la integració

cultural (sempre sincrètica, que no vol pas dir aculturació) i la

inserció dels seus membres al mercat laboral.

Les diverses comunitats immigrants, a la vegada, són diferents

respecte a la seva composició interna, respecte als nínxols

d'ocupació on s'incorporen i al tipus d'associativitat que

desenvolupen. Pel que fa a la composició interna tan la

comunitat marroquina com la senegambiana inicialment va ser

molt masculinitzada, si bé amb el temps es va anar reequilibrant

a través de la reagrupació familiar. El cas oposat ha estat la

migració llatina –amb èmfasi amb l'hondurenya - que és

majoritàriament feminitzada i jove, doncs només una quarta

part d'aquesta són homes. També hi ha notables diferències

"Les diverses

comunitats

immigrants, a la

vegada, són

diferents respecte

a la seva

composició

interna, respecte

als nínxols

d'ocupació on

s'incorporen i al

tipus

d'associativitat que

desenvolupen"

11


AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAA

respecte al sector laboral on s'ocupen. Inicialment la immigració

masculina d'origen marroquí i senegambiana van treballar en

tasques agrícoles, i posteriorment a la construcció, on s'hi va

afegir la romanesa. Amb la crisi de la construcció de fa una

dècada una part dels treballadors van tornar a l'agricultura si bé

molts altres van anar a treballar a la indústria càrnica, sobretot

als escorxadors i una altra part van anar a l'atur. Un perfil

laboral diferent ha estat el llatí, que s'ha especialitzat al sector de

la cura familiar ja sigui com a personal "intern" en una llar, com

a personal de neteja o com a cuidadors de gent gran. També

llatines i romaneses s'han anat integrant en el sector serveis,

sigui en el comerç o en el sector turisme, bàsicament a les cuines

i a la neteja en el sector hoteler.

Una altra qüestió important és el tipus d'associativitat que les

diverses comunitats han anat establint entre els seus membres, i

entre els membres i la resta de la societat. En aquesta direcció la

immigració marroquina (i també, encara que amb menys

intensitat la senegambiana) ha mantingut, d'una banda, una

forta lògica familiar en un sentit ample i extens, que suposa el

manteniment dels contactes amb una xarxa de parentesc

transnacional que va de la localitat d'origen fins a altres ciutats

europees, sobretot franceses, belgues o angleses. Aquestes dues

comunitats, alhora, han mantingut una forta vinculació i

ascendència amb les organitzacions islàmiques que s'han

instal·lat als municipis catalans. Aquesta lògica de relació de

base intrafamiliar i religiosa ha suposat el manteniment de rols i

de mentalitats força tradicionals i de base autòctona, si bé dins

aquesta comunitat –la més gran a Catalunya- compta ja amb

joves de les noves generacions amb educació superior i amb una

inserció social i laboral consolidada a tots els nivells.

Sobre aquest tema -el tipus d'associativitat - cada comunitat

manté patrons ben diferents. Així la immigració romanesa manté

generalment el desig de tornar al seu país d'origen i moltes

vegades empra els seus estalvis per adquirir un habitatge propi

allí i, per tant, no solen establir xarxes d'associativitat entre ells

ni amb els gironins. En l'altre extrem hi ha la comunitat

hondurenya que si bé manté relació amb els seus familiars al país

d'origen, i solen enviar-los remeses, generalment no tenen com a

objectiu retornar a Hondures i, com a succedani del seu "país

perdut" estableixen espais entre els membres de la comunitat

que emulen al seu entorn original tot creant un entorn propi

(bars llatins, esglésies evangèliques o botigues de productes

tradicionals) i utilitzant espais públics, sobretot parcs i zones

12


verdes on es relacionen jugant a futbol o celebren festivitats. En

aquest sentit, mentre els romanesos no estan presents en l'espai

públic visible de les localitats, els hondurenys creen un little

Hondures. En una altra lògica, molt menys visible, es presenten

la comunitat xinesa i la pakistanesa, generalment encapsulades

en els seus establiments de venda d'articles o de menjar, on

mantenen relacions molt endogàmiques.

De l'exposat es desprèn que la demarcació de Girona avui és un

espai humà divers i complex, on s'hi han anat arrelant col·lectius

amb característiques culturals i socials molt diverses al llarg de

les dècades. Això no és nou pel que fa al nombre de nouvinguts,

però sí pel que fa a la seva diversitat i condició –doncs molts dels

qui arriben no són ciutadans de ple dret, no coneixen la cultura

ni l'espai. Que això hagi succeït (i succeeixi) és essencialment

positiu, doncs indica que a la província de Girona hi ha hagut (¿i

hi ha?) treball, que és el verdader reclam dels que arriben. Un

treball que els gironins d'origen no donen l'abast (el bonus

demogràfic local és tradicionalment i estructuralment baix) o,

simplement, no volen fer per la seva baixa remuneració o

prestigi.

El repte, però, és com incloure aquesta gent en la dinàmica

social, cultural, econòmica i política a mig termini de forma

respectuosa i digna. I també, és clar, és com podem aprendre

d'ells.

"El repte, però, és

com incloure

aquesta gent en la

dinàmica social,

cultural,

econòmica i

política a mig

termini de forma

respectuosa i

digna. I també, és

clar, és com podem

aprendre d'ells."

Aquest allau demogràfic dels darrers trenta anys ha suposat un

esforç (i més d'una tensió) pels serveis públics educatius,

sanitaris i socials, i per a tota l'administració pública –sobretot

la local–. D'altra banda els nouvinguts han aportat treball i

esforç sense el qual no hi hagués hagut el creixement i la riquesa

que s'ha generat en el mateix període a les comarques gironines.

Vull pensar que tots els esforços, d'uns i altres, condueixin a que

en un futur la demarcació de Girona sigui un espai divers, plural,

respectuós i orgullós de tots els orígens.

BIBLIOGRAFIA

Arango, J., Mahía, R., Moya, D., y Sánchez-Montijano, E. La

inmigración en el ojo del huracán. Anuario CIDOB 2017.

Barcelona.

13


El resultats electorals a Girona:

diferents, però no tant

Macià Serra i Serra

Professor de Ciència

Política a la UdG

Les comarques gironines són una circumscripció electoral a les

eleccions al Parlament i al Congrés, per tant escullen els seus

propis diputats i diputades. Com és el comportament electoral

dels electors i electores gironins? En aquest article es mostren

algunes dades i s’apunten alguns elements per intentar fer-ne una

aproximació. Així, es podrà comprovar quines diferències hi ha

quan es compara la província de Girona i el conjunt del principat

de Catalunya, però també es veurà com hi ha moltes realitats

diverses a les comarques de Girona.

No és la voluntat d’aquest article fer un repàs exhaustiu a tots els

comicis celebrats des de la restauració de l’autogovern, però la

Taula 1 ens permetrà il·lustrar algunes constants en el

comportament electoral a la circumscripció de Girona i compararlos

amb el resultat de Catalunya. La taula mostra el percentatge

de cada candidatura al conjunt del país, a la circumscripció de

Girona, i la diferència entre aquestes dues en les primeres

eleccions (1979), unes de mig camí (2003), i les últimes (2018).

Taula 1. Resultats electorals en tres eleccions al Parlament de Catalunya

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de la Generalitat de Catalunya

14


AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

Com a tota Catalunya, també a la circumscripció de Girona la

situació va ser força estable durant 30 anys (del 1980 al 2010), i

és a partir de llavors que s’han produït molts canvis. En primer

lloc podem observar la participació, que era lleugerament

superior a la província de Girona que al conjunt de Catalunya, el

que permet dir que l’abstenció diferencial (aquelles persones que

normalment no voten a les eleccions al Parlament però sí que ho

feien a les eleccions al Congrés, i normalment ho feien votant el

PSOE) apareixia amb menys força a la província de Girona, en

línia amb les explicacions més comunes que assenyalen que era

un fenomen força metropolità (Liñeira & Vallès, 2014; Riba,

2000). No obstant, un cop ha desaparegut l’abstenció diferencial

(de fet potser podríem parlar de la participació diferencial ja

que en les dues darreres eleccions al parlament han participat

més electors que no a les eleccions al Congrés), la participació en

la província de Girona és molt semblant a la del Principat de

Catalunya.

Si ens fixem pròpiament en els resultats, podem observar que els

partits d’àmbit català sense vinculació amb altres partits d’àmbit

estatal (CiU, ERC, CUP, JxCAT...), obtenen més bons resultats a

la província de Girona, i simètricament, els partits d’àmbit

estatal o amb vinculacions amb formacions estatals hi obtenen

pitjors resultats.

"Com a tota

Catalunya, també

a la circumscripció

de Girona la

situació va ser

força estable

durant 30 anys (del

1980 al 2010), i és a

partir de llavors

que s’han produït

molts canvis."

No obstant això, aquest fenomen no afecta en el mateix grau a

tots els partits. El partit que té un suport més diferent entre

Girona i la resta de Catalunya va ser CiU i actualment JxCat. En

moltes eleccions hi va haver un diferencial de més de 10 punts

percentuals de diferència entre ambdós resultats. De fet, durant

15


els anys 80 i principis dels 90, CiU obtenia més del 50% dels vots

de la província, un fet molt poc habitual en sistemes electorals

proporcionals amb més de 5 partits amb representació. En canvi

ERC i la CUP, tot i que també obtenen millors resultats a Girona

que a la resta de Catalunya, ho fan en una proporció molt més

modesta.

Els altres partits gaudeixen de menys suport a la província de

Girona, amb diverses diferències però que mai no arriben al 10%

i rarament al 5%. El PSC és el partit que s’ha vist més afectat per

aquesta diferència, ja que els hereus polítics del PSUC i el PP

normalment han obtingut menys suport i per tant les diferències

no han sigut tan importants. De totes maneres, a causa de

l’elevat nombre d’escons de la circumscripció (17), en la majoria

d’ocasions tots els partits presents al Parlament de Catalunya

han obtingut representació a la província de Girona, si han

superat el llindar del 4 o 5% dels vots.

Però la província de Girona no és un tot homogeni sinó que hi ha

moltes realitats socials, culturals i econòmiques. La Taula 2 ens

mostra els resultats de les eleccions al Parlament en diversos

municipis de la província. No són una mostra representativa,

però permeten aproximar-nos a diferents municipis, situats en

àmbits geogràfics i característiques socials diferents. Hem optat

per la taula enlloc del mapa perquè permet mostrar els resultats

d’una forma una mica més completa que no un mapa, on només

veuríem el partit guanyador.

Taula 2. Resultats de les eleccions al Parlament 2017 en

alguns municipis

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de la Generalitat de Catalunya

16


AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

Aiguaviva i Rupià són dos pobles d’interior i de pocs habitants

que es comporten d’una manera semblant a la majoria de

municipis petits d’interior: el suport als partits

independentistes se situa per sobre del 70% dels electors.

Algunes ciutats mitjanes d’interior com Banyoles, Ripoll o Olot

tenen un comportament força similar. En canvi en municipis

més grans, i sobretot els que van créixer perquè els anys 60 van

rebre força població procedent del sud d’Espanya, els partits

independentistes no obtenen tan bons resultats. Per exemple en

els grans municipis de la Costa Brava com Roses, Lloret i Blanes,

però també a Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols o Figueres, els

partits independentistes es troben al voltant del 40 o 50% de

suport.

Creiem que quan analitzem el comportament electoral als

municipis gironins hi ha dues dimensions rellevants: costainterior

i mida del municipi. Els petits municipis de l’interior és

on els partits independentistes solen obtenir més bons resultats,

i en les grans poblacions de costa a la inversa. Entremig es

troben nombroses poblacions diferents característiques socials

amb traducció electoral: des de la ubicació fronterera de la

Jonquera o Portbou a la proximitat amb Barcelona d’algunes

poblacions de la Selva, de la presència de persones que van venir

els anys 60 en alguns barris, a la presència de la immigració més

recent. De municipis compactes a d’altres on hi ha nombroses

urbanitzacions, les realitats són moltes i variades. És més, si

afinéssim l’anàlisi a les seccions electorals (unitats geogràfiques

al voltant de 1000 electors), podríem veure com en molts

municipis es podrien identificar zones o barris que es comporten

electoralment de manera ben diferent. Així, en la majoria de

municipis més grans de 20.000 habitants trobaríem barris on

darrerament guanya clarament C’s mentre que en d’altres els

partits independentistes obtenen més del 70% del suport.

"Creiem que

quan analitzem

el comportament

electoral als

municipis

gironins hi ha

dues dimensions

rellevants: costainterior

i mida

del municipi."

Si ampliéssim l’anàlisi a les eleccions al Congrés, veuríem com a

les comarques gironines el vot dual (aquells electors que votaven

CiU a les del Parlament i PSOE al Congrés) va existir, però amb

menys força que a la resta de Catalunya. Per exemple a les

eleccions del 1982 Girona va ser l’única circumscripció de

Catalunya, i una de les úniques de l’estat, on el PSC-PSOE no va

guanyar. Actualment aquest vot dual segueix existint tot i que

segurament afecta més a d’altres partits com ERC i en Comú-

Podem. Però a les eleccions al Congrés la circumscripció de

Girona només reparteix 6 escons (abans 5). Durant els anys

vuitanta i noranta només obtenien representació el PSC i CiU,

17


però en les dues darreres eleccions ja han obtingut representació

quatre partits (ERC, PDeCAT, PSC i EC-P). El PP només ha

obtingut representació a la circumscripció de Girona quan ha

assolit la majoria absoluta al Congrés dels diputats (2000 i 2011).

Així doncs, en la darrera dècada la fragmentació del vot i la

pèrdua de suport dels dos grans partits (CiU i PSC), fenomen que

succeeix a la resta de Catalunya, a Espanya i a d’altres estats

europeus (Best, 2010), també es produeix a Girona. En aquest

sentit, Girona no és cap excepció.

En aquesta petita aproximació hem mostrat que la província de

Girona té un comportament electoral una mica diferent que el

conjunt de Catalunya. Els partits actualment independentistes

obtenen més suport que al conjunt de Catalunya. Històricament

el patit amb una diferència més gran ha estat CiU. Pel que fa a la

geografia, les categories de costa i interior són més útils per

l’anàlisi que no els límits comarcals. Els municipis grans de la

costa tenen un comportament polític similar al de l’àrea

metropolitana de Barcelona. En canvi els d’interior s’assemblen

més als municipis de gran part de les comarques d’interior de les

províncies de Barcelona, Lleida i Tarragona. La mida del

municipi també importa: en els municipis més petits

l’independentisme hi té una força molt majoritària, superior al

70 o 80%. En canvi als municipis més grans, hi ha una major

fragmentació.

BIBLIOGRAFIA

Best, R. E. (2010). Increasing irrationality? The equilibrium

relationship between electoral and legislative party system size,

1950–2005. Electoral Studies, 29(29), 105–116.

Liñeira, R., & Vallès, J. M. (2014). Abstención diferencial en Cataluña

y en la Comunidad de Madrid: explicación sociopolítica de un

fenómeno urbano. REIS, (146), 69–92.

Riba, C. (2000). Voto dual y abstención diferencial. Un estudio sobre

el comportamiento electoral en cataluña. REIS, (91), 59–88.

18


El color polític dels alcaldes i

alcaldesses a les comarques gironines

Aquest article pretén realitzar una anàlisi descriptiva de

l’adscripció partidista dels alcaldes i alcaldesses de la

demarcació de Girona durant el període 1979-2015, així com

conèixer la seva distribució política, geogràfica i demogràfica.

Per aconseguir aquest objectiu hem generat una base de dades a

partir de les dades oficials del MUNICAT (2018)[1] amb més de

dues mil observacions, per municipi i mandat, i hem registrat

també cada vegada que un nou batlle ha assolit l’alcaldia gràcies

o bé a una moció de censura o bé a un pacte entre les forces

polítiques del govern. Per tant, per cada mandat el nombre

d’observacions sol superar el de municipis (221).

Carles Ferreira i

Torres

Professor associat de

Ciència Política a la

Universitat de Girona

@carlesferreira

Girona, Catalunya vella

Josep Maria Vallès (1981) va teoritzar als anys vuitanta que

Catalunya pot dividir-se en tres grans àrees en funció del seu

comportament electoral. Això, al seu torn, té lògicament un

impacte en els partits que acaben assolint les alcaldies. Aquestes

àrees són la Catalunya vella, formada per les comarques de

Girona i interior de Barcelona, on predomina el vot catalanista

amb una clara hegemonia del nacionalisme conservador; la

Catalunya nova, que comprendria Lleida i Tarragona amb un

predomini de les forces conservadores però no necessàriament

de biaix catalanista; i la Catalunya novíssima, concentrada al

voltant de Barcelona i Tarragona ciutats, de perfil obrer i

nacionalment diversa, amb un fort predomini de l’esquerra.

19


"A la Catalunya

vella el descens de

CiU és substituït per

un paper més

destacat d’ERC i de

la CUP "

Malgrat que amb el pas dels anys aquest paisatge ha canviat de

forma substancial, Oriol Bartomeus (2016) ens fa notar que, tot

i l’afebliment de CiU i PSC, en certa manera es mantenen les

tendències de fons apuntades per Vallès. Així doncs, a la

Catalunya vella el descens en el nombre d’alcaldies de CiU és

substituït per un paper més destacat d’ERC i de la CUP, mentre

que a la Catalunya nova i novíssima l’afebliment del PSC ha

vingut acompanyat d’un major protagonisme d’altres forces

amb una composició nacional també mixta o més espanyola

que catalana, i de l’eclosió dels Comuns.

En tot cas, el que és distintiu de les comarques de Girona,

seguint el patró original de Vallès, és l’hegemonia absoluta del

nacionalisme conservador (veure taula 1). Segons les 2.239

observacions realitzades, CiU ha assolit el 58,6% del total de les

alcaldies de la demarcació entre el 1979 i l’actualitat, seguit de

molt lluny per les candidatures independents (16,1%) i pels

socialistes (12,4%).

Taula 1 - Nombre d'alcaldies per partit, 1979-2015.

Font: elaboració pròpia.

Malgrat que aquest patró es repeteix al llarg de tot el període

estudiat, podríem distingir però tres grans etapes. En primer

lloc, de 1979 a 1987 ens trobem en un moment de consolidació

del mapa local gironí, on encara hi ha una forta presència de la

UCD -en les primeres eleccions assoleixen 29 alcaldies- i

sobretot de candidatures independents. CiU, en aquest sentit,

s’aprofitarà de la implosió del partit de Suárez i aconseguirà

també arrossegar moltes llistes independents, obrint un

període d’hegemonia indiscutible del 1987 al 2003. Durant

aquests anys superarà les 150 alcaldies per mandat, deixant els

seus principals competidors amb menys de trenta batllies de

mitjana. Per últim, coincidint amb l’arribada del govern d’entesa a

la Generalitat (2003), el PSC però sobretot Esquerra Republicana

agafarà embranzida fins al present mandat, on CiU és al poder en

110 municipis seguit més a prop que mai pels republicans (68).

20


Les alcaldies: una cartografia

L’hegemonia de Convergència i Unió és bastant homogènia al

llarg de tot el territori, amb un percentatge d’alcaldies que oscil·la

entre el 51,6% del Ripollès i el 65,1% del Pla de l’Estany. La resta

de partits també presenten una distribució comarcal força

equilibrada, amb les notables excepcions dels independents, que

per la seva pròpia naturalesa tenen una implantació dispar, i del

PSC, que està pràcticament desaparegut a la Cerdanya (0,9%).

D’Esquerra Republicana destaca el seu èxit al Pla de l’Estany,

amb el 22% de les alcaldies, mentre que a la resta del territori

aquesta xifra és, de mitjana, propera al 10%.

Capítol a part mereix la distinció entre municipis de costa i

municipis de l’interior, on sí que hem pogut observar clares

diferències en la distribució territorial de les alcaldies

obtingudes. CiU, independents i ERC obtenen millors resultats a

l’interior, mentre que ICV i sobretot el PSC assoleixen més

batllies en els municipis de la costa. En aquest punt s’entreveuen

dos patrons diferenciats que es repeteixen quan analitzem altres

variables com poden ser la mida del municipi, tal com podem

veure a continuació:

Taula 2 - Nombre d'alcaldies assolides per partit polític en relació

a la mida de municipi (expressat en nombre d'habitants).

Font: elaboració pròpia

21


"L’èxit polític de

CiU és

inversament

proporcional al

nombre

d’habitants del

poble o ciutat

analitzat: a menys

població, més

possibilitats

d’assolir l’alcaldia"

Com a primera dada a destacar, l’èxit polític de CiU és

inversament proporcional al nombre d’habitants del poble o

ciutat analitzat: a menys població, més possibilitats d’assolir

l’alcaldia. Així doncs, en els municipis de menys de 500

empadronats s’emporta el 62% de les batllies, xifra que

disminueix progressivament fins al 44,4% en les ciutats de

més de 20.000 habitants. El PSC, en canvi, presenta el

comportament invers: si en les ciutats grans obté el 45,7% de

les alcaldies, aquesta xifra no arriba al 8% en els municipis

més petits. En aquest sentit, el doctor Martínez Farrero

(2015) ens fa notar que CiU i PSC segueixen dues estratègies

electorals diferents [...]. D’una banda, l’estratègia de CiU és

ésser present en quasi tots els municipis catalans, mentre que

el PSC concentra els seus esforços en recollir un elevat

nombre de vots en les principals ciutats. El resultat és que [...]

CiU és el partit que té un major nombre de regidors, i per tant

el que té més possibilitats de governar. (p. 288, traduït).

Per la seva banda, Esquerra Republicana assoleix bons

resultats en la franja mitjana de la taula, en els municipis

d’entre 2.000 i 20.000 habitants. Les candidatures

independents, per últim, tenen un baix índex d’èxit en els

municipis més grans, però presenten uns resultats força

homogenis en la resta de franges.

22


CiU, el partit dominant

Finalment, per tal que el lector pugui obtenir una visió

panoràmica de la distribució de les alcaldies per municipi, hem

detectat el partit dominant per a cada poble i ciutat de la

demarcació de Girona. Per partit dominant entenem la força

política que ha aconseguit assolir l’alcaldia més vegades que

qualsevol altra en un municipi determinat. En sintonia amb les

dades que hem anat presentant, Convergència i Unió és el

partit dominant en 163 dels 221 municipis de la demarcació.

Conclusions

La demarcació de Girona coincideix amb el que Vallès anomena la

Catalunya vella (1981), això és, una regió electoral amb una clara

hegemonia del nacionalisme conservador. CiU és el partit

dominant en la majoria de municipis de Girona, i el que ha assolit

el nombre més gran d’alcaldies (58,6%) entre el 1979 i el 2015. És

especialment exitós en els municipis petits i de l’interior.

El PSC, històricament majoritari en alguns punts de Catalunya

com ara l’àrea metropolitana de Barcelona, queda en tercera

posició (12,4%) a les comarques gironines per darrere de les

candidatures independents (16,1%). Presenta, però, un bon nivell

d’arrelament en els municipis més grans i en els costaners.

Esquerra Republicana, per la seva banda, se situa en una modesta

quarta posició (9,7%) durant el període estudiat, però com

apunten alguns estudis (Bartomeus, 2016) es troba en una bona

situació per erosionar l’hegemonia de CiU en les pròximes

conteses electorals. Per últim, altres partits d’abast nacional com

ICV o el PP són força irrellevants pel que fa a la consecució

d’alcaldies a les comarques gironines, i només destacaríem a la

CUP com a força emergent en aquest sentit. Els propers comicis

de maig de 2019 escriuran un nou capítol del mapa local gironí,

donant-nos noves pistes sobre l’evolució del poder municipal a la

demarcació.

BIBLIOGRAFIA

Bartomeus, Oriol (2016). La influència del relleu generacional en la

transformació del comportament electoral a Catalunya (Tesi doctoral).

Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona.

23


Generalitat de Catalunya (2018). MUNICAT. Recuperat de

municat.cat

Martínez Farrero, Santi (2015). Coalition politics in catalan local

governments, 1979-2011 (Tesi doctoral). Universitat de Barcelona,

Barcelona.

Vallès, Josep Maria (1981). La vida electoral a Catalunya: eleccions i

referenda entre 1976 i 1980. Dins Equip de Sociologia Electoral

(ed.), Atlas electoral de Catalunya 1976-1980 (p. 17-52). Barcelona:

Fundació Jaume Bofill.

NOTES

[1] Hem recodificat algunes llistes independents conegudes com a

“marques blanques” en candidatures adscrites a partits polítics, que

són: Progrés Municipal (PSC), Acord Municipal (ERC) i Entesa pel

Progrés (ICV). Al seu torn, aquelles forces polítiques que es

presenten en més d’un municipi però que no tenen abast nacional,

com les UPM o IdSelva, han estat codificades com a llistes

independents.

24


Les polítiques d'habitatge a

les comarques gironines:

passat i futur

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

Aquest article explora l’evolució de les polítiques d’habitatge a les

comarques gironines i analitza algunes de les propostes

innovadores recents en matèria d’habitatge. La primera meitat de

l’article es centra en l’evolució de les polítiques d’habitatge a les

comarques gironines i la segona part proposa un exemple de

política innovadora al territori.

És l’habitatge un problema social a les comarques gironines?

Els habitatges a les comarques gironines representen el 12,6% del

total d’habitatges de Catalunya. La particularitat del territori, en

comparació amb la mitjana catalana, és l’elevat percentatge

d’habitatges familiars no principals, amb un 40,3% respecte el

23,8% a Catalunya.

Joan Trias

Consultor en

polítiques públiques i

prof. associat UdG

@joantriasbad

Annaïs Varo

Investigadora UdG

@xisnis

Gràfic 1: Distribució de l’habitatge segons tipus a les

comarques gironines i Catalunya

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades d’Idescat i del Cens de població i

habitatges de l'INE.

Aquesta distribució il·lustra la complexitat del territori, amb una

alta taxa de segones residències i habitatges de tipus turístic.

D’acord amb dades de setembre de 2018, el nombre d’habitatges

amb llicència d’ús turístic a les comarques de Girona ascendeix fins

a 32.186, representant el 44% del total d’aquests tipus d’habitatges

a Catalunya[1].

El règim de tinença d’un territori ens ajuda a entendre la situació

del parc d’habitatge i les seves formes d’accés. D’acord amb la

classificació clàssica de Balchin (2004) el cas gironí respon a un

25


model de propietat privada, amb un 71% dels habitatges en aquesta

situació. Aquesta tendència a integrar l’habitatge com un bé

d’inversió individual ha estat dominant a Catalunya des dels anys

seixanta que, alhora, respon a lògica del model d’estat de benestar

familista (Esping-Andersen, 1996).

Gràfic 2 Model de règim de tinença a les comarques gironines

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades d’Idescat i del Cens de

població i habitatges de l'INE.

Pel que fa als aspectes socials en habitatge, destaquem les dades

d’exclusió residencial i de mal allotjament[1]. D’acord amb l’estudi

publicat al 2016, Girona és el segon territori amb més casos de mal

allotjament però, alhora, la zona amb una major incidència, ja que

aquests casos representen el 1,13% del total de població.

Gràfic 3: Casos de mal allotjament a Catalunya a l’any 2015

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de l’estudi Quantificació i

distribució territorial de la població mal allotjada a Catalunya (2016).

26


Com s’ha actuat fins ara? L’evolució de les polítiques

d’habitatge a les comarques gironines

L’habitatge és un element social que pot ser vist des de

perspectives diferents. Per a àmplies capes de la població i,

especialment com a reacció a les successives crisis vinculades al

mercat immobiliari, l’habitatge s'entén com una necessitat i un

dret bàsic. D’altra banda, històricament i jurídicament, ha estat

vist com una mercaderia més i un producte de consum. Aquesta

tensió contínua entre ambdues concepcions porta a la discussió

sobre els límits de la intervenció pública. Mentre que per als

col·lectius que defensen el seu caràcter de dret l’actuació pública

és bàsica per a establir mecanismes de protecció i garantia,

aquells que entenen l’habitatge com una mercaderia conceben el

mercat com el millor mecanisme per a la seva gestió i

distribució. Aquesta tensió, doncs, és el factor central que ha

guiat i orientat les polítiques d’habitatge al nostre país, i en

petita escala, a les comarques gironines.

Malgrat la competència sobre habitatge és autonòmica[1], amb

l’aprovació al 2007 de la Llei de l’Habitatge de Catalunya, es va

explicitar el ventall d’oportunitats en l’àmbit local per a la

intervenció en matèria d’habitatge, sigui per iniciativa pròpia o

de manera coordinada. La nova regulació va permetre la creació

de 15 Oficines Locals d’Habitatge (OLH) a les comarques

gironines. Les OLH van significar un punt de partida rellevant

per a l’activació de les polítiques d’habitatge a nivell local, i

alhora, van ser les estructures bàsiques amb capacitat de

resiliència per a la reactivació de les polítiques públiques

d’habitatge, després del moment de caiguda en inversió en plena

crisi econòmica.

"Per a àmplies

capes de la

població

l’habitatge s'entén

com una necessitat

i un dret bàsic.

D’altra banda,

històricament i

jurídicament, ha

estat vist com una

mercaderia més i

un producte de

consum."

Entre el 2007 i 2011, hi va haver un progrés important en

matèria d’habitatge en forma de plans d’habitatge, diagnòstics

de necessitats, plans de barri, actuacions en municipis en funció

de les especificitats, que es va veure truncat en el punt culminant

de la crisi al 2012. Durant el 2012 i 2013, les polítiques i despesa

en matèria d’habitatge van disminuir significativament, tant a

nivell de Generalitat[2] com de Diputació, i en conseqüència,

també als ajuntaments.

A partir del 2016 hi haurà una reactivació en matèria

d’habitatge, especialment en l’àmbit dels serveis a la població. A

partir de les dades de despesa de la Diputació de Girona, com

òrgan coordinador de polítiques d’habitatge al territori, veiem

un creixement significatiu en la inversió.

27


Gràfic 4: Evolució de la despesa de la Diputació de Girona

en matèria d'habitatge (2013-2018)

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAA

Font: Elaboració pròpia a partir dels pressupostos públics de la Diputació de

Girona per al període 2013-2018.

A partir d’aleshores la despesa en habitatge ha crescut, però en la

seva majoria s’ha destinat a actuacions d’emergència: suport en

polítiques socials, ajudes d’emergència per al pagament del

lloguer i subministraments bàsics. En els darrers dos anys cal

destacar una reactivació de les polítiques locals, recuperant la

tasca de planificació i la innovació en les polítiques d’habitatge.

El projecte d’habitatge cooperatiu de Calonge com a

exemple d’innovació

Resulta oportú destacar alguns exemples concrets de polítiques

innovadores en matèria d’habitatge a les comarques gironines,

així com descobrir les característiques que les han possibilitat.

Des d’algunes experiències de masoveria urbana a Girona,

Figueres i Blanes fins al projecte d’habitatge cooperatiu de

Calonge, passant pel rol creixent de les taules municipals

d’habitatge en la definició de polítiques públiques locals, són

diverses les iniciatives que s’han obert camí en els darrers anys.

No és casual que moltes d’aquestes experiències vinguin de la mà

del que s’anomena «models alternatius d’accés a l’habitatge».

Aquest concepte fa referència a un conjunt de mecanismes a

través dels quals la ciutadania es proveeix d’habitatge més enllà

dels modes i règims tradicionals associats al mercat lliure i la

propietat privada (CNJC, 2014). El cas del projecte d’habitatge

cooperatiu de Calonge ens serveix com a exemple il·lustratiu.

Les polítiques innovadores generalment combinen una «nou

enfocament» del problema amb un «nou mètode» per donar-hi

resposta (Brugué, 2014). Així, si el planejament urbanístic

tradicional havia fiat l’expansió de l’habitatge social a la

consecució d’habitatge protegit (HPO) a mesura que es

28


desenvolupaven sòls urbanitzables, amb l’esclat de la bombolla

immobiliària i la consegüent aturada de la construcció, la

necessitat de trobar alternatives a aquest model es va fer més

evident que mai. Calia un enfocament que superés la lògica de la

nova construcció per centrar-se en les possibilitats de repensar i

reutilitzar el parc immobiliari existent; calia també replantejarse

la cultura de la propietat per abraçar noves fórmules d’accés i

tinença d’habitatge (nou enfocament).

D’altra banda, les possibilitats d’abordar les greus

problemàtiques de l’habitatge des de l’àmbit estrictament

municipal, ja de per si febles, es fan encara més estèrils en una

conjuntura d’ajustament econòmic. En aquest context, es

planteja la necessitat de coordinar-se amb administracions

superiors i amb iniciatives de l’àmbit privat, especialment les

provinents de l’economia social (nou mètode).

Partint d’aquest enfocament i mètode nous, la regidoria

d’Habitatge de Calonge encarrega l’any 2016 un diagnòstic per

determinar la problemàtica de l’habitatge en relació al jovent del

municipi. La recerca quantifica la necessitat social d’habitatge, i

apunta la necessitat d’explorar fórmules alternatives d’accés a

l’habitatge, com l’habitatge cooperatiu en la modalitat de cessió

d’ús (MCU). A grans trets, el model de cooperatives d’habitatge

en cessió d’ús es basa en cooperatives d’usuaris on la propietat

de l’immoble resideix en mans de la cooperativa, mentre que els

usuaris es beneficien de l’ús indefinit i transferible de l’habitatge

sense ser-ne els propietaris, a canvi d’una entrada inicial

retornable i una quota mensual assequible. El model es

caracteritza per ser no-especulatiu i sense afany de lucre.

"Calia un

enfocament que

superés la lògica

de la nova

construcció per

centrar-se en les

possibilitats de

repensar i

reutilitzar el parc

immobiliari

existent"

29


Calonge ha patit especialment els efectes de l’especulació i la crisi

immobiliària, i compta amb un bon nombre de promocions

inacabades, vandalitzades i/o ocupades. Així doncs, existeixen al

municipi diverses finques susceptibles de transformar-se en

alternatives d’habitatge, la majoria en mans d’entitats bancàries.

L’any 2017 el Consistori decideix fer un pas més en aquesta

direcció i encarrega l’elaboració d’un estudi específic

d’implantació d’una cooperativa d’habitatge. En col·laboració amb

les cooperatives Ilabso, Sostre Cívic i Celobert, el nou treball conté

una proposta arquitectònica concreta, una valoració econòmica i

un model d’encaix jurídic per a una d’aquestes finques. Seguint

aquesta proposta, la primavera de 2018 l’Ajuntament i la

cooperativa Sostre Cívic arriben a un acord per a la materialització

del projecte, que després de rehabilitar un cèntric edifici de la

localitat allotjarà 14 joves cooperativistes. Es convertirà, així, en la

primera iniciativa d’aquest tipus a les comarques gironines.

Els factors que han fet possible aquest acord són diversos. El

lideratge polític ha estat clau al llarg del procés, ja que les

experiències d’innovació comporten sempre un risc addicional per la

incertesa dels seus resultats. La voluntat de concertar les actuacions

explica també l’èxit del projecte: la Diputació de Girona ha finançat

part dels estudis que han fonamentat l’actuació, i diverses entitats de

l’economia social hi han participat aportant un coneixement

específic que ha complementat la tasca dels tècnics municipals.

Finalment, ha estat necessària una mirada estratègica per part de

tots els actors, en un projecte que requereix superar la lògica

curtterminista per centrar-se en la necessària planificació de

l’habitatge entès com a dret i no com a mercaderia.

BIBLIOGRAFIA

Balchin, P. (2004). Housing policy in Europe. London: Routledge.

Brugué, J.; Boada, J.; Blanco, I. (2014) “Innovació i polítiques públiques”. A:

Guia d’economia social i solidària per a l’administració local, Barcelona:

Diputació de Barcelona.

Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (2014). Models alternatius

d’accés i tinença de l’habitatge. Estudi encarregat a la cooperativa Celobert.

Esping-Andersen, G. (ed.) (1996) Welfare States in Transition. Social

Security in the New Global Economy. London: Sage.

30


DEP Institut (2016) Quantificació i distribució territorial de la població

mal allotjada a Catalunya: Informe de resultats. Agència de

l’Habitatge de Catalunya. http://habitatge.gencat.cat/web/.content/

home/dades/publicacions_estadis/06_Quantificacio_i_distribucio

_territorial_de_la_poblacio_mal_allotjada_a_Catalunya/Mal_

allotjament_2015.pdf

Generalitat de Catalunya (2018) Informe sobre l’estat de l’habitatge

a Catalunya. Any 2017. http://habitatge.gencat.cat/web/.content/

home/dades/estadistiques/03_Informe_sobre_el_sector_de

_l_habitatge_a_Catalunya/informe_sobre_el_sector_de_lhabitatge

_a_catalunya/docs/Informe_2017.pdf

NOTES

[1] Informe de l’Evolució mensual dels establiments turístics a

Catalunya, publicat pel Departament d’Empresa i Coneixement amb

les dades del Registre de turisme de Catalunya.

[2] El fenomen de mal allotjament o exclusió social residencial,

d’acord amb la tipologia europea (Ethos.Feantsa) inclou les

situacions de persones sense sostre, sense habitatge, habitatge

insegur (incloent casos d’amenaces de violència o ordres de

desnonament) i habitatge inadequat (habitatges en estructures

temporals, allotjaments impromis o problemàtiques

d’amuntegament).

[3] Ara bé, cal no confondre les competències en matèria d’habitatge

autonòmiques amb les competències que s’interrelacionen i són

necessàries per a garantir el dret a l’habitatge contemplat a l’art. 47

de la Constitució. Aquesta panoràmica més àmplia inclouria

competències i polítiques d’àmbit estatal en temàtiques de legislació

urbanística, ordenació del territori, hipotecària, etc.

[4] L’any 2012 la despesa en Habitatge de la Generalitat de

Catalunya va disminuir un 31% respecte l’any anterior i s’han

mantingut estables des d’aleshores. La despesa per a l’any 2017 va

ser un 29% més baixa respecte el 2011.

31


AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAA

L’atenció a la salut mental a

les comarques gironines:

èxits i reptes

Maria Àngels Porxas

Roig.

Investigadora del

Departament de Dret

Públic de la

Universitat de Girona

@MaPorxas

La salut mental és un estat de benestar que no depèn només de

factors genètics o biològics, sinó també d’elements socials com

els recursos econòmics, la classe social, l’origen cultural,

l’ocupació, el suport familiar, etc. Per a això, una atenció a la

salut mental que atengui la naturalesa comprensiva d’aquest

fenomen ha d’anar més enllà de la prevenció i reducció dels

símptomes. Segons el paradigma de la recuperació, recuperar-se

és reconstruir el projecte de vida truncat per la malaltia i

l’estigma, malgrat els símptomes i malgrat les possibles

recaigudes. Per a això, la rehabilitació de les habilitats funcionals

o psicosocials deteriorades per la malaltia només aportaran

recuperació quan es generin oportunitats reals de participació i

acció a la societat.

Per a fer front a la complexitat i a les dimensions del fenomen,

s’ha d’abordar el problema des d’una perspectiva transversal,

coordinada i de forma participada amb els diferents agents

socials involucrats. En aquest article es presenta breument

32


l’abordatge a l’atenció a la salut mental a les comarques

gironines i es plantegen alguns reptes de futur.

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

Radiografia de context

La salut mental és una qüestió social urgent. L’organització

Mundial de la Salut calcula que el 25% de la població patirà un

trastorn mental al llarg de la seva vida, la major càrrega de la

discapacitat i la morbiditat a Europa s’atribueix a patologies

d’aquest tipus (Wittchen et al., 2011), i segons dades del Pla de

Salut de la Regió Sanitària de Girona, el suïcidi ja és una de les

principals causes de mort prematura a Catalunya, per davant

dels accidents de trànsit.

El marc polític de referència en salut mental a Catalunya,

format pel Pla Integral d’Atenció a les Persones amb Trastorn

Mental i Addiccions (2017-2019) i el Pla Director de Salut

Mental i Addiccions (2017-2020), aposta per una atenció a la

salut mental que reconeix la dimensió social de les malalties

mentals. Els eixos claus d’aquest marc són la promoció de

l’atenció basada en els drets humans, l’impuls per la lluita

contra l’estigma, la integració de les intervencions, la millora del

suport a les famílies, la inclusió comunitària, la inserció laboral i

la promoció de la participació de l’associacionisme, que haurà

d’anar acompanyat necessàriament d’un augment considerable

del pressupost en aquesta àrea a favor dels serveis d’atenció

comunitaris.

Aquesta estratègia per atendre la salut mental de forma

holística aprèn i s’emmiralla en el model de gestió de la Xarxa

de Salut Mental i Addiccions (XSMA), la xarxa pública

d’atenció a la salut mental de les comarques gironines. Segons

l’estudi europeu regional comparatiu REFINEMENT

(realitzat entre 2011 i 2013) el model gironí obté els millors

resultats europeus en relació als recursos utilitzats. Així,

compta amb les estades mitjanes hospitalàries i el

percentatge de reingressos més baix d’Europa (18% versus el

40% europeu); la taxa de continuïtat assistencial més alta

d’Europa (90% versus el 57% europeu), i per contra la

utilització més baixa de recursos hospitalaris (1,17 X 1,000

hab. Versus el 3X 1,000 hab. Europeu).

"Segons l’estudi

europeu regional

comparatiu

REFINEMENT, el

model gironí obté

els millors

resultats europeus

en relació als

recursos utilitzats."

"L’atenció

interdisciplinària

i integral és clau

en l’èxit del

model."

L’XSMA és la xarxa pública de les comarques gironines que

atén una població de gairebé 750.000 habitants dispersos en

un territori que consta de 207 municipis, 157 dels quals tenen

33


menys de 2500 habitants i aglutinen gairebé el 50% dels

habitants. La població representa al voltant del 10% del total

de Catalunya i té una important “població flotant”, aquella que

té alguna vinculació amb un municipi sense estar-hi censat.

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAA

Les claus del model de gestió d’atenció a la salut mental

Actualment, la xarxa organitza l’atenció sanitària de forma

sectorial en dues parts: l’atenció hospitalària concentrada i

integrada a l’actual Parc Hospitalari Martí i Julià, on s’ha

gairebé eliminat la llarga estada; i l’atenció comunitària,

organitzada en diversos serveis distribuïts a la RS, que es

constitueix com l’eix de l’atenció. A cada comarca hi ha mínim

un centre de salut mental d’adults (CSM), un centre de salut

mental infanto-juvenil (CSMIJ), un centre de rehabilitació

psicosocial i un centre d’atenció i seguiment a les

drogodependències (CAS).

L’atenció interdisciplinària i integral és clau en l’èxit del model.

El fet que a les comarques gironines hi hagi una xarxa

assistencial unificada gestionada per un sol proveïdor, l’Institut

d’Assistència Sanitària (IAS), afavoreix la coordinació amb els

diferents serveis, en contrast amb la complexa amalgama

d’empreses proveïdores públiques, concertades i privades que

treballen en altres territoris de Catalunya. Així, s’estableix un

sistema de coordinació inter-serveis, tant entre els assistencials

com entre aquests i els altres que formen part del pla integral,

com els serveis socials i les empreses de treball protegit.

Per a la inclusió laboral, residencial i social, objectius bàsics de

l’atenció, és necessari disposar d’una xarxa de serveis d’àmbit

local, coordinada i planificada, que doni cobertura a les diferents

necessitats. L’àmbit gironí compta amb entitats destacades

dedicades a la inclusió laboral i al suport a la vida autònoma,

com per exemple la Fundació Drissa i la Fundació la Fageda; i

també amb la Fundació Tutelar de les Comarques de Girona, qui

ha apostat recentment per impulsar institucions respectuoses

amb el paradigma del suport i el respecte a la voluntat, com

l’assistent a la presa de decisions. L’ XSMA també compta amb

dispositius residencials propis, pisos amb suport per persones

amb trastorns mentals severs i una petita llar residència en què

habiten una desena de persones que per vàries raons no van

poder ser externalitzades durant la reforma psiquiàtrica, però on

no s’admeten nous ingressos.

Per altra banda, cal destacar la implementació al territori del

servei del Suport a la pròpia Llar, un programa impulsat des de

34


l’administració pública a nivell autonòmic que consisteix a

atorgar prestacions econòmiques perquè les persones amb

discapacitat puguin contractar l’orientació i suport d’un

professional al domicili amb la finalitat de potenciar l’autogestió

i la vida independent. La bona coordinació de la xarxa entre els

diferents serveis al territori gironès ha ajudat a la promoció del

servei. Les persones amb discapacitat psicosocial, degut que

normalment gaudeixen d’un grau elevat d’autonomia, en són uns

dels principals beneficiaris.

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

AAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

L’èxit assistencial no és suficient per a la plena recuperació

La coordinació entre serveis de dins i fora la xarxa, el treball

interdisciplinari i l’adopció d’una mirada holística cap a la salut

mental ens permet comptar a les comarques gironines amb un

dels sistemes d’atenció a la salut mental més eficients i amb

millors resultats d’Europa (REFINEMENT). Malauradament, els

nivells d’estigma i discriminació social cap a les persones amb

diagnòstics psiquiàtrics són encara massa elevats i dificulten la

plena recuperació.

Obertament, l’associació catalana per a la lluita contra l’estigma

en salut mental, on treballen conjuntament les entitats que

representen tots els agents implicats en les problemàtiques de

salut, presentava el 2016 un preocupant estudi sobre els nivells

d’estigma, autoestigma i discriminació que pateixen les persones

amb diagnòstics psiquiàtrics a Catalunya. Més d’un 40% de

persones afectades per un trastorn mental manifesten haver

patit discriminació a la feina, gairebé un 30% en l’àmbit

educatiu, més d’un 50% en l’àmbit familiar, gairebé un 20% no

han tingut parella des que van ser diagnosticades, un 20% han

estat pressionades per no tenir fills i un terç manifesten haver

estat rebutjades per les amistats. Aquestes dades resulten en una

taxa d’atur de les persones amb trastorn mental de gairebé el

62%, en l’ocultament del trastorn, en la reclusió social de la

família, en les limitacions en la cerca de parella i la planificació

familiar, en l’aïllament social i, en definitiva, en la no

recuperació.

La millora de la percepció social de les persones amb trastorn mental

és una assignatura pendent, també entre els professionals que els

atenen, i que cal abordar amb polítiques que promoguin la formació

antiestigma i la inclusió de les persones afectades en la presa de

decisions. En aquest sentit, cal donar impuls a l’organització del

moviment en primera persona i a la seva participació en la

implementació de les polítiques públiques. La dispersió de la

població gironina, obstacle superat en l’àmbit assistencial des de la

"Més d’un 40% de

persones amb un

trastorn mental

manifesten haver

patit discriminació

a la feina, un 30%

en l’àmbit

educatiu i més

d’un 50% en

l’àmbit familiar

(...) Aquestes dades

resulten en una

taxa d’atur del

col·lectiu de

gairebé el 62%"

35


gestió pública, dificulta la consolidació d’un moviment en primera

persona al territori, que es concentra a la capital catalana. Cal

complementar l’eficiència assistencial amb la promoció de

l’organització i participació de les persones amb problemes de salut

mental a tots els nivells del procés de recuperació, des de l’elecció del

tractament fins a la planificació familiar i laboral. La participació

dels afectats no ha de ser només una finalitat del sistema sinó la

forma de funcionament i l’impuls transformador del propi sistema.

BIBLIOGRAFIA

Davidson, L., Rakfeeld, J., & Strauss, J. (2015). Las raíces del

movimiento de recuperación en psiquiatría. Madrid: Asociación

Española de Neuropsiquiatría.

Generalitat de Catalunya. (2017). Pla integral d’atenció a les

persones amb trastorn mental i addiccions. Estratègia 2017-2019.

Barcelona.

Gisbert, C., & Cid, J. (2012). Salud mental comunitaria: el modelo de

Girona. Cuadernos de Psiquiatria Comunitaria, 11(1), 1–140.

Research on Financing System’s Effect on the Quality of Mental

Health Care in Europe (REFINEMENT), Seventh Framework

Programme (7FP), 1 de gener de 2011 a 31 de desembre de 2013

(Projecte núm: 261459)

Rohlfs, I., Carreras, J., & Faixedas, M. T. (2016). Pla de Salut Regió

Sanitària Girona 2016-2020. Girona.

36


“La indústria que queda ja ha fet la

seva reconversió. Ara el repte és

desestacionalitzar el turisme”

Entrevista a Joaquim Nadal

Joaquim Nadal va ser alcalde de Girona

(1979-2003), diputat al Parlament de

Catalunya (1984-2012) i conseller de la

Generalitat (2003-2010), entre moltes

altres coses. Apartat ja de la vida

partidista, li demanem algunes reflexions

al voltant de la política i la geografia a les

comarques gironines.

Comencem per la geografia. Si avui volem analitzar les

comarques gironines des d’un punt de vista social i

polític, ens serveixen més les categories de costa i

interior, que no les comarques?

Qualsevol aproximació territorial requereix de molts matisos. És

veritat que de la plana interior cap a la muntanya, la vella

Catalunya carlina te unes característiques i la costa en té unes

altres.

I que el vell món republicà federal, que no va ser mai hegemònic,

era de Figueres cap al mar i el vell món carlí de Banyoles a la

muntanya. Però en cadascun d’aquests àmbits hi havia els seus

“illots” dels altres. Per tant no acaba de ser un bon tall.

Hi ha un altre factor que sí que apunta a la dicotomia: pujant del

sud cap al nord, la dreta i l’esquerra de l’autopista AP-7. El tall és

a l’autopista. Les carreteres i les poblacions de l’autopista a la

muntanya tenen unes característiques i les que van cap a la costa

unes altres.

37


"El ciutadà mig

de Girona va

molt més a

Barcelona que a

Perpinyà. Tot i

que Europa ha

esborrat les

fronteres hi

segueix havent

una frontera

psicològica"

Per no ser tan barroers, el factor determinant seria la

transformació de les grans poblacions de costa de velles

poblacions marineres i molt pobres, a primer una certa tradició

industrial del suro -els que el tenen-, i després el monocultiu del

turisme. Roses, Palafrugell, Palamós, Sant Feliu de Guíxols,

Lloret, Blanes. Son ciutat mitjanes que han crescut amb

diferents graus de la immigració. A Banyoles és diferent. No ha

fet la mateixa evolució.

Si pensem en la ciutat de Girona la dualitat segueix essent la

dualitat interna de cada població. S’ha anat amorosint i reduint

la distància entre els barris i el centre, el centre i la perifèria, la

burgesia i la immigració. Però en el fons hi ha uns referents que

marquen la dualitat catalana, que també existeix i que també

expressa el temor d’uns i altres a què succeiria si algun dia es

preguntés què volem ser.

Aquesta diferencia entre centre i perifèria es pot trobar

a Sabadell, l’Hospitalet, Girona o Olot, i només canvia

la proporció?

Bé, no és només això. A Sabadell tenen –o tenien- la caixa de

Sabadell, el Banc de Sabadell, la Cambra de fabricants de

teixits... i té una burgesia que identifica la ciutat. I Girona no la

té en la mateixa proporció. Perquè? Perquè Girona és una capital

administrativa i els que venen a fer fàbriques aquí són de fora

que ho fan amb gent d’aquí.

Però si anem al gra fi, Girona s’assembla molt més a Sabadell

que no a l’Hospitalet. Per exemple, a Sabadell la burgesia va

veure bé i va votar un candidat que provenia de la burgesia tot i

que era comunista. I el van poder votar perquè era dels nostres.

Ampliem la mirada, com es relacionen les comarques

gironines amb la Catalunya del nord? Pot ser que

actualment els del nord mirin més cap al sud que no a

la inversa?

El ciutadà mig de Girona va molt més a Barcelona que a

Perpinyà. Tot i que Europa ha esborrat les fronteres hi segueix

havent una frontera psicològica. Això ha canviat en alguns

sectors econòmics (com l’editorial) que han descobert que hi ha

mercat i en alguna mesura han colonitzat la Catalunya francesa.

Des del terreny de la política o la vida comú, els que hi anaven

per anar a comprar alguns productes ara ho troben més aquí que

allà.

La direcció econòmica que ha fet Catalunya és la inversa que la

que ha fet el sud de França. Els pobles del Rosselló tendeixen a

encongir-se i els d’aquí a expandir-se. Per això només cal anar a

fer un volt a qualsevol poble i fixar-se en els cartells d’en venda.

38


Seguint parlant del territori. Girona és una província

on bona part de la població no viu a la capital, sinó que

hi ha nombrosos municipis petits i mitjans. És aquest

un fenomen gironí o es produeix a tota Catalunya?

És a tot Catalunya però el cas més accentuat és a Girona i el que

menys és Lleida, on la capital té un pes molt important. A les

comarques gironines el cas més extrem és el del Baix Empordà,

on cada dia es pregunten quina és la seva capital. A la Bisbal hi

ha l’arxiu comarcal i la capital, Palamós té el port, però també hi

ha Sant Feliu de Guíxols i Palafrugell. Hi ha un sistema de

ciutats amb diferents centralitats.

Aquesta situació es mantindrà o a llarg termini es

perdrà població en poblacions petites i mitjanes?

Mentre el turisme no punxi, això es mantindrà. Però també hi ha

poblacions mitjanes, per exemple Maçanet de la Selva, amb dues

grans fàbriques, una amb més de mil treballadors. Això marca i

determina que aquesta població no retrocedeixi sinó al revés.

Parlem de les urbanitzacions. En molts municipis de

les comarques gironines n’hi ha, i normalment tenen

una configuració i una dinàmica social ben diferent a la

del poble.

A l’entorn de Barcelona és molt pitjor: Collserola, Garraf,

Montserrat...Aquest és un pecat del tardofranquisme que no s’ha

corregit o no s’ha corregit prou.

A més això s’accentuarà perquè amb l’estructura salarial de les

famílies actual, hi ha una tendència a convertir la segona

residència en primera o en cedir-la com a primer habitatge als

fills. Hi ha hagut molta ocupació de sòl. I si poguéssim traçar

sobre el mapa la quantitat de vorera estesa que mai no s’ocuparà

ens n’adonaríem que el disbarat hagués pogut ser molt superior

a la realitat actual.

El problema principal pels ajuntaments no és social, sinó que és

el diferencial de manteniment de la urbanització respecte a la

trama urbana: el cost de transport urbà, de clavegueres que en el

seu moment no es van fer... El consum de sòl que s’ha fet a

Catalunya en extensió, i això ho ha explicat l’Oriol Nel·lo moltes

vegades, és molt superior a molts altres llocs.

A mi m’interessa entendre com, desaparegut el barraquisme, i

integrada la població immigrada en promocions públiques

d’habitatge, la mateixa gent o la generació següent, si és capaç de

comprar-se un tros de terra, és capaç de gastar una generació

sencera en fer-se la casa. N’hi ha moltes encara avui fent-se.

Fent-se no de dilluns a divendres amb paletes sinó els

propietaris de la casa treballant-hi el dissabte i diumenge.

"El cas més

extrem és el del

Baix Empordà, on

cada dia es

pregunten quina

és la seva capital.

(...) Hi ha un

sistema de ciutats

amb diferents

centralitats."

"El problema

principal pels

ajuntaments no és

social, sinó que és

el diferencial de

manteniment de

la urbanització

respecte a la

trama urbana"

39


Parlem de la immigració. Girona és la segona província

de l’Estat amb un percentatge més alt d’immigració

Cal distingir dues immigracions, dels anys trenta als anys 80,

interior espanyola, i ara tenim un fenomen nou – que fa vint

anys que dura, o més-. Tot això planteja una problemàtica nova.

Segurament per qüestions culturals els llatinoamericans poden

tenir una tendència a incorporar-se en més plenitud que un

marroquí recalcitrant que només va de casa a la mesquita, però

per sort no n’hi ha gaires així.

"El gran repte és

millorar

l’estacionalitat del

turisme. Que a les

ciutats de costa

conigura un

paisatge urbà de

desertització."

A nivell econòmic, a llarg termini aguantarà la

indústria o cada vegada el turisme suposarà un

percentatge més alt de l’activitat econòmica? Les

condicions laborals en ambdós sectors són ben

diferents...

La indústria que queda ja ha fet la seva reconversió. El tèxtil que

queda ja ha superat 5 crisis. Tenim sector alimentari molt

potent. Alguna tecnologia puntera: Comexi, Metalquimia, Nestle

són exemples que no només no se’n van sinó que creixen.

El gran repte és millorar l’estacionalitat del turisme. Que a les

ciutats de costa configura un paisatge urbà de desertització. I

això succeeix en major mesura allà on la ciutat s’escampa que no

al centre. Per entendre’ns: més al passeig de Palamós que no al

carrer major.

També cal dir que el sector turístic ha anat per davant de les

administracions. Com a exemples el golf, la bicicleta, el turisme

rural, l’ecoturisme, l’enoturisme. Tot això percentualment és

petit, però com a efecte desestacionalitzador és brutal. Perquè és

de d’alta capacitat adquisitiva. Ningú ho havia previst i el sector

ha generat una demanda.

Per acabar, quin són els reptes de la UdG en relació al

territori de les comarques gironines?

La UdG té un impacte molt notable a les comarques gironines, si

bé amb graus diversos en funció de la seva distància de Girona.

Hi ha hagut la intel·ligència de buscar ajuntaments que

s’apuntin a finançar càtedres per diversificar.

El problema o repte és doble: per una banda en què està

derivant el mapa universitari a Catalunya, que va ser expansiu

en un moment econòmic expansiu, en un escenari de crisi. I per

l’altra què “fabriquem?” quants advocats, politòlegs, sociòlegs,

aboquem al mercat laboral amb un destí incert? I tot això ens

afecta en la proporció que sigui, encara que no siguin problemes

només de la UdG.

40

More magazines by this user
Similar magazines