Imhotep i el faraó

Imhotep
i el faraó
Teresa Guardans

El senyor del barret de lona
La cosa va començar així
M’agradava observar-lo; les mans darrere l’esquena, caminant
entre columnes i parets a mig aixecar, tan àgil, cobert amb
el seu inseparable barret de lona. De vegades s’aturava, passava
suaument les mans per damunt d’una pedra, seguia endavant...
i es deixava fotografiar pels turistes, com si fos una atracció més
de Sakkara!
«Déu s’ha oblidat del senyor Lauer»!, 1 vaig sentir que deia
un dia un picapedrer. I és que Jean-Philippe Lauer portava
setanta-quatre anys treballant a Sakkara. Hi va arribar amb vinti-quatre
anys i acabava de fer-ne noranta-vuit. Costa d’imaginar!
Quantes experiències, quantes coses que jo no sabia!
Tenia moltes ganes de parlar-hi i tantes preguntes per fer-li...
Sabia que estava a punt de marxar cap a França a passar l’estiu,
com feia cada any. Em feia respecte, però no el podia deixar
escapar! Un dia, quan sortia del recinte funerari en direcció al
camí que portava a casa seva, m’hi vaig acostar.
1 En francès, es pronuncia /loé/.
5

—Professor! —li vaig dir. Es va aturar, mirant-me amb el
seu somriure afable. No sabia com començar ni què dir-li. Em
sembla que li vaig explicar que no feia gaire que havia arribat i
que m’agradaria que em donés algun consell.
—Sí, i tant! El primer consell és que aquí no es conversa
sota el sol del migdia! —em va respondre rient, i em va convidar
a visitar-lo a la tarda, a casa seva.
M’hi vaig plantar a les cinc. A l’entrada hi havia alguns paquets
a mig fer.
—Passa, passa, no et quedis a la porta.
Vaig sentir una sensació estranya en pensar en tota la història
que hi havia entre aquelles parets. Com si ho hagués endevinat, el
professor em va explicar que havia passat molta gent per aquella
casa des que la van estrenar la seva dona i ell. Allà havien crescut
els seus tres fills, després va ser la llar dels investigadors visitants...
—Però sempre m’han respectat l’habitació i el despatx! —va
riure, mentre em mostrava el seu lloc de treball, presidit per un
vell escriptori verd, una cadira verda, un arxivador verd...—.
Aquest escriptori ja és una autèntica antiguitat, una peça de museu,
com el seu propietari! Per cert, encara no sé el teu nom.
—Em dic Claudine.
—Molt bé, Claudine, què és el que em volies preguntar?
—Moltes coses, senyor. Intento imaginar-me com devia ser
això quan vostè va arribar, em demano com s’ho va fer per saber
com reconstruir-ho, em pregunto com ha pogut fer tants anys
aquesta feina. Hi ha pedres i galeries per tot arreu. Això no s’acaba
mai! Vostè no es va desanimar?
El professor Lauer s’havia assegut i m’escoltava atent. Va
callar un moment abans de respondre.
6

—I tant que em vaig desanimar, Claudine! —va dir—. Però
tens raó, són moltes preguntes per a un sol te! —i es va aturar,
mirant-me en silenci, com si pensés alguna cosa. I aleshores em
va fer una proposta—: Se m’està acudint que podríem fer un
bon equip, tu i jo. Hi ha moltes coses que m’agradaria deixar
escrites, però no trobo el moment de posar-m’hi, i tu m’hi podries
ajudar. Què et sembla si, mentre parlem, prens algunes
notes? —I, en to de confidència, va afegir—: El teu camí només
el podràs fer tu, però potser sí que podràs aprendre alguna cosa
d’aquest vell!
A mi sempre m’havia agradat escriure, o sigui que li vaig
dir que ho faria encantada; que, a més de les meves preguntes,
7

tota la zona. La piràmide s’aixecava solemne davant dels meus
ulls. Vam anar resseguint les seves quatre cares caminant entre
monticles de sorra. En algun punt s’endevinava el mur que ara
veus reconstruït envoltant tot el recinte. Firth m’anava mostrant
el que havia anat sortint de sota la sorra: les bases d’unes columnes,
unes grans lloses, una escampada de pedres...
»Pujant una petita duna, em vaig trobar al costat d’una escultura
caiguda a terra, de grans dimensions. Firth em va explicar
que es tractava del faraó Djoser. Sabien que era ell perquè feia
poc havien pogut localitzar la base d’una altra estàtua, en una
cambra interior, amb el seu nom gravat: “Horus Netjerikhet”, és
a dir, “Horus, el més diví dels déus”.
Vaig interrompre el relat del senyor Lauer perquè em feia
un embolic amb els noms d’aquell faraó.
—Un moment, però el faraó no es deia Djoser? —li vaig
preguntar.
—Djoser vol dir «sagrat». És com una abreviatura de Horus
Netjerikhet, que es feia servir a les cròniques —em va respondre—.
I al final és el nom que li ha quedat, però, al seu temps,
l’anomenaven pel seu solemne nom diví, tot sencer. El cas és
que prop de l’entrada de la piràmide va aparèixer la base d’una
estàtua amb aquest nom gravat... i alguna cosa més!
El senyor Lauer va quedar mut, com aturat en algun record,
que, per la cara que feia, l’omplia de felicitat. «Què més van
veure?», pensava jo. Vaig esperar una mica, però com que no
«tornava», li vaig preguntar:
—Què més hi havia, professor?
—En Cecil em va portar fins a l’entrada de la piràmide,
i mentre caminàvem no deixava de repetir: «És molt estrany,
12

molt estrany! Estic segur que t’interessarà!». Finalment, es va
aturar davant del fragment que m’havia comentat: uns peus damunt
d’un sòcol gravat. Encara sembla que sento la seva veu
llegint-me aquells jeroglífics que jo no sabia desxifrar: «Horus
Netjerikhet», va dir assenyalant-los. I després, apuntant a cada
signe, va continuar llegint:
Imhotep, el constructor, modelador de la pedra,
el primer després del rei de l’Alt Egipte, el tresorer,
l’administrador del Gran Palau,
gran sacerdot d’Heliòpolis.
13

va d’agrair-li-ho: «Gràcies pel regal!», li deia. Com més m’interessava
per ell, més a prop el sentia!
Un gran somriure li il·luminava la cara. Mirant-me amb els
seus ulls clars ben oberts, va afegir que li encantaria poder-hi
parlar algun dia. Tenia tants dubtes per resoldre!
Firth li havia explicat que el faraó Djoser havia estat el primer
a organitzar l’administració d’aquell gran regne de terres
regades pel Nil, des de la gran cascada que hi ha just abans de
l’illa d’Elefantina fins a la desembocadura del riu, al Mediterrani;
i que el seu regnat havia transformat Egipte. Lauer procurava
imaginar-se com devia ser aquell rei, quins eren els seus desitjos,
quins encàrrecs havia fet a Imhotep... Ell i Firth no deixaven
d’intercanviar troballes i idees, lluitant per reconstruir el passat.
—Recorda també això, Claudine: compartir és molt important.
Es multipliquen les forces i les idees!
Em va explicar que els vuit primers mesos van passar de
pressa, i els anys, també! Hi va haver una primera renovació del
contracte, i després una altra, i una altra..., i ell no deixava d’investigar,
de buscar, d’imaginar, de provar.
—Una de les dificultats més grans va ser determinar les alçàries
—va dir—. Fins que no et fas una idea de quina alçària
devia tenir una construcció, la reconstrucció és gairebé impossible.
Però, amb paciència (molta paciència!), finalment un dia hi
ha una columna reconstruïda, tota ella, ben sencera! I quan en
tens una, ja tens un model! Quan les columnes van començar
a encaixar, va ser com descobrir el tresor de Tutankamon. T’ho
ben asseguro! No et puc arribar a descriure l’emoció de moments
com aquells! Avui em sento molt content quan veig la gent contemplant
la columnata més antiga de totes les que coneixem.
18

19

per primer cop quan es complien els trenta anys de govern, i
després ja es repetia cada tres anys. Durava diversos dies. L’objectiu
de la celebració era regenerar la força del faraó, i així també
es renovava la vida d’Egipte.
Es preparaven una sèrie de capelles per dipositar-hi les estàtues
dels déus principals de tot el país, i el faraó passava per
totes elles sol·licitant el seu beneplàcit per seguir governant.
Aleshores era coronat de nou amb gran solemnitat i, a continuació,
es desplaçava en processó acompanyat de la cort i del
seguici de sacerdots. Al gran atri davant del palau, tots els comandaments
i caps dels diversos territoris i ciutats s’inclinaven
davant d’ell i renovaven les seves promeses de fidelitat. Tothom
36

participava en aquell gran dia i no faltaven els cants, la beguda
i el menjar. Era com si la vida tornés a fluir amb tota la
força.
I, així, no hi havia dia que el gran sacerdot no pregués per
tal que el faraó conservés el seu vigor i rectitud fins al dia de la
festa de regeneració.
Però una pregunta es va anar obrint camí en el seu cor:
«I després? Ja hem fet molts avenços per preservar la fortalesa
del seu cos, però... què podríem fer perquè el nostre estimat
faraó pugui repetir la celebració de Sed tantes vegades com
calgui per tal de conservar infinitament la plenitud de les seves
facultats?».
37

L’obra es va dur a terme, i tant! Tot un conjunt que va suposar
una autèntica revolució en les tècniques de construcció: la
primera edificació en pedra de la història de la humanitat. Un
grandiós esforç col·lectiu de tot un poble treballant per glorificar
el seu déu, el faraó, assegurant-se així la seva protecció.
I quan els escultors van tenir acabada la seva estàtua, la que
quedaria col·locada prop de la columnata d’entrada, pas obligat
per accedir al gran atri, Horus Netjerikhet va voler fer gravar a la
base, al costat del seu propi nom, el nom del seu savi conseller:
Imhotep, el constructor, modelador de la pedra,
el primer després del rei de l’Alt Egipte, el tresorer,
l’administrador del Gran Palau,
gran sacerdot d’Heliòpolis.
Tant de bo, només de sentir el seu nom, tothom recordés
com era d’important aprendre i comprendre per poder caminar
amb saviesa. Imhotep no havia deixat mai de buscar respostes i
solucions. Potser perquè no havia deixat mai de fer-se preguntes.
I perquè confiava. Tant de bo tothom en prengués exemple!
40

Tresors visibles i invisibles
Molt més que unes pedres
Qui visiti avui Sakkara es trobarà amb una extensa àrea de
diversos quilòmetres amb restes de piràmides i tombes, algunes
d’elles reconstruïdes. Perquè, després de Djoser, van ser molts
els faraons i grans mandataris que van voler situar allà la seva
llar eterna.
Presidint-ho tot, hi ha el recinte funerari de Djoser, d’uns
500 metres de llarg per uns 300 metres d’ample. Un recinte
delimitat per un mur de més de 10 metres d’alçària, decorat
com si fos la façana del palau, amb 14 portes, 13 d’aquestes
fictícies. Només hi ha una entrada «autèntica», que dona accés
a un corredor de 20 columnes. Amb una mica d’imaginació, es
pot veure que cada columna imita un feix de canyes. Travessant
la columnata, s’accedeix a l’ampli atri del sud, davant la gran
escala al cel, la piràmide esglaonada. A mà dreta, queden les
capelles dedicades als déus, les de la celebració del Heb Sed.
I per tot el recinte hi ha construccions simulant temples i altres
habitatges. El gran atri de la zona nord encara no ha estat
excavat.
41

Apèndix fotogràfic
© Fotografies de Cyril Le Tourneur d’Ison
Jean-Philippe Lauer a Sakkara.
58

© Fotografia de Cyril Le Tourneur d’Ison
Amb la Claudine, davant les columnes reconstruïdes.
59

Com és que a algú se li va acudir un dia
construir una piràmide? T’ho has preguntat
mai? Jean-Philippe Lauer sí!
I, de pregunta en pregunta..., aquí tens una
història plena de descobertes, d’inscripcions
i enigmes, de savis i faraons, de tresors
visibles i invisibles, perquè...
la terra conserva la memòria
de les persones que hi han viscut...
i podem aprendre a escoltar-la!
ISBN 978-84-121743-0-4