Informacion archivo coleccion Lluis Benejam Buhigas

lluisbenejambuhigas
  • No tags were found...

Dedica sus horas libres a la creación de un archivo de cine con información impresa de las películas que se podido ver en nuestro país, desde 1900 hasta la fecha actual, información que se ha utilitzado para diversas publicaciones ,

Em queden per esmentar els murals:

es col·locaven sobre les portes dels cinemes,

ben il·luminats perquè es poguessin

veure des de lluny. En la col·lecció de

Lluís Benejam destaquen els murals

de l’artista A. Borja, de 2 × 3 m aproximadament,

que pintava a mà a principis

dels anys seixanta del segle passat. L’artista

alacantí cobrava per cada mural

unes cent pessetes, uns 0,60 €, actuals.

Molts artistes són valorats un cop ha

passat el seu temps; mentre viuen, creen

i ens deixen el testimoni de la seva creació

en les obres, sembla que la resta no

importa. Abans de passar al desenllaç

d’aquest argument, necessito buscar en

la meva memòria aquell temps de la

meva joventut primerenca, en el qual

era assidu a les sales de cinema, un

temps en què els nostres somnis es construïen,

en part, amb les pel·lícules d’art

i assaig que anàvem a veure: a la taquilla

del cinema, amb l’entrada, la taquillera

adjuntava una quartilla, on figurava

succintament la sinopsi argumental de

la pel·lícula, que invariablement es projectava

en versió original i amb subtítols

en castellà. Quan ens vam posar al dia

amb el visionament de To be or not to be,

de Lubitsch, o El gran dictador, de Chaplin,

vam començar el viatge de la nostra

educació fílmica amb la nouvelle vague

i, així, després d’Els quatre-cents cops,

de Truffaut, entre d’altres vam descobrir

Rainer Werner Fassbinder amb Les

amargues llàgrimes de Petra von Kant, El

matrimoni de Maria Braun o Berlin Alexanderplatz.

Aquella educació, de joves

a la recerca del seu destí, ens va portar a

organitzar un cineclub de barri, en què

l’èpica de Per qui toquen les campanes

ens va permetre visionar i analitzar pellícules

molt anteriors al nostre naixement.

També, quan vam voler compartir

el nostre aprenentatge incipient

projectant Els oblidats, de Luis Buñuel,

vam aprendre diversos significats, el primer,

la incomprensió dels assistents a la

projecció. Vam veure molt cinema i, a

mesura que ens anàvem fent grans, l’art

i assaig es va anar difuminant, com la

nostra joventut, fins a fondre’s en negre.

Ara, que vaig molt poc al cinema, em ve

a la memòria la tornada d’una cançó de

Luis Eduardo Aute: «Cine, cine, cine,

más cine por favor, que tota la vida es

cine y los sueños cine son».

I, d’aquesta manera, recordo la tarda

que vaig passar amb Lluís Benejam.

Abans d’acomiadar-nos, em va donar

la guia impresa del seu arxiu. Li

vaig preguntar per un moble vell que

tenia, a manera d’attrezzo, en el qual es

guardaven els ploms que utilitzaven els

caixistes de les velles linotípies. Ens dirigim

a la porta de sortida i al carrer, el

cel havia deixat de plorar. Vaig caminar

a poc a poc. Quan vaig arribar a casa

vaig llegir un article de Sebastià Roig,

al Diari de Girona: «Tenim gent noble

i idealista que, quan se’ls regira la testa,

són capaços de deixar-se la salut en tasques

grandioses». Aquestes paraules

publicades el 22 d’abril de 2009 defineixen

la persona generosa que és Lluís

Benejam, al treball del qual es pot accedir

per mitjà del seu portal informàtic:

www.archivocine.com

5 encesa literària

93

More magazines by this user
Similar magazines