16.1LA_Catálogo digital-cat-01

Quina olor fa
una exposició?
Una selecció d’obres de la
col·lecció olorVISUAL
LABoral
Centro de Arte y Creación Industrial
09.07.2014 / 13.10.2014

“Quan una obra d’art em transmet
alguna cosa especial, de seguida
dic ‘aquesta peça fa olor’. Els meus
records a través de l’olfacte s’han
desvetllat i la memòria comença a
portar-me evocacions”.
Ernesto Ventós

Quina olor fa una exposició?
Evocació i experimentació a través de la col·lecció olorVISUAL
Alicia Ventura Comissària de l’exposició
En una època marcada per la mediació tecnològica,
reivindicar la dimensió sensorial ¿esdevé necessàriament
un gest nostàlgic vinculat a la memòria, o es pot
projectar cap al futur, proposant noves maneres d’habitar-hi?
Són possibles, desitjables, productives, altres
aproximacions sensorials a l’obra d’art i, per extensió, a
l’exposició com a format? Si responem afirmativament,
aquest redescobriment sensorial de l’art ¿no haurà de
sorgir d’una reformulació de la creació de subjectivitat,
de l’aparentment excèntric, de la valoració d’altres sentits
i, per tant, d’altres modalitats de relació amb la realitat?
Aquestes són algunes de les qüestions subjacents a la
pregunta que, amb ambigüitat i ironia, però alhora amb
encertada precisió, dóna títol a aquesta mostra: Quina
olor fa una exposició?
La qüestió sorgeix també, per descomptat, del punt de
partida absolutament diferenciador amb què el creador
d’essències Ernesto Ventós va iniciar fa trenta-sis anys la
col·lecció olorVISUAL: obres escollides per la seva capacitat
d’activar la memòria olfactiva del col·leccionista.
Ernesto Ventós explica així el seu projecte: “Quan una
obra d’art em transmet alguna cosa especial, de seguida
dic ‘aquesta peça fa olor’. Amb això vull dir que els meus
records a través de l’olfacte s’han desvetllat i la memòria
comença a portar-me evocacions”.
La col·lecció olorVISUAL aplega nombroses obres adquirides
en galeries, fires, visites a tallers etc. sense mai
perdre el vincle subjectiu, afectiu gairebé, amb l’artista:
tots els creadors presents a la col·lecció escriuen un breu
text on comenten la relació de la seva obra amb l’olor. En
els seus orígens, però, les peces adquirides per a la col·
lecció procedien d’encàrrecs específics, sota la premissa
als autors de potenciar el component olfactiu i la qualitat
sinestèsica de les noves obres. Així doncs, la incorporació
d’una obra produïda per Hugo Martínez Tormo ad hoc
per a la col·lecció olorVISUAL, en el marc de la beca
convocada conjuntament amb LABoral, representa en
certa manera un retorn als orígens de la col·lecció. A més,
nanoEsencia_Grafeno incorpora la majoria dels eixos que
sostenen el discurs històric de la col·lecció olorVISUAL
(sinestèsia / especificitat sensorial, memòria / futur, ciència
/ art, subjectivitat / tecnologia) i constitueix per tant
una magnífica pedra angular des de la qual proposar una
revisió de les obres audiovisuals de la col·lecció.
L’objectiu del projecte d’Hugo Martínez Tormo -la
representació audiovisual dels processos que tenen lloc
a escales nanomètriques- encaixa a la perfecció amb el
pressupòsit subjacent a aquesta col·lecció: la confiança
en la capacitat de l’art de, seguint Paul Klee, fer visible
l’invisible. Lluny de derives romàntiques, l’artista fa servir
per a aquesta tasca tècniques analítiques, equacions
matemàtiques i dispositius tecnològics. I si ha triat el
grafè com a material específic de la seva investigació
tampoc no és per caprici: designat per la comunitat científica
com el material amb el potencial més important
d’aplicacions en l’àmbit de la nanotecnologia, el grafè
està destinat a condicionar d’aquí no gaire la nostra vida
de cada dia.
L’obra d’Hugo Martínez Tormo, desenvolupada al
mateix temps que laboratoris de mig món estudien possibles
aplicacions d’aquest material, esdevé doncs una
modalitat alternativa de recerca, una forma d’experimentació
sensitiva i estètica d’un futur que no estem gaire
lluny d’habitar. En última instància, nanoEsencia_Grafeno
fa servir maniobres sinestèsiques, traduint i combinant
informació procedent de i destinada a diferents sentits,
per tal de revelar l’impacte dels canvis científics i tecnològics
en la nostra relació quotidiana amb el món que ens
envolta, relació utilitària però també sensorial i estètica.
Un dels aspectes de la col·lecció olorVISUAL que la
fan particularment interessant com a terreny de treball
per a un comissari és precisament l’atenció que dirigeix
al fenomen de la sinestèsia. Si entenem la sinestèsia com
la transposició o interferència de sensacions procedents
de diferents sentits, resulta temptador considerar-la al
seu torn com un fenomen íntimament lligat a la creació.
De fet, és aquesta concepció de la sinestèsia, no com una
figura específica sinó com una característica inherent
als processos artístics, la idea subjacent a la proposta
expositiva i a la selecció de les obres que en formen part.
Més que no pas peces forçades a encaixar en un discurs
preestablert, les obres de l’exposició es proposen com un
repertori de possibilitats per a l’espectador, com una (en
sentit literal) col·lecció de desencadenants sensorials que
esperen ser descoberts i afrontats. Així, el sentit últim de
l’exposició es troba no tant en les connexions de contingut
i forma entre les peces, com en el tipus d’invitació
que traslladen a l’espectador: el conviden a establir amb
elles una relació estètica nova i sense prejudicis que pugui
al seu torn traduir-se en un enriquiment de la relació
sensorial amb el món.
Una conclusió imprudent per a aquest procés de treball
seria caure en la indiferència i l’arbitrarietat: considerar
en definitiva que qualsevol obra pot ser igualment vàlida
per a generar aquest canvi d’actitud en l’espectador.
Ben al contrari, la selecció d’obra ha de ser igualment
exigent, però ha de generar noves pautes i criteris. Així, i
a partir del moment que aspirem a generar nous models
de relació amb l’obra d’art i amb el món, noves formes
de subjectivitat en definitiva, ¿no és lògic emprar la subjectivitat
mateixa com a punt de partida? ¿No sembla
conseqüent refiar-nos de les sensacions que totes aquestes
obres han generat en el col·leccionista (les mateixes
sensacions que van determinar la seva incorporació a la
col·lecció) com a garantia d’intensitat, com a evidència
del seu potencial evocador?
L’olfacte privilegiat d’Ernesto Ventós ha reunit una
col·lecció de peces que apunten cap a discursos i llocs
especialment significatius en la nostra contemporaneïtat:
configuren discursos al voltant de temes de caire social
i polític, reflexionen sobre el ficcional, el performatiu
i l’oníric, o es proposen simplement com a exercicis de
l’imaginari. Davant d’aquesta diversitat de propostes,
hem d’anar a cercar el denominador comú en un altre
lloc: en el mestratge dels artistes per a reivindicar, en l’era
de la immediatesa aparentment incorpòria, la vigència
dels sentits; en la capacitat de les obres de recordar-nos
que també el futur hipertecnològic seguirà sent un espai
físic, concret, poblat de sons, de colors, d’olors. Aquests
són els territoris en què es mouen els artistes seleccionats
per a la mostra: Andrea Bátorfi, Democràcia, Nanna
Hänninen, Carlos Irijalba, Clare Langan, Cristina Lucas,
Albert Merino, Fleur Noguera, Marina Núñez, Javier
Peñafiel, Benet Rossell, Charles Sandison , Amparo
Sard, Martín Sastre, Hiraki Sawa, Mariana Vassileva,
Tim White-Sobieski i Carla Zaccagnini.
El mateix col·leccionista ha explicat en alguna ocasió
que l’olor en la nostra societat és “un signe que ha de ser
interpretat correctament, d’una banda profètic i d’una
altra històric”. L’objectiu últim d’aquesta exposició és
aconseguir que l’espectador se situï en aquest mateix doble
eix: el de la memòria i la imaginació; el de l’evocació
i l’experimentació, el del real i del possible.
Aquest particular enfocament, que reivindica la transcendència
sensorial i el potencial evocador de l’olfacte, no
tan sols permet redescobrir des d’una perspectiva inèdita
obres rellevants de la creació audiovisual contemporània
i conèixer un dels projectes de col·leccionisme més significatius
i singulars del nostre país: permet, en definitiva,
repensar l’art com a espai d’evolució i creació, com a lloc
des del qual generar noves sensacions, noves imatges,
noves textures i, naturalment, noves olors.

Democracia
Charity, 2006
Vídeo format HDDV
Edició 1/7 + 2 PA - 7' 10"
L’aroma de l’Edèn
Entre tots els estímuls que afecten als nostres sentits,
l’olor és el més delicat, el més immaterial. Prové d’una
dimensió completament diferent, etèria. Un aroma
delicat desperta en els nostres cors sentiments delicats,
i incita a la nostra ment a pensaments sublims.
Diuen els ioguis, en aconseguir els graus més elevats
de l’autorealització, que perceben un aroma de
rosa increïblement dolç, com si oloressin les flors
de l’Edèn celestial.
Andrea Bátorfi
Unfolding, 2011
Pel·lícula d’animació
Edició 1/7 - 9' 17"
La pel·lícula Unfolding és, en realitat, missatgera d’un
món diferent: a través d’una sèrie de portes que es van
obrint una darrera l’altra, i vels que es van aixecant,
senyala cap a noves dimensions interiors, plenes de
llum i fines energies, donant fe de la possibilitat de
crear l’Edèn terrestre entre nosaltres mateixos.
Cada matí als afores de Madrid, entre les 7.30 i les
8.30 del matí, els supermercats del barri de Vallecas
ofereixen una barreja de reciclatge i caritat. Cada dia
s’esperen a les portes d’aquests establiments ciutadans
que recullen els aliments caducats del dia anterior
mostrant la seva condició de consumidors fracassats.
Les deixalles generades per les grans superfícies substitueixen
la caritat institucionalitzada.
El control de qualitat de les multinacionals esdevé
una mena d’Exèrcit de Salvació per als ciutadans:
equatorians, marroquins i jubilats que justament aquí
representen la identitat multicultural d’Europa.
Aquest projecte parteix d’una acció urbana en què
els contenidors d’aquestes grans superfícies es pinten
amb la paraula caritat.
A partir d’aquesta acció urbana, s’ha elaborat un perfum:
el perfum de la caritat. Aquest projecte consisteix
en la presentació del perfum anomenat igualment
Charity, realitzat per a la col·lecció Olor Visual.
L’aroma Charity reprodueix l’olor de menjar caducat,
d’aquesta manera es confronten i complementen el
document visual de la recollida de productes alimentaris
caducats amb la sensació olfactiva d’aliments
putrefactes.

Carlos Irijalba
Inercia, 2012
Vídeo
Edició 2/5 - 3' 44"
Nanna Hänninen
Meditation Practices II. Trying to Be a Better Me, 2009
HD DVD
Edició 1/5 + 1 PA - 8' 36"
L’intangible de la inèrcia
A Inèrcia es descriu com el territori no és un, únic i
pla. Així mateix els records tampoc ho són i la seva
importància ve marcada pel sentit al que estan connectats.
La memòria dels olors maneja altres paràmetres,
menys comuns, en aquesta cultura nostra del
visual i sonor. Aquest sentit és capaç de traspassar
dècades en un segon.
Durant dos anys de rodatge, el projecto es va portar
a terme en diferents localitzacions de País Basc, Navarra
i Cantàbria. Degut a la meteorologia es va haver
de reduir les sessions a dos estius, en els quals habitualment
ens sorprenien les tempestes i la terra seca,
malmesa pels eucaliptus, aixecava una pols plena de
matisos. L’eucaliptus és una de les espècies que més
desgasten el terreny i el seu creixement és molt ràpid.
Es tallen totes les temporades d’estiu i els serradors
abunden a la zona. La seva olor impregna valls senceres
i aquesta aroma indescriptible ens va acompanyar
durant llargues nits de rodatge.
Hi ha una cara silenciosa però en lleu moviment, els
ulls tancats, respirant i espirant. Els olors se tornen tan
intensos que me distreuen de l’exercici. Hi ha un olor a
encens de sàndal i noto la meva aixella una mica tensa.
Un moment de pau, ni un sol so a la sala de meditació,
el caos fora de les seves vores. A l’igual que la ciutat que
mai dorm, o que la teva ment, la ment que és una construcció
més gran que el que una ciutat pugui arribar a
ser mai. Sóc testimoni de tot això i a la vegada deixo
que flueixi. Estic aquí. Estic en pau.
La ment pot estar en equilibri o no, no ho pots veure.
Tampoc pots veure la ciutat però sí les seves llums,
capturades. El temps d’exposició fou tan llarg que la
meva respiració va quedar “registrada” a la pel·lícula.
Com una “performance” feta amb l’instrument més
mínim però també el més essencial que existeix en el
món: la respiració i, por tant l’olfacte, ja que tots dos
estan indissolublement units. Mentre revelava el negatiu
podia olorar la fragància de romaní i el sopar que
estaven cuinant els nostres veïns. Em vaig sentir sola,
ja que no vaig tenir companyia per sopar aquella nit.

Clare Langan
Glass Hour, 2002
Pel·licula Super 16mm transferida a DVD
Edició 3/5 - 8'
L’olor de Glass Hour es podria descriure com calenta
i sulfúrica. L’escalfor que desprenen el foc i la terra
calenta crema els narius i dificulta la respiració. Però
d’alguna manera la humanitat s’ha adaptat per a existir
aquí en aquest entorn tòxic, si bé tan sols sota la
forma d’una figura solitària. Durant tota la pel·lícula
bufa un vent constant, que dissipa l’aire alhora que
alimenta els gasos del foc.
Cristina Lucas
El Eje del Mal, 2003
Animació 3D
Edició 3/3 + 1 PA - 3'
És fàcil imaginar la terrible guerra que s’entaula entre
els gèrmens i les mestresses de casa els dissabtes
al matí. La recerca incansable de la desinfecció i de
la puresa. Qualsevol mitjà justifica aquest fi: acabar
amb els gèrmens encara que semblin inofensius.
Per a una tasca tan “noble” és imprescindible transmetre
aquests coneixements de generació en generació,
mantenint així l’ordre establert i el resultat, el
premi, és aquesta bona olor de net, que tant apreciem.
Però que curiós, l’olor de net no és res més que l’absència
d’olor: quan no hi ha res reconeixedor per al
nostre olfacte.

Hugo Martínez-Tormo
nanoEsencia_Grafeno, 2014
Instal·lació audiovisual immersiva d’art generatiu
Fusta, metacrilat, ordenador Mac mini,
monitor de 27", cascos d’audio, espiell
• Representació realitzada per Hugo Martínez-Tormo de l’àtom de
carboni i la seva classificació a la taula periòdica, visualitzat amb
el seu color a la nanoescala
• Instal·lació de nanoEsencia_Grafeno
Quina olor fan els àtoms?
Aquesta és una instal·lació audiovisual immersiva d’art
generatiu. Ens endinsem en les profunditats de la matèria,
en aquest cas del grafè, per tal de percebre el color dels
àtoms que el componen i també conèixer el so que té. So i
color desvetllaran en nosaltres noves sensacions olfactives.
Parlar de l’olor dels àtoms és una tasca complexa, gairebé
impossible. I és que perquè hi hagi olor i perquè la puguem
copsar, ha d’existir prèviament una determinada molècula,
composta al seu torn per una sèrie d’àtoms. És com
intentar veure una imatge completa fent només una ullada
a un dels píxels que la componen. Però podem olorar
els àtoms a través del color de la llum que emeten i del so
anàleg associat a la longitud d’ona d’aquest color. Així es
genera un joc sinestèsic en què el color i el so poden donar
lloc a sensacions olfactives concretes.
Què passaria si fóssim de la mida d’un àtom? Com veuríem
i percebríem el món que ens envolta? Quin aspecte
visual, acústic i olfactiu té la matèria a aquesta escala? Una
escala, que per a nosaltres, en principi, és invisible esdevé
una mena de refugi imaginari on la nostra ment pot viatjar
i imaginar lliurement: així es realitzen produccions
cromàtico-sonores que ens revelen noves percepcions a
través del sentit de l’olfacte.

Fleur Noguera
Smoke, 2008
DVD PAL
Edició 1/50 - 6' 48"
Albert Merino
La esencia de la piedra, 2013
HDV 1080p
Edició 1/5 - 7' 53"
Smoke és una ficció aèria, atmosfèrica, una incitació a
la divagació. El ritmo és hipnòtic, acompanyat per una
composició musical elèctrica.
El seu protagonista és un núvol de fum que es deixa
portar pel flux dels esdeveniments. El traç, precís, que
sura sobre el fons blanc fixa el relat. Els dibuixos de J.H.
Fragonard 1 van inspirar els primers segons de l’animació,
l’escena del fum que es fon en el fullatge de l’arbre.
Smoke és també l’olor de l’acampament en el bosc, de les
muntanyes nevades, de les fàbriques contaminants, de
la xapa ardent, d’una cigarreta que se consumeix.
Ha estat reflexionant sobre les inspiracions com ha tornat
a la meva ment el record precís de dues emocions
olfactives.
L’aroma de la cigarreta a l’estiu quan fa calor.
El dia que vaig trobar-me amb un núvol durant un passeig
en els Alps.
Curiosament el núvol tenia un perfum.
Un recorregut a través dels espais arquitectònics d’un
indret, on les qualitats olfactives de la pedra, i els seus
murs, són evocades a través de l’aparició d’objectes
descontextualitzats, presències ocultes, i tota mena
d’elements insòlits.
Dues figures es busquen a través dels passadissos i els
jardins en una persecució estàtica, al llarg de la qual,
l’espai es va despullant deixant al descobert les seves
ferides i les seves absències en un desplegament que
desborda la mirada i transcendeix als altres sentits.
1. Los grandes cipreses de la Villa d’Este (1760)
J.H. Fragonard (1732 Grasse-1806 París)

Javier Peñafiel
Conquista básica te vuelvo a pedir
que te definas, 2004
Vídeo
Edició 1/3 - 1' 09"
Algunes de les característiques dels monstres són: la
inestabilitat d’un cos tou i fluid capaç de metamorfosar-se,
l’heterogeneïtat d’un cos híbrid format per combinacions
il·legítimes, l’obscenitat d’un cos sense vores
o contenció que transgredeix els seus propis límits.
No obstant això, el que realment és esgarrifós és el cos
idealitzat o canònic, un cos rígid, pur i segellat. No
sé qui podria habitar-hi sense patir rampes, autisme
i claustrofòbia.
Marina Núñez
Red, 2006
DVD
Edició 1/3 - 1' 50"
Per sort només és un cos imaginari.
El nas, l’orella, les conques dels ulls, la boca, els porus
de la pell ... els nostres sentits reposen en orificis. La
nostra pell no és una armadura, més aviat una fràgil
membrana mòbil, foradada, permeable, contigua a la
resta del món.
Malgrat la desaparició de qui la provoca, l’olor roman.
El desig és provocat? Pot provocar, la democràcia?
El vídeo Conquesta bàsica et torno a demanar
que et defineixis es refereix a aquestes preguntes. Una
urna transparent, una bossa d’aspiradora i l’operació
enigmàtica a la manera d’un ritual per part d’una persona
no identificable.
Conquesta bàsica et torno a demanar que et defineixis,
són paraules amb caràcter de melodrama i de drets
adquirits al mateix temps. En moltes ocasions, les
nostres metodologies d’igualtat resulten ser distribucions
jerarquitzadores d’un enorme buit. Molts
han vist en aquest vídeo una cosa així com una ressonància
vaginal, d’altres un joc irònic amb la visibilitat
o una enigmàtica reconstrucció dels jocs de màgia,
d’altres encara han tingut sensacions que pertanyien
al desassossec de veure vídeos com si fossin miralls.
Per a mi, després dels gestos d’aquest algú irreconeixible,
alguna cosa roman en el lloc d’aquest estrany
ritual. Entre els buits de l’urna i la bossa groga, podria
haver-hi una olor deliciosament agredolça. S’ha
produït una activitat més, una cerimònia d’acord amb
el propi caos. Després romanen l’olor i l’objecte de
l’urna. El subjecte ha desaparegut, se n’ha anat amb
els seus costums i negociacions.
És la persistència del que no ha trobat una solució, dels
fets inoblidables. La il·lusionada necessitat de tornar
a visitar un problema, en una barreja de biografia i
d’hipnosi, és similar al fet de reconèixer una olor determinada
i veure que ja no és exactament igual, una
embriagadora sensació de fugida del món après.

Benet Rossell
Mil a Miró, 1993-2009
Vídeo + 1000 captures
Edició 2/8 + 4PA + 2HC - 16' 36"
Mil imatges amb un text poètic trilingüe, capturades
del vídeo 1000 a Miró, que vaig realitzar el 1993 en
motiu del centenari del naixement de l’artista –Any
Miró–, negatiu d’un story board inexistent, que he
decidit batejar story abroad, ofereixen un altre registre
de la narració, o potser una no-narració alternativa
que mostra la versió més propera i confident.
Entre les noves aportacions hi trobem el text, un poema-riu
de 1000 versos, en versió trilingüe, concebut
per aquesta edició; la materialització de la imatge virtual,
creada amb píxels en lloc de tinta, imperceptible
per les regles de la cinematografia que imposen les
seves servituds òptiques; la incorporació de la tinta
progenitora d’art, i de l’olor, suggerida per l’explosió
de formes i colors: la gespa humida que desperta
a tocs de campana, el perfum de gebre i de gel d’un
paisatge inicial, la pulcritud de les figures blanques
que ressalten en la foscor, la mar matèria de meduses,
el toc àcid de la magrana primerenca i la dolçor
confitada de fruites tropicals encara per descobrir, la
intensitat barata de la clenxa del tanguero, la suor a les
grades de l’estadi, tota la gama olfactiva del cosmos
imaginari, i l’aroma rància del naufragi...
1000 a Miró és una obra pacient, que requereix una
observació lenta, íntima, com una consulta a la Biblioteca
d’Alexandria, on cada text, cada estampa, cada
full, l’un al costat de l’altre, transformen l’espai en un
nou paisatge actiu i heterodox.
Charles Sandison
Genoma, 2006
Vídeoprojecció monocanal - loop
Edició 4/5 + 1PA
A vegades intento visualitzar el viatge d’una paraula
quan surt dels llavis d’una persona i es dirigeix al seu
destinatari, o imagino, quan estic en una biblioteca,
que tots els llibres murmuren. Veig llavors un esbart
d’ocells que semblen desplaçar-se de manera caòtica
i que no obstant això segueixen el seu viatge. Amb
Genoma, busco el primer alè, el primer olor, l’origen
de tot.

Amparo Sard
Hauptpunkt (Esencia), 2013
DVD HD
Edició 1/9 + PA - 4' 54"
Hauptpunkt (Essència) ens parla d’una experiència que
atorga tot el protagonisme al paisatge, com l’hi van
donar en el seu moment els romàntics.
Contemplar, olorar i gaudir de la natura, la participació
i goig de l’insòlit i el desconegut, és una font de
plaer. I el plaer que aporta consisteix en el reconeixement
de l’equilibri “perfecte” (subjectiu, per suposat)
entre l’ideal i la realitat. Hauptpunkt (Essència)
és doncs, una metàfora de la vida com a paisatge, un
punt àlgid d’aquest viatge, on aconseguim tornar,
al “mirall de l’ànima” a partir de la contemplació i
l’aprehensió o comprensió d’allò que ens envolta i
d’un mateix.
Martín Sastre
U from Urugay (Sé rico, sé famoso, sé maravilloso... O sé tú), 2012
DVD color i so
Edició 1/3 - 2' 22"
Em pregunto de què fa olor l’Uruguai i me’n vaig a
la platja Las Delicias, a “Los Piratas”. Tanco els ulls.
Clareja, el meu oncle Meme rega la gespa acabada de
tallar, fa olor de verd, de matí.
És estiu, el vent porta una tempesta i sortim a mullar-nos
amb l’aigua que cau per la teulada, la sendera
calenta s’entebeeix, fa olor de pluja, de llevantada.
Amb la meva germana hem decidit que tots els animals
són amics nostres, els colibrís, els escarabats, els grills
i les granotes, som indis i saltem entre els arbres del
torrent, l’escuma blanca de la badia platejada, la pell
ens fa olor d’algues, de salnitre atlàntic, de ressol.
Arribo a casa i la mare m’alça, fa olor de terra, la seva
pell em calma. El sol es pon entre parets blanques, rajoles
morades, la meva àvia canta, Eugenia de Montijo,
Tránsito Olasa, em parla del començament de la seva
saga. Els ulls grisos de Lala es tornen rosats i somriu,
nena consentida, fa olor de neta, d’ànima blanca.
És de nit, al fons el bosc, pins, lambercianes. Les flors
de Virgili, i l’aljub on Abú va plantar un gessamí, ella
ara ens guia en somnis, fa olor de cosmos, de galàxies.
Diuen que la pàtria és això, un record de la infància.
Per a mi l’Uruguai fa olor de casa, de casa meva, “Els
Pirates”.

Mariana Vassileva
Tango, 2007
DVD PAL
Edició 4/5 + 2 PA - 45"
Hiraki Sawa
Sleeping machine I, 2009
Una dona, després d’haver vist el meu vídeo, em va
dir:
“Puc recordar l’olor de l’herba d’aquella època, quan
encara era una nena i em podia amagar entre els arbusts
o deixar-me anar rodolant per un prat”.
Hem nascut en la malenconia de la solitud i un dels
nostres objectius conscients o inconscients és fugir,
escapar.
Els primers records infantils de la nostra cerca de
sentit viuen per sempre. Molt sovint ens traslladem
als nostres meravellosos llocs del record per tal de refer-nos
i treure’n energia i esperança.
Amb l’olor, he entrat per la petita i íntima porta en els
grans recintes de l’anhel i els somnis.
Vídeo monocanal
Edició 2/8 - 7' 07"
L’olor és el moment de l’interval, l’escletxa, l’espai
intermedi.

Carla Zaccagnini
E pur si muove, 2007
DVD
Edició 1/5 + 2 PA - 69'
Hi havia una mica d’olor de neu vella, d’aquella que
insisteix fins i tot sota un sol que no s’amaga, o de
congelador que fa molt de temps que no s’ha netejat;
una mica d’olor de roca o de terra seca però pesada o
compacta, que no s’enduu l’aire; olor de llac fred i de
vent fred i sense pols, transparent; una mica d’olor
com del meu cérvol Federico, però molt poca, com al
rerefons; i olor de verd.
Tim White-Sobieski
On the Wing, 2003
Vídeo DVD
Edició 7/10 + 4 PA - 10' 47"
La música utilitzada en aquest vídeo produeix una
sensació de natura, de moviment, de brisa fresca, en
altres paraules: noves experiències.
Al principi, quan comença amb les imatges dels immensos
espais interns d’un aeroport, equival a un olor
de cotxes circulant, de carrets, un olor de maquinaria,
alguns olors d’aliments cuinats, en altres paraules:
tots els signes de la civilització habituals que podem
percebre en la vida quotidiana.
Conceptualment, la pel·lícula es basa en la juxtaposicions
de realitat i imaginació i, en aquest sentit, la
següent associació sensorial que podem establir és la
que podria descriure’s com olors específics de la natura,
vibracions –de nou com una brisa oceànica, com
la vibració de les ones copejant la riba, com un olor
de vegetació.
El film presenta dos components essencials de la natura:
l’aire i l’aigua.
[...]
El film sencer és moviment, fluctuació entre calma i
tranquil·litat i olors i moviment.

exposició
Comissariat
Alicia Ventura
Coordinació
LABoral
Patricia Villanueva
María Romalde
col·lecció olorVISUAL
Cristina Agàpito
Equip tècnic
LABoral
David Morán
Sergio Redruelo
Disseny de l’espai
longo+roldán
Disseny gràfic de l’espai
Think diseño
Comunicació
LABoral
Pepa Telenti Alvargonzález
Diego Ugalde
col·lecció olorVISUAL
Yrene Bueno
Catàleg
Coordinació
col·lecció olorVISUAL
Cristina Agàpito
Yrene Bueno
Textos
Alicia Ventura
Artistes / col·lecció olorVISUAL
Disseny gràfic del catàleg
David Torrents + Silvia Míguez
Producció i edició
Gràfiques Ortells, s.l.
Imatges
© Artistes
© Charles Sandison,
Nanna Hänninen, VEGAP, 2014
Traduccions
Mireia Bas
Graham Thomson
Ted Krasny
Educació
LABoral
Lucía Arias
Mediació
LABoral
Elena Álvarez
Moviment d’obres
ARTERRI
www.laboralcentrodearte.org
Los Prados, 121
33394 Gijón (Asturias), España
PRODUCCIÓ
www.olorvisual.com
Apartado de Correos 14019
08080 Barcelona
EN COL·LABORACIÓ AMB