17OV_Olor de Cerdanyola_digital

METÀL·LICA
PÓLVOrES
CONífErA
fLOrAL
quíMICA
ri,
rmaica
ferro, alumini, acer, coure,
llautó, bronze, òxid
talc, guix, flor de cotó,
vainilla, oriental, vent
pi, xiprer, ginebró,
trementina
gerani, rosa, lilàs, ilangilang,
clavell, violeta flor,
salicilat, lligabosc, jacint
medicaments, apotecari,
laboratoris químics i farma
cèutics, indústria química
Olor de
,
t
Cerdanyola
CONífErA
fLOrAL
PÓLVOrES
quíMICA
METÀL·LICA
pi, xiprer, ginebró, gerani, rosa, lilàs, ilang-
talc, guix, flor de cotó,
medicaments, apotecari,
ferro, alumini, acer, cou-
trementina
ilang, clavell, violeta flor,
vainilla, oriental, vent
laboratoris químics i farma-
re, llautó, bronze, òxid
salicilat, lligabosc, jacint
cèutics, indústria química
Percepcions
A
oud
PÓLVOrESolfactives de
quíMICA
fLOrAL
PÓLVOrES CONífErA
talc, guix, flor de cotó, medicaments, apotecari,
gerani, rosa, lilàs, ilang-
talc, guix, flor de cotó,
pi, xiprer, ginebró,
vainilla, oriental, vent
laboratoris químics i farmacèutics,
indústria química
ilang, clavell, violeta flor,
salicilat, lligabosc, jacint
vainilla, oriental, vent
trementina
la colección
olorVISUAL
METÀL·LICA
PÓLVOrES
CONífErA
fLOrAL
ferro, alumini, acer, coure,
llautó, bronze, òxid
talc, guix, flor de cotó,
vainilla, oriental, vent
pi, xiprer, ginebró,
trementina
gerani, rosa, lilàs, ilangilang,
clavell, violeta flor,
salicilat, lligabosc, jacint
quíMICA
medicaments, apotecari,
laboratoris químics i farma
cèutics, indústria química
fLOrAL
CONífErA
quíMICA
METÀL·LICA
PÓLVOrES
ri,
gerani, rosa, lilàs, ilang-
pi, xiprer, ginebró,
medicaments, apotecari,
ferro, alumini, acer, cou-
talc, guix, flor de cotó,

Olor de
Cerdanyola
Percepcions
olfactives de
la colección
olorVISUAL

EXPOSICIÓ
Comissariat
Cristina Agàpito Bruguera
Direcció/conservació
colección olorVISUAL
Coordinació/Producció
Cristina Agàpito Bruguera
Fina Duran Riu
Txema Romero Martínez
Disseny gràfic
David Torrents
Silvia Míguez
Programa educatiu
Mercè Peralta
MAC
Comunicació
Yrene Bueno López
Moviment d’obres
Itinerart
Agraïments
A totes les galeries i artistes que ens han ajudat.
I també a Isabel Sánchez, Montserrat Rubinat,
Isidro Costa, Ramón Cervera, LUCTA.
Sempre en els nostres records Guadalupe
Gallastegui.
MAC - Museu d'Art de Cerdanyola
Del 19 de setembre al 7 de desembre de 2014
CATÀLEG
Coordinació
Cristina Agàpito Bruguera
Yrene Bueno López
Textos
Txema Romero Martínez
Ernesto Ventós Omedes
Cristina Agàpito Bruguera
Artistes/colección olorVISUAL
Disseny
David Torrents
Silvia Míguez
Producció i edició
Gràfiques Ortells, S.L.
Imatges
Gasull Fotografia
Santi Viladrich Fotògraf
© Artistes
Traduccions
Mireia Bas
Graham Thomson
Col·laboració

L’essència d’un museu
El Museu d’Art de Cerdanyola (MAC) és un equipament
destinat a la conservació, recerca i difusió
del patrimoni artístic, amb especial incidència
en l’art de l’època modernista, noucentista i
art déco. El MAC té alhora una doble vocació de
museu i de centre d’art contemporani. L’exposició
permanent destaca per l’excepcional conjunt
de vitralls, un dels punts culminants del vitrall
modernista europeu, i per obres singulars
d’artistes com Ismael Smith i Josep de Togores.
L’edifici, situat al casc antic de Cerdanyola i un
dels més emblemàtics del patrimoni modernista
local, reflecteix la història de la vila al llarg
del segle xx: nascut com a teatre-casino (1894),
posteriorment va ser transformat en la torre
d’estiueig d’Evarist López (ca. 1905-1910) i finalment
va allotjar els laboratoris farmacèutics Domènech
(1961). A la dècada de 1990, Can Domènech
va passar a ser propietat municipal. El 10
de setembre de 2009 es va inaugurar com a museu
d’art després d’una complexa restauració.
El discurs tradicional de l’art sovint ha exclòs o
ignorat el sentit de l’olfacte, tot i ser un dels més
arrelats en nosaltres i que més impregna la nostra
memòria. A principis del segle xx, el visitant
que entrés al jardí de l’edifici hauria percebut
la desclosa d’aromes dels til·lers, de les roses,
dels magnoliers o de les espècies orientals que
el propietari, el Sr. López, havia portat de Filipines.
Durant l’època del laboratori farmacèutic,
aquestes fragàncies devien deixar pas a les de
les herbes aromàtiques assecades i destil·lades
per entrar a formar part de les fórmules magistrals.
El resultat eren productes com les inhalacions
Nerika, l’antisèptic Donner o el cèlebre llapis
Lápiz Termosán, d’olor intensa i mentolada.
Algunes d’aquestes olors tornen novament al
museu amb l’exposició Olor de Cerdanyola, que
proposa una innovadora i suggerent visió del
territori. A partir d’una mirada a la història i la
realitat de Cerdanyola del Vallès, la mostra proposa
una interpretació del paisatge i la història
de la població a través de l’olfacte i de les obres
d’art contemporani de la colección olorVISUAL.
La serra de Collserola ocupa un terç del terme
municipal de Cerdanyola; els boscos de pins i
alzines són un dels paisatges més representatius
de la localitat. Durant l’edat mitjana la població
vivia escampada per la serra i la terra es
conreava amb el sistema de feixes o terrasses
esglaonades. Amb l’arribada del ferrocarril a
mitjan segle xix, Cerdanyola es va convertir en
una de les destinacions d’estiueig de la burgesia
barcelonina. La gran concentració d’artistes i
intel·lectuals de renom va configurar un ambient
cultural de primer ordre, amb personatges
il·lustres com Enric Granados, Pau Casals, Carles
Buïgas, Alexandre de Riquer, Josep de Togores,
Ismael Smith, Caterina Albert o Josep Viladomat,
entre d’altres. Els estiuejants es van fer
construir esplèndides torres modernistes. La
major part d’aquests edificis van ser enderrocats
a partir dels anys seixanta. El riu Sec, afluent
del Ripoll i del Besòs, travessa bona part del
nucli urbà. Al seu voltant va créixer el Barri de
Baix, es va construir la línia del ferrocarril de
Barcelona a Terrassa i es van instal·lar les indústries.
A finals dels anys seixanta es va construir
la Universitat Autònoma de Barcelona. Als
anys noranta es va desenvolupar el Parc Tecnològic
del Vallès i recentment s’ha construït l’accelerador
de partícules o sincrotró Alba, en el
recinte del mateix nom. Aquests equipaments
són un referent de la recerca i el coneixement al
nostre país.
El Sr. Ernesto Ventós ha confeccionat algunes
essències olfactives que ens descriuen Cerdanyola
i definirà també algunes de les olors que
poden acompanyar el modernisme floral dels
vitralls, les il·lustracions iròniques i ambigües
d’Ismael Smith o el realisme màgic de Josep de
Togores. Un cop acabada l’exposició algunes
d’aquestes olors restaran al museu per tal de
completar l’experiència sensorial que s’ofereix
al visitant.
Txema Romero Martínez
Director del Museu d’Art de Cerdanyola

Història del territori + olors + art contemporani
= Olor de Cerdanyola
La colección olorVISUAL és una col·lecció d’art
contemporani formada segons la visió del creador
d’essències i col·leccionista Ernesto Ventós:
les obres que entren a formar-ne part ho fan perquè
han despertat la memòria olfactiva del col·
leccionista. L’obra ha de suggerir-li unes olors
que, de forma immediata, el traslladen a algun
record viscut.
A tots nosaltres, quan percebem una olor, se’ns
activa una zona del subconscient relacionada
amb les emocions a un nivell molt més profund
del que ho pot fer la percepció visual o l’auditiva.
Per tant, les obres d’art de la colección olorVISUAL
estan lligades al col·leccionista d’una forma personal,
íntima i emocional, tot establint una relació
tan singular entre el visual i l’olfactiu que
només pot sorgir de la sensibilitat i els coneixements
d’un creador d’essències.
Batejada pel poeta Joan Brossa, la colección olor-
VISUAL neix l’any 1978 després de l’exposició
Suggestions olfactives celebrada a la Fundació
Joan Miró de Barcelona i a partir de la transformació
de les olors en pintura de Ràfols-Casamada.
A partir d’aquesta experiència, el col·
leccionista va més enllà de l’encàrrec i passa a
elegir una obra, que fa sempre acompanyar d’un
text del propi artista on es ressalta la relació sinestèsica
de la seva obra amb l’olor, tema monogràfic
de la col·lecció.
Des de la primera mostra, l’any 1996 al Palau de
la Virreina de Barcelona, la colección olorVISU-
AL ha donat lloc a diverses exposicions, la més
recent aquest mateix any 2014 a LABoral Centro
de Arte y Creación Industrial de Gijón, acompanyada
d’una beca de producció per a un artista
emergent. Amb Olor de Cerdanyola arribem a
la divuitena exposició de la col·lecció, sempre
amb l’objectiu de difondre l’art més actual entre
grans i petits, entre doctes i profans.
La vocació de la colección olorVISUAL és, com
el seu nom proclama, olorar i VEURE: olorar per
a veure, per a veure-hi més, per a comprendre
millor l’art i la vida. Per aquest motiu, al mateix
temps que les exposicions, que permeten al públic
acostar-se a la creació artística més recent, proposem
uns tallers o aules d’entrenament de la percepció
i desenvolupament del sentit de l’olfacte.
L’exposició Olor de Cerdanyola és una mostra
creada especialment per al Museu d’Art de Cerdanyola,
en què es proposa un nou coneixement
tant de la història com del territori i del tarannà
de l’indret a partir de les obres d’art contemporani
de la colección olorVISUAL.
Els llocs i els fets de la història de Cerdanyola del
Vallès han estat interpretats a través de l’olfacte
i s’han llegit mitjançant quatre notes olfactives
de l’anomenat “abecedari” dels creadors
d’essències. Aquestes quatre notes olfactives
van acompanyades dels colors que les representen
i, així, olor i color donen lloc als quatre àmbits
que configuren l’exposició.
Collserola – Nota olfactiva Conífera. La creació
d’aquest primer àmbit ve donat per la importància
de la serra de Collserola en el territori.
Els seus colors i les seves olors es volen reflectir
en les obres triades de la col·lecció. Així, En Selvas
1 de Juan Bufill, o Forest d’Adrian Tyler, ens
presenten els colors del bosc, mentre que la geologia
i les restes arqueològiques de l’empremta
humana s’associen a Silencio de Manolo Paz i
Humo / Alumbramiento de Clara Carvajal, per a
esmentar-ne algunes. La nota olfactiva sota la
qual s’apleguen, formada per uns acords de pi,
xiprer i trementina, ens ajuden a recordar les impressions
i els records que tenim de les nostres
passejades per aquest parc natural.
L’estiueig i el modernisme – Nota olfactiva Floral.
Innovació, eclecticisme, creativitat... Placidesa,
berenars, festes... aquestes paraules són algunes
de les que caracteritzen l’ideari de l’època
modernista i els estiueigs dels barcelonins a mitjan
segle xix a Cerdanyola. He triat obres com La
novia d’Àngel Bofarull, S/T de Yigal Ozeri, Tamiz
para el viento d’Anna Talens, per a representar
la feminitat, els perfums, la volatilitat dels vestits
de les senyores. Evoquem els jardins de les
residències estivals amb S/T de Sinéad Ní Mhaonaigh
o també S/T de Yigal Ozeri, mentre que
XM,5355,P de Robert Pan és una lectura lliure
dels esplèndids vitralls de les cases modernistes.
La nota Floral resumeix olfactivament l’ambient
plàcid i d’estiueig que es vivia.

La indústria i el riu – Nota olfactiva Química -
Metàl·lica. Assimilem la indústria a elements
metàl·lics, a materials de construcció, a paisatges
d’una certa duresa; d’aquí la tria per a aquest
àmbit d’obres creades ambaquests materials:
L-E 1, de Jeff Cowen, Construcción IV de Carlos
Pascual o Going My Way d’Agustí Roqué.
La petja de la indústria en el territori, possiblement
no del tot favorable en termes de paisatge,
vol quedar palesa en obres com Forte Manin
Nº1 de Primoz Bizjak o S/T de Nikolaus Moser.
En aquest àmbit ens ha calgut la definició de
dues notes, Química i Metàl·lica, perquè els seus
acords evoquessin la nostra memòria olfactiva.
La universitat, la recerca i el coneixement – Nota
olfactiva Pólvores. Universitat, parc tecnològic...
sinònims de coneixement, d’aprenentatge,
de desenvolupament científic i humà, units als
acords de la nota Pólvores. És potser una nota
molt volàtil però que deixa empremta, com les
obres que defineixen aquest àmbit i el volen representar:
7 poemes de Jordi Alcaraz, Libro chino
de María Aranguren, Cabeza lastrada de Pep Carrió.
El saber, que ens omple i ens connecta a mons
i cultures molt diferents de la nostra, s’evoca a
Enraizar de Soledad Córboba o Economía-social
globalizada de Rafael Reverón-Poján, mentre
que Untitled, de Bianca Beck o Corte y retroceso
de hilos II de Linarejos Moreno, ens recorden la
cerca d’encara més coneixement amb les noves
tecnologies.
La tesi principal d’Olor de Cerdanyola és la imbricació
de les peces d’art i les olors en el territori:
espero que a partir de la tria d’unes obres lligades
a unes notes olfactives ho hagi pogut aconseguir.
Cristina Agàpito
Comissària de l’exposició
Impressions olfactivo-visuals,
amb notes de camp (verdures, tomàquets, patates)
i agrestes (romaní i farigola)
• La fragància posseeix el poder invisible i instantani
de penetrar en la consciència. Ens arriba
de manera que esquiva la vista i el so.
• Perfum −seductor i esquiu, barreja d’essències
d’espècies i d’herbes, de plantes i de flors, d’escorça,
d’animal−, una fragància que no destaca,
elegant i fresca.
• L’escala que diàriament exercitem olorant és:
olorant art, olorant barri, olorant color, olorant
característiques...
• Quan era petit vaig trobar en un calaix de la
cuina un pot buit que encara conservava l’aroma
de la tisana preferida de la meva àvia. Sempre
que podia, d’amagatotis, tornava per poder
olorar-lo.
• Quan passejo pel camp, hi ha una olor que
m’agrada especialment, la dels fems. Em recorda
els meus estius infantils i la llibertat que
sentíem als prats, veient de lluny les vaques, les
ovelles, les cabres −amb l’olor de la llet acabada
de munyir− i de vegades algun ruc pasturant.
• Al riu hi havia les dones rentant la roba i estenent-la.
Recordo l’olor de net. Existeix aquesta
olor? És un debat que sovint tenim els creadors
d’essències.
Us parlaré d’un perfum que el meu amant té de
les Gràcies i dels déus de l’amor; quan l’olorareu,
demanareu als déus que us converteixin en nas.
Catul
Ernesto Ventós

Collserola
La serra de Collserola ocupa un terç del terme municipal
de Cerdanyola. Els boscos de pins i alzines són
un dels paisatges més representatius de la localitat.
Durant l’edat mitjana la població vivia escampada
per la serra en masos dispersos al voltant de l’església
romànica de Sant Iscle. La terra es conreava
amb el sistema de feixes o terrasses esglaonades.
Fins l’arribada de la fil·loxera la vinya era el conreu
propi de la serra i de la major part del terme. A partir
d’aquell moment es va introduir el pi per a la confecció
de carbó. L’abandonament de les terres va propiciar
la recuperació d’espècies autòctones com les
alzines i els roures que ocupen tot el sotabosc.
Olor de Vegetació: alzines, roures, pins, arboç, ginesta,
romaní… Minerals: pissarres, granit... Fauna:
pit roig, toixó, porc senglar…
Nota olfactiva
Conífera
pi, xiprer, ginebró,
trementina

En selvas és una sèrie fotogràfica iniciada al segle
xxi, però el seu origen conceptual es remunta a un
viatge pel sud de Mèxic l’any 1985 i també al meu
paisatge cinematogràfic Green (1978).
Expressa una sensació i un desig que poden sorgir
quan es travessa una selva. Davant de la falta
d’horitzó i de l’espessor excessiva, es pot produir
un desig d’obertura. El somni, llavors, és convertir
la matèria limitadora en un espai de llum i de color,
buit, obert i lliure. En selvas representa la conversió
del que és sòlid i definit en quelcom de fluid o eteri,
indefinit i obert. Els paisatges d’aquesta sèrie parteixen
de la realitat però tendeixen a sublimar-la.
Tot i que no pensava en olors quan la vaig realitzar,
puc dir que aquesta foto fa olor de bosc al costat
d’un riu de muntanya i a l’estiu, de terra sota el sol
i de terra ombrívola. En un sentit més profund, es
correspon amb un possible llenguatge de les aromes
pel seu caràcter eteri i obert, només expressable
mitjançant una gradació progressiva de diversos
colors i tons. En aquest cas predominen els
verds, amb graus diversos de blau i de groc, de llum
solar i d’ombra.

Juan Bufill
En selvas 1, 2006
Edició 1/5 - 50 x 76 cm
Impressió cromogènica sobre paper Fuji
8-9

Aquestes dues peces parlen d’un secret que acuradament
s’executa amb un fragment del meu cos,
les meves mans, on queda impregnada l’olor dels
materials que utilitzo.
És un escenari en què es desprèn l’energia, la combustió
de la feina artística i on es barregen totes les
essències que intervenen en el procés: els materials,
el meu estudi… La meva pròpia olor.

Clara Carvajal
Humo / Alumbramiento, 2010
105 x 36 x 37 cm - 40 x 50 x 15 cm
Fusta - Fusta, pintura, guants de pell grisos
10-11

L’obra del poeta Joan Salvat Papasseit influeix en el
meu treball: “Hi ha oficis que són bons perquè són
de bon viure”.
L’aroma que desprèn el meu material en ser treballat
és per ella mateixa una inspiració.

Ramon Clapers
S/T, 2012
160 x 30 x 45 cm
Fusta de cedre laminada
12-13

La passejada
Vosaltres, boscos formosos,
pintats de verd a l’empit
on passejo sovint,
recompensat per una dolça pau
per cada espina clavada al meu cor,
quan els meus pensaments són foscos,
ja que vosaltres, art i sentits,
heu tastat el dolor des del principi.
Dolces imatges de la vall,
per exemple jardins i arbre,
i també el caminet, aquell estret,
el rierol que gairebé no es deixa veure,
que bonica que llueix de lluny
la imatge preciosa
del paisatge que tant m’agrada
visitar quan el temps és bo.
La divinitat ens acompanya amablement,
primer amb el blau,
després amb núvols,
de formes corbes, i grisos,
llançant llamps abrasadors
i trons eixordadors,
amb l’encant del paisatge,
amb la bellesa sorgida
de la font de la imatge original.

Helmut Dorner
Gelbe Beine, 2006
49 x 61 x 6 cm
Oli
14-15

Mar de papallones
silenci: que pol·linitza les roses
amb olors i colors
que defineixen les coses.

Manolo Paz
Silencio, 1997
60 x 60 x 30 cm
Quarsita
16-17

Entre tots els òrgans sensorials, l’olfacte té la capacitat
d’evocar físicament un temps i un lloc determinats;
una olor pot connectar una experiència del
passat amb el moment present i si el record té prou
força, arriba a transportar tot el nostre ésser físic a
través de l’espai i del temps.
Fotografiant antics boscos primigenis vaig prendre
consciència de connexions físiques que transcendeixen
el temps que dura la nostra vida per abastar
el nostre passat col·lectiu. L’olor i la presència física
del bosc causen tot seguit una sensació que aclapara
i espanta, si bé amb el temps la por va minvar i
aquesta consciència es va fer reconfortant.
L’olor del terra del bosc ens recorda que allò que veiem,
sentim o pensem sobre nosaltres mateixos té
ben poca importància; tornarem a ser el que érem
al principi; no hi ha res en realitat llevat del moment
present.

Adrian Tyler
Forest, 2008
Edició 3/3 - 138 x 110 cm
Tinta pigmentada sobre paper de cotó
18-19

“... Són nombroses i molt boniques les coses que
hem trobat en aquestes tombes... Hi havia una
urna tota d’or i a dins encara hi havia una capsa de
fusta petita amb una cosa de la mida d’una aranja,
i el soldat que la va obrir va dir que feia olor de
mar, d’algues i de crustacis morts...” [Traducció de
Konrad Theodor Preuss, director del departament
d’Antropologia Forense de l’Institut Max Uhle d’Arqueologia
de Tubinga]

Jordi W. Saladrigas
Ego momificado atribuido a Zoser. Necrópolis de Saqqara. Circa 2.600 a.C., 2013
30 x 15 x 15 cm
Assemblatge d'objectes trobats
20-21

El meu pare fumava en pipa, un hàbit heretat del
seu propi pare, que era un gran fumador. Segons explicava
el meu pare, l’avi tenia un dilema: li encantava
l’olor de pipa quan era algú altre qui fumava,
la deliciosa aroma gris i moscada de, posem per cas,
el tabac Balkan Sobranie omplint una estança. Però
per al meu avi, com per a tots els fumadors de pipa,
el gust del tabac quan el fumes anul·la la meravellosa
olor que fa quan l’ensumes. Així doncs el meu avi
va trobar una solució: feia unes pipades i sortia de
l’habitació durant un moment. Després tornava a
entrar i s’exclamava “Ah, quina bona olor!” [Extracte
de l’obra The Life of Zola]

James Welling
Flowers, 2011
121,9 x 94 cm
Impressió muntada sobre plexiglàs
22-23

L’estiueig i el Modernisme
Amb l’arribada del ferrocarril a mitjan segle xix, Cerdanyola
es va convertir en una de les destinacions
d’estiueig de la burgesia barcelonina, atreta pel paisatge
rural i els boscos, el clima i les fonts. La gran
concentració d’artistes i intel·lectuals de renom va
configurar un ambient cultural de primer ordre amb
personatges il·lustres com Enric Granados, Pau Casals,
Carles Buïgas, Alexandre de Riquer, Josep de
Togores, Ismael Smith, Caterina Albert o Josep Viladomat,
entre d’altres. Els estiuejants es van fer construir
esplèndides torres modernistes d’arquitectes
de primera línia, decorades amb vitralls, reixes, escultures
i ceràmiques. La major part d’aquests edificis
van ser enderrocats a partir dels anys seixanta.
Als jardins de les torres, a les fonts i al casino s’organitzaven
concerts, balls i trobades literàries.
Olor de Jardins: fonts, til·lers, cedres, castanyers. Flors:
rosers, glicines, gessamins… Estiuejants: perfums femenins,
berenars a l’herba, vestits de seda…
Nota olfactiva
FLORAL
gerani, rosa, lilàs, ilangilang,
clavell, violeta flor,
salicilat, lligabosc, jacint

La infanta Azucena de Borbón
La infanta Azucena guardava totes les seves emocions
en petites bosses de paper, per això la infanta
i els sobres feien olor d’assutzena.
Un dia Azucena, que era jove i altiva, va descobrir
que al calaix de la dreta del seu tocador hi havia
una dotzena d’assutzenes; va pensar que això era
estrany i meravellós alhora. Des de llavors la infanta
es va anar transformant mica en mica en una
assutzena trista.
La infanta no feia mala olor però el seu gos sí.

Àngel Bofarull
S/T, 1999
35 x 32 cm
Collage
26-27

La meva peça La novia i el perfum
estan impregnats del segle xix.
El segle xix és la meva obsessió.
La novia fa olor de naftalina.
La naftalina és la millor aroma,
la que els altres rebutgen
però la que conserva
tot allò que els altres van oblidar.

Àngel Bofarull
La novia, 1994
22,5 x 15,5 x 6,5 cm
Collage
28-29

Al capvespre.
La música no se sent.
Una llum de finestra
i la seva aroma.
Són les cinc i tu.

Javier Campano
Las cinco y tú, 2004
Edició 1/3 - 56 x 39 cm
Copia en paper gelatina de plata
30-31

Color de l’aire
L’ombra olorosa del silenci
ja s’abisma per les branques del nesprer:
color de l’aire,
cendres de la llum
que van desvetllant la son.

Pedro Moreno Meyerhoff
Descansando en el jardín, 1994-1996
37 x 34,5 cm
Llapis sobre paper enganxat sobre tela
32-33

Em vaig despertar... o això vaig creure. La desorientació
era majúscula. No em feia mal res. Tampoc no
recordava haver begut la nit anterior, si és que ara
era de dia. Per no recordar ni sabia en quina ciutat
em trobava. La poca llum que entrava per la porta
em deixava veure alguna silueta a l’habitació però
per més que obria els ulls no aconseguia endevinar
què eren aquells objectes. Vaig intentar palpar al
meu voltant buscant no sé ben bé què però tampoc
vaig trobar res a què agafar-me. Vaig mullar els
meus llavis amb la meva llengua, o almenys això
vaig imaginar perquè no vaig percebre res. Vaig començar
a sentir-me molt lluny... Però lluny d’on? El
silenci era tan pregon que em perforava les orelles.
Estava espantat, això sí que era cert.
Furtivament, una fulla d’aire va travessar el meu
nas i va vessar el meu cervell.
De nou em vaig despertar. Vaig agafar un llapis i
vaig començar a unir gargots. Estava clar. No era al
balsàmic Oporto, com aquella vegada. Tampoc havia
tornat a perdre el cap per alguna dona que lliscava
a través de la vainilla, com tants altres cops.
Era senzillament la meva mare cuinant, com cada
cap de setmana, la seva embriagadora safata de pebrots
vermells al forn que s’escapolien per escletxes
de portes i finestres fins al portal on jugàvem.
No sé com vaig poder-hi arribar, perquè no existeix
aquell lloc ni aquell temps, però vaig saber, per un
instant, que era dissabte a la tarda i em trobava a la
casa on vaig créixer.

Nico Munuera
Whitemist XXVII, 2010
60 x 90 cm
Acrílic sobre tela
34-35

Aquest quadre té una atracció seductora, que prové
d’una qualitat taciturna i alhora extravertida i
per la manera com l’aplicació gairebé agressiva del
color contrasta amb les ratllades temptatives de la
pintura en tots els seus precisos i potents matisos.
Com a artista, m’interessa el procés, reconec la forta
atracció de la pintura, com pot aixafar la ment amb
les seves olors i els seus colors. L’olor dels olis i dels
diferents perfums de cada color utilitzat en el quadre
creen una trobada amb les substàncies que no
està velada a la ciència. L’olor és un diàleg tàcit que
en gran mesura no està reconegut. En aquest quadre
l’olor parla en silenci.
El quadre utilitza colors sucosos que empenyen i
estiren. L’ull sovint és atrapat en un carreró sense
sortida. Mirem cap a l’espai il·limitat i infinit, o mirem
compartiments hermètics dels quals res no pot escapar?
Podem fer les dues coses alhora?
Hi ha un enfocament involucrat i tàctil en la realització
d’aquest treball, amb les seves implicacions
d’un alliberament catàrtic i una intensitat metafísica.
Junts, generen una imatge que en última instància
funciona com una investigació sobre el sublim.

Sinéad Ní Mhaonaigh
S/T, 2008
35 x 45 cm
Oli sobre llenç
36-37

Els coloms van arribar al meu taller com intrusos
atrapats en una zona prohibida. Primer un colom va
entrar a l’estudi i no en va voler marxar. Pertorbat
en els meus afers per un invasor estranger, vaig
córrer a l’exterior i vaig esperar ajuda; només amb
un gran esforç vaig aconseguir que el colom acceptés
abandonar el seu nou aixopluc i s’enlairés. Intentant
localitzar l’obertura per la qual havia penetrat
l’ocell, vaig descobrir un recambró abandonat,
tancat amb una porta de ferro al costat del taller i
amb una finestra, la qual serveix de concorregut
lloc de reunió per als coloms del barri. Aquesta finestra
està orientada cap al paisatge urbà de Long
Island City, motiu recurrent de molts dels meus
quadres amb finestres: els mateixos patis abandonats,
envoltats de parets escrostonades, les fileres
de finestres a cada pis i els graffitti pintats a sota.
La invasió del meu territori pels coloms em va fer
tornar a la memòria alguns records de les meves visites
a casa del meu avi. Jo vivia en aquell temps al
barri de Mahlul de Tel Aviv, al costat del mar (on actualment
hi ha la plaça Atarim). Nascut a Jerusalem,
el meu avi venia d’una família iemenita que havia
arribat al país a finals del segle xix, pràcticament a
peu, procedent de Sanaa. A la petita i precària vivenda
del meu avi, la vida tenia un ritme diferent,
més lent i tradicional, com si es negués a deixar-se
assimilar pels valors del món contemporani. Tinc
diversos records d’aquella casa relacionats amb
ocells que m’han quedat gravats a la memòria, en
particular el record del Ritu propiciatori (Seder Kaparot),
que el meu avi celebrava cada any la vigília
del Yom Kippur (“Dia del Perdó”). Sostenia un gall
sobre el meu cap i el gronxava. El gall deixava anar
esgarips i batia les ales mentre ell recitava amb
gran intenció les paraules en hebreu Zo chalifatcha,
zones kaparatcha, Zeh ha’tarnegol yelech le’mitah
ve’ata telech le’chaim tovim arukim u’le’shalom
(“aquest gall està en el teu lloc, et substitueix i és
el teu perdó; aquest gall anirà cap a la mort però tu
t’encaminaràs a una vida llarga i tranquil·la”).
El ritual, amb aquestes paraules que el meu avi
mai no es va preocupar d’explicar-me, sembla haver
exercit sobre mi l’efecte d’un encanteri i s’ha
apoderat de tot el meu ésser. A més, l’avi criava
coloms i les seves contínues picossades, parrups i
aleteigs sobtats, com també la fortor que desprenien,
eren una font inesgotable d’esglai per a mi. Per
damunt de tot, temia la seva conducta inexplicable,
impredictible, el seu continu aparèixer i desaparèixer,
l’olor pestilent de les seves deposicions,
els enlairaments i caigudes en picat quan menys
t’ho esperaves. Mirant d’ajudar-me a abandonar
els meus temors, l’avi de vegades agafava un colom
i me l’acostava al cos, perquè el pogués tocar i
em calmés. Aquests records-sensacions, en què es
barregen la por i un fort desig d’acollir l’ocell entre
els meus braços, em van tornar més tard a la memòria
quan vaig veure per primera vegada el quadre
Nena amb colom de Picasso.

Yigal Ozeri
S/T, 2011
45,7 x 30,5 cm
Oli sobre paper encolat sobre fusta
38-39

Robert Pan porta quinze anys treballant amb la resina,
creant móns. Peter Weiermair l’anomena un
alquimista del color i Danilo Eccher el designa poeta
“de la incertesa de la percepció i l’aparença”.
Les seves obres d’art són objectes de colors vius
i sempre són el resultat d’un procés de producció
experimental, semblant al del perfumista quan
fa les seves creacions fent servir una paleta cromàtico-olfactiva.
Tot i que l’obra de Robert Pan no
deixa de ser formalment abstracta, ens recorda les
formes macro i micro de la natura, els paisatges celestes
o estructures geològiques, deixant espai per
a la imaginació i, per què no, perquè la nostra memòria
olfactiva comenci a recordar… [Bonelli Arte]

Robert Pan
XM 3,5355P, 2010-2011
154 x 104 cm
Resina, mixta
40-41

Fa ja temps vaig viatjar a les Antípodes; anava a
l’escola d’art caminant i sempre veia les fulles dels
pins enganxades a l’enreixat d’una tanca. Vaig conservar
aquesta imatge i, uns anys després, vaig
pensar no tan sols en la idea de tamisar el vent per a
veure què suspèn, sinó en allò que queda enganxat
a la memòria quan passa el temps. Queden paraules,
imatges i olors que ens ajuden a recordar el que
la vida amaga, en el seu transcurs incessant.

Anna Talens
Tamiz para el viento I, 2007
Edició 3/3 - 60 x 120 cm
Fil de coure, agulles, organza de seda, paraules
42-43

Olor àcida, afruitada, calenta
Univers molecular de planetes, de galàxies
Entre elles, el buit sideral
Fenomenal
Olor d’estrelles
Espais discontinus en la cinquena dimensió
Veritats individuals i parcials
Coco
Olor de pols
Conjunts amb nombroses interseccions i encavallaments
L’arbre i la mar i el cos i l’aire
Sensible passió
Olors de colors
Universals i sense concepte
L’efluvi del temps, l’estructura en moviment
Raons sense mesura
Olor de l’amor
Fresca lleugera, de pólvores, de blau aquós, seductora
Sabor, alegria, rosa especiada, folla vivacitat
Sí dic sí
Olor de l’ànima
Acció conjugada del món i de l’esperit
Una forma olfactiva
Allà estàtica, aquí dinàmica

Ángel Vergara
And yes I said yes I will yes, 2012
36 x 64 cm
Oli sobre vidre
44-45

Si dic rosa, si penso rosa, quasi puc veure-la en algun
dels seus colors més freqüents, olorar el seu
intens perfum, recordar la suavitat del seus pètals
quan la toco.
Si pinto rosa en canvi, puc allunyar-me del seu arquetip,
puc fins i tot representar el seu contrari:
l’anti-rosa.
En aquest espai de negociacions habita sovint l’art.

Darya Von Berner
S/T, 1999
140 x 90 cm
Dispersió sobre tela
46-47

La indústria i el riu
El riu Sec, afluent del Ripoll i del Besòs, travessa bona
part del nucli urbà. Al seu voltant va créixer el barri
de Baix, es va construir la línia del ferrocarril de
Barcelona a Terrassa i es van instal·lar les indústries.
Olor de: humitat, el riu, el tren, indústries de plàstic
[aiscon], indústries de material de construcció
[la uralita].
Nota olfactiva
química
medicaments, apotecari,
laboratoris químics i farmacèutics,
indústria química
Metàl·lica
ferro, alumini, acer, coure,
llautó, bronze, òxid

En un text sobre les meves primeres obres de Venècia,
Guido Cecere indicava que la fotografia no pot
captar el soroll de les bombes d’aigua i l’olor de l’aigua
estancada en els canals buits.
És un fet que no es pot negar, però la fotografia està
subjecta a la mirada subjectiva de qui la mira i en
aquest cas sí que pot provocar olors, sorolls.
Amb tot, ara mateix no m’interessa parlar d’aquesta
subjectivitat sinó del meu procés a l’hora de realitzar
l’obra. Sovint treballo en la foscor total. El
que veig a través de la càmera és gairebé res. Però
la imatge ja s’ha assentat en el meu pensament i és
el pensament qui em guia en el procés de l’obscuritat
real on actuo. En aquesta foscor et trobes “cec”
i és llavors quan em puc refiar d’altres sentits que
no són visuals: l’olfacte, l’oïda, el pensament, l’instint.
En el fons, no sóc l’únic que pensa que tots els
sentits s’acaben connectant. L’exposició pot durar
hores, moltes hores, i el resultat sovint és una llum
especial, quasi diürna, però sempre imaginada.
Una llum vinculada estretament, en el meu cas, a
la idea del temps.
El temps lent de la fotografia acaba per unir-se
amb el temps lent de l’objecte fotografiat, carregat
de memòria, resistent a l’aniquilació, a la completa
desaparició, malgrat les amenaces constants que
pateix i ha patit. En la memòria es trenca el concepte
temporal i tots els temps possibles acaben
fonent-se.

Primoz Bizjak
Forte Manin Nº1, 2009
Edició 1/5 - 102 x 128 cm
Impressió digital sobre alumini, metacrilat
50-51

Una imatge, provoca una fragància? Una fragància,
provoca una imatge?
L’olor d’una rosa, produeix la imatge d’una rosa?
De la imatge d’una rosa, sorgeix l’olor d’una rosa?
L-E 1, abstracció, negre profund i blanc pur…
Pot una olor ser abstracta?
Quina olor té el negre? I el blanc? La nit fonda,
té una olor? I la llum blanca, té el seu propi perfum?
I l’absència d’olor? Quina olor té?
El que no té olor, quina olor fa? La manca d’olor,
és com el silenci?
El silenci només es pot definir pel que no és…
I una fragància?
Com explicar l’olor d’una fragància que no ha existit
mai? Si la puc imaginar, existeix la fragància? El
meu nas, té somnis propis?
Quin nom té l’olor del cos d’Alexandra?
I L-E 1, blanc i negre, fa olor? La seva olor, imagino,
no és de llum púrpura de lluna, ni de glacera que es
fon. Fa olor de Deessa. Ella té els 10.000 perfums
dels meus somnis.

Jeff Cowen
L-E 1, 2006
Edició 1/6 - 127 x 111 cm
Sals de plata, mixta
52-53

No sé quina olor fa un camp de cotó, però aquesta
obra m’hi fa pensar. Els forats negres en serien els
flocs blancs, com en negatiu, i la seva disposició,
com si fossin uns grans orificis nasals, sembla que
serveixi per captar un perfum delicadament oliós.
Tot, en aquesta superfície blanca, és com si cada
floc desprengués una càlida i dolça dosi d’aquesta
aroma.

Joan Furriols
S/T, 2011
55,5 x 62 cm
Mixta sobre fusta
54-55

Les obres de Moser pertanyen a la llarga tradició de
la pintura i exigeixen de l’espectador una consideració
“pura”, sense referències o despullada de tota
càrrega teòrica.
Moser s’inspira en les seves experiències i emocions
–com ho fa el creador d’essències– alhora que
fa servir tots els recursos de la pintura abstracta.
En consonància amb la varietat del llenguatge de
l’abstracció, els seus quadres presenten coloracions
monocromes i policromes, per efecte de les quals la
pintura sembla anar canviant. És curiós, però també
podem dir el mateix del resultat d’una essència!
L’amuntegament de colors intensifica aquest procés
perceptiu. Els móns cromàtics de Moser, que
semblen rebentar els límits del quadre, exigeixen
proximitat i atenció no dividida, perquè la riquesa
de pensaments de les capes superposades de pintura
és més orientada que descriptible.
Dieter Ronde, director del Kunstmuseum de Bonn,
assenyala: “L’acte de pintar té lloc sobre la tela, i
aquesta no demana distància sinó acostament, demana
que ens capbussem i penetrem a dins de l’obra.
Els quadres presenten una superfície capitalitzada
que els aporta moviment i alhora integra l’espectador
en moviments infinitius”. [Dieter Ronde]

Nikolaus Moser
S/T, 2003
80 x 80 cm
Oli sobre tela
56-57

Em van demanar que escrivís un text que relacionés
una obra meva amb la idea d’olor visual. Al principi
em va sorprendre. Amb el temps, lentament
va començar a tenir algun sentit. Després, la idea
d’haver d’escriure el text i el fet de no parar de tenir
idees per escriure’l es va convertir en una obsessió
diària. Vaig intentar simplificar-lo, però els pensaments
són com les olors, s’expressen millor en l’aire
i per això són difícils d’explicar. Al final va quedar
un text curt que havia costat molt de temps escriure,
com la fragància d’algú que ha passat i l’olor que
per un instant s’atura en l’aire però que es va trigar
tant de temps a crear.
Per a mi, la idea d’olor visual em remet a dos temps,
el temps present i el temps passat.
El temps present el percebo en les olors de les petites
coses que veig i que m’envolten en el dia a dia;
en l’olor de les tintes del taller, en el menjar acabat
de fer, en la terra mullada després de la pluja, en el
perfum de la meva dona… petits detalls dels dies
que passen i que m’envolten.
El temps passat em transporta a memòries antigues
i és aquí on trobo una forta relació entre la
meva obra i la idea d’olor visual.
Tot el meu treball se centra en el concepte de la
memòria; memòria de les ferides d’un temps que
va quedar enrere però que roman viu en les cicatrius
del present. Tot gira en cicles, esdeveniments
que s’obliden i es repeteixen amb la idea constant
que no estan sent repetits; el fet de recordar pel
simple fet de mirar l’obra.
És en aquesta idea de memòria que l’olor adquireix
també qualitats úniques i es fa més intensa, capaç
així de portar-nos de sobte a vivències del nostre
passat, despertant bons i mals records d’allò que ja
vàrem viure, de persones i llocs coneguts que han
quedat enrere.
Retrobo aquestes memòries en les olors que s’agafen
als objectes. N’hi ha prou amb una simple aproximació
olfactiva per a ser transportat, en el temps
d’una inspiració, a un lloc bo del passat o a la companyia
d’una persona estimada absent.
Les olors, com també la meva obra, ens atrapen per
sorpresa i tenen la màgia de provocar-nos un salt
immediat en el temps: l’olor de l’esprai per al cabell
que em recorda la meva tia; l’olor del sucre caramel·
litzat per a la crema, que em recorda la cuina de la
meva àvia; la naftalina dels llençols de la cambra
on dormia a casa de l’altra àvia; l’olor de l’èter d’un
hospital, que em porta a la memòria els últims dies
del meu avi; l’olor de les espelmes i aquella petita
capella del col·legi de monges; la goma cremada del
neumàtic el dia de l’accident de cotxe; el tabac de
pipa i el senyor d’aquella vella papereria que venia
cromos… clics de memòries adormides que les olors
del present desperten i que ens recorden qui som,
d’on venim i que estem vius.

Nuno Nunes Ferreira
S/T, 2009
78 x 55 x 13 cm
Mixta sobre tela
58-59

Poques vegades s’associa el sentit de l’olfacte a les
arts plàstiques, que sempre han privilegiat la vista
i el tacte. L’olor d’una obra plàstica és tan real com
qualsevol altra qualitat. En aquest cas, Construcción
IV mira de reproduir l’estructura d’un arbust les
branques del qual creixen seguint un patró abstracte
que exhala l’aroma del taller en les primeres hores
del matí, olor de fusta, de vernís, de trementina…

Carlos Pascual
Construcción IV, 2010
140 x 20 x 6 cm
Mixta sobre fusta
60-61

Un paisatge abstracte viu a dins d’una pintura-objecte.
Un capvespre transparent ple d’amplitud ens
mostra els seus costats amb biaix recte i radical, on
suren els budells d’un cel crepuscular, fragmentat,
en dissecció, i ens ensenya els núvols vermells, en
carn viva, que sagnen el color dels seus últims reflexos
solars. Amb tot, aquesta daurada penombra
tridimensional transcendeix la seva forma. Va més
enllà. I l’aura del quadre ens transmet sensacions
que abasten els nostres sentits. La seva intensitat
cromàtica convida a tocar-ne les textures, a sentir
l’essència dels seus pigments flotants.
L’aire del capvespre desprèn i transporta l’àuria
pols acolorida que viatja cap als nostres sentits
ajudant-nos a percebre l’olor metàl·lica que exhalen
aquests evanescents pigments grocs.
Silenciosos pentagrames vesprals, que s’expandeixen
i es transformen.

Alberto Reguera
Aureolin transparencies, 2010
70 x 70 x 13 cm
Acrílic sobre llenç
62-63

Carrers silenciosos, callats, indiferents, transitats
per familiars i amics, on es conserva una quieta intimitat,
com una bucòlica poesia. Perfumats amb
fragàncies d’un llorer, d’un xiprer o d’un ram de crisantems.
La síntesi de tot un llarg recorregut que comporta
moltes experiències i una infinitat d’olors diverses
és el que tenen en comú la sèrie Silent Move, i en
particular l’escultura Going my way, títol tan paradoxal
com la mateixa obra, i els cementiris.
Una recuperació de les caixes de camió que resten
immòbils en un refús, l’última estança de la mort i
tot el que envolta el trànsit, és el que ha fet Roqué
pensant en el silenci com a sentiment universal.
És una mica la història del món de la càrrega, del
transport de quantitats diverses de coses d’un cantó
a l’altre de la vida.
És una obra lírica amb una resposta emotiva i, com
tota gran obra, fa reflexionar i pensar en diferents
tipus de càrrega i en les màximes variacions relacionades
amb les olors: l’olor del ferro, l’olor de la fusta,
l’olor de l’asfalt, l’olor de les mercaderies i tantes
altres olors.
L’aire fred de l’acer, comparable al dels àngels dels
cenotafis, contrasta amb el perfum que emana dels
arbres, la fusta dels quals ha servit per a fer part de
l’escultura. La seva forma arrodonida i tensa suggereix
infinitat d’aromes d’acord amb l’experiència
i sensibilitat de l’espectador.
Acceptem que Going my way ens entri per la vista
i el tacte, però no podem negar el seu plaer olfactiu.
I l’olor és un plaer estètic i físicament molt perceptiu,
no simplement pel que ens suggereix del seu
contingut anterior sinó també per la seva matèria
intrínseca. Podem canviar el nom de les coses però
el seu perfum, la seva essència no s’altera; d’aquí
que Shakespeare ens digui: “A rose by any other
name would smell as sweet”.

Agustí Roqué
Going My Way, de la serie Silent Move (1989-1993), 1993
33 x 76 x 46 cm
Ferro
64-65

Aquest lloc fa olor de metall oxidat i de goma vella.
Fa olor de pols, la pols dels arbres morts i dels edificis
enderrocats. Fa olor d’aigua greixosa en basses
estancades, de floridura proliferant en els fonaments
de formigó. L’olor d’humitat de l’aire anuncia
la tempesta que s’acosta i que intentarà emportar-se
tota la brutícia. Aquest lloc fa olor de solitud
i de pèrdua, la pèrdua d’un món que era calent i
agradable. No ens agrada pensar-hi. Ens fa por. Ens
agradaria ocultar-lo sota la catifa, però no hi fa res,
és aquí, a sota, esperant-nos. Aquest no és un lloc
per als vius. Aquest lloc és el desconegut, representa
la mort i la por que tots li tenim. Un dia vaig
començar a somiar amb aquest lloc i a explorar-lo.
Vaig aprendre moltes coses però la més important
va ser el fet d’estar en pau amb la meva pròpia mortalitat.
No hi ha res més important a la vida i hem de
viure sense por al desconegut.

Johann Ryno de Wet
Pile of scrap, 2011
Edició 1/5 + 2AP - 94 x 79 cm
Lambda Print
66-67

La universitat, la recerca i el coneixement
A finals dels anys seixanta, es va construir la Universitat
Autònoma de Barcelona a les antigues
terres de les masies de Can Magrans i Can Domènech.
Als anys noranta es va desenvolupar el Parc
Tecnològic del Vallès i recentment s’ha construït
l’accelerador de partícules o sincrotró Alba, en el
recinte del mateix nom.
Olor de: biblioteques, arxius, laboratoris, estudiants,
autobusos, estacions...
Nota olfactiva
pólvores
talc, guix, flor de cotó,
vainilla, oriental, vent

Set perfums aplegats en un museu, una col·lecció,
però el vent ja els cerca.

Jordi Alcaraz
7 poemes, 2012
81 x 107 x 10 cm
Llibre, resina de polièster, metacrilat
70-71

València, petit supermercat xinès prop de l’estació
del Nord. Només d’entrar, una olor forta i poc familiar.
Caixes amb verdures exòtiques i prestatgeries
plenes d’aliments estranyament empaquetats, algues,
fideus, arròs i soja.
En una cantonada hi ha una dona asseguda, envoltada
de diaris, revistes i llibres vells que deuen ser
novel·les roses i d’aventures. Toco els papers i busco
els tipus de lletra que m’agraden. Ella m’ajuda i riem.
Després, a l’estudi, amb tota cura escullo algunes
pàgines d’un dels llibres. A les cel·les d’aquests plàstics
transparents amb els quals treballo s’hi pot
guardar gairebé de tot, també una olor.

María Aranguren
Libro chino, 2012
100 x 100 cm
Mixta, policarbonat cel·lular
72-73

Neix un nen
Amor ardent
Flor que s’obre
I que fa olor
Neix una mare
Neix un pare
Bonica cançó
Silenci i llàgrimes
Goig que abrusa el cor
Foc i desig
Pluja i flama
Neix un nen
Amor ardent
[Linda Beck]

Bianca Beck
Untitled, 2009
50,8 x 40,64 cm
Oli sobre tela cremada
74-75

Jonathan Callan manipula els seus materials per tal
que revelin una mica més d’ells mateixos del que
apareix a primera vista. El seu genèric mal ús dels
llibres potser prové del seu interès envers aquells
moments d’interacció amb el món en els quals les
paraules no serveixen de res.
Vaig conèixer Jonathan Callan el 1980, quan tots
dos estudiàvem belles arts a la universitat de Goldsmiths.
A tots dos ens interessaven els espais d’exposició
alternatius, així doncs amb diversos altres
artistes vam habilitar un espai com a galeria i unes
zones per a vivenda en diverses cases velles properes
a la universitat. El que exposàvem en aquest
espai alternatiu era bastant intranscendent comparat
amb l’experiència de treballar en una casa en
ruïnes i fer-la de nou habitable.
Des del principi va fer-se palès que Jonathan tenia
una gran facilitat amb els materials de construcció.
Una pudor de guix vell i humit empestava la casa i
cada matí ens despertàvem amb el tuf i aquesta pols
vella al nas. M’ha quedat imprès a la memòria el record
de la transformació de la casa al llarg d’un any.
De mica en mica, a mida que la casa i la galeria quedaven
acabades, l’olor de materials en descomposició
va deixar pas a la del guix fresc i la fusta de pi.
Aquesta transformació era font de gran plaer per a
Jonathan i fins al dia d’avui ha seguit fent servir eines
i materials de construcció per al seu treball artístic.
Transforma els llibres en espais en miniatura
amb una evisceració gairebé arqueològica. El seu
estudi es troba convenientment situat a prop d’uns
encants, lloc d’on treu la majoria dels llibres que fa
servir com a matèria primera de la seva sèrie actual
d’obres.
A l’estudi d’en Jonathan el sostre és de plàstic transparent
i deixa passar molta llum; a l’estiu pot arribar
a fer molta calor allà dintre. La calor escalfa els llibres
vells i humits, la fusta i la pols de guix. Aquests
“perfums de transformació” per a mi van associats
amb Jonathan Callan i el seu treball. Pols i coses velles
recuperades per a una nova vida sota l’apel·lació
d’ART! [Paul Hedge, Director Halis Gallery, London]

Jonathan Callan
Elspeth Tocher In Bukard Von Speyer, 2000
48,2 x 63,5 cm
Llibre perforat amb plexiglàs
76-77

Recordo l’olor...
20 olors a la memòria
Recordo l’olor d’un vell àlbum de fotos.
Recordo l’olor d’alcohol i de por quan venia el practicant.
Recordo l’olor calenta de la mula a l’estable.
Recordo l’olor de la terra mullada al setembre.
Recordo l’olor fosca dels armaris a casa dels meus avis.
Recordo l’olor d’espelma i de sant a l’església.
Recordo l’olor dels discos de vinil en sortir de la funda.
Recordo l’olor de mar a les fustes naufragades.
Recordo l’olor del plom fos en caure a l’aigua.
Recordo l’olor del vaixell quan anàvem a Barcelona, salnitre i petroli.
Recordo l’olor de corda i cartró al magatzem del meu avi.
Recordo l’olor d’un llibre de races humanes.
Recordo l’olor de pipa i de tristesa a casa dels meus oncles.
Recordo l’olor d’un vell àlbum de fotos.
Recordo l’olor de la botigueta de queviures, menjar i detergent.
Recordo l’olor de fum quan Sebastià cremava rostolls a l’alba.
Recordo l’olor del barri xinès de Palma, pixats i humitat.
Recordo l’olor narcotitzant de les figueres.
Recordo l’olor de greix i de ferro d’una vella pistola.
Recordo l’olor de les cases abandonades.

Pep Carrió
Cabeza lastrada, 2011
35 x 20 cm
Mixta
78-79

On resideix l’olor d’una fotografia?
Com parlar d’olor des de la fotografia...
Quan projecto una idea que després esdevindrà
una fotografia, l’olor no hi és present de forma
conscient, vaig lliscant per l’espai mental a través
d’imatges que construeixen poc a poc el que serà la
imatge final...
Em moc sigil·losament en un bosc que es troba a l’altra
realitat que viu paral·lela a mi... De vegades només
estic dins d’una foscor densa que m’ofega i d’altres,
em trobo en clarianes lliures de malesa, però el
camí continua fins que em desperto amb una vaga
idea del que seguiré treballant aquí, en aquesta realitat
en la qual tots els sentits són “reals”?...
M’és difícil posar olor a les obres, però l’interessant
de tot aquest procés és que l’espectador les senti
amb tots els seus sentits. L’olor és part de la memòria
de l’ésser, igual que les imatges que es capbussen,
esvaïdes i velades, en l’inconscient del record
i que quan reneixen de les cendres es revifen amb
tots i cadascun dels sentits...
Tan sols en l’experiència personal quedaran emmagatzemades
les sensacions i les olors que marxaran
amb cadascú.

Soledad Cordoba
Enraizar, 2003
Edició 1/5 - 75 x 50 cm
Cibachrome
80-81

Un dia a l’illa vaig trobar un flascó de perfum, enterrat
a la sorra. No sé des de quan devia ser-hi però
segurament feia molt de temps, atès el seu aspecte
exterior. El vaig netejar i vaig guardar-lo a la cabana,
al meu escriptori, al costat del meu quadern i
dels pocs objectes que tenia. Encara se sentia alguna
mena d’olor, si et concentraves molt, i amb una
mica d’imaginació.
Aquesta olor subtil en el meu món de nàufrag es va
convertir en una presència estranya i a la vegada
familiar, així que aviat vaig començar a conversar
amb ella. Li parlava sobretot abans d’escriure; era
una font d’inspiració i alguna cosa més: m’imaginava
que era l’ànima de Faustine, l’heroïna fantasma,
vinguda d’un passat llunyà, de La invención de Morel,
llibre que havia tornat a llegir abans d’embarcar-me.
Com el personatge de Bioy Casares, em vaig
enamorar perdudament d’ella. Una tarda que vaig
deixar la porta oberta (vaig haver de sortir corrents
perquè començava a ploure i la llenya acabada de
tallar estava a la intempèrie) va entrar un capibara
salvatge a la meva caseta que va destruir tot el
que tenia. Vaig trobar al terra les restes trencades
de Faustine. Trista, desesperada, el cor fet bocins,
vaig anar-me’n sota la pluja a enterrar-los a la sorra,
allà mateix on els havia trobat.
Vaig tornar a la platja el seu tresor; potser mai no
hauria hagut de prendre-l’hi, mai no hagués hagut
de descobrir l’olor del passat.

Pauline Fondevila
P. III, 2008
128 x 42 x 20 cm
Nina de fusta articulada
82-83

De què fa olor el temps?
L’olor, la vellesa, la ruïna i la mort
“L’olor de Freedman Home, no l’oblidaré mai, encara
la puc mastegar. Ha estat, sens dubte, el projecte
més dur en què mai he treballat”, la directora d’aquella
institució que paradoxalment es deia No longuer
empty assentí, com si també tingués aquella olor
encallada a la gola; després va parlar de la moqueta
i dels trastos vells.
Dos dies abans, quan encara estava treballant a
l’edifici, havia preguntat: “La gent gran, fa olor de
vell perquè estan en llocs vells o aquest lloc fa olor
de vell perquè era ple de gent gran?” Laura, la meva
desinteressada assistent i cuirassa enfront dels fantasmes,
féu un sospir, mirà al seu voltant i es concentrà
de nou en el pinzell, la cola de conill i el greix.

Linarejos Moreno
Corte y retroceso de hilos II, 2010
Edició 1/3 - 100 x 75 cm
Impressió Lambda sobre paper baritat
84-85

Els trencaclosques que faig servir en aquesta sèrie
recullen imatges de famoses pintures europees
dels últims cinc-cents anys. Fan olor de cartró, de
fàbrica, de procés estandarditzat. La referència artística
que duen a la superfície és una excusa per a
una altra cosa.
D’alguna manera, aquesta altra cosa es manifesta
en tots els àmbits de l’activitat humana però la seva
capacitat corruptora en el camp de la producció artística
m’interessa des de fa ja força temps. Genera
alhora desconfiança i fascinació perquè aquesta
corrupció també és un procés oxidant.
Quina olor fa aquest procés?
La fe... s’oxida? Com és l’olor de la fe?
Pelar trencaclosques és l’acte simbòlic de desposseir
les coses de la seva imatge. Utilitzo aquesta sèrie
en particular perquè en la pintura antiga es troba
el numen del rol que avui té la imatge en la nostra
percepció de la realitat. Les imatges permeses o
celebrades tapen tant o més que no pas revelen. La
paradoxa està en el fet que l’eliminació de tota imatge
en produeix una de nova. Així va succeir en pelar
els puzles, de manera que vaig recollir els seus detritus,
els vaig compactar i els vaig anomenar entropies.
M’interessava la possibilitat de construir una
imatge utilitzant tot allò que se’n pot descartar. Un
intent simbòlic i fallit de crear imatges destapades.
Aquestes peces són doncs la conseqüència de la pèrdua
de fe en la història de l’art, d’una fe desgastada
que malgrat tot es resisteix a l’olor de cloroform.

Jaume Pitarch
Entropia de Jackson: Las bodas de Caná - Las bodas de Caná, 2009
37 x 57 cm - 70 x 96 cm
Puzle pelat - Puzle, tècnica mixta
86-87

Obrir un llibre d’economia des d’una perspectiva
estructural. Obrir un llibre d’antany, la seva olor, la
seva textura, el seu pes, el seu pensament, les seves
idees, la seva estructura. Obrir una estructura
que limita el buit. Obrir un buit que evidencia una
estructura. Obrir una olor que dóna cos a una lectura,
a pensar, a desenvolupar una idea que soluciona
un problema d’economia social. Obrir els vincles i relacions
que donen realitat a l’estructura. Obrir una
estructura que es desmunta en obrir-la. Obrir una estructura
que nega l’individu i valoritza el conglomerat.
Obrir una estructura que vol no fallar. Obrir una
anàlisi sense vora, una anàlisi de la densitat. Olorar
a llibre d’economia-social-globalitzada. ["The reality
of the virtual is structure", Gilles Deleuze, 1994.
Difference and Repetition, página 209]

Rafael Reverón-Poján
Economía-social globalizada, 2009
72 x 90 x 23 cm
Assemblatge en paper de text
88-89

Olor de Cerdanyola.
Percepciones olfativas de
la colección olorVISUAL
La esencia de un museo
Txema Romero Martínez
Director del Museo de Arte
de Cerdanyola
El Museo de Arte de Cerdanyola (MAC)
es un centro destinado a la conservación,
investigación y difusión del patrimonio
artístico, con especial incidencia
en el arte de la época modernista, novecentista
y art déco. El MAC tiene a
la vez una doble vocación de museo y
de centro de arte contemporáneo. Su
exposición permanente destaca por el
excepcional conjunto de vitrales modernistas,
entre los más notables a escala
europea, y por obras singulares de
artistas como Ismael Smith y José de
Togores.
El edificio, situado en el casco antiguo
de Cerdanyola y uno de los más emblemáticos
del patrimonio modernista
local, refleja la historia de la ciudad
a lo largo del siglo xx: nacido como teatro-casino
(1894), posteriormente se
transformó en residencia veraniega de
Evarist López (ca. 1905-1910) para finalmente
albergar los laboratorios farmacéuticos
Domènech (1961). En la década
de 1990, Can Domènech pasó a ser
propiedad municipal. El 10 de septiembre
de 2009 se inauguró como museo
de arte después de una compleja restauración.
El discurso tradicional del arte a menudo
ha excluido o ignorado el sentido
del olfato, a pesar de ser uno de los más
arraigados en nuestro ser y que más
impregna nuestra memoria. A principios
del siglo xx, el visitante que entrara
en el jardín del edificio habría percibido
la eclosión de aromas de los tilos,
las rosas, los magnolios o las especies
orientales que el propietario, el Sr. López,
había traído de Filipinas. Durante
la época del laboratorio farmacéutico,
estas fragancias debían dejar paso
a las de las hierbas aromáticas secadas
y destiladas para entrar a formar parte
de las fórmulas magistrales. El resultado
eran productos como las inhalaciones
Nerik, el antiséptico Donner o el célebre
Lápiz Termosán, de olor intenso y
mentolado.
Algunos de estos olores vuelven nuevamente
al museo con la exposición
Olor de Cerdanyola, que propone una
innovadora y sugerente visión del territorio.
A partir de una mirada a la historia
y la realidad de Cerdanyola del
Vallès, la muestra propone una interpretación
del paisaje y la historia de la
población a través del olfato y de las
obras de arte contemporáneo de la colección
olorVISUAL.
La sierra de Collserola ocupa un tercio
del término municipal de Cerdanyola;
los bosques de pinos y encinas son uno
de los paisajes más representativos de la
localidad. Durante la Edad Media la población
vivía dispersa en la sierra y la
tierra se cultivaba mediante el sistema
de bancales o terrazas escalonadas. Con
la llegada del ferrocarril a mediados del
siglo xix, Cerdanyola se convirtió en uno
de los destinos de veraneo de la burguesía
barcelonesa. La gran concentración
de artistas e intelectuales de renombre
configuró un ambiente cultural de primer
orden, con personajes ilustres como
Enrique Granados, Pau Casals, Carles
Buïgas, Alexandre de Riquer, Josep de
Togores, Ismael Smith, Caterina Albert
o Josep Viladomat, entre otros. Los veraneantes
se hicieron construir espléndidas
mansiones modernistas. La mayor
parte de estos edificios fueron derribados
a partir de los años sesenta. El río
Sec, afluente del Ripoll y del Besòs, atraviesa
buena parte del núcleo urbano. A
su alrededor creció el Barri de Baix (“barrio
de Abajo”), se construyó la línea del
ferrocarril de Barcelona a Terrassa y se
instalaron las industrias. A finales de los
años sesenta se construyó la Universidad
Autónoma de Barcelona. En los años
noventa se desarrolló el Parque Tecnológico
del Vallès y recientemente se ha
construido el acelerador de partículas o
sincrotrón Alba, en el recinto del mismo
nombre. Estos equipamientos constituyen
un referente de la investigación y el
conocimiento en el país.
El Sr. Ernesto Ventós ha confeccionado
algunas esencias olfativas que nos
describen Cerdanyola y definirá también
algunos de los olores que pueden
acompañar el modernismo floral de
los vitrales, las ilustraciones irónicas y
ambiguas de Ismael Smith o el realismo
mágico de José de Togores. Una vez terminada
la exposición, algunos de estos
olores quedarán en el museo para completar
la experiencia sensorial que el
centro ofrece al visitante.
Historia del territorio + olores + arte
contemporáneo = Olor de Cerdanyola
Cristina Agàpito
Comisaria de la exposición
La colección olorVISUAL es una colección
de arte contemporáneo formada
según la visión del creador de esencias
y coleccionista Ernesto Ventós. Para
entrar a formar parte de ella, las obras
tienen que haber despertado la memoria
olfativa del coleccionista. La obra
debe sugerirle unos olores que, de forma
inmediata, lo trasladen a algún recuerdo
vivido.

Cuando percibimos un olor, se activa en
nosotros una zona del subconsciente
relacionada con las emociones a un nivel
mucho más profundo de lo que puede
hacerlo la percepción visual o auditiva.
Por lo tanto, las obras de arte de la
colección olorVISUAL están vinculadas
al coleccionista de una forma personal,
íntima y emocional, estableciendo una
relación tan singular entre lo visual y
lo olfativo que sólo puede surgir de la
sensibilidad y los conocimientos de un
creador de esencias.
Bautizada por el poeta Joan Brossa,
la colección olorVISUAL nace en 1978
tras la exposición Suggestions olfactives,
celebrada en la Fundación Joan
Miró de Barcelona y a partir de la transformación
de los olores en pintura de
Ràfols-Casamada. A partir de esta experiencia,
el coleccionista va más allá
del encargo y pasa a elegir una obra, pidiendo
siempre al artista que la acompañe
de un texto donde se resalte la relación
sinestésica de su obra con el olor,
tema monográfico de la colección.
Desde la primera muestra, en 1996
en el Palau de la Virreina de Barcelona,
la colección olorVISUAL ha dado
lugar a varias exposiciones, la más reciente
este mismo año 2014 en LABoral
Centro de Arte y Creación Industrial
de Gijón, acompañada de una beca de
producción para un artista emergente.
Con Olor de Cerdanyola llegamos a
la decimoctava exposición de la colección,
siempre con el objetivo de difundir
el arte más actual entre mayores y
pequeños, doctos y profanos.
La vocación de la colección olorVISUAL
es, como su nombre proclama, oler y
VER: oler para ver, para ver más, para
comprender mejor el arte y la vida. Por
este motivo, al mismo tiempo que las
exposiciones, que permiten al público
acercarse a la creación artística más reciente,
proponemos unos talleres o aulas
de entrenamiento de la percepción
y desarrollo del sentido del olfato.
La exposición Olor de Cerdanyola es
una muestra creada especialmente
para el Museo de Arte de Cerdanyola,
en la que se propone un nuevo conocimiento
tanto de la historia como del territorio
y la idiosincrasia del lugar a partir
de las obras de arte contemporáneo
de la colección olorVISUAL.
Los lugares y los hechos de la historia
de Cerdanyola han sido interpretados
a través del olfato y se han leído mediante
cuatro notas olfativas del llamado
"abecedario" de los creadores de
esencias. Estas cuatro notas olfativas
van acompañadas de los colores que
las representan y, así, olor y color dan
lugar a los cuatro ámbitos que configuran
la exposición.
Collserola - Nota olfativa Conífera.
La creación de este primer ámbito viene
dado por la importancia de la sierra
de Collserola en el territorio. Sus colores
y olores se quieren reflejar en las obras
elegidas de la colección. Así, En Selvas
1 de Juan Bufill o Forest de Adrian Tyler
nos presentan los colores del bosque,
mientras que la geología y los vestigios
arqueológicos de la presencia humana
se asocian a Silencio de Manolo Paz y
Humo / Alumbramiento de Clara Carvajal,
para mencionar solo algunas. La
nota olfativa bajo la que se reúnen, formada
por unos acordes de pino, ciprés y
trementina, nos ayudan a recordar las
impresiones y los recuerdos de nuestros
paseos por este parque natural.
El veraneo y el modernismo - Nota olfativa
Floral. Innovación, eclecticismo,
creatividad... Placidez, meriendas, fiestas...
estas palabras son algunas de las
que caracterizan el ideario de la época
modernista y los veraneos de los barceloneses
a mediados del siglo xix en Cerdanyola.
He elegido obras como La novia
de Ángel Bofarull, S/T de Yigal Ozeri, Tamiz
para el viento de Anna Talens para
representar la feminidad, los perfumes,
la volatilidad de los vestidos de las señoras.
Evocamos los jardines de las residencias
estivales con S/T de Sinéad Ní
Mhaonaigh o también S/T de Yigal Ozeri,
mientras que XM,5355,P de Robert Pan
es una lectura libre de los espléndidos vitrales
de las casas modernistas. La nota
Floral resume olfativamente el ambiente
apacible y de veraneo que se vivía.
La industria y el río - Nota olfativa
Química – Metálica. Asimilamos la industria
a elementos metálicos, materiales
de construcción, a paisajes de una
cierta dureza; de ahí la elección para
este ámbito de obras creadas con estos
materiales: L-E 1, de Jeff Cowen, Construcción
IV de Carlos Pascual o Going
My Way de Agustín Roqué.
La impronta de la industria en el territorio,
posiblemente no del todo favorable
en términos paisajísticos, quiere
quedar patente en obras como Forte
Manin Nº 1 de Primoz Bizjak o S/T de
Nikolaus Moser. En este ámbito hemos
tenido que definir dos notas, Química y
Metálica, para que sus acordes evocaran
nuestra memoria olfativa.
La universidad, la investigación y elconocimiento
- Nota olfativa Polvorosa.
Universidad, parque tecnológico...
sinónimos de conocimiento, de aprendizaje,
de desarrollo científico y humano,
vinculados a los acordes de la nota
Polvorosa. Se trata quizás de una nota
muy volátil pero que deja huella, como
las obras que definen este ámbito y pretenden
representarlo: 7 poemes de Jordi
Alcaraz, Libro chino de María Aranguren,
Cabeza lastrada de Pep Carrió.
El saber, que nos llena y nos conecta a
mundos y culturas muy diferentes a la
nuestra, se evoca en Enraizar de Soledad
Córboba o Economía-social globalizada
de Rafael Reverón-Poján, mientras
que Untitled de Bianca Beck o Corte
y retroceso de hilos II de Linarejos Moreno
nos recuerdan la búsqueda de aún
más conocimiento a través de las nuevas
tecnologías.
La tesis principal de Olor de Cerdanyola
es la imbricación de las obras de arte y
los olores en el territorio: espero haberlo
conseguido a partir de la elección de
unas piezas relacionadas con unas notas
olfativas.
Impresiones olfativo-visuales,
con notas de campo (verduras, tomates,
patatas) y agrestes (romero
y tomillo)
Ernesto Ventós
• La fragancia posee el poder invisible e
instantáneo de penetrar en la conciencia.
Nos llega de forma que esquiva la
vista y el sonido.
• Perfume –seductor y esquivo, mezcla
de esencias de especias y hierbas,
plantas y flores, corteza, animal–, una
fragancia que no destaca, elegante y
fresca.
• La escala que diariamente ejercita uno
oliendo es: oliendo arte, oliendo barrio,
oliendo color, oliendo características…
• Cuando era niño encontré en un cajón
de la cocina un frasco vacío que todavía
conservaba el aroma de la tisana preferida
de mi abuela. Siempre que podía, y
a escondidas, volvía para poder olerlo.
• Cuando paseo por el campo, hay un
olor que me gusta especialmente, el del
estiércol. Me recuerda mis veranos infantiles
y la libertad que sentíamos en
los prados, viendo de lejos las vacas lecheras,
ovejas, cabras –con el olor de la
leche acabada de ordeñar– y a veces algún
burro paciendo.
• En el río había las mujeres lavando las
ropas y tendiéndolas. Recuerdo el olor
a limpio. ¿Existe este olor? Es un debate
que frecuentemente tenemos los creadores
de esencias.
Os hablaré de un perfume que mi
amante posee de las Gracias y de los
dioses del amor; cuando lo oláis, pediréis
a las deidades que os conviertan en
nariz. Catulo.

Collserola
Nota olfativa Conífera
La sierra de Collserola ocupa un tercio
del término municipal de Cerdanyola.
Los bosques de pinos y encinas son uno
de los paisajes más representativos de la
localidad. Durante la Edad Media la población
vivía dispersa por la sierra en casas
rurales diseminadas alrededor de la
iglesia románica de Sant Iscle. La tierra
se cultivaba con el sistema de bancales o
terrazas. Hasta la llegada de la filoxera, la
vid fue el cultivo propio de la sierra y de la
mayor parte de la zona. A partir de aquel
momento se introdujo el pino para la confección
de carbón. El abandono de las tierras
propició la recuperación de especies
autóctonas como las encinas y los robles,
que ocupan todo el sotobosque.
Olor a Vegetación: encinas, robles, pinos,
madroño, retama, romero... Minerales:
pizarras, granito… Fauna: petirrojo, tejón,
jabalí…
Juan Bufill
En selvas 1, 2006
En selvas es una serie fotográfica iniciada
en el siglo xxi, aunque su origen
conceptual se remonta a un viaje por
el sur de México en el año 1985 y también
a mi paisaje cinematográfico Green
(1978).
Expresa una sensación y un deseo que
pueden surgir cuando se atraviesa una
selva. Ante la falta de horizonte y el exceso
de espesura, se puede producir un
deseo de apertura. El sueño, entonces,
es convertir la materia limitadora en un
espacio de luz y de color, vaciado, abierto
y libre. En selvas representa la conversión
de lo sólido y definido en algo
fluido o etéreo, indefinido y abierto. Los
paisajes de esta serie parten de la realidad
pero tienden a sublimarla.
Aunque no pensaba en olores cuando la
realicé, puedo decir que esta foto huele
a bosque junto a un río de montaña y
en verano, a tierra bajo el sol y a tierra
umbría. En un sentido más profundo,
se corresponde con un posible lenguaje
de los aromas por su carácter etéreo y
abierto, sólo expresable mediante una
gradación progresiva de distintos colores
y tonos. En este caso predominan
los verdes, con grados diversos de azul
y de amarillo, de luz solar y de sombra.
Clara Carvajal
Humo / Alumbramiento, 2010
Estas dos piezas hablan de un secreto
que cuidadosamente se ejecuta con un
fragmento de mi cuerpo, mis manos, en
las que queda impregnado el olor de los
materiales que utilizo.
Es un escenario en el que se desprende
la energía, la combustión del quehacer
artístico y donde se mezclan todas las
esencias que intervienen en el proceso:
los materiales, mi estudio…. Mi propio
olor.
Ramon Clapers
S/T, 2012
La obra del poeta Joan Salvat Papasseit
influye en mi trabajo: Hi ha oficis que són
bons perquè són de bon viure
(“Hay oficios que son buenos porque son
de buen vivir”).
El aroma que desprende mi material al
ser trabajado es en sí mismo una inspiración.
Helmut Dorner
Gelbe Beine, 2006
El paseo
Vosotros, hermosos bosques
en la verde cuesta pintados,
por donde camino a veces
recompensado con dulce paz
por cada espina en mi corazón,
cuando sombrío es para mí el sentido,
pues arte y sentido fueron dolor,
desde el comienzo.
Dulces imágenes del valle,
por ejemplo jardines y árbol,
y también el sendero, estrecho,
el arroyo apenas visible,
¡qué bella luce para alguien,
en la clara lejanía,
la gran imagen del paisaje
que visito, en los días propicios!
La divinidad, amistosa,
nos escolta primeramente
con azul; después con nubes
dispuestas, abovedadas y grises,
con destellos ardientes
y el pesado ruido del trueno,
con el encanto del paisaje,
con la belleza, derramada y surgida
de la fuente de la imagen primitiva.
Manolo Paz
Silencio, 1997
Mar de mariposas
silencio: que poliniza las rosas
con olores y colores
que definen las cosas.
Adrian Tyler
Forest, 2008
De entre todos los órganos sensoriales,
el del olfato tiene la facultad de evocar
físicamente un tiempo y lugar determinados;
un olor puede conectar una experiencia
del pasado con el momento
presente y, si el recuerdo es lo suficientemente
vigoroso, esa experiencia puede
transportar a nuestro entero ser físico
a través del espacio y el tiempo.
Fotografiando antiguos bosques primigenios
tomé consciencia de conexiones
físicas que trascienden el lapso de tiempo
en que transcurre nuestra vida, remontándose
hasta nuestro pasado colectivo;
el olor y la presencia física del
bosque causan una sensación que inmediatamente
abruma y asusta, si bien con
el tiempo el temor disminuyó y esa conciencia
se volvió reconfortante.
El olor del suelo del bosque nos recuerda
que aquello que vemos, sentimos o creemos
acerca de nosotros mismos tiene
escasa importancia; todos volveremos a
ser lo que fuimos al principio; nada existe
en realidad salvo este momento.
Jordi W. Saladrigas
Ego momificado atribuido a Zoser. Necrópolis
de Saqqara. Circa 2.600 a.C.,
2013
“…son numerosas y muy hermosas las
cosas que hemos encontrado en estas
tumbas… Había una urna toda de oro,
y dentro aún había una caja de madera
pequeña con algo del tamaño de un
pomelo, y el soldado que la abrió dijo
que olía a agua de mar, algas y crustáceos
muertos…” [Traducción de Konrad
Theodor Preuss, director del departamento
de Antropología Forense
del Instituto Max Uhle de Arqueología
de Tubinga]
James Welling
Flowers, 2011
Mi padre fumaba en pipa. Había heredado
este hábito de su padre, quien había
sido un gran fumador. Según contaba
mi padre, el abuelo tenía un dilema:
le encantaba el olor a pipa cuando era
otro quien fumaba. Le encantaba, pongamos
por caso, el delicioso aroma almizclado
del tabaco Balkan Sobranie
llenando la estancia. Pero para mi
abuelo, como para cualquier fumador
de pipa, el sabor del tabaco cuando lo
fumas oculta su maravilloso olor en el
aire. Por lo tanto mi abuelo ideó una solución:
echaba unas caladas de su pipa
y salía de la estancia durante un rato.
Luego volvía a entrar y exclamaba “Ah,
¡qué bien huele!”. [Extracto de la obra
The Life of Zola]
El veraneo y el Modernismo
Nota olfativa Floral
Con la llegada del ferrocarril a mediados
del siglo xix, Cerdanyola se convierte
en uno de los destinos de veraneo de
la burguesía de Barcelona, atraída por
el paisaje rural y los bosques, el clima
y las fuentes. La gran concentración
de artistas e intelectuales de renombre
configuraron un ambiente cultural
de primer orden con personajes ilustres
como Enric Granados, Pau Casals, Car-

les Buïgas, Alexandre de Riquer, Josep
de Togores, Ismael Smith, Caterina Albert
o Josep Viladomat, entre otros. Los
veraneantes hicieron construir espléndidas
torres modernistas por arquitectos
de primera línea, decoradas con vitrales,
rejas, esculturas y cerámicas. La
mayor parte de estos edificios fueron
derruidos a partir de los años sesenta.
En los jardines de las torres, en las fuentes
y en el casino se organizaban conciertos,
bailes y encuentros literarios.
Olor a Jardines: fuentes, tilos, cedros,
castaños. Flores: rosales, glicinas, jazmines…
Veraneantes: perfumes femeninos,
meriendas en la hierba, vestidos
de seda, encajes…
Àngel Bofarull
S/T, 1999
La infanta Azucena de Borbón
La infanta Azucena guardaba todas
sus emociones en pequeñas bolsas de
papel, por eso, la infanta y los sobres
olían a azucena.
Un día Azucena, que era joven y altiva,
descubrió que en el cajón derecho de su
tocador había una docena de azucenas;
pensó que eso era extraño y maravilloso
a la vez. Desde entonces la infanta se
fue transformando poco a poco en una
azucena triste.
La infanta no olía mal pero su perro sí.
Àngel Bofarull
La novia, 1994
Mi pieza La novia y el perfume
están impregnados del siglo xix.
El siglo xix es mi obsesión.
La novia huele a naftalina.
La naftalina es el mejor aroma,
el que los demás rechazan
pero el que conserva
todo aquello que los demás olvidaron.
Javier Campano
Las cinco y tú, 2004
A la caída de la tarde.
La música no se oye.
Una luz de ventana
y su aroma.
Son las cinco y tú.
Pedro Moreno Meyerhoff
Descansando en el jardín, 1994-1996
Color del Aire
La olorosa sombra del silencio
ya se abisma entre las ramas del níspero:
color del aire,
cenizas de la luz
que van despertando el sueño.
Nico Munuera
Whitemist XXVII, 2010
Desperté… o eso creí. La desorientación
era mayúscula. No me dolía nada.
Tampoco recordaba haber bebido la noche
anterior, si es que ahora era de día.
Por no recordar ni sabía en qué ciudad
me encontraba. La poca luz que entraba
por la puerta me dejaba ver alguna silueta
en la habitación pero por más que
abría los ojos no lograba adivinar de qué
objetos se trataba. Intenté palpar a mi
alrededor buscando no sé exactamente
qué pero tampoco encontré nada a que
asirme. Mojé mis labios con mi lengua,
o al menos eso imaginé ya que no percibí
nada. Empecé a sentirme muy lejos…
¿Pero de dónde? El silencio era tan
hondo que perforaba mis oídos. Estaba
asustado, eso sí era cierto.
Furtivamente, una cautelosa cuchilla
de aire atravesó mi nariz y derramó mi
cerebro.
Volví a despertar. Cogí un lápiz y comencé
a unir garabatos. Estaba claro.
No estaba en el balsámico Oporto,
como aquella vez. Tampoco había vuelto
a perder la cabeza por alguna mujer
que se deslizaba a través de la vainilla,
como tantas otras veces. Era sencillamente
mi madre horneando, como cada
fin de semana, su embriagadora fuente
de rojos pimientos que se escabullían
por rendijas de puertas y ventanas hasta
el portal donde jugábamos.
No sé cómo pude llegar hasta allí, ya
que no existe ese lugar ni ese tiempo,
pero supe, por un instante, que era sábado
por la tarde y estaba en la casa
donde crecí.
Sinéad Ní Mhaonaigh
S/T, 2008
Este cuadro tiene una atracción seductora
que proviene de una cualidad taciturna
y, a la vez, extrovertida y por la manera
en que la aplicación casi agresiva del
color contrasta con las rayadas tentativas
de la pintura en todos sus precisos y
potentes matices.
Como artista me interesa el proceso, reconozco
la fuerte atracción de la pintura,
cómo puede aplastar la mente con
sus olores y sus colores. El olor de los
aceites y de los diferentes perfumes
de cada color que se utiliza en el cuadro
crean un encuentro con las sustancias
que no está velado en la ciencia. El olor
es un diálogo tácito que en gran medida
no está reconocido. En este cuadro el
olor habla en silencio.
El cuadro utiliza colores jugosos que
empujan y tiran. El ojo se ve a menudo
atrapado en un callejón sin salida. ¿Miramos
hacia el espacio ilimitado e infinito,
o miramos compartimentos herméticos
de los que nada puede escapar?
¿Podemos hacer ambas cosas al mismo
tiempo?
Hay un enfoque involucrado y táctil en
la realización de este trabajo, con sus
implicaciones de una liberación catártica
y una intensidad metafísica. Juntos,
generan una imagen que en última
instancia funciona como una investigación
sobre lo sublime.
Yigal Ozeri
S/T, 2011
Las palomas llegaron a mi taller como
intrusas atrapadas en una zona prohibida.
Primero una paloma entró en el estudio
y no quiso marcharse. Perturbado
en mi quehacer por un invasor extranjero,
corrí al exterior y esperé ayuda; sólo
con gran esfuerzo conseguí que la paloma
aceptase abandonar su nuevo abrigo
y saliera volando. Al intentar localizar la
apertura por la que había penetrado el
ave, descubrí un cuarto trasero abandonado,
encerrado por una puerta de hierro
al lado del taller y con una ventana,
que hace las veces de concurrido lugar
de reunión para las palomas del barrio.
Dicha ventana está orientada hacia el
paisaje urbano de Long Island City, motivo
recurrente de muchos cuadros míos
con ventanas: los mismos patios abandonados,
rodeados de muros desconchados,
las hileras de ventanas en cada
piso y los graffitti pintados debajo.
La invasión de mi territorio por las palomas
me trajo a la memoria algunos recuerdos
de mis visitas a la casa de mi
abuelo. Yo vivía en aquel entonces en
el barrio de Mahlul de Tel-Aviv, junto al
mar (donde actualmente está la plaza
Atarim). Nacido en Jerusalén, mi abuelo
descendía de una familia yemení que
había llegado al país a finales del siglo
xix, prácticamente a pie, procedente de
Sanaa. En la pequeña y precaria vivienda
de mi abuelo, la vida tenía un ritmo
distinto, más lento y tradicional, como
si rehusara dejarse asimilar por los valores
del mundo contemporáneo. Tengo
de aquella casa varios recuerdos relacionados
con pájaros que han permanecido
grabados en mi memoria, en particular
el recuerdo del rito propiciatorio (Seder
Kaparot), que mi abuelo celebraba cada
año en la víspera del Yom Kippur (“Día
del Perdón”). Sostenía un gallo sobre
mi cabeza y lo balanceaba. El gallo soltaba
graznidos y batía las alas mientras
él recitaba con gran intención las palabras
en hebreo Zo chalifatcha, zo kaparatcha,
zeh ha’tarnegol yelech le’mitah
ve’ata telech le’chaim tovim arukim
u’le’shalom (“Este gallo está en tu lugar,
te sustituye y es tu perdón; este gallo
irá hacia la muerte pero tú irás al encuentro
de una vida larga y apacible”).

El ritual, cuyas palabras mi abuelo nunca
se preocupó de explicarme, parece
haber ejercido sobre mí el efecto de un
hechizo, apoderándose de todo mi ser.
Además, mi abuelo criaba palomas y sus
continuos picoteos, arrullos y repentinos
aleteos, así como su fuerte olor eran
una fuente inagotable de espanto para
mí. Por encima de todo temía su conducta
inexplicable, impredecible, su continuo
aparecer y desaparecer, el olor hediondo
de sus deposiciones, su alzar el
vuelo y caer en picado cuando menos
te lo esperabas. Intentando ayudarme a
deshacerme de mis temores, mi abuelo a
veces cogía una paloma y me la acercaba
al cuerpo, para que la pudiera tocar y
me calmara. Estos recuerdos-sensaciones,
en los que se entremezclan el miedo
y un fuerte deseo de acoger al pájaro entre
mis brazos, me volvieron más tarde a
la memoria cuando vi por primera vez el
cuadro Niña con paloma de Picasso.
Robert Pan
XM 3,5355P, 2010-2011
Robert Pan lleva quince años trabajando
con la resina, creando mundos. Peter
Weiermair lo llama un alquimista del
color y Danilo Eccher lo llama un poeta
“de la incertidumbre de la percepción y
la apariencia”.
Sus obras de arte son objetos de colores
vivos y siempre resultan de un proceso
de producción experimental, no lejos del
proceso del perfumista en sus creaciones,
cuando éste usa su paleta cromático-olfativa.
Aunque la obra de Roberto
Pan no deja de ser formalmente abstracta,
nos recuerda las formas macro y micro
en la naturaleza, los paisajes celestes
o estructuras geológicas, dejando
espacio para la imaginación y, por qué
no, para que nuestra memoria olfativa
empiece a recordar… [Bonelli Arte]
Anna Talens
Tamiz para el viento I, 2007
Hace ya algún tiempo viajé a las Antípodas.
Iba a la escuela de arte caminando
y siempre veía las hojas de los pinos
enganchadas en las redes de una valla.
Guardé esta imagen y, unos años después,
pensé no sólo en la idea de tamizar
el viento para ver qué suspende,
sino en lo que queda enganchado en la
memoria cuando pasa el tiempo. Quedan
palabras, imágenes y olores que
nos ayudan a recordar lo que la vida solapa,
en su transcurso incesante.
Ángel Vergara
And yes I said yes I will yes, 2012
Olor ácido, afrutado, caliente
Universo molecular de planetas,
de galaxias
Entre ellas el vacío sideral
Fenomenal
Olor a estrellas
Espacios discontinuos en
la quinta dimensión
Verdades individuales y parciales
Coco
Olor a polvos
Conjuntos con numerosas
intersecciones y superposiciones
El árbol y el mar y el cuerpo y el aire
Sensible pasión
Olores de colores
Universales y sin concepto
El efluvio del tiempo, la estructura
en movimiento
Razones sin medida
Olor del amor
Fresco, ligero, polvoroso, azul acuoso,
seductor
Sabor, alegría, rosa especiada,
loca vivacidad
Sí digo sí
Olor del alma
Acción conjugada del mundo
y del espíritu
Una forma olfativa
Ahí estática, aquí dinámica
Darya Von Berner
S/T, 1999
Si digo rosa, si pienso rosa, casi puedo
verla en alguno de sus colores más frecuentes,
oler su intenso perfume, recordar
la suavidad de sus pétalos al tocarla.
Si pinto rosa, en cambio puedo alejarme
de su arquetipo, puedo incluso representar
su contrario: la anti-rosa.
En este espacio de negociaciones habita
a menudo el arte.
La industria y el río
Nota olfativa Química-Metálica
El río Sec, afluente del Ripoll y del
Besòs, atraviesa buena parte del núcleo
urbano. A su alrededor creció el barrio
de Baix (“barrio de Abajo”), se construyó
la línea del ferrocarril de Barcelona a
Terrassa y se instalaron las industrias.
Olor a: humedad, el río, el tren, industrias
de plástico [aiscondel], industrias
de material de construcción [la uralita].
Primoz Bizjak
Forte Manin Nº1, 2009
En un texto sobre mis primeras obras
de Venecia, Guido Cecere señaló que
la fotografía no consigue captar el ruido
de las bombas de agua y el olor del
agua estancada en los canales vacíos.
Es un hecho que no se puede negar,
pero la fotografía está sujeta a la mirada
subjetiva de quien la mira y en este
caso sí puede provocar olores, ruidos.
Sin embargo en esta ocasión no me
interesa hablar de esta subjetividad,
sino del proceso que sigo a la hora de
realizar la obra. A menudo trabajo en
la oscuridad total. Lo que veo a través
de la cámara es casi nada. Pero la imagen
se ha asentado ya en mi pensamiento
y es el pensamiento el que me
guía en el proceso de la oscuridad real
donde actúo. En esta oscuridad uno se
encuentra “ciego” y es en este momento
que me puedo fiar de otros sentidos
que no son visuales: el olfato, el oído,
el pensamiento, el instinto. En el fondo,
no soy el único que piensa que todos
los sentidos acaban conectándose.
La exposición puede durar horas, muchas
horas, y el resultado a menudo
es una luz especial, casi diurna, pero
siempre imaginada. Una luz vinculada
estrechamente, en mi caso, a la idea
del tiempo.
El tiempo lento de la fotografía viene a
aunarse con el tiempo lento del objeto
fotografiado, cargado de memoria, resistente
a la aniquilación, al completo
desaparecer, a pesar de las amenazas
constantes que padece y ha padecido.
En la memoria se quiebra el concepto
temporal y todos los tiempos posibles
acaban fundiéndose.
Jeff Cowen
L-E 1, 2006
Una imagen, ¿provoca una fragancia?
Una fragancia, ¿provoca una imagen?
Del aroma de una rosa, ¿surge la imagen
de una rosa? De la imagen de una
rosa, ¿emana el aroma de una rosa?
L-E 1, abstracción, negro hondo y blanco
puro… ¿Puede el olor ser abstracto?
¿A qué huele el negro? ¿Y el blanco?
¿Huele la noche profunda? Y la luz blanca,
¿tiene su propio perfume?
¿Y la ausencia de olor? ¿A qué huele?
Lo inodoro, ¿a qué huele? ¿Se parecerá
al silencio?
El silencio sólo puede definirse por lo
que no es… ¿Y el olor?
¿Cómo explicar a qué huele una fragancia
abstracta que nunca ha existido? Si
la puedo imaginar, la fragancia ¿existe?
¿Tiene mi nariz sueños propios?
¿Cómo se llama el olor del cuerpo de
Alexandra?
Y L-E 1, blanco y negro; ¿tiene un olor?
Su olor, me imagino, no es de purpúrea
luz de la luna, ni de glaciar que se derrite.
Huele a Diosa. En ella están los
10.000 perfumes de mis sueños…
Joan Furriols
S/T, 2011
No sé qué olor tiene un campo de algodón,
pero esta obra me lo recuerda. Los
agujeros negros serían los copos blan-

cos, como en negativo, y su disposición,
como si fuesen unos grandes orificios
nasales, parece que sirvan para captar
un perfume delicadamente aceitoso.
Todo, en esta superficie blanca, es como
si cada copo desprendiera una cálida
y dulce dosis de este aroma.
Nikolaus Moser
S/T, 2003
Las obras de Moser pertenecen a la larga
tradición de la pintura y exigen del espectador
una consideración “pura”, sin
referencias o sin carga teórica alguna.
Moser se inspira en sus experiencias y
emociones –como lo hace el creador de
esencias– al tiempo que recurre a todas
las innovaciones de la pintura abstracta.
Con la variedad propia del lenguaje
de la abstracción, sus cuadros presentan
coloraciones monocromas y policromas
cuyo efecto es que la pintura
parece estar cambiando. Es curioso,
pero ¡también podemos decir lo mismo
del resultado de una esencia!
La acumulación de colores intensifica
este proceso perceptivo. Los mundos
cromáticos de Moser, que parecen
reventar los límites del cuadro, exigen
cercanía y atención sin fisuras, porque
la riqueza de pensamientos de las capas
superpuestas de pintura es más orientada
que describible.
Dieter Ronde, director del Kunstmuseum
de Bonn, señala: “El acto de pintar
tiene lugar sobre la tela y ésta no requiere
distancia sino acercamiento, requiere
que nos zambullamos y penetremos
en la obra. Los cuadros presentan
una superficie capitalizada que les confiere
movimiento y al mismo tiempo integra
al espectador en movimientos infinitivos”.
[Dieter Ronde]
Nuno Nunes Ferreira
S/T, 2009
Me pidieron que escribiera un texto
que relacionara una obra mía con la
idea de olor visual. Al principio me sorprendió.
Con el tiempo, lentamente comenzó
a tener algún sentido. Después,
la idea de tener que escribir el texto y el
hecho de no parar de tener ideas para
escribirlo se convirtió en una obsesión
diaria.
Lo intenté simplificar, pero los pensamientos
son como los olores, se expresan
mejor en el aire y son por ello difíciles
de explicar. Al final quedó un texto
corto que llevó mucho tiempo escribir,
como la fragancia de alguien que ha
pasado y el olor que por un instante se
para en el aire pero que tanto tiempo
tardó en crearse.
Para mí, la idea de olor visual me remite
a dos tiempos, el tiempo presente y
el tiempo pasado. El tiempo presente lo
percibo en la vivencia diaria y en los pequeños
aromas de aquello con lo que vivo
y veo; en el olor de las tintas del taller, en
la comida acabada de hacer, en la tierra
mojada después de la lluvia, en el perfume
de mi mujer… pequeños detalles de
los días que pasan y que me envuelven.
El tiempo pasado me transporta a memorias
antiguas y es aquí donde encuentro
una fuerte relación entre mi
obra y la idea de olor visual.
Todo mi trabajo se centra en el concepto
de la memoria: memoria de las heridas
de un tiempo que quedó atrás pero
que permanece vivo en las cicatrices del
presente. Todo gira en ciclos, acontecimientos
que se olvidan y se repiten con
la idea constante de que no están siendo
repetidos; el recordar por el simple
hecho de mirar la obra.
Es en esta idea de memoria cuando el
olor también adquiere cualidades únicas
y se hace más intenso, capaz de llevarnos
así, de repente, a vivencias de
nuestro pasado, despertando buenos y
malos recuerdos de aquello que ya vivimos,
personas y lugares conocidos que
quedaron atrás.
Encuentro estas memorias en los olores
que se agarran a los objetos. Es suficiente
una simple aproximación olfativa
para ser transportado, en el tiempo
de una inspiración, a un lugar bueno del
pasado o a la compañía de una persona
querida ausente.
Los olores, al igual que mi obra, nos
atrapan por sorpresa y poseen la magia
de provocarnos un salto inmediato
en el tiempo: el olor del espray para
el pelo que me recuerda a mi tía; el olor
del azúcar caramelizado de las natillas,
que me recuerdan la cocina de
mi abuela; la naftalina de las sábanas
del cuarto donde dormía en casa de mi
otra abuela; el olor del éter de un hospital
que me trae a la memoria los últimos
días de mi abuelo; el olor de las velas y
aquella pequeña capilla del colegio de
monjas; la goma quemada del neumático
el día del accidente de coche; el tabaco
de pipa y el señor de aquella vieja
papelería que vendía cromos… clicks
de memorias dormidas que los olores
del presente despiertan, recordándonos
quiénes somos, de dónde venimos
y que estamos vivos.
Carlos Pascual
Construcción IV, 2010
Pocas veces se asocia el sentido del
olfato a las artes plásticas, que siempre
han privilegiado la vista y el tacto.
El olor de una obra plástica es tan real
como cualquier otra cualidad. En este
caso, Construcción IV trata de reproducir
la estructura de un arbusto cuyas
ramas crecen siguiendo un patrón abstracto
que exhala el aroma del taller en
las primeras horas de la mañana, olor a
madera, a barniz, a trementina…
Alberto Reguera
Aureolin transparencies (instalación
pictórica), 2010
Un paisaje abstracto habita dentro de
una pintura-objeto. Un transparente
atardecer lleno de anchura nos muestra
sus lados con sesgo recto y radical, donde
flotan las tripas de un cielo crepuscular,
fragmentado, en disección, y nos
enseña las nubes rojas, en carne viva,
que sangran el color de sus últimos reflejos
solares. Sin embargo, esta dorada
penumbra tridimensional trasciende su
forma. Va más allá.
Y el aura del cuadro nos transmite sensaciones
que abarcan nuestros sentidos.
Su intensidad cromática invita a
tocar sus texturas, a sentir la esencia
de sus pigmentos flotantes.
El aire del atardecer desprende y transporta
el áureo polvo de color que viaja
hacia nuestros sentidos, ayudándonos a
percibir el olor metálico que exhalan estos
evanescentes pigmentos amarillos.
Silenciosos pentagramas vespertinos,
que se expanden y se transforman.
Agustí Roqué
Going My Way de la serie Silent Move
(1989-1993), 1993
Calles silenciosas, calladas, indiferentes,
transitadas por familiares y amigos,
donde se conserva una quieta intimidad,
como una bucólica poesía. Perfumadas
con las fragancias de un laurel, un ciprés
o un ramo de crisantemos.
La síntesis de todo un largo recorrido
que comporta muchas experiencias y
una infinidad de olores distintos es lo
que tienen en común las obras de la
serie Silent Move, en particular la escultura
Going my way, título tan paradójico
como la obra misma, y los cementerios.
Una recuperación de las cajas de camión
que quedan inmóviles en un rechazo,
la última morada de la muerte
y todo lo que envuelve el tránsito, es lo
que ha hecho Roqué al pensar en el silencio
como sentimiento universal. Es
un poco la historia del mundo de la carga,
del transporte de diversas cantidades
de cosas de un lado a otro de la vida.
Es una obra lírica con una respuesta
emotiva y, como toda gran obra, invita
a reflexionar y pensar en diferentes tipos
de carga y en las máximas variaciones
relacionadas con los olores: el olor
del hierro, el olor de la madera, el olor
del asfalto, el olor de las mercancías y
otros muchos más.

El aire frío del acero, comparable al de
los ángeles de los cenotafios, contrasta
con el perfume que emana de los árboles,
cuya madera ha servido para hacer
parte de la escultura. Su forma redondeada
y tensa sugiere infinidad de aromas
según la experiencia y sensibilidad
del espectador.
Aceptamos que Going my way nos entre
por la vista y el tacto, pero no podemos
negar su placer olfativo. Y el
olor es un placer estética y físicamente
muy perceptivo, no simplemente por lo
que nos sugiere de su anterior contenido,
sino también por su materia intrínseca.
Podemos cambiar el nombre de las
cosas, pero su perfume, su esencia, no
se altera; de ahí que Shakespeare nos
diga: “A rose by any other name would
smell as sweet.”
Johann Ryno de Wet
Pile of scrap, 2011
Este lugar huele a metal oxidado y
goma vieja. Huele a polvo, el polvo de
los árboles muertos y los edificios derruidos.
Huele a agua grasienta en charcas
estancadas y a moho proliferando
en los cimientos de hormigón. El olor a
humedad en el aire anuncia la tormenta
que se acerca y que intentará llevarse
consigo toda la suciedad. Este lugar
huele a soledad y a pérdida, la pérdida
de un mundo que era caliente y agradable.
No nos gusta pensar en este lugar.
Nos da miedo. Nos gustaría ocultarlo
bajo la alfombra, pero aun así ahí
está, por debajo, esperándonos. Este no
es un lugar para los vivos. Este lugar es
lo desconocido, representa la muerte y
el miedo que todos le tenemos. Un día
comencé a soñar con este sitio y a explorarlo.
Aprendí muchas cosas, pero la
más importante fue el estar en paz con
mi propia mortalidad. No hay nada más
importante en la vida y hemos de vivirla
sin miedo a lo desconocido.
La universidad, la investigación y
el conocimiento
Nota olfativa Polvorosa
A finales de los años sesenta se construyó
en las antiguas tierras de las masías
de Can Magrans y Can Domènech
la Universidad Autónoma de Barcelona.
Durante los años noventa se desarrolló
el Parque Tecnológico del Vallès y
recientemente se ha construido el acelerador
de partículas o sincrotrón Alba,
en el recinto del mismo nombre.
Olor a: bibliotecas, archivos, laboratorios,
estudiantes, autobuses, estaciones…
Jordi Alcaraz
7 poemes, 2012
Siete perfumes reunidos en un museo,
una colección, pero el viento ya los busca.
María Aranguren
Libro chino, 2012
Valencia, pequeño supermercado chino
cerca de la Estación del Norte. Nada
más entrar, un olor fuerte y poco familiar.
Cajas con verduras exóticas y estanterías
llenas de alimentos extrañamente empaquetados,
algas, fideos, arroz y soja.
En una esquina una mujer está sentada
rodeada de periódicos, revistas y libros
viejos que deben de ser novelas rosas y
de aventuras. Toco los papeles y busco
los tipos de letra que me gustan. Ella me
ayuda y nos reímos.
Luego, en el estudio, elijo cuidadosamente
varias páginas de uno de los libros.
Estos plásticos transparentes con
los que trabajo permiten guardar en sus
celdas casi de todo, también un olor.
Bianca Beck
Untitled, 2009
Nace un niño
Amor ardiente
Flor que se abre
Y que huele
Nace una madre
Nace un padre
Hermosa canción
Silencio y lágrimas
Dicha que abrasa
El corazón
Fuego y deseo
Lluvia y llama
Nace un niño
Amor ardiente
[Linda Beck]
Jonathan Callan
Elspeth Tocher In Bukard Von Speyer,
2000
Jonathan Callan manipula sus materiales
para que revelen de sí mismos algo
más que lo inmediatamente aparente.
Su mal uso genérico de los libros procede
quizás de su interés hacia los momentos
de interacción con el mundo en los que
las palabras no tienen utilidad alguna.
Conocí a Jonathan Callan en 1980, cuando
estudiábamos juntos Bellas Artes en
la universidad de Goldsmiths. Ambos teníamos
interés en los espacios de exposición
alternativos, de modo que junto
con otros artistas habilitamos un espacio
para galería y algunas zonas de vivienda
en varias casas viejas cerca de
Goldsmiths. Lo que exponíamos en este
espacio alternativo era bastante intrascendente
comparado con la experiencia
de trabajar en una casa en ruinas para
volverla habitable otra vez.
Resultó claro desde el principio que Jonathan
tenía una gran facilidad con
los materiales de construcción. La casa
apestaba a yeso húmedo en descomposición
y cada mañana nos despertábamos
con el tufo y este polvo viejo en la
nariz. Me ha quedado grabado en la memoria
el recuerdo de la transformación
de la casa a lo largo de un año.
A medida que terminamos la casa y la
galería, el olor a yeso fresco y madera de
pino sustituyó al de materia en descomposición.
A Jonathan esa transformación
le complacía mucho y hasta hoy ha seguido
utilizando herramientas y materiales
de construcción en su trabajo artístico.
Transforma los libros en espacios en miniatura
a base de una evisceración casi
arqueológica. Su estudio se halla convenientemente
ubicado cerca del mercadillo
local, lugar donde se procura la mayoría
de los libros que usa como materia prima
de la serie actual de sus obras.
El techo del estudio es de plástico transparente
y deja pasar mucha luz; en verano
puede llegar a hacer mucho calor
allí dentro. El calor calienta los libros
viejos y húmedos, la madera y el polvo
de yeso. Estos “perfumes de transformación”
son algo que asocio a Jonathan
Callan y a su trabajo. Polvo y cosas viejas
recuperadas para una nueva vida
bajo el nombre de ARTE! [Paul Hedge,
Director Halis Gallery, London]
Pep Carrió
Cabeza lastrada, 2011
Recuerdo el olor...
20 olores en la memoria
Recuerdo el olor de un viejo álbum
de fotos.
Recuerdo el olor a alcohol y
a miedo cuando venía el practicante.
Recuerdo el olor caliente de la mula
en el establo.
Recuerdo el olor de la tierra mojada
en septiembre.
Recuerdo el olor oscuro de
los armarios en casa de mis abuelos.
Recuerdo el olor a vela y a santo
en la iglesia.
Recuerdo el olor de los discos de vinilo
al salir de su funda.
Recuerdo el olor a mar en las maderas
naufragadas.
Recuerdo el olor del plomo fundido
al caer en el agua.
Recuerdo el olor del barco cuando íbamos
a Barcelona, salitre y petróleo.
Recuerdo el olor a cuerda y cartón en el
almacén de mi abuelo.
Recuerdo el olor de un libro de razas humanas.
Recuerdo el olor a pipa y tristeza
en casa de mis tíos.

Recuerdo el olor de un viejo álbum
de fotos.
Recuerdo el olor del pequeño colmado,
comida y detergente.
Recuerdo el olor a humo cuando
Sebastián quemaba rastrojos
al amanecer.
Recuerdo el olor del barrio chino
de Palma, orín y humedad.
Recuerdo el olor narcotizante de
las higueras.
Recuerdo el olor a grasa y hierro
de una vieja pistola.
Recuerdo el olor de las casas
abandonadas.
Soledad Cordoba
Enraizar, 2003
¿Dónde reside el olor de una fotografía?
Cómo hablar de olor desde la fotografía…
Cuando proyecto una idea que luego se
convertirá en una fotografía, no está
presente de manera consciente el olor;
me voy deslizando por el espacio mental
a través de imágenes que construyen
poco a poco lo que va a ser la imagen
final…
Me muevo sigilosamente en un bosque
que se encuentra en la otra realidad que
vive paralela a mí… A veces sólo estoy
dentro de una oscuridad densa que me
ahoga y otras, en claros libres de maleza,
pero el camino continúa hasta que
me despierto con una vaga idea de lo
que seguiré trabajando aquí, en esta
realidad en la que todos los sentidos
son ¿“reales”?…
Me es difícil poner olor a las obras, pero
lo interesante de todo este proceso, es
que el espectador las sienta con todos
sus sentidos. El olor es parte de la memoria
del ser, lo mismo que las imágenes
que se sumergen, desvanecidas y
veladas, en el inconsciente del recuerdo
y cuando resurgen de entre las cenizas
se avivan con cada uno de los sentidos…
Sólo en la experiencia personal quedarán
almacenadas las sensaciones y los
olores que se irán con cada uno.
Pauline Fondevila
P. III, 2008
Un día en la isla encontré un frasco de
perfume, enterrado en la arena. No sé
desde cuándo estaría allí pero seguramente
mucho, dado su aspecto exterior.
Lo limpié y lo guardé en la cabaña, en mi
escritorio, junto a mi cuaderno y los pocos
objetos que tenía. Aún se podía oler
algo, cuando uno se concentraba mucho
y con un poco de imaginación.
Ese olor sutil en mi mundo de náufrago
se convirtió en una presencia extraña y
a la vez familiar, así que pronto empecé
a conversar con él. Le hablaba sobretodo
antes de escribir; era una fuente de
inspiración y algo más: me imaginaba
que era el alma de Faustine, la heroína
fantasma, venida de un pasado lejano,
de La invención de Morel, libro que había
vuelto a leer antes de embarcarme.
Como el personaje de Bioy Casares, me
enamoré perdidamente de ella. Una tarde
que dejé la puerta abierta (había tenido
que salir corriendo pues empezaba
a llover y la leña recién cortada estaba a
la intemperie) entró un carpincho salvaje
en mi casita que destruyó todo lo que
tenía. Encontré en el suelo los restos rotos
de Faustine. Triste, desesperada,
el corazón partido en pedazos, me fui
bajo la lluvia a enterrarlos en la arena,
allí mismo donde los había encontrado.
Devolví a la playa su tesoro; quizás jamás
hubiera tenido que sacarlo, jamás
hubiera tenido que descubrir el olor del
pasado.
Linarejos Moreno
Corte y retroceso de hilos II, 2010
¿A qué huele el tiempo?
El olor, la vejez, la ruina y la muerte
“El olor de Freedman Home no se me
olvidará nunca, aun puedo masticarlo.
Ha sido, sin duda, el proyecto más duro
en el que he trabajado”, la directora de
aquella institución que paradójicamente
se llamaba No longuer empty asintió,
como si también tuviese ese olor atascado
en la garganta; después habló de la
moqueta y de los trastos viejos.
Dos días antes, cuando todavía estaba
trabajando en el edificio, había preguntado:
“¿Los ancianos huelen a viejo
porque están en sitios viejos o este
sitio huele a viejo porque estaba lleno
de ancianos?” Laura, mi desinteresada
asistente y coraza frente a los fantasmas,
suspiró, miró a su alrededor y se
concentró de nuevo en el pincel, la cola
de conejo y la grasa.
Jaume Pitarch
Entropia de Jackson: Las bodas de Caná
- Las bodas de Caná, 2009
Los puzles que utilizo en esta serie recogen
imágenes de famosas pinturas
europeas de los últimos quinientos
años. Huelen a cartón, a fábrica, a proceso
estandarizado. La referencia artística
en su superficie es una excusa para
otra cosa.
De algún modo esta otra cosa se manifiesta
en todos los ámbitos de la actividad
humana pero su capacidad corruptora
en el campo de la producción artística
me interesa desde hace ya bastante tiempo,
generando al mismo tiempo desconfianza
y fascinación porque esta corrupción
es también un proceso oxidante.
¿Cuál es el olor de este proceso?
La fe…¿se oxida? ¿A qué huele la fe?
Pelar puzles es el acto simbólico de desposeer
las cosas de su imagen. Utilizo
esta serie en particular porque en
la pintura antigua se halla el numen
del rol que hoy desempeña la imagen
en nuestra percepción de la realidad.
Las imágenes permitidas o celebradas
tapan tanto o más de lo que revelan.
La paradoja estriba en el hecho de
que la eliminación de toda imagen produce
una nueva. Así sucedió al pelar los
puzles, de modo que recogí sus detritos
y los compacté, llamándolos entropías.
Me interesaba la posibilidad de construir
una imagen utilizando todo aquello
que de ella es descartable. Un intento
simbólico y fallido de crear imágenes
destapadas.
Estas piezas son pues la consecuencia
de la pérdida de fe en la historia del
arte, de una fe desgastada que a pesar
de todo se resiste al olor a cloroformo.
Rafael Reverón-Poján
Economía-social globalizada, 2009
Abrir un libro de economía desde una
perspectiva estructural. Abrir un libro
de antaño, su olor, su textura, su peso,
su pensamiento, sus ideas, su estructura.
Abrir una estructura que limita el
vacío. Abrir un vacío que evidencia una
estructura. Abrir un olor que da corporeidad
a una lectura, a pensar, a desarrollar
una idea que soluciona un problema
de economía social. Abrir los
vínculos y relaciones que dan realidad
a la estructura. Abrir una estructura
que se desarma al abrirla. Abrir una estructura
que niega el individuo y valoriza
el conglomerado. Abrir una estructura
que quiere no fallar. Abrir un análisis
sin borde, un análisis de la densidad.
Oler a libro de economía-social-globalizada.
["The reality of the virtual is
structure", Gilles Deleuze, 1994. Difference
and Repetition, página 209]

Smell of Cerdanyola.
Olfactory Perceptions of
the colección olorVISUAL
(the olorVISUAL collection)
The essence of a museum
Txema Romero Martínez
Director of the Museu d’Art
de Cerdanyola
The Museu d’Art de Cerdanyola (MAC)
is a cultural institution dedicated to the
conservation, research and dissemination
of the artistic heritage, with special
emphasis on the Modernista, Noucentista
and Art Deco periods. The MAC also
has a dual vocation as a museum and as
a centre for contemporary art. Of particular
note in the permanent exhibition
are the exceptional collection of stained
glass windows, representing the high
point of European Art Nouveau stained
glass, and unique works by artists such
as Ismael Smith and Josep de Togores.
The building, located in the historic centre
of Cerdanyola and one of the outstanding
examples of the local Modernista heritage,
reflects the history of the town over
the course of the twentieth century: designed
and built as a theatre and casino
(1894), it was later converted into the
summer villa of Evaristo López (c. 1905-
1910) and subsequently acquired by the
Domenèch pharmaceutical laboratories
(1961). In 1990, Can Domenèch was purchased
by the municipality, and reopened
as an art museum on 10 September 2009,
after a complex restoration.
The traditional discourse of the visual
arts has often excluded or ignored the
sense of smell, despite its being very
deeply ingrained in us and pervading
our memory. In the early years of the
twentieth century, a visitor entering the
garden of Can Domenèch would have
been delighted by the riot of fragrances
from the linden trees, roses, magnolias
and oriental spices that the villa's
owner, Evaristo López, had brought from
the Philippines. During the period when
the house was home to a pharmaceutical
company, these scents gave way to
those of the dried and distilled aromatic
herbs used in the pharmaceutical compounds.
The firm was known for such
products as the Nerika inhaler, the Donner
antiseptic or the famous Lápiz Termosán
nasal decongestant, with its intense
minty smell.
Some of these scents are now returning
to the museum with the exhibition
Olor de Cerdanyola [Smell of Cerdanyola],
which puts forward an innovative
and thought-provoking vision of
the area. On the basis of the past and
the present-day reality of Cerdanyola,
the exhibition offers an interpretation
of the landscape and history of the municipality
by way of the sense of smell
and of works of contemporary art from
the colección olorVISUAL.
The Collserola hills occupy a third of the
municipality of Cerdanyola, and their forests
of pine and holm oak are one of the
most representative features of the local
landscape. During the Middle Ages the
population lived in farmsteads dotted
across the hills and valleys, cultivating
the land by means of a system of stepped
terraces. With the coming of the railways
in the mid nineteenth century, Cerdanyola
became a favoured summer destination
of Barcelona's bourgeoisie. The
presence of such illustrious figures as
Enric Granados, Pau Casals, Carles Buïgas,
Alexandre de Riquer, Josep de Togores,
Ismael Smith, Caterina Albert and
Josep Viladomat, among others created
a cultural ambience of note. The summer
residents built splendid Modernista
villas, most of which were demolished
in the nineteen sixties. The River Sec,
a tributary of the Ripoll and the Besòs,
runs through the urban nucleus. The
Baix neighbourhood that grew up on its
banks and along the railway line from
Barcelona to Terrassa was noted for its
mills and factories. The Universitat Autònoma
de Barcelona was founded in the
late nineteen sixties, and the nineteen
nineties brought the Vallès Technology
Park; more recently, the Alba synchrotron
particle accelerator has been built
on the site of the same name. These facilities
are a national benchmark for research
and knowledge.
Ernesto Ventós has created a number of
olfactory essences that describe Cerdanyola
and will also define some of the
smells that may accompany the floral
Modernisme of the superb stained glass,
the ironic and ambiguous illustrations of
Ishmael Smith or the magical realism of
Josep de Togores. At the end of the exhibition,
some of these scents will remain
in gthe MAC to complete the sensory experience
the museum offers to visitors.
History of the area + smells + contemporary
art = Smell of Cerdanyola
Cristina Agàpito
Curator of the exhibition
The colección olorVISUAL is a contemporary
art collection configured by the
vision of the creator of essences and collector
Ernesto Ventós: the works it comprises
come to be part of it because they
have awakened the olfactory memory
of the collector. Each artwork has to
suggest to him a smell or smells that immediately
summon up a memory of a
lived experience.
When any one of us perceives a smell,
this activates an area of the subcon-

scious mind related to the emotions at
a much deeper level than those stimulated
by visual or auditory perceptions.
This being so, the artworks in the colección
olorVISUAL have very close personal
emotional ties to the collector,
establishing a relationship between
the visual and the olfactory so singular
that it can only emerge from the sensibility
and the knowledge of a creator
of essences.
So named by the poet Joan Brossa, the
colección olorVISUAL came into being
in 1978, in the aftermath of the exhibition
Olfactory Suggestions at the Fundació
Joan Miró in Barcelona, inspired
by Ràfols-Casamada's transformation
of smells into painting. On the strength
of this experience, the collector goes
beyond commissioning artworks, preferring
to choose a piece, which is always
makes accompanied by a text in
which the artist highlights the synaesthetic
relationship that the work establishes
with smell, the sole theme of the
collection.
Since the first show at the Palau de la
Virreina in Barcelona, in 1996, the colección
olorVISUAL has been reflected in
several exhibitions, most recently in
2014 at the LABoral Centro de Arte y
Creación Industrial in Gijón, a show complemented
by the award of a production
grant for an upcoming artist. Now, with
Olor de Cerdanyola [Smell of Cerdanyola]
the collection has arrived at its eighteenth
exhibition, always with the aim
of offering the most current art to young
and old, experts and novices.
The vocation of the colección olorVISU-
AL is, as its name proclaims, to encourage
us to smell and see: to smell in order
to see, to see more, to understand
art and life more fully. For this reason,
in parallel with the exhibitions that allow
us to engage with most recent artistic
creation, we run workshop sessions
to refine and develop our perception and
sense of smell.
The exhibition Olor de Cerdanyola
[Smell of Cerdanyola], which has
been created especially for the Museu
d’Art de Cerdanyola, seeks to engender
a new understanding of both the
history of the territory and the character
of the place by means of works
of contemporary art from the colección
olorVISUAL.
Places and events in Cerdanyola's history
have been interpreted through the
nose and 'read' in terms of four of the olfactory
notes that make up what the
creators of essences refer to as the 'alphabet'.
These four olfactory notes are
matched with colours that represent
them, and smell and colour together
thus give rise to the four areas in which
the exhibition is articulated.
Collserola – olfactory note: Coniferous.
The creation of this first section bears
witness to the importance of the Collserola
hills as a key feature of the territory,
and the choice of works from the
collection seeks to reflect their colours
and smells. En Selvas 1 by Juan Bufill and
Forest by Adrian Tyler give us the colours
of the woodland, while the geology
and the archaeological traces of human
habitation are invoked by Silencio
by Manolo Paz and Humo / Alumbramiento
by Clara Carvajal, to name just a
few of the artworks here. The olfactory
note under which they are grouped,
with its resonances of pine, cypress and
turpentine, help us remember memories
and impressions of walks in the nature
park.
Summer Holidays and Modernisme –
olfactory note: Floral. Innovation, eclecticism,
creativity… tranquillity, picnics,
parties… these are some of the
words that characterize the spirit of
the Modernista period and the summers
of well-to-do mid-nineteenth-century
Barcelona in Cerdanyola. I have chosen
works like La novia by Àngel Bofarull,
Untitled by Yigal Ozeri and Tamiz para
el viento by Anna Talens to represent
femininity and the ladies' perfumes
and the volatility of their dresses. The
gardens of the summer residences are
evoked by the untitled works by Sinéad
Ní Mhaonaigh and Yigal Ozer, while
XM,5355,P by Robert Pan is a free reading
of the splendid stained glass of the
Modernista villas. The Floral note is an
olfactory summing up of the placid atmosphere
of those long-ago summers.
Industry and the River – olfactory note:
Chemical -Metallic. We associate industry
with metal elements, with construction
materials, with landscapes characterized
by a certain hardness; hence the
choice for this section of works created
with these materials: L-E 1 by Jeff Cowen,
Construcción IV by Carlos Pascual, or Going
My Way by Agustí Roqué.
The marks left on the land by industry,
no doubt not always positive in terms
of scenery, can be appreciated in such
works as Forte Manin No. 1 by Primoz
Bizjak or Untitled by Nikolaus Moser. We
have had to define this area in terms of
two notes, Chemical and Metallic, whose
resonances ring together in our olfactory
memory.
The University, Research and Knowledge
– olfactory note: Powdery. University,
technology park… terms synonymous
with knowledge, learning,
scientific and human development,
brought together in the resonances of
the Powdery note. This may well be a
very volatile note, but it makes an impression,
as do the works that define
this area and seek to represent it: 7 poemes
by Jordi Alcaraz, Libro chino by
María Aranguren, or Cabeza lastrada by
Pep Carrió. The knowledge that fills us
and connects us to worlds and cultures
very different from our own is evoked
in Soledad Córboba's Enraizar and in
Economía-social globalizada by Rafael
Reverón-Poján, while Untitled by Bianca
Beck and Corte y retroceso de hilos II
by Linarejos Moreno call to mind the ongoing
pursuit of further knowledge and
the new technologies.
The main thesis of Olor de Cerdanyola
[Smell of Cerdanyola] is the overlapping
of artworks and scents and smells in this
unique place: I hope that with the choice
of works related to olfactory notes I have
succeeded in achieving this.
Olfactory-visual impressions,
with notes of the country (vegetables,
tomatoes, potatoes) and wild
herbs (rosemary and thyme)
Ernesto Ventós
• A fragrance has the invisible and instantaneous
power of penetrating our
consciousness. It reaches us undetected
by eye or ear.
• Perfume — a seductive, elusive blend of
essences of spices and herbs, plants and
flowers, bark, animal — a fragrance that
does not stand out. Elegant and fresh.
• The scale one exercises each day in
smelling is: smelling art, smelling the
neighbourhood, smelling colour, smelling
characteristics…
• When I was a boy I found, in a kitchen
drawer, an empty bottle that still conserved
the smell of my grandmother's
favourite herbal tea. Whenever I could
I would secretly take out the bottle and
smell it again.
• When I walk in the country, there is
one smell I especially like — the smell of
manure. It reminds me of my childhood
summers and the freedom that we felt
in the meadows, watching from afar the
dairy cows, sheep and goats, — and the
smell of the new milk — and occasionally
a grazing donkey.
• Down at the river there were women
washing clothes and spreading them out
to dry. I remember the smell of cleanness.
Is there such a smell? This is something
that we creators of essences often
debate.
I will tell you of a perfume which my
mistress has from the Graces and the
gods of love; when you smell it, you will
ask of the deities to make of you only a
nose. Catullus

Collserola
Olfactory note Coniferous
The Collserola hills occupy a third of the
municipality of Cerdanyola, and their
forests of pine and holm oak are one
of the most representative features of
the local landscape. During the Middle
Ages the population lived in farmsteads
dotted around the Romanesque church
of Sant Iscle (Saint Acisclus). Cultivation
of the land was based on a system
of stepped terraces. Prior to the great
phylloxera epidemic, grape vines were
grown in these hills and in most of the
district, and when these were lost, in
the early years of the twentieth century
pines were introduced for the production
of charcoal. The decline in agricultural
use of the land has resulted in
the recovery of native species such as
the oak and holm oak which now cover
much of the hillsides.
Smells of Vegetation: oak, pine, arbutus,
rosemary, broom… Of Minerals: slate,
granite... Of Fauna: robin, badger, boar…
Juan Bufill
En selvas 1, 2006
En Selvas 1 is a photographic series begun
in the 21 st century, though its conceptual
origin can be traced back to a trip
through southern Mexico in 1985, and
also to my cinematic landscape Green
(1978).
It expresses a sensation and a desire
that can arise when you travel through
a forest. The absence of horizon and an
excess of closeness can produce a desire
for openness. The dream, then, is to convert
the limiting material into a space of
light and colour, empty, open and free.
En Selvas 1 represents the conversion of
the solid and defined into something fluid
or ethereal, undefined and open. The
landscapes in this series have a basis in
reality, but tend to sublimate it.
Although I wasn't thinking about smells
when I took the photo, I can say that it
smells of forest by the side of a mountain
river in summer, of earth beaten by
the sun and of shady earth. In a deeper
sense, it corresponds to a possible language
of smells by virtue of its ethereal,
open character, expressible only through
a progressive gradation of different colours
and tones. In this case greens predominate,
with varying degrees of blue
and yellow, of sunlight and shadow.
Clara Carvajal
Humo / Alumbramiento, 2010
These two pieces speak of a secret that
is carefully executed with a fragment
of my body, my hands, which are impregnated
with the smell of the materials
I use.
It is a scenario that gives off the energy,
the combustion of making art, in
which all of the essences involved in
the process are mixed: the materials,
my studio…
My own smell.
Ramon Clapers
S/T, 2012
The work of the poet Joan Salvat-Papasseit
influences my work: 'There are
trades that are good because they are
of the good life'.
The aroma my material gives off in being
worked is itself an inspiration.
Helmut Dorner
Gelbe Beine, 2006
The Walk
You, beautiful forests
You, beautiful forests
painted on the green slope,
where I walk sometimes
compensated with sweet peace
for every thorn in my heart,
how sombre for me is the sense,
for art and sense were Pain,
from the beginning.
Sweet images of the valley,
such as gardens and tree
and the path, too, narrow,
the stream barely visible,
how beautiful it shines for someone,
in the clear distance,
the great image of the landscape
I visit, on the auspicious days!
Divinity, friendly,
does not primarily escort
with blue; then with clouds
disposed, vaulted and grey,
with ardent flashes
and the heavy sound of thunder,
with the charm of the landscape,
with beauty, streaming forth
from the fountain of the ancient,
from the primitive image.
Manolo Paz
Silencio, 1997
Sea of butterflies
silence: which pollenates the roses
with odours and colours
that define things.
Adrian Tyler
Forest, 2008
Of all the sensory organs, that of smell
has the power to physically evoke a particular
time and place, a smell can connect
an experience of the past with
the present moment and, if the memory
is strong enough, that experience
can transport our whole physical being
through space and time.
Photographing ancient primeval forests,
I became aware of physical connections
that transcend the period of time in
which our life passes, going back to our
collective past; the smell and the physical
presence of the forest cause a sensation
that immediately overwhelms and
frightens, but over time the fear lessens
and that consciousness became comforting.
The smell of the forest floor reminds us
that what we see, feel or believe about
ourselves is of little importance; we
will all go back to being what we were
at the beginning; nothing exists in reality
except this moment.
Jordi W. Saladrigas
Ego momificado atribuido a Zoser. Necrópolis
de Saqqara. Circa 2.600 a.C.,
2013
'[…] the things we have found in these
graves are numerous and very beautiful
[…] There was an urn all of gold,
and inside there was still a small wooden
box with something the size of a
grapefruit, and the soldier who opened
it said it smelled of seawater, algae and
dead crustaceans […]'. [Translation of
Theodor Konrad Preuss, director of the
Forensic Anthropology department at
the Max Uhle Institute of Archaeology
in Tübingen]
James Welling
Flowers, 2011
My dad smoked a pipe. He got this
habit from his father, who was a big
pipe smoker. Dad would describe a dilemma
that his father spoke about:
Grandpa Welling loved the way a pipe
smelled when someone else was smoking
it. The wonderful aromatic odor of,
say, Balkan Sobranie tobacco, a musky,
grey-smelling tobacco that would fill a
room. But for my grandfather, as for any
pipe smoker, what you taste when you
smoke a pipe obliterates the wonderful
odor of the tobacco in the air. So my
grandfather came up with a solution:
he'd puff away on his pipe, and then
leave the room for a few moments. He
would then reenter the room and exclaim,
"Ah, that smells good!" [From
The Life of Zola]
Summer Holidays and Modernisme
Olfactory note Floral
With the coming of the railways in the
mid nineteenth century, Cerdanyola became
a favoured summer destination
of Barcelona's bourgeoisie, attracted by
the countryside and the climate, the forests
and the natural springs. The presence
of leading artists and intellectuals
— Enric Granados, Pau Casals, Carles

Buïgas, Alexandre de Riquer, Josep de
Togores, Ismael Smith, Caterina Albert
o Josep Viladomat, among others — created
a cultural ambience of note. The
summer residents commissioned the
most fashionable architects of the day
to build them splendid Modernista villas,
with exquisite stained glass windows,
wrought iron railings, sculptures and ceramics,
and organized concerts, literary
get-togethers and dances in their gardens
and at the springs and in the casino.
Sadly, most of these fine buildings
were demolished in the sixties.
Smells of Gardens: fountains, linden, cedar,
chestnut. Flowers: roses, wisteria,
jasmine… and of the summer residents:
feminine perfumes, picnics on the grass,
silk dresses…
Àngel Bofarull
S/T, 1999
Princess Lily de Borbón
Princess Lily kept all her emotions in little
paper bags, and so the princess and
the envelopes smelled of lilies.
One day, Lily, who was young and proud,
found that in the right-hand drawer of
her dresser there were a dozen lilies; she
thought this was at once strange and
wonderful. From that day on the princess
was gradually transformed into a
sad lily.
The princess didn't smell but her dog did.
Àngel Bofarull
La novia, 1994
My piece La Novia, like the perfume is
imbued with the 19 th century, the 19th
century is my obsession. La Novia smells
of naphthalene. Naphthalene is the best
aroma, the one that others reject but the
one that retains everything that the
others forgot.
Javier Campano
Las cinco y tú, 2004
At dusk.
The music is not heard.
A light from a window
and its aroma.
It's five and you.
Pedro Moreno Meyerhoff
Descansando en el jardín, 1994-1996
Colour of the air
The fragrant shadow of the silence
is already plunging through the branches
of the medlar:
colour of the air,
ashes of the light
that are wakening the dream.
Nico Munuera
Whitemist XXVII, 2010
I woke up... or so I thought. The disorientation
was tremendous. I didn't hurt
anywhere. Nor did I remember having
drunk anything the night before, if it
was day now. Not remembering, I didn't
know what city I was in. The little light
coming through the door allowed me to
see the silhouette of something in the
room but however much I opened my
eyes I couldn't guess what the objects
were. I tried to feel around about me,
looking for I don't know exactly what,
but I found nothing to cling to. I moistened
my lips with my tongue, or at least
I imagined I did, but there was no sensation.
I began to feel very far away… But
from where? The silence was so deep
that it pierced my ears. I was scared, that
was sure enough.
Furtively, a cautious blade of air travelled
up through my nose and flooded
my brain.
I woke up again. I grabbed a pen and
started scribbling. It was clear. I wasn't
in balsamic Oporto, like that other time.
Nor had I lost my head again over some
woman who slipped through the vanilla,
like so many other times. It was
just my mother baking as she did every
weekend her heady dish of red peppers,
which wafted through the cracks
in doors and windows out to the front
hall where we played.
I don't know how I could have got there,
because there is no longer any such
place or time, but I knew for an instant
that it was Saturday afternoon and I was
in the house in which I grew up.
Sinéad Ní Mhaonaigh
S/T, 2008
The seductive attraction of this painting
lies in the extrovertly taciturn quality and
by the way in which the gusty even aggressive
application of colour is countered
by the sensitive, even delicately tentative,
scoring of the paint in all its precise
and potent hues.
As an artist I am process based, I know
how strong the attraction of paint can be,
how it can overwhelm the mind with its
smells and colours. The odour of oils and
the different smells from each colour used
in the painting creates an encounter with
the substances that is not veiled in science.
Smell is an unspoken and largely
uncognized dialogue, it speaks silently
in this painting.
This painting applies juicy colours that
push and pull, the eye is often caught in
an impossible impasse, are we gazing
onto boundless unlimited and infinite
space, or are we peering into hermetic
compartments from which nothing else
can leak? Can we simultaneously do both?
There is an involved and tactile approach
in the making of this work - with its implications
of cathartic release and metaphysical
intensity generating an image
that ultimately functions as an investigation
into the sublime.
Yigal Ozeri
S/T, 2011
The pigeons arrived in my studio as uninvited
guests, trapped in a forbidden zone.
At first one pigeon entered the studio and
refused to leave. Shaken at the studio’s
occupation by a foreign invader, I ran outside
and waited for help.
The pigeon’s invasion of my territory invoked
memories associated with visits
to my grandfather’s home. I lived at the
time in the Mahlul neighborhood by the
Tel-Aviv seashore. Born in Jerusalem, my
grandfather was the offspring of a Yemenite
family that arrived in the country
in the late 19th century, almost by foot,
from Sanaa. In my grandfather’s small,
fragile home, life had a different, slower
and more traditional pace. I have several
bird memories of that house, primarily
of the Propitiatory Rite (Seder Kaparot)
which my grandfather used to perform
each year on the eve of Yom Kippur (Day
of Atonement): He would swing a flapping,
croaking cock over my head, while
reciting with great intention the Hebrew
words: ‘“Zo chalifatcha, zo kaparatcha,
zeh ha’tarnegol yelech le’mitah ve’ata telech
le’chaim tovim arukim u’le’shalom”
(‘This is your substitute, your atonement;
this cock shall meet death but you shall
find a long and pleasent life’). My grandfather
never bothered explaining these
words, and the ritual seems to have put
a spell on me, entrapping my entire being.
Moreover my grandfather raised pigeons,
and their pecking, humming, sudden
wing flapping, and strong odor were
an inexhaustible source of dread to me.
Most of all I feared their inexplicable, unpredictable
behaviour, their foul smelling
droppings. In an attempt to rid me of my
fears my grandfather held a pigeon close
to my body so I could touch it and calm
down. These memory-sensations, blending
fear with a strong desire to embrace
the bird, were invoked in me later in life
when I first encountered Picasso’s painting
Girl Holding a Pigeon (1901).
Robert Pan
XM 3,5355P, 2010-2011
Robert Pan has been working with resin
for fifteen years, creating worlds.
Peter Weiermair calls him an alchemist
of colour, and Danilo Eccher calls him a
poet ‘of the uncertainity of perception
and appearance’.

His artworks are colourful objects, always
the result of an experimental production
process much like that of creative
perfumists in their use of the chromaticolfactory
palette. And although Robert
Pan’s work is always formally abstract, it
reminds us of macro- and microshapes in
nature, celestial landscapes or geological
structures, leaving space for the imagination,
and — why not? — prompting our olfactory
memory to begin to remember...
[Bonelli Arte]
Anna Talens
Tamiz para el viento I, 2007
Some time ago I travelled to the Antipodes.
I used to walk to the art school and
I would always see pine needles caught
in the mesh of a fence. I stored away this
image and a few years later I thought of
the idea of sifting the wind to see what
it holds in suspension and of what sticks
in the memory as time goes by. There
are words, images and smells that help
us remember what life covers over in its
relentless course.
Ángel Vergara
And yes I said yes I will yes, 2012
Acid smell, fruity, warm
Molecular universe of planets,
of galaxies
Between them the stellar void
Phenomenal.
Smell of stars,
Discontinuous spaces in the fifth
dimension
Individual and partial truths
Coconut.
Smell of powder
Sets with numerous intersections
and overlaps
The tree and the sea and the body
and the air
Sensible passion.
Smells of colours
Universal and without concept
The effluvium of time, the structure
in motion
Reasons beyond measure.
Smell of love
Fresh, light, powdery, watery blue,
seductive
Savour, joy, spicy pink, crazy vivacity.
Yes I say yes.
Smell of the soul
Combined action of the world and
the spirit
An olfactory form
There static, here dynamic.
Darya Von Berner
S/T, 1999
If I say ‘rose’, if I think ‘rose’, I can almost
see it in some of its more frequent colours,
smell its intense perfume, recall
the softness of its petals to the touch.
If I paint a rose, on the other hand, I can
distance myself from the archetype, I
can even represent its opposite: the anti-rose.
Art often inhabits this space of negotiations.
Industry and the River
Olfactory note Chemical-Metallic
The River Sec, a tributary of the Ripoll
and the Besòs, runs through the urban
nucleus. The Baix neighbourhood
that grew up on its banks and along the
railway line from Barcelona to Terrassa
was noted for its mills and factories.
Smells of: the river, humidity, the railway,
the plastics factory [aiscondel] and the
building materials factory [la uralita].
Primoz Bizjak
Forte Manin Nº1, 2009
In a text about my early works in Venice,
Guido Cecere noted the failure of photography
to capture the sound of the water
pumps and the smell of stagnant water
in the empty canals.
That is a fact that cannot be denied, but
a photograph is subject to the subjective
eye of the person who looks at it, and
this being so it can indeed evoke smells
and sounds.
On this occasion, however, I want to talk
not about this subjectivity but about
my process when I produce the picture,
when I often work in total darkness.
What I see through the camera is almost
nothing. But the image has already settled
in my mind and it is my mind that
guides me through the process in the
real darkness in which I do what I do. In
this darkness one is ‘blind’ and is at this
point that I can trust the other senses
that are not visual. Smell, hearing,
thinking, instinct. At bottom, I am not
alone in thinking that all of the senses
end up connecting. The exposure can
take hours, many hours, and the result
is often a special light, almost like daylight,
but always imagined. A light closely
linked, in my case, to the idea of time.
The slow time of the photograph is
coupled with the slow time of the object
photographed, loaded with memory,
resistant to annihilation, to disappearing
completely, despite the constant
threats it endures and has endured. In
memory the temporal concept shatters
and all of the possible times end up fusing
together.
Jeff Cowen
L-E 1, 2006
Does an image provoke a fragrance?
Does fragrance provoke an image?
Does the scent of rose induce the image
of a rose? Does the image of a rose induce
the scent of rose?
"L-E 1", abstraction, deep black and pure
white... Can smell be abstract?
What does black smell like, and what
about white? Does deep night smell, and
what about white light does it have its
own perfume?
What about the absents of smell?
What does that smell like?
Does odorless have a smell?
Is no smell like silence?
Silence can only be defined by what it is
not... and fragrance?
How to explain the scent of an abstract
fragrance that never existed? If I can imagine
it, does the fragrance exist? Does
my nose have its own dreams?
What is the name of the perfume of the
body of Alexandra?
And "L-E 1", black and white; does she
induce a perfume? Her Fragrance I imagine
is not the smell of crimson moonlight,
nor the smell of a melting glacier.
She smells like a Goddess. In her, are all
the 10,000 perfumes of my dreams...
Joan Furriols
S/T, 2011
I don't know what a cotton field smells
like, but this work reminds me of it. The
black holes would be the white bolls,
as if in negative, and their placing, as if
they were large nostrils, makes it seem
as if they served to capture a delicately
oily perfume.
Everything on this white surface is as if
each cotton boll were giving off a warm
sweet dose of this aroma.
Nikolaus Moser
S/T, 2003
Moser's works belong to the long tradition
of the painting and demand from
the viewer a discussion of the “pure”
paintings, without references or burdened
with any theory.
Moser draws on his experiences and
emotions, as the creator of essences
does, and at the same time he uses all
the achievements of the abstract painting.
According to the variety of the language
of abstraction, his paintings provide
monochrome and polychrome
colourings, which have the effect of making
the painting seem to be changing. It's
curious, but we could say the same of the
effect of an essence. The piled colouring
intensifies this process of perception.
Moser’s worlds of colour, which seem to
burst the borders of the image area, long
for closeness and an undivided attention,
because the richness of thoughts of the
floating layers of paint, are rather east
warded than describable.

Dieter Ronde, director of the Kunstmusem
Bonn, notes, “the act of painting
takes place on the canvas, which longs
not for distance, but for an approach,
to plunge in and enter the works. The
paintings show a capitalized surface,
which moves the painting as well as integrate
the viewer in infinitive movements”.
[Dieter Ronde]
Nuno Nunes Ferreira
S/T, 2009
I was asked to write a text that would
relate one of my works with the idea of
visual smell.
At first I was surprised.
Over time, it gradually began to make
some sense.
For me, the idea of visual smell makes
me think of two times, time present and
time past.
All my work is centred on the concept
of memory: memory of the wounds of a
time that has been left behind but lives
on in the scars of the present. Everything
goes round in cycles; events are
forgotten and repeated with the constant
idea that they are not being repeated;
remembering by simply looking
at the work.
It is in this idea of memory that smell
also acquires unique qualities and becomes
more intense, capable of suddenly
carrying us back to experiences of our
past, sparking good and bad memories
of what we once lived, people and places
once known now left behind.
I find these memories in smells, which
cling to objects so that, a simple olfactory
approximation enough to be transported
in time by an inspiration to a
good place in the past or the company
of an absent loved one.
Carlos Pascual
Construcción IV, 2010
Very rarely is the sense of smell associated
with the Visual Arts, which have
always privileged sight and touch. The
smell of a visual artwork is as real as any
other quality. In this case, Construcción
IV sets out to reproduce the structure of
a bush whose branches grow in an abstract
pattern emanating from the smell
of the studio in the early hours of the
morning, wood, varnish, turpentine…
Alberto Reguera
Aureolin transparencies (instalación
pictórica), 2010
An abstract landscape dwells within a
painting-object. A transparent dusk full
of width shows us its sides with straight
and radical bias, in which float the guts
of a twilight sky, fragmented, in dissection,
and gives us the red clouds, raw,
bleeding the colour of their last reflections
of the sun. However, this golden
three-dimensional penumbra transcends
its form. It goes further.
And the aura of the picture transmits
sensations that embrace our senses. Its
chromatic intensity invites us to touch
its textures, feel the essence of its floating
pigments.
The evening air gives off and transports
the golden dust of colour that travels towards
our senses, helping us perceive
the metallic tang exhaled by these evanescent
yellow pigments.
Silent evening staves, which expand
and transform.
Agustí Roqué
Going My Way de la serie Silent Move
(1989-1993), 1993
Silent streets, mute, indifferent, walked
by relatives and friends, where a quiet
privacy is maintained like a bucolic poetry.
Perfumed with the fragrances of
a laurel, a cypress or a bunch of chrysanthemums.
The synthesis of a whole long trajectory
which takes in many experiences and
an infinity of different smells is what is
common to the works in the series Silent
Move, and in particular the sculpture
Going My Way (a title as paradoxical
as the work itself), and cemeteries
A recovery of the lorry crates which are
left immobile in rejection, the last resting-place
of death and everything that
surrounds transit is what Roqué has effected
in thinking of silence as a universal
feeling. It is, in away, the history of
the world of cargo, of the transporting of
different quantities of things from one
side of life to another. It is a lyrical work
with an emotive response and, like every
great work, it invites us to reflect and
to think about different types of cargo
and the maximum variations relating
to smells the smell of iron, the smell of
wood, the smell of asphalt, the smell of
merchandise and many more.
The cold air of steel, comparable to that
of the angels on the cenotaphs, contrasts
with the perfume given off by
the trees, whose wood has been used
for part of the sculpture. Its tense and
rounded for suggests an infinity of aromas
according to the experience and
sensibility of the spectator.
We may accept that Going My Way enters
into us by sight and touch, but we
cannot deny is olfactive pleasure. And
smell is, aesthetically and physically,
a very perceptive pleasure, not simply
because of what it suggests of its former
content, but also because of its intrinsic
matter. We can change the names
of things, but their perfume, their essence,
does not alter; thus Shakespeare,
when he tells us that "A rose by any other
name would smell as sweet".
Johann Ryno de Wet
Pile of scrap, 2011
This place smells of rusting metal and
old rubber. It smells of dust, the dust
of dead trees and fallen buildings. It
smells of oily water lying in stagnant
pools and mold growing on concrete
foundations. The smell of moisture on
the wind is a sign of the approaching
storm, which will try to wash away the
dirt. This place smells of loneliness and
loss, the loss of a world that is warm
and comfortable. We don’t like to think
about this place. We fear it. We would
rather sweep it under the rug. But it’s
still there under the rug, waiting. This
is not a place for the living. This place
is the unknown, it represents death
and the fear that people attach to it. I
dreamt about this place and started to
explore it. I learned many things, but
most of all to be at peace with my mortality.
There is no greater thing than
life and living it without a fear of the
unknown.
The University, Research and
Knowledge
Olfactory note Powdery
The Universitat Autònoma de Barcelona
was founded in the late nineteen sixties,
on land formerly occupied by the farmsteads
of Can Magrans and Can Domènech.
The nineteen nineties brought the
development of the Vallès Technology
Park, and the Alba synchrotron particle
accelerator has recently been built
on the site of the same name.
Smells of libraries, archives, laboratories,
students, buses, stations…
Jordi Alcaraz
7 poemes, 2012
Seven fragrances united in a museum, a
collection, but the wind is already looking
for them.
María Aranguren
Libro chino, 2012
Valencia, a little Chinese supermarket
near the north station. As soon as you
enter, a strong, unfamiliar smell. Crates
of exotic vegetables and shelves full of
strangely packaged foods, seaweed,
noodles, rice and soya beans.
In one corner a woman sits surrounded
by newspapers, magazines and old
books which seem to be romances and
adventure novels. I touch the paper and
look for the typefaces I like. She helps
me and we laugh.

Then, back in the studio I carefully select
a number of pages of one book. The
cells of these transparent plastic sheets
I work with allow me to store almost anything,
even a smell.
Bianca Beck
Untitled, 2009
baby
birth burning
love
opening flower
smelling
new
mother father
born
beautiful song
silence
and tears
joy
burning through
heart
fire desire
rain flame
baby
birth burning
love
[Linda Beck]
Jonathan Callan
Elspeth Tocher In Bukard Von Speyer,
2000
Jonathan Callan manipulates materials
to reveal something more of themselves
than what is immediately obvious. His
generic misuse of books is perhaps generated
by his interest in those moments
of engagement with the world where
words are of no use.
I met Jonathan Callan in 1980, when
we studied Fine Art together at Goldsmiths’
College. We both had an interest
in alternative gallery spaces and so
with several other artists, we set up a
space and some living quarters in a number
of old houses near Goldsmiths’. What
we showed in this alternative space was
quite inconsequential compared to the
experience of working on this derelict
house and making it habitable again.
It was obvious form the start that Jonathan
had a great facility with building
materials. The house stank of damp
rotting plaster and every morning we
would wake to this potent odour and old
dust in our nostrils. My enduring memory
was the transformation of the house
over the period of a year.
Gradually the house and Gallery were
finished and the smell of fresh plaster
and sawn pine replaced the smell of decay.
Jonathan took enormous pleasure
in that transformation and the use of
builder’s tools and materials persist in
his artwork to this day. The books are
transformed into miniature sites of almost
archaeological evisceration. Jonathan’s
studio is conveniently sited near
a local flea market, a place where he gets
most of his old books to use as raw material
for his current series of works.
Jonathan’ studio has a clear plastic roof
which allows in a lot of light and during
the summer it can get really hot in there.
The heat warms the damp old books, sawn
wood and plaster dust. These “perfumes of
transformation” are something I associate
with Jonathan Callan and his work. Dust
and old things revived living a new life
under a new assumed name, ART! [Paul
Hedge, Director, Hales Gallery, London]
Pep Carrió
Cabeza lastrada, 2011
I remember the smell…
20 smells in the memory
I remember the smell of an old
photo album.
I remember the smell of alcohol
and fear when the nurse came.
I remember the hot smell of the mule in
the stable.
I remember the smell of the wet earth
in September.
I remember the dark smell of
the wardrobes in my grandparents’
house.
I remember the smell of candles and
saintliness in the church.
I remember the smell of vinyl records being
slipped out of their sleeves.
I remember the smell of the sea
in washed-up driftwood.
I remember the smell of molten lead
dropped into water.
I remember the smell of the boat when
we went to Barcelona, saltpetre and
fuel oil.
I remember the smell of string and cardboard
in my grandfather’s storeroom.
I remember the smell of a book about the
human races.
I remember the smell of pipe and sadness
at my aunt and uncle’s house.
I remember the smell of an old
photo album.
I remember the smell of the little grocery,
food and detergent.
I remember the smell of smoke when Sebastià
burned stubble at dawn.
I remember the smell of Chinatown in
Palma, rust and damp.
I remember the narcotic smell of
fig trees.
I remember the smell of grease and iron
of an old pistol.
I remember the smell of abandoned
houses.
Soledad Cordoba
Enraizar, 2003
Where is the smell of a photograph?
How to talk about smell from photography…
When I come up with an idea that later
becomes a photograph, smell is not
consciously present, I slip along down
the mental space through images that
gradually construct what will be the final
image…
I move silently in a forest that is located
in the other reality that lives parallel
to me… sometimes I am simply in a
dense darkness that drowns me and at
others in clearings free of undergrowth,
but the path runs on until I wake up with
a vague idea of what I will continue to
work on here in this reality in which all
the senses are 'real?'…
It is hard for me to put smell into the
works, but the interesting thing about
this whole process is that the viewer
should feel it with all her senses. Smell
is part of the remembering of being, like
the images that submerge faded and
blurred in the unconscious of memory
and when they rise again from the ashes
come alive with each of the senses…
It is only in our personal experience that
the sensations and smells each of us carries
with us are stored.
Pauline Fondevila
P. III, 2008
One day on the island I found a perfume
bottle buried in the sand.
I don't know how long it had been there
but surely quite some time, to judge
from its appearance. I cleaned it and
kept it in my cabin, on my desk, with
my notebook and the few things I had.
You could still smell something, if you really
concentrated, and used a little imagination.
In my castaway world that subtle smell
came to be a presence at once strange
and familiar, and before long I started
talking to it. Above all I would talk to it
before writing; it was a source of inspiration
and something else: I imagined it to
be the soul of Faustine, the ghostly heroine,
summoned from a distant past, of
The Invention of Morel, a book I had been
reading before setting sail. Like the Bioy
Casares character, I fell head over heels
in love with her. One afternoon when I
left the door open — I had had to dash
out of the cabin when it started to rain
to cover the newly cut wood — a wild
capybara got in and destroyed everything
I had. On the floor I found the shattered
remains of Faustine. Sad, despairing,
my heart broken into pieces, I went
out in the rain to bury them in the sand,
in the very same place I had found them.

I returned its treasure to the beach, from
which I should never have taken it, perhaps,
and should never have discovered
the smell of the past.
Linarejos Moreno
Corte y retroceso de hilos II, 2010
What Does Time Smell Of?
Smell, old age, ruin and death
'I'll never forget the smell of Andrew
Freedman Home, I can still chew it. It
was, without a doubt, the hardest project
I've worked on.' The director of that
institution, which paradoxically called
itself 'No Longer Empty', nodded, as
if she too had that smell stuck in her
throat, and went on to talk about the
carpet and the junk.
Two days earlier, when I was still working
in the building, I had asked: 'Do old
people smell old because they are in old
places or does this place smell old because
it was full of old people?' Laura, my
disinterested assistant and shield against
the ghosts, sighed, looked around and
concentrated once more on the brush,
the rabbit-skin glue and the fat.
Jaume Pitarch
Entropia de Jackson: Las bodas de Caná
- Las bodas de Caná, 2009
These pieces are therefore the result of
the loss of faith in the history of art, a
spent faith that in spite of everything
resists the smell of chloroform.
Rafael Reverón-Poján
Economía-social globalizada, 2009
Opening a book on economics from a
structural perspective. Opening a book
from times gone by, its smell, its texture,
its weight, its thought, its ideas,
its structure. Opening a structure that
bounds the vacuum. Opening a void that
evidences a structure. Opening a smell
that gives corporeality to a reading, to
think, to develop an idea that solves a
problem of social economy. Opening the
links and relationships that give reality
to the structure. Opening a structure
that disarms on being opened. Opening
a structure that denies the individual
and values the conglomerate. Opening
a structure that does not want to fail.
Opening an analysis with no border,
an analysis of density. Smelling a book
of globalized social economy. ['The reality
of the virtual is structure', Gilles
Deleuze, Difference and Repetition, Continuum,
1994, p. 182]
The jigsaw puzzles I use in this series
are reproductions of famous European
paintings of the last five hundred years.
Thery smell of cardboard, of the factory,
of standardized processes. The artistic
reference they bear on the surface is an
excuse for something else.
To some extent, this something else is
evident in every sphere of human activity,
but its capacity to corrupt in the
realm of artistic production has interested
me for quite some time. It generates
both distrust and fascination, because
this corruption is also a rusting process.
What does this process smell of?
Does faith … rust? What is the smell of
faith?
To peel a jigsaw puzzle is the symbolic
act of stripping things of their image.
I use this particular series because in
old painting we find the numen of the
role the image plays today in our perception
of reality. Permitted or celebrated
images cover up as much as or more
than they reveal. The paradox lies in the
fact that the elimination of every trace
of image produces a new image. This
happened in the stripping off of the jigsaw
puzzles, so I collected their detritus,
compacted them and called them entropies.
I was interested in the possibility
of constructing an image using everything
that can be discarded. A symbolic
and failed attempt to create uncovered
images.

Nasevo
NasCerdanyola, 2014
120 x 70 x 60 cm
Poliuretà i acrílic
106-107

L'essència d'un museu
Txema Romero Martínez 3
Història del territori + olors + art
contemporani = Olor de Cerdanyola
Cristina Agàpito 4
Impressions olfactivo-visuals
Ernesto Ventós 5
Collserola 7
Juan Bufill 9
Clara Carvajal 11
Ramon Clapers 13
Helmut Dorner 15
Manolo Paz 17
Adrian Tyler 19
Jordi W. Saladrigas 21
James Welling 23
L’estiueig i el Modernisme 25
Àngel Bofarull 27
Javier Campano 31
Pedro Moreno Meyerhoff 33
Nico Munuera 35
Sinéad Ní Mhaonaigh 37
Yigal Ozeri 39
Robert Pan 41
Anna Talens 43
Angel Vergara 45
Darya Von Berner 47
La indústria i el riu 49
Primoz Bizjak 51
Jeff Cowen 53
Joan Furriols 55
Nikolaus Moser 57
Nuno Nunes Ferreira 59
Carlos Pascual 61
Alberto Reguera 63
Agustí Roqué 65
Johan Ryno de Wet 67
La universitat, la recerca
i el coneixement 69
Jordi Alcaraz 71
María Aranguren 73
Bianca Beck 75
Jonathan Callan 77
Pep Carrió 79
Soledad Córdoba 81
Pauline Fondevila 83
Linajeros Moreno 85
Jaume Pitarch 87
Rafael Reverón-Poján 89
Olor de Cerdanyola.
Percepciones olfativas de
la colección olorVISUAL 90
Smell of Cerdanyola.
Olfactory Perceptions of
the colección olorVISUAL 98
Nasevo 107