Valencia Escribe. Número 8.b

L´artista faller 3Px va romandre una
bona estona, per tal de seleccionar els
ninots més bonics, per a salvar-los de ser
fem a reciclar. El seu cap, l´artista faller
1Cx es jugava molt per deixar que els
conservara. Les multes per no reciclar
eren astronòmiques.
—Ja els has triat?
—Sí, però…
—No vull “peròs”. A veure
—Espera un minutet, per favor. Vine a
veure una cosa.
—Està bé.
3Px semblava excitat. Mostrava al
seu company el resultat del seu escorcoll
al magatzem antic que havien hagut de
buidar com a part de la seua contribució a
la cooperativa d´artistes fallers. Hi havia
un ninot preciós, d’una dona vestida
de valenciana que portava una espècie
de cotxet amb un nadó. I l´altre, també
preciós, era un ninot que semblava fet de
palla, com el que eixia a El Mago D´Oz.
—Mol bé, molt bé, Anem-nos-en,
doncs, que ningú se n’adone.
—Espera. Mira’ls bé.
Sempre passava el mateix. Tractava
de ser dur amb 3Px però sempre acabava
fent allò que ell volia. A les seves mans
tenia un ninot preciós, encara que estrany.
Mai no havia vist una cosa així.
El ninot era de cartó pedra, però semblava
talment fet de palla i vestit amb
parracs. No obstant això, tenia una dolçor
als ulls difícil de descriure.
—Saps? He llegit d’ell. Deien que
ninos així s’utilitzaven per espantar els
pardals, uns animalets que volaven i
eren molt bonics. Però, com que de vegades
feien malbé les collites, calia fer
que fugiren. Ara fa molts anys que s´han
extingit.
—M´agradaria tant veure un, de pardalet.
—Mira el ninot. En té un posat al seu
cos.
—És preció...
—I per què té el peu trencat? T’ho
imagines?
—Ho sé. El pare del meu iaio va
contar a mon pare una vegada que els
artistes, quan portaven els ninots a l’exposició,
hi havien de complir unes mides.
I si no, tallaven el que fora precís per tal
que no els eliminaren del concurs.
—És clar, llavors les exposicions no
26