Els bàsquet prodigis Vol1 - El torneig dels somnis

Al meu cosí Juanma
i a aquells estius extremenys que,
de nens, ens van sentir somiar.
A. C.
ELS BÀSQUET PRODIGIS VOL.1
El torneig dels somnis
Primera edició: febrer de 2024
© Text: Alberto Casamayor Otero, 2024
© Il·lustracions: Palma&Kako, 2024
© Edicions del Pirata, 2024
Sabadell (Barcelona)
informacio@edicionsdelpirata.cat
edicionsdelpirata.cat
Tots els drets reservats.
ISBN: 978-84-17207-09-0
Dipòsit legal: B 11168-2023
Imprès a la Xina
El paper i tot el material utilitzat en aquest llibre procedeix de fonts responsables.
Edicions del Pirata dona suport al copyright, que protegeix la creació de les obres literàries i és, per
tant, un element important per estimular la feina dels artistes i la generació de coneixement.
Us donem les gràcies per donar suport als autors comprant una edició autoritzada d’aquest llibre, i
per respectar les lleis del copyright sense reproduir, escanejar o distribuir de manera total o parcial
aquesta obra, per cap mitjà, sense permís.

EL TORNEIG DELS SOMNIS
Escrit per
Alberto Casamayor
Il·lustrat per
Palma&Kako

Passa-me-la!
EM DIC JOEL,
TINC NOU ANYS
I, FINS FA UNES SETMANES,
NI TAN SOLS M’AGRADAVA
EL BÀSQUET. PERÒ
MIRA’M ARA…

El meu percentatge en tirs és tan i tan baix que
qualsevol dels meus companys li passaria la pilota
a un mandril abans que a mi.
1
En Bermúdez, que és el base del meu equip i el meu
millor amic, fa una finta, amb tanta mala sort que la
pilota li rebota al peu i se li escapa.
Botant, la pilota ve cap a mi!
Queden cinc segons.
L’agafo.
Es pot saber per què he estat tot el partit demanant-la?
Si estic mort de por!
El públic rugeix, una senyora alça els braços i la
mortadel·la del seu entrepà surt pels aires.
El coach crida:
— Tiraaaaaaaaa!

Tot em tremola.
El jugador més alt de l’equip contrari, que em
sembla llarg com tres girafes, obre els braços per
tapar-me la cistella.
Quatre segons!
Em tombo perquè no em prengui la pilota.
Tiraaaaaaaaaa!

Llanço la pilota enrere.
El món sembla moure’s a càmera lenta: la pilota
s’eleva, dibuixa una paràbola per davant del
marcador i del cronòmetre.
Dos segons!
Comença a caure.
M'adono que ni s’acosta al tauler.
Perdrem el campionat!
Tiraaa!
Tiraaaaa!
No, ell no!
No, ell no!

Però espereu, espereu… Abans ja us he dit que ni
tan sols m’agradava el bàsquet, oi?
Voleu saber com va començar tot plegat?
Què ens ha portat als meus amics i a mi fins a la
finalíssima del Campionat Municipal de Bàsquet patrocinat
per «Hamburgueses Vegetals Planta. Tasta’n
una i en voldràs cinquanta»?
Doncs retrocedim en el temps, i no us perdeu el que
ve ara!
BLOING!
8

JOEL
2
Aquest soc jo.
No hi ha res que m’agradi més que els còmics
de Mr. Prodigi, el meu superheroi favorit,
perquè és capaç d’escapar
de qualsevol trampa.
Somio a anar a una convenció
de còmics, encara que els
meus pares, com que són
autònoms, no tenen
ni temps ni calés
per portar-m’hi.
Cabells ondulats
mal pentinats
Us confio un secret:
Quan soc a la meva habitació,
faig boles amb el paper
de les magdalenes
i les llenço a la paperera…
d’esquena!
I, moltes vegades,
l’encistello.
Bé… realment
dues vegades
en tota la meva vida.
Samarreta
tacada
de quètxup
9
Còmic de
Mr. Prodigi
Ferida del
darrer partit

És el primer dijous de curs, unes setmanes abans
del llançament que us he explicat, i és l’hora d’Educació
Física.
Ens estem canviant als vestidors quan ens
assabentem que el nostre professor, a qui tots
anomenem Pitecus (o πTQS) perquè diuen que ja
existia abans que els dinosaures habitessin la
terra, s’ha jubilat.
—Quina tragèdia! —dic a en Bermúdez.
—Sí, era un mestre COMPRENSIU, ens aprovava
sense esforç EXCESSIU.
A en Bermúdez i a mi ens sembla que l’esforç
físic està sobrevalorat.
I el professor Pitecus hi estava d’acord.
Si érem capaços de mantenir-nos en fila i córrer
fent voltes al pati sense fer-nos mal, ja ens posava
bona nota.
Fins i tot si no corríem, si no ens fèiem mal, també
ens posava bona nota.
Una veu greu fa ressonar les parets i els fluorescents
del sostre dels vestidors.
La veu brama:
10

EH!
Em dic
EVANS…
… i em podeu
anomenar Evans,
professor Evans
o, si us ho
estimeu més,
«Eh, Vans!».
A posar-nos
en forma!
Tooots a fora,
formant dues
files!

Sortim com si fóssim rates en un naufragi i ens
quedem de pedra.
Davant les espatlleres hi ha un circuit que inclou
saltar el poltre, fer una tombarella sobre el plint,
penjar-se d’unes escales i recórrer-les fins a una
corda per la qual ens hem d’enfilar fins al sostre.
No sé com, però per primera vegada a la meva
vida soc el primer de la fila.
Soc el Joel,
no sé si l’anterior
mestre li va
parlar de mi…

No, està clar que el professor Pitecus no li ha
parlat de mi. Empasso saliva i miro el poltre.
Us prometo que li ordeno a les meves cames que
corrin i saltin, a les meves mans que aterrin sobre
el poltre i m’elevin, però… les cames em tremolen
tant que arribo al poltre a empentes i rodolons.
Vull saltar, però no aconsegueixo prou impuls,
les mans suades rellisquen i…
S’ha estampat
contra el poltre!
UUUH!
Aquest curs,
si no vaig ERRAT,
acabarem amb algun
os TRENCAT.
Tot fa voltes. Si el primer dia gairebé em trenco
la crisma, com sobreviuré a un any sencer d’Educació
Física?
13