Cruañas - el Claustre

CRUAÑAS
Comentar avui dia el treball de Cruañas sobretot pel que fa al gran nombre d’exposicions
individuals i col·lectives que porta realitzades, tant a Catalunya com a diversos llocs de l’Estat
Espanyol i de l’estranger, és una tasca gratificadora, doncs les seves pintures sovint tenen l’elogi
tant del públic com de la crítica. Sense por a equivocar-nos, podem dir que Josep Cruañas
ocupa un paper destacat dins de l’àmbit artístic català.
En aquest llibre s’ha pretès fusionar l’artista amb la seva obra, com si ambdós fossin un de sol,
o sigui, s’ha considerat que és tant important la vessant creativa –el resultat del treball– com
la pròpia persona –el creador del treball–. Amb això no descobrim res de nou, ja en la història
de l’Art, com també en altres camps, tenim infinitat d’exemples de que cal capbussar-se en la
intimitat de la persona per saber el com i el perquè de les seves creacions.
Poc a poc va trobant una línia pictòrica que li permet expressar-se amb més llibertat, com es
comença a entreveure en alguns olis del 70. Són anys en els que l’artista cerca la pintura amb
ulls ben oberts, doncs necessita captar les infinites possibilitats que li ofereixen els llocs visitats.
Tot per a ell representa un descobriment.
Josep Cruañas, per definir-lo d’alguna manera, és un artista que sempre s’ha mantingut fidel
a la tendència impressionista, tot i que ell es defineix com a expressionista, encara que la idea
d’abstracció es troba present igualment. Sense seguir una escola concreta els seus referents són
Paul Cézanne, Georges Braque i Nicolas De Stäel; però també hi ha altres pintors del nostre
país com Juan Alcalde i Frederic Lloveras. Tots ells són artistes ben diferents, però el concepte
constructiu relacionat amb l’arquitectura urbana i rural és evident.
Descobreix Londres, Amsterdam, Honfleur i París. Són llocs on es respira una atmòsfera
diferent i singular. Tot es mou, tot depèn de l’hora del dia, de la llum, del moviment de
les fulles, de l’aigua del riu o del canal. És un excel·lent observador de la natura, que capta
tot allò que li sembla més interessant per després incorporar-ho al quadre. Són observacions
específiques i alhora bàsiques per entendre el que vol representar. Però ens equivocaríem si
veiéssim en això que només li preocupa la natura, ja que també li interessa el seu entorn, o
sigui, l’ésser humà. No es tracta de representar la figura humana, que més aviat és anecdòtica,
sinó l’essència de la mateixa.
L’artista pinta els ports, vistos a través d’una llum esmorteïda per la pluja i la boira. El paisatge
centra el seu discurs en la majoria de les obres, principalment les referents a Amsterdam,
Honfleur, Venècia, Barcelona, l’Empordà, París i ara Nova York.
Mentrestant Cruañas segueix viatjant pels mateixos llocs que sol visitar regularment quasi bé
cada any, com per exemple Amsterdam amb obres que mostren diferents moments viscuts a la
ciutat. El que més sobresurt en aquestes obres és l’atmosfera tan peculiar que s’adverteix, en la
que predominen els tons grisos, quan la pluja mulla els carrers.
També el moviment es troba present, tant pel vent que fa moure les fulles dels arbres i les
barques amarrades o que solquen els canals, com per la gent que va caminant o en bicicleta.
Tot això indica una existència vital, equilibrant l’esmorteïment que provoca a nivell cromàtic
la grisor d’un ambient humit. Alhora apareixen unes petites taques vermelloses que fan que
l’espectador es fixi més en l’obra, com si fos un punt de fuita a nivell compositiu.
El més curiós és que en altres ciutats com París, Honfleur i Venècia, passa exactament el mateix,
per tant ens podríem preguntar si sempre plou en aquests llocs, o sempre hi ha nuvolada. De
fet, això no importa massa, ja que pot ser inventat pel propi artista, però és evident que l’aigua
és l’element essencial que trobem sovint en les seves obres.
Tot i que esmentem reiteradament que sol pintar el paisatge urbà, no hem d’oblidar que part
del seu treball també es relaciona amb les marines, entenent com a tals, l’aparició de barques,
que en lloc de trobar-se en el mar, estan en el riu, en un canal o en un port.
L’any 2007 amb motiu d’un viatge als Estats Units pinta diverses escenes de Nova York. En
aquestes obres s’aproxima a la idea d’Avercamp quan mostrava escenes de l’Amsterdam del
segle XVII. Per tant, sense deixar de banda el paisatge europeu, se li obra una nova porta
creativa. Possiblement el cas de Nova York no serà l’únic ja que en vindran d’altres.
Ramon Casalé
Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art
(textos extrets del llibre Josep Cruañas de Ramon Casalé)
2 3