130 - Obra Cultural de l'Alguer

www.publivideo.it
PERIÒDIC DE CULTURA I INFORMACIÓ - ANY XXIII - N. 130 - MAIG-JUNY 2010 - PREU € 2,50
E S T U D I
26 DE MAIG 1935: ENCORONACIÓ
DE NOSTRA SENYORA DE VALLVERD
de Antoni Nughes

2
PERIÒDIC DE CULTURA I INFORMACIÓ
CONFEMILI
Dijous 21 de juny a Roma, a la
seu del Ministeri dels Afers
Regionals s’és tingut l’encontre
entre la Comissió Europea pels
afers lingüístics i los representants
de les Comunitats lingüístiques
de Itàlia.
És aquesta la tercera visita que
la Comissió Europea fa en Itàlia,
després de la aprovació de la llei
N. 482/99 de les minories lingüístiques
de Itàlia.
La visita i l’encontre són estats
útils per un confront amb els
representants de les comunitats
lingüístiques de Itàlia, representades
a l’encontre del Di-rectiu
del Confemili.
La delegació europea era composta
del tedesc Rainer Hofmann,
la serba Lidia Basta Fleiner, la
rumena Iulia Motoc i de la
secretària i directora general del
Departament Resorses Humanes
i Afers Legals Sra. Artemiza
Tatiana Chisca.
La delegació italiana era formada
del Consell de Presidència
del CONFEMILI compost del
President Prof. Domenico Morelli,
del Vice President Dr.
Bojan Brezigar i dels membres
Prof. Thomas Luis Prader, Prof.
Salvatore Scala, Prof. Carlo
Sechi, Sr. Silvano Palmà, Dr.
Giacomo Lombardo, Dr. Dani
Pellegrini. Presents a l’encontre
també la Prof.ra Giovanna
Grenga i el Prof. Brazzodoro que
han presentat la dramàtica
situació de les numeroses comunitats
Sinti i Rom presentes en
Itàlia.
Entre totes les emergències i
prioritats posades a foc amb
extrema síntesi i claresa de part
dels diferents representants de
les comunitats lingüístiques són
emergides:
– Emergència escola i ensenyament
llengües minoritàries,
amb una dura crítica a la reforma
escolàstica del Ministre
Gelmini i la necessitat absoluta
de introduir en l’horari curricular
l’ensenyament de la llengua
materna i l’ensenyament en
llengua de algunes disciplines.
– La poca consideració pels
mitjans de comunicació en llengua
pròpia de les comunitats i
en particular de la televisió.
Única realitat que ha aconseguit
un acord amb la RAI, la Regió
Friuli-Venezia Giulia, que té
algunes transmissions en friulà.
A conclusió de l’encontre lo
President de la Comissió Dr.
Raines Hofmann ha exprimit
viva satisfacció per la clara i
exhaustiva presentació de les
diferents situacions en Itàlia i
ha assegurat tot el sou esforç
per sol·licitar l’Europa a una
més puntual atenció i consideració
a favor de un patrimoni
extraordinari com la diversitat
lingüística.
GENOCIDI
Dissabte 12 de juny a la Biblioteca
Catalana de l’Obra
Cultural és estat projectat lo
film Unrepentant que denúncia
el genocidi de l’Iglésia Unida
Canadesa, entre el 1830 i el
1982, on són estats matats o fets
descomparir oltres cinquanta
mil de les First Nations, en una
edat entre 6 i 15 anys.
La denúncia de Kevin Annett,
ex sacerdot de l’Iglésia Unida
Canadesa, afirma que aquestos
minyons són morts per violència,
maltractaments i privacions.
Tants són estats abusats així
com han denunciat alguns d’ellos
que són sopravivits.
L’iglésia Romana se rifiuta de
diure com aquestos minyons són
morts i on són estats enterrats.
Han presentat l’iniciativa
Patrizia Ribelli i Pino Ricci de
l’Associació Hunkapi.
ANY XXIII N. 130 MAIG JUNY 2010
I N F O R M A C I O N S I N O T Í C I E S
En última pàgina particular de
segell de notaris de l’Arxiu Diocesà
de l’Alguer.
EL BISBE
GIACOMO LANZETTI
DEIXA LA DIÒCESI
Amb un decret del papa del 28
de juny, llegit contemporàniament
al clero de l’Alguer-Bosa i
de Alba, és estat comunicat el
transferiment de Mons. Giacomo
Lanzetti a Alba. Eren presents
a la sala del tro de l’episcopi
de l’Alguer els responsables
dels oficis de la cúria diocesana,
el síndic de Bosa i alguns
dels encarregats diocesans de
les associacions laïcals.
Mons. Lanzetti torna així a
governar una diòcesi de la sua
terra de origen, el Piemont de
on, ja bisbe auxiliar de Torí per
cinc anys, era arribat a l’Alguer
al novembre del 2006 per substituir
Mons. Antonio Vacca, que
havia donat les dimissions per
problemes de salut.
Amb el mateix decret el papa ha
nomenat Mons. Lanzetti Administrador
Apostòlic fins al 2 de
octubre, data del sou definitiu
transferiment a Alba.
La publicació dels articles no signi
fica que direcció i redacció concordin
amb les opinions dels autors.
Periòdic de cultura i informació
Autorització del Tribunal de Sàsser n. 219 del 2/7/1988
Any XXIII n. 130
Maig Juny 2010
Director: Joan IBBA*
Redacció i Administració: Carrer La Màrmora 60
Tel. 079.975.112 - 07041 L’ALGUER
Edicions del Sol: La Poligràfica Peana - L’Alguer
Cap de redacció: Antoni NUGHES
Comitat de redacció:
Salvatore IZZA, Vito LOI, Joan OLIVA,
Mariantonietta PEANA, Carlo SECHI, Josep SOTGIU,
Antoni TORRE.
A aqueix número han col·laborat:
Fabiola Chessa, Maria Chessa Lai, Miquel Fort,
Camila Pons.
Abonament per 6 números:
15,00; amb expedició 25,00;
sostenidor 40,00
* Joan Ibba continua a firmar la revista
com director fins a què no sigui legalment
perfeccionada la nòmina del nou director.

www.publivideo.it
PERIÒDIC DE CULTURA I INFORMACIÓ - ANY XXIII - N. 130 - MAIG-JUNY 2010 - PREU € 2,50
Foto de F. Cadoni
E S T U D I
26 DE MAIG 1935: ENCORONACIÓ
DE NOSTRA SENYORA DE VALLVERD
de Antoni Nughes

PERIÒDIC DE CULTURA I INFORMACIÓ
ANY XXIII N. 130 MAIG JUNY 2010
LA IL·LUMINACIÓ A L’ALGUER
Diuen los vell che fins a la fi del
1800 paraules com “tubatura del
gas”, “il·luminació a gas”, “correnta
elèctrica”, “il·luminació
elèctrica”, eren coses que feven
part dels somnis dels pocs algueresos
que teniven la possibilitat
de seguir lo progrés de la tecnologia.
Tant per la precisió, de il·luminació
pública, almanco fins a tot
el 1700, no n’hi havia. Diuen los
grans que al principi del 1800
als carrers més grans hi havia
un llantió alimentat a oli, mentre
durant la segona meitat del
sècul han començat a utilitzar el
petroli. Per tendre una idea de
quant era il·luminat el país,
podem fer calque exemple. Als
carrers no principals, independentment
de la llongària, hi
havia dos llantions: u al principi
i l’altre a la fi del carrer. De conseqüència,
hi havia carrers que
teniven demés de dos llantions,
com lo “Corso” (via Carlo
Alberto) que teniva un llantió a
l’inici (al borg), un llantió a la
cantonada amb el “carrer de la
Misericòrdia” (a la plaça de
“Col·lègia”), un llantió a la cantonada
amb el “carrer del quarter”
(via Gilbert Ferret), un llantió
a la cantonada amb el Vico
dei Ferrai (Vicolo Buragna), un
llantió a la cantonada amb el
“carrer de Pepi Gallo” (via
Gioberti), un llantió a la cantonada
amb el “carrer de Sant
Francesc” (via Ambrogio
Machin), un llantió a la cantonada
amb la “dabaixada de
Morando” (via del Teatro), un
llantió a la cantonada del carrer
del Porxo (Vicolo Adami) un
llantió a la cantonada amb el
“carrer de la Merced” (via Roma)
i un llantió a la fi del “Corso”, és
a diure a la cantonada amb la
Plaça Cívica. Lo “carrer de la
carnesseria nova” o “carrer dels
carabiners” (via Simon) és curt
però teniva el llantió de les cantonades
del “carrer del quarter”,
Vico dei Ferrai (Vicolo Buragna),
“carrer de Pepi Gallo”,
“carrer de Sant Francesc” i “carrer
de la Merced”. També el
“carrer de Bonaire” o “del Bisbe”
(via Umberto I) teniva de més de
dos llantions, i precisament
aquell de la cantonada amb el
“carrer de la Misericòrdia”, de la
cantonada amb “la davallada de
don Pinna” (últim bocí del carrer
Gilbert Ferret), de la cantonada
del “teatre” o “Plaça del bisbe”
(Piazza Vittorio Emanuele) i de
la cantonada de la “davallada de
Ricciu” (via don Deroma). Altre
carrer que teniva de més de dos
llantions era aquell del
“Carmen”, una volta coneixut
com “carrer de Sant Antoni del
foc” (via Cavour). De totes
maneres, no vol diure que els
carrers amb dos o demés llantions
tenguessin més llumera.
Diuen los “grans” que «... a sota
de un llantió no se hi veieva
manco a plorar i serviva solament
per evitar que dues persones
se xombessin a pari o que un
pobre desgraciat un poc xulpo
aniguessi a escudir lo runco a la
paret. I això, quan era calma de
vent. Quan se posava un poc de
maestral o altre vent, cosa a l’ordre
del dia, particularment
3

4
PERIÒDIC DE CULTURA I INFORMACIÓ
durant l’hivern, la llumereta
dels llantions se despagava i
alhora la gent que era “en giro”
corriva en casa primer del
temps!». Un problema sèrio era
la circulació nocturna als carrers
sense il·luminació, que eren
la major part, sobretot durant
les nits sense lluna. És ver que
quasi tots se colgaven “en
temps”, com les gallines; però hi
havia sempre calque persona
L L I B R E R I A
que, o per treball o per menester,
teniva necessitat de eixir
de casa de nit. En aquestos
casos, diuen sempre los “grans”,
«... la gent, sense que ningú
havessi regulamentat la circulació
“estradal”, caminava a la
vora de la paret de mà dreta i,
per major seguresa, resava a
mitja veu calque oració per
senyalar la pròpia presència i
per evitar de encontrar calque...
L’ALGUER, Carrer C. Alberto, 119 - Tel. +39 079.980.496 - E-mail: labirintoaho@tin.it
ANY XXIII N. 130 MAIG JUNY 2010
ànima en pena!».
Los llantions eren encesos i
despagats cada dia de dos llantioners
los quals giraven per tot
el país amb una escala al coll i,
la tarda, també amb una llama
plena de petroli, a mans. Quan
arribaven a sota de un llantió
d’encendre, arrimbaven l’escala
a la paret, muntaven a damunt
de l’escala, controlaven lo nivell
de petroli i, si tot era a posto,
amb un llumí enceneven lo ble;
si, al contrari, hi havia menester
de adjunir petroli, dabaixaven
de l’escala, preniven la llama
amb el petroli, muntaven novament
a damunt de l’escala,
ompliven lo contenidor, dabaixaven
de l’escala per posar la
llama en terra, després muntaven
encara a damunt de l’escala
i, a la fi, enceneven lo ble. Era
una escena quotidiana seguida
amb curiositat dels minyons del
carrer, una escena a voltes
també patètica perquè els
actors eren hòmens ancians que
trobaven dificultat primer a
sistemar l’escala a damunt de
les ginquetes i després a fer les
accions de adjunir petroli i de
encendre el ble. Per despagar los
llantions, era tot més fàcil perquè
no hi era el problema de
refornir el contenidor de petroli i
també perquè el ble era quasi
sempre despagat a causa del
vent!
L’il·luminació de les cases, depeneva
òbviament de les condicions
econòmiques de les famílies.
Qui podiva, teniva una o
més candeles a petroli, de bronze;
però eren tantes les cases
que teniven solament un candil
a oli o fins i tot una candela a
esteàrica de “oliseu” (les esteàriques
de cera de abella eren prer-
• GRAN ASSORTIMENT
D’EDITORIA REGIONAL
• EXPEDICIONS A L’EXTERIOR

PERIÒDIC DE CULTURA I INFORMACIÓ
rogativa dels rics!). Los “grans”
diuen que una frase comú i freqüent
en boca de la gent, en
aquell període, era: «L’altra nit,
en casa, mos sem colgats més
“en temps” del sòlit perquè
havem acabat el petroli de la
candela (o l’oli del candil o el
tros d’esteàrica)». Solament al
teatre hi era l’il·lucinació elèctrica
autònoma, fornida de una
dínamo accionada de un motor
alimentat a petroli, que posava
en moto xiú Salvador Cocco, lo
sassarés (xiú Salvador era un
operari que feva, al teatre, un
poc tots los empleus: l’estanyer,
l’hidràulic, l’electricista, ect.)
Aquest sistema és durat fins als
anys 1920 quan l’impianto de
il·luminació del teatre és estat
col·legat amb aquell de l’il·luminació
elèctrica del país. Tant per
la crònica, la correnta elèctrica
fornida de la dínamo del teatre
és estada portada, amb un fil
elèctric volant, fins als negocis
de Attilio Mura i dels germans
Giacomino i Giovannino Canu,
los freds, que se trobaven al
“Corso”.
Aquesta era la situació de
l’Alguer nostra, a la fi del 1800,
sigui per quant se refereix al
problema hídric sigui per
l’il·luminació.
Però, calque cosa se moieva. I
aquestes són totes les fases per
realitzar l’il·luminació del país
amb el sistema a gas.
Durant la reunió del dia 21 de
abril 1890 del Consell Comunal,
el Síndic lligi la lletra (datada 11
de març 1890) del senyor Emilio
Zerbini, director del gasòmetre
de Sàsser (“gestit” del senyor
Giuseppe Laredo Parodi), que
contenia la proposta, el projecte
i el preventiu de despesa per
l’instal·lació de un gasòmetre i
per l’il·luminació, a gas, de
l’Alguer. Lo Síndic, després que
ha llegit la lletra i primer de dar
la paraula als Consellers diu,
“clar i patent”, que ell és contrari
a la proposta perquè «...il progresso
della scienza fisica chimica
e gli esperimenti fatti nell’illuminazione
elettrica hanno
dimostrato che l’illuminazione a
gas non è certamente il migliore
e quindi adottare tale sistema
più che un progresso segnerebbe
un regresso». Lo Consell
Comunal (DCC) n. 22 del
21/4/1890 - registre C-24-562),
unànim, delibera de acantonar
la proposta del senyor Zerbini i
de encarregar la Junta Municipal
per fer un estudi per
«...l’impianto della illuminazione
col mezzo della luce elettrica».
- DCC n. 44 del 14/6/1892 (reg.
C-14-563) - Molts Consellers
judiquen l’adopció de l’il·luminació
amb el sistema de l’electricitat
«...non cosa di molto facile
attuazione specialmente per
l’assoluto difetto della forza
motrice necessaria» i proponen
de examinar la proposta del
senyor Zerbini per l’il·luminació
del país amb el sistema gas.
- DCC n. 48 del 25/8/1906 (reg.
C-14-566) - A conseqüència del
parèixer favorable de la Junta
Municipal i del Prefecte, el
Consell Comunal delíbera de
ANY XXIII N. 130 MAIG JUNY 2010
passar a l’estipulació del contracte,
a “tractativa” privada,
amb la dita Giuseppe Laredo
Parodi, representada del senyor
Zerbini, per una despesa complexiva
de 5.701,50 francs, de
pagar en deu rates mensils.
Lo gasòmetre és entrat en funció
l’any 1907 i ha treballat fins a
l’inici de la primera guerra mundial,
quan és estat constret a
tancar perquè és vengut a mancar
lo garbó fòssil, matèria
prima indispensable pel funcionament.
Lo gas produït, del
tipus mixt (o pobre), serviva per
l’il·luminació pública i privada, i
també per usos domèstics i industrials.
Los tubs del gas són
estats col·locats primer de tot al
“Corso”, fins a la Plaça Cívica;
després, un poc per volta, a tots
els carrers més importants, més
o manco a on hi eren los llantions
a petroli.
Lo teatre, en aquell període, era
5

6
PERIÒDIC DE CULTURA I INFORMACIÓ
il·luminat amb el gas però teniva
com reserva la dínamo).
L’any 1909 (DCC n. 36 de
l’11/9/1909 - reg. C-24-566) és estat
aprovat el contracte per l’il·luminació
de la banquina del port.
L’any 1912 (DCC n. 51 del
17/6/1912 - reg. C-24-567) és
estada autoritzada l’obertura de
un canal al camí de S. Anna on
fer passar la conductura del gas
(i de l’aigua) per la vil·la S. Elia.
Exactor i cap tubista del gas era
un sassarés, coneixut e recordat
dels “grans” com “mastro Lorenzino
del gas”. Per això, gràcies als
tubs del gas i a “mastro Lorenzino”,
que és estat el primer
mestre, a l’Alguer són nats los
hidràulics o tubistes.
En el mateix temps se moieva
també calque cosa per l’il·luminació
del país amb el sistema
elèctric. Durant la reunió del
Consell Comunal del 30/11/1896,
delibera n. 71 (reg. C-24-564), és
estada examinada la proposta
presentada de l’enginyer Mario
Ducchini per l’instal·lació de
l’impiant per l’il·luminació elèctrica,
per una despesa de 6.000,
francs però amb l’ús gratuït de
l’ex convent de Sant Francesc,
de propietat comunal. Alguns
Consellers expressen el parèixer
que els beneficis, respecte al
sistema a gas, són mínims mentre
la despesa és assai superior.
Lo Consell delibera de passar la
pràctica a la Junta Municipal
per «un esame molto attento
della proposta e di riferire sulla
convenienza».
Amb la DCC n.40 del 30/5/1902,
reg. C-4-565, a conseqüència
dels numerosos sol·lícits fets de
les dites que havien presentat
propostes per l’il·luminació elèctrica
del país i tenint en compte
que el Consell era incompetent a
se pronunciar en mèrit, se propon
de passar tots los projectes
al senador prof. Giuseppe
Colombo «... perché esprima il
suo parere sia sotto il miglior
funzionamento del servizio, sia
dal lato della relativa spesa».
De aquesta pràctica no se hi ha
sabut més arrés.
Entant havien realitzat la construcció
del gasòmetre i
l’instal·lació dels tubs per la distribució
del gas sigui per l’ il·luminació,
sigui per ús domèstic i industrial,
com ja havem dit primer.
Amb la DCC n. 7 de l’1/5/1918,
reg. C-24-568, el Consell aprova
la proposta de l’enginyer Enrico
Valsecchi per l’arrendament del
servici de l’ il·luminació pública
amb el sistema de la corrent
elèctrica i la «transazione della
lite contro Giuseppe Laredo
Parodi, appaltatore del servizio
con il sistema dell’illuminazione
a gas».
L’enginyer Enrico Valsecchi,
doncs, ha prelevat el terré on hi
era el gasòmetre i, a la fi del
1919, ha començat els treballs
de transformació de l’instal·lació
per la producció de energia, de
gas a elèctrica; al mateix temps,
ha començat la posa en obra de
les línies elèctriques als carrers.
Lo dia 8 de gener 1920 és estat
inaugurat el nou sistema de
il·luminació pública i privada de
l’Alguer. La força electromotriu,
en un primer temps, era generada
amb una dinamo, accionada
amb una turbina alimentada a
gas mixt (o pobre), col·locada on
hi era el gasòmetre; després, és
ANY XXIII N. 130 MAIG JUNY 2010
estada presa aquella produïda
de la central hidroelèctrica del
Tirso. Lo cap electricista, aquell
que ha fet per la primera volta
l’impiant per l’il·luminació elèctrica
dels carrers i per la distribució
als privats, és estat el
senyor Giovanni Copersito, originari
de Pagani (província de
Salerno), fet venir a l’Alguer de
l’enginyer Enrico Valsecchi. Lo
senyor Copersito era viud i és
arribat a l’Alguer amb tres fills
hòmens (una filla, petita, l’ha
deixada a la iaia; quan és creixida,
s’és casada al país sou i és
venguda en aquí més de una
volta a trobar lo pare i els germans);
el senyor Copersito s’és
tornat a casar amb una algueresa
i ha tengut altres fills; ha
vivit i és mort a l’Alguer; és
estat, substancialment, el
mestre dels primers electricistes
algueresos.
Qui records tangibles hi ha avui,
a l’Alguer, dels tubs del gas i de
les instal·lacions per la producció
de la força electromotriu?
Dels primers, fins a una quinzena
de anys enrere, se n’hi veieva
calque bocí a la fatxada dels
palaus dels carrers principals de
l’Alguer vella; del segon, se podiven
veure dos bocins de la turbina
- que feva girar la dinamo -
usats com paracarro a l’entrada
de la vil·la, avui modernitzada,
feta construir al temps del doctor
Sircana, originari de Sorso i
secretari del Comú de l’Alguer,
en via Sassari, propi en fatxa de
l’Hotel Margherita.
Josep Sotgiu

PERIÒDIC DE CULTURA I INFORMACIÓ
SEGONA EDICIÓ DE UCENATURA
A L’ALGUER
Del 6 a l’11 de maig és estada
organitzada a l’Alguer la segona
edició de la Universitat Catalana
d’Estiu de Ciències de la
Natura.
L’iniciativa, posada en camí a
Prada del Conflent al 2008,
havia registrat un bon resultat a
la primavera del 2009, quan en
forma quasi experimental s’era
realitzada la primera edició,
amb la col·laboració de la
Universitat de Ciències de la
Natura de Seros i el suport
científic i econòmic de l’Institut
d’Estudis Catalans i la
Institució Catalana de Història
Natural.
L’idea, volguda amb convicció i
determinació de l’Obra Cultural
de l’Alguer, és estada organitzada
en col·laboració amb el Parc
Natural de Port Comte i del Parc
del l’Asinara, el patrocini de la
Universitat de Sàsser i el suport,
ultra a l’Institut d’Estudis
Catalans i la Institució Catalana
de Història Natural, de la fundació
Alsina i Bofil, l’Universitat
Catalana d’Estiu, l’Institut de
Biodiversitat Tropical, l’Associació
Naturalistes Sense Fronteres,
l’Oficina Catalana de Bioturisme
i el suport tècnic de l’IVRAM
(Istituto per la Valorizzazione
delle Risorse Naturali del
Mediterraneo).
Aquest any l’iniciativa caieva en
l’àmbit de les activitats previstes
pel 2010, any internacional
de la Biodiversitat.
El programa, articulat en cursos,
s’és realitzat en llarga part
a l’Alguer i a les localitats naturalístiques
com el Parc de Port
Comte i l’ísola de l’Asinara.
Quatre els cursos: 1), Curs internacional
d’anellatge d’ocells calibratge
Europa Amèrica; 2), programes
i projectes de conservació
i gestió d’ètnies i biodiversitat;
3), ecologia comparada de
les plantes, recerca i gestió
d’herpetofauna insular a la
Mediterrània; 4), recerca i gestió
d’herpetofauna insular a la
Mediterrània.
Per motius organitzatius no s’és
pogut realitzar el curs de natura-
lisme subaquàtic a la Mediterrània
que l’any primer s’era realitzat
autònomament al mes de
agost.
Els cursos se són oberts amb els
saluts de Francesco Sasso, President,
i Vittorio Gazzale Director
del Parc de Port Comte, de
Giancarlo Cugiolu, Comissari, i
Carlo Forteleoni, Director del
Parc de l’Asinara, de Josep
Tilloca, President, i Carlo Sechi,
Director de l’Obra Cultural de
l’Alguer.
Programa i aspectes científics de
les jornades són estats presentats
de Antoni Torre, coordinador
de UCECN (Universitat
Catalana d’Estiu de Ciències de
la Natura) a Sardenya i Guillem
Chacon Director de UCE Natura.
PROGRAMA
- Ètnies en el delta de l’Orinoco i
de l’Amazones en el sècul XXI.
Introducció a la situació actual,
a cura de Hèctor Cardozo.
Fundació La Salle Ciències
Natural (Veneçuela).
- Europa al Tròpic. L’Institut de
Biodiversitat Tropical, a cura de
Jesús Rafael Gonzáles, IBT
Veneçuela.
- Les Brigades per la Biodiversitat.
La Revolució Naturalista, a
cura de Elimar Castillo, BxB
ANY XXIII N. 130 MAIG JUNY 2010
Veneçuela.
7 maig, a la tarda, Transferència
al Parc Nacional de l’Asinara
dels participants als cursos
d’Anellatge i Herpetofauna.
Asinara 7 - 9 de maig: 5 è Curs
Internacional d’Anellatge
d’Ocells. Calibratge Europa-
Amèrica, a cura de Joan Carles
Fernández Ordoñez (Catalunya),
Danilo Pisu (Sardenya),
Jesús Rafael Gonzàles (Veneçuela).
Seu Obra Cultural (8 i 9 de
maig): Programes i Projectes de
Conservació i Gestió d’Ètnies i
Del 1985
Carrer ARDUINO, 44-46
Tel. 079.977.228
07041 L’ALGUER
info@obracultural.cat
alguer.obracultural.cat
7

8
PERIÒDIC DE CULTURA I INFORMACIÓ
Biodiversitat, a cura de Hèctor
Cardozo – Fundació La Salle
Ciències Naturals (Veneçuela).
Parc de Port Comte (8-10 de
MOTLLES
CUGAT S.L.
Tel-fax 0034 93 470 55 79
maig) – Ecologia comparada de
les plantes, a cura de Àngel
Romo (Catalunya), Stefania
Pisanu (Sardenya).
ANY XXIII N. 130 MAIG JUNY 2010
Asinara 7-9 de maig: Recerca i
gestió d’herpetofauna insular a
la Mediterrània, a cura de
Laura Pireddu i Lara Bassu
(Sardenya).
CONFERÈNCIES
Seu de l’Obra Cultural
de l’Alguer
8 de maig, 18.30: L’ús de P-sistemes
per a modular dinàmica de
poblacions: l’exemple del
Trencalòs als Pirineus, a cura de
Ma Àngels Colomer i Antoni
Margalida; UdL (Catalunya).
El poblament herpètic del
Principat, a cura de Delfi Sanury;
ETSEA - UdL (Catalunya).
Són els anfibis el canari de la
mina? a cura de Neus Oromi;
ETSEA - UdL (Catalunya).
11 de maig, a la Seu de l’Obra
Cultural de l’Alguer: Conclusió
de la II Universitat Catalana
d’Estiu de Ciències i Natura de
l’Alguer.
Aquest curs és una activitat
intercongressual dels Congressos
de Metges i Biòlegs de
Llengua Catalana (CMBLC).
Miquel Fort
construcció de motlles
per a injecció de plàstics
i zamak fins a 500 kg
rt
Carrer Gall 47, 4 , 2ª
08950 ESPLUGUES de LLOBREGAT (Barcelona)
E-mail: taller@motllescugat.com

PERIÒDIC DE CULTURA I INFORMACIÓ
La primera notícia oficial i documentada
que tenim de l’encoronació
de Nostra Senyora de
Vallverd la trobem en un verbal
de Juntes del Capítol de la catedral
de l’Alguer i porta la data
del 29 de gener del 1934: “Il
segretario legge una lettera di
Mons. Sant’Elia diretta a S. E.
Essa contiene due parti. Nella
prima parte propone a Mons.
Vescovo e al Capitolo l’acquisto
d’un buon organo per la
Cattedrale, e nella seconda l’incoronazione
della Madonna di
Valverde da parte del Capitolo di
S. Pietro in Vaticano”. La resposta
del Capítol a aquesta segona
proposta és al mateix mentres
síntètica i expressiva al màxim:
“Con entusiasmo fu accolta anche
la proposta dello stesso
Monsignore della incoronazione
della Madonna di Valverde e
aderisce”. 1
Poques rigues per anunciar un
adveniment que fóra senyat i
caracteritzat la pietat i la religiositat
popular dels anys següents i
que fóra culminat un any i mig
després, el 26 de maig del 1935,
en una apoteosis pel simulacre de
Nostra Senyora de Vallverd,
encoronat solemnement a la presència
de tots els bisbes de
Sardenya i de una multitud de
algueresos i de fidels, arribats a
l’Alguer de tota la diòcesi.
ANY XXIII N. 130 MAIG JUNY 2010
E S T U D I
Nostra Senyora de Vallverd sota del baldaquí ja encoronada.
26 DE MAIG 1935: UNA SOLEMNE I INOLVIDABLE CELEBRACIÓ EN PLAÇA CÍVICA
ENCORONACIÓ DE NOSTRA SENYORA DE VALLVERD
SÓN PASSATS 75 ANYS
de Antoni Nughes
El decret oficial del Capítol
Vaticà és estat emanat en data
del 18 de febrer del 1934, com
testimonia una cartolina postal
comemorativa.
De aquell adveniment, encara
vivíssim en els pocs que encara
són vius, recurri enguany el 75 é
aniversari que, per una sèrie de
circumstàncies, no és estat possible
celebrar i solemnitzar adequadament.
Ne volem donar testimoniança
documental i fotogràfica
donant a conèixer als nostres lectors
alguns documents també inèdits
i publicant diverses fotografies
per fer reviure als algueresos
de avui l’excepcionalitat i la grandiositat
de aquella cerimònia.
9

10
PERIÒDIC DE CULTURA I INFORMACIÓ
En l’any i mig que passa, entre
aquell primer anunci i la celebració,
el bisbe, Mons. Francesco
D’Errico, el Capítol de la catedral
i l’entera comunitat algueresa
posen en marxa la maquina
organitzativa. Ve constituït un
“Comitato per la decorazione
E S T U D I
della Cattedrale e per le feste
dell’Incoronazione di Maria SS.
di Valverde”, i ja la denominació
de aquest comitat, mos recorda
que en aquellos anys sobretot per
iniciativa del bisbe la catedral
era interessada a treballs de
restauració que en les intencions
ANY XXIII N. 130 MAIG JUNY 2010
se tenien de concluir amb tota
una sèries de decoracions.
Un projecte que no sabem per
quals causes no és estat realitzat.
Ne resta testimoniança en alguns
dissenys projectuals i en els dos
gran quadres que ornen el sostre
de la nau central de la catedral i
realitzats de dos dels més famosos
i apreciats pintors sards de
l’època: Stanis Dessy (La
Puríssima) i Mario Delitala
(L’expulsió de Adam i Eva del
paradís).
Per celebrar aquella extraordinària
festa de sentiment popular i
de devoció mariana la cosa millor
és deixar que ne parlin els
protagonistes de alhora, sobretot
amb les relacions més o manco
oficials o més manco coneixudes,
algunes de les quals les reproduirem
integrament.
La primera, que he ja editat en
altra ocasió, és la crònica feta de
un canonge i que se troba en
l’arxiu capitular.

PERIÒDIC DE CULTURA I INFORMACIÓ
22-26 Maggio 1935
Incoronazione della Madonna di
Valverde dal Capitolo Vaticano
Grandi, sfarzose, commoventi
furono le feste fatte per la
Incoronazione della Madonna di
Valverde. Il Capitolo Vaticano
donò la corona d’oro benedetta
dal S. Padre Pio XI, e di concerto
col Vescovo Mons. D’Errico, col
Capitolo e Mons. Arborio Mella
di S. Elia venne stabilito il 26
maggio per la solenne cerimonia.
/163/ Per maggior solennità furono
invitati tutti i Vescovi di
Sardegna, i quali risposero subito
all’appello, salvo l’Arcivescovo
di Sassari Mons. Mazzotti che
non intervenne perchè si trovava
in pellegrinaggio al Santuario di
Lourdes. Si concertò fra i Presuli
di tenere nei giorni 22-25 maggio
un congresso mariano, e la stessa
sera del 22 Mons. Piovella,
con parola affettuosa e semplicissima,
tenne dal pulpito una
piccola conferenza alla immensa
popolazione accorsa, dicendo che
egli dava un ricordo e un dono:
un ricordo cioè di un ventennio
da quando Egli era Vescovo di
Alghero; un dono, perchè se avevano
avuto tanta cura di adornare
esternamente la chiesa e le
E S T U D I
Mons. Paolo Cappai presenta i porta la Corona que Mons Sant’Elia ha beneït
strade, dovevano avere sopratutto
più intensa cura nell’adornare
la loro anima delle grazie celesti,
deponendo il fardello delle colpe,
per fare degno omaggio alla
Madre celeste. Le altre sere
Mons. Piovella parlò familiarmente
ai soli uomini.
Nei giorni 23-24 e 25 verso le 17
si iniziò il Congresso Mariano.
Mons. D’Errico, dopo il canto del
Veni Creator, tenne il pulpito e
spiegò l’importanza del Congresso
Catechistico Mariano.
Poscia tenne la prima conferenza
sul tema Maria e la Fede il
Vescovo di Bosa Mons. Frazioli,
che spiegò esaurientemente e teologicamente
la fede della Beata
Vergine nell’accettazione della
grande dignità di Madre di Dio.
Il 24 mattina vi fu il solenne
Pontificale di Mons. Giorgio
Delrio arcivescovo di Oristano, il
quale nell’Omelia accennò all’antichità
del simulacro di
Valverde, al felice ritrovamento
sotto la colonna di granito ove
era stata nascosta per sottrarla
ai barbari saraceni, al culto che
la popolazione di Alghero e della
Sardegna rende perennemente
alla B.V. di Valverde.
/164/ La sera alle 17 si riprese il
ANY XXIII N. 130 MAIG JUNY 2010
I. SOLENNE INCORONAZIONE DELLA MADONNA DI VALVERDE
DA PARTE DEL CAPITOLO VATICANO. 1935 2
Congresso. Due Eccll.mi Vescovi
tennero le Conferenze. La prima
sul tema Maria e la Speranza il
Vescovo di Iglesias Mons.
Pirastru che svolse con molta
dottrina il concetto della speranza
che eravi in Maria. La seconda
dal Vescovo di Ozieri Mons.
Sarci sul tema Maria e la Carità,
il quale storicamente provò come
in tutte le età e in tutti i secoli fu
sempre Maria che promosse e
sostenne le opere di carità che
illustrarono la Chiesa Cattolica.
Il 25 maggio alle 10½ vi fu il
solenne Pontificale di Mons.
Piovella arcivescovo di Cagliari e
già Vescovo di Alghero, il quale
nella Omelia descrisse la gloria
della B. Vergine in Cielo, ed esortò
i fedeli a fare pulizia della coscienza
se si vuole che la divina Madre
ci accetti come suoi teneri figli e ci
largisca le sue grazie.
Poi ci fu la Conferenza di Mons.
Emanuelli Vescovo di Ales sul
tema Maria e i Sacramenti, provando
che per la grazia di Maria
i fedeli frequentano i Sacramenti.
Dopo di lui tenne l’ultima
Conferenza il Vescovo di Tempio
Mons. Morera sul tema Maria e i
precetti del Decalogo, provando
come per eseguire i divini mandati
è mestieri dell’intervenzione
11

12
PERIÒDIC DE CULTURA I INFORMACIÓ
e dell’esempio di Maria.
I singoli Conferenzieri poi formularono,
dopo letta la conferenza,
i voti adeguati al tema
svolto ed esortarono a metterli
in pratica.
Verso le 20 dello stesso giorno 25
Commovente, solenne, entusiastica
fu la funzione del 26,
Domenica, per la Incoronazione
della Vergine. Alle 10½ convennero
/165/ in Cattedrale le loro
Eccellenze i Vescovi Sardi e i tre
Monsignori Vaticani. Fatti gli
uffici con solennità, ebbe principio
il pontificale celebrato dal
Delegato del Capitolo Vaticano
Mons. di S. Elia, assistito dai
Beneficiati e Presbitero assistente
e da Mons. Rossi, Cerimoniere
del Capitolo Vaticano. Lo stesso
Mons. di S. Elia, che ha il privilegio
della mitra, del faldistorio e
della bugia, dopo il Vangelo salì
al pulpito e tenne un commovente
discorso sulla grande degnazione
di Maria di Valverde nello
scegliere la Città di Alghero per
E S T U D I
fu un accorrere di tutti alla
Stazione ferroviaria per fare
omaggio alla Commissione
Pontificia composta di tre membri:
S.E. Mons. Alberto Arborio
Mella di S. Elia, Mons. Grasso
Canonico di S. Pietro, e Mons.
FUNZIONE DELLA INCORONAZIONE
centro delle sue grandezze e
delle sue misericordie, e spronando
tutti alla divozione verso
tanto preclarissima Madre.
Dopo la Messa ci fu la processione
alla piazza Civica in cui aderente
al palazzo Decandia era
stato eretto per la Incoronazione
un grande palco. Coi canti e coi
riti prescritti dal Cerimoniale
del Capitolo Vaticano, tutti,
Vescovi, Capitolo, Commissione
Vaticana e popolo si portarono al
luogo destinato. Saliti al palco i
Vescovi, il Capitolo, i celebranti
e la Commissione Vaticana, vi
furono gli spari di fucile, e, questi
cessati, si procedette alla
Incoronazione. Recitate le orazioni
prescritte, Mons. di S. Elia
ANY XXIII N. 130 MAIG JUNY 2010
Rossi Cerimoniere Vaticano. Il
popolo algherese in una a S. Ecc.
Mons. Vescovo e gran parte del
clero fece una festosa accoglienza
ai tre Monsignori, che furono
acclamati e festeggiati fino
all’Episcopio.
mise sul capo della Vergine di
Valverde la corona aurea che
venne fissata con apposite spille.
Terminata l’Incoronazione, al
canto del Te Deum si fece ritorno
alla Cattedrale. La Madonna
venne portata da Mons. di S.
Elia preceduto dai Vescovi e dal
Capitolo. Prima che terminasse
la funzione Mons. Rossi lesse il
Decreto del Capitolo Vaticano
firmato dal Card. Pacelli per
l’Incoronazione della Madonna,
ed il verbale dell’avvenuta
Incoronazione e del giuramento
di mantenere sempre sul capo
della Madonna di Valverde la
corona donata dal Capitolo
Vaticano in questi termini:

PERIÒDIC DE CULTURA I INFORMACIÓ
In nomine Domini. Amen
Anno Incarnationis Dominicae
millesimo nongentesimo trigesimo
quinto, Pontificatus SS.mi
Domini Nostri Pii Papae XI anno
XIV, hac die 26 mensis maji ab
Ill.mo ac Rev.mo Alberto Arborio
Mella de Comitibus S. Elia, protonotario
Apostolico et cubiculario
/166/ intimo de numero participantium
SS.mi D.N. Pii
Papae XI Rev.mi Capituli
Vaticani Canonico Delegato,
hora decima, ante Missam
solemnem in pontificalibus ab
eodem peragendam, ad imaginem
sculptam Beatae Mariae
Virginis sub titulo Di Valverde
hac die coronandam, Corona
aurea, nomine et mandato ipsius
Capituli Vaticani, tradita ac
oblata est Ecc.mo ac Rev.mo
Domino Episcopo Algarensi una
cum Rev.mis huius Ecclesiae
Canonicis qui vovent coram
Ecc.mo et Rev.mo Domino Carolo
Grasso eiusdem Capituli Vaticani
Canonico, necnon coram me
infrascripto pro-Cancellario et
testibus hic subsignati, illam
super Virginis Mariae sub titulo
di Valverde caput perpetuo retinendam
esse ac conservandam.
Alghero die 26 Maji Ann. D. 1935
Testes: Archidiac. I.A. Cossu
Canonicus Petrus Serra
Canonicus Carta Emmanuel
Julius Rossi, pro-Cancellarius
Canonicus Antonius Manca
Cancellarius Algaren.
Processione solenne
della sera
La sera del 26 maggio fu il
momento della solenne processione
del simulacro di Maria
SS.ma di Valverde. Fatta nella
piazza dell’Episcopio la sfilata
della cavalcata in costume sardo
cui assistettero gli Ecc.mi
Vescovi, ebbe principio la processione,
che fu un vero trionfo di
Maria di Valverde. Le strade ove
passava la processione erano
pavesate di splendidi drappi, e
dalle finestre era un continuo
gettito di fiori. Precedevano i
gremi e le associazioni religiose
al completo, indi venivano i
seminaristi, il Capitolo ed i
Vescovi. Fu ideato un carro a
buoi splendidamente decorato,
ma si sperimentò che non poteva
E S T U D I
procedere bene, perchè le continue
oscillazioni avrebbero recato
danno al prezioso simulacro di
Maria. Allora questo venne portato
dai Vescovi, cioè da Mons. Piovella
e da Mons. D’Errico, sebbene il
carro seguisse sempre la
Processione. Di tanto in tanto i
cavalieri coi loro destrieri bene bardamentati
facevano capolino per
salutare la Madonna, che passava
per le strade in un vero trionfo.
Canti sacri e inni da una parte, il
Rosario recitato dall’altra accompagnarono
/l67/ la Processione che
passò anche per i nuovi quartieri
verso Miramare e Cavanna, porta
mare fino alla Cattedrale.
L’indomani 27 maggio, partiti i
Vescovi, il Simulacro della
Madonna restò tutto il giorno in
ANY XXIII N. 130 MAIG JUNY 2010
Cattedrale, ed il 28, martedì,
venne riportato al suo Santuario,
accompagnato da gran folla,
dal Canonico Bilardi, da Mons.
Vescovo e dai Monsignori Vaticani.
II.
El segon document o relació que
presentem és absolutament inè
dit i també per això de grandís
sim interès. Se tracta del discurs
celebratiu de l’arxipreste del
Capítol, Josep Maria Giau fóra
tengut de pronunciar i que no ha
fet per falta de temps. 3
Parole che per mancanza di tempo
non furono pronunciate a nome
del Capitolo di Alghero dall’Arciprete
Giuseppe Maria Giau il 26
maggio 1935 nella solenne Incoronazione
della Madonna di Valver-
13

14
PERIÒDIC DE CULTURA I INFORMACIÓ
de, ideata e compiuta dall’illustrissimo
e Reverendissimo Monsignor
Alberto Arborio Mella dei
Conti di Sant’Elia, canonico della
Basilica Vaticana e Cameriere
Segreto partecipante di Sua Santità
Pio Papa XI.
Jesus, Maria, Joseph!
Eccellenze Reverendissime,
Riveriti Signori,
quale è mai la ragione di questo
insolito e straordinario movimento:
quale la causa di questa
affluenza di forastieri, di questo
entusiasmo nella folla, della gioia
che si scorge nel volto di tutti?
È storia, per così dire, di ieri. Si
inaugura il tronco della ferrovia,
che allaccia Alghero al capoluogo
della Provincia: appare di vitale
interesse, e la città rimane presso
che indifferente.
Viene il giorno in cui cessano di
percorrere le vie di questa città i
carri con le botti ripiene di acqua
salmastra, al grido monotono e
fastidioso algua oh...! dei carrettieri:
l’acqua abbondante di Briai
leggera, limpida e deliziosa scorre
a getto continuo dalle fontanelle
della città, e la città sembra
che non se ne avveda.
Per la costanza e la insistenza
alquanto molesta di un benemerito
cittadino di Alghero, l’opera
classica dello scultore Pietro
Canonica, che eterna nel marmo
l’effigie - quasi parlante - del
grande concittadino Giuseppe
Manno, è condotto a termine. È
fissato il giorno dello scoprimento
e della inaugurazione del
monumento. Un poeta algherese
con un inno alato fa un degnissi-
E S T U D I
mo elogio dell’eminente personaggio,
e invita tutti a festeggiare
il fausto avvenimento:
“Sorgi, Alghero” - dice il poeta - :
“Sorgi Alghero, t’adorna a gran festa,
mai per te più bell’alba spuntò.
Plaudi al sommo, a colui che tue gesta
nelle pagine eterne illustrò...”
Il sindaco Don Giuseppe Guillot,
in forma ufficiale, con dei
Consiglieri con della scolaresca e
poi altro seguito si reca sul posto:
ha luogo la breve cerimonia e la
città non vi prende parte.
Che vuol significare adunque questo
enorme concorso, questo stragrande
entusiasmo dopo tanta
apatia in avvenimenti cotanto
straordinari, di somma utilità pubblica
e di non comune importanza?
Non è la voce del poeta, Eccellenze
e Signori, per quanto armoniosa,
carezzevole, attraente; ma è la
voce dell’angelo della Diocesi con
l’autorità che gli è propria di
Padre, di Superiore, di rappresentante
di Dio stesso, che chiama ed
invita: non si tratta di cose e di
interessi materiali, benchè rilevanti:
non di amare personaggi
sia pure illustri e di grande fama.
Si vuole onorare la Mamma celeste
sotto il titolo di Madonna di
Valverde, tanto caro agli algheresi
e non solamente agli algheresi: la
Vergine Santissima di Valverde,
cui nel suo Santuario da secoli si
prostrano in gran numero i fedeli
ad implorare grazie ed a ringraziare
delle già impetrate.
È commovente vedere, fra gli
altri tutti, carovane di marinai –
il ceto più esteso della città –
prima di affrontare i pericoli
dello infido elemento, onde intra-
ANY XXIII N. 130 MAIG JUNY 2010
prendere per dei mesi continui la
loro - cosidetta - campagna, sia
per la pesca delle aragoste, sia di
altri pesci a seconda della stagione,
venire ai piedi della taumaturgica
immagine. Chiedono essi
con le preghiere più fervide la
grazia di un mare placido e tranquillo,
e, se per caso, dovesse
ingrossare ruggendo la fortuna,
la forza di invocare per aiuto e
soccorso il Suo gran nome, quasi
col ripetere nel loro linguaggio
l’invocazione italo-latina dettata
dal Chiabrera, che si legge nel
faro della sua Savona:
In mare irato, in subita procella
Invoco Te, nostra propizia stella.
Si, o Mara mia de Vaiveld, dicono
essi, - pieni di fede e di confidenza
- in quei frangenti fa che
ciascun di noi invochi Te, subito
ritorni la bonaccia e si sia salvi.
Ed è bello ed edificante, al loro
felice ritorno, vederli visitare di
nuovo il Santuario per sciogliere
alla Madonna inni di ringraziamento,
ed offrirLe - riconoscenti
- i loro doni.
Ad iniziativa di Mons. di
Sant’Elia, molto affezionato alla
Diocesi e al Capitolo, che si vanta
di averlo canonico, ed anche ad
istanza del nostro Eccellentissimo
Vescovo Mons. D’Errico, che la
iniziativa si fece propria, l’Illustrissimo
e Reverendissimo Capitolo
Vaticano, per l’autorità che
gli compete, ha decretato la incoronazione
della nostra Madre di
Valverde. Onore è questo, tutti lo
sappiamo, che solamente si concede
alle Madonne dei Santuari più
celebri, le quali soprattutto eccellono
nel dispensare a larga mano
grazie e favori.
È ben vero che la Vergine benedetta
fin dal 1698 è fregiata di
corona d’oro, tempestata da 145
smeraldi e del costo – allora – di
mille scudi. L’insigne Vescovo di
Alghero Mons. Ambrogio Machin,
gloria dell’Ordine Mercedario,
con stromento supplico del
1625, donò come beneficio semplice
il Santuario al Capitolo della
sua città natale: donazione comprovata
con bolla del 26 febbraio
1628 dal Pontefice Urbano VIII.
Il Capitolo, a tanta degnazione
non poteva starsene indifferente,
ed onorò la Madonna tanto
amata e venerata col dotarla -
come ho detto - di ricca corona

PERIÒDIC DE CULTURA I INFORMACIÓ
aurea che fa bella mostra e
armonizza a meraviglia con le
vesti della celeste Regina, resa di
anno in anno viemeglio preziosa
dagli ex-voti, d’oro per lo più,
offerti dall’animo supplichevole e
grato dei suoi devoti.
Ma ora la cosa è ben diversa. Ora
è il Reverendissimo Capitolo
Vaticano, l’ho detto poc’anzi, che
pone il suggello ai fasti gloriosi
del Santuario ed alla Madonna di
Valverde decreta gli stessi onori
accordati nella nostra Sardegna
alla Vergine Santissima di
Bonaria a Cagliari, delle Nevi a
Cuglieri e delle Grazie a Sassari.
Eccellenze, Signori, che si ricordi,
Vescovo Monsignor Ardoino,
venne da Sassari l’arcivescovo
Varesini; vennero i Monsignori
Campus e Corrias sotto il governo
di Monsignor Filia; Monsignor
Demartis e poi Mons. Paolo Maria
Serci, allora Arcivescovo di
Oristano, ed in ultimo Monsignor
Canepa e Mons. Balestra durante
l’Episcopato di Monsignor Giordano;
Monsignor Pizzorno, Mons.
Cassani, Monsignor Delrio, allora
vescovo di Gerace, sotto il governo
di Mons. Piovella. Si noti però che
questi Eccellentissimi Vescovi vennero
separatamente. Ora invece è
accorso tutto l’Episcopato Sardo, e
dico tutto, perché di uno che
manca è ben giustificata l’assenza,
ed è pur presente per la sua data
adesione.
Né poteva essere altrimenti.
L’Episcopato Sardo intervenne
al completo alla incoronazione
della Madonna delle Grazie, ed
era ben giusto che tutti dovessero
trovarsi qua, per rendere con la
loro maestosa ed ambita presenza
sempre più decorosa e solenne
la incoronazione della nostra
Regina e Madre di Valverde.
Incoronazione è questa resa pure
più imponente non solo per la
viva parte presavi dalla cittadinanza
e per lo straordinario concorso
dei forastieri, come ho
notato fin da principio, ma eziandio
per lo intervento - con a capo
l’egregio Signor Commissario
Prefettizio - di tutte le autorità e
rispettabili persone cittadine, le
quali per giunta - costituite in
Comitato - diedero il loro valido
contributo ai lavori che prepararono
le odierne onoranze.
Fosse presente oggi il pio e generoso
canonico Gerardo Busquets,
E S T U D I
che nel 1750 a sue spese eresse
l’attuale altare in marmo del
Santuario, ora più che mai in
rinomanza; levasse il capo dalla
tomba il munificentissimo Vescovo
Mons. Pier Raffaele Ardoino,
Monsignor Eliseo Giordano
tanto tenero verso la
Madonna, ed altri ed altri
Vescovi e Sacerdoti e laici: essi
esulterebbero per santa letizia
ed osannerebbero con noi alla
Regina incoronata di Valverde.
Ho parlato, Eccellenze Reverendissime,
Riveriti Signori, come
arciprete - sebbene invalido - del
Capitolo ed a nome del Reverendissimo
Capitolo, con atto di
filiale devozione ed attaccamento
a Colui che con tanto fascino
siede sulla Cattedra di Pietro, al
nostro Santo Padre Pio Papa XI,
gloriosamente regnante. Un grazie
di cuore al nostro beneamato
Vescovo Mons. Francesco D’Errico
che efficacemente volle le
presenti sontuose solennità; agli
Eccellentissimi Arcivescovi e
ANY XXIII N. 130 MAIG JUNY 2010
Vescovi, che unanimi risposero
all’appello, e segnatamente ai
due Arcivescovi di Cagliari e
Oristano, Monsignori Piovella e
Delrio, dei quali l’uno ne fu
degnissimo superiore e l’altro
membro distintissimo e fra i
canonici impareggiabile Collega;
al Reverendissimo e carissimo
Monsignor Arborio Mella dei
conti di Sant’Elia, che concepì la
indovinata e geniale idea della
incoronazione della Madonna e
la tradusse in atto col compiere
di sua mano la sacra cerimonia.
Sentite grazie agli altri due
Reverendissimi Monsignori della
rispettabile Deputazione Vaticana,
con preghiera che dessa si
renda interprete del nostro reverente
e grato animo verso l’illustre
e venerando Consesso, dal
quale ebbe sì nobile e gradito
incarico. Un ben meritato ringraziamento
allo Illustrissimo
Signor Commissario Prefettizio
ed a quanti cooperarono con lui
allo splendido successo di questo
15

16
PERIÒDIC DE CULTURA I INFORMACIÓ
memorabile avvenimento, il
quale - ripeto - rende ancor più
celebre il Santuario e la Vergine
SS. di Valverde.
Protegga Essa sempre la città a
Lei diletta, e di continuo interceda
presso il trono dell’Altissimo
per tutti coloro la onorarono della
loro presenza in questa straordinaria
solennità a Lei con tante
premurose cure consacrata.
Evviva la nostra Mamma e
Regina Incoronata di Valverde!
III.
Per l’ocasió és estat preparat un
himne n’és estada curada la
difusió amb una edició que moltes
famílies conserven gelosament,
així com tants conserven
les icones que són estades preparades
per distribuir als fidels el
dia de l’encoronació.
IV.
Per l’ocasió és estada també composta
una especial oració reproduïda
al darrere de les icones i a
la qual, per interessament de
Mons. Arborio Mella de
Sant’Elia, el papa ha concedit
una especial indulgència.
SACRA PAENTENTIARIA
APOSTOLICA
OFICIUM DE INDUGENTIIS
Beatissimo Padre,
Alberto Arborio Mella di S. Elia,
Cameriere Segreto Partecipante,
prostrato ai piedi della Santità
Vostra, domanda umilmente qualche
indulgenza in favore dei fedeli,
i quali davanti alla statua della B.
V. che si venera nel Santuario di
Valverde, diocesi di Alghero, reciteranno
la seguente preghiera:
O pietosissima Vergine Maria,
che avete voluto uno speciale
culto di amore in Valverde, e di
là avete sparso sulla diocesi
nostra e sulla nostra Isola i tesori
della vostra materna predilezione
aiutando e consolando
quanti, nella secolare devozione
al vostro nome, si sono con fiducia
a Voi rivolti, siate mille volte
benedetta e ringraziata per tutti
quei benefici che ci avete prodigati,
soccorrendoci in tanti nostri
bisogni. La Chiesa vi ha solennemente
incoronata e proclamata
E S T U D I
Regina di Valverde e noi, vostri
figli prediletti, ci sentiamo animati
da più viva speranza nel
rivolgervi le nostre preghiere. Sì,
ora più che mai, noi confidiamo
che vorrete esaudirci. La preziosa
corona che vi cinge il capo ci
dice la vostra potenza, e la voce
di tante generazioni che ci hanno
preceduto nella felice prova della
vostra materna protezione, ci
incoraggia a sperare nella vostra
intercessione presso il vostro
divin Figlio Gesù, perché ci vengano
concesse le grazie delle
quali tanto sentiamo bisogno.
Mostratevi dunque, qual siete,
potentissima Regina, tenerissima
Madre ed efficacissima
Avvocata e, dopo averci dato
conforto in questo terreno passaggio,
siateci celeste allegrezza
in cielo nella inaccessibile luce
degli eterni splendori.
ANY XXIII N. 130 MAIG JUNY 2010
DIE 15 MAII 1935
Sacra Paenitentiaria Apostolica,
vigore facultatum a SSmo D. N.
Pio Pp. XI sibi tributarum, benigne
concedit Partialem Trecentorum
Dierum Indulgentiam
lucrandam a christifidelibus, qui
saltem corde contrito ac pia
mente supram relatam orationem
coram statua, de qua in precibus,
recitaverint et ad mentem
Summi Pontificis preces fuderint.
Praesenti ad septemnium
valituro et contrariis quibuslibet
non ostantibus.
S. Luzio S.P. Reg.
1. ARXIU HISTÒRIC DIOCESÀ DE L’AL
GUER (AHDA), Fons del Capítol, Libro dei
verbali 1929 2010, pp. 78 79.
2. AHDA, Fons del Capítol, Notizie
Moderne. Principia dal 1855 e termina nel
1949, pp.162 e segg.
3. AHDA, Fons del Capítol, 65/4.

PERIÒDIC DE CULTURA I INFORMACIÓ
ANY XXIII N. 130 MAIG JUNY 2010
LE VOCI DI GARULÉ
IMATGES, LLOCS I MEMÒRIES DE L’ALGUER
A Nadal de l’any passat ha
començat a girar entre amics i
coneixents les primeres còpies de
Le voci di Garulè (anagrama de
Alguer), un volum en el qual
Giuliana Carboni hi transfereix
part de la sua ànima i on documenta
i fixa, amb originalitat,
les imatges personalíssimes i
absolutament vives i fresques de
l’Alguer que a poc a poc, i amb
sensibilitat única, ha captat,
fixat i transformat en tresor del
sou món interior.
Presentem als nostres lectors
dues interessants “lectures” que,
ne sem segurs, suscitaran en
tants curiositat i ganes de experimentar
i conèixer personalment
i directament la visió que
Giuliana Carboni s’ha fet i nos
ha comunicat de la sua Alguer.
I
A. N.
La llengua de Garulé (anagrama
de Alguer), la sua veu, té la força
de poder treure la limfa de dins
de la natura mateixa.
Nacions, èpoques, sistemes de
viure, entren i desapareixen com
fils de tapís recamat amb tanta
colors, atribuint imatges, somnis,
filosofia, religió del viure a
cada pòpul. Tot això és en el llibre
de Giuliana Carboni “Le voci
di Garulé”.
Al principi comences llegint les
rigues i veus sols el record alecr
de vides que són entrades en el
mosaic dels dies de una època,
que com un arbre estén les rames
i retrobes el color, el perfum. És
el llenguatge de un pòpul, que
encanta, torna i se presenta com
benigne fantasma.
Imatges, llocs, personatges, ressonen
en la memòria com una
perfecta reproducció fotogràfica
del real.
El treball de la recerca filològica
de Giuliana Carboni fa tornar a la
llum de l’avui, expressions reproduïdes
directament de situacions
lingüístiques de la catalanitat
originària de l’Alguer de avui.
Giuliana Carboni ha dellibrat
l’expressió col·loquial de on era
tancada per afavorir l’evasió de
la presó de les relacions individuals
i de la forma tradicional
de l’oralitat.
En el llibre de l’autora domina
un principi, valor referible a la
qualitat exegètica de la sua
recerca, si bé presentada en
forma romançada per fer més
agraïda la sua exegètica lingüística
als lectors; mira els fets en
relació i tot el seu pensament se
visti de imatges.
Natura, persones, el diure, el
parlar de cada u, se poden comprendre
i acceptar amb calorós
consentiment.
La sua simbòlica evidència són
la veritat del viure de cada dia i
les veus de Garulé són presents
en la ment, troben domini miraculós
en cada possibilitat i metzo
per exprimir pensaments, sentiments
en el moment de la vida
que toca en els anys que passen.
En la metamòrfosi que succedeix,
en cada cambiament, en
cada passatge, sempre hi és el
desig de l’unitat; la transformació
però és del tot real, única en
la sua originalitat.
La recerca de Giuliana Carboni
és també poesia.
Si pensem al solc on cada llengua
se mou, se veuen formes
adherents a la sua especificitat,
al parlar just a la sua natura
originària.
Un bell llibre. Un bon llibre.
De llegir tot en un fiado. Com se
diu.
El conte del llibre de G. Carboni
se desgrana i s’estén amb la precisió
geomètrica de una teranyina.
L’exposició és la representació de
una època on el llenguatge dels
arrels torna en sumo de la profunditat
de les ondes de la vida. Cada
capítol té un món de moments, de
dies, la figuració de personatges
en la personalitat distintiva dins
el lloc del viure de cada u.
Parlen les veus de Garulé, ressonen
en el llenguatge que repica
el record de una situació, veritat
històrica en la forma sintàctica i
gramatical del període (Quan
veig a ton pare).
Tot en el llibre és valor de situacions,
de llocs, de qualitats humanes.
L’amor per la sua terra, per
la llengua de la sua gent és en el
símbol de la paraula.
L’experiència és sempre plena
de cada propòsit del pensament,
amb una transfiguració
que perviu en l’interioritat.
Maria Chessa Lai
17

18
PERIÒDIC DE CULTURA I INFORMACIÓ
II
Il libro “Le voci di Garulè” ha
una sua piccola storia privata,
che intendo raccontare, perché
si comprenda meglio la figura
dell’autrice e il messaggio fondamentale
del testo.
Giuliana Carboni Usai ha sempre
scritto, fin dagli anni del
liceo (e forse anche prima!); ma,
come spesso capita nell’adolescenza,
ha scritto inizialmente
soprattutto poesie. Le liriche
composte non hanno quasi mai
avuto un pubblico, perché la
poetessa ha una notevole
ritrosia a svelare il proprio
mondo interiore e le proprie
esperienze di vita.
I versi si sono accumulati in un
‘cassetto segreto’ (come molto
bene ha detto la professoressa
Enza Castellaccio nelle sue
parole di presentazione al testo),
e si sono negli anni arricchiti,
perfezionati, purificati e ben
presto, spero, avranno l’imprimatur
nella stampa.
Ma accanto a queste creazioni in
versi, si faceva urgente nella
scrittrice la necessità di chiudere
in una vetrina più semplice e
più immediata, il racconto in
prosa, il piccolo universo delle
memorie personali e collettive,
le memorie di una comunità,
quella algherese, che le
urgevano dentro. Questa operazione
poteva permetterle,
senza tradire la propria volontà
di non rivelare apertamente i
moti del cuore, di raccontare il
suo amore per Alghero e il suo
rammarico nel vederla, ogni
giorno di più, trasformarsi in
ANY XXIII N. 130 MAIG JUNY 2010
una delle tante mete turistiche
agognate da imprenditori e
‘vacanzieri’ più o meno danarosi.
E sono così iniziati il racconto e
la stesura, in prosa, di episodi
attraverso i quali quel piccolo
universo della memoria ha preso
corpo e sostanza.
Infine, superate le perplessità
dell’autrice ad uscire allo scoperto
nella stampa, il libro è stato
pubblicato e possiamo leggerlo,
interessante, godibile, coinvolgente.
L’opera non è un romanzo, con
una trama unitaria che si svolge
attraverso un intreccio di
vicende legate fra di loro; si tratta
di una serie di racconti-episodi
che in comune hanno l’incontro
con una realtà -della memoria
e dell’animo- di un mondo di
figure, di sentimenti, di affetti
(il mondo di Alguer-Garulé) che,
senza scritti concepiti come
quello di cui parliamo, si
perderebbero nella frenetica disattenzione
dei nostri tempi.
Le parole di Giuliana Carboni
sono illuminate dalla curiosità,
dal rimpianto, dal sorriso di
una donna che ha conosciuto e
interpretato con stupenda spontaneità
e sensibilità i ricordi
della sua vita, dei suoi studi,
delle sue letture.
Il libro, ‘incontro’ per eccellenza
del vivere, è nato dunque ‘necessariamente’,
partorito dalla nostra
autrice senza la costrizione
di prefigurarlo meticolosamente,
di stabilirlo a priori.
Questo non significa che la gestazione
e il parto siano stati
facili. Tutt’altro.
Il lavoro di documentazione è
strato preciso, condotto con serietà,
in scienza e coscienza
diremmo, su testi, documenti,
dizionari, memorie orali e
scritte. La stesura e soprattutto
il lavoro di lima hanno richiesto
tempi lunghi e grande impegno.
Tuttavia il libro è animato da
una freschezza e da una leggerezza
che nascondono benissimo
‘l’arte’, ‘arte’ nel senso di fatica,
di mestiere.
Come dicevano i classici del nostro
Rinascimento (cito Baldesar
Castiglione del ‘Cortegiano’) ‘la
grazia’ -virtù sovrana dell’artista-
consiste nel dimostrare

PERIÒDIC DE CULTURA I INFORMACIÓ
‘ciò che si fa e dice, venir fatto
senza fatica e quasi senza pensarvi’,
cioè nella disinvoltura,
nella naturalezza con cui si
fanno le cose belle ed eleganti,
senza mostrare alcun artificio,
senza nemmeno aver l’aria di
pensarci.
Ebbene il libro di Giuliana
possiede questa ‘grazia’, questa
‘armonia’, questa leggerezza dell’essere.
La memoria è il filo conduttore
delle storie raccontate.
Una memoria che attinge senz’altro
al privato, all’esperienza
della scrittrice (un personaggio
soprattutto, a mio giudizio,
adombra l’autrice), ma soprattutto
alla esperienza storica
(antica ma anche recente) di
Alghero.
Pescatori, contadini, artigiani,
piccoli imprenditori, nobili ed
ecclesiastici, monelli di strada e
fanciulle ‘dabbene’, materassaie
e signore vivono (nelle case di
una Garulé ancora chiusa nelle
sue mura, nei vicoli e nelle piccole
piazze, in sottani o in case
più confortevoli) una quotidianità
talvolta comica talvolta tragica,
sempre molto umana.
E l’autrice riesce ad introdurre
in questa ‘piccola storia’ anche
la ‘grande storia’: come lo scontro
fra la Spagna catalanoaragonese,
Alghero e il giudice
d’Arborea, o la vicenda di un
principe Savoia o la visita di
Carlo V; tutte storie narrate con
animo sorridente e con grande
capacità di presentare ‘ad usum
Delphini’ (in questo caso ad uso
di lettori che non pretendono
aderenza stretta al dettato storico)
eventi che fanno parte della
tradizione popolare della nostra
città di Alghero.
Tutte queste vicende, quelle piccole
e quelle grandi, tutti questi
personaggi, quelli piccoli e quelli
grandi, sono filtrati attraverso
la sensibilità dell’animo della
scrittrice che riesce a guardare
ciò che vede fuori di sé attraverso
quello che vede dentro di sé.
E’ l’animo di una persona
innamorata della città nella
quale è nata e vive, che tuttavia
sa essere ironico, distaccato quel
tanto che l’amore permette.
E’ un animo attento ai particolari,
acuto osservatore della
realtà, ma anche capace di voli
lirici, di ‘sogni’ ad occhi aperti, di
delicatissima tenerezza.
E’ l’animo di un poeta, che non
significa, banalmente, di un sognatore,
ma di uno scrittore -una
scrittrice in questo caso- capace
di trasfigurare la realtà senza
tradirla, di elevare la cronaca a
dimensione universale.
E infine il libro, opera di una
ANY XXIII N. 130 MAIG JUNY 2010
maturità capace di superare
delusioni e affanni, è illuminato
dal sorriso dell’autrice, sempre
fresco, arguto e dolce, sensuale e
fanciullesco .
Nel leggerlo ridiamo e sorridiamo,
ci commuoviamo e contempliamo
il grande teatro della
vita.
Di tutti i personaggi che
popolano il mondo di Garulé cito
solo quello di una ragazzina,
poco più di una bambina:
Giuniveldana.
Giuniveldana mette “un passo
dietro l’altro come una
principessina che se ne (va)
scalza come per gioco” , osserva
tutto, impara tutto e … parla
“con la gata, le galline e il cutxo”.
E “crede che tutto sia una rondalla”.
Sembra una “donnina” e con la
cesta sulla testa porta la verdura
dell’orto di famiglia, che si
Paolo Delrio
Mestre de llenya
SANT RAMON
Mobles entallats en estil sard - Mobles rústics
C. Mazzini, 107 - Tel. (079) 95.30.20 - 07041 L’ ALGUER
19

20
PERIÒDIC DE CULTURA I INFORMACIÓ
trova in contrada Pivarada, a
Garulé.
Percorre sempre la stessa strada.
Dalla zona degli orti sino a
Garulè, con il campanile della
“iglesia di San Franc” che le
serve da bussola.
Ma un giorno, senza neppure
sapere il perché, dévia verso la
“caminera stretta stretta che
andava alla dabaixada” e scopre
il mare.
L’incontro con il mare è un
‘topos’ letterario e gli esempi
possono essere varî : dall’
‘Anabasi’ di Senofonte, a ‘Le
memorie di un ottuagenario’ di
Ippolito Nievo. E in tutti i brani
si tratta di un momento indimenticabile.
Per Giuniveldana è
un incontro magicamente sconvolgente:
il mare non è “quella
distesa profonda e misteriosa
che, da lontano, le metteva
paura : è un’acqua limpida e
trasparente … che la chiamava”.
E il richiamo si fa insistente sino
al punto di farle desiderare di
essere mare, onda, granello di
sabbia e di volare, come la lloca
marina con cui Giuniveldana
stringe una delicata e bruscamente
sincera amicizia.
La personalità di questa ragazzina
si racchiude tra due estremi:
una sensibilità che la travolge
fino a desiderare di fondersi
con la natura marina, e il sano
realismo di chi conosce i proprî
limiti e accetta di vivere nel suo
mondo.
E queste caratteristiche non
sono solo di Giuniveldana, ma
anche dell’autrice, e saranno
evidenti soprattutto quando
potremo leggere le splendide
liriche che presto, spero,
Giuliana Carboni pubblicherà.
Il libro è dunque un delizioso viaggio
nella memoria di una comunità
che non deve dimenticare e
dimenticarsi e la sua dimensione
umana lo farà apprezzare anche a
chi della storia di Alghero non ha
ANY XXIII N. 130 MAIG JUNY 2010
mai sentito parlare e forse anche
della stessa città non conosce l’esistenza.
Fabiola Chessa Lobrano
....I L’HORITZÓ TANCAVA
LOS CONFINS DEL MÓN
De aquella Alguer
és restada a dins de mi,
com os de sípia,
la veu alta dels carrers a migdia,
lo rosari de les paraules a sota veu
als dabaixos
entritxats a la pobretat freda
que li feva companyia
en les tardes de hivern
amb la tristura penjada en cada llantió
ondulant al vent.
Als pedrissos, brajers
botaven esquinquides de or
embriagues en lo bufador de l’ària
pels minyons presos
en lo molinar de les lluminies
lego engolides de l’obscurigor.
De aquella Alguer
és restada dins de mi
una ungla de lluna
penjada al sostre de la passejada,
la xelpa de la via Làctia
que mos embolicava
en la lluminària de les estrelles,
farols encesos
damunt de una marina de pega
amb lo sou respir afanat.
Les tardes que les llampades
descobriven
a sota del cristall de l’algua
poius de esmerald
amb llames de plata,
alhora lo respir de la marina
era tintinu de jòcula
i l’horitzó tancava
los confins del món.
Giuliana Carboni

PERIÒDIC DE CULTURA I INFORMACIÓ
ANY XXIII N. 130 MAIG JUNY 2010
FESTA DELS FOCS DE SANT JOAN
La tradicional festa dels focs de
San Joan, ripristinada al 1990
de l’Obra Cultural de l’Alguer,
s’és tenguda per 20 anys a la
plaça del teatre, al cor del centre
històric, on un temps en
cada placeta, los minyons del
carrer enceneven el foc que obriva
l’estiu i l’estajò dels banys.
Aquest any l’Obra Cultural, que
celebra 25 anys de la sua fundació,
ha volgut organitzar la
festa popular a la Pedrera, un
des quarters més vius i animats
de l’Alguer per presència de
famílies i de minyons, però
també lo més trascurat de
l’Administració municipal.
L’iniciativa és estada possible
gràcies a la col·laboració del
A l’agost del 1960 un vaixell
amb 140 catalans antifranquistes
arribaran a l’Alguer per
viure dos dies en la comunitat
catalana de Itàlia, on era possible,
així com passava al
Rosselló, parlar en català en
tota llibertat respecte a la prohibició
que pativen a Barcelona i
en tot el territori de l’estat
espanyol.
L’interés al viatge era prevalentment
dels catalans de
Catalunya, mentres a l’Alguer
se viu aquella experiència amb
una posició sobretot folklòrica, i
de festa. Solament una petita
minoria algueresa viu la relació
amb els creuers de la Virginia de
Churruca, en llarga part gent de
la burgesia catalana, del mont
intel·lectual i en part també del
món empresarial, com una relació
entre gent germana de llengua,
amb perspectives futures
de intercanvis lingüístics i culturals.
Antoni Simon Mossa probablement
és l’únic, entre els algueresos,
que intraveu una relació
Comitat de la Pedrera i a la
disponibilitat de la Coral
“Alguer terra mia”, presidida de
Mariano Carboni i dirigida de
Nando Dalerci.
La manifestació s’és tenguda a
la plaça del mercat, davant de
un públic numerós i entusiasta
que ha aplaudit a llong la Coral
Terra Mia que ha presentat un
repertori de cançons tradicionals
alguereses, entre les
quals lo Nassaiolo, la
Cardenera, Alguer mia, Lo gall,
Joan Antoni bic ruiu i altres.
Lo President de l’Obra Cultural,
Pino Tilloca, ha donat un salut
a la gent de la Pedrera, explicant
la raó de la triada, amb la
voluntat de repetir la festa
LO RETROBAMENT
política i una oportunitat reivindicativa
de un pòpol sense estat,
així com passava en Sardenya
per la nació sarda, segon el
projecte del partit sard d’acció
del qual Antoni Simon era militant
i dirigent. És evident que el
viatge del retrobament teniva
més i diferents interessos i
estratègies, però un mèrit de
segur ha tengut: ha despertat
un sentiment positiu entre los
algueresos per la pròpia llengua
i el propi patrimoni cultural.
50 anys després d’aquell viatge
és necessari obrir un debat sobre
les conseqüències i les oportunitats
criades de l’una a l’altra
banda de les dues comunitats, la
catalana i l’algueresa, sobre les
ocasions perdudes, i sobre els
límits de gestió de un projecte de
desenvolupament que aquella
ocasió havia presentat a
l’Alguer.
Al mes de juny d’aquest any el
Municipi de l’Alguer amb el
Departament de Vicepresidència
de la Generalitat de Catalunya
ha organitzat alguns actes a
també als anys següents i d’estimular
los altres quarters a
promoure i a recuperar la tradició.
Entre la primera i la segona
part del concert s’és encès lo foc
al centre de la plaça on després
la gent a pogut renovar la tradició
de saltar los focs de Sant
Joan i de se fer compares.
A conclusió del concert, mentres
sobretot els més joves continuaven
a saltar el foc, tota la gent
ha apreciat, amb tanta alegria,
els productes de la tradició
algueresa i la degustació dels
vins de l’Alguer oferts dels socis
de l’Obra Cultural.
Camila Pons
l’Alguer per recordar aquell viatge.
La poca disponibilitat econòmica,
la mancança de coneixença
històrica de aquell adveniment i
de una visió de allò que los 50
anys representaven o podiven
representar sobretot per
l’Alguer, una programació deixada
massa a les mans dels catalans,
no ha criat l’oportunitat de
debatre ni en clau històrica ni en
perspectiva futura.
Això no vol diure que les celebracions
del Retrobament no siguin
estats tres dies per promoure
l’Alguer, i recordar sobretot als
joves la recurrència.
És evident i esperem que amb
les iniciatives del mes de juny,
ningú hagi volgut tancar el
debat, i és per això que el nostre
periòdic, com sempre, resta a
disposició de qui vol manifestar
la pròpia opinió sobre l’hereditat
que el Retrobament mos ha
deixat, i sobre les perspectives
futures.
Miquel Fort
21

22
PERIÒDIC DE CULTURA I INFORMACIÓ
Nom científic Ardea purpurea
Nom italià Airone rosso
Nom alguerés Airó (Se propon:
Airó vermell)
Nom mallorquí Augró, Agró,
Augró ros, Augró d’estiu
Identificació
Col, bic i anques llongs. Té el
plomatge del dors de color gris
obscur amb plomes de color
marró; el pit vermellós, lo ventre
negre, lo coll marró amb tendència
al vermell amb una línia
negra i la part superior del cap
negra, les ales són gris obscur.
Lo bic és llong i de color marró
amb tendència al groc. Els ulls
són grocs. Les anques són de
color marró o marró amb
tendència al groc.
Biologia i Habitat
Estiuenc, nidificant localitzat,
l’airó és una espècie típica de les
zones humides de la costa o de
l’interior d’algua dolça, natural o
artificial, amb canyissars extensos
i tranquils. En migració freqüenta
zones humides de la
costa o de l’interior amb vegetació
aquàtica abundant. És un
animal solitari. Durant el dia
està quiet entre la vegetació dels
canyissars, a la tarda és més
actiu. A l’autumne emigra a la
volta de l’Àfrica tropical i torna a
la primavera següent.
Nidificació
Se reprodueix en colònies o amb
parelles isolades. L’estajò reproductiva
té inici a abril i acaba al
mes de juny. Normalment fa el
niu en terra entre la vegetació
(canyes) a prop de l’aigua. La
femella depon 4 o 5 ous de color
blau verdós i los cova per 4 setmanes.
Los pollets eixin del niu
als 10 dies i començant a volar
després de 6 setmanes.
Alimentació
L’airó se nodreix prevalentment
de crustacis, insectes aquàtics,
peixos, granotes, rèptils, pollets de
altres pardals i petits mamífers.
Distribució i consistència
de la populació
La populació europea consisteix
en total de 29.000-42.000 parelles;
aquella italiana és de 1.800
-2.000 parelles. La populació
italiana resulta en augment.
Amenaça
Destrucció, fragmentació, transformació
dels hàbitats de
reproducció i de alimentació,
variació del nivell de les algues
al període de la reproducció,
contaminació de les algues amb
metalls pesants, incendis dels
canyissars al període de reproducció,
impacte amb les línies
elèctriques i cavos aeris.
Status de la conservació
L’airó és protegit de les
Directiva 409/79, Annex 1, de
ANY XXIII N. 130 MAIG JUNY 2010
L’AVIFAUNA AL TERRITORI DE L’ALGUER
LES ESPÈCIES DE LES ZONES HUMIDES
les Convencions del Berna
(Al·legat II) i de Bonn (Al·legat
II), SPEC 3.
Antonio Torre
ESCOLA DE ALGUERÉS
“Pasqual Scanu”
1982-2010
una institució per
ajudar els algueresos
a defendre i recuperar
la pròpia llengua
i la pròpia identitat
Carrer Mallorca, 45
escola.algueres@tiscali.it

PERIÒDIC DE CULTURA I INFORMACIÓ
ANY XXIII N. 130 MAIG JUNY 2010
M A N E R E S D E D I U R E
“... AMB EL TEMPS I AMB LA PALLA COU LA NÈSPOLA... ”
Era un mètode per fer coure la
nèspola, aquella rodona de color
marró obscur, que s’aculli a la fi
de octubre, per ésser prompta a
menjar entre gener, fent les
coure, precisament, amb el siste
ma de la palla.
Això succeïva temps enrere,
mentre avui amb los mètodes i
la tecnologia actuals mos han
habituat a menjar fruites i altro
fores de les estajons.
Així, com per tots los proverbis,
les locucions o qual se vol altra
manera de diure, hi és sempre la
moral de les coses que s’aplica a
l’home i a les situacions que l’ho
me viu, que provoca o que
subeix. Així, com en tant altres
proverbis o altres maneres de
diure, també si se perd o se fa
rara la situació que les ha origi
nades, també aquesta manera
de diure conserva tota la sua
validitat i força, i naturalment
la sua actualitat. I, doncs, si
també són proverbis del temps
passat, continuen a ésser
actuals. Passen los anys. Podem
diure, però, que són sempre de
moda, també al món de avui, on
anem sempre més de pressa i,
corrint, no fem cas a la saviesa
que mos ve del passat.
Dieven que l’home adapta tota
les coses que fanen còmode, poc
importa si se va contra la natu
ra, basta que faci plaier i, sobre
tot, profit, perquè l’egoisme de
l’home és sense fi, tot lo rest no
compta.
No existi més ninguna ètica que
pugui fermar aquesta tendència,
a tots los nivells i en tots les
categories, siguin hòmens que
dones.
És ver lo món gira, especialment
en aquest últim sècul, i se té
l’impressió que l’home hagi dat
una forta accelerada sense
mirar per on va i on passa, i per
això les coses vanen con vanen.
És ver també, que tantes inven
cions han donat un gran ajut,
sobretot en camp mèdic, donant
més qualitat a la vida, també si
a voltes mos deixem prendre
massa la mà de certos cienciats.
Sense volguer entrar ara en par
ticulars, però se pot veure cada
dia, a través dels mitjans de
comunicació, la revolució i certes
manipulacions que alguns cien
ciats fanen, amb experiments de
cada gènere en totes les direc
cions, i sovint també contra
natura.
Per cada cosa, al contrari, tenim
de deixar que se cumpli el sou
temps, i que cada cosa vagi al
sou lloc. O, si volem utilitzar
paraules i conceptes ben co
neixuts, tenim de prendre con
sciència que hi ha un temps per
nàixer i un temps per morir, és a
diure, un temps per cada cosa.
Però l’home, amb la sua aviditat
i el sou egoisme, per ésser sem
pre més potent i ric, no perd
temps per matar lo món, on viu.
Vito Loy
23

POESIA I CANÇÓ
Vallverd
Paraules de Rafael Catardi Música de Isabel Montanari
Latua campana encanta la vall dormida al sol
Iglésia tota blanca com una núvola en cel. Dolça
campana plena de amor plena de pau sés
sempre al meu cor. Dolça campana…(bis) De
flors
és la tua muntanya és com un altar lluent damunt
a la campanya plena de flors i forment. Dolça
campana plena de amor plena de pau sés
sempre al meu cor.
Vèrgin nostra prega
amb a mi prega que
Déu mos deixi aqueix
país.