Volíem ser el cel

VOLIEM SER EL CEL
JOANAINA FONT

© Volíem ser el cel: Joanaina Font Ayala
© Pròleg: Gerard Gomila
© Il·lustracions: Daniel Handel
L’autora consent la difusió dels poemes i versos d’aquest llibre
amb finalitats no comercials, citant explícitament el nom de
l’autora i sense fer-hi cap mena de modificació que pugui alterar
la integritat de l’obra.

CARTOGRAFIA D'UNA ESQUENA
Després de llegir aquest poemari, vaig haver de fer una pausa
i quedar-me en silenci. Havia quedat tan colpit que vaig necessitar
omplir-me de buit. És un oxímoron-, una contradicció
absoluta, en sóc conscient, però explicar un poema també és
una contradicció. Sovint m’adono que les contradiccions són
l’únic que val la pena d’aquesta vida. Les contradiccions i els
silencis carregats de significat.
En aquest poemari els espais en blanc, els silencis, són tant
importants o més que els poemes, i és per això que el silenci és
l’esquena pigada on l’autora llueix les constel·lacions i les ferides,
a carn oberta, sense misericòrdia; una pugna per evitar el
sentimentalisme barat, la vulgar submissió d’una persona sobre
l’altra.
En aquest poemari els mots són cendra, carbó que fumeja i caliu
que es refreda.
Els gairebé seixanta poemes de Volíem ser el cel configuren un
paisatge devastador, una experiència fragmentària d’amor, passió
i desgel, que no dona treva. És ben bé una illa solitària a la
biografia de l’autora, que ha arrencat de l’arxipèlag de les seves
vivències: em resisteixo a pensar que és un naufragi.
Volíem ser el cel evoca les mirades a la porta de casa des del sofà
de l’entrada. Mirades al buit plenes de buit. Mirades a una
porta que s’obre i es tanca a força de voluntat. Portes interiors
i portes exteriors, siguin de fusta o de carn.
La resta és silenci.
Gerard Gomila

A Júlia, per tot.
A Marc, per quan em fa riure i em respon: una mica.

When we were teenagers
we wanted to be the sky
Now all we want to do
is go to red places
and try to stay out of hell
CAT POWER

Volíem ser el cel,
la línia que ens arreplegava
com si no portéssim
la nostra mort damunt les mans.
Volíem ser, del cel,
replecs de silenci,
un cop de blau.
Però vam ser del crit,
dels ruixats de tempesta
i, de la nit, cossos corrent
desemparats.

He tornat de l’infern
i també he deixat de pregar-te
aquest capvespre
tant de cap penjant a la vora del llit.
Què cal que faci
perquè l’hivern s’acabi
i deixar de sentir
aquest massa d’un fred escabrós,
aquesta mort descosint ales.

Vine para saltar al vacío
y me sacaste de él.
A Daniel

La tarda té el mateix sabor
que tenia la nit: el mateix vi,
la mateixa pluja,
la mateixa alfàbrega
que s’està cremant al sol.
El mateix de tu.
El mateix de la teva absència.

No hi ha paraules
que em facin ser fàcil d’estimar,
perquè jo somniava en la foscor
fins que vaig començar a viure-hi.

He vist el gest subtil
de la teva boca
rossegant-me.
Jo no tinc gorja
per tant desfici.

Em van diagnosticar
psoriasis plantar.
Aquesta malaltia del meu peu
de capes de pell morta
almenys és visible.

Passen els dies d’aquest agost
a dins l’estómac
que no vol marxar.
Sentir-se bé s’ha convertit
a oblidar que quan torni a casa
encara hi seràs, sense ser-hi,
perquè jo hi seré.

He oblidat com dir la llum
dir la veu
dir fins i tot la teva boca
vorejant-me.
Ara només sé el silenci
que acompanya aquest buit
tant de terrabastall
desnucant-me.

A les esquenes amb pigues
només s’hi poden fer constel·lacions.
La teva és perseus,
però jo mai he dut andròmeda.

Aquest amor efímer
que batega
entre el palmell i la fusta
de la taula
és on et tinc.
Però el fred planeja,
rebel i animal,
entre els cossos,
i quan em descuido
i tanco els punys
no quedes sinó rebregat
i així de volàtil desapareixes,
igual que com vas arribar.

He creuat països,
canviat de llit,
vist tots els blancs abastables.
Però aquest matí,
en llevar-me,
encara creuava fronteres
entre tu i l’eco d’aquest aire
que em fa viure’t sense voler-te,
sense volar-te.

Negra, com la llarga corrua d’estels, pacients,
i la por del marge
negant-se en els ulls esperançats.
RICARD RIPOLL
Dona’m una raó
per arrencar-me els ulls
i deixar de ser el company de batalla que
obre
trinxeres de matinada,
marges a desfici en la puta nit.

Digues, no sents la tibantor
dels llavis
quan la foscor ens regna?
Admet i converteix-me
en aquest soldat
que no cedeix davant l’intent brutal
de veure’m plorar sobre la carn.

Ets com un turment que em revolta
com un bes robat sense encís,
amb l’aspresa d’un alè que t’hemisfera
a la part més fosca dels sentits.
Qualsevol voldria matar-te,
però jo no sóc qualsevol.

Els animals migren en bandades.
Jo sempre migro
amb totes les meves pors.

Demà torno a casa.
També he de tornar del lloc
dedins la memòria
on els nostres cossos juguen
amb aquest futur que mai hem tocat.

Vaig morir
a la vora del jo
que em vaig deixar dibuixar
mentre t’estimava.

El darrer glop de vi
fa que em trenqui
sota la pluja.
S’allarga la tarda, sedent.
Gola avall, seguim morint
a totes les corbes.

En una casa vaig deixar
un raspall de dents,
a l’altra un pijama,
a la següent una tassa
amb un voral esquerdat.
Després vaig perdre
el tremolor d’una mà,
un bri de cabells que em molestava.
Enlloc he pogut, però,
deixar aquest jo sense batec,
sec i sol,
rossegadament innavegable.

Era dilluns,
tenia els peus freds,
els llençols acabats de posar,
un llum fos a la cuina.
Vaig voler un lloc
on no haguéssim estat mai:
un dimecres després de dinar,
una carretera llarga,
un aeroport.
I tanmateix m’imaginava confessant-te
que havia plorat massa,
però que em volia deixar estimar
en aquest lloc que mai has vist
tant de l’olor de casa:
els teus cabells dins del meu llit,
un bes al front,
aquest versos com un miratge.

En la desídia
de desterrar
aquell jo més sencer,
m’aferro a aquesta boca
que no podrà dur-me a casa,
que no sap ni tan sols
pronunciar el meu nom.
Així és
com he perdut les lletres:
en un cos
desconegut
que m’arrapa el cul
en aquesta cantonada
plena d’estranyeses.
Un cementiri més.

Avui plou, també,
i vull rebel·lar-me:
vull abraçar-te encara.

Tinc por de l’ombra
que em sotgi a cavalcar
el teu record
quan torni a obrir els ulls.
I vull ser cega.
Vull seguir palpant la bellesa
d’aquest racó tan adormit
de tu i del món.

Només volia voler-te
amb aquesta imprecisió,
tan maldestrament
entre silencis.
Però se m’ha fet de nit
la llengua.

El camí es feia llarg
mentre memoritzava
totes les línies del cel
que em cremaven les parpelles.
Tant temps després
encara ets puntets de llum.

Se m’ha acabat la poesia
que fa recórrer els teus dits
damunt del pensament.

Busco un lloc plaent
entre les teves vèrtebres
perquè m’he perdut tant.
Però en el refugi,
l’esgotament perquè em feies córrer
i l’impalpable
dels dies que m’inunden
i no em trobo
i l’atur en la sang.

Ets l’únic lloc on m’oblido d’on sóc,
on la vida es limita
a la fredor de la mà
cercant el teu racó
més calent,
el record impenetrable.

El pitjor del fet que fóssim amants
és que mai podré escriure
els nostres noms plegats en cap vers,
malgrat que se’ns pugui veure estesos
mirant-nos les pells, entre cada línia,
i jo mogui la llengua amb cada verb.

Quan s’ha fet l’amor
sempre amb els llums oberts
el sentit és encegar-te.

Quan l’amor s’acaba
i busco el dolor
per saber que encara hi sóc,
rebrego la cicatriu
que tinc al llavi.
És l’única que puc lluitar
amb les dents.

Per salvar-te
han de saber
on han d’anar a buscar-te.

A la banda del llit que ara palpo
sempre és hivern.
Talleu-me les mans.

Estic tancada dins d’un fals record
on ens estimem,
fins i tot som capaços de simular
una lleu i suau aproximació
a la idolatria.
Però els vidres cruixen,
les portes grinyolen
i encara vull morir.

Entrellums t’he resseguit,
imperfecte,
amb el dit assenyalant-te
com un tret a l’estómac.
I tinc tanta por
sense disparar.

Arriba el dia en què
només has de decidir
quina és la ferida que parla
mentre una boca desconeguda
et recorre cony amunt i avall
i te’n vas
com si haguessis mai tornat
de la tristesa on estaves.

Quan el paper és en blanc
no hi ets.
Arribes amb les primeres lletres.

Alguna cosa s’aferra al vers
del cos que recordes
l’única tarda d’estiu que plou.
Però, en atansar la mà al buit,
només el diumenge
i el sol que, entre l’aiguat,
a penes sobreviu.

He deixat de respondre
a aquest reclam
que el record té de tu
i malgrat que la roba
encara crema
deixo que un altre em prengui
així de fredament
com un gemec sec
com un cor solcat
entre les calces.

Porto posat el teu hivern;
aquest sexe efímer
que em corromp
–qui sap si malmet–
la brevetat d’aquest tu
que em devora les dents.

El sol es pon
rere aquell edifici anònim
on ens parapetàvem
de tot el que ens evitava
tenir aquella fam.
Avui, però, me’l miro
amb estranyesa
i penso que pots
quedar-te la ciutat
perquè jo ja no podré
quedar-me en tu.

Voldria que em veiessis
dins del poema
amb aquesta paraula
que rebrego entre els dits
vorejant un raig de llum
un poc salvatge
i que t’estiressis al meu costat
sense dir res
tendrament incomparable.

Trec la mà per la finestra
i el sol em crema de frec
als giravolts.
El mar també es plega, avui,
perquè sent la teva absència.

Quan marxes
i sota el palmell ja no hi ha la pell,
encara sento l’escalfor que tremola,
el silenci glaçat d’aquest adéu
dins d’un adéu.
Quants adéus caben dins d’un adéu?
Quants adéus dins d’un adéu
seré capaç de resistir?

Caminàvem l’un al costat de l’altre.
Caminàvem molt lents,
com si haguéssim d’arribar
a algun lloc que temíem.
Però tot el que ens hauria d’haver fet por
se’ns ponia rere l’esquena.

El millor de gestar-te
és sentir
com em colpeges per dins.

Podria maltractar el meu cos
fins l’extenuació
i en el moment més imprecís
el meu cos es seguiria recordant del teu
com un banc d’estornells
que enceten la primavera.

Pensar que si escric aquest vers
mai podré deixar de sentir
el vol de la teva mà allunyant-se.
I que aquest sigui, tanmateix,
l’únic gest que puc oferir-te
per fer-nos palesos en el temps:
prémer-te fort la mà a amagades
en aquesta estació de gent perduda
i nosaltres tan trobats.

Vaig anar a París,
però em vaig passar
tot el viatge
dins de nosaltres.
A París sempre hi hauria hagut
més amor.

Haz que algo nos ocurra.
Mira cómo hacia la vida temblamos.
Diuen que ets a casa
quan la pots recórrer a les fosques.
Tal com et recorria a tu
encara que fos tremolant.
Rilke

Obries l’armari,
treies la tovallola,
un petó al clatell.
No em calia res més,
aleshores.
No era conscient,
mentre em despertava,
que l’aigua de la dutxa
et recorria racons
que jo no havia tocat.
Els mateixos de mi
on mai arribarem.

Un diumenge més
deixant que tot es mori.
Aquest blanc d’enyorança,
aquest vers que no et val.

Sé que vaig ser feliç.
Ara només em bull
dins l’estómac
el no haver perfilat
degudament la imatge
per fer-la persistir
com un fantasma.
Ara només la por
matant-me una mica més,
destrossant-me.

A mitjanit el cor s’alenteix
d’una manera estranya,
com si no volgués deixar el dia
com si no volgués començar el nou.
Uns minuts
en què no he de sobreviure’t.

Et vaig tenir a dins.
Què et fa pensar
que res del que em puguis dir ara,
que estàs a fora,
em farà sagnar un sol tros de pell?

Que mai ningú reciti aquest poema
que mai ningú l’embruti
ni ens separi
ni gosi posar-te un sol verb entre els dits.
Que siguem sempre l’esborrany,
la incertesa.

Quan vaig escriure-ho tot, però,
i em vaig morir, i vaig néixer
tot plorant amb els ulls secs,
ell hi era.
Encara, com el cel,
perquè hi havíem viscut,
perquè nosaltres l’érem.

AGRAIMENTS
A l’Andrea Jofre, especialment per aquella nit en què vam ordenar
aquest poemari; a en Daniel, per tots els esbossos i silencis
que hem arribat a perfilar; a en Gerard Gomila, per haver
estat sempre tan cru i tendre amb les seves crítiques; a la
Goretti Cajide, per ser salvatge, i curosa amb totes les meves
paraules; a en Vicent Almela, pels anys en què no hem necessitat
la poesia com a excusa, però hem deixat que hi fos; a la
Nunu, per ensenyar-me a posar-ho tot on toca; a aquells que
em van ferir i em van dur a persistir durant seixanta pàgines; i
a la meva mare i al meu pare, per ser incondicionals.