Volíem ser el cel

joanaina

VOLIEM SER EL CEL

JOANAINA FONT


© Volíem ser el cel: Joanaina Font Ayala

© Pròleg: Gerard Gomila

© Il·lustracions: Daniel Handel

L’autora consent la difusió dels poemes i versos d’aquest llibre

amb finalitats no comercials, citant explícitament el nom de

l’autora i sense fer-hi cap mena de modificació que pugui alterar

la integritat de l’obra.


CARTOGRAFIA D'UNA ESQUENA

Després de llegir aquest poemari, vaig haver de fer una pausa

i quedar-me en silenci. Havia quedat tan colpit que vaig necessitar

omplir-me de buit. És un oxímoron-, una contradicció

absoluta, en sóc conscient, però explicar un poema també és

una contradicció. Sovint m’adono que les contradiccions són

l’únic que val la pena d’aquesta vida. Les contradiccions i els

silencis carregats de significat.

En aquest poemari els espais en blanc, els silencis, són tant

importants o més que els poemes, i és per això que el silenci és

l’esquena pigada on l’autora llueix les constel·lacions i les ferides,

a carn oberta, sense misericòrdia; una pugna per evitar el

sentimentalisme barat, la vulgar submissió d’una persona sobre

l’altra.

En aquest poemari els mots són cendra, carbó que fumeja i caliu

que es refreda.

Els gairebé seixanta poemes de Volíem ser el cel configuren un

paisatge devastador, una experiència fragmentària d’amor, passió

i desgel, que no dona treva. És ben bé una illa solitària a la

biografia de l’autora, que ha arrencat de l’arxipèlag de les seves

vivències: em resisteixo a pensar que és un naufragi.

Volíem ser el cel evoca les mirades a la porta de casa des del sofà

de l’entrada. Mirades al buit plenes de buit. Mirades a una

porta que s’obre i es tanca a força de voluntat. Portes interiors

i portes exteriors, siguin de fusta o de carn.

La resta és silenci.

Gerard Gomila


A Júlia, per tot.

A Marc, per quan em fa riure i em respon: una mica.


When we were teenagers

we wanted to be the sky

Now all we want to do

is go to red places

and try to stay out of hell

CAT POWER


Volíem ser el cel,

la línia que ens arreplegava

com si no portéssim

la nostra mort damunt les mans.

Volíem ser, del cel,

replecs de silenci,

un cop de blau.

Però vam ser del crit,

dels ruixats de tempesta

i, de la nit, cossos corrent

desemparats.


He tornat de l’infern

i també he deixat de pregar-te

aquest capvespre

tant de cap penjant a la vora del llit.

Què cal que faci

perquè l’hivern s’acabi

i deixar de sentir

aquest massa d’un fred escabrós,

aquesta mort descosint ales.


Vine para saltar al vacío

y me sacaste de él.

A Daniel


La tarda té el mateix sabor

que tenia la nit: el mateix vi,

la mateixa pluja,

la mateixa alfàbrega

que s’està cremant al sol.

El mateix de tu.

El mateix de la teva absència.


No hi ha paraules

que em facin ser fàcil d’estimar,

perquè jo somniava en la foscor

fins que vaig començar a viure-hi.


He vist el gest subtil

de la teva boca

rossegant-me.

Jo no tinc gorja

per tant desfici.


Em van diagnosticar

psoriasis plantar.

Aquesta malaltia del meu peu

de capes de pell morta

almenys és visible.


Passen els dies d’aquest agost

a dins l’estómac

que no vol marxar.

Sentir-se bé s’ha convertit

a oblidar que quan torni a casa

encara hi seràs, sense ser-hi,

perquè jo hi seré.


He oblidat com dir la llum

dir la veu

dir fins i tot la teva boca

vorejant-me.

Ara només sé el silenci

que acompanya aquest buit

tant de terrabastall

desnucant-me.


A les esquenes amb pigues

només s’hi poden fer constel·lacions.

La teva és perseus,

però jo mai he dut andròmeda.


Aquest amor efímer

que batega

entre el palmell i la fusta

de la taula

és on et tinc.

Però el fred planeja,

rebel i animal,

entre els cossos,

i quan em descuido

i tanco els punys

no quedes sinó rebregat

i així de volàtil desapareixes,

igual que com vas arribar.


He creuat països,

canviat de llit,

vist tots els blancs abastables.

Però aquest matí,

en llevar-me,

encara creuava fronteres

entre tu i l’eco d’aquest aire

que em fa viure’t sense voler-te,

sense volar-te.


Negra, com la llarga corrua d’estels, pacients,

i la por del marge

negant-se en els ulls esperançats.

RICARD RIPOLL

Dona’m una raó

per arrencar-me els ulls

i deixar de ser el company de batalla que

obre

trinxeres de matinada,

marges a desfici en la puta nit.


Digues, no sents la tibantor

dels llavis

quan la foscor ens regna?

Admet i converteix-me

en aquest soldat

que no cedeix davant l’intent brutal

de veure’m plorar sobre la carn.


Ets com un turment que em revolta

com un bes robat sense encís,

amb l’aspresa d’un alè que t’hemisfera

a la part més fosca dels sentits.

Qualsevol voldria matar-te,

però jo no sóc qualsevol.


Els animals migren en bandades.

Jo sempre migro

amb totes les meves pors.


Demà torno a casa.

També he de tornar del lloc

dedins la memòria

on els nostres cossos juguen

amb aquest futur que mai hem tocat.


Vaig morir

a la vora del jo

que em vaig deixar dibuixar

mentre t’estimava.


El darrer glop de vi

fa que em trenqui

sota la pluja.

S’allarga la tarda, sedent.

Gola avall, seguim morint

a totes les corbes.


En una casa vaig deixar

un raspall de dents,

a l’altra un pijama,

a la següent una tassa

amb un voral esquerdat.

Després vaig perdre

el tremolor d’una mà,

un bri de cabells que em molestava.

Enlloc he pogut, però,

deixar aquest jo sense batec,

sec i sol,

rossegadament innavegable.


Era dilluns,

tenia els peus freds,

els llençols acabats de posar,

un llum fos a la cuina.

Vaig voler un lloc

on no haguéssim estat mai:

un dimecres després de dinar,

una carretera llarga,

un aeroport.

I tanmateix m’imaginava confessant-te

que havia plorat massa,

però que em volia deixar estimar

en aquest lloc que mai has vist

tant de l’olor de casa:

els teus cabells dins del meu llit,

un bes al front,

aquest versos com un miratge.


En la desídia

de desterrar

aquell jo més sencer,

m’aferro a aquesta boca

que no podrà dur-me a casa,

que no sap ni tan sols

pronunciar el meu nom.

Així és

com he perdut les lletres:

en un cos

desconegut

que m’arrapa el cul

en aquesta cantonada

plena d’estranyeses.

Un cementiri més.


Avui plou, també,

i vull rebel·lar-me:

vull abraçar-te encara.


Tinc por de l’ombra

que em sotgi a cavalcar

el teu record

quan torni a obrir els ulls.

I vull ser cega.

Vull seguir palpant la bellesa

d’aquest racó tan adormit

de tu i del món.


Només volia voler-te

amb aquesta imprecisió,

tan maldestrament

entre silencis.

Però se m’ha fet de nit

la llengua.


El camí es feia llarg

mentre memoritzava

totes les línies del cel

que em cremaven les parpelles.

Tant temps després

encara ets puntets de llum.


Se m’ha acabat la poesia

que fa recórrer els teus dits

damunt del pensament.


Busco un lloc plaent

entre les teves vèrtebres

perquè m’he perdut tant.

Però en el refugi,

l’esgotament perquè em feies córrer

i l’impalpable

dels dies que m’inunden

i no em trobo

i l’atur en la sang.


Ets l’únic lloc on m’oblido d’on sóc,

on la vida es limita

a la fredor de la mà

cercant el teu racó

més calent,

el record impenetrable.


El pitjor del fet que fóssim amants

és que mai podré escriure

els nostres noms plegats en cap vers,

malgrat que se’ns pugui veure estesos

mirant-nos les pells, entre cada línia,

i jo mogui la llengua amb cada verb.


Quan s’ha fet l’amor

sempre amb els llums oberts

el sentit és encegar-te.


Quan l’amor s’acaba

i busco el dolor

per saber que encara hi sóc,

rebrego la cicatriu

que tinc al llavi.

És l’única que puc lluitar

amb les dents.


Per salvar-te

han de saber

on han d’anar a buscar-te.


A la banda del llit que ara palpo

sempre és hivern.

Talleu-me les mans.


Estic tancada dins d’un fals record

on ens estimem,

fins i tot som capaços de simular

una lleu i suau aproximació

a la idolatria.

Però els vidres cruixen,

les portes grinyolen

i encara vull morir.


Entrellums t’he resseguit,

imperfecte,

amb el dit assenyalant-te

com un tret a l’estómac.

I tinc tanta por

sense disparar.


Arriba el dia en què

només has de decidir

quina és la ferida que parla

mentre una boca desconeguda

et recorre cony amunt i avall

i te’n vas

com si haguessis mai tornat

de la tristesa on estaves.


Quan el paper és en blanc

no hi ets.

Arribes amb les primeres lletres.


Alguna cosa s’aferra al vers

del cos que recordes

l’única tarda d’estiu que plou.

Però, en atansar la mà al buit,

només el diumenge

i el sol que, entre l’aiguat,

a penes sobreviu.


He deixat de respondre

a aquest reclam

que el record té de tu

i malgrat que la roba

encara crema

deixo que un altre em prengui

així de fredament

com un gemec sec

com un cor solcat

entre les calces.


Porto posat el teu hivern;

aquest sexe efímer

que em corromp

–qui sap si malmet–

la brevetat d’aquest tu

que em devora les dents.


El sol es pon

rere aquell edifici anònim

on ens parapetàvem

de tot el que ens evitava

tenir aquella fam.

Avui, però, me’l miro

amb estranyesa

i penso que pots

quedar-te la ciutat

perquè jo ja no podré

quedar-me en tu.


Voldria que em veiessis

dins del poema

amb aquesta paraula

que rebrego entre els dits

vorejant un raig de llum

un poc salvatge

i que t’estiressis al meu costat

sense dir res

tendrament incomparable.


Trec la mà per la finestra

i el sol em crema de frec

als giravolts.

El mar també es plega, avui,

perquè sent la teva absència.


Quan marxes

i sota el palmell ja no hi ha la pell,

encara sento l’escalfor que tremola,

el silenci glaçat d’aquest adéu

dins d’un adéu.

Quants adéus caben dins d’un adéu?

Quants adéus dins d’un adéu

seré capaç de resistir?


Caminàvem l’un al costat de l’altre.

Caminàvem molt lents,

com si haguéssim d’arribar

a algun lloc que temíem.

Però tot el que ens hauria d’haver fet por

se’ns ponia rere l’esquena.


El millor de gestar-te

és sentir

com em colpeges per dins.


Podria maltractar el meu cos

fins l’extenuació

i en el moment més imprecís

el meu cos es seguiria recordant del teu

com un banc d’estornells

que enceten la primavera.


Pensar que si escric aquest vers

mai podré deixar de sentir

el vol de la teva mà allunyant-se.

I que aquest sigui, tanmateix,

l’únic gest que puc oferir-te

per fer-nos palesos en el temps:

prémer-te fort la mà a amagades

en aquesta estació de gent perduda

i nosaltres tan trobats.


Vaig anar a París,

però em vaig passar

tot el viatge

dins de nosaltres.

A París sempre hi hauria hagut

més amor.


Haz que algo nos ocurra.

Mira cómo hacia la vida temblamos.

Diuen que ets a casa

quan la pots recórrer a les fosques.

Tal com et recorria a tu

encara que fos tremolant.

Rilke


Obries l’armari,

treies la tovallola,

un petó al clatell.

No em calia res més,

aleshores.

No era conscient,

mentre em despertava,

que l’aigua de la dutxa

et recorria racons

que jo no havia tocat.

Els mateixos de mi

on mai arribarem.


Un diumenge més

deixant que tot es mori.

Aquest blanc d’enyorança,

aquest vers que no et val.


Sé que vaig ser feliç.

Ara només em bull

dins l’estómac

el no haver perfilat

degudament la imatge

per fer-la persistir

com un fantasma.

Ara només la por

matant-me una mica més,

destrossant-me.


A mitjanit el cor s’alenteix

d’una manera estranya,

com si no volgués deixar el dia

com si no volgués començar el nou.

Uns minuts

en què no he de sobreviure’t.


Et vaig tenir a dins.

Què et fa pensar

que res del que em puguis dir ara,

que estàs a fora,

em farà sagnar un sol tros de pell?


Que mai ningú reciti aquest poema

que mai ningú l’embruti

ni ens separi

ni gosi posar-te un sol verb entre els dits.

Que siguem sempre l’esborrany,

la incertesa.


Quan vaig escriure-ho tot, però,

i em vaig morir, i vaig néixer

tot plorant amb els ulls secs,

ell hi era.

Encara, com el cel,

perquè hi havíem viscut,

perquè nosaltres l’érem.


AGRAIMENTS

A l’Andrea Jofre, especialment per aquella nit en què vam ordenar

aquest poemari; a en Daniel, per tots els esbossos i silencis

que hem arribat a perfilar; a en Gerard Gomila, per haver

estat sempre tan cru i tendre amb les seves crítiques; a la

Goretti Cajide, per ser salvatge, i curosa amb totes les meves

paraules; a en Vicent Almela, pels anys en què no hem necessitat

la poesia com a excusa, però hem deixat que hi fos; a la

Nunu, per ensenyar-me a posar-ho tot on toca; a aquells que

em van ferir i em van dur a persistir durant seixanta pàgines; i

a la meva mare i al meu pare, per ser incondicionals.

Similar magazines