La xicalla. Temps d’infantesa

LA XICALLA

temps d’infantesa

Edita i imprimeix: Gráficas Castañ

Dipòsit Legal: CS-87-2020

ISBN: 978-84-09-17738-7

Ha dirigit aquesta edició:

Associació Cultural Colla Rebombori

www.collarebombori.cat

Consell de Redacció:

M. Alegre, F. Aparisi,

J. M. Carceller, M. Gómez,

X. Llombart

Portada, pintures i dibuixos: Manolo Alegre

Correcció lingüística: X. Llombart i J. M. Carceller

Il·lustració d’aquesta pàgina: Fotomuntatge amb un

fragment de «Joc d’infants», oli sobre taula de Bruegel

El Vell (1560), Museu d’Història de l’Art de Viena

Fotografies i textos de col·laboració: els seus autors

Publicitat: Ferran Aparisi i Maria Àngels Pons

Disseny i maquetació: vetavisual.com

El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

9 Brancal

Josep Miquel Carceller i Dols

21 La ciutat i la infantesa

Miquel Gómez i Garcés

27 Qüestió d’educació

Jordi Marin i Monfort

37 Temps abonançat

Rosabel Gumbau González

39 L’educació de la infància al llarg

de l’Espanya Contemporània

Francesc Mezquita Broch

51 Pa i culpa

Marta Vilardaga

53 Què hi havia entre els genolls i el melic?

Ferran Aparisi Monfort

59 La xiqueta a qui li agradava molt jugar

Carmen Amorós Climent

63 Vivències d’infantesa

Armonía Baldayo i Berta Baldayo

67 Experiències i rellevància del joc

Amparo Carpi Ballester

71 Faig memòria

Isabel Labuiga Tomás

77 Records d’infantesa

Fina Salvador Pérez

79 L’ estiu

Emília Sanchis Alòs

81 El codonyar de la marjal

Francesc Mezquita Broch

83 La infància en el món ibèric i romà

Joaquim Alfonso Llorens

Anna Miguélez González

95 Imatges d’infantesa a l’Antic Règim

Lledó Ruiz Domingo

102 Sant Nicolau


105 Delovita

Delfí Traver Barreda

111 La xiqueta que no podia preguntar


114 Temps d’infantesa

Aina García Carbó

117 Pit-roig

Josep Porcar

75 Avui, quantes?

Maria Àngels Pons

Pedagogs de cap lúcid expliquen que el verb jugar

no es pot conjugar amb altres com controlar o

vigilar i que sí que cal fer-ho amb deixar.

BRANCAL

De doctrines i records

J os e p Miq u e l Carc e l l e r i Dols

Puix senyor, el fill del rei

de cap a peus disfressat,

demanava a cada porta,

que li fessen caritat…

Nit d’hivern, nit de tempesta,

la mare ja llesca pa.

L’agüelo conta rondalles

la xicalla està sopant.

Enric Soler i Godes

Hi ha el temps i hi ha el comboi; el temps, que és poc, i el comboi, que és molt, d’enllestir el

que serà el vint-i-vuité llibre publicat per la rebomboriada La xicalla. Temps d’infantesa. La

xicalla, la mainada, la menudalla, la canalla, el criaturam,…Els infants al llarg de la història i els

seus jocs, la seua educació, els seus drets. Hi ha la celebració dels trenta anys de la Colla Rebombori

que va nàixer un diumenge fred de gener quan encara les cendres de les fogueres de Sant Antoni

fumejaven i donaven escalfor. I hi ha un motiu: tractar per segona vegada com a eix del llibre la

infantesa, perquè les filles i els fills de les vint-i-una parelles jòvens que van apuntar-se al projecte

fundacional expliquen en gran mesura la raó d’aquella decisió. Hi ha el neguit i hi ha la passió; el

neguit que, quan el temps apressa, paralitza el procés de creació i alhora l’incentiva i la passió per la

bona lletra que impregna l’ànima de l’home que recorda el que va escriure fa setze anys en el nové

llibre rebomborià: «Vaig ser un infant estimat que va estimar, un infant alegre que va alegrar, un

infant aplicat constantment felicitat, un infant obedient que va creure. Eren temps de creure i de

qüestionar-se ben poques coses, d’aprendre de memòria llargues llistes i de practicar el sí senyor i les

mil i una cares de la docilitat…».

COLLA REBOMBORI. JOSEP MIQUEL CARCELLER I DOLS

Aquell infant estimat ja havia jugat a la majoria dels jocs habituals dels infants castellonencs de fa

seixanta anys quan, amb set anys, anava a doctrina, al grup de catequesi dels xiquets –ninguna xiqueta,

igual que a l’escola, igual que a l’institut– de la cocatedral de Santa Maria, tot i que les classes eren a

la que aleshores era la capella o ermita de Sant Miquel, al carrer d’Enmig, i ara és Sala d’Exposicions

de la Fundació d’un banc. L’home que va ser aquell xiquet conserva un paper groguenc que sa mare

guardava en una carpeta de blau descolorit, farcida de records bonics amb el seu nom. El paper

signat per Ricardo Pla, prevere, certifica que José Miguel Carceller Dols havia obtingut la qualificació

de 10 als exàmens de Catecisme, que calia

superar per poder fer la primera comunió.

La data de la signatura és del 14 d’abril de

1964 i evidentment el xiquet de memòria

ben entrenada, però continguts seleccionats

i filtrats pels docents, no sabia què havia

passat el mateix dia de feia trenta-tres anys

que, curiosament, també havia estat dimarts

al calendari. Recorda silenci, poca llum,

bancs freds i l’espera tranquil·la perquè se’n

sabia les respostes de totes i cadascuna del

centenar i escaig de preguntes del catecisme

escolar. La mare i l’àvia en podien donar fe,

perquè li les havien preguntat força vegades

i l’havien escoltat contestar-les de carrereta,

sense deixar-se cap paraula, amb cançoneta

pareguda a quan havia aprés a recitar les

taules de multiplicar. Se sabia totes les

respostes i algunes les entenia i altres no, en el castellà acadèmic que havia aprés en poc de temps

quan als quatre anys va esdevenir alumne de l’escola Herrero, altrament dita Mártires del Magisterio,

nom que certament no feia referència a cap ni un dels dos centenars molt llargs de mestres dels dos

sexes, que a la província de Castelló van patir repressió, després de la Guerra Civil. I, efectivament,

quan li va tocar el torn va aixecar-se per entrar a l’habitació del fons, a la sagristia, on s’esperava el

capellà que els examinava. No recorda si va contestar assegut o dret, tampoc quantes preguntes va

haver de contestar, ni quines. Potser aquestes dues que encara ara li vénen al cap van formar part

del qüestionari: «¿Quién es Dios? –Dios es nuestro Padre, que está en los cielos. Creador y Señor de todas

BRANCAL. DE DOCTRINES I RECORDS

11

las cosas. ¿Cuántos son los enemigos del alma? –Los enemigos del alma son tres: el mundo, el demonio y la

carne». Sí que recorda que als pocs minuts va eixir amb els llavis dibuixant un somriure discret i tímid,

va deixar darrere l’altar, va baixar les escales, va travessar la nau de la mà d’una de les catequistes i va

eixir al carrer fosc tot i els fanals encesos. Ja sol, va córrer, content i feliç per poder satisfer els desitjos

dels adults de la família, amb el paperet de la nota, blanc i immaculat, dins d’un sobre i en poc més

d’un minut va arribar al portal de la casa del carrer d’Isaac Peral, on vivia i havia nascut. Segurament

va pujar els esglaons de dos en dos, com feia habitualment i li va donar el sobre al pare que fumava

una de les moltes cigarretes negres que aquell dia havia encés. Ell va obrir el sobre lentament, amb

cerimònia, i va llegir en veu alta el 10 que ja esperava. L’home que taral·leja l’O mio babbino caro

que acaba d’escoltar embadalit en un recital esplèndid de la soprano Anabel Real i de l’arpista Ester

Pinyol, no sabia res de Puccini aquella nit de fa més de cinquanta anys, però escoltava sovint música

clàssica a la gran ràdio que presidia el menjador i guarda d’aquella escena gojosa un record, potser

idealitzat, de besos femenins, de pessetes donades per l’avi tan bonhomiós, en un apart que ningú

més no va veure i com al paper, que ha sobreviscut tants anys, li va faltar ben poc per ser esmicolat pel

germà menut que el va agafar en una badada dels grans i es va posar a jugar amb ell, com pertocava.

Al curs següent el van fer, no sap per què ni per qui, escolanet de la l’església Sant Agustí, del

carrer Major, ben a prop de casa també. Li agradava perquè anava amb amics i a més podia jugar

a ping pong i a futbol, al camp de terra que allí hi havia a tocar de la Sèquia Major del carrer del

Governador. Faltava poc, en aquell hivern de 1964 perquè s’acabara el Concili Vaticà II i les misses

encara es deien en llatí, amb el capellà d’esquena als fidels, per això, aquell xiquet que ara és l’home

que està escrivint, va haver d’aprendre el text en aquella llengua morta que és l’origen de les llengües

romàniques. Tenia vuit anys i entenia ben poc o quasi res del que deia. Hi ha fragments, però, que

mai se li han oblidat «Ad Deum qui laetificat juventutem meam…Sicut erat in principio, et nunc, et

semper, et in saecula saecolorum, Amen». Va durar poc, sols uns mesos, aquella etapa de jocs i i de moltes

reflexions capellanesques. Una vesprada el pare li va dir que no tornara i aquell xiquet obedient que els

dissabtes a l’escola escrivia amb bona lletra l’evangeli setmanal que el mestre, o un dels alumnes grans

que no anava a l’institut, havia copiat a la pissarra no va protestar massa, però va seguir encavallant-se

als caragols de la casa cantonera tan bonica que ara pertany a la Generalitat Valenciana i no va deixar,

però, afortunadament d’assistir regularment a la Biblioteca pública que estava i encara està, a pocs

metres de Sant Agustí. Allí va llegir, traduïts al castellà, Verne, Salgari, Stevenson, Twain, Collodi,

Dumas, Blyton, Carroll, tots els Tintins, tots els Astèrix, molts dels volums de la col·lecció de les

Historias selección de l’Editorial Bruguera i també els tebeos que de vegades comprava, quan algun

xavo, quinzet, pesseta o duro li arribava a la butxaca. I així exemplars del TBO, El Capitán Trueno,


El Jabato, Pulgarcito, Tio Vivo, DDT, Pumby, Mortadelo y Filemón, Zipi i Zape,…van ser companys de

prestatges, cadires i engronxadora de la revista El ruedo que comprava l’avi matern, l’únic aficionat

taurí de la família, del periòdic esportiu Dicen o de la revista Barça que, de vegades, apareixia per

casa a l’habitació de l’oncle rialler que tant s’estimava aquell xiquet que aviat va portar ulleres. L’àvia

li deia que per llegir massa per tots els racons. Efectivament llegia tot el que passava per les seues

mans, però també jugava en les places i els carrers del centre històric de Castelló a molts dels jocs que

va explicar amb tots els ets i els uts en el llibre rebomborià del 2004, Temps de lleure, temps de creure,

del qual ja no en queden exemplars per regalar

i repartir, però que es pot consultar i baixar en

pdf al lloc web collarebombori.cat. Igual que els

altres vint-i-set que, a hores d’ara, constitueixen

la particular i autoproclamada Biblioteca Bàsica

de Castelló.

Els pares d’aquell xiquet obedient, de bon

expedient acadèmic, que durant uns quants anys

va escriure polides cartes als Reis d’Orient demanant

joguets que mai no van arribar, no havien

estudiat psicologia ni pedagogia, però feien

servir el sentit comú i la tradició heretada de

segles i tenien, com quasi tots els adults d’aquelles

generacions, la virtut inconscient, però sàvia,

de considerar els fills nens i prou. Podien perdre

el temps sense crear ni crear-se problemes, i per

tant els «deixaven». Pedagogs de cap lúcid expliquen

que el verb jugar no es pot conjugar amb

altres com controlar o vigilar i que sí que cal ferho

amb deixar. Ni aquell xiquet ni els adults de dues generacions que convivien amb ell al segon

pis llogat pels avis quan van començar la vida de novençans, de la casa antiga que ja no existeix, no

n’eren conscients, ni sabedors que la neurociència moderna explica que l’activitat neuronal del cervell

experimenta un fort increment els primers sis anys de vida, abans de baixar cap als dotze i després

mantenir-se a un nivell més o menys constant. No havien llegit enlloc que el període més important

de tota la vida, i de llarg, en el qual es decideixen les bases sobre les quals es construirà la personalitat,

la cultura, les habilitats dels adults, és el dels primers dies, els primers mesos i els primers anys de vida.


13

Tampoc no havien escoltat cap conferència o xarrada explicant-los les bondats del joc i del jugar, però

l’economia precària i el tarannà auster de l’època potser expliquen que saberen que amb pocs joguets

barats o que no cal comprar, n’hi ha prou per fer feliç un nen i ajudar-lo a conrear la creativitat i la

imaginació. El xiquet tenia companys d’aula, de notes més dolentes que ell en comportament i rendiment

acadèmic, que el set de gener presumien que los Reyes els havien portat un scalextric i altres

joguets de preu molt car. Va aprendre, doncs, aviat que al món la justícia sovint s’explica amb ratlles

tortes i paraules mentideres. Va aprendre també, però, que jugar en grup, junts i amb pocs mitjans, era

molt divertit i engrescador i que l’autonomia i la confiança dels pares a l’hora de no impedir-li jugar

i explorar pel carrer l’omplien de goig i de gaubança i compensava a bastament que ni ell ni el germà

tingueren aquells joguets innecessaris.

L’home que quan era xiquet jugava i se socialitzava al carrer, va aprendre a escola ràpidament

el castellà que a casa no parlaven. Afortunadament la família es va mantenir fidel a la llengua que

va arribar al País Valencià al segle xiii i el xiquet que amb nou anys, el juny de 1966, va aprovar

sense problemes l’examen d’ingrés a l’institut Ribalta per començar el primer curs del batxillerat

elemental, va esdevenir bilingüe, ràpidament, quan encara era parvulet, abans d’aprendre a escriure

en la llengua de Cervantes. És ben fàcil per a un infant aprendre llengües i si els pares de l’home, que

ahir acompanyat de gent amiga va respirar el fum de les argelagues enceses en honor de Sant Antoni

als carrers de Vilanova, hagueren hagut d’emigrar, com l’oncle, quan ell era un nadó a Alemanya, per

exemple, n’està segur que hauria aprés l’alemany com va aprendre el castellà. N’està tan segur com

que hauria aprés sense dificultat en aquells primers anys de vida qualsevol altre idioma afegit al que

els pares li van regalar i ell ha transmés als seus fills, perquè no és certa la idea tan estesa de què el

desenvolupament infantil té a veure amb un procés d’adquisició passiva, amb la capacitat dels mestres

d’ensenyar les nombroses coses noves que els alumnes no saben encara i amb la seua predisposició

per escoltar i aprendre amb bona voluntat i consciència de la pròpia ignorància.

No descobreix res, si escriu que a l’escola el seu català nadiu, el valencià, no existia, fins el punt

que l’home que veu pel finestral que mira a llevant com la pluja cau civilitzadament, mentre escolta

«Criatura dolcíssima», el poema de Joan Fuster que va musicar Lluís Llach, no va saber fins que

l’acnè li va omplir la cara de granets que un company i amic seu amb qui compartia aula des dels

quatre anys era valencianoparlant com ell. Tampoc hauria de revelar res no conegut si continua

escrivint que l’escola que ell va viure era hereva de la que va implantar el règim totalitari franquista

que propugnava un sistema educatiu que servia els ideals polítics, patriòtics i religiosos del que

s’ha anomenat nacionalcatolicisme. Amb la derrota republicana es va retornar a la tradició de la

vella escola espanyola. La coeducació, la llibertat de pensament i acció per part de l’alumnat van


desaparéixer dels col·legis i l’obediència, la disciplina, el dogma, els càstigs, també físics, la por, la

submissió, la desigualtat patriarcal o les idees tradicionals del catolicisme, la pàtria i la jerarquia van

impregnar les parets, les pissarres, els pupitres, les llibretes i els cabets de xiquetes i xiquets que no

compartien ni aules, ni patis.

Darrerament col·lectius de persones que combreguen amb la ideologia que va impulsar el cop

d’Estat del 36 i va guanyar la Guerra civil, acusen dia sí, dia també als qui no pensen, ni veuen el

món ni la vida com ells d’adoctrinar i/o d’estar adoctrinats. Adoctrinar és un verb transitiu que

significa, segons el diccionari de l’IEC, instruir (algú) en alguna cosa; fer entrar (algú) en certes

doctrines, en certes opinions. I el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la

Llengua defineix en primer lloc doctrina pel conjunt d’idees o d’opinions religioses, filosòfiques o

polítiques, sustentades per una persona o un grup (i en cursiva afegeix després d’un punt i seguit)

La doctrina cristiana. Com a segona accepció escriu que doctrina és matèria d’ensenyança, allò

que és objecte d’ensenyança. I acaba amb una tercera que encapçala amb la marca temàtica REL,

religió i enllesteix amb una sola paraula: Catequesi, que el mateix diccionari defineix, des del punt

de vista religiós, com l’acció de catequitzar, d’ensenyar metòdicament la doctrina cristiana i com

a manera d’ensenyament ens remet a catequisme, és a dir a l’art d’instruir per mitjà de preguntes

i respostes.

L’home que, dels quatre als deu anys, va ser alumne de l’escola Herrero, en aquells sis cursos

de principis de la dècada dels seixanta del segle passat va ser un nen adoctrinat, com ho eren tots

els infants d’aquella Espanya amb un percentatge tan alt d’analfabets i escoles on els mestres, molt

respectats en general, feien servir una pedagogia rància i antiga per pròpia convicció o perquè

sabien quin pa s’hi podia donar si se n’eixien un mil·límetre de les instruccions i de la ideologia

autoritària d’arrels feixistes dominant. Vaja el que és propi d’un estat dictatorial. Cinquanta anys

després, els hereus d’aquella ideologia reclamen tornar a aquell passat i acusen, insulten –per

insultar, aquesta gent, sovint, fa servir adjectius que potser els escaurien millor a ells–denuncien,

amenacen i treuen a passejar xenofòbia, intolerància, mentides i banderes que voldrien victorioses

com fa vuitanta anys. L’home que ha expressat sovint que es veu reflectit en aquell vers d’una cançó

de Raimon que diu «l’única seguretat, l’arrelament dels meus dubtes» té, però, molts pocs dubtes

i ja no es fa creus, perquè els anys l’estan fent escèptic, de quanta gent fa servir amb ignorància,

mala fe o cinisme paraules com llibertat, democràcia, justícia o llei. Potser caldria que, com ell,

consultaren els diccionaris o pensaren en la pregunta que els evangelistes Mateu o Lluc posen

en boca del Jesús que alguns s’apropien: «I per què veus la brosseta en l’ull del teu company, i no

t’adones del tros de fusta en el teu?».


15

I quan la cosa va d’escoles recorde un vell acudit,

de fa més de trenta anys, del gran Forges, on es veien

dibuixats dos hòmens, amb cara d’avorrits, o millor

de desencantats, asseguts sobre les pedres d’un

ermàs on no hi ha ningú més. Un li diu a l’altre:

— El problema reside en que enfrentan la libertad de

enseñanza con la enseñanza de la libertad

— ¿Quiénes?

— Ellos, los de toda la vida.

Aquell xiquet que va anar a la catequesi de

doctrina catòlica algunes vesprades a la setmana

durant un, o potser dos cursos, anava també

content a l’escola on majoritàriament el temps

s’omplia amb còpies de textos escrits pel mestre a la pissarra, consignes,

cal·ligrafia, càlcul, llistes variades de geografia, història, ciències naturals,…que calia aprendre de

memòria, l’evangeli que es llegia i també es copiava tots els dissabtes,…Tenia la sort, la gran sort que,

pel seu tarannà tranquil i per les habilitats i capacitats que sempre ha tingut, no li faltaven amics, no

tenia enemics i li era fàcil assimilar el que li demanaven i refrendar-ho amb bones qualificacions,

de manera que estava a bé amb el mestre i la família, s’estalviava càstigs i tenia l’ego suficientment

acomboiat. Després, afortunadament, la vida li va regalar lectures i professors que li van inocular per

sempre venturosos «contagis del desig», del desig d’aprendre i de mirar el món amb ulls més lliures.

No hi havia a Primària, però, classes de Música, ni d’Idiomes, ni d’Educació Física, ni de

Dibuix, ni de Teatre,…No manipulaven el fang, no es fomentava, gens ni mica, la imaginació, la

creativitat, la fantasia, no ensenyaven a escriure en valencià, no s’aprenia a parlar en públic, ni a

confrontar opinions debatint civilitzadament, escoltant els arguments dels altres, deixant parlar sense

interrompre, sense insultar, amb respecte, amb educació i urbanisme (vaja ara que en pense molts dels

parlamentaris –o hauria de ser hablamentarios en castellà– espanyols igual tampoc van aprendre res

d’això a les seues escoles, ni als seus instituts, ni a la universitat si és que van arribar a anar a classe i

no els van regalar títols de cap mena) No es potenciaven tampoc els diferents llenguatges del cos, els

expressius, els vinculats a l’emoció i els sentiments, no se’ls explicava res, absolutament res relacionat

amb l’educació sexual (a casa tampoc, per això) Sí que va aprendre a obeir i a creure en totes les

accepcions possibles del terme. Sí que va aprendre a escriure sense faltes d’ortografia, ni una, ni mitja,


ni cap en la llengua de l’imperi. Sí que va aprendre les matemàtiques bàsiques. Sí que va aprendre a

respectar els grans, a donar les gràcies, a demanar permís i les coses per favor, a callar quan tocava,

a avorrir-se sense protestar perquè sovint ho solucionava imaginant històries i provant de donar-li la

volta a alguns dels contes. clàssics de Perrault o dels germans Grimm que havia llegit.

A la seua manera, doncs, i sense conéixer de res Gianni Rodari aquell xiquet, que encara no

sabia que acabaria exercint quasi quaranta cursos de mestre d’escola, aplicava per deslliurar-se de

l’avorriment, quan havia d’estar assegut i callat davant dels adults, un dels recursos creatius per a

contar històries basats en la Gramàtica de la Fantasia del gran pedagog i escriptor italià, del qual

aquest 2020 que comença se celebra el centenari del naixement. Amb contes, amb poemes, amb

històries, amb cançons, amb consells per la lectura i per la no lectura, amb la teoria i la pràctica la veu

de Gianni Rodari, quaranta anys després de la seua mort, continua sent un referent indiscutit i la seua

literatura, farcida d’humor i d’ironia, una eina important per als docents que volen ajudar a créixer

individus crítics, ben codificats, sense prejudicis i sobretot amb moltes ganes de jugar.

L’home que va llegir Contes per telèfon un dels llibres més reeixits de Rodari en una escola d’estiu

de principi dels vuitanta, es va fer un fart de llegir-lo després amb els seus alumnes del «Cronista

Chabret» de Sagunt i de «La Marina» del Grau. Aquells contes que un representant de comerç, que

estava fora de casa sis dies de cada set, li contava cada nit a la filla per telèfon eren curts, perquè les

conferències no foren cares –eren temps sense mòbils, wifis o whatsappss–, però estaven plens de

recursos preciosos per treballar a les classes. Hi havia una escopeta que feia pum, pam o bang amb

sorollets que semblaven rialletes, però els cartutxos no eixien i no ferien ni mataven ningú. Apareixia

un xiquet que era set xiquets de set ciutats, països, costums i idiomes diferents, però els set eren

el mateix nen i reien en la mateixa llengua. Algun dels contes era protagonitzat pel gran viatger

i explorador Joanet Rodamón que li va tocar el nas al rei i va conéixer el ‘descanó’ que desfeia les

guerres. I també eixia una nena que es feia petita a voluntat que tenia per nom Alícia Capitomba,

se’n va enamorar del mar i va aprendre a ser peix. I com qui no vol la cosa un petit preguntaire de

qui no sabem el nom, s’escarrassava en saber quant pesava una llàgrima i algú li contestava: «Depén:

la d’un nen consentit pesa menys que el vent, la d’un nen que passa fam pesa més que tota la Terra».

L’home que ara torna de l’habitació on té els prestatges de literatura infantil i juvenil, ha fullejat

els llibres de Rodari i ja posats s’ha estat una bona estona rellegint fragments dels que té, que creu

que són tots, de l’enyorat Vicent Marçà, que tant es feia escoltar, que tenia una imaginació tan fértil,

que va ser el primer que li va parlar entusiàsticament de Rodari. Vicent que era tan bon mestre, tan

bon… moltes coses, tan rodarià també.

A l’home a qui de menut, malauradament, ningú li va regalar, ni prestar, ni ensenyar cap llibre

de Rodari, ni dels molt bons escriptors i escriptores que en català ell va poder llegir amb els seus fills,


17

se li ha quedat rondant pel cap l’adjectiu interrogatiu

quant i li ha vingut la pensada d’esbrinar quants quilos

i grams pesarien els vint-i-vuit llibres de la biblioteca

rebomboriana; el que passa és que quan ell està escrivint

aquest brancal a la pantalla blanca i lluminosa

de l’ordinador, amb la la negra nit puntejada de punts

grocs asomant per la finestra, La xicalla. Temps d’infantesa

encara no s’ha transformat en llibre, de manera

que darrere seu, al prestatge que té a un metre i

mig, només pot agafar els vint-í-set que s’han editat

des del primer de 1997. Els agafa, doncs, i la balança

diu sense parlar que pesen nou quilos i dos-cents

trenta-sis grams. I ja posats suma les pàgines i li n’ixen

dues mil vuit-centes trenta dues. I per fer-ho encara

més complet repassa els sumaris de tots els llibres i

un darrer l’altre compta un total de mil cent cinquanta-una

il·lustracions, amb protagonisme evident de

Manolo Alegre del qual s’han publicat set-cents vuitanta-quatre i la quasi totalitat de les portades.

I el compte es fa més gran si constatem que en el llistat el total de textos –articles d’opinió, investigació

i divulgació, poemes, contes i contalles– és de quatre-cents cinquanta-nou i que estan signats per cent

cinquanta-set autors i autores diferents, vint-i-tres dels quals han pagat o paguen quota rebomboriana.

I com que els textos d’enguany no estan encara al llibre, però sí que han començat a maquetar-se, aquest

home que ja els ha llegit, els ha comptat i amb una senzilla suma pot afirmar que després d’aquest arribaran

a un total de quatre-cents vuitanta-un, ben a prop, doncs, del mig miler. I també es congratula

de poder afegir vuit autors nous, set dones i un home, als cent cinquanta-set abans esmentats; així que

una altra suma encara més fàcil dóna la quantitat de cent seixanta-cinc. I com que eixes set dones, quatre

són membres de la Colla, la rebomboriada que ha escrit com a mínim en un dels llibres ja arriba a

vint-i-set persones, déu-n’hi-do! que diuen les companyes dels meus fills.

A les pàgines centrals del llibre hi ha textos de vuit dones, set de les quals són de la colla, amb records

i reflexions sobre la infància, que hem singularitzat amb un color de paper diferent i hem titulat

«Rebombori de xiquetes». I l’home que també era xiquet quan aquelles xiquetes gaudien de la infància,

acaba d’adonar-se que, per primera vegada, el nombre de dones que apareixen a l’índex d’un llibre nostre

és superior als dels homes i se li escapa un: ja era hora! Torna a repassar el sumari i constata que, de gent

externa a la colla, en repeteixen d’habituals, molt habituals, com Francesc Mezquita, Rosabel Gumbau


o Josep Porcar, i d’altres que no ho han estat tant, com Joaquim Alfonso, Ana Miguélez o Lledó Ruiz.

I anota en un paperet per traslladar-los després a aquest brancal noms que «debuten»: Jordi Marín, que

ens ha escrit un text sobre educació que hauria de fer reflexionar a molta gent; Marta Vilardaga i Aina

Garcia-Carbó, que ens regalen un poema que esperem siga la primera de moltes col·laboracions.

Aina és filla de Manel Garcia Grau, el grandíssim poeta que tan generós va ser amb la rebomboriada

lletraferida. Manel era de les persones que s’enlairen amb les seues pròpies ales i, en absolut,

de les que només s’enlairen gràcies als esbufecs servils dels qui els envolten. D’ell, Isabel Clara Simó,

que el tenia en gran estima, va escriure l’1 de juliol de 2001, en un dels seus articles del diari Avui a la

seua secció «De Fil de Vint» que el llegia a crits, de la mateixa manera, afegia que Margarit el llegia a

mitja veu i Àlex Susanna mussitant-lo. I ho argumentava explicant que en llocs discrets era partidària

de llegir poetes a crits, perquè «el crit, en la nostra encotillada societat –tant que ens agrada cridar, als

mediterranis!; i per això tants trons i petards quan celebrem alguna cosa–, és molt més que terapèutic:

és alliberador. (…) Penso que cridar és bo: boníssim. Fins i tot una necessitat. Tant, que podria ser que

aquest nostre dissortat i desconcertat país necessités fer un potent crit col·lectiu, alliberador i catàrtic».

La Isabel, fa pocs dies que ens va deixar per abraçar, al cel dels justos, l’Ovidi Montllor –encara

li queda a l’home, que va començar a llegir-la quan la futura novel·lista dirigia la revista Canigó a

meitat dels anys setanta, un bri o potser un ramet d’aquella doctrina apresa quan era infant–. L’alcoiana

valenta, mordaç i irònica sempre preocupada pels drets dels oprimits i defensora aferrissada de les

llibertats individuals i col·lectives, li va dedicar, fa més de vint anys, un dels molts llibres que l’home

té d’ella a casa als seus fills amb aquestes paraules: «Per a Ferran i Pere, perquè la música i la literatura

ens aproximen». La música que ells aprenien al Conservatori, la literatura que a més de ser un negoci

també és un art…Aquesta dona que va abraçar tantes causes justes ha mort, el mateix dia i el mateix

mes, vint anys després, però, que Enric Valor, l’homenot del barret, el patriota culte, de conviccions

fermes i modèstia proporcional als seus mèrits, com sol passat amb les millors, amb les més valuoses,

persones, el gramàtic competent, el novel·lista de talla, popularment conegut per les rondalles que va

aplegar, ordenar, literaturitzar i difondre i que, l’home que als anys vuitanta es va llegir la seua trilogia

completa del cicle de Cassana, va llegir amb l’alumnat de Primària en la versió preciosa de trenta-sis

volums per a infants que Rosa Serrano va adaptar per a Gregal Llibres, una editorial, que com tantes

altres valencianes, no ha pogut fer front, ai las!, a les lleis del mercat i al baixet índex de lectura de la

ciutadania valenciana en la llengua d’Estellés, de Martorell o d’Ausiàs March, que massa persones i

polítics s’entesten en fer desaparéixer.

L’home que ha seguit pels mitjans de comunicació i ha vist també, per les diferents xarxes socials,

centenars de fotos i de vídeos sobre les conseqüències catastròfiques del pas del temporal Glòria,

cavil·la que cada vegada són més freqüents aquests fenòmens i entén que la manera de viure de la


19

humanitat dels països desenvolupats tecnològicament no n’és, certament, aliena. I com que aquest

vint-i-vuité llibre de la bbc rebomboriana, ja ho ha escrit al principi, posa el focus en els infants,

aquest temporal o borrasca que no ens ha vingut de glòria, precisament, ens pot però fer a nosaltres

i, sobretot, als que prenen decisions, reflexionar sobre quin món estem llegant als nostre fills. Fa

poc l’home que continua afegint prestatges per als llibres a les parets de casa seua, va comprar

Perquè la infància de Francesco Tonucci i va llegir com aquest psicopedagog i dibuixant, amb els

pseudònim de Frato, argumenta una obvietat: ho hem fet molt malament i enumera el llistat tan

llarg de despropòsits que els adults, i durant molt de temps els adults de gènere masculí, sobretot en

les últimes dècades hem perpetrat en matèria de medi ambient, justícia social, economia, guerres,

ciutats que no són ‘jugables’, …en definitiva: mal govern. «Els nens continuen morint de gana, de

malalties banals que als pïsos rics es curen fàcilment o han desaparegut, continuen sent víctimes

d’explotació laboral, explotats en la delinqüència, les guerres, el comerç sexual. Els nens, i sobretot les

nenes, continuen sense tenir dret a l’educació…». També s’exclama Tonucci i considera vergonyós el

quasi nul coneixement que hi ha arreu de la Convenció sobre els Drets dels Infants que l’Assemblea

General de les Nacions Unides va aprovar el 20 de novembre de 1989, més o menys per les mateixes

dates que, després d’una festa de l’Escola Infantil la Bolangera, sis parelles que rondaven la trentena

amb idees comunes sobre la vida, la cultura o la llengua, vam començar a parlar de la necessitat d’una

colla, la futura Rebombori, que s’involucrara en la festa i la societat castellonenca i creara, a més, un

marc propici per al bon creixement, i millor socialització i aprenentatge de les seues filles i dels seus

fills, alumnes d’aquell escoleta que era l’única que feia servir a la nostra capital el valencià com a

llengua vehicular.

Tot i que la immensa majoria dels estats del món han ratificat la Convenció i aquesta en el

pla jurídic els compromet a considerar-la llei estatal, i per tant, els seus cinquanta-quatre articles

han de ser vinculants i obligatoris, han passat els anys i sabem que els problemes dels infants no

estan resolts, ni de bon tros. No serà, però, amb la lectura d’aquest La xicalla. Temps d’infantesa que

es trobaran solucions, perquè els cinc-cents exemplars en paper que s’editaran i tornaran a regalar,

tindran evidentment un nombre limitat de lectors, tot i que el llibre, com ha escrit abans l’home que

escolta la veu greu de Leonard Cohen cantant You Want It Darker, es podrà llegir i baixar del lloc web

collarebombori.cat. Tant de bo els «manaires» del planeta tinguen un atac de sensatesa i comencen a

fer realitat aquella Convenció tan bonica que fa temps sembla haver-se convertit en paper mullat.

I si, en el camí, la lectura d’aquest llibre resulta profitosa i agradable n’estarem pagats i molt contents,

quasi tant com ho estan totes les nenes i tots el nens als quals se’ls permet i se’ls ajuda a desenvolupar

capacitats i talents i se’ls fa possible així accedir al complicat, però necessari, camí de la felicitat.

Era habitual que els jocs es feren al carrer i només s’emprava

l’interior de les cases quan plovia i, sempre que es podia, es

canviava de casa. Calia conèixer on vivia cada infant!

La ciutat i la infantesa

M iq u e l Gómez i Garc é s

Al país de la infantesa

hi ha il·lusions a les palpentes

Al país que jo ara enyore

hi guarde un tresor secret

un lligam que mai no es trenca

un amor que mai no es perd.

Obrint pas, «Al pais de l’olivera»

P

er començar, on estem? La ciutat que tenim –capital del riu Sec– no està preparada per acollir

els seus habitants i, de manera especial, no està pensada perquè els infants puguen gaudir-la: no

disposa de llocs habilitats per als jocs i aventures de la canalla, o bé se’ls clou i aïlla en llocs concrets

on els jocs que hi ha tenen poc recorregut imaginatiu; no hi ha arbres que es puguen emprar perquè la

xicalla faça allò que puga imaginar (pujar-hi, construir casetes dalt de l’arbre, muntar un observatori en

alçada...); no hi ha places amb elements naturals i oberts al joc on es puga fer construccions diverses,

i amb lloc a prop on els adults puguen tindre cura...; i tot vora casa on siga fàcil jugar i conéixer

companys del barri per fer vida social amb gent del propi carrer. En qualsevol cas, són espais de joc

d’ús limitat i amb prohibicions. I actualment eixir a jugar al carrer, tal com estan les ciutats, és poc

recomanable i perillós. És imprescindible canviar aquesta manera de veure la mecànica del lleure que

utilitza la mainada, no per nostàlgia, sinó perquè així ho practicaven d’infants, quan els carrers quasi

«eren nostres». Caldrà proposar un disseny urbà i fer una ciutat on «que els nens facin ús de l’urbanisme

MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS

tot explorant la seva psicomotricitat i creant jocs imaginatius que els equipaments infantils (actuals)

no permeten». 1

NOTES D’UN TEMPS PASSAT

D’entrada convé aclarir que la ciutat durant la nostra infantesa, allà pels anys cinquanta i seixanta,

tampoc no estava feta ni urbanitzada pensant amb la canalla. La planificació també era poca o nul·la

i, com ara, es prenia com a mesura els adults, la indústria, i els vehicles de transport que s’albiraven.

Es a dir, la base de la planificació urbana era l’economia (la indústria, la construcció d’habitatges,...)

i no, com caldria haver fet, agafar com a mesura tota la ciutadania (dones, infants, ancians...) i llurs

necessitats i opinions, ja que tothom l’habitava, a fi d’organitzar la ciutat i també pensant en qui hauria

de viure en el futur.

Era habitual que els jocs es feren al carrer 2 i només s’emprava l’interior de les cases quan plovia i,

sempre que es podia, es canviava de casa. Calia conèixer on vivia cada infant! Així doncs, el carrer era

sempre dels infants, xiquets i xiquetes: jocs de ball, de saltar, jocs de terra, de fer camins i sequietes, el

joc del boli, patinatge, bicicletes, cabanes..., fins que apareixia un municipal –policia local– i havien

d’amagar-nos el més ràpid possible perquè ens jugàvem una multa, que per aquell temps i l’economia

del moment, era d’una quantia considerable. Crec recordar que aleshores una de les funcions assignades

a aquesta policia –que anava a peu o en bicicleta– era la repressió dels jocs dels infants. Calia tenir els

carrers nets de gent!

... recorde que en un d’aquests partits de futbol –la pilota era d’allò més pedestre– havent-me assignat a mi

la tasca de responsable de la imaginària porteria, i estant el joc al mig de l’hipotètic camp, de moment tots

els companys que s’hi trobaven en plena batalla futbolera, mamprenen fugida en direcció completament

oposada a la meua porta quedant-me jo un tant desorientat per l’acció dels meus coreligionaris –d’un

i l’altre equip– quan de sobte, em note una ma que m’agarrava del muscle i em deia «ara ja te tinc i no

t’escaparàs d’esta». La meua sorpresa en vore aquell home uniformat de color fosc i amb gorra de plat,

em va deixar paralitzat. Les conseqüències d’aquella posada de mans van durar uns quant dies. Em van

posar una multa econòmica –de relativa importància– cosa que va mobilitzar part del veïnat del carrer.

1. www.Catalunyaplural.cat/ca/nen-hi-ha-espais-barcelona-que-texpulsen/

2. DD.AA. Temps de lleure. Temps de creure. Castelló: Ed. Colla Rebombori, 2004.

LA CIUTAT I LA INFANTESA

23

Visites a l’ajuntament per protestar i parlar amb les autoritats municipals –franquistes, molt franquistes

elles– que van aconseguir una reducció considerable del total a pagar, no fora cosa que allò poguera anar a

més. Una important multa imposada a un xiquet per jugar a pilota en un carrer que no tenia cap mena de

trànsit. Pocs adults disposaven de bicicleta, hi havia una sola vespa, i cap cotxe. Només passava, i a final del

dia, el carro de l’herber. Ah!, i a meitat del matí, el llimoner que repartia els sifons i les llimonades (Rosa

Noviembre, Revoltosa...). A l’escola ens ensenyaven coses, i al carrer –que torne a dir era nostre– jugàvem,

amb algun que altre risc... assumible.

S’ha de dir que un gran nombre de carrers de la ciutat encara no estaven

asfaltats i, en ocasions, no tenien voreres ni clavegueram. El nombre de

vehicles que circulaven era insignificant als barris de la ciutat, no així als

carrers principals i fonamentalment a la carretera nacional 340 que creuava la

ciutat per les actuals Rondes del Millars i de la Magdalena. Eren tots de terra,

llevat dels carrers del recinte antic de la vila.

Un cartell que aleshores començava a veure’s per la ciutat i encara avui

es continua posant per parets i senyals a les places: PROHIBIDO JUGAR A

PELOTA. Això sempre ha resultat un despropòsit en un territori on el joc per

excel·lència era i és el futbol. Més encara, els majors moviments de masses es

fan al voltant d’aquest joc, quantitats desorbitades de diners van emparellades

amb aquest esport, en altres èpoques dit l’opi del poble (?). I veges per on, és

un joc la pràctica del qual és prohibida a la mainada pels carrers de la ciutat.

A la localitat, els carrers, no estaven pensats per a la xicalla, però encara

s’hi disposava de formes de vida, de relació social i cívica semblants als dels

pobles del voltant amb cases unifamiliars pròpies d’una economia encara

marcadament agrícola, relacions molt estretes entre el veïnat on la canalla

era coneguda per tots els adults i se’ls tenia vigilats i controlats, però on hi cabia una quasi total

independència de papers sempre que no es molestaren uns i altres. Els menuts jugaven i, sempre

que no interferiren en els quefers dels adults, aquests els deixaven fer. Així doncs, la ciutat no era

dels infants, ni hi era pensada, però no importava, la mainada aprofitava tots els espais –físics i de

relació– i totes les fissures materials i espacials que hi trobaven. D’alguna manera es coneixia tot el

barri i quasi també la ciutat –tot depenia de l’edat– i no diguem ja en edat adolescent, quan se n’anava

de pasqua als masets la qual cosa implicava eixir dels límits de la ciutat. Podien anar del raval de la

Plaça Tetuán

de Castelló.

MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS

Carrer Ros

d’Ursinos.

Trinitat a les proximitats de l’estació del tren o fins i tot al riu Sec,

arribaven a les cases de les Vaqueries per jugar a futbol..., cosa que

avui és impensable per a qualsevol infant. Aleshores es coneixia prou

bé la ciutat o almenys el barri.

També la vila havia pensat maneres d’impedir jocs o almenys

de dificultar-los. Era prou normal jugar amb una pilota menuda a

la paret, bé en grup, bé individualment, però a les cases que posseïen

una façana llarga i sense finestres -parets per tant molt adients per

a jugar-hi-, els propietaris les proveïen d’elements constructius que

dificultaven aquest joc. Allò consistia, i encara se’n poden trobar, en

posar uns prismes triangulars en tires verticals que sobresortien de

la façana i provocaven que, en topar la pilota al cantell del prisma de la paret, rebotara de manera

incoherent i agafara un itinerari estrany, que desaconsellava el joc.

Molts del estris i joguets que s’empraven eren construïts pels seus usuaris: pilotes, titelles, armes

rudimentàries, nines..., amb els quals s’anaven practicant destreses manuals i de treball en equip.

Cadascú aportava els coneixements o la ferramenta casolana de què disposava.

Hi havia arbres a diferents indrets de la ciutat, uns més que en altres, i també a les escoles; i els

afores hi havia els horts plens a vessar de tot tipus d’arbres (tarongers, garrofers, fruitals diversos i

de diferents alçades), i aquests eren emprats per jugar-hi. Es pujava a dalt d’ells, cosa que sempre

representava un repte molt important i en pujar-hi també solien caure la qual cosa els ajudava a

madurar en molts aspectes, tant física com moralment i descobrien destreses que no hi trobaven en

altres llocs. D’aquesta manera no es perdia el contacte amb la natura: coneixien camins, reguers, arbres,

bestioles, séquies, masets.

A cada carrer o placeta hi havia un sentiment de pertinença, els infants i joves es reconeixien en

el lloc on habitaven i la gent que hi vivia i l’entorn social i físic també els reconeixia.

COSES D’ARA

Allò descrit abans té una relació directa amb la forma de vida i el tipus de ciutat que tenen

els infants avui tot relacionant-los amb la urbs que s’ha anat construint (administració, ciutadans,

urbanistes...) mentre es destrueix una manera de relacionar-se socialment entre els menuts i la societat

urbana que els envolta.

LA CIUTAT I LA INFANTESA

25

L’urbanisme que tenim expulsa de la ciutat els seus usuaris, i més que altres, els infants. No tenen

veu ni vot en allò que els hi pertoca o almenys les seves opinions no es veuen reflectides als diversos

documents normatius d’un pla d’urbanisme, ni a les decisions de consistori. Els seus carrers, els de

vora sa casa i no altres llocs apartats del seu espai vital i quotidià, les places, els itineraris (a la tenda

de queviures, a la papereria, a casa l’amigueta, a casa dels iaios...), cap d’ells està preparat ni pensat

per a la xicalla, que només quan comença a entrar en la pubertat pot iniciar-se en el coneixement

–individual i amb colla– de la seua ciutat. Així, ens trobem

davant d’un repte que ens ha d’obligar a «avançar en la

promoció d’un urbanisme que incorpore en el seu disseny

les diferents maneres de viure la ciutat». 3 Com diu Elena

Guim, cal tindre «en compte la veu dels infants i joves per a

repensar els espais, entenent-los com a subjectes actius». 4 I

per aquesta tasca, cal recolzar i fomentar la seua manera de

comunicar-se i de formar col·lectius, però amb ajuda material

i econòmica dels pressupostos municipals que facilite fer-se

escoltar, i que les seues propostes arriben a materialitzar-se

en un termini acceptable. Han de conéixer, viure i jugar amb

allò que en un moment han proposat i se’ls ha dit que es farà.

ES POT TORNAR A CASA GAUDINT DE L’ITINERARI?

Malgrat alguns intents per retrobar els infants amb l’itinerari de l’escola i el coneixement del barri

(de persones, de llocs, d’establiments, d’espais d’aturada...) no s’han aconseguit grans avanços. Poques

escoles han treballat, entre altres possibilitats, els itineraris escolars, i l’ínterés de l’administració ha

quedat curt i no ha invertit –econòmicament– en crear consciència i necessitat d’aquesta tasca.

La xicalla desconeix com arribar a l’escola i en acabar, com que ja té les hores de lleure organitzades

(repàs, idiomes, gimnàs, ball, música...), quan pot jugar?, amb qui ha de jugar?, els pares hi juguen?, són

els avis els qui fan cura dels infants? És només el pati de l’escola l’espai de joc? Es permet l’avorriment

durant la infantesa?

3. www.elcritic.cat : Ciutats amb perspectiva de gènere o com feminitzar l’urbanisme.

4. www.Catalunyaplural.cat/ca/nen-hi-ha-espais-barcelona-que-texpulsen/

Rosa Sensat, també a principis de segle XX, va introduir el joc

com a eina fonamental de l’aprenentatge i remarcava, en la línia de

Montessori, la seua importància en les primeres etapes de la vida.

Qüestió d’educació

J o r di Marín i Monfo rt

D

es de la restitució de la democràcia que la comunitat educativa mira de refer el

sistema educatiu de l’immens sotrac que va patir amb l’arribada de la dictadura franquista.

D’això en fa poc més de quatre dècades ni més ni menys i continuem sense haver aconseguit

l’objectiu de forma clara i eficient. És cert que s’han produït avenços, dir el contrari seria mentir,

però són petites concessions que, al meu parer, el sistema de fons ha fet perquè en essència res

canvie. Després de quaranta anys continua el debat al món educatiu sobre la necessitat de deixar

enrere les «metodologies tradicionals». Quaranta anys de lleis educatives que pretenen canviar-ho

tot i de fet no fan més que afegir nyaps, burocràcia i brindis al sol perquè cap d’elles ha volgut

posar el dit a la nafra i tallar de soca-rel amb alguns tics propis dels temps de la dictadura.

Tanmateix cal agrair al desplegament dels estatuts d’autonomia el retorn de la llengua pròpia a

l’ensenyament reglat tot i que amb èxit dispar en funció del mètode triat. Així, a Catalunya o a les

Illes Balears es va proposar un mètode d’immersió que assegurava la competència lingüística de tota

la població en les dues llengües oficials, un model d’èxit que ha estat reconegut internacionalment

i que en cap cas ha suposat cap pèrdua per a la llengua dominant de l’espai mediàtic: el castellà.

Ans al contrari, ha suposat una riquesa per a tota la ciutadania malgrat que alguns insisteixen

en arguments apocalíptics. Malauradament no podem dir el mateix al País Valencià on es va

optar per una diferenciació territorial per a la implantació de la llengua, generant «de facto» una

discriminació lingüística d’uns ciutadans respecte d’uns altres. A més, el sistema no garanteix

l’aprenentatge de totes dues llengües per igual, cosa que comporta que l’alumnat acabe la seua

formació sense ser competent en les dues.

JORDI MARÍN

El model lingüístic que tenim al País

Valencià és el clar reflex del que ha passat

en altres nivells de l’ensenyament. Bones

intencions de cara a la galeria, però d’eficiència

gairebé nul·la. La prova és que malgrat tenir

una luev des de l’any 1983, trenta-set anys

després la presència del valencià als mitjans és

ridícula perquè la gent no la demana. Senyal

clar que no hem avançat pràcticament gens

tot i tenir, oficialment, una població formada.

Però bé, tampoc ens hauria d’estranyar

tant quan la restauració de la democràcia va

venir condicionada a acceptar una monarquia

innexistent immediatament abans del cop d’Estat del 36 i que a més fos el mateix dictador qui

nomenés el seu successor com a cap de l’Estat. D’això en diem combregar amb rodes de molí.

I bé que ens les vam empassar. Allò que ara coneixem com deep state no va patir canvis substancials,

de fet fa temps que entenem en la seva plenitud allò del «atado y bien atado». En termes educatius

també va quedar tot ben lligat, la prova és que la religió ha continuat formant part del currículum

de totes les lleis educatives del període democràtic o com encara ara hi ha escoles que segreguen

per sexes i que reben diners públics. El mateix concepte de concert educatiu que havia de ser

una solució puntual als inicis de la democràcia ha aconseguit convertir-se en un lobby de pressió

important capaç de perpetuar-se en el temps. L’Estat finançant l’Església, malgrat tot, com si res

hagués passat.

LA SOPA D’ALL

I en termes metodològics, què ha passat? Doncs que continuem tenint a les aules,

majoritàriament, un model educatiu basat en el llibre de text i les classes magistrals. Exactament

igual que abans. Això sí, els llibres ara tenen imatges acolorides i incorporen urls. Elements de

maquillatge que poc o gens afecten a la metodologia d’aula.

QÜESTIÓ D’EDUCACIÓ

29

Pel que fa a la tasca docent només hem de mirar les proves de selecció del cos docent

o les d’accés a la universitat, segueixen sent les mateixes. Malgrat totes les declaracions dels

responsables de les administracions educatives que anem envers un model educatiu innovador,

propi del segle xxi i ajustat al que el nou paradigma de societat tecnològica demana, els temaris

d’oposicions segueixen inamovibles a l’igual que les pau. I això condiciona de retruc gairebé tot

el sistema educatiu.

Ara bé, contínuament ens parlen d’innovació educativa i ens mostren experiències

revolucionàries com ara el treball per projectes, que fomenten la cooperació i aprenentatge entre

iguals, la gammificació, la interacció amb el medi i la comunitat, l’aprenentatge-servei, l’adequació

de l’espai escolar perquè siga més acollidor i respecte els diferents graus de desenvolupament

i aprenentatge dels infants... Doncs bé, tot això d’innovador no té res. Ras i curt. L’amnèsia

produïda pel franquisme i que tenim tan present en altres àmbits també afecta i de quina manera

a l’educació. Cap d’aquestes metodologies o experiències d’aprenentatge és nova, per tant no pot

ser qualificada d’innovadora. Ens estan venent la sopa d’all com a cuina avanguardista i hi hem

caigut de quatre potes.

Només hem d’anar a veure què feien a finals del segle xix a la Institución Libre de Enseñanza (ile)

per adonar-nos que va ser aleshores quan es van posar els pilars d’un model nou d’educació.

Julián Sanz del Río i un grup important d’intel·lectuals de l’època com ara Francisco Giner de

los Ríos van posar com a clau del desenvolupament del país l’educació de la seua ciutadania.

S’apostava per dotar la població de consciència, d’esperit crític i de ser capaç de pensar per sí sola.

En aquest sentit, es pretenia que el professor no fos un simple transmissor de continguts, sinó

que convidés el seu alumnat a pensar, a crear coneixement. Us sona aquest discurs? D’això ara en

diem competència d’aprendre a aprendre.

La ile també va ser pionera en la creació d’institucions com ara la Junta para Ampliación

de Estudios e Investigacions Científicas (actual csic), la Residencia de Estudiantes per on van

pasar Buñuel, Dalí, García Lorca o Alberti entre d’altres, el Instituto-Escuela o projectes com les

colònies escolars. Com veieu van apareixent conceptes que ara se’ns venen com a innovadors quan

no ho són. El cas més evident és el de l’institut-escola, aquesta figura s’està proposant (a Catalunya

hi ha diferents experiències en aquest sentit) com un model d’èxit perquè permet mitigar el canvi

de l’escola a l’institut alhora que facilita la continuïtat d’unes metodologies educatives aplicades

a primària en l’etapa secundària. I quines són aquestes metodologies? Prescindir dels exàmens

JORDI MARÍN

finals i apostar per un seguiment de l’alumnat en el seu dia a dia (avaluació contínua), substituir

llibres de text per dossiers que genera el mateix alumne (portafolis), apostar per l’aprenentatge

vivencial... De fet molts d’aquests aspectes han estat recollits en major o menor mesura en la

legislació educativa durant tot el període democràtic, aleshores, per què se’ls etiqueta ara com

a innovadors? La resposta és senzilla, a la pràctica i en termes generals, no es duien a terme

plenament.

Però n’hi ha més, per exemple Francesc Ferrer i Guàrdia, a principis del segle xx, va ser el pare

de la pedagogia llibertària, on l’alumnat no es trobava sotmés a cap tipus d’autoritat dogmàtica

de manera que es podia aconseguir l’objectiu final d’aconseguir individus plenament lliures i una

societat més igualitària. No cal dir que els sectors més conservadors i propers a l’Església no hi

combregaven gens. Amb tot, va aconseguir obrir l’Escola Moderna a Barcelona, referent de la

pedagogia llibertària.

De forma paral·lela, la doctora Maria Montessori creà un mètode educatiu basat en la llibertat

dels infants per aprendre. Un mètode basat, com la pedagogia llibertària, en el paidocentrisme i

que la va portar a obrir la Casa dei Bambini on va aplicar els resultats dels seus estudis. Avui en

dia el mètode Montessori segueix vigent i és un dels referents pel que fa a l’etapa infantil i pel

paper que juga l’espai en el procés d’aprenentatge dels infants.

La gamificació tampoc se’n lliura, Rosa Sensat, també a principis de segle xx, va introduir el

joc com a eina fonamental de l’aprenentatge i remarcava, en la línia de Montessori, la importància

de l’educació en les primeres etapes de la vida dels infants com a responsables del seu futur

formatiu.

Ens queda encara l’aprenentatge basat en projectes, el cooperatiu o l’aprenentatge-servei.

Potser pensareu que aquests sí que són propis de les noves metodologies educatives, però la

cosa no va ben bé així. Només hem de fer una ullada als treballs de Célestin Freinet, que va

concebre, a partir del text lliure, una escola on l’alumnat cooperava per crear textos que els foren

significatius i que acabaven imprimint a la mateixa escola. Va introduir la impremta a l’aula i

l’alumnat acabava fent de periodista. Això comportava un aprenentatge basat en la investigació,

cooperatiu i a partir dels centres d’interès que, de forma democràtica, es consensuaven entre

el grup. El producte final era una publicació de major o menor envergadura i que, lògicament,

sobrepassava les parets de l’escola. Bé, ara hi hem introduït els ordinadors, les tauletes o el

mòbil, però en essència fem el mateix.


31

Tots aquests corrents pedagògics amb les seues metodologies

s’emmarcaren en el que es conegué com Escola Nova. I val a dir

que en aquell moment, les acaballes del segle xix i principis del

xx, tenia tot el sentit del món parlar d’una escola nova enfrontada

a un model educatiu tradicionalista. I ara, té sentit? En teoria i

després de quaranta anys de democràcia no n’hauria de tenir, de

sentit, però estem exactament al mateix lloc. Fins al punt que

a Catalunya, per exemple, entre 2016 i 2019 ha aparegut un

moviment anomenat Escola Nova xxi 1 (sic) que es defineix

com «una aliança de centres educatius i entitats per un

sistema educatiu avançat». Projecte impulsat per institucions

públiques com la Diputació de Barcelona i privades com la

Caixa (EduCaixa) 2 , la uoc, la Fundació Jaume Bofill o el

centre unesco de Catalunya.

NEOLIBERALISME I EDUCACIÓ

Aquest fenomen pel qual entitats privades passen a

interessar-se per l’educació, aparentment de forma altruista

i com a part de la seua obra social, no és anecdòtic ni casual.

A l’igual que Escola Nova xxi, tenim el cas de la Fundación bbva, 3 la Fundación Telefónica

(Educared), Empieza por Educar (exe) 4 vinculat al banc de Santander o el programa mSchools

promogut per la gsma a Catalunya. Això a nivell estatal, a nivell internacional tenim la Global

Clinton Initiative (gci) 5 vinculada a la fundació Teach For All (tfa) 6 , AltSchool 7 vinculat a

1. https://www.escolanova21.cat/

2. https://www.educaixa.com/ca/

3. https://www.fbbva.es/

4. http://programaexe.org/

5. https://www.clintonfoundation.org/clinton-global-initiative

6. https://teachforall.org/

7. https://www.altitudelearning.com/

JORDI MARÍN

Facebook o European Schoolnet 8 que inclou de forma

conjunta administracions públiques i empreses privades

per a desenvolupar diferents projectes educatius i que

tenen com a objectiu provocar canvis en les polítiques

educatives.

I és justament aquí on es troba el perill. Hem permés que

les polítiques neoliberals que regeixen el món empresarial

del segle xxi, allò que s’ha convingut anomenar «mercat»,

estiguen condicionant les polítiques educatives dels estats

per tal d’aconseguir d’una banda la mà d’obra necessària

per als seus interessos (els programes steam van en

aquesta línia) com per a inculcar un pensament neoliberal

a la ciutadania (adoctrinament neoliberal) basat en una

escala de valors que els siga favorable. En aquesta escala de

valors entraria la cultura de l’emprenedoria, l’endeutament,

la cultura de l’esforç, el «si vols pots aconseguir-ho» i si

no ho aconsegueixes és perquè no t’hi has esforçat prou...

Tot un seguit d’actituds focalitzades en l’individualisme

(la majoria dels premis que es convoquen són de caràcter

unipersonal) i allunyades de qualsevol cosa que supose la

defensa col·lectiva de drets. I en aquest sentit els mitjans,

controlats pel mateix «mercat», hi col·laboren mostrant

com a disturbis o problemes d’ordre públic qualsevol

manifestació o reivindicació de drets col·lectius.

Tot aprofitant la voluntat del professorat per fer un canvi metodològic a l’escola, canvi que el

col·lectiu docent veu com a necessari des de fa dècades d’altra banda, s’està pervertint l’esperit d’aquest

canvi per reconduir-lo cap als interessos del neoliberalisme. No hem d’oblidar que els moviments

de renovació pedagògica apareguts als anys 80 han estat picant pedra des de fa anys i no se’ls ha

fet cas fins que, algú (el «mercat» potser?) hi ha vist la manera de treure’n profit. La combinació és

8. http://www.eun.org/


33

perfecta. Tothom sap que cap canvi a l’educació vindrà si no és de la mà del professorat, és necessària

i imprescindible la seua implicació, però cal aconseguir-la a través d’un esquer ben atractiu. I ací

és on entren en joc totes les metodologies «innovadores». Sota l’aparença que finalment fan cas

de les demandes de la comunitat educativa s’amaga un regal enverinat. Analitzeu sinó quantes

iniciatives educatives hi ha actualment promogudes directament per la banca o, com passa sovint,

organitzades per l’administració educativa de torn alhora que patrocinada per la primera. I això ja

ho vam aprendre fa molts anys, la banca mai perd. Ara tampoc.

LA TRAMPA DELS ESPAIS

Un dels elements més atractius o que permeten visualitzar millor el canvi és la introducció de

la tecnologia a les aules i el disseny d’aquests espais. En el fons no cal més que aprofitar un recel

que tenim tots i que consisteix en pensar que qualsevol temps per venir serà millor que el present

o el passat. Una vegada més els sectors més conservadors se n’aprofiten de mesures progressistes

per portar l’aigua al seu molí.

Darrerament hi ha tota una tendència per fer veure que la innovació passa per remodelar els

centres escolars afegint-hi espais diàfans amb mobiliari nou i que sovint comporta una dotació de

tecnologia important. El negoci que això comporta a mitjà termini és més que considerable, però

cal crear la consciència col·lectiva que és una mesura imprescindible. El procés per fer-ho passa

per justificar-ho a nivell teòric, científic, de manera que resulte complicat defensar el contrari.

D’això se’n cuiden tots aquests lobbies dedicant-hi els recursos que calga. Un exemple el tenim

en el projecte The Future Classroom 9 promogut per l’European Schoolnet i que té com a objectiu

estudiar el disseny de l’aula del futur com el seu nom indica. Feu una ullada a la secció partners i

veureu qui hi ha al darrere. Una vegada justificada la necessitat cal fer visibles experiències d’èxit,

i ací és on entra amb força l’escola privada i concertada. Si les famílies paguen per un servei que

ja s’ofereix de forma pública i gratuïta cal trobar bones excuses, com ara motius de segregació,

religiosos o de qualitat. Pel que fa a la concertada cada vegada queda més en entredit atès que els

resultats de la pública sovint són iguals o millors, per tant cal fer un pas més enllà. I aquest pas

9. http://fcl.eun.org/

JORDI MARÍN

són els espais. Remodelar els espais com a sinònim de qualitat i vendre el producte. En aquesta

fase cal també la complicitat dels mitjans que ens bombardegen amb articles i reportatges de les

bondats de la mesura. No perdem de vista qui manté els mitjans. I amb això ja tenim la recepta

perfecta pel pas definitiu.

Una vegada estiga instal·lat en l’imaginari col·lectiu el binomi espais-innovació i això entés

com a garant de qualitat educativa, la població demanarà i exigirà als seus governants que apliquen

la mesura a l’escola pública. I ací hi ha uns guanys enormes per al sector que ha fet de promotor

de tot plegat. Arribarà el moment de recollir el fruits del que ara sembren. Milions d’euros de

diners públics invertits en tecnologia i espais a benefici de contractes d’obres i licitacions de tot

tipus. Ni un euro invertit en formació del professorat o en fomentar un canvi metodològic real

que faça de la ciutadania un col·lectiu amb esperit crític. En això ha quedat l’esperit d’aquells

pedagogs i pedagogues de finals del xix i principis del xx. El seu llegat que en principi havia de

servir al poble per fer-lo més lliure ha acabat en mans dels nous liberals que res tenen a veure

amb aquestes idees.

POSTUREIG EDUCATIU

Ens caldria plantejar-nos si aquesta és realment la innovació que volem. Pel que fa a qüestions

metodològiques no estem innovant, en tot cas, com he explicat abans, recuperem models que havien

quedat amagats pel devenir de la història. Estem, per ser més precisos, davant d’un moment en què

la hipocresia regna a tots els nivells en la nostra societat. Ens enorgullim dels valors de llibertat i

respecte a la diversitat inherents a la ciutadania europea mentre tanquem fronteres arreu, promovem

conflictes bèl·lics subministrant armament i permetem que milers de desplaçats s’ofeguen al

Mediterrani. Vivim en l’era del postureig bé siga climàtic, de gènere o del que convinga, inventem

termes com #greenwashing o #purplewashing, fem un parell de piulades a Twitter i ja tenim la nostra

consciència tranquil·la, però quan obrim els ulls el dinosaure continua allà. Ens mostren la lluna i

nosaltres seguim discutint si el dit que l’assenya-la té l’ungla ben retallada o no.

Davant d’això només ens queda una opció, l’activisme. Un activisme que comença en el pla

individual i en el cercle més proper, allà on tenim capacitat d’acció directa i que continua després

fent xarxa, compartint, sumant-hi esforços. Fent en definitiva allò que més espanta al «mercat»,


35

l’organització autònoma i espontània de la gent del carrer. Pel que fa a l’àmbit educatiu, està en mans

del col·lectiu docent la capacitat de no fer el joc als interessos d’aquests lobbies que contínuament

ens llancen cants de sirena. Desconfiem de qualsevol producte, concurs, premi, event, programa o

projecte que vinga promogut per bancs, fundacions o associacions que es mostren tan preocupades

per l’educació. No permetem que subverteixen l’ordre de les coses. Les competències en matèria

d’educació les tenen les administracions corresponents, no la banca. No permetem que ens dicten

el camí a seguir ni, com està passant en alguns casos, ens inculquen fins i tot materials curriculars.

Això vol dir navegar contracorrent i també contra la voluntat de les administracions que estan sent

segrestades pels interessos d’aquests lobbies. Vegeu sinó qui hi ha al darrere del darrer gran event

a escala global en matèria de desenvolupament educatiu. Aquest darrer desembre se celebrava a

Berlín la conferència mundial de tecnologia educativa amb l’eslogan Shaping the future of learning, 10

prou evident, ja no cal ni dissimular: Modelant el futur de l’aprenentatge. Tal qual. I allà hi eren

bona part dels responsables educatius de les administracions públiques europees.

EL FUTUR

El futur està, com deia, en les nostres mans.

En les mans dels i de les docents, que els plans que

han dissenyat per a la nostra societat donen fruits

en el sentit que volen o no és en part responsabilitat

nostra. Necessiten de la nostra complicitat, perquè a

l’aula, en darrera instància, hi som nosaltres. No hem

de permetre que ens facen servir com a corretja de

transmissió del seu ideari i que ens utilitzen com a

titelles. Si volem una ciutadania amb esperit crític,

comencem per donar exemple nosaltres i siguem

crítics amb aquests caramels enverinats que sovint ens

trobem a la porta de l’escola.

10. https://oeb.global/

JORDI MARÍN

D’una altra banda és urgent refer els llaços que existien entre l’escola i la universitat a través dels

instituts de ciències de l’educació (ICE). S’ha permés que la banca i determinats sectors tecnològics

s’apropien (segresten diria jo) del discurs de la innovació pedagògica i això és posar el llop a vigilar

les ovelles. Al mateix temps s’ha de fomentar la creació i l’impuls de xarxes de docents que estan

treballant de forma gairebé anònima en projectes d’èxit contrastat com ara Com Sona l’eso (https://

www.comsonaleso.com/) o el World Mobile City Project (http://www.wmcproject.org/).

Finalment, cal que exigim als governs que no es limitin a reflexar en les seues normatives els

articles de la Convenció sobre els Drets de l’Infant sinó que també els apliquen. Aquesta Convenció

està ratificada per la totalitat d’estats que configuren l’ONU i, com també passa amb altres acords

internacionals, és de les que menys s’acompleixen. Aquest exigència no es circumscriu únicament als

docents sinó a tota la societat perquè ens hi juguem molt. De fet, ens ho juguem tot.

REFERÈNCIES

Díez Gutiérrez, Enrique J. 2018. Neoliberalismo educativo. Barcelona: Octaedro Editorial.

Tonucci, Francesco. 2019. Per què la infància? Barcelona: Destino.

European Schoolnet. 2015. The e-Skills Manifesto. Brussel·les: European Schoolnet & Digital Europe.

37

Temps abonançat

R osa b e l Gumbau Gonzá l e z

A Rosa Ros Ros

Tallaves la carn d’aquell fruit de tardor fet delícia,

amb les teues mans expertes i igualment tardorals,

i contra el meridià del cànter dels teus pits

recolzaves la fogassa blanca, redoníssima,

nafrada amb el ganivet que esmolava el teu marit ferrer.

A la penombra calma de la cuina primitiva,

enfront del safareig fondo de bugada i sacrificis

obraves al llibrell la teua alquímia

d’ou, sucre, rent i farina,

mentre em deixaves xuclar llépolament, a ditades,

el solc encara cru de l’encanteri.

Era segur, agradable, tenir-te d’ulls i bastó,

de cordell que em subjectava a terra ferma,

com tou era endormiscar-me aquietada pels jocs,

al bressol que m’estovaves a la falda

i engegar el camí de cada somni

flairant les marcides flors de la teua sina d’àvia.

La República farà un gran esforç en aquest sentit perquè

pensava que l’única manera de canviar i fer progressar a

una societat era mitjançant l’educació.

L’educació de la infància al llarg

de l’Espanya Contemporània

F ran c e sc Mezq u ita Broc h

S

empre s’ha considerat important l’educació de la infància per al present i el futur

d’una societat. Tradicionalment, l’educació a Espanya estava en mans de les pròpies famílies

i de l’església, veritable dominadora de la ideologia del poder, perquè l’ensenyament públic, que

actualment és majoritari, tenia una consideració poc valorada. L’Església pensava que l’educació

de l’Estat era merament supletòria de la privada, considerada més natural i genuïna, tot seguint

l’encíclica de Pius XI, Divini Illius Magistri, publicada el 1929, segons la qual «l’Estat ha de

fundar centres d’educació allà on la iniciativa social de particulars i institucions no siga suficient

per satisfer el bé comú». D’aquesta manera es fonamentava l’educació en l’Antic Règim, i més, a

la vista de les orientacions educatives derivades de la Il·lustració i la Revolució Francesa que de

manera incipient van començar a penetrar a Espanya a finals del segle xviii. Però no oblidem

que, aleshores, l’Església va imposar la seua ideologia per tal de perpetuar el seu domini en les

institucions de l’Estat i en el conjunt de la societat. Així podem apreciar que l’educació pública

era deficitària en tots els sentits: locals, mitjans, i pressupostos, amb un professorat poc format i

pitjor remunerat, ja que en molts casos no se’ls demanava una titulació adequada.

FRANCESC MEZQUITA BROCH

Encara que la situació es refereix a la França del 1758, no puc deixar de mencionar la contalla

que fa Oberlin 1 en les seues memòries, segons les quals un sacerdot destinat a un poble rural, va

anar a visitar l’escola d’aquell lloc que era una barraca miserable on hi havia molts xiquets, entre

els quals, gitat al fons, apareix el mestre i entre els dos es desenvolupa aquest diàleg:

- Es vostè el mestre, amic meu?

- Sí, senyor.

- I que ensenya vostè als xiquets?

- Res, senyor.

- Res! Com és possible això?

- Perquè no sé res.

- Aleshores, per què ha estat nomenat mestre?

- Perquè, senyor, jo he cuidat els porcs d’aquest poble durant molts anys i quan he arribat a ser massa vell

per a l’ofici, m’han donat l’escola perquè cuide als xiquets.

A banda d’aquesta significativa i cridanera anècdota, durant l’Antic Règim, l’educació privada

recaurà en les minories privilegiades, tant és així que la major part dels intel·lectuals tindrà un

origen eclesiàstic essent que la major part de la població no tenia accés a l’escola, tot imperant el

més absolut analfabetisme. Antoni Melià 2 ens diu en el seu treball sobre el segle xviii a Castelló

que «tant a la vila de Castelló com a la resta del país, l’interès per la cultura i la instrucció fou molt

escàs. Els pares de família d’aleshores estaven, com resulta lògic pensar més preocupats en satisfer

les necessitats peremptòries del seus fills, com era alimentar-los i vestir-los que atendre a la seua

formació. La ignorància era general en la major part de la societat d’aquell temps».

A principis del segle xix un apotecari francès, Sebastian Blaze, 3 que viatja per Espanya ens

diu que «en España los sacerdotes y la gente rica son las únicas personas cultas».

Més tard Lorenzo Luzuriaga 4 en la seua obra ens mostra com el 1860, a l’inici del període

estadístic oficial, comptabilitzava en Espanya un 75% d’analfabets. D’una població de 15.673.481

d’habitants, 11. 837. 391 ho eren.

1. Citat en Puelles Benitez, Manuel. 2004. Estado y Educación en la España liberal (1809-1857), p. 29. Barcelona: Pomares.

2. Meliá Lloréns, Antonio. 1993. Castelló en temps d’Isabel Ferrer, p. 51. Castelló de la Plana: Ajuntament de Castelló.

3. Blaze, Sebastián. 2008. Memorias de un boticario. Episodios de la Guerra de la Independencia, p. 156. Sevilla: Renacimiento.

4. Luzuriaga, Lorenzo. 1919. El analfabetismo en España, p. 44. Madrid: J. Cosano.

L’EDUCACIÓ DE LA INFÀNCIA AL LLARG DE L’ESPANYA CONTEMPORÀNIA

41

Davant d’aquest panorama

l’educació de la infància, sobretot

de les classes baixes que eren majoritàries,

es trobava inerme dins del

propi sistema, perquè la necessitat

de treballar entre les nombroses famílies

sense recursos impossibilitava

l’assistència a l’escola la major part

del temps. D‘altra banda aquells

alumnes que destacaven de manera

natural entre el conjunt de l’aula eren

arre plegats per l’església per ingressar

als seminaris. Per tant, segons aquest sistema

la formació cultural de les classes dirigents

tenia majoritàriament un origen eclesiàstic. Evidentment,

amb aquest sistema patriarcal masclista el paper de les xiquetes

estava reservat a les tasques de la llar, per això és tan escassa la

integració de les dones en la cultura durant aquests anys. En la

província de Castelló la primera dona que ingressa a l’institut d’ensenyament

mitjà de la capital ho fa en el curs 1882-83. 5

No podem parlar d’un model únic de família en l’Antic Règim perquè

es tracta d’una unitat social dintre d’una societat estamental en la que hi ha diferències fonamentals

entre els grups socials privilegiats i no privilegiats, per tant la relació entre els pares i els

fills és també molt diferent. Entre aquests grups hi haurà relacions de dependència que afectaran

el treball d’uns i altres, mentre els fills de la noblesa participaran de manera més o menys passiva

de la vida cortesana i rebran una educació mitjançant preceptors en el propi domicili, els fills de

les classes mitjanes aprendran els oficis dels progenitors o podran estudiar en centres educatius

religiosos o de l’Estat una professió liberal. Aquests estan cridats a ser professionals per poder

emparentar-se amb la noblesa i escalar posicions socials. Per contra, les nombroses i diverses

5. Mezquita Broch, Francisco. 2008. «Les primeres alumnes de batxillerat a l’institut de Castelló», Ribalta 13, p. 42. Castelló.


classes baixes amb els respectius fills tractaran de

sobreviure en les ocupacions menys remunerades

com els peons, criats, jornalers, o aprenents,

entre ells els que podran accedir a l’escola del

poble seran ben pocs, però si algú crida l’atenció

del mestre per la seua intel·ligència podrà ser

recomanat pel rector per a que puga ingressar

a un Seminari, com hem dit. L’ascensió social

des d’aquest estament és molt escassa. Per

tant cada fill té un destí molt diferent que

sol canviar poc en el transcurs de la vida.

LIBERALISME I DEMOCRÀCIA

El segle xix comença amb la Guerra

del Francès i tot seguit, les guerres carlines,

entremig, l’intent d’implantar la doctrina

liberal en les institucions de l’Estat davant

de l’oposició de la monarquia absoluta de

Ferran VII i una gran part de la societat alçada

a favor de la causa del pretenent carlí.

La lentitud en la implantació de les idees liberals

està lligada a la força dels grups socials

conservadors i de gran part del clero que no

van dubtar en recolzar tres guerres civils carlines

fins l’etapa de la restauració monàrquica.

Mentrestant les diferents constitucions liberals

anaven succeint-se entre aquests avatars desenvolupant

noves lleis que formarien el nou estat.


43

En cap d’aquestes constitucions 6 del segle xix apareixen referències a la família i a la infància.

Però evidentment si que hi haurà lleis de diferent caràcter sobre aquest tema. Una de les que ha

tingut més influència en els anys posteriors és la Llei d’Instrucció Pública del ministre Claudio

Moyano de 1857, exemple del paper de l’Estat liberal com vetllador del bé comú dels ciutadans,

principi il·lustrat sobre el qual l’església, ja ho sabem, no estarà d’acord perquè considerava que

s’entremetia en una tasca que no era seua. En realitat és un tema que arriba fins avui en dia si es

busquen raons de la disputa entre ensenyament públic i concertat o privat.

En aquesta llei l’apartat de la primera ensenyança és molt aclaridor. En els articles referits

a ella es diu: la primera ensenyança elemental (de sis a nou anys) és obligatòria per a tots els

espanyols. Es gratuïta per aquells pares que no tinguen mitjans econòmics per pagar-la. Fins i tot

està prevista una sanció per aquells pares que havent-hi escola al poble no porten els fills a ella. A

més diu que els pares i tutors encarregats hauran d’enviar als seus fills a les escoles públiques, a no

ser que els proporcionen aquest ensenyament en les seues cases o establiments privats.

Per tant és un pas molt important perquè l’Estat agafa aquesta obligació i preocupació per

a tota la població i assumeix tasques que tradicionalment eren pròpies de la família o d’entitats

privades.

Al llarg dels anys, l’existència de l’escola en els pobles significarà una competència per al capellà,

ja que aquest fins aquells moment representava i tenia el monopoli del coneixement i la idea de

la cultura. Amb els mestres, homes i dones, s’introduiran nous coneixements, àrees de saber que

fins aquells moment no entraven en el món de la població estudiantil ni en el poble en general.

Però això sorgiran diferències entre capellans i mestres que representaran al més alt nivell de

jerarquia la confrontació entre el laïcisme i la confessionalitat religiosa. Moltes dificultats tindran

els mestres en exercir l’ensenyament per aquesta causa, però a més perquè durant tot el segle xix

el pagament del sou anava a càrrec de l’ajuntament que en la major part dels casos era dominat

pels cacics del poble o de la comarca. Tampoc no ajudava el fet de què en molts casos els pares

necessitaven els fills per ajudar-los en el treball, per aportar un petit jornal a l’economia familiar,

donada la situació precària de molts jornalers, peons i criats amb família.

Per això, en tot aquest panorama, el paper dels mestres, en l’educació de la infància, ha estat

tan rellevant i meritori.

6. Tierno Galván. 1972. Leyes políticas españolas fundamentales (1808-1936). Madrid: Tecnos.


A Castelló, amb 20.123 habitants, quinze anys més tard de la posada en marxa de la Llei

Moyano, hi havia segons Mundina: 7 «cuatro escuelas de niños dotadas con 1650 pesetas y dos de

niñas con 1100 pesetas de sueldo. Hay además otra escuela de niñas de fundación particular, dotada

con 916 pesetas y casa». A principis del segle xx, segons en diu Sarthou Carreres, 8 que «existen en

Castellón 25 escuelas completas, con asistencia de 2000 alumnos y 5 colegios privados elementales, amb

una població de 32.039 habitants», segons el propi autor. Per al curs 1932-33, hi hauran 30 escoles

nacionals (11 de xiquets i 19 de xiquetes), segons l’obra de Consol Aguilar, 9 quan Castelló tenia

36.781 habitants (cens 1930).

No coneixem les dades d’assistència a classe dels alumnes o l’absentisme escolar, però el que

és cert és que molts pares havien confiat plenament en l’ensenyament públic per raons diverses,

per la creença en el sistema, per necessitat de conciliar, com es diu ara, treball i educació dels fills,

també per convicció ideològica, encara que a poc a poc va associant-se l’ensenyament privat amb

les diferents burgesies, i el públic, amb la xicoteta burgesia i les classes baixes.

No obstant això, durant el segle xix hi havia molts xiquets i xiquetes en edat escolar, que no

anaven a escola per haver d’anar a treballar, perquè a principis del segle xx, constatem l’aprovació

d’una ampla legislació laboral per regular el treball de menors: la Llei del 13 de març de 1900 sobre

el treball de dones i menors; del 13 de novembre del mateix any, reglamentant l’aplicació de la llei

del treball de dones i menors; del 26 de juny de 1902, sobre la jornada de treball de dones i menors;

del 25 de gener de 1908 especificant els industries prohibides a dones i menors, i a l’endemig la

creació de l’Institut de Reformes Socials l’any 1902 i l’Institut Nacional de Previsió el 1908. 10

Tota aquesta bateria legislativa, de la qual hem donat uns exemples, venia a confirmar

l’existència de menors en fàbriques, tallers, comerços, terra i altres oficis. L’Estat era conscient

d’aquest absentisme quasi obligat pel treball de menors, malgrat les pròpies mesures coercitives

amb multes als pares per la no assistència dels fills a les classes, que possiblement no arribarien

a pagar per no haver constància documental dels fets. D’altra banda els propietaris i amos, que

7. Mundina, Bernardo. 1873. Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón, edició facsímil, p. 183. Castelló de la Plana:

Imprenta Rovira hermanos.

8. Sarthou Carreres, C.. 1913. Geografia general del Reino de Valencia. Provincia de Castellón, edició facsímil, p. 355. Barcelona: A. Martin

Editor.

9. Aguilar Ródenas, C. 1997. Educació i societat a Castelló durant la II República, p. 174. Castelló de la Plana: Diputació de Castelló.

10. Jutglar, A. 1962. L’era industrial a Espanya, pp. 243-244. Barcelona: Nova Terra.

formaven part de la burgesia benestant del poder, també farien la vista grossa davant del problema,

amb la complicitat de les autoritats eclesiàstiques i civils.

Tampoc hem d’oblidar que aquestes mesures socials i moltes altres que s’aproven a principis

del segle xx, en els governs d’Antonio Maura o José Canalejas, entre altres, representen l’intent

de resoldre un dels nombrosos problemes socials dels obrers i jornalers: falta d’escoles, mestres

mal pagats, abans que aquests feren trontollar el sistema. En realitat el fracàs i la insuficiència

d’aquestes mesures portarà a molts obrers i jornalers a la desesperació i com a conseqüència a les

revoltes socials.

45


47

L’intent democràtic per resoldre els problemes seculars de la societat espanyola es dóna amb

la II República. Va representar el canvi del sistema des de molts àmbits, que en l’aspecte educatiu

va proclamar la protecció a la família en l’article 43 de la Constitució per primera vegada en la

història, i va ser un referent bàsic per als règims polítics posteriors.

La familia está bajo la salvaguardia especial del Estado. El matrimonio se funda en la igualdad de

derechos para ambos sexos y podrá disolverse por mutuo disenso o a petición de cualquiera de los

cónyuges, con alegación en este caso de justae causa.

Los padres están obligados a alimentar, asistir, educar e instruir a sus hijos. El Estado velará por el

cumplimiento de estos deberes y se obligará subsidiariamente a su ejecución.

Los padres tienen para los hijos habidos fuera del matrimonio los mismos deberes que respecto de

los nacidos en él.

Las leyes civiles regularán la investigación de la paternidad...

El Estado prestará asistencia a los enfermos y ancianos, y protección a la maternidad y a la infancia,

haciendo suya la «Declaración de Ginebra» o tabla de los derechos del niño.

Els contingut d’aquest article fa entrar a Espanya plenament en la modernitat en el tema de

l’educació, el 1931, tant és així que els enunciats podrien traslladar-se perfectament a l’actualitat.

De fet si llegim l’article 39 de la nostra Constitució actual és un calc d’aquella.

Adonem-nos dels principis declarats: la igualtat jurídica de l’home i la dona dintre del

matrimoni amb la possibilitat del divorci. En la llarga nit del franquisme aquest principi

desapareix, ja que la dona depén de l’home i no tenen l’opció del divorci.

Respecte els fills, obliga als pares, però l’Estat es reserva l’actuació en cas que aquells no

compleixen, per tant no deixa desemparats els fills en cas de negligència, es constitueix com ens

protector. D’altra banda, acaba amb el tema de la legitimitat, que havia estat un estigma social

des de sempre. Fins i tot l’Estat garanteix la investigació de la paternitat, en els molts casos que

hi havia mares solteres, que afectava moltes vegades a dones sense recursos, el fills de les quals no

eren reconeguts pel pare biològic.

També hi ha un avanç important i significatiu en l’execució de les polítiques educatives a

través de la construcció d’escoles, jornals de mestres i programes innovadors.


L’article 48 de la constitució de 1931 diu:

El servicio de la cultura es atribución esencial del Estado, y lo prestará mediante instituciones

educativas enlazadas por el sistema de la escuela unificada.

La enseñanza primaria será gratuita y obligatoria.

La enseñanza será laica, hará del trabajo el eje de su actividad metodológica y se inspirará en ideales

de solidaridad humana.

La República farà un gran esforç en aquest sentit perquè pensava que l’única manera de

canviar i fer progressar a una societat era mitjançant l’educació. Per tant en aquell debat que hem

parlat al principi sobre qui havia de tenir la iniciativa en l’educació de la infància, l’Estat va fer

seua aquesta responsabilitat, atès el gran índex d’analfabetisme, la mancança de mitjans educatius

per a les capes més baixes de la societat i la gran influència que exercia l’església sobre tots, tal

com s’havia vist en tot el segle xix, per no parlar d’èpoques anteriors. Per tant tractarà d’estendre

la democràcia al camp educatiu, la qual cosa no va ser ben vista pels grups socials consevadors,

que van posar entrebancs de tota mena per impedir aquests propòsits.

FRANQUISME

També la dictadura franquista en el Fuero de los Españoles de 1945 –una de les seues lleis

fonamentals– posarà èmfasi en la institució familiar tractant d’emular els principis republicans,

però adaptant-los als seus propòsits:

Artículo 22 .- El Estado reconoce y ampara a la familia como institución natural y fundamento de la

sociedad con derechos y deberes anteriores y superiores a toda Ley humana positiva.

El matrimonio será uno e indisoluble.

El Estado protegerá especialmente a las familias numerosas.

Artículo 23.-Los padres están obligados a alimentar, educar e instruir a sus hijos. E1 Estado suspenderá

el ejercicio de la patria potestad o privará de ella a los que no la ejerzan dignamente, y transferirá

la guarda y educación de los menores a quienes por Ley corresponda.


49

Enunciats que a primera vista sembla que estan redactats per agradar per la data de l’aprovació i

l’oportunitat del moment, a les potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial, recent acabada

en Europa, perquè l’anàlisi dels textos i la diferència amb la realitat històrica i la vida quotidiana indiquen

en primer lloc que no hi havia igualtat jurídica entre l’home i la dona en el si de la família, ni

fora, sinó que en realitat desenvolupa un concepte propi de l’Antic Règim, confessional, patriarcal en el

que no es permetrà el divorci, tot propiciant, això sí, una política natalista. En aquest sentit s’implanta

el matrimoni religiós obligatori per als batejats, que són gairebé tots i s’atorga a

l’església catòlica la competència per jutjar la separació

i nul·litat matrimonial. El paper de la dona

quedarà vinculada a la llar, els fills i l’església, tal

com apareix en els principis de l’Alemanya nazi.

La pàtria potestat estarà en mans del pare i molts

dels fills es relacionaran prompte amb organitzacions

catòliques o del Movimiento perquè

no hi havia cap altre àmbit on socialitzar–se

en els primers anys del franquisme.

També s’anul·la la igualtat jurídica entre els

fills legítims i il·legí tims (bastards o bords)

i es prohibeix la coeducació en els diversos

àmbits educatius.

REFLEXIONS FINALS

No anem a fer l’anàlisi de la situació actual de la infància, però els canvis en el temps de

democràcia actual són ben evidents tant en la legislació com en la realitat quotidiana. L’escola,

la llar i el carrer –àmbits tradicionals– sembla que s’han quedat xicotets i estrets i els infants han

ampliat i diversificat el seu territori tradicional, fins i tot podem dir que en alguns camps i temes

han assolit una maduresa impròpia de la seua edat, però no sabem quin serà el seu futur, ni si

la seua futura edat adulta caminarà per diferents indrets que l’actual, sobretot perquè el temps

històric sembla que marxe més de pressa i està lluny d’aturar el seu ritme.


No podem tampoc, però, deixar de girar el cap enrere vers la nostra infantesa recent, mirar

un poc la història per tenir una visió panoràmica, de conjunt, i comparar situacions anteriors,

problemes antics per saber si els processos històrics i polítics han servit per progressar i millorar,

per saber si som persones més formades i si hem assolit, com deien els il·lustrats, la felicitat.

La República, en la seua Constitució de 1931, ja parlava dels drets dels infants i actualment,

en plena democràcia es parla de l’escola de pares, de l’educació de les persones com pares de fills i

això és un avanç perquè es constata que no és suficient l’instint natural, s’ha de raonar i dialogar en

l’àmbit educatiu, perquè potser la clau de molts problemes dels nostres infants estiga en la llar, en

la intimitat de la casa, en l’actitud de la parella, en la relació amb el pares i germans. D’això s’ha de

reflexionar. També del reforçament de l’escola, dels seus professionals, fent que aquesta s’impose

al carrer, i als mitjans de comunicació que malauradament sembla que són incontrolables, sols així

podrem entrar en el futur amb una mica de garantia de què trobarem eines i recursos saludables,

relacions basades en el respecte i tolerància, amb sentiments igualitaris i de solidaritat.

Pa i culpa

M a rta Vilardag a

El teu cos en forma de crosta i molla flonja,

al calaix de la taula blava on guixava núvols,

beneït amb una vella ganiveta.

Als dotze anys, et vaig resar

mentre les mans despenjaven

aureoles d’àngels, temeroses,

apagaven llànties i espelmes.

No t’estimo com al pare i a la mare.

Combrego amb les tórtores del blat.

Lectura de l’Evangeli segons una nena.

I, clar, quan et dutxaves, no massa sovint, veies que allí n’hi

havia una part teua que anava canviant al llarg del anys i que

fins i tot es poblava de pèl. Però què és açò? Què em passa?

Què hi havia entre el melic

i els genolls?

F e rran Apa ri si i Monfo rt

Q

uan anàvem a l’institut allà pels anys seixanta, els professors de Ciències Naturals

ens explicaven, amb més o menys gràcia i habilitat, que de tot n’hi havia a la vinya del

Senyor, el temari de l’assignatura.

Ens ensenyaven els eixos de simetria dels cristalls, els tipus de roques i minerals, les

formacions tectòniques, les eres geològiques amb els corresponents fòssils. Ens parlaven també

dels tipus de vegetals, dels teixits conductors, de la fotosíntesi, dels tipus de fulles, de flors i de

fruits. Ens explicaven les diverses classes d’animals: cnidaris, porífers, equinoderms, anèl·lids,

artròpodes, cordats; així com els diversos ordres d’aus: columbiformes, falconiformes, gal·liformes,

psitaciformes, etc. Per suposat que ens explicaven també els ordres mamífers: perissodàctils,

artiodàctils, cetacis, carnívors, etc. En aquesta part del temari ens tocava aprendre les fórmules

dentals dels mamífers, les parts de l’estómac del remugadors i altres coneixements molt pràctics.

Cap a finals de curs s’arribava a l’estudi del cos humà. En eixe període apreníem els ossos,

músculs, parts del cor, principals artèries i venes, les parts de l’aparell digestiu i excretor, els òrgans

FERRAN APARISI I MONFORT

Model clàtsic d’anatomia

del Dr. Auzoux 1864.

dels sentits, la constitució del sistema nerviós, i fins i tot què era

un acte reflex i els experiments amb gossos del fisiòleg rus Ivan

Pavlov. Hi havia, però, una zona de l’anatomia humana, la situada

entre el melic i els genolls que no existia, era allò que es diu

terra incognita, un terreny desconegut del qual no t’explicaven

quasi bé res. Aquesta zona no existia ni en les làmines didàctiques

d’anatomia que s’empraven en classe!

I, clar, quan et dutxaves, no massa sovint, veies que allí n’hi

havia una part teua que anava canviant al llarg del anys i que

fins i tot es poblava de pèl. Però què és açò? Què em passa? Per

a què serveix aquesta cosa tant lletja? Inclús sembla que tinga

vida pròpia! Canvia d’aspecte quan li pareix!

Aquesta terra incognita és l’aparell reproductor del qual o

no es parlava en classe o es contaven quatre generalitats. Com

a molt, hom explicava que les gàmetes masculines eren els

espermatozoides i les femenines els òvuls.

Ja en temps més recents, s’explicava que l’aparell masculí

estava format pels testicles on es produïen els espermatozoides

i les hormones masculines, el penis i les glàndules annexes. I el

femení estava format per la vagina, l’úter i els ovaris on es feien

els òvuls i les hormones femenines.

Ara bé de l’anatomia i fisiologia dels genitals externs ni

una paraula, no existien. I de sexualitat molt menys. Tal vegada

perquè no era moralment correcte parlar-ne o perquè no en

sabien res. I en una edat en la qual es produïa una profunda

revolució hormonal, fisiològica i psicològica, això comportava

que aprengueres quatre conceptes, molts d’ells erronis, a l’escola

del carrer.

Cal dir, però, que aquesta terra incognita no és una invenció

recent, no va aparéixer a la segona meitat del segle xx, és molt

anterior.

QUÈ HI HAVIA ENTRE EL MELIC I ELS GENOLLS?

55

Làmines d’anatomia del Dr. Pla Barcelona 1910. Detall d’un belorci del Dr. Schreiber 1890.

Ho podem comprovar en antics llibres de text i velles làmines d’anatomia del segle xix

conservades a l’Institut Ribalta de Castelló de la Plana.

En aquestes pàgines podem observar alguns exemples de la segona meitat del segle xix i

principi del xx. No cal fixar-se massa per observar que tots ells estan asexuats.

I al temari que se impartia a classe durant la segona meitat del segle xx, no apareixia res del

funcionament de l’aparell reproductor, ni de sexualitat. Es pot veure en els molts exemples dels

llibres de text d’aleshores.

Davant de tot això. La pregunta és: Com es tenien fills o filles amb uns òrgans que o no

teníem o que no sabíem com funcionaven? Ah, misteris de la Natura!

Rebombori

de xiquetes

Eixe joc tenia el gran perill

que suposaria caure al seu riu

particular, però la solució era

fàcil si no volien rebre la rebuda

cridanera de la mare, només calia

llevar-se la roba, posar-la al sol,

i esperar asseguts que s’eixugara…

La xiqueta a qui li agradava molt jugar

C a rm e n Amorós Clim e n t

A

ixò era una xiqueta a qui li agradava molt jugar. Era ben afortunada perquè tenia molts

germans i ella ho veia molt normal, perquè al seu barri de les Palmeretes en totes les cases hi

havia una bona colla d’infants.

Quan baixava al carrer un dels seus jocs preferits era al voltant de la séquia Major. Al clavegueram

de la vorera de davant de casa tiraven canyetes, que per a ella i els seus amics eren els millor vaixells, i

miraven quin d’ells n’era el primer en arribar a la mar, és a dir en perdre’s camí del Primer Molí. Eixe

joc tenia el gran perill que suposaria caure al seu riu particular, però la solució era fàcil si no volien

rebre la rebuda cridanera de la mare, només calia llevar-se la roba, posar-la al sol, i esperar asseguts

que s’eixugara, ben juntets per no gelar-se. La xiqueta no acostumava a caure però tenia un germanet

menut, que sempre l’acompanyava i ho feia freqüentment. Sa mare mai no ho va saber.

També era feliç quan jugava amb aquells patins de ferro que es podien ajustar a les sabates. Els

carrers estaven empedrats amb llambordes i patinar era complicat. Ben a prop tenien el camí del

Lledó i per a la xiqueta i tota la colla arribar a l’ermita era una aventura, plena de perills, d’emocions i

d’experiències, com si anaren al Penyagolosa. Molts anys després ella encara recorda com, de vegades,

va estar amb la seua amiga, més d’una hora al costat del Peiró, esperant l’àvia coneguda del barri per

poder així tornar a casa acompanyades, sense patir la presència del jove amb gavardina que més d’un

cop s’havia obert, quan passaven davant seu, per ensenyar-los el que no tocava. Un dia van sentir dir

que el carrer Major, que no estava lluny de sa casa, l’havien asfaltat. No sabien massa bé què volia

CARMEN AMORÓS CLIMENT

dir això, però es van portar una agradable sorpresa quan van comprovar

que allò era la millor pista de patinatge que els haurien pogut fer i a

més patinar pels carrers no era gens perillós, perquè aleshores hi havia

ben pocs cotxes a Castelló.

Tant és així que tenien un altre joc que li agradava molt: cadascú

triava un color i acordaven un número que quasi sempre era el 10 i

anaven fixant-se en el color dels cotxes que passaven i guanyava qui

primer n’aconseguia veure’n deu del seu. Allò que ara s’acabaria en

pocs minuts, o segons, aleshores podia representar més d’una hora de

joc, però el temps al carrer era infinit.

I és que hi havia tants pocs cotxes, que el dia que volien riure molt

no tenien dificultat per fer patir el conductor de l’autobús urbà que

passava per la zona. Al girar el carrer dels Carmels i entrar a Caputxins,

la xiqueta i la seua colleta posaven un petard a les roderes del bus que

estaven marcades al paviment i quan el vehicle el xafava, al sentir l’explosió, el xofer

baixava creient que havia punxat i els entremaliats infants que miraven amagats reien sense parar.

Quan l’autobús tornava a passar, al cap de mitja hora, es repetia la broma i així tres o quatre vegades,

fins que el xofer baixava molt enfadat i intentava trobar-los, però la colla tenia el refugi perfecte, el xalet

de Joan XXIII. Qui no ha volgut tindre un cabanya de menut? Ells en tenien un palau, que era encara

més interessant perquè els adults els tenien prohibida l’entrada. Quantes hores investigant per aquelles

habitacions buides, convivint amb els gats i altres animalots que allí trobaven un bon refugi!

La xiqueta a qui li agradava jugar, a l’hivern ho feia més a casa. El seu joc preferit era un de

taula que es deia El Palé. Ella i els seus amics no coneixien Madrid, ni tan sols per la tele, que no

hi havia encara a sa casa, però van aprendre perfectament el nom de la Calle Recoletos, la Puerta de

Alcalá, la estación de Atocha, o la Calle Goya. Van passar molts anys abans que poguera passejar pels

llocs d’aquell joc tan meravellós. No se li ha oblidat quan els seus pares anaven a València a comprar

materials i ells, amb només cinc o sis anys, es quedaven sols a casa jugant aquelles partides de palé,

que encara continuaven quan els pares tornaven, quatre o cinc hores després, de la capital del Túria.

A la xiqueta li agradava jugar i a son pare fer joguets. Cada any la nit de Nadal arribava un joc

fet per ell per a tota la família. Tots esperaven amb deler aquell únic joguet que teòricament portava

el Jesuset per les vacances de Nadal, perquè a casa de la xiqueta els regals els portaven els Reis.

LA XIQUETA A QUI LI AGRADAVA MOLT JUGAR

61

Quan ella va saber que el joguet l’havia pensat, dissenyat i construït

el pare, que sempre estava tan ocupat en la feina i no tenia temps

per als fills, va sentir la immensa estima que els tenia. Encara té el

record molt nítid de les hores passades veient-lo, quan ella era molt

menuda, fent aquells catxerulos immensos amb els quals tantes vegades

van jugar. I a l’estiu, ja més majoreta, quan anaven a passar

tot el dia a la caseta de ratlles que, com moltes altres famílies castellonenques,

tenien llogada a la platja davant del Pinar jugaven a

recollir petxinetes amb el rastrell amb poal incorporat que el pare

havia fet per a cada fill i després de dinar, mentre passaven les dues

hores reglamentàries per al bany, replegaven canyetes per fer entre

tots un catxerulo que volava sense parar fins que tocava tornar a

casa. La xiqueta era la que el feia volar més alt i encara ara somnia

que vola, recordant aquells moments.

La xiqueta a qui li agradava molt jugar, anava contenta a l’escola

de la Plaça de les Aules, però el seu germanet menut no. Anaven

a pàrvuls, tots dos solets, agafats de la mà, però ell no volia entrar

i es quedava assegut i quetet a alguna de les finestretes de l’edifici

Sindical que hi havia, i encara hi és a la vora. El germanet esperava

pacient que ella isquera, per tornar a casa plegats. Un dia, però va passar, camí del Mercat, una veïna i

al vore’l allí, li va dir: «Què fas ací?» La resposta sincera del menut va descobrir el pastís. L’absentisme

es va acabar i el curs seguënt els canviaren al Cervantes, a la Ronda Magdalena, més lluny de casa,

però amb control directe perquè la veïna i germana de la madrina de la xiqueta, era mestra de l’escola.

Quantes peripècies van experimentar el germanet i ella, amb quatre i cinc anyets respectivament, en

aquelles llargues caminades de les Palmeretes al Cervantes! En el camí, estava la Gelateria Helados

Ricardo, al mateix lloc on encara està ara, i quan venia la calor, els agradava comprar el polo de tres

colors que costava dues pessetes i mitja i ells pagaven amb 25 xavets. Sempre els deien: «Xiquets que

heu anat a demanar?» i ells enfadats contestaven que no. I explicaven que els havien aconseguit en la

paradeta que muntaven davant de casa per vendre fulles dels arbres, cromos, boletes,…

La xiqueta a qui li agradava tant jugar ara, que ja en fa molts anys que és gran, encara li agrada

molt jugar. Jugar és compartir, jugar és riure, jugar és aprendre, en definitiva, jugar és viure.

De joguets en tenia ben pocs,

però s’entretenia amb qualsevol

cosa. Per exemple amb un fil

va nugar una granota que

passejava com si fóra un gosset.

Vivències d’infantesa

A rm o n í a Baldayo Barrac h in a

B e rta Baldayo Barrac h in a

Q

uan parle amb la meua germana de la infantesa hi ha coses que no varien molt, malgrat

els molts anys que ens portem. A ella li va tocar viure en una època més complicada perquè

va nàixer l’any 1936, amb l’inici de la Guerra Civil Espanyola, per això la infància la va passar

durant la postguerra. Em conta anècdotes que em resulten curioses i és per això que m’agradaria

compartir-ne alguna.

De menuda feia vida a l’orxateria del tio Pepe, a la plaça del Mercat, a la Plaça Major. L’any

1938 l’orxateria quedava mirant al Fadrí, al costat hi havia un carreró amb un piló per on la gent

es dirigia als refugis de l’actual plaça Santa Clara quan hi havia bombardejos. Recorda que al

costat de l’orxateria hi havia dues botigues d’ultramarins i la Pensión Levante i al cantó sovint veia

asseguda en una cadira una dona que venia botifarres.

De joguets en tenia ben pocs, però s’entretenia amb qualsevol cosa. Per exemple amb un fil

va nugar una granota que passejava com si fóra un gosset. L’amfibi, però va tindre mala sort, i un

dia va passar a millor vida perquè el van xafar sense voler. També jugava amb un eriçó que tenien

solt per casa.

Davant de l’orxateria, al costat del Fadrí, formaven la façana una xurreria, una casa de salaons

i una pensió. Era el pany conegut de les Ànimes. Al mig de la plaça estava el mercat de verdures,

cobert i tancat amb una barana de ferro; amb les xiquetes i els xiquets del carrer jugava a entrar

i eixir per la barra de ferro i a acaçar-se. També passaven pel carreró del piló cap als refugis, on

jugaven a pujar i baixar pels monticles (els refugis per la part de fora tenien forma de muntanyeta).

ARMONÍA BALDAYO BARRACHINA | BERTA BALDAYO BARRACHINA

En la postguerra jugaven molt al carrer a

corda, boletes (boles de fang menudes i una

bola gran d’acer), amagar, acaçar, «Un, dos,

tres paret», Xurro, Sambori, Xavo negre, i

jocs amb cançons que cantaven en castellà

com: Al corro de la patata, Passe missí, passe

missà.

L’any 1941, als cinc anys va anar a l’escola

de «les Aules». Tots els matins abans

d’entrar, cantaven el Cara al sol en la plaça

(actual plaça de les Aules). Tenien dues

mestres i ella anava a la dels menuts i l’altra

mestra s’ocupava dels de 7 o 8 anys,

per cert que aquesta mestra era l’ama

d’una botiga de roba i només anava al

col·legi el dia de Sant Lluc i al final del

curs i mentrestant llogava una substituta

(generalment de Secció Femenina) per donar les classes.

La presència dels polls vivint entre els cabells dels infants era bastant

habitual. Per als xiquets la solució de rapar el cap era, potser la millor, però

a les aules d’elles, tot i que les mares abans d’anar a classe esporgaven a

consciència, no era estrany que en els pupitres les xiquetes assegudes veieren

com els fastigosos animalets ballaven pel cap de les companyes de davant.

Dels vuit als dotze anys va anar a l’escola Normal i després a l’institut

Ribalta. Més tard, a València, als vint anys va obtindre el títol de comare,

i aquesta va ser la seua professió fins que es va jubilar, per això va ajudar a

nàixer molts infants de Castelló, entre ells jo mateixa.

També em conta anècdotes del dia a dia com, per exemple, que a

l’acabar la guerra i durant molts anys, al migdia, les campanes de l’església

tocaven «l’Angelus» i la gent que caminava o estava pel carrer, inclosa la

xicalla també encara que estiguera jugant, es parava per escoltar-lo. Una

VIVÈNCIES D’INFANTESA

65

altra de les coses curioses era quan el

capellà i l’escolà que tocava la campaneta,

anaven a donar l’extremunció

a un malalt a sa casa i els vianants

havien d’aturar-se respectuosament

mentre passava la comitiva.

Eren temps d’autarquia, de fam

i de misèries i per aconseguir alguns

aliments, es necessitava la cartilla de

racionament que era una llibreta de

fulles amb caselles. Quan anaven a

pel subministre els botiguers posaven

un segell i les dates en la casella

corresponent i es donava el que pertanyia:

un quart de cigrons, un quart

de fesols, de sucre,... Amb picardia,

les dones omplien de cera les caselles

i el segell quedava sobre aquesta, de manera que en arribar a casa, es rascava amb manya la cera,

per fer-la desaparèixer i amb ella se n’anava la tinta del segell estampat i de la data escrita, de manera

que es podia tornar a fer la cua. Per tot això, molts productes també es venien a l’estraperlo.

Conta que un dia va anar al forn a recollir els moniatos que havia portat ma mare a coure.

Mentre estava dins amb altres dones van veure a la porta el «fiscalero», l’encarregat de controlar

quants aliments portava cada clienta. Passava el temps i del forn no n’eixia ninguna esperant que

se n’anara aquell home. L’espera, però, es va allargar molt perquè el que elles creien que estava

plantat al mateix lloc per denunciar-les va resultar finalment ser el nuvi d’una modista del taller

de cosir que hi havia davant del forn, que estava esperant l’eixida de la seua xicota. De camí cap a

casa, amb els moniatos, es va trobar amb mon pare que venia a buscar-la preocupat pensant que

li havia passat alguna cosa. Quan li ho va contar van riure una bona estona!

Plaça Major. Mercat amb la barana, i carrer del Piló

Solíem replegar les

fulles de les moreres

per tindre cura dels

cucs de seda.

Experiències i rellevància del joc

A m pa ro Carpi Ballest e r

L

a bibliografia científica defineix el joc com allò essencial per a tota la població tant per a

grans com per a menuts, si bé se centra en els avantatges que aporta als infants, sobretot pel que

fa a la socialització i l’esbarjo. És cert que hi ha posicionaments d’adults, ja siguen mestres o pares,

que consideren que jugar és una pèrdua de temps i demanen més deures, activitats extraescolars

formatives..., amb l’esperança que els fills arriben a ser uns números uns, que siguen els més llestos i

ascendisquen en l’escala social. D’aquesta manera neguen el valor, la necessitat o la importància que

el joc té. Obviant aquestes controvèrsies, i centrant-nos en el valor que ha tingut i té per als infants

el jugar –qui pot negar-ho– farem una ullada a com hem viscut en la nostra infantesa el joc.

Actualment es parla que el joc i concretament els joguets, no tenen sexe, que totes podem jugar

a tot, però quan érem menudes i tant que tenien sexe. Començant perquè l’escola era sexista i les

xiquetes no devíem jugar els mateixos jocs que els xiquets de la mateixa edat amb el risc de que si

ho fèiem érem etiquetades de xicots i ens feia perdre la nostra feminitat. Les reprimendes estaven

servides. Per tant, els jocs més emprats eren amb nines i cuines. De vegades, individualment, agafàvem

els papers que volíem i dialogàvem soles amb nosaltres mateixa, adoptant diferents punts de vista

sobre el comportament del nostre imaginari fill o filla. Segons la psicologia estaríem gestionant les

nostres emocions i perfilant els rols observats al nostre voltant, assumint-los i identificant-nos. I

encara no teníem la tv per reforçar-los.

No tot, però, era joc individual. Ja al pati de l’escola ens agrupàvem per jugar al sambori i a la

corda, fonamentalment. En aquests jocs la norma de com pagàvem (el càstig) per haver-hi xafat

la corda o la ratlla ens deixava fora de joc en un, i en l’altre ens feia seguir menant per aquelles

que tenien més habilitat psicomotora o simplement més sort. Calia, segons el temps que es tenia,

AMPARO CARPI BALLESTER

seguir menant per a aquelles més hàbils, estirar la corda o canviar-ne

mínimament el ritme per «facilitar» que pogueren pagar i lliurar-se així

de seguir menant.

A l’eixida de l’escola i moltes vegades a la porta de la mateixa, estaven

els jocs de pilota que eren els més habituals. Era una pilota menuda

que llançàvem a la paret, la fèiem botar i la recollíem adoptant distintes

figures: de cara, d’esquena, creuant els braços, per sota de la cama, etc.,

segons el número que acompanyava a la figura. Clar, la pilota havia de

ser recollida amb cadascuna d’aquestes figures, sinó es «pagava» i calia

deixar el joc momentàniament. Tot un conjunt d’habilitats psicomotores,

de respectar normes i de recompte matemàtic bàsic.

L’aprenentatge de les matemàtiques i les negociacions de mercat

continuaven amb l’intercanvi dels cromos de les pel·lícules: Sisí

(l’emperadriu), Ben Hur que, entre moltes altres, eren les col·leccions que

s’estilaven.

En temps de primavera s’afegia aquests jocs l’escubidú que tenia com

a recompensa, després de fer el trenat, el poder lluir el resultat en forma

de polseres o qualsevol altra ornamentació. La combinació de colors i

el nombre de fils a mesclar contribuïen a què el resultat fora més o menys espectacular. En moltes

sessions d’aquesta activitat sovint la més manyosa ensenyava a la resta el que sabia, i es fomentava, per

tant, l’admiració i l’amistat.

De menudes durant les vacances de Pasqua i aprofitant que encara no es tenia edat d’anar als

masets per menjar la mona, pujàvem al terrat de les cases per berenar i jugar. De vegades els jocs

consistien en provocar alguna veïna que tenia la roba estesa ruixant-li-la i preguntant-li si havia plogut

i perquè no ens pillara ens amagàvem perquè no sabera qui ho havia fet (cal dir que a la distància que

estàvem era molt poc probable que encertàrem a mullar-la). De vegades era més divertit que el joc

d’»un ,dos, tres...paret» o el que mentre una pagava –amb el ulls tapats– la resta ens amagàvem per

diferents llocs de la casa, o al carrer.

Amb el bon temps, entrada la primavera, també solíem replegar les fulles de les moreres per

tindre cura dels cucs de seda i veure la transformació dels capolls que ben bé acabàvem abandonant

abans de concloure el procés de recollir el resultat de la cura que teníem durant el temps que durava

la transformació.

EXPERIÈNCIES I RELLEVÀNCIA DEL JOC

69

Més a l’estiu i aprofitant els tolls xicotets d’aigua que quedaven després que les dones netejaren

les voreres, el joc consistia en caçar els pixavins de tot tipus que apareixien. Els més comuns a la ciutat

eren els rojos o aquells més menuts o prims que anomenàvem toreros. No era difícil atrapar-los i una

vegada agafats, posàvem el dit entre les potes perquè caminaren, posar-los la cua entre aquelles o la

boca perquè la mossegaren i una estona després amollar-los i tornar-los a caçar si es quedaven per

allí. Entre la cura dels cucs de seda i la cacera dels pixavins ens aproximaven a conéixer la natura que

trobàvem a la ciutat.

Els joguets que teníem i féiem servir eren escassos i ben barats. Fonamentalment alguna NINA,

a la qual li assignàvem l’edat que ens interessava en cada moment. Per jugar també féiem servir: LA

CORDA, que tenia moltes funcions perquè l’empràvem per saltar individualment o en grup, la féiem

servir també per fer rogle i tancar alguna al mig i fer-la rodar, o bé estirar per saber quin grup tenia

més força i podia superar la ratlla marcada a terra i declarar el grup guanyador; EL MOCADOR que

consistia a fer una carrera simultània entre dos infants de grups contraris i veure quin era més ràpid; LA

PILOTA amb la seua gran diversitat de variants. Jugàvem molt a capturar bestioles, com els esmentats

pixavins, i també granotes o cullerots. Hi havia molts altres jocs on no necessitàvem cap mena d’estri,

perquè s’adaptaven a l’espai de què es disposava per jugar a amagar, a endevinar paraules, etc.

A banda de la funció d’esbarjo que té el joc, també és una font d’aprenentatge de tot allò que és

necessari per desenvolupar-nos com a persones. L’orientació espacial, les matemàtiques, el respecte a

les normes en grup així com poder escapolir-nos d’aquelles altres que ens eren menys favorables per

la seua durada o per sentir malmès el nostre orgull, eren les característiques que estaven presents en

el joc, així com l’aprenentatge realitzat, sense adonar-nos, entre iguals, fent aquesta experiència més

agradable que la que es feia a l’aula, que solia estar més allunyada d’allò quotidià i estava regida per un

adult amb més poder, que ens deixava sense gaire marge, o cap, per la rèplica.

Si bé el joc pot incloure tot aquest aprenentatge, quan les xiquetes i xiquets juguen no miren

altra finalitat que passar-s’ho bé. En el desenvolupament de la societat i amb ella les distintes teories

que tracten d’explicar-ho a partir de l’observació del que fan els infants de manera més espontània

apareixen les distintes classificacions del joc d’acord amb allò que desenvolupen i com es duu a terme.

D’aquesta manera es parla de jocs d’interior o exterior, individual o simultani, sensorial, motor, simbòlic,

d’imitació, verbals, de memòria, etc., d’acord a les capacitats que desenvolupen. Tot açò, de forma no

intencionada, ha estat present en els jocs realitzats en la nostra infantesa atenent fonamentalment, des

de la visió de l’infant, el passar-ho bé i «lliurar-se» dels aprenentatges «obligats» que limiten en molts

casos la motivació de gaudir i explorar l’entorn sense cap objectiu concret.

El primer pensament sobre la meua infancia

és de sensació de seguretat, com si ja

sabera què anava a ocórrer després.

Faig memòria

I sa b e l Labuig a Tomás

T

inc sort, molta sort, perquè visc al mateix barri on vaig créixer i, clar, puc comparar els

records amb la realitat actual.

Després de viure trenta anys a Castelló, vaig tornar a València, a casa i, malgrat les renúncies

que allò va portar, em va agradar la retrobada amb el barri del Carme.

Originàriamente era un raval i quedava fora de les muralles musulmanes, però durant el regnat

de Pere. el Cerimoniós, II de València i IV d’Aragó, les previsions per a millorar la fortificació de

la ciutat i la necessitat d’eixamplar aquesta, van obligar el Consell General a iniciar la construcció

d’una nova muralla que va abastar els ravals de la ciutat i així els seus carrers van quedar dins.

Ocupa la zona entre els carrers de Cavallers i de Serrans i el riu Túria i està plena de pisos,

botigues i petits tallers d’artesans. Si no recorde malament hi havia, matalafers, carboners per

comprar el picó per al braser i el petroli per cuinar, una planta baixa on guardaven les tartanes i

els cavalls, la bodega, la tenda dels coets, el mercat Mossén Sorell i les papereries on es compraven

i canviaven els cromos i el tebeos. Aaaah! I les «alamedetes» on es llogaven bicicletes a xavo la

volta i on xiquetes i xiquets anaven sense cap problema a jugar. Fora de les hores d’escola el carrer

bullia amb la seua presència..

El primer pensament sobre la meua infancia és de sensació de seguretat, com si ja sabera què

anava a ocórrer després. És com allò de què la menudalla quasi sempre vol escoltar el mateix conte

perquè ja coneix el resultat de la història. Doncs això crec que passava en aquell temps!

ISABEL LABUIGA TOMÀS

La seqüència es repetía:

1.- A l’hivern, quan arribava el Nadal no faltaven els dinars familiars,

les nadales, el betlem i les sesions de cuina amb la mare: pastissets de

moniato, rotllets d’anís,…que després portàvem al forn de la plaça a

coure.

2.- A la primavera, abans d’arribar les vacances de Pasqua, al barri

se celebrava Carnestoltes i la xicalla del barri ens disfressàvem, segons

l’edat, amb disfresses que feien els pares o, de vegades, també nosaltres.

I, com no, les Falles, amb les bandes de música, la traca i el foc.

Nosaltres, quan ens reuníem a la plaça, contàvem històries d’accidents

amb els coets. La falla Na Jordana estava pràcticament al cantó de casa

i la imaginació…

Després, arribava la Setmana Santa i havíem d’estar molts

moments en silenci, o no podíem parlar fort i a més estava allò del

dejú i de l’abstinència, encara que pel que sembla la cosa es podia

modificar amb una «trampeta». Escoltàvem els adults dir que l’església

donava permís per menjar carn si compraves una cosa anomenada

«bula» i mira que casualitat, tinc el document. Tampoc es podia cantar, la qual cosa

a mi m’emprenyava molt perquè a la meua escala hi havia una sonoritat especial i com que jo vivia

al segon pis em donava temps a cantar una o dues cançonetes. Visitàvem les esglésies que estaven

molt fosques, sense llum, i tenien les figures tapades. Com que havien de visitar-les…

Passat el temps de la religiositat venia per fi la Pasqua, tornàvem a jugar al carrer i arribava

la festa de sant Vicent Ferrer amb la representació dels miracles, sempre feta per infants de les

escoles del barri i exclusivament en valencià!

I tornàvem a l’escola per fer el mateix de sempre: dictats, còpies, multiplicacions, divisions

i a memoritzar i, com no, la religió. Tot estava molt clar, l’Espanya humida, l’Espanya seca, els

afluents de la dreta, els de l’esquerra,…

3.- A l’estiu, als meus pares els agradava fer excursions els diumenges amb el cotxe. Anàvem

molt a la Malvarrosa i també al Saler. Uns bons entrepans i els pares i alguna cosina, no em feia

falta res més!

FAIG MEMÒRIA

73

I les vacances escolars les passàvem

al camp tot l’estiu de dos mesos llargs.

Mon pare baixava a València a treballar

i nosaltres a la caseta. Amb la disciplina

de fer els deures i després a jugar a la

muntanya i a la bassa a prendre el bany.

Al final de juliol feien a València la Fira

de Juliol i la Batalla de Flors i, com a

ma mare li agradava molt, baixàvem del

camp aposta per anar-hi.

Sabíem que el final de l’estiu arribava

perquè al cel els núvols es transformaven

en formes diverses amb les moltes figures

que la nostra fèrtil imaginació dibuixava.

Aquells núvols anunciaven les tronades i

tempestes de final d’agost que tots els anys

arribaven puntualment.

4.- A la tardor, els carrers de la ciutat s’omplien de fulles, canviava el color dels arbres i novament

anàvem a jugar a la plaça i a per les bicicletes a les «alamedetes» de prop de les Torres de Quart.

A l’escola repetíem el mateix que el curs anterior, igual que passava amb els jocs. Cada temporada

tocava jugar a jocs diferents: la taba, el sambori, el farolet, les xapes, els quatre cantons, el gua, la

llima, a pilota a la paret, a canviar cromos, a la corda,… Com sempre el nostre món era molt ordenat.

I no fa massa temps he descobert que a la resta de l’estat espanyol xiquetes i xiquets jugaven als

mateixos jocs com, per exemple, a Astúries al gua li deien «banzón» No som tan diferents!

Tot seguía un ordre i era previsible. A casa, mentre feia els deures i ma mare preparava el sopar

o cosia (perquè el pare arribava més tard de treballar fora de casa), escoltàvem la ràdio. Era fantàstic,

programes com Matilde, Perico i Periquín o els concursos de cantants amb el locutor Boby Deglané i

també les novel·les. I, de vegades, «Elena Francis» donant consells sempre a les dones. Jo no entenia

molt aquest programa, però l’escoltava.

Quan torne a passejar pels carrers de la meua infantesa, veig que no han canviat massa. El

barri des que el conec ha tingut fins ara tres o quatre etapas molt diferenciades, per exemple

ISABEL LABUIGA TOMÀS

una va ser el gran trencament que provocà la riuada del 1957. Una altra la que va anar des

de finals dels seixanta fins els finals dels 80, amb tota la moguda (no la madrilenya) que ací a

València va ser important. El barri del Carme va acollir tota mena moviments: els llibertaris, els

revolucionaris, els artístics (cal dir que estava l’Escola de Belles Arts), les associacions de veïns

molt potents i, potser, tota aquesta moguda va portar l’altra: les drogues que tantes vides joves es

van endur. Sense oblidar que els valencians vam estar pagant durant vint-i-cin anys el Plan Sur

per a reconstruir la ciutat amb segells de correus. I l’etapa actual que ha vist la desaparició de molts

artesans i de botigues familiars. Han aparegut, però, els «erasmus» i els «turistes» i cada vegada

queda menys gent gran. Algunes zones del barri esta ocupades per gent VIP i clar els preus no són

per a tothom! Tot i axò trobe racons que reconec, com per exemple el cine on anava els dissabtes

a vore pel.licules en blanc i negre, del qual es conserva la façana i darrere hi ha una escola pública.

També es conserven els edificis típics que es van construir sobre el 1850 per als obrers en una

expansió industrial. I com no el Refugi que té un rètol amb lletres Art déco, al carrer Alt.

El que han desaparegut són els infants que jugaven al carrer. Se’ls veu pel matí en companyia

dels pares quan van anar a l’escola o a l’exida i ja està, deuen estar en les extraescolars.

La xicalla actual no veu el que veíem nosaltres, ara hi ha persones d’altres llocs, d’altre color

de pell fins i tot a l’escola i també altres tipus de families. A més a més les coses no ocorren tan

ordenadament, l’oratge no està tan definit, la dreta o l’esquerra ja no es així, ara tenen ultradreta,

centre, extremistes,... La ràdio ni l’escolten. No estic defensant la rigorositat del blanc/negre,

dreta/esquerra,... sinó que aquella organització de la vida quotidiana a nosaltres, els menuts, tal

vegada ens donava una seguretat i sabíem què podíem fer o què no, si no voliem rebre un càstig.

Teníem clar contra què ens podíem rebel·lar.

Els que han treballat a l’ensenyament saben de què parle i els altres amb l’experiència de casa i

si observen els néts o les nétes o les parelles amb fills pel carrer, també. Què pocs es veuen parlant

o raonant amb els infants, tots cara a les pantalles. Bo la vida és diferent, però…

Avui quantes?

M a ria Àngels Pons i Goza l b o

A

vui en dia molts jòvens, i no tan jòvens, es dediquen a córrer, a fer allò

que ara es diu running. Nosaltres quan érem menudes, o no tant, també

féiem un exercici semblant, però de manera circular, quan ens tocava fer alguns

deures de l’institut. Nosaltres li déiem: «Avui quantes?».

Bé, per entendre-ho cal que m’explique.

Una amiga i jo teníem un repàs després d’eixir de l’institut. Ma mare ens va

buscar un professor perquè ens donara classes de Llatí i també de Llengua, perquè

l’anàlisi d’oracions ens resultava un poc difícil.

El professor en qüestió era un xic, que en aquell moment ens va semblar tot

un home major. Tindria uns vint anys i era un estudiant de magisteri, grosset, amb

ulleres, el pèl greixós i fumador de Ducados. Les classes les donàvem a ma casa, a

l’entrada de la planta baixa, en una taula redona amb faldes, una camilla amb tres

cadires.

El cas és que quan aquell xic, ens explicava alguna cosa se’ns anava acostant i nosaltres anàvem

apartant-nos pegant «culadetes» amb la cadira, per allunyar-nos del mestre. A la següent explicació

tornava a acostar-se’ns i nosaltres una altra «culadeta». I així tota la classe pegant voltes a la taula,

fent una mena de ‘redoning’.

Per això quan teníem la classe de repàs ens preguntàvem abans de començar: «Avui quantes?».

Xiques i xics jugàvem junts a

cartons, a lladres i policies,

a xurro, a saltar a la corda

i a la goma.

Records d’infantesa

F in a Salva d o r Pérez

Q

uan era menuda tots els anys nevava al meu poble. Tot es tapava de blanc, d’un blanc tou i

gelat. Els fils de fum negre eixien per les xemeneies. No se sentien els cants dels ocells, però

sí la cridadissa de les xiquetes i dels xiquets que eixíem al carrer ben advertits per la mare perquè

tinguérem compte amb el gel.

Tots tapats fins els ulls cridàvem i réiem mentre jugàvem a xafar la neu, a tirar-nos-la, a

esvarar per una baixada del carrer amb sacs de plàstic i a veure qui s’endinsava més en aquell cotóen-pèl

que a la fi te mullava sense remei.

A mi m’agradava molt contemplar aquella mena d’estalactites de gel que en el poble

anomenàvem canyalobres i que penjaven sota les teules dels terrats i amenaçaven caure en qualsevol

moment.

La gent obria camins entre la neu per anar a les altres cases i a la plaça Llarga, on hi havia

dues carnisseries, una panaderia i la casa del practicant.

Els dijous la meua àvia anava al forn per a coure el pa de tota la sematna. Feia la massa a casa

i quan estava bona la portava a l’únic forn de llenya que hi havia al poble. De vegades feia també

altres menjars com arròs al forn. Quan era festa em cridaven per ajudar a portar les pastes: rotllos,

coca d’ametla, rosegons o magdalenes. Les portàvem amb llandes que duien al darrere el nom de

la propietària perquè no es perdera.

De vegades la neu arribava a un metre i després es gelava i estava molt de temps al carrer i

sobre les teulades. Eren dies en què es feia la matança del porc. Es llevava la neu del mig del carrer

i es feia una foguera per calentar-se i després s’esmorzava. Es posaven al carrer uns sacs de cebes

FINA SALVADOR PÉREZ

bullides amb pedres al damunt per escórrer-les i que servirien per

a fer les botifarres de ceba. Era una festa on participaven tots els

membres de la família. Hi havia feina per a tots. S’havien de fer

les botifarres al foc en una olla gran i es punxaven amb petits

pals per saber si estaven ben cuites. També se salaven els pernils

i després els secaven. Es preparaven els embotits i es guardaven

en una gerra amb oli i sal per a treure’ls més endavant, al llarg

de l’any, quan fera falta. Donaven la bufa del porc als xiquets

per a jugar a pilota. A mi m’agradaven molt les històries que

ens contaven els majors. A l’acabar la matança es feia un sopar

i eren habituals bromes com enganyar amb botifarres farcides

de serradura.

Xiques i xics jugàvem junts a cartons, a lladres i policies, a

xurro, a saltar a la corda i a la goma. Una vegada em compraren

un llibre de contes dels germans Grimm que vam fer servir

per representar obres de teatre en el bar de Rosa. També ens

reuníem per a llegir els llibres que ens compraven i intercanviarlos.

Els dissabtes per la vesprada ens juntàvem en el bar per

veure les pel·lícules que emetia la televisió en blanc i negre.

M’agradava molt la vida en el meu poble perquè era ben tranquil·la i jo em sentia envoltada

i protegida. Xalava molt amb la gent. Erem tots una família i ens ajudàvem sempre.

A mi m’agradaven molt les històries que ens

contaven els majors. A l’acabar la matança es

feia un sopar i eren habituals bromes com

enganyar amb botifarres farcides de serradura.

L’estiu

E m í l ia San c h i s Alòs

V

acances, aquelles sí que eren vacances, tres mesos, tres

mesos d’estiu, sense quaderns de treball, ni deures pendents,

res…

Quan tenia vuit anys els meus pares, com altres alcoians,

van comprar un apartament a la platja de Piles, prop de Gandia.

El primer viatge el vam fer en tren fins a Gandia. D’allà

a Piles anàvem en un autobús vell que era anglès i duia el volant

a la dreta. No tenia seients sols barres per agafar-se, sota

les finestretes. A la part de darrere de l’autobús hi havien

uns catres, com els que la gent portava a missa, els quals els

podies agafar per seure durant el viatge i resar perquè el

conductor no frenara molt fort.

Teníem un banyador per a tot l’estiu, o estius, si no

creixies massa. El primer que vaig tindre era blau amb rivets

rojos i el de la meua germana Dolo a ratlles blau marí

i blanc amb una ratlla roja a la cintura.

Com a molt tard t’havies d’alçar a les nou. Si no, no

et podies banyar.

EMÍLIA SANCHIS ALÒS

No sé a qui se li va poder ocórrer això, devia ser algú a qui no li agradava l’aigua, perquè havíem

d´esperar tres hores per fer la digestió. Tres hores! Això volia dir que si acabaves d’esmorzar, per

exemple un got de llet i una magdalena a les nou i mitja, no podies banyar-te fins les dotze i mitja.

Les mares, rellotge en mà fins que es fera l’hora.

En aquella època no sabiem què era un protector solar, i jo que tinc la pell de la cara un poc

delicada em passava tot l’estiu com si fóra un indi, el nas i la galtes roges…

De vegades, a la platja hi havia taques negres que se´ns apegaven als peus. Era el quitrà que

ens havíem de llevar amb un drap mullat amb oli. Pensava que era normal el quitrà a la mar, fins

que no vaig créixer no em vaig assabentar d’on provenia.

I platja per la vesprada, no; teníem sols un banyador, no es podia.

Les vesprades eren molt llargues. El meu germà Lluís, la meua germana xicoteta i jo jugàvem

al Palé (Monopoly, per als més joves) i la partida podia durar hores.

Era un altre temps, però he de dir que enyore eixos estius.

El meu germà Lluís, la meua

germana xicoteta i jo jugàvem al

Palé (Monopoly, per als més joves)

i la partida podia durar hores.

81

El codonyar

de la marjal

F ran c e sc Mezq u ita Broc h

Rere els aiguats

arriba un sol tímid, callat.

A penes asseca els carrers

mentre la terra roman farta de pluja.

Les sendes i marges estan tous. Per allí caminem ara

sadollant-nos amb els verds obscurs vegetals

que s’apresten ja per als freds de lluna plena.

Vora sèquia, una renglera de codonyers

prepara la tardor.

Reflecteix com una llum tènue el groc del borrissol

entre fulles verdes i ocres mig perdudes.

–Dalt a les golfes, aromes intensos

d’un paisatge estimat. Recordes?

Aquell món que els dos volíem fer perdurar

igual que la complicitat

arrelada a la terra d’on veníem.

El codonyar de la marjal, avui,

ha trasbalsat el temps.

El codonyar perdent-se, mig oblidat,

lluitant entre males herbes,

compleix el seu destí.

Com una vida.

Aquell món que els dos volíem fer perdurar

igual que la complicitat

arrelada a la terra d’on veníem.

En la vil . la romana de Vinamargo, en Castelló, es van

trobar les restes d’un petit d’uns 6 mesos d’edat,

cobert per diversos fragments de tegula i rajola…

La infància en el món ibèric i romà

J oaq u im Alfo n s o Llo r e n s

A n a Mig u é l e z Gonzá l e z

«La majoria dels xiquets moren abans del seté dia i és per això que no se’ls

posa nom fins a aqueix moment, confiant en la seua supervivència».

Aristòtil, «Història dels animals»

«Tota societat ha d’arbitrar un sistema eficaç per a transmetre als seus

descendents els principis en què es fonamenta, ja que d’això depén la seua

pròpia perpetuació. El tracte atorgat als infants és per tant una finestra per a

descobrir les claus de l’organització social i ideològica de qualsevol grup humà».

Teresa Chapa Brunet, «La percepció de la infància en el món ibèric»

Per a qualsevol grup humà la infància és una qüestió de màxima importància ja que de

la seua existència i formació depén la reproducció física i ideològica de la població com

una unitat diferenciada. A més, depenent del grau de complexitat i jerarquització que tinga

l’organització social, hi haurà una sèrie de normatives més explícites, complexes i diferenciades.

CULTURA IBÈRICA

Són escassos els estudis dedicats a la infància en la investigació arqueològica, sobretot per al

món ibèric (ss. VI-I a.C.), donada la pràctica inexistència de fonts històriques. D’època romana

en tenim moltes més fonts, encara que per desgràcia i com sempre succeeix, tenim més notícies

de la vida i costums de les classes més altes, de les que ens han arribat objectes, pintures o textos.

JOAQUIM ALFONSO LLORENS | ANA MIGUÉLEZ GONZÁLEZ

Un detallat estudi dels registres arqueològics domèstics i

funeraris, pot ajudar-nos, però, a desvetlar algunes de les

seues claus.

Hem d’evitar tindre una perspectiva actual de la infància

per a estudiar les cultures històriques, i així, en el

món ibèric, els infants tindrien un alt grau de dependència

respecte als pares, per la qual cosa la seua representativitat

social queda limitada pels adults, que els reconeixen de forma

progressiva. Poc sabem dels seus drets o espais, encara

que sí ens ha arribat algunes restes de cultura material, tot i

Necròpolis ibèrica de Vinamargo. Urnes 2 i 3, segle VI a. C. que escasses i sense quasi empremta perceptible.

Procés d’excavació i Extracció.

Podem detectar la presència infantil bàsicament a

través dels joguets, dels materials arqueològics habitualment

fabricats en miniatura i de peces específiques dedicades a la cura, alimentació, vestit o adorn

infantil, i molts altres de tipus orgànic que no apareixen en el registre arqueològic, per això és

difícil rastrejar la presència infantil en les vivendes.

En època ibèrica, un aspecte poc tractat i que potser ens ofereix més informació és el món funerari,

si bé la seua presència seria limitada de forma general en les necròpolis. La raó es desconeix ja que

per a èpoques immediatament anteriors la representació infantil en elles arriba a ser del 40%, mentre

que en cronologia ibèrica no arriba ni a un 10%. Potser podria ser que fins una certa edat no estaven

considerats part del grup, per la qual cosa no estarien a les necròpolis i fins i tot el desconeixement que

tenim de gran part dels rituals ens està emmascarant la realitat social més que reflectir-la.

Altres aspectes a tindre en compte són que, donada la seua fragilitat i l’erosió, la conservació

dels ossos és de vegades complicada, i a més, és quasi impossible diferenciar el sexe de les restes

antropològiques, aspecte important per a qualsevol estudi d’una societat.

Durant el procés de gestació hem de considerar l’existència de tota una sèrie de costums i

creences que tenen a veure amb la tradició i les experiències prèvies. En el moment del naixement

hi hauria comares que ajudarien al naixement dels nadons ja que es tracta de moments importants

tant per la mare com per al xiquet de bolquers. És el moment del reconeixement i acceptació per

part dels pares i familiars I, depenent del sexe i fins i tot de malformacions congènites, canviarà

l’ordre generacional i la transmissió de béns.

LA INFÀNCIA EN EL MÓN IBÈRIC I ROMÀ

85

Evidentment els xiquets estarien més vinculats en els primers anys a la mare, encara que ja a

partir dels 6-7 anys començarien a tindre més vincles amb el grup. A poc a poc i a partir d’aquesta

edat, s’anirien introduint en l’estructura de l’organització i explotació del territori, traduït en una

adscripció ètnica que constituïa el marc ampliat de la seua relació social, econòmica i simbòlica.

Així, es van assimilant les pautes i desenrotllant les habilitats per a la seua supervivència.

Els infants els podem trobar en diferents contexts funeraris. De forma general, els nounats i

nadons s’inhumen, no s’incineren, ritual habitual en el món ibèric, perquè a la seua curta edat és

possible que no es consideraren com a membres de la comunitat. Trobem exemples d’urnes amb

dona jove al costat d’un nounat no cremat, però també en alguna ocasió pareix que es cremen junts.

D’altra banda, es poden trobar cremacions de xiquets individuals en algunes de les necròpolis. En

general, els aixovars associats, són escassos.

A Castelló s’ha documentat en la necròpolis ibèrica del Camí de Vinamargo la cremació d’un

adult jove de sexe femení (entre 18-25 anys) dipositat amb xiquet/a del tipus Infantil II, és a dir

de 8-14 anys, amb una cronologia de finals del segle VI a.C.; desconeixem la relació entre ambdós.

Però els nounats i nadons no sols es troben en contexts de necròpolis, també és molt habitual

documentar-los en contexts domèstics i moltes vegades desconeixem la seua interpretació, encara

que és molt habitual aquest fet en diferents etapes històriques i en diversos ambients geogràfics.

Un exemple pròxim és el nounat de 3-4 setmanes d’edat documentat en el poblat de Montmirà

(l’Alcora), datat a inicis del segle V a.C., que va aparéixer amb la cara deformada de forma expressa,

possiblement una vegada mort i associat a una llar, i que s’interpreta com un soterrament de tipus

de ritual fundacional del poblat, que podria tractar-se d’un sacrifici.

Un cas particular es va investigar a Sucaina (Castelló), en el jaciment de L’Escudella, segurament

un temple i un recinte necrolàtric, és a dir, de culte als morts. Es van documentar en una sèrie

d’estances amb vint-i-cinc nounats i nadons inhumats, amb monòlits. Segons alguns autors estaríem

davant d’algun tipus de ritual i sacrifici, possiblement continuant tradicions d’origen indoeuropeu.

També en el jaciment d’El Saltador (l’Alcora), recentment es van documentar una sèrie de

recintes amb abundants inhumacions de nounats, encara que està pendent d’estudi i publicació.

En general, a pesar que la taxa de mortalitat seria molt alta, sobre el 40-50%, són pocs els

nadons i xiquets documentats en necròpolis i altres contexts.

Els infants estarien a cura de les mares i tot pareix indicar que serien lactants fins als dos o tres

anys. En el registre arqueològic s’han documentat algunes peces ceràmiques identificades com a

biberons, de forma zoomorfa.


Altres elements relacionats amb els infants són els pocs

aixovars en inhumacions i cremacions documentats. Destaquen

boletes de collar, penjolls, campanetes o alguna miniatura

metàl·lica com en la inhumació domèstica del Castellet de

Bernabé (Llíria). La troballa d’alguna fíbula podria indicar que

estan amortallats.

Respecte als joguets, també són escasses les mostres trobades.

A més d’alguns exemplars de miniatures de gots ceràmics

iguals als utilitzats normalment, tenim xicotetes ceràmiques

de figures femenines, potser nines, prou tosques, amb

algun exemplar que destaca com una figureta de ceràmica amb

braços articulats, assimilable a un rol femení. Associades a les

xiquetes són algunes boletes ceràmiques que es troben en diferents

contexts. Hi ha també exemplars d’algun cabet de cavall i fins

i tot un genet, que podria assimilar-se a infants.

Altres elements que apareixen amb molta freqüència tant en les cases com en les tombes són els

conjunts de tipus lúdic com són daus, fitxes circulars de ceràmica i tabes d’ovicàprid.

D’altra banda, la representació d’infants en l’art ibèric ha sigut molt escassa. Algunes

presentacions en terracotes de l’Ibèric Ple (ss. IV-III a.C.), com la d’Alcoi o de deesses amb

infants als braços, apareixen imatges de lactants i d’infants, amb significacions diferents. En altres

representacions apareixen tocant la doble flauta, atribut característic.

En pilars-estela de les necròpolis, com a atributs femenins de xiquetes trobem les trenes o

vestits llargs i per a xiquets, amb vestit curt, en algunes ocasions apareixen amb ganivets, potser

referit a rituals iniciàtics; fins i tot en alguna cremació amb xiquets, apareixen armes.

Diferents etapes de la infància, en els retrats del Fayum,

Egipte, segle I d.C.

CULTURA ROMANA

En època romana l’anticoncepció, l’avortament, l’exposició d’infants i fins i tot l’infanticidi, eren

pràctiques no sols usuals, sinó totalment legals. Per tant, en principi partim d’una concepció social

totalment diferent de la nostra, encara que en el fons no ho és tant com pareix.


87

Les etapes per les quals un ser humà havia

de passar des del seu naixement fins que era

considerat adult eren diverses.

En primer lloc, la infantia, que començava des

del mateix moment del part, quan la comare que

havia assistit a la mare dipositava al xiquet de bolquers

en el sòl, perquè el pare, pater familias, l’acceptara

com legítim, reconeixent-lo com el seu fill.

Açò es duia a terme mitjançant un ritual anomenat

tollere: si el xiquet era acceptat, son pare l’agafava

en els seus braços i el mostrava als presents. Si era

una xiqueta, moltes vegades n’hi havia prou amb

què el pare donara l’orde que se l’alimentara per a

considerar-la admesa. L’infant de bolquers era acceptat

com a membre de la família, i per tant de la

societat, únicament per decisió del pare de família,

a qui corresponia en solitari la pàtria potestat. Si

no era així, el destí d’aquest nadó era incert, ja que

no ser reconegut pel pater familias significava que

havia de ser exposat, és a dir, abandonat.

L’exposició o abandó de xiquets de bolquers

Dones jugant a les tabes. Pintura sobre marbre, Herculà, segle I d. C. Museu

Nacional Arqueològic de Nàpols.

era una pràctica seguida per totes les classes socials, i com hem dit, perfectament legal, ja que la Llei

de les XII Taules 1 atorgava al pare el dret sobre la vida i la mort dels seus fills. Aquesta és només

una més de les manifestacions del caràcter «pràctic» de la cultura romana, tal vegada portada fins

a l’últim extrem: «Destruïm els fetus monstruosos, també als nostres fills, si naixen malalts o amb

malformacions, els ofeguem; però no és la ira, sinó la raó, la que separa als inútils dels elements sans»

(Sèneca, d’Ira, I. XV. 2).

1. La Llei de les XII Taules (Lex duodecim tabularum o Duodecim tabularum leges) o Llei d’igualtat romana fou un text legal que contenia

normes per a regular la convivència del poble romà. També rebé el nom de Llei decenviral. Pel seu contingut es diu que va pertànyer més

al dret privat que al dret públic. La llei va ser publicada al principi en dotze taules de fusta i, posteriorment, en dotze planxes de bronze que

s’exposaren al Fòrum, malgrat que no ha quedat cap indici de la seua existència.


Però no sols la malaltia o deformitat provocava l’exposició de xiquets de

bolquers. Açò podia succeir per diferents motius:

Entre les classes més altes, la sospita d’una infidelitat per part de l’esposa,

la necessitat de desfer-se del fill il·legítim d’una filla fadrina, o simplement no

voler modificar una herència ja repartida, podien ser el motiu de l’exposició

d’un xiquet de bolquers. Encara que moltes vegades aquest abandó era només

una farsa, ja que el nadó es criava amb una família veïna, o amb els esclaus de

la casa, el que permetia a la família tindre’l prop i protegir-lo.

En canvi, les famílies amb menys recursos exposaven els seus fills,

sobretot, per no poder atendre’ls, amb l’esperança que foren arreplegats

per una altra família que poguera donar-los una vida millor. Si podien

permetre-s’ho, per a una família pobra el naixement d’un xiquet podia

veure’s com una oportunitat de tindre ajuda i ingressos econòmics en el

futur, i com un suport per a la seua vellesa. Un xiquet…parlem en masculí,

perquè en canvi, el naixement d’una xiqueta era sempre més problemàtic,

com demostra aquesta carta de l’època de Tiberi, quan un pare preocupat

pel proper part de la seua esposa, escriu: «Et demane i pregue que cuides de

l’infant i, si rep prompte la meua paga, te l’enviaré. Si tens l’infant abans de

la meua tornada i és baró, deixa’l viure; si és una xiqueta, exposa-la» (Papir

d’Oxirrinco, Egipte, 744).

Les dones implicaven un dot i la necessitat procurar-li un bon

matrimoni. No aportaven res a la família, econòmicament parlant, sinó més

aviat al contrari.

Hem d’aclarir que el concepte de família en el món romà està més unit al nom familiar que a

la sang. Aquest escàs sentiment natural de la família romana explica l’alt nombre d’adopcions en

l’època, per la necessitat perpetuar el nom familiar i de transmetre una herència, a més que així es

passava a ser pater familias, requisit exigit per llei per a accedir els honors públics que es concedien

als càrrecs públics, entre altres coses.

En tot cas, la mortalitat infantil en aquesta època era molt alta, sobretot en els primers mesos

de vida, per la qual cosa la família es dotava de tota una sèrie de ritus i supersticions que prevenien

de la possible mort de l’infant de bolquers. Per exemple, el nadó no rebia un nom fins passats vuit

Urceus. Gerreta, aixovar en l’enterrament

infantil trobat en la Vila romana de

Vinamargo, segle II d. C. Fotografia

Pascual Mercé.


89

o nou dies des del seu naixement: mentrestant, se l’anomenava pupus (nadó), si era xiquet; o pupa

si era una xiqueta. S’esperava uns dies per prudència, per a veure si eixia avant i no calia lamentar la

seua pèrdua, potser en un intent de no agafar afecte a l’infant, que podia no sobreviure.

Si sobrevivia a aquests primers dies, els més crítics, se celebrava el dies lustricus, quan s’honrava

al nadó públicament amb ofrenes als déus, i se’l portava davant de l’altar, per a ser presentat als

Lares, déus protectors de la família i la llar, per a ser rebut com nou membre de la família i de la

societat. Es penjaven corones i garlandes de llorer en les portes per a anunciar el naixement, i el pare

oferia un gran banquet de celebració.

Aquest dia, el vuité per a les xiquetes i el nové per als xiquets, era també quan se li atorgava un

nom, praenomen (Plutarc, Qüestions romanes, 102):

Per què als xiquets barons els donaven nom als nou dies i a les xiquetes als huit?

Potser el fet que a les xiquetes se’ls done primer té com explicació la seua naturalesa? Perquè allò femení

creix, madura i arriba a la seua perfecció abans que allò masculí. Dels dies prenen els que segueixen

al seté; perquè el seté és perillós per als infants de bolquers, entre altres raons, també per la del cordó

umbilical. Perquè en la majoria dels casos se separen el seté dia, i fins que queda lliure, el nadó s’assembla

més a una planta que a un infant.

En aquest moment també se li entregava al nadó un amulet, que portava penjat al coll, i

l’acompanyava i protegia fins que entrava en l’edat adulta: per als xiquets, la bulla, una càpsula circular

o saquet que contenia amulets; i un penjoll en forma de mitja lluna, la lúnula, per a les xiquetes.

Fins i tot el ritual funerari és distint en el cas dels infants de poca edat, als quals es dóna un

tractament especial per no considerar-los «persones» de ple dret. Aquests no eren mai incinerats, 2

i se soterraven habitualment en l’interior de les cases. Com diu Plini el Vell en la seua Història

Natural, «és el costum universal no incinerar una persona que mor abans que li isquen les dents».

En la vil·la romana de Vinamargo, a Castelló, es van trobar les restes d’un petit d’uns 6 mesos

d’edat, cobert per diversos fragments de tegula i rajola, entre els quals destaca un amb les empremtes

d’un felí. El ritual es completa amb una moneda dins de la boca del menut, que apareix acompanyat

a més d’una gerreta de ceràmica com a ofrena.

2. El rite funerari en el mon romà va canviar amb el pas dels segles i va passar de la incineració en època republicana a la inhumació en

època imperial. En tots els casos el cos del difunt s’acompanyava d’ofrenes: aliments, perfums, objectes personales, i una moneda per a

Caronte, el barquer que conduïa les ànimes al més enllà.


Una vegada superats aquests primers mesos, les diferències entre la vida d’un xiquet o xiqueta

pertanyent a les classes pobres, o pitjor encara, esclava, i els de classe alta, s’accentuaven molt més,

ja que molts dels infants de classe baixa eren venuts com a esclaus o obligats a treballar des d’edats

molt primerenques.

En les famílies acomodades generalment s’encomanava l’alimentació i cura dels infants de

bolquers a una dida, una dona esclava o contractada, (encara que els metges de l’època recomanaven

a les mares alimentar els seus propis fills), que els alletava fins als tres anys aproximadament. Els

primers dies només se l’alimentava amb una mescla d’aigua i mel, perquè es pensava que els primers

calostres no els eren beneficiosos. En els casos en què no es podia alletar a l’infant se l’alimentava

amb un recipient de ceràmica o vidre, anomenat guttus, antecedent del modern biberó. També

s’utilitzaven sonalls (crepitacula), que a més d’entretindre al nadó amb el seu so actuaven també com

a amulets protectors. I caminadors, per a ajudar-los en les seues primeres passes.

Les dides en molts casos continuaven mantenint el contacte amb aquests infants i podien

arribar a ser molt importants en la vida del xiquet o la xiqueta. Algú a qui volien i respectaven tota

la seua vida, fins i tot una vegada adults.

Els infants eren atesos moltes vegades també per un pedagog o esclau que s’ocupava de tenir-ne

cura i acompanyar-lo quan eixia al carrer. Com en el cas de les dides, molts d’ells romanien amb ells

la resta de la seua vida (Marcial, Epigrames, XI, 39).

Vas ser, Caridemo, el mecedor del meu bressol i el guardià i company assidu de la meua infància. Ja

s’ennegreixen els draps del barber amb la barba que em talla i la meua xica es queixa perquè es punxa

amb els meus llavis. Però per a tu no he crescut.

Aquesta etapa de la infantia arribava fins als set anys i era fonamental, ja que condicionava la

formació de la personalitat com a adult. És el moment en què xiquetes i xiquets començaven a ser

educats per a exercir el paper que els corresponia com a adults, per a ser bons patres i matres, és a dir,

bons ciutadans romans. Per això l’educació dels infants la Roma antiga començava des dels primers

dies de vida, amb la dida, que a més de criar l’infant, l’educava junt amb sa mare, i si era possible

també amb un pedagog. La relació amb el pare, una figura severa a qui calia respectar, era, en teoria,

normalment prou més distant.

Als set anys començava la següent etapa, la pueritia, quan passaven a ser educats en l’escola, fins

que complien els dotze anys. A partir d’aquest moment, els xiquets de classe alta podien continuar els

seus estudis, mentre que les xiquetes passaven a ser educades a casa, amb les dones de la seua família.


91

En el cas dels xics, aquesta etapa finalitza entre els 14 i els 16 anys, quan el pater familias

considerava que el seu fill ja havia arribat al final de la infància i podia ser considerat adult (el que

podia coincidir o no amb el moment del primer afaitat, a què es donava també una importància

ritual). Açò implicava abandonar els amulets infantils i deixar de vestir com un xiquet (començar a

portar la toga virilis), a més que se’ls donava més llibertat per a eixir sols, fins i tot de nit.

En canvi, moltes xiquetes ja eren casades als 12 anys, perquè aquesta era l’edat legal, encara

que el matrimoni no es consumara fins més tard. De totes maneres, una xiqueta ja era considerada

adulta als 14: començava a ser anomenada senyora (domina) i ja era conscient que l’única cosa que

s’esperava d’ella era que aconseguira un bon matrimoni, per la qual cosa a partir d’aquell moment es

dedicaven a embellir-se i preparar-se per a ser una bona esposa, i passava llargues hores dins de casa,

enfront del teler i el fus, com corresponia a una dona virtuosa i honesta. A elles no els corresponia

el privilegi d’anar adquirint més llibertat en fer-se adultes, ja que fins i tot hauran d’eixir sempre

acompanyades al carrer la resta de la seua vida, encara que foren dones casades, i passaren d’estar

sota la protecció i el domini de son pare al del seu marit.

JOCS I JOGUETS

Els jocs són una part fonamental per al desenrotllament

social i personal del ser humà, i no sols en la infància…

molts dels jocs i joguets amb què hem jugat, i ara ho fan

els nostres fills, nebots o néts, procedeixen directament

de l’antiguitat, de les cultures que ens van precedir en el

temps…com tantes altres coses. Açò ens fa pensar en com

som de pareguts, en molts aspectes, als nostres llunyans

avantpassats…i els infants sempre han sigut infants.

Gràcies a l’arqueologia podem conéixer gran varietat

dels joguets que van entretindre i van ensenyar a xiquetes

Reproducció d’un sonall de bronze trobat a Tarragona. (Segles II-III

d. C.). Fotografia MJC

i xiquets en l’antiguitat romana (encara que molts altres no han arribat fins als nostres dies, ja que

es van realitzar en materials peribles, com la fusta). D’altres jocs tenim testimonis gràcies a les

representacions artístiques de l’època: escultures, frescos o mosaics.


Nina d’ivori amb braços i cames

articulats, segles III-IV d.C.

(Museu Nacional Arqueològic

de Tarragona)

Els jocs que desenvolupaven xiquetes i xiquets estaven molt condicionats segons

el sexe, ja que a través dels jocs i joguets se’ls orientava a exercir el paper que els

corresponia en l’edat adulta.

Els jocs dels xiquets eren més actius i competitius, perquè havien de prepararlos

per a les activitats masculines per excel·lència, la política i la guerra: jocs de

construcció, carros, figuretes de cavalls i altres animals en miniatura (pardals,

coloms, galls, gallines, gossos, bous o camells, realitzats en ceràmica, fang i

cuiro).

Les nines i les cuinetes eren, i han continuat sent durant molt de temps,

jocs de xiquetes: jocs vinculats a l’interior de la casa, l’espai privat i domèstic,

que pertanyia en l’Antiguitat a les dones.

Les nines estaven relacionades amb el paper que les xiquetes

representarien en la seua edat adulta com a mares i podien estar realitzades

en materials peribles com la tela, i altres com l’argila, ceràmica, fusta, os i

marfil, i fins i tot estar articulades en algunes ocasions. També s’han trobat

peces menudes de ceràmica relacionades amb la cuina i l’alimentació, que en

alguns casos són vertaderes vaixelles.

No obstant això, i com també ha succeït sempre, molts dels jocs més

populars eren compartits per xiquetes i xiquets, encara que per algunes

representacions artístiques sabem que a vegades eren practicats per grups

de xiquetes, d’una banda, i grups de xiquets, per l’altre: les trompes (turbo) o

io-ios, elaborats en fusta i ceràmica, titelles, xiulets, engronsadores, catxerulos,

diferents jocs de pilota, jugar a córrer el cércol o a l’amagatall (recessum facere),

els daus i les tabes.

Encara que per descomptat no els considerem un joguet, també volem

mencionar els animals de companyia, ja que van tindre també gran importància

en la vida dels infants romans (i també dels adults), com ho demostra l’aparició de

gossos, oques, cavalls, gats i galls com a animals de companyia, en mosaics, pintures

i fins i tot en esteles funeràries infantils, on els infants apareixen representats amb

les seues mascotes, la qual cosa ens indica l’afecte i la importància que se’ls donava

a aquests animals, tal com ocorre també en els nostres dies.


93

BIBLIOGRAFIA

Alfonso Llorens, J., F. Lopez Bravo, S. Delaporte i Miguélez Gonzalez, A. 2019. «Una necrópolis ibérica de finales del siglo

VI a.C. en el Camí de Vinamargo (Castelló de la Plana)». Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló 37, 121-138.

SIAP-Diputació de Castelló.

Chapa Brunet, Teresa. 2003. «La percepción de la infancia en el mundo ibérico». Trabajos de Prehistoria 60 núm. 1, 115- 138.

Madrid: csic.

Chapa Brunet, Teresa i Ricard Olmos Romera. 2004. «El imaginario del joven en la cultura ibérica». Jóvenes en la Historia.

Mélanges de la Casa de Velazquez, núm. 34-1, 43-83. Madrid: cnrs.

Chapa Brunet, Teresa. 2008. «Presencia infantil y ritual funerario en el mundo ibérico», dins Nasciturus, infans, puerulus vobis

mater terra (Gusi, F., Muriel, S., Olaria, C. coords.), 619-641. Castelló: siap - Diputació de Castelló.

Domus Romana. 2015. Puer et puella, la niñez en la época de los antiguos romanos. https://domus-romana.blogspot.com [Consulta:

28/12/2019].

García Sandoval, J. i M. C. Gregorio Navarrés. 2014. «La infancia en Roma: juegos de niñas y niños», dins VII Jornadas

nacionales de ludotecas, 71-94.

D.D.A.A. 1989. «Inhumaciones infantiles en el ámbito mediterráno español (siglos II a.E. al II d.E.)». Quarderns de Prehistòria

i Arqueologia de Castelló 14 (monogràfic). Castelló: siap - Diputació de Castelló.

Veyne, P. 1989. El imperio romano, Historia de la vida privada 1. Del imperio romano al año mil (Ariês P. i G. Duby dirs.), pp.

21-227. Barcelona: Taurus.

Durant aquesta primera etapa vital, coneguda com l’edat dels

joguets, els nens desenvolupaven la seua creativitat i imaginació

fantasiejant amb la societat que els envoltava.

Imatges d’infantesa a l’Antic Règim

L l e d ó Ruiz Domin go

E

l record de la infància sol esbossar un somriure tímid i nostàlgic en tots nosaltres,

provocat per les fites esplendoroses del desenvolupament propi i la bonança d’una etapa

i un temps passat que mai no tornarà. L’enyorança d’un període vital absent de preocupacions,

abundant d’alegria i fonamentat en l’aprenentatge encaixa amb el nou concepte d’infantesa i

d’infància que existeix en la societat contemporània valenciana, tanmateix els temps han canviat

molt en els darrers cent anys. En les centúries precedents, especialment aquelles anteriors a la

Revolució Francesa, la infància era considerada una període problemàtic, ambivalent i, fins i tot,

perillós. Els menuts es trobaven en una situació de transició entre el naixement i l’assumpció de la

maduresa i, per aquest motiu, la infància s’entenia com una fase que s’havia de suportar i superar,

però no de gaudir.

Certament, per als investigadors que volen il·luminar els fets del nostre passat, la infantesa

és un repte. La manca de documentació fins ben entrada l’Edat Contemporània fa que tinguem

imatges d’una infantesa oculta, retalls d’una vida col·lectiva que composen un trencaclosques de

vegades contradictori. Avui en dia, la imatge més acceptada descriu els menuts com innocents,

honests i sincers com bé recorda el refrany popular los borrachos y los niños siempre dicen la verdad.

A aquesta representació, a l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna se’ls unia les qualitats de la puresa

i la bondat innata, la qual cosa feia d’ells miralls de perfecció per a la resta dels éssers humans.

Així mateix, la manca de maduresa o els comportaments propis de l’edat feien que foren vistos

com inconstants, font de preocupacions, indignes de confiança, mentiders i, fins i tot, inútils. Per

LLEDÓ RUIZ DOMINGO

exemple, l’excés de plor per part d’un nounat podia ser considerat un signe o

manifestació de la seua maldat intrínseca 1 .

Ara bé, com quasi totes les altres qüestions relatives a la vida quotidiana a

l’Antic Règim, la concepció respecte els infants canviava significativament depenent

de l’estament on estaven. En aquest sentit, els estudis sobre la infància recorden

habitualment una dita àmpliament estesa a la França dels segles xv i xvi, que en

un intent per descriure la pitjor manera que tenia la mort de colpejar una família,

afirmava que: «al pobre si se li mor la vaca i al ric si és un fill». Per a les classes

benestants, especialment per a la monarquia, la descendència i la reproducció

biològica era una qüestió política i d’estat de la qual depenia la continuació del

llinatge regnant. Als fills se’ls transmetria els dominis territorials i econòmics

i s’afavoria sempre el fill primogènit. La manca de successió suposava un

incompliment del deure de perpetuar de la seua família. Per la seua banda,

en el microcosmos de la família camperola, els infants eren considerats una

ajuda pel desenvolupament de la petita explotació familiar, però, a la vegada,

podien arribar a ser considerats una càrrega per la subsistència dels seus

membres productius, especialment en els primers anys de vida.

L’EDAT DELS JOGUETS

Els primers anys de vida, els menuts i les seues famílies s’enfrontaven a grans riscos. Al País

Valencià en l’any 2018, l’últim del qual tenim estadístiques, de cada mil naixements només dos

nounats morien durant el part o en l’any posterior. Tot i que no tenim xifres exactes que comptabilitzen

el nombre de defuncions sí que podem afirmar amb contundència que a l’Antic Règim hi va haver,

durant els cinc primers anys de vida, una elevada mortalitat infantil. Per posar un exemple ben

conegut el rei Joan I, que regnà a la Corona d’Aragó entre 1387 i 1396, va tenir tretze fills dels

quals només dues filles arribaren a superar els sis anys d’edat. El dol per un fill podia arribar a ser

1. En aquest sentit es coneix la lloança a la mare de Gulbert de Nogent altament estesa en la França del segle xii, que tot i la propensió al plor

incessant del seu fill cada nit, la mare va decidir «no tirar mai al fill de casa». Ll. Demause: Historia de la infancia, Barcelona, Alianza, 1982,

p. 29. Així mateix, María del Carmen García Herrero recull la història del fill de Miguel Cortes que en 1482 va ser assassinat en casa de la seua

dida per l’espòs d’aquesta, per culpa dels seus plors. M.C. García Herrero: Elementos para un historia de la infància y de la juventud a finales de la

Edad Media, en J. I. De la Iglesia Duarte (coord.), La vida cotidiana en la Edad Media, Logroño, Instituto de Estudios Riojanos, 1998, p. 235.

IMATGES D’INFANTESA A L’ANTIC RÈGIM

97

l’expressió de major dolor per una mare. Les normatives municipals de l’època medieval i moderna

intentaren controlar la cerimònia i l’expressió dels sentiments personals i familiars, especialment

en el cas del dol. Es van limitar les manifestacions públiques que del mateix es podien fer –com

podia ser esgarrar-se les vestimentes, anar de genolls o arrancar-se els cabells– però els casos més

problemàtics i difícils eren quan el difunt era, encara, una xiquet o un xiquet. L’excés d’aflicció

davant la pèrdua d’un fill podia ser vist com una feblesa personal, davant la manca de fortalesa per

afrontar la pèrdua. El rei Joan I, coneixedor del dolor que suposava la pèrdua dels seus propis fills

li escrigué una carta a la seua cunyada, la dona del seu germà Martí, la futura reina Maria de Luna,

quan aquesta va perdre la primera filla per recriminar-li l’excés en el seu dol: «Nos és deplasent e

greu la superfluïtat e excessió de dolre que·n fets, car humana cosa és e piadosa plorar los morts,

majorment tan acostats e corals; mas en la mort de vostra filla, si cosa piadosa és plorar, piadosa cosa

és e pus meritòria alegrar-vos». 2 Per compensar aquestes taxes de mortalitat, l’estratègia social tant

dels membres de la pagesia com de les classes benestants era afavorir els matrimonis primerencs per

tal d’allargar els anys de fertilitat i facilitar la reproducció i ampliació del nucli familiar. D’aquesta

manera, els matrimonis solien donar-se a partir dels catorze anys en els cas dels xics i dels dotze en

el cas de les xiques, tot i que la majoria dels matrimonis se segellaven entre els setze i divuit anys.

Així mateix, des de la seua arribada al món fins que complien els set o vuit anys, la gran

majoria de criatures, foren xiquets o xiquetes, vivien immersos en un món predominantment

femení. Les primeres atencions venien donades de parteres i altres dones que assistien a la mare

durant el part i en els inicis de la seua singladura vital. En aquests primers moments, l’experiència

de dones professionalitzades en la maternitat i d’altres que comptaven amb experiència personal

era fonamental per col·locar correctament els teixits que com a bolquers embolicaven al nounat,

assistir a la mare amb la separació entre ella i l’infant amb el tall del cordó que nodria el fill i fer

el pas a l’alimentació a través de la llet materna o d’una dida. La lactància estava aconsellada des

del naixement fins els tres anys, però es podia allargar a voluntat dels progenitors. La mare podia

decidir no donar el pit al seu fill, com ocorria en les classes benestants ja que ho consideraven una

obligació indigna de la seua condició, i contractar els serveis d’una dida per tal que aquesta, a canvi

d’un salari, nodrís la criatura. La lactància unia mares i fills, dones i nens, però també nens amb

nens, com era el cas dels germans de llet, que eren els qui havien compartit el nodriment d’una

2. Aca, rc, reg. 1674, f. 114r-115r. . Girona. 1386, agost, 31.


99

mateixa dida. Les dides passaven gran quantitat d’hores amb les criatures, jugant amb ells i fent-los

aprendre allò que es coneixia a la Corona d’Aragó des del segle xiii com «l’argot de les dides», és a

dir, tot un conjunt de sons i moviments mimètics que els nadons aprenien d’elles i repetien, mentre

avançaven en l’adquisició dels rudiments per desenvolupar el llenguatge i l’expressió corporal. Poc

a poc aquests sons i balbucejos donaven pas a l’expressió verbal i corporal de les criatures que ho

absorvien de l’entorn femení que en tenia cura i els mantenia.

Durant aquesta primera etapa vital, coneguda com l’edat dels joguets, els nens desenvolupaven

la seua creativitat i imaginació fantasiejant amb la societat que els envoltava. Gràcies a documentació

fragmentària es coneix que xiquets i xiquetes jugaven junts, però mantenint les barreres del gènere

i de l’estament al qual pertanyien, pel que respecta als elements materials que empraven. Coneixem

com en les cases benestants, els xiquets podien jugar amb cavallets de fusta pintats amb escuts

propis de la monarquia catalanoaragonesa i les xiquetes amb nines que imitaven les imatges de

les seues familiars més properes. A través del joc aprenien i assolien una consciència socialitzada,

és a dir començaven a entendre la idiosincràsia que els envoltava, mitjançant l’observació i per la

transmissió de coneixements que les dones els donaven. A més a més, a partir dels quatre o cinc anys,

alguns tenien la sort i l’avantatge de poder ser educats en lletres. A la vila de Castelló es documenta

al llarg de tot el segle xv la presència de mestres d’escolans, que es dedicaven a l’esenyament de

lògica i de gramàtica. A través de manuals i lectures formatives els xiquets aprenien no sols lletres

i números, sinó també els valors que els havien de moldejar en un futur com a xiquets, és a dir,

l’obediència, el respecte i la submissió a l’autoritat dels adults així com gratitud i voluntat per fer-se

útils en la seua família complint el deure o paper que se’ls encomanés i passant a ser «bons fills».

Aquest model en molts casos absorbia parcialment la idea bíblica que diferenciava els tipus de fills

entre Caín i Abel, procurant amb la paràbola transmetre uns valors adequats per al seu present i

futur en la societat cristiana del moment. En el cas de les xiquetes la seua educació es basava en

el manteniment i la transmissió de comportaments i actituds marcades per les virtuts cardinals

(temprança, prudència, fortalesa i justícia), per les virtuts teologals (fe, esperança i caritat) i per la

seua reverència a Déu amb una senyalada religiositat i pietat vers els seus contemporanis. Segons

aquesta concepció, la futura dona havia de ser honesta, moderada, prudent, fidel, púdica, sol·lícita,

caritativa, casta, honesta i humil 3 .

3. M. C. García Herrero: La dama modélica del Cuatrocientos en la correspondencia de María de Castilla, reina de Aragón (1416-1458)»,

Cuadernos del cemyr, 23 (2015), p. 29.

LLEDÓ RUIZ DOMINGO

ELS INICIS EN EL MÓN LABORAL

Acabada la primera fase d’aprenentatge i desenvolupament,

en les famílies llauradores i treballadores

es començaven a donar tasques als infants

perquè es feren responsables. En el cas del món rural,

els nens treballaven com a pastorets que controlaven

els bestiar, el traien a primera llum del dia a pasturar i

s’encarregaven del seu control i de la tornada a la casa.

Aquest treball no remunerat podia haver-nos passat

desapercebut, però molts d’aquests nens de set o

vuit anys apareixen a les fonts judicials medievals

i modernes, perquè si, durant l’exercici de la seua

tasca diària, presenciaven algun esdeveniment que

infringia la llei eren citats a declarar com a testimonis

per la part agreujada. Les filles podien ajudar les seues

mares en tasques de teixir o plantar llavors en el camp o, simplement,

encarregar-se de qüestions del quefer domèstic.

Però, quins eren els camins pels quals es formaven els joves en el

món urbà? En els medis artesans, els fills i les filles solien deixar la llar

per aprendre un ofici, sovint materialitzat a través d’un contracte conegut com «d’afermament»,

sota el qual s’amagaven moltes situacions que distaven de qualsevol forma d’aprenentatge, més

aviat els convertien en una mena de criats per a tot i amb retribucions irrisòries. No ens hauria

d’estranyar, per tant, la mobilitat i inestabilitat del mercat laboral dels segle xiii al xviii. Per a

les xiques significava facilitar una camí perquè poguessen reunir la quantitat de diners necessària

per pagar una futura dot matrimonial. Així mateix, per als fills i filles el contracte d’afermament

era un bon mecanisme per a la socialització i constituïa una mena de període d’aprenentatge que

els preparava per als reptes i sacrificis de la vida adulta. El contractant passava a assumir unes

funcions parentals i tenia l’obligació d’ensenyar un ofici, d’alimentar, vestir i tenir cura de l’infant

mentre durés el contracte. Al llarg d’aquest període es produïa un ensenyament doble, el de l’ofici


101

però també el personal. Durant aquests anys lluny de la família la xicalla assumia un sentiment

d’independència econòmica però també personal ja que que la majoria dels afermaments es donaven

en localitats diferents a la d’origen del xiquet o xiqueta. Per exemple, està ben documentada

la tendència de menuts de més a sis anys dels Ports a ser afermats en Castelló, mentre que els de

Castelló podien ser-ho a València 4 .

La fi de l’afermament situava els xicots entre els setze i divuit anys amb la infància acabada i

amb l’edat habitual per contraure matrimoni. Aleshores ja no eren vistos com innocents o dignes

d’atencions, sinó com a joves perillosos, plens de passions i d’atreviments, orientats cap als balls,

els jocs i la beguda. Començava una nova etapa per a ells que recordarien, com la infància, al cap

d’uns anys sense tanta nostàlgia, potser, però amb un somriure de bergant.

4. Joaquim Aparici i Carles Rabassa: «Ensenyar i aprendre. La formació profesional a través dels contractes d’afermament dels segles xiv i

xv al Maestrat i els Ports de Morella (Castelló)», Millars: Espai i historia, 49/1 (2019), pp. 73-113.

Sant Nicolau

R osa b e l Gumbau

Revolta de llaços i espases,

la llonganissa a l’entrepanet,

ben guarnida amb salsa de tomata

i jo que encara

no m’havia diluït en cabòries,

cel·lularment pletòrica d’ara i ací,

de berenar amb els xiquets del parvulari.

No sabria dir per què,

recorde també la platja

i aquell tros de serp

que la mar havia retornat.

“Piquem-la”, proposava

l’orfe emprenyat,

per orfe i perquè sí,

que abans o després

em picaria també els morros

amb la monstruosa bota ortopèdica

per desobeir algun mandat del joc.

–No, llavors no feia fred–.

Sant Nicolau, sant beneït...

Aviat vindria Santa Llúcia

i el pas de puça,

la carn amb allioli

un migdia feiner a l’alqueria,

fet tan inusual en desembre

que fins i tot l’eufòria

semblava un insecte o una flor fora de temps.

–Em demane quan va venir el fred–.

I les estrenes i la tasca impossible

d’acabar-me de menjar

el plat nadalenc de paella amb pilotes,

més toves les de la iaia Rosa,

més dures les de la iaia Fina

que tocaven a Cap d’Any.

Converses èbries dels grans

harmonitzades amb la disbauxa dels menuts,

abaixades de to si eren de política,

per si emprenyaven més del compte

els dos guàrdies civils imaginaris

en permanent ronda per la porta.

–Per què llavors no feia fred?–

Han passat els anys.

S’han esmicolat molts rellotges,

això sense comptar els que es van perdre

en la sorra, en les caixes dels trasllats

o sota el seient d’algun vehicle prohibit.

Incomptables ulleres també,

cada cop amb més diòptries,

tantes com metres quadrats de ceguesa

anaven guanyant la mà

als albs territoris

que vaig somiar eterns.

Potser llavors començara el fred

a esdevenir insuportable.

Primer com un miratge,

després com la sorda certesa

d’una catàstrofe climàtica

per sempre irremeiable.

Encara quedaven sobre la terra les plantes, el regne vegetal. Però

també començaren a observar-se senyals inquietants: les plantes, buscant

la llum del sol, creixien més i més tapant-se les unes a les altres.

Delovita

D e l f í Trav e r

D

elovita pertanyia a una família de llauradors i ramaders que vivien en un mas a

l’esquena del Castell Vell. Cada dia es pentinava davant del tros d’espill que tenien penjat al

corral de l’haca, desdejunava un bon got de llet acabada de munyir i després agafava el camí de

l’escola .

L’escola on anava Delovita era d’aquelles en què es feia servir la màxima la letra con sangre entra.

Allí la mestra li parlava en una llengua que no coneixia i tenia un regle al damunt de la taula per a

«recompensar» les qui parlaven en classe. El premi consistia en un colp sec i contundent a les puntes

dels dits. D’aquest menester, el de mantenir l’ordre en classe, s’encarregava una de les alumnes que

feia de delatora i que es passejava contínuament per la classe buscant les possibles víctimes. Trobada

aquesta, sols li calia dir-li les paraules màgiques: «A la mestra!» i, ella tota sola se n’anava a rebre el

càstig corresponent de manera immediata i exemplar.

A Delovita no li agradava aquella escola. Es passaven el dia copiant, fent interminables sumes,

restes portant i multiplicacions de vàries xifres o llegint sense entendre res i amb el cap catxo per

por a que les renyeren o castigaren. Cada dia les xiquetes es posaven en cercle per a contestar les

preguntes sobre la lliçó, de manera que si una xiqueta de la fila no sabia la pregunta li passava el torn

a la següent i així successivament fins que alguna companya la contestara correctament. Si així ho

feia, aquesta ocupava automàticament el lloc de la primera que no l’havia sabuda i es bescanviaven

els llocs en la fila.

Delovita estava molt preocupada perquè ella sempre hi era en els últims llocs, on deien la cua

dels «burros».

DELFÍ TRAVER

Així que, amb molts esforços, va començar a

memoritzar tot el que podia i prompte va arribar la seua

oportunitat: la segona alumna de la fila no va saber la

pregunta corresponent i li va passar el torn a ella que la va

endevinar. Des d’aleshores va ocupar sempre el segon lloc

de la fila i el primer pupitre de la classe. Els pupitres eren

d’aquells de fusta amb dos seients cadascun. Les alumnes

escrivien amb llapis i pintaven amb colors que també eren

de fusta i que feien aquella oloreta tan característica quan

eren nous i que ella col.locava amb molta cura al seu estoig

de dos pissos.

Aquell any de 1962 li tocava fer la catequesi a Delovita.

Els dissabtes pel matí la «mestra» portava les xiquetes

en edat de fer el catecisme a l’església en fila de dues i

agafades de la mà.

Sempre se’n recordaria Delovita que van rebre la visita

d’un monjo vestit amb sandàlies de cuir i una túnica de color marró que li

arribava fins els peus i que les relatava, amb passió delirant, històries inventades

i cruels sobre els mals terribles que estaven reservats als qui no compliren la llei

de Déu.

Delovita quedava esgarrifada per aquelles contalles, que li injectaven en

bena el verí de la culpa i del pecat.

I va agafar por, por de fer o de pensar coses que no li estaven permeses. Por

de la condemna eterna.

L’angoixa la patia sobretot per les nits quan se n’anava a dormir i restava ella sola, tota sola, entre

llençol i llençoI.

I així passava les nits sense dormir.

Una d’aquelles nits de malsons va despertar sobresaltada, va anar a l’habitació dels pares, va

descórrer la cortina que feia de porta, s’acostà a cau d’orella de sa mare a la que sempre acudia quan

tenia dificultats i tota tremolosa li va xiuxiuejar: «Mare, tinc temor!»

Llura, la mare, li va dir: «Vine aquí amb mi, al meu costat». La xiqueta va pujar al llit, es va

abraçar a sa mare i, així arraulides, van dormir tota la nit.

DELOVITA

107

En acabar la Primària els pares la van treure de l’escola per guardar les ovelles.

A ella li agradava molt aquella vida de viure al camp en plena muntanya i a l’aire lliure.

Així que, quan va poder, va deixar el mas dels pares i se’n va anar a viure al Desert. Va buscar-se

una barraca mig abandonada, la va arreglar un poc i allí es va quedar.

Cada dia s’alçava a l’alba i aleshores es passava molt de temps mirant el cel, el sol, la llum, la

primera llum del dia i la mar, la mar!. La mar que l’encisava tant!

Ella sola, sola. Bocabadada i sense quasi respirar notava l’aire fresc sobre la seua pell, la ment en

blanc.

Revenia sovint del seu èxtasi pel soroll de les ovelles del seu xicotet ramat que volien menjar, eixir

a passejar una estona, beure una mica d’aigua en algun bassal, descansar en una ombra de garrofer o

pinastre i a poqueta nit tornar al corral, tornar a casa, a casa.

Ella mai es cansava d’anar amunt i avall per aquelles muntanyes, olorar les plantes i les flors i

seguir les petjades d’animals feréstecs.

Quan tenia fam menjava, quan tenia set bevia, quan volia dormir dormia, quan volia córrer

corria, i quan volia jugar amb la seua gosseta Rita jugava.

I per la nit dormia amb les estrelles. Les mirava i les escodrinyava amb curiositat i es preguntava

què hi hauria allí dalt.

Un dia plàcid i tranquil d’abril es va quedar dormida.

Passà els temps i les oronetes no tornaven.

Se’n van anar els hòmens primer i després les dones. I amb ells se’n va anar també l’egoisme.

Milers de milions d’egòlatres van deixar la faç de la Terra. Milers de milions de Déus! La plaga

humana s’havia extingit!

Seguiren els animals mamífers i després els peixos i les aus i els rèptils i els insectes i també les

meduses. Tots els animals se’n van anar.

Encara quedaven sobre la terra les plantes, el regne vegetal. Però també començaren a observarse

senyals inquietants: les plantes, buscant la llum del sol, creixien més i més tapant-se les unes a les

altres. La competència entre elles era feroç i les feia invadir i colonitzar terres que mai havien fet

servir, on no els corresponia estar.

I va passar el que havia de passar: van anar desapareixent també les plantes, primer les

dicotiledònies, després les monocotiledònies i els quercus i els cactus i les algues i el microplacton i,

fins i tot, els fongs.

S’allunyava com si fugira. Fugia no importava de què.

També els altres astres fugien i s’escampaven per l’univers

des de feia molt de temps. O potser el temps no importava.

DELOVITA

109

No quedava cap forma de vida vegetal ni animal.

Dels tres regnes que ens havien ensenyat a l’escola només en quedava un: el regne mineral, que

per definició era inert.

Així que ara tot estava en calma. La mar, sempre la mar!, estava calma.

La llum del sol era neta, ben clara i plena. En la seua plenitud ho omplia tot. La terra nua, sense

res més que la terra. I el cel, ras.

De tant en tant alguna tronada ho regirava tot: aigua, vent, tempesta, soroll. I després calma,

molta calma, silenci absolut.

Només quedava l’essència, l’única veritat, la matèria!. La matèria, la matèria nua. La Terra pelada.

Però la matèria no era inert. Tenia vida i estava organitzada. Estava organitzada i tenia un pla.

Un pla maquiavèlic.

I és que la Terra, aliena a tot, seguia el seu camí. Seguia viatjant per l’espai com ho havia fet

sempre.

Al mateix temps s’allunyava, s’allunyava des de feia molt temps, s’allunyava des del seu naixement.

Un naixement que havia estat violent, tràgic i explosiu en forma de big-bang a partir de l’originària

pols interestel·lar.

S’allunyava com si fugira. Fugia no importava de què. També els altres astres fugien i s’escampaven

per l’univers des de feia molt de temps. O potser el temps no importava.

I va arribar el moment en què van anar parant-se tots, frenant-se, disminuint la velocitat,

desaccelerant-se, aturant-se fins que es van parar del tot.

Aleshores la Terra i tot l’univers estaven quiets. Tots quiets i en silenci.

Així van estar molt de temps fins que van començar a notar que alguna força estranya i oculta

els atreia. Cada volta eren arronsats amb més intensitat fins que van ser engolits pel forat, pel forat

negre. Aquell forat negre on queien un darrere l’altre planetes, satèl·lits, estrelles, galàxies senceres i

tots els universos coneguts i també els desconeguts.

Res no s’escapava. També la llum era atrapada pel forat, no podia defugir.

Aleshores tot va quedar a fosques.

Tot a fosques i en silenci i amb molt de fred, gelats de fred, enrabenats de fred.

I amb tensió interna creixent. Molta tensió interna.

Aleshores tot va col·lapsar

Ara sí que no quedava res.

Sols un immens forat.

La xiqueta que no podia preguntar

R osa b e l Gumbau Gonzá l e z

E

l primer difunt que se’m va aparéixer en ma vida va ser la senyora Úrsula. Era un dimecres.

Ho sé perquè de bon matí havia acompanyat la iaia al mercat i m’havia comprat moixama per

a l’esmorzar. En tornar a casa, va tallar un tros de fogassa en forma de triangle com solia fer-ho ella,

subjectant el pa amb la mà esquerra contra el pit i avançant el ganivet amb la dreta, pa endins, en

sentit a la vall que formaven els seus enormes pits. Després hi havia refregat mitja tomata de penjar,

hi havia dibuixat uns gargots amb un raig d’oli i havia acabat repartint la moixama en molletes per

tot el pa, de manera que a cada mos me’n trobara una.

Com que jo havia eixit una miqueta esquifida per no haver pogut mamar prou de recent

nascuda per culpa de la bomba a la pallissa que va matar la mare, un dia el iaio havia sentenciat

mentre llussiava un llegó: «Una mamella de ta iaia és més gran que tota tu». Aleshores la iaia va

aguaitar el cap des de la cortina de la cuina, el va assenyalar amb la punta del mateix ganivet de tallar

les fogasses i li va amollar que ja es podria haver clavat la llengua al cul, que la xiqueta, o siga jo, no

tenia culpa ni de la bomba ni que no quedaren mares dides al poble i no sé què dels feixistes. Ara que

ho pense, a casa sempre que diuen la paraula feixistes abaixen el to de veu i miren cap a la porta. I

ara que ho pense també, la iaia, quan les veïnes venen de visita, mou quasi de la mateixa manera tant

el ganivet com el palmito mentre els explica alguna cosa. L’única diferència és que amb el palmito

fa colpets al braç de les veïnes i amb el ganivet no. Però amb el ganivet dibuixa més cercles a l’aire.

La senyora Úrsula era una de les veïnes que venien a visitar-nos, normalment cap a les dotze.

Ella i la iaia xarraven a la cuina mentre la iaia preparava l’arròs caldós o el bullit, o siga que a eixa

hora tocava moure el ganivet i no el palmito. Quan parlaven d’algun tema que no havia d’escoltar

una criatura, m’enviaven a la part de la ferreria perquè li donara qualsevol missatge al iaio. I si no,

LA XIQUETA QUE NO PODIA PREGUNTAR

em feien anar al corral a omplir el poalet de serradura per al foguer o a vigilar si les americanetes

havien post més ous. Mai, però mai, mai, em deixaven preguntar res. Un dia que estaven contant que

una xica estava embarassada i que ja veus tu quin problema, a mi se’m va ocórrer preguntar: «Qui?»

«Cagalló marí». Eixa era la resposta de la iaia sempre que preguntava el que no tocava preguntar,

que era quasi tot.

A més de la senyora Úrsula també venien a casa la tia Vicenteta i la senyora Emparín, però

elles sempre ho feien a mitjan vesprada, i per tant a hora de moure el palmito. La tia Vicenteta

s’oblidava moltes vegades dels noms de les coses i deia molt «un d’això»: «Hem comprat un d’això»

o «El meu fill m’ha dut un d’això». A veure qui gosava preguntar-li el que volia dir amb tants

d’aixòs! La senyora Emparín, per contra, no deia mai «un d’això». Ella empunyava el palmito més

exageradament que la iaia, volia tindre la raó en tot i de tot sabia més que ningú. Damunt, sempre

havia de ser ella la més malalta de totes. Perquè una de les converses que sí que em deixaven escoltar

era la de les competicions a veure quina tenia més dolor o més tecles. I sempre vencia la senyora

Emparín, crec que perquè les altres la deixaven guanyar.

Aquell dimecres després de la nit de la vetla de la senyora Úrsula jo no m’havia acabat encara

l’entrepà en arribar a casa de la difunta. És per això que la iaia em va fer esperar a l’entrada de la

casa asseguda en un tamboret de boga amb la meitat de l’esmorzaret a la mà i un bon bocí de pa

amb moixama dins la boca. Una cortina molt grossa separava l’entrada on jo esperava de la sala on

era la família i el taüt. Des de la meua banda de cortina s’escoltaven moltes veus, però com que tots

parlaven alhora, -excepte la morta-, a penes si podia distingir la paraula «cadires», la qual repetia

algú molts cops, alhora que s’hi sentia el soroll d’arrossegar-les d’un lloc a l’altre. Encara hui, que

sóc una xiqueta més gran que aleshores, em meravelle de la importància de les cadires als vetlatoris.

Quan m’estava engolint l’últim mos ja tenia a la iaia apartant la cortina i agafant-me de la mà

per a entrar amb ella a la sala. Em va manar a cau d’orella que els fera un bes a les filles de la senyora

Úrsula i que els diguera «Les acompanye en el sentiment». La més gran mirava tot el temps, ara

sa mare, ara al terra, així tota l’estona, mentre que la més jove era la que feia seure els qui venien i

per tant la que repetia la paraula «cadires» mentre les arrossegava cap ací i cap allà. Cap de les dues

plorava. En canvi, just al costat de la caixa, dues dones molt velletes no paraven de plorar i plorar i de

resar oracions i d’exclamar que la senyora Úrsula havia sigut una santa en vida. La iaia em va explicar

amb veu molt baixeta que eren les ploradores. Els presents anaven de dol, les dones totes de negre,

els homes amb corbates o braçalets. Jo això ja sabia que era així, perquè una vegada vaig escoltar dir

a la iaia que ella i el iaio ja no es traurien mai el dol perquè havien perdut una filla.

ROSABEL GUMBAU GONZÁLEZ

113

La senyora Úrsula feia la cara de sempre, tot i que amb els ulls tancats. Li havien posat un vestit

negre molt mudador que es veia sols en part, perquè l’havien embolcallada amb una mortalla que

s’havia brodat ella mateixa. Tenia el mateix bigot que temps enrere em va fer guanyar-me un bon

carxot de la iaia, perquè se m’havia ocorregut demanar-li que com era que ella tenia bigot si era

una dona, que si el bigot no era sols cosa d’homes. Quina mania de no deixar preguntar res.

En la missa per l’ànima de la difunta per poc m’adorm i em caic del catret, perquè

don Joaquim feia uns sermons molt llargs amb una veu sempre igual.

Quan tots es van posar a cantar el «Santo es el señor» vaig pegar un

bot. Li vaig xiuxiuejar a la iaia que si no li pareixia que don Joaquim

cantava com una gallina, la qual cosa em va fer guanyar-me no un

carxot, però sí un pessic de retorçó al braç.

Jo no volia anar al cementeri amb el seguici perquè cal travessar el

pont del riu Sec, que para molt lluny de casa. A més a més, sempre cal

passar per davant d’un home amb un bigot molt més gran que el de la

senyora Úrsula i un barret amb una plometa com de palput que s’està

assegut a la porta de sa casa mirant la gent amb uns ulls que fan ganes

d’arrancar a córrer. Però eixe dia no hi era. Al remat no em vaig cansar

ni avorrir, sobretot durant la tornada, perquè Pepet, l’escolà de don

Joaquim, en comptes d’aguantar la creu va començar a brandar-la a

dreta i a esquerra intentant caçar dos parotets. Aleshores el matxo que

tirava del carro que havia portat el taüt al cementeri es va encabritar i per poc

li esclafa un peu al sagristà. Tots es van enfadar molt. Jo vaig mirar cap al riu perquè no em

podia aguantar les ganes de riure.

La senyora Úrsula se’m va aparéixer aquella nit després de sopar. Jo jeia al meu llitet al costat

de la covarxeta. Tenia ja els ulls mig entelats quan la vaig veure asseguda a l’engronsadora que

usava la iaia per cuidar-me durant les nits de por, tempesta o calentura. La llum de la llar de foc li

resplendia a la cara. Somreia. Va estar contant-me que a ella també li havia fet gràcia allò de la creu,

els parotets i el matxo. I em va donar la raó: definitivament, don Joaquim cantava com una gallina.

«Vols preguntar-me alguna cosa?». Jo li vaig respondre que sí: que on era el meu pare, que si li podia

demanar a la mare si se’m podia aparéixer... Fins i tot em va contar el secret de la xica embarassada!

Vam passar tota la nit xarra que te xarra fins que, pels volts de l’alba, em vaig quedar adormida i

satisfeta. Per fi comptava amb algú que em donaria respostes.

Temps d’infantesa

A in a Garcia -Carb ó

Obriu camins,

alceu les pedres,

destapeu misteris,

descobriu conceptes,

percebeu els raigs,

distingiu olors,

reveleu l’aforisme,

aprecieu les identitats possibles.

Hi ha qui encara es recargola i protesta,

qui encara s’oblida i abandona

el vellut de la infantesa,

la temperatura, l’incitament que la composa,

l’oxigen on es processa.

Hi ha qui deixa fora la consciència i la percepció,

la força i la inèrcia de l’arrel més tendra,

la gota més humida del dia que desperta,

que arrenca i reviscola la vida, un jorn nou,

des de l’inici, des del sentit,

amb la floració.

115

Apunteu la innocència,

despunteu la ignorància,

abraceu la claror,

jugueu amb l’experiència,

intensifiqueu l’essència,

imagineu-vos, enlaireu-vos,

enfortiu-vos de vigor.

A l’alè més pretèrit

s’amaguen els camins dels canals referents,

les petjades dirigides, orientades, reconegudes,

dels qui han obert escletxes i descobert mons nous,

de les qui han cavalcat torxes i produït llum,

dels qui han fet far del fum profund

i ara

pels llits dels vòrtex respiren.

Inhaleu-los, alleteu-vos,

sigueu-ne sabedors,

gaudiu-los, cuideu-los,

que el temps fuig

i amb el capvespre es fon el sol.

Pit-roig

J os e p Porc a r

Per a Marta

Rellent de l’aiguatge a l’alba, rasant llavors

entre les tiges, sa mare no el podia albirar,

tan brillant i abatut com els pètals rogencs

que li feien de coixí, immòbil i inconscient

encara, després d’una perillosa nit a la serena.

L’ha trobat, per fi, quan un sol més alt i cald

li ha eixamorat les plomes i un lleu brogit d’ales

ha revelat a la mare l’indret exacte de la pèrdua.

La primavera ha dilatat els vols de caça pairal

lluny de la vella olivera on la família ha niat:

innocent entremaliat, el poll va saltar del niu,

va entropessar amb una oliva pansa i va caure

de la branca sobre un gran camp de gallarets.

De matinada, dues llàgrimes lentes de rosada

de les tristes roselles masegades van plorar-li

a sobre envermellint el seu pit fins a l’albada.

Així va nàixer el primer pit-roig de la història,

fa molts mil·lennis, fill meu —llavors la xicalla, diu

també un llibre, jugava per terra i es feria els genolls.

S’acabà d’imprimir el llibre

La xicalla. Temps d’infantesa

a l’obrador de Gràfiques Castañ d’Onda

el dimarts 21 de gener de 2020,

trenta anys després

que en un diumenge fred i assolellat,

com pertoca al gener de la nostra Mediterrània,

i en un restaurant que tenia un nom

que evocava un dels contes

de Les mil i una nits,

sis famílies “bolangerocensaleres”

van infantar,

mentre gavines i avionetes

convivien en vols desiguals,

la Colla Rebombori.

La xicalla. Temps d’infantesa

Create successful ePaper yourself

Delete template?

Save as template?