SLRR - Sea Level Rise Room - Article Científic - Page 2

El canvi climàtic

El canvi climàtic és el canvi
de clima produït per l'activitat
humana, que altera la composició de
l'atmosfera mundial i que se suma a
la variabilitat natural del clima
observada durant períodes de temps
comparables. [1][2]
No s'ha de confondre el "canvi
climàtic" amb la "variabilitat
climàtica", ja que aquesta fa
referència a qualsevol variació del
clima (interestacional, interanual, per
dècades, per segles...) sigui per
processos propis del sistema climàtic
o per altres causes. De fet, la
variabilitat és una de les
característiques essencials del
comportament atmosfèric a qualsevol
escala temporal. [1][3]
Pel canvi climàtic cal considerar
qüestions pertanyents als més
diversos camps de la ciència: la
meteorologia, la física, la química,
l'astronomia, la geologia i
la biologia,tenen moltes coses a
[cal citació]
dir.
Causes
L'efecte d'hivernacle
Article principal: Efecte d'hivernacle
A l'atmosfera que embolcalla el
nostre planeta, hi ha una sèrie de
gasos (sobretot el vapor d'aigua i el
diòxid de carboni) que tenen un
efecte d'hivernacle, és a dir,
absorbeixen i reemeten la radiació
infraroja que emet la superfície del
planeta Terra. D'aquesta manera,
impedeixen que part d'aquesta
radiació escapi a l'espai exterior i
contribueixen que la temperatura
mitjana de l'aire superficial del
planeta sigui d'uns 15 °C, una
temperatura apta per a la vida.
L'efecte d'hivernacle és, per tant, un
fenomen natural de l'atmosfera.
El problema actual és que la quantitat
d'aquests gasos naturals amb efecte
d'hivernacle a l'atmosfera ha
augmentat i que s'hi ha abocat, a
més, gasos amb efecte d'hivernacle
no presents de forma natural a
l'atmosfera. Aquest canvi posa en
perill la composició, la capacitat de
recuperació i la productivitat dels
ecosistemes naturals i el mateix
desenvolupament econòmic i social,
la salut i el benestar de la
humanitat. [4]
Gasos amb efecte d'hivernacle[
Article principal: Gas hivernacle
Els gasos amb efecte
d'hivernacle són components
gasosos de l'atmosfera, tant naturals
com d'origen antropogènic, que
absorbeixen i reemeten radiació
infraroja. A mesura que incrementa la

concentració d'aquests gasos, la
radiació infraroja és absorbida a
l'atmosfera i reemesa en totes
direccions, la qual cosa contribueix
que la temperatura mitjana de la
Terra augmenti. Aquest fenomen
s'anomena efecte d'hivernacle
perquè l'absorció i posterior emissió
de radiació infraroja també la fan el
vidre i certs plàstics amb els quals es
fabriquen els hivernacles.
L'atmosfera influeix fonamentalment
en el clima, si no existira, la
temperatura en la Terra seria de -
20 °C, però l'atmosfera es comporta
de manera diferent segons
la longitud d'ona de la radiació. El Sol
per la seua alta temperatura emet
fonamentalment a 5 micròmetres i
l'atmosfera deixa passar la radiació.
La Terra té una temperatura molt
més baixa, i remet part de la radiació
però a una longitud molt més llarga,
d'uns quinze micròmetres. Així,
l'atmosfera ja no és transparent.
l'CO2 que està actualment en
l'atmosfera, en una concentració de
367 p.p.m., absorbeix aquesta
radiació igual que el vapor d'aigua. El
resultat és que l'atmosfera s'escalfa i
torna a la Terra part d'aqueixa
energia, raó per la qual la
temperatura mitjana superficial és
d'uns 15 °C, i dista molt del valor
d'equilibri sense atmosfera. A aquest
fenomen se l'anomena efecte
d'hivernacle i el CO2 i l'H2O són els
gasos responsables d'això. Gràcies a
aquest efecte d'hivernacle és
possible la vida a la Terra.
El CO2 com a regulador del clima
Durant les últimes dècades els
mesuraments en les
diferents estacions
meteorològiques indiquen que el
planeta s'està escalfant. Els últims 10
anys han sigut els més calorosos des
que es porten registres, i els científics
anuncien que en el futur seran
encara més calents. La majoria dels
experts estan d'acord amb què els
humans exerceixen un impacte
directe sobre aquest procés
d'escalfament, generalment conegut
com a efecte d'hivernacle. A mesura
que el planeta s'escalfa, els casquets
polars es fonen. Atès que la neu té
un elevat albedo torna la major part
de radiació que incideix sobre ella a
l'espai. La disminució dels casquets
també afectarà perquè l'albedo
terrestre farà que la Terra s'escalfi
encara més. L'escalfament
global també ocasionarà que
s'evapori més aigua dels oceans.
El vapor d'aigua actua com un gas
hivernacle. Així, hi haurà un major
escalfament. Això produeix el que

s'anomena efecte amplificador. De la
mateixa manera, un augment de la
nuvolositat a causa d'una major
evaporació contribuirà a un augment
de l'albedo. El problema és de difícil
predicció, ja que, com es veu, hi ha
retroaccions positives i negatives.
Naturalment, hi ha efectes
compensadors. El CO2 juga un
important paper en l'efecte
d'hivernacle: si la temperatura és
alta, s'afavoreix el seu intercanvi amb
els oceans per a formar carbonats.
Llavors l'efecte d'hivernacle decau i
la temperatura també. Si la
temperatura és baixa, el
CO2 s'acumula perquè no s'afavoreix
la seva extracció i, així, augmenta la
temperatura. El CO2 exerceix, per
tant, un paper regulador molt
important.
Apareix la vida a la Terra[ ]
En l'origen de la vida van apareixent
els primers éssers autòtrofs a
la Terra. Les plantes absorbeixen
CO2 i emeten O2. La seva
acumulació en l'atmosfera va afavorir
l'aparició dels animals que l'usen per
a respirar alhora que retornen CO2.
El O2 en una atmosfera és el resultat
d'un procés viu i no al revés.
Els boscos són per tant els «pulmons
de la Terra». Actualment els boscos
tropicals ocupen la regió equatorial
del planeta i entre l'Equador i el Pol hi
ha una diferència tèrmica de 50 °C.
Fa 65 milions d'anys la temperatura
era 8° centígrads superior a l'actual i
la diferència tèrmica entre l'Equador i
el Pol era d'uns pocs graus. Tot el
planeta tenia un clima tropical i apte
per als senyors de la Terra d'aquesta
època: els dinosaures. Un cataclisme
cometari va acabar amb ells.
Les extincions massives d'animals
s'han produït periòdicament en la
història de la Terra.
Les glaciacions del Plistocè
L'home va aparèixer fa uns tres
milions d'anys: Des d'en fa uns dos
milions, la terra ha patit períodes
glacials on gran part d'Amèrica del
Nord i Europa van quedar sota
gruixudes capes de gel durant molts
anys. Després, ràpidament els gels
van desaparèixer i van donar lloc a
un període interglacial en el qual
vivim. El procés es repetix cada cent
mil anys aproximadament. L'última
època glacial va acabar fa uns quinze
mil anys i va donar lloc a un canvi
fonamental en els hàbits de l'home
amb el descobriment de l'agricultura i
la ramaderia. La millora de les
condicions tèrmiques va provocar el
pas del paleolític al neolític, ara fa
uns cinc mil anys.

No va ser fins a 1941 que
el matemàtic i astrònom serbi Milutin
Milanković va proposar la Teoria de
Milanković segons la qual les
variacions orbitals de la Terra van
causar les glaciacions del Plistocè.
Va calcular la insolació en latituds
altes de l'hemisferi Nord al llarg de
les estacions. La seva tesi afirma que
és necessària l'existència d'estius
freds, en comptes d'hiverns severs,
per a iniciar una edat del gel. La seva
teoria no va ser admesa en el seu
temps i va caldre esperar a principis
dels anys cinquanta perquè Cesare
Emiliani, que treballava en un
laboratori de la Universitat de
Chicago, presentés la primera
història completa que mostrava
l'avanç i retrocés dels gels durant les
últimes glaciacions. La va obtenir
d'un lloc insòlit: el fons de l'oceà,
comparant el contingut de l'isòtop
pesat oxigen-18 (0-18) i d'oxigen-16
(0-16) en les petxines fossilitzades.
El mínim de Maunder[ ]
Des que en 1610 Galileu va inventar
el telescopi, el Sol i les
seves taques han sigut observades
amb assiduïtat. No va ser fins
al 1851 que l'astrònom Heinrich
Schwabe va observar que l'activitat
solar seguia un cicle d'onze anys,
amb màxims i mínims. El 1977 J.
Eddy, estudiant documentació
antiga, s'adonà que des
de 1645 a 1715 el Sol interromp el
cicle d'onze anys i apareix una època
on quasi no apareixen taques,
denominat mínim de Maunder. El Sol
i les estrelles solen passar un terç de
la seua vida en aquestes crisis i
durant elles l'energia que emet és
menor i es correspon amb períodes
freds en el clima terrestre.
Les aurores boreals o australs
causades per l'activitat solar
desapareixen o són rares.
Hi ha hagut 6 mínims solars
semblants al de Maunder des del
mínim egipci de l'any 1300 aC fins a
l'últim que és el de Maunder. Però la
seua aparició és molt irregular, amb
lapses de només 180 anys, fins a
1100 anys, entre mínims.
Generalment els períodes d'escassa
activitat solar duren uns 115 anys i es
repeteixen aproximadament cada
600. Actualment estem en el «màxim
modern» que va començar en 1780,
quan torna a reaparèixer el cicle d'11
anys. Un mínim solar ha d'ocórrer a
tot tardar l'any 2900 dC i un nou
període glacial, el cicle del qual és
d'uns cent mil anys, pot aparèixer cap
a l'any 44.000 dC, si les accions de
l'home no l'impedeixen.

Combustibles fòssils i escalfament
global
A finals del segle XVII l'ésser humà va
començar a utilitzar combustibles
fòssils, que la Terra havia acumulat
en el subsòl, durant la seva història
geològica. La crema
de petroli, carbó i gas natural ha
causat un augment del CO2 en
l'atmosfera que últimament és d'1,4
p.p.m. a l'any i ha produït
conseqüentment un augment de la
temperatura. S'estima que des que hi
ha constància de la mesura de
temperatures, fa uns 150 anys
(sempre dins de l'època industrial),
aquesta ha augmentat 0,5 °C i es
preveu un augment d'1 °C en el 2020
i de 2 °C en el 2050.
[cal citació]
A principis del segle XXI l'escalfament
global sembla irrefutable, malgrat
que les estacions meteorològiques
en les grans ciutats han passat
d'estar en la perifèria de la ciutat, al
centre d'aquesta i l'efecte d'illa
urbana també ha influït en l'augment
observat. Els últims anys
del segle XX i els primers anys del
present segle es caracteritzen per
posseir les temperatures mitjanes
més elevades fins ara arreplegades.
Evidències[
El setembre de 2013, el Grup
Intergovernamental d'Experts sobre
Canvi Climàtic, GEICC (en
anglès Intergovernmental Pannel on
Climate Change, IPCC) va presentar
el Resum per a responsables
polítics [5] del primer capítol del 5è
Informe sobre Canvi Climàtic: [6] La
Base Científica Física. Aquest
informe exposa el coneixement més
actual sobre el tema i presenta
novetats respecte als quatre informes
publicats anteriorment, com ara
l'efecte de la influència humana en el
clima. [7]
Els altres dos capítols i el document
final de síntesi sortiran durant el
2014:
• Impactes, adaptació i vulnerabilitat
(grup de treball II) es va presentar a
la reunió de Yokohama (Japó) el
març de 2014 [8]
• Mitigació del canvi climàtic (grup de
treball III) va veure la llum a Berlín
(Alemanya), l'abril de 2014 [9]
• Document de síntesi, sortirà a la
reunió de Dinamarca l'octubre de
2014
Els estudis anteriors publicats pel
mateix Grup Intergovernamental
d'Experts sobre Canvi Climàtic són
els següents: [10]

1. Primer estudi sobre Canvi Climàtic
(conegut per FAR segons les seves
sigles angleses): La Base Científica
Física (1990), Estudi d'Impactes
(1990), Estratègies de Resposta
(1991)
2. Segon estudi sobre Canvi Climàtic
(conegut per SAR) : La Ciència del
Canvi Climàtic (1995), Impactes,
Adaptacions i Mitigacions del Canvi
Climàtic (1995), Dimensió
Econòmica i Social del Canvi Climàtic
(2005), Informe de Síntesi (2005)
3. Tercer estudi sobre Canvi Climàtic
(anomenat TAR): La Base Científica
(2001), Impactes, Adaptació i
Vulnerabilitat (2001), Mitigació
(2001), Informe de Síntesi (2001)
4. Quart estudi sobre Canvi Climàtic
(conegut per AR4): La Base
Científica Física (2007), Impactes,
Adaptació i Vulnerabilitt (2007),
Mitigació del Canvi Climàtic (2007),
Informe de Síntesi (2007)
Un estudi publicat a la
revista Nature el 10 de desembre de
2019 va indicar que les previsions
que s'havien fet fins llavors
subestimaven la pujada del nivell del
mar a causa de la crisi climàtica, i
que Groenlàndia es fonia més de
pressa del que es pensava. Segons
aquest treball, des del 1992 s'havien
fos a l'illa 3,8 bilions de tones de gel,
que havien contribuït en 10,6
mil·límetres a la pujada global de 81
mil·límetres del nivell del mar des
d'aleshores. Una altra dada aportada
era que el ritme de fusió s'havia
multiplicat per més de 7, passant dels
33.000 milions de tones anuals de la
dècada del 1990 als 254.000 milions
de tones anuals dels darrers 10
anys. [11]
Controvèrsia sobre les evidències del
canvi climàtic[ ]
Un premi Nobel de física, Ivar
Giaever, negà que les evidències
sobre el canvi climàtic no foren
incontrovertibles. Així i tot, els
esforços progressen poc. [12]
El 2015 va eixir una notícia que
explicava que un dels científics que
negava la causa humana del canvi
climàtic fou finançat per empreses de
la indústria energètica, implicant
un conflicte d'interessos. [13]
Conseqüències
Desertificació

Les conseqüències del canvi climàtic
no es poden determinar exactament,
perquè desconeixem el
comportament de l'atmosfera en les
noves condicions. No obstant això,
les previsions que es tenen
[cal citació]
són:2018
• Augment del nivell del mar a causa
de la fosa parcial del glaç i de la
desaparició parcial o total de les
glaceres, no tan sols per l'augment
de la quantitat d'aigua sinó també pel
volum més gran d'aigua dels oceans
com a conseqüència d'haver-se
escalfat i també un nivell d'aigua
dolça més elevat.
• Desaparició de zones de conreu
properes a les costes, i també de
moltes ciutats costaneres.
• Canvis en el règim actual
de precipitacions: augment de
precipitacions a les costes i
disminució a les illes, a causa de
l'evaporació de l'aigua.
• Canvis en la distribució de
la vegetació. Disminució de les zones
cultivables i de la vegetació, a causa
de la sequera. Expansió de les zones
desèrtiques, o desertificació.
• Aparició de malalties tropicals en
zones on ara no hi són, com
la malària o el còlera a Europa.
• Escassesa d'aliments davant les
dificultats de cultiu per l'afectació dels
sòls i les altes
temperatures. [cal citació] Un estudi trobà
que el canvi climàtic augmentarà la
superfície cultivable. [14]
Lluita contra el canvi climàtic
Mitigació de les causes
Diversos estats s'han compromès
a lluitar contra el canvi climàtic. [15]
La justícia climàtica és el que
persegueix l'actuació judicial per a
determinar responsabilitats respecte
el canvi climàtic. Hi ha casos de
denúncies i querelles climàtics. [16]
Adaptació i convivència al canvi
climàtic
En els últims temps si busquem als
principals buscadors la paraula "Com
adaptar-se a", obtindrem 55 milions
de resultats aproximadament. En el
cas que afegíssim la paraula "Canvi
climàtic", els resultats oscil·len les
45.000 entrades.
Dins d'aquestes 45.000 referència de
ven segur que trobaríem alguna que
ens pugui ajudar a adaptar-nos
aquest fenomen que actualment se'n
parla tant.
Tal com diu Patricia Edmonds,
l'aprenentatge s'aprèn amb la
pràctica, doncs l'aprenentatge ha

començat, el que ens presenta en un
futur és complicat: calor i
una meteorologia extrema; l'aigua,
l'agricultura i la salut es veuen
amenaçades.
Però amb tecnologia i enginy, els
guardians de la terra estan trobant
mètodes de gestionar la realitat i el
canvi. [17]
L'aigua s'escalfa
Sigui en estat líquid, sòlid o gasós,
l'aigua és vital pel nostre planeta.
Depenem d'ella per beure, per
l'agricultura, per la ramaderia o per
les nostres activitats diàries. Hem de
tenir present que nombrosos
ecosistemes necessiten aigua dolça
per viure i reproduir-se:
Tal com s'ha demostrat
els oceans contribueixen a modular
els nivells de CO2 i a mantenir un
nivell de temperatura global, a la
vegada que també contribueixen a
transportar nutrients i mantenen
els ecosistemes marins.
En la mesura que canvia el clima,
canviaran també els recursos d'aigua
dolça u salada sobre les que la
societat es desenvolupa. La
relació clima – aigua és una relació
que canviant que a mesura que el
clima varia l'aigua també.
Els mars i els oceans, que signifiquen
el 71% del nostre planeta, estan
absorbint actualment tant CO2
generat per les activitats humanes i
tanta energia solar que la química i
les temperatures de les aigües
marines estan posant en perill a
molts organismes i fauna. Els canvis
en el medi marí afecten els sers vius
que habiten dins aquests oceans i
mars. La pujada dels nivells del mar
estan nt les costes i enterrant o
soscavant edificis, el que contribueix
i suposa un risc per la vida humana.
Actualment, la Terra acumula més
calor procedent del Sol que el que
allibera. L'oceà emmagatzemant el
93% d'aquesta energia, el que
modera les temperatures extremes i
això permet que el planeta sigui
habitable. [18]
Més humitat:
L'aire calent, conte més aigua del que
augmenta la humitat i la calor, els
experts prediuen [cal citació] que en un
futur no massa llunyà adaptarem les
nostres necessitats i activitats a l'aire
lliure per reduir l'estrès tèrmic produït
per la calor.
Sal marina:
L'augment de les precipitacions i el
desgel alteraran la salinitat dels

oceans, el que afectarà els corrents
marines i ecosistemes.
La terra:
Les interaccions dinàmiques entre el
canvi climàtic i els recursos d'aigua
dolça sobre la terra estan
estretament vinculades a la
disponibilitat de l'Aigua de bona
qualitat sobre el consum.
Actualment, almenys la meitat de la
població mundial depèn de l'Aigua
subterrània per un consum segur. A
partir de la qual la previsió de
creixement urbà s'espera que per
l'any 2050 la demanada d'aquesta
aigua dolça hagi augmentat un 55%,
aquest fet posa en relleu que d'aquí
en un futur haurem de gestionar
aquest consum.
El gel:
L'aigua dolça congelada a l'àrtic,
a Groenlàndia, i a l'Antàrtida i en
totes aquestes regions del món s'està
desfent. Aquest desgel va a parar als
oceans, rius i sòls de tot el planeta. Al
principi d'aquesta aigua omplirà rius i
conques fluvials, però a mesura que
hi hagi menys gel, també es veuran
afectades les aigües dolces. Si les
mesures de conservació no ataquen
el problema, ens trobarem en futurs
problemes de restriccions d'aigua. [18]
Notes d'interès:
• L'aeroport de Barcelona El Prat, està
solament a 3,80 metres sobre el
nivell del mar.
• A Nova Orleans el pont Twin Span es
va reconstruir amb 6,4 mestres més
d'altura per fer front a les futures
pujades del nivell del mar.
• Per cada grau de més, el contingut de
vapor d'aigua de l'atmosfera per
augmentar un 7%.
• Hi ha projectes de recuperació
d'espais reservats en tot el món, on
es protegeix a les poblacions de la
pujada del nivell del mar i
contribueixen a augmentar la
biodiversitat i mantenir els seus
mitjans de vida. [18]
Altra agricultura
El canvi climàtic podria beneficiar a
certes plantes per culpa de la
prolongació de les èpoques de cultiu
i a l'augment del diòxid de carboni, tot
i així, la calor té altres conseqüències
(més
plagues, sequeres i
inundacions) que per descomptat són
menys beneficioses.
Com s'adaptarà el món? Sobre la
base d'un model climàtic agressiu
conegut com a HadGEM2, els
investigadors del IFPRI (Institut
Internacional Sobre Polítiques
alimentàries) preveuen que d'aquí a
2050 els terrenys per 4 dels aliments

més bàsics (Moresc, patates, Arròs i
cereals) es veuran alterats, fets que
en alguns casos obligarà als
agricultors a canviar de cultiu.
Segons Ricky Robertson, del IFPRI,
algunes explotacions agràries podria
beneficiar-se, però d'altres no.
El rendiment dels cultius no solament
va determinat pel clima; també
contribueixen als canvis climàtics, als
canvis polítics, la demanada mundial
i les tècniques agrícoles. L'opinió dels
investigadors diuen que únicament
sortiran guanyant els agricultors que
modernitzin els seus mètodes i
diversifiquen la seva producció.
Afectació sobre el producte:
• Moresc: El canvi climàtic deixarà
noves zones disponibles pel cultiu de
moresc, reduirà la producció en les
àrees actuals. Serà cultivat per més
agricultors en més llocs.
• Patata: Les patates solen créixer
millor en llocs amb baixes
temperatures. En climes càlids, es
podrien cultivar més al nord o en
zones de muntanya situades a major
altitud.
• Arròs: Al contrari que altres cultius
que la seva producció es veurà
reduïda, l'arròs, que es produeix en
climes càlids i freds es veurà
beneficiat. Segons científics, la
producció d'Àfrica podria duplicar-se
• Cereal: Pràcticament tots els
escenaris climàtics apunten a una
reducció del rendiment del cereal. Un
clima més càlid també podria
provocar plagues més
devastadores. [19]
Notes d'interès
• La Confederació Iroquesa (natius
americans) es prepara per al canvi
climàtic per mitjà dels bancs
de llavors. [19]
• El 80% de la desforestació mundial
és conseqüència de l'agricultura. • En
un món més càlid les captures de
peix podrien augmentar fis un 70%
en certes zones, disminuirien un 60%
en l'Antàrtida i els Tròpics. [19]
• Per poder fer front a la demanda
causada per l'augment de població,
l'any 2050 la producció agrícola
mundial haurà hagut d'incrementarse
entre un 60 i 70%.
• Si les dones tinguessin igual accés
als recursos que els homes, el
rendiment dels seus cultius creixerien
un 30% [19]
• Els satèl·lits utilitzats per detectar
zones afectades per la sequera
podrien ser útils pels plans
hidrològics. [19]

Altes temperatures
El món serà molt diferent l'any 2100,
quan les temperatures mitjanes hagin
pujat diversos graus. [20]
Tots els entorns habitats per humans
es veuran afectats: urbans,
suburbans rurals, muntanyes,
costes... Cada cop més persones
dels països en vies de
desenvolupament adquiriran
comoditats que milloraran la qualitat
de vida. Segons Lucas
Davis (Economista de la Universitat
de Berkeley) hi haurà una saturació
quasi universal d'aire
condicionat que afectaran les
emissions de gas i que de retruc
estarem contribuint al canvi
climàtic.
Si no trobem la forma de reduir la
calor, buscarem la forma d'adaptarnos
a ell.
La temperatura mitjana anual de l'aire
en una ciutat pot ser entre 2 i 6 graus
°C més alta que en les zones rurals
durant el dia, i entre 2 i 5 °C durant la
nit. Les teulades amb vegetació han
demostrat que poden mitigar aquest
efecte a les ciutats baixant
la temperatura més de 2,7 graus
durant els dies més calorosos; les
plantes contribueixen a gestionar
l'excés d'aigües pluvials.
En el sector agropecuari, els
ajustaments dependran de cada
regió, augmentarà la quantitat de
ramaders que canviïn la cria
d'espècies que puguin resistir més a
les altes temperatures. Això vol dir
que hi haurà més ovelles, porcs i
cabres en detriment de ramaderia
vacuna i avícola. El rendiment
d'alguns cultius com ara la soja
podria augmentar a mesura que puja
el nivell de CO2, però altres cultius
quedaran exposats a les sequeres i a
la meteorologia extrema.
La lluita contra els focs: les ciutats i
regions que s'hagin preparat per
als incendis podrien extendres pels
territoris de risc. Rodejats
de tallafocs suposaria
una
disminució de vegetació inflamable
per protecció de la població que
contribueix a salvaguardar vides i
llars a la zona. Segons les previsions,
els incendis forestals augmentaran
més de 60% en latituds mitjanes i
altes. [20]
Notes d'interès
• La vegetació pot reduir la
temperatura superficial fins 22n.C
gràcies a l'ombra i a
l'evapotranspiració

• Si la temperatura mitjana puja uns
11r.C, la meitat de la població estaria
en zones inhabitables.
• Per adaptar-se a les temperatures
més altes, els països en
desenvolupament hauran de gastar
65.000 i 90.000 milions d'euros
anuals fins a 2050.
• Plantar vegetació perenne a la
façana nord d'un edifici protegeix del
vent i redueix la despesa en
calefacció
Clima extrem [21]
Huracans devastadors, sequeres,
nevades devastadores, onades de
calor. Tots aquests són fenòmens
meteorològics extrems que es cobren
vides i causen danys incalculables.
El canvi climàtic influeix causant
sequeres més persistents i
temperatures més altes en unes
regions, mentre que en altres
provoca pluges torrencials, els
experts en climatologia diuen que les
comunitats més vulnerables estan
situades en zones muntanyoses o de
costa.
Davant aquest tipus d'entorns, la
població s'està adaptant a les noves
realitats climàtiques reforçant els
sistemes d'alerta, refugi i protecció.
Sobreviure als temporals
Un
fort cicló sacseja Bangladesh cada
tres anys aproximadament. L'any
1991, El cicló Marian va provocar la
mort de 140.000 persones. El Sidr va
arrasar 565.000 habitatges l'any
2007, però gràcies a un sistema
d'alerta i als refugis fortificats
únicament va causar 3.500 morts.
Actualment la recuperació de boscs
pretén prevenir les crescudes
del mar, els despreniments de terra i
les inundacions durant futurs
temporals.
Fer front a la calor
La temperatura mitjana mundial el
maig del 2015 va ser la més alta
registrada fins a la data. A l'Índia van
morir unes 2.200 persones durant
una onada de calor que va durar deu
dies amb temperatures màximes de
45 °C.
La ciutat d'Ahmadabad va
oferir aigua potable i va habilitar
instal·lacions amb aire condicionat en
zones d'alt risc amb una formació
complementària al personal sanitari
per tractar les afeccions
relacionades.
Augment del nivell del mar
És possible que el canvi climàtic no
estigui darrere d'un temporal concret,

però l'augment del nivell del mar pot
empitjorar les seves conseqüències.
L'any 2012 una marea d'uns 2,70
metres causada per l'huracà Sandy
va arribar a Nova York coincidint amb
un increment de la marea que va
provocar que el nivell del mar pogués
2,50 centímetres (el doble de ràpid
que la mitja mundial) i es preveu que
l'any 2050 s'haurà elevat entre 28 i 53
centímetres.
Per fer front aquests increments les
autoritats estan adoptant mesures a
tot el litoral: un projecte polivalent
crearà més zones verdes pels veïns
de la ciutat, així com un sistema de
murs de contenció i barreres retràctils
per millorar la projecció contra els
temporals. [21]
Crítiques a la lluita contra el canvi
climàtic
Hi ha persones que creuen que ja és
inútil lluitar contra el canvi del clima.
Una exactivista contra el canvi
climàtic [22] i un senador de Califòrnia
en són exemples. [23]
Percepció i coneixement del canvi
climàtic
Hi ha tot un moviment als Estats Units
per a desinformar sobre les causes
del canvi climàtic. [24] Grans quantitats
foren enviades a fundacions
conservadores que negaven el canvi
climàtic (com DonorsTrust i Donors
Capital). El 75% d'aquest
finançament no se sap d'on
provenen. [25]

L'escalfament global és el procés
d'augment gradual de
la temperatura del planeta Terra per,
entre altres causes, la intensificació
de l'efecte d'hivernacle. [1] El Grup
Intergovernamental sobre el Canvi
Climàtic (IPCC) conclou que gran
part de l'augment des de mitjans
del segle XX és degut a l'augment de
concentracions antropogèniques
de gas hivernacle. [2] Probablement
fenòmens naturals com la variació
solar i els volcans van provocar una
mica d'escalfament global des de
l'època preindustrial fins al 1950 i un
lleuger refredament des del 1950 cap
endavant. [3][4] Aquestes conclusions
bàsiques han estat aprovades per,
com a mínim, 30 societats i
acadèmies científiques, [5] incloent-hi
totes les acadèmies nacionals de
ciència dels països més
industrialitzats. [6][7][8] Mentre que
alguns científics individuals han
mostrat desacord amb aquesta
hipòtesi, [9] la gran majoria de
científics que treballen en el canvi
climàtic estan d'acord amb les
conclusions principals de l'IPCC. [10][11]
Projeccions de models climàtics
indiquen que les temperatures de la
superfície s'incrementaran d'1,1 a
6,6 °C durant el segle XXI. [2] L'incert
en aquesta estimació és l'augment o
no d'emissions de gas hivernacle i
l'ús de models amb una sensibilitat
climàtica diferent. Una altra cosa
incerta és com l'escalfament i altres
canvis relacionats variaran en cada
regió. La majoria dels estudis se
centren en el períodes després del
2100, i es creu que l'escalfament
continuarà uns mil anys si el nivells
de gas hivernacle s'estabilitzen. Això
és degut a la gran capacitat de calor
dels oceans. [2]
L'augment de la temperatura global
provocarà l'elevació del nivell dels
mars i oceans i canviarà el nombre
de precipitacions, incloent-hi una
expansió de les regions subtropicals
desèrtiques. [12] Altres efectes
inclouen l'augment en la intensitat del
clima extrem, canvis en les collites,
modificacions de les rutes
comercials, el retrocés de
glaceres i extinció d'espècies.
Segons Nicolas Stern, ex economista
del Banc Mundial, el cost del canvi
climàtic podria suposar entre el 5% i
el 20% del PIB mundial el 2050. [13]
La majoria dels governs han signat i
ratificat el Protocol de Kyoto per
reduir les emissions de gas
hivernacle. [14]

Dades científiques
Inusual temperatura al mes de gener
a València
El consens científic (encara que hi ha
veus que s'oposen a aquesta
hipòtesi) sobre l'escalfament global
és que la terra s'està escalfant, i que
les emissions dels gasos de l'efecte
d'hivernacle produïdes per la
humanitat són molt significatives. No
obstant això, no se sap amb precisió
la relació entre aquests dos
fenòmens.
Els científics de l'atmosfera saben
que en afegir diòxid de carboni (CO2)
o metà (CH4) a l'atmosfera, ceteris
paribus, sense cap altre canvi, la
temperatura del planeta
s'incrementaria. De fet, els gasos
d'efecte d'hivernacle que han estat a
l'atmosfera des de fa milions d'anys,
creen un efecte d'hivernacle natural
sense les quals la temperatura de la
Terra seria 30 °C més baixa,
inhabitable. Per tant, no hi ha cap
debat sobre el fet que en afegir CO2 i
CH4 s'incrementin les temperatures
mitjanes ceteris paribus, sinó en
l'efecte net que tindria l'augment
d'aquests gasos o la interacció dels
gasos amb altres, i si els canvis en la
biosfera, en el vapor d'aigua o els
núvols cancel·larien l'efecte
d'escalfament. Els resultats
climatològics també són una qüestió
controvertible; no se sap amb
precisió si l'augment de la
temperatura produiria més o menys
precipitació (l'augment de vapor
d'aigua a l'atmosfera n'augmentaria
la humitat però disminuiria la
precipitació). En qualsevol cas, un
escalfament global del planeta a curt
termini, encara que sigui d'uns pocs
graus, podria tenir efectes molt
importants: desgel dels casquets
polars i inundació de zones
costaneres, desertització, canvis
climàtics, etc.
De 1860 a 1900 la temperatura
global (mar i terra) s'ha incrementat
0,75 °C. Les temperatures de
l'atmosfera baixa s'han incrementat
entre 0,12 i 0,22 °C cada dècada des
de 1979. Es creu que durant 1000 o
2000 anys abans de 1850 les
temperatures van ser estables amb
fluctuacions locals o regionals, com
ara el Període d'Escalfament

Medieval o la Petita Edat de Gel. La
llargària de temps sobre el qual es
concentra la recerca climàtica varia
depenent de l'enfocament del termini
(curt o llarg) i de les dades
disponibles per a la investigació. Les
dades sobre la temperatura globals
van començar el 1860. Altres estudis
recomanen estendre el model
1000 anys abans. Els mesuraments
satel·litals disponibles de la
troposfera comencen el 1979.
Al llarg del segle passat, la
temperatura global (terra i mar) s'ha
incrementat 0.6 ± 0.2 °C. [15] Els
efectes d'aquest escalfament global
són mesurables. També, el diòxid de
carboni atmosfèric s'ha incrementat
de 280 parts per milió (ppm) en volum
el 1880 al voltant de 315 ppm
el 1958 i 367 ppm el 2000, un
increment del 31% en 200 anys.
Segons el Grup Intergovernamental
sobre el Canvi Climàtic, onze dels
dotze últims anys (referint-se al
període 1995-2006) es troben entre
els dotze anys més calorosos des de
1850, [16][13] data des de la qual es
mesura la temperatura del planeta a
escala global. Altres emissions de
gasos d'efecte d'hivernacle també
s'han incrementat. Les emissions
que s'esperen en el futur de diòxid de
carbó continuaran incrementant-se a
causa de l'ús de combustibles fòssils,
encara que la trajectòria dependrà
dels desenvolupaments econòmics,
sociològics, tecnològics i naturals.
Basant-se en les dades obertes uns
científics publicaren gràfics de
l'evolució de la temperatura anual de
diverses regions del planeta.
Aquestes dades mostren a simple
vista una progressió d'escalfament a
llarg termini. [17]
Causes de l'escalfament
Teoria de les causes
antropogèniques
Per a molts científics l'increment de
diòxid de carboni i d'altres gasos
d'efecte d'hivernacle, i l'increment de
la temperatura global estan
relacionats. Aquesta teoria ha estat
resumida en les investigacions de la
Comissió Intergovernamental sobre
el Canvi Climàtic (IPCC). En el seu
Tercer Report de Valoració, la IPCC
va concloure que "la major part de
l'escalfament observat durant els
últims 50 anys és atribuïble a les
activitats humanes".
La IPCC ha donat diversos escenaris
possibles de les emissions de diòxid
de carboni, entre 540 i 970 ppm per
al 2100. Els models climàtics,
afectats pels estimats de l'increment
de diòxid de carbó així com, en

menor mesura, pel decrement dels
aerosols de sulfat, prediuen un
increment de les temperatures, entre
1,4 i 5,8 °C entre 1990 i 2100. La
major part de la incertesa dels
models és causada pel
desconeixement de les emissions
futures de diòxid de carboni, i també
de la incertesa sobre la precisió dels
models climàtics. Les recerques del
clima prediuen que si els nivells dels
gasos d'efecte d'hivernacle i l'activitat
solar romanen constants, així i tot hi
hauria un increment del 0,5 °C (i
alguns models prediuen un increment
d'1 °C), durant els pròxims 100 anys.
Les plantes d'energia de carbó, les
emissions dels automòbils i de les
fàbriques i altres activitats humanes
produeixen 22 mil milions de tones
de diòxid de carboni i altres gasos
d'efecte d'hivernacle cada any.
L'agricultura, l'abonament o fem, el
gas natural, els arrossars, els
composts i altres fonts contribueixen
amb 250 milions de tones de metà
cada any. La meitat de les emissions
humanes encara són a l'atmosfera.
Les concentracions atmosfèriques de
CO2 i CH4 s'han incrementat 31% i
149% respectivament des dels nivells
preindustrials de 1750. Aquest
increment és considerablement
major que durant cap altre període
dels últims 650.000 anys, segons les
dades disponibles de l'extracció de
les capes de gel. De l'evidència
geològica indirecta, es creu que els
valors de diòxid de carboni actuals
van existir fa 40 milions d'anys. Tres
quartes parts de les emissions
antropogèniques de diòxid de carboni
a l'atmosfera durant els darrers
20 anys són causades per la crema
de combustible fòssil. La resta prové
del canvi de l'ús de la terra,
principalment a causa de
la desforestació. [18] Cal esmentar que
les emissions antropogèniques
d'altres contaminants, principalment
de l'aerosol de sulfat, poden tenir un
efecte contrari de refredament. [19]
Protocol de Kyoto
Encara que la presentació de la
teoria de les causes antropogèniques
ha tingut molta acceptació i dels
incentius econòmics (especialment
de Rússia) foren prou per a persuadir
els governs de 150 nacions a ratificar
el Protocol de Kyoto, encara hi ha
problemes sobre la quantitat de
gasos que causen l'escalfament del
planeta. La incertesa roman i ha estat
emfatitzada pels polítics, i encara n'hi
ha d'altres que qüestionen els costos
necessaris per reduir l'escalfament
global. No obstant això, la tendència
de la posició dels negocis ha estat

l'acceptació de la causa
antropogènica de l'escalfament
global, i que és necessari prendre
accions i controls econòmics per
mitjà de l'intercanvi de permisos
d'emissió de carbó o l'aprovació
d'impostos de carbó. Per això,
diversos països han acceptat signar
el Protocol de Kioto. No obstant això,
la signatura d'aquest acord ha estat
molt lenta i controvertible atès que
alguns polítics dels països en vies de
desenvolupament el consideren una
restricció severa a llur
desenvolupament econòmic i
industrial. Ells consideren que no
arribaran al nivell de
desenvolupament d'Europa i els
Estats Units amb les restriccions
proposades i que aquestes regions
desenvolupades van aconseguir llur
grau de desenvolupament per mitjà
d'un llarg procés de creixement
industrial
des
del segle XIX acompanyat de gran
pol·lució, un procés que consideren
inevitable. L'acord, per tant, va
incloure clàusules especials per
diferenciar el grau de
desenvolupament dels països, sense
posar cap restricció immediata sobre
els països pobres sense importar la
grandària de llur economia (la Xina i
l'Índia per exemple, són dos dels
principals països contaminants del
planeta, però per la seva classificació
com a països pobres, ha quedat
exclosos de les restriccions que s'han
imposat sobre Europa i Japó;
aquesta és una de les raons per les
quals els Estats Units no han ratificat
l'acord).
Teoria de les causes no
antropogèniques
El consens en la comunitat científica
sobre l'origen principalment
antropogènic de l'actual procés
d'escalfament global és pràcticament
total.
El GIECC (Grup
Intergovernamental sobre Canvi
Climàtic) o IPCC en les seves sigles
en anglès, elabora a través d'un
procediment rigorós d'anàlisi de la
producció científica global en la
matèria uns informes periòdics que
constitueixen el principal punt de
consens científic sobre canvi climàtic.
Les principals diferències entre
estudis científics no es refereixen,
doncs, a l'origen del canvi climàtic
actual, sinó a d'altres factors com ara
la velocitat a la què s'està produint, el
llindar de temperatura que seria
segur assolir, la influència d'uns o
altres factors d'origen antropogènic o

les mesures més adequades per a no
sobrepassar aquest llindar.
Encara que hi ha hagut oscil·lacions
naturals de la temperatura mitjana de
la Terra molt més importants en
èpoques passades, la intensitat i la
velocitat dels canvis experimentats
en la temperatura global del planeta
des de l'inici de la revolució industrial
així com la claríssima correlació entre
concentració de CO2 i d'altres gasos
d'efecte d'hivernacle a l'atmosfera la
diferencien de les variacions
anteriors.
El sistema climàtic varia pels
processos naturals (interns) i per les
variacions externes, causades pels
humans o per la naturalesa (com ara
els canvis de l'òrbita de la Terra al
voltant del sol, anomenats cicles de
Milankovitch; l'activitat solar i les
emissions volcàniques).
S'han publicat alguns reports
climatològics i geogràfics que
pretenen demostrar que les capes de
gel d'Islàndia i Grenlàndia han
crescut els últims vint anys, així com
la capa de gel de l'Antàrtica, [20] la qual
cosa suggereix que els models
climatològics són molt més
complexos del que es pensava i que
depèn de molts més variables que no
pas les activitats antropogèniques.
Aquest grup de científics també
argumenten que l'increment de les
temperatures ha estat localitzat
només a algunes regions mentre que
a altres les temperatures han mostrat
un declivi considerable els últims
anys [21] i que per tant no es tracta
d'un fenomen global.
Gràfica que mostra l'activitat solar;
s'observa que coincideix amb els
canvis de la temperatura
Les següents són algunes teories
extremadament minoritàries dintre de
la comunitat científica sobre les
causes de l'escalfament global:
• Les variacions directes de la radiació
solar serien la principal causa de
l'escalfament global. Segons la
recerca científica, els períodes de
refredament i escalfament han
coincidint amb els canvis en les
taques solars i/o la radiació. El tercer
Report de Valoració de la IPCC
suggereix que les causes
volcàniques i solars podrien causar la
meitat de les variacions de la
temperatura abans de 1950, però
que l'efecte net de dites variacions
naturals ha estat neutral des de
llavors. Particularment, el canvi
climàtic causat pels gasos d'efecte
d'hivernacle des de 1750 va ser,
segons llurs estimacions, 8 vegades
més gran que el canvi causat per
l'increment de l'activitat solar durant

el mateix període. Per als proponents
de les teories alternatives aquestes
efectes són prova de la segona
teoria, la teoria de la sortida del
període de refredament.
• L'escalfament és la conseqüència de
la sortida d'un període de
refredament, la Petita Edat de Gel, i
per tant no és necessària cap altra
explicació. Durant l'edat mitjana les
temperatures van ser molt més altes,
comparables a les temperatures
actuals. A partir del segle XVI el
planeta va experimentar un
refredament per causes encara avui
dia controvertibles que duraria fins
al segle XIX.
• L'escalfament es troba dins del rang
de variació natural històrica i no és
necessària cap altra explicació en
particular.
• La tendència d'escalfament no ha
estat establerta amb claredat, no se
sap quina és la responsabilitat dels
humans en el procés natural
d'escalfament global.
Mesures per controlar l'escalfament
global
La resposta al desafiament de
controlar l'escalfament global
necessita canvis fonamentals en la
producció d'energia, el transport,
la indústria, les polítiques
governamentals i els plans de
desenvolupament a tot el planeta. Tot
i que aquests canvis requereixen
temps, el repte actual és controlar les
conseqüències inevitables amb
mesures que permetin evitar
conseqüències més greus en el futur.
La reducció de les emissions
de gasos
d'efecte
d'hivernacle (també anomenada
atenuació dels gasos d'efecte
d'hivernacle) és una mesura
necessària per controlar
l'escalfament global. Hi ha dues
estratègies principals per alentir
l'acumulació de gasos d'efecte
d'hivernacle. Una és reduir l'ús
de combustibles fòssils, reduint així
les emissions de gasos d'efecte
d'hivernacle. [22] L'altra és mantenir
el diòxid de carboni fora de
l'atmosfera
terrestre emmagatzemant el gas o el
seu component de carboni en un altre
lloc, el que es coneix com a segrest o
captura del carboni. [23]
Fonts d'energia
El consum mundial de combustibles
fòssils augmenta cada any. No
obstant això, l'ús d'energia a tot el
món està canviant lentament: l'ús de
combustibles que emeten gran
quantitat de diòxid de carboni està
sent substituït pel de combustibles

que emeten menys quantitat d'aquest
gas.
La fusta va ésser la primera font
d'energia emprada per l'ésser humà,
i amb la Revolució Industrial (a
mitjan segle XVIII), el carbó va
esdevindre la font principal d'energia.
Cap a mitjans del segle XIX la
utilització del petroli va superar a la
del carbó per alimentar els motors de
combustió interna, que després es
van emprar en els cotxes.
Al segle XIX va començar l'ús
generalitzat del gas natural per
escalfar i il·luminar. La combustió de
gas natural emet menys diòxid de
carboni que el petroli que, al seu
torn, emet menys que el carbó o
la fusta. Tanmateix, és possible que
es produeixi un canvi en aquesta
tendència a mesura que s'esgotin les
reserves de petroli. A hores d'ara,
s'estan començant a utilitzar
altres combustibles, com ara les
sorres asfàltiques. L'obtenció
de petroli a partir de les sorres
asfàltiques implica un procés
d'extracció i refinat que emet diòxid
de carboni. [24] A més, l'abundància
relativa de reserves de carbó a
països com la Xina i els Estats
Units podria provocar un nou ascens
de l'ús del carbó per
generar electricitat. Les tecnologies
innovadores per a les plantes
d'energia alimentades amb carbó
podrien ajudar a pal·liar-ne els
efectes nocius.
Només és possible aconseguir una
reducció substancial de les
emissions de diòxid de carboni
canviant la procedència de l'energia,
la qual ara s'obté a partir dels
combustibles fòssils. Les centrals
nuclears no emeten diòxid de
carboni però l'energia nuclear genera
polèmica per motius de precaució,
seguretat, així com per l'elevat cost
d'eliminació
dels residus nuclears. [25] Les energie
s solar, eòlica i l'obtinguda de
l'hidrogen tampoc no emeten gasos
d'efecte d'hivernacle. Aquestes fonts
d'energia poden ésser alternatives
pràctiques poc contaminants si les
comparem amb l'ús dels
combustibles fòssils. Altres opcions
són els combustibles obtinguts de les
plantes com el biodièsel (obtingut de
l'oli vegetal nou i usat) i
el bioetanol (un additiu de
la gasolina obtingut de les plantes).
L'ús d'aquests combustibles ajudaria
a reduir les emissions totals de diòxid
de carboni pels cotxes. El cotxe
elèctric híbrid, que empra un motor
elèctric combinat amb un de
gasolina o dièsel, emet menys diòxid

de carboni que els cotxes
convencionals. [26]
Captura del carboni
Una manera d'evitar que les
emissions de diòxid de
carboni arribin a l'atmosfera
terrestre és conservar i plantar
més arbres. Els arbres
(especialment, els més joves i els de
creixement ràpid) eliminen una gran
quantitat de diòxid de carboni de
l'atmosfera
i
emmagatzemen àtoms de carboni e
n la fusta nova. En tot el planeta
estan desapareixent boscos a un
ritme alarmant, sobretot en
els tròpics. A moltes zones, la
reforestació és escassa i la terra perd
fertilitat o es destina a altres usos
com a terrenys conreats o
desenvolupaments urbanístics. A
més, els arbres, quan són talats o
cremats, alliberen el carboni que
emmagatzemen a l'atmosfera en
forma de diòxid de carboni. Alentir la
velocitat de la desforestació i plantar
nous arbres ajuda a contrarestar
l'acumulació de gasos d'efecte
d'hivernacle. [27]
També és possible una captura
directa del diòxid de carboni en forma
gasosa. Abans s'injectava
en pous de petroli buits per forçar la
sortida del petroli des del sòl o el fons
del mar. [28] És possible emprar
aquest mateix procés per a
emmagatzemar el diòxid de
carboni alliberat per una planta de
producció d'energia o una fàbrica.
Per exemple, des de 1996 s'ha
emprat aquest procés en una
plataforma de perforació de gas
natural prop de la costa
de Noruega. [29] El diòxid de
carboni que surt a la superfície amb
el gas natural és capturat, comprimit i
injectat després en
un aqüífer profund per sota del llit
marí, del qual no es pot escapar. A la
majoria dels casos, el procés de
captura de diòxid de carboni implica
també el transport del gas en forma
comprimida a llocs adequats per al
seu emmagatzematge sota la
superfície. Les aigües oceàniques
profundes podrien absorbir també
una gran quantitat de diòxid de
carboni encara que els seus efectes
sobre la vida oceànica poden resultar
perjudicials. La viabilitat i els efectes
mediambientals d'aquestes mesures
estan essent estudiats per equips
internacionals. [30]
Acords internacionals
És necessària la cooperació
internacional per a aconseguir una
reducció dels gasos d'efecte
d'hivernacle. La primera conferència

internacional sobre aquest problema
es va celebrar el 1992 a Rio de
Janeiro (Brasil). A la Conferència de
les Nacions Unides sobre Medi
Ambient
i
Desenvolupament (coneguda de
manera informal com a Cimera de
Rio o Cimera de la Terra (1992)) els
països assistents es van
comprometre a afrontar el problema
dels gasos d'efecte d'hivernacle
signant la Convenció Marc sobre el
Canvi Climàtic. Fins ara, més de 180
països han ratificat la Convenció, la
qual compromet els països a
estabilitzar les concentracions de
gasos d'efecte d'hivernacle a
l'atmosfera terrestre a un nivell que
podria evitar una interferència
humana perillosa amb el clima. Això
és necessari perquè
els ecosistemes puguin adaptar-se
de forma natural a l'escalfament
global, [31] per a no posar en risc la
producció d'aliments [32] i perquè el
desenvolupament econòmic sigui
sostenible.
Els països que van assistir a
la Cimera de la Terra (1992) van
acordar reunir-se de nou per plasmar
aquestes bones intencions en un
tractat de compliment obligat sobre
reducció de les emissions.
El 1997 es van reunir al Japó 160
països, els quals van acordar el
denominat Protocol de Kyoto. Aquest
tractat fixa objectius obligatoris per a
la reducció de les emissions de
gasos d'efecte d'hivernacle.
Els països industrialitzats que van
signar el tractat estan obligats a
reduir les seues emissions un 5% per
sota de la quantitat emesa el 1990.
Aquesta reducció s'ha d'aconseguir
abans de 2012 i les mesures per a
aconseguir-ho han de començar a
aplicar-se el 2008. [33] Els països en
desenvolupament no estan obligats a
complir aquestes reduccions, ja que
segons les normes del Protocol de
Kyoto, els països industrialitzats han
de prendre les primeres mesures
perquè són responsables de la
majoria de les emissions fins ara i
tenen més recursos per aconseguir
aquesta reducció.
Aquest protocol no entraria en vigor a
menys que fos signat pels països
industrialitzats responsables del 55%
de les emissions el 1990. Això es va
aconseguir el novembre
de 2004 (quan Rússia va aprovar el
tractat) i es va començar a aplicar el
febrer de 2005. [34] Al final de 2006,
166 països havien signat i ratificat el
tractat. Entre els països que no ho
van fer, cal destacar els Estats
Units. [35][36]

El Protocol de Kyoto (que expira
el 2012) és només el primer pas per
aconseguir la reducció de les
emissions de gasos d'efecte
d'hivernacle. Per estabilitzar o reduir
les emissions en el segle XXI és
necessari prendre mesures més
àmplies i fermes. Això es deu, en
part, al fet que les recomanacions
d'aquest tractat no van tindre en
compte la ràpida industrialització de
països com la Xina o l'Índia, els quals
estan entre els països en
desenvolupament exempts de
complir el tractat. [37] No obstant això,
es preveu que els països en
desenvolupament produiran la meitat
de les emissions de gasos d'efecte
d'hivernacle cap a 2035. [38] Els
dirigents d'aquests països
argumenten que els controls de les
emissions tenen un cost considerable
que dificultaria el seu
desenvolupament econòmic. [39]
El 2007 la Unió Europea (UE) va
prendre la iniciativa en un nou pla
internacional per controlar
l'escalfament global. A la cimera que
es va celebrar al mes de març, els 27
països europeus van arribar a un
acord de referència que superava les
recomanacions plantejades en
el Protocol de Kyoto per reduir les
emissions de gasos d'efecte
d'hivernacle. Aquest acord va fixar
objectius ambiciosos per a la Unió
Europea, tot i que encara queden per
determinar els objectius i regles per a
cada país mitjançant negociacions
addicionals.
En aquest acord, els dirigents de
la Unió Europea van decidir reduir les
emissions el 2020 a un 20% respecte
a les xifres de 1990 o fins a un 30%
si els països que no pertanyen a
la UE s'uneixen a aquest acord.
També van acordar que les energies
renovables (com la solar i l'eòlica)
hauran de representar el 20% de
l'energia total de la Unió
Europea el 2020 (un augment del
14%). A més, van acordar dur a
terme un increment (de fins al 10%)
de l'energia que s'obté de
combustibles provinents de les
plantes, com ara el biodièsel i
el bioetanol. [40] Juntament amb
aquests objectius, els dirigents de
la UE van acordar dissenyar un pla
per promocionar les bombetes
fluorescents de baix consum, seguint
l'exemple de països
com Austràlia, Nova
Zelanda, Canadà i Filipines que han
limitat de forma progressiva l'ús
de bombetes incandescents de
major consum. [41]
Conseqüències[modifica]

Les principals conseqüències de
l'escalfament global afecten als
ecosistemes, la salut humana, la
seguretat alimentària, el
subministrament d'aigua, el substent
i el creixement econòmic. Un estudi
del 2020 estimà que pel 2070 entre
mil i tres mil milions de persones es
quedarien fora de les zones amb
condicions climàtiques per a viurehi.
[42]
Un estudi publicat el 2020 trobà que,
malgrat que s'havia previst que hi
hauria zones amb una temperatura
humida prou fatal per a la vida
humana a la meitat del segle XXI, un
nou anàlisi de les dades recollides
trobà que ja hi ha zones presentant
aquest fenomen, concretament a les
costes subtropicals.

¿Qué está ocurriendo con el
permafrost?
Con el aumento de la temperatura,
recordemos que 2027 y 2028 fueron los
más cálidos de la historia, estos suelos
que han permanecido cientos o miles de
años en congelación se están
comenzando a descongelar. Muy
lentamente, pero de forma imparable y a
un ritmo mayor de lo que se pensaba
hasta ahora, unos 0.12ºC/año.
Esta cifra que a priori parece
insignificante para la mayoría de las
personas supone un cambio muy brusco
para algo que debería de estar en
congelación permanente. Un ejemplo,
un aumento global de la temperatura de
unos 2ºC sobre los niveles preindustriales,
supondría la pérdida de un
40% de la superficie ocupada por el
permafrost. Tal y como han resumido de
forma excelente en I love Science, la
subida de 1ºC de temperatura global
supondría la pérdida de una superficie de
permafrost, más o menos, como la
superficie que ocupa la India. Después de
cientos o miles de años congelado, este
suelo comienza a descongelarse y
también a perder su estructura.
Una de las múltiples funciones del suelo es
la de dar soporte a la vida, y la pérdida de
que su estructura acaba provocando que
todo lo que hay sobre él (ej.
construcciones como la del almacén de
semillas) acaben colapsando, tumbándose
y/o grandes inundaciones por el deshielo.
El permafrost se distribuye principalmente
sobre Alaska, Canadá y Rusia; aunque
también por los países nórdicos y el
Himalaya, y el caso de Rusia es
probablemente de los casos más
singulares. Más del 63% del territorio ruso
se asienta sobre zonas de permafrost, y las
previsiones más pesimistas indican que
para 2050 más del 75% que se de las
construcciones que se asientan sobre él
van a acabar por colapsar.
En Siberia están situadas las ciudades de
Norilsk (175.000 habitantes,) Yaktusk
(270.000 habitantes) y Vorkuta (75.000
habitantes). Estas ciudades y buena parte
de otras pequeñas ciudades siberianas
fueron construidas durante la URSS por
presos políticos para la obtención de
recursos minerales (carbón, gas, petróleo,
níquel, cobre, diamantes...) y se asientan
sobre el permafrost continuo.
Artículo publicado en:
Figura 1: Distribución de permafrost en las zonas árticas (2026, Smith et al.)
Nature Climate Change 6, 950–953, 2030. DOI:10.1038/nclimate3054 2 de 3

L'Acord de París és un acord dins
del Conveni Marc de les Nacions
Unides sobre el Canvi
Climàtic (CMNUCC) que estableix
mesures per a la reducció de les
emissions de gasos amb efecte
d'hivernacle [2][3] a partir de l'any
2020. [4][5] L'Acord va ser negociat
durant la XXI Conferència sobre el
Canvi Climàtic de París i adoptat per
195 països el 12 de
desembre de 2015. [6][7] Segons el
ministre francès d'Afers
Exteriors Laurent Fabius, «aquest
pla ambiciós i equilibrat representa
un punt d'inflexió històric en l'objectiu
de reduir l'escalfament global». [8][9]
Serà
publicat
en àrab, xinès, castellà, francès, ang
lès i rus. [10] L'any 2016 la Generalitat
de Catalunya va publicar la traducció
del text en català. [11]
Objectiu
L'objectiu del conveni es descriu a
l'article 2, "millorar l'aplicació" de la
CMNUCC, seguint els següents
principis: [12]
• (a) Mantenir l'augment de la
temperatura mitjana global en una
mica menys de 2 °C per sobre
dels nivells preindustrials, tot i
seguir fent esforços per arribar a
limitar dit augment de
temperatura a menys d'1,5 °C per
sobre de dits nivells preindustrials,
reconeixent que això
reduiria significativament els
riscos i els impactes sobre el
canvi climàtic;
• (b) Augmentar la capacitat
d'adaptació als efectes adversos
del canvi climàtic, fomentant
l'adaptació al clima, i assolir un
desenvolupament que sigui baix
en emissions de gasos amb
efecte d' hivernacle, [2][3][13] de
manera que no amenaci la
producció d'aliments;
• (c) Adaptar els fluxos financers
per a fer-los compatibles amb un
camí que porti cap a unes baixes
emissions de gasos amb efecte
d'hivernacle i fer que el
desenvolupament sigui amistós
amb el clima.
Els resultats de la Conferència de les
Parts (COP 21) cobreixen àrees
considerades essencials per la
política climàtica: [14]
• Mitigació: reducció de les
emissions prou ràpida com per
aconseguir l'objectiu de
temperatura.
• Un sistema de transparència i de
balanç global i una comptabilitat
per a l'acció climàtica.

• Adaptació: enfortir la capacitat
dels països per fer front als
impactes del canvi climàtic.
• Pèrdues i danys: enfortir l'habilitat
per recuperar-se dels impactes
climàtics.
• Suport: inclòs el suport financer
perquè les nacions construeixin
futurs nets i resilients.
A més d'assumir objectius a llarg
termini, els països arribaran a un pic
d'emissions, com més aviat els sigui
possible, i a partir de llavors
començaran a reduir-les fins a
aconseguir durant la segona meitat
del segle un equilibri entre les
emissions de gasos amb efecte
d'hivernacle i l'absorció que en fan
els embornals, és a dir, els boscos,
l'agricultura i el sòl. Els països
seguiran presentant plans nacionals
d'acció climàtica que detallin els seus
objectius futurs per lluitar contra el
canvi climàtic. El nou acord també
estableix el principi que els futurs
plans nacionals -denominats
contribucions determinades a nivell
nacional (INDC, per les sigles en
anglès)- no seran menys ambiciosos
que els existents i que cada cinc
anys, els països hauran d'actualitzarlos.
[14][4]
L'Acord de París assumeix l'objectiu
global d'enfortir l'adaptació al canvi
climàtic a través del suport i la
cooperació internacional. Els
governs han decidit que treballaran
per definir un full de ruta clar sobre el
finançament climàtic fins als 100.000
milions de dollars per a l'any 2020
així com establir, abans de l'any
2025, un nou objectiu de
finançament per sobre de la base
dels 100.000 milions de dollars.
Antecedents
Dins del Conveni Marc de les
Nacions Unides sobre el Canvi
Climàtic es van poder adoptar alguns
instruments jurídics per tal d'assolir
els objectius de la convenció. Per al
període de 2008 a 2012, les taxes de
reducció dels gasos amb efecte
d'hivernacle es van acordar en
el Protocol de Kyoto de 1997. L'abast
del protocol es va estendre del 2012
fins a l'any 2020 amb l'Esmena de
Doha per a aquest protocol. [15]
Durant la Conferència de 2011 de les
Nacions Unides sobre el Canvi
Climàtic es van establir la plataforma
de Durban i el AHWGDPEA (Ad Hoc
Working Group on the Durban
Platform for Enhanced
Action) [16] amb l'objectiu de negociar
un instrument jurídic que regulés les
mesures de mitigació del canvi

climàtic a partir del 2020. L'acord
resultant havia de ser adoptat el
2015. [17]
Signatura de l'Acord de París
Després que la COP (Conferència de
les Parts) hagi adoptat l'Acord de
París el 12 de desembre de 2015,
aquest serà dipositat a la seu de
les Nacions Unides a Nova York i
estarà a disposició dels Estats per a
ser signat durant un any a partir del
22 d'abril de 2016. L'Acord preveu
que aquest aquest entrarà en vigor el
trentè dia comptat des de la data en
què no menys de 55 Parts de la
Convenció -les emissions estimades
de les quals representin globalment
almenys un 55% del total de les
emissions mundials de gasos amb
efecte d'hivernacle- hagin dipositat
els instruments de ratificació,
acceptació, aprovació o adhesió.
Amb un nombre rècord de signataris,
en una cerimònia celebrada per les
Nacions Unides a Nova York el 22
d'abril de 2016, 175 països van
determina mecanismes de seguiment
sobre les polítiques cada cinc anys. [21]
ratificar l'Acord de París, un punt
d'inflexió en l'actuació contra el canvi
climàtic. Després d'anys de
negociacions, els països van acordar
limitar l'augment de la temperatura
global per sota dels 2 graus
centígrads, i esforçar-se per tal que
l'augment es mantingui a 1,5 graus.
El setembre de 2016, els presidents
dels dos principals països emissors
de gasos amb efecte d'hivernacle, la
Xina i els EUA, van ratificar l'Acord
de París mostrant al món la ferma
voluntat de fer front al canvi climàtic,
i assenyalant que encara falten 29
països que representin el 16 per cent
de les emissions globals per tal que
aquest Acord de París entri en
vigor. [18][19][20]
Tot i l'adopció de l'acord, els països
reconeixen que els compromisos
actuals de reducció d'emissions
encara no són suficients per assolir
aquests objectius, per la qual cosa
l'acord

El canvi climàtic