ElPrego577

ECLESIAL D'INFORMACIÓ I OPINIÓ - Núm. 577(3), 2020
Música
El cicle de música religiosa que
se celebra al districte de Sarrià
- Sant Gervasi ha arribat
a l’onzena edició. Organitzat
pel prestigiós grup coral Cor
de Cambra Dyapason al Centre
Cívic Pere Pruna (c. de Ganduxer,
130) de Barcelona (a les
vuit del vespre i amb entrada
lliure), enguany posa l’accent
en les composicions amb efectes
especials —afegint-hi les
noves tecnologies i els mitjans
audiovisuals— i en la mostra del
talent femení en el camp de la
composició musical. La programació
consta de tres concerts:
Dijous 19 de març, Teresa,
col·loqui d’amor: lectura musical
i performativa de poemes de
santa Teresa de Jesús, en què
el text i la música es relacionen
en un diàleg constant. Amb
Àngels Aymar (actriu) i Anna
Móra (violoncel).
Divendres 20 de març, Oratori
Àngel Tobies: obra de Carlota
Baldrís, és un cant a la vida i a la
conservació del planeta, a partir
de la veu d’un àngel que observa
la terra des del seu campanar.
Obra recomanada per la UNESCO
pel seu missatge de pau.
Divendres 27 març, Música de
passió (cants de Setmana Santa):
recull d’obres de diferents
autors, pròpies dels dies de Setmana
Santa: improperis, Stabat
Mater, miserere i motets, pel cor
de cambra Dyapason. Amb Mercè
Molero i Lluís Roselló (piano a
quatre mans) i Teodor Roura
(direcció).
Montserrat Morera
...........................................................................................................................
Un 8 de març més…
Un 8 de març més, però encara amb grans mancances, tot i els petits canvis
i avenços que, des de la primera celebració del Dia Internacional de les
Dones l’any 1911, s’han fet en alguns àmbits i països. Els mitjans i moltes
associacions, sobretot femenines, ens ho recorden. També les constitucions
d’estats ben diversos, els primers articles de les quals rebutgen qualsevol
discriminació (àdhuc per raó de gènere). Però aquests aires no acaben d’arribar
a l’Església. Una Església que va néixer com a ekklesía, assemblea,
comunitat, que té, en la seva mateixa naturalesa, la igualtat de gènere. Continua
la resistència dels poders eclesials als canvis, i veiem com l’herència
i la por pesen més que la confiança per a arribar a una eclesiologia real de
la comunió. Enfront d’un sacerdoci jeràrquic i patriarcal, la participació de
les dones en el ministeri sacerdotal pot suposar una revisió del sagrament
i les seves implicacions eclesials. El ministeri és sobretot servei, paraula
que constantment recau sobre les dones en sentit feixuc i no sempre positiu.
Tampoc no hi ha arguments bíblics per a l’exclusió de les dones al ministeri
presbiteral. Així ho deia la Comissió Bíblica Pontifícia l’any 1976 (en una
resolució que fou silenciada i contradita tres mesos més tard): «Sobre la
base del Nou Testament no es considera que l’ordenació de dones pugui
entorpir el pla de Jesús sobre el ministeri apostòlic.» Jesús no va prohibir
res i la presència de dones diaques, preveres, partint el pa en frescos de
catacumbes és molt nombrosa. L’any 1995 diverses resolucions del Concili
Provincial Tarraconense feien referència a aprofundir «teològicament
i antropològicament en el paper de la dona en la societat i dins l’Església,
així com reconèixer que les dones han de gaudir de la responsabilitat i de la
participació que els correspon en la vida comunitària de l’Església». Alguns
anys més tard, en la Carta Ecumènica d’Europa del 2001, la Conferència
d’Esglésies Europees i el Consell de Conferències Episcopals Europees es
comprometien a «consolidar el lloc de les dones i la igualtat de llurs drets
en tots els sectors de la vida, com també a encoratjar una justa comunitat
de les dones i dels homes, en l’Església i la societat». Però són només bones
paraules. El papa Francesc també ha matisat alguna vegada les seves
opinions, més obertes que les de la jerarquia, sobre el paper de la dona en
l’Església, i ha reconduït les conclusions que semblava que podien sorgir
del sínode de l’Amazònia. I cal també la revisió de la Bíblia des de la
perspectiva de la teologia femenina, treball que moltes teòlogues fan, però
que no serà possible sense una visibilització real de les dones en els espais
de decisió i poder de l’Església. Un conjunt enriquidor, que pot fer més
creativa la mateixa Ekklesía, i sobretot més «acollidora, justa i evangèlica»
(Gaudium et Spes 83).
Montserrat Morera
1

El dia de Jahvè. Un esclafament militar
Una mostra de la gran persistència de la concepció
militar del «dia de Jahvè» se’ns ofereix en el llibre de
Joel, recull complex i discordant d’oracles escatològics,
autèntic preludi del que seran nombrosos textos
apocalíptics. Aquest dia anirà precedit d’una commoció
còsmica de cel i terra, Sol i Lluna (Jl 3,4; 4,15). El
judici sobre les nacions enemigues d’Israel tindrà lloc
en la misteriosa i desconeguda vall de Josafat (4,2.12)
o «vall de la decisió» (4,14). Amb tot, no és l’aspecte
jurídic d’aquesta acció el que sobresurt, sinó el militar
característic del dia de Jahvè.
La devastació d’Edom
Juxtaposats sense una coordinació especial amb aquests
oracles sobre la gran acció divina d’extermini escatològic
de dimensions universals, els darrers profetes en
presenten d’altres, de perspectives molt particularistes,
que deixen entrellucar animadversions inconciliables
entre veïns. Aquest és, exactament, el cas d’Edom, un
país enemic mortal d’Israel, sobretot després que els
edomites (o idumeus) haguessin cooperat amb les tropes
babilòniques en la conquista de Jerusalem. Per això,
Isaïes transforma la imatge bucòlica del pagès trepitjant
raïm per a fer el vi en la de Jahvè com a guerrer triomfant
que torna del camp de batalla contra Edom, en «el
dia de la venjança», amb els vestits amarats de sang de
la massacre portada a cap: «He trepitjat els pobles en la
meva ira i els he embriagat en el meu furor, i he vessat
per terra la seva sang» (Is 63,6). Joel en farà la síntesi:
«Edom esdevindrà una estepa devastada» (Jl 4,19). I
segons Malaquies, a la voluntat ferma de reconstrucció
dels edomites Jahvè hi oposa, amb un to lapidari: «Que
ells edifiquin, jo ho enderrocaré» (Ml 1,4).
ruïnes velles, l’aixecament d’edificis enderrocats, la
restauració de ciutats devastades; tot plegat, restes de
les desolacions pretèrites (Is 61,4).
La llista que aplega els fruits de la pau és més llarga:
no treballar en va, no construir una casa perquè un foraster
l’habiti, menjar i beure la collita pròpia (Is 65,21-22),
fer sembra, verema i collita sense por de les incursions
de l’enemic (Za 8,12) per l’absència total d’agressivitat,
com ja somiava Isaïes II, de manera que llop i anyell
pasturin plegats, el lleó mengi palla, i la serp, pols (Is
65,25). L’alegria i no el plany serà la característica de
la nova creació (Is 65,18-19). A la benedicció de la pau
s’hi afegeix la d’una fecunditat dels camps que contrasta
amb l’esterilitat passada (Ag 2,18-19).
Des d’una perspectiva individual
Des d’una perspectiva individual, els nous cels i la
nova terra no suprimeixen la condició de mortal de la
humanitat salvada. No és la immortalitat, sinó la longevitat,
el que centra l’esperança del creient, que Isaïes
III descriu amb trets inequívocs: «Allí ja no hi haurà
nadons que només visquin alguns dies ni vells que no
compleixin el seu temps; morirà jove qui mori a cent
anys i el pecador de cent anys es tindrà per maleït»
(65,20). Com també descriu Zacaries, amb pinzellades
idíŀliques: «Vells i velles seuran encara a les places de
Jerusalem, cadascú amb el seu bastó a la mà a causa
del gran nombre de dies» (8,4). Això sí, oracle diví és
la promesa d’una durada eterna de la posteritat en el
seu conjunt de generacions i la del bon nom: «Com els
nous cels i la nova terra que jo creo persistiran davant
meu, així també persistiran la vostra descendència i el
vostre nom» (Is 66,22).
L’adveniment d’un món nou
Les perspectives sobre el món nou que ha de substituir
el vell, de pecat i expiació, mostren el mateix caire
d’heterogeneïtat que les concepcions del judici final.
Evidentment, el pas als «nous cels» i a la «nova terra»
és irrevocable, tal com proclamava Isaïes II i repetia
Isaïes III: «Mireu, crearé uns nous cels i una nova terra
i el passat ja no es recordarà, no s’hi pensarà més»
(65,17). Tanmateix, els trets del nou paradís són sovint
tan modestos que no mereixen el qualificatiu de nova
creació. Els oracles que hi fan referència giren entorn
de dues benediccions divines bàsiques: la seguretat que
infon una pau indestructible i la fertilitat agrària. La
primera fa possible la reconstrucció tranquiŀla de les
… i des d’una mirada col·lectiva
Des del punt de vista de la coŀlectivitat, les expectatives
són més ambicioses: la realització d’aquell somni
d’Isaïes II d’una repatriació amb el gran suport d’unes
nacions sotmeses (Is 66,20), afluència de riqueses a la
capital empobrida i prestacions estrangeres en la ramaderia
i l’agricultura (Is 61,5-6). En el marc de la política
d’aquest període, el messianisme davídic no ocupà mai
un primer pla. Excepcionals foren els oracles d’Ageu
i Zacaries referits a Zorobabel, un noble repatriat de
la família de David, que l’administració persa nomena
governador de Judà. El d’Ageu no pot ser més altisonant:
«Jo [Jahvè] faré trontollar cels i terra, bolcaré trons
de reialmes, anorrearé el poder de regnes dels pobles i
2

bolcaré carros de combat, i aurigues, cavalls i els seus
cavallers cauran per terra i es passaran a tall d’espasa els
uns als altres. Aquest dia, oracle de Jahvè dels exèrcits,
et prendré, Zorobabel […] et faré el meu anell per segellar,
perquè t’he elegit» (Ag 2,21-23). Però ben lluny
de capgirar la situació de país sotmès i de convertir-se
en anell personal de Déu, Zorobabel va desaparèixer de
l’escena política sense deixar rastre.
Valentí Fàbrega i Escatllar
......................................................................................................................
Quan l’ordre de factors altera el resultat
Apreníem de petits a classe d’aritmètica que l’ordre de
factors no altera el producte. Vet aquí una regla que és
certa… en aritmètica…, però que resulta falsa en molts
altres casos.
Concretament, aquesta regla es demostra falsa en el
cas d’un canvi d’ordre en una jerarquia de valors. Canviar
l’ordre de preferència entre dos valors—tots dos indiscutibles—desencadenarà
models força divergents de societat.
Quan dos valors igualment vàlids i reconeguts entren
en conflicte perquè no es poden aplicar tots dos alhora,
el fet de tendir a privilegiar habitualment o l’un o l’altre
acabarà donant origen a dos models diferents de societat.
Com a mostra, un botó
Prenem un exemple ben proper. Tothom admet que la
relació entre pares i fills ha d’anar sempre guiada per
dos valors cabdals: el respecte i l’amistat. Ara bé segons
quin d’aquests dos valors es tendeix socialment
a privilegiar o fer passar per davant a l’interior de les
famílies, en resulten dos models ben diferents de societat.
Amb el benentès que tothom admet la validesa i la
importància de tots dos valors, veiem un estil d’educació
que tendeix a dir: «L’important és el respecte, sense
oblidar mai l’amistat.» I en veiem també un altre que
diu: «L’important és l’amistat, però sense perdre el respecte»…
Cada una d’aquestes opcions respon a un model
educatiu diferent. Segons que s’acabi generalitzant
l’una o l’altra opció, a la llarga hi haurà dos models ben
diferents de societat.
Això sembla indiscutible en l’àmbit educatiu i familiar:
al cap i a la fi, és el que ha viscut la nostra societat
al llarg de les darreres generacions. Però és també constatable
en altres àmbits, concretament en l’àmbit religiós.
Només cal veure la formulació minimalista de vida
cristiana que el veredicte popular (sense cap declaració
oficial) ha considerat com a bàsic o estàndard.
El cristià, davant d’una disjuntiva
Efectivament, al llarg de segles, el poble cristià ha acabat
condensant «el resum més elemental» de l’éthos o
vida de tot fill i filla de l’Església. Complint aquests
mínims, es complia el que és més important, no calia
preocupar-se per res més i es podia viure tranquil. Hi ha
una frase paradigmàtica que expressa aquesta actitud:
«Jo no mato, ni robo, ni faig mal ningú…» L’important
a la vida era això: no fer mal.
Però quan un cristià amb pretensions d’iŀlustrat mira
de trobar a l’evangeli de Jesús alguna traça que fonamenti
aquesta actitud minimalista, s’enduu una decepció.
Perquè ningú no podrà dir, amb coneixement de
causa, que el consell d’evitar el mal sigui reiteratiu a
l’evangeli; en canvi, sí que es pot dir que Jesús repeteix,
sense parar i de mil maneres, el consell de «fer el bé»,
«fer bones obres», «servir», «donar la vida»… I fins i tot
ho va plasmar en el gest simbòlic del «pa partit», reblat
amb les paraules «Feu el mateix» que l’acompanyen.
Per tant, segons quin d’aquests dos axiomes—igualment
vàlids—es tendeixi a posar per davant en la pràctica
cristiana—1) «El cristià ha d’obrar el bé», i 2) «El
cristià ha d’evitar el mal»—, és obvi que en resultaran,
en teoria, dos models de vida cristiana divergents. Diem
‘en teoria’, perquè en la pràctica només n’hi ha hagut
un. L’únic model que ha comptat—socialment parlant,
i de manera aclaparadora—és aquell segons el qual «el
que ha de procurar un cristià és no fer mal, és evitar fer
pecats!». Sense oblidar que el pecat per antonomàsia era
el pecat contra el sisè manament: un pecat que omplia
els llibres de moral, però del qual amb prou feines si
se’n troba res als evangelis de Jesús… I finalment, per
a acabar-ho de rematar, hi havia l’amenaça definitiva
de l’infern.
Una conversió necessària
Ara bé, resulta que l’evangeli, la Bona Notícia de Jesús,
no té res a veure amb aquesta visió de les coses. Tot al
contrari. Diu que el que hem de procurar és «fer», «fer
el bé», «fer obres bones». Aquell consell de la més sana
saviesa tradicional: «El que no vulguis per a tu, no ho
facis a ningú» (Tb 4,15), Jesús el transforma dient: «Feu
als altres tot allò que voleu que ells us facin.» Alguns
diran que aquesta regla d’or és tan antiga com la humanitat
mateixa. Potser sí. Però Jesús no es va identificar
3

amb la regla del «No facis», sinó amb la del «Fes». I
ho especifica i repeteix cada vegada que exhorta a fer
«bones obres», és a dir, obres fetes amb vista als altres…
Quan Jesús fa l’anunci del regne de Déu, el primer
que diu és: «Convertiu-vos», que els exegetes tradueixen
per «Canvieu de mentalitat». Gràcies a la conversió,
el diletantisme esdevé seriositat, les actuacions esporàdiques
i gratuïtes que no comprometen a res esdevenen
compromís amb una causa… En podem veure un
exemple clar en el cas de l’ecologia: algú pot tenir de
tant en tant detalls ecologistes, sense tenir esperit ecologista:
«Si em va bé ho faig, i si no em va bé, ho deixo
per a un altre dia.» Per contra, algú que hagi canviat de
mentalitat—algú que s’hagi «convertit»—cercarà en tot
moment una actuació ecologista coherent, i sofrirà quan
veu que falla la coherència…
No és cap disbarat interpretar aquesta conversió que
demana Jesús com un canvi de mentalitat o de xip: de
«no fer (res de mal)» passar decididament a «fer (el
bé)». Es justament aquest canvi d’ordre de preferències,
aquesta conversió, el que el papa Francesc proposa
quan parla d’una Església en sortida: que deixi
de preocupar-se per allò que no ha de fer, i que es posi
decididament a «fer bones obres». El papa ho té clar:
«M’estimo més una Església ferida i enfangada que una
Església tancada.»
Pere Codina i Mas
......................................................................................................................
Compàs d’espera? A propòsit
d’Estimada Amazònia
El dia 12 de febrer el papa Francesc publicava l’exhortació
apostòlica sinodal Estimada Amazònia. Es
tracta d’un text del qual tothom esperava que concretés
de manera dispositiva alguns suggeriments
proposats pel Sínode per a l’Amazònia celebrat a
Roma. S’esperava que la concreció versés, entre altres
temes però de manera significativa, en l’admissió
a l’ordenació sacerdotal d’homes casats i l’admissió
de la dona al diaconat. El text papal se n’ha anat per
la tangent. En el document, el papa adverteix que no
intenta determinar les conseqüències del Sínode (restaria,
doncs, obert a concrecions posteriors). Aleshores
el papa expressa quatre «somnis» (social, cultural,
ecològic i eclesial), somnis de qualitat que expressen
les línies de fons que el Sínode havia manifestat. De
tota manera, s’entén que nega l’ordenació d’homes
casats i de les dones per al diaconat. Això és decebedor,
i molts consideren que és una concessió als
conservadors, que mig han amenaçat amb posicions
cismàtiques si s’aprovaven aquelles propostes. D’una
manera o d’una altra, plana la trista història de la
Humanae vitae en la qual, fa més o menys cinquanta
anys, Pau VI cedia a les minories conservadores, amb
el lamentable resultat que el tema discutit (anticonceptius)
avui ja no mereix ni ser citat ni és objecte de
comentari ètic de cap tipus, i mentrestant ha deixat
pel camí molts creients que van considerar que el
sistema eclesiàstic no tenia solució. Potser d’ací a uns
anys els sacerdots podran ser casats (com a l’Església
oriental) i les dones ordenades, però mentrestant
molts (i segurament moltes!) hauran marxat d’una
institució eclesiàstica que els sembla escleròtica.
Ordenació d’homes casats
El tema de l’ordenació d’homes casats representaria
simplement tornar als plantejaments i a les realitats dels
evangelis i de tota l’Església primitiva, que considera
obvi que els responsables de les esglésies puguin ser
casats o cèlibes segons la seva lliure elecció. Sant Pau
mateix presenta el celibat com una opció funcional i no
lligada a cap principi teològic (1Cor 7; 1Tim 3). Pel que
fa a Jesús, tot i que tota la tradició considera que fou
cèlibe, en cap lloc del Nou Testament es diu si va ser
solter o casat. No deu ser, doncs, aquest, un tema gaire
important. La imposició del celibat obligatori per a l’ordenació
al ministeri és, doncs, la limitació d’un dret fonamental
natural, imposada sense cap mandat ni evangèlic
ni neotestamentari, començada a urgir cap al segle iv i
no generalitzada fins al voltant del primer miŀlenari, per
a evitar que els recursos sacerdotals fossin repartits entre
els descendents dels sacerdots. El celibat és un do de Déu,
però els dons de Déu són lliures i no imposats. El celibat
obligatori per al ministeri sacerdotal és un costum històric
de l’Església llatina envoltat de dubtes teològics i ètics, i
que podria ser exemplar si fos voluntari. Obligar al celibat
els sacerdots és, doncs, un abús, tal com ja assenyalava,
entre d’altres, el P. Bernault de Salaignac, antic rector de
la Parròquia Francesa de Barcelona, i ho explicava ben
clar el 1972—Diario de un cura (Bilbao: DDB, 1972).
Ordenació de dones
El tema del paper de les dones en el sistema eclesiàstic
4

ja és proverbial. El papa considera que la no ordenació
de les dones és per a no «clericalitzar-les» (n. 100 de
l’exhortació) i, una vegada més, invoca la figura exceŀlent
de Maria per a desconsiderar l’ordenació femenina
(n. 101). Podríem dir, amb tot el respecte, que són
«excuses de mal pagador» que ja sonen a rovellat. La
clericalització se soluciona desclerecalitzant el clergat, i
a Maria no li deu agradar servir de pretext per a mantenir
la dona marginada. Quan totes les societats civilitzades
són escrupoloses en els plantejaments de respecte de
la igualtat de sexes pel que fa a serveis en la comunitat
humana, és escandalosa la tossuderia del sistema
eclesiàstic de mantenir en el seu aparat legal l’exclusió
de la dona «per raó de sexe», de tota potestat d’ordre
i jurisdicció a l’Església llatina (cànons 129, 150, 351,
230, 483, i 1024). Una disposició civil d’aquest tipus
estaria invalidada a tots els països del nostre entorn cultural.
No se sent, l’Església, aŀludida pel tema? El que
cal és derogar aquests cànons infamants per a la figura
de Jesús, profeta de Natzaret que no discriminà les dones,
ans al contrari, com recordava Teresa de Jesús: «No
aborrecisteis las mujeres, antes las favorecisteis siempre
con mucha piedad, y hallasteis en ellas tanto amor
y más fe que en los hombres» (Camino de perfección).
Les dones, amb raó, creuen que són marginades en una
institució en la qual ara ja no se’n malparla, com es
va fer juntament amb tota la societat en temps passats,
però en què segueixen legalment excloses d’una plena
participació. Atribuir això a Jesús o a Déu, a alguns els
podria semblar discretament ofensiu.
Benvolgut papa Francesc: aquesta vegada a més de
somniar de manera molt interessant caldrà decidir. Altrament,
l’ombra de Hamlet que va desdibuixar la figura
de Pau VI pot seguir planant sobre el papat.
Ramon M. Nogués
......................................................................................................................
Al Cèsar el que és del Cèsar…, sempre?
Una de les conquestes del món modern és l’estat de dret,
la capacitat que té la societat de dotar-se d’unes lleis que
regeixen la vida en comú i que tothom ha acordat respectar.
Hi ha un poder legislatiu, que les pensa i les dicta; un
poder executiu, que s’encarrega de dur-les a la pràctica,
i un poder judicial, que vigila i castiga les transgressions
d’acord amb la mateixa legislació. Aquests poders emanen
de la voluntat popular, expressada a les urnes, i s’han de
mantenir separats si volen ser rectes. En diem democràcia.
Diuen que la democràcia la van inventar els grecs, i
no és del tot cert. Van formular el principi de la igualtat
entre ciutadans, i de la llei com a expressió d’aquesta
igualtat, que comportava el repartiment de la propietat
i de la política. Tota una novetat respecte del poder i la
propietat concentrats en una única figura de rei o de tirà,
per exemple. Ara bé, les restriccions començaven quan
es plantejava la pregunta de qui era ciutadà. Ni dones, ni
criatures, ni forasters, ni esclaus… Hauran de passar molts
segles fins que guanyi el concepte de sufragi universal, i
el vot femení a Europa encara no té ni cent anys, recordem-ho.
Ara, en teoria, ja no hi ha esclaus, però el tracte
donat als refugiats o les condicions de treball d’empreses
occidentals en països pobres ho desmenteixen.
allò que era millor per als ciutadans. Aquesta premissa
era tan important, que hi va dedicar les dues obres més
llargues de la seva producció escrita. Les lleis han de
tenir com a objectiu fer que els ciutadans siguin rectes
i que la seva vida millori. Si no compleixen aquesta
funció, cal reformar-les, i si els polítics no compleixen
l’objectiu d’aquestes lleis, cal apartar-los del càrrec i,
fins i tot, castigar-los.
L’estat de dret, doncs, apareix com la condició i el
context perquè les persones millorin. Plató no ho deia
ben bé així, però és la idea que recorre la seva obra. Ens
podem preguntar si hi ha gaire esperit filosòfic en les
societats europees actuals. Arreu surten veus que defensen
el respecte a la llei, però, aquestes lleis, busquen
de debò el bé?
Hem tingut l’experiència, en les darreres dècades,
de lleis dictades per parlaments en què, gràcies a la majoria
d’un partit, n’han sortit beneficiats uns pocs rics
i perjudicada una gran part de la població. No n’hi ha
prou d’amagar-se darrere la democràcia per a justificar
mesures laborals, o socials, o fiscals, o lingüístiques, que
oprimeixin molts dels qui viuen en un país, especialment
els pobres.
Plató i el respecte a la llei
Plató, que també es va dedicar a pensar la política, afirmava
que calia respectar per damunt de tot les lleis, però,
abans, calia sobretot que aquestes lleis fossin fetes pels
més savis i prudents de l’Estat, amb la vista posada en
L’estat de dret ha de defensar la dignitat de
les persones
L’estat de dret ha de generar confiança sense fissures en
la independència dels tres poders i en la seguretat que
els governants escoltaran el que diu el poble. L’exercici
5

de la justícia no ha de despertar recels, les institucions
han de tenir mecanismes de transparència i bones pràctiques.
Les forces policials no han d’estar al servei de
la repressió, sinó de la protecció de la ciutadania. Les
lleis han d’estar al servei de la dignitat de les persones:
no sempre tot el que és legal és ètic. Per això, tot
respectant el valor de la llei en la comunitat, convé repensar
contínuament si aquesta llei serveix realment el
bé. Desnonar famílies senceres o persones vulnerables
i deixar-les sense sostre ni recursos pot ser legal. No
recollir ni atendre immigrants en pasteres a la Mediterrània
pot ser fins i tot legalment obligatori. Però de
debò hi pot haver una llei justa que prohibeixi salvar la
vida de qui s’ofega?
Si la llei és injusta, cal canviar-la i potser
desobeir-la
Cal donar al Cèsar el que és del Cèsar. Tothom està
obligat a respectar la llei, però aquesta no és inamovible
ni eterna. És el producte d’una societat que busca,
democràticament, el bé comú. El Cèsar no era gens democràtic.
Cal procurar que les nostres democràcies no
esdevinguin una dictadura encoberta, del capital, del
racisme, del sexisme o de l’odi entre pobles. Si les lleis
no serveixen per a millorar la societat i els individus, si
no estan al servei de la justícia i del bé, cal canviar-les
o, fins i tot, desobeir-les. L’estat de dret ha de garantir,
precisament, que això es pugui fer, i si hi posa obstacles
potser és que trontolla i ha de recuperar l’equilibri que
dóna respectar la dignitat de totes les persones.
Molt sovint, i sobretot en relació amb Catalunya,
s’ha sentit la paraula ‘seny’, tan de casa. El seny és la
raó que mesura els problemes i els dóna una resposta
basada en la consideració de l’ésser humà com a ésser
que pensa i decideix. El seny no pot ser mai sinònim de
por ni d’immobilisme. Per això, Plató, al costat del seny,
hi va posar el coratge, la valentia basada en l’ètica i els
valors morals. És el que conforma la bona ciutadania.
Seny i valentia, amb compromís moral, per a crear—i
respectar—lleis que defensin la dignitat de les persones.
Montserrat Camps Graset
......................................................................................................................
Sobre el Congrés del Laïcat
En la sessió plenària de la Conferència Episcopal Espanyola
(CEE) de l’abril del 2018 es va presentar una
ponència sobre el laïcat que va esperonar la realització
d’un congrés de laics. Al llarg del 2019 s’ha fet el precongrés,
i el congrés promogut per la CEE va tenir lloc
els passats 14, 15 i 16 de febrer a Madrid amb el lema
Poble de Déu en sortida a partir de les recomanacions
del papa Francesc. El precongrés fou un procés conjunt
dut a terme des de les diòcesis, les congregacions, els
moviments i les associacions entre el març i el novembre
del 2019. A partir d’unes temàtiques i preguntes donades,
més de 2.400 grups de tot l’estat espanyol (unes 37.000
persones) van fer aportacions que es van concretar en una
publicació que ha estat l’instrument de treball preparatori
del congrés de laics. Aquesta publicació està estructurada
en tres parts: reconèixer, interpretar i escollir (a semblança
del veure, jutjar i actuar de la revisió de vida). En la
primera part, s’hi reconeixen llums (la importància de la
comunitat, l’augment de la corresponsabilitat dels laics),
ombres (una societat cada vegada més clerical, el poc
protagonisme de la dona), signes d’esperança i reptes.
En el segon apartat, el d’interpretar, es fa referència a
la necessitat d’un canvi de mentalitat, una actitud permanent
d’escolta, i a com aconseguir ser el laïcat ideal
(humils, lliures, valents, creatius, compromesos, formant
part de la comunitat cristiana). Finalment, en la tercera
part, la d’escollir, s’hi expressa la necessitat d’integrar la
formació i l’acció. D’aquí van sorgir els quatre itineraris
que es van treballar al congrés.
Hi van participar 2.392 persones, i d’aquestes, 1.521
eren laiques (o menys, atesa la presència de religiosos i
religioses de diverses congregacions), procedents de tot
l’estat. De Catalunya hi van participar unes 150 persones
vingudes de vuit dels deu bisbats. Entre aquestes 150 persones
hi havia representants de les delegacions de laics,
de moviments, de grups diversos, de centres culturals,
de parròquies, seminaristes, religiosos i religioses. De la
resta de l’estat espanyol també hi va haver molta assistència
del clergat i de la jerarquia episcopal (70 bisbes).
La mitjana d’edat del congrés va ser de 52 anys, segons
l’organització. L’òrgan coordinador del congrés estava
format per dos bisbes, dos sacerdots, i dues persones laiques,
una dona i un home.
Debat i intercanvi
El toc d’inici de divendres a la tarda fou una reeixida
representació teatralitzada de la Pentecosta, acompanyada
de les benvingudes i la conferència inaugural. Una
munió de voluntaris facilitava l’acollida i l’organització.
Dissabte fou el dia de treball. El congrés estava organitzat
en quatre itineraris: primer anunci, acompanyament,
processos formatius i presència en la vida pública. Cada
6

itinerari tenia una primera conferència introductòria, i
després els congressistes es repartien en deu grups amb
línies temàtiques diferents. En cadascun d’aquests grups
es presentaven dues experiències i dos testimonis en
relació amb el tema escollit.
És en aquests grups on es vivia realment el congrés:
l’intercanvi d’experiències, el diàleg, el fet de conèixer
propostes noves, el tracte personal, però sobretot el testimoni
i el compromís de persones molt diferents fins i tot
ideològicament. L’acollida i l’escolta foren les actituds
que més es van posar de manifest, així com el compromís
amb immigrants, persones sense sostre, gent gran sola,
i persones en risc d’exclusió. Altres necessitats que van
sorgir en els grups van ser en relació amb la necessària
formació continuada i el també imprescindible temps de
silenci, de reflexió i de pregària. I l’interès a intercanviar
experiències, coneixement del que es fa en altres llocs, i
materials que poden ser d’utilitat. Tot en un clima distès
i sobretot molt alegre.
Però…
I uns peròs com a dona, creient, catalana i laica. La presència
pública femenina, pràcticament inexistent. D’entrada,
el títol del congrés només parlava de laics, no de laïcat
i molt menys de laics i laiques. Les quatre conferències
inaugurals van ser a càrrec de tres cardenals i del laic
que formava part de la comissió executiva del congrés.
La ponència inicial també la va fer un laic home. Les
conferències introductòries van ser impartides per un capellà,
una religiosa, un jesuïta i un laic. Més d’una laica
va expressar el sentiment de trobar-se tutelada i de rebre
poca confiança del clergat.
I cap referència ni presència de la diversitat lingüística.
És sens dubte una riquesa poder fer pregàries, cantar o
respondre en diverses llengües; un fet que en temps anteriors
es feia moltes vegades, però que en aquest congrés no
hi va tenir cap lloc. Tot va ser exclusivament en castellà.
No van tenir cap presència pública, des dels micròfons,
ni el gallec, ni l’èuscar ni el català.
També va ser molt minsa la participació del laïcat en
les pregàries, a excepció d’uns testimonis molt interessants
en la pregària de divendres vespre.
Malgrat els peròs, la majoria dels continguts van ser
interessants. Es poden trobar totes les ponències, conferències,
experiències, testimonis i diversos vídeos al web
del congrés (www.pueblodediosensalida.com), com també
els resums dels treballs de grups. Ara cal mirar endavant
i posar en pràctica les conclusions finals dels grups (que
també són al web), pendents de la redacció final, atesa
l’envergadura.
A laiques i laics ens demanen compromís, valentia i
audàcia. També ho demanem a la jerarquia. Incorporar les
dones com a iguals no traurà poder als homes, en donarà
més a l’Església. Reconèixer i acceptar la diversitat permetrà
fer més comunitat i ajudarà a participar amb més
intensitat. No tinguem por.
Montserrat Morera
......................................................................................................................
Religions i ‘temps pòstum’
Era la tardor del 1973 quan jo assistia a una reunió professional
per a planejar l’organització del mercat paperer
de l’empresa per a la qual treballava a Catalunya
per distribuir un producte en expansió. L’èxit de xifres
de l’any anterior havien estat excepcionals. No s’havia
arribat mai a les magnituds monetàries i de volum de
fabricació i vendes com l’any que analitzàvem. Aquell
exercici econòmic havia estat brillant, i els pronòstics
de futur no podien ser més optimistes i engrescadors.
El creixement econòmic a Catalunya i a l’Occident sencer
prometia una cursa de futur quantitatiu, progressiu
i indefinit. Els projectes industrials eren nombrosos i
les llistes d’espera per a comprar mitjans de producció
eren a llarg termini i endarrerits per la gran demanda
de màquines de fabricació de productes a gran escala,
dels quals hi havia una necessitat sobrevinguda per tal
de mantenir el progrés qualitatiu i quantitatiu. Europa
havia esdevingut una àrea d’industrialització formidable
per a fabricar béns de consum i productes industrials dirigits
al món sencer. Les matèries primeres eren barates
perquè provenien d’àrees depauperades, i també la mà
d’obra anava perdent pes perquè l’automatisme anava
guanyant terreny. La intervenció humana de treball poc
qualificat o esdevenia més especialitzada o restava en
la marginalitat més o menys severa. Els anys setanta
s’havia arribat al creixement i als somnis força realitzats
des de l’inici de l’era moderna; pocs segles després que
les intuïcions de Descartes o Cervantes (xvi-xvii) i tants
d’altres obrissin les portes de la modernitat. Uns quants
segles de desenvolupament tecnològic sense miraments
continuarien millorant el nivell de vida dels pobles o les
societats que s’havien adaptat al creixement continuat,
però alhora també abandonant la gent que no era capaç,
per molts motius, de seguir el temps peculiar del creixement
indiscriminat. Pobles sencers d’aquí i d’altres
continents eren explotats sense cap mena de responsabilitat
social i de prudència històrica. La contrapartida
a l’optimisme van ser les dues guerres mundials, per
7

la necessitat de disposar de primeres matèries i espai
de mercat, esdevingudes i generalitzades a Europa i al
món. I tota mena d’ideologies dins el pensament de terra
infinita en què dominava la filosofia de l’Home Nou,
que convidaria a una vida de progrés quantitatiu i benestar
infinit, no obstant la riquesa mal repartida entre la
gent que hem anomenat ‘món occidental’. No cal dir
que el tema dóna per a molts matisos i que l’espai no
permet entrar en massa detalls.
Un cas concret: la crisi del petroli
El 16 d’octubre del 1976, al capvespre, va arribar la
notícia de l’inici de la coneguda crisi del petroli. S’havia
acabat la modernitat entesa com la del creixement
indiscriminat i indefinit. La majoria no es va adonar
del canvi important que simbòlicament s’havia anunciat;
alguns, sí. Encara recordo com els centres europeus
més ben informats van prendre decisions espectaculars,
com la restricció de la circulació de vehicles,
etc. Els holandesos, que presidien la reunió del pressupost
del futur a què estàvem convocats, van canviar
els entusiasmes de progrés i van optar per la suspensió
de projectes, i la prudència inicià un nou camí que
molts anys després continua. Potser al principi ni ens
n’adonàvem que havien acabat alguns somnis d’uns
segles de progressisme indiscriminat. Ara calia deixar
de fer més volum i fer-ho millor per a conservar el
planeta, sense abandonar un procés raonable de benestar,
però sense somnis transcendents. Calia iniciar
la conservació del món com a primera necessitat, però
sense massa sacrifici per a res. La consciència de la
novetat ha estat molt lenta, tant, que fa quaranta anys
que intentem trobar com ens comportem en una nova
situació en la vida de la humanitat que fuig de qualsevol
sacrifici, ni gran ni petit. Hem palpat la fi del món
sense somnis. Per això, algú ja ha parlat del ‘temps
pòstum’, en què el consum indefinit serà història. Potser
el futur serà un viure bé sense transcendències de
cap mena. En aquesta nova era, com s’adequaran les
organitzacions religioses…?
Enric Cirici
......................................................................................................................
Signes Z
d’aquest
temps
Catalunya crucificada
Catalunya és crucificada per la repressió
institucional, judicial, política,
policial, mediàtica espanyola.
1. Crònica de resistència i alliberament.
La Catalunya crucificada
inclou el sobiranisme democràtic
i pacífic, opció legítima segons la
Doctrina Social de l’Església catòlica.
La Catalunya crucificada afecta
la ciutadania en general, sigui quina
sigui la seva ideologia. Aquesta és
una crònica de la resistència pacífica
contra tota opressió. Una crònica
a favor de l’alliberament dels exiliats,
presos i perseguits polítics, i en
contra de les cròniques victorioses
dels repressors. Els carcellers ja tenen
en la repressió la seva derrota.
Reprimir atempta contra la democràcia,
la llibertat, la convivència,
la solidaritat, la sobirania, la independència,
els drets i les llibertats
de les persones i dels pobles.
2. Qualitat humana. Aquestes
consideracions es posen de manifest
de manera transparent en la
presència dels presos polítics al
Parlament. Demostren la seva qualitat
humana, cívica, política i personal.
La seva generositat, bondat,
sense rancor. No són criminals, ni
perillosos, ni violents.
3. «Crucifica’l». El comportament
digne i serè dels exiliats i els
presos polítics catalans contrasta
amb la mesquinesa i la crispació
dels dirigents dels partits del 155.
No tenen cap gest d’humanitat i
d’escalf. Reaccionen amb menyspreu,
insults, amenaces. «Delinqüent!»,
vomiten. Una cridòria
que recorda l’episodi evangèlic
de «Crucifica’l» contra un home
bo, just i innocent anomenat Jesús,
condemnat per una legalitat vigent
però injusta
4. Repressors. Enumerar els
repressors no implica revelar cap
secret. Els seus noms són públics
i notoris, fins i tot en els mitjans
de comunicació que els donen suport…
Les cúpules del PSOE amb
Miquel Iceta al davant, de CS amb
Lorena Roldán, del PP amb Alejandro
Fernández…
5. «No judiqueu». Ningú, ni jutges,
ni fiscals, ni governs, ni diputats,
ni periodistes…, no s’escaparà
ningú del judici de la pròpia consciència
i del Déu de Jesús. El papa
Francesc ho acaba de recordar en la
missa diària a la capella de la Casa
Santa Marta: «Amb la mateixa
mesura amb què jutgem serem jutjats.»
Són paraules que comenten el
missatge de Jesús: «No judiqueu, i
no sereu judicats. Perquè tal com
judiqueu sereu judicats, i tal com
mesureu sereu mesurats» (Mt 7,1-
2). —Oriol Domingo
Z
Alliberament cristià contra
la «justícia» injusta
L’experiència demostra que hi ha
una justícia injusta. Els que es confessen
cristians consideren que la
seva fe, esperança i solidaritat tenen
una dinàmica alliberadora.
1. Jesús contra la ‘justícia’ injusta
i els mestres de la llei injus-
8

tos. El règim espanyol judicialitza
la política catalana. L’ONU denuncia
el règim per manca de llibertats
i violència policial. Jesús acusa els
jutges de manera apocalíptica (capítol
23 de l’Evangeli de Mateu):
hipòcrites, guies cecs, estúpids, sepulcres
emblanquinats, serps, cries
d’escurçons. «Sense misericòrdia
no hi ha justícia» (papa Francesc).
«Justícia sense misericòrdia és crueltat»
(Tomàs d’Aquino).
2. No a la llei repressora. Del
Déu de Moisès al Déu de Jesús. El
capítol 23 de l’Evangeli de Mateu
val la pena. Hi exposa les acusacions
de Jesús contra la llei repressora
dels mestres de la llei, que són
com el sistema judicial d’avui. Tribunal
Suprem i Tribunal Constitucional
xoquen amb el plantejament
i l’esperit de Jesús. Una persona
que es vulgui comportar com a
cristià ha d’optar per la llibertat i
en contra de la legalitat establerta.
«Crist ens ha alliberat perquè siguem
lliures», escriu Pau (Ga 5,1)
3. Ser cristià implica llibertat i
intentar ser-ho perquè es creu que
val la pena i té sentit avui. No s’és
mai plenament cristià. Ser cristià
és intentar pensar, sentir, viure segons
l’esperit de Jesús. Esperit de
fe, esperança, solidaritat, llibertat.
Alliberament de les serps d’opressió
i repressió (política, legalista,
eclesiàstica…). La fe cristiana es
proposa, no s’imposa. I això, des de
la condició humana; des de les situacions
personals, socials i culturals
de cadascú.
4. La ‘justícia’ espanyola contra
Torra, però jo callo perquè no sóc
Torra. Aquesta idea recorda el poema
de resistència antinazi del pastor
luterà alemany Martin Niëmoller,
arrestat per la Gestapo i empresonat
a camps de concentració. Els darrers
versos diuen: «Quan van a venir
a cercar els jueus, no vaig protestar,
perquè jo no era jueu. Quan
van venir a cercar-me, no hi havia
ningú més que pogués protestar.»
Denúncia contra la repressió, i també
contra el silenci covard. —Oriol
Domingo
L’art de la Franja
La revista Vida Nueva—núm.
3262 (25.1.2020)—ha publicat una
entrevista amb el bisbe de Lleida,
Salvador Giménez, en la qual
té l’ocasió d’explicar els termes
del conflicte sobre les 111 obres
d’art religiós conservades al Museu
de Lleida i que Aragó reclama.
Aquest tema ha estat manipulat
vergonyosament per autoritats civils,
religioses i judicials d’Aragó,
acusant el Bisbat i el Museu
de retenció injusta. La Diòcesi de
Lleida ha recorregut la sentència
del tribunal de Barbastre que ordenava
la devolució de les obres. La
història ve de lluny, però el bisbe
deixa molt clar que no solament el
Bisbat no ha fet mai res incorrecte,
sinó que la sentència és plena d’errors
en allò que considera fets provats.
Efectivament, el problema és
el següent: el Bisbat de Lleida té
800 anys d’existència. El bisbe Josep
Meseguer (1889-1905), en una
època en què els objectes artístics
eren poc valorats i cuidats i amb
un criteri pioner avui, considerat
exemplar, va anar reunint les millors
obres d’art de les seves parròquies
en una coŀlecció que n’evités
la destrucció (com la que han sofert
en tants llocs). Això es va veure
com a normal sempre. El 1995
la vella Diòcesi de Lleida va ser
amputada de més de cent parròquies.
Aquesta operació iniciada pel
franquisme i propiciada per eclesiàstics
aragonesos amb poder a
Roma, va deixar la diòcesi de Lleida
sense la zona que culturalment i
eclesiàsticament havia atès des del
1149, i això per la pressió política
i per l’eclesiàstica corresponent.
Tot valia per a esmussar allò que
fos català. Des d’aleshores, s’ha
volgut presentar els béns artístics
del Museu de Lleida com si fossin
robats o segrestats, amb calúmnies
contra el bisbe Meseguer i la seva
valuosa obra, i en aquesta operació
hi han participat les autoritats aragoneses,
encapçalades per la seva
més alta institució civil.
El bisbe de Lleida deixa clar
en l’entrevista que, des de sempre,
la recoŀlecció de les obres de les
parròquies de la Franja (avui a la
diòcesi de Barbastre) fou una acció
correctíssima a la qual devem la
conservació de tots aquests objectes,
i que des del 1900 fins al 1995
ningú no va posar en dubte la dita
correcció. D’altra banda, les obres
formen part d’un museu en què participa
el Bisbat, però no hi té poder
unilateral de decisió. Per tant, ni
pot ni vol cedir aquestes obres en
les condicions que voldrien les autoritats
aragoneses. És de molt poca
categoria fer passar calumniosament
com un robatori el que va ser
un culte, impecable i lloable gest de
conservació artística.—Ramon M.
Nogués
Z
Jaume Botey, en el record
A mitjan febrer del 2020 feia dos
anys que Jaume Botey ens va deixar.
Gent propera a ell i les seves
obres l’han recordat en una trobada
que incloïa també una ordenació
del seu llegat. El meu record d’una
amistat que ha comprès gairebé
setanta anys em convida a evocar
algunes pinzellades de la seva personalitat.
Vull destacar una fe, en el sentit
més profund i en un desplegament
polièdric, que es projectà en experiències
personals i en projeccions
socials molt concretes. Aquesta fe
àmplia el feia proper i participatiu
en tot allò que habitualment anomenem
‘causes perdudes’, donant
a aquesta expressió el seu més digne
significat, també en els aspectes
evangèlics.
Sempre em va impressionar la
seva tossuda insistència a no abandonar
allò que semblava feble (el
ble que fumeja o la canya esberlada
d’Isaïes), apostant sempre per revifar
els petits senyals de vida sense
abandonar-los mai. Ens recordava
que és fàcil plegar, però que convé
mantenir-se ferm, fins i tot en perspectives
pobres o poc brillants.
9

Socialment es va implicar en tot
el que aquest terme significa: des
de la política municipal d’esquerres
a l’Hospitalet de Llobregat, fins a
la Fundació L’Olivera de Vallbona
de les Monges, dedicada a la producció
agroalimentària en forma
cooperativa i participada per persones
amb algunes dependències.
Les estades a la Mina l’havien anat
preparant per a aquesta brega, dura
i brillant, de la participació civil
oberta especialment a les persones
que treballen en les capes més senzilles
de la societat. No es limità a
cercles reduïts, sinó que tastà també
el complicat i ambigu món de la
política internacional en els moviments
contra la guerra de l’Iraq.
Tot plegat va ser un material de
primera mà per a la seva qualificada
docència universitària, caracteritzada
per l’urc de reflexionar
sobre la dinàmica social des del
pensament filosòfic i des de l’anàlisi
social més rigorosa. En això el
van seguir de molt bon grat molts
dels seus deixebles.
Els darrers anys va acceptar de
presidir la directiva de Cristianisme
al Segle XXI, àmbit en què la
fe cristiana i la perspectiva social
volen concretar una petjada de
qualitat en el món actual des de la
senzillesa de l’Evangeli.
Descansa en la pau i la llum del
Misteri lluminós que ens envolta…
—Ramon M. Nogués
Alcem la Veu
Z
Alcem la Veu és una coordinadora
de dones creients i feministes de
diferents diòcesis catalanes que denuncien
la discriminació i la vulneració
dels drets de les dones en
l’Església catòlica, i advoquen per
una institució en la qual les veus
de les dones comptin, participin i
liderin en les mateixes condicions
que els homes.
Conscients de la desigualtat que
hi ha en l’estructura i l’organització
eclesial, denuncien públicament
la invisibilització de les dones. La
coordinadora de dones reclamarà
que se cerquin dones per a espais
de responsabilitat en els moviments,
les parròquies, els consells
parroquials, les activitats lligades
a la institució, l’estructura eclesial,
l’ensenyament universitari i els càrrecs
pastorals.
Volen expressar que el catolicisme
és plural, amb experiències
de vida en comunitat diverses arreu
del món i que, per tant, cap ideologia
fonamentalista o d’extrema
dreta no se’l pot apropiar. En nom
de l’Església ningú no pot defensar
un sistema tradicional i conservador
dels rols de gènere, ni amagar
la violència contra les dones.
Al web de Dones Creients Alcem
la Veu (www.alcemlaveu.org)
podem llegir el manifest Per la
igualtat i la no discriminació de les
dones a l’Església, que han preparat
per a aquest 8 de març, dia de la
dona. Aquest manifest es va llegir
en la concentració de diumenge 1r
de març, a les 11 del matí, a la plaça
de la Catedral de Barcelona. Al
seu web, al qual es poden adherir
tant persones individuals com entitats,
grups, comunitats o coŀlectius,
hi ha el testimoni de coŀlectius nacionals,
estatals i internacionals que
defensen la igualtat a l’Església. —
Montserrat Morera
Z
Jaume Manel Oronich,
la veu d’una revolta
A principis de febrer, el Centre Comarcal
Lleidatà de Barcelona acollia
la conferència i coŀloqui «L’art
sacre del Museu Diocesà i Comarcal
de Lleida: l’espoliació i el robatori
d’aquestes obres. Les veritables
intencions de l’anticatalanisme»,
ponència a càrrec de Jaume Manel
Oronich i Miravet, expaer en cap
de Lleida i impulsor de la creació
del museu.
Miquel Àngel Soriano-Montagut
i Marcos, president de l’Ateneu
Popular de Ponent de Lleida,
presentà el ponent en qüestió definint-lo
com «la consciència d’un
territori marginat», així com també
el «representant de la rebeŀlió» de
Lleida. Segons Montagut, Jaume
Manel Oronich seria, quasi per
antonomàsia, la veu rebel contra
l’espoli artístic patit per Lleida i la
persona encarregada de ressituar
i dotar les terres lleidatanes de la
presència cultural adequada dins
del marc català. «No hi ha hagut un
altre alcalde com ell», rebla.
El discurs del ponent fou força
llarg i ben travat. Parlà, entre altres
temes, de l’espoli de Felip V
i també del bisbe Messeguer. En
destacarem, emperò, dues idees
fonamentals i una conclusió. La
primera idea, com ja hem dit, és la
importància de Jaume Manel Oronich
com a figura clau d’una Lleida
«centre cultural». Ens hem de
situar a l’any 1988, quan Oronich
esdevingué paer en cap. Ens trobem
en un context fortament marcat
per una «transició fallida»—ens
explica—i pel poder fàctic d’unes
quantes famílies i, així mateix, de
l’Opus Dei. Un veritable «coŀlectiu
de pressió», especifica. En aquest
context d’una Lleida nacionalment
constreta i silenciada, el paer Oronich
presentà un Pla Cultural a la
Generalitat, en el qual, entre altres
propostes de revitalització cultural,
hi havia la creació del Museu Diocesà
i Comarcal de Lleida. La idea
era situar Lleida al centre cultural
de Catalunya. Tot i l’aprovació de
la proposta (el mateix any 1988 se
signà el conveni), no seria fins al
govern d’Artur Mas que s’hi posà
la primera pedra.
Silenciar Lleida era (i és!) el
mateix que silenciar Catalunya; és
«afeblir la nostra personalitat nacional»,
reconeix Oronich. És per
això que el Museu no tirà endavant:
la majoria d’alcaldes cediren a la
pressió espanyolista (amb l’excepció
seva i de l’alcalde actual, diu).
Atacar el Museu és atacar al ressorgiment
cultural de ponent i, de retruc,
de Catalunya en el seu conjunt
nacional. Dos casos només a tall
d’exemple: el primer, el fet constatat
que el leridanismo s’omple molt
10

la boca amb Lleida però «mai no
ha posat ni un duro», ens explica;
i el segon, i el més escandalós i visible,
el fet que amb l’aplicació de
l’article 155 es va aprofitar per a
espoliar-nos les obres de Sixena del
Museu Diocesà.
El moment actual és «complicat».
«Ens ataquen pertot arreu i
sembla que estem dividits entre
nosaltres», explica i es queixa el
ponent. La conclusió és però clara:
per història («Catalunya fou el primer
estat constitucional del món»,
recorda) i per orgull («som millors»,
rebla), cal la independència;
només així podrem ser qui som.
Com ens acaba avisant Jaume
Manel Oronich, si l’espanyolisme
se surt amb la seva, «les obres
del Museu Diocesà i Comarcal de
Lleida acabaran a la Catedral de
l’Opus Dei de Barbastre». Per tant,
davant d’aquesta judicialització de
la política que patim (d’una justícia
que és de fet injusta) i de les tergiversacions
i mentides històriques
que sense vergonya esgrimeixen, i
també davant de la seva força militar
manifesta, sols ens resta prendre
consciència nacional (de nació
oprimida) i, per tant, consciència de
la necessitat de la nostra independència
i llibertat. —Xavier Semillas
Z
El Rosari pastoril de Sant
Vicenç de Sarrià
El passat mes de gener, amb motiu
de la festa de Sant Vicenç que dóna
lloc a la festa major d’hivern, es va
tornar a interpretar a la parròquia
de Sant Vicenç de Sarrià el Rosari
pastoril de Francesc Forns. Francesc
Forns fou violinista i compositor
del segle xix, membre de la
capella de música de la catedral de
Barcelona, que tingué una presència
activa a Sarrià a conseqüència
de la contrac tació habitual d’aquesta
formació per a les celebracions
litúrgiques solemnes de la parròquia,
especialment la festa de Sant
Vicenç. Fruit d’aquesta relació fou
l’encàrrec de diverses obres que,
després d’anys d’oblit, l’Orfeó Sarrianenc
ha recuperat.
El Rosari pastoril és la peça més
recordada de Francesc Forns. La
música pastoril és un gènere derivat
dels officia pastorum, que recorden
els pastors com a primers coneixedors
de la bona nova del naixement
de Jesús i els primers que el van
adorar. A casa nostra esdevingué
molt popular a partir de l’estrena,
l’any 1828, de la Missa pastoril de
Ramon Vilanova, mestre de capella
de la catedral barcelonina, que
tingué un gran èxit i donà lloc a la
proliferació de misses i rosaris pastorils.
Sabem que a Sarrià s’interpretaven
des dels anys vuitanta del
segle xix, i la seva popularitat portà
un dels seus intèrprets a demanar a
Francesc Forns la composició d’un
Rosari pastoril adient a la seva veu
de baix.
L’obra s’estrenà possiblement
l’any 1891. S’interpretava el dia de
Sant Vicenç al capvespre, atès que
al matí se celebrava la missa solemne,
seguida de la «Salve». No se’n
conserven les partitures originals,
però se sap que es cantava a tres
veus solistes, dos cors i orquestra
i que es partien les pregàries del
Parenostre i l’Ave Maria en dues
parts: el primer cor cantava «Paren
Nostre», «Déu vos salve 1», «Déu
vos salve 2» i «Gloria Patri», mentre
que el segon responia, juntament
amb el poble, amb «El nostre
pa», «Santa Maria 1», «Santa Maria
2» i «Sicut erat». Amb aquesta
alternança es cantava tot el rosari
en una celebració popular que
s’allargava tot el capvespre i en què
els sarrianencs prenien possessió de
l’església, portant cadires i brasers
de casa per a fer més còmoda la
pregària. Així s’esdevingué fins a
l’any 1966, en què deixà d’interpretar-se.
L’any 1993 un grup de sarrianecs
va promoure la recuperació
d’aquesta tradició i, des de llavors,
cada any el Rosari pastoril es torna
a fer present a Sarrià. Actualment
es canta amb les mateixes tres veus
originals, però un sol cor interpreta
totes les parts seguides—«Pare
Nostre», les dues «Ave Maria» i,
per a acabar, el «Glòria» sencer—
tot amb orquestra de corda acompanyada
d’orgue, flauta, oboè, triangle
i pandero—. A continuació
es canta la «Salve» de Miguel Hilarión
Eslava (1807-1878), mestre
de capella de diverses catedrals espanyoles
i de la Reial Capella de
Madrid.
Des de la seva represa—fa,
doncs, 27 anys—el cant del Rosari
pastoril és un acte popular en què
participen cantaires de diverses
corals de Sarrià i gent del poble.
L’any 2008 l’Orfeó Sarrianenc esdevingué
el responsable de la seva
realització, tot mantenint l’esperit
d’obertura a d’altres cantaires que
senten el Rosari pastoril com a seu.
En les darreres edicions, els solistes
són del Cor de Cambra Dyapason,
també Capella de Música de Sant
Vicenç de Sarrià. D’aquesta manera,
la seva interpretació ha esdevingut
un punt de trobada dels
sarrianencs, que omple encara més
de sentit la celebració de la festa de
Sant Vicenç. —Montserrat Morera
PUNTS DE VENDA
Trobareu El Pregó
a les llibreries:
• Claret (Llúria, 5)
de Barcelona
• Geli (Argenteria, 18)
de Girona
• La Puça (La Vall, 18)
d’Andorra la Vella
• Màrquez (Muralla Sant
Llorenç, 2) de Mataró
• Ramon Llull (la Palma, 9)
de Lleida
• Santa Anna (plaça de la
Caserna, 9) de Granollers
• La Capona (Gasòmetre,
41-43) de Tarragona
• La 2 de Viladrich
(Despuig, 22) de Tortosa
11

Accent
REPRODUÏM a continuació part de
l’article d’Antoni Puigverd «Vae victis!
(ai, dels vençuts!)» publicat a La
Vanguardia (3.2.2020). —X.S.
Una de les dates més tràgiques dels antics
romans correspon a un dia també molt tràgic de la
nostra història, 18 de juliol. Segons narra Titus Livi, els
romans van ser derrotats pels gals senons a la vall del
riu Àŀlia, afluent del Tíber, el 398 o el 390 aC. Els gals
van entrar a Roma i la van incendiar. Desesperats, els
romans es van encastellar al Campidoglio i van resistir
el setge durant set mesos. Finalment, van negociar el
seu rescat amb l’or que van enviar els seus aliats de
Marsella. Mentre pesaven les lliures d’or pactades, els
romans van protestar: consideraven que el pes estava
sent falsificat. Brennus, cabdill dels gals, en sentir les
protestes, va posar la seva espasa sobre el plat de la
balança, mentre exclamava: «Vae victis» (ai, dels vençuts!).
En un món salvatge, no hi ha cap límit a la interpretació
que el vencedor fa de la llei.
Vivim encara en una època salvatge? L’Estat, personificat
en fiscals i jutges, no en té prou amb la derrota
i la presó. Necessita un suplement de crueltat. Mentre
el nou Govern espanyol intenta obrir una via enraonada
de diàleg, la mà fèrria de l’Estat en comptes de
relaxar una mica la pressió, la intensifica. Tribunal de
Comptes, Junta Electoral Central, Audiència, Fiscalia,
Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional: totes les estructures
judicials espanyoles treballen en comandita
per imposar-se a l’independentisme de la manera més
severa possible.
La lletra de la llei i el procediment s’han convertit
en valors absoluts que l’Estat utilitza per a esclafar els
seus enemics. Ho va explicar molt més bé el professor
Sánchez-Cuenca en un article a La Vanguardia («Llei
i democràcia», 11.1.2020). Diu Sánchez-Cuenca que
la justícia espanyola actua sobre els independentistes
«menyspreant en les seves argumentacions el pes dels
valors democràtics», ja que, «quan han sorgit conflictes
entre valors democràtics i procedimentals, sempre han
prevalgut els segons». Sánchez-Cuenca sosté que «hi ha
un biaix sistemàtic que porta a una interpretació cega de
la llei, sense sensibilitat cap als valors democràtics en
joc». I conclou: «La democràcia apareix en actuacions
i sentències com una creació de l’Estat de dret», quan
hauria de ser al revés. L’Estat de dret no és un absolut,
sinó «un mecanisme de què es dota la democràcia per a
protegir i perfeccionar els seus principis i valors».
[…] El problema català té moltes causes, però esclata
amb la sentència sobre l’Estatut: un tribunal va
corregir una votació popular. La solució seria esmenar
aquesta anomalia. Però s’està fent exactament el contrari:
l’anomalia (preeminència dels tribunals sobre el
vot popular) es va convertint en regla.
[…] Els jutges i fiscals més durs senten de manera
molt pròxima i íntima l’escalfor d’una opinió pública
venjativa. La temptació del vae victis, la temptació d’esclafar
els vençuts, és molt visible en alguns partits espanyols
i en la major part de mitjans. Però la venjança, ni
que sigui en forma d’impecable orfebreria jurídica, no
és mai la solució d’un problema polític. Ans al contrari:
és un pas irreversible cap a la destrucció dels fonaments
democràtics de l’Estat.
Quadre d’honor
És per a l’arquebisbe de Tànger, el franciscà
Santiago Agrelo, que critica una Europa de
negrers, i de retruc, la nostra doble moral.
Quarto fosc
Hi tanquem Alfonso Guerra, per les seves
desafortunades declaracions sobre la proximitat
del zoològic i el Parlament de Catalunya.
Publicació mensual
Data: 1-31 de març del 2020
Facebook i Twitter:
@ElPregoRevista
Director: Pere Codina
Consell de redacció: Sefa Amell,
Montserrat Camps, Enric Cirici, Oriol
Domingo, Valentí Fàbrega, Joan
Guitart, Joan Maluquer i Ferrer,
Montserrat Morera, Ramon M.
Nogués, i Xavier Semillas
Edició: El Pregó Associació Cultural
- Galerada Serveis d’Edició SCCL
Adreça: Apartat de Correus 33203
08080 Barcelona
Administració: tel. 672 673 760
elprego@galerada.cat
Maquetació: Albert Espona
Correcció: Caplletra
Dip. Legal: B. 3961-2014
Impressió: Tiro y Retiro, SL
SUBSCRIPCIÓ PER A L’ANY 2020: 37 EUROS. (Subscripcions col·lectives, a partir de 10 exemplars a una mateixa
adreça: 26 euros.) PVP: 3,5 euros (11 números ordinaris), 6 euros (1 número especial). Ompliu aquesta butlleta i
envieu-la a la nostra adreça postal o ompliu el formulari electrònic a www.galerada.cat/elprego_form.html
Nom
Adreça
Població i codi postal
Nombre d’exemplars:
Telèfon
DOMICILIACIÓ DE REBUTS EN CAIXA O BANC:
Els prego que fins a nou avís atenguin els rebuts que presentarà El Pregó eclesial amb càrrec al meu compte/la meva llibreta.
Titular del compte
Adreça del titular
Codi Compte
Client (CCC)
Entitat
Oficina Control Núm. Compte Signatura del titular
del compte/de la llibreta
(Ho trobarà a la seva llibreta, talonari o extracte de banc)
12