05.06.2020 Views

ElPrego577

Revista El Pregó número 577

Revista El Pregó número 577

SHOW MORE
SHOW LESS
  • No tags were found...

Create successful ePaper yourself

Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.

ECLESIAL D'INFORMACIÓ I OPINIÓ - Núm. 577(3), 2020

Música

El cicle de música religiosa que

se celebra al districte de Sarrià

- Sant Gervasi ha arribat

a l’onzena edició. Organitzat

pel prestigiós grup coral Cor

de Cambra Dyapason al Centre

Cívic Pere Pruna (c. de Ganduxer,

130) de Barcelona (a les

vuit del vespre i amb entrada

lliure), enguany posa l’accent

en les composicions amb efectes

especials —afegint-hi les

noves tecnologies i els mitjans

audiovisuals— i en la mostra del

talent femení en el camp de la

composició musical. La programació

consta de tres concerts:

Dijous 19 de març, Teresa,

col·loqui d’amor: lectura musical

i performativa de poemes de

santa Teresa de Jesús, en què

el text i la música es relacionen

en un diàleg constant. Amb

Àngels Aymar (actriu) i Anna

Móra (violoncel).

Divendres 20 de març, Oratori

Àngel Tobies: obra de Carlota

Baldrís, és un cant a la vida i a la

conservació del planeta, a partir

de la veu d’un àngel que observa

la terra des del seu campanar.

Obra recomanada per la UNESCO

pel seu missatge de pau.

Divendres 27 març, Música de

passió (cants de Setmana Santa):

recull d’obres de diferents

autors, pròpies dels dies de Setmana

Santa: improperis, Stabat

Mater, miserere i motets, pel cor

de cambra Dyapason. Amb Mercè

Molero i Lluís Roselló (piano a

quatre mans) i Teodor Roura

(direcció).

Montserrat Morera

...........................................................................................................................

Un 8 de març més…

Un 8 de març més, però encara amb grans mancances, tot i els petits canvis

i avenços que, des de la primera celebració del Dia Internacional de les

Dones l’any 1911, s’han fet en alguns àmbits i països. Els mitjans i moltes

associacions, sobretot femenines, ens ho recorden. També les constitucions

d’estats ben diversos, els primers articles de les quals rebutgen qualsevol

discriminació (àdhuc per raó de gènere). Però aquests aires no acaben d’arribar

a l’Església. Una Església que va néixer com a ekklesía, assemblea,

comunitat, que té, en la seva mateixa naturalesa, la igualtat de gènere. Continua

la resistència dels poders eclesials als canvis, i veiem com l’herència

i la por pesen més que la confiança per a arribar a una eclesiologia real de

la comunió. Enfront d’un sacerdoci jeràrquic i patriarcal, la participació de

les dones en el ministeri sacerdotal pot suposar una revisió del sagrament

i les seves implicacions eclesials. El ministeri és sobretot servei, paraula

que constantment recau sobre les dones en sentit feixuc i no sempre positiu.

Tampoc no hi ha arguments bíblics per a l’exclusió de les dones al ministeri

presbiteral. Així ho deia la Comissió Bíblica Pontifícia l’any 1976 (en una

resolució que fou silenciada i contradita tres mesos més tard): «Sobre la

base del Nou Testament no es considera que l’ordenació de dones pugui

entorpir el pla de Jesús sobre el ministeri apostòlic.» Jesús no va prohibir

res i la presència de dones diaques, preveres, partint el pa en frescos de

catacumbes és molt nombrosa. L’any 1995 diverses resolucions del Concili

Provincial Tarraconense feien referència a aprofundir «teològicament

i antropològicament en el paper de la dona en la societat i dins l’Església,

així com reconèixer que les dones han de gaudir de la responsabilitat i de la

participació que els correspon en la vida comunitària de l’Església». Alguns

anys més tard, en la Carta Ecumènica d’Europa del 2001, la Conferència

d’Esglésies Europees i el Consell de Conferències Episcopals Europees es

comprometien a «consolidar el lloc de les dones i la igualtat de llurs drets

en tots els sectors de la vida, com també a encoratjar una justa comunitat

de les dones i dels homes, en l’Església i la societat». Però són només bones

paraules. El papa Francesc també ha matisat alguna vegada les seves

opinions, més obertes que les de la jerarquia, sobre el paper de la dona en

l’Església, i ha reconduït les conclusions que semblava que podien sorgir

del sínode de l’Amazònia. I cal també la revisió de la Bíblia des de la

perspectiva de la teologia femenina, treball que moltes teòlogues fan, però

que no serà possible sense una visibilització real de les dones en els espais

de decisió i poder de l’Església. Un conjunt enriquidor, que pot fer més

creativa la mateixa Ekklesía, i sobretot més «acollidora, justa i evangèlica»

(Gaudium et Spes 83).

Montserrat Morera

1


El dia de Jahvè. Un esclafament militar

Una mostra de la gran persistència de la concepció

militar del «dia de Jahvè» se’ns ofereix en el llibre de

Joel, recull complex i discordant d’oracles escatològics,

autèntic preludi del que seran nombrosos textos

apocalíptics. Aquest dia anirà precedit d’una commoció

còsmica de cel i terra, Sol i Lluna (Jl 3,4; 4,15). El

judici sobre les nacions enemigues d’Israel tindrà lloc

en la misteriosa i desconeguda vall de Josafat (4,2.12)

o «vall de la decisió» (4,14). Amb tot, no és l’aspecte

jurídic d’aquesta acció el que sobresurt, sinó el militar

característic del dia de Jahvè.

La devastació d’Edom

Juxtaposats sense una coordinació especial amb aquests

oracles sobre la gran acció divina d’extermini escatològic

de dimensions universals, els darrers profetes en

presenten d’altres, de perspectives molt particularistes,

que deixen entrellucar animadversions inconciliables

entre veïns. Aquest és, exactament, el cas d’Edom, un

país enemic mortal d’Israel, sobretot després que els

edomites (o idumeus) haguessin cooperat amb les tropes

babilòniques en la conquista de Jerusalem. Per això,

Isaïes transforma la imatge bucòlica del pagès trepitjant

raïm per a fer el vi en la de Jahvè com a guerrer triomfant

que torna del camp de batalla contra Edom, en «el

dia de la venjança», amb els vestits amarats de sang de

la massacre portada a cap: «He trepitjat els pobles en la

meva ira i els he embriagat en el meu furor, i he vessat

per terra la seva sang» (Is 63,6). Joel en farà la síntesi:

«Edom esdevindrà una estepa devastada» (Jl 4,19). I

segons Malaquies, a la voluntat ferma de reconstrucció

dels edomites Jahvè hi oposa, amb un to lapidari: «Que

ells edifiquin, jo ho enderrocaré» (Ml 1,4).

ruïnes velles, l’aixecament d’edificis enderrocats, la

restauració de ciutats devastades; tot plegat, restes de

les desolacions pretèrites (Is 61,4).

La llista que aplega els fruits de la pau és més llarga:

no treballar en va, no construir una casa perquè un foraster

l’habiti, menjar i beure la collita pròpia (Is 65,21-22),

fer sembra, verema i collita sense por de les incursions

de l’enemic (Za 8,12) per l’absència total d’agressivitat,

com ja somiava Isaïes II, de manera que llop i anyell

pasturin plegats, el lleó mengi palla, i la serp, pols (Is

65,25). L’alegria i no el plany serà la característica de

la nova creació (Is 65,18-19). A la benedicció de la pau

s’hi afegeix la d’una fecunditat dels camps que contrasta

amb l’esterilitat passada (Ag 2,18-19).

Des d’una perspectiva individual

Des d’una perspectiva individual, els nous cels i la

nova terra no suprimeixen la condició de mortal de la

humanitat salvada. No és la immortalitat, sinó la longevitat,

el que centra l’esperança del creient, que Isaïes

III descriu amb trets inequívocs: «Allí ja no hi haurà

nadons que només visquin alguns dies ni vells que no

compleixin el seu temps; morirà jove qui mori a cent

anys i el pecador de cent anys es tindrà per maleït»

(65,20). Com també descriu Zacaries, amb pinzellades

idíŀliques: «Vells i velles seuran encara a les places de

Jerusalem, cadascú amb el seu bastó a la mà a causa

del gran nombre de dies» (8,4). Això sí, oracle diví és

la promesa d’una durada eterna de la posteritat en el

seu conjunt de generacions i la del bon nom: «Com els

nous cels i la nova terra que jo creo persistiran davant

meu, així també persistiran la vostra descendència i el

vostre nom» (Is 66,22).

L’adveniment d’un món nou

Les perspectives sobre el món nou que ha de substituir

el vell, de pecat i expiació, mostren el mateix caire

d’heterogeneïtat que les concepcions del judici final.

Evidentment, el pas als «nous cels» i a la «nova terra»

és irrevocable, tal com proclamava Isaïes II i repetia

Isaïes III: «Mireu, crearé uns nous cels i una nova terra

i el passat ja no es recordarà, no s’hi pensarà més»

(65,17). Tanmateix, els trets del nou paradís són sovint

tan modestos que no mereixen el qualificatiu de nova

creació. Els oracles que hi fan referència giren entorn

de dues benediccions divines bàsiques: la seguretat que

infon una pau indestructible i la fertilitat agrària. La

primera fa possible la reconstrucció tranquiŀla de les

… i des d’una mirada col·lectiva

Des del punt de vista de la coŀlectivitat, les expectatives

són més ambicioses: la realització d’aquell somni

d’Isaïes II d’una repatriació amb el gran suport d’unes

nacions sotmeses (Is 66,20), afluència de riqueses a la

capital empobrida i prestacions estrangeres en la ramaderia

i l’agricultura (Is 61,5-6). En el marc de la política

d’aquest període, el messianisme davídic no ocupà mai

un primer pla. Excepcionals foren els oracles d’Ageu

i Zacaries referits a Zorobabel, un noble repatriat de

la família de David, que l’administració persa nomena

governador de Judà. El d’Ageu no pot ser més altisonant:

«Jo [Jahvè] faré trontollar cels i terra, bolcaré trons

de reialmes, anorrearé el poder de regnes dels pobles i

2


bolcaré carros de combat, i aurigues, cavalls i els seus

cavallers cauran per terra i es passaran a tall d’espasa els

uns als altres. Aquest dia, oracle de Jahvè dels exèrcits,

et prendré, Zorobabel […] et faré el meu anell per segellar,

perquè t’he elegit» (Ag 2,21-23). Però ben lluny

de capgirar la situació de país sotmès i de convertir-se

en anell personal de Déu, Zorobabel va desaparèixer de

l’escena política sense deixar rastre.

Valentí Fàbrega i Escatllar

......................................................................................................................

Quan l’ordre de factors altera el resultat

Apreníem de petits a classe d’aritmètica que l’ordre de

factors no altera el producte. Vet aquí una regla que és

certa… en aritmètica…, però que resulta falsa en molts

altres casos.

Concretament, aquesta regla es demostra falsa en el

cas d’un canvi d’ordre en una jerarquia de valors. Canviar

l’ordre de preferència entre dos valors—tots dos indiscutibles—desencadenarà

models força divergents de societat.

Quan dos valors igualment vàlids i reconeguts entren

en conflicte perquè no es poden aplicar tots dos alhora,

el fet de tendir a privilegiar habitualment o l’un o l’altre

acabarà donant origen a dos models diferents de societat.

Com a mostra, un botó

Prenem un exemple ben proper. Tothom admet que la

relació entre pares i fills ha d’anar sempre guiada per

dos valors cabdals: el respecte i l’amistat. Ara bé segons

quin d’aquests dos valors es tendeix socialment

a privilegiar o fer passar per davant a l’interior de les

famílies, en resulten dos models ben diferents de societat.

Amb el benentès que tothom admet la validesa i la

importància de tots dos valors, veiem un estil d’educació

que tendeix a dir: «L’important és el respecte, sense

oblidar mai l’amistat.» I en veiem també un altre que

diu: «L’important és l’amistat, però sense perdre el respecte»…

Cada una d’aquestes opcions respon a un model

educatiu diferent. Segons que s’acabi generalitzant

l’una o l’altra opció, a la llarga hi haurà dos models ben

diferents de societat.

Això sembla indiscutible en l’àmbit educatiu i familiar:

al cap i a la fi, és el que ha viscut la nostra societat

al llarg de les darreres generacions. Però és també constatable

en altres àmbits, concretament en l’àmbit religiós.

Només cal veure la formulació minimalista de vida

cristiana que el veredicte popular (sense cap declaració

oficial) ha considerat com a bàsic o estàndard.

El cristià, davant d’una disjuntiva

Efectivament, al llarg de segles, el poble cristià ha acabat

condensant «el resum més elemental» de l’éthos o

vida de tot fill i filla de l’Església. Complint aquests

mínims, es complia el que és més important, no calia

preocupar-se per res més i es podia viure tranquil. Hi ha

una frase paradigmàtica que expressa aquesta actitud:

«Jo no mato, ni robo, ni faig mal ningú…» L’important

a la vida era això: no fer mal.

Però quan un cristià amb pretensions d’iŀlustrat mira

de trobar a l’evangeli de Jesús alguna traça que fonamenti

aquesta actitud minimalista, s’enduu una decepció.

Perquè ningú no podrà dir, amb coneixement de

causa, que el consell d’evitar el mal sigui reiteratiu a

l’evangeli; en canvi, sí que es pot dir que Jesús repeteix,

sense parar i de mil maneres, el consell de «fer el bé»,

«fer bones obres», «servir», «donar la vida»… I fins i tot

ho va plasmar en el gest simbòlic del «pa partit», reblat

amb les paraules «Feu el mateix» que l’acompanyen.

Per tant, segons quin d’aquests dos axiomes—igualment

vàlids—es tendeixi a posar per davant en la pràctica

cristiana—1) «El cristià ha d’obrar el bé», i 2) «El

cristià ha d’evitar el mal»—, és obvi que en resultaran,

en teoria, dos models de vida cristiana divergents. Diem

‘en teoria’, perquè en la pràctica només n’hi ha hagut

un. L’únic model que ha comptat—socialment parlant,

i de manera aclaparadora—és aquell segons el qual «el

que ha de procurar un cristià és no fer mal, és evitar fer

pecats!». Sense oblidar que el pecat per antonomàsia era

el pecat contra el sisè manament: un pecat que omplia

els llibres de moral, però del qual amb prou feines si

se’n troba res als evangelis de Jesús… I finalment, per

a acabar-ho de rematar, hi havia l’amenaça definitiva

de l’infern.

Una conversió necessària

Ara bé, resulta que l’evangeli, la Bona Notícia de Jesús,

no té res a veure amb aquesta visió de les coses. Tot al

contrari. Diu que el que hem de procurar és «fer», «fer

el bé», «fer obres bones». Aquell consell de la més sana

saviesa tradicional: «El que no vulguis per a tu, no ho

facis a ningú» (Tb 4,15), Jesús el transforma dient: «Feu

als altres tot allò que voleu que ells us facin.» Alguns

diran que aquesta regla d’or és tan antiga com la humanitat

mateixa. Potser sí. Però Jesús no es va identificar

3


amb la regla del «No facis», sinó amb la del «Fes». I

ho especifica i repeteix cada vegada que exhorta a fer

«bones obres», és a dir, obres fetes amb vista als altres…

Quan Jesús fa l’anunci del regne de Déu, el primer

que diu és: «Convertiu-vos», que els exegetes tradueixen

per «Canvieu de mentalitat». Gràcies a la conversió,

el diletantisme esdevé seriositat, les actuacions esporàdiques

i gratuïtes que no comprometen a res esdevenen

compromís amb una causa… En podem veure un

exemple clar en el cas de l’ecologia: algú pot tenir de

tant en tant detalls ecologistes, sense tenir esperit ecologista:

«Si em va bé ho faig, i si no em va bé, ho deixo

per a un altre dia.» Per contra, algú que hagi canviat de

mentalitat—algú que s’hagi «convertit»—cercarà en tot

moment una actuació ecologista coherent, i sofrirà quan

veu que falla la coherència…

No és cap disbarat interpretar aquesta conversió que

demana Jesús com un canvi de mentalitat o de xip: de

«no fer (res de mal)» passar decididament a «fer (el

bé)». Es justament aquest canvi d’ordre de preferències,

aquesta conversió, el que el papa Francesc proposa

quan parla d’una Església en sortida: que deixi

de preocupar-se per allò que no ha de fer, i que es posi

decididament a «fer bones obres». El papa ho té clar:

«M’estimo més una Església ferida i enfangada que una

Església tancada.»

Pere Codina i Mas

......................................................................................................................

Compàs d’espera? A propòsit

d’Estimada Amazònia

El dia 12 de febrer el papa Francesc publicava l’exhortació

apostòlica sinodal Estimada Amazònia. Es

tracta d’un text del qual tothom esperava que concretés

de manera dispositiva alguns suggeriments

proposats pel Sínode per a l’Amazònia celebrat a

Roma. S’esperava que la concreció versés, entre altres

temes però de manera significativa, en l’admissió

a l’ordenació sacerdotal d’homes casats i l’admissió

de la dona al diaconat. El text papal se n’ha anat per

la tangent. En el document, el papa adverteix que no

intenta determinar les conseqüències del Sínode (restaria,

doncs, obert a concrecions posteriors). Aleshores

el papa expressa quatre «somnis» (social, cultural,

ecològic i eclesial), somnis de qualitat que expressen

les línies de fons que el Sínode havia manifestat. De

tota manera, s’entén que nega l’ordenació d’homes

casats i de les dones per al diaconat. Això és decebedor,

i molts consideren que és una concessió als

conservadors, que mig han amenaçat amb posicions

cismàtiques si s’aprovaven aquelles propostes. D’una

manera o d’una altra, plana la trista història de la

Humanae vitae en la qual, fa més o menys cinquanta

anys, Pau VI cedia a les minories conservadores, amb

el lamentable resultat que el tema discutit (anticonceptius)

avui ja no mereix ni ser citat ni és objecte de

comentari ètic de cap tipus, i mentrestant ha deixat

pel camí molts creients que van considerar que el

sistema eclesiàstic no tenia solució. Potser d’ací a uns

anys els sacerdots podran ser casats (com a l’Església

oriental) i les dones ordenades, però mentrestant

molts (i segurament moltes!) hauran marxat d’una

institució eclesiàstica que els sembla escleròtica.

Ordenació d’homes casats

El tema de l’ordenació d’homes casats representaria

simplement tornar als plantejaments i a les realitats dels

evangelis i de tota l’Església primitiva, que considera

obvi que els responsables de les esglésies puguin ser

casats o cèlibes segons la seva lliure elecció. Sant Pau

mateix presenta el celibat com una opció funcional i no

lligada a cap principi teològic (1Cor 7; 1Tim 3). Pel que

fa a Jesús, tot i que tota la tradició considera que fou

cèlibe, en cap lloc del Nou Testament es diu si va ser

solter o casat. No deu ser, doncs, aquest, un tema gaire

important. La imposició del celibat obligatori per a l’ordenació

al ministeri és, doncs, la limitació d’un dret fonamental

natural, imposada sense cap mandat ni evangèlic

ni neotestamentari, començada a urgir cap al segle iv i

no generalitzada fins al voltant del primer miŀlenari, per

a evitar que els recursos sacerdotals fossin repartits entre

els descendents dels sacerdots. El celibat és un do de Déu,

però els dons de Déu són lliures i no imposats. El celibat

obligatori per al ministeri sacerdotal és un costum històric

de l’Església llatina envoltat de dubtes teològics i ètics, i

que podria ser exemplar si fos voluntari. Obligar al celibat

els sacerdots és, doncs, un abús, tal com ja assenyalava,

entre d’altres, el P. Bernault de Salaignac, antic rector de

la Parròquia Francesa de Barcelona, i ho explicava ben

clar el 1972—Diario de un cura (Bilbao: DDB, 1972).

Ordenació de dones

El tema del paper de les dones en el sistema eclesiàstic

4


ja és proverbial. El papa considera que la no ordenació

de les dones és per a no «clericalitzar-les» (n. 100 de

l’exhortació) i, una vegada més, invoca la figura exceŀlent

de Maria per a desconsiderar l’ordenació femenina

(n. 101). Podríem dir, amb tot el respecte, que són

«excuses de mal pagador» que ja sonen a rovellat. La

clericalització se soluciona desclerecalitzant el clergat, i

a Maria no li deu agradar servir de pretext per a mantenir

la dona marginada. Quan totes les societats civilitzades

són escrupoloses en els plantejaments de respecte de

la igualtat de sexes pel que fa a serveis en la comunitat

humana, és escandalosa la tossuderia del sistema

eclesiàstic de mantenir en el seu aparat legal l’exclusió

de la dona «per raó de sexe», de tota potestat d’ordre

i jurisdicció a l’Església llatina (cànons 129, 150, 351,

230, 483, i 1024). Una disposició civil d’aquest tipus

estaria invalidada a tots els països del nostre entorn cultural.

No se sent, l’Església, aŀludida pel tema? El que

cal és derogar aquests cànons infamants per a la figura

de Jesús, profeta de Natzaret que no discriminà les dones,

ans al contrari, com recordava Teresa de Jesús: «No

aborrecisteis las mujeres, antes las favorecisteis siempre

con mucha piedad, y hallasteis en ellas tanto amor

y más fe que en los hombres» (Camino de perfección).

Les dones, amb raó, creuen que són marginades en una

institució en la qual ara ja no se’n malparla, com es

va fer juntament amb tota la societat en temps passats,

però en què segueixen legalment excloses d’una plena

participació. Atribuir això a Jesús o a Déu, a alguns els

podria semblar discretament ofensiu.

Benvolgut papa Francesc: aquesta vegada a més de

somniar de manera molt interessant caldrà decidir. Altrament,

l’ombra de Hamlet que va desdibuixar la figura

de Pau VI pot seguir planant sobre el papat.

Ramon M. Nogués

......................................................................................................................

Al Cèsar el que és del Cèsar…, sempre?

Una de les conquestes del món modern és l’estat de dret,

la capacitat que té la societat de dotar-se d’unes lleis que

regeixen la vida en comú i que tothom ha acordat respectar.

Hi ha un poder legislatiu, que les pensa i les dicta; un

poder executiu, que s’encarrega de dur-les a la pràctica,

i un poder judicial, que vigila i castiga les transgressions

d’acord amb la mateixa legislació. Aquests poders emanen

de la voluntat popular, expressada a les urnes, i s’han de

mantenir separats si volen ser rectes. En diem democràcia.

Diuen que la democràcia la van inventar els grecs, i

no és del tot cert. Van formular el principi de la igualtat

entre ciutadans, i de la llei com a expressió d’aquesta

igualtat, que comportava el repartiment de la propietat

i de la política. Tota una novetat respecte del poder i la

propietat concentrats en una única figura de rei o de tirà,

per exemple. Ara bé, les restriccions començaven quan

es plantejava la pregunta de qui era ciutadà. Ni dones, ni

criatures, ni forasters, ni esclaus… Hauran de passar molts

segles fins que guanyi el concepte de sufragi universal, i

el vot femení a Europa encara no té ni cent anys, recordem-ho.

Ara, en teoria, ja no hi ha esclaus, però el tracte

donat als refugiats o les condicions de treball d’empreses

occidentals en països pobres ho desmenteixen.

allò que era millor per als ciutadans. Aquesta premissa

era tan important, que hi va dedicar les dues obres més

llargues de la seva producció escrita. Les lleis han de

tenir com a objectiu fer que els ciutadans siguin rectes

i que la seva vida millori. Si no compleixen aquesta

funció, cal reformar-les, i si els polítics no compleixen

l’objectiu d’aquestes lleis, cal apartar-los del càrrec i,

fins i tot, castigar-los.

L’estat de dret, doncs, apareix com la condició i el

context perquè les persones millorin. Plató no ho deia

ben bé així, però és la idea que recorre la seva obra. Ens

podem preguntar si hi ha gaire esperit filosòfic en les

societats europees actuals. Arreu surten veus que defensen

el respecte a la llei, però, aquestes lleis, busquen

de debò el bé?

Hem tingut l’experiència, en les darreres dècades,

de lleis dictades per parlaments en què, gràcies a la majoria

d’un partit, n’han sortit beneficiats uns pocs rics

i perjudicada una gran part de la població. No n’hi ha

prou d’amagar-se darrere la democràcia per a justificar

mesures laborals, o socials, o fiscals, o lingüístiques, que

oprimeixin molts dels qui viuen en un país, especialment

els pobres.

Plató i el respecte a la llei

Plató, que també es va dedicar a pensar la política, afirmava

que calia respectar per damunt de tot les lleis, però,

abans, calia sobretot que aquestes lleis fossin fetes pels

més savis i prudents de l’Estat, amb la vista posada en

L’estat de dret ha de defensar la dignitat de

les persones

L’estat de dret ha de generar confiança sense fissures en

la independència dels tres poders i en la seguretat que

els governants escoltaran el que diu el poble. L’exercici

5


de la justícia no ha de despertar recels, les institucions

han de tenir mecanismes de transparència i bones pràctiques.

Les forces policials no han d’estar al servei de

la repressió, sinó de la protecció de la ciutadania. Les

lleis han d’estar al servei de la dignitat de les persones:

no sempre tot el que és legal és ètic. Per això, tot

respectant el valor de la llei en la comunitat, convé repensar

contínuament si aquesta llei serveix realment el

bé. Desnonar famílies senceres o persones vulnerables

i deixar-les sense sostre ni recursos pot ser legal. No

recollir ni atendre immigrants en pasteres a la Mediterrània

pot ser fins i tot legalment obligatori. Però de

debò hi pot haver una llei justa que prohibeixi salvar la

vida de qui s’ofega?

Si la llei és injusta, cal canviar-la i potser

desobeir-la

Cal donar al Cèsar el que és del Cèsar. Tothom està

obligat a respectar la llei, però aquesta no és inamovible

ni eterna. És el producte d’una societat que busca,

democràticament, el bé comú. El Cèsar no era gens democràtic.

Cal procurar que les nostres democràcies no

esdevinguin una dictadura encoberta, del capital, del

racisme, del sexisme o de l’odi entre pobles. Si les lleis

no serveixen per a millorar la societat i els individus, si

no estan al servei de la justícia i del bé, cal canviar-les

o, fins i tot, desobeir-les. L’estat de dret ha de garantir,

precisament, que això es pugui fer, i si hi posa obstacles

potser és que trontolla i ha de recuperar l’equilibri que

dóna respectar la dignitat de totes les persones.

Molt sovint, i sobretot en relació amb Catalunya,

s’ha sentit la paraula ‘seny’, tan de casa. El seny és la

raó que mesura els problemes i els dóna una resposta

basada en la consideració de l’ésser humà com a ésser

que pensa i decideix. El seny no pot ser mai sinònim de

por ni d’immobilisme. Per això, Plató, al costat del seny,

hi va posar el coratge, la valentia basada en l’ètica i els

valors morals. És el que conforma la bona ciutadania.

Seny i valentia, amb compromís moral, per a crear—i

respectar—lleis que defensin la dignitat de les persones.

Montserrat Camps Graset

......................................................................................................................

Sobre el Congrés del Laïcat

En la sessió plenària de la Conferència Episcopal Espanyola

(CEE) de l’abril del 2018 es va presentar una

ponència sobre el laïcat que va esperonar la realització

d’un congrés de laics. Al llarg del 2019 s’ha fet el precongrés,

i el congrés promogut per la CEE va tenir lloc

els passats 14, 15 i 16 de febrer a Madrid amb el lema

Poble de Déu en sortida a partir de les recomanacions

del papa Francesc. El precongrés fou un procés conjunt

dut a terme des de les diòcesis, les congregacions, els

moviments i les associacions entre el març i el novembre

del 2019. A partir d’unes temàtiques i preguntes donades,

més de 2.400 grups de tot l’estat espanyol (unes 37.000

persones) van fer aportacions que es van concretar en una

publicació que ha estat l’instrument de treball preparatori

del congrés de laics. Aquesta publicació està estructurada

en tres parts: reconèixer, interpretar i escollir (a semblança

del veure, jutjar i actuar de la revisió de vida). En la

primera part, s’hi reconeixen llums (la importància de la

comunitat, l’augment de la corresponsabilitat dels laics),

ombres (una societat cada vegada més clerical, el poc

protagonisme de la dona), signes d’esperança i reptes.

En el segon apartat, el d’interpretar, es fa referència a

la necessitat d’un canvi de mentalitat, una actitud permanent

d’escolta, i a com aconseguir ser el laïcat ideal

(humils, lliures, valents, creatius, compromesos, formant

part de la comunitat cristiana). Finalment, en la tercera

part, la d’escollir, s’hi expressa la necessitat d’integrar la

formació i l’acció. D’aquí van sorgir els quatre itineraris

que es van treballar al congrés.

Hi van participar 2.392 persones, i d’aquestes, 1.521

eren laiques (o menys, atesa la presència de religiosos i

religioses de diverses congregacions), procedents de tot

l’estat. De Catalunya hi van participar unes 150 persones

vingudes de vuit dels deu bisbats. Entre aquestes 150 persones

hi havia representants de les delegacions de laics,

de moviments, de grups diversos, de centres culturals,

de parròquies, seminaristes, religiosos i religioses. De la

resta de l’estat espanyol també hi va haver molta assistència

del clergat i de la jerarquia episcopal (70 bisbes).

La mitjana d’edat del congrés va ser de 52 anys, segons

l’organització. L’òrgan coordinador del congrés estava

format per dos bisbes, dos sacerdots, i dues persones laiques,

una dona i un home.

Debat i intercanvi

El toc d’inici de divendres a la tarda fou una reeixida

representació teatralitzada de la Pentecosta, acompanyada

de les benvingudes i la conferència inaugural. Una

munió de voluntaris facilitava l’acollida i l’organització.

Dissabte fou el dia de treball. El congrés estava organitzat

en quatre itineraris: primer anunci, acompanyament,

processos formatius i presència en la vida pública. Cada

6


itinerari tenia una primera conferència introductòria, i

després els congressistes es repartien en deu grups amb

línies temàtiques diferents. En cadascun d’aquests grups

es presentaven dues experiències i dos testimonis en

relació amb el tema escollit.

És en aquests grups on es vivia realment el congrés:

l’intercanvi d’experiències, el diàleg, el fet de conèixer

propostes noves, el tracte personal, però sobretot el testimoni

i el compromís de persones molt diferents fins i tot

ideològicament. L’acollida i l’escolta foren les actituds

que més es van posar de manifest, així com el compromís

amb immigrants, persones sense sostre, gent gran sola,

i persones en risc d’exclusió. Altres necessitats que van

sorgir en els grups van ser en relació amb la necessària

formació continuada i el també imprescindible temps de

silenci, de reflexió i de pregària. I l’interès a intercanviar

experiències, coneixement del que es fa en altres llocs, i

materials que poden ser d’utilitat. Tot en un clima distès

i sobretot molt alegre.

Però…

I uns peròs com a dona, creient, catalana i laica. La presència

pública femenina, pràcticament inexistent. D’entrada,

el títol del congrés només parlava de laics, no de laïcat

i molt menys de laics i laiques. Les quatre conferències

inaugurals van ser a càrrec de tres cardenals i del laic

que formava part de la comissió executiva del congrés.

La ponència inicial també la va fer un laic home. Les

conferències introductòries van ser impartides per un capellà,

una religiosa, un jesuïta i un laic. Més d’una laica

va expressar el sentiment de trobar-se tutelada i de rebre

poca confiança del clergat.

I cap referència ni presència de la diversitat lingüística.

És sens dubte una riquesa poder fer pregàries, cantar o

respondre en diverses llengües; un fet que en temps anteriors

es feia moltes vegades, però que en aquest congrés no

hi va tenir cap lloc. Tot va ser exclusivament en castellà.

No van tenir cap presència pública, des dels micròfons,

ni el gallec, ni l’èuscar ni el català.

També va ser molt minsa la participació del laïcat en

les pregàries, a excepció d’uns testimonis molt interessants

en la pregària de divendres vespre.

Malgrat els peròs, la majoria dels continguts van ser

interessants. Es poden trobar totes les ponències, conferències,

experiències, testimonis i diversos vídeos al web

del congrés (www.pueblodediosensalida.com), com també

els resums dels treballs de grups. Ara cal mirar endavant

i posar en pràctica les conclusions finals dels grups (que

també són al web), pendents de la redacció final, atesa

l’envergadura.

A laiques i laics ens demanen compromís, valentia i

audàcia. També ho demanem a la jerarquia. Incorporar les

dones com a iguals no traurà poder als homes, en donarà

més a l’Església. Reconèixer i acceptar la diversitat permetrà

fer més comunitat i ajudarà a participar amb més

intensitat. No tinguem por.

Montserrat Morera

......................................................................................................................

Religions i ‘temps pòstum’

Era la tardor del 1973 quan jo assistia a una reunió professional

per a planejar l’organització del mercat paperer

de l’empresa per a la qual treballava a Catalunya

per distribuir un producte en expansió. L’èxit de xifres

de l’any anterior havien estat excepcionals. No s’havia

arribat mai a les magnituds monetàries i de volum de

fabricació i vendes com l’any que analitzàvem. Aquell

exercici econòmic havia estat brillant, i els pronòstics

de futur no podien ser més optimistes i engrescadors.

El creixement econòmic a Catalunya i a l’Occident sencer

prometia una cursa de futur quantitatiu, progressiu

i indefinit. Els projectes industrials eren nombrosos i

les llistes d’espera per a comprar mitjans de producció

eren a llarg termini i endarrerits per la gran demanda

de màquines de fabricació de productes a gran escala,

dels quals hi havia una necessitat sobrevinguda per tal

de mantenir el progrés qualitatiu i quantitatiu. Europa

havia esdevingut una àrea d’industrialització formidable

per a fabricar béns de consum i productes industrials dirigits

al món sencer. Les matèries primeres eren barates

perquè provenien d’àrees depauperades, i també la mà

d’obra anava perdent pes perquè l’automatisme anava

guanyant terreny. La intervenció humana de treball poc

qualificat o esdevenia més especialitzada o restava en

la marginalitat més o menys severa. Els anys setanta

s’havia arribat al creixement i als somnis força realitzats

des de l’inici de l’era moderna; pocs segles després que

les intuïcions de Descartes o Cervantes (xvi-xvii) i tants

d’altres obrissin les portes de la modernitat. Uns quants

segles de desenvolupament tecnològic sense miraments

continuarien millorant el nivell de vida dels pobles o les

societats que s’havien adaptat al creixement continuat,

però alhora també abandonant la gent que no era capaç,

per molts motius, de seguir el temps peculiar del creixement

indiscriminat. Pobles sencers d’aquí i d’altres

continents eren explotats sense cap mena de responsabilitat

social i de prudència històrica. La contrapartida

a l’optimisme van ser les dues guerres mundials, per

7


la necessitat de disposar de primeres matèries i espai

de mercat, esdevingudes i generalitzades a Europa i al

món. I tota mena d’ideologies dins el pensament de terra

infinita en què dominava la filosofia de l’Home Nou,

que convidaria a una vida de progrés quantitatiu i benestar

infinit, no obstant la riquesa mal repartida entre la

gent que hem anomenat ‘món occidental’. No cal dir

que el tema dóna per a molts matisos i que l’espai no

permet entrar en massa detalls.

Un cas concret: la crisi del petroli

El 16 d’octubre del 1976, al capvespre, va arribar la

notícia de l’inici de la coneguda crisi del petroli. S’havia

acabat la modernitat entesa com la del creixement

indiscriminat i indefinit. La majoria no es va adonar

del canvi important que simbòlicament s’havia anunciat;

alguns, sí. Encara recordo com els centres europeus

més ben informats van prendre decisions espectaculars,

com la restricció de la circulació de vehicles,

etc. Els holandesos, que presidien la reunió del pressupost

del futur a què estàvem convocats, van canviar

els entusiasmes de progrés i van optar per la suspensió

de projectes, i la prudència inicià un nou camí que

molts anys després continua. Potser al principi ni ens

n’adonàvem que havien acabat alguns somnis d’uns

segles de progressisme indiscriminat. Ara calia deixar

de fer més volum i fer-ho millor per a conservar el

planeta, sense abandonar un procés raonable de benestar,

però sense somnis transcendents. Calia iniciar

la conservació del món com a primera necessitat, però

sense massa sacrifici per a res. La consciència de la

novetat ha estat molt lenta, tant, que fa quaranta anys

que intentem trobar com ens comportem en una nova

situació en la vida de la humanitat que fuig de qualsevol

sacrifici, ni gran ni petit. Hem palpat la fi del món

sense somnis. Per això, algú ja ha parlat del ‘temps

pòstum’, en què el consum indefinit serà història. Potser

el futur serà un viure bé sense transcendències de

cap mena. En aquesta nova era, com s’adequaran les

organitzacions religioses…?

Enric Cirici

......................................................................................................................

Signes Z

d’aquest

temps

Catalunya crucificada

Catalunya és crucificada per la repressió

institucional, judicial, política,

policial, mediàtica espanyola.

1. Crònica de resistència i alliberament.

La Catalunya crucificada

inclou el sobiranisme democràtic

i pacífic, opció legítima segons la

Doctrina Social de l’Església catòlica.

La Catalunya crucificada afecta

la ciutadania en general, sigui quina

sigui la seva ideologia. Aquesta és

una crònica de la resistència pacífica

contra tota opressió. Una crònica

a favor de l’alliberament dels exiliats,

presos i perseguits polítics, i en

contra de les cròniques victorioses

dels repressors. Els carcellers ja tenen

en la repressió la seva derrota.

Reprimir atempta contra la democràcia,

la llibertat, la convivència,

la solidaritat, la sobirania, la independència,

els drets i les llibertats

de les persones i dels pobles.

2. Qualitat humana. Aquestes

consideracions es posen de manifest

de manera transparent en la

presència dels presos polítics al

Parlament. Demostren la seva qualitat

humana, cívica, política i personal.

La seva generositat, bondat,

sense rancor. No són criminals, ni

perillosos, ni violents.

3. «Crucifica’l». El comportament

digne i serè dels exiliats i els

presos polítics catalans contrasta

amb la mesquinesa i la crispació

dels dirigents dels partits del 155.

No tenen cap gest d’humanitat i

d’escalf. Reaccionen amb menyspreu,

insults, amenaces. «Delinqüent!»,

vomiten. Una cridòria

que recorda l’episodi evangèlic

de «Crucifica’l» contra un home

bo, just i innocent anomenat Jesús,

condemnat per una legalitat vigent

però injusta

4. Repressors. Enumerar els

repressors no implica revelar cap

secret. Els seus noms són públics

i notoris, fins i tot en els mitjans

de comunicació que els donen suport…

Les cúpules del PSOE amb

Miquel Iceta al davant, de CS amb

Lorena Roldán, del PP amb Alejandro

Fernández…

5. «No judiqueu». Ningú, ni jutges,

ni fiscals, ni governs, ni diputats,

ni periodistes…, no s’escaparà

ningú del judici de la pròpia consciència

i del Déu de Jesús. El papa

Francesc ho acaba de recordar en la

missa diària a la capella de la Casa

Santa Marta: «Amb la mateixa

mesura amb què jutgem serem jutjats.»

Són paraules que comenten el

missatge de Jesús: «No judiqueu, i

no sereu judicats. Perquè tal com

judiqueu sereu judicats, i tal com

mesureu sereu mesurats» (Mt 7,1-

2). —Oriol Domingo

Z

Alliberament cristià contra

la «justícia» injusta

L’experiència demostra que hi ha

una justícia injusta. Els que es confessen

cristians consideren que la

seva fe, esperança i solidaritat tenen

una dinàmica alliberadora.

1. Jesús contra la ‘justícia’ injusta

i els mestres de la llei injus-

8


tos. El règim espanyol judicialitza

la política catalana. L’ONU denuncia

el règim per manca de llibertats

i violència policial. Jesús acusa els

jutges de manera apocalíptica (capítol

23 de l’Evangeli de Mateu):

hipòcrites, guies cecs, estúpids, sepulcres

emblanquinats, serps, cries

d’escurçons. «Sense misericòrdia

no hi ha justícia» (papa Francesc).

«Justícia sense misericòrdia és crueltat»

(Tomàs d’Aquino).

2. No a la llei repressora. Del

Déu de Moisès al Déu de Jesús. El

capítol 23 de l’Evangeli de Mateu

val la pena. Hi exposa les acusacions

de Jesús contra la llei repressora

dels mestres de la llei, que són

com el sistema judicial d’avui. Tribunal

Suprem i Tribunal Constitucional

xoquen amb el plantejament

i l’esperit de Jesús. Una persona

que es vulgui comportar com a

cristià ha d’optar per la llibertat i

en contra de la legalitat establerta.

«Crist ens ha alliberat perquè siguem

lliures», escriu Pau (Ga 5,1)

3. Ser cristià implica llibertat i

intentar ser-ho perquè es creu que

val la pena i té sentit avui. No s’és

mai plenament cristià. Ser cristià

és intentar pensar, sentir, viure segons

l’esperit de Jesús. Esperit de

fe, esperança, solidaritat, llibertat.

Alliberament de les serps d’opressió

i repressió (política, legalista,

eclesiàstica…). La fe cristiana es

proposa, no s’imposa. I això, des de

la condició humana; des de les situacions

personals, socials i culturals

de cadascú.

4. La ‘justícia’ espanyola contra

Torra, però jo callo perquè no sóc

Torra. Aquesta idea recorda el poema

de resistència antinazi del pastor

luterà alemany Martin Niëmoller,

arrestat per la Gestapo i empresonat

a camps de concentració. Els darrers

versos diuen: «Quan van a venir

a cercar els jueus, no vaig protestar,

perquè jo no era jueu. Quan

van venir a cercar-me, no hi havia

ningú més que pogués protestar.»

Denúncia contra la repressió, i també

contra el silenci covard. —Oriol

Domingo

L’art de la Franja

La revista Vida Nueva—núm.

3262 (25.1.2020)—ha publicat una

entrevista amb el bisbe de Lleida,

Salvador Giménez, en la qual

té l’ocasió d’explicar els termes

del conflicte sobre les 111 obres

d’art religiós conservades al Museu

de Lleida i que Aragó reclama.

Aquest tema ha estat manipulat

vergonyosament per autoritats civils,

religioses i judicials d’Aragó,

acusant el Bisbat i el Museu

de retenció injusta. La Diòcesi de

Lleida ha recorregut la sentència

del tribunal de Barbastre que ordenava

la devolució de les obres. La

història ve de lluny, però el bisbe

deixa molt clar que no solament el

Bisbat no ha fet mai res incorrecte,

sinó que la sentència és plena d’errors

en allò que considera fets provats.

Efectivament, el problema és

el següent: el Bisbat de Lleida té

800 anys d’existència. El bisbe Josep

Meseguer (1889-1905), en una

època en què els objectes artístics

eren poc valorats i cuidats i amb

un criteri pioner avui, considerat

exemplar, va anar reunint les millors

obres d’art de les seves parròquies

en una coŀlecció que n’evités

la destrucció (com la que han sofert

en tants llocs). Això es va veure

com a normal sempre. El 1995

la vella Diòcesi de Lleida va ser

amputada de més de cent parròquies.

Aquesta operació iniciada pel

franquisme i propiciada per eclesiàstics

aragonesos amb poder a

Roma, va deixar la diòcesi de Lleida

sense la zona que culturalment i

eclesiàsticament havia atès des del

1149, i això per la pressió política

i per l’eclesiàstica corresponent.

Tot valia per a esmussar allò que

fos català. Des d’aleshores, s’ha

volgut presentar els béns artístics

del Museu de Lleida com si fossin

robats o segrestats, amb calúmnies

contra el bisbe Meseguer i la seva

valuosa obra, i en aquesta operació

hi han participat les autoritats aragoneses,

encapçalades per la seva

més alta institució civil.

El bisbe de Lleida deixa clar

en l’entrevista que, des de sempre,

la recoŀlecció de les obres de les

parròquies de la Franja (avui a la

diòcesi de Barbastre) fou una acció

correctíssima a la qual devem la

conservació de tots aquests objectes,

i que des del 1900 fins al 1995

ningú no va posar en dubte la dita

correcció. D’altra banda, les obres

formen part d’un museu en què participa

el Bisbat, però no hi té poder

unilateral de decisió. Per tant, ni

pot ni vol cedir aquestes obres en

les condicions que voldrien les autoritats

aragoneses. És de molt poca

categoria fer passar calumniosament

com un robatori el que va ser

un culte, impecable i lloable gest de

conservació artística.—Ramon M.

Nogués

Z

Jaume Botey, en el record

A mitjan febrer del 2020 feia dos

anys que Jaume Botey ens va deixar.

Gent propera a ell i les seves

obres l’han recordat en una trobada

que incloïa també una ordenació

del seu llegat. El meu record d’una

amistat que ha comprès gairebé

setanta anys em convida a evocar

algunes pinzellades de la seva personalitat.

Vull destacar una fe, en el sentit

més profund i en un desplegament

polièdric, que es projectà en experiències

personals i en projeccions

socials molt concretes. Aquesta fe

àmplia el feia proper i participatiu

en tot allò que habitualment anomenem

‘causes perdudes’, donant

a aquesta expressió el seu més digne

significat, també en els aspectes

evangèlics.

Sempre em va impressionar la

seva tossuda insistència a no abandonar

allò que semblava feble (el

ble que fumeja o la canya esberlada

d’Isaïes), apostant sempre per revifar

els petits senyals de vida sense

abandonar-los mai. Ens recordava

que és fàcil plegar, però que convé

mantenir-se ferm, fins i tot en perspectives

pobres o poc brillants.

9


Socialment es va implicar en tot

el que aquest terme significa: des

de la política municipal d’esquerres

a l’Hospitalet de Llobregat, fins a

la Fundació L’Olivera de Vallbona

de les Monges, dedicada a la producció

agroalimentària en forma

cooperativa i participada per persones

amb algunes dependències.

Les estades a la Mina l’havien anat

preparant per a aquesta brega, dura

i brillant, de la participació civil

oberta especialment a les persones

que treballen en les capes més senzilles

de la societat. No es limità a

cercles reduïts, sinó que tastà també

el complicat i ambigu món de la

política internacional en els moviments

contra la guerra de l’Iraq.

Tot plegat va ser un material de

primera mà per a la seva qualificada

docència universitària, caracteritzada

per l’urc de reflexionar

sobre la dinàmica social des del

pensament filosòfic i des de l’anàlisi

social més rigorosa. En això el

van seguir de molt bon grat molts

dels seus deixebles.

Els darrers anys va acceptar de

presidir la directiva de Cristianisme

al Segle XXI, àmbit en què la

fe cristiana i la perspectiva social

volen concretar una petjada de

qualitat en el món actual des de la

senzillesa de l’Evangeli.

Descansa en la pau i la llum del

Misteri lluminós que ens envolta…

—Ramon M. Nogués

Alcem la Veu

Z

Alcem la Veu és una coordinadora

de dones creients i feministes de

diferents diòcesis catalanes que denuncien

la discriminació i la vulneració

dels drets de les dones en

l’Església catòlica, i advoquen per

una institució en la qual les veus

de les dones comptin, participin i

liderin en les mateixes condicions

que els homes.

Conscients de la desigualtat que

hi ha en l’estructura i l’organització

eclesial, denuncien públicament

la invisibilització de les dones. La

coordinadora de dones reclamarà

que se cerquin dones per a espais

de responsabilitat en els moviments,

les parròquies, els consells

parroquials, les activitats lligades

a la institució, l’estructura eclesial,

l’ensenyament universitari i els càrrecs

pastorals.

Volen expressar que el catolicisme

és plural, amb experiències

de vida en comunitat diverses arreu

del món i que, per tant, cap ideologia

fonamentalista o d’extrema

dreta no se’l pot apropiar. En nom

de l’Església ningú no pot defensar

un sistema tradicional i conservador

dels rols de gènere, ni amagar

la violència contra les dones.

Al web de Dones Creients Alcem

la Veu (www.alcemlaveu.org)

podem llegir el manifest Per la

igualtat i la no discriminació de les

dones a l’Església, que han preparat

per a aquest 8 de març, dia de la

dona. Aquest manifest es va llegir

en la concentració de diumenge 1r

de març, a les 11 del matí, a la plaça

de la Catedral de Barcelona. Al

seu web, al qual es poden adherir

tant persones individuals com entitats,

grups, comunitats o coŀlectius,

hi ha el testimoni de coŀlectius nacionals,

estatals i internacionals que

defensen la igualtat a l’Església. —

Montserrat Morera

Z

Jaume Manel Oronich,

la veu d’una revolta

A principis de febrer, el Centre Comarcal

Lleidatà de Barcelona acollia

la conferència i coŀloqui «L’art

sacre del Museu Diocesà i Comarcal

de Lleida: l’espoliació i el robatori

d’aquestes obres. Les veritables

intencions de l’anticatalanisme»,

ponència a càrrec de Jaume Manel

Oronich i Miravet, expaer en cap

de Lleida i impulsor de la creació

del museu.

Miquel Àngel Soriano-Montagut

i Marcos, president de l’Ateneu

Popular de Ponent de Lleida,

presentà el ponent en qüestió definint-lo

com «la consciència d’un

territori marginat», així com també

el «representant de la rebeŀlió» de

Lleida. Segons Montagut, Jaume

Manel Oronich seria, quasi per

antonomàsia, la veu rebel contra

l’espoli artístic patit per Lleida i la

persona encarregada de ressituar

i dotar les terres lleidatanes de la

presència cultural adequada dins

del marc català. «No hi ha hagut un

altre alcalde com ell», rebla.

El discurs del ponent fou força

llarg i ben travat. Parlà, entre altres

temes, de l’espoli de Felip V

i també del bisbe Messeguer. En

destacarem, emperò, dues idees

fonamentals i una conclusió. La

primera idea, com ja hem dit, és la

importància de Jaume Manel Oronich

com a figura clau d’una Lleida

«centre cultural». Ens hem de

situar a l’any 1988, quan Oronich

esdevingué paer en cap. Ens trobem

en un context fortament marcat

per una «transició fallida»—ens

explica—i pel poder fàctic d’unes

quantes famílies i, així mateix, de

l’Opus Dei. Un veritable «coŀlectiu

de pressió», especifica. En aquest

context d’una Lleida nacionalment

constreta i silenciada, el paer Oronich

presentà un Pla Cultural a la

Generalitat, en el qual, entre altres

propostes de revitalització cultural,

hi havia la creació del Museu Diocesà

i Comarcal de Lleida. La idea

era situar Lleida al centre cultural

de Catalunya. Tot i l’aprovació de

la proposta (el mateix any 1988 se

signà el conveni), no seria fins al

govern d’Artur Mas que s’hi posà

la primera pedra.

Silenciar Lleida era (i és!) el

mateix que silenciar Catalunya; és

«afeblir la nostra personalitat nacional»,

reconeix Oronich. És per

això que el Museu no tirà endavant:

la majoria d’alcaldes cediren a la

pressió espanyolista (amb l’excepció

seva i de l’alcalde actual, diu).

Atacar el Museu és atacar al ressorgiment

cultural de ponent i, de retruc,

de Catalunya en el seu conjunt

nacional. Dos casos només a tall

d’exemple: el primer, el fet constatat

que el leridanismo s’omple molt

10


la boca amb Lleida però «mai no

ha posat ni un duro», ens explica;

i el segon, i el més escandalós i visible,

el fet que amb l’aplicació de

l’article 155 es va aprofitar per a

espoliar-nos les obres de Sixena del

Museu Diocesà.

El moment actual és «complicat».

«Ens ataquen pertot arreu i

sembla que estem dividits entre

nosaltres», explica i es queixa el

ponent. La conclusió és però clara:

per història («Catalunya fou el primer

estat constitucional del món»,

recorda) i per orgull («som millors»,

rebla), cal la independència;

només així podrem ser qui som.

Com ens acaba avisant Jaume

Manel Oronich, si l’espanyolisme

se surt amb la seva, «les obres

del Museu Diocesà i Comarcal de

Lleida acabaran a la Catedral de

l’Opus Dei de Barbastre». Per tant,

davant d’aquesta judicialització de

la política que patim (d’una justícia

que és de fet injusta) i de les tergiversacions

i mentides històriques

que sense vergonya esgrimeixen, i

també davant de la seva força militar

manifesta, sols ens resta prendre

consciència nacional (de nació

oprimida) i, per tant, consciència de

la necessitat de la nostra independència

i llibertat. —Xavier Semillas

Z

El Rosari pastoril de Sant

Vicenç de Sarrià

El passat mes de gener, amb motiu

de la festa de Sant Vicenç que dóna

lloc a la festa major d’hivern, es va

tornar a interpretar a la parròquia

de Sant Vicenç de Sarrià el Rosari

pastoril de Francesc Forns. Francesc

Forns fou violinista i compositor

del segle xix, membre de la

capella de música de la catedral de

Barcelona, que tingué una presència

activa a Sarrià a conseqüència

de la contrac tació habitual d’aquesta

formació per a les celebracions

litúrgiques solemnes de la parròquia,

especialment la festa de Sant

Vicenç. Fruit d’aquesta relació fou

l’encàrrec de diverses obres que,

després d’anys d’oblit, l’Orfeó Sarrianenc

ha recuperat.

El Rosari pastoril és la peça més

recordada de Francesc Forns. La

música pastoril és un gènere derivat

dels officia pastorum, que recorden

els pastors com a primers coneixedors

de la bona nova del naixement

de Jesús i els primers que el van

adorar. A casa nostra esdevingué

molt popular a partir de l’estrena,

l’any 1828, de la Missa pastoril de

Ramon Vilanova, mestre de capella

de la catedral barcelonina, que

tingué un gran èxit i donà lloc a la

proliferació de misses i rosaris pastorils.

Sabem que a Sarrià s’interpretaven

des dels anys vuitanta del

segle xix, i la seva popularitat portà

un dels seus intèrprets a demanar a

Francesc Forns la composició d’un

Rosari pastoril adient a la seva veu

de baix.

L’obra s’estrenà possiblement

l’any 1891. S’interpretava el dia de

Sant Vicenç al capvespre, atès que

al matí se celebrava la missa solemne,

seguida de la «Salve». No se’n

conserven les partitures originals,

però se sap que es cantava a tres

veus solistes, dos cors i orquestra

i que es partien les pregàries del

Parenostre i l’Ave Maria en dues

parts: el primer cor cantava «Paren

Nostre», «Déu vos salve 1», «Déu

vos salve 2» i «Gloria Patri», mentre

que el segon responia, juntament

amb el poble, amb «El nostre

pa», «Santa Maria 1», «Santa Maria

2» i «Sicut erat». Amb aquesta

alternança es cantava tot el rosari

en una celebració popular que

s’allargava tot el capvespre i en què

els sarrianencs prenien possessió de

l’església, portant cadires i brasers

de casa per a fer més còmoda la

pregària. Així s’esdevingué fins a

l’any 1966, en què deixà d’interpretar-se.

L’any 1993 un grup de sarrianecs

va promoure la recuperació

d’aquesta tradició i, des de llavors,

cada any el Rosari pastoril es torna

a fer present a Sarrià. Actualment

es canta amb les mateixes tres veus

originals, però un sol cor interpreta

totes les parts seguides—«Pare

Nostre», les dues «Ave Maria» i,

per a acabar, el «Glòria» sencer—

tot amb orquestra de corda acompanyada

d’orgue, flauta, oboè, triangle

i pandero—. A continuació

es canta la «Salve» de Miguel Hilarión

Eslava (1807-1878), mestre

de capella de diverses catedrals espanyoles

i de la Reial Capella de

Madrid.

Des de la seva represa—fa,

doncs, 27 anys—el cant del Rosari

pastoril és un acte popular en què

participen cantaires de diverses

corals de Sarrià i gent del poble.

L’any 2008 l’Orfeó Sarrianenc esdevingué

el responsable de la seva

realització, tot mantenint l’esperit

d’obertura a d’altres cantaires que

senten el Rosari pastoril com a seu.

En les darreres edicions, els solistes

són del Cor de Cambra Dyapason,

també Capella de Música de Sant

Vicenç de Sarrià. D’aquesta manera,

la seva interpretació ha esdevingut

un punt de trobada dels

sarrianencs, que omple encara més

de sentit la celebració de la festa de

Sant Vicenç. —Montserrat Morera

PUNTS DE VENDA

Trobareu El Pregó

a les llibreries:

• Claret (Llúria, 5)

de Barcelona

• Geli (Argenteria, 18)

de Girona

• La Puça (La Vall, 18)

d’Andorra la Vella

• Màrquez (Muralla Sant

Llorenç, 2) de Mataró

• Ramon Llull (la Palma, 9)

de Lleida

• Santa Anna (plaça de la

Caserna, 9) de Granollers

• La Capona (Gasòmetre,

41-43) de Tarragona

• La 2 de Viladrich

(Despuig, 22) de Tortosa

11


Accent

REPRODUÏM a continuació part de

l’article d’Antoni Puigverd «Vae victis!

(ai, dels vençuts!)» publicat a La

Vanguardia (3.2.2020). —X.S.

Una de les dates més tràgiques dels antics

romans correspon a un dia també molt tràgic de la

nostra història, 18 de juliol. Segons narra Titus Livi, els

romans van ser derrotats pels gals senons a la vall del

riu Àŀlia, afluent del Tíber, el 398 o el 390 aC. Els gals

van entrar a Roma i la van incendiar. Desesperats, els

romans es van encastellar al Campidoglio i van resistir

el setge durant set mesos. Finalment, van negociar el

seu rescat amb l’or que van enviar els seus aliats de

Marsella. Mentre pesaven les lliures d’or pactades, els

romans van protestar: consideraven que el pes estava

sent falsificat. Brennus, cabdill dels gals, en sentir les

protestes, va posar la seva espasa sobre el plat de la

balança, mentre exclamava: «Vae victis» (ai, dels vençuts!).

En un món salvatge, no hi ha cap límit a la interpretació

que el vencedor fa de la llei.

Vivim encara en una època salvatge? L’Estat, personificat

en fiscals i jutges, no en té prou amb la derrota

i la presó. Necessita un suplement de crueltat. Mentre

el nou Govern espanyol intenta obrir una via enraonada

de diàleg, la mà fèrria de l’Estat en comptes de

relaxar una mica la pressió, la intensifica. Tribunal de

Comptes, Junta Electoral Central, Audiència, Fiscalia,

Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional: totes les estructures

judicials espanyoles treballen en comandita

per imposar-se a l’independentisme de la manera més

severa possible.

La lletra de la llei i el procediment s’han convertit

en valors absoluts que l’Estat utilitza per a esclafar els

seus enemics. Ho va explicar molt més bé el professor

Sánchez-Cuenca en un article a La Vanguardia («Llei

i democràcia», 11.1.2020). Diu Sánchez-Cuenca que

la justícia espanyola actua sobre els independentistes

«menyspreant en les seves argumentacions el pes dels

valors democràtics», ja que, «quan han sorgit conflictes

entre valors democràtics i procedimentals, sempre han

prevalgut els segons». Sánchez-Cuenca sosté que «hi ha

un biaix sistemàtic que porta a una interpretació cega de

la llei, sense sensibilitat cap als valors democràtics en

joc». I conclou: «La democràcia apareix en actuacions

i sentències com una creació de l’Estat de dret», quan

hauria de ser al revés. L’Estat de dret no és un absolut,

sinó «un mecanisme de què es dota la democràcia per a

protegir i perfeccionar els seus principis i valors».

[…] El problema català té moltes causes, però esclata

amb la sentència sobre l’Estatut: un tribunal va

corregir una votació popular. La solució seria esmenar

aquesta anomalia. Però s’està fent exactament el contrari:

l’anomalia (preeminència dels tribunals sobre el

vot popular) es va convertint en regla.

[…] Els jutges i fiscals més durs senten de manera

molt pròxima i íntima l’escalfor d’una opinió pública

venjativa. La temptació del vae victis, la temptació d’esclafar

els vençuts, és molt visible en alguns partits espanyols

i en la major part de mitjans. Però la venjança, ni

que sigui en forma d’impecable orfebreria jurídica, no

és mai la solució d’un problema polític. Ans al contrari:

és un pas irreversible cap a la destrucció dels fonaments

democràtics de l’Estat.

Quadre d’honor

És per a l’arquebisbe de Tànger, el franciscà

Santiago Agrelo, que critica una Europa de

negrers, i de retruc, la nostra doble moral.

Quarto fosc

Hi tanquem Alfonso Guerra, per les seves

desafortunades declaracions sobre la proximitat

del zoològic i el Parlament de Catalunya.

Publicació mensual

Data: 1-31 de març del 2020

Facebook i Twitter:

@ElPregoRevista

Director: Pere Codina

Consell de redacció: Sefa Amell,

Montserrat Camps, Enric Cirici, Oriol

Domingo, Valentí Fàbrega, Joan

Guitart, Joan Maluquer i Ferrer,

Montserrat Morera, Ramon M.

Nogués, i Xavier Semillas

Edició: El Pregó Associació Cultural

- Galerada Serveis d’Edició SCCL

Adreça: Apartat de Correus 33203

08080 Barcelona

Administració: tel. 672 673 760

elprego@galerada.cat

Maquetació: Albert Espona

Correcció: Caplletra

Dip. Legal: B. 3961-2014

Impressió: Tiro y Retiro, SL

SUBSCRIPCIÓ PER A L’ANY 2020: 37 EUROS. (Subscripcions col·lectives, a partir de 10 exemplars a una mateixa

adreça: 26 euros.) PVP: 3,5 euros (11 números ordinaris), 6 euros (1 número especial). Ompliu aquesta butlleta i

envieu-la a la nostra adreça postal o ompliu el formulari electrònic a www.galerada.cat/elprego_form.html

Nom

Adreça

Població i codi postal

Nombre d’exemplars:

Telèfon

DOMICILIACIÓ DE REBUTS EN CAIXA O BANC:

Els prego que fins a nou avís atenguin els rebuts que presentarà El Pregó eclesial amb càrrec al meu compte/la meva llibreta.

Titular del compte

Adreça del titular

Codi Compte

Client (CCC)

Entitat

Oficina Control Núm. Compte Signatura del titular

del compte/de la llibreta

(Ho trobarà a la seva llibreta, talonari o extracte de banc)

12

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!