FENYA #1

tribu
núm 01
dec. 2020

[ɲ]
La nasal palatal transcriu el dígraf ny.
Es representa amb la lletra ena amb
ganxo a l’esquerra situada a l’extrem
esquerre inferior.
És un so present a moltes llengües
actuals, com en català, castellà,
francès, italià, grec modern,
hongarès, etc.

fenya
Vol dir feina, prové del subdialecte
Tarragoní. Fenya és un ofici o
professió, una activitat o dedicació,
una obra produïda amb el treball,
amb l’esforç sostingut per dur a
terme les coses que han de ser fetes.
Recorda: fenya feta no té destorb.

Adrià Ramírez Dalmau
President de la AIT
Il·lustrador
Lo pròleg
Imagina’t unes mans que perfilen animals i estratègies de
caça a la paret d’una cova. És un racó on vola la fantasia
magnificada per la intensa llum del foc. Allò representat
són els somnis i les realitats d‘un grup social que troba, al
caliu de la seva gruta, un recurs per a la seva expressió.
És la petja que els primers humans van deixar en temps
ben remots.
Benvingut a un projecte col·lectiu ple de sorpreses,
treballat amb afecte per apropar el nostre
contingut a petits i grans. A les il·lustradores de Tarragona
ens encanta la nostra fenya.
Potser algú, llegint els textos i contemplant les imatges,
recordarà les aventures publicades en revistes semblants
(Entre elles, pot-ser, la d’un noi alt i ros i el seu gos Pum
en una regió habitada per la terrible tribu dels Karpantes,
una raça ferotge i antropòfaga, aficionada a menjar carn
humana ara fa més de cent anys. I que es menjaven una
cama de persona amb la mateixa facilitat que nosaltres
mengem un ou ferrat.) Aquest és el tema que tractarem: la
tribu. La nostra i totes aquelles que es puguin imaginar.
Tens, doncs, a les teves mans un espai per a il·lustradores
llepa-pinzells i suca-tintes, per a dissenyadores d’etiquetes
de pots petits on hi ha la bona confitura i cartells per a la
revolució, per als constructors de laberints de minotaures i
de cases de palla per a porquets.
És un repertori de petjades i d’empremtes. Com el rastre
escumós i momentani que deixa a l’aigua el pas d’una
embarcació o, a l’aire, una aeronau que empaita la idea o
el concepte que es desprèn d’un seguit de paraules.
Un recull d’imatges sense temps en un temps d’imatges.

La veu de l’experiència p.06
Il·lustració: Alba Méndez
Text: Àngel Sauret
Il·lustradora convidada p.10
Anna Grimal
Frankentype p.12
Ana Gómez
A quatre mans p.14
Marc Baiget i Anna Roca
El collage p.16
Núria Rubio
La dura realitat p.18
Marc Volpini
Col·laboració amb Tecletes p.20
Nora i Ariadna Roca
Còmic exquisit p.22
Napi
Haiku p.24
Il·lustració: Inés Borràs
Text: Rufino Mesa
La set p.26
Lluís Jimenez
El zoom p.28
Il·lustració: Edu Polo
Text: Francesc Perramon
El pes de sobre p.32
Marta Escobar
El passatemps p.34
Joan Carles Blanch i Joe Brise

Alba Méndez
il·lustració
La veu de l’expriència

Text per Àngel Sauret,
il·lustrador
Vaig néixer Àngel, això és el que
em va dir el meu pare. I des del
primer dia vaig tenir dubtes de com
encaixaria en aquest món. Després
d’una primera etapa de jocs i
descobertes infantils, vaig començar
a ser conscient que el millor joc era
el d’observar tot el que m’envoltava.
Petit com era no parava de dibuixar,
núvols, ocells, els camps de prop
de casa, les persones que veia a
l’estació de tren, els arbres a prop del
riu i fins i tot la meva estimada somera
Manela.
Tenia pocs amics i m’agradava molt
mirar-me’ls i veure que tots eren
diferents: grassos, golafres, cantaires,
pigats, ploraners, dormilegues...,
i quan era a casa els dibuixava.
Davant la Torre dels meus padrins
em quedava hores esperant veure
passar “el Platillo”, el tren que anava
de Vallfogona de Balaguer cap a la
Pobla cada dia. Primer intuïa el soroll,
després baixava a la via a posar
una moneda en els raïls, després
sentia el xiulet i finalment aquell soroll
eixordador de la frenada prop de
l’estació del poble.
Em fascinava que una moneda amb la
cara d’en Franco acabés convertida
després del pas del tren en una obra
plàstica de forma ovalada curiosa
i única. Però també hi havia dies
que m’havia de mirar les coses amb
una certa distància. Els dies grisos
i freds. Un dia, darrere els vidres de
la finestra de casa, vaig veure que
la pluja era també de molts colors
diferents. Eren moltes les coses que
em parlaven i no eren somnis.
Llavors vaig tenir clar que no deixaria
mai de viatjar, si podia ser en tren,
i de dibuixar a la meva manera les
coses, la gent...
Vaig tenir molt clar que l’important era
el viatge i no el destí. I vaig enfilar el
camí. Vaig passar per Belles Arts amb
la pompositat d’allò que és acadèmic.
Vaig descobrir l’escola d’Art
Sanvisens amb qui vaig créixer de
la mà de la Teresa Llatzer. Ella em
va fer estimar el color i allò que
expressa..., però el meu cul inquiet
em va arrossegar a l’Institut d’Estudis
Fotogràfics de Catalunya i vaig tastar
la màgia del llenguatge fotogràfic
al costat de l’Agustí Centelles i del
Dani Virgili. La fotografia m’aportava
la capacitat d’observar a través de
la llum. I em vaig convertir durant un
temps en un fotògraf de natura, que
vagava per espais idíl·lics de tot el
territori buscant el moment de llum i
composició per les meves imatges.
Aquella fantàstica natura, aquella que
et fa sentir petit i que et fa veure la
importància de les petites coses.
Però a voltes la vida fa un gir
inesperat. T’has fet gran i vols
07

submergir-te en aquell món que t’ha
acompanyat des de petit: el dibuix.
I t’enamores, i inicies un nou camí, un
nou viatge, el de la il·lustració, de la
mà de la Carme Solé Vendrell.
Ella em va ensenyar com n’és
d’important “fer sentir” als altres a
través dels nostres dibuixos.
Des d’aquell dia m’he envoltat de
nous companys de viatge, Isidro
Ferrer, Nina Wehrle, Cinta Vidal,
Carolina Celas, Elisa Pellacani, Sara
Bertelle, Mariona Cabassa, Julia
Pelletier, i la més que estimada
Rebeca Luciani.....i tots m’han
engrescat, qüestionat, compartit, i
acompanyat en aquest ofici tan curiós
“d’il·luminar la paraula”, la il·lustració.
I en el camí he dibuixat àlbums
il·lustrats, cartells, jocs didàctics,
escenografies, objectes
tridimensionals, tríptics, inflables,
cartes, jocs interactius, guies de
natura, logos per campanyes
ecologistes, anuncis..., sense fer cap
lleig a cap proposta per petita que
sigui i encara que representi un repte
important per mi.
No fa tant algú em va convèncer
d’entrar a l’Escola d’Art de Tarragona
com a professor. Ja fa uns vint anys...,
“os pedrer!”, com passa el temps.
Ensenyant aprens molt. Gaudeixo
acompanyant en el creixement
de persones que “somnien” ser
il·lustradores. I penso que la meva
feina de tots aquests anys només ha
estat la d’ensenyar a “mirar”, cap a
dins, cap a fora i finalment animar
els alumnes a què parlin a través de
sentir i no tant des del pensament.
En un món cada cop més tecnològic
i fred crec que una Escola d’Art ha de
ser aquell reducte on encara es cultivi
la sensibilitat i l’ànima de cadascú.
Digueu-me utòpic, però encara crec
que podem fer un món millor.
I nosaltres tenim una arma fantàstica
per aconseguir-ho: la il·lustració.
És difícil sentir-se il·lustrador. Però si
alguna cosa és certa, és que si ets
il·lustrador, et lleves il·lustre, et rentes
les dents de forma il·lustrada, viatges
a la feina il·lustrant amb la mirada,
jugues amb els fills il·lustrant jocs de
cartó, truques als amics il·lustrant
notícies, il·lustres papers, pedres,
coixins, tomàquets, somnis.
I t’enamores, cada dia, amb un dibuix
i un poema. I arriba la nit..., sopar,
pijama (o millor despullat) i lectura.
I fas l’amor, amb tu, amb ella, amb
l’altra, amb els teus somnis...,
i t’adorms. I et preguntes, i demà?
Segurament el mateix viatge fantàstic,
però una mica més gran. Però sempre
hi ha algú que diu que per ser un bon
il·lustrador has de dominar moltes
tècniques, tenir un estil molt clar,
parlar els idiomes més “top”, dominar
les xarxes socials, tenir els aparells
digitals més innovadors, estar a totes
hores amb el mòbil disponible, i
festejar amb els millors “influencers”
de la temporada ...., però no és pas
cert. La il·lustració és un ofici i com a
tal es cuina a foc lent, cadascú amb
els seus condiments, i on se celebra
que allò que fem maduri al seu
temps, dia a dia, amb tot el que això
08

comporta. I no és tan fàcil.
Jo mateix fa una pila d’anys que
tinc un projecte que encara està a
mitges. És un àlbum il·lustrat molt
personal que parla de moltes de les
meves pors que m’han acompanyat
al llarg de la vida. En tinc les imatges
al cap, perquè les he viscudes,
però aquestes van apareixent en el
paper al seu ritme, com una poesia.
Respectant la cadència de la paraula,
i els silencis.
I això no vol preses, vol amor. I algun
dia el projecte sortirà a la llum.
anirà omplint mil papers, llibretes de
dibuixos, idees, poemes, acords.
Aquestes seran les llavors que caldrà
plantar i mimar regant-les dia a dia.
Ja ho sé, ja ho sé..., sóc un poeta.
No tinc mòbil, ni molts amics a
Instagram, però si algú em busca, em
pot trobar segurament a prop del tren,
esperant que passi, que xiuli i que
finalment faci aquell soroll eixordador
de la frenada prop de l’estació.
Molts cops m’he preguntat que m’ha
portat fins aquest camí il·lustrat.
Només se m’acut que va ser gràcies
al meu padrí, aquell home de poble,
pagès, que pacientment mentre
esperava que les tomates maduressin
a l’hort, mirava com jo dibuixava al
terra de la torre i somreia. Era home
de poques paraules, però recordo
aquelles mans arrugades quan
m’agafaven el paper d’aquell dibuix,
i el mirava, molta estona, i somreia.
Ell ha estat un referent per a mi, i
segur que en podria dir molts altres,
Ana Juan, Mattoti, Bill Brand, Man
Ray, Sanvisens..., però cap com ell.
Si algú em demanés que li donés un
consell en aquest món il·lustrat li diria
que comenci per viure la vida, que
visqui tot el que l’envolta, que passegi
pel bosc i escolti el seu so, que abraci
infinitat de vegades les persones que
més estimi, que recuperi allò que les
escoles s’han dedicat a anul·lar-nos i
torni a jugar, cantar, riure, compartir,
dibuixar, i ja veurà que a poc a poc
09

Anna Grimal
Il·lustradora convidada

11

Una frankentype és una tipografia on
la forma de cada caràcter és diferent.
En aquest projecte, l’Ana Gómez
s’encarrega de plasmar la seva visió
i creativitat a una lletra de l’alfabet
per així crear la frankentype de fenya,
començant per la lletra “A”.
Frankentype

13

A quatre mans

15
Marc Baiget & Anna Roca

El collage

Núria Rubio
Es tracta d’una tribu urbana
contracultural que gira al voltant
la música. Les seves pràctiques
inclouen una sèrie de codis de
comportament, llenguatge, vestimenta
i temàtiques que s’han tornat
recurrents i que les distingeixen.
El principal mitja d’expressió són els
concerts del gènere i les publicacions
d’aficionats -fanzines-.
La filosofia punk es pot resumir en:
“Fes-ho a la teva manera”, Rebutja
els dogmes i qüestiona l’establert.
Menysprea les modes i la societat de
masses.
Il·lustració analògico-digital, realitzada
amb la tècnica del collage.
Es tracta de dibuixos realitzats a
tinta i pinzell, muntatges amb peces
de cartó, objectes relacionades
amb l’estètica punk i fotografies
manipulades, que s’han escanejat per
realitzar un muntatge digital.
A continuació s’han efectuat diferents
combinacions amb fusions de capes,
adaptant-se a la paleta de colors,
buscant una cohesió entre elles
arribant a un equilibri en la
composició sense perdre la intenció
del missatge.
17

La dura realitat

19

Col·laboració amb Tecletes

21
Nora de nou anys i Ariadna Roca,
membre de la AIT, han intercanviat
una fitxa descriptiva d’un personatge
que han imaginat cadascuna, després
l’han il·lustrat i aquest és el resultat.

Còmic exquisit

23
Napi

En primavera
llegará esperanza
entre la lluvia
Rufino Mesa, 2009
Haiku

25
Inés Borràs

La set

27
Lluís Jimenez

El zoom

Edu Polo
il·lustració
El planeta de les Il·lustradodes
per Francesc Perramon, docent de Teoria de la imatge.
Ara fa vint anys que a les aules de l’Escola d’Art i Disseny
de Tarragona va aparèixer una nova tribu: els estudiants
d’il·lustració. Ràpidament es van revelar com una espècie
diferenciada, amb conductes socials específiques. He
pogut conèixer també molts il·lustradors professionals i he
constatat que això d’expressar-se amb el llapis – analògic
o digital- i crear dibuixos a totes hores, dibuixos que han
de servir per a alguna cosa particular, crea tot un caràcter.
Jo provinc dels estudis d’història, on tots som rates de
biblioteca o, pitjor, d’arxiu, i també projectes d’intel·lectuals
altius. Em sento estimulat en la meva curiositat davant els
diferents col·lectius de creatius. Són espècies exòtiques, si
més no per a mi.
Per descomptat que m’estic endinsant en el terreny
esmunyedís de les apreciacions personals i, molt pitjor, de
les generalitzacions sobre les persones. Exercici perillós
en el període del políticament correcte. Els il·lustradors
saben que la caricatura sempre revela alguna cosa de
la realitat. Cal, però, que sigui encertada, és clar. En la
meva recerca vinculada a la fotografia domèstica m’he
concentrat en el tema de les memòries individuals com a
part –no pas l’única- del patrimoni col·lectiu.
Comparteixo la meva memòria i assumeixo, per tant, sense
embuts la subjectivitat del meu discurs.
Com a docent el primer que vaig notar sobre els
il·lustradors és que no paren de dibuixar mentre tu parles.
Després, però, et formulen preguntes brillants i incisives.
Res a veure amb la preconcepció de què un estudiant
29

que dibuixa és un estudiant que no escolta. Dibuixar implica fer aparèixer
imatges en un paper en blanc. Implica tenir necessàriament un món personal
i capacitat de fantasiejar. Les il·lustradores i il·lustradors són com el petit
príncep d’Antoine de Saint-Euxupéry, cada un en el seu petit asteroide però
contemplant la immensitat de l’univers. Jo estava acostumat a donar classes
a artistes però sobretot a estudiants de disseny gràfic i fotografia. Aquests
dos darrers grups són creadors que donen forma a imatges d’alguna forma
ja preexistents (els paisatges o el físic de les persones estan allí, igual que
les tipografies ja estan formulades i normalitzades en la majoria dels casos).
Actuen com un DJ d’una sessió musical, tant o més que com a compositors
amb una partitura en blanc. Tenen una relació més directa amb l’entorn. Per
sort, la nostra època té als DJ com a ídols del nostre panorama creatiu.
Els il·lustradors, a més, acostumen a ser molt bons lectors. En els llibres han
trobat mons de fantasia que els han seduït i, al cap a i la fi, la majoria han de
proposar dibuixos que ens enriqueixen la mirada sobre un text (des de les
il·lustradores de contes a les que treballen en la il·lustració de premsa, en els
seus articles d’opinió, per exemple). La lectura, el logos, sempre construeix
pensament.
Recordo molt intensament la primera conferència que vaig escoltar d’Isidro
Ferrer. Era un divendres a la tarda i, sense conèixer-me de res, se les va
empescar perquè li fes de tècnic audiovisual en una performance que obria
la seva conferència. Ell és premi nacional d’il·lustració però també de disseny
gràfic, a més de la seva formació com a actor. Cap terreny creatiu és estanc.
Cada illa té el seu paisatge particular, però hauríem de transitar lliurement per
les diverses illes de la creació. Ell sovint es presenta amb una samarreta de
ratlles horitzontals, alhora picassiana alhora infantil (que és el mateix). Tots
esperem dels artistes i creatius de la imatge una indumentària diferenciada.
Les il·lustradores i il·lustradors amb colors dispars i dibuixos traçats a la
samarreta sovint juguen a aquest personatge infantil, en molts més detalls que
no pas únicament en la roba. Hi ha qui encara pensa que dibuixar i fantasiejar
és cosa exclusiva de nens. Com “la Bola de Cristal” d’Alaska ens proposava,
ser nen no implica ser bobo, però sí incorporar el joc i la fantasia com a forma
de comprensió intel·ligent de l’entorn.
En els tribunals de projectes d’il·lustració de l’escola hem comptat diverses
vegades amb Rebeca Luciani. Com en altres tribunals acadèmics, aquestes
persones amb renom saben que representen a la professió davant l’alumnat.
Els comentaris de Rebeca sempre són esperonadors i profunds respecte
als diferents reptes que implica el dibuix a què s’ha enfrontat l’alumne en el
30

seu projecte. Però sempre em crida l’atenció que són comentaris amarats de
tendresa.... una tendresa que altres tribus de creadors visuals, pressionats pel
mandat social de modernitat o de professionalitat rarament es permeten en
públic.
En el nostre imaginari històric les il·lustracions de John Tenniel per a “Alícia
en el País de les Meravelles” són el primer ítem modern de la il·lustració.
Just en el moment en què el concepte d’infantesa es construeix com a relat
social i comencem a pensar per primer cop a la història que la infantesa té
unes característiques pròpies (més enllà de ser adults en procés). Aquesta
nova concepció diferenciada de la infantesa obliga, entre altres coses, a
oferir-los llibres i altres productes editorials específics per a ells. L’Alícia de
Tenniel va vestida com una nena del període victorià, però el seu rostre és
inqüestionablement adult. De fet, en el text escrit per Carroll, les preguntes que
formula són brillants i incisives. Desarmen a qualsevol adult per plantejar una
mirada distinta del món.
Com d’altres historiadors, per a mi la gran referència històrica de la il·lustració
contemporània és l’àlbum “Allà on viuen els monstres” amb text i il·lustracions
de Maurice Sendak, publicat per primer cop el 1963. En el món de Sendak
els adults queden sempre fora de pla. Estan implícits en el text però elidits
voluntàriament de la imatge. El mateix que succeeix en les tires còmiques
de “Peanuts” de Charles Shulz dels anys 1950’. Els nens s’enfronten a un
món complex amb intel·ligència però voluntàriament mantenint-se en l’illa de
la infantesa. Hi ha una reivindicació explicíta d’una mirada infantil que no té
res d’innocent, però que assumeix el joc i la fantasia com eines pròpies de
comprensió.
En el context europeu, la il·lustradora txeca Kveta Pacovska és una de les
nostres grans referències, que les noves generacions no haurien d’obviar.
Els seus grans èxits editorials són de la dècada de 1990, quan ella tenia més
de 60 anys i, entre altres coses, havia pogut desenvolupar el seu rol creatiu
més enllà del mandat social de tenir cura dels seus fills. Els seus personatges
mostren un estil de colors llampants i formes geomètriques contundents. És un
univers que ens sembla profundament infantil i, precisament, està directament
vinculat a les avantguardes històriques, a l’escola de la Bauhaus, a Sophie
Taeuber-Arp, a Paul Klee i a Picasso, entre molts altres artistes plàstics de
primer nivell dels anys 1920/30.
La tribu de les il·lustradores i il·lustradors està poblada d’adults que en un
exercici d’intel·ligència integren una mirada infantil al món, gens innocent, gens
ingènua. Molts, d’això també fan un personatge, un joc personal.
31

Marta Escobar
El pes de sobre

33

Joan Carles Blanch
Els passatemps

Les 7 diferències per Joe Brise
35

Coordinació
Adrià Ramirez
Direcció d’art
Alicia Caboblanco
Disseny Gràfic
Marta Val
Correcció de textos
Elisabet Boal
Il·lustració de portada
Pepe Serra
Data de publicació 10 de desembre 2020.
Agraiments a totes les persones que han participat i han
fet possible aquesta publicació.
Tots els drets reservats. Cap part d’aquesta publicació
pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa de
cap manera ni per cap mitjà, ja sigui electrònic, químic,
mecànic, òptic, de gravació o de fotocòpia, sense permís
per escrit de l’Associació d’Il·lustradores de Tarragona.

Si vols contactar envia un correu a:
hola@aitarragona.com
Si vols fer-te soci pots omplir el formulari
d’inscripció a la nostra pàgina web:
www.aitarragona.cat
I si t’has quedat amb ganes de coneixen’s millor,
no dubtis en xafardejar-nos i seguir-nos en
totes les xarxes socials a @aitarragona!