Què li demanen la resta dels Països Catalans, al nou Parlament?

30 GENER- 05 FEBRER 2021
No faces de la teua ignorància un argument
Joan Fuster
QUÈ LI DEMANEN
LA RESTA DELS PAÏSOS
CATALANS, AL NOU
PARLAMENT?

2
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
LA SETMANA
EL MALDECAP DE LES MESES ELECTORALS
ROGER GRAELLS FONT
La por d’anar a votar
també s’ha traduït
en el màxim històric
de peticions del vot
per correu, que s’ha
allargat fins una
setmana abans de les
eleccions, de manera
extraordinària
La logística del 14-F satura les juntes electorals, que reben
al·legacions d’un de cada quatre designats a les meses electorals
• Es relaxen les restriccions a Catalunya, s’aproven nous ajuts
al País Valencià –que arriba a cinc mil morts– i s’obre una
possible crisi al govern de les Illes arran de la vaccinació de
responsables de Salut
La constitució de les meses electorals el
14 de febrer a primera hora del matí és el
gran maldecap de les juntes electorals
de zona (JEZ), que han rebut més de
20.579 al·legacions de persones designades
que no poden ser a les meses.
Representa gairebé un quart del total
dels membres i el gran volum d’al·legacions
que s’han de resoldre faran
que aquests dies continuïn els sorteigs
que fan els ajuntaments. Alhora, els
nous designats també podran formular
al·legacions a les JEZ, que temen un
col·lapse. Enmig d’aquest enrenou, les
juntes electorals sí que s’han afanyat
a fer una cosa: prohibir als mitjans de
comunicació públics que facin servir
expressions com ara ‘presos polítics’
o ‘exili’, igual que les darreres campanyes.
No s’ha pas garantit que puguin constituir-se
totes les meses diumenge a
les vuit del matí, una hora abans que
comenci la jornada electoral. La llei
electoral preveu que qualsevol persona
present en un col·legi pugui formar
part d’una mesa, i aquestes últimes
hores la Junta Electoral de Barcelona
ha parlat de la possibilitat d’obrir una
borsa de voluntaris per a respondre
a l’eventualitat. És una mesura que
hauria d’autoritzar la Junta Electoral
espanyola (JEC), i que no té el suport del
Síndic de Greuges. A més, els voluntaris
no haurien passat la prova d’antígens
que el Departament de Salut farà a tots
els membres de les meses, titulars i
suplents, i complicaria molt la logística
el mateix matí de les eleccions, perquè
probablement no hi hauria la capacitat
de fer-los aquesta prova.
El govern assegura que la seguretat dels
votants i dels membres de les meses és
garantida. La JEC ha recordat que els
votants contagiats de la covid-19 mantenen
el dret de votar presencialment i ha
recomanat que ho facin durant l’última
hora de la jornada, de set a vuit del vespre.
Fins ara, aquest era el principal risc
sanitari d’unes eleccions imposades pel
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
(TSJC), que aquesta setmana ha
publicat la sentència per la qual suspèn
l’ajornament electoral amb l’argument
que el vice-president en funcions, Pere
Aragonès, no tenia la competència de
signar el decret de la suspensió de les
eleccions, i que a més la situació sanitària
era previsible. Al seu torn, el govern
va decidir dimarts que renunciava a
presentar-hi recurs per no crear més
incertesa a la població.

3
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
LA SETMANA
El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha defugit la idea
que calgui “salvar” la Setmana Santa que va deixar caure el
govern espanyol perquè no pot donar-se una falsa sensació
de normalitat i seguretat
La por d’anar a votar també s’ha traduït
en el màxim històric de peticions del vot
per correu, que s’ha allargat fins una setmana
abans de les eleccions, de manera
extraordinària. Qui no podrà votar són un
milió de catalans que no tenen la nacionalitat
espanyola a causa de l’ordenament
jurídic de l’estat espanyol, segons
que han denunciat la plataforma Casa
Nostra, Casa Vostra, Òmnium Cultural
i el Sindicat Popular de Manters amb la
campanya #1MiliódeVots. Demanen que
electors que vulguin abstenir-se prestin
el seu vot a una de les persones que no té
reconegut el dret de sufragi. Tampoc no
podran votar molts catalans residents
a l’estranger, un problema habitual, a
causa de la ineficàcia de l’administració
electoral i dels consolats espanyols.
Per una altra banda, els presoners polítics
han fet el primer acte unitari fora
de la presó en què han llegit un manifest
contra la repressió i per l’amnistia, i han
fet una crida a votar el 14-F. Tots s’han
implicat a fons en les campanyes d’ERC
i de JxCat, bo i esperant el possible recurs
de la fiscalia contra el tercer grau i la
decisió dels jutges de vigilància penitenciària
o del Suprem de retornar-los
als Lledoners, al Puig de les Basses i a
Wad-ras.
Catalunya viurà, per tant, unes noves
eleccions lluny de la normalitat. Tant
la pandèmia com la repressió impactaran
en gran manera sobre el resultat
i la participació. El govern va arribar a
advertir de la falta de legitimitat de les
eleccions, però els últims dies els partits
independentistes han defensat el procés
electoral. Sigui com sigui, el gran perill
és l’abstenció elevada que probablement
hi haurà, a més de la confusió del 14-F
quan s’hagin de constituir les meses i els
possibles contagis que pugui haver-hi
als col·legis.
Relaxament de les restriccions a
Catalunya
El comitè del PROCICAT ha decidit de
relaxar les restriccions a Catalunya
a causa de la millora dels indicadors
sanitaris. Es reobren els gimnasos i les
llibreries, el confinament municipal
passa a ser comarcal i la restauració
podrà obrir una hora més al matí i al
migdia. Tanmateix, alguns experts
alerten que és la mateixa fórmula dels
últims mesos i que el govern reitera
l’error una vegada i una altra, perquè,
segons que diuen ara, seria el moment
de no relaxar-se i insistir en les mesures
per a guanyar més control sobre
el virus. Per una altra banda, el govern
d’Andorra negocia amb l’estat francès
el relaxament de les restriccions de
mobilitat amb Catalunya Nord.
Al País Valencià, aquesta setmana s’han
superat els 5.000 morts d’ençà que va
començar la pandèmia. La xifra no ha
cessat d’augmentar aquests dos últims
mesos, i en només dotze dies s’ha mort
un miler de persones. La Generalitat
també ha vist com es col·lapsava la web
habilitada perquè els treballadors i els
autònoms sol·licitessin els ajuts aprovats,
tal com va passar a Catalunya. El
Consell preveu d’aprovar més partides
per als sectors més afectats, una volta
prorrogades les restriccions vigents
fins el 15 de febrer. El president de la
Generalitat, Ximo Puig, ha defugit la idea
que calgui “salvar” la Setmana Santa que
va deixar caure el govern espanyol perquè
no pot donar-se una falsa sensació de
normalitat i seguretat.
A les Illes, Més per Mallorca i Més per
Menorca han fet un ultimàtum al PSIB
perquè doni explicacions sobre els càrrecs
de Salut que s’han vaccinat contra
la covid-19. Fonts de la conselleria han
assegurat que s’han vaccinat gestors
directes de la pandèmia. Per una altra
banda, la presidenta del govern, Francina
Armengol, ha afirmat que hi ha a
punt la infrastructura per vaccinar la
població en massa quan arribin les dosis
necessàries. En l’àmbit polític, Armengol
ha refusat de presentar un recurs al
Tribunal Constitucional espanyol contra
l’incompliment de la Moncloa amb el
Règim Especial de les Balears (REB),
que no s’ha traduït en el finançament
compromès en el pressupost espanyol.
Un record per a Arcadi Oliveres
L’economista i activista Arcadi Oliveres,
ex-president de Justícia i Pau, greument
malalt, afronta els últims dies d’una trajectòria
vital compromesa amb la lluita
contra les desigualtats, la justícia social,
el pacifisme, l’ecologisme i també l’independentisme
durant aquesta última
dècada. Oliveres s’ha implicat a fons en
els moviments socials del país i ha denunciat
sempre l’abús dels poders polítics
i econòmics i les brutals desigualtats
econòmiques a causa del capitalisme
més salvatge. Ha estat un exemple ètic
i un referent per a moltes generacions
i es va comprometre també en la lluita
antifranquista i per les llibertats. La seva
família ha obert una web perquè tothom
li pugui enviar missatges que ell llegirà
mentre pugui.

4
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
SUMARI
29 GENER - 05 FEBRER 2021
PORTADA
“No es pot deixar de pensar en clau del país complet”: les eleccions del 14-F,
vistes des de fora del Principat
Per Roger Graells Font.
ENTREVISTES
Tomàs Molina: “En un futur es viurà millor a Sibèria que aquí”
Per Clara Ardèvol Mallol.
Alba Sabaté: “La identitat és quelcom que es busca constantment”
Per Sebastià Bennasar
Toti Soler: “La llibertat artística moltes vegades comporta la indiferència”
Per Bel Zaballa.
Josep Nadal: “Que la gent encara es recorde de la Gossa Sorda és bonic”
Per Arnau Lleonart Fernàndez.
REPORTATGES
Israel vaccina a un ritme admirable. Però quin n’és el preu?
Per Aditya Goenka.
Apple pot haver originat la caiguda de l’imperi d’Intel a la informàtica?
Per Marc Belzunces.
La Internacional Cristoneofeixista
Per Xavier Montanyà.
“Enlloc on aferrar-se”: el col·lapse del futur i la salut mental dels joves
Per Ot Bou Costa
ÀLBUM FOTOGRÀFIC: Una cesària més humana
Per Adiva Koenigsberg.

5
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
REPORTATGE
“No es pot deixar de pensar en clau del
país complet”: les eleccions del 14-F,
vistes des de fora del Principat
Veus representatives del País Valencià, les Illes, Catalunya Nord, Andorra i la Franja
valoren les eleccions del 14-F
ROGER GRAELLS FONT
Les eleccions del 14 de febrer
al Parlament de Catalunya se
seguiran amb atenció arreu
del país, però probablement
no amb tant d’entusiasme
com aquests últims anys. Diversos
temes preocupen més
enllà dels límits del Principat,
a més de la provisionalitat
de la crisi sanitària: el procés
d’independència, l’impuls
de la llengua i la cultura, la
reciprocitat dels mitjans de
comunicació públics, el finançament
i les infrastructures
compartides són alguns
dels elements sobre els quals
hi ha mirades diferents des
del País Valencià, Catalunya
Nord, les Illes, Andorra o la
Franja de Ponent.
Hem parlat amb veus representatives
sobre la situació
política del Principat, les eleccions
del 14-F i les qüestions
clau d’aquests anys vinents
amb una perspectiva de país,
com també les relacions entre
els governs.
Com es veuen les eleccions i
la situació a Catalunya?
Els sectors sobiranistes del
País Valencià, les Illes i la
Franja seguiran el 14-F amb
interès, mentre que a Catalunya
Nord l’arribada de
l’extrema dreta a la batllia de
Perpinyà ha distanciat políticament
les institucions després
de l’acte multitudinari
del Consell per la República el
29 de febrer de l’any passat. La
pandèmia també ha separat
el nord del sud, amb el tan-
cament de la frontera entre
els estats i els confinaments.
A Andorra també hi ha menys
interès per unes eleccions que
no es perceben tan atractives,
mediàticament, com les
anteriors.
Anna Oliver, presidenta d’Acció
Cultural del País Valencià
(ACPV), espera que els partits
independentistes tornin
a guanyar les eleccions.
“Perquè vagen bé els Països
Catalans, li ha d’anar bé a Ca-

6
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
REPORTATGE
talunya”, comenta. Per una
altra banda, Àgueda Micó,
coordinadora nacional del
Bloc i coportaveu de Compromís,
diu: “La incertesa
de fer unes eleccions enmig
d’una pandèmia, una crisi social
i econòmica fortíssima, la
tensió política, els intents de
recentralització, l’excepcionalitat
de tenir líders polítics
que han de fer campanya des
d’un tercer grau per una condemna
injusta... la veritat és
que són unes eleccions en un
moment realment complicat.
A Compromís ens agradaria
una majoria d’esquerres que
implantara polítiques per a
les persones i defensara els
interessos del poble català.”
El músic i activista mallorquí
Biel Majoral explica que
està encoratjat i valora positivament
que l’independentisme
comenci a arrelar
a la consciència de bona part
de la societat: “Ho veig amb
una certa intranquil·litat, però
estic encoratjat perquè l’independentisme
comença a
ser ja molt subjacent. La gent
comença a tenir la consciència
que és l’única via possible.
Aquí a Mallorca hi ha molta
gent que ho segueix i està preocupada.
Es comença a veure
que és una lluita contra un
sistema que ens té des de fa
anys completament colonitzats
i oprimits, governi qui
governi a Madrid.” I Fanny
Tur, activista i ex-consellera
de Cultura del govern de les
Illes, critica que ERC i el PDE-
Cat donin estabilitat al govern
espanyol: “Tinc preocupació
i estic indignada que part de
l’independentisme doni suport
a un govern que no té cap
gest cap a Catalunya, al contrari,
que manté la repressió
Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural
del País Valencià (ACPV), espera que
els partits independentistes tornin a
guanyar les eleccions
unilateral. S’ha renunciat a
la declaració unilateral, però
Espanya no ha renunciat a la
repressió unilateral.” Tur, que
també és historiadora, demana
que el procés es miri amb
perspectiva històrica: “Des
de les Illes ho veiem igual que
des del Principat, amb preocupació
i amb el desig que
en aquest procés Catalunya
no perdi mai de vista el mapa
complet del país; no es pot
perdre la perspectiva.”
Des d’Andorra, les eleccions
se seguiran amb menys interès
que algunes altres vegades.
Ho diu el politòleg Yvan
Lara, que argumenta que el
14-F encisa menys que altres
eleccions catalanes per
l’aturada del procés d’independència,
el fet que es presentin
candidats “més fluixos”
i el “desencís” que hi ha
a l’interior de Catalunya. Lara
opina que l’absència d’elements
engrescadors fa que
les eleccions perdin interès a
Andorra i a Europa. En canvi, a
la Franja se seguiran amb més
interès, pels vincles polítics,
econòmics, socials i culturals
que hi ha entre les comarques
franjolines amb Lleida i les
Terres de l’Ebre. El periodista
Marcel Pena diu que caldrà
tenir molt en compte el resultat.
“Espero que no ixi un
govern autonòmic més, encara
que torni a ser un govern
independentista. Durant els
primers mesos de la pandèmia
la consellera Alba Vergés
va dir a la gent de la Franja que
no anés a l’hospital de Lleida,
tot i que és el nostre hospital
de referència. Una consellera
independentista no pot dir això.
Cal fer un pas més i passar
d’una Catalunya autonòmica
a una Catalunya nacional, que
tingui en compte tot el territori
més enllà de les quatre
províncies del Principat”,
reclama.
I al nord? El sociòleg Gautier
Sabrià explica que la premsa
nord-catalana s’ha abocat
amb l’actualitat política del
sud arran del procés, però
ara la pandèmia ha desviat el
focus informatiu. “La pandèmia
ha agafat tot l’espai
informatiu i hi ha hagut molt
poc ressò d’aquestes eleccions.
Es parla bàsicament de
l’impacte de la pandèmia al
Principat de Catalunya. Molts
nord-catalans no saben que
hi ha eleccions a vint minuts
de casa nostra. L’estat francès
ha decidit de tancar tots els
eixos de comunicació amb el
sud i això ha creat una situació
estranya, una sensació
d’aïllament.” Afegeix que hi
ha molta incertesa sobre si
el resultat del 14-F farà canviar
l’escenari polític al sud,
i que el fet de tenir un sistema
electoral diferent fa més difícil
la comprensió de tot això
que passa. “Molta gent s’ha
perdut amb la qüestió de la
independència després de tot
això que ha passat, i hi ha gent
que ha perdut l’esperança”,
resumeix.
Hi ha una agenda comuna?
El risc que corre l’independentisme
català és de fixar
la vista Principat endins i no
estendre la mirada més enllà
dels límits de les quatre
províncies. Hi ha qüestions
que interessen tots els governs
i que podrien bastir
una agenda comuna de país.
El finançament, el corredor
mediterrani, la unitat lingüística,
la promoció de la cul-

7
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
REPORTATGE
tura comuna i la reciprocitat
dels mitjans públics són els
més esmentats. Però el procés
d’independència és vist
de manera heterogènia arreu
del país.
Oliver retreu a l’independentisme
català que miri massa
Catalunya endins i es despreocupi
d’una visió de la nació
completa a llarg termini. “Demanaríem
més col·laboració
i comunicació entre els governs,
més presència pública
i parlar de coses que fins i tot
defensa la patronal, com el
corredor mediterrani i la millora
del finançament. També
esperem una reciprocitat entre
els mitjans de comunicació
públics. De les eleccions esperem
un resultat que aposte
pel país i voldríem eixa mirada
llarga”, diu. Alhora, retreu als
partits independentistes que
durant la campanya gairebé
no parlin dels Països Catalans:
“Puc acceptar amb la boca
xicoteta que a la campanya no
es parle del país, però l’acció
política ha de ser clara i determinant.
No pot deixar-se tot
en mans d’entitats privades i
empreses.”
taca que la demanda compartida
per ambdues Generalitats
és el corredor mediterrani, i
que és “imprescindible” per
a l’economia. Així mateix, diu
que cal defensar conjuntament
amb els governs català
i balear els drets culturals i
lingüístics i col·laborar més
en l’impuls de les indústries
culturals.
Per una altra banda, Tur destaca
la reciprocitat dels mitjans
i de les titulacions, la
política lingüística i l’impuls
de la cultura mitjançant l’Institut
Ramon Llull com a desafiaments
compartits entre els
governs. Tanmateix, destaca
que hi ha pressions des de
Madrid pel fet que el govern
balear no vagi a l’una amb el
català, i que al País Valencià el
Consell va amb peus de plom
per no esvalotar la “caverna”.
L’ex-consellera assegura que
la relació entre els governs
català i balear és bona i millor
que quan governava la
dreta. “En moments conflictius
per a Catalunya pot ser
que els altres governs hagin
estat massa tebis a l’hora de
demostrar la seva solidaritat
per no molestar Madrid. Hi ha
una relació fluida i es coordina
la política lingüística, això és
important”, destaca. “S’ha de
treballar per no deixar territoris
pel camí, no es pot deixar
de pensar en clau del país
complet”, afegeix.
En canvi, la relació de Catalunya
i Andorra es preveu més
freda i distant. Lara destaca
que poden haver sorgit susceptibilitats
entre ambdós
governs arran de la gestió
El risc que corre l’independentisme
català és de fixar la vista Principat
endins i no estendre la mirada més enllà
dels límits de les quatre províncies
de la pandèmia. “França ens
ha mantingut força oberts;
en canvi, Catalunya no”, recorda.
Afirma que l’executiu
andorrà esperava més col·
laboració de la Generalitat.
Remarca fins a quin punt és
important el turisme per a
l’economia andorrana i com
l’ha perjudicada el tancament.
A Catalunya Nord se seguirà
amb atenció la probable entrada
de Vox al Parlament de
Catalunya. “Pensi que per fer
un enllaç entre els dos territoris
ha impactat molt el fet que
entri en joc Vox. El fet que comenci
a arribar una formació
clarament d’extrema dreta al
Principat, vist des de la ciutat
de l’estat francès més gran
governada per l’extrema dreta,
té un interès fort. Sabem
que nosaltres a Perpinyà ens
anem convertint a poc a poc
Micó fa valer el full de ruta de
Compromís al govern: “Apliquem
i reclamem polítiques
centrades en les persones des
del País Valencià i, alhora, sol·
licitem un tracte just pel que
fa a la reforma del sistema
de finançament. Cal una reconstrucció
social i econòmica
després de la crisi de la
covid-19, que ha de venir d’un
nou model productiu que pose
les persones al centre, i no els
interessos del capital, alhora
que impulsa la transició
ecològica per a plantar cara a
l’emergència climàtica.” Des-

8
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
REPORTATGE
en una plaça forta de l’extrema
dreta francesa”, comenta.
Pena destaca que la població
de la Franja estarà molt pendent
de la nova política del
govern amb relació a la sanitat,
una qüestió mai resolta
del tot, i també en els tancaments
amb relació a la pandèmia.
Pel que fa a la relació
entre governs, situa Lambán
al sector “dur i caspós” del
PSOE –sovint s’ha pronunciat
molt durament contra
l’independentisme– i destaca
que el seu soci, la Chunta Aragonesista,
reivindica un cert
aragonesisme i les llengües de
l’Aragó. Sobre això, creu que
es podrien fer passos cap al
bilingüisme als ajuntaments,
però que no es fan.
La caiguda de Perpinyà en mans de
l’extrema dreta implicarà un tomb en el
tracte de les institucions nord-catalanes
respecte de l’independentisme
I el futur?
Les relacions entre els governs
del país marcaran els
anys vinents. La millora de
la interlocució es pot centrar
en l’anàlisi dels interessos
comuns i la cooperació en
qüestions clau. El procés d’independència
també hi fa un
paper, en aquestes relacions.
Andorra se’n manté al marge,
mentre que la caiguda de Perpinyà
en mans de l’extrema
dreta implicarà un tomb en
el tracte de les institucions
nord-catalanes respecte de
l’independentisme. Un altre
factor és el desvetllament de
consciències que hi ha hagut
arreu del país.
Micó creu que pot millorar-se
la relació entre els governs,
tot i que actualment és fluida
i hi ha complicitat. “Sí que
és cert que es podria aprofundir
l’anàlisi i la diagnosi
compartida de molts desafiaments
que traspassen les
estrictes fronteres de cada
país, sempre respectant els
legítims interessos d’uns i
altres, que algunes voltes seran
coincidents i altres no”,
comenta.
“A Mallorca passa com a
Catalunya. Hi ha unes bases
socials i agrupacions locals
potents i fermes, però a vegades
les cúpules polítiques
no s’adiuen amb aquesta
sensibilitat de les bases”,
lamenta Majoral. “Crec que
la consciència de nació catalana
cada vegada la tenim
més clara. Abans ens reuníem
pocs, ara ve molta gent
que no és recelosa malgrat la
campanya contra el català. Va
ser molt important el fet que
tinguéssim el coratge i la força
de reivindicar la llengua i la
unitat lingüística. Molta gent
no sabia res de la història i la
cultura comuna que tenim i
s’han començat a despertar
consciències”, celebra.
Lara explica que arran del
procés d’independència hi
ha hagut tibantor entre Catalunya
i Andorra. Recorda
que Andorra és un estat petit
i que la seva vulnerabilitat
l’obliga a tenir bones relacions
amb els estats espanyol i
francès. “Crec que a Andorra
no s’espera gaire de Catalunya
i viceversa. Són relacions
complicades, a vegades,
i no hi ha temes comuns a
l’agenda política. Una altra
cosa són les relacions humanes
i professionals, perquè
hi ha molts catalans que
viuen i treballen a Andorra”,
diu. I respecte de l’1-O, diu:
“La vulnerabilitat d’Andorra
respecte dels estats veïns ho
complica molt. Si l’1-O l’únic
reconeixement internacional
hagués estat Andorra, hauria
estat ridícul.”
Quant al procés i el paper que
ha tingut Catalunya Nord els
últims anys, Sabrià diu que
caldrà veure com evoluciona
aquest lligam. “Veurem si
Perpinyà té un rol més passiu
o hi ha interès perquè en tingui
un de més actiu. Cal recordar
que des de l’1-O cada cop
que hi ha eleccions al sud tots
els peixos grossos de la política
local han de fer declaracions
a la premsa local, i tothom
tem de pronunciar-se massa.
Alliot en canvi es reserva més,
diu que no vol ficar-se en la
vida política del sud. Hi ha poc
interès que Perpinyà faci un
paper en el procés independentista”,
afirma.

9
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
REPORTATGE
Israel vaccina a un ritme admirable.
Però quin n’és el preu?
Els problemes per la privadesa de les dades, el sobrecost i el tractament
dels territoris palestins són qüestions a tenir en compte
Un grup d’israelians fa cua per rebre el vaccí a Jerusalem. ABIR SULTAN
ADITYA GOENKA
Israel va implementant un
programa accelerat de vaccinació
contra la covid-19, de tal
manera que el 48% de la població
(9 milions de persones)
rebrà una primera dosi d’ací
a cinc setmanes. L’objectiu
de les autoritats sanitàries
de país és haver vaccinat el
80% de la població a final de
maig. Però també s’han presentat
dubtes sobre la manera
com s’ha fet el pla de vaccinacions.
Què es pot aprendre, doncs,
de l’experiència d’Israel?
El govern israelià va arribar
a un acord amb Pfizer per a
garantir una distribució exprés
del seu vaccí a canvi de
proporcionar l’edat, el sexe i

10
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
les dades demogràfiques anònimes
de les persones vaccinades.
Això és possible perquè
Israel té un sistema de salut
universal i cada persona té un
registre de salut digitalitzat.
El país també compta amb
la infrastructura sanitària i
la logística necessàries per a
posar els vaccins. Els territoris
palestins ocupats, però, tenen
un sistema de salut diferent.
Les proves preliminars sobre
els resultats del vaccí ens
dóna una idea sobre la seva
efectivitat. Després de catorze
dies, un grup de persones que
havia rebut una dosi mostrava
un 33% menys d’infeccions
que un grup no vaccinat. És
un nivell de protecció decebedorament
baix, tot i que el
Ministeri de Salut israelià diu
que cal esperar per saber quin
és l’impacte protector definitiu.
En canvi, són molt més
encoratjadors els informes
recents que indiquen que dels
428.000 israelians que van
rebre una segona dosi del vaccí,
només el 0,014% va contraure
el virus. És important
assenyalar que aquestes dades
són preliminars i no han estat
revisades per altres científics.
Ens caldrà alguna cosa més
que xifres per a comprendre
adequadament l’eficàcia
d’aquest vaccí.
Problemes de privacitat
Alguna de les clàusules de
l’acord amb Pfizer han presentat
problemes de privacitat.
En una emergència de
salut pública, la recopilació
de dades demogràfiques és
essencial per a veure què funciona
i què no. Però continua
essent important saber si les
dades individuals s’han de
compartir, sense consenti-
ment explícit, amb empreses
amb ànim de lucre, especialment
perquè la informació
sobre 140.000 pacients amb
la covid-19 ja s’ha compartit
també amb el Shin Bet,
l’agència de seguretat d’Israel,
sense la deguda aprovació
i autorització.
Cost del vaccí
Una altra qüestió de l’acord
que cal considerar és el preu
de l’operació. Els detalls complets
no són disponibles, però
els informes suggereixen que
l’accés prioritari al vaccí ha
tingut un cost més alt que
el preu que paguen la Unió
Europea i els Estats Units. El
govern d’Israel defensa que
el preu total pagat és equivalent
al cost de dos dies de
confinament i que, per tant,
val la pena pagar-lo. El pagament
de la prima pot canviar
la prioritat de lliurament dins
Israel, però, atesa la dimensió
del país, no afectarà necessàriament
el mercat global. No
obstant això, si altres països
també comencen a trencar
files i a pagar més, el mercat
mundial de vaccins es veurà
greument afectat.
Atès que diversos països han
fet prou comandes per a vaccinar
els seus ciutadans unes
quantes vegades, altres països,
especialment els d’ingressos
més baixos, poden trobar-se
amb problemes a l’hora d’accedir
a la quantitat mínima de
dosis que necessiten.
En aquest context, si els vaccins
han d’anar al millor
postor, o s’han de distribuir
d’acord amb criteris ètics per
a protegir els més vulnerables,
és un debat que no es pot
esquivar.
Els territoris ocupats,
relegats
Però què passa amb les persones
que viuen a Cisjordània i a
la Franja de Gaza? Aquesta és
potser la qüestió més controvertida
del programa de vaccinació.
Mentre que els colons
jueus que viuen en aquests
territoris reben el vaccí, els
palestins dels territoris ocupats,
no.
Israel es defensa i assenyala
que aquestes vaccinacions
són responsabilitat de l’Autoritat
Nacional Palestina. Però
segons la Quarta Convenció
de Ginebra, que cobreix el
control d’epidèmies i malalties
contagioses, es pot afirmar
que aquest deure recau sobre
Israel, com a país ocupant.
Per a l’Autoritat Nacional
Palestina és un desafiament
enorme adquirir i implementar
els vaccins de Pfizer-BioNTech
o Moderna, atès el seu
cost i la tecnologia d’emmagatzematge
en fred que requereixen.
L’Autoritat Nacional
Palestina ha fet comandes
del vaccí rus Sputnik V, però
actualment no hi ha prou subministrament
per a fer-ne un
desplegament complet entre
la població.
En clau electoral
També hi ha una dimensió
política interna en la política
de vaccins. Israel ha tingut
una de les taxes d’infecció
més altes del món. Durant la
segona onada de la pandèmia,
després de les protestes contra
la gestió de la pandèmia
per part del govern, el maig
del 2020 es va constituir un
govern d’unitat nacional. Hi
havia protestes contínues i el
govern va acabar dimitint el
El govern israelià
va arribar a un
acord amb Pfizer
per a garantir
una distribució
exprés del seu
vaccí a canvi de
proporcionar l’edat,
el sexe i les dades
demogràfiques
anònimes de
les persones
vaccinades
22 de desembre. S’han convocat
eleccions generals al
març d’enguany. L’acord amb
Pfizer es va signar el passat 6
de gener.
Des d’una perspectiva d’economia
política, la responsabilitat
d’un govern és la de
protegir vides i mitjans de
subsistència, de manera que
els esforços d’Israel per a
accelerar la vaccinació són,
certament, dignes d’elogi. Les
dades proporcionades a Pfizer
són un servei públic per a altres
països, tenint en compte
que proporcionaran informació
sobre l’eficàcia del vaccí
i ajudaran a fer avaluacions
més realistes de les estratègies
de vacunació. Però mentre
esperem a saber-ne més, les
lliçons extretes de l’ambiciós
programa israelià han d’equilibrar-se
amb la comprensió
del seu context institucional,
polític i econòmic.
Aquest article ha estat publicat
originalment a The Conversation.

11
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
ENTREVISTA
TOMÀS MOLINA
“En un futur
es viurà millor
a Sibèria que
aquí”
Parlem amb un dels homes del temps més populars
de TV3 sobre la seva trajectòria professional i sobre
l’emergència climàtica
JÚLIA PARTAL

12
TOMÀS MOLINA
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
CLARA ARDÈVOL MALLOL
Ens trobem amb Tomàs Molina (Badalona,
1963) en un parc de Barcelona
un migdia extraordinàriament
càlid per ser el mes de gener. “Ja us
va avisar aquest que surt per la televisió
que faria calor!”, comenta, somrient.
No calen gaires presentacions de qui
és un dels homes del temps més populars
del país. De fet, mentre fem l’entrevista,
uns nens se’l queden mirant embadalits.
Però hi ha altres facetes seves que no
són tan conegudes: la de doctorand –fa
una tesi sobre la comunicació del canvi
climàtic– i la de professor d’universitat.
Aquesta darrera se li nota especialment.
De la mateixa manera que ho fa a TV3,
ens transmet coneixements complexos
de manera entusiasta i entenedora,
com un mestre de ciències vocacional.
Parlem amb ell sobre la seva trajectòria
professional, sobre el canvi climàtic i la
interpretació del cel i sobre el personatge
del meteoròleg més enllà de l’espai del
temps: el d’Instagram i el del Polònia.
—Com va néixer la vostra passió per la
meteorologia?
—No tenia una veritable passió... Sempre
m’han agradat les ciències, però la
meteorologia no estava entre les meves
idees quan era jove, volia ser professor
de matemàtiques o física. A la facultat
em va agradar molt l’astronomia, i el seu
departament era “Física de la terra i el
cosmos”. Entre les assignatures que tocava
fer hi havia meteorologia, però tampoc
llavors m’agradava especialment...
[Riu.] Després vaig passar les proves de
TV3 i vaig descobrir la meteorologia. Ara
m’agrada moltíssim. Si ara em pregunten,
jo vull ser meteoròleg!
—De fet, ser meteoròleg i ser home del
temps no és ben bé igual.
—Exactament, però en el nostre cas
som força meteoròlegs. Tot el que es
veu a la televisió ho fem nosaltres. Tecnològicament,
anem molt avançats en
comparació amb altres televisions i, fins
i tot, amb alguns serveis meteorològics
del món. Correm el nostre propi model
i els pronòstics són nostres en el sentit
íntegre del concepte. A la Corporació
havíem tingut una de les empreses més
grans del món en meteorologia. Érem
Canal Meteo, Canal Teletiempo, Canal
Meteo Itàlia... Abans, tot el temps de la
premsa espanyola venia de nosaltres:
l’ABC, La Razón... Tothom!
—Això s’explica per l’opció que va fer
TV3 en el seu moment.
—Va ser quan va arribar Antoni Castejón.
Ell treballava a l’Institut Nacional de
Meteorologia (INM) i a Madrid tenien
un receptor de satèl·lit meteosat. Quan va
Tecnològicament,
anem molt avançats
en comparació amb
altres televisions i, fins i
tot, amb alguns serveis
meteorològics del món
JÚLIA PARTAL

13
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
TOMÀS MOLINA
Avui dia pronostiquem millor
el temps que farà d’aquí a
una setmana que no pas fa
trenta anys pronosticàvem el
temps que faria l’endemà no
l’altre
JÚLIA PARTAL
entrar a la televisió, va trucar al proveïdor
dient que era de l’INM i que en volien un
altre, i li van vendre un. Però no era per a
l’INM, sinó per a TV3... Li van fer gairebé
un consell de guerra per això, li va costar
l’expulsió de l’INM. Va fer una mica de
trampa, però no pas una il·legalitat. I és
per això que vam tenir el segon receptor
de satèl·lit d’Espanya i un dels primers
d’Europa. També vam tenir el primer
radar meteorològic d’Europa i vam ser
la primera televisió a tenir-ne de propi.
I la màquina amb què fem els mapes del
temps és una màquina que al principi
només la teníem nosaltres i la CNN.
—A Catalunya hi ha molta afecció a
la meteorologia. Això hi té a veure?
—Som el reflex de com és Catalunya,
no crec que siguem els impulsors. Si a la
gent li agrada, ho ensenyem. Vam començar
a ensenyar càmeres del temps en
directe fa trenta anys, quan Josep Sanz,
director d’Informatius, va veure que les
feien servir a Tòquio. I de seguida que va
sortir el correu electrònic vam apostar
per l’enviament de fotografies. Hem
anat agafant l’onada de la passió que hi
ha al país.
—L’ofici ha evolucionat molt i ara
l’encerteu molt més. Havíeu tingut
problemes per aquesta qüestió, anys
enrere?
—I tant! Un pont de la Immaculada
vam tenir un rècord de baixa ocupació
hotelera d’un 7% al Pirineu, no hi va
anar ningú... Això ens va costar una esbroncada
descomunal, amb preguntes al
parlament. Vam pronosticar que nevaria
diumenge i va acabar nevant entre diumenge
al vespre i la matinada de dilluns.
Avui dia pronostiquem millor el temps
que farà d’aquí a una setmana que no pas
fa trenta anys pronosticàvem el temps
que faria l’endemà no l’altre.
—Recordeu algun moment que us hagi
marcat especialment en els trenta-quatre
anys que fa que sou a TV3?
—Sempre hem viscut amb molta passió
la neu, que a Catalunya agrada molt.
També recordo una vegada que es podria
dir que Mas va sortir per la televisió
fent d’home del temps, transmetent el
pronòstic d’una nevada. Va ser una de
les primeres vegades que van parar el
trànsit rodat de camions. Els polítics es
van adonar fa temps de la importància
de la meteorologia.
—Què voleu dir?
—Si hem contribuït a res és al fet que la
gent s’adoni que la meteorologia no és
una fatalitat. L’altre dia, sortia Ayuso
dient que el temporal Filomena no estava
previst. Si tots els mòbils ho preveien!
La meteorologia no és una fatalitat, és
pronosticable. Això no vol dir que sigui
totalment evitable, però et permet de

14
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
TOMÀS MOLINA
preparar-te. Si fa una ventada molt gran,
no és culpa del polític, però que es quedi la
gent a la carretera sí que és falta de previsió.
A Catalunya no s’accepta que, si hi
ha un problema i es pot evitar, no s’eviti.
Als meus alumnes els dic que nosaltres
estem per salvar vides i béns i fer la vida
de les persones més senzilla. Però amb la
previsió no n’hi ha prou. Algú ha d’actuar
perquè el perill que pronostiquem no es
converteixi en una catàstrofe. A Catalunya
això ho tenim molt ben organitzat.
Abans que hi hagi una nevada, nosaltres
hi som, i aquesta organització que tenim
a TV3 també la té el govern. Ara ja
no surt el president explicant el temps,
surt algun meteoròleg del PROCICAT o el
conseller. És un sistema coordinat.
—Que a vegades falla.
—Sí, i tothom té dret de queixar-se, però
a vegades no es pot fer més si neva, plou
o hi ha grans ventades. La meva vida és
escoltar les crítiques, els meteoròlegs
som porters. Si et fan un gol, pot ser que
sigui perquè tu t’has equivocat, perquè
la teva defensa no ho ha fet bé o perquè
el davanter és molt bo. I un porter ha
d’analitzar per què ha passat, perquè no
torni a passar. Hem d’escoltar les queixes
i valorar si són certes o no. I si ho són,
intentar millorar.
—De tota manera, ara ja no teniu tanta
responsabilitat, perquè la gent també
mira el pronòstic del mòbil. Com ha
canviat la vostra feina?
—Del tot. Els homes del temps clàssics
ens anem tornant irrellevants i serem
irrellevants. La meva filla ara és als Països
Baixos i, si vol anar a la facultat amb
bicicleta, el mòbil li diu el temps que té
Els homes del temps
clàssics serem irrellevants
per anar i tornar sense que li agafi la pluja.
I l’encerta. No hi haurà prou Molines al
món per a dir a tothom a quina hora ha
de sortir de la facultat!
—Però els homes del temps oferiu un
plus.
—Sí. És com si el mòbil et digués que
tens un càncer i que et moriràs, i prou.
Si vas al metge, t’explicarà per què. Nosaltres
igual, entenem què passa, en
fem la interpretació, l’acompanyament,
la vivència. Tu surts al carrer i penses
“quina calor!”, llavors arribes a casa i jo
t’explico que a Tortosa estan a 28 graus,
i dius “veus com fa calor?”. Si veus un
núvol diferent, t’expliquem quina mena
de núvol és. Funcionem perquè compartim
vivències, però el mòbil continuarà
encertant-la més, i en un futur encara
més: tindràs el pronòstic incorporat al
cotxe i et dirà al cap de quants quilòmetres
començarà a ploure.
—Parleu d’episodis d’altes temperatures
a l’hivern. Serà una cosa habitual
a partir d’ara?
—Sí, i aquests són els més fàcils d’acceptar.
Però si al gener tenim 28 graus a
Tortosa, vol dir que a l’agost en tindrem
41. Molta gent, encara que no ho digui,
pensa que els 28 graus al gener són
fantàstics. Si ets siberià i passes de -47
graus a 12 graus, ets la persona més feliç
del planeta...
—En un futur es viurà millor a Sibèria
que aquí?
—Encara no, però en un futur sí. L’any
passat, a Lleida van tenir quatre dies amb
temperatures superiors als 40 graus.
Potser enguany en comptes de quatre
dies en seran sis. Això vol dir que ja no
fas vida normal, necessites aire condicionat.
A Andalusia aquest estiu han tingut
mínimes de trenta-cinc... A Barcelona,
a causa de la humitat, si la temperatura
puja per sobre dels 35 ja no pots fer vida
normal, tampoc. I tindrem aquestes
temperatures. Em sap greu, però és així.
—Per tant, serà millor viure a llocs més
freds... Quins terminis calculeu?
L’aigua serà un dels grans
motius de tensió els cinc
anys o vint-i-cinc vinents
—D’aquí a vint-i-cinc anys, només. No
pas per anar a viure a Sibèria, però aquí
estructuralment tindrem necessitats de
gran adaptació en aquest termini. L’aigua
serà un dels grans motius de tensió
els pròxims cinc anys, vint-i-cinc. Quan
l’aigua que s’evapora és superior a la
que cau del cel, hi ha sequera. Si en un
lloc cauen 400 litres de mitjana i hi ha
un equilibri, les plantes viuen. És com a
casa: si trenques l’equilibri i no regues
la planta, es mor i ja no revifa. Però si no
es mor i la tornes a regar, torna a sortir.
En els llocs amb precipitacions de 400
litres passa això, les plantes revifen.
Però a Tarragona, Lleida i bona part de
Catalunya tenim precipitacions per sota
dels 400 litres. Si baixa un 10% la precipitació,
ja estarem a 350, i en molts casos
a 250 o per sota. Si la precipitació baixa
per sota dels 250 i persisteix, les plantes
es moren, perquè s’evapora molta
més aigua que 250 litres, desertifica.
Ens assemblarem al nord d’Àfrica, amb
porcions molt grans de terreny sense
res. La plana de Lleida era sostenible
sense regar, gràcies a la boira, que fa
que no s’evapori l’aigua. Ara, com que
hi ha menys dies de boira, necessitarà
ser regada, i això generarà conflictes.
Fins ara, el canal d’Urgell o el Garrigues
no anaven a l’horta de Lleida, però és la
gran productora i un dia l’hauran de regar,
i es barallaran. Això passarà pròximament.
Ja no diguem al sud d’Espanya,
que produeixen per al nord d’Europa. El
Pla Hidrològic Nacional reviurà...

15
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
TOMÀS MOLINA
—També ens hem d’acostumar a fenòmens
com el Glòria o el Filomena?
—Quan jo era alumne hi havia la lliçó
d’huracans. El professor deia: “No n’hi
ha.” Punt. Aprovar era fàcil! Ara ja no és
així. Recordo la primera vegada, cap al
2000 i poc, que en Mauri i jo, mirant el
Meteosat, vam dir: “Ai, mira, això sembla
un huracà! Ha, ha! Quina gràcia!” I
ho era, fes-te fotre... Era el primer que
va arribar. Va anar cap a les Canàries...
Ara ja hi ha huracans aquí, abans no hi
arribaven. Enguany n’han arribat dos.
Com a professor, he hagut d’aprendre
d’huracans. Ara la lliçó ja no és tan fàcil
d’aprovar! [Riu.]
—Això també té relació amb el canvi
climàtic, igual com les baixes temperatures
del Filomena, encara que
pugui semblar contradictori. Els canvis
extrems també formen part de tot això.
—Ara mateix som a 20 graus! Tot el
planeta es va escalfant, cada any és
més càlid que l’anterior. Però aquí, els
hiverns dels últims anys han estat més
freds, ha canviat la tendència. Són comparables
als del període entre els anys
seixanta i els noranta. Això que passa a
la península, França i Anglaterra és una
anomalia originada perquè es desfà el
gel polar. Com que el Pol Nord es desfà
a tota màquina, tots els glaçons que
posa a l’Atlàntic el refreden. Però és una
anomalia lligada a això. Quan el procés
es completi, serà com el cafè amb gel
quan es desfà...
vol dir que el núvol creix per allà i que
plourà. Els meus fills s’han acostumat
a mirar-ho. Vam fer un viatge als Alps i
van veure un núvol amb una cosa grisa
a sota, que es diu virga. Depèn del color
que tingui, indica una precipitació. Em
van dir “papà, allà cau pedra!”, perquè
era una virga blanca. Vam arribar-hi i
allò era la fi del món... [Riu.]
—No vull acabar sense demanar-vos
pel vostre paper a les xarxes. Sou el
rei d’Instagram a Catalunya, amb el
permís de Dulceida...
—També és de Badalona! Jo sóc fill de
botiga de barri i recordo que la meva
mare sempre parlava amb la seva... Vaig
fer-me Instagram perquè el meu fill,
que llavors tenia setze anys, m’ho va
dir. Vaig començar fent el que em deia
ell i em van començar a seguir nens de
setze anys. Ell s’ha fet gran i ara els qui
més em segueixen són els de divuit.
Ara els meus fills em diuen que els faig
vergonyeta... No tinc gaires límits, i
per això a vegades he de recordar-me
que sóc un senyor gran i que m’he de
calmar.
—Entre el Molina d’Instagram i el
Molina del Polònia, ha crescut molt el
personatge fora de l’espai del temps.
Què us sembla?
—Molt bé. Només hi ha una sola cosa que
no accepto i per la qual un parell de vegades
m’he queixat internament: quan al
Polònia ens barallem amb en Mauri. Això
m’ha fet enfadar. Accepto que es fiquin
amb mi de la manera que els doni la gana,
però no suporto ni accepto que em facin
barallar amb ningú. Això sí que no. Fa
molts anys que treballem junts i estem
bé professionalment. I això que mantenir
una bona relació professional i personal
no és tan fàcil com sembla. Som competidors,
veritablement, perquè la televisió
és un món de competició. Per això no
accepto que ens facin barallar, perquè
no estem barallats en absolut, treballem
molt bé. Per això m’he queixat alguna
vegada. Puc semblar molt bona persona,
però si m’enfado… Compte! [Riu.]
Podeu comprar el llibre Meteocuriositats,
de Tomàs Molina, a la Botiga de VilaWeb
—Al setembre vau publicar Meteocuriositats,
un llibre perquè els més petits
aprenguin a interpretar el cel. Què s’ha
de fer per aprendre a mirar?
—Els pagesos saben interpretar el cel
perquè el miren, i és el primer que hem
de fer. A vegades veiem, però no mirem.
I després, recordar. Si mires un núvol
i veus que no és definit per la part de
dalt, que fa com una mena de borrissol,
vol dir que no creixerà, que si el tornes
a mirar d’aquí a un moment serà d’una
altra manera. Per tant, no plourà. En
canvi, si veiessis que per dalt té com una
cosa retallada, definida, que brilla molt,
Ara ja hi ha huracans
aquí, abans no hi
arribaven
JÚLIA PARTAL

16
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
REPORTATGE
Apple pot haver originat la caiguda
de l’imperi d’Intel a la informàtica?
El nou xip per a ordinadors personals dels californians sorprèn els experts
i posa en qüestió el futur d’Intel · Més fabricants comencen a passar als xips ARM
MARC BELZUNCES
bils. Això, d’entrada, suscitava
molts dubtes. Per una banda,
per la complexitat d’haver de
transformar tots els programes
d’escriptori a la nova arquitectura.
Per una altra, per
si els ordinadors acabarien
perdent rendiment. Tanmateix,
ja durant les primeres
proves, s’ha vist que el nou xip
M1 d’Apple té un rendiment i
El novembre passat Apple
va fer una de les tradicionals
presentacions dels seus nous
productes, on es va confirmar
el rumor que abandonaven els
processadors d’Intel per als
seus ordinadors de sobretaula.
Apple passa a dissenyar-ne
de propis seguint l’arquitectura
ARM, pensada inicialment
per a dispositius mòuna
potència excepcionals,
amb un consum d’energia
molt baix. Els experts comencen
a pensar si la resta
del sector de la informàtica
no podria migrar en massa a
l’arquitectura ARM i abandonar
Intel, que ha dominat
absolutament la informàtica
personal durant aquestes
darreres tres dècades.

17
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
Apple i Intel, un divorci
anunciat
No es pot dir que la ruptura
definitiva entre Apple i Intel
sigui cap sorpresa per a
ningú. Els ordinadors de la
poma van néixer amb xips de
Motorola, que van incorporar
durant vint-i-tres anys. Però
el 2006 Steve Jobs, cansat que
Motorola no proporcionés els
xips que necessitaven per a
fer evolucionar els productes,
va adoptar els d’Intel. Hi va
haver polèmica, perquè els
seguidors més apassionats no
entenien que calgués usar els
xips del màxim rival, Microsoft.
La transició va ser progressiva,
però gens fàcil en el
front del programari. Durant
una època tots els programes
per a Mac havien de funcionar
en totes dues arquitectures.
Apple va haver de crear eines
per a facilitar-la, com ara el
Rosetta, una capa de programari
que podia traduir entre
les dues arquitectures, la de
Motorola i la d’Intel. Precisament
aquesta experiència
de canvi d’arquitectura ha fet
que ara Apple confiés a fer un
nou canvi d’arquitectura amb
garanties, després de quinze
anys amb Intel. Però el motiu
de l’abandonament ha estat
el mateix que amb Motorola:
Apple vol fer evolucionar els
seus productes en una direcció
que Intel no li pot oferir.
No ha estat pas un malestar
que hagi vingut de cop. Apple
vol presentar la renovació dels
seus productes amb regularitat,
però als ordinadors Mac
depenia del desenvolupament
d’Intel, que més d’una vegada
s’havia endarrerit per impediments
de fabricació i de
disseny. Arran d’això Apple ha
hagut de presentar noves versions
dels seus productes amb
generacions antigues de processadors
d’Intel. També hi
ha hagut dificultats de refrigeració
en alguns models per
no haver dedicat prou temps
a l’enginyeria a causa de l’endarreriment
en el lliurament
dels xips. Però segurament el
punt de no-retorn va ser en el
desenvolupament del mòdem
5G per als iPhone. Apple havia
arribat a un acord amb Intel
perquè el desenvolupés, amb
la intenció d’incorporar-lo
al model de telèfon del 2019,
quan la competència també
començava a oferir la nova
generació d’internet mòbil.
Tanmateix, Intel n’aturà el
desenvolupament i deixà
Apple a l’estacada. Finalment,
als iPhone d’enguany s’ofereix
connectivitat 5G gràcies
als mòdems de Qualcomm, un
any més tard que els models
rivals.
A més, tot això ho podien contrastar
amb el desenvolupament
dels xips centrals dels
iPhone, iPad i Apple Watch,
que des del 2013 desenvolupa
Apple basant-se en l’arquitectura
ARM. La companyia
en té un control absolut, tant
del maquinari com del programari.
Això li serveix per a
fer un disseny dels productes
integrat, en què pot optimitzar
el consum energètic i la
durada de la bateria. I també
pot presentar els productes
en les dates tradicionals, especialment
en el dispositiu
estrella, l’iPhone, que es renova
puntualment cada any.
I, encara, pot fer avançar el
desenvolupament dels xips
en la direcció que li interessa,
d’una manera diferenciada de
la competència.
ARM, l’arquitectura del
futur? Un canvi de model
que poden seguir Microsoft
i més fabricants
ARM, l’arquitectura en què es
basen els xips d’Apple, té un
propietari, Arm Ltd, amb seu
a Cambridge. L’empresa en
defineix el desenvolupament.
Més tard, dóna llicència a més
Apple vol fer
evolucionar els
seus productes en
una direcció que
Intel no li pot oferir
Els nous portàtils amb xip ARM d’Apple sorprenen per la seva potència, tot i que alguns
models no compten amb cap ventilador. APPLE

18
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
REPORTATGE
l nou xip d’Apple basat en l’arquitectura ARM supera clarament els d’Intel. APPLE
companyies perquè desenvolupin
xips basats en la seva
arquitectura, amb una gran
llibertat –com fa Apple, però
no és l’única. De fet, podem
considerar-lo com un conjunt
d’instruccions o lleis per
les quals funciona el xip, i que
són diferents d’unes altres
arquitectures –com la d’Intel.
A la pràctica, més enllà
dels detalls tècnics, l’aspecte
més important és que els xips
ARM se centren a proporcionar
un consum d’energia
molt baix i a un cost molt
reduït. Com a contrapartida,
proporcionen una potència
limitada. Si més no, fins ara.
Per això han estat enfocats
gairebé exclusivament als
dispositius mòbils. De fet,
són els xips que trobem a tots
els mòbils que duem a la butxaca
–com ara els Snapdragon
de Qualcomm.
Aquesta poca potència en
limitava l’aplicació als ordinadors
portàtils, que requereixen
un gran capacitat de
càlcul. Malgrat tot, ha anat
millorant amb els anys i el
primer avís el va proporcionar
Apple amb els seus
xips ARM per a l’iPad. En
els últims models, els analistes
van observar que la
seva potència no tenia res
a envejar als dels portàtils
d’Apple amb xips Intel de
no fa tant de temps. De fet,
avui dia un iPad pot acomplir
les tasques típiques d’un
usuari no professional sense
entrebancs. Que un xip ARM,
atesa la gran millora en la
potència –que supera fins
i tot l’evolució prevista per
la coneguda llei de Moore–,
fos millor que un d’Intel només
era qüestió de temps. I
de molt poc temps.
Amb l’M1, el xip ARM desenvolupat
pels seus ordinadors
portàtils i de sobretaula,
Apple fa el salt definitiu. No
tan sols aconsegueix el doble
de rendiment que els dels
portàtils de la competència
amb Intel; no tan sols consumeix
un 25% d’energia amb el
mateix rendiment, de manera
que sorprèn els membres de la
companyia i tot. A més de tot
això, Apple pot augmentar el
nombre de nuclis i integrar
encara més els processadors
de gràfics i la RAM, tot creant
un processador que ho inclou
tot (nucli, gràfics i RAM). Un
dels objectius dels californians
ha estat de bon començament
precisament això:
integrar-ho tot al màxim per
simplificar la fabricació i donar
més llibertat al disseny
exterior dels productes. Però
encara més: al processador
també hi poden incloure un
motor neuronal per Intel·ligència
Artificial, juntament
amb més millores en la comunicació
entre les diverses
parts de la CPU. I també una
miniaturització més gran, que
fa que els processadors s’escalfin
menys i, doncs, se’n
puguin crear de potents fins
i tot sense ventiladors, completament
silenciosos –com
el nou MacBook Air.
L’M1 d’Apple és només la
primera generació d’un processador
adreçat als portàtils
més populars de la companyia,
però no és pensat per
oferir la màxima potència.
La companyia ja en dissenya
noves versions per als ordinadors
més professionals de la
marca, amb més nuclis, més
bona capacitat gràfica i més
RAM, per exemple. Però així

19
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
i tot, ara per ara, ens trobem
que l’ordinador més barat i
bàsic, el Mac Mini, ofereix
un rendiment equivalent a
ordinadors fins a cinc vegades
més cars. Això ha fet que fins i
tot alguna empresa el vagi incorporant
als seus servidors.
Per la potència que té i pel fet
que consumeixi tan poc i no
s’escalfi, és ideal per a aquests
ordinadors, el cor d’internet,
que funcionen nit i dia, són
responsables d’un gran consum
elèctric i requereixen
instal·lacions de refrigeració
específiques, ateses les característiques
dels actuals xips
d’Intel.
Apple no ha estat l’única empresa
que ha fet un avís en
aquesta direcció. La majoria
dels ordinadors Chromebooks
incorporen xips ARM,
perquè són pensats per a tasques
de poca potència, com
ara les domèstiques o d’oficina.
És veritat que els models
més potents de Chromebooks
incorporen xips d’Intel, però
amb les noves evolucions de
l’arquitectura britànica veurem
quant temps duren en un
producte que vol oferir ordinadors
barats i amb prou potència
per a tasques comunes.
Fins i tot Microsoft, el tradicional
aliat d’Intel –la informàtica
moderna no s’entendria
sense aquest duo–, ha fet
proves amb ARM i ha arribat a
crear una versió del Windows
per a ARM. No ha tingut gaire
èxit, perquè ofereix un rendiment
molt pobre. Els analistes
coincideixen a dir que no és un
problema del xip, sinó que la
versió del Windows és deficient.
La competència d’Apple
i els Chromebooks podria
fer que Microsoft abandonés
també Intel en la seva línia
d’ordinadors. De fet, dies després
de la presentació dels
Apple M1, i vist l’extraordinari
rendiment, Microsoft filtrava
a la premsa que dissenyava
processadors ARM per a la
seva gamma de portàtils Surface
i servidors, els dos usos
on ara per ara sembla que els
reis indiscutibles seran els
nous ARM.
Al món Linux també comencen
a sorgir versions del sistema
operatiu centrades en
ARM. S’hi destaca el projecte
d’ordinador molt barat Raspberry,
que va néixer en aquesta
arquitectura, i que pot resultar
molt beneficiat pels augments
de potència, que li servirien
per a competir de tu a tu amb
els ordinadors molt més cars
basats en Intel. Més enllà de la
informàtica domèstica, l’automobilística
Tesla també fabrica
els propis xips basats en
ARM, perquè necessita una
potència molt elevada però
alhora uns consums energètics
continguts. Els fabricants
tradicionals –Nvidia o Intel–
no li ho poden oferir.
La resposta d’Intel
La dominadora absoluta dels
xips informàtics pot semblar
un gegant amb peus de
fang. Però no deixa de ser un
gegant amb grans recursos.
La competència
d’Apple i els
Chromebooks
podria fer que
Microsoft
abandonés també
Intel en la seva línia
d’ordinadors
Molts dels ordinadors Chromebooks funcionen amb xips ARM

20
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
REPORTATGE
No és pas el primer tràngol
que passa. Als anys noranta
va veure com AMD oferia
xips de la seva mateixa arquitectura
més barats i amb
més rendiment energètic.
L’energia ha estat un dels
problemes recurrents de la
companyia: ofereix potència,
però consumeixen molta
electricitat i s’escalfen massa.
Per aquella època, els xips
d’Intel anaven a una velocitat
de processador fixa, mentre
que AMD va aportar al gran
consumidor una velocitat
variable amb què es podia
abaixar el rebut elèctric i els
ordinadors feien menys soroll,
perquè no s’escalfaven
tant –els ventiladors també
varien la velocitat de gir,
causant de la fressa. Tanmateix,
Intel reaccionà: adoptà
també la velocitat variable,
a més de crear línies de xips
específiques de baix consum
energètic.
Intel és conscient que el món
de la informàtica ha evolucionat
cap als dispositius mòbils,
en què el consum energètic
és fonamental. De fet, l’ordinador
que més utilitzen el
duem a la butxaca: el telèfon.
També és una de les principals
demandes de les empreses
amb grans servidors, perquè
implica un cost molt gran
d’electricitat. Però si tens el
monopoli en els xips de facto,
no tens grans incentius per a
millorar. Ara, amb una arquitectura
ARM que ha madurat
prou per a superar Intel en
tots els fronts, la companyia
ha d’evolucionar ràpidament
si no vol desaparèixer.
De moment, i com a reacció a
l’Apple M1, Intel ha anunciat
Sembla que
l’època en què tot
funcionava amb
una arquitectura
única és a punt
d’arribar al final
una nova arquitectura híbrida
als seus futurs processadors
que imita ARM. Això els ha de
permetre d’abaixar el consum
energètic i maximitzar
la potència. Millorarà l’arquitectura
de 10 nm (la mida
dels transistors), però que és
endarrerida en relació amb
l’actual de 5 nm d’Apple, i
amb algunes companyies ja
treballant amb 3 nm. De fet,
Intel ha hagut de reconèixer
la derrota en aquest front, i ha
encarregat a TMSC, el fabricant
de xips de la seva competència
AMD –que en comercialitza
de 7 nm– perquè
en produeixi de 5 nm enguany
i de 3 nm l’any vinent.
Els ordinadors ultrabarats Raspberry (a la foto, el model integrat al teclat) incorporen
xips ARM a preus molt assequibles, a partir de 40 euros
Veurem si la companyia pot
contrarestar allò que sembla
una tendència global: els fabricants
com més va més volen
fabricar xips per adaptar-los
al màxim als seus productes.
Sembla que l’època en què tot
funcionava amb una arquitectura
única és a punt d’arribar al
final. Intel, un dels símbols de
la informàtica personal d’ençà
del 1978, quan començà a
comercialitzar el xip 8086,
podria desaparèixer.

21
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
REPORTATGE
La Internacional Cristoneofeixista
Vox, PP, Hazte Oir i la Conferència Episcopal són els impulsors a l’estat espanyol
d’aquest moviment d’extrema dreta que s’alimenta de l’odi
XAVIER MONTANYÀ
La Internacional del odio (Icària,
2020), del doctor en teologia
Juan José Tamayo, és
una anàlisi profunda de la
nova relació entre religió i
política a Llatinoamèrica, els
EUA i Europa. L’aliança entre
l’extrema dreta i el cristianisme
fonamentalista ha creat
uns moviments populistes
d’inspiració neofeixista, gairebé
una nova religió: la Internacional
Cristoneofeixista.
És un moviment que s’alimenta
de l’odi, el genera,
el fomenta i creix arreu del
món, fins al punt, segons
l’autor, de canviar el mapa
politico-religiós del món. Són
Trump, Bolsonaro i Salvini,
però a més del Brasil, els EUA
i Itàlia, també s’ha instal·lat i
avança amb força a Espanya,
Polònia, Hongria, Costa Rica,
El Salvador, Colòmbia, Bolívia
i Nicaragua.
El gran motor del nou moviment
neoliberal ultradretà
mundial és l’odi contra la
ideologia de gènere i el feminisme,
els immigrants,
els musulmans, el moviment
LGTBIQ+, el matrimoni igualitari,
la interrupció voluntària
de l’embaràs, el laïcisme i
l’ecologisme. És un moviment
ampli que nega, per exemple,
el canvi climàtic i la violència
masclista, i recull els beneficis
El gran motor del nou moviment
neoliberal ultradretà
mundial és l’odi contra la
ideologia de gènere i el feminisme,
els immigrants,
els musulmans, el moviment
LGTBIQ+, el matrimoni igualitari,
la interrupció voluntària
de l’embaràs, el laïcisme i
l’ecologisme. És un moviment
ampli que nega, per exemple,
el canvi climàtic i la violència
masclista, i recull els beneficis

22
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
REPORTATGE
El missatge
cristoneofeixista
uneix les sectes
cristianes
creacionistes que
donaren suport a
Bush i Trump, els
militars feixistes
de Bolsonaro, els
negacionistes del
canvi climàtic i
els de la pandèmia
del descontentament polític
i social de molts milions de
persones arreu del món, potenciant
els nacionalismes,
l’exclusió, l’individualisme,
el racisme i la xenofòbia. És
un fenomen polític creixent
que ja té el poder en alguns
països i va guanyant, no sempre
democràticament, representació
parlamentària, com
succeeix a Espanya, i aviat,
potser, succeirà a Catalunya.
El missatge cristoneofeixista
uneix les sectes cristianes creacionistes
que donaren suport
a Bush i Trump, els militars
feixistes de Bolsonaro, els negacionistes
del canvi climàtic i
els de la pandèmia, com es va
posar de manifest aquest any
amb manifestacions, també,
a Madrid i Barcelona. També
acull els neonazis alemanys,
italians i grecs, i la important
impregnació nacionalcatòlica
que encara professa
la dreta extrema i l’extrema
dreta espanyola i les jerarquies
de l’Església catòlica,
majoritàries a la Conferència
Hillary Clinton, Donald Trump, Melania Trump
i Timothy Dolan
El bisbe Antonio Cañizares impartint doctrina civil
Episcopal. En aquest òrgan,
alguns dels bisbes, com ara
Antonio Cañizares, han expressat
en públic idees i actituds
de to inquisitorial amb
estil i vehemència franquista
sobre l’educació, el sexe, la
immigració, l’avortament i
l’eutanàsia.
L’autor de l’assaig, el doctor
en teologia i filosofia Juan José
Tamayo, té un llarg historial
de professor i conferenciant
internacional en universitats
europees, llatinoamericanes,
africanes i nord-americanes.
Amb més de setanta llibres
publicats, és secretari general
de l’Associació de Teòlegs i
Teòlogues Joan XXIII i membre
del Comitè Internacional
del Fòrum Mundial de Teologia
i Alliberament.
La Internacional del odio és
una anàlisi profunda i un
crit d’alerta que investiga i
explica com s’ha anat construint
aquesta Internacional
de l’odi, que tants rendiments
polítics comença a donar per
a molts. Alhora, apunta les
bases per a la seva desconstrucció,
uns fonaments per a
crear una societat igualitària i
respectuosa amb les minories
i les diferències, interreligiosa,
intercultural, interètnica
i solidària amb les víctimes
de l’odi de gènere, racial o de
classe.
A l’extrema dreta de Déu
“La religió està segura en
mans dels filòsofs, deia Nietzsche.
I deia bé. Tanmateix,
quan surt del camp de la
filosofia i passa a mans dels
‘professionals d’allò que és
sagrat’ és per posar-se a tremolar”,
reflexiona Tamayo.
Al llarg de l’assaig amplia la
idea definint i denunciant els
nous tentacles de la ultradreta
cristiana en expansió arreu
del món.
La idea d’aquest llibre va néixer
al Brasil, on l’autor estava
convidat a donar uns cursos
universitaris sobre “Teologies
del Sud: decolonialitat i
pràctiques emancipatòries”.
Era el 2019. Bolsonaro era a
la presidència i Lula a la presó.
El Brasil era llavors l’epicentre
efervescent del cristoneofeixisme.
La realitat que va
viure en contrast amb el que

23
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
REPORTATGE
Bolsonaro a la Marxa para Jesús, la gran festa evangelista
ell ensenyava a la universitat
i la interacció amb els seus
alumnes el va impulsar a fer
l’estudi.
Bolsonaro compta amb el
suport d’un important sector
dels evangèlics brasilers.
Un alumne de Tamayo li va
fer el següent comentari: “A
l’església ens prohibeixen de
parlar de política i Bolsonaro
fa teologia.” “Bolsonaro és
teòleg?”, preguntà Tamayo.
“No, mai ha estudiat teologia,
però constantment parla
de Déu i cita –o manipula–
la Bíblia.” La interpreta de
manera fonamentalista per
tal de legitimar la seva política
homòfoba, masclista,
anti-indígena, anti-afrodescendent,
anti-ecològica
i ultraliberal. “Llavors és un
teòleg cristoneofeixista”,
respongué Tamayo, “que ha
segrestat la Bíblia i ha posat
Déu al seu servei.” I a més a
més, va prosseguir el professor,
és el seu predicador més
important al Brasil i al món,
en aliança amb els sectors
evangèlics fonamentalistes,
amb Trump, amb els partits
d’extrema dreta i amb els governants
europeus xenòfobs.
La Bíblia és l’instrument de
Bolsonaro per a legitimar la
violència institucional, de
l’extractivisme i del racisme
contra la població negra
i les comunitats indígenes.
Cal recordar que Bolsonaro,
quan era diputat, va afirmar:
“L’error de la dictadura va ser
torturar i no matar.”
De retorn a Espanya, en perspectiva,
i comparant amb la
nostra realitat i l’europea,
Tamayo va observar que es
tracta “d’un fenomen mundial
amb efectes polítics, econòmics,
culturals, ecològics
i religiosos devastadors, que
transforma el mapa polític i
religiós amb el perill de convertir
el món en un colós en
flames”.
L’autor fa un recorregut
per països on la Internacional
Cristoneofeixista ja s’ha
instal·lat, a Europa, els EUA
i molts països llatinoamericans,
observa el funcionament
del moviment i les formes
d’engendrar l’odi contra
els col·lectius immigrants i
refugiats, feministes, ecologistes,
musulmans. Ho fa imposant
uns valors religiosos,
diu l’autor, que amb freqüència
són contraris a l’esperit
originari de les religions. Un
factor important que el llibre
explica mot bé venint d’un
autor teòleg i bon coneixedor
de la teologia de l’alliberament
i els debats en el si de
les religions.
Segons que explica el llibre,
sembla que no estem tan lluny
de la construcció de l’odi que
va assolir el nazisme. En revisar
els textos que li han estat
útils per a comprendre com es
creen els discursos i les pràctiques
de l’odi, Tamayo cita,
La Bíblia és
l’instrument
de Bolsonaro
per a legitimar
la violència
institucional, de
l’extractivisme i
del racisme contra
la població negra
i les comunitats
indígenes

24
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
REPORTATGE
El bisbe de València va qualificar la igualtat
de gènere d’imposició “dictatorial,
lliberticida i estalinista”
han manipulat la interpretació
de l’Evangeli al servei de la seva
causa. Hi ha declaracions de
Vox i dels seus acòlits que són
delictes d’odi. No obstant això,
cal dir que l’acció governamental
i de la justícia espanyola ha
penalitzat i corregit alguns dels
seus plantejaments.
i ho subratllo, com a “molt
il·luminador i plenament actual”,
el text d’una conferència
del filòsof de l’Escola
de Frankfurt Teodor Adorno
sobre l’ascens del Partit Nacional
Democràtic Alemany,
titulat “Trets del nou radicalisme
de la dreta” (1967).
Vox i HazteOir, puntals
del cristoneofeixisme
espanyol
De l’ampli estudi de Tamayo
val la pena destacar com afecta
aquest fenomen a l’estat
La transició religiosa pendent a l’estat espanyol
espanyol. HazteOir, organització
catòlica espanyola d’ultradreta,
forma part del lobby
internacional CitizenGo. Vox
és el seu partit polític aliat.
L’Osservatore Romano, òrgan
oficial del Vaticà, qualifica
Vox d’extrema dreta, mentre
que alguns arquebisbes espanyols,
com ara Antonio Cañizares,
de València, afirmen
que no és d’extrema dreta
“en absolut”, sinó “de dretes
i constitucional”. L’accés de
Vox a les Corts i a institucions
d’algunes regions espanyoles
ha propiciat l’ascens a càrrecs
polítics de membres de
HazteOir.
La Conferència Episcopal no
dóna suport a Vox institucionalment,
però hi ha molts
bisbes que sí que ho fan a títol
individual. El bisbe d’Alcalà
d’Henares, Juan Antonio Reig
Pla, el de Sant Sebastià, José
Ignacio Munilla, el d’Oviedo,
Jesús Sanz, el de Burgos, Fidel
Herráez i el de Còrdova, Demetrio
Fernández, són integristes
polítics i activistes que
Un exemple, la Conferència
Episcopal Espanyola (CEE),
en contra del papa Francesc i
Càritas, va rebutjar expressament
que el salari mínim vital
fos permanent, com a resposta
a la mesura aprovada pel govern
PSOE-UP per alleugerir la
desgràcia econòmica dels més
pobres a causa de la pandèmia.
Sorprèn aquesta declaració,
afirma l’autor, quan la CEE rep
cada any de l’estat entre 250
i 280 milions d’euros anuals,
destinats, en part, al pagament
de sacerdots i bisbes i al manteniment
del culte. “A Déu el que
és de Déu i al Cèsar el que és del
Cèsar”, va dir Santiago Abascal
en sintonia perfecta amb la
Conferència Episcopal. També
van dir que el confinament era
un “arrest domiciliari” i “un
estat policial”.
Membres de HazteOir i de la
societat secreta paramilitar El
Yunque s’han introduït a Intereconomia
i La Gaceta, Telemadrid,
La Razón, el PP, la universitat
i els moviments catòlics i
diocesans. Les manifestacions
d’odi declarades públicament

25
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
pels bisbes són la seva guia. El
bisbe de València va qualificar
la igualtat de gènere d’imposició
“dictatorial, lliberticida i
estalinista”. Malgrat que tots
ells estan en clara oposició al
pensament del papa Francesc,
s’hi van abonar quan va
dir que “tot feminisme acaba
essent un masclisme amb
faldilles”, frase que després
va intentar de matisar. José
Ignacio Munilla, bisbe de Sant
Sebastià, per exemple, va titllar
el feminisme de “cosa del
diable”.
Algunes diòcesis espanyoles
apliquen cursos per a “guarir”
l’homosexualitat. No és
una pràctica exclusiva del
catolicisme d’estat a Guinea
Equatorial, com explicàvem
fa poc. Entre elles destaca la
d’Alcalà d’Henares, presidida
pel bisbe Juan Antonio
Reig Pla, que ubica els gais a
l’infern i ofereix misses per
Franco a Paracuellos amb
banderes inconstitucionals.
Ha estat premiat per Hazte-
Oir per la seva defensa “de la
dignitat humana”. Tot plegat
en perfecta comunió amb
els EUA, on trenta-sis estats
apliquen pràctiques “legals”
anti-homosexualitat que ja
han afectat set-centes mil
persones.
Isabel Díaz Ayuso, presidenta
de la Comunitat de Madrid,
amb el suport de Ciudadanos
i Vox, va afirmar en campanya
que per a defensar “un concebut
no nascut” calia considerar-lo
un membre més de la
unitat familiar per a tramitar
el títol de família nombrosa
o sol·licitar plaça als centres
escolars.
“Amb els meus fills no t’hi
fiquis”
Els programes educatius per
a impartir educació afectiva-sexual
van ser molt
combatuts pels evangelistes
peruans. L’odi envers els homosexuals
es va fer evident a
les paraules del pastor evangèlic
peruà Rodolfo González
Cruz quan afirmà: “Els homosexuals
són gent perduda,
corrompuda i infeliç i estan
condemnats a mort.”
En la mateixa línia, i no és
casual, HazteOir va fer el 2019
la campanya “Mis hijos, mi
decisión”. Poc després, Pablo
Casado, president del PP,
José Ignacio
Munilla, bisbe de
Sant Sebastià, va
titllar el feminisme
de “cosa del diable”
va dir: “Treguin les mans de
les nostres famílies”, i “Els
meus fills són meus”, en al·
lusió als plans educatius del
govern PSOE-UP. Estenen el
concepte, per a ells sagrat,
de propietat privada del neoliberalisme
a l’apropiació
absoluta dels fills.
Són idees i actituds que ja no
són minoritàries, en absolut, i
que ens retornen als temps de
la inquisició i de la dictadura.
L’arquebisbe de València, el
cardenal Antonio Cañizares,
ha dit que l’educació afectiva-sexual
escolar és pròpia
“de la Xina comunista, l’Alemanya
nazi i la Cuba comunista”.
El cavall de Troia de la immigració
i la demonització
de l’Islam
L’odi de la Internacional Cristoneofeixista
es dirigeix especialment
contra immigrants,
refugiats i desplaçats. I això
els va molt bé per guanyar
adeptes aquí i arreu d’Europa
i dels EUA. Sobre els immigrants,
l’ínclit cardenal
Cañizares, contradient les
paraules del papa Francesc,
va afirmar: “Aquesta invasió
d’immigrats, és aigua neta?”,
qualificant-los de “cavall de
Troia” contra la història i la
identitat dels pobles.
José Ignacio Munilla, bisbe de Sant Sebastià
A més de rebatre tots els arguments
d’aquest estil, basant-se
en la Bíblia hebraica,
segons la qual Jesús va dir:
“Era immigrant i em vau acollir”,
Juan José Tamayo rebat
la frase de Cañizares amb una
definició de Zygmunt Bauman
sobre la identitat: “És
com un mosaic al qual li manca
una tessel·la.” El llibre analitza
i rebat més temes, com

26
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
REPORTATGE
Matteo Salvini en un míting
L’ex-ministre d’Interior espanyol del PP, l’ultracristià
Jorge Fernández Díaz
ara la islamofòbia, la teologia
de la prosperitat (“el primer
empresari que coneixem és
Déu”), el negacionisme del
canvi climàtic i l’antidarwinisme
en favor del creacionisme.
Capítol a part mereix la suposada
vinculació directa dels
polítics amb Déu. Bolsonaro
es considera un enviat de Déu:
“El Brasil per damunt de tot i
Déu per damunt de tots.” George
Bush declarà que complia
una missió de Déu quan, amb
el suport de Tony Blair i José
María Aznar, va declarar la
guerra a l’Afganistan i l’Irac
contra l’eix del mal. Els croats
del segle XXI.
Trump ha seguit i ampliat
l’estela de Bush en tots els
sentits, fixant, per exemple,
l’eix del mal a l’Iran, Corea
del Sud i Veneçuela. Ha fet mítings
amb l’arquebisbe ultraconservador
de Nova York,
Timothy Dolan. I a Itàlia, Matteo
Salvini ha besat el rosari en
mítings públics.
A l’estat espanyol, Jorge
Fernández Díaz, quan era ministre
de l’Interior el 2014, va
concedir la medalla del mèrit
policial a una verge, concretament
a Nuestra Señora Santísima
del Amor.
La transició religiosa pendent
a l’estat espanyol
L’estat espanyol no és confessional,
ni ateu, ni laïcista, però
tampoc no és un estat laic o
senzillament no confessional,
afirma l’autor. L’Església catòlica,
hereva del nacionalcatolicisme
franquista, gaudeix
encara d’enormes privilegis
fiscals, educatius, culturals,
patrimonials, immobiliaris,
empresarials i polítics. Encara
té molt de poder a l’estat espanyol.
Per això, Tamayo esbossa
els canvis constitucionals i legals
que caldria efectuar per a
fer definitivament la transició
religiosa i convertir l’estat espanyol
en un estat laic.
Al final, l’autor exposa com es
construeix el discurs de l’odi i
com es pot desconstruir. Com
a discursos alternatius a la
ideologia cristoneofeixista
apunta algunes idees. El retorn
dels altres i la trobada
amb ells com a resposta al racisme
i la xenofòbia. La tolerància
religiosa i humanista.
El respecte al ‘plurivers’ (que
no univers) religiós, cultural
i ètnic com a resposta als fonamentalismes.
El lideratge
i empoderament de les dones
en resposta al patriarcat
polític, religiós i cultural. I,
per descomptat, el laïcisme
en oposició a la religió com
a guia per configurar la vida
política, social i cultural.
Portada de
‘La Internacional del odio’

27
ENTREVISTA
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
ALBA SABATÉ
“La identitat és quelcom que es busca
constantment”
L’escriptora publica ‘Galetes de mel i gingebre’
(Columna), el seu cinquè llibre en vint-i-cinc anys
SEBASTIÀ BENNASAR
Alba Sabaté va néixer a Manresa el
1962, però de ben petita va anar a
viure a Girona. Al quiosc de Sant
Narcís la coneixien com La Cuento,
perquè sempre volia un conte, i a
l’institut va estudiar ciències fins a COU.
Però a segon de BUP va tenir un professor
de literatura que li la va fer estimar i
en el darrer moment, i per a disgust del
professor de Matemàtiques, va optar
per la Filologia Catalana. És professora
des dels vint-i-quatre anys i ha publicat
cinc novel·les aquests darrers vint-i-cinc
anys. El 2015 va ser finalista del premi
Prudenci Bertrana amb L’hotel blanc de
la platja i ara ens aporta Galetes de mel
i gingebre, un llibre apassionant que se
centra en la relació entre la Renata, una

28
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
ALBA SABATÉ
noia sense mare que es pinta les ungles i
es tinta el cabell de manera compulsiva, i
l’Arnau, un noi que es fa fotografies vestit
de noia i les penja a Instagram. La identitat,
la sexualitat, el suïcidi són alguns
dels temes que planen per una novel·la
arriscada i depurada des del punt de vista
literari, una petita joia que torna a lliurar
als lectors aquesta outsider que es considera
tant professora com escriptora. Del
llibre, de literatura i d’ensenyament de
literatura parlem amb ella.
—Vàreu debutar el 1994, però de llavors
ençà només heu publicat cinc novel·les,
i de l’anterior, L’hotel blanc de la platja,
ja en fa cinc anys...
—Sóc lenta escrivint. Una cosa és tenir
la idea, però jo vull entrar en una vida i
que vagi madurant i que paral·lelament
maduri la frase, la cadència. Per mi, la
literatura és llengua, és trobar el to, els
silencis, els punts suspensius. Tot això
requereix posar-s’hi, i jo treballo l’escriptura
com a plaer i escriure m’agrada
molt, però potser un dia a la tarda faig
un paràgraf i em sento molt contenta i
l’endemà l’esborro.
—Això fa que depureu molt l’estil, les
frases, des de les més elaborades fins
aquell paràgraf que potser és només una
frase construïda amb tres substantius...
—El traductor Xavier Pàmies ho explica
molt bé: es tracta d’escriure de manera
que quan ho llegeixis no t’encallis. De
vegades, quan escric una frase amb tres
substantius cal veure que estan molt ben
escollits i que són aquells precisament
pel seu nombre de síl·labes, per exemple.
—També opteu, una vegada més, per
no posar les acotacions que marquen
els diàlegs...
—Perquè em poso en el cap del personatge
i allò que llegim és un tot continu. En
aquest cas, és la Renata qui ens explica la
història uns cinc anys després que hagi
passat i la va reelaborant, i en aquest
procés l’escriptura m’agrada més així.
Ja ho havia fet altres vegades.
—Una altra marca de la casa són personatges
femenins molt potents...
—Crec que totes les persones són molt
potents, quan hi entres. La gran virtut
de la literatura és poder entrar dins el cap
d’altres persones. Tot sovint, a la vida
real, penso que pagaria per entrar en el
cap d’algú per veure com té organitzades
les neurones, perquè sempre som dins el
nostre cap. Per això, en literatura, quan
entres dins un cap, és igual si és masculí
o femení, pots crear diferentment i això
és màgic.
—Una cosa que sí que és arriscada, potser,
és entrar dins el cap d’aquests adolescents
que protagonitzen Galetes de
mel i gingebre...
—No us diré que no. A Aniversari parlava
més de la gent gran, i a L’hotel blanc de
la platja, de la gent de mitjana edat, i he
de reconèixer que m’ha costat parlar
de joves. Sobretot, vull deixar molt clar
que, tot i que és una novel·la que la poden
llegir els joves perfectament si volen, no
és en cap cas una novel·la juvenil, sinó
protagonitzada per joves. Jo treballo amb
joves des dels vint-i-quatre anys i abans
ho havia estat, de jove, i tenia molt de
material de primera mà.
—La vostra novel·la també és valenta
perquè parleu del suïcidi, i per partida
doble. Tinc la sensació que no en parlem
prou..
.—Més que del suïcidi i de les raons que
tenen els dos personatges per a fer-ho,
que no hi entro, jo volia parlar sobretot
de com pateix la gent que es queda aquí,
ells són els qui no ho poden entendre mai,
i m’interessava explicar com pots viure
després d’això sabent que no ho pots
entendre. La Renata es crea una memòria
falsa dels records de la seva mare i vol
En literatura, quan entres
dins un cap, és igual si és
masculí o femení, pots
crear diferentment i això
és màgic
pintar-se i tenyir-se el cabell i l’Arnau
es vesteix de dona potser per retenir la
seva germana bessona, les actituds dels
dos són com nanses a la vida.
—Aquest llibre també és una interrogació
o una recerca sobre la identitat...
—Sí, però no tan sols dels adolescents,
sinó també dels grans: la mare de l’Arnau
i el pare de la Renata també han
estat tota la vida buscant aquesta identitat.
És quelcom que es busca constantment,
la primera vegada que tens
sexe, i més ara que tot és tan obert, i no
saps si t’agraden els nois o les noies,
o en el cas dels estudis, que molts els
comencen i si no els agraden, canvien
i fan una altra cosa.

29
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
ALBA SABATÉ
—I també és molt complexa la relació
que tenen tots dos amb la sexualitat,
amb la pròpia i amb l’aliena...
—Però és que això no és fàcil a la joventut,
en aquestes primeres relacions on ho
vols tot però també dubtes sobre l’altra
persona. Per això hi ha tanta mobilitat,
tants canvis de parella entre els joves,
perquè escollir és fer-se gran. En general,
som gent solitària i tirem endavant
perquè estem amb gent i hi ha aquesta
dualitat de l’altra persona que et mira i
et construeix d’una altra manera.
—La Renata també cerca molt ser filla,
oi? No cerca una mare, sinó ser filla...
—Sí, la mare és la nansa que li falta, la de
filla és la identitat que no té i que busca i
per això inventa records i històries falses,
que tots ens les anem creient.
—Aquesta història que expliqueu està sòlidament
ancorada en el nostre present...
—Bé, és que quan llegeixes les novel·les
del segle XIX aprens com es vivia aleshores,
les novel·les també tenen una funció
descriptiva de la vida i, per tant, jo he de
descriure la nostra vida, la novel·la també
és deutora de l’època en què s’escriu...
—Cinc novel·les en vint-i-cinc anys i alguns
us consideren un dels grans tresors
ocults de la nostra literatura, però aneu
una mica a contracorrent, com si fóssiu
un poc una outsider. Hi esteu d’acord?
—És que jo públicament em considero
professora i m’encanta la meva feina, i
també m’encanta escriure, és una de les
meves grans passions. La meva identitat
és ser professora i això de ser escriptor,
no sé per què, però no vaig pel món pensant-ho.
Però també ho sóc, d’escriptora,
i m’agrada molt escriure i potser és com
un pudor que no sé d’on ve. De vegades no
sóc prou conscient que també sóc escriptora
i que tinc cinc novel·les publicades.
Sort de la Glòria Gasch i d’en Sam Abrams,
que són dos suports molt d’agrair.
—I com arribeu a ser professora i a sentir
aquesta passió per la vostra feina?
—Jo sóc professora des dels vint-i-quatre
anys i sempre de llengua i literatura.
Amb el temps, a l’institut et vas especialitzant
i ara faig més literatura que altra
cosa, tinc la sort d’explicar literatura
universal i literatura catalana a l’institut
Salvador Dalí del Prat de Llobregat.
També els faig cultura audiovisual. És
molt bonic poder explicar literatura a la
gent jove, que ho tenen tot per descobrir.
—Assignatures que cada vegada són
més optatives... Vull dir, que amb els
actuals plans d’estudi, de literatura per
a tots n’hi ha poqueta.
—Sí, i això és un gran problema, la literatura
la veuen poc i a l’ESO depèn molt
si al professor li agrada o no. Jo la poso a
tot arreu, però em sembla que tenim un
problema, que és que hi ha molts professors
que són més de llengua i que això
de la literatura ho deixen molt de banda.
—També és cert que hi ha alguns temes
de la literatura que potser... No ho sé,
penso en Bernat Metge, per exemple.
—Jo començo explicant que era una
mica barrut i ja els tinc mig guanyats. I
llavors explico allò de la tortura de Santa
Caterina que escrivia Sant Vicenç Ferrer i
els ensenyo com Bernat Metge ho posava
en llenguatge de la cancelleria i amb la
tortura ja els tinc guanyats, has de trobar
esquers per atrapar-los. És com amb Ausiàs
March i la diferència entre els amors
carnals i espirituals...
—És a dir, tot depèn de tenir bons
professors.
—És fonamental. Recordo molt el meu
professor de literatura castellana, l’he
buscat molts cops i no l’he trobat enlloc
i m’agradaria dir-li gràcies. Jo anava a
les classes de Rubert de Ventós a Girona
i sempre deia que als alumnes se’ls ha de
fer veure que allò que expliques t’importa
De vegades no sóc prou
conscient que també sóc
escriptora i que tinc cinc
novel·les publicades. Sort de
la Glòria Gasch i d’en Sam
Abrams, que són dos suports
molt d’agrair
moltíssim, t’apassiona, encara que faci
mil vegades que ho expliques. Per explicar
els accents en català, hi has de posar
tota la gràcia del món.
—Heu tingut alumnes que us hagin
vingut a dir gràcies?
—I tant. En això, les noves generacions
són molt millor que abans, els costa
menys. Al Prat, a més a més, els alumnes
són molt macos, molt senzills i t’ho
agraeixen tot molt. Jaume Aulet deia fa
poc que ensenyar és que t’agradi pensar
que davant teu hi ha persones com tu, que
es poden avorrir i cansar, però a les quals
els has de transmetre tot el que puguis
perquè puguin aprendre, com la Renata
i l’Arnau.

30
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
ENTREVISTA
Toti Soler (arxiu). ALBERT SALAMÉ
TOTI SOLER
“La llibertat artística moltes vegades
comporta la indiferència”
Entrevistem el músic i guitarrista, que serà
divendres al Barnasants i ja prepara el disc que farà
trenta-vuit de la seva discografia

31
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
TOTI SOLER
BEL ZABALLA
D
iu que fa tants anys que viu en
un confinament voluntari, que
aquests mesos no són gaire diferents
de la seva vida anterior. Toti
Soler és un home discret i força
solitari, un músic que ha anat sempre a
la seva, al marge de tendències comercials
que desaprova amb contundència
(“la memòria artística ha desaparegut,
i l’oblit fa que no tinguem personalitat”,
retreu), i durant més de cinquanta
anys ha anat forjant un estil ben propi i
característic. Guitarrista i compositor,
ha signat centenars de melodies, ha
acompanyat algunes de les veus més
destacades del país i ha posat música a
un bon grapat de poetes. Història viva
de la música de casa nostra, divendres
serà al festival Barnasants, ell i la seva
inseparable guitarra, que són tot u.
—Primer de tot, com esteu? Com passeu
aquests mesos de pandèmia i confinaments?
—Fa més de vint-i-un anys que visc en
confinament voluntari per motius artístics
i socials, la meva música i el meu
tarannà no encaixen gaire bé en aquesta
societat. Per manera de ser, necessito
viure en un lloc tranquil i relativament
allunyat, per tenir la soledat que necessito
per a la música, la meva música, i tenir
una distància que em permeti una certa
independència, i disposar del temps de
la manera que cregui millor. Per tant, el
confinament no és gaire diferent del que
ha estat la meva vida habitual. Evidentment,
estic molt preocupat per la situació
pandèmica i espero, com tots, que passi
com més aviat millor.
—Les restriccions afecten força el sector
cultural... Com ho heu notat?
—Els problemes culturals m’afecten
molt, és clar, l’anul·lació de concerts perjudica
moltíssim els artistes, i necessitem
tota l’ajuda possible dels responsables
culturals i les entitats de gestió musical.
Ara bé, abans de la pandèmia ja patíem
la falta de concerts, l’escàs interès, per
no dir nul, que hi ha per la música no
comercial. El 99% de la música que sona
als mitjans de comunicació és música
comercial, sobretot dels Estats Units
d’Amèrica, o a imitació d’aquesta música.
Les televisions la posen a tot arreu:
futbol, cuina, documentals, publicitat...
Tenim el present i el futur molt complicat,
sobretot tenint en compte que els
qui haurien de vetllar per la memòria i la
qualitat de la música no comercial no fan
la feina. Un veritable desastre.
—Sempre heu estat molt crític amb això.
—Els músics de qualitat d’aquest país
no tenen espai als mitjans de comunicació,
sols la música comercial mastegada
americanitzada i de baixa qualitat. I la
memòria ha desaparegut, no queda ni
rastre dels nostres orígens, no hi ha memòria
artística, els joves d’avui (sempre
hi ha excepcions) no coneixen la nostra
cultura musical, la nostra història
musical. Ovidi Montllor deia: “Queda
clar també que són covards aquells qui
obliden les arrels, seran branca d’empelt
en altres prats, i en la nit rellogats dels
estels.” Però és evident que hi ha molt
poca gent que es prengui seriosament
aquestes paraules. “Tu vuo fa l’americano”
és una cançó de Renato Carosone
dels anys cinquanta en què ja avisava
d’aquesta tendència. L’oblit, la memòria
perduda, fa que no tinguem personalitat,
i aquesta és una mancança molt greu
quan es vol construir un poble. Potser
no és sols un problema musical, és un
problema cultural general.
—Com era el Toti Soler infant?
—Solitari i trist. La mort de la meva mare
quan jo tenia cinc anys em va marcar tota
la infantesa, és una cosa que no es pot
superar mai, sempre et queda un buit.
—Què en recordeu o en sabeu, de la
vostra mare?
—Es deia Maria Galí. El meu pare em va
explicar que era una magnífica pianista,
lloada per molts, que quan es va casar
amb el meu pare sembla que va preferir
dedicar-se a la família que a la música.
Però va tenir mala sort. El meu germà
bessó –vam ser els primers– va morir
al cap de poc temps de néixer i una criatura
va morir amb ella uns anys després,
durant el part. Abans havien nascut la
Montserrat i en Martí. És una persona
important per a mi, però al mateix temps
desconeguda. Tinc força fotografies de
les excursions que feien els meus pares.
—Després d’això vau anar a viure a
Barcelona.
—A casa dels avis Galí. Però mai em va
agradar aquesta immersió a la ciutat,
enyorava la vida antiga i, ja vivint amb
el meu pare, no desaprofitava l’ocasió
per anar a Vilassar de Dalt i reviure, encara
que fos tan sols el cap de setmana,
la meva vida al poble. Mai he estat gaire

32
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
TOTI SOLER
Els meus avis paterns,
els meus pares, germans,
els meus fills i, fins i tot, els
meus néts són músics
social, ja m’agradava la soledat i preferia
voltar per les muntanyes del poble que no
les festes amb el jovent de la meva edat.
Començava la vida solitària.
—Com us vau introduir en la música i
què us va fer decantar per la guitarra?
—Jo vinc d’una família de músics.
El meu besavi, “Angelo Angioletti”
(Jaume Bachs), va ser un baríton, i més
tard tenor, d’una certa anomenada.
Els meus avis paterns, els meus pares,
germans, els meus fills i, fins i tot,
els meus néts són músics, encara que
professionals sols l’Angelo i jo. A tretze
anys o catorze vaig estudiar piano, sense
gaire entusiasme, i una guitarra (de
tómbola) que em va regalar una tia em
va fer perdre els sentits. I tot seguit vaig
començar els meus estudis musicals;
una mica massa tard. De totes maneres,
sempre he sabut quina era la meva vida,
a què em dedicaria, la música és la meva
raó de viure des de molt petit; el meu
pare m’explicava que abans de parlar
ja cantava afinant.
—La petjada de la formació clàssica és
innegable.
—La família hi ha tingut molt a veure. A
part del meu besavi, sembla que la meva
mare era molt bona pianista, i el meu
pare era metge però tocava el violoncel
i la viola de gamba i componia cançons.
Totes les èpoques des de la música antiga
que tocava el meu pare amb Ars Musicae
passant per Bach i tot el Barroc, el romanticisme,
els impressionistes, fins a
la música contemporània han estat les
bases del meu coneixement clàssic.
—Quins són els descobriments i coneixences
que us van fer agafar els camins
que han acabat marcant el vostre estil?
—La música clàssica em va donar els
primers coneixements. Després, una
profunda admiració per Miles Davis, el
descobriment del jazz, l’harmonia moderna,
la improvisació, també el folk, el
rock i el blues (vaig tocar amb Taj Mahal).
Tot això, sense abandonar el conservatori
i la guitarra clàssica, la cançó francesa
per mitjà del meu pare... I de sobte el flamenc,
que per a mi va ser una autèntica
revolució. Sense cap mena de dubte, els
flamencs són qui han conservat millor la
seva cultura musical.
—Què té, el flamenc?
—El flamenc em va portar a les músiques
mediterrànies i cap a l’Índia. Hauré fet la
volta al món aprenent tant com he pogut
d’algunes de les seves músiques, i aquestes
músiques m’han ensenyat moltes
formes i ritmes que són part important
del meu petit univers.
—Pot ser que sigueu el músic viu del
país amb una discografia pròpia més
extensa?
—Podria ser, no ho sé del cert, però actualment
treballo en el trenta-vuitè disc
amb el meu nom, Fill de la Fortuna. He fet
nombroses col·laboracions, i potser he fet
una cinquantena de discs acompanyant
altres artistes.
—No és gens fàcil viure de la música, i
ho heu fet tota la vida. A quin cost, si és
que trobeu que n’ha tingut cap?
—Quan ets jove tot sembla més fàcil i
penses que te’n sortiràs, però amb els
anys vas veient la gran dificultat que té,
sobretot quan no fas música comercial.
A final dels seixanta i durant els setanta
vaig fer de tot: estudiar, folk, jazz, arranjaments
per a un munt d’artistes,

33
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
TOTI SOLER
descobrir el flamenc i les músiques del
món, multiplicar-me en tots els fronts i
sobretot compondre, que és el que més
m’atrau. A poc a poc, vaig començar a
construir un llenguatge cada cop més
propi, que és el que realment m’interessa.
El cost és alt, la llibertat artística
moltes vegades comporta la indiferència
i la falta d’interès per part dels suposats
entesos i la premsa musical. Però sempre
m’he mantingut independent i sempre
he cregut en la meva música, i ha valgut
la pena perquè cada dia que passa el meu
món musical és més meu, i això m’omple
d’orgull.
“Em dius que el nostre amor”. I amb el
temps he anat coneixent altres poetes
que m’han inspirat: Vinyoli, Sagarra,
Pessoa, Pere Quart, Luis Cernuda, Miguel
Hernández, Maria Antònia Salvà, Marià
Manent, Maria-Mercè Marçal, Sílvia
Amigó i altres.
—Us devem part de la popularització
de tots aquests poetes. Què us aporta,
la poesia?
—El que més m’interessa és la composició
musical, que no necessita paraules,
que es mou en un món abstracte on
conviuen tots els sentiments, emocions
i misteris. Ara bé, per a mi la poesia és
la forma més musical de la literatura, i
les seves construccions i ritmes m’han
facilitat la trobada musico-poètica. Amb
l’edat, he anat connectant amb diferents
classes de poesia. Ara bé, aquesta
possible connexió sempre ha estat fruit
d’alguna cosa que no sé definir, casualitat,
temàtica, ritme, comoditat... Poden
ser aquests aspectes o poden ser també
uns altres; és un veritable misteri. En
tot cas, dec a unes quantes persones el
coneixement i l’acostament als poetes
que he musicat, i els estic molt agraït.
—També hi ha la vostra guitarra en
multitud de col·laboracions, una altra
marca vostra, destacant especialment
els anys acompanyant l’Ovidi. Per acabar,
m’agradaria que ens diguéssiu
—Com a autor de cançons, signeu algunes
de les més boniques de la música
popular d’aquest país. “Em dius que
el nostre amor”, per exemple, l’han
acabada versionant molts músics. Quina
història hi ha darrere?
—La cançó ha estat important per a
mi, encara que sempre l’he tinguda en
una mena de segon pla. El meu pare em
posava llibres de poemes perquè els anés
musicant, i així em vaig acostumar a fer
cançons. Després, altres persones m’han
animat a continuar, i és tot un plaer
quan trobo un poema que puc musicar
fàcilment, és un regal. L’amistat del meu
pare amb el poeta Joan Vergés va fer que
musiqués uns quants poemes d’ell, com

34
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
TOTI SOLER
algun record que us vinguin al cap per a
cadascun d’aquests cantants i rapsodes:
el primer, Ovidi Montllor.
—Què puc dir de l’Ovidi Montllor que no
hagi dit! Amic, sobretot amic, company
entranyable, cançons, un munt de cançons,
poesia –per mi, l’Ovidi deia la poesia
com ningú, teníem onze muntatges
poètics–, veí, padrí de la meva filla Laia,
hores i hores d’assaigs, de carretera, de
quedar simplement per veure un partit
del Barça, per xerrar, riure i plorar,
gaudir de la cançó francesa... Un germà
gran de qui lamento profundament la
seva pèrdua.
—Léo Ferré.
—El meu pare escoltava, bàsicament,
música clàssica, però era un gran enamorat
de la cançó francesa, i és clar, de
Léo Ferré. Em va conèixer perquè l’Ovidi
va anar a casa seva, a Itàlia, amb tots els
seus discs i, és clar, amb la meva guitarra
sonant gairebé sempre. Quan en Léo va
venir al Palau de la Música a Barcelona
el vaig anar a escoltar, i després em vaig
presentar al camerino. Quan vaig obrir
la porta ell em va dir, “jo a tu et conec,
i vull gravar un disc amb tu”, abans que
jo obrís la boca. La sorpresa i l’alegria
van ser màximes, i poc després el vaig
presentar al meu pare: un moment inoblidable.
en Pau Riba és un excel·lent lletrista, i un
molt bon poeta.
—Ester Formosa.
—L’Ester Formosa i jo vam ser parella
artística un cert temps i vam fer dos discs:
M’aclame a tu i L’arxiver de Tortosa.
—Sílvia Pérez Cruz.
—La Sílvia Pérez Cruz és una gran cantant
amb qui vaig compartir escenari
tres anys.
—Gemma Humet.
—Vaig conèixer la Gemma Humet al
concert de final de carrera de Pau Figueres
(meravellós guitarrista) i de
seguida vam començar a col·laborar en
concerts i gravacions. Actualment, ja
deu fer uns deu anys que fem concerts
i segur que en continuarem fent. És una
magnífica cantant que creix, i cada dia
és més apreciada, i és una molt bona
amiga.
—Laia Soler.
—La meva estimada filla Laia és el millor
àngel de la guarda que hi pugui haver.
Ha cantat alguna cançó en algun disc
meu, la seva veu dolça m’ha acompanyat
sempre, i quan tenia quatre anys li
vaig dedicar un disc amb el seu nom. És,
sense cap mena de dubte, qui em coneix
millor.
—Jeannette.
—A setze anys, el 1966, jo tocava amb
Vytas Brenner, un artista excepcional
que feia unes cançons delicioses, i un
bon dia va aparèixer una noieta de tretze
anys amb l’uniforme del col·legi que es
deia (es diu) Jeannette, amb una veu
candorosa i unes cançons precioses.
Immediatament va quedar incorporada
al grup, que poc temps després es va
dir Pic-Nic i va assolir una popularitat
insospitada per a tots.
—Pau Riba.
—He fet molts arranjaments per a molts
cantants, entre ells, Pau Riba, amb qui
vam enregistrar Dioptria. També he
acompanyat Pi de la Serra, Maria del
Mar Bonet i molts altres artistes. Crec que

35
ENTREVISTA
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
JOSEP NADAL
“Que la gent encara es recorde
de la Gossa Sorda és bonic”
Parlem amb el cantant de la Gossa Sorda, que ha publicat
el disc compilatori ‘Batalles i cançons’, amb motiu dels
vint anys
Parlar amb Josep Nadal és com retrobar-se
amb un vell amic. Fa
quatre anys i mig que la Gossa
Sorda es va dissoldre com a grup
i, per a algú que va conèixer el
país sencer gràcies a les seves cançons,
escoltar-ne novament els grans èxits en
un àlbum compilatori és una glopada de
nostàlgia. Amb l’excusa dels vint anys
d’ençà de la publicació de la maqueta La
gossa està que bossa, el grup de Pego ha
publicat una mica de sorpresa Batalles
i cançons, una posada al dia sonora de
les seves millors cançons. Què se n’ha
fet, dels membres de la Gossa Sorda?
Continuen vinculats a la música? Nadal,
el vocalista, va passar de fer política
amb cançons a fer política a les Corts
com a diputat de Compromís i viu des
de la primera línia un dels moments
més complicats que es recorden al País
Valencià. Així i tot, creu que el seu compromís
amb la música no s’ha acabat i
confia que algun dia tornarà als escenaris
i amb noves cançons, com va fer
durant quinze anys.

36
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
JOSEP NADAL
ARNAU LLEONART FERNÀNDEZ
—Torna la Gossa Sorda?
—Quan va començar a haver-hi canvis
als perfils de les xarxes socials molta gent
va demanar si tornava la Gossa, però la
resposta és que no. Fa quatre anys i mig,
vam anar al Japó a fer l’última gira, i res
més. Sempre hem notat que tot es va
quedar una mica agafat amb agulles i
que era important que es gestionara el
nostre llegat. Vam rebre l’oferta d’una
discogràfica per a fer-ho i ens va semblar
interessant.
—Abans de la ronda al Japó us vau acomiadar
amb un concert multitudinari
a Pego acompanyats de molts grups
amics. Quins records en guardeu?
—És dels concerts que més em va costar
cantar perquè tenia un nus a la gola. Pel
fet de tocar al nostre poble i per la mar
de gent que havia vingut de mil llocs. Va
ser molt bonic, la meitat del poble era
ací, perquè era un concert gratuït. Dones
de setanta anys mirant el concert. En la
ronda de comiat volíem fer coses que
fins eixe moment no havíem fet i volíem
anar-nos-en bé: un concert multitudinari
on havia nascut el grup quan érem
adolescents.
—La veritat és que Pego i la Marina Alta,
i també les comarques centrals, són un
territori molt prolífic musicalment.
—Culturalment, la Marina Alta ha estat
un territori molt prolífic i dins el País
Valencià és un territori on la lluita per la
llengua pròpia i la normalització lingüística
va un puntet més endavant que altres
comarques. Això ha significat que l’afició
que des dels anys vuitanta hi havia pel
rock and roll en comarques com la Marina
Alta es plasmara en grups que s’interessaven
a fer cançons en la llengua pròpia.
Des de la lluita antifranquista, Pego ha
estat punta de llança en les alternatives
culturals. Nosaltres vam començar amb
la bateria d’un grup històric de Pego que
cantava en valencià i es deia Sissí Bemol i
la Banda de Xapa. Era de l’oncle de Salva,
el nostre bateria, i ell l’ha deixada al germà,
que és el bateria de Smoking Souls.
Hem tingut la sort de nàixer en eixe brou
de cultiu.
—Escoltant novament les cançons,
sembla que moltes lletres continuen
totalment vigents: la destrucció del territori,
el cinisme dels polítics, els problemes
amb la llengua…
—Hi ha gent que diu que hem fet com
Nostradamus, perquè vam cantar sobre
coses que han acabat sortint, com el
canvi climàtic. O amb la cançó “El dia
que tot rebente”, abans que esclatara la
crisi de 2008. No som Nostradamus, però
sempre hem estat en corrents de pensament
que en aquell moment eren força
minoritaris. Als punkies no ens feia cas
ningú i ara resulta que els punkies teníem
raó. La qual cosa no reconforta gaire, la
veritat, perquè hauríem preferit no tenir
raó. Ara fa la sensació que la gent té més
cultura política i, per exemple, entén què
són les portes giratòries; però també fa
la sensació que allò de “la veritat ens
farà lliures” no ha estat gaire cert. Ens fa
caure una mica en el pessimisme.
—Darrerament, el pessimisme és força
general.
—Podries agafar alguna de les nostres
cançons i ficar-la en el context de pandèmia,
i funcionaria.
—Quins canvis podem trobar a la remasterització
de Batalles i cançons?
—Ara les cançons més antigues sonen
millor. La idea també era aprofitar això
per moure’ns per les xarxes socials
i reviure una mica les cançons. Hem
obert un compte d’Instagram, on mai
no n’havíem tingut. Tot va renovant-se
i si no hi ha ningú que et pose al dia,
cada volta és més complicat que la gent
es recorde de tu. Amb això veiem que la
gent encara es recorda del grup i parla
No som Nostradamus,
però sempre hem estat en
corrents de pensament
que en aquell moment
eren força minoritaris

37
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
JOSEP NADAL
Som països diferents i
cadascun som en estadis
diferents de recuperació
de la consciència nacional.
Però essent tan realistes,
som més a prop de poder
fer coses junts
de quines cançons creu que hi hauria
d’haver… Fa gràcia perquè sembla que
visquem en una cultura d’un sol ús en
què l’èxit d’una cançó dura unes quantes
setmanes i al cap d’uns quants anys la
gent no se’n recorda. Fa quasi cinc anys
que vam marxar i que la gent encara es
recorde de nosaltres és bonic.
—Justament, potser es troben a faltar
cançons de la maqueta com “La lluna
guerrillera” o “Cassalla contra Espanya”.
—No en tenim el màster, i encara que
el tinguérem no crec que ens haguérem
animat a reeditar-la. Allò va ser una
època del grup molt inicial. Mirant-ho
ara amb condescendència, tampoc no
ens fa massa gràcia que la gent compte
això com a la Gossa Sorda. Abans la gent
no tenia la preparació tècnica que té ara
per a posar-se a tocar; nosaltres ho vam
fer sense tenir ni idea de com funcionava
un grup ni de quantes cordes tenia una
guitarra.
—Què se n’ha fet, dels membres de la
Gossa des de llavors?
—Hem continuat fent faena i creació
musical disseminats en bastants grups.
Això també és motiu d’orgull. Tenim
membres que han estat tocant amb Xavi
Sarrià, amb Auxili, amb Zoo, amb Ciudad
Jara… Un dels nostres components ara
ha fet un grup de punk garage que es diu
Ferreteria Rosario i alguns altres membres
del grup toquen en colles de carrer.
La Gossa Sorda es va acabar, però tota la
gent del grup continuem fent coses. La
prova és que ha estat molt difícil retrobar-nos.
Quan vam acabar la ronda del
Japó i vam arribar a l’aeroport de Madrid
vam dir: “Ja ens veurem un dia d’estos
i farem una paella.” I fins aquest estiu,
i perquè hi ha hagut una pandèmia, ha
estat impossible, perquè tothom tenia
tots els caps de setmana ocupats.
—Cantants d’alguns altres grups de la
mateixa època, com Xavi Sarrià (Obrint
Pas), Kiko Tur (Aspencat) o Pablo Sánchez
(La Raíz), han provat noves aventures
tots sols. Ho descarteu?
—No ho descarte, m’agradaria fer-ho
algun dia. Ara amb tot aquest maldecap
de la política m’és un poc complicat,
però ho veig com un horitzó de futur i
una cosa que m’agradaria fer. No voldria
morir-me sense mostrar més cançons
meues a la gent.
—Vau formar part d’una fornada de
grups molt potents que van fer que el
Principat mirés molt cap al sud. Com
veieu avui les relacions entre els Països
Catalans?
—Crec que són complicades, però alhora
és tot més realista. Va més enllà del fet
de tenir el mapa dels Països Catalans a
l’habitació com alguns teníem d’adolescents.
Som països diferents i cadascun
som en estadis diferents de recuperació
de la consciència nacional. Però essent
tan realistes, som més a prop de poder
fer coses junts. Hem de tenir en compte
que no podríem parlar de “països” sense
que hi haguera diversos subjectes polítics
i que els valencians prengueren consciència
del País Valencià. Això ja comença
a passar entre la gent més jove i comença
a notar-se a tots els nivells. Pense que
cada volta és més fàcil que puguem arribar
a acords de tu a tu amb Catalunya
i les Illes que van més enllà de la típica
imatge que Catalunya tirarà avant i qui
vulga que vinga. No és una qüestió de
voler, si realment fem alguna cosa junts
ha de ser des del respecte de cadascú. És
complicat perquè amb el procés sembla
que només hi ha un tema del qual parlar
i una mirada possible. Açò complica
pensar què fem amb el País Valencià i
les Illes. Supose que arribarà un dia que
alguna cosa haurem de fer.
—La Gossa Sorda fèieu lletres amb un
fort compromís nacional, cultural, històric…
Molta pedagogia. Potser els grups
d’ara no destaquen tant per això i tiren
més per l’evasió i la identitat personal?
—Jo a voltes també ho veig, però no
m’agrada molt criticar la gent jove i la
gent que fa coses. A voltes escolte certes
cançons i certes actituds i dic: “Que
antics que ens hem quedat.” Perquè no
em veig gaire reflectit en algunes coses.
Però també és veritat que quan nosaltres
érem jóvens tampoc no érem mainstream
i molta gent ens mirava amb cara estranya.
Hi ha gent que continua fent coses
interessants i pensant en la seua obra i en
el seu missatge més enllà de la viralitat
i del feedback immediat amb l’espectador,
que fa que les coses envellisquen
ràpidament.
—Una cosa que també ha canviat és que
ara hi ha moltíssimes més dones sobre
els escenaris.
—Eixe és el canvi més positiu de tots.
Quan nosaltres érem adolescents anàvem
a llocs on no es posava música mainstream,
i la veritat és que pràcticament
no hi havia dones. Això va anar canviant
i va arribar un moment que al públic dels
concerts hi havia tant homes com dones.
Però les dones no pujaven dalt l’escenari.
Ara això ja ha canviat i una dona, quan
és adolescent, pot pensar a tindre un
grup com fèiem nosaltres i té els seus
referents per a poder-ho fer. També hi
ha una altra cosa molt important que ha
canviat. Molts dels grups hem begut de
la formació musical de les bandes, que
ens ha donat una base de molta gent per
a formar grups. Però fins fa no molt hi
havia moltes xiquetes a qui no es deixava

38
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
JOSEP NADAL
Hi ha gent que no va
poder coure mai que la
música compromesa
políticament tinguera
més seguidors dins la
música en valencià que la
que no ho era
tocar uns instruments considerats d’homes.
Això fins i tot passava en famílies
molt progres, però ja fa uns quants anys
que no passa.
—Ara també hi ha menys rock i dolçaines,
i més rap i electrònica.
—Quan nosaltres tocàvem també hi havia
més electrònica que dolçaina. Dels grups
que fèiem rock o ska amb dolçaina no vam
passar mai de la dotzena. Es va crear una
espècie de mite que tot el món feia el mateix,
però no ha estat mai així. Hi ha hagut
molta gent que ha mirat amb suficiència
la música popular i ara respira bastant
alleujada perquè no van suportar mai que
un instrument popular com la dolçaina
tinguera tants seguidors. Igual que hi ha
gent que no va poder coure mai que la música
compromesa políticament tinguera
més seguidors dins la música en valencià
que la que no ho era. Els queia tot aquell
raonament que deia que si volem cantar en
valencià i arribar a la gent no podem parlar
de política sempre. Si no haguera estat així
no sé on seria la música en valencià.
—Ara mateix el panorama és ben per la
impossibilitat de fer concerts. Què en
quedarà?
—És complicat, encara no sabem fins a
quin punt podrem tornar a fer concerts
ni quan podrà ser. A voltes pense que
quan tot puga tornar no sé si la gent
preferirà música o quedar-se assegut.
No sé si seran bons temps per a
la gent que fèiem música de ballar. Sí
que veig que s’imposarà una cosa entre
la gent de la música: que començaran
a preocupar-se de defensar els seus
interessos com a músics. Fins ara hi
ha hagut molta dispersió en aquest
sentit i la pandèmia ha fet que la gent
prenga consciència realment de quina
és la seua situació de precarietat, fins i
tot aquells que tenen més èxit. Si no hi
ha tot de canvis legals i econòmics que
protegisquen els músics, serà complicat
que la gent puga mantindre la
professionalització. Ara que sóc a la
primera línia política veig com quasi
tots els sectors de la societat funcionen
com a lobbies per a exigir al poder
polític, però els músics fins ara no ho
havien fet.
—La Generalitat fa tant com pot per
ajudar?
—Des de 2015 hi ha hagut un canvi molt
important a tots els àmbits, la cultura i la
música en valencià han passat a ser vistes
com a aliades per les institucions i els
mitjans públics. Ja no són uns estranys
que calia tapar perquè no existiren. Però
després hi ha un altre debat: quina mena
de teixit dins del circuit cultural volem
fer créixer. Dins el govern de la Generalitat
hi ha dues vies bastant diferenciades
i crec que la gent hauria de prendre
consciència de la importància de donar
suport als circuits alternatius, de portar
la música en directe als pobles i als barris,
i de fomentar que nasquen nous talents.
D’alguna manera, vam fer això nosaltres
quasi sense pretendre-ho. Som en un
moment que hi ha com una uberització
de la música amb els festivals, que fan
allò que fa sempre el capitalisme amb
les coses xicotetes que funcionen: xuclar-les
i, al mateix temps, fer política de
terra cremada perquè desapareguen els
festivals menuts i els concerts de poble.
Se centralitza tot en uns quants festivals
que sempre són dels mateixos amos. Tant
el públic com els grups ens hauríem de
rebel·lar contra això. A nosaltres ens va
passar que ens cridaren per a tocar en un
festival com l’Arenal Sound i ens donaven
una quarta part de la remuneració. Si
nosaltres, que som un grup que portem
milers de persones, no teníem capacitat
de negociació, quina capacitat ha de tenir
una persona que és en una barra servint
copes? És una economia de la misèria.
—També va passar que quan el 2015
els ajuntaments van començar a canviar
de color polític i es van començar a
contractar grups que fins llavors havien
estat menystinguts per les institucions,
va començar a pujar el preu dels grups
i festivals petits, com el Meruts d’Ontinyent,
va haver de deixar de fer-se perquè
no podien assumir la competència
dels ajuntaments.
—Són coses que els grups hauríem de

39
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
JOSEP NADAL
tindre en compte. No poden desaparèixer
festivals com el Meruts, que naixen a
partir del compromís de molta gent i no
per a guanyar pasta. Si no hagueren estat
allí no hauríem pogut anar a altres llocs
a cobrar més. Eixe equilibri és difícil de
mantindre, però pense que els grups ho
hauríem de fer. Ara, hi ha un altre problema
encara més gros que em diuen moltes
productores i molts regidors de Cultura i
festes del País Valencià. Hi ha alguns festivals
que posen clàusules d’exclusivitat
per les quals si tu toques en eixe festival,
no pots tocar a 100 o 150 quilòmetres a la
rodona. Això fa que molts grups catalans
que despunten molt només facen un
concert o dos al País Valencià en tot l’any.
—Vau entrar com a diputat la primera
legislatura de govern de Compromís.
Com heu viscut la política des de dins
aquests cinc anys?
—D’una manera desigual. Per una banda,
amb interès, perquè sempre he tingut
molta vocació política. La veritat és que
gaudisc bastant a l’hemicicle escoltant
uns i altres. Però és veritat que veure en
primera línia les coses del poder també té
una banda negativa. Abans d’arribar ací
ja tenia clares qüestions negatives sobre
els polítics i no m’ha sorprès tant, però
sorprèn bastant veure la societat civil
com un joc de lobbies. Això és el que més
desconfiança crea. És allò que “el món és
un cordell i cadascú estira pa ell”. I ara, en
una situació de crisi com aquesta, encara
s’aguditza més.
—Sou una de les veus més sobiranistes
de Compromís. Com es viu aquesta tensió
interna amb veus com la de Mónica
Oltra?
—Hem tingut diferències tant en públic
com en privat, sobretot pel que fa a
Catalunya. Alguna volta també per afers
interns del País Valencià, però l’any 2017
sí que va haver-hi alguns moments que
les desavinences sobre Catalunya van ser
més grans. Compromís és construït sobre
la base de la diferència entre sobiranistes
i federalistes. Quan vam entrar-hi ja sabíem
que hi hauria eixa diferència amb
alguns companys, i crec que és el que
ha salvat el projecte. La qüestió de drets
humans, presos polítics i exiliats és la que
més costa en el terreny personal. Per una
banda, entenc que governem amb el PSOE
i fer un plantejament dur podia posar en
qüestió el govern del Botànic, però de
l’altra és que hi ha gent a la presó. Des de
Compromís segurament hauria d’haver
fet més i mostrar la nostra empatia i solidaritat
amb els presos polítics i els exiliats.
És aquest equilibri el que hem intentat
guardar. De totes maneres, a Catalunya hi
havia molta gent de partits federalistes o
unionistes que van acabar fent-se independentistes.
Crec que és un procés que
també va passant al País Valencià.
—Com a membre de la comissió de les
Corts de radiotelevisió, com veieu la sacsejada
que viu À Punt amb la supressió
de Al ras, el canvi de Carolina Ferre per
Máximo Huerta i els intents d’introduir-hi
el castellà?
—Veig que el PSOE té un full de ruta clar i
l’aplica. Hi ha moltes coses que nosaltres
podem criticar, però ells ho tenen claríssim
i a Compromís, per desgràcia, no. El
PSOE demostra que és un partit amb més
d’un segle d’història i que té molt bones
relacions. Nosaltres podem parlar de batalles
i revulsius culturals, però al final el
PSOE sap com aplicar l’hegemonia en el
dia a dia.
—Quin és aquest full de ruta?
—Hi ha la voluntat de fer una televisió
molt centrada en la informació, una
informació que vinga bé al PSOE, i centrada
en els mateixos continguts que ja
funcionen en les televisions espanyoles.
Copiar continguts de Madrid i fer-los en
valencià. I, d’altra banda, entren sempre
en el marc mental de la dreta de no gastar
molts diners en À Punt perquè ens criticaran.
A Catalunya, el País Basc o fins i
tot Galícia amb el PP tenen clar que cada
euro gastat no és una despesa, sinó una
inversió en l’audiovisual. Més enllà de
tres províncies, el País Valencià hem de
ser un país, i sense un sector audiovisual
fort això no podrà ser. Em fa un poc la
sensació que el PSOE no ho veu clar, això,
i sempre juga a curt termini.
El País Valencià hem de ser
un país, i sense un sector
audiovisual fort això no
podrà ser
—Les disputes entre partits del Botànic
semblen constants. És irremeiable?
—Hi ha punts en què és molt difícil no
xocar o guardar silenci. Recorde una frase
molt interessant de Ximo Puig a Pedro
Sánchez: “Lleialtat no és submissió”.
Doncs ell també s’ho hauria d’aplicar
quan la gent que li donem suport li fem
certes crítiques. Hi ha coses en aquesta
vida que te les pots engolir per un benefici
màxim, com ara l’estabilitat d’un
govern, però és que des de la primera
setmana d’octubre que avisàvem Ximo
Puig que prenguera mesures dràstiques
perquè pujava el nombre d’infectats
i podia portar al caos. No tan sols no
es va entendre, sinó que es van posar
d’acord tots els periodistes de la corda
per insultar Mónica Oltra i tota la gent
que demanaven més mesures. I ara en
veiem els resultats. Si els meus companys
no hagueren donat la cara dient que no
anàvem bé jo avui no seria diputat de
Compromís, perquè es mor gent.
—Hi ha un altre factor que amenaça
l’estabilitat del Botànic: la crisi pel lideratge
de Podem.
—És molt trist veure així els companys de
Podem, que moltes voltes els he considerat
com si foren de Compromís. Crec que
Unides Podem, des de Madrid, s’equivoca
molt a l’hora de plantejar com és l’estat
i les seues relacions amb els territoris.
Hem vist què ha passat a Galícia, al País
Basc, a Andalusia, a Madrid… i pense que
al País Valencià també va cap al desastre.
A mi no m’agradaria; tant de bo com a
mínim es mantingueren tal com estan.

40
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
REPORTATGE
“Enlloc on aferrar-se”:
el col·lapse del futur i la salut
mental dels joves
Si us trobeu dos joves pel carrer, un té un quadre d’ansietat o depressió
· Quines conseqüències pot tenir la pandèmia psicològica juvenil?
JÚLIA PARTAL

41
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
REPORTATGE
OT BOU COSTA
Ara tot s’ha agreujat. “Ja parlen
d’ansietat, d’apatia, de tristesa,
i els costa dormir, concentrar-se,
motivar-se.”
Si us trobeu dos joves pel
carrer, un d’ells té un quadre
d’ansietat o depressió. Això
diuen les dades de l’Organització
Internacional del Treball
i de la xarxa PROEMA.
Silencioses però demolidores.
I aquest és també l’avís
de l’Organització Mundial
de la Salut: la salut mental
del jovent es deteriora tant,
que s’ha convertit “en una
pandèmia paral·lela”. No hi
ha espai il·lès. Entre els qui
viuen amb els pares, sovint
augmenten les tensions familiars.
Entre els independitzats,
molts han hagut de
tornar a viure amb els pares.
Entre els qui estudien, l’esgotament
del sistema universitari
telemàtic origina
una insatisfacció creixent
amb les carreres. I entre els
qui volen treballar, la cosa és
encara més magra. La taxa
de desocupació juvenil és
del 34%.
“Ningú no ens demana com
estem”, diuen els alumnes a la
professora de psicologia Alba
Alfageme. A començament de
curs ja estaven abatuts i desgastats,
explica. Ara tot s’ha
agreujat. “Ja parlen d’ansietat,
d’apatia, de tristesa, i
els costa dormir, concentrar-se,
motivar-se.” Entre
les classes per ordinador, les
xarxes socials i que els confinaments
municipals imposen
moltes relacions a distància,
“la seva vida està absolutament
virtualitzada”, diu Alfageme.
I tot això els passa en
un moment crític. De la gent
gran, per exemple, “també
ens n’hem oblidat”, però “ja
han hagut d’enfrontar-se a
situacions molt complicades”
i han tingut més marge
per al “desenvolupament i la
gestió emocional”. “En canvi,
els joves han de començar a
adquirir ara aquestes estratègies”,
explica.
JÚLIA PARTAL

42
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
REPORTATGE
JÚLIA PARTAL
Si no hi ha clandestinitat, no hi ha grup.
I amb la família, la crisi té una altra
forma però hi és igualment
En lloc d’això, “la pandèmia
ha colpejat tantes esferes de
la seva vida que han arribat a
un cert col·lapse”. I d’aquesta
manera és difícil construir
la personalitat, i “construir
la comunitat també, perquè
parles amb un amic o dos,
però no amb vuit o deu.” Si no
hi ha clandestinitat, no hi ha
grup. I amb la família, la crisi
té una altra forma però hi és
igualment. “Ara vivim una altra
mena de confinament que
ocasiona tensions familiars,
perquè els joves necessiten
construir el seu espai” i topen
més amb els pares, diu Alfageme.
En el cas dels avis, hi ha
la barrera de la por: “Vés amb
compte que no transmetis el
virus i no siguis el responsable
que s’encomanin i es morin.”
I tot empitjora encara més si
la situació econòmica a casa
no és bona. “No tenen gaires
llocs on aferrar-se”, diu la
psicòloga.
“I a mi què m’importa
aquesta societat que no em
garanteix ni tan sols que
podré formar-ne part?”
L’excepcionalitat és general,
però el paisatge dels joves té
conseqüències particularment
perilloses. “La sensació de no
poder projectar ni què faràs
d’aquí a una setmana perquè
no podràs fer res, combinada
amb la desesperança i l’ansietat,
és normal que porti a
una reflexió. Quin nivell de
control puc tenir sobre la meva
vida i sobre el món? Cap.
Perquè em diuen que em quedi
tancat a casa. És el pitjor que
li pot passar a l’ésser humà.
La inseguretat constant i la
sensació que res no depèn de
tu.” Si tot plegat demà no es
gestiona molt bé, diu Alfageme,
el grau de desconnexió
social pot ser molt profund.
Cal evitar que els joves sentin
això, diu. “Si no, ens n’anirem
tots pel pedregar.”

43
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
REPORTATGE
JÚLIA PARTAL
“Molts anys de no poder planificar res
habituen tant a la incertesa, que fan més
difícil ser coherent amb un mateix”
Ho comparteix el psicòleg i
educador Jaume Funes. Alerta
del risc d’una generació sense
futur i diu que, tot i que a secundària
els adolescents ja no
solen tenir gaire en compte el
futur, “sí que hi ha un moment
que es demanen què poden fer
amb la seva vida, i no poden fer
res, perquè el futur és tan negre
que no és ni futur”. I “quan
apareix una generació sense
futur”, diu Funes, “el present
esdevé o bé una supervivència
(carpe diem i mirem de ser
feliços com puguem) o bé una
desesperació”. Recorda que
ha passat abans, amb altres
desencadenants. I que si tot
això s’afegeix a la desocupació,
molts es demanaran: “I
a mi què m’importa aquesta
societat que no em garanteix
ni tan sols que en podré formar
part?”
Funes avisa: cal prendre-s’ho
com un problema seriós i
pensar solucions de debò,
encara que sembli invisible.
“Prop d’un 40% d’atur juvenil
són massa punts negres
en un futur que ja era negre”,
diu. Augura un augment de
l’ús de les drogues, “tant de
psicofàrmacs com de l’alcohol”,
perquè “els interessos
de mercat s’afanyaran a gestionar
el malestar”; un augment
dels suïcidis juvenils,
que ja es veu en altres països;
i una crisi de valors. “Molts
anys de no poder planificar
res habituen tant a la incertesa,
que fan més difícil ser coherent
amb un mateix”, apunta.
Solucions: escoltar, tenir en
compte i enyorar
Cal entendre i ajudar els joves,
doncs, però això com es
concreta? Tant Funes com
Alfageme coincideixen que és
una feina molt difícil i feta de
coses petites. Cal reforçar la
xarxa pública de salut mental

44
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021
REPORTATGE
JÚLIA PARTAL
Cal reforçar la xarxa
pública de salut
mental dedicada
específicament als
joves
dedicada específicament als
joves, diuen. I cal no amagar
les emocions. La sensació de
supervivència i desgast que
relaten tots dos experts les
bloca sovint, i “sense un espai
per a compensar les emocions
perdudes, creixerà la
insensibilitat”, diu Funes. Per
això els joves no han de tenir
reserves d’enyorar obertament
la normalitat passada.
“Hauríem de mirar cap
al nostre interior, afinar els
sentiments”, recomana. “Si
no pots anar al parc a fer-te
un petó tret que sigui clandestinament,
recorda bé com
era”, diu.
Alfageme hi afegeix: “A les
universitats hi ha d’haver
acompanyament emocional.
Molts professors han d’entendre
que ara no és moment
d’exigir resultats acadèmics
alts.” I també reivindica recuperar
“un mínim de presencialitat:
molts deixen la
carrera per desmotivació”.
Cal centrar-se a evitar la desconnexió
absoluta. I això també
requereix que la gestió de
les polítiques públiques i les
restriccions, diu, “abandonin
el punt de vista que posa els
adults al centre, i se cerquin
mecanismes perquè els joves
hi intervinguin i hi diguin la
seva”. És moment d’escoltar
els joves, no es cansa de repetir.

45
vilaweb.cat
Divendres, 5 de febrer de 2021 2021
ADIVA KOENIGSBERG
UNA CESÀRIA MÉS HUMANA
Aniol Martínez Roca va néixer a l’Hospital Universitari de Vic
ara fa una setmana, el 25 de gener, a les 9.03, fill de l’Anna,
infermera (37), i en Sergi, informàtic (37), i germà de la Valentina
(3). Finalment, l’equip mèdic va optar per una cesària,
i concretament, per una cesària més afectiva, més suau, més
humana, una cesària pro-vincle. Aquest nom sorgeix el 2018
al Vall d’Hebron, quan una mare va demanar de tenir una
cesària amb pell amb pell, per establir vincle entre mare i fill,
tan habitual en un part vaginal, però gens comú fins aleshores
en les cesàries, en les quals mare i fill queden molt separats
després del moment del part.
La doctora Merced i el seu equip van portar l’Aniol al món
en una cesària pro-vincle a la primera planta de l’Hospital
Universitari de Vic. VilaWeb n’ha seguit el pre-part, el part
i el postpart. A la imatge, l’Anna, amb l’Aniol als braços i la
doctora Colomer, cap de ginecologia d’hospital, i Eva Morgado,
infermera de sala d’operacions.
Fotografies: Adiva Koenigsberg

46
vilaweb.cat
Xxxxxxxxxxx
Divendres, 5 de febrer 2021
ÀLBUM: UNA CESÀRIA MÉS HUMANA
SIGNATURES VEUS ESPECIAL ACTUALITAT 7 DIES 24H DESCONNECTA
La mare, Anna Roca
Anna Roca, de Ribes de Freser, té trenta-set
anys i és infermera. L’Anna s’haurà
de sotmetre a una cesària per no empitjorar
una lesió del sòl pelvià que va
aparèixer durant el primer part, que va
ser vaginal. Un part complicat de dotze
hores. A la imatge, falten dues setmanes
per al naixement del fill, i l’Anna ja sap
exactament quin dia naixerà, i preveu
un procediment ràpid a l’Hospital Universitari
de Vic.
Sala d’espera en temps de covid
Falta una setmana per al naixement. A
la imatge, l’Anna és a la sala d’espera de
l’Hospital Universitari de Vic, esperant
el registre del cor de l’Aniol. Les noves
restriccions a causa de la pandèmia no
permeten al pare, en Sergi, d’entrar amb
l’Anna. Però l’acompanya a cada visita
(en algunes, com les de l’ecografia, pot
entrar al final). La mare ha de portar la
màscara. És un part enmig de la tercera
onada de la covid-19.

47
vilaweb.cat
Xxxxxxxxxxx
Divendres, 5 de febrer 2021
ÀLBUM: UNA CESÀRIA MÉS HUMANA
SIGNATURES VEUS ESPECIAL ACTUALITAT 7 DIES 24H DESCONNECTA
L’Anna està connectada a les màquines
que registren els batecs del cor del fill
i enregistra un vídeo per enviar-lo al
Sergi, que l’espera a l’aparcament.
Falta un dia
La mare i la Valentina s’asseguren que
els peixos que els Reis van portar l’any
passat tinguin menjar per a les hores
vinents. Els pares se n’aniran a l’hospital
i, per primera vegada, la Valentina
passarà una nit fora de casa. Anirà a casa
els avis a Sant Joan de les Abadesses.

48
vilaweb.cat
Xxxxxxxxxxx
Divendres, 5 de febrer 2021
ÀLBUM: UNA CESÀRIA MÉS HUMANA
SIGNATURES VEUS ESPECIAL ACTUALITAT 7 DIES 24H DESCONNECTA
06.15 Dia del naixement de l’Aniol
L’Anna surt de la dutxa. S’ha rentat amb
un sabó desinfectant especial per preparar-se
per a la cirurgia. Coneixerà
l’Aniol d’ací a tres hores. La cesària és
programada a les vuit del matí.
El llevador
Víctor Delgado és un dels dos únics llevadors
homes de l’Hospital Universitari
de Vic. Són tres quarts de vuit del matí.
I la prepara per posar-li una via perifèrica,
per on s’administrarà la medicació
endovenosa, com l’oxitocina, que ajuda a
contraure l’úter per a evitar hemorràgies
postpart. Víctor Delgado és company de
feina de l’Anna i van coincidir en el seu
primer naixement en un altre hospital.

49
vilaweb.cat
Xxxxxxxxxxx
Divendres, 5 de febrer 2021
ÀLBUM: UNA CESÀRIA MÉS HUMANA
SIGNATURES VEUS ESPECIAL ACTUALITAT 7 DIES 24H DESCONNECTA
Fins ara
L’Anna està preparada per a la cirurgia.
És un quart de nou del matí i s’acomiada
del Sergi, que l’esperarà a l’habitació del
costat. No veurà el part, però en el cas que
l’Anna no se senti prou bé per agafar el
nadó, el pare hi serà per agafar el nen i
fer-hi el contacte pell amb pell.
08.25 - Zona estèril
Porten l’Anna a la sala d’espera estèril.
La porta divideix la zona estèril de la
resta.

50
vilaweb.cat
Xxxxxxxxxxx
Divendres, 5 de febrer 2021
ÀLBUM: UNA CESÀRIA MÉS HUMANA
SIGNATURES VEUS ESPECIAL ACTUALITAT 7 DIES 24H DESCONNECTA
Preparant l’anestèsia
L’Anna rep l’intradural mentre un infermer
la manté ferma.
L’intradural i el tatuatge
La doctora Isabel Bruy administra l’intradural,
l’anestèsia a la medul·la espinal,
que treu el dolor. Si a la zona, com és el
cas, hi ha un tatuatge, s’ha d’anar amb
compte, perquè la tinta pot acabar dins
la medul·la espinal.

51
vilaweb.cat
Xxxxxxxxxxx
Divendres, 5 de febrer 2021
ÀLBUM: UNA CESÀRIA MÉS HUMANA
SIGNATURES VEUS ESPECIAL ACTUALITAT 7 DIES 24H DESCONNECTA
Preparada
La panxa de l’Anna es pinta amb
clorhexidina alcohòlica per desinfectar
la zona d’intervenció. La doctora Isabel
Bruy li agafa la mà. Falten deu minuts
perquè neixi l’Aniol.
La doctora Merced
La doctora Merced (dreta) farà la cesària.
Eva Morgado, infermera de sala d’operacions,
l’ajuda a posar-se els guants i
preparar-se per a la cirurgia.

52
vilaweb.cat
Xxxxxxxxxxx
Divendres, 5 de febrer 2021
ÀLBUM: UNA CESÀRIA MÉS HUMANA
SIGNATURES VEUS ESPECIAL ACTUALITAT 7 DIES 24H DESCONNECTA
En setze mans
Hi ha vuit professionals que ajuden al
naixement de l’Aniol. Dues anestesistes
(doctores Bruy i Perarnau), dues ginecòlogues
(les doctores Colomer i Merced),
dues infermeres de sala d’operacions
(Eva Morgado i Judit Aulet), una llevadora
(Marta Hervás), un auxiliar de
sala d’operacions i tècnic d’infermeria
(Emili Perfontan) i un portalliteres (David
Martinez).
A punt de néixer
Després de múltiples capes d’incisions,
es veu la part rosa que és la paret de
l’úter, l’última capa que s’obre abans de
la sortida del nadó.

53
vilaweb.cat
Xxxxxxxxxxx
Divendres, 5 de febrer 2021
ÀLBUM: UNA CESÀRIA MÉS HUMANA
SIGNATURES VEUS ESPECIAL ACTUALITAT 7 DIES 24H DESCONNECTA
Benvingut, Aniol
La doctora treu el cap i l’espatlla de l’infant
de la panxa de la mare. Són les 09.05
del 25 de gener de 2021.
Primera abraçada
L’Aniol es col·loca al pit de l’Anna, quan encara té
el cordó umbilical (a la imatge es veu gris) connectat
a la placenta de la mare. El cordó es pararà
d’ací a uns minuts. Aquest contacte immediat
amb el cos de la mare ajuda el nadó a regular-ne
la temperatura i n’afavoreix la connexió. És la
cesària pro-vincle.

54
vilaweb.cat
Xxxxxxxxxxx
DDivendres, 5 de febrer 2021
ÀLBUM: UNA CESÀRIA MÉS HUMANA
SIGNATURES VEUS ESPECIAL ACTUALITAT 7 DIES 24H DESCONNECTA
Primer alletament
L’Aniol té només onze minuts i ja mama
del pit de la seva mare fàcilment,
i amb gana. Aquest és un altre avantatge
d’una cesària pro-vincle, que
fomenta la lactància materna.
Un moment de mareig
Són les 09.26, i l’Anna es mareja una
mica. Una de les llevadores porta l’Aniol
al seu pare per continuar el contacte pell
amb pell.

55
vilaweb.cat
Xxxxxxxxxxx
Divendres, 5 de febrer 2021
ÀLBUM: UNA CESÀRIA MÉS HUMANA
SIGNATURES VEUS ESPECIAL ACTUALITAT 7 DIES 24H DESCONNECTA
Pell amb pell
Dos minuts després de deixar la mare,
l’Aniol continua el contacte pell amb
pell amb el seu pare, en Sergi. L’Aniol
s’adorm de seguida al seu pit mentre
esperen que l’Anna surti de la cirurgia.
Tot bé
La doctora Merced explica a en Sergi
que tot ha anat molt bé i que l’Anna s’ha
recuperat del mareig. A la dreta, una
banyera per a les dones que volen fer-la
servir en el procés de dilatació del part.

56
vilaweb.cat
Xxxxxxxxxxx
Divendres, 5 de febrer 2021
ÀLBUM: UNA CESÀRIA MÉS HUMANA
SIGNATURES VEUS ESPECIAL ACTUALITAT 7 DIES 24H DESCONNECTA
Tarda de dolor i alegria
Són les 16.23, la família ha arribat a
l’habitació i els efectes de l’anestèsia
intradural ja han desaparegut del
tot. L’Anna té dolor i li han administrat
alguns analgèsics (paracetamol,
Enantyum i morfina). No li permeten
de caminar abans de dotze hores ni
menjar aliments sòlids, ara per ara.
Punts que marxen sols
Aquesta és la ferida de l’Anna 48 hores
després. L’Anna se sent molt millor
i es pot moure. La sutura d’aquesta
imatge és una sutura intradèrmica
(just a sota la pell) que no es veu i que
es fa amb un fil que es reabsorbeix i no
cal retirar. No caldrà que torni a l’hospital
per retirar-los, com en el cas de
les grapes.

57
vilaweb.cat
Xxxxxxxxxxx
Divendres, 5 de febrer 2021
ÀLBUM: UNA CESÀRIA MÉS HUMANA
SIGNATURES VEUS ESPECIAL ACTUALITAT 7 DIES 24H DESCONNECTA
Pare i fill
En Sergi agafa les mans de l’Aniol mentre
l’Anna es dutxa i es prepara per anarse’n
de l’hospital. És 26 de gener i la
parella és a punt de sortir.
Una família de quatre
D’esquerra a dreta: Sergi Martínez,
Valentina Martínez Roca, Anna Roca,
i Aniol Martínez Roca. Una família de
quatre.

TOTA L’OPINIÓ DE VILAWEB
EN UN SETMANARI DIGITAL
JA POTS DESCARREGAR EL QUADERN D’AQUESTA SETMANA