Jerusalem. La violència torna a fer explosió a la ciutat més sagrada

08 - 14 MAIG 2021
No faces de la teua ignorància un argument
Joan Fuster
JERUSALEM
LA VIOLÈNCIA TORNA A FER EXPLOSIÓ
A LA CIUTAT MÉS SAGRADA

2
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
LA SETMANA
EL TRENCADÍS DE L’INDEPENDENTISME
ROGER GRAELLS FONT
El president Artur Mas
va definir la unitat
independentista com
una figura delicada
de porcellana. Era la
tardor del 2014 i les
negociacions sobre
la manera de dur
endavant el 9-N van
arribar al límit
ERC i Junts porten la negociació al límit, amb el risc que
una repetició de les eleccions faci perdre la majoria a
l’independentisme, mentre la CUP, l’ANC i Òmnium pressionen
perquè hi hagi acord
El president Artur Mas va definir la unitat
independentista com una figura delicada
de porcellana. Era la tardor del 2014 i les
negociacions sobre la manera de dur
endavant el 9-N van arribar al límit.
Mas, prolífic en metàfores quan parlava
del procés, probablement va encertar la
definició. La unitat és efectivament porcellànica
i l’independentisme ha hagut
d’enganxar cada peça que s’ha esquerdat
o trencat durant aquests anys. Ara, però,
el trencadís ha esclatat en mil bocins i requereix
una reparació d’urgència al taller
si es volen evitar unes noves eleccions, a
mitjan juliol. Sobre l’electorat sobrevola
el dubte que l’independentisme tingui els
artesans adequats per a adobar-lo.
Junts va tibar la corda en la negociació
amb ERC durant setmanes. Els republicans
van prioritzar de tancar un acord
amb la CUP abans que amb el seu soci
de govern actual. Era un gest més per
a demostrar la voluntat de fer un tomb
cap a l’esquerra aquesta legislatura, però
amb la perspectiva d’aquests dos mesos
potser va ser una mala estratègia,
atès que va ofendre Junts i va enverinar
el començament de les converses. El
paper del Consell per la República i la
direcció col·legiada del procés han estat
els principals esculls, tot i que és una
negociació per a formar un govern, per
a assolir un pacte. Segons els partits, no
s’havia entrat a negociar el repartiment
de les conselleries, malgrat que fa poques
setmanes hi havia punts de fricció com
ara la gestió dels fons europeus o de la
secretaria general de Difusió i Atenció
Ciutadana, que decideix respecte de les
subvencions que reben els mitjans de comunicació.
Però en aquestes converses,
sovint intermitents, també ha pesat el
desgast de tres anys de govern compartit
farcits de desacords i xocs arran de
l’ofensiva repressiva de l’estat espanyol,
a més d’algunes rancúnies personals i
desconfiances entre els principals dirigents
dels partits que s’arrosseguen
d’ençà del 2017, i fins i tot d’abans.
La CUP, expectant durant setmanes
mentre ERC i Junts s’encallaven, podria
beneficiar-se d’unes noves eleccions i
recollir els vots independentistes més
enfadats i decebuts amb els dos grans
partits, però aquesta setmana els anticapitalistes
han intentat que ERC i Junts
reprenguessin la negociació esbotzada
dissabte per l’executiva nacional dels
republicans. Pere Aragonès va comparèixer
per anunciar la decisió de formar un
govern sense Junts, agafant el ferro roent
de l’oferta de Jordi Sànchez. El secretari
general de Junts havia ofert els vots necessaris
per a investir Aragonès i evitar
eleccions si no es tancava un acord de
legislatura amb ERC per guanyar temps
i continuar negociant, amb una entrada
posterior de Junts al consell executiu.
Durant setmanes es va especular amb
la possibilitat que Junts quedés fora del
govern, però el partit ha mutat el discurs
i ara no vol sentir parlar de cap suport
a ERC si no es forma un nou govern de
coalició.

3
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
LA SETMANA
La repetició electoral seria desastrosa
per a l’independentisme i faria perillar
tant la majoria dels vots del 52% com,
fins i tot, la majoria absoluta en escons.
El gran beneficiat en seria el PSC, que podria
acabar d’engolir Ciutadans, aproximar-se
o superar la quarantena d’escons
i aconseguir una majoria parlamentària,
amb Vox, que permetés la investidura
de Salvador Illa. No cal dir que aquest
escenari seria un fracàs estrepitós de
l’independentisme, que perdria el control
de la Generalitat i segurament també
de la presidència i la mesa del parlament.
La por de perdre el poder institucional,
juntament amb el tímid acostament de
dimecres amb un acord de mínims entre
els tres partits independentistes per a
evitar unes noves eleccions, pot ser la
palanca que impulsi un pacte que salvi la
legislatura i investeixi Aragonès. El 26 de
maig és la data límit perquè el parlament
elegeixi el nou president. L’independentisme
va viure una situació semblant, amb
tots els matisos, quan la CUP va negar-se
a investir Mas després de les eleccions del
27 de setembre de 2015. La retirada de Mas
va donar lloc a la investidura de Carles
Puigdemont el 10 de gener de 2016, diumenge,
poques hores abans que expirés
el termini. Ara, Catalunya podria reviure
una situació similar.
Atès el trencament amb Junts, ERC s’ha
acostat a En Comú Podem per negociar
el seu possible suport a la investidura
d’Aragonès i l’entrada al govern.
La reunió de tres bandes dels partits
independentistes, però, no ha agradat
als comuns, que consideren acabada
la negociació. La formació de Jéssica
Albiach té vedat qualsevol acord en què
participi Junts, partit que fa mesos que
tracta pitjor que Vox, pràcticament. Els
vots dels comuns eren insuficients per
a Aragonès, però podien ajudar-lo a
pressionar Junts perquè desencallés la
investidura i evités les eleccions. En seu
parlamentària, Aragonès ha instat Junts
a complir la seva paraula i a formar govern
immediatament per a esquivar la
repetició electoral.
No obstant això, el fet que els comuns
s’hagin aixecat de la taula deixa ERC
pràcticament sense arguments per a
mantenir-se ferm en la posició que
va decidir dissabte passat de formar
un govern tot sol. Probablement els
republicans hauran de cedir i oferir a
Junts un govern de coalició i, en canvi
d’això, els seus socis hauran de rebaixar
les peticions perquè sigui possible. Tot
això, i acordar un relat que permeti de
superar les divergències i la tensió que
s’ha tornat a disparar aquests dies entre
càrrecs i militants d’ambdós partits,
sovint expressada amb agror a les xarxes.
No serà pas fàcil de teixir un acord
i encara menys de refer la confiança tan
malmesa, però no sembla que tinguin
cap més sortida.
Mentrestant, l’ANC ha convocat una
concentració diumenge a la plaça de
Sant Jaume per a pressionar els partits
independentistes perquè formin govern
i donin sortida al 52% dels vots i
el president d’Òmnium Cultural, Jordi
Cuixart, va pronunciar un discurs molt
contundent amb els partits i va cridar-los
a deixar de banda els linxaments i els
insults, alhora que demanava de tornar
a mobilitzar els carrers.
La justícia, protagonista una setmana
més
En l’àmbit judicial, el Tribunal Constitucional
espanyol ha avalat les sentències
del Tribunal Suprem espanyol contra
Josep Rull per l’1-O i Francesc Homs pel
9-N, de manera que els ha obert l’accés
a la justícia europea. Aquesta setmana,
el Tribunal de Luxemburg ha dictat una
sentència que pot servir de precedent
perquè la justícia espanyola no persegueixi
els exiliats amb les euroordres.
Al Principat, la justícia ha ordenat de
detenir la diputada de la CUP Laia Estrada,
acusada de desordres públics per
les manifestacions a Tarragona contra
el consell de ministres espanyol el 21
de desembre de 2018 a Barcelona. La
presidenta del parlament, Laura Borràs,
ha recordat que té immunitat com a diputada
i que no pot ser detinguda.
L’exèrcit israelià ha
atacat Gaza en resposta
al llançament de míssils
d’Hamàs contra la població
israeliana i els palestins
s’han enfrontat a la policia a
Jerusalem, on hi ha hagut una
forta repressió
La fiscalia, que ha demanat desenes
d’anys de presó per a la família Pujol, no
vol citar com a testimonis al judici –que
podria començar a la tardor a l’Audiència
espanyola– testimonis clau com Victòria
Álvarez, ex-parella de Jordi Pujol Ferrusola,
ni l’empresari Javier de la Rosa. Al
País Valencià, la Guàrdia Civil ha detingut
el subdelegat del govern espanyol al
País Valencià, Rafael Rubio, presumptament
implicat en una trama corrupta
d’adjudicació d’obra pública en canvi de
comissions. Rubio ha estat destituït del
càrrec i suspès com a militant del PSOE.
Creix la tensió entre Israel i Palestina
Aquesta setmana ha esclatat una nova
crisi entre Israel i Palestina i dins
mateix d’Israel amb enfrontaments duríssims
entre ciutadans jueus i àrabs i
linxaments, fins i tot. L’exèrcit israelià
ha atacat Gaza en resposta al llançament
de míssils d’Hamàs contra la població
israeliana i els palestins s’han enfrontat
a la policia a Jerusalem, on hi ha hagut
una forta repressió. Amb centenars de
ferits i desenes de morts, sobretot a Gaza,
l’escalada no sembla que s’aturi. Hi ha
una gran tensió i el govern israelià fins
i tot estudia la possibilitat d’una invasió
terrestre de Gaza, bombardada durant
tota la setmana i amb especial intensitat
divendres a la matinada. La comunitat
internacional ha demanat gests per a
aturar la revifalla del conflicte en un
estat esquinçat per dècades de greuges,
violència i vulneracions de drets civils i
polítics, alhora que majoritàriament ha
fet pinya amb Israel.

4
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
SUMARI
08 - 14 DE MAIG 2021
PORTADA
Per què crema Jerusalem? Les claus d’una tensió que no para de créixer
Per Carlo Aldrovandi.
Per què la mesquita d’al-Aqsa és un indret tan sensible per als palestins
i els musulmans?
Per Ken Chitwood.
ENTREVISTES
Albert Royo: “No baixava a Barcelona per por de ser perseguit i vigilat”
Per Josep Casulleras Nualart.
Anna Gas: “Desitjo que no fem sexe com els nostres avis”
Per Ot Bou Costa.
Lluis Llach: “Que ningú no ens faci servir d’excusa, no som moneda de canvi”
Per Josep Casulleras Nualart.
Matthew Tree: “El gran problema de l’estat espanyol és que protegeix un
país que no existeix”
Per Clara Ardèvol Mallol.
Andrés Boix: “Els governs s’han acostumat a no haver de justificar
les mesures”
Per Ot Bou.
Xavier Abad: “La població infantil i juvenil no és vacunable”
Per Josep Rexach Fumanya.
REPORTATGES
Una sentència històrica del TJUE obre una possible via de retorn dels exiliats
Per Josep Casulleras Nualart.
Quinze propostes per al Dia Internacional dels Museus als Països Catalans
Per Montserrat Serra.
Les vides esquinçades de la fossa 114 de Paterna
Per Esperança Camps Barber.

5
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
JERUSALEM
Per què crema Jerusalem? Les claus
d’una tensió que no para de créixer
L’augment de la violència a l’Esplanada de les Mesquites, a la Ciutat Vella
de Jerusalem, és com més va més greu i perillós · Què l’ha originat?

6
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
JERUSALEM
CARLO ALDROVANDI
L’augment de la violència a l’Esplanada
de les Mesquites, a la Ciutat Vella de Jerusalem,
és com més va més greu i perillós.
Els enfrontaments entre les forces de
seguretat israelianes i els manifestants
palestins, el cap de setmana passat, van
deixar centenars de ferits. Dilluns i dimarts,
la tensió va créixer encara més
arran dels atacs aeris israelians que van
matar trenta-cinc persones a la ciutat de
Gaza, entre les quals dotze nens. Els atacs
eren una represàlia pels atacs d’Hamàs
amb projectils. Aquest episodi no es pot
atribuir a una sola causa, sinó a diversos
factors desestabilitzadors que han
desembocat en la crisi actual després de
mesos d’incubació.
Així i tot, les maniobres per a desallotjar
famílies palestines que viuen de fa generacions
al barri de Sheikh Jarrah, a
l’est de Jerusalem, es poden considerar
el detonant d’una reacció en cadena. Hi
ha en actiu una batalla legal entre aquests
residents palestins i Nahalat Shimon,
una organització de colons vinculada
al moviment sionista d’Israel que vol
alterar la demografia del Jerusalem
oriental en favor de la població jueva.
Una altra nit de violència a Palestina i
a Israel causa desenes de morts i eleva
la tensió al màxim
Les famílies de Sheikh Jarrah van rebre
el suport immediat de diverses zones
palestines, incloent-hi una munió de
ciutadans àrabs d’Israel de les ciutats
d’Umm al-Fahm i Jaffa. Alhora, milers
de persones van començar a manifestar-se
a la Porta de Damasc, que aquestes
últimes setmanes s’ha convertit en la
plaça Tahrir del Jerusalem oriental,
el centre de la revolució de la Primavera
Àrab del 2011 a Egipte. Molts eren devots
musulmans que s’havien reunit a la Porta
després d’haver assistit a les oracions a
la mesquita d’al-Aqsa.
La crisi es va intensificar els últims dies
del mes sagrat del Ramadà: el punt culminant
del calendari islàmic, però també
el moment més inestable de cada any
a Jerusalem. Només el divendres 7 de
maig, prop de dos-cents palestins van
ser ferits greument i molts més van ser
detinguts després de durs enfrontaments
amb la policia israeliana, que va ser molt
agressiva quan intentà de frenar les
manifestacions. I això va accelerar una
expansió de les protestes palestines
per Jerusalem, Cisjordània i moltes viles
àrabs del centre i el nord d’Israel.
[RECULL FOTOGRÀFIC] Centenars de
ferits en l’assalt de la policia israeliana
a l’esplanada de les mesquites
Tempesta política a tots dos bàndols
La incapacitat de contenir la violència a
Jerusalem i més territoris ocupats es deu
en part a problemes interns tant en els
dirigents palestins com al govern israelià.
Pel que fa als palestins, hi ha una disputa
pel poder entre Hamàs i el president de
l’Autoritat Palestina, Mahmud Abbas.
Hamàs ha acrescut deliberadament la
tensió amb Israel llançant coets de Gaza
estant, com a estratègia propagandística
per a acumular capital polític a costa
d’Abbas. I Abbas, al seu torn, ha ajornat
les eleccions al Consell Legislatiu Palestí
per por de perdre terreny enfront
dels seus rivals islamistes. Per una altra
banda, la política israeliana és estancada
i molt afeblida, després de quatre
eleccions generals seguides sense poder
formar govern estable. Això ha tingut repercussions
greus en la gestió de la crisi.
També cal no subestimar (com òbviament
han fet els caps de seguretat d’Israel)
les conseqüències desastroses que
la covid-19 ha tingut a l’est de Jerusalem.
La crisi ha deixat massa joves palestins
desocupats i desesperadament allunyats
dels seus dirigents polítics. Els
La crisi es va
intensificar els
últims dies del mes
sagrat del Ramadà: el
punt culminant del
calendari islàmic, però
també el moment més
inestable de cada any
a Jerusalem. Només el
divendres 7 de maig,
prop de dos-cents
palestins van ser ferits
greument

7
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig 2021 de 2021
JERUSALEM
Enterrament d’un adolescent palestí
mort pel bombardament d’Israel
Enterrament d’una víctima dels
bombardaments a Gaza

8
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig 2021 de 2021
JERUSALEM
Enterrament d’un adolescent palestí
mort pel bombardament d’Israel
Enterrament d’un adolescent palestí
mort pel bombardament d’Israel

9
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig 2021 de 2021
JERUSALEM
Atac d’Hamàs a Tel-Aviv amb projectils
Atac d’Hamàs a Tel-Aviv amb projectils

10
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
JERUSALEM
joves palestins que es manifesten a les
escales de la Porta de Damasc, als carrers
de la Ciutat Vella i a la mesquita d’al-Aqsa
no es troben motivats per les ideologies
dels seus pares, sinó sobretot per un
sentiment d’ira, fàstic i frustració.
Provocacions i més provocacions
Amb aquesta tensió creixent i la crisi
política a banda i banda, la situació ja
semblava susceptible de descontrolar-se
durant la Marxa de la Bandera prevista el
Dia de Jerusalem, un esdeveniment que
se celebra anualment per a commemorar
la reunificació de Jerusalem per part
d’Israel després de la guerra dels Sis Dies
de 1967.
Últimament, el moviment dels colons
ha anat guanyant influència dins del
govern de Benjamin Netanyahu i de la
societat israeliana, i aquesta desfilada
s’ha convertit en pedra angular per a la
consciència nacional de molts sionistes
religiosos. Cada any, abans d’arribar a les
celebracions a la plaça del Mur Occidental,
centenars de joves israelians surten
de Sheikh Jarrah, s’aturen a la Porta de
Damasc i després continuen pel carrer
Al-Wad, l’artèria principal del barri musulmà
de la Ciutat Vella.
(nom àrab de Jerusalem) i la mesquita
d’al-Aqsa, el tercer lloc més sagrat de
l’islam i símbol principal de la identitat
palestina.
Diumenge a la nit, milers de palestins es
van atrinxerar a la mesquita amb pedres i
còctels Molotov amb previsió de la desfilada
del Dia de Jerusalem. Segons la Mitja
Lluna Roja palestina, els enfrontaments
entre les forces policíaques israelianes i
els manifestants, que esclataren inevitablement
l’endemà de matí, van deixar
tres-cents palestins ferits més. Això va
motivar la decisió israeliana d’impedir
que els jueus entressin a la zona de la
mesquita d’Al-Aqsa i la Muntanya del
Temple durant el Dia de Jerusalem.
Les autoritats israelianes van desviar el
recorregut de la marxa lluny de la Porta
de Damasc i del barri musulmà, perquè
intuïen que seria perillós que seguís la
ruta per alguns dels espais més simbòlics
de la població palestina, i amb Jerusalem
ja en el tall de la navalla. El Tribunal
Superior de Justícia d’Israel també va
ajornar les audiències sobre els desallotjaments
prevists de famílies palestines
a Sheikh Jarrah que s’havien programat
per al Dia de Jerusalem.
Últimament, el
moviment dels colons
ha anat guanyant
influència dins del
govern de Benjamin
Netanyahu i de la
societat israeliana,
i aquesta desfilada
s’ha convertit en
pedra angular per a la
consciència nacional
de molts sionistes
religiosos
Durant la marxa, els joves israelians,
desafiadors, onegen banderes nacionals i
entonen cançons patriòtiques. Mentrestant,
els palestins observen la processó
darrere les tanques de seguretat que les
forces policíaques israelianes han col·locat
especialment per a l’ocasió.
La manera com aquesta celebració traspassa
els seus espais quotidians fa que
la majoria de palestins la percebin com
una provocació flagrant i un recordatori
dolorós de la humiliació que Israel va
infligir a les seves aspiracions nacionals
el juny del 1967. La guerra dels Sis Dies
no sols va implicar una despossessió palestina
a gran escala, sinó que també va
establir el control israelià sobre al-Quds
Però aquests intents de distensió semblen
haver estat massa escassos i tardans.
Com sabem ara, Hamàs va prendre la
decisió de disparar coets contra l’oest
de Jerusalem i el sud d’Israel, i les Forces
de Defensa israelianes van prendre
represàlies amb atacs aeris, amb què
mataren vint-i-cinc persones. Una
vegada més, Jerusalem és en flames, amb
conseqüències potencialment nefastes
per a l’estabilitat de tota la regió.
Carlo Aldrovandi és professor assistent en
estudis internacionals de pau al Trinity
College de Dublín. Aquest article fou publicat
originalment a The Conversation.

11
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig 2021 de 2021
JERUSALEM
Policia israeliana patrullant pels carrers
de la Ciutat Vella de Jerusalem
Policia israeliana patrullant pels carrers
de la Ciutat Vella de Jerusalem

12
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig 2021 de 2021
JERUSALEM
Celebració del Dia de Jerusalem
Celebració del Dia de Jerusalem

13
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig 2021 de 2021
JERUSALEM
Celebració del Dia de Jerusalem
Celebració del Dia de Jerusalem

14
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig 2021 de 2021
JERUSALEM
Celebració del Dia de Jerusalem
Celebració del Dia de Jerusalem

15
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
JERUSALEM
Per què la mesquita d’al-Aqsa és un
indret tan sensible per als palestins
i els musulmans?
Els atacs a la mesquita d’al-Aqsa ressonen entre els musulmans de tot el món,
que ho consideren una profanació d’un dels seus llocs més sagrats

16
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
JERUSALEM
KEN CHITWOOD
La violència que s’ha estès a partir de
Jerusalem a ciutats de tot Israel i els territoris
palestins té arrels tant històriques
com contemporànies. Aquestes últimes
setmanes, s’hi ha disparat la tensió pel
desallotjament de famílies palestines
a Sheikh Jarrah, al Jerusalem Est, pel
blocatge de les autoritats israelianes a
l’accés a la important plaça de la Porta
de Damasc durant el ramadà i per una
marxa de milers d’ultranacionalistes israelians
per la ciutat el 6 de maig de 2021,
en la celebració del Dia de Jerusalem,
que commemora la presa de Jerusalem
Est el 1967.
Al-Aqsa té un profund
significat religiós
per als musulmans
de tot el món. Però
també és important de
destacar-ne la notable
importància política
per als palestins. I
aquests dos fets la
converteixen en un
focus de conflicte
Però l’incident que va originar una escalada
significativa va ser el de les forces
de seguretat israelianes que van disparar
bales recobertes de goma, gasos lacrimògens
i granades d’atordiment contra
els fidels reunits a la mesquita d’al-Aqsa
el 7 de maig. Al-Aqsa té un profund significat
religiós per als musulmans de
tot el món. Però també és important de
destacar-ne la notable importància política
per als palestins. I aquests dos fets
la converteixen en un focus de conflicte.
El viatge nocturn de Mahoma
Masyid al-Aqsa, o simplement al-Aqsa,
significa “la mesquita més llunyana” o
“el santuari més llunyà”, i es refereix
a la mesquita amb cúpula de plom que
hi ha dins el recinte sagrat de Haram
al-Sharif –“el Noble Recinte”. Inclou la
Cúpula de la Roca, els quatre minarets,
les portes històriques i la mesquita pròpiament
dita.
Esmentada en el verset 1 de la sura 17 de
l’Alcorà, la mesquita és vinculada a la
història de l’Isra de Mahoma –el “viatge
nocturn” de la Meca a Jerusalem– que
en part el confirma com l’últim profeta
i el més autoritzat per als musulmans.

17
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
JERUSALEM
terme “el santuari més llunyà” es referia
a Jerusalem en conjunt.
El lloc en la història islàmica
Després de la Meca i Medina, la gran
majoria dels musulmans de tot el món
consideren que Jerusalem és el tercer lloc
més sagrat de la Terra.
En la tradició islàmica i en els hadits
–registres d’alguna cosa que el profeta
Mahoma va dir, va fer o va aprovar tàcitament–
sembla que, mentre era a la
Meca, Mahoma va orientar originalment
les oracions de la seva comunitat cap a
al-Aqsa.
L’any 622 dC la comunitat va fugir de
la Meca a causa de la persecució i va
cercar refugi a Medina, al nord. Després
d’estar-hi poc més d’un any, els
musulmans creuen que Déu va instruir
Mahoma perquè tornés a orientar les
seves oracions cap a la Meca. En la sura
2, versets 149-150, l’Alcorà diu: “Gira
el teu rostre cap a la Mesquita Sagrada
[la Kaaba a la Meca]... siguis on siguis,
posa-t’hi de cara.”
L’Alcorà diu que el profeta fou “portat
[...] de nit des de la Mesquita Sagrada [a
la Meca] fins a la Mesquita Més Llunyana
[al-Aqsa], els recintes de la qual hem
beneït”.
Des d’allà, hom creu que Mahoma va
ascendir al cel, anomenat el Mir’aj. Es
diu que la Cúpula de la Roca –Qubbat
as-Sakhra– acull la roca des de la qual
Mahoma va ascendir físicament.
Els orígens de la mesquita es remunten
al segle VII. Es va construir l’any 637 dC,
tot just cinc anys després de la mort del
profeta. Ha estat destruïda, reconstruïda
i renovada moltes vegades.
L’edifici actual data en gran part del segle
XI i alberga les oracions diàries i les
reunions del divendres que atreuen grans
multituds. És a la vora d’importants llocs
religiosos jueus i cristians, en particular
l’emplaçament del primer i segon temples
jueus.
De vegades, la Cúpula de la Roca –un
santuari– i al-Aqsa –una mesquita–
s’han confós. Tot i formar part del mateix
“Noble Recinte”, són dos edificis diferents
amb històries i propòsits diferents.
No obstant això, el terme al-Aqsa s’utilitza
ara i adés per indicar tot el complex.
Originalment, hom creu, a més, que el
No obstant això, Jerusalem i els seus
llocs sagrats –concretament al-Aqsa i
la Cúpula de la Roca– han continuat essent
llocs de pelegrinatge islàmic durant
quinze segles.
L’indret més sensible del conflicte
Atesa la importància sagrada, hi havia
una gran preocupació pel recinte després
de la victòria d’Israel en la guerra
àrabo-israeliana del 1967 i l’annexió
posterior de Jerusalem Est.
Tot i que Israel va concedir la jurisdicció
de la mesquita i el complex a un waqf
–una “dotació” islàmica–, continua
tenint accés al recinte i les forces de se-

18
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
JERUSALEM
guretat hi fan regularment patrullatges
i escorcolls. En virtut de la llei de preservació
dels llocs sants, el govern israelià
també ha permès que hi entrin diversos
grups religiosos, com ara els pelegrins
cristians.
Molts israelians respecten la santedat
d’aquest lloc. El rabí principal d’Israel va
dir el 2005 que era prohibit que els jueus
hi posessin els peus, per raó de la santedat.
Però alguns grups jueus ultraortodoxos
demanen de tenir-hi més accés
i control i reclamen l’històric Mont del
Temple, considerat pels jueus com el lloc
on Déu promet la seva plena presència.
Per això aquest espai, descrit com “el
lloc més sensible del conflicte palestino-israelià”,
ha estat sovint escenari
d’actes polítics.
Per exemple, l’agost del 1969 un cristià
australià anomenat Dennis Michael Rohan
va provar de cremar al-Aqsa. En va
destruir el minbar –o púlpit– de Saladí,
una peça d’art islàmic d’una gran importància
històrica.
les autoritats israelianes van tancar l’accés
a al-Aqsa per primera vegada d’ençà
del 1967. Al març i l’abril d’enguany,
la policia israeliana va fer servir gasos
lacrimògens i granades d’atordiment
contra els palestins dins al-Aqsa, fet que
va originar la protesta internacional. I
aquests últims anys hi ha hagut molts
incidents entre les forces israelianes i
els fidels.
L’accés controlat, que no s’hi pugui
entrar lliurement, recorda als palestins
la seva impotència en les contínues
disputes territorials amb les autoritats
israelianes. I alhora els atacs a al-Aqsa
ressonen entre els musulmans de tot el
món, que reaccionen amb horror contra
allò que consideren una profanació d’un
dels seus llocs més sagrats.
D’ací ve que la defensa d’al-Aqsa i la
lluita pel dret d’accedir-hi s’hagin convertit
en conflictes per delegació, tant de
les reivindicacions palestines com de la
defensa del conjunt de l’islam.
L’accés controlat,
que no s’hi pugui
entrar lliurement,
recorda als palestins
la seva impotència en
les contínues disputes
territorials amb les
autoritats israelianes
El 28 de setembre de 2000, el dirigent de
l’oposició israeliana Ariel Sharon i una
delegació custodiada per centenars de
policies antiavalots israelians van entrar
al recinte. Això va desfermar protestes i
una violenta repressió de les autoritats
israelianes, amb nombroses víctimes.
Molts musulmans de tot el món van
considerar que era una “profanació” de
la mesquita sagrada, i tot plegat va contribuir
a desencadenar la Segona Intifada
palestina.
Les tensions van tornar a arribar a un
punt culminant després de l’atac a Yehuda
Glick, un polèmic rabí de dretes, la
tardor del 2014. En resposta a aquest acte,
Ken Chitwood és professor del Center for
Religion and Civic Culture del Concordia
College de Nova York. Aquest article es va
publicar originalment a The Conservation.

19
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
ENTREVISTA
ALBERT ROYO
“No baixava a
Barcelona per por
de ser perseguit
i vigilat”
Entrevista a l’ex-secretari general del Diplocat, que parla
tres anys després de la persecució judicial que reben ell
i molts més
ALBERT SALAMÉ

20
ALBERT ROYO
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
JOSEP CASULLERAS NUALART
Albert Royo (Barcelona, 1977) feia
més de tres anys que no concedia
entrevistes. És el temps que
fa que és perseguit judicialment
per la seva feina al capdavant del
Diplocat. Fa tres primaveres que el van
encausar per la via penal a l’infaust jutjat
número 13 pels preparatius del referèndum.
Per la mateixa raó, li van obrir una
causa al Tribunal de Comptes espanyol,
juntament amb molts més ex-alts càrrecs.
Els van imposar una fiança milionària,
els van embargar els comptes,
fins que la Caixa de Solidaritat va poder
posar-hi els diners. Ara acaba de saber
que el Tribunal de Comptes li exigeix
una altra fiança, de quatre milions i mig,
per la feina que va fer d’explicar al món
què passava a Catalunya. I li han obert
una nova causa penal pel mateix motiu.
Persecució per terra, mar i aire, i acarnissament.
Amb el PSOE a la Moncloa,
gràcies als partits catalans. Albert Royo
ha dit prou, i ha decidit de parlar.
Ens trobem a la terrassa d’un bar al centre
de Barcelona. El veiem amb força per a
defensar-se, però també es nota que la
persecució que ja fa tant de temps que
dura li passa factura. Sembla cansat. En el
record, un Albert Royo sempre somrient;
avui, davant nostre, un Albert Royo amb la
mirada preocupada, i que li fuig a l’horitzó.
veus aquesta persecució des del 2017, i et
vas preparant, però fins que no ho vius
no te’n fas la idea. M’ha sorprès el volum
de les xifres que té entre mans el Tribunal
de Comptes, i la necessitat que té l’estat
espanyol de castigar de manera exemplar
tothom que té relació amb el procés. Potser
esperava innocentment l’any 2018 que amb
el temps això es refredaria, i no ha passat
pas. No s’aturen. Volen imposar càstigs
exemplars perquè a ningú no li passi pel
cap mai més de tornar a fer res de semblant.
—Ja us van fer pagar molts diners per
l’acusació que teniu pel Primer d’Octubre.
—Sí, i hem pagat la fiança dues vegades
pels mateixos conceptes. Al jutjat penal i
al Tribunal de Comptes. Al jutjat número
13, sis milions d’euros, i al Tribunal de
Comptes, quatre milions cent mil euros.
Li vam dir al Tribunal de Comptes que
aquests conceptes ja s’havien pagat, però
van dir que no, que era un cas diferent,
que era una responsabilitat comptable i
que s’havia de tornar a liquidar.
—Us persegueixen pels mateixos fets en
dos llocs alhora?
—Això és una gran anomalia i ho hem
denunciat a l’ONU, perquè és una doble
penalització pels mateixos conceptes que
no respecta els drets bàsics.
M’ha sorprès el volum de
les xifres que té entre mans
el Tribunal de Comptes, i
la necessitat que té l’estat
espanyol de castigar de
manera exemplar tothom
que té relació amb el
procés
—Per què heu decidit de parlar ara,
després de tant de temps?
—Fins ara no havia parlat per deixar
que fossin els que són al capdavant qui
donessin la cara, qui expliquessin, qui
ens representessin a tots plegats. Però
ara, quan veus el punt on ha arribat això,
aquesta persecució individualitzada, surt
d’una manera natural, amb un piulet que
vaig fer la nit que vaig rebre aquestes
dues notícies: que em podien arribar a
reclamar quatre milions i mig d’euros i
que m’obrien una nova via penal. A veure
si això serveix d’alguna manera per a
posar un rostre a això que passa i que
afecta molta gent.
—Com encaixeu aquest cop?
—Acabes tenint la pell més gruixuda quan
—Per pagar aquelles fiances vau poder
fer ús de la Caixa de Solidaritat.
—Sí, però primer vam ser embargats.
La xifra era impossible de cobrir i ens
van embargar els comptes. La Caixa de
Solidaritat es va activar i gràcies a la gent
que hi va participar en qüestió de dos
mesos o tres vam aconseguir els diners
que ens reclamaven i vam aixecar l’embargament
dels comptes.
—Què implica que us embarguin el
compte?
—Te’l buiden. En aquest cas ens el van
buidar del tot, no ens van deixar res, ni
per a viure.
—Us el van deixar a zero?
—Sí. I això també és il·legal. Hi han de

21
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
ALBERT ROYO
ALBERT SALAMÉ
deixar alguna cosa per a sobreviure. Buiden
els comptes, i en cas que no es pugui
satisfer aquesta quantitat t’acaben embargant
els béns.
—Van arribar fins a aquest punt?
—En el nostre cas, com que la Caixa de
Solidaritat va poder recollir aquests diners
d’una manera força ràpida, no van arribar
fins a aquest extrem. Però hi vam ser molt
a prop. És el mateix risc que hi ha ara.
—Quin termini teniu ara per a pagar
aquesta nova fiança milionària?
—Això va força de pressa. Una vegada
ens comuniquin la liquidació, que ho
faran formalment el 29 de juny vinent,
tindrem unes poques setmanes per a ferho.
I si no pots afrontar-ho, comencen
els embargaments.
—És impossible.
—La fiança de l’altra causa del Tribunal
de Comptes van ser més de quatre milions,
i al jutjat número 13, sis milions,
solidaris entre tots els encausats. I ara?
—Jo sé la part del Diplocat, els quatre milions
i mig, però la xifra total serà més alta
perquè encara s’ha de comunicar la part
que pot afectar la conselleria, les delegacions
a l’estranger, els viatges del president, i
més coses. Hi ha molta més gent amenaçada.
El pagament de la fiança és solidari, on
no arriba un, hi arriba un altre. Però quan
ja hi hagi una sentència, cadascú haurà de
pagar la part que li imposin.
—Necessitareu una altra vegada el suport
de la Caixa de Solidaritat.
—Exactament.
Ara la Caixa de Solidaritat
és buida, o gairebé,
després d’haver afrontat
fiances i multes per valor
de més de tretze milions.
Per tant, caldrà una nova
crida a la ciutadania i
tornar-la a activar
—Com es pot afrontar una liquidació de
quatre milions i mig d’euros?
—La Caixa de Solidaritat ja ha pagat
molts milions en fiances.

22
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
ALBERT ROYO
—Ara la Caixa de Solidaritat és buida, o
gairebé, després d’haver afrontat fiances
i multes per valor de més de tretze milions.
Per tant, caldrà una nova crida a la
ciutadania i tornar-la a activar.
—Però sembla impossible que la Caixa
de Solidaritat pugui encarar unes fiances
com les que vindran.
—Sí. Poden ser molts milions.
—I si no s’hi arriba, què?
—Vius embargat. Malvius. Si tens una
nòmina, se la queden, si ets autònom, no
pots facturar, tens els béns embargats i
en darrera instància surten a subhasta.
—Com es pot viure així?
—És molt complicat. Tens la sensació del
doble càstig, per la via comptable volen
enfonsar les famílies i per la via penal et
volen empresonar. La presó és una amenaça
que afronta molta gent. La repressió
amb risc de presó no s’ha acabat pas amb
els dirigents jutjats i condemnats pel
Tribunal Suprem espanyol.
—Davant tot això que heu passat, heu
trobat a faltar suport?
—Hem trobat un gran suport per part de
la ciutadania. I un exemple n’és la Caixa
de Solidaritat. En l’àmbit institucional el
suport ha estat molt més tènue, suposo
que els condiciona la repressió. Quant
als partits, hi ha hagut suport i ha anat
augmentant, però els malentesos entre
ells i el fet que els dirigents siguin a l’exili
o a la presó, de vegades han impedit que
hi hagués un suport més robust.
—Això us hauria ajudat.
—Sí, perquè és molta més gent la que viu
Tens la sensació del
doble càstig, per la
via comptable volen
enfonsar les famílies i
per la via penal et volen
empresonar. La presó és
una amenaça que afronta
molta gent
ALBERT SALAMÉ

23
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
ALBERT ROYO
aquestes situacions més complicades que
no la que apareix als mitjans de comunicació.
Parlo de persones que han tingut
responsabilitat pública, però també de
ciutadans implicats en manifestacions
que afronten també processos penals.
Hauríem de ser capaços de tenir una
resposta de país per donar suport a tota
aquesta gent.
—Quan vau veure que començava la
persecució?
—Els mesos posteriors a l’aplicació del
155 tot un seguit de persones vam viure
una situació de “terror blanc”. És
el concepte que em ve al cap. Hi havia
detencions, escorcolls de la Guàrdia Civil,
escorcolls arreu. La Guàrdia Civil
va entrar al Diplocat, es va endur piles
de documentació i va interrogar tot el
personal. No sabies on anirien a parar,
obrien investigacions policíaques, la
Generalitat era intervinguda, el govern
espanyol la controlava, s’emportaven
documentació comptable, i és aleshores
quan es va començar a construir aquest
cas al Tribunal de Comptes. Van empresonar
els dirigents polítics i socials, la
presidenta del parlament… Era un moment
de molta tensió, i em van arribar
missatges que deien que no parlés amb
els meus antics companys del Diplocat.
—Qui us els va enviar?
—Me’ls va fer arribar el Ministeri d’Afers
Estrangers espanyol.
—Directament?
—No, mitjançant algú: “Vés amb compte,
que et vigilem. Sabem que parles amb gent
a l’exterior, has de deixar de fer-ho.”
—Quan va passar això?
—Després de l’aplicació del 155, entre el
novembre del 2017 i la meva imputació
formal, el maig del 2018. Els primers tres
mesos o cinc… Jo no visc a Barcelona i no
hi baixava per por de ser perseguit i vigilat.
Aquells mesos –suposo que algun dia això
ho explicarà algú–, des de poc abans del
referèndum fins després de l’aplicació del
155, el CNI campava pertot arreu. Aquesta
sensació de persecució i de vigilància la
sofríem molts, i pot aconseguir que deixis
la política. En el meu cas reconec que ha
estat així. Aconsegueix la desmobilització.
Van ser uns mesos de molta tensió. Després,
la recuperació de les institucions ens
va donar una certa tranquil·litat.
—Amb la fi del 155?
—Sí. Hi va haver un cert alleugeriment.
Esperàvem que el PSOE, que va comptar
amb el suport de les forces catalanes,
fes una política més intel·ligent, més
empàtica. I després m’ha decebut força,
en aquest sentit. Però aquells primers
mesos van ser molt durs per a molta gent.
El 155 de vegades sembla un passatge
en què la Generalitat va ser governada
des de Madrid i poca cosa més. Però no,
van passar moltes coses. La Generalitat
posterior al 155 no té res a veure amb la
d’abans. La gent treballa amb por. Ens
censurem, i això ha de tenir una influència
molt gran sobre els polítics i sobre
els treballadors públics.
—Amb el Diplocat això va ser especialment
dur.
—El Tribunal de Comptes hi va entrar
molt a fons. Més enllà de la ràtzia de la
Guàrdia Civil, el Tribunal de Comptes
va fer venir algú a asseure’s al costat
de la responsable de comptabilitat del
Diplocat a mirar partida per partida. Es
van endur tota la comptabilitat, tota la
documentació relacionada amb acció
exterior, no tan sols de Diplocat sinó
també de moltes més unitats. I durant
tres anys se l’han mirada del dret i del
revés per veure què hi podien construir.
Això té un preu en la governança i en la
gestió pública avui dia. La Generalitat és
hipercontrolada i fins i tot censurada.
—Per autocensura?
—Moltes vegades per autocensura. Però
des de Madrid se’ls miren amb lupa.
—Continua essent així?
—Sí.
—Si fan un pas en fals, actuen?
—Qualsevol cosa que soni al procés és
sospitosa.
La Generalitat posterior
al 155 no té res a veure
amb la d’abans. La gent
treballa amb por. Ens
censurem, i això ha de
tenir una influència molt
gran sobre els polítics
i sobre els treballadors
públics
—El Diplocat era un objectiu prioritari
del govern espanyol. Vau imaginar mai
que arribarien tan lluny?
—A partir de la intervenció del 20 de
setembre, sí. Malgrat que ens vam fer
un tip d’explicar que nosaltres no fèiem
diplomàcia formal, sinó diplomàcia
pública, i que la pot fer qualsevol.
Jo esperava una resposta de nivell per
part de l’estat espanyol, que fessin una
política de diplomàcia pública molt més
ambiciosa. I no la van fer. En tenien prou
controlant els mecanismes tradicionals
de la diplomàcia, i mai no els va interessar
la diplomàcia pública, mai no es
van adreçar als mitjans de comunicació,
als prescriptors internacionals. En
canvi, van tenir una resposta brutal: us
tanquem, tothom al carrer i prohibit fer
servir el concepte de diplomàcia pública.
Això em va sorprendre.
—Un tancament il·legal.
—Sí, van tancar el Diplocat de manera
brutal i ho van fer sense consultar els
membres d’aquest consorci, on no tan
sols hi ha la Generalitat, sinó trenta-vuit

24
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
ALBERT ROYO
ALBERT SALAMÉ
entitats més, públiques i privades. No ho
podien fer. No van respectar la legislació
sobre consorcis.
—No tenien ni idea de què era el Diplocat.
—A Madrid ho confonien tot. No sé si era
desconeixement o sabien perfectament
què feien. Però va ser el setembre del 2017
que van descobrir que existíem, d’alguna
manera. Aquelles declaracions de Girauta
al congrés espanyol potser van ajudar a
posar més el punt de mira sobre nosaltres.
Però la gran projecció en negatiu a
escala internacional de la marca Espanya
va ser la repressió del Primer d’Octubre,
i això no té res a veure amb el Diplocat.
—Què els molestava, de vosaltres?
—No els molestava que féssim campanya
per la independència, perquè no
la vam fer, sinó que expliquéssim què
passava aquí. I quan ho feies, qui més
qui menys t’entenia i empatitzava amb
la posició catalana. I aleshores, l’ambaixador
espanyol de torn es veia obligat a
entrar al debat polític, cosa que aquí el
govern espanyol no feia mai, es tancava
en banda dient que era il·legal, i punt.
En canvi, a l’exterior es veien forçats a
entrar al debat. Davant un auditori amb
gent que sap què és una democràcia de
qualitat, respostes com ara “és il·legal i
s’ha acabat” no funcionen. Els molestava
que els deixéssim en evidència. I això que
passa avui n’és la vendetta: ens fan pagar
cara la internacionalització del cas català.
—Serà possible de tornar a fer una diplomàcia
pública com la que fèieu?
—Avui tothom està molt condicionat per
aquesta persecució de la dissidència. I
això passa dins el govern i les institucions
del país. Es veu de manera evident amb
els pronunciaments públics dels màxims
dirigents i en la gestió del dia a dia. La
gent se sent amenaçada. Es podrà tornar
a fer? No ho sé. Aquí hi ha un conflicte
polític que no s’ha resolt, i fins que no
es resolgui és complicat.
—Com veieu la incapacitat dels partits
d’entendre’s per trobar una sortida?
—Ho veig amb tristesa i desconcert. Em
Els molestava que els
deixéssim en evidència.
I això que passa avui
n’és la ‘vendetta’:
ens fan pagar cara la
internacionalització
del cas català

25
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
ALBERT ROYO
La carta de la
internacionalització
s’hauria de jugar més
sap molt de greu. Voldríem que valguessin
la pena totes les coses que s’han fet
aquests anys, les que han fet els ciutadans
i tothom que ha estat implicat en
aquest moviment. És un desengany, i
costa d’entendre com som incapaços de
tenir una resposta de país amb això que
passa, amb la repressió, davant l’atac
als drets nacionals i la injustícia social
a causa de la pandèmia. Em fa por que
això no ens porti a desmobilitzar del tot
la ciutadania. Tenim el 52% assolit, i hi
ha un capital polític en perill. Espero que
en siguin conscients els principals actors
polítics.
—Mentre suporteu aquesta repressió
continuada, com veieu la insistència en
el diàleg amb el govern espanyol?
—La meva posició sempre ha estat d’intentar
el diàleg. Però necessitem un pla
B. M’agradaria veure un acord tant per a
una cosa com per a l’altra: per a la proposta
de diàleg i per al pla B en cas que
aquest diàleg no funcioni i que la repressió
continuï. Perquè si qui tenim davant
no vol dialogar, haurem de reaccionar
d’alguna manera.
—Dèieu que ara fa tres anys vau tenir
una mica d’esperança…
—Però no ha canviat res. És veritat que
les formes no són les mateixes, però la
repressió ha continuat, s’ha ampliat i
s’ha aprofundit. El nombre de represaliats
no ha deixat de créixer. S’ha de forçar
el govern espanyol a negociar.
—Com es fa?
—Una de les maneres més eficaces, no
l’única, és internacionalitzar el cas català,
continuar explicant a l’exterior que
aquí es vol establir una negociació i que
ells es tanquen en banda. Ara com ara, a
Brussel·les hi ha un corrent, entre les persones
que treballen a les institucions, que
empatitza amb la part catalana, perquè
s’han adonat que Espanya té una actitud
de venjança. Això s’ha d’aprofitar, hem
de continuar explicant-nos. Potser aconseguirem
indirectament de forçar les
institucions espanyoles o, com a mínim,
algun partit espanyol, a seure a parlar.
—Aquest corrent favorable té prou pes
a Brussel·les?
—És difícil de dir, però és una novetat.
La posició catalana va desaparèixer de
l’àmbit internacional amb l’aplicació
del 155. El govern espanyol va optar per
defensar la seva posició fent servir mecanismes
de hard power, com ara comprar
el suport dels països bàltics ajudant-los
amb tropes i enviant-hi tancs. Ho va
reconèixer Margallo. La posició catalana
va desaparèixer, i si s’ha recuperat una
mica aquesta visibilitat ha estat gràcies
a la feina de denúncia que s’ha fet per
part d’entitats com ara Òmnium Cultural
i l’ANC, per part dels presos i sobretot
d’aquells qui tenen més llibertat per a
fer-ho, els exiliats.
—Cuixart a la portada del New York Times.
—Això hauria de fer reflexionar el govern
espanyol, i que els socis comunitaris,
encara que sigui de manera discreta i a
porta tancada, com sempre, diguessin
al senyor Sánchez que faci el favor de
solucionar-ho. Dins la UE no es poden
tolerar casos de persecució política i empresonament
de la dissidència política. I
això és una novetat. És una carta que hem
de jugar i hem de pensar com forçar-los a
seure. La carta de la internacionalització
s’hauria de jugar més.
—Es va sobrevalorar el 2017 el paper que
podia tenir la comunitat internacional?
—Diria que algú potser va vendre que hi
havia uns quants països disposats a reconèixer
una Catalunya independent l’endemà
de la declaració d’independència. I
això mai no va ser així. Sí que hi havia, i es
palpava, una preocupació per com l’estat
espanyol gestionava la crisi. Ens constava
que hi havia cancelleries i presidències
d’estats europeus que feien arribar missatges
a Madrid dient que no callarien pas
si hi tornava a haver un Primer d’Octubre.
Estaven disposats a alçar la veu.
—I ara com s’hauria de fer?
—Ara ens hem de presentar com això que
som, una minoria nacional. Perquè aleshores
a l’exterior t’entenen. Mai no podrem
ser majoritaris a l’estat espanyol,
perquè no podrem canviar la constitució
ni tenir un govern a la Moncloa que ens
pugui representar directament. Des dels
anys vuitanta fins a començament dels
2000, a Catalunya hi va haver uns missatges
que venien a dir que no érem un
estat, però gairebé. Però no. Això és una
comunitat autònoma i som una minoria
nacional; tenim una manera de ser
pactista i constructiva i volem arribar a
acords. Però hem d’explicar clarament
que som una minoria, que tenim uns
drets bàsics que no són respectats. La
legislació internacional parla de minories
nacionals, i és on ens hem de situar.
—Què en vau aprendre, d’aquella experiència,
personalment?
—El meu aprenentatge, com a persona
que no ha viscut directament el franquisme,
ha estat descobrir aquesta Espanya
que és incapaç de tolerar la dissidència,
incapaç de gestionar un conflicte
territorial intern com el de Catalunya o
el del País Basc, que reprimeix aquells
qui no pensen com ella, al·lèrgica a la
diversitat, amb un complex d’inferioritat
que la porta a repetir a l’exterior que això
és una democràcia, però que no és consistent
amb els fets. L’estat espanyol no
havia evolucionat tant com m’esperava,
com t’explicaven a la facultat de ciències
polítiques o com sovint es repetia des
de l’estranger. Estava convençut que
a Espanya es podria parlar de tot en la
mesura que no hi hagués violència. I
veure que no, ha estat una de les coses
més colpidores. Espanya encara té uns
fantasmes que no sap com gestionar.

26
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
ENTREVISTA
ANNA GAS
“Desitjo que no
fem sexe com els
nostres avis”
Parlem amb l’escriptora Anna Gas, guanyadora
del premi Mercè Rodoreda amb el recull de
contes ‘El pèndol’
ALBERT SALAMÉ

27
ANNA GAS
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
OT BOU COSTA
Quan us feu grans hi ha un moment,
de sobte, que les coses ja depenen
sobretot de vosaltres, i aleshores
què en feu, d’aquesta llibertat?
Com eviteu l’espiral de la rutina
que condemna a la supervivència? I què
fan els vostres pares, que fins llavors
havien trobat en vosaltres potser una
escapatòria de la solitud i la frustració?
Com pot mantenir-se el simulacre
d’aparences al límit i sobreentesos en
què sovint es converteixen les famílies?
Els contes d’Anna Gas (Barcelona, 1996)
nafren aquesta ferida amb traça i amb un
deix de malícia. La tensió familiar entre
els independents que s’alliberen com
ovelles negres i l’enveja secreta d’aquells
qui fan allò que se n’espera. La tensió
entre la pols sota la catifa i la persona
que l’aixeca.
Fins ara, Gas havia publicat Crossa d’aigua
(Fonoll) i Llengua d’àntrax (la Pobla
de Farnals), dos poemaris. Amb El pèndol,
un recull de contes que generen l’addicció
malaltissa de la incomoditat íntima,
Gas s’ha estrenat en la prosa i ha guanyat
el premi Mercè Rodoreda.
insostenibles per sobreprotegir la filla,
i en el moment que ella comença a fer la
seva vida, com l’ha de fer tothom, respon
d’una manera violenta. Si en lloc de criar
un fill que s’espavili, cries un fill dependent
perquè no t’abandoni mai, per força
acaba havent-hi un xoc.
—De vegades, demanar seny i responsabilitat
és una manera de castrar els
altres. Es veu molt bé a “Paral·lels”.
—Sí. El personatge que vol castrar la llibertat
del seu germà en el fons la desitja,
però no sap sortir de la façana d’home
amb seny que mira de mostrar. Per això
se li desmunta tot.
—Teniu la sensació que en fer-nos
grans ens insensibilitzem a coses que
ens fan sentir lliures i feliços per acostumar-nos
a allò que vindrà?
Si en lloc de criar un fill
que s’espavili, cries un
fill dependent perquè no
t’abandoni mai, per força
acaba havent-hi un xoc
Podeu comprar El pèndol, d’Anna Gas,
a la botiga de VilaWeb
—Els pares sovint no ens volen deixar
anar, quan creixem. I abonen una relació
de dependència emocional perquè no
els deixem.
—Sí. I no sé si el pes d’aquesta separació
cau més sobre els pares o sobre els
fills. Però la sobreprotecció dels pares
acaba ofegant, i les reaccions poden ser
violentes. Això no vol dir que el pas que
calgui fer per desentendre’s de la família
hagi de ser necessàriament violent. Però
el creixement ha d’haver estat positiu.
—A “Ariadna”, una mare s’adona que perd
el monopoli de la influència sobre la filla.
—És el cas paradigmàtic de la típica
mare que ha anat fins a uns extrems
ALBERT SALAMÉ

28
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
ANNA GAS
ALBERT SALAMÉ
—Tinc la sensació que la insensibilització
és general. Davant les coses positives
i les negatives. Això surt força al llibre.
Com més gran et fas, més tendeixes a
no voler abordar les coses. Com més responsabilitats
has d’abastar, tens menys
temps per a pensar en allò que t’envolta.
La gent s’oblida del projecte inicial de
ser feliç i de seguida ho amaga tot sota
la catifa.
—Més que resoldre’ls, volem que els
problemes deixin de fer-nos nosa.
—Sí, i per això no s’acaben de resoldre
mai. Només s’amaguen i empitjoren.
—Això genera simulacres. I la família
n’és un.
—La família és el nucli on això es veu més
ben representat. És subjecta a uns marcs
que ens imposen uns rols molt antics, i
que molt sovint no sabem ni com dur-los
a terme. Al llibre parlo de les veritats desagradables
i perilloses, però n’hi ha de
boniques i agradables. El vincle familiar
pot ser una cosa bonica i forta. Però les
veritats són molt enterrades.
—Gràcies al simulacre hi ha qui és més
feliç. Però al llibre es veu molt bé com
sempre hi ha qui carrega el pes de la farsa.

29
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
ANNA GAS
—Sí, i sol ser aquell qui hi veu més clar
qui esdevé un cap de turc. És qui fa saltar
l’alarma, qui assenyala que hi ha coses
que no són ateses. I per això és apartat,
criticat, assenyalat. I aleshores surt
aquesta violència que dèiem.
—“Gaudia d’un món fet a mida”, dieu,
d’un personatge. Fer-se gran és adonar-se
que aquest món desapareix?
—És adonar-se que en realitat no ha
existit mai. Que a casa potser t’han posat
dins una capseta de cotó fluix, però al
món no hi ha capses de cotó fluix. No és
fet a mida de ningú.
—L’altra gran qüestió del llibre és la
sexualitat. Per què hi ha tant de càlcul en
la manera com els personatges la viuen?
—Els personatges són molt analítics, en
general, però no sé què és causa i què és
conseqüència. Crec que el desig i el sexe
no són coses tan fàcils i fluides, i per
això afloren tots els pensaments sobre
la mecànica i el mal funcionament de
la relació. Però si hagués de parlar del
sexe que funciona bé, no hi hauria tanta
anàlisi, segurament.
—També hi apareixen moltes relacions
intrafamiliars i amb diferències d’edat
molt grans.
—Volia relacions poc clares, perquè són
dins la família o perquè un dels dos, pel
seu estatus social, té un capital social
simbòlic que li atorga un poder i se
n’aprofita. Si parlem d’un professor de
cinquanta anys i d’una alumna de vint,
ja sé que algú de vint anys és plenament
conscient, però hi ha una dinàmica de
poder que configura la relació des de la
base. No podem pensar que això sigui
una relació igualitària. M’interessava
mostrar que la balança és molt desequilibrada
en algunes relacions.
context social i cultural, t’imposen unes
maneres de fer que sovint no saps com
fer-hi front.
—I ben sovint això acaba matant del tot
la possibilitat de gaudir-ne.
—Sí, perquè no hi ha punt de trobada.
L’un va per un camí i l’altre per un altre.
La incomunicació no és falta de paraules.
És falta de trobada, d’empatia, de saber
entendre on és l’altre i què necessita, de
pensar en l’altre. Cadascú pot fer allò
que és a les seves mans per revertir-ho,
això, però el canvi gran ha de venir de
més amunt. I desitjo que avui dia no fem
sexe com en feien els nostres avis. Però
falta moltíssim per recórrer.
—...
—Tots som molt feministes i sabem on és
el plaer de la dona i tot això. Però a la pràctica
la gent se n’oblida. I individualment
perpetres unes dinàmiques que potser
vas aprendre a deu anys o dotze, quan
vas començar a mirar pornografia, i per
més que tinguis clara la teoria, no la saps
traslladar a la pràctica. No culpo ningú.
No hem rebut gens d’educació sexual, la
majoria. No culpo aquells qui no ho saben
fer, simplement assenyalo un problema.
—Fa pensar molt en la família, el fons
del dilema. Hem heretat uns hàbits
acríticament.
—Sí. No és casual que la família i les relacions
sexuals, de poder, afectives, siguin
els dos eixos centrals del llibre. L’herència.
D’on ve allò que creiem, per què ens
relacionem com ens relacionem. I no vull
establir una relació causa-efecte: si a la
família has vist això, després faràs això.
No sóc determinista en aquest sentit. Però
hi ha una influència molt gran. I els teus
marcs conceptuals vénen molt determinats
per allò que has vist des de petit.
La incomunicació no és
falta de paraules. És falta
de trobada, d’empatia,
de saber entendre on és
l’altre i què necessita, de
pensar en l’altre
—Les dones del llibre se senten sovint
com una mercaderia. Com un pèndol.
—No vull dir ni m’interessa que les dones
no tinguin prou consciència ni sàpiguen
què fan. Però volia remarcar allò que
no és a les seves mans. Per la manera
com hem après a sexualitzar-nos, pel
—Una manera de respondre a tot això
és incomodar.
—És la manera que he trobat jo. Penso
a portar les coses a l’extrem. Incomodar
el lector li engega el motor per pensar
una mica més enllà i generar una mica
de canvi.

30
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
ANNA GAS
ALBERT SALAMÉ
—Us costa gaire, així, d’escriure els
contes?
—Sí! Els he de planificar molt. La idea la
tinc claríssima de principi a final abans
de posar-m’hi. A mesura que vaig escrivint,
la història agafa camins inesperats, i
està bé que sigui així. Però el punt de partida
i el lloc on vull arribar, i certes coses
que han de passar mentrestant, sempre
ho penso per endavant. De vegades m’he
fet mapes i eixos cronològics i tot.
—Us molesta que amb la vostra escriptura
s’hi hagi d’associar necessàriament
la idea de joventut?
—Una mica sí. Recordar-te constantment
l’etiqueta de jove, com si no fossis
al mateix sac, en el fons és una manera
de les generacions més grans de fer veure
que no són ells els qui s’han apoderat de
tot. Tinc curiositat per saber com s’hauria
llegit aquest llibre si l’hagués escrit a
trenta-cinc anys o quaranta.
Podeu comprar El pèndol
a la Botiga de VilaWeb

31
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
ENTREVISTA
LLUÍS LLACH
“Que ningú no ens
faci servir d’excusa,
no som moneda de
canvi”
Entrevista al membre del govern del Consell per la
República, arran del comunicat sobre el paper de la
institució en la negociació

32
LLUÍS LLACH
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
JOSEP CASULLERAS NUALART
“ És com si hi hagués un relat paral·lel
que va funcionant, que deu tenir
molt de poder, que va explicant
que nosaltres posem entrebancs
a la negociació”, diu Lluís Llach,
membre del govern del Consell per la
República. L’entrevistem arran de la
publicació d’un comunicat sobre el
paper de la institució en la negociació
entre ERC i Junts, ara per ara trencada.
“La finalitat del Consell no és tutelar el
govern de la Generalitat. M’escandalitza
això”, diu Llach.
—Per què heu tingut la necessitat de fer
el comunicat?
—N’estem tips de ser utilitzats en nom
de no se sap què. Ens arriba cada dia que
imposem unes condicions o unes altres
o que volem tutelar o que volem no sé
què. Per això hem volgut dir públicament
quina és la posició exacta del Consell. Per
molt que ho repetim, és com si hi hagués
un relat paral·lel que va funcionant, que
deu tenir molt de poder, que va explicant
que nosaltres posem entrebancs a la negociació.
És a l’inrevés: voldríem que els
partits tinguessin la saviesa de trobar una
solució de projecte de futur, de govern i
d’acord parlamentari. I en canvi ens diuen
que és un problema nostre, i al final
se’ns escapa. Hi ha forces que no dominem
des del Consell per la República.
—Qui us ha utilitzat?
—Uns i altres ens han posat al mig del
tauler. I sense que nosaltres hi vulguem
ser. La finalitat del Consell no és tutelar
el govern de la Generalitat. M’escandalitza
això. Si com a ciutadà em diuen
que participo en una institució que vol
condicionar la Generalitat i la seva presidència
en foto el camp demà mateix. I
com jo ho pensa la resta dels membres
del consell de govern.
—Per què passa, doncs?
—Suposo que la negociació és difícil i
han passat coses que no eren previstes
i tots imaginàvem que ERC i Junts farien
un acord com més aviat millor. ERC va
triar primer la CUP, i és legítim, després
parlen amb Junts i, de cop i volta, sortim
allà al mig nosaltres, i som els responsables
que no hi hagi acord? Volem dir
als ciutadans i a la gent del Consell per la
República que no tenim res a veure amb
aquesta problemàtica.
—Aquest relat diu que el Consell per la
República vol estar per sobre de la Generalitat
o condicionar-la. Si no és això,
què vol el Consell? Ho podeu aclarir?
—El Consell no surt com un bolet. És
fruit d’un acord dels dos partits majoritaris
del govern, presentat al saló de Sant
Jordi, amb el president Torra, el president
Puigdemont, el vice-president
Aragonès i el conseller Comín. I hi assisteixen
tots els diputats. Es constitueix
el Consell per aprofitar la seva posició a
l’exterior, des de l’exili, per fer-ne una

33
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
LLUÍS LLACH
eina de projecció internacional. I com a
institució privada a l’estranger vol fer
el paper que la Generalitat no pot fer.
I això és fruit d’un acord solemne. La
nostra funció ha estat intentar-ho. I
una altra cosa que la gent no sap és que
als estatuts del Consell es diu que en
són membres nats tots els consellers
víctimes del 155. I si hi van o no hi van
és problema seu.
—Què li ha passat al Consell
doncs?
—Que va venir un moment d’un
gran tràfec, es va crear la Crida,
Junts per Catalunya… Hi ha un moment
de confusió i queda enmig
de tot això. Però dins el Consell
s’intenta que hi hagi un ventall
molt ampli de la societat, i en canvi
el relat constant és que el Consell
és un apèndix de Junts. Si ho fos,
la meitat o més de la gent que en
formem part no hi seríem. Queda
clar? Però hi som perquè veiem la funcionalitat
d’aquesta institució, perquè té
la representativitat de l’1-O. I té una part
del govern a l’exili amb una figura importantíssima,
Puigdemont, que és de Junts.
I què passa? Res. Si el president hagués
estat Oriol Junqueras seria el president
del Consell. Però no és el cas. I si no potenciéssim
aquesta força d’un govern a
l’exili seria de cecs. I jo diria que som la
plataforma més unitària que hi ha hagut
aquests últims temps. Però la qüestió
electoral l’ha convertit en una molèstia,
i nosaltres responem que no volem molestar
ningú. No volem tutelar ni posar
condicions, i voldríem ajudar a fer una
estratègia conjunta que és molt necessària,
i que penso que seria convenient que
estigués fora dels àmbits de govern. Però
això no vol dir que hàgim d’anar contra
els àmbits del govern, en absolut: és per
a poder fer les tasques que dins l’àmbit
autonòmic no es poden fer.
—El Consell ha de tenir protagonisme
en la coordinació estratègica de l’independentisme?
Aquí hi ha desacord.
—És que si no hi té relació no passa res.
És responsabilitat d’aquell que no vol
venir, i ja està. Nosaltres no hem donat
autorització a cap grup polític per a ferne
condició sine qua non en una negociació,
d’això. Si els partits necessiten un
espai ja conformat i els podem ajudar,
Si el president hagués estat Oriol
Junqueras seria el president del Consell.
Però no és el cas. I si no potenciéssim
aquesta força d’un govern a l’exili seria
de cecs
els ajudarem. Però si no estan d’acord
amb allò que representa el Consell per
la República, tenim una feina molt important
a fer que va més enllà d’aquestes
eleccions. No som moneda de canvi de
res, no ho volem ser. Jo sóc una de les
persones que han negociat amb tots els
grups, partits i entitats, juntament amb
Toni Comín i Carme Garcia, i això que dic
ara ho hem dit a tothom. I en l’última
reunió de sis que es va fer vam dir això:
si vosaltres voleu que hi siguem, que fem
servei, hi serem. Ara, també els dèiem
que no ens fessin contradir allò que és
el Consell per la República.
—Què estàveu disposats a canviar?
—Estem disposats a reformular els
càrrecs, els pesos dins la governança
del Consell, que sigui adequat a la representativitat
parlamentària… Però
nosaltres tenim un programa aprovat
que es diu “Preparem-nos”. Si ens fan
renunciar al “Preparem-nos”, els diem
que s’ho facin ells i que nosaltres ja els
ajudarem tant com puguem. Això els ho
hem dit a tots.
—Us han volgut fer renunciar al “Preparem-nos”?
—No. No hi hem entrat, aquí.
—El problema és que l’enfocament
estratègic d’ERC no és compatible
amb el “Preparem-nos”?
—He llegit el llibre de l’Oriol Junqueras
i la Marta Rovira, i és evident
que hi ha matisos i ritmes,
però diuen que si el diàleg falla
la unilateralitat no es descarta;
doncs nosaltres també ho diem.
Nosaltres deixem constància que
no creiem en la taula de diàleg, no
creiem que l’estat espanyol sigui
capaç d’oferir res d’interessant per
l’autodeterminació i la independència.
Sempre diem que la primera
opció és el diàleg. Però d’ençà del
2017 hem vist una exhibició repressiva
de l’estat. No trobar un acord ara, després
d’haver obtingut el 52%, seria un
desastre. I tot allò que pugui el Consell
per posar d’acord les incomprensions,
gelosies i diferències personals, estratègiques,
tàctiques, s’ha de fer.
—Us vau avenir a una reformulació per
a donar més pes a partits com ara ERC i
la CUP. Com es fa això?
—El Consell és allò que els partits i les
entitats han volgut que sigui. Una vegada
acceptat això, i afegint que és legítim
que qui no hi vulgui ser o hi vulgui ser
poc té tot el dret de fer-ho, resulta que
passa el temps i ens diuen que hi ha gent
poc representada. Home, hi ha gent poc
representada perquè quan us han ofert
deu i vint vegades d’entrar-hi, dieu
que no. I d’això en sóc testimoni, no
parlo pas per referències. Un cop som

34
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
LLUÍS LLACH
on som, és igual, si els partits volen
entrar al Consell i volen fer-ne l’eina
per a l’estratègia de futur envers la independència,
nosaltres reestructurem
allò que calgui. Perquè tenim l’obsessió
de conjuminar les diverses formulacions
que hi ha. Per això estem tips que una
institució creada per la gran majoria independentista
del 155 resulti que al final
és l’inconvenient perquè la gran majoria
que s’ha definit ara no tingui efectivitat.
A nosaltres, que ningú no
ens faci servir d’excusa. Prefereixo
qualsevol altra excusa: que a canvi
hi haurà indults o amnistia, o que
ens donen una confederació ibèrica.
—Això de l’excusa ho dèieu arran
de les paraules de Pere Aragonès
sobre la tutela.
—És que en cap discussió el Consell
no s’ho ha proposat, això de la tutela,
i no hi és en cap document. Hi
ha dues explicacions, sobre això:
o el vice-president va mal informat i
per això estic disposat a anar on sigui
a explicar-li-ho, o bé és conseqüència
d’aquestes bombolles en què es converteixen
els partits i les raons deixen de
ser raons per a convertir-se en tàctiques
estranyes i no justificades. Només m’interessa
dir que no hi ha cap justificació
per a pensar que el Consell per la República
és un inconvenient per a un acord
entre Junts, la CUP i ERC.
—Allò que molesta és Carles Puigdemont
i el pes que hi té?
—Entendria que aquest relat fos el de
l’estat espanyol. ERC fa anys que està
cridada a tenir l’hegemonia del país. I,
encara que petita, l’ha obtinguda ara.
Però en aquesta cerca de l’hegemonia
hi ha una persona que empipa molt, que
és Carles Puigdemont, que és de Junts,
i que té una capacitat de lideratge i que
la gent segueix. Jo si fos militant d’ERC
i pensés com a ciutadà de Catalunya no
desaprofitaria el potencial que representa
Puigdemont. Aquest país no s’ho
pot permetre. Es tracta d’analitzar totes
les forces que tenim al país i posar-les
al servei d’un objectiu, que és l’alliberament
nacional, que té matisos, i són
legítims. Però hi ha uns pesos i els hem
de fer servir. I el president Puigdemont
és el president a l’exili i el president del
Es tracta d’analitzar totes les forces
que tenim al país i posar-les al servei
d’un objectiu, que és l’alliberament
nacional, que té matisos, i són legítims
Consell per la República, perquè no ho
pot ser cap altra persona, perquè només
la seva figura s’explica per si sola. I nosaltres
hem de renunciar-hi, a això? I
tampoc no renuncio a la gran vàlua que
té el senyor Junqueras, ni a la que té la
Marta Rovira.
—Heu demanat a Marta Rovira i a Oriol
Junqueras d’incorporar-s’hi, com a
membres nats?
—Hi són convidats des del primer dia.
—Heu reiterat aquesta invitació en
aquestes converses que hi ha hagut
recentment?
—Sí, contínuament ho fem. A les reunions
els ho diem, la gent que ells vulguin,
i valorant la feina que ha fet Isaac Peraire.
Com es pot pensar que una institució
que té aquests objectius no ha de voler
comptar com sigui amb la primera o la
segona força independentista del país?
—Havíeu parlat sobre com donar més
representació d’ERC al consell de govern?
—Sí. Però en les negociacions no vam
arribar a aquest nivell. Ara, no hi ha cap
problema, es tracta de fer multiplicacions
i divisions. Però com a Consell sí que
demanem que hi hagi una estratègia que
puguem compartir.
—Veieu la CUP pròxima al
“Preparem-nos” i a poder entrar
al Consell?
—Crec que la CUP hi estaria
molt còmoda, amb el “Preparem-nos”.
Quan vulguin, estarem
encantats de tenir-los.
Ho han de decidir ells. És que és
problema seu.
—David Fernàndez diu que el
52% no legitima la unilateralitat.
No hi esteu d’acord.
—Amb en David Fernàndez ens
diem la veritat. Jo li vaig dir que penso
que és una frase molt desgraciada, perquè
la unilateralitat ve justificada només
per l’acció de l’estat aquests anys. I
coneixent-lo, em va estranyar molt que
ho digués. I m’ha enviat tot el text del
que va dir, i li he respost que signo tot
el text menys aquella frase. M’ha fet un
comentari que no reproduiré, però més
o menys estàvem d’acord sobre l’oportunitat
o no de la frase.

35
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
MATTHEW TREE
“El gran problema de l’estat espanyol
és que protegeix un país que no
existeix”
Entrevista a l’escriptor sobre el seu últim llibre, ‘No
sóc racista, però...’ · Parlem també sobre la seva història
amb el català i amb Catalunya i sobre els resultats de les
eleccions d’Escòcia
ALBERT SALAMÉ

36
MATTHEW TREE
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
CLARA ARDÉVOL MALLOL
No és la primera vegada que Matthew
Tree (Londres, 1958) escriu
sobre el racisme, però ara ha volgut
analitzar els tòpics i teories
pseudo-científiques amb què
prova de sostenir-se encara avui. No
sóc racista, però... (Destino) es defineix
com un manual per a les persones de
pell pàl·lida que vol convidar a la reflexió
sobre totes les formes de racisme, també
les que sovint passen més desapercebudes.
En parlem amb l’escriptor, que ja fa
molt de temps que viu entre Barcelona
i Banyoles, amb un ull posat al seu país
natal. Hi comentem també els resultats
de les eleccions d’Escòcia i com l’impuls
d’un nou referèndum allà pot afectar el
procés d’independència català.
—Al llibre repasseu les idees anacròniques
i pseudo-científiques del racisme.
De quin mite fundacional pareteixen?
—Sorgeix a Europa a final del segle XVIII,
gràcies a algunes teories. Una és del 1798,
de William Jones, un lingüista. Va descobrir
que la major part dels idiomes que es
parlen a Europa i a l’Orient Mitjà tenen
una arrel semblant. Va deduir que hi ha
un idioma original, l’indoeuropeu, que
va anomenar ari. A partir de la tesi lingüística,
encertada, va desenvolupar una
tesi racista pseudo-científica: calculava
que aquests aris havien de ser persones
de pell blanca i cabells rossos que havien
vingut des d’Àsia. Considerava que eren
superiors perquè havien conquerit territoris
i havien imposat el seu idioma. Com
que això no explicava per què a tants llocs
de l’Orient Mitjà hi havia gent amb la pell
fosca, va dir que era perquè havien comès
el gran error de barrejar-se amb les races
inferiors, mentre que a Europa això no
havia passat. Considerava els europeus
aris purs i els altres, aris inferiors.
—Avui dia encara hi ha molts mites que
continuen arrelats, com el de l’existència
de les races.
—Sí, perquè la gent confon fenotip amb
raça. Les races humanes existien, n’hi havia
fins a setze: els homo erectus, els neandertals,
els deníssovans... Van desaparèixer
uns dos o tres segles després de l’aparició
de l’homo sapiens sapiens. El fenotip no diu
res de la nostra composició genètica. No
és tan sols que tots siguem homo sapiens
sapiens, sinó que genèticament hi ha més
diferències entre persones amb un mateix
fenotip que entre persones amb dos fenotips
diferents. Genèticament, no té gens de
sentit el concepte de raça. Per a mi va ser
un gran descans aprendre-ho perquè, com
tothom, vaig créixer dins d’un ambient en
què la gent amb fenotip diferent era una
raresa. No em comportava d’una manera
normal amb ells, tenia por que em veiessin
racista, per exemple. En canvi, amb un del
meu fenotip, encara que fos un cabró, era
més fàcil de parlar-hi. Sabia que era absurd
sentir-me cohibit, però no sabia per què
em passava. Era una anomalia que em molestava
moltíssim fins fa uns quants anys.
—Parleu d’un viatge a Tanzània que va
ser un punt d’inflexió.
—Sí, va ser la gota que va fer vessar el got
racista... Estava només amb amics africans,
vaig aprendre una mica de suahili
i al final em vaig acabar oblidant del meu
fenotip. De cop i volta un dia vaig veure
dos nois blancs entre la gentada i la meva
reacció va ser com d’”Oh! Que estranys
que són!” Vaig tenir una sensació d’estranyesa
i d’una mica de fàstic, i després
em vaig adonar que eren dels meus. Aquí
l’absurditat del racisme se’m va explicar
automàticament. A partir de llavors ja no
em sento cohibit...
—Com l’heu enfocat, el llibre, tenint en
compte que sou una persona blanca?
Deixeu força clar que és un llibre per a
blancs.
—Sí, ho faig expressament, perquè què
he d’explicar a la gent que no és de pell
pàl·lida? Jo no sóc ningú... La base de tot
és molt personal, tot i que hi ha molts
llibres llegits i moltes converses amb
El fenotip no diu res de
la nostra composició
genètica. No és tan sols
que tots siguem ‘homo
sapiens sapiens’, sinó que
genèticament hi ha més
diferències entre persones
amb un mateix fenotip que
entre persones amb dos
fenotips diferents
persones amb fenotips diferents. L’única
queixa que he rebut és que sóc massa dur
amb els blancs! Però justament m’ho puc
permetre. El millor escriptor americà
sobre racisme és James Baldwin, que
coneixia tant Luther King com Malcolm
X, que en aquella època estava a la Nació
de l’Islam, una organització separatista
negra que creia que tots els blancs eren
dimonis blancs. Baldwin no tenia aquesta
idea. Odiava el sistema, però tenia molts
amics blancs i sabia que no eren dimonis.
El problema de ser negre, jueu o amerindi
i atacar els qui no ho són és que sempre et
podran dir que fas racisme a la inversa. A
mi no m’ho poden dir, no puc ser racista
contra els blancs perquè en sóc un! Això
et dóna la llibertat de dir allò que penses i
explicar el costat més negatiu del racisme
des del punt de vista dels blancs.
—De fet, del mite del racisme a la inversa
també en parleu.

37
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
MATTHEW TREE
A Catalunya, Vox té el
percentatge més gran
de votants en una zona
de la Vall d’Aran i a
Sant Gervasi. Deu ser en
aquestes zones en què
torna a ser socialment
acceptable el discurs
racista
ALBERT SALAMÉ
—Sí, és una excusa, bàsicament. O aquesta
cosa de dir que ells també són racistes. El
racisme de la Nació de l’Islam, que Malcolm
X va acabar dient que era negatiu, és
gairebé inexistent. A vegades existeix un
racisme intrarracial entre comunitats de
fenotips no blancs que viuen dins països on
els blancs tenen el poder. Això vol dir que
hi pot haver discrepàncies entre ells, però
no és igual, perquè totes dues comunitats
són controlades per una majoria blanca. Un
indi pot dir que no vol barrejar-se amb els
africans, però si comencen a barallar-se
no vindrà cap policia a distingir entre l’un
o l’altre per pegar-los...
—Un altre dels mites més arrelats i darrerament
molt difós per Vox és aquest
que diu que els immigrants tenen privilegis.
Com es pot combatre?
—A Barcelona es va desmuntar fa molts
anys quan es van donar xifres dels qui
accedien als pisos de protecció oficial i
dels impostos que pagaven els botiguers.
Però hi ha gent que s’ho creu... És interessant
de veure com pots estar en una
fase en què qualsevol comentari racista
és socialment inacceptable, però com
només cal un petit toc, un canvi, perquè
sigui acceptable. En el cas d’Anglaterra
ha estat el Brexit, que ha fet sorgir grans
grups racistes organitzats. Vox fa una
cosa semblant a segons quines zones.
A Catalunya, Vox té el percentatge més
gran de votants en una zona de la Vall
d’Aran i a Sant Gervasi. Deu ser en aquestes
zones en què torna a ser socialment
acceptable el discurs racista.
—Quin paper hi té la qüestió de la classe?
—La connexió seria que les classes altes
són les que tenen menys contacte amb
la gent de fenotips diferents, excepte
els qui els netegen la casa. El racisme
entra per via del classisme, però no són
la mateixa cosa.
—Tampoc no són igual xenofòbia i racisme.
—Sí, la xenofòbia és el que tenia la meva
àvia: “No m’agraden els espanyols perquè
són uns ganduls!” o “Els francesos
mengen massa all i els fa pudor l’alè”.
Però ella sabia que tenien una llengua i
una cultura. Quan la gent parla malament
de l’Europa de l’est, parla concretament
dels romanesos, per exemple. Però, en
canvi, sovint parla de “negres”, en general,
que seria com parlar dels europeus
com si fóssim tots iguals. Quan parlem
de “moros” i “negres”, en comptes de
concretar-ne els països, fem exactament
això, els neguem les cultures, els idiomes
i la identitat.
—Al llibre us mostreu optimista, però
tenint en compte tot això que hem comentat
creieu que realment les noves
generacions són menys racistes?
—Hi ha minories que no, molt influïdes

38
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
MATTHEW TREE
pels seus pares. Però el raper afrocatalà
de Banyoles Daura Mangara ho explica
molt bé al llibre: té molts amics blancs
que tenen vergonya dels seus pares perquè
tenen unes idees racistes que són
anacròniques i inexplicables.
—Què és allò que més us ha sorprès del
seu testimoni?
—Com explica el racisme invisible:
quan ets en un bar, ets l’única persona
negra i de cop i volta la gent et mira.
No et diuen res, però et fan saber de
manera inconscient que ets inusual pel
fet de ser negre. Si et passa sempre, al
final fas el cafè on tots són negres per
estar tranquil. Hi ha molts exemples...
Najat El Hachmi explica que una vegada
buscant pis va dir el seu nom i li van dir
que ja el tenien llogat. Però més tard
es van adonar que era una persona que
havia guanyat el premi literari més
prestigiós de Catalunya i li van dir que
estava lliure, de cop i volta. No tothom
pot ser un escriptor de primera per
superar la barrera racista...
—També hi ha la qüestió de canviar la
llengua amb les persones que pensem
que són de fora, encara que no ho siguin.
—Banyoles és dels pocs llocs de Catalunya
on la gent té el costum de parlar en
català als afrocatalans perquè saben que
són catalanoparlants. A Catalunya això
afecta no tan sols els de fenotip diferent,
també els que som estrangers. He tingut
converses en català en què la persona
m’ha canviat al castellà en veure que sóc
estranger. Aprendre un idioma és difícil,
però aprendre’l i haver d’ensenyar als
parlants que l’han de fer servir amb tu és
demanar molt. Hi ha estrangers que han
après el català i l’han deixat per això i hi
ha catalans que estan farts de ser tractats
com si fossin estrangers pel seu fenotip.
Per això val més ser fenotípicament daltonià
i no sentir-te cohibit ni lingüísticament
ni de cap altra manera amb ningú.
Quan hi ha cambrers amerindis o negres
tots els catalans blancs fan la comanda en
castellà i jo sóc l’únic que la fa en català.
El cambrer em contesta en català i tots
“Ohhh!”
—Quina és la vostra història amb el
català?
—Tenia dinou anys i sortia amb una
noia catalana a Londres. Parlàvem anglès
entre nosaltres i jo no sabia pràcticament
res sobre el català. Ens vam casar
ràpidament perquè pogués tenir segell
al passaport, perquè en aquella època
Espanya no formava part de la UE. I vaig
venir a Catalunya a conèixer els sogres...
Vaig començar a entendre que la gent
parlava un idioma que no era l’idioma
que se suposava que parlaven. Era l’únic
de tot Anglaterra que sabia que el català
existia... No entenia com podia ser que
aquest secret hagués estat tan ben guardat.
Llavors vaig decidir d’aprendre la
llengua, i tot i que ens vam separar vaig
mantenir el català i finalment vaig venir.
—Heu trobat a faltar Anglaterra?
—Al començament, el menjar indi i la
varietat fenotípica. Aquí tothom era
igual! Ara ja no… Ara fins i tot hi ha molts
europeus que han après el català i puc
estar dins grups formats per una holandesa,
un tanzà i un italià i tots parlem
català sense que hi hagi catalans autòctons
al voltant perquè és la nostra llengua
franca. La meva companya és holandesa
i entre nosaltres parlem català i anglès.
—Com heu viscut l’actualitat política
del Regne Unit des d’aquí, especialment
aquests darrers temps?
—El Brexit, amb un fàstic extraordinari.
Els meus pares eren pro-europeus de
tota la vida. Fins i tot abans de l’existència
del Mercat Comú refusaven aquesta
actitud que Anglaterra és especial. Jo
sabia que sota la superfície, a Anglaterra
hi havia un substrat xenòfob i racista.
Aquest substrat ha sortit gràcies al
Brexit. És una cosa anglesa, no pas escocesa
ni nord-irlandesa, i hi ha molts
anglesos que senten molta vergonya,
sobretot a Londres. Jo també. A Catalunya
es va fer un referèndum per pressió
popular, i a Anglaterra es va fer perquè
dins el partit conservador hi havia dues
faccions amb posicions diferents. No
votaria els conservadors ni que em posessin
un revòlver al cap, i que aquesta
Cap escocès no diria “jo
sóc anglès”, mentre que
a Catalunya, gràcies a les
dictadures del segle XX, hi
ha cert sector de la societat,
sobretot de la burgesia,
que pensa “sóc igualment
català i espanyol”. Doncs
no! O ets un català que viu
dins l’estat espanyol i estàs
content de ser-ho, cosa
legítima, o bé ets espanyol
i, per tant, pertanys a una
altra tessitura política,
nacional i cultural
colla petita de gent hagi muntat aquest
sidral…
—I com valoreu els resultats d’Escòcia
i l’impuls d’un nou referèndum?
—Que s’independitzi! La tessitura allà
és diferent. No hem tingut una dictadura
feixista i la idea de la democràcia és més
instal·lada dins el cap de molts anglesos
que diuen que els escocesos tenen el dret
de decidir. Els escocesos, fins i tot els
anarquistes, saben que són escocesos
i no anglesos. Cap escocès no diria “jo
sóc anglès”, mentre que a Catalunya,
gràcies a les dictadures del segle XX, hi
ha cert sector de la societat, sobretot de
la burgesia, que pensa “sóc igualment
català i espanyol”. Doncs no! O ets un
català que viu dins l’estat espanyol i estàs
content de ser-ho, cosa legítima, o bé ets
espanyol i, per tant, pertanys a una altra
tessitura política, nacional i cultural. A la

39
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
MATTHEW TREE
ALBERT SALAMÉ

40
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
MATTHEW TREE
Gran Bretanya es diu que som un país de
països, aquí trobo a faltar aquesta frase.
—És interessant això que dieu dels
anarquistes escocesos tenint en compte
com és controvertida de vegades la
qüestió nacional entre l’esquerra.
—Segurament, avui el partit més d’esquerra
d’Escòcia és l’SNP, més que els
laboristes... Jo no he estat mai nacionalista,
però vull viure la independència de
Catalunya perquè l’únic nacionalisme
en el sentit tradicional i negatiu de la
paraula que veig és el nacionalisme espanyol:
tancat, xenòfob, que vol imposar
un sol idioma... Ara tenen un partit que
ho demostra sense pèls a la llengua. El
discurs de Vox és el franquisme del segle
XXI, basat en el concepte d’una Espanya
unificada que no ha existit mai, que és un
mite. El gran problema de l’estat espanyol
és que protegeix un país que no existeix.
—Fa deu anys éreu molt optimista i
dèieu que la independència de Catalunya
era a prop. Què en penseu, ara?
—[Riu.] Ara no posaria dates ni anys, però
la independència és inevitable. L’anomalia
s’ha de solucionar. Il·legalitzant un
referèndum i enviant un govern escollit
a la presó i a l’exili no soluciones res. Encara
hi ha dos milions i mig de catalans,
possiblement tres, que votarien a favor de
la independència. Però intentar solucionar-ho
implica cometre un suïcidi polític
a Espanya. Crec que se solucionarà amb la
intervenció internacional.
—Tampoc no sembla fàcil.
—Però passarà, i Escòcia pot ser el punt
de partida. Automàticament es convertirà
en un afer de Brussel·les. Si els
escocesos diuen que volen tornar a la
Unió Europea, Brussel·les no pot dir que
és un afer intern. I això podria marcar un
precedent legal que afectaria Catalunya
i el País Basc directament. A Madrid ho
saben perfectament i és per això que
abans feien tanta pressió a l’SNP per no
parlar de Catalunya quan preparaven el
referèndum. I ho sé per contactes que
m’ho han dit. Els deien que, si no, farien
tant com fos perquè quedessin fora de la
Unió Europea. Però amb el Brexit ja són
fora... [Riu.]
—Quina estratègia defenseu d’ara endavant?
—Crec que no haurien d’excloure el Consell
per la República perquè és la veu de
Catalunya a l’estranger. I si no és per la
intervenció estrangera sobre Madrid, la
independència serà molt difícil. O això,
o arribarà a un punt que Madrid enviarà
les tropes. En aquest cas la independència
seria gairebé automàtica...
Podeu comprar
No sóc racista, però...
a la Botiga de VilaWeb

41
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
ENTREVISTA
ANDRÉS BOIX
“Els governs s’han acostumat a no
haver de justificar les mesures”
Conversem amb el professor titular de dret administratiu
de la Universitat de València sobre les restriccions i l’estat
d’alarma

42
ANDRÉS BOIX
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
OT BOU COSTA
Andrés Boix i Palop (València,
1976) és professor titular de dret
administratiu de la Universitat
de València de fa tretze anys, és
doctor en dret i ha fet diversos
estudis i recerques en universitats com
ara la Sorbona de París, la Universitat
Johann Wolfgang Goethe de Frankfurt
i la Bucerius Law School d’Hamburg. Fa
quasi exactament un any hi vam parlar
per fer balanç crític sobre el primer estat
d’alarma aprovat pel govern espanyol.
Avui, una setmana després d’haver expirat
un estat d’alarma sense precedents,
de sis mesos, hi hem tornat a parlar.
Per a les comunitats és tot un descobriment, poder
gestionar sense control, i han estat encantades. No és
estrany que s’hagen malacostumat a aquesta situació
—Fa un any, PSOE i Podem deien que si
s’acabava l’estat d’alarma hi hauria el
caos. I les comunitats demanaven que
s’acabés per aturar la recentralització.
Ara, en canvi, és a l’inrevés.
—Això és perquè el primer estat d’alarma
va ser canònic. El govern, a més de
prendre decisions sense control judicial,
va aprofitar l’estat d’alarma per recentralitzar
i, fins a cert punt, militaritzar.
En canvi, aquest estat d’alarma ja
no recentralitzava, perquè el govern va
pensar que no li convenia políticament.
Simplement ha estat una manera de
donar cobertura perquè les comunitats
autònomes prengueren decisions sense
control judicial. Per a les comunitats és
tot un descobriment, poder gestionar
sense control, i han estat encantades. No
és estrany que s’hagen malacostumat a
aquesta situació.
—Però això de governar sense control
hauria de ser molt esporàdic.
—Ja no som en una situació urgent,
imprevista i excepcional. La situació és
estructural. I hem de gestionar-la amb
la legislació ordinària. I si té defectes,
es reforma i es millora. Però no té cap
justificació estar en un estat d’alarma
constant. La raó per la qual el volen els
qui el defensen és que no hi haja control
judicial de les mesures. I això no pot ser.
En un estat de dret cal que n’hi haja.
—Si les administracions són partidàries
o contràries a l’estat d’alarma només
per si els convé políticament, vol dir
que és una figura purament política. No
epidemiològica.
—Sí. Si no hi ha control judicial es converteix
en una qüestió política i això és
una anomalia. Perquè aquestes mesures
tenen una part política i hi ha d’haver un
control. Dels ciutadans, dels mitjans,
del parlament. Però és que són mesures
que també han d’estar emmarcades en
la legislació, aprovades pels tribunals i
reconegudes pels ciutadans. A poc a poc
hem de tornar cap a la normalitat.
—Dieu que hem normalitzat una redefinició
de què és un dret fonamental
i què no.
—Pels mitjans de comunicació s’han vehiculat
uns relats polítics molt estranyes.
El món jurídic conservador està molt
emprenyat amb el fet que les comunitats
autònomes puguen fer restriccions
potents. Fan el discurs de la llibertat,
que ens hem excedit en les restriccions...
Que només amb estat d’alarma hi pot
haver limitació de drets fonamentals,
i que per tant sense estat d’alarma no
hi hauria d’haver restriccions. Però les
administracions públiques limiten drets
fonamentals molt regularment. I llavors
ells fan una redefinició segons la qual
l’únic dret fonamental que no es pot
restringir sense estat d’alarma és el de
la lliure circulació. Però tan fonamental
és la mobilitat com el dret de reunió, o el
de llibertat religiosa. I tothom assumeix
amb normalitat que uns es poden limitar
i uns altres no.
—Però sí que ens hem anat acostumant
que les restriccions siguin habituals.
—Però és que la limitació de drets fonamentals
és una cosa consubstancial a
la vida en societat. És fals que només es
puguen limitar drets fonamentals durant
l’estat d’alarma. Ens ho han venut
amb intenció política però no es correspon
amb la realitat. A partir de la llei,
les administracions públiques limiten
drets fonamentals cada dia. En qualsevol
societat. Els drets fonamentals no són
absoluts, sinó sotmesos a limitacions en
benefici de la convivència, sempre que
aquestes limitacions siguen proporcionals
i vagen d’acord amb la llei. Això
no és exòtic. El que és anòmal és que hi
haja limitació de drets fonamentals sense
gens de control.
—S’ha fet una interpretació forçada del
decret de l’estat d’alarma? No és clar que
inclogui un confinament nocturn tan
prolongat, per exemple.
—L’article 11 de la llei que regula l’estat

43
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
ANDRÉS BOIX
d’alarma diu: amb un estat d’alarma
es pot limitar la circulació de les persones
en llocs i moments determinats,
o sotmetre-la a algunes condicions.
Això permet una limitació concreta i
molt puntual. Però l’article 12 diu que
quan hi haja una pandèmia es poden
aplicar les restriccions previstes a la
legislació ordinària en aquest sentit.
I en aquesta legislació es diu que es
poden aplicar totes les mesures que
siguen proporcionals i necessàries. La
prova que les mesures de l’estat d’alarma
no s’aproven d’acord amb l’article
11 sinó amb el 12 és que durant l’estat
d’alarma han restringit les reunions,
i l’estat d’alarma no en diu res, de les
reunions. Ni de la llibertat religiosa. Per
això és tan aberrant que ens diguen que
amb la llei en matèria de pandèmies no
es pot fer. Perquè les restriccions de
l’estat d’alarma s’han fet gràcies a la
remissió a la llei ordinària.
—Per què no s’ha elaborat i aprovat
una llei específica antipandèmies? O
una reforma la llei d’emergències sanitàries,
vaja.
—No ho sé. Perquè no els ha convengut,
perquè han cregut que no calia… Però és
ben peculiar que no ho hagen fet. Ara el
que tenim és una habilitació molt oberta
i amb això podem anar fent. Però ara que
ja sabem millor què ha passat i que pot
tornar a passar, aquestes situacions es
podrien marcar una mica més, jurídicament.
Dit això, és el congrés de diputats
i el govern de l’estat, que no ho han fet.
Hi ha comunitats que sí que han legislat.
Catalunya, Aragó i Galícia. En el cas de
Catalunya, forçada per la necessitat del
tancament perimetral del Segrià, perquè
la justícia el va tombar i es va reformar
la llei d’emergències sanitàries catalana,
i allà ja hi ha unes certes indicacions.
Aragó i Galícia han fet un decret llei molt
més ampli i ambiciós.
Ara el que tenim és una habilitació molt oberta i
amb això podem anar fent. Però ara que ja sabem
millor què ha passat i que pot tornar a passar,
aquestes situacions es podrien marcar una mica
més, jurídicament
—Per què jutges, tribunals autonòmics
i Tribunal Suprem han fet interpretacions
tan diferents de la mateixa mena
de mesures?
—Això és inevitable en un estat de dret.
Els jutges són diferents. I ni totes les situacions
són exactament equivalents ni
les interpreta de la mateixa manera cada
jutge. Això passa en qualsevol altre àmbit.
Això passa en la normalitat. Però passa
que a poc a poc es va generant una línia
de coherència. Si trobem que els jutges
no ho fan prou bé, fem una legislació
específica més delimitada.
—Ho dic perquè els governs autonòmics
argumenten que, sense estat d’alarma,
es dóna als jutges un poder més legislatiu.
—Sense l’estat d’alarma, passa que en
aquesta matèria tenim aquesta cosa estranya
que el control judicial és ex ante
(en forma de ratificació), i no pas ex post
(perquè algú haja presentat un recurs). I
efectivament això converteix els jutges
en colegisladors o controladors de la llei.
És una anomalia. Probablement això es
podria reconsiderar i eliminar, i dir que
per a decisions de caràcter general no cal
aquesta ratificació ex ante i, en qualsevol
cas, que hi haja un control ex post.
—Hi ha hagut falta de proves que les
restriccions tinguessin raons epide-
miològiques. El confinament nocturn,
per exemple.
—Evidentment. Hi ha hagut opacitat
respecte a eixes dades. I en general els
governs s’han acostumat, per culpa de
l’estat d’alarma, a no haver de donar
informació per a justificar les mesures.
Ara, en canvi, gràcies al control judicial,
ho han de fer. I n’hi ha que ho han fet tan
profusament, amb dades epidemiològiques
i arguments de proporcionalitat,
que el jutge els ho ha agraït i no ha tingut
cap problema, com en el cas valencià o el
de les Illes Balears. Sense estat d’alarma,
s’hauran d’acostumar a fer-ho millor.
—Com és que el Tribunal Constitucional
espanyol ha estat tan desaparegut
durant l’estat d’alarma?
—La resposta ràpida que m’ix és que
és un tribunal ineficient. Que funciona
malament. I n’és una prova més. Funciona
malament en això i en moltes altres
coses. Les decisions que prenen són molt
tardanes. N’hi ha d’escandaloses. La
decisió sobre la llei de l’avortament del
govern de Rodríguez Zapatero encara no
té sentència. O anul·lacions de decrets llei
quan els seus efectes ja han tingut lloc.
Això no té trellat. Sobre el primer estat
d’alarma encara hi ha resolucions que
no s’han fet. És una anomalia.

44
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
ENTREVISTA
XAVIER ABAD
“La població infantil i juvenil no és
vacunable”
És el cap de la Unitat d’Alta Biocontenció de l’Institut
de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA)

45
XAVIER ABAD
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
JOSEP REXACH FUMANYA
Ja fa gairebé cinc mesos que el país
es vaccina, amb la fita anhelada
de la immunitat poblacional.
Però essent com és un camí mai
recorregut fins ara, cada setmana
apareixen dubtes sobre les noves
variants del virus, sobre la resistència
dels vaccins del mercat o, per exemple,
sobre què cal fer amb els infants ara que
l’edat de vaccinació és com més va més
baixa. En parlem amb el viròleg Xavier
Abad, cap de la Unitat d’Alta Biocontenció
de l’Institut de Recerca i Tecnologia
Agroalimentàries (IRTA). Creu que cap
mutació del virus no s’escapa totalment
a la resposta dels vaccins i que alguns
podran fer modificacions per adaptar-se
a les noves variants. Alhora matisa el
concepte d’immunitat poblacional: creu
que és un concepte dinàmic que s’assolirà
amb el temps i dubta que es pugui
arribar al 70% tan cobejat.
—La mare dels ous continua essent quina
immunitat ens donaran els vaccins i
quant durarà. Hi ha més dades?
—No ho sap ningú. Si ens centrem en la
immunitat humoral, que és aquella de
què es parla més, sembla que el nivell
d’anticossos és prou elevat, passats els
vuit o deu mesos després de l’administració
de la vacuna, perquè generin prou
protecció. Però diguem que és una cosa
que anirem veient a mesura que passi
el temps. El mateix grup de persones
que es va seguir al cap de vuit mesos de
l’administració de la vacuna, se seguirà al
cap deu mesos, després dotze... I s’anirà
comparant respecte del nivell d’anticossos
que es tenia inicialment i la caiguda
que hi ha amb el pas dels mesos. I potser
arribarem a un punt que aquesta protecció
per anticossos no serà suficient.
—Vuit o deu mesos pel cap baix.
—Sí. Confiem tota la immunitat als estudis
que d’immunitat humoral que es fan,
és a dir, la presència i nivell d’anticossos
neutralitzants que hi ha en les persones
després de l’administració de la vacuna.
Els comentaris que diuen que el virus s’escapa de totes
les vacunes són falsos
Però la immunitat és molt més que això.
La pel·lícula que veiem és una part de
la solució, perquè ara mateix no se sap
fins a quin punt és efectiva i disparada
la immunitat cel·lular a conseqüència de
la vacuna, que és l’altra pota de la nostra
resposta immunitària. No sabem quant
durarà perquè no es controla.
—No n’hi ha cap referència?
—La gent pot fer extrapolacions amb
els altres coronavirus que tenim entre
nosaltres. Per exemple, els coronavirus
estacionals, clarament sembla que no
confereixen una immunitat permanent
i que al cap d’uns mesos o anys et pots
infectar. Però en SARS-CoV-1 hi ha un
estudi que demostra que disset anys després
d’haver-se infectat, encara tenen
una resposta cel·lular important al virus.
De manera que la resposta cel·lular pot
ser molt diferent. Sense tenir-ne gaires
proves, jo ara mateix m’inclinaria més
cap a una resposta immunitària com la
dels coronavirus estacionals.
—Per tant, tard o d’hora, es necessitarà
una revaccinació?
—Si únicament considerem la resposta
humoral, doncs llavors sí que caldria
revaccinar-se. Però no considerem la
variant de la resposta cel·lular, que suma
i no resta, tot i que encara no sabem
quant suma. De manera que potser no ens
hem de vacunar mai, o potser només cal
revacunar aquells sectors de la població
en què es confirmi que si no tenen una
protecció total, poden trobar-se amb
patologies greus.
—Els vaccins actuals són resistents a
totes les soques que van apareixent?
—Totes les vacunes generen una resposta
immunitària. La majoria les han
dissenyades d’acord amb un aïllat de
SARS-CoV-2 de la zona de Wuhan de
començament del 2020. Per tant, aquestes
sí que no s’han modificat i treballen
específicament amb aquest aïllat de fa
més d’un any. Les vacunes a partir de
virus inactivat han quedat “congelades”
en aquesta foto o moment. Les vacunes
amb RNA i de vector viral fan servir també
material o aïllats de començaments de
la pandèmia. Però sembla que tenen més
facilitat a admetre modificacions (de fet,
Moderna i Pfizer ja parlen d’actualitzacions)
i generar una nova vacuna agafant la
seqüència de la variant dominant que pot
tenir un cert escapament de la resposta
immunitària.
—Això vol dir que vaccins com Janssen,
Sputnik o AstraZeneca poden deixar de
ser útils a mitjà termini?
—No. Els comentaris que diuen que el virus
s’escapa de totes les vacunes són falsos.
Les proves de laboratori demostren
que els anticossos generats per aquestes
vacunes tenen menys capacitat de neutralització
respecte d’algunes variants.
Una petita pèrdua a tu no et significa una

46
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
XAVIER ABAD
gran pèrdua d’immunitat. Ara mateix cap
variant fuig totalment de la resposta de
les vacunes que hi ha al mercat.
—Però sí que podem dir que no són tan
efectives?
—Sí, no són tan efectives a escala de
laboratori. És a dir, que algunes vacunes
actuals generen una resposta immunitària
menor, però continua essent suficient.
Almenys amb les proves actuals.
Algunes vacunes actuals generen una resposta
immunitària menor, però continua essent suficient
—I si el virus continua mutant, hi haurà
un moment en què aquests vaccins
no seran útils. Llavors haurem d’emprar-ne
de segona generació?
—Les vacunes de segona generació les
veurem segur. De fet, les vacunes d’R-
NA que modifiquen Moderna o Pfizer
per generar una resposta més afinada
a la variant ja són de segona generació.
Però sí, en veurem de segona generació
basades en proteïnes recombinants, com
la de Novavax, o algunes de les que es
desenvolupen i de les que no en sabem
res perquè encara són en fase clínica.
Havent-hi encara milions de persones
susceptibles, és evident que no s’aturarà
el desenvolupament de vacunes i possiblement
en sortiran de més afinades
que hauran après de les mancances de
les desenvolupades fins ara. Però no n’hi
haurà mai cap de perfecta, sempre pots
aprendre de les anteriors.
—I més tenint en compte la mutació
del virus.
—La gent es pensa que el virus variarà
infinitament i aquesta és una altra
greu errada. El coronavirus no put mutar
indefinidament i té limitacions; el
SARS-CoV-2 no és el virus de la grip,
no té les mateixes capacitats de mutar,
recombinar i variar. El coronavirus és un
virus força estable per a ser un virus RNA
que pot mutar a un ritme d’una o dues
vegades per mes –que puguem veure–,
però té unes certes constriccions.
—Gairebé semblava que teníem davant
un virus perfecte.
—No, no, és un virus imperfecte que
comet errades quan replica. Un virus
perfecte i completament adaptat no fa
errades i senzillament té una polimerasa
que copia exactament el progenitor. La
imperfecció genera un avantatge, que
genera variació, i la variació, enfrontada
a l’ambient, permet una certa selecció
del genoma o genomes que en aquell
moment concret, i en aquella zona geogràfica
concreta, confereix un avantatge.
Però aquesta variació té uns límits i al
final moltíssimes de les variacions són
una absurditat, deformitats que generen
virus incomplets o sense capacitat de
propagar-se. Uns quants investigadors,
de fet, creuen observar una mena d’evolució
convergent. Bàsicament vol dir que
el coronavirus pot mutar, però moltes
d’aquestes mutacions no li serveixen i
al final acaben convergint en unes mutacions
concretes que es van repetint i
que gairebé són les mateixes que l’origen.
—Amb la vaccinació es dóna avantatge
a la mutació de soques?
—La resposta sincera és que no ho tinc
clar. La resposta més agosarada, si m’hagués
d’inclinar, és que no. Hi ha pacients
immunodeprimits que estan sotmesos
a tractament amb anticossos monoclonals,
en els quals, en algun cas, s’ha
trobat que al final s’acaba seleccionant
una variant que s’escapa. Però parlem
d’una persona i d’un tractament concret.
Llavors això podem portar-ho a una
escala de població més gran i podríem
pensar que això seria possible. Però ara
mateix, diria que la vacunació no genera
una pressió selectiva que empeny el virus
a variar millor, o més, per a intentar
escapar de la vacuna.
—Una pregunta sobre una confusió. Els
vaccins tallen la transmissió?
—Sí i no. Els assaigs clínics es van dissenyar
per confirmar que les vacunes
eren efectives per eliminar la malaltia
greu i evitar la mort. I en aquests factors,
que eren el llindar de l’èxit de la vacuna,
es van aconseguir molt bons resultats.
Reducció del 100% de la mortalitat i un
90% i escaig de reducció de les hospitalitzacions
i d’entrada a les UCI. Però no es
van dissenyar per aturar completament
la infecció. Ha resultat que les vacunes,
encara que siguin de primera generació,
són molt bones i aturen la infecció en la
immensa majoria de les persones vacunades.
Però hi ha una fracció de gent, com
tot en la vida i en la biologia, que encara
que estigui vacunada, pot infectar-se.
—I pot contagiar la malaltia?
—L’etapa en què pot propagar la infecció,
s’escurça molt. En condicions normals
pots tenir una càrrega viral al nas i
poder transmetre la infecció durant uns
sis dies. Si estàs vacunat, aquest temps
es redueix a un dia o dia i mig, per fer la
comparació. Aquesta és la raó per la qual,
fins que no hi hagi molta gent vacunada,
per no dir la majoria, haurem de man-

47
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
XAVIER ABAD
tenir mesures de protecció com la distància,
la màscara i la rentada de mans.
—I per què no es van fabricar vacunes
que poguessin tallar la transmissió?
—Perquè les vacunes esterilitzants són
molt difícils d’aconseguir. Si fas una
cerca a internet d’exemples de vacunes
esterilitzants, en trobaràs poquíssimes.
Una vacuna esterilitzant vol dir que te
l’administres i dóna tal resposta, que en
el moment que entra un virus i comença
a propagar-se, el sistema immunitari és
més ràpid que la propagació vírica –cosa
molt difícil– i té la capacitat dominar el
virus abans que tu el secretis. Aquesta
és una cursa en la qual poques vegades
es guanya. Pots guanyar la cursa de no
emmalaltir, però anar més de pressa que
el virus i apagar el foc abans que tingui
capacitat de transmissió és molt difícil.
—I en la cursa per potenciar un tractament
mèdic, per què no s’hi han invertit
tants esforços com amb els vaccins?
—Sóc viròleg i això és fora del meu camp
d’influència. Crec que hem d’estar sorpresos
de tenir vacuna. Jo m’esperava
vacunes a la meitat o al final d’enguany,
perquè considerava que el procés era
massa delicat per a poder aconseguir
resultats tan ràpidament. Però s’han
aconseguit resultats molt de pressa
perquè hi havia un treball previ, que
quan s’ha explicat, ha estat intens, i
s’ha aprofitat molta recerca prèvia amb
patògens com la MERS o amb vacunes
com la de l’Ebola. Tot això s’ha empaquetat
molt bé i s’han tingut vacunes en
un temps de rècord. Generar una nova
generació d’antiviral vol dir generar
molècula nova, assajar-la, que sigui
segura i després provar-la en animals de
laboratori i assaigs clínics. És un procés
tan lent com el de les vacunes. Potser el
que ha passat és que per a les vacunes
s’havia fet molta feina abans i per als
antivirals, no.
—Quan assolirem la immunitat poblacional?
És aquest 70% de què tant
es parla?
—La meva opinió és que la tindrem al
Tota la gent més gran de divuit anys, vacunem-nos
al màxim possible
llarg del temps. Necessitarem vacunar-nos,
vacunar-nos molt, continuar
exposats al virus durant mesos, potser
caldrà revacunar-se alguna vegada, i
al final, com tot a la vida, tindrem un
sistema immunitari que haurà après a
enfrontar-se a aquest virus i a algunes
de les seves variants i tindrem una
resposta prou bona perquè la majoria
de la gent ja respongui sense necessitat
de vacuna. Hi ha una cosa que no
es té en compte i és que nosaltres no
viurem eternament en aquesta vida i
que els nens creixen. I els nens, que no
s’havien vacunat, es faran adults. La
immunitat poblacional com jo la veig,
és un sistema dinàmic en el qual la gent
entra i surt, i la gent que entra s’ha de
vacunar. Perquè, si no, són individus
susceptibles a una massa de població
vacunada, però cada vegada més reduïda
perquè la gent es mor.
—I què en penseu del famós 70% per
assolir la immunitat?
—El que podem dir és que farem tant com
puguem per tenir el màxim de població
vacunada a final d’estiu i així reduir la
propagació. Si això ho assolirem en el
50%, 60% o 70%, no ho sabem. I podria
ser que no ho assolíssim del tot perquè
entre la gent que no es pot vacunar, la
gent que no vol vacunar-se i tot el percentatge
de població de la població infantil
i juvenil, tens un mínim d’un 25% de
la població que no es vacunarà.
—I dels nens, què en fem?
—La població infantil i juvenil no és
vacunable, i jo ara mateix no hi pensaria,
a vacunar-la. Pfizer ha obtingut
autorització per a permetre la vacunació
a adolescents de dotze anys a quinze als
EUA. Tenen assaigs que van començar
fa mesos que demostren que l’administració
de la vacuna en aquest segment
és segura i efectiva, però és un grup de
la població que té raríssimes complicacions.
Llavors, si els vacunem, no els
vacunarem per a ells, sinó per a la resta de
la gent, i llavors la gent tindrà la idea que
vacunem un grup que potser no li cal, i el
fem col·laborar altruistament a protegir
o evitar la circulació del virus en la resta
de la població.
—És a dir, que és un risc innecessari.
—Jo diria que siguem conseqüents. Tota
la gent més gran de divuit anys, vacunem-nos
al màxim possible. Si al final
tenim un percentatge de la població que
ens permet de demostrar epidemiològicament
que el virus ha quedat pràcticament
aturat i no té capacitat de propagar-se
gaire, no cal que vacunem els
nens. Si veiem que, així i tot, continuem
tenint rondes de replicació del coronavirus
en sectors de la població, doncs
llavors potser sí que haurem de pensar
en la vacunació de la població infantil.

48
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
REPORTATGE
Una sentència històrica
del TJUE obre una possible
via de retorn dels exiliats
El Tribunal de Luxemburg estableix avui un precedent perquè els exiliats no puguin
ser perseguits amb sentències contràries a les euroordres

49
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
REPORTATGE
JOSEP CASULLERAS NUALART
El Tribunal de Justícia de
la Unió Europea ha publicat
avui una sentència que
pot esdevenir un precedent
molt important perquè l’estat
espanyol es trobi obligat a
permetre el lliure retorn dels
exiliats. Perquè el Tribunal
de Luxemburg diu que no es
pot detenir un ciutadà europeu
que té el dret de la lliure
circulació si ja ha estat jutjat
amb una sentència ferma per
un estat membre de la Unió
pels mateixos fets pels quals
hom el vol detenir i jutjar.
Ho estableix en la resposta a
unes preguntes pre-judicials
formulades pel tribunal administratiu
de Wiesbaden, a
Alemanya, sobre el cas d’un
ciutadà alemany de qui els
Estats Units demanava el 2012
l’extradició, acusat d’un cas
de corrupció. Un cas pel qual
ja va pagar una condemna dos
anys abans.
Gonzalo Boye: “Espanya
es veurà forçada a retirar
l’ordre de detenció estatal
contra Puigdemont”
Aquest ciutadà alemany va
presentar un recurs contra la
República Federal Alemanya
el 2017 en què demanava que
es prenguessin les mesures
necessàries per a retirar la notificació
de la Interpol que havien
emès les autoritats dels
EUA per a extradir-lo, perquè
aquella notificació li impedia
de moure’s lliurement pels
estats membres de la UE, i
concretament pels estats del
Benelux, per Alemanya i per
l’estat francès. Aquest ciutadà
considerava que es vulnerava
l’article 54 del tractat de Schengen,
que diu que no es pot
ser detingut ni perseguit per
un cas pel qual ja s’ha estat
jutjat (el principi non bis in
idem); i també l’article 21 del
tractat de funcionament de
la UE, que estableix el dret de
circular i residir lliurement al
territori dels estats membres
de la Unió. Per resoldre aquest
cas, el tribunal de Wiesbaden
va demanar al TJUE que fes
una interpretació d’aquests
articles per decidir com
s’havien de protegir els drets
d’aquest ciutadà alemany.
La sentència no és totalment
satisfactòria per al ciutadà
demandant, perquè diu que,
en el seu cas concret, sí que
seria justificada una detenció
provisional. El TJUE addueix
que no s’ha pogut demostrar
que el cas pel qual ja va
pagar una condemna és el
mateix pel qual es demanava
la detenció per a extradir-lo.
Però en canvi sí que
estableix uns criteris d’interpretació
dels tractats que
fixen jurisprudència i que
poden ser útils per als casos
dels exiliats catalans. Prenen
una gran importància en el
cas de Lluís Puig, perquè ell
ja disposa d’una sentència
ferma de Bèlgica contra la
demanda d’extradició que va
fer el Tribunal Suprem espanyol.
També és important en
el cas de Puigdemont, per la
sentència d’Alemanya; i per a
la resta d’exiliats en el cas que
hi hagi resolucions fermes
contra sengles extradicions.
El fet que tant Bèlgica com Alemanya
entressin a valorar el cas, i que no fessin
una execució automàtica de l’euroordre
com pretenia el Suprem, va irritar les
autoritats espanyoles
Arran de la denegació definitiva
de l’euroordre, el cas
de Lluís Puig portava implícita
una pregunta sense
una resposta clara, perquè
pràcticament no hi havia precedents:
un ciutadà europeu
es pot moure amb llibertat
per tots els estats de la Unió
si disposa d’una sentència
ferma d’un d’aquests estats
que en denega l’extradició a
un altre? La sentència d’avui
de Luxemburg sobre aquest
ciutadà alemany ofereix força
informació per a respondre
aquesta pregunta. Tot i que el
cas es basa en una demanda
d’extradició d’un estat que
no és membre de la Unió (els
EUA) sobre un ciutadà de la
UE mitjançant la Interpol, la
sentència del TJUE estableix
criteris per als estats membres.
La sentència diu, textualment,
que no es pot impedir
“una detenció provisional
d’un ciutadà per part d’un
estat membre a petició d’un
tercer estat, tret del cas que
consti en una resolució judicial
ferma dictada per un estat
membre que aquesta persona
ja ha estat jutjada definitivament
per un estat membre
pels mateixos fets”. És a
dir, el principi non bis in idem
implica que els tribunals que
han jutjat un ciutadà hagin
entrat en el fons de la qüestió.
I això ho van fer precisament
tant Bèlgica en el cas de Lluís
Puig com Alemanya en el cas
de Carles Puigdemont en la
part que afecta l’acusació de
sedició.
Lluís Puig té una sentència
ferma de la justícia de Bèlgica
que denega l’extradició
a l’estat espanyol per l’acusació
de malversació, amb
l’argument que el Tribunal
Suprem no era competent per

50
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
REPORTATGE
a jutjar-lo i que hi havia risc de
vulneració de la presumpció
d’innocència. De fet, el tribunal
belga va dir que podria
ser procedent l’extradició per
malversació, però que aquests
altres aspectes la desaconsellaven.
Aquesta valoració del
fons en el cas de Lluís Puig
suscita dubtes sobre si la sentència
d’avui del TJUE seria
directament aplicable en el
seu cas. Això es podria veure
en la resolució de les qüestions
prejudicials que Llarena
va enviar al tribunal mateix, i
és possible que acabi aplicant
un criteri semblant al d’avui
pel que fa a la llibertat de moviments
i al dret de circulació.
Si fos així, efectivament Lluís
Puig podria moure’s amb llibertat
per tots els estats de la
Unió. Inclòs l’estat espanyol
i per més que no tingués cap
immunitat associada a la condició
d’eurodiputat que sí que
tenen Puigdemont, Comín i
Ponsatí.
En el cas de Puigdemont, el
Tribunal Superior de Slesvig-Holstein
va dictar una
sentència denegant-ne l’extradició
per sedició o rebel·lió
després d’haver examinat el
cas, entrant-hi a fons, avaluant
l’allau de documentació
que el jutge Pablo Llarena havia
fet arribar als jutges alemanys
per a convèncer-los
que hi havia hagut violència
i que aquells fets encaixaven
amb les acusacions. Però no
els va convèncer pas, i aquesta
part, la de la sedició, ja es va
enllestir amb una resolució
ferma en aquest tribunal d’un
estat membre de la Unió. La
malversació va restar pendent,
el tribunal no hi va entrar
i va dir que ja ho jutjaria el
Tribunal Suprem espanyol, si
n’hi va haver o no. Però el Suprem
no va voler-ho fer, Llarena
no va acceptar l’extradició
de Puigdemont només per
malversació per la vergonya
d’haver estat desautoritzat
pels principals càrrecs.
El fet que tant Bèlgica com Alemanya
entressin a valorar el
cas, i que no fessin una execució
automàtica de l’euroordre
com pretenia el Suprem, va
irritar les autoritats espanyoles.
I hi va haver una allau de
crítiques tant del Suprem com
de tots els seus altaveus polítics
i mediàtics. Justament, el
fet d’haver valorat el fons de la
qüestió pren més importància
encara amb la sentència d’avui
del TJUE, perquè és una de les
condicions que fixa perquè
es pugui aplicar el principi de
cosa ja jutjada. El Suprem espanyol
va entendre que s’havia
trencat el principi de confiança
mútua que regeix el sistema
de les euroordres. Però fentho,
amb aquella gesticulació,
i fent un ús reiterat i obsessiu
de les euroordres, contribuïa
a minar la confiança mútua,
precisament.
És un concepte que té present
la sentència d’avui: “L’article
54 del CAAS [tractat de Schengen]
implica necessàriament
que hi hagi confiança mútua
entre els estats contractants
amb els seus respectius sistemes
de justícia penal, i que
cadascun accepti l’aplicació
de la llei penal vigent en els
Pot ser un precedent molt important
per als exiliats, si tots arriben a disposar
de sentències fermes contràries a les
euroordres en què s’hagi fet una valoració
del fons de les acusacions
altres estats contractants,
per més que l’aplicació de
la llei nacional porti a una
resolució diferent [del cas].
Aquesta confiança recíproca
exigeix que les autoritats
competents pertinents del
segon estat contractant acceptin
una decisió definitiva
que s’hagi dictat en el territori
del primer estat contractant.”
I afegeix que hi ha d’haver la
certesa documental que es
tracta d’una decisió definitiva.
En el cas de Lluís Puig això és
reconegut pel Suprem espanyol
mateix, perquè utilitza
la notificació de Bèlgica de la
negativa definitiva a extradir
el conseller per formular
les preguntes pre-judicials
que va enviar Llarena al TJUE
sobre com es poden justificar
les negatives a executar
euroordres.
La sentència del cas del ciutadà
alemany vincula tots els
estats membres de la Unió.
I això és així perquè tots els
estats que ho van voler es van
poder personar en el cas, per
fer-hi observacions. L’estat
espanyol s’hi va personar,
entre molts altres. I tot allò
que va dir fou que no era procedent
de tramitar aquelles
pre-judicials enviades pel
tribunal de Wiesbaden. No li
van fer cas: es van tramitar,
i la sentència que n’ha sortit
segurament no li ha agradat,
però l’haurà d’assumir. I en
aquest sentit pot ser un precedent
molt important per
als exiliats, si tots arriben a
disposar de sentències fermes
contràries a les euroordres en
què s’hagi fet una valoració
del fons de les acusacions.

51
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
REPORTATGE
Quinze propostes
per al Dia Internacional dels Museus
als Països Catalans
Amb el lema “El futur dels museus: recuperar i reimaginar”, museus de tot el país
ofereixen una jornada de portes obertes i proposen infinitat d’activitats, entre el
15 i el 18 a Catalunya i entre el 18 i el 23 al País Valencià

52
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
REPORTATGE
MONTSERRAT SERRA
Cada 18 de maig se celebra
el Dia Internacional dels
Museus amb una jornada de
portes obertes i un programa
atractiu d’activitats relacionat
amb el lema triat. Enguany,
la diada gira al voltant de “El
futur dels museus: recuperar i
reimaginar”. L’ICOM, el Consell
Internacional de Museus,
considera que en temps de
pandèmia cal crear, imaginar
i compartir noves pràctiques
de (co)creació de valor, nous
models de negoci per a les institucions
culturals i solucions
innovadores per als desafiaments
socials, econòmics i
ambientals del present.
L’àrea de Patrimoni Cultural
del Departament de Cultura
de la Generalitat de Catalunya
ha habilitat una web amb
cercador que aplega totes les
propostes que s’organitzen
el Dia Internacional dels Museus
a Catalunya i el dissabte
15 de maig, quan es fa la Nit
dels Museus, en què una setantena
d’equipaments obriran
de franc de les 18.00 a les
22.00. La Xarxa de Museus
de les Terres de Lleida també
ha creat un document on es
poden consultar totes les activitats
dels museus i equipaments
del territori lleidatà per
a celebrar el Dia Internacional
dels Museus.
Al País Valencià, les activitats
es faran el dia 18 i s’allargaran
fins el diumenge 23 de maig.
L’IVAM proposa tota una setmana
d’activitats i les comarques
del nord del País Valencià
són especialment actives al
voltant d’aquesta celebració
(programa complet).
Per la seva banda, la Xarxa de
Museus de Mallorca ha elaborat
catorze audiovisuals en
els quals un tècnic d’un centre
és convidat per un altre centre
amb la finalitat de fer conèixer
un objecte de la seva col·lecció.
En alguns equipaments, dissabte
també se celebra la Nit
dels Museus.
El govern andorrà, amb la
col·laboració de l’ICOM Andorra,
ho celebra el cap de
setmana del 15 i 16 i el dia 18
de maig, amb una jornada
de portes obertes en què es
podran visitar els següents
museus: el Centre d’Art d’Escaldes
Engordany, el Museu
Carmen Thyssen Andorra, el
Museu del Còmic Joan Pieras,
el MW Museu de l’Electricitat,
el Centre d’interpretació
del Comapedrosa, el Museu
Casa Cristo, el Museu Casa
d’Areny-Plandolit, el Museu
Postal, la sala d’exposicions
de l’Era del Raser, l’Espai
Columba i la Casa de la Vall.
L’entrada és gratuïta, però les
places són limitades.
Quant als equipaments museístics
de Catalunya Nord, el
Museu Jacint Rigaut de Perpinyà
és tancat al públic i és
previst que torni a obrir el 19
de maig, de manera que no
celebrarà el Dia Internacional
dels Museus. Tampoc el Museu
d’Art Modern de Ceret,
que es troba tancat a causa
d’unes obres d’ampliació de
l’edifici.
#01
PAÍS VALENCIÀ
IVAM, INSTITUT VALENCIÀ D’ART MODERN
València
QUINZE
PROPOSTES
#02
L’IVAM s’uneix a la celebració del Dia dels Museus amb l’organització d’una setmana d’activitats.
Entre més: dimarts 18, a les 12.00, obertura de la instal·lació “24 Frames”, del Laboratorio
de Luz de la Universitat Politècnica de València. El mateix dia, a les 16.00, visita autodescriptiva
amb suport tàctil a l’exposició de Julio González. Dijous 20, a les 19.00, conferència “Imaginaris
maquínics i temporalitat escindida: notes per a una interpretació antropològica del segle
XX”, a càrrec de l’assagista i professor Víctor del Rio. Diumenge 23, a les 12.00, “Rellegim la
col·lecció. Passejos per obres de la col·lecció del museu vistes des del gènere”. Per participar-hi,
cal inscriure-s’hi prèviament.
IVAM CADA
Alcoi
Divendres 21, a les 19.00, obertura de l’exposició “Escultura infinita”. I dissabte 22, a les 11.00,
visita a l’exposició amb la comissària, Teresa Millet.

53
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
REPORTATGE
#03
#04
MUSEU DE BELLES ARTS
Castelló
Jornada de portes obertes i entrada gratuïta. A les 19.30 es farà l’espectacle “A vueltas con
Lorca”, amb Carmelo Gómez acompanyat pel pianista Mikhail Studyonov i sota la direcció
d’Emi Ekai. L’entrada és de franc.
ESPAI D’ART CONTEMPORANI
Castelló
Jornada de portes obertes. Entrada gratuïta a l’exposició “Bio-lectures. Reflexions de l’entorn
natural i rural contemporani”.
CATALUNYA
#05
#06
#07
#08
MNAC
Barcelona
Celebració de la Nit dels Museus el dissabte 15, i del Dia
Internacional dels Museus el dimarts 18. Tots dos dies
hi haurà jornada de portes obertes. Es podrà veure, entre
més, l’exposició temporal “La guerra infinita. Antoni
Campañà”.
MACBA
Barcelona
“Els microclimes vibratoris. La gran revetlla”, activitat
familiar de dissabte al matí, donarà el tret de sortida
a la Nit dels Museus, una tarda-nit de portes obertes a les exposicions en curs, també la que
s’acaba d’inaugurar: “En temps real. La Col·lecció Rafael Tous d’art conceptual”. S’hi afegirà
un programa de projeccions amb obres seleccionades del Manual de la Col·lecció MACBA, que
es podran visionar a l’Auditori Meier. El 18 de maig també serà una jornada de portes obertes
i, amb motiu de la presentació del Manual de la Col·lecció MACBA, es faran tres taules rodones
amb artistes i investigadors que han participat en el llibre. No faltarà la ja tradicional venda
especial MACBA Books, amb una selecció de llibres del museu a un preu únic de 6 euros (del 15
al 18 de maig en horari habitual).
FUNDACIÓ JOAN MIRÓ
Barcelona
S’hi farà la Nit dels Museus, dissabte de 18.00 a 22.00, i el Dia Internacional dels Museus, dimarts
d’11.00 a 19.00. L’entrada serà gratuïta amb reserva prèvia a l’exposició permanent i a
les exposicions temporals: “Miró-ADLAN. Un arxiu de la modernitat (1932-1936)”; “2020” de
Lorena Alfaro i Jon Otamendi a l’Espai 13 i les fotografies de Joaquim Gomis al vestíbul. També
podreu veure “La Miró a mà”, conjunt de recursos que es presenten com a petites càpsules a
l’abast de tothom per a inspirar, fomentar la creativitat i acostar l’obra de Miró.
MUSEU PICASSO
Barcelona
Del 15 al 18, a més de gaudir d’accés lliure a la col·lecció i a l’exposició temporal “JAMAIS. Óscar
Domínguez & Pablo Picasso”, el públic podrà participar en l’activitat “Musicant Picasso” a les
sales de la col·lecció permanent del museu. Joves compositors del Departament de Composició
del Conservatori del Liceu han creat obres musicals a partir de les pintures de la col·lecció del
Museu Picasso.

54
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
#09
#10
#11
#12
#13
#14
#15
REPORTATGE
MUSEU JAUME MORERA
Lleida
Dissabte, celebració de la Nit dels Museus. El museu obrirà de les 17.00 a les 22.00. Portes obertes
a les exposicions “Carles Porta. La casa infinita” i “Inventari general. Col·lecció del Museu d’Art
Jaume Morera”. La cabuda és limitada al 50% de la capacitat. De les 17.00 a les 21.00 també es
podrà accedir a “PUCK Cinema Caravana”, una caravana habilitada com a cinema. L’interior
és una sala de projecció minúscula en què caben set persones. Una experiència artística única,
ideada per Carles Porta, en què públic de totes les edats pot descobrir el millor cinema d’animació
d’autor del món. Places i cabuda limitades. Cal inscriure-s’hi prèviament.
MUSEU D’ART
Girona
Jornada de portes obertes el dissabte 15 i el dimarts 18. Es podrà visitar l’exposició temporal
“Artigau. Cròniques d’una realitat, 1965-1977”. A més, dissabte, a les 19.00, dins la Nit dels
Museus, hi haurà un concert acústic de versions a càrrec del grup Copèrnic.
MUSEU NACIONAL ARQUEOLÒGIC
Tarragona
Jornada de portes obertes els dies 15 i 18 a totes les seus del museu. A més a més, suggereixen
noves possibilitats de visites autoguiades: l’itinerari “Seguint els passos de Medusa”, on es
descobreixen les diverses representacions de la temible Gorgona al llarg de l’exposició (Tinglado
4); “El món vist per Faustina”, a través de l’audioguia, que fa de cicerone per al Tinglado 4; i
l’audioguia “El món de la mort”, a la Necròpolis Paleocristiana.
VINSEUM. MUSEU DE LES CULTURES DEL VI DE CATALUNYA
Vilafranca del Penedès
El dia 15, visita guiada a la col·lecció permanent. A les 12.00 es farà una visita a Cal Berger, espai
de reserva i restauració i antic celler. A les 19.00, es projectarà el documentari Cépages rares, un
patrimoine suisse, de Florian Burion. Activitats gratuïtes amb reserva prèvia. El dia 18, jornada
de portes obertes. Es recomana de fer la reserva prèvia. I a les 20.00, tast: vins de finca de Catalunya,
amb Sergi Delamo i Enric Nart.
MUSEU DE LES AIGÜES
Cornellà de Llobregat
Dissabte, el museu celebrarà la Nit dels Museus amb una “visita impossible”, perquè en aquests
moments no s’hi pot accedir presencialment. Comptarà amb unes guies molt especials que
mostraran racons que normalment no són oberts al públic. A més, hi haurà propostes escèniques,
com l’actuació de la cantant Suu a l’antic dipòsit circular. La visita es podrà seguir pel
canal de YouTube del museu.
ILLES BALEARS
MUSEU D’ART SACRE DE MALLORCA
Palma
El museu celebra aquest dia amb una conferència sobre la seva història, “La història desconeguda
del MASM”, a càrrec de la doctora Mercè Gambús, professora d’Història de l’Art de la
Universitat de les Illes Balears i directora de la Càtedra Seu de Mallorca. Cal inscripció prèvia
per assistir-hi. La conferència també es podrà seguir en línia.
CAIXAFÒRUM
Palma
Dissabte també celebra la Nit dels Museus, de 18.00 a 20.00, amb l’entrada de franc a totes les exposicions:
“Hermen Anglada-Camarasa i Joaquim Mir a Mallorca” i “Non finito. L’art de l’inacabat”.

55
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
REPORTATGE
Les vides esquinçades de la fossa 114
de Paterna
Visitem l’exhumació de la fossa 114, una de les més grans del País Valencià ·
Familiars d’algunes persones soterrades en reconstrueixen les vides
PRATS I CAMPS

56
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
ESPERANÇA CAMPS BARBER
Un cel blau. Una mica de vent
de ponent. El silenci dels cementeris
que mai no és silenci,
sinó absència. Dos per
dos metres de superfície i sis
i mig de fondària: La fossa 114.
Un pou. I dins el pou, el fruit
de la vergonya i la infàmia
que té la forma de cinc saques
perpetrades entre maig i juny
del 1940. Represàlia químicament
pura. Prop de dos-cents
cossos en diferents capes. I
entre cada capa, terra i calç
líquida. Els cossos de baix,
reballats de qualsevol manera.
Els de més amunt, més
composts. Fins i tot n’hi havia
un que era dins una caixa de
fusta.
Miquel Mezquida, el director
de l’excavació de la fossa 114
de Paterna, explica que no és
el primer afusellat que es troben
així, que moltes vegades
els familiars n’estaven al cas,
que sabien que assassinarien
el seu estimat i esperaven. Esperaven
a prop del cementeri
que retronaren els fusells, que
s’acabàs l’execució. I quan es
feia el silenci, arreplegaven
el cos per posar-lo, encara
calent, dins una caixa abans
que el soterraren a la fossa
comuna i anònima. Era la
manera de singularitzar-lo,
de marcar-lo per si algun dia
podien tornar i obrir la fossa
i traure’l i soterrar-lo entre
els seus.
Uns altres familiars també
esperaven l’hora definitiva
per agafar el cos i endur-se’l.
Potser al seu poble, o potser
per enterrar-lo allà mateix,
al cementeri de Paterna, però
no entre tots, sinó entre els
seus, en un nínxol particular.
És per això que quan ara van
obrint-se les fosses no quadra
la quantitat de cossos que s’hi
troben amb la xifra que consta
als registres compilats per
l’historiador Vicent Gabarda.
Entrevista a Vicent Gabarda,
autor del llibre El cost humà
de la repressió al País Valencià
(1936-1956)
La fossa més gran del País
Valencià
Aquesta, la 114, és la fossa més
gran de tot el País Valencià,
juntament amb la 126. En
deien la fossa de la cultura

57
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
REPORTATGE
perquè entre els cossos que
hi reposen hi ha el de Vicent
Miquel i Carceller, director
de la revista la Traca; el del
dibuixant Carlos Gómez Carrera;
el d’un magistrat; el del
president de l’Ateneu; el d’un
pintor… Batlles de poblacions
com Godella i Polinyà, regidors…
Prop de dues-centes
persones executades una volta
acabada la guerra. Entre el 9
de maig i el 28 de juny de 1940.
Ara fa vuitanta-un any.
Fossa 114 de Paterna, la fossa
de la cultura
A la fossa 114 hi ha persones
originàries d’Alacant, de Badajoz,
de Barcelona, de Terol,
de Conca i de Madrid. I fora de
la fossa encara hi ha alguns
dels seus fills, els seus néts,
els seus nebots… Fa cinc anys
que es van constituir en associació,
que van fer papers, que
van demanar subvencions per
a llevar la llosa amb un nombre
impersonal, individualitzar
els cossos i, si és possible,
lliurar-los-els amb noms i
cognoms.
Carmen Contreras n’és la
presidenta. El dia que els operaris
van obrir el fossar i tota
la premsa i altres familiars es
van ajuntar al cementeri, no
va tenir temps d’estar-s’hi
una estona tranquil·la per
prendre consciència del que
passava. Ara, sense càmeres,
hi ha tornat amb més calma i
recolliment. Es posa a plorar
quan ho explica a VilaWeb.
Entre tots els cossos espera
trobar-hi el iaio patern. “És
una sensació de molta emoció
i de molta tristor. Una sensació
d’haver aconseguit allò
que els nostres pares no imaginaven
que passaria. Desgraciadament,
ni els meus
oncles ni els meus pares ho
hauran vist. La meua mare,
que era la nora del iaio, té Alzheimer
i és en una residència,
però quan començàrem
amb tot això ella estava bé i
era la primera, anava davant,
davant, donant-nos suport.”
Divendres, Contreras va anar
a veure-la i li ho va explicar,
però probablement no va fer
cabal de les paraules de la filla.
Un horitzó de quatre mesos
o cinc
Això que va fer Carmen Contreras
és un gest habitual entre
les persones que tenen una
víctima de la repressió franquista
soterrada en una fossa
comuna. De tant en tant,
s’acosten al cementeri per
veure com avancen els treballs
d’exhumació d’una fossa.
Encara que no siga la seua. Es
tracta de constatar que el tel
de vuitanta anys de silenci va

58
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
REPORTATGE
tant la diputació de València
com la Conselleria de Qualitat
Democràtica són pluriennals.
Primer s’han de traure tots
els cossos de la fossa, s’han
de deixar en un dipòsit provisional,
i a l’any següent es
podran començar a fer les
anàlisis per a identificar-los.
fent-se més prim.
També hi va gent que té més
sospites que certeses per a
demanar consell als tècnics.
Què haurien de fer… Per on
han de començar si pensen
que… Amb qui poden parlar
per saber…
I aquests primers dies d’excavació
van lents, els treballs.
La fondària obliga els tècnics
a assegurar els terrenys. Amb
tot, ja s’entreveuen fragments
dels cossos. L’equip de Mezquida
el formen nou persones.
A vegades hi van voluntaris. Ja
han obert prop de vint fosses
només a Paterna. Enguany
esperen que podran obrir la
126, també molt gran, però
encara en queden moltes de
disseminades per tot el país.
Al cementeri civil de Castelló,
pot haver-n’hi alguna amb
vora cinquanta persones. En
cinc anys, a tot el País Valencià
s’han tret 1.500 víctimes de les
5.500 que Vicent Gabarda té
comptades.
Hi ha una qüestió que preocupa
els arqueòlegs, perquè pot
causar frustració a les persones
que esperen recuperar
les restes dels seus avis entre
totes les que es troben quan
s’obri una fossa, i és que no
sempre s’aconsegueix, això.
“La mitjana estatal està entre
un 20% i un 25%, en alguns
casos hi hem arribat, però en
altres amb prou feines hem
assolit el 10%. I això genera
frustració tant entre nosaltres,
que hi treballem, com
entre els familiars.” Mezquida
explica que les causes
són diverses. Una pot ser que
l’ADN que s’arreplega no siga
òptim, però també depèn del
moment de descomposició
dels cossos o de la mida de les
fosses. Sempre és millor que
hi haja menys cossos, perquè
és més fàcil destriar-los antropològicament.
Insubmissió funcionarial,
encara
El procediment no és ràpid.
Les subvencions que atorguen
L’arqueòleg explica a VilaWeb
que, malgrat que hi ha una llei
que empara aquests treballs,
a vegades encara hi ha tensions
socials i polítiques. “Hi
ha gent que no veu clar que
s’hagen d’obrir les fosses i hi
posen tots els entrebancs que
poden. Fins i tot, en l’àmbit
administratiu. És dur. Et trobes
una certa insubmissió a la
llei de memòria històrica. Hi
ha funcionaris que militen en
partits conservadors i des del
seu lloc de treball hi posen tots
els impediments que poden.
Sobretot als ajuntaments.”
Hi ha néts i nebots que no han
dit als avis i oncles que s’ha
obert la fossa. Tampoc no en
volen fer públics ni els noms
ni les històries. Tenen por de
fer-los mal. De remoure’ls
un dol que duen clavat molt
endins. Una nafra de vuitanta
anys. Temen aixecar massa
expectatives sense saber, encara,
si es podrà fer una identificació
positiva.

59
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig 2021 de 2021
REPORTATGE
Homenatges que s’han retirat de la fossa
comuna
Els tècnics documenten les troballes

60
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig 2021 de 2021
REPORTATGE
Restes
Restes

61
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig 2021 de 2021
REPORTATGE
Els arqueòlegs fixen el terreny i asseguren
les bastides
Un moment del treball

62
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig 2021 de 2021
REPORTATGE
Restes
El treball dels tècnics

63
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig 2021 de 2021
REPORTATGE
Restes a la fossa 114
Familiars de persones soterrades en altres
fosses s’interessen pels treballs

64
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
REPORTATGE
José Manuel Contreras
García, el regidor de Godella
que tocava la trompeta
Era l’avi de Carmen Contreras,
la presidenta de l’associació
de familiars.
Militava al partit de Manuel
Azaña i va ser regidor d’Escorxador
i Arbitris de l’Ajuntament
de Godella els darrers
vint-i-tres dies de la guerra.
El batlle se n’anà a files i el
cridaren a ell perquè entràs
al consistori. Era pintor de
murals. No tenia estudis, però
sabia llegir i escriure. Tocava
la trompeta i participava en
sarsueles i obres de teatre a
Godella. L’endemà d’haver
acabat la guerra el van anar
a buscar i el van detenir. La
seua dona alletava el fill més
menut. Va estar un any tancat,
probablement a Sant Miquel
dels Reis. L’acusaren de
quedar-se diners que no eren
seus. Deien que hi havia uns
rebuts que ell havia signat.
Carmen Contreras es rebel·la
perquè el seu avi era el regidor
dels imposts. És clar que
recaptava diners, però per a
l’ajuntament, no per a quedar-se’ls!,
diu, indignada.
de la república. I hi havia unes
cartes que l’avi escrivia des de
la presó. Sense faltes d’ortografia.
Amb bona cal·ligrafia.
Emprava paper de fumar. Per
fer-les arribar a la família,
enrotllava els paperets a la
veta que lligava el saquet on
el fill gran li duia menjar.
D’aquesta manera evitava que
les requisaren. Carmen només
recorda una de les cartes, la
que demanava a la seua dona
que li enviàs espart a la presó
perquè volia fer espardenyes
de careta als seus fills.
El desig de Carmen Contreras
és que els tornen les restes
per soterrar-lo al costat de la
seua àvia.
Carmen Contreras ha construït
la imatge del seu avi a
partir dels records que va arribar
a veure i a tocar quan era
menuda i a partir del que li van
explicar els pares i els oncles.
Se’n parlava poc, a casa, però
dins la capsa de plàstic groc,
amb la tapadora transparent
de sabó Heno de Pravia, hi
havia les ulleretes redones
que ella es provava quan era
menuda. Hi havia monedes
i un parell de bitllets. Diners

65
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
Daniel Navarro García,
el caporal de la policia
municipal d’Algemesí que
feia pel·lícules
Era socialista i caporal de la
policia municipal. Però a Maria
Ángeles Navarro, la néta que
també va anar a Paterna el dia
que començaven els treballs
d’exhumació, li agrada dir que
era pintor. Un pintor artístic,
diu. L’afusellaren el 25 de maig
de 1940. Tenia quaranta-nou
anys, quatre fills i era vidu.
La néta explica a VilaWeb des
d’Énguera que guarda alguns
objectes del iaio. També té fotografies
d’alguns treballs de
pintura mural que va fer en
alguna casa d’Algemesí. “Era
molt avançat al seu temps, tenia
molta curiositat per totes
les coses i li agradava experimentar”.
2014, quan el PP governava a
l’estat espanyol, el ministre de
Justícia, Rafael Català, li va enviar
la carta de reparació i reconeixement
personal de l’avi.
“Ara ja és habitual que ho facen,
però aquells anys era molt
complicat. Vam remenar molts
papers, vam anar als arxius de
Salamanca… I quan ho vaig
rebre vaig tenir molta alegria
perquè tota la família podem
anar amb la cara ben alta perquè
el meu iaio era innocent.”
Va fer d’actor en tres films
on també feia d’ajudant del
director i pintava els fons i
els decorats. Cinema mut que
ella ha volgut recuperar a la
filmoteca, però no ha pogut.
L’any 1929 se n’anà a Barcelona
a pintar un pavelló de
l’exposició universal.
El van agafar el 5 de gener
de 1940 i el van internar a la
presó d’Alzira. L’acusaven de
cremar esglésies. A la presó
Model continuava pintant.
A les cartes que enviava a la
família demanava que li feren
arribar pedres per a l’encenedor
i paper bo. Feia dibuixos
perquè el seu fill, des de fora
de la presó, els acolorira i els
venguera per mantenir els
seus germans.
Teixinat d’una casa d’Algemesí
realitzat per Daniel Navarro
Daniel Navarro, a l’esquerra, durant el rodatge
d’una pel·lícula
Un dels dibuixos de Navarro
Maria Ángeles Navarro està
molt satisfeta perquè l’any
Una de les cartes que Daniel Navarro escrivia als
fills des de la presó

66
REPORTATGE
vilaweb.cat
Divendres, 14 de maig de 2021
Rafael Olcina Donat, el xofer
d’Ontinyent que caçava amb
els seus captors
Era xofer i mecànic d’Ontinyent.
Vicenta Olcina, una
de les nétes, explica que l’avi
no tenia cap vinculació política.
El van empresonar el
mes d’octubre del 1939. Tenia
trenta-nou anys, era casat i
tenia quatre fills. Conduïa un
Opel que havia comprat a una
família a la qual havia servit.
L’anava pagant a terminis i
les coses li anaven bé. Era caçador
i tenia els millors gossos
i les millors escopetes d’Ontinyent.
Fins i tot, el mes que
va estar detingut al poble, els
guàrdies li demanaven d’anar
a caçar amb ells.
Durant la guerra, Rafael Olcina
transportava els metges
europeus que havien vingut
per col·laborar a l’Hospital Internacional
d’Ontinyent que
es va muntar al convent dels
Franciscans. Quan la guerra
s’acabava, un li va oferir
d’anar-se’n amb la família a
Suïssa. Ell va refusar l’oferta
perquè es considerava innocent.
La família conserva moltes
cartes que l’avi escrivia a la
presó i també tenen les respostes
de l’àvia, que va morir a
cinquanta-vuit anys. De ràbia,
s’ha dit sempre a la família.
Vicenta explica que sempre
les ha tingudes però que fins
ara no les ha començat a llegir.
“No eren cartes gaire profundes.
Unes postaletes que
passaven per la censura de
la presó model i que no deien
res de significatiu. Porta’m
tabac, porta’m roba. T’estime
molt i no t’oblide…” I l’àvia
li contestava i li deia que els
fills creixien i que algú havia
preguntat per ell. Res de
transcendent. Res que fes preveure
un final pròxim. “Una
que és escrita tres dies abans
de l’afusellament no fa cap
referència al final imminent.
L’àvia només li diu que tinga
paciència, que ha parlat amb
un o altre…”, diu Vicenta.
L’únic indici que alguna cosa
passaria els l’ha contada un
dels seus oncles, que recorda
que un dia el van dur a la presó
Model i el van alçar molt
amunt perquè per damunt
del mur veiés son pare: “Mira’l
bé, perquè serà la darrera
volta que el veuràs.”
El pare de Vicenta, el fill de
Rafael, el xofer, va morir l’any
1984, quan encara era impossible
d’imaginar que una llei
permetria l’exhumació de les
fosses. “El pare sempre ens
deia que a l’escola ens podien
explicar el que fos, però que
nosaltres havíem de saber que
hi havia un govern legalment
constituït i que Franco s’hi va
alçar en contra”, diu Vicenta,
que recorda que tant el pare
com els oncles els han explicat
que cada any per Tots Sants,
sense fallar-ne cap, l’àvia
portava els fills al cementeri
de Paterna per a assistir a la
missa de difunts. “La meua
àvia agafava una enrabiada
perquè el capellà es girava
d’esquena a la fossa perquè
era la fossa dels rojos.”
Vicenta i la seua germana Sari
van ser a l’acte d’obertura de
la fossa 114. Esperen tenir sort
i que les restes del seu avi es
puguen identificar i les puguen
dur a Ontinyent, a enterrar-les
al costat de l’àvia.
Paterna, fossa 22: recuperar
els cossos, fer justícia
Carta que Rafael Olcina va escriure a la seua
dona vuit dies abans de ser executat

TOTA L’OPINIÓ DE VILAWEB
EN UN SETMANARI DIGITAL
JA POTS DESCARREGAR EL QUADERN D’AQUESTA SETMANA