29.10.2021 Views

C+ Revista de lletres i més: número 2

La revista d’alumnes del grau de Llengua i Literatura Catalanes segueix avant i es consolida com un mitjà alternatiu perquè l’alumnat puga canalitzar les seues inquietuds i el seu impuls creatiu, sense la cotilla acadèmica de la UOC. El pla d’estudis del grau prioritza activitats d’anàlisi molt dirigides i, per contra, bandeja la creació literària. Aquest tercer número de la revista confirma les ganes dels participants de, lluny de conformar-se amb el rol d’alumnes, ser actius, crítics i creatius. Apostem per aquest projecte col·lectiu, subvertint les tendències individualistes i isoladores de la UOC. Aquest número gira al voltant del pas del temps. En el retrovisor tenim dos fets que han succeït aquest estiu i mereixen ser denunciats. D’una banda, Pablo Casado, president del PP i màster en filologia per la Universitat de Harvard, va afirmar el 24 de juliol que a les Illes Balears no es parla català, atacant la unitat de la llengua. D’altra banda, el 22 d’agost l’espectacle «Riures en valencià », que tenia lloc a Moncofa (Plana Baixa), va ser interromput al crit «¡En castellano, que estamos en España!». Tant el secessionisme atiat per la dreta com els atacs als actes públics en valencià que ens apropen a la normalització lingüística, a poder viure plenament en valencià, són un déjà-vu que ens fa pensar que avui seguim com ahir, atrapats en el dia de la marmota. Tanmateix, cal aïllar els crits rancis del passat i mirar cap endavant. Per exemple, en aquest número hi ha escrits de companys i companyes de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, posant en joc diferents dialectes i parlars, i palesant la riquesa del català, una llengua que abraça tots els Països Catalans. En aquest número oferim quatre relats curts i dos poemaris; reflexionem sobre el pas del temps; fem l’entrevista a Jordi Crespo, interessats en el parlar de l’Espluga de Francolí; convidem a compartir a Twitter mots en desús perquè no caiguen en l’oblit; visitem la Viquipèdia; recuperem el que deien els pensadors llatins sobre el temps; ressenyem els llibres L’anguila i Per què ser feliç quan podries ser normal?; i reivindiquem el llegat de Ramon Llull. Esperem que gaudiu d’aquest número i passeu una bona estona! Maties Segura i Rubio

La revista d’alumnes del grau de Llengua i Literatura Catalanes
segueix avant i es consolida com un mitjà alternatiu
perquè l’alumnat puga canalitzar les seues inquietuds i el
seu impuls creatiu, sense la cotilla acadèmica de la UOC.
El pla d’estudis del grau prioritza activitats d’anàlisi molt
dirigides i, per contra, bandeja la creació literària. Aquest tercer
número de la revista confirma les ganes dels participants de, lluny
de conformar-se amb el rol d’alumnes, ser actius, crítics i creatius.
Apostem per aquest projecte col·lectiu, subvertint les tendències
individualistes i isoladores de la UOC.

Aquest número gira al voltant del pas del temps. En el retrovisor
tenim dos fets que han succeït aquest estiu i mereixen ser denunciats.
D’una banda, Pablo Casado, president del PP i màster
en filologia per la Universitat de Harvard, va afirmar el 24 de juliol
que a les Illes Balears no es parla català, atacant la unitat de la
llengua. D’altra banda, el 22 d’agost l’espectacle «Riures en valencià
», que tenia lloc a Moncofa (Plana Baixa), va ser interromput
al crit «¡En castellano, que estamos en España!». Tant el secessionisme
atiat per la dreta com els atacs als actes públics en
valencià que ens apropen a la normalització lingüística, a poder
viure plenament en valencià, són un déjà-vu que ens fa pensar
que avui seguim com ahir, atrapats en el dia de la marmota. Tanmateix,
cal aïllar els crits rancis del passat i mirar cap endavant.
Per exemple, en aquest número hi ha escrits de companys i companyes
de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, posant
en joc diferents dialectes i parlars, i palesant la riquesa del català,
una llengua que abraça tots els Països Catalans.

En aquest número oferim quatre relats curts i dos poemaris; reflexionem
sobre el pas del temps; fem l’entrevista a Jordi Crespo,
interessats en el parlar de l’Espluga de Francolí; convidem a compartir
a Twitter mots en desús perquè no caiguen en l’oblit; visitem
la Viquipèdia; recuperem el que deien els pensadors llatins sobre
el temps; ressenyem els llibres L’anguila i Per què ser feliç quan
podries ser normal?; i reivindiquem el llegat de Ramon Llull. Esperem
que gaudiu d’aquest número i passeu una bona estona!

Maties Segura i Rubio

SHOW MORE
SHOW LESS

Do you know the secret to free website traffic?

Use this trick to increase the number of new potential customers.

.

EDITORIAL Maties Segura

RELATS Rafael Ferran, Carme Marín,

Ferran Oltra i Júlia Marchena

SOCIOLINGÜÍSTICA Àlex Perpinyà i

Juan Miguel Planells L’ENTREVISTA

Mariona Bosch-Saumell ASSAIGS

Norman Rangel i Pere Juvés

HISTÒRIES DE LA LLENGUA

Maties Segura i Carme Marín

RESSENYES Neus Aguiló i Patrícia Bosch

POEMES Júlia Marchena i Maties Segura

Número 2 Octubre 2021

Voltes

1

al

temps


Tots els continguts d’aquest número estan sota llicència Creative

Commons BY-NC; és a dir, tant els continguts com la revista sencera

es poden compartir i difondre lliurement. Reenvia-la! ;-)

2

29 HISTÒRIES DE LA

3

LLENGUA

Coordinació: Maties Segura i Rubio.

Correcció ortogràfica: Carme Marín Páez,

Patrícia Bosch Mir i Maties Segura i Rubio.

Disseny i maquetació: Abraham Carreiro.

www.revistacemes.cat

revistacemes@gmail.com

SUMARI

4 EDITORIAL

Maties Segura

5 RELATS

Carme Marin Páez

Ferran Oltra Artal

Júlia Marchena

Rafael Ferran i Peralta

15 SOCIOLINGÜÍSTICA

Àlex Perpinyà

Juan Miguel Planells

20 L’ENTREVISTA

25 ASSAIGS

Mariona Bosch-Saumell

Norman Rangel

Pere Juvés

Maties Segura i

Carme Marín

32 RESSENYES

Neus Aguiló

Patrícia Bosch Mir

35 POEMES

Júlia Marchena

Maties Segura



EDITORIAL

RELATS

La revista d’alumnes del grau de Llengua i Literatura Catalanes

segueix avant i es consolida com un mitjà alternatiu

SORTIR CORRENTS

perquè l’alumnat puga canalitzar les seues inquietuds i el

seu impuls creatiu, sense la cotilla acadèmica de la UOC.

Carme Marin Páez

El pla d’estudis del grau prioritza activitats d’anàlisi molt

dirigides i, per contra, bandeja la creació literària. Aquest tercer

número de la revista confirma les ganes dels participants de, lluny

de conformar-se amb el rol d’alumnes, ser actius, crítics i creatius.

Apostem per aquest projecte col·lectiu, subvertint les tendències

"L’amor és pacient, és bondadós; l’amor no pel nostre amor al mar i al windsurfing. Tots

individualistes i isoladores de la UOC.

té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller els caps de setmana buscàvem el mar perquè

ens fes la millor companyia, perquè ens

Aquest número gira al voltant del pas del temps. En el retrovisor

ni interessat, no s’irrita ni es venja; no s’alegra

de fer el mal, sinó que troba el goig en regalés l’oportunitat de navegar durant ho-

tenim dos fets que han succeït aquest estiu i mereixen ser denunciats.

D’una banda, Pablo Casado, president del PP i màster

la veritat. Tot ho excusa, tot ho creu, tot ho res. Ens coneixíem des de feia molt, però,

en filologia per la Universitat de Harvard, va afirmar el 24 de juliol

espera, tot ho suporta."

en realitat, no sabíem res important l’un de

que a les Illes Balears no es parla català, atacant la unitat de la

Corintis 13:4-7 l’altre, no hi havia preguntes ni més compro-

4 llengua. D’altra banda, el 22 d’agost l’espectacle «Riures en va-

5

lencià», que tenia lloc a Moncofa (Plana Baixa), va ser interromput

al crit «¡En castellano, que estamos en España!». Tant el secessionisme

atiat per la dreta com els atacs als actes públics en

valencià que ens apropen a la normalització lingüística, a poder

viure plenament en valencià, són un déjà-vu que ens fa pensar

que avui seguim com ahir, atrapats en el dia de la marmota. Tanmateix,

cal aïllar els crits rancis del passat i mirar cap endavant.

Per exemple, en aquest número hi ha escrits de companys i companyes

de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, posant

en joc diferents dialectes i parlars, i palesant la riquesa del català,

una llengua que abraça tots els Països Catalans.

En aquest número oferim quatre relats curts i dos poemaris; reflexionem

sobre el pas del temps; fem l’entrevista a Jordi Crespo,

interessats en el parlar de l’Espluga de Francolí; convidem a compartir

a Twitter mots en desús perquè no caiguen en l’oblit; visitem

la Viquipèdia; recuperem el que deien els pensadors llatins sobre

el temps; ressenyem els llibres L’anguila i Per què ser feliç quan

podries ser normal?; i reivindiquem el llegat de Ramon Llull. Esperem

que gaudiu d’aquest número i passeu una bona estona!

Maties Segura i Rubio

Memòria i records, vivències d’un

temps passat que, inexorable,

mai no s’atura. Molts d’ells s’esvaeixen,

passen a un adormit

oblit i acaben desapareixent.

Altres resten afonats a l’espera per assaltar-nos

sense compassió.

No m’agraden les nits d’estiu; quan des de

la meva finestra miro la foscor i sento que

el mar em crida, se’m glaça la sang. És un

neguit que em neix al cor i que m’evoca moments

que voldria perduts, em transporta a

un passat que hagués preferit oblidar i em

somouen punyents records que creia enterrats.

Més que curar, el temps apaivaga el dolor, el

desencís, la vergonya; el temps és un analgèsic

per a la nostra ànima. Els remordiments

i la mala consciència em mengen l’esma, i et

sento xiuxiuejar el meu nom, a cau d’orella,

com si vingut del més enllà volguessis fer-me

saber un cop i un altre que no vaig estar a

l’altura, que sortir corrents és el meu do.

Ens coneixíem de ben petits, units sempre

mís que el del salnitre, les onades i el vent.

Quedàvem ben d’hora i baixàvem a la platja,

i si el dia acompanyava, optàvem pel kite.

Dilluns, jo tornava a la meva vida d’universitària,

i tu... tu no sé massa bé a què, perquè,

en realitat, no m’importava gaire.

L’estiu era el nostre moment estrella, i ni els

oratges del capvespre ens impedien navegar.

Tardes de sol i mar i nits de festa sense

fre, sense separar els nostres cossos amarats

de ginebre. No som més que amics, em

repetia a mi mateixa, i així dormia tranquil·la

esperant l’endemà al matí per tornar al mar.

Al setembre del meu segon any, vas fer el

teu primer viatge. Va ser a Tarifa, un viatge

acompanyat d’un “amic” perillós i prohibit

que jo no vaig saber reconèixer. Des de llavors,

tu surfejaves dia i nit; de dia, tu, jo i les

onades, de nit, tu, els teus dimonis i les teves

fugides a un món enlluernador.

El primer dia que em vas trucar perquè estaves

retingut a comissaria em vaig quedar

colpida; però bah, va ser per un error, només

portaves uns grams que algun col·lega

t’havia fet guardar. I en sortir, com cada diu-



La platja era plena de gom a gom i, estirat

a la sorra, entre l’aldarull de gent que cridava

salves, estava el que quedava de tu.

En aquell mateix instant em vaig avergonyir

d’haver format part de la teva vida, d’haver

sentit que el meu món i el teu eren un i d’haver

albergat el desig de passar tots els meus

dies amb tu i el nostre mar.

Durant aquell estiu, quan et trobava col·locat

pels bars del port, demanant una cigarreta,

paper o unes monedes als que prenien copes,

feia veure que no et coneixia, i ho feia

perquè m’incomodava que em relacionessin

amb tu i el teu món.

I a mi em va arribar el temps de baixar a

moltes platges sense tu. El temps inexorable

i destructiu et va convertir en un record

d’aquells que guardes a la pròpia capsa de

Pandora, la que no penses tornar a obrir.

Fins que un setembre de l’any 97 et vaig fer

morir a la meva vida. La capsa de les meves

tribulacions es va tancar i tu et vas quedar

allà, guardat a les golfes del meu cap, on

no tenia cap intenció de pujar mai. I vaig se-

canta amb veu d’ones o quan el vent em porta

l’aroma del ginebre embolicat entre les lletres

del teu nom. La meva ha estat una vida

fàcil, la vida planera i senzilla que sempre

havia buscat. Però és a l’estiu, durant les nits

de fort onatge, quan em torturen mil preguntes

i penso què hagués estat de les nostres

vides si hagués entrat al teu carreró sinistre

per fer-te marxar a estrebades i abandonar

el món on vivies. I sí, la teva mort em pesa,

és com si el dia que vaig decidir que per a mi

havies acabat, hagués signat una sentència

de mort impossible de fer retrocedir.

Quant de temps ha passat! I com ensenya

el temps! Diuen que tothom té un do, i jo

sé quin és el meu: sortir corrents! I ho sento,

perquè el meu do et va condemnar i el

temps, malauradament, no ha fet més amable

el record i la meva pena.

Carme Marin Páez

Coma-Ruga agost de 2021

VIATGE AL PUNT DE

PARTIDA

de la nit anterior.

Quan començava a recuperar-me, em vaig

dirigir a la butaca del menjador per engegar

la tele; tal vegada aconseguia trobar alguna

cosa interessant que mantingués ocupada la

meua atenció. Com que no hi havia ningú a

casa, podia escollir el millor lloc on seure, i

aquest no era altre que la butaca del centre,

reservada per al meu pare. Tenia l’alçària,

mida i distància idònies per mantenir

cap i cos rectes i perpendiculars a la pantalla.

Sens dubte, un tron que a hores d’ara

no tenia rei que el mantingués calent. Una

vegada acomodat, vaig agafar el comandament

i vaig adonar-me que no funcionava.

S’havia quedat sense piles! Recordava que,

anys enrere, utilitzava el soterrani per veure

pel·lícules amb amics, i que allà tenia un calaix

amb piles de recanvi. Amb una mica de

sort encara hi serien. Sense pensar-ho dues

vegades, vaig baixar a buscar-les.

Mentre creuava el garatge em venien a la

ment els records més recents: la paella a la

caseta d’en Josep, la vesprada al camp passejant

pels tarongers, l’arribada de la resta

menge, vam baixar a la riba; res importava,

d’amics, el sopar i la festa. Vaig arribar al soterrani

i, mentre revisava els prestatges, em

només tu i jo i volar sobre el mar. No vaig

fer-te cap retret, cap pregunta... La segona

vaig parar en un d’ells on hi havia una caixa

vegada que et van enxampar, però, anaves

polsosa amb alguns objectes de la infància:

Ferran Oltra Artal

tan col·locat que no vas saber ni a qui trucar.

la col·lecció de bales, un àlbum de fotos de

I així, sense adonar-me’n, van acabar els

l’escola, una pilota de futbol “Adidas Questra”

commemorativa del mundial del 1994 i

dies de windsurfing estival, perquè les teves

nits de fugida en solitari, portat per una ratlla

un trofeu d’un campionat d’escacs.

o dues, o un tiro del que fos, qui sap, em van

Oblidant per complet les piles, vaig agafar la

guanyar la partida (bé, jo me la vaig deixar

Despertava

caixa i la vaig col·locar en un banc de treball

Foto: Alex Andrews

sobresaltat i mullat

guanyar, ara ho veig).

de suor un diumenge a casa els

que tenia al final del soterrani. Vaig treure

I sense el mar ni el vent a les veles em vaig guir el meu camí, com la vida mana, com els

meus pares per culpa d’un malson.

Tenia ressaca… Ja feia uns

els objectes i els vaig deixar amb cura l’un

anar allunyant de tu cap a altres platges. Insensible,

amb una breu trucada, et vaig dir tur buscat, fet a mida i redreçat cada vegada

temps obliguen. Vaig fer via cap al meu fu-

al costat de l’altre. Mentre els treia, me’ls

dies que havia baixat de Barcelona

i havia vist tota la família que tenia al

mirava i recordava cadascun dels moments

adeu. No tenia sentit continuar perquè havia que un cop de destí el feia trontollar.

en què havien estat utilitzats. El record d’una

decidit estudiar fora aquell curs i a la meva Alguna vegada vaig tornar a trobar a la persona

que el temps havia fet de tu, i la tardor

poble. La nit del dissabte la vaig aprofitar

infantesa bonica i plena. La d’un xiquet valencià

feliç en un món injust que ignorava i

tornada ja veuríem. Van ser poques paraules

per sopar amb els amics, contant històries

i una excusa tan pobra com miserable. d’uns anys després vaig llegir la notícia al diari.

El cos que un dia va ser teu, aquell que

de la vida mullades amb ginebra per acabar

desconeixia a la vegada, centrat sols en la

Nou mesos de llunyania, poc temps o massa?

Són tota una vida quan decideixes que tants cops jo havia abraçat, havia aparegut a

veient sortir el sol. Tocava la una del migdia

seua felicitat…

i vaig arrossegar el meu cos deteriorat fins

Em vaig parar a observar més detingudament

l’àlbum de fotos. A la primera apareixí-

sigui així, quan vius una nova vida apartada la sorra de la platja. Cap més detall; mort per

a arribar a la cuina. Allà m’esperava el Sant

del mar.

a mi feia temps i definitivament sense vida

Grial, l’aigua de la nevera. Vaig preparar una

em tota la classe disfressats de D’Artagnan

Vaig tornar pels voltants de la festa major, la des de llavors.

amanida ràpida i em vaig asseure a la taula

al carnestoltes del noranta-sis. Em va cridar

mare de Déu del Carme. Passejaven la Verge

per la badia en una barca de vela llatina. nits d’estiu, sobretot aquelles que la platja

imatge estava buit. No hi havia cap xiquet en-

Des d’aquell dia, la tristor m’atrapa moltes

penedint-me de les bestieses que recordava

l’atenció que el lloc on havia d’estar la meua

6 7

tre els dos companys que tenia als costats!

Una suor freda va començar a baixar-me pel

front en comprovar que en cap altra foto de

les moltes pàgines de l’àlbum apareixia jo.

No tenia cap sentit! Nerviós, el vaig tancar

d’un cop. El vaig tornar a obrir, però res havia

canviat. Un fort mareig m’ennuvolava la

vista. Els llums del soterrani es van tornar intermitents

i no vaig pensar en altra cosa que

no fos córrer cap a la sortida. De sobte, els

llums es van apagar, vaig caure a terra i vaig

rebre un fort colp al cap. Després, el silenci

i la foscor.

Quan vaig recuperar la consciència, la situació

encara era més surrealista. Estava

estirat a una de les grades de l’escola que

m’havia vist créixer. Els xiquets corrien pel

pati disfressats... de D’Artagnan! Havia aparegut

al carnestoltes de la foto! Com havia

passat això? Per quina raó el destí, o ves

a saber què m’estava jugant a mi aquesta

mala passada? Inquiet, baixava les grades a

pas valent, sense mirar per res als que vint-icinc

anys enrere havien estat els meus com-



panys, i, quan quasi havia creuat el pati, vaig

veure Paco, el meu mestre d’aquell curs.

Paco era un home molt savi i tal vegada em

podria donar una explicació lògica, si és que

n’hi havia al que m’estava passant.

A mesura que anava apropant-me, el semblant

de Paco canviava. De feliç i content

com se’l veia, a una mescla entre furiós i espantat.

—Paco! Soc jo, Marc! Em pots explicar què

faig ací?

—Això voldria saber jo: què fas ací? Marc?

Quin Marc? No et conec de res! I què fas

vestit així amb el fred que fa? És que t’has

perdut en el temps? On creus que vas? Atura’t

immediatament! O te’n vas d’ací o cridem

ara mateix la policia!

—No, no! No cal. Ja me’n vaig. Perdoneu-me.

La porta estava oberta i volia passar a veure

la festa de carnestoltes...

—La porta no està oberta per a adults. Fes el

favor d’anar-te’n.

8

—Sí, sí. Disculpes! Ja me’n vaig …

per la inèrcia del colp i el dolor van ser tan

punt on sabia que el meu rival anava a obtenir

un avantatge.

gut tres els colps i els despertaments en tres

una paraula: “Atura’t” i “Temps”, i havien si-

intensos que vaig perdre el coneixement i es

9

Mentre enfilava cap a la sortida i veia els xiquets,

em van cridar l’atenció un parell que

estaven jugant a bales. Em vaig apropar per

intentar veure qui eren. Un era Carles, inconfusible

per ser més alt que la resta. L’altre...

era jo! El meu altre jo de feia molts anys

abans! Vaig decidir no interrompre i seguir

endavant cap a la sortida, quan, de cop i volta,

aquell nen que era el Marc es va girar,

somrient, em va mirar fixament i em digué:

—Atura’t, Marc! Què t’ha passat? És que

t’has perdut en el temps?

Em vaig quedar gelat i espantat, sense saber

què fer. El xiquet em mirava sense pronunciar

paraula, amb aquell somriure irritant que

tant el (ens) caracteritzava. La llum del sol

va començar a posar-se intermitent. L’última

imatge que recorde d’aquell moment és la del

Marc d’onze anys rient-se de mi. Després una

caiguda, un colp al cap i la foscor i el silenci...

El següent despertar va ser al mig d’un estadi

de futbol ple de gom a gom. Al marcador:

Argentina 2-Grècia 0. Minut 59... El destí, o

el que fos, havia cregut convenient que aparegués

en el precís moment en què Maradona

va marcar el darrer gol de la seua vida

en un mundial; el de 1994, als Estats Units.

Estava situat dins la porteria defensada per

Grècia, on just anava a produir-se aquella

obra d’art en forma de gol. Vaig intentar sortir

de la porteria o posar-me a cobert, però alguna

força m’impedia moure’m. Minut 60, fins a

cinc jugadors argentins es passaven la pilota

al voltant de l’àrea de Grècia. Arribà la bola

a Maradona i amb un xut sec d’aquella cama

esquerra tan prodigiosa va enviar un míssil

en forma de pilota “Adidas Questra” en la direcció

on estava jo immòbil. A la meitat de

la trajectòria, es frenà tot, excepte la figura

de Maradona, que, mirant-me orgullós em va

dir: “¿Qué hacés vos acá, boludo? Paráte!

¿Acaso te perdiste en el tiempo?”

I aleshores tot tornà a moure’s. També la pilota,

que entrà dins la porteria per seguidament

impactar-me amb força a la cara. La caiguda

va fer tot fosc i silenciós novament...

Vaig pensar per què m’estava passant tot

allò. Qui o què m’estava gastant aquella

broma macabra i com aconseguiria sortir

d’aquell embolic? El meu espant es va convertir

en tristor. Les llàgrimes m’ompliren els

ulls mentre levitava entre el buit obscur. Intuïa

el que havia de passar ara. Sols quedava

el trofeu d’escacs per fer acte de presència.

Em vaig desvetllar a una gran sala buida de

mobles, amb uns finestrons que gairebé ocupaven

tota la paret. A fora hi havia una ciutat

amb unes muntanyes nevades al fons. Al mig

de la cambra hi havia una única taula amb

dues cadires, un tauler d’escacs i un rellotge

antic de competició. La porta del fons s’obrí

i aparegueren dos homes: un de complexió

atlètica i vestit amb corbata, i l’altre més baix

i gras amb un trofeu a les mans. El segon es

dirigí a un costat de la sala i es quedà allà,

dret i ferm. Era l’àrbitre. L’altre caminava decidit

cap a la taula al costat on estaven les

peces blanques i, en arribar, em mirà i feu

un gest de donar-me la mà amb semblant

orgullós. Les meues cames van començar a

moure’s en la seua direcció. A mesura que

anava apropant-me identificava la figura

del meu contrincant. Anava a enfrontar-me

al gran campió estatunidenc Bobby Fischer

i el lloc on estava era Reykjavík, en algun

moment del “matx del segle” de 1972! El lloc

que jo anava a ocupar era en substitució del

també campió rus Borís Spasski que va perdre

i va cedir el títol mundial.

L’àrbitre ens va donar pas per començar la

partida. Salutació cordial, i Fischer va moure

primer.

1.c4

No se’m podia gastar una broma més pesada

que portar-me al moment en què Fischer

jugà la partida sis del campionat del món. Jo

recordava tots els moviments perquè se la

considerava la millor de la història. Vaig decidir

jugar exactament com recordava que ho

havia fet Spasski feia anys.

...e6/2. Cf3-d5...

Vàrem arribar a un moment clau del joc; el

22. e5!

En aquell moment vaig tornar a suar amb

abundància. Fischer somreia i em mirava,

sense pronunciar paraula. De sobte, l’àrbitre

començà a caminar en la nostra direcció i es

parà just davant de nosaltres i em digué:

—Què et passa, jugador? Atura’t... Pensa...

Potser pugues ser capaç a partir de les nostres

paraules de guanyar al temps i deixar

d’estar perdut en ell. Aquesta partida, ja la

tenies perduda fins i tot abans de començar

a jugar-la.

Tenia raó aquell home... Em vaig alçar de la

cadira i vaig donar la mà a Fischer en senyal

d’abandó. Ell va esclatar a riure amb crueltat,

les riallades van ressonar per tota la cambra

i les cortines dels finestrons es tancaren de

colp. Els llums de l’habitació es posaren intermitents

i les peces d’escacs començaren

a volar en cercles al meu voltant. Cada vegada

giraven amb més velocitat fins que es van

parar en sec i van caure a terra amb força.

Totes menys el rei blanc que es quedà flotant

davant meu uns instants, per, tot seguit,

sortir disparat i colpejar-me amb força just al

front! El colp em va fer caure a terra inconscient.

El silenci i la foscor ocuparen novament

els meus pensaments.

El meu cos volava en una altra dimensió. Al

meu voltant passaven imatges de moments

puntuals de la meua vida: el meu naixement,

el primer dia d’institut, les festes del 9 d’octubre,

els concerts de rock, les hores passades

amb els avis, els moros i cristians... M’envoltaven

mentre jo buscava com sortir d’aquell

embull. Una de les imatges era la festa del

dissabte a la caseta d’en Josep. Vaig intentar

dirigir-me d’alguna manera cap a ella,

però no ho aconseguia. Mentre observava

com s’allunyava, vaig recordar les paraules

de l’àrbitre de la partida d’escacs. “Potser

pugues ser capaç a partir de les nostres

paraules de guanyar al temps...”. De sobte

vaig recordar que tots els personatges de la

meua història havien coincidit en una frase i

situacions diferents.

Amb totes les meues forces vaig pronunciar

les paraules tres vegades seguides mentre

mirava la imatge del meu present.

—Temps atura’t! Temps atura’t! Temps atura’t!

I es va fer el no-res mentre volava a gran velocitat.

No sé quanta estona va passar, però

sé que vaig arribar al punt de partida. Al lloc

on havia començat tot i que possiblement

seria la sortida d’aquella horrible situació.

Despertava sobresaltat i mullat de suor un

diumenge a casa dels meus pares per culpa

d’un malson. Tenia ressaca...

Ferran Oltra Artal



UN ALTRE ESTIU

que sigui o per lluny que creiem que es trobi

de la nostra esfera o estil de vida.

Júlia Marchena

Bé, doncs, finalitzant l’agost, després d’un

converses, riures, plors, acudits, barbacoes

10

estiu, a voltes molt llarg i molt curt en aquests

Estic segura que el personal sanitari és qui

amb els amics, paelles a les quatre de la

11

Quan era petita comptava els

anys en Nadals, bé, suposo

que com tothom. Mirava la data

que obria el nou any els primers

dies de col·legi passat Reis, la

lletra rodona i acurada que anunciava un nou

trimestre, i pensava com passava de lent el

temps. Ara que m’he fet gran, o això diu la

meva data de naixement, o millor dit, la dels

meus fills, compto els anys per estius, per

cursos escolars, per semestres o quadrimestres,

per setembres. Cada estiu aprenc més

dels que m’envolten i m’adono com d’afortunada

soc de trobar-me amb gent valenta,

treballadora, disfrutona, com diu la meva

estimada Lola, gent immensament generosa

que m’escolta i em fa escoltar històries

carregades de veritat. La vida al final és un

aprenentatge, donem-la per bona si ens hem

pres la molèstia de deixar de mirar-nos el

melic i escoltar la veu de l’altre, per diferent

moments, vull aprofitar el tema d’aquest nou

número, tempus fugit, per pintar la meva mirada

del pas del temps.

Entre nosaltres, i a risc de ser impopular,

no entenc la gent que no li agrada fer anys:

seria millor no fer-los? Es deu potser a la por

a veure com muta el nostre cos, a la mancança

d’aptituds, a la falta de destresa en els

moviments? No deu ser la por al reflex del

mirall, perquè el pas sibil·lí del temps i com

penetren les arrugues a un ritme absolutament

lent, no ens permeten l’ensurt o la sorpresa,

aquests ens els donen les fotografies,

o als que són menys grans, les cintes de vídeo

que els pares van fer intentant congelar

per sempre aquells menuts adorables. A mi

sí que m’agrada fer anys; mirar fotos, tornar

a llegir llibres que em van acompanyar en un

tràngol amarg o en una etapa feliç, rememorar

l’època de l’institut i contar batalles als

més joves de la família, riure amb els amics

de moments i situacions que el temps ha deixat

difuminats.

La primera vegada que em vaig veure gran

estava pujada en un tren que recorria la cos-

Foto: Júlia Marchena

ta barcelonina primer, el Maresme després, i

tenia el final on comença la Costa Brava, a

la vila de Blanes. Mirant per la finestra vaig

pensar en totes les situacions viscudes per

aquells pobles, només tenia vint-i-vuit anys i

sentia que havien passat tres vides. Suposo

que es devia a l’arrogància de la joventut o

a l’experiència devastadora que representen

les pèrdues prematures.

La vida, un grapat d’anys més tard, m’ha

portat al mateix escenari, amb una altra gent

dins la mateixa costa, que mira aquell mateix

mar, el que jo mirava amb el que pensava

que eren ulls d’experta i que m’ha ensenyat

a comptar el pas del temps en estius i a sentir-me

de nou petita, inexperta i infinitament

ignorant. No és que no aprengui res durant

l’any, seria una gran mentida, però el ritme

frenètic del dia a dia i les rutines no deixen

pas a moltes converses entre copes, o sense

elles, amb el mar de fons com a banda sonora.

Per a mi, el pas del temps és això: històries,

meves i dels altres, noves i antigues,

tarda. El pas del temps és escoltar la vida

dels meus amics mentre l’estiu es va esvaint,

les converses telefòniques d’hora i mitja i la

retrobada amb abraçades. Pensareu: on és

la família per a mi, si el pas del temps és

això; la família és l’amor, la vida pura, el meu

camí. Totes dues esferes en fan veure com

d’afortunada soc de veure plegats el temps

fugir.

Júlia Marchena

LA BASSA

Rafael Ferran i Peralta

Enguany el pregó de la Festa Major

l’ha fet la cap d’infermeria de

l’Hospital, com a homenatge als

sanitaris i a la seva feina durant

tot aquest temps de pandèmia.

No sé què deu haver dit aquesta bona dona

perquè no l’hem poguda sentir tothom a la

plaça, com fèiem abans, ja que l’alcalde ha

decidit de fer aquest acte a porta tancada; el

programa de festes explica que el pregó és

de «caire institucional», és a dir, que no és

un pregó. De fet, l’adjectiu major tampoc no

s’escau gaire a la festa que hem pogut tenir,

però no ens en podem queixar pas, perquè

la de l’any passat encara va ser pitjor que

aquesta, oi?

s’ha endut la pitjor part de tota aquesta crisi

que encara ens afecta, però no ha estat

pas l’únic col·lectiu que ha rebut amb força

l’embat de les onades de la covid. Per això,

vull pensar que, en el seu discurs, la cap

d’infermeria s’haurà recordat de la resta de

treballadors essencials que, com jo mateixa i

molts altres, des del primer moment no vam

deixar de treballar ni un sol dia dels que tocava,

i haurà aclarit que sí, que una petita part

dels aplaudiments que sentíem cada vespre

a les vuit també anava per nosaltres.

Just abans del primer confinament domiciliari

a mi se m’acumulaven les crisis. Estava a

punt de fer-ne trenta i no veia que hagués encarrilat

la meva vida per allà on mínimament

m’hauria agradat. La feina, a la carnisseria

del supermercat, m’agradava força. Havia

assolit una bona categoria professional, tot

i que aquest fet —ves quina novetat!— no

es veiés reflectit al sou. L’horari no estava

tan malament, i el tracte amb el públic més

impertinent no era cap problema gros. Però,

amb la perspectiva que només pot mostrar

el distanciament, començava a tenir clar que



m’agradava bastant més la feina d’abans, a

la cerveseria.

La mort de la Quelònia, la nostra tortuga d’aigua,

m’havia afectat d’una manera estranya.

Com si se m’hagués afluixat algun mecanisme

intern i la maquinària no acabés d’anar

del tot a l’hora. La Quelònia era més gran

que jo, quan vaig néixer feia tres anys que

el meu pare l’havia portat a casa, i aleshores

ja en devia tenir quatre o cinc. Els anteriors

propietaris li havien pintat la closca com un

escaquer amb pintura vermella i platejada

que, afortunadament, va anar caient amb

el temps, a mesura que la tortugueta anava

creixent, renovant les seves escates i recuperant

els seus elegants colors naturals. El

primer hivern que la Quelònia va passar a

casa, els meus pares es pensaven que s’havia

escapat, fins que la van trobar arraulida

darrere de la nevera. Aleshores, l’accés a la

informació no era tan senzill com ara; amb

tot, vam anar aprenent a poc a poc com s’havia

de cuidar aquest tipus d’animals i quan

els primers protocols i tothom ja va tenir clar

que allò duraria força més del que les pitjors

previsions s’havien atrevit a fer públic,

la cosa va empitjorar. La desorientació i la

por inicials van donar pas a una ràbia mal

encaminada que va acabar per afectar-nos

a tothom.

Un dia de principis d’abril vaig tenir la sensació

d’haver tornat a caure a la bassa. De petita,

jugant amb unes amigues, vaig caure en

una bassa d’aquelles de regar i segurament

m’hauria ofegat si no m’hi hagués tret de dins

un home que per casualitat estava rentant el

cotxe al costat mateix. Mentre era dins de

l’aigua plena d’algues, recordo haver obert

els ulls i haver quedat fascinada per la visió

d’un color verd brillant que m’envoltava per

tot arreu. El següent record és estar ajaguda

al meu llit, amb la cara del metge en primer

pla i els meus pares al fons, tots mirant-me.

Entremig hi ha un buit d’unes poques hores.

Em van explicar que l’home va preguntar a

les altres nenes si jo sabia nedar i que no

12

va arribar a l’edat adulta la tortuga ja tenia un va rebre cap resposta, de manera que es va

hàbitat força adequat i era propietària de mig descalçar i es va llençar a buscar-me. Tot i

13

terrat. Un estiu que no sabíem que li passava

perquè es comportava d’una manera força

estranya, va sorprendre’ns a tots ponent

un parell d’ous. D’aleshores ençà, cada estiu

n’havia anat ponent dos o tres que sempre

es van quedar sense fecundar. Fins al seu

darrer estiu, en què el veterinari ens va dir

que en portava set, d’ous, i que li costava

molt de pondre’ls. Pensàvem que se’n sortiria,

però es va morir. La trobem a faltar.

Per acabar-ho d’adobar, la meva parella i jo

ens havíem separat i encara no havíem tingut

temps d’anar a viure cadascú per la seva

banda. Per sort, durant els mesos que va durar

el confinament els nostres horaris eren

força diferents i coincidíem poques hores

a casa, si no, aquesta cohabitació forçosa

hauria estat encara més insuportable.

Els primers dies de l’estat d’alarma van ser

estranys i caòtics. Els carrers gairebé deserts,

excepte les cues quilomètriques a les

botigues, la pugna absurda pel paper de vàter,

el lleixiu o l’alcohol, les primeres mascaretes

casolanes, etc. Quan es van establir

que li dec la vida, no en vaig saber mai res

més, d’aquell home.

Ara ja sé nedar, però hi ha altres basses.

L’últim record que tinc de just abans d’aquest

tornar a caure-hi a l’abril és el d’una clienta

esbroncant-me i dient-me que la culpa de tot

la teníem nosaltres, en general, les dependentes,

el supermercat, els altres, el món…

Normalment, no m’afecten aquesta mena de

rucades, no en faig cas i canvio de tema, però

aquest dia em vaig enfonsar, vaig sentir una

sensació d’ofec i em va semblar que estava

una altra vegada dins l’aigua verd brillant. No

sé com vaig passar les hores següents. Els

companys i altres clients m’han explicat que

estava com absent, fent les coses d’esma,

per inèrcia, com un autòmat, que no semblava

jo. El següent record clar que tinc és al

vestuari, tota sola, plorant a llàgrima viva sobre

les sabates de seguretat que m’acabava

de treure.

Vaig arribar a casa i vaig engegar la tele per

fer-me companyia mentre, sense tenir-ne

ganes, menjava alguna cosa. Feien una pel·

lícula d’un home que es queda atrapat en el

temps en un poble dels EUA just quan s’hi

celebra el “Dia de la Marmota”. Dia rere dia,

el personatge de la pel·li viu les mateixes situacions

amb la mateixa gent i l’únic que canvia

és allò que fa ell, però no sembla que res

del que faci el pugui fer sortir d’aquest bucle

en què ha quedat presoner. Em vaig adormir

abans del final, mentre feien anuncis, i

em vaig quedar sense saber com acabava

la història. L’endemà, al súper, vaig tenir clar

que aquell era el primer dia d’una nova etapa

de la meva vida. Aparentment, jo tornava a

ser la de sempre i tot semblava ser el mateix,

però, en el fons, ni jo era la de sempre ni res

no era igual.

No hi penso gaire sovint, però de vegades

m’he trobat rumiant en aquella caiguda a la

bassa quan era una nena i imagino multitud

de vides meves diferents, paral·leles, que

convergeixen totes en aquell instant precís.

Durant un temps molt breu, la bassa és un



14

gresol de possibles futurs barrejats i, finalment,

surten tantes vides com van entrar-hi,

totes diferents. Només una d’aquestes línies

de vida transporta la meva ànima; el meu

passat arriba a la bassa i, en un sorteig fugaç,

el present determina per quina línia en

sortirà, si és que en surt. El canvi sempre implica

un risc, podria seguir amb la mateixa

vida que tenia o no sortir mai de la bassa,

però el més probable és que en surti canviada,

en un futur on un mascle de tortuga

hagués fecundat els ous de la Quelònia, o

en un altre on no hi hagués hagut cap pandèmia,

o en aquest que, finalment, ens ha tocat

i compartim.

Ja no sé per quina onada de covid anem,

n’he perdut una mica el compte. Ara estic

compartint pis amb una amiga i hem adoptat

una gata que tenia una veïna que no va

superar la malaltia. Així que vaig poder, vaig

deixar la feina del súper i vaig tornar a la cerveseria,

ara deu fer tres mesos. Retrobar la

major part de la clientela em va fer sentir bé.

L’home que sembla formar part del decorat

del local, la parella de gent gran que xerra

pels descosits, la noia que només vol seure

a la darrera taula del local. Tots em diuen pel

nom i jo també els anomeno pel seu. I després

hi ha en Vador, és d’un poble del costat

i ve de tant en tant. Sempre està sol i sempre

està de mal humor, sembla com si només

amb mi es comporti d’una manera més

amable. M’ha costat, però al final he après

a conviure amb ell i haig de dir que la seva

mala ganya és més una closca protectora

que una altra cosa. El propietari de la cerveseria

diu que és una sort que jo hagi tornat

perquè si no hauria acabat fent un disbarat

amb aquest home.

Avui en Vador no està sol a la taula, amb ell

hi ha una noia de mitjana edat vestida molt

elegant. Quan he anat a servir-los, la noia

s’ha hagut d’acabar presentant ella mateixa

i ha resultat ser la seva filla que, a més a

més, és la cap d’infermeria de l’Hospital que

acabava de fer un pregó de Festa Major molt

formal i volia relaxar-se una mica prenent

una cervesa en aquest local que tant semblava

agradar al seu pare. Un parell de mitges

pintes amargues més tard, la conversa

ha derivat cap al tema de la pandèmia i l’ofici

de salvar vides de la noia.

—El meu pare no t’ha explicat que una vegada

ell també va salvar una vida?

—Doncs no, normalment no explica gran

cosa. És més de rondinar i queixar-se per

tot. Ha, ha, ha!

—Ah, i tant! Aquest és ell, sí. La mare sempre

diu que el bon humor del meu pare es

devia quedar al fons de la bassa.

—De la bassa? De quina bassa?

—D’aquella que hi teníeu abans a l’entrada

del poble.

—I com va ser això? — vaig dir jo amb un fil

de veu.

—Fa una pila d’anys, aleshores jo en devia

tenir catorze. Una tarda el meu pare estava

netejant el cotxe i s’hi va haver de llençar

dins per treure una criatura que havia caigut

i s’hi estava ofegant.

Rafael Ferran i Peralta

SOCIO

LINGÜÍSTICA

MELANGIA

Àlex Perpinyà

Tothom té mots a la memòria que

han caigut en desús, generalment

romantitzats pels records amb els

quals estan lligats: un llibre que ens

va agradar, una persona estimada,

la situació en la qual el vam aprendre…

El pas del temps va agranant paraules, les va

allunyant de la nostra vida. Quan açò ocorre

a un grup de parlants, aquest mot deixa de

fer-se servir i una gran part de les vegades

no es torna a recuperar llevat en els parlars

informals.

L’objectiu d’aquest escrit és l’autoreflexió al

voltant de l’enyorança de situacions del passat

que ens produeixen aquests mots, o més

aviat de l’enyorança que no ens produeixen,

ja que no els escoltem habitualment. Potser

açò els fa encara més especials.

Una de les visions possibles d’aquesta reducció

del vocabulari és plantejar-lo com

una moda, amb el seu caire cíclic: podem

pensar que, de la mateixa manera que van i

tornen alguns estils de vestimenta, tornaran

aquests vocables.

D’altra banda, podem pensar que cal rescatar-los,

que aquestes paraules necessiten un

poc d’empenta per a tornar a la vida quotidiana

dels nostres grups de parlants.

Per últim, es pot fer una visió més conformista

i considerar que aquests mots tan enyorats

ja formen part de la història, que s’ha acabat

la seua vida dins de l’ús informal diari.

Aquest exercici de recordar termes -si es poguera

posar en contrast una quantitat raonable

de dades a diverses zones del domini de

la nostra llengua- ens podria ajudar a fer una

anàlisi actualitzada i amb certa profunditat de

diversos assumptes interessants en l’estudi

del català com el volum del vocabulari “oblidat”,

els canvis que ha sofert la llengua pels

contactes amb altres llengües o els termes

en desús comuns a zones relativament llunyanes,

entre d’altres temes.

Sense més pretensions que compartir

aquests termes i passar una bona estona,

proposem la participació de totes les persones

que vulguen a un fil de Twitter. La idea és

exposar i explicar un o dos mots que hagen

deixat d’utilitzar-se a les vostres comunitats

de parlants i que vos porten bons records.

Aquest fil es crearà des del compte de la nostra

revista a Twitter: @revistacemes.

15



16

D’aquesta forma veurem com alguns termes

que s’han deixat d’utilitzar en determinades

comunitats de parlants continuen vius en altres

zones del domini de la llengua catalana.

Qui sap si podrem recuperar part d’ells! Tant

de bo pensar en aquests mots tan vostres

vos haja fet passar una bona estona i reviure

records agradables. En uns dies crearem el

fil i explicarem com funciona.

Vos esperem! Gràcies per endavant!

Àlex Perpinyà

SOCIOLINGÜÍSTICA,

WIKIPEDIA I VIQUIPÈDIA

Juan Miguel Planells

A

partir d’un treball de l’assignatura

de Sociolingüística Catalana del

professor Querol, vaig tenir l’oportunitat

d’investigar l’status quaestionis

de la sociolingüística a l’edició

catalana de la Wikipedia, anomenada

Viquipèdia.

Emmarcar aquesta anàlisi dins la proposta

“el pas del temps” d’aquesta revista no pot

ser més senzill. Els sistemes d’adquisició de

coneixements i les eines de dipòsit d’informació

tenen un abans i un després de l’aparició

de la Xarxa. Malgrat això, els sistemes educatius

reglats, sempre necessiten un temps

per emmotllar-se a la nova distribució i edició

d’informació, però el canvi és un fenomen

imparable. El cert és, però, que existeix una

inèrcia a continuar els procediments educatius

ja establerts.

Per exemple, tothom recorda la inaudita

quantitat de temps que dedica l’escola a

les operacions bàsiques. Els alumnes que

utilitzaven calculadora “feien trampa” i eren

escomesos pels professors. Avui dia, no deixaríem

de desconfiar de la caixera del supermercat

que fes les operacions amb paper i

bolígraf i seria del tot inimaginable veure-ho

fer a un caixer del banc. Així i tot, els sistemes

reglats d’ensenyament continuen dedicant

una quantitat de temps inversemblant al

seu aprenentatge. No té sentit. Ara bé, ¿us

imagineu una escola que no dediqués temps

a ensenyar les operacions bàsiques o que

les ensenyés només amb calculadora?

Vull mostrar en aquest article que la inèrcia

continuista també la trobem amb relació a la

Wikipedia.org. De fet, una de les sorpreses

que m’he trobat a la UOC, per part de companys

i professors, és la lleugeresa amb què

s’emeten judicis de valor contra la Wikipedia.

Per això, tractaré de presentar i considerar

les principals objeccions que s’hi realitzen.

Considerem primer algunes dades bàsiques.

La Wikipedia.org és una enciclopèdia en línia,

sense suport en paper, que va néixer de

zero el 15 de gener de 2001 1 . Està totalment

digitalitzada i a l’abast de qualsevol persona

que tingui accés a Internet. Creix mitjançant

el sistema wiki d’edició lliure. És a dir, en

principi, tothom pot participar en l’edició dels

seus continguts. Té un nucli estable d’uns

450 empleats que són suportats econòmicament

per una fundació amb un pressupost

anual de 130 milions de dòlars.

Existeixen uns criteris d’edició descrits als

cinc pilars de la Wikipedia i, a més a més,

els editors dels articles han de ser ben conscients

de les normes consensuades a cada

llengua editorial i de les normes d‘edició descrites

al conflicte d’interessos. L’accés als

més de 56 milions d’articles, redactats en

més de 321 idiomes diferents és totalment

gratuït. Per a establir una comparació inicial,

cal saber que l’Enciclopèdia Britànica té

1 Mike Miliard (1 de març de 2008). «Wikipediots: Who Are These Devoted, Even Obsessive Contributors to Wikipedia?».

Salt Lake City Weekly. Llegit el 5 de setembre de 2021.

120.000 articles en anglès i exigeix una quota

d’accés anual de $74,95. La Wikipedia.org

té —quan llegeixes això —més de 6.367.397

d’articles en anglès (53x). La inèrcia esmentada,

però, t’indueix a considerar un disbarat

la comparació entre l’enciclopèdia britànica i

la Wikipedia.org. El cert és que es considera

que Wikipedia té un caramull de defectes

que la inhabiliten com a font rigorosa d’informació.

S’assenyalen reiteradament els següents

arguments en contra:

Fonts no contrastades. A la portada de la

Wikipedia s’indica que “Wikipedia és una enciclopèdia

de contingut lliure que tots poden

editar”. Que tothom redacti articles sembla

sinònim de continguts brossa.

Anonimat. Els articles de la Wikipedia no

tenen autor. Una informació anònima, sense

signatura, no sembla digna de crèdit. Tampoc

consta als articles el context ni el seu

propòsit. En nombroses ocasions apareixen

punts de vista contradictoris que devaluen el

seu contingut.

Errades freqüents. Per la seva configuració,

no és difícil detectar nombrosos errors de

contingut, faltes de redacció, de dades, prejudicis,

interpretacions migrades i tot aquell

conjunt de problemes que apareixen quan

una edició no està revisada amb criteris clars

i comuns. La mateixa Wikipedia reporta casos

de trols i vandalisme als seus articles i

també coneix el concepte guerra d’edicions.

El fundador de la Wikipedia, Jimmy Wales,

indica que seria inacceptable que estudiants

universitaris citessin Wikipedia en els seus

projectes 2 .

Per acabar, en alguns articles de la Wikipedia

s’observa una persistència de detalls

erronis difícils de detectar (imprecisions no

necessàriament malintencionades, però que

poden romandre molt de temps). La qualitat

i redacció és prou asimètrica i les seves carències

són molt cridaneres: els mateixos articles

reflecteixen i assenyalen en vermell les

seves pròpies mancances.

Tanmateix, seria un error no repensar detingudament

aquests ‘defectes’ per a una valoració

més acurada. La vox populi en nombroses

ocasions emet judicis que neixen d’una

consideració superficial.

En primer lloc, un estudi de la revista Nature

(Investigación y ciencia) ja indicava l’any

2007 (a sis anys del seu inici) que “Wikipedia

assoleix l’Enciclopèdia Britànica en qualitat 3 ”.

L’Enciclopèdia Britànica va fer una duríssima

crítica contra l’article de la revista 4 obligant

a Nature a exposar el criteri comparatiu utilitzat

5 : un recull d’estudiants independents

analitzaren cegament una selecció d’articles

per tal de triar-ne els millors; no hi trobaren

diferència substancial. Catorze anys després,

la reedició i actualització de milions

d’entrades garanteix que la posició de la

Wikipedia no ha fet sinó consolidar-se com

a referent. Una avaluació actual de les publicacions

científiques en anglès destaca la

Wikipedia com una de les fonts més utilitzades

6 . A tall d’exemple, perquè en considereu

la qualitat, un dels articles més destacats és

el del projecte de seqüenciació dels cromosomes

humans, potser per la seva immediata

actualització.

Els cinc pilars fonamentals que la Wikipedia

estableix per a totes les edicions de l’enciclopèdia

i que tots els articles han de respectar

són: a) han de tenir un format propi d’enciclopèdia,

b) optar per un punt de vista neutral

(els articles han de ser exhaustius i inclusius.

L’objectiu no és oferir un únic punt de vista,

sinó presentar obertament totes les visions

d’un cert tema), c) tenir contingut lliure (respectant

el copyright), d) tenir normes d’eti-

2 Entrevista en català: Albert Cuesta (5 de maig 2013) “Jimmy Wales: “Seria inacceptable que un estudiant universitari

cités la Wikipedia” en ARA. Accessible a: https://www.ara.cat/media/wales-britanica-wikipedia-microsoft-encarta_129_3052884.html.

Llegit el 5 de setembre 2021.

3 https://www.nature.com/articles/438900a

4 https://corporate.britannica.com/britannica_nature_response.pdf

5 https://www.nature.com/nature/britannica/eb_advert_response_final.pdf

6 https://www.nature.com/articles/d41586-018-05161-6

17



18

queta que moderin edicions i discussions,

però e) aquestes normes no són inamovibles

i cada llengua editorial pot modificar-les.

Creure que qualsevol persona pot escriure

bajanades a la Wikipedia no reflecteix la realitat.

És molt probable que aquests escrits

siguin immediatament esborrats. Les alteracions

d’articles són revisades i, a tal fi, existeix

un llistat d’editors vàndals que són bandejats.

Les guerres d’edicions i trolejar no és

fàcil que es reiterin.

El funcionament de la Wikipedia.org és satel·litari.

Tot i que hi ha unes directrius i criteris

centrals comuns, cada llengua pot establir

les seves pròpies normes d’edició. Així,

per exemple, la Wikipedia anglesa permet,

com la Viquipèdia.cat, l’edició anònima; l’alemanya

només accepta editors registrats; la

Wikipedia anglesa permet la utilització de

qualsevol material digital lliure, mentre que la

Viquipèdia no permet la inclusió de fotografies

si no són essencials a l’article; l’edició alemanya

cerca la redacció estable d’articles i

el protegeix contra edicions no autoritzades,

mentre que l’anglesa permet l’edició automàtica...

És a dir, i això cal tenir-ho present per

a on vull conduir l’article, cada edició de la

Wikipedia.org depèn, en bona part, de l’activitat

i dedicació dels seus editors, organitzats

per llengua.**

Les dades d’ús de la Wikipedia.org són senzillament

d’un volum esgarrifador i basta una

simple ullada a les estadístiques per comprendre’n

l’abast (anglès, Viquipèdia). El

creixement exponencial de la funcionalitat

de la Wikipedia.org ha necessitat la formació

de nous ‘instruments’. De fet, avui podem

comptar amb les següents eines wiki:

Commons (recopilatori d’imatges de lliure

ús), Wikivoyage (guies de viatge lliures),

Wiktionari (diccionari), Wikibooks (llibres de

text i manuals lliures), Wikinews (periodisme

lliure), Wikidata (base de dades), Wikiversity

(plataforma d’eines d’aprenentatge),

Wikiquote (col·lecció de cites), Wikispecies

(directori d’espècies). Aquestes eines, també

disponibles en diverses llengües, no fan

més que augmentar i desenvolupar-se perquè

la Wikipedia.org, com a organisme viu

que és, no deixa de crear les estructures

que necessita en el desenvolupament de les

seves funcions. L’autèntic cavall de batalla,

la guerra més enverinada no és, per tant, la

qualitat dels seus continguts, sinó la relació

amb continguts protegits per copyright i si

és sostenible econòmicament aquest servei

gratuït d’informació. Considerar que un llibre

publicat fa 20 anys —com ho són la majoria

de les enciclopèdies— és més fiable que

la Wikipedia, és una grolleria que neix de la

inèrcia de què ja hem parlat abans. Això sí,

cal llegir-ho tot amb consciència crítica perquè

l’error pot ser inadvertit.

Per acabar, mencionar altres dues potencialitats:

El fet que els articles de la Wikipedia.org

estiguin interconnectats permet, al lector amb

criteri, navegar d’un article a un altre, d’una llengua

a una altra, per tal de completar la informació

que es trobi escaient. Si, per exemple,

la versió castellana de Churchill no us satisfà,

podeu acudir a l’anglesa; i així ad infinitum.

La navegació per categories i subcategories

possibilita ampliar l’abast de la informació.

El fet que nombrosos articles no es redactin

com un text pla, típic d’enciclopèdies en

paper, i es vagin enriquint els articles amb

imatges visuals, gràfics estadístics, animacions

gif, enregistraments històrics, contingut

extern vinculat amb enllaços, etc. —en un

procés d’addició infinita i constant— justifica

l’hegemonia absoluta de la Wikipedia.

L’èxit de la Wikipedia.org no és difícil d’explicar.

El que pareix més difícil de justificar és,

sense haver llegit cap article concret, l’opinió

que considera la Wikipedia una ‘font no fiable’

perquè ‘allí hi pot escriure tothom’. Bé,

és el que té la inèrcia: ens imposa la direcció

cap al precipici quan convindria canviar el

sentit de la marxa.

Sociolingüística catalana i Viquipèdia..cat

El treball suggerit pel professor Querol consistia

a realitzar un Status quaestionis de la

categoria Sociolingüística a la Viquipèdia.

cat. Per això, he comptabilitzat més de 500

articles vinculats a la sociolingüística; com

també he detectat, i això mostra la necessitat

de continuar el treball, l’absència d’uns 150

articles que es mencionaven i citen en vermell

(el convencionalisme que reflecteix l’absència

d’un article).

El defecte més gran, si el meu superficial estudi

em permet fer un judici tal, és la necessitat

d’actualització. Molts articles de sociolingüística

de la Viquipèdia varen ser escrits

entorn del 2005-8 (4-7 anys posteriors a la

creació de la Viquipèdia). En aquell moment,

després d’una intensíssima reflexió per la

recuperació de l’estatus del català com a

llengua pròpia de la comunitat de parla catalana,

conceptes sociolingüístics clau com

llengua hegemònica, llengua minoritzada,

bilingüisme, diglòssia, suport institucional,

drets lingüístics i un llarguíssim etc. varen

ser patrimoni comú de moltíssims catalanoparlants.

Aquests conceptes contribuïren decisivament

a una presa de posició adient que

brollava d’una anàlisi precisa de la situació

del català.

Succeeix que el temps no deixa de passar i

el context sociolingüístic ha canviat. Tot i que

la ciència sociolingüística analitza contínuament

el nou marc lingüístic —el multiculturalisme

(multilingüisme)— la seva anàlisi no

s’ha vessat en nous articles a la Viquipèdia,

o almenys, aquests no són patrimoni comú

de la comunitat lingüística. Això mena a no

capir del tot la situació sociolingüística actual

de la nostra llengua: per què l’ús del català

davalla, tot i que el seu suport legal i institucional

és patent? Com pot ser que l’increment

del coneixement del català pugi i, en canvi,

el seu ús baixi? La dialèctica llengua hegemònica-llengua

minoritzada és la més adequada

per reflectir el context actual? Quines

són les motivacions que indueixen al jovent

a l’alternança de llengua i al canvi de codi?

Quina és la línia de la política i planificació

lingüística actual? Per què?

Aquests temes haurien de ser patrimoni

comú de tots els que s’estimen la llengua catalana.

De la mateixa manera que ho va ser,

per exemple, el concepte diglòssia. Jo considero

que si el canal d’adquisició d’informació

que ha optat majoritàriament la comunitat de

parla catalana és la Viquipèdia, no podem

estalviar-nos la tasca d’actualitzar i cuidar el

contingut que allí apareix.

Amb aquesta finalitat, s’ha obert recentment

un Viquiprojecte per conjuminar tota l’enorme

tasca que cal fer per actualitzar i donar

a conèixer la reflexió sociolingüística actual.

No ens ha de moure l’èxit personal, els articles

de la Viquipèdia no tenen “amo”, l’editor-autor

no hi apareix enlloc. No ens ha de

moure el benefici, els articles són contribucions

gratuïtes. Només ens pot moure una sincera

voluntat de servei a la comunitat lingüística

catalana. La situació sociolingüística del

català actual és molt complexa i necessitem

la claredat més gran possible.

Juan Miguel Planells

19



L’ENTREVISTA

XERRADA AMB JORDI

CRESPO SAUMELL

Mariona Bosch-Saumell

"Com alimentar-te cada dia als àpats per nodrir-te,

la lectura serveix per no sentir-te buit"

Jordi Crespo Saumell

TRAJECTÒRIA ACADÈMICA

Primer ens centrem en la seva trajectòria

acadèmica. L’autor va començar a estudiar a

l’Autònoma de Barcelona la carrera de Filosofia,

va estar-hi molts anys i al final es llicencià

en filosofia, quan ja no era la llicenciatura

de filosofia i lletres. A la mateixa universitat,

cap al 2003, va cursar el màster d’Història

de les Religions i va focalitzar la seva investigació

sobre el cristianisme antic. També

va aprofitar per cursar el CAP, la Capacitació

d’Aptitud Pedagògica, que actualment

s’ha transformat en el Màster en Formació

del Professorat, per accedir al Departament

d’Educació. Com veurem més endavant, el

món de la docència és la seva vocació.

Al cap d’un temps, després de treballar dins

Ens trobem a la Font Major amb del món de l’educació, se’n va anar cap a

Jordi Crespo, l’autor del llibre El Madrid, a La Universidad Complutense, per

Penyic al perxe (La xapa a les golfes),

editat per l’editorial esplugui-

Va ser aquí on va rebre el primer premi de

estudiar-hi un màster de Filologia clàssica.

na La Musca. El llibre és un recull màster d’iniciació a la investigació científica

20

de la parla del poble de l’Espluga de Francolí

que té l’objectiu de visibilitzar la riquesa socials, el Premi Arquimedes. Aquesta recer-

en el camp de les humanitats i les ciències

21

lingüística tan característica d’aquest poble i

que el temps va arraconant. Jordi Crespo té

arrels familiars espluguines, però per part de

pare té descendència madrilenya. A més a

més, ha passat tota la seva trajectòria vital al

poble de l’Espluga.

ca se centrava en la traducció del primer comentari

anònim trobat fins avui dia sobre la

lògica d’Aristòtil, en concret sobre Les Categories,

dins del Primer Tractat de Lògica del

corpus Aristotèlic. Cal especificar que entre

els segles II i VII dC no s’innovava massa,

s’hi escrivien comentaris sobre les obres dels

caps de les principals escoles filosòfiques.

Se li van concedir dues mencions del premi

esmentat i una estada en un centre adscrit al

CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques)

dedicat a l’estudi de les llengües

i la cultura mediterrànies antigues per poder

seguir amb la seva tasca d’investigador. En

aquesta recerca científica va trobar el text en

què més endavant basarà la seva tesi doctoral.

Amb els diners del premi se’n va anar a Dublín

per cursar-hi un altre màster sobre filosofia

antiga. La tesi la va enfocar en el concepte

pneuma en els tractats d’Aristòtil. Jordi

explica que tothom coneix Aristòtil com un

gran metafísic, però va ser un dels primers

biòlegs o potser, fins i tot, el primer. El concepte

pneuma es tradueix com «esperit», i



Crespo va centrar el seu estudi en les diferents

significacions d’aquest concepte dins nes que se suposa que hi estan interessats.

agrada compartir la seva passió amb alum-

dels tractats d’Aristòtil.

Aprofita per fer una petita reflexió sobre els

Un cop a Catalunya, entre el 2013 i el 2014 estudis humanístics i apunta que s’ha rebaixat

molt el nivell acadèmic, sobretot a batxi-

va buscar la manera d’ampliar la seva formació

acadèmica de manera subvencionada,

perquè ja estava tip d’acoquinar calés de els futurs universitaris. El sistema educatiu té

llerat, etapa en què, en principi, es preparen

la seva butxaca, i va estar un any fent coses un nivell molt baix, sobretot en lectoescriptura,

malgrat tots els recursos que tenim a

diverses sense posar-se en el món de la investigació.

la nostra disposició. Per exemple, no saben

Al final, el 2014 va trobar una beca adreçada què és la filosofia fins a pràcticament batxillerat,

i els calen unes habilitats acadèmiques

als investigadors estrangers a la Universitat

de Càller de Sardenya. A Sardenya va fer el que no s’han treballat durant l’ESO, i, és clar,

doctorat on va traduir el text de medicina grec resulta sobrehumà demanar que els alumnes

adquireixin aquestes competències en

més llarg que es coneix avui dia. Té unes 40

pàgines escrites en grec d’un autor anònim un any com a màxim. Aquests, d’entrada, ja

del I dC, i actualment el podem trobar el British

Museum. Són una mena d’apunts d’un tot i que alguns potser aprenen a estimar-la.

reaccionen amb un rebuig cap a l’assignatura,

grec de primer de segle dC que es preparava La digitalització actualment va en detriment

per a una mena d’oposicions. Aquest és el de diversos aspectes de la formació més bàsica

i antiga. «Si la saps fer servir genial, si

text que va trobar a la biblioteca del CSIC.

Només hi havia una traducció a l’anglès, a no, només és palla», afirma Crespo. Li agrada

que els seus alumnes vegin l’hàbit de la

l’Espluga. Hi adjunta registres sonors amb filologia que sigui, encara es considera un

alemany i parcialment a l’italià.

Aquesta tesi doctoral, que va durar uns 3 lectura com una pràctica espiritual: «com alimentar-te

cada dia als àpats per nodrir-te, la

un català que no té res a veure amb el català xat assessorar per una filòloga espluguina,

talls d’entrevistes on els voluntaris utilitzen filòleg amateur. Per aquest motiu, s’ha dei-

22 anys d’estudi, li va permetre tenir-lo com a

23

text de base per poder elaborar diversos materials,

articles en revistes especialitzades

i participacions en ponències, congressos i

seminaris. A partir d’aquest moment, es va

especialitzar en diferents àmbits de la filosofia

i de la medicina, perquè antigament anaven

molt lligades i és fàcil anar d’un camp

a un altre camp sense transgredir l’eficàcia

científica.

EXPERIÈNCIA PROFESSIONAL

Jordi Crespo està orgullós de tenir experiència

docent en tots els nivells, des de P3 fins

a l’àmbit universitari, passant per primària,

l’ESO, batxillerats i les escoles d’adults. Actualment

treballa de docent d’ESO i Batxillerat

a Vilassar de Mar i, en paral·lel, imparteix

classes de Filosofia Antiga com a professor

associat a la Pompeu Fabra. La docència, comenta

Jordi, «pren molt de temps si ets una

persona compromesa». No posa un notable,

com diu ell, «perquè em surt de l’aixella»,

sinó que s’esmerça en revisar els exàmens

i treballs en deteniment. En la universitat li

lectura serveix per no sentir-te buit», afirma.

Veu que les noves generacions pateixen un

empobriment cultural. Per exemple, els universitaris

d’avui en dia tenen menys cultura

que persones grans de més 50 sense estudis

superiors. Dedicar-se a la docència és

com retornar tot el que ha après com alumne,

ja que el coneixement i la cultura sempre

l’han motivat.

Ara bé, a part de la feina de docent, Jordi

també va treballar a la Cooperativa de l’Espluga

de Francolí, per la campanya de la verema,

netejant tines, calculant el grau, també

de guia turístic al Celler i a les Coves de la

Font Major. Aquest últim treball li va permetre

estar en contacte amb molts pagesos

de l’Espluga i va ser quan es va adonar de

la genuïnitat de la parla espluguina. Sense

pensar-s’ho dues vegades, va començar el que

serà al cap dels anys Del penyic al perxe.

L’OBRA EL PENYIC AL PERXE

L’obra és un recull organitzat per categories

gramaticals que intenta compilar el parlar de

estàndard.

Les circumstàncies que l’han fet possible és

la passió de l’autor per les llengües en general,

l’amor a la seva llengua materna en

particular i, per últim, el seu treball al Celler

de l’Espluga. Se n’adonà, a l’interactuar amb

pagesos locals i amb els visitants forans del

celler, que era evident que al poble parlaven

d’una manera bastant genuïna. «Quan parlaven

els espluguins de més de 60 anys jo

els entenia, però als forasters catalans una

gran part d’aquesta parla se’ls feia estranya,

ja sigui pel que fa a la fonètica com al lèxic»,

explica l’autor. Aquest va ser un incentiu que

el va portar a fer un recull de paraules a darrere

d’uns fulls de fotocopiadora que es van

quedar en un calaix del celler. Més endavant,

ja va informatitzar aquest corpus, contemplant-t’hi

noms, verbs, adjectius, frases fetes,

terminacions verbals, expressions i tots

els endemismes que anava recollint.

Jordi Crespo comenta que, quan ens endinsem

en l’àmbit de les humanitats, parlar de

metodologia és tot un món i fer un estudi filològic

té el seu què. Per molt amant de la

Magda Bultó i pel professor de Dialectologia

Catalana Dr. Pere Navarro de la Universitat

Rovira i Virgili.

Les categories contemplades al llibre són les

següents: frases fetes i expressions, verbs,

adverbis i locucions, substantius, adjectius,

interjeccions, dites, refranys, cantarelles i

jocs de paraules. A cada entrada hi podem

trobar la seva transcripció fonètica, alguns

exemples inventats, d’altres sentits i reproduïts

i d’altres recollits d’entrevistes i àudios

diversos. Mitjançant un codi QR podem tenir

accés al registre sonor d’aquests àudios. Per

exemple, podem sentir les paraules alego

(aviat), sisquere (si com a mínim, si almenys,

etc) o portar un gall (anar mal pentinat), que

en altres indrets de parla catalana no es diuen

o s’han perdut.

L’ OBJECTIU DEL LLIBRE

Crespo comenta que al rerefons de l’obra hi

podem copsar el pes social del registre central

o del català normatiu. S‘ho ha pres com

una mena de lluita personal contra l’imperialisme

dialèctic i demostrar que les llengües

són els seus dialectes. Afegeix: «ja en tenim



24

prou amb l’imperialisme lingüístic, no perdem

la genuïnitat de la llengua!».

El propòsit personal de Jordi també és mostrar

el triangle que hi ha entre la realitat, el

pensament i el llenguatge, és a dir, deixar

constància escrita d’una manera de concebre,

expressar i referir-se al món que està

en vies d’extinció. Així doncs, l’objectiu és fer

prendre consciència que allò que a ell li semblava

molt normal i molt quotidià és gairebé

extraordinari, per després adonar-se que

està en desús, perquè vivim en un món molt

diferent del que s’expressa en aquest llenguatge.

Per últim, comenta: «un jove de 17

anys desconeix tot el lèxic referit a l’agricultura,

i es produeix que tot un camp semàntic

està oblidant-se, per això jo intento deixar-ne

constància». No es considera pessimista,

però sap que alguna part d’aquesta parla es

perdrà. «Coses que perduren i coses que poden

quedar-se pel camí». L’Espluga de Francolí

es troba en una zona d’isoglossa entre

una variant dialectal i una altra. Es dona la

paradoxa que la gent d’una edat de 60 en

amunt amb baixa instrucció i escolarització

és una joia des del punt de vista lingüístic.

Mariona Bosch-Saumell

ASSAIGS

QUÈ ENS PASSA?

Norman Rangel

No sabem amb precisió quan l’home

va començar a comptabilitzat

el temps. Existeix el temps? Què

és el temps? Sembla que molts

cops ho tenim ben clar i, des del

punt de vista de l’ésser humà el temps està

ben definit o, almenys, això es creu.

La identificació amb el nostre cos físic és,

probablement, l’evidència més gran que ens

fa recolzar els nostres coneixements sobre

el pas del temps. Tenim casos, ara més que

mai, amb la proliferació de les xarxes socials

i el culte al cos de gent que fa fotografies

anuals, mensuals o fins i tot diàries per evidenciar

aquest pas del temps terrenal i social

en la nostra pell, cabells o algunes transformacions

de les nostres peculiaritats entre altres

signes físics.

Però, i si com diu la via platònica (i tants altres

abans i després), no fos tot el cos físic

mortal i temporal i hi hagués quelcom immortal,

atemporal?

Potser a alguns els sembla que la nostra societat

(o alguns dels seus estereotips) no volen

que tirem per aquesta via de la qual parlen

algunes ànimes ”impactants” tan grans

en la nostra filosofia (com poden ser Buda o

Jesús). I si és l’amor la via que pot triomfar

en el nostre present?

Amb tot, amb dubtes i sense afirmar res ni

tampoc decantar-nos per les idees o pensaments

de ningú, el pas de les hores en els

nostres dies ens sembla evident. Les nostres

famílies, la nostra societat, parlen de conceptes

totalment temporals, com el naixement i

la mort física. Celebracions d’aniversaris i

efemèrides diverses ens fa entrar a la roda

del hàmster (de l’ésser humà) que veu passar

hores i nits en el seu habitual dia a dia.

Al final, per què estem en aquesta roda del

temps?, per què volem o per què no podem

sortir-ne? Fa temps, un grup de Girona parlava

de la roda... La roda que va girant. Tan

diferents som de tots els éssers vius? Probablement

sí. Tot i que a vegades cal pensar i

treballar molt per sentir-se “superior” o amb

diversa evolució respecte a altres espècies

que demostren molta “humanitat”. Al final,

tampoc es pot oblidar que els hàmsters es

mouen constantment en una roda. Una roda

del temps, potser la nostra roda del temps.

Com deien ja fa temps alguns pensadors, el

passat i el futur és probable que no siguin

presents en la teva realitat actual, però, en

canvi, el present sí que està ben actualitzat

en el que diríem el teu “dia a dia”. Segons

part del món científic, el temps no sempre

ha existit. Alguns parlen de la teoria del Big

Bang (abans no existia ni temps ni probablement

el concepte d’espai) per il·lustrar el començament

de la relació del temps (i el seu

pas) i la humanitat.

I ara bé, si ens posem tots d’acord que el

temps existeix... una altra pregunta seria si

25



aquest passa igual per a tots o si aquest té

el mateix significat. La teoria de la relativitat

elaborada pel gran científic Albert Einstein

(amb la gran i fonamental ajuda de la

seva primera esposa Mileva Maric, a la qual

diferents cultures, com a última etapa de la

vida més propera a la mort. El desig dels homes

i les dones de gaudir una llarga vida no

ha estat exclusiu d’una època o d’una cultura,

és una ambició humana intemporal, per

naves, velut umbra, «el temps vola, com els

núvols, com les naus, com les ombres». En

aquests versos, Virgili posa en relleu la fugacitat

de la vida dels mortals. El temps s’escapa

de les nostres mans fem el que fem, i

després va denigrar després amb exigències Pere Juvés

a la qual la vellesa representa el declivi i la ho fa per a tothom igual, sigui quina sigui la

tals com que havia d’acceptar sense retrets

brevetat de l’ésser humà.

condició social i econòmica de cadascú.

la seva falta d’afecte o que havia de respondre

El tema de la vellesa va ser contemplat pels Ovidi (43 aC- 18 aC), en relació amb la furaula,

immediatament quan ell pronunciés pa-

pensadors clàssics llatins en múltiples asgacitat

del temps que s’esmuny entre els

entre altres grolleries), ja parla de la La principal preocupació de la humanitat

des d’èpoques ancestrals és el

el sanitari. La literatura clàssica mostra molts aprofitar l’edat. El temps s’esmuny amb peu

pectes com el polític, el social, el psicològic i nostres dits, diu en l’obra Ars amatoria: «Cal

relativitat del pas del temps i indaga sobre el

seu propi concepte, qüestionant-se què és el pas del temps. A mesura que aquest

exemples sobre la influència del pas del rabent» (Utendum est aetate. Cito pede labitur

aetas.); i en Les metamorfosis: «Res és

temps. El temps no només és universal, sinó transcorre uniformement i constantment

els homes i dones no poden

rència de la joventut enfront de la vellesa, ja més veloç que els anys» (Nihil est annis ve-

temps en les persones, destacant la prefe-

que fins i tot, per una sola espècie, la humana,

canvia la seva concepció radicalment si

parlem d’una dona o d’un home de Chiapas,

Barcelona o Lhasa.

En definitiva, potser caldria que visquéssim

més el nostre present i intentéssim ajudar i

millorar la vida dels que ens envolten per tal

que evolucionés la nostra. És difícil, però no

impossible, diuen alguns cors molt nobles.

El present, al final, té molt més valor que

fer res per aturar-lo o retrocedir-lo, per esmenar

o millorar coses passades.

No podem evitar al temps, d’ençà que naixem

fins que morim, és el que determina les

nostres vivències en les diferents etapes de

la nostra vida.

Una de les pors més grans per a la majoria

de les persones és la d’envellir, la gerontofòbia,

que provoca una gran ansietat i angoixa

que aquesta última ha estat vista com una edat

trista, com una mena d’avantsala de la mort.

Les societats més favorables a la vellesa

han estat aquelles que es recolzaven en la

transmissió oral de les tradicions i costums

populars, on l’ancià complia el paper de memòria

col·lectiva. D’altra banda, les societats

en què es rendia d’una manera o una altra

culte a la bellesa o a la força física manifesten

locius.); i sentència «El temps devora totes

les coses» (Tempus edax rerum).

Els homes i les dones s’han d’espavilar amb

el pas del temps, ja ho va dir Ciceró (106 aC-

43 aC) en les Filípiques: «Res està sempre

en flor, una edat en segueix una altra» (Nihil

enim semper floret aetas succedit aetati).

Horaci (67 aC-8aC), ens urgeix a gaudir al

màxim de la joventut quan als seus versos,

26

un major menyspreu per la vellesa. de les Epístoles, afirma: «La joventut s’escalocius.);

el passat i el futur; l’un inamovible, i l’altre, davant dels canvis físics i psíquics que es donen

en arribar a la tercera edat. També exis-

Gràcies a la literatura clàssica, tenim exempa»

(Fugit iuventus.). De la mateixa manera, potser inexistent. El present, al final, és el

27

moment en què més podem impactar. Està

ben viu, i hem de pensar que probablement

el passat i el futur són tan inconsistents com

la nostra pròpia existència terrenal.

Norman Rangel

EL TEMPS DELS

PENSADORS LLATINS

CLÀSSICS

teix la cronofòbia, la por al pas del temps, fet

que provoca en certes persones situacions

de malestar i estres psíquic.

Gran part del pensament humà està centrat

en com actuar enfront de la mort i del temps,

dos conceptes que regeixen la nostra vida

i marquen les diferències culturals entre els

pobles i les societats. Això queda ben palès

en els diferents comportaments de cada poble

davant la mort, amb rituals funeraris específics

per a cada comunitat.

El temps és una mesura exclusivament racional.

Els animals no tenen consciència del

temps ni temen la mort, tant els hi fa el pas

de les hores, minuts i segons, i actuen sense

aquesta preocupació humana.

Els homes i dones actuem condicionats pel

temps. Tenim la dificultat per saber com comportar-nos,

ja que coneixem el passat i desconeixem

el futur. Prenem consciència de la

mort i del kronos i cerquem fórmules per poder

dominar-los, per evitar la mort i controlar

el temps, fita inassolible fins avui dia.

La consideració de la vellesa ha variat en les

ples de molts pensadors que han parlat

sobre el temps i la mort. Un dels primers a

parlar del temps és el poeta romà Virgili (70

aC-19 aC): «El

temps s’esmuny»

(Tempus fugit)

apareix en les

Geòrgiques, però

la frase exacta

és «S’escapa el

temps irrecuperable»

(Fugit irreparabile

tempus).

Aquestes frases

llatines que es

poden trobar en

molts rellotges de

sol de les masies

catalanes; a vegades

es completen

amb els vers

sencer del poeta

llatí: Tempus fugit,

sicut nubes, quasi

quan diem: que curta és la vida!, Séneca, (4

aC- 65 ) respon en De brevitate vitae: «No és

que tinguem poc temps, és que n’hem perdut

molt» (Non exiguum temporibus habemus,

sed multa perdidimus).

El pas del temps també afecta la bellesa i

es nota físicament. Aquesta és una altra de

les preocupacions de les persones, cosa

que ha afavorit la proliferació de clíniques i

de locals de culte al cos. Juvenal (60-128),

anticipant-se al nostre temps, va escriure, en

el Llibre II: Sàtira 6: «La teva cara computa

els teus anys» (Facies tua computat annos).

També l’Ovidi, en Les metamorfosis, fa especial

menció del temps: «El temps és devorador

de les coses i tu, envejosa vellesa, ho

feu malbé tot, i tot, rosegat per les dents de

l’edat, ho consumiu tot amb una mort lenta»

(Tempus edax rerum tuque, invidiosa vetustas,

omnia destruitis, vitiataque dentibus aevi

paulatim lenta consumitis omnia morte). I

Séneca (4 aC- 65) remata, en Epistulae morales

ad Lucilium: «Cada dia morim» (Cotidie

morimur)



Ovidi, «Aprofita les ocasions»! (Utere temporibus).

Horaci acaba amb la millor frase

per a tothom: «gaudeix del moment» (Carpe

diem).

Per a nosaltres, el temps és més important

que els diners, ja que la vida humana està

limitada pel temps. Sèneca en el seu tractat

De brevitate vitae va deixar la seva empremta

afirmant que el que malbarata el seu

temps no el recuperarà mai. Si el malbarata

a mans plenes, no hauria de queixar-se que

la vida és curta. És llarga si s’aprofiten bé

els dies, hores, minuts i segons de què disposem.

Gràcies a Virgili i Horaci podem resumir:

Tempus fugit, carpe diem, «aprofitem, que el

temps passa».

Pere Juvés

HISTÒRIES DE

LA LLENGUA

LA REVOLUCIÓ DE

RAMON LLULL

Maties Segura i Carme Marín

Imatge publicada en Flickr per aewolf

Hi ha d’altres que lloen el pas del temps, com La figura de Ramon Llull implica un voluntat proselitista de conversió universal,

28 Terenci (184 aC-159 aC): «Amb l’edat ens

abans i un després la història de va escriure utilitzant el romanç en uns àmbits 29

tornem més savis» (Aetate rectius sapimus),

la llengua catalana, que per aquell restringits fins aleshores al llatí, de manera que

d’Els germans (Adelphi). Hi ha també aquells

temps no havia aparegut pràcticament

en documents escrits. El La varietat i la complexitat de la seva obra

qualsevol pogués entendre la seva filosofia.

que només pensen en la mort, no s’adonen

del temps que perden, com assenyalava

temps ens ha ensenyat que hi ha fets transcendentals

van impel·lir Llull a una constant renovació

Persi (34-62) en les seues Sàtires: «Viu pensant

per a la història d’una llengua, lèxica. A més de la riquesa i varietat del vo-

en la mort; el temps fuig» (Vive memor Bibliografia

que l’afecten tan convulsament que la fan cabulari patrimonial present en totes les

leti; fugit hora).

perdurar. L’obra de Llull suposa una aparició

seves obres, va introduir al català una gran

Tot i que la vida és limitada a un temps determinat,

trencadora i prematura del català en els quantitat de neologismes provinents fona-

és important que les obres perdurin,

diferents camps del coneixement, superant mentalment del llatí que han deixat empenta

tal com ens recorda Sèneca en De brevitate

la primacia del llatí existent en aquells dies. i perdurat fins als nostres dies.

vitae: «L’art és llarg, la vida breu» (Ars longa,

Ramon Llull, de talent multidisciplinari i amb A l’hora de parlar de les innovacions literàri-

vita brevis). Aquesta frase és una síntesi

una ment privilegiada, va ser alhora escripes

en l’obra de Ramon Llull és adient, abans

d’una cita d’Hipòcrates recollida en els seus

tor, filòsof, teòleg, místic i divulgador, i va de res, assenyalar una qüestió trencadora

Aforismes, «La doctrina és llarga; la vida,

deixar en llegat una obra que és un dels patrimonis

per aquell aleshores: Llull és un exemple

breu; l’ocasió, fugaç; l’experiència, insegura;

més valuosos dels Països Catalans. paradigmàtic del moviment de laics que a la

el judici, difícil...» (Vita brevis, ars longa, occasio

En el segle XIII el domini lingüístic català va segona meitat del segle XIII —recordem que

praeceps, experimentum periculosum,

adquirir la seva forma definitiva. La cultura el beat neix a Mallorca el 1232— manifesten

iudicium difficile…). Aquest posicionament

arriba a la població laica que aprèn a llegir, inquietuds religioses i malden per accedir al

maldava perquè les generacions futures almenys

afavorida per l’ús generalitzat del paper, coneixement i la cultura clerical que abans

coneguin les obres d’autors del pas-

que fa més accessible la lectura. Els textos els era vedada per la seva falta de preparació

sat i quin va ser el seu paper a la història i

lul·lians han estat punt de referència per al escolar. Sens dubte, un motiu de la seva originalitat

a la literatura. Per tant, seguint amb les magistrals

desenvolupament de la cultura occidental.

i el seu tarannà innovador rau en la

afirmacions dels poetes clàssics i la

Llull és un autor de dimensió general i atem-

seva formació autodidàctica, sacsant la ins-

seva visió dels pas del temps, tal com diu

poral, promotor de la prosa catalana. Amb titucionalització del saber (principalment en

Cortés Tovar, Rosario (2017): Sátiras de Juvenal. Cátedra.

Madrid

Del Col, Jose Juan (2013): Diccionario de locuciones latinas.

Instituto Superior “Juan XXIII”. Fundación Universitat

Salesiana. Bahia Blanca (Argentina).

Guillén Cabañero, Jose (2014): Las catorce Filípicas de

M. Tulio Cicerón en su contexto histórico. Pórtico librerias.

Zaragoza

Hipócrates (2002): Aforismos. Ediciones Obelisco. Rubí

(Barcelona).

Moralejos, Jose Luis (2008): Horacio: Sátiras, epistolas,

arte poética. Editorial Gredos. Madrid

Navarro y Calvo, Francisco (1884): Epistolas morales de

Lucio Anneo Séneca. Madrid

Ovidio (2020): Arte de amar. Espasa libros. Barcelona

Ovidio (2000): Metamorfosis. Espasa libros. Barcelona

Persio, traducción por Miquel Dolç (2000): Sátiras. Gredos.

Barcelona

Séneca (2016): De brevitate vitae. Mondadori. Ostiglia

(Italia)

Terencio Africano, Publio (2005): Los hermanos. Biblioteca

virtual Miguel de Cervantes. Madrid

Virgilio (2017): Geórgicas. Ediciones Ulises. Sevilla



Ricard Ackermann

30

la universitat) i esbotzant els compartiments

estancs en els quals l’elit dels clergues mantenia,

gairebé segrestats, els coneixements. tor, l’allibera de tota servitud envers una cort,

tual.

de l’Art—, «una empresa que, com a escrip-

que amb el temps configurarà el català ac-

31

Aquesta pulsió per l’accés al saber, a la un mecenes o qualsevol convenció de gènere

narratiu, líric o didàctica pròpia del context

Maties Segura i Rubio

Veritat, va estretament lligada al seu incansable

activisme politicoreligiós: tota una romànic» (Badia, Satanach i Soler, 2009).

i Carme Marín Páez

vida —des de les aparicions nocturnes d’un Així doncs, podem trobar-nos amb innovacions

santcrist quan feia vida cortesana a la cort

de l’infant Jaume de Mallorca— lliurada a la

causa de la fe i de l’Església, amb els objectius

principals de l’extensió de la cristiandat

i la conversió dels infidels. La seva voluntat

personal d’emancipació intel·lectual, d’accés

a la Veritat, es fusiona amb la voluntat de

promoure «un programa d’instrucció doctrinal

i espiritual per al poble d’un gran abast»

(Soler, 1998), programa que compartia a

grans trets amb Arnau de Vilanova, tot i que,

segons Soler, el de Llull va ser «el projecte

més gran plantejat per un laic a l’Edat Mitjana»

(1998). El mallorquí va desenvolupar

com la fusió tota nova entre la novel·la

cavalleresca i la novel·la al·legòrica del Romanç

d’Evast e Blaquerna (1283). Blaquerna

viu aventures al bosc, lloc i punt de partida

extret de la novel·la cavalleresca, però el

protagonista, en compte d’un cavaller, és un

ermità, i l’element meravellós, habitual del

gènere cavalleresc, ha estat transformat per

Llull en al·legoria, en personificació de virtuts

o conceptes doctrinals, amb una clara finalitat

didàctica. El resultat és d’una novetat absoluta:

és una literatura diferent, moralment

profitosa i formalment brillant, d’acord amb

la funció que Déu havia donat a la literatura

Bibliografia

en un principi: donar glòria a Déu i pro-

tota mena d’instruments formatius que permetien

als illetrats accedir al saber, especialmoure

una distracció honesta. Queda ben

llengua i la literatura de Ramon Llull: llocs comuns, malen-

Badia, Lola, Joan Santanach i Albert Soler (2009), “La

ment mitjançant l’Art. Bé podem dir que «el palesa la llibertat creativa del beat: no se

tesos i propostes”, Els Marges 87 pp. 73-90.

projecte lul·lià vol superar la mediació que

Soler, Albert(1998). Espiritualitat i cultura: els laics i

sent obligat a cap tradició literària ni amb la

l’accés al saber a final del segle XIII a la Corona d’Aragó.

han introduït la ciència i els seus ministres necessitat d’acontentar un determinat públic,

Dins: Studia Lulliana. Barcelona: Universitat de Barcelona,

, núm. 38, p. entre la Veritat i els seus destinataris natu-

ja que, com s’ha dit més amunt, la literatu-

3-26.

rals: aquells que han estat cridats a servir,

amar i honrar Déu i que pel coneixement que

en poden adquirir l’honraran, l’estimaran i el

serviran millor; és a dir, tots els homes sense

excepció» (Soler, 1998). Efectivament, Llull

tenia confiança en què qualsevol home “normal”

podia assolir la Veritat. L’Art i les seves

derivacions i aplicacions permeten arribar al

coneixement de la Veritat d’una manera més

directa i planera que l’escolàstica universitària.

Tota la seva obra es pot entendre com

un esforç ingent de divulgació de la ciència

com a mitjà d’extensió de la Veritat entre els

homes. Un clar exemple d’això és el Llibre

de les meravelles, una obra que és alhora

una enciclopèdia i una novel·la, síntesi de la

combinació de producció científica adreçada

a les elits i alhora literària adreçada al poble.

És a dir, mostrar ciència al poble, perquè

aquest pugui assolir la Veritat.

La seva originalitat també rau en la finalitat

del seu projecte—la conversió d’infidels i

l’extensió de la cristiandat, mitjançant la guia

ra que produeix només està al servei de la

causa cristiana. També manté una posició

excèntrica i innovadora respecte del món de

la ciència que li és coetani. Certament, les

diferents disciplines científiques sotmeses al

seu sistema ens porten a una nova lògica,

una nova astronomia, una nova retòrica, que

desemboquen en una nova ciència.

Potser, com apunten Badia, Santanach i Soler

(2009), no podem parlar de Ramon Llull

com el “fundador de la literatura catalana” i el

“creador de la llengua literària”, però, sense

dubte, ens trobem davant d’una personalitat

extraordinària, absolutament genial, compromesa

i creativa, que va aportar moltes

innovacions a la literatura medieval coetània

i a la llengua catalana que han perdurat fins

avui dia. Llull és un autor que escriu en la

seva llengua vernacla per a fer arribar a la

població el coneixement i la missió cristiana,

aconseguint que la seva obra fos inclosa en

els primers còdexs catalans, on la llengua

emprada per l’autor ha esdevingut el model



RESSENYES

lorosos, però a la vegada trobam dosis altes

d’ironia, mordacitat i, a pesar de tot, una mirada

d’optimisme i un desenllaç esperançador.

Neus Aguiló

PER QUÈ SER FELIÇ

QUAN PODRIES SER

NORMAL?

Patrícia Bosch Mir

CONTRA EL

MANSPLAINING

Neus Aguiló

Títol: L’anguila.

Autora: Paula Bonet.

Editorial: Univers Llibres.

Any de publicació: 2021.

Número de pàgines: 300.

ISBN: 9788418375156.

L’anguila és la primera novel·la de

Paula Bonet, una autora que ha tengut

el coratge de parlar d’una experiència

personal i, a més, considerada

tabú: la mort perinatal. Estam davant

d’una de les poques obres que tracten obertament

sobre aquest aspecte de l’existència.

mament relacionats amb el temps

Hi ha pocs gèneres literaris tan ínti-

Hi ha altres qüestions que s’aborden dins

com l’autobiografia o les memòries.

Aquest llibre se’ns presenta

una obra que mescla ficció, autobiografia i

pintura: la tirania de la imatge, l’anul·lació del

com una intel·ligent combinació

desig sexual femení, la pressió social que

d’ambdues. Jeanette Winterson (Manchester,

s’exerceix sobre les dones per a semblar

1959) és una prolífica escriptora anglesa,

sempre joves o el judici constant de les seves

llicenciada a Oxford, que va agafar renom

accions i opinions.

amb la publicació l’any 1985 de l’obra Oran-

Des de la perspectiva que li donen els anys,

ges Are Not the Only Fruit. En aquesta novel·la,

la protagonista de L’anguila dissecciona la

que contenia certs elements auto-

relació sentimental que va tenir amb el seu

biogràfics, narrava la història d’una noia

professor quan ella era estudiant de Belles

d’estricta educació religiosa evangelista i el

Arts. Es tractava d’un home que li doblava

seu despertar homosexual adolescent. I si

l’edat i el qual la tractava amb un paternalisme

bé la incorporació puntual d’elements per-

32 ridícul, amb la pretensió contínua de dosonals

en la narració és una constant en la

33

nar-li lliçons sobre la vida (avui en dia en diríem

mansplaining). De fet, no és casual que

l’autora no triï un nom propi per a aquest personatge:

li diu simplement l’Homenet. Des

de l’elegància i des d’una befa intel·ligent i

elaborada, Bonet posa en evidència el comportament

d’un senyor prepotent que va humiliar

la protagonista (l’alter ego de l’autora)

mentre va durar la seva relació sentimental.

La narradora fa avançar la història a la vegada

que intercala reflexions sobre diversos

temes, com és el cas de la cultura de la

violació, la qual està penalitzada per la llei,

però, per contra, en moltes ocasions, continua

normalitzada socialment. En relació

amb aquest aspecte, la protagonista relata

als lectors que va ser víctima d’una agressió

sexual, però van haver de transcórrer molts

d’anys fins que va arribar a ser-ne conscient.

En aquest sentit, Bonet denuncia que homes

com Harvey Weinstein poden caminar tranquils

encara que cometin abusos sexuals,

perquè, d’una manera o d’una altra, el sistema

patriarcal els continua protegint.

L’anguila tracta, doncs, temes profunds, do-

Títol: Per què ser feliç quan podries

ser normal?

Autora: Jeanette Winterson.

Traducció: Dolors Udina.

Editorial: Edicions del Periscopi.

Any de publicació: 2021.

Número de pàgines: 257.

ISBN: 978-84-17339-68-5.

seva obra, Per què ser feliç quan podies ser

normal? conté, des de l’inici fins al final de la

història, la descripció íntegra de certs fragments

de la seva vida. Ara bé, l’autora els

narra d’una forma singular, ja que per a Winterson

el concepte temporal es planteja des

d’un punt de vista peculiar:

«En el nostre món interior, podem experimentar

esdeveniments que ens van passar

en un moment donat com si passessin

simultàniament. Al nostre jo lineal no li interessa

el «quan» sinó «el perquè» […] Hi ha

un sentit de l’esperit humà que existeix per

sempre. Això fa suportable la nostra mort.»

(175-176)

A causa d’això, encara que en aquestes

memòries autobiogràfiques se segueix un

cert ordre, la sensació que s’obté de totes

les seves anades i vingudes narratives, és

que es tracta d’un cercle tancat i a la vegada

obert que s’inicia amb la infància de l’autora

i acaba amb el retrobament de la seva mare

biològica.

Jeanette Winterson en realitat es deia Jane, i

va ser entregada per adopció tres setmanes



després de néixer. Aquest fet marcarà l’escriptora

i la portarà a una intensa recerca de prensió dels seus plantejaments. I és que

temporal millora la nostra capacitat de com-

POEMES

la seva identitat al llarg de tota la vida. Els segons l’autora, els finals feliços són només

seus pares adoptius foren una parella d’estrictes

evangelistes que vivien a Accrington, la vida, tres grans tipus de finals: la revenja,

una pausa, i només hi ha, en la literatura i en

Lancashire. La figura materna, enunciada la tragèdia i el perdó.

com a senyora Winterson, es descriu com

a fosca, estricta, rígida, absolutament estranya.

A casa no es llegeix res més que la

Patrícia Bosch Mir

Bíblia, i la Jeanette tindrà sempre la sensació

que ha aparegut al bressol equivocat. Els

POEMARI VIURE,

llibres, la literatura, li donaran un cert confort

enmig d’aquest entorn tan feréstec, però la

APRENDRE, VIURE

senyora Winterson considera la ficció com

Júlia Marchena

heretgia i els crema. Aquest fet impactarà

significativament la vida de l’autora, ja que

davant d’això determina que la mare adoptiva

se’n vagi «a la merda […] els escriuré jo

NITS

mateixa». En un entorn així la seva homosexualitat

esdevé un pecat imperdonable, i Je-

les ales desplegades i

Somnis grans en un cos d’infant,

annette Winterson decideix marxar de casa

el vent bufant.

als 16 anys. La Sra. Winterson lacònicament

Quantes nits amb els ulls tancats,

s’acomiada d’ella formulant-li la pregunta

tocant la lluna

que ha esdevingut el mantra inconscient de

en un mar sense horitzó al davant.

34 moltes generacions: «Per què ser feliç quan

35

podries ser normal?».

Encara que el llibre fa un recorregut no estrictament

lineal de la vida de l’autora, la distància

li permet plantejar, mentre explica els

fets, una sèrie de reflexions vitals. Aspectes

com l’amor, la intel·lectualitat, els conflictes,

el sentit de l’existència, el pas del temps, van

apareixent com a eixos vertebradors en la

recerca de la seva identitat sexual i personal.

Si bé aquesta recerca és comuna per a tots

els humans, en el cas de l’autora assoleix un

cert punt de desesperació a causa del desconeixement

que va tenir durant molta part

de la seva vida sobre quins varen ser els

seus orígens reals. Aquest fet li condiciona

profundament el caràcter de les relacions

amoroses que té i, a la vegada, de tota la

seva obra literària.

En definitiva, ens trobem davant d’un interessant

exercici de reflexió sobre el pas del

temps escrit per una de les autores angleses

més rellevants del segle XX, traduït ara al

català després de deu anys de la seva publicació

original en anglès. Aquesta distància

Nits descarades

que van engolir la vergonya,

que es van beure tots els somriures

que el cel va pintar.

I ara, al davant,

quants matins,

quantes històries

contades i engreixades

amb records difuminats,

envellits, engrandits.

Tornin els ulls a inventar!

Tornin les nits infinites

quan les vulguem estirar!

Que el rellotge no ens marqui les fites,

que les absències i els silencis

ens deixin avançar.

Que tornin els ulls a somiar i

en les nits serenes de silenci,

aquelles que no hem volgut perllongar,

que puguem glopejar la vida i

tornar-la a encetar.

Foto: Júlia Marchena



ENCARA LLUNY DEL DARRER BLAU

Un blau, el darrer,

i el temps encara

repetit.

Tocaren les campanes

i no vam poder avançar.

Els mateixos errors

dins el darrer mirall.

Potser la por a ser a l’altre costat

o potser la fam per sentir-nos grans.

Quantes vegades hem de tornar a ensopegar?

Quantes petjades per respirar més fort,

per respirar més aire,

per engolir-ho tot.

Mai tan lluny,

el darrer blau en l’infinit,

lluny, molt lluny

d’un món compartit.

Encara que passin les hores,

volin els dies

i passi la vida:

Somia.

Encara que el cos no acompanyi

i la ment tot ho enganyi:

Somia.

Somia dormint i despert,

somia per tu i pel darrer.

No deixis que el temps fugi sense desitjar,

no deixis que passi sense somiar:

Viu i somia.

Júlia Marchena

RETORNAMENTS

Maties Segura i Rubio

DOCTOR D´ESTELS

Maties-chan, com ja sabeu,

és el meu nom, bum-bum-bum-bum-bum,

mes no sabeu: soc un estel

que a la lluna vaig.

Uh! Ja sé que, amb el desig de ser un indi, soc

un bon espinguet al mig del món civilitzat.

Penco aquí, i gasto allà.

Bé, així que adeu-siau!

Bones nits i molts bons dies aquí en el camp.

Oh, que bé! Quin bon indret!

Lluny de la gran ciutat!

Amb l’enginy de poemes i relats, les galàxies misterioses

puc recórrer i explorar-les lliurement.

36

Benvolguts amics, si obrim bé les ments, volarem tots, en concòrdia

SOMIA

i sense plors i amb bons somriures. Adeu-siau!

37

EL COR DE DRAC

Grau de Castelló, 27 d’agost del 2021.

Tot és molt fabulós, misteriós, somniador.

Puc fer sense tu aquest viatge estrany i molt llunyà.

Has d’aprendre a estar sol, no dependre d’altres sempre:

només així, amb el cor fort, podràs triomfar.

Aixeca el cap, omple’t el pit si vols que t’estimi.

L’amor no es compra ni es ven, has de ser valent.

Vull viure d’aventures i millor si és amb tu,

perquè així tot és més bonic.

Tothom vol sentir amor i tenir joia al cor,

però si algú et talla les ales, l’has de deixar.

L’amor lliure és el més sa, perquè no t’obliga a res.

Si estàs allunyat de mi,

pensa que, si sé que ets feliç, el meu cor somriu.

Grau de Castelló, 27 d’agost del 2021.



ELS LLUITADORS

Visca, visca, som els lluitadors!

Cada dia lluitem per ser millors,

hem de treballar sense mai parar,

car infinits rebuts hem de pagar.

Un ai vola i va per tot arreu,

és el crit del poble el que escolteu,

que el nostre lament, ubic com el vent,

durarà fins al nostre alliberament.

El govern dretà mai no ens manarà,

defensa l’elit i un poble empobrit…

Serem ingovernables i eixerits!

El cor vola, nostre és l’univers,

l’aventura i els espais oberts.

Lluitem per viure en un món lliure,

i sempre tenim a punt un somriure.

Visca, visca, som els lluitadors!

Cada dia lluitem per ser millors,

38

hem de treballar sense mai parar,

car infinits rebuts hem de pagar.

39

Grau de Castelló, 26 d’agost del 2021.

Maties Segura i Rubio



Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!