C+ Revista de lletres i més: número 2

aquest passa igual per a tots o si aquest té
el mateix significat. La teoria de la relativitat
elaborada pel gran científic Albert Einstein
(amb la gran i fonamental ajuda de la
seva primera esposa Mileva Maric, a la qual
diferents cultures, com a última etapa de la
vida més propera a la mort. El desig dels homes
i les dones de gaudir una llarga vida no
ha estat exclusiu d’una època o d’una cultura,
és una ambició humana intemporal, per
naves, velut umbra, «el temps vola, com els
núvols, com les naus, com les ombres». En
aquests versos, Virgili posa en relleu la fugacitat
de la vida dels mortals. El temps s’escapa
de les nostres mans fem el que fem, i
després va denigrar després amb exigències Pere Juvés
a la qual la vellesa representa el declivi i la ho fa per a tothom igual, sigui quina sigui la
tals com que havia d’acceptar sense retrets
brevetat de l’ésser humà.
condició social i econòmica de cadascú.
la seva falta d’afecte o que havia de respondre
El tema de la vellesa va ser contemplat pels Ovidi (43 aC- 18 aC), en relació amb la furaula,
immediatament quan ell pronunciés pa-
pensadors clàssics llatins en múltiples asgacitat
del temps que s’esmuny entre els
entre altres grolleries), ja parla de la La principal preocupació de la humanitat
des d’èpoques ancestrals és el
el sanitari. La literatura clàssica mostra molts aprofitar l’edat. El temps s’esmuny amb peu
pectes com el polític, el social, el psicològic i nostres dits, diu en l’obra Ars amatoria: «Cal
relativitat del pas del temps i indaga sobre el
seu propi concepte, qüestionant-se què és el pas del temps. A mesura que aquest
exemples sobre la influència del pas del rabent» (Utendum est aetate. Cito pede labitur
aetas.); i en Les metamorfosis: «Res és
temps. El temps no només és universal, sinó transcorre uniformement i constantment
els homes i dones no poden
rència de la joventut enfront de la vellesa, ja més veloç que els anys» (Nihil est annis ve-
temps en les persones, destacant la prefe-
que fins i tot, per una sola espècie, la humana,
canvia la seva concepció radicalment si
parlem d’una dona o d’un home de Chiapas,
Barcelona o Lhasa.
En definitiva, potser caldria que visquéssim
més el nostre present i intentéssim ajudar i
millorar la vida dels que ens envolten per tal
que evolucionés la nostra. És difícil, però no
impossible, diuen alguns cors molt nobles.
El present, al final, té molt més valor que
fer res per aturar-lo o retrocedir-lo, per esmenar
o millorar coses passades.
No podem evitar al temps, d’ençà que naixem
fins que morim, és el que determina les
nostres vivències en les diferents etapes de
la nostra vida.
Una de les pors més grans per a la majoria
de les persones és la d’envellir, la gerontofòbia,
que provoca una gran ansietat i angoixa
que aquesta última ha estat vista com una edat
trista, com una mena d’avantsala de la mort.
Les societats més favorables a la vellesa
han estat aquelles que es recolzaven en la
transmissió oral de les tradicions i costums
populars, on l’ancià complia el paper de memòria
col·lectiva. D’altra banda, les societats
en què es rendia d’una manera o una altra
culte a la bellesa o a la força física manifesten
locius.); i sentència «El temps devora totes
les coses» (Tempus edax rerum).
Els homes i les dones s’han d’espavilar amb
el pas del temps, ja ho va dir Ciceró (106 aC-
43 aC) en les Filípiques: «Res està sempre
en flor, una edat en segueix una altra» (Nihil
enim semper floret aetas succedit aetati).
Horaci (67 aC-8aC), ens urgeix a gaudir al
màxim de la joventut quan als seus versos,
26
un major menyspreu per la vellesa. de les Epístoles, afirma: «La joventut s’escalocius.);
el passat i el futur; l’un inamovible, i l’altre, davant dels canvis físics i psíquics que es donen
en arribar a la tercera edat. També exis-
Gràcies a la literatura clàssica, tenim exempa»
(Fugit iuventus.). De la mateixa manera, potser inexistent. El present, al final, és el
27
moment en què més podem impactar. Està
ben viu, i hem de pensar que probablement
el passat i el futur són tan inconsistents com
la nostra pròpia existència terrenal.
Norman Rangel
EL TEMPS DELS
PENSADORS LLATINS
CLÀSSICS
teix la cronofòbia, la por al pas del temps, fet
que provoca en certes persones situacions
de malestar i estres psíquic.
Gran part del pensament humà està centrat
en com actuar enfront de la mort i del temps,
dos conceptes que regeixen la nostra vida
i marquen les diferències culturals entre els
pobles i les societats. Això queda ben palès
en els diferents comportaments de cada poble
davant la mort, amb rituals funeraris específics
per a cada comunitat.
El temps és una mesura exclusivament racional.
Els animals no tenen consciència del
temps ni temen la mort, tant els hi fa el pas
de les hores, minuts i segons, i actuen sense
aquesta preocupació humana.
Els homes i dones actuem condicionats pel
temps. Tenim la dificultat per saber com comportar-nos,
ja que coneixem el passat i desconeixem
el futur. Prenem consciència de la
mort i del kronos i cerquem fórmules per poder
dominar-los, per evitar la mort i controlar
el temps, fita inassolible fins avui dia.
La consideració de la vellesa ha variat en les
ples de molts pensadors que han parlat
sobre el temps i la mort. Un dels primers a
parlar del temps és el poeta romà Virgili (70
aC-19 aC): «El
temps s’esmuny»
(Tempus fugit)
apareix en les
Geòrgiques, però
la frase exacta
és «S’escapa el
temps irrecuperable»
(Fugit irreparabile
tempus).
Aquestes frases
llatines que es
poden trobar en
molts rellotges de
sol de les masies
catalanes; a vegades
es completen
amb els vers
sencer del poeta
llatí: Tempus fugit,
sicut nubes, quasi
quan diem: que curta és la vida!, Séneca, (4
aC- 65 ) respon en De brevitate vitae: «No és
que tinguem poc temps, és que n’hem perdut
molt» (Non exiguum temporibus habemus,
sed multa perdidimus).
El pas del temps també afecta la bellesa i
es nota físicament. Aquesta és una altra de
les preocupacions de les persones, cosa
que ha afavorit la proliferació de clíniques i
de locals de culte al cos. Juvenal (60-128),
anticipant-se al nostre temps, va escriure, en
el Llibre II: Sàtira 6: «La teva cara computa
els teus anys» (Facies tua computat annos).
També l’Ovidi, en Les metamorfosis, fa especial
menció del temps: «El temps és devorador
de les coses i tu, envejosa vellesa, ho
feu malbé tot, i tot, rosegat per les dents de
l’edat, ho consumiu tot amb una mort lenta»
(Tempus edax rerum tuque, invidiosa vetustas,
omnia destruitis, vitiataque dentibus aevi
paulatim lenta consumitis omnia morte). I
Séneca (4 aC- 65) remata, en Epistulae morales
ad Lucilium: «Cada dia morim» (Cotidie
morimur)