C+ Revista de lletres i més: número 3

14
SOCIO
LINGÜÍSTICA
ALGUNS PARLARS
VALENCIANS
Àlex Perpinyà
Arreu dels territoris de parla catalana,
trobem diverses maneres
de parlar i d’escriure, tant és així
que no solament trobem diferents
ventalls de lèxic, sinó que també
podem trobar altres fenòmens com distintes
formes de conjugar un mateix verb o expressions
característiques de zones més o menys
concretes.
En primer lloc, cal destacar que aquestes fites
que estableixen com es parla a cada part
del territori són, en major o menor mesura,
difuses. És pràcticament impossible filar tan
prim com perquè allò que diem siga completament
cert. Podríem utilitzar divisions per
dialectes, per països, per comarques, per
pobles… i, a més a més, quan acabàrem la
feina, caldria, si més no, revisar-la contínuament,
perquè la llengua és una eina viva.
En aquest escrit s’intenta fer una aproximació
ben superficial a dos fenòmens del català
que es fan servir a algunes comarques del
País Valencià: en primer lloc, el verb haver-hi
no porta el pronom feble lexicalitzat, és, simplement,
haver; d’altra banda, les formes
verbals pròpies d’algunes zones com, per
exemple, les terminacions en -isc.
Abans d’anar per feina, cal explicar que hi
ha moltíssims altres fenòmens interessants
arreu dels territoris de parla catalana i també
que aquests que s’intenten explicar ací molt
probablement són presents a altres llocs. En
definitiva, es busca relativitzar algunes descripcions
de la llengua sense desmerèixer
cap varietat.
Tots hem vist aquests mapes on es descriu
l’ús d’una paraula intentant detallar com es
diu en cada sector dels territoris del català.
Molts d’aquests mapes formen part d’un gran
treball de recerca, desperten curiositat i ens
fan adonar del tresor de llengua que tenim.
Aquests plànols s’han de saber interpretar, i
un principi fonamental a tenir en compte és el
fet que aquestes separacions que es proposen
no són “muralles” a les quals en una banda
es pot dir solament tomàtiga i a l’altra únicament
tomaca —per posar un exemple—.
Així trobem que el català és una llengua poc
centralitzada, en la qual, per a construir les
diverses gramàtiques modernes, s’han tingut
en compte els diferents parlars arreu dels
Països Catalans. Aquesta última afirmació fa
una aproximació d’allò que potser s’ha sentit
alguna vegada: «Una llengua és un concepte
abstracte, ningú parla una llengua, tots parlem
dialectes». Aquesta manera de “teixir” la
normativa fa que totes les varietats tinguen
representació i, inevitablement, que descobreixen
trets descriptius que no s’utilitzen —o
no de la mateixa manera— a alguna varietat.
Un altre punt clau és interpretar correctament
aquestes normatives, i és que un dels assumptes
crucials és adonar-se que el fet de
no ser normatiu no implica que siga incorrecte.
En determinats contextos, un valtros pot
ser tan vàlid com un cultisme en uns altres.
El català correcte és aquell que fa servir paraules,
expressions i construccions genuïnes
i que està ben adequat al context en el qual
es parla o s’escriu.
Com a últim assumpte fonamental abans de
descriure els dos trets dels quals parlàvem
al principi de l’escrit, és important valorar els
diversos ritmes evolutius de la llengua catalana
arreu de tot el territori catalanoparlant.
A causa de fenòmens polítics i demogràfics
entre d’altres, la llengua catalana no ha evolucionat
de la mateixa manera a unes zones
que a unes altres.
Anem per feina. A tall de descripció, i més enllà
d’entrar en qüestions més complicades o
conflictives com la concordança del verb haver-hi,
històricament el verb haver-hi ha anat
adoptant a part dels territoris de parla catalana
l’afixació d’un pronom feble en posició
enclítica fins al punt de lexicalitzar-lo. Açò ha
esdevingut d’aquesta manera perquè habitualment
el verb haver s’utilitzava amb el pronom
feble hi afixat al darrere, fent la funció
de complement preposicional, complement
circumstancial o predicatiu, i, a poc a poc, va
anar gramaticalitzant-se fins a formar el verb
haver-hi. Així, tots dos mots, haver i hi, formen
el verb haver-hi. Aquesta lexicalització
no s’ha produït a altres zones, com ocorre a
una bona part del País Valencià.
Per a acabar, l’altre fenomen representatiu
de bona part dels parlars valencians és la terminació
verbal en -isc en la primera persona
del present de molts verbs de la tercera conjugació.
Mentre que a altres zones de parla
valenciana i les de parla balear, la forma
genuïna és la terminació en -esc. Així trobem
formes com acomplisc/acomplesc, discutisc/
discutesc o gaudisc/gaudesc. Aquest fenomen
també és un tret evolutiu de la nostra
llengua.
Si d’aquesta menuda anàlisi es pot extreure
alguna essència, és que cal que ens fixem
en el gran nombre de semblances entre tots
els parlants del català i també que gaudim de
les diferències amb total normalitat.
Àlex Perpinyà
PROU DE
DISCRIMINACIÓ
DIALECTAL! SEN-
SE ORIGEN NO HI HA
IDENTITAT
Mariona Bosch-Carme Marin
A
la Catalunya profunda, a l’interior
de les comarques tarragonines,
allà on neix el Francolí i pel sud fa
frontera la Plana de Lleida, es troba
la Conca de Barberà. Aquesta
zona geogràfica de traspàs entre isoglosses
parla diferent, és especial: parla Xipella i altres
varietats similars. Probablement molta
gent no sàpiga ni de la seva existència. Es
tracta geogràficament i lingüísticament d’una
franja de traspàs entre el parlar oriental i
l’occidental que ha afavorit la riquesa lèxica
d’aquest subdialecte. És un marge vertical
que baixa des de l’Alt Urgell fins a la Conca.
Una zona amb un parlar en extinció que
es caracteritza per un aiguabarreig lingüístic
d’una pregona riquesa de vocabulari. El tret
15