Allà on et porti el ritme

SARAH
DASS
ALLÀ ON
ET PORTI
EL RITME
LA MAR SALADA
d'Edicions del Pirata

Tabanca. /ta'baŋka/ substantiu
Terme antillà que es refereix a un desig profund i anhelant
que consumeix la ment i l'esperit d'una persona i la
deixa com una reminiscència adolorida del que era.
Un anhel insaciable.
Una necessitat d'una persona en particular que no
sent o ha deixat de sentir el mateix.
Un amor no correspost.
El pitjor.

1
Quan era més jove, les vacances prometien llibertat; no
hi havia escola, no havia de matinar... Només recordo la
calor, la platja, els llavis cremats pel sol, la roba amarada
de suor i els cabells perfumats pel mar. Gaudia de matins
mandrosos al llit, sense cap lloc on anar ni res a fer. Les
hores del dia anaven passant, sense cap objectiu ni urgència.
Quan era més jove, les vacances també significaven
música. I on hi havia música, hi era ell.
La primera nit, la vaig veure travessar l'habitació
Era el tipus de noia que ja ha pres la decisió
No podia apartar els ulls, no podia deixar de mirar-la
La seva forma de moure's va fer quedar-me
Vaig intentar ignorar la cançó, i la punxada d'incomoditat
que em causava, mentre caminava per la vora de
9

ALLÀ ON ET PORTI EL RITME
la piscina de l'hotel. Les meves sabates van patinar una
mica, fins i tot havent evitat el gran toll d'aigua del costat
del cartell que anunciava «Terra mullat». Vaig fer una
ullada a la terrassa. Uns quants nois i noies sorollosos
s'agrupaven al voltant del bar, però el meu pare no hi era.
On era? El meu telèfon va vibrar a la butxaca. No vaig
haver ni de mirar per saber que era la meva millor amiga,
l'Olivia. No vaig contestar. Ja havia enviat set missatges
aquell matí! No sabia què més fer perquè entengués que
estava ocupada.
I les noies diuen
Com si cada dia fos festiu
Alegra'm el dia
Fes que cada dia sigui estiu
—Hola, Jerald. —Em vaig acostar al cambrer. Tenia
un got buit a la mà i un drap de quadres sobre l'espatlla.
Tot i que tenia quaranta llargs anys, tenia una complexió
atlètica i unes galtes rodones que li donaven un aspecte
juvenil—. Has vist el meu pare?
Es va girar cap a mi.
—No, des d'aquest matí.
Els dies, vius; les nits, embogides
Sé que ho recordaràs
Que això és una autèntica follia
Això, no ho oblidaràs
10

SARAH DASS
—Ens podem saltar aquesta cançó? —Vaig assenyalar
cap a l'altaveu.
—No t'agrada la cançó, «Boss Lady»?
Vaig posar els ulls en blanc en escoltar el meu sobrenom
no oficial, «Boss Lady». El personal de l'Hotel
Plumeria semblava trobar-lo hilarant. Portava sentint-lo
des que tenia memòria, probablement des dels meus dies
en bolquers. El més irònic era que mai s'havien referit
així a ma mare, que és qui realment n'havia estat la cap.
Ara que ja no hi era, el malnom només em recordava que
jo encara tenia molt per aprendre.
El Jerald va riure:
—Em pensava que això era el que ara escoltàveu tots
els joves.
—Jo no. —Vaig allargar la mà per sobre de la barra i
vaig agafar una cirera del recipient, ple de licor marrasquí,
que tenia al davant.
—Ei! —va advertir-me i em va fuetejar amb el drap
que tenia sobre l'espatlla.
Però jo havia estat més ràpida i, ja fora del seu abast,
reia mentre li ensenyava la cirera entre les dents.
Cap rima, cap raó
Cap indecisió, cap por
Tan sols anem cap a l'abisme
<strong>Allà</strong> on et porti el ritme
11

ALLÀ ON ET PORTI EL RITME
Un cop més, em vaig preguntar si mai podria sortir-me
amb la meva i aconseguir prohibir les cançons
de DJ Bacanal a l'hotel. L'únic que em va impedir intentar-ho
va ser que sabia que hauria d'explicar per què i, pel
que fa a mi, aquesta caixa de Pandora de ben segur que
podia romandre tancada.
Vaig llençar la tija de la cirera a la paperera de darrere
de la barra i vaig tornar al meu problema més urgent: el
meu pare.
Els esglaons de la terrassa conduïen al jardí principal.
A fora, l'aroma de la pluja recent encara flotava a l'aire.
Vaig caminar per l'herba acabada de tallar. Sota els peus,
podia sentir la terra tova i humida.
Finalment, vaig veure el pare pescant al mirador, un
penya-segat suspès a uns tres metres sobre l'aigua. El cel
de mig matí es mantenia clar i l'aigua cristal·lina de sota
reflectia un intens blau safir. La marea havia retrocedit
prou com per revelar l'arc complet de la badia a la nostra
dreta, mentre que a l'esquerra s'estenia l'horitzó.
El pare duia una camisa de botons estampada amb un
avalot de lloros, amb les seves ales multicolors aixecades
en ple vol. Per desgràcia, no era ni de bon tros la roba
més vergonyosa que tenia. De fet, feia temps que sospitava
que havia recopilat el vestidor més horrible de la terra
expressament. Era l'única explicació que hi trobava.
El pare sostenia un peix que es bellugava. Les seves
escates platejades brillaven a la llum del sol. Era bell però
incomestible, així que el va tornar a llançar a l'oceà.
12

SARAH DASS
Vaig anar directe al gra.
—Pare, si us plau, explica'm per què hi ha una reserva
de la vila. Per a tres setmanes? I amb el teu nom?
El pare va somriure. Els seus dits bruns van encebar
amb cura l'ham abans de llançar-lo. Va subjectar la llinya
entre el polze i l'índex, donant-li la longitud justa abans
de pessigar-la amb força. L'antic rodet de metall rovellat
li penjava del braç. Per moltes canyes de pescar noves i
cares que li haguessin regalat al llarg dels anys, semblava
decidit a utilitzar la relíquia d'acer. Deia que cap altra tenia
el mateix tacte i estirada de la llinya.
—Calma't, Reyna —va dir—. És un favor per al Jake.
—El Jake? —Per què el meu cunyat volia llogar la vila,
l'allotjament més car de l'hotel? Ell i la meva germanastra,
la Pam, ja tenien tota una casa per a ells sols.
—Em va demanar que li reservés per a les seves germanes
—va dir el pare—. No et preocupis, són elles les
que paguen. Només van pensar que era millor que la reserva
no estigués a nom seu.
Vaig obrir la boca com un estaquirot. El vent, que segons
abans semblava refrescant, ara el sentia prou fort
com per fer-me volar.
—Pare!
El meu pare es va sobresaltar, fent la volta per
mirar-me.
—Què?
13

ALLÀ ON ET PORTI EL RITME
—Estàs dient que la reserva és per a les germanes
del Jake? Per a l'Eliza i la Hailee Musgrove? Aquestes
germanes?
—Que té altres germanes? —va preguntar lentament,
encara que tots dos sabíem que el Jake no en tenia d'altres.
—Això és important! Perquè no m'ho vas dir?
La Hailee Musgrove era una supermodel, i l'Eliza, pel
que vaig poder comprovar, una influencer a Instagram
i YouTube. Cap de les dues professions no m'inspirava
més que indiferència, però per a milions de persones,
eren importants, així que sens dubte era una gran oportunitat!
Les hauria d'haver conegut per primera vegada
al casament que havien de celebrar la Pam i el Jake un
any enrere.
—No m'havia adonat que n'eres fan —va dir el pare.
Vaig esbufegar.
—No especialment.
Però no necessitava ser-ne fan per saber que allò podia
ser fantàstic per a l'hotel.
—Sigues amable, va —va advertir el pare.
Em vaig creuar de braços i vaig tossir.
—Pare, sempre soc amable.
El pare no va dir res, però semblava que en dubtava.
—A la vila, només hi haurà allotjades les germanes del
Jake i alguns dels seus amics. No hi ha cap motiu per causar
cap enrenou.
Vaig consultar l'hora al meu telèfon. Quedava molt
per fer. Molt sarau per muntar.
14

SARAH DASS
—M'ho hauries d'haver dit abans! —«Com ara al segon
després que el Jake va fer-te la reserva», vaig pensar.
—Ja fas massa coses. —El pare va agitar una mà—.
Segur que el William se n'ha encarregat: és la seva feina.
Vaig prémer les dents.
El William! El nou cap de reserves...
Dubtava molt que el que el William fes per preparar
la reserva fos suficient. Per començar, de ben segur que
no havia seguit les llistes de comprovació de la mare per
preparar la vila, ni els seus protocols per rebre convidats
d'alt nivell. De fet, n'estava segura perquè encara no havia
tingut ocasió d'ensenyar-li-ho.
—En realitat, carbasseta —el pare va començar a recollir
la llinya—, és bo que m'ho recordis. El seu avió ja deu
ser aquí. Hauríem de preparar-nos per rebre'ls.
Se'm va regirar l'estómac.
—Que ja són aquí? Però si la reserva és per aquesta nit!
El pare em va mirar amb recel, probablement notant
la creixent alarma a la meva veu, a la meva cara.
—Ells… van trucar ahir per demanar si podien arribar
abans.
—Pare!
—Només són unes hores abans. No és tant enrenou
com si s'afegís algú a la reserva de la vila...
Vaig fer mitja volta i vaig córrer cap a l'edifici principal.
—Aquest no és el problema!
15

2
Vaig arribar al vestíbul en temps rècord. Passant a tota
velocitat per davant de la recepció, vaig ignorar el William
—el traïdor— quan em va cridar, i vaig irrompre
al despatx del pare. Durant els seus últims dies, la mare
va deixar un munt de notes útils a l'hotel. Havia pensat
que el pare i jo les necessitaríem quan ens en féssim càrrec.
Pel que jo sabia, el pare no els havia fet més que una
ullada ràpida, però jo les havia estudiades com si fossin
un mantra. Podia recitar-ne la majoria de memòria, però
era tan poc freqüent que algú s'allotgés a la vila —i molt
menys una celebritat— que, la veritat, no recordava gaire
bé quines em podrien ser útils avui.
El meu telèfon va vibrar. El vaig mirar ràpidament i
vaig veure que era l'Olivia una altra vegada.
Et convido a dinar? Et trobo a faltar...
16

SARAH DASS
Per molt que apreciés el seu intent de subornar-me,
afalagar-me i fer-me sentir culpable amb tan poques paraules,
realment no podia.
Ho sento. Estic ocupada
La seva resposta va ser ràpida:
Sempre estàs ocupada :(
Vaig deixar el telèfon sobre l'escriptori i em vaig
connectar a l'ordinador. Just acabava de consultar els
documents que necessitava quan va entrar el William.
—T'estava cridant. Que no em senties? —Es va aturar
a l'altra banda de l'escriptori, amb una carpeta sota el
braç i una mà al maluc. La seva camisa d'un groc cridaner
destacava sota l'americana blau fosc que portàvem els empleats
del Plumeria—. Què t'ha passat? Se't veu horrible.
El vaig fulminar amb la mirada per sobre de l'ordinador.
No em va fer falta un mirall per intuir que, quan era
amb mon pare al mirador, el vent havia fet que se'm deixessin
anar els rínxols de la goma dels cabells. En lloc de
tenir un aspecte encantador, amb la cabellera volant al
vent, probablement semblava tan histèrica com em sentia.
—Has acabat de preparar la vila? —vaig preguntar.
—Saps què ha passat amb els constructors que havia
contractat per a aquest matí? —va replicar sense perdre
el ritme.
17

ALLÀ ON ET PORTI EL RITME
Em vaig dreçar.
—Et refereixes als constructors que havies contractat
sense que n'estigués al corrent?
—Respon la pregunta.
—Respon tu primer la meva.
Em vaig creuar de braços, i ell també.
El William, de vint-i-quatre anys, s'havia incorporat a
la plantilla del Plumeria feia uns quatre mesos. Va arribar
al seu lloc en plena forma, aportant centenars d'idees per
a millores i actualitzacions. Mesos després, encara no havia
abandonat els seus plans. No semblava entendre que
aquí les coses es feien d'una manera determinada i que així
havia estat des que la mare dirigia l'allotjament. Estava
arribant a un punt en què havia superat la categoria de
«Molèstia» i s'acostava a la de «Gra al Cul».
—Per descomptat que tinc llesta la vila. —Va posar els
ulls en blanc— . La tinc neta i ventilada des de dimarts.
—I les bombetes? Sempre te n'oblides…
—Vaig fer que les revisessin i que canviessin les que
fes falta. Ara tu, digues-me què has fet.
Vaig arronsar les espatlles.
—No sé de què em parles.
—No dissimulis. El teu pare ja havia donat el vistiplau
a aquests constructors! L'obra ja estava pagada...
Vaig assimilar la notícia amb una mica d'irritació. El
pare i jo sens dubte tindríem una xerrada més tard.
18

SARAH DASS
—Ara, tots els obrers han desaparegut —va dir el
William—. I l'empresa no contesta les meves trucades.
Sé que has fet alguna cosa.
Vaig intentar no somriure. No era pas fàcil.
—M'he limitat a explicar-los que ja no necessitem els
seus serveis.
I que no hi havia ningú anomenat William Ellison
treballant per a nosaltres. Una mica extrem, ho sé. Però
és que havia estat intentant enderrocar la pèrgola, la
meva pèrgola! La petita estructura hexagonal on s'havien
casat els meus pares. On havia celebrat tres festes
d'aniversari, guanyat dues cerques d'ous de Pasqua i on
havia fet el meu primer petó. On m'amagava quan necessitava
un descans dels convidats, del personal, del pare…
de tots plegats.
D'acord, potser l'estructura de la pèrgola no era tècnicament
«estable». Però seguia sent meva. El William no
tenia dret ni de mirar-la, i encara menys a enderrocar-la!
—La pèrgola és una causa perduda —va dir el William—.
Els fonaments són febles. El terra no pot sostenir-la. No
té sentit invertir diners en una cosa que literalment s'està
enfonsant. D'una manera o altra, aquesta cosa s'ensorrarà.
—Si això és el que vols pensar, d'acord. —Vaig agitar la
mà en un moviment circular per concloure la conversa.
No tenia temps per a això—. Ja hem tingut aquesta discussió
i mai no la guanyaràs! Deixa de fer el ploramiques.
La mandíbula del William va fer una sacsejada.
—Jo no ploro.
19

ALLÀ ON ET PORTI EL RITME
—Bé, d'acord —vaig mirar l'hora a l'ordinador—, però
ara com ara, repassarem la llista de verificació per preparar
la vila. Necessito assegurar-me que no t'has deixat res.
—No tenim temps —va arrufar el nas i va creuar l'habitació
cap a la finestra que donava a l'entrada principal—,
són a punt d'arribar!
—Seu, si us plau. Aprofitarem el temps que tinguem.
Potser tenim una bona estona, si han trobat cua a la
duana.
—En realitat, tens dos minuts. —Va separar dues tires
de la persiana—. O menys! Estan aparcant al camí de
l'entrada.
Vaig córrer cap a la porta i després vaig tornar a l'ordinador
per pujar la llista de comprovacions al núvol i,
així, després comprovar-la a la vila pel meu compte amb
el mòbil.
—Els pots entretenir? —vaig preguntar al William—.
Dona'ls una volta pels terrenys, ensenya'ls el camí que
duu cap a la platja…
—Què caram!?
Em vaig sobresaltar, sorpresa pel to.
El William va apartar més la persiana. El seu nas es
va estrènyer contra el vidre com si estigués disposat a
travessar-lo.
—És alguna mena de broma?
—El què? —vaig preguntar, confosa.
—Aquesta és la Hailee Musgrove? Què fa aquí la Hailee
Musgrove?
20

SARAH DASS
Ah, això? Vaig posar els ulls en blanc.
—Pel mateix pel que ve tothom, suposo. —Vaig acabar
de pujar els fitxers al núvol.
—És una bogeria! —va dir.
—Oi que sí? —Una part de mi volia quedar-se, només
per veure com l'arrogant encarregat de reserves s'ensorrava
del tot, però no tenia temps. Em vaig dirigir cap a la
porta—. Pots distreure'ls o què?
—I… i aquí hi ha l'Eliza Musgrove —va dir, o ignorant-me
o potser sense sentir-me. Parlava com si això li
provoqués dolor i tot—. No m'ho puc creure! I aquest és
el Leonardo Vale? DJ Bacanal!
Espera. Què?
Em vaig situar al seu costat a la finestra. Dos tot terrenys
negres s'havien aturat a la rotonda, a l'entrada de
l'hotel. Tres dels porters treien i apilaven diverses maletes
de disseny del maleter. Vaig reconèixer fàcilment
la Hailee: el seu cos llarg i atlètic sobresortia per sobre
dels altres. Portava uns texans trencats i una samarreta
amb un logotip massa descolorit perquè el pogués llegir.
Mentre l'observava, es va regirar els cabells, tan negres
com la tinta, i va abraçar algú que no podia acabar de
distingir, fins que...
Va home, va!
Em tremolaven les mans mentre separava més les
persianes. El William tenia raó: era el Leonardo Vale! El
líder de DJ Bacanal estava davant del meu hotel, somrient
a la Hailee Musgrove. I no estaven sols!
21

ALLÀ ON ET PORTI EL RITME
També vaig veure el Fish. Òbviament, aquest no era
el seu nom de debò. El misteri de per què havia triat ferse
anomenar així s'escapava fins i tot als seus fans més
acèrrims. En aquell moment, el Fish era a l'entrada del
meu hotel, assegut de manera precària sobre una de les
maletes més grans, amb els cabells blaus i platejats caient-li
per davant dels ulls. Estava mig adormit, recolzat
a la nansa aixecada, fins que l'Eliza Musgrove el va tocar
amb un dit al front, sobresaltant-lo perquè s'incorporés.
A diferència de la resta del grup, l'Eliza no tenia aspecte
d'haver passat hores d'un avió a un altre, sinó que semblava
haver sortit de les pàgines d'una revista. Era una
de les poques persones a qui els esqueia bé vestir una
granota d'una peça; els cabells li queien fins a la cintura
en una impecable cueta alta que hauria impressionat
fins i tot l'Ariana Grande.
I després hi era ell!, el tercer i darrer membre de DJ
Bacanal.
Portava uns texans blaus ajustats i una samarreta
blanca de màniga curta: una vestimenta que semblava
senzilla, però que probablement costava més que tot el
seu antic vestuari junt. I malgrat tot, malgrat tota la seva
pulcritud, l'hauria reconegut arreu.
Era l'Aiden!
Feia tant de temps que no el veia en persona...
Fins i tot des d'aquella distància podia veure que havia
canviat molt. Abans, era força escanyolit, però ara
les espatlles i els braços se li havien eixamplat amb uns
22

SARAH DASS
músculs sorprenents. Abans duia els cabells curts, ara li
creixien en compactes rínxols negres. Sempre li havia dit
que estaria fantàstic si se'ls deixava créixer, i tenia raó.
Algú més persuasiu que jo el devia haver convençut.
—Molt bé! —va dir el William amb veu aguda—.
Suposo que aniré a donar-los la benvinguda. Vens?
Vaig deixar escapar una riallada aguda i dura que
va sonar com un lladruc. Ens va sobresaltar a tots dos.
Havia oblidat completament el meu pla de revisar la vila,
encara que, per ser sincera, ja no m'importava.
—No, no ho crec. Ves-hi tu. —Vaig fer un gest amb la
mà en direcció cap a la finestra—. Estic segura que te'n
pots ocupar. Després de tot, és la teva feina.
—Que és la meva… què diantre? Des de quan?
—Que no l'és?
—Sí, però mai no ho has cregut així. —El William
em va mirar bocabadat—. Que estàs malalta? M'estàs
espantant!
Vaig tornar a mirar cap a la finestra.
—Va, deixa d'escaquejar-te.
—Que no m'estic escaquejant, estic preocupat.
Fora, l'Aiden va vacil·lar al costat de la furgoneta, entretancant
els ulls davant del nom de l'hotel, gravat a l'arc
de l'entrada. Què hi feia aquí? Després de la darrera vegada
que vam parlar, més o menys m'havia resignat al fet que
no el tornaria a veure mai més. Pensava que ell també ho
creia així...
23

ALLÀ ON ET PORTI EL RITME
Com si hagués sentit els meus pensaments, la seva
atenció es va desviar cap a la finestra on era. Vaig fer un
salt enrere, deixant que la persiana tornés al seu lloc.
—Escolta, això d'abans era broma —va dir el William—.
El teu aspecte no és tan terrible. Si és per això pel que no
vols…
—No és per això —vaig contradir-lo, encara que amb
la mà em vaig tocar els rínxols desordenats de la cua per
pur reflex.
Ara que el William m'havia ficat la idea al cap, era
conscient que no podia permetre que l'Aiden em veiés
així, després de dos anys sense veure'ns i quan ell tenia
tot l'aspecte de la celebritat en què s'havia convertit.
El despatx em va començar a semblar increïblement
petit. Les parets estaven massa juntes.
Necessitava sortir-ne.
—Vinga, ves-hi. —Esperava que el William no pogués
notar la tensió de la meva veu—. A no ser que… que no
puguis encarregar-te'n sol...
La seva columna vertebral es va posar rígida.
—És clar que puc. Soc un professional. —Va arrufar
el front i va començar a caminar cap a la porta del despatx—.
Per descomptat! No necessito que una nena de
disset anys em faci la feina.
—És clar. Continua dient-te això.
No em va sorprendre que tanqués la porta una mica
més fort del necessari.
Per fi.
24

SARAH DASS
Mentre recollia les meves coses, vaig enviar un missatge
a l'Olivia:
Encara em vols veure?
Em va respondre:
Sempre.
25