El Capità Barbamec i el pingüí bandarra

EL
CAPITÀ BARBAMEC
I EL PINGÜÍ BANDARRA

A la Cristina, la meva companya de vida.
A l’Alba Ballano, la meva alumna,
que tantes coses m’ha ensenyat.
T. Q.
EL CAPITÀ BARBAMEC I EL PINGÜÍ BANDARRA
Primera edició: octubre, 2024
© Text: Txús Quelcom, 2023
© Il·lustracions: Carlos Lluch, 2024
© Editorial el Pirata, 2024
Sabadell (Barcelona)
informacio@edicionsdelpirata.cat
edicionsdelpirata.cat
Tots els drets reservats.
ISBN: 978-84-19912-24-4
Dipòsit legal: B 15136-2024
Imprès a la Xina
El paper i tot el material utilitzat en aquest llibre procedeix de fonts responsables.
Edicions del Pirata dona suport al copyright, que protegeix la creació de les obres literàries i és, per
tant, un element important per estimular la feina dels artistes i la generació de coneixement.
Us donem les gràcies per donar suport als autors en comprar una edició autoritzada d'aquest llibre, i
per respectar les lleis del copyright sense reproduir, escanejar o distribuir de manera total o parcial
aquesta obra, per cap mitjà, sense permís.

EL
CAPITÀ
BARBAMEC
I EL PINGÜÍ BANDARRA
Escrit per
Txús Quelcom
Il·lustrat per
Carlos Lluch

Vet aquí el capità Barbamec, un capità d’aquells
que portaven una gorra de mariner i una barba
ben negra i llarga. I si tenia barba, perquè li deien
Barbamec?, que vol dir «sense barba». Doncs
perquè fins als trenta anys, quan li van sortir tots
els pèls de cop d’un dia per l’altre, havia tingut
les galtes pelades com el cul d’un mico. Us ho ben
asseguro! Però com que ja l’havien batejat com a
Barbamec, es va quedar així.
1
Un dia s’havia quedat descansant a casa seva de
tant que s’havia marejat durant el seu últim viatge
pel mar. El cap li donava tantes voltes que, en
comptes de dormir amb un coixí, havia de dormir
amb dos: un a banda i banda del cap per tenir-lo
ben immòbil i subjectat. Així és com es recuperava
més ràpidament.
Quan li va passar el mareig, va
començar a endreçar tot el que
havia portat del seu últim viatge:
una estatueta d’una tribu
africana, espècies de l’Índia, un
barret xinès i…
4

ON ÉS
EL PINGÜÍ DE
L'ANTÀRTIDA?

Va posar-se a buscar-lo per tot arreu fins que…
el va trobar instal·lat a la seva nevera! I ara no li
deixava obrir la porta ni per descongelar espinacs!
Quin bandarra!

«Ep! Però com és que les cartes de navegació
estan tan desendreçades?» va pensar el capità.
El capità Barbamec sempre les tenia ben endreçades,
així que va pensar que l’única opció possible
era que, a la nit, quan feia més fresca, el
pingüí hagués sortit de la nevera a remenar-les.
Potser volia intentar trobar el camí de tornada a
casa seva.
«Mmm… La millor solució per evitar que torni a
desendreçar-les és posar-hi alguna cosa pesant
a sobre. Així el pingüí no les podrà agafar!»
El capità, que era un home molt espavilat, va
trobar ràpidament el que faria servir: una
tortuga.
«És una idea genial. Una tortuga pesa prou com
perquè el pingüí no pugui aixecar-la per agafar
les cartes» va pensar el capità. «A més, potser, si
ho intenta massa tossudament, la tortuga s’enfada
i el queixala. Així segur que deixarà estar les
meves cartes.»
7

El capità va remenar entre les coses que tenia
al seu bagul, però no va trobar cap tortuga, així
que es va posar la gorra i va enfilar carrer amunt
fins arribar a la botiga d’animals que hi havia a
la plaça.
8

2
BON DIA
TINGUI.
BON DIA
TINGUI
VOSTÈ.
MIRI, VENIA
A COMPRAR-LI
UNA TORTUGA.
AH, DONCS
MOLT BEN FET.
QUIN TIPUS DE
TORTUGA VOL?

—Com que quin tipus de tortuga vull?
—És que n’hi ha de diferents tipus, senyor.
—Doncs no ho sé… Una que tingui closca, suposo
—va dubtar el capità Barbamec.
—Perfecte! Perquè de les altres no me’n queden.
—Estem de sort, doncs.
—La vol de mar, de riu o de terra?
Al capità se li anava posant una cara cada cop
més estranya.
—Ui, ui, de terra, això segur. No vull pas que em
deixi la casa molla.
—De terra serà, doncs.
—Perfecte. Posi-me’n una, que me l’emporto.
—I d’on la vol?
—Bé, doncs d’aquesta botiga… Per això he vingut.
JO LI PREGUNTO
SI LA VOL DE L'ÍNDIA
O DE GRÈCIA.
FINS I TOT
LES TINC
DE MÈXIC.

De Grècia
De l'Índia
De Mèxic
—Doncs miri —va dir el capità, una mica desesperat—,
no li ho sabria dir. Jo vull una tortuga…
Una tortuga normal! Res més.
—Fem-ho d’una altra manera. Per a què vol la
tortuga?
—Per trepitjar les meves cartes de navegació
—va dir el capità, satisfet.
—Lamento dir-li que això no serà una bona idea,
senyor…
11

—Ja ho crec que és una bona idea, senyor botiguer!
La qüestió és que tinc un pingüí a casa,
instal·lat a la meva nevera, i el molt bandarra em
remena totes les cartes de navegació. Jo el que
vull és una tortuga per posar-la a sobre de les
cartes i així aconseguir que el pingüí no pugui
remenar-les. I en cas que el pingüí hi insisteixi
massa, que li planti cara. Oi que m’ha entès?
—L’entenc. Hauria d’haver començat per aquí,
capità. Llavors el que vostè necessita no és una
tortuga. El que realment li fa falta a vostè és un
lloro guacamai de la selva del Perú.
12

—Un lloro? —va exclamar sorprès el capità—.
Com em pot ajudar a mi un lloro?
—Doncs és evident! Tothom sap que els lloros i
els pingüins no es porten pas bé. Es passen tot el
dia discutint. Per això els pingüins viuen a l’Antàrtida
i els lloros a la selva, per no estar gaire junts.
—Ah, no ho sabia jo això.
—Si vostè es compra un lloro, només l’haurà de
posar sobre les mantes de navegació…
—Cartes, cartes. Són cartes de navegació.
—Bé, doncs les cartes. La qüestió és que l’haurà
de posar a sobre i, quan el pingüí s’hi acosti, començaran
a discutir.
—Ja, però potser llavors serà el pingüí qui guanyi
la discussió! M’acabaria deixant regirades les
cartes igualment!
—Ho dubto molt, capità. És sabut per tothom que
els pingüins tenen uns arguments ben pobres. Com
que viuen allà a baix del planeta, tan enretirats
de tothom, només parlen entre ells, i tots es donen
13

la raó els uns als altres. Li puc ben assegurar que
el seu pingüí no podrà guanyar la discussió a cap
lloro que jo li vengui!
—No se’n digui més! Doni’m el lloro més intel·ligent
que tingui.
Dit i fet. El botiguer va vendre un dels seus lloros
al capità. Abans, però, li va vendre també un pegat
perquè es tapés l’ull esquerre, ja que assegurava
que els lloros només accepten viatjar a l’esquena
d’algú que porti un pegat, com els pirates.
CRE-CRE
CRE-CRE
14

Aquella nit, el capità va seguir les instruccions
del venedor de la botiga d’animals i va anar-se’n
a dormir amb l’esperança que, al dia següent, es
trobaria el lloro triomfant, amb les cartes de navegació
sota custòdia i ben endreçades, i el pingüí
abatut per la força dels arguments del lloro.
Però… no va ser ben bé així.
3
En primer lloc, perquè no va poder aclucar l’ull
fins que ja es va fer de dia. Ben cert va ser que es
van posar a discutir, tal com ho va predir aquell
maleït venedor de lloros: «Cre-Cre» per aquí i
«Cra-Cra» per allà, tota la nit. El que no va fer va
ser avisar-lo del gran xivarri que formarien aquell
coi d’ocellot i el ganàpia del pingüí! En fi, que el
capità no va poder dormir gens ni mica.
CRA-CRA
CRA-CRA

En segon lloc, perquè després de resignar-se
que no podria dormir més, quan es va aixecar, va
trobar-se que el lloro estava ben ensopit i de cara
a la paret d’una cantonada de l’habitació. I les
cartes de navegació…estaven totes escampades
pel terra!

El molt bandarra del pingüí estava estirat dins
la nevera, tan tranquil, amb el pegat del capità
Barbamec posat a l’ull dret i amb un tocat de
plomes de natius americans que s’havia fet amb
les plomes del lloro! I, a sobre, s’estava bevent un
dels sucs de pinya que tant agradaven al capità!
El capità se’n feia creus del que passava i va
decidir anar a la botiga d’animals a demanar
explicacions a aquell ensarronador. Va deixar el
ploramiques del lloro a la cantonada de l’habitació,
amb el cul pelat de plomes i va marxar sense
esmorzar gens ni mica.

El nostre capità va entrar a la botiga d’allò més
empipat, però el botiguer li va dir que el problema
no era del lloro, sinó del pingüí. Que era massa
saberut, deia!
Així que primer li va proposar que li’n comprés un
altre, ja que dos caps pensen més que un. Però just
després li va recomanar que en comprés un parell
perquè, és clar, el primer lloro que va comprar
ja estava desmoralitzat, i un lloro amb la moral
baixa només serveix per a fer maco a l’habitació.
4
SAP QUÈ?
QUE VOSTÈ
ÉS UN…
ENSARRONADOR!

—Jo vaig venir aquí a comprar una mísera tortuga
i vaig sortir-ne amb un lloro guapilai de ves a
saber on —va continuar—. I ara, a sobre, no només
pretén que en surti amb un altre, sinó amb dos. Ja
se’n pot anar a pastar fang!
El capità va sortir molt empipat de la botiga
mentre els lloros contemplaven l’espectacle que
estava organitzant i es preguntaven amb cara de
sorpresa què estava passant —en l’idioma dels
lloros, és evident.
Una vegada a fora, va anar a seure a un banc
de la plaça per pensar com podia vèncer aquell
maleït pingüí bandarra.
Com que no havia esmorzat, la panxa li va començar
a fer soroll, així que se li va acudir que
podria anar al forn a comprar dues paperines de
carquinyolis. Una se la menjaria ell, que tenia
molta gana, i l’altra la posaria dins d’un farcell
amb les cartes.
19

«És ben sabut que els pingüins odien els carquinyolis,
per això mai en mengen allà on viuen. El
pingüí olorarà els carquinyolis i li vindran basques.
No es voldrà ni apropar al farcell! A més,
si aconsegueix tapar-se el nas d’alguna manera,
no podrà obrir el farcell ja que no té ni mans ni
dits. Aquesta vegada el desmoralitzaré. No podrà
arribar a les cartes!»
Així doncs, el capità Barbamec, amb molta gana
però també amb orgull per la seva brillant i definitiva
idea que posaria fi als seus problemes
pingüinístics, va enfilar carrer avall cap al forn.
20

BON DIA
TINGUI, BONA
SENYORA.
VINC A COMPRAR-LI
DUES PAPERINES
DE CARQUINYOLIS.
BON DIA
TINGUI,
CAPITÀ.
5