Els Bàsquet prodigis - La profecía de l'escorpí

Al meu germà Ignasi,
que salta oceans per aconseguir
les seves metes i corre per a recordar-me
que no hi ha inspiració més gran
que l’assoliment d’allò impossible.
A. C.
ELS BÀSQUET PRODIGIS. VOL. 3
La profecia de lʼescorpí
Primera edició: febrer de 2025
© Text: Alberto Casamayor Otero, 2025
© Il·lustracions: Palma&Kako, 2025
© Edicions del Pirata, 2025
Sabadell (Barcelona)
info@editorialelpirata.com
editorialelpirata.com/ca
Tots els drets reservats.
ISBN: 978-84-19912-20-6
Dipòsit legal: B 21563-2024
Imprès a la Xina
El paper i tot el material utilitzat en aquest llibre procedeix de fonts responsables.
Editorial el Pirata dona suport al copyright, que protegeix la creació de les obres literàries i és,
per tant, un element important per estimular la feina dels artistes i la generació de coneixement.
Us donem les gràcies per donar suport als autors en comprar una edició autoritzada d’aquest
llibre i per respectar les lleis del copyright sense reproduir, escanejar o distribuir de manera
total o parcial aquesta obra, per cap mitjà, sense permís.

LA PROFECIA
DE L’ESCORPÍ
Escrit per
Alberto Casamayor
Il·lustrat per
Palma&Kako

SOC EN JOEL,
TINC NOU ANYS
I SI HI HA UNA COSA
QUE NO PUC SUPORTAR
SÓN LES SITUACIONS
ESTRESSANTS.

Per a mi, no hi ha res més angoixant que un partit
de bàsquet que arriba als minuts finals amb un
marcador ajustat.
Què hi pot haver de pitjor que veure, des de la banqueta,
un enfrontament que es decidirà en els últims
segons? Doncs, per exemple… haver de jugar-lo. I
molt pitjor encara si, a més, el partit és una final.
És per això que no m’agrada ni un pèl veure els
meus companys d’equip tan cansats que sembla
que ja donin la competició per perduda.
I jo… jo vull guanyar!
1
Quan s’esgota l’últim temps mort, el públic rugeix
el nostre nom: BÀS-QUET PRO-DI-GIS! BÀS-QUET
PRO-DI-GIS!
—Qui vulgui guanyar —dic als meus companys—,
que vingui amb mi a la pista. Per totes les cloïsses!
Des de la banqueta, en Bermúdez, fet pols, mira
d’animar-me:
—Per tots els alls, què en serà de MI? Amic, si
perdem, ja saps el meu DESTÍ. No pateixis de forma
DESMESURADA, però si et prenen la pilota l’haurem
ben ESPIFIADA.
5

En Bermúdez sempre parla fent rimes, és el meu
millor amic i el base de l’equip; sap fer malabarismes
amb gairebé qualsevol cosa, però pel que fa a
animar la gent, no en té ni idea!
Faig un cop d’ull al marcador sobre els nostres
caps, tot i que sé perfectament com anem: «Samurais
de Bronze, 63 – Bàsquet Prodigis, 62».
I només queden dotze segons perquè tot acabi!
És possible que et preguntis quin torneig estem
jugant i per què és tan important. T’ho explico en
un tres i no res.
Resulta que la família més rica de la ciutat, els
Yari Sugi, és propietària d’una gran empresa de
cloïsses enllaunades i, després de cinquanta anys,
el patriarca vol cedir-ne la presidència al seu net.
Per celebrar-ho, han organitzat un torneig de bàsquet
a partit únic, i saps qui han convidat?
Bingo! Els Bàsquet Prodigis!
Per a nosaltres és bestial! El que no sabíem era
que, si perdem, una pila de famílies pobres ho pagaran
molt car.
6

—Som-hi, Joel —m’anima en Patrick, el nostre
pivot—. Acabem amb ells!
—Sobretot, no fallis —em diu en Nico, el fanfarró
de l’equip, bufant-se el serrell—. Passa-me-la i tot
anirà bé.
La Laura, que juga com a alera pivot i és alta i
elegant, és a la línia de fons, preparada per passar-me
la pilota així que l’àrbitre faci sonar el xiulet.
Diria que s’adona que estic aterrit, perquè em
pica l’ullet i somriu.
En acostar-m’hi, em diu:
Jo sí que crec
que ets l’escorpí
de la profecia.

M’agafa per sorpresa. Com vol que sigui jo l’escorpí?
L’àrbitre xiula i, de cop, tinc la pilota a les mans.
El públic, que omple les grades, xiscla com si un
superheroi estigués a punt de salvar el món.
—Mil Cors, espavila, que s’acaba el temps!
—em crida la Duna, que em diu Mil Cors per uns
calçotets que… En fi, això és una altra història!

El jugador que em defensa a mi és baixet però
molt ràpid, se’m tira a sobre i, sense pensar-m’ho,
em canvio la pilota de mà fent-la botar entre les cames,
al mateix temps que faig un driblatge. El deixo
enrere.
El públic embogeix, alguns coregen el meu nom i
s’aixequen dels seients agitant els braços.
Passa-mela!

Queden tres segons. Entre els companys i els rivals
veig un passadís que condueix cap a la cistella.
Soc el pitjor llançador de l’equip, amb diferència.
Dos segons!
No queda temps!
Per tots els supermalvats, depèn de mi!
Poso el peu sobre la pintura, faig una passa cap
a la cistella, una altra, i salto. La pilota em llisca
dels dits i quan comença a volar…
PATAPAM!
Piip!

La mà d’un rival ha passat per sobre de la pilota
i m’espetega enmig del front. El xiulet de l’àrbitre
m’ensordeix.
—Personal del número dotze! —crida
l’àrbitre, assenyalant la línia de tirs lliures.
Planto els peus a la línia. He d’encistellar els
dos llançaments perquè és impossible que sobrevisquem
a una pròrroga. Veig la cistella petita i
llunyana, com si fos a Saturn.
En Nico se m’atansa per l’esquena; segur que em
vol dir que si li hagués passat la bola a ell hauria
encistellat i ja hauríem guanyat. És tan fanfarró…
—Joel, recordes que abans t’he demanat que em
passessis la pilota? —em diu a cau d’orella, mirant
les càmeres que retransmeten el partit al món sencer—.
Doncs no saps com m’alegro que no ho hagis
fet…
—Mira que ajudes, tu… —li dic per sobre l’espatlla.
11

L’àrbitre em posa la pilota a les mans i assenyala
amb un dit cap amunt. Durant un instant el públic
sembla quedar en silenci i només sento el meu cor,
que repica com si un elefant toqués un tambor.
—Recorda que som un equip! —crida la Providència,
la nostra jugadora misteriosa, des de la
banqueta—. Recorda que ets l’escorpí.
Una altra vegada… De debò soc l’escorpí?
La meva ment retrocedeix en el temps, al dia que
tot va començar…
BLOING!

Uns dies abans d’estar plantat sobre la línia de
tirs lliures amb els genolls tremolant-me com sonalls,
els Bàsquet Prodigis vam tornar de la costa
després de derrotar els Joves d’Or i d’haver guanyat
el torneig «Campions de campions».
Allà ens van dir que, en realitat, aquell partit
havia estat una prova per veure si érem dignes de
jugar contra el millor equip de bàsquet infantil del
món: els Samurais de Bronze.
2
Així que, el primer dia després de classe, els
Bàsquet Prodigis ens reunim a la porta dels vestidors
que ens deixa l’escola, davant la pista de
bàsquet. És on sempre esperem que arribi el coach
per entrar a canviar-nos.
Per si encara no ens coneixes, els Bàsquet Prodigis
som aquests:
13