La travessía del guerrer- Els Bàsquet prodigis 4

A tots aquells que em llegiu,
em veniu a veure i em demaneu dedicatòries.
Als qui en voleu més i més. Gràcies!
A. C.
ELS BÀSQUET PRODIGIS. VOL. 4
La Travessia del Guerrer
Primera edició: octubre de 2025
© Text: Alberto Casamayor Otero, 2025
© Il·lustracions: Palma&Kako, 2025
Traducció al català: Ester Farran, 2025
© Editorial el Pirata, 2025
c. Ripollès, 4 08207 Sabadell
info@editorialelpirata.com
editorialelpirata.com/ca
Tots els drets reservats.
ISBN: 978-84-19912-56-5
PO: 9788419912565-1
Dipòsit legal: B 15824-2025
Imprès a Catalunya
El paper i tot el material utilitzat en aquest llibre procedeix de fonts responsables.
Editorial el Pirata dona suport al copyright, que protegeix la creació de les obres literàries i és,
per tant, un element important per estimular la feina dels artistes i la generació de coneixement.
Us donem les gràcies per donar suport als autors en comprar una edició autoritzada d’aquest
llibre i per respectar les lleis del copyright sense reproduir, escanejar o distribuir de manera
total o parcial aquesta obra, per cap mitjà, sense permís.

4
LA TRAVESSIA DEL GUERRER
Escrit per
Alberto Casamayor
Il·lustrat per
Palma&Kako

SOC EN JOEL,
I TINC NOU ANYS.

Ai, ai, ai… I més ai!
Els que heu llegit alguna aventura dels Bàsquet
Prodigis ja deveu saber qui soc. I els que acabeu
d’arribar m’agafeu en un mal moment.
Per què estic tan estressat? Doncs perquè en Nico,
que és el nostre jugador més fanfarró, m’acaba de
passar la pilota i els jugadors de l’equip rival (tots!)
m’han envoltat amb cara de voler-me-la prendre,
encara que sigui passant per damunt del meu cadàver.
Faig botar la pilota i busco un forat per on fugir,
però els Huracans (així s’anomenen els nostres rivals)
se m’atansen amb mirades amenaçadores.
Potser tu, que estàs assegut al sofà de casa, o en
una butaca ben còmoda de la teva habitació o, fins i
tot, a la tassa del vàter mentre fas…, ehem, et penses
que estic exagerant.
1

Si t’hi fixes, veuràs que els Bàsquet Prodigis ens
posem l’equipació per damunt la roba tèrmica. La
Laura fins i tot s’ha posat una bufanda i en Samu
duu manyoples! En canvi, els Huracans van amb
samarretes de tirants i pantalons curts com si res,
i això que estem a menys de deu graus centígrads!
No em passis la
pilota, és MILLOR.
Aquests Huracans
fan massa POR!
A mi,
a mi!

Però no la puc passar a en Patrick perquè un mico
li ha robat les ulleres i no veu un bou a tres passes…
Ni un ramat sencer!
Esquivo una mà que, en lloc de buscar la pilota,
sembla que em vulgui arrencar el cap.
—Àrbitre! —s’esgargamella el coach Evans, tot
músculs i nervis, a la banqueta, bevent cafè del
seu termos de cinc litres—. Això és falta antiesportiva!
Tal com ha anat el partit, sabem que no xiularà. En
aquesta pista a l’aire lliure, enmig d’una muntanya
més enllà dels Andes, les regles són diferents. Per
jugar a bàsquet infantil, només cal tenir menys de
deu anys.
El problema és que molta gent d’aquí no té ni idea
de l’any en què han nascut, de manera que l’únic
requisit real és… tenir braços i cames!
Busco la Laura amb la mirada, ella és la nostra jugadora
més simpàtica i empàtica. Sempre es desmarca
per tal que pugui passar-li la pilota i… De debò? Està
signant autògrafs a un grup de nens? Ara?
—No la perdis! —m’adverteix la Hiroko, el nostre
darrer fitxatge, que ha hagut d’anar a la banqueta
per culpa d’un esquinç.
7

Que no la perdi!? La noia més baixeta dels Huracans,
que fa mig pam més que jo, m’acorrala contra
la línia de fons.
—Ajuda! —crido, a punt de caure fora de la pista.
Per despistar la jugadora dels Huracans, en Samu,
el nostre tercer base, més inquiet que un ratolí engabiat
i a qui han desqualificat per fer trampes, es
posa a fer tombarelles entre els peus de la germana
d’en Bermúdez, que és l’ajudanta del coach Evans.
Quin desastre! La noia s’entrebanca, topa amb el
nostre entrenador i li vessa tot el cafè.
Al seu costat, la Providència, que acostuma a tenir
visions de futur, no deixa de mirar la muntanya que
tenim al darrere. Des que hem arribat al poblat, diu
que som en un lloc místic, i està ben despistada.
El muntatge de distracció d’en Samu no ha funcionat
perquè el pivot dels rivals, un noi que per tenir
deu anys té més pèls a les cames que cabells hi ha
al terra d’una perruqueria, m’arrenca la pilota de
les mans.
Com un poltre desbocat, corre cap a la cistella i…
la rebenta d’una esmaixada brutal!
8

El marcador, fet amb làmines de fusta, marca 50 a
42 a favor dels Huracans. Al rellotge de sorra que
marca el temps de l’últim quart gairebé no li queda
sorra per caure.
9

—Mil Cors! —crida una veu coneguda.
La Duna acaba d’arribar. Ens quedem amb la boca
oberta perquè ve enfilada damunt de…
Espereu, espereu! M’imagino que us deveu preguntar
una pila de coses. Què fem els Bàsquet Prodigis
tan lluny de casa? Per què juguem contra un equip tan
violent? I qui és l’increïble acompanyant de la Duna?
Doncs reculem uns dies. Veniu, veniu, perquè… no
us creureu què ens ha passat!
BOING!

Tot comença uns dies després de guanyar, contra
tot pronòstic, els Samurais de Bronze, quan el coach
Evans ens reuneix a la sala de casa seva on preparem
els partits.
El peix que neda a l’enorme peixera mira, amb un
ull, els cabells vermellíssims d’en Samu i, amb l’altre
ull, els plàtans amb els quals en Bermúdez fa
malabars.
—Els plàtans són saludables i una font d’ENERGIA,
menjar-ne t’allarga la vida i t’omple d’ALEGRIA.
—Seieu! —gruny el coach Evans.
I, a l’instant, tots ens asseiem on podem, fins i tot el
peix. El coach fa un glop del seu termos carregat de
cafè i es passa un bastonet per les orelles abans
de tornar a parlar.
—Un vell conegut de la meva dona, el mestre Konpe
Siko-La, té una llegendària escola de karate en un
poblat molt llunyà. La Duna va ser alumna seva i,
com que era òrfena, vivia allà… fins que nosaltres la
vam adoptar, és clar.
Konpe Siko-La. Us sona el nom? És el mestre
d’arts marcials que, molt de tant en tant, escull
2
11

un alumne especial per ensenyar-li els seus secrets
més preuats. Durant molt de temps, la Duna es va
estar preparant per ser l’escollida.
—De manera que és cert… —Els ulls d’en Patrick
s’esbatanen rere les seves meravelloses ulleres
d’esportista miop—. Duna, vas créixer entre monjos
que caçaven amb les mans.
—Amb els peus INCLÚS, no en descartis aquest ÚS
—es meravella en Bermúdez, que fa girar un plàtan
sobre el dit com si fos una hèlix.
—Jo també caço… —i en Samu es treu un llimac de
la butxaca, grassonet i ple de baves.
—Ai, mareta! D’on l’has tret? —pregunta, enfadada,
la Laura.
—Estava en perill. —En Samu arronsa les espatlles
i es desa el llimac de nou—. I quan hi ha un animaló
en perill, no m’ho penso dues vegades!
—D’acord! —crida el coach, i tots ens posem
drets com estaques—. La cosa és que han construït
una pista de bàsquet perquè els nens de la seva
escola hi puguin jugar.
—Oh, quin gran home deu ser aquest senyor mestre
Kon… Sinpe-Luca! —exclama la Laura.
12

—El problema és que el seu germà, en Masfan
Tali-Mon, fa anys que està enfadat amb ell. Abans
era un bon home, però van discutir i va marxar de
l’escola que dirigien junts. Es va endur els diners
que havien estalviat i va crear la seva pròpia escola
de karate. Cada vegada que té una oportunitat de
fer-li la guitza, l’aprofita, i ara ha manat als seus
alumnes que no deixin jugar a la pista ningú que no
sigui de la seva escola.
—Quin ogre! —s’indigna la Laura—. I per què van
discutir?
El coach arrufa les celles i xarrupa el cafè.
—Per culpa d’una llegenda.
—Doncs sí que es prenen seriosament les llegendes
—afegeix en Samu, furgant-se el nas.
—Efectivament —assenteix el coach—. Però, fa uns
dies, en Konpe Siko-La em va dir que el seu germà li
havia fet una promesa. Compartirà la pista de bàsquet
i deixarà d’empipar els seus alumnes amb una
única condició: que els Bàsquet Prodigis derrotin
els Huracans, el seu equip, en un partit de bàsquet.
—I per què els Bàsquet Prodigis? Quins NASSOS! Hi
ha equips de bàsquet a CABASSOS! —es queixa en
Bermúdez.
13

—Doncs perquè som els millors! —salta en Nico,
repentinant-se el serrell—. Eh, senyor Evans, quines
televisions retransmetran el partit?
—Serà sense televisió —respon el coach—. El poblat
és a l’altra punta del món. Per això la setmana
que ve, aprofitant que és festa…
Volarem
a la jungla!

Els Bàsquet Prodigis quedem en silenci.
Ha dit la jungla?
Però no deu pas voler dir la jungla on hi ha pumes,
ossos i altres feres que se’t poden menjar d’una
queixalada, oi?