La travessía del guerrer- Els Bàsquet prodigis 4

Però no la puc passar a en Patrick perquè un mico
li ha robat les ulleres i no veu un bou a tres passes…
Ni un ramat sencer!
Esquivo una mà que, en lloc de buscar la pilota,
sembla que em vulgui arrencar el cap.
—Àrbitre! —s’esgargamella el coach Evans, tot
músculs i nervis, a la banqueta, bevent cafè del
seu termos de cinc litres—. Això és falta antiesportiva!
Tal com ha anat el partit, sabem que no xiularà. En
aquesta pista a l’aire lliure, enmig d’una muntanya
més enllà dels Andes, les regles són diferents. Per
jugar a bàsquet infantil, només cal tenir menys de
deu anys.
El problema és que molta gent d’aquí no té ni idea
de l’any en què han nascut, de manera que l’únic
requisit real és… tenir braços i cames!
Busco la Laura amb la mirada, ella és la nostra jugadora
més simpàtica i empàtica. Sempre es desmarca
per tal que pugui passar-li la pilota i… De debò? Està
signant autògrafs a un grup de nens? Ara?
—No la perdis! —m’adverteix la Hiroko, el nostre
darrer fitxatge, que ha hagut d’anar a la banqueta
per culpa d’un esquinç.
7