Les Catanes dels samurais_CAT_Yumpu

LES CATANES DELS SAMURAIS
ESCRIT PER
JORDI ORTIZ
IL·LUSTRAT PER
JAVI CHALER

LES CATANES DELS SAMURAIS
ESCRIT PER
JORDI ORTIZ
IL·LUSTRAT PER
JAVI CHALER

CRISTINA
Hola! M'he convertit
en la principal
EXPERTA mundial en
civilitzacions antigues.
Després del professor
Sabatòtil i en Malèfic
Durador, és clar!
Les catanes dels samurais
LA COLLA ES PRESENTA
No hi ha manera que tinguem
una missió TRANQUIL·LA!
No sé què hi tenen, dins
del cap, aquests tres.
Són especialistes a
ficar-nos en embolics.
Encara no tinc edat per
anar a l'escola, però ja
he après més coses que
qualsevol altre nen.
Hi, hi!
Com m'agrada
JUGAR amb
la Cali!
Ei! Com anem?
No hauria dit mai que
viatjar en el temps
seria tan DIVERTIT.
VÍCTOR
CELONI
Ep, però no podria fer-ho
sense els meus amics.
CALI
IBIS
•4•
•5•

Hum. Ens hem d'enfrontar a
un geni maligne, en Malèfic
Durador. Les forces estan
molt igualades.
Però els Exploradors,
l'Archibald, la Gertrud i jo
formem un equip
gairebé INVENCIBLE.
Ha, ha, ha, haaa! Ho, ho!
No sé què m'agrada més,
si fer-me enormement ric
o desmuntar els plans
d'en Sabatòtil…
Les catanes dels samurais
…I NOSALTRES TAMBÉ
És mentida! Hu, hu, hu!
Sí que ho sé: m'encanta
acumular riqueses,
però no descansaré fins a
fer FRACASSAR aquella
colla de marrecs!
PROFESSOR
SABATÒTIL
MALÈFIC
DURADOR

Alguns dels millors CIENTÍFICS del planeta
creien que, en teoria, seria possible perforar
el teixit de lʼESPAITEMPS per fer un cop dʼull
brevíssim a algun moment de la història.
El que tots els físics i matemàtics del món
tenien clar era que cap objecte material
no podria viatjar al passat. Deien que caldria
una energia INFINITA i, per tant, era impossible.
Les Màquines del Temps del professor Sabatòtil
i dʼen Malèfic Durador demostraven que
estaven equivocats.
LES
CATANES
DELS
SAMURAIS

Les catanes dels samurais
AMB SUBMARÍ CAP AL JAPÓ
La Cristina, en Víctor i en Celoni XERRAVEN animadament
asseguts damunt les roques de la platja de sa Conca. Era divendres
a mitja tarda, i les classes a l'institut ja havien acabat. La
Cristina havia escollit aquell indret resguardat a l'extrem sud de la
badia de Cadaqués perquè ningú no podia saber de què parlaven.
—He estat llegint molt sobre el Japó —va dir la Cristina—. A
l'HIPERMEGASUPERBIBLIOMUSEU hi ha milers de llibres que en
parlen. Però no he aconseguit que el professor Sabatòtil em doni
cap pista sobre el lloc i l'època de la propera missió.
—I per dir-nos això ens has portat aquí, cosineta? —va protestar
en Celoni.
—Què té de dolent, nano? Les vistes són ESPATERRANTS! —va provar
d'animar-lo en Víctor.
—Sí, sí. Tot el que tu vulguis, però el terra és duríssim. Si ho arribo
a saber, hauria portat un coixí.
La Cristina va ignorar les protestes del seu cosí i va continuar:
—No m'agraden les SORPRESES inesperades. És molt important
preparar bé totes les missions, i com que viatjar en el temps és
perillós…
•11•

—Estic d'acord amb tu! —la va interrompre en Celoni—. És tan perillós
que el més ASSENYAT és quedar-nos a casa.
La Cristina va sospirar.
—No volia dir perillós. Volia dir complicat.
No. Allò!
Mireu!
En Celoni va fer una ganyota i va reblar:
—Digue'n com vulguis. Aquesta BOGERIA d'anar amunt i avall per
tota la història col·leccionant objectes no pot acabar bé.
La Cristina i en Víctor es van mirar. El noi va dir al seu amic:
—No tens esperit AVENTURER.
—Gens ni mica —va confirmar en Celoni.
La Cristina va mirar al seu voltant per assegurar-se que ningú no
podia sentir-los i va confessar el seu pitjor temor:
—Després de la missió en terres dels sioux, em fa por que en Malèfic
tingui un CÒMPLICE. No sé com ens ho farem si…
—No m'ho puc creure! —va exclamar en Celoni mentre s'alçava de
cop.
En Víctor es va sorprendre i li va preguntar:
—Què és el que no pots creure? Que en Malèfic tingui un còmplice?
La Cristina i en Víctor també es van posar drets i van mirar cap on
els indicava el seu amic. La noia va preguntar:
—Què és això que ve cap aquí?
—Un PERISCOPI —va assegurar en Celoni—. Ja podeu anar preparant
els caramels aturatemps. I que algú me'n doni un, si us plau,
perquè a mi se m'han acabat.
La Cristina dubtava.
—Un periscopi? Vols dir? No té cap sentit que hi hagi un SUBMARÍ
per aquí. I encara menys que el piloti l'Arxi, si és això el que insinues.
•12•
•13•

Les catanes dels samurais
Viatja al passat!
El Rellotge del Temps t'hi porta a
través de les Bibliocronohistòries.
Exploradors, sabeu amb quin
material es va construir l'Ictineu,
el primer submarí modern?
Fusta.
L'inventor
Narcís Monturiol
us fascinarà amb
les naus submarines
a la pàg. 156.
—Ja sé que ningú no recordarà que ha vist un submarí. Però què
passa amb les fotos? No han parat de fer-n'hi.
—Quan tornem i escampem les pólvores desaturatemps —va explicar
la Cristina—, els darrers cinc minuts de les vides d'aquestes
persones hauran desaparegut com si mai no els haguessin viscut.
I això inclou les FOTOS que hagin pogut fer.
A en Celoni el preocupava una cosa ben diferent.
—Com és que el submarí no s'acosta més?
De seguida van poder comprovar que en Celoni tenia raó. Un
submarí va començar a emergir, es va obrir una escotilla i l'únic
ORNITOSAURE que existia al planeta Terra es va enfilar dalt de tot
del periscopi, va obrir les ales i va cridar com una gavina:
—IAAA! IA! IA! IA!
A continuació, l'Ibis va sortir a la coberta i els va saludar fent salts
i movent els braços. La Cristina va donar un caramel aturatemps
amb gust de REGALÈSSIA a cadascun dels seus companys i va
desembolicar el seu per menjar-se'l.
La gent es va acumular a la platja de sa Conca per contemplar l'espectacle
inesperat de l'arribada d'un submarí que es va aturar a
una certa distància de la riba. Aleshores, l'Arxi va sortir de dins de
la nau i va escampar les pólvores verdes aturatemps i les pólvores
carbassa de l'oblit. Ben aviat, tots els que envoltaven els Exploradors
van quedar PARALITZATS. En Víctor va preguntar:
—Home —va suposar en Víctor—, el submarí no és gaire gros, però,
si s'acosta més, hi ha el risc que quedi ENCALLAT al fons del mar.
—Ja —va dir en Celoni—. Però com hi pujarem? Ah, no! No penso
mullar-me!
En Víctor es va descalçar i, amb les VAMBES a la mà, es va ficar a
l'aigua.
—Au, va. Com a molt, ens mullarem fins als genolls.
—Mecàsum l'olla!
—Benvinguts a bord —va saludar l'Arxi—. Si són tan amables
d'acompanyar-me a l'interior de la nau, iniciarem el viatge cap
a l'HIPERMEGASUPERBIBLIOMUSEU. El professor Sabatòtil està
impacient per comunicar-los els detalls de la missió al Japó.
•14•
•15•

Les catanes dels samurais
Dins del submarí, amb prou feines cabien els quatre Exploradors,
l'Arxi i la Cali. La DRAGONA s'aferrava al coll d'en Celoni, que no
parava de grunyir per aquest motiu.
L'Ibis va tancar l'escotilla i va cridar:
—Immersió! Hi, hi!
Els Exploradors van poder contemplar, a través del finestral
del submarí, com s'anaven enfonsant a poc a poc.
La Cristina va preguntar al majordom del professor Sabatòtil:
—Arxi, podré fer servir aquest submarí per INVESTIGAR el fons del
mar? M'encantaria!
—Ben segur que el professor ho autoritzarà, senyoreta Cristina.
Em vindrà molt de gust PILOTAR per a vostè.
—La Cali i jo ens hi apuntem! —va afanyar-se a dir l'Ibis.
Ai, ai, ai!
Quina
passada!
•16•
•17•

Les catanes dels samurais
Quan feia poc que havien començat a navegar, en Celoni va assenyalar
un PEIX allargassat, de més d'un metre de longitud, que
nedava prop d'ells.
—Quina bèstia és aquesta?
—Una morena —va dir la Cristina—. Oi que és maca?
—Doncs no —la va contradir el seu cosí—. És ben LLETJA.
La morena aviat va ressagar-se perquè no podia seguir el ritme
del submarí. No gaire estona més tard, van travessar un banc de
peixos compost de desenes de milers d'individus.
La Cristina va consultar els instruments de navegació per damunt
de l'espatlla del majordom i va dir estranyada:
—Però si som a trenta metres de fondària.
En Celoni va afegir:
—I anem a tota velocitat cap a una paret de roca!
—MECÀSUM L'OLLA! —va exclamar la Cali.
—Guaiteu! —va exclamar en Víctor—. Són sardines!
—Si no li sap greu que li ho digui, senyoret Víctor —va puntualitzar
l'Arxi—, són seitons.
Els Exploradors no paraven de meravellar-se de tot el que podien
veure a través del gran FINESTRAL del submarí que l'Arxi comandava
amb gran perícia. Passats uns quinze minuts, va informar:
—Hem arribat al cap de Norfeu. Preparin-se per DESEMBARCAR.
•18•
•19•

Les catanes dels samurais
NI CATANES NI SAMURAIS
El submarí no va afluixar la velocitat. Una comporta dissimulada
a la roca es va obrir i el submarí va entrar en un túnel
que duia a les ENTRANYES del cap de Norfeu.
—Uau! —va exclamar en Víctor—. Aquesta no me l'esperava. Una
entrada submarina a l'HIPERMEGASUPERBIBLIOMUSEU!
—Un moment —va dir la Cristina—. Aquest túnel no ens pot portar
directament a l'HIPERMEGASUPERBIBLOMUSEU o el mar l'hauria
inundat.
L'Arxi va activar els comandaments per aturar la marxa del submarí
i, tot seguit, fer-lo ascendir per l'interior d'un pou. Enganxats
al finestral hi havia dos DOFINS que els acompanyaven.
—Com és habitual —va reconèixer el majordom—, la senyoreta
Cristina ha fet una deducció del tot correcta. Preparin-se per
abandonar la nau en un minut.
El submarí va sortir a la superfície. L'Ibis va obrir l'escotilla i tots
plegats van sortir a l'exterior. Eren en un ESTANY cobert per una
cúpula semiesfèrica excavada a la roca i il·luminat per una dotzena
de torxes collades a la paret. Al voltant de l'estany hi havia un
passadís estret que duia fins a un túnel de cinquanta metres de
llargada i poc més de metre i mig d'alçada.
Mentre l'Ibis s'acomiadava dels dofins, la Cristina va dir a l'Arxi,
que obria pas amb una torxa a la mà:
—Aquí som al nivell del mar, i aquest túnel deu portar a l'interior
de l'HIPERMEGASUPERBIBLIOMUSEU. Calculo que a l'altura del
tercer o quart soterrani.
—Excel·lent apreciació, senyoreta Cristina. Aquesta entrada ens
durà, exactament, al quart soterrani. Recordin de caminar ajupits
tota l'estona perquè…
Patapam!
—Compte, Celoni! —va advertir-lo, massa tard, la seva cosina.
—Mecàsum l'olla! —es va EXCLAMAR el noi mentre es fregava el
cap.
Després de dos quilòmetres de passadissos, un i mig de rampes
de baixada i tres trams d'escales, van arribar a la secció del dotzè
soterrani on hi havia la cuina. La Gertrud els esperava amb un
somriure i una plàtera plena de MAGDALENES acabades de sortir
del forn.
—Benvinguts altrrre cop! Feia molt de temps que no veníeu perrr
aquí.
—Apa, que n'ets d'EXAGERADA! —va dir en Víctor—. La Cristina ve
gairebé cada dia i la darrera missió va ser la setmana passada.
•20•
•21•

Les catanes dels samurais
—I jo encara no me n'he recuperat —va afegir en Celoni amb la
boca plena—. Aquestes magdalenes són boníssimes, Gertrud. No
n'havia menjat mai unes de tan bones.
Grrràcies. Són de garrrofa
i pastanaga, molt lleugerrres
de pair. Semprrre tens una
parrraula amable perrr a tot
el que cuino. No com altrrres,
que són uns desagrrraïts.
Els Exploradors van entrar a la petita sala de sostre altíssim que
hi havia a l'esquerra de la cuina i van seure en una pila de llibres
cadascun. Aviat, però, l'Ibis es va aixecar per jugar amb la Cali a
escalar les PRESTATGERIES. Mentre en Celoni continuava ocupat
amb les magdalenes, en Víctor va preguntar a la Cristina:
—No sents quin enrenou?
De la cuina els arribava el soroll de corredisses i crits de la Gertrud,
que empaitava en Ralf, el GALL DINDI.
—Vols fer el favorrr de quedarrr-te quiet? El prrrofessor necessita
una ploma perrr escrrriurrre!
De seguida van sentir en Ralf protestar.
—Glo-glo-gloc!
Val més que comuniqui
al professor que els seus
joves amics ja són aquí.
—Quin mal geni —va XIUXIUEJAR en Víctor a en Celoni, que ja
s'havia cruspit tres magdalenes i encetava la quarta.
La Gertrud va proposar:
—Què us sembla si esperrreu el prrrofessor a la SALA DEL PERRR-
GAMÍ ? Jo he d'enllestir una feina molt imporrrtant.
•22•
La Cristina estava preocupada i ho va fer saber als altres.
—Crec que en Malèfic ens porta molt d'AVANTATGE.
En Víctor, que estava la mar de tranquil, no hi va donar importància.
—Prepara els seus personatges amb anys d'antelació. I què? Sempre
l'hem descobert. Per més bona que sigui la seva DISFRESSA, no
ha pogut fer fracassar les nostres missions.
—Ja —va dir la noia—. Però des que el professor va confessar que
en Malèfic podria tenir un còmplice que l'ajudés a mantenir obert
•23•

Les catanes dels samurais
el Túnel del Temps, tot ha canviat. Amb dos MALVATS lluitant contra
nosaltres no ens en sortirem!
—Calma't, Cristina —va demanar en Víctor—. No hi ha res que ens
pugui fer sospitar que en Malèfic rep l'ajuda d'algú.
L'Ibis, asseguda amb les cames penjant en una prestatgeria situada
molt amunt, va assegurar:
—En Malèfic no té amics. Hi, hi!
Els altres Exploradors van mirar enlaire. En Víctor va dir:
—Final de la discussió. Les INTUÏCIONS de l'Ibis no fallen mai. En
Malèfic no té cap company. Ell tot sol és qui intenta arruïnar-nos
les missions.
—Ell i un grapat d'aquelles bestioles estranyes plenes de MOCS
que, de tant en tant, es creuen en el nostre camí —va aclarir en
Celoni mentre s'espolsava les molles que li havien caigut damunt
dels pantalons.
La Cristina va haver de deixar el seu raonament a mitges. En aquell
moment, la Gertrud va obrir la porta d'una empenta. Duia la peixera
de l'Otto, el CALAMAR, sota un braç i una ploma d'en Ralf a la
mà. Tot seguit va arribar l'Arxi empenyent la cadira de rodes del
professor Sabatòtil.
—Ah! Com m'alegro de veure-us! —va dir el savi—. Hum. Un moment.
El professor va ficar un dit a la PEIXERA. L'Otto, que era molt poruc,
es va espantar i va deixar anar un raig de tinta que va tenyir
tota l'aigua de negre. El professor hi va sucar la ploma d'en Ralf
i va tancar la porta. Al darrere hi havia el pergamí amb les vinti-una
missions previstes. Les quatre primeres tenien una ratlla al
damunt. El professor va guixar la cinquena,
LES FLETXES DELS SIOUX
—Ara toquen LES CATANES DELS SAMURAIS —va llegir en Víctor—.
Anem al Japó!
La Cali, que era al costat de l'Ibis, va llançar-se des de la prestatgeria
per menjar-se les molles de magdalena que acabaven de
caure a terra i es va clavar una patacada.
La Cristina va rectificar el seu cosí i es va quedar molt pensativa:
—Les bestioles aquelles són ANIMALÈFICS, i no estan plens de
mocs, sinó d'una gelatina verda que no sabem què és. El que no sé
és si…
•24•
Viatja al passat!
El Rellotge del Temps t'hi porta a
través de les Bibliocronohistòries.
Exploradors, sabeu com es diu
el codi d'honor dels samurais?
Bushidō.
El filòsof
Yamaga Sokō
us explicarà tot el que
cal saber sobre els samurais
a la pàg. 160.

Les catanes dels samurais
Hum. Temo que anireu
a una època en què no
hi havia catanes. Ehem.
Ni tampoc samurais.
Hum. I potser ni tan
sols seria correcte dir
que aneu al Japó.
UN IMPERI EN CONSTRUCCIÓ
—No anem al Japó? —es va estranyar en Víctor—. Així, doncs…
—Hum. De fet —va explicar el professor Sabatòtil—, sí que hi aneu,
al Japó. El que passa és que l'IMPERI japonès encara estava en
construcció.
—A quin any anem? —va preguntar la Cristina, que estava impacient
per tenir tota la informació.
—Al 699. Ehem. En aquell moment, hi havia un regne que sobresortia
per damunt dels altres i que…
—YAMATO! —va saltar la Cristina.
—Hum. Això mateix. El regne de Yamato anava incorporant altres
estats més petits i nombroses regions per tot l'ARXIPÈLAG del
Japó. Vosaltres anireu a la capital de Yamato…
—Fujiwara! —va exclamar la Cristina—. Ui, perdoni que l'interrompi,
professor. Però és que aquests darrers dies no he parat d'estudiar
sobre el Japó! Ho sé tot sobre el palau i la família reial de
Yamato i…!
El professor va alçar una mà suaument per demanar silenci i va dir:
—Em sembla que tot el que has estudiat sobre aquest període no et
servirà de gaire perquè… Hum. On és…? ARCHIBALD!!!
•26•
•27•

Viatja al passat!
El Rellotge del Temps t'hi porta a
través de les Bibliocronohistòries.
Exploradors, sabeu quina era
la capital de la Xina quan
Fujiwara ho era del Japó?
Chang'an.
L'arqueòloga
Kathleen Kenyon
us descobrirà secrets
de les ciutats antigues
a la pàg. 164.
L'Arxi va fer com si la cuinera no l'hagués interromput.
Les catanes dels samurais
—No tindran cap contacte amb la família reial i ni tan sols no
s'acostaran al PALAU.
—Oh —va fer la Cristina, que, efectivament, estava decebuda.
—Soc aquí mateix, professor.
—Ah. Hum. Ets tan SILENCIÓS que no sé mai on pares.
—Rere seu, professor. Deu haver observat que la cadira de rodes no
es belluga sola. En tot cas, responent la pregunta que no ha arribat
a fer-me, he de confirmar-li que vostè té tota la raó.
El professor Sabatòtil va SOMRIURE satisfet mentre en Celoni preguntava
al majordom:
—Arxi, podries aclarir-nos de què parleu el professor i tu?
—Naturalment, senyoret Celoni. El professor opina que la senyoreta
Cristina quedarà DECEBUDA quan sàpiga tots els detalls de
la missió.
—Decebuda, jo? Però si estic ENCANTADA!
—Lamento comunicar-li —va continuar educadament el majordom—
que les senyoretes i els senyorets…
—Els Explorrradorrrs! —va puntualitzar la Gertrud.
•28•
El professor Sabatòtil va proposar:
—Què us sembla si us ho explico mentre us mengeu els llegums
parlallengües?
Tots plegats van sortir de la SALA DEL PERGAMÍ i van entrar a la
cuina. Els Exploradors van seure al voltant de la gran taula rodona
de fusta mentre la Gertrud retirava del foc un cassó amb els llegums
parlallengües que havien de permetre a la colla parlar com
els japonesos de Fujiwara de finals del segle vii. Damunt la taula hi
havia un platet amb quatre PÈSOLS traductors que els Exploradors
es van ficar dins de les orelles.
—Aquí teniu unes delicioses farrrinetes d'arrròs, llenties i orrrdi
arrromatitzades amb vinagrrre de menta.
—Mmm! Boníssimes! —va assegurar en Celoni tan bon punt en va
tastar la primera cullerada.
La Cali va intentar ficar el bec al plat del noi, però la Gertrud va
agafar l'ornitosaure del coll i la va fer fora de la cuina sense contemplacions.
—MECÀSUM L'OLLA! —va protestar imitant la veu d'en Celoni.
•29•

Les catanes dels samurais
L'Arxi va acostar la cadira de rodes del professor Sabatòtil a la
taula. El savi va explicar:
—Hum. A l'època que aneu a visitar encara no hi havia samurais
ni, per tant, catanes. Això segons el relat OFICIAL, és clar. Però segons
les meves investigacions, en aquesta època ja devia haver-hi
algun FERRER provant noves tècniques per construir espases.
—El que vostè vol —va intervenir en Víctor— és que trobem la primera
catana de la història.
La Cali va passar corrent per sota de la taula perseguida per en
Ralf. L'Ibis, que ja s'havia menjat els seus llegums parlallengües, va
baixar de la cadira d'un SALT mentre demanava:
—Espereu-me! Hi, hi!
El professor Sabatòtil va aclarir:
—Hum. En Malèfic Durador…
—El que faltava! —va remugar en Celoni en sentir el nom de l'arxienemic
del professor—. Ja sé què vol dir això: PROBLEMES.
—Hum. Potser sí. El que volia dir és que en Malèfic Durador només
té una idea aproximada del lloc i l'època de cada missió, però no
sap quin objecte aneu a buscar perquè ho acabo decidint a última
hora. Tanmateix, sap perfectament que un dels meus SOMNIS és
aconseguir una d'aquestes catanes.
—Hum. Potser la primera no perquè seria molta casualitat. Però, si
poguéssiu aconseguir-ne una de les primeres, seria un dels objectes
més valuosos de l'HIPERMEGASUPERBIBLIOMUSEU.
—Doncs ja hi pot comptar —va dir en Víctor sense dubtar ni un
segon.
L'Arxi va intervenir:
—Temo que aquesta missió té una DIFICULTAT afegida, senyoret
Víctor. No és així, professor?
•30•
—Això vol dir —va resumir en Víctor a la seva manera— que en Malèfic
Durador no solament ens estarà esperant, sinó que és possible
que ja tingui a les mans la catana que busquem i la faci A MIQUES
davant nostre per poder riure ben a gust.
—Ehem. Desitjaria que les coses no anessin d'aquesta manera,
però sí, és possible —va reconèixer el professor Sabatòtil—. Tot
i que no és gens fàcil destruir una catana, però entenc el sentit
general del que dius.
—Mireu-ho pel costat positiu —va proposar en Celoni—. Serà la
missió més curta dels Exploradors del Temps.
•31•

Les catanes dels samurais
—Doncs jo no m'hi penso CONFORMAR tan fàcilment —es va rebel·
lar la Cristina.
—Així m'agrada! —s'hi va afegir en Víctor—. Estic desitjant posar-me
el vestit de l'època i començar la missió.
—Doncs acompanyeu-me a l'EMPRRROVADOR —va dir la Gertrud—.
Ho tinc tot prrreparrrat.
Mentre els Exploradors es vestien amb roba senzilla, de treballadors,
el professor Sabatòtil els explicava:
—Haureu de localitzar el barri dels ferrers. Deu ser als AFORES de
la ciutat, i prop d'un riu, perquè necessiten aigua per refredar el
metall després de treure'l del forn i donar-hi forma. Hum. Dins del
gremi dels ferrers, haureu de trobar els espasers. Ehem. I no serveix
un espaser qualsevol. Ha de ser un MESTRE espaser, possiblement
el millor de tota la ciutat. Oh. Hum. I ni tan sols trobar el millor
mestre espaser de Fujiwara no ens garanteix que hagi fabricat una
catana o que tingui prou habilitat per fer-ho.
—Mecàsum l'olla! —va exclamar en Celoni—. La camisa ha petat.
La Gertrud va sospirar.
—Les COSTURRRES no han aguantat. Haurrràs de porrrtarrr-la
sense mànigues. Trrreute-la, que les descosirrré. És molt difícil
trrrobar rrroba de la teva mida.
En Víctor va preguntar:
—Quanta gent hi viu, a FUJIWARA?
—Hum. No ho sé del cert, però més de deu mil persones.
—I vol que, en només tres dies, trobem l'únic paio que sap fabricar
una catana entre més de deu mil persones?
En Celoni, mentre lluitava per posar-se la camisa, que li anava
estreta de les espatlles, va dir:
—No es preocupi, professor. En Malèfic Durador ja el deu haver
trobat i ens deu estar esperant per donar-nos una bona sorpresa.
—No siguis tan pessimista —el va renyar la seva cosina.
Raaac!
•32•