Germana_cat_YUMPU

SOPHIE
McKENZIE
GERMANA
DESAPAREGUDA

Per al meu bon amic, Philly.
S. M.

SOPHIE
McKENZIE
GERMANA
DESAPAREGUDA
LA MAR SALADA
d’Editorial el Pirata

1. Germana
Em vaig despertar amb el sol intens que entrava per la
finestra del dormitori de la casa de vacances. De ben
segur que seria un dia calorós. Vaig badallar i em vaig
asseure al llit, amb cura de no molestar la Madison, que
tenia els cabells, llargs i foscos, escampats pel coixí. Els
vaig apartar suaument i vaig deixar al descobert el seu
rostre dolç, que tenia forma de cor.
Mentre em movia, la Madison gemegava en somnis.
Les llargues i fosques pestanyes li acariciaven les suaus
galtes, i hi vaig poder veure rastres de llàgrimes. Havia
estat així cada nit des que vam arribar a la casa de vacances
la setmana passada. Un malson la despertava i la feia
anar a la meva habitació, on havia d’acariciar-li els cabells
perquè tornés a adormir-se. Més tard, si em despertava,
la trobava plorant entre somnis. Els seus suaus gemecs
em trencaven el cor.
7

GERMANA DESAPAREGUDA
Vaig inclinar-me, li vaig besar el front i vaig col·locar
amb cura l’edredó sobre la seva espatlla desabrigada. La
vaig observar un moment, mentre la respiració se li mig
tallava i obria els ulls lentament.
—Hola, Lauren —va murmurar—. Estava somiant
amb el papa una altra vegada.
—Ho sé, amor —vaig xiuxiuejar—. No passa res.
El nostre pare, el Sam, havia mort sobtadament feia
nou mesos. Perdre’l va ser molt dolorós; em va causar un
buit. Encara que ell no m’hagués criat, era el meu pare
biològic. Quan era petita, em van segrestar i una altra
família em va adoptar, així que no el vaig conèixer fins
fa dos anys. El Sam havia estat molt especial per a mi,
i el trobava a faltar cada dia, però quan pensava en la
meva mare biològica, l’Annie, o en les meves germanes,
la Shelby i la Madison, m’adonava que la mort sobtada
del Sam havia estat molt pitjor per a elles; els havia destrossat
el cor. Especialment a la Madison, que era molt
jove; només tenia vuit anys! Se’m feia un nus a l’estómac
quan pensava com s’havia de sentir.
La Madison es va arraulir al meu costat. Li vaig acariciar
els cabells i ella va badallar i es va estirar com un
gat, arquejant l’esquena i alçant els braços per sobre del
cap. Just després, es va aixecar del llit, va córrer cap a la
finestra i es va girar cap a mi amb els seus ulls marrons i
grossos.
—Podem anar a la platja avui?
—És clar —vaig somriure—, així que hagis esmorzat.
8

SOPHIE McKENZIE
—Sí! —La Madison va començar a saltar per l’habitació,
ja sense recordar-se dels malsons. Es va posar un
tutú rosa sobre els pantalons de pijama de quadres blaus
i, en fer una volta sobre si mateixa, va semblar que els
cabells li flotaven a l’aire durant uns instants.
De sobte, em vaig adonar que mai havia conegut algú
que fos una alenada d’aire fresc. Però així era la Madison:
aire fresc en un món avorrit i pla, l’única persona que
sempre arrencava un somriure a l’Annie i l’única que
sempre em feia sentir bé amb mi mateixa.
La Madison es va aturar en sec i em va mirar fixament.
—Però no diguis res a la Shelby —em va demanar—.
Promet-m’ho, Lauren. La Shelby no pot venir.
Vaig somriure. Una de les moltes coses que ens unien,
a la Madison i a mi, era l’aversió a la nostra germana mitjana.
La Shelby era grollera i agressiva sempre. Just el dia
anterior havia fet plorar la Madison en dir-li amb menyspreu
que era massa gran per seguir jugant amb nines.
—És clar —li vaig dir—, si et vesteixes ràpid podrem
marxar abans que es desperti.
La Madison va assentir, amb els ulls molt oberts, i va
sortir de l’habitació. Em vaig vestir de pressa i em vaig
mirar al mirall: els pantalons texans curts, la samarreta
ajustada i les sandàlies em quedaven francament bé. Vaig
anar a l’armari a buscar el cistell de platja de vímet i dues
tovalloles i, després, al lavabo a buscar la crema solar.
Feia una calor sorprenent, tenint en compte que era
abril, i aquell dia semblava que no seria una excepció.
9

GERMANA DESAPAREGUDA
Em vaig recollir els cabells, em vaig pintar una mica
els ulls amb el llapis i em vaig posar brilli-brilli als llavis.
Vaig ficar el pintallavis a la bossa juntament amb el
mòbil. La Madison gaudiria jugant amb les dues coses i,
mentrestant, jo esperava bronzejar-me les cames de dalt
a baix. Ja portava la part de dalt del biquini sota la samarreta.
Vaig agafar les meves ulleres de sol i vaig sortir de
l’habitació.
La Madison ja era a baix, devorant un bol de cereals.
—Bé, d’acord. La Lauren i tu podeu anar-vos-en, però
només si no us separeu —va dir l’Annie, recargolant-se
les mans ansiosament. Portava posada la bata i no s’havia
tret el maquillatge del dia anterior.
—Estarem bé —vaig dir convençuda—. Jo cuidaré la
Madi.
—I qui tindrà cura de tu? —va interrompre l’Annie. Va
aixecar la tassa de cafè i va fer un glop, distreta.
Per l’amor de Déu! Em vaig aferrar als laterals de la taula.
Volia ser comprensiva, sabia com havia estat de dur per
a ella perdre el Sam. De fet, també havia estat dur per a
nosaltres. Però per què havia d’actuar com si m’anessin
a segrestar de nou cada vegada que me n’allunyava dos
passos? Si ja tenia setze anys!, i en un parell de mesos tindria
els exàmens finals del curs.
Em vaig empassar la irritació i em vaig obligar a
somriure.
—Estarem bé —vaig repetir.
10

SOPHIE McKENZIE
—No vols esperar que la Shelby es llevi? —va preguntar
l’Annie.
—No, mama —va dir la Madison amb fermesa—.
Volem anar-nos-en ja. —Es va aixecar de la taula i es va
penjar la bossa blava a l’espatlla. En veure-la, vaig saber
què hi havia a dins.
—D’acord, però… estàs segura que no prefereixes anar
a fer una volta amb el cotxe i fer un pícnic? —va preguntar
l’Annie.
La Madison i jo ens vam mirar esverades. La idea
de pícnic que tenia l’Annie consistia en un viatge curt
durant el qual es queixava constantment dels camins
rurals estrets i d’haver de conduir pel costat equivocat
de la carretera, seguit d’un dinar improvisat basat
en qualsevol cosa que hagués trobat a la nevera. En els
últims dies ens havíem assegut en força platges, intentant
—sense aconseguir-ho— trobar una de les coves que
l’Annie deia que omplien la zona i menjant coses rares
com ou bullit, amanida d’albercocs secs o, una vegada, un
paquet de llavors que va resultar ser menjar per a ocells.
—No, gràcies —vaig contestar.
—D’acord, però emporta’t això. —L’Annie em va posar
un parell de bitllets de vint lliures a la mà—. Promet-me
que tornareu al migdia, d’acord?
Vaig girar els ulls en blanc.
—D’acord.
La Madison es va afanyar a posar el bol a la pica.
Portava uns pantalons texans curts i una samarreta d’un
11

GERMANA DESAPAREGUDA
blau semblant al meu. Com que totes dues tenim els cabells
llargs i foscos i la mateixa pell morena, els ulls (els
meus són blaus i els de la Madi, marrons) són l’únic que
ens diferencia pel que fa al color.
—Semblem bessones, Madi —li vaig comentar.
—Ho sé. —Em va somriure—. Estic llesta.
—Agafeu una jaqueta! Totes dues… —va dir l’Annie,
sortint corrents cap al penjador del vestíbul.
—No cal, fa una calor asfixiant. —Vaig estendre la mà i
vaig sentir com els càlids i petits dits de la Madison s’enroscaven
amb els meus—. Adeu, Annie.
—Adeu, mama —va dir la Madison. Somrient, va deixar
que jo la conduís fins a la porta de la cuina per poder
fer el tomb a la casa per fora.
Mentre la Madi feia salts per la vorera, encara agafada
de la meva mà, vaig poder sentir la patidora veu de
l’Annie darrere nostre.
—Aneu amb compte! —La irritació em va embolicar
com una serp.
Vam continuar caminant. El sol m’enlluernava i
m’abrasava. Com més ens apropàvem a la platja, més feliç
em sentia, i l’embafador pes de la preocupació de l’Annie
es dissipava a mesura que la deixàvem enrere. No se’m va
acudir ni per un segon que tenia raó de preocupar-se… Hi
podia haver alguna cosa de què preocupar-se?
I, no obstant, dues hores més tard, tot el meu món es
trasbalsaria. I, encara que no ho sabia en aquell moment,
tot seria culpa meva.
12

2. Falta
A les 10 del matí, la platja va començar a omplir-se de
banyistes entusiasmats. Suposo que el pont de dilluns
de Pasqua i la calor inusual van atraure la gent, però la
veritat és que, si fos per mi, hauria preferit que estigués
com la setmana passada, quan el cel estava ennuvolat i
la platja, més aviat deserta.
A la Madison no va semblar importar-li gaire, però.
Ens vam aturar a contemplar els cavallets del passeig marítim,
on sonava la cançó «Teddy Bear’s Picnic» i, després,
vam buscar un lloc a la sorra per estendre les tovalloles.
Ens havíem pentinat l’una a l’altra —amb petites trenes—,
i la Madison ara estava arraulida a la tovallola, furgant la
vora de la bosseta blava. Em va mirar amb els seus ulls
enormes i castanys com la xocolata.
Els ulls delataven alhora impaciència i vergonya.
—Som-hi —vaig dir amb un somriure—. Treu-les.
13

GERMANA DESAPAREGUDA
La Madison em va tornar el somriure i va treure amb
compte les tres nines de butxaca que jo sabia que guardava
a la bossa. Mentre començava a jugar amb elles a
algun joc imaginari, xiuxiuejant en veu baixa, em vaig
ajeure i vaig tancar els ulls.
Abans de la mort del Sam, la Madison havia perdut
l’interès per les seves nines, però, després, hi va tornar
a jugar cada dia. Al principi l’Annie es va posar neuròtica,
preocupada per si la Madi estava exterioritzant «una
pena reprimida» o alguna altra cosa que exigís un títol
de psicologia per poder entendre-la. Al cap d’un temps,
es va calmar, amb l’esperança que, si no en feia un gra
massa, potser la Madi deixaria de fer-ho a poc a poc.
La Shelby, en canvi, se’n va riure des del primer dia. Es
burlava de la Madison dient que era una criatura cada
vegada que veia les seves nines.
Ni l’Annie ni la Shelby no ho entenien. La Madison
només necessitava algú a qui estimar, algú que no se li
morís.
De tota manera, nou mesos després de la mort del
Sam, la Madison seguia jugant amb les seves nines, però
només quan estava sola o amb mi.
—Com es troba avui la Tilda? —li vaig preguntar, assenyalant
una nina especialment bonica, pèl-roja i pigada.
—Es va enfadar amb la Tammy —va contestar la
Madison, sacsejant el cap amb tristesa—. Però és que
la Tilda es va portar malament —i va continuar explicant
els detalls de la discussió imaginària.
14

SOPHIE McKENZIE
Em vaig perdre al cap d’uns minuts, però vaig assentir i
vaig somriure de tota manera. Quan va acabar la seva explicació,
vaig comprovar que s’hagués posat prou crema
solar a les cames, vaig agafar el mòbil i em vaig connectar
a les xarxes socials. Encara era aviat, però la majoria dels
meus amics —i la meva parella, el Jam— eren a Londres
per Setmana Santa i sabia que molts d’ells havien quedat
el dia anterior a la tarda.
Si no haguéssim llogat aquesta casa de vacances, podria
haver anat amb ells. Però des que el Sam es va morir d’una
afecció cardíaca no diagnosticada, l’Annie només havia
visitat el Regne Unit dues vegades i totes dues vegades
s’havia negat a posar un peu al pis de Londres. Per això,
aquesta Setmana Santa havíem acabat aquí, a Norbourne,
a la costa sud d’Anglaterra.
Havia pensat a protestar, ja que em feien passar dues
setmanes lluny de tots els meus amics, però l’Annie
es posava a plorar cada vegada que parlava de Londres,
mentre que la mama i el papa pensaven que allunyar-me
de les distraccions de sempre durant dues setmanes per
força era una idea brillant.
Just quan hi pensava, la mama em va enviar un missatge.
Vaig dubtar a llegir-lo. Les coses no anaven gaire
bé entre nosaltres. Tot i que l’Annie és la meva mare biològica,
la mama i el papa són els que m’han criat. Visc
amb ells durant el curs escolar i visito la meva família
nord-americana durant les vacances. La setmana passada,
l’Annie i les meves germanes van venir dels Estats Units
15

GERMANA DESAPAREGUDA
per passar les vacances amb mi, mentre que la mama, el
papa i el meu germà petit, el Rory, se’n van anar quinze
dies a Disney World.
Vaig sospirar i vaig obrir el missatge de la mama.
Com van els estudis?
Recorda, tres hores cada matí.
Després tindràs la resta del dia per jugar.
Amb amor, mama.
Remugant, vaig tancar el missatge sense respondre.
Sabia que no havia de ser així. Sempre havia intentat estar
agraïda per tenir dues mares que es preocupaven per mi,
però ara mateix em sentia com si tingués dues carcelleres.
D’una banda, hi havia l’Annie, ansiosa i necessitada, que
volia tancar-me lluny del món per mantenir-me fora de
perill, i, de l’altra, la mama, que em renyava com si fos la
cap d’una Policia de l’educació.
—Ei, Lauren, mira la Tammy —va dir la Madison.
Vaig mirar-la. La Tammy, com sabia, era la nina de
butxaca preferida de la Madison: una versió en miniatura,
grassoneta i de cara rodona de la mateixa Madison, amb
una llarga cabellera fosca i uns enormes ulls marrons emmarcats
per unes llargues i exuberants pestanyes.
—Crec que li posaré trenes —va afegir la Madison.
—Em sembla bé. —Vaig examinar les dues trenes perfectes
que la Madison havia lligat acuradament amb fils
de la tovallola—. Bona feina!
16

SOPHIE McKENZIE
La Madison va somriure i va tornar a inclinar-se cap
a la nina.
Vaig concentrar-me novament en el mòbil i vaig comprovar
qui hi havia connectat. Un parell d’amics estaven
xatejant, però el Jam no. Potser era millor així. Últimament
ens havíem distanciat una mica. Va dir-me que, després
de la mort del Sam, intentaria donar-me espai i és veritat
que ara tots dos estàvem estudiant per als exàmens, però
no vaig poder evitar demanar-me si estava perdent interès
per mi. Sé que l’hi hauria pogut preguntar, però no volia
semblar vulnerable. Així que m’havia estat contenint, esperant
a veure què feia, com actuava.
A l’altra banda de la platja, un grup d’adolescents estaven
reunits davant de la cafeteria Boondog Shack. Encara
no hi havia entrat, però semblava divertida, el tipus de lloc
on el Jam i jo podríem anar. Els meus dits van acariciar el
penjoll, l’oval de fusta que m’havia regalat feia dos anys. El
portava posat gairebé sempre. Tot i que no estava del tot
segura que el Jam se n’adonés.
La Madison es va asseure al meu costat.
—Puc menjar un gelat?
—És clar. —Vaig buscar a la butxaca dels pantalons els
diners que l’Annie m’havia donat—. Hi ha una paradeta
de gelats just allà. Podem deixar les tovalloles a la platja.
La Madison va arrufar les celles mentre m’assenyalava
amb el dit.
—Sisplau, puc anar-hi sola? —em va demanar—. És
aquí mateix…
17

GERMANA DESAPAREGUDA
Vaig dubtar. Si soc sincera, una part de mi es preocupava
per la Madison gairebé tant com l’Annie. No se
sobreviu a dos segrestos i un intent d’assassinat sense
adonar-se de com pot ser de lleig el món.
—Sisplau —va insistir la Madison—. La mama mai no
em deixa fer res i ja tinc gairebé nou anys…
—No en faràs nou fins al novembre! —li vaig rebatre.
Però sabia que deixaria que hi anés sola. L’Annie era
ridículament sobreprotectora, cosa que no era gens bo
per a la Madison, i, des d’on érem, podia veure la paradeta
de gelats. No li podia passar res. No li passaria res.
Era un matí assolellat i la majoria de la gent que hi havia
eren famílies amb nens petits, que reien i xipollejaven a
l’aigua o que construïen castells de sorra. A més, la Madi
tenia el seu telèfon, guardat en un lloc segur al fons de la
motxilla.
—Té. —Li vaig donar un dels bitllets de vint lliures de
l’Annie—. Porta’m el que vulguis i assegura’t que et tornen
el canvi correcte, d’acord?
—És clar. Portaré Twisters. —La Madison em va somriure.
Es va ficar la nina Tammy a la butxaca i va sortir
saltironant per la sorra. Em vaig aixecar i la vaig observar
mentre arribava al passeig i es dirigia a la paradeta
de gelats. Vaig poder veure com el dependent s’inclinava
cap endavant per intentar sentir el que demanava i com
la Madison sacsejava el cap impacient, amb les mans als
malucs. L’home li va donar dos gelats i la Madison li va
allargar els diners.
18

SOPHIE McKENZIE
—Hola. —La veu d’un noi al meu costat em va espantar,
i vaig fer un bot—. Has vist la Cassie?
Vaig mirar al meu voltant. El paio era un adolescent,
portava pantalons curts i una samarreta destenyida
amb la inscripció «Boondog Shack» a la part del davant.
Era guapíssim: estava moreno, tenia els cabells rossos,
la mandíbula quadrada… Semblava un model! De tan
sorpresa com estava, tant pel seu aspecte com pel fet de
tenir-lo tan a prop, per un segon em vaig quedar amb la
boca oberta. Vaig fer un pas enrere i gairebé caic. El noi
em va agafar del braç i va somriure.
—Has vist la Cassie? —va repetir.
—No conec ningú que es digui Cassie —vaig contestar.
—Oh, d’acord —va tornar a somriure—, sento haver-te
molestat. —I se’n va anar.
Vaig parpellejar, després vaig recordar-me de la
Madison i em vaig girar cap a la paradeta de gelats. No
la veia. Ja hauria d’haver tornat. Potser s’havia confós i
havia anat en la direcció equivocada. Vaig mirar l’horitzó.
La platja estava força plena, però la gent no estava
atapeïda, i tenia un bon camp de visió, d’uns dos-cents
metres en les dues direccions.
—Madi! —vaig cridar.
Les famílies que hi havia a prop van mirar al seu voltant.
Les vaig ignorar i vaig tornar a cridar. On era? No
era habitual en ella, això de distanciar-se.
19

GERMANA DESAPAREGUDA
El meu crit va precedir el silenci. Se’m va fer un nus
a l’estómac. Tranquil·litza’t, em vaig dir. Només han passat
uns segons. Ha de ser per aquí.
Mentre escodrinyava la platja, vaig agafar el mòbil i
vaig trucar-li, però tenia el mòbil apagat. Vaig remugar
en veu alta. Per què no havia comprovat que estigués encès
quan se n’havia anat? Vaig agafar la bossa de platja i em
vaig dirigir a la paradeta de gelats. No deixava de mirar
cap enrere, però no hi havia res darrere meu, excepte les
nostres tovalloles a la sorra. Si la Madison tornava,
les veuria i m’esperaria. Els meus ulls es van esforçar
per recórrer la sorra i el passeig, saltant per sobre de
cada figura, buscant aquelles trenes castanyes. No es
podia haver esfumat sense més ni més.
Vaig arribar a la paradeta de gelats. El venedor xerrava
amb dues àvies mentre sostenia un cucurutxo sota la
màquina de gelats.
—Disculpi —els vaig interrompre—, per casualitat no
deu haver vist per on se n’ha anat la nena que li acaba de
comprar dos gelats?
L’home va arrufar les celles. Vaig notar que les dones
em miraven.
—Una nena? —va preguntar lentament l’home.
—Sí —vaig contestar—. Té vuit anys i mig, els ulls
marrons i els cabells llargs castanys recollits en unes trenes.
Li deu haver demanat dos Twisters i li ha hagut de
donar un bitllet de vint lliures fa uns dos minuts, més o
menys.
20

SOPHIE McKENZIE
—Ah, sí, la recordo —va assentir l’home.
Vaig tornar a mirar al meu voltant. Una suau brisa
corria per la platja, el cel era blau clar i les rialles dels
nens omplien l’aire. La Madison per força devia ser per
allà. Potser havia girat la cantonada…
—Aleshores, ha vist cap on ha anat? —Vaig mirar l’home,
que va arronsar les espatlles.
Una de les ancianes a qui servia es va escurar la gola.
—Potser és al lavabo de senyores —va vaticinar, assenyalant
cap a una direcció.
Vaig assentir i em vaig afanyar a passar entre ells.
El lavabo de senyores estava clarament indicat al costat
de la paret del passeig. Hi vaig entrar, però tots els cubicles
estaven buits, amb les portes obertes. Una dona es
pintava els llavis al mirall.
—Disculpi, que acaba d’entrar una nena? —vaig
preguntar.
La dona va negar amb el cap. Vaig sortir corrent i vaig
fer una ullada a la platja. Les nostres tovalloles seguien
on les havia deixades. Però ni rastre de la Madison.
Lluitant contra el pànic, em vaig aturar i vaig respirar
profundament. On pot haver anat?, vaig pensar. Em vaig
girar i vaig mirar en totes direccions, intentant veure la
silueta familiar de la meva germana petita. Però no n’hi
havia ni rastre.
Amb el cor bategant a cent, vaig agafar-me al braç
d’una mare que passava amb el seu nadó penjat en un
fulard.
21

GERMANA DESAPAREGUDA
—La meva germana ha desaparegut! —vaig dir—. Té
vuit anys i mig…
—Oh. —Els ulls de la dona es van obrir de bat a bat. Va
aixecar la mà de forma protectora sobre el cap del nadó,
com per resguardar-lo de la notícia—. És terrible! Què
ha passat?
—Ha anat a comprar un gelat i no ha tornat.
Mentre parlava, els meus ulls van tornar a escrutar la
platja, esperant desesperadament veure la Madison amb
els pantalons curts texans i la samarreta blava.
—Quanta estona fa? —va preguntar la dona.
—No fa gaire. Deu fer uns minuts —vaig contestar.
La cara de la dona es va relaxar.
—Probablement s’ha equivocat de direcció. Es deu haver
perdut, potser no ha parat atenció on era…
—No. —Vaig sacsejar el cap—. A la Madison això no
li passa mai.
La dona amb el nadó es va allunyar un pas de mi. La
seva expressió mostrava simpatia, però també distància.
No volia involucrar-s’hi.
—Estic segura que la teva germana apareixerà —va
afegir—. Has preguntat a aquestes senyores?
—Sí. —La paraula se’m va escapar. Em vaig girar i vaig
tornar a buscar per la platja—. Sap si hi ha cap vigilant de
la platja per aquí?
—En aquest tram no. Ho sento —es va disculpar la
dona, i va marxar. La vaig seguir amb la mirada i se’m va
tallar la respiració.
22

SOPHIE McKENZIE
Dos Twisters, encara embolicats, jeien a l’asfalt, fonent-se.
Eren els gelats que la Madison acabava de
comprar?
M’hi vaig apropar i vaig quedar bocabadada: una mica
més enllà dels Twisters hi havia la Tammy, la nina de
butxaca de la Madison. Estava de bocaterrosa, sota el
sol, li faltaven les sabates i una de les seves trenes estava
desfeta.
Llavors ho vaig saber, la Madison no s’havia perdut ni
havia anat en una direcció equivocada per error. Alguna
cosa terrible li havia passat!
Vaig recollir la nina i me la vaig ficar al cistell de vímet.
El món girava ràpid dins del meu cap. Havia d’actuar.
Havia de fer alguna cosa…
Em vaig allunyar per la sorra. Cremava tant que era
difícil de trepitjar. Abans havia gaudit de la manera com
els grans em lliscaven entre els dits dels peus, però ara
em resultava horrible no poder moure’m més de pressa.
—Madi! —vaig cridar mentre m’afanyava—. Madison!
Potser li ha caigut la nina. Potser només s’ha perdut…
—vaig murmurar en veu baixa, intentant, sense aconseguir-ho,
tranquil·litzar-me—. Sisplau, Madi!
Segurament apareixeria d’un moment a l’altre, amb
les trenes voleiant-li darrere l’esquena mentre corria cap
a mi.
Però no, no ho va fer.
Em vaig dirigir cap a les nostres tovalloles, que continuaven
l’una al costat de l’altra a la sorra, a pocs metres
23

GERMANA DESAPAREGUDA
del mar. La zona estava més concorreguda que feia uns
minuts i era difícil poder veure la Madison entre la multitud.
Vaig tornar a trucar-li, amb l’esperança que contestés,
però el mòbil seguia apagat. Vaig decidir mantenir el
mòbil a la mà, per si em trucava, i em vaig aturar a pensar
en les diverses opcions que tenia.
Sabia que ho havia de dir a l’Annie. No ho volia fer,
però, a part de trucar a la policia, no sabia què més podia
fer. Vaig mirar al meu voltant, obligant-me a concentrar-me
en cada detall.
—Sisplau, vine aquí, Madi. Sisplau!
Al passeig marítim, un grup d’adolescents xerrava davant
del Boondog Shack. El noi que m’havia parlat abans
també hi era. Era evident que havia trobat la noia que
buscava.
Les famílies seguien amuntegant-se a la platja i brams i
crits omplien l’aire. Hi havia un munt de nens petits amb
barrets i pales de plàstic de joguina, un parell de noies
pèl-roges i primes amb bermudes a joc, una nena amb sobrepès
de l’edat de la Madison que portava un vestit rosa
brillant…
Em vaig redreçar, intentant veure-ho tot alhora, però
no ho vaig aconseguir. El pànic es va apoderar de mi i em
va sacsejar el cos com un tornado.
24

SOPHIE McKENZIE
I llavors el meu telèfon va sonar. Era un missatge, i del
telèfon de la Madison! Vaig sentir un gran alleujament.
Amb les mans tremoloses, vaig obrir el missatge:
Deixa de buscar per la platja.
La teva germana no hi és.
No contactis amb la policia o la mataré.
Ves-te’n a casa i espera.