Abric- Àvila - Institut Salvador Espriu

Carruatges.
Per a construir carruatges s'utilitzava preferentment la fusta de noguera perquè eren resistents i no
massa pesades. També, en ocasions, es feia servir la de l’om.
Cal remarcar que en la construcció d’un sol carruatge es feien servir diferents fustes com
el bedoll per a la llança i per a les plaques primes, segons la qualitat de l’obra, el banús o l’om mateix.
Primer les fustes escollides es tracten amb vapor per a assecar-les i donar forma.
La forma es dona prenent la pesa ja tallada i es mulla amb aigua calenta i se la sotmet a les tensions adequades
mantenint-les calentes amb un foc.
El tècnic o mestre, confecciona els planells del carruatge i d’ells es trauran les plantilles que serviran per a marcar i
donar les formes en les fustes desitjades.
Per a unir les peces de fusta un cop tallades i doblegades es faran servir claus, espigues, cargols etc.
Un cop tenim la forma del carruatge el folrarem. Prendrem la tela i la mullarem amb aigua calenta i la estirarem o
retorçarem. Ara la xoparem amb cola líquida i la col·locarem sobre les fustes que formen el carruatge.
La suspensió, primer era formada per molles de suspensió i més tard per molles de pressió i de forma el·líptica.
Estan formats per varies fulles d’acer trempat, unes sobre les altres i movibles perquè puguin exercir tota la seva
força elàstica. Les fulles s’aprimen cap els seus extrems i la seva llargada és gradual. La fulla més llarga és
la superior. En la part més ampla queden subjectes amb un cargol i als extrems, més estrets, queden guiades per
una mordassa per a poder flexionar amunt i avall però no als laterals.
Les rodes es componen de, el centre o tambor, els radis i la circumferència formada per varies peces corbades que
encaixen les unes amb les altres.
El centre, normalment, es fa amb una pesa rodona d'alzina tendre que un cop foradat es posarà a assecar i un cop
assecada es tornejarà i es treballarà el forat central per a adaptar-lo al eix. Seguidament se li practicaran els forats per
als radis. La llanta era formada de ferro el qual en principi era d’un diàmetre inferior a la circumferència. La llanta es
dilatava fent-la passar pel fornal i col·locada a la circumferència que en refredar-se apressava i fixava fortament la
circumferència i els radis al centre o tambor.
Les rodes es fixaven al eix que era fet de ferro forjat. Ah!. Cal no oblidar que el foral central del tambor era reforçat
amb una anella d’acer que anava encaixada per on passava l’eix el qual a cada extrem tenia un forat per on passava
un passador per evitar que les rodes sortissin soletes.