Untitled - Fundació Josep Irla

El «somni impossible» de generacions de les classes populars catalanes —posar fi al sistema monàrquic
borbònic centralista i caciquil basat en la topinada electoral— el feu realitat el 14 d’abril
de 1931 Esquerra Republicana de Catalunya, en proclamar la República Catalana a la plaça de
Sant Jaume de Barcelona. Un partit fundat feia poc que en menys de dos mesos d’existència va
parlar de tu a tu amb Espanya, gràcies al suport del seu impensable i absolut triomf electoral.
Els homes i dones que s’aproparen a erc ho feren per l’assumpció dels valors republicans i progressistes,
per l’atracció de la figura captivadora i seductora de la personalitat única de Francesc Macià,
l’home honest i pur, la personificació de l’ideal, l’Avi, i de tots els que amb ell havien guanyat.
Ells serien la massa que hauria de fer possible la continuació amb profunditat d’un procés
de transformació que Catalunya havia endegat al principi del segle amb la Generació de 1901, la
d’aquella munió d’industrials i burgesos, de persones del món professional i de la cultura, que
no van acceptar el desastre espanyol de 1898 i que després es llepessin les ferides i es lamentessin
dels mals averanys i fets ocorreguts, sinó que volia aconseguir, a partir de l’avenç gradual però
constant de la democràcia, la indústria i tenint com a objectiu el nord —és a dir l’Europa més
avançada i moderna—, conduir Catalunya pel camí del progrés econòmic i social. La base de
més llibertat nacional.
Aquesta gosadia la pagaria molt i molt cara, tant el partit com la gent que hi participaria. El
preu que van haver de pagar va ser una ferotge persecució ideològica i física; cap altra força política
de Catalunya sofriria tanta repressió com erc quan es va acabar la Guerra Civil de 1936-1939.
De les gairebé 3.500 persones afusellades a Catalunya en la immediata postguerra, erc sempre
és la força política més perseguida en els medis i comarques rurals. En les poblacions més indus-
—