Andorra - Centre Excursionista de Catalunya

Marxant amb raquetes
per damunt de l'estany
de la Nou.
12
MUNTANYA 891 10/2010
ASCENSIONS FACULTATIVES
Pic de Monturull des
del collet de Sant Vicenç
Per aquesta part, el cim proposat té un senzill accés.
Des d’aquest collet o port de Perafita en la cartografia
oficial d'Andorra (2.573 m), ascendim el suau
declivi que precedeix l’extens erm superior a tall de
doble port a 2.592 m d’altitud. Sense més a dir,
arremetem costa amunt seguint la carena cimera,
després d’un evident recorregut per terreny esquistós
fins d’alt del pic de Monturull o tossal de la
Truita (0:30 h – 2.752 m). Cim fronterer entre
Catalunya i Andorra, territoris vers els quals hi ha
unes vastíssimes vistes.
Cap de Tossa Plana
des de la collada de la Maiana
Aquesta ascensió no disposa d’un únic camí, ni falta
que fa en aquest tipus de relleu suau que res no
amaga. Una fàcil costa que intercala alguns canvis
de pendent, fa menys monòtona la pujada. Els
últims metres adquireixen caràcter de cim, mentre
ens recreem amb l’extens territori que es domina, en
gran part ja recorregut per nosaltres. Cap de Tossa
Plana (0:25 h - 2.618 m).
Camí de la Tallada pel bosc del Ròdol
Si decidim tornar una altra vegada al punt d’origen
sense fer el tomb que proposem, és bo saber d’aquesta
ruta que permet una interessant alternativa
de baixada, clarament senyalitzada mitjançant punts
grocs, que s’agafa a la cabana de Perafita (2.200 m).
Farem el que segueix: més enllà de l’inicial planell
del Bisbe, ens internem al bosc de pi negre que progressivament
es va espessint i l’avet pren protagonisme.
Entretant, el sender despenjant-se amb prestesa,
trenca d’un costat a un altre de la fondalada de
Costa Verda, sense cap possibilitat de distracció.
Cada vegada més immersos en el boscatge, es perceben
els primers bedolls (encara més a la tardor) que
més a baix es barrejaran amb les avellanoses, en un
ambient ombrívol de molses i líquens que dóna cromatisme
a les aglomeracions rocoses que pul·lulen el
trajecte. Al final del trepidant descens, passem el
pont que creua el riu Madriu i no molt més enllà
apareixem al camí que comunica la vall d’un extrem a
un altre, als 1.580 m d’altitud, al cap de setanta minuts
d’anar baixant tota l’estona. Seguim aquest camí principal
fins a finalitzar el recorregut on el varem començar,
en la carretera de la Plana (1 h 50 min de la cabana
de Perafita).
L’estany de Serra Mitjana
En l’esmentada pronunciada colzada (2.226 m) del
camí que ens ha de dur de baixada a la pleta de l’Estall
Serrer, deixem momentàniament la ruta, i ens
dirigim cap al sud seguint una tènue traça de sender;
de seguida entrem en una porció de bosc clar,
mentre sobremuntem un turó d’escassa entitat. En
l’altre costat descobrim un formós paratge herbat,
un xic pantanós drenat per rierols. L’hem de creuar
fins al seu extrem sud, on s’endevina la continuïtat
del sender (fites) que cada vegada més evident,
remunta el corrent que flueix del llac de més amunt
que tenim com a objectiu. En un moment donat
ens veiem immersos en un complex terreny cobert
de grans blocs, que la ruta tracta de mitigar fent
giragonses entre l’embolic arbustiu del neret que
ocupa atapeït, el poc espai que li deixen els rocs granítics.
Sort en tenim de les fites que anem trobant i
que arribat el moment ens porten a salvar d’una
gambada el rierol de l’estany, a uns 2.255 m d’altitud.
El sender segueix i, sense més entrebancs, assolim
el desaigua de l’estany de Serra Mitjana (30 min,
- 2.300 m). El lloc és d’allò més solitari i magnífic
alhora. La imposant serra de Sirvent que limita al
nord el circ on s’aposenta l’estany resulta colpidora,
solcada d’arestes, canals i díedres. L’esbaldregall granític
s’escampa per la base del serrat i pren l’aspecte
d’una pètria glacera. És hora de tornar, i ho farem
recorrent el mateix itinerari a la inversa fins on hem
deixat la ruta, emprant el mateix horari que a l’anada.
La vall del Madriu – Perafita – Claror
Patrimoni mundial de la UNESCO en la categoria
de paisatge cultural, la vall del Madriu – Perafita –
Claror ocupa una superfície de 4.247 ha que es
reparteixen entre terrenys de les parròquies d’Andorra
la Vella, Encamp, Escaldes–Engordany i Sant
Julià de Lòria. En aquest territori, els elements naturals
més destacats són la geomorfologia glacial: valls
en forma d’U i circs glacials, sistemes lacustres, glaceres
rocoses, els altiplans postalpins i, evidentment,
una rica vegetació associada a l’aigua (aiguamolls,
boscos de ribera), etc.
Del patrimoni cultural, el conjunt d’elements
vinculats a l’activitat agropastoral tradicional són els
més ben distribuïts: bordes (Ràmio, Entremesaigües),
feixes, cabanes de pastor, pletes, parets de
pedra seca, orris, etc., a més d’una xarxa de recs en
zones de conreu. De l’activitat siderúrgica sobresurten
les restes de la farga d’Andorra (a 1.900 m d’altitud),
així com els meners (mines de ferro) de la
Maiana i de Claror i les nombroses carboneres dins
del bosc. Testimonis ininterromputs de la història
humana que apareixen concentrats, en un estat de
conservació excel·lent, en una superfície relativament
reduïda.
El punt final d’aquest petit paradís el trobem
destacant el més important de la vall, l’aigua. Mare
del riu (apel·latiu llatí de Madriu) que es nodreix de
la multitud d’estanys que engalanen el territori,
alguns dels qual haurem conegut.
Bibliografía
PIRINEUS
Assolint el pic de
Monturull des del
collet de Sant Vicenc.
GREGORI, Francesc Xavier
/COMAMALA, Rosa M.
Estanys d’Andorra. Guia
d’excursions, travesses i
ascensions. Granollers:
Editorial Alpina, 2010.
Mapes: Andorra.
Mapa/Guia excursionista.
Escala 1:40.000.
Editorial Alpina.
10/2010 MUNTANYA 891 13