You also want an ePaper? Increase the reach of your titles
YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
El simi i el papagai<br />
Un papagai i un corb s’estaven dalt d’un arbre, i sota l’arbre hi havia un simi que havia posat llenya<br />
damunt una lluerna, perquè es pensava que era foc, i bufava sobre la llenya amb la intenció<br />
d’encendre-la per po<strong>de</strong>r-se escalfar.<br />
El papagai cridava el simi, i li <strong>de</strong>ia que no era foc, sinó una lluerna.<br />
El corb li va dir al papagai que no volgués alliçonar ni corregir aquell qui no vol rebre correcció.<br />
Moltes vega<strong>de</strong>s el papagai va repetir al simi que era una lluerna allò que es pensava que era foc. I<br />
el corb el reprenia cada vegada que no donés consell a aquell qui no volia escoltar.<br />
Finalment, el papagai i el corb van marxar i el simi es va quedar, convençut que en qualsevol<br />
moment el foc s’encendria.
Contes d’arreu <strong>de</strong>l món Tipologia textual: narració<br />
País: Catalunya<br />
EL SOL QUE NO TENIA MEMÒRIA<br />
Fa molts i molts anys hi havia un arbre i un ocell que eren amics i vivien junts.<br />
Una vegada el sol es va <strong>de</strong>scuidar <strong>de</strong> passar durant molts dies per aquell paisatge i l’arbre tenia<br />
fred perquè no estava cobert <strong>de</strong> plomes com el seu amic.<br />
Llavors, l’arbre va <strong>de</strong>manar a l’ocell:<br />
- Ocell, amic, vés a buscar el sol que no tinc abric.<br />
Però l’ocell li va contestar:<br />
- No hi puc anar, vola molt alt i si hi vaig, no sabré tornar.<br />
I l’ocell ho va <strong>de</strong>manar a un núvol que passava per allí.<br />
- Núvol lleuger, vés a buscar el sol que jo no en sé.<br />
Però el núvol tot sol no s’hi veia en cor i li va respondre:<br />
- Hi aniré amb el vent que en sap el camí i ho farà content.<br />
I quan el vent va començar a bufar el núvol li diu:<br />
- Vent, ventet, anem a buscar el sol que tenen fred.<br />
I entre tots dos van portar aquell sol <strong>de</strong>spistat.<br />
I amb el sol van tornar les fulles, les flors, les papallones i tot el paisatge va tornar a somriure.
Relats escrits per nois i noies Tipologia textual: narració<br />
D’EVASIONS<br />
Quan m’agafa la “neura”, per tal d’evadir-me, em dóna per pujar i tancar-me en la torre més alta<br />
que sóc capaç <strong>de</strong> construir, i em faig tancar amb una porta amb set panys. I sobrevisc amb el fil<br />
<strong>de</strong> llum que m’entra per una estretíssima finestra i una espelmeta que amenaça a cada segon<br />
amb consumir-se i <strong>de</strong>ixar-me a les fosques. Menjo galetes príncipe i bec tang <strong>de</strong> taronja a punt <strong>de</strong><br />
caducar. I al meu cap retronen les cançons d’un CD que el discman centrifuga sense pietat. I<br />
m’alieno, perquè sé que és qüestió <strong>de</strong> dies. I quan passen aquests dies, <strong>de</strong>mano que m’obrin i em<br />
<strong>de</strong>ixen sortir. I aquí no ha passat res.<br />
Passa que darrerament he pujat massa sovint a aquesta torre. Ja puc reconèixer qui puja a fer<br />
guàrdia només per la manera <strong>de</strong> caminar. I he fet aquesta masmorra més “coquetona”, amb uns<br />
grans coixins que escampo per terra, com un racó “chill out”, i amb CD’s que regalen amb les<br />
revistes d’informàtica i una mica <strong>de</strong> fil <strong>de</strong> pescar m’he fet unes cortines “psicodèliques” que juguen<br />
amb la llum <strong>de</strong>l sol <strong>de</strong>l crepuscle i omplen l’estança <strong>de</strong> pampallugues fugisseres. I les hores s’han<br />
tornat tan manses que ja no mosseguen quan se’n van.<br />
Però tinc la imperiosa necessitat <strong>de</strong> sortir. Crido, però els soldats a fora tenen ordres <strong>de</strong> no fer cas<br />
<strong>de</strong> res que jo els pugui dir. He provat d’obrir els panys amb un clip i un tornavís d’estrella que em<br />
van portar per porgar els radiadors, però no me n’he sortit. I necessito sortir! He llençat per la<br />
finestra una ampolla amb un missatge a dins, <strong>de</strong>manant que em rescatin <strong>de</strong> les ordres que he<br />
donat. Però he sentit com xocava amb alguna cosa que feia tota la cara <strong>de</strong> ser el camió <strong>de</strong> les<br />
escombraries, així que <strong>de</strong>scarto que vingui ningú. I necessito sortir! Que se m’acaben les piles <strong>de</strong>l<br />
discman!
Text informatiu Tipologia textual: narració<br />
EL TURÓ DE LES NOU CABRES<br />
Aïllat i a poca distància <strong>de</strong>l cingle que encapçala per ponent la vall <strong>de</strong> Mur,- a mig aire <strong>de</strong>l vessant<br />
esquerre <strong>de</strong> la canal <strong>de</strong> Santa Agnès-, s'alça entre l'espès alzinar el turó <strong>de</strong> les Nou Cabres, el<br />
monòlit rocós més imposant i alterós <strong>de</strong> la conca <strong>de</strong>l Ripoll. Una antiga llegenda - força coneguda<br />
a la comarca- explica el perquè <strong>de</strong>l singular nom <strong>de</strong>l penyal. Es tracta d'una narració popular <strong>de</strong> la<br />
qual coneixem diverses versions. La que hi ha a continuació fou recollida a la masia <strong>de</strong>l Daví l'any<br />
1929 per l'historiador i excursionista terrassenc Salvador Cardús i diu així:<br />
" Ascendir a l'esquerp morral <strong>de</strong> les Nou Cabres és, certament, ben difícil. Aquell turó <strong>de</strong>s <strong>de</strong> lluny<br />
sembla la carcassa d'un vaixell girada enlaire. Tot i això, cert dia hi pujà una agosarada cabra que<br />
estava prenyada, i no po<strong>de</strong>nt baixar, <strong>de</strong>sprés hagué <strong>de</strong> cabridar dalt d'aquell ferreny turó. I no<br />
acabà aquí l'odissea, ja que ella i els seus fills, belant sempre, no els quedà altre recurs que anar<br />
vegetant durant uns quants anys en un lloc tan inhospitalari. Fins que alguns veïns <strong>de</strong> Sant<br />
Llorenç Savall <strong>de</strong>cidiren alliberar-les, pujant-hi per mitjà d'unes escales encasta<strong>de</strong>s a la roca viva.<br />
Llavors fou quan els veïns <strong>de</strong> Sant Llorenç Savall es trobaren que dalt d'aquell cim hi havia nou<br />
cabres reuni<strong>de</strong>s, i d'aquí el nom <strong>de</strong> morral <strong>de</strong> les Nou Cabres ".<br />
Ferrando 1997, 171-172
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
EL VENT I EL SOL<br />
Vet aquí que un dia el vent i el sol van començar a discutir sobre qui <strong>de</strong>ls dos era més fort. Com<br />
que no es podien convèncer l'un a l'altre amb raons van posar-se d'acord a fer una prova.<br />
En aquells moments passava per allí un bon home, que anava a peu d'un poble a l'altre. I, tant el<br />
vent com el sol, van <strong>de</strong>cidir <strong>de</strong> provar en ell el seu po<strong>de</strong>r: qui <strong>de</strong>ls dos li pogués treure el barret<br />
que portava seria el vencedor.<br />
El vent va començar a bufar amb tota la seva fúria damunt l'home, però, com que aquest no era<br />
pas un beneit, es va embolicar molt bé amb la capa i amb la mà s'aguantava ben fort el barret;<br />
tant, que el vent es va donar per vençut, cansat <strong>de</strong> bufar.<br />
Ara tocava el sol, el qual va començar a escampar els núvols que havia acumulat el vent i va<br />
<strong>de</strong>ixar caure els seus raigs més calorosos damunt l'esquena d'aquell home.<br />
Al cap d'una hora ja no podia aguantar tanta calor i, en el primer arbre que va trobar, es va treure<br />
el barret i es va asseure a l'ombra a prendre la fresca i a <strong>de</strong>scansar una estona.<br />
Adaptació <strong>de</strong> la faula d'Isop: Àngel Vergés i Gifra<br />
Dibuixos <strong>de</strong> Jordi Garcia i Ferrer
Relats escrits per nois i noies Tipologia textual: narració<br />
HISTÒRIA DEL GOS<br />
Aquesta història tracta d’un home que vivia a soles amb el seu gos. Aquell home era molt poruc,<br />
però es tranquil·litzava molt quan el seu gos li xupava els dits <strong>de</strong>ls peus.<br />
Un dia, mentre veia la tele amb el seu ca, va sentir una notícia que l’atemorí molt. Un psicòpata<br />
s’havia escapat <strong>de</strong>l psiquiàtric <strong>de</strong>l seu poble. També digueren que anava solt pel carrer i que<br />
tancaren bé les portes i les finestres.<br />
Era d’estiu, i la nit era <strong>de</strong> les més caloroses que ell havia passat. Així que encaixà la finestra <strong>de</strong> la<br />
seva habitació oberta. No li havia d’haver <strong>de</strong>ixada!<br />
Quan era al llit sentí un soroll i començà a tenir por. Però <strong>de</strong> sobte notà els dits <strong>de</strong>ls peus humits<br />
per les llepa<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l seu gos i es tranquil·litzà.<br />
A la matinada següent, quan la llum entrà per la finestra, es <strong>de</strong>spertà. Va notar llavors una gota<br />
freda que li queia al front. Mirà al sostre i..... Aaaaaaah! El seu gos estava penjat dalt, tot <strong>de</strong>sfet. Al<br />
costat hi havia una noteta escrita amb sang que posava: “Els bojos també sabem xupar els dits<br />
<strong>de</strong>ls peus”.<br />
Paula Orozco, 3r ESO B
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
EL REI I LA VELLETA<br />
El rei Pere era molt temut per tothom a causa <strong>de</strong> la vida que portava i la majoria <strong>de</strong>l seu poble<br />
l’avorria. El rei que era prou llest no <strong>de</strong>sconeixia el poc afecte que li tenia la seva gent, encara que<br />
al seu davant li fessin la gara-gara i l’adulessin.<br />
Un dia va arribar a orelles seves que hi havia una velleta que cada nit, entre les oracions que <strong>de</strong>ia,<br />
en <strong>de</strong>dicava una al la bona salut <strong>de</strong>l rei i perquè Déu Nostre Senyor es dignés donar-li força anys<br />
<strong>de</strong> vida.<br />
El rei feu comparèixer la velleta al seu davant i li preguntà com era que mentre tothom el tenia per<br />
tan dur i rigorós i que <strong>de</strong>sitjava la seva mort, en canvi ella resava una oració diària per la seva<br />
salut i la seva vida?<br />
La velleta li contestà que era cert tot allò que <strong>de</strong>ia el rei, però que ella resava pel rei per por que el<br />
que vingués al seu darrera no fos encara pitjor que ell i per allò que :<br />
Val més boig conegut<br />
Que un savi per conèixer.<br />
Déu mantingui mon senyor,<br />
per por <strong>de</strong> pitjor.<br />
El rei es va quedar com veient visions amb el que la dona li acabava <strong>de</strong> dir, però ho va entendre i<br />
va <strong>de</strong>cidir respectar el seu punt <strong>de</strong> vista i també li va fer passar una pensió per mentre visqués<br />
seguís resant per ell, encara que fos per por d’un altre <strong>de</strong> pitjor.
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
UN DIA EN LA VIDA DEL REI<br />
La vida <strong>de</strong> la cort girava al voltant <strong>de</strong> Lluís XIV. A les vuit <strong>de</strong>l matí s’iniciava la cerimònia <strong>de</strong> llevar<br />
el rei. Un ajudant <strong>de</strong> cambra el <strong>de</strong>spertava, mentre un altre cortesà <strong>de</strong>scorria les cortines <strong>de</strong><br />
l’alcova reial. Després <strong>de</strong> ser examinat pel metge reial, el monarca escollia la perruca que, tal com<br />
s‘estilava entre les classes altes <strong>de</strong> la França <strong>de</strong>l segle XVII, portaria aquell dia.<br />
Només uns quants cortesans tenien l’honor <strong>de</strong> presenciar com el rei, vestit amb bata i sabatilles,<br />
era pentinat. A continuació, s’iniciava la cerimònia <strong>de</strong> vestir el rei, en la qual Lluís XIV era ajudat<br />
per uns altres cortesans afortunats.<br />
A dos quarts <strong>de</strong> <strong>de</strong>u, el rei esmorzava mentre rebia en audiència ambaixadors i alts funcionaris.<br />
Tot seguit, es reunia amb els seus ministres i, en acabat, es dirigia a la capella <strong>de</strong>l palau, <strong>de</strong>dicada<br />
a Sant Lluís, acompanyat <strong>de</strong> cortesans escollits per a l’ocasió.<br />
El rei dinava a la una <strong>de</strong>l migdia en presència <strong>de</strong> part <strong>de</strong> la seva cort. Al monarca li portaven molts<br />
plats, per tal que pogués triar. Així, veritables exquisitats culinàries eren retira<strong>de</strong>s <strong>de</strong> la taula sense<br />
haver estat ni tan sols tasta<strong>de</strong>s.<br />
Després <strong>de</strong> dinar, el monarca parlava amb els seus col·laboradors més directes i, cap a les cinc<br />
<strong>de</strong> la tarda, anava a caçar pels boscos <strong>de</strong>l recinte <strong>de</strong> Versalles o bé optava per passejar pels<br />
jardins. A quarts d’onze, havent sopat, el rei es ficava al llit durant una cerimònia en la qual un<br />
noble tenia l’honor <strong>de</strong> sostenir el canelobre que il·luminava el monarca. El Rei Sol dormia envoltat<br />
<strong>de</strong> diversos guàrdies que protegien el llit reial dia i nit.
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
LA HIGIENE DEL REI<br />
L’onze <strong>de</strong> novembre <strong>de</strong> 1601 li van rentar el cap per primer cop. El 17 <strong>de</strong> novembre li van rentar el<br />
front i la cara amb mantega fresca i oli d’ametlles dolces, per la ronya que semblava fer-se-li. El 4<br />
<strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 1602 ha estat pentinat per primer cop. Sembla trobar-hi gust. El 3 d’octubre <strong>de</strong> 1606 li<br />
han rentat les cames amb aigua tèbia. És el primer cop. El 2 d’agost <strong>de</strong> 1608 ha estat banyat per<br />
primera vegada.<br />
J. Heroard, autor d’un diari sobre la infantesa i la joventut <strong>de</strong>l rei Lluís XIII <strong>de</strong> França,<br />
nascut el 27 <strong>de</strong> setembre <strong>de</strong> 1601.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
Faules d’Isop<br />
L’AVAR<br />
Hi havia una vegada un home, que, per posseir més diners, es va vendre tot el que tenia: casa,<br />
mobles i terres. Va fer-se una barraca per viure-hi i va enterrar tots els diners que tenia sota una<br />
pedra. La primera cosa que feia aquell home tan bon punt es llevava era anar al lloc <strong>de</strong>l tresor: el<br />
treia, se'l mirava ben embadalit i el tornava a enterrar.<br />
Després <strong>de</strong> molt <strong>de</strong> temps <strong>de</strong> fer el mateix, un pagès el va <strong>de</strong>scobrir i, durant la nit, va robar-lo. A<br />
l'en<strong>de</strong>mà, quan l'avar va veure el forat buit es va estirar els cabells i va començar a cridar com un<br />
<strong>de</strong>sesperat. Un <strong>de</strong>sconegut el va escoltar i li va dir:<br />
- No et <strong>de</strong>sesperis, home, que totes les coses d'aquest món tenen un remei. Fes-me cas, enterra<br />
uns quants rocs i imagina't que són el teu tresor. De totes maneres utilitzes igualment els diners<br />
que les pedres!!<br />
Adaptació <strong>de</strong> la faula d'Isop i dibuix: Àngel Vergés i Gifra
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
L'hora en punt<br />
La mort es presentà quan no se l’esperava, i ell li digué que no li havia donat hora.<br />
—És que l’hora la dono jo —va respondre-li la mort.<br />
—No sempre, no sempre... —replicà ell—. Ara, per exemple, tinc l’agenda plena i a vós no us ve<br />
d’un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts <strong>de</strong> cinc, i quedarem per una data.<br />
—És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments —digué la gran senyora.<br />
—Apa, bah! —es <strong>de</strong>fensà ell, tot empenyent-la suaument cap a la porta—. Amb la feinada que<br />
teniu no em direu pas que <strong>de</strong>peneu d’un difunt puntual. En canvi, jo tinc compromisos<br />
inajornables.<br />
I la mort se’n va anar amb la calavera entre les cames, sense saber-se’n avenir. No li havia passat<br />
mai.
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
LA FIRETA<br />
Un <strong>de</strong>ls jocs més antics que es coneixen és la fireta. Als pobles ibèrics, que es van construir molts<br />
segles abans que els romans conquerissin la Península, és força freqüent trobar-hi petits estris <strong>de</strong><br />
cuina molt semblants als jocs <strong>de</strong> fireta que coneixem actualment. Es tracta <strong>de</strong> recipients <strong>de</strong><br />
terrissa, fets a mà, que imiten estris <strong>de</strong> cuina més grossos (vasets, tassetes, platets, ...)<br />
Al museu <strong>de</strong> Montmeló, al Vallès Oriental, hi po<strong>de</strong>u veure un vaset amb una tapadora que,<br />
segurament, va servir per jugar a fireta els nens i nenes que van viure a les terres <strong>de</strong>l Vallès ara<br />
fa 2400 anys.<br />
Montse Tenas: “Anem a jugar!”
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
FEM SAFAREIG<br />
Antigament s’havia d’anar a rentar la roba fora <strong>de</strong> casa, al safareig <strong>de</strong>l poble, perquè a les cases<br />
no hi havia rentadores, ni tan sols aigua corrent. Era una feina molt dura que sempre tocava fer a<br />
les dones.<br />
El safareig era un lloc situat prop d’un riu o d’una riera, als afores <strong>de</strong>l poble, on acudien les dones<br />
un cop per setmana carrega<strong>de</strong>s amb la roba <strong>de</strong> tota la família per rentar-la.<br />
Consistia en un dipòsit d’aigua que procedia <strong>de</strong>l riu, <strong>de</strong> forma rectangular i no gaire alt, fet <strong>de</strong><br />
pedra o <strong>de</strong> ciment. Els murs acabaven amb una llosa inclinada sobre la qual es fregava la roba.<br />
No tenia parets, però sí que tenia sostre, per protegir-se tant <strong>de</strong> la pluja com <strong>de</strong>l sol en els mesos<br />
<strong>de</strong> més calor.<br />
Per rentar la roba, les dones l’apilaven a la llosa i, d’una en una n’anaven agafant les peces: les<br />
ensabonaven, les fregaven ben fort sobre la llosa, les picaven i les esbaldien. La roba blanca la<br />
<strong>de</strong>ixaven al safareig tota una nit en remull amb lleixiu i l’anaven a buscar l’en<strong>de</strong>mà.<br />
La feina era pesada, però tenia la seva part bona: al safareig es xerrava <strong>de</strong> tot el que passava al<br />
poble, s’hi explicaven anècdotes, acudits, xafar<strong>de</strong>ries, ...
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
L'ILLA D'OR<br />
I els grecs arribaren a l'Arxipèlag i feren cap a l'Illa Major. Fins passats set dies i set nits no hi<br />
posaren els peus. Donaren voltes i més voltes sense trobar on <strong>de</strong>sembarcar, car l'illa era tota<br />
circuïda per una alta murada i la creien bel·licosa. Però <strong>de</strong>sprés, quan s'aproparen a la costa,<br />
varen veure que el mur no era altra cosa que un seguit d'edificis d'esplai. Entraren al Port<br />
(esportiu, és clar) sense dificultats i als carrers es varen confondre amb la gent d'aquell nou país.<br />
Tot d'una s'adonaren que aquell poble era d'esperit fenici: als mercats, i fora, tot podia comprar-se.<br />
Els argonautes aviat hagueren d'abandonar aquell indret meravellós i ple <strong>de</strong> paranys, perquè els<br />
habitants només rumiaven com fer barrina, sense que res més no els importés en absolut.<br />
Meravellats, els grecs fugiren cap a altres terres amb el velam ben estès: temien el contagi <strong>de</strong><br />
l'estranya bogeria <strong>de</strong>ls aborígens.<br />
Pere Rosselló Bover
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
Faules d’Isop<br />
L’ÀGUILA I <strong>ELS</strong> GALLS<br />
Dos galls es barallaven pels favors <strong>de</strong> les gallines en un galliner; i al final un va foragitar l'altre.<br />
El vençut es va retirar resignadament darrera uns matolls, i s’hi va amagar. En canvi, el vencedor<br />
va pujar orgullós a una tàpia alta posant-se a cantar tan fort com va po<strong>de</strong>r.<br />
Però no va trigar una àguila a caure-li al damunt i raptar-lo. Des d'aleshores el que havia perdut el<br />
combat es va quedar amb tot el galliner.<br />
Lliçó: Qui es vanaglòria <strong>de</strong>ls seus propis èxits, no li triga a aparèixer qui els hi prengui
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
Faules d’Isop<br />
L’ÀGUILA, EL CORB I EL XAI<br />
Llençant-se <strong>de</strong>s d'un cim, un àguila va agafar un xai.<br />
La va veure el corb i tractant d'imitar l' àguila, es va llençar sobre el xai, però amb tal<br />
<strong>de</strong>sconeixement d'aquest art que les seves urpes es van enredar entre la llana, i batent fins al<br />
màxim les seves ales no va aconseguir sortir-se'n.<br />
Veient el pastor el que passava, va agafar el corb li va tallar les puntes <strong>de</strong> les ales per a què no<br />
pogués volar i el va dur als seus fills.<br />
Els nens li preguntaren quina mena d'ocell era aquell, i els va dir:<br />
- Per a mi només és un corb, però ell es creu una àguila.<br />
Lliçó: Posa el teu esforç i <strong>de</strong>dicació en allò per a què realment estàs preparat, no el que no et<br />
correspongui.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
Faules d’Isop<br />
L’ÀGUILA DE L’ALA TALLADA I LA GUINEU<br />
Un bon dia un home va capturar una àguila, li va tallar les ales i la va <strong>de</strong>ixar al corral juntament<br />
amb les seves gallines. Trista, l' àguila, que en altre temps fou po<strong>de</strong>rosa, abaixava el cap i ni<br />
menjava: Se sentia com una reina empresonada.<br />
Va passar un altre home que la va veure, li va agradar i va <strong>de</strong>cidir comprar-la. Li va arrencar les<br />
plomes talla<strong>de</strong>s, les va curar i les va fer créixer <strong>de</strong> nou. Una vegada l' àguila era curada, va posarse<br />
a volar i va atrapar una llebre per dur-li en agraïment al seu llibertador.<br />
La va veure una guineu i amb mala fe la va malaconsellar dient-li:<br />
- No li duguis la llebre a qui et va alliberar, si no al que et va capturar; doncs el que et va alliberar<br />
ja es bo sense més estímul. Procura més aviat entendrir a l'altre, no et vulgui a atrapar <strong>de</strong> nou i<br />
t'arrenqui completament les ales –<br />
Llicó: Correspon generosament als qui et volen el bé, i per prudència allunya’t <strong>de</strong>ls malvats<br />
que t'insinuen fer el que no és correcte.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
Faules d’Isop<br />
L’OLIVERA I EL JONC<br />
Una olivera i un jonc no paraven <strong>de</strong> discutir sobre qui <strong>de</strong>ls dos era més fort.<br />
L'olivera <strong>de</strong>ia:<br />
- Però, per què parles <strong>de</strong> resistència i <strong>de</strong> po<strong>de</strong>r, si el més lleuger ventijol et fa vinclar? Mira'm a mi,<br />
ni tan sols moc les branques quan tu et plegues. El jonc no va dir res, ja no tenia més ganes <strong>de</strong><br />
discutir. Va prendre paciència i va esperar el que podia passar. No ho va haver <strong>de</strong> fer pas gaire.<br />
Aviat va venir un huracà que va bufar tan fort i amb tanta fúria que va esqueixar la soca <strong>de</strong> l'olivera<br />
tot fent-la caure a terra, mentre el jonc, plegat com sempre, va resistir.<br />
Després d'haver passat el gran vent, el jonc es va redreçar i va dir a la presumida i orgullosa<br />
olivera:<br />
-Què et sembla millor ara: cedir o resistir?<br />
Adaptació <strong>de</strong> la faula d'Isop: Àngel Vergés i Gifra
Relats d’autor Tipologia textual: <strong>de</strong>scripció<br />
Gallina<br />
La cresta li queia tota cap a un costat i li tapava mitja cara. Tenia una barballera esqueixada. Vivia<br />
tranquil·la a dintre la gàbia <strong>de</strong>ls conills, i, al temps <strong>de</strong> pondre, cada dia feia un ou. Jo anava a<br />
buscar-lo així que la gallina arrencava a cantar, i la meva mare em <strong>de</strong>ia que em passés l'ou per<br />
damunt els ulls, que això conservava la vista. Un dia l'ou tenia la closca tan prima que se'm va<br />
quedar als dits i rovell i clara tot va anar a parar per terra. La meva mare va mirar la gallina que es<br />
passejava gàbia amunt i gàbia avall i va dir que necessitava calç. Una veïna, els diumenges, ens<br />
guardava l'os <strong>de</strong> la sípia, que semblava una barca blanca. La gallina el picava però va començar a<br />
fer els ous sense closca i a l'últim li vam donar closques pica<strong>de</strong>s i se les menjava i li agradaven<br />
molt. Va tornar a fer ous amb closca, però aleshores es menjava els ous perquè s'havia acostumat<br />
a menjar closques. El meu pare s'estava una estona dret davant <strong>de</strong> la gàbia i <strong>de</strong>ia, tot mirant la<br />
gallina: viu <strong>de</strong> renda.<br />
Mercè Rodoreda, La meva Cristina i altes contes, Ed. 62.
Relats d’autor Tipologia textual: <strong>de</strong>scripció<br />
LA MIQUELA<br />
Pere. – L’heu vista, la Miquela? Qui em pot dir on és la Miquela? Me l’han robada els indis <strong>de</strong> les<br />
muntanyes blaves. Ai, Miquela meva, Miquelona, estrella fina, confitura meva…! L’heu vista o no<br />
l’heu vista?<br />
Si l’heu vista digueu-me per on és.<br />
( Crida ) Miquela! Miquela, dic!<br />
Res <strong>de</strong> res. Quin <strong>de</strong>sconsol! Ai, quina <strong>de</strong>sgràcia! Potser l’han torrada, potser l’han bullida <strong>de</strong> viu<br />
en viu, aquests indis. Potser l’han cremada per tenir contenta alguna divinitat <strong>de</strong> les seves i a<br />
hores d’ara ja no és altra cosa més que fum, un núvol <strong>de</strong> fum perdut. Cendra i fum, ella que era la<br />
noia més bella <strong>de</strong> tota la Gran Planura, bella, eixerida, tendra, ben tallada, blanca com la neu i<br />
clara com el sol. Ai, Miquelona, i que en passo <strong>de</strong> pena per tu!<br />
Tres eren que se l’endugueren <strong>de</strong> nit. Duien la cara pintada i el cap ple <strong>de</strong> plomes, talment<br />
falcons. Tots tres entraren dins la seva cambra mentre es pentinava, la lligaren ben lligada i<br />
endavant s’ha dit, cap a les muntanyes.<br />
Gabriel Janer Manila
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
La carn cuita<br />
Temps era temps, per les muntanyes d'Erill-Castell hi navegava a l'estiu un ós molt tafaner que<br />
sempre espiava els pastors. L'animal havia observat que els pastors, abans <strong>de</strong> menjar-se la carn,<br />
la feien coure al foc. "Quin gust <strong>de</strong>u tenir la carn cuita?, pensava l'ós, tot intrigat. Però no ho podia<br />
provar, perquè el foc li feia pànic.<br />
Un dia l'ós d'Erill va veure una gran foguera a les muntanyes <strong>de</strong> Sant Orenç, a l'altre cantó <strong>de</strong>l riu.<br />
S'havia calat foc als boscos <strong>de</strong> la banda d'Aragó i la Serra <strong>de</strong>ls Sis cremava pels quatre cantons.<br />
Aquella nit, la fera va entrar a la pleta <strong>de</strong> Montgai, <strong>de</strong>gollà una ovella i se l'emportà muntanya<br />
amunt. La resplendor <strong>de</strong> l'incendi llunyà il·luminava les muntanyes d'Erill, com una nit <strong>de</strong> lluna.<br />
Quan va ser lluny <strong>de</strong> la pleta, l'ós va espellar l'ovella i li va treure les tripes, amb la mateixa traça<br />
amb què ho faria un carnisser.<br />
Un cop la va tenir oberta en canal, l'engrapà amb les potes <strong>de</strong>l davant i es girà <strong>de</strong> cara a l'incendi.<br />
Durant una bona estona, l'ós va tenir l'ovella exposada al foc que cremava a set o vuit hores <strong>de</strong><br />
distància. De tant en tant, li donava la volta, tal com havia observat que feien els pastors quan<br />
rostien cap <strong>de</strong> bestiar. Finalment, quan li va semblar que ja <strong>de</strong>via estar cuita, hi va clavar<br />
<strong>de</strong>ntellada.<br />
-No val pas la pena <strong>de</strong> coure-la! -va dir l'ós-. La carn <strong>de</strong> bestiar, tan bona és crua com cuita.<br />
Pep Coll, Muntanyes (mig) maleï<strong>de</strong>s, Ed Empúries, 1994.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració Faules d’Isop<br />
LA GUINEU I EL COCODRIL<br />
Discutien un dia la guineu i el cocodril sobre la noblesa <strong>de</strong>ls seus avantpassats.<br />
Molta estona va parlar el cocodril sobre el llinatge <strong>de</strong>ls seus avantpassats, i va acabar dient que<br />
els seus pares havien arribat a ser els guardians d’un gimnàs.<br />
Ni cal que ho diguis – va respondre la guineu – Les qualitats <strong>de</strong> la teva pell <strong>de</strong>mostren molt bé que<br />
<strong>de</strong>s <strong>de</strong> fa molts anys et <strong>de</strong>diques als exercicis <strong>de</strong> gimnàstica.<br />
Lliçó: Recorda sempre que el que bé es veu, no es pot amagar amb la mentida
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
Faules d'Isop<br />
LA GUILLA I EL BOC<br />
Vet aquí que un dia la guilla va caure dins un pou profund i no podia sortir-ne. Poc <strong>de</strong>sprés un boc<br />
va passar per allà.<br />
-És bona per beure l'aigua <strong>de</strong>l pou?- va preguntar.<br />
-És <strong>de</strong>liciosa- va contestar la guilla. Salta-hi dins i tasta-la tu mateix. El boc va saltar dins el pou i<br />
va beure fins que no en va voler més.<br />
-Ara, com podrem sortir-ne?-va preguntar.<br />
-No és gens fàcil- va respondre la guilla-. Se m'acut una i<strong>de</strong>a: posa les potes <strong>de</strong>l davant dalt<br />
contra la paret <strong>de</strong>l pou.<br />
I el boc ho va fer. La guilla va saltar sobre el llom <strong>de</strong>l boc, va pujar fins a dalt <strong>de</strong> tot i es va<br />
preparar per fer un bot fora <strong>de</strong>l pou.<br />
-Com podré sortir d'aquí? -va preguntar el boc.<br />
-T'agafaré les potes <strong>de</strong>l davant i t'estiraré per tal que puguis sortir- va prometre la guilla, mentre<br />
feia un bot al cap <strong>de</strong>l boc i sortia.<br />
-Ja estic preparat. Estira'm <strong>de</strong> les potes!-va dir el boc-. M'ho has promès!<br />
Però la guilla ja havia marxat i s'havia esmunyit entre els arbres.<br />
Adaptació <strong>de</strong> la faula d'Isop: Àngel Vergés i Gifra
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració Faules d’Isop<br />
LA GUILLA I EL CORB<br />
Un corb que havia agafat un tros <strong>de</strong> formatge es va posar en un arbre. Una guilla el va veure, i<br />
volent-se apo<strong>de</strong>rar <strong>de</strong> la carn, se li va plantar al davant i el va omplir <strong>de</strong> lloances dient-li que tenia<br />
bona figura i que era bell; encara va afegir que li esqueia a ell, més que a cap altre, ser el rei <strong>de</strong>ls<br />
ocells. El corb va voler <strong>de</strong>mostrar que, <strong>de</strong> veu, també en tenia, i, <strong>de</strong>ixant caure la carn, va grallar<br />
fortament. La guilla llançant-se damunt el formatge, se'n va apo<strong>de</strong>rar i va dir:<br />
- Corb, si també tinguessis seny, no et faltaria res per a ser el rei <strong>de</strong>ls ocells.<br />
Adaptació <strong>de</strong> la faula d'Isop: Àngel Vergés i Gifra
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració Faules d'Isop<br />
LA GUILLA I EL RAÏM<br />
Una guilla morta <strong>de</strong> gana va adonar-se que dalt d'una parra molt alta penjaven uns raïms que<br />
feien molt <strong>de</strong> goig. La múrria <strong>de</strong> la guilla no s'ho va pensar dues vega<strong>de</strong>s i va començar a fer salts<br />
per veure si n'agafava algun penjoll. Però, per molt que es va esforçar i per cabrioles que va fer,<br />
no va arribar-hi.<br />
Els raïms eren massa alts per a ella. Esgotada, i amb més gana que mai, va girar cua i es va<br />
repetir:<br />
- Aquests raïms són ben verds. Jo crec que ningú els hauria <strong>de</strong> tastar.<br />
Adaptació <strong>de</strong> la faula d’Isop: Àngel Vergés i Gifra
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració Faules d'Isop<br />
LA GUILLA I LA CIGONYA<br />
Una guilla tenia, no se sap per què, certa mania a una cigonya. I un dia, per divertir-se, va <strong>de</strong>cidir<br />
gastar-li una broma: la va convidar a dinar. La cigonya no va sospitar res i va acceptar la invitació.<br />
Arribat el moment, la guilla va servir dos plats <strong>de</strong> sopa. La cigonya no va po<strong>de</strong>r menjar-ne.<br />
Amb el seu llarg bec no podia treure la sopa <strong>de</strong>l plat, mentre que la guilla en un moment va<br />
acabar-se-la i llepà encara el plat. Acabat <strong>de</strong> dinar, va acomiadar, tot rient, la cigonya.<br />
-És llàstima que no hagis tastat les sopes: eren boníssimes.<br />
La cigonya va pensar moltes coses a fi <strong>de</strong> tornar la burla a la poca-solta guilla. I ho va trobar. Va<br />
convidar-la a dinar a casa seva. I la guilla, que es tenia per molt llesta, va acceptar la invitació<br />
mentre pensava:<br />
-Que n'és <strong>de</strong> ruc, aquesta cigonya! Després <strong>de</strong>l que li vaig fer, encara em convida!<br />
La cigonya va servir una sopa boníssima dins d'uns vasos alts i <strong>de</strong> coll estret. Ella va ficar el seu<br />
llarg bec a dins i en un moment va acabar-se-la, mentre que la guineu no hi podia ficar el morro.<br />
En acabar, la cigonya va dir a la guilla:<br />
-Amiga meva, espero que aquest dinar t'hagi fet el mateix profit que em va fer a mi el teu convit.<br />
Adaptació <strong>de</strong> la faula d'Isop: Àngel Vergés i Gifra
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: text narratiu Faules d’Isop<br />
LA GUINEU I EL CORB<br />
Era l'estiu i el sol escalfava els camps, mentre una suau brisa feia que l'ambient fos agradable, i hi<br />
havia un corb que a més estava especialment content, havia robat un tros <strong>de</strong> formatge d'una<br />
granja veïna i l'esperava un gra festí!<br />
No gaire lluny d'allà, hi havia una afamada guineu que buscava alguna cosa <strong>de</strong> menjar mentre els<br />
seu estómac emetia tota mena <strong>de</strong> sorolls.<br />
Però amb aquestes, que va veure com en les branques d'un arbre hi havia un corb amb un tros <strong>de</strong><br />
formatge impressionant, tot content. A la guineu immediatament se li va fer la boca aigua veient el<br />
tros <strong>de</strong> formatge i va començar a rumiar la millor manera <strong>de</strong> prendre-li. I com que la gana aguditza<br />
l'enginy, se li va ocórrer ràpidament una i<strong>de</strong>a. Així que es va dirigir cap al corb i li va començar a<br />
dir:<br />
- Molt bon dia Senyor Corb! He vingut <strong>de</strong> terres molt llunyanes a escoltar el seu magnífic cant ja<br />
que m'han dit que la seva melòdica veu ningú l'iguala!.<br />
El corb va mirar-se la guineu amb els ulls cada cop més vanitosos, mentre la guineu li anava<br />
alabant la seva veu i explicant les meravelles que d'ella es contaven.<br />
Així, que va inflar el pit i es va disposar a cantar. Però només obrir el bec, el tros <strong>de</strong> formatge que<br />
hi duia va caure directament on era la guineu, que no va perdre temps a endur-se'l a un lloc més<br />
tranquil i menjar-se'l mentre se’n reia <strong>de</strong>l corb per vanitós.<br />
Però el corb va aprendre la lliçó : No s'ha <strong>de</strong> fer cas <strong>de</strong>ls afalacs que vénen sense solta ni<br />
volta.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració Faules d’Isop<br />
LA GUINEU I EL LLENYATAIRE<br />
Una guineu era perseguida per uns caçadors quan va arribar on era un llenyataire i li va <strong>de</strong>manar<br />
que l'amagués. L'home li va aconsellar que entrés a la seva cabana.<br />
Gairebé immediatament van arribar els caçadors, i van <strong>de</strong>manar al llenyataire si havia vist la<br />
guineu.<br />
El llenyataire, amb la veu els va dir que no, però amb la seva mà dissimuladament assenyalava la<br />
cabana on s'havia amagat.<br />
Els caçadors no van entendre els senyals <strong>de</strong> la mà i van confiar només amb el que se'ls havia dit<br />
amb la paraula.<br />
La guineu, al veure'ls marxar, va sortir sense dir res.<br />
Li va retreure el llenyataire per què, tot i haver-la salvat, no li donava les gràcies, i la guineu li va<br />
contestar:<br />
- Te les hagués donat si les teves mans i la teva boca haguessin dit el mateix.<br />
Lliçó: No neguis amb els teus actes el que dius amb les teves paraules.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració Faules d’Isop<br />
LA GUINEU I L’ERIÇÓ<br />
Una guineu saltava sobre uns turons, i va estar apunt <strong>de</strong> caure. Per evitar la caiguda, es va agafar<br />
a un eriçó, però les seves pues li van ferir les potes i, sentint el dolor que li causaven, va dir a l'<br />
eriçó:<br />
- He recorregut a tu per ajuda, i més aviat m'has ferit!<br />
Al que va respondre l' eriçó:<br />
- Tu en tens la culpa, amiga meva, per agafar-te a mi, doncs ja saps com en sóc <strong>de</strong> bo per a<br />
enganxar i ferir tothom, i tu no n’ets l'excepció!<br />
Lliçó: Mai <strong>de</strong>manis ajuda a qui acostuma a fer mal
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració Faules d’Isop<br />
LA GUINEU I LA SERP<br />
Hi havia en una figuera a la vora d'un camí, i una guineu va veure-hi una serp adormida.<br />
Envejant aquell cos tan allargat i, pensant que podria igualar-lo, la guineu es va tombar a terra al<br />
costat <strong>de</strong> la serp i va estirar-se tant com va po<strong>de</strong>r. Tant gran va ser l'esforç que va fer, que al<br />
final, per vanitosa, es va partir en dos.<br />
Lliçó: No imitis als més grans, si encara no tens les condicions per fer-ho
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració Faules d’Isop<br />
LA GUINEU QUE VA OMPLIR LA PANXA<br />
Una guineu famolenca va trobar dins d'un tronc d'una alzina un trossos <strong>de</strong> carn i <strong>de</strong> pa que una<br />
pastors hi havien <strong>de</strong>ixat amagats en un forat. I entrant per aquest forat, se'ls va menjar tots.<br />
Però <strong>de</strong> tant que va menjar se li va engrandir la panxa <strong>de</strong> tal forma que no va po<strong>de</strong>r sortir. Va<br />
començar a gemegar i a lamentar-se <strong>de</strong>l problema en què havia caigut.<br />
Per casualitat va passar per allà un altra guineu, i sentint els gemecs se li va apropar i li va<br />
preguntar què succeïa. I quan la guineu li ho va haver explicat, li va dir:<br />
- Doncs estigues tranquil·la germana fins que tornis a tenir la mateixa forma que tenies, llavors<br />
segur que podràs sortir fàcilment i sense problema!<br />
Lliçó: Amb paciència es resolen molts problemes
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
La guineu<br />
Una vegada una guineu es trobà en un bonic prat una bola <strong>de</strong> <strong>de</strong>ixalles en les quals hi havia un<br />
ham amagat que un pescador hi havia posat per tal que la guineu, en menjar-se aquells trossos <strong>de</strong><br />
carn, s’empassés l’ham i morís.<br />
La guineu va mirar i remirar aquell munt <strong>de</strong> <strong>de</strong>ixalles; se’n malfiava i per això no va voler ni tocarles.<br />
- No han posat aquestes <strong>de</strong>ixalles en aquest prat perquè si; més aviat són per posar-me en perill-<br />
es va dir.<br />
I se’n va anar.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
La llebre i el lleó<br />
En una terra s’es<strong>de</strong>vingué que hi havia un lleó que cada dia sortia a caçar. Totes les bèsties vivien<br />
espanta<strong>de</strong>s sense saber a quina li tocaria ser <strong>de</strong>vorada pel lleó aquell dia. Veient que no podien<br />
seguir d’aquesta manera, es reuniren totes i acordaren que cada dia donarien una bèstia al lleó ,<br />
així li estalviarien la feina <strong>de</strong> caçar i la resta d’animals podrien estar tranquils.<br />
Cada dia feien a sorts a quina tocava presentar-se al lleó per ser menjada. Un dia la sort va<br />
recaure en una llebre, que per por <strong>de</strong> morir va tardar molt a presentar-se al lleó.<br />
El lleó estava molt enfadat per la tardança <strong>de</strong> la llebre. Era migdia i tenia molta gana i li va<br />
preguntar el motiu <strong>de</strong>l seu retard. La llebre s’excusà dient que prop d’aquell lloc hi havia un altre<br />
lleó que <strong>de</strong>ia que era ell el rei d’aquella terra i se la volia menjar.<br />
El lleó, molt irat, va voler veure si era veritat el que la llebre li <strong>de</strong>ia i li <strong>de</strong>manà que el portés fins on<br />
hi havia l’altre lleó. La llebre va passar al davant i el lleó la seguí. El portà fins a un gran llac<br />
envoltat <strong>de</strong> vegetació. Quan la imatge d’ells dos aparegué a l’aigua, la llebre li digué :<br />
- Senyor, veus el lleó que hi ha a l’aigua i vol menjar-se una llebre?<br />
El lleó va creure que la seva imatge era l’altre lleó i saltà a l’aigua per combatre’l. El lleó va morir<br />
ofegat, Així la llebre, amb la seva astúcia, va matar el lleó i salvà la vida.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
LA LLETERA<br />
A una noia que feia molt <strong>de</strong> temps que servia en una granja, els amos li van regalar una bona<br />
mesura <strong>de</strong> llet perquè pogués vendre-la i es quedés amb els diners; era una noia molt bonica i<br />
s'ho mereixia. Contenta, la va prendre i se'n va anar al mercat. Pel camí no parava <strong>de</strong> pensar: "Per<br />
poc que en tregui, me'n donaran <strong>de</strong>u duros; amb aquests diners compraré uns quants ous que<br />
posaré a covar a la gallina rossa <strong>de</strong> la mestressa; d'aquests ous me'n sortiran mitja dotzena <strong>de</strong><br />
pollets que no tardaran a fer-se uns bons pollastres, <strong>de</strong>ls quals venuts al mercat, en podré<br />
aconseguir cent duros; així em podré mudar i anar a la fira per veure si algun xicot s'enamora <strong>de</strong><br />
mi; ens casarem, tindrem una casa i.." Vet aquí que, pensant i somiant, la noia va badar i va topar<br />
amb un ruc que baixava pel carrer. I van caure ella i la llet i totes les seves il·lusions.<br />
La lletera segons M. Touvay<br />
Adaptació <strong>de</strong> la faula: Àngel Vergés i Gifra
Relats escrits per nois i noies Tipologia textual: narració<br />
Contes <strong>de</strong> por<br />
LA MORT EN EL MIRALL<br />
“Si una nit a les dotze en punt et poses davant d’un mirall amb un ciri encès, hi veuràs<br />
reflectida la imatge <strong>de</strong> totes aquelles persones que han estat assassina<strong>de</strong>s fa poc”, explicava<br />
amb una veu fonda Dani, el monitor <strong>de</strong>l grup, pocs anys més gran que ells, mentre els altres<br />
l’escoltaven, asseguts en cercle davant <strong>de</strong>l foc.<br />
En Dani era un tio legal, sempre estava proposant jocs i activitats. Ningú el creia. Així que ell va<br />
insistir: “És cert. I <strong>de</strong> fet aquesta imatge és tan terrorífica que ningú ha viscut per a contar-ho.<br />
Anem a comprovar-ho. Ja veureu. No tindreu por, veritat?”<br />
Tots es van dirigir a la cabana on dormien. Van agafar un ciri i es van posar davant <strong>de</strong>l mirall <strong>de</strong>l<br />
bany fins a les dotze, quan van tocar les campanes.<br />
Mentre esperaven, la porta <strong>de</strong> la cabana es tancava i s’obria pel vent. Tots estaven pen<strong>de</strong>nts <strong>de</strong>l<br />
mirall, però només s’hi reflectia la imatge d’en Dani.<br />
“Veus com és veritat?”, va cridar algú. En Dani es va dirigir fins a ells: “Us he <strong>de</strong>mostrat que és<br />
cert”. Els nois es van tornar a mirar al mirall, i es van veure ells mateixos, però amarats <strong>de</strong> sang.<br />
Atenea Garcia, 3r ESO B
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
La sopa d’all<br />
Un dia el rei Jaume anava a cacera i es va perdre pel bosc. Com que tenia molta gana va anar a<br />
buscar un lloc on menjar.<br />
Va trobar una cabana on només tenien pa sec i una cabeça d’alls. El rei en va preparar una sopa.<br />
Uns dies més tard va <strong>de</strong>manar al seu cuiner que n’hi fes una d’igual <strong>de</strong> bona. Però la va trobar<br />
horrorosa i va <strong>de</strong>spatxar al cuiner.<br />
Un subdit seu li va dir que no podia fer fora el cuiner perquè no en tenia la culpa. El que passava<br />
és que ara ja no trobava la sopa bona perquè li faltava un ingredient: la gana.
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
LA TARDOR<br />
A la tardor, l’alzinar és pràcticament igual que a l’estiu. Tant els arbres com la major part <strong>de</strong>ls<br />
arbustos <strong>de</strong>l sotabosc es mantenen verds. El fruit <strong>de</strong> l’alzina, la gla, cau a terra, on germinarà. A la<br />
zona <strong>de</strong> la roureda, les falgueres s’han assecat i agafen un color vermellós.<br />
A la fageda el canvi és gran; es converteix en un quadre multicolor. El faig es prepara per passar<br />
l’hivern. Les fulles contenen gran quantitat d’aigua dins les seves cèl·lules. Si la temperatura és<br />
molt baixa, l’aigua es pot gelar, trencar les cèl·lules <strong>de</strong> les fulles i perjudicar l’arbre. Per evitar-ho,<br />
les plantes caducifòlies <strong>de</strong>ixen <strong>de</strong> nodrir les fulles, que s’assequen i cauen. Ràpidament es<br />
<strong>de</strong>strueix la clorofil·la i que<strong>de</strong>n els colors grocs i vermells <strong>de</strong> carotens i xantofil·les que tenyeixen<br />
tot el paisatge d’una gran varietat d’aquests colors càlids. De les herbes <strong>de</strong>l sotabosc només en<br />
quedaran les parts subterrànies, <strong>de</strong> manera que el fred no les pugui matar.<br />
Els avets no canvien. Però les herbes <strong>de</strong>l prat s’assequen, escampant les llavors per terra, mentre<br />
esperen que hagi passat lla temporada més dura.<br />
El ginebró es manté. Hi trobarem les llavors envolta<strong>de</strong>s d’una polpa aromàtica amb pela blau<br />
negrosa, que correntment s’anomena fruit, i que s’utilitza per donar aroma a algun licor, com ara la<br />
ginebra.
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
LA TOMBA DE TUTANKAMON<br />
Tot i ser una <strong>de</strong> les més petites <strong>de</strong> la necròpolis <strong>de</strong> la Vall <strong>de</strong>ls Reis, aquesta és sens dubte la<br />
tomba més famosa <strong>de</strong> tot l’Egipte.<br />
Una sèrie <strong>de</strong> circumstàncies excepcionals l’havien protegit. L’any 1922 l’arqueòleg Howard Carter,<br />
que era qui dirigia l’excavació en recerca d’aquesta tomba, ja estava a punt <strong>de</strong> renunciar-hi quan<br />
van aparèixer uns quants graons d’una escala. A la cambra funerària va trobar un sarcòfag amb<br />
tres taüts. El primer era <strong>de</strong> fusta laminada en or, el segon era <strong>de</strong> fusta i el tercer d’os massís, dins<br />
el qual hi havia la mòmia.<br />
També s’hi van trobar uns cinc-cents objectes: un llit i altres mobles, joies i tot allò que podia<br />
necessitar a l’altra vida. L’objecte més característic d’aquests enterraments era la barca per<br />
navegar cap a l’altre món.<br />
Extret d’Egipto (traducció i adaptació). Madrid, Acento Editorial, 2001
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
La Z i el Zero<br />
La Z estava enquimerada contra el Zero perquè aquest, per raons <strong>de</strong> brevetat, havia adaptat, com<br />
a sigla, la inicial <strong>de</strong>l seu nom.<br />
- Sempre ens confonen -es queixava la Z-.És una font contínua <strong>de</strong> malentesos.<br />
- Jo no sabria què dir-hi -es limitava a dir, per tota justificació, el Zero.<br />
- I per què no adoptes el 0? -el volia convèncer la Z-. Ja veus si és senzill. I molt més lògic, ben<br />
mirat.<br />
- No, que aleshores em confonen amb la O -adduïa el Zero.<br />
Albert Jané, Noranta-nou contes, Ed Viena-Columna, 1995.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
Faules d’Isop<br />
LES DUES CABRES<br />
Vet aquí que un dia dues cabres <strong>de</strong> diferents ramats van <strong>de</strong>cidir abandonar les seves respectives<br />
cle<strong>de</strong>s i fugir en busca <strong>de</strong> llibertat i fortuna. Per casualitat es van trobar al cap d'uns dies,<br />
separa<strong>de</strong>s, però, per un precipici; només un tronc, ben estret per cert, unia els dos marges fent <strong>de</strong><br />
pont. Ja ho veien, les dues cabres, que era impossible <strong>de</strong> passar totes dues alhora, però es van<br />
entestar a fer-ho. Quan van arribar al mig, cap <strong>de</strong> les dues no volia retrocedir. No es van voler<br />
avenir al mig, cap <strong>de</strong> les dues no volia retrocedir. No es van voler avenir a cap raó; tossu<strong>de</strong>s com<br />
eren, cadascuna volia que fos l'altra la que tirés endarrera. I, discutint, discutint, van arribar a la<br />
força. Donant-se cops <strong>de</strong> banys i empenyent-se mútuament va passar el pitjor: forcejant, van<br />
perdre l'equilibri i totes dues es van estimbar.<br />
Adaptació <strong>de</strong> la faula d'Isop i dibuix: Àngel Vergés i Gifra
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
Faules d’Isop<br />
LES GRANOTES DEL PANTÀ SEC<br />
Vivien dues granotes en un bonic pantà, però en arribar l'estiu es va assecar, motiu pel qual el van<br />
abandonar per buscar-ne un altre amb aigua.<br />
Van trobar en el seu camí un profund pou ple d'aigua, i en veure'l, va dir una granota a l'altra:<br />
- Amiga, baixem les dues dins d'aquest pou!<br />
- Però, i si també s'asseca l'aigua d'aquest pou - va contestar la companya - Com creus que<br />
pujaríem aleshores?<br />
Lliço: Abans d'emprendre una acció, analitza’n primer les conseqüències.
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
LES RATLLES DE LA ZEBRA<br />
Hi havia una zebra que s’avergonyia moltíssim <strong>de</strong> les seves ratlles negres i s’hauria estimat més<br />
ser un cavall. La zebra estava molt trista i per això, ella que sempre havia estat esquerpa i<br />
solitària, va començar a xerrar amb els veïns <strong>de</strong> gàbia. I així va <strong>de</strong>scobrir que la girafa<br />
s’avergonyia <strong>de</strong> tenir el coll tan llarg, que l’hipopòtam no estava gens content <strong>de</strong>l seu morro<br />
quadrat, que la cigonya no hauria volgut tenir les potes tan primetes, que les foques no haurien<br />
<strong>de</strong>sitjat mai tenir bigotis, que l’àguila envejava el cant <strong>de</strong>l rossinyol, que el lleopard es passava els<br />
dies llepant-se les taques <strong>de</strong>l seu pelatge intentant esborrar-les, que les serps estaven plenes <strong>de</strong><br />
complexos perquè no tenien potes, que l’elefant s’avergonyia <strong>de</strong> tenir la cua en el lloc <strong>de</strong>l nas. En<br />
resum, no hi havia cap animal <strong>de</strong>l parc que estigués content d’ell mateix. La zebra va posar el cap<br />
entre les potes i va començar a pensar en les seves ratlles negres. Després <strong>de</strong> molt rumiar, va<br />
arribar a la conclusió que ella no era un animal blanc amb ratlles negres sinó més aviat un animal<br />
negre amb ratlles blanques.<br />
És molt millor ser un animal amb ratlles que no pas un animal negre <strong>de</strong>l tot, es va dir, i <strong>de</strong>s<br />
d’aquell moment es va quedar tranquil·la lluint les seves ratlles tota cofoia.<br />
Luigi Malerba<br />
Contes <strong>de</strong> butxaca
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
LES TRES COQUES I EL CARQUINYOLI<br />
Un dia un pagès que tenia gana es va comprar una coca i se la va menjar. Com que tenia gana,<br />
va anar a comprar-se’n una altra i també se la va menjar. Encara afamat, va anar-se’n a comprar<br />
una tercera. Quan va veure que les tres coques encara no l’havien satisfet, se’n va anar a comprar<br />
uns quants carquinyolis. I <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> menjar-se’n un, ja no va tenir més gana.<br />
De sobte es va donar un cop al front amb la mà i va exclamar: “mira que n’arribo a ser <strong>de</strong> beneit!,<br />
mira que malgastar els diners en tres coques, quan amb un carquinyoli ja n’hi havia prou”<br />
Autor: Lleó Tolstoi
Contes d’arreu <strong>de</strong>l món Tipologia textual: narració<br />
País: Marroc<br />
NASREDDIN NO VOL DEIXAR EL SEU ASE<br />
Un dia, un veí va anar a <strong>de</strong>manar a Nasreddin Hodja que li <strong>de</strong>ixés el seu ase.<br />
- L’ase és al prat, va contestar Nasreddin.<br />
Mentre <strong>de</strong>ia aquestes paraules, va sentir com l’ase bramava a la quadra.<br />
El veí va dir, molt seriós:<br />
- L’ase és a la quadra, i tu em volies fer creure que era al prat perquè no me’l vols <strong>de</strong>ixar.<br />
Estic molt <strong>de</strong>cebut <strong>de</strong> la teva actitud.<br />
I Nasraddin va respondre, indignat:<br />
- Sóc jo qui estic <strong>de</strong>cebut. Et creus els brams d’un ase i no em creus a mi.
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
Sant Nicolau Pistoler<br />
En aquells dies, Sant Nicolau Pistoler i els seus <strong>de</strong>ixebles arribaren a la ciutat <strong>de</strong> Gan<strong>de</strong>sa, on<br />
trobaren un cotxe <strong>de</strong> línia, i els <strong>de</strong>ixebles hi pujaren per tal <strong>de</strong> prendre-l'hi, al conductor, i en veure<br />
que el conductor cridava aferrat al volant, el mestre pujà a l'autobús i digué: «Conductor egoista, si<br />
fins ara han estat els altres els passatgers i només tu el conductor, sigues ara prou humil per ser<br />
tu el passatger i els altres els conductors», i dit això li mostrà el pistolot i el conductor passà al<br />
darrera. I un <strong>de</strong>ls <strong>de</strong>ixebles prengué el volant i, en no comprendre el comandament, el menà amb<br />
tan poca perícia que s'estimbà contra una façana. I vist això, el mestre digué: «Baixeu i marxeu a<br />
peu, perquè ¿com heu <strong>de</strong> fer servir aquest enginy si tot just compreneu els nusos <strong>de</strong> les vostres<br />
sandàlies?». I dit això, els <strong>de</strong>ixebles es miraren els nusos <strong>de</strong> les sandàlies i en veritat no els<br />
comprengueren.<br />
Pasta gansa, Qua<strong>de</strong>rns Crema
Contes d’arreu <strong>de</strong>l món Tipologia textual: narració<br />
Conte Haussa. País: Nigèria<br />
EL LLEOPARD, LA CABRA I EL NYAM<br />
Un home va marxar <strong>de</strong>l seu poble amb tot el que tenia: un lleopard, una cabra i un nyam.<br />
Al cap d’una estona va arribar a un riu, on només hi havia una piragua. A més, era una piragua tan<br />
petita que només podia portar-hi alhora una <strong>de</strong> les tres coses que li pertanyien.<br />
Ara digueu com va aconseguir portar tres coses a l’altra banda, si teniu en compte que, en cas <strong>de</strong><br />
<strong>de</strong>ixar el nyam amb la cabra es menjaria el nyam o el lleopard es menjaria la cabra.
Contes d’arreu <strong>de</strong>l món Tipologia textual: narració<br />
Conte Gitano. País: Itàlia<br />
EL PAGÈS MANDRÓS<br />
Hi havia una vegada un pagès mandrós. Era a la tardor, els altres pagesos sembraven, però ell no<br />
en tenia cap gana.<br />
- Avui no –<strong>de</strong>ia- fa fred! Demà ho faré.<br />
I l’en<strong>de</strong>mà:<br />
- Ja no hi ha pressa! Demà ...<br />
I encara <strong>de</strong>sprés:<br />
- Avui necessito <strong>de</strong>scansar. Demà...<br />
Va arribar el mes <strong>de</strong> juny; el camp era ben groc per les plenes espigues: el treball <strong>de</strong>ls pagesos<br />
havia tingut el seu fruit. Només el camp <strong>de</strong>l pagès mandrós que sempre <strong>de</strong>ia “<strong>de</strong>mà”, era sec i<br />
sense cap fruit.
Contes d’arreu <strong>de</strong>l món Tipologia textual: narració<br />
Conte MALINKÉ País: Malí<br />
EL VELL I <strong>ELS</strong> SEUS NÉTS<br />
Això és el que he vist:<br />
El món no ha començat avui, ni s’acabarà avui. Hi havia una vegada un vell amb els seus fills. En<br />
tenia <strong>de</strong>u. Va agafar <strong>de</strong>u branquillons i els va lligar tots junts. Els va donar a un <strong>de</strong>ls seus fills i li va<br />
<strong>de</strong>manar:<br />
- Trenca’ls.<br />
No va po<strong>de</strong>r fer-ho. Aleshores els va <strong>de</strong>slligar i en va donar un a cadascun i els va <strong>de</strong>manar que<br />
els trenquessin. Els nois ho van fer i els van po<strong>de</strong>r trencar fàcilment. Aleshores els va dir:<br />
- Ho veieu? Si aneu separats, us podran batre fàcilment; però si aneu units, sereu com els<br />
branquillons lligats i ningú no podrà res contra vosaltres.<br />
Això és el que he vist.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
El bou i l’ase<br />
Un home tenia un bou que treia aigua d’una sínia i un ase que portava els fems.<br />
Es va es<strong>de</strong>venir un vespre que el bou estava molt cansat, i l’ase li va aconsellar que no es<br />
mengés la civada, perquè l’en<strong>de</strong>mà l’amo no el posés a tirar la sínia, i així reposés.<br />
El bou va seguir el consell <strong>de</strong> l’ase i a la nit no va menjar-se la civada.<br />
L’hortolà es va pensar que el bou estava malalt i va posar l’ase en el seu lloc a tirar la sínia. Va ser<br />
un treball molt feixuc per a l’ase; al cap <strong>de</strong>l dia estava rendit <strong>de</strong> cansament.<br />
Quan a la nit va anar a l’estable va trobar el bou que jeia i posant-se a plorar va dir :<br />
- El senyor vol vendre’t al carnisser perquè es pensa que estàs malalt; i per això abans no et mati<br />
seria bo que tornessis al teu ofici i no et fingissis més malalt.<br />
Això ho va dir perquè l’amo no el tornés a fer tirar la sínia, que era una feina molt més pesada que<br />
la <strong>de</strong> portar fems.<br />
El bou va tenir por <strong>de</strong> morir i aquella nit es va menjar tota la civada per fer veure que ja estava bo.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
El corb i la serp<br />
Un corb feia el niu en una roca i cada any una gran serp si li menjava els fills.<br />
El corb estava molt irat contra aquella serp, però no gosava combatre contra ella perquè no era<br />
tan po<strong>de</strong>rós com per po<strong>de</strong>r-la vèncer per la força; i ja que aquesta cada any li feia la mateixa<br />
malifeta, va <strong>de</strong>terminar usar la manya contra la serp<br />
Vet aquí que, un dia que la filla <strong>de</strong>l rei jugava amb les seves donzelles en un jardí, va posar la<br />
seva dia<strong>de</strong>ma d’or, argent i pedres precioses en una branca d’un arbre. El corb, quan ho va veure,<br />
la hi va prendre i va volar lluny, molt lluny. Molts homes el van seguir, per tal <strong>de</strong> veure on posaria<br />
la dia<strong>de</strong>ma que la filla <strong>de</strong>l rei tant apreciava i que ara tan <strong>de</strong>sconsoladament plorava.<br />
El corb va posar-la en el lloc on s’estava la serp; i els homes, quan van arribar-hi per agafar-la,<br />
van veure la serp i tement que els mossegués, la van matar.<br />
I d’aquesta manera va ser com el corb se’n va <strong>de</strong>slliurar per sempre més.
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
EL CRIM DE LA HIPOTENUSA<br />
“La porta <strong>de</strong> la biblioteca va tornar a obrir-se per <strong>de</strong>ixar passar un homenàs alt i gros com un sant<br />
Pau i amb uns bigotis cargolats com els d’un gat <strong>de</strong> casa bona. Tenia la pell <strong>de</strong> la cara vermella i<br />
les mans roges i infla<strong>de</strong>s, com a vega<strong>de</strong>s tenen les persones que trafiquen molt en vi. Els ulls eren<br />
petits i enfonsats al fons <strong>de</strong> dues coves protegi<strong>de</strong>s per unes celles llargues i espesses com una<br />
cortina <strong>de</strong> pèls. El <strong>de</strong>tall més característic, però, era el nas: un nassarrot tort i aixafat <strong>de</strong> boxador,<br />
un apèndix <strong>de</strong>format i estomacat, una mena <strong>de</strong> carretera comarcal <strong>de</strong> tercer ordre amb ziga-<br />
zagues espectaculars, un nas estranyíssim <strong>de</strong> garrofa.”<br />
Emili Teixidor
Cartes <strong>de</strong>ls lectors Tipologia textual: text argumentatiu<br />
Barça i Boixos<br />
Ara que el senyor Núñez s'ha tret -mal que ens pesi a molts- la moció <strong>de</strong> sobre, potser caldria<br />
<strong>de</strong>manar-li que comencés a fer bugada interna amb tota aquesta colla <strong>de</strong> nazis que, sota el nom<br />
<strong>de</strong> Boixos, es <strong>de</strong>diquen, dissabtes i diumenges un rere l'altre, a apallissar altres colles d'animació<br />
que, a diferència d'ells, estimen el club i el <strong>de</strong>fensen <strong>de</strong> manera no violenta.<br />
De moment, l'únic pas <strong>de</strong> la directiva ha estat reunir les penyes i intentar posar-hi pau, i penso que<br />
això és un error. Amb els nazis no s'hi pot parlar: ells sempre van a la seva, i sempre trobaran la<br />
més mínima tonteria per aferrar-se a actituds violentes i provocadores.<br />
Als ultra sud <strong>de</strong>l Madrid els van engarjolar a Alemanya per tenir actituds nazis. Em pregunto si<br />
potser estem esperant que als nostres els passi una cosa així per posar-hi remei.<br />
Sr. Núñez, la meva localitat al camp és a la tercera galeria <strong>de</strong>l gol sud, al costat <strong>de</strong> Sang Culé, <strong>de</strong><br />
la qual no formo part però, evi<strong>de</strong>ntment, m'hi i<strong>de</strong>ntifico, pel seu tarannà festiu, imaginatiu i sobretot<br />
no violent; i li puc dir que el dia <strong>de</strong> l'At. <strong>de</strong> Madrid vaig passar pànic quan vaig veure la impunitat<br />
amb què els nazis creuaven tot el camp, es plantaven allà dalt i repartien estopa a tort i a dret,<br />
amb pals i ampolles.<br />
Visca la seguretat <strong>de</strong> l'estadi més segur <strong>de</strong>l món! Ah, això sí, al meu fill <strong>de</strong> 9 anys el van registrar i<br />
li van fer <strong>de</strong>ixar el tap <strong>de</strong> l'ampolla d'aigua <strong>de</strong> plàstic que portava a l'entrada. No fos cas que<br />
agredís amb el tap algun Boix Noi.<br />
Quim Ponsa, Figueres, Avui.30/3/1998
Article d’opinió Tipologia textual: text argumentatiu<br />
Benestar per a alguns<br />
Un amic restaurador em comenta el malbaratament continu <strong>de</strong> la Generalitat en còctels,<br />
piscolabis, aperitius i recepcions. Des <strong>de</strong> l'últim <strong>de</strong>partament fins als consellers, passant per tota la<br />
gamma intermèdia d'oficials i oficialets, no hi ha cap acte oficial, ni el més breu, que no s'acabi<br />
amb un aperitiu o un berenar.<br />
Els càterings es multipliquen i la meitat <strong>de</strong> tot el que se serveix acaba a les escombraries.<br />
Canapès, olives, crestes, sandvitxos, vins i caves omplen enormes taules en quantitats molt<br />
superiors a les que els convidats po<strong>de</strong>n consumir.<br />
Les instal·lacions <strong>de</strong> les fires i exposicions que es multipliquen arreu <strong>de</strong> Catalunya es munten amb<br />
moquetes, fustes, panells i cortines, que conclouen la seva efímera vida al cap d'uns quants dies.<br />
Les begu<strong>de</strong>s i els àpats es regalen generosament als convidats. En sobra la meitat i tot acaba als<br />
abocadors <strong>de</strong>l Garraf.<br />
Diuen que tenim els pressupostos més austers <strong>de</strong> tots. A la vegada, els governants exigeixen als<br />
treballadors que es rebaixin els salaris i s'estalvia en les subvencions als més necessitats. D'això<br />
se'n diu Estat <strong>de</strong> benestar.<br />
Però no es diu per a qui.<br />
Lidia Falcón, El Periódico <strong>de</strong> Catalunya, 26/07/98.
Article d’opinió Tipologia textual: text argumentatiu<br />
Castellers<br />
Setmana rere setmana, els lectors d'aquest diari tenen una puntual i àmplia crònica <strong>de</strong> l'activitat<br />
castellera, gràcies al bon ofici <strong>de</strong> Xavier Brotons, autor també <strong>de</strong> diversos llibres sobre aquest<br />
fenomen cultural i festiu. Brotons explica l'activitat d'un món que contradiu un <strong>de</strong>ls més gastats<br />
tòpics contemporanis: a més globalització econòmica, més estandardització cultural. La vitalitat<br />
castellera, seguida fi<strong>de</strong>lment en moltes comarques, posa en clar la continuïtat i el valor d'allò que<br />
és propi i sorgeix <strong>de</strong>s <strong>de</strong> baix. Al costat d'això, els castellers són un espai eficaç d'integració social<br />
en moltes viles: ningú pregunta cognoms, orígens ni llengües parla<strong>de</strong>s per fer un castell, només<br />
cal arremangar-se <strong>de</strong> <strong>de</strong>bò.<br />
Alguns intel·lectuals <strong>de</strong> saló, d'aquests que creuen que la culpa <strong>de</strong> tot la té el catalanisme,<br />
cometen l'error <strong>de</strong> ridiculitzar els castells. En la seva ignorància, parlen <strong>de</strong>ls castells com a<br />
manifestació nostàlgica, essencialista i oficialista. Està clar que no han estat mai a peu <strong>de</strong> plaça,<br />
veient com es carreguen i es <strong>de</strong>scarreguen els castells, ni han escoltat com parla la gent que ho<br />
fa. Els castellers, com tantes altres expressions, no són un invent artificial <strong>de</strong> la Generalitat ni <strong>de</strong><br />
les subvencions. Són una manera <strong>de</strong> ser i comunicar-se que existeix perquè la voluntat popular<br />
així ho fa possible. Són una Catalunya tan real com la <strong>de</strong>ls patinadors <strong>de</strong> la Diagonal barcelonina.<br />
Francesc Marc Àlvaro, AVUI 27/07/98.
Cartes <strong>de</strong>ls lectors Tipologia textual: text argumentatiu<br />
Ciclistes morts<br />
El dia 24 <strong>de</strong> juny passat un conductor que circulava borratxo a 80 quilòmetres per hora pel centre<br />
<strong>de</strong> Barcelona va atropellar un ciclista i el va arrossegar durant 80 metres abans d'aturar-se.<br />
Resultat: un ciclista mort. El dia <strong>de</strong> 31 <strong>de</strong> maig, un grup <strong>de</strong> ciclistes que circulaven correctament<br />
pel voral <strong>de</strong> la N-152 va ser atropellat per un cotxe que anava a velocitat excessiva. Resultat: tres<br />
ciclistes morts.<br />
El dia 2 <strong>de</strong> juliol, Jaume Samsó, director general <strong>de</strong>l Servei Català <strong>de</strong> Trànsit <strong>de</strong> la Generalitat <strong>de</strong><br />
Catalunya feia unes <strong>de</strong>claracions <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> l'última mort en què <strong>de</strong>ia: "Les bicicletes a vega<strong>de</strong>s<br />
són un obstacle a la carretera." Jo tenia entès que la responsabilitat <strong>de</strong> l'administració era vetllar<br />
pels drets <strong>de</strong>ls ciutadans. I el primer dret és, indubtablement, la vida humana. Tanmateix, veig que<br />
el màxim responsable <strong>de</strong>l trànsit <strong>de</strong>l nostre país no té cap mena d'interès en aquest assumpte.<br />
Des <strong>de</strong> la meva mo<strong>de</strong>sta opinió, crec que el senyor Samsó hauria <strong>de</strong> dimitir ara mateix. I si no ho<br />
fa, que algú altre el faci dimitir.<br />
Ivan Cap<strong>de</strong>vila Peña, El Periódico <strong>de</strong> Catalunya, 12/07/1998
Pregunta <strong>de</strong> concurs Tipologia textual: text argumentatiu<br />
Concurs Pasta Gansa<br />
Ponç Pilat no es distingia precisament per la seva higiene. La prova la tenim en el fet que el dia<br />
que va <strong>de</strong>cidir rentar-se les mans va assabentar-se'n tothom. Va dir: "Jo em rento les mans!" i la<br />
notícia es va escampar per tot Galilea, Palestina i un bon tros <strong>de</strong>l Pallars Sobirà. Aquest fet va<br />
quedar com un símbol <strong>de</strong> la inhibició a l'hora <strong>de</strong> prendre una <strong>de</strong>cisió. Però ¿què hauria passat si el<br />
bo <strong>de</strong> Ponç Pilat en comptes <strong>de</strong> rentar-se les mans s'hagués rentat el cap? ¿O si s'hagués tallat<br />
les ungles <strong>de</strong>l peu? Doncs que ara escoltaríem frases com "fes el que vulguis, jo em tallo les<br />
ungles <strong>de</strong>l peu". O "davant la crisi econòmica, el govern es renta el cap".<br />
De tota manera, si el govern es rentés el cap més sovint potser continuaria havent-hi crisi, però el<br />
que és segur és que no <strong>de</strong>ixarien el gabinet tan ple <strong>de</strong> caspa. I això seria molt d'agrair.<br />
PREGUNTA: ¿Quina mena <strong>de</strong> sabó es fa servir per rentar-se el cap?<br />
Lluís Arcarazo i David Castillo, Extret <strong>de</strong>l llibre Pasta Gansa, Qua<strong>de</strong>rns Crema, 1994.
Cartes <strong>de</strong>ls lectors Tipologia textual: text argumentatiu<br />
Conduir amb mòbil<br />
Sembla que la Direcció General <strong>de</strong> Trànsit ha donat instruccions a l'Agrupació <strong>de</strong> Trànsit <strong>de</strong> la<br />
Guàrdia Civil perquè siguin <strong>de</strong>nunciats els conductors <strong>de</strong> vehicles que circulin per les carreteres<br />
mentre utilitzen un telèfon mòbil. Una mica tard, però benvinguda sigui la norma; ja que s'observa<br />
amb una certa freqüència, tant en vies urbanes com interurbanes, conductors que guien el seu<br />
vehicle amb una sola mà al volant, mentre que a l'altra porten un telèfon mòbil enganxat a l'orella,<br />
<strong>de</strong> manera que <strong>de</strong>satenen completament la conducció <strong>de</strong>l seu vehicle. Francisco Altozano,<br />
portaveu <strong>de</strong> la Direcció General <strong>de</strong> Trànsit, explica que parlar per mòbil mentre es condueix<br />
suposa <strong>de</strong>satenció i pèrdua <strong>de</strong> reflexos, fet que comporta un risc.<br />
Estic segur que amb aquesta norma s'evitaran molts acci<strong>de</strong>nts i víctimes, però <strong>de</strong>sgraciadament<br />
no haurem pogut salvar totes les víctimes que s'han produït amb anterioritat.<br />
Juan Sánchez, Barcelona, El Periòdico <strong>de</strong> Catalunya, 25/07/1998
Article d’opinió Tipologia textual: text argumentatiu<br />
Discriminació i racisme<br />
Pocs dies abans <strong>de</strong> ser executada a Texas, Karla Faye Tucker va dir: "No diguin que em maten<br />
perquè sóc una amenaça futura per a la societat, perquè <strong>de</strong>finitivament, no ho sóc." Per què va<br />
morir, doncs? Havia assassinat una parella i l'havien sentenciada a mort. Reunia dos <strong>de</strong>ls requisits<br />
més freqüents en els con<strong>de</strong>mnats: no tenir recursos per pagar un bon advocat i haver matat<br />
persones <strong>de</strong> raça blanca. Als Estats Units (EUA) cap fiscal <strong>de</strong>mana la pena capital, si l'acusat pot<br />
pagar un bon <strong>de</strong>fensor i la víctima és <strong>de</strong> raça negra.<br />
La pena <strong>de</strong> mort és matar una persona <strong>de</strong> manera legal. Defensar la seva apllicació implica<br />
acceptar la tortura: tota execució ho és, així com els dies, setmanes i mesos anteriors. També és<br />
inútil, no hi ha cap evidència que tingui un po<strong>de</strong>r dissuasiu. Al Canadà, el nombre d'assassinats ha<br />
baixat molt <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> l'abolició <strong>de</strong> la pena capital. Als EUA hi ha estats que no la tenen i d'altres<br />
que l'apliquen freqüentment. Per què? Diuen que l'opinió publica hi està a favor. Jo parlaria més<br />
d'una utilització <strong>de</strong> la pena <strong>de</strong> mort per raons polítiques.<br />
A més molts informes <strong>de</strong>mostren que no hi ha cap argument que ens en <strong>de</strong>mostri la utilitat. Un<br />
psiquiatre japonès afirma que cap <strong>de</strong>ls 145 con<strong>de</strong>mnats per assassinat havia pensat en la<br />
possibilitat <strong>de</strong> ser executat. El resultat d'una enquesta a la policía nord-americana sobre la<br />
reducció <strong>de</strong> la violència donava un 1% d'efectivitat a l'augment <strong>de</strong> les execucions. La pregunta no<br />
és qui mereix morir, sinó qui pot matar. Jo crec que l'Estat no pot fer-ho, no es pot lluitar contra la<br />
violència amb més violència.<br />
Amparo Granada, El Periòdico <strong>de</strong> l'Estudiant, Maig <strong>de</strong> 1998, Núm, 6.Ed Zeta.
Editorial Tipologia textual: text argumentatiu<br />
Contra el treball <strong>de</strong>ls infants<br />
El dia 15 <strong>de</strong> maig va passar per Barcelona la Marxa Mundial contra el Treball Infantil. Aquesta<br />
marxa havia començat el 17 <strong>de</strong> gener a Manila i <strong>de</strong>s <strong>de</strong> llavors, dividida en tres marxes paral·leles,<br />
havia estat recorrent Àsia, Àfrica i Amèrica, fins a arribar a Ginebra (Suïssa) l'1 <strong>de</strong> juny <strong>de</strong> 1998<br />
per fer escoltar la seva veu a la Conferència Internacional <strong>de</strong>l Treball.<br />
Totes les nenes i els nens tenen dret a gaudir <strong>de</strong> la infància, entesa com un perío<strong>de</strong><br />
d'aprenentatge, <strong>de</strong> creixement, <strong>de</strong> <strong>de</strong>senvolupament personal i <strong>de</strong> plans per al futur. Però es<br />
calcula que al món hi ha 250 milions <strong>de</strong> nens i nenes als quals es nega aquest dret i que es veuen<br />
obligats a treballar per sobreviure, sovint en circumstàncies <strong>de</strong>gradants i perilloses i ambs uns<br />
sous que els adults no acceptarien. D'aquest sou, en <strong>de</strong>pèn moltes vega<strong>de</strong>s la subsistència <strong>de</strong><br />
tota la família.<br />
Per protestar contra aquesta situació i exigir solucions, unes quantes organitzacions no<br />
governamentals (ONG) <strong>de</strong>ls països on l'explotació <strong>de</strong>l treball infantil és més greu van iniciar<br />
aquesta gran marxa contra el treball infantil, i aviat s'hi van afegir altres ONG <strong>de</strong> tot el món, fins a<br />
arribar a més <strong>de</strong> 700. L'objectiu era sensibilitzar l'opinió pública sobre aquest problema i<br />
aconseguir que aquells que tenen a les seves mans el po<strong>de</strong>r polític i econòmic per canviar les<br />
coses actuessin <strong>de</strong> manera immediata i efectiva.<br />
Les solucions no són fàcils i s'ha d'anar amb compte que les mesures que es prenguin no facin<br />
encara més difícil la vida d'aquests nens i nenes, però no ens po<strong>de</strong>m quedar amb els braços<br />
plegats. Per això <strong>de</strong>s <strong>de</strong> Cavall Fort volem unir la nostra veu a la <strong>de</strong> tots els qui han participat en la<br />
marxa i dir amb ells: No a l'explotació laboral <strong>de</strong> la infància!<br />
Revista CAVALL FORT, juny <strong>de</strong> 1997, núm. 862.
Debats <strong>de</strong> joves lectors Tipologia textual: text argumentatiu<br />
Es pot en<strong>de</strong>vinar el futur?<br />
Jo crec que no es pot en<strong>de</strong>vinar el futur. Ningú no pot saber què li passarà <strong>de</strong>mà quan tombi la<br />
cantonada, o si està vivint els últims dies <strong>de</strong> la seva vida. La veritat és que els horòscops fan<br />
ràbia, perquè engloben tota la gent que ha nascut el mateix mes i és impossible que totes<br />
aquestes persones siguin <strong>de</strong> la mateixa manera i els passin les mateixes coses. No m'agrada que<br />
la gent es pensi que per tirar unes simples cartes tinguis el futur <strong>de</strong>cidit i marcat. I, igualment, no<br />
creieu que és millor viure cada dia amb l'emoció <strong>de</strong> no saber què t'espera, d'anar filant la vida a<br />
cada pas?<br />
Irene Pascual, 15 anys, Barcelona. Aparegut a la secció Parlem-ne! <strong>de</strong> la revista Cavall Fort.<br />
Núm. 862. Juny <strong>de</strong> 1998.
Editorial Tipologia textual: text argumentatiu<br />
Fam al Sudan<br />
Po<strong>de</strong>n morir dos milions <strong>de</strong> persones<br />
Han hagut d'arribar unes imatges esborronadores <strong>de</strong> nens famèlics perquè Occi<strong>de</strong>nt cobrés<br />
consciència <strong>de</strong> la situació <strong>de</strong>l sud <strong>de</strong>l Sudan, on dos milions <strong>de</strong> persones pateixen fam bíblica.<br />
Una llarga sequera i les conseqüències <strong>de</strong> 15 anys <strong>de</strong> guerra fratricida entre el règim<br />
fonamentalista islàmic <strong>de</strong> Khartum i les guerrilles cristianes i animistes estan acabant amb milers i<br />
milers <strong>de</strong> persones.<br />
S'hi ha d'enviar ajuda, però s'han <strong>de</strong> crear al Sudan les condicions necessàries perquè <strong>de</strong>sprés<br />
arribi a la gent. Les autoritats fins ara han boicotejat l'auxili i han impedit que es distribuís. Sota la<br />
pressió internacional comença a regir una treva inestable entre els dos bàndols conten<strong>de</strong>nts. Però<br />
l'ajuda als qui més la necessiten només quedarà assegurada amb una pau duradora. Els governs<br />
hi fan poc. Urgeix una mobilització civil com la que es va fer a Bòsnia. Urgeix. Urgeix.<br />
El Periódico <strong>de</strong> Catalunya 29/07/98
Debats <strong>de</strong> joves lectors Tipologia textual: text argumentatiu<br />
Què en penseu <strong>de</strong> l'hàbit <strong>de</strong> fumar?<br />
Fumar és un fet que es veu cada dia per tot arreu. Ho he provat un parell <strong>de</strong> vega<strong>de</strong>s, però hi<br />
renuncio! Si una persona fuma és perquè ella ho vol. Faig 3r. d'ESO i estic segura que més <strong>de</strong> la<br />
meitat <strong>de</strong> la classe fuma. El nostre professor <strong>de</strong> gimnàstica ens va fer un càlcul <strong>de</strong>l cost econòmic<br />
que representa fumar i va dir que si una persona <strong>de</strong>ixava <strong>de</strong> fumar dos paquets al dia, estalviaria<br />
300.000 pessetes l'any; o sigui que, amb aquests diners, es podria comprar una moto, per<br />
exemple. Per tant, la gent que fuma es gasta els diners inútilment. La gran majoria <strong>de</strong> fumadors<br />
són joves.<br />
Penseu-hi: hi ha altres coses que són més diverti<strong>de</strong>s, importants i agradables que no pas fer un<br />
cigarro!<br />
Marta Sans Bonastre, Barcelona. Aparegut a la secció Parlem-ne! <strong>de</strong> la revista Cavall Fort.<br />
Núm. 855. Març <strong>de</strong> 1998.
Cartes <strong>de</strong>ls lectors Tipologia textual: text argumentatiu<br />
Horaris <strong>de</strong> les "disco"<br />
Els sotasignats, mares i pares <strong>de</strong> família, preocupats per la salut física i emocional <strong>de</strong>ls nostres<br />
fills, volem <strong>de</strong>nunciar el perniciós costum que suposa el tardà horari d'inici <strong>de</strong> l'activitat nocturna<br />
<strong>de</strong>ls bars i les discoteques <strong>de</strong> la nostra ciutat i l'encara més irracional horari <strong>de</strong> tancament.<br />
No té cap mena <strong>de</strong> sentit que els nostres nois hagin d'esperar, matant el temps a casa o bevent<br />
en qualsevol lloc, fins que siguin les dues <strong>de</strong> la matinada per començar el seu horari <strong>de</strong> diversió<br />
nocturna, que no s'acabarà, com és lògic, fins a les cinc o les sis <strong>de</strong> cada cap <strong>de</strong> setmana o vigília<br />
<strong>de</strong> festiu.<br />
Els po<strong>de</strong>rs públics hi tenen la seva part important <strong>de</strong> responsabilitat, en aquesta qüestió. ¿No<br />
podria limitar-se l'horari <strong>de</strong> tancament o, si no, avançar el d'obertura? ¿Per què no ens aju<strong>de</strong>n<br />
perquè entre tots aconseguim avançar l'horari <strong>de</strong> diversió entre les onze <strong>de</strong> la nit i les tres <strong>de</strong> la<br />
matinada? Amb això evitaríem en gran mesura molts riscos innecessaris, com per exemple<br />
acci<strong>de</strong>nts <strong>de</strong> trànsit, consum <strong>de</strong> drogues, abús <strong>de</strong> l'alcohol i, en <strong>de</strong>finitiva, milloraríem la situació<br />
<strong>de</strong> la nostra joventut i <strong>de</strong> la societat en general.<br />
Estem segurs que aquestes mesures <strong>de</strong> racionalització no serien impopulars ni implicarien pèrdua<br />
<strong>de</strong> vots juvenils. Demanem a les autoritats, als joves, als pares i a l'opinió pública en general que<br />
ens ajudin a <strong>de</strong>fensar el que és <strong>de</strong> sentit comú.<br />
Isabel Vi<strong>de</strong>gain i 1.697 firmes més, Barcelona, El Periódico <strong>de</strong> Catalunya, 2/8/98. Ediciones<br />
Primera Plana S.A. Grupo
Anunci publicitari Tipologia textual: text argumentatiu<br />
Jo em quedo aquí<br />
ÀREA METROPOLITANA DE BARCELONA<br />
Jo em quedo aquí!<br />
Per fi no haig d'agafar el cotxe per anar a una platja <strong>de</strong> primera.<br />
Que bé, tot està tan ben cuidat i ben equipat, fins i tot hi ha socorristes.<br />
Quin <strong>de</strong>scans po<strong>de</strong>r portar els nens, aquí sempre troben amics i s'ho passen molt bé.<br />
Mira, avui els han regalat una pilota <strong>de</strong> volei platja, quin <strong>de</strong>tall,no? Això sí que és vida!<br />
Les platges més a proa<br />
Castelle<strong>de</strong>fels, Gavà, Vila<strong>de</strong>cans, el Prat, Barcelona, Sant Adrià, Badalona i Montgat
Debats <strong>de</strong> joves lectors Tipologia textual: text argumentatiu<br />
L'anorèxia<br />
¿Creieu que és just que la noia i<strong>de</strong>al no pesi més <strong>de</strong> 40 quilos? Nosaltres pensem que no,<br />
l'anorèxia és un <strong>de</strong>ls problemes importants <strong>de</strong> la nostra societat. Moltes <strong>de</strong> les males influències<br />
vénen <strong>de</strong>ls anuncis on surten productes <strong>de</strong>snatats amb noies i cossos extremadament prims (la<br />
majoria d'aquestes mo<strong>de</strong>ls ha agafat anorèxia algun cop). Nosaltres fem una crida a totes les<br />
noies acomplexa<strong>de</strong>s, perquè no caiguin en la temptació <strong>de</strong> no menjar, en l'anorèxia. Aquesta<br />
malaltia és una forma ràpida i eficaç d'aprimar-se, però alhora <strong>de</strong> <strong>de</strong>struir la vida física i mental.<br />
P. Pereira, E. Abuli, S. Cazalla, El Periódico <strong>de</strong> l'estudiant. Núm.7. Abril <strong>de</strong> 1998
Cartes <strong>de</strong>ls lectors Tipologia textual: text argumentatiu<br />
I l'exèrcit?<br />
Durant tres nits el cel <strong>de</strong> mig Catalunya ha estat un altre cop ple <strong>de</strong> cendres, milers i milers <strong>de</strong><br />
metres quadrats cremats. Per segona vegada hem sentit que es necessitaven voluntaris, per<br />
segona vegada han escassejat els subministraments d'aigua, <strong>de</strong> combustible, <strong>de</strong> reproveïment<br />
puntual als camions <strong>de</strong>ls bombers. Per segona vegada, joves, molt joves, mal equipats, amb més<br />
voluntat que coneixements, ens han donat una lliçó <strong>de</strong> civisme i <strong>de</strong> solidaritat. ¿On eren les grans<br />
cuines <strong>de</strong> campanya <strong>de</strong> l'exèrcit? ¿On eren els seus grans camions cisterna <strong>de</strong> fuel i d'aigua? ¿On<br />
eren els seus grans transports, tractors, erugues, etcètera?<br />
En tots els països civilitzats, l'exèrcit és sempre al capdavant <strong>de</strong>ls efectius mobilitzats amb motiu<br />
<strong>de</strong> grans <strong>de</strong>sastres, juntament amb bombers, Protecció Civil, etcètera. Això sí, a dalt <strong>de</strong>ls portals<br />
<strong>de</strong> les casernes es pot llegir ben clar: Todo por la patria.<br />
Emili Calvo, Barcelona, El periódico <strong>de</strong> Catalunya. 23/07/1998
Editorial Tipologia textual: text argumentatiu<br />
La crisi ciclista<br />
La hipocresia, no el dopatge, <strong>de</strong>valua el Tour 98<br />
Aquest Tour no val, però potser és tot el ciclisme mo<strong>de</strong>rn el que no té sentit. Les tensions i<br />
l'absència <strong>de</strong>l Festina li han tret valor, encara que alguns corredors com Ulrich i Pantani facin el<br />
que puguin per salvar-lo.<br />
El dopatge i les hipocresies que l'envolten no només posen en solfa aquesta edició <strong>de</strong>l Tour, sinó<br />
que obren una profunda polèmica sobre el ciclisme professional actual. ¿És esport, en el sentit<br />
estricte <strong>de</strong> la paraula, o pur circ protagonitzat per uns anormals capaços <strong>de</strong> pujar les rampes a<br />
velocitats inhumanes? D'altra banda, ¿es pot consi<strong>de</strong>rar esport una cosa que <strong>de</strong>pèn tant <strong>de</strong> la<br />
química?<br />
Des <strong>de</strong>l punt <strong>de</strong> vista normatiu, és absurd equiparar els estimulants i les me<strong>de</strong>cines. ¿Té sentit<br />
que un corredor refredat no pugui prendre el que consumeixen tots els altres?<br />
Estem contra el dopatge, però ens fa l'efecte que en lloc d'abordar-lo <strong>de</strong> cara i plantejar la<br />
necessitat que o bé les curses siguin menys dures o bé es disputin a velocitats sensiblement<br />
inferiors, s'actua a ull i <strong>de</strong> cara a la galeria. Tant l'organització <strong>de</strong>l Tour com la justícia francesa<br />
estan actuant <strong>de</strong> manera abusiva contra els corredors, que només són les víctimes <strong>de</strong> la situació.<br />
No és just castigar qui no s'ha <strong>de</strong>mostrat que hagi infringit personalment les normes. Hi ha alguna<br />
cosa poc clara i malsana en aquestes actuacions contra el dopatge. O es refunda el ciclisme amb<br />
un to més humà, o acabarà <strong>de</strong> perdre l'escassa credibilitat que li queda.<br />
El Periòdico <strong>de</strong> Catalunya. 19/07/1998
Cartes <strong>de</strong>ls lectors Tipologia textual: text argumentatiu<br />
La fam al Sudan<br />
Llegeixo a la premsa articles esgarrifosos sobre els camps <strong>de</strong> refugiats <strong>de</strong> Khartum, que ja han<br />
arribat a la xifra <strong>de</strong> 20.000 persones: éssers humans en condicions molt precàries que fugen <strong>de</strong> la<br />
guerra. En un <strong>de</strong>ls titulars <strong>de</strong>ia que més d'un milió <strong>de</strong> sudanesos esperen la mort per <strong>de</strong>snutrició, i<br />
que la treva és insuficient per repartir l'ajuda humanitària. També acompanyava l'article una<br />
fotografia que ha donat la volta al món, en la qual es veu un nen molt <strong>de</strong>snutrit intentant treure<br />
alguna gota <strong>de</strong> llet <strong>de</strong>l pit <strong>de</strong> la seva mare, una foto que impacta, i, la veritat, és que em va fer<br />
pensar molt en el fet que la injustícia està acabant amb aquesta pobra gent. On són els governs,<br />
les institucions que tenen po<strong>de</strong>r per aturar tant d'horror? Per què serveix l'ONU?<br />
Alguns lectors po<strong>de</strong>n dir que sí, que és una carta més a favor <strong>de</strong> la solidaritat que <strong>de</strong>nuncia la<br />
injustícia, però la veritat és que tant <strong>de</strong> bo aquesta senzilla carta pugui servir perquè els nostres<br />
governs (central i autonòmic) passin a l'acció i, amb el seu po<strong>de</strong>r, impe<strong>de</strong>ixin i aturin tant d'horror;<br />
o és que tota la feina és per a les ONG.<br />
Senyors governants, si us plau, mirin la fotografia i passin a l'acció avui, <strong>de</strong>mà pot ser tard.<br />
Antoni Canals, Barcelona, Avui. 6/8/1998
Debats <strong>de</strong> joves lectors Tipologia textual: text argumentatiu<br />
La violència al futbol<br />
Som dos nois <strong>de</strong> segon d'ESO. Enviem aquesta carta per parlar <strong>de</strong> la violència al futbol. Com a<br />
aficionats als esports que som, no estem d'acord amb els seguidors radicals que posen la<br />
violència per sobre <strong>de</strong> l'esport. Objectes que impacten sobre els jugadors, els àrbitres i, fins i tot,<br />
els aficionats rivals. Estem bojos! La gent paga 5.000 pessetes per veure un partit <strong>de</strong> futbol i<br />
barallar-se amb els contraris. Si <strong>de</strong> <strong>de</strong>bò ens agrada el futbol, <strong>de</strong>ixem <strong>de</strong> barallar-nos i animem<br />
sense agressions els nostres colors ¿Què n'opineu?<br />
Víctor Villa i Javier López Ruíz, El Periódico <strong>de</strong> l'estudiant. Núm.5. Febrer <strong>de</strong> 1998
Crítica <strong>de</strong> llibre Tipologia textual: text argumentatiu<br />
La volta al món en 80 dies<br />
Un gran viatge contrarellotge<br />
Quan l'escriptor francès Jules Verne va publicar La volta al món en 80 dies (Barcanova. 319<br />
pàgines. 1200 pessetes), encara no existien avions propulsats a reacció, ni trens d'alta velocitat, ni<br />
tan sols els ràpids automòbils <strong>de</strong>ls nostres dies.<br />
Per això resulta digne d'admiració l'obstinació amb que els protagonistes d'aquesta immortal<br />
novel·la (l'impecable, maniàtic i puntual cavaller anglès Phileas Fogg i el seu inseparable criat<br />
Jean Passepartout) es posen a donar la volta a l'hemisferi terrestre en només 80 dies. Per complir<br />
amb èxit aquesta aposta tan arriscada, tots dos navegaran pel mar Roig i l'oceà Índic, viuran<br />
intenses aventures a l'Índia -on Phileas Fogg coneixerà l'amor- i travessaran en tren tots els Estats<br />
Units, <strong>de</strong>s <strong>de</strong> San Francisco fins a Nova York. Al final aconseguiran el seu objectiu. Encara que<br />
això sí, per molt poc i just a temps. No importa l'edat ni el moment, llegir aquesta novel·la és<br />
sempre garantia <strong>de</strong> diversió.<br />
Carles Valbuena, El Periódico <strong>de</strong> Catalunya, 25/07/1998.
Article d’opinió Tipologia textual: text argumentatiu<br />
Parlar normal<br />
El primer que va fer servir això <strong>de</strong> "parlar normal" va ser José Antonio Camacho, entrenador <strong>de</strong>l<br />
RCD Espanyol, quan, en una entrevista per ràdio al programa El larguero, no fa gaire, algú va dir<br />
alguna cosa en català i Camacho, burleta, va replicar: "Hablemos normal."<br />
Fa pocs dies es va produir la segona aparició en escena d'aquesta novetat lingüística. A la secció<br />
<strong>de</strong> cartes d'El Periódico, un ciutadà <strong>de</strong> l'Hospitalet explicava que va anar a l'estació <strong>de</strong> Sants a<br />
comprar un bitllet i es va trobar que <strong>de</strong>u <strong>de</strong>ls funcionaris <strong>de</strong> la Renfe presents es van negar a<br />
<strong>de</strong>spatxar-lo al·legant que "no entendían el catalán". Tip, el ciutadà va anar a la secció d'atenció al<br />
viatger, a veure si això d'atenció al viatger es confirmava. No va tenir sort. Li van dir que si<br />
"hablaba normal" l'entendrien. Si s'entossudia a continuar parlant català, no.<br />
Ja han trobat el recanvi d'aquell "hable usted en cristiano" <strong>de</strong>l franquisme. Ara no exigeixen que<br />
parlem en cristià, sinó que parlem normal. "Haga usted el favor <strong>de</strong> hablar normal!" "Si no me habla<br />
normal, no le entiendo" "Por qué me habla anormal?" "Hable normal, por el amor <strong>de</strong> Dios."<br />
Dues preguntes. Primera: ¿<strong>de</strong> qui va ser la brillant i<strong>de</strong>a <strong>de</strong> dissoldre la Crida? I segona: ¿a ningú<br />
no li ha passat pel cap ressuscitar-la?<br />
Quim Monzó, Extret <strong>de</strong>l recull d'articles Del tot in<strong>de</strong>fens davant <strong>de</strong>ls hostils imperis<br />
alienígenes, De Qua<strong>de</strong>rns Crema, 1998.
Debats <strong>de</strong> joves lectors Tipologia textual: text argumentatiu<br />
Us preocupa molt el vostre aspecte?<br />
A la gent ens preocupa més l'aspecte físic que no vestir bé. Una persona pot ser grassa i anar<br />
ben arreglada i resultar maca. Jo no crec que l'aspecte físic sigui un valor tan important, sí que ho<br />
és triomfar no pel cos sinó pel cervell. Gairebé tots el famosos pel seu cos no són <strong>de</strong>l tot feliços i<br />
han tingut <strong>de</strong>sgràcies. És clar que a tothom ens agrada presumir i ser macos, però hem <strong>de</strong> saber<br />
valorar altres coses.<br />
La gent grassa o lletja té més problemes, fins i tot -a la feina-. El millor és alimentar-se bé, menjar<br />
<strong>de</strong> tot i sa, no només pastissets, i practicar algun esport.<br />
Maria <strong>de</strong>l Mar, 12 anys, Barcelona. Aparegut a la secció Parlem-ne! <strong>de</strong> la revista Cavall Fort.<br />
Núm. 862. Juny <strong>de</strong> 1998.
Article d’opinió Tipologia textual: text argumentatiu<br />
Àngels sense nom<br />
Acabo <strong>de</strong> rebre una carta <strong>de</strong>l veterinari que m'avisa que aquest mes ha <strong>de</strong> vacunar el gat. Als gats<br />
adults com el meu se'ls vacuna una vegada a l'any: a primers <strong>de</strong> juliol, perquè no me n'oblidi,<br />
sempre m'ho recor<strong>de</strong>n amablement. Aquest meu gat, com tants i tants animals que per sort tenen<br />
responsables, és molt més afortunat que els 40 milions <strong>de</strong> nens, que segons l'informe anual<br />
presentat per la Unicef, neixen cada any al món i ningú no registra.<br />
De fet, el meu gat té una existència més real que aquests nens: té un carnet on consta el seu nom<br />
i el <strong>de</strong>l seu propietari; la data <strong>de</strong> naixement, les malalties que ha passat, les vacunes que porta,<br />
etcètera. En canvi aquests nens no inscrits enlloc no existeixen. Hi són només per a tot el que<br />
valdria més que no hi fossin: per a la guerra, per als treballs duríssims que els <strong>de</strong>strossen, per a la<br />
prostitució, per al tràfic d'òrgans. Però no existeixen, i per tant no po<strong>de</strong>n ser comptats ni protegits,<br />
perquè es compleixin els seus drets: dret primer a tenir un nom, vacunes i educació; més tard dret<br />
a votar, a casar-se, a tenir un passaport…<br />
Al davant d'aquests àngels sense nom és difícil tancar els ulls i fer veure que no passa res.<br />
Maria Mercè Roca, El Periòdico <strong>de</strong> Catalunya, 12/07/98.
Relats d’autor Tipologia textual: <strong>de</strong>scripció<br />
Abadia<br />
Mentre grimpàvem pel corriol abrupte que s'enfilava fent giragonses rost amunt, vaig albirar<br />
l'abadia. No em van impressionar les muralles que l'envoltaven, semblants a d'altres que havia vist<br />
arreu <strong>de</strong>l món cristià, sinó la mola d'allò que <strong>de</strong>sprés vaig saber que era l'Edifici. Era una<br />
construcció octogonal que <strong>de</strong> lluny semblava un tetràgon (figura perfectíssima que expressa la<br />
soli<strong>de</strong>sa i la inexpugnabilitat <strong>de</strong> la Ciutat <strong>de</strong> Déu), els flancs meridionals <strong>de</strong> la qual s'alçaven sobre<br />
l'altiplà <strong>de</strong> l'abadia, mentre que els meridionals semblaven eixir <strong>de</strong>l faldar mateix <strong>de</strong> la muntanya,<br />
en el qual s'encastaven com un espadat. Vull dir que en alguns punts, <strong>de</strong> baix estant, semblava<br />
que la roca s'allargués fins al cel, sense canvi <strong>de</strong> color ni <strong>de</strong> matèria, i es<strong>de</strong>vingués fins a un cert<br />
punt frontissa i torrassa (obra <strong>de</strong> gegants que estiguessin molt familiaritzats amb la terra i amb el<br />
cel). Tres ordres <strong>de</strong> finestres predicaven el ritme trinari <strong>de</strong> l'elevació, <strong>de</strong> tal manera que allò que<br />
era físicament quadrat a la terra era espiritualment triangular en el cel. En atansar-s'hi hom<br />
s'adonava que la forma quadrangular engendrava, en cadascun <strong>de</strong>ls angles, una torrassa<br />
heptagonal, cinc <strong>de</strong>ls costats <strong>de</strong> la qual es projectaven a l'exterior.<br />
Umberto Eco, El nom <strong>de</strong> la rosa, Destino i Ed. 62.
Relats d’autor Tipologia textual: <strong>de</strong>scripció<br />
Barcelona<br />
Barcelona tenia a penes, llavors, tres-cents mil habitants. Era una ciutat apaïsada davant el mar.<br />
En el port, en la badia, flamejaven les veles <strong>de</strong> les fragates, <strong>de</strong>ls bergantins, <strong>de</strong>ls bricbarques que<br />
feien la carrera d'Amèrica i <strong>de</strong>l nord d'Europa. La ciutat tenia, encara, les muralles. A la Rambla<br />
era possible <strong>de</strong> veure algun convent socarrimat. Des <strong>de</strong>l baluard <strong>de</strong> Canaletes, quan es feia<br />
vespre, s'albiraven les escasses, moribun<strong>de</strong>s llumetes <strong>de</strong> Gràcia. Tot el que avui és l'Eixample era<br />
geografia agrària. Els barcelonins estiuejaven en les menu<strong>de</strong>s torres <strong>de</strong> Sant Gervasi. A l'hivern, a<br />
Sant Gervasi, no hi vivia gairebé ningú. A l'estiu, adquiria una petita vida lànguida.<br />
Josep Pla, Santiago Rusiñol i el seu temps, Destino.
Relats d’autor Tipologia textual: <strong>de</strong>scripció<br />
Barri<br />
El local on es presentava el cavaliere era una sala que durant el fort <strong>de</strong> la temporada havia servit<br />
per a representacions cinematogràfiques que es renovaven cada setmana; mai no hi havíem<br />
assistit. Per anar-hi calia passar davant el Palazzo, edifici <strong>de</strong>l temps feudal amb pretensions <strong>de</strong><br />
castell i que estava a la venda; <strong>de</strong>sprés s'havia <strong>de</strong> seguir el carrer Major, en el qual hi havia la<br />
farmàcia, el perruquer, tota mena <strong>de</strong> botigues i on podíem veure <strong>de</strong>s <strong>de</strong> les construccions feudals<br />
fins a les populars, passant per les burgeses. Al capdavall hi havia les cases miserables <strong>de</strong>ls<br />
pescadors on les velles adobaven les xarxes assegu<strong>de</strong>s davant les portes. La sala era al barri<br />
popular: una barraca <strong>de</strong> fusta, molt gran, amb una entrada monumental ornada amb cartells<br />
enganxats els uns damunt els altres. Així, el dia assenyalat, poc <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> sopar, vam seguir el<br />
carrer en plena obscuritat. Els nens anaven mudats i estaven engrescats amb tantes coses noves;<br />
feia xafogor, com <strong>de</strong> costum, plovisquejava i alguns llampecs creuaven la nit. Portàvem paraigües.<br />
El passeig durà un quart d'hora.<br />
Thomas Mann, Mario i el màgic, Proa.
Relats d’autor Tipologia textual: <strong>de</strong>scripció<br />
Casa<br />
La casa Manardi, alberg d'Adrian i Rüdiger, era d'un bon tros la més airosa <strong>de</strong>l poblet i, malgrat<br />
ésser sis <strong>de</strong> colla, la família ens oferí també a nosaltres allotjament sens dificultats. Situada en el<br />
carreró esglaonat, era un edifici massís i greu, d'aspecte mig <strong>de</strong> palau mig <strong>de</strong> castell, que jo<br />
dataria <strong>de</strong>l segon terç <strong>de</strong>l segle XVII, amb una cornisa esquifida sota una teulada <strong>de</strong> reblum,<br />
planera i poc sortint, finestres petites i un portal <strong>de</strong>corat a l'estil <strong>de</strong>l barroc primitiu, en el<br />
revestiment <strong>de</strong> fusta <strong>de</strong>l qual havia estat tallada la porta veritable d'entrada, proveïda d'una<br />
campaneta que tritllejava en obrir-la i tancar-la. Als nostres amics, els havien aparellat una zona<br />
realment espaiosa a la planta baixa, consistent en una sala d'estar amb dues finestres <strong>de</strong> vastes<br />
proporcions, el terra enrajolat com la resta <strong>de</strong> la casa, ombrívola, fresca, una mica fosca i moblada<br />
senzillament amb cadires <strong>de</strong> boga i sofàs <strong>de</strong> reps, però <strong>de</strong> fet era tan àmplia que dues persones<br />
soles, separa<strong>de</strong>s per un espai consi<strong>de</strong>rable, podien <strong>de</strong>dicar-se a llurs quefers sense fer-se nosa<br />
l'una a l'altra. A aquesta sala donaven les alcoves, igualment espaioses i para<strong>de</strong>s amb molta<br />
senzillesa; una d'aquestes va ser aparellada per a nosaltres dos.<br />
El menjador <strong>de</strong> la família i la cuina contigua eren al primer pis. La cuina era força més gran que el<br />
menjador i hi rebien els amics <strong>de</strong>l veïnat; tenia una llar <strong>de</strong> foc immensa i les parets plenes <strong>de</strong><br />
cullerots fabulosos i ganivets i trinxants que ben bé podien haver estat els d'un ogre; els<br />
prestatges, farcits d'estris <strong>de</strong> coure, cassoles, gibrells, plats, soperes i morters; eren els dominis <strong>de</strong><br />
la signora Manardi, a qui els seus anomenaven Nella [...].<br />
Thomas Mann, El doctor Faustus, Ed. 62.
Relats d’autor Tipologia textual: <strong>de</strong>scripció<br />
Descripció fisica<br />
Poc a poc es va anar sentint més tranquil·la. Es va acabar el seu minso sopar i pujà a la seva<br />
habitació.<br />
Pel camí bellíssim : una nena encisadora, que <strong>de</strong>u tenir dotze anys. Portava un vestit blau, que li<br />
arribava fins als peus brodat amb unes roses petitíssimes; la seva cabellera rossa li queia sobre<br />
cada espatlla. Un somriure, entre murri i burlaner, i uns ulls blaus preciosos, que l’observaven fos<br />
quin fos l’angle <strong>de</strong>s d’on mirés. Amb la mà dreta, adornada amb un anell <strong>de</strong> perles, sostenia una<br />
papallona.<br />
A. Mayoral
Relats d’autor Tipologia textual: <strong>de</strong>scripció<br />
Dia calorós<br />
Feia una xafogor enutjosa; l'aire era tan pesant en els carrerons que les sentors que s'escapaven<br />
<strong>de</strong> les cases, <strong>de</strong> les botigues i <strong>de</strong> les cuines, vapors d'oli, bafara<strong>de</strong>s <strong>de</strong> perfum i moltes d'altres,<br />
flotaven en l'aire sense dissipar-se.<br />
El fum <strong>de</strong>ls cigarrets restava suspès sobre el fumador i no se n'allunyava sinó molt lentament.<br />
La gentada atapeïda en els carrers estrets feia nosa al passejant, en comptes <strong>de</strong> distreure'l. Com<br />
més avançava, més s'emparava d'ell l'estat avorrible que la brisa marina i el xaloc plegats solen<br />
produir i que és, ensems, excitació i <strong>de</strong>falliment. Començà a sentir una suor anguniosa.<br />
Thomas Mann, La mort a Venècia, Proa.
Relats d’autor Tipologia textual: <strong>de</strong>scripció<br />
Gabriele d'Annunzio<br />
El vaig reconèixer immediatament [...]. El dia abans un retrat d'ell, en negre i cendra, m'havia<br />
cridat l'atenció al museu <strong>de</strong> Luxemburg, i el seu cap pelat, la seva barbeta i el seu aire <strong>de</strong> bèstia<br />
nocturna, fosforescent i equívoca, no es podien confondre. Es tractava <strong>de</strong> Gabrielle d'Annunzio<br />
[...]. El que molts anys <strong>de</strong>sprés havia <strong>de</strong> ser príncep <strong>de</strong> Monte Nivoso i, borni, vestit <strong>de</strong> frare i<br />
ro<strong>de</strong>jat <strong>de</strong> mòmies, <strong>de</strong> camàndules i sepulcres falsificats, s'empassaria la llimonada <strong>de</strong> la mort, era<br />
aleshores un tifa colossal, amb monocle, barret <strong>de</strong> copa gris i camèlia a la solapa.<br />
Josep Maria <strong>de</strong> Sagarra, Memòries, Extret <strong>de</strong> Diccionari <strong>de</strong> termes literaris.
Relats d’autor Tipologia textual: <strong>de</strong>scripció<br />
Gaietà<br />
La Mila se'n quedà emprendada. Li semblava un bon subjecte, agradós i servidor. Era baixet i<br />
primelís, però s'estarrufava la figureta amb un gec ample i curt i unes calces també curtes i<br />
folga<strong>de</strong>s <strong>de</strong> gruixut burell. Una gorra peluda se li menjava mitja cara, i l'altra mitja, neta <strong>de</strong> pèl,<br />
més que afaitada <strong>de</strong> fresc, semblava barbameca <strong>de</strong> naixença. Duia sabates ferra<strong>de</strong>s i petjava<br />
reposadament. La Mila li posà uns quaranta anys.<br />
Víctor Català, Solitud, Ed. 62.
Relats d’autor Tipologia textual: <strong>de</strong>scripció<br />
Josep Pla<br />
Autoretrat verídic promès a la senyora Lola S... i no enviat per excés <strong>de</strong>l sentit <strong>de</strong>l ridícul.<br />
Alçada: 1 metre 74. Acceptant la classificació <strong>de</strong> Retzius, el meu crani ten<strong>de</strong>ix notòriament a la<br />
braquicefàlia. Sóc un cap curt i afegiré que sóc un cap gros. El meu cap està abundantment poblat<br />
<strong>de</strong> cabells. M'hauria estat absolutament indiferent no tenir-ne, però estic pre<strong>de</strong>stinat, segons una<br />
profecia formulada per un perruquer <strong>de</strong>l carrer Cavallers a la meva mare, quan jo era petit, a tenir<br />
cabells tota la vida. Fins a la mort, doncs, tindré cabells, i això haurà estat, per als meus<br />
progenitors, principalment un pretext d'orgull i <strong>de</strong> satisfacció positiu. És poca cosa, si voleu, però<br />
sempre cal més d'acontentar-se amb el que hom té. No tinc pas un front espaiós, enorme, fugitiu,<br />
suggeridor (hipotètic) d'una po<strong>de</strong>rosa intel·ligència, segons els tòpics <strong>de</strong> la novel·lística. Tinc un<br />
front normal, dret i vertical al pla <strong>de</strong> terra. Els meus cabells no són completament rossos ni<br />
acusadament negres. Són un entremig. La forma <strong>de</strong>l nas, me la vaig, però, <strong>de</strong>struir jo mateix, en<br />
una població <strong>de</strong> la costa <strong>de</strong> llevant on anàvem a estiuejar, un any per la festa major, jugant a<br />
l'arbre <strong>de</strong> la cucanya [...].<br />
Sota les celles pobla<strong>de</strong>s i les pestanyes <strong>de</strong>sproveï<strong>de</strong>s <strong>de</strong> llargada, <strong>de</strong> corba romàntica i <strong>de</strong> caient<br />
fascinador, els ulls, petits, tancats dins d'una incisió d'escletxa <strong>de</strong> guardiola, tenen una certa<br />
vivacitat, molta mobilitat, i són -segons m'han dit- molt impressionables, tant a la visió exterior com<br />
als reflexos interns. Són uns ulls sense educació i sense hipocresia, que em traeixen, sembla, a<br />
cada moment. Aquest <strong>de</strong>fecte <strong>de</strong>ls meus ulls és característic <strong>de</strong> les meves faccions, extremament<br />
mòbils -d'una mobilitat tan acusada que sempre que algun amic dibuixant m'ha volgut fer un retrat<br />
<strong>de</strong> cara ho ha hagut <strong>de</strong> <strong>de</strong>ixar córrer ràpidament.<br />
Josep Pla, El qua<strong>de</strong>rn gris, Destino i Ed. 62.
Relats d’autor Tipologia textual: <strong>de</strong>scripció<br />
L’ESCRIPTOR<br />
Tot això m’agradava, i molt. Vaig començar a adonar-me que podia resultar molt senzilla, la vida,<br />
si s’entrava en una rutina regular, amb hores fixes, salari fix i poca necessitat <strong>de</strong> tenir i<strong>de</strong>es<br />
originals. La vida d’un escriptor és infern, comparada amb la d’un executiu. L’escriptor s’ha <strong>de</strong><br />
forçar a treballar. S’ha <strong>de</strong> fer l’horari, i si no s’asseu a la taula <strong>de</strong> treball ningú no l’esbronca.<br />
Viu en un món <strong>de</strong> temor. Cada dia exigeix i<strong>de</strong>es noves, i no pot estar mai segur <strong>de</strong> si les podrà<br />
seguir o no. Dues hores d’escriure ficció el <strong>de</strong>ixa completament sec. Perquè durant aquestes dues<br />
hores ha estat a quilòmetres lluny, ha estat unes altres persones, i l’esforç <strong>de</strong> tornar a<br />
l’environament habitual és molt gran. És gairebé un xoc : l’escriptor surt <strong>de</strong>l <strong>de</strong>spatx d’un salt.<br />
Roald Dhal
Relats d’autor Tipologia textual: <strong>de</strong>scripció<br />
L'estruç<br />
El coll prim, llarg i suau com una corda vella <strong>de</strong> lligar pianos, unit al cos ovoïdal, enorme, amb<br />
totes les característiques d'una gerra-tinell o d'un bot <strong>de</strong> vinater, sembla una màquina <strong>de</strong> regar o<br />
una bomba contra incendis. El mateix cap <strong>de</strong> l'estruç té forma <strong>de</strong> boquilla <strong>de</strong> mànega i, si el<br />
conjunt anés muntat sobre unes ro<strong>de</strong>s, no dubtaríem pas <strong>de</strong> la seva servitud.<br />
L'expressió <strong>de</strong> l'estruç és ingènua. Els seus ulls, sempre esbatanats, recor<strong>de</strong>n els d'una criatura<br />
<strong>de</strong> bolquers extasiada davant d'un llum. Amb el coll dret, vertical, un poc corbat <strong>de</strong>l cim a guisa <strong>de</strong><br />
crossa, va girant lentament la testa. Maniobra com un periscopi, però susceptible d'entendrir-se.<br />
Diríeu que atalaia, al lluny, l'arribada d'un amic.<br />
Pru<strong>de</strong>nci Bertrana, Bestiari, Ed. 62.
Relats d’autor Tipologia textual: <strong>de</strong>scripció<br />
Llac <strong>de</strong> Sant Maurici<br />
L'estany semblava un mirall. El sol lluïa al seu damunt amb força. Els Encantats, vigilant, li<br />
donaven un aire esquerp, fantàstic. Els arbres s'hi atansaven valents, <strong>de</strong> vega<strong>de</strong>s ajaçant el tronc<br />
per <strong>de</strong>ixar-se besar per l'aigua. Tots cinc s'havien quedat embadocats, fins el Dalmau que tan<br />
sovint s'hi arribava. Verd i blau es repartien l'escena, només compartien la coloració amb el blanc.<br />
L'atracció <strong>de</strong> l'aigua tranquil·la, aquell raconet <strong>de</strong> neu eterna, allà dalt, espiant...<br />
Maria Barbal, La mort <strong>de</strong> Teresa, La Magrana.
Relats d’autor Tipologia textual: <strong>de</strong>scripció<br />
Magatzem <strong>de</strong> música<br />
El magatzem <strong>de</strong> l'entresol, <strong>de</strong>l qual sortien molt sovint els sons produïts per aquelles provatures<br />
en les més diverses tonalitats i a través <strong>de</strong> totes les octaves, oferia un aspecte magnífic, atractiu i<br />
gairebé diria culturalment fascinador, que excitava la fantasia acústica fins a un punt<br />
d'efervescència interior. Llevat <strong>de</strong>l piano, que el pare adoptiu <strong>de</strong> l'Adrian <strong>de</strong>ixava a la indústria<br />
especialitzada, el magatzem era ple <strong>de</strong> tot allò que sona i canta, trompeteja, refila, brunzeix,<br />
grinyola i retruny, i s'hi podia veure també una representació <strong>de</strong>ls instruments <strong>de</strong> tecles en la<br />
celesta, l'encisador piano <strong>de</strong> campanetes. Penjats en vitrines o encabits en caixes adapta<strong>de</strong>s a la<br />
forma <strong>de</strong> llurs ocupants (com els fèretres <strong>de</strong> les mòmies), hi havia els captivadors violins,<br />
envernissats <strong>de</strong> color groc o <strong>de</strong> color amarronat, amb els arquets esvelts i amb incrustacions<br />
d'argent als mànecs, ben subjectats a les bri<strong>de</strong>s <strong>de</strong> les tapes.<br />
Thomas Mann, El doctor Faustus, Ed. 62.
Relats d’autor Tipologia textual: <strong>de</strong>scripció<br />
Maria-Mercè Marçal<br />
Sóc algú -una dona- que escriu: aquesta frase insinua una única resposta per a la doble pregunta<br />
que encapçala aquest text. Evi<strong>de</strong>ntment, no sóc només això, però l'escriptura ha estat, és per a mi<br />
una activitat vertebradora. [...] Una dona <strong>de</strong> classe baixa i nació oprimida. Fa molts anys vaig<br />
intentar dir el meu «qui sóc» a partir d'aquest «què sóc» inicial.<br />
Maria-Mercè Marçal, Qui sóc i perquè escric, Extret <strong>de</strong> Diccionari termes literaris.
Relats d’autor Tipologia textual: <strong>de</strong>scripció<br />
Noi<br />
Imagineu-vos un noi grassonet <strong>de</strong> vint anys, amb el cabell curt, el front ample i les parpelles<br />
massa pesants damunt uns ulls <strong>de</strong> color gris in<strong>de</strong>terminat amb matisos verds i grocs. Recordo<br />
aquests <strong>de</strong>talls perquè havia parlat molt sovint amb ell. Tenia un nas ample i era prognàtic i <strong>de</strong> pell<br />
pigada; en la part inferior <strong>de</strong>l rostre dominaven els llavis molsuts, rere els quals es veien, quan<br />
parlava, les <strong>de</strong>nts humi<strong>de</strong>s. Aquell conjunt li donava una expressió <strong>de</strong> melangia primitiva que <strong>de</strong>s<br />
<strong>de</strong>l primer moment ens va atreure i ens el va fer simpàtic. Si en la seva expressió hi hagués hagut<br />
algun signe <strong>de</strong> brutalitat, hauria estat <strong>de</strong>smentida per les mans primes i fines que cridaven<br />
l'atenció fins i tot tractant-se d'un meridional, i per les quals hom es <strong>de</strong>ixava servir amb plaer.<br />
Thomas Mann, Mario i el Màgic, Proa.
Relats d’autor Tipologia textual: <strong>de</strong>scripció<br />
Noia<br />
Davant <strong>de</strong>l mirall va veure's amb la noia llisa i lluent <strong>de</strong> cabells molls i <strong>de</strong>gotants que encara tenia<br />
gravada. Es va mirar com si no conegués la cara rodona, les dues arrugues fent autovia a través<br />
<strong>de</strong>l front, els ulls negres fitant. Era molt més gran que la noia <strong>de</strong> l'anunci, però es veia atractiva, el<br />
cos <strong>de</strong>limitava bé les formes, els cabells castanys i llisos haurien pogut ser més bonics, però<br />
sobretot, li hauria lluït molt el conjunt si s'hagués pogut estirar un pamet amunt. Va palpar-se<br />
novament el pit esquerre, va pentinar-se, i al final va treure una ampolla <strong>de</strong> perfum que tenia<br />
arraconada <strong>de</strong>s <strong>de</strong> feia mesos.<br />
Maria Barbal, Ulleres <strong>de</strong> sol, Ed. La Magrana.
Relats d’autor Tipologia textual: <strong>de</strong>scripció<br />
Puiggraciós<br />
I quina tristor, llavors, quina tristor més fonda va ser la <strong>de</strong> mossèn Llàtzer quan va veure que, tant<br />
com anava caminant cap a la rectoria, semblava que el cèrcol <strong>de</strong> muntanyes que el voltava s'anés<br />
cloent, cloent, darrera seu, com si per tots costats l'apare<strong>de</strong>ssin, fins a quedar enterrat dintre <strong>de</strong>l<br />
sot! Davant per davant se li alçaven les fosques obagues <strong>de</strong> la Rovira, corona<strong>de</strong>s pels cims<br />
altíssims <strong>de</strong> Puiggraciós. A mà dreta, se li arrengleraven, com un pany <strong>de</strong> muralles que toqués al<br />
cel, les roques fantasmes <strong>de</strong>l cingle <strong>de</strong> Bertí. A mà esquerra se li estenien les feixes conrea<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />
l'Ulià, tot esgraonant els vessants, com si volguessin arribar als núvols. I a darrera, cap a darrera,<br />
ajuntant-se <strong>de</strong> mica en mica amb les feixes <strong>de</strong> conreu, se li apareixia el tossalit <strong>de</strong> Romaní, amb el<br />
Castell <strong>de</strong>ls Moros dalt <strong>de</strong> tot, traient el cap com un espectre. Roques, turons, feixes, espadats,<br />
tossals, cingleres, es donaven la mà tot a l'entorn, formant una roda <strong>de</strong> muntanyes negres que<br />
esglaiava <strong>de</strong> mirar.<br />
Raimon Casellas, Els sots ferétecs, Laia.
Relats d’autor Tipologia textual: <strong>de</strong>scripció<br />
Rossend Girbal<br />
Durant molts anys fou l'home més gras <strong>de</strong> la població i es mantingué entre cent trenta i cent<br />
quaranta quilos amb una fixesa admirable. No solament estava gras, sinó que estava content<br />
d'estar-ho. No es treia mai cap quilo ni s'amagava el pes. No crec pas que fos un home <strong>de</strong><br />
conviccions religioses i filosòfiques gaire arrela<strong>de</strong>s; però, si estar gras és una convicció, sempre la<br />
mantingué d'una manera explícita i clara. [...]<br />
Es <strong>de</strong>dicava a la compra-venda d'animals, i el seu i<strong>de</strong>al era tocar cavalls. Mentre tingué diners, a<br />
Girona especialment, sempre tingué un cotxe <strong>de</strong>scobert i un tronc <strong>de</strong> cavalls. Afirmava que era<br />
l'home <strong>de</strong>l país que sabia amb més perfecció guiar a la llarga. El fascinava sortir a la tarda amb el<br />
tronc i anar a berenar pels hostals, amb l'amistançada al costat. [...]<br />
Era puntuós, reticent i estiracor<strong>de</strong>tes, i quan posava una paraula la consi<strong>de</strong>rava l'última paraula.<br />
[...]<br />
Era molt fantasiós. Només les coses d'ell tenien valor, segons la seva opinió, és clar. Tenia una<br />
tendència a parlar amb diminutius. Deia: «l'eugueta, la tartaneta, la cuixeta <strong>de</strong> pollastre». Li<br />
agradaven enormement els colomins. És el meu contemporani a qui n'he vist menjar més. [...]<br />
Dinava i sopava tard. Quan arribava al cafè, ja la terregada havia marxat. A les sis quarts <strong>de</strong> set<br />
anava a donar gra. [...] Quan passava pel carrer Estret venint <strong>de</strong> donar el gra hipotètic, tan pausat,<br />
tan aplomat, tan voluminós, oscil·lant com una fragata, picant amb les sabates ferra<strong>de</strong>s, semblava<br />
que passava el combregar general. Tenia una tendència a treure els dits anellats fora <strong>de</strong> la mà, en<br />
els quals portava uns brillants petits, provocatius i temeraris.<br />
Josep Pla, El meu país. Obra completa, Destino, 1968
Relats d’autor Tipologia textual: <strong>de</strong>scripció<br />
Un sofà<br />
Però en aquell menjador hi havia una cosa bona: un sofà, un sofà <strong>de</strong> Cadaqués, <strong>de</strong> caoba<br />
corbada, <strong>de</strong> color torrat, probablement vingut d'Itàlia, un sofà <strong>de</strong>liciós, una mica tronat, amb un<br />
matalasset cobert amb una cretona verdosa lleugerament esfilagarsada, d'unes dimensions<br />
perfectes, d'una comoditat absoluta, d'una receptibilitat per al cos humà tan positiva que arribava a<br />
inspirar sentiments <strong>de</strong> tendresa real. Però el curiós d'aquell moble és que formava part <strong>de</strong> les<br />
coses al·luvionals <strong>de</strong> la casa -<strong>de</strong>ls objectes que la gent s'hi havia successivament <strong>de</strong>scuidat. Vaig<br />
preguntar al representant <strong>de</strong> l'amo qui era la persona que havia comès l'error d'abandonar-lo, però<br />
no pogué pas donar-me'n una qualsevol i<strong>de</strong>a clara.<br />
Josep Pla, Contraban, Destino i Ed. 62.
Relats d’autor Tipologia textual: <strong>de</strong>scripció<br />
Vinyes<br />
Si contempleu una vinya, en aquest temps, podreu tenir una i<strong>de</strong>a clara <strong>de</strong>l que vol representar la<br />
noció vaguíssima <strong>de</strong> civilització. Les vinyes són tendres, d'una verdor <strong>de</strong> sucs joves. Els pàmpols<br />
broten minúsculs, amb un <strong>de</strong>tallisme angelical, amb una fúria una mica ridícula. Les formes<br />
menu<strong>de</strong>s, fistona<strong>de</strong>s, broda<strong>de</strong>s, fan un espinguet que sembla que s'han <strong>de</strong> menjar el món. A cada<br />
cep, a cada tòria, s'hi veu, sense enfarfec, el treball humà acumulat, el treball <strong>de</strong> cent generacions<br />
obscures que han passat <strong>de</strong>ixant rastre <strong>de</strong> gràcia. Les plantes seques i exhauri<strong>de</strong>s, els garbons<br />
que semblaven morts, plens <strong>de</strong> nusos i <strong>de</strong> corcs, broten aquests colors, aquests borrissols <strong>de</strong><br />
fulla, aquestes tendreses pàl·li<strong>de</strong>s. Contemplant la vinya en conjunt, s'hi veuen volar formes<br />
antigues i gracioses. Contemplant el pla <strong>de</strong> les vinyes, amb els camins d'arbres, les cases<br />
blanques i torra<strong>de</strong>s cobertes <strong>de</strong> fullatge, els pus amb l'arc, el rieral polsós i rogenc amb la roba<br />
blanca assecada, la taca blava <strong>de</strong> la mar i la rosa <strong>de</strong> la platja, les esglésies <strong>de</strong>l país, els<br />
campanars catalans, <strong>de</strong> color d'ensaïmada, us sentiu tant el cap sobre les espatlles, se us fa tan<br />
estrangera tota imatgeria <strong>de</strong> monstres, tota visió metafísica, que arribeu a veure la vida i el<br />
<strong>de</strong>senfrenament <strong>de</strong> tota forma humana sota el plec <strong>de</strong>l treball i <strong>de</strong> l'ànsia or<strong>de</strong>nada <strong>de</strong> les<br />
civilitzacions passa<strong>de</strong>s, <strong>de</strong> l'ambició consi<strong>de</strong>rable i obscura <strong>de</strong>ls avis. I la civilització no és més<br />
que això: po<strong>de</strong>r reduir mentalment un tros <strong>de</strong> terra monstruosa a la corba antiga d'una ametlla<br />
tendra.<br />
Josep Pla, Pla, <strong>de</strong> viatge, Destino i Ed. 62.
Relats d’autor Tipologia textual: <strong>de</strong>scripció<br />
Viola<br />
Era una nena rossa, amb un pentinat alt una mica exagerat per a una criatura, un vestit blau<br />
també massa gran, la faldilla que ara, aixecada pel gronxador, mostrava tot <strong>de</strong> puntes. La nena<br />
mirava amb els ulls mig clucs i el nas enlaire, com si se li hagués acudit <strong>de</strong> mimar una dama, i<br />
menjava una poma a mossega<strong>de</strong>s, inclinant el cap cada vegada <strong>de</strong>vers la mà que havia<br />
d'estrènyer la poma i estrènyer-se a la corda <strong>de</strong>l gronxador, i es donava empenta posant la punta<br />
<strong>de</strong> les sabatetes a terra cada vegada que el gronxador era al punt més baix <strong>de</strong>l seu arc, i bufava<br />
amb els llavis fragments <strong>de</strong> poma rosegada, i cantava.<br />
Italo Calvino, El baró rampant, Ed. 62.
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
COMENÇAR LA CASA PER LA SAUNA<br />
A Finlàndia, el primer que es construeix en començar una casa és la sauna: una cabana <strong>de</strong> fusta<br />
amb un banc per seure i una estufa dins. I és que en aquest país s’ha practicat la sauna <strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />
sempre com a mèto<strong>de</strong> per rentar-se i alhora purificar la pell. Constitueix quasi un ritual que consta<br />
<strong>de</strong> diversos passos.<br />
En primer lloc, els finlan<strong>de</strong>sos prenen un bany <strong>de</strong> vapor dins la sauna, asseguts al banc i sense<br />
roba. El vapor s’obté escalfant aigua a l’estufa o bé vessant aigua sobre pedres molt calentes. Els<br />
banys <strong>de</strong> vapor fan suar molt, <strong>de</strong> manera que, a través <strong>de</strong> la pell, s’expulsen totes les substàncies<br />
impures <strong>de</strong>l cos.<br />
A continuació s’aboquen un cubell d’aigua ben freda, que prèviament han agafat d’un riu o bé<br />
d’una font damunt <strong>de</strong>l cap. L’aigua freda activa la circulació <strong>de</strong> la sang.<br />
Després es fan un massatge amb branques <strong>de</strong> bedoll, perquè, en fregar els porus <strong>de</strong> la pell amb<br />
les branques es facilita que se suï més.<br />
Tots seguit es renten amb sabó i aigua calenta, que també tenen en un cubell. L’escalforeta té uns<br />
efectes sedants , per afrontar amb valentia el darrer pas.<br />
Finalment, s’estiren i es rebolquen sobre la neu al costat <strong>de</strong> la sauna. Pensa que a Finlàndia fa<br />
molt <strong>de</strong> fred i la neu ho cobreix tot durant molts mesos a l’any.<br />
En alguns països hi ha saunes <strong>de</strong> vapor d’aigua calenta com les finlan<strong>de</strong>ses, però la gent no<br />
s’acaba rebolcant a la neu! Només hi van per relaxar-se o per aprimar-se.
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
EL FONS DE L'OCEÀ<br />
El fons <strong>de</strong> l'oceà es pot dividir en tres zones principals: la plataforma continental, el talús<br />
continental i l'abís.<br />
La plataforma continental s'estén a partir <strong>de</strong> les masses <strong>de</strong> terra fins a uns 180 metres sota la<br />
superfície. Al nord-oest d'Europa, la plataforma <strong>de</strong>scen<strong>de</strong>ix suaument i s'estén uns 320<br />
quilòmetres més enllà <strong>de</strong>l Land's End, l'extrem sud-oest d'Anglaterra. Però algunes plataformes<br />
continentals són estretes, especialment a llocs on el mar està voltat per muntanyes <strong>de</strong> plegament.<br />
La part superior <strong>de</strong>l talús continental marca la vora <strong>de</strong> la plataforma continental. Aquest talús baixa<br />
bruscament cap a l'abís, on hi ha llargues serrala<strong>de</strong>s, monts volcànics i fosses profun<strong>de</strong>s. La<br />
muntanya més alta <strong>de</strong>l món, mesurada <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l fons <strong>de</strong>l mar, és Mauna Kea, a Hawai, que té una<br />
altitud total <strong>de</strong> 10.203 metres.<br />
Keith Lye, El nostre planeta Terra, CEDAG. 1979.
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
EL LLOBARRO<br />
Els pescadors diuen que el llobarro és el peix més astut <strong>de</strong> la mar. Quan es troba voltat per una<br />
xarxa i el paratge marítim té un fons <strong>de</strong> sorra, el llobarro té una habilitat extraordinària per<br />
enterrar-se; d’aquesta manera aconsegueix que la xarxa passi per sobre <strong>de</strong> la seva esquena<br />
sense que es produeixi la captura. És curiós <strong>de</strong> veure llavors com el peix soterrat treu un ull<br />
vivíssim amatent al moviment <strong>de</strong> la xarxa i com, ja lliure <strong>de</strong> l’encerclament, es <strong>de</strong>sempallega <strong>de</strong><br />
terra d’una revolada i fuig com un coet.<br />
Aquesta astúcia no li fa pas perdre qualitat. El nom <strong>de</strong>l peix és general a tota la costa excepte en<br />
el litoral <strong>de</strong> més al nord – a Cadaqués, per exemple- , que en diuen llops, com a França.
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
<strong>ELS</strong> DAUS<br />
Un <strong>de</strong>ls jocs més populars <strong>de</strong> l’antiguitat era els daus. Es tractava d’un entreteniment que<br />
agradava a petits i grans. Despertava tantes passions, que, fins i tot, va arribar a ser un joc<br />
prohibit. Se sap que l’emperador romà August es disfressava <strong>de</strong> pobre per po<strong>de</strong>r anar a les<br />
tavernes més fosques <strong>de</strong> Roma a jugar a daus.<br />
Moltes vega<strong>de</strong>s, en comptes <strong>de</strong> daus es feien servir astràgals, petits ossets proce<strong>de</strong>nts <strong>de</strong> la pota<br />
d’un xai que tenen forma <strong>de</strong> cub, amb quatre cares diferents.<br />
La troballa <strong>de</strong> daus i ossets és força freqüent a les excavacions arqueològiques <strong>de</strong> l’època<br />
romana. A Catalunya en coneixem diversos exemples. Si aneu al Museu d’Història <strong>de</strong> la Ciutat, a<br />
Barcelona, hi podreu contemplar diversos daus i fitxes romans que van ser utilitzats pels primers<br />
habitants <strong>de</strong> Bàrcino, l’antiga Barcelona.<br />
Montse Tenas: “Anem a jugar”
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
<strong>ELS</strong> EGIPCIS<br />
Fa 5000 anys a la vora d’un riu immens, el Nil, va néixer una <strong>de</strong> les civilitzacions més antigues: la<br />
d’Egipte.<br />
Per als faraons que regnaven aleshores la mort no era sinó un pas cap a l’eternitat. Però per tal<br />
que es pogués continuar vivint al més enllà calia respectar <strong>de</strong>terminats ritus: quan un rei o un<br />
noble es moria, el seu cos era embalsamat, momificat i enterrat amb els seus objectes personals.<br />
Els murs interiors <strong>de</strong> la tomba, així com les parets <strong>de</strong>l sarcòfag, es <strong>de</strong>coraven amb escenes <strong>de</strong> la<br />
vida quotidiana.<br />
Finalment, en un preciós rotlle col·locat al costat <strong>de</strong>l difunt hi havia les instruccions per a la vida<br />
futura. Aquests “llibres <strong>de</strong>ls morts” es fabricaven amb la fibra <strong>de</strong> les tiges <strong>de</strong> papir que creixien a<br />
la vora <strong>de</strong>l Nil. Eren rotlles <strong>de</strong> diversos metres <strong>de</strong> llarg, damunt els quals els escribes escrivien el<br />
text amb signes anomenats jeroglífics i els il·lustraven.<br />
Extret <strong>de</strong> l’Art <strong>de</strong> la lupa. De l’antiguitat fins als nostres dies (adaptació).<br />
Barcelona. Ed. Empúries, 2002
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
PER QUÈ L'AIGUA D<strong>ELS</strong> CÀNTIRS ES MANTÉ FRESCA?<br />
L'aigua que traspua <strong>de</strong>l càntir i que en mulla les parets s'evapora i capta l'energia <strong>de</strong> la calor <strong>de</strong><br />
l'aigua dins <strong>de</strong>l recipient fent que disminueixi la seva temperatura. Aquest fenomen físic,<br />
comparable a la sensació <strong>de</strong> frescor que causa l'alcohol que s'evapora d'una mà, és el que<br />
refresca l'aigua <strong>de</strong>ls càntirs porosos.<br />
Un estudi <strong>de</strong> la Universitat Politècnica <strong>de</strong> Madrid ha <strong>de</strong>mostrat científicament el fenomen i<br />
experimentalment ha establert que un càntir pot arribar a refredar l'aigua fins a 13 graus per sota<br />
<strong>de</strong> la temperatura ambient. Això sí, el càntir ha <strong>de</strong> transpirar o suar bé -els que millor ho fan són<br />
els <strong>de</strong> terra negra i blanca- i, per tant, no ha d'estar vidrat. Hi ajudarà que es guardi en un lloc<br />
fresc on corri l'aire.<br />
Oriol Calvo, Resposta apareguda a la secció "Pregunta el lector",<br />
El periòdico <strong>de</strong> Catalunya, 9/08/1998.
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
ESTRATÈGIES DE SUPERVIVÈNCIA<br />
Les plantes <strong>de</strong>l <strong>de</strong>sert acostumen a tenir arrels molt extenses i profun<strong>de</strong>s per tal <strong>de</strong> captar la<br />
humitat que és extremadament escassa, i moltes, com els cactus, emmagatzemen aigua a les<br />
tiges. Hi ha plantes que tenen un sistema d’arrels tan extens que arriba a recollir fins i tot la<br />
darrera gota d’aigua <strong>de</strong>l sòl. Per exemple, la Larrea tri<strong>de</strong>ntata és una planta que viu a la Vall<br />
<strong>de</strong> la Mor, a Califòrnia (EUA), i capta la humitat <strong>de</strong>l sòl amb tanta eficàcia que impe<strong>de</strong>ix que al<br />
voltant creixi cap altra planta.<br />
Els animals han <strong>de</strong> recórrer a estratègies diferents per tal d’obtenir l’aigua. Alguns micos <strong>de</strong>l<br />
<strong>de</strong>sert <strong>de</strong> Kalahari, a l’Àfrica, coneixen perfectament l’entorn i saben trobar els pous que<br />
emmagatzemen quantitats escasses d’aigua. A la zona costanera <strong>de</strong>l <strong>de</strong>sert <strong>de</strong> Namíbia<br />
pràcticament no plou, però al matí sempre hi ha boira a causa <strong>de</strong> la humitat <strong>de</strong>l mar. Alguns<br />
escarabats que habiten aquest <strong>de</strong>sert pugen a la part alta <strong>de</strong> les dunes quan hi ha boira i<br />
esperen fins que sobre la seva panxa es con<strong>de</strong>nsen una o dues gotes d’aigua. L’aigua rellisca<br />
fins a la boca <strong>de</strong> l’escarabat, que d’aquesta manera pot beure per sobreviure.
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
L'ENQUADRAMENT<br />
L'enquadrament és la manera <strong>de</strong> situar-nos davant d'un paisatge o d'una escena, o la manera <strong>de</strong><br />
disposar els elements que volem dibuixar o fotografiar (la col·locació, la distància, els <strong>de</strong>talls). Tot<br />
això inci<strong>de</strong>ix en l'expressivitat <strong>de</strong> la imatge que observem o que volem representar. Po<strong>de</strong>m<br />
diferenciar diversos tipus d'enquadrament:<br />
Centrat: ens situem davant <strong>de</strong>l mo<strong>de</strong>l (simetria).<br />
Descentrat: el motiu o mo<strong>de</strong>l queda a un costat. Aquesta <strong>de</strong>sigualtat fa que pesi més un costat<br />
que l'altre.<br />
Oblic: mirem el motiu <strong>de</strong>s d'una posició no perpendicular a la part frontal.<br />
En perspectiva: es tracta d'un enquadrament centrat però buscant les línies més <strong>de</strong>staca<strong>de</strong>s<br />
<strong>de</strong> la qual resulten convergents cap a un punt.<br />
Com po<strong>de</strong>m veure, l'enquadrament és un pas important perquè la imatge que volem reproduir<br />
comuniqui realment el que <strong>de</strong>sitgem, l'elecció d'un d'aquests enquadraments condicionarà<br />
totalment la imatge que volem dibuixar o fotografiar.<br />
Adaptat d` Àngel Con<strong>de</strong>, Manuel González i Magdalena Mira:<br />
Educació Visual i Plàstica ESO, Ed. Tei<strong>de</strong>, 1996.
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
L'EQUILIBRI DE LA NATURALESA<br />
A qualsevol regió els animals i les plantes viuen uns al costat <strong>de</strong>ls altres en associacions<br />
especials. Els animals s'adapten a servir-se <strong>de</strong> la vida <strong>de</strong> les plantes com a aliment i refugi. Els<br />
<strong>de</strong>predadors maten altres animals per tal d'aconseguir aliment i així creen complica<strong>de</strong>s ca<strong>de</strong>nes<br />
d'alimentació. Una zona, que pot ser tan petita com un estany o tan gran com una regió climàtica,<br />
en què els animals i les plantes estan interrelacionats i equilibrats s'anomena ecosistema. Dins<br />
d'un ecosistema no pertorbat, el nombre <strong>de</strong> plantes i d'animals roman quasi constant a causa <strong>de</strong><br />
factors tals com existències d'aliment i aigua, clima, malaltia, enemics naturals, etc. El<br />
manteniment d'aproximadament el mateix nombre <strong>de</strong> criatures vivents d'un any a l'altre dintre d'un<br />
ecosistema s'anomena equilibri <strong>de</strong> la naturalesa.<br />
L'equilibri <strong>de</strong> la naturalesa pot ser alterat per les activitats <strong>de</strong> l'home, i els efectes d'aquestes<br />
alteracions po<strong>de</strong>n ser importants. Per exemple, a certes parts d'Àfrica, els lleopards eren<br />
consi<strong>de</strong>rats una plaga perquè atacaven el bestiar. Com a conseqüència, els grangers mataren<br />
lleopards a gran escala. Però a mesura que minvà el nombre <strong>de</strong> lleopards, el <strong>de</strong> llur presa, que<br />
incloïa babuins i porcs salvatges, augmentà ràpidament. La gran població <strong>de</strong> babuins i porcs<br />
salvatges causà molt <strong>de</strong> mal a les collites, és a dir que crearen un nou problema als grangers.<br />
A causa <strong>de</strong> l'adaptació <strong>de</strong> les condicions <strong>de</strong>l medi ambient, les diferents espècies d'animals que<br />
viuen en una mateixa regió natural qualsevol tenen característiques comunes, però cada animal té<br />
el seu propi paper especial o nínxol ecològic dins <strong>de</strong>l seu ecosistema.<br />
Keith Lye, El nostre planeta Terra, CEDAG. 1979.
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
L’ÒPERA<br />
L’òpera és teatre amb música: és un drama posat en música per a ser cantat amb<br />
acompanyament d’orquestra i representat amb els elements propis <strong>de</strong>l teatre. Va néixer a Itàlia al<br />
començament <strong>de</strong>l segle XVII i <strong>de</strong>s <strong>de</strong> llavors ha protagonitzat una esplèndida historia que continua<br />
evolucionant fins als nostres dies.<br />
Per comprendre com es <strong>de</strong>senvolupa l’acció hem <strong>de</strong> tenir en compte, en primer lloc, que la<br />
música s’ha compost per a un text en una llengua concreta Si traduïm les paraules, la música ja<br />
no s’adaptarà al nou text. Així que l’òpera es representa i s’enregistra en l’idioma original en què<br />
va ser escrita. Per seguir l’acció teatral, i això és important per gaudir <strong>de</strong> l’òpera, el millor és<br />
aconseguir una edició bilingüe <strong>de</strong>l llibret o puguem seguir l’acció en l’idioma original, però<br />
entenent-ne el sentit en cada moment, gràcies a la traducció.<br />
En el teatre d’òpera l’orquestra se situa en un fossar davant l’escenari; el director se situa davant<br />
<strong>de</strong> l’orquestra <strong>de</strong> manera que també és vist pels actors cantants <strong>de</strong>s <strong>de</strong> l’escenari. L’obertura és<br />
un resum <strong>de</strong>ls principals temes musicals <strong>de</strong> l’òpera que l’orquestra interpreta abans que s’obri el<br />
teló, com a preludi instrumental.<br />
Per combinar la música amb l’acció teatral, els autors d’òpera s’han servit <strong>de</strong> diversos recursos: el<br />
recitatiu serveix per <strong>de</strong>senvolupar la trama argumental. Els actors cantants pronuncien el text <strong>de</strong><br />
manera recitada, a mig camí entre cantar i parlar, acompanyats només per un clavecí. Les àries<br />
són per a un cantant solista. També hi ha duets, trios, cors i conjunts, que es reserven per als<br />
moments culminants <strong>de</strong> l’acció o per expressar les emocions <strong>de</strong>ls personatges. Durant les àries,<br />
l’acció teatral es <strong>de</strong>té: la música té el paper principal.
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
CONVIURE <strong>AMB</strong> LA DIABETIS<br />
La diabetis és una malaltia freqüent que es caracteritza fonamentalment per un excés <strong>de</strong> glucosa<br />
a la sang.<br />
La glucosa és un sucre d'utilitat per a totes les cèl.lules <strong>de</strong>l cos, com a font d'energia per dur a<br />
terme processos vitals. Per tal que la glucosa, que circula per la sang i que obtenim <strong>de</strong>ls aliments,<br />
pugui ser usada per les cèl·lules, cal l'ajut d'una substància anomenada insulina.<br />
Si el pàncrees no produeix tota la insulina que l'organisme necessita, la glucosa no penetra a les<br />
cèl·lules i s'acumula a la sang. Llavors apareixen els símptomes com l'aprimament, malgrat la<br />
sensació <strong>de</strong> tenir gana, el fet <strong>de</strong> menjar més <strong>de</strong> l'habitual, d'orinar en més quantitat <strong>de</strong>l normal i<br />
més vega<strong>de</strong>s al dia, i una set intensa que fa que es begui una gran quantitat <strong>de</strong> líquid. A tot això<br />
es pot afegir un cansament intens.<br />
Davant d'aquests símptomes cal consultar immediatament el seu metge. És important remarcar<br />
que aquesta malatia és crònica. Per tal <strong>de</strong> retardar i minvar les complicacions que pot tenir per a la<br />
nostra salut cal fer-ne un gran control al més aviat millor.<br />
Fullet informatiu <strong>de</strong>l Departament <strong>de</strong> Sanitat i Seguretat Social <strong>de</strong> la Generalitat <strong>de</strong><br />
Catalunya, 1993
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
LES ORQUESTRES A CATALUNYA<br />
Al segle XX apareixen les primeres formacions simfòniques estables. El 1910 es va fundar<br />
l’Orquestra Simfònica <strong>de</strong> Barcelona.<br />
Als anys <strong>de</strong> la postguerra es va crear l’Orquestra Municipal <strong>de</strong> Barcelona, que fou substituïda per<br />
l’orquestra Ciutat <strong>de</strong> Barcelona, la qual va rebre el nom d’Orquestra Simfònica <strong>de</strong> Barcelona i<br />
Nacional <strong>de</strong> Catalunya l’any 1944.<br />
1987 va néixer l’Orquestra Simfònica <strong>de</strong>l Vallés í el 1988, l’Orquestra <strong>de</strong> Cadaqués, integrada per<br />
músics d’arreu d’Europa.<br />
Al nostre país hi ha una gran tradició d’instrumentistes <strong>de</strong> vent, però no n’hi ha gaires <strong>de</strong> corda.<br />
Per això és habitual que les noves orquestres contractin músics estrangers que a més <strong>de</strong> tocar,<br />
fan classes als músics espanyols joves.
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
LES PAPALLONES: UNA VIDA QUE ES REPETEIX<br />
Les papallones passen per quatre etapes diferents al llarg <strong>de</strong> la seva vida: ou, eruga, crisàli<strong>de</strong> i<br />
papallona. Aquestes etapes es van repetint <strong>de</strong> manera que es forma un cicle.<br />
Amb la posta <strong>de</strong>ls ous comença el cicle vital d'una papallona. Els ous són dipositats d'un a un o<br />
en grups sobre les plantes que serviran d'aliment a les erugues. Després <strong>de</strong> poques setmanes, si<br />
fa bon temps, les erugues surten <strong>de</strong>ls ous i comencen a menjar. A mesura que creixen, les<br />
erugues han <strong>de</strong> canviar la pell i així po<strong>de</strong>r continuar fent-se grans. Al cap d'un temps, les erugues<br />
<strong>de</strong>ixen <strong>de</strong> menjar i busquen un bon indret on po<strong>de</strong>r formar crisàli<strong>de</strong> o pupa. En aquesta etapa<br />
s'es<strong>de</strong>vé la transformació d'eruga a papallona.<br />
Finalment, la papallona surt <strong>de</strong> la crisàli<strong>de</strong> amb les ales enrotlla<strong>de</strong>s i, a poc a poc, com si fossin<br />
uns globus, les ales es van estirant i endurint fins que la papallona ja està llesta per a fer el primer<br />
vol.<br />
Ricard Del Río, a la revista Tretzevents, núm 739, abril <strong>de</strong> 1998.
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
Les tortugues domèstiques<br />
Les tortugues domèstiques sempre han estat un centre d’atenció. És molt agradable saber-les<br />
tractar bé i tenir cura <strong>de</strong> les seves necessitats biològiques.<br />
Cal distingir les tortugues terrestres <strong>de</strong> les aquàtiques. Les primeres po<strong>de</strong>n viure en un terrari<br />
a<strong>de</strong>quat i segur. Les aquàtiques, tot i que po<strong>de</strong>n fer la seva vida a l’aigua, són amfibis i els agrada<br />
viure en un aquari on hi hagi els dos medis : la terra i l’aigua.<br />
Molta gent creu que les tortugues són especialment insensibles, però això no és pas veritat.<br />
Tenen un bon sentit <strong>de</strong> l’olfacte i distingeixen alguns colors, especialment el groc i el vermell.<br />
També po<strong>de</strong>n sentir vibracions a través <strong>de</strong>l sòl. Amb l’oïda capten una freqüència d’una gamma<br />
inferior a la <strong>de</strong> la veu humana. S’adapten aviat al seu entorn, aprenen on són els amagatalls i els<br />
llocs on alimentar-se. Durant els mesos <strong>de</strong> fred les tortugues hivernen.<br />
Tenen la boca punxeguda, sense <strong>de</strong>nts i una llengua molt gruixuda. Mengen amb un gran plaer<br />
verdures fresques com l’enciam, la pastanaga ratllada, els pèsols i les fruites madures i dolces <strong>de</strong><br />
totes les classes: raïm, maduixes, plàtans, cireres, etc. El seu vegetal preferit és el tomàquet a<br />
trossets. Algunes arriben a viure 100 anys.
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
MÚSICA i TELEVISIÓ<br />
La televisió ha fet servir la música en programes i com a reforç <strong>de</strong> la imatge en les sintonies, fons<br />
musicals i publicitat <strong>de</strong>s que va començar a emetre, en el cas d’Espanya, el 1956. A Catalunya,<br />
TV3 va començar a emetre el 1983.<br />
Els cantants i grups musicals han utilitzat sempre la televisió com a plataforma <strong>de</strong> llançament i<br />
difusió <strong>de</strong> la seva música per la facilitat amb que arriba a tota mena d’espectadors, i alhora, la<br />
participació d’aquests artistes ha estat un atractiu per al públic Jove. Malgrat tot, la televisió es un<br />
mitjà molt diferent <strong>de</strong> la ràdio <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l punt <strong>de</strong> vista musical. La ràdio ha mirat <strong>de</strong> millorar les<br />
condicions <strong>de</strong> transmissió <strong>de</strong>l so i ha mantingut sempre la música com a part important <strong>de</strong> la seva<br />
programació, mentre que la televisió ha afavorit l’espectacularitat <strong>de</strong> les imatges en <strong>de</strong>triment <strong>de</strong>l<br />
so.<br />
Un exemple <strong>de</strong> la superioritat <strong>de</strong> les imatges és l’acceptació <strong>de</strong>l playback en els programes<br />
musicals, és a dir, l’ús <strong>de</strong> música gravada prèviament pels intèrprets <strong>de</strong> manera que fan veure que<br />
canten en directe sense fer-ho.<br />
D’altra banda, els programes musicals sovint inclouen entrevistes, varietats <strong>de</strong> tota mena i<br />
concursos, a més <strong>de</strong> tenir escenaris <strong>de</strong> luxe, il·luminacions espectaculars, ballets i tots els<br />
elements necessaris per aconseguir l’èxit <strong>de</strong>ls intèrprets.<br />
Naturalment, la música també pot treure profit <strong>de</strong>l po<strong>de</strong>r visual que té la televisió. Així, per<br />
exemple, en les retransmissions <strong>de</strong> concerts <strong>de</strong> música clàssica, tot i l’escassa qualitat <strong>de</strong>l so, la<br />
televisió ofereix la possibilitat <strong>de</strong> veure l’orquestra, cosa que no passa a lo ràdio ni en una<br />
gravació, i a més, permet veure-la d’una manera que, en directe seria impossible.
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
QUÈ ÉS UN VAMPIR?<br />
Els vampirs són éssers que apareixen sovint en <strong>de</strong>terminats tipus <strong>de</strong> pel·lícules <strong>de</strong> terror. Però<br />
què és realment un vampir? A continuació us explicaré què són els vampirs i quan apareixen.<br />
Collin <strong>de</strong> Plancy, en el seu Dictionnaire infernal, publicat a París l'any 1803, escriu que "es dóna el<br />
nom d'upiers, upires o vampirs a Occi<strong>de</strong>nt, <strong>de</strong> brucòlacos a l'Orient, i <strong>de</strong> Ka tkhanès a Ceilan, als<br />
homes morts i sebollits <strong>de</strong>s <strong>de</strong> fa molts dies que retornen en cos i ànima, parlant, caminant,<br />
insfestant els pobles, maltractant els homes i els animals, i per damunt <strong>de</strong> tot, xuclant-los la sang,<br />
afeblint-los fins a causar-los la mort. Ningú no pot <strong>de</strong>slliurar-se <strong>de</strong> la seva perillosa visita si no és<br />
exhumant-los, tallant-los el cap i arrencant i cremant llur cor. Aquells que moren per causa d'un<br />
vampir es converteixen al seu torn en vampirs".<br />
Una nota essencial que no diu Collin Palancy, però que confirma unànimement el llegendari<br />
popular, és que actuen solament <strong>de</strong> nit. El sol els <strong>de</strong>strueix. Quan un raig <strong>de</strong> llum solar fereix un<br />
vampir, aquest sofreix una horrible convulsió, el seu cos es contrau com un sarment i adquireix<br />
ràpidament l'estat <strong>de</strong> <strong>de</strong>scomposició que li correspondria <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la data <strong>de</strong>l seu traspàs. Una<br />
repulsiva fetor sorgeix <strong>de</strong> les <strong>de</strong>spulles. A voltes resta solament una lleugera pila <strong>de</strong> pols.<br />
El vampir, doncs, a diferència <strong>de</strong>ls fantasmes i els espectres posseeix un cos. Aquest cos és mort<br />
i enterrat. Això no obstant, surt <strong>de</strong>l sepulcre, recobra les propietats vitals, ataca els vius i es<br />
nodreix <strong>de</strong> llur sang.<br />
Adaptat <strong>de</strong> Joan Perucho, Incredulitats i <strong>de</strong>vocions, Ed. 62, 1991.
Notícia Tipologia textual: text narratiu<br />
Assassinat per contracte<br />
Un home és contractat per matar una dona protegida per la policia perquè és testimoni en un<br />
judici. Després d'haver fallat en dos intents, la banda que li ha fet l'encàrrec perd la paciència i<br />
envia dos homes per matar-lo a ell, però ell ho <strong>de</strong>scobreix i elimina els dos assassins. Mo<strong>de</strong>st,<br />
però, paradoxalment, massa pretensiós film d'intriga amb diàlegs d'excessiu transcen<strong>de</strong>ntalisme.<br />
Avui, 22 <strong>de</strong> gener <strong>de</strong> 1997.
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
CONTE SENSE TíTOL<br />
Era un autor <strong>de</strong> títols, només. Havia arribat a la màxima puresa literària. Res d'anècdotes. Res <strong>de</strong><br />
retòrica. Cap efectisme teatral... Tan sols, mots purs: paraules. Rere grans títols fosforescents<br />
imaginava llargues i complexes novel·les a l'estil <strong>de</strong>ls narradors russos <strong>de</strong>l segle XIX. O diverti<strong>de</strong>s<br />
i subtils aventures <strong>de</strong> tota mena. De vega<strong>de</strong>s, també, els més bells poemes lírics, els versos més<br />
emotius i entranyables. En la seva <strong>de</strong>nsa soledat d'«escriptor <strong>de</strong> títols» repassava un cop i un altre<br />
les seves Obres Completes: dotzenes i dotzenes <strong>de</strong> llibres que, paradoxalment, cabien en un sol<br />
full holandès. «Una marjada <strong>de</strong> paraules —va escriure un crític— que amaga l'art més sincer».<br />
Aleshores, ell pensava: «La millor novel·la són cent pàgines en blanc».<br />
Pere Rosselló Bover
Relats d’autor Tipologia textual: <strong>de</strong>scripció<br />
Descripció fisica<br />
Poc a poc es va anar sentint més tranquil·la. Es va acabar el seu minso sopar i pujà a la seva<br />
habitació.<br />
Pel camí bellíssim : una nena encisadora, que <strong>de</strong>u tenir dotze anys. Portava un vestit blau, que li<br />
arribava fins als peus brodat amb unes roses petitíssimes; la seva cabellera rossa li queia sobre<br />
cada espatlla. Un somriure, entre murri i burlaner, i uns ulls blaus preciosos, que l’observaven fos<br />
quin fos l’angle <strong>de</strong>s d’on mirés. Amb la mà dreta, adornada amb un anell <strong>de</strong> perles, sostenia una<br />
papallona.<br />
A. Mayoral
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
Diari d'un jove maniàtic<br />
Dijous, 25 d'abril<br />
La mare m'ha tornat a enxampar. Després <strong>de</strong> l'acci<strong>de</strong>nt amb bicicleta em va comprar un parell <strong>de</strong><br />
sabates <strong>de</strong> col·legial, <strong>de</strong> cuir negre, que són coenetes a més no po<strong>de</strong>r, perquè les duga en compte<br />
<strong>de</strong> les meues sabatilles d'esport blanques llança<strong>de</strong>s a perdre. Jo havia estat enganyant-la,<br />
canviant-me les sabates <strong>de</strong> cuir per les d'esport en el garatge quan me n'anava a classe. Avui he<br />
hagut <strong>de</strong> tornar a canviar-me-les per les sabates <strong>de</strong> la mare. Les vaig trobar amb una nota que<br />
<strong>de</strong>ia: «Dus-les o no tindràs l'assignació setmanal. Firmat, la teua mare». Per sort, sé que se<br />
n'oblidarà i, amb sort, podré dur les sabatilles d'esport velles i tenir els diners <strong>de</strong>l diumenge,<br />
també. De vega<strong>de</strong>s, la mare és molt tolerant.<br />
A. Macfarlane i A. McPherson, Diari d'un jove maniàtic, Bromera.
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
El Fernan<strong>de</strong>s<br />
L'últim fitxatge d'El Terrat precedit per un currículum espaterrant, on <strong>de</strong>stacaven una imitació <strong>de</strong><br />
minipímer amb o sense maionesa, un bram <strong>de</strong> Tyranossaure Rex i una cara <strong>de</strong> tortuga perplexa.<br />
Ignorem si <strong>de</strong> petit, el Fernan<strong>de</strong>s va caure dins una proveta gegant. El cas és que ara baveja amb<br />
tot el que soni a ciència i/o curiositat juràssica. Un obscur passat <strong>de</strong> funcionari l'obliga a fer les<br />
coses <strong>de</strong> la forma més complicada possible. En El Terrat, concretament, no para d'inventar-se<br />
noves seccions que no tenen el més mínim interès però que, almenys, el mantenen ocupat tot el<br />
dia. De fet, triga entre sis i dotze hores a rumiar només el títol d'una secció. Veieu-ne alguns<br />
resultats: «Més enllà <strong>de</strong>l Fernan<strong>de</strong>s», «Estoy aquí, aquí insólito», «La bústia és meva» o «T'acuso<br />
<strong>de</strong>l rebut». No calen comentaris.<br />
Andreu Buenafuente i altres, "El Terrat", Ed. Columna
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
EL ROBOT CUINER<br />
En Pere ha <strong>de</strong>cidit no cuinar mai més. Aquest matí s’ha comprat un magnífic robot <strong>de</strong> cuina que<br />
ho fa tot: talla, ratlla, bat, pasta, cou, ... A la nit m’ha telefonat i, <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> xerrar una estona,<br />
m’ha convidat a sopar. L’únic que calia fer era prémer el botó.<br />
Així doncs, hem triat un plat <strong>de</strong>l receptari, hem programat el robot, hem pitjat el botó i ... hem<br />
acabat sopant al restaurant, perquè entre d’altres coses, el robot no fabricava els ingredients!
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
IN MEMORIAM<br />
Madò Coloma <strong>de</strong>l Molí Blanc morí cremada per bruixa. Fou una mort feliç per als seus botxins. Els<br />
ocells que respiraren el fum gris <strong>de</strong>ls seus cabells grisos viatjaren a països meravellosos. Els<br />
arbres coberts per la polsina <strong>de</strong>l seu cos encara donaren fruita als besnéts. La terra que fou<br />
fertilitzada amb les cendres <strong>de</strong> Madò Coloma alimentà els fills <strong>de</strong>ls botxins i els botxins <strong>de</strong>ls fills<br />
d'aquests, àdhuc fins moltes <strong>de</strong> generacions <strong>de</strong>sprés, quan ja ningú no la recordava i tothom ja<br />
era pacifista. Va esser la venjança més màgica possible contra aquells homes el cor <strong>de</strong>ls quals<br />
havia tornat una pedra <strong>de</strong> carbó o una figa pansida i dura.<br />
Pere Rosselló Bover
Relats escrits per nois i noies Tipologia textual: narració<br />
LA CASERNA D<strong>ELS</strong> BOMBERS<br />
Tot està tranquil a la caserna. Els camions estan alineats i a punt per marxar: hi ha dues<br />
ambulàncies, un camió ple d’aigua, un altre camió amb una escala molt llarga i un cotxe més petit<br />
amb una ràdio.<br />
Dia i nit, els bombers s’estan a la caserna. N’hi ha que <strong>de</strong>scansen al dormitori, d’altres juguen al<br />
ping-pong o a cartes, miren la tele, etc. D’altres netegen les sabates, endrecen i netegen els<br />
camions,<br />
La centraleta <strong>de</strong> telèfons és el lloc més important <strong>de</strong> la caserna. S’hi reben les truca<strong>de</strong>s i és el lloc<br />
on s’origina l’alarma. La campana toca a for i s’origina l’alarma. Les sirenes bramen, s’encenen els<br />
llums, els bombers corren, es posen els uniformes per al foc: botes, pantalons, jaqueta <strong>de</strong> cuiro,<br />
casc,... S’obren les portes <strong>de</strong> la caserna i els camions surten a tota velocitat.
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
La funció<br />
Vaig somiar que em trobava amb ella, amb la meva enamorada, asseguts en un sofà, amb les<br />
mans agafa<strong>de</strong>s, i dient-nos paraules d'amor. Aleshores va entrar l'altre, el meu rival. Jo em creia<br />
que anava a treure la pistola <strong>de</strong> la butxaca i a convertir-nos en un colador, però no va ser així.<br />
Fent servir un to melodramàtic una mica exagerat va <strong>de</strong>clarar que li havia caigut la bena <strong>de</strong>ls ulls,<br />
que si ella m'estimava a mi, ell no s'hi volia interposar, que tard o d'hora jo ja m'ho trobaria (això<br />
ho va dir en un to una mica sarcàstic), i que ell se n'anava i que no el veuríem més. I efectivament,<br />
se'n va anar. I ella em va dir, aleshores, que ja no hi havia res que s'oposés a la nostra felicitat,<br />
que no fes cas <strong>de</strong> les al·lusions sarcàstiques <strong>de</strong> l'altre. I ens vam besar tendrament. I tot seguit va<br />
caure el teló i van esclatar uns grans aplaudiments.<br />
És així, això! Un dia que somio, com si fos veritat, com si fos una cosa viscuda, allò que tant<br />
<strong>de</strong>sitjo, encara resulta que és una funció <strong>de</strong> teatre.<br />
Albert Jané, Noranta-nou contes, Ed Viena-Columna, 1995.
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
MADURER<br />
“Madurer era un nen dèbil, però no era infeliç. Tot i que ja tenia gairebé onze anys, la vida tancada<br />
havia alentit el <strong>de</strong>senvolupament <strong>de</strong>l seu cos i els seus trets eren els d’un nen <strong>de</strong> nou anys. El<br />
rostre era límpid i graciós, els ulls, grans i foscos i els cabells, negríssims i espessos. El to <strong>de</strong> la<br />
pell era pàl·lid, com la <strong>de</strong>l seu pare. Vestia casaques <strong>de</strong> lli broda<strong>de</strong>s amb fils <strong>de</strong> moltíssims colors,<br />
meravelloses obres <strong>de</strong> les velles serventes que el cuidaven i mantenien perfecta la neteja <strong>de</strong> les<br />
habitacions on vivia.”<br />
Roberto Piumini
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
Mel i metzines<br />
Entre una embrolla <strong>de</strong> filferro es <strong>de</strong>batia pernes enlaire una mena <strong>de</strong> rata; feia xerrics que em<br />
foradaven l'orella. M'hi vaig acostar, i amb una llestesa que em va semblar bruixeria, l'home va<br />
treure l'animal <strong>de</strong>l parany i va començar a espellar-lo ajudat d'una navalla. Els grinyols s'havien<br />
acabat perquè aquella talpa ja era ben morta. Quan <strong>de</strong>sprés d'una estrebada, va quedar la pell<br />
negra per una banda i vaig veure la carn clarosa a sota, em va semblar que el prat donava tombs<br />
dins <strong>de</strong>l meu cap. Aleshores, no vaig saber com, vaig arrencar a córrer, cames aju<strong>de</strong>u-me, cap a<br />
casa. Encara vaig sentir la riallada d'aquell home que sempre he recordat d'un sol color. Fosc.<br />
Mentre corria, vaig po<strong>de</strong>r entendre la seua veu entretallada pel riure: "Atura, atura, que no acaça<br />
l'ossa." Fins que no vaig arribar a les primeres cases <strong>de</strong>l poble, no em vaig parar. Les meues<br />
cames tenien una tremolera com si m'haguessin d'abandonar el cos.<br />
Mare em va dir que no sabia qui podia ser l'home que jo havia trobat, però estava certa que feia<br />
<strong>de</strong> talpaire. Va explicar-me que quan les talpes es posen en un camp, comencen a foradar camins<br />
per sota la gleva i aleshores, quan es rega, l'aigua s'acorrua per aquells forats i el camp es perd. I<br />
també, que es mengen l'arrel <strong>de</strong>l que hi hagi sembrat. "Són pitjor que una pesta i s'han <strong>de</strong> matar."<br />
I encara que ho vaig entendre, la talpa em feia compassió i aquell home em semblava un dimoni<br />
<strong>de</strong> l'infern.<br />
Maria Barbal, Mel i metzines, Ed La Magrana, 1993.
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
NOTA NECROLÒGICA<br />
A primera hora <strong>de</strong>l dia d'avui s'ha produït en la Selva Negra la mort <strong>de</strong>l popular personatge<br />
conegut arreu amb el pseudònim <strong>de</strong> «Tarzan». L’òbit ha es<strong>de</strong>vingut acci<strong>de</strong>ntalment quan, en un<br />
<strong>de</strong>ls seus espectaculars salts <strong>de</strong> liana —sempre acompanyats <strong>de</strong>l característic crit que va fer-lo<br />
famós a Holliwood—, s'ha estavellat contra un cable d'alta tensió d'una <strong>de</strong> les línies elèctriques<br />
que subministren corrent a quasi mig continent africà. Aquesta línia havia estat inaugurada just fa<br />
una setmana pel ministre corresponent. El sepeli tindrà lloc <strong>de</strong>mà a Nova York. No s'invita<br />
particularment.<br />
Pere Rosselló Bover
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
Oliver Twist Capítol II<br />
TRACTA DE LA CREIXENÇA, EDUCACIÓ I MANTENIMENT DE TWIST<br />
Els vuit o nou mesos següents, Oliver fou la víctima d'un sistemàtic procés <strong>de</strong> traïdoria i engany.<br />
Fou criat amb biberó. La situació famolenca i <strong>de</strong>semparada <strong>de</strong> l'infant orfe fou <strong>de</strong>gudament<br />
reportada per les autoritats <strong>de</strong> l'hospici a les autoritats <strong>de</strong> la parròquia. Les autoritats <strong>de</strong> la<br />
parròquia inquiriren dignament a les autoritats <strong>de</strong> l'hospici si no hi havia cap femella aleshores<br />
domiciliada a la "casa" que es trobés en situació <strong>de</strong> donar a Oliver Twist el consol i nodriment <strong>de</strong><br />
què estava necessitat. Les autoritats <strong>de</strong> l'hospici respongueren humilment que no n'hi havia cap.<br />
En vista d'això les autoritats <strong>de</strong> la parròquia magnànimament i humanament resolgueren que<br />
Oliver fos tramès "a fora" o en altres paraules, tramès a una <strong>de</strong>pendència <strong>de</strong> l'hospici unes tres<br />
milles lluny, on vint o trenta d'altres joves ofensors <strong>de</strong> la llei <strong>de</strong>ls pobres es rebolcaven per terra tot<br />
el sant dia, sense l'empatx <strong>de</strong> la vianda o massa roba, sota la paternal superintendència d'una<br />
provecta femella que rebia els culpables a raó <strong>de</strong> set penics i mig per cap i setmana. Set penics i<br />
mig <strong>de</strong> vianda cada setmana és una bona pitança per a un infant; es pot comprar molta cosa amb<br />
set penics i mig. La provecta femella era una dona <strong>de</strong> seny i experiència; sabia el que era bo per a<br />
les criatures: i tenia una molt exacta percepció d'allò que era bo per a ella mateixa. Així<br />
s'apropiava la part més grossa <strong>de</strong> l'estipendi setmanal per al seu propi ús, i consignava la creixent<br />
generació parroquial a una ració encara més curta que la que originalment li era <strong>de</strong>stinada.<br />
Charles Dickens, Oliver Twist, Ed Proa, 1992.
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
Per què no m'expliques una història?<br />
Ara per ara, així tot d'una, només et puc oferir una història trista i curta. I és que no totes les<br />
històries són alegres, ni totes són llargues.<br />
Una vegada hi havia una història<br />
i ara ja no hi és.<br />
Qui la sabia ja és mort;<br />
l'havia contada sense sort<br />
a un infant sense memòria;<br />
i a un que la va sentir contar<br />
no li va pas interessar.<br />
Gianni Rodari, El llibre <strong>de</strong>ls perquè, Ed La Galera, 1984.
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
QUI TREBALLA ÉS PERQUÈ VOL<br />
Les màximes, pensaments i aforismes que s’han arribat a escriure inspirats pel treball i la<br />
laboriositat, i que lloen aquesta virtut i que pon<strong>de</strong>ren els beneficis i els avantatges que reporta la<br />
seva pràctica, omplirien llibres sencers, i ben voluminosos. I a qualsevol recull <strong>de</strong> sentències i<br />
moralitats se’n po<strong>de</strong>n espigolar sempre unes quantes mostres ben exemplars.<br />
Però la mandra i l’oci, les ganes <strong>de</strong> no fer res, <strong>de</strong> reposar i jeure, no han <strong>de</strong>ixat d’inspirar,<br />
igualment, algunes reflexions ben originals.<br />
Així, hi ha un proverbi xinès que recorda una dita que es va fer cèlebre, i que s’atribueix a un<br />
gandul barceloní molt conegut: “jo, quan tinc ganes <strong>de</strong> treballar, me les aguanto”.<br />
I encara n’hi ha una altre <strong>de</strong> barceloní, bohemi i humorista, que solia dir als seus amics i<br />
contertulians: “ hi ha anys en què un no té ganes <strong>de</strong> fer res”.
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
Sis dies i set nits<br />
Una brillant executiva viatja a una paradisíaca illa <strong>de</strong>l Pacífic per passar unes curtes vacances<br />
amb el seu promès (els sis dies i les set nits <strong>de</strong>l títol), però un treball urgent interromp L’idíl·lic<br />
avorriment <strong>de</strong> la parella i la noia es veu obligada a <strong>de</strong>splaçar-se fins a Tahití. L'únic pilot disponible<br />
és Quinn Harris (Harrison Ford), un home al qual li agrada massa l'alcohol i que aparentment ja<br />
està <strong>de</strong> tornada <strong>de</strong> moltes coses. Durant la travessia una tempesta els obliga a un aterratge<br />
d'emergència en una illa <strong>de</strong>serta. Llavors, és clar , la parella es veu assetjada per tota classe <strong>de</strong><br />
perills naturals i, fins i tot, per una nau <strong>de</strong> sanguinaris pirates. Com ja era previsible , la noia i el noi<br />
que en un principi s'odiaven a mort acaben embogint l'un per l'altre i que si naps que si cols aquest<br />
conte s'ha acabat.<br />
Adaptat <strong>de</strong> J. Jubert, El tres <strong>de</strong> vuit, 4/9/1998.
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
Trucs<br />
Durant dies tractà d'aconseguir una cita amb la veu misteriosa. Després <strong>de</strong> molts vespres <strong>de</strong><br />
bregar-hi, la veu acceptà: <strong>de</strong>mà, a les vuit a tal lloc. L'Enric es <strong>de</strong>scrigué per tal <strong>de</strong> ser i<strong>de</strong>ntificat:<br />
vestit gris i clavell vermell al trau <strong>de</strong> la solapa. La veu ho trobà divertit. L'Enric se n'alegrà.<br />
L'en<strong>de</strong>mà a les vuit, per primera vegada en setmanes no era davant <strong>de</strong>l telèfon. El lloc acordat era<br />
ple <strong>de</strong> gent i ningú no se li presentà. No pogué saber si ella hi era o no; i, si hi era, qui era. Tornà a<br />
casa, tard i torrat, amb claus massa grosses per a panys tan petits. A la següent trucada es<br />
mostrà indignat. La veu digué que va ser-hi, a la cita, però que s'estimà més <strong>de</strong> no dir res i<br />
contemplar com reaccionava. Emprenyat, l'Enric penjà el telèfon i, just quan el penjava, ja se'n<br />
penedia, car s'adonava que ella ja no volia jugar més. Esperà inútilment una nova trucada que no<br />
arribà. Dormí malament i l'en<strong>de</strong>mà a les vuit <strong>de</strong>l vespre el telèfon restà també mut, i quan tornà a<br />
sonar, tres dies més tard, fou per a dir-li que el joc ja havia acabat, que ja l'atipava la història que<br />
havia començat com una broma <strong>de</strong> col·legiala, per atzar, un dia que algú trucà, equivocant-se <strong>de</strong><br />
número, <strong>de</strong>manant per un tal Enric i repetint les xifres dues vega<strong>de</strong>s, prou per a prendre'n nota i<br />
començar el joc. Ara ja no trucaria més. L'Enric li <strong>de</strong>manà que es veiessin. Ella digué que no valia<br />
la pena. Ell insistí. Ella negà rotundament. Ell tingué por que ella pengés i acceptà <strong>de</strong> no veure's a<br />
canvi que tot continués com fins aleshores: una trucada diària. Ella digué que ja ho havia <strong>de</strong>cidit,<br />
que no trucaria més. Penjà.<br />
Quim Monzó, Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury. Ed Qua<strong>de</strong>rns Crema, 1980.
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
Un crim a Holanda<br />
Alertat per les autoritats holan<strong>de</strong>ses, el comissari Maigret viatja als Països Baixos per participar en<br />
la investigació d'un assassinat en què el principal sospitós és un ciutadà francès. Però tan bon<br />
punt arriba a la petita localitat <strong>de</strong> Delfzijl, a l'extrem septentrional d'Holanda, s'adona perfectament<br />
que allò no seran unes vacances al bonic país <strong>de</strong> les tulipes, i per diverses raons: el mort era una<br />
persona <strong>de</strong> rellevància, un prohom casat que, tanmateix, duia una doble vida; tots els testimonis<br />
<strong>de</strong>l cas s'entesten a no parlar, com si haguessin fet un pacte <strong>de</strong> silenci per protegir-se mútuament;<br />
a més, amb prou feines hi ha ningú <strong>de</strong>l poble amb qui el comissari pugui mantenir una conversa, i<br />
la policia holan<strong>de</strong>sa sembla estranyament disposada a enterrar l'afer per no furgar en la vida<br />
privada <strong>de</strong> les personalitats <strong>de</strong>l poble… Massa silenci i , alhora, massa pistes falses: el comissari<br />
Maigret, fent cas omís <strong>de</strong> tots els advertiments, està disposat a arribar fins al final, caigui qui<br />
caigui.<br />
Georges Simenon, Un crim a Holanda, Columna edicions, 1996.
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
EL REM DE TRENTA QUATRE<br />
Quan tots els sardinalers hagueren passat, la calma era completa. El mar era un mirall <strong>de</strong> lluna<br />
tèrbola, en el qual les nostres veles estenien llargues taques blanques i tremoloses. I quina<br />
quietud, a l’entorn! No hi ha quietud com la <strong>de</strong> la mar en ses grans bonances. Els broms, com<br />
grosses flors <strong>de</strong> cristall arrenca<strong>de</strong>s d’un arbre meravellós, badaven llur col·les gelatinoses, flotant<br />
entre dues aigües, quasi surant sobre l’oliosa planura. N’hi havia tot un jardí. Tenien tons <strong>de</strong> glaç<br />
més o menys <strong>de</strong>sllustrat, i a l’ombra <strong>de</strong> la barca es revestien d’encantadores fosforescències.<br />
Estàvem sobre un regne <strong>de</strong> fa<strong>de</strong>s i allò eren salamons que s’encendrien per algun fantàstic ball<br />
submarí?<br />
El sol s’entristia, davallant cap a les fosques serres <strong>de</strong> Bandina. S’amagà amb sobtat aclucament<br />
darrera d’un nuvolet, i <strong>de</strong>sprés s’hi reobrí al <strong>de</strong>ssota, fulgurant amb roges i boiroses flamara<strong>de</strong>s,<br />
que espargiren pel mar, amb la rapi<strong>de</strong>sa amb què passa per la pell una esgarrifança, un reflexos<br />
daurats, vermellencs i frisosos, d’una finesa i<strong>de</strong>al. L’aire s’enflairava d’aquella olor <strong>de</strong> marisc que<br />
sap tan bona <strong>de</strong> respirar, exhalació suau <strong>de</strong> les aigües costaneres. La barca estava immòbil, com<br />
fon<strong>de</strong>jada. Pels plecs <strong>de</strong>smaiats <strong>de</strong> les veles, <strong>de</strong>sempara<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l vent, s’escorria, joguinejant, la<br />
resplendor gira-solada <strong>de</strong>l crepuscle. El cel, més fondo, més pur, més pàl·lid a cada instant, se<br />
preparava a rebre la mirada <strong>de</strong> les càndi<strong>de</strong>s estrelles.<br />
Joaquim Ruyra.<br />
El rem <strong>de</strong> trenta-quatre.
Tipologia textual: notícia<br />
Bailey guanya els 100 m d'un míting atlètic <strong>de</strong> Barcelona en què no es va presentar Ottey<br />
El cana<strong>de</strong>nc Donovan Bailey va fer una marca <strong>de</strong> 10.27 segons a la prova <strong>de</strong> 100 metres <strong>de</strong>l<br />
Míting Internacional d'Atletisme <strong>de</strong> Barcelona, que es va disputar ahir a la nit a l'Estadi Olímpic <strong>de</strong><br />
Montjuïc, davant d'uns 14.000 espectadors. Bailey, plusmarquista mundial <strong>de</strong> l'hectòmetre (9.84)<br />
va vèncer sense problemes però amb una marca fluixa, per davant <strong>de</strong>l nigerià Ezinwa (10.30) i <strong>de</strong>l<br />
jamaicà Greene (10.43). La que havia <strong>de</strong> ser l'altra gran estrella <strong>de</strong>l certamen, la jamaicana<br />
Merlene Ottey, no es va presentar. El pebeter es va tornar a encendre, justament el dia que se<br />
celebrava el sisè aniversari <strong>de</strong> la inauguració <strong>de</strong>ls Jocs <strong>de</strong> Barcelona 92. En perxa, el català<br />
Garcia Chico va acabar segon (5,55 m). Als 800 m es va imposar Mark Everett, seguit d'Andrés<br />
Díaz (segon). Als 800 m femenins va vèncer la gran favorita, la moçambiquesa Maria Mutola (1h<br />
58min 27 s). L'únic triomf espanyol el va obtenir Isaac Viciosa als 1.500 m.<br />
Avui, 26 <strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 1998
Els bombers dominen el foc que ha arrasat 26.000 hectàrees<br />
Tipologia textual: notícia<br />
La Generalitat consi<strong>de</strong>ra "estabilitzat" l'incendi que <strong>de</strong>vora quatre comarques. L'alerta es<br />
mantindrà 24 hores davant possibles revifalles i canvis <strong>de</strong> temps. Els sis milions d'arbres calcinats<br />
trigaran uns 40 anys a recuperar-se.<br />
BARCELONA<br />
L'incendi que <strong>de</strong>s <strong>de</strong> dissabte passat ha calcinat unes 26.000 hectàrees a les comarques centrals<br />
<strong>de</strong> Catalunya va quedar ahir frenat, gràcies al treball <strong>de</strong> 1.800 persones, el <strong>de</strong>scens <strong>de</strong> les<br />
temperatures i l'augment <strong>de</strong> la humitat. Però els efectius antiincendis hauran <strong>de</strong> continuar<br />
treballant avui a ple rendiment ja que, segons el conseller <strong>de</strong> Governació, Xavier Pomés, encara<br />
que les flames van <strong>de</strong>ixar d'aixecar-se ahir a la tarda, "hi ha molta brasa que en qualsevol moment<br />
pot provocar una revifalla", sobretot d'aquí a dos dies, ja que es preveu un nou augment <strong>de</strong><br />
temperatures.<br />
Pomés va qualificar ahir a la nit la situació “d'estabilitzada" i va calcular que calen entre 12 i 24<br />
hores <strong>de</strong> treball i condicions meteorològiques favorables per consi<strong>de</strong>rar que l'incendi està<br />
controlat. Les 27 unitats aèries i els 1.800 bombers, agents forestals, membres d'agrupacions <strong>de</strong><br />
<strong>de</strong>fensa forestal i voluntaris hauran <strong>de</strong> seguir remullant les brases i els focus esporàdics, reforçats<br />
per 50 bombers d'elit <strong>de</strong>l Ministeri <strong>de</strong> Medi Ambient, proce<strong>de</strong>nts <strong>de</strong> Daroca i Conca.<br />
El Periódico, 22 <strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 1998
Tipologia textual: notícia<br />
La policia escorcolla l'hotel <strong>de</strong> quatre equips i <strong>de</strong>té el metge <strong>de</strong> l'ONCE<br />
La policia francesa va portar un cop més la intranquil·litat al Tour, en escorcollar ahir les seus <strong>de</strong><br />
quatre equips, entre els quals els <strong>de</strong> l'ONCE, Manuel Saiz, director <strong>de</strong>l conjunt espanyol, va<br />
<strong>de</strong>manar la intervenció <strong>de</strong> l'ambaixada espanyola.<br />
Poca estona <strong>de</strong>sprés que l'ONCE-Deutsche Bank <strong>de</strong>cidís abandonar el Tour, la policia judicial va<br />
escorcollar tots els equipatges, els vehicles i les pertinences <strong>de</strong>ls corredors, els tècnics i els<br />
mecànics <strong>de</strong> l'equip a l'hotel Chateau <strong>de</strong> Candie, on s'allotjaven. Més <strong>de</strong> 40 agents van requisar<br />
alguns objectes i van <strong>de</strong>tenir el metge <strong>de</strong>l conjunt, Nicolás Terrados, a més d'interrogar el corredor<br />
francès Laurent Jalabert durant dues hores.<br />
El director esportiu <strong>de</strong> l'ONCE, Manolo Saiz, va <strong>de</strong>manar ajut a l'ambaixada d'Espanya arran <strong>de</strong>l<br />
registre <strong>de</strong> l'hotel, perquè en la seva opinió "ja no som al Tour". En un ambient molt tens el tècnic<br />
es va negar en un primer moment a permetre que es realitzés la inspecció policial mentre no es<br />
presentés una còpia <strong>de</strong> la citació <strong>de</strong>l jutge instructor.<br />
Sobre l'abandonament, Saiz va dir: "La <strong>de</strong>cisió d'abandonar l'havia d'haver pres el Tour i no<br />
nosaltres. La direcció, però, ha <strong>de</strong>mostrat que no té cap respecte per la persona, que no té<br />
humanitat. Només entén <strong>de</strong> negocis i jo vull sentir-me al costat <strong>de</strong> l'esport, no <strong>de</strong>ls negocis".<br />
Avui, 30 <strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 1998
Tipologia textual: notícia<br />
Subirats i Castellet van estrenar aquest mes <strong>de</strong> juliol el cicle <strong>de</strong> Música als Castells<br />
Els dos propers concerts es faran a Gelida, divendres 21 d'agost, amb l'actuació <strong>de</strong> Randy Greer<br />
& Ignasi Terraza Trio, i a Olèrdola, dissabte 22 d'agost, amb les veus <strong>de</strong>l quintet Harmonia.<br />
REDACCIÓ / ALT PENEDÈS<br />
Durant el mes <strong>de</strong> juliol s'han celebrat els dos primers concerts <strong>de</strong> la segona edició <strong>de</strong>l cicle <strong>de</strong><br />
Música als Castells <strong>de</strong> l'Alt Penedès, una mostra que vol promoure la conservació <strong>de</strong>ls castells i<br />
incentivar el sector turístic i els serveis <strong>de</strong>l seu entorn. El primer concert es va celebrar el 24 <strong>de</strong><br />
juliol passat al castell <strong>de</strong> Subirats. Hi van assistir unes 250 persones les quals <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong>l concert<br />
<strong>de</strong> música clàssica van presenciar un recital <strong>de</strong> la coral Llebeig, <strong>de</strong> Sant Pau <strong>de</strong> l'Ordal, van visitar<br />
el castell i van ser obsequia<strong>de</strong>s amb coca i cava. L'acte va comptar amb la presència <strong>de</strong> l'alcal<strong>de</strong><br />
<strong>de</strong>l municipi, Miquel Vendrell i <strong>de</strong>l conseller comarcal <strong>de</strong> Cultura, Josep Mir.<br />
El segon concert es va celebrar el divendres, 31 <strong>de</strong> juliol, al castell <strong>de</strong> Castellet i la Gornal. L'acte<br />
va comptar amb l'assistència d'uns 200 espectadors i va ser presidit per l'alcal<strong>de</strong> <strong>de</strong>l poble, Joan-<br />
Josep Borrell, que també va ser acompanyat pel conseller <strong>de</strong> Cultura i pel gerent <strong>de</strong> la Fundació<br />
Castells Culturals a Catalunya.<br />
El 3 DE VUIT, 7 d'agost <strong>de</strong> 1998
Tipologia textual: notícia<br />
Els millors ritmes cubans, <strong>de</strong> l'Àfrica i <strong>de</strong> la Mediterrània, <strong>de</strong>s d'avui al FIMPT<br />
Radio Tarifa, La Orquestra Aragón i Nahawa Dounbia, els tres noms propis d'aquest any.<br />
El gruix <strong>de</strong> les actuacions <strong>de</strong> la 18a. edició <strong>de</strong>l Festival Internacional <strong>de</strong> Música Popular i<br />
Tradicional (FIMPT) tindran lloc a Vilanova i la Geltrú <strong>de</strong>s d'avui fins a diumenge, amb tres línies<br />
temàtiques: la Mediterrània, la música cubana i la música d'Àfrica. Radio Tarifa, La Orquestra<br />
Aragón i Nahawa Doumbia són els noms propis <strong>de</strong>ls tres concerts principals d'aquest FIMPT a<br />
banda <strong>de</strong>l concert inaugural d'ahir, els tres concerts que es faran a l'escenari gran <strong>de</strong>l Molí <strong>de</strong> Mar.<br />
Si la setmana passada s'havien acabat els abonaments posats a la venda, durant aquesta<br />
setmana gairebé s'ha venut la totalitat <strong>de</strong> les entra<strong>de</strong>s, especialment les d'avui i <strong>de</strong> <strong>de</strong>mà.<br />
Dins la línia mediterrània, un espai per a la música més pròxima: "A sac" és el nom que s'ha donat<br />
a la trobada <strong>de</strong> sacs <strong>de</strong> gemecs que es farà avui divendres, a partir <strong>de</strong> les sis <strong>de</strong> la tarda pels<br />
carrers <strong>de</strong>l centre <strong>de</strong> la ciutat. El sac <strong>de</strong> gemecs és un instrument que gairebé havia <strong>de</strong>saparegut<br />
<strong>de</strong> la música catalana i que es va començar a recuperar als anys vuitanta. A Vilanova i la Geltrú es<br />
reuniran gemeguistes d'arreu <strong>de</strong>ls Països Catalans, especialment <strong>de</strong> les comarques <strong>de</strong><br />
Tarragona.<br />
Diari <strong>de</strong> Vilanova, 24 <strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 1998
Nou rècord <strong>de</strong> llançament <strong>de</strong> l'ou<br />
Tipologia textual: notícia<br />
En l'edició d'aquest any <strong>de</strong>l concurs <strong>de</strong> llançament d'ou cru que se celebra a Poviglio, Itàlia, es va<br />
batre el rècord d'aquesta curiosa especialitat. Juri Vecchio i Mauro Cattabiani van ser els<br />
guanyadors <strong>de</strong> la prova <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> fer-se una passada <strong>de</strong> 34 metres. La prova consisteix a llançar<br />
l'ou al company <strong>de</strong> joc i que aquest l'agafi a l'aire sense que es trenqui. Els resultats no solen ser<br />
gaire bons i molts ous acaben esclafats per terra <strong>de</strong>ls carrers <strong>de</strong>l barri <strong>de</strong> Santa Anna, on es fa el<br />
concurs.<br />
Avui, 30 <strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 1998
Tipologia textual: notícia<br />
El règim militar birmà acusa la lí<strong>de</strong>r <strong>de</strong> l'oposició <strong>de</strong> voler "cridar l'atenció" <strong>de</strong>l món<br />
Aung San Suu Kyi, retinguda a Rangun, protesta a l'interior <strong>de</strong>l seu cotxe<br />
Redacció, MANILA<br />
La Junta Militar <strong>de</strong> Myanmar (Brimània) va acusa ahir l'opositora Aung San Suu Kyi, premi Nòbel<br />
<strong>de</strong> la pau, <strong>de</strong> voler "cridar l'atenció" <strong>de</strong> la comunitat internacional, reunida a Manila per a la<br />
celebració <strong>de</strong> la cimera <strong>de</strong> l'Associació <strong>de</strong> Nacions <strong>de</strong>l Sud-est Asiàtic (ASEAN), amb el seu<br />
tancament voluntari dins un cotxe, <strong>de</strong>s <strong>de</strong> fa cinc dies, com a protesta per l'actitud <strong>de</strong>l govern que<br />
li impe<strong>de</strong>ix sortir <strong>de</strong> la capital, Rangun.<br />
La versió oficial Birmana és que Aung San Suu Kyi, lí<strong>de</strong>r <strong>de</strong> la Lliga Nacional per a la Democràcia<br />
(LDN), va <strong>de</strong>cidir viatjar divendres passat "sense notificar la seva <strong>de</strong>stinació i va ser <strong>de</strong>tinguda a<br />
unes 30 milles al sud <strong>de</strong> Rangun per prevenir inci<strong>de</strong>nts que puguin afectar la pau, la tranquil·litat i<br />
la seguretat" al país.<br />
Per la seva part, la Unió Europea va exigir ahir al règim birmà llibertat d'acció i <strong>de</strong> moviment per a<br />
l'opositora. El titular d'Exteriors austríac - país que ocupa la presidència rotatòria <strong>de</strong> la UE-<br />
Wolfgang Schüssel, va <strong>de</strong>manar "l'accés immediat a través <strong>de</strong> l'ambaixada <strong>de</strong>ls EUA" a l'opositora<br />
birmana.<br />
Avui, 29 <strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 1998
Segresta<strong>de</strong>s dues monges espanyoles a Ruanda<br />
Tipologia textual: notícia<br />
Els rebels van entrar en un centre <strong>de</strong> salut i es van endur les víctimes per la força juntament amb<br />
4 religioses ruan<strong>de</strong>ses.<br />
Madrid / Kinshasa<br />
Dues monges espanyoles pertanyents a les Germanes <strong>de</strong> la Caritat <strong>de</strong> Santa Anna van ser<br />
segresta<strong>de</strong>s ahir a la localitat <strong>de</strong> Kibumbu, a Ruanda, juntament amb quatre religioses més <strong>de</strong><br />
nacionalitat ruan<strong>de</strong>sa, per un grup <strong>de</strong>l qual es <strong>de</strong>sconeix la i<strong>de</strong>ntitat. L'ambaixada espanyola a<br />
Kinshasa va començar ahir mateix les gestions amb la República Democràtica <strong>de</strong>l Congo (RDC)<br />
per negociar-ne l'alliberament com més aviat millor.<br />
El segrest <strong>de</strong> les religioses es va produir <strong>de</strong> matinada, <strong>de</strong>sprés que els agressors van atacar el<br />
poblat <strong>de</strong> Kibumbu i van obligar per la força les religioses a acompanyar-les. Les monges<br />
prestaven servei al centre <strong>de</strong> salut La Santé <strong>de</strong> la localitat.<br />
Rosa Muñoz Andrés, metge <strong>de</strong> 32 anys i natural <strong>de</strong> Guadalajara, i Sagrario Larral<strong>de</strong> Solana,<br />
infermera <strong>de</strong> 62 anys, nascuda a Lerín (Navarra), van ser commina<strong>de</strong>s a seguir els rebels,<br />
probablement hutus, juntament amb quatre germanes més.<br />
Una monja <strong>de</strong>l Zaire que treballava al mateix lloc, i que es va po<strong>de</strong>r amagar en una habitació per<br />
evitar que també la segrestessin, va informar <strong>de</strong>l succés a les autoritats.<br />
El Periódico, 24 <strong>de</strong> març <strong>de</strong> 1998
Tocino <strong>de</strong>sconeix quants abocadors hi ha a Espanya<br />
Una directiva europea limitarà l'abocament <strong>de</strong> matèria orgànica.<br />
BRUSEL·LES<br />
Tipologia textual: notícia<br />
La ministra <strong>de</strong> Medi Ambient, Isabel Tocino, no sap quants abocadors hi ha a Espanya, segons va<br />
reconèixer ahir davant la premsa a Brussel·les, durant una interrupció <strong>de</strong> la reunió que mantenien<br />
els ministres comunitaris <strong>de</strong> la seva àrea. Els Quinze van aprovar una directiva que limita el flux <strong>de</strong><br />
matèria orgànica i <strong>de</strong> residus bio<strong>de</strong>gradables que podran arribar als abocadors.<br />
Espanya tindrà dificultats per complir aquesta nova norma, a causa <strong>de</strong>l <strong>de</strong>scontrol reconegut per<br />
Tocino, que no inclou comunitats com Catalunya o Navarra, on sí que s'han anat clausurant els<br />
abocadors il·legals i on hi ha un cens i un control sobre els que que<strong>de</strong>n.<br />
La titular <strong>de</strong> Medi Ambient va afirmar: "En el nostre ministeri no tenim un càlcul, ni tan sols una<br />
estimació <strong>de</strong> quins abocadors hi ha, ni en quina situació es troben". Algunes fonts calculen que<br />
po<strong>de</strong>n existir uns 100.000 abocadors a Espanya, <strong>de</strong>ls quals només 121 estan controlats.<br />
L'argument esgrimit per Tocino per justificar la seva ignorància és que els abocadors "són<br />
competència estrictament municipal", i que l'únic que el Govern pot fer és actualitzar la legislació.<br />
El Periódico, 24 <strong>de</strong> març <strong>de</strong> 1998
Relats d’autor Tipologia textual: poesia<br />
ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE<br />
Oh, que cansat estic <strong>de</strong> la meva<br />
covarda, vella, tan salvatge terra,<br />
i com m’agradaria d’allunyar-me’n<br />
nord enllà,<br />
on diuen que la gent és neta<br />
i noble, culta, rica, lliure,<br />
<strong>de</strong>svetllada i feliç!<br />
Aleshores, a la congregació els germans dirien<br />
<strong>de</strong>saprovant : “Com l’ocell que <strong>de</strong>ixa el niu,<br />
així l’home que se’n va <strong>de</strong>l seu indret”,<br />
mentre jo, ja ben lluny, em riuria<br />
<strong>de</strong> la llei i <strong>de</strong> l’antiga saviesa<br />
d’aquest meu àrid poble.<br />
Però no he <strong>de</strong> seguir mai el meu somni<br />
i em quedaré aquí fins la mort.<br />
car sóc també molt covard i salvatge<br />
i estimo, a més, amb un <strong>de</strong>sesperat dolor<br />
aquesta meva pobra,<br />
bruta, trista, dissortada pàtria.<br />
Salvador Espriu
ARRI, ARRI, CAVALLET<br />
Arri, arri, cavallet,<br />
anirem a Sant Benet.<br />
Sant Benet és un besavi<br />
que afalaga els infantons<br />
i que els omple <strong>de</strong> joguines,<br />
<strong>de</strong> joguines i petons.<br />
Sant Benet té grans arrugues<br />
i dos llavis somrients;<br />
Sant Benet amb son gaiato<br />
pega als nens que són dolents.<br />
Fa sa barba pessigolles<br />
quan petona els infantons<br />
i té el cap ple <strong>de</strong> rondalles<br />
i la bossa <strong>de</strong> bombons.<br />
Del mantell li du la cua<br />
un <strong>de</strong>ls àngels aprenents<br />
i el cenyeixen tres corones,<br />
tres corones resplen<strong>de</strong>nts.<br />
Para’t, para’t, cavallet,<br />
que s’adorm el teu genet.<br />
Josep Carner<br />
Tipologia textual: poesia
SOL, SOLET<br />
Sol solet,<br />
vine’m a veure que tinc fred!<br />
Se n’ha anat la mare,<br />
m’ha <strong>de</strong>ixat tothom<br />
i només vigilen<br />
mos soldats <strong>de</strong> plom.<br />
Les gotes <strong>de</strong> pluja<br />
mullen el terrat;<br />
sento esgarrifances<br />
i tinc por <strong>de</strong>l gat.<br />
La nina malalta<br />
jeu en un racó<br />
i roda per terra<br />
polsim <strong>de</strong> segó.<br />
Ara que tremolo<br />
sortiran plegats<br />
les ratapinya<strong>de</strong>s<br />
i els escarabats.<br />
Vine, vine, vine,<br />
vine, sol solet,<br />
per una escletxa<br />
<strong>de</strong>l finestronet.<br />
Sol solet,<br />
vine’m a veure que tinc fred!<br />
Josep Carner<br />
Tipologia textual: poema
LA FIRA DE VIC (fragment)<br />
Sembla un camp <strong>de</strong> roselles<br />
la plaça atapeïda<br />
<strong>de</strong> mocadors vermells,<br />
<strong>de</strong> llargues barretines,<br />
i gent i bestiar<br />
encara a doll hi arriben:<br />
brama l’ase auregut, salta la mula guita,<br />
bela el tendre anyellet<br />
i el cavallàs renilla,<br />
compta lo merca<strong>de</strong>r<br />
lo quincallaire crida,<br />
...<br />
JACINT VERDAGUER
QUIN REBOLCAR-SE AVUI<br />
TOTES LES ONES...<br />
Quin rebolcar-se avui totes les ones<br />
escumejant sorroses, <strong>de</strong>siguals!<br />
Com s’estiren i s’alcen tant com po<strong>de</strong>n<br />
per a fugir el gran turment <strong>de</strong>l mar!<br />
Tot el mar s’ensombreix i ses sorolla,<br />
ones vénen arreu, ona<strong>de</strong>s van,<br />
corrent cap a la platja clamoroses,<br />
l’escabellada escuma al vent donant.<br />
JOAN MARAGALL
VISTES AL MAR<br />
Vora la mar eternament inquieta,<br />
floreix immòbil la pomera blanca<br />
i el presseguer vermell, que riu i brilla<br />
prop la mar inquieta aquietadora.<br />
JOAN MARAGALL
QUÈ LI PASSA A L’OS?<br />
Què li passa a l’ós que brama?<br />
L’ha renyat la seva mare?<br />
Ha pres mel <strong>de</strong> les abelles<br />
i li piquen les orelles.<br />
S’ha banyat en aigua fresca<br />
i ara espera per si pesca.<br />
Per dinar menja una truita<br />
i per postres força fruita.<br />
Ja és fosc, la nit arriba,<br />
ai! La mare com el crida!<br />
Corre, ós, vés cap a casa<br />
que la mare s’encaparra.<br />
I <strong>de</strong>mà si fa bon dia<br />
dins <strong>de</strong>l bosc quina alegria!<br />
ZOLTAN KADALY, M. ANTÒNIA PUJOL-TINA ROIG
A MITJAN SETEMBRE<br />
Llarga com la carena, sobre el riu,<br />
cada matí s’adorm la boira clara.<br />
On són els lliris? S’ha tornat esquiu<br />
el sol a<strong>de</strong>siara.<br />
Però canten aloses cel amunt<br />
i fan les herbes una olor més forta.<br />
La vidiella no és un blanc repunt,<br />
sinó una seda morta.<br />
Amb cent ulls grocs ens mira el codonyer<br />
quan el reflex <strong>de</strong> l’aigua se’ns apaga.<br />
L’argent <strong>de</strong> l’albereda té el primer<br />
tremolor d’un or vague.<br />
No veureu a la posta aquells nacrats<br />
dofins <strong>de</strong>l juliol. És grisa i bistre.<br />
La guineu caça vora els espadats<br />
amb un lladruc sinistre.<br />
I les aglans madures, pel camí,<br />
es <strong>de</strong>sprenen <strong>de</strong>l calze. L’avellana<br />
dringa pels sots. La poma fa venir<br />
el goig a la solana.<br />
I si l’avellaner duu el fruit vinent<br />
en ver<strong>de</strong>s arraca<strong>de</strong>s, és vermella<br />
la pinassa, i les flors, vora el torrent,<br />
es parlen a l’orella.<br />
MARIÀ MANENT<br />
La ciutat <strong>de</strong>l temps.
NOTES DE DEIÀ<br />
Baixa la pen<strong>de</strong>nt<br />
d’estret horitzó<br />
mitja carreró<br />
i mitja torrent.<br />
Cada casa sent,<br />
pel seu pontarró<br />
passar la remor<br />
<strong>de</strong> l’aigua corrent.<br />
El saltant eixorda,<br />
la figuera borda<br />
li dóna ombradís.<br />
Clivell <strong>de</strong> la Serra,<br />
dins un solc <strong>de</strong> terra<br />
tanca un paradís.<br />
JOAN ALCOVER
LLOANÇA DE LA CAMISA<br />
Em plau la meva camisa<br />
<strong>de</strong> fil(que és fresca i llisquent).<br />
Camisa, d’amor divisa,<br />
vestia Tirant, vistent.<br />
No pas d’un lleixiu és neta,<br />
sinó d’un rabeig d’argent,<br />
ni eixuta amb l’escalforeta,<br />
sinó voleiant al vent;<br />
ni blanca d’una potinga,<br />
sinó <strong>de</strong>l solell batent.<br />
En dur-la, l’ànima dringa,<br />
que d’herbes la troba olent.<br />
GUERAU DE LIOST
EL DISTRET<br />
Segur que avui hi havia núvols,<br />
i no he mirat. Tot el dia<br />
que veig cares i pedres i les soques <strong>de</strong>ls arbres,<br />
i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.<br />
Mirava <strong>de</strong> prop, no m’aixecava <strong>de</strong> terra.<br />
Ara se m’ha fet fosc, i no he vist els núvols.<br />
Que <strong>de</strong>mà me’n recordi. L’altre dia<br />
vaig mirar enlaire, i enllà <strong>de</strong> la barana<br />
d’un terrat, una noia que s’havia<br />
rentat el cap, amb una tovallola<br />
damunt les espatlles, s’anava passant,<br />
una vegada i <strong>de</strong>u i vint, la pinta pels cabells.<br />
Els braços em van semblar branques d’un arbre molt alt.<br />
Eren les quatre <strong>de</strong> la tarda, i feia vent.<br />
GABRIEL FERRATER<br />
Les dones i els dies.
SI JO FOS PESCADOR<br />
Si jo fos pescador pescaria l’aurora,<br />
si jo fos caçador atraparia el sol;<br />
si fos lladre d’amor m’obririen les portes,<br />
si fos bandit millor<br />
que vindria tot sol:<br />
-els carcellers <strong>de</strong>l món no em sabrien mai l’ombra,<br />
si fos lladre i bandit no em sabrien el vol.<br />
Si tingués un vaixell m’enduria les noies,<br />
si volien tornar <strong>de</strong>ixarien llurs cors:<br />
i en faria fanals<br />
per a prendre’n <strong>de</strong> nous.<br />
JOAN SALVAT-PAPASSEIT<br />
Poesies
NADAL<br />
Sento el fred <strong>de</strong> la nit<br />
i la simbomba fosca.<br />
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.<br />
Sento el carro <strong>de</strong>ls apis<br />
que l’empedrat recolza<br />
i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.<br />
Els <strong>de</strong> casa a la cuina, a la cuina,<br />
prop <strong>de</strong>l braser que crema,<br />
amb el gas tot encès han enllestit el gall.<br />
Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;<br />
i ells recullen les plomes, i ja enyoren <strong>de</strong>mà.<br />
Demà posats a taula oblidarem els pobres<br />
–i tan pobres com som-.<br />
Jesús serà nat.<br />
Ens mirarà un moment a l’hora <strong>de</strong> les postres<br />
i <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> mirar-nos arrencarà a plorar.<br />
JOAN SALVAT-PAPASSEIT<br />
Poesies
COM EL VALLÈS NO HI HA RES<br />
Ai casa tan camperola,<br />
Déu me la guardi <strong>de</strong> mal!<br />
A l’eixida, tota sola,<br />
veig una malva reial.<br />
Al safareig, <strong>de</strong> basarda,<br />
batega la llum que mor.<br />
Allí plau, caient la tarda,<br />
berenar d’un préssec d’or.<br />
Travessa l’horta <strong>de</strong> seda<br />
riera <strong>de</strong> bells <strong>de</strong>stins,<br />
cenyida <strong>de</strong> pollancreda<br />
i ungida <strong>de</strong> quatre pins.<br />
De canyes envoltada<br />
una aigua fent cantussol;<br />
jo veig tota l’estelada<br />
caiguda en el reguerol.<br />
Els cims <strong>de</strong> la rodalia<br />
es senten amorosits,<br />
si per calitja, <strong>de</strong> dia,<br />
per celístia, <strong>de</strong> nits.<br />
En un turonet, que empolsa<br />
un or envellit i rar,<br />
hi ha rengs d’una vinya, dolça<br />
com si fos vora la mar.<br />
I tot just, en l’ombra estesa,<br />
sona un grill escadusser,<br />
s’enfila la lluna encesa<br />
damunt d’un pal <strong>de</strong> paller.<br />
JOAN CARNER
CANÇÓ D’ENYORANÇA<br />
Enyoro la vela lleugera,<br />
el còdol blavís i lluen,<br />
la vinya, la cala planera,<br />
el núvol, la boira i el vent;<br />
la corba suau <strong>de</strong> la platja<br />
i la marinada frescal,<br />
la barca que fuig <strong>de</strong> l’oratge<br />
i aquell gallaret en el pal.<br />
Enyoro la font amagada,<br />
la branca menuda <strong>de</strong>l pi,<br />
la nuesa <strong>de</strong> la collada,<br />
les herbes primes <strong>de</strong>l camí,<br />
els esbarzers i la caseta,<br />
el <strong>de</strong>gotís <strong>de</strong>l rossinyol<br />
i aquella costa dura i dreta<br />
que va assecant-se sota el sol.<br />
Enyoro el mar i la muntanya,<br />
la feixa verda, l’erm grogós,<br />
el remoreig <strong>de</strong> cada canya<br />
en el camí silenciós,<br />
i aquella veu tan tèbia i clara<br />
i els ulls tan purs dins la nit,<br />
que fan el cel més ample encara<br />
i més estelada la nit.<br />
TOMÀS GARCÉS<br />
Vint cançons
LA GINESTA<br />
La ginesta altra vegada,<br />
la ginesta amb tanta olor,<br />
és la meva enamorada<br />
que ve al temps <strong>de</strong> la calor.<br />
Per donar-li una abraçada<br />
he pujat dalt <strong>de</strong>l serrat.<br />
A la primera besada<br />
m’ha <strong>de</strong>ixat tot perfumat.<br />
JOAN MARAGALL
TARDOR<br />
El vent, els boscos<br />
moren besant la lenta<br />
llum <strong>de</strong> la tarda.<br />
Exèrcits <strong>de</strong> nits vénen<br />
pels camins solitaris.<br />
SALVADOR ESPRIU
PER LA MARESMA<br />
Per la maresma<br />
s’estén el fred, lentíssim<br />
toc <strong>de</strong> campanes.<br />
Boires i grill dominen<br />
tots els camins <strong>de</strong>l vespre.<br />
SALVADOR ESPRIU
SI COMPRES PA ...<br />
Si compres pa i et donen<br />
guix repintat,<br />
les <strong>de</strong>nts, en rosegar-lo,<br />
se’t trencaran.<br />
El teu dolor fa riure<br />
l’home que sap<br />
l’indret <strong>de</strong> la farina<br />
i el <strong>de</strong> la calç.<br />
Et <strong>de</strong>can<strong>de</strong>ixes mentre<br />
vas engreixant<br />
el lladre que venia<br />
falsedats.<br />
SALVADOR ESPRIU
LA VELLA NIT<br />
La vella nit es posa<br />
<strong>de</strong> nou l’abric<br />
Se’l corda amb una llarga<br />
cançó <strong>de</strong> grills.<br />
SALVADOR ESPRIU
L’AMETLLER<br />
A mig aire <strong>de</strong> la serra<br />
veig un ametller florit:<br />
Déu te guard, ban<strong>de</strong>ra blanca,<br />
dies ha que t’he <strong>de</strong>lit!<br />
Et la pau que s’anuncia<br />
entre el sol, núvols i vents...<br />
No ets encara el millor temps,<br />
però en tens tota l’alegria.<br />
JOAN MARAGALL
LA MAR ESTAVA ALEGRE...<br />
La mar estava alegre, aquell migdia:<br />
tot era brill i crit i flor d’escuma,<br />
perquè feia molt sol i el vent corria.<br />
Al lluny se veia un gran mantell <strong>de</strong> bruma.<br />
Damunt les ones, amb les veles dretes,<br />
les barques hi brincaven com cabretes.<br />
JOAN MARAGALL
MARINA<br />
Canta i voga el mariner<br />
tot sol dins la seva nau,<br />
i al fons serè <strong>de</strong>l cel blau<br />
aguaita l’estel primer.<br />
I la nau, seguit seguit,<br />
se balandreja i avança<br />
i sobre el mar en bonança<br />
vola adormida la nit.<br />
I alçant els ulls a l’altura<br />
i d’enyorança cantant,<br />
se’n va el mariner remant<br />
damunt la mar insegura.<br />
MIQUEL COSTA I LLOBERA
PRIMAVERA<br />
Heus ací:<br />
una oreneta,<br />
la primera,<br />
ha arribat al poble.<br />
I l’home que treballa al camp,<br />
i la noia que passa pel pont,<br />
i el vell que seu en un marge, fora vila,<br />
i fins aquells que en l’estretor <strong>de</strong> les fàbriques<br />
tenen la sort <strong>de</strong> veure una mica <strong>de</strong> cel,<br />
han sabut la notícia.<br />
L’oreneta ha volat,<br />
una mica in<strong>de</strong>cisa,<br />
ran mateix <strong>de</strong> l’aigua <strong>de</strong>l riu,<br />
s’ha enfilat pont amunt,<br />
ha travessat, xisclant, la plaça<br />
i s’ha perdut pels carrers en silenci.<br />
I la mestressa que torna <strong>de</strong> comprar<br />
Ho ha dit als vailets que van a l’escola,<br />
i aquests a les dones que renten al safareig públic,<br />
i elles ho han cridat<br />
i l’home ho ha repetit qui sap les vega<strong>de</strong>s<br />
i n’ha fet una cançó<br />
al ritme feixuc <strong>de</strong> la roda.<br />
Heus aquí el que diu:<br />
-La primavera ha arribat al poble.<br />
MIQUEL MARTI I POL<br />
L’arrel i l’escorça, Obra poètica I
ABRIL<br />
Hem dit adéu al març,<br />
però encara blanqueja la neu fina <strong>de</strong> l’arç.<br />
Quina flaire és amb mi, quin cant? No ho en<strong>de</strong>vines?<br />
La veu prima <strong>de</strong>ls grills, l’alè <strong>de</strong> les glicines.<br />
Heus, la flor <strong>de</strong>l perer és una dolça dama,<br />
dreta sobre les fulles com en un prat. I mai<br />
no se’n mou, amb l’ombrel·la blanca. Si alcés la cama<br />
trobaria l’espai.<br />
MARIÀ MANENT<br />
La ciutat <strong>de</strong>l temps.
PASSA, VENT<br />
Passa, vent, cosa sinistra,<br />
qui et pogués mai <strong>de</strong>turar!<br />
Tota la casa en fa trista<br />
el teu malastruc xiular.<br />
M’enfolleix les colomes<br />
allà dalt <strong>de</strong>l colomar;<br />
<strong>de</strong> l’arbre arrenques les pomes<br />
molt abans <strong>de</strong> madurar;<br />
I colltorces la florida<br />
novella <strong>de</strong>l roserar;<br />
i esfulles la margarida<br />
–si vindrà, si no vindrà-.<br />
A l’hort el planter m’aplanes<br />
i em malmets el fonollar;<br />
<strong>de</strong>l llibre em gires les planes<br />
com si em volguessis reptar.<br />
I els papers treus <strong>de</strong> la taula<br />
i me’ls llences a volar.<br />
Si al jardí tingués saule,<br />
com el faries plorar!<br />
Ni finestra ni portella<br />
res no hi val, tot és en va:<br />
sempre et resta una clivella<br />
per po<strong>de</strong>r-te enforinyar.<br />
Ja a ciutat no et coneixia<br />
i ara m’ets tot casolà!<br />
Véns a casa cada dia<br />
i hi entres sense tustar.<br />
CLEMENTINA ARDERIU
AQUELLS OCELLS<br />
Aquells ocells entraven al graner,<br />
Afluixant l’ala en un munt <strong>de</strong> civada.<br />
Al mig s’hi arrodonia un vell erer<br />
I tot l’hivern la porta era tancada.<br />
Blanca, s’assolellava la paret.<br />
De l’alba a sol ponent el vent fugia,<br />
<strong>de</strong>ixant a cada teula un or distret.<br />
La veu <strong>de</strong> la muntanya resplendia.<br />
JOSEP SEBASTIÀ PONS.<br />
Cantilena.
PEIX DINS LA PEIXERA<br />
Ondules brusc, com un silenci<br />
dins el seu cristall; ignorant<br />
<strong>de</strong> ta inútil fuga constant<br />
–¿cap a quin secret que comenci<br />
tot just, oh humil sempre en retard,<br />
dins ta presó, al somni lliure<br />
que esperava el teu front? Per viure,<br />
recules, dolçament covard.<br />
De més lluny que d’una memòria,<br />
la llum et visita; tu ets<br />
obscur sota la immòbil glòria.<br />
Que travesses, amb ulls quiets,<br />
com qui, sense comprendre, es mira<br />
a un mirall que eternament gira.<br />
CARLES RIBA
CANÇÓNS DE REM I DE VELA<br />
El cel era és tot clapa i clariana;<br />
la lluna és d’una lívida blancor;<br />
esporuguida per la tramuntana<br />
se’n va a jeure darrera <strong>de</strong>l turó.<br />
Aquest vent tot s’ho empassa i tot ho esborra,<br />
-amenaça, cridòria i <strong>de</strong>sgavell-;<br />
m’escup al rostre mil granets <strong>de</strong> sorra<br />
que es claven com agulles a la pell.<br />
I el mar endiablat, fúria i onada,<br />
es rebolca pel llit com un gelós,<br />
i l’aigua, si ara es llença platejada,<br />
ara és un gran <strong>de</strong>liri <strong>de</strong> plom fos.<br />
Com tremolen d’angúnia les barquetes!<br />
Però el poble és immòbil i adormit:<br />
les parets <strong>de</strong> les cases són molt netes,<br />
blanques i fines com un os polit.<br />
JOSEP MARIA DE SAGARRA.
XÀFEC D’ESTIU<br />
L’aire ar<strong>de</strong>nt, enfebrat, tot buf s’atura,<br />
cauen gotasses d’un pes mort <strong>de</strong> plom,<br />
i, crepitant i <strong>de</strong>tonant, es romp,<br />
esquerdada <strong>de</strong> llamps, la volta obscura.<br />
De sobte, en xiscladissa el vent prorromp<br />
i es <strong>de</strong>sboca pels monts i la planura.<br />
Després es <strong>de</strong>sfà en aigua la natura;<br />
cel i terra en van plens <strong>de</strong> gom a gom.<br />
Al cap <strong>de</strong> poca estona, un sol d’estiu<br />
s’estén festós pel <strong>de</strong>gotant fullatge<br />
on gais pardals, eixint <strong>de</strong>ls caus, s’atropen;<br />
la gent surt als balcons, la vila riu,<br />
i, com enamorats <strong>de</strong>l fresc aiguatge,<br />
xics i xavals, xipollejant-hi, es xopen.<br />
JOAQUIM RUYRA
<strong>AMB</strong> EL VENT DE LLEVANT<br />
Amb el vent <strong>de</strong> llevant estimaré el record<br />
<strong>de</strong>ls pins <strong>de</strong> vora mar i les barques tan clares,<br />
oh vells amics!<br />
Tota la <strong>de</strong>nsitat <strong>de</strong>l verd quan la tarda <strong>de</strong>clina<br />
al vell palau <strong>de</strong> tarongers<br />
i un sol xiprer, com l’ombra d’un absent,<br />
per fer la llum més pura.<br />
Tots els qui heu fet record <strong>de</strong>lmeu record<br />
estimareu com jo la veu <strong>de</strong>l vent<br />
i l’enyorança clara <strong>de</strong> les veles.<br />
Això us farà menys inclement l’absència<br />
i jo podré dialogar amb vosaltres,<br />
com ales tar<strong>de</strong>s íntimes,<br />
vora la mar quietament amiga.<br />
Miquel Martí i Pol<br />
Obra poètica 1947-1971. Vol:1
ARA US PUC DIR<br />
Ara us puc dir que sóc un home antic<br />
en el gest i en la veu<br />
i que he estimat les coses com si fóssim germans;<br />
per això he es<strong>de</strong>vingut tan feble i solitari.<br />
Tornar on comença tot, la pedra i el neguit<br />
I la veu que fecunda cada cosa,<br />
pru<strong>de</strong>nt com un ocell<br />
i alhora agosarat<br />
com si el <strong>de</strong>stí fos una <strong>de</strong>u secreta.<br />
Ara us puc dir que ja res no m’apressa<br />
i que tot el que és vell<br />
m’atreu amb una càlida dolcesa,<br />
que he ben <strong>de</strong>sat el vent en un calaix secret<br />
i estimo la duresa <strong>de</strong> la pedra.<br />
No sé si podré escriure gaire més,<br />
ja que l’esforç <strong>de</strong> suportar aquest pes<br />
<strong>de</strong>ls anys que encara no he viscut<br />
m’abaltirà potser i em farà insípid;<br />
vosaltres ho direu, els qui em llegiu, germans.<br />
Però <strong>de</strong> tant <strong>de</strong> temps <strong>de</strong> sofriment<br />
no en vull altre record que aquest retrobar-me,<br />
elemental i rar comuna criatura,<br />
avui que, lluny <strong>de</strong>ls meus, he sentit enyorança.<br />
Miquel Martí i Pol<br />
Obra poètica 1947-1971. Vol:1
LA GENT<br />
La gent que es lleva<br />
quan encara és <strong>de</strong> nit.<br />
La gent obscura que treballa<br />
quan encara és <strong>de</strong> nit<br />
obre sempre el primer<br />
solc a la neu,<br />
sap el retorn<br />
<strong>de</strong> la primera oreneta<br />
i rep la primera carícia<br />
<strong>de</strong> la pluja.<br />
Un privilegi seductor – diguem-ho-<br />
que sovint no s’estima<br />
com és <strong>de</strong>gut.<br />
És allò <strong>de</strong>l costum!<br />
La gent que es lleva<br />
quan encara és <strong>de</strong> nit<br />
ignora que el món recomença<br />
cada matí per la seva virtut,<br />
que el sofriment<br />
l’agermana amb milers d’homes<br />
d’arreu <strong>de</strong>l món<br />
i que el seu gest<br />
d’embolicar-se la bufanda,<br />
o bé d’encendre la primera<br />
cigarreta <strong>de</strong>l dia,<br />
forma part d’algun ritu solemníssim<br />
que vivifica la sempre remota<br />
possibilitat d’establir la pau<br />
entre els homes <strong>de</strong> bona voluntat.<br />
Miquel Martí i Pol<br />
Obra poètica 1947-1971. Vol:1
ARA ET PENSO<br />
Ara et penso –tan lluny!-<br />
i t’invento un posat<br />
expectant perquè m’omplis<br />
aquest buit <strong>de</strong> la tarda.<br />
Cada mot és un món<br />
amb rius i mars i pobles,<br />
o un vidre trencadís,<br />
o una cambra en silenci.<br />
Que lent el pas <strong>de</strong>l temps!<br />
Que feixuga la vella<br />
solitud i que pròxims<br />
els teus ulls, quan t’invento<br />
un posat expectant<br />
perquè m’omplis la tarda.<br />
Miquel Martí i Pol<br />
Obra poètica 1947-1971. Vol:1
Article d’opinió Tipologia textual: text argumentatiu<br />
Anacronismes<br />
En un camp <strong>de</strong> futbol <strong>de</strong> Kabul, la capital afgana, un públic discret s'aplegava fa poc per<br />
presenciar un espectacle que no té res a veure amb l'esport. Es tractava <strong>de</strong> l'execució d'una<br />
sentència dictada amb tot el pes <strong>de</strong> la llei islàmica: l'amputació <strong>de</strong> la mà i <strong>de</strong>l peu d'un con<strong>de</strong>mnat<br />
per robatori. El rigor, però, no <strong>de</strong>via estar renyit amb la mo<strong>de</strong>rnitat. Tallar, s'havia <strong>de</strong> tallar, però es<br />
veu que podien estalviar-se els sofriments innecessaris sense trair els preceptes. El reu, com un<br />
pacient qualsevol, fou anestesiat, i els botxins eren un equip <strong>de</strong> quatre cirurgians que compliren la<br />
comesa amb netedat i eficàcia.<br />
En convertir el patíbul en una mena <strong>de</strong> quiròfan penal els talibans han volgut <strong>de</strong>mostrar que la<br />
tradició és compatible amb l'adaptació als nous temps. Tanmateix, l'embolcall humanitari que<br />
pretén emmascarar la crueltat <strong>de</strong> la pena encara la fa més esgarrifosa. Com que aquest tipus<br />
d'operacions les perpetra un règim integrista -tot i que aplaudit en el seu moment com a <strong>de</strong>fensor<br />
<strong>de</strong> la llibertat contra els soviètics- algú podria pensar que això només és possible allà on regeix<br />
l'Alcorà. Seria un error: amb la Bíblia a la mà, a la gloriosa València <strong>de</strong>l segle XV, els nostres<br />
avantpassats també tallaven orelles, punys i peus <strong>de</strong> lladres. Però no cal mirar tan enrere: els<br />
talibans, aquests amics <strong>de</strong> Rambo, no són molt diferents <strong>de</strong>ls magistrats i polítics <strong>de</strong>ls pocs països<br />
occi<strong>de</strong>ntals que apliquen la pena <strong>de</strong> mort. Substituint la forca per la cadira elèctrica o les<br />
injeccions letals, creuen dissimular el caràcter inhumà <strong>de</strong>l càstig. Amb aquesta hipocresia, però,<br />
l'homicidi legal es posa en evidència com un brutal anacronisme.<br />
Pau Viciano, El Temps, 13/07/98.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: text narratiu<br />
Compare llop i comare truja<br />
Una vegada hi havia una truja que criava sis porcellets, i vet aquí que se li presenta un llop, que li diu: -<br />
Comare truja, tinc gana i em vull menjar els teus porcellets.<br />
-Compare llop, fareu el que us semblarà, però us dic que encara no són batejats i us podrien fer mal.<br />
Doneu-me un ciri i els batejarem, i acabat us els po<strong>de</strong>u menjar.<br />
Compare llop se'n va al cerer i li diu: -Cerer, dóna'm un ciri, que batejarem els porcellets que cria Comare<br />
truja, i me'ls podré menjar perquè tinc gana.<br />
-Dóna'm cera, que te'l faré.<br />
Se'n va a l'abella i li diu Compare llop: -Abella, dóna'm cera; cera daré al cerer, cerer donarà ciri i batejarem<br />
els porcells que cria Comare truja, i me'ls podré menjar, perquè tinc gana.<br />
-Dóna'm romaní florit, que abella farà mel i cera.<br />
Se'n va al bosc i li diu: -Bosc, dóna'm romaní florit, que abella farà mel i cera, cera daré al cerer, cerer<br />
donarà ciri i batejarem els porcells que cria Comare truja, i me'ls podré menjar perquè tinc gana.<br />
-Dóna'm aigua per a regar-la.<br />
Se'n va a la broma i li diu: -Broma, dóna'm aigua, aigua regaré romaní <strong>de</strong>l bosc, romaní daré a l'abella,<br />
abella farà mel i cera, cera duré al cerer, cerer donarà ciri i batejarem els porcells que cria Comare truja, i<br />
me'ls podré menjar, perquè tinc gana.<br />
-Porta'm una regadora, que te n'hi posaré.<br />
Compare llop se'n va anar al llauner, i li diu: -Llauner, dóna'm la regadora, broma posarà aigua, aigua<br />
regaré romaní <strong>de</strong>l bosc, romaní daré a l'abella, abella farà mel i cera, cera duré al cerer, cerer donarà ciri i<br />
batejarem els porcells que cria Comare truja, i me'ls podré menjar, perquè tinc gana.<br />
Llauner que en venia, va donar regadora a Compare llop, Compare llop va portar regadora a broma, broma<br />
va posar-hi aigua, aigua fou portada al bosc, bosc regà romaní, romaní va donar flors, flors foren porta<strong>de</strong>s a<br />
abella que feia mel i cera, abella donà cera, cera dugué a cerer, cerer donà ciri per batejar els porcellets que<br />
criava Comare truja, i se'ls pogués menjar Compare llop perquè tenia gana.<br />
Quan Comare truja veu venir Compare llop amb el ciri, li diu: -Anem a la bassa <strong>de</strong> Pontils a batejar els meus<br />
porcellets i te'ls podràs menjar, perquè tens gana. Arriben a la bassa <strong>de</strong> Pontils Compare llop i Comare truja,<br />
amb els seus porcellets, i quan són allí, tot mirant per on podrien baixar, Comare truja clava una espenta a<br />
Compare llop, i cau a dins <strong>de</strong> la bassa amb el ciri que havia <strong>de</strong>manat al cerer, fet amb la cera que havia<br />
donat abella, feta <strong>de</strong>l romaní florit que havia donat bosc, regat amb aigua que havia donat broma,<br />
arreplegada amb regadora que havia donat llauner.<br />
Valeri Serra i Boldú, Rondalles populars, vol.1 PAM
Contes d’arreu <strong>de</strong>l món. Tipologia textual: text narratiu País: Xina<br />
EL MANDARÍ I <strong>ELS</strong> OCELLS<br />
Fa moltíssims anys, el mandarí Xau Min governava un país molt llunyà prop <strong>de</strong> la Xina. Als vells mapes <strong>de</strong>l<br />
món no hi havia dibuixats ni els rius, ni les muntanyes, ni les ciutats <strong>de</strong>l país <strong>de</strong> Xau Min. Només hi havia un<br />
cartell misteriós que <strong>de</strong>ia:<br />
Xau Min es passejava cada dia pels jardins <strong>de</strong>l palau. Mirava l’aigua que brollava <strong>de</strong>ls cent sortidors <strong>de</strong><br />
marbre i badallava d’avorriment a l’ombra <strong>de</strong>ls ametllers en flor.<br />
Una tarda, va sentir una música que sonava a l’altra banda <strong>de</strong> la muralla. I aquella música <strong>de</strong>sconeguda el<br />
va omplir d’admiració i alegria. El mandarí va cridar els seus músics i els va dir:<br />
- Toqueu aquesta música que se sent a l’altra banda <strong>de</strong> la muralla.<br />
Però els músics no van po<strong>de</strong>r imitar aquella música amb cap instrument. Xau Min va <strong>de</strong>manar als seus<br />
ministres que busquessin el músic que tocava i que el portessin a palau.<br />
Però qui era prop <strong>de</strong> la muralla no era un músic, era un merca<strong>de</strong>r estranger. El van anar a buscar i el van<br />
conduir a palau.<br />
Portava un paquet tapat amb una tela. Va fer una reverència a Xau Min i va dir:<br />
- Senyor, jo no sóc músic però aquí porto qui cantava prop <strong>de</strong> la muralla. I va aixecar la tela <strong>de</strong>l paquet.<br />
Sota hi havia una gàbia , i a dins, un ocells que es va posar a cantar quan va veure la llum.<br />
- Com es diu aquest ésser que canta <strong>de</strong> manera tan dolça? Va <strong>de</strong>manar Xau Min.<br />
- És un ocell – va dir el merca<strong>de</strong>r.<br />
EN AQUESTA REGIÓ HI VIUEN UNES PERSONES<br />
- Un ocell? Jo no sabia pas que n’hi hagués d’ocells.<br />
El seu cant és més bonic que tota la música que conec.<br />
QUE NO CONEIXEN <strong>ELS</strong> OCELLS<br />
El mandarí va prendre l’ocell entre les seves mans i va dir:<br />
- Un ocell és un ésser tan meravellós que no es pot comprar. Per això et <strong>de</strong>mano que me’l regalis. Jo et<br />
regalaré un cofre ple <strong>de</strong> diamants.<br />
El merca<strong>de</strong>r, molt content, va acceptar el tracte i va tornar al seu país. Al cap d’uns mesos va tornar amb un<br />
ocell nou. Després un altre, i un altre...<br />
I Xau Min no va tornar avorrir-se mai més. Es passava hores i hores en una habitació tota <strong>de</strong> vidre on<br />
volaven i cantaven els ocells que li havia regalat el merca<strong>de</strong>r estranger.<br />
I ben aviat n’hi va haver tants que es van omplir d’ocells totes les cases i els parcs i els jardins <strong>de</strong>l país <strong>de</strong><br />
Xau Min.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
EL CISTELL DE POMES<br />
El masover d’una masia que en <strong>de</strong>ien Can Mallol tenia un fill molt jove i prou entenimentat,<br />
però que sempre anava en companyia d’una colla <strong>de</strong> jovenots <strong>de</strong> la seva edat que tenien el<br />
cap ple <strong>de</strong> pardals i fins i tot <strong>de</strong> males intencions: pensaven tothora quina una en farien i no<br />
solament ho pensaven sinó que molt sovint la feien i tot. El pare tremolava una cosa <strong>de</strong> no<br />
dir en veure el seu fill en aquella companyia tan poc recomanable fins que un dia el va voler<br />
advertir <strong>de</strong>l perill que corria aplegant-se amb aquella colla <strong>de</strong> galifar<strong>de</strong>us.<br />
- No tingueu pas por, pare - va dir el fill rient -; ¿que us penseu que em duran pel mal camí, els<br />
meus amics? Ja conec prou bé que hi tenen tirada. Però més aviat seran ells els qui veient-me a<br />
mi, se sentiran avergonyits <strong>de</strong>l seu tarannà i s’esmenaran com cal.<br />
El pare va fer com si acceptés les raons <strong>de</strong>l seu fill. Però al cap d’uns dies, havent collit d’un<br />
pomer que tenien vora la riera unes pomes grosses i bones que feien goig <strong>de</strong> veure <strong>de</strong> tan<br />
maques que eren i dues o tres taca<strong>de</strong>s, va dir al seu fill que les guardés al rebost, totes en un<br />
mateix cistell.<br />
- Aquestes taca<strong>de</strong>s, no pare – li va fer observar el fill -, que farien malbé les altres.<br />
- És clar que no, fill, al contrari! Si posem les tara<strong>de</strong>s amb les bones, ja veuràs com se’ls en va la<br />
taradura i es tornen com les altres.<br />
- El fill, encara que no ben convençut, va fer el que el seu pare li manava. Però al cap d’una<br />
setmana, quan va anar a buscar el cistell, va trobar que suquejava: gairebé totes les pomes eren<br />
taca<strong>de</strong>s o podri<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l tot.<br />
- Ho veieu, pare, com ja us ho <strong>de</strong>ia, jo? – va fer el noi- Són les pomes dolentes les que han fet<br />
malbé les bones.<br />
- I doncs, fill meu: ¿que no em <strong>de</strong>ies tu que aplegat amb companys <strong>de</strong> mala mena, amb la teva<br />
companyia els faries tornar bons?
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
Faules d’Isop<br />
EL GALL I LA GUINEU<br />
Vet aquí que una vegada hi havia un gall que picotejava al peu d’un arbre, tot buscant cucs o<br />
algun gra esbarriat <strong>de</strong> blat <strong>de</strong> moro. A cada cop <strong>de</strong> bec que donava, la cresta se li sacsejava com<br />
una ban<strong>de</strong>ra vermella. Tot d’una va veure que s’acostava la guineu i li va faltar temps, amb<br />
vola<strong>de</strong>s curtes però segui<strong>de</strong>s, d’enfilar-se a la branca més alta <strong>de</strong> l’arbre. La guineu es va aturar al<br />
peu <strong>de</strong> l’arbre i li va dir, tan amablement com va saber:<br />
- Bon dia germà gall! Com és que t’has enfilat tan <strong>de</strong> pressa en veure’m arribar? No <strong>de</strong>us pas tenir<br />
por <strong>de</strong> mi?<br />
- Sí que en tinc, i molta! – li va dir el gall.<br />
- Quines coses <strong>de</strong> dir, valga’m el cel! Que no ho saps que s’ha dictat una llei, segons la qual tots<br />
els animals som germans, i ens hem d’estimar i respectar els uns als altres? Au, baixa sense por i<br />
anirem a fer un tomb.<br />
- Ca! – Va dir el gall, sense moure’s d’on era – Prou que et conec! Ets molt viva però no<br />
m’ensarronaràs pas.<br />
La guineu encara volia insistir però en aquell moment va veure un gos mastí, <strong>de</strong> potes fermes i<br />
gruixu<strong>de</strong>s, que s’acostava a bon pas pel camí i sense torbar-se gaire va emprendre la fugida.<br />
- Per què te’n vas? – li va dir el gall, <strong>de</strong> dalt <strong>de</strong> l’arbre estant -. No cal que tinguis por <strong>de</strong>l gos, que<br />
tots els animals hem <strong>de</strong> ser germans, segons la nova llei.<br />
- És que aquest gos mastí és tan ignorant com tu, i potser encara no ho sap, que han dictat<br />
aquesta nova llei – li va dir la guineu mentre <strong>de</strong>sapareixia entre els arbres <strong>de</strong>l bosc.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
Faules d’Isop<br />
EL LLEÓ, LA GUINEU I EL LLOP<br />
Cansat i vell el rei lleó, va caure malalt a la seva cova, i la resta d'animals, excepte la guineu,<br />
anaren a veure'l.<br />
Aprofitant l'oportunitat <strong>de</strong> la visita, el llop va acusar la guineu amb el següent al·legat:<br />
- Ella no <strong>de</strong>mostra per nostra altesa cap mena <strong>de</strong> respecte, i per això ni tan sols s'ha dignat a<br />
saludar o a preguntar per la vostra salut.<br />
En aquell precís instant va arribar la guineu, just a temps per sentir el que havia dit el llop. Llavors<br />
el lleó, enfurismat al veure-la, va rugir feroç contra la guineu; però ella, va <strong>de</strong>manar la paraula per<br />
a justificar-se i va dir :<br />
- Digueu-me, d'entre totes les visites que aquí teniu, qui t'ha dut tan especial servei com el que he<br />
fet jo, que he buscat per tot arreu metges que amb la vostra saviesa et receptessin un remei i<strong>de</strong>al<br />
per a curar-te, trobant-lo a la fi?<br />
- I quin és aquest remei? digues-m'ho immediatament! - va or<strong>de</strong>nar el lleó.<br />
- Has <strong>de</strong> sacrificar el llop i posar-te la seva pell com a abric - va respondre la guineu.<br />
Immediatament el llop va ser con<strong>de</strong>mnat a la mort i la guineu, rient-se'n, va exclamar:<br />
- Al patró no se l'ha <strong>de</strong> dur cap a la rancúnia, si no cap a la benevolència<br />
Lliçó: Qui prepara trampes contra els innocents, és el primer a caure-hi.
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
El llibre <strong>de</strong> la jungla<br />
- Un dia que feia molta calor a Baghera se li va acudir una altra i<strong>de</strong>a, nascuda d'un rumor que havia sentit.<br />
Potser era Ikki, el porc espí, el que la hi havia comunicada; però el cert és que, <strong>de</strong>sprés d'haver-se endinsat<br />
en la jungla, mentre el noiet reposava, ajagut, amb el cap sobre la magnífica pell negra <strong>de</strong> la pantera li va<br />
dir:<br />
- Germanet, quantes vega<strong>de</strong>s t'he dit que Shere Khan és el teu enemic?<br />
- Tantes com fruits té aquesta palmera -va dir Mowgli, que, naturalment, no sabia comptar-. I què? Tinc son,<br />
Bagheera, i Shere Khan no és altra cosa que un baladrer amb la cua molt llarga, com Maó, el paó.<br />
- Però ara no és el moment <strong>de</strong> dormir. Baloo ho sap; jo ho sé i la bandada també ho sap; i fins i tot les<br />
daines, aquelles tòtiles remata<strong>de</strong>s, ho saben. I Tabaqui també va dir-t'ho.<br />
- Oh! Oh! -va dir Mowgli-. Tabaqui va venir no fa gaire, i em va <strong>de</strong>ixar anar unes quantes grolleries; em va dir<br />
que jo era un ca<strong>de</strong>ll d'home <strong>de</strong>spullat i que no servia ni per <strong>de</strong>senterrar cacatues. Però el vaig agafar per la<br />
cua i li vaig fúmer un parell <strong>de</strong> trompa<strong>de</strong>s contra una palmera, per ensenyar-li a ser més educat.<br />
- Doncs vas fer una rucada; ja que, per més que Tabaqui sigui un busca-raons, t'hauria pogut dir alguna<br />
cosa que t'interessa. Obre els ulls, germanet (…) d'aquí a poc ja seràs un home.<br />
- I què ho fa, que un home no tingui dret a córrer amb els germans? -va dir Mowgli. He nascut a la jungla; he<br />
obeït la llei <strong>de</strong> la jungla; i no hi ha cap llop <strong>de</strong>ls nostres a qui no hagi tret alguna espina <strong>de</strong> les potes. No són<br />
els meus germans, doncs?<br />
- Bagheera es va estirar tan llarga com era i va aclucar els ulls.<br />
- Germanet -va dir la pantera-, toca'm aquí sota les barres.<br />
- Mowgli va alçar la mà forta i bruna, i a sota mateix <strong>de</strong> la barba sedosa <strong>de</strong> Bagheera, on l'ondulació <strong>de</strong>ls<br />
músculs enormes <strong>de</strong>sapareixia <strong>de</strong>l tot sota el pèl lluent, hi va trobar una clapa pelada.<br />
- Ningú més en tota la jungla, no sap que jo, Bagheera, porto aquest senyal: el senyal <strong>de</strong>l collar. Germanet,<br />
jo vaig néixer entre els homes, i entre els homes va morir la meva mare, a les gàbies <strong>de</strong>l palau reial<br />
d'Udaipur. Per això vaig pagar el preu <strong>de</strong>l teu rescat, allà al consell, quan eres un xicarró <strong>de</strong>spullat. Sí jo<br />
també vaig néixer entre els homes. No l'havia vista mai, la jungla. Em donaven el menjar a través <strong>de</strong> barrots,<br />
en una cassola <strong>de</strong> ferro, fins que a l'últim, una nit, vaig adonar-me que jo era Bagheera, la pantera, i no pas<br />
la joguina <strong>de</strong> cap home, i, trencant aquell pany ridícul d'un cop <strong>de</strong> pota, em vaig escapar; llavors, com que<br />
coneixia els costums <strong>de</strong>ls homes, em vaig tornar més terrible a la jungla que Shere Khan mateix. Oi que sí?<br />
- Sí -va dir Mowgli-. Tota la jungla té por <strong>de</strong> Bagheera, tota tret <strong>de</strong> Mowgli.<br />
- Oh, tu ets un ca<strong>de</strong>ll d'home. I <strong>de</strong> la mateixa manera que jo he tornat a la meva jungla, tu, tant sí com no,<br />
tornaràs amb els homes algun dia… sempre que no et matin al consell.<br />
- Però per què m'han <strong>de</strong> voler matar? -va dir Mowgli.<br />
- Mira'm -va dir Bagheera. I Mowgli li va llançar una mirada, clavant els ulls als seus. L'enorme pantera no va<br />
trigar ni mig minut a tombar el cap-. Aquí el tens el motiu -va dir, movent la pota sobre les fulles-. Ni jo<br />
mateixa no puc mirar-te als ulls, malgrat que vaig néixer entre els homes i t'estimo. Els altres et <strong>de</strong>testen<br />
perquè la seva mirada no pot aguantar la teva; perquè ets espavilat, perquè els has tret les espines <strong>de</strong> les<br />
potes… perquè ets un home.<br />
Rudyard Kipling, El llibre <strong>de</strong> la jungla, Ed. Cruïlla, 1996.
Contes escrits per nois i noies Tipologia textual: narració<br />
EL POLLET INDEFENS<br />
Fa molt <strong>de</strong> temps vivia en una tranquil·la granja mama gallina amb els seus pollets, a qui<br />
encantava donar voltes i més voltes buscant cucs, llavors…… i així passaven les hores i els dies.<br />
Però un dia, quan es trobaven tots entretinguts en la seva tasca diària, un <strong>de</strong>ls pollets va aixecar<br />
el seu caparró i...... i es va adonar que la seva mare i els seus germanet havien marxat !<br />
Els va buscar nerviós amb la mirada quan, ......<strong>de</strong> cop, els seus ulls van ensopegar ni més ni<br />
menys que amb els <strong>de</strong>l senyor Gat, que també el mirava llepant-se els morros <strong>de</strong> gust.<br />
El pollet va ser suficientment llest com per avançar-se a la intenció <strong>de</strong>l senyor gat, i per això va<br />
marxar corrents, sense saber ben bé on amagar-se.<br />
En la seva <strong>de</strong>sesperada carrera, tan cec anava que...... plaf ! Va donar-se un cop <strong>de</strong> bec amb la<br />
pota <strong>de</strong> la senyora Vaca que per allà remugava.<br />
- Senyora Vaca !!, senyora Vaca !!! Ajuda’m si et plau ! El senyor Gat em persegueix i....crec que<br />
....... se’m vol menjar !! – Cridava <strong>de</strong>svalgut i terroritzat el pollet.<br />
La senyora Vaca va girar-se, i mirant-lo amb els seus ulls bovins, sense dir ni muuu...... li va tirar<br />
a sobre una enorme cagarada, <strong>de</strong> tal manera que el pollet va quedar completament cobert <strong>de</strong><br />
caca <strong>de</strong> vaca. I allí es va quedar: calla<strong>de</strong>t i agraït a la senyora Vaca per facilitar-li un refugi tan<br />
agradablement calentet.<br />
En aquestes que va arribar el senyor Gat. Va mirar per un cantó, va mirar cap a l’altre i va pensar :<br />
- Que estrany ! Alguna cosa fa mala olor, juraria que el pollet havia d’estar aquí.<br />
Mentre, al pollet li va començar a passar el que sol passar quan et poses dins d’un pilot <strong>de</strong> merda:<br />
la caloreta va començar a augmentar cada vegada més i més.... i el pobre pollet cada vegada<br />
tenia menys aire. Va voler aguantar, sabent <strong>de</strong> la presència <strong>de</strong>l senyor Gat allà mateix però...... no<br />
va po<strong>de</strong>r suportar-ho i..... va treure el seu caparró per sobre la caca <strong>de</strong> vaca, cridant PIO, PIO!<br />
Va ser en aquell moment que el senyor Gat va aprofitar i, d’un agilíssim gest, el va atrapar en les<br />
seves urpes i.....se’l va menjar !<br />
I aquets conte té un significat tan profund, que a falta d’una, té ni més ni menys que tres lliçons:<br />
UNA: que......no sempre, qui t’omple <strong>de</strong> merda és el teu enemic. DUES: que.....no sempre el que<br />
te’n treu és el teu amic. I TRES: que... a vega<strong>de</strong>s, encara que estiguis <strong>de</strong> merda fins el monyo......<br />
no pots, ni has <strong>de</strong> dir: NI PIU.
Contes I llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
EL PONT DEL DIMONI<br />
El megàlit que es troba en un camp prop <strong>de</strong> Palau-Solità, el dimoni el portava a coll <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l<br />
Montseny, d’on l’havia arrancat, cap a Martorell per acabar-hi el famós pont romà conegut per<br />
Pont <strong>de</strong>l Dimoni, que travessa el Llobregat.<br />
En un costat <strong>de</strong>l riu hi havia un gran hostal que no tenia cap pou per proveir-se d’aigua. Hi havia<br />
una minyona que s’havia <strong>de</strong> passar quasi bé tot el dia anant a cercar l’aigua a l’altra banda <strong>de</strong>l<br />
diu, en una font que hi havia.<br />
Un dia que el riu baixava molt i molt ple va dir, com qui no vol la cosa : que més valdria donar-se al<br />
dimoni que no pas haver <strong>de</strong> fer tants viatges a la font.<br />
A l’instant se li presentà un cavaller que li prometé <strong>de</strong> fer-li un pont en una sola nit a canvi <strong>de</strong> la<br />
seva ànima. La minyona ho va acceptar perquè estava ben convençuda que li estava prenent el<br />
pel perquè era <strong>de</strong>l tot impossible.<br />
El dimoni, perquè el cavaller no era altre que el dimoni, es posà a tot seguit a treballar amb tota la<br />
fúria, quan només li mancava una pedra <strong>de</strong> les grosses i la matinada s’acostava, el sol estava<br />
apunt <strong>de</strong> sortir.<br />
La noia que ho va veure es va espantar molt i molt, i va anar a <strong>de</strong>manar ajuda a l’hostalera i tot<br />
plorant li va explicar el tracte que havia fet amb el cavaller que no podia ser altre que el dimoni<br />
perquè ja estava acabant el pont. La mestressa <strong>de</strong> l’hostal li va dir que no patís pas, que ella ho<br />
solucionaria.<br />
Va agafar una galleda d’aigua i la va tirar sobre el gall <strong>de</strong>l galliner que estava ben adormit, el gall<br />
tot espantat es va posar a cantar i al cap <strong>de</strong> poc tots els galls <strong>de</strong> les masies veïnes ja estaven<br />
cantant.<br />
En passar el dimoni per sobre la masia <strong>de</strong> Can Cortès <strong>de</strong> Palau, el gall es va posar a cantar fent<br />
companyia a tots els altres. El dimoni, que només pot treballar les hores <strong>de</strong> fosca, en sentir cantar<br />
el gall es va creure que ja era <strong>de</strong> dia i que no havia tingut temps d’acabar el pont, tot enfurismat va<br />
<strong>de</strong>ixar caure amb tota la ràbia la pedra a terra i amb tanta força que va quedar dreta, tal com<br />
encara avui es troba i enfonsada més <strong>de</strong> catorze pams.
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
<strong>ELS</strong> CATALANS PEL MÓN<br />
Una vegada vaig anar a Birmània vigilant una expedició <strong>de</strong> banc d'Espanya.<br />
El viatge va anar força bé i en arribar a Yakri, un reietó local m'oferí hospitalitat <strong>de</strong> bona llei.<br />
Havent-hi per allí pocs europeus, aquell senyor va tenir interès a fer evi<strong>de</strong>nt la brillantesa <strong>de</strong> la<br />
seva cort i em retenia, feia que el meu repòs s'allargués més <strong>de</strong>l que m'havia proposat.<br />
Per tal què la meva presència occi<strong>de</strong>ntal no <strong>de</strong>slluís l'etiqueta <strong>de</strong> palau, el monarca em va donar<br />
una capa tota brodada <strong>de</strong> perles i pedres fines, amb la condició que només me la podia treure per<br />
dormir.<br />
Les residències reials d'aquells països són com una mena <strong>de</strong> parc, on bèsties i persones viuen en<br />
comú, guardant <strong>de</strong>termina<strong>de</strong>s diferències. Hi ha una gran quantitat d'ocells, elefants <strong>de</strong> jardí,<br />
felins, tortugues sagra<strong>de</strong>s i profanes, insectes <strong>de</strong> la temporada i altres animals, tan rars que<br />
arriben a fer respecte.<br />
L'estada allí era una festa seguida. Cantàvem, ballàvem i menjàvem <strong>de</strong>l matí al vespre i cada vici<br />
tenia la seva satisfacció. Però com que jo era persona manada i mai no he negligit el <strong>de</strong>ure, va<br />
venir el dia <strong>de</strong>l comiat, i el reietó, per obsequiar-me, va organitzar una gran exhibició folklòrica.<br />
El sobirà, vestit <strong>de</strong> gala, em va fer seure al seu costat. Tenia una pantera als peus i un lloro<br />
magnífic a l'espatlla dreta. Va picar <strong>de</strong> mans i començà el programa.<br />
Després <strong>de</strong> sentir cantar gent <strong>de</strong> totes les contra<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l país, sortiren dues-centes ballarines, que<br />
es posaren a dansar d'una manera monorítmica. El ball va allargar-se hores i hores, sempre igual,<br />
sempre amb la mateixa cadència. Quan el tedi s'apo<strong>de</strong>rà <strong>de</strong> mi, vaig dir a manera d'expansió, en<br />
català i alçant la veu:<br />
—Mal per mal, m'agra<strong>de</strong>n més les danses <strong>de</strong> Castellterçol... El lloro va fer un crit gutural i dirigintse<br />
a mi digué:<br />
—No us emboliqueu. Si us sent el Gran Intèrpret esteu perdut.<br />
Va dir-ho en un català tan correcte que <strong>de</strong> moment se'm va tallar l’alè. Home <strong>de</strong> món com era,<br />
vaig dissimular davant <strong>de</strong>l rei, però aquella nit, quan tothom dormia, vaig cercar el lloro, que va<br />
explicar-me la seva història. Era un lloro català <strong>de</strong> Cadaqués, i havia arribat fins allí per atzars <strong>de</strong><br />
la vida.<br />
Per moltes que fossin les coses que ens separaven, hi havia l'idioma que ens unia, i teníem<br />
records comuns.<br />
Parlàrem <strong>de</strong>l Mediterrani i <strong>de</strong> les nostres esperances <strong>de</strong> reveure'l, i l’en<strong>de</strong>mà <strong>de</strong> bon matí, en<br />
marxar <strong>de</strong> Yakri, tenia el cor més tendre que el dia <strong>de</strong> l'arribada.<br />
Pere Cal<strong>de</strong>rs
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: text narratiu<br />
JOAN FERÉSTEC (I)<br />
En Joan tingué tres oportunitats d'esmenar el seu caràcter: la primera no li serví, la segona<br />
tampoc no aconseguí que canviés, i la tercera semblava ja un càstig <strong>de</strong>finitiu; si no sabia<br />
ser persona, potser fóra millor que quedés <strong>de</strong>finitivament convertit en un ase, ja que s'havia<br />
comportat com a tal en no aprofitar les dues oportunitats anteriors. Però la providència<br />
divina no podia permetre tal situació, i en Joan ruc va fer mèrits per tornar a la seva<br />
condició humana, això sí, no fou alliberat <strong>de</strong> tot vestigi <strong>de</strong> culpa, ja que ell i els seus<br />
<strong>de</strong>scen<strong>de</strong>nts van ser coneguts amb el motiu <strong>de</strong> Feréstec, un mal menor si es tenen en<br />
compte altres possibilitats.<br />
Una vegada era un noi que es <strong>de</strong>ia Joan. Ja sé que és com si us digués Josep o Anton, que a<br />
cada casa en trobareu dos o tres. Però, veureu quin cognom més estrany: es <strong>de</strong>ia Joan Feréstec.<br />
Fins ni sembla <strong>de</strong> persona. Tant és així, que<br />
estic segur que ni el seu pare ni el seu avi no<br />
se'n <strong>de</strong>ien; però, com que el nostre Joan tampoc<br />
no semblava sempre una persona, Feréstec li<br />
<strong>de</strong>vien començar a dir <strong>de</strong> motiu, i Feréstec es<br />
diran els seus fills, i Feréstec els seus néts. I vet<br />
aquí tota la família tarada amb un mal nom per<br />
culpa seva. Ja veieu si convé d'ésser bon minyó.<br />
Però espereu-vos...<br />
Aquest nostre Joan, així que s'enfurismava una<br />
mica, ja feia servir les <strong>de</strong>nts o els punys o les<br />
urpes. Això per a ell valia més que les bones<br />
paraules, que és l'única arma <strong>de</strong> les persones<br />
<strong>de</strong>cents. I com que en aquest món passa tot sovint que el veí no fa les coses a pler nostre, i en<br />
Joan era molt gelós <strong>de</strong>ls seus gustos, ja us dic que viure prop d'ell era un continu perill.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: text narratiu<br />
JOAN FERÉSTEC (II)<br />
La mare, tot era fer sospirs i exclamar: "Aquesta criatura ha nascut per a la nostra con<strong>de</strong>mnació!"<br />
El pare es plegava els braços a l'esquena i proferia greument: "No sé pas on anirà a parar aquest<br />
noi..." I s'allunyava amb un aire <strong>de</strong> misteri. I el cas és que volia que en Joan entengués que el lloc<br />
on aniria a parar, a conseqüències d'algun cop <strong>de</strong> geni si no se'l corregia, era a presidi. Però, el<br />
minyó, és clar, no ho entenia. I si ho hagués entès tampoc no s'ho hauria cregut.<br />
Els seus germanets s'hi tornaven com podien, i <strong>de</strong>sprés el comparaven senzillament amb un gat o<br />
un gos o un ruc o una cabra o un bou, segons els casos. I jo em penso (i això no passa d'ésser un<br />
pensament meu) que hi tocaven bastant; perquè aneu a saber aquella feréstega criatura, si a més<br />
<strong>de</strong> l'ànima humana en tenia diverses altres: <strong>de</strong> bou, <strong>de</strong> cabra, <strong>de</strong> ruc, <strong>de</strong> gat o <strong>de</strong> gos. Però això<br />
és com els sembrats, que cal arrencar les males herbes i <strong>de</strong>ixar les bones espigues; i com que en<br />
Joan no tenia cura d'arrencar-se les ànimes <strong>de</strong> bèstia i <strong>de</strong>ixar-se les <strong>de</strong> persona, Nostre Senyor ja<br />
s'encarregà <strong>de</strong> donar-li pressa.<br />
Doncs, vet aquí que un dia el nostre Joan <strong>de</strong>gué llevar-se amb l'ànima gatívola exclusivament,<br />
perquè se sentia tot rodateula<strong>de</strong>s, irritadís i esgarrapador.<br />
La germaneta feia punta al coixí, asseguda a la fresca <strong>de</strong>l terrat, <strong>de</strong> cara a la marina. La innocent<br />
criatura acompanyava el renou <strong>de</strong>ls boixets amb una cançó. Això <strong>de</strong> cançó val a dir que és molt,<br />
perquè en realitat era un seguit <strong>de</strong> notes esquerda<strong>de</strong>s, escanya<strong>de</strong>s, <strong>de</strong>safina<strong>de</strong>s, per a fer fugir<br />
esverat el gat més filharmònic <strong>de</strong> la creació, si és que a la creació hi haguessin gats filharmònics.<br />
El nostre Joan, que es passejava pel terrat amb aquella ànima <strong>de</strong> gat que hem dit, la comminà<br />
que callés. Però ella, sentint-se amb tot el dret d'estar contenta, senzillament pujà la veu unes<br />
quantes notes més amunt, aleshores el minyó, fora <strong>de</strong> seny, arrapà feréstegament la trena <strong>de</strong> la<br />
germana i li clavà les ungles a la cara.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: text narratiu<br />
JOAN FERÉSTEC (III)<br />
Jo no sé si ell sabia que Déu té un bastó que no es veu i fa el seu fet. El cas és que tot seguit<br />
s'es<strong>de</strong>vingué una cosa terrible, i difícil <strong>de</strong> contar en poques paraules. (Penso, però, que me'n<br />
sortiré). En Joan sentí com si <strong>de</strong> sobte li arrenquessin la pell i li'n posessin una <strong>de</strong> nova; entorn <strong>de</strong><br />
la boca li brollaren uns pèls llargs i punxeguts; per tot el seu cos experimentà una estarrufera<br />
elèctrica. I tot això en els instants breus (relativament) que duraren els xiscles <strong>de</strong> la pobra<br />
germaneta.<br />
Quan aquesta es girà per protestar en paraules, en el lloc d'En Joan trobà un enorme gat barrat <strong>de</strong><br />
roig, que se la mirava amb uns ullassos plens <strong>de</strong> mal geni; amb l'esquena feta un pont <strong>de</strong>l diable, i<br />
bufava i miolava.<br />
Tot just ella va tenir un poc d'esma, bufà també, encara que amb un bufit <strong>de</strong> persona.<br />
El gat fugí rabent com un mal esperit.<br />
En tot aquell dia no es veié en Joan enlloc <strong>de</strong> la casa.<br />
Que trista és la vida d'un gat! No tenir altre menjar que el que un mateix es caça <strong>de</strong>sprés d'hores i<br />
hores <strong>de</strong> quiet aguait, i tot per un ratolí escardalenc o una sargantana escanyolida; o el que un<br />
mateix es furta a la cuina a riscos <strong>de</strong> cop d'escombra o <strong>de</strong> l'amorrada als fogons roents o <strong>de</strong> la<br />
dutxa d'aigua gelada. No tenir més pàtria que les teula<strong>de</strong>s, amb aquells compatricis salvatgins,<br />
busca-raons llestos d'urpes. No tenir per a rentar-se més tovallola que la llengua, i encara tot el<br />
dia gratant, tot el dia llepant, tot el dia fent cacera sobre el propi cos. I amb tanta <strong>de</strong> feina, sempre<br />
tenir aquell avorriment <strong>de</strong> no tenir res a fer... Que és trista la vida d'un gat, ben mirat!
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: text narratiu<br />
JOAN FERÉSTEC (IV)<br />
Al cap <strong>de</strong> vint-i-quatre hores justes, el nostre Joan experimentà aquelles extraordinàries<br />
sensacions més amunt <strong>de</strong>scrites, però a l'inrevés: vet aquí que tornava a ésser el minyó d'abans.<br />
Entrà tot moix a casa seva; però ningú no li va dir res <strong>de</strong> la terrible aventura. I era que el pare així<br />
ho havia manat, esperant que per ell sol, el càstig ja faria efecte.<br />
Que el pare sabés callar, per això era el pare; però per a la germana, que encara duia la cara<br />
senyalada, i per al germanet, que no se sentia la seva massa segura, era tanmateix difícil <strong>de</strong><br />
retenir-se la llengua.<br />
En Joan, amb el cap fet un niu <strong>de</strong> cavil·lacions, rodava com una ànima en pena per les cambres,<br />
pel terrat, pel jardí. Ja veia ell que allò d'esgarrapar no estava bé i Nostre Senyor no ho volia; però<br />
la passada transformació més aviat l'irritava, i li semblava que tothom se n'havia <strong>de</strong> riure; i ara<br />
aquell silenci com si no li hagués passat res, el tenia tot contrariat. En rigor, només esperava un<br />
mot per esclatar. Però el mot no el <strong>de</strong>ia ningú; i els germanets, quan ell s'acostava, s'apartaven<br />
per evitar compromisos.<br />
Al capdavall, els trobà al jardí que preparaven un joc. A En Joan li va entrar <strong>de</strong> sobte una gran<br />
juguera. Feia més d'un dia que no havia jugat. Perquè, mentre havia estat gat, prou feina havia<br />
tingut a fer-se, una mica que fos, a la nova vida; i sobretot, d'un gat <strong>de</strong> l'edat d'en Joan ja se'n pot<br />
dir un gat vell; i els gats vells són molt formals i no juguen.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: text narratiu<br />
JOAN FERÉSTEC (IX)<br />
Quina ira per al nostre Joan ruc, tanta <strong>de</strong> gent mirant-lo!<br />
Amb prou feines si tres carreters <strong>de</strong> la Riba, amb tres vares <strong>de</strong> freixe que feien tremolar l'aire,<br />
pogueren <strong>de</strong>sfermar la bèstia folla i dur-la a les quadres d'aquella pru<strong>de</strong>nt persona <strong>de</strong> senyor<br />
Feréstec pare.<br />
Que és trista la vida d'un ruc! Aquella parsimònia, aquella monotonia <strong>de</strong>ls pinsos en un menjador<br />
tan fosc, tan cloït, que per a tot serveix, fins per a les funcions que menys predisposen a la gana. I<br />
tot el sant dia dret, fins per dormir. I una còrpora tan extensa, i no tenir ungles per a gratar. I haver<br />
<strong>de</strong> carregar el pròxim, amb els seus pecats i els seus parents, damunt d'una esquena que es té<br />
sobre quatre potes tan primes. I passar just per allí on et manen; i que no t'ho manen amb<br />
paraules, perquè et tenen per ruc i es pensen que no les entendries, sinó a vergassa<strong>de</strong>s. I quan el<br />
genet <strong>de</strong>scavalca, tu espera'l hores i hores, que ell poc pensa en tu tant si plou com si fa sol. I<br />
sempre allò <strong>de</strong> veure't l'ombra d'aquelles orelles tan llargues, tan pelu<strong>de</strong>s, tan mòbils, tan<br />
<strong>de</strong>sacredita<strong>de</strong>s. I sempre pensant, sempre rumiant amb el cap a terra... i amb tanta feina, sempre<br />
aquell avorriment <strong>de</strong> no tenir res a fer. Que es trista la vida d'un ruc, ben mirat!<br />
El nostre Joan ruc, quan al cap <strong>de</strong> dotze hores ja gairebé li havia passat aquella ira malastruga,<br />
pensà: "Per dotze hores més, prendrem paciència, i una altra vegada ja anirem amb més <strong>de</strong><br />
compte".<br />
Però passaren les dotze hores, i en Joan continuava essent ruc. I els seus germans val a dir que<br />
se n'aprofitaven. Per a la mainada no hi ha tanta alegria com un ruc. Qui va a peu, tenint un ruc<br />
per a cavalcar! A la primeria, en Joan s'hi apuntalava, bufava, brandava la cua, no volia arrencar<br />
<strong>de</strong> cap manera. La vara <strong>de</strong> freixe hi posà remei.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: text narratiu<br />
JOAN FERÉSTEC (V)<br />
El feréstec minyó, no veient altre remei que presentar-se humil, s'anà atansant passa a passa,<br />
amb les mans a les butxaques per inspirar una certa confiança. I aturant-se a una distància que<br />
encara no podia fer por <strong>de</strong>l tot, mormolà: "Em <strong>de</strong>ixeu... jugar?"<br />
I es gratava el cap, com una reminiscència <strong>de</strong>l dia abans, però avui val a dir que amb mesura, i no<br />
per cap necessitat <strong>de</strong> <strong>de</strong>bò. La germaneta se'l mirà: semblava tot submís; i com que allí on juguen<br />
dos més gresca fan tres, sense rumiar-s'ho gaire més, accedí: "Juga..."<br />
En Joan avançà una passa més. La germaneta, reculant un xic, afegí: "Però tingues compte <strong>de</strong> no<br />
treure les ungles..."<br />
Sentir això En Joan i pegar un bot, tot va ésser u. Jo no sé quin diable o quin esperit <strong>de</strong> gos se li<br />
abrivà a dins; el cas és que s'abraonà damunt la germaneta, i li enfonsà al braç tots vuit incisius i<br />
els quatre ullals, <strong>de</strong>ixant-los-hi marcats com qui mossega una poma.<br />
Però aquella vareta màgica <strong>de</strong> la Providència, que ningú no la lluca i va fent el seu fet, <strong>de</strong>gué<br />
tornar a colpir en Joan, perquè el ferotge mossegaire sentí un trasbals dolorosíssim en tot el seu<br />
cos. Imagineu quin mal <strong>de</strong>u fer que, a un home, <strong>de</strong> sobte li facin un cos nou. Les <strong>de</strong>nts li creixeren<br />
i se li afuaren, el nas se li aixafà, les galtes se li feren totes penjants, se li arrugà tot el front, les<br />
cames se li guerxaren: volgué enraonar, i només li sortí un lladruc.<br />
La germaneta havia perdut el món <strong>de</strong> vista; quan tornà a veure-hi, en lloc d'en Joan es trobà<br />
davant d'ella el buldog més lleig d'aquest món; i mireu si cal que sigui lleig un buldog, per a ésser-<br />
ho més que cap altre. Germana i germanet i nina i cèrcol i pilota fugiren esfereïts. L'horrible bèstia<br />
restava allí enca<strong>de</strong>nada, fent tremolar tot el jardí amb la seva ira impotent.<br />
En tot aquell dia no es veié en Joan enlloc <strong>de</strong> la casa.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: text narratiu<br />
JOAN FERÉSTEC (VI)<br />
Que és trista la vida d'un buldog! No diré ésser tan lleig, perquè es pot ésser molt lleig tot i no<br />
essent buldog. Però tenir tantes <strong>de</strong>nts, tanta força i tant <strong>de</strong> mal geni, i no po<strong>de</strong>r bellugar una pota<br />
que l'amo no ho vulgui; i sempre haver <strong>de</strong> fer aquella cara <strong>de</strong> prunes agres, perquè, sinó, la gent<br />
et pren per un gos d'aigües i et falta al respecte i l'amo no està content. I no po<strong>de</strong>r aclucar tranquil<br />
l'ull en tota la nit: que ara passa el vigilant, que ara passa un que ve <strong>de</strong>l teatre, que ara passa un<br />
gripau o fresseja una fulla; i tu borda, perquè, sinó, es pensaran que no hi ets. I quan surts a<br />
passeig, haver-te d'aturar a cada arbre, a cada pal, a cada angle <strong>de</strong> l'escala, a cada cantonada, a<br />
cada quiosc, a cada guarda-ro<strong>de</strong>s, a les cames <strong>de</strong> cada municipal, i tu aixeca una <strong>de</strong> les dues<br />
potes <strong>de</strong>l darrere, que en tinguis ganes o no... I allò <strong>de</strong> no po<strong>de</strong>r saber si aquell altre gos que<br />
passa és un amic o no, si no l'olores sota la cua. I tenir un nas tan fi, que arreplega totes les<br />
ferums mengívoles <strong>de</strong>l barri, i haver-te d'estar sota la taula, si és que t'hi volen, per copsar al vol<br />
un parell d'ossos escurats. I amb tanta <strong>de</strong> feina, sempre aquell avorriment <strong>de</strong> no tenir res a fer...<br />
Que és trista la vida d'un buldog, ben mirat!<br />
Al cap <strong>de</strong> vint-i-quatre hores justes, el nostre Joan buldog experimentà aquelles extraordinàries<br />
sensacions més amunt <strong>de</strong>scrites, però a l'inrevés; vull dir que sentí com si li fessin un cos vell, i es<br />
trobà altra vegada Joan persona.<br />
Entrà tot moix a casa seva; però ningú no li va dir res <strong>de</strong> la terrible aventura. Era que el pare ho<br />
havia manat així, dient: "Si ara no es corregeix, ni mai". I esperava que aquells dos càstigs seguits<br />
per ells sols ja farien l'efecte.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: text narratiu<br />
JOAN FERÉSTEC (VII)<br />
En Joan rumiava, rumiava. Els seus pensaments, segons com es miri, serien molt llargs <strong>de</strong> contar;<br />
segons com es miri, serà cosa <strong>de</strong> quatre mots. Bastarà <strong>de</strong> dir que la feréstega criatura, persuadit<br />
que els seus cops <strong>de</strong> geni <strong>de</strong>splaïen no solament a la família, sinó a Algú que és més amunt i té<br />
més po<strong>de</strong>r, estava <strong>de</strong>cidit a no esgarrapar ni mossegar, sinó en cas que li anés la vida. I encara...<br />
Perquè, a una persona, potser li val mes morir-se que no tornar-se gat <strong>de</strong> teulada o buldog.<br />
Vingué l'hora <strong>de</strong> tornar al col·legi. El minyó, tot ronsejant <strong>de</strong> vergonya, hi fou acompanyat per<br />
l'impenetrable genitor; el qual donà al mestre explicacions d'aquella festa d'uns quants dies. "Jo<br />
opino, acabà el bon senyor, que fóra més convenient <strong>de</strong> no parlar-li'n..." Però, qui atura un mestre,<br />
quan se li presenta ocasió per a una història tan viva, tan extraordinària i tan exemplar!<br />
La història fou, doncs, contada. El mestre es callà el nom <strong>de</strong>l protagonista; però prou que a en<br />
Joan se li veien les orelles vermelles, i els llavis trèmuls i mormoladors, i els ulls amb una<br />
inquietud que s'anava abrivant.<br />
Però la catàstrofe vingué a l'hora <strong>de</strong> plegar. Aquells castells <strong>de</strong> paciència i <strong>de</strong> bons propòsits<br />
s'havien esvaït com unes boires minses. Els bor<strong>de</strong>gassos <strong>de</strong> l'escola, que tots un dia o altre<br />
havien estat víctimes <strong>de</strong> la ferotgia d'En Joan, ara el miraven sortir, qui amb una rialleta, qui amb<br />
un xiu-xiu a l'orella <strong>de</strong>l company, qui amb un miol, qui fins amb una imitació <strong>de</strong> lladruc.<br />
En Joan, poc sincerament penedit encara, no sabia sofrir aquella riota com una segona expiació<br />
<strong>de</strong> les seves culpes. Però la serventa el retenia, i se l'enduia fortament agafat <strong>de</strong>l puny. Ell vinga<br />
tibar, vinga girar-se; provà si la seva escopinada arribava a la cara <strong>de</strong>ls mofetes: només<br />
aconseguí que la burla es manifestés cada vegada amb més renou. Per fi, es <strong>de</strong>cidí a acabar-ho a<br />
pataca<strong>de</strong>s. Pegà una estrebada violenta; i, <strong>de</strong>seixit <strong>de</strong> l'estreta <strong>de</strong> la minyona, anava a escometre<br />
la mainada enemiga, que ja l'esperava en ordre <strong>de</strong> batalla...
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: text narratiu<br />
JOAN FERÉSTEC (VIII)<br />
La serventa, veient venir el batibull, provà <strong>de</strong> retenir-lo; però en Joan, fora <strong>de</strong> seny, la rebaté d'una<br />
guitza (no és bonic <strong>de</strong> dir-ho, però guitza se'n diu) i <strong>de</strong>sprés una altra i per fi una altra fins a tres.<br />
Ja és ben segur que primer es cansarà el pecador <strong>de</strong> fer malifetes, que Nostre Senyor <strong>de</strong> fer<br />
justícia. A la primera guitza, el nostre Joan sentí una violentíssima inflor a les orelles, com si les hi<br />
bufessin. Si a la segona hagués tingut consciència (bé, si hagués tingut consciència ja no hauria<br />
ventat guitzes), doncs, si hagués tingut consciència, hauria reparat que ja no tenia mans i peus <strong>de</strong><br />
persona, sinó <strong>de</strong> ruc. A la tercera, ja no era una criatura humana, sinó un ruc amb bast i tot.<br />
I mireu si estava enfurismat. Bé que no s'adonés que la seva veu havia es<strong>de</strong>vingut un bram: al<br />
cap i a la fi, una acció tan <strong>de</strong> bèstia com una guitza no sol anar acompanyada amb paraules <strong>de</strong><br />
persona. Però, no comprendre per què era que s'anava formant aquell grup al seu voltant! Quin<br />
espectacle, un ruc que ha perdut l'enteniment i amenaça els estels amb els seus unglots terribles i<br />
inútils!<br />
Tothom <strong>de</strong>l carrer era allí; era una pinya, un raïm, una magrana <strong>de</strong> curiosos: cotxers amb les<br />
xurriaques, carreters amb tralla, municipals amb el sabre, urbans amb el bastó, venedors <strong>de</strong> diaris<br />
amb la paperassa, emblanquinadors amb la canya, beates amb el rosari, capellans amb el<br />
breviari, macips amb el carretó, camàlics amb la corda, dones <strong>de</strong> plaça amb la ferum, estudiants<br />
sense llibre, aprenents amb el paquet, <strong>de</strong>pen<strong>de</strong>nts amb la mitja cana, botiguers amb la xerrameca,<br />
modistetes amb la capsa, minyones amb el cistell, soldats amb l'enamorament, policies amb<br />
l'autoritat...
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: text narratiu<br />
JOAN FERÉSTEC (X)<br />
El pobre pare i la trista mare <strong>de</strong>ixaven fer, i<br />
pregaven perquè Nostre Senyor s'apiadés<br />
d'aquell fill.<br />
S'escolà el segon dia, el tercer, i el quart, i<br />
el cinquè. En Joan ja començava a<br />
<strong>de</strong>sesperançar <strong>de</strong> tornar a ésser mai més<br />
persona. I com que cada dia s'entossudia<br />
més, les vergassa<strong>de</strong>s plovien amb més<br />
<strong>de</strong>lit i la càrrega es multiplicava. Ja no li<br />
feia il·lusió ni un bast nou que li havien<br />
comprat. Rumiava revenges contra els que<br />
així abusaven <strong>de</strong> la seva condició <strong>de</strong> ruc.<br />
Una vegada s'ajagué al caire d'una feixa;<br />
aquesta intenció tan poc santa congrià<br />
damunt les seves costelles un tal diluvi <strong>de</strong><br />
cops, que el pobre ruc expersona començà<br />
a repensar-s'hi.<br />
I <strong>de</strong>scorregué la segona setmana. En Joan ara veia clar que el bon camí per a aconseguir <strong>de</strong> Déu<br />
el perdó d'una culpa, no és pas ni <strong>de</strong> bon tros l'enravenxinament, sinó la humilitat.<br />
Jo us asseguro que no trobaríeu un ruc més resignat que en Joan, <strong>de</strong>s d'aleshores. Si, a més <strong>de</strong>ls<br />
dos germanets, la fornida serventa s'enfilava damunt <strong>de</strong> les seves anques, en Joan acalava les<br />
orelles i tirava com podia.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: text narratiu<br />
JOAN FERÉSTEC (XI)<br />
Fins a un dia, -oh dia memorable en la vida d'En Joan Feréstec!- que passejant per vora l'estany<br />
<strong>de</strong>l jardí, el germanet petit va tenir la impru<strong>de</strong>nt i<strong>de</strong>a <strong>de</strong> fer pessigolles dins les orelles d'en Joan<br />
ruc. Aquest se les espolsà, l'altre insistí, la bèstia parà en sec i el minyó, <strong>de</strong> l'estrebada, caigué<br />
dins <strong>de</strong> l'aigua.<br />
Quin esglai, quins xiscles la germaneta, i ningú que hi acudís! I quina lluita dintre el cor d'en Joan<br />
ruc! Vet aquí la seva revenja que se li presentava sola; però també <strong>de</strong>ixar morir negat un<br />
germanet petit...<br />
No s'hi pensà més. El sacrifici més gros per a un ruc és <strong>de</strong> posar la boca dins l'aigua tèrbola; però<br />
en Joan estirà el coll, submergí el morràs fins a mitja cara, i pescà el germanet.<br />
Tan bell punt el ninó restà assegut en terra, per anar-se <strong>de</strong>sespantant, en Joan sentí un trasbals i<br />
una transformació en tot el seu cos <strong>de</strong> ruc, però aquesta vegada amb una inefable dolcesa. I<br />
encara no havia tingut esma <strong>de</strong> palpar-se, que la germaneta ja feia un crit d'alegria: "Oh, Joan, ja<br />
tornes a ésser persona!"<br />
I s'abraçaren tan tendrament, que no us en sabria donar i<strong>de</strong>a.<br />
I no tinc notícia <strong>de</strong> cap més cop <strong>de</strong> geni d'en Joan. Tot fa creure que la lliçó va ésser eficacíssima.<br />
Fora d'aquest record, no li restà <strong>de</strong>ls seus abominables costums cap senyal, si no és aquest nom<br />
<strong>de</strong> Feréstec, que <strong>de</strong>vien començar dient-li <strong>de</strong> motiu, i Feréstec es diran els seus fills i Feréstec els<br />
seus néts. Tota una família tarada amb un mal nom per culpa seva. Ja veieu si convé d'ésser<br />
pacient, i no respondre a les ofenses <strong>de</strong>l veí més que amb paraules dolces.<br />
Carles Riba
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
L’AGRÓ QUE S’HAVIA FET VELL<br />
En un estany hi havia un agró acostumat a pescar molt fins que va envellir i, ara, <strong>de</strong> gran moltes<br />
vega<strong>de</strong>s perdia la caça.<br />
L’agró va pensar <strong>de</strong> quina manera podria treure profit <strong>de</strong> la seva manya, que més endavant va ser<br />
la causa <strong>de</strong> la seva mort.<br />
Vet aquí que va arribar un dia que no va po<strong>de</strong>r pescar res i s’estava a la riba trist i mig mort <strong>de</strong><br />
gana. Un cranc es va estranyar per què ja no pesqués com abans i li va preguntar per què estava<br />
tan moix. L’agró va contestar-li que sentia una gran llàstima per tots els peixos <strong>de</strong> l’estany, perquè<br />
dos pescadors que pescaven en un altre estany es proposaven venir a pescar en aquest.<br />
- Aquells pescadors -va dir– són mestres en l’art <strong>de</strong> pescar i pescaran tots els d’aquest estany.<br />
El cranc, en sentir això, espantat, va córrer a dir-ho als peixos. Després <strong>de</strong> parlar molt van reunirse<br />
amb l’agró per <strong>de</strong>manar-li consell.<br />
- Només hi ha una solució- va dir l’agró-; que jo us porti d’un en un a un altre estany que no és<br />
gaire lluny d’aquí, on hi ha moltes canyes i un gran fangar, i els pescadors no us podran fer mal.<br />
Tots els peixos ho van tenir per bo i cada dia l’agró prenia tants peixos com volia, feia com si els<br />
portés a un estany, però, en arribar a un turonet, baixava i es menjava el peix que portava.<br />
Així va viure molt <strong>de</strong> temps sense que li costés pescar, fins que un dia el cranc va <strong>de</strong>manar a<br />
l’agró que el portés a ell. L’agró va allargar el seu coll i el cranc s’hi va agafar amb les dues pinces.<br />
Mentre volaven el cranc s’estranyava <strong>de</strong> no veure l’estany al qual es pensava que es dirigien. En<br />
ser prop <strong>de</strong>l lloc on l’agró solia menjar-se els peixos, el cranc va veure les espines <strong>de</strong>ls que<br />
s’havia menjat durant tant <strong>de</strong> temps i va adonar-se <strong>de</strong> la mala jugada que els feia.<br />
Llavors el cranc va estrènyer el coll <strong>de</strong> l’agró fins que l’hi va trencar i va caure mort a terra. El<br />
cranc va tornar a l’estany <strong>de</strong>ls seus companys i els va contar la traïció i l’engany que l’agró els feia<br />
i que per això l’havia mort.
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
L’ELEFANT ENCADENAT<br />
Quan jo era petit m’encantaven els circs, i el que més m’agradava <strong>de</strong>ls circs eren els animals. Em cridava<br />
especialment l’atenció l’elefant que, com vaig saber més tard, era també l’animal preferit d’altres nens.<br />
Durant la funció, la bèstia enorme feia gala d’un pes, una mida i una força <strong>de</strong>scomunals… Però <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong><br />
l’actuació i fins poc abans <strong>de</strong> tornar a l’escenari, l’elefant sempre es quedava lligat a una petita estaca<br />
clavada a terra amb una ca<strong>de</strong>na que li empresonava una <strong>de</strong> les potes. L’estaca, però només era un<br />
minúscul bocí <strong>de</strong> fusta amb prou feines enterrat a uns quants centímetres <strong>de</strong> terra. I tot i que la ca<strong>de</strong>na era<br />
gruixuda i po<strong>de</strong>rosa, em semblava obvi que un animal capaç d’arrencar un arbre <strong>de</strong> soca-rel amb la seva<br />
força, havia <strong>de</strong> po<strong>de</strong>r alliberar-se amb facilitat <strong>de</strong> l’estaca i fugir. El misteri encara em semblava evi<strong>de</strong>nt<br />
- Què el subjecta doncs?<br />
- Per què no fuig?<br />
Quan jo tenia cinc o sis anys encara confiava amb la saviesa <strong>de</strong> la gent gran. Vaig preguntar doncs a un<br />
mestre, un pare o un oncle pel misteri <strong>de</strong> l’elefant. Algun d’ells em va explicar que l’elefant no s’escapava<br />
perquè estava ensinistrat. Llavors vaig fer la pregunta òbvia:<br />
- Si està ensinistrat, per què el lliguen?<br />
No recordo haver rebut cap resposta coherent. Amb el temps vaig oblidar el misteri <strong>de</strong> l’elefant i l’estaca, i<br />
només me’n recordava quan em trobava amb altres nens que també s’havien fet aquella pregunta alguna<br />
vegada. Fa alguns anys vaig <strong>de</strong>scobrir que, per sort meva, algú havia estat prou savi per trobar la resposta.<br />
L’elefant <strong>de</strong>l circ no s’escapa perquè ha estat lligat a una estaca semblant <strong>de</strong>s que era molt, molt petit.<br />
Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar l’elefant in<strong>de</strong>fens acabat <strong>de</strong> néixer subjectat a l’estaca. Estic segur<br />
que, en aquell moment, l’elefant va empènyer, va estirar i suar tractant d’alliberar-se. I, malgrat els seus<br />
esforços, no ho va aconseguir perquè aquella estaca era massa forta per a ell.<br />
Vaig imaginar que s’adormia esgotat i que, l’en<strong>de</strong>mà, ho tornava a provar, i l’en<strong>de</strong>mà següent, i l’altre... Fins<br />
que, un dia, un terrible dia per a la seva historia, l’animal va acceptar la seva impotència i es va resignar al<br />
seu <strong>de</strong>stí.<br />
Aquell elefant enorme i po<strong>de</strong>rós que veiem al circ no s’escapa perquè, el pobre, creu que no pot. Té gravat<br />
el record <strong>de</strong> la impotència que va sentir poc <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> néixer. I el pitjor és que mai més ha tornat a<br />
qüestionar-se seriosament aquell record.<br />
I mai més va tornar a posar a prova la seva força.
Text informatiu Tipologia textual: narració<br />
L’ INVENT DE LES LLAUNES DE CONSERVA<br />
Les necessitats alimentàries <strong>de</strong>ls exèrcits napoleònics van ajudar a inventar la llauna <strong>de</strong> conserva.<br />
Aquest fet afavorí estratègies militars més ràpi<strong>de</strong>s i va fer possible la guerra <strong>de</strong> masses<br />
contemporània.<br />
L’any 1796, Napoleó va traslladar <strong>de</strong>s <strong>de</strong> Niça 350000 homes a través <strong>de</strong> la frontera italiana a fi <strong>de</strong><br />
conquerir Itàlia als austríacs, La velocitat <strong>de</strong> <strong>de</strong>splaçament d’un exèrcit d’aquestes característiques<br />
<strong>de</strong>pèn <strong>de</strong>ls subministraments <strong>de</strong> vitualles. Napoleó va veure aquest problema i va <strong>de</strong>cidir<br />
solucionar-lo, Va constituir la Societat per a l’Encoratjament <strong>de</strong> la Indústria, que oferia<br />
recompenses per les i<strong>de</strong>es que aju<strong>de</strong>ssin la indústria francesa.<br />
Un <strong>de</strong>ls primers <strong>de</strong> guanyar-ne una fou el pastisser Nicolás François Appert. La intenció d’Appert<br />
era conservar els aliments. L’envàs <strong>de</strong>ls seus primers assaigs fou una ampolla <strong>de</strong> cava. Va posar<br />
el menjar que volia conservar a les ampolles, les va tancar hermèticament amb taps <strong>de</strong> suro<br />
subjectats amb fil ferros. Després les bullia al bany maria durant perío<strong>de</strong>s <strong>de</strong> temps diferents ,<br />
segons el producte que s’havia <strong>de</strong> conservar. Els primers aliments amb què experimentà foren<br />
guisats <strong>de</strong> carn , les sopes, la llet, els pèsols, les mongetes, les cireres, els albercocs i els gerds.<br />
Appert es va traslladar a les rodalies <strong>de</strong> París , i va fundar la primera fàbrica <strong>de</strong> conserves <strong>de</strong>l<br />
món, amb uns cinquanta treballadors. L’any 1807, l’armada francesa va comprar-li pèsols ,<br />
mongetes i sopes <strong>de</strong> verdures per a una expedició militar al Carib. L’armada necessitava la<br />
in<strong>de</strong>pendència que les provisions embotella<strong>de</strong>s li podien oferir, ja que la majoria <strong>de</strong>ls ports <strong>de</strong><br />
subministrament estaven bloquejats per l'enemic.<br />
L’any 1830 les primeres llaunes d’aliments conservats van arribar a les botigues; eren <strong>de</strong><br />
tomàquets, pèsols i sardines. Més tard, el ventall d’aliments es va ampliar, però les ven<strong>de</strong>s<br />
augmentaven molt lentament a causa <strong>de</strong>ls alts preus. Els mèto<strong>de</strong>s manuals <strong>de</strong> producció en<br />
limitaven la fabricació a <strong>de</strong>u unitats per dia i treballador. A més , aquestes llaunes eren difícils<br />
d’obrir. Calia fer-ho amb un martell i un cisell.<br />
L’opinió pública es resistia a acceptar els nous mèto<strong>de</strong>s. Les morts d’uns expedicionaris a l’Àrtic<br />
es van atribuir a unes llaunes en mal estat i , tot i que, el fabricant era un altre, l’episodi va afectar<br />
la indústria d’Appert. El mercat va patir la pitjor davallada l’any 1855, quan unes 5000 llaunes<br />
<strong>de</strong>stina<strong>de</strong>s a les tropes <strong>de</strong> Crimea es van rebentar pel camí, i es pogué comprovar que el seu<br />
contingut estava podrit.<br />
La raó d’aquests fracassos era que les llaunes no s’escalfaven prou per esterilitzar-ne el contingut.<br />
Quan Appert va <strong>de</strong>senvolupar la seva tècnica no es coneixien els principis científics que la<br />
justifiquen. Aquests principis no es van <strong>de</strong>scobrir fins a la dècada següent, gràcies als treballs <strong>de</strong><br />
Louis Pasteur.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
Conte indú País: Índia<br />
L’OLLA TRENCADA<br />
Una vegada hi havia el fill d’un Brahman que pidolava aliments a la casa d’un merca<strong>de</strong>r . I la farina<br />
d’arròs que li va donar el merca<strong>de</strong>r, la va guardar dins <strong>de</strong> l’olla que tenia penjada a la paret. Es<br />
passà tota la nit pensant:<br />
“ En una època <strong>de</strong> fam com aquesta que vivim, aquesta olla val molts diners. Puc vendre-la i amb<br />
els diners que me’n donin, em compraré cabres.<br />
Com que les cabres es reprodueixen molt ràpidament, formaré un ramat i el canviaré per vaques.<br />
Després vendré els ve<strong>de</strong>lls i compraré més i més animals i com que pariran molt sovint, cada<br />
vegada seré més ric. Em construiré una casa molt gran i em podré casar amb la filla d’un senyor<br />
molt po<strong>de</strong>rós i tindré un fill sa i eixerit que serà l’orgull d ela meva vida. I mentre, el meu fill va<br />
d’una banda a l’altra, la meva dona farà les feines <strong>de</strong> casa i si alguna vegada es distreu, agafaré<br />
aquest bastó que tinc aquí i li clavaré una bastonada...”<br />
I amb l’agitació <strong>de</strong>ls seus pensaments, aixecà el bastó i pegà un cop tan fort a l’olla que quedà<br />
feta bocins. I ell, tan pobre com sempre, quedà ben blanc <strong>de</strong> farina.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
Faules d’Isop<br />
L’ÓS I <strong>ELS</strong> AMICS<br />
Dos amics anaven junts per un camí quan veieren sortir un ós enorme que llançava terribles<br />
rugits.<br />
-Socors! Auxili! - van cridar<br />
El més prim <strong>de</strong>ls dos no va trigar a trobar refugi entre les branques d'un arbre, però el seu amic,<br />
massa gras, no va po<strong>de</strong>r fer el mateix.<br />
- Dóna'm la mà i puja'm! - Va suplicar - Corre! Afanya't!<br />
- No puc! - va replicar el més prim mentre pujava cada cop més amunt - Si ajudo a algú tan gras<br />
com tu, corro el risc <strong>de</strong> caure .. i no vull que l'ós em <strong>de</strong>vori!<br />
La temible fera guanyava terreny poc a poc. De la seva boca en sortien rugits temibles, i cada<br />
vegada s'anaven apropant més a l'homenet gras. Però <strong>de</strong> sobte, es va <strong>de</strong>ixar caure a terra.<br />
"He sentit a dir que un ós mai ataca un cadàver" - es va dir per a ell, el viatger - "Em faré el mort".<br />
Immòbil, es va fer el mort, mentre l'ós l'anava ensumant. Després l'animal se'n va anar, realment<br />
convençut que l'home estava mort.<br />
Quan l'ós se n'havia anat, l'altre viatger va baixar <strong>de</strong> l'arbre i va dir al seu amic:<br />
- Has tingut molta sort! Te n'has escapat pels pèls! Em pregunto per què se n'haurà anat l'ós. Fins<br />
i tot m'ha semblat que et xiuxiuejava alguna cosa a l'orella! - va dir - Què t'ha dit?<br />
- L'ós m'ha recomanat que no torni a viatjar, d'ara endavant, amb algú que només pensa en sí<br />
mateix i que no ofereix ajuda quan la teva vida està en perill. És en els moments difícils quan es<br />
reconeix els veritables amics.<br />
I amb aquestes paraules, l'home va seguir el seu camí sol.<br />
Lliçó: Aquell que només pensa en sí mateix, perd els seus amics
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
LA FINESTRA (conte popular)<br />
Conten d’un capellà que havia estat <strong>de</strong>stinat en una petita parròquia <strong>de</strong> muntanya, situada en un<br />
indret molt allunyat i molt <strong>de</strong>savinent. El paisatge hi era certament d’una bellesa singular, amb<br />
boscos verdíssims, espadats abruptes que el sol ponent envermellia i una gran vista sobre la<br />
plana llunyana. Però la vida hi transcorria més aviat monòtona i ensopida i el capellà, a qui el<br />
servei a la parròquia <strong>de</strong>ixava moltes hores <strong>de</strong> lleure, s’hauria estimat més anar a exercir el seu<br />
ministeri en un altre lloc no tan perdut i isolat <strong>de</strong>l món com aquell. Però passaven els anys i el<br />
trasllat que més d’un cop havia <strong>de</strong>manat no li acabava d’arribar mai.<br />
Un dia el senyor bisbe hi va pujar a fer la visita pastoral. Hi havia tres hores <strong>de</strong> mal camí, costa<br />
amunt, que el senyor bisbe va fer dalt d’una mula i així, és clar, es comprèn que fos el primer cop<br />
que hi pujava. El capellà el va sortir a rebre, amb tot el poble, i li va donar acolliment a la rectoria.<br />
El senyor bisbe feia uns grans elogis <strong>de</strong> la bellesa natural d’aquell poble, d’aquell paisatge agrest i<br />
muntanyenc. I el rector, davant d’aquells elogis, va acompanyar repetidament el senyor bisbe als<br />
dos finestrals <strong>de</strong> la rectoria, <strong>de</strong>s d’un <strong>de</strong>ls quals es podia admirar els penyals que tancaven la vall,<br />
i <strong>de</strong> l’altre, els grans boscos i la llunyania <strong>de</strong>l pla. Però quan ja feia diverses vega<strong>de</strong>s que el rector<br />
el duia d’una finestra a l’altra mostrant-li els atractius <strong>de</strong>l paisatge, el bisbe li va dir somrient:<br />
- El paisatge d’aquest poble és certament molt bonic. Però potser ja me l’heu ensenyat moltes<br />
vega<strong>de</strong>s, fill meu!<br />
- Ai, senyor bisbe! Si vostè amb tan poca estona ja se n’ha atipat, compti un servidor, amb els<br />
anys que fa que no me’n moc.<br />
I conten que al cap <strong>de</strong> poc temps el rector fou traslladat a un altre poble no tan isolat <strong>de</strong>l món.
Contes d’arreu <strong>de</strong>l món. Tipologia textual: narració<br />
País: Perú<br />
LA LLEGENDA DE HUASCARAN I HUANDOY<br />
El regne <strong>de</strong> la serralada <strong>de</strong>ls An<strong>de</strong>s al paradís <strong>de</strong> la Vall <strong>de</strong>l Callejón <strong>de</strong> Huaylas vivien els déus.<br />
El déu Suprem, Inti ( el sol), tenia una filla anomenada Huandoy.<br />
Huandoy era tan bonica com una tendra i fresca orquídia. El seu pare pensava casar-la per a tota<br />
l'eternitat amb un déu <strong>de</strong> bellesa similar i <strong>de</strong> les mateixes virtuts. Però al cor <strong>de</strong> la vall, dins el<br />
poblat <strong>de</strong>ls Yungas, Yungay, hi vivia un gentil i valent príncep mortal, anomenant Huascarán, que<br />
es va enamorar profundament <strong>de</strong> la bonica Huandoy. La Huandoy corresponia el gran amor <strong>de</strong>l<br />
príncep. Es trobaven d'amagat, eren feliços i sentien una forta passió i tendresa l' un per l'altre.<br />
Quan el déu pare va assabentar-se <strong>de</strong>ls amors entre la seva filla i el príncep mortal, li va suplicar<br />
que ho <strong>de</strong>ixés, que viure amb un príncep mortal no era convenient per a una <strong>de</strong>essa. La passió<br />
<strong>de</strong>ls joves prínceps era superior a les súpliques <strong>de</strong>l pare als seus consells i sermons.<br />
Tan gran va ser la ràbia que va sentir el déu suprem, Inti, davant la força d'aquest amor amb un<br />
mortal, que va maleir la parella d'amants i els va con<strong>de</strong>mnar per sempre i per a l'eternitat a viure<br />
separats. Els va convertir en dues grans muntanyes <strong>de</strong> granit i els va cobrir <strong>de</strong> neus perpètues per<br />
a calmar la seva ar<strong>de</strong>nt passió. Entremig <strong>de</strong> les dues muntanyes va situar una vall estreta i<br />
profunda per tal que estiguessin totalment aïllats. En la seva fúria, el déu pare va elevar les<br />
muntanyes a una alçada majestuosa, per tal que els prínceps, per sempre més, es puguin veure,<br />
però mai més no es puguin arribar a tocar.<br />
Els enamorats ploren pel seu dolor, fonen gota a gota la neu que els cobreix i els seus plors<br />
d'amor s'uneixen en un llac <strong>de</strong> color blau turquesa per tota l'eternitat. Aquest llac rep el nom <strong>de</strong><br />
Llanganuco i el trobareu si un dia aneu al Perú, a una altitud <strong>de</strong> 3.400 metres sobre el nivell <strong>de</strong>l<br />
mar. Les muntanyes, que porten el nom <strong>de</strong>ls prínceps Huandoy i Huascaran, tenen una altitud <strong>de</strong><br />
6.560 metres i 6.768 metres, són les muntanyes més altes <strong>de</strong> la vall i <strong>de</strong> tot el país.<br />
I llegenda contada llegenda acabada.<br />
Luís Rodríguez Ortiz. Llegenda <strong>de</strong>ls yungas <strong>de</strong> Yungay-Ancast (Perú)
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
La metamorfosi<br />
Poc <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong>l nomenament d’en Pep Guardiola com a entrenador <strong>de</strong>l Barça escrivia un article<br />
titulat “L’any que ve, tampoc” en el que expressava els meus dubtes sobre la capacitat <strong>de</strong>l noi <strong>de</strong><br />
Santpedor per redreçar la situació. Es jugaven en aquells moments les darreres jorna<strong>de</strong>s <strong>de</strong> la<br />
lliga i l’afeccionat <strong>de</strong>sitjava que s’acabés ja aquell malson. Res convidava a l’esperança malgrat<br />
saber-se el conductor <strong>de</strong>l nou projecte. Els jugadors estaven cansats o <strong>de</strong>smotivats o les dues<br />
coses al mateix temps. Es parlava <strong>de</strong> mal ambient al vestidor. Els mitjans esmolaven els ganivets<br />
contra algun o altre jugador. Ronaldinho no jugava. Es parlava <strong>de</strong> donar el passaport a Deco i<br />
Eto'o. Henry enyorava la seva filla.<br />
Però cinc mesos <strong>de</strong>sprés, mentre escric aquestes ratlles, la situació ha canviat radicalment.<br />
L’eruga lenta i parsimoniosa que s’arrossegava pels camps <strong>de</strong> tota Espanya s’ha convertit en una<br />
esplèndida papallona, ràpida, imprevisible que vola cap a l’àrea rival al primer toc. Els dubtes ara<br />
els té el contrincant: No sap si li ha passat per sobre una piconadora o un tren <strong>de</strong> merca<strong>de</strong>ries. I<br />
els porters reben els gols a cabassos i els queda una cara <strong>de</strong> babau que amaga un pensament:<br />
“No hauria d’haver creuat mai el Llobregat” (o la Diagonal en un cas ben concret). El Barça té<br />
pressa per resoldre els partits i es planta davant la porteria contrària amb velocitat, amb filigranes,<br />
amb juga<strong>de</strong>s que tenen un punt <strong>de</strong> semblança amb algunes caramboles <strong>de</strong> billar artístic.<br />
I el públic al Camp Nou necessita pitet, amb els ulls ben oberts es pessiga la pell per comprovar<br />
que no és un somni. I oblida ràpidament les tempora<strong>de</strong>s en blanc, les festes priva<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />
Ronaldinho i les mocions <strong>de</strong> censura i xala d’allò més amb les galopa<strong>de</strong>s en ziga-zaga <strong>de</strong> Messi<br />
amb la pilota enganxada als peus amb cola ràpida, amb les incorporacions a l’atac d'Iniesta, que<br />
pot driblar l’adversari a dins l’àrea petita, amb la precisió mil·limètrica <strong>de</strong> les passa<strong>de</strong>s <strong>de</strong> Xavi,<br />
amb la rotunditat <strong>de</strong> les <strong>de</strong>finicions d'Eto'o que va estar a punt <strong>de</strong> sortir <strong>de</strong>l club, amb les curses<br />
d’obstacles d'Alves arribant fins a l’altre extrem <strong>de</strong>l camp. I sobre tot, amb la implicació, amb el<br />
coratge, amb la pressió que afoga al rival a totes les línies <strong>de</strong>l camp. I et preguntes com és<br />
possible que aquests jugadors als quals els sobra mitja part per a guanyar i meravellar siguin els<br />
mateixos que conformaven aquell equip lent i avorrit <strong>de</strong> l’any passat.<br />
Un relat <strong>de</strong> Copèrnic
Relats escrits per nois i noies Tipologia textual: narració<br />
LA MUNTANYA<br />
Hi havia una vegada una noia d'uns 25 anys, que vivia en un poble envoltat d'un bosc. Aquesta<br />
noia tenia un somni, pujar dalt d'una muntanya. Cada dia, es vestia i sortia dient: avui sí que hi<br />
pujaré. Un dia, va començar a traspassar el bosc, però llavors va caure per un barranc. Només es<br />
va fer unes quantes rasca<strong>de</strong>tes, però va <strong>de</strong>cidir fer el camí <strong>de</strong> retorn cap a casa seva. L'en<strong>de</strong>mà,<br />
va tornar a sortir i aquest cop quan estava a mig camí, va començar a ploure, una pluja no gaire<br />
intensa. La noia va tornar enrere per por <strong>de</strong> refredar-se. I així van passar uns quants dies, la noia<br />
iniciava el caminet que ja es coneixia, però sempre trobava una excusa o una altra per <strong>de</strong>sfer el<br />
camí. I un bon dia, va dir-se: "no podré pujar-hi mai a aquella muntanya, i això que m'havia fet<br />
tantes il·lusions d'arribar al cim", i va <strong>de</strong>cidir dir a tothom: "ho he aconseguit, he pujat dalt <strong>de</strong>l cim".<br />
Van passar uns anys, la noia continuava fent la seva vida al poble. Semblava que la i<strong>de</strong>a <strong>de</strong> fer el<br />
cim <strong>de</strong> la muntanya, ja l'havia oblidat. Fins que un dia, van tenir a casa uns convidats. El cosí<br />
Tomàs, durant el sopar, els va explicar, tot cofoi, com un dia d'estiu, s'havia posat les xiruques i<br />
havia fet el cim. La noia va <strong>de</strong>senterrar aquell somni <strong>de</strong> l'oblit. Tot i que, <strong>de</strong> moment, no es va<br />
posar les xiruques.<br />
Un dia que ella va anar a comprar , quan anava <strong>de</strong> camí, es va topar amb un vell ermità, i li va dir:<br />
"Ja sé que tens un somni, si no ho intentes mai, mai sabràs si ho aconseguiràs. Tot <strong>de</strong>pèn <strong>de</strong> tu."<br />
La noia es va quedar callada i pensativa, "i si tingués raó aquest vell ermità?". I dit i fet, l'en<strong>de</strong>mà,<br />
un diumenge assolellat, es va penjar una motxilla a l'esquena, i es va calçar les xiruques. I camina<br />
que caminaràs, i finalment, va arribar al cim.<br />
Lliçó: pots aconseguir tot el que et proposes, si treballes <strong>de</strong> valent.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
LA PERDIU I <strong>ELS</strong> SEUS FILLS<br />
Una família <strong>de</strong> perdius vivia en un camp <strong>de</strong> blat. Cada dia, la mare, abans <strong>de</strong> sortir a buscar<br />
menjar per als seus fills, els feia aquesta recomanació:<br />
- Fills meus, no sortiu mai d'entre les espigues; us podrien veure; a més, heu d'escoltar tot el que<br />
sentiu dir.<br />
Els fills <strong>de</strong> la perdiu obeïen; no es movien d'entre el blat i escoltaven tot el que es <strong>de</strong>ia. Un dia van<br />
sentir un home que es mirava el camp i <strong>de</strong>ia al seu fill.<br />
- Demà segarem; el blat ja és madur, les espigues ja rossegen. Avisa els nostres veïns que<br />
vinguin a donar-nos un cop <strong>de</strong> mà.<br />
Els fills <strong>de</strong> la perdiu van tenir molta por i van explicar a la seva mare tot el que havien sentit. Ella,<br />
però, ells va tranquil·litzar i els va dir:<br />
- No tingueu por, <strong>de</strong>mà no segaran.<br />
I va tenir raó, perquè el dia següent només es van presentar el pare i el fill. El pare va dir:<br />
- Els veïns no ens volen ajudar i el blat s'ha <strong>de</strong> segar. Avisa els nostres parents que vinguin a<br />
ajudar-nos.<br />
Els fills <strong>de</strong> la perdiu es van espantar. Però, quan la mare va tornar amb el menjar, va tranquil·litzarlos<br />
altra vegada:<br />
- No tingueu por; <strong>de</strong>mà tampoc no segaran.<br />
També aquest cop va tenir raó. Al dia següent només van sentir els dos homes, pare i fill, que<br />
<strong>de</strong>ien:<br />
- Ningú no ens ajuda, fill. Ni amics ni parents, i ja és temps <strong>de</strong> segar. Ho farem tu i jo sols encara<br />
que ens rebentem <strong>de</strong> cansament.<br />
Els fills <strong>de</strong> la perdiu explicaren aquesta conversa a la seva mare, la qual els va dir:<br />
Fills meus, prenem les nostres coses i anem-nos-en en un altre lloc. Mentre els pagesos s'han<br />
refiat <strong>de</strong>ls altres, jo ja sabia que no segarien; però ara que han <strong>de</strong>cidit fer-s'ho ells, ho faran <strong>de</strong><br />
<strong>de</strong>bò.<br />
Adaptació <strong>de</strong> la faula i dibuix: Àngel Vergés i Gifra
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: text narratiu<br />
LA PRINCESA I EL PÈSOL<br />
Un jove príncep <strong>de</strong>sitjava casar-se, però amb una princesa <strong>de</strong> veritat. Havia recorregut els set<br />
mars, escalat totes les muntanyes <strong>de</strong>l món i lluitat amb els més ferotges dracs, per po<strong>de</strong>r trobar<br />
una princesa <strong>de</strong> <strong>de</strong>bò, però no havia tingut èxit. I és que totes tenien un <strong>de</strong>fecte: unes eren molt<br />
grasses, les altres massa primes, altres eren molt altes, altres molt baixes, algunes tenien el nas<br />
molt gran, i d'altres molt petit. En fi ...<br />
Després <strong>de</strong> cinc anys <strong>de</strong> buscar, el príncep va tornar al seu reialme molt trist i va dir que al món no<br />
hi havia princeses biniques. I <strong>de</strong>sprés d'això va <strong>de</strong>cidir tancar-se a la torre més alta <strong>de</strong>l castell.<br />
Dies més tard, en un dia amb una forta tempesta, algú va trucar la porta <strong>de</strong>l palau. Com que els<br />
criats estaven molt espantats pels llamps que queien per la tempesta, el mateix Rei va haver<br />
d'anar a obrir la porta.<br />
Quan ho va fer, va veure a una bonica jove amb un bonic vestit <strong>de</strong> seda blau, teixit amb fils d'or i<br />
sabatilles <strong>de</strong> vidre. La noia estava tota mullada i les seves sabates <strong>de</strong>ixaven anar aigua cada<br />
vegada que feia una passa. A més, les trenes fetes amb el seu preciós cabell negre s'havien<br />
convertit en dues cataractes per les que queien raigs d'aigua.<br />
"Sa majestat, sóc una princesa i estic perduda. Podria passar la nit al seu palau?", va dir la jove<br />
fent una reverència. "Una princesa? va pensar el rei, doncs anem a veure si és cert". El Rei es va<br />
endur la princesa a una <strong>de</strong> les estances per tal que es canviés la seva roba humida.<br />
Mentrestant, el rei va or<strong>de</strong>nar als seus servents que preparessin una <strong>de</strong> les habitacions <strong>de</strong>l palau i<br />
posessin sobre el llit <strong>de</strong>u matalassos i <strong>de</strong>u cobrellits. Una vegada va estar fet, va posar al fons <strong>de</strong>l<br />
primer matalàs un pèsol. L'en<strong>de</strong>mà, el Rei va entrar a l'habitació <strong>de</strong> la princesa i li va preguntar :<br />
"Com has passat la nit?" I la princesa va contestar: "Molt malament, hi havia alguna cosa dura al<br />
llit que no em va <strong>de</strong>ixar dormir".<br />
El Rei va <strong>de</strong>ixar anar una gran rialla i va sortir <strong>de</strong> l'habitació cridant per tot el palau: "És una<br />
princesa <strong>de</strong> veritat, És una princesa <strong>de</strong> veritat! Només una princesa <strong>de</strong> veritat pot ser tan sensible<br />
com per a sentir un pèsol en el fons <strong>de</strong> 10 matalassos". Va pujar fins a la torre més alta <strong>de</strong>l castell<br />
on hi havia el seu fill i li va explicar el que havia passat.<br />
Els dos van riure i ballar. El príncep es va canviar <strong>de</strong> roba i va baixar a la torre per conèixer la<br />
princesa. Quan va entrar a l'habitació i la va veure, ella el va mirar i en aquest instant tots dos van<br />
saber que estaven fets l'un per l'altre.<br />
Dues setmanes <strong>de</strong>sprés es va celebrar el casament a palau i hi va haver una gran festa que va<br />
durar tota una setmana.<br />
El príncep i la princesa visqueren feliços per sempre i el pèsol va ser enviat a un museu <strong>de</strong>l regne.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
LA SOPA D’ALL<br />
Un dia el rei Jaume anava <strong>de</strong> cacera. Es va perdre i es va quedar sol i separat <strong>de</strong> tota la gent.<br />
Volta que voltaràs per tal <strong>de</strong> veure si podia orientar-se, com més voltava i caminava més s’anava<br />
separant <strong>de</strong>ls seus companys. Després <strong>de</strong> moltes hores va començar a tenir gana <strong>de</strong> <strong>de</strong>bò; per fi<br />
va fer cap a una casona mig enrunada en la qual hi vivia una velleta sola i pobra com una rata, i<br />
tan vella que quasi bé no es podia valer. El rei li va <strong>de</strong>manar si tenia alguna cosa per menjar; però<br />
aquella bona dona tota espantada en veure a casa seva un cavaller tan distingit i elevat, ni va<br />
saber què dir-li ni què fer. El rei empès per la gana, va obrir un calaix d’una taulota i hi va trobar un<br />
rosegó <strong>de</strong> pa sec com un os. Entre mil altres rampoines va trobar una cabeça d’alls i, sense haverse’n<br />
vist mai <strong>de</strong> tan fresques, el rei va posar al foc una cassola tota fumada que corria per allí i va<br />
fer una sopa d’all, que va trobar boníssima i gustosa com si mai en tota la seva vida no hagués<br />
menjat res <strong>de</strong> millor.<br />
Aplacada la gana, el rei li va donar una moneda d’or a la velleta perquè pogués comprar-se menjar<br />
i se n’anà, aviat va trobar-se amb un escamot <strong>de</strong> la seva gent que el cercava i varen tornar cap a<br />
palau.<br />
El record <strong>de</strong>liciós d’aquella sopa d’all va mantenir-se viu en ell. I sempre pensava que si ell que<br />
no hi entenia gens ni mica <strong>de</strong> guisofis, havia fet unes sopes tan suculentes i saboroses, com les<br />
faria el seu cuiner, que era un gran mestre en l’art <strong>de</strong> cuinar! I el dia que li escaigué cridà el cuiner<br />
i li manà que fes una sopa d’all. El cuiner tot sorprès per aquell encàrrec, complí el manament reial<br />
i portà les sopes a taula. El rei les tastà i encara escup ara; les va trobar insípi<strong>de</strong>s i sense cap<br />
mena <strong>de</strong> gust. Cridà tot seguit el cuiner i, tot enfurismat, preguntà com havia fet les sopes i era<br />
tant gran la seva indignació que manà que el pengessin per poca traça i mal cuiner.<br />
Els cortesans que tenien més influència amb el rei varen córrer per fer-li veure que si havia trobat<br />
tan exquisi<strong>de</strong>s les sopes que s’havia menjat al mig <strong>de</strong>l bosc no era pas perquè fossin millors que<br />
les que li havia portat el cuiner, sinó perquè aquell dia portava una gran gana. Després <strong>de</strong> rumiarhi<br />
una bona estona el rei es donà per convençut i perdonà el cuiner. També va pensar que no era<br />
la millor cosa <strong>de</strong>l món enfadar-se per tan poca cosa i tan <strong>de</strong> pressa.
Relats escrits per nois i noies Tipologia textual: narració<br />
LA TOMBA OBLIDADA<br />
Dimarts tretze, el dia <strong>de</strong> la mala sort, al cementiri <strong>de</strong>l poble enterraven un familiar meu. Després<br />
<strong>de</strong> l'enterrament vaig anar a beure aigua a la font <strong>de</strong>l cementiri, la font tenia <strong>de</strong> nom: La tomba<br />
oblidada.<br />
Per què tenia aquell nom tan esgarrifós? M’hi vaig quedar una bona estona meditant fins que ja<br />
era tard i me'n vaig anar cap a casa. Va ser llavors que....<br />
- Oh no! m'havia <strong>de</strong>scuidat la caçadora al cementiri. Hi vaig tornar ràpidament i tot just vaig haver<br />
agafat la caçadora que vaig sentir un soroll sec: el porter <strong>de</strong>l cementiri acabava <strong>de</strong> tancar les<br />
enormes portes <strong>de</strong>l recinte. Jo vaig cridar i cridar, però <strong>de</strong> tots era sabut que l’enterramorts<br />
sor<strong>de</strong>java. Un cop allà tancat envoltat <strong>de</strong> més <strong>de</strong> 10.000 morts em vaig intentar escapar: saltant la<br />
tanca, fent un forat sota la porta,... però no va servir per a res.<br />
Va passar estona i <strong>de</strong> sobte vaig sentir unes veus d’ultratomba que <strong>de</strong>ien: et matarem, et<br />
matarem,... i seràs un <strong>de</strong> nosaltres. Qui passa la nit al cementiri es converteix en un mort vivent...<br />
Em vaig espantar i em vaig posar a córrer com un boig per tot el cementiri, fins que al final vaig<br />
anar a parar a aquella font, la tomba oblidada, i llavors, tot es va enfosquir. L'en<strong>de</strong>mà van trobar<br />
un nen mort que portava una caçadora negra al costat <strong>de</strong> la font.<br />
Aleix Burgués - 5è Primària CEIP Francesc Burniol - Argentona
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
LA VELLA I <strong>ELS</strong> LLADRES<br />
Això va anar i era, si era bé i sinó també, una vella que vivia als afores d’un poble. Una nit estava<br />
escalfant-se a la vora <strong>de</strong>l foc amb una única companyia <strong>de</strong> les roges flames.<br />
De sobte va sentir un soroll per dalt <strong>de</strong> la cambra i tota estanyada es va dir:<br />
- Què <strong>de</strong>u ser aquest soroll? O m’ho haurà semblat?<br />
Aleshores, va sentir molt clarament els passos que anaven d’aquí cap allà i es va adonar que eren<br />
una lladres que anaven a robar-li.<br />
Com que estava sola i no tenia ningú que la pogués ajudar, es va posar a pensar:<br />
- Què podria fer per tal <strong>de</strong> fer fugir aquests lladres? Ah! Ja ho sé!<br />
I sense pensar-s’ho més, se’n va anar a la porta <strong>de</strong> l’escala i començà a cridar:<br />
- Bernat, puja al terrat! Marieta, treu l’escopeta!<br />
- Martí, tira-li!<br />
- tu, Pere, pega-li al darrera!<br />
- Ramon, compta quants són!<br />
En sentir els crits <strong>de</strong> la vella, els lladres es van espantar molt i <strong>de</strong>ien:<br />
- Doncs no hi ha gent en aquesta casa... Ràpid! Anem-nos-en, que si ens agafen entre tots...<br />
Després, asseguda la vella vora el foc, va començar a riure amb grans rialla<strong>de</strong>s, i... conten que<br />
encara riu.<br />
Joan Ama<strong>de</strong>s, Folklore <strong>de</strong> Catalunya. Rondallística
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
LES BRUIXES I LES TEMPESTES<br />
A Castellar es diu que hi havia dos in drets on es reunien les bruixes. Un indret era el forn <strong>de</strong>l<br />
Cosidor, <strong>de</strong>l qual no en resta res, ni la masia, sols es conserva la font, situada sota la falda <strong>de</strong>l<br />
puig <strong>de</strong> la Creu. En aquest lloc es reunien les bruixes per anar cap a Cal<strong>de</strong>s <strong>de</strong> Montbui.<br />
Segons Joan Ama<strong>de</strong>s, en el Costumari Català, a Castellar es creia que a la nit <strong>de</strong> Sant Joan les<br />
bruixes es transformaven en mosques, així podien fer més el que volien. Amb la finalitat d'evitar<br />
els embruixaments o mals esperits a les masies hi havia el costum d'encendre quatre fogueres als<br />
quatre costats <strong>de</strong> la casa. També es <strong>de</strong>ia que " a la vigília <strong>de</strong> Sant Joan si s'anava al bosc, s'havia<br />
<strong>de</strong> procurar <strong>de</strong> no punxar-se amb la fulla <strong>de</strong>l boix grèvol, la qual es creia endimoniada, car el<br />
Diable se servia d'aquest arbustos per punxar el braç <strong>de</strong>ls qui es donaven a ell a fi <strong>de</strong> treure'ls la<br />
sang amb la qual havien <strong>de</strong> signar el pacte que establien ".<br />
Des <strong>de</strong> temps ençà es creia que les tempestes i pedrega<strong>de</strong>s eren provoca<strong>de</strong>s per bruixes o<br />
bruixots. I per evitar-les molts pobles <strong>de</strong> Catalunya fins el segle XIX eren freqüents els tallanúvols,<br />
l'espantanúvols o esbarriabromes.<br />
Segons Joan Ama<strong>de</strong>s, Castellar <strong>de</strong>l Vallès va ser un <strong>de</strong>ls últims pobles que va tenir un tallanúvols<br />
com a funcionari públic. Aquest tocava unes campanes especials <strong>de</strong> bronze que tenien la propietat<br />
d'espantar i fer fugir els mals esperits que provocaven les tempestes. " Gent <strong>de</strong>l poble conta<br />
encara que passada la Guerra Civil, el sector anomenat el Pla, concretament al carrer <strong>de</strong> Sant<br />
Jaume, vivia un home anomenat Tomàs que, quan es preveia que s'apropava una gran tempesta,<br />
exercia els seus rituals. En una ocasió, en veure-la venir, va arribar <strong>de</strong>l camp a<strong>de</strong>letrat, va agafar<br />
<strong>de</strong> casa seva ganivets i va marxar cap el paratge <strong>de</strong> la riba <strong>de</strong> can Barba, concretament on avui es<br />
troba la plaça <strong>de</strong> la Miranda o <strong>de</strong>l Pito, i encarant-se a la tempesta, va començar els seus rituals<br />
amb llenties i amb gran gesticulació amb els ganivets encarats cap els núvols "<br />
( Prat 1997, 11-12 i 66-67 )
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
LES TERANYINES<br />
Sabeu per què els tapers eren tan amics <strong>de</strong> les aranyes i respectaven amb tanta religió les grises i<br />
<strong>de</strong>nses penjarelles que a poc a poc anaven omplint l’obrador <strong>de</strong> dalt a baix, fins a tocar gairebé en<br />
terra?<br />
És una <strong>de</strong> les coses més estranyes que mai s’hagin vist i un <strong>de</strong>ls records més vius <strong>de</strong> la meva<br />
infantesa.<br />
No passava setmana (i quan es donava una mala ratxa no passava dia, sobretot en els obradors<br />
<strong>de</strong>ls tapers per excel·lència, és a dir, els homes que feien taps a mà), sense que algun d’ells, tot<br />
empenyent el carrat <strong>de</strong> suro al fil <strong>de</strong> la ganiveta, i fent-lo rodar per reformar-lo i treure’n, amb una<br />
traça gairebé d’un prestidigitador, el tap perfecte, no hi <strong>de</strong>ixés sense voler enganxats els dits o el<br />
palmell.<br />
La sang brollava <strong>de</strong> seguida; ja és sabut que les mans en són plenes.<br />
A qualsevol altre ofici, l’acci<strong>de</strong>nt hi hauria produït esglaí i alarma generals.<br />
En uns segons, la ganiveta traïdora, la peça <strong>de</strong> suro, la banqueta i la cadira <strong>de</strong>l treballador, la roba<br />
que duia posada i el terra, quedaven tenyits <strong>de</strong> sang. Però els altres tapers ni se n’adonaven,<br />
atens a la pròpia feina i al propi risc. Només algú <strong>de</strong> la vora mig girava la vista cap a l’acci<strong>de</strong>ntat i li<br />
<strong>de</strong>ia : “I doncs, Cisquet, que t’has <strong>de</strong>ixat haver amb l’ham <strong>de</strong> mosca?..Vols que t’ajudi?” I la major<br />
part <strong>de</strong> les vega<strong>de</strong>s el ferit ni donava resposta.<br />
Ho <strong>de</strong>ixava tot, eina i treball, s’alçava <strong>de</strong> la cadireta, espolsava la mà ferida per treure’n la llefiscor,<br />
i agafant un bon manyoc <strong>de</strong> teranyines, el més espès possible, com si fos una troca porosa o un<br />
tou <strong>de</strong> cotó fluix, se’n tapava el tall, per més ample que fos i per fons que tingués, i amb un<br />
esqueix <strong>de</strong> tela vella (sempre en tenien tot <strong>de</strong> parracs a punt) o una tira d’arpillera, treta <strong>de</strong> les<br />
saques <strong>de</strong> cànem on s’embalaven les taps, embenava ben bé, s’hi passava un lligam <strong>de</strong> cordill i<br />
cura feta!<br />
Era un disbarat? No ho sé: només puc dir que ho he vist fer dotzenes <strong>de</strong> vega<strong>de</strong>s, sense que mai<br />
m’hagin dit que aquesta mena <strong>de</strong> cura <strong>de</strong> cavall acabés malament. Al contrari: les teranyines<br />
serien tan brutes <strong>de</strong> pols com vulgueu; el que jo puc assegurar és que n’eren tan plenes i<br />
espesses <strong>de</strong> dos o tres dits, i velles potser d’anys, que semblaven confites. Però el cert és que<br />
tancaven les feri<strong>de</strong>s miraculosament, sense haver d’anar a l’apotecari ni al metge.<br />
Agustí Calvet (Gaziel)
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
Conten que una vegada, en un poblet molt allunyat <strong>de</strong>ls Pirineus, hi vivien dos amics. Un dia, un<br />
d’ells se’n va anar a fer fortuna a Amèrica, i quan s’acomiadava <strong>de</strong> l’altre li va dir:<br />
-¿Què vols que et porti d’Amèrica?<br />
L’altre, com que havia sentit a parlar <strong>de</strong>ls lloros i <strong>de</strong> tan bé com xerraven, li va contestar:<br />
-Porta’m un lloro.<br />
Al cap d’uns, anys l’amic va tornar d’Amèrica. Quan va ser a Barcelona es va recordar que no<br />
havia pensat en la promesa que havia fet al seu amic. Va buscar un lloro, però no en va trobar<br />
cap, i va pensar: ”com que no ha vist mai cap lloro,tant se valdria que li portés un mussol”.<br />
Tal dit, tal fet. Se’n va a una parada d’ocells <strong>de</strong> la Rambla, compra un mussol i l’hi envia.<br />
Passat un temps va anar al seu poble, i el seu amic li va dir que havia rebut el lloro. Ell no va<br />
saber què respondre i li va dir tot embarbussant-se:<br />
-I què, ¿ja parla?<br />
-De parlar, no ho fa encara -va respondre l’amic-; però així que sent parlar, escolta i s’hi fixa molt.<br />
Jacint Verdaguer (adaptació)<br />
EL EL LLORO<br />
LLORO
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
M’HAS CONVENÇUT<br />
Hi havia una vegada un elefantó molt jove que s’havia fet amic d’una llebre grossa i<br />
robusta. Un dia, la llebre va preguntar a l’elefant qui era, segons ell, el més gran <strong>de</strong> tots<br />
dos.<br />
- Et vols riure <strong>de</strong> mi? – va respondre l’elefantó mirant-se la llebre amb <strong>de</strong>s<strong>de</strong>ny -. Per<br />
<strong>de</strong>scomptat que sóc jo. Tu amb prou feines treus el cap per damunt <strong>de</strong> les mates, en canvi<br />
jo, sóc més alt que els arbustos i amb la trompa puc arribar ala capçada <strong>de</strong>ls arbres.<br />
- Com goses dir això? Jo sóc la més gran i t’ho <strong>de</strong>mostraré. Mira, anirem al poblat i ho<br />
preguntarem als homes. Ells són més savis que nosaltres i podran resoldre la nostra<br />
disputa.<br />
Abans que arribessin al poblat, els homes i les dones que s’anaven encreuant pel camí, en veure<br />
una parella tan original, van començar a comentar: “Ep! Mira, una cria d’elefant! Que petit que és!”,<br />
“Però, heu vist aquesta llebre? És enorme, mireu quines potes que té!”, “Mai no havia vist una<br />
llebre tan gran! I quines orelles! Fixeu-vos com aixeca el cap.”<br />
La llebre va consi<strong>de</strong>rar que no calien més raons.<br />
- Ho has sentit? Tu ets petit i jo sóc gran. Tenia raó jo.<br />
L’elefantó no va saber què dir. A ell li continuava semblant que la seva amiga era més petita que<br />
ell... Però això no obstant, li acabava <strong>de</strong> <strong>de</strong>mostrar el contrari.<br />
Va sospirar, resignat.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
MARIA LA BRUIXA (I)<br />
Durant les vacances, en Max va conèixer la que seria la seva millor amiga, la Maria. Era una nena<br />
misteriosa, però molt agradable. Li agradava la màgia, i la practicava. El que no sabia el nen, era<br />
que estava estudiant per a ser una bruixa bona.<br />
Anava a l'acadèmia <strong>de</strong> bruixeria <strong>de</strong>l Bruixot Pilot. Hi anaven nens i nenes <strong>de</strong> tota la comarca<br />
perquè era la millor però ho havien <strong>de</strong> portar en secret, per això en Max no n'havia <strong>de</strong> saber res.<br />
Un dia el noi va anar a jugar a casa <strong>de</strong> la Maria, i mentre la nena era a la cuina, preparant el<br />
berenar, va començar a xafar<strong>de</strong>jar per tota la casa. Hi havia moltes figures, i mobles antics, que a<br />
en Max li cridaven molt l'atenció, ja que només n'havia vist d'iguals a les pel·lícules.<br />
Va pujar per una escala <strong>de</strong> cargol fins a arribar a les golfes, on encara n'hi havia més <strong>de</strong> coses.<br />
Però el que li va cridar més l'atenció, va ser un canelobre daurat i brillant, que <strong>de</strong>stacava entremig<br />
<strong>de</strong> tanta pols i teranyines. S'hi va apropar, i sense que ell se n'adonés el va absorbir i se’l va<br />
emportar al món daurat.<br />
Un cop allà el seu aspecte va canviar, també es va tornar daurat. Es va espantar força i va<br />
començar a cridar la Maria... Però la nena no el podia sentir, tot i que, en fer estona que no el veia<br />
el va buscar per tota la casa. Quan ja ho havia regirat tot buscant-lo, va veure la porta <strong>de</strong> les<br />
golfes oberta i es va témer el pitjor. Els oncles <strong>de</strong> la nena, el Bruixot Pilot, la Bruixa Muixa, la<br />
Bruixa Piluixa i la Bruixa Fluixa, li havien dit que no hi entrés per res <strong>de</strong>l món allà dins i sempre ho<br />
tenien tancat amb clau, per això era estrany que estigués obert. La Maria no s'atrevia a entrar, i<br />
sabia que en Max era allà dins i va <strong>de</strong>cidir anar volant amb la seva escombra cap a l'acadèmia on<br />
treballaven els seus oncles. Mentrestant, el nen voltava pel món daurat fent amics, no li<br />
<strong>de</strong>sagradava aquell lloc, però tenia gana i tot el que hi havia per menjar era d'or.<br />
- Mengem perles daura<strong>de</strong>s, i maduixes d'or, nosaltres,...en vols una?- Li va preguntar un follet,<br />
també daurat, és clar.<br />
Però a en Max, no li venien gaire <strong>de</strong> gust, i amablement les va rebutjar i va seguir el seu camí,<br />
potser hi havia alguna porta per po<strong>de</strong>r sortir d'allà.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
MARIA LA BRUIXA (II)<br />
Mentre, la Maria ja era a l'acadèmia, explicant-t’ho tot als seus oncles, que van començar a<br />
discutir, per saber qui s'havia <strong>de</strong>ixat la porta oberta <strong>de</strong> les golfes, quan sabien que era tant<br />
perillós...<br />
-Prou!!- va cridar la nena,- ara, això ja no importa! Hem d'anar a salvar en Max, i si no pareu <strong>de</strong><br />
discutir, potser serà massa tard.-<br />
Les tres bruixes van donar-li la raó a la nena, van agafar les escombres, i en un tancar i obrir d'ulls<br />
ja eren a les golfes. El bruixot Pilot, va haver <strong>de</strong> quedar-se a l'escola amb els alumnes, però els va<br />
dir que si calia, tancaria i aniria a ajudar-les, només li havien <strong>de</strong> dir.<br />
Es van protegir amb un camp magnètic, perquè el canelobre no les absorbís, i van començar a<br />
negociar l'alliberament d'en Max.<br />
- Molt bé, què vols a canvi <strong>de</strong>l nen?- va preguntar la Bruixa Muixa.<br />
- Ja ho sabeu, el que vull,...vull que hem <strong>de</strong>sfeu <strong>de</strong>l meu encanteri i tornar a ser un més <strong>de</strong><br />
vosaltres.-<br />
- Això, ja saps que no pot ser, vas fer servir la màgia per fer malifetes, i has <strong>de</strong> pagar la teva<br />
con<strong>de</strong>mna- Va dir la Piluixa.<br />
- Doncs el nen, es queda aquí a dins, si no perquè xafar<strong>de</strong>java...-<br />
Llavors la Bruixa Fluixa va tenir una i<strong>de</strong>a, si donava la seva paraula <strong>de</strong> no fer servir la màgia per a<br />
fer el mal, aleshores, el farien tornar, però l'encanteri, tornaria a produir-se a la més mínima<br />
maldat.<br />
Tots, hi van estar d'acord, i sense adonar-se’n, en Max tornava a ser dins la cuina amb la seva<br />
amiga, mentre que a dalt, a les golfes, tres bruixes i un aprenent <strong>de</strong> bruixot, reprenien una amistat<br />
i un <strong>de</strong>ure, <strong>de</strong>sapareixent ràpidament, per anar a parar a la gran acadèmia <strong>de</strong> bruixeria <strong>de</strong>l Bruixot<br />
Pilot, que els va rebre amb els braços oberts, i amb un munt <strong>de</strong> consells per donar.<br />
En Max, una mica atordit, va explicar el què creia que havia somiat, a la seva amiga, mentre<br />
berenaven.<br />
- Perquè, en aquesta casa, no n'hi ha <strong>de</strong> golfes, oi?
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
No, tu no tens pas nom<br />
-Posa’t al meu lloc –em va <strong>de</strong>manar-, què faries? Em vaig posar al seu lloc. Bé, si més no, ho vaig<br />
intentar. La Berta era jove, intel•ligent, però s’havia quedat sense feina. M’havia vingut a <strong>de</strong>manar<br />
consell, érem amigues. Crec, però, que més aviat volia escoltar la pròpia veu. Li vaig dir que era<br />
ella qui havia <strong>de</strong> <strong>de</strong>cidir. Pobre ajuda! Havia d’enfrontar-se sola a la <strong>de</strong>cisió que l’estava esperant,<br />
per què en Guillem, el seu estimat Guillem, s’havia fet fonedís tan bon punt ella li va comunicar el<br />
seu estat<br />
La família <strong>de</strong> la Berta era catòlica fins al moll <strong>de</strong> l’os. M’ho va recordar, amb ràbia. Després va<br />
quedar trista, pensarosa durant uns minuts eterns. Finalment, li sortí un murmuri, una dolça<br />
entonació: “No, no, tu no tens pas nom, ets poc més que un pensament... M’encoratjo, em<br />
ren<strong>de</strong>ixo, t’he estimat <strong>de</strong>s que existeixo... No és teu només el suplici, junts anem al sacrifici... No,<br />
no, tu no tens pas nom”. La lletra punyent d’aquella cançó es feia present en la mirada sense<br />
esperança <strong>de</strong> la meva amiga.<br />
-Ja ho he <strong>de</strong>cidit –digué, amb un fil <strong>de</strong> veu–. Demà aniré a la clínica a l’hora convinguda.<br />
Potser no havia sabut posar-me al seu lloc, però em vaig posar al seu costat. Vaig <strong>de</strong>ixar-ho tot i<br />
la hi vaig acompanyar.<br />
Un relat <strong>de</strong> Joana Carner
Contes d’arreu <strong>de</strong>l món Tipologia textual: narració<br />
País: Mauritània<br />
PER QUÈ <strong>ELS</strong> GOSSOS PERSEGUEIXEN <strong>ELS</strong> COTXES<br />
Tothom a l'Oest d'Àfrica sap per què els gossos persegueixen els cotxes.<br />
Fa algun temps quan els cotxes van arribar per primera vegada als camins, un burro, una cabra i<br />
un gos van agafar un taxi.<br />
Estaven molt, molt lluny <strong>de</strong>l poblet on vivien.<br />
Quan van arribar al primer poble, el burro va tocar l’espatlla <strong>de</strong>l xofer i li va dir. "Aquí baixo jo.<br />
Quant li <strong>de</strong>c?"<br />
"Són tres mil francs," va replicar el taxista.<br />
El burro va pagar, i van romandre en el cotxe la cabra i el gos.<br />
La cabra no va estar-hi molt <strong>de</strong> temps més. Va sortir <strong>de</strong>l taxi, i es va perdre en la malesa.<br />
Per fi el gos va arribar al seu <strong>de</strong>stí. "Quant és?" va preguntar. "Són tres mil francs," va contestar el<br />
taxista.<br />
El gos va treure un bitllet <strong>de</strong> cinc mil francs. El xofer el va prendre i va arrencar el seu cotxe<br />
veloçment, rient amb grans rialla<strong>de</strong>s.<br />
És per això que un burro, una cabra i un gos reaccionen tan diferent en veure a un cotxe acostantse<br />
pel camí.<br />
El burro roman just on es troba. Deixant al xofer maniobrar al seu voltant. Sap que ja va pagar, i<br />
que no ha fet res roí, per la qual cosa no ha d'avergonyir-se.<br />
Al moment que un cotxe s'apropa per un camí on es troba una cabra, aquesta escaparà a tota<br />
velocitat, perquè sap que no va pagar la tarifa, i que el taxista l'està buscant per cobrar els seus<br />
diners.<br />
Però els gossos passen els dies sencers perseguint cotxes, buscant a aquell xofer que en aquella<br />
ocasió els va estafar.
Contes I llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
LA LLEGENDA DEL PORC SENGLAR<br />
Temps era temps que, en un poble <strong>de</strong>l Bages<br />
anomenat Artés, hi havia una masia: la masia<br />
<strong>de</strong> can Coma. Es trobava situada dalt d'un turó<br />
envoltada <strong>de</strong> boscos d'alzines, pins pinyoners,<br />
roures i abundant sotabosc. Hi havia els<br />
animals propis <strong>de</strong> la zona: conills, llebres,<br />
guineus, talps, esquirols, perdius, ...I també<br />
algun porc senglar.<br />
No cal dir que amb aquest bé <strong>de</strong> Déu <strong>de</strong><br />
bestiar, l'amo, que era un excel·lent caçador,<br />
dia sí, dia també, ja el tenies amb el sarró i<br />
l'escopeta a veure què trobava.<br />
Un matí d'hivern, mentre el pagès mirava <strong>de</strong>s<br />
<strong>de</strong> la finestra els camps, que just començaven<br />
a germinar, va veure com un senglar li feia<br />
malbé tot el sembrat.<br />
- Casum l'olla! - va exclamar.<br />
I sense pensar-s'ho dues vega<strong>de</strong>s, agafa l'escopeta i baixa com un llamp. Ja us po<strong>de</strong>u imaginar<br />
amb quines intencions... Apunta, prem el gallet i... diantre! Estava <strong>de</strong>scarregada. S'ajup, agafa una<br />
gla, la posa a l'escopeta com a munició i...<br />
El porc senglar, en sentir l'impacte, fuig cames aju<strong>de</strong>u-me. El pagès, <strong>de</strong>cebut, va entrar capcot i<br />
amb la cua entre les cames a casa seva.<br />
I van passar els dies, els mesos, els anys... Quan ja ningú no es recordava d'aquell fet, va<br />
aparèixer al bosc <strong>de</strong> can Coma un porc senglar amb una alzina al bellmig <strong>de</strong> l'esquena. Feia goig<br />
<strong>de</strong> veure la mare porc senglar espolsant l'alzina per tal que els garrinets, <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> mamar,<br />
tinguessin unes bones postres!<br />
Vet aquí que la història fina<br />
ue la història es va acabar,<br />
<strong>de</strong>l porc senglar i l'alzina<br />
<strong>de</strong> l'alzina i el senglar.
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
QUÈ HI PODRÍEM FER?<br />
Sabeu aquell conte oriental tan bonic, que ens parla d’un mandarí (xinès, és clar), que una nit va<br />
somiar que era una papallona i l’en<strong>de</strong>mà, en <strong>de</strong>spertar-se, no sabia si era un mandarí o una<br />
papallona?<br />
Doncs això no és res: a darreries <strong>de</strong> l’any passat, vaig conèixer un comerciant <strong>de</strong>l Port <strong>de</strong> la Selva<br />
que va somiar que era una granota i, en llevar-se, va comprovar que era realment una granota. La<br />
seva senyora, esgarrifada, el va treure <strong>de</strong>l llit a cops d’escombra i <strong>de</strong> poc que no el <strong>de</strong>sgracia per<br />
sempre més. Sort van tenir <strong>de</strong>ls coneixements paranormals d’un farmacèutic (el nom <strong>de</strong>l qual em<br />
callo a petició <strong>de</strong> l’interessat) que amb quatre passa<strong>de</strong>s <strong>de</strong> mans i una beguda va aconseguir<br />
retornar el comerciant a la seva forma habitual.<br />
Però no ha quedat bé: les nits <strong>de</strong> lluna plena, rauca. I la seva senyora, que té estudis i és molt<br />
mo<strong>de</strong>rna, es vol divorciar. Sembla mentida com les històries, en passar d’Orient a Occi<strong>de</strong>nt,<br />
per<strong>de</strong>n cos i poesia.<br />
Pere Cal<strong>de</strong>rs
Contes d’arreu <strong>de</strong>l món. Tipologia textual: narració<br />
País: Xina<br />
SI-LING-XI<br />
Hoang-Ti, emperador <strong>de</strong> la Xina, estimava molt la seva dona Si-Ling-Xi. Volia que, quan no hi fos,<br />
tothom la recordés per sempre més.<br />
Un dia li va ensenyar un cuc <strong>de</strong> seda i li va dir:<br />
- Mira-te’l bé. A veure si <strong>de</strong>scobreixes si ens por fer algun servei;<br />
Així tothom es recordaria sempre <strong>de</strong> tu.<br />
Si-Ling-Xi es va <strong>de</strong>dicar a observar molt bé el cuc <strong>de</strong> seda i va <strong>de</strong>scobrir que aquesta animalons<br />
moren embolicats amb fils. Va <strong>de</strong>sfer aquells fils, els va filar, els va teixir i en va fer un mocador <strong>de</strong><br />
seda.<br />
També es va adonar que a les moreres hi havia molts cucs <strong>de</strong> seda que s’alimentaven <strong>de</strong> les<br />
fulles d’aquest arbre. Si-Ling-Xi en va criar molts i va ensenyar al seu poble l’art <strong>de</strong> criar-los.<br />
Això va passar fa cinc mil anys, però els xinesos d’avui encara celebren una festa en record <strong>de</strong><br />
l’emperadriu Si-Ling-Xi.
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
Zerafina<br />
Zi zenyora, zóc la minyona nova… Ja ho zé que zon lez nou i que havia <strong>de</strong> venir a lez trez però éz<br />
que m'he perdut una mica i quan em penzava que ja havia arribat, un zenyor molt ben veztit m'ha<br />
dit que era a Zantz.(…)<br />
Zi tinc promèz? Ara no, però n'he tingutz doz. El primer ez <strong>de</strong>ia Miqueló. Era roz com lez ezpiguez<br />
i ez va morir a l'Àfrica. El vaig conèixer a la vora <strong>de</strong> la font. Jo em pazzejava per zota <strong>de</strong> lez<br />
acàziez i zento que diuen: "Quina merenga!" Em giro i veig unz quantz jovez que feien broma<br />
Quan eztava a punt <strong>de</strong> tirar-loz un roc ze'm van acoztar i em van dir que era molt bufona, totz<br />
alhora, però que anava una mica ezcabellada, i el que havia dit que zemblava una merenga duia<br />
una fulleta a la mà per jugar i me la va clavar alz cabellz. Dezpréz zempre enz vèiem i anàvem a<br />
pazzejar per la carretera i un vezpre que enz vam enfilar vinyez amunt, enz vam ficar en una<br />
barraqueta <strong>de</strong> fuzta, em va fer treure el veztit i em va dir que m'eztirez per terra. Ell ez va eztirar al<br />
meu coztat, va enzendre un zigarret i m'anava tirant zendra al melic. I quan va haver fumat el<br />
zigarret em va comenzar a eztirar els pelz <strong>de</strong> zota el braz, amb tanta fúria que a mi em zaltaven<br />
lez llàgrimez <strong>de</strong>lz ullz. I un bon dia que plovia també enz vam ficar a la barraqueta i l'aigua corria a<br />
regueronz per terra i quan vam haver acabat jo tenia tota l'ezquena bruta <strong>de</strong> fang i vam riure molt.<br />
A mi tot allò no m'agradava gaire perquè m'ezgarrifa que em toquin. Quan era petita, una vegada<br />
una nena que anava a eztudi amb mi em va encomanar elz zeuz pollz i quan la mama me'lz treia,<br />
cada matí, no m'agradava genz que em toqués el cap. Van pazzar unz quantz mezoz i vaig haver<br />
d'anar-me'n <strong>de</strong>l poble, tot i que el ventre no ze'm veia genz perquè la mama cada dia me'l faixava<br />
ben eztret, Vaig anar a caza d'una tia que viu a trez horez lluny <strong>de</strong> caza i allí vaig tenir una nena.<br />
Així que va rezpirar ez va morir perquè no tenia ozzoz. En Miqueló ja era a l'Àfrica… El dia que<br />
ze'n van anar em va dir que l'embarcaven cap a les cabilez i que allí el matarien a copz <strong>de</strong> zabre i<br />
que no em veuria mai méz, i va dir que zi el mataven, mentre ez moriria penzaria en mi… Dezpréz<br />
d'allò <strong>de</strong> la nena em va comenzar a venir al darrera el fill <strong>de</strong>l zenyor Vidal, el farmazèutic. Així com<br />
en Miqueló era roz, aquezt zemblava un gitano. Però era méz zimpàtic. A lez nitz zaltava per la<br />
fineztra i ze'm ficava al llit. I em <strong>de</strong>ia cozez molt boniquez… Abanz <strong>de</strong> zortir el zol z'alzava, ez<br />
pozava l'americana i fugia correntz. Jo el mirava per la fineztra i li tirava un petó amb la mà, i un<br />
eztiu no va tornar perquè van dir que z'havia promèz a Barcelona. I zi m'agrada d'haver vingut a<br />
zervir a Barcelona éz perquè penzo que potzer el trobaré i li podré eztirar el ble <strong>de</strong> cabellz que<br />
zempre li queia damunt el front i que era una coza que a ell li agradava molt que li fez.I ara ja ho<br />
zap tot. Per la feina em penzo que li agradaré: zóc molt neta i menjo a miquez com un ozell. De<br />
malalta no n'eztic mai. Tot el que pazza éz que a l'hivern zi no m'abrigo bé m'encoztipo. Noméz<br />
tinc el mal <strong>de</strong> zer una mica papizzota. Ze'm quedarà, oi?<br />
Mercè Rodoreda, Tots els contes, Edicions 62 i "la Caixa". MOLC, Núm. 18.
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
UNES MINYONES VAN A DESFER LA CASETA DE BANYS DE LA BEN PLANTADA<br />
El dia és ennuvolat i tristíssim i el nostre mar sembla un mar <strong>de</strong>l nord. No hi ha ni un vaixell, en<br />
tota la seva extensió. No es veu ni una ànima en la platja nua. Ha plogut. Bufa un vent obscur, són<br />
dos quarts <strong>de</strong> sis <strong>de</strong> la tarda i se sent que alguna cosa molt bella entra en agonia.<br />
Dues cria<strong>de</strong>s <strong>de</strong> passa ferma marxen sense dis res, riera avall, fins el lloc on les casetes <strong>de</strong> banys<br />
es trobaven, no fa gaire, volta<strong>de</strong>s <strong>de</strong> tan dolça alegria i esport. Un conegut, creuant-se amb<br />
aquestes minyones, els ha dit ja, tant la tarda fosqueja: «Bona nit!».<br />
Toquen, toquen a l’església, trencant l’encantament malenconiós <strong>de</strong> l’hora gfrisa, campanes<br />
interminables. Diu que ahir, al morrot, un llamp va caure i matà una criatura <strong>de</strong> cinc anys. En<br />
algunes cases, a través <strong>de</strong>ls balcons oberts se sent com ja, en aquestes hores, passen el rosari. A<br />
l’una hi ha una noieta que canta amb veu agra, no sé per què, una mena <strong>de</strong> complanta, que fa: «I<br />
els pobres no tenen feina / i els rics no fan treballar. / Per mantenir la família / s’han <strong>de</strong> vendre o<br />
empenyar. / a missa i al Sant Rosari / anem-hi tots si po<strong>de</strong>m, / que la glòria guanyarem / <strong>de</strong> la<br />
pàtria celestial.» (...) Fora d’això, i <strong>de</strong> la veu <strong>de</strong> la mar sorda i sospirant, hi ha un silenci <strong>de</strong> mort.<br />
Les dues minyones han arribat a la platja. De tantes barraques viroladament acolori<strong>de</strong>s com<br />
l’havien guarnida, ara ja no en resta sinó una, que tots coneixem per la <strong>de</strong> la Ben Plantada. Resta,<br />
closa i oblidada fa dies, amb la gran vela xopa, mig podrida <strong>de</strong> pluja. És una caseta <strong>de</strong> construcció<br />
americana, còmoda i <strong>de</strong>smuntable fàcilment. Ara la <strong>de</strong>smunten les serventes, amb certa<br />
inhabilitat, pe`ro fent la feina tanmateix. La vela ha estat plegada, <strong>de</strong>senterrats els pals gentils<br />
pintats <strong>de</strong> blanc i <strong>de</strong> viu groc. Ja les portes i les parets han vingut a terra. De cap a cap <strong>de</strong> la platja<br />
se’n veu, se’n sent el buit. Ara tot queda més escampat, i més nu, i més trist.<br />
Els moviments <strong>de</strong> les serventes s’han tornat apressats i precisos. Un home amb un carretó s’ha<br />
acostat al lloc, ara carrega i s’emporta les fustes ben lliga<strong>de</strong>s. Les noies, uni<strong>de</strong>s per les mans,<br />
donen al mar, ja negre, un esguard darrer. Després, també se’n van. Ja és fosc. Han callat tots els<br />
altres bruits i la veu <strong>de</strong> les ona<strong>de</strong>s s’ha fet més sorda i sospiradora, com el gemegar inacabable<br />
d’un captiu. El gegant mar diu la seva queixa, aquella queixa tan vasta i tan misteriosa, que, tot i<br />
essent quasi humana, ningú no ha arribat a entendre mai.<br />
EUGENI D’ORS<br />
La Ben Plantada
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
AMISTAT<br />
En el mes <strong>de</strong> <strong>de</strong>sembre prece<strong>de</strong>nt, John Thornton, havent-se glaçat els peus, es veié obligat a<br />
restar en el seu camp, esperant la guarició, mentre els seus companys remuntaven el riu a fi <strong>de</strong><br />
construir un rai <strong>de</strong>stinat a Dawson. Ranquejava encara na mica, però el bon temps li feia<br />
<strong>de</strong>saparèixer aquesta lleugera dolença, alhora que Buck, prenent el sol, recobrava gradualment la<br />
força perduda tot escoltant el soroll <strong>de</strong> l’aigua que corre, el xerroteig <strong>de</strong>ls ocells i totes les remors<br />
harmonioses <strong>de</strong> la primavera, acompanya<strong>de</strong>s pel murmuri <strong>de</strong>l bosc secular, que enllà limitava<br />
l’horitzó.<br />
Una mica <strong>de</strong> <strong>de</strong>scans és una cosa legítima <strong>de</strong>sprés d’un viatge <strong>de</strong> tres mil milles, pe`ro cal<br />
confessar que el nostre gos es lliurà amb el cor alegre a les dolçors <strong>de</strong> la peresa durant aquell<br />
temps <strong>de</strong> convalescència. Val a dir que el seu entorn tots feien el mateix. John Thornton no feia<br />
res, Skeet i Nig no feien res tampoc, esperant que sonés l’hora <strong>de</strong> moure’s.<br />
Skeet era una gossa setter irlan<strong>de</strong>sa que <strong>de</strong>s <strong>de</strong> bon començament havia <strong>de</strong>mostrat molta<br />
amistat envers Buck, aleshores massa malalt per a atendre formalment la familiaritat que la gossa<br />
li avançava. Ella es complaïa a guarir certs gossos, i <strong>de</strong> seguida, com una gata mare llepa els<br />
seus gatons, es posà a llepar i a guarir assíduament les nafres <strong>de</strong>l pobre Buck. Cada matí, en<br />
acabat d’esmorzar, la gossa emprenia la seva feina d’infermera i fou tal l’èxit <strong>de</strong> les seves<br />
atencions, que Buck arribà a apreciar-les tant com les <strong>de</strong>l mateix John Tornton.<br />
Nig, igualment amical, encara que més reservat, era un gran gos negre <strong>de</strong> caça amb els ulls<br />
riallers i amb el més bon humor <strong>de</strong>l món.<br />
Aquells animals, que semblaven participar <strong>de</strong> la bondat d’ànim <strong>de</strong>l seu amo, no <strong>de</strong>mostraven cap<br />
gelosia pel nou vingut, la qual cosa sorprengué molt Buck. Tan aviat com es trobà en estat <strong>de</strong><br />
moure’s, els dos gossos l’acaronaren, el feren jugar amb ells a tota mena <strong>de</strong> jocs, mostrant-se-li<br />
tan amics i hospitalaris, que hauria calgut un caràcter ben <strong>de</strong>sagraït per a no sentir-se commogut<br />
per aquell acolliment generós; i Buck, que noi era d’un natural vil, els correspongué llargament<br />
amb la seva amistat i amb els seus bon actes.<br />
Aquest feliç perío<strong>de</strong> <strong>de</strong> pau fou per a ell com una renaixença, com l’entrada en una altra vida.<br />
Però el bon companyonatge, els jocs, el fresc oreig primaveral, el benestar <strong>de</strong> la convalescència,<br />
tot no era res al costat <strong>de</strong>l nou sentiment, d’amor veritable, pregon, apassionat, que creixia en ell.<br />
JACK LONDON<br />
La crida <strong>de</strong>l bosc
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
EL MÚSIC<br />
D’entre la infinitat <strong>de</strong> persones que passaren pel mas Pla en temps <strong>de</strong> la meva adolescència, la<br />
memòria m’ha conservat el record <strong>de</strong> dos homes amb una exactitud exemplar.<br />
A l’estiu, solia passar un músic ambulant, un home vell, petit i plàcid, amb un bigoti llarg i caigut,<br />
els ulls tristos i d’una pell tan blanca i esblaimada que semblava que l’havien bullit o almenys que<br />
l’interessat havia <strong>de</strong> tenir un cobriment <strong>de</strong> cor d’un moment a l’altre.<br />
Anava pel món portant per tot equipatge un violí enfundat en una coixinera <strong>de</strong> drap <strong>de</strong> casa.<br />
Malgrat ésser un vagabund –i un vagabund <strong>de</strong> l’escola més antiga i a aquilotada- anava<br />
relativament ben vestit, i això sembla que li era, en certa manera, imposat per l’ofici que feia;<br />
voltava perles masies, pels llogarrets i vilatges i el llogaven per a tocar l’instrument en dies <strong>de</strong><br />
festa assenyalada o per a amenitzar els casaments i bateigs que es feien a les cases. Portava un<br />
barret <strong>de</strong> palla amb una ampla cinta negra, col <strong>de</strong> cel·luloi<strong>de</strong>, punys rodons i una corbata verda,<br />
muntada sobre una estructura <strong>de</strong> filferro penjada al botó <strong>de</strong> la nou. Quan anava pel camí, però,<br />
aquesta corbata se la treia, l’embolicava en un tall <strong>de</strong> paper i la guardava molt ben plegada a la<br />
butxaca. Només les sabates enormes i polsoses que portava donaven una i<strong>de</strong>a <strong>de</strong> la seva mida<br />
insegura i esgavellada.<br />
Com a músic, el seu repertori era més aviat curtet: tocava una masurca –i aquesta era la seva<br />
peça <strong>de</strong> compromís-, un valset esbravat i cançoner i dos o tres aires rústics antics. Però els<br />
pagesos, llavors, no tenien pas gaires pretensions i amb poca cosa es conformaven. Per altra part,<br />
l’artista era molt amable i complaent, i si el seu repertori era limitat i <strong>de</strong> poca variació, no es feia<br />
pas pregar per tocar les musiquetes tanta estona com convingués a la seva honrada clientela.<br />
Tenia la repetició i la insistència tan fàcil, que més aviat solien cansar-se els joves d’alçar cama<br />
que ell <strong>de</strong> rascar l’arquet sobre les cor<strong>de</strong>s <strong>de</strong>vasta<strong>de</strong>s. Així, era molt consi<strong>de</strong>rat <strong>de</strong> tothom i no<br />
solament el feien menjar a taula i encara li allargaven algun ralet, sinó que rarament dormia a<br />
pallisses, la qual cosa era molt agradable per als vagabunds, sobretot per als que tenien una certa<br />
edat. –A les cases, sempre hi havia un catre per a ell, i al matí, per respecte als seus cabells<br />
blancs, no solien pas cridar-lo. Així podia fer matinada i llevar-se quan tenia gana. Tenia una altra<br />
excel·lent condició, aquell bon home, i és que se n’anava sense fer soroll <strong>de</strong>ls llocs a on l’havien<br />
allotjat, procurant que no el veiés ningú, discretament, sense dir ni una paraula.<br />
JOSEP PLA<br />
Obra completa
Article d’opinió Tipologia textual: text argumentatiu<br />
Anem bé<br />
No hi ha cap dubte que Espanya va bé: ha comprat 235 tancs.<br />
És com si diguéssim: ja es nota que en Jaume va bé, s'ha comprat una torre a Sitges. I si<br />
continuem baixant <strong>de</strong> nivell: i és clar que va bé, en Pep, ja no agafa l'autobús, ara cada dia va a la<br />
feina amb taxi.<br />
Espanya va bé, i la prova és que ha comprat 235 tancs alemanys. Tancs nous, últim mo<strong>de</strong>l, els<br />
més sofisticats. No una mitja dotzeneta, per lluir-los el Dia <strong>de</strong> les Forces Arma<strong>de</strong>s, sinó 235, <strong>de</strong><br />
moment. Aquests tancs costen 317.709 milions <strong>de</strong> pessetes, que escrit sencer són<br />
317.709.000.000 <strong>de</strong> pessetes.<br />
Els tancs que ara tenim sembla que ja han passat <strong>de</strong> moda. I com que Espanya va bé, és molt<br />
satisfactori po<strong>de</strong>r tirar la casa -els tancs- per la finestra. No hi ha al mercat armamentístic cap tanc<br />
tan prodigiós i tan car com el Leopard alemany, i ja se sap, oi?, que si comprem una cosa barata a<br />
la llarga ens surt cara, i si, en canvi, comprem la màxima qualitat a la llarga estalviem. Algú<br />
objectarà: això es diu <strong>de</strong> la roba, d'un electrodomèstic, d'allò que es fa servir i que amb l'ús es pot<br />
<strong>de</strong>teriorar; però els 235 tancs no són pas per fer-los servir. Com no s'han fet servir els que hem<br />
tingut tots aquests anys.<br />
Sí, és una bona reflexió. Aviat farà 60 anys que Espanya no ha tret partit <strong>de</strong>ls seus tancs, i no hi<br />
ha cap previsió que permeti creure que a partir d'ara els necessitarà. Al contrari, ha <strong>de</strong>saparegut la<br />
publicitària amenaça <strong>de</strong>l perill soviètic amb la qual es van justificar tantes actituds i <strong>de</strong>cisions.<br />
Anem cap a la Unió Europea i no hi anem pas amb tancs. No tenim conflictes amb cap estat veí.<br />
Cal buscar en una altra banda, doncs, l'explicació <strong>de</strong> la inversió <strong>de</strong> 317.709 milions <strong>de</strong> pessetes<br />
en tancs. Que d'aquí a pocs anys ja valdran molt menys. Una explicació que no pot ser "cal<br />
renovar-los, els tancs", si no s'argumenta amb un perquè convincent. I aquesta explicació ha <strong>de</strong><br />
ser tan impressionant com els centenars <strong>de</strong> milers <strong>de</strong> milions confessats.<br />
Que<strong>de</strong>n <strong>de</strong>scarta<strong>de</strong>s, per tant, raons tan absur<strong>de</strong>s com: 1) ara que Espanya va bé, cal aprofitar-ho<br />
perquè si un dia un capità general treu els tancs al carrer, almenys no es vegin tronats; i 2) la<br />
compra <strong>de</strong>ls 235 tancs no ha <strong>de</strong> preocupar els contribuents, perquè els diners surten <strong>de</strong> l'estalvi<br />
que s'aconseguirà amb la retallada <strong>de</strong>ls medicaments.<br />
Josep Maria Espinàs, AVUI, 03/03/98.
Article d’opinió Tipologia textual: text argumentatiu<br />
Com mor el pare Noel<br />
Aquella pregunta <strong>de</strong>ls nens -que com és possible que el pare Noel o els Reis d'Orient puguin<br />
visitar totes les cases <strong>de</strong>l món en una nit- se l'ha presa seriosament un membre <strong>de</strong>l Departament<br />
d'Enginyeria Civil <strong>de</strong> la Universitat <strong>de</strong> Colúmbia, a Nova York, i ha fet els càlculs pertinents.<br />
Al món diu -hi ha dos mil milions <strong>de</strong> nens. Com que el pare Noel no s'encarrega <strong>de</strong>l musulmans, ni<br />
<strong>de</strong>ls hindús, ni <strong>de</strong>ls hebreus, ni <strong>de</strong>ls budistes, la seva àrea <strong>de</strong> treball es redueix a 378 milions <strong>de</strong><br />
nens. Amb una mitjana <strong>de</strong> 3,5 nens per casa, la quantitat <strong>de</strong> domicilis que ha <strong>de</strong> visitar és <strong>de</strong> 91,8<br />
milions. ¿De quan <strong>de</strong> temps disposa? Gràcies a les diferents zones horàries i a la rotació <strong>de</strong> la<br />
Terra -i si assumim que viatja d'est a oest, que és més lògic-, disposa <strong>de</strong> 31 hores. Això significa<br />
822,6 visites per segon. A cada casa cristiana, el pare Noel té una mil·lèsima <strong>de</strong> segon per<br />
aparcar, saltar <strong>de</strong>l trineu, baixar per la xemeneia, omplir el mitjons, <strong>de</strong>ixar la resta <strong>de</strong> regals sota<br />
l'arbre, menjar el que li hagin <strong>de</strong>ixat i anar-se'n. Suposant -pel càlcul- que aquests 91,8 milions <strong>de</strong><br />
cases estiguin distribuï<strong>de</strong>s pel planeta <strong>de</strong> manera regular, el pare Noel ha <strong>de</strong> recórrer<br />
aproximadament 125,50 milions <strong>de</strong> quilòmetres. Això vol dir que el trineu es mou a 1.046<br />
quilòmetres per segon, tres mil vega<strong>de</strong>s la velocitat <strong>de</strong>l so.<br />
Suposant -per fer-ho més lleuger- que cada nen rebés tan sols una capsa mitjana <strong>de</strong> Lego (906<br />
grams <strong>de</strong> pes), el trineu duria 321.000 tones <strong>de</strong> joguines, a part <strong>de</strong>l que pesi el pare Noel. A terra<br />
un ren convencional no pot arrossegar més <strong>de</strong> 135 quilos. Però suposem que aquests rens<br />
voladors tenen uns po<strong>de</strong>rs especials. Que, per exemple, po<strong>de</strong>n arrossegar dues vega<strong>de</strong>s aquesta<br />
càrrega. Ni tan sols així el pare Noel podria fer el recorregut amb els vuit rens tradicionals. En<br />
necessitaria 214.200. Això incrementaria la càrrega útil a 353.430 tones. Viatjant a 1.046<br />
quilòmetres per segon, aquestes 353.430 tones rebrien, per part <strong>de</strong> l'aire, una resistència que<br />
produiria sobre els nens un efecte similar al que es produeix sobre les naus espacials quan tornen<br />
a l'atmosfera. Cada ren rebria 14,3 quintilions <strong>de</strong> joules per segon. El pare Noel es veuria sotmès<br />
a forces centrífugues 17.500 vega<strong>de</strong>s més fortes que la <strong>de</strong> la gravetat i a una força frontal <strong>de</strong><br />
1.954.701 quilos que l'aixafaria contra la part <strong>de</strong>l darrere <strong>de</strong>l trineu just abans <strong>de</strong> -tots ells: rens,<br />
trineu, joguines i pare Noel- encendre's, explotar i evaporar-se en 4,25 mil·lèsimes <strong>de</strong> segon.<br />
Quim Monzó, Extret <strong>de</strong>l recull d'articles Del tot in<strong>de</strong>fens davant <strong>de</strong>ls hostils imperis<br />
alienígenes, De Qua<strong>de</strong>rns Crema,1998.
Article d’opinió Tipologia textual: text argumentatiu<br />
ES POT EVITAR LA GRAVETAT ?<br />
Un <strong>de</strong>ls somnis més absurds és voler evitar la força <strong>de</strong> la gravetat. Un univers lliure <strong>de</strong> la força<br />
d'atracció gravitatòria és un impossible físic ja que, si no existís, és difícil imaginar què mantindria<br />
estructurat l'univers... Al cap i a la fi, grans atractors, galàxies i sistemes planetaris li <strong>de</strong>uen la seva<br />
existència, l'única <strong>de</strong> les quatre forces físiques que es manifesta a escala <strong>de</strong> les grans distàncies<br />
estel·lars.<br />
És ja clàssica a la ciència-ficció la i<strong>de</strong>a <strong>de</strong> Herbert G. Wells qui, en "Els primers homes a la Lluna"<br />
(1901), imaginava una substància, la "cavorita", que actua com a pantalla i blindatge davant la<br />
força gravitatòria i permet a una nau espacial navegar fins la Lluna. Hem <strong>de</strong> dir, en la seva<br />
<strong>de</strong>fensa, que, només anys <strong>de</strong>sprés, el 1915, Einstein ens va fer saber que la gravetat no és una<br />
força com l'electricitat (apantallable amb un bon dielèctric, per exemple), i que mai serà possible<br />
crear una pantalla antigravitatòria per molta "cavorita" que es tingui.<br />
La relativitat general ens diu que un camp gravitatori és com una curvatura <strong>de</strong> l'espai-temps. La<br />
massa altera la mateixa geometria <strong>de</strong> l'espai-temps, i, per això, evitar la gravetat sembla quelcom<br />
impossible. Encara que sempre hi ha la possibilitat que va fer servir Charles Eric Maine en<br />
"Compte enrere" (1959), on proposava que si la gravetat no és cap altra cosa que espai corbat, el<br />
que calia per permetre l'antigravetat era "corbar l'espai en l'altre sentit". Llàstima que no va<br />
explicar com fer-ho.<br />
Traducció i adaptació <strong>de</strong> l’article <strong>de</strong> Miquel Barceló http://www.ciencia.vanguardia.es/
Article d’opinió Tipologia textual: text argumentatiu<br />
Violència<br />
Durant les últimes setmanes estem vivint un clima <strong>de</strong> violència, oficialment atribuïda a brots<br />
xenòfobs o racistes a bona part d'Europa. En alguns moments la presència als carrers <strong>de</strong> grups<br />
consi<strong>de</strong>rats marginals o incontrolats crea una nova sensació d'inseguretat que no es dissipa amb<br />
manifestacions multitudinàries ni <strong>de</strong>claracions grandiloqüents <strong>de</strong>ls polítics.<br />
Parlar <strong>de</strong> racisme sense més ni més, sense buscar l'arrel <strong>de</strong>l problema, és senzillament amagar el<br />
cap sota l'ala. Estem davant un problema <strong>de</strong> classes, perquè, fins on jo sé, als marroquins rics o<br />
als sud-americans rics que viuen a Espanya o a qualsevol país <strong>de</strong> l'Europa comunitària ningú no<br />
els molesta ni són objecte d'agressions.<br />
La societat en què vivim ja fa molt temps que és insolidària, i la violència latent que genera una<br />
situació econòmica dolenta i una escassa o nul·la exemplaritat <strong>de</strong> la classe política ha fet que<br />
aquesta violència interior esclatés, i ja sabem que les cor<strong>de</strong>s sempre es trenquen per la banda<br />
més dèbil, i els més dèbils són aquesta pobra gent que arriba aquí, o a Alemanya o a França,<br />
buscant una perspectiva millor que no troben als seus països d'origen.<br />
No estem davant un fenomen <strong>de</strong> racisme o xenofòbia, i prou. Es tracta <strong>de</strong> la crisi d'una manera <strong>de</strong><br />
fer les coses, d'una pèrdua gairebé absoluta <strong>de</strong> valors ètics. L'únic que importa és guanyar diners,<br />
treballar com menys millor i guanyar tants diners com es pugui. Per això molesta veure al nostre<br />
voltant pobresa i misèria. Una pobresa i misèria cada dia més grans, perquè cada dia que passa<br />
són més grans les diferències entre rics i pobres. No hi ha millor brou <strong>de</strong> cultiu que la <strong>de</strong>sigualtat<br />
pel rebrot <strong>de</strong> moviment <strong>de</strong> caràcter feixista i violent.<br />
Avui les víctimes són els immigrants. Demà po<strong>de</strong>m ser qualsevol. Quan les societats per<strong>de</strong>n el<br />
nord, i la nostra l'està per<strong>de</strong>nt, tot és vàlid. I en aquest tot s'hi val entren ràpidament en acció l'odi i<br />
la violència.<br />
Javier González Ferrari, Diari <strong>de</strong> Barcelona, 30/11/92.
Article d’opinió Tipologia textual: text argumentatiu<br />
Sant Llorenç <strong>de</strong> la Muga, Mon Amour<br />
Ja tinc equip! D'ençà que el Barça és menys que un club i mentre l'Espanyol manté l'himne en<br />
castellà, el cor em <strong>de</strong>mana uns colors i la gargamella un crit.<br />
Gols, punts, victòries. Això vol l'afició. I copes, moltes copes, totes les copes. I embriagar-se en<br />
l'alegria i pensar que ja et pots morir perquè haurà valgut la pena viure uns moments tan inefables.<br />
Però al cap <strong>de</strong>l temps, tots aquells que havien pujat al carro <strong>de</strong>l vencedor van fent mutis si no<br />
tornen les victòries. I el camp es buida. Ah! Que n'és <strong>de</strong> fàcil ser d'un equip gros! Avui m'hi apunto,<br />
<strong>de</strong>mà en renego, sempre a remolc <strong>de</strong>ls resultats.<br />
Des<strong>de</strong>nyat i <strong>de</strong>lerós, buscava l'equip <strong>de</strong>ls meus amors i ja m'havia fixat en el Saba<strong>de</strong>ll, que les<br />
està ballant magres al cul <strong>de</strong> la Segona divisió, quan he tingut notícia <strong>de</strong> l'equip <strong>de</strong> Sant Llorenç<br />
<strong>de</strong> la Muga. No ho he dubtat un sol instant: ja tinc equip!<br />
El Sant Llorenç <strong>de</strong> la Muga milita a la Tercera Regional. Fa més <strong>de</strong> dos anys que no ha guanyat<br />
un partit. No solament perd sistemàticament, sinó que en una sola lliga ha arribat a encaixar 247<br />
gols i només n'ha fet 20. I no baixa <strong>de</strong> categoria, perquè més avall ja no n'hi ha cap.<br />
Oh, com us estimo, colors <strong>de</strong>l Sant Llorenç! Vosaltres sí que sou l'essència <strong>de</strong> l'esport. ¿No és un<br />
miracle que amb aquesta adversitat persistent l'equip encara sobrevisqui? ¿No és digne <strong>de</strong> mèrit i<br />
d'elogi que uns xicots vagin per aquests camps <strong>de</strong> Déu <strong>de</strong>fensant una samarreta que és el pito <strong>de</strong>l<br />
sereno? No tenen més moral que l'Alcoià? Assenyalats amb el dit, s'arrisquen a ser <strong>de</strong><strong>de</strong>nyats per<br />
les noies <strong>de</strong> la comarca, però ells, tretze són tretze.<br />
Píndar <strong>de</strong> Tebas era un poeta excels que, entre d'altres coses, es <strong>de</strong>dicava a glorificar els<br />
guanyadors <strong>de</strong>ls jocs panhel·lènics. En lloava la família i els emparentava amb els déus. D'això<br />
se'n diu fer el llepa. Jo estic més a prop <strong>de</strong>l per<strong>de</strong>dor que <strong>de</strong>l guanyador. Sobretot, si és un<br />
per<strong>de</strong>dor vocacional.<br />
No ho dubteu, jugadors <strong>de</strong>l Sant Llorenç. La meva ploma servirà la vostra causa, m'heu guanyat el<br />
cor i jo us prometo fi<strong>de</strong>litat i lloança. Jo seré el vostre Píndar. I no <strong>de</strong>sespereu. Aquest any, sí.<br />
Ramon Solsona, Extret <strong>de</strong>l recull d'articles Ull <strong>de</strong> vaca, Qua<strong>de</strong>rns Crema,1995.
Article d’opinió Tipologia textual: text argumentatiu<br />
Urbanitat i pipí<br />
L'Atlètic <strong>de</strong> Bilbao juga al camp <strong>de</strong>l Cadis. Als cinc minuts <strong>de</strong> la segona part, el jugador basc David<br />
Villabona té ganes d'orinar i sense pensar-s'ho dues vega<strong>de</strong>s s'acosta al pal <strong>de</strong> la porteria i fa un<br />
pipí.<br />
El fet li costarà, probablement, una sanció <strong>de</strong>l club. No <strong>de</strong>l Cadis, com a propietari <strong>de</strong>l terreny i el<br />
pal, sinó <strong>de</strong>l mateix Bilbao, per la mala imatge, que, a més, va ser immortalitzada en una fotografia<br />
en què es veu el jugador en primer pla regant el pal i el públic al fons.<br />
Aquest és per a mi el <strong>de</strong>tall més encisador <strong>de</strong> la feta. Ja és una mica estrany que a Villabona li<br />
vinguessin ganes <strong>de</strong> canviar l'aigua <strong>de</strong> les olives tot just començar la segona part, però el cas és<br />
que, posats a fer-ho a la vista <strong>de</strong> tothom, va anar al pal <strong>de</strong> la porteria. ¿Per què?¿Per ocultar-se<br />
<strong>de</strong> trenta mil persones?<br />
No. L'explicació és a parer meu psicoanalítica. El pal <strong>de</strong> la porteria expressa la cultura <strong>de</strong> l'arbre.<br />
Quan un home ha <strong>de</strong> fer un riu a la muntanya, busca un arbre. Als nens se'ls ensenya que les<br />
urgències s'esbraven contra la soca d'un arbre i que allò que el cos excreta serveix per assaonar<br />
la terra, nodrir l'arrel, vitalitzar la saba, enlairar el brancam i multiplicar el fullatge, que purifica<br />
l'atmosfera amb oxigen <strong>de</strong> primera qualitat.<br />
L'instint <strong>de</strong> buscar l'arbre és doncs, un homenatge a la fecunditat, un cant a la vida, especialment<br />
quan proce<strong>de</strong>ix d'un xicot que ve d'un país <strong>de</strong> boscos frondosos, que ha convertit la tala <strong>de</strong> troncs<br />
en un esport titànic, un país que <strong>de</strong> l'arbre n'ha fet símbol. La naturalitat amb què va actuar<br />
testimonia la falta <strong>de</strong> mala voluntat. És <strong>de</strong> més mala educació partir la canyella d'un contrari que<br />
fer pipí a recer d'un pal. Els ciclistes per exemple, també alleugereixen la bufeta a la vora <strong>de</strong> les<br />
carreteres i, si la cosa va molt renyida, encara que costi <strong>de</strong> creure, ho fan sobre la marxa, sense<br />
baixar <strong>de</strong> la bicicleta. Això ja no és falta d'educació, sinó que és una micció d'alta escola,<br />
virtuosisme urinari. I això que els esportistes no són gaire dandis. ¿Us heu fixat que no porten mai<br />
mocador? Si els raja el nas, escupen els mocs directament a terra. Hi tenen molta traça i ningú no<br />
els diu mai res.[…] El cas <strong>de</strong> David Villabona <strong>de</strong>mostra que els homes fem la feina bastant <strong>de</strong><br />
pressa i <strong>de</strong> qualsevol manera. Les dones en canvi requereixen temps i condicions a<strong>de</strong>qua<strong>de</strong>s.<br />
¿No heu observat que als llocs públics hi ha una gran escassesa <strong>de</strong> lavabos <strong>de</strong> senyores?[…]<br />
Tornant al pipí <strong>de</strong> Villabona, he d'afegir un <strong>de</strong>tall que no he comentat: el va fer a la porteria<br />
contrària.<br />
Ramon Sosona, Extret <strong>de</strong>l recull d'articles Ull <strong>de</strong> vaca, Qua<strong>de</strong>rns Crema, 1995.
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
A QUÈ JUGUEM?<br />
Les joguines han canviat molt al llarg <strong>de</strong>l temps i, sobretot, n’han anat apareixent <strong>de</strong> noves.<br />
Antigament, als infants els regalaven molt poques joguines: pilotes <strong>de</strong> drap, baldufes i xiulets als<br />
nens i cab<strong>de</strong>lls <strong>de</strong> fil, agulles <strong>de</strong> cosir i nines a les nenes.<br />
Les primeres nines eren <strong>de</strong> drap i plenes <strong>de</strong> llana. Més endavant se’n van fer <strong>de</strong> cartró: per dins<br />
eren bui<strong>de</strong>s i sovint contenien uns petits granets <strong>de</strong> sorra que feien soroll quan algú les bellugava.<br />
Si es feia un petit forat al cartró i la sorra s’escapava, les nenes <strong>de</strong>ien que la nina s’havia mort.<br />
Actualment, són <strong>de</strong> plàstic, un material que permet imitar molt bé la pell d’un nen <strong>de</strong> veritat.<br />
Però no sols els materials han evolucionat al llarg <strong>de</strong>l temps, també les característiques <strong>de</strong> les<br />
nines: mentre que les <strong>de</strong> drap no tenien forma real, les <strong>de</strong> cartró ja reproduïen la forma <strong>de</strong>ls<br />
braços, les cames, la cara... però eren rígi<strong>de</strong>s, totes d’una peça. Les d’ara són perfectes: el cap,<br />
els braços i les cames són articulats, reprodueixen el relleu <strong>de</strong>ls músculs i són toves com la pell. A<br />
més, es mouen soles: ploren, caminen, parlen, gategen,...<br />
D’altra banda, les nines han anat guanyant en expressivitat: les primeres tenien molt poca<br />
expressivitat a la cara: els ulls, el nas i la boca es pintaven damunt <strong>de</strong>l drap. A les <strong>de</strong> cartró, els<br />
elements <strong>de</strong> la cara tenien volum i relleu, i això les feia més expressives. Les <strong>de</strong> plàstic tenen<br />
parpelles, pestanyes, els llavis ben marcats, cabells, ... semblen bebès <strong>de</strong> <strong>de</strong>bò!
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
BREU HISTÒRIA DE LA PUBLICITAT<br />
Encara que la publicitat és una forma <strong>de</strong> comunicació mo<strong>de</strong>rna, <strong>de</strong>s <strong>de</strong> molt antic la humanitat ha<br />
utilitzat diferents tècniques per cridar l’atenció sobre els productes que es volien vendre.<br />
La veu i els símbols gràfics van ser els primers recursos utilitzats per donar a conèixer les merca<strong>de</strong>ries i<br />
els objectes que es posaven a la venda.<br />
A l’antiga Grècia, els Kerux eren els encarregats <strong>de</strong> pregonar els edictes i les normes oficials, però<br />
també eren contractats per artesans i comerciants per donar a conèixer els seus productes. A Roma<br />
eren els praeco els qui pregonaven a crits les convocatòries d’eleccions, els espectacles <strong>de</strong>l circ, la<br />
venda <strong>de</strong> productes i fins i tot la compravenda d’esclaus.<br />
A l’edat mitjana la base <strong>de</strong> la publicitat continua sent oral, ja que la immensa majoria <strong>de</strong> la població no<br />
sap llegir. Els pregoners eren els personatges encarregats d’anunciar els productes.<br />
En aquesta època també van tenir molta importància els símbols gràfics per anunciar els comerços i els<br />
tallers artesans. Segons l’activitat s’utilitzava un símbol o un altre com s’ha fet fins als nostres dies. En<br />
aquesta època van tenir origen les marques. La marca era un senyal que i<strong>de</strong>ntificava l’origen d’un<br />
producte i permetia mantenir un control <strong>de</strong> qualitat.<br />
La impremta, inventada per Gutenberg al segle XV, revoluciona el sistema <strong>de</strong> producció <strong>de</strong> comunicats<br />
gràfics i escrits.<br />
La impremta va permetre a la publicitat trobar un nou canal <strong>de</strong> comunicació per arribar a un públic més<br />
gran: la publicitat impresa.<br />
El primer cartell comercial que es coneix el va fer a Anglaterra al segle XV l’impressor William Caxton.<br />
Amb aquest cartell volia fer publicitat <strong>de</strong>ls llibres editats a la seva impremta.<br />
Al segle XVII, T. Renaudot crea a França el Bureau d’Adresses (oficina d’adreces), que era un full en<br />
què hi havia adreces d’interès per als consumidors.<br />
Encara que <strong>de</strong>s <strong>de</strong> molt antic han existit diferents maneres <strong>de</strong> reclamar l’atenció <strong>de</strong>ls possibles<br />
compradors, el que avui s’anomena publicitat neix al segle XIX en les societats industrials.<br />
Amb la invenció <strong>de</strong> la màquina <strong>de</strong> vapor el sistema tradicional <strong>de</strong> fabricació en tallers artesanals es va<br />
substituir per la producció en grans fàbriques que permetia produir més i més ràpidament. Aquest canvi<br />
radical en el sistema <strong>de</strong> fabricació s’anomena Revolució Industrial. La màquina <strong>de</strong> vapor va revolucionar<br />
els mitjans <strong>de</strong> transport.<br />
Les publicacions periòdiques van ser els primers mitjans <strong>de</strong> comunicació <strong>de</strong> masses i els primers<br />
suports que va utilitzar la publicitat per arribar al públic.<br />
El cartell es va convertir a final <strong>de</strong>l segle XIX en el gran mitjà <strong>de</strong> publicitat exterior. En un principi, els<br />
cartells eren fets fonamentalment per artistes plàstics, que els van consi<strong>de</strong>rar una forma més <strong>de</strong> creació<br />
gràfica. És per això que la majoria <strong>de</strong>ls cartells d’aquest perío<strong>de</strong> <strong>de</strong> final <strong>de</strong>l segle XIX i principi <strong>de</strong>l XX<br />
són consi<strong>de</strong>rats obres d’art. Entre els artistes més coneguts que es van <strong>de</strong>dicar al cartellisme hi ha el<br />
francès Toulouse-Lautrec i el català Ramon Casas.
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
BREU HISTÒRIA DEL CINEMA<br />
La història <strong>de</strong> la cinematografia s’inicia el 1895, quan els germans Lumière van fer a París la<br />
primera projecció cinematogràfica. El nou invent es va comercialitzar ràpidament i es va estendre<br />
a altres països.<br />
La invenció <strong>de</strong> la fotografia, a mitjan segle XIX, ja havia suposat una revolució. Però amb el<br />
cinema es feia un salt endavant encara més gran: no solament es podien crear imatges a partir<br />
d’un aparell, sinó que aquestes imatges tenien moviment, s’assemblaven encara més a la realitat.<br />
Amb el cinematògraf s’inicia una nova etapa en el món <strong>de</strong> la imatge. Aquest nou invent, aquesta<br />
nova màquina <strong>de</strong> crear imatges, ha tingut una influència molt gran en la nostra manera <strong>de</strong><br />
percebre el món. El cinema ha portat posteriorment a la televisió i a la revolució <strong>de</strong>ls mitjans <strong>de</strong><br />
comunicació: la transmissió d’imatges per satèl·lit, per cable o a través d’Internet.<br />
La majoria <strong>de</strong> les primeres projeccions es feien en barraques <strong>de</strong> fira i amb la gent dreta. El cinema<br />
era simplement una novetat tècnica que permetia veure imatges en moviment.<br />
Arribada <strong>de</strong>l tren a l’estació, El regador regat i Sortida <strong>de</strong>ls obrers <strong>de</strong> la fàbrica són algunes <strong>de</strong> les<br />
primeres filmacions fetes pels germans Lumière.<br />
Les primeres projeccions cinematogràfiques <strong>de</strong> la pel·lícula <strong>de</strong>l germans Lumière Arribada <strong>de</strong>l tren<br />
a l’estació van ser curioses. A la pantalla es veu com un tren s’acosta a l’estació. La màquina i els<br />
primers vagons apareixen <strong>de</strong> lluny. Lògicament, com més s’acosta a la càmera, més gran es veu<br />
el tren. Un cop queda aturat, unes persones baixen <strong>de</strong>l tren i d’altres hi pugen. Molta gent sortia<br />
espantada <strong>de</strong> la barraca on es projectava la pel·lícula creient que el tren els envestiria. Molts <strong>de</strong>ls<br />
primers espectadors <strong>de</strong>l cinema confonien la imatge amb la realitat, i creien que el tren els<br />
atropellaria. No sabien interpretar les imatges <strong>de</strong>l cinema.<br />
El 1927 la Warner Bros va presentar el primer gran èxit <strong>de</strong>l cine sonor: El cantant <strong>de</strong> jazz, d’Alan<br />
Crosland. La consolidació <strong>de</strong>l cinema sonor va fer <strong>de</strong>saparèixer <strong>de</strong> les sales <strong>de</strong> projecció els<br />
músics que interpretaven en directe la banda sonora.<br />
El 1935 el color permet donar encara més realisme a la imatge cinematogràfica. Aquell any, a<br />
Hollywood es projecta La fira <strong>de</strong> les vanitats, <strong>de</strong> Rouben Mamoulian. Però l’èxit<br />
<strong>de</strong>finitiu <strong>de</strong>l nou sistema arribarà amb una <strong>de</strong> les pel·lícules més famoses <strong>de</strong> la història <strong>de</strong>l<br />
cinema: Allò que el vent s’endugué, <strong>de</strong> Victor Fleming (1939).<br />
Blancaneu i els set nans, <strong>de</strong> 1937,és el primer llargmetratge <strong>de</strong> dibuixos animats sonor i en color.<br />
Va ser un <strong>de</strong>ls gran films <strong>de</strong> Walt Disney i un gran èxit comercial, i es va convertir amb el pas <strong>de</strong>ls<br />
anys en un clàssic <strong>de</strong>l gènere <strong>de</strong>l cinema animat.<br />
El 14 <strong>de</strong> <strong>de</strong>sembre <strong>de</strong> 1896 es fa la primera projecció <strong>de</strong> cinema a Barcelona, al Cinematógrafo<br />
Napoleón <strong>de</strong> la Rambla <strong>de</strong> Santa Mònica, on es van projectar films <strong>de</strong>ls germans Lumière.
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
EL LLENGUATGE D<strong>ELS</strong> COLORS<br />
Els humans utilitzem els colors per comunicar-nos i transmetre'ns missatges, els fem servir com a<br />
codis (per exemple, en els semàfors, el vermell vol dir no passeu, el verd, via lliure i el taronja ens<br />
avisa que està a punt <strong>de</strong> posar-se vermell), i els donem un <strong>de</strong>terminat simbolisme. Això ho fem<br />
d'una manera convencional, és a dir, que hi ha un grup més o menys gran <strong>de</strong> persones que es<br />
posen d'acord i <strong>de</strong>ci<strong>de</strong>ixen, per exemple, que el color vermell en els semàfors significarà que està<br />
prohibit passar, o que una ban<strong>de</strong>rola verda a la platja voldrà dir que el mar està tranquil i no hi ha<br />
perill <strong>de</strong> banyar-se).<br />
Els colors serveixen per a distingir els equips que participen en una competició esportiva, i s'ha<br />
estès per tot el món també el costum que cada país tingui una ban<strong>de</strong>ra amb uns colors<br />
<strong>de</strong>terminats, que convé que siguin clarament i<strong>de</strong>ntificables a fi que pugui ser distingida a llarga<br />
distància. En les ban<strong>de</strong>res els colors tenen significats diversos, però bàsicament assenyalen les<br />
virtuts <strong>de</strong>l poble i les característiques materials <strong>de</strong> la terra: el color blanc sol significar pau, però a<br />
Xile recorda la neu <strong>de</strong>ls An<strong>de</strong>s; el negre evoca la submissió i les invasions sofertes, com ara la<br />
ban<strong>de</strong>ra <strong>de</strong> l'Afganistan; a Islàndia, el vermell significa el foc <strong>de</strong>ls volcans, mentre que el groc, en<br />
la ban<strong>de</strong>ra <strong>de</strong> l'Índia, vol representar el safrà, un producte <strong>de</strong> la terra.<br />
Els colors no sempre simbolitzen les mateixes coses ni serveixen per a transmetre els mateixos<br />
missatges a tot arreu. Per exemple, a les societats occi<strong>de</strong>ntals, quan es mor algú, encara hi ha el<br />
costum que els parents es vesteixin <strong>de</strong> negre, en senyal <strong>de</strong> dol, en canvi a la Xina el color <strong>de</strong>l dol<br />
és el blanc. Continuant a la Xina, l'únic que podia anar vestit <strong>de</strong> groc (el color <strong>de</strong>l sol) era<br />
l'emperador, perquè aquest es consi<strong>de</strong>rava el centre <strong>de</strong> l'univers, com el sol és el centre <strong>de</strong>l cel.<br />
En canvi, a Roma, el color reservat a l'emperador, i a la noblesa, era el porpra (un vermell intens,<br />
que es feia amb un tint molt car i difícil d'aconseguir). També en les diferents religions, el color és<br />
un element important i ple <strong>de</strong> simbolisme. Sabem, per exemple, que els drui<strong>de</strong>s (els sacerdots<br />
celtes) es vestien <strong>de</strong> blanc per a les ocasions solemnes; els monjos budistes van vestits <strong>de</strong>l color<br />
<strong>de</strong>l safrà, i en la litúrgia catòlica, segons <strong>de</strong> quina funció religiosa es tracti, el color <strong>de</strong>ls ornaments<br />
serà vermell, morat, blanc o verd.<br />
Revista Cavall Fort, Núm. 857-858, Abril <strong>de</strong> 1998.
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
EL NOSTRE COS I LA TEMPERATURA<br />
Els mamífers tenen la sang calenta i un sistema complex per mantenir la temperatura corporal tan<br />
constant com sigui possible. L'hipotàlem, situat a la base <strong>de</strong>l nostre cervell, actua com si fos un<br />
termòstat: controla la temperatura que el cos requereix per adaptar-se a les condicions ambientals<br />
que augmenten la velocitat <strong>de</strong> producció o pèrdua <strong>de</strong> calor.<br />
Si una persona està en aigua freda molt <strong>de</strong> temps, s'observa com reacciona el seu cos en<br />
aquesta situació. Tremolarà, se li posarà la pell <strong>de</strong> gallina i els seus llavis podran agafar un to<br />
violaci. Tot això forma part <strong>de</strong>l sistema <strong>de</strong> conservació <strong>de</strong> l'escalfor <strong>de</strong> l'organisme. Els llavis<br />
agafen aquest to blau per la raó següent: els vasos sanguinis pròxims a la superfície es contrauen<br />
per disminuir el ritme <strong>de</strong> circulació. En aquest cas la sang calenta no arriba a les zones cutànies<br />
més fre<strong>de</strong>s tan ràpidament. Com que la sang circula més lentament, hi ha més temps perquè les<br />
cèl·lules captin l'oxigen que la sang transporta. I com que la sang pobra en oxigen és més fosca<br />
que la que n'és rica, la pell <strong>de</strong>ls llavis, molt fina i transparent als vasos sanguinis, comença a<br />
posar-se lleugerament blava.<br />
La pell <strong>de</strong> gallina que ens posa els pèls <strong>de</strong> punta també ajuda a conservar l'escalfor. En els<br />
animals <strong>de</strong> pèl, la carn <strong>de</strong> gallina fa posar drets els pèls per retenir aire i formar així una capa<br />
aïllant.<br />
Quan es té molt fred, hom comença a tremolar. Això fa que el cos produeixi més calor en els<br />
músculs. Quan el cos s'escalfa massa, en canvi, reacciona a l'inrevés, procura passar a<br />
l'atmosfera la major quantitat possible <strong>de</strong> calor. L'aigua necessita escalfor per a evaporar-se i per<br />
mitjà d'aquest principi físic el nostre cos pot refredar-se.<br />
La suor s'acumula damunt la pell i per a evaporar-se utilitza l'escalfor <strong>de</strong>l cos. Aquesta energia<br />
calòrica que el cos <strong>de</strong>sprèn ens fa sentir més frescos. Els vasos sanguinis propers a la pell es<br />
dilaten i la velocitat <strong>de</strong> la circulació augmenta. Quan succeeix això es pot observar que la pell<br />
envermelleix.<br />
Tots aquests canvis són introduïts automàticament en l'organisme gràcies al termòstat que<br />
po<strong>de</strong>m localitzar dins el nostre cervell.<br />
Judith Hann, Guia pràctica il·lustrada per als amants <strong>de</strong> la ciència, Ed Blume, 1981.
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
EL SOROLL QUE FAN <strong>ELS</strong> MOSQUITS<br />
Tots heu sentit alguna vegada el soroll que fan en volar les abelles, els mosquits, les mosques i<br />
altres insectes. D'aquest sorollet tan característic se'n diu brunzit. Com produeixen els insectes<br />
aquest sorollet tan agradable <strong>de</strong> vega<strong>de</strong>s i tan empipador d'altres? Vegem-ho.<br />
Si observem amb atenció tots aquests animalets ens adonarem que no tenen un òrgan<br />
especialment dissenyat per a produir aquest soroll. D'altra banda, us <strong>de</strong>veu haver fixat que els<br />
insectes brunzeixen (fan soroll) només quan volen, mentre que quan estan quiets no en fan. Això<br />
vol dir, evi<strong>de</strong>ntment, que el brunzir té a veure amb el vol i per tant amb el moviment <strong>de</strong> les ales.<br />
Abans d'explicar el brunzit vegem com es produeixen els sons.<br />
El fet que els insectes facin soroll en volar és un fenomen que té molt a veure amb el timbal i el so<br />
que produeix. El so produït pel timbal el sentim perquè la pell tibant <strong>de</strong>l timbal vibra quan li donem<br />
un cop amb la baqueta. La pell es mou amunt i avall molt ràpidament, malgrat que nosaltres no<br />
siguem capaços <strong>de</strong> veure-ho. De tota manera, ho po<strong>de</strong>u comprovar fàcilment si hi acosteu un dit:<br />
notareu clarament que la pell vibra, es mou molt lleugerament amunt i avall. Aquest moviment <strong>de</strong><br />
la pell <strong>de</strong>l timbal fa moure l'aire que hi està en contacte; el moviment d'aquest aire fa moure una<br />
capa d'aire que està una mica més lluny i aquesta capa una altra <strong>de</strong> més allunyada, etcètera. Així<br />
la vibració inicial <strong>de</strong> la pell es va transmetent per l'aire -sense que el timbal es mogui, és clar.<br />
Aquesta vibració <strong>de</strong> l'aire arriba fins a les nostres orelles i fa bellugar una membrana semblant a la<br />
<strong>de</strong> la pell <strong>de</strong>l timbal que hi tenim dins, anomenada timpà. Quan el timpà es belluga amunt i avall<br />
(vibra, tal com ho feia la pell <strong>de</strong>l timbal en produir el so), tenim consciència que hi sentim.<br />
El brunzit <strong>de</strong>ls insectes és un fenomen molt semblant al <strong>de</strong> la producció <strong>de</strong> so <strong>de</strong>l timbal. Diguemho<br />
millor, per la pell <strong>de</strong>l timbal. Les ales <strong>de</strong>ls insectes fan el mateix que la pell <strong>de</strong>l timbal: es<br />
belluguen amunt i avall a una velocitat extraordinària, cada pujada i cada baixada <strong>de</strong> les ales és<br />
equivalent al cop <strong>de</strong> bastó al timbal. D'aquesta manera, els insectes provoquen un moviment<br />
vibratori a l'aire que els envolta anàleg al produït per la pell <strong>de</strong>l timbal. Aquest moviment es<br />
propaga, ens arriba a les orelles i ens fa vibrar el timpà. Com que les ales no pugen i baixen un sol<br />
cop, sinó que ho fan moltes vega<strong>de</strong>s, això provoca que sentim, no un sol cop, sinó molts i molts <strong>de</strong><br />
seguits; això és el brunzit. És com una mena <strong>de</strong> repic <strong>de</strong> timbal molt ràpid.<br />
Per a adonar-nos <strong>de</strong> la rapi<strong>de</strong>sa <strong>de</strong>l batec <strong>de</strong> les ales <strong>de</strong>ls insectes, fem una comparació. La roda<br />
d'un cotxe que circula a 100 km/h fa aproximadament, quinze voltes en un segon. Doncs la mosca<br />
fa pujar i baixar les ales 350 vega<strong>de</strong>s cada segon. I el petit mosquit encara la guanya: fa més <strong>de</strong><br />
500 batecs per segon. Déu n'hi do!<br />
Xavier Bohigas i Janoher, a la revista Tretzevents, núm 736, gener <strong>de</strong> 1998.
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
El TACTE<br />
Les sensacions tàctils són percebu<strong>de</strong>s per nosaltres gràcies a la presència en la pell <strong>de</strong>ls<br />
receptors específics <strong>de</strong>l tacte. Aquests receptors nerviosos són <strong>de</strong> dues menes: els corpuscles<br />
tàctils específics i les terminacions nervioses lliures.<br />
En funció <strong>de</strong>l tipus <strong>de</strong> sensació que cal captar hi ha diverses menes <strong>de</strong> corpuscles tàctils:<br />
Corpuscles <strong>de</strong> Meissner: Són <strong>de</strong> localització molt superficial i propers a la capa <strong>de</strong><br />
l'epi<strong>de</strong>rmis. Són els responsables <strong>de</strong> la sensació tàctil pròpiament dita o <strong>de</strong>nominada també tacte<br />
fi. Es localitzen, sobretot, a les zones on cal tenir un bon tacte, per exemple als tous <strong>de</strong>ls dits.<br />
Corpuscles <strong>de</strong> Pacini: La seva localització és més profunda, gairebé al nivell <strong>de</strong> l'epi<strong>de</strong>rmis.<br />
Tenen la funció específica <strong>de</strong> percebre els canvis <strong>de</strong> pressió a nivell superficial.<br />
Corpuscles <strong>de</strong> Krause: Són especialment sensibles a les baixes temperatures i són els<br />
responsables <strong>de</strong> la sensació <strong>de</strong> fred.<br />
Corpuscles <strong>de</strong> Ruffini: Al contrari que els <strong>de</strong> Krause, són sensibles a l'augment <strong>de</strong> la<br />
temperatura; donen les sensacions <strong>de</strong> calor.<br />
Els corpuscles tàctils es reparteixen per l'organisme d'una manera <strong>de</strong>sigual i segons quina sigui<br />
llur localització al nostre organisme predominen els uns sobre els altres, per la qual cosa cada<br />
zona serà més o menys sensible a <strong>de</strong>termina<strong>de</strong>s sensacions tàctils.<br />
Les terminacions lliures són les responsables <strong>de</strong>l tacte fi i <strong>de</strong> les sensacions doloroses. Enfront<br />
<strong>de</strong> situacions agressives externes que produeixen dolor, l'organisme respon amb un acte reflex.<br />
Aquesta resposta automàtica no arriba al cervell, sinó que es genera directament a la medul·la, a<br />
partir <strong>de</strong> l'arribada <strong>de</strong> l'estímul a través d'una via sensitiva, el qual envia una resposta per la via<br />
motora que contraurà el múscul corresponent. Quan la sensació dolorosa arriba al cervell, ja s'ha<br />
generat la resposta.<br />
Jaume Ripoll, Com funcionen els nostres sentits, El tacte, Ed. Parramón.1993.
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
<strong>ELS</strong> MOVIMENTS MIGRATORIS I EL DESENVOLUPAMENT DE LES MATEMÀTIQUES<br />
La immigració no és un fenomen exclusiu <strong>de</strong> la nostra època. Des que varen aparèixer éssers vius a la<br />
Terra amb capacitat <strong>de</strong> moviment, els <strong>de</strong>splaçaments al llarg <strong>de</strong>l temps han estat una característica<br />
constant.<br />
Amb la immigració els homes viatges, veuen nous països i parlem amb l’altra gent; en aquest encontre hi ha<br />
un intercanvi fecund d’experiències i <strong>de</strong> coneixements. Uns homes en <strong>de</strong>termina<strong>de</strong>s circumstàncies aprenen<br />
unes coses, d’altres n’aprenen unes altres; els moviments migratoris permeten que tothom ensenyi i<br />
aprengui; d’aquesta manera el conjunt <strong>de</strong> la humanitat s’enriqueix a partir <strong>de</strong> la col·laboració entre tots. En<br />
aquest sentit, la cultura és com una torxa que va passant d’una mà a una altra i en el moment <strong>de</strong>l relleu hi<br />
ha el veritable aprenentatge; les Matemàtiques han seguit aquest camí migratori i a través <strong>de</strong> l’intercanvi<br />
cultural entre els pobles s’han anat <strong>de</strong>senvolupant fins arribar al seu estat actual.<br />
Amb l’Homo Erectus comença la prehistòria. A la prehistòria tot el que sabem ho coneixem per documents<br />
arqueològics, l’home encara no sabia escriure. L’ésser humà primitiu només distingia entre un, dos i molts.<br />
La torxa matemàtica va aparèixer a Àfrica i quant l’home emigrà a terres asiàtiques i europees, pogué<br />
<strong>de</strong>senvolupar la intel·ligència i fer créixer el seu pensament abstracte.<br />
A la Història fa uns 6000 anys, les ciutats seran essencials per a l’intercanvi cultural entre els pobles. A la<br />
Història hi ha el <strong>de</strong>scobriment <strong>de</strong> l’escriptura i, per tant, la informació que en tenim la rebem a través <strong>de</strong><br />
documents arqueològics i escrits.<br />
Amb l’escriptura es <strong>de</strong>senvolupà també un altre llenguatge: el <strong>de</strong> les Matemàtiques. L’escriptura i les<br />
Matemàtiques varen créixer a Sumer, entre els rius Tigris i Eufrates, a la Mesopotàmia, a la ciutat d’Uruk<br />
sobretot, durant el tercer mil·lenni abans <strong>de</strong> Crist... la torxa matemàtic havia viatjat <strong>de</strong>s d’Àfrica a Àsia.<br />
La cultura sumèria irradià cap a Babilònia, a la mateixa Mesopotàmia. Les cultures mesopotàmiques foren<br />
exporta<strong>de</strong>s cap a Grècia, Egipte, Xina i Índia. Grècia també rebé influència directa d’Egipte.<br />
Els tres problemes matemàtics fonamentals <strong>de</strong> l’Antiguitat varen estar els següents:<br />
- comptes comercials, que foren l’origen <strong>de</strong> l’Aritmètica<br />
- mesures <strong>de</strong> terrenys agraris, que originaren la Geometria<br />
- mesura <strong>de</strong>l temps (calendari), que originà l’Astronomia.<br />
Els xinesos <strong>de</strong>senvoluparen una ciència molt pràctica i experimental, però poc teòrica i abstracta (pólvora,<br />
brúixola, paper, impremta,...)<br />
Els savis matemàtics egipcis i grecs tingueren una Geometria molt avançada, però una<br />
Aritmètica poc <strong>de</strong>senvolupada que no permetia fer càlculs complexos. Calia tenir un sistema <strong>de</strong> numeració<br />
posicional com el que portaren els àrabs <strong>de</strong>s <strong>de</strong> l’Índia.<br />
La saviesa grega estava continguda en manuscrits; <strong>de</strong>struïda la biblioteca d’Alexandria, la glòria <strong>de</strong> l’antiga<br />
Alexandria pràcticament va <strong>de</strong>saparèixer.<br />
Durant molts segles Europa va viure d’esquenes a la saviesa <strong>de</strong> l’antiga Grècia.. Tota la bellesa <strong>de</strong> les<br />
matemàtiques gregues hauria estat estèril i s’hauria perdut sense les aportacions d’aquests moviments<br />
migratoris:<br />
A l’Índia es creà el sistema <strong>de</strong> numeració posicional en base 10 utilitzat per nosaltres. Els àrabs en la seva<br />
expansió cap a Orient el varen conèixer i més endavant el van portar a Europa. A partir d’aquest sistema <strong>de</strong><br />
numeració, Al-Jwuarizmi <strong>de</strong>senvolupà l’Àlgebra que facilitava la resolució d’equacions.<br />
Tot el saber <strong>de</strong> l’Antiguitat havia arribat a Europa i gràcies a l’impremta va po<strong>de</strong>r ésser conegut per molta<br />
més gent. Aquests coneixements conjuntament amb el sistema indi <strong>de</strong> numeració varen permetre una florida<br />
matemàtica espectacular a partir <strong>de</strong>l renaixement.<br />
236
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
EUREKA!<br />
Cert orfebre havia fabricat per al rei Heiró una corona d’or. El rei no estava gaire segur que<br />
l’artesà hagués obrat correctament; podia haver-se guardat part <strong>de</strong> l’or que li havien lliurat i haverlo<br />
substituït per un pes equivalent <strong>de</strong> plata o coure. Així que va encarregar a Arquíme<strong>de</strong>s ( científic<br />
grec consi<strong>de</strong>rat el més gran <strong>de</strong>l món antic) que esbrinés si la corona era d’or pur ( sense fer-la<br />
malbé, és clar).<br />
Arquíme<strong>de</strong>s no sabia que fer. El coure i la plata són més lleugers que l’or. Si l’orfebre hagués<br />
afegit a la corona algun d’aquests metalls, aquesta ocuparia més espai que el <strong>de</strong>l seu pes<br />
equivalent en or. Coneixent l’espai ocupat per la corona (és a dir, el seu volum) podria contestar la<br />
pregunta <strong>de</strong>l rei Heiró. El que no sabia era la manera d’esbrinar el volum <strong>de</strong> la corona sense<br />
fondre-la i transformar-la en una massa compacta i <strong>de</strong> forma regular.<br />
Capficat amb aquest problema, i veient que no hi havia manera <strong>de</strong> sortir-se’n, va <strong>de</strong>cidir d’anar a<br />
esbargir-se als banys públics. En aquella època, els banys públics no només feien la funció<br />
higiènica que fan actualment les cambres <strong>de</strong> bany <strong>de</strong> les nostres cases. Sinó que eren, a més un<br />
lloc d’esbarjo on s’hi anava a fer-la petar, a explicar acudits (probablement <strong>de</strong> romans), a parlar <strong>de</strong><br />
política o <strong>de</strong>ls temes més diversos ( <strong>de</strong> futbol no, perquè encaro no s’havia inventat). Així que<br />
Arquíme<strong>de</strong>s hi va anar a passar una estona per oblidar-se <strong>de</strong> la corona.<br />
Malgrat tot, Arquíme<strong>de</strong>s no va aconseguir oblidar-se <strong>de</strong>l problema. Resignat, es va submergir en<br />
la banyera que algun criat <strong>de</strong>scuidat havia omplert excessivament. Part <strong>de</strong> l’aigua es va vessar per<br />
terra. Aleshores Arquíme<strong>de</strong>s va fer un bot. En un moment d’intuïció havia trobat la solució <strong>de</strong>l<br />
problema. S’havia adonat que el seu cos <strong>de</strong>splaçava aigua fora <strong>de</strong> la banyera.<br />
Arquíme<strong>de</strong>s no va po<strong>de</strong>r esperar: va saltar <strong>de</strong> la banyera i, sense recordar-se <strong>de</strong> vestir-se, va<br />
córrer pels carrers <strong>de</strong> Siracusa cridant “Ho he trobat! Ho he trobat!”. És clars que no ho va dir<br />
en català sinó en la seva llengua, en grec: “Eureka! Eureka!”. I aquesta paraula encara es fa<br />
servir avui per anunciar un <strong>de</strong>scobriment feliç.<br />
La solució d’Arquíme<strong>de</strong>s era tan senzilla que qualsevol la podia entendre (<strong>de</strong>sprés que<br />
Arquíme<strong>de</strong>s l’expliqués, és clar).<br />
237
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
GAUDÍ I LA SEVA ÈPOCA<br />
Gaudí va néixer l’any 1852 a Reus en el si d’una família <strong>de</strong> cal<strong>de</strong>rers on va aprendre l’ofici i va conèixer les<br />
possibilitats <strong>de</strong>l ferro. Amb disset anys es <strong>de</strong>splaçà a Barcelona i ingressà a l’Escola d’Arquitectura, on es<br />
graduà l’any 1878.<br />
Barcelona era en aquesta època una ciutat en plena ebullició. Pertot arreu s’instal·laven noves fàbriques,<br />
s’ampliaven els barris amb aigua corrent i llum artificial i arribava una allau contínua d’immigrants.<br />
L’Exposició Universal <strong>de</strong> 1888 va suposar la renovació <strong>de</strong> la infraestructura urbana i l’ocupació <strong>de</strong> milers<br />
d’obrers. Al calor <strong>de</strong>ls canvis, l’arquitecte Domènec i Muntaner va construir el restaurant <strong>de</strong> l’Exposició –<br />
avui Museu <strong>de</strong> Zoologia- en un nou estil que estava triomfant a Europa, el mo<strong>de</strong>rnisme. Gaudí, que va<br />
col·laborar en alguna d’aquestes obres, aviat es va interessar per les seves propostes suggeridores i per la<br />
fantasia <strong>de</strong> les formes.<br />
Les activitats industrials <strong>de</strong> la ciutat i el comerç amb Cuba van afavorir tota mena <strong>de</strong> negocis i el<br />
<strong>de</strong>senvolupament d’una burgesia fortament enriquida que manifesta la seva posició fent-se construir cases<br />
luxoses i patrocinant obres d’art. Un <strong>de</strong>ls mecenes més coneguts va ser Eusebi Güell: un empresari que<br />
havia amassat una gran fortuna a Cuba i havia fundat moltes empreses a Barcelona. Home d’àmplia<br />
cultura, va protegir Gaudí i li encarregà moltes obres.<br />
Gaudí coinci<strong>de</strong>ix amb una ciutat plena <strong>de</strong> vitalitat política que reivindica el reconeixement <strong>de</strong> la seva<br />
personalitat històrica, la llengua i drets propis, inspirats en el nacionalisme que sorgeix a Europa.<br />
Gaudí era un home <strong>de</strong> fermes creences religioses, catòlic practicant i molt respectuós amb l’església, amb<br />
la qual va mantenir una bona relació al llarg <strong>de</strong> la seva vida. Va <strong>de</strong>senvolupar una forta consciència social,<br />
manifestada per la seva i<strong>de</strong>ntificació amb els pobres i una vida senzilla, allunyada <strong>de</strong> les riqueses i els<br />
honors. És significatiu el fet <strong>de</strong> <strong>de</strong>cidir viure a la Sagrada Família per estar a prop <strong>de</strong> les obres i el <strong>de</strong>sig <strong>de</strong><br />
morir a l’Hospital <strong>de</strong> la Santa Creu i Sant Pau, prop <strong>de</strong>ls pobres, <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> ser atropellat per un tramvia,<br />
el 1926, mentre travessava la Gran Via.<br />
La mort va posar fi a una trajectòria artística gairebé única que ens ha <strong>de</strong>ixat obres d’una bellesa<br />
indubtable, com la casa Vicens, el col·legi <strong>de</strong> les Teresianes, la casa Calvet, la cripta <strong>de</strong> l’església <strong>de</strong> la<br />
Colònia Güell, la casa Batlló, la casa Milà i el temple <strong>de</strong> la Sagrada Família, entre d’altres. Fora <strong>de</strong><br />
Barcelona els treballs més significatius <strong>de</strong> Gaudí són la vil·la “El Capricho”, a Comillas (Santan<strong>de</strong>r), i el<br />
Palau Episcopal d’Astorga (Lleó). Molt important va ser la seva tasca com a dissenyador i <strong>de</strong>corador,<br />
mostrant un gran interès per la integració <strong>de</strong> totes les arts.<br />
Gaudí va rebre moltes influències al llarg <strong>de</strong> la seva vida i es va interessar per totes aquelles formes que<br />
suggerien fantasia i dinamisme. Les seves obres beuen <strong>de</strong> les fonts <strong>de</strong>l món clàssic, Orient, l’edat mitjana i<br />
en els canvis que es produeixen en el seu entorn. Però l’artista va interessar-se també per altres<br />
sensibilitats que sorgien <strong>de</strong> la natura, <strong>de</strong> les seves creences religioses o <strong>de</strong> la simbologia catalana. Totes<br />
aquestes aportacions van ser barreja<strong>de</strong>s segons un criteri molt personal: el resultat fou una obra<br />
absolutament sorprenent, mo<strong>de</strong>rna i fregant la genialitat.<br />
238
Textos informatius Tipologia textual: text expositiu<br />
GIRONA M’ENAMORA<br />
Girona és consi<strong>de</strong>rada la primera ciutat catalana i la segona d’Europa que va tenir enllumenat públic amb<br />
bombetes incan<strong>de</strong>scents. L’any 1883, per iniciativa <strong>de</strong> l’enginyer gironí Narcís Xifra i Masmitjà, es va<br />
realitzar la primera prova amb una dinamo instal·lada a la central <strong>de</strong>l Molí, al barri <strong>de</strong>l Mercadal. L’assaig es<br />
va fer a la Rambla i a la plaça <strong>de</strong> la Constitució (actual plaça <strong>de</strong>l Vi).<br />
Fins aquell moment Girona estava il·luminada amb gas, però un seguit <strong>de</strong> discrepàncies entre l’empresa<br />
concessionària i l’Ajuntament van fer que el consistori es plantegés d’incorporar l’electricitat als carrers. Les<br />
discussions eren <strong>de</strong>gu<strong>de</strong>s principalment, al fet <strong>de</strong> no pagar, la corporació local, els rebuts <strong>de</strong> la llum, fins al<br />
punt que l’empresa va amenaçar <strong>de</strong> tallar el subministrament. L’acord relatiu a la utilització <strong>de</strong> l’electricitat es<br />
va prendre amb <strong>de</strong>u vots a favor i tres en contra en un ple municipal.<br />
En 1884, el ple aprovà les bases per la subhasta <strong>de</strong> la instal·lació. Planas i Flaquer, <strong>de</strong> Girona mateix, fou<br />
l’empresa que guanyà la convocatòria. Aquesta <strong>de</strong>cisió <strong>de</strong> l’Ajuntament va ser durament criticada per mitjà<br />
<strong>de</strong> la premsa, per part <strong>de</strong> l’empresa concessionària <strong>de</strong> l’enllumenat per gas. Consi<strong>de</strong>raven que si<br />
l’electricitat fos un producte pràctic i barat ja hauria estat instal·lat a la majoria <strong>de</strong> ciutats d’Europa, i no seria<br />
pas Girona una <strong>de</strong> les primeres en posar-la en pràctica. La segona prova, aquesta vegada per part <strong>de</strong><br />
Planas i Flaquer, es dugué a terme a la mateixa zona, però amb quatre llums d’arc voltaic a la Rambla i un a<br />
la plaça <strong>de</strong> la Constitució. Tot i les proves positives, seguien les discrepàncies entre els membres <strong>de</strong><br />
l’Ajuntament.<br />
Per altra banda , els nombrosos molins fariners <strong>de</strong> propietat municipal entraven en <strong>de</strong>sús i eren amenaçats<br />
<strong>de</strong> ser subhastats per l’Estat , emparant-se en una nova llei. Aquests molins havien <strong>de</strong> ser utilitzats , segons<br />
preveia el pla d’instal·lació <strong>de</strong> l’enllumenat, com a centrals productores d’energia. L’Ajuntament va haver <strong>de</strong><br />
negociar durament amb l’Estat per tal d’aconseguir la propietat d’un d’aquests molins, on es va instal·lar la<br />
primera central.<br />
Girona es <strong>de</strong>staca, a diferència d’altres municipis, per les aportacions econòmiques que fan els veïns i<br />
algunes associacions i empreses amb <strong>de</strong>stí a la instal·lació <strong>de</strong> l’enllumenat públic elèctric.<br />
Un mes abans <strong>de</strong> la inauguració oficial, que tingué lloc el 24 <strong>de</strong> juliol <strong>de</strong>1886, ja s’havien recollit 7.185<br />
pessetes. Entre els qui van aportar diners per aquest projecte hi ha el bisbe Tomàs Sivilla, que va donar 500<br />
pessetes, i la mateixa empresa instal·ladora, que va col·laborar amb 250. Aquesta no va ser, però l’única<br />
recaptació que es va fer. Pel febrer <strong>de</strong> 1887, set mesos <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> la inauguració <strong>de</strong>l servei, s’havien<br />
aconseguit 9.147 pessetes més. Girona va inaugurar amb una gran festa el seu enllumenat elèctric.<br />
Coincidint amb l’onomàstica <strong>de</strong> la reina regent, Maria Cristina, l’Ajuntament va convidar-la als actes, que se<br />
celebrares durant tres dies seguits i van tenir lloc en diversos punts, il·luminats, <strong>de</strong> la ciutat. En sobresurten<br />
la benedicció <strong>de</strong> les oficines <strong>de</strong> la concessionària <strong>de</strong> l’enllumenat, per part <strong>de</strong>l bisbe, i l’enlairament <strong>de</strong><br />
globus aerostàtics.<br />
L’any 1890, l’Ajuntament proposà l’ampliació <strong>de</strong> l’enllumenat, que s’atorgà <strong>de</strong> nou a l’empresa Planas i<br />
Flaquer. Un any <strong>de</strong>sprés, el barri <strong>de</strong> Pedret, la plaça <strong>de</strong>l Carrilet, el Pont Major i els carrers <strong>de</strong>l Carme, la<br />
Rutlla i Figuerola gaudien també <strong>de</strong> l’enllumenat elèctric. Per l’abril <strong>de</strong> 1895, el nucli urbà i el barri <strong>de</strong>l<br />
Ferrocarril es trobaven perfectament il·luminats, mentre que la resta <strong>de</strong> la ciutat presentava mancances<br />
importants. L’ampliació es feia <strong>de</strong> forma lenta, per la dificultat que suposava instal·lar el cablatge pels<br />
carrers estrets i tortuosos que caracteritzen Girona.<br />
Un grup <strong>de</strong> veïns emprengué accions contra la <strong>de</strong>cisió <strong>de</strong> l’Ajuntament d’atorgar el servei a Planas i Flaquer.<br />
L’argument base és el fet que una <strong>de</strong> les clàusules <strong>de</strong>l contracte beneficia <strong>de</strong> manera important l’empresa<br />
en contra <strong>de</strong> la ciutat. La llei va sentenciar a favor <strong>de</strong>ls veïns i <strong>de</strong>clarà nul·la la subhasta <strong>de</strong> l’any1890.<br />
L’Ajuntament, per tal <strong>de</strong> no aturar el procés d’instal·lació, féu un contracte intern amb l’empresa<br />
concessionària. Per tots aquests conflictes, Planas i Flaquer, que s’havia expandit a molts municipis <strong>de</strong> les<br />
comarques gironines, en 1903 cedí la concessió <strong>de</strong> Girona a Alfons Chopitea, que era el seu cap tècnic.<br />
Aquest la tingué durant tres anys, fins que se la va vendre a Empresas Eléctricas. En 1918, l’Ajuntament<br />
<strong>de</strong>ci<strong>de</strong>ix <strong>de</strong> municipalitzar aquest servei.<br />
239
L'ORIGEN DEL PETÓ<br />
Segurament, no en traurem res <strong>de</strong> fer-nos la famosa pregunta <strong>de</strong>ls orígens. Això no obstant,<br />
algunes teories, tot i que no ens convencen, són interessants com a aproximació conceptual <strong>de</strong>l<br />
gest en qüestió.<br />
D'antuvi, geogràficament, només afecta una part <strong>de</strong> la població <strong>de</strong> la Terra: com sempre, el<br />
creixent fèrtil (Orient Pròxim), que colonitzà la conca mediterrània. "Com a mitjà <strong>de</strong> salutació o<br />
d'expressió <strong>de</strong> l'amor, la meitat <strong>de</strong>l globus no n'havia sentit parlar abans <strong>de</strong> les grans exploracions<br />
que tingueren lloc <strong>de</strong>l segle XV al XVI" diu Dan Carlinski. En canvi el petó amb connotació<br />
religiosa es remunta a mil·lenis a tots els continents.[…]<br />
Segons Desmond-Morris el petó és un gest-relíquia. Antany, abans no comencessin a fabricar<br />
aliments per als nadons, les mares <strong>de</strong>slletaven els seus infants mastegant el seu aliment i<br />
introduint-lo amb el boca a boca, cosa que implicava evi<strong>de</strong>ntment una quantitat consi<strong>de</strong>rable <strong>de</strong><br />
pressions mútues <strong>de</strong> la llengua i els llavis.<br />
Aquesta manera d'alimentar els fills, semblant a la <strong>de</strong>ls ocells, ens sembla avui curiosa i estranya,<br />
però probablement la nostra espècie l'ha practicada durant més d'un milió d'anys, i el petó eròtic<br />
és quasi segurament un gest-relíquia <strong>de</strong>l nostre passat personal, ja que no alimentem així els<br />
nostres nodrissons, sinó <strong>de</strong> la prehistòria <strong>de</strong> la nostra espècie.<br />
Si els joves amants que exploren la boca l'un a l'altre amb la llengua, retroben l'antic benestar <strong>de</strong><br />
l'aliment boca a boca, això pot reforçar la seva confiança mútua i els seus lligams.<br />
El fet que hi hagi zones immenses <strong>de</strong> la terra que no saben què és el petó planteja un interrogant:<br />
cal pensar que la tradició manté aquest gest-relíquia, que és indispensable al nostre tipus <strong>de</strong><br />
comunicació. En altres civilitzacions, l'olfacte ha suplantat el contacte oral, els fregaments <strong>de</strong>l nas<br />
han substituït el petó, com en el cas <strong>de</strong>ls esquimals. A cada una el seu gest-relíquia!<br />
Xavier Fauche i Chistiane Noetzlin, El Petó, Edicions La campana, 1988<br />
240
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
COMUNICACIÓ<br />
La comunicació no és exclusiva <strong>de</strong>ls éssers humans. Els animals també necessiten comunicar-se,<br />
tant entre els <strong>de</strong> la mateixa espècie com amb els d’espècies diferents.<br />
En el regne animal hi ha nombrosos exemples d’animals que es comuniquen amb sons:<br />
● Moltes espècies d’insectes, com les grills, po<strong>de</strong>n produir sons que se senten a grans<br />
distàncies. En aquest cas, aquests sons els produeixen els mascles per atreure les<br />
femelles.<br />
● Les balenes i els dofins po<strong>de</strong>n produir diversos tipus <strong>de</strong> sons. En el cas <strong>de</strong> les balenes,<br />
alguns sons arriben a llargues distàncies, ja que el so es transmet millor per l’aigua que per<br />
l’aire. Una balena pot sentir sons produïts per una altra balena que es troba a centenars <strong>de</strong><br />
quilòmetres.<br />
● Els udols <strong>de</strong>ls llops també són una forma <strong>de</strong> comunicació. Un grup <strong>de</strong> llops udolant indica<br />
la seva posició als grups que es troben en zones properes.<br />
Entre els insectes, l’ús <strong>de</strong> substàncies químiques per comunicar-se és molt comú. Per exemple,<br />
les formigues produeixen una substància olorosa que impregna el camí per on passen. Quan una<br />
formiga s’allunya pot trobar el camí <strong>de</strong> tornada seguint el seu propi rastre. Aquest rastre també pot<br />
ser utilitzat per altres formigues per arribar a l’aliment que ha trobat la formiga exploradora.<br />
Hi ha animals que po<strong>de</strong>n canviar <strong>de</strong> color amb una rapi<strong>de</strong>sa sorprenent: són els calamars i les<br />
sípies. S’ha observat que agafen un color <strong>de</strong>terminat quan tracten d’atreure una femella, un altre<br />
color quan estan sols, un altre quan s’enfronten a un adversari, etc. Aquests canvis <strong>de</strong> color són<br />
una forma <strong>de</strong> comunicació única en el regne animal.<br />
Les abelles, a més <strong>de</strong> produir substàncies oloroses, tenen una forma <strong>de</strong> comunicació especial, la<br />
“dansa <strong>de</strong> les abelles”. Quan una abella <strong>de</strong>scobreix una font d’aliment torna al rusc i fa una dansa<br />
especial. Mitjançant els moviments <strong>de</strong> la dansa, agafant com a referència la posició <strong>de</strong>l Sol, indica<br />
a les seves companyes el camí cap a la nova font d’aliment.<br />
241
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
LA TÈCNICA AL FUTBOL<br />
La croqueta <strong>de</strong> Michael Laudrup, el driblatge <strong>de</strong> Figo, la rematada <strong>de</strong> cap d'Ivan Zamorano, el xut <strong>de</strong><br />
Roberto Carlos, les passa<strong>de</strong>s d'Ivan <strong>de</strong> la Peña, les para<strong>de</strong>s <strong>de</strong> Baia, etc; són accions que es po<strong>de</strong>n veure<br />
en un partit <strong>de</strong> futbol i que formen part <strong>de</strong> la tècnica d'aquest esport.<br />
Pocs jugadors, com aquests populars futbolistes, tenen l'habilitat <strong>de</strong> fer una passada mil·limètrica <strong>de</strong>s <strong>de</strong> 40<br />
m <strong>de</strong> distància, driblar tots els adversaris que surten al pas o marcar un gol per l'escaire en el llançament<br />
d'una falta. Quines són aquestes habilitats que es coneixen amb el nom <strong>de</strong> tècnica?<br />
1 Conduccions: Són <strong>de</strong>splaçaments que fan els jugadors pel camp amb la pilota controlada.<br />
2 Driblatges: Accions executa<strong>de</strong>s a gran velocitat que serveixen per escapar <strong>de</strong>l marcatge d'un adversari.<br />
3 Passa<strong>de</strong>s: Accions amb les quals es fa arribar la pilota a un company <strong>de</strong> l'equip. Quan el jugador passa la<br />
pilota a un company, supera un jugador adversari i rep novament la pilota, l'acció s'anomena paret.<br />
4 Controls: Consisteixen a mantenir el domini <strong>de</strong> la pilota <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> rebre una passada. La pilota es pot<br />
controlar amb diferents parts <strong>de</strong>l cos (el peu, la cuixa, el pit…).<br />
5 Remata<strong>de</strong>s <strong>de</strong> cap: Es fan generalment per <strong>de</strong>sviar la pilota, passar-la a un company o rematar a la<br />
porteria contrària.<br />
6 Serveis: N'hi ha <strong>de</strong> diverses menes:<br />
De banda: Consisteix a llançar la pilota amb les mans, per sobre <strong>de</strong>l cap, quan la pilota ha sortit per les<br />
línies laterals <strong>de</strong>l camp<br />
De porteria: És un xut que fa el porter per emprendre el joc quan la pilota ha sortit per la línia <strong>de</strong> fons o<br />
<strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> parar un llançament.<br />
De falta: Es fa amb el peu <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l lloc on s'ha comès la falta; es pot passar la pilota o xutar directament a<br />
porteria.<br />
De còrner: Consisteix a xutar la pilota <strong>de</strong>s <strong>de</strong> l'àrea <strong>de</strong> còrner <strong>de</strong>sprés que algun jugador <strong>de</strong> l'equip<br />
<strong>de</strong>fensor envia la pilota fora <strong>de</strong>l camp per la línia <strong>de</strong> fons.<br />
7 Xut: Cop donat a la pilota amb el peu.<br />
8 Tècnica <strong>de</strong>l porter: Generalment es resumeix en tres accions:<br />
Sorti<strong>de</strong>s: El porter surt <strong>de</strong> la porteria per rebutjar la pilota, <strong>de</strong>sviar-la amb els peus, prendre la pilota a un<br />
davanter o parar un xut <strong>de</strong> l'adversari quan s'acosta a porteria<br />
Para<strong>de</strong>s: El porter entoma la pilota sense que se li escapi <strong>de</strong> les mans.<br />
Rebuigs: El porter no aconsegueix entomar la pilota i la <strong>de</strong>svia. Acostuma a realitzar aquesta acció quan<br />
l'equip contrari realitza alguna <strong>de</strong> les accions següents: llançar un còrner (la rebutja per evitar una rematada<br />
<strong>de</strong> cap, principalment) o efectuar un xut <strong>de</strong> difícil parada.<br />
Amb totes aquestes accions realitza<strong>de</strong>s <strong>de</strong> forma convenient podrem assolir una bona qualitat com a<br />
futbolistes i si aquestes habilitats són comparti<strong>de</strong>s pels companys, un bon nivell <strong>de</strong> joc en l'equip.<br />
Adaptat d'Educació Física. ESO, Primer cicle. 1r i 2n cursos, Ed. Serbal,1996.<br />
242
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
MÚSCULS A PUNT<br />
L'exercici físic és útil per mantenir en forma els músculs i aconseguir un bon estat <strong>de</strong> salut. Els<br />
elements que formen l'aparell locomotor són força resistents, però també han <strong>de</strong> ser flexibles per<br />
permetre'ns fer una gran diversitat <strong>de</strong> moviments.<br />
Els músculs <strong>de</strong>l teu cos po<strong>de</strong>n dur a terme qualsevol activitat física que et proposis, però sempre<br />
<strong>de</strong>sprés d'un entrenament lent i progressiu que augmenti la grandària <strong>de</strong> les teves fibres<br />
musculars. Perquè el teixit <strong>de</strong>l múscul pugui fer la seva funció, les cèl·lules que el formen<br />
necessiten glucosa, un hidrat <strong>de</strong> carboni present en els aliments, que el múscul assimila en forma<br />
<strong>de</strong> glicogen.<br />
També és important que cuidis la teva nutrició, menjant aliments que tinguin glucosa (cereals,<br />
patates, fruita, llet, etc.) i una quantitat suficient <strong>de</strong> proteïnes i vitamines. Sigues conscient <strong>de</strong> les<br />
teves possibilitats i no <strong>de</strong>manis als teus músculs un esforç més gran <strong>de</strong>l que po<strong>de</strong>n fer; altrament,<br />
tindràs rampes, punxa<strong>de</strong>s o lesions.<br />
Les punxa<strong>de</strong>s són un dolor muscular que apareix quan sotmetem un múscul <strong>de</strong>sentrenat a un<br />
exercici físic excessiu, produint-hi l'acumulació d'un residu d'àcid làctic. La millor manera d'evitarles<br />
és fer exercici habitualment.<br />
Les rampes són <strong>de</strong>gu<strong>de</strong>s a una contracció sobtada d'un grup <strong>de</strong> músculs; per això cal fer un bon<br />
escalfament muscular abans <strong>de</strong> qualsevol exercici. Practicar esport quan fa fred i suem a causa<br />
<strong>de</strong> l'esforç, o fer una activitat muscular excessiva i brusca, condueix sovint a l'aparició <strong>de</strong> rampes a<br />
les cames. Normalment n'hi ha prou amb fer un massatge lleuger sobre la cama enrampada<br />
perquè es relaxi el múscul concret i <strong>de</strong>saparegui la rampa.<br />
Per mantenir-se sans els músculs necessiten oxigen i altres nutrients, un ambient lliure <strong>de</strong> toxines<br />
i una activitat regular. La major part <strong>de</strong>ls músculs voluntaris estan aparellats per fer accions<br />
oposa<strong>de</strong>s (els uns es contreuen mentre els altres es relaxen), per la qual cosa el cos manté un<br />
equilibri dinàmic. El nostre cos està fet per a l'activitat. Per mantenir-nos sans, forts i flexibles cal<br />
que fem exercici regularment.<br />
Jordi Vigué i altres, El múscul òrgan <strong>de</strong> la força, Ed. Parramón.1994.<br />
243
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
ORÍGENS DEL CALENDARI ACTUAL<br />
El calendari actual és, amb petites variacions, una versió <strong>de</strong>l calendari vigent a Egipte <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l<br />
cinquè mil·lenni abans <strong>de</strong> Crist, amb un cicle anual dividit en dotze mesos <strong>de</strong> trenta dies<br />
(subdividits a la vegada en tres dèca<strong>de</strong>s), més 5 dies suplementaris.<br />
Van ser també els egipcis els qui van dividit el dia en 24 segments <strong>de</strong> temps: les hores.<br />
Aquest calendari tenia alguns inconvenients, ja que els 364 dies no són exactes i les 6 hores que<br />
sobraven cada any s’anaven acumulant.<br />
A la Xina, el calendari era més complex. A mitjan tercer mil·lenni abans <strong>de</strong> Crist, el sistema<br />
consistia a emparentar els 12 reis <strong>de</strong>l cel amb els 10 reis <strong>de</strong> la Terra. Aquesta combinació<br />
generava cicles <strong>de</strong> 60 anys. Seixanta és el mínim comú múltiple <strong>de</strong> 10 i 12. Els càlculs necessaris<br />
per establir a partir d’això un calendari fix eren sovint un secret d’estat.<br />
I arribem a Babilònia, la tercera mestra <strong>de</strong>l còmput <strong>de</strong>l temps. De Babilònia hem heretat la<br />
setmana <strong>de</strong> 7 dies, l’hora <strong>de</strong> 60 minuts i el minut <strong>de</strong> 60 segons. A més a més, els babilonis van<br />
anomenar els dies <strong>de</strong> la setmana amb els noms <strong>de</strong>ls seus déus, que eren les grans lluminàries<br />
celestes. Per prevenir la pèrdua <strong>de</strong> dies que es produïa en el calendari <strong>de</strong> 365 dies van incloure<br />
anys especials <strong>de</strong> 13 mesos. El mes 13è estava carregat d’influències religioses negatives i d’aquí<br />
la superstició envers el número 13.<br />
L’any 6 aC, Juli Cèsar va <strong>de</strong>cidir fer front al problema <strong>de</strong> les 6 hores residuals <strong>de</strong> l’any i encarregà<br />
a Sosígenes d’Alexandria la creació d’un nou calendari. Aquest nou calendari recollia les hores<br />
residuals en blocs <strong>de</strong> 4 anys, i afegia un dia complet al mes més curt <strong>de</strong> l’any. Aquest és<br />
l’anomenat calendari Julià, que va ser utilitzat fins a l’any 1582. El retard acumulat a raó d’11<br />
minuts anuals sumava 17402 minuts, uns 12 dies complets.<br />
El papa Gregori XII va reunir un comitè científic per tal <strong>de</strong> reformar el calendari Julià ajustant-lo al<br />
Sol i recuperant els 12 dies <strong>de</strong> retard acumulats. Aquest sistema, el calendari gregorià, que es va<br />
completar prenent com a primer dia <strong>de</strong> l’any l’1 <strong>de</strong> gener, no va ser adoptat immediatament arreu.<br />
Els països no catòlics van trigar a acceptar la cronologia <strong>de</strong>l papa. Gran Bretanya no va avançar el<br />
seu calendari per adaptar-lo al gregorià fins al 1752, gairebé dos segles més tard. Actualment és<br />
vigent a tot el món occi<strong>de</strong>ntal.<br />
244
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
POSEM-HI REMEI<br />
Quan la medicina no estava tan avançada, la gent recorria als remeis més diversos per mirar <strong>de</strong><br />
guarir les malalties. Així, cada poble tenia el seu repertori <strong>de</strong> remeis per a tota mena <strong>de</strong> mals.<br />
Per combatre el mal d’orella i la sor<strong>de</strong>sa, untaven un cotó amb l’oli que cremava en una llàntia<br />
d’algun sant i se’l posaven dins l’orella, o bé s’untaven directament l’orella amb l’oli. Si l’oli era<br />
calent, resultava més efectiu.<br />
Per a les angines, la gent s’embolicava el coll amb una cordons <strong>de</strong> seda blanca, als extrems <strong>de</strong>ls<br />
quals hi havia una borla <strong>de</strong>l mateix color, convençuts que això els curaria. Aquests cordons els<br />
compraven especialment per a això i se’ls guardaven per utilitzar-los el dia que els fes mal el coll.<br />
Una altra pràctica consistia a clavar agulles a les soques <strong>de</strong>ls arbres o tirar-les alguna font per<br />
curar el mal <strong>de</strong> cap. Abans <strong>de</strong> <strong>de</strong>ixar-les-hi, en torçaven la punta perquè no les pogués utilitzar<br />
mai més ningú.<br />
Contra els refredats, hi havia qui ensumava ben fort pel nas pols d’escorça <strong>de</strong> pi. Creien que<br />
<strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> passar pel coll, la pols arribava al cor, i en tocar-lo, curava el refredat.<br />
Aquests són només alguns exemples <strong>de</strong> fórmules i remeis que al llarg <strong>de</strong>l temps s’han anat<br />
practicant per curar això o allò, però la llista seria interminable.<br />
245
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
VIDA I ESCOLA DE PITÀGORES<br />
No se sap amb exactitud cap dada concreta <strong>de</strong> la seva vida. Ens hem <strong>de</strong> refiar d’una munió <strong>de</strong><br />
fonts, i sovint hi ha problemes per <strong>de</strong>striar on acaba la veritat i comença la llegenda. Per començar<br />
no sabem <strong>de</strong>l cert les dates <strong>de</strong>l seu naixement i <strong>de</strong> la seva mort. Alguns textos diuen que va néixer<br />
el 580 a. C., a l’illa <strong>de</strong> Samos i que va morir a Crotona, el sud d’Itàlia. De vega<strong>de</strong>s se’ns ha<br />
presentat com a <strong>de</strong>ixeble <strong>de</strong> Thales, però sembla que això és improbable a causa <strong>de</strong> la diferència<br />
d’edats (uns 50 anys) entre un i altre.<br />
Als 18 anys, va participar en els Jocs Olímpics, i va ser campió <strong>de</strong> Pugilat. Va viatjar a Jònia, Síria,<br />
Líban, Egipte i Babilònia i possiblement a l’Índia. Va aprofitar els viatges per reunir gran quantitat<br />
<strong>de</strong> coneixements matemàtics, astronòmics i religiosos. Pitàgores va ser contemporani <strong>de</strong> Buda,<br />
Confuci i Lao-Tsé. Quan va tornar a Samos, hi regnava el tirà Polícrates. Aleshores va marxar cap<br />
a la Magna Grècia i es va instal·lar a Crotona, on fundà una escola-secta, gràcies al suport d’un<br />
gran campió <strong>de</strong>ls Jocs, Miló, que també sentia passió per la Filosofia i les Matemàtiques.<br />
Els béns <strong>de</strong>ls qui ingressaven a l’escola pitagòrica es<strong>de</strong>venien en propietat comunitària, i els<br />
coneixements adquirits eren secrets. Per aquest motiu és difícil distingir entre els <strong>de</strong>scobriments<br />
que pertanyen al propi Pitàgores i els que pertanyen als seus seguidors.<br />
L’escola pitagòrica era conservadora <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l punt <strong>de</strong> vista polític i <strong>de</strong> règim <strong>de</strong> vida molt estricte.<br />
Però cal dir que també acceptà dones. Una d’elles fou la filla <strong>de</strong> Miló, Teana, que es casà amb el<br />
propi Pitàgores i li donà tres fills.<br />
Els membres <strong>de</strong> l’escola havien <strong>de</strong> seguir un règim vegetarià sense concessions i <strong>de</strong>dicaven<br />
llargues sessions a l’estudi <strong>de</strong> les Matemàtiques, la Filosofia, l’Astronomia, la Política i la Religió.<br />
Les paraules Filosofia (amor per la saviesa) i Matemàtiques (allò que s’aprèn) se suposen crea<strong>de</strong>s<br />
per Pitàgores.<br />
A l’escola s’hi feien dos tipus d’ensenyaments: un pels membres <strong>de</strong> l’escola, <strong>de</strong> caràcter secret, i<br />
els altres per a la resta <strong>de</strong> la gent.<br />
La majoria d’ensenyaments es transmetien oralment. Segons la categoria i el nivell <strong>de</strong>ls membres<br />
<strong>de</strong> l’escola, se’ls transmetien només els resultats o bé <strong>de</strong>mostracions i resultats.<br />
246
Relats d’autor Tipologia textual: text instructiu<br />
INSTRUCCIONS PER PUJAR UNA ESCALA<br />
Les escales s’han <strong>de</strong> pujar <strong>de</strong> cara, perquè cap enrere o <strong>de</strong> costat resulten particularment<br />
incòmo<strong>de</strong>s. L’actitud natural consisteix a mantenir-se dret, els braços penjant sense esforç, el cap<br />
dret encara que no tant que els ulls <strong>de</strong>ixin <strong>de</strong> veure els graons immediatament per sobre d’aquell<br />
que es trepitja, i respirant lentament i regularment.<br />
Per pujar una escala es comença per aixecar aquesta part <strong>de</strong>l cos situada a la dreta a baix,<br />
embolicada gairebé sempre amb cuir o camussa i que, llevat d’excepcions, cap exactament al<br />
graó. Posada al primer graó aquesta part, que per abreujar anomenarem peu, es recull la part<br />
equivalent <strong>de</strong> l’esquerra (també anomenada peu), però que no s’ha <strong>de</strong> confondre amb el peu<br />
esmentat abans), i portant-la a l’alçada <strong>de</strong>l peu, se l’ha <strong>de</strong> fer seguir fins a col·locar-la al segon<br />
graó, amb la qual cosa en aquest <strong>de</strong>scansarà el peu, i al primer hi <strong>de</strong>scansarà el peu. (Els primers<br />
graons són sempre els més difícils, fins que s’adquireix la coordinació necessària: La coincidència<br />
<strong>de</strong> nom entre el peu i el peu fa difícil l’explicació. Cal tenir en compte especialment <strong>de</strong> no aixecar<br />
alhora el peu i el peu).<br />
JULIO CORTÁZAR. Historias <strong>de</strong> cronopios y <strong>de</strong> famas. (Traducció)<br />
(Font: Refosa d'El text instructiu, <strong>de</strong><br />
CENTRE D'AUTOAPRENENTATGE DE LLENGÜES <strong>de</strong> la UNIVERSITAT<br />
JAUME I i CÀLAM, <strong>de</strong> l'Editorial Vicens-Vives)<br />
247
Recepta <strong>de</strong> cuina Tipologia textual: text instructiu<br />
FLAM D’OU<br />
Aquí teniu una recepta tradicional i molt senzilla <strong>de</strong> fer.<br />
Ingredients: (per a 8 persones)<br />
• 1 litre <strong>de</strong> llet<br />
• 6 ous<br />
• 5-6 cullera<strong>de</strong>s grans <strong>de</strong> sucre (al gust)<br />
• la pela d'una llimona<br />
• 1 branca <strong>de</strong> vainilla o canyella<br />
• sucre per al caramel<br />
Preparació:<br />
En un cassó, s'escalfa el sucre fins que enrosseixi i llavors es reparteix pel fons <strong>de</strong> les flameres.<br />
A part, es fa bullir la llet amb la pela d'una llimona i una branca <strong>de</strong> vainilla durant 3 minuts. Es<br />
retira la pela <strong>de</strong> llimona i la branca <strong>de</strong> vainilla i es <strong>de</strong>ixa refredar. Quan està a temperatura<br />
ambient, s'afegeixen la resta d'ingredients i es barreja amb el túrmix. Es reparteix entre les<br />
flameres caramelitza<strong>de</strong>s i es couen al bany maria durant uns 30-40 minuts (fins que quallin) a<br />
200ºC (392ºF) tapats amb paper d'alumini per tal d'evitar que es cremin <strong>de</strong> sobre. Finalment, es<br />
reserven a la nevera fins al moment <strong>de</strong> servir.<br />
Bon profit!<br />
248
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
Faules d’Isop<br />
EL GALL I LA GUINEU<br />
Vet aquí que una vegada hi havia un gall que picotejava al peu d’un arbre, tot buscant cucs o<br />
algun gra esbarriat <strong>de</strong> blat <strong>de</strong> moro. A cada cop <strong>de</strong> bec que donava, la cresta se li sacsejava com<br />
una ban<strong>de</strong>ra vermella. Tot d’una va veure que s’acostava la guineu i li va faltar temps, amb<br />
vola<strong>de</strong>s curtes però segui<strong>de</strong>s, d’enfilar-se a la branca més alta <strong>de</strong> l’arbre. La guineu es va aturar al<br />
peu <strong>de</strong> l’arbre i li va dir, tan amablement com va saber:<br />
- Bon dia germà gall! Com és que t’has enfilat tan <strong>de</strong> pressa en veure’m arribar? No <strong>de</strong>us pas tenir<br />
por <strong>de</strong> mi?<br />
- Sí que en tinc, i molta! – li va dir el gall.<br />
- Quines coses <strong>de</strong> dir, valga’m el cel! Que no ho saps que s’ha dictat una llei, segons la qual tots<br />
els animals som germans, i ens hem d’estimar i respectar els uns als altres? Au, baixa sense por i<br />
anirem a fer un tomb.<br />
- Ca! – Va dir el gall, sense moure’s d’on era – Prou que et conec! Ets molt viva però no<br />
m’ensarronaràs pas.<br />
La guineu encara volia insistir però en aquell moment va veure un gos mastí, <strong>de</strong> potes fermes i<br />
gruixu<strong>de</strong>s, que s’acostava a bon pas pel camí i sense torbar-se gaire va emprendre la fugida.<br />
- Per què te’n vas? – li va dir el gall, <strong>de</strong> dalt <strong>de</strong> l’arbre estant -. No cal que tinguis por <strong>de</strong>l gos, que<br />
tots els animals hem <strong>de</strong> ser germans, segons la nova llei.<br />
- És que aquest gos mastí és tan ignorant com tu, i potser encara no ho sap, que han dictat<br />
aquesta nova llei – li va dir la guineu mentre <strong>de</strong>sapareixia entre els arbres <strong>de</strong>l bosc.<br />
249
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
Feblesa <strong>de</strong> caràcter<br />
Un dia, trobant-me dormint com he dormit tantes i tantes vega<strong>de</strong>s, va <strong>de</strong>spertar-me un soroll que venia <strong>de</strong>l<br />
meu <strong>de</strong>spatx.<br />
- Ja hi som! -vaig dir-me. És el lladre.<br />
Fi, caminant <strong>de</strong> puntetes, vaig guanyar la distància que em separava <strong>de</strong>l lloc on algú m'espoliava. Allí hi<br />
havia un senyor <strong>de</strong>sconegut, amb un sac, que triava aquelles <strong>de</strong> les meves coses que li feien més goig i les<br />
amuntegava en una pila.<br />
- Ep! Parlem-ne… -li vaig dir.<br />
Ell es va girar sense sobresalt ni sorpresa, em va mirar <strong>de</strong> cap a peus i respongué: - No cal. Jo us guanyo.<br />
Així, calculant-ho a ull, peso uns vint quilograms més que vós. Aquest avantatge natural m'estalvia tota<br />
mena d'explicacions. Porteu armes?<br />
- No.<br />
- Raó <strong>de</strong> més. I procedí a omplir el sac amb els meus béns, fent com si m'ignorés.<br />
Jo, com és <strong>de</strong> bona llei, no em vaig pas resignar:<br />
-Però home, això no és qüestió <strong>de</strong> força. Hi ha la moral, m'enteneu? Sense principis no anireu enlloc i tohom<br />
us mirarà <strong>de</strong> cua d'ull…<br />
-La moral! -digué-. És el pes més inútil que pot carregar un home.<br />
I, posant-se seriós <strong>de</strong> sobte, em preguntà:<br />
-Que hi creieu <strong>de</strong> <strong>de</strong>bò en la moral?<br />
- I tant, Mare <strong>de</strong> Déu, i tant!<br />
Va rebre aquesta afirmació <strong>de</strong> la meva fe amb una gran contrarietat. Abandonà la seva feina, m'agafà pel<br />
braç i em convidà a seure. I em dirigí les següents paraules:<br />
-Mireu: em feu una mica <strong>de</strong> llàstima i vull que rebeu l'ajut <strong>de</strong> la meva experiència.<br />
"Jo, temps passats, també em refiava <strong>de</strong> la moral. Era casat, tenia un fill, i un amic <strong>de</strong>l cor, i un negoci.<br />
M'havia guanyat la fama d'ésser l'home més bo <strong>de</strong>l barri i, per tant, també el més taujà. El meu confessor<br />
quan em veia tremolava, perquè la meva consciència neta no li donava ocasió <strong>de</strong> lluïment. "Que poc divertit<br />
que sou!", solia dir-me, i, per po<strong>de</strong>rs, em beneïa.<br />
"De vega<strong>de</strong>s, el meu tedi m'esgarrifava, però la pau <strong>de</strong> la meva llar, el bon nom <strong>de</strong> la família i la netedat <strong>de</strong><br />
costums em feien companyia. "Aguanta't, noi, aguanta't -em <strong>de</strong>ia-. Tot això tindrà el seu premi".<br />
"I sabeu quin va ser el premi? Ara us ho esplicaré: un dia el meu fill, que acabava <strong>de</strong> fer catorze anys, va<br />
fugir amb la minyona. Esverat, vaig anar a cercar la meva dona per compartir la pena amb ella, i només vaig<br />
trobar una carta seva en la qual m'explicava que, cansada <strong>de</strong>l meu ensopiment, se n'anava a viure amb un<br />
senyor <strong>de</strong>l tercer pis, que ell sí que era simpàtic i sabia viure".<br />
"Desfet, vaig <strong>de</strong>cidir submergir-me en el negoci i al cap d'un parell <strong>de</strong> dies m'assabentava que el meu amic<br />
<strong>de</strong>l cor, valent-se d'una maniobra comercial, me l'havia pres".<br />
"Només em quedava el confessor. Vaig explicar-li el que em passava i sense pensar-s'hi gens em digué que<br />
tota la culpa era meva i em va posar una penitència d'aquelles que et <strong>de</strong>ixen baldat".<br />
"I el bon nom que tenia pel barri? Ja us ho diré: quan jo passava pel carrer, la gent es girava a mirar-me i<br />
reia".<br />
250
"Com po<strong>de</strong>u comprendre, era un bon moment per a fer balanç <strong>de</strong> la meva vida i trobar que, fins aleshores,<br />
havia errat. No es pot anar contracorrent, i si hi vas en pagues les conseqüències. Això quedava tan clar<br />
que vaig <strong>de</strong>cidir canviar <strong>de</strong> vida".<br />
"Ara trobo que faig el que vull sense noses <strong>de</strong> consciència i tothom troba que estic tan bé: les dones em<br />
sol·liciten, els coneguts proclamen la meva simpatia i els veïns, quan els vaga, diuen entre ells: "Ja ho veus,<br />
tan ase que semblava i encara farà carrera!"<br />
"Això és tot. Si us pot servir d'alguna cosa, aquí ho teniu."<br />
-Vinc amb vós! -vaig dir-li-. Em sabria molt <strong>de</strong> greu ser víctima d'una <strong>de</strong>cisió tardana.<br />
L'en<strong>de</strong>mà els diaris publicaven la següent notícia:<br />
"Ahir <strong>de</strong> bon matí, els lladres entraren en un pis <strong>de</strong> l'avinguda Oriental. Entre altres objectes <strong>de</strong> valor, hom<br />
trobà a faltar l'amo <strong>de</strong> la casa, ja que ningú no sap donar raó <strong>de</strong>l senyor Cal<strong>de</strong>rs, ciutadà honorable i<br />
contribuent <strong>de</strong> bons costums".<br />
Pere Cal<strong>de</strong>rs, Cròniques <strong>de</strong> la veritat oculta, Ed 62.MOLC n. 9.<br />
251
Notícia Tipologia textual: text narratiu<br />
FRANÇA 3 - BRASIL 0<br />
Aquell dia vaig escoltar el silenci per primer vegada en la meva vida". La frase correspon a Pepe Schiaffino,<br />
llegendari davanter <strong>de</strong> la selecció uruguaiana que, en una calorosa i terriblement humida tarda <strong>de</strong> l'estiu<br />
brasiler <strong>de</strong> 1950, va contribuir a l'esclat <strong>de</strong>l maracanazo, el drama més gran <strong>de</strong> la història <strong>de</strong>l futbol. Va ser<br />
aquella final <strong>de</strong>l Mundial <strong>de</strong> Rio que el Brasil va perdre davant 200.000 espectadors, cosa que va provocar<br />
un silenci <strong>de</strong> mort a l'estadi <strong>de</strong> Maracanã i va produir més suïcidis a les poblacions <strong>de</strong>l gegant sud-americà<br />
que el crac <strong>de</strong>l 29 <strong>de</strong> Wall Street.<br />
"Només tres persones han fet callar Maracanã: Sinatra, el Papa i jo". Aquesta és d'Edgardo Ghiggia, l'autor<br />
<strong>de</strong>l gol <strong>de</strong>cisiu d'Uruguai (1-2) que va con<strong>de</strong>mnar el porter brasiler Barboza per a tota la vida, ja que va<br />
acabar sol, menyspreat, alcoholitzat i <strong>de</strong>manant almonies pels suburbis <strong>de</strong> Rio: així és com les gasten, allà<br />
(atenció, Zagalo). Des <strong>de</strong> llavors, el Brasil no havia perdut cap final més. Va guanyar la <strong>de</strong> 1958 (Pelé i<br />
Garrincha, oh!); la <strong>de</strong>l 62 (Garrincha i Amarildo); la <strong>de</strong>l 70 (la <strong>de</strong>l Rei, amb Jairzinho, Gerson, Tostão i<br />
Rivelinho); i la <strong>de</strong>l 94 (amb el millor Romário). I ahir va tornar a perdre la que tanca el segle.<br />
120 milions <strong>de</strong> brasilers eren davant la tele contenint la respiració quan l'àrbitre marroquí va xiular l'inici <strong>de</strong> la<br />
gran final a les 9 en punt <strong>de</strong>l vespre (les 4 <strong>de</strong> la tarda al Brasil), pocs minuts <strong>de</strong>sprés que s'hagués propagat,<br />
amb la rapi<strong>de</strong>sa <strong>de</strong>l foc sobre la pólvora, el rumor <strong>de</strong>l dia, el <strong>de</strong>l Mundial, un rumor que apuntava que<br />
Ronaldo, lesionat, no podria jugar, rumor al qual els teletips van fer donar la volta al món per <strong>de</strong>smentir-lo<br />
poc <strong>de</strong>sprés. França s'havia paralitzat <strong>de</strong>l tot. La final estava servida i el millor jugador <strong>de</strong>l planeta al camp,<br />
però visiblement tocat, inservible.<br />
França va començar a jugar al compàs <strong>de</strong> Djorkaeff i <strong>de</strong> Zou-Zou Zidane, dominant i arribant amb facilitat a<br />
l'àrea <strong>de</strong> Taffarel, mentre els brasilers, excessivament conservadors, esperaven al darrere la seva<br />
oportunitat a través <strong>de</strong> futbol control, <strong>de</strong> passa<strong>de</strong>s i més passa<strong>de</strong>s però sense punch. Així van anar<br />
transcorrent els primers minuts. Sense ensurts ni ocasions especialment importants, fins que va arribar el<br />
primer gol. Córner que va llençar amb rosca Petit i que va rematar <strong>de</strong> cap Zidane mostrant a França el camí<br />
<strong>de</strong>l triomf. Des <strong>de</strong>l 1958 cap selecció ha guanyat fora <strong>de</strong>l seu continent.<br />
Abans <strong>de</strong>l <strong>de</strong>scans, França encara va tenir tres claríssimes ocasions més <strong>de</strong> gol. Les primeres <strong>de</strong> Petit i<br />
Guivarc'h van ser anul·la<strong>de</strong>s in extremis per Junior Baiano i Taffarel en dues intervencions miraculoses.<br />
Però quan l'àrbitre ja estava a punt d'assenyalar el final <strong>de</strong>l primer temps, novament Zidane, novament <strong>de</strong><br />
cap i novament <strong>de</strong> còrner, va sentenciar: 2-0! [Recor<strong>de</strong>m que Zinedine Zidane, l'heroi <strong>de</strong>l partit, havia perdut<br />
una final <strong>de</strong> la Copa <strong>de</strong> la UEFA i dues <strong>de</strong> Copa d'Europa, totes les finals que havia disputat, fins ahir.]<br />
Amb Ronaldo lesionat i l'equip brasiler psicològicament tocat per la contingència (una hora abans <strong>de</strong> l'inici<br />
<strong>de</strong>l partit era a l'hospital) i sense un punt <strong>de</strong> referència a qui enviar pilotes <strong>de</strong> gol, amb Rivaldo anul·lat per<br />
Karembeu i Leonardo esborrat <strong>de</strong>l mapa per Petit, molt havien <strong>de</strong> canviar les coses al segon temps perquè<br />
el tetracampió pogués capgirar un marcador impossible. Zagallo es va <strong>de</strong>cidir per Denilson, però va<br />
mantenir l'inoperant Bebeto i el lesionat Ronaldo. No va fer cap més canvi, el veterà seleccionador, fins poc<br />
abans <strong>de</strong>l final. Només va exigir cor i grapa, més grapa als seus homes perquè no abaixessin la guàrdia en<br />
els últims 45 minuts, perquè no fossin golejats, com ho van ser.<br />
Amb aquestes França es va <strong>de</strong>dicar a esperar i a <strong>de</strong>ixar passar el temps, reforçada per la seva notable<br />
<strong>de</strong>fensa. Els brasilers van pressionar <strong>de</strong> valent i primer Barthez (en l'única rematada <strong>de</strong> Ronaldo), <strong>de</strong>sprés<br />
Desailly (batut Barthez) i més tard el travesser (amb xut Denilson) van evitar el 2-1, mentre que Guivarc'h, el<br />
caprici <strong>de</strong> Jacquet, s'entestava a no materialitzar un 3-0 que tampoc Dugarry va ser capaç d'aconseguir,<br />
però sí Petit en el temps afegit.<br />
Amb el partit <strong>de</strong>l tot controlat per França, Marcel Desailly (molt múscul, poc cervell) es va fer expulsar i va<br />
donar un xic més d'animació a una festa que ha durat tota la nit i la matinada, durarà tot el dia d'avui i fins<br />
passat el 14 juillet es prolongarà a l'últim racó d'un país, França, que ha guanyat el seu primer Mundial.<br />
L'últim <strong>de</strong>l segle, amb tota justícia. Han estat els millors. El campió sempre ho és.<br />
Àngel <strong>de</strong>l Castillo, Avui,13/07/98<br />
252
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
Matilda<br />
Aquella tarda, quan el senyor Wormwood tornà <strong>de</strong>l garatge, tenia la cara fosca com un núvol <strong>de</strong><br />
tempesta, i era clar que un o altre no trigaria gaire a rebre. La seva esposa reconegué els senyals<br />
immediatament i es féu fonedissa. Llavors va galopar cap a la sala d'estar. Va resultar que Matilda<br />
estava arraulida a la butaca <strong>de</strong>l racó totalment absorbida per un llibre. El senyor Wormwood ullà<br />
Matilda. Matilda no s'havia mogut. Havia arribat a aprendre a bloquejar-se les orelles contra<br />
l'horrible so <strong>de</strong> la terrible caixa. Continuava llegint, i això <strong>de</strong>gué enfurismar el pare. Potser la ira se<br />
li intensificà perquè la veia complaure´s en una cosa que era enllà <strong>de</strong> l'abast d'ell.<br />
-No pares mai, <strong>de</strong> llegir?-li roncà.<br />
-Ah, hola papà! -va dir ella, agradosa-. Has tingut un bon dia?<br />
-Què és, aquesta porqueria? -va dir, arrabassant-li el llibre <strong>de</strong> les mans.<br />
-No és porqueria, papà, és molt bonic. Es diu El poni vermell. És <strong>de</strong> John Steinbeck, un escriptor<br />
americà. Per què no te'l llegeixes? T'agradaria.<br />
-Això és una porqueria -va dir el senyor Wormwood-. Si és d'un americà, segur que és una<br />
porqueria. Només escriuen porqueries.<br />
-No, papà, és molt bonic, <strong>de</strong> veritat. És <strong>de</strong>...<br />
-No vull saber sobre què és -bordà el senyor Wormwood-. I, a més, n'estic ben tip, <strong>de</strong>l teu tant<br />
llegir. Au, vés i fes alguna cosa <strong>de</strong> profit. -I amb un rampell temible va començar a esquinçar les<br />
pàgines <strong>de</strong>l llibre, arrencant-les a grapats i llençant-les a la paperera.<br />
Matilda quedà glaçada d'horror. El pare continuà. No hi havia gaire dubte que l'home sentia una<br />
espècie <strong>de</strong> gelosia. Com gosa, semblava dir amb cada pàgina que estripava, com gosa passar-ho<br />
bé llegint, si jo no puc? Com gosa, aquesta mocosa?<br />
-És un llibre <strong>de</strong> la biblioteca! -xisclà Matilda-. No és meu! L'haig <strong>de</strong> tornar a la senyora Phelps!<br />
-Ara, doncs, n'hauràs <strong>de</strong> comprar un altre, oi? -va dir el pare, encara arrencant fulls-. Hauràs<br />
d'estalviar <strong>de</strong> la teva setmanada fins que tinguis prou cèntims a la guardiola per comprar-ne un <strong>de</strong><br />
nou per a la teva preciosa senyora Phelps, oi?<br />
I, dient això, llençà les ara bui<strong>de</strong>s cobertes <strong>de</strong>l llibre a la paperera i se n'anà <strong>de</strong> la cambra, <strong>de</strong>ixant<br />
la tele bramant.<br />
Molts infants, en el lloc <strong>de</strong> Matilda, haurien arrencat a plorar. Ella, no. S'estava asseguda molt<br />
quieta, amb la cara groga, i pensívola. Semblava que sabia que ni plorar ni fer morros no traurien<br />
cap a res. L'única cosa intel·ligent a fer quan t'ataquen és, tal com un cop va dir Napoleó,<br />
contraatacar. La ment meravellosament subtil <strong>de</strong> Matilda ja era a la feina, buscant un altre càstig<br />
adient per al verinós pare. De tota manera, el pla que se li començava a afaiçonar a la ment<br />
<strong>de</strong>penia <strong>de</strong> si el lloro <strong>de</strong> Fred era tan bon xerraire com Fred <strong>de</strong>ia.<br />
Roald Dahl, Matilda, Empúries.<br />
253
Acudit 1<br />
Tipologia textual: text narratiu<br />
Un senyor va a visitar el metge tot preocupat perquè creu que té alta la tensió arterial.<br />
El metge, sense mirar-se'l gaire, li agafa el pols i li diu:<br />
"Vostè no té res. El seu pols va com un pèndol."<br />
I el pacient li respon:<br />
"Dispensi, que no ho veu que té els dits sobre el meu rellotge <strong>de</strong> polsera!"<br />
Acudit 2<br />
Una dona busca feina. Una empresària que rep el seu currículum i l'entrevista li pregunta:<br />
- La contractaré, però només si em prova la seva honra<strong>de</strong>sa, perquè es tracta d'un càrrec <strong>de</strong><br />
confiança.<br />
-Ah, senyora, jo sóc molt fiada. Figuri's que he estat treballant <strong>de</strong>u anys en un balneari i mai no he<br />
pres cap bany.<br />
Acudit 3<br />
Un senyor li pregunta a una taxista:<br />
-Escolti, quant val fer una volta per Barcelona?<br />
-Depèn <strong>de</strong>l temps -respon la taxista.<br />
-Posem per cas que faci sol.<br />
Acudit 4<br />
Un home que circula pel carrer li pregunta a un dona:<br />
-Perdoni, ¿sap on és el carrer sant Pau?<br />
-Sí, és el carrer que ve.<br />
-Ah, doncs aleshores l'espero aquí.<br />
254
Contes escrits per nois i noies Tipologia textual: text narratiu<br />
AMAL I <strong>ELS</strong> FORATS A LES BUTXAQUES<br />
Amal es va aixecar un dia d’estiu, va esmorzar i va sortir al carrer a jugar amb els seus amics. Era<br />
dissabte, o almenys això creia. Bé, en qualsevol cas l’important era que feia sol que el cel era blau<br />
i que els seus amics l’esperaven a la plaça amb la pilota per fer un partit.<br />
Amal reia camí <strong>de</strong> la plaça i caminava ràpidament, fent saltironets, això si, mirant sempre a banda<br />
i banda abans <strong>de</strong> creuar els carrers. I fou en un d’aquests passos <strong>de</strong> zebra quan es va adonar<br />
d’una cosa: per les voreres <strong>de</strong>sfilaven dones i homes, com un sol núvol <strong>de</strong> fum gris, tristos, mirant<br />
a terra i amb els caps penjant <strong>de</strong> les seves espatlles.<br />
Uns anaven cap a la dreta i els altres cap a l’esquerra amb un ordre que a l’Amal li va semblar que<br />
no igualarien ni les formigues.<br />
Es va sorprendre i encuriosir, ja que <strong>de</strong> curiositat en tenia molta, però no volia perdre temps, així<br />
que va fer una passa intentant creuar aquell fosc rierol <strong>de</strong> persones, i realment es va sentir com si<br />
un corrent se l’emportés.<br />
No la veien els homes grisos?<br />
Va tornar endarrera com va po<strong>de</strong>r. Llavors va parar l’orella i va sentir una cosa que la va<br />
sorprendre. Era un “tic-tac” constant, bé o més aviat era com una cor <strong>de</strong> “tic-tacs” que a l’Amal li<br />
va semblar que sonaven cada cop més fort, en un crescendo que s’escampava per tot arreu <strong>de</strong>s<br />
<strong>de</strong>ls canells <strong>de</strong>ls homes grisos.<br />
La noia va <strong>de</strong>cidir seguir a un d’aquells homes <strong>de</strong> prop per veure si en treia l’aigua clara <strong>de</strong> tot<br />
allò, però el soroll <strong>de</strong>l “tic-tac” seguia sent tan fort que es va haver <strong>de</strong> tapar les orelles amb els<br />
dits.<br />
L’home, absort amb el terra, no es va adonar <strong>de</strong> la presència <strong>de</strong> l’Amal, així que va seguir<br />
caminant <strong>de</strong> la mateixa forma.<br />
La nena el mirava, però res li cridava l’atenció, era un home normal, amb jaqueta, corbata, mòbil a<br />
la mà...<br />
L’Amal va parar un moment, va girar la vista i va veure que si hi havia una cosa realment estranya,<br />
el fet que tots els homes eren tan, tan normals que semblaven iguals, jaqueta, corbata, mòbil a la<br />
mà...<br />
Llavors s’hi va fixar millor i va veure com <strong>de</strong> la jaqueta anaven caient coses a mesura que<br />
caminaven. En mirar al terra va veure el que l’home, bé, el que tots els homes i dones, anaven<br />
per<strong>de</strong>nt, els somriures. S’escolaven <strong>de</strong> les butxaques <strong>de</strong> les jaquetes, ja que totes eren forada<strong>de</strong>s,<br />
i queien al terra, on els homes <strong>de</strong> darrera els trepitjaven.<br />
A l’Amal li va saber molt <strong>de</strong> greu, perquè li va semblar un <strong>de</strong>saprofitament perdre una cosa tant<br />
preuada, així que els va anar recollint per lliurar-los a l’home gris, però aquest caminava sense<br />
aturar-se i sense veure-la.
Així que l’Amal va anar recollint molts i molts somriures ajudant-se amb la seva samarreta, fins<br />
que en va tenir tants que ja no s’hi veia. I fou llavors quan va ensopegar, i van anar sortint volant<br />
com pardals tots els somriures que havia recollit. I llavors es va produir un miracle: va esclatar una<br />
gran riallada que va ofegar fins i tot els “tic-tacs”.<br />
I la gran riallada va contagiar l’Amal, que va començar a riure sense saber ben bé perquè. Però<br />
poc a poc, la rialla <strong>de</strong> la nena va semblar repetir-se com un eco entre les parets <strong>de</strong> la ciutat. Però<br />
no era pas un eco, eren els incipients somriures <strong>de</strong>ls homes grisos, que aviat van veure com els<br />
forats <strong>de</strong> les seves butxaques es van anar fent cada cop més petits. I la rialla <strong>de</strong> l’Amal, com si<br />
d’una agulla i d’un fil es tractés va anar cosint els forats <strong>de</strong> les butxaques. Aviat foren dues grans<br />
rialla<strong>de</strong>s, quatre, vuit... així fins que tot el barri va acabar rient.<br />
Llavors l’Amal va intentar recordar que quan es fes gran mai s’havia d’oblidar <strong>de</strong> revisar si les<br />
seves butxaques tenien forats, i si en tenien cosir-los amb els seus somriures i els <strong>de</strong>ls altres. Va<br />
creuar el carrer i va córrer a jugar el partit <strong>de</strong> futbol.<br />
Autor: Agus Giralt
Contes I llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
L’APRENENT DE LLADRE (II)<br />
En tornar l'home i no trobar el moltó, es va estranyar i va pensar que potser havia tirat muntanya<br />
amunt, menjant herba. El va cridar, el va cercar, però va ser inútil. El moltó no va sortir. Va pensar<br />
que l'animal potser havia tornat cap al ramat on l'havia comprat feia una estona i va <strong>de</strong>cidir tornar<br />
cap allí per veure si el trobava.<br />
El bon home va <strong>de</strong>sfer el camí. Quan va arribar, el pastor li va dir que no havia vist el moltó, però<br />
li'n va donar un altre amb el tracte que, si trobava el primer, li tornaria el segon, i si no el trobava,<br />
l'hi pagaria.<br />
El capità i tota la colla <strong>de</strong> bandolers, que havien seguit les maniobres <strong>de</strong>l minyó <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la cova,<br />
van celebrar molt la seva astúcia. El noi va arribar esbufegant com un bou, perquè el moltó pesava<br />
molt. Encara no havia tingut temps <strong>de</strong> recuperar l'alè, quan el capità, que havia vist passar l'home<br />
carregat amb un altre moltó, li va dir:<br />
- No crec pas que amb un moltó tinguem prou menjar per a tothom. Veig que el mateix home<br />
d'abans ve pel camí amb un altre moltó. A veure si li saps prendre una altra vegada.<br />
- No hi patiu, capità. Ara li tornaré a prendre el moltó sense que ni em vegi.<br />
El minyó va tornar a baixar cap al pla. Es va amagar en el mateix indret que la primera vegada i<br />
quan li va semblar que l'home <strong>de</strong>l moltó ja era a la bora, va començar a belar:<br />
- Beee! Beee! Beee!<br />
L'home va creure que qui belava era el moltó perdut i ràpidament va anar a cercar-lo, però com<br />
que no podia pas endinsar-se en el bosc carregat amb el moltó que duia a les espatlles, el va<br />
<strong>de</strong>ixar a la vora <strong>de</strong>l camí. I, així que va estar prou lluny perquè no el pogués veure, el minyó va<br />
sortir <strong>de</strong>l seu amagatall i va agafar el segon moltó.<br />
Naturalment, el pobre home no va trobar el moltó que havia perdut i, molt estranyat, va <strong>de</strong>cidir<br />
tornar on havia <strong>de</strong>ixat l'altre. Quina no va ser la seva sorpresa quan va veure que tampoc no hi<br />
era. Sense po<strong>de</strong>r-se explicar què passava, l'home va resoldre tornar al ramat per veure si potser<br />
hi havien fet cap els dos moltons o, si més no, comprar-ne un altre. L'en<strong>de</strong>mà era festa major al<br />
seu poble i tenia convidats a casa.
Contes I llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
L’APRENENT DE LLADRE (III)<br />
El minyó va arribar a la boca traient un pam <strong>de</strong> llengua <strong>de</strong> cansat que estava. Però abans <strong>de</strong><br />
<strong>de</strong>scarregar-se el segon moltó, el capità, que havia vist que aquell pobre home tornava amb un<br />
tercer moltó al coll, li va dir:<br />
- Mira, ja es torna a veure aquell infeliç amb un moltó al coll.<br />
- Que voleu que l'hi vaig a prendre una altra vegada? - va dir el noi, <strong>de</strong>fallit, però amb ganes <strong>de</strong><br />
<strong>de</strong>mostrar que era prou fort i agosarat per entrar a la colla.<br />
- Home, no cal, ja tenim prou teca - va dir el capità, que el veia molt cansat.<br />
- Doncs aquesta vegada hi aniré jo pel meu gust i no tan sols li robaré el moltó, sinó que fins i tot li<br />
prendré la roba que porta.<br />
I el minyó es va llançar corriol avall cap al pla. Més enllà <strong>de</strong>l lloc on li havia pres els dos moltons hi<br />
havia un estanyol, i el noi es va asseure a la vora esperant que arribés l'home, carregat amb el<br />
tercer moltó. Així que el va sentir es va posar a riure com un beneit. En veure'l riure d'aquella<br />
manera, l'home va remugar, malhumorat:<br />
- El món és així, mentre els uns riuen els altres s'enrabien.<br />
- Que us ha passat alguna cosa?- va preguntar el noi, innocent.<br />
- Que he perdut dos moltons i per po<strong>de</strong>r menjar-ne per la festa major n'he hagut <strong>de</strong> pagar tres.<br />
- Doncs, mireu quina casualitat, jo precisament reia perquè acabo <strong>de</strong> veure dos moltons que,<br />
jugant jugant, han travessat l'estany com si fossin dues barques i han sortit per l'altre costat.<br />
Potser eren els dos moltons que heu perdut vós.<br />
- Segurament - va dir l'home amb un fil d'esperança - Si em volguéssiu guardar aquest altre moltó i<br />
la roba, travessaria l'estany per anar-los a cercar.<br />
- Amb molt <strong>de</strong> gust, bon home. Po<strong>de</strong>u anar-hi ben tranquil.<br />
L'home es va <strong>de</strong>spullar i es va tirar a l'aigua. I així que va ser prou enllà per no veure'l, el minyó es<br />
va carregar el moltó a l'esquena i va recollir tota la roba i va tornar a la cova.
Contes I llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
L’APRENENT DE LLADRE (IV)<br />
Aquesta vegada va arribar-hi més mort que viu. El capità i tota la colla el van felicitar per la feta i li<br />
van dir que era el més fi <strong>de</strong> tots ells, perquè cap no hauria sabut robar els tres moltons amb<br />
l'astúcia que ell ho havia fet.<br />
A l'hora <strong>de</strong> dinar, el minyó no podia aguantar-se <strong>de</strong> cansament i <strong>de</strong> gana. Van posar a taula dos<br />
<strong>de</strong>ls moltons, un rostit i l'altre amb suc, i el noi es va treure el ganivet <strong>de</strong> la butxaca per tallar-se'n<br />
un tros. Aleshores va saltar el capità imperatiu :<br />
- Ei, aprenent! Això no és per a tu. Des <strong>de</strong> sempre els aprenents es mengen les sobres. Cuiner,<br />
porta les patates que van quedar d'ahir.<br />
- Com s'entén? - va dir el minyó- Jo no he <strong>de</strong> menjar <strong>de</strong>ls meus moltons? Perquè qui li ha pres els<br />
moltons a l'home he estat jo.<br />
- Aquí no hi ha res <strong>de</strong> ningú i tot és <strong>de</strong> tots i meu més que <strong>de</strong>ls altres perquè sóc el que mano. On<br />
s'és vist voler fer prevaler el dret <strong>de</strong>l que has robat? Si tu ho has robat al camí ral, nosaltres t'ho<br />
robem a tu, i s'ha acabat.<br />
- Doncs si un altre m'ha <strong>de</strong> robar sense perill ni cansament allò que jo he pres amb tot l'esforç i tot<br />
el risc, que robi un altre; que per robar i no guanyar, val més treballar. Deixo l'ofici <strong>de</strong> lladre i adéusiau.<br />
I, sense tastar ni una mica <strong>de</strong>ls moltons, l'aprenent se'n va anar cap a casa seva i va abandonar<br />
l'ofici <strong>de</strong> lladre, per al qual tenia tan bones condicions.
Contes I llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
L’APRENENT DE LLADRE (I)<br />
Vet aquí una vegada hi havia un minyó que volia fer <strong>de</strong> lladre i es va anar a oferir com a aprenent<br />
a un bandoler molt famós. La colla <strong>de</strong> lladres tenia el cau en una cova al cim d'una muntanya molt<br />
aspra i alta, <strong>de</strong>s d'on es dominava una extensa plana.<br />
Feia poca estona que el minyó s'havia presentat a la cova per fer d'aprenent, que el capità el va<br />
cridar:<br />
- Avui tenim poca teca per dinar. Veus aquell home que passa per allà baix amb aquell moltó?<br />
Doncs, vés i roba-l'hi.<br />
- Entesos - va dir el noi.<br />
- Compte que és molt valent i forçut i que no es <strong>de</strong>ixarà prendre el moltó sense més ni més.<br />
- No tingueu por, capità, que li prendré el moltó i ni tan sols em veurà.<br />
El minyó va agafar un ganivet vell i rovellat que no servia per a res i una beina dolenta i vella que<br />
feia joc amb el ganivet. Amb aquelles dues rampoines el minyó va baixar <strong>de</strong> la muntanya fins a<br />
arribar al camí per on havia <strong>de</strong> passar l'home <strong>de</strong>l moltó.<br />
Enmig <strong>de</strong>l camí va <strong>de</strong>ixar la beina a terra <strong>de</strong> manera que semblés que li havia caigut a algú. Unes<br />
dues-centes passes més enllà, <strong>de</strong>sprés d'un revolt <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l qual no es veia el lloc on havia <strong>de</strong>ixat<br />
la beina, va <strong>de</strong>ixar caure el ganivet. Aleshores, es va posar a esperar, amagat darrere d’un<br />
bardissar.<br />
Al cap d'una estona va passar l'home que duia el moltó a coll. En veure la beina va pensar que li<br />
<strong>de</strong>via haver caigut a algun caminant, però com que era tan vella i atrotinada, la va <strong>de</strong>ixar. Va<br />
continuar caminant i, més enllà, es va trobar el ganivet. Va pensar que la beina que havia vist<br />
abans <strong>de</strong>via ser d'aquell ganivet i el va collir. Encara que era vell, li serviria per alguna cosa ..., i la<br />
beina li aniria bé per protegir-lo. I va fer mitja volta per tornar enrere. Però, per no recular carregat<br />
amb el moltó, se'l va treure <strong>de</strong>l coll i el va <strong>de</strong>ixar a la vora <strong>de</strong>l camí. Així que l'home va haver<br />
tombat el revolt, el minyó va sortir <strong>de</strong>l seu amagatall, es va carregar el moltó a coll i va pujar cap a<br />
la cova.
Relats d’autor Tipologia textual:narració<br />
ASSEGUT AL PORXO, MIRAVA LA LLUNA<br />
Era tot just un quart <strong>de</strong> lluna, amb un color ataronjat molt especial, com si s’hagués encomanat<br />
<strong>de</strong>ls colors <strong>de</strong> la posta. Li faltava una banya. Vaig pensar que quan el núvol o la mateixa lluna es<br />
belluguessin una mica, la banya tornaria al seu lloc.<br />
Una mica més tard va sortir un estel. Feia molta claror i es veia molt bonic al costat <strong>de</strong> la lluna. La<br />
lluna va somriure en veure’s acompanyada, tot i que no havia trobat encara la banya que li faltava.<br />
La lluna anava baixant cap a l’horitzó, lentament, coixa d’una banya.<br />
La lluna i jo ens vam quedar amb la boca oberta en veure l’estel, que semblava fix i quiet, al cap<br />
d’una poca estona va començar a pujar i va passar <strong>de</strong> llarg.<br />
La lluna ja no somreia i els núvols ja li tapaven els ulls. Es <strong>de</strong>ixava anar en un lent <strong>de</strong>scens que<br />
res no podia aturar.<br />
No només no retrobava la banya perduda, sinó que s’anava <strong>de</strong>sdibuixant poc a poc.<br />
Perdia la seva forma <strong>de</strong> lluna i semblava com una gota <strong>de</strong> lluna <strong>de</strong>sfent-se en la calor d’aquesta<br />
nit d’estiu.<br />
I mentre la gota <strong>de</strong> lluna baixava i baixava... s’anava convertint en espurnes <strong>de</strong> lluna. Fins que la<br />
nit va quedar fosca com cap altra que jo pogués recordar.<br />
Aquella nit gairebé no vaig dormir pensant si la lluna s’havia <strong>de</strong>sfet <strong>de</strong> veritat o potser només eren<br />
els núvols i tornaria a sortir <strong>de</strong>mà com si no hagués passat res.<br />
L’en<strong>de</strong>mà, quan ja havia perdut l’esperança que sortís... va passar l’estel, semblava el mateix <strong>de</strong>l<br />
dia anterior. En aquell precís moment, va sortir la lluna riallera i em sembla que li va picar l’ullet.<br />
Però l’estel, ràpidament, va tornar a passar <strong>de</strong> llarg.<br />
La lluna, pacientment, va esperar que en sortís un altre, i un altre, i un altre... i els somriures es<br />
van multiplicar.<br />
autora: Carme Rosanas, <strong>de</strong>l blog : Col·lecció <strong>de</strong> moments
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
BARALLES DE TAPERS<br />
També a les fàbriques hi esclaten baralles: perquè hi havia antipaties, enveges, greuges, opinions<br />
polítiques i altres petites misèries humanes.<br />
Els esvalots que llavors sorgien eren imponents; hauríeu dit que n’anava a passar una <strong>de</strong> molt<br />
crespa, potser amb sang i fetge.<br />
Un taper amb els sentits regirats, les entranyes fregi<strong>de</strong>s i la imaginació duta a punt <strong>de</strong> dalt, és (i<br />
era sobretot en el vuit-cents) una mena d’espectacle <strong>de</strong> la naturalesa.<br />
Les paraules més gràfiques, les imatges més imprevistes, els acudits més extraordinaris i els<br />
renecs més recargolats li brollaven <strong>de</strong>ls llavis amb una abundor inaudita i una força fatal.<br />
Els andalusos i els gitanos tenen fama <strong>de</strong> manejar l’idioma que parlen, amb tanta <strong>de</strong> traça com el<br />
ganivet refilat que ells en diuen “faca”, i treure’n tantes guspires com si el passessin per<br />
l’esmolador. Però cap d’ells no compon res, comparat amb el que arriba a fer guspirejar el seu<br />
esperit enfebrat un baix-empordanès –taper o bé pescador- que es <strong>de</strong>scorda per cantar-les clares.<br />
Fou en un moment d’aquests, segurament, que varen ser inventats els motius inimaginables,<br />
senzillament genials, que la majoria <strong>de</strong>ls llinatges <strong>de</strong> Sant Feliu, xics i grans, portem enganxats,<br />
talment el cos porta l’ombra.<br />
Perquè en instants combustió i <strong>de</strong> fosa a un grau infernal es po<strong>de</strong>n haver trobat mots tan precisos<br />
i marques foc, que dant i Shakespeare haurien hagut <strong>de</strong> col·laborar per a només apropar-s’hi.<br />
Com, per exemple, aquests quatre : a can “Punxacristos”, a can “pa-i-pops”, a can “Pet bufat” i a<br />
can “Bufeteja’m...”<br />
I total, res. Com anava dient, sentint els crits i els mots gruixuts, qualsevol hauria pensat que hi<br />
havia una tragèdia. Però bon punt la renyina arribava al caire <strong>de</strong> <strong>de</strong>generar en abraonament<br />
personal, <strong>de</strong> l’obrador sorgia un clam unànime “Nois! Deseu les ganivetes!”<br />
I efectivament: aprofitant les darreres lluïssors <strong>de</strong> seny, mentre s’anaven llançant les imprecacions<br />
més enceses i els insults més feridors, els mateixos contraposats –fossin dos, o tres, o mitja<br />
dotzena, i <strong>de</strong> vega<strong>de</strong>s el taller en pes, dividit en dos bàndols –s’afanyaven a amagar dins el calaix<br />
o sota una pila <strong>de</strong> suro la possible arma que portaven encara a la mà, l’eina <strong>de</strong> treball que d’un sol<br />
cop hauria tallat com un full <strong>de</strong> paper el braç més robust, en ro<strong>de</strong>lla.<br />
I justament <strong>de</strong>sprés, <strong>de</strong>sarmats tots i <strong>de</strong>l tot, que l’esvalot pujava al punt <strong>de</strong> dalt; però ja amb les<br />
mans netes i sense possibilitat <strong>de</strong> sang, perquè al més que podia arribar a passar era a algun oriol<br />
a l’ull, un nas aixafat d’una morma o mitja dotzena <strong>de</strong> plantofa<strong>de</strong>s, exercicis gairebé saludables<br />
per a la bona circulació sanguínia i limfàtica, d’una gent més aviat se<strong>de</strong>ntària.<br />
Agustí Calvet (Gaziel)
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: text narratiu<br />
Llegen<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l castell <strong>de</strong> Montsoriu<br />
Sobre com va néixer la guerra <strong>de</strong>ls remences<br />
Un vassall <strong>de</strong>l senyor <strong>de</strong> Montsoriu va casar-se amb una <strong>de</strong> les noies més precioses <strong>de</strong> la rodalia.<br />
Per satisfer el vell tribut <strong>de</strong> vassallatge, és a dir el dret <strong>de</strong> cuixa, celebra<strong>de</strong>s les noces, el nuvi va<br />
presentar la núvia al senyor.<br />
L'en<strong>de</strong>mà l'espòs va fer via al castell per recuperar la seva esposa. Els guàrdies <strong>de</strong>l castell<br />
reberen l'home amb mals termes, li digueren que el senyor encara no s'havia llevat i que hi tornés<br />
l'en<strong>de</strong>mà. Amb males raons el feren passar tres dies.<br />
El dia que feia quatre, el jove, encès d'ira, pujà al castell disposat a fer el que calgués. En caure el<br />
pont, el propi senyor es presentà al portal i li lliurà la seva esposa amb paraules burletes i<br />
escarnidores. El noi es tragué la daga i travessà el cor <strong>de</strong>l senyor <strong>de</strong> Montsoriu sense que els<br />
seus servents ho poguessin evitar.<br />
Mentre, al castell regnava la major confusió i <strong>de</strong>sordre davant <strong>de</strong>l succeït, els nuvis van fugir<br />
muntanya avall. En arribar al poble tothom els esperava disposat a tirar-se al carrer en <strong>de</strong>fensa <strong>de</strong><br />
la raó <strong>de</strong>l jove matrimoni.<br />
D'aquell moviment <strong>de</strong> poble va néixer la guerra <strong>de</strong>ls remences, en què els vassalls van alçar-se<br />
contra el po<strong>de</strong>r abusiu <strong>de</strong>ls nobles i senyors.<br />
La senyora <strong>de</strong> Montsoriu<br />
La llegenda diu que quan morí el senyor <strong>de</strong>l castell, la seva dona va quedar encantada, i que<br />
d'ençà d'aleshores, per la nit se Sant Joan, al punt <strong>de</strong> les dotze <strong>de</strong> la mitjanit apareixia entre les<br />
ruïnes <strong>de</strong>l castell una dona abillada molt ricament,amb un fanal a la mà. Després sonava un corn,<br />
que se sentia <strong>de</strong> molt lluny, i llavors apareixia un cavaller muntat a cavall, s'estava uns segons<br />
amb la dama i, en sentir-se l' última campanada, dama i cavaller <strong>de</strong>sapareixen sense <strong>de</strong>ixar<br />
rastre.<br />
Na Guillemina <strong>de</strong> Montsoriu<br />
Conten els vells que tempestes furioses assolaven els camps d'aquestes contra<strong>de</strong>s, i<br />
s'esfondraven humils cabanes.<br />
Aquests terrabastalls s'atribuïen a Na Guillermina, dama il·lustre però gran pecadora, con<strong>de</strong>mnada<br />
a viure entre les runes <strong>de</strong>l castell <strong>de</strong> Montsoriu.<br />
Durant molt <strong>de</strong> temps, ningú no gosava pujar al cim <strong>de</strong> la muntanya, ja que els esperits infernals<br />
<strong>de</strong>fensaven la solitud <strong>de</strong> l'ànima en pena, i no hi havia valent que s'arribés al cim <strong>de</strong> la muntanya.<br />
Esfereïdors bruels <strong>de</strong> tota mena d' animals, es confonien amb la cridòria terrorífica <strong>de</strong> les bruixes i<br />
d'ànimes en pena tan punt arribava el capvespre. A més, les boires s'escampaven arreu i<br />
envoltaven el castell que assolia, aleshores, un aspecte misteriós i lúgubre.<br />
La gent <strong>de</strong> la contrada ja no sabia què fer. La seva vida es<strong>de</strong>venia un seguit <strong>de</strong> <strong>de</strong>sgràcies<br />
causa<strong>de</strong>s pels mals esperits <strong>de</strong> Montsoriu, fins que <strong>de</strong>terminaren <strong>de</strong> fer quelcom per acabar amb<br />
aquell malviure. I provaren <strong>de</strong> resoldre el problema oposant al po<strong>de</strong>r <strong>de</strong>l diable la pregària al<br />
Totpo<strong>de</strong>rós.
Assabentat que fou el senyor Bisbe, s'adreçà ell també cap al faldar <strong>de</strong> la muntanya i conjurà els<br />
mals esperits, concedint-los un termini perquè abandonessin el recinte. A la vegada, assenyalà a<br />
Na Guillermina i al seu seguici malastruc un cau a les profunditats <strong>de</strong>l Gorg Negre.<br />
Arribada la nit que finia el termini, es <strong>de</strong>ixà sentir a la banda <strong>de</strong>l castell un baladreig esglaiador,<br />
ensems que negres núvols es bellugaven pel damunt <strong>de</strong> Montsoriu, sense que aquesta vegada<br />
<strong>de</strong>scarregués la tempesta.<br />
Era el moment que Na Guillermina, obeint l'ordre <strong>de</strong>l bisbe, va posar els peus damunt d'una roca,<br />
per esbaldragar-se amb més empenta, i hi <strong>de</strong>ixà les petja<strong>de</strong>s juntament amb les <strong>de</strong> tots els seus<br />
hostes.<br />
Aquesta roca avui se l'anomena "Roca Guillermina".
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració EL CAVALLER I EL SEU CAVALL<br />
En el temps en què les guerres es feien a cavall, un cavaller tenia moltes atencions per al seu<br />
animal inseparable.<br />
Ell mateix en tenia cura i el mantenia ben entrenat, fort i a punt per a qualsevol campanya. Quan la<br />
guerra es va acabar el cavall ja no li era útil; el va llogar a un carreter per a estirar el carro i fer<br />
altres feines <strong>de</strong>l camp.<br />
El cavall anava mal alimentat, cansat, i sempre rebent fueta<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l seu nou amo. Les seves forces<br />
van anar minvant i el seu aspecte, abans tan ufanós, ara era molt llastimós. Però vet aquí que el<br />
país va entrar en una nova guerra i el cavaller va anar a buscar, com era natural, el seu cavall.<br />
El va netejar, li va donar bons aliments i el va entrenar <strong>de</strong> nou. Quan li va semblar que ja estava a<br />
punt, va marxar amb ell a la guerra, però a la primera topada cavall i cavaller van caure ferits <strong>de</strong><br />
mort. I el cavall va dir:<br />
No he pogut resistir l'envestida. Jo abans era el millor dins el camp <strong>de</strong> batalla i tu, quan no em vas<br />
necessitar, em vas <strong>de</strong>gradar posant-me en mans d'aquell carreter, que em convertí gairebé en un<br />
ase. Has vingut massa tard a refer la teva injustícia, que ara paguem tots dos.<br />
.<br />
Adaptació <strong>de</strong> la faula: Àngel Vergés i Gifra Dibuixos: Jordi Garcia i Ferrer
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
EL VAMPIR<br />
Hi havia una vegada un nen, en Pere, que feia el mateix curs que vosaltres. Li anaven molt bé els<br />
estudis excepte l’assignatura <strong>de</strong> matemàtiques. Per culpa <strong>de</strong> les matemàtiques segurament no<br />
podria passar <strong>de</strong> curs i això l’amoïnava molt.<br />
Però a meitat <strong>de</strong> curs es va incorporar un alumne nou, que era una mica estrany. Tenia els cabells<br />
molt llargs i bruts, la seva cara era molt pàl·lida i feia una pudor molt rara. Cap nen no volia seure<br />
al seu costat, excepte quan hi havia examen <strong>de</strong> “mates”. La raó d’aquest canvi es <strong>de</strong>via al fet que<br />
el nen era un geni en aquesta assignatura i tothom intentava copiar-se.<br />
Un dia, aquest nen estrany li va proposar al Pere <strong>de</strong> fer-li classes particulars sense cobrar. En<br />
Pere no estava gaire convençut, però al final va acceptar. Van quedar que passaria per casa seva<br />
a les 5 <strong>de</strong> la tarda, quan la mare d’en Pere hagués sortit a treballar. Mitja hora abans <strong>de</strong> les 5 ja<br />
trucaven a la porta <strong>de</strong>l Pere. Era l’altre nen.<br />
Les classes anaven molt bé tot i que el primer dia en Pere no s’acostumava a la pudor que feia<br />
l’altre nen. Fins i tot va obrir la finestra perquè s’escampés una mica l’aire.Al cap <strong>de</strong> tres dies, en<br />
Pere havia millorat molt en les matemàtiques i un examen que va fer, el va aprovar sense<br />
problemes. Tot i els bons resultats, en Pere cada dia que passava tenia més són. S’adormia a tot<br />
arreu: a casa, al col·legi, mentre l’altre company li feia classes…<br />
I va ser un d’aquests dies que en Pere es va <strong>de</strong>spertar, i va veure sang a la llibreta <strong>de</strong><br />
matemàtiques. Estava tot sol, però per molt que va mirar i remirar, no es va veure cap tall.<br />
La seva mare va notar que cada dia estava més feble i el portà al metge, qui li va diagnosticar<br />
anèmia. Durant una setmana es va quedar al llit fins que es recuperà <strong>de</strong>l tot.<br />
En tornar a classe va veure que el noi estrany no hi era i començà a preguntar. Cap persona sabia<br />
dir-li res més, excepte que durant aquella setmana no havia aparegut a classe. Com que en Pere li<br />
volia agrair tot el que havia fet, <strong>de</strong>manà l’adreça <strong>de</strong>l nen estrany i se’n va anar a veure’l. Vivia a la<br />
part més antiga <strong>de</strong>l poble i on feia més por d’anar-hi. Localitzà el bloc <strong>de</strong> pisos i intentà trobar a<br />
través <strong>de</strong> les bústies el pis. No ho va aconseguir i va <strong>de</strong>cidir preguntar als veïns. El primer no li va<br />
saber dir res, i el segon li explicà que va ser una <strong>de</strong>sgràcia el que li va passar a aquella família. La<br />
mare i la germana van morir a causa d’una malaltia anomenada clorosi, un tipus d’anèmia. En<br />
canvi el noi estrany cada dia estava més sa i més maco fins que un dia va <strong>de</strong>saparèixer.<br />
I així acaba el conte <strong>de</strong>l nen vampir.<br />
Resum extret <strong>de</strong>: Àngela SOMMER-BODENBURG.<br />
Històries <strong>de</strong> por. Barcelona : Alzira : Bromera.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
EL VECTIGAL DE LA CARN<br />
Ferran d’Antequera ocupà el tron <strong>de</strong> Catalunya contra la voluntat <strong>de</strong>l poble que no sentia pas per a<br />
ell la més mínima simpatia, però que, per un arrelat sentit <strong>de</strong> lleialtat a la paraula donada, va<br />
acceptar la <strong>de</strong>cisió <strong>de</strong>l conveni <strong>de</strong> Casp, malgrat no estar-hi conforme. El rei, no sabem si s’adonà<br />
que el poble no el volia i que l’acceptava per força, i en comptes d’acatar les lleis i els usatges <strong>de</strong><br />
la terra es va creure amb dret a <strong>de</strong>cidir el que li vingués <strong>de</strong> gust i fer el que volia prescindint <strong>de</strong> les<br />
lleis i <strong>de</strong> tothom.<br />
Els seus servents aviat varen veure quina era la manera <strong>de</strong> pensar <strong>de</strong>l rei i també feien les coses<br />
<strong>de</strong> la mateixa manera, sense respectar a res ni a ningú. Un dia un <strong>de</strong>ls servents va anar a comprar<br />
al mercat i un cop va tenir el que volia, el carnisser li va <strong>de</strong>manar que pagués la carn i l’impost <strong>de</strong><br />
la carn (el vectigal) que era normal en aquells temps. Malgrat la insistència <strong>de</strong>l carnisser el servent<br />
s’hi va negar dient-li que ell no era ningú per manar el rei i que faria el que li vingués <strong>de</strong> gust i no<br />
solament no va voler pagar l’impost, sinó que va agafar la carn que havia encarregat i va marxar<br />
sense pagar-la.<br />
El carnisser se’n va anar al Consell <strong>de</strong> Cent a <strong>de</strong>manar justícia i el Consell va <strong>de</strong>cidir que calia<br />
fer-la complir encara que fos al mateix rei.<br />
El rei era tingut per un dèspota i el fet que el servent, refiat <strong>de</strong> la manera <strong>de</strong> ser <strong>de</strong>l rei hagués fet<br />
el que havia fet, ja revelava molt clarament quin era el tarannà <strong>de</strong>l rei.<br />
Tots els consellers creien i així ho <strong>de</strong>ien, que calia reclamar-li el respecte als drets i costums <strong>de</strong>l<br />
país, però tothom refusava d’anar-hi perquè temien per la seva vida. El conseller Joan Fivaller es<br />
va oferir per anar-hi, però sense <strong>de</strong>ixar <strong>de</strong> témer que la seva visita al rei li podria costar la vida. Es<br />
va vestir amb la gramalla <strong>de</strong> dol i es va fer acompanyar per tots els macers i prohoms <strong>de</strong> la ciutat<br />
fins la porta <strong>de</strong>l palau reial.<br />
En arribar al peu <strong>de</strong>l carrer <strong>de</strong> Brocanters, o sia en entrar a la plaça, es va dirigir al poble que el<br />
seguia i els va dir que ell <strong>de</strong>fensaria els seus drets i costums davant el rei, encara que li hagués <strong>de</strong><br />
costar la vida.<br />
El rei va rebre el conseller Fivaller amb tota insolència i li va dir que mai s’havia vist que un simple<br />
conseller volgués renyar tot un rei. Fivaller li va contestar que ell no era només un conseller sinó el<br />
representant <strong>de</strong>l poble i que no hi havia anat per renyar-lo, que no era aquesta la seva feina, sinó<br />
per <strong>de</strong>manar-li que complís la paraula donada <strong>de</strong> respectar els drets i els usatges <strong>de</strong> Catalunya, la<br />
qual cosa no havia fet el seu servent en el seu nom, i que per tant si no esmenava la conducta <strong>de</strong>l<br />
seu servent era com si fos ell.<br />
El rei li va dir que tanta gosadia podia costar-li cara i que la podia pagar amb la vida. Fivaller li va<br />
contestar que darrera seu hi tenia tot un poble que sabria venjar-lo, que era fora <strong>de</strong>l palau i que<br />
estava esperant el resultat <strong>de</strong> la seva visita i que <strong>de</strong>sitjava saber si el rei respectava o no els seus<br />
drets. Quan el rei va saber que tot el poble <strong>de</strong> Barcelona estava pen<strong>de</strong>nt <strong>de</strong> la seva paraula per<br />
llançar-se o no a la guerra va canviar d’actitud absoluta i <strong>de</strong> mal rei i tornant-se mansoi com un xai<br />
feu que paguessin a Fivaller el tribut o vectigal i va pagar també el que valia la carn que el seu<br />
servent s’havia emportat sense pagar.
Contes d’arreu <strong>de</strong>l món. Tipologia textual: narració<br />
Conte indi País: Amèrica<br />
<strong>ELS</strong> DOS NÚVOLS AMICS<br />
Hi havia dos núvols blancs, blancs com la neu, que viatjaven pel cel blau d’un matí <strong>de</strong> primavera. I<br />
ells eren feliços <strong>de</strong> ser tan blancs i tan vaporosos.<br />
I s’acostaven i s’allunyaven i reien i s’empaitaven i feien formes estranyes en el cel. A la tarda,<br />
però, quan el sol anava a la posta es tornaven <strong>de</strong> color rosa i groc i vermell i morat. Eren<br />
preciosos, tots dos núvols al capvespre.<br />
Un dia que feia molt <strong>de</strong> vent, van fondre’s l’un amb l’altre. I van tenir tot d’altres núvols que van<br />
formar una massa <strong>de</strong> núvols negra i atapeïda.<br />
I va començar a ploure amb força.<br />
Quan va parar <strong>de</strong> ploure, el cel va tornar a quedar blau com mai i no es veia ni un núvol enlloc.<br />
Però resulta que un bassal que havia quedat a terra es va posar a parlar i a riure amb l’altre bassal<br />
<strong>de</strong>l costat. I li va dir:<br />
- Te’n recor<strong>de</strong>s <strong>de</strong> quan érem núvols?
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
EN JOAN I NA JOAN<br />
Els seus pares estan patint patiments <strong>de</strong> pares. Se’ls veu més petits <strong>de</strong>l que ja són i molt<br />
in<strong>de</strong>fensos allà dalt. Mentrestant, en Joan i na Joan, aliens al sofriment <strong>de</strong>ls seus respectius<br />
progenitors i al fet que no és gens normal que una nòria dugui tant <strong>de</strong> temps aturada, juguen a fer<br />
balancejar la cistella movent les cames endavant i endarrere. Les autoritats <strong>de</strong>l Comptat ja han<br />
informat que l’apagada <strong>de</strong> llum general va per llarg i, les <strong>de</strong> l’Estat, que els serveis <strong>de</strong> bombers<br />
estan <strong>de</strong>sbordats.<br />
En Joan ha vingut <strong>de</strong> vacances a Florida <strong>de</strong>s d’un poblet <strong>de</strong>l Penedès que és tant petit que el nom<br />
no en ve al cas. Si en Joan fos <strong>de</strong> Nova York com na Joan, que també és en aquell parc<br />
d’atraccions <strong>de</strong> vacances, tindria nom <strong>de</strong> nena.<br />
Na Joan agafa la maneta <strong>de</strong>l seu nou amic i, en anglès, li explica que viu a Brooklyn i que el seu<br />
pare treballa prop d’on eren les torres bessones. En Joan, que no entén un borrall <strong>de</strong> l’autèntica<br />
llengua <strong>de</strong>ls seus herois televisius, li explica en català a na Joan que als seus pares els va tocar<br />
un pessic <strong>de</strong> la grossa <strong>de</strong> Nadal i que, per això, són <strong>de</strong> vacances al país d’en Micky Mouse i <strong>de</strong><br />
l’Equipo A.<br />
Na Joan està contenta d’haver conegut un nen <strong>de</strong> la seva edat a dalt d’aquella atracció i, suposem<br />
que per això, li confessa que té mania a la Mary, perquè el pare <strong>de</strong> la seva veïna <strong>de</strong> pupitre la<br />
porta cada any a Florida i el seu no. El seu sempre té molta feina i moltes reunions <strong>de</strong> senyors<br />
grans.<br />
En Joan treu la fotografia autografiada <strong>de</strong>l Ronaldinho que sempre duu a sobre i, orgullós,<br />
l’ensenya a na Joan. Na Joan se la mira encuriosida i li diu que li fan molta gràcia les immenses<br />
<strong>de</strong>nts blanques d’aquell jugador <strong>de</strong> beisbol. Llavors li explica que enguany els Lakers guanyaran<br />
els Play-Off perquè han comprat un home que té un nom francès i que és alt com un Sant Pau.<br />
No en porta cap fotografia a sobre, però, <strong>de</strong> la seva butxaca, treu un xiclet que parteix en dos<br />
trossos. Se’n posa un a la boca i l’altre el dóna al seu nou amic. Com que en Joan no té cap<br />
llaminadura per oferir, posa sobre la faldilla <strong>de</strong> la seva amiga la fotografia <strong>de</strong>l seu futbolista preferit<br />
i, ella, en senyal d’agraïment, li fa un sonor i bavós petó a la galta.<br />
En Joan es posa vermell i, com que el coloret <strong>de</strong> les galtones no entén <strong>de</strong> llengües, na Joan es<br />
posa a riure. S’estan una estona callats mirant com el camió <strong>de</strong> bombers aparca al costat <strong>de</strong> la<br />
nòria i donant voltes al fet que, com que s’han fet un petó, s’hauran <strong>de</strong> casar. Al cap d’una estona,<br />
na Joan trenca el silenci dient a en Joan que és la primera vegada que fa un petó a un nen i que,<br />
en canvi, la Mary, la maleïda Mary, ja té xicot. Es veu que és italoamericà com el Di Caprio.<br />
En Joan la interromp per preguntar-li si li faria res esperar-se a que fossin més grans per casar-se<br />
i, ja que està posat en peticions, si ell podria fer-ho amb la samarreta <strong>de</strong>l Barça posada. Tot plegat<br />
està passant mentre un bomber <strong>de</strong> pell bruna informa als pares <strong>de</strong>ls nens que, per fi, han<br />
aconseguit connectar un generador elèctric a l‘atracció. Ho fa en un castellà <strong>de</strong> Puerto Rico i en un<br />
anglès <strong>de</strong>l mateix lloc.<br />
Quan la nòria comença a moure’s, els nens es <strong>de</strong>ixen anar les manetes instintivament i, <strong>de</strong> sobte,<br />
els entren unes ganes tremen<strong>de</strong>s <strong>de</strong> plorar pors i d’abraçar els colls <strong>de</strong>ls seus pares.<br />
Un relat <strong>de</strong> Toni Viadé i Moreno
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
Estimat Bruce Springsteen,<br />
Hi ha persones que em miren com si fos d'un altre planeta o un personatge estrany. Es <strong>de</strong>uen<br />
pensar que estic sonat. En canvi jo crec que per la closca m'hi passen coses que els altres ni tan<br />
sols podrien imaginar. Si vaig pel carrer i m'adono que algú em mira com si fos un marcià, me li<br />
planto al davant i <strong>de</strong>scaradament li faig mitja rialleta. Aleshores dissimulen i es posen a guaitar<br />
cap a una altra banda. Amb aquesta tàctica són molt pocs els qui han gosat riure-se'n a la meva<br />
cara. I el més bo <strong>de</strong> tot és que tant me fum, no com abans que qualsevol situació d'aquestes em<br />
tallava moltíssim.<br />
Cada vegada m'estic més estones a l'habitació, que per cert no és cap mo<strong>de</strong>l d'ordre i la vella<br />
sempre m'ha d'anar al darrere perquè l'endreci. Hi tinc la tela en blanc i negre que no funciona. He<br />
provat d'arreglar-la un munt <strong>de</strong> vega<strong>de</strong>s, però no té remei. També tinc moltes andròmines<br />
escampa<strong>de</strong>s pertot arreu, fins i tot guardo joguines <strong>de</strong> quan era petit. Sobretot cotxes i camions,<br />
alguns mig <strong>de</strong>smanegats. Sempre em dic que els he d'enganxar, però em fa mandra i no m'hi<br />
poso mai. Al damunt <strong>de</strong> la tauleta <strong>de</strong> nit hi tinc una ampolla amb el coll <strong>de</strong>format que vaig treure<br />
d'una tómbola. El meu cau no és gaire gran. Hi cap el just. El catre, un tocador ple <strong>de</strong> coses i un<br />
racó, el lloc més <strong>de</strong>cent, on tinc instal·lat el lloro (l'equip <strong>de</strong> música), els discos i les cintes. És a<br />
prop <strong>de</strong>l llit tocant a la finestra, així l'antena agafa millor la FM, principalment al vespre que és<br />
quan posen bona música.<br />
Em passo moltes hores amb el tocata a tot drap. Em va bé per fer els <strong>de</strong>ures, si no em poso els<br />
auriculars, m'estiro i m'entretinc amb els mecanos o alguna altra cosa. També tinc revistes <strong>de</strong><br />
guitarra i Rolling Stone, que compro tira<strong>de</strong>s <strong>de</strong> preu en una botiga <strong>de</strong> llibres vells.<br />
La finestra dóna a un pàrquing. No és una vista meravellosa, sinó tot el contrari. Només algun dia,<br />
com la setmana passada, que uns tios amb un Camaro van aparcar molt tard en un racó fosc.<br />
Estic segur que hi van anar a emporrar-se. Al cap d'una hora, més o menys, es van començar a<br />
<strong>de</strong>spilotar amb les finestres abaixa<strong>de</strong>s i tot. M'afiguro que també hi havia titis.<br />
Uf! Elles sí que em tenen la closca ocupada, hi penso la tira, tot i que no és el més important. Si<br />
ho vols saber, no n´estic enrotllat amb cap, i això que alguns amics ja tenen parella. A mi em<br />
tallaria moltíssim <strong>de</strong>manar a una tia per sortir, suposo que ja tindré temps. Quan vaig a una festa<br />
faig quatre voltes o m'assec, bec alguna cosa i escolto música. Algun cop m'han vingut a buscar<br />
per ballar, però les que estan més bones ni em veuen. És normal, no sóc el típic nen maco <strong>de</strong><br />
quinze anys (…)<br />
El Sean tampoc no va amb ningú. Encara que sempre diu que li agradaria sortir amb alguna<br />
xavala. N'hi ha dues o tres que no paren <strong>de</strong> telefonar-li i el persegueixen <strong>de</strong>scaradament. A mi no,<br />
ara per ara estic tranquil. El Sean diu que quan ensopegues amb una tia paparra és terrible. Ell<br />
s'inventa boles, que ha <strong>de</strong> fer els <strong>de</strong>ures i tal, per po<strong>de</strong>r-se-les treure <strong>de</strong> sobre. N'hi ha, però que<br />
estan molt bé i és fantàstic <strong>de</strong> parlar-hi.<br />
Suposo que em puc consi<strong>de</strong>rar afortunat. Aguantaré fort!<br />
Kevin Major, Estimat Bruce Springsteen, Ed. Via Lliure, Trad. Dolors Berenguer.
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
Història d'un Perquè?<br />
Una vegada hi havia un Perquè, i es trobava en el Diccionari general, pàgina 819. Es va cansar d'estar<br />
sempre al mateix lloc i, aprofitant una distracció <strong>de</strong>l bibliotecari, se'n va anar cametes aju<strong>de</strong>u-me; més ben<br />
dit, "cameta" ajuda'm: saltant per sobre la poteta <strong>de</strong> la "p". El primer que va fer va ser empipar la portera:<br />
- Per què l'ascensor no funciona? Per què l'administrador <strong>de</strong> la casa no el fa arreglar? Per què no s'encén el<br />
llum <strong>de</strong>l replà <strong>de</strong>l segon pis?<br />
La portera tenia altra feina a fer que respondre a un Perquè tan preguntaire. El va empènyer amb<br />
l'escombra fins al carrer i li va dir, empipada, que no tornés mai<br />
- Per què em fas fora? -preguntà el perquè molt indignat-. Perquè he dit la veritat?<br />
Se'n va anar pel món, amb aquell lleig vici <strong>de</strong> fer preguntes, tafaner i caparrut, com un recaptador<br />
d'impostos.<br />
- Per què la gent tiren els papers per terra en comptes <strong>de</strong> llençar-los a la paperera? - Per què els<br />
automobilistes tenen tan poc respecte pels vianants? - Per què els vianants són tan impru<strong>de</strong>nts?<br />
No era un Perquè: era una metralladora <strong>de</strong> preguntes, i no perdonava ningú. Per exemple, passava davant<br />
d'una barraca <strong>de</strong> fusta i preguntava:<br />
- Qui viu aquí?<br />
- Un paleta.<br />
- Per què serveix un paleta?<br />
- Per fer cases.<br />
- I per què un home que fa cases ha <strong>de</strong> viure en una barraca?<br />
- Perquè el sou no li arriba per pagar el sou d'un pis.<br />
- I per què els lloguers són tan alts?<br />
- Perquè és així.<br />
- I per què és així?<br />
La Prefectura <strong>de</strong> policia es va assabentar que hi havia un Perquè així i aixà, alt com ell mateix i no pas més,<br />
que havia fugit <strong>de</strong> la pàgina 819 <strong>de</strong>l Diccionari general. Va fer imprimir la seva fotografia i la va distribuir a<br />
tots els guàrdies, amb aquesta ordre: "Si el veieu, arresteu-lo i poseu-lo entre reixes." També va fer imprimir<br />
ampliacions d'aquella fotografia i les va fer afixar a totes les cantona<strong>de</strong>s. A sota les fotos <strong>de</strong>ia: "Remil <strong>de</strong>l<br />
remils <strong>de</strong> lires i una ampolla <strong>de</strong> cervesa per a qui ajudi a capturar-lo."<br />
-Per què? -es preguntava el pobre Perquè, xumant-se el dit sota un d'aquells bans-. Per què em volen<br />
<strong>de</strong>tenir? Potser no s'han <strong>de</strong> fer preguntes? Que potser la llei prohibeix els punts d'interrogació?<br />
Busca que buscaràs, i ningú no el va trobar. Ni tots els guàrdies <strong>de</strong>l món aconseguiren <strong>de</strong>tenir-lo, això que<br />
són milions i parlen moltes llengües. S'ha amagat molt bé, el nostre Perquè: una mica per aquí i una mica<br />
per allà, en totes les coses. En totes les coses que veus hi ha un Perquè.<br />
Gianni Rodari, El llibre <strong>de</strong>ls perquè, Ed. La Galera, 1984.
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
L'ARBRE DOMÈSTIC<br />
En aquesta vida he tingut molts secrets. Però un <strong>de</strong>ls més grossos, potser el que estava més en<br />
pugna amb la veritat oficial, és el que ara trobo oportú d'explicar.<br />
Un matí, en llevar-me, vaig veure que en el menjador <strong>de</strong> casa meva havia nascut un arbre. Però<br />
no us penseu: es tractava d'un arbre <strong>de</strong> <strong>de</strong>bò, amb arrels que es clavaven a les rajoles i unes<br />
branques que es premien contra el sostre.<br />
Vaig veure <strong>de</strong> seguida que allò no podia ésser la broma <strong>de</strong> ningú, i, no tenint persona estimada a<br />
qui confiar certes coses, vaig anar a trobar la policia.<br />
Em va rebre el capità, amb uns grans bigotis, com sempre, i duent un vestit l'elegància <strong>de</strong>l qual no<br />
podria explicar, perquè el tapaven els galons. Vaig dir.<br />
—Us vinc a fer saber que en el menjador <strong>de</strong> casa meva ha nascut un arbre <strong>de</strong> <strong>de</strong>bò, al marge <strong>de</strong><br />
la meva voluntat.<br />
L'home, vós direu, es va sorprendre. Em va mirar una bona estona i <strong>de</strong>sprés digué:<br />
—No pot ésser.<br />
—Sí, és clar. Aquestes coses no se sap mai com van. Però l'arbre és allí, prenent llum i fent-me<br />
nosa.<br />
Aquestes paraules meves van irritar el capità. Va donar un cop damunt la taula amb la mà plana,<br />
va alçar-se i m'agafà una solapa. (Allò que fa tanta ràbia.)<br />
—No pot ésser, dic —repetí—. Si fos possible això, seria possible qualsevol cosa. Enteneu?<br />
S'hauria <strong>de</strong> repassar tot el que han dit els nostres savis i perdríem més temps <strong>de</strong>l que sembla a<br />
primer cop d'ull. Estaríem ben arreglats si en els menjadors <strong>de</strong>ls ciutadans qualssevol passessin<br />
coses tan extraordinàries! Els revolucionaris alçarien el cap, tornarien a discutir-nos la divinitat <strong>de</strong>l<br />
rei, i qui sap si alguna potència, encuriosida, ens <strong>de</strong>clararia la guerra. Ho compreneu?<br />
—Sí. Però, a <strong>de</strong>spit <strong>de</strong> tot, he tocat l'arbre amb les meves mans.<br />
—Apa, apa, obli<strong>de</strong>u-ho. Compartiu amb mi, només, aquest secret, i l'Estat pagarà bé el vostre<br />
silenci.<br />
Ja anava a arreglar un xec quan es mobilitzà la meva consciència. Vaig preguntar:<br />
—Què és d'interès nacional, això?<br />
—I tant!<br />
—Doncs no vull ni un cèntim. Jo per la pàtria tot, sabeu? Po<strong>de</strong>u manar.<br />
Al cap <strong>de</strong> quatre dies vaig rebre una carta <strong>de</strong>l rei donant-me les gràcies. ¿I qui, amb això, no se<br />
sentiria ben pagat?<br />
Pere Cal<strong>de</strong>rs
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
L“ELECTRA”, DE JOSEP M. ESPINÀS<br />
No sé si l’altre dia encara algú, va dir, en algun <strong>de</strong>ls pobles <strong>de</strong>l país: “Se n’ha anat l’electra”, Ja fa<br />
anys que vaig sentir aquesta paraula, que no tenia pas el so esquerdat <strong>de</strong> la ignorància sinó el<br />
dring natural <strong>de</strong> la llengua popular. Perquè l’electra era una expressió –<strong>de</strong>sprés vaig saber-ho –<br />
bastant arrelada en <strong>de</strong>termina<strong>de</strong>s comarques.<br />
No m’estranyaria que s’hagués perdut, com a reminiscència d’aquells temps en què l’aparició <strong>de</strong><br />
l’electricitat va ser notícia. Ara la notícia és la <strong>de</strong>saparició <strong>de</strong> l’electricitat. Ens va sorprendre que<br />
fent voltar un interruptor s’encengués una bombeta, i ara ens sorprèn que no s’encengui. I no tan<br />
sols ens sorprèn, sinó que ens irrita , i ens irrita perquè ens perjudica.<br />
Som electrico<strong>de</strong>pen<strong>de</strong>nts. Des d’un punt <strong>de</strong> vista general, sense electricitat no es podrien explicar<br />
–no existirien- la gran majoria <strong>de</strong> les branques <strong>de</strong>l progrés mo<strong>de</strong>rn. L’electricitat és tan<br />
omnipresent que sovint no ens adonem que ho fa funcionar gairebé tot. Parlem <strong>de</strong>ls cotxes que<br />
van amb gasolina o amb gasoil, <strong>de</strong> les calefaccions que van amb gas, i que escalfen amb aigua o<br />
amb oli, i arribem a oblidar que tant si es tracta <strong>de</strong> gasolina , <strong>de</strong> gas o <strong>de</strong>l que sigui, ni l’automòbil<br />
ni la calefacció –ni tants d’altres mecanismes- no po<strong>de</strong>n funcionar si no disposen d’electricitat. Una<br />
gran part <strong>de</strong> l’electricitat que fa anar la indústria, el serveis i els costums és subministrada per una<br />
xarxa fixa.<br />
Jo vaig po<strong>de</strong>r escriure l’article <strong>de</strong>l dia perquè continuo fent servir una vella màquina mecànica. La<br />
nevera estava paralitzada pel tall <strong>de</strong> corrent, el televisor també. Si volia treballar, només <strong>de</strong>penia<br />
<strong>de</strong> mi. No és la primera vegada que aquesta comprovació d’autarquia em resulta agradable, i és<br />
una satisfacció perfectament compatible amb la satisfacció que habitualment em proporcionen els<br />
avenços <strong>de</strong> la tecnificació.<br />
L’electrico<strong>de</strong>pendència és ja inevitable en la nostra societat. Seria inimaginable un retorn a la<br />
civilització preelèctrica, que faria tornar enrera no tan sols la indústria , les comunicacions, la<br />
cirurgia i d’altres importantíssimes bases <strong>de</strong> l’evolució humana, sinó que primitivitzaria els hàbits<br />
personals i familiars. Per molt literària i sentimental que fos la <strong>de</strong>fensa <strong>de</strong> les espelmes casolanes,<br />
<strong>de</strong> la nevera i les barres <strong>de</strong> gel, <strong>de</strong> la bonica campaneta penjada a la porta <strong>de</strong>l pis... la gent diria<br />
que no. Una situació com la <strong>de</strong> la setmana passada és el preu ocasional que la gent està<br />
disposada a pagar –encara que justificadament se’n queixi- per mantenir el nivell <strong>de</strong> comoditat<br />
aconseguit.<br />
Ara fa justament dos-cents anys que Volta inventà la primitiva pila elèctrica (1793). Ara n’hi ha<br />
moltes i per a molts usos. La pila és la pastilleta individual d’electricitat amb la qual ens po<strong>de</strong>m<br />
in<strong>de</strong>penditzar <strong>de</strong> l’electricitat pública. Però per als semàfors, els metros, els trens... caldria una pila<br />
<strong>de</strong> piles.
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
LLOP<br />
Un dia cap a mitjans <strong>de</strong>l segle XVIII un noi jove <strong>de</strong>ci<strong>de</strong>ix anar a visitar la seva tia que vivia en un<br />
poble lluny. L’havia convidat molts cops i al final acceptà. Per arribar-hi calia agafar el tren. Era un<br />
trajecte <strong>de</strong> dues hores i es comprà el diari per passar l’estona.<br />
Quan baixa <strong>de</strong>l tren no veu ningú esperant-lo a l’estació. Cap carro –no hi havien cotxes- ni cap<br />
persona, tot estava fosc –no hi havia electricitat. Fins i tot mirant en direcció al poble estava fosc.<br />
Com que feia fred i tenia una mica <strong>de</strong> por, no sabia què fer. Ell tot sol en anar a casa <strong>de</strong> la seva<br />
tieta es perdria, i no el trobarien. De cop s’encén un llum dins l’estació. Tot content entra. Hi ha un<br />
home assegut d’esquena a la porta. Va vestit <strong>de</strong> llenyataire, i té uns braços molt llargs. El noi<br />
saluda però no contesta ningú. Torna a saludar i silenci. Deci<strong>de</strong>ix seure prop <strong>de</strong> la xemeneia a<br />
llegir una mica més el diari. Al cap d’una bona estona, el llenyataire se li ha posat al costat sense<br />
ni ell adonar-se’n i pregunta al noi si al diari no parla sobre les coses que estan passant al poble.<br />
Com que li ha agafat calor el noi obre la finestra i un cop d’aire apaga el llum. Només estan<br />
il·luminats pel foc <strong>de</strong> la xemeneia.<br />
El llenyataire era un home <strong>de</strong> celles molt espesses, esquena geperuda, braços que li arriben<br />
gairebé al terra i ulls grocs. El noi respon que no.<br />
- Doncs n’hauria <strong>de</strong> parlar, -li replica el llenyataire. Resulta que una nit <strong>de</strong> lluna plena van trobar<br />
mort un xai. Tenia tot el coll obert. Les marques eren d’un llop, i es pensaven que es tractava d’un<br />
que s’havia escapat <strong>de</strong> la resta <strong>de</strong>ls seus companys. Després <strong>de</strong> 30 dies va tornar a passar.<br />
Aquest cop la víctima fou el pastor. Les mateixes marques, i el coll igual. La gent ja estava més<br />
que enfadada. No era el mateix perdre un animal que una persona.<br />
Tots els casos van aparèixer sempre coincidint amb la lluna plena. Les altres víctimes foren el<br />
metge, un matrimoni i una noia que va anar a buscar aigua a la font. Ara s’han organitzat grups <strong>de</strong><br />
gent que busquen el responsable. Porten escopetes, i ja li han disparat algun tret. Han aconseguit<br />
unes bales especials. (Les <strong>de</strong> plata serveixen per matar homes-llop).<br />
-Però no han <strong>de</strong>manat ajuda a la policia? -pregunta el noi.<br />
-No els cal. Ja saben a qui busquen. En les empremtes que <strong>de</strong>ixa es veu que sempre és el mateix,<br />
perquè li falta un dit <strong>de</strong> la pota dreta <strong>de</strong>l davant. Totes les dones i les criatures s’han tancat a casa,<br />
mentre els homes busquen el culpable. Ja s’acosten cap aquí.<br />
El noi comença a tenir por i intenta tancar la finestra que abans havia obert. Demana ajut al<br />
llenyataire i aquest <strong>de</strong>s <strong>de</strong> darrera fa força per tancar-la. Però el noi veu alhora que li falta un dit<br />
<strong>de</strong> la mà dreta. No va tenir temps ni <strong>de</strong> cridar!!!!<br />
Resum extret <strong>de</strong>:<br />
FAULKNER,William. Contes <strong>de</strong> fantasmes r<br />
elatats per William Faulkner. Barcelona : Destino.
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
Estimada Lisa:<br />
Vespre. Fa poc que ha marxat el Climent. Ell t'explicarà tot el que vulguis saber. Si no hagués<br />
passat el que ha passat, t'hauria renyat per animar-lo a venir. Volia estar sola, capbussar-me en<br />
els records, en la relació amb els meus pares. Quan rebràs la carta, ja <strong>de</strong>uràs saber que l'Ot va<br />
morir el matí <strong>de</strong>l divendres. Feia poc que li havíem canviat el llit i el pijama, l'havíem rentat i situat<br />
<strong>de</strong> la millor manera entre el matalàs i dos coixins, una mica incorporat perquè li fos més fàcil<br />
respirar. Tots dos rondàvem d'una banda a l'altra per l'habitació i en un moment havíem notat que<br />
ens guaitava obertament, els ulls lluents, amb una mirada <strong>de</strong> reconeixement gairebé feliç i li<br />
havíem preguntat què volia, jo m'havia assegut a la banda dreta <strong>de</strong>l llit. El Pol li havia passat la mà<br />
per l'esquena, l'havia incorporat encara més i repetia el seu nom, Ot, Otet. Mai no li havia sentit dir<br />
Otet. Ell va girar els ulls, va travar la llengua i va expirar en uns instants.<br />
A partir d'aquell moment, el Pol va ser-me un espectacle. Els seus actes eren la raó. Va vestir-lo<br />
amb el seu millor vestit, jo vaig ajudar-lo. Recordava haver-li vist sempre a l'armari, un vestit negre<br />
amb una ratlleta finíssima blanca, a la butxaqueta <strong>de</strong> dalt li vam trobar un puro encara embolicat<br />
en paper transparent, d'un casament?, D'un bateig? Però al Pol, el sentiment se li <strong>de</strong>sbordava en<br />
paraules, no parava <strong>de</strong> repetir: «Déu meu, Déu meu, què faré sense ell, Déu meu?». Lisa, aquell<br />
home que jeia immòbil ha estat el meu pare <strong>de</strong> veritat. Segurament tu hi afegiries: intransigent<br />
com el més sever <strong>de</strong>ls pares, i tindries raó, perquè per jutjar-lo et bases en les meves explicacions<br />
parcials, el poc que fins ara saps <strong>de</strong>ls meus primers setze anys. Només et vaig dir el resultat: em<br />
va treure <strong>de</strong> casa. Però mira: jo <strong>de</strong>sitjava marxar <strong>de</strong>s <strong>de</strong> feia temps i ell em treia. Entens? El que<br />
no sé ni potser no podré entendre és el motiu.<br />
Estic molt cansada, el braç es queixa, <strong>de</strong>scansaré uns dies i faré companyia al Pol, encara que<br />
em neguiteja, però espero treure'n alguna clarícia sobre abans. De pas, a veure si aquest maleït<br />
os se solda i puc assajar «Les tres germanes» el juliol. Rep una abraçada germaneta gran, perquè<br />
tu seràs..., com es diu la gran?<br />
Et recorda i té ganes d'abraçar-te,<br />
LORETO<br />
Maria Barbal, Ulleres <strong>de</strong> sol, Ed. La Magrana.
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
La próxima estació<br />
Sis dies per setmana, sempre a la mateixa hora, la locomotora travessa la quietud <strong>de</strong>l paisatge. Ni<br />
els arbres ni les muntanyes no s'immuten, només la vaca que mira passar els trens. Des <strong>de</strong> la<br />
cabina, el maquinista agita la mà per saludar-la i l'animal respon amb un moviment <strong>de</strong> cua<br />
pendular que, <strong>de</strong> passada, li venta la mamella. Fa anys que repeteixen aquesta escena, però el<br />
maquinista sap que avui és l'última vegada. Demà es jubila. La perspectiva d'un futur alliberat <strong>de</strong><br />
l'esclavitud <strong>de</strong> llevar-se a les sis li fa venir salivera. Tindrà temps per cuidar els pocs metres <strong>de</strong><br />
gespa que <strong>de</strong>coren l'entrada d'una casa que tot just acaba <strong>de</strong> pagar. Podrà apuntar-se als viatges<br />
fora <strong>de</strong> temporada que s'anuncien als diaris. Per donar-se ànims, no haurà <strong>de</strong> repetir-se cada matí<br />
que el treball dignifica ni suportar la presència <strong>de</strong>l seu ajudant, un individu taciturn i garrepa.<br />
El maquinista ha sortit <strong>de</strong> l'estació amb la ment ocupada per una pila <strong>de</strong> projectes majoritàriament<br />
possibles. No s'ha fixat en els túnels que serpentegen fins a <strong>de</strong>sembocar en una renglera <strong>de</strong><br />
suburbis complementaris, ni en els edificis construïts arran <strong>de</strong> via, coronats per neons publicitaris.<br />
No s'ha recreat en la satisfacció <strong>de</strong> l'últim moment, ni ha pensat que ja no tornarà a controlar mai<br />
més el volant <strong>de</strong> la locomotora o el manòmetre <strong>de</strong> l'aire. Sense adonar-se'n -el pensament li vaga<br />
per un futur farcit <strong>de</strong> migdia<strong>de</strong>s-, condueix el tren més enllà <strong>de</strong> les aglomeracions urbanes, cap a<br />
un paisatge on predominen els tons verds i una olor intermitent <strong>de</strong> fems. Quan veu la vaca, lluny,<br />
redueix instintivament la velocitat mentre nota la mirada reprovadora <strong>de</strong> l'ajudant. A mesura que<br />
s'acosta la vaca, li fa l'efecte que saludar-la i prou no és suficient i que, tenint en compte les<br />
circumstàncies, caldria fer alguna cosa extraordinària, com ara aturar el tren davant l'animal. Sap<br />
que això contradiu la normativa, però, <strong>de</strong> la mateixa manera que durant trenta anys <strong>de</strong> servei ha<br />
estat incapaç d'incomplir el reglament, ara no es veu amb cor <strong>de</strong> respectar-lo. Redueix la velocitat,<br />
doncs, controlant visualment l'agulla <strong>de</strong>l velocímetre, fins al punt zero. A poc a poc -procurant no<br />
<strong>de</strong>spertar el mal crònic que sovint li fa xerricar la columna-, baixa a la via. Amb passes insegures,<br />
<strong>de</strong> persona acostumada a no veure's els peus mentre camina, travessa els sembrats, cap a la<br />
vaca. L'animal, que ha <strong>de</strong>tectat l'aturada <strong>de</strong>l tren, interromp el moviment pendular <strong>de</strong> la cua. Gira<br />
el cap per observar millor el maquinista, que, amb precaució -com si en comptes d'una vaca, fos<br />
un lleó-, allarga la mà per acariciar-lo. El remugant reacciona amb un mugit que espanta la colònia<br />
<strong>de</strong> mosques que, tradicionalment, li embruta els ulls. Mira cap a la locomotora. Malgrat la<br />
distància, percep un núvol <strong>de</strong> fum ascen<strong>de</strong>nt que té com a origen el cigarret taciturn <strong>de</strong> l'ajudant. A<br />
les finestres <strong>de</strong>ls vagons, els passatgers exigeixen, a crits, que el maquinista torni immediatament.<br />
Tenen pressa, diuen. És inadmissible, rondinen. Reclamaran, amenacen. Una minoria més<br />
pacient, en canvi, contempla com un home que, pel seu uniforme, <strong>de</strong>u ser maquinista, abraça la<br />
vaca durant una bona estona i, en acabar, se'n torna cap a la locomotora amb la satisfacció <strong>de</strong>l<br />
<strong>de</strong>ure acomplert.<br />
Sergi Pàmies, La gran novel·la <strong>de</strong> Barcelona, Ed Qua<strong>de</strong>rns Crema, 1997.
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
Mai no serem estrelles <strong>de</strong>l rock<br />
Va obrir la portella <strong>de</strong>l cotxe i no s'ho va rumiar gens. Després va sortir, tocant primer <strong>de</strong> peus a<br />
terra, gairebé simbòlicament. Quan es va incorporar, amb la pistola visible a la mà, <strong>de</strong> les dues<br />
barreres <strong>de</strong> cotxes va emergir una crepitació curiosa.<br />
La <strong>de</strong> les armes carregant-se o preparant-se o el que fos que feien abans <strong>de</strong> disparar.<br />
Després, la pluja <strong>de</strong> veus.<br />
-Ventura, no!<br />
-Compte!<br />
-Tira la pistola!<br />
-Atenció!<br />
-Preparats!<br />
-Que ningú no dispari, quiets!<br />
-No et belluguis ni un pèl!<br />
-Aixeca les mans!<br />
-No!<br />
Només va reconèixer dues veus, la <strong>de</strong>l seu oncle i la <strong>de</strong> la Sara, que havien estat la primera i<br />
l'última. Va mirar la lluna, i no va saber si transcorria una eternitat a causa d'ella, o si aquella<br />
eternitat la motivaven el col·lapse i la paràlisi <strong>de</strong>l seu cervell. No era una estrella <strong>de</strong>l rock. No havia<br />
<strong>de</strong> morir per força. Així i tot va voler arrencar a córrer, disparar, complir el seu <strong>de</strong>stí. No ho va<br />
po<strong>de</strong>r fer.<br />
-Tira-la. Tira-la!<br />
-Papa… Es va posar a plorar. I va arruïnar l'escena, el seu moment, tot. -No et moguis Ventura!<br />
Tranquil, fill!<br />
-Compte, inspector! El va veure avançar, a poc a poc, però molt abans que el seu oncle arribés<br />
fins on ell era, la pistola ja li havia relliscat <strong>de</strong> la mà i li havia caigut a terra.<br />
-Ara! Tothom es va moure, a dreta i esquerra, però ningú no es va precipitar. La primera claror <strong>de</strong><br />
l'alba es va filtrar a través <strong>de</strong> la nit en el moment que en Carles Noguerol va arribar fins a ell i el va<br />
abraçar.<br />
-Tranquil, Ventura, tranquil -li va dir l'home-. Ja ha passat tot. Havia passat tot? De <strong>de</strong>bò s'ho<br />
pensava?<br />
Jordi Sierra, Mai no serem estrelles <strong>de</strong>l rock, Columna Proa Jove, 1995
Text informatiu Tipologia textual: narració<br />
PERCEPCIÓ I SIGNIFICACIÓ DEL COLOR<br />
La percepció d’un color està condicionada per la resta <strong>de</strong> colors que l’envolten. L’elecció d’un<br />
color en qualsevol treball gràfic ha <strong>de</strong> tenir sempre en compte els colors que té al costat.<br />
Un mateix color es veu més fosc o més clar segons en què està situat; un mateix color pot<br />
semblar dos colors diferents segons el color que l’envolta.<br />
Els colors lluminosos són expansius i ten<strong>de</strong>ixen a veure’s més que els foscos, que ten<strong>de</strong>ixen a<br />
contraure’s. Una forma <strong>de</strong> color clar es percep més gran que la mateixa forma <strong>de</strong> color fosc. És<br />
per això que els colors clars tenen més pes visual que els foscos.<br />
Les persones no porten la roba <strong>de</strong>l mateix color tot l’any. El més normal és que a l’estiu la roba<br />
sigui <strong>de</strong> colors més vius, més càlids, que a l’hivern; en aquesta estació els colors predominants<br />
són més freds, més apagats. La natura fa un procés semblant seguint les estacions <strong>de</strong> l’any.<br />
Es po<strong>de</strong>n atribuir certs valors psicològics als colors. Els colors càlids es perceben alegres i<br />
estimulants, són més expansius. Per contra, els colors freds són més seriosos i tristos, són més<br />
introspectius.<br />
Encara que no hi ha cap regla exacta per separar els colors freds i els càlids, es consi<strong>de</strong>ra que<br />
el vermell és el color càlid principal, mentre que el blau és el color fred bàsic.<br />
Les companyies asseguradores s’han plantejat més d’un cop que els cotxes <strong>de</strong> color vermell<br />
paguin pòlisses més cares, ja que es consi<strong>de</strong>ra que els seus propietaris ten<strong>de</strong>ixen a una<br />
conducció més agressiva i temerària i que , per tant, tenen un risc més alt <strong>de</strong> patir un acci<strong>de</strong>nt.<br />
El color vermell s’associa a la violència, l’exaltació, l’ardor, la sang i el perill. Fins i tot la capa<br />
<strong>de</strong>ls toreros és vermella malgrat que els toros no distingeixen els colors.<br />
El blau s’associa amb la profunditat i la concentració, la calma i la tranquil·litat. El blau es pot<br />
relacionar amb el mar i el cel, espais oberts i relaxants.<br />
El verd es relaciona amb el món natural; a més, dóna confiança. Molts senyals utilitzen el verd<br />
per indicar situacions positives: en els semàfors, fletxes <strong>de</strong> sortida...<br />
El color groc es relaciona amb el sol, la vida, la llum, l’or.<br />
El color blanc s’associa a la puresa i la innocència; i, en canvi, el negre, amb la foscor, el dol, la<br />
pena i la tragèdia.<br />
Qualsevol creador <strong>de</strong> comunicats visuals ha <strong>de</strong> tenir en compte els valors psicològics <strong>de</strong>l color,<br />
ja que els receptors els tindran en compte quan interpretin els missatges visuals.<br />
El poeta alemany Goethe <strong>de</strong>ia: “Els colors actuen damunt <strong>de</strong> l’ànima. Hi po<strong>de</strong>n excitar<br />
sensacions, <strong>de</strong>spertar emocions i i<strong>de</strong>es que ens calmen o ens exalten i provoquen tristesa o<br />
alegria”.<br />
Goethe associa al violeta la i<strong>de</strong>a d’alegria, al vermell la <strong>de</strong>l po<strong>de</strong>r, al blau la <strong>de</strong> calma i fred, al<br />
verd la d’atracció, al groc viu la <strong>de</strong> ridícul i al groc clar la <strong>de</strong> noblesa.
Text informatius Tipologia textual: narració<br />
PRESA DE NUMÀNCIA<br />
Els numantins, assetjats per la fam, van enviar cinc homes a Escipió per tal que miressin si<br />
aquest els donaria un tracte mo<strong>de</strong>rat si es lliuraven als romans. Però Escipió, que coneixia pels<br />
presoners tot el que passava a la ciutat, els va respondre que havien <strong>de</strong> posar-se a les seves<br />
mans i retre la ciutat i les armes.<br />
Els numantins, que fins aleshores havien estat <strong>de</strong> natural violent, a causa <strong>de</strong> la seva gran llibertat<br />
i per la manca <strong>de</strong> costum <strong>de</strong> rebre ordres, es van enfurir molt més per la seva dissort quan van<br />
saber la resposta d’Escipió i, amb un comportament insòlit en ells, van assassinar els cinc<br />
ambaixadors que havien estat missatgers <strong>de</strong> tan males notícies.<br />
No gaire temps <strong>de</strong>sprés, com fan alguns en els moments crítics <strong>de</strong> la guerra, van començar a<br />
rosegar pells cuites, ja que hi mancaven totalment els comestibles, el blat, el bestiar i l’herba.<br />
Però, quan les pells es van acabar, van menjar carn humana cuita, començant per la <strong>de</strong>ls morts,<br />
que trossejaven a les cuines; <strong>de</strong>sprés ja no van tenir cap estimació per la vida <strong>de</strong>ls malalts i,<br />
finalment, els més forts van emprar la seva força contra els més febles. No va mancar cap<br />
<strong>de</strong>pravació en uns homes amb l’ànima plena <strong>de</strong> còlera a causa <strong>de</strong>ls aliments que menjaven i amb<br />
el cos igual en tot al <strong>de</strong> les bèsties, a causa <strong>de</strong> la fam, <strong>de</strong>ls cabells i <strong>de</strong>l temps.<br />
Així estaven quan es van retre a Escipió, que els va or<strong>de</strong>nar que portessin les armes aquell<br />
mateix dia al lloc indicat i que l’en<strong>de</strong>mà anessin a un altre lloc diferent. Els numantins van<br />
<strong>de</strong>passar el termini <strong>de</strong>l dia, ja que van acordar que molts tenien encara la llibertat i que volien<br />
llevar-se la vida. Així doncs, van sol·licitar un dia per preparar la mort. L’amor a la llibertat i el<br />
valor <strong>de</strong> la petita ciutat bàrbara van ser així <strong>de</strong> grans. Ja que, tot i que hi havia 8.000 numantins<br />
en temps <strong>de</strong> pau, ¡quin gran nombre <strong>de</strong> <strong>de</strong>rrotes, i <strong>de</strong> quina importància, van haver <strong>de</strong> sofrir els<br />
romans <strong>de</strong> mans d’aquells; i que n’era <strong>de</strong> gran el darrer general que els va assetjar amb 60.000<br />
soldats, i malgrat tot els numantins els van reptar moltes vega<strong>de</strong>s a la lluita! Però Escipió estava<br />
molt més avesat que ells a comandar l’exèrcit i no va arribar a les mans amb aquelles feres, sinó<br />
que els va sotmetre per la fam, un mal contra el qual no es pot combatre, i que era, a més, l’únic<br />
mitjà per vèncer els homes i l’únic amb el qual van po<strong>de</strong>r ser vençuts.<br />
Aquells que ho van voler es van donar la mort, cadascú pel procediment que li va semblar millor,<br />
mentre que els altres, que van anar al tercer dia al lloc que els havien or<strong>de</strong>nat, oferien un<br />
espectacle difícil <strong>de</strong> contemplar i extraordinari: els seus cossos eren bruts, duien les ungles<br />
llargues, eren coberts <strong>de</strong> pèl abundant i plens d’immundícia, i feien una pudor fortíssima; anaven<br />
vestits amb parracs greixosos i, a més a més, pu<strong>de</strong>nts.<br />
APIÀ: Guerres ibèriques
Text informatiu Tipologia textual: narració<br />
PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA CATALANA<br />
(14 d’abril <strong>de</strong> 1931)<br />
CATALANS:<br />
Interpretant el sentiment i els anhels <strong>de</strong>l poble que ens acaba <strong>de</strong> donar el seu sufragi, proclamo la<br />
República Catalana com Estat integrant <strong>de</strong> la Fe<strong>de</strong>ració ibèrica.<br />
D’acord amb el Presi<strong>de</strong>nt <strong>de</strong> la República fe<strong>de</strong>ral espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el<br />
qual hem ratificat els acords presos en el pacte <strong>de</strong> Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment<br />
<strong>de</strong> les funcions <strong>de</strong> Presi<strong>de</strong>nt <strong>de</strong>l Govern <strong>de</strong> Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català<br />
expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.<br />
En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i <strong>de</strong>manem a<br />
tots els ciutadans <strong>de</strong> Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans<br />
que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici <strong>de</strong> la pròpia vida.<br />
Tot aquell, doncs, que pertorbi l’ordre <strong>de</strong> la naixent República Catalana, serà consi<strong>de</strong>rat com un<br />
agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.<br />
Esperem que tots sabreu fer-vos dignes <strong>de</strong> la llibertat que ens hem donat i <strong>de</strong> la justícia que, amb<br />
l’ajut <strong>de</strong> tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets <strong>de</strong>ls homes i<br />
<strong>de</strong>ls pobles i, morint i tot si calgués, no po<strong>de</strong>m perdre.<br />
En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots els pobles d’Espanya i <strong>de</strong>l món,<br />
<strong>de</strong>manant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront <strong>de</strong> la monarquia borbònica que<br />
hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l’emoció <strong>de</strong>l nostre poble renaixent<br />
per afermar la pau internacional.<br />
Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat <strong>de</strong> tots els homes i <strong>de</strong> tots<br />
els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes <strong>de</strong> Catalunya.<br />
Barcelona, 14 d’abril <strong>de</strong> 1931.<br />
El Presi<strong>de</strong>nt,<br />
FRANCESC MACIÀ
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
SISET A LA RIBA DEL TER<br />
Com cada dilluns, <strong>de</strong> camí a la fàbrica, en Siset mira el riu recolzat a la barana <strong>de</strong>l pont. En aquell<br />
indret, l’aigua sempre baixa tèrbola i encrespada. De petit, amb els amics, jugaven a llençar-hi<br />
escopina<strong>de</strong>s i els gargalls es confonien amb els esquitxos d’escuma <strong>de</strong>ls remolins. Anys <strong>de</strong>sprés,<br />
a l’Institut van parlar-los d’Heràclit i es mirava les aigües amb posat transcen<strong>de</strong>nt, somniador:<br />
tenia il•lusions, grans projectes, però el futur va esvanir-se quan li van oferir feina fixa a la fàbrica.<br />
Des d’aleshores es va acostumar a aturar-se al pont cada dilluns per escometre la nova setmana<br />
amb les energies renova<strong>de</strong>s: es repenjava al passamà cobert <strong>de</strong> gebre i omplia els pulmons <strong>de</strong><br />
l’aire glaçat <strong>de</strong> l’alba. Només va faltar a la cita quan van casar-lo amb una noia <strong>de</strong> Sarrià <strong>de</strong> Ter –<br />
van estar-se una setmana a Andorra– i quan va néixer el primer fill –el cap <strong>de</strong> personal, generós,<br />
va donar-li un permís <strong>de</strong> cinc dies (que no li concediria amb les altres criatures que, amb un<br />
<strong>de</strong>goteig implacable, van anar venint al món: les rutines fan <strong>de</strong> mal celebrar)–.<br />
Avui recorda també la sardinada que cada divuit <strong>de</strong> Març, per Sant Salvador, reunia tota la família<br />
a la riba per festejar l’onomàstica <strong>de</strong>l seu pare. També alguns diumenges hi solia portar el fill gran<br />
a pescar, i tornaven a casa triomfalment carregats <strong>de</strong> barbs i truites per sopar. Darrerament hi ha<br />
vingut sovint a passejar amb aquests néts <strong>de</strong>ls quals sempre confondrà els noms (i anotar-los no li<br />
serveix <strong>de</strong> res, massa vega<strong>de</strong>s ho ha fet i tampoc no ha aconseguit associar el garbuix <strong>de</strong> noms<br />
amb les corresponents fesomies).<br />
Avui, però, en Siset mira el riu recolzat a la barana <strong>de</strong>l pont per última vegada. I pensa,<br />
malenconiós, que més que un riu, en els propers anys l’esperen les aigües quietes i letàrgiques<br />
d’un estany.
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
Un dia qualsevol<br />
La vermelló <strong>de</strong> la pell nua exposada al rogent sol em va fer <strong>de</strong>spertar <strong>de</strong>l somni més plaent. La<br />
sorra m’acaronava i em recollia proporcionant-me el millor llit. A l’horitzó s’entreveia encara alguna<br />
vela blanca com els llençols, difuminada per la blavor <strong>de</strong> la mar ara calmada, que en xocar contra<br />
les roques més escarpa<strong>de</strong>s emergia una escuma incitadora. La calma s’apo<strong>de</strong>rava <strong>de</strong>ls racons<br />
més inusitats i la gent es passejava sense pressa alguna recorrent tota la platja.<br />
Estirada a la sorra més fina <strong>de</strong> tota la Costa Brava, observava les lluents coloracions <strong>de</strong> les<br />
tovalloles més imaginatives, mentre els para-sols lluitaven in<strong>de</strong>finidament contra el fràgil vent <strong>de</strong><br />
tramuntana. Aquesta brisa arremolinava la brossa, alguns papers i cigarretes, formant un ball<br />
giratori semblant a bestioles entremalia<strong>de</strong>s, per l’extensió <strong>de</strong> platja. Irrompent conversacions,<br />
arribava fins a l’aigua, on la brolla acabava surant lentament sobre la superfície cristal·lina,<br />
<strong>de</strong>ixant-se portar sense pressa, sense noció <strong>de</strong>l temps.<br />
La llum natural poc a poc arribava a la seva fi, ara enrogia la mar d’uns tons carbasses i lluents,<br />
amb matisos groguencs, recordant les fogueres <strong>de</strong> Sant Joan. Amb la caiguda <strong>de</strong> la foscor la gent<br />
<strong>de</strong>sava les seves robes, doblegant tovalloles <strong>de</strong> forma matussera, mentre els més xics feien xivarri<br />
corrent uns rere d’altres. De sobte, un silenci encara més penetrant va regnar la zona, va ser<br />
llavors quan em vaig adonar que anteriorment una estri<strong>de</strong>nt música continuada havia <strong>de</strong>ambulat<br />
per l’ambient durant hores, i jo havia passat per alt erròniament aquell <strong>de</strong>sagradable soroll.<br />
Prop meu els pescadors <strong>de</strong> canya, amb les seves botes, camisa a quadres i gorra <strong>de</strong> propaganda,<br />
abandonaven també les seves zones, carregats amb caixes on suposadament duien els hams, i<br />
alguna que altre galleda farcida <strong>de</strong> grans peixos, sobretot dura<strong>de</strong>s. A les seves cares,<br />
emmoreni<strong>de</strong>s i amb marques <strong>de</strong> l’edat, es podia entreveure un somriure subtil que donava a<br />
conèixer la abundància <strong>de</strong>l seu botí. Recorrien els esculls amb certa elegància fent petits saltirons<br />
i esmunyint-se per les parts més planes. Quan l’últim pescador hagué abandonat el seu santuari,<br />
vaig observar altre vegada cap a la mar, ja ennegrida i amb aires <strong>de</strong> frivolitat, que amenaçava amb<br />
el seu xiuxiueig en arribar les ona<strong>de</strong>s a la platja. L’últim noi va abandonar l’aigua repicant a la<br />
sorra compactada amb els peus humits, formant petits bassals d’aigua salada, en silenci. Com<br />
tots, va recollir la seva parada i em vaig quedar sola. Les gavines, que s’havien apo<strong>de</strong>rat <strong>de</strong>l<br />
terreny fins aleshores, havien <strong>de</strong>saparegut sense <strong>de</strong>ixar rastre i jo encara allà quieta, muda per<br />
l’espectacle, seguia sense moure’m. Tot s’anava apagant, la sorra semblava morta, d’un color<br />
fosc, començava allà on jo era i <strong>de</strong>sapareixia quilòmetres enllà formant diminutes dunes<br />
erosiona<strong>de</strong>s pel vent que ja s’havia accentuat.<br />
Quan ja la situació s’extenuava, vaig observar que una petita màquina <strong>de</strong> llums barbotejants<br />
recorria l’extensió <strong>de</strong> sorra <strong>de</strong>ixant-la ben llisa per l’en<strong>de</strong>mà, mentre treia la brossa que no havia<br />
<strong>de</strong>saparegut mar endins. Aquest fet va marcar la fi <strong>de</strong> la meva estada.<br />
Ariadna Pou
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
Una altra verta<strong>de</strong>ra història <strong>de</strong> com va començar i acabar el món<br />
L’Arnauet és fill únic, té sis anys i la in<strong>de</strong>cent quantitat <strong>de</strong> joguines suficient com perquè qualsevol<br />
nen <strong>de</strong> la seva edat passi <strong>de</strong> l’avorriment a l’estrès en dècimes <strong>de</strong> segon.<br />
Agafa la plastilina que li van portar els Reis <strong>de</strong> casa "la tieta hippy i soltera" i fabrica unes<br />
muntanyes sense pistes d’esquí i un parell <strong>de</strong> rius que moren a la catifa blava d’en Bart Simpson.<br />
Llavors, hi col·loca uns dinosaures <strong>de</strong> plàstic comprats un dissabte a la tarda <strong>de</strong> marranada i <strong>de</strong><br />
“compra’m algu, mama, compra’m algu” al Tot a un euro <strong>de</strong> l’Abdul.<br />
Insatisfet pels resultats, s’aixeca <strong>de</strong>l terra i, d’una puntada, hi fa estavellar un meteorit amb el logo<br />
<strong>de</strong> la Nike estampat, aconseguint una ràpida i efectiva extinció <strong>de</strong>ls pobres animalons. Llavors,<br />
<strong>de</strong>ci<strong>de</strong>ix que ja és hora que els mamífers surtin a escena i, saltant-se a la torera la teoria <strong>de</strong><br />
l’evolució i el <strong>de</strong>scobriment d’Amèrica, crea una civilització avançada composta, entre d’altres, <strong>de</strong><br />
Ma<strong>de</strong>lman’s esquimals, Airgamboys <strong>de</strong>l sisè <strong>de</strong> cavalleria, equips <strong>de</strong>l Subbuteo, la Barbie princesa<br />
<strong>de</strong> la seva cosina Olga, una dominical caravana <strong>de</strong> cotxes Guisbal i unes edificacions, mig<br />
gòtiques mig d’obra vista, fetes amb peces <strong>de</strong> l’Exincastillos.<br />
Quan ho té tot col·locat, el tedi torna a apo<strong>de</strong>rar-se <strong>de</strong>l nen i, per domar-li "vidilla" al tema, <strong>de</strong>ci<strong>de</strong>ix<br />
inventar un parell <strong>de</strong> conflictes bèl·lics, una micona <strong>de</strong> fam, alguna malaltia <strong>de</strong> transmissió sexual,<br />
tres o quatre filies que ha sentit anomenar per la tele i una lliga <strong>de</strong> futbol que, malauradament,<br />
acabarà guanyant el Real Madrid en el temps <strong>de</strong> <strong>de</strong>scompte. És a dir, quan el seu pare li digui que<br />
té dos minuts per recollir aquell caos, rentar-se les mans i asseure’s a taula per sopar.<br />
Una altra veritable història <strong>de</strong> com va acabar el món:<br />
Quan l’Arnauet s’acaba el iogurt <strong>de</strong> llimona, el pare li recorda que encara ha d’aplegar l’escampall<br />
<strong>de</strong> joguines que cobreix el terra <strong>de</strong> la seva habitació. Com que la discussió sobre el <strong>de</strong>stí <strong>de</strong> les<br />
properes vacances que han mantingut durant tot el sopar els seus pares encara dura, l’Arnauet<br />
sap que al seu particular planeta encara li que<strong>de</strong>n uns minuts d’existència. I va per feina. El cotxe<br />
<strong>de</strong> bombers, conduït per un engelosit i <strong>de</strong>sproporcionat Airgamboy, atropella la Barbie Princesa,<br />
convertint aquell succés en el primer i darrer crim <strong>de</strong> gènere <strong>de</strong> la història <strong>de</strong>l seu univers.<br />
Mentrestant, els dos Ma<strong>de</strong>lman’s esquimals <strong>de</strong>ci<strong>de</strong>ixen anar a viure junts en un loft aixecat amb<br />
peces <strong>de</strong> Lego <strong>de</strong> color rosa, però els indis <strong>de</strong> plàstic que li va regalar el tiet Jesús - que no és ni<br />
hippy, ni solter, ni Ma<strong>de</strong>lman esquimal. Només faltaria! - consi<strong>de</strong>ren que allò és un acte contra<br />
natura i els lapi<strong>de</strong>n llançant-los unes caniques <strong>de</strong> color blau marí. En acte <strong>de</strong> venjança i per<br />
expandir la <strong>de</strong>mocràcia, els Ma<strong>de</strong>lman’s Safari colonitzen el continent <strong>de</strong>ls indis <strong>de</strong> plàstic per,<br />
acte seguit, vendre’ls els atrotinats cotxes d’escalèxtric <strong>de</strong> quan el pare era jove. Però no els<br />
munten les pistes perquè els consi<strong>de</strong>ren un raça inferior. Al cap d’uns minuts, els indis es<br />
reuneixen amb els barrufets i, en nom <strong>de</strong>l Chin-Chan tot po<strong>de</strong>rós, estampen un parell <strong>de</strong><br />
reproduccions a escala 1/10 d’avions <strong>de</strong> Click Air contra el clauer <strong>de</strong> la Sagrada Família. I, mentre<br />
l’Associació d’Airgamboys <strong>de</strong> l’Eixample culpa <strong>de</strong> la <strong>de</strong>sgràcia a l’Ibertrén, el Geyperman aviador<br />
fa esclatar un bomba fètida que <strong>de</strong>strueix el planeta <strong>de</strong> l’Arnauet i que posa en avís al pare, que,<br />
emprenyat perquè enguany torna a tocar platja, arriba a l’habitació <strong>de</strong> l’Arnauet mentre uns<br />
jugadors <strong>de</strong> Subbúteo estan <strong>de</strong> celebració sobre una postal <strong>de</strong> la Cibeles.<br />
Estiguem tranquils; és impossible que el món real pugui acabar pitjor.<br />
Un relat <strong>de</strong> Toni Viadé i Moreno
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
WOLFGANG<br />
La Sabina, una noia <strong>de</strong> 12 anys, va anar a passar uns dies amb la seva tieta Matil<strong>de</strong>, que feia<br />
d'institutriu en un castell. La Matil<strong>de</strong> vivia amb una família molt estranya, sobretot el fill, Wolfgang,<br />
a qui havia d'educar. Al castell també hi havia el pare d'en Wolfgang i la madrastra.<br />
La Sabina en arribar al castell es va alegrar molt <strong>de</strong> veure la seva tieta que <strong>de</strong> seguida li va<br />
explicar que la gent d'aquell castell era una mica estranya, sobretot el fill, Wolfgang.<br />
Mentre la Sabina començava a endreçar les seves coses va sentir uns crits molt forts i estranys,<br />
com si estiguessin matant algú. Es va espantar i no va dir res.<br />
A l'hora <strong>de</strong> sopar la Sabina va conèixer en Wolfgang, qui en presentar-se va prémer molt fort la<br />
mà <strong>de</strong> la Sabina, clavant-li les ungles. En Wolfgang era baixet, moreno, tenia molt <strong>de</strong> cabell i les<br />
celles juntes.<br />
Mentre sopaven la Matil<strong>de</strong> va explicar que havia estat impossible tallar-li les ungles a en<br />
Wolfgang, no s'havia <strong>de</strong>ixat. D'aquí venien els crits que la Sabina havia sentit.<br />
En Wolfgang només <strong>de</strong>manava més carn. Li agradava d'aquella mig crua, vermella i amb suc. La<br />
madrastra i el pare li van dir que havia <strong>de</strong> menjar verdura. Ell va començar a cridar i va marxar cap<br />
a la seva habitació. Al castell totes les sorti<strong>de</strong>s a l'exterior estaven tanca<strong>de</strong>s amb ca<strong>de</strong>nats perquè<br />
en Wolfgang sempre es volia escapar.<br />
A la nit la Sabina no podia dormir. Sentia uns udols que venien <strong>de</strong> l'habitació d'en Wolfgang. La<br />
Matil<strong>de</strong> i la madrastra van anar a veure què passava. La Sabina tenia por i es va quedar escoltant<br />
darrera <strong>de</strong> la porta. Va sentir molts crits i un soroll <strong>de</strong> vidres trencats. Després silenci. Al cap d'una<br />
estona la Matil<strong>de</strong> va anar a veure-la i li va explicar el que havia passat:<br />
-Jo me'n vaig, no treballo més aquí. En Wolfgang estava cridant que volia sortir. Sempre es<br />
posava així en nits <strong>de</strong> lluna plena, però aquesta vegada era pitjor. La seva madrastra el va renyar<br />
molt per no tallar-se les ungles i perquè només menjava carn vermella. En Wolfgang es va tirar a<br />
sobre d'ella i li va esgarrapar tota la cara. Després es va tirar per la finestra trencant els vidres i va<br />
fugir...<br />
A en Wolfgang no l'han tornat a trobar.<br />
Resum extret <strong>de</strong>:<br />
SOMMER-BODENBURG, Angela. Històries <strong>de</strong> por. Barcelona : Alzira : Bromera
El mirall <strong>de</strong>l <strong>de</strong>licte<br />
Tipologia textual: notícia<br />
Les restes d'un retrovisor permeten a la Guàrdia Civil <strong>de</strong>tenir un conductor que va matar un<br />
vianant i va fugir.<br />
Xavier Padrisa, un veí <strong>de</strong> 26 anys <strong>de</strong> Castellgalí (Bages) que treballava <strong>de</strong> pastor, va expirar el<br />
dimarts 17 <strong>de</strong> febrer a la matinada al costat <strong>de</strong> la carretera C-1411, als afores <strong>de</strong>l poble, <strong>de</strong>sprés<br />
d'una llarga agonia, segons ha establert el forense. Unes hores abans, entrada la nit, el jove havia<br />
estat atropellat per un vehicle que va fugir <strong>de</strong>l lloc <strong>de</strong>ls fets i va <strong>de</strong>ixar com a únic rastre, les restes<br />
d'un retrovisor sobre l'asfalt. Dijous passat, un mes <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong>l sinistre, agents <strong>de</strong> la comandància<br />
<strong>de</strong> la Guàrdia Civil <strong>de</strong> Manresa van atrapar el conductor que va atropellar el veí <strong>de</strong> Castellgalí. El<br />
mirallet els havia portat fins a ell.<br />
El cos inert <strong>de</strong> Padrisa no va ser vist per cap automobilista fins que el dia va començar a clarejar.<br />
La foscor planava llavors sobre la reconstrucció <strong>de</strong>l que havia passat. Els investigadors <strong>de</strong> la<br />
Guàrdia Civil van començar a veure la llum quan van aconseguir <strong>de</strong>terminar que es tractava d'un<br />
retrovisor d'una furgoneta Opel Combo. El següent pas va ser fer una batuda per les cases <strong>de</strong><br />
venda d'accessoris i recanvis. La feina <strong>de</strong> perdiguer no va trigar a proporcionar els primers<br />
divi<strong>de</strong>nds. Un establiment <strong>de</strong> Saba<strong>de</strong>ll havia subministrat en dates posteriors al sinistre un<br />
retrovisor d'aquelles característiques a un taller <strong>de</strong> reparació d'automòbils <strong>de</strong> la mateixa ciutat. I<br />
allà les coses ja es van fer transparents: un veí <strong>de</strong> Sant Fruitós <strong>de</strong> Bages, una població situada a<br />
pocs quilòmetres <strong>de</strong> Castellgalí, havia fet reparar en aquell taller un Opel Combo que havia tingut<br />
una aparatosa topada, <strong>de</strong> manera que va haver <strong>de</strong> reposar-hi el retrovisor, el parabrisa i el vidre<br />
dret <strong>de</strong>l compartiment davanter. A més a més, el xapista havia treballat durament per fer<br />
<strong>de</strong>saparèixer els bonys <strong>de</strong>l capot.<br />
Dijous passat, els investigadors van anar fins al domicili <strong>de</strong>l propietari <strong>de</strong>l vehicle, Javier M.F., <strong>de</strong><br />
42 anys, i el van posar davant el mirall <strong>de</strong> les proves que havien recollit. L'home no va trigar a<br />
admetre que, aquella nit, es va veure involucrat en el terrible acci<strong>de</strong>nt. El conductor, que va ser<br />
<strong>de</strong>tingut sota l'acusació <strong>de</strong> ser el presumpte autor d'un <strong>de</strong>licte d'omissió <strong>de</strong>l <strong>de</strong>ure d'auxili, va<br />
passar divendres a disposició judicial. La titular <strong>de</strong>l Jutjat d'Instrucció número 2 <strong>de</strong> Manresa, en<br />
funcions <strong>de</strong> guàrdia, va <strong>de</strong>cretar la seva llibertat provisional amb càrrecs consi<strong>de</strong>rant el fet que<br />
disposa d'un domicili conegut i confia que no se sostraurà a l'acció <strong>de</strong> la justícia, informa Jordi<br />
Pardinilla.<br />
El Periódico, 24 <strong>de</strong> març <strong>de</strong> 1998
Notícia Tipologia textual: text narratiu<br />
Eto'o es planteja <strong>de</strong>nunciar el Barça<br />
El camerunès vol cobrar la prima <strong>de</strong> fitxatge <strong>de</strong>l 15%, que serien uns 3 milions d'euros<br />
Eto'o, amb Piqué en l'Inter-Barça a San Siro. Foto: EFE.<br />
Malgrat les bones paraules <strong>de</strong> Samuel Eto'o cap al FC Barcelona, les relacions entre les dues<br />
parts no són tan bones com tothom s'imaginava. Segons va informar ahir Catalunya Ràdio, el<br />
davanter camerunès hauria <strong>de</strong>nunciat l'entitat blaugrana, a la qual reclama el 15% <strong>de</strong>l seu traspàs.<br />
Serien aproximadament uns 3 milions d'euros. Aquesta petició d'Eto'o ja va provocar que les<br />
negociacions per aconseguir el fitxatge <strong>de</strong> Zlatan Ibrahimovic s'allarguessin més <strong>de</strong>l previst. El<br />
nou golejador <strong>de</strong> l'Inter <strong>de</strong> Milà sempre va <strong>de</strong>fensar que si li tocava abandonar el Barcelona no<br />
renunciaria a aquesta condició. De fet, <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l club blaugrana es va informar que aquesta petició<br />
havia endarrerit el traspàs, mentre que l'advocat d'Eto'o assegurava que ells no havien sol·licitat la<br />
quantitat que es <strong>de</strong>ia en aquells moments i que era d'uns 15 milions d'euros. Des d'un primer<br />
moment, el FC Barcelona es va negar a pagar aquesta quantitat perquè l'operació s'hauria encarit<br />
moltíssim. En els traspassos en què el jugador que ha <strong>de</strong> marxar ho fa sense la seva voluntat i<br />
encara té contracte amb el club que el vol vendre, se li sol pagar una prima <strong>de</strong> traspàs. La<br />
discussió que sol haver-hi en aquestes situacions és quin <strong>de</strong>ls dos clubs la paga. Ara potser haurà<br />
<strong>de</strong> <strong>de</strong>cidir un jutge.
Tipologia textual: notícia<br />
Portugal inaugura sobre el riu Tajo el pont més llarg d'Europa<br />
LISBOA<br />
El presi<strong>de</strong>nt <strong>de</strong> Portugal, Jorge Sampaio, va inaugurar ahir el pont Vasco <strong>de</strong> Gama, el més llarg<br />
d'Europa i la segona gran obra d'enginyeria civil <strong>de</strong>l segle al continent, <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong>l túnel <strong>de</strong> la<br />
Mànega. El pont, que fa 12,2 quilòmetres <strong>de</strong> llarg (17 amb els accessos) i 30 metres d'ample,<br />
enllaça dues ribes <strong>de</strong>l Tajo al nord-est <strong>de</strong> Lisboa, sobre l'estuari <strong>de</strong>l Mar da Palha. "El pont ens<br />
uneix encara més als nostres socis europeus", va dir Sampaio. Els cotxes van començar a<br />
circular-hi a les 17.00 hores.<br />
Batejat amb el nom <strong>de</strong>l navegant que fa 500 anys va <strong>de</strong>scobrir la ruta <strong>de</strong> les Índies pel cap <strong>de</strong><br />
Bona Esperança, el pont millorarà la connexió entre el nord i el sud <strong>de</strong> Portugal sense<br />
congestionar Lisboa. L'altre gran pont sobre el Tajo, el 25 d'Abril, construït <strong>de</strong>u quilòmetres riu<br />
avall, ja està <strong>de</strong>l tot saturat (133.000 vehicles diaris). El Vasco <strong>de</strong> Gama disposa <strong>de</strong> sis vies,<br />
encara que es po<strong>de</strong>n transformar en vuit.<br />
El nou pont ha costat gairebé 150.000 milions <strong>de</strong> pessetes, cofinançats per la UE, el Banc<br />
Europeu d'inversions, grups privats i l'Estat portuguès, i en la construcció <strong>de</strong> l'obra han treballat<br />
4.000 operaris durant tres anys. La gran obra d'enginyeria civil s'ha construït <strong>de</strong> manera que pugui<br />
resistir terratrèmols d'una intensitat excepcional.<br />
El pont, a més a més, és un accés vital a l'Expo - enllaça amb el viaducte que porta al recinte -,<br />
que s'inaugurarà el 22 <strong>de</strong> maig. Els portuguesos podran travessar-lo gratuïtament però a partir <strong>de</strong><br />
<strong>de</strong>mà començarà a funcionar el peatge (320 escuts - unes 265 pessetes- per als turismes).<br />
El Periódico, 30 <strong>de</strong> març <strong>de</strong> 1998
L'àngel alcal<strong>de</strong><br />
Tipologia textual: notícia<br />
Clos va aconseguir reanimar un home que va patir un infart en un col·loqui.<br />
La presència <strong>de</strong> l'alcal<strong>de</strong> <strong>de</strong> Barcelona va ser provi<strong>de</strong>ncial per a Manuel Pons Fontanillas,<br />
presi<strong>de</strong>nt <strong>de</strong> la Fundació Parc Aeronàutic <strong>de</strong> Catalunya, que va patir un infart mentre intervenia<br />
ahir en un col·loqui sobre aeronàutica. Joan Clos no va perdre ni un segon i es va apressar a<br />
reanimar el malalt. Els metges que van atendre Manuel Pons al Servei d'Urgències <strong>de</strong> l'Hospital<br />
Clínic van qualificar l'actuació <strong>de</strong> Clos <strong>de</strong> <strong>de</strong>cisiva.<br />
Tot discorria amb monòtona normalitat en el dinar - col·loqui organitzat pel Pla estratègic 2000, a<br />
la seu <strong>de</strong> l'IESE, per analitzar la gestió <strong>de</strong> l'aeroport <strong>de</strong> Barcelona. Hi havia hagut tres<br />
intervencions quan Pons Fontanillas va prendre la paraula. La seva cara en cap moment va<br />
reflectir la gravetat <strong>de</strong> l'atac. Només es va inclinar sobre el seu propi cos i es va esvair sobre la<br />
taula <strong>de</strong> comensals situada davant <strong>de</strong> la seva.<br />
Clos, que estava assegut en una altra taula amb el conseller Pere Macias, va anar immediatament<br />
a atendre'l. Va ser qui es va adonar <strong>de</strong>l greu estat <strong>de</strong>l malalt. L'alcal<strong>de</strong>, que és metge anestesista i<br />
especialista en reanimació, va començar a administrar-li massatges cardíacs i a practicar la<br />
respiració boca a boca, mentre els altres assistents avisaven l'ambulància, que va trigar 10 minuts<br />
a arribar.<br />
L'expectació entre els assistents pel que semblava un inci<strong>de</strong>nt es va convertir en angoixa, al<br />
comprovar que Clos administrava al malalt un vasodilatador <strong>de</strong> la farmaciola <strong>de</strong>l Centre d'Estudis<br />
Empresarials.<br />
Davant el caire que prenien els es<strong>de</strong>veniments, els organitzadors <strong>de</strong>l dinar van <strong>de</strong>cidir donar per<br />
acabada la trobada. Manuel Pons va ser traslladat a l'Hospital Clínic, on va ingressar a les 16.50<br />
hores. Hi va passar la nit sedat a la Unitat <strong>de</strong> Cures Intensives. El pronòstic <strong>de</strong>ls metges sobre<br />
l'estat <strong>de</strong> Manuel Pons era reservat.<br />
El Periódico, 22 <strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 1998
Abella ce<strong>de</strong>ix ous <strong>de</strong> dinosaure<br />
Tipologia textual: notícia<br />
Paleontòlegs <strong>de</strong> l'Insitut Crusafont <strong>de</strong> Saba<strong>de</strong>ll s'enduen els fòssils per estudiar-los.<br />
ABELLA DE LA CONCA<br />
Un equip format per sis paleontòlegs pertanyents a l'Institut Miquel Crusafont <strong>de</strong> Saba<strong>de</strong>ll (Vallès<br />
Occi<strong>de</strong>ntal), sota la direcció <strong>de</strong>l doctor Josep Vidal Santafé, subdirector <strong>de</strong>l centre, va finalitzar<br />
ahir els treballs d'extracció d'alguns fòssils d'ous <strong>de</strong> dinosaure <strong>de</strong>l jaciment d'Abella <strong>de</strong> la Conca<br />
per traslladar-los a l'Institut, on seran estudiats i reconstruïts. La dificultat que suposa accedir a<br />
aquest jaciment, que creua un barranc, va fer necessària la intervenció d'un helicòpter per<br />
transportar els fòssils fins a la carretera.<br />
Els fòssils van ser <strong>de</strong>scoberts fa tres anys per un veí <strong>de</strong> la població d'Isona, però la troballa no es<br />
va fer pública per evitar espoliacions. La zona <strong>de</strong>scoberta a Abella <strong>de</strong> la Conca té una extensió<br />
aproximada <strong>de</strong> tres-cents metres i, segons l'opinió <strong>de</strong> Josep Vicenç Santafé, "és un <strong>de</strong>ls jaciments<br />
més importants d'Europa per la seva enorme extensió i per la quantitat d'ous que conté".<br />
Per extreure els fòssils sense fer-los malbé l'equip ha treballat <strong>de</strong>s <strong>de</strong> dilluns passat en la<br />
construcció <strong>de</strong> motlles <strong>de</strong> poliuretà, que han servit per protegir els fòssils. De tots els nius <strong>de</strong>l<br />
jaciment, que podrien ser més <strong>de</strong> 200, l'equip n'ha cartografiat 17. Els fòssils s'han extret <strong>de</strong><br />
quatre nius, cadascun <strong>de</strong>ls quals pot arribar a contenir <strong>de</strong> dos a set ous.<br />
El Periódico, 30 <strong>de</strong> març <strong>de</strong> 1998
Tipologia textual: notícia<br />
Son Sant Joan bat un nou rècord <strong>de</strong> passatgers i vols en un sol dia<br />
L'aeroport <strong>de</strong> Son Sant Joan va assolir ahir un nou rècord en el trànsit <strong>de</strong> passatgers i avions<br />
durant un dia: 119.000 passatgers i 768 avions van utilitzar-ne les instal·lacions.<br />
La jornada va transcórrer sense inci<strong>de</strong>nts, segons van explicar els responsables <strong>de</strong> la coordinació<br />
aeroportuària. Els retards, que van ser qualificats <strong>de</strong> "mínims" i van estar motivats per causes<br />
operatives, només van afectar 26 vols i van tenir una durada màxima <strong>de</strong> 30 minuts.<br />
L'aeroport <strong>de</strong> Mallorca va tenir ahir 8.000 passatgers més en relació amb la mateixa data <strong>de</strong> l'any<br />
passat.<br />
La intensa activitat d'entra<strong>de</strong>s i sorti<strong>de</strong>s també es va reflectir en un gran moviment <strong>de</strong> vehicles a<br />
l'aeroport, ja que la majoria <strong>de</strong> passatgers eren turistes que procedien <strong>de</strong> <strong>de</strong>stinacions europees.<br />
En canvi, les sorti<strong>de</strong>s eren, majoritàriament, <strong>de</strong> viatgers que havien passat les vacances a l'illa.<br />
L'aeroport <strong>de</strong> Palma batrà aquest any un nou rècord. Segons les previsions <strong>de</strong> les companyies<br />
aèries xàrter, utilitzaran l'aeroport <strong>de</strong> Palma uns 18 milions <strong>de</strong> passatgers i hi haurà 175.000 vols.<br />
L'increment <strong>de</strong>l nombre <strong>de</strong> passatgers d'aquest any es <strong>de</strong>u, en gran part, a l'augment <strong>de</strong><br />
l'afluència <strong>de</strong> turistes alemanys.<br />
L'any passat el trànsit aeroportuari a Mallorca va ser <strong>de</strong> 16,5 milions <strong>de</strong> passatgers, un 8 per cent<br />
més que l'any 1996 (1,2 milions més d'usuaris).<br />
Avui, 26 <strong>de</strong> juliol <strong>de</strong> 1998
PREDICCIÓ METEOROLÒGICA. DILLUNS 1 DE FEBRER DE 2010<br />
Estat <strong>de</strong>l cel:<br />
A primera hora <strong>de</strong> la matinada estarà molt ennuvolat o cobert arreu. Ràpidament a partir <strong>de</strong> llavors<br />
la nuvolositat minvarà i <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l matí quedarà serè o poc ennuvolat en general, excepte al vessant<br />
nord <strong>de</strong>l Pirineu continuarà entre mig i molt ennuvolat.<br />
Precipitacions:<br />
De matinada se n'esperen a punts <strong>de</strong> la Catalunya Central, al Pirineu i al sector central <strong>de</strong>l litoral i<br />
<strong>de</strong>l Prelitoral, mentre que fins a mig matí es restringiran al vessant nord <strong>de</strong>l Pirineu. Les<br />
precipitacions seran febles en general i localment mo<strong>de</strong>ra<strong>de</strong>s al sector central <strong>de</strong>l litoral i prelitoral,<br />
on puntualment seran en forma <strong>de</strong> tempesta i neu granulada. Acumularan quantitats entre minses<br />
i poc abundants. La cota <strong>de</strong> neu rondarà els 200 metres i esporàdicament els 0 metres <strong>de</strong><br />
matinada.<br />
Temperatures:<br />
Mínima lleugerament més baixa i màxima en lleu ascens. La temperatura mínima rondarà entre -<br />
10 i -5 ºC al Pirineu; entre -6 i -1 ºC al Prepirineu i a Osona; entre -3 i 2 ºC a la resta <strong>de</strong> la<br />
Depressió Central i al Prelitoral central i nord, i entre 0 i 5 ºC a la resta, localment més baixa al<br />
litoral nord. Pel que fa a les màximes oscil·laran entre 1 i 6 ºC al Pirineu; entre 2 i 7 ºC al<br />
Prepirineu i a la <strong>de</strong>pressió Central; entre 4 i 9 ºC al prelitoral i entre 6 i 11 ºC al litoral<br />
Ambient <strong>de</strong> rigorós hivern, amb glaça<strong>de</strong>s entre mo<strong>de</strong>ra<strong>de</strong>s i fortes a l'interior.<br />
Visibilitat:<br />
Entre regular i dolenta <strong>de</strong> matinada al sector central <strong>de</strong>l litoral i <strong>de</strong>l prelitoral, a la Catalunya central<br />
i al Pirineu, mentre que a la resta serà bona. La resta <strong>de</strong>l dia quedarà entre bona i excel·lent, tret<br />
<strong>de</strong>l vessant nord <strong>de</strong>l Pirineu on continuarà regular.<br />
Vent:<br />
Bufarà vent <strong>de</strong> component nord i oest entre fluix i mo<strong>de</strong>rat amb cops forts als dos extrems <strong>de</strong>l<br />
litoral i als cims <strong>de</strong>l Pirineu. Tot i això, al litoral i prelitoral central <strong>de</strong> matinada serà fluix i <strong>de</strong><br />
direcció variable i a la tarda fluix amb cops mo<strong>de</strong>rats <strong>de</strong> component sud.<br />
Meteocat.com
Text informatiu Tipologia textual: text expositiu<br />
DRACS I ALTRES BÈSTIES DE FOC<br />
Les festes majors catalanes són plenes <strong>de</strong> dracs i d'altres bèsties mítiques que omplen<br />
d'espurnes les nits d'estiu, al costat <strong>de</strong>ls diables o participant en processons i cercaviles<br />
d'acompanyament d'autoritats. En els últims vint anys, el nombre d'animals presents a les<br />
nostres festes ha augmentat consi<strong>de</strong>rablement, més enllà <strong>de</strong> recuperacions històriques,<br />
diversificant-se la tipologia <strong>de</strong> les bèsties existents.<br />
De l'ampli ventall d'animals fabulosos que han estat presents, <strong>de</strong>s <strong>de</strong> temps antics, a la<br />
nostra cultura, el drac és el més conegut i representat, tant en la iconografia popular com<br />
en el bestiari festiu.<br />
Igual que en el cas <strong>de</strong>l ball <strong>de</strong> diables el simbolisme <strong>de</strong>l drac es troba a cavall també entre<br />
la representació <strong>de</strong> les forces naturals -animal <strong>de</strong> terra que viu a l'inframón, que vola per<br />
l'aire i que surt <strong>de</strong> l'aigua, que llença foc- i la i<strong>de</strong>ntificació amb el mal cristià. El drac és la<br />
pedregada, és la natura <strong>de</strong>scontrolada, és l'epidèmia o el flagell. L'heroi, el cavaller, el<br />
sant és l'encarregat <strong>de</strong> posar ordre i controlar aquest po<strong>de</strong>r <strong>de</strong>sfermat, alliberant la<br />
comunitat <strong>de</strong>l perill. Dracs, i amb ells víbries, mules salvatges i altres monstres, acaben<br />
amb diables i diablots, sota l'espasa <strong>de</strong> Sant Miquel.<br />
Hi ha una història documentada d'aquestes manifestacions festives que arrenca, com els<br />
diables, <strong>de</strong> les <strong>de</strong>scripcions <strong>de</strong> les processons <strong>de</strong>l Corpus medieval urbà -a Barcelona o a<br />
Tarragona- i arriba fins als nostres dies. El més antic <strong>de</strong> Catalunya, encara en actiu, és el<br />
<strong>de</strong> Vilafranca <strong>de</strong>l Penedès, ja documentat el 1602. Altres dracs històrics són els d'Olot,<br />
Vilanova i la Geltrú, Sitges, Solsona…[…]<br />
La víbria, o drac femení, i les mulasses o mula-guites són altres animals <strong>de</strong>l bestiari festiu<br />
<strong>de</strong> foc. La víbria apareix diferenciada <strong>de</strong>l drac en els seguicis festius medievals. Quant a<br />
la mula-guita, són ben conegu<strong>de</strong>s les <strong>de</strong> Berga -a la Patum, per Corpus- però cal recordar<br />
que les mulasses <strong>de</strong> Vilanova, i potser també les <strong>de</strong> Reus, havien estat antigament<br />
animals <strong>de</strong> foc, <strong>de</strong> característiques semblants.<br />
Coneixem també -a les comarques <strong>de</strong>l sud <strong>de</strong>l Principat, principalment- bous <strong>de</strong> foc, ja<br />
sigui com a representació <strong>de</strong> l'animal sencer o com artilugi mòbil que s'associa al bou,<br />
transposició al món <strong>de</strong> la imatgeria <strong>de</strong>ls bous embolats, vius.<br />
En els darrers anys el món <strong>de</strong>l bestiari <strong>de</strong> foc ha experimentat un creixement notable,<br />
paral·lel al <strong>de</strong>ls altres grups <strong>de</strong> foc. Entre els animals <strong>de</strong> nova creació trobem,<br />
principalment, dracs, però també víbries, llagostes, fardatxos o llangardaixos, pollastres o<br />
bocs.<br />
La presència <strong>de</strong>l bestiari <strong>de</strong> foc s'emmarca tant en els espais històrics, formant part <strong>de</strong><br />
seguicis festius, com en els correfocs. El correfoc, com a nova fórmula festiva ha generat<br />
manifestacions específiques <strong>de</strong> folklore que responen a una nova funcionalitat. El<br />
simbolisme <strong>de</strong> la lluita <strong>de</strong>l bé contra el mal, representats per Sant Miquel i els seus àngels<br />
contra Llucifer, els diables o el drac ha <strong>de</strong>ixat pas a una percepció <strong>de</strong>l foc com a<br />
component essencial d'aquestes manifestacions festives. Aquest possibilita un joc
participatiu, amb un component <strong>de</strong>l risc, en què actors i espectadors, si es po<strong>de</strong>n<br />
anomenar així, es troben en un espai comú.<br />
El joc dramàtic <strong>de</strong>l correfoc no és menys ric, certament, que el d'algunes representacions<br />
parateatrals <strong>de</strong> carrer <strong>de</strong>l passat. La festa un cop més reflecteix el context social on es<br />
<strong>de</strong>senvolupa i evi<strong>de</strong>ncia simbolismes, tensions o referents i<strong>de</strong>ntitaris vigents en cada<br />
moment. Ens equivocaríem, doncs, si consi<strong>de</strong>réssim que en el foc hi ha l'única raó<br />
d'existència <strong>de</strong> tot l'ampli ventall <strong>de</strong>l nou bestiari festiu. Tots aquests personatges aporten<br />
no pocs elements per a comprendre com són avui les festes i les comunitats que els<br />
celebren.<br />
Salvador Palomar, A 08800, La revista <strong>de</strong> VNG, Agost <strong>de</strong> 1998.
Contes d’arreu <strong>de</strong>l món Tipologia textual: narració Conte serbo-croat País: Sèrbia<br />
EL BOSC MÀGIC<br />
Hi havia una vegada un bosc màgic. La seva llegenda explica que quan en aquell bosc hi<br />
entri una persona que estimi més la seva misèria que tota la felicitat d’aquest món, el bosc<br />
perdrà la seva màgia i passarà a ser un bosc normal.<br />
Molt a prop d’aquest bosc hi vivien una mare i el seu fill gran. Vivien tots dos en una casa<br />
petita i mai no entraven al bosc màgic. Tot continuava igual, amb felicitat i tranquil·litat fins<br />
que un dia necessitaven llenya per a fer foc i van haver d’anar a l’altra banda <strong>de</strong> la<br />
muntanya a cercar-la.<br />
El fill era una mica mandrós i curt <strong>de</strong> gambals, i va pensar:<br />
- Per què he d’anar a l’altra banda <strong>de</strong> la muntanya per agafar la llenya, tenint el bosc aquí<br />
a prop ?<br />
La seva mare li prohibia d’anar al bosc i sempre li <strong>de</strong>ia que si hi anava li passaria una<br />
cosa molt dolenta. Però el fill hi va anar i va portar la llenya. També ho va fer al dia<br />
següent sense dir-li res a la mare. Al tercer dia, quan va anar al bosc, es va asseure en un<br />
tronc per <strong>de</strong>scansar i, en aquell moment, <strong>de</strong> sota el tronc, va sortir una serp que es va<br />
convertir en una dona meravellosa <strong>de</strong> cabells rossos i llargs, vestida amb un vestit blanc i<br />
preciós. Però era una serp i li va quedar llengua <strong>de</strong> serp.<br />
El noi, fascinat <strong>de</strong> la seva bellesa, s’enamorà d'ella i <strong>de</strong>cidí <strong>de</strong>manar-li que anés a viure<br />
amb ell a casa seva. Mentrestant, per casa la seva mare, va passar una noia que venia<br />
llenya. La noia anava molt mal vestida, fora feia molt fred, la mare la va fer entrar per<br />
donar-li una jaqueta <strong>de</strong>l seu fill, que ja li havia quedat petita, perquè entrés en calor davant<br />
<strong>de</strong>l foc. Al cap d’una estona, la noia es va aixecar, li va agrair molt que l’ajudés i li va<br />
regalar una mica <strong>de</strong> llenya per al foc.<br />
En aquells moments va tornar el fill amb la dona-serp. El noi va explicar a la seva mare<br />
que l’havia trobat pel camí i no tenia ningú al món i havia pensat que podria viure amb<br />
ells.<br />
Al cap d’uns quants dies la mare va notar que la dona tenia la llengua d’una serp i <strong>de</strong>cidí<br />
parlar amb el seu fill. Però ell, cada cop més i més enamorat <strong>de</strong> la dona-serp, no feia cas<br />
a ningú. Quan la mare va dir que volia que la dona-serp marxés <strong>de</strong> casa seva, el fill li va<br />
dir que estimava aquella noia i que n’estava tan enamorat que s’hi volia casar.<br />
El noi, malgrat tots els consells que li va donar la seva mare, es va casar amb la bonica<br />
noia. La dona-serp va notar que la mare s’havia adonat <strong>de</strong> qui era ella i, per evitar tot el<br />
que podia passar, va començar a plorar davant <strong>de</strong>l seu marit i dir-li que la seva mare no<br />
l’estimava. Tant i tant va insistir que finalment el fill va <strong>de</strong>cidir fer fora <strong>de</strong> casa la seva<br />
mare.<br />
La mare, tot i haver <strong>de</strong>dicat tota la vida al seu fill, es trobava a la intempèrie. Feia un fred<br />
que pelava i nevava tant que, mentre caminava, la neu li arribava fins als genolls.
Tot i amb això la mare va continuar estimant-lo ja que sabia que la culpa era d’aquella<br />
dona-serp.<br />
La mare, a més, tenia molta fam i tenia els peus congelats. Estava molt cansada i finalment<br />
va caure a terra. Llavors recordà la llenya que li havia regalat aquella noia i <strong>de</strong>cidí<br />
encendre-la per escalfar-se. Era molt vella i sabia que no podria sobreviure gaires dies<br />
més d’aquella manera. En encendre el foc, <strong>de</strong> dins els troncs sortiren un follets amb uns<br />
barrets punxeguts <strong>de</strong> color vermell com el foc. Els nans començaren a ballar, a saltar, a<br />
cantar i cridar, la qual cosa la va fer alegrar i agafar forces. Els follets es van posar al seu<br />
voltant i li van començar a parlar:<br />
- El teu fill, dona, va fer <strong>de</strong>spertar els esperits <strong>de</strong>l bosc màgic. Ara, aquests estan molt<br />
enfadats, per això el rei <strong>de</strong>l bosc vol parlar amb tu.<br />
En aquell moment va aparèixer un cérvol, amb qui la mare va viatjar fins l’interior <strong>de</strong>l bosc<br />
màgic, acompanyada <strong>de</strong>ls follets que muntaven uns esquirols que els feien <strong>de</strong> cavalls. Allí<br />
no hi feia tan fred i no hi havia gens <strong>de</strong> neu. Els arbres semblaven vius, el terra tenia uns<br />
colors diferents, els animals eren estranys i, fins i tot, alguns parlaven entre si. En aquell<br />
moment aparegué una cadira impressionant <strong>de</strong> color negre. Era en un espai fosc i no es<br />
podia veure qui s’hi havia assegut. Llavors es va sentir una veu humana que va dir:<br />
- Ja saps que el teu fill va <strong>de</strong>spertar els esperits <strong>de</strong>l bosc. Ara ja té el seu càstig. Tu<br />
podràs tornar al teu poble, en el temps <strong>de</strong> la teva joventut. En aquell precís moment va<br />
aparèixer el seu poble, on la gent era molt feliç perquè feia molt sol i molt bon temps i<br />
tenien tot allò que necessitaven.<br />
- Entra a l'interior <strong>de</strong>l teu poble. Quan hi hagis entrat, et faràs jove i et trobaràs amb tota la<br />
teva família -digué el rei <strong>de</strong>l bosc. La dona es va posar a córrer cap a l'interior <strong>de</strong>l poble i<br />
just en el moment d’entrar es va girar i va veure el seu fill. Ella va preguntar al rei:<br />
- Què li passarà al meu fill?<br />
- Quan passis aquesta porta oblidaràs que mai hagi existit. No te’n recordaràs <strong>de</strong> res.<br />
Però no et preocupis per ell. Ell ja rebrà el seu càstig.<br />
En aquell moment la mare dubtà sobre què havia <strong>de</strong> fer. Finalment va <strong>de</strong>cidir no <strong>de</strong>ixar el<br />
seu fill i va dir:<br />
- Malgrat tot el que ha fet, jo no el puc abandonar.<br />
Llavors, un vent huracanat ho va fer <strong>de</strong>saparèixer tot: els follets, la cadira, el rei, el poble,<br />
els animals... i la dona-serp es convertí en serp <strong>de</strong> <strong>de</strong>bò.<br />
La mare va ser la persona que estimava més la seva misèria que tota la felicitat <strong>de</strong>l món. I<br />
la màgia <strong>de</strong>l bosc va <strong>de</strong>saparèixer. El fill i la mare es van quedar sols. Ell plorava tot<br />
<strong>de</strong>manant-li perdó. A partir d’aquell moment van viure contents la resta <strong>de</strong> la seva vida.<br />
Alexandra Seslija
Relats d’autor Tipologia textual: text narratiu<br />
EL PACTE<br />
Després <strong>de</strong> seguir un tros <strong>de</strong> carena, vaig agafar el camí <strong>de</strong> davallada a les maresmes.<br />
Sense girar-me sentia al meu darrera el clic-clic regular <strong>de</strong> les ungles d’ell, en topar amb<br />
el pedruscall <strong>de</strong> la drecera. Jo m’afanyava perquè pensava en la meva muller i en els<br />
meus dos fills. El clic-clic havia es<strong>de</strong>vingut ara un xipolleig breu, car travessàvem la regió<br />
<strong>de</strong>ls aiguamolls. Junt amb el xipolleig sentia el seu alenar ràpid, i un cop, girant-me, vaig<br />
veure que tenia la boca oberta i que la llengua roja li penjava a un costat. Això em féu<br />
molta gràcia i, agafant el farcell i l’arc amb una sola mà, amb l’altra vaig fer intent d’estirarla-hi.<br />
Ell m’esquivà i fent un salt <strong>de</strong> costat, em llepà tota la galta amb la seva llengua<br />
càlida i humida. Després <strong>de</strong>ixà anar un lladruc breu i enjogassat, i es quedà quiet, mirantme<br />
i alenant amb la boca oberta.<br />
Jo estava encisat. Què dirien els altes caçadors que vivien al Mont Solitari quan sabessin<br />
el pacte que havíem fet ell i jo? Prou que es veia que ell passava gana, i que havia<br />
comprès que amb l’ajut d’un caçador resoldria consi<strong>de</strong>rablement la situació. I jo, amb la<br />
seva ajuda, em convertiria en el millor caçador <strong>de</strong> la contrada. Es moririen d’enveja!<br />
A hora foscant arribava a la meva cova. La muller molia les darreres llavors que ens<br />
quedaven en un morter <strong>de</strong> pedra. Els infants jugaven al costat amb palets <strong>de</strong> riera. Jo la<br />
vaig cridar i ella em va mirar <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la porta <strong>de</strong> la cova, davant el planell on fèiem tota la<br />
nostra vida.<br />
-Mira què us porto!- i vaig alçar la pell <strong>de</strong> cérvol, inflada amb totes les coses bones que<br />
contenia. Ella, però, no semblava pas mirar la pell, Mirava al meu darrera, amb expressió<br />
seriosa.<br />
- Qui és, aquest?- i assenyalà El-Qui-No-Es-Fa-Amb-Ningú.<br />
- És el El-Qui-No-Es-Fa-Amb-Ningú. Ara li haurem <strong>de</strong> canviar el nom perquè hem fet<br />
un pacte, ell i jo.<br />
Però què passava? “Ell” m’havia passat al davant i se n’anava cap els nens. La muller<br />
s’alçà d’una revolada i agafa una pedra <strong>de</strong> morter. Jo vaig llençar el farcell i les armes a<br />
terra i vaig córrer cap a ella.<br />
- No li facis res- li vaig cridar- , és amic nostre!<br />
Però “ell” ja era a la vora <strong>de</strong>ls nens, i els ensumava <strong>de</strong> capa peus. Els infants se’l miraven<br />
sense ni mica <strong>de</strong> temença, i tot d’una la nena es posà a estirar-li <strong>de</strong>svergonyidament una<br />
orella. La muller féu un xiscle i volgués abraonar-se-li al damunt. Jo amb prou feines la<br />
podia contenir, ja que ella li volia esclafar el cap amb la pedra <strong>de</strong> morter. Però aleshores<br />
“ell” es posà a remenar la cua, i traient novament la roja llengua, llepà amplament el rostre<br />
<strong>de</strong>ls infants, que reien i picaven <strong>de</strong> mans.<br />
Aleshores la muller s’apaivagà i vaig aconseguir que <strong>de</strong>ixés la pedra.<br />
- És el nostre amic, veus? M’ajudarà a caçar, <strong>de</strong>s d’ara. Cal que li preparem un bon jaç, a<br />
dins.
Però heus aquí que s’es<strong>de</strong>vingué el que jo no m’esperava. Encara que el vaig cridar <strong>de</strong> la<br />
porta <strong>de</strong> la cova estant, “ell” no vingué sinó que, alçant les orelles, es posà a mirar <strong>de</strong> cua<br />
d’ull cap el lloc d’on havíem vingut, sense fer gens <strong>de</strong> cas <strong>de</strong> mi. Tot d’una, es tombà<br />
ràpidament i se n’anà.<br />
- Em pensava que éreu d’allò més amics- em digué la muller amb sornegueria.<br />
- Ja tornarà- vaig respondre.<br />
- No ho creguis pas- feu ella-. No tornarà.<br />
Passaren dos dies i, efectivament, “ell” no tornava. Jo anava a caçar tot sol com abans i,<br />
per més que el cercava i el cridava, no el veia enlloc.<br />
Al vespre <strong>de</strong>l tercer dia, en tornar a la cova, vaig veure la muller que, dreta a l’entrada, em<br />
cridava excitadament.<br />
- Vine! Cuita!- em cridava. Jo hi vaig córrer a<strong>de</strong>lerat. Què podia haver-se es<strong>de</strong>vingut?<br />
Davant l’entrada <strong>de</strong> la cova, mirant-me amistosament i movent la cua, era “ell”. Però no<br />
era pas a ell que la muller assenyalava, sinó a l’interior <strong>de</strong> la cova.<br />
- Mira! Entra-hi tu mateix! – em digué. Ho vaig fer. Dintre, damunt d’un jaç d’herba jeia<br />
estesa <strong>de</strong> costat “ella”. Era molt semblant a El-Qui-No-Es-Fa-Amb-Ningú però més fina.<br />
En veure’m, alçà el cap i començà a moure la cua, produint un fresseig d’herbes seques.<br />
Vaig saber que era “ella” perquè, en la penombra <strong>de</strong> la cova, vaig albirar quatre boletes<br />
pelu<strong>de</strong>s, rodones i grassones, que es movien fent tentines entre les seves potes, quasi<br />
damunt <strong>de</strong>l seu ventre, grinyolant i empenyent-se les unes a les altres per haver una <strong>de</strong><br />
metes que tenien en renglera al davant d’elles.<br />
- Com ha vingut? – vaig preguntar a la muller.<br />
- De primer ha vingut “ell” –em respongués- duent-ne un a la boca. L’ha <strong>de</strong>ixat prop <strong>de</strong>ls<br />
nens i se n’ha anat. Després ha tornat duent-ne un altre, i per últim han vingut tots dos,<br />
“ell” i “ella”, cadascun amb un a la boca. Em sembla que tenies raó.<br />
I <strong>de</strong>s d’aquell dia començà per a tots nosaltres una vida meravellosa. Jo sortia a caçar<br />
amb “ell”, que ja no es <strong>de</strong>ia El-Qui-No-Es-Fa-Amb-Ningú, sinó El-Qui-Ajuda-A-Caçar, i<br />
aviat vaig es<strong>de</strong>venir el caçador més famós <strong>de</strong> la contrada, i tothom m’envejava i envejava<br />
el nostre pacte. Mentrestant els ca<strong>de</strong>lls anaven creixent, i no trigà gaire que fórem sis els<br />
que saltàvem alegrement els marges i torrenteres, empaitant cérvols, conills i daines. Fins<br />
que un dia “ella” –que es <strong>de</strong>ia La-Que-Vigila-La-Llar, tingué una lluita a mort amb una serp<br />
que anava a saltar damunt <strong>de</strong>l nostre menut, i van morir tots dos, ella i la serp. La muller<br />
la plorà bella estona abraçada amb el seu cadàver, perquè ara ja “se’ls” estimava.<br />
Antoni Ribera (Llibre <strong>de</strong>ls set somnis)
EL PEIXET D'OR Tipologia textual: narració<br />
Rondalla popular russa País: Rússia<br />
Hi havia una vegada, en un poble molt petit, un avi i una àvia que vivien en una casa molt<br />
petita i molt vella al costat <strong>de</strong>l mar. Eren tan pobres, tan pobres que només podien menjar<br />
el peix que l’avi pescava al mar.<br />
Un dia l’avi va anar a pescar i feia molt mala mar. L’avi va llençar la seva xarxa a l’aigua.<br />
Va esperar una mica i en treure la xarxa <strong>de</strong> l’aigua va veure que només havia pescat una<br />
pedra. Va llençar la xarxa al mar una altra vegada i quan la va treure va veure que només<br />
hi havia un peixet molt petit. Quan volia ficar el peix dins la seva barca va veure que era<br />
un peixet molt brillant <strong>de</strong> color, era un peixet d’or.<br />
En aquest moment el peixet va començar a parlar tot <strong>de</strong>manant al pescador:<br />
- Si us plau, <strong>de</strong>ixa’m al mar! Deixa’m viure! Si em <strong>de</strong>ixes anar et concediré tot allò que em<br />
<strong>de</strong>manis.<br />
Llavors, l’avi va contestar:<br />
- Et <strong>de</strong>ixo viure i no cal que em conce<strong>de</strong>ixis res.<br />
L’avi va <strong>de</strong>ixar el peixet d’or al mar amb molta cura i <strong>de</strong>sprés se’n va anar cap a casa<br />
seva.<br />
Quan va arribar a casa, la seva dona rentava la roba al pati en un cossi molt vell. L’avi li<br />
va explicar el que li havia passat al mar. La seva dona va començar a rondinar i li va dir:<br />
- Però què has fet beneit! Has <strong>de</strong>ixat anar el peix sense <strong>de</strong>manar-li cap <strong>de</strong>sig? Li podies<br />
haver <strong>de</strong>manat un cossi nou! Que no veus que aquest el tenim molt vell!<br />
L’avi no va contestar res i se’n va anar al mar, i un cop allà va cridar:<br />
- Peixet d’or, bon peixet d’or, posa’t <strong>de</strong> cara a mi i d’esquena al mar!<br />
Tan bon punt l’avi va acabar <strong>de</strong> dir aquelles paraules, el peixet d’or tragué el cap <strong>de</strong>l mar.<br />
- Què vols <strong>de</strong> mi? -va dir el peixet d’or.<br />
- La meva dona vol que et <strong>de</strong>mani un cossi nou, perquè el nostre ja és molt vell i no<br />
serveix per a res.<br />
El peixet d’or va contestar:<br />
- Torna a casa teva que el teu <strong>de</strong>sig et serà concedit.<br />
Quan l’avi va arribar a casa, la dona ja l’esperava tot rentant roba en el cossi nou. I li va<br />
dir:
- Però com és que no li has <strong>de</strong>manat una casa nova, tanoca!, que no veus que la nostra ja<br />
és molt vella?<br />
L’avi no va contestar res i se’n va anar al mar i un cop allà va cridar:<br />
- Peixet d’or, bon peixet d’or, posa’t <strong>de</strong> cara a mi i d’esquena al mar!<br />
- Què vols <strong>de</strong> mi?- va dir el peixet d’or.<br />
- La meva dona vol que et <strong>de</strong>mani una casa nova, perquè la nostra ja és molt vella i el<br />
sostre és a punt <strong>de</strong> caure.<br />
El peixet d’or va contestar:<br />
- Torna a casa, ja que el teu <strong>de</strong>sig et serà concedit.<br />
Quan l’avi va arribar a casa seva va trobar la dona al pati <strong>de</strong> la casa, vestida amb unes<br />
robes molt boniques i ro<strong>de</strong>jada <strong>de</strong> criats.<br />
- Però mira que ets capsigrany! Torna ara mateix al mar i <strong>de</strong>mana al peixet d’or que vull<br />
ser la reina <strong>de</strong>l mar i que el peixet sigui el meu criat.<br />
Llavors, l’avi, molt trist, se’n va anar cap al mar. I va cridar:<br />
- Peixet d’or, bon peixet d’or, posa’t <strong>de</strong> cara a mi i d’esquena al mar.<br />
- Què vols <strong>de</strong> mi? -va dir el peixet d’or.<br />
L’avi li explicà amb molta pena:<br />
- La meva dona s’ha tornat boja i vol ser la reina <strong>de</strong>l mar i que tu siguis el seu criat.<br />
El peixet d’or no va contestar res i va <strong>de</strong>saparèixer dins el mar. Quan l’avi va tornar a casa<br />
va veure allà lluny la seva dona a la porta <strong>de</strong> la seva primera casa, la casa vella, amb el<br />
seu vestit vell i rentant la roba en el cossi vell.<br />
I així va acabar la història; i mai ningú més ha tornat a veure aquell peixet d’or. I diuen que<br />
ha perdut la confiança en els homes i està amagat al fons <strong>de</strong>l mar.<br />
Júlia Leykina
Contes d’arreu <strong>de</strong>l món Tipologia textual: narració<br />
País: Holanda<br />
EL PETIT HEROI DE HAARLEM<br />
Hola! Em dic Antoine i, com vosaltres ja sabeu, vaig néixer en un país que és molt lluny<br />
d’aquí que es diu Holanda. Al meu país passa una cosa que no succeeix en cap altre i és<br />
que la terra està més avall que el mar. Sí, sí, els holan<strong>de</strong>sos tenim un país molt petit i per<br />
això ens hem hagut d’empescar la manera <strong>de</strong> construir una espècie <strong>de</strong> grans muralles,<br />
unes parets molt altes i gruixu<strong>de</strong>s per arreu on les ona<strong>de</strong>s podrien cobrir la terra; i<br />
aquestes muralles aturen el mar i així tenim el país una mica més gran perquè hem pres<br />
terra al mar. Aquestes grans muralles s’anomenen dics i són tan amples com una<br />
carretera.<br />
Ja po<strong>de</strong>u comprendre que aquestes parets han d’ésser molt fortes perquè en <strong>de</strong>penen els<br />
sembrats, les masies i les vi<strong>de</strong>s <strong>de</strong>ls habitants d'Hola Antoine Tromp nda. Fins les<br />
criatures més petites saben que una esquerda als dics seria una cosa terrible i per això us<br />
explicaré un fet que va passar una vegada: prop <strong>de</strong> la vila <strong>de</strong> Haarlem, tan coneguda per<br />
les seves tulipes, hi viu un noiet que es diu Hans. Un dia, amb el seu germanet se’n van<br />
anar a passejar pels dics. Van arribar molt lluny, molt lluny, tan lluny que ja no es veien<br />
cases ni masies, només camps d’ordi i flors camperoles.<br />
En Hans estava cansat. Va enfilar-se dalt <strong>de</strong>l dic i s’hi va asseure, mentre el seu germà es<br />
quedava a baix collint violetes. Tot d’una, el germanet va cridar:<br />
- Hans, vine! Mira quin fora<strong>de</strong>t més petit! En surten unes bombolles com si fossin <strong>de</strong> sabó.<br />
- Un forat? On? -va preguntar en Hans.<br />
- Aquí mateix, al dic! -va fer el petit-. L’aigua hi passa.<br />
- A veure!<br />
- I ara! -va cridar en Hans. I <strong>de</strong>ixant-se relliscar avall ho va mirar.<br />
Era un fora<strong>de</strong>t, un fora<strong>de</strong>t molt petit que <strong>de</strong>ixava sortir una gota d’aigua com una bombolla<br />
- Un forat en el dic! -va dir en Hans esglaiat-. Com ens ho farem?<br />
Va mirar cap a la dreta: ningú; cap a l’esquerra: ningú; per totes ban<strong>de</strong>s, tan lluny com li<br />
abastava la vista: no hi havia ni una ànima enlloc. I la vila era lluny, tan lluny...<br />
En Hans va tornar a mirar el forat; tot <strong>de</strong> gotes n’anaven sortint: glop, glop, glop!<br />
En Hans sabia que l’aigua engrandiria ben aviat el forat si no el tapaven ràpidament. Què<br />
faria doncs? Correria cap a la vila? I mentrestant què? Ara les gotes ja eren com un filet<br />
d’aigua que rajava sense aturar-se i, al voltant <strong>de</strong>l forat, el ciment s’anava humitejant. Tot<br />
d’una, Hans va tenir una i<strong>de</strong>a. Va ficar l’ín<strong>de</strong>x al forat i el va tapar <strong>de</strong>l tot. Aleshores, va dir<br />
al seu germanet:
- Corre, corre, <strong>de</strong> pressa, Dieting! Digues a la gent que hi ha un forat al dic. Digues que<br />
s’afanyin, que jo el tindré tapat mentre no arribin.<br />
El petit, per la mirada <strong>de</strong>l germà, va comprendre que la cosa era greu, i va arrencar a<br />
córrer tant com podia. En Hans, agenollat davant el mur, i amb el dit pitjant dins el forat,<br />
mirava el seu germanet com corria i s’anava fent cada vegada més petit. Ben aviat no va<br />
fer més mota que un pollet; <strong>de</strong>sprés, va semblar un punt fosc; <strong>de</strong>sprés, no res; en Hans<br />
es va trobar sol tapant el forat amb el dit.<br />
De l’altra banda, sentia el glo! glo! <strong>de</strong> l’aigua, i, <strong>de</strong> tant en tant, una onada més forta<br />
llançava unes gotes d’escuma que li esquitxaven els cabells.<br />
De mica en mica, la seva mà s’anava enrampant; va provar <strong>de</strong> fregar-se-la amb l’altra,<br />
però cada moment es quedava més freda. Va mirar el llarg camí que menava a la vila: ni<br />
una ànima! El fred anava muntant pel braç fins a l’espatlla. Després, unes doloroses<br />
punxa<strong>de</strong>s i uns forts tremolors li van començar pel dit i li arribaven al colze. Li semblava<br />
que feia hores i hores que el seu germà havia marxat. Es trobava tan sol i tan cansat... va<br />
recolzar el cap contra el dic per agafar un xic <strong>de</strong> força i li va semblar que, a l’altra banda,<br />
la mar mormolava:<br />
- Jo sóc l’oceà. Ningú no pot lluitar contra mi. Qui ets tu, espurna <strong>de</strong> minyó, per a privarme<br />
<strong>de</strong> passar? Val més que fugis.<br />
El cor d’en Hans bategava amb grans batecs. Quant trigaven a venir! No arribarien mai?<br />
I l’aigua xarbotava contra el dic:<br />
- Passaré, passaré, passaré! Quedaràs ofegat, ofegat, ofegat! Fuig, mentre hi ets a temps!<br />
En Hans va estar temptat <strong>de</strong> treure el dit. En tenia tanta, <strong>de</strong> por! Però si el retirava, què?<br />
El forat s’engrandiria i esbotzaria el mur. Va estrènyer les <strong>de</strong>nts i va pitjar amb el dit<br />
encara més fort.<br />
- No fugiré, no fugiré! -va cridar- I no et <strong>de</strong>ixaré passar!<br />
En aquell moment que es van sentir veus. Lluny, molt lluny <strong>de</strong>l camí, es veia una<br />
polseguera i tot <strong>de</strong> gent que corria. Eren els homes <strong>de</strong> la vila. Molt aviat va reconèixer el<br />
seu pare i els veïns. Portaven pales i senalles. I tot corrent cridaven:<br />
"Ja venim, ja venim; aguanta fort!"<br />
Al cap d’un moment, ja hi eren. I quan van veure el pobre Hans, pàl·lid <strong>de</strong> fred i <strong>de</strong><br />
sofriment, van córrer a treure’l d'allí. El seu pare el va prendre en braços, va fregar-li els<br />
membres entumits i els homes li van dir que era un veritable heroi i que havia salvat el<br />
poble.<br />
Quan el dic va quedar ben afermat, van retornar a Haarlem duent en Hans triomfant<br />
damunt les espatlles d’uns quants homes. I heu <strong>de</strong> saber que aquesta història jo us l’he<br />
pogut explicar perquè visc a Haarlem i en Hans és amic meu.<br />
Antoine Tromp
Contes d’arreu <strong>de</strong>l món Tipologia textual: narració<br />
País: Xina (Zheijan)<br />
<strong>ELS</strong> QUATRE DRACS<br />
Fa molt i molt, al principi <strong>de</strong>ls temps, no hi havia rius ni llacs sobre la terra; només el mar<br />
<strong>de</strong> l'Est, on vivien quatre dracs: el drac llarg, el drac groc, el drac negre i el drac perlí.<br />
Un dia els quatre dracs van volar <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l mar fins al cel, van perseguir els núvols i s’hi van<br />
endinsar. De sobte, el drac perlí va rugir i va assenyalar cap a la terra. Els altres tres<br />
dracs es van aplegar al seu costat i van mirar entre els núvols en la direcció que el drac<br />
perlí assenyalava.<br />
Van veure molta gent fent ofrenes extraordinàries i cremant bastons d’encens. Una vella,<br />
agenollada damunt la terra pelada amb un nen prim als braços, cridava: "Déu <strong>de</strong>ls cels,<br />
per favor, envia’ns pluja perquè puguin viure els nostres fills".<br />
Els dracs van veure que els camps d’arròs eren secs i els conreus s’havien fets malbé, i<br />
que els arbres sense fulles semblaven esquelets. Era evi<strong>de</strong>nt que no havien tingut pluja<br />
durant molt <strong>de</strong> temps.<br />
- Que prima i feble està la gent -va dir el drac groc-. Si no plou aviat, moriran.<br />
Els altres dracs van fer que sí amb el cap.<br />
- Vinga, anem a <strong>de</strong>manar a l’emperador Ja<strong>de</strong> que plogui -va suggerir el drac llarg, i es van<br />
enlairar <strong>de</strong>s <strong>de</strong>ls núvols i van volar cap a l'allunyat palau celestial <strong>de</strong> l’emperador Ja<strong>de</strong>.<br />
Al totpo<strong>de</strong>rós emperador Ja<strong>de</strong> no li va agradar gaire l’arribada poc cerimoniosa <strong>de</strong>ls<br />
dracs.<br />
- Com goseu interrompre la meva feina tan important <strong>de</strong> fer-me càrrec <strong>de</strong>l cel i <strong>de</strong> la terra i<br />
<strong>de</strong> tota la resta? Torneu al mar i comporteu-vos!<br />
- Però majestat, els conreus s’estan assecant i la gent s’està morint <strong>de</strong> gana! -va dir el<br />
drac llarg-. Per favor, envieu-hi pluja <strong>de</strong> seguida!<br />
L’emperador Ja<strong>de</strong> volia tornar al seu somieig, <strong>de</strong> manera que va fer veure que s’hi avenia.<br />
- Ah, d’acord! -va dir-. Ara torneu-vos-en, que ja hi enviaré pluja <strong>de</strong>mà.<br />
- Gràcies, majestat -van dir a l’uníson els quatre dracs, i van tornar volant, feliços, cap a la<br />
terra. L’emperador Ja<strong>de</strong> va fer un senyal a un miler <strong>de</strong> fa<strong>de</strong>s celestials perquè cantessin la<br />
seva tonada preferida, va badallar i es va quedar adormit.<br />
Van passar <strong>de</strong>u dies i no va caure ni una gota <strong>de</strong> pluja. La gent estava cada cop més i<br />
més afamada. Menjaven l’herba mústia, rossegaven les branques nues <strong>de</strong>ls arbres,<br />
xuclaven pedres i mastegaven l’argila seca.
Els quatre dracs es van adonar que l’emperador Ja<strong>de</strong> només pensava en el propi plaer i<br />
que no es preocupava gens <strong>de</strong> la gent. Aleshores, <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> mirar llargament el vast<br />
mar <strong>de</strong> l'Est, el drac llarg va tenir una i<strong>de</strong>a.<br />
- El mar, que no és ple d’aigua? Hem d’absorbir-la tota i escopir-la cap al cel. Caurà com<br />
pluja i salvarà els conreus i les gents.<br />
Els altres dracs van convenir que havien <strong>de</strong> provar <strong>de</strong> fer alguna cosa, i aquesta i<strong>de</strong>a era<br />
l'única que tenien. Van sobrevolar el mar i van xuclar aigua amb la boca. Després es van<br />
tornar a enlairar sobre els núvols i van escopir l’aigua pertot arreu. Van volar amunt i avall<br />
moltes vega<strong>de</strong>s, xuclant i escopint, xuclant i escopint, fins que l’aigua <strong>de</strong>l mar va caure en<br />
forma <strong>de</strong> pluja.<br />
- Plou! Plou a bots i barrals! -cridava amb alegria la gent, i els nens saltaven els bassals.<br />
Van brollar rierols, <strong>de</strong>sprés van córrer sobre els camps d’arròs fets malbé, i rebrots verds<br />
van alçar el cap enlaire mirant la pluja que queia.<br />
L’emperador Ja<strong>de</strong> estava furiós i va or<strong>de</strong>nar als seus generals celestials que capturessin<br />
els quatre dracs.<br />
- Com goseu fer ploure sense el meu permís? -va bramar quan van portar-li els dracs al<br />
davant-. Es l'última vegada que em <strong>de</strong>sobeïu!<br />
Va manar al déu Muntanya que li portés quatre muntanyes per posar-les sobre els dracs,<br />
<strong>de</strong> manera que no poguessin fugir mai més. El déu Muntanya va fer que quatre<br />
muntanyes llunyanes travessessin l’aire volant i aterressin sobre els quatre dracs.<br />
Així doncs, els dracs van haver <strong>de</strong> quedar-se allà, amb les muntanyes al damunt per<br />
sempre més. Tanmateix, no se’n penedien i estaven més <strong>de</strong>cidits que mai a ajudar<br />
sempre la gent d’aquell lloc. Es van convertir en rius, fluint <strong>de</strong>s <strong>de</strong> les muntanyes,<br />
travessant la terra ara fèrtil i morint al mar.<br />
I així es van formar els quatre grans rius <strong>de</strong> la Xina: el Heilongjian (el drac negre) al nord,<br />
llunyà i fred; el Huang He (el drac groc) al centre; el Changjiang (Iang-Tsé o riu llarg) al<br />
sud remot i el Xi Jiang (perlí) al sud, llunyà i tropical.<br />
Han-wei Liu
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
FET D’ARMES<br />
Un dia, fent guerra, vaig trobar-me separat <strong>de</strong> la meva gent, sense armes, sol i<br />
<strong>de</strong>semparat com mai. Em sentia una mica humiliat, perquè tot feia preveure que el meu<br />
concurs no <strong>de</strong>via ésser <strong>de</strong>cisiu i la batalla feia via, amb un soroll i una quantitat <strong>de</strong> morts<br />
que esgarrifava.<br />
Vaig asseure’m a la vora d’un camí per fer <strong>de</strong>termina<strong>de</strong>s reflexions sobre aquest estat <strong>de</strong><br />
coses, i vet aquí que, <strong>de</strong> sobte, un paracaigudista vestit <strong>de</strong> manera estranya va prendre<br />
terra a prop meu. Sota la capa que portava, s’hi veia una metralladora i una bicicleta<br />
plegable, tot això dissimulat, és clar.<br />
Va acostar-se’m i amb un accent estranger molt marcat em preguntà :<br />
-que podríeu dir si vaig bé per anar a l’Ajuntament d’aquest poblet?<br />
(Per allí la setmana passada hi havia un poble.)<br />
- No sigueu ase- vaig dir-lo- . se us veu <strong>de</strong> seguida que sou un enemic, i si aneu cap allà<br />
us agafaran.<br />
Això el va <strong>de</strong>sconcertar, i <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> fer un soroll amb el dits que <strong>de</strong>notava ràbia:<br />
- Ja m’ho semblava, que no ho havien previst tot –respongué-. Què em fa falta? Quin és<br />
<strong>de</strong>tall que m’acusa?<br />
Aquest uniforme que porteu és caducat. Fa més <strong>de</strong> dos anys que el nostre general el va<br />
suprimir, donant a entendre que els temps havien canviat. Aneu mal informats, vosaltres.<br />
-L’hem tret d’un diccionari –va dir-me amb tristesa.<br />
Es va asseure al meu costat, aguantant-se el cap amb les mans, segons sembla per<br />
pensar amb més garanties. Jo me’l mirava i <strong>de</strong> cop i volta li vaig dir:<br />
-vós i jo els que hauríem <strong>de</strong> fer és barallar-nos. Si portés armes com vós ja us ho diria<br />
d’una altra manera...<br />
-No- digué-, no valdria. De fet estem fora <strong>de</strong>l camp <strong>de</strong> batalla i els resultats que<br />
obtinguéssim no serien homologats oficialment. El que hem <strong>de</strong> fer és mirar d’entrar al<br />
camp, i allí, si ens toca, ens les mesurarem.<br />
Provàrem fins a <strong>de</strong>u vega<strong>de</strong>s d’entrar a la batalla, però una paret <strong>de</strong> bales i <strong>de</strong> fum ho<br />
impedia. Per mirar <strong>de</strong> <strong>de</strong>scobrir una escletxa, pujàrem un petit turó que dominava<br />
l’espectacle. Des d’allí es veia que la guerra seguia amb una gran empenta i que hi havia<br />
tot el que podien <strong>de</strong>manar els generals.<br />
L’enemic em digué:<br />
-Vist <strong>de</strong>s d’aquí fa l’efecte que, segons com hi entréssim, més aviat faríem nosa...<br />
(Vaig fer que sí amb el cap.)<br />
-...I, no obstant, enter vós i jo hi ha una qüestió pen<strong>de</strong>nt –acabà.
- Jo trobava que tenia la raó, i per tal d’ajudar-lo vaig suggerir:<br />
-I si anéssim a cops <strong>de</strong> puny?<br />
-No, tampoc. Devem un cert respecte al progrés, pel prestigi <strong>de</strong>l vostre país i el meu. És<br />
difícil –digué-, és positivament difícil.<br />
-Pensant vaig trobar una solució:<br />
-Ja ho sé! Ens ho po<strong>de</strong>m fer a la ratlleta. Si guanyeu, vos po<strong>de</strong>u usar el meu uniforme<br />
correcte i fer-me presoner; si guanyo jo, el presoner sereu vós i el material <strong>de</strong> guerra que<br />
porteu passarà a les nostres mans. Fet?<br />
-S’hi avingué, jugàrem i vaig guanyar jo. Aquella mateixa tarda, entrava al campament,<br />
portant el meu botí, i quan el general, ple <strong>de</strong> satisfacció pel meu treball, em va preguntar<br />
quina recompensa volia, li vaig dir que, si no li feia res, em quedaria la bicicleta.<br />
Pere Cal<strong>de</strong>rs
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
EL PARADÍS INEXISTENT<br />
Recordo que, quan era molt jovenet, un dia vaig llegir en algun lloc una història que em va<br />
impressionar vivament i que <strong>de</strong>s d’aleshores sempre he tingut present. Ara no sabria dir si la<br />
història en qüestió és una rondalla d’aquelles que es van transmetent <strong>de</strong> generació en generació,<br />
o bé és un conte inventat per algun autor. Jo diria, pe`ro, que es tracta d’una llegenda irlan<strong>de</strong>sa, ja<br />
que em fa l’efecte que el que ara us contaré va passar en la bella terra d’Irlanda.<br />
Resulta que na vegada hi havia una euga jove que havia nascut en un mas situat en una val<br />
verdíssima. L’euga es passava la major part <strong>de</strong>l dia pasturant en els prats <strong>de</strong>l voltant <strong>de</strong>l mas.<br />
Estava acostumada a menjar herba tendra, a beure en els rierols d’aigua clara, a ensumar l’aire<br />
per saber si s’acostava una tempesta, a ajeure’s sota les verns <strong>de</strong>ls marges quan el sol esclafava<br />
més <strong>de</strong>l compte, i a contemplar, tot rumiant calmosament, el cel blau i les muntanyes violetes <strong>de</strong>l<br />
fons <strong>de</strong> a vall...<br />
Però heus ací que un dia es va presentar al mas l’encarregat d’una mina <strong>de</strong> carbó que hi havia a<br />
l’altra banda <strong>de</strong> les muntanyes. Va veure l’euga trotant pel prat i li va agradar i la va comprar per<br />
endur-se-la a la mina. Era l’època en què encara es feien servir animals per a dur els vagons <strong>de</strong><br />
carbó d’una banda a l’altra <strong>de</strong> les galeries. Els animals, sobretot cavalls i mules, que entraven en<br />
una mina ja no en tornaven a sortir mai més. Fins i tot quan es morien els enterraven allà sota. Per<br />
tal d’haver-se d’estalviar <strong>de</strong> pujar-los i baixar-los cada vespre i cada matí, els feien,en qualsevol<br />
galeria abandonada, una mena d’establer i allà, a les fosques, passaven les nits...<br />
A la nostra euga, doncs, la van baixar a la mina. Durant la jornada carrassejava un vagó per<br />
l’entrellat <strong>de</strong> galeries i pous, i a la nit, reposava a l’estable junt amb d’altres animals que feien la<br />
mateixa feina que ella. I així van passar uns quants anys.<br />
L’euga enyorava molt la vida <strong>de</strong> la superfície, però a poc es va anar avesant a la mina. Fins i tot es<br />
va aparellar amb un cavall i va tenir una filla. A les nits, mentre els miners eren dalt, a casa seva,<br />
l’euga explicava a la seva filla com era <strong>de</strong> bonic i agradable el món <strong>de</strong> fora. I intentava fer-li<br />
entendre què era el color blau <strong>de</strong>l cel, i la transparència fresca <strong>de</strong>ls rierols i la llum enlluernadora<br />
<strong>de</strong>ls trons, i l’espaordidora sorollada <strong>de</strong>l tro... Li explicava com, en d’altres temps, ella s’havia<br />
trobat lliure i feliç, pel prat, a tocar <strong>de</strong>ls verns, pasturant l’herba tendra que creixia verda i<br />
esponerosa, sota les seves potes... I coses d’aquestes.<br />
La filla se l’escoltava embadalida, i <strong>de</strong> totes les històries que li explicava la seva mare, aquesta era<br />
la que sentia amb més plaer.<br />
I va anar passant el temps. La filla <strong>de</strong> l’euga es va fer gran, es va aparellar amb un cavall i va tenir<br />
fills, també. I aquests fills també van tenir fills. L’euga <strong>de</strong>l prat s’havia fet ja molt vella. Ja no tenia<br />
ni forces per arrossegar el vagó <strong>de</strong> carbó, i els miners la <strong>de</strong>ixaven tot el dia a l’estable, amb els<br />
pollins més joves, els que encara no tenien es potes prou fermes per a po<strong>de</strong>r treballar.<br />
L’euga vella matava les estones parlant amb els menuts explicant-los, tal com havia fet temps<br />
enrere amb la seva filla, com era el món <strong>de</strong> fora lamina, el que hi havia més amunt d’aquell<br />
laberint <strong>de</strong> galeries i passadissos negres, al cim <strong>de</strong>l pou d’entrada. Els pollins, que no havien vist<br />
mai altra cosa en la seva vida que les parets fosques <strong>de</strong>ls corredors <strong>de</strong> carbó, l’herba seca eles<br />
menjadores i les llànties <strong>de</strong> carbur <strong>de</strong>ls miners, escoltaven la vella pacientment, sense dir res.<br />
Fins que una vegada, que la vella estava endormiscada en un racó, va sentir una conversa que<br />
tenien dos pollins que ja començaven a tenir edat <strong>de</strong> treballar i que ja frisaven per ser enganxats a<br />
un vagó i po<strong>de</strong>r anar d’un costat a l’altre <strong>de</strong> la mina. Però en aquell moment no parlaven «d’anar<br />
veure món», com <strong>de</strong>ien ells, sinó <strong>de</strong> l’eterna cantarella <strong>de</strong> l’euga vella.
-Que et sembla això que sempre explica la rebesàvia?<br />
-Vols dir tot allò <strong>de</strong>l món exterior, i el que ella en diu el prat, i el rierol i el sol, i el cel i tota la<br />
pesca?<br />
-Sí<br />
-No res, no en penso. Què vols que en pensi, d’una invenció tan absurda? És impossible que<br />
existeixi un món així, no et sembla?<br />
-Sí, sí, tothom diu el mateix. Però és una llàstima que no existeixi un lloc tan bell i agradable. Seria<br />
un paradís.<br />
-Sí, un paradís inexistent.<br />
L’euga, que tot i que tenia els ulls tancats, no dormia, ho va sentir tot. I va sentir una pena molt<br />
fonda. Però <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> pensar-hi molt, fins i tot ella va començar a dubtar si <strong>de</strong> veritat existia<br />
aquell món tan bell, tan ple <strong>de</strong> colors i d’espais lliures <strong>de</strong> l’exterior.<br />
I així s’acaba aquella història, que no sé si és llegenda, rondalla o invenció d’algú, que no sé quan<br />
vaig llegir no sé on...<br />
JOLES SENELL<br />
Cavall Fort. n:427
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
LES TRES DITES DE L’ALOSA<br />
Un camperol era eixit a veure si la curta pedregada li havia malmès gaire la vinya; i ell que es<br />
troba una alosa, que, ben cert, havia rebut al cap, i s’havia quedat tota somorta a la vora d’un<br />
marge.<br />
Tot va ser u, veure-la, i ajupir-se, i engrapar-la.<br />
Ave Maria puríssima! –va fer l’alosa, que amb l’esparverament va sortir d’aquella mena <strong>de</strong><br />
<strong>de</strong>sesma que li havia <strong>de</strong>ixat el pinyac <strong>de</strong> la pedregada. –On me portes? Què vols fer-ne, d’un<br />
pobre ocell amb les ales sega<strong>de</strong>s per l’esglai?<br />
-Per ma fe, el que se m’acut és escapçar-te i plomar-te, menjar-te ben rosti<strong>de</strong>ta, quan seràs prou<br />
daurada.<br />
-I ara! Sóc una cosa petita que ni s’afigura, n bocinet sense solta, un mos que, quan el tindries a la<br />
boca i te l’hauries empassat, no sabries si te l’havies empassat o bé si se t’havia fos. Val més que<br />
em <strong>de</strong>ixis viure, i ja et dic jo que hi guanyaràs.<br />
-A guanyar-hi – va dir el camperol- sempre faig un. Però em recaria que no volguessis altre que<br />
fer-me passar amb raons, i esquitllar-te, i <strong>de</strong>ixar-me amb un a boca <strong>de</strong> pam.<br />
-Compliré el que et dic, <strong>de</strong> mirar pel teu avantatge; t’ho prometo pel sol ixent, que ja saps que a<br />
les aloses ens té el cor robat. Escolta: tres sentències et diré, tres sentències que et faran savi, i la<br />
saviesa no és pas com un bocí fonedís, sinó que és un guany per a sempre. Tres sentencies et<br />
diré, l’una estant a la teva mà,l’altra quan seré damunt l’arbre, i l’altra quan seré dalt <strong>de</strong>l turó.<br />
-fet –va dir l’home-. I ara, veiam si ets una alosa que s’estimi.<br />
L’ocell, doncs, que encara era a la mà <strong>de</strong>l camperol, va dir:<br />
-Mai per mai no et sàpiga greu<br />
Allò que fuig <strong>de</strong> vora teu.<br />
I obrint les ales, se’n va anar <strong>de</strong> dret a l’arbre.<br />
Quan va ésser allí dalt, es va aturar i es va posar a plaer vora d’un branquilló, que encara<br />
tremolava com si estigués esfereït d’haver-la vist arribar més <strong>de</strong> pressa que no pas una sageta. I<br />
girant-se envers el camperol:<br />
-Mai no creguis, <strong>de</strong> tan esverat,<br />
Allò que no pot ésser veritat.<br />
Quan va ésser dalt <strong>de</strong>l turó a l’alosa que sí, que torna a girar-se, i li diu:<br />
-Babau, més que babau! Si m’haguessis escapçada, i m’haguessis esbu<strong>de</strong>llada, m’hauries trobat<br />
a la tripa una perla que pesa trenta unces.<br />
I vinga riure, i vinga riure.<br />
El camperol, quan va sentir que l’alosa li feia aquesta sonada, es va tornar blanc <strong>de</strong> ràbia.<br />
Després es va passar la mà pel front. I quan anava a cloure el puny, i ja començava a dir<br />
penjaments amb una veu tota embarbussada, se li va acudir: «Si t’hi cremes, no et dirà la tercera<br />
sentència, que potser té més nas que no pas les altres dues».
-Veiam –va fer l’home-, digues-me l’altra dita.<br />
-Com vols que er digui l’altra dita, si <strong>de</strong> les dues primeres no n’has fet cabal?<br />
-I perquè ho dius això? –va preguntar l’home, obrint uns ulls com unes taronges.<br />
-Perquè jo t’havia dit: «Mai per mai no et sàpiga greu allò que fuig <strong>de</strong> vora teu.» I ara et reca<br />
d’haver-me <strong>de</strong>ixat escapar. I T’havia dit: «Mai no creguis, <strong>de</strong> tan esverat, allò que no pot ser<br />
veritat», i ara ho has cregut, perquè ¿com el meu cos, que tot plegat no pesa vint unces, podia dur<br />
a la tripa una perla que en pesés trenta?<br />
-Tens raó, alosa, tens raó, però m’hauries dir l’altra sentencia, i ja veuràs com me’n recordaré i<br />
m’hi ajustaré tota la vida.<br />
-Doncs té, aquí la tens, la tercera sentència –va fer tot rient l’alosa:<br />
-Ni sap volar la gallina<br />
ni la tortuga va al trot<br />
ni és feta per a sentències<br />
l’orella <strong>de</strong>l tabalot.<br />
JOSEP CARNER<br />
El cavall encantat i altres contes.
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
LA DISPUTA DE L’ASE<br />
Frare Anselm diu a l’Ase: «Senyor Ase, no cal ja pensar en això. Vós prou sabeu, i això a<br />
tothom és cosa clara, que les gents constituï<strong>de</strong>s en dignitat i noblesa mengen les<br />
<strong>de</strong>lica<strong>de</strong>s i <strong>de</strong>licioses vian<strong>de</strong>s, i aquells <strong>de</strong> menor dignitat i noblesa mengen les vian<strong>de</strong>s<br />
grosseres i <strong>de</strong> menor sabor. Doncs, nosaltres, fills d’Adam,mengem moltes precioses i<br />
<strong>de</strong>lica<strong>de</strong>s vian<strong>de</strong>s, com pa <strong>de</strong> bona i blanca flor o farina, grues,colomins, faisans,<br />
perdius,beca<strong>de</strong>s, ocells <strong>de</strong> ribera, agrons, cigonyes, ànecs aloses, capons, polles d’Índia i<br />
comunes, tudons, colomes,tórtores,i tota altra aviram. I, encara, cérvols, cérvoles,<br />
cabirols, daines, porcs senglars, llebres, conills i tota mena <strong>de</strong> salvatgina: cabrits, anyells,<br />
ve<strong>de</strong>lls, moltons, bous, i moltes altres vian<strong>de</strong>s, tan rosti<strong>de</strong>s com bulli<strong>de</strong>s o en pasta, amb<br />
moltes i diverses espècies i salses, com salsa blanca, salsa negra, salsa grisa, camelina,<br />
pebrada, vinagre, verdjus, salsa verda, mostalla, naps,alls, cebes, cols, porros, espinacs,<br />
lletugues, taronges i moltes altres guises <strong>de</strong> salses, segons que a cada mena <strong>de</strong> carn es<br />
pertany. Així mateix els peixos: esturions, salmons, truites, llampreses, pelaies,<br />
rogers,raps, barbs, escorpes, turbots, congres, mabres,lluços, carpes, perques, tenques,<br />
savoges, crancs, anguiles i moltes altres i quasi infini<strong>de</strong>s vian<strong>de</strong>s i maneres <strong>de</strong> peixos,<br />
grossos i menuts. Quan al nostre <strong>de</strong>liciós i saborós abeuratge, jo us vull dir que nosaltres<br />
tenim molts <strong>de</strong>licats i saborosos vins, com Malvasia, Romania, bastard, moscat, vins<br />
grecs i <strong>de</strong> Còrsega, vernaixa, roset, hipodràs, i altres innombrables vins blancs i vermells,<br />
molt subtils, po<strong>de</strong>rosos, aspres, plens <strong>de</strong> licor, dolços i bruscs: <strong>de</strong>ls quals bevem a nostre<br />
plaer en tot temps <strong>de</strong> l’any, segons que la disposició i qualitat <strong>de</strong>l temps ho vol i requereix.<br />
I vosaltres, animals, no teniu semblants vian<strong>de</strong>s ni abeuratges. ¿No és suficientment<br />
provat que nosaltres, els fills d’Adam, som <strong>de</strong> major dignitat i noblesa que vosaltres,<br />
animals? I en tot això ningú que té ús <strong>de</strong> raó no pot ni <strong>de</strong>u dir en contrari.»<br />
L’Ase respon a frare Anselm: «Frare Anselm, em feu quasi riure, per bé que no en tingueu<br />
ganes. Bon home <strong>de</strong> Déu! On és el vostre seny, i la subtilitat que solíeu tenir? Sembla que<br />
ja sigueu més llord i més grosser que un pagès. Vós penseu lloar els fills d’Adam, i els<br />
vitupereu, com així sigui que no po<strong>de</strong>u tenir vian<strong>de</strong>s que haveu dites i anomena<strong>de</strong>s sinó<br />
comprant-les amb diners. I no po<strong>de</strong>u teniu diners sinó amb molt <strong>de</strong> treball, dolor, tribulació<br />
i temor mesclada amb pena: merca<strong>de</strong>jant, batallant, navegant, cavalcant. Moltes i<br />
diverses vega<strong>de</strong>s, volent aplegar diners, moriu i sou negats, penjats, escorxats,<br />
escapçats, cremats, foragitats i empresonats, per<strong>de</strong>nt membres, orelles,mans i peus. I<br />
<strong>de</strong>sprés que haureu guanyat qualques diners sou en més temor que no éreu abans,<br />
pensant com el guardareu, com els multiplicareu, tenint sempre por i temença que no us<br />
sien llevats per la senyoria. Vosaltres <strong>de</strong>ixeu <strong>de</strong> prendre molts plaers i <strong>de</strong>lits per la temor<br />
qui és en vosaltres, dient: «Si jo faig tal cosa, la justícia es podrà adreçar a mi i fer-me<br />
perdre mon bé.» també haveu <strong>de</strong> sofrir moltes hontes, injúries i <strong>de</strong>spits, <strong>de</strong>ls quals no us<br />
goseu venjar per temor <strong>de</strong> la justícia i per por <strong>de</strong> perdre els diners. I <strong>de</strong>sprés, en l’altre<br />
món, haveu <strong>de</strong> donar compte <strong>de</strong> com us els haveu guanyats i en què els haveu usats i<br />
<strong>de</strong>spesos. I si n’haveu mal usat, anireu la foc infernal, <strong>de</strong>l qual ja mai no en podreu eixir. I<br />
<strong>de</strong>sprés que haveu aplegat diners, no po<strong>de</strong>u menjar pa <strong>de</strong> blanca flor o farina sinó amb<br />
gran mal, gran treball i gran suor <strong>de</strong> la vostra cara: car heu <strong>de</strong> llaurar, sembrar, collir,<br />
segar, i separar la palla <strong>de</strong>l gra, agarbellar, moldre, fènyer, i coure al forn. I tot això amb<br />
gran angoixa i treball,. I, així mateix, heu <strong>de</strong> coure les altres vian<strong>de</strong>s, asclant fusta,<br />
encenent foc, plorant a causa <strong>de</strong>l fum que entra pels ulls, apilant, <strong>de</strong>ixatant, passant,<br />
colant, premsant i escalfant les salses i espècies per vós anomena<strong>de</strong>s.
«Frare Anselm, nosaltres mengem <strong>de</strong>licadament les vian<strong>de</strong>s, així com bon forment, ordi,<br />
avena, sègol,mill, faves, pèsols,llenties,arròs, i semblants semences. I quant als fruiters,<br />
nosaltres mengem raïms, figues, préssecs, albercocs, prunes, pomes, peres, cireres,<br />
masgranes, llimones, melons, i molts altres bons fruits <strong>de</strong> diverses guises: i no mengem<br />
mai sinó <strong>de</strong>ls més madurs i <strong>de</strong>ls millors. I es<strong>de</strong>vé que, quan vosaltres voleu collir d’aquells<br />
fruits per vostre menjar, només trobeu els més dolents, i vells. I mengem tot això<br />
joiosament, a <strong>de</strong>spit <strong>de</strong> vosaltres, sense que en paguem malla ni diner. Vosaltres pagueu,i<br />
nosaltres mengem. Vosaltres planteu els horts, i nosaltres en mengem la fruita. Vosaltres<br />
obriu els pous i nosaltres bevem l’aigua.<br />
Encara, nosaltres mengem moltes bones hortalisses, com cols, naps, lletugues, espinacs i<br />
<strong>de</strong> moltes altres menes, <strong>de</strong> les quals en callo, per por d’ésser massa llarg. I to sense<br />
enuig ni treball <strong>de</strong> llaurar, sembrar, collir, moldre, fènyer, cuinar ni encendre foc. I mengem<br />
cada dia tant com ens cal, i la resta <strong>de</strong>ixem per a vosaltres, que ens ho guar<strong>de</strong>u fins<br />
l’en<strong>de</strong>mà. I cal que <strong>de</strong> la guarda vosaltres pagueu els vinyaters, jardiners, i altres<br />
guardians. I quant ales altres vian<strong>de</strong>s <strong>de</strong> carn, i <strong>de</strong> peix i <strong>de</strong> les salses <strong>de</strong> què vós haveu<br />
parlat, a <strong>de</strong>spit <strong>de</strong> vosaltres, nosaltres, animals, en mengem moltes i diverses vega<strong>de</strong>s<br />
davant vosaltres, així com cans, gats, rates, mosques, formigues, i això per llur glotoneria,<br />
car cap altre animal no en voldria haver menjat.<br />
Us dic, encara, que per les diverses classes <strong>de</strong> vian<strong>de</strong>s <strong>de</strong> les quals <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> grans<br />
penes, mengeu, us sobrevénen moltes menes <strong>de</strong> malalties, així com febres quotidianes,<br />
tercianes i quartanes, mal d’estómac i <strong>de</strong> costat, mal <strong>de</strong> ronyons, ronyes, poagres,<br />
hidropesia, gotes, còlic; sofriu tantes classes <strong>de</strong> malalties com en teniu <strong>de</strong> vian<strong>de</strong>s. I<br />
encara, volent tenir guariments <strong>de</strong> les dites malalties, us cal sofrir moltes penes i turments,<br />
<strong>de</strong> fer incisió en vostra carn, cauteritzar amb el ferro calent el lloc <strong>de</strong>l mal,beure aixarops,<br />
prendre purgues <strong>de</strong> ru<strong>de</strong> i mala sabor (les quals us fan es<strong>de</strong>venir secs), sagnies, dietes: i<br />
us cal estar-vos <strong>de</strong>ls <strong>de</strong>sigs <strong>de</strong> la carn, i molts altres treballs, els quals serien llargs <strong>de</strong><br />
recontar, <strong>de</strong>ls quals nosaltres som exempts i segurs.<br />
Doncs frare Anselm, quina és la vida <strong>de</strong>ls senyors? La nostra que és sense treball i perill i<br />
reposada? Cert, és la nostra; i la vostra és al contrari. Per tant, si teniu altra raó que la<br />
damunt dita, bé us servirà.»<br />
Anselm Turmeda<br />
Fragment <strong>de</strong> La disputa <strong>de</strong> l’ase.
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
UN MAL NEGOCI<br />
En Pere i en Pau es tenien pels dos minyons més eixerits <strong>de</strong>l poble. Cert és que el poble<br />
els tenia per dos beneits <strong>de</strong>l cabàs, pe`ro ells opinaven tot el contrari, amb la qual cosa<br />
vivien tan contents i satisfets <strong>de</strong> si mateixos.<br />
Un dia en Pau va dir a en Pere:<br />
- Demà passat és la romeria a l’ermita <strong>de</strong> sant Hipòlit. Allà hi acut una gentada que<br />
fa feredat. L’any passat en Maties va fer-hi una fortuna venent rosquilles, en Metus<br />
va fer un dineral venent-hi borregos, i el mateix Jaques venent ametlles torra<strong>de</strong>s, i<br />
l’altre venent llonguets, l’altre botifarres, i el <strong>de</strong> més enllà qualsevol altra fotesa. Per<br />
què no hem <strong>de</strong> fer com ells, nosaltres que a espavilats ningú no ens guanya?<br />
- Tens molta raó- respongué en Pere.<br />
- doncs ja veuràs quina n’he pensat. A l’ermita hi ha una font d’aigua molt bona, però<br />
no hi ha cap font d’aiguar<strong>de</strong>nt. Omplim doncs, d’aiguar<strong>de</strong>nt un barrilet que tinc a<br />
casa, i que bé hi caben un parell o tres <strong>de</strong> porrons, i ens n’anem cap a sant Hipòlit.<br />
Allà hi vendrem més copes d’aiguar<strong>de</strong>nt que no voldrem; cada copa ens costarà a<br />
nosaltres, a tot tirar, <strong>de</strong>u cèntims, la vendrem a pesseta, i mira tu quin negoci més<br />
rodó fet al cap <strong>de</strong>l dia. Què me’n dius?<br />
- Que és una gran pensada.<br />
-Doncs ja està dit. Posa-hi la meitat tu, lameitat jo i ja hi estem anant.<br />
Van escurar-se les butxaques, van omplir el barrilet, i encara que en Pau només va<br />
quedar-li una pesseta ala butxaca i a en Pere ni una malla, el dia convingut van llevar-se<br />
molt abans que claregés, i carregant-se el barrilet d’aiguar<strong>de</strong>nt a l’espatlla, ara l’un ara<br />
l’altre, van emprendre amb tot <strong>de</strong>lit el camí <strong>de</strong> Sant Hipòlit, que distava <strong>de</strong>l seu poble<br />
quatre hores llargues.<br />
No havien caminat gaire, quan va dir en Pau:<br />
- Tinc una set que m’escanyo! I pensar que aquí portem aquest bé <strong>de</strong> Déu<br />
d’aiguar<strong>de</strong>nt!... De bona gana en beuria una copeta.<br />
- No hi ha res a dir –objectà en Pere-, però no és cosa <strong>de</strong> <strong>de</strong>fraudar la societat; si la<br />
vols, hauràs <strong>de</strong> pagar-la.<br />
- Ben entès; té, aquí tens la pesseta que m’ha quedat. Vinga la copa.<br />
En Pere va embutxacar-se la pesseta i va servir la copa al seu company.<br />
Al cap d’una estona, va dir en Pere:<br />
- Saps, Pau, que m’has fet venir set? Ja veuràs, ja que tinc una pesseta, també puc<br />
pagar-me-la jo, una copeta.
I en efecte, va pagar-se la copa, tornant a en Pau la pesseta que aquell li havia donat.<br />
Però, un tros més enllà, torna a dir en Pau:<br />
- Saps que amb aquella copa no n’he tingut ni per remullar-me el ganyot?... No tinc<br />
una pesseta? Doncs vinga una altra copa.<br />
I tornà la moneda a en Pere: el qual, pocs passos més enllà, exclamà:<br />
- Noi, el mateix que et passava a tu m’està passant a mi. Té, aquí tens una pesseta i<br />
<strong>de</strong>ixa’m remullar la gargamella.<br />
I la pesseta tornà a passar a la butxaca d’en Pau.<br />
I com més avançava el dia, més creixia la calor –com era natural- i com més creixia la<br />
calor més creixia la set, la qual –com era natural- lluny d’apaivagar-se amb l’aiguar<strong>de</strong>nt,<br />
anava creixent el mateix que la calor i el dia. Com que cadascun que bevia pagava<br />
escrupolosament, i l’altre es trobava sempre amb el capital necessari per a pagar la<br />
<strong>de</strong>spesa, les copes anaven omplint-se i buidant-se que era un gust i la moneda no es<br />
cansava <strong>de</strong> fer les <strong>de</strong>banadores anat i venint <strong>de</strong> la butxaca d’en Pau a la d’en Pere, i <strong>de</strong> la<br />
d’aquest a la d’aquell.<br />
I què va succeir? ... Allò que forçosament havia <strong>de</strong> succeir: que, en arribar a l’ermita, el<br />
barrilet estava més escurat que una olla foradada, que a la butxaca d’en Pau no hi havia<br />
més que la pesseta <strong>de</strong> la sortida, i a la d’en Pere res més que aquella borreta que es fa<br />
ales butxaques bui<strong>de</strong>s.<br />
- Com podrà ésser això? –es preguntaven aterrats-.Que nosaltres o uns altres<br />
s’hagin begut l’aiguar<strong>de</strong>nt el mateix té, ja que cadascú <strong>de</strong> nosaltres ha pagat<br />
religiosament les copes que ha begut; com és, doncs, que hem fet el negoci d’en<br />
Robert amb les cabres?<br />
Han transcorregut molts anys <strong>de</strong> llavors ençà. En pau i en Pere són dos vellets i, malgrat<br />
haver-hi barrinat molt i molt, aquesta és l’hora que encara no han pogut comprendre que,<br />
havent pagat cada copa amb tota puntualitat al mateix preu que les hauria paga<strong>de</strong>s el<br />
públic, es que<strong>de</strong>ssin a la fi <strong>de</strong> la jornada amb les butxaques tan bui<strong>de</strong>s com el mateix<br />
barrilet d’aiguar<strong>de</strong>nt.<br />
Apel·les Mestres<br />
Un mal negoci
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
IL·LUSIONS EN JOC<br />
Quan sigui gran seré una mare perfecta!, però ara com ara, els meus projectes<br />
professionals m’ho impe<strong>de</strong>ixen- Somriu amb picardia, i mira directament la càmera.- Si us<br />
plau, no més preguntes personals.<br />
El periodista li conce<strong>de</strong>ix una treva.<br />
- Parli’ns <strong>de</strong> la seva propera pel·lícula...<br />
Ell ja torna i m’afanyo a canviar <strong>de</strong> canal. Encara fan anuncis, és igual, abstretament se’ls<br />
mirarà fins que comenci la segona part. Millor així.<br />
- Nena, no tornis a comprar “Goldams” <strong>de</strong> llauna, s’esbraven massa.<br />
- Perdona rei, no ho sabia.<br />
Faig un esforç i somric, però ell ni tan sols em mira.<br />
Atzar o gens, tan se val, la meva vida no interessa. Formo part d’aquella multitud, tan<br />
necessària per l’ordre mundial, d’administratives hipoteca<strong>de</strong>s, capitalistes, sempre a dieta<br />
i amb cel·lulitis. Sense dones com nosaltres, no existiria cap diferència entre el <strong>de</strong>sig i la<br />
rutina.<br />
Ja tornen a córrer darrera la pilota i el molt beneit s’ho mira amb excitació.<br />
Res el trauria d’aquest estat, ni que li digués que l’abandono pel seu millor amic. Tan <strong>de</strong><br />
bo tingués aquesta opció!. Però què se’n pot esperar <strong>de</strong> mi, si mai m’he apassionat per<br />
res, he fet les coses pel simple supòsit d’haver <strong>de</strong> fer allò que se suposa que és correcte,<br />
com si les <strong>de</strong>cisions hi fossin per mera cortesia.<br />
La Contxi diu que com que no tinc problemes greus, em <strong>de</strong>dico a barallar-me amb mi<br />
mateixa. Què <strong>de</strong>u saber ella si es passa el dia fregant oficines. Em crispa que sembli més<br />
feliç que jo. Si més no, a ella la quotidianeïtat <strong>de</strong> les coses no li pesa tot i tenir tres fills<br />
insuportables i un home masclista.<br />
Ui! Quasi marquen. Mira-te’l! Ja estava mig dret amb aquell posat <strong>de</strong> mico tan propi d’ell.<br />
I pensar que abans m’agradava que fes això!. Ara, odio que marqui el seu equip. És una<br />
situació en la que entre la seva màxima alegria i la meva absoluta indiferència es fa<br />
massa evi<strong>de</strong>nt el nostre distanciament.<br />
No hi trobo cap explicació. No sé com hem arribat a aquest punt, semblava que ara que<br />
tenim la casa, els cotxes, estem casats i po<strong>de</strong>m viure la mar <strong>de</strong> bé, és quan millor ens ho<br />
hauríem d’estar passant i justament és tot el contrari.<br />
La mare diu que ens convé tenir fills, però jo sé que no. No vull perquè no suporto la i<strong>de</strong>a<br />
que ell sigui el pare <strong>de</strong>ls meus fills. Què els pot oferir? El mateix que a mi? En el fons <strong>de</strong>c<br />
ser una dona egoista, menyspreable i <strong>de</strong>l tot contranatural.<br />
314
Mare <strong>de</strong> Déu, quins crits! I tot perquè l’àrbitre ha tret una targeta <strong>de</strong> no sé què a no sé<br />
qui... tan <strong>de</strong> bo li parlés així al guàrdia que em posa les multes d’aparcament. Potser així<br />
pararia.<br />
Com puc estar pensant totes aquestes coses? Què em passa? No entenc res i el pitjor <strong>de</strong><br />
tot és que van passant els dies i aquest sentiment <strong>de</strong> rebuig s’agreuja. Què se suposa que<br />
s’ha <strong>de</strong> fer en aquestes situacions? Voldria tenir algú amb qui parlar o si més no, conèixer<br />
algú a qui li hagués passat el mateix. És tot tan complicat!<br />
Renoi! Acaben <strong>de</strong> marcar un gol <strong>de</strong> penal al seu equip! Quina satisfacció!<br />
Com quan van <strong>de</strong>spatxar a la bruixa <strong>de</strong> la Tere. Que pesada que era pobra noia, tot el dia<br />
darrera en Recasens. On la varen enviar? Ah, si a Andorra. Justament avui he vist que hi<br />
ha una plaça vacant a la seva sucursal.<br />
I si li faig un correu? Al cap i a la fi, ella i jo sempre ens hem portat la mar <strong>de</strong> bé. Sí, sí que<br />
ho faré, i així <strong>de</strong> pas, que m’expliqui millor allò <strong>de</strong> la vacant. Si ja hi tinc la feina em serà<br />
més fàcil marxar. Segur que encara <strong>de</strong>u estar soltera, millor, així potser podré estar-me un<br />
temps a casa seva. No em fa res tornar a començar. De moment, que ell es quedi amb la<br />
casa, <strong>de</strong>sprés ja anirem a veure un advocat i tramitarem un divorci ràpid d’aquells.<br />
Gent nova, ambient nou... Si, és just el que necessito. No hi perdo res, aquí ja res em lliga<br />
ni m’interessa.<br />
Falten <strong>de</strong>u minuts per acabar el partit, val més que vagi a dormir encara que no tingui son.<br />
Si més no, puc seguir pensant dins <strong>de</strong>l llit i si ell arriba em faré l’adormida, com sempre.<br />
-Bona nit rei. Estic molt cansada...Vaig cap a dalt.<br />
-La mare que els ha matriculat! Tu creus, amb el que cobren! Quina colla <strong>de</strong> dròpols!<br />
Sí, quan sigui gran jo també seré una mare perfecta, però <strong>de</strong> moment, només <strong>de</strong>sitjo<br />
canviar <strong>de</strong> vida.<br />
315
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
L’AGULLA DE SARGIR<br />
Hi havia una vegada una agulla <strong>de</strong> sargir tan fina i punxeguda, que es creia ser una agulla<br />
<strong>de</strong> cosir.<br />
- Fixeu-vos en el que feu i manegeu-me amb cura - <strong>de</strong>ia als dits que la manejaven -. No<br />
em <strong>de</strong>ixeu caure, que si caic a terra, les passareu negres per a trobar-me. Sóc tan fina!<br />
- Anem, anem, que no n'hi ha per a tant! - van dir els dits subjectant-la pel cos.<br />
- Mireu, aquí arribo jo amb el meu seguici - va prosseguir l'agulla, arrossegant darrera seu<br />
un llarg fil, però sense nus.<br />
Els dits van apuntar l'agulla a la sabatilla <strong>de</strong> la cuinera; el cuir <strong>de</strong> la part superior havia<br />
rebentat i es disposaven a cosir-lo.<br />
- Quina feina més ordinària! - va exclamar l'agulla -. No és per a mi. Em trenco,em trenco!<br />
- i es va trencar -. No us ho he dit? - va sospirar la víctima —. Sóc massa fina!<br />
- Ja no serveix per a res - van pensar els dits; però van haver <strong>de</strong> seguir subjectant-la,<br />
mentre la cuinera li aplicava una gota <strong>de</strong> lacre i <strong>de</strong>sprés era clavada a la pitrera <strong>de</strong> la<br />
brusa.<br />
- Òndia! Ara sóc un fermall! - va dir la vanitosa -. Ja sabia jo que amb el temps faria<br />
carrera. Quan una val, un dia o un altre li ho reconeixen-. I va riure per a sí, perquè per<br />
fora és molt difícil veure quan riu una agulla <strong>de</strong> sargir.<br />
I es va quedar allí tan orgullosa com si anés amb cotxe, i passejava la mirada al seu<br />
voltant.<br />
- Puc prendre'm la llibertat <strong>de</strong> preguntar-li, amb el <strong>de</strong>gut respecte, si <strong>de</strong> cas és vostè d'or?<br />
- va inquirir l'agulla <strong>de</strong> cap, veí seu - Té vostè un port majestuós, i cap propi, encara que<br />
petit. Ha <strong>de</strong> procurar créixer, perquè no sempre es po<strong>de</strong>n posar gotes <strong>de</strong> lacre en el cap.<br />
En sentir això, l'agulla es va alçar amb tant d'orgull, que es va <strong>de</strong>ixar anar <strong>de</strong> la tela i va<br />
caure a l'abocador, en el que la cuinera estava rentant.<br />
- Ara me 'n vaig <strong>de</strong> viatge - va dir l'agulla -. Sempre que no em perdi! -. Però la qüestió és<br />
que es va perdre.<br />
«Aquest món no està fet per a mi - va pensar, ja en el rierol <strong>de</strong>l carrer. Sóc massa fina.<br />
Però tinc consciència <strong>de</strong>l que valc, i això sempre és una petita satisfacció».<br />
I va mantenir la seva actitud, sense perdre el bon humor.<br />
Per sobre d'ella passaven surant tota classe d'objectes: encenalls, palles i trossos <strong>de</strong> diari.<br />
«Com naveguen! - <strong>de</strong>ia l'agulla -. Poc s'imaginen el que hi ha al fons!. Jo estic aquí al fons<br />
i aquí segueixo clavada. Òndia!, ara passa un encenall que no pensa en res <strong>de</strong>l món apart<br />
que no sigui en un "encenall", o sigui, en ell mateix; i ara ve una palla: quina manera <strong>de</strong><br />
rebolcar-se i <strong>de</strong> girar! No pensis tant en tu, que donaràs contra una pedra. I ara un tros <strong>de</strong><br />
diari! Ningú es recorda <strong>de</strong>l que posa, i, no obstant això, com s'estova! Jo, en canvi, m'estic<br />
aquí pacient i quieta; sé el que sóc i seguiré sent-ho...».<br />
Un dia va anar a parar al seu costat un objecte que brillava tant, que l'agulla va pensar<br />
que potser seria un diamant; però en realitat era un casc <strong>de</strong> botella. I com brillava, l'agulla<br />
es va dirigir a ell, presentant-se com a agulla <strong>de</strong> cap <strong>de</strong> pit.<br />
- Vostè ha <strong>de</strong> ser un diamant, veritat?<br />
- Bé ... sí, quelcom per l'estil.
I els dos van quedar convençuts que eren joies excepcionals, i es van embrancar en una<br />
conversa sobre com n'és <strong>de</strong> presumptuosa la gent.<br />
- Saps? Jo vaig viure en l'estoig d'una senyoreta - va dir l'agulla <strong>de</strong> sargir -; era cuinera;<br />
tenia cinc dits a cada mà, però mai no he vist res tan envanit com aquells cinc dits; i, no<br />
obstant, tota la seva missió consistia en sostenir-me, treure'm <strong>de</strong> l'estoig i tornar-me a<br />
ficar en ell.<br />
- Brillaven potser? - va preguntar el casc <strong>de</strong> botella.<br />
- Brillar? - va exclamar l'agulla -. No; però a orgullosos ningú els guanyava. Eren cinc<br />
germans, tots dits <strong>de</strong> naixement. Anaven sempre junts, la mar d'erts un al costat <strong>de</strong> l'altre,<br />
a pesar que cap era <strong>de</strong> la mateixa longitud.<br />
El <strong>de</strong> més fora, es <strong>de</strong>ia «Polze», era curt i gros, estava separat <strong>de</strong> la mà, i com només<br />
tenia una articulació en el dors, només podia fer una inclinació; però afirmava que si a un<br />
home li'l tallaven, quedava inútil per al servei militar.<br />
Després venia l'«ín<strong>de</strong>x», que es ficava en el dolç i en l'amarg, assenyalava el sol i la lluna<br />
i era el que estrenyia la ploma quan escrivien.<br />
El «Llargarut» es mirava als altres <strong>de</strong>s <strong>de</strong> l'alt; l' «Anular» es passejava amb un cèrcol d'or<br />
al voltant <strong>de</strong>l cos, i el menut «petit» no feia res,i <strong>de</strong> tot això estava molt ufà.<br />
Tot era riure-se'n i vanagloriar-se'n. Per això vaig ser jo qui va caure en aquest abocador.<br />
- Ara estem aquí, brillant - va dir el casc <strong>de</strong> botella. En el mateix moment va arribar més<br />
aigua al rierol, el va <strong>de</strong>sbordar i se'n va endur el casc.<br />
- Anem! A aquest l'han <strong>de</strong>spatxat - va dir l'agulla -. Jo em quedo, sóc massa fina, però<br />
això és el meu orgull, i val la pena -. I va romandre altiva, sumida en els seus pensaments.<br />
- De tan fina que sóc, quasi creuria que vaig nàixer d'un raig <strong>de</strong> sol.<br />
Tinc la impressió que el sol em busca sempre sota l'aigua. Sóc tan subtil, que ni el meu<br />
pare em troba. Si no se m'hagués trencat l'ull, crec que ploraria; però no, no és distingit<br />
plorar.<br />
Un dia es van presentar diversos nois i es van posar a rebuscar en el rierol, darrere <strong>de</strong><br />
claus vells, mone<strong>de</strong>s petites i altres coses per l'estil. Era una distracció molt bruta, però<br />
ells es divertien d'allò més.<br />
- Ai! - va exclamar un; s'havia punxat amb l'agulla <strong>de</strong> sargir -. Aquesta porca!<br />
- Jo no sóc cap porca, sinó una senyoreta! - va protestar l'agulla; però ningú la va sentir.<br />
El lacre s'havia <strong>de</strong>sprés, i el metall estava ennegrit; però el negre fa més esvelt, per la<br />
qual cosa l'agulla es va creure encara més fina que abans.<br />
- Aquí ve surant una corfa d'ou! - van cridar els xiquets, i van clavar en ella l'agulla.<br />
- Negra sobre fons blanc - va observar aquesta -. Què bé m'escau! Sóc ben visible.<br />
Sempre que no em maregi, ni vomiti! -. Però no es va marejar ni va vomitar.<br />
- És una gran cosa contra el mareig tenir estómac d'acer. En això sí que estic per sobre<br />
<strong>de</strong>l populatxo. Em sento com si res. Quan més fina és una, més resisteix.<br />
- Crac! - va exclamar la corfa, en sentir-se xafada per la roda d'un carro.<br />
- Uf, com pesa! - va afegir l'agulla -. Ara sí que em marejo. Em trenco, em trenco! -. Però<br />
no es va trencar, no obstant haver estat atropellada per un carro. Va quedar a terra, i, si<br />
fos per mi, podria seguir allà molts anys.
Contes d’arreu <strong>de</strong>l món. Conte <strong>de</strong>ls indis ogagles EEUU Tipologia textual: narració<br />
INDI QUE NO COMPLIA LA SEVA PARAULA<br />
Al començament <strong>de</strong>l món, quan encara no hi havia gaire gent, el Gran Esperit podia<br />
acostar-se a cada indi i donar-li allò que necessitava. Però quan sobre la terra ja hi havia<br />
molta gent i no podia escoltar-los a tots, va col·locar a la terra <strong>de</strong>ls oglales una roca en<br />
forma d'home i els va dir:<br />
- Hi ha indis per tota la terra, així és que jo he <strong>de</strong> viatjar per tot el món. Si algú <strong>de</strong><br />
vosaltres necessita ajuda que vingui aquí i li <strong>de</strong>mani a la roca. Aquesta roca té el po<strong>de</strong>r <strong>de</strong><br />
comunicar-se amb mi.<br />
Llavors, els oglales es van acostumar a parlar amb aquella roca i quan escassejaven els<br />
bisons o hi havia molta sequera, li <strong>de</strong>manaven ajuda i la roca resolia els seus problemes.<br />
Hi havia un indi anomenat Ratlla Trencada a qui no li agradava caçar i vivia molt<br />
pobrament. Un dia que no tenia res per a menjar es va acostar a la roca i li va <strong>de</strong>manar:<br />
- Sé que ets tan po<strong>de</strong>rosa com el Gran Esperit, ja veus que sóc pobre i <strong>de</strong>sgraciat. Em<br />
podries ajudar?<br />
La roca va contestar: - Des que et conec no t'he vist caçar mai.<br />
- És que tinc un arc molt dolent, la meva llança no té punxa i he perdut la meva <strong>de</strong>stral -va<br />
contestar Ratlla Trencada-. I a més, les meves cames són dèbils i no puc córrer darrere<br />
els cérvols.<br />
- I per què no vas a pescar? -va <strong>de</strong>manar la roca.<br />
- La darrera vegada que vaig atrapar un peix se'm va escapar i s'endugué l'arpó. Un gos<br />
s'ha menjat els meus hams d'os i les formigues s'han instal·lat a les meves xarxes.<br />
- Què vols, doncs? - va dir la roca.<br />
- Voldria un cérvol, petitet, petitet. A canvi jo et taparia amb la meva manta <strong>de</strong> pell <strong>de</strong> bisó.<br />
A l'hivern les nits refresquen i <strong>de</strong>us tenir fred.<br />
La roca li va dir que es guardés la manta, que ell miraria <strong>de</strong> concedir-li el seu <strong>de</strong>sig.<br />
- No, no, jo vull regalar-te-la -va dir Ratlla Trencada-. És segur que tu la necessites més<br />
que jo.<br />
L'indi va tapar la roca amb la seva manta plena <strong>de</strong> forats i va marxar.<br />
Quan l'indi tornava cap a la seva tenda va ensopegar amb un cervató mort. El va agafar, li<br />
va treure la pell i el va posar al foc a coure.<br />
Mentre el cérvol es torrava al foc, va començar a fer molt fred i Ratlla Trencada va pensar:<br />
"Per què li hauré donat la meva manta a una roca? Em sembla que he fet una estupi<strong>de</strong>sa.<br />
Una roca tapada i jo passant fred!".
Deixant el cérvol torrant-se al foc, l'indi va anar fins a la roca i li va agafar la manta i se la<br />
va posar sobre les espatlles. Va marxar cap al seu tipi, va menjar part <strong>de</strong>l cervató i se<br />
n'anà a dormir.<br />
Al cap d'uns quants dies va tornar a tenir gana i va pensar: "Tornaré a la roca i li<br />
<strong>de</strong>manaré que em doni menjar."<br />
- Tinc gana, molta gana. Podries donar-me una mica <strong>de</strong> carn? -va dir l'indi.<br />
La roca li va respondre:<br />
- Què has fet amb el cervató que et vaig donar?<br />
- Era un animalet molt petit i m'ha durat molt poc temps?<br />
- Encara no has arreglat els teus atuells <strong>de</strong> cacera? -va dir la roca.<br />
- La corda <strong>de</strong>l meu arc s'ha espatllat. Necessito pell <strong>de</strong> bisó per fer-me'n una. Si em<br />
proporciones un bisó tindràs el meu agraïment.<br />
La roca semblava dubtar i l'indi li va dir:<br />
- Agafa la meva manta. Aviat plourà i amb ella estaràs coberta.<br />
L'indi tornà cap a la seva tenda i en arribar es va ensopegar amb un bisó. Ratlla Trencada<br />
va arrencar la pell al bisó, la va posar a assecar i a continuació va posar la carn a coure.<br />
Però l'indi havia agafat molt poca llenya i el foc no era suficient per coure un animal tan<br />
gros.<br />
Al cap <strong>de</strong> poca estona va començar a ploure i a fer un temps molt fred. Calat fins al moll<br />
<strong>de</strong> l'os l'indi va dir:<br />
- Que estúpid que he estat per donar la meva manta a la roca. La roca pot aguantar el mal<br />
temps sense cap perill, mentre jo puc morir <strong>de</strong> fred!<br />
Amb aquest pensament, l'indi va anar cap a la roca i li prendre la manta. Després va<br />
emprendre el camí <strong>de</strong> tornada amb la manta a les espatlles. En arribar al seu tipi va veure<br />
que el bisó havia <strong>de</strong>saparegut, al foc només hi quedava una mica <strong>de</strong> llenya i a l'ambient<br />
una agradable oloreta <strong>de</strong> bisó cuit.<br />
Ratlla Trencada va comprendre que la roca l'havia castigat per no haver complert la seva<br />
paraula.<br />
L'indi va tornar davant <strong>de</strong> la roca i va <strong>de</strong>manar i <strong>de</strong>manar que l'ajudés. La roca no va fer-li<br />
cas i no va fer aparèixer més menjar. Llavors Ratlla Trencada va aprimar-se molt. Des<br />
d'aquell dia, Ratlla Trencada i els indis oglales han après que per merèixer els favors <strong>de</strong>l<br />
Gran Esperit, cal guanyar-se'ls amb l'esforç personal i sinó és millor no <strong>de</strong>manar res i,<br />
que, si per casualitat els regala alguna cosa, li ho agraeixen.<br />
Eric Phillips
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
LA PERLA DEL DRAC<br />
Fa moltíssims anys, vivia un drac a l'illa <strong>de</strong> Borneo; tenia la seva cova al capdamunt <strong>de</strong> la<br />
muntanya Kinabalu. Aquell era un drac pacífic i no molestava als habitants <strong>de</strong> l'illa. Tenia<br />
una perla d'enorme grandària i cada dia hi jugava: llançava la perla enlaire i <strong>de</strong>sprés<br />
l'agafava amb la boca. Aquella perla era tan bella, que molts havien intentat robar-la. Però<br />
el drac la guardava amb molta cura; per això, ningú havia pogut aconseguir-ho.<br />
L'Emperador <strong>de</strong> la Xina va <strong>de</strong>cidir enviar al seu fill a l'illa <strong>de</strong> Borneo per mirar si podia<br />
aconseguir la famosa perla; va cridar el jove Príncep i li va dir:<br />
- "Fill meu, la perla <strong>de</strong>l drac ha <strong>de</strong> formar part <strong>de</strong>l tresor imperial. Estic segur que trobaràs<br />
la forma <strong>de</strong> portar-me-la."<br />
Després <strong>de</strong> diverses setmanes <strong>de</strong> travessia, el Príncep va arribar a les costes <strong>de</strong> Borneo.<br />
A la llunyania es retallava el muntanya Kinabalu, i al capdamunt <strong>de</strong>l muntanya, com cada<br />
dia, el drac jugava amb la perla.<br />
De sobte, el Príncep va començar a somriure perquè se li havia ocorregut un pla. Va<br />
cridar als seus homes i els va dir:<br />
- Necessito una llanterna rodona <strong>de</strong> paper i un estel que pugui sostenir-me enlaire.<br />
Els homes van començar a treballar i aviat van fer una llanterna <strong>de</strong> paper. Després <strong>de</strong> set<br />
dies <strong>de</strong> treball, van fer un estel magnífic, que podia resistir el pes d'un home. Al vespre, va<br />
començar a bufar el vent. El Príncep va pujar dalt <strong>de</strong> l'estel i es va elevar pels aires.<br />
La nit era molt fosca quan el Príncep va baixar <strong>de</strong> l'estel al capdamunt <strong>de</strong> la muntanya i va<br />
lliscar dins <strong>de</strong> la cova. El drac dormia profundament. Amb molta cura, el Príncep es va<br />
apo<strong>de</strong>rar <strong>de</strong> la perla, va posar en el seu lloc la llanterna <strong>de</strong> paper i va escapar <strong>de</strong> la cova.<br />
Llavors, va pujar dalt <strong>de</strong> l'estel i va encendre un llum. Quan els seus homes van veure el<br />
senyal, van començar a arreplegar la corda <strong>de</strong> l'estel i al cap <strong>de</strong> poc temps, el Príncep ja<br />
trepitjava la coberta <strong>de</strong>l seu vaixell.<br />
- Lleveu àncores! - va cridar. El vaixell, aprofitant un vent suau, es va fer a la mar.<br />
Quant va sortir el sol, el drac va anar a agafar la perla per jugar, com feia cada matí i va<br />
<strong>de</strong>scobrir que li havien robat. Va començar a tirar fum i foc per la boca i es va llançar,<br />
muntanya avall, en persecució <strong>de</strong>ls lladres. Va recórrer tota la muntanya, va buscar la<br />
perla per totes ban<strong>de</strong>s, però no va po<strong>de</strong>r trobar-la. Llavors, va veure un jonc xinés que<br />
navegava rumb a alta mar. El drac va saltar a l'aigua i va nedar veloçment cap al vaixell.<br />
"Lladres! torneu-me la meva perla!", cridava.
Els mariners estaven molt espantats i corrien i cridaven aterrits per sobre la coberta. La<br />
veu <strong>de</strong>l Príncep es va elevar per damunt <strong>de</strong> tots els crits:<br />
- Carregueu el canó gros!.<br />
Poc <strong>de</strong>sprés van fer foc. El drac va sentir el tro <strong>de</strong>l tret; va veure un núvol <strong>de</strong> fum i una<br />
bala <strong>de</strong> canó que anava cap a ell. La bala rodona brillava amb les primeres llums <strong>de</strong>l matí<br />
i el drac va pensar que li tornaven la seva perla. Per això, va obrir la boca i es va engolir la<br />
bala. Llavors, pel pes <strong>de</strong> la bala que era <strong>de</strong> plom, el drac es va enfonsar al mar i mai més<br />
va tornar a aparèixer.<br />
I <strong>de</strong>s d'aquell dia, la perla <strong>de</strong>l drac va ser la joia més preuada <strong>de</strong>l tresor imperial <strong>de</strong> la<br />
Xina.
Relats escrits per nois i noies Tipologia textual: narració<br />
LA POR D’EN SERGI<br />
Anava a ser i era... fa molt <strong>de</strong> temps, una xicoteta al<strong>de</strong>a anomenada Cabarues, al costat<br />
<strong>de</strong>l bosc <strong>de</strong> Robin Hood. Allà vivia un xiquet <strong>de</strong> sis anys anomenat Sergi; alt per a la seua<br />
edat, ni gros ni prim, <strong>de</strong> cabell bru. Aquest xiquet temia per la foscor, dormia amb el seus<br />
pares perquè <strong>de</strong>ia que veia donyets darrere <strong>de</strong> la porta... veia llops a l’armari, monstres<br />
baix <strong>de</strong>l llit i altres fenòmens estranys.<br />
El seus pares van pensar en portar-lo al bosc per a llevar-li la por, però es va perdre.<br />
Cansat <strong>de</strong> buscar alguna eixida, se li va aparèixer un llop, gran i pelut com el <strong>de</strong><br />
“Caputxeta Roja”. Aquest li va ensenyar les <strong>de</strong>nts <strong>de</strong> llargs ullals i ell, sense esglaiar-se,<br />
va agafar una branca caiguda, la va llançar i va cridar:<br />
- Agafa’l! –el llop se’n va anar corrents a pel pal.<br />
Es va posar a caminar i es va trobar amb una llebre blanca i menuda que passava per allà<br />
i aquesta el va saludar.<br />
- Hola! Em pots dir per on es va a l’al<strong>de</strong>a Cabarues? –va dir Sergi un tant sorprès.<br />
- No! Però, la tortuga voladora, sí –digué aquesta.<br />
- Però si les tortugues no volen! –contestà.<br />
- Com que no?.–se sorprengué la llebre. Aquest no digué res més i se n’anà no molt<br />
convençut.<br />
- Tortugaaaa!!!-va cridar.<br />
- Què vols? – digué la tortuga, que era grosseta.<br />
- Em pots dir el camí a l’al<strong>de</strong>a Cabarues? És que m’he perdut i no sé tornar. -respongué.<br />
- Segueix aqueixa fava regrosseta i xicoteta que passa per allà, que també va a l’al<strong>de</strong>a a<br />
veure a la seva mare, que viu en un hort proper.<br />
- Tu <strong>de</strong>us <strong>de</strong> ser Sergi... Tens por a l’obscuritat?.-va dir la mare <strong>de</strong> la fava.<br />
- Com ho saps? –va contestar.<br />
- Mira Sergi, aquest donyet màgic et protegirà <strong>de</strong>ls monstres, agafa’l. Dorm amb ell i no et<br />
passarà res.<br />
Quan va arribar a sa casa, va agafar una poma, però quan va anar a mossegar-la un cuc<br />
li va dir:<br />
- No em menges, per favor!<br />
- Mare! Hi ha cucs a la poma!.–va dir tot tirant la poma a la taula.
- No hi ha! les pomes són fresques. –afirmà el donyet.<br />
Sergi va mirar la poma i ja no hi havia cap cuca, potser perquè el donyet n’havia fet<br />
alguna <strong>de</strong> les seues, per tal d’ajudar a què per<strong>de</strong>ra la por.<br />
- Sergi, vine a dormir amb nosaltres. –va dir sa mare.<br />
- No!, me’n vaig a la meua habitació.<br />
Es va adormir amb el donyet i no va tindre por mai més.<br />
I conte contat... per un forat s’ha escapat.<br />
Autora: Tamara Doncel-Moriano Reyes, Castelló <strong>de</strong> la Plana
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
Una llegenda explica com fa molt <strong>de</strong> temps, en el principi <strong>de</strong>l món un màgic po<strong>de</strong>rós habitava al<br />
cel.<br />
El seu nom era Lenimar i sempre havia viscut amb el seu germà bessó Keskener. Ambdós eren<br />
efectivament bessons, però en realitat eren molt diferents perquè el primer era un ésser d'una<br />
gran saviesa i buscava sempre la veritat. Era també molt reservat fins i tot amb son germà i<br />
sempre intentava actuar <strong>de</strong> la forma més responsable amb els seus po<strong>de</strong>rs. El seu germà, en<br />
canvi, era tot un somiador. Era esbojarrat i extrovertit i poc l’importava saber els grans secrets <strong>de</strong><br />
l’univers, solament sabia <strong>de</strong> l’univers que era allí per po<strong>de</strong>r-ne gaudir.<br />
Lenimar sempre provava que el seu germà tingués seny i que fos més responsable en els seus<br />
actes, però el seu germà sempre es burlava d’ell i marxava per po<strong>de</strong>r veure els estels fugaços.<br />
D’altres cops era Keskener qui provava <strong>de</strong> fer veure al seu germà les belleses <strong>de</strong> l’univers, però ell<br />
sempre entossudit a analitzar les coses no podia veure el que el seu germà li ensenyava.<br />
Així visqueren durant molt <strong>de</strong> temps, els dos veient el món a la seva manera i respectant al germà<br />
en les seves i<strong>de</strong>es però convençuts que no eren pas correctes.<br />
Però un dia una cosa terrible va passar ja que un gran cometa va arribar al lloc on ells vivien i<br />
Keskener, encisat per la seva bellesa va escalar la muntanya més alta per po<strong>de</strong>r-lo veure en tota<br />
la seva esplendor. I era tan gran la seva angoixa per arribar al cim que va començar a pujar<br />
impru<strong>de</strong>ntment, sense ni tan sols mirar on trepitjaven els seus peus i amb la vista fixa en la cua<br />
lluminosa i fastuosa <strong>de</strong>l cometa. I va voler la <strong>de</strong>sgràcia que Keskener, en donar una d’aquelles<br />
esbojarra<strong>de</strong>s passes, fes un pas en fals i caigués per un gran precipici colpejant-se el cos amb<br />
grans pedres que es trobava en aquella caiguda.<br />
Mentre queia va llançar un crit <strong>de</strong>sesperat <strong>de</strong> socors que el seu germà va sentir en la llunyania.<br />
Lenimar va córrer tant com va po<strong>de</strong>r cap on havia sentir la veu d’auxili <strong>de</strong>l seu germà i es va témer<br />
que alguna cosa greu havia succeït.<br />
Quan va arribar al lloc on el seu germà havia cridat va veure que jeia en el fons <strong>de</strong>l profund<br />
barranc i va baixar tant ràpid com va po<strong>de</strong>r fins que va arribar al seu costat. Allí el va trobar, estès<br />
sobre el terra, ple <strong>de</strong> terribles feri<strong>de</strong>s i amb la mirada perduda en el cel. Lenimar el va cridar pel<br />
seu nom i ell va <strong>de</strong>sviar la mirada cap a la cara <strong>de</strong>l seu germà mentre sentia com li agafava la mà<br />
amb tendresa.<br />
- Mira al cel germà, no és la cosa més maca que mai hagis vist?
I Lenimar alçà el cap i va mirar cap on la mirada <strong>de</strong> son germà fixava la vista i va veure l’immens<br />
cometa amb la seva cua <strong>de</strong> llum cobrint el firmament. Després amb llàgrimes als ulls va tornar a<br />
mirar-se al germà que agonitzava i li va contestar:<br />
- És molt formós, germà.<br />
- Tenies raó Lenimar, la meva bogeria i imprudència han acabat amb mi i ara ho hauré <strong>de</strong> pagar.<br />
- Era jo el que vivia cec i sense veure la bellesa que m’envolta, germà. Sempre vares veure el que<br />
jo mai he pogut veure.<br />
Lenimar veia que la vida <strong>de</strong>l seu germà s’escapava i <strong>de</strong>sesperat li agafava la mà cada cop amb<br />
més força. I quan ja sentia que la mort s’apo<strong>de</strong>rava <strong>de</strong> Keskener va fer un acte <strong>de</strong>sesperat.<br />
Utilitzant els seus po<strong>de</strong>rs va fondre els seus cossos en un <strong>de</strong> sol, fent d’aquesta manera que les<br />
ànimes <strong>de</strong>ls dos germans compartissin un mateix cos, encara ferit però que <strong>de</strong> bon segur amb el<br />
temps es podria guarir.<br />
Quan això va passar, els dos germans varen <strong>de</strong>cidir marxar d’aquell lloc i viatjar per tot el cel per<br />
po<strong>de</strong>r conèixer totes les belleses que allí existeixen.<br />
I així va ser que els po<strong>de</strong>rs <strong>de</strong> Lenimar varen actuar altre cop i els va convertir en un formós<br />
cometa, com el que varen veure no feia pas gaire temps i varen començar a viatjar per tot el cel,<br />
veient totes les meravelles <strong>de</strong> l’univers.<br />
Passaren milers d’anys i els germans varen veure el que mai ningú ha vist i varen conèixer tot allò<br />
que la gent ni tan sols sospita que existeix fins que un dia arribaren a un món <strong>de</strong>solat i solitari. Era<br />
un lloc trist i res interessant hi havia, <strong>de</strong> manera que varen <strong>de</strong>cidir que no mereixia la pena quedarse<br />
allí més temps.<br />
Aleshores va ser quan Keskener va veure una petita taca vermella en un immens pla. Els dos<br />
forçaren la vista i aleshores varen veure que la taca en realitat era una formosa rosa vermella que<br />
vivia enmig <strong>de</strong> res. Van anar cap a ella per po<strong>de</strong>r-la veure millor i efectivament van veure que es<br />
tractava d’una rosa. No era una rosa corrent ja que era exuberant i plena <strong>de</strong> vida i d’una bellesa<br />
sense igual. Lenimar es va quedar captivat per la tenacitat amb què s’agafava al terra erm i la<br />
<strong>de</strong>terminació amb què el seu tall s’alçava cap al cel negre i fosc. Aquella rosa tenia unes ànsies <strong>de</strong><br />
vida com mai abans havia vist.<br />
Keskener se'n va enamorar perdudament per la seva bellesa i perquè en mirar-la se sentia com en<br />
un somni. Era sens dubte la cosa més maca que mai no havia vist. Molt més fins i tot que el<br />
cometa que una vegada gairebé acaba amb la seva vida.<br />
I així va passar que els dos germans varen <strong>de</strong>cidir <strong>de</strong> quedar-se amb la bella rosa per sempre i<br />
tornant-se a allunyar d’ella Lenimar va utilitzar altre cop la seva màgia per convertir-los en una<br />
brillant estrella que va omplir aquell món <strong>de</strong> llum. I amb la seva saviesa va fer escalfar el terra i<br />
evaporar l’aigua, i va crear els núvols i el vent. I aquest vent va dur els núvols a tots els racons <strong>de</strong>l<br />
planeta tornant l’aigua al terra en forma <strong>de</strong> pluja. I la pluja que queia a les planes va formar els<br />
mars i la que queia en els cims va formar la neu i els rius.<br />
I com Lenimar havia après finalment <strong>de</strong>l seu germà que <strong>de</strong>l món també s’ha <strong>de</strong> gaudir i no<br />
solament analitzar-lo i que també era bonic tenir somnis, va crear l’arc <strong>de</strong> Sant Martí just sobre on<br />
es troba la rosa perquè ella veiés tot l’amor que sentia per ella.<br />
Keskener va <strong>de</strong>manar al seu germà que durant la meitat <strong>de</strong>l dia pogués convertir-se en un disc<br />
lluminós per po<strong>de</strong>r il·luminar tènuement la formosa rosa i xiuxiuejar les coses boniques que sentia<br />
per ella. I com que també va aprendre <strong>de</strong> la serenitat i saviesa <strong>de</strong>l seu germà va crear les marees<br />
per fer que les aigües <strong>de</strong>ls mars es moguessin i mai es que<strong>de</strong>ssin estanca<strong>de</strong>s.
Molts segles <strong>de</strong>sprés, la vida va néixer en aquest món i es va omplir <strong>de</strong> plantes i animals i molt,<br />
molt temps <strong>de</strong>sprés varen aparèixer els Hogol. I encara avui, l’amor <strong>de</strong>ls dos germans per la rosa<br />
no s’ha extingit i cada matí apareix el germà Lenimar per escalfar-nos i omplir-nos <strong>de</strong> llum i vida,<br />
cedint més tard el seu lloc al germà Keskener que inunda el món amb la seva dèbil penombra que<br />
ens fa somiar i estimar-nos.<br />
I les nits que no po<strong>de</strong>m veure a Keskener en el cel es perquè els dos germans són amb la rosa<br />
roja, sigui on sigui, compartint en un sol cos l’amor que senten per ella.
Contes i llegen<strong>de</strong>s Tipologia textual: narració<br />
LES ALOGES DE BANYOLES<br />
Heus ací que a l'estany <strong>de</strong> Banyoles no hi viu només un drac, sinó també fa<strong>de</strong>s que viuen<br />
sempre a l'aigua, conegu<strong>de</strong>s com aloges o dones d'aigua. Aquestes fa<strong>de</strong>s viuen a les<br />
fonts i els estanys -i no només al <strong>de</strong> Banyoles - i normalment se les sol veure <strong>de</strong> nit ... tot i<br />
que veure-les pot tenir conseqüències meravelloses o horribles. I en aquesta història ho<br />
veurem:<br />
Temps era temps quan una velleta voltava <strong>de</strong> nit per l'estany, mentre la lluna il·luminava el<br />
camí. Però se'n va <strong>de</strong>sviar quan va veure una llum estranya vora l'aigua. Allà, amaga<strong>de</strong>s<br />
entre les bardisses i pedres, hi havia unes fa<strong>de</strong>s que teixien la seva roba màgica i<br />
meravellosa. La velleta, temerosa d'aquestes fa<strong>de</strong>s, s'intentà allunyar, però amb la<br />
<strong>de</strong>sgràcia que en girar-se va trencar un branquilló.<br />
Les aloges ho van sentir i varen sortir al seu encontre i no els va ser difícil ro<strong>de</strong>jar-la. I<br />
l'amenaçaren:<br />
“Velleta, ja que ens has vist i <strong>de</strong>storbat,<br />
a trenc d'alba la nostra roba hauràs rentat.<br />
Un present et darem, si en sortir el sol has acabat.<br />
Mil maleficis conjurarem, si la nit se t'ha escapat”.<br />
I la velleta, espantada, es va posar a rentar la roba. Renta que rentaràs, al cap d'una bona<br />
estona tota l'havia rentat. I les fa<strong>de</strong>s, juganeres, compliren la seva paraula.<br />
- Aquí tens una bossa amb un present, però no la miris fins arribar a casa!<br />
I la velleta així ho feu. En arribar, va obrir la bossa i va veure que hi havia un munt d'or.<br />
Al fer-se <strong>de</strong> dia, la velleta va sortir a mercat i va comprar moltes coses que necessitava. I<br />
quan, la seva millor amiga li va <strong>de</strong>manar per aquella nova fortuna, la velleta no se'n va<br />
po<strong>de</strong>r estar d'explicar-ho.<br />
La seva amiga, cobejosa, va tornar a casa corrents esperant que fos <strong>de</strong> nit. Les hores no<br />
li passaven, i mentrestant pensava que faria amb tot aquell or.<br />
Quan el sol era amagat i ben amagat, l'amiga va sortir <strong>de</strong> casa i va començar a donar la<br />
volta a l'estany, cercant les fa<strong>de</strong>s que tant d'or donaven. I caminant, caminant, heus ací<br />
que les va trobar. I poc dissimuladament, va fer un gran terrabastall.<br />
Les fa<strong>de</strong>s es van espantar, però al cap d'un moment es van recuperar i la van ro<strong>de</strong>jar, i tal<br />
com van fer amb l'altre velleta la nit anterior, li digueren:<br />
“Velleta, ja que ens has vist i <strong>de</strong>storbat,<br />
a trenc d'alba la nostra roba hauràs rentat.<br />
Un present et darem, si en sortir el sol has acabat.<br />
Mil maleficis conjurarem, si la nit se t'ha escapat”.
I ella, tota contenta, es va posar a rentar la roba. Va acabar prou d'hora i les fa<strong>de</strong>s,<br />
contentes, li feren el mateix present, i li digueren la mateixa advertència:<br />
- Aquí tens una bossa amb un present, però no la miris fins arribar a casa!<br />
I l'amiga es dirigir cap a casa. A mig camí però, la cobdícia va po<strong>de</strong>r amb ella i va mirar<br />
què hi havia a la bossa. I la seva sorpresa fou ben gran quan veié que només hi havia ...<br />
sègol!. Tota enrabiada, ben enfurismada, va obrir la bossa i la va llençar ben endins el<br />
bosc.<br />
En arribar a casa, però, tots els que hi havia es van quedar meravellats. La faldilla que<br />
duia era ben plena <strong>de</strong> pols d'or que brillava amb la llum <strong>de</strong>l foc. Després <strong>de</strong> recollir tota la<br />
pols que va po<strong>de</strong>r, la dona, comprenent el que havia fet, va córrer un altre cop al bosc,<br />
però no va saber trobar gens d'or i, preguntant a les fa<strong>de</strong>s, aquestes li digueren que el<br />
vent ho havia fet volar tot.<br />
I així fou com l'amiga va tornar a casa, igual <strong>de</strong> pobra, i sense voler saber res més <strong>de</strong> les<br />
fa<strong>de</strong>s <strong>de</strong> l'estany <strong>de</strong> Banyoles.
Relats escrits per nois i noies Tipologia textual: narració<br />
Manies<br />
Crec que les manies <strong>de</strong> <strong>de</strong>bò, així com les obsessions, són aquelles <strong>de</strong> les quals<br />
no en som conscients.<br />
Vaig arribar a aquesta conclusió ahir, estenent la roba al terrat <strong>de</strong> casa amb la<br />
mare. La sorpresa va ser meva quan, en acabar, vaig veure que als fils <strong>de</strong><br />
l'estenedor que havia omplert la mare, les pinces eren totes <strong>de</strong> diferents colors, uns<br />
pantalons podien tenir tres pinces i totes tres ser d'un color diferent. Ho vaig trobar<br />
horrorós. Va ser llavors que em vaig adonar que sóc una maniàtica. Ja era<br />
conscient que no tothom pretén que totes les pinces <strong>de</strong>l fil d'un estenedor siguin<br />
<strong>de</strong>l mateix color, però em pensava que era evi<strong>de</strong>nt que cada peça <strong>de</strong> roba havia <strong>de</strong><br />
tenir totes les pinces <strong>de</strong>l mateix color. Em va caure el món a sobre. Com quan vaig<br />
<strong>de</strong>scobrir que "els pros i els contres" no eren "els peròs i els contres".<br />
I em va fer pensar una bona estona. I vaig fer una llista <strong>de</strong> tot el que consi<strong>de</strong>ro<br />
manies. Però no us la posaré pas, que encara pensaríeu que tinc alguna malaltia<br />
mental. És llarga i estranya. Però si les poso per escrit suposo que <strong>de</strong>ixaran <strong>de</strong> ser<br />
manies, perquè ara en sóc conscient... Com amb una obsessió: el primer pas per<br />
<strong>de</strong>sobsessionar-te d'alguna cosa és admetre que estàs obsessionat. Però només<br />
és el primer pas eh? Que això no ho soluciona tot... Ja m'agradaria...<br />
El cas és que tinc por que això <strong>de</strong> les manies sigui genètic. El pare, <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong><br />
menjar-se un formatget, un bombó, un polvoró o qualsevol altre aliment que tingui<br />
paper d'embolicar, ha d'agafar el paper, allisar-lo i treure-li les arrugues i doblegarlo<br />
tant com sigui necessari perquè quedi en forma <strong>de</strong> quadrat, i a partir d'aquí el va<br />
fent petit i petit fis que ja no el pot doblegar més. El Guillem, el meu germà gran,<br />
també té la mania aquesta <strong>de</strong> les pinces <strong>de</strong>l mateix color. No sé si per ell tan sols<br />
és una manera <strong>de</strong> fer passar l'estona mentre estén la roba o si també s'ha convertit<br />
en una mania, perquè d'or<strong>de</strong>nat i endreçat, el Guillem n'és poc.<br />
En David, el més xic <strong>de</strong> casa, va pel mateix camí. Quan encara ni parlava tenia la<br />
mania d'arrenglerar tots els animalets <strong>de</strong> plàstic que tenia en fileres llarguíssimes<br />
que anaven <strong>de</strong> punta a punta <strong>de</strong>l menjadoret. Ara que és més gran<strong>de</strong>t fa coses<br />
que no s'explica ni ell, fa ganyotes i quan li pregunto per què les fa em respon "És<br />
que no ho sé, ho he <strong>de</strong> fer". Jo sé què vol dir, però la mare no ho entén. És com<br />
quan et pica el braç, o la cama, o darrere el genoll: t'has <strong>de</strong> rascar. Doncs ell, en<br />
aquell moment havia <strong>de</strong> prémer molt els ulls, o havia d'aixecar una cama o tancar<br />
el puny molt fort. Totes aquestes coses les fa ell, i no sap per què. A mi també em<br />
passa això, tot i que ara ho controlo més. De fet, en certa mesura ens passa una<br />
mica a tots, crec jo, que fem gestos sense ser massa conscients <strong>de</strong> per què els<br />
fem, però en el punt en què a mitja classe d'història <strong>de</strong>l món contemporani, tens la<br />
necessitat <strong>de</strong> donar-te un cop al genoll, i no només ho penses, sinó que ho fas,<br />
crec que es converteix en un problema, i <strong>de</strong>ls grossos, perquè ¿i si un dia tinc la<br />
necessitat <strong>de</strong> donar-me un cop al cap i caic inconscient, què? ¿I si un dia tinc la
necessitat d'estrènyer el puny molt i molt fort quan estic agafant els trossos d'un<br />
vidre trencat? I el pitjor, ¿i si no puc evitar fer-ho?<br />
Fa un temps creia que hi havia manies racionals i manies irracionals. No ens<br />
enganyem, totes són igual d'estúpi<strong>de</strong>s, però <strong>de</strong>pèn <strong>de</strong>l grau d'influència en la teva<br />
vida són més o menys perilloses. Hi ha hagut molts filòsofs que han intentat buscar<br />
què és allò que ens diferencia <strong>de</strong>ls animals: uns diuen que si la capacitat d'avorrirse,<br />
que si la intel·ligència, que si la manipulació... Jo crec que són les manies. Heu<br />
vist mai algun gos que, per entrar a la seva caseta, hagi <strong>de</strong> travessar el llindar tres<br />
vega<strong>de</strong>s? O algun ocell que hagi <strong>de</strong> fer tres saltirons i dos pius abans <strong>de</strong> menjar-se<br />
un cuc? O una rata que no es mengi el formatge si no ha estat embolicat amb<br />
paper film i guardat a la nevera un mínim <strong>de</strong> tres dies? No oi? Doncs això.<br />
Gisela Romaní
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
Paaam!<br />
Avui l’Eduard, com ha estat fent sis cops per setmana durant els darrers vint-i-cinc anys<br />
<strong>de</strong> la seva vida, s’ha assegut a la seva trista, metàl·lica i setantera taula que acumula pols<br />
a la rebotiga <strong>de</strong> l’oficina <strong>de</strong> Correus i Telègrafs on treballa. Ho ha fet a les vuit i dos<br />
minuts, <strong>de</strong>sprés d’haver entrat per la porta d’empleats, penjat la jaqueta al seu taquiller, i<br />
donat tres “Bon dia” als companys <strong>de</strong>l mostrador. S’hi ha trobat la diària pila <strong>de</strong> certificats<br />
retornats, l’ha col·locada a la banda esquerra <strong>de</strong> l’escriptori i, només aclucant un ull (té<br />
aquesta curiosa i inútil habilitat), ha calculat a quina velocitat haurà <strong>de</strong> treballar per acabar<br />
la feina exactament a les tres menys dos minuts. Després ha mirat el rònec calendari<br />
daurat que és penjat a la paret, girat la ro<strong>de</strong>ta <strong>de</strong>l datador, obert la capseta <strong>de</strong>l sucador <strong>de</strong><br />
tinta, mullat el segell, agafat el primer document <strong>de</strong> la pila amb la mà esquerra, aixecat el<br />
segell-datador amb la dreta i....Paaam !<br />
Paaam ! (Destinatari incorrecte) A l’Eduard no li agrada la, extremadament monòtona,<br />
feina que fa. Però, ja <strong>de</strong> ben petit, li van inculcar que val més tenir una feina avorrida però<br />
segura, que pardalets al cap i patiments a final <strong>de</strong> mes. De ben segur que si els seus<br />
difunts pares haguessin intuït que, vint-i-sis anys <strong>de</strong>sprés, la vida <strong>de</strong>l seu fill clarejaria<br />
menys que una bombeta <strong>de</strong> 40 watts, no l’haguessin empès a fer les oposicions <strong>de</strong><br />
funcionari <strong>de</strong> l’Estat.<br />
Paaam ! (Destinatari absent) L’Eduard no és casat ni té xicota. De fet, amb l’única dona<br />
amb qui intercanvia més <strong>de</strong> sis frases segui<strong>de</strong>s és amb la seva companya <strong>de</strong> feina<br />
Guadalupe. Fa temps, molt <strong>de</strong> temps, que està secretament enamorat <strong>de</strong>l flaire que<br />
<strong>de</strong>sprenen els seu cabells recollits en un monyo. Però la Guadalupe (la Gua<strong>de</strong> <strong>de</strong><br />
recepció), va acabar cansant-se <strong>de</strong> la timi<strong>de</strong>sa <strong>de</strong> l’Eduard i casant-se amb el carnisser<br />
<strong>de</strong>l barri que la rondava grollerament.<br />
Paaam ! (Destinatari <strong>de</strong>sconegut) L’Eduard, com la tieta <strong>de</strong>l Joan Manuel Serrat, només té<br />
els fills <strong>de</strong>ls seus germans. Se’ls estima molt i pensa fer-los hereus <strong>de</strong>l pis <strong>de</strong> l’Eixample<br />
on viu (o “on veu”...com passa la vida), <strong>de</strong>l pla d’estalvis i <strong>de</strong>ls àlbums <strong>de</strong> segells quan un<br />
càncer <strong>de</strong> pulmó, un autobús amb les pastilles <strong>de</strong> fre gasta<strong>de</strong>s o un tedi suïcida se’l<br />
endugui a un cel que, com que ni hi viu ni el veu, no es creu. Fa massa dissabtes solejats<br />
que en Nil i el Pol s’han fet grans i les cames <strong>de</strong> filferro <strong>de</strong> l’Eduard ja no li permeten<br />
jugar-hi a pilota. Fa massa “dies <strong>de</strong> la mona” que en Nil i el Pol s’han adonat que el tiet<br />
Edu no distingeix el Shin Chan <strong>de</strong>l Doraimon. Fa massa temps que, cada minut que passa<br />
amb ells, és menys Tiet Edu i més Oncle Eduard.<br />
Paaam ! (Adreça <strong>de</strong>sconeguda). L’Eduard gasta els matins <strong>de</strong> diumenge voltejant les<br />
para<strong>de</strong>s <strong>de</strong> segells <strong>de</strong>l Mercat <strong>de</strong> Sant Antoni i les tar<strong>de</strong>s planxant i or<strong>de</strong>nant les,<br />
acaba<strong>de</strong>s <strong>de</strong> comprar (o <strong>de</strong> canviar), estampes <strong>de</strong> països exòtics que mai no visitarà. Cap<br />
allà quarts <strong>de</strong> nou, <strong>de</strong>sa els àlbums curosament, es prepara el sopar (una truita a la<br />
francesa i una peça <strong>de</strong> fruita <strong>de</strong>l temps), endolla la ràdio i sent com el Carrusel Deportivo<br />
l’informa <strong>de</strong>ls resultats <strong>de</strong> la travessa i li recorda que, la setmana que <strong>de</strong>mà comença, ho<br />
tornarà a fer en dilluns laborable.<br />
Avui l’Eduard, com ha estat fent sis cops per setmana durant aquests darrers vint-i-cinc<br />
anys, anava a aixecar-se <strong>de</strong> la seva trista, metàl·lica i setantera taula que acumula pols a<br />
la rebotiga <strong>de</strong> l’oficina <strong>de</strong> Correus i Telègrafs on treballa. Ho anava a fer a les tres menys<br />
dos minuts, just abans <strong>de</strong> donar les tres “Bona tarda” als companys <strong>de</strong>l mostrador, <strong>de</strong><br />
331
posar-se la jaqueta i <strong>de</strong> sortir al carrer per la porta d’empleats. Però l’Eduard acaba<br />
d’adonar-se que ha estat segellant tots els certificats <strong>de</strong> la pila diària amb una data<br />
errònia. La durícia <strong>de</strong>l dit gros han provocat que tota la feina feta portés impresa una data<br />
<strong>de</strong> fa quinze anys. S’ha assegurat <strong>de</strong>l seu error mirant el rònec calendari daurat que és<br />
penjat a la paret i ha <strong>de</strong>sitjat amb força que, tot plegat (no només aquelles darreres<br />
hores), es tractés d’un llarguíssim malson <strong>de</strong>l qual, tard o d’hora, en <strong>de</strong>spertarà.<br />
Per aconseguir-ho, ha aclucat els dos ulls i ha somiat amb brevetat que era al llit flairant i<br />
acariciant els allargassats cabells <strong>de</strong> la Guadalupe i sentint les matineres rialles <strong>de</strong>ls<br />
cosins <strong>de</strong>l Nil i <strong>de</strong>l Pol. També ha imaginat que sí, que aquell dissabte al matí, també<br />
aniria a l’Oficina <strong>de</strong> Correus i Telègrafs, però que hi entraria per la porta <strong>de</strong>ls clients, que<br />
no penjaria la jaqueta, que no hi hauria cap “seu taquiller”, ni cap “seva trista, metàl•lica i<br />
setentera taula”, que només donaria un “Bon dia” i que ho faria a una altra “Gua<strong>de</strong> <strong>de</strong><br />
recepció” diferent, que li mostraria el seu D.N.I. i que, mentre esperaria que li portés el<br />
37è fascicle <strong>de</strong>l col•leccionable “Sellos <strong>de</strong>l mundo”, observaria com un altre Eduard<br />
estaria segellant els certificats retornats. Però, finalment, l’Eduard <strong>de</strong> veritat (el <strong>de</strong>ls ulls<br />
oberts, el <strong>de</strong> la món real) no ha tingut més remei que aixecar les humiteja<strong>de</strong>s parpelles i<br />
fer-se a la i<strong>de</strong>a que tot allò no era un malson sinó un simple error administratiu. Un simple<br />
error administratiu tant fàcil d’arreglar com impossible d’escapar...Paaam ! (data i vida<br />
errònies)<br />
Un relat <strong>de</strong> Toni Viadé i Moreno<br />
332
Relats d’autor Tipologia textual: narració<br />
RASPALL<br />
El dia que el “Turc”-un ca<strong>de</strong>ll <strong>de</strong> gos- es va menjar el barret <strong>de</strong>l senyor Sala, la senyora<br />
Sala va <strong>de</strong>cidir que allò ja ultrapassava tota mesura canina, que només una paciència <strong>de</strong><br />
sant podia haver tolerat que les coses arribessin fins allí. Per tant, reunida que fou la<br />
família i <strong>de</strong>manat el parer <strong>de</strong> cadascú, hom acordà que la noia casada <strong>de</strong>l jardiner es faria<br />
càrrec <strong>de</strong>l “Turc” i el tindria a casa seva.<br />
El nen Sala va tenir un disgust <strong>de</strong> mort. Li semblava que no trobaria la manera <strong>de</strong> portar<br />
més endavant la seva vida, que sense el gos tota cosa era fada i sense objecte. Passat el<br />
moment <strong>de</strong> les llàgrimes, el problema que se li va presentar era el <strong>de</strong> donar un <strong>de</strong>stí<br />
honorable a la quantitat d’afecte que l’absència <strong>de</strong>l “Turc” <strong>de</strong>ixava vacant. Va provar <strong>de</strong><br />
mirar-se amb uns altres ulls el canari <strong>de</strong> la seva tia, però podien fer-se tant poques<br />
combinacions realment diverti<strong>de</strong>s amb l’ocell que va veure <strong>de</strong> seguida que no passarien<br />
mai d’una superficial coneixença.<br />
Aleshores imaginà que el llum <strong>de</strong> peu <strong>de</strong> la biblioteca era un fi<strong>de</strong>l soldat que no tenia altra<br />
feina que servir-lo. Això li va donar la il·lusió, durant dues hores curtes, d’haver resolt el<br />
seu cas, però va comprovar que li quedava encara una terrible quantitat d’estimació<br />
perduda per tots els racons <strong>de</strong> la seva ànima. Provà d’establir una companyonia duradora<br />
amb una pilota <strong>de</strong> roba, amb un manyoc <strong>de</strong> cordill que, com a cordill, era únic en el seu<br />
tipus i, successivament, amb una baldufa americana, una herba nova <strong>de</strong>l jardí i una canya<br />
llarga que havia fet l’enveja <strong>de</strong> totes les seves amistats. I va adonar-se que tot el coratge<br />
que havia posat en joc per tal <strong>de</strong> superar la situació no li servia <strong>de</strong> res, que la diferència<br />
entre totes aquelles coses i un gos era tan gran que no era possible jugar a oblidar-la.<br />
Aleshores, va arribar al convenciment que li calia trobar un substitut <strong>de</strong> gos, quelcom que,<br />
sense que la memòria <strong>de</strong>l “Turc” en patís, pogués fer-ne semblança.<br />
Va recórrer la casa <strong>de</strong> dalt a baix, regirà tots els armaris i tots els calaixos i, finalment, en<br />
un racó <strong>de</strong> les golfes va trobar un gran raspall passat <strong>de</strong> moda, <strong>de</strong>finitivament ban<strong>de</strong>jat <strong>de</strong><br />
les necessitats <strong>de</strong> la família. Aclucant els ulls, va passar-li la mà plana per damunt <strong>de</strong>l pèl,<br />
i és ben <strong>de</strong> <strong>de</strong>bò que va fer-li l’efecte que acariciava el llom d’un gos. Per ésser una<br />
primera prova va resultar tan bona, que el nen Sala va creure que no li calia cercar més.<br />
Va lligar-lo amb un tros <strong>de</strong> cordill i al cap <strong>de</strong> cinc minuts escassos estava ben lluny <strong>de</strong><br />
creure que arrossegava un raspall, sinó que tenia el convenciment que “Raspall”, un gos<br />
<strong>de</strong> raça estranya, el seguia amunt i avall <strong>de</strong> casa seva.<br />
Al vespre, una mica cansat per la capacitat <strong>de</strong> seguiment <strong>de</strong>l seu nou amic, el nen va<br />
anar-se’n a dormir, i abans <strong>de</strong> ficar-se al llit lligà “Raspall” a la pota d’una cadira. Però<br />
encara no s’havia acotxat que ja un entendriment obligador el feia pensar en la<br />
manyaguesa <strong>de</strong> “Raspall” i en la seva docilitat per a adaptar-se a qualsevol mena <strong>de</strong> joc.<br />
Va fer-li una mica <strong>de</strong> mal el pensament que hauria <strong>de</strong> passar tota la nit fermat, dormint<br />
damunt la fredor <strong>de</strong> les rajoles, i, seguint un impuls indomable, saltà <strong>de</strong>l llit d’una revolada,<br />
alliberà “Raspall” <strong>de</strong> la seva lligadura i se l’emportà a dormir amb ell.<br />
I mireu si passen coses extraordinàries a vega<strong>de</strong>s, que molt abans d’adormir-se el nen va<br />
adonar-se que el raspall irradiava calor <strong>de</strong> vida, que es premia contra el seu cos cercant<br />
una carícia. Això, naturalment, li va semblar molt seriós, perquè una cosa és que hom<br />
jugui a convertir un raspall en un gos i una altra cosa ben diferent és que la transformació<br />
333
es produeixi <strong>de</strong> bo <strong>de</strong> veres. Va alçar-se, obrí el llum i comprovà esbalaït que el raspall,<br />
sense perdre gens ni mica la forma <strong>de</strong> raspall, es movia com un gos.<br />
Va saltar donant algunes voltes prop <strong>de</strong>l nen i <strong>de</strong>sprés va posar-se <strong>de</strong> panxa enlaire, per<br />
tal que l’amanyaguessin. Qualsevol que tingui notícia d’aquest prodigi es preguntarà que<br />
d’on podia treure potes per a caminar i panxa per a mostrar un raspall que seguís tenint<br />
forma <strong>de</strong> raspall. Però, vençuda la principal dificultat <strong>de</strong> donar-li vida, aquest <strong>de</strong>tall està<br />
tan <strong>de</strong>sproveït d’importància que ni val la pena d’amoïnar-s’hi.<br />
El nen va consi<strong>de</strong>rar-ho així i tot seguit va tenir el <strong>de</strong>sig d’anar a <strong>de</strong>spertar els seus pares i<br />
explicar-los el meravellós es<strong>de</strong>veniment. Però, assenyat com era, i coneixedor <strong>de</strong>ls<br />
miraments que un fill ha <strong>de</strong> tenir amb els seus pares, va <strong>de</strong>cidir esperar a l’en<strong>de</strong>mà.<br />
Queda ben entès, és clar, que no va po<strong>de</strong>r dormir en tota la nit, i <strong>de</strong> bon matí, quan va<br />
sentir que la seva mare ja feinejava, va anar-la a trobar amb “Raspall” sota el braç.<br />
-Mireu, mare –va dir-li-. He trobat un raspall que en realitat és un gos. Es belluga, coneix<br />
la meva veu i porta puces.<br />
La mare se’l va mirar sense <strong>de</strong>ixar la feina i li respongué:<br />
-No siguis beneit i llença aquesta andròmina. Ja ets gran i hauries <strong>de</strong> tenir més seny.<br />
El nen es va sentir ofès i va pensar una vegada més en l’aire <strong>de</strong> suficiència que tenen la<br />
gent gran i la seva manera absurda <strong>de</strong> viure. No digué res més, s’emportà “Raspall” a la<br />
seva habitació i pensà que, si no el volien creure, tot això que es perdrien.<br />
A l’hora <strong>de</strong> dinar la mare explicà, fent-ne burla, la <strong>de</strong>scoberta <strong>de</strong>l nen, i el pare va riure<br />
com si es tractés <strong>de</strong> la bajanada més gran <strong>de</strong> la terra. El nen no va replicar, perquè ja<br />
sabia que la justícia sempre s’obre camí, i esperava que, tard o d’hora tothom podria<br />
comprovar que hi ha coses que no fan riure tant com sembla.<br />
I mireu si anava poc errat que a la nit següent va <strong>de</strong>spertar-lo un clapit <strong>de</strong> “Raspall”. Va<br />
<strong>de</strong>svetllar-se i sentí soroll <strong>de</strong> baralla a la biblioteca i la veu <strong>de</strong>l seu pare <strong>de</strong>manant auxili.<br />
“Raspall” furgava la porta i tenia un rar neguit; el nen obrí, baixà les escales <strong>de</strong> puntetes i<br />
va veure el seu pare barallant-se amb un lladre que el dominava i estava a punt <strong>de</strong> badarli<br />
el cap amb un ferro <strong>de</strong> la xemeneia.<br />
-Busca’l, “Raspall”, mossega’l!<br />
“Raspall” va córrer com el vent, s’abraonà damunt <strong>de</strong>l lladre i va mossegar-li la canyella. I<br />
el lladre es va quedar tan sorprès per l’agressió d’aquella mena <strong>de</strong> cosa, que va rendir-se<br />
<strong>de</strong> seguida i fou lliurat a la policia lligat <strong>de</strong> peus i mans.<br />
Poc <strong>de</strong>sprés, la mare afirmava amb llàgrimes als ulls que mai més no dubtaria <strong>de</strong> la<br />
paraula <strong>de</strong>l seu fill, i el pare, passant la mà pel llom <strong>de</strong> “Raspall”, <strong>de</strong>ia:<br />
-Li farem una caseta al jardí, amb tot el confort <strong>de</strong> les darreres <strong>de</strong>scobertes. Damunt la<br />
porta, hi farem pintar unes lletres que diguin: “No és segur que ho sigui, però mereixeria<br />
ésser-ho”<br />
Pere Cal<strong>de</strong>rs (1981)<br />
334
Article d’opinió Tipologia textual: text argumentatiu<br />
Els nous murs <strong>de</strong> la vergonya<br />
El sistema econòmic <strong>de</strong>ls països rics necessita aquest exèrcit d'immigrants disposats a<br />
ocupar llocs laborals precaris, insegurs, esgotadors o insalubres que els obrers nadius no<br />
accepten.<br />
Nova onada <strong>de</strong> pasteres. Més ofegats. Més <strong>de</strong>tinguts, incloent-hi ara embarassa<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />
vuit mesos, com la <strong>de</strong> l'altre dia. Més <strong>de</strong>portats. Detinguts només en un dia 83 immigrants,<br />
20 d'aquests a l'interior d'un camió a la Jonquera.<br />
L'acci<strong>de</strong>nt <strong>de</strong> Figueres, el mes <strong>de</strong> març <strong>de</strong> l'any passat, d'un altre camió que transportava<br />
il·legals -<strong>de</strong>ls quals 11 van resultar morts- va revelar l'existència <strong>de</strong> xarxes organitza<strong>de</strong>s<br />
en territori espanyol que es <strong>de</strong>dicaven a transportar autèntics carregaments <strong>de</strong> carn<br />
humana viva. La recent sentència absolutòria <strong>de</strong>ls responsables d'aquell inci<strong>de</strong>nt va posar<br />
<strong>de</strong> manifest que el tràfic d'éssers humans no ha <strong>de</strong> ser necessàriament consi<strong>de</strong>rat un<br />
<strong>de</strong>licte a Espanya. Altres països presumptament civilitzats són escenari d'aquest mateix<br />
tipus <strong>de</strong> negocis basats en el tràfic clan<strong>de</strong>stí d'una humanitat a la qual es tracta més<br />
malament encara que al mateix bestiar. Pensem en el cas <strong>de</strong> la frontera entre els Estats<br />
Units i Mèxic, o en el que està passant a les costes adriàtiques italianes.<br />
No <strong>de</strong>ixa <strong>de</strong> tenir la seva gràcia. Els mateixos règims polítics que van clamar contra<br />
l'existència d'un mur a Berlín i d'un teló d'acer a Europa, concebuts per impedir que els<br />
ciutadans <strong>de</strong> països comunistes emigressin cap a Occi<strong>de</strong>nt, els mateixos <strong>de</strong>mòcrates que<br />
s'indignaven davant la imatge <strong>de</strong>ls boat people vietnamites o <strong>de</strong>ls balseros cubans,<br />
intentant <strong>de</strong>sesperadament guanyar la llibertat, són els que avui consi<strong>de</strong>ren pertinent i<br />
inevitable el manteniment <strong>de</strong> barreres tan tràgiques i injustes com aquelles, i pensa<strong>de</strong>s<br />
per al mateix: impedir el dret humà d'anar d'un lloc a l'altre. Els centenars d'immigrants<br />
que han <strong>de</strong>ixat la vida a les aigües <strong>de</strong> l'estret <strong>de</strong> Gibraltar són la prova <strong>de</strong> la culpa moral<br />
<strong>de</strong>ls que, <strong>de</strong>fensors acèrrims <strong>de</strong> la lliure circulació <strong>de</strong> capitals, s'oposen radicalment a<br />
l'exercici <strong>de</strong> la lliure circulació <strong>de</strong> persones.<br />
Tota la retòrica entorn <strong>de</strong> l'anomenat problema <strong>de</strong> la immigració a l'Europa industrialitzada<br />
s'aixeca sobre el fet d'escamotejar una dada fonamental. A saber, que els països rics són<br />
<strong>de</strong>mogràficament <strong>de</strong>ficitaris i que necessiten importar treballadors joves. Si l'immigrant ha<br />
vingut és perquè ha estat concitat a fer-ho.<br />
Per més que les argumentacions melodramàtiques que els mitjans <strong>de</strong> comunicació<br />
ofereixen <strong>de</strong> l'assumpte insisteixin que l'immigrant és un necessitat que s'ha mogut <strong>de</strong>l<br />
seu lloc per les condicions <strong>de</strong> vida miserables que patia, el cas és que un home o una<br />
dona joves no canvien <strong>de</strong> residència si no tenen una certa garantia <strong>de</strong> trobar feina al lloc<br />
on es dirigeixen. L'immigrant sap que hi ha feina, i per això hi va. Si no, no ho faria.<br />
El que tenim, a partir d'aquí, és que no és la gana, ni tampoc la pressió <strong>de</strong>mogràfica el<br />
que ha <strong>de</strong>senca<strong>de</strong>nat els processos migratoris en direcció a les ciutats <strong>de</strong>l món<br />
industrialitzat, sinó els interessos <strong>de</strong>l sistema productiu i <strong>de</strong> mercat d'aquest, sobretot pel<br />
que fa a la necessitat <strong>de</strong> mantenir un exèrcit <strong>de</strong> treballadors no especialitzats, que,<br />
menyspreats i temorosos, estarien disposats a ocupar llocs laborals precaris, insegurs,<br />
esgotadors o insalubres que els obrers nadius no accepten, així com a alimentar una<br />
economia informal i submergida cada vegada més estratègica. D'aquesta manera s'obté<br />
una població laboral que està caracteritzada per una inferioritat salarial absoluta, que amb<br />
prou feines si genera costos socials, amb una capacitat reivindicativa nul·la i amenaçada<br />
constantment no solament amb la pèrdua <strong>de</strong>l lloc <strong>de</strong> treball, sinó amb el retorn automàtic<br />
que aquesta sol implicar.<br />
335
Són aquestes necessitats <strong>de</strong> les estructures econòmiques <strong>de</strong>ls països rics el que també<br />
explica l'aparició d'un discurs político-jurídic que legitima que milers d'immigrants estiguin<br />
con<strong>de</strong>mnats a condicions <strong>de</strong> treball abusives i incertes, i vegin com les lleis d'estrangeria<br />
els neguen el dret d'es<strong>de</strong>venir ciutadans.<br />
Paral·lelament, la imaginació social, amb la col·laboració <strong>de</strong>ls mitjans <strong>de</strong> comunicació,<br />
associa <strong>de</strong> manera sistemàtica l'immigrant pobre amb tota mena <strong>de</strong> perills, que<br />
contribueixen a fer percebre aquesta persona com un in<strong>de</strong>sitjable: <strong>de</strong>linqüència, costums<br />
abominables, amenaces per a la integritat cultural <strong>de</strong>l país amfitrió, auge <strong>de</strong>l racisme. És<br />
molt significatiu que el Govern <strong>de</strong> Trevi -format pels ministres <strong>de</strong> Justícia i d'Interior <strong>de</strong>ls<br />
països <strong>de</strong> la Comunitat Europea- i els projectes d'instauració d'un espai jurídic i policial<br />
comú a Europa occi<strong>de</strong>ntal incloguin la immigració en el mateix àmbit <strong>de</strong> problemes que el<br />
narcotràfic o el terrorisme.<br />
D'aquesta manera, el sistema polític, l'ordre jurídic, la propaganda policial, la fantasia<br />
periodística i una opinió pública sempre àvida <strong>de</strong> culpables fàcils i clars embasten plegats<br />
una imatge <strong>de</strong> l'immigrant que no es correspon amb una realitat objectiva, que és una<br />
ficció. És d'aquesta ficció <strong>de</strong> la que parla la premsa, a la qual se li impe<strong>de</strong>ix l'entrada als<br />
bars, a la qual s'aborda al carrer per <strong>de</strong>manar-li la documentació, a la qual es <strong>de</strong>porta.<br />
Aquest ser imaginari oculta, això no obstant, un ésser social objectivament, algú que crea<br />
riquesa a baix preu, que té fills que pagaran impostos, algú <strong>de</strong> qui ja <strong>de</strong>pèn la prosperitat<br />
<strong>de</strong> la nostra societat.<br />
En altres paraules, el primer pas per po<strong>de</strong>r solucionar el problema <strong>de</strong> la immigració és el<br />
<strong>de</strong> reconèixer que no existeix: la immigració no és un problema, sinó una solució. Un cop<br />
acceptada aquesta veritat, es podrà aconseguir potser que els que presumeixen tant <strong>de</strong><br />
<strong>de</strong>fensors <strong>de</strong>ls drets humans en altres països siguin capaços d'aplicar-los <strong>de</strong> fronteres<br />
endins, <strong>de</strong> manera que ningú entre nosaltres vegi regatejat el seu dret a l'equitat davant la<br />
llei, a la feina, a l'asil, al reagrupament familiar, a la lliure circulació, o a veure's reconegut<br />
senzillament com el que és: un ésser humà, és a dir, un ésser lliure i igual.<br />
Manuel Delgado (Professor d'Antropologia a la Universitat <strong>de</strong> Barcelona),<br />
El Periódico <strong>de</strong> Catalunya, 6/8/1998.<br />
336
Article d’opinió Tipologia textual: text<br />
argumentatiu<br />
XIFRES IMPOSSIBLES<br />
Moltes pel·lícules fan gala d'un anumerisme exagerat. Són freqüents els errors<br />
amb xifres impossibles. Vet aquí uns quants exemples:<br />
"Dels 600.000 milions d'humans, per què em van elegir a mi?". Amb aquest<br />
comentari tan rotund, Harry S. Stamper (Bruce Willis) expressa la seva<br />
disconformitat per haver estat seleccionat per enfrontar-se a l'asteroi<strong>de</strong> que<br />
amenaça <strong>de</strong> <strong>de</strong>struir la Terra a la pel·lícula “Armageddon” (1998). Error <strong>de</strong><br />
traducció o frase <strong>de</strong>liberada per mostrar la incultura <strong>de</strong>l nostre heroi? O una<br />
mostra més d’anumerisme, terme encunyat pel matemàtic J. Allen Paulos, que<br />
<strong>de</strong>signa la incapacitat <strong>de</strong> moltes persones en el maneig <strong>de</strong> quantitats grans?<br />
Vegem altres exemples curiosos <strong>de</strong> l'ús irreflexiu <strong>de</strong> quantitats arbitràries per<br />
intentar revestir una seqüència amb un toc <strong>de</strong> realisme científic.<br />
A la comèdia “Mi novia es una extraterrestre” (1988), s'assaja un experiment<br />
per enviar un senyal electromagnètic a un punt <strong>de</strong> l'espai situat a 92 anys llum<br />
<strong>de</strong> la Terra. El responsable <strong>de</strong>l projecte, mentre contempla extasiat el cel<br />
estrellat, sorprèn a l'audiència amb l'afirmació: "Existeixen 200 milions<br />
d'estrelles a la nostra galàxia". Amb un comentari com aquest no resulta<br />
sorprenent que el Dr. Steve Mills acabi per ser expulsat <strong>de</strong>l projecte: el nombre<br />
d'estrelles <strong>de</strong> la Via Làctia s'estima entre 100.000 i 400.000 milions! No obstant,<br />
els extraterrestres que visiten la Terra no es que<strong>de</strong>n enrere.<br />
Al costat <strong>de</strong>l petit <strong>de</strong>tall que el senyal necessita 92 anys per aconseguir el seu<br />
objectiu, els eficients extraterrestres no tenen problemes per trobar tripulació -<br />
la suggerent Celeste -, llançar la nau i arribar ràpidament a la Terra (cosa que<br />
al film s'aconsegueix en un temps rècord: un dia!). Tampoc no tenen<br />
inconvenients per afirmar: "Tardarem 92 anys llum a tornar a casa". L'any llum<br />
es <strong>de</strong>fineix com a la distància recorreguda en un any per la llum, en el buit.<br />
Correspon així a una unitat <strong>de</strong> longitud, no <strong>de</strong> temps. I per si no n'hi hagués<br />
prou: "Venim d'un planeta a 92 anys llum d'aquí, just a dos sistemes solars <strong>de</strong>
distància". La distància típica entre sistemes solars és <strong>de</strong> pocs anys llum. La<br />
distància a l'estrella Alfa Centaure és <strong>de</strong> només 4,4 anys llum. Malgrat que no<br />
existeixen da<strong>de</strong>s observacionals <strong>de</strong>finitives, es creu que el nombre <strong>de</strong> sistemes<br />
planetaris a 92 anys llum <strong>de</strong> distància és bastant més gran que dos.<br />
O bé els insignes extraterrestres que ens visiten a la pel·lícula van una mica<br />
perduts per la galàxia, o intenten <strong>de</strong>liberadament amagar el seu lloc <strong>de</strong><br />
procedència.<br />
Posats a il·lustrar l'ús i abús <strong>de</strong> grans xifres, en A “matter of perspective”, un<br />
<strong>de</strong>ls episodis <strong>de</strong> la sèrie original <strong>de</strong> Star Trek, les naus no són alienes al<br />
característic brunzit que les acompanya en viatjar per l'espai buit. No obstant, el<br />
so requereix d'un mitjà <strong>de</strong> propagació i no es transmet per l'espai buit. Aquest<br />
fet ineludible no va inquietar els guionistes, que van armar les naus d'aquest<br />
episodi amb po<strong>de</strong>rosos i mortífers... emissors d'ones sonores !! Ones a les<br />
quals el guionista atorga una intensitat en <strong>de</strong>cibels <strong>de</strong> 18 elevat a la 12ª<br />
potència. L'escala <strong>de</strong> <strong>de</strong>cibels és una escala logarítmica <strong>de</strong> base 10. Què<br />
significa en <strong>de</strong>cibels 18 elevat a 12? La intensitat <strong>de</strong> l'ona equivaldria a 10<br />
elevat a 18, elevat a 12 (watts per metre quadrat, presumiblement). Una xifra<br />
incommensurable i inimaginable.<br />
J. José/ M.Moreno
Contes d’arreu <strong>de</strong>l món. País: Marroc<br />
ALI BABÀ<br />
Això passava en una vila <strong>de</strong> l'allunyada Pèrsia, quan el temps caminava a poc a poc, sense<br />
presses.<br />
Càssim i Alí Babà eren dos germans que acabaven <strong>de</strong> perdre el pare. El vell havia estat<br />
sempre tan pobre que només els va <strong>de</strong>ixar una miserable herència. Però Càssim <strong>de</strong> seguida va<br />
saber-se'n sortir i es va casar amb una dona rica, <strong>de</strong> manera que <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> quatre dies<br />
s'havia convertit en un <strong>de</strong>ls veïns més rics <strong>de</strong>l poble.<br />
En canvi, Alí Babà va casar-se amb una dona senzilla i amb l'herència <strong>de</strong>l pare només va po<strong>de</strong>r<br />
comprar-se un parell <strong>de</strong> rucs i una <strong>de</strong>stral per anar a fer llenya al bosc. Vet aquí que un dia,<br />
mentre era al bosc fent llenya, Alí Babà va sentir una mena <strong>de</strong> remor <strong>de</strong> cavalls que semblava<br />
arribar <strong>de</strong> lluny. Va alçar els ulls cap a l'horitzó i va <strong>de</strong>scobrir un núvol <strong>de</strong> pols que venia cap on<br />
ell estava treballant. Alí Babà es va a enfilar dalt d'un arbre. I sort en va tenir perquè a mida que<br />
el núvol i el soroll s'anaven acostant, Alí Babà va adonar-se que allò era una colla <strong>de</strong> lladres <strong>de</strong><br />
camí ral, armats fins a les <strong>de</strong>nts i amb poca cara <strong>de</strong> poc amics.<br />
Els lladres es van anar acostant, i en ser a sota l'arbre d'Alí Babà van <strong>de</strong>scavalcar i van lligar<br />
els cavalls al tronc. En acabat, van anar cap a una gran rocassa que hi havia allí a prop i el<br />
capità <strong>de</strong>ls lladregots va dir:<br />
- Sèsam, obre't!<br />
I la roca encantada es va obrir pel mig com si fos una porta. Aleshores, d'un a un, els bandolers<br />
van anar-hi entrant carregats amb el botí <strong>de</strong> l'últim robatori, i Alí Babà, <strong>de</strong>s <strong>de</strong> dalt <strong>de</strong> l'arbre, els<br />
anava comptant. Fins a quaranta va comptar-ne! Quan van ser tots quaranta a dins, la roca es<br />
va tancar un altre cop, i Alí Babà va continuar enfilat, mig mort <strong>de</strong> por.<br />
Al cap d'una estona, la roca es va tornar a obrir, amb un esgarrifós soroll. Els lladregots van<br />
anar sortint, amb les bosses bui<strong>de</strong>s, i van muntar a cavall, per arrencar a córrer bosc enllà,<br />
enmig d'un núvol <strong>de</strong> polseguera.<br />
Alí Babà no va gosar baixar <strong>de</strong> l'arbre, fins que no els va veure ben lluny, ben lluny. Però llavors<br />
sí, va baixar i va córrer a mirar <strong>de</strong> prop aquella estranya roca màgica.<br />
- Potser també s'obriria si ho digués jo, això <strong>de</strong> "Sèsam, obre't!" -va exclamar en veu alta. I al<br />
punt, la roca es va migpartir com una porta.<br />
Ospa! -va fer Alí Babà en adonar-se <strong>de</strong> les immenses riqueses que es veien a través <strong>de</strong> la roca<br />
oberta.<br />
Enlluernat va entrar a la cova per veure-les més bé, i, en ser dins, la roca es va tornar a tancar.<br />
De moment va espantar-se'n, però <strong>de</strong> seguida es va dir:<br />
- Ara rai, que sé com s'obre!<br />
I va començar a remenar aquells tresors impressionants que semblava que no s'havien<br />
d'acabar mai.<br />
- I si m'endugués alguna d'aquestes coses? -va pensar-. Els lladres ni se n'adonarien, i a<br />
nosaltres prou que ens ajudarien a viure més bé. Vinga!<br />
Alí Babà, doncs, va triar unes quantes d'aquelles meravelles i es va carregar al coll un sac <strong>de</strong><br />
mone<strong>de</strong>s d'or. Com sabia la fórmula màgica <strong>de</strong> la porta, va sortir a fora i va omplir les sàrries<br />
<strong>de</strong>ls seus ruquets, que pasturaven per allí a prop. En acabat, les va tapar amb una mica <strong>de</strong><br />
llenya, i cap a casa falta gent!<br />
En arribar a casa, va anar cap a la seva dona i li va dir:
- Vet aquí, dona meva, que se'ns han acabat els mal<strong>de</strong>caps.<br />
- I això com és?<br />
Alí Babà va obrir els sacs i va treure'n tot aquell bé <strong>de</strong> Déu <strong>de</strong> riqueses.<br />
- D'on ho has tret, això? -va <strong>de</strong>manar la dona, esfereïda.<br />
- No t'espantis, dona, que no ho he malaguanyat.<br />
I li va explicar, fil per randa, tota la història. Quan va haver acabat, van <strong>de</strong>cidir <strong>de</strong> comptar-ho i<br />
<strong>de</strong> guardar-ho ben amagat, en secret, perquè no ho sabessin els lladres.<br />
Però hi havia tanta moneda que van tenir por <strong>de</strong> <strong>de</strong>scomptar-se i van pensar que seria millor<br />
mesurar-ho amb una mesura <strong>de</strong> gra. I dit i fet, la dona va anar a casa <strong>de</strong> Càssim, que vivia<br />
costat per costat <strong>de</strong> casa d'ells, a manllevar una mesura a la seva cunyada.<br />
La dona <strong>de</strong> Càssim es va estranyar que a casa d'Alí Babà, tan pobres, tinguessin alguna cosa<br />
per mesurar. I, tafanera <strong>de</strong> mena, va voler saber <strong>de</strong> què es tractava: així, abans <strong>de</strong> <strong>de</strong>ixar la<br />
mesura la va ben untar amb llard.<br />
Amb aquella mesura, Alí Babà i la seva dona van comptar les seves riqueses, i van veure que<br />
tenien vint-i-quatre mesures d'or. Un cop feta la feina, la dona va tornar la mesura a la seva<br />
cunyada sense adonar-se que al cul <strong>de</strong> la mesura hi havia quedat una moneda d'or enganxada<br />
amb el greix.<br />
Quan la dona <strong>de</strong> Càssim va veure aquella moneda d'or al cul <strong>de</strong> la mesura es va quedar<br />
glaçada. Va córrer a trobar el seu marit i li va cridar:<br />
- Mira, Càssim, si n'ets <strong>de</strong> beneit! Resulta que Alí Babà es fa el pobre davant teu, i a l'hora <strong>de</strong> la<br />
veritat ell mesura els diners com si fossin blat, mentre tu, que te les dónes <strong>de</strong> ric, no en pots<br />
omplir ni dues mesures i mitja! No et fa vergonya, <strong>de</strong>sgraciat? Quina mena <strong>de</strong> ric ets tu, al seu<br />
costat?<br />
Tant va rondinar, que Càssim va acabar prometent que ho investigaria. Ll’en<strong>de</strong>mà mateix<br />
Càssim es va presentar a casa d'Alí Babà i va començar a burxar-lo:<br />
- Quina cara <strong>de</strong> salut que fas! Es nota que totes et ponen, eh? -va fer. Però Alí Babà,<br />
dissimulant, va contestar:<br />
- I ara!, Càssim, ja saps com anem <strong>de</strong> justos. Que vols riure't <strong>de</strong> nosaltres?<br />
- Au, vinga, germanet, no et facis el distret que ja sabem que comptes l'or per mesures. A mi ja<br />
m'ho pots dir, que sóc <strong>de</strong> casa.<br />
I Alí Babà, sentint-se atrapat, ho va contar tot al seu germà.<br />
- I on cau, aquesta cova meravellosa? -va preguntar Càssim, al final.<br />
- Val més que no ho sàpigues, Càssim. Em fa por que no et passi alguna <strong>de</strong>sgràcia, si els<br />
lladres t'hi troben.<br />
- Au, <strong>de</strong>ixa't <strong>de</strong> romanços. On és la cova?<br />
Alí Babà, que era bo com el pa tou, va acabar explicant-li on queia.<br />
A Càssim li va faltar temps per anar-se-n'hi amb totes les mules que tenia.<br />
En arribar davant la cova, Càssim va pronunciar les paraules màgiques, i la roca es va obrir.<br />
Corrents, va entrar-hi com un esbojarrat, sense adonar-se que la porta es tornava a tancar<br />
darrera seu. Davant aquella meravella d'or, <strong>de</strong> plata, <strong>de</strong> pedres precioses, Càssim va perdre el<br />
nord. Anava d'un cantó a l'altre, i tot li feia peça. S'ho hauria emportat tot.
- Avui m'enduré el que pugui, i <strong>de</strong>mà tornaré a venir.<br />
Així, doncs, va carregar tants sacs com va po<strong>de</strong>r i va anar per sortir. Però la porta era tancada:<br />
calia tornar a dir la fórmula. Ara bé, amb l'entusiasme <strong>de</strong> la <strong>de</strong>scoberta, Càssim havia oblidat<br />
<strong>de</strong>l tot les paraules correctes. Va dir:<br />
- Blat, obre la porta. I la porta com si res.<br />
- Ordi, obre la porta!<br />
I la porta com si sentís ploure.<br />
- Arròs, obre la porta!<br />
I la porta com si fos una paret.<br />
No hi havia manera <strong>de</strong> recordar-se'n. Càssim es va adonar <strong>de</strong>l perill que corria, i va arrencar a<br />
plorar <strong>de</strong> pànic.<br />
Si em troben els lladres, estic perdut!<br />
Tanmateix, com que la fórmula no sortia, es va <strong>de</strong>terminar a esperar-se darrere la porta per<br />
po<strong>de</strong>r fugir així que algú l'obrís.<br />
Després d'una estona llarga va sentir soroll fora: els bandolers tornaven a la cova! Càssim es<br />
va preparar per escapolir-se corrents i, així, tan bon punt es va obrir la roca, va sortir esperitat<br />
com un coet. Al principi, va po<strong>de</strong>r esquivar els set primers lladregots, però darrera n'hi havia<br />
trenta-tres més, ferotges com salvatgines, i el van caçar com si fos un ocellet.<br />
- Així, tu ets qui ens robaves, oi? -va fer el capità <strong>de</strong>ls lladres.- Doncs te'n penediràs! -i d'un sol<br />
cop d'espasa li va traspassar el cor. A continuació, van agafar el cos <strong>de</strong> Càssim i el van penjar<br />
a l'entrada <strong>de</strong> la cova, per la part <strong>de</strong> dins, amb la intenció d'espantar qualsevol altre possible<br />
xafar<strong>de</strong>r.<br />
I un cop feta la feina, van arrencar a córrer bosc enllà, amb les mules <strong>de</strong> Càssim i tot.<br />
Mentrestant, a la vila, la dona passava ànsia <strong>de</strong> veure que Càssim no tornava. Es va esperar<br />
fins a mitja tarda i llavors, inquietada, va anar-ho a dir a Alí Babà. El pobre Alí Babà <strong>de</strong> seguida<br />
va pensar en una <strong>de</strong>sgràcia i, sense rumiar-s'ho ni una mica, va marxar amb els seus ruquets<br />
cap a la cova. En arribar-hi, el sol ja s'havia post, però encara quedava la claror <strong>de</strong>l capvespre.<br />
Va dir la fórmula i la roca es va obrir: el cos <strong>de</strong> Càssim penjava esgarrifosament davant els ulls<br />
d'Alí Babà. El pobre Alí Babà va fer el cor fort i va <strong>de</strong>spenjar el seu germà. Però abans <strong>de</strong><br />
carregar-lo al cim d'un <strong>de</strong>ls rucs, va tornar a omplir les sàrries d'or.<br />
Va arribar a la vila que ja era negra nit, i gràcies a això, va po<strong>de</strong>r arribar a casa sense que el<br />
veiés ningú. La dona <strong>de</strong> Càssim, en veure el cos <strong>de</strong>l seu home, es va <strong>de</strong>sfer en plors. Alí Babà<br />
no sabia què fer per consolar-la, i al final li va dir:<br />
- Mira, ara ja no hi ha res a fer. Més val que mirem <strong>de</strong> sortir-nos-en tan bé com puguem. I si<br />
vols, tirarem a terra la paret que ens separa i viurem tots junts.<br />
A la pobra vídua va venir-hi bé, però encara va <strong>de</strong>manar:<br />
- I què farem <strong>de</strong>l cos <strong>de</strong> Càssim?<br />
- Tu no t'hi amoïnis. D'això se n'encarregarà la teva esclava Marxana, que és llesta com una<br />
mostela.<br />
De manera que va encarregar aquesta feina a Marxana. La noia, que era <strong>de</strong> veritat molt viva,<br />
va anar a la farmàcia a <strong>de</strong>manar me<strong>de</strong>cines, dient que el seu amo es trobava molt malament. I
l'en<strong>de</strong>mà va tornar-hi a <strong>de</strong>manar-ne més, com si l'amo estigués molt greu. Tota la vila ja sabia<br />
que el pobre Càssim estava molt malalt. L'en<strong>de</strong>mà següent, Marxana va fer córrer la notícia<br />
que Càssim havia mort. Gràcies a la llestesa <strong>de</strong> la noia tot el poble es va pensar que Càssim<br />
havia mort <strong>de</strong> malaltia. Ningú no sospitava que hagués estat assassinat. I així, doncs, l'en<strong>de</strong>mà<br />
el van enterrar enmig <strong>de</strong> tota la tristesa <strong>de</strong>l poble.<br />
Mentrestant, la casa d'Alí Babà i la <strong>de</strong>l seu difunt germà s'havien convertit en una <strong>de</strong> sola.<br />
Vivien plegats i vivien bé. Els lladres, pel seu cantó, s'havien adonat <strong>de</strong> la <strong>de</strong>saparició <strong>de</strong>l cos<br />
<strong>de</strong> Càssim.<br />
- Això vol dir que hi ha algú més que coneix el nostre secret, i vol dir que l'hem <strong>de</strong> trobar sigui<br />
com sigui! -va fer el capità <strong>de</strong> la colla, enfurismat.<br />
Ell mateix s'encarregaria <strong>de</strong> trobar-lo. Va disfressar-se <strong>de</strong> marxant i va anar cap al mercat <strong>de</strong> la<br />
vila. Calia saber si hi havia algú que s'hagués fet ric <strong>de</strong> cop i volta, o si algú havia mort tot<br />
d'una. Ja se sap que a mercat hi ha sempre molts xerraires, i el bandoler, que era un murri, els<br />
va saber trobar i els va saber estirar la llengua. El mateix dia ja sabia el que volia saber. Va<br />
tornar-se'n cap a la cova, on l'esperaven els altres trenta-nou, i van començar a rumiar un pla<br />
<strong>de</strong> venjança.<br />
Al cap d'una setmana justa, ja ho tenien tot a punt.<br />
Un dia, doncs, a l'hora <strong>de</strong>l capvespre, va arribar a la vila un marxant amb vint mules, carregada<br />
cadascuna amb dos barrils d'oli. El marxant va anar travessant el poble fins que va ser davant<br />
<strong>de</strong> la casa d'Alí Babà. Allí va aturar-se i va trucar. Va <strong>de</strong>manar per l'amo i Alí Babà va sortir.<br />
- Seríeu tan amable <strong>de</strong> donar-me hostalatge per aquesta nit? Acabo d'arribar i em trobo que<br />
tots els hostals són plens. Demà mateix aniré a vendre l'oli al mercat i marxaré. No us<br />
<strong>de</strong>storbaré gaire.<br />
Alí Babà li va donar hostalatge amb molt <strong>de</strong> gust. Van baixar els quaranta barrils al celler, van<br />
dur les vint mules a l'estable i van convidar el marxant a sopar. Però abans <strong>de</strong> pujar a la casa el<br />
marxant va voler acabar d'arreglar els barrils i es va quedar sol al celler. Aleshores va tustar un<br />
barril i en va sortir la veu d'un <strong>de</strong>ls lladres. Tots els barrils amagaven un lladre amb un ganivet a<br />
la mà! És a dir, tots menys un, que era l'únic ple d'oli.<br />
- Ja és hora? -va preguntar el lladre.<br />
- No encara -va explicar el capità.- Ja us vindré a avisar. Però estigueu tots a punt i no us<br />
adormiu.<br />
El capità va pujar cap a sopar.<br />
Mentrestant, a la cuina, Marxana estava fent el sopar per a tothom. Però quan anava a fregir el<br />
segon plat es va trobar sense ni una gota d'oli.<br />
- Això rai! -va pensar.- Avui en tenim el celler ple!<br />
I va baixar al celler a agafar una mica <strong>de</strong> l'oli <strong>de</strong>l marxant per acabar el sopar. Ara bé, en sentir<br />
soroll <strong>de</strong> passos, els lladregots es van pensar que <strong>de</strong>via ser el capità que els venia a avisar, i el<br />
primer lladre va <strong>de</strong>manar, <strong>de</strong> dins el barril estant:<br />
- Ja és hora?<br />
Marxana es va quedar glaçada. Però era eixerida com una espurna, va reaccionar <strong>de</strong> seguida i<br />
va comprendre el que passava. Va contestar, doncs, en veu baixa:<br />
- No, no encara.<br />
Aleshores va anar tustant barril per barril i donant la mateixa resposta. Fins que va arribar al<br />
barril ple d'oli i se'l va endur, tot rodolant. Un cop a la cuina, va acabar el sopar, i <strong>de</strong>sprés va<br />
omplir una grossa cal<strong>de</strong>ra amb l'oli <strong>de</strong>l barril i el va posar a bullir. Quan l'oli va ser bullent, va
tornar a baixar al celler amb la cal<strong>de</strong>ra i va anar-la buidant una mica a cada barril, <strong>de</strong> manera<br />
que els lladres, <strong>de</strong>sprevinguts, anaven quedant rostits un a un. Tots trenta-nou!<br />
En acabat, Marxana es va amagar per veure què faria el capità.<br />
Quan tothom era a dormir, el capità va baixar <strong>de</strong> puntetes i va tustar els barrils. Però veient que<br />
no contestaven, es va imaginar que s'havien adormit i els va <strong>de</strong>stapar. I llavors se'ls va trobar<br />
tots trenta-nou cuits com un ou ferrat! Desesperat, va fugir corrents d'aquella casa maleïda.<br />
Marxana va sortir <strong>de</strong>l seu amagatall i se'n va anar a dormir tota tranquil·la. L'en<strong>de</strong>mà ho va<br />
explicar tot a Alí Babà, que es va quedar <strong>de</strong> pedra. L'home, agraït, va omplir Marxana<br />
d'abraça<strong>de</strong>s. Aquell dia van fer festa grossa.<br />
Però el capità <strong>de</strong> lladres encara era viu no estava gens disposat a oblidar les fetes d'Alí Babà.<br />
De manera que al cap <strong>de</strong> dos mesos, quan ja tothom s'havia tranquil·litzat, va tornar a la vila.<br />
S'havia afaitat la barba i el bigoti, i ja no s'assemblava gens al marxant d'oli.<br />
Aquesta vegada el capità va venir carregat <strong>de</strong> tresors <strong>de</strong> la cova. Va comprar una gran casa a<br />
la vila i s'hi va quedar a viure com un gran senyor. Amb el temps, el murri va anar-se guanyant<br />
l'amistat <strong>de</strong>ls veïns, que es creien molt honorats <strong>de</strong> convidar-lo a sopar i <strong>de</strong> tenir-lo entre ells.<br />
Al cap <strong>de</strong> pocs mesos, tothom havia convidat el gran senyor. Tothom, tret d'Alí Babà. Fins que<br />
també Alí Babà es va creure amb l'obligació <strong>de</strong> ser cortès i hospitalari amb el nou veí. I, doncs,<br />
un dia el van convidar a sopar.<br />
Es van asseure a taula i van començar a enraonar amistosament. Fins que va arribar el sopar.<br />
En entrar amb el menjar, Marxana va reconèixer immediatament la mirada <strong>de</strong>l capità <strong>de</strong> lladres,<br />
i es va esgarrifar. Fins i tot va semblar-li veure el pom d'un punyal traient el cap per entre la<br />
roba <strong>de</strong>l convidat. Però ella com si no hagués vist res, va continuar servint el sopar.<br />
A l'hora <strong>de</strong> les postres, però, es va vestir amb les millors robes que hi havia a la casa i va entrar<br />
al menjador disposada a ballar una dansa en honor <strong>de</strong>l convidat il·lustre.<br />
- Has tingut una i<strong>de</strong>a esplèndida, Marxana! -la va felicitar Alí Babà.<br />
I la noia va començar la dansa. Girava per tota la sala, i ara s'acostava a Alí Babà, ara al capità<br />
<strong>de</strong> lladres, com si tot fos cosa <strong>de</strong> la dansa. Una <strong>de</strong> les vega<strong>de</strong>s que s'acostava al convidat, va<br />
fer veure que li volia fer una festa, però la ballarina duia un ganivet sota la roba i per comptes<br />
d'una festa li va enfonsar el ganivet al coll.<br />
Què has fet, <strong>de</strong>sgraciada? -va cridar Alí Babà, esfereït.<br />
Però la noia no el va <strong>de</strong>ixar acabar i li va fer reconèixer la cara <strong>de</strong>l bandoler. Quan Alí Babà es<br />
va adonar <strong>de</strong>l perill que havia corregut, es va adreçar a Marxana i va dir-li:<br />
- Marxana, has salvat dos cops aquesta casa. Sense tu no hi seríem pas. És just, doncs, que<br />
en siguis tan mestressa com jo mateix.<br />
I a partir d'aquell dia, Marxana va ser tan mestressa <strong>de</strong> la casa com el mateix Alí Babà.<br />
Saïd Ghoulabzouri
Contes d’autor<br />
EL JUTGE JUST<br />
Un rei d’Algèria que es <strong>de</strong>ia Bauakas, volia saber si era cert el que havia sentit dir<br />
sobre un jutge que vivia en una <strong>de</strong> les seves ciutats, i que era capaç <strong>de</strong> discernir la<br />
veritat en un moment, sense <strong>de</strong>ixar-se enredar per cap bergant. Bauakas es va vestir<br />
com si fos un marxant i se’n va anar a cavall cap a la ciutat on vivia el jutge.<br />
Quan va entrar-hi, un captaire esguerrat se li va acostar i li va <strong>de</strong>manar una caritat.<br />
Bauakas li va donar diners i, quan ja se n’anava, el captaire se li va arrapar al vestit.<br />
Què vols ara? – va preguntar –li el rei-. No t’he donat diners?<br />
M’has fet una caritat –va dir el captaire- ara fes-me un favor. Deixa’m venir amb tu a<br />
cavall fins a la plaça major, que, si no, els cavalls i els camells em trepitgen.<br />
Bauakas el va <strong>de</strong>ixar seure darrere seu sobre el cavall, i el va portar fins la plaça<br />
major. Allà es va aturar perquè baixés, però el captaire es va negar a <strong>de</strong>smuntar.<br />
Ja hem arribat a la plaça. Que no baixes? –va preguntar-li Bauakas.<br />
Per què hauria <strong>de</strong> fer-ho? -va contestar el captaire. Aquest cavall és meu. Si no me’l<br />
vols tornar, haurem d’anar a veure el jutge.<br />
Sentint com es barallaven, la gent es va reunir al seu voltant, cridant:<br />
- Aneu a trobar el jutge! Ell us ho <strong>de</strong>cidirà!<br />
Bauakas i el captaire així ho van fer. Com que al jutjat hihavia diversa gent, el jutge els<br />
atenia per torn. Abans que els toqués a ells, Bauakas i el captaire van sentir un lletrat i<br />
un pagès. Hi havia anat a causa d’una dona: el pagès <strong>de</strong>ia que era la seva muller, i el<br />
lletrat que era la seva. El jutge se’ls va escoltar tots dos, va callar un moment i<br />
aleshores va dir:<br />
- Que la dona es quedi aquí amb mi, i vosaltres torneu <strong>de</strong>mà.<br />
Quan se’n van haver anat, un carnisser i un tractant d’oli es van presentar davant <strong>de</strong>l<br />
jutge. El carnisser anava tot cobert <strong>de</strong> sans, i el tractant d’oli, d’oli. El carnisser portava<br />
uns diners a la mà i el tractant d’oli la hi tenia agafada.<br />
Estava comprant oli a aquest home – va dir el carnisser-, i quan em treia el<br />
portamone<strong>de</strong>s per tal <strong>de</strong> pagar-l’hi, m’ha agafat la mà i ha intentat <strong>de</strong> prendre’m tots<br />
els diners. Per això us hem vingut a veure així, jo agafant el portamone<strong>de</strong>s i ell<br />
agafant-me la m`pa. Però els diners són meus i ell és un lladre.<br />
Aleshores va parlar el tractant d’oli:<br />
Això no és veritat – va dir. El carnisser m’ha vingut a comprar oli, i quan jo li n’he<br />
vessat una gerra, m’ha <strong>de</strong>manat que li <strong>de</strong>scanviés una moneda d’or. Quan jo m’he tret<br />
els diners i els he posat sobre el banc, ell els ha agafats i ha intentat d’escapar-se. Jo li<br />
he agafat la mà, com po<strong>de</strong>u veure, i l’he portat aquí davant vostre.<br />
El jutge es va quedar callat un moment i aleshores va dir:<br />
- Deixeu-me els diners aquí i torneu <strong>de</strong>mà.
Quan els va tocar el torn, Bauakas va explicar què havia passat. El jutge se’l va<br />
escoltar i aleshores va <strong>de</strong>manar al captaire que parlés ell.<br />
Tot això que us ha dit no és cert –va dir el captaire. Ell s’estava assegut a terra, i quan<br />
jo entrava a la ciutat, m’ha <strong>de</strong>manat si podia muntar-lo a cavall amb mi. L’he assegut<br />
darrera meu sobre el cavall i l’he portat fins on ell volia anar. Però, quan hi he, arribat,<br />
s’ha negat a baixar i m’ha dit que el cavall era seu, la qual cosa no és certa.<br />
El jutge va pensar un moment i <strong>de</strong>sprés va dir:<br />
- Deixeu el cavall aquí i torneu <strong>de</strong>mà.<br />
L’en<strong>de</strong>mà es va reunir molta gent al jutjat per tal d’escoltar les sentències <strong>de</strong>l jutge.<br />
Primer van passar el lletrat i el pagès.<br />
- Emporta’t la teva muller - va dir el jutge al lletrat-, i doneu cinquanta cops <strong>de</strong> fuet al<br />
pagès.<br />
Aleshores el jutge va cridar al carnisser .<br />
-Els diners són teus –va dir-li. I, assenyalant el tractant d’oli, va dir:<br />
-Doneu-li cinquanta cops <strong>de</strong> fuet. Aleshores va cridar Bauakas i el captaire.<br />
- Series capaç <strong>de</strong> reconèixer el teu cavall enmig <strong>de</strong> vint més? –va preguntar a<br />
Bauakas.<br />
-I tant –va respondre-li.<br />
I tu? – va preguntar al captaire.<br />
I tant, - va contestar el captaire.<br />
Vine amb mi –va dir el jutge a Bauakas.<br />
I se’n varen anar a l’estable. Bauakas va reconèixer <strong>de</strong> seguida el seu cavall entremig<br />
<strong>de</strong>ls altres vint. Aleshores el jutge va fer venir el captaire i li va <strong>de</strong>manar que li indiqués<br />
quin era el seu cavall, el captaire el va reconèixer i el va assenyalar.<br />
Llavors el jutge va tornar al seu seient.<br />
Agafa el cavall, que és teu –va dir a Bauakas. I doneu cinquanta cops <strong>de</strong> fuet al<br />
captaire.<br />
Quan el jutge va marxar <strong>de</strong>l jutjat per anar-se’n cap a casa seva, Bauakas el va seguir.<br />
Què vols? – va preguntar-li el jutge-, que no t’ha satisfet la meva sentència?<br />
Sí que m’ha satisfet –va contestar Bauakas. Però m’agradaria <strong>de</strong> saber com us ho heu<br />
fet per a <strong>de</strong>scobrir que la dona er la muller <strong>de</strong>l lletrat, que els diners eren <strong>de</strong>l carnisser,<br />
i que el cavall era meu i no <strong>de</strong>l captaire.<br />
De la següent manera: aquest matí he fet cridar la dona i li he dir: «Omple’m el tinter,<br />
si et plau.» Ella l’ha agafat, l’ha rentat <strong>de</strong> pressa i bé, i l’ha omplert <strong>de</strong> tinta; era per tant<br />
una cosa que estava acostumada a fer. Si hagués estat la muller <strong>de</strong>l pagès, no ho
hauria sabut fer. Això m’ha <strong>de</strong>mostrat que el lletrat <strong>de</strong>ia la veritat. Quant els diners, ahir<br />
els vaig posar en un vas ple d’aigua, i aquest matí l’he anat a mirar per veure si havia<br />
pujat gens d’oli a la superfície. Si els diners haguessin estat <strong>de</strong>l tractant d’oli, haurien<br />
estat untats d’oli <strong>de</strong> les seves mans. Però no n’hi havia ens; per tant, qui <strong>de</strong>ia la veritat<br />
era el carnisser. Saber <strong>de</strong> qui era el cavall ha estat un xic més difícil. El captaire l’ha<br />
reconegut enmig <strong>de</strong> vint d’altres, com ho has fet tu. Tanmateix no us he pas portat a<br />
l’estable per veure qui <strong>de</strong> vosaltres reconeixia el cavall, sinó a qui <strong>de</strong> vosaltres el cavall<br />
reconeixia. Quan tu t’hi has acostat, ha girat el cap i ha acostat el coll cap a tu; però,<br />
quan s’hi ha acostat el captaire, ha aixecat una pota i ha tirat les orelles enrere. He<br />
reconegut, per tant, que tu eres el veritable mo <strong>de</strong>l cavall.<br />
Aleshores Bauakas va dir al jutge:<br />
Jo no sóc cap marxant, sinó el reu Bauakas. Vaig venir aqyuí per comprovar si era cert<br />
el que <strong>de</strong>ien <strong>de</strong> tu. I ara he vist qeu ets un jutge just. Demana’m el que vulkguis, que<br />
t’ho concediré com a recompensa.<br />
LLEÓ TOLSTOI.<br />
Contes i faules.
Contes d’autor<br />
EL BARBUDÍSSIM REI DE FES<br />
Havien navegat una jornada, quan a posta <strong>de</strong> sol divisaren al lluny dues galeres. El còmit posà<br />
molt mala cara, perquè reconegués que eren <strong>de</strong> Fes.<br />
- I ara a Fes tenen per rei un foraster, cristià renegat, que s’ha alçat amb la corona<br />
Per traïció i sorpresa. Ha armat corsaris que fan la guerra sense treva als navilis turcs; <strong>de</strong><br />
manera que aparellem-nos a la batalla.<br />
Una <strong>de</strong> les naus tragué el faró tres vega<strong>de</strong>s; i fet aquest senyal les dues viraren cap a la galera<br />
turca, esforçant les veles tant com podien a la mitjana i el trinquet. En poca estona envestiren la<br />
galera. El combat era fort. Els turcs amb els fonèvols llançaven grosses pedres; pedra que<br />
tocava un home el feia caure mort per ben armat que estigués. Els <strong>de</strong> Fes s’hi tornaven<br />
disparant les bombar<strong>de</strong>s; duien també moltes ballestes, i <strong>de</strong> la pluja <strong>de</strong> sagetes que aviaven hi<br />
hagueren molts nafrats.<br />
No podia fugir la galera turca; tenia una nau a cada banda, que li tallaven tota retirada.<br />
El còmit manà llançar el rampagolls perquè la galera tingués fort, ja no se’n podia anar encara<br />
que volgués, Tan aviat com un <strong>de</strong>ls seus homes era mort o nafrat, el <strong>de</strong>sarmava i donava el<br />
seu arnés a un altre que ocupava el seu lloc. Des <strong>de</strong> la gàbia llançaven grans barres <strong>de</strong> ferro a<br />
les naus enemigues, i sacs <strong>de</strong> calç per cegar-los la vista, com també oli i pega bullent amb<br />
grosses cal<strong>de</strong>res.<br />
Però els <strong>de</strong> Fes eren braus; anaven armats d’arnesos blancs, cuirasses i bacinets, i per unes<br />
llargues post que havien posat <strong>de</strong> coberta a coberta començaven a passar, malgrat que molts<br />
queien a l’aigua malferits.<br />
Molta va ser la gent que d’una part i l’altra morí; i tantes eren les llances trenca<strong>de</strong>s i els<br />
pavesos, dards i fletxes i passadors, que els cossos morts que a la mar llançaven no es podien<br />
afonar davall <strong>de</strong> l’aigua. Finalment els turcs s’hagueren <strong>de</strong> rendir, i els corsaris se’ls<br />
endugueren a remolc cap a la ciutat <strong>de</strong> Fes, on quan arribaven ja era nit negra.<br />
Tots els tripulant <strong>de</strong> la nau turca, i entre ells Tirant i Plaer<strong>de</strong>mavida, varen ser tancats en una<br />
fortalesa on hi havia molts altres captius. Un d’aquests, el més antic, explicà als arribats els<br />
usos d’aquell reialme.<br />
-He <strong>de</strong> saber –digué- que el nou rei <strong>de</strong> Fes té per costum fer-se dur cada matí a palau els<br />
presoners que arriben en els seus navilis, i els <strong>de</strong>mana notícia d’un tal Tirant el Blanc i una<br />
donzella anomenada Plaer<strong>de</strong>mavida.<br />
-Perduts estem- digués aquesta a en Tirant-, ja que si tant ens busca, <strong>de</strong>u ser per ànim <strong>de</strong><br />
venjança, per algun greuge que <strong>de</strong> nosaltres tindrà.<br />
L’en<strong>de</strong>mà, essent <strong>de</strong> dia, els corsaris van dur-los a la presència <strong>de</strong>l rei. Portava aquest rei una<br />
barbassa negra i un gran turbant. Quan passaven davant seu, la Plaer<strong>de</strong>mavida digué en veu<br />
baixa i llengua grega, pensant que no els entendria.<br />
-Aquest home té una cara <strong>de</strong> facinerós que espanta.<br />
El barbudíssim rei els mirà amb gran sorpresa;però, dissimulant-la,manà que <strong>de</strong>sfilessin els<br />
altres presoners. Acabada la <strong>de</strong>sfilada preguntà:<br />
- Qualsevol <strong>de</strong> vosaltres que em sàpiga dir el parador d’un tal Tirant el Blanc <strong>de</strong> Roca-Salada i<br />
una certa donzella anomenada Plaer<strong>de</strong>mavida, jo el faré franc <strong>de</strong> la llibertat.<br />
- Senyor – digué en Tirant, sortint <strong>de</strong> la filera-, us prenem per la vostra paraula <strong>de</strong> rei. Doneunos<br />
la llibertat que prometeu.<br />
El rei tornà a mirar-los amb sorpresa:
-digueu-me abans on són.<br />
-Senyor, som nosaltres mateixos.<br />
Dient aquestes paraules, en Tirant o la Plaer<strong>de</strong>mavida es <strong>de</strong>scobriren la cara. El rei barbut<br />
semblava pres <strong>de</strong> gran emoció; grosses llàgrimes li rodolaven galtes avall.<br />
-Veniu amb mi- els digué.<br />
Els portà en una sala retirada, i traient-se el turbant i les barbes exclamà:<br />
-No em coneixeu?<br />
-Hipòlit! –digué la Plaer<strong>de</strong>mavida caient en els seus braços. Les llàgrimes, els sospirs, els<br />
<strong>de</strong>svaris <strong>de</strong>ls dos enamorats no són per a dir-se amb paraules; en Tirant plorava en silenci.<br />
Passada l’emoció <strong>de</strong>l retrobament, l’Hipòlit feia portar un dinar esplèndid, i tot dinant els contà<br />
fil per randa com havia vingut a ser rei <strong>de</strong> Fes:<br />
-En saber el vostre naufragi, vaig aparellar una galera per seguir totes les mars amb<br />
l’esperança <strong>de</strong> trobar-vos. Volgué la mala ventura que caigués a mans d’uns corsaris <strong>de</strong><br />
Bugia,els quals em vengueren com a esclau. A la primera ocasió vaig escapar-me. Era una nit<br />
d’hivern. Camina que caminaràs, no parava fins a les muntanyes que separen aquell reialme<br />
<strong>de</strong>l <strong>de</strong> Fes; no era fàcil que m’hi <strong>de</strong>scobrissin, a causa <strong>de</strong>ls negres i espessos boscos que s’hi<br />
crien.<br />
Perquè més me val, pensava jo, fer vida <strong>de</strong> bèstia boscana que resignar-me a l’esclavitud; i<br />
morir lliure que viure esclau. Vivia d’arrels que recollia i d’ocells que caçava.<br />
Un dia entre els dies, vaig sentir una confusa remor com <strong>de</strong> molta gent que s’acostava, i perquè<br />
no em veiessin m’enfilo dalt d’un arbre. Eren moros <strong>de</strong> Fes, aplegats en aquelles <strong>de</strong>sertes<br />
boscúries perquè anaven revoltats contra el seu rei. Jo sentia i entenia tot el que <strong>de</strong>ien, amagat<br />
entre les rames: i un d’ells, moro eloqüent i d’aspecte venerable, parlava així: «Bé sabeu,<br />
germans caríssims, com aquest tirà ens fou imposat per aquell astut i cruelíssim Abenàmar<br />
d’Egipte, <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> matar a traïció aquell rei nostre veritable i legítim que com condigne càstig<br />
a mans d’aquell virtuosíssim Tirant el Blanc <strong>de</strong> Roca-salada, a les riberes <strong>de</strong>l Danubi; llàstima<br />
gran que aquest cavaller, encara que cristià, no es trobi entre nosaltres per a guiar-nos contra<br />
el ferocíssim tirà que tan mala vida ens dóna; perquè, guiats per ell, po<strong>de</strong>u estar certs que<br />
abastaríem complida victòria.»<br />
Jo, en sentir això, crido <strong>de</strong>s <strong>de</strong> l’arbre: «Moros <strong>de</strong> Fes, sursum corda! Allò que tant voleu aquí<br />
ho teniu.» El moro savi alçà els ulls i, havent-me vist, digué: «Ets per ventura en Tirant el<br />
Blanc?» «No però sóc el seu cosí Hipòlit, <strong>de</strong>l mateix llinatge <strong>de</strong> Roca-salada.»<br />
Allí mateix m’aclamaven per capità i per rei, sota una condició: que em posaria un gran turbant i<br />
una gran barbassa postissa, «per quant, digueren, el nostre rei difunt, <strong>de</strong> santa memòria, era<br />
barbudíssim». També em feien prometre que no els obligaria a batejar-se, i que en tot seguiria<br />
els usos i costums <strong>de</strong> la seva terra. Vaig emprendre la conquesta <strong>de</strong>l país, cosa fàcil perquè el<br />
tirà era avorrit <strong>de</strong> totes les gents. Ara que ja sabeu com i per què sóc el rei <strong>de</strong> Fes, expliqueume<br />
vosaltres la vostra història.<br />
En poques paraules la hi van contar.<br />
JOANOT MARTORELL<br />
Fragment <strong>de</strong> Tirant lo Blanc (adaptació)
Contes d’autor<br />
EL DESAFIAMENT<br />
En Dalmau Cabreta i l’Oliba Miró eren dos senyors feudals que havien guanyat moltes<br />
terres en lluita amb els sarraïns, tantes que ni es recordaven d’on queien. I es<br />
comprèn. Els àrabs havien <strong>de</strong>ixat en Dalmau Cabreta sense cama i mig borni. A l’Oliba<br />
Miró, no li havien pas fet més bons tractes. Se li havien emportat un braç i una orella.<br />
En aquestes condicions els dos cavallers no podien cavalcar ni que fos per les terres<br />
pròpies.<br />
Com que tampoc no hi havia rou gent per a treballar-les o tenir-ne cura, no era gens<br />
estrany que els pobres senyors haguessin acabat per oblidar quantes muntanyes,<br />
planes i boscos els pertanyien. I potser haurien mort sense recordar-se’n si no hagués<br />
estat perquè l’únic fill <strong>de</strong> l’Oliba Miró –en Miró Olibeta-,se li acudí que l’única filla d’en<br />
Dalmau Cabreta, Ermessenda, era la noia que li convenia per muller. Els dos barons<br />
varen trobar encertat l’acudit <strong>de</strong>l xicot i un dia van reunir-se per discutir la qüestió <strong>de</strong>ls<br />
béns que els joves aportarien al matrimoni.<br />
- Jo ce<strong>de</strong>ixo al meu fill –va dir l’Oliba Miró- les terres <strong>de</strong> Mediona, Aguilar, Tous,<br />
Clariana, Calaf, Corbera, els boscos <strong>de</strong> Cal<strong>de</strong>rs...<br />
- Els boscos <strong>de</strong> Cal<strong>de</strong>rs? – interrompé en Dalmau Cabreta en actitud <strong>de</strong><br />
memòria. Els boscos <strong>de</strong> Cal<strong>de</strong>rs són meus -va exclamar l’home com si hagués<br />
fet un gran <strong>de</strong>scobriment.<br />
- Què han <strong>de</strong> ser teus! –contradigué l’Oliba Miró. Els boscos <strong>de</strong> Cal<strong>de</strong>rs me’ls va<br />
donar el difunt comte Berenguer Ramon. Recorda-te’n.<br />
- Me’n recordo molt bé. El comte Berenguer Ramon me’ls va cedir a mi.<br />
- Nassos, et va cedir –cridà l’Oliba Miró ja enfadat.<br />
Els dos barons eren `pastats l’un a l’altre, més tossuts que una banya <strong>de</strong> marrà.<br />
Estaven disposats a donar els boscos <strong>de</strong> Cal<strong>de</strong>rs a qui fos, pe`ro no admetien no serne<br />
els posseïdors legítims. La discussió va enverinar-se i l’entrevista acabà malament.<br />
En lloc d’un casori en va sortir un plet.<br />
El jutge a qui van acudir per <strong>de</strong>cidir qui tenia raó, no sabia que dir-hi, perquè justament<br />
d’aquells boscos cap <strong>de</strong>ls dos senyors no en tenia documents que provessin el seu<br />
dret, i per altra banda tampoc no hi havia lleis que poguessin aplicar-se a uns senyors<br />
feudals com ells eren. Les lleis antigues ja no servien per a l’època. Ben a <strong>de</strong>sgrat seu,<br />
el jutge va proposar el que sempre proposava en casos semblants: un <strong>de</strong>safiament.<br />
Com que per <strong>de</strong>cidir personalment la qüestió als dos barons els faltaven peces i els<br />
sobraven anys, van haver <strong>de</strong> buscar qui els representés.<br />
- Noi –va dir l’Oliba Miró al seu fill- tu et <strong>de</strong>safiaràs per mi. En Dalmau Cabreta<br />
que s’espavili a trobar qui el representi.<br />
Però l’Olibeta Miró no estava pas per <strong>de</strong>safiaments. Havia <strong>de</strong>cidit fer d’en Dalmau<br />
Cabreta el seu sogre i no volia quedar malament. Així és que tant l’un com l’altre baró<br />
van haver <strong>de</strong> buscar qui lluités per ells. No els fou fàcil, tot i que havien promès bona<br />
paga. Ningú no tenia ganes d’arriscar la carcanada per una causa tan ximple.<br />
L’Oliba Miró va trobar un cavaller que no tenia ni un clau, a qui la recompensa<br />
temptava, però no li serví, perquè resultava que l’home havia fet abans batalla amb
escut i bastó, i això el <strong>de</strong>squalificava pels <strong>de</strong>safiaments <strong>de</strong> la gent noble. El bastó no<br />
és una arma <strong>de</strong> categoria, ja s’entén. En Dalmau Cabreta per la seva banda n’havia<br />
trobat un alter, però era tan alt que difícilment el contrincant hauria estat <strong>de</strong> la seva<br />
mida. S’ha <strong>de</strong> saber que els contrincants havien d’ésser <strong>de</strong> la mateixa talla. Per fi amb<br />
penes i treballs van trobar el que cercaven: dos cavallers disposats a la lluita. Feien<br />
una cara <strong>de</strong> bergants que esparverava, però vista l’escassetat <strong>de</strong> lluitadors, no es<br />
podia filar gaire prim. Mentre fossin valents n’hi havia prou.<br />
A la data assenyalada els dos barons, el jutge i els altres membres <strong>de</strong>l tribunal, els<br />
parents, els amics i els tafaners van reunir-se en un camp prèviament amidat. Tenia<br />
tres-cents pams <strong>de</strong> costat. Els dos combatents van <strong>de</strong>spullar-se i van quedar-se<br />
només amb les bragues, drets i <strong>de</strong>scalços damunt d’un tauló llis. Se’ls prengué la mida<br />
amb un cordill encerats, <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la punta <strong>de</strong>l dit gros <strong>de</strong>l peu dret fins a entreforc <strong>de</strong> les<br />
celles. Quan totes les cerimònies van ésser acomplertes, els dos homes, ben equipats<br />
amb espasa i escut, muntaren a cavall.<br />
Tal com s’esperava arremeteren l’un contra l’altre, però en posar-se a tret d’espasa<br />
succeí una cosa estranya. Els dos cavalls s’encabritaren, van començar a fer bots i<br />
finalment engegaren els dos cavallers a rodar.<br />
- Aquests dos ja ens l’han feta -va cridar el jutge. I dirigint-se als prohoms <strong>de</strong>l<br />
camp va dir-los: Segur que no els heu escorcollat prou bé.<br />
Entretant els dos cavallers s’havien aixecat, havien tornat a escometre’s i havien tornat<br />
a rodar.<br />
El <strong>de</strong>safiament se suspengués uns moments. Com el jutge es temia, els dos cavallers,<br />
que no eren pas mo<strong>de</strong>ls <strong>de</strong> cavalleria, per assegurar-se el triomf i disminuir el risc,<br />
havien tingut la mateixa mala i<strong>de</strong>a: posar pells d’esquirols a la testera <strong>de</strong>l cavall per<br />
espantar el cavall <strong>de</strong>l contrari. Els prohoms <strong>de</strong>l camp s’apo<strong>de</strong>raren <strong>de</strong> les pells i<br />
examinaren testeres i cobertes. Però alguna cosa <strong>de</strong>gué passar-los per alt,<br />
probablement un parell <strong>de</strong> cues <strong>de</strong> guineu, perquè en posar-se els cavalls <strong>de</strong> nou a<br />
tret, saltaren l’estacada i fugiren camps a través fent voleiar els combatents pels aires.<br />
El jutge estava que bufava, els barons avergonyits i els espectadors divertits.<br />
- Això és un escàndol. Això no pot anar –<strong>de</strong>ia el jutge. Calen lleis, vet aquí.<br />
Calen lleis noves. I res <strong>de</strong> <strong>de</strong>safiaments. O no seré qui sóc o he d’aconseguir<br />
que el comte or<strong>de</strong>ni lleis que serveixin per al nostre temps.<br />
Els dos barons, que sempre havien estat valents,haurien volgut fondre’s en veure’s<br />
tanmal representats. Penedits <strong>de</strong> la seva falta <strong>de</strong> seny, varen fer les paus i allí mateix<br />
concertaren la data <strong>de</strong>l matrimoni <strong>de</strong> l’Ermessenda i en Miró Olibeta, que no volien pas<br />
altra cosa. Dels boscos <strong>de</strong> Cal<strong>de</strong>rs no van dir-ne ni piu. Per cert que, anys més tard,<br />
es va <strong>de</strong>scobrir que tots dos barons tenien raó. Els boscos eren molt extensos i<br />
Berenguer Ramon n’havia cedit una part a cada baró.<br />
Pel que fa al jutge, segons sembla, es va sortir amb la seva, perquè el comte Ramon<br />
Berenguer I el Vell promulgà un conjunt <strong>de</strong> lleis –el codi <strong>de</strong>ls Usatges- que posà fi<br />
d’una manera <strong>de</strong>finitiva als <strong>de</strong>safiaments. La gent aviat es convencé que era millor la<br />
llei que no pas l’atzar d’una lluita no sempre honrada, com acabem <strong>de</strong> veure.<br />
I vet aquí com aquells <strong>de</strong>safiament fracassat va tenir bones conseqüències.<br />
Maria Novell<br />
Fragment <strong>de</strong> Viatge per la història <strong>de</strong> Catalunya.
Contes d’autor<br />
UNA DE PIRATES<br />
A finals <strong>de</strong>l segle passat, a l’illa <strong>de</strong> Martinica, una <strong>de</strong> les propietats més grans i<br />
pròsperes que hi havia pertanyia a un català, que duia el nom d’Huguet.<br />
El senyor Huguet va explicar una tarda, tot passejant sota l’arbreda sumptuosa <strong>de</strong><br />
verds foscos que hi havia davant <strong>de</strong> la seva gran casa colonial, com li havia pervingut<br />
tan gran fortuna.<br />
-amic meu- va dir tot prenent <strong>de</strong>l braç el meu besavi, que era el seu interlocutor-, tot<br />
això ho he aconseguit honradament, pe`ro es meus començaments foren d’allò més<br />
perillosament aventurers.<br />
I com fos que el meu besavi li pregava que li ho expliqués, l’altre ho feu <strong>de</strong> bona gana:<br />
- Jo era un trist mariner a tempora<strong>de</strong>s, i havia <strong>de</strong> viatjar bastant per la mar <strong>de</strong>l Nord:<br />
coneixia els ports alemanys, holan<strong>de</strong>sos i anglesos. Una vegada,sense un clau i sense<br />
cap futur, em trobava a Liverpool i, en una posada <strong>de</strong> mala mort, vaig entrar en una<br />
partida <strong>de</strong> cartes amb tres tipus més, tan <strong>de</strong>scamisats com jo; un <strong>de</strong>ls individus ens va<br />
proposar d’embarcar en un vaixell que anava a les Antilles. Ens va dir que en un cayo,<br />
o petit illot prop <strong>de</strong> Cuba, hi havia un tresor enterrat. Es tractava d’anar-lo a cercar.<br />
Com a les novel·les, va estendre un mapa dibuixat <strong>de</strong> qualsevol manera, amb les<br />
indicacions precises per trobar el tresor, segons que <strong>de</strong>ia, dins d’una cova. L’ambició i<br />
l’aventura em van encegar i, amb un altre <strong>de</strong>ls xicots que jugaven vam dir que sí al<br />
mapa. Era un <strong>de</strong>sconegut i només sabíem que embarcaria e n una fragata cap a les<br />
Antilles.<br />
-No tingueu por –ens va dir-. El cas és <strong>de</strong>sembarcar en algun port <strong>de</strong> Cuba o <strong>de</strong><br />
Puerto rico. Després, amb qualsevol llagut ens arribarem al cayo.<br />
Aquella mateixa nit ens embarcàrem. El capità <strong>de</strong> la fragata anava molt guarnit, amb<br />
molt <strong>de</strong> galó, però tenia una cara cadavèrica i uns ulls com dues agulles <strong>de</strong> glaç.<br />
Salpàrem a la matinada i, a les dues hores <strong>de</strong> navegació, ja m’havia adonat <strong>de</strong> la fila<br />
<strong>de</strong> tota la tripulació i <strong>de</strong> l’aire misteriós que planava damunt el vaixell.<br />
La fragata no era mala embarcació, i a bord hi havia una mitja dotzena <strong>de</strong> bons<br />
mariners, però la resta eren tots tipus patibularis. Jo era <strong>de</strong>cidit i no tenia por <strong>de</strong> res ni<br />
<strong>de</strong> ningú, però us juro que dormia amb un ull obert.<br />
Al cap <strong>de</strong> <strong>de</strong>u dies <strong>de</strong> navegació, i en ple oceà Atlàntic, em van fer anar a buscar un<br />
sextant a la cabina <strong>de</strong>l capità. I allí vaig trobar una cosa que em feu posar els cabells<br />
<strong>de</strong> punta: una ban<strong>de</strong>ra negra amb una calavera al mig.<br />
Ràpidament, a més d’agafar el sextant, vaig emparar-me d’un pistolot i d’unes<br />
municions; ja tenia sota la màrfega un ganivetàs que feia respecte.<br />
Quan, dos dies més tard, aparegué un bergantí a l’horitzó, el capità donà l’ordre<br />
temuda:<br />
- Pre... parats...abordatge!<br />
Tota la tripulació es transformà. Es van armar <strong>de</strong> llargs i corbats sabres, pistolots i<br />
barres <strong>de</strong> ferro. Alguns encara s’entretingueren una mica a esmolar els ganivets.<br />
Sí: vam abordar el bergantí. Deixàrem la nau regirada, tot <strong>de</strong> ferits a bord, els meus<br />
companys <strong>de</strong> tripulació van anar a robar <strong>de</strong> tot i jo vaig amagar-me com vaig po<strong>de</strong>r.
Només vaig reaccionar en veure que traslladaven a la nostra fragata una noia. Era la<br />
filla d’un hisendat <strong>de</strong> la Martinica que anava una temporada a París. Juntament amb<br />
ella dugueren una acompanyant, també jove.<br />
-Bon rescat en traurem- comentà el capità-. Prepareu-li el camarot <strong>de</strong>ls hostes.<br />
Hostes! Presonera i ben presonera, la van tenir un grapat <strong>de</strong> dies. I sort que no la<br />
maltractaren. Jo vaig enginyar-me-les per entrar-hi en contacte. Vaig aconseguir <strong>de</strong><br />
ser qui li portava la minestra i li vaig assegurar que faria tot el que podria per ajudar-la.<br />
Ni ella ni la seva acompanyant no s’ho van creure.<br />
Mentrestant, vaig emprendre el tipus <strong>de</strong>l mapa, una tarda, i li vaig <strong>de</strong>manar:<br />
-Continues amb la i<strong>de</strong>a <strong>de</strong> buscar el tresor?<br />
Va clavar-se a riure.<br />
-Quin colomí estàs fet! –exclamà-. De tresor, res. És un truc que tenim amb el capità er<br />
reclutar mariners. La majoria <strong>de</strong>ls que atrapem per aquest procediment arriben a ser<br />
tan pirates com nosaltres.<br />
- I els que no?<br />
-els que no volen fer-se pirates és que no són prou llestos. Aquestos els <strong>de</strong>ixem en<br />
companyia <strong>de</strong>ls taurons. Saps què són?<br />
No sabia pas com me’n sortiria <strong>de</strong> tot allò.<br />
M’hi jugava el coll, pe`ro quan van arribar en un port <strong>de</strong> la Martinica, on havíem <strong>de</strong><br />
carregar unes bótes <strong>de</strong> licors –perquè el vaixell dissimulava, amb el transport <strong>de</strong><br />
merca<strong>de</strong>ries, l’altra seva activitat- vaig donar instruccions a les dues dones.<br />
- Aquí teniu aquesta pistola –els vaig dir- . Ara comprendreu que us vull ajudar<br />
<strong>de</strong> <strong>de</strong>bò. Si algú vol entrar dispareu.<br />
No van gosar. Jo era a l’altre cap <strong>de</strong>l vaixell quan vaig sentir els seus crits <strong>de</strong>saforats:<br />
el capità havia entrat al camarot per assegurar-se que s’estarien quietes i elles es van<br />
posar a xisclar a duo.<br />
El veritable perill era que el capità les <strong>de</strong>sarmés i les acoltellés. No sé què em passà<br />
pel cap: tot d’una vaig garfir una torxa i vaig encendre un carretell <strong>de</strong> pólvora. L’incendi<br />
<strong>de</strong> la fragata fou general en poca estona. Tothom corria d’ací d’allà, el capità donava<br />
ordres, uns tipus malcarats <strong>de</strong> la tripulació lligaven i emmordassaven les dues dones<br />
per tal que no donessin l’alarma, i jo vaig limitar-me, amb tota la calma, a hissar la<br />
ban<strong>de</strong>ra <strong>de</strong>ls pirates.<br />
En veure això les tropes <strong>de</strong>l fort, els militars assaltaren el vaixell i <strong>de</strong>tingueren o feriren<br />
els tripulants. Jo vaig alliberar les <strong>de</strong>us dones i les vaig lliurar al tinent <strong>de</strong> la tropa.<br />
Elles prou van <strong>de</strong>clarar que les havia ajuda<strong>de</strong>s, però <strong>de</strong> moment em van ficar a la<br />
garjola, acusat <strong>de</strong> pirata.<br />
No fou fins al cap <strong>de</strong> dos mesos que el pare <strong>de</strong> la noia féu gestions prou eficaces per<br />
poar-me en llibertat. Ja era hora.
En veure’m rentat i mudat, aquella noia em <strong>de</strong>manaria perdó per haver malfiat <strong>de</strong> mi.<br />
Jo vaig respondre que, si podia treballar a la hisenda <strong>de</strong>l seu pare, ja no tornaria a la<br />
mar.<br />
Es veu que vaig resultar bon treballador, bon capatàs, bon encarregat, bon secretari i<br />
bon promès ... i bon marit, a la llarga.<br />
-Així us vau casar amb la noia?<br />
-No; amb l’acompanyant. Però tant li feia: vaig po<strong>de</strong>r comprar terra i puc dir que la sort<br />
em fou favorable ben aviat. Aquest fou el meu tresor, i no el <strong>de</strong>l cayo.<br />
Josep Vallverdú.<br />
Una <strong>de</strong> pirates.
Contes d’autor<br />
LES AVENTURES DE TOM SAWYER<br />
Cap a mitjanit Joe es <strong>de</strong>spertà i cridà els minyons. Hi havia una opressió, difosa per<br />
l’aire, que semblava presagiar quelcom. Els minyons van arraïmar-se, i van cercar<br />
l’amistosa companyia <strong>de</strong>l foc, baldament la claror tèrbola i encalmada <strong>de</strong> l’ambient<br />
irrespirable fos sufocant. S’assegueren en silenci, atents i en expectació. Continuava la<br />
quietud solemnial.<br />
Més enllà <strong>de</strong> la llum <strong>de</strong>l foc, tot ho dragava la negror <strong>de</strong> la fosca. Tot seguit aparegué<br />
una lluïssor tremolenca que vagament, mostrà per un instant el fullatge, i <strong>de</strong>sprés<br />
s’esvaí. Al cap <strong>de</strong> poc en vingué una altra <strong>de</strong> més po<strong>de</strong>rosa. Després una altra.<br />
Després comparegué sospirant, a través <strong>de</strong> les branca<strong>de</strong>s <strong>de</strong> la boscúria, un plany<br />
<strong>de</strong>smaiat, i els minyons sentien un alè vagarívol damunt llurs galtes, i s’esgarrifaren en<br />
acudir-se’ls que l’Esperit <strong>de</strong> la Nit els havia passat arran. Hi hagué una pausa.<br />
Aleshores un llampec sinistre convertí la nit en dia, i els mostrà cada fulla d’herbeta,<br />
ben especificada i precisa, que creixia al voltant <strong>de</strong> llurs peus. I mostrà així mateix tres<br />
cares blanques, astora<strong>de</strong>s.<br />
El sord terrabastall d’una tronada anà udolant i <strong>de</strong>splomant-se pel cel, i es perdé en<br />
botosos braolaments, enllà d’enllà. Una rauxada d’aire fred travessà aquelles ban<strong>de</strong>s,<br />
fent remorejar totes les fulles i anar en doina una nevada <strong>de</strong> borrallons <strong>de</strong> cendra pel<br />
voltant <strong>de</strong>l foc. Una altra resplendor, tota espaordidora, il·luminà el bosc, i el seguí un<br />
espetec immediat que semblà que esberlés el cim <strong>de</strong>ls arbres damunt mateix <strong>de</strong> les<br />
testes <strong>de</strong>ls minyons. S’estrenyeren l’un contra l’altre, d’esglai, dins l’espessa fosca que<br />
en acabat es féu. Caigueren unes quantes gotasses, tustant les fulles.<br />
- De pressa, minyons. Anem cap a la tenda!- va exclamar en Tom.<br />
S’engegaven a córrer, topant damunt arrels i plantes arrapadisses, en la tenebror,<br />
capbussant-se cadascú pel seu cantó. Una ventada furiosa braolà entre els arbres,<br />
fent xiular totes les coses al seu pas. Els llampecs enlluernadors venien l’un darrere<br />
l’altre, i igual feien els terrabastalls <strong>de</strong> la tronada eixordadora. I aleshores començaren<br />
<strong>de</strong> dar l’aigua per amor <strong>de</strong> déu, i l’huracà, <strong>de</strong>ixondit, la feia caure en grans cortines<br />
damunt la terra. Els minyons es cridaven l’un a l’altre, pe`ro el vent braolador i els<br />
llamps que retrunyien els ofegaven <strong>de</strong>l tot les veus. Tanmateix, un per un s’anaren<br />
<strong>de</strong>ixant caure a l’indret i s’arreceraren sota la tenda, freds, amb el cos assenyalat i<br />
rajant d’aigua; però el tenir companyia en la dissort semblava cosa d’agrair. No haurien<br />
pogut enraonar, <strong>de</strong> tan furiosament que es remenava la vela, baldament els altres<br />
sorolls els ho haguessin permès.<br />
La tempesta s’enfurí més i més, i al cap <strong>de</strong> poc la vela es <strong>de</strong>sfermà <strong>de</strong>ls seus lligams i<br />
se n’anà volant dins la rauxada. Els minyons s’agafaren <strong>de</strong> les mans i fugiren, amb<br />
moltes ana<strong>de</strong>s <strong>de</strong> corcoll i pela<strong>de</strong>s, cap al recer d’una gran alzina que hi havia a la<br />
vora <strong>de</strong>l riu. La batalla era aleshores en tot el seu esclat.<br />
Sota la incessant conflagració <strong>de</strong> llampecs que flamejaven pel cel, totes les coses que<br />
li eren a sota <strong>de</strong>stacaven amb exactitud precisa i neta d’ombres: els arbres cots, el riu<br />
inflat i amb un esblanqueïment d’escumes; els ruixims <strong>de</strong> l’aigua esquitxadora; les<br />
opaques siluetes <strong>de</strong>ls espadats altívols <strong>de</strong> l’altra vora, llambregats enmig <strong>de</strong>ls vapors<br />
que flotaven a la <strong>de</strong>riva i el vel travesser <strong>de</strong> la pluja.<br />
Sovint sovint, algun arbre gegantí abandonava la lluita i queia amb un espetec entre la<br />
jove tanyada; i els terrabastalls incessants <strong>de</strong> la tronada es convertien ara en esclats
que fendien l’orella,punyents, aguts, explosius i esglaiadors que empalmaven<br />
inexpressablement.<br />
La tempesta culminava em un braó incomparable, que semblava que havia <strong>de</strong> fer-ne<br />
miques, l’illa, i abrandar-la tota, o ofegar-la fins al cim <strong>de</strong>ls arbres i endur-se-la em la<br />
ventada i ensordir tota cosa viva que hi tingués estatge, tot plegat i ensems. Era una<br />
nit feréstega per a romandre-hi una minyonia, lluny <strong>de</strong> l’aixopluc <strong>de</strong> la llar.<br />
Però a la fi la batalla s’exhaurí, i les forces es retiraren, amb menors i menors<br />
amenaces i rondinaments, la pau recobrà la seva autoritat. Els minyons tornaren al<br />
campament, força esporuguits; però hi trobaren encara quelcom <strong>de</strong> plaent, perquè el<br />
gran sicòmor, l’abric <strong>de</strong>ls seus jaços, era convertit a ruïna, en<strong>de</strong>rrocat pel llamp, i ells<br />
no hi havien estat davall quan la catàstrofe s’es<strong>de</strong>vingué.<br />
Tot el campament regalava i allò que havia estat foc també; perquè no eren sinó<br />
minyons atarantats, com esqueia a llurs anys, i no havien pres mesures contra la pluja.<br />
Veus aquí matèria <strong>de</strong> <strong>de</strong>scoratjament, perquè la pluja els havia travessat i tenien fred<br />
als ossos.<br />
Foren eloqüents en llur <strong>de</strong>sastre; però al cap <strong>de</strong> poc <strong>de</strong>scobriren que el foc havia<br />
rosegat tan amunt <strong>de</strong> la soca contra la qual havia estat bastit (allà on ella s’encorbava<br />
cap enlaire i se separava <strong>de</strong> terra), que un pam, si fa no fa, s’havia escapat <strong>de</strong> la<br />
mullena: així, doncs, maldaren pacientment fins que amb vilor<strong>de</strong>s i escorces que<br />
arreplegaren <strong>de</strong> sota els flancs <strong>de</strong> les soques aixopluga<strong>de</strong>s engaliparen el foc a<br />
cremar <strong>de</strong> bell nou. Després amuntegaren grans branques mortes fins que tingueren<br />
un foc braolador, i els retornà la joia al cor. Assecaren el pernil cuit, i celebraren un<br />
festí, i <strong>de</strong>sprés d’això s’asseguren vora el foc, i dilataren i glorificaren llur aventura <strong>de</strong><br />
la mitjanit fins al matí, perquè no hi havia un indret eixut on jeure a fer el son, en tots<br />
aquells voltants.<br />
A mesura que la llum <strong>de</strong>l sol començà a lliscar damunt els minyons, l’ensopiment va<br />
anar-se’n ensenyorint, i eixiren cap a l’alfac i s’ajagueren a dormir. Ben aviat se’ls<br />
escaldà la pell, i es posaren, tristament, a preparar el <strong>de</strong>s<strong>de</strong>juni. Després <strong>de</strong> l’àpat se<br />
sentiren les frontisses rovella<strong>de</strong>s, i un poc d’enyorança altra vegada. Tom es veié els<br />
senyals, i va emprendre’s d’alegrar els pirates tan bé com pogué. Però tan se’ls en<br />
donava <strong>de</strong> les bales, <strong>de</strong>l circ, <strong>de</strong>l nedar, <strong>de</strong> tot. Els féu memòria <strong>de</strong> l’imposant secret, i<br />
<strong>de</strong>svetllà un raig <strong>de</strong> gaubança. Mentre durava, pogué interessar-los amb un nou<br />
enginy: consistia a <strong>de</strong>ixar <strong>de</strong> banda una estona l’ofici <strong>de</strong> pirata, i ésser indis, per a<br />
variar una mica. Els atragué la i<strong>de</strong>a: així és que no passà gaire estona que no<br />
es<strong>de</strong>vinguessin ratllats, i ratllats <strong>de</strong> cap a peus amb fang negre, com altres tantes<br />
zebres (tots tres eren cap <strong>de</strong> tribu, naturalment), i se n’anaren, fent aldarull, bosc a<br />
través, a atacat una colònia anglesa.<br />
No trigaren en separar-se en tribus hostils, i es precipitaren cadascun d’ells sobre<br />
cadascun <strong>de</strong>ls altres, en les embosca<strong>de</strong>s, amb paorosos esgarips <strong>de</strong> guerra; i cadascú<br />
matà i arrencà la cabellera <strong>de</strong> l’altre per milers. Fou una diada sagnant. Per<br />
consegüent, fou una diada sobiranament satisfactòria.<br />
S’aplegaren al campament pels volts <strong>de</strong> l’hora <strong>de</strong> sopar, famolencs i feliços. Però ara<br />
brollà una nova dificultat: els indis enemics no podien partir-se el pa <strong>de</strong> l’hospitalitat<br />
sense que <strong>de</strong> primer fessin les paus, la qual cosa era senzillament impossible si no<br />
fumaven una pipa <strong>de</strong> pau. Que ells sabessin, no hi havia més manera.<br />
Dos <strong>de</strong>ls salvatges gairebé <strong>de</strong>sitjaven haver romàs pirates. Tanmateix, però, no<br />
s’acudia altre remei: així és que, amb totes les mostres d’alegria que pogueren
aplegar, <strong>de</strong>manaren la pipa i llançaren la seva bafarada, en passar ella, segons l’estil<br />
exigit.<br />
I ara vegeu: n’estigueren contents, d’haver anat a raure al salvatgisme, perquè hi havia<br />
guanyat quelcom: <strong>de</strong>scobriren que ara podien fumar una mica sense haver d’anar a<br />
cercar un ganivet que haguessin perdut; no es marejaren prou per anguniar-se’n<br />
seriosament. No eren gent per afer quedar malament aquesta alta promesa per<br />
manca d’esforç.<br />
No: s’exercitaren cautament, en haver sopat, amb un èxit palès, i passaren així una<br />
vetlla tota joiosa. Llur nova adquisició els feia més ufanosos i més feliços que no els<br />
hauria fet l’arrabassament <strong>de</strong> cabelleres i pells <strong>de</strong> les Sis Nacions. Els <strong>de</strong>ixarem tot<br />
fumant i parlotejant i estarrufant-se, ja que ara no ens po<strong>de</strong>n ésser <strong>de</strong> cap més servei.<br />
Mark Twain<br />
Les aventures <strong>de</strong> Tom Sawyer<br />
Traducció <strong>de</strong> Josep Carner.
Contes d’autor<br />
ALMOGÀVERS I GENOVESOS<br />
A Constantinoble en Pere i en Xeixa es van quedar veient visions. Ni en somnis no<br />
haurien imaginat una ciutat <strong>de</strong> tanta riquesa en un paratge tan bonic. La <strong>de</strong>fensava<br />
una llarga muralla que s’estenia per les vores <strong>de</strong>l Mar <strong>de</strong> Màrmara i <strong>de</strong>l Corn d’or, el<br />
canal que convertia la ciutat en una península. A l’interior no sabien què admirar més :<br />
si el palau reial o l’Hipòdrom o les places amples i lluminoses, emmarca<strong>de</strong>s per pòrtics<br />
sumptuosos. Però, per damunt <strong>de</strong> tot, fou l’església <strong>de</strong> Santa Sofia, amb la seva alta<br />
cúpula, el seu or i els seus mosaics, el que <strong>de</strong>ixà bocabadats els dos xicots.<br />
Semblava que un lloc com aquell era per viure-hi sempre en festa, molt alegrement i<br />
en pau. La veritat era una altra.<br />
Roger <strong>de</strong> Flor, per entrar al servei <strong>de</strong>ls bizantins, havia posat com a condició, enter<br />
altres, la <strong>de</strong> casar-se amb una princesa. L’emperador, Andrònic Paleòleg, li concedí la<br />
mà <strong>de</strong> a seva neboda.<br />
Els genovesos <strong>de</strong> Pera, una vila que no era gaire lluny <strong>de</strong> Constantinoble s’alarmaren.<br />
Eren merca<strong>de</strong>rs i havien aconseguit <strong>de</strong> l’emperador molts privilegis i avantatges<br />
comercials. Temien que Roger <strong>de</strong> Flor <strong>de</strong>cantés l’emperador Andrònic a favor <strong>de</strong>ls<br />
interessos <strong>de</strong>ls merca<strong>de</strong>rs catalans.<br />
- Els almogàvers són catalans – es <strong>de</strong>ien ells-. I els catalans el que volen es quedar-se<br />
amb els nostres mercats. Si els <strong>de</strong>ixem fer. Aquí no hi vendrem ni una agulla.<br />
Tots convingueren que calia <strong>de</strong>fensar els mercats fos com fos.<br />
- Aquesta gent <strong>de</strong> pera no ens miren amb gaire bon ull- digué Berenguer <strong>de</strong><br />
Mequinensa a en Pere Portes, un dia que van anar a visitar la vila-. Potser temen que<br />
vosaltres, els merca<strong>de</strong>rs <strong>de</strong> Barcelona, els feu la competència.<br />
- La sang no arribarà al riu – va dir en Pere rient.<br />
La sang no va arribar al riu. Arribà al mar. S’estava celebrant el casament quan els<br />
genovesos entraren a Constantinoble, amb la intenció <strong>de</strong> fer una estossinada<br />
d’almogàvers. I fou justament davant <strong>de</strong>l Palau Blanquerna i a la vista d’Andrònic que<br />
començà la brega. S’armà un batibull <strong>de</strong> mil dimonis.<br />
Així que els homes que eren a les naus ho saberen van córrer a <strong>de</strong>fensar els seus<br />
companys.<br />
En Pere, a bord <strong>de</strong> la “Cabreta” en aquells moments, cridava indignat:<br />
- Aquests genovesos són uns carotes. És que s’han pensat que només ells tenen dret<br />
a comerciar en aquestes terres?<br />
S’armà <strong>de</strong> pressa i corrents i baixà a terra per participar en la lluita. No es tractava<br />
solament d’ajudar uns companys. Es tractava també <strong>de</strong> <strong>de</strong>fensar els seus interessos<br />
<strong>de</strong> merca<strong>de</strong>r català.<br />
Hi hagué una carnisseria que feia por. Els <strong>de</strong> Pera van caure a milers. I no van ser<br />
completament <strong>de</strong>struïts perquè l’emperador en va tenir llàstima. Si no arriba a ser per<br />
ell, <strong>de</strong> la vila <strong>de</strong> Pera, <strong>de</strong>l seu tresor i <strong>de</strong> les seves merca<strong>de</strong>ries, no se n’hauria cantat
mai més ni gall ni gallina. Els almogàvers s’hi van abocar com lleons. Eren així <strong>de</strong><br />
brutals quan s’hi posaven.<br />
En Pere es vas quedar esgarrifat. Les escaramusses i els setges <strong>de</strong> Sicília eren jocs<br />
<strong>de</strong> nens comparats amb aquella batalla inesperada.<br />
-Potser n’hem fet un gra massa- va dir en Pere als seus companys en veure l’estesa<br />
<strong>de</strong> cadàvers. No se sentia tranquil. Si això passava entre cristians, què passaria en la<br />
lluita amb els turcs?<br />
- D’ara endavant no ens mourem <strong>de</strong> la “Cabreta”, noi – va dir a en Xeixa. Nosaltres<br />
estem aquí com a mariners i no com a soldats. No ens posem on no ens <strong>de</strong>manen.<br />
Els almogàvers no comprenien els seus escrúpols. Eren homes <strong>de</strong> guerra, acostumats<br />
a totes les violències.<br />
- La guerra és la guerra- <strong>de</strong>ia en Camatort. I si no escapces t’escapcen.<br />
Mentre Roger <strong>de</strong> Flor començava la guerra contra els turcs, les naus es van distribuir<br />
pel Mar <strong>de</strong> Màrmara, a l’abast <strong>de</strong> les ordres <strong>de</strong> Roger. La “Cabreta” es va quedar a<br />
Constantinoble, ancorada al Corn d’or.<br />
Molts fugitius <strong>de</strong> l’Àsia Menor havien acudit a la ciutat. Desposseïts <strong>de</strong> tot a causa <strong>de</strong><br />
la guerra, no tenien ni un bocí <strong>de</strong> pa per rosegar. Se’ls veia sempre carallargs i<br />
miserables rondant pel port. En Xeixa es compadí d’ells. Sense pensar en les<br />
conseqüències, segons costum seu molt acreditat, els va repartir queviures <strong>de</strong> la nau.<br />
En Berenguer <strong>de</strong> Mequinensa aviat s’adonà que els proveïments minvaven.<br />
- Qui és el lladre que ens roba les vian<strong>de</strong>s? – va cridar <strong>de</strong>saforat.<br />
En Xeixa es va veure venir la pedregada. Ho diria? No ho diria? Els almogàvers no<br />
tenien res <strong>de</strong> compassius. El baldarien. La cara d’en Berenguer <strong>de</strong> Mequinensa feia<br />
tremolar. Però el noiet s’anava fent gran. Malgrat el seu perpetu atabalament posava<br />
seny. Comprengué que no tenia dret a disposar <strong>de</strong>ls queviures <strong>de</strong> la nau. Havia<br />
d’haver <strong>de</strong>manat permís.<br />
- No havia pensat que estava mal fet- va dir en Xeixa.<br />
- Què és el que no havies pensat que estava mal fet? – va preguntar en Berenguer<br />
que no sabia <strong>de</strong> què se les havia el noiet.<br />
- Això. Agafar les vian<strong>de</strong>s.<br />
- Doncs si que ets pallús. És clar que està mal fet. I estovaré el lladre que ni els gossos<br />
el voldran.<br />
- No ho faré més- va dir en Xeixa tot pansit.<br />
En Berenguer es quedà amb la boca oberta. Així, el lladre era aquell marrec. Qui s’ho<br />
hauria imaginat mai!<br />
- És que passes fam noi?<br />
- No. Jo no, ells.<br />
En Berenguer cada vegada ho entenia menys.
- I qui són ells?<br />
- La gent d’aquí. Aquests que ron<strong>de</strong>n pel canal. Tenen gana. Els nens sempre ploren.<br />
- Així ... era per a ells? – va preguntar en Berenguer a forfollons.<br />
- Sí.<br />
- Ah!<br />
En Berenguer s’havia quedat sense paraules. I com que no sabia què dir, l’home girà<br />
cua. En Xeixa li va córrer al darrera. Allò li semblava poc clar.<br />
- No em castigueu? – va preguntar, tot estirant-lo pel faldó.<br />
- No.<br />
- És que no està mal fet?<br />
En Berenguer no li va contestar. El noi insistí: és que puc continuar donant-los menjar?<br />
- Fes el que vulguis- va dir en Berenguer- , però <strong>de</strong>ixa’ns alguna cosa.<br />
I en Xeixa continuà ajudant els grecs famolencs i ningú no li va dir res. Cap <strong>de</strong>ls<br />
almogàvers no va badar boca. I tot sabien molt bé què feia en Xeixa.<br />
Quan en Pere s’assabentà <strong>de</strong>l que havia passat es quedà sorprès. Després <strong>de</strong> tot els<br />
almogàvers no eren pas tan inhumans com semblava. En el fons <strong>de</strong> la seva ànima hi<br />
havia també un raconet <strong>de</strong> compassió.<br />
Maria Novell (Les presoneres <strong>de</strong> Tabriz)
BENET DE MONTGARRAN O EL NAIXEMENT DE LES ARDENES<br />
Olivier Hecquet (Bèlgica)<br />
Temps era temps, Benet <strong>de</strong> Montgarran regnava a les terres <strong>de</strong> Namur, el castell <strong>de</strong>l<br />
qual, encastat dins la roca d'un alt turó, dominava <strong>de</strong>s <strong>de</strong> les torres tota la dàrsena <strong>de</strong><br />
la Meuse.Llavors les Ar<strong>de</strong>nes encara no existien; vet aquí que aquesta història parlarà<br />
<strong>de</strong>l seu naixement.<br />
Benet <strong>de</strong> Montgarran tenia les terres més belles <strong>de</strong>l país, els boscos farcits <strong>de</strong> caça i,<br />
per la seva bondat natural, mai no va abusar <strong>de</strong>l seu dret senyorial damunt les gents<br />
<strong>de</strong> les seves terres. Era estimat pels serfs i pels pagesos, fins i tot, es podria assegurar<br />
que en trenta milles a la rodona no hi havia cap país més pròsper i plàcid, on<br />
s'organitzaven festes i torneigs, i sempre la cervesa hi corria a dojo.<br />
No cal dir que va tardar poc a sorgir l'enveja <strong>de</strong>ls senyors veïns envers Benet i les<br />
meravelles <strong>de</strong>l seu país. Les seves collites eren menys riques i la seva caça menys<br />
abundant <strong>de</strong> bestiar i volateria. Malgrat tot, estaven massa ocupats a guerrejar entre<br />
ells i preferien <strong>de</strong>ixar Benet en pau.<br />
Hi havia un altre personatge que estava força <strong>de</strong>scontent <strong>de</strong> la joia que envoltava<br />
Benet i el seu poble. Aquest, mestre <strong>de</strong>ls maleficis, fort com cent homes i alt com una<br />
muntanya, ple <strong>de</strong> tanta maldat com el Senyor <strong>de</strong> bondat, era el diable.<br />
Després d'una llarga nit <strong>de</strong> <strong>de</strong>u anys, el diable va sortir <strong>de</strong> les tenebres i <strong>de</strong>s d'una<br />
gruta va contemplar la terra. Per arreu les gents es barallaven, es mataven, cremaven<br />
les cases i les collites es perdien. El diable estava tranquil, l'home feia el mal sense la<br />
seva ajuda, era hora <strong>de</strong> tornar a dormir.<br />
De sobte, la seva mirada va topar amb la dàrsena <strong>de</strong> la Meuse, i les belles terres i el<br />
castell <strong>de</strong> Benoit, que dibuixava les seves torres al cel. Va veure les gents dansar i<br />
gaudir, i les collites que creixien impacientment als camps.<br />
Des d'aquell moment, realment enfadat, gairebé embogit, va proposar-se acabar amb<br />
tot allò que havia vist. Va enviar-hi bruixots, dimonis, llops ferotges i totes aquelles<br />
bèsties dolentes i diabòliques que va trobar per envair i <strong>de</strong>struir les terres <strong>de</strong> Benet.<br />
Segur <strong>de</strong> la seva victòria es tornà a atrinxerar, més calmat, dins les tenebres.<br />
Els bruixots llançaren maleficis damunt les collites, els llops sovintejaren els llogarets,<br />
les bèsties ferotges <strong>de</strong>voraren els nens <strong>de</strong>ls pagesos, els dimonis van inundar el país<br />
amb tempestes i <strong>de</strong>sprés el van castigar amb dies <strong>de</strong> sequera fins que tan sols hi va<br />
quedar la por, la fam i la <strong>de</strong>solació.<br />
Benet <strong>de</strong> Montgarran veia <strong>de</strong>clinar, poc a poc, la prosperitat <strong>de</strong>l seu país; la gent se<br />
sentia trista i sense joia i les terres es<strong>de</strong>venien cada cop més pobres. És en aquell<br />
moment quan <strong>de</strong>ci<strong>de</strong>ix organitzar batu<strong>de</strong>s al bosc per caçar les bèsties ferotges,<br />
atrapar els bruixots i cremar els seus caus, i ajudat per màgics bons, amb els seus<br />
po<strong>de</strong>rs, va aconseguir fer fugir els dimonis i les bèsties malfactores.<br />
Aviat van <strong>de</strong>saparèixer <strong>de</strong>l país totes les plagues, i <strong>de</strong> mica en mica, van tornar la<br />
tranquil·litat i la joia perdu<strong>de</strong>s.<br />
Dos anys <strong>de</strong>sprés el diable es va <strong>de</strong>spertar per contemplar la seva obra <strong>de</strong>structiva<br />
damunt el domini <strong>de</strong> Benet. La seva sorpresa va ser gran en tornar a veure un poble<br />
feliç, amb granges farci<strong>de</strong>s <strong>de</strong> riques collites i el castell <strong>de</strong> Benet que continuava<br />
imponent dominant la plana. Traient fum pels queixals i més <strong>de</strong>cidit que mai a acabar
amb aquell petit paradís, va imaginar una nova estratègia per fer que d'una vegada i<br />
per sempre hi regnés el mal.<br />
Una nit, es va esmunyir hàbilment dins els somnis d'un senyor veí <strong>de</strong> Benet i li suggerí<br />
conquerir aquelles belles terres.<br />
Enlluernat per aquella brillant i<strong>de</strong>a i per la victòria que el diable li havia fet somniar, el<br />
senyor muntà un gran exèrcit <strong>de</strong>cidit a envair les terres veïnes.<br />
Aviat van arribar a les portes d'aquell fantàstic territori els soldats i el seu senyor.<br />
Benet, en veure-ho, va fer venir tot el poble per refugiar-lo als soterranis i grutes<br />
amaga<strong>de</strong>s dins el turó on s'enlairava el seu castell. Tothom hi anava carregat <strong>de</strong> blat i<br />
d'animals per po<strong>de</strong>r subsistir un segle sencer.<br />
Un cop dins d'aquelles terres, el senyor enemic va trobar totes les cases bui<strong>de</strong>s, els<br />
pagesos havien <strong>de</strong>saparegut i el silenci, trencat pel lleu murmuri <strong>de</strong>l vent, era l'únic<br />
habitant <strong>de</strong>l poble. En adonar-se <strong>de</strong> la situació, va optar per anar directament al castell<br />
i allà va dirigir les seves tropes.<br />
Però Benet estava protegit per la Meuse, aquell turó alt i escarpat. El castell no tenia<br />
cap més accés que el pont llevadís, completament aixecat. Així, malgrat els esforços i<br />
totes les seves armes, el senyor enemic no va po<strong>de</strong>r entrar mai al castell per envair-lo.<br />
Aleshores va <strong>de</strong>cidir assetjar-lo i va instal·lar el seu campament al voltant <strong>de</strong>l turó. El<br />
que ell no sospitava és que Benet estava sobrat <strong>de</strong> provisions i sis mesos més tard<br />
encara no s'havia rendit.<br />
Avorrit <strong>de</strong> la situació, Benet va enviar un home a l' exterior amb una missió: fer-se<br />
passar per un servent <strong>de</strong>l senyor assetjador i, mostrant-li un gran neguit i una forta<br />
inquietud, donant-li un missatge urgent: estaven atacant les seves terres! Havia <strong>de</strong><br />
tornar-hi el més ràpidament possible.<br />
Tal dit, tal fet. En tres dies, el senyor, patint per la integritat <strong>de</strong>l seu castell, va aixecar<br />
el setge i el campament i va abandonar el país <strong>de</strong> Benet <strong>de</strong> Montgarran.<br />
Quan va arribar a casa seva es va adonar <strong>de</strong> la jugada d'en Benet, però no va tenir<br />
esma <strong>de</strong> tornar-lo a atacar.<br />
Les terres <strong>de</strong> Namur van retrobar la pau, les granges sobreeixien <strong>de</strong> bones collites i la<br />
gent no parava <strong>de</strong> festejar-ho. os anys <strong>de</strong>sprés, el diable sortí <strong>de</strong> la seva llarga nit i <strong>de</strong><br />
les profunditats <strong>de</strong> la terra per veure si <strong>de</strong>finitivament regnava la <strong>de</strong>sgràcia a les terres<br />
<strong>de</strong> Benet. Però encara va veure un poble feliç.<br />
Aquest cop, realment fora <strong>de</strong> si, va <strong>de</strong>cidir <strong>de</strong>struir aquell paradís amb les seves<br />
pròpies mans. Va anar a cercar una roca immensa <strong>de</strong>ls fons <strong>de</strong>l mar, que era dues<br />
vega<strong>de</strong>s més alta que ell. Se la va carregar a l'esquena i va partir cap a les terres <strong>de</strong><br />
Namur. Va caminar dos dies i dues nits amb el farcell al cim, va travessar Europa, <strong>de</strong><br />
Portugal fins a França, i aviat va arribar al país <strong>de</strong> Benet.<br />
Aquest, avisat per un màgic que el diable venia <strong>de</strong>cidit a <strong>de</strong>struir el seu castell i el seu<br />
país, va buscar amb astúcia la solució per evitar aquell <strong>de</strong>sastre. A la fi la va trobar: va<br />
acumular totes les sabates més velles i <strong>de</strong>strossa<strong>de</strong>s <strong>de</strong> les soles que va po<strong>de</strong>r<br />
aconseguir <strong>de</strong>l seu poble i vestit amb parracs, com si d'un pobre viatger es tractés, va<br />
anar a la recerca <strong>de</strong>l diable.
Va caminar llargues hores fins que el va trobar, sufocat, mort <strong>de</strong> fatiga i amb els peus<br />
enfonsats sota la gran roca.<br />
Com va po<strong>de</strong>r va <strong>de</strong>manar a Benet, prenent-lo per un simple viatger:<br />
- Que<strong>de</strong>n molt lluny les terres <strong>de</strong> Benet <strong>de</strong> Montgarran?<br />
- No es pot imaginar quant! Va dir aclaparat en Benet. Mireu, jo vinc d'allà i ja he gastat<br />
totes aquestes sabates!<br />
El diable va quedar abatut. Va renunciar al seu projecte <strong>de</strong>structor per tornar a la<br />
profunditat <strong>de</strong> les tenebres, <strong>de</strong>ixant allà la pedra immensa, que va rodar per terra fent<br />
un gran soroll.<br />
Després d'aquell dia, Benet <strong>de</strong> Montgarran no va haver <strong>de</strong> patir pels atacs <strong>de</strong> ningú i<br />
va viure en pau a les seves terres. Pel que fa a la roca que havia <strong>de</strong> <strong>de</strong>struir el seu<br />
domini, encara avui dia resta allí, on han crescut boscos espessos. Són els que ara es<br />
coneixen com els boscos <strong>de</strong> les Ar<strong>de</strong>nes.
Contes d’autor<br />
Hi havia una vegada, en un país molt molt lluny d’aquí (tant que ni els més grans el<br />
po<strong>de</strong>n recordar) vivia una princeseta en el seu castell, ro<strong>de</strong>jada <strong>de</strong> jardins plens <strong>de</strong><br />
flors i arbres frondosos amb simpàtics ocellets que omplien l’aire <strong>de</strong>ls matins amb les<br />
seves cançons.<br />
La princeseta era la noia més maca <strong>de</strong>l regne i per això mateix totes les altres noies la<br />
miraven amb enveja i ulls odiosos. Ella però, vivia aliena a totes aquestes ires i<br />
malevolències i en el seu món només havia lloc per al ball, la música i la felicitat.<br />
Un dia però, una d’aquestes noies, no po<strong>de</strong>nt suportar més la seva pròpia maldat va<br />
<strong>de</strong>cidir que la felicitat <strong>de</strong> la princeseta s’havia d’acabar. I així va ser que aprofitant una<br />
festa que la princeseta va oferir a tots aquells que ella consi<strong>de</strong>rava els seus amics,<br />
aquesta bruixota li va portar com a regal un preciós pastís amb forma <strong>de</strong> cor i ple <strong>de</strong><br />
llaminadures i dolços.<br />
La princeseta quan va veure el present que li oferien, va saltar d’alegria i el va<br />
acceptar amb total ingenuïtat. Però ai! el pastís no era més que un parany perquè la<br />
bruixota hi havia amagat un beuratge emmetzinat que produïa un mal <strong>de</strong> panxa<br />
esgarrifós a tot aquell que en tastés un bocí, per petit que fos.<br />
I vet aquí que la pobre princeseta va tastar el pastís i <strong>de</strong> sobte va caure al terra<br />
doblegada <strong>de</strong> dolor. I la bruixota no parava <strong>de</strong> riure mentre la princeseta jeia al terra<br />
tremolosa i espantada, sense comprendre encara què li havia passat.<br />
Passat un temps força llarg el dolor va anar minvant però mai va <strong>de</strong>saparèixer <strong>de</strong>l tot i<br />
això va fer que la pobre princeseta es tornés cada cop més trista i solitària. La por li<br />
omplia el cos pensant que potser alguna altra persona podria voler fer-li mal altre cop.<br />
Aquest pensament li premia el cor i omplia els seus somnis nit rere nit.<br />
Un dia però, passejant pel bosc es va trobar amb un simpàtic osset que se li va<br />
acostar sense por i a cau d’orella li va dir:<br />
- Per què estàs tant trista princeseta?<br />
- La gent m’odia i tots volen la meva <strong>de</strong>sgràcia.<br />
- Tu creus que tots volen que pateixis?
- I és clar! mira quant <strong>de</strong> temps fa que sento aquest horrible dolor a la panxa i ningú<br />
m’ha volgut donar el remei.<br />
- Potser no has sabut preguntar a la persona a<strong>de</strong>quada. No tothom és tant dolent com<br />
tu creus, saps? Hi ha altres persones amb el cor gran i pur com tu el tenies abans.<br />
- Si és veritat el que tu dius, et prego que em diguis on puc trobar aquesta persona,<br />
perquè potser ella em podrà guarir <strong>de</strong>l meu mal.<br />
- Tens raó quan dius que puc dur-te a algú que t’ajudi i com que crec que el teu<br />
patiment és injust et portaré fins a ell per tal que et guareixi tots els mals.<br />
I d’aquesta manera i sense dir cap altre mot la princeseta va seguir l’osset dins el<br />
bosc, tot seguint un caminet força estret. De vega<strong>de</strong>s era costerut i <strong>de</strong> vega<strong>de</strong>s<br />
planer, fins arribar a una petita cabana amb una xemeneia que treia un fum negre com<br />
el sutge i una olor <strong>de</strong> llenya <strong>de</strong> pi que no sabia perquè, però trobava agradable. La<br />
princeseta va picar a la porta i un home va sortir a veure qui <strong>de</strong>manava per ell.<br />
- Qui ets tu i què vols <strong>de</strong> mi?<br />
- Si us plau aju<strong>de</strong>u-me , un amic vostre m’ha dit que vós podríeu guarir-me <strong>de</strong>l mal que<br />
pateixo.<br />
- I quin és aquest mal que tens petita ?<br />
- Un mal <strong>de</strong> panxa esgarrifós que tinc per culpa d’una bruixota que em va emmetzinar.<br />
- Hmmm vaja! crec que puc ajudar-te, però alguna cosa a canvi m’hauràs <strong>de</strong> donar,<br />
no?<br />
- I què vols que et doni jo? Princesa sóc , i moltes riqueses et puc oferir si és que<br />
realment acabes el meu turment.- Una cosa només vull <strong>de</strong> tu.- I quina cosa és<br />
aquesta?<br />
- Una cosa que no es pot comprar amb diners, vull un <strong>de</strong>ls teus queixals!<br />
- Un <strong>de</strong>ls meus queixals? però això serà molt dolorós! Tu també em vols mal ? A més,<br />
com puc saber que certament em curaràs un cop t’hagi donat el meu queixal?<br />
- Tan cert com que el sol surt cada dia al matí i les estrelles empaiten la lluna a la nit,<br />
tan cert com et dic, que no puc donar-te cap prova que el que et dic sigui veritat, tot i<br />
que <strong>de</strong> fet l’és.<br />
- M’agradaria creure’t però el cor em diu que menteixes i que només vols augmentar la<br />
meva <strong>de</strong>sgràcia.<br />
- El teu cor t’enganya petita princesa, i et fa pensar que tot el món té una ànima fosca i<br />
bruta com aquella que en el seu dia et va ferir. I ben cert és que hi ha potser més gent<br />
envejosa i dolenta que honesta i bondadosa. Però si saps buscar també podràs trobar<br />
aquesta altra gent alegre i sana com tu mateixa eres abans. O ja no recor<strong>de</strong>s com<br />
reies i cantaves i jugaves cada matí i cada tarda any rere any?<br />
Després <strong>de</strong> dubtar molt i rumiar-s’ho molt i molt, la princeseta va <strong>de</strong>cidir d’acceptar la<br />
proposta d’aquell home, tot i que en el fons <strong>de</strong> la seva ànima no tenia cap esperança i<br />
<strong>de</strong> fet va ser el <strong>de</strong>sencís el que va empènyer-la a prendre aqueixa <strong>de</strong>cisió.
Sense dir cap mot, aquell estrany home li fa fer un gest per tal que obrís la boca, i la<br />
princeseta obedient va fer el que li <strong>de</strong>manava al temps que tancava els ulls. I va notar<br />
com uns dits es ficaven per la seva boca i a palpentes anaven tocant tots els queixals<br />
<strong>de</strong> la noia, com si busquessin el més a<strong>de</strong>quat per aquella ocasió. Igual que el pagès<br />
busca els fruits més madurs i saborosos per collir-los <strong>de</strong> l’arbre i dur-los a casa, així<br />
mateix feien els dits d’aquell home dins la seva petita boca , mentre ella esperava una<br />
estrebada <strong>de</strong> dolor en qualsevol moment.<br />
Però <strong>de</strong> sobte, digueu-li màgia, digueu-li ciència, va notar que el seu mal <strong>de</strong> panxa<br />
s’havia esvaït com la rosada a trenc d’alba. Va obrir els ulls <strong>de</strong> sobte com intentant<br />
tenir la certesa que no estava somiant. I no era un somni sinó que era la pura realitat,<br />
perquè davant seu va veure aquell home que obria una <strong>de</strong> les seves mans, l’apropava<br />
a la seva carona i li ensenyava un queixal blanc com la farina.<br />
- M’has guarit! no m’ho puc creure ! com ho has fet? potser saps d’alguna ciència<br />
<strong>de</strong>sconeguda per tothom?<br />
- Cap metge sóc jo i poc <strong>de</strong> ciència en sé... Només una cosa sé fer bé i és llegir dins el<br />
cor <strong>de</strong> la gent.<br />
El mal que tu paties no era per causa <strong>de</strong>l pastís que aquella bruixota et va oferir, sinó<br />
pel teu propi cor, que escamat i <strong>de</strong>cebut va fugir <strong>de</strong> l’afecte i el calor d’altres cors... es<br />
va creure que els bons cors no existien, i en sentir-se tant sol va provocar-te aquest<br />
dolor intens que tu creies que venia <strong>de</strong>l pastís.<br />
Vares perdre la confiança en la gent, però avui has sabut recuperar-la en permetre que<br />
un estrany posés els dits dins la teva boca. Tot i arriscar-te a prendre molt <strong>de</strong> mal has<br />
accedit a la meva proposta sense tenir la certesa <strong>de</strong> que realment servís d’alguna<br />
cosa. Avui has aprés altre cop a confiar en les persones.<br />
- Ben cert és el que dius perquè veritablement ja no pensava que tornés a trobar cap<br />
persona <strong>de</strong> bon cor com tu en tota la meva vida. Agraïda estic i crec que una gran<br />
recompensa et mereixes. Vine amb mi a palau i t’ompliré las mans i les butxaques <strong>de</strong><br />
tants diners i joies com tu vulguis!<br />
- Res <strong>de</strong> tot això necessito jo. El tracte ja està fet. Jo tinc el teu queixal i tu la teva salut<br />
i la teva felicitat.<br />
- Però perquè necessites un queixal ? quin servei et pot donar ?<br />
- Molt <strong>de</strong> seny tenen les teves darreres paraules i tota la raó t’he <strong>de</strong> donar quan dius<br />
que cap servei em farà a mi aquest queixal, <strong>de</strong> manera que te’l torno a tu ja que teu<br />
era i just és que ho segueixi sent.<br />
- Però no entenc res! ara per què em tornes a donar el queixal ? si acabes <strong>de</strong> dir que<br />
era l’únic que volies?<br />
- Vull que conservis aquest queixal perquè així no oblidaràs mai el que avui has aprés.<br />
I cada cop que algú et faci mal i que el teu cor se senti sol i trist, vull que l’agafis i el<br />
miris fixament, i que pensis que igual que avui, algú tard o d’hora arribarà i et farà<br />
esvair el teu dolor.<br />
I sense donar-li temps a contestar ni a replicar i mentre encara estava pensant en tot<br />
allò que acabava d’escoltar, aquell home va girar cua i va marxar pel mateix camí per
on ella havia vingut. I quan ja quasi no es podia distingir <strong>de</strong>l fullam <strong>de</strong>l bosc, la petita<br />
princeseta va reaccionar i li va dir amb grans crits:<br />
- Moltes gràcies per tot !!! siguis qui siguis perquè ni tan sols el teu nom jo sé <strong>de</strong> tu!!<br />
- Només sóc l’últim <strong>de</strong>ls Hogol i potser <strong>de</strong>s d’avui també un amic teu!<br />
I un cop dit això aquell home (o Hogol o el que sigui que fos) va <strong>de</strong>saparèixer pel<br />
sen<strong>de</strong>r <strong>de</strong>l bosc i mai més es va sentir parlar d'ell ni <strong>de</strong>ls Hogol.<br />
Sola davant la cabana , la princeseta va alçar el cap i va mirar el cel blau i els núvols<br />
que suraven allà dalt tan immensos i tant blancs com el cor que acabava <strong>de</strong> recuperar.<br />
I tot mirant el petit queixal que reposava sobre el palmell <strong>de</strong> la seva mà, va enfilar el<br />
camí <strong>de</strong> tornada al seu palau on va viure feliç durant molts i molts anys.
Contes d’autor<br />
Explica una llegenda que ja fa molt <strong>de</strong> temps un jove hogol, tot cercant un nou lloc on<br />
viure, va arribar al món <strong>de</strong>ls humans. Allí va trobar rius i llacs, muntanyes i planes,<br />
aiguamolls i <strong>de</strong>serts, neu, aigua i núvols, i el mar... que bonic és el mar (pensava el<br />
Hogol). Però el que més va trobar el Hogol va ser gent. El món <strong>de</strong>ls humans és ple <strong>de</strong><br />
gent i la gran majoria viuen en pobles i ciutats. De ben segur que són bones persones<br />
per po<strong>de</strong>r conviure tots junts. I amb aquest pensament en Hogol va <strong>de</strong>cidir <strong>de</strong> quedarse<br />
a viure amb els humans.<br />
Però ben aviat va veure que les coses no eren tan maques com ell s’imaginava. La<br />
gent que allí habitava era físicament igual que ell i externament no es podien<br />
diferenciar. Però l’interior, l’essència <strong>de</strong>l seu ésser tenia quelcom <strong>de</strong>sconegut per a ell.<br />
En Hogol es va adonar que els humans no <strong>de</strong>ien el que pensaven. Molts cops fins i tot<br />
<strong>de</strong>ien el contrari <strong>de</strong>l que pensaven. Es va assabentar que moltes persones lluitaven<br />
contra altres persones per motius que ell no entenia, que la ignorància i el<br />
<strong>de</strong>sconeixement provocava la por i l’odi. En Hogol no entenia res... allí ningú feia res<br />
pel plaer <strong>de</strong> fer-ho.<br />
Totes les coses tenien un preu. Algú li va dir que fins i tot l’amistat tenia un preu. Com<br />
es po<strong>de</strong>m comprar els sentiments?, i amb quina moneda es pot pagar?<br />
De mica en mica, la petita llum que il·luminava el seu cor es va anar apagant cada cop<br />
més. Allò era molt diferent <strong>de</strong>l que ell havia imaginat i se sentia atrapat en un món<br />
cruel i <strong>de</strong>spietat. La gent el mirava <strong>de</strong> reüll i <strong>de</strong> vega<strong>de</strong>s podia sorprendre algú que<br />
l’assenyalava amb el dit rere seu. ”Aquí el primer és un mateix i la resta importa ben<br />
poc”, va pensar en Hogol mentre una llàgrima es resistia a sortir <strong>de</strong>ls seus ulls.<br />
Tot i així, hi havia una cosa d’aquell món que ell estimava: el mar. Era tan immens, tan<br />
misteriós, tan tranquil quan era en calma, i tan po<strong>de</strong>rós quan s’enfurismava... Sempre<br />
que se sentia trist anava fins la platja i allí sol, mirant l’horitzó sovint plorava la seva<br />
tristor.<br />
Però un dia, mentre en Hogol es trobava a la platja, <strong>de</strong> sobte un vent suau i llunyà va<br />
acaronar les seves galtes. I entre el xiu-xiu <strong>de</strong>l vent va po<strong>de</strong>r reconèixer la veu <strong>de</strong>l<br />
Germà Arbre, l’arbre savi que viu a Hogoland i gran amic <strong>de</strong> tots els Hogol.<br />
- Germà! Quina alegria po<strong>de</strong>r escoltar la teva veu!
- Fa temps que et veig en aquesta platja, jove Hogol. I cada cop que ho faig et veig<br />
plorant. Quin és el mal que ha ofegat el teu cor?<br />
- Tinc molta por Gran Germà...<br />
- De què tens por?<br />
- La gent... aquí la gent és diferent. No diuen el que pensen i no fan el que senten. Tinc<br />
por <strong>de</strong> tornar-me com ells, Germà.<br />
- No creguis que són tan diferents <strong>de</strong> nosaltres, però tens raó: podries tornar-te un<br />
d’ells. Vés amb compte.<br />
- Potser tu em podries ajudar Germà?<br />
- Ajudar-te? Com, jove Hogol?<br />
- Potser tu podries evitar que em torni com ells i fer que sigui feliç per sempre i mai<br />
més torni a plorar . O encara millor: per què no els canvies a tots ? El món seria molt<br />
millor d’aquesta manera Gran Germà!.<br />
- Sí: veritablement seria un lloc meravellós per viure-hi, però tot i que tinc po<strong>de</strong>rs<br />
màgics, no són tan po<strong>de</strong>rosos per aconseguir-ho.<br />
L’expressió d’il·lusió que per un moment s’havia dibuixat a la cara d’en Hogol es va<br />
tornar a convertir en tristor i va a tornar a abaixar el cap.<br />
- No ploris, jove Hogol. Així no solucionaràs el teu problema.<br />
- I que vols que faci, Germà? Ni tan sols tu, amb els teus po<strong>de</strong>rs pots fer res!<br />
Que pot fer aquest pobre Hogol?<br />
- Pots fer moltes coses (li va somriure la veu). Tu mateix ho has dit abans, pensa-ho<br />
una mica.<br />
- Què és el que he dit abans?<br />
- Que tenies por <strong>de</strong> tornar-te com ells. Si et pots tornar com ells, no creus que ells es<br />
po<strong>de</strong>n tornar com tu?<br />
- Com?<br />
- Els humans són com nosaltres en una cosa molt important: no són dolents <strong>de</strong> mena.<br />
Els fan tornar així. Pels motius que sigui s’hi tornen però no ho són per natura.<br />
Ara pensa una mica, si a tu et sorprèn la seva manera <strong>de</strong> fer, <strong>de</strong> viure, <strong>de</strong> sentir, no<br />
creus que ells també es sorprenen quan et veuen a tu? Potser els pots ensenyar a<br />
veure les coses d’una altra manera, a fer somriure quan algú està trist, a abraçar quan<br />
algú té por, a donar amor quan trobes un cor trencat.<br />
- Creus que serviria <strong>de</strong> res? Aquí hi ha moltíssima gent i jo conec molt poques<br />
persones.
- No et preocupis per la quantitat, l'important és que encomanis la teva felicitat a la<br />
gent que coneguis. La felicitat d’un mateix mai ho és <strong>de</strong>l tot si la gent que t’envolta no<br />
ho és. Si fas el que et <strong>de</strong>mano Hogol, jo et concediré el que m’has <strong>de</strong>manat abans.<br />
- Fer feliç tot aquest món?.<br />
- Fer feliç tot aquest món sí, però tan sols un dia a l’any. Els meu po<strong>de</strong>rs no son tan<br />
grans, però un cop l’any puc fer que tothom sigui feliç Hogol, sempre que tu compleixis<br />
la teva part <strong>de</strong>l tracte.<br />
- Sembla molt difícil el que em <strong>de</strong>manes Germà, els humans tenen un món meravellós<br />
però hi viuen d’espatlles. Tot i així ho intentaré, Gran Germà.<br />
- Has parlat amb molta saviesa jove Hogol. Recorda: mentre tu facis el que has<br />
promès jo compliré la meva part, d’acord?<br />
- Si! D’acord!<br />
En Hogol es va trobar dret a la platja amb els braços estesos, igual que feia quan era<br />
petit allà a Hogoland, al costat <strong>de</strong>l Gran Germà quan el vent bufava.<br />
Ja no plorava, se sentia molt bé. El Gran Germà havia vingut <strong>de</strong> molt lluny per parlar<br />
amb ell. Això no era gaire corrent... Potser era una persona especialment estimada pel<br />
Gran Germà. Per primer cop en molt <strong>de</strong> temps en Hogol va somriure mentre mirava<br />
com el Sol s’enfonsava en l’horitzó i la Lluna començava a empaitar-lo.<br />
- Què haurà fet el Sol a la Lluna perquè sempre l’estigui empaitant? (es preguntava en<br />
Hogol) I amb aquest enigma al cap va tornar a casa per passar la nit.<br />
L’en<strong>de</strong>mà al matí, en Hogol va sortir al carrer i es va quedar meravellat. Havia nevat!<br />
Tot era blanc, que bonic! Però alguna cosa estranya passava... Tothom que caminava<br />
pel carrer duia un somriure a la seva cara i quan es creuaven es saludàvem i mirantlos<br />
als ulls mentre ho <strong>de</strong>ien, en Hogol va veure que aquest cop sí que <strong>de</strong>ien el que<br />
pensaven i que sí que feien el que sentien. Els carrers eren plens <strong>de</strong> llums i colors i els<br />
nens corrien d’un lloc a l’altre, igual que les papallones que volen fins a la llum d’un<br />
fanal.<br />
- Què passa? (va preguntar en Hogol a un home que passejava pel carrer)<br />
- Avui és Nadal!<br />
- Nadal?<br />
- És clar! Avui és un dia <strong>de</strong> felicitat per a tothom. Ens reunim a casa i passem el dia<br />
amb la gent que estimem i <strong>de</strong>sitgem a tots que siguin feliços.<br />
En Hogol va somriure en adonar-se que el Gran Germà havia complert la seva paraula<br />
i que almenys, un cop l’any aquell món semblava Hogoland.<br />
I <strong>de</strong>s d’aleshores aquell Hogol ha estat voltant per aquell món, sempre intentant<br />
compartir la seva felicitat amb la gent que ha anat coneixent. Fent somriure el que està<br />
trist, abraçant el que té por i donant amor al que té el cor trencat, tal com li va <strong>de</strong>manar<br />
el Gran Arbre. El Gran Germà a canvi, cada any envia un dia <strong>de</strong> felicitat per tothom. I<br />
així serà sempre que en Hogol compleixi la seva part <strong>de</strong>l tracte.
EL CONTE DE POMPERIPOSSA I EL SEU GRAN NAS<br />
Lena Mansson ( Suècia)<br />
Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, una bruixa molt vella que es <strong>de</strong>ia<br />
Pomperipossa. No és un nom molt maco però, malgrat tot, és més maco que ella<br />
mateixa.<br />
Po<strong>de</strong>u imaginar-vos com era?<br />
Tenia dos ulls vermells i petits i una boca grossa amb només tres <strong>de</strong>nts. A les mans<br />
tenia un munt <strong>de</strong> berrugues i a l'esquena tenia una gran gepa. També mastegava<br />
tabac i per això tenia les <strong>de</strong>nts negres; era molt fastigosa.<br />
Ella vivia sola en una caseta al mig <strong>de</strong>l bosc; la seva caseta estava feta <strong>de</strong> xoriços,<br />
pernils, i, en lloc <strong>de</strong> maons hi havia bombons. Ningú no s'atrevia a acostar-s'hi, ni tan<br />
sols un troll, perquè era molt dolenta. Cada cop que algú s'hi acostava el convertia en<br />
una taula, en un pissarrí o en una altra cosa. Era una bruixa molt perillosa. La seva<br />
pena més gran era que cada cop que encantava a algú, el seu nas creixia una mica<br />
més. Aquest era el seu càstig!<br />
En el mateix bosc on vivia Pomperipossa també hi vivia un rei i aquest tenia dos fills:<br />
un príncep que s'anomenava Pep i una princesa que es <strong>de</strong>ia Pepa. Un dia van<br />
passejar amb el seu servent, que era tan formal, tan formal, que només sabia dir "Ah",<br />
"Oh" i “Ba”.<br />
- Volem anar al bosc -, digué el príncep Pep.<br />
- Ah! -digué el servent, i els va acompanyar.<br />
Després d'una estona van arribar a una zona d’aiguamolls i el servent es va mullar els<br />
seus peus perquè portava sabates <strong>de</strong> seda.<br />
- Oh! -va dir, i va tornar corrents al castell per posar-se unes botes.<br />
Però abans <strong>de</strong> marxar es va posar el dit al nas i digué:<br />
- Ba! Això significava: "espereu aquí, príncep Pep i princesa Pepa, fins que jo torni<br />
amb les meves grans botes ben posa<strong>de</strong>s".<br />
Però, és clar, això no ho podien entendre els fills <strong>de</strong>l rei, i així doncs van continuar el<br />
seu camí, allunyant-se cada cop més <strong>de</strong>l castell. Aquest bosc era el mateix on vivia<br />
Pomperipossa!<br />
Tots els ocells van començar a piular:<br />
- Piu, piu, no aneu allà, no hi aneu!<br />
Però això el príncep Pep tampoc no ho podia entendre i li digué a la seva germana:<br />
- Què et sembla si ens aventurem? És que, és tan avorrit estar-se a casa. Mira, jo tinc<br />
sis mone<strong>de</strong>s, quantes en tens tu, princesa?<br />
- Jo només en tinc una -va dir la princesa Pepa- però sé fregir pomes.
- Llavors quasi saps cuinar -digué el príncep Pep-, segur que així no ens morirem <strong>de</strong><br />
gana.<br />
Així doncs van aventurar-se fins que van arribar a la caseta <strong>de</strong> Pomperipossa, que<br />
estava feta <strong>de</strong> xoriços, pernils i bombons.<br />
- Anem a sopar -digué el príncep Pep, i va agafar un gran xoriço <strong>de</strong> la casa.<br />
Llavors Pomperipossa va treure el seu nas enorme <strong>de</strong> la casa i els mirà.<br />
- Entreu, entreu -va dir-. Jo sóc la vostra fada. Ara us feré uns creps amb melmelada.<br />
El príncep Pep i la princesa Pepa la van creure i van entrar a la casa, encara que<br />
tenien molta por.<br />
- Mmmmmm -digué Pomperipossa, i els mirà-. No he menjat ànecs fa molt <strong>de</strong> temps...<br />
I en dir això va fer uns gestos màgics i, <strong>de</strong> sobte, el príncep Pep i la princesa Pepa van<br />
convertir-se en dos ànecs petits i blancs.<br />
- Uiiii -digué Pomperipossa tot tocant-se el nas, perquè en el mateix instant que havia<br />
encantat el príncep Pep i la princesa Pepa i els havia convertit en ànecs, el seu nas<br />
havia crescut una mica més.<br />
- Això t'està bé per malvada!- digueren tots els ocells <strong>de</strong>l bosc.<br />
- Anem a buscar ajut -van dir tots els ocells. I van anar a buscar la cigonya perquè els<br />
aconsellés.<br />
La cigonya és l'ocell més savi <strong>de</strong> tots els ocells perquè cada hivern va a Egipte per<br />
estudiar els jeroglífics <strong>de</strong> les piràmi<strong>de</strong>s.<br />
- Ara anireu a nedar, i allí trobareu menjar, ànecs meus -digué Pomperipossa. I els va<br />
conduir al llac amb el seu gran bastó.<br />
- Això és el que us mereixeu, i a més gaudiré molt quan us rosteixi en un gran foc<br />
aquesta nit.<br />
- Mac, mac, mac! - van dir els nens-. Nosaltres volíem,creps amb melmelada!<br />
Perquè, com sabeu, els ànecs només po<strong>de</strong>n menjar gripaus negres i herba mullada i<br />
això no es pot comparar amb les dolces confitures que mengen els reis.<br />
Pomperipossa era a la vora <strong>de</strong>l llac, recolzada en el seu nas, que ara era tan i tan llarg<br />
com les seves cames. De sobte, va sentir un cruixit darrera seu i es girà. Era el servent<br />
que havia tornat <strong>de</strong>l castell i <strong>de</strong>sprés havia estat buscant els fills <strong>de</strong>l rei<br />
<strong>de</strong>sesperadament.<br />
- Ah! -digué el servent quan va veure Pomperipossa<br />
- Ba! -digué tot <strong>de</strong>sembeinant l’espasa per tallar el seu nas.<br />
Però Pomperipossa el va convertir immediatament en un pardal.<br />
- Piu, piu... -digué el pardal, tot saltant ...
- Mac, mac, mac! -van queixar-se el príncep Pep i la princesa Pepa.<br />
- Sí, sí!!! Queixeu-vos, queixeu-vos -va riure Pomperipossa molt contenta <strong>de</strong> si<br />
mateixa.<br />
- No hi ha res que pugui trencar l'encanteri. Si no sentiu el crit més espantós que<br />
existeix; si sentiu aquest crit, tot el que jo he encantat tornarà a ser normal i jo em<br />
convertiré en una pedra. Però això espero que no arribi a passar fins d'aquí a molts<br />
milers d'anys -va dir Pomperipossa mentre mastegava un quilo <strong>de</strong> tabac <strong>de</strong> cop.<br />
- Tan <strong>de</strong> bo que passi això -digueren tots els ocells.<br />
- M'esteu posant tan furiosa que el meu nas comença a suar -digué Pomperipossa tot<br />
remullant el seu nas a l'aigua per refrescar-lo.<br />
Però això mai no ho hagués fet si hagués sabut que en aquest llac hi vivia un cranc<br />
que no havia menjat res <strong>de</strong>s <strong>de</strong> feia tres dies. Aquest cranc va pessigar el seu nassot i<br />
Pomperipossa va començar a cridar.<br />
- Aaahh!!!<br />
Però el cranc no va <strong>de</strong>ixar <strong>de</strong> pessigar-la i Pomperipossa va cridar encara més fort.<br />
- Aaaaahhh!!!<br />
- Això és el crit més espantós que mai no es pugui sentir -va dir la cigonya. I ella digué<br />
la veritat perquè els ocells mai no diuen menti<strong>de</strong>s.<br />
Aleshores es va trencar l'encanteri, és a dir, els dos ànecs es van convertir en el<br />
príncep Pep i la princesa Pepa, i el petit pardal es va convertir en el servent.<br />
- Ah, Ba, Bé!! -digué el servent tot agafant les mans <strong>de</strong>l príncep Pep i la princesa Pepa<br />
i van començar a córrer fins arribar al castell.<br />
Allí els esperava el rei, que estava molt enfadat perquè havien trigat molt.<br />
- Na! -digué el servent per calmar-lo... i llavors, el rei va entendre que havien estat<br />
encantats per Pomperipossa i que no hi havien pogut fer res. Ell va quedar molt<br />
commogut i va donar al servent la distinció més bonica que existia, i als seus fills els<br />
va donar la poma <strong>de</strong>l regne, la meitat a cadascun.<br />
Pomperipossa es va convertir en una pedra... Tu encara pots anar a veure-la si vas en<br />
aquest llac. Un cop cada any i el mateix dia que es va convertir en pedra tot tornarà a<br />
ser com abans. El cranc tornarà a aparèixer tot pessigant el nas <strong>de</strong> la Pomperipossa i<br />
ella cridarà tan fort que es produirà un eco a totes les muntanyes <strong>de</strong>l voltant.<br />
Però quin dia és?... Això només ho sé jo ... i no us ho diré pas!!!
Contes d’arreu <strong>de</strong>l món País: Suïssa <strong>de</strong>l cantó alemany<br />
EL GERMANET I LA GERMANETA<br />
El germanet agafà la seva germaneta <strong>de</strong> la mà i li digué:<br />
- D’ençà que la mare és morta no tenim ni una bona hora, la madrastra ens pega cada<br />
dia i si ens hi acostem, ens aparta a punta<strong>de</strong>s <strong>de</strong> peu. El nostre menjar són dures<br />
crostes <strong>de</strong> pa. Fins i tot està molt millor el gosset sota la taula: li tira <strong>de</strong> tant en tant una<br />
cosa bona. Si això ho sabés la nostra pobre mare... Com que així no po<strong>de</strong>m viure,<br />
què et sembla si tots dos anem a conèixer món?<br />
I així ho van fer, van agafar les poques coses que tenien i les van posar en un farcellet<br />
que es van posar sobre l’espatlla i començaren a caminar. Camina que caminaràs,<br />
caminaren per prats, per camps i pedres, i, quan plovia, la germaneta <strong>de</strong>ia:<br />
- Déu i els nostres cors ploren plegats.<br />
Un capvespre arribaren a un gran bosc i estaven tan cansats <strong>de</strong> gemegar, <strong>de</strong> gana i<br />
<strong>de</strong>l llarg camí, que varen asseure’s dins d’un arbre buit i quedaren adormits.<br />
L’en<strong>de</strong>mà al matí, quan es <strong>de</strong>spertaren, el sol ja havia pujat molt amunt, i dintre l’arbre<br />
hi feia calor. Aleshores el germanet digué:<br />
- Germaneta, tinc set; si sabés on hi ha una font petita, hi aniria i beuria; em sembla<br />
sentir murmurejar-ne una.<br />
S’aixecà el germanet, agafà la germaneta <strong>de</strong> la mà i començaren a buscar la font.<br />
Però la madrastra dolenta era una bruixa i ella havia vist que els dos infants havien<br />
marxat, els havia anat seguint <strong>de</strong> puntetes, d’amagat, com solen fer les bruixes, i havia<br />
maleït totes les fonts <strong>de</strong>l bosc. Trobaren una font que saltava espurnejant per damunt<br />
<strong>de</strong> les pedres i el germanet volgué beure aigua. Però la germaneta sentia com parlava,<br />
tot mormolant:<br />
- Qui begui <strong>de</strong> mi, es convertirà en un tigre. I la germaneta exclamà:<br />
- Si et plau, germanet, no beguis, perquè et convertiràs en una fera i em <strong>de</strong>strossaràs.<br />
El germanet no va beure, tot i que tenia moltíssima set, i digué:<br />
- Vull esperar fins arribar a la propera font. Varen trobar la segona font, la germaneta<br />
s’adonà que en aquesta també <strong>de</strong>ia:<br />
- Qui begui <strong>de</strong> mi serà un llop, el qui begui <strong>de</strong> mi serà un llop". Aleshores la germaneta<br />
cridà:<br />
- Germanet, si et plau, no beguis, ja que si ho fas, el convertiràs en un llop i em<br />
<strong>de</strong>voraràs.<br />
El germanet no va beure i digué:<br />
- Vull esperar fins arribar a la font següent, però llavors he <strong>de</strong> beure, diguis el que<br />
vulguis, perquè ja tinc massa set.
I quan varen arribar a la tercera font, la germaneta sentí com <strong>de</strong>ia:<br />
- El qui begui <strong>de</strong> mi, es convertirà en un cabirol.<br />
La germaneta suplicà:<br />
- Oh, germanet, no beguis, altrament et convertiràs en un cabirol i t’escaparàs.<br />
Però el germanet tot seguit s’havia agenollat a la vora <strong>de</strong> la font, s’havia inclinat i havia<br />
begut aigua. Quan les primeres gotes havien tocat els seus llavis, ja jeia allà, convertit<br />
en cabirolet. La germaneta plorava veient el seu pobre germanet encantat i el cabirolet<br />
també plorava i jeia tristament al seu costat. A la fi, la nena digué:<br />
- Calla, estimat cabirolet, jo mai no t’abandonaré.<br />
Aleshores es va treure la lligacama daurada i la posà al coll <strong>de</strong>l cabirolet, arrencà joncs<br />
per trenar un cordill ben flonjo, lligà l’animalet i l’anà conduint bosc endins. Al cap <strong>de</strong><br />
molta, molta estona varen arribar a una caseta. La nena entrà a mirar-la, i com que era<br />
buida, pensà:<br />
- Aquí ens po<strong>de</strong>m quedar a viure.<br />
Buscà tot seguit fulles seques i molsa per fer un llitet tou per al cabirolet i cada matí<br />
sortia a cercar arrels, baies i nous, i herba tendra. L 'animalet li ho menjava <strong>de</strong> les<br />
mans, alegre i enjogassat. Al vespre, quan la germaneta estava cansada i havia recitat<br />
la seva pregària, posava el cap damunt <strong>de</strong> l’esquena <strong>de</strong>l cabirolet, que li feia <strong>de</strong> coixí, i<br />
s’hi adormia dolçament. Al germanet tan sols li hauria mancat el seu cos humà:<br />
haurien tingut una vida meravellosa.<br />
Durant un temps, doncs, visqueren ben sols en aquest bosc. Però aleshores va passar<br />
que el rei d’aquest país celebrà una gran cacera al bosc. A través <strong>de</strong>ls arbres<br />
ressonaren les trompes <strong>de</strong> caça, els lladrucs <strong>de</strong>ls gossos i els crits alegres <strong>de</strong>ls<br />
caçadors. El cabirolet ho sentia i tenia moltes ganes d’anar-hi també.<br />
- Ai -es queixà- germaneta, <strong>de</strong>ixa’m sortir i participar en la cacera, no puc resistir més.<br />
I tant li ho <strong>de</strong>manà, que ella finalment li donà permís.<br />
- Però -li digué- no <strong>de</strong>ixis <strong>de</strong> tornar al vespre. Jo, als caçadors salvatges, els tanco la<br />
meva porteta. Perquè et conegui, truca i digues: germaneta meva, <strong>de</strong>ixa’m entrar. Si<br />
no ho dius d’aquesta manera, no obriré la porteta.<br />
Aleshores el cabirolet sortí fora i es trobà molt bé i content a l’aire lliure.<br />
El rei i els seus caçadors van veure l’animal gallard i el varen perseguir, però no varen<br />
pas ésser capaços d’atrapar-lo. I quan pensaren que ja el tenien, ell saltà per damunt<br />
<strong>de</strong> la bardissa i <strong>de</strong>saparegué. Quan ja fosquejava, anà corrents cap a la caseta, trucà i<br />
digué:<br />
- Germaneta meva, <strong>de</strong>ixa’m entrar.<br />
S’obrí la porteta, i ell entrà per <strong>de</strong>scansar tota la nit sobre el seu llit pla. L’en<strong>de</strong>mà<br />
continuà la caça i quan el cabirol tornà a sentir les trompetes i el "ho, ho!" <strong>de</strong>ls<br />
caçadors, se sentí <strong>de</strong>sassossegat i pregà:<br />
- Germaneta, obre’m, he <strong>de</strong> marxar.<br />
La germaneta li obrí la porta tot dient:
- Però al capvespre has <strong>de</strong> tornar i has <strong>de</strong> dir les paraules convingu<strong>de</strong>s.<br />
Quan el rei i els caçadors tornaren a veure el cabirolet amb el collaret daurat, tots<br />
l’empaitaren, però era massa ràpid i àgil. La persecució durà tot el dia i a la fi els<br />
caçadors l’encerclaren i un d’ells li ferí un xic el peu; així que anava coix i s’allunyà a<br />
poc a poc. Un <strong>de</strong>ls caçadors el seguí fins arribar a la caseta i escoltà com <strong>de</strong>ia:<br />
- Germaneta meva, <strong>de</strong>ixa’m entrar.<br />
Veié com s’obria la porta i com tot seguit es tornava a tancar. El caçador es fixà en tot,<br />
anà a trobar el rei i li contà què havia vist i sentit. I el rei digué:<br />
- Demà ha d’ésser una altre dia <strong>de</strong> caça.<br />
La germaneta es va espantar molt quan va veure que el seu cabirolet estava ferit. Li<br />
netejà la sang, li posà herba i li va dir:<br />
- Fica’t al teu llit, estimat cabirolet, així et posaràs bo.<br />
Però la ferida era tan poca cosa, que l’en<strong>de</strong>mà ja no notava res. I quan tornà a sentir la<br />
gresca <strong>de</strong> la caça digué:<br />
- No puc aguantar-ho, he <strong>de</strong> participar-hi; a mi no m’atraparan pas.<br />
La germaneta exclamà plorant:<br />
- Ara et mataran i jo em quedaré sola, aquí al bosc, oblidada <strong>de</strong>l món. No et <strong>de</strong>ixo<br />
marxar.<br />
- Doncs em moriré <strong>de</strong> tristor -respongué el cabirolet.- Quan sento les trompes <strong>de</strong> caça,<br />
em sembla que he <strong>de</strong> sortir <strong>de</strong> fogó.<br />
La germaneta li obrí la porta amb el cor trist i el petit cabirol corregué content i alegre<br />
bosc endins. Quan el rei el veié, manà als seus homes:<br />
- Perseguiu-lo durant tot el dia fins que es faci <strong>de</strong> nit, però que ningú no el toqui.<br />
Després <strong>de</strong> la posta <strong>de</strong> sol, el rei digué al caçador:<br />
- Vine, ensenya’m la caseta <strong>de</strong>l bosc.<br />
I quan es trobà davant la porteta, trucà i cridà:<br />
- Germaneta estimada, <strong>de</strong>ixa’m entrar.<br />
Aleshores s’obrí la porta i el rei entrà i trobà una donzella tan bonica com mai no<br />
n’havia vist cap. La noia s’espantà quan s’adonà que no havia entrat el cabirolet, sinó<br />
un home, que portava una corona d’or al cap. Però el rei la mirà amb benevolència, li<br />
donà la mà i féu:<br />
- Vols venir amb mi cap al meu castell, i ésser la meva estimada esposa?<br />
- Oh sí! -va respondre la noia- però el cabirolet m’ha d’acompanyar, no el vull pas<br />
abandonar.
I el rei digué:<br />
- Pot quedar-se amb tu, mentre visquis; no li faltarà mai res.<br />
En aquest moment arribà el cabirolet, la germaneta el tornà a lligar amb el cordill <strong>de</strong><br />
joncs, l’agafà i sortí <strong>de</strong> la caseta <strong>de</strong>l bosc. El rei muntà la donzella formosa damunt <strong>de</strong>l<br />
seu cavall i la conduí al seu castell.<br />
Amb gran esplendor se celebrà el casament. Ella fou la reina i visqueren feliços durant<br />
molt <strong>de</strong> temps. Tenien cura <strong>de</strong>l cabirolet que saltava alegrement pels jardins <strong>de</strong>l<br />
castell. La madrastra dolenta, que era la culpable que els nens haguessin fugit <strong>de</strong><br />
casa, estava ben convençuda que la germaneta havia estat <strong>de</strong>strossada per les feres<br />
<strong>de</strong>l bosc i que el germanet, com a cabirolet que era, l’havien matat els caçadors.<br />
Quan es va assabentar que estaven tan benaurats i que s’ho passaven tan bé, l’enveja<br />
no la <strong>de</strong>ixava en pau i només pensava com podia <strong>de</strong>struir la ventura <strong>de</strong> tots dos. La<br />
seva pròpia filla, lletja com un pecat i tan sols amb un ull, li feia retret que aquesta sort<br />
no hagués estat per a ella:<br />
- Jo hauria hagut d’ésser una reina!<br />
- Estigues tranquil·la -<strong>de</strong>ia la vella, i la consolava- Quan hagi arribat el moment oportú,<br />
ja tindré alguna cosa a l’abast <strong>de</strong> la mà.<br />
Passava el temps i la reina havia portat al món un fill preciós. Com que el rei havia<br />
anat a caçar, la vella bruixa es transformà en una cambrereta, entrà a l’habitació on es<br />
trobava la reina i li digué:<br />
- Veniu, el bany està preparat; us anirà bé i us donarà noves forces. De pressa, abans<br />
que es refredi.<br />
També hi havia la seva filla i entre totes dues portaren la feble reina a la cambra <strong>de</strong><br />
bany i l’estiraren dins la banyera. Aleshores tancaren la porta i s’escaparen corrents. I<br />
vet aquí que a la cambra <strong>de</strong> bany havien encès un foc infernal, així que la jove i bonica<br />
reina s’ofegà en poc temps.<br />
Portat a terme això, la vella agafà la seva filla, li col·locà una còfia i la posà al llit <strong>de</strong> la<br />
reina. També li donà el cos i l’aparença <strong>de</strong> la reina. Únicament no li fou possible <strong>de</strong><br />
tornar-li l’ull perdut. Per tal que el rei no se n’adonés, ella s’havia <strong>de</strong> girar <strong>de</strong>l costat on<br />
li faltava l’ull. Al vespre, quan el rei tornà i s’assabentà que li havia nascut un fillet, se<br />
n’alegrà molt i va voler anar a veure la seva estimada esposa. Però la vella cridà<br />
ràpidament:<br />
- De cap manera! Deixeu tancada la cortina, no és convenient que la reina vegi la llum.<br />
Encara ha <strong>de</strong> reposar.<br />
El rei retrocedí i no s’adonà que en el llit reposava una reina falsa.<br />
Però quan tocaren les dotze <strong>de</strong> la nit i tothom dormia, la maina<strong>de</strong>ra, que es trobava a<br />
l’habitació <strong>de</strong>l nen, al costat <strong>de</strong>l bressol, veié com s’obria la porta i entrava la reina<br />
verta<strong>de</strong>ra, que agafà el nen <strong>de</strong>l bressol, el tingué en braços i li donà el pit. Llavors li<br />
arreglà el coixinet, el tornà a posar al llitet i l’acotxà amb un edredó. Es recordà també<br />
<strong>de</strong>l cabirolet, anà al racó on <strong>de</strong>scansava i li acaronà el llom. Aleshores tornà a sortir<br />
silenciosament. L’en<strong>de</strong>mà al matí la maina<strong>de</strong>ra preguntà als guardians si havia entrat<br />
algú al castell durant la nit. Però ells contestaren:
- No, no hem vist pas ningú.<br />
I d’aquesta manera la reina venia moltes nits, sense dir mai cap paraula. La maina<strong>de</strong>ra<br />
la veia sempre, però no gosava dir res. Quan ja havia passat un temps, la reina<br />
començà a parlar durant la visita nocturna dient:<br />
- Què fa el meu fill? Què fa el meu cabirol?<br />
Dues vega<strong>de</strong>s vindré tan sols i llavors ja mai més.<br />
La maina<strong>de</strong>ra no li va tornar contesta; però quan ja havia <strong>de</strong>saparegut, anà a trobar el<br />
rei i li ho contà tot. El rei digué:<br />
- Déu meu, què és això? La nit que ve jo vetllaré prop <strong>de</strong>l meu fill.<br />
Al vespre anà a l’habitació <strong>de</strong>l nen i a mitjanit tornà a aparèixer la reina, que digué:<br />
- Què fa el meu fill? Què fa el meu cabirol?<br />
Dues vega<strong>de</strong>s vindré tan sols i llavors ja mai més. Aleshores amoixà el nen com ho<br />
feia sempre, abans d’anar-se’n. El rei no gosava dirigir-li la paraula, però es quedà a<br />
vigilar també durant la nit següent. Ella tornà a dir:<br />
- Què fa el meu fill? Què fa el meu cabirol?<br />
Dues vega<strong>de</strong>s vindré tan sols i llavors ja mai més. El rei no va po<strong>de</strong>r aguantar-se més.<br />
Se li acostà i digué:<br />
- No pots ésser una altra que la meva estimada esposa. I ella li contestà:<br />
- Sí, sóc la teva estimada esposa -i en aquest moment recobrà la vida per la gràcia <strong>de</strong><br />
Déu, i tornà a estar sana i eixerida.<br />
Tot seguit contà al rei el <strong>de</strong>licte que havien comès la bruixa malvada i la seva filla, i <strong>de</strong>l<br />
qual ella havia estat la víctima. El rei les féu portar totes dues al tribunal i foren<br />
sentencia<strong>de</strong>s. La filla fou conduïda al bosc, on les feres la <strong>de</strong>strossaren. La bruixa la<br />
van tirar a una foguera, on es cremà <strong>de</strong>plorablement. I quan ja només hi havia una<br />
mica <strong>de</strong> cendra, el cabirolet tornà a tenir el seu cos humà. I així fou com la germaneta i<br />
el germanet, que ja s’havien fet grans, varen viure molt feliços, fins a la fi <strong>de</strong>ls seus<br />
dies.<br />
Beatrice Nyffenegger
Contes d’arreu <strong>de</strong>l món. País: Irlanda<br />
<strong>ELS</strong> GEGANTS FINN I MCCONIGLE<br />
Finn era el gegant més gran i més valent <strong>de</strong> tota Irlanda. Les seves accions eren conegu<strong>de</strong>s<br />
per arreu. Finn tenia un polze que ho sabia tot: quan el xuclava, podia dir què estava passant a<br />
qualsevol lloc d'Irlanda i pre<strong>de</strong>ia el futur.<br />
Hi havia un gegant a Escòcia que era igual que Finn. Es <strong>de</strong>ia McConigle. McConigle era un<br />
gegant ferotge, i quan pujava dalt d’un turó, la terra tremolava sota els seus peus. Un dia va<br />
aplanar un llamp d’un sol cop <strong>de</strong> puny, li va donar la forma d'una crep i se'l va ficar a la butxaca<br />
com a record. També es posava el dit <strong>de</strong>l mig a la boca i el xuclava i era capaç <strong>de</strong> veure que<br />
passava. Fins aleshores els dos gegants no s’havien trobat mai, però McConigle tenia la<br />
intenció <strong>de</strong> visitar Irlanda per lluitar amb Finn i vèncer-lo.<br />
Un dia que Finn era lluny <strong>de</strong> casa, en la distància va veure un missatger que galopava en la<br />
seva direcció. El missatger va anunciar que Finn havia <strong>de</strong> tornar a casa <strong>de</strong> seguida, i <strong>de</strong>sprés li<br />
va xiuxiuejar a l’orella alguna cosa que el va fer estremir <strong>de</strong> ràbia.<br />
Finn es va aixecar i va arrencar un gran avet, el va sacsejar per treure’n l’argila i amb el ganivet<br />
li va donar forma <strong>de</strong> bastó per caminar. Veure caminar Finn era com veure moure’s una<br />
muntanya, i en un tres i no res ja havia travessat un comtat i anava <strong>de</strong> dret a casa seva. Quan<br />
pujava pel vessant d’un turó, va veure en el fang petja<strong>de</strong>s tan grans com les seves. De fet,<br />
tenien exactament la mateixa forma que les seves. Finn va exclamar "Ja és aquí!", i per primera<br />
vegada va tenir por i va dubtar. Mai no havia trobat un gegant <strong>de</strong> peus tan enormement llargs i<br />
amples com els seus.<br />
El palau <strong>de</strong> Finn era situat al cim d’un turó que es <strong>de</strong>ia Mar<strong>de</strong>mans, un turó que estava <strong>de</strong> cara<br />
a una altra muntanya, anomenada Culamore, i enmig <strong>de</strong> totes dues hi havia una gorja fonda.<br />
Finn havia col·locat allí el palau per po<strong>de</strong>r veure els seus enemics a molta distància.<br />
- Oh, ger<strong>de</strong>ra <strong>de</strong> bosc meva -va dir Finn en veure la seva dona Oonagh, que s’havia trenat el<br />
cabell i s’havia posat un vestit <strong>de</strong> seda molt bonic. Finn va preguntar-li <strong>de</strong> seguida si la raó per<br />
la qual ella l’havia fet anar a buscar era certa.<br />
- Sí, Finn -va dir Oonagh, i va començar a explicar-li que McConigle havia plantat les ten<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />
campanya a l’altre extrem <strong>de</strong> la província, que tenia aquell famós llamp a la butxaca, i que<br />
s’anomenava a si mateix l'Invencible. Finn es va ficar el polze a la boca per verificar totes<br />
aquestes coses i va comprovar que eren veritat.<br />
- Finn, estimat, no et mosseguis el dit! - va dir-li Oonagh ben suaument mentre el feia entrar a<br />
la casa, on ja hi havia el dinar preparat. Finn va començar menjant-se setze ous d’ànec, vuit<br />
costelles <strong>de</strong> porc i tres cebes crues d’aperitiu. El plat principal era una cuixa <strong>de</strong> cérvol rostit<br />
molt calent ofegat amb baies i amb tota mena d’herbes. Però tant era el que mengés o begués:<br />
a causa <strong>de</strong> la preocupació, Finn tenia les celles arruga<strong>de</strong>s i una arruga al nas, gran com una<br />
esquerda <strong>de</strong>l pont.<br />
- Amor meu -va dir Oonagh- el guanyaràs, sempre ho fas.<br />
Però Finn va fer que no amb el cap i va contestar que allò era molt arriscat perquè, d’acord<br />
amb el seu polze, ell i McConigle tenien la mateixa força, menjaven la mateixa quantitat <strong>de</strong><br />
menjar, pesaven igual i eren idèntics en gosadia, saviesa i astúcia.<br />
- Què més et diu? -va preguntar-li Oonagh; Finn es va ficar el polze dret a la boca i va tancar<br />
els ulls per tal <strong>de</strong> concentrar-se.<br />
- Ja ve -va dir Finn-: és a baix, a Dungannon- i aleshores es va aixecar d’un salt.<br />
- Quan arribarà? -va preguntar Oonagh.
- Serà aquí ben aviat -va dir Finn, començant-se a posar la samarreta i la jaqueta.<br />
Va mirar la seva dona, i per primer cop ella va veure-li por i recel als ulls. Va <strong>de</strong>cidir que hauria<br />
d’ajudar-lo fent ús <strong>de</strong>ls seus propis encanteris. Oonagh també tenia po<strong>de</strong>rs màgics. Va dir a<br />
Finn que l’ajudaria perquè vencés. Oonagh se’n va anar corrents cap al portal per donar un<br />
missatge a la seva germana, que vivia a la muntanya d’enfront, Culamore.<br />
- Grània -va dir Oonagh-, ets a casa?<br />
- Sóc a l’hort -va dir Grània-; estic collint baies per fer-ne un pastís.<br />
- Corre al cim <strong>de</strong>l turó i mira al teu voltant, i digue'ns si veus res <strong>de</strong> dolent -va dir-li Oonagh. Van<br />
esperar uns minuts, mentre Finn es passejava amunt i avall i els criats el ventaven amb unes<br />
fulles enormes.<br />
- Ja hi sóc -va dir Grània.<br />
- Què veus? -va preguntar-li Oonagh.<br />
- Oh, no m’ho puc creure -va exclamar Grània-. Veig el gegant més gran que he vist mai sortint<br />
<strong>de</strong>l poble <strong>de</strong> Dungannon.<br />
- Com és? -va preguntar Oonagh.<br />
- És una cosa terrible <strong>de</strong> mirar -va dir Grània, i va <strong>de</strong>scriure un gegant d’uns dotze peus<br />
d’alçada, amb uns cabells que li arribaven per sota la cintura, la cara rubicunda com la <strong>de</strong><br />
qualsevol gegant, excepte que ell la tenia tacada <strong>de</strong> sang, i el més esfereïdor <strong>de</strong> tot, els seus<br />
tres ulls. Tenia un ull al mig <strong>de</strong>l cap que rodava com les agulles d’un rellotge. No solament era<br />
la terra que s’estremia sota els seus peus, sinó que també els ocells <strong>de</strong>ls arbres es morien <strong>de</strong><br />
terror-.<br />
- Ve per apallissar en Finn -va dir Oonagh a la seva germana.<br />
- Estic amb en Finn -va respondre Grània, i aleshores va explicar que el gegant havia agafat un<br />
boc blanc i li estava retorçant el coll, i evi<strong>de</strong>ntment anava a menjar-se’l cru.<br />
- Et diré què pots fer -va dir-li Oonagh-: crida’l i digues-li que pugi on ets a fer una queixalada.<br />
- I per què?- va preguntar Finn, incapaç <strong>de</strong> seguir la velocitat <strong>de</strong> pensament <strong>de</strong> la seva dona.<br />
- Estratègia- va contestar Oonagh-, estratègia.<br />
Grània els va dir que estaria contenta d’ajudar i que entretindria el monstre, però que només<br />
tenia una miqueta <strong>de</strong> cansalada i mantega.<br />
- Tant és -va dir Grània-, li donaré sopa <strong>de</strong> bruc i hi ficaré escorça tallada perquè s’indigesti.<br />
- Bona sort -li va dir Oonagh, fent l'ullet a Finn.<br />
- M’enfilarà amb l’ast i em rostirà -va dir Finn.<br />
- No diguis bestieses! -li va contestar Oonagh, encara que, per dir-vos la veritat, la geganta es<br />
veia en una situació on ella mateixa podria ser una <strong>de</strong>liciosa queixalada, un petit bunyol pel<br />
sopar <strong>de</strong>l gegant.<br />
- Estic per<strong>de</strong>nt el coratge. Perdré l’honor -va dir Finn.
- Dos caps són millor que no pas un <strong>de</strong> sol -va dir Oonagh mentre es dirigia cap al lloc on<br />
guardava els fils màgics. Va arrancar nou fils <strong>de</strong> llana <strong>de</strong> diferents colors i els va trenar en tres<br />
trenes, amb tres colors a cada una; es va posar una trena al braç dret, una altra al voltant <strong>de</strong>l<br />
turmell dret, una tercera al voltant <strong>de</strong>l cor, i d’aquesta manera va quedar protegida. Després es<br />
va posar en marxa. Va <strong>de</strong>manar als criats que pugessin a les golfes i li baixessin graelles i un<br />
bressol. Les graelles les tenia per fer pastissos, però va amagar-les dintre <strong>de</strong>ls pastissos i<br />
<strong>de</strong>sprés els va posar al foc <strong>de</strong> la manera habitual. Quan estaven fets, els va enfarinar <strong>de</strong><br />
manera que quedés amagada qualsevol protuberància, i els va posar a refredar a la finestra.<br />
Després va posar llet dintre d’un gran pot, i més tard va convertir la llet en mató i xerigot, i va<br />
ensenyar a Finn com agafar el mató amb la mà i fer-lo llis com una pedra. Després va agafar<br />
una camisa <strong>de</strong> dormir i un xal per vestir Finn, i li va posar una gorra <strong>de</strong> dormir al cap. Li va dir<br />
que s’hauria <strong>de</strong> posar dins el bressol i cobrir-se completament amb els llençols, i treure només<br />
els ulls per fora.<br />
- No hi cabo, jo, al bressol -va dir Finn.<br />
- Doncs t’hauràs d’arronsar -li va contestar Oohagh-; has <strong>de</strong> fer veure que ets el nostre fill.<br />
- Però si jo no sóc cap nen -va protestar Finn, i va tenir por d’haver portat la covardia massa<br />
lluny. Oonagh no va fer cas <strong>de</strong>ls seus murmuris: el va ficar dintre <strong>de</strong>l bressol i el va cobrir amb<br />
grans mantes <strong>de</strong> llana i camusses vermelles.<br />
- I ara què faig? -va preguntar Finn.<br />
- Txxx -va fer Oonagh perquè se sentia el gegant, que pujava el turó amenaçant els gossos<br />
amb la <strong>de</strong>stral perquè callessin. Va travessar el pati ben tibat i, en arribar a la porta, va agafar<br />
un <strong>de</strong>ls suports <strong>de</strong> roure i va bramar: "Hi ha algú?" Oonagh va anar a obrir amb molta por i va<br />
veure en McConigle, que duia pells <strong>de</strong> rata i pells d’esquirol penja<strong>de</strong>s <strong>de</strong> les orelles, i el tercer<br />
ull li rodava com una baldufa.<br />
- Sou la senyora Finn, suposo -va dir el gegant.<br />
- Sí -va contestar Oonagh-, i estic molt orgullosa <strong>de</strong> ser la seva dona.<br />
- Es pensa que és el gegant més fort d'Irlanda -va dir McConigle.<br />
- Això és un fet <strong>de</strong>mostrat -va contestar la dona amb orgull.<br />
- Hi ha un home davant vostre que té moltes ganes <strong>de</strong> tenir-hi una baralla -va dir McConigle,<br />
mirant al voltant per veure si ensumava el seu rival-. Què potser s’amaga <strong>de</strong> mi?<br />
- Amagar-se? -va fer Oonagh-. Ha marxat llançant escuma per la boca. Ha sortit a buscar-vos, i<br />
teniu sort que no us hagi trobat, o ara ja seríeu home mort: tindria el vostre cap a la pica com a<br />
ornament.<br />
- Sou una guilla -va dir McConigle bramant <strong>de</strong> ràbia, però Oonagh no es va alarmar en absolut.<br />
- En fa dos com vós d’alçada, i està molt més ben fet -va replicar.<br />
- No coneixeu la meva força -va dir McConigle.<br />
- Si és així, aixequeu la casa i gireu-la -va dir Oonagh.<br />
El gegant es va aixecar, es va ficar el dit <strong>de</strong>l mig a la boca, va pensar un moment, <strong>de</strong>sprés va<br />
sortir fora, va envoltar la casa amb els braços, la va aixecar i la va posar mirant cap una altra<br />
banda. Finn, al seu bressol, estava ara <strong>de</strong> cara a una altra direcció; allà es trobava, suant com<br />
un con<strong>de</strong>mnat <strong>de</strong> calor i <strong>de</strong> nervis.
- Sou un gegant <strong>de</strong>stre -va dir Oonagh, i <strong>de</strong>sprés li va dir que s’havia quedat sense aigua, però<br />
que hi havia un rierol d’aigua transparent sota unes roques, i que si pogués esquerdar les<br />
roques li quedaria molt agraïda. McConigle es va treure la <strong>de</strong>stral <strong>de</strong> sota l’abric <strong>de</strong> pell, va<br />
picar les roques i va obrir una esquerda que feia centenars <strong>de</strong> peus <strong>de</strong> fondària. Oonagh va<br />
començar a tenir dubtes.<br />
- Entrem a menjar -va dir-li, afegint-hi que, tot i que el seu marit el faria miques, cal observar<br />
sempre les lleis <strong>de</strong> l’hospitalitat.<br />
Li va posar al davant sis pastissos <strong>de</strong> pa i una pila <strong>de</strong> mantega acabada <strong>de</strong> batre, i es va<br />
asseure mirant <strong>de</strong> ser educada. Ell es va ficar un <strong>de</strong>ls pastissos a la boca, va fer una<br />
mossegada i va <strong>de</strong>ixar anar un crit terrible.<br />
- Però quina mena <strong>de</strong> pa és aquest? -va dir feroçment.<br />
- Pa tou -va dir Oonagh, fresca com el vent.<br />
- Doncs aquí hi ha dues <strong>de</strong>nts que m’han saltat -va dir McConigle, traient-se dos grans molars<br />
<strong>de</strong> color gris amb forma <strong>de</strong> corns.<br />
- Com! -va fer Oonagh-, doncs aquest és el pa <strong>de</strong> Finn, l’únic pa que menja, ell i el nen, que és<br />
allà. I, dient això, li va oferir un altre pastís. Tan aviat com se’l va ficar a la boca es va sentir un<br />
altre cruixit, i el gegant va llançar un altre esgarip encara més feroç que el primer, <strong>de</strong> manera<br />
que el nen petit es va posar a ploriquejar.<br />
- Per tots els dimonis! -va exclamar mentre es treia dues altres <strong>de</strong>nts, amb trossets <strong>de</strong> geniva i<br />
tot.<br />
- Vaja, senyor McConigle -va dir Oonagh-, si no us po<strong>de</strong>u menjar el pa, <strong>de</strong>ixeu-ho estar, però<br />
no em molesteu el nen.<br />
- Mama, mama, vull una mica <strong>de</strong> pa -va dir el nen petit <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l bressol, i la seva veu va<br />
sobresaltar McConigle. Oonagh, hàbilment, li va allargar un pastís que a dintre no tenia graella,<br />
i McConigle va quedar parat en veure que el nen l’endrapava com si res.<br />
- M’agradaria donar un cop d’ull a aquest xiquet -va dir.<br />
- I tant -va contestar Oonagh, i va dir al nen que s’aixequés i que <strong>de</strong>mostrés que era digne <strong>de</strong>l<br />
seu pare. El nen es va alçar, va mirar McConigle i li va dir:<br />
- Sou tan fort com jo?<br />
- Per tots els dimonis! -va exclamar McConigle-, com t’atreveixes a insultar-me?<br />
- Po<strong>de</strong>u esprémer una pedra fins treure’n aigua? -va dir el nen, i va ficar una pedra dins la mà<br />
<strong>de</strong> McConigle.<br />
McConigle va esprémer i esprémer, però no en va sortir ni una gota.<br />
- Mireu-me -va dir el nen, i va posar les mans sota els llençols, va treure un tros <strong>de</strong> mató que<br />
era exacte que una pedra, i va esprémer fins que li va sortir un petit raig <strong>de</strong> líquid <strong>de</strong> les mans.<br />
- El papa m’està entrenant -va dir-, però encara tinc molt per aprendre. McConigle estava<br />
bocabadat.<br />
- Ara me’n torno a dormir -va dir el nen-; no m’agrada perdre el temps amb ningú que no tingui<br />
la força <strong>de</strong>l papa, que no pugui menjar el pa <strong>de</strong>l papa ni treure aigua d’una pedra.
Llavors es va tornar a acotxar, i, mentre Oonagh el cobria amb els llençols, va alçar el dit ín<strong>de</strong>x<br />
i va dir unes paraules d’advertiment a McConigle.<br />
- Al vostre lloc, jo marxaria d’aquí abans no vingués el meu pare.<br />
- Això que diu és veritat -va dir Oonagh, mentre entatxonava Finn dintre <strong>de</strong>l bressol i<br />
l’acaronava per <strong>de</strong>mostrar que orgullosa que s’estava.<br />
- Em sembla que teniu raó -va dir McConigle.<br />
- No sou en absolut <strong>de</strong> la seva classe -va dir Oonaghm i va recordar a McConigle que, si el nen<br />
era així <strong>de</strong> fort, tan sols podia imaginar-se vagament la immensitat <strong>de</strong>l pare.<br />
- Em <strong>de</strong>ixareu tocar les <strong>de</strong>nts d’aquest infant? -va preguntar McConigle, encara ple <strong>de</strong> dubtes.<br />
- Naturalment -va respondre Oonagh, i li va agafar la mà, ficant-la <strong>de</strong> dret a la boca <strong>de</strong> Finn i<br />
explicant-li que el nen tenia les millors <strong>de</strong>nts al clatell. McConigle va quedar admirat <strong>de</strong> trobar<br />
un nen petit amb una filera sencera <strong>de</strong> queixals, i més admirat encara quan va sentir que<br />
petava alguna cosa. Aleshores va notar que el seu dit es <strong>de</strong>senganxava, i, quan va treure la<br />
mà, hi havia una gran ferida allà on havia tingut el dit que ho sabia tot. Finn se l’havia menjat.<br />
McConigle estava tan commocionat, i tan horroritzat, que va caure. Aleshores Finn va sortir <strong>de</strong>l<br />
bressol i es va abalançar <strong>de</strong>cididament contra el monstre només amb les mans. El podia haver<br />
matat fàcilment amb l’espasa, però McConigle li va suplicar que el <strong>de</strong>ixés viure, i Finn, fent<br />
d’heroi cavallerós, hi va accedir. Després d’això, McConigle va <strong>de</strong>manar la pau, va recollir les<br />
<strong>de</strong>nts i les seves coses i va prometre que se’n tornava a casa seva, a Escòcia, i que mai més<br />
no tornaria a trepitjar Irlanda.<br />
Bryant Keogh
EN PERE SENSE POR<br />
Hi havia un noi anomenat Pere, que era molt valent. Havia sentit parlar moltes<br />
vega<strong>de</strong>s <strong>de</strong> la por, però ell no sabia pas quina mena <strong>de</strong> cosa era ni si era com una<br />
mena <strong>de</strong> bèstia o d'herba o <strong>de</strong> pedra. Tenia moltes ganes <strong>de</strong> saber què era i un dia<br />
<strong>de</strong>cidí anar-se'n pel món per veure si la trobava.<br />
Caminant, caminant, se li féu <strong>de</strong> nit. Es trobava vora d'una casa i es féu càrrec <strong>de</strong><br />
<strong>de</strong>manar-hi posada. Quan s'hi acostà, trobà molta gent que li aconsellà que no hi anés<br />
pas, perquè hi havia la por que cada nit sortia. En Pere, tot content, digué:<br />
- Precisament jo cerco la por, perquè m'agradaria conèixer-la.<br />
La gent el va prendre per boig.<br />
A la casa no hi havia ningú, i hi havia una taula molt ben parada amb bon menjar i bon<br />
beure. En Pere va sopar i <strong>de</strong>sprés se'n va anar a dormir. Així que va haver apagat el<br />
llum, començà a sentir un catacric-catacrec, com d'ossos <strong>de</strong> mort, i ben aviat varen<br />
començar a caure <strong>de</strong>l sostre, ossos i més ossos.<br />
En Pere es va llevar, els va agafar i s'hi posà a jugar a bitlles.<br />
A mig jugar va caure un cap <strong>de</strong> mort, i en Pere, que <strong>de</strong> tant jugar havia agafat set, el<br />
va agafar, se'n va anar al banc <strong>de</strong> càntirs, va omplir la calavera d'aigua i la féu servir<br />
<strong>de</strong> got. De seguida es va sentir un gran soroll <strong>de</strong> ca<strong>de</strong>nes, i uns gemecs i crits<br />
esfereïdors, i en Pere va cridar:<br />
- Qui vulgui res, que vingui!<br />
Tot seguit es va presentar un home petitet, petitet, a qui en Pere preguntà què volia, i<br />
ell li contestà que havien fet unes obres a la casa i que no les havien paga<strong>de</strong>s, i que<br />
moltes <strong>de</strong> les teules i rajoles eren seves i que les volia. En Pere li digué que se les<br />
podia emportar, però que el <strong>de</strong>ixés dormir tranquil perquè tenia son. Es presentaren<br />
tota una colla d'homenets, que varen arrencar les rajoles i les teules que eren seves i<br />
se'n varen anar.<br />
L'en<strong>de</strong>mà tothom preguntava a en Pere com havia passat la nit, i ell els explicà el que<br />
li havia passat. I en aquella casa mai més no s'hi va sentir soroll, i el seu amo, <strong>de</strong><br />
content, va donar a en Pere una bossa <strong>de</strong> diners.<br />
En Pere es tornà a posar a caminar i a tothom que trobava preguntava:<br />
- No em sabríeu pas dir si per aquí prop hi ha la por? Perquè la voldria conèixer!<br />
I la gent el prenia per beneit. Va trobar uns que li digueren:<br />
- Aneu a posar a l'Hostal <strong>de</strong>l Passerell, i sabreu què és por.<br />
En Peret, tot seguit se n'hi va anar. L'amo era geperut, el va rebre molt bé i li donà un<br />
gran sopar. Quan hagué sopat, li digué que li havia <strong>de</strong> tallar l'orella esquerra, car ell<br />
tallava una orella a tots els hostes que posaven a l'hostal, perquè havia <strong>de</strong> fer-se un<br />
ungüent per a po<strong>de</strong>r-se guarir el gep <strong>de</strong> l'esquena, i necessitava per fer-lo tres-centes<br />
orelles esquerres, i que ja només n'hi mancava una, que era la <strong>de</strong>'n Pere. Aquest li<br />
replicà que no se la <strong>de</strong>ixaria pas tallar, i que si es volia aplanar el gep, ja li aplanaria ell<br />
sense necessitat <strong>de</strong> cap ungüent, i li ventà un cop <strong>de</strong> porra al gep que li va rebentar, i
<strong>de</strong> dintre en va sortir una grossa bossa <strong>de</strong> diners. El geperut quedà mort i en Pere se<br />
n'anà amb les dues orelles.<br />
Caminant, caminant, se li féu vespre, veié una casa a prop, i se n'hi anà. Estava sola, i<br />
trobà al foc tres cal<strong>de</strong>rasses que bullien; damunt la taula tres panarros grossos com<br />
tres ro<strong>de</strong>s <strong>de</strong> carro, i tres truites més grosses que la plaça <strong>de</strong> braus. En Pere tenia<br />
gana i menjà una mica d'escu<strong>de</strong>lla d'una cal<strong>de</strong>ra, una engruneta <strong>de</strong> truita, una miqueta<br />
<strong>de</strong> pa, però que amb tot i fer-se ell un gran tip, gairebé ni es va conèixer que ho havia<br />
tocat. Cercà llit per a dormir i trobà tres llitarros grans com tot Barcelona. Quan feia<br />
una estona que era al llit, varen venir tres grans gegants que es disposaren a sopar.<br />
Un d'ells digué:<br />
- A mi m'han agafat escu<strong>de</strong>lla <strong>de</strong> la cal<strong>de</strong>ra.<br />
I un altre:<br />
- A mi m'han escarbotat el pa.<br />
I el tercer :<br />
- A mi m'han agafat un cantonet <strong>de</strong> truita.<br />
Els tres es varen enfadar molt i juraren que si trobaven qui ho havia fet el farien xixina.<br />
Quan se'n varen anar a dormir, es trobaren amb en Pere, i en veure'l restaren parats i<br />
li digueren:<br />
- No et fem por?<br />
- Precisament això és el que jo voldria, que me'n féssiu, i, si voleu, ja me'n po<strong>de</strong>u anar<br />
a coure una mica <strong>de</strong> por, que <strong>de</strong> bona gana me la menjaré i així sabré què és.<br />
Els gegants varen restar sorpresos, varen creure qui sap qui era i no el varen fer sortir<br />
<strong>de</strong>l llit, i l'amo <strong>de</strong>l llit on dormia en Pere hagué <strong>de</strong> dormir a terra.<br />
L'en<strong>de</strong>mà, en llevar-se, li digueren:<br />
- Vols venir? Anem a matar enemics.<br />
En Pere els seguí i es passaren el dia matant els enemics a mils <strong>de</strong> mils. Arribat el<br />
vespre, parlaren d'anar a dormir a casa, però en Pere digué que ell es quedava allí<br />
mateix, perquè així l'en<strong>de</strong>mà podria començar més d'hora a tornar a matar enemics.<br />
Amb uns quants morts es féu com una barraca i es posà a dormir.<br />
A mitjanit veié com una llumeta, cercà què era i es trobà amb una vellota que amb uns<br />
untets fregava el front <strong>de</strong>ls enemics morts i els feia ressuscitar. En Pere la matà i li<br />
prengué la xicra <strong>de</strong>ls untets. Quan tornaren els gegants els digué:<br />
- Nosaltres sí que la fèiem bona; és clar que els enemics no s'acabaven mai, si<br />
nosaltres els matàvem <strong>de</strong> dia i una vellota amb uns untets els ressuscitava <strong>de</strong> nit.<br />
I fil per randa els explicà el que havia vist. Els gegants no se'l van voler creure, però ell<br />
els digué que li tallessin el cap i que <strong>de</strong>sprés l'hi tornessin a afegir i que amb els untets<br />
tornaria a quedar viu. Ho varen fer i, en efecte, quedà com abans, però els gegants no<br />
se'n donaven per prou convençuts. En Pere els proposà <strong>de</strong> fer la prova amb ells tres;<br />
s'hi varen avenir; els tallà el cap, però en tornar-los-els a afegir els el canvià l'un a
l'altre i els posà el davant al darrera. Quan en tornar vius es varen veure d'aquella<br />
manera, els agafà una por tan gran que els tres varen morir. En Pere s'estirava els<br />
cabells perquè tothom tenia por, fins els gegants, i ell no en podia tenir.<br />
Aquells gegants eren una mala gent, i el rei hauria donat qui sap què per treure-se'ls<br />
<strong>de</strong>l davant. En saber que en Pere els havia mort, tingué gran alegria i com que era tan<br />
valent el volgué per gendre i li oferí la mà <strong>de</strong> la seva filla. La princesa que va saber que<br />
el gran <strong>de</strong>sig d'en Pere era saber què era por, es proposà fer-la-hi conèixer. Una nit<br />
mentre dormia, el <strong>de</strong>scotxà, posà al seu costat una galleda d'aigua, hi donà un cop i<br />
esquitxà el ventre <strong>de</strong>'n Pere, a qui agafà una gran por i un gran esparverament, i<br />
digué:<br />
- Ara, si em moro no em sabrà greu perquè ja he sabut quina mena <strong>de</strong> manera <strong>de</strong><br />
cosa era això <strong>de</strong> la por.<br />
I tururut<br />
el conte està acabat<br />
i dalt <strong>de</strong> la porta<br />
hi ha un fust,<br />
s'ha acabat;<br />
amén Jesús.
Contes d’arreu <strong>de</strong>l món País: Camerun<br />
FARI L'ASE<br />
Fa molt <strong>de</strong> temps, quan va néixer la memòria <strong>de</strong>ls humans, encara no sabem<br />
exactament quan era, els ases, com totes les altres criatures que habitaven la terra,<br />
vivien en un país on no els mancava res. Quin error varen cometre? Ningú no ho ha<br />
sabut mai i potser no ho sabrà mai ningú. Sembla que un dia, una gran sequera arrasà<br />
aquell país, a través <strong>de</strong>l qual s’anà estenent una fam terrible. Després <strong>de</strong> paraules i<br />
més paraules en consells i assemblees interminables, es va <strong>de</strong>cidir que la reina Fari i<br />
el seu seguici <strong>de</strong> cortesanes marxessin a la recerca <strong>de</strong> terres menys <strong>de</strong>sola<strong>de</strong>s,<br />
regions més hospitalàries i un país més benèfic.<br />
En el regne <strong>de</strong> N'Guer, on habitaven els homes, hi havia un gran llac que feia créixer<br />
boniques collites damunt <strong>de</strong> terres fèrtils, i Fari va voler aturar-s’hi.<br />
"Però com podrem disposar <strong>de</strong> totes aquestes coses bones que pertanyen als homes<br />
sense risc?", es preguntava Fari.<br />
- Només d’una manera -va pensar- adquirint la seva aparença.<br />
Però va dubtar: L’home dóna voluntàriament als altres allò que li pertany, allò que ha<br />
obtingut amb la suor <strong>de</strong> les seves mans? Fari no ho havia sentit a dir mai: Però la dona<br />
no crec que pugui negar-li res, perquè si no recordo malament, mai no he vist negar-li<br />
res a una dona, ni he vist maltractar-la, a no ser que estigués boja com un gos rabiós.<br />
Així, doncs, Fari va <strong>de</strong>cidir continuar essent femella i transformar-se en dona aquella<br />
mateixa nit.<br />
Nar, el conseller <strong>de</strong>l rei <strong>de</strong> N'Guer, era segurament l’únic d’aquell regne que practicava<br />
sincerament la religió <strong>de</strong> l'Alcorà. "Al·lah-Uah-Kubarru, Asihahadu, anal·la-il·la, Hailal·lahu<br />
seid-dina, Mahamad-dara, Surul·la. En això no tinc cap mèrit, ja que he <strong>de</strong><br />
mostrar-me digne <strong>de</strong>ls meus avantpassats que introduïren per la força d’islam al país<br />
<strong>de</strong> N'Guer."<br />
Però Nar també es diferenciava <strong>de</strong>ls altres per un altre motiu: el color <strong>de</strong> la seva pell,<br />
que no li permetia amagar ni el més petit <strong>de</strong>ls secrets. Encara avui, quan un d’ells<br />
s’avergonyeix, se sent aquesta dita: Què s’ha empassat l’àrab? Nar era el conseller, ja<br />
que era molt fervent i no faltava a cap <strong>de</strong> les cinc pregàries <strong>de</strong>l dia: la pregària <strong>de</strong><br />
Sal·làtul-Subahà, la <strong>de</strong>l Sal·làtul-Yuhurí, la <strong>de</strong>l Sal·làtul-Hasirí, la <strong>de</strong>l Sal·làtul Mahiribí i<br />
la <strong>de</strong>l Sal·làtul-Isaí.<br />
Un matí, quan feia l’ablució al llac <strong>de</strong> N'Guer, va tenir una gran sorpresa en veure unes<br />
dones que s’hi banyaven. La bellesa d’una d’elles, a qui les altres envoltaven, era tan<br />
gran que d’enlluernador sol ixent va entelar-se per al tafaner Nar, i oblidant ablucions i<br />
pregàries va córrer a <strong>de</strong>spertar Bur, el rei <strong>de</strong> N'Guer.<br />
- Bur, Bil·lahí, Wal·lahó! En veritat, en nom <strong>de</strong> Déu! Si dic mentida que em tallin ara<br />
mateix el cap! He trobat una dona al llac, la bellesa <strong>de</strong> la qual no es pot <strong>de</strong>scriure! Vine<br />
al llac, Bur! Vine! És digna <strong>de</strong> tu!"-, digué Nar al seu rei.<br />
Bur acompanyà el seu conseller moro al llac <strong>de</strong> N'Guer i tornà a palau amb la famosa<br />
dona i el seu seguici. I en va fer la seva esposa favorita<br />
Quan l’home diu al seu caràcter: Espera’m aquí, només cal que l’home es giri perquè<br />
el caràcter el segueixi com si fos la seva ombra. L’home no és l’únic que pateix
aquesta <strong>de</strong>sgràcia. L’ase, com totes les criatures, que haurien <strong>de</strong> viure felices i sense<br />
preocupacions a la cort <strong>de</strong>l rei <strong>de</strong> N'Guer, s’enfadaven i s’enrabiaven cada dia més.<br />
Els mancava el que <strong>de</strong> fet és l’alegria i la felicitat <strong>de</strong> la seva naturalesa d’ases: bramar,<br />
fer pets, rodolar per terra i clavar guitzes.<br />
Així, un dia <strong>de</strong>manaren a Bur, argumentant que feia massa calor, l’autorització per<br />
anar-se a banyar cada dia al llac a l’hora <strong>de</strong>l crepuscle; i Bur els ho va concedir. Un<br />
cop reuni<strong>de</strong>s les carbasses, les olles i la resta d’estris <strong>de</strong> cuina, anaven totes al llac i<br />
es treien els bubus i les altres robes i entraven dins l’aigua, cantant: Ah! Ah! Ah! Iam<br />
Beta Laminto? Sam Bindal·la ...!<br />
Així que cantaven, es transformaven en ases i sortien <strong>de</strong> pressa <strong>de</strong> l’aigua, corrent,<br />
clavant guitzes, rodolant per terra i fent molts i molts pets.<br />
Ningú mai no va molestar-les. L’únic que hauria pogut fer-ho, l’únic que sortia <strong>de</strong>l<br />
poblat a l’hora <strong>de</strong>l crepuscle per fer les seves ablucions i la pregària <strong>de</strong>l Sal·làtut<br />
Mahiribí, Bar el moro conseller, se n’havia anat <strong>de</strong> pelegrinatge a la Meca.<br />
Fatiga<strong>de</strong>s i felices, Fari i el seu seguici, retornaven a prendre forma <strong>de</strong> dona i<br />
retornaven a casa <strong>de</strong> Bur, amb les carbasses i les olles netes.<br />
Les coses haurien pogut continuar sempre així si, per exemple, Nar hagués mort en el<br />
camí <strong>de</strong> la Meca, o si l’haguessin fet presoner, cap a l’est, en el regne <strong>de</strong>ls bàmbara, o<br />
en les <strong>de</strong>ls fulah o en el <strong>de</strong>ls haussa, i l’haguessin forçat a ser esclau, o hagués<br />
preferit quedar-se la resta <strong>de</strong> la seva vida prop <strong>de</strong> la Meca per po<strong>de</strong>r estar més a prop<br />
<strong>de</strong>l Paradís.<br />
Però Nar retornà un bon dia, justament quan es feia <strong>de</strong> nit. I abans d’anar a saludar al<br />
seu rei se n’anà cap al llac. Aleshores, va veure les dones i, amagat darrere un arbre,<br />
va sentir la seva cançó: Ah! Ah! Ah! Iam Beta Laminto? Sam Bindal·la ... !<br />
- Kung Llaharru Harràparru Nyanyil·lè Haarru!-, va dir Nar, frase que vol dir: Oh,<br />
Bil·lahí, Wal·lahí! No és possible, quina sorpresa! Però si aquestes dones es<br />
transformen en someres ..., l'esposa <strong>de</strong> Bur i tot el seu seguici són someres?<br />
Nar arribà a casa <strong>de</strong> Bur però no li va po<strong>de</strong>r dir res <strong>de</strong>l que havia vist i escoltat, ja que<br />
tothom volia saber coses <strong>de</strong>l seu pelegrinatge a la Meca.<br />
Però enmig <strong>de</strong> la nit, el seu secret, ocult entre el cuscús, el be i l’afartament, l’ofegava i<br />
l’ofegava... Així que va anar a <strong>de</strong>spertar el Rei:<br />
- Bur, Bil·lahí, Wal·lahí! Si dic mentida que em tallin el cap ara mateix, però la teva<br />
dona més estimada no és humana, és un ase!<br />
I el Rei contestà:<br />
- Què em dius, Bar! Quin dimoni t'ha robat la raó en el camí <strong>de</strong> la salut?<br />
I Nar continuà:-Demà, Bur, <strong>de</strong>mà, Inxal·làh! T'ho provaré.<br />
L’en<strong>de</strong>mà, Nar el conseller, va cridar el diali, el joglar <strong>de</strong>l rei, i li va cantar la cançó <strong>de</strong><br />
Fari, i li va dir:
- Abans <strong>de</strong> dinar, quan la nostra favorita acaroni damunt la seva cama el cap <strong>de</strong> Bur, el<br />
nostre rei, perquè s’endormisqui, en lloc <strong>de</strong> cantar la glòria <strong>de</strong> reis difunts, tocaràs el<br />
teu gàmbare i cantaràs la cançó que jo t'he cantat.<br />
- Que potser la vas sentir a la Meca, aquesta cançó? -li preguntà el diali a Nar. I Nar<br />
respongué:<br />
- Ets curiós, curiós ... com tot diali que s’estimi. No, no l’he sentit a la Meca, però ja te<br />
n’adonaràs <strong>de</strong>l po<strong>de</strong>r <strong>de</strong> la meva cançó ...<br />
Arribat el moment que Nar esperava, Bur estava somnolent, el cap damunt la cama <strong>de</strong><br />
la seva esposa favorita; esperava que Nar tornés a explicar el seu pelegrinatge a la<br />
Meca, el diali cantussejava dolçament, netejant el seu gàmbare, i a un senyal <strong>de</strong> Nar,<br />
propici i murri, es posà a cantar la cançó.<br />
- Bur, rei meu -va dir la Reina plorant-. Impe<strong>de</strong>ix al diali que canti aquesta cançó.<br />
- Per quina raó dona estimada? La trobo molt bonica ... -va dir el Rei.<br />
- És una cançó que Nar va sentir a la Meca... -explicà el diali.<br />
- T’ho prego, amo meu! -gemí la favorita- Atura’l ...perquè em fa molt <strong>de</strong> mal dins el<br />
cor, perquè es canta en la nostra terra en els funerals.<br />
- Però això no és prou raó com per a fer callar el diali... -va dir el Rei, mentre el diali<br />
continuava cantant.<br />
De sobte, la cama <strong>de</strong> la reina, que sostenia el cap <strong>de</strong> Bur, es va endurir i sota la roba<br />
aparegué una ungla duríssima i <strong>de</strong>sprés una pota. L’altra cama també es transformà,<br />
les orelles se li allargaren, el seu rostre bonic també... Rebutjant el seu reial espòs,<br />
Fari transmutada en ase, enmig <strong>de</strong> la casa, es va posar a clavar guitzes a tort i a dret,<br />
<strong>de</strong>sencaixant la mandíbula <strong>de</strong> Nar, el moro conseller.<br />
En les cases veïnes, en les cuines, en els patis, les guitzes i els hi-han, indicaven que<br />
el seguici <strong>de</strong> Fari havia seguit, també, la mateixa sort que la seva reina. Com ella, com<br />
la seva reina, foren ensinistra<strong>de</strong>s a cop <strong>de</strong> garrot i <strong>de</strong> regnes, igual que tots els ases<br />
que, inquiets i sense cap notícia <strong>de</strong> les seves dones, sortiren a la seva recerca i<br />
passaren pel Regne <strong>de</strong> N'Guer.<br />
I diu Amadu Kumba:<br />
- I és <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> Fari que els ases aprenen a cops <strong>de</strong> garrot i troten, carregats, per<br />
tots els sen<strong>de</strong>rs i camins, sota el sol i sota la lluna.<br />
Miquel Essomba
Contes d’autor<br />
Segurament fou un dia com avui, anònim i sense contingut. Un d’aquells dies en que<br />
no passa res i acabes per oblidar, com si mai hagués existit. El carrer farcit <strong>de</strong> gent i al<br />
mateix temps buit d’humanitat. Mira<strong>de</strong>s perdu<strong>de</strong>s i passes apressa<strong>de</strong>s: així és la vida<br />
a la gran ciutat. Aquell dia jo era un <strong>de</strong> tants i tants que corren pels carrers com si<br />
fossin impulsats per un enginy enigmàtic i secret que ens fa moure d’una banda a<br />
l’altra.<br />
Sense preguntes, sense qüestionar-nos res. Per què? Així està escrit i per alguna cosa<br />
serà. Però aquell dia alguna cosa va canviar perquè una persona es va apropar a mi i<br />
em va parlar. Recordo la seva breu salutació i el seu somriure amable i confiat. Com<br />
pot ser que algú a qui no conec <strong>de</strong> res gosi abordar-me pel carrer d’aquesta manera?<br />
No podia <strong>de</strong>ixar <strong>de</strong> sorprendre’m i <strong>de</strong> mostrar evi<strong>de</strong>nts signes d’incredulitat davant <strong>de</strong>l<br />
que estava veient. Em vaig quedar immòbil i callat, sense saber com reaccionar.<br />
- Els núvols són molt bonics avui, i corren molt!, em va dir.<br />
- Perdoni senyor, que potser ens coneixem?<br />
- No ho crec, sóc nouvingut per aquí. Hem dic Hogol, i tu?<br />
- Jo em dic Joan... Quin nom és aquest <strong>de</strong> 'Hogol'?<br />
- És el meu nom, no t’agrada?<br />
- Sí, sí, i tant, és molt maco! però es que faig tard <strong>de</strong> manera que si em perdona...<br />
- Be, ja t’acompanyo, <strong>de</strong>s d’aquí no es veuen bé els núvols.<br />
- Perdoni senyor, però com li <strong>de</strong>ia tinc molta pressa, adéu!!<br />
- On vas?<br />
- Tinc molta feina per fer.<br />
- I és clar! Els núvols corren tant, avui... gairebé no tens temps <strong>de</strong> veure’ls tots i com<br />
es transformen. Vine amb mi, conec un lloc on no se’ns n’escaparà pas cap!
Em va agafar la mà i va començar a estirar-me tot i provant que el seguís però jo em<br />
vaig alliberar i li vaig cridar a la cara:<br />
- Escolti: és boig o què? Deixi’m en pau!<br />
- Però què et passa home? No vols anar a veure els núvols?<br />
- Per què dimonis vull veure uns estúpids núvols?<br />
És maco... A mi m’agrada mirar-los. De vega<strong>de</strong>s fins i tot m’imagino que puc volar i<br />
vaig fins allà dalt, i que puc veure tot el món com ficat dins una bola <strong>de</strong> vidre, remenut i<br />
als meus peus. És fantàstic!! Apa, vine amb mi, ja veuràs com t’agrada!<br />
Em va tornar a agafar la mà i a estirar-me, però aquest cop no vaig resistir-me. Potser<br />
fou per l’estranya situació, potser perquè tenia una mica <strong>de</strong> por. El fet és que em vaig<br />
<strong>de</strong>ixar portar.<br />
Després <strong>de</strong> caminar una breu estona varem arribar al port i un cop allí a l’escullera. En<br />
arribar es va aturar i va cridar: 'Ja hi som, que et sembla?'<br />
- Què em sembla el què?<br />
- Aquest indret, no és fantàstic?<br />
- I què té <strong>de</strong> fantàstic?<br />
- Doncs tot! Mira: <strong>de</strong>s d’aquí es veu perfectament tot el cel, i si baixes els ulls tens tot<br />
el mar davant teu.<br />
- I tot això per a què serveix?<br />
- Per res, però és maco. No són bonics els núvols? Tant blancs, tant grans i tant<br />
llunyans.<br />
- Jo quan veig un núvol agafo un paraigua.<br />
- I tant! No és genial? Mai t’has preguntat d'on ve l’aigua <strong>de</strong> la pluja? - ???<br />
- L’aigua!!! ve d’algun lloc! Potser d’algun lloc molt lluny d’aquí. Potser és un núvol<br />
australià, amb forma <strong>de</strong> cangur. O potser ve <strong>de</strong> l'Antàrtida, brrrr quin fred! Potser és un<br />
mini-núvol que tot just ve <strong>de</strong> la piscina <strong>de</strong>l teu veí. De vega<strong>de</strong>s m’agradaria po<strong>de</strong>r<br />
parlar el llenguatge <strong>de</strong>ls núvols perquè em poguessin dir d'on venen. De <strong>de</strong>bò que mai<br />
t’has preguntat d'on venen els núvols?<br />
- Doncs no...<br />
- Vaja! ets una mica estrany tu, eh?<br />
- Estrany jo? Jo estrany?<br />
- I tant: mai t’has preguntat d'on venen els núvols. Això és molt estrany.<br />
- I quina importància té això? El núvols vénen i se’n van i ja està. I no parlen!!<br />
- I tu com ho saps? Has parlat amb algun? Segur que no!
- Evi<strong>de</strong>ntment que no. Els núvols no parlen.<br />
- No parlen com nosaltres, però diuen coses. Tan sols has <strong>de</strong> mirar-los amb atenció.<br />
- Què és el que diuen, que plourà?<br />
- Moltes coses. Anuncien la pluja, és clar, però això no té importància. Els núvols<br />
parlen <strong>de</strong> coses que no es po<strong>de</strong>n veure, coses que solament es po<strong>de</strong>n sentir.<br />
- Com?<br />
- Si home! Els núvols són com un mirall, Reflecteixen el que tu els projectes. Et<br />
mostren la teva pròpia ànima.<br />
- Vinga home! Estàs sonat!<br />
- Pensa una mica, a veure... mira!! Veus aquell núvol? Digue'm què hi veus?<br />
- Un núvol...<br />
- Però pensa home! Què et ve al cap quan el mires?<br />
- Que agafi el paraigua?<br />
- No, no, no, no!! Parlo <strong>de</strong>l núvol en si. De la forma, <strong>de</strong> la mida, <strong>de</strong>l color. Mira’l i<br />
digue'm què et recorda.<br />
- Home no ho sé. S’assembla a un cotxe però molt vagament...<br />
- Bé, ja és alguna cosa! Jo més aviat et diria que és una carruatge estirat per sis<br />
cavalls i dues eugues, <strong>de</strong>ls quals les dues eugues i quatre cavalls són negres i la resta<br />
grisos, però en fi, no està malament.<br />
- Això és un joc <strong>de</strong> quitxalla. La mainada ho fa. Miren un núvol i diuen el que els<br />
recorda. Que potser ets una mica retardat o què?<br />
- Vaja, ja veig que no has entès res oi que no? No te n’adones que no hi ha dues<br />
persones que vegin el mateix núvol? Els núvols no tenen forma, els la donem<br />
nosaltres! Per això són un mirall. Veiem en ells el que nosaltres volem veure, el que<br />
portem dins nostre.<br />
A ells tan els fa el que pensem d’ells mateixos, existeixen i ja està. Vegis el que vegis<br />
en un núvol mai <strong>de</strong>ixarà <strong>de</strong> ser-ho. Els núvols són com la vida. Hi són per tothom. Pots<br />
mirar la teva vida <strong>de</strong> moltes maneres però no per això <strong>de</strong>ixarà <strong>de</strong> ser la teva vida. Has<br />
d’utilitzar la teva fantasia. Per què conformar-se amb un cotxe si pot ser un carruatge?<br />
Per què tenir una vida avorrida i rutinària si la pots fer alegre i plena <strong>de</strong> sorpreses? No<br />
veus que la vida que duus només <strong>de</strong>pèn <strong>de</strong> tu mateix? Tu <strong>de</strong>ci<strong>de</strong>ixes en què es<br />
converteix un núvol i tu <strong>de</strong>ci<strong>de</strong>ixes en què converteixes la teva vida.<br />
- Però no és el mateix, tu no pots fer el que vulguis a la teva vida! No puc ser milionari,<br />
només <strong>de</strong>sitjant-ho.<br />
- Bé, en això tens raó... en part. Per què t’agradaria ser milionari? No creus que per<br />
sentir-te com un d’ells no cal ser-ho?<br />
Et parlo <strong>de</strong> sentiments, <strong>de</strong> sensacions, <strong>de</strong> fantasia. Pots passar-te tot el temps veient<br />
les coses negativament. Pots <strong>de</strong>ixar passar els anys un rere l’altre sense preguntar-te
que n’has tret <strong>de</strong> profit. Pots arribar a oblidar que la teva vida no és tant llarga i que no<br />
es mereix ésser malaguanyada. Però també la pots omplir d’il·lusió i fantasia. Fer cada<br />
dia diferent, intentar-ho almenys. Mirar cap el cel i quedar-te com un estaquirot veient<br />
el blau intens que hi ha en ell. I a la nit, allargar els braços cap a la lluna i <strong>de</strong>sitjar amb<br />
totes les teves forces po<strong>de</strong>r estar allí. Mirar un vaixell que <strong>de</strong>sapareix per l’horitzó i<br />
preguntar-te on anirà, què hi ha allí, per què?<br />
No veus que el món que t’envolta és bonic? Per què ignorar-lo si no s’ha <strong>de</strong> pagar per<br />
gaudir-ne? Creus que la vida que tu veus és millor que la que jo veig?<br />
Això és el que va dir: 'Creus que la vida que tu veus és millor que la que jo veig?'<br />
Després va girar cua i va marxar.<br />
Jo em vaig quedar allí durant una estona, intentant comprendre el que aquell estrany<br />
m’havia explicat. Però no ho aconseguia.<br />
Vaig tornar a casa, tot intentant convèncer la meva ment que tot allò eren senzillament<br />
les i<strong>de</strong>es d’un boig i que no havia <strong>de</strong> preocupar-me’n més. Però alguna cosa estranya<br />
passava perquè en el fons alguna cosa em <strong>de</strong>ia que aquell home tenia raó, o part <strong>de</strong><br />
raó en tot allò que havia dit.<br />
Els següents dies <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong>l meu encontre vaig pensar molt en tot allò però tot i així<br />
no aconseguia trobar-hi cap sentit.<br />
Finalment vaig oblidar-ho tot i ara, afortunadament tot segueix igual. Bé, si us haig <strong>de</strong><br />
ser sincer haig <strong>de</strong> dir que <strong>de</strong> tant en tant (molt pocs cops), alço la mirada cap el cel. I<br />
<strong>de</strong> tant en tant com us <strong>de</strong>ia, veig un núvol que em recorda alguna cosa. Aleshores<br />
m’aturo i l’observo amb atenció per po<strong>de</strong>r copsar tots els seus <strong>de</strong>talls. Però això és<br />
pura anècdota. La meva vida segueix com sempre i així és com ha <strong>de</strong> ser. Això <strong>de</strong> la<br />
fantasia son ruca<strong>de</strong>s per als nens i jo ja no sóc un minyó precisament, ni tampoc puc<br />
perdre el temps amb aquestes tonteries. De tota manera, crec que un dia (no em<br />
pregunteu pas perquè) m’aproparé a l’escullera.Segur que <strong>de</strong>s d’allí podré veure tots<br />
els núvols!!!
LA CABRA DEL SENYOR SEGUIN<br />
Nicole Boivert (França, conte adaptat d'un text Alfons Dau<strong>de</strong>t)<br />
El senyor Seguin mai no havia tingut sort amb les seves cabres. Les perdia totes <strong>de</strong> la mateixa<br />
manera: un bon dia, trencaven el seu cordill, se n'anaven cap a la muntanya i, allà dalt, el llop<br />
se les menjava. Ni tan sols les carícies <strong>de</strong>l seu amo, ni la por <strong>de</strong>l llop, res no les feien quedar.<br />
Diuen que eren cabres in<strong>de</strong>pen<strong>de</strong>nts, que volien, fos com fos, l'aire lliure i la llibertat.<br />
El senyor Seguin que no entenia res <strong>de</strong>l caràcter <strong>de</strong>ls seus animals estava consternat. Deia:<br />
- S'ha acabat. Les cabres s'avorreixen a casa meva, no en guardaré mai cap.<br />
Això no obstant no es va <strong>de</strong>sanimar i, <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> perdre sis cabres <strong>de</strong> la mateixa manera, va<br />
comprar-ne una setena; però, en aquest cas, va tenir cura <strong>de</strong> triar-la ben jove perquè<br />
s'acostumés millor a quedar-se a casa seva.<br />
Que n'era <strong>de</strong> maca la cabreta <strong>de</strong>l senyor Seguin! Que n'era <strong>de</strong> maca, amb els seus ulls dolços,<br />
la seva barbeta i els seus pèls blancs que semblaven un abric! A més era dòcil, es <strong>de</strong>ixava<br />
munyir sense moure o posar el peu a la galleda. Era un encant <strong>de</strong> cabreta...<br />
A darrera <strong>de</strong> casa seva, el senyor Seguin tenia un prat molt maco. Hi va <strong>de</strong>ixar la Blanquette,<br />
com havia anomenat la nova cabra, la va lligar en el lloc més agradable, tenint cura <strong>de</strong> <strong>de</strong>ixar-li<br />
prou cordill i, <strong>de</strong> tant en tant, anava a veure com es trobava. La cabra era feliç i menjava l'herba<br />
amb tant <strong>de</strong> gust que el senyor Seguin n'estava encantat.<br />
- Per fi -pensava l'home- vet aquí una que no s'avorrirà a casa meva!<br />
Però, el senyor Seguin s'equivocava.<br />
Un dia, mirant la muntanya, la Blanquette va pensar:<br />
- Que bé s'hi <strong>de</strong>u estar allà dalt! Quin plaer <strong>de</strong> po<strong>de</strong>r saltar per l'herba alta, sense aquest maleït<br />
cordill que fa mal al coll... Menjar l'herba d'un prat, això només és bo per al ruc o el bou!...<br />
Nosaltres, les cabres, necessitem espai.<br />
A partir d'aquest moment, l'herba <strong>de</strong>l prat li va semblar sense gust. L'avorriment va arribar. La<br />
Blanquette es va aprimar. No va donar tanta llet. Feia llàstima <strong>de</strong> veure-la tibar tot el dia <strong>de</strong>l<br />
cordill, els ulls mirant cap a la muntanya, fent "be, be"... tristament.<br />
El Sr. Seguin s'adonava que a la seva cabreta li passava alguna cosa però no sabia què era<br />
fins que, un matí, quan acabava <strong>de</strong> munyir-la, la Blanquette es va girar i li va dir a la seva<br />
manera:<br />
- Escolti, Sr. Seguin, m'avorreixo aquí, <strong>de</strong>ixi'm anar a la muntanya.<br />
- Déu meu!... Ella també! -s'exclamà l'home estupefacte. I, <strong>de</strong> l'ensurt, va <strong>de</strong>ixar caure la<br />
galleda <strong>de</strong> la llet. Després, assegut a l'herba, al costat <strong>de</strong> la seva cabra, li va dir:<br />
- Així doncs, Blanquette, em vols <strong>de</strong>ixar?<br />
I ella va contestar:<br />
- Sí, senyor Seguin.<br />
-Però, que et falta herba aquí?<br />
-Oh no, senyor Seguin.<br />
-Potser el cordill és massa curt? Vols que te'l posi més llarg?<br />
-No val la pena, senyor Seguin.<br />
-Llavors, què et fa falta? Què vols?
-Vull anar a la muntanya, senyor Seguin.<br />
-Però <strong>de</strong>sgraciada, no saps que a la muntanya hi ha el llop? I que faràs quan vindrà?...<br />
-Li donaré cops <strong>de</strong> banyes, senyor Seguin.<br />
-Tant li fan les teves banyes al llop. S'ha menjat cabres amb banyes molt més grans que les<br />
teves... Saps, la vella Renau<strong>de</strong>, que estava aquí l'any passat, era una cabra forta i valenta com<br />
un boc. Doncs, va lluitar amb el llop tota la nit... i finalment, al matí, se la va menjar.<br />
-Carai!, pobra Renau<strong>de</strong>!... Tant me fa senyor Seguin, <strong>de</strong>ixeu-me anar a la muntanya.<br />
-Renoi! -va pensar el senyor Seguin- Però què els passa, a les meves cabres? Encara que<br />
saben que el llop se les menjarà ... No pot ser, et salvaré, dolenta. I per por que no trenquis el<br />
cordill, et tancaré en un estable i t'hi quedaràs per sempre.<br />
Dit i fet, el senyor Seguin va portar la cabra en un estable fosc i va tancar la porta ben tancada.<br />
Malauradament, havia oblidat la finestra i, així que va girar l'esquena, la cabreta se'n va anar.<br />
Quan la cabra blanca va arribar a la muntanya hi va haver un enamorament general. Els vells<br />
avets no havien vist mai una cabra tan bonica. Va ser rebuda com una reina. Els castanyers<br />
s'inclinaven fins a terra per acariciar-la amb les seves branques, les ginestes d'or s'obrien al<br />
seu pas i feien tan bona olor com podien. Tota la muntanya era una festa en honor seu. Que<br />
n'era <strong>de</strong> feliç la Blanquette! Ja no hi havia cordill... res que la privés <strong>de</strong> saltar i menjar herba al<br />
seu gust... Aquí si que n'hi havia, d'herba!, alta fins les banyes!... I quina herba! bona, fina,<br />
saborosa, feta amb mil plantes... Era una altra cosa que l'herba curta <strong>de</strong>l prat d’allà baix. I les<br />
flors!, <strong>de</strong> tota mena: blanques, vermelles, grosses, petites, tot un bosc <strong>de</strong> flors silvestres<br />
impregnaven l'aire d'olors molt diverses.<br />
La cabra blanca, mig borratxa, s'hi rebolcava, les potes en l'aire, rodolava pels talussos<br />
barrejant-se amb les fulles caigu<strong>de</strong>s i les castanyes. Però, <strong>de</strong> sobte, s'aixecava d'un bot i, hop!,<br />
corria a través <strong>de</strong>ls esbarzers i <strong>de</strong>ls boixos, ara a dalt d'un cim, ara al fons d'un precipici, a baix,<br />
a dalt, a tot arreu... Semblava que hi hagués <strong>de</strong>u cabres <strong>de</strong>l Sr. Seguin a la muntanya! És que<br />
la Blanquette no tenia por <strong>de</strong> res.<br />
D'un salt franquejava grans torrents, els quals, al seu pas, l'esquitxaven <strong>de</strong> pols humida i<br />
d'escuma. Llavors, xopa, anava a estirar-se sobre alguna roca plana i es <strong>de</strong>ixava assecar pel<br />
sol... Una vegada, apropant-se a la vora d'un pen<strong>de</strong>nt, va veure a baix, molt avall <strong>de</strong> la vall, la<br />
casa <strong>de</strong>l senyor Seguin amb el prat al darrere. Això la va fer riure molt.<br />
- Que petit! -va pensar- com és que vaig po<strong>de</strong>r cabre-hi?<br />
Pobreta!, veure's tan amunt, es creia almenys tan gran com el món...<br />
En <strong>de</strong>finitiva, va ser una jornada meravellosa per a la cabra <strong>de</strong>l senyor Seguin. Cap al migdia,<br />
corrent per tots costats, va trobar-se amb un ramat d'isards que estava rossegant vinya<br />
salvatge. La nostra petita corredora, amb vestit blanc, va causar sensació. Li van donar el millor<br />
lloc per menjar vinya, i tots aquests senyors es van mostrar molt galants... Tanmateix, diuen<br />
que un jove isard <strong>de</strong> pèl negre va agradar a la Blanquette. Els dos enamorats es van perdre pel<br />
bosc durant una hora o dues, i si voleu saber què es van dir, aneu a <strong>de</strong>manar-ho a les fonts<br />
xafar<strong>de</strong>res que corren entre la molsa.<br />
De sobte, el vent va ser més fresc. La muntanya es va tornar <strong>de</strong> color violeta; era el vespre...<br />
- Ja! - va dir la cabreta, i es va parar molt sorpresa.<br />
Allà baix, els camps estaven perduts entre la boira. El prat <strong>de</strong>l senyor Seguin havia<br />
<strong>de</strong>saparegut, i, <strong>de</strong> la caseta, tan sols se'n veia la teulada amb una mica <strong>de</strong> fum. Va sentir les<br />
campanetes d'un ramat que tornava a casa, i va sentir la seva ànima molt trista. Un ocell, que<br />
també tornava al niu, la va refregar al seu pas. Es va esgarrifar... i <strong>de</strong>sprés va sentir un crit per<br />
la muntanya:<br />
- Hu! hu! -, feia el llop.
Va pensar en el llop, durant tot el dia, la boja, ni hi havia pensat pas... En aquell precís moment<br />
es va sentir una trompa molt lluny en la vall. Era el bo <strong>de</strong>l senyor Seguin que intentava un últim<br />
esforç per fer-la tornar.<br />
-Hu! hu! -feia el llop.<br />
-Torna! torna!... -cridava la trompa.<br />
La Blanquette va tenir ganes <strong>de</strong> tornar; però, recordant el prat, el cordill, va pensar que ara ja<br />
no podia suportar aquella vida i que valia més quedar-se.<br />
La trompa ja no se sentia...<br />
Darrere seu la cabra va sentir un soroll <strong>de</strong> fulles. Es va girar i va veure en la foscor dues orelles<br />
curtes, ben dretes, amb dos ulls que brillaven ... Era el llop.<br />
Enorme, immòbil, assegut, estava allà mirant la cabreta blanca i assaborint-la ja. Com que<br />
sabia que se la menjaria, el llop no tenia pressa; només quan es va girar, es va posar a riure:<br />
- Ha! Ha! la cabreta <strong>de</strong>l senyor Seguin -i va passar la seva gran llengua vermella sobre la seva<br />
boca negra.<br />
La Blanquette es va sentir perduda... Un moment, recordant la història <strong>de</strong> la vella Renau<strong>de</strong>, que<br />
havia lluitat tota la nit però que al matí havia estat menjada, es va dir que potser valdria més<br />
que el llop se la mengés <strong>de</strong> seguida; llavors, canviant <strong>de</strong> parer, es va posar en guàrdia, el cap<br />
abaixat amb les banyes endavant, com una valenta cabra <strong>de</strong>l senyor Seguin... No és que<br />
tingués l'esperança <strong>de</strong> matar el llop -les cabres no maten el llop- però només per a veure si<br />
podia aguantar tant <strong>de</strong> temps com la Renau<strong>de</strong>...<br />
Aleshores el monstre va avançar i les petites banyes es van posar en moviment.<br />
Ah!, que n'era <strong>de</strong> valenta la cabreta, com es <strong>de</strong>fensava! Més <strong>de</strong> <strong>de</strong>u cops, va obligar el llop a<br />
recular per a recuperar força.<br />
Durant aquelles treves d'un minut, la golafre encara collia amb pressa una mica <strong>de</strong> l'herba que<br />
tant li agradava, <strong>de</strong>sprés tornava al combat, la boca plena... Això va durar tota la nit. De tant en<br />
tant la cabra <strong>de</strong>l Sr. Seguin mirava les estrelles ballant en el cel clar, i pensava:- Oh!, tant <strong>de</strong> bo<br />
aguanti fins l'alba...<br />
Una darrera l'altra, les estrelles es van anar apagant. La Blanquette va redoblar els cops <strong>de</strong><br />
banyes, el llop els cops <strong>de</strong> <strong>de</strong>nts... Una llum pàl·lida va aparèixer a l'horitzó... El cant d'un gall<br />
va pujar <strong>de</strong> la vall.<br />
- Per fi -va dir el pobre animal, que només esperava el dia per a morir. I es va estirar al terra<br />
amb el seu pèl blanc tan bonic tot tacat <strong>de</strong> sang ...<br />
Llavors el llop es va llançar sobre la cabreta i se la va menjar.
Contes d’arreu <strong>de</strong>l món País: Sèrbia<br />
LA CASETA DE L'ERIÇÓ<br />
L’eriçó, eriçonet, sempre passeja pel bosc, sense carreteres ni camins. L'eriçó es <strong>de</strong>dica a la caça i sempre<br />
se'l pot veure amb tres-centes punxes, preparat per atacar el llop, l'ós i fins i tot l'ovella. Tots els animals<br />
<strong>de</strong>l bosc coneixen el gloriós caçador... Les àligues l'aprecien, el llop se n'amaga, la serp té malsons al<br />
vespre per culpa seva. Davant d'ell el dia avança i el terror es fa més i més gran per on va passant.<br />
Un dia l'eriçó va rebre una carta, una carta molt dolça. La carta <strong>de</strong>ia així:<br />
Per a l'amic eriçó, eriçonet. Eriçó, germà,<br />
Somio amb tu molt sovint i penso moltíssim en tu. Ara t'escric <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l pedregar, amb una ploma<br />
d'oca. Que bé que escriu! Vine a dinar amb mi a casa meva. Vine, no et faci mandra. T'espero<br />
amb la cassola plena i la boca feta aigua, vine corrent.Una abraçada afectuosa i una dolça<br />
salutació.<br />
La signava la guineu, guineueta.<br />
L'eriçó digué:<br />
- Amb el menjar no es pot fer broma. Vaig a preparar-me per anar a dinar a casa la guineu.<br />
L'eriçó, eriçonet, s'examinà les punxes i les afinà una a una mentre pensava:<br />
-Que content que estic que la guineu m'hagi convidat a dinar.<br />
Quan el sol ja era al cel, l'eriçó va arribar a casa <strong>de</strong> la guineu.<br />
Davant la llodriguera <strong>de</strong> la guineu, feta amb parets <strong>de</strong> pedra, l'eriçó es tragué el barret i li va fer<br />
una reverència somrient. Era un veritable cavaller, saludà la guineu molt amablement:<br />
-Bon dia guineu virtuosa, et saludo amb les meves tres-centes punxes, et <strong>de</strong>sitjo que la ploma<br />
<strong>de</strong> gall <strong>de</strong>cori casa teva i que la treva cassola estigui plena <strong>de</strong> gallina. Que visquis eternament<br />
en pau i alegria i que mai no sentis bordar el gos. T'agraeixo molt que m'hagis convidat perquè<br />
tinc l'estómac buit.<br />
La guineu ja ho tenia tot a punt i van començar a menjar, un àpat boníssim i fantàstic.<br />
Els plats s'anaven succeint, un rere l’altre.<br />
L'eriçó brindava sovint per la salut <strong>de</strong> la guineu i per la seva casa. A la quarta hora <strong>de</strong> menjar,<br />
ja tenia la panxa estirada com una pell <strong>de</strong> tambor.<br />
En arribar la nit, va aparèixer la primera foscor i el cel era morat, sortien les papallones i bufà<br />
un vent suau <strong>de</strong> nit que feia sonar les fulles, callava el bosc, ja no hi havia sorolls i els ulls <strong>de</strong>ls<br />
gats salvatges brillaven, les cuques <strong>de</strong> llum encenien els seus lots amb una llum meravellosa<br />
ensenyant la direcció als animals. El senyor mussol féu el seu crit <strong>de</strong> guerra. Alerta ocells, ha<br />
començat la cacera!<br />
L'eriçó s'aixecà i es va rentar la boca:<br />
- He d'anar a casa, ja és tard, tot era molt bo, <strong>de</strong>ixem-nos ja <strong>de</strong> menjar. Ja estic molt, molt tip.<br />
Moltes gràcies afectuosa guineu!<br />
La guineu va respondre:<br />
- Queda't avui a dormir a casa meva.<br />
- No, no puc, he d'anar a casa meva perquè ja és molt tard.<br />
La guineu insistia, insistia, li pregava i li agafava la mà , però l'eriçó no canvià d'opinió.
- Estic molt agraït per la teva invitació, però prefereixo la meva humil casa.<br />
La guineu va quedar sorpresa i va <strong>de</strong>ixar marxar l'eriçó. Però va tenir curiositat per conèixer la<br />
casa <strong>de</strong> l'eriçó.<br />
- La casa <strong>de</strong> l'eriçó <strong>de</strong>u tenir <strong>de</strong> tot en abundància. Vaig a veure-la en secret.<br />
La guineu va marxar com una ombra silenciosa. Les seves potes semblen d'escuma i corrent,<br />
així, molt silenciosa i calla<strong>de</strong>ta, <strong>de</strong> sobte es trobà el llop.<br />
- On vas? Digues-m'ho a mi que sóc caçador, és que potser has trobat alguna ovella en algun<br />
lloc? Ho sabré en olorar-te.<br />
La guineu va dir:<br />
-Segueixo l'eriçó perquè vull saber perquè estima tant casa seva.<br />
Digué el llop:<br />
Ah!, cases, punyeteres. Jo, la meva, per una mica <strong>de</strong> menjar la donaria.<br />
Saps què?<br />
Vinc amb tu, ja que m'agrada la gresca i vull veure el beneit <strong>de</strong> l'eriçó.<br />
Mentre corrien ràpids com fletxes, es van trobar l'ós, amic <strong>de</strong> les abelles, que els estava<br />
observant.<br />
- Pressa sospitosa -l'ós els mirà-. Potser heu trobat una mica <strong>de</strong> mel?<br />
Mentrestant l 'eriçó caminava pel bosc i es guiava per les branques i la lluna groga li ensenyava<br />
el camí.<br />
L'eriçó parlà per a ell mateix mentre els estels brillaven:<br />
- Caseta meva, paradís formós.<br />
L'ós va dir:<br />
- Llar?, bestieses! La meva la donaria per unes peres podri<strong>de</strong>s o per una gerra <strong>de</strong> mel, a<br />
qualsevol li donaria -<strong>de</strong>ia l'ós, que li agrada menjar-. Vinc amb vosaltres perquè m'agrada la<br />
gresca i vull veure el beneit <strong>de</strong> l'eriçó.<br />
Tots tres corrien com un riu <strong>de</strong>sbordat. De sobte es van trobar en el fang on hi havia el porc<br />
senglar banyant-se, els mirava amb els ulls mig tancats i somiant en menjar.<br />
- Amics, tinc els meus dubtes, on anem?<br />
Sembla que en algun lloc hi ha d' haver un menjar meravellós.<br />
El porc senglar sortí amb molt soroll i el llop li va respondre:<br />
- Estem buscant el motiu pel qual l'eriçó estima tant el seu niu.<br />
- El propi niu? -respongué sorprès el porc senglar-. Si et plau! Per la meva mantega, no m'ho<br />
puc creure. Vinc amb vosaltres perquè m'agrada la gresca i vull veure el beneit <strong>de</strong> l'eriçó.<br />
Tots quatre corrien junts cap al seu objectiu; per on passaven ho <strong>de</strong>strossaven tot com si fossin<br />
una tempesta. Van arribar a casa <strong>de</strong> l'eriçó i es van quedar observant.<br />
L'eriçó passà pel costat d'un vell tronc d'olivera i sota el tronc hi havia un forat fosc i silenciós<br />
amb una catifa feta <strong>de</strong> fulles seques. L'eriçó hi entrà saltant d'alegria, va tocar i fent soroll amb
les fulles mentre buscava un lloc on dormir, es va fer el llit, badallà i es posà a dormir, estirà les<br />
cames mentre, molt tranquil i alegre, parlava sense parar.<br />
- Caseta bonica, la meva llibertat, palau diví <strong>de</strong> sostre <strong>de</strong> fusta, llit suau amb terra <strong>de</strong> fulles,<br />
sempre et seré fi<strong>de</strong>l; per res <strong>de</strong>l món no et canviaria, visc en tu sense preocupacions ni por.<br />
Sempre et <strong>de</strong>fensaré, fins l'últim moment.<br />
L'ós, el porc senglar i el llop cridaren alhora fort:<br />
- Eriçó beneit, espècie amb punxes! Així valores la teva barraca vella? Amb un sostre podrit i<br />
un terra dèbil, és una casa <strong>de</strong> gossos, estreta i sòrdida. Segur que hi ha fins i tot puces. Per<br />
ella, nosaltres acceptaríem qualsevol cosa sense pensar-nos-hi gaire. D'aquesta casa no<br />
tindríem motius per sentir-nos orgullosos.<br />
Això digueren tots tres molt enfadats mentre la guineu, llesta, estava molt silenciosa.<br />
L'Eriçó es va llevar amb els ulls molt brillants i respongué així a uns convidats tan estranys:<br />
- Sigui quin el meu naixement, pobre o ric, l'estimo i m'agrada. És senzill i pobre però és meu i<br />
aquí sóc lliure i en sóc l'amo.<br />
Sóc treballador, m'esforço molt i em <strong>de</strong>dico a caçar. Visc tranquil sota el meu sostre.Solament<br />
els pidolaires canviaríeu la vostra llar per menjar, només per això, beneits tots tres, no teniu llar<br />
pròpia i viviu <strong>de</strong> la mendicitat i <strong>de</strong>ls robatoris, i acabareu malament.<br />
Tot això ho escoltava la guineu i jutjava que eren unes paraules molt sàvies.<br />
- Ara veig que l'eriçó té raó.<br />
Va dir això i marxà, i tots tres, tant l'ós, com el llop, com el porc senglar tornaren a cridar l'eriçó.<br />
- No te raó, i tu guineu beneita <strong>de</strong>ixa't <strong>de</strong> bromes.<br />
Però va passar el temps i vet-ho aquí que tot va anar <strong>de</strong> la manera que tot seguit us explico.<br />
El llop torturador -pobre- el varen matar molt aviat, en una cacera.<br />
L'ós barroer, pobret, fins a la mort el picaren les abelles.<br />
El porc senglar, va caure com un gos. Durant l'hivern el matà un caçador.<br />
Ara, en el bosc sense camí, l'eriçó, eriçonet, passeja i caça, mentre hàbil en el seu treball té la<br />
pròpia llar per viure feliç per sempre.<br />
Jovan Trísic
Contes d’autor<br />
Explica una llegenda que un cop, no pas massa lluny en el nostre record, l’últim <strong>de</strong>ls Hogol va<br />
arribar al regne d'Argal. El sobirà d'aquell indret era Argal III, casat feia pocs anys amb la bella<br />
princesa Sara, per la qual cosa tota, la cort es va <strong>de</strong>splaçar d'una ciutat a una altra per <strong>de</strong>sig<br />
exprés <strong>de</strong> la nova reina.<br />
El rei era conegut per la seva particular <strong>de</strong>bilitat per la carn <strong>de</strong> porc. Tenia grans extensions <strong>de</strong>l<br />
seu regne <strong>de</strong>dicats a la seva criança. Per aquesta raó se l'anomenava familiarment el 'Rei<br />
Porquet'.<br />
I així va passar, que Hogol va arribar al castell on habitava el rei i tot el seu seguici i <strong>de</strong> molt<br />
bona manera va ser rebut i tractat. Allí va conèixer la Nat, la maga amb cabells <strong>de</strong>l color <strong>de</strong>l<br />
coure, que sempre aconseguia amb la seva sola presència arrencar un somriure; i al valent Sir<br />
Alfons: famós i admirat per la seva força i valentia en les caceres <strong>de</strong> porcs senglars. Al costat<br />
<strong>de</strong> tan noble guerrer sempre es trobava el seu fi<strong>de</strong>l escu<strong>de</strong>r Conrad, persona un xic introvertida<br />
però amb un noble cor.<br />
Hogol es va sentir immediatament interessat per la màgia d’en Nat i els seus po<strong>de</strong>rs, ja que<br />
encara que en menor grau, ell també sabia una mica <strong>de</strong> les arts <strong>de</strong>ls encanteris. És per això<br />
que un dia en Nat va convidar en Hogol a les seves estances per ensenyar-li alguns trucs amb<br />
la màgia.<br />
Un cop allí, en Nat li va ensenyar l'encanteri <strong>de</strong> la paret d'aigua. Ella l'anomenava així perquè<br />
aconseguia que una paret qualsevol tingués l'aparença <strong>de</strong> l'aigua quieta d'un estany, reflectint<br />
tot el que es trobava davant seu. Allò era molt més que qualsevol altre truc que en Hogol<br />
hagués vist mai i es va mostrar molt impressionat:<br />
- La teva màgia és veritablement po<strong>de</strong>rosa, Nat. Coneixes altres encanteris tan meravellosos<br />
com aquest que m'has ensenyat?<br />
- En conec un altre que encara és millor que aquest però no he aconseguit que funcioni <strong>de</strong>l tot<br />
bé.<br />
- I en què consisteix?<br />
- Jo l'anomeno el 'bagul <strong>de</strong>ls records' i el que fa és guardar en aquest bagul que veus en aquest<br />
racó <strong>de</strong> la cambra totes les imatges que s'han reflectit a la paret d'aigua. Però alguna cosa falla<br />
perquè no aconsegueixo que l'aigua estigui quieta i en moure's distorsiona els reflexos que tinc<br />
guardats. Hauré <strong>de</strong> repassar els meus llibres d'encanteris.<br />
- És increïble... potser podries ensenyar-me algun d'aquests llibres per aprendre’n alguna cosa.<br />
- I tant! Són tots en aquesta taula. Pots venir a llegir-los quan vulguis, però trigaràs temps per<br />
aprendre’n alguna cosa.
- Potser el Rei seria tan amable amb mi <strong>de</strong> <strong>de</strong>ixar-me quedar amb vosaltres un temps i així<br />
podria aprendre alguna <strong>de</strong> les teves arts.<br />
- Crec que accedirà <strong>de</strong> bon grat a la teva petició, ja que és sabut que mai nega la seva<br />
hospitalitat a persones nobles com tu.<br />
Efectivament, el Rei es va mostrar molt generós, fins i tot complagut en saber les intencions <strong>de</strong>l<br />
Hogol. Va or<strong>de</strong>nar que se li preparés una estança gran però acollidora i que se’l tractés amb<br />
respecte i cortesia, cosa que no era necessària ja que la gent ja l'havia acceptat com un d'ells.<br />
Potser va ser per la seva senzillesa i simpatia, no ho sabia <strong>de</strong>l cert, però era clar que se sentien<br />
a gust en la seva companyia i ell amb la d'ells.<br />
Aviat va conèixer les bromes d'en Marçal, amb el qual va compartir tota mena d’històries<br />
còmiques; i l'hàbil Toms, l'administrador <strong>de</strong>l tresor reial, <strong>de</strong>l quan <strong>de</strong>ien els seus amics que era<br />
capaç <strong>de</strong> fer diners venent pedres.<br />
D'aquesta manera anava passant plàcidament el temps en aquelles terres, aprenent la màgia<br />
<strong>de</strong>ls llibres d’en Nat i passejant pel camp amb les belles dames <strong>de</strong> la cort muntants damunt <strong>de</strong><br />
Rosinant, el seu fi<strong>de</strong>l cavall blanc. Elles sempre tenien un somriure d’agraïment per agrair-li la<br />
seva atenció, especialment la jove i alegre Mercè, que venia, dia rere dia als esmentats<br />
passejos.<br />
Però un terrible succés va venir a trencar la calma i la pau que regnava en aquell castell <strong>de</strong><br />
fantasia. Va ser Nunci, la millor amiga <strong>de</strong> Nat la que es va presentar mentre estaven repassant<br />
els seus llibres per advertir-nos que el Rei estava molt furiós.<br />
- Correu, correu, una cosa terrible ha passat!- Què ha passat?<br />
- Ràpid, ràpid...! Hogol no havia vist mai Nunci tant espantada, ja que era una <strong>de</strong> les dames<br />
més alegres i trempa<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l castell. És per això que va pensar que el problema havia <strong>de</strong> ser<br />
realment greu. Tots tres van anar a trobar-se amb el Rei per esbrinar la natura <strong>de</strong> tan terrible<br />
succés.<br />
Van arribar a la sala <strong>de</strong>l tro reial on ja estaven reunits tots els cortesans. El jove i ben plantat<br />
Dav es va apropar per explicar-los què havia passat.<br />
- Sembla que ha arribat un lleó feréstec al regne i que està <strong>de</strong>vorant tots els porcs que es troba<br />
al seu pas.<br />
- Però és que els porcs estan lliures pel camp?<br />
- I tant, així la seva carn és més tendra i suculenta. Aquestes són les ordres <strong>de</strong>l Rei. El Rei se<br />
sentia veritablement ple d'ira i no parava <strong>de</strong> cridar i <strong>de</strong> moure els braços <strong>de</strong> manera <strong>de</strong>safiant.<br />
- Que potser no hi ha ningú en aquest regne que pugui aturar aquesta bèstia?<br />
- És que hem <strong>de</strong> <strong>de</strong>ixar que aquest monstre <strong>de</strong>vori tots els meus estimats porquets sense ni tan<br />
sols moure un dit?<br />
- Són nombrosos els valents que s'han encarat amb ell, Majestat (va respondre Ferrn, el<br />
conseller reial), però ningú ha aconseguit ni tan sols espantar-lo. És una fera veritablement<br />
magnífica.<br />
- Magnífica? Magnífica? Aquesta cosa es menja els meus porcs! És abominable! Vull que el<br />
matin!! A l’acte! Jo sóc el Rei i aquest es el meu <strong>de</strong>sig i la meva ordre!<br />
- Nosaltres acabarem amb aquest engendre, Majestat!<br />
- Qui ha parlat? Apropeu-vos!- Amb el vostre permís, Majestat... Som els cavallers <strong>de</strong> l'Ordre<br />
d'Artur Ensen, que anem camí <strong>de</strong>l nostre llunyà regne i vós ens heu donat generosament<br />
aixopluc per uns dies.
- Qui són aquests individus i per què vesteixen d'aquesta manera tan senyorial i parlen en<br />
aquest to una mica altiu? (va preguntar Hogol a Nat).- Són cavallers <strong>de</strong>l regne d'Artur Ensen.<br />
Van arribar fa uns dies camí <strong>de</strong> la seva pàtria.<br />
- Dieu que po<strong>de</strong>u posar fi a aquest malson? (va preguntar el Rei)<br />
- Poso la meva espasa al vostre servei, Majestat. I amb ella la <strong>de</strong>ls nobles cavallers que<br />
m'acompanyen.<br />
- Si és cert el que dieu, la meva gratitud cap a vosaltres no tindrà límits. Partiu immediatament<br />
en la seva recerca i no torneu fins que l’hagueu matat.<br />
- Així ho farem. Majestat...<br />
I amb aquestes paraules els cavallers van marxar <strong>de</strong>l castell per trobar el lleó que estava<br />
matant els innocents porquets <strong>de</strong>l regne d'Argal. Els dies següents no van ser massa<br />
esperançadors, ja que constantment arribaven notícies <strong>de</strong> noves matances <strong>de</strong> porquets, però<br />
cap <strong>de</strong> la mort <strong>de</strong>l lleó, per això el Rei se sentia molt trist i frustrat.<br />
Després d'un mes d’infructuosa cacera, els cavallers van tornar al castell capcots i esgotats.<br />
- I doncs? ,va preguntar impacient el Rei. On és el cap d'aquest animal?<br />
- Majestat, ho sentim molt però no l'hem pogut matar. Hem lluitat contra ell nombroses<br />
vega<strong>de</strong>s, sempre amb valentia i coratge però tot i així no hem aconseguit <strong>de</strong>rrotar-lo. Aquesta<br />
bèstia té la força <strong>de</strong> cent homes i és més feréstec que cent tempestes! Ningú pot <strong>de</strong>rrotar-la.<br />
- Greus notícies ens heu dut, nobles cavallers i tot i que la vostra croada ha estat infructuosa,<br />
agraït us estic. Aneu a les vostres cambres a <strong>de</strong>scansar, us ho heu guanyat. Jo per la meva<br />
part em retiro també perquè necessito meditar sobre tot això. I sense dir res més ni mirar ningú,<br />
el Rei va sortir <strong>de</strong> la sala amb rostre veritablement preocupat.<br />
En Hogol se sentia una mica incòmo<strong>de</strong> en aquesta situació, ja que <strong>de</strong>sitjava ajudar però per<br />
altra banda els Hogol no són gent <strong>de</strong> lluita, per la qual cosa poc servei podria donar. És per<br />
això que va <strong>de</strong>cidir marxar d'aquelles terres i seguir el seu viatge. En exposar les seves<br />
intencions a en Nat, ella es va sentir una mica trista però va comprendre els motius que<br />
l'empenyien a fer-ho.<br />
- No et sentis malament per no po<strong>de</strong>r matar el lleó. Ni els més valents cavallers han pogut<br />
contra ell <strong>de</strong> manera que no podries fer res per vèncer-lo<br />
- Certes són les teves paraules, Nat, però en l'esperit <strong>de</strong>ls Hogol sempre viuen els anhels<br />
d'ajudar qui està patint i el vostre Rei està patint molt en aquests moments.<br />
- Ho sé, però hi ha coses que es po<strong>de</strong>n resoldre tan sols amb la voluntat. A aquest lleó només<br />
el podria <strong>de</strong>rrotar un altre lleó tant fort com ell.<br />
- Què has dit?- Que només un lleó tan gran i fort com ell podria <strong>de</strong>rrotar-lo...<br />
- És clar!! És veritat! No se m'havia acudit! Ja ho tinc!<br />
- Què és el que se t'ha acudit? A què ve tot això?- Anem a veure el Rei, corre!!<br />
I així va ser que en pocs minuts el Rei estava novament assegut en el seu tro davant d'en<br />
Hogol i la Nat.<br />
- Majestat, crec que sé com po<strong>de</strong>m lliurar-nos <strong>de</strong>l lleó (va dir en Hogol)<br />
- Estàs segur <strong>de</strong>l que dius, amic meu?- Crec que sí, majestat, però necessitaré ajuda.<br />
- Et donaré el que necessitis, per tal que matis a aquest animal.
- Solament necessito uns paletes i l'ajuda <strong>de</strong> la Nat, majestat.<br />
- Paletes? Què és el que estàs barrinant?- Vull fer un mur , Majestat<br />
- Que potser vols tancar als meus porquets com vulgars lladregots?<br />
- No majestat, només vull fer un petit mur. Confieu en mi: els vostres porquets no patiran cap<br />
mal.<br />
- Que així sigui, doncs. Emporta’t els paletes i tot el que et calgui però porta'm el cap d'aquest<br />
lleó.<br />
- De seguida ens hi posem, Majestat.<br />
Poca estona <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> dir aquestes paraules, i davant les perplexes i incrèdules mira<strong>de</strong>s <strong>de</strong><br />
tots, en Hogol sortia <strong>de</strong>l castell acompanyat <strong>de</strong> la Nat i els millors paletes <strong>de</strong> la cort.<br />
Es van dirigir cap a les terres on darrerament s'havien tingut noticies <strong>de</strong>l lleó i es van aturar en<br />
un verd prat on els porquets <strong>de</strong>l Rei els agradava anar. Hogol va <strong>de</strong>manar als paletes que<br />
fessin un petit mur <strong>de</strong> no més <strong>de</strong> dos metres d'alçada per uns vint-i-cinc <strong>de</strong> longitud, recalcant<br />
especialment que la paret havia <strong>de</strong> ser el més plana i perfecta possible.<br />
Els paletes no entenien res i sabent que el lleó rondava per aquelles terres no se sentien gens<br />
tranquils. Tot i així van complir fi<strong>de</strong>lment els <strong>de</strong>sitjos d'en Hogol i en poc temps el mur va estar<br />
acabat.<br />
- Què hem <strong>de</strong> fer ara, Hogol?<br />
- Ara només hem d'esperar i amb sort el nostre problema s’haurà acabat.<br />
- No entenc què vols fer.<br />
- Confia en mi, Nat. Si la meva i<strong>de</strong>a dona resultat aviat tornarem a casa. Apa: vine amb mi que<br />
ens hem d'amagar<br />
Van pujar a un arbre proper al mur que els paletes havien aixecat i allí van esperar pacientment<br />
l’arribada <strong>de</strong>l lleó. Després d'unes llargues i avorri<strong>de</strong>s hores d'espera el lleó va aparèixer en la<br />
llunyania, apropant-se amb parsimònia i sense amagar-se <strong>de</strong> res ni <strong>de</strong> ningú. Els pobres<br />
porquets, en adonar-se <strong>de</strong> la presència <strong>de</strong> tan po<strong>de</strong>rós <strong>de</strong>predador van fugir espantats i morts<br />
<strong>de</strong> por.<br />
El lleó seguia apropant-se lentament cap al mur sense immutar-se.<br />
- Déu meu, Hogol, és enorme! Què fem?<br />
- Tranquil·la, hem d'esperar que s'apropi una mica més... una mica més... ara!, ràpid Nat,<br />
necessito que llancis l'encanteri <strong>de</strong> la paret d'aigua sobre el mur!<br />
- Però, per què?<br />
- No preguntis i fes-ho, ara!<br />
Nat va llençar l'encanteri al mur i en un instant va començar a reflectir tot el que es trobava<br />
davant seu. Al principi el lleó no es va adonar <strong>de</strong> res, però finalment va veure que un gran lleó<br />
s'interposava en el seu camí. Va dubtar un instant i <strong>de</strong>sprés va llençar un gruny amenaçador,<br />
tot obrint exageradament la boca per mostrar les seves po<strong>de</strong>roses <strong>de</strong>nts. L'altre lleó va fer el<br />
mateix i va ensenyar els seus esmolats ullals al seu rival. El lleó va començar a fer gestos<br />
amenaçadors i <strong>de</strong>mostracions <strong>de</strong> força a les quals sempre contestava l'altre lleó amb actes<br />
igual <strong>de</strong> po<strong>de</strong>rosos.
Finalment es va llençar sobre el seu enemic, mentre l'altre feia el mateix. Els seus caps van<br />
xocar i per un moment es van retirar atordits pel colossal impacte, però immediatament es van<br />
tornar a atacar. Intentaven mossegar-se amb les seves po<strong>de</strong>roses mandíbules i donar-se<br />
mortals urpa<strong>de</strong>s però cap d'ells aconseguia ferir el seu rival. La lluita era terrible i sense treva.<br />
El lleó <strong>de</strong> mica en mica es va anar esgotant <strong>de</strong>gut a la duresa <strong>de</strong> la lluita i la seva llarga durada<br />
i finalment, <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> diverses hores, el lleó va caure al terra extenuat.<br />
- Ràpid Nat: ara és el moment! Està completament esgotat i no ens podrà fer res!<br />
- És increïble! Com se t'ha acudit <strong>de</strong> fer quelcom així? Mai no m'ho hauria imaginat!<br />
- Els Hogol no sabem lluitar però tenim imaginació. El pobre lleó ha fet tota la feina per<br />
nosaltres.<br />
Amb el lleó ben lligat dalt d’un carro, van tornar al castell per donar la bona notícia a tots.<br />
L’arribada va ser triomfant i tots van anar per aclamar els valents que havien agafat al temible<br />
lleó.<br />
El Rei mostrava una cara radiant i alegre com no es recordava en molt <strong>de</strong> temps.<br />
- Estimat Hogol, ens has salvat a tots <strong>de</strong> la maldat d'aquest animal i t'estic agraït infinitament.<br />
Tot el que em <strong>de</strong>manis i que estigui al meu abast et serà concedit!. I pel que a tu respecta,<br />
bèstia immunda, ara mateix or<strong>de</strong>naré que et facin matar!<br />
- Perdoneu Majestat, voldria <strong>de</strong>manar-vos solament una cosa.<br />
- I quina cosa és, amic meu?<br />
- Voldria que perdonéssiu la vida d'aquest lleó, ja que en realitat només va matar per satisfer la<br />
seva necessitat d'aliment. No crec que veritablement sigui un animal malvat.<br />
- Com? Que potser vols que el torni a alliberar per que pugui tornar a <strong>de</strong>vorar als meus<br />
porquets?<br />
- En realitat havia pensat que, ja que els cavallers d'Artur Ensen marxaran aviat cap a llocs<br />
remots i llunyans i d'alguna manera el seu honor va quedar malmès, podrien accedir a endur-se<br />
el lleó amb ells, amb la promesa d'alliberar-lo en un lloc segur pels vostres interessos i<br />
propietats.<br />
- És ben estrany això que em <strong>de</strong>manes, Hogol. Però com que estic en <strong>de</strong>ute amb tu i et vaig<br />
donar la meva reial paraula compliré el que em <strong>de</strong>manes, tot i que no entenc perquè et<br />
preocupes per aquesta bèstia immunda.<br />
- Els Hogol som gent amant <strong>de</strong>ls animals i pensem que no es regeixen per bondat o maldat, tan<br />
sols els empeny l'instint <strong>de</strong> supervivència. Això <strong>de</strong> vega<strong>de</strong>s els fa mes humans que els propis<br />
humans.<br />
- Així es farà, doncs. Ara anem tots a celebrar-ho <strong>de</strong> valent!!<br />
Aquella nit al castell va haver-hi una grandiosa festa en honor <strong>de</strong>l Hogol a la qual van anar tots<br />
els seus amics. Ralip, la cuinera reial va fer una truita en honor seu, <strong>de</strong>liciosa com totes les que<br />
fa, per la qual cosa els convidat <strong>de</strong> seguida se la van cruspir. Emma, una <strong>de</strong> les belles dames<br />
que més agradava passejar a cavall amb en Hogol, animava a tots amb les seves sorprenents<br />
històries i contes còmics. I aprofitant que tots els seus amics estaven reunits va <strong>de</strong>cidir donarlos<br />
la notícia <strong>de</strong> la seva propera marxa.<br />
- Per què vols marxar, Hogol? Queda't amb nosaltres!!<br />
- He <strong>de</strong> seguir el meu camí. Em sento a gust i feliç aquí ja que la vostra amistat m'heu donat,<br />
però algun dia havia <strong>de</strong> <strong>de</strong>ixar aquestes terres per trobar el meu veritable regne i crec que<br />
aquest moment ja ha arribat. Les cares <strong>de</strong> tots mostraven la tristesa que havia inundat els seus<br />
cors però no van dir res perquè sabien que, en realitat el Hogol havia parlat amb molt <strong>de</strong> seny. I
efectivament va arribar el dia en que el Hogol va muntar dalt <strong>de</strong>l seu cavall per <strong>de</strong>ixar aquelles<br />
terres i aquella gent. Tots van sortir <strong>de</strong>l castell per acompanyar-lo un tros <strong>de</strong>l camí i quan van<br />
arribar al cim d'un turó que hi havia davant <strong>de</strong>l castell, en Hogol va aturar el seu cavall.<br />
- Cuida’t molt Hogol, et trobarem a faltar (van dir tots).<br />
- Amics: en tot el temps que he estat amb vosaltres he après una mica <strong>de</strong> màgia i crec que ha<br />
arribat el moment <strong>de</strong> posar-la en pràctica. Va agafar una petita bossa que penjava <strong>de</strong>l seu<br />
cinturó, la va obrir i en va treure una llavor. La va llençar al terra i <strong>de</strong>sprés, en pronunciar un<br />
encanteri, va començar a germinar i en un instant es va convertir en un gran arbre.<br />
La gent admirada es va apropar sorpresa a l'arbre per observar-lo millor i mentre, en Hogol els<br />
va parlar.<br />
- Cada cop que vingueu fins aquest arbre, alguna cosa <strong>de</strong> mi estarà encara amb vosaltres. I <strong>de</strong><br />
la mateixa manera que les seves arrels s'aniran estenent, l'amistat que sento per vosaltres<br />
anirà creixent i arrelant en el meu cor.<br />
- Gràcies per tot, Hogol. Bona sort, van dir tots.<br />
Gràcies a vosaltres per fer-me sentir com a casa meva. I així va ser com, amb un somriure i<br />
una petita llàgrima l’últim <strong>de</strong>ls Hogol va seguir el camí cap a la seva llunyana terra.
Contes d’autor<br />
En el bosc <strong>de</strong> les grans clarianes n’existeix una, especialment singular, ja que allí habita el<br />
Gran Arbre, tot i que en realitat tots els Hogol l'anomenen el 'Germà Arbre', per la gran estima<br />
que senten per ell.<br />
Tots els Hogol coneixen al Germà Arbre i és tradició que quan un Hogol arriba al món, els seus<br />
pares el duguin davant seu per a què el conegui. I és que el Gran Arbre és savi, això ho saben<br />
tots i també que coneix tots els Hogol i la seva història. No se sap la seva edat, però es pensa<br />
que el Gran Arbre viu en aquest bosc <strong>de</strong>s <strong>de</strong> molt abans que arribessin els Hogol a aquestes<br />
terres o fins i tot abans <strong>de</strong> la seva existència.<br />
Però el Gran Germà no sempre ha estat conegut i respectat pels Hogol. Explica una llegenda<br />
que el primer en saber d'ell, ara fa molt <strong>de</strong> temps, fou el petit Kalvin.<br />
Kalvin era un petit Hogol a qui li agradava donar passeja<strong>de</strong>s solitàries pel bosc. Va ser en una<br />
d’aquestes passeja<strong>de</strong>s que casualment es va trobar amb el Gran Arbre i <strong>de</strong> seguida es va<br />
sentir atret per ell. Era veritablement un arbre enorme i tan sols la seva alçada ja imposava<br />
respecte. El seu tronc gruixut sostenia unes carrega<strong>de</strong>s branques ver<strong>de</strong>s i espesses que, a<br />
l’igual que les seves arrels, tot estenent-se horitzontalment en totes direccions semblaven<br />
marcar el seu propi territori a la resta d’arbres que l’envoltaven, els quals ni molt menys podien<br />
competir amb ell en grandària i noblesa.<br />
El petit Kalvin es passava hores senceres al costat <strong>de</strong> l’arbre. Sense parlar, sense moure’s,<br />
s’asseia a certa distància i l’observava atentament.<br />
De vega<strong>de</strong>s, quan el vent bufava en el bosc, el veia balancejar-se, com si estigués ballant<br />
alguna estranya dansa tan sols per ell coneguda. I ell aleshores, es posava, s’aixecava,<br />
estirava els braços aclucant els ulls i es balancejava també al compàs <strong>de</strong>l vent, igual que com<br />
ho feia l’arbre. En aquells moments li semblava distingir entre el xiu-xiu <strong>de</strong>l vent en travessar<br />
les branques <strong>de</strong> l’arbre, una veu que el cridava, la veu <strong>de</strong> l’arbre que el saludava, la veu <strong>de</strong>l seu<br />
amic, perquè estava convençut que l’arbre era el seu amic.<br />
Així va ser com el petit Kalvin, <strong>de</strong> mica en mica, va sentir més predilecció vers al seu nou amic i<br />
sempre que podia s’escapava <strong>de</strong> casa per estar amb ell.<br />
Un dia va parlar-li <strong>de</strong> l’arbre al seu pare i <strong>de</strong> l’estimació i l’amistat que sentia per ell. Però el seu<br />
pare es va mostrar molt escèptic al respecte<br />
-Fill meu, els arbres no po<strong>de</strong>n veure a les persones i tampoc parlar amb elles i molt menys<br />
sentir estima per nosaltres<br />
- Però pare, jo sé que l’arbre és el meu amic i que m’estima
- I com ho saps, que potser t’ho ha dit<br />
- No amb paraules, però quan estic prop seu, sento la seva amistat.<br />
- Fill, entenc el que sents per aquest arbre. És gran i imponent, la qual cosa significa que té<br />
molta edat. Tu ets jove i petit comparat amb ell i és lògic que sentis admiració i et trobis diminut<br />
davant d'ell, però creu-me fill meu, no hi ha cap arbre que pugui veure’t i parlar amb tu. Són<br />
éssers vius, però estàtics i sense consciència d’ells mateixos. I encara que ho fossin serien<br />
incapaços <strong>de</strong> comunicar-se amb nosaltres.<br />
- Pare, jo sé que aquest arbre és el meu amic. Algun dia et <strong>de</strong>mostraré que tinc raó.<br />
I així va ser com el petit Kalvin va sortir corrent <strong>de</strong> casa seva per anar a veure al seu amic.<br />
Aquest cop s’endugué un cubell i quan va arribar al petit rierol que hi ha en el bosc a mig camí<br />
<strong>de</strong>l clar on viu l’arbre, el va ficar dins la fresca i transparent aigua. Va omplir el cubell i el va<br />
treure amb esforç <strong>de</strong> l’aigua.<br />
Va seguir el seu camí cap el Gran Arbre, agafant el cubell amb les seves manetes i esbufegant<br />
pel pes <strong>de</strong>l cubell. Finalment va arribar fins el seu amic i encara aguantant el cubell es va<br />
apropar a ell. Aleshores vessà l’aigua <strong>de</strong>l cubell sobre el terra, al costat <strong>de</strong>l gros i rugós tronc. I<br />
va ser en aquell moment que una cosa extraordinària va succeir, perquè una fruita <strong>de</strong> l’arbre va<br />
caure just als peus <strong>de</strong>l petit Kalvin.<br />
El petit Hogol es va ajupir i va agafar la fruita <strong>de</strong>l terra tot i observant-lo <strong>de</strong>tingudament. Va<br />
alçar la vista per veure les atapeï<strong>de</strong>s branques d’un color verd maragda que amagaven per<br />
complet els raigs <strong>de</strong>l Sol i finalment va <strong>de</strong>cidir <strong>de</strong> donar una petita mossegada a la fruita que<br />
tenia a les seves mans.<br />
Es va sorprendre en notar que tenia un gust dolç i suau. Alguna cosa extraordinària havia<br />
succeït, perquè <strong>de</strong> tots és sabut que la fruita d’aquest arbre, tot i tenir un aspecte apetitós en<br />
realitat té un sabor amarg i <strong>de</strong>sagradable.<br />
Kalvin va comprendre en aquell moment que aquella fruita era un regal <strong>de</strong>l seu amic. Va<br />
arrencar a córrer <strong>de</strong> tornada a casa per explicar a tothom el que havia passat.<br />
Es va escampar la veu ràpidament per tot el poble i en poc temps tota la gent <strong>de</strong>l<br />
llogarret anaren cap al bosc per veure aquell arbre extraordinari.<br />
Tots duien cubells per po<strong>de</strong>r vessar aigua al peu <strong>de</strong> l'arbre i és cert que cada cop que algú<br />
vessava l'aigua sota les espesses branques <strong>de</strong>l Gran Germà una fruita queia al terra. Però cap<br />
d'aquestes tenia el sabor dolç i <strong>de</strong>liciós <strong>de</strong> la primera. La gent, estranyada ho intentava un cop i<br />
un altre, però el resultat sempre era el mateix.<br />
Aleshores el petit Kalvin es va apropar <strong>de</strong> nou al seu amic agafant amb força el seu cubell,<br />
intentant avançar sense abocar el seu contingut. I <strong>de</strong> la mateixa manera que ho va fer el primer<br />
cop va vessar l’aigua sobre la terra molsa i verda, tot just sota les branques <strong>de</strong> l’arbre. I <strong>de</strong> nou,<br />
va caure un fruit als seus peus, el va recollir i el va mossegar sense por, perquè efectivament<br />
era tant bo com el primer.<br />
La gent sorpresa, va comprendre en aquell moment que aquell era un arbre savi ja que<br />
coneixia a tots els Hogol i d’entre tots ells, podia distingir a Kalvin, el seu petit amic.<br />
Tots els Hogol varen saltar d’alegria i varen començar a ballar al voltant <strong>de</strong>l Gran Germà per<br />
celebrar tan gran es<strong>de</strong>veniment, per fer-li saber al Gran Arbre que tots els Hogol volien ser<br />
amics d'ell.<br />
Les festes i balls varen durar uns quants dies, ja que tothom sap que als Hogol els encanta la<br />
música i la diversió i que qualsevol petita excusa és bona per celebrar un bonic ball.<br />
Així doncs, <strong>de</strong>s d’aquells dies remots tots els Hogol acabats <strong>de</strong> néixer són duts davant el<br />
Germà Arbre per a què el noble i savi arbre els pugui conèixer <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la seva infància. Alguns<br />
fins i tot afirmen que quan el vent bufa en el clar i el Gran Germà es balanceja com si ballés,<br />
una veu xiuxiuejant i amable els saluda.
Contes d’arreu <strong>de</strong>l món. País: Costa d’Ivori<br />
LES MENTIDES DE L'ARANYA<br />
Fa molt <strong>de</strong> temps, el rei tenia una filla que es <strong>de</strong>ia Hama, i per provar el nivell d'intel·ligència i<br />
civilització <strong>de</strong> la seva societat, i també per trobar-li un marit que fos prou intel·ligent i noble, va<br />
fer saber al poble que donaria la mà <strong>de</strong> la seva filla a aquell que en<strong>de</strong>vinés el seu nom.<br />
L'Aranya, <strong>de</strong> posició humil, va enginyar-se un estratagema per po<strong>de</strong>r accedir a la cort <strong>de</strong>l rei.<br />
Va anar a la selva i va buscar plomes d'ocell, branques i fulles i es va construir unes ales per<br />
po<strong>de</strong>r volar.<br />
Volant, va entrar a palau i es va posar en una branca <strong>de</strong> l'Arbre <strong>de</strong> les Paraules que es troba al<br />
bell mig <strong>de</strong>l pati <strong>de</strong> palau. L'esposa <strong>de</strong>l Rei, que en aquell moment passejava pel pati, va veure<br />
aquell ocell tan estrany i va cridar la seva filla:<br />
- Hama, Hama!, Corre, surt! Mira quin ocell més estrany que hi ha en aquesta branca <strong>de</strong> l'Arbre<br />
<strong>de</strong> les Paraules!<br />
- On! On és? -va preguntar la filla mentre sortia <strong>de</strong> la seva cambra. En sentir això, l'Aranya va<br />
aixecar el vol. Ja sabia què volia. Ara podria casar-se amb la filla <strong>de</strong>l Rei i entrar a formar part<br />
<strong>de</strong> la reialesa.<br />
Arribant al poble, l'Aranya va agafar el seu tam-tam, va reunir uns quants joves i tocant amb<br />
força i bon ritme varen anar en comitiva fins al palau reial cantant tan fort com podia el nom <strong>de</strong><br />
la filla <strong>de</strong>l Rei.<br />
Com que el Rei havia donat la seva paraula, va haver <strong>de</strong> consentir el casament <strong>de</strong> la seva filla<br />
amb l'Aranya i es varen celebrar les noces. La festa va durar una setmana i els balls i les<br />
cançons no varen parar en tot el temps.<br />
Un cop casats, l'Aranya i la seva esposa varen anar a viure a la seva casa conjugal, i al cap <strong>de</strong><br />
nou mesos varen tenir el primer fill.<br />
El temps va anar passant i el fill anava creixent.<br />
Un capvespre l'Aranya estava assegut al portal <strong>de</strong> casa i el seu fill jugava amb unes pedretes<br />
prop <strong>de</strong>l seu pare. De sobte, l'Aranya va començar a cantar una cançó que revelava el secret<br />
<strong>de</strong> la seva trampa per <strong>de</strong>scobrir el nom <strong>de</strong> la seva esposa, i el fill, que ho va sentir, va anar a<br />
explicar-ho a la seva mare.<br />
La filla <strong>de</strong>l Rei es va enfadar molt.<br />
- Així que vas utilitzar una trampa vulgar per saber el meu nom! -va dir-li la seva esposa- no ens<br />
mereixes ni a mi ni al meu fill. Agafo tot seguit les meves coses i me'n torno a casa <strong>de</strong>l meu<br />
pare!<br />
Dit això, la dona va anar a la cambra a recollir les seves coses. Un cop les va tenir prepara<strong>de</strong>s;<br />
aleshores, va <strong>de</strong>ixar el farcell a terra i va anar a la cambra <strong>de</strong>l seu fill, l'Aranya va entrar a la<br />
cambra <strong>de</strong> la seva dona i, d'amagat, va ficar-li uns quants ous dins <strong>de</strong>l farcell.<br />
Quan ho va tenir tot preparat va agafar el seu fill <strong>de</strong> la mà i els dos farcells i, sense esperar<br />
més, va anar a casa <strong>de</strong>l seu pare. L'Aranya els va acompanyar, i quan van arribar davant <strong>de</strong>l<br />
Rei, abans que la dona pogués dir res, l'Aranya va dir:<br />
- Pare i Rei meu, la teva filla em <strong>de</strong>sobeeix! Jo crio pollastres i ella em roba els ous i els trenca,<br />
i jo em quedo sense pollets per po<strong>de</strong>r honrar els avantpassats.<br />
- Això no és cert!- va replicar Hama enfadada.<br />
- No sóc pas jo qui diu menti<strong>de</strong>s -va dir l'Aranya amb un somriure irònic -sinó digues-li que<br />
t'ensenyi el farcell.
El rei, en veure els ous trencats dins el farcell <strong>de</strong> la filla, es va enfadar molt amb ella i li va dir:-<br />
Filla, t'has comportat malament, no tens motiu per <strong>de</strong>ixar el teu marit, així que, agafa les teves<br />
coses i torna amb ell cap a casa.<br />
Al cap <strong>de</strong> pocs dies l'Aranya va tornar a cantar la cançó en un moment en què tant Hama com<br />
el seu fill la podien sentir.<br />
Hama, enfadada, sense dir ni paraula al seu marit, va preparar el farcell amb les seves coses;<br />
però mentre preparava el <strong>de</strong>l seu fill, l'Aranya va anar corrents al camp i va collir nyams i,<br />
d'amagat, els va ficar dins el farcell <strong>de</strong> la seva dona. Quan Hama i el seu fill varen marxar cap a<br />
casa <strong>de</strong>l seu pare, l'Aranya també els va acompanyar, i igual que l'altra vegada, abans que<br />
Hama pogués dir res al seu pare, l'Aranya va parlar:<br />
- Pare i Rei meu, la teva filla Hama sempre es queixa que no li dono prou menjar i, tot i que és<br />
abundant i variat el que disposa per cuinar, ella, insatisfeta, cull els nyams abans <strong>de</strong> madurar.<br />
Jo li he dit que això no està bé, però ella, en comptes <strong>de</strong> reconèixer-ho i obeir-me, s'ha enfadat<br />
i aquí ens tens.<br />
Llavors l'Aranya va agafar el farcell <strong>de</strong> la seva esposa i en va treure els nyams verds que hi<br />
havia ficat, i els va mostrar al rei.<br />
El rei, un cop més, va reprovar la seva filla i li va dir:<br />
- Hama, t'has comportat malament, no tens motiu per <strong>de</strong>ixar el teu marit, així que agafa <strong>de</strong> nou<br />
les teves coses i torna amb ell cap a casa.<br />
Al cap <strong>de</strong> pocs dies, l'Aranya ja tornava a cantar la seva trampa davant <strong>de</strong> Hama i el seu fill, i<br />
una vegada més, Hama va fer els farcells per marxar <strong>de</strong> casa.<br />
Com les altres vega<strong>de</strong>s, quan van ser davant <strong>de</strong>l rei, l'Aranya va parlar abans que Hama<br />
pogués dir res:<br />
-He donat a la teva filla molts atuells <strong>de</strong> cuina i ella els ha anat trencant tots per manca <strong>de</strong> cura.<br />
Avui s'ha queixat que ja no li quedaven cassoles i jo li he dit que havia <strong>de</strong> parar compte <strong>de</strong> no<br />
trencar-les, i ella s'ha enfadat tant que ha agafat tots els meus objectes <strong>de</strong> valor i aquí ens tens.<br />
Si no em creus digues a la teva filla que et mostri el seu farcell.<br />
- Això és tot mentida! -va dir Hama abans que el seu pare digues res- L'Aranya, el meu marit,<br />
és un veritable menti<strong>de</strong>r. Ell és qui cada vegada ha anat ficant dins el farcell primer els ous i<br />
<strong>de</strong>sprés els nyams verds, per tal <strong>de</strong> fer-me quedar com una menti<strong>de</strong>ra al teu davant, però<br />
aquesta vegada, abans <strong>de</strong> sortir <strong>de</strong> la cambra he mirat dins el farcell i n'he tret tots els objectes<br />
<strong>de</strong> valor que ell hi havia ficat per enganyar-te.<br />
L'Aranya, en sentir això, es va escapar corrents per tal <strong>de</strong> no fer el ridícul en <strong>de</strong>scobrir-se les<br />
seves menti<strong>de</strong>s.<br />
El rei, en veure-ho, va accedir que Hama i el seu fill es que<strong>de</strong>ssin amb ell.<br />
L'Aranya no sabia que mai res es pot fonamentar sobre una mentida, perquè tard o d'hora surt<br />
a la llum i tot s'ensorra.<br />
Lluís Piñot (català que ha viscut tempora<strong>de</strong>s a Costa d'Ivori i ha fet reculls <strong>de</strong> folklore i<br />
rondalles)
Contes d’arreu <strong>de</strong>l món. País: Benín<br />
MAWU I <strong>ELS</strong> SEUS FILLS<br />
Diuen els vells <strong>de</strong>l meu poble que quan el sol s'amaga ja a l'altra banda <strong>de</strong> la plana,<br />
darrere els arbres gegantins, i en el poblat es comencen a encendre els focs <strong>de</strong>l sopar,<br />
que fa molt temps, quan els homes i les divinitats vivien plegats encara i la terra era<br />
dolça, Mawu -el més gran <strong>de</strong> tots els déus, el creador <strong>de</strong> tot el que existeix- veia,<br />
content, orgullós, com creixien els seus fills: Alo (que vol dir braç), Adogo (que vol dir<br />
panxa) i Afo (que vol dir peu). Era una família unida que s'estimava.<br />
Però un dia, quan va estar segur que no era ja un estrany a la terra i que l'harmonia<br />
regnava a la seva petita família, Mawu va <strong>de</strong>cidir que era hora ja <strong>de</strong> tornar al seu<br />
reialme. Va reunir, doncs, els seus tres fills i els va dir:<br />
- Fills meus, m'estic fent vell i tinc ganes <strong>de</strong> tornar al lloc d'on vaig venir, ja sou prou<br />
grans per quedar-vos sols. Estimeu-vos, sigueu solidaris. Aju<strong>de</strong>u, sempre que pugueu,<br />
els qui ho necessitin. No menyspreeu ningú perquè ningú no és menyspreable, doneu<br />
almoina a qui ho necessiti i, per sobre <strong>de</strong> tot, no obli<strong>de</strong>u els meus consells i així tindreu<br />
una vida feliç.<br />
Mawu va afegir que els consells que els acabava <strong>de</strong> donar eren el més preciós <strong>de</strong> la<br />
seva saviesa, allò que més s'estimava.<br />
Els tres nois van prometre que seguirien aquelles recomanacions.<br />
Així, doncs, al cap d'uns quants dies Mawu es va vestir amb el seu gran mantell<br />
daurat, va agafar el ceptre i les insígnies <strong>de</strong>l seu rang, els meravellosos objectes <strong>de</strong> la<br />
divinitat i màgicament va anar enlairant-se fins a <strong>de</strong>saparèixer <strong>de</strong> la vista <strong>de</strong>ls qui<br />
l'acomiadaven, els quals obrien <strong>de</strong> bat a bat els seus ulls admirant el po<strong>de</strong>r <strong>de</strong>l pare<br />
<strong>de</strong>ls déus.<br />
Els tres fills es van fer homes, cuidaven les seves collites, menjaven tot el que<br />
necessitaven i, quan arribava la nit, s'asseien amb els seus, parlaven i reien tot bevent<br />
el <strong>de</strong>liciós vi <strong>de</strong> palma.<br />
Tots tres havien arribat a gaudir d'una brillant situació. Alo, el braç, vivia en una casa<br />
molt gran, envoltada per la <strong>de</strong>nsa vegetació <strong>de</strong>l bosc; la llar d'Adogo, la panxa, era<br />
més petita i s'aixecava enmig <strong>de</strong>ls seus camps que li donaven molta fruita, gra i<br />
verdura.<br />
També Afo, el peu, vivia bé, el seu bestiar es multiplicava molt, tenia porcs, pinta<strong>de</strong>s i<br />
petites cabres que trescaven ací i allà, donant-li llet i carn quan la necessitava.<br />
Però Alo i Afo semblaven haver oblidat els consells <strong>de</strong>l seu pare, el gran Mawu, i la<br />
seva vida anava <strong>de</strong>pravant-se. Menyspreaven els pobres, maltractaven la gent<br />
menuda, la seva riquesa els omplia d'orgull i humiliaven la gent <strong>de</strong> condició més baixa<br />
amb la seva actitud i el seu tracte.<br />
Adogo, en canvi, era mo<strong>de</strong>st i pels seus actes es veia que no havia oblidat les<br />
recomanacions <strong>de</strong>l pare. Al contrari <strong>de</strong>ls seus germans, donava almoina a qui la<br />
<strong>de</strong>manava, a casa seva hi havia sempre menjar per a qui tenia gana, visitava els seus<br />
germans i, quan estaven malalts, els cuidava i se'n preocupava.
I passaven els dies, i passaven els mesos, arribaven les pluges i la terra podia beure<br />
l'aigua <strong>de</strong>ls núvols, el preciós aliment <strong>de</strong> la vida, i arribava l'estació seca i creixia el gra<br />
<strong>de</strong> mill i s'anaven inflant els nyams, omplint <strong>de</strong> riquesa aquell indret on, un dia, Mawu<br />
va creure que havia arribat l'hora que els seus fills emprenguessin el camí dur <strong>de</strong><br />
l'home adult, <strong>de</strong> l'home recte i solidari.<br />
Però el pare <strong>de</strong>ls déus portava massa temps allà dalt, començava a enyorar els seus<br />
fills i va <strong>de</strong>cidir tornar a visitar-los. Es va posar les seves més majestuoses vestidures<br />
i, quan estava ja a punt d'anar-se'n, el mirall d'una llacuna li va permetre contemplar la<br />
seva imatge. I llavors va tenir una i<strong>de</strong>a. Va voler verificar si els seus fills havien fet cas<br />
<strong>de</strong>ls seus consells i va <strong>de</strong>cidir visitar-los sense que sabessin qui era. Dit i fet, es va<br />
transformar en un lleó vell i sense forces i es va plantar davant <strong>de</strong> la porta <strong>de</strong>l seu fill<br />
Alo, el braç. Amb una pota feble i fatigada va haver <strong>de</strong> trucar moltes vega<strong>de</strong>s abans<br />
que l'obrissin. Quan, per fi, Alo va aparèixer, <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> comprovar qui era el que<br />
trucava, li va dir:<br />
- Què vols vell lleó?<br />
- Vinc <strong>de</strong> molt lluny -va contestar Mawu<br />
Què em podríeu donar aigua, menjar i llit per reposar?<br />
Fora d'aquí, ves-te'n, no tenim res per a un lleó vell i ronyós com tu.<br />
Decebut i cansat, Mawu va prosseguir el seu camí fins a la casa <strong>de</strong>l segon fill, Afo, el<br />
peu. Aquesta vegada, però, s'havia transformat en una vella; l'actitud d'Afo va ésser<br />
com la <strong>de</strong>l seu germà. Sense apiadar-se <strong>de</strong> la pobra dona, li va negar l'aigua, el<br />
menjar i el repòs que <strong>de</strong>manava. Mawu es va sentir molt <strong>de</strong>cebut, estava realment<br />
cansat i quasi s'arrossegava; va pensar, però, que encara li quedava una oportunitat i<br />
es dirigí, aleshores, a casa <strong>de</strong>l seu tercer fill, Adogo, la panxa.<br />
Quan hi va arribar les cames començaven a fer-li figa, estava molt cansat, tenia molta<br />
set i temia que també el més petit hagués oblidat els seus consells i recomanacions.<br />
Però Adogo el va rebre amb els braços oberts, va fer que li preparessin aigua per<br />
rentar-se, li va servir un àpat amb el bo i millor <strong>de</strong>ls seus queviures i li va preparar un<br />
jaç on la vella es va adormir <strong>de</strong> seguida.<br />
Quan Mawu va haver reposat, i encara disfressat <strong>de</strong> pobra vella, va cridar Adogo i li va<br />
<strong>de</strong>manar que anés a buscar els seus germans.<br />
Encara que un mica sorprès, Adogo va voler complaure la dona i, quan els tres fills van<br />
arribar, Mawu recuperà el seu aspecte <strong>de</strong> divinitat formidable i els va recordar els seus<br />
consells i recomanacions, tot el que els havia dit abans <strong>de</strong> <strong>de</strong>ixar-los sols a la terra. Els<br />
va recordar els seus actes, la seva vida i, per a castigar uns i premiar l'altre, va afegir<br />
que, en endavant, ballarien una bella dansa sense música:<br />
- Adogo -va manar-, posa't aquí al mig.<br />
Adogo va obeir.<br />
- Alo, posa't ara a sobre d'Adogo.<br />
I Alo així ho va fer.<br />
- Afo, tu et posaràs sota el teu germà Adogo i l'aguantaràs.
Quan els tres germans van haver executat les ordres <strong>de</strong>l pare, Mawu va afegir:<br />
- Serà així per sempre més. Tu, Adogo, en mig <strong>de</strong>ls teus dos germans, ets el rei. I ells<br />
seran els teus esclaus. A partir d'ara ja no et caldrà treballar mai més i sempre tindràs<br />
menjar suficient, menjaràs quan tinguis gana. No t'hauràs d'esforçar i podràs anar allà<br />
on vulguis.<br />
Des <strong>de</strong> llavors, doncs, Adogo, la panxa, és veritablement un rei. Afo, el peu, camina<br />
per a ell. Alo, el braç, treballa i carrega per a ell. I serà sempre així mentre els homes<br />
tinguin panxa, tinguin peus, i tinguin braços.<br />
Mawu ho va <strong>de</strong>cidir.<br />
Agnès Agboton(Dahomey- Benin) (*) Els gun són un vell poble <strong>de</strong>l golf <strong>de</strong> Guinea,<br />
on avui hi ha la República <strong>de</strong>l Benin (ex-Dahomey), que abans <strong>de</strong> la colonització<br />
francesa formava un po<strong>de</strong>rós reialme amb capital a Hogbonu ("la gran porta"),<br />
actualment Porto-Novo.
Contes d’autor<br />
Raban<br />
Una única bombeta il·luminava constantment la cambra <strong>de</strong> Raban. Penjada al centre <strong>de</strong>l sostre,<br />
era l’única font <strong>de</strong> llum possible; cap finestra, cap forat, ni tan sols una lleu escletxa <strong>de</strong>ixaven<br />
entreveure l’exterior. Raban s’hi havia acostumat, mai sabia quan feia sol, si ja era <strong>de</strong> nit o si<br />
per fi havia <strong>de</strong>ixat <strong>de</strong> ploure. La seva vista s’havia <strong>de</strong> conformar a seguir les formes d’uns<br />
quadres, pintats per ell mateix, que venien a representar algunes <strong>de</strong> les escenes quotidianes a<br />
les quals Raban estava tan acostumat. Acuradament emmarcats, eren l’únic element que podia<br />
recordar l’exterior i, conscient <strong>de</strong>l fet, Raban havia situat estratègicament <strong>de</strong> manera que<br />
poguessin ser vistos <strong>de</strong>s <strong>de</strong> tots els angles <strong>de</strong> l’estança. Alertat per la poca quantitat <strong>de</strong> llum i la<br />
inevitable sensació d’estretor, Raban s’havia <strong>de</strong>cantat per situar un mirall al capçal <strong>de</strong>l llit, amb<br />
l’única intenció que l’estança semblés més amplia i il·luminada. Mai l’havia atret la contemplació<br />
<strong>de</strong> la pròpia imatge, sempre que ho havia intentat hi trobava quelcom d’angoixant i molest. De<br />
manera que per Raban, el mirall era només una peça <strong>de</strong>l mobiliari que es complementava amb<br />
la bombeta alhora d’aconseguir una il·luminació més generosa.<br />
L’existència d’un únic punt <strong>de</strong> llum generava sempre una única ombra <strong>de</strong>ls pocs objectes<br />
presents a la cambra, <strong>de</strong> tal manera que més d’una vegada Raban s’havia entretingut pintant<br />
l’ombra al terra, conscient que la pintada no es veuria mai: amb el llum apagat tot restaria fosc i<br />
no es veuria res, i en obrir-se el llum l’ombra projectada taparia la pintada. Conscient d’aquest<br />
fenomen i que la seva afició el portaria a pintar totes les ombres <strong>de</strong> l’habitació, Raban va<br />
convenir no moure mai cap <strong>de</strong>ls mobles als quals pintés l’ombra, així evitaria tornar a pintar una<br />
altra ombra i esborrar l’antiga<br />
Havia acabat <strong>de</strong> pintar l’ombra d’una cadira que reposava en un racó <strong>de</strong> l’habitació, <strong>de</strong> la qual<br />
mai se’n feia ús per la manca <strong>de</strong> visites, quan Raban mirà un gran rellotge <strong>de</strong> pèndol, situat al<br />
costat <strong>de</strong>l llit, per assegurar-se <strong>de</strong> l’hora que era. Curiosament, aquest rellotge, un record<br />
familiar que procedia d’innumerables generacions, havia estat el primer element <strong>de</strong> l’habitació<br />
en ser-li pintada l’ombra. Per altra banda era estrictament necessària la presència d’un rellotge<br />
que informés sobre el pas <strong>de</strong>l temps, perquè apreciar el temps en una habitació tancada<br />
es<strong>de</strong>venia una empresa insalvable. L’hora no preocupava en excés a Raban, capaç d’anar-se’n<br />
a dormir <strong>de</strong> matinada <strong>de</strong>sprés <strong>de</strong> passar-se tot el dia treballant o al cap <strong>de</strong> poc d´haver-se<br />
llevat. No li importava saltar-se les imposicions <strong>de</strong>l temps, preferia donar prioritat a les<br />
necessitats <strong>de</strong>l propi cos, <strong>de</strong> fet per això pensava ell, que havia acabat vivint aïllat <strong>de</strong> l’exterior.<br />
Era tard segons el rellotge i Raban va <strong>de</strong>cidir fer-li cas: se’n va anar a dormir.<br />
Despertar-se acostumava a ser costós per Raban, no pas perquè li fos difícil trencar el son,<br />
sinó per la inseguretat que tenia alhora <strong>de</strong> saber a quina alçada <strong>de</strong>l dia es trobava. No li<br />
agradava posar-se a treballar molt d’hora al matí ja que trobava que s’allargava terriblement<br />
fins el dinar, però l´única referència que tenia <strong>de</strong>l temps era el rellotge que estava situat <strong>de</strong> tal<br />
manera a l’habitació que no el podia veure directament <strong>de</strong>s <strong>de</strong>l llit, <strong>de</strong> forma que s’havia<br />
d’incorporar per assabentar-se <strong>de</strong> l’hora. Si era una hora adient per Raban, prosseguia el seu<br />
costum diari <strong>de</strong> vestir-se i continuar el treball que (<strong>de</strong> ben segur) havia <strong>de</strong>ixat pen<strong>de</strong>nt la nit<br />
anterior; si per contra era excessivament d’hora, ràpidament s’adonava que havia <strong>de</strong> resignarse<br />
a començar la jornada en aquells moments, ja que li era totalment impossible tornar a<br />
recuperar el son. Això era un fet que havia preocupat ben sovint a Raban i havia pensat més<br />
d´una vegada, que la solució era òbvia: moure la ubicació <strong>de</strong>l rellotge <strong>de</strong> manera que fos visible<br />
<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l llit.<br />
Aquell matí, però, postrat encara al llit, pensà que allò, ara, resultava impossible: ja havia pintat<br />
l’ombra <strong>de</strong>l rellotge, per tant es veia obligat a mantenir-lo sempre en la mateixa posició. Moure<br />
el llit resultava igualment impossible, no perquè ja hagués pintat l’ombra, sinó perquè l´única<br />
manera que tingués una ubicació adient a dins l’estança , envers <strong>de</strong>l rellotge, era el <strong>de</strong> posar-lo<br />
en el racó on hi havia la cadira <strong>de</strong> la qual, justament el dia anterior, havia pintat l’ombra.<br />
Desesperat pel terrible <strong>de</strong>scobriment va <strong>de</strong>cidir incorporar-se sense vacil·lar i, sense mirar el<br />
rellotge, es va vestir ràpidament i prenent els seus utensilis va començar la jornada <strong>de</strong> treball.
Va ser llavors quan se li va ocórrer mirar l’hora. Encara li quedava molt <strong>de</strong> temps fins l’hora <strong>de</strong><br />
dinar<br />
Raban era pintor, però no un pintor qualsevol, sinó que només era un simple falsificador.<br />
Pintava qualsevol cosa que semblés po<strong>de</strong>r tenir valor. Havia <strong>de</strong>sistit <strong>de</strong> la seva pintura que,<br />
impossible <strong>de</strong> vendre, havia estat penjada per totes les parets <strong>de</strong> l’estança. A Raban sempre li<br />
semblava que les falsificacions que ell feia posseïen algun caràcter personal; potser per això,<br />
pensava ell, no en venia mai cap, perquè <strong>de</strong>ixaven <strong>de</strong> ser perfectes en el moment en que ell hi<br />
intervenia. Tant és així que sota el llit hi acumulava una gran quantitat <strong>de</strong> quadres, alguns<br />
d’ells, fins i tot, podien arribar a semblar iguals; fets amb l’ànim d’aproximar-se, en cada intent,<br />
més a l’original, però sens dubte, als ulls <strong>de</strong> Raban, es quedaven sempre en aquesta<br />
imperfecció que li atorgava la seva intervenció. Sempre que acabava un quadre el guardava<br />
sota el llit, esperant que el pròxim sí que fos realment com l’original.<br />
Aquell dia Raban havia <strong>de</strong>cidit intentar prescindir totalment <strong>de</strong> la seva personalitat en les còpies<br />
que realitzés. Cansat <strong>de</strong>ls seus continus fracassos volia optar per l´absoluta netedat <strong>de</strong>l seu<br />
traç, prescindir <strong>de</strong> qualsevol caràcter propi en la seva pinzellada. Immòbil davant la tela blanca,<br />
Raban no sabia com havia <strong>de</strong> moure el pinzell perquè la pintada no fos seva, sinó com aquella<br />
feta en l’original. No havia <strong>de</strong> pintar com ell ho faria sinó com ho havia fet l’autor anteriorment.<br />
Desesperat per la impossibilitat <strong>de</strong> l’empresa, Raban s’adonà que aquella tela blanca mai<br />
podria rebre cap pinzellada. Abatut per aquest <strong>de</strong>scobriment, Raban assentí i, tot i el<br />
cansament <strong>de</strong>ls seus ulls, encara li semblà <strong>de</strong>scobrir on po<strong>de</strong>r dipositar la pintura <strong>de</strong>ls seu<br />
pinzell: en la seva pròpia ombra. Aviat , però, també s’adonà <strong>de</strong> la impossibilitat que això<br />
comportava: en moure el seu cos, encara que fos lleument, l’ombra variava <strong>de</strong> posició i en<br />
conseqüència era impossible pintar una figura al terra que s’a<strong>de</strong>qüés sempre a l’ombra <strong>de</strong><br />
Raban. I no només pel sol fet que en moure el pinzell per pintar ja es mouria l’ombra, sinó per<br />
la incapacitat <strong>de</strong> Raban, ràpidament advertida, d’estar sempre en la mateixa posició.<br />
Desanimat per aquest nou fracàs, Raban dirigí la seva mirada al mirall que hi havia al capçal<br />
<strong>de</strong>l llit. Advertí, per primera vegada, que estava luxosament emmarcat. S’adonà que el mirall<br />
reproduïa amb una precisió envejable el seu rostre. La imatge <strong>de</strong>l mirall era freda, no reflectia<br />
res que no fos al seu davant, cap signe aliè a la realitat era present en la imatge.<br />
Fascinat per aquest <strong>de</strong>scobriment, <strong>de</strong>ixà passar el temps, inconscient, davant <strong>de</strong>l mirall.<br />
Quan intentà assabentar-se <strong>de</strong> l’hora, s’adona, per sorpresa seva, que davant seu ja no tenia el<br />
rellotge, que <strong>de</strong> fet tampoc hi havia el mirall i que concretament estava situat just en l’angle<br />
invers d´on es travava mirant el mirall. Uns instants <strong>de</strong> reflexió el feren adonar que era com si<br />
es trobés just davant <strong>de</strong>l mirall però d’esquenes a ell. Uns instants més foren necessaris per<br />
assegurar-se que, <strong>de</strong> fet, ell formava part <strong>de</strong>l mirall. Formava part <strong>de</strong> la més fi<strong>de</strong>l imatge mai<br />
creada.<br />
Els anys següents <strong>de</strong> reflexió només serviren per fer-lo adonar <strong>de</strong> dues coses: mai sabria com<br />
avançava el temps perquè, ubicat sobre el llit, li era impossible observar el rellotge; per altra<br />
banda sabia que mai més podria contemplar la seva imatge, ja que li seria imprescindible<br />
situar-se davant d’un mirall, fet que crearia una sèrie infinita d’imatges perfectes <strong>de</strong>l seu rostre i<br />
resultaria impossible <strong>de</strong>scobrir la seva autèntica imatge.<br />
Només els altres podrien veure el temps en el seu rellotge o la seva imatge en el mirall. Però<br />
fins i tot Raban dubtava d’això: ¿qui entraria a la seva cambra?, o es que potser no hi havia<br />
ningú per po<strong>de</strong>r entrar.<br />
Un relat <strong>de</strong> Curtis
Contes d’autor<br />
TORNADA A LA TERRA<br />
Sens dubte eren homes valents. Creats per a un món nou. Eren sis homes, cadascun<br />
d’ells pertanyia a una nacionalitat diferent. Eren homes <strong>de</strong> sis pàtries, que havien<br />
<strong>de</strong>saparegut en punts ignorats <strong>de</strong> l’oceà Pacífic. No se sabia on. Però els seus cossos<br />
i els seus vehicles <strong>de</strong> l’espai s’havien submergit en la immensitat <strong>de</strong> les mateixes<br />
aigües. Com si els seus abismes els haguessin volgut donar una pàtria única i una<br />
sola ban<strong>de</strong>ra : blanca d’escuma i blava <strong>de</strong> cel.<br />
Steiger se sobresaltà lleugerament. Havia inclinat el con <strong>de</strong> proa <strong>de</strong> la seva càpsula<br />
fins a formar l’angle exacte previst per a entrar a l’atmosfera, però el seu instint<br />
l’avisava que quelcom no rutllava prou bé.<br />
Donà una ullada als aparells <strong>de</strong> control i constatà que les indicacions eren normals.<br />
Alleugerit, prosseguí la davallada, a velocitat <strong>de</strong> vertigen, i premé amb força els<br />
dispositius <strong>de</strong> comandament.<br />
Mirà enfora. L’intens frec amb les capes superiors <strong>de</strong> l’aire que envolten la Terra<br />
tornava roents les parts metàl·liques <strong>de</strong> la nau que hi incidien.<br />
Projectaven una lluminositat intensa, però res d’això no era prou per a Steiger. Hi<br />
estava acostumat.<br />
Així i tot ...<br />
Va creure oportú <strong>de</strong> posar-se en contacte per ràdio amb l’estació <strong>de</strong> rastreig més<br />
propera.<br />
-Atenció, atenció ... – va pronunciar arran <strong>de</strong>l seu micròfon.<br />
Ningú no va contestar.<br />
Steiger empal·lidí lleugerament, mentre engegava un coet <strong>de</strong> fre, a fi <strong>de</strong> disminuir la<br />
seva velocitat. Després va repetir:<br />
-Atenció. Contesta..., contesta, Lluna tretze.<br />
Silenci pregon.<br />
Va sentir una forta sotragada i s’adonà que la càpsula girava sobre el seu eix d’una<br />
manera insòlita, perillosa.<br />
Steiger va mirar a través <strong>de</strong>ls periscopis i va sentir-se turmentat pel silenci <strong>de</strong> l’estació<br />
que havia <strong>de</strong> seguir-lo i guiar-lo en qualsevol emergència. Pe`ro aquella estació, la<br />
Lluna Tretze, restava silenciosa. Tampoc no va contestar quan va fer la seva tercera<br />
crida.<br />
Aleshores va observar amb atenció les guspires lluminoses, grogues i ataronja<strong>de</strong>s,<br />
que ro<strong>de</strong>javen la nau i, malgrat el seu creixent malestar, va respirar una mica més<br />
tranquil.
Sabia que la ionització <strong>de</strong> les capes atmosfèriques entorn <strong>de</strong> qualsevol vehicle <strong>de</strong><br />
l’espai podien interrompre eventualment les comunicacions per ràdio.<br />
D’aquí, doncs, que renuncià a transmetre <strong>de</strong> nou i va concentrar-se a aconseguir<br />
l’estabilització <strong>de</strong> la càpsula, bo i dirigint <strong>de</strong> manera apropiada la cara <strong>de</strong> blindatge<br />
antitèrmic vers el sòl.<br />
De cop, s’adonà que els aparells <strong>de</strong> telemetria havien <strong>de</strong>ixat <strong>de</strong> marcar. Les agulles<br />
restaven estàtiques, immòbils.<br />
Definitivament, l’operació <strong>de</strong> <strong>de</strong>scens, un cop coberta l’òrbita terrestre prescrita en la<br />
seva tornada <strong>de</strong> la Lluna, no era correcta.<br />
Steiger se sentí amarat <strong>de</strong> suor, malgrat que la temperatura ala cabina no era superior<br />
als vint graus centígrads, gràcies al perfecte sistema <strong>de</strong> refrigeració amb què estava<br />
dotada.<br />
Tocà diversos botons i somrigué amb amarguesa. De bon segur, el seu retorn seria<br />
<strong>de</strong>finitiu. No podria enlairar-se una altra vegada pels camins <strong>de</strong> l’espai. Aquells camins<br />
que tant estimava.<br />
Provà <strong>de</strong> comunicar una vegada més per ràdio. Però fou inútil. El silenci era absolut. I<br />
la cabina, totalment insonoritzada, no li <strong>de</strong>ixava escoltar no ja sols la més lleugera<br />
remor <strong>de</strong>l <strong>de</strong>fora, sió tampoc el brunziment <strong>de</strong>l metall contra l’escalf <strong>de</strong> l’aire.<br />
Steiger s’amollà en el seu seient, cara al cel infinit, sentint en el seu cos la força cada<br />
vegada més intensa <strong>de</strong> la gravetat terrestre, i per mitjà <strong>de</strong> la pantalla <strong>de</strong> la televisió va<br />
contemplar la visió <strong>de</strong> la Terra, mentre unes plaques <strong>de</strong>l blindatge antitèrmic <strong>de</strong>ls coets<br />
<strong>de</strong> retrocés es <strong>de</strong>sprenien i fugien enlaire.<br />
Amb les llavis closos fortament, Steiger va pensar en altres homes. En sis homes que<br />
havien <strong>de</strong>saparegut misteriosament quan tornaven <strong>de</strong> llurs vols astronòmics i, en<br />
adonar-se que s’apropava al mar, va tenir la certesa que ell, per estrany <strong>de</strong>signi, seria<br />
el setè <strong>de</strong>saparegut.<br />
Desalenat, va prémer el botó immediatament varen obrir-se els tes paracaigu<strong>de</strong>s<br />
Ringsail <strong>de</strong> recuperació <strong>de</strong> la càpsula. Sentí una forta estrebada que adolorí tots els<br />
seus membres i, pocs segons <strong>de</strong>sprés, s’adonà que surava a l’aigua, mentre,<br />
automàticament els paracaigu<strong>de</strong>s es <strong>de</strong>sprenien <strong>de</strong> la càpsula.<br />
Steiger va pensar, amb amarguesa, que el <strong>de</strong>stí d’aquell vol havia estat el <strong>de</strong> prendre<br />
terra i no el <strong>de</strong> caure a l’aigua. Ningú, per tant, no estaria cercant-lo.<br />
Ningú, com havia passat amb aquells altres sis astronautes.<br />
La mar era encrespada, i pocs minuts, llargs però, van ésser suficients per a marejarlo.<br />
Intensament. D’una manera tan forta que el cap li feia mal, un mal agut que el<br />
portava al <strong>de</strong>svari.<br />
Steiger aclucà els ulls i mossegà una llàgrima que havia corregut galta avall.<br />
De cop,el cor li feu un salt. Malgrat la cambra insonoritzada, un xiulet intens es <strong>de</strong>ixà<br />
sentir, persistent, abassegador.<br />
Steiger afluixà tots els sues músculs. Sentia una gran pesantor damunt <strong>de</strong>l seu pit, i<br />
s’adonà que perdria els sentits.
I, mentre queia en la inconsciència, va tenir encara la sensació que s’enfonsava. Mirà<br />
una vegada més per la pantalla i va veure com les aigües es tancaven entorn <strong>de</strong> la<br />
càpsula.<br />
I se sentí engolit, mar endins, cap als seus abismes.<br />
I ja res més.<br />
Faria companyia als altres <strong>de</strong>sapareguts.<br />
Set astronautes. Set misteris en la conquesta <strong>de</strong> l’espai.<br />
Sebastià Estradé (Més enllà no hi ha fronteres)
Contes d’autor<br />
Vaig veure uns núvols estranys mentre queia<br />
La nostra darrera trobada va transcórrer en un hotel <strong>de</strong>ls afores <strong>de</strong> Móstoles, vora<br />
l’espai horrible que no és ni <strong>de</strong>ls homes ni <strong>de</strong> la natura i on s’apilen les <strong>de</strong>ixalles, la<br />
pols, les carrosseries <strong>de</strong> cotxes calcinats i la runa d’en<strong>de</strong>rrocaments llunyans. Aquest<br />
fou l’escenari <strong>de</strong> la darrera discussió. Dúiem un temps llarg molt dolent, i els retrets ara<br />
ja tenien gust d’odi. Els meus viatges a Madrid eren cada cop més estranys, i tret<br />
d’una mica <strong>de</strong> sexe, cada cop més breu i més silenciós, ja no érem capaços <strong>de</strong> reviure<br />
aquella passió d’abans.Vam discutir i va acabar malament. No vull relatar com va anar,<br />
fou molt <strong>de</strong>sagradable. Recordo l’eco <strong>de</strong>ls crits entre les parets fre<strong>de</strong>s, la trencadissa<br />
d’una ampolla <strong>de</strong> vi.<br />
Però si explico tot això és perquè uns minuts abans, la Rosa m’havia explicat la<br />
història d’una tal Laura Marzo. S’havien conegut a través d’un xat. La Laura era una<br />
tetraplègica <strong>de</strong> vint-i-cinc anys que vivia prop <strong>de</strong> Barcelona, i el seu món sense<br />
moviment transcorria a Internet. Si havien començat a parlar-se –bé, a escriure’s- era<br />
perquè la Rosa, en saber que la noia vivia prop meu, hi havia establert un vincle<br />
emocional que no arribava a explicar-se bé.<br />
-Està tan lluny com tu, i en canvi la sento molt més propera. Cada nit ens escrivim una<br />
estona, trobo els seus missatges esperant-me. Sempre n’hi ha dos o tres d’ella, i cap<br />
<strong>de</strong> teu –crec que va dir- Però l’hauries <strong>de</strong> conèixer. És una persona sorprenent.<br />
Per aquells dies estava escrivint un treball periodístic sobre la vida quotidiana <strong>de</strong> la<br />
gent més <strong>de</strong>svalguda físicament. M’interessava molt la capacitat <strong>de</strong> crear-se móns a<br />
mida, d’obligar la realitat a doblegar-se en petits espais. El cas <strong>de</strong> la Laura, per tant,<br />
m’anava com l’anell al dit: havia creat una mena <strong>de</strong> catàleg virtual <strong>de</strong> pintors<br />
paraplègics, esquizofrènics que vivien reclosos, i presos.<br />
Em vaig endur el seu número <strong>de</strong> telèfon, i en ser novament a Barcelona la vaig trucar.<br />
De seguida em va convidar a casa seva, un casalot a la serra <strong>de</strong>l Corredor més amunt<br />
<strong>de</strong> Tiana. Un dissabte a la tarda m’hi vaig arribar. La bogeria urbanística no havia<br />
arribat a aquell bosquet <strong>de</strong> pins baixos, solitari batut per la marinada. Era una casa <strong>de</strong><br />
dues plantes, encalada, oculta entre els arbres i vigilada per un gos gran i negre. La<br />
Laura Marzo vivia amb sa mare, una dona gran i pàl·lida, esgotada, i que no obstant<br />
no s’aturava ni un instant. Fou ella qui em va explicar que la Laura estava esperant la<br />
trucada d’una clínica anglesa, la darrera esperança que tenien per millorar el seu<br />
lamentable estat d’immobilitat absoluta.Vivia asseguda i connectada a una enorme<br />
butaca que li feia <strong>de</strong> pulmó i <strong>de</strong> ronyó artificial, i que disposava d’una infinitat d’artilugis<br />
a través <strong>de</strong>ls quals llegia, manipulava el teclat <strong>de</strong> l’ordinador i es procurava aigua i<br />
aliments.<br />
Ella era una jove bonica, d’ulls netíssims, trets menuts, caràcter reposat i un somriure<br />
perenne. El catàleg <strong>de</strong> pintura em va fascinar tant com ella. Mantenia contactes amb<br />
presos <strong>de</strong>l corredor <strong>de</strong> la mort d’Atlanta i <strong>de</strong> Texas, amb folls tancats en manicomis <strong>de</strong><br />
Portugal, <strong>de</strong> Grècia, <strong>de</strong> Romania i <strong>de</strong> Turquia. Amb minusvàlids físics <strong>de</strong> tot el món,<br />
<strong>de</strong>s <strong>de</strong>l Japó fins a Sud-àfrica. En la majoria <strong>de</strong>ls casos, les obres respiraven una<br />
bellesa ingènua i elemental, i en d’altres mostraven móns fabulosos, riquíssims <strong>de</strong><br />
matisos, <strong>de</strong>nsos i apassionants. No m’he sentit mai gaire atret per la pintura i en aquell<br />
moment vaig pensar que m’havia perdut alguna cosa important. La major part d’aquells
pintors tenien la facultat <strong>de</strong> pintar somnis que respiraven pau i harmonia, i et podien<br />
transportar a un univers enorme on regnava el bé i la bellesa.<br />
El meu treball es va capgirar durant l’estona que vaig passar amb la Laura. Fins llavors<br />
creia que havia <strong>de</strong> parlar <strong>de</strong> la força reivindicativa <strong>de</strong> l’art, <strong>de</strong> l’energia que duen els<br />
minusvàlids i que els permet adaptar el món. Ara em resultava molt més interessant<br />
explicar com els problemes d’aquella gent eren en realitat una porta immensa que<br />
dóna a un món superior. Parlar <strong>de</strong> l’accés a un univers paral·lel.<br />
Em vaig endur còpies en paper <strong>de</strong>l catàleg <strong>de</strong> la Laura, i a la nit no podia <strong>de</strong>ixar <strong>de</strong><br />
mirar-me’ls. Em passaven les hores embadalit, per<strong>de</strong>nt-me per horitzons blavíssims,<br />
recorrent els fons d’uns mars verd maragda poblats per criatures fascinadores que<br />
somreien o meditaven.<br />
Van passar uns mesos durant els quals no em vaig po<strong>de</strong>r ocupar <strong>de</strong>l meu treball: la<br />
feina diària, els problemes i les inclemències em van fer anar per d’altres camins. Fins<br />
que un dia va sonar el meu telèfon i <strong>de</strong> seguida vaig reconèixer la veu <strong>de</strong> la Laura<br />
Marzo. Alguna cosa em va sorprendre en el to <strong>de</strong> la veu: hi havia un canvi.<br />
-M’agradaria veure’t una altra vegada –em va dir- He <strong>de</strong>scobert un pintor increïble. Un<br />
mexicà, em penso, tancat en un centre penitenciari <strong>de</strong> Suècia, al pavelló <strong>de</strong>ls bojos.<br />
Però no havia vist mai res <strong>de</strong> semblant. Estic convençuda que m’ho agrairàs.<br />
Em va citar en un cafè <strong>de</strong> la Barceloneta, davant <strong>de</strong>l mar. No em podia explicar com<br />
dimonis pensava arribar allà (li duria la mare?), però no vaig gosar preguntar-ho. A<br />
l’hora convinguda, potser amb un retard <strong>de</strong> <strong>de</strong>u minuts, vaig arribar a la terrassa<br />
damunt la platja. De primer vaig pensar que no hi era, però finalment vaig <strong>de</strong>scobrir el<br />
braç que em saludava, entre les tauletes. Era la Laura Marzo, indubtablement: els ulls,<br />
el somriure, la veu. Però es movia i caminava com jo, com qualsevol <strong>de</strong>ls altres.<br />
-Em penso que la meva mare t’havia parlat d’un clínica anglesa, oi? –va dir per<br />
avançar-se a les preguntes- Ja ho veus: són els reis <strong>de</strong> la cirurgia. Però no era per<br />
parlar d’això que ens havíem <strong>de</strong> trobar.<br />
El pintor mexicà tancat a Suècia era, efectivament, com un cop <strong>de</strong> puny enmig <strong>de</strong>l<br />
cervell i una puntada <strong>de</strong> peu a l’estómac. Havia pintat un centenar llarg d’obres <strong>de</strong><br />
gran format on retratava amb molt <strong>de</strong> <strong>de</strong>tall alguna cosa impossible <strong>de</strong> <strong>de</strong>finir. Un<br />
planeta sencer: una geografia exhaustiva i <strong>de</strong>tallada, els paisatges, la fauna, les<br />
ciutats, els costums d’una humanitat remota i complexa. La cosa més semblant a<br />
l’obra d’un déu creador que mai no havia vist. Com que em vaig quedar mut, ella va<br />
prendre la <strong>de</strong>cisió <strong>de</strong> convidar-me a sopar per allí a la vora. Vaig suposar que la nova<br />
llibertat <strong>de</strong> moviments la duien a la pressa, a les ganes <strong>de</strong> viure i <strong>de</strong> gaudir, <strong>de</strong> no<br />
aturar-se mai.<br />
Després <strong>de</strong>l restaurant vam passejar pels carrers i la nit va anar girant fins que els<br />
primers rajos <strong>de</strong> sol van <strong>de</strong>spuntar i em van ferir els ulls fatigats.<br />
-Veig que estàs rebentat! –va riure ella- El millor serà que anem a dormir.<br />
No em podia creure que parlés <strong>de</strong> dormir junts, però era exactament això el que volia<br />
dir. Ens vam ficar en un hotel que donava al port. Una estona més tard vaig haver <strong>de</strong><br />
sortir <strong>de</strong>l llit per fumar una cigarreta mentre mirava el mar, per provar <strong>de</strong> comprendre<br />
alguna cosa: fou en va, és clar. Per primer cop als quaranta anys tenia la impressió<br />
d’haver <strong>de</strong>scobert l’amor i la passió. M’agradés o no, em calia reconèixer que abans<br />
no havia experimentat res <strong>de</strong> semblant. Ni els cinc anys <strong>de</strong> matrimoni, ni els tres anys<br />
d’amants erràtics amb la Rosa <strong>de</strong> Madrid, ni res. Ho havia d’admetre.
Em costava veure’m a mi mateix tan follament enamorat d’una jove <strong>de</strong> vint-i-cinc, però<br />
enlloc <strong>de</strong> sentir vergonya o alguna mena <strong>de</strong> remordiment, tan sols sentia una alegria<br />
<strong>de</strong>smesurada, una renovadora energia que em connectava al passat i al futur.<br />
Ens va costar separar-nos: tres dies seguits <strong>de</strong>sapareguts <strong>de</strong>l món, reclosos en uns<br />
pocs metres quadrats que suplien tota la realitat i encara l’excedien.<br />
Al quart dia se’ns va fer impossible no reprendre les nostres obligacions, però vam<br />
quedar que ens retrobaríem el dissabte.<br />
-Vindré a buscar-te a casa –li vaig dir- Tinc moltes ganes <strong>de</strong> reviure aquell dia, tornar a<br />
veure el bosquet <strong>de</strong> pins, aquell vent…<br />
I tres dies més tard m’enfilava novament per la carretera que surt <strong>de</strong> Tiana. Se m’havia<br />
fet tard, i uns núvols cargolats i sinistres havien cobert tot el Maresme. Va començar a<br />
ploure i uns llamps esgarrifosos queien damunt <strong>de</strong>l mar, que s’havia tornat metàl·lic i<br />
llis. El vent suau que recordava, llavors era un huracà que feia cruixir els pins i movia<br />
el cotxe perillosament damunt la carretera. Vaig trobar el trencall que mena a la casa<br />
gairebé per casualitat: un aiguat torrencial s’abraonava damunt meu i quasi bé no veia<br />
res tres metres més enllà. El camí estava terriblement enfangat. No el recordava tan<br />
malmès <strong>de</strong> la vegada anterior. Vaig haver <strong>de</strong> <strong>de</strong>ixar el cotxe <strong>de</strong> qualsevol manera i<br />
vaig córrer sota la pluja.<br />
Potser per tot això no vaig veure que la casa havia canviat d’aspecte. No me’n vaig<br />
adonar fins que no era davant la porta. No estava tancada. De fet, amb prou feines si<br />
eren uns fustots podrits i pu<strong>de</strong>nts. El sostre havia caigut i no reconeixia res <strong>de</strong> l’interior:<br />
piles <strong>de</strong> runa, fulles seques, brossa, bassals d’aigua, restes <strong>de</strong> bigues i <strong>de</strong> mobles<br />
calcinats. Em vaig asseure damunt les ruïnes d’una cadira i vaig contemplar les coses<br />
al meu voltant. Més que una casa, allò semblava un vell abocador. Sí, perquè feia<br />
molts anys que allò havia <strong>de</strong>ixat <strong>de</strong> ser una casa. No uns dies ni uns mesos, sinó anys.<br />
Potser dèca<strong>de</strong>s.<br />
I llavors vaig sentir novament els crits <strong>de</strong> la Rosa, que rebotaven entre les parets. No<br />
sé què <strong>de</strong>ia. Que havia perdut el control, potser, que no em volia fer tant <strong>de</strong> mal. Jo<br />
xipollejava damunt d’un bassal <strong>de</strong> la meva pròpia sang i amb el dit provava <strong>de</strong> dibuixar<br />
no sé quin paisatge, amb vermell, damunt la moqueta verda <strong>de</strong> l’hotel <strong>de</strong> Móstoles que<br />
està situat al límit <strong>de</strong> la civilització.<br />
Un relat <strong>de</strong> lluisba
Contes d’arreu <strong>de</strong>l món. País: Japó<br />
YOSAKU I L'OCELL MÀGIC<br />
Fa molts anys hi havia un noi molt pobre, que vivia en una caseta al mig d’un bosc. Aquest noi s’anomenava<br />
Yosaku. En Yosaku es guanyava la vida recollint llenya a la muntanya per <strong>de</strong>sprés vendre-la a la ciutat.<br />
Un dia que nevava i feia molt fred, Yosaku va anar a vendre la llenya. Dels diners <strong>de</strong> la venda es comprà<br />
menjar. Pel camí <strong>de</strong> tornada sentí uns sorolls estranys. S’hi acostà i va veure un ocell en una trampa.<br />
- Pobre ocell -va dir Yosaku-. Ara t’ajudaré.<br />
El <strong>de</strong>slligà <strong>de</strong> la trampa. L’ocell va marxar volant, content, fent vols d’alegria pel cel i donant-li les gràcies a<br />
Yosaku.<br />
Yosaku, que tenia molta gana i molt fred, se’n va anar cap a casa seva. Mentre encenia la llar <strong>de</strong> foc, van<br />
trucar a la porta.<br />
-Qui <strong>de</strong>u ser ? -es preguntà Yosaku.<br />
Quina sorpresa! Quan obrí la porta es trobà una noia preciosa, que tenia molt <strong>de</strong> fred. Yosaku, que era bo, li<br />
va dir:<br />
-Passa i escalfa’t.<br />
Yosaku va preguntar a la noia on anava, i ella li va dir que anava a visitar un familiar que vivia a prop<br />
d’aquell camí.<br />
-És <strong>de</strong> nit- va dir Yosaku.<br />
I ella li va <strong>de</strong>manar per quedar-se a dormir aquella nit ja que era molt freda.<br />
- Sí, m’agradaria, però sóc pobre, i no tinc llit, tampoc gaire menjar.<br />
- No em cal, gràcies.<br />
- Doncs bé, pots quedar-te - va dir Yosaku.<br />
Durant la nit la noia va fer tota la feina <strong>de</strong> la casa.<br />
Quan Yosaku, al matí, es va <strong>de</strong>spertar i va veure tot tan net i or<strong>de</strong>nat es va posar molt content.<br />
Va continuar nevant un dia i un altre.<br />
I ella li va preguntar:<br />
- Puc quedar-me fins que acabi <strong>de</strong> nevar?<br />
- És clar que sí -va dir Yosaku.<br />
Passaven els dies i no parava <strong>de</strong> nevar.<br />
Yosaku i la noia es van enamorar i un dia ella li va dir a Yosaku:<br />
- Què et vols casar amb mi? I així sempre estarem junts.<br />
- Sí -va contestar Yosaku.<br />
- A partir d’avui em pots dir Otsuru -va dir la noia.<br />
Després <strong>de</strong> casar-se ella va treballar molt i ajudà molt al seu marit. Yosaku era molt i molt feliç.
Un dia, quan Yosaku sortí per vendre la llenya, Otsuru li <strong>de</strong>manà que comprés fils. Otsuru preparà<br />
mentrestant el teler per teixir. Quan van tenir els fils, Otsuru va <strong>de</strong>manar a Yosaku que no entrés a<br />
l’habitació mentre ella estigués teixint la roba.<br />
Otsuru va passar tres dies teixint sense sortir <strong>de</strong> l’habitació i no menjava ni dormia. Quan va acabar <strong>de</strong> teixir<br />
va sortir <strong>de</strong> l’habitació i immediatament li ensenyà el teixit AYANISHIKI a Yosaku. Yosaku quedà meravellat:<br />
- Quina roba més bonica!<br />
Podries vendre el teixit a la ciutat i així podries treure molts diners -va dir-li Otsuru.<br />
Yosaku quan anava a la ciutat anava dient als senyors rics si volien AYANISHIKI.<br />
Però el rei, mentre passava pel mercat, va veure aquell teixit d' AYANISHIKI tan bonic i el va voler comprar.<br />
Llavors li va donar molts diners a Yosaku per aquell teixit tan i tan bonic.<br />
Yosaku tornà a casa molt content i li va donar les gràcies a la seva esposa Otsuru. I li va dir que el rei volia<br />
més AYANISHIKI.<br />
- Ja en faré més -va contestar Otsuru.<br />
Aquesta vegada també trigà quatre dies per fer-la sense ni menjar ni dormir. Estava molt dèbil, quan va<br />
sortir <strong>de</strong> l’habitació.<br />
Ella va dir:<br />
- He acabat <strong>de</strong> fer-lo però és l’ultima vegada que ho faig.<br />
-Sí, sí -va dir Yosaku- si tu et posessis malalta, jo patiria molt.<br />
Yosaku va portar al rei el AYANISHIKI i aquesta vegada també li va donar molts diners.<br />
Però per fer el quimono <strong>de</strong> la princesa -li va dir el rei- necessitaré més teixit.<br />
Yosaku li va dir que ja no se'n podia fer més, que era impossible; però davant l’amenaça <strong>de</strong>l rei que, si no<br />
ho feia, el <strong>de</strong>gollaria, Yosaku va haver <strong>de</strong> cedir a la força.<br />
Yosaku li va dir a Otsuru que hauria <strong>de</strong> teixir per última vegada un altre AYANISHIKI. Otsuru va dir que ja ho<br />
faria i va començar a teixir a la seva habitació com les altres vega<strong>de</strong>s.<br />
-Estic molt preocupat, triga molt a sortir <strong>de</strong> l’habitació; cada vegada s’aprima més.Com que ell estava tan<br />
trist, volia mirar com es trobava Otsuru.<br />
Ja no tenia paciència. Va trencar el compromís i va mirar dins <strong>de</strong> l’habitació.<br />
Oh! Un ocell! Un ocell estava teixint amb les seves plomes. Llavors l’ocell es va girar i va veure Yosaku i es<br />
transformà en Otsuru.<br />
-Al final m’has <strong>de</strong>scobert el secret. Jo sóc l’ocell que un dia vas ajudar. He vingut per tornar-te el favor, però<br />
he <strong>de</strong> marxar perquè ja saps el meu secret!! Otsuru li va dir:<br />
-Perdona’m! No marxis! -li va dir Yosaku.<br />
Però ella es va transformar en ocell una altra vegada i se’n va anar.<br />
Yosaku va cridar plorant:<br />
- Espera’m si et plau, torna aquí!<br />
L’ocell es va enlairar fent uns sons <strong>de</strong> tristesa.<br />
Tsuyoki Yama ( Japó)